què ha passat a fractionville?
DESCRIPTION
Conte matemàtic terrorífic.TRANSCRIPT
Que ha passat a FractionVille?
Un conte de terror matemàtic
que us ofereixen els alumnes
de 2n d'ESO B de l'IES Eugeni
d'Ors. Promoció 2007/2009
Amb el suport de contesmatematics.blogspot.com i de Conchi Hito, professora de matemàtiques.
Copyright Alumnes de 2n d'ESOB, promoció 2007/2009 i contematemàtics.blogspot.com
Què ha passat a FractionVille?
Capítol 1
Aquell matí tothom en parlava, absolutament tothom. Aquella notícia havia corregut de boca en boca fins arribar als diaris, a la televisió, a la ràdio, a tots els mitjans de
comunicació:” la senyoreta 1000000
1 havia desaparegut
sense deixar ni rastre”.
Moltes eren les hipòtesis que tenia la policia de FractionVille, però el cert és que tot era ben estrany, perquè van trobar el sopar encara a taula amb la cullera dins la sopa; la finestra entreoberta i el llit sense desfer.
Quan va entrar la policia una brisa suau i tenebrosa va fer moure’s les cortines, i fins i
tot l’inspector 9
250000
s’estremí.
Amb els seus anys fraccionaris d’experiència, l’inspector
9250000
, va notar que en aquell aire hi havia alguna cosa
totalment anormal...
Capítol 2
A dos quarts d'onze l'Inspector va anar a esmorzar, com cada matí. La cafeteria era la de tota la vida, Ca l'Equivalent, on els policies es sentien com a casa seva gràcies a les atencions del seu propietari, i gran amic, el
36000
.
Aquell dia la cafeteria era plena de gom a gom, però a Ca l'Equivalent sempre hi havia un lloc per l'inspector. Es va apropar a la
barra i el 3
6000 se li
acostà:
- Bon dia senyor inspector. Com ho tenim aquest matí?
- Malament -va contestar ell. No havia aclucat l'ull en tota la nit i estava d’un humor pèssim .
El propietari se'l va mirar fixament, estava clar que l'inspector estava molt preocupat.
- Segui, segui - li va dir, amablement- , que ara li porto el seu tallat.
L’inspector 9250000
va anar lentament cap a la seva taula
de sempre, a prop de la finestra, i el propietari no es va fer esperar. Li portava el tallat i el diari; a primera plana
estava la fatídica desaparició. Tot plegat havia tingut un
gran ressò a FractionVille, doncs la senyoreta 10000001
era
força coneguda i això encara els havia afectat més.
- Quin misteri aquesta desaparició, no? - va preguntar a l'inspector.
- No només és un misteri... alguna cosa horrible devia passar allà dins. Aquella habitació...- va contestar-li fent una ganyota sinistra.
El propietari no va voler saber res més en veure la cara que posava l’inspector. Tot i estar envoltant sempre de policies, era força aprensiu i ja s’estava començant a imaginar tot de coses horripilants. Va marxar amb l’excusa que havia d’atendre una altra taula.
Quan l’inspector va acabar d’esmorzar va tornar a la comissaria. El dia va anar passant sense que cap pista donés explicació a aquell cas.
Però aquella nit un nou sotrac va tornar a trasbalsar FractionVille i l'inspector va haver d'abandonar, de nou, a corre-cuita, el seu despatx.
El 250045
també havia desaparegut però, aquest cop...
Capítol 3
..., en entrar a l'apartament, aquest estava tot potes enlaire: la cuina tenia la taula i les cadires tombades; tot el menjar era per terra i una fortor que li resultava familiar, a dinars de casa l'àvia, planava a l'aire. En canvi, la finestra tornava a estar completament oberta, com a
casa de la senyoreta 1000000
1, i l'inspector tornava a sentir
aquella brisa suau i tenebrosa.La recerca de pistes es va allargar bona part de la nit. Finalment, van trobar un petit detall que havien passat per alt al principi: una taca fosca, de la mida d'un cigró, sobre la catifa de flors grogues de l'entrada de la cuina. L'inspector va demanar que portessin un metge forense per l'anàlisi de la taca en qüestió. Quan va arribar, va agafar una mostra i va sortir corrents cap al laboratori.Ja eren les cinc de la matinada quan, cansats i abatuts, es van retirar cap a casa.L'endemà era diumenge i l'inspector anava al camp, a casa de la seva germana que feia poc havia perdut el marit i estava força trista.Es va llevar com els darrers dies, havent dormit poc. Va pujar al cotxe i va conduir sense fixar-s'hi gaire. En arribar
el va rebre el seu nebot, en 50015
, un noi força eixerit, que
com sempre li va dir:
- Tiet... porta'm amb tu a FractionVille! - la seva cara reflectia l'admiració que sentia pel seu tiet- Ja saps que la vida del camp no està feta per a mi; jo vull ser poli, com tu.
L'inspector el va mirar fixament, amb uns ulls plens de cansament,
- Ara no és el moment - va contestar-li molt seriosament.
Capítol 4
L'Inspector 9
250000 va avançar cap al menjador on,
asseguda a la butaca, al costat de la finestra, l'esperava la seva germana. Només mirar-la ja va veure que alguna cosa no anava bé.
- Què tens, 9
249000?
La seva germana se'l va mirar; es podria dir que gairebé feia tant mala cara com l'inspector.
- Estic malalta. T'has de fer càrrec del nano.
L'Inspector es va quedar paralitzat, aquell no era el moment...
- Però... es que no puc!- Ets la única persona en qui puc confiar: ets el seu padrí -va contestar amb els ulls negats en llàgrimes-. Aquí no es pot quedar, la malaltia no és greu però és contagiosa.
El 50015
va amagar un somriure, estava trist per la seva mare
però aquella notícia li feia molta il·lusió.L'inspector sabia que no tenia cap sortida, així que va fer bona cara per no amoïnar-la més i la resta de la tarda la van passar xerrant i organitzant el trasllat del nano. Després de sopar van decidir marxar. Mentre tots dos
pujaven al cotxe, 9
250000 va sentir un pes molt gran al pit.
Va posar el cotxe en marxa. La negror de la nit no era tant negre com els seus pensaments, el cap li bullia, "Com m'ho faré per estar per ell? No el puc deixar sol, FractionVille no
és un lloc segur", va pensar.El camí es va fer llarg; no van parlar gens, fins que la ciutat va aparèixer, sota una llum irreal, davant seu.
Capítol 5
El telèfon sonava desesperadament en la foscor. La mà de l'inspector va fer un primer intent d'agafar-lo mentre la resta del seu cos es resistia a despertar-se: eren les quatre de la matinada.
- Digui?- va fer amb la veu més adormida que mai.
- Hi, darling! I love you so much!
L'inspector es va quedar flipat, perquè a més del discurs es va sentir seguidament un "tut, tuuuuuuu....". Això dels enamorats era un veritable fàstic.
Va intentar tornar-se a dormir però el telèfon tenia ganes de gresca aquella fosca nit.Una veu ronca i molt profunda va ressonar a l'altra banda de l'aparell:
- Tinc el teu nebot...
Capítol 6
L’inspector es va desvetllar de cop i va dir:
- Quèee!! Qui ets? Què vols dir amb això? – l’inspector preguntava desorientat.
La veu va contestar en un to encara més sinistre:
- El tinc, i si el vols tornar a veure viu, vine tot sol al vell cinema de MatriuFraction. No triguis gaire, potser em penediré de mantenir-lo amb vida; tinc molta gana...
I ja no es va sentir res més: havien penjat.
El cap de l’inspector bullia. Va anar, ensopegant amb tot el que trobava, fins a l’habitació del seu nebot. L’habitació estava glaçada. La finestra era oberta de bat a bat i el llit era...buit!! Va tornar a la seva habitació i tot just es va posar l’abric i les sabates. Va agafar la pistola i va sortir disparat cap al carrer. Plovia a bots i barrals i va quedar ben xop abans d’aconseguir entrar al seu cotxe.
El MatriuFraction era un vell cinema abandonat que estava una mica lluny de casa seva. Durant l’estona que va durar el viatge va tenir prou temps per pensar què podria estar fent aquell caníbal boig amb el seu nebot.
En arribar davant la façana de l’edifici, va aparcar el cotxe sense mirar-s’hi gaire. Va aixecar el cap, però no va
arribar a veure una ombra que passava per davant d’una finestra del segon pis. Va entrar decidit dins l’edifici, sense pensar-s’ho dues vegades, pistola en mà. Mentre desapareixia, engolit per la vella porta principal, unes noves ombres s’havien començat a moure seguint la primera, formant un espantós mosaic de terror.
Capítol 7
L'inspector 9
250000 ja es trobava, amarat de suor i ben
remullat, al vell vestíbul d'aquell destarotat edifici que feia molt de temps havia estat un bonic teatre - més tard, el van renovar i hi van posar una pantalla de Cinema. Per als més joves, van dir-.
A cada passa, els records de l'inspector contradeien allò que veia: allà on ell recordava uns colors vius a la paret només quedaven trossos de paper penjant i teranyines al sostre; allà on ell recordava una magnífica catifa vermella, un drap, d’un descolorit to marró, lleig i ple de forats, li tornava la mirada; allà on ell recordava l'olor agradable i el soroll de les crispetes en obrir-se, un aparell trencat i enganxifós ocupava el seu lloc.
Va continuar avançant i va passar per sota l'antic arc que donava accés a la sala plena de butaques, o com a mínim així es com ell se la imaginava, però només hi va trobar unes quantes fileres de butaques que encara s'aguantaven dretes , plenes d'un polsim caigut del vell sostre esquerdat. Aquelles velles butaques li recordaven moltes coses, com el seu vell amor perdut de joventut.
La sala era buida i en aquell silenci sepulcral es va sentir el cruiximent del vell sostre sota les passes d'algú que caminava inquiet. Novament, no s'ho va pensar dues vegades i, agafant amb força la pistola, va pujar per les ruïnoses escales del vestíbul que donaven al pis de dalt el més sigil·losament que va poder. El pis de dalt era molt fosc, només tenia una petita finestreta que deixava entrar la llum d'un fanal, i una porta lateral, gairebé al final d'un llarguíssim passadís, que donava accés a una petita sala. El passadís era ple de runes. En mig de la foscor, la porta es
va obrir i algú va sortir cridant mentre caminava d'esquena ensopegant amb les runes que hi havia per terra.
- No, deixa'm!- va fer una veu angoixada prou familiar- No em toquis!- va exclamar quasi plorant.
L'inspector va avançar, tan ràpid com li permetien les seves cansades cames, cap aquella silueta.
-Nebot, nebot!- li va cridar.
L'inspector va arribar just a temps d'agafar-lo pel braç abans que caigués a terra. Mentre estirava d'ell amb força intentant arribar a les escales per fugir d'allà, cap dels dos va mirar enrere, però sabien què els seguia, perquè l'ombra de la capa i l'olor a sang impregnava l'aire.
El passadís es va fer etern, però ningú no els va aturar, potser el psicòpata aquell volia jugar al gat i a la rata amb ells. Quan van arribar a les escales de què que no ensopeguen i cauen rodolant, però la sort els va somriure. Van creuar el vestíbul com una exhalació i , en un
tres i no res, van ser fora del cinema. A fora encara era fosc, però van poder veure com el sol començava a alçar-se en un horitzó tenyit de vermell. L'inspector va mirar el seu nebot; el 15/500 era blanc com la cera i gairebé no podia respirar. De sobte, el noi li va agafar el braç amb força i li va dir amb veu ronca:
-Tiet! Hem de tornar a entrar!
L'inspector no s'ho podia creure, ni boig tornaria a entrar allà dins.
-Noi, el que cal fer és demanar reforços.-No, no!-va contestar el noi llepant-se els llavis- Aquella pobre gent...-va continuar com delirant-, els hem de salvar!
L'inspector no volia, però no va poder impedir que el noi es llancés de nou dins el cinema, semblava posseït per una força sobrehumana.
Capítol 8
Quan l'inspector va aconseguir reaccionar, el noi ja havia travessat el vestíbul i s'esmunyia per una porta que hi
havia darrera d’una cortina. El pobre 9
250000 el va seguir
esbufegant.
Darrera la porta tot era fosc, gairebé va perdre peu: unes escales s'enfonsaven dins d’aquella negror. Va baixar-les a les tentines fins arribar a un replà estret. A l’extrem oposat d’on era l’inspector es filtrava una llum esmorteïda per sota d’una altra porta, petita i envellida. En dues passes accelerades va arribar al costat de la porta. Tot i la foscor es va fixar que tenia un pany ben estrany, amb la forma d’un zero i, sobreposat en relleu, hi havia un vuit tombat, com si dormís, amb una petita llàgrima fosca, potser de color vermell, dins de cada ull. L’inspector va superar la seva aprensió i va empènyer el pany.
Davant d’ell va aparèixer una sala prou amplia. La llum que hi havia, tot i ser molt tènue, el va enlluernar una mica. Quan es va recuperar, el que va veure el va horroritzar profundament. Al seu davant, palplantats i ben vius -això li va semblar a primer cop d’ull- hi havia la
senyoreta 1000000
1, el
250045
, el seu nebot, el 50015
i una
altra fracció, la 90000000
3, que havia desaparegut feia
temps sense deixar ni rastre. S’estaven drets, ordenats segons el moment de la seva desaparició: la fracció
900000003
, la més petita era la que estava més a
l’esquerra; el seu nebot, la fracció més gran, era la situada més a la dreta. Trobar-los a tots junts no va ser el que el va horroritzar, sinó el senyal que duien al front, el mateix que hi havia al pany de la porta per on havia entrat. Mirava al seu nebot bocabadat, la marca, profundament gravada,
en un to sanguinolent, destacava per sobre dels seus ulls –“Com puc no haver-la vist abans?”, es va retreure a si mateix-. Tots tenien la mirada perduda, com cercant alguna cosa molt llunyana situada per sobre de la seva espatlla, excepte el seu nebot, que semblava patir una espantosa lluita interna que es reflectia dins la seva mirada. De cop i volta, una altra figura va sorgir des del fons de la cambra, allà on la llum no havia tingut prou força per arribar-hi. Havia estat observant-lo tota l’estona, com un voltor observa la presa que es debat entre la vida i la mort. L’inspector va controlar un espasme de terror, que li havia començat a pujar per l’esquena, amb prou feines.
Tot va ser molt ràpid, gairebé ni va sentir la darrera frase del seu nebot,
-Ho sento, ho sento molt, tiet!
Mentre aquell infinit de sang l’embolcallava i el zero se l’empassava per sempre més.
