UN JARDÍ PLE DE MISTERIS.

Era hivern, un dia d’eixos que plou, fa fred… Era el pitjor dia de la seua vida. Amèlia ja estava agarrant les últimes coses per abandonar la casa que havia estat vivint tota la vida. Uns dies abans, els pares d’Amèlia, li van donar la mala notícia, a ella i a la seua germana Roser. Havien d’anar-se’n a viure a un altre poble, ja els seus pares allí no tenien treball i no podien sobreviure. Se n’anaven a un poble on havien trobat treball en una fabrica de conserves.

És van posar en marxa en direcció al poble on anaven a viure durant un temps, i deixaven enrere el poble en el qual havien estat tota la vida.

Ja havien arribat a la nova casa. Era molt més gran que la que havien viscut. Tenia tres pisos i un jardí enorme. Van baixar tot l’equipatge i van arreglar tota la casa, fins que estiguera tot ben ordenat.

Els primers dies, van ser molt durs. Amèlia i Roser havien començat l’escola, anaven a col·legis diferents, ja que Amèlia ja tenia 15 anys i Roser encara en tenia 8. No havien fet amics encara, eren molt vergonyoses. Es trobaven molt soles allí, l’únic que feien era queixar-se. Volien anar-se’n de allí, tornar al poble de sempre, allí mai s’avorrien i tenien gent amb qui poder divertir-se les vesprades d’hivern. Mentre que elles es trobaven molt incomodes, els seus pares estaven contents. En la fabrica ja havien fet amics; a més, un dels que treballava allí, havia anat a l’exèrcit amb el seu pare i encara se’n recordaven, l’un de l’altre.

Ja portaven unes quantes setmanes allí, quan de moment una nit va començar a ploure molt fort. Amèlia i la seua família ja estaven dormint. De sobte, Roser, la germana menuda de Amèlia, es despertà pel soroll de la pluja i decidí anar a mirar per la finestra l’aigua que queia. Es va asseure davant i mirava. Mirava les gotes que queien pel cristall de la finestra, i mirava a veure quina era la primera que arribava baix, seria la guanyadora. Al cap d’una estona, es va tornar a gitar al llit per a veure si podia dormir, però era impossible. En la casa nova que vivia ara, el sostre tenia una placa metàl·lica, i quan les gotes d’aigua queien, feien molt de soroll.

Eren exactament les cinc de la matinada. Roser seguia sense poder dormir, es va alçar i, en mirar per la finestra, va veure que en el jardí, les plantes que hi havia plantades, que eren dels antics amos, estaven vives. Com més plovia, més es menejaven les plantes, més creixien; també parlaven i fins i tot algunes es reien. Roser, amb la major rapidesa, va anar a buscar els seus pares per a contar el que havia vist:

-Pare, mare, correu! Mireu el que acabe de veure en el jardí de darrere de la casa. –va exclamar Roser.

-Roser, vinga, tira a dormir, que demà cal anar a treballar. –li contestà el pare,un poc passant de ella.

-Per favor, pare, vine! És una cosa molt curiosa. No ho dic de broma, segur que t’agrada.-li suplicava Roser al seu pare.

Però, com passa sempre, als xiquets menuts mai els fan cas, pareix que digues mentides.

La cosa no era com el pare de Roser pensava. Roser tenia raó, en eixe jardí passaven coses molt estranyes i ella tenia la curiositat de saber el perquè.

Ja era de matí, quan tots es van alçar per a anar a treballar. Es trobaven tots en la taula del menjador, desdejunant. El pare no parava de mirar mal Roser. Estava un poc enfadat, ja que Roser no havia dormit tota la nit i ara estava molt cansada, quasi no tenia forces ni d’alçar el got de llet.

-Roser, aquest mati, quan m’he alçat, he anat a pegar una ullada al jardí i ho veig tot igual que com estava el primer dia. –li va dir el seu pare, amb la veu un poc burleta.

Roser es va posar trista i el va ignorar.

Anant al col·legi, Roser li contava a Amèlia el que havia vist la nit anterior en el jardí de la seua casa, però, com no, passaven d’ella o li deien que això era impossible, devia ser un somni.

Havien arribat a l’escola i ja era l’hora d’eixir a l’esplai. Amèlia encara no havia trobat moltes amigues en l’institut. Tots es burlaven de ella, i sols hi havia una xiqueta que la defenia. Mentrestant, Roser ja havia fet amics. Roser i els companys es trobaven al esplai. Roser va començar a contar el que havia passat en sa casa de nit, mentre plovia moltíssim. El xics deien que això era impossible, que això no eixia ni en les pel·lícules de por. Roser va començar a sentir-se un poc rara amb ells.

La nit d’aquell dia la va passar al costat de la finestra, i no va passar res. A la nit de després igual. Tornava a mirar, les plantes estaven allí sense moure’s. I tots els dies la gent es burlava d’eixa historia. Fins que un dia, Maria, una de les millors amigues de Roser, a l’hora de l’esplai, va contar que els seus pares li havien dit, que en eixa casa, feia mesos, havia esta vivint una família que mai veien i que un dia, de sobte, va desaparèixer. Roser, tota contenta, va anar a casa a contar-ho als seus pares, i quan va arribar a la porta, es va adonar que els seus pares havien buidat tota la casa, i se’n anaven a viure a un altre lloc. A partir d’aleshores va ser quan els seus pares van començar a fer-li més cas quan contava alguna cosa.