ramon barnils

Jaume Ribas i Vilanova 2n Batxillerat A

Llengua catalana i literatura

Professor: Miquel Àngel Tortell

Curs 2012-13 IES Can Peu Blanc

Aquest treball es troba sota una llicència Creative Commons

“Reconeixement-CompartirIgual 3.0 Espanya” (by-sa). Es permet l'ús

comercial de l'obra i de les possibles obres derivades, sempre distribuintles sota una

llicència idèntica a aquesta i citant la font original.

“La persuasió, la dissuasió, que fins ara duien a terme els exèrcits del Món, ara la duen a

terme els mitjans de comunicació”.

-Ramon Barnils

Ramon Barnils IES Can Peu Blanc 2

Això és només una petita i humil aproximació a l'enorme

contribució de Ramon Barnils a la professió i el país que estimava

Agraïments

A Òmnium Cultural de Bages, per haver-me facilitat el cartell

original que il·lustra la portada d'aquest treball

A en Rafel Gallego, en Ferran Aguiló i na Margalida Pons

A n'Enric Borràs i n'Eduard Voltas

A en David Bassa

A en Ramon Barnils, per haver-me dut molta feina i haver-me

mostrat el camí


Índex de continguts1. Breu ressenya biogràfica de Ramon Barnils.................................................................5

1.1 Llibertari convençut.............................................................................................5

1.2 Catalanista convençut..........................................................................................6

1.2.1 Rebuig del barcelonacentrisme......................................................................6

1.2.2 La denúncia del funcionament de l'Estat central..............................................7

2. La tasca de Ramon Barnils.........................................................................................7

2.1 La seva influència en el model comunicatiu català actual com a ideòleg de l'ACN.....7

2.2 “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”.............................................9

3. El llegat de Ramon Barnils.........................................................................................9

3.1 El Grup de Periodistes Ramon Barnils....................................................................9

3.2 La necessitat d'un periodisme independent i crític................................................10

3.3 Entrevista a David Bassa....................................................................................11

Bibliografia.................................................................................................................17


1. Breu ressenya biogràfica de Ramon BarnilsRamon Barnils fou un periodista català nat a Sant Cugat del Vallès el 13 d'octubre de 1940

que morí a Reus el març del 2001 víctima d'un càncer. Visqué una intensa carrera

professional, avui en dia, és un dels referents més importants per als periodistes en

llengua catalana.

En la seva llarga trajectòria, passà per diferents mitjans i agències de notícies.

L'Enciclopèdia Catalana1 els enumera:

Col·laborà en les revistes Sant Cugat, L’Hora, El Món, El Be Negre, Cul de sac, Set dies, El Temps, Solidaridad Obrera, Canigó, Ajoblanco —de la qual fou director— en els diaris El Correo Catalán, Tele-exprés, Diario de Barcelona, El Noticiero Universal, La Vanguardia, Mundo Diario i Avui, i en les agències d’informació Europa Press i Efe. Realitzà programes radiofònics a Ràdio 4 i Catalunya Ràdio, entre els quals El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, amb J. Vendrell i Q. Monzó.

La tasca de Barnils, emperò, no queda aquí. El santcugatenc també treballà com a

escriptor i traductor. Si, de nou, recorrem a l'Enciclopèdia trobarem que:

Traduí diversos llibres i és autor de La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (1984) i Història crítica del Barça (1999), així com de nombrosos articles de premsa, entre d’altres Una de polonesos i Amèrica i nosaltres. Pòstumament, es publicà un llibre recopilatori dels seus articles, Articles (2002), compilat per Carles Serrat.

Endemés, com explica VilaWeb en un especial que li dedicà

En l'àmbit de la docència, va ser professor de redacció periodística a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) entre el 1976 i el 1985.2

El periodista Vicent Partal el defineix com "una de les veus més preparades, més lúcides i

més lliures que tenia aquest país", en l'editorial que Vilaweb va publicar quan va morir3.

El 2002 fou creat el Grup de Periodistes Ramon Barnils4 recollint el seu llegat i els seus

principis professionals i ideològics.

1.1 Llibertari convençutEn un article en memòria de Ramon Barnils, Jordi Martí diu que era una persona “àcrata,

independentista i del Barça”5, però de la seva obra i de les seves opinions es deprèn que

1 Enciclopèdia Catalana2 Especial Ramon Barnils a VilaWeb (consulteu bibliografia)3 Editorial de Vicent Partal, Adéu al mestre. (consulteu bibliografia)4 Podeu accedir al seu web des de http://www.grupbarnils.cat/ 5 Així el descrivia Jordi Martí en un article publicat a Agenda Llibertària 2013


http://www.grupbarnils.cat/

era, per damunt de tot, una persona lliure que creia i vivia per a la llibertat.

Dins l'ample ventall de corrents llibertàries que s'entremesclen, el periodista simpatitzava

amb l'anarcosindicalisme, com afirma el propi Martí. Tanmateix, Barnils no estava sotmès a

cap tipus de dogma. Així ho explica l'article:

Barnils era crític, però sobretot crític amb els seus perquè no podia ser que reproduïssin tots i cada un dels defectes autoritaris dels “altres”. […] Barnils construïa la llibertat a partir de la cultura, un clàssic anarquista de sempre, però alhora no estava sotmès ni s’hi volia, a cap dogma i menys al dogma anarquista.

Com he dit, doncs, l'actitud més admirable i tal vegada més “llibertària” de Barnils és

precisament el fet que no es sotmetés ni “als seus”, que no deixàs de ser crític en cap

moment. En aquest mateix crític, se'ns explica com va ser director per un breu període de

“Solidaridad Obrera”6. Des d'aquesta publicació, es dedicà a fer periodisme rigorós i crític,

presentant i denunciant la realitat de les coses però sense dedicar-se a lloar, com s'havia

vengut fent fins aleshores, a l'”Organització” convertint el diari més en un pamflet que en

un periòdic. Així doncs, el pas de Banirls per “Solidaridad Obrera” fou breu: poc més d'un

any. La direcció del sindicat no li permeté anar més enllà.

1.2 Catalanista convençutRamon Barnils era, també, un catalanista convençut. Defensava la construcció d'uns Països

Catalans lliures, rebutjava el barcelonacentrisme7 i creia que la llengua havia de ser l'eix

vertebrador de la nació.

1.2.1 Rebuig del barcelonacentrismeLa necessitat d'una construcció nacional que contemplàs la importància de tot el territori i

no només de Barcelona la podem veure, per exemple, en un article8 que publicà a la

revista El Temps el maig de 1987. Barnils parla d'una trobada organitzada per l'Institut

d'Estudis Ileridencs a la que acudiren importants personalitats de la cultura europea i a la

qual els mitjans que ell qualifica de “nacionals” (així talment, entre cometes) es negaren a

cobrir de manera adequada. L'article acaba amb aquesta sentència:

Diari barceloní i provincià; no pas més, però, que la generalitat de la premsa, la ràdio i la televisió "nacionals".

6 Podeu trobar més informació sobre aquest periòdic a l'adreça http://www.soliobrera.org/historias.html 7 Anomenarem així la concepció de Catalunya i els Països Catalans des de Barcelona, marginant conscient o

inconscientment la resta dels territori per provincian o poc important.8 Barcelona provincial. Ramon Barnils (vegeu bibliografia)


http://www.soliobrera.org/historias.html

Així doncs, veim que la crítica de Barnils és en part a que es deixàs de parar esment a

l'esdeveniment i les personalitats convidades, però sobretot que això fos causa de fer-se a

Lleida. Podem entendre, d'aquesta manera, que Barnils anhela la construcció d'una nació

catalana integradora de tots els territoris

1.2.2 La denúncia del funcionament de l'Estat centralEn un article de Ramon Barnils titulat La democràcia els matarà9 podem veure la seva

crítica no només a la configuració de l'Estat espanyol al fet que Catalunya hi estigui

encabida, que és molt subtil es dóna per fet, si no que també ens mostra una crítica

profunda a la idiosincràsia castellana i al funcionament de l'Estat. Per la brevetat de

l'article, he considerat adequat reproduir-lo sencer.

Diu que abans de saber Història s'ha de saber Geografia: Espanya és feta de Castella, i Castella és un país interior, tancat, desèrtic i mal comunicat. Per tant les seves característiques dominants no poden ser ni l'intercanvi i el comerç, ni la comunicació, ni la riquesa fruit del treball. Les seves característiques dominants han de ser o bé el resclosiment i la mort, sobreviure i anar fent.

O bé les que s'han donat en el transcurs de tota la seva Història: la mística i la metafísica, la força i el control. L'estat com a ésser suprem. La Constitució Sagrada. I tot, aplicat a zones geogràfiques externes, de les quals extreure -rapinyar, robar- els béns i la riquesa per passar de sobreviure a viure, de governar-se a manar-los.

Per això la democràcia els ha de matar. Per això utilitzen la majoria absoluta com a democràcia relativa.

En un altre article10, també molt breu, recomana una llibre que denuncia l'espoli fiscal

d'Espanya cap a Catalunya. “Espanya ens roba anualment més d'un bilió de pessetes”, diu.

Així doncs, veim en l'opinió i el pensament de Barnils un marcat catalanisme polític que és,

per altra banda, tan crític amb el propi país com amb Espanya.

2. La tasca de Ramon Barnils

2.1 La seva influència en el model comunicatiu català actual com a ideòleg de l'ACN

Ramon Barnils treballà a l'agència espanyola de notícies EFE, on impulsà el servei de

notícies en català. Tanmateix, sabia que era necessari un servei català de notícies, una

agència capaç d'informar els catalans des d'una òptica catalana. Devia entendre que la

9 La democràcia els matarà. Ramon Barnils (vegeu bibliografia)10 La democràcia, els nostres diners. Ramon Barnils (vegeu bibliografia)


construcció d'un model comunicatiu nacional havia de passar no només per uns mitjans

que treballassin en català i des de Catalunya (com puguin ser TV3 o CatalunyaRàdio), sinó

que també calia donar la informació des d'un punt de vista propi.

Saül Gordillo ho explica així en un article al seu bloc11 titulat “Ramon Barnils i l'agència

nacional”:

Una de les dèries de Barnils era l'existència d'una agència de notícies nacional. Ell va treballar en el servei en català de l'agència pública espanyola EFE, i tot i això no parava de repetir que Catalunya necessitava una agència pròpia perquè en el segle XXI no s'entén una nació en construcció sense una agència d'informació al darrere. Existeix un gran consens entre totes les persones amb les quals hi he parlat sobre l'atribució a Ramon Barnils de la idea primera d'una agència catalana de notícies.

Gordillo arriba a afirmar que Barnils va presentar un projecte a un dels govern de Pujol per

a donar projecció internacional a l'ACN12. Més enllà d'aquesta anècdota, és prou clar que

Barnils és l'ideòleg i un dels principals impulsors de l'Agència Catalana13.

Com explicarem més envant, aquesta idea de Barnils d'impulsar un periodisme fet des de

casa i des d'un punt de vista català el recull el Grup Barnils en un dels seus tres objectius,

“assolir un model comunicatiu rigorós, equànime i de qualitat en el marc dels Països

Catalans”. Així doncs, veiem com la intenció de Barnils de donar informació des d'un

plantejament nacional ha quallat en la generació de periodistes que l'ha seguit i s'ha

materialitzat en projectes com l'ACN.

L'Agència Catalana de Notícies, fundada el 1999 amb capital públic, disposa d'una plantilla

d'uns 90 treballadors i té un model de treball descentralitzat i telemàtic basat en l'ús de les

tecnologies de la informació i la comunicació. És una agència multimèdia que ofereix

informació en diversos formats (vídeo, text, fotografies) útil per a mitjans tradicionals i

noves plataformes de comunicació. L'ACN ofereix continguts d'actualitat generalistes però

també comarcals, donant una bona cobertura informativa a tot el territori català. A més,

disposa de delegacions al País Valencià, Madrid, Brussel·les i Londres14. L'ANC assumí l'any

2009 un volum de treball de 47.000 fotografies, 51.000 notícies, 32.000 talls de veu i

14.000 vídeos15.

11 Ramon Barnils i l'agència nacional, un article al bloc de Saül Gordillo (vegeu bibliografia)12 “Barnils demanava, i m'asseguren que ho va arribar a escriure i plantejar a petició d'un dels governs de Jordi Pujol,

que Catalunya tingués una agència amb projecció internacional, no només de portes endins sinó de cara enfora” al mateix article

13 Ramon Barnils i l'Agència Catalana de Notícies, un article al bloc de Joan Puigcercós (vegeu bibliografia) 14 A la pàgina de l'ACN, l'apartat de Qui som? accessible des de http://www.acn.cat/acn/QuiSom.acn 15 Entrevista a Saül Gordillo al canal 3/24 (vegeu bibliografia)


http://www.acn.cat/acn/QuiSom.acn

2.2 “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”Segons m'ha explicat el president del Grup Barnils, David Bassa, en una entrevista per

aquest mateix treball, allò que no es podia passar per alt de tot la tasca periodística de

Ramon Barnils és el programa de Catalunya Ràdio “El lloro, el moro, el mico i el senyor de

Puerto Rico”. Es tractava d'un magazine nocturn que s'emeté des del principi de

CatalunyaRàdio (1983). Estava realitzat per La Mercantil Radiofònica16 i el conduïen Ramon

Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell.

E. Bosch descriu al seu bloc “La mirada plana”17 el funcionament i el contingut del

programa.

El programa enganchaba. No tenía una estructura fija. Destacan las entrevistas a personajes relevantes de la época y un sinfín de perlas que se iban desgranando a cada programa, como las inefables “Anoticies de la una” en las que presentadores de los informativos diarios de la emisora, leían las noticias del día que habían sido redactadas por los guionistas con la malsana intención de darles la vuelta, presentándolas bajo una óptica crítica. El efecto que producía su lectura normalizada, en contraste con los contenidos era impresionante.

En un article a Nació Digital, Àlex Garrido explica que “conduïen el programa sense cap

estructura aparent, però la seva audàcia i la seva genialitat inqüestionable em van atrapar

com a oient d’una forma gairebé magnètica“18.

3. El llegat de Ramon Barnils

3.1 El Grup de Periodistes Ramon BarnilsEn memòria de Ramon Barnils, es fundà el febrer del 2002 el Grup de Periodistes Ramon

Barnils (GPRB)19. Agrupen uns 70 professionals de tots els àmbits (ràdio, premsa,

televisió)20 Aquest defensa una “idea de periodisme rigorós, crític, fet i pensat des dels

Països Catalans”. El grup de periodistes pren el nom “de qui considerem referència

d’autoexigència professional i de coherència ideològica” i han fixat tres reivindicacions que

recullen el seu desig i una síntesi del tarannà periodístic de Barnils. Aquestes tres

demandes són:

• Assolir un model comunicatiu rigorós, equànime i de qualitat en el marc dels Països Catalans.

16 L'editorial de l'Ara, Deu anys sense Ramon Barnils (vegeu bibliografia)17 El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, al bloc de E. Bosch La Mirada Plana (vegeu bibliografia)18 El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, un article d'Àlex Garrido a NacióDigital (vegeu bibliografia)19 Podeu consultar el web del GPRB a http://www.grupbarnils.cat 20 Joan Vila i Triadú en una entrevista al programa Dos més u de Catalunya Ràdio (vegeu bibliografia)


http://www.grupbarnils.cat/

• Defensar una informació documentada i contrastada que promogui la reflexió i l’anàlisi.

• Combatre el dirigisme, la censura i l’autocensura amb què exerceixen la majoria de mitjans.

Així doncs, veim un grup de periodistes actius, joves i influents que s'inspiren en la figura

de Barnils per treballar. La seva figura passa a ser no només de referent comunicatiu, sinó

que també de referent professional.

Entre aquests periodistes hi trobam figures com el vocal del GPRB Roger Palà, director de

l'Enderrock, o el president mateix, David Bassa, que ha treballat a programes d'actualitat

política de TVC com Àgora i La nit al Dia i és autor de llibres com Terra Lliure, punt final

(Ara Llibres, 2007). També són del grup Barnils Eduard Voltas, que ha estat director de

Sàpiens i col·labora amb diversos mitjans, i Enric Borràs, un dels pocs periodistes del

GPRB que viuen i treballen a Mallorca (en el eu cas, a l'Ara i el dBalears). El darrer apartat

d'aquest treball consisteix en una entrevista que he pogut fer, precisament, a David Bassa

com a president del Grup Barnils.

3.2 La necessitat d'un periodisme independent i críticAvui en dia el periodisme travessa dues profundes crisis21: una crisi de model i una crisi

econòmica. Aquesta situació ha provocat la pèrdua de llocs de feina i de qualitat de les

condicions laborals22 i, en definitiva, ha propiciat l'augment de la precarietat laboral del

col·lectiu.

Aquest situació podria ser un dels causant de la manca d'interès que tenen els grans

mitjans per al periodisme de qualitat, independent i crític; una manca d'interès que, per

altra banda, es pot assegurar que ha existit sempre i que ara simplement s'accentua.

En aquest context, el periodista s'ha de plantejar com actuar per informar de manera

crítica, amb informacions contrastades i anàlisis rigoroses. Per altra banda, el ciutadà,

l'oient, el lector o l'espectador ha d'apostar pels contingut d'aquesta mena i fer veure als

grans mitjans que tenen demanda i són necessaris.

Endemés, cal no oblidar que políticament i socialment el periodisme independent és

fonamental. Sense bon periodisme no hi hi informació, i sense informació no hi ha

democràcia real i útil. El servilisme, la banalitat i l'autocensura no tenen cabuda en un

21 Alexander Cortès ho detalla més als articles de la sèrie Quiero ser periodista al seu bloc (vegeu bibliografia)22 Els periodistes a l’atur s’han triplicat en tres anys als Països Catalans, una notícia de Mèdia.cat (vegeu

bibliografia)


treball periodístic que servesqui per fonamentar una societat plural i democràtica.

Així doncs, per dur la professió periodística endavant és necessari un canvi de

plantejament important de tots els elements: mitjans, professionals i audiència.

Especialment en el periodisme polític i econòmic, cal deixar de presentar la informació des

del punt de vista que la donen els partits, els sindicats i les corporacions i començar a fer-

ho des d'un punt de vista propi, independent, proper i útil per a la ciutadania. Si seguim la

consigna aquella de “la informació és poder”, els periodistes són els que han d'empoderar

la societat donant-li la informació necessària per a que actuï en l'acte de governar-se a si

mateixa.

3.3 Entrevista a David BassaAquesta entrevista l'he poguda realitzar per correu electrònic gràcies al contacte que em

facilità n'Eduard Voltas. David Bassa es mostrà totalment obert i disposat a ajudar-me. Les

preguntes les vaig enviar dia 12 de març de 2013 i al cap de dos dies ja tenia l'entrevista

completa.

Entrevistador: El posaré en situació: estic treballant en un projecte d’investigació sobre la

vida i la tasca de Ramon Barnils, el seu pensament i la seva manera de fer. Així mateix, voldria

saber què pensa vostè, com a president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, tant de la

seva figura com d’altres temes relacionats amb el periodisme i l’actualitat. Vostè com el

definiria? Què troben d’inspirador en ell per a prendre el seu nom per a a la seva associació?

David Bassa: Quan els més de cent periodistes que formem el Grup Barnils reivindiquem la

figura d’en Ramon, ho fem pel seu esperit crític, la seva absoluta independència i el seu rigor

periodístic. Són tres qualitats fàcils de dir i molt, molt difícils de fer. Cada cop més! No és l’únic

periodista català crític, independent i rigorós, però sí que és el que amb més vehemència i

radicalitat exercia aquesta absoluta llibertat intel·lectual. Per a nosaltres, és un referent pel

fons però també per les formes, una cosa que avui dia –en què tothom vol ser políticament

correcte- no s’estil·la gens ni mica!

Ser crític vol dir qüestionar constantment totes les versions d’un mateix fet, ser independent

vol dir no deixar-te pressionar ni manipular per ningú (ja sigui un govern, un partit polític o

una multinacional), i ser rigorós vol dir contrastar-ho tot tants cops com faci falta. Són tres

punts bàsics que garanteixen un bon mètode de treball, tres punts aparentment senzills però


que resulta que, ai las, avui dia gairebé mai coincideixen tots junts.

E: Ramon Barnils era sens dubte un periodista polifacètic: ràdio, premsa, televisió... Quin creu

que era el seu mitjà per excel·lència? Per què se’l recordarà?

D. B.: Certament, se’l pot recordar per moltes coses, però crec que se’l recorda i se’l

recordarà primer pel programa de Catalunya Ràdio “El lloro, el moro, el mico i el senyor de

Puerto Rico”, un programa absolutament trencador i lliure, impossible de fer avui dia a cap

ràdio del país. Però és evident que en Ramon Barnils no hauria fet aquell programa si no fos,

ja aleshores, un periodista veterà amb una grandíssima quantitat d’articles i cròniques

publicades en molts mitjans, articles i cròniques pels quals també se’l recorda i se’l recordarà.

Llegint els seus articles descobriràs que una de les grans virtuts d’en Ramon era la seva

absoluta falta d’autocensura. No s’autocensurava mai, sempre deia el que volia dir i això que

aleshores ja era meritori avui dia és gairebé heroic. Perquè el problema més greu del

periodisme actual no és la censura –que hi és, prou que ho sabeu a Ses Illes, com també ho

saben al País Valencià i, també, al Principat- sinó sobretot l’autocensura, que és molt pitjor

perquè és indemostrable i difosa. No hi ha censurador a qui atacar o denunciar, perquè els

censors som nosaltres mateixos! Seguint l’esperit d’en Ramon, el Grup ha fet de la lluita contra

l’autocensura un dels nostres grans motius de ser.

E: Podria explicar-nos l’anècdota que per a vostè millor il·lustri la manera de ser i de treballar

de Barnils?

D. B.: Uf, en podria dir un munt! Però potser la que més clarament defineix la vocació d’en

Ramon i que ha esdevingut un dels lemes principals del Grup és quan, en una discussió sobre

el periodisme, la conversa va derivar cap a una mena de competició entre els diferents

gèneres periodístics, que si crònica, que si entrevista, que si reportatge, que si article, que si

periodisme d’investigació... En aquell punt de la discussió, en Ramon es va mostrar categòric:

“Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre?”. Una sentència que defineix a la perfecció

la seva visió de la professió: lliure, crítica, escrutadora amb el poder, corrossiva amb els

abusos, implacable amb les mentides, sempre en alerta, sempre malfiada i sempre insatisfeta.

E: Ramon Barnils va escriure i va dir molt. Què creu vostè que és allò que no podria deixar

passar per alt de tota la seva producció articulística, radiofònica, televisiva i literària si vull fer


un treball sobre la seva figura?

D.B.: Insisteixo en “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”, un programa

absolutament irrepetible, i també els més de cinc-cents articles setmanals escrits a El Temps,

segurament els articles que més clarament defineixen l’esperit i la personalitat d’en Ramon,

així com el seu estil i el seu mètode. Llegint en Ramon t’adonaràs que sota l’aparença d’una

escriptura impertinent i, a vegades plena de “boutades”, s’hi troben moltes hores de lectura de

documentació seriosa i rigorosa. És a dir, que la forma final de l’article d’en Ramon, sempre

propera a la irreverència, no s’ha de confondre mai amb una atzagaiada d’enfant terrible, sinó

tot el contrari, com la punta –esmolada, això sí- d’una piràmide plena de coneixement,

contrast i rigor.

E: Una de les senyes d’identitat de Barnils fou el seu compromís amb uns ideals. Què implica

avui en dia per a un periodista ser compromès? Què opina del periodisme d’ara?

D. B.: En Ramon Barnils sentia repulsió pel cinisme, l’estupidesa i el politiqueig. Ell vivia la

professió com vivia la vida, amb cos i ànima, amb el pit descobert, amb sinceritat, sense

mitges tintes. Assumint sempre i a tot arreu les conseqüències de tot allò que deia o escrivia. I

això, malauradament, tant en la seva època com sobretot ara, suposa ser un idealista. Perquè

l’estupidesa i el cinisme semblen impregnar-ho tot, també el periodisme... Per això, un dels

motius de ser del Grup Barnils és defensar el periodisme lliure de veritat, és a dir, el

periodisme fet amb ànima. I això no vol dir tendenciós ni partidista, ben al contrari, vol dir

lliure i independent. Hem de fugir de l’absurda pretensió de voler ser objectius a força

d’accentuar una assèpcia falaç. No som màquines, som persones. Per tant, no som objectius,

som subjectius. No ho podem evitar. Tenim ànima, tenim ideologia, tenim sentiments. Tot això

no ho hem de voler matar, ben al contrari, ho hem de potenciar. Però ho hem de fer amb rigor

i mètode, contrastant sempre la informació i fugint de qualsevol biaix.

El fet que el periodisme d’ara estigui marcat d’una banda per mitjans i periodistes clarament

partidistes –alguns gairebé fanàtics- i de l’altra banda per mitjans i periodistes pretesament

assèptics, sense ànima, demostra les febleses i les mediocritats d’una professió que, a més,

ara està sent castigadíssima per la crisi.

E: Què diu vostè i què diria Barnils sobre el moment que viu l’indepedentisme?

D. B.: És evident que en Ramon estaria xalant perquè, a la seva època, definir-se com a


independentista –com ell feia sense embuts constantment- suposava quedar retratat com un

sonat o com un eixalabrat. L’independentisme era minoritari, de fet, gairebé marginal. Per

tant, observar com avui l’independentisme és l’ideologia hegemònica del país, el corrent

central de la política catalana, l’entusiasmaria, com ho fa amb tots els membres del Grup

Barnils.

Els més de cent periodistes que formem el Grup tenim, com és natural, cadascú la seva

ideologia personal i les seves fílies i fòbies, però tots coincidim en la voluntat de viure en un

país normal, és a dir, un país lliure. Per això, el creixement constant de l’independentisme ens

esperona perquè el que ningú no ens pot negar és que, com en Ramon, quan el Grup va

néixer ara fa dotze anys érem els únics periodistes del país que ens atrevíem a dir que érem

independentistes. I s’ha de recòneixer que la sensació de no haver-te mogut de lloc i trobar-

te, de cop i volta, que en comptes d’estar a una punta ets al mig de la taula, és molt plaent...

E: Vostè treballa a TVC, com es troba la televisió pública catalana? Creu que hauria d’aportar

coses a la ciutadania que no està aportant? Com ho veuen des del GPRB?

D.B.: Des del Grup intentem tenir una visió crítica de la professió sempre i amb tothom. De

fet, els nostres comunicats així com el nostre seguiment diari de la professió a través de

l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat, crec que ho evidencien clarament. Per això, sempre

que creiem que TVC s’equivoca, com per exemple ara mateix tancant les delegacions

territorials de la Catalunya Nord, les Terres de l’Ebre i els Pirineus, ho diem públicament. Tant

és així, que hem arribat a ser convocats en comissió parlamentària, arran de les nostres

crítiques públiques a l’última reforma legislativa sobre la CCMA. Per tant, sí que hi ha coses –

moltes coses!- que TVC podria i hauria de fer i no fa. Ara bé, més enllà d’això, també diem

ben alt i clar que és una estructura d’estat vital per al país i, sobretot, per a l’espai català de

comunicació. Per tant, sense bandejar mai l’esperit crític, tenim claríssim que TVC és una eina

estratègica que cal defensar sempre.

E: Quins són els reptes que vostè creu que haurà d’afrontar el periodisme en un futur

immediat? Creu que Barnils ho veuria de la mateixa manera? Internet és el botxí o la panacea

dels bons periodistes?

D. B.: Aquesta pregunta és la que s’està fent tota la professió des de fa un parell d’anys i, de


moment, ningú en sap la resposta. Perquè el repte és, ras i curt, canviar o morir. Però canviar

cap a on? Vet aquí el dilema. És evident que l’actual estructura comunicativa és insostenible. I

això no és així per la crisi. La crisi ha accelerat un procés que era inevitable: hi ha massa

mitjans nascuts a l’ombra de partits polítics o a l’ombra d’institucions públiques, ja siguin

locals, provincials o nacionals. I també hi ha moltes feines que, amb la revolució digital, han

deixat de ser necessàries. De fet, molts oficis vinculats a la professió ja estan morts i

enterrats. Per tant, el replantejament ha de ser radical i de base. La reconversió és inevitable,

tot i que ningú té clar el camí ni els ritmes.

En aquest sentit, Internet no pot ser mai considerat el botxí ni del periodisme ni de res.

Internet no és un subjecte, és una eina i, com a tal, l’hem de saber utilitzar al nostre favor.

Internet permet, per exemple, fer periodisme sense treballar a cap mitjà en concret. I això

és un salt qualitatiu importantíssim a favor del periodisme lliure. El repte ara és aconseguir

viure d’aquest nou periodisme, un objectiu en què el Grup hi està treballant a través del

Mèdia.cat i amb un projecte nou que encara està en gestació i que pretén ser una

plataforma de periodisme autofinançat.

I estem convençuts que, com nosaltres, en Ramon veuria Internet no com el botxí sinó més

aviat com el salvador de la professió. Això sí, Internet en tant que eina global, és ple de soroll

i de palla i, per això, cal saber destriar i tenir criteri.

E: Per acabar, i més a nivell personal que no pas purament acadèmic, què diria a un estudiant

de 2n de Batxillerat que vol estudiar periodisme i entrar de ple en aquest món?

D.B.: Que no defalleixi malgrat la desolació actual. A Ses Illes especialment, com al País

Valencià, s’estan desballestant mitjans i acomiadant periodistes de forma absolutament bestial

i, sobretot, sectària. Per tant, el panorama laboral no és, objectivament, gens engrescador.

Però com he dit abans, quan es tanca una porta, n’hem de saber obrir d’altres. I Internet pot

ser una gran porta, a través de la qual crear el nostre perfil professional. No serà fàcil

començar, però mai ho ha estat. I quan ho ha estat, la facilitat no ha estat mai profitosa. Per

tant, endavant les atxes!! I, sobretot, sobretot, cal tenir clar que, malgrat el desori laboral i

empresarial actual, el periodisme és més necessari que mai, justament per evitar que el desori

s’ho emporti tot. Si algú pot fer caure les caretes dels culpables –que n’hi ha- de la crisi, i de

tots els seus còmplices, és el periodisme. I si els mitjans estan coaccionats, Internet no ho

està ni ho estarà. Has de tenir clar que hauràs de picar molta pedra abans no comencis a

treure’n cap profit, però si hi estàs decidit, no dubtis mai que has fet una bona tria. Una tria


difícil i costeruda, certament, però encertada!

E: Això és tot, moltes gràcies pel seu temps.

D. B.: Gràcies a tu. I molta, molta sort!


BibliografiaEnciclopèdia Catalana (2010). Grup Enciclopèdia Catalana. Ramon Barnils i Folguera.

Recuperat el 28/2/13 des de http://ec.gec.semcs.net/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop

%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0247198.xml#.UTEXu6Jg8ht

Vilaweb (2001). VilaWeb. Especial Ramon Barnils. Recuperat el 28/2/13 des de

http://www.vilaweb.cat/media/imatges/especials/barnils//index.html

Vicent Partal (2001). VilaWeb. Adéu a mestre. Recuperat el 28/2/13 des de


Jordi Martí (2013). Ateneu Columna Terra i Llibertat (Agenda Llibertària 2013).

Ramon Barnils, lliure i llibertari. Recuperat l'1/3/13 des de

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article8300

Carles Sanz (2011). Historia (Solidaridad Obrera, CNT). Recuperat l'1/3/13 des del

web de la publicació a http://www.soliobrera.org/historias.html

Ramon Barnils (1987). Revista El Temps. Barcelona provincial. Recuperat el 3/3/13

des de http://www.contrastant.net/hemeroteca/barnils/152.htm

Ramon Barnils (1987). Revista El Temps. La democràcia els matarà. Recuperat el

3/3/13 des de http://www.contrastant.net/hemeroteca/barnils/152.htm

Ramon Barnils (2000). Revista El Temps. La democràcia, els nostres diners.

Recuperat el 4/3/13 des de http://www.contrastant.net/hemeroteca/barnils/836.htm

Saül Gordillo (2011) El bloc de Saül Gordill saul.cat Ramon Barnils i l'agència

nacional. Recuperat el 5/3/13 des de http://www.saul.cat/article/3531/memoria

Joan Puigcercós (2011). El bloc de Joan Puigcercós, Sota la Crosta. Ramon Barnils i

l'Agència Catalana de Notícies. Recuperat el 5/3/13 des de

http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/ramon-barnils-i-lagencia-catalana-de-noticies

Grup Ramon Barnils (2013). Qui som? Recuperat el 4/3/13 des de

http://www.grupbarnils.cat/pagina-exemple/


http://www.grupbarnils.cat/pagina-exemple/

http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/ramon-barnils-i-lagencia-catalana-de-noticies

http://www.saul.cat/article/3531/memoria

http://www.contrastant.net/hemeroteca/barnils/836.htm



http://www.soliobrera.org/historias.html

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article8300



http://ec.gec.semcs.net/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0247198.xml#.UTEXu6Jg8ht

http://ec.gec.semcs.net/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0247198.xml#.UTEXu6Jg8ht

Montse Jené (2010). L'entrevista 3/24. 10 d'agència de notícies en català, entrevista

a Saül Gordillo. Recuperat el 16/3/2013 des de

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3039570

Redacció de l'Ara (2011). Diari Ara. Deu anys sense Ramon Barnils. Recuperat el

16/3/13 des de

http://www.ara.cat/media/Deu-anys-Ramon-Barnils_0_443955660.html

E. Bosch (201). La Mirada Plana. El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico.

Recuperat el 17/3/13 des de http://lamiradaplana.blogspot.com.es/2010/02/el-lloro-el-

moro-el-mico-i-el-senyor-de.html

Àlex Garrido (2011). NacióDigital. El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico.

Recuperat el 17/3/13 des de

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/2207/lloro/moro/mico/senyor/puerto/ric

o

Joan Vila i Triadú en una entrevista al programa Dos més u de Catalunya Ràdio

disponible des de http://www.catradio.cat/audio/311854/Grup-de-periodistes-Ramon-

Barnils

Estel Batet (2009). Dos més. Catalunya Ràdio. Grup de periodistes Ramon Barnils.

Recuperat el 16/3/2013 des de http://www.catradio.cat/audio/311854/Grup-de-

periodistes-Ramon-Barnils

Alexander Cortès (2013). Al bloc Porque lo cortés no quita lo valiente. Quiero ser

periodista (I): Una profesión que tiene futuro. Recuperat el 24/3/13 des de

http://porquelocortesnoquitalovaliente.blogspot.com.es/2013/01/quiero-ser-periodista-i-

una-profesion.html

Redacció de Mèdia.cat (2011). Els periodistes a l’atur s’han triplicat en tres anys als

Països Catalans Recuperat el 24/3/13 des de http://www.media.cat/2011/11/22/els-

periodistes-a-latur-shan-triplicat-en-tres-anys-als-paisos-catalans/


http://www.media.cat/2011/11/22/els-periodistes-a-latur-shan-triplicat-en-tres-anys-als-paisos-catalans/

http://www.media.cat/2011/11/22/els-periodistes-a-latur-shan-triplicat-en-tres-anys-als-paisos-catalans/

http://porquelocortesnoquitalovaliente.blogspot.com.es/2013/01/quiero-ser-periodista-i-una-profesion.html

http://porquelocortesnoquitalovaliente.blogspot.com.es/2013/01/quiero-ser-periodista-i-una-profesion.html

http://www.catradio.cat/audio/311854/Grup-de-periodistes-Ramon-Barnils




http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/2207/lloro/moro/mico/senyor/puerto/rico

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/2207/lloro/moro/mico/senyor/puerto/rico

http://lamiradaplana.blogspot.com.es/2010/02/el-lloro-el-moro-el-mico-i-el-senyor-de.html

http://lamiradaplana.blogspot.com.es/2010/02/el-lloro-el-moro-el-mico-i-el-senyor-de.html

http://www.ara.cat/media/Deu-anys-Ramon-Barnils_0_443955660.html

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3039570

ramon barnils

Documents