Cuando alguien pregunta para qué sirve la filosofía, la respuesta debe ser agresiva ya que la pregunta se tiene por irónica y mordaz. La filosofía no sirve ni al Estado ni a la Iglesia, que tienen otras preocupaciones. No sirve a ningún poder establecido. La filosofía sirve […] para detestar la estupidez, hace de la estupidez una cosa vergonzosa. Sólo tiene este uso: denunciar la bajeza del pensamiento bajo todas sus formas. ¿Existe alguna disciplina, fuera de la filosofía, que se proponga la crítica de todas las mixtificaciones, sea cual sea su origen y su fin? Denunciar todas las ficciones sin las que las fuerzas reactivas no podrían prevalecer. Denunciar en la mixtificación esta mezcla de bajeza y estupidez que forma también la asombrosa complicidad de las víctimas y de los autores. En fin, hacer del pensamiento algo agresivo, activo y afirmativo. Hacer hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de la cultura con el provecho del Estado, la moral o la religión. Combatir el resentimiento, la mala conciencia y sus falsos prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de sí misma: empresa de desmixtificación.

Gilles Deleuze, Nietzsche y la filosofía, Anagrama, Barcelona, 2000, pp. 149-150.

Pero preguntar para qué sirve la filosofía es como preguntar para qué sirve la belleza, para qué sirve la verdad o para qué sirve la justicia. No sirven para nada, en realidad son una lata enorme (otras especies se las arreglan sin ellas y no tienen nuestros problemas), pero sencillamente nosotros no podemos vivir sin tenerlas en cuenta, porque un mundo sin verdad, sin justicia y sin belleza nos parece un inferno invivible, incluso aunque estemos muy lejos de haber alcanzado un mundo en el que hayan triunfado la verdad, la belleza o la justicia. Esperemos, al menos, que la filosofía no sirva a nadie, que no se haga sierva de ningún déspota.

José Luis Pardo, Los internautas preguntan, Entrevista Digital, El País, 12/05/2010

http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?encuentro=6683&k=Jose_Luis_Pardo

Tal és l'única definició de filosofia: art d'emprar bé la ignorància. Ciència general de l'adequat ús dels nostres errors. Ningú s'equivoca tant com qui té por de les equivocacions, perquè no sap què fer amb elles ni quin partit treure'ls. No és que s'ignori perquè no se sap (encara), sinó que quan alguna cosa (ja) se sap és a partir i com a fruit del que s'ignora. El millor del millor saber és que descobreix noves i fascinants parcel•les d'ignorància. La resta del que amb certesa coneixem és rutina, esbalaïment enganyós, aquietament, devoció dogmàtica La ignorància, en canvi, és angoixa, esperó, pregunta, imploració i exploració. Com bé se sol dir, la ignorància és atrevida, en canvi, la certesa és timorata. Vivim des del nostre ignorant atreviment.

Sobretot, ser conscient de la ignorància -és a dir, no ignorar almenys això, que ignorem- és comprendre que aquesta situació frustrant i esverant no és transitòria, sinó imprescindible; que per molt que arribem a saber, la quantitat i qualitat de la ignorància -la seva massa- no disminuirà mai de manera perceptible ni de forma rellevant. (...)

Fernando Savater, El contenido de la felicidad, Ediciones El País, Madrid 1986

Contra el que diu el sentit comú, pensar no consisteix en el funcionament d'una facultat que seria innata a l'home. Pensar no té res a veure amb seure i esperar fins que a un li vingui alguna idea. Pensar és una activitat forçada. I el que ens força és la pròpia vida. Voler viure ens obliga a pensar. Pensar és un gest radical que primer de tot consisteix en interrompre la normalitat i el sentit comú, foradar la realitat, destruir el mantell de obvietat que la protegeix, en definitiva, obrir espais de vida. Pensar és aquesta paradoxa: una activitat forçada i, alhora, la més lliure.

Santiago López Petit, "El pensamiento no sirve para luchar sino que él mismo es lucha", entrevista de Amador Fernández Savater, Público, 25/10/2009http://blogs.publico.es/fueradelugar/90/%e2%80%9cel-pensamiento-no-sirve-para-luchar-sino-que-el-mismo-es-lucha%e2%80%9d

Lo que resulta más descorazonador y más infecundo es esta desconsideración del pensar, reducido a mero instrumento o herramienta, un medio para lograr establecerse en la posición, un mecanismo cuyo funcionamiento se desenvuelve como un ejercicio de poder sobre los demás. Pero desvinculado del saber en tanto que sabiduría, como forma de vida, pensar viene a ser una tarea más o menos erudita, consistente o interesada, con una utilidad no pocas veces espuria. Parecería que lo que importa es pensar para tener razón, para ratificar lo que ya pensamos.

Ángel Gabilondo, Encontrados, El salto del Angel, 02/11/2012http://blogs.elpais.com/el-salto-del-angel/

Doncs els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per la perplexitat. Al principi la seva perplexitat és relativa a coses molt senzilles, però poc a poc s'estén a assumptes més importants, com a fenòmens relacionats amb la lluna i altres que concerneixen al sol i les estrelles i també a l'origen de l'univers. I l'home que experimenta perplexitat es considera a si mateix ignorant (per aquest motiu fins i tot l'amor dels mites sigui en cert sentit amor de la saviesa, ja que el mite està travat amb coses que deixen a qui escolta estupefacte). I com que filosofen amb vista a escapar de la ignorància, evidentment busquen el saber pel saber i no per un fi utilitari. I el que realment va esdevenir confirma aquesta tesi. Doncs només quan les necessitats de la vida i les exigències de confort i esbarjo estaven cobertes va començar a buscar-se un coneixement d´aquest tipus, que ningú ha de buscar amb vista a algun profit. Doncs així com anomenem lliure la persona la vida de la qual no està subordinada a la d´altre, així la filosofia constitueix la ciència lliure, ja que no té cap altre objectiu que si mateixa.

(Aristòtil)

En realitat, no crec en absolut que la filosofia garanteixi la felicitat. Més encara: en moltes ocasions ens fa més desgraciats (per exemple, quan descobrim la profunda absurditat d'alguna cosa respecte de la qual vivíem en l'engany consolador d'alguna hipòtesi insostenible). Però el que sí que ens garanteix és una existència més intensa. Saber, encara que es pateixi, sempre és millor que viure en la inòpia. Putnam ja parlava d'això: si oferíssim a la gent prendre's una pastilla blava i ser feliç, només que sense ser conscient de la realitat de les coses, o prendre's una pastilla vermella i captar la complexitat i els clarobscurs del món, amb tots els seus matisos (molts d'ells desagradables), la immensa majoria es prendria la pastilla vermella. Potser és un indicador que Aristòtil tenia raó quan afirmava que tots els homes anhelen per naturalesa saber.

Manuel Cruz, Ni profans ni exquisisits, el periodico.cat, 27/07/2013

Potser sigui una mica pretensiós amb el que diré, però les últimes generacions de pares i mares hem abusat d’ un tipus de sanció que hem aplicat al nostres fills quan desafiaven la nostra autoritat: per no ser titllats de pares opressors i agressius, substituïren el pam-pam al cul pel racó de pensar. Quan el nen o la nena fenien alguna rebequeria, castigats al racó de pensar. El pensar com a substitut d’una bona nata, era la recomanació que psicòlegs i pedagogs oferien a les famílies per disciplinar la prole. Com volem que el ciutadà pensi, si ha estat educat perquè associï el pensar a una sanció que per civilitzada era el que era, una sanció. El pensament acaba sent una reacció condicionada a un acte dolent. Quina forma de malbaratar una capacitat humana, reduïda a una forma de repressió benigna. Gràcies psicologia. Gràcies pedagogia. Heu aconseguit així, d’una forma subtil, matar la mare filosofia. Si no els haguéssim fet cas, poder tindríem persones que haurien canalitzat els seu traumes a través del pensament i la literatura. Ara com a venjança, toca enviar al racó la filosofia.

Manel Villar, La filosofia i el racó de pensar, la pitxa un lio, 17/03/2013