29

Al llarg dels segles, a Silla han nascut i han vis-cut persones que van destacar per exercir un ofici singular, en el treball del camp, en la vida social i cultural, o per haver ocupat

un càrrec rellevant en l’Administració. De tots ells, els mestres d’escola sempre mereixen un reconeixement a part, ja que considerem que, després de la medicina, és la professió més compromesa en haver d’assumir la responsabilitat d’educar els nostres fills.

No és la primera vegada que parlem dels mestres i les peripècies personals que van patir en el passat, influenciats sempre pels esdeveniments polítics d’un o altre signe, però, sobretot, durant els períodes dictatorials. Els exemples millor documentats esde-vingueren durant la postguerra, quan l’educació de la infància i la joventut representava un important capítol a controlar pel nou règim, fent servir l’escola pública com un mitjà d’adoctrinament. Per aquesta raó, necessitaven conèixer les idees polítiques dels funcionaris i aplicar-los un expedient de depura-ció per tal de comprovar el grau d’adhesió durant el passat govern del Front Popular. Tots van ser in-vestigats perquè en principi eren sospitosos de «co-laborar con el gobierno rojo y ser difusores de las ideas marxistas», fins que demostraren el contrari mitjançant la presentació d’informes favorables i els avals preceptius. Però, sens dubte, va ser el profes-sorat el sector més perjudicat, ja que representaven la cultura i l’educació, els emblemes fonamentals de la República. Aleshores, durant l’any 1939 van ser expedientats un total de 16.215, resultant inhabili-tats 6.310, només per complir el seu deure, conse-qüència d’una repressió que ja havia començat poc després de la sublevació militar, quan el BOE d’11 de novembre de 1936 publicava el Decret núm. 66, expressant al preàmbul els seus objectius:

“La atención que merecen los problemas de la Enseñanza, tan vitales para el progreso de los pueblos, quedaría esterilizada si previamente no se efectuase una labor depuradora en el perso-nal que tiene a su cargo una misión tan importan-te como la pedagógica.

El hecho de que durante varias décadas el Magis-terio en todos sus grados y cada vez con más ra-ras excepciones haya estado influido y casi mono-polizado por ideologías e instituciones disolventes, en abierta oposición con el genio y tradición na-cional, hace preciso que en los solemnes momen-tos por que atravesamos se lleve a cabo una revi-sión total y profunda en el personal de Instrucción Pública, trámite previo a una reorganización radi-cal y definitiva de la enseñanza, extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica si-tuación a que fue llevada nuestra Patria”.

Els mestres del nostre poble també van patir les re-cialles de la Guerra Civil. Hem publicat alguns exem-ples com el de Júlia Celda i Carmen Valero1, però encara resten moltes injustícies per treure a la llum, les quals apareixeran en una monografia que publi-carem aviat sobre la Memòria Històrica a Silla. Veiem un altre cas que hem tingut el plaer de descobrir in-vestigant als arxius:

Arturo MAgAlló CunyAt

Expedient de depuració 32/13339 (de 1939 a 1952) Era natural de Silla, però com sempre va exercir en al-tres poblacions, és poc conegut pels nostres conve-ïns, sobretot pels joves, no obstant això, presenta una biografia molt interessant que pot servir d’exemple per entendre millor les conseqüències de la repressió

1 ANTICH BROCAL, J. «Carmen Valero, Crònica d’una lluitadora». Magazim Municipal núm. 14 Silla, 2009 ANTICH BROCAL, J. «Júlia Celda Antich, mestra». Magazim Municipal núm. 7 Silla, 2008

Retrobant la nostra gentPer Josep Antich BrocAl - Cronista

30

franquista contra tots aquells classificats com a desa-fectos al Régimen.

Va nàixer l’any 1910 al carrer de Sant Caralampio (Hernán Cortés) núm. 45, i era el fill menut del matrimo-ni format per Valentí Magalló Ferrando i Dolores Cu-nyat Zaragozá. Els seus germans eren: Valentí (aquell beneït que tot el poble estimava, el que sempre acom-panyava la banda de música del tot emocionat)... Paco, Salvador, i Àlvaro, els quals van haver de sacrificar·se perquè Arturet poguera estudiar la carrera de mestre, la professió que més li agradava. L’afició a les lletres era tanta, que als 10 anys ja va composar un vers a Sant Caralampio, escrit en valencià, que tots els anys llegia als peus de la imatge el dia de la festa.

Els seus pares

Va cursar el batxillerat a l’institut Lluís Vives de València i l’any 1931 va aprovar el magisteri amb notes esplèn-dides. Conten que, de jove, vestia amb molta elegància abillat amb la clàssica estampa machadiana de jaqueta obscura, camisa blanca i un llacet al coll. Aleshores, la proclamació de la República coincideix amb el servei militar obligatori a les milícies universitàries, on l’any 1932 va obtenir el grau d’alferes de complement. Aca-bada la milícia va ocupar una plaça interina a Tavernes Blanques; el curs següent a Castelló de Rugat, i el 1934 a Gandia, fins que per concurs guanyà una plaça fixa a Rotglà-Corbera. Allí el va sorprendre la sublevació mi-litar i, com era habitual, el govern mobilitzà els mestres més joves per nodrir l’Escola Popular de Guerra, d’on va eixir amb el grau de capità d’Infanteria.

Amb els alumnes a Tavernes Blanques. Any 1932

Al gener de 1937 va ser destinat al front, enquadrat al 228 Batalló de la 57 Brigada Mixta, la qual es va com-pletar amb els efectius de la columna de milicians vo-luntaris Eixea-Uribe. Amb aquest contingent de tropa, el capità Magalló va participar en l’assalt a les poblaci-ons de Terol, Albarrasí, las Hoyuelas, la Muela de Villas-tar, las Lomas de Marimezquita i Cublas. Al març de 1938, per mèrits de guerra, havia ascendit a coman-dant, quan la seua brigada atrinxerada al front d’Aragó va sostenir una forta batalla a Aguaviva, en la qual van desaparèixer dos dels seus batallons. Posteriorment es van retirar a Benicarló. D’allí van passar a Tomello-so per intentar la reorganització, fins que van marxar al front de Llevant i s’atrinxeren al sector d’Almenara,

on van patir un bombardeig aeri i una ofensiva dels nacionals que va ocasionar moltes baixes. Pot-ser fou en aquest moment quan va resultar ferit al braç i el va dei-xar marcat per sempre. Al juliol de 1938 es va traslladar al sector de Chovar, on va romandre fins al fi-nal de la guerra.

Amb l’uniforme de comandant al front d’Aragó.

Per a fer-nos una idea d’aquells moments d’incertesa, disposem d’un document que Don Arturo guardava amb molta cura per la càrrega emocional que repre-senta per a un militar derrotat. És la darrera ordre ur-gente y secreta que va rebre del Centro Superior de Defensa el 28 de març de 1939, tres dies abans de fi-nalitzar la guerra, autoritzant·lo a abandonar la posició i retre’s a les tropes franquistes:

Le comunico para su conocimiento y más estricto cumplimiento, atendiéndose en todo a esta órden:

1. Que no se hará fuego sobre el enemigo. 2. Caso de preparación artillera o de aviación,

si el enemigo ataca, está autorizado para le-vantar bandera blanca. Ordenar un repliegue de seis kilómetros y destacar un parlamenta-rio hacia el enemigo, con categoría de Jefe.

3. Para tomar otras decisiones se exige previa consulta del Mando del CSD.

4. Queda terminantemente prohibido toda con-fraternización con el enemigo.

5. Se exigirá la severa disciplina, castigando ri-gurosamente a los contraventores.

Allí el van capturar presoner i el van posar a disposició de l’Auditoria de Guerra encarregada de jutjar els ofi-cials republicans. Va ser traslladat a València a la presó

31

de Montolivet, habilitada exclusivament per al perso-nal militar d’alta graduació, acusat com a «autor de un delito de auxilio a la rebelión» (quan foren els acusa-dors els que es van rebel·lar) i condemnat a 4 anys de presó. Però encara va tindre sort perquè va ser jutjat només com a alferes, ja que l’ascens a capità i coman-dant no li’ls van reconèixer en haver-los aconseguit durant el govern del Front Popular. Va estar empreso-nat durant set mesos i va veure com, cada nit, treien companys seus per ser afusellats a Paterna, fins que el seu amic i col·lega, Alberto Luz Micó, dirigent de la Falange de Silla, li va facilitar els avals favorables que necessitava. Per aquesta raó va aconseguir ser inclòs en una llista de condemnats que Franco anava a indul-tar coincidint amb la institució del primer Dia del Cau-dillo, l’1 d’octubre. Va eixir de la presó el 20 d’octubre de 1939.

Aquesta és la primera part de la història amb un final agredolç, però encara hi havia més culpes que porgar, ja que professionalment també fou depurat. Ell ja es considerava lliure de delictes i, mentre es tramitava l’expedient (endarrerit documentalment per la seua estada a la presó), havia tornat a Rotglà on tenia la pla-ça en propietat. Des d’allí intentà regularitzar la situa-ció i va sol·licitar la rehabilitació al càrrec emparant-se en l’indult, la qual li fou concedida el 20 de gener de 1940. Però com sempre hi havia una mà negra àvida de revenja, un mes després, la Sección Administrativa Superior anul·lava l’acord de readmissió, el suspenia provisionalment i li acreditava només el 50% del salari «hasta que se resuelva el expediente de depuración».

El dia de noces amb Donya Pepita Ribera

Al juliol de 1943 torna a sol·licitar la rehabilitació justi-ficant que no va poder recórrer durant el termini re-glamentari «por encontrame a disposición de la auto-ridad militar». Novament necessitava avals favorables i els va aconseguir d’immediat de l’alcalde de Rotglà, Francisco Macià Bataller, qui lloava la gestió del mes-tre i lamentava la situació que estava patint. Però els avals favorables que va presentar tampoc van servir, ja que el plec de càrrecs que va instruir la Comissió Depuradora incidia en la condició de jefe militar i una notòria desafecció política i religiosa, uns delictes que no li perdonaven. El van castigar amb la inhabilitació definitiva per a la docència durant 12 anys, dels quals va complir onze íntegrament.

El mestre torna a recórrer la sentència, en principi ferma i resolutòria, argumentant que la graduació ob-tinguda formava part de les milícies universitàries del magisteri i no d’una carrera professional. Però l’expe-dient va concloure el 21 de desembre de 1943 amb la separació definitiva. Aleshores, torna a Silla, on va viure fent classes particulars als adults en la cambra de la casa familiar i al segon pis del carrer de València núm. 5, portant també els comptes de la cooperativa agrària del Casino dels Pobres. Mentre tant, presentava tota mena de recursos en un intent de forçar la revisió de l’expedient.

El 1947 torna a insistir argumentant l’indult del tribunal militar i adjuntant un certificat del Servicio Central de Examen de Penas que declarava «Extinguida la pena y las accesorias en virtud de la Orden del Ministerio del Ejército y Ley del 18 de Diciembre de 1946». El tràmit encara necessitava de nous avals de conducta pel cap de la Guàrdia Civil, el cap de Falange, el rector, l’alcalde i l’Escola de Magisteri de València, el qual fou signat pel director Vicente García Llácer (mestre a Silla durant 9 anys). Tots foren favorables, a més de dues garanties personals de persones molt influents de Rotglà: Vi-centa San Cristobal Bella i Leandro Cano Mongort. Per tercera vegada ha de presentar una declaració jura-da sobre les seues activitats professionals, polítiques i militars, avalada per dos mestres de Silla, José Maria Zaragozá Antich, de l’Escuela de Orientación y Apro-vechamiento, i Alberto Luz, destinat a Benimamet.

Tots aquests tràmits anaven completant un dels expe-dients més voluminosos que hem localitzat, però enca-ra no havia finalitzat el calvari, ja que una vegada més va ser desestimada la revisió. Observem que, de mane-ra automàtica, cada any presentava el recurs. En el cor-responent a 1948 també sol·liciten diversos informes a les jerarquies de Silla i la majoria van ser favorables, excepció de la Guàrdia Civil que introdueix lleugeres matisacions, a les quals s’agafà el fiscal:

32

Tengo el honor de participar a V.S. que Don Artu-ro Magalló Cuñat es persona de buena conducta moral, pública y privada. Antes del Glorioso Movi-miento Nacional era de ideas izquierdistas, sin que se le conozcan actividades de ninguna clase. Du-rante el mísmo fué Comandante del Ejercito rojo, desconociendo sus actividades por haber perma-necido ausente de esta Villa. Está considerado “in-diferente” en Religión.

El rector de Rotglà, Antonio Barber Pons, també aporta la seua peculiar ajuda: «Me notifican que es algo indife-rente, no adversario, pero no defensor de la causa ca-tólica». Aquesta sotilesa literària fou suficient motiu per obligar·lo a justificar els sentiments religiosos, ajornant més encara la resolució tan desitjada. Aleshores, el mestre va recórrer al rector de Silla, Salvador Espín, que recentment havia estat traslladat a València, a la Col·le-giata de Sant Bartolomé. També va informar el rector de la parròquia del Pilar i va aconseguir uns avals im-millorables que desmentien totalment l’acusació d’indi-ferència religiosa. No obstant això, encara li exigien un últim requisit, el més humiliant de tots: demanar perdó. Perdó per ser mestre. Perdó per haver estat mobilitzat a l’exèrcit. Perdó per resultar ferit en combat. Perdó per haver estar inhabilitat durant 12 anys sense cobrar un cèntim... I perdó per haver-li arruïnat la carrera.

Com que no hi havia un altre remei, va tramitar la sol·li-citud acceptant totes les acusacions i demanant discul-pes per haver comés aquests greus delictes. Així funci-onaven les coses en la Nueva España, apartaven de la docència tots aquells mestres que, d’una manera o altra, amb la ploma o el fusell, havien col·laborat amb els go-verns d’esquerres sense aturar·se a reflexionar que la immensa majoria ho van fer complint la seua obligació, fent escola cada dia o mobilitzats forçosament al front.

A Xerta amb els seus deixebles. Any 1962 Finalment, l’1 de març de 1950 va ser rehabilitat defini-tivament, a condició del trasllat fora de la província de València i la inhabilitació per a exercir càrrecs públics o de confiança en el magisteri. D’aquesta manera va po-

der optar a una vacant que existia a Xerta (Tarragona), aleshores un poblet de 550 habitants on exercia la seua esposa. Reproduïm part de l’entrevista publicada a la revista Xàrata d’aquella població, l’any 1991, després d’haver exercit de mestre durant vint-i-quatre anys. Res-ponen ell i la seua esposa aportant detalls sobre l’estada a Xerta i les dificultats d’exercir la docència al món rural. També apareix citada la seua cosina Vicenta Magalló Zaragozá, una altra mestra rural natural de Silla, de qui tampoc teníem notícia, però prompte la localitzarem:

Pepita Ribera Grau i Arturo Magalló Cunyat són un matrimoni pedagògic a punt de complir la vuitena dècada dedicada a l’ensenyament.

Com va venir a parar a Xerta? D. Arturo: Per concurs de trasllat. La meva senyora ja estava ací de mestra de pàrvuls. Juan Arturo tenia mesos. Va ser després de guerra, en acabar els onze anys que vaig estar separat del servei.

Per què va estar separat? Dª Pepita: Per ser Comandant de l’exèrcit republicà. D. A. Pel Consell de Guerra amb quatre anys de condemna de presó, el 23 d’agost de 1939, i com accessòria s’imposa la separació de la professió.

No es van conèixer a Xerta?D.P No, una mestra que estava a Paüls era cosina germana d’ell i ja va venir la relació. Jo anava a València i estudiàvem les dues juntes.D. A. En guerra, el Nadal de 1937 ens vam conèixer personalment. Estava jo ferit amb una bala allotjada al braç esquerre, per això no vaig estar en la toma i la pèrdua de Terol. La meua cosina va venir de vacances, la vaig portar a Paüls i així vaig conèixer la meva senyora.

Com es va veure involucrat en la Guerra Civil?D. A. L’any 1933 en fer el servei militar, els mestres anàvem a l’Acadèmia d’Oficials. Als dos mesos ja era “cabo”, en dos mesos més sergent, i en dos mesos més, alferes. En aquella època haguera pogut deixar la carrera de mestre per la de militar.D.P. Per això el van agafar de seguida a la guerra.D.A. Estava en una Brigada que tenia quatre batallons. Jo manava un d’ells.

Amb la seua néta Joana, a Bilbao

33

34

Del matrimoni Magalló Ribera van nàixer dos fills que actualment gaudeixen de gran prestigi professional. Josep Maria és un arquitecte arrelat a Bilbao per mo-tius de treball i Joan Arturo és un metge de Barcelona especialitzat en l’aparell digestiu. Tots dos, molt ama-blement, m’han facilitat les imatges del seu pare.

Donya Pepita va morir el 2003 i Don Arturo un any des-prés a Bilbao, als 93 anys, quan estava a casa del seu fill, però havia demanat que el traslladaren a Xerta, on el fèretre va ser rebut amb una multitudinària acollida. Al soterrar acudiren les autoritats i els representants de tots el partits polítics i entitats socials i, especialment, els alumnes que al llarg de 24 anys havia format. En un gest de gratitud i reconeixement a la labor impartida, posaren el seu nom a la biblioteca municipal i, en la re-

vista local Xàra-ta, l’alcalde Gui-llem Blanc va dedicar un emo-cionant article de comiat al mestre del “per què”... en refe-rència al costum que tenia d’ex-plicar les lliçons i raonar amb els seus deixebles.

A Silla encara viuen nebots i nebodes, els quals poden sentir-se ben orgullosos d’haver tingut en la família un personatge rellevant, estimat per tots els que el van conèixer i molt elogiat en la seua professió. Llàstima que les circumstàncies polítiques d’aquella època li marcaren la vida per sempre.

El tio roMAnonEs i El pArC dE l’EstACió

Finalitzava la dèca-da dels cinquanta i cada dia, en aca-bar l’escola, els xi-quets solíem jugar a les eres i als pa-llers «escampant el poll», com deien les mares. Els diumen-ges ens reuníem a la plaça i, després d’assistir a missa d’11 com era pre-ceptiu, escodrinyà-vem una estona les

paradetes de la Xurra, l’Agüeleta i la tia Doloretes per adquirir un puromoro, una mesureta de pipes o uns trossets de regalíssia. D’allí passàvem al parc, on al Na-dal, a Pasqua i al Crist muntaven la fira amb voladores, barquetes, futbolins, el tren de la bruixa i els barracons de tir amb els altaveus a tot volum, on descobrírem les cançons de moda: Hasta luego cocodrilo, Volare, Onli You... i, sobretot, la mítica Diana de Paul Anka.

Les paradetes a la porta de l’església

El mercat, any 1959

El mercat era l’edifici més emblemàtic de l’entorn i do-nava identitat pròpia al paisatge, sobretot quan passa-va el tramvia davant seu esgarrifant les rodes i soltant espurnes, però en compte de conservar-lo i restau-rar-lo, com s’havia fet en altres llocs, va sucumbir a la picota per la manca de sensibilitat d’uns polítics mas-sa interessats en un projecte alternatiu que, finalment, va resultar un fracàs funcional i estètic. Construït l’any 1911 amb una estructura de ferro ornamental i una teulada amb planxes de zinc a dues aigües, cada matí congregava les nostres mares en aquella cruïlla de costums on xafardejaven amb la veïna entre cridòries, rialles, cistelles i davantals blancs.

Però a la vesprada, quan finalitzava el rebombori que s’escapava de les parades del Manano, Palmira la Farruca, el Pato, el Sigronero... desallotjaven, i netejaven la brutícia abandonada a les mosques, era l’hora de la xicalla desficiosa. Els més atrevits, des de la

35

porta dels vàters, saltaven la sèquia de la Rambleta o s’endinsaven per la canonada que creuava per davall del mercat, desafiant les rates i el perill d’empestar·se amb la sentor d’un clavegueram farcit de tarquim i deixalles de pesquera. Una altra modalitat consistia a llençar pedres al sostre, les quals ressonaven de forma contundent i, després, anar a xopar-se a la font de manilla que hi havia enfront del xalet. Aquest era el moment en què apareixia el tio Romanones precedit de Flecha, un gosset menut i impertinent que lladrava de manera agressiva, i esgrimint la inseparable vara de carrasca, ens amenaçava de cridar al “Bessó” i tancar-nos al calabós.

El seu nom vertader era Alfonso Zaragozá García, fill de Tomàs i de Maria, nascut a Silla el 12 d’agost de 1895. Vivia al carrer del Perri núm. 3. Era jornaler de professió i, com la majoria dels seus conveïns, treballava al camp habitualment. Va complir el servei militar l’any 1916, però en esclatar la Guerra Civil va ser mobilitzat novament quan tenia 42 anys en l’anomenada Quinta del Sac, amb tanta mala sort, que l’explosió d’un obús el va ferir greument i li va provocar la inutilitat d’un braç i una cama. Passats uns anys, quan ja s’havien gelat les rancúnies de la postguerra, per raó d’aquesta minusvalidesa l’Ajuntament li va facilitar un treball de sereno fent parella amb el tio Mallorc. Després fou nomenat conserge de les Escoles Velles (Verge dels Desemparats), fins que va ser substitut pel tio Simeón. Aleshores comença a convertir-se en un personatge popular en haver de relacionar-se diàriament amb el públic, però també va ser víctima del costum tradicional de rebre un malnom relacionat amb l’aspecte físic, en aquest cas, comparant-lo amb un altre coix insigne: Álvaro Figueroa y Torres, el Conde de Romanones, líder del Partit Liberal, president del Govern el 1912 i protagonista destacat durant les darreres dècades de la monarquia alfonsina.

El 18 de juliol de 1952, l’alcalde Elies Olmos Fortea inaugura el Parque Jardín, transformant l’anterior Hort de la Baronessa, un terreny rodat de pedra i plantat de taronges en substitució de les antigues palmeres (abans era conegut com el Palmeral d’Asensi). Això va ser després d’un accidentat plet amb la propietària Patrocinio Arnedo Asensi, la qual no acceptava ni l’expropiació ni la valoració econòmica corresponent.

Any 1950. La zona a expropiar

La tanca de l’hort i la font de botó a l’extrem sud.

Inauguració per l’alcalde Elies Olmos, el cap de Falange Vicent Lluesa i el governador civil Diego Salas Pombo.

El treball de condicionar els terrenys i la plantació d’arbres va ser molt ràpid, ja que calia dignificar l’entrada a la població amb una nova imatge més atractiva, que no havia canviat des de l’arribada del ferrocarril el 1852. El disseny es va delimitar amb dues zones a diferent nivell. La de baix formava l’habitual traça en forma de creu i una placeta rodona central, mentre la superior mostrava un dibuix més irregular i, al recer de la via, un corredor estret i ombrós connectava lateralment tot el llarg del jardí. A cada placeta hi havia bancs d’obra decorats amb taulells de Manises, més una quinzena de banquets de fusta estratègicament situats, més rudimentaris, però complien perfectament la seua funció. La majoria d’arbres eren oms de carretera amb alguns salzes, xops i eucaliptus, els quals marcaven la ruta de passeig entre quadrícules de tanca vegetal perfectament alineada, allotjant a l’interior una acurada varietat de rosers on es barrejava tota la gama de colors possibles.

El nou parc s’estava convertint en l’orgull del veïnat i l’admiració dels viatgers que el contemplaven quan s’aturava el tren a l’estació. Els xiquets tenien un espai més adequat per a jugar, la gent major no perdia ocasió de passejar els dies de festa, però els més afortunats foren els joves, ja que havien descobert l’escenari perfecte per reunir-se les quadrilles d’amics i amigues. Tampoc no oblidem de les parelles de nuvis, sempre ansioses de carícies amoroses; per això, només es feia de nit s’endinsaven buscant una tranquil·litat que no tenien en altre lloc, competint per aconseguir un banc en la penombra.

36

A l’esquerra el dipòsit d’aigua de l’Estació i al fons “la Pinadeta”.

La major part d’aquest èxit consistia en el manteniment de la vegetació i les zones per on transitava la gent, una gestió que cal agrair al nostre personatge, encarregat exclusivament de vigilar i conservar el parc. A ell va dedicar la resta de la seua vida laboral, fins a l’any 1966 que es va retirar definitivament. Moltes anècdotes podríem aportar d’aquell home a qui teníem més por que a una tronada. Te’l podies trobar a qualsevol hora, però era al capvespre quan el veiem regant la pols estirant i estirant d’aquella llarga mànega de goma, així s’aconseguia un microclima de frescor amb l’olor característic a flors i a terra mullada que tant convidava al passeig.

Als rosers mai els faltava l’aigua, ja que eren el tresor més estimat, sobretot la varietat que va aconseguir experimentant amb diversos empelts, posant-li el nom de banderita española, perquè a cada fulla apareixien alternats els colors roig i groc. Per aquesta raó, quan al

mes de maig els xicots entraven a furtar els pètals per preparar les enramades, el tio Romanones, acompanyat dels serenos, feien guàrdia nocturna per evitar que les tallaren i, si pillaven algú in fraganti, l’escarmentaven amb una bona multa. No oblidem que estàvem vivint una època en què l’autoritat s’imposava de manera contundent i eren molt freqüents les denúncies per qualsevol barrabassada comesa per la jovenalla. Conta Silverio, el seu fill, que son pare es prenia el treball tan seriosament, que en una ocasió una de les jerarquies de Falange, després d’un bon dinar i amb l’esperit content va entrar dins del jardí i, pel seu compte, va tallar una dotzena de les millors roses per fer un obsequi. En adonar-se’n el vigilant li va recriminar el fet i li va recomanar que si una altra vegada necessitava flors que li ho digueren a ell. Aquella observació va ser castigada recloent-lo tres dies al poll de l’Ajuntament.

Les sancions administratives es complien sense protestar i era normal la privació de llibertat fins que els pares pagaven els 10 duros de multa. També imposaven un altre càstig més exemplar que consistia a netejar el parc de papers i puntes de cigarret, o birbar brossa. Contava Vicent Agustí (a) el Tent, que la seua quadrilla va ser una de les sancionades i fou castigat tot un diumenge a treballar al parc plantant arbres, entre ells, l’esplèndid avet que avui podem admirar a l’entrada del passeig, el qual ha complit 64 anys d’edat. Aquesta severitat que exigia la funció de vigilant jurat, sense permetre cap agressió al jardí, li va comportar moltes enemistats i el va convertir en l’objectiu d’algunes quadrilles que anaven expressament a embotinar-lo, però ell continuava imposant-se a tots els que, segons deia, «entraven allí a fer mal».

37

Poques vegades s’aturava a descansar ja que, quan no esporgava, empeltava, estava birbant, fumigant o regant... Ell a soles es bastava perquè era la seua responsabilitat. En moltes ocasions tornava a casa malhumorat i, quan la família li reprotxava l’excessiva dedicació i els horaris intempestius, responia que el parc era l’escaparata del poble i havia d’estar sempre exuberant. I així estava... ja que totes les persones que recorden el seu treball coincideixen a destacar el mèrit d’aquell home inquiet i menut que, ranquejant d’una cama, era capaç de controlar el parc com mai ningú no ho ha aconseguit després.

Josep Melero, Vicent Soria amb Jesús Melero al braç, el matrimoni Valentín Melero i Vicenta Agustí, un cambrer, Il·luminada Soria, Pepito el Pato, Manolo Melero i Luís Liñán.

Vicent Soria (pare) amb els amics.

El 1955, a la placeta de dalt, construïren un quiosc regentat per Vicent Soria, el qual es va convertir en un al·licient més per als amics que eixien a fer-se el vermut, a refrescar-se i a sopar a les nits, d’aquesta manera, el parc estava sempre viu i freqüentat per gent de totes les edats. També és veritat que no hi havia cap altre espai semblant, raó per la qual s’havia convertit en el lloc de concentració on tothom s’emplaçava. Aleshores Silla tenia la tercera part d’habitants d’avui; ningú tenia cotxe per escapar-se; anar a València resultava molt car, i els dies de festa transcorrien entre els casinos de la plaça, el camp de futbol, el ball del Patí i el parc de l’Estació... Ja no existia més oferta lúdica. Entre setmana, els homes al camp, les dones a casa i les xiques fadrines al Molí.

Alfonso es va jubilar, va morir el 1968, als 73 anys, i la vegetació encara es va conservar amb certa pujança de la mà de José Maria, el seu successor. Però tot canvia, diuen que per bé, però en aquest cas no ha estat així, ja que han passat sis dècades i el parc ha anat envellint de la mateixa manera que nosaltres, amb la gran diferència que, el nostre cicle vital no té remei, però reviscolar el parc sí que era possible. Malgrat la bona voluntat que suposem a tots els responsables del parc que han passat per l’Ajuntament aplicant intervencions puntuals, la realitat és que a hores d’ara està molt trist, per no dir malalt. Cada vesprada passem per allí i observem que no hi ha flors (excepció d’un parell de ibiscus solitaris i una buganvilla), les zones verdes estan bastant deteriorades i sense delimitar, l’arbrat es troba esgotat, el terra és una polseguera que embruta les sabates, l’enllumenat sembla insuficient, el quiosc tancat, el casal sense acabar... i en fer-se de nit, a l’interior, no hi ha ningú passejant (perquè no s’atreveixen). Només s’utilitza la zona de jocs i el passeig, ocupat per les taules de les cafeteries d’enfront, els balons de futbol dels xiquets i les bicicletes que circulen sense mirament.

La imatge actual que presenta el jardí no té res a veure amb la que vàrem conèixer a la nostra infància i adolescència, però més que una crítica justificada, aquest escrit és l’enyorança d’un temps que no tornarà. No obstant, com deia el poeta Walt Whitman:

“Aunque ya nada pueda devolver la hora del esplendor en la hierba y la gloria en las flores, no hay que afligirse, porque la belleza siempre subsistirá en el recuerdo”.

Una imatge preciosa, que mai més no tornarem a contemplar .

N O T A :

• Les imatges del parc van ser realitzades de Francisco Gimeno Zaragozá (a) Traqueta, i les del

quiosc han estat cedides per Il·luminada Soria.

• Sobre el tio Romanones, Cristina Vallés va escriure una ressenya en el periòdic local

El Punt a l’abril de 2002.

38

Caleidoscopi

Any 1954. José Andrés Llopis Ramón i José Navarro Rosaleny durant el servei militar a Capitania General. Palma de Mallorca

Any 1942. Membres de la Penya Gatillo. Francisco Zaragozá (Xelarda), Miguel Navarro Forner, Inocente Domingo Vedreño i José Mª Antich Doménech

Any 1942. Armando Lemos Marí (primer per l’esquerra) amb els amics en la Fira de Silla

Any 1959. Viatge al Saler amb la barca de José Primo (el Blanco). M. Carmen Domingo, Elvira Martí, Vivi Hostalet, Mari Hostalet, Maruja Primo, Pilar Primo, Mª José Giménez i Fina Giner

Quadrilla d’amigues. Any 1933. Carmen Mas Martínez, (desconeguda), Encarna Gastaldo Mas, Edesia Primo, Carmen la Fesola i Maria Martí, la dona del Blanco.

Any 1958. Festa de la Mare de Déu dels Desemparats. Identifiquem: Encarna Zaragozá, Araceli la del Ferraor, Una cosina de Vicent el Roig, Maribel Giner, Carmencita Hernándiz, Rosita Sendra, Maruja Delhom, Encarna Olmos la Xata, Conxin Olmos la Malaena, Marivi López, Mª José Hernándiz