PRESENTACIÓ ‘TOT EL QUE TINC PER BALLAR AMB TU’ D’ELVIRA CAMBRILS

1. LA POESIA, LA LITERATURA ÉS LA VIDA DEL VIURE (EDGAR MORIN)

Va alenar pregonament com aquella que percep cada espurna de vida que l’envolta i que l’acull. Llavors es va vore escorcollant per camins intrèpids i costeruts mentre s’amerava de la flaire embaumadora del gesmil i la frígola. I en girar-se, un llebeig salobrós li acaronava la pell de manera suau, sensual i humida. I es contemplava tastant llàgrimes de joia i de tristors mentre esguardava amb els ulls de bat a bat el món complex que s’entestava a comprendre i sentir alhora. Tanmateix, a la llunyania, s’escoltava ferm i reptador el bram tràgic del la por i la malaurança que li arribava cada cop més fort i pròxim. Havia farcit el bagatge amb les paraules dels savis, sempre oberta als viaranys heurístics del coneixement, quan va albirar que s’acostava a la mitat del camí. I Enfocà els fanals aclaridors de la filosofia per a esbandir les selves obscures que ara i adés pretenien ensenyorir-se del món que l’encerclava. Recordà Settembrini, al sanatori de Berghof “La humanitat, tota dignitat humana, el respecte per les persones i la dignitat pròpia, va lligada indissolublement a la paraula, a la literatura”. El sisé seny de Llull, el sentit de la comunicació, la impel·lia sense descans, amb la insistència del furó, a construir el seu humil far i mostrar-lo al món desitjosa de compartir perplexitats i il·lusions. Va asseure’s, engegà l’ordinador, i tornà de bell nou a alenar fondament assaborint cada glopada de l’aire pur de la vida. Llavors, amb l’assossec dels que saben el que volen i ben acompanyada pel caliu de l’amor, va començar a escriure.

Emprengué el primer viatge amb la il·lusió del navegant intrèpid que s’estrena i vol abastar el món sencer en la seua primera aventura. Així, ens proporcionà ja algunes de les claus que es desenvoluparan més endavant en la seua obra. Una narradora que mostra però també intervé mínimament encara en el relat; l’eros generador de relacions amoroses i diverses, presentades sovint de manera joiosa i plaent, manifestació essencial d’una moral ben lliure i humana. L’aigua com a font de vida i sentit que trasllada la protagonista al sud d’Itàlia, i li permet plantejar el marc de referència dels fonaments de la nostra civilització, els mites i els pensadors grecs que suren en l’ambient de tota la seua proposta. Una Itàlia que li serveix també per endinsar-se en la història recent per criticar els totalitarismes deshumanitzadors, caracteritzats per la hipocresia i el poder destructor de l’espècie.I el mal dels temps, la insatisfacció constant de les dones sensibles i lúcides, el conflicte entre la raó i el sentiment, amb contradiccions, angoixes, superacions, i el vertigen d’estar construir un temps nou amb retrats de dones fortes, que no es deixen véncer per les contrarietats i que lluiten per poder viure plenament en i amb tots els sentits.

“La dona lliure, racional, valenta i resistent a les inclemències del temps no pot sucumbir, tot i que ha ocorregut el que no esperava: s’ha enamorat de veritat.”

Però la narradora de Mira’m, amor sap que s’ha quedat encara un poc al marge, ben assentada en les seues seguretats com la fotògrafa que mira el món des de la distància, amb solidaritat,

1

amb comprensió, però sense perill, allunyada encara dels riscos d’Escil·la i Caribdis que l’aguaiten esperant la seua oportunitat, però ben conscient que ha dibuixat una panoràmica incisiva i suggerent de l’espectacle del món que ella, inundada de sol, com Messina, contempla com observadora privilegiada.

En el segon viatge la dona trasbalsada a la recerca del seu camí personal buscarà els lligams que l’uneixen amb els altres en el camí de les identitats múltiples que anem triant i ens acompanyen en la nostra interpretació de la complexa realitat: el feminisme, les ideologies emancipadores de classe, el País que ja anem fent. Però en un principi la foscor s’ensenyorirà del relat a partir de la malaltia, la debilitat del cos que esdevé conscient de colp de les seues limitacions. La protagonista, Maria Sendra, interioritzarà el dolor físic i també el moral provocat per la separació conjugal i compartirà el propi sofriment amb el de les altres pacients. Amb Maria, la immigrant sud-americana sense recursos de cap tipus per fugir del món masclista que la subjuga. O amb Margaret, la immigrant britànica que veu la mort acostar-se sense remei. L’hospital iguala. I la lluita esperançada per la igualtat és una altra de les idees força que es desplegaran en aquest viatge que mira al present perplex i al passat més combatiu.

“M’atrauen les dones polítiques, potser perquè el món de la política segueix sent un club privat d’homes on la presència femenina és qüestió de quotes”

La narradora-protagonista encarna una altra dona independent, amb el vertigen d’aquelles persones que viuen en un temps esmunyedís, però decidida a seguir els camins de la llibertat. I que busca àncores incansablement que la fiancen en el somogut viatge que ha triat. El seu cos malalt i el cos malalt del país necessiten reconstruir sinapsis col·lectives, recordar allò que s’esdevingué i no va poder ser. I l’escriptura li serveix per novel·lar la història de vida de la lluitadora socialista i feminista, Maria Cambrils, filla del seu mateix poble, i viatjar així als temps de la república de les esperances i de les il·lusions per un món, al temps de les lluites sagnants entre les forces de l’emancipació (dels treballadors, de les dones, de les convencions...) i la reacció conservadora dels terratinents que a la fi sembraran l’oblit, la misèria i la mort.El final cruel i negre li serveix per enllaçar amb l’actualitat política del país en el període de la bambolla immobiliària, on la protagonista torna a vore les maquinacions assassines d’abans i sent la por ben a prop. Però ”la rebel·lió és l’única eina d’humanització davant de la indiferència galopant que amenaça el món”, la veu de Maria Sendra ressona alliçonadora en l’ambient somort d’un país on els diners han comprat memòria, pensaments i voluntats.La narradora, malalta per tot, es refugia en la literatura com a teràpia necessària. I la foscor s’aclareix per moments amb l’esplendorosa imatge de la vida.

“Si no fóra pels ells, pels meus personatges, que m’han encoratjat, hauria sigut terrible. Ara els colors d ela natura s’han intensificat, el cel és més blau, les muntanyes es pinten de lila i la ufanosa vall es matisa en franges verdes i marrons des dels bancals de tarongers, passant per la marjal i la restinga, fins a la ratlla blavíssima de la mar.”

2

En ‘El bes de l’aigua’ la narradora sap que ha fet un pas endavant. No ha pogut situar-se indiferent davant dels més pròxims i s’ha sentit, una entre tants, ben còmplice de tots aquells que, com ella, han maldat per construir un món més just i més lliure.

Comença a estar preparada per al tercer viatge. La narradora-protagonista, Felicitat, és una dona del segle XXI, professora, valenta, lliure en una societat on el model patriarcal s’esquerda cada dia que passa per l’empenta d’unes dones que comparteixen la seua veu per endegar un nou camí des de la llibertat personal. I la narradora fa una passa més i se’ns mostra en les senes sensacions més íntimes, el seu univers més privat i constitutiu. Les pors i els anhels, els èxits i els fracassos, els dolors i els plaers, els succeïts d’un món convuls on sembla que l’atzar domina les nostres vides i en què ens costa assumir el nou paradigma paradoxal que enuncia que “res no és estrany”.Felicitat vol desfer-se de tots els lligams que li impedeixen la plenitud. Després d’haver cregut realitzar-se en parella percep l’autoengany i es disposa a guarir-se com a persona a l’illa de Sérifos, a les illes cíclades gregues, a la recerca de la seua muntanya màgica on intentava

“Apaivagar la inquietud del meu esperit malmès. Cercava la impassibilitat del Berghof de Mann, el sanatori a dalt de la muntanya i l’atzar em va oferir una illa al bell mig de l’Egeu”

La raó, que li ha servit per desvetlar-se tantes voltes, trontolla de sobte i busca els mites fundacionals per a entendre’s i explicar-se. Però no vol un salt al buit. Té ben endins de la memòria els grans pensadors de la nostra civilització i també el paisatge, el paisatge mediterrani comú que l’ha nodrit i conformat.

“En esbatanar les mallorquines de la balconada, el paisatge em va captivar. El campet daurat, l’ombra d’una figuera enorme, el suau balanceig del canyar, l’ase que dormia al sol, la franja blava entre la badia de Livadhákia, i el cap de Nerou, els tamarits [...] el parrup de les tòrtores a la branca d’un pi gegant, l’olor de mar, la llum daurada, el silenci de la migdiada, i la veu de Mina sota l’emparrat em feien pessigolles a l’ànima.”

I també sa mare com a contrapunt. La mare, que des de la seua paràlisi li ha fet vore la falsedat sobre la qual assentava la seua vida i li ha fet sentir la totalitat complexa de la vida en obligar-la a viure les alegries i les penes com un tot indissoluble.La protagonista, però, intenta destruir tots els lligams superflus per a posar en pràctica de debò aquella Filosofia del plaer que anhela i deixant enrere la Filosofia de la resignació que l’ha ocupat els darrers temps en la cura de sa mare malalta, que se li arrapava en somnis, pensaments i malsons.I així enceta un camí d’autorealització personal per superar el dolor de la separació i que té en la filosofia la seua aliada, i en l’herència de l’àvia, oberta i positiva, que li mostrà el camí de les primeres respostes.D’alguna manera la història de l’àvia i la néta es repetirà i la protagonista farà el mateix amb la seua neboda amb qui enceta una relació epistolar que li serveix per mostrar-nos

3

destil·lada la millor filosofia dels autors més estimats per l’autora, fet que constituirà un dels eixos vertebradors de la narració.Així intenta frenar el primer dolor amb Sèneca i els seus consells per guarir els marejos propis del navegant que veu sacsejar el seu vaixell. O s’aferra a les tres màximes de Descartes per a guarir l’ànima. I aprofita Aristòtil quan afirma que ‘totes les accions dels homes van encaminades a la cerca de la felicitat” per a mostrar-nos trets de la seua biografia en els anys de formació.

“Vaig abandonar l’ètica aristotèlica per cercar-ne d’altres que convidaren a transformar el món”.

Per al viatge a Sérifos ha triat Epicur, Erasme, Spinoza, Montaigne i Montesquieu amb els quals mantindrà un diàleg constant enriquidor, reproduint el format que les persones cultivades de la nostra civilització han utilitzat des de sempre per preguntar i respondre i així reduir la seua ignorància dels misteris de l’existència.El conflicte entre la Follia i el Seny arrossega i somou la protagonista i el resol, racionalment, lliurant-se a Usbeck, el personatge de les Cartes Perses que, paradoxalment, li aconsella

“Val més sostraure l’esperit de les seues reflexions i tractar l’home com a sensible, en lloc de tractar-lo com a racional.”

L’amor, de bell nou, l’amor que ho sustenta tot, reapareix. Plató i Alberoni il·lustren el diàleg entre la neboda i la tia sobre els sentiments i els afectes en què el sexe està present. I el treball, del qual ella s’ha alliberat temporalment i l’espera amenaçador, li fa aparéixer Marx i Feuerbach i la seua filosofia de les desigualtats socials.

La vida és socialització i l’estada a l’illa l’impel·lix a relacionar-se. Els personatges femenins de l’illa que focalitza són ben vius i valents, enèrgics, independents i pragmàtics, però amb una ètica conformada per la recerca simple del bé. “Mina em pareixia una dona elegida pels déus, [...] ballava i cantava i els ulls li brillaven amb la lluïssor dels qui estimen la vida”Katerina li aprofita per establir un diàleg i mostrar les confidències entre dues dones respecte a l’amor. El cant d’Haroula la fa estremir-se per l’harmonia plaent de l’univers

“El públic congregat al seu voltant va fer palmes i es va sumar a un cant que sonava a himne, a himne de la pàtria dels humans, d’aquells qui festegen l’alegria de viure abans que se’ls arrabasse l’existència.”

“Com una asceta, havia estat a punt d’ofegar-me en la moral de la renúncia. Era moment de pensar menys i sentir més”

mentre encara es meravella de

“la dona del violinista que havia rigut i cantat conjuntament amb la que havia acariciat el seu marit”.

4

I els personatges masculins de Sérifos l’ajuden a recuperar també sentiments que havien quedat malmesos per les experiències que maldava per oblidar.Amb Tasos recupera el valor de l’amistat entre iguals que exemplifica amb paraules d’Alberoni

“els amics es reconeixen com a iguals i lliures i és per això que l’amistat no pot esdevenir un pes”

El diàleg amb Tasos sobre la transcendència la porta a parlar de la mort, la mort de l’amic que ha abandonat la vida com farà després el mateix Tasos seguint les ideees de Hume, la mort en vida de sa mare a qui intenta aconhortar emportant-se-la a l’illa, com a lligam inesborrable que roman. Al capdavall, acaba acostant-se a Wittgenstein quan suggereix que

“Qui és feliç no ha de tenir cap por. Ni tan sols a la mort. La por a la mort és el millor signe d’una vida falsa, val a dir, dolenta”.

I Dimitris. Aquell home tan diferent a ella i que la va guarir amb la pluja d’estels, amb la mar reviscoladora, amb les atencions inesperades, amb l’enamorament i la unió dels cossos des de la llibertat personal i el gaudi dels sentits. Acompanyada per ell

“A poc a poc, amb cada ruta, vaig anar endinsant-me en el cor de l’illa. Sentia l’alenar de la terra, les paraules del vent, l’eternitat de les pedres i la fragilitat humana.”

A la fi torna a casa, al treball, a la plana, rejovenida i feliç d’haver habitat en

“una muntanya màgica [...] com si el massís de Sérifos fóra el responsable de la meravella d’aquella vida que tant s’assemblava a la realització del desig.”

I

“Amb intel·ligència per a comprendre que els contraris es necessiten, que assaborim l’èxit en la mateixa mesura que hem patit el fracàs, que la fatiga ens empeny al descans, que cal descendir a l’abisme per a tastar la glòria. Amb determinació per a seguir endavant.”

2. LA CASA QUE VULL/ QUE LA MAR LA VEGI/ I UNS ARBRES EN FULL/ QUE ME LA FESTEGIN/ QUE HI DUGUI UN CAMÍ/ BEN PLE DE ROSADA ...

Dijous tretze de novembre de 2014. Gandia. A la mateixa hora, si fa no fa, un altre acte literari s’esdevé a la ciutat amb dos autors gandians com a protagonistes. A només 15 quilòmetres, a Tavernes, es presenta un altre llibre, Reset RTVV. Ací estem en la presentació de la novel·la Tot el que tinc per ballar amb tu i la sensació que podem

5

endur-nos és que ens trobem en el país ric, desvetlat i culte, potser feliç i tot, que anhelava el poeta. La veritat és que vist des de la distància del temps la salut de la narrativa, de la literatura catalana en general al País Valencià era impensable quan a les primeres dècades del franquisme els autors es podien contar amb els dits de les dos mans. La llengua patia un procés de substitució en cascada que en la dècada dels 60 s’estenia imparable a les ciutats mitjanes del territori després d’haver marginalitzat el valencià a València i Alacant. Les plataformes editorials eren escasses i els lectors quasi identificables per nom i cognoms. Les veus femenines en eixa època tenien un percentatge només estimable per la anormalitat de la situació: Maria Beneyto, Carmelina Sánchez Cutillas i Maria Ibars, en formarien part. A començaments del segle XXI ens trobem amb una quantitat d’escriptors, alguns d’una qualitat molt estimable, i les escriptores han enriquit en tots els aspectes el nostre panorama literari. Per parlar de les més pròximes Àngels Moreno, en narrativa, Teresa Pascual, en poesia, o Maria Josep Escrivà, en tots dos gèneres, demostrarien que l’aportació literària ja no té morfema de gènere. Dels lectors i de les dificultats de les editorials i de les llibreries, en parlarem un altre dia. I de les polítiques lingüístiques substituïdores dels governs genocides també. Perquè parafrasejant els cantants, Si cantem (és a dir, si escrivim i si llegim) mai morirem.I hui estem ací presentant la segona novel·la d’una narradora que es consolida com una de les veus més originals del nostre panorama literari. Perquè Elvira Cambrils ens connecta amb la seua novel·la d’idees a les qüestions clau que assetgen les persones del segle XXI de tota llengua i cultura, almenys de la nostra civilització europea. I ho fa amb una llengua treballada i un text que llegim amb la facilitat provocada pel treball d’orfebreria d’una exigent escriptora. En una època de solciment dels grans dogmes que pretenien guiar la humanitat, la creació literària esdevé un far de llum que il·lumina les profunditats del ser humà. I Elvira Cambrils ha estat sempre una persona creativa que compleix amb excreix els tres requisits que planteja Rogers per a conseguir-ho. En primer lloc, una persona oberta a l’experiència. Transgressora de tabús repressors, entusiasta de la fotografia, amant de la conversa, inquieta i buscadora de respostes, amb estima pel paisatge, compleix amb escreix aquesta primera condició. Cal tindre també, continua Rogers, un focus d’avaluació intern exigent, capaç de valorar si el producte val la pena o no. Les bones lectures dels clàssics assimilades, la seguretat ontològica davant els avatars de l’existència, el gust per l’obra ben feta, li atorguen també aquesta condició, com s’aprecia en les citacions més escaients, la descripció detallada i suggeridora, la versemblança dels diàlegs que reflecteixen la humanitat més senzilla i sincera. I la tercera premissa és la capacitat de jugar amb elements i conceptes, és a dir, la flexibilitat per saber respondre a les canviants realitats. I ací entren les capacitats intel·lectuals de l’autora i el conreu de les seues habilitats, en aquest cas filosòfiques, literàries i lingüístiques que ha anat desenvolupant al llarg de la seua vida. Elvira Cambrils s’endinsa decidida en l’univers de la diversitat humana per esclarir-nos-en les potencialitats i acomboiar-nos en la pràctica de les actituds positives i les pràctiques

6

generadores de vida. I això ho aconsegegueix sense renunciar als fonaments: La Grècia d’ara i adés amb l’illa de Sérifos retratada amb el pinzell de l’artista enamorat; els pensadors que li han servit de guia per eixir de les tenebres regalant-nos el cànon Cambrils de la filosofia; la família, amb els odis i els amors i els lligams invisibles que ens atenallen i projecten. I tot des del punt de vista irreductible de la persona lliure, de la dona lliure, sense més seguretats que la necessitat de la tria conscient, empeltada de raó i follia, de cos i ment.

3. FEM UN PENSAMENT

Diumenge em comentava Toni Mollà en un tuit que l’atzar (diuen) no existeix. És possible. Però algun fractal, ocult òbviament, ha d’haver-hi entre la culpable que estiga ací presentant Tot el que tinc per ballar amb tu i jo. Vaig coincidir amb Elvira l’any 87, en el meu primer curs com a professor de l’Institut Ausiàs March de Gandia. De seguida vam coincidir en molts aspectes. Catedràtics jóvens que sovint n’amagàvem la condició, valencianoparlants, amants de la lectura i del País, amb inquietuds polítiques i amb ganes de canviar l’entorn en el qual vivíem en uns anys convulsos i que intuíem ingènuament fundacionals. Ens incorporàrem a una dinàmica que romania encara dels primers anys de democràcia plena d’activitats i interaccions amb els alumnes sense importar l’hora ni el dia. Un exemple d’això, va ser la creació, entre professors i alumnes, i amb la complicitat de la malaguanyada Marilín Climent que exercia la vicedirecció, d’una emissora efímera i modèlica de ràdio escolar, que ens havia cedit Ràdio Lliure de Pego, i que omplírem de cultura autogestionada i plural.

Potser perquè créiem i encara creiem que “la salvació dels humans està en l’educació” ens comboiàrem uns quants a capgirar el model de centre en un temps en què pensàvem impetuosos que tot estava per fer i tot era possible. I justament nosaltres, a qui tan poc ens agrada manar, ens posàrem en les dos ocasions davant de l’intent d’accedir a la direcció del centre cosa que, com era esperable, no vam aconseguir. Incapaços de trobar l’ariet col·lectiu, el cavall de Troia-alfil de la cançó, ens retiràrem confiant que les ferides sagnaren prompte i l’odi es transformés en amor, com diu Spinoza. Mentrestant havíem teixit ja entre nosaltres els lligams invisibles de l’amistat. Perquè com diu Alberoni

“la trobada entre els amics es fonamenta en les afinitats profundes tant de la personalitat com de la situació en què es troben.”

Te n’anares del centre i els contactes es van anar distanciant en el temps, encara que excepcionats pel ritual arròs en costra al Pego de Carnestoltes i alguna que altra coincidència pels carrers de Gandia o en algun acte puntual. Ara en recorde una, quan en el carrer Juan Andrés li comentares al meu fill major si coneixia La Gossa Sorda que havia tret ja dos discos. Se’t veia orgullosa del teu Pere, artista com sa mare. El meu Arnau amb 11 anys estava a punt d’incorporar-se al club de fans del grup junt amb els seus germans Ariadna i Lluís. No era estrany, doncs, que anara al concert de Pego del juny del 2010, arrecerat en un lloc discret amb la gent de la tercera edat que acompanyava també les seues criatures. Vaig aprofitar que acabaves de publicar la teua

7

primera novel·la que acabava de llegir i en vaig parlar en una columna que publicava al diari Levante-EMV que s’intitulava FEM UN PENSAMENT.L’article Farem saó començava parlant de les llistes dels morts arran de la publicació del Portal de Víctimes de la Guerra Civil i Represaliats del Franquisme i hi escrivia:

“Una societat amnèsica no pot afrontar el futur, ens recordava l’altre dia Elvira Cambrils, autora d’”El bes de l’aigua”, novel·la que connecta aquelles generacions perdudes amb les inquietuds i els dubtes de les generacions actuals, que hem hagut de créixer òrfenes del llegat que personatges com la feminista Maria Cambrils o el metge Pere Guitart  no ens han pogut transmetre i a qui l’autora ret merescut homenatge.  La rica prosa de l’escriptora pegolina, catedràtica de Filosofia durant molts anys a l’IES Ausiàs March, retrata els sentiments d’una època convulsa i il·lusionant, la Segona República, amb salts temporals als temps presents  on tot es mou  a remolc de l’especulació i el desconcert. I ho fa des d’una perspectiva d’estima a la pluralitat, a la dimensió universal del ser humà i a la cultura pròpia. Escrita, a més, en una llengua rica i autèntica, amb totes les notes d’una simfonia que els valencians hem hagut de construir de bell nou, a partir dels 60, hereus com érem d’una generació que havia interioritzat com a inqüestionable la impossibilitat del valencià com a llengua de cultura. La transmissió dels valors que considerem dignes és imprescindible si no volem caure en la dictadura de la banca i el consumisme. L’agradable nit preestiuenca de fa dos dissabtes  veia dalt de l’escenari Pere Pons, el fill d’Elvira i Joan, i Arnau Giménez, el fill de Carme i el malaguanyat Juli, i comprenia que, a pesar de les dificultats, les llavors creixen si hi ha una bona saó. També hi veia Jordi Martí, professor de castellà dels meus fills, que foren els que em proporcionaren l’excusa perfecta per assistir a l’esplèndid concert de ‘La Gossa Sorda’ i poder aborronar-me sentint ‘Tres de Pego’ i ‘Farem Saó’, o cantar en companyia de més de 3000 persones ‘Bollirà el mar com (la) cassola en forn’, el vers del nostre poeta, mentre sonava ‘Quina calitja’.  Sense fronteres i sense renúncies,  amb col·laboracions en castellà i en portugués com les que hi van fer els components de ‘La Raíz’, des de l’estima a la pròpia cultura i a la història amagada, oberts a tots els colors del món.”

Com no podia ser d’una altra manera (allò de les casualitats), l’encomanda d’aquesta presentació em va vindre en un altre concert de La Gossa Sorda a Pego, aquest juny en la presentació del seu darrer disc. Allí em vas dir que volies que et fera la presentació del llibre a Gandia. No m’hi vaig poder negar però vaig deixar de llegir la novel·la que estava llegint en les primeres pàgines (“Tot el que tinc per ballar amb tu”) per a buscar un temps més assossegat i preparar així millor la presentació. O això em pensava jo. Perquè els dos mesos posteriors, amb l’atenció intensiva que vam dedicar als pares de Maria Àngels, m’han servit per somriure en molts fragments del llibre i comprendre molt millor un dels leitmotif de la novel·la: la cura (per torns entre els germans, això sí) de la mare malalta. Perquè a la fi les experiències de la vida són les que ens fan créixer i madurar com a persones. I des d’eixes experiències, el seu ofici d’escriptora i la condició artística que atresora, no podeu deixar de llegir la darrera novel·la d’Elvira Cambrils: una amiga, una bona persona i una excel·lent narradora.

Josep Alandete

8

9