pd t 22

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. Martínez

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

22Any 3

15 de maig de 2009

Sumari2 El Mamut de Viladecans us convida a Festa Major!

3 Localia Viladecans tanca després d’11 anys d’emissió

4 Les responsabilitats de la crisi. Eduard Mondragon

5 Jaume Gubianes, Viladecans, i les Oliveretes. Jordi Mazón

6 Càritas, memòria de la crisi. Mercè Solé

7 Can Xic, molt bé. Josep Lligadas

8 Segle XXI: continua l’espectacle del nostre litoral! Ricard Caba

9 30 anys d’ajuntaments democràtics. Pepi Venegas

10 La meva visió de Viladecans. Bàrbara Lligadas

11 El “mercadillo”.Eduard Mondragon

12 ¿Por qué España no los acepta? Miguel de la Rubia

13 Les bitlles al nostre país. Llucià Sánchez

14 La tierra prometida. Rosa Mercader

15 Els nostres Pols Sud. Mercè Solé

16 Les nostres entitats: Amics de Ràdio Akicha

Una gran pèrdua per a la ciutatLa televisió de Viladecans ha plegat, molt poc temps després que també s’hagi liquidat Ràdio Sellarés. Certament, l’apagada analògica prevista per al 2010 obligava a un replan-tejament d’aquest mitjà, i no només un replantejament tècnic. Però a la nostra ciutat, la tele ha plegat de forma traumática: abans d’hora, acomiadant uns professionals que feien molt bé la seva feina i eliminant una forma de comunicació que entitats i ciutadans sentíem molt nostra. Perquè la tele de Viladecans ha esdevingut un indubtable factor de cohesió social i de participació. El nostre agraïment als professionals que hi han estat treballant.Una televisió i una ràdio locals aporten protagonisme als ciutadans, que no són “anò-nims” com sembla que els grans mitjans de comunicació pretenen fer-nos creure, sinó que són persones amb idees, notícies, opinions, fets, propostes, i una història pròpia. Aporten informació mútua i fan xarxa entre les entitats. Fan visible la pluralitat dels ciutadans i la riquesa cultural de la ciutat. En definitiva, aporten cohesió social i autoestima, dos ele-ments que no sobren precisament a Viladecans i menys en un context en què hi ha poqu-íssima premsa escrita de caràcter local.La desaparició de la televisió de Viladecans posa en evidencia que la tan anomenada “so-cietat de la informació” és en realitat la societat dels grans mitjans amb una perillosa tendència al pensament únic. Molt probablement sentirem a dir que el govern municipal aposta per les noves tecnologies i que la Fundació Ciutat de Viladecans emetrà a través d’internet. El problema és que som lluny encara d’una universalització d’internet, mentre que l’ús de la televisió és accesible a tota la població. De fet, més enllà de tecnicismes, el que s’ha liquidat ha estat una forma de comunicació ciutadana. La crisi i l’apagada analò-gica han estat el pretext.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 22 - Maig 2009 2

O si més no, això és el que ens agradaria a una bona colla d’en-titats de Viladecans,

que voldríem aportar un element revitalitzador i cohesionador a la nostra Festa Major.A la taula rodona que vam convo-car des del nostre Viladecans punt de trobada, amb la presència de tots els partits polítics amb repre-sentació a l’Ajuntament, es va dir que seria desitjable trobar aquesta espurna d’identitat viladecanen-ca que ens ajudés a viure la Festa Major com una festa singular, la nostra festa. I es va dir també que aquesta tasca és responsabilitat d’entitats i de ciutadans i que difí-cilment pot imposar-se per decret des del govern municipal.Doncs bé. Ens hem posat a tre-ballar. I unes quantes entitats us proposem portar el Mamut a la Festa Major. Un mamut que fa un any més o menys que va decidir

retornar, i que ens va agafar per sorpresa. De sobte hem descobert un element de la nostra ciutat que tots i totes podem fer nostre sigui quina siguia la nostra edat, el nostre sexe, la nostra formació, la música que ens agrada, el tipus de feina o d’activitat que fem, la nostra cultura, la nostra llengua habitual, les nostres creences reli-gioses, les nostres opcions políti-ques, el nostre lloc de procedèn-cia, el nostre equip de futbol. El Mamut és de tothom.Per això, des d’aquí us convidem a afegir-vos a aquesta tornada del Mamut que anem preparant entre tots i que presentarem pro-perament al Consell de Cultura de la ciutat. Tant com a entitats com a títol invidual. Podeu es-criure’ns a [email protected] i visitar-nos i fer-nos arribar les vostres aportacions al blog del mamut: http//elmamutde-viladecans.blogspot.com.

El Mamut de Viladecans us convida a Festa Major!

Propera reunió:dijous, 28 de maig,

a les 8 del vesprea l’Auditori Pau Picasso

(Pge. Sant Ramon, 2).després de celebrar la victòria del Barça de la vigília (millor que vin-gueu sobris i sòbries,

de tota manera!)Us hi esperem!!!

Com participar en la colla del

Mamut?Col·laborant amb no-•saltres en l’arribada del mamut. Se’ns gira feina i ens calen idees i mans per dur-les a terme. Pots venir tant a nivell perso-nal com en representa-ció d’una entitat.Adherint-vos al Mamut •com a entitat. Volem un Mamut en xarxa, on tot-hom s’hi pugui sentir representat: un mamut amb marxeta, un ma-mut solidari, un mamut feminista, un mamut multicultural... I només podrà ser-ho amb la participació de tots.Escampant aquesta •proposta entre els teus amics i amigues, els membres de la vostra entitat...Fent-vos seguidors del •nostre blog: http://el-mamutdeviladecans.blogspot.comI de moltes altres mane-•res que se t’acudiran...

http://elmamutdeviladecans.blogspot.com


La cadena de televisió municipal Localia Vila-decans va acabar ahir les seves emissions des-

prés d’11 anys en antena. Dels 12 professionals en plantilla, onze es quedaran a l’atur després que l’ajuntament hagi decidit vehi-cular la producció audiovisual cap a una televisió IP. Fonts de la mateixa cadena, que han preferit no identificar-se, discrepen de la decisió del consistori “per les for-mes en què han portat a terme el tancament i la poca voluntat de l’administració local de seguir amb el projecte audiovisual a un any vista del límit de l’apagada analògica”. L’Ajuntament ha afirmat que ells també estan des-contents amb Pretesa -l’empresa propietària de Localia integrada a Prisa-. El tinent alcalde, Joan

Pidelaserra, ha declarat que, “de cara al Consorci de la Televisió Digital del Delta [si es necessiten professionals], els treballadors de la televisió tindran prioritat, tal com queda escrit en el proto-col del consorci”. Localia Viladecans és una televi-sió adherida a la Xarxa de Tele-visions Locals i també emet els

seus continguts. Durant aquests onze anys hi han passat profes-

sionals com Jordi Évole, Saman-ta Villar o Teo Pérez. De cara el futur Viladecans no renuncia a tenir televisió, per això posa en marxa una IP TV i ha proposat ques’utilitzinlesinstal•lacionsde la cadena local per les futu-res emissions del consorci de TV Digital del Delta. El passat mes de novembre el Grupo Prisa emetia una nota que comunicava l’imminent tancament de totes les televisi-ons locals del grup a partir del 2009. La de Viladecans era un cas a banda, perquè és de lli-cència municipal i n’externalit-za la producció.

Publicat per Comunicacio21.cat el dia 1 de maig

http://www.comunicacio21.com/textecomplet.asp?id_texte=12991

Pretesa trenca el contracte en no acceptar una retallada del pressupost municipal del 20%

Localia Viladecans tanca després d’11 anys d’emissió


Les responsabilitats de la crisi

El passat dia 27 de març al Centre Cultural Sant Joan va tenir lloc una taula rodona que por-

tava per títol “Fer front a la cri-si”. Durant l’exposició del tema i en el debat que posteriorment va tenir lloc es va fer una afirma-ció amb la qual estic totalment d’acord: “La crisi l’hem provo-cat entre tots per la nostra forma d’actuar durant aquests darrers anys, i per posar-hi solució, tots nosaltres, hem de col·laborar”. Encara que estigui d’acord amb aquesta afirmació crec que és convenient definir el grau de res-ponsabilitat que cadascun de no-saltres, ja sigui individualment o col·lectivament, ha tingut en el desenvolupament de la crisi i, per tant, el grau d’intervenció i sacrifici per resoldre-la ha de ser ben diferent.Des del punt de vista individual ens hem lliurat a una dinàmica en la qual ha prevalgut el posseir, l’aparentar, el ser més que l’altre, el tenir més amb el mínim esforç, l’engany, les martingales... davant d’actituds com l’estalvi, la humili-tat, l’honestedat, l’esforç, el treball, la responsabilitat, cercar l’excel·-lència. Aquesta falta de valors ens han abocat a una carrera boja de consum desmesurat i irresponsa-ble. Evidentment que som respon-sables d’aquests fets, però també cal dir que en la societat en què vivim pocs han pogut sostreure’s a la força dels mitjans i al bombar-

deig publicitari a què ens hem vist exposats tots i cadascun de nosal-tres, però això no eximeix la nostra responsabilitat i, en conseqüència, d’haver de pagar-la, com a mínim, treballant més amb al mateix salari o potser menys, que és el cas més probable. Des del punt de vista col·lectiu hi ha tres sectors, a Espanya, que crec que han estat determinants: les immobiliàries, els bancs i les administracions públiques; en-cara que algun d’aquests actors té molta més responsabilitat que d’altres tant en l’origen com en el desenvolupament de la cri-si i en les seves conseqüències. He puntualitzat Espanya ja que la nostra crisi és diferent a la de la resta dels països, al meu en-tendre. Aquí s’hi ha unit la crisi financera, tant la induïda proce-dent d’altres països com la prò-pia pel nostre model de consum desmesurat, amb l’agreujant de promoure, especular i finançar l’activitat immobiliària fins a ele-var-la, ni més ni menys, a la cate-goria d’indústria quan en realitat, únicament i exclusivament, hau-ria d’haver satisfet una demanda social bàsica d’acord amb l’ob-jectiu exposat en l’article 47 de la nostra Constitució, que diu: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i esta-bliran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret...”

Tant les immobiliàries com els bancs s’han llançat a una cur-sa d’obtenció de beneficis sense miraments i han desenvolupat estratègies i comportaments amb l’únic i exclusiu objectiu d’obte-nir-los. Si buscar beneficis lícits es pot arribar a entendre fàcilment, és totalment inadmissible utilit-zar estratègies i procediments èticament i legalment inaccepta-bles o, fins i tot, presumptament delictius (ho podem veure i sen-tir cada dia en els informatius i a la premsa). I per tant les persones o entitats que han actuat així han d’assumir la part de responsa-bilitat que els correspon, que no és gens petita, i si han actuat de forma delictiva la justícia se n’ha d’encarregar i decidir el cost que ha de pagar l’infractor.Però el que es fa impossible d’en-tendre és l’actuació de l’Estat, de les Administracions Autonò-miques i dels Ajuntaments. Els Ajuntaments en aquests últims anys han especulat, fomentat i potenciat l’activitat immobiliària, a través de grans actuacions ja si-gui comprant sòl, mitjançant la creació d’empreses público-pri-vades i construint o col·laborant en la construcció d’habitatges que en molts casos no han estat de tipus social. D’aquesta impor-tant responsabilitat de les admi-nistracions públiques en parlaré en un altre article el més vinent.

Eduard Mondragon


Coneixeu algun repre-sentant de la pintura impressionista catalana de la segona meitat del

segle XX? Algun artista de cavallet plantat enmig d’un paisatge, pin-tant al natural paisatges mediter-ranis, a l’estil de Amat o Vayreda? La resposta és difícil, ja que la se-gona meitat del segle XX va venir dominada per un nou estil pictòric, encapçalat per Miró, Dalí, Subi-rachs, Tàpies, entre altres. Eren uns temps en què aquesta estil de pintar es va posar de moda… con-venia un canvi en la pintura, paral-lel als nous moviments socials, a la ruptura amb la societat anterior als anys 60, que d’alguna forma justi-fiqués també els canvis socials, el trencament entre les generacions, que donés força al jovent rebel·-lant-se contra la vida i la manera de pensar dels seus pares... Aquest nou estil pictòric va deixar passada de moda la pintura impressionista, i que aquesta fos fins i tot cataloga-da com “demodé”, arcaica. La pintura impressionista, doncs, va quedar reclosa en un segon ter-me, i així els pintors d’aquest estil. Un d’ells fou en Jaume Gubianes i Jovés (Manresa 1924-Viladecans 2001), amb el qual vaig tenir molta amistat durant els darrers 10 anys de la seva vida.Professor de pintura a l’escola Ma-çana durant dècades, mai no va renunciar al que li agradava de ve-ritat: agafar el cavallet, la tela i les pintures, i plantar-se enmig d’un paisatge per plasmar-lo. Tot i que va tenir empentes per fer-ho. En uns inicis va treballar i, fins i tot tenia certa amistat, amb en Miró, Subi-rachs, i els altres pintors d’aquest nou estil. “No siguis burro Gubianes, aquesta pintura dóna molts calers”, li deien sovint aquests artistes. Ell sempre responia: “Jo vull pintar el que m’agrada, i el que jo vulgui, no com vosaltres que pinteu per calers, i el que us marca la societat”. Segons m’explicava en Gubianes en moltes de les reunions sota els garrofers, les oliveres i figueres d’Oliveretes, moltes vegades aquests pintors li

Jaume Gubianes, Viladecans,

i les Oliveretes havien confessat que ells pintaven no per convicció, sinó per negoci, que prefe-rien un quadre com els del Gubianes a una tela tacada amb colors sense sentit... En Jaume Gubianes va esti-uejar a Viladecans fins que es va jubilar, en què va ve-nir a viure a Viladecans per una raó fonamental: tenia un espai atractiu i de fàcil accés per a seguir pintant: Oliveretes! Diàriament pu-java, matí i tarda, a pintar els garrofers, les oliveres, les figueres, el paisatge en definitiva d’aquesta zona. On els nostres representants del govern municipal hi ve-uen degradació, i projectes insostenibles d’ecobarris, ell hi veia paisatges medi-terranis preciosos. I els va plasmar. La idea de la desaparició d’aquest espai el posava dels nervis, com tota la po-lítica urbanística municipal de Viladecans. Si hagués estat viu, de ben segur seria un membre ben actiu de la Plataforma Salvem Olive-retes..... En el fons, el nai-xement de la Plataforma és en gran mesura fruit de les seves idees. La crítica artística va elogi-ar la pintura de Gubianes des de ben jove, i fins i tot en més d’una ocasió, se l’ha qua-lificat com el representant més im-portant de la pintura impressionis-ta de la segona meitat del segle XX. Però com que val més una imatge que mil paraules, us animem que visiteu el web on es recullen una mostra dels seus quadres, on una

bona part són de Viladecans:www.gubianas.cat. Aprofiteu per re-descobrir Oliveretes en quadres. Encara estem a temps de poder comprovar in situ aquests paisat-ges... paisatges que els nostres go-vernants qualifiquen de degradats i bruts...

Jordi Mazon Bueso


Una trentena de perso-nes ens aplegàrem el passat 7 de maig als locals de Càritas de la

Montserratina amb motiu de la presentació de la memòria de Cà-ritas de l’any 2008. Una memòria que, segons els mateixos organit-zadors de l’acte, no aconsegueix reflectir com la crisi econòmica està afectant els veïns i veïnes de Viladecans, perquè cada dia que passa van creixent les necessitats. De fet, durant els quatre primers mesos del 2009, Càritas ha multi-plicat la seva activitat per quatre. I caldrà apel·lar a la solidaritat de tots, persones i institucions, per-què els ingressos s’incrementin en una proporció semblant.De fet vam parlar força de l’apa-rent contradicció de Càritas: exis-teix amb voluntat de no haver d’existir. És a dir, d’una banda complementa l’acció social que es du a terme des de les administra-cions públiques, però ho fa amb la voluntat de no suplir la tasca d’aquestes, al contrari: es vol anar-les comprometent cada cop més en l’atenció a les persones. I, malgrat que la seva actuació sempre és li-mitada, es vol guanyar en qualitat i sensibilitzar els ciutadans de les mancances del nostre sistema eco-nòmic, educatiu i social.

Càritas, memòria de la crisiLa presentació de les dades de la memòria va venir acompanyada d’una xerrada de Montse Sintas, periodista i treballadora social, que va insistir en la necessitat que Càritas sigui veu de les per-sones que sovint són invisibles per als mitjans de comunicació i per a una gran part de la societat. La pobresa no agrada, no vesteix, no es veu. I de vegades en els grans mitjans apareix de forma sensacionalista, o confusa, sense respecte per a la gent. Les entitats com Càritas han de conjugar el desig que es parli de què li passa a la gent, i de les causes socials i econòmiques que els han portat a aquesta situació, amb el criteri de preservar la seva dignitat i de fer prou atractiva la informació en un context cada cop més sen-sacionalista i acostumat al “zap-ping”. I això requereix insistir en els mitjans, fer-nos pesats, facili-tar les coses.Justament per aquest motiu, Cà-ritas de Viladecans enguany s’ha esforçat a fer una convocatòria oberta de la presentació de la me-mòria, en el criteri que cal fer ar-ribar allò que veiem a tota la po-blació que ho vulgui escoltar. I, efectivament, van venir algunes persones d’entitats, d’escoles i al-gun regidor. La paradoxa és que

vam trobar a faltar molt l’equip de Locàlia Viladecans En fi, cal trobar mecanismes de comunica-ció fàcil entre les entitats.

Mercè Solé

84 dones han pres part de cursos de català i de castellà21 persones han pres part del grup de conversa en català4 homes amb pensions minses han trobat lloc de residència al pis compartit de Càritas48 famílies han rebut ajuts econòmics per import de 6.195,57 €

148 persones van adreçar-se a la borsa de treball i 54 van sortir-ne amb feina.320 famílies s’han beneficiat del Banc d’Aliments129 famílies s’han adreçat al rober.Hem comptat amb 37 persones voluntàries, que han rebut formació. I hem pres part en el Consell Municipal de la Convivència i en les activitats de la xarxa Parlar per Conviure.

Us podeu descarregar la memòria d’internet a l’adreça: http://www.slideshare.net/puntviladecans/memria-2008-critas-viladecans.

I,si voleu col·laborar amb nosaltres, escriviu-nos a [email protected]


A mi m’agrada com ha quedat Can Xic. I no parlo de com ha quedat per dintre, ni menys encara de les activitats que s’hi faran: ni he tingut ocasió d’entrar-hi en-

cara, ni m’he entretingut gaire a mirar l’ús que es donarà a l’edifici. Parlo de la restauració i amplia-ció que s’hi ha fet, que ha servit per recuperar una part important de la masia, que estava molt deteri-orada, i per mantenir, al mig de la ciutat, una bona imatge que ens recorda els nostres orígens pagesos, sense pretendre, perquè era força inviable, repro-duir com havia estat la masia en els temps en què exercia com a tal.O sigui que em permeto felicitar a l’Ajuntament i a tots els que han intervingut en la restauració. I vol-

dria des d’aquí animar a continuar en aques-ta línia. Per exemple, no estaria gens malament posar a l’entrada de la masia una placa ben disse-nyada amb informació que fes conèixer què s’hi feia en aquest lloc. Aquest tipus d’infor-mació, que ajudaria molt a conèixer i valorar el que tenim a Viladecans, és sens dubte una de les nostres assignatures culturals pen-dents. I no seria pas gaire costós d’aprovar-la... I per exemple, més encara, no estaria gens

malament que el criteri aplicat amb Can Xic (qu, per cert, el meu pare continua anomenant-lo Cal Xic) s’apliqués a altres edificis emblemàtics i ben vi-sibles que corren perill de deteriorar-se si no s’hi ac-tua aviat. Jo voldria, sobretot, destacar-ne dos, que són de propietat privada però que caldria trobar les maneres d’intervenir-hi, d’acord amb les diferents situacions de cada un d’ells, i de les seves diferents característiques i riqueses exteriors i interiors: un és el conjunt de Cal Ginestar i Cal Carcereny, al carrer Àngel Guimerà; l’altre és la masia de Cal Menut. Són dues joies, i Viladecans les ha de conservar i realçar per al bé col.lectiu.

Josep Lligadas Vendrell

Can Xic, molt bé

No cal anar gaire lluny per admirar un espectacle aquà-tic com aquest. Unes noves cascades han estat descobertes al costat d’una parada d’autobús i al mig de l’Avinguda Roureda de Vilade-cans. Increïble pero és veritat. Las foto-grafies van ser preses el diumenge 26 d’abril a les 12 del migdia.


Al número passat del punt de trobada dèiem que el nostre litoral són uns terrenys que arrosseguen una maledicció urbanística, plena de projectes frustrats. Ara, mirem

el present per veure què ens espera.L’obertura de la ciutat cap al mar, pel camí de les Filipines, ha obert un munt d’expectatives urbanísti-ques. I segons l’ajuntament de Viladecans el seu nom és “Parc del Delta”.El projecte “Parc del Delta”, reuneix les expectatives urbanístiques al nostre litoral, on està previst que es construeixin hotels, centres de salut, un centre de convencions, així com espais per al lleure i la pràc-tica esportiva. Els terrenys afectats pel Parc del Delta són el litoral i els del voltant del cami de les Filipines. Ja en els anys noranta es volia obrir la ciutat al mar, bàsica-ment per donar cobertura al projecte d’un parc aquà-tic i desprès d’un camp de golf. Fins i tot, l’empresa constructora Mas Vilanova (del Grup Vertix), que va construir el nou barri de Can Guardiola, per com-pensar a la ciutat havia de construir la carretera cap el mar. Però com que els projectes al litoral es frena-ven per oposició veïnal i legal, els diners per fer la carretera es devien invertir en altres afers...També, el projecte ha vingut condicionat durant els anys per un munt de factors. Infraestructures com la desviació de l’autovia de Castelldefels, l’amplia-ció del aeroport, que ha destrossat part de la reserva natural (la carretera d’accés a la nova terminal, passa per un cantó de la reserva del Remolar) i ha dilapi-dat zones naturals que no estaven protegides però d’alt valor ecològic, i han barrat el corredor biològic del Can Sabadell. Igualment, l’aprovació del Pla Di-rector Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC), va fer retallar les expectatives urbanístiques de l’ajun-tament.Amb tots aquests condicionants, a hores d’ara està a punt d’aprovar-se el projecte del passeig marítim, 100 hectàrees on hi ha 2,3 km. de platja, una esplèn-dida pineda litoral, i un patrimoni arquitectònic com Ca la Pilar, de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, o el complex del càmping la Ballena Alegre dissenyat per l’arquitecte Francesc Mitjans. Sembla ser que, con-juntament amb la reserva natural i amb el CRAM, centre de recuperació animal, que s’instal·larà a la zona del càmping Toro Bravo, s’aprofitaran aquests elements per donar-li valor turístic a la zona. Tenir

Segle XXI: continua l’espectacle del nostre litoral!

un alcalde que també és diputat de turisme a la dipu-tació de Barcelona, d’alguna cosa ha de servir.Però caldria saber l’agressió al territori que suposarà aquest passeig marítim. Cal recordar la importància del sistema dunar, mar-duna-pineda. I sobretot, evi-denciar que on veritablement hi ha la mare dels ous, és en les altres dues zones adjacents.La primera zona, son 56 hectàrees. al costat de mar de la autovia, on el Barça s’ha gastat 18 milions d’eu-ros en 27’80 hectàrees de terrenys que una llei pre-democràtica, el PGM’76, li dóna dret a urbanitzar, i on no es va deixar fer el camp de golf, i que l’última cosa que ha sortit és la intenció del Barça, de la mà de l’ajuntament, de fer-hi la “Ciutat del Soci”, que comptarà amb camps de futbol, pistes de tennis, un centre d’oci i fins i tot un palau de concerts, però que estan afectats per la Xarxa Natura 2000, una protec-ció mediambiental de la Unió Europea. Com veieu, un altre cavall de Troia, aquest amb la cara “simpà-tica” del Barça.I finalment, la part de muntanya de l’autovia de Cas-telldefels. Són 200 hectàrees de camps agraris, que d’acord amb el PDUSC, estan qualificats com a sòl costaner C1 i CE, sòl no urbanitzable, o urbanitzable no delimitat. Que com s’entén? Doncs que és deci-sió de l’Ajuntament urbanitzar-lo o no. O sigui que, veient qui ens governa, i veient promotors immobi-liaris com en Paz Dorado, que ja ha anat comprant terrenys a la zona, ho tenim clar. Actualment aquesta tramitació està aturada per la modificació de PDUSC en curs... En definitiva, tot un nou espectacle amb el qual in-tentaran vèncer, amb cavalls de Troia, el malefici que arrosseguen el terrenys del nostre litoral.

Ricard Caba


Tot just ha fet 30 anys que es van celebrar les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. El poder local que, des de molts punts de vista, podríem considerar

com la minyona del sistema en què ens movem, ha aconseguit transformar pobles i ciutats i convertir-se en l’autèntic transformador de la realitat més quotidiana.L’any 1979, després de quaranta anys de dictadu-ra, hi havia molts municipis que ni tan sols tenien servei d’aigua, ni carrers asfaltats, ni llum... Així, aquelles eleccions no només varen suposar que els ciutadans tinguessin la llibertat d’elegir els seus representants, sinó que varen obrir el camí perquè es donés la transformació, en tots els sentits, d’una immensa majoria de pobles i ciutats. Quasi totes les ciutats varen aprofitar, en funció sempre de la major o menor capacitat dels seus edils, aquest nou sistema de funcionament que arribava i, si fem una mirada enrere, ens mostra els grans canvis que s’han registrat. No sempre han estat canvis per a bé si pensem, per exemple, en algunes pràctiques destructives, com ara la gestió d’un urbanisme, a alguns pobles, més destructor que el que hi havia a l’etapa franquista. Tot i així és evident, en general, que hi ha hagut una millora de la qualitat de vida dels ciutadans.Després de 30 anys, ara és de llei aturar-nos a refle-xionar. Podríem fer-ho en molts aspectes però, do-nada la situació econòmica per la qual actualment estem passant, jo m’aturaria a pensar sobre el fet paradoxal que trenta anys després, els ajuntaments, novament, han de fer front als efectes d’una crisi, tal i com van haver de fer els primers ajuntaments democràtics. Fa pensar el fet que els ajuntaments, tot i que són l’administració que presta més serveis directes als ciutadans, sempre han estat els que es queden a la cua en rebre, dins el model de finança-ment. Com s’han resolt fins ara les mancances eco-nòmiques que han patit les administracions locals? Potser amb el creixement immobiliari, descontrolat, en molts casos; pagant com a preu el que això hagi portat a un col·lapse econòmic general.

30 anys d’ajuntaments democràtics

Els moments d’incertesa que estem vivint davant la crisi econòmica ens ha de fer reflexionar i pregun-tar-nos: Cap a on van els ajuntaments? Què volem que aportin en els propers anys? Quins serveis cal-dria ampliar per millorar la qualitat de vida dels ciutadans a les nostres ciutats? És clar que l’expe-riència d’aquests trenta anys ens hauria d’ajudar a repensar la ciutat i obrir nous horitzons i, com diria Ovidi en el Viatge a Itaca: “Bon vent i barca nova”, per anar cap un futur on es reforci la gestió munici-pal amb un finançament fort i adequat a les neces-sitats del nostre municipi, on l’administració local s’apropi encara més a les entitats locals i ciutadans en general per fer partícips a tots i totes del nostre futur com a ciutat.

Pepi Venegas


No he pogut evitar la temptació. En les dues edicions ante-riors d’aquesta pu-

blicació electrònica dos conciu-tadans varen transmetre la seva particular visió de Viladecans, una iniciativa que m’ha semblat molt bona idea, de manera que no m’he pogut estar i aquí estic, a punt d’aportar una visió més. Comparteixo que s’ha fet un gran avenç pel que fa a la vertebració de tot Viladecans, que en molt pocs anys va deixar de ser una vila per convertir-se en ciutat. Podríem dir que Viladecans va ser com un d’aquells adolescents que fan una gran estirada i ne-cessiten fer rehabilitació per aju-dar les articulacions a funcionar correctament. Viladecans ha anat al fisioterapeuta, sí, però ni tota la rehabilitació que ha fet l’ha fet bé, ni ha acabat de fer-la. S’han fet construccions desor-bitades que no atenen a raons —algú em sap explicar per a què serveix el Cúbic, més enllà de la Fira de Sant Isidre i dels actes socialistes (només ells es deuen poder permetre llogar l’espai)? S’està ofegant el comerç local; el Centre Comercial Vilamarina n’és l’exemple més flagrant. Les entitats veuen com s’afavoreix aquelles que tenen entre els seus integrants determinats carnets. L’equip de govern ignora la his-tòria com si no fos cap valor. La llista continua, però no us vull avorrir.Per tant, sí, s’ha millorat, però sovint el preu ha estat massa alt. Ara els joves tenen un espai on anar a estudiar, però coneixen la història de la seva ciutat? Ara po-dem passejar pel centre sense ha-ver d’esquivar cotxes, però quant

La meva visió de Viladecans

de temps podrà aguantar el casc antic la seva identitat? Ara tots els barris tenen parcs infantils, però estan tots en les millors con-dicions? Ara tenim el Parc de la Marina i el Torrent Ballester, però què passa amb el litoral i Olive-retes? Ara tenim l’Àtrium, però què passa amb Teatre al Carrer i el Croma?Per cloure, vull fer una darre-ra ressenya. No podem oblidar que si Viladecans no va caure en coma per la seva condició de ciutat dormitori va ser gràcies a

iniciatives com les de la compa-nyia de teatre Mossèn Cinto Ver-daguer —per molt que l’alcalde pretengui negar la seva activitat afirmant que fins que no hem tingut l’Àtrium no hi ha hagut tradició teatral, sabem que no és així—, que ha estat un dels petits oasis que han mantingut latent la societat civil viladecanenca.

Bàrbara Lligadas


Mesures contra els depredadors

de plantes

Aquest és el cartell que protegeix les plantes d’una botiga del carrer de Sant Joan. Ja ho diuen: “Quien avisa no es traidor”:Estimado ladrón de plantas. te informo de que estás grabado. Si miras el letrero de las máquinas tragaperras, tienen las cámaras que enfocan en dirección a ti. Dentro de poco tendrás un papelito en tu casa.

El “mercadillo”

És dimecres. Un dia qualsevol de la setmana però no és així a Viladecans. Aquest dia no se sap per quina raó es produeix de forma sistemàtica un canvi radical a la ciutat: l’avinguda Josep Tarradellas queda tallada per posar-hi el “mercadillo”.

Tot es trastoca, els vehicles busquen una sortida de la població, es col-lapsen tots els carrers d’entrada i sortida de Viladecans. Tothom veu que això es un disbarat. Dic tothom, però m’equivoco. Ho veu tothom que va a treballar fora de la població o ha de venir-hi: taxistes, trans-portistes, comercials, ambulàncies; tothom que té la necessitat de sor-tir de Viladecans o venir-hi a l’hora d’anar a treballar, però sembla que qui té més responsabilitat en aquesta qüestió no s’adona d’aquest fet. I si se n’ha adonat, per què no fa res per posar-hi remei?Què pot impedir que el “mercadillo” es posi en un altre lloc menys problemàtic on pugui conviure perfectament amb la resta d’activitats de la població? Per què no s’ha estudiat o s’estudia la seva col·locació en un altre lloc? Tan difícil és? Quin problema hi ha en posar-lo a l’avinguda de la Torre Roja – avinguda dels Jocs Olímpics o als seus voltants? I al parc de Vilamarina? Per exemple. Hi ha suficients llocs a Viladecans que permeten col·locar aquesta ac-tivitat sense que la vida de la ciutat resulti alterada tal i com ara està passant. Així aconseguirem millorar la circulació tant d’entrada com de sortida de la població i, de passada, reduirem la contaminació at-mosfèrica, que produeixen els cotxes quan estan aturats, i a més evi-tarem el risc d’accidents que suposa la disminució de l’amplada dels vials a les rotondes, tant a la situada davant dels cinemes com a la situada a l’antiga carretera de Gavà amb el consegüent perill per als vianants que circulen aquestes zones.Ha de passar alguna desgràcia per corregir aquesta situació?

Eduard Mondragon


Un año más llegó la manifestación del 1º de mayo, día de los trabajadores, esta vez con más afluencia que en otras oca-siones. La dichosa crisis ha engordado

este año esta tradicional movilización. Se ven com-pañeros de diversas empresas afectas por ERE o por deslocalizaciones, que probablemente no sean participantes asiduos de estas movilizaciones. Pero también hemos podido ver un mayor grupo de personas de orígenes diversos que no sólo lu-chan contra los efectos de la crisis sino que también se han de preocupar de la voluntad de aplicar me-didas regresivas, en una modificación de la Ley de Extranjería, por parte del gobierno central. En su pancarta rezaba “¿Por qué España no los acepta?” Y es que estas personas no entienden como una parte de la sociedad de nuestro país los quiera utilizar como un “klinex” de usar y tirar y que ahora que las cosas no van bien y lo único que hacen es sobrar.

Esto no es así, y ellos han ayudado con su trabajo a crear la riqueza que otros han expoliado, y es por ello que ellos ni son los culpables ni han de pagar la crisis. Los sindicatos en Cataluña ya tienen experiencia en conjuntar esfuerzos de las personas venidas de fue-ra y de los que ya estaban. Y es que sólo entendien-do que uniendo esfuerzos, sin mirar el sitio de don-de vienes o la cultura o religión que tienes, como se viene haciendo en estas movilizaciones, seremos capaces de que los trabajadores en general no salga-mos maltrechos de esta situación. Tenemos que empezar a cambiar y no sólo aceptar-los en España, sino en nuestro barrio, en nuestra escalera y en nuestros trabajos. Es decir, en nuestra vida.

Miguel de la Rubia

¿Por qué España no los acepta?


El joc de les bitlles, o birles, dins l’àrea cultural catalana és una activitat lúdica, l’inici de la qual és difícil de precisar. No obstant això, ens incli-nem a pensar que és una tradició d’arrels rurals

i per tant antiquíssima.Si bé la primera documentació sobre el nostre joc data del 1376, la primera referència escrita que en tenim ens la dóna el nostre filòsof Ramon Llull al seu Llibre de Con-templació en la seva versió catalana, datat pels voltants de 1273, amb la qual cosa ens porta a una antiguitat de més de set-cents anys. Tenint en comp-te que quan una activitat arriba als llibres la seva pràctica ja ve de lluny, l’antiguitat del joc és força notable, pràcticament mil·lenària.Com totes les coses populars nascudes de la senzillesa del poble, les bitlles han tingut, i tenen, una quasi infinita varietat, tant en la forma de jugar-hi, com en la dels propis fustots. Des de les fetes a cops de destral o a tall de ga-nivet, fins a les passades pels moders torns copiadors, se n’han fet de tantes maneres que la seva varietat reflecteix l’enginy dels seus manipuladors.El que sí que ha subsistit a través de les centúries és la forma cilíndrica de la bitlla, més prima per la part de dalt, la qual cosa fa que s’assembli a una ampolla. Els bitllots, semblants a les bitlles però més curts, són de sem-pre els destinats a tombar-les. Talment sembla la contesa mantinguda entre els dos sexes des del principi del temps. Cal tenir en compte que un dels proble-mes amb què hom es troba moltes vegades és la dificultat de trobar la fuesta de carrasca seca, imprescindible per a la seva elaboració.

Llucià Sánchez

Les bitlles al nostre país


Tres mujeres saharauis, Tou-fa, Chaia y Mariam, todos los días arriesgan su vida para desactivar algunas de

las 10 millones de minas persona-les que hay en los 2.700 kilómetros de desierto en el Sáhara Occiden-tal, para ellas es un gran desafío y al mismo tiempo una muestra de la fuerza de la mujer saharaui.Ahmed Sidi Ali, director de Land-mine Action, es el director de este proyecto humanitario, estudió en Libia y Mauritania, se licenció en Derecho en Argelia, y durante un tiempo trabajó como asesor legal del Gobierno de la República Ára-be Saharaui Democrática (RASD). Tras terminar un master en Derechos Humanos en Sudáfrica, buscó una ONG dispuesta a hacer rea-lidad su sueño, limpiar los territorios liberados de las minas que impiden el retorno de los refugiados saharauis.Tifariti representa la tierra prometida, es el primer sitio donde se puede acudir si se celebrase el ansi-ado referéndum, por eso empezaron a limpiar esta zona. La seguridad es primordial, dice Ahmed.

La tierra prometida

Viladecans pel Sàhara se suma a este proyecto tan importante de Landmine Action, ayudando a di-fundir las noticias que vayan ocurriendo como en intentar conseguir alguna clase de ayuda económi-ca, ya que últimamente varios jóvenes saharauis han perdido alguno de sus miembros manifestán-dose por su independencia.

Rosa Mercader

Por otra parte, queremos indicar que estamos en plena campaña para aco-gida de niños saharauis con familias catalanas. Nos hacen falta familias que quieran colaborar para que estos niños puedan salir del inmenso calor del ve-rano en los campamentos y poderles hacer una revisión médica completa. Para contactar llamen al número de te-léfono 93 6591456 o al 663488839. Gra-cias anticipadas.


El passat 20 d’abril, al ta-ller ocupacional Cavi-ga, va haver-hi una més que interessant activitat.

Hi van participar Eric Villalón i Montse García, per explicar als nois i noies que tenir determi-nades discapacitats no és obsta-cle per assolir-ne d’altres. I així, l’Eric, que només té un 5 % de visió, en Xavier, que camina amb una cama ortopèdica, i en Jesús, a qui li falta una mà, es van animar a travessar l’Antàrtida fins al Pol Sud, amb èxit. Dit d’una manera clara i políticament incorrecta, al més pur estil de l’Eric: un cec, un coix i un manc es van embolicar en una aventura en què una gran majoria de persones que no ens considerem (potser erròniament) discapacitats no ens n’hauríem sortit. Podeu seguir la seva aven-tura a la seva plana web.La veritat és que l’Eric es feia es-

Els nostres Pols Sud

coltar i que els nois van seguir amb molta atenció les seves ex-plicacions, tot i que en certs mo-ments eren força tècniques. L’Eric treballa com a monitor d’esquí i ha guanyat també unes quantes medalles en els jocs paralímpics d’hivern. Certament trenca esque-mes, també pel bon humor que destil·la.L’expedició, a part de mostrar com les discapacitats no són obs-tacle per assolir determinades fi-tes, ha tingut també un vessant científic. No es tractava tan sols d’un repte esportiu, sinó d’acon-seguir mostres de la neu verge per tal de poder analitzar si el Pol Sud recull els efectes contaminants de la terra. No és poca cosa: extreure mostres significa fer-ho després d’una llarga jornada de marxa, a 35 graus sota zero, arrossegar-les tot el viatge i, un cop en ambients més càlids, conservar-les de ma-

nera que no es desglacin. En fi, ja estan pensant en un segon repte, aquesta vegada en forma de rega-ta.Em sembla admirable no només l’esforç i l’entrenament dels tres protagonistes principals, sinó també l’esforç d’aconseguir fons, de connectar amb la premsa, de coordinar el viatge. És la feina que ha fet la Montse a base d’aparcar la pròpia activitat laboral i de de-dicar-se amb entusiasme a aques-ta aventura, sense sortir de Barce-lona. Sembla que el més difícil va ser aconseguir que la base nord-americana del Pol Sud s’obrís als expedicionaris. Ja té mèrit.Tot plegat em fa pensar que això de les discapacitats és molt més relatiu que no pensem. De fet, des de l’Associació de Pares de Caviga tenim la intenció de distribuir un fulletó durant la propera Mostra d’Entitats que ajuda a reflexionar sobre les nostres (dis)CAPACI-TATS, amb l’objectiu d’anar can-viant en positiu l’estereotip que molts tenim sobre les persones discapacitades i sobre nosaltres mateixos. A la Fira ens trobareu!

Mercè Solé

Tots, totes, som• (DIS)capacitats en un moment o altre de la vida…

No som pas autosuficients sempre. Quan som petits, quan es-tem malalts, quan som molt grans… Tots passem etapes de dis-capacitat, moments en què patim limitacions diverses.

Tots, totes• , som (dis)CAPACITATS per a unes coses o altres…

Tots som capaços de desenvolupar habilitats i capacitats. Tots som capaços d’establir relacions, de mostrar afecte, de ser per-sones. Tots som limitats per a determinades coses. És la nostra experiència diària.

Tots, totes, som• CIUTADANS, quant a drets i obligacions.

I el nostre món necessita de l’aportació de tots perquè els drets humans siguin una realitat.

Les nostres• (DIS)CAPACITATS depenen del nostre entorn.

Una societat sense barreres arquitectòniques, amb transport adaptat, amb suport social, amb mesures que facilitin l’accés a la feina a tothom elimina les discapacitats i afavoreix la igualtat real.

La discapacitat és també en la nos-•tra mirada: podem veure les nostres DIS(capacitats) o bé les nostres (dis)CAPACITATS.

L’ampolla mig plena o l’ampolla mig buida. La mirada en posi-tiu, sobre les capacitats i no sobre les dificultats, crea confiança, és imaginativa, ens fa anar més enllà dels nostres lìmits.


les nostres entitats

Un naixement sempre és una bona notícia. És un esdeveni-ment que transmet optimisme, alegria, felicitat... i si tens la sort

de ser un dels que participa del naixement encara més. Una cosa semblant ens va pas-sar a nosaltres fa uns mesos. Un dia, per atzar, per casualitat o per culpa del destí, un grup d’unes 20 persones de Viladecans i Barcelona bàsicament, vam decidir dedi-car una part del nostre temps lliure a col-laborar en un projecte que a tots ens en-

grescava: contribuir a la posada en marxa i manteniment d’una emissora de ràdio al nord-oest de Kenia, a la ciutat de Lodwar. I per això vam crear Amics de Radio Akic-ha, seguint l’estela de col·laboració amb el projecte que havia iniciat Esther Buendía unes setmanes abans. La idea de posar en marxa una emissora de ràdio a Kenia havia sorgit una mica abans... i no se’ns va ocórrer a nosaltres, sinó a la comunitat missionera de Sant Pau Apòstol que porta dècades treballant per millorar la qualitat de vida dels habitants de diverses

regions del món. En el cas de Lodwar, la decisió de posar en marxa una ràdio im-plicava introduir a la societat un mitjà de comunicació força desconegut per tothom. Pels que l’havien d’escoltar i també pels que l’havien de muntar. Així que el repte era difícil però a la vegada engrescador, tenint en compte el paper que podia fer la ràdio tant pel que fa l’aspecte de formació com d’impuls al desenvolupament de la regió. Al final i després de superar els problemes que van associats a un projecte com aquest, uns mesos després, a mitjans de gener, veia la llum Radio Akicha que precisament sig-nifica llum en idioma local. Des dels 5.600 quilòmetres que ens separen de Lodwar, Amics de Radio Akicha col-labora amb els coordinadors de l’emissora de ràdio en diversos aspectes. El primer és el de l’assessorament: entre nosaltres hi ha periodistes, hi ha tècnics de so, hi ha músics, hi ha informàtics... i tot el que sabem ho po-sem a disposició de Radio Akicha per solu-cionar els problemes que han anat sorgint i per evitar que n’apareguin de nous. També organitzem diverses activitats per aconse-guir finançament per al projecte perquè vo-lem garantir la seva continuïtat. I per fer-ho hem posat en marxa un taller de productes d’artesania (anells, collarets, braçalets, fer-malls...) i també hem organitzat una festa a Viladecans. Aquestes han estat les nostres primeres activitats però n’hi haurà moltes més. De fet ja estem preparant noves cites.No volem desaprofitar l’oportunitat per demanar-vos la vostra col·laboració. Nosal-tres creiem que val la pena col·laborar-hi. No només per contribuir a un projecte, ni tampoc per sentir-nos una mica millor no-saltres mateixos, sinó perquè contribueix a millorar la qualitat de vida de tot un po-ble.

Amics de Radio Akicha

Radio Akicha ja és aquí

Ens podeu trobar a www.radioakicha.com o [email protected], on també podeu trobar més informació sobre el projecte.

pd t 22

Technology