pd t 27

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

27Any 3

15 de novembre de 2009

Sumari2 Enfilar-se al Shisha Pangma amb un mamut a coll. Mercè Solé

3 La freqüència de trens a Viladecans. Idoia Baixench

3 Castanyalloween. Jaume Lligadas

4 Un llibre ens apropa la història i la gent de Viladecans. Laura Barrio

5 L’Audiència Pública: per participar. Miguel de la Rubia

6 Un viatge especial: el projecte Apaine. Juan Diego Pimentel

7 Re-Neix S.O.S Delta del Llobregat. Ricard Caba

7 Bicicletes a les voreres. Marta Pombo

8 El principi de la realitat/ 1. José Luis Atienza 9 El escarabajo de las palmeras o “morrut”. Carmen Cobas

10 Corrupció i democràcia. Xavier Ramírez

11 L’aventura: caminar per Viladecans. Eduard Mondragón

11 Tots som iguals. Jordi Lligadas

12 No ho entenc... (continuo). Jordi Mazon Bueso

13 A Càritas ens fan falta socis. Mercè Solé

14 La corrupció a la política. Pepi Venegas

15 Les nostres entitats: L’Associació d’Exalumnes del Col·legi Modolell. Pere Mut

16 Conèixer Viladecans: L’aiguat de Sant Ramon. Jaume Lligadas

La netedat del nostre pamDarrerament la corrupció sembla que fa forat a Espanya. A Catalunya potser vivíem el mi-ratge que no ens afectava fins que hem descobert unes quantes trames que posen damunt la taula el delicte de persones vinculades a institucions tan estimades com el Palau de la Música, o a una ciutat el gruix de la qual està format per treballadors sobre qui ja recauen els problemes associats a l’actual crisi. Es tracta d’una corrupció transversal, que afecta di-versos partits polítics que s’han afanyat a cessar de militància els afectats, i es tracta no només de delictes, sinó també d’actuacions legals però dubtosament legítimes.La lògica reacció de la gent ha estat la indignació seguida del comentari general: “No hi ha un pam de net”. I encara: “Tots els polítics són iguals”. Bé, és comprensible. Però ens hi juguem massa per quedar-nos aquí, perquè l’autenticitat d’una democràcia que ha costat molta lluita i molt d’esforç implantar, depèn de tots nosaltres, no només dels polítics, que en rigor tampoc no tots, totes, són iguals. Se’ns acudeixen diverses mesures, entre moltes d’altres: incrementar –millor dir, aplicar correctament– el control dels poders públics sobre els comptes públics; revisar el sistema de finançament i el control de la despesa dels partits fins a fer-los totalment transparents; implicar-nos tots plegats molt més, i molt més críti-cament, en la política i, sobretot, fer net del petit pam que ens toca a nosaltres. Perquè la corrupció neix fàcilment quan el terreny hi és abonat, i d’això segurament una gran majoria en som corresponsables. Perquè no és ètic tampoc fer frau a Hisenda, promoure l’economia submergida, desentendre’ns dels problemes dels conciutadans, i una llarga llista d’actituds que en el nostre món són altament valorades. Sentit crític, participació, responsabilitat, solidaritat, netedat començant pel pam que ens ha tocat. Sense això no hi ha democràcia real.

Enfilar-se al Shisha Pangma amb un mamut a coll

Sabíem que s’havia endut el mocador del Mamut, però em vaig quedar commocionada quan ens

en va enviar la fotografia des del camí cap al cim del Shisha Pang-ma, un vuit mil de l’Himàlaia.Juan Carlos Vizcaíno va inici-ar aquesta aventura al setembre amb dos companys més (Ignasi Sánchez i Ángel Martín) i tots tres van anar comunicant cadas-cun dels passos que feien a través del seu blog (http://www.shis-hapangma09.com), cosa que ens ha permès anar seguint el viatge i l’esforç que representa pas a pas, una experiència tecnològica que segurament hagués deixat sense paraules l’Edmund Hillary.El seu blog, l’entrevista i el re-portatge que li féu Viladecans tv, reflecteixen bé l’esforç que tot plegat significa i aporten imatges d’una gran bellesa. És un tòpic dir que l’esport apor-ta valors singulars. Però la veri-tat és que tot plegat em fa pensar que fer aquest cim ha comportat actituds que van una mica con-tracorrent respecte al món que vivim, de la immediatesa i del sofà i el comanament a distància com a símbols de la nostra aco-modació i mandra col·lectiva. En primer lloc, perquè són ex-pedicions que requereixen una llarga preparació: pensar, plani-

ficar, exercitar-se, estalviar, fer equip, resoldre problemes de finançament, i dificultats admi-nistratives... Feina que no es veu, però que resulta impres-cindible.En segon lloc per-què cal comptar amb elements que resulten gairebé estranys a la nostra cultura, com el fet de l’aclimatació. No pots arribar i moldre. Al marge de la prepara-ció específica que es pugui fer, no tothom s’adapta igual. I en qual-sevol cas cal deixar passar temps (aquest material tan preuat) i fer i refer els mateixos camins diver-ses vegades per anar agafant el ritme desitjat. M’ha resultat molt curiós el sistema d’articulació i entrenament dels tres campa-ments que són per damunt en al-çada respecte al camp base.I un altre factor notable és el temps atmosfèric: un factor de sort, que cal valorar amb precisió i que tant pot facilitar les coses com tirar-les absolutament enlaire.Finalment, el treball en equip, imprescindible. Però que també fa que, com és el cas, només un dels expedicionaris (en Juan Car-los) pugui posar el peu realment

al cim, perquè els altres dos es veuen obligats a tornar pel mal temps. O que condiciona la feina al suport a alguna persona acci-dentada.Per tot això valoro molt la capaci-tat d’integrar petits projectes ciu-tadans com és el del Mamut dins de grans projectes personals. Re-quereix sensibilitat, motivació i una bona dosi de generositat. Ja hem vist que el pobre anava car-regat d’un bon grapat de bande-res. Això és més pes i pensar-hi, que no és poc.Valors tots ells afegits als que significa fer el Shisha Pangma: coratge, resistència, tenacitat, energia...Moltes felicitats, i moltes gràcies!

Mercè Solé

Viladecans, punt de trobada - Núm. 27 - Novembre 2009 2

Un dia va arribar a les nostres terres el Pare Noël, s’hi va quedar i ara conviu amb bona harmonia amb els nostres Reis de tres colors

de tota la vida. Sant Valentí també va venir, o potser el van dur una mica per la força, però el cas és que sembla que no s’acaba d’adaptar al nostre clima i és força problable que acabi marxant empaitat per Sant Jordi. I Halloween? Aquest a molta gent li fa ràbia, a mi també, ho confesso. Potser és perquè ve amb més intencions de substituir, que no pas de conviure. En qualsevol cas, val a dir que ens ha fet un favor i és que sense voler ens ha donat

un cop de mà a l’hora de recuperar la tradició de buidar una carbassa per Tots Sants. Recordo quan era petit, que el meu avi agafa-

va una carbassa del camp i la darrera nit d’octubre la buidava, li donava forma de cara i hi posava una espelma a dins.Encara que a algú li pugui semblar estrany, aquesta tra-dició havia estat molt arrela-da a Catalunya, diuen que és d’origen celta.Doncs ja ho sabeu, per la Cas-tanyada buidem carbasses,

mengem castanyes, panallets i moniatos… i la disfressa de fantasma guardem-la per carnaval.

Jaume Lligadas Vendrell

Castanyalloween

La freqüència de trens a Viladecans

En la línia de treballar per un millor transport públic a Vi-ladecans, el passat 28 d’octubre els regidors d’ICV-EUiA David Massana i la qui signa aquest article, i també el coordinador d’EUiA a Viladecans Daniel Gutiérrez, vam

tenir una reunió amb el Director de Rodalies i Mitjana Distància de RENFE, el Sr. Miguel Ángel Remacha, perquè anys després de la reinvindicació “Viladecans estació, parada obligatòria”, encara trobem que el servei de rodalies deixa molt a desitjar a Viladecans pel que fa a la freqüència de trens que s’hi aturen, ja que en molts horaris t’has d’esperar mitja hora entre tren i tren.Tots tres vam expressar-li aquestes reivindicacions al responsable de Rodalies. I, segons el que ell ens va dir, sembla ser que per l’aflu-ència de trens de mitjana i llarga distància, els Euromed i demés, la línia C2 pateix una sobresaturació de trens que impedeix raciona-litzar els horaris, o sigui tenir un tren cada 10 o 15 minuts, perquè no hagis d’anar al tren patint perquè se te n’escapi un. Això, ens va dir també, millorarà en un any i mig, un cop traspassades les com-petències a la Generalitat i quan l’Euromed pugui anar per la línia de l’AVE fins a Tarragona. Tot i això, des d’ICV-EUiA continuarem reivindicant l’aturada de tots els trens de rodalies a Viladecans, donat que som la ciutat amb més habitants de la zona del Delta i la que menys trens s’hi aturen.

Idoia Baixench Rodríguez


El passat divendres 30 d’octubre a les set del vespre es presentà a la Torre del Baró el llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, de Josep Lligadas.

Aquest llibre és un repàs a la història de Viladecans durant bona part del segle XX, a través dels records de l’Antònia Doñate, una catalana que viu a Vila-decans des de ben petita. Mitjançant entrevistes re-alitzades per l’autor, la protagonista explicà tot allò que recordava sobre la nostra ciutat al llarg de tota la seva vida, marcada per successos i moments tan importants com la guerra civil, la dictadura fran-quista o la transició cap al sistema democràtic en què vivim avui. A més de les dades històriques aporta-des per l’Antònia, el llibre també inclou un recull de fotografies de la protagonista, així com d’altres personatges o llocs de la nostra ciutat en diferents moments de la seva història; i uns apèndixs amb el testimoni d’altres ciutadans. Però el que resulta més proper del llibre és que l’autor no ha optat per escriure sobre la història de Viladecans, sinó que ha fet un matís consistent en aportar la mirada d’una protagonista d’aquesta història. Les anècdotes que explica permeten al lector introduir-se gairebé dins els carrers de la ciutat i viure la nostra història amb l’Antònia.En l’acte hi van intervenir Maria Victòria Herrero, vicepresidenta del Grup Tres Torres de Viladecans; Maria Salmerón, tinenta d’alcalde i regidora de Cultura; Andreu Comellas, fill de l’Antònia Doña-te; i Josep Lligadas, autor del llibre. La primera de tots quatre presentà i conclogué l’acte, i els altres tres van parlar del llibre, cadascun d’ells des de la seva visió i implicació en ell, i van transmetre’n una imatge i una valoració molt positiva. Podeu llegir les seves intervencions a http://gruptrestorres.cat i, dintre la web, a l’apartat “Activitats”, el subapar-tat “Documents”. Tots ells van parlar sobre la im-portància de la memòria històrica, un aspecte molts cops oblidat, fet que no hauria de donar-se. I és que conèixer i repassar la nostra història no serveix tan sols per culturitzar-nos i aprendre coses noves, sinó que a més ens permet conèixer tots el errors que vam cometre en el passat i ens ajuda a no repetir-los. Finalment la pròpia protagonista va fer una reflexió sobre el llibre i va agrair el treball fet per l’autor i el suport de tots el membres de la seva família.

Pel que fa a l’assistència a l’acte, cal mencionar el ple absolut de la sala de la Torre del Baró on es va dur a terme la presentació del llibre. Sovint (i des-graciadament) a la nostra ciutat aquest tipus d’actes culturals destaquen per l’absència de públic. És una llàstima que, malgrat els més de 60.000 habitants que té la nostra ciutat, només s’interessi per la cul-tura una minúscula part de nosaltres. Però va resul-tar que aquest cop els ciutadans de Viladecans vam demostrar que ens interessen la cultura i la història, i les cadires disposades a la sala van ser totalment insuficients per al públic que va anar-hi. Gairebé hi havia més gent dreta que asseguda, i una gran part de la família de l’Antònia, que va assistir a l’acte, va haver de mirar-se’l des del pati de l’edifici.El llibre, editat pel Grup Tres Torres, es va vendre durant l’acte mateix i està a la venda a la llibreria Els nou rals.Considero que aquest tipus d’apostes per la cul-tura són alternatives molt interessants a passar-se la tarda davant la televisió mirant programes que parlen de temes banals, i que llibres com aquest ens permeten conèixer una part de la nostra història, ja sigui com a ciutadans de Viladecans, de Catalunya, d’Espanya o del món, i créixer moralment. A més això permet adonar-nos que a la nostra ciutat hi ha gent capaç de realitzar apostes molt interessants i que no tot ha de venir de fora.

Laura Barrio Aguilar

Un llibre ens apropa la història i la gent de Viladecans


Sovint una gran part de la ciutadania es quei-xa de la llunyania entre la política i la gent, de la corrupció i d’una anomenada ”classe política”. Així mateix part de la ciutadania,

només participa en la vida política a cada jornada electoral. Seria bo que els nostres conciutadans conegues-sin que hi ha una altra manera de fer política, la participació. La participació tant als àmbits socials mitjançant la participació a les entitats polítiques, sindicals i ciutadanes de la nostra localitat com als àmbits institucionals a espais que permeten assa-bentar-se i aportar idees sobre la vida política de la nostra ciutat. Per això, les entitats i part de la ciuta-dania poden participar als consells establerts per a aquest fi i la totalitat de la ciutadania pot participar en un espai obert que és l’Audiència Pública.El passat dijous 7 d’octubre gairebé 300 persones vàrem tenir l’oportunitat d’assistir a una nova Au-diència Publica. En aquesta hi van participar com a ponents l’alcalde, el regidor adjunt a l’Alcaldia i el tinent d’alcalde de l’Àrea de Planificació Territo-rial. Aquesta trobada va tenir per objecte explicar com està el procés del Pla Local d’Habitatge, l’estat

L’Audiència Pública: per participardel compliment de las accions de govern municipal plantejades al PAM (una sèrie de propostes que van sorgir d’un altre procés de participació), i per últim donar la paraula a la ciutadania. Qualsevol ciutadà va poder agafar la paraula per expressar les seves inquietuds i neguits, els seus dubtes i en alguns casos la seva satisfacció per al-gunes de les accions del govern municipal. Van ser dues hores per escoltar, reflexionar i propo-sar. Van sortir tant propostes i reflexions relaciona-des amb la mobilitat, en relació al recorregut dels autobusos, i altres referides al Pla d’Habitatge, a di-verses problemàtiques veïnals o a les necessitats en el camp dels equipaments de la salut.Una molt bona iniciativa i una bona presència ciu-tadana, que ha de servir a la ciutadania per canviar la percepció sobre la política, i els polítics, ja que la política ens afecta a tots i totes a cada moment de les nostres vides i per tant hi hem de participar sovint.Seria bo que hi participi cada cop més gent, per tal que la gent s’apropi a la idea que la política no es només cosa dels polítics.

Miguel de la Rubia


S’apropava l’estiu, un mes amb tot el temps del món per descansar, descon-nectar, trencar els horaris

vitals, en definitiva, gaudir amb un dels béns més apreciats de què disposem. Sense ganes de tornar a repetir els mateixos rituals estiuencs de cada any, amb moltes ganes de saltar-me les regles de la meva persona-litat, amb voluntat d’enfrontar-me a totes les meves pors, amb molt de temps per omplir-lo amb alguna bogeria pels meus sentits i, utilitzant la meva racionalitat en moments puntuals totalment necessaris, vaig decidir utilitzar aquest temps de forma diferent.El meu cervell racional em va proposar una idea que, tot i que feia temps que li donava voltes, en aquell moment podria ser considerada com una autèntica bogeria: anar a un altre país a realitzar una labor solidària i, si era possible, amb persones amb necessitats especials. Delimitada la recerca vaig comen-çar a explorar la web, realment va ser tota una odissea: desenes de corporacions que oferien viatges estiuencs típicament comercials utilitzant la paraula solidaritat com a reclam. Una petita desil-lusió momentània. Perdut en la immensitat de la xarxa, un link d’origen desconegut em va dur fins a una associació amb cara i ulls que em va donar molt bones

Un viatge especial:el projecte Apaine

vibracions. Em vaig informar, vaig buscar referències i la meva aventura transoceànica ja tenia destí: una escola d’educació espe-cial situada a Sicuani, una ciutat de Perú que mai no havia sentit. La idea estava clara, però els meus temors i la meva racionali-tat m’impedien donar el definitiu pas per enfrontar-me, tot sol, a un viatge d’aquestes caracterís-tiques. En aquest context, vaig entrar en una agència de viatges amb la intenció de preguntar per bitllets d’avió a Perú. Em van fer esperar (eren temps de planifica-ció estiuenca), em vaig asseure, vaig veure un gran pòster del Machu Picchu i em vaig pregun-tar: on és el Macchu Picchu? És al·lucinant! A Sud-Amèrica se-gur... (realment el meu cervell no ha retingut moltes dades geogrà-fiques al llarg de la meva vida). Em vaig aixecar de la cadira que m’impedia veure el pòster sencer i vaig descobrir la paraula Perú, va ser la petita empenta que ne-cessitava. Amb el bitllet d’avió a les mans ja no hi havia marxa enrere. In-

formacions sanitàries, vacunes, llistat de medicaments per a vi-atgers hipocondríacs, renovació de documents i compres d’últi-ma hora per a preparar, de forma racional, una aventura completa-ment emocional. Amb la maleta preparada i poques hores dormi-des, em vaig trobar a l’aeroport ensenyant el meu lluent passa-port i, passades 15 hores, em vaig trobar caminant en un altre país. La primera nit, els meus cinc sen-tits van rebre sensacions molt es-tranyes i, encara que una persona de contacte va venir a recollir-me i em va dur fins a la ciutat del projecte, els meus temors estaven massa suggestionats. L’arribada a Sicuani de nit, amb la foscor dels seus carrers i una tranquil·litat no gens tranquil·litzadora, em va ficar en una aurèola d’incertesa molt difícil d’explicar, però can-sat pel viatge, no vaig tenir molts impediments per a quedar-me adormit. En el proper número de la revista us explicaré el que em vaig trobar en llevar-me l’endemà.

Juan Diego Pimentel


El passat 24 de setembre en el ple de l’ajuntament s’aprovava tant el pacte entre l’ajuntament i el

FC Barcelona, per desenvolupar el projecte Barça Parc al costat de la reserva natural, com l’inici de l’avanç de modificació del Pla General Metropolità per fer pos-sible aquest projecte i l’obertura d’un termini de tres mesos d’ex-posició pública.Cap partit polític hi va votar en contra, tan sols CIU, el PP i ERC van abstenir-se. No ha estat fins el 19 d’octubre que es van publi-car al BOPB aquests acords, per tant, el termini d’exposició públi-ca finalitzarà el 19 de gener.Per aquest motiu, el passat 3 de novembre es va realitzar una assemblea per constituir el col-

lectiu que treballarà per trobar els mecanismes urbanístics, ju-dicials i socials que permetin fre-nar aquest “despropòsit”, amb la confiança que urbanitzar pistes esportives, un estadi de futbol, un passeig comercial, i un parc d’atraccions i fins i tot un centre de convencions i un hotel, etc. al costat d’una zona natural prote-gida i de l’aeroport del Prat pot ser il·legal, a part de l’atemptat ecològic que això suposa. Més d’una vintena de ciutadans i membres de diferents col·lectius del Baix Llobregat van pactar un seguit d’accions a dur a terme, tant burocràtiques com de mobi-lització ciutadana, entre les quals destaca una descoberta passant pel parc agrari fins a la zona afec-tada, que es realitzarà el proper

Re-Neix S.O.S Delta del Llobregat per frenar el Barça Parc al costat de la Reserva Natural

diumenge 22 de novembre sor-tint a les 09:30 h. des de l’estació de tren de Viladecans.Mes informació a www.salvemo-liveretes.org.

Ricard Caba

Recorda: diumenge 22 de novembre sortint a les 09:30 h. des de l’estació de tren de Viladecans

Cada vegada creix més el nombre de persones que van en bicicleta. És molt freqüent veure’n per les voreres i, desgraciadament, algunes ho fan de manera incívica i temerària posant en perill els vianants. Aquest incivisme és un problema social general que tenim en aquest país. Per tant, no és estrany que hi hagi ciclistes incívics que, això sí, sempre faran molt menys mal que un conductor de cotxe amb el mateix comportament. Però això no excusa tals comportaments en bicicleta. No cal oblidar que el vianant és l’usuari més feble a la via pública i que vianants ho som tots en algun mo-ment del dia. Per tant, s’ha d’intentar que, sempre que sigui possible, les bicicletes vagin per la calça-da i pel carril bici als llocs on n’hi pugui haver. I que quan circulin ho facin amb respecte perquè la via pública és de tots i ens hem de respectar. No obstant, les poblacions s’han d’adaptar molt més als usuaris de la via pública més febles: co-mençant per vianants i ciclistes. Sovint les bicicle-

tes van per la vorera per-què el carrer encara no és prou segur. Per tant, ca-len més zones 30 i mesures de pacificació del trànsit.

D’aquesta manera els ciclistes se sentiran prou se-gurs per circular compartint el carrer amb els ve-hicles a motor que també els han de respectar. En grans avingudes, on hi ha molt espai i diferència de velocitats, cada usuari de la via pública ha de tenir el seu espai diferenciat: vianants, ciclistes i vehicles a motor. Ara és el moment de que tots els municipis ho facin. Viure és conviure.

Marta Pombo Sallés

Bicicletes a les voreres


Sigmund Freud distingia entre el principi del plaer i el principi de la realitat. La visió sobre el territo-

ri sembla moure’s entre aquests dos principis. El que ens agrada-ria que fos i el que és en realitat. El territori podria ser una pàgi-na en blanc on qualsevol somni, d’especulació o de virginitat, fos

possible. No ho és. El planeja-ment del Pla General Metropoli-tà (PGM) dicta la destinació dels usos del sòl –si són urbanitza-bles o no, si són equipaments o zones forestals–, dels vint-i-set municipis metropolitans. La for-ça del planejament és com la for-ça del destí, perquè al final s’aca-ba complint. Si el planejament dóna perspectives de negoci, els projectes, com el carter, sempre truquen dues vegades, tres, qua-tre, fins que s’obre la porta: el desviament del riu, Oliveretes, els terrenys del Barça.El planejament de la part costane-ra, del camí de València en avall, sempre s’ha fet des de Barcelona, mirant des d’una Barcelona con-glomerat d’interessos territorials

El principi de la realitat/ 1i econòmics, públics i privats. Mentre nosaltres triguem dèca-des en trobar el camí del mar, als anys cinquanta ja es va construir la sortida sud de Barcelona al mar, l’autovia de Castelldefels, lluny dels nostre abast. Mentre que l’autovia ha estat per Bar-celona un passadís directe a la platja, per nosaltres ha estat du-

rant cinquanta anys una barrera gairebé in-franquejable per creuar el nostre propi territori i arribar al mar. Suma-da a una altra barrera aliena: els càmpings.I suma i segueix. La K11 va ser una carrete-ra il·legal del Ministe-rio de Obras Públicas franquista construïda sense permís en zona agrícola. Quan l’abo-cador de Montjuïc va tancar, el Ministerio (el negociat de Minas) va autoritzar extracci-ons d’àrids en la zona

agrícola, i els forats, mentre no es posava en marxa l’abocador del Garraf, s’omplien d’escombra-ries que contaminaven el nostre aqüífer. Els ferrovellers ens van venir quan els van desallotjar del costat de l’autovia a l’Hospitalet.El primer projecte forà per a la nostra zona costanera va ser el 1933, del GATPAC, un projecte cooperatiu de ciutat de vacances de l’arquitecte Josep Lluís Sert, destinada a les classes treballa-dores i mitjanes, però participa-da per entitats mutualistes barce-lonines tan poc proletàries com el Sindicat de Metges o el Club Nàutic de Barcelona.Una guerra civil i vint anys més tard, el Pla Comarcal de 1953 des-

tina una àrea de reserva esporti-va-recreativa que el 1976 el PGM transforma en zona urbanitzable per equipaments esportius me-tropolitans. La zona natural del Delta, el Remolar, la va adquirir la Generalitat el 1994, probable-ment per la pressió de la Unió Europea, a través d’una operació de pèrdues i guanys poc subtil. La Generalitat va expropiar per 1.300 milions de pessetes uns terrenys que l’expropiada, la pro-motora del golf, havia anat com-prant per menys de 300 milions, durant els sis anys anteriors. S’ha de segar arran perquè la palla va cara en la nostra primera coro-na metropolitana. Nosaltres som propers a Gavà i Castelldefels i a l’aeroport del Prat. Malgrat els pecats originals, objectivament la nostra franja costanera té un planejament més ambientalista que el dels nostres veïns d’escala, més destacats per les seves pistes i terminals, blocs d’apartaments i zones residencials de famosos, que per la protecció de les aus.Nosaltres tenim el Remolar, com-partit amb El Prat. La fràgil zona humida té poca superfície i ampli-ar-la amb els terrenys qualificats d’esportius hauria estat reforçar-la. No ha estat així. No són terra inundable i cap figura de protec-ció, ni el Pla d’Espais d’Interès Natural, ni la Xarxa Natura 2000, s’ha fet mai sobre aquest espai privat, legalment urbanitzable. Tot i així el principal problema de la reserva no és la seva dimensió sinó la qualitat i la quantitat de les seves aigües. Un problema ni fàcil ni barat d’abordar. (continu-arà)

José Luis Atienza


El escarabajo de las palmeras o “morrut”

No sabemos como ha sido pero tenemos en Viladecans el insecto del orden de los coleópteros que mide entre 2 cm. y 5 cm., de color rojizo, con un pico pe-

queño alargado, que provoca la muerte de diferen-tes especies de palmeras. Primero hace el huevo, larva, pupa, capullo y por último el ejemplar adul-to, conocido como “morrut”.Es difícil detectar la presencia de la plaga, solamen-te unos técnicos de Servicio de Sanidad Vegetal pueden controlar sus principios de ataque.En sus inicios vemos la caída de las hojas y la pre-sencia de capullos en el punto de inserción de las hojas son los primeros síntomas de que la palmera esta infectada. En pocas semanas, la práctica totali-dad de la corona se ve afectada y origina la muerte de la palmera. En las palmeras datileras se registra en la base del tronco.

El Servicio de Sanidad Vegetal ha puesto una serie de actuaciones que consisten en cortar y destruir las palmeras afectadas y establecer una zona de vigi-lancia intensiva alrededor del foco. También la Ge-neralitat establece una serie de prevenciones para evitar que la plaga se extienda.Todo esto solo son palabras porque de momento no se ha hecho nada y la gente no se ha enterado: se darán cuenta cuando vean que las palmeras se mueren, tampoco se ha mandado ninguna circular como se mandó con el mosquito tigre. Ni un control de la zona, cuando ha habido en mi zona una pal-mera que la han tenido que sacar debido que estaba infectada, “que se espera que se mueran todas las palmeras de Viladecans para actuar”. Seamos cons-cientes que tenemos una pandemia que se llama “morrut”

Carmen Cobas


Corrupció i democràcia

La idea moral sòlida de que la societat ha de ser gestionada per tots i en favor de tots, en què es

fonamenta la democràcia moder-na, ja va ser apuntada per Fran-cesc Eiximenis a finals del segle XIV. No va ser fins el segle pas-sat quan va assolir un èxit més o menys estable. En els sis segles de trajecte, la idea ha passat èpo-ques fosques, avanços i retroces-sos, alegries i fatalitats. Alguns ciutadans, no la majoria, encara conserven la memòria viva dels darrers patiments.Aquesta dilatada perspectiva ens dificulta assumir el nostre paper per defensar i fer créixer la nos-tra herència històrica. Ens veiem com a gotes d’aigua sense valor, com a gotes perdudes en un mar turbulent. En els darrers mesos s’han anat disposant endreçadament a l’apa-rador, com a col·leccionables de cap de setmana, una sèrie d’es-deveniments que, si bé no els ve-iem com a sorprenents, semblen donar raons als que ens sentim ofesos: Gürtel, Caja Madrid, Pal-ma Arena a Mallorca, El Ejido, Málaga, Palau de la Música, San-ta Coloma i altres fascicles pen-dents d’entrega. S’ha parlat molt i variat sobre aquests casos, de vegades des del seny, sovint des

de la maledicència autocompla-ent, i també s’ha de dir, del cam-pi qui pugui. Tot i així, la frase “no els veiem com a sorprenents” té molt d’interès pel que comporta de càrrega moral compartida.Tenim tan interioritzada la bana-lització del dolor dels altres que ens caldria escoltar el “sólo le pido a Dios” de l’Ana Belén per recor-dar-nos qui som. Tenim igual-ment tan interioritzada la banalit-zació de la corrupció i l’egoisme que no ens costa assumir aquella frase cínica de “tothom és corrupte d’acord amb les seves possibilitats”. L’Ana no ens va fer cap cançó que ens emmiralli, però mentrestant, en aquests temps de corrupció visualitzada, els cínics, maldients i amorals, juguen a fer retrocedir la democràcia amb la impres-cindible complicitat de la nostra part, aquella que interioritza el fatalisme. Tots junts preparem el terreny al populisme, a la solució ràpida, fàcil i retrògrada, mentre es consoliden les estructures de corrupció. I també s’ho haurien de fer mi-rar els partits polítics, sempre més pendents de la demoscòpia que de la democràcia. Hauríem d’exigir responsabilitat als que tenen el deure de controlar recur-sos públics, sense oblidar aquells que, mitjançant artificis legals i

sense cap mena de rubor ni sen-tit ètic, ens diuen que els diners destinats a fer música es poden desviar a la subvenció d’entitats amb ferums de gestió del cliente-lisme i d’enginyeria financera.S’han proposat moltes mesures per dificultar la corrupció, encara que la majoria han rebut l’oposi-ció coordinada dels sectors soci-als beneficiats per la ètica asimè-trica del tu vius amb uns valors, jo amb uns altres. Les estructures de l’amoralitat són tan sòlides que els que volem un altre món ja sa-bem que difícilment el viurem. Malgrat tot, cap castell és inex-pugnable i la pròpia democràcia, aquesta construcció de sis segles, de tant en tant obre una escletxa per on circula una mica d’aire fresc i porta aleatòriament algú davant els tribunals.La gran esperança està en donar valor a la gota d’aigua, en creu-re en la capacitat de reconèixer el milletito que tots portem dintre i, en contra d’ell, assumir el risc de participar per construir demo-cràcia en la minúscula part que ens pertoca, des de l’ètica quo-tidiana, perquè es pugui fer la suma de les ètiques individuals que s’escampen, interconnecten i participen de la mundialització.

Xavier Ramírez


Carrer Sant Isidre 10 “Per on han de passar els vianants?”

Entre el mercat i Grup Sant Jordi “ Un pas de vianants al servei dels cotxes d’un apar-cament”. És per estalviar-se un gual?

Fotografies enviades per Eduard Mondragón

L’aventura: caminar per Viladecans

Hi ha gent que es creu malauradament un ser superior o diferent davant dels disminuïts i no s’adona que ningú no és superior a un altre i que tots tenim

limitacions. Jo mateix sóc epilèptic, no m’avergo-nyeixo de dir-ho. Si no, seria un amargat.Un dia, a casa d’una amiga meva, mirant la tele, a la primera cadena va sortir que una nena “mongò-lica” no va poder fer la primera comunió amb el seu germà, i la va haver de fer a Badalona, perquè segons el capellà: “esta niña sufre un segundo gra-do de subnormalidad”. Quan vaig sentir això em va entrar una ràbia al cos i vaig tancar les dents, me’l vaig mirar fixament i vaig pensar “el subnormal seràs tu!”. Tot i pensar això no sóc violent. Aquell capellà predica la paraula de Déu? de Jesús? Jo diria que només s’aprofita del que pot, ja que no pensa.Per acabar vull agrair-vos que m’hagueu publicat el meu article al número anterior sobre el teatre. Al ta-ller ocupacional Caviga hi ha uns quants nois a qui

ens agrada fer teatre i ens agradaria prendre part en el Teatre al Carrer. Aquest any no va poder ser, però a mi m’agradaria perquè es veiés que els disminuïts

som com tothom. I sé que hi ha qui ens rebutja, però també que hi ha qui ens estima.Tots i totes som (dis)CAPACITATS.

Jordi Lligadas

Tots som iguals


En el darrer número del Punt de Trobada jo plan-tejava algunes coses que no entenc. Ara con-

tinuo.

6 No entenc l’hermetisme i la poca comunicació de l’equip de govern quan un ciutadà demana in-

formació d’algun tema, com per exemple l’informe que la consul-toria BCN Ecologia va fer sobre la mobilitat de Viladecans, on segons hem sabut es qüestiona l’ecobarri de les Oliveretes, i el vial de cornisa no és la solució a la mobilitat de la ciutat, com s’ha dit en alguna ocasió. En aquest sentit, hi ha fins i tot una resolució del síndic de greuges de Catalunya, Rafael Ribó, que va demanar més transparència a l’ ajuntament de Viladecans en aquest sentit. Per què aquesta por a l’oposició ciutadana?

7 No entenc per què si en els municipis veïns el centre històric de la ciutat s’ha convertit en un punt

de referència del comerç i la cul-tura, a Viladecans no és així, i l’equip de govern ha afavorit po-lítiques de no consolidació d’un centre històric de referència. La peatonalització del casc antic no ha servit per a aquest efecte, a di-ferència d’altres municipis veïns (per exemple Gavà, Castelldefels o Sant Boi). No entenc com és possible que l’equip de govern no fomenti un cas antic viu, de referència cultural i comercial, i deixi que aquesta zona de la ciu-tat a poc a poc vagi en decadèn-cia.

8 No entenc que es perpe-tuïn en el càrrec regidors, que curiosament critica-ven els 23 anys del Pujol.

No entenc que hi hagi regidors que després de dècades seguei-xin en actiu en primera línia de la política, i hagin fet d’aquesta la seva forma de viure. Amb això

dificulten l’accés a les noves ge-neracions a la política. Segura-ment l’empresa on treballaven abans de dedicar-se a la política ja no deu existir, i no saben on anar si deixen la política. Això fa que practiquin allò de “millor dins el partit sense raó, que fora amb raó”, i qualsevol crítica o oposi-ció raonada cap a la seva política es converteix en una agressió per a ells o el partit. O com em va dir una vegada un regidor, tornar a la feina d’abans és molt dur... a veure si em puc jubilar fent po-lítica. Com va dir el president del Parlament de Catalunya fa pocs dies, cal que els partits fo-mentin una renovació interna, i deixin que noves generacions de polítics prenguin càrrecs polítics. Això és incompatible amb la per-petuïtat de càrrecs, com passa al nostre equip de govern.

9 A les eleccions municipals l’abstenció és altíssima, i en això hi tenen molta responsabilitat els nos-

tres governants locals. No entenc per què no s’acosta la política a la ciutadania per a incentivar la participació. És que no interessa que la gent voti? És que no inte-ressa el que es decideix als plens,

i les decisions que es prenen? Per què la revista municipal no s’obre a la ciutadania? Per què no es permet que la gent hi partici-pi? Per què no es fomenta que la gent vagi i escolti els plens? Per què no els retransmetem amb una pantalla gegant a la plaça de la Vila? No ho entenc. Si pensés malament (que no ho faig.....) di-ria que no interessa que la gent sàpiga ni voti.

10 No entenc per què no es planten més arbres que absor-beixin diòxid de

carboni. Ara que s’ha evidenci-at el que la Plataforma Salvem Oliveretes fa anys que denuncia, que el barri que allà s’ha plane-jat és del tot innecessari, seria qüestió de plantejar-se aquesta zona com un autèntic embornal de CO2, plantant arbres i con-vertir-lo en un autèntic parc fo-restal, perquè absorbís el diòxid de carboni que emet la ciutat. No entenc que s’hagi de convertir en una zona empastifada de ciment, quan podria ser una autèntic em-bornal de CO2.

Jordi Mazon Bueso

No ho entenc... (continuo)


A Càritas ens fan falta socis

Enguany a Càritas estem atenent més del doble de persones que durant l’any 2008. La crisi es fa sentir fortament i molta gent

s’adreça a nosaltres en recerca d’ajut per aliments i de feina, però també per afron-tar deutes de rebuts d’aigua i de llum. Això ens ha representat una despesa ex-traordinària a què hem pogut donar res-posta gràcies a la solidaritat també extra-ordinària de molta gent i a un increment de les subvencions.Les necessitats, doncs, van creixent i no sembla pas que l’economia de les perso-nes que actualment han perdut la feina hagi de millorar gaire durant el 2010. Per-què en el millor dels casos passarà temps abans que les famílies que pateixen l’atur i hipoteques o lloguers “agressius” no es recuperin. I a Càritas ens agradaria con-tinuar-les ajudant des de la garantia de comptar amb uns ingressos estables, pro-vinents de la quota de persones que es comprometessin a col·laborar econòmica-ment amb nosaltres al llarg de l’any, amb petites quotes i segons les seves possibi-litats.

L’Advent i el Nadal tradicionalment són temps d’expressar un signe de solidari-tat. I en aquest sentit les escoles i algunes entitats estan fent campanya de recollida d’aliments, que vindran molt bé a la gent a qui atenem. Però també tenim altres rep-tes que hem d’enfilar. I per fer-ho ens fa falta anar més enllà de campanyes espo-ràdiques.

Creiem que la gent ha de rebre assistència quan li fa falta, però correm el risc de caure en l’assistencialisme. Cal promoure altres tipus de respostes: la promoció laboral i l’orientació per a aquelles persones que,

pel fet de no tenir papers, no poden adre-çar-se a les administracions públiques. O la creació, com hem fet fa un parell de mesos, d’un pis d’acollida per a famílies monoparentals (dones amb criatures) que no poden accedir a un habitatge.

El Baix Llobregat és una comarca amb una llarga tradició de solidaritat obrera, que s’ha expressat de mil maneres. Aquesta en podria ser una. Les persones afectades per la crisi són, sobretot, homes i dones de classe treballadora.

Si voleu fer-vos socis només cal que us po-seu en contacte amb nosaltres a l’adreça de correu electrònic [email protected]. La quota orientativa és de 20 € al tri-mestre, però pot ser més reduïda o més gran segons les possibilitats de cadascú.

Moltes gràcies per la vostra atenció!

Mercè Solé

Altres formes de col·laborar amb nosaltres:Participant de les nostres activitats com a persones voluntàries.•Prenent part en les campanyes de recollida d’aliments que es faran a escoles i a les parròquies.•Promovent una campanya de recollida d’aliments des de l’entitat de què formeu part. Prèviament •convindria que us poséssiu en contacte amb nosaltres.


Les notícies que ens han anat arribant aquests dies respecte a registres i detencions que hi ha hagut a diferents ajunta-ments de Catalunya són d’una gravetat extraordinària, do-nat que el número d’implicats és impressionant: des d’alts

càrrecs de Presidència de la Generalitat quan governava CiU fins a alcaldes de diferents poblacions i passant per exdiputats socialis-tes.Tots estem d’acord que la corrupció lligada a la política i els afers públics és una indecència que rebutgem enèrgicament i és un pro-blema al qual hem de donar resposta immediata. Però també és un problema el fet que l’actitud delinqüent d’uns quants estigui em-brutant el conjunt de la classe política així com el fet que aquests actes puguin donar arguments als adversaris de la llibertat i tinguin més força els que no són molt amics de la democràcia. La corrupció és una lacra que afecta la credibilitat dels partits i de la política democràtica, donat que genera desconfiança, desafecció i distanciament entre la societat i la política. És per això que hem d’actuar de forma ràpida i contundent, i s’ha de fer tant des dels partits, lluitant contra aquesta corrupció, com des de les instituci-ons, sent eficaços en els procediments de control de la gestió públi-ca, així com des de la ciutadania amb més implicació en tot el que tingui a veure amb el treball comunitari i de col·lectius. Si no es donen respostes, si no actuem mobilitzant-nos tots els “sub-jectes democràtics” en aconseguir un Estat de dret amb el qual atu-rar aquestes situacions, ens podem trobar que els contraris a la de-mocràcia tinguin un camp més extens on fer créixer i valer la idea que tots els polítics són iguals i que s’està en política per enriquir-se i, el que és pitjor, ens podem trobar d’arribar al punt en què la ciu-

tadania perdi totalment la confiança en la política i en el conjunt del nostre sistema posant en risc, fins i tot, la mateixa democràcia.No tots els que es dediquen a la vida pública són corruptes, ni tots són mediocres, només potser el que passa és que no són la majoria d’aquests els que apareixen a primera fila. Per això una opció dels grans partits polítics podria ser obrir les por-tes al talent i als que puguin aportar il·lusió i ganes de fer i treballar, abans que arribar a estar més allu-nyats de la societat, una societat que avui dia els veu com a una de les seves grans preocupacions després de l’atur, la crisi i la immigració.

Pepi Venegas

La corrupció a la política


Els nostres col·legues del Punt de Trobada, (revista mensual de difusió per correu electrònic) ens demanen que els expli-quem, a grans trets, la història de la nostra

Associació.Ho fem així, encara que ens sobta una mica aquesta petició, ja que la nostra Associació, en especial els darrers anys, ha anat perdent empenta, fins a arri-bar a ésser quasi un cercle tancat, on no hi entra ni en surt ningú.També ho fem, perquè el mètode no el tenim paten-tat. Ens passa el mateix que a tots els altres grups, pocs per a molta feina i poc personal per agafar el relleu.Ja ho sabíem des de un bon començament, que si no aconseguíem engrescar als joves, l’Associació cor-reria el perill en el qual ja ens trobem ara. Quatre vells, que a més, de mica en mica, van minvant.No se’ns pot culpar per aquest fet, ja que de bon principi, allà pel 1983 (data del registre oficial, da-vant de les autoritats de l’época), la nostra principal tasca va consistir en posar totes les activitats que se’ns van ocórrer, al servei dels joves.Vàrem provar totes les fórmules sabudes i per sa-ber: esports de tota mena (bàsquet, futbol en camp normal, futbol-sala, voleibol), concerts de música, de cant coral, passis de cinema, espectacles d’ani-mació, fins i tot la creració d’un diari (de sortida mensual) titulat el Va de Cans (independent del nos-tre Informatiu), fet per joves que estaven involucrats en estudis d’aquesta branca. Al nostre local social quan estava al xamfrà dels carrers Rera Església i Pare Artigas (jugant-nos el coll), els estius hi fèiem classes de repàs pels més menuts i com a monitors els hi deixaven fer als jo-ves que ho volien. En el nostre llibre de socis hi va haver inscrites, en un moment donat, més de 300 persones, ara no arri-ben al centenar. (La darrera xifra la poso amb lletra. No es veu tant).Ara, una mica d’història amb personatges. Totes les coses passen, perquè hi ha algú que un bon dia les pensa i comença a donar-hi tombs. Quan ho té embastat, ho explica a un altre i es comença a polir

L’Associació d’Exalumnes del Col·legi Modolell

l’esquema de la idea. Després s’ha d’ampliar aques-ta idea a com més gent millor i que evidentment s’hi adhereixin una mica. Això s’ha explicat en una ratlla, però va costar molt més aconseguir-ho. Va haver-hi molta tasca, del tipus de porta per porta.I ara uns quants noms, perquè en quedi constància. La idea va sortir d’en Rafel Tejel i Garcia, que la va explicar al seu amic en Julià Bonich Basomba (e.p.d.), i els que ens hi vam anar agregant, fins a constituir l’assemblea constituent (en total, 20 persones). I una vegada acabat l’acte, ens vam sortejar el número de soci que tindríem. Actualment quedem inscrits al nostre llibre i per l’ordre explicat, els socis següents:1- Rafel Tejel i Garcia, 4- Jaume Lligades i Bassolas, 5- Pere Mut i Mut, 6- Josep Mª Soldevila i Ajona, 7- Miquel Quintín Fernández, 8- Josep Comas i Ca-sany, 10- Nicolau Armengol Condeminas, 13- Isidro Amat i Roig, 14- (Lloc que va recaure en Julià Bo-nich), 15- Antoni Fontdevila i Guimerà, 16- Vicenç Bel Sanchís, i 20- Isidre Areny Ventura.

Pere Mut i Mut

Per posar-vos en contacte amb nosaltres, podeu adreçar-vos a la nostra actual seu social:Auditori Pau PicassoPassatge de Sant Ramon, 2Telèfon 93 659 14 56També ens podeu escriure a l’adreça electrònica [email protected]


les nostres entitats

“Després hi havia el forn, que aquest sí que ja hi era abans de la guerra. Després hi havia la Vedella, en aquest local que ara està en venda. Després de la Vedella, a sobre la Teresita hi havia hagut l’Ajuntament”. Així és com l’Antonyita explica, en el lli-bre “Viladecans 1930-1980. La mi-rada d’Antònia Doñate”, com era la Plaça a la seva joventut. Més endavant ens parla de la Torre del Baró, que ella coneixia com la Torre de Cal Banato. I a l’hora de parlar de la Torre Modolell, entre altres coses, en destaca un detall prou important: “Ha quedat una mica ensorrada, perquè el poble s’ha anat aixecant. Mira la carretera… i ara això queda com la part més en-sorrada del poble. Si algun dia ens neguem, el primer lloc on entrarà l’aigua serà a l’Ajuntament”.

Això és, més o menys, el que va passar el darrer dia d’agost de 1926, diada de Sant Ramon. Vila-decans es va negar i els que més ho van patir van ser la gent que vivia a la Carretera, la Plaça i el carrer Major. L’Antonyita, tot just acavaba de néixer, però tot i que en el llibre no en parla, ella prou que ho sap. A Viladecans se’n va parlar durant molts anys de l’ai-guat de Sant Ramon. A la pàgina 6 del diari La Van-guardia del dia 3 de setembre de 1926 hi hem trobat la crònica d’aquell desastre i la transcrivim a continuació.El temporal en Viladecans. Las aguas causan enormes daños materiales.El pasado temporal ha dejado tam-bién sentir sus efectos en esta pobla-ción de Viladecans y su término.

El formidable aguacero, llenando el cauce de la riera llamada de Vilade-cans, hizo que las aguas rebasasen los márgenes de ésta, desbordándose junto al puente situado en la carre-tera de Barcelona - Tarragona, e in-vadiendo parte del pueblo, con ímpe-tu arrollador.La plaza Mayor y calles Mayor y de Prat de la Riba, quedaron totalmen-te inundadas, alcanzando las aguas más de un metro de altura.En la casa número 16 de la carrete-ra, propiedad de doña Concepción Andreu, vecina de Barcelona, y ha-bitada por doña Rosa Gorgas, de 55 años, las aguas, al invadir el edificio por la parte delantera y por la tra-sera, alcanzaron una altura de diez palmos. La inquilina de dicha casa, al intentar abrir la puerta recayente al patio, para salvar las gallinas que tenía en los corrales, fue arrastrada por las aguas. Varios vecinos acudie-ron en su auxilio, salvándola de una muerte segura.La casa lindante con la referida, o sea la que lleva el número 19 de dicha ca-rretera, fue derrumbada totalmente por la fuerza de la corriente, tenien-do sus ocupantes tiempo de ponerse en salvo.En la Torre Viala, tras no pocos es-fuerzos del vecindario, pudieron ser salvadas varias vacas que eran arras-tradas por la corriente.El horno propiedad de don Sebastián Sanejats, situado en la Plaza, sufrió grandiosos perjuicios, llevándose la corriente el pan elaborado, las arte-sas y la harina almacenada.También destrozaron las aguas una carnicería situada en dicha plaza, llevándose un cajón donde el dueño guardaba el dinero, desapareciendo

unas 4.000 pesetas. El vecindario tuvo que intervenir para evitar que el dueño, desesperado ante su ruina, se suicidase.En la Granja Cunillera, situada en el torrente Ballester, los destrozos oca-sionados por las aguas fueron incal-culables. Murieron más de 300 aves de corral.La fábrica conocida por «El Fono-llar», situada en las afueras de la población, que se dedica a la elabo-ración de sedas, sufrió enormes per-juicios, habiendo quedado en estado ruinoso. La corriente derribó paredes y tabiques, atravesando el edificio. Los talleres y despachos quedaron inundados, creyéndose que pasará mucho tiempo antes de que puedan reanudarse los trabajos. Las pérdidas son enormes.El convento de los Hermanos de San Gabriel, quedó también inundado por completo.La carretera de San Climent está to-talmente interceptada. El paso por el puente de la carretera se ha reanuda-

L’aiguat de Sant Ramon


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

do hoy, pero con grandes precaucio-nes, pues las aguas han dejado sus estribos casi al descubierto, habiendo tenido que ser apuntalados. Los ve-hículos se ven obligados a circular al paso.No hay apenas vecino que no haya experimentado los desastrosos efec-tos del temporal. Hoy continúa la extracción del agua acumulada en los edificios, habiendo quedado arra-sados los campos, y, por lo tanto, perdidas las cosechas.La fiesta mayor, que debía celebrarse el día 8 del corriente, ha sido suspen-dida por el Ayuntamiento.Las pérdidas sufridas por el temporal en Viladecans son enormes.A tall d’aclariment, caldria expli-car que “el convento de los her-manos de San Gabriel” que apa-reix a la crònica, és l’antic col.legi instal.lat a la masia de les Parella-des situada a la carretera, exacta-ment, a on avui hi ha la parada dels autobusos. Pel que fa a la

Torre Viala, aquest és el cognom dels propietaris de la Torre del Baró abans de que la família de Cal Banato la comprés a principi dels anys vint.L’aiguat de Sant Ramon no va ser l’únic important del segle passat. El dia 12 de novembre de 1988,

ara fa 21 anys, la riera va tornar a desbordar inundant una part im-portant del poble i dels camps de conreu. Però potser d’aquest fet ja en parlarem un altre dia.

Jaume Lligadas Vendrell

Fundació Espejoc/de Federico García Lorca, 1308840-Viladecans

Telf. 93 647 53 [email protected]

4t. homenatge poètic i de compromís social amb la ciutat de Viladecans

Auditori Pau PicassoPassatge Sant Ramon, 2

Dijous 19 de novembre de 2009, 19 h.

Eliseu Massanai

Càritas Interparroquial

Amb el suport de:

La masia de les Parellades
