paraules per la pau mes d'octubre

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

http://tgnapau.blogspot.com [email protected]

núm. 122 octubre 2011

Cinc militars uruguaians han estat acusats de violar al jove haitià Johny Jean mentre es trobaven destinats a la Missió per l'Estabilització d'Haití de les Nacions Unides (MINUSTAH) a Port-Salut.

Palestina,Estat

membreo

observadorpermanentde l'ONU?

La venda mundial d'armes va baixar un 38% durant l'any passat, aconseguint així el nivell més baix des del 2003, segons ha confirmat el Congressional Research Service del Congrés nord-americà.

Arrel de la petició de reconeixement internacional com a Estat de Palestina i membre reconegut a l'ONU, els líders palestins han confeccionat una cadira similar a la dels membres de l'Organització de les Nacions Unides, que ha iniciat una gira per diversos països i que finalitzarà a Nova York.

Ejércitos en las callesAlgunas cuestiones en torno alinforme «Urban Operations in

the Year 2020» de la OTAN

Per als que s'obstinen a pensar que el raonament aquí detallat afecta només als llindars de l'imperi, i no al seu centre orgànic; per als que volen de totes maneres projectar l'escena del conflicte en un altre lloc qualsevol sempre que no sigui aquí; en fi, per als que encara continuen sentint-se "en pau" amb l'existent (és a dir, amb una existència de pau), en l'informe UO 2020 es simula una intervenció de l'OTAN en un teatre d'operacions en el qual les "ciutats d'interès estratègic "no són ni Teheran (Iran), ni Pyongyang (Corea del Nord), ni, com a hipòtesi extrema Pequín (Xina), sinó que són les ciutats franceses de Rouen, Le Havre, Evreux i Dieppe.El control preventiu i la repressió de revoltes o insurreccions eventuals es tornaran cada vegada més prerrogatives de l'exèrcit, el qual haurà d'efectuar, per tant, veritables funcions de policia territorial, mentre aquesta es "paramilitaritza". En aquesta perspectiva caldrà dotar les forces armades d'una adequada preparació per a conflictes urbans, per evitar la històrica "incoercibilitat" de les "forces rebels" a la guerra asimètrica. Al mateix temps, caldrà acostumar a la gent a veure els militars patrullant les ciutats, perquè ningú, per més avesat i/o aterrit que estigui, s'arrisqui a moure un dit (ni tan sols el del mig).Estem dirigint-nos cap a un "Estat militaritzat". Tant les tropes assignades a Pianura (Nàpols) com les que estan a Via Padova (Milà) ens recorden que, de fet, l'any 2020 no està tan lluny. Edita: BardoEdiciones

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 EspanyaSou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents:

Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedènciaNo comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la PauD.L.: T-1274-2005Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors.

pàgina 2 Materials per la pau núm. 122 octubre 2011

Materials per la pau Amadeo López

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar:• cada primer diumenge de mes a Paraules per la Pau

• cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2n• enviant un email a [email protected]

http://tgnapau.blogspot.com• al Facebook: tarragona patrimoni de la pau

http://issuu.com/tgnapau


La "Setmana de la Noviolència" tindrà lloc a l'Iraq aquest mes d'octubre. Hi participaran associ-acions no governamentals i movi-ments socials iraquians i interna-cionals. D'Espanya, aquest any, acudiran representants de Dones de Negre de Madrid i de l'Assemblea Antimilitarista.

Entre les activitats que es desenvoluparan al llarg d'aques-ta setmana de Noviolència, que es va començar a celebrar l'any 2006, hi ha la III Conferència de la Societat Civil Iraquiana (Iraqi Civil Society Solidarity Initiative-ICSSI) que tindrà lloc a Erbil, al Kurdistan iraquià, del 7 al 9 d'octubre de 2011.

A la Conferència s'analitzarà la situació actual de l'Iraq, el paper de la societat civil i els movi-ments socials, i la creació d'un Fòrum Social Iraquià des del que s'iniciïn campanyes de solidaritat i cooperació amb moviments internacionals, enca-minades a aconseguir un Iraq amb justícia social i democràcia real. Amb aquestes activitats la societat iraquiana vol recuperar la seva llibertat i dignitat demanant tant el final de l'ocupació estrangera com la fi de la corrupció i el sectarisme de les institucions iraquianes. Creuen que la societat civil ha de jugar un paper destacat en la construcció d'un nou Iraq amb la noviolència com a únic camí per al canvi.

Durant la Conferència es tractaran els següents temes: Protestes dels moviments socials iraquians. Llibertat d'expressió i de premsa. Dona i igualtat. La

joventut iraquiana en la situació actual. Llibertats i drets dels i les treballadores. El paper de les ONGs. Drets Humans a l'Iraq. Noviolència i activisme contra la militarització. Recursos naturals i efectes de la guerra en el medi ambient. El Fòrum Social Mundial i el seu desenvolupa-ment als països àrabs.

Abans de la Conferència, se celebrarà la Primera Marató Internacional a Erbil, promogut per les organitzacions civils i el Grup Iraquià de Noviolència (LAONF), una activitat no competitiva amb la qual es pretén visibilitzar la unió de les ONGs, associacions de joves, d'estudiants, de sindicats i d'altres organitzacions.

A la Xarxa LAONF (noviolència en àrab) s'integren unes 120 organitzacions de tota la geogra-fia iraquiana i de totes les comunitats religioses i ètniques,

que tracten de denunciar la injusta ocupació i reclamen el respecte dels Drets Humans, la promoció del diàleg i la cultura de pau. LAONF no és un partit polític ni una organització: és una unió lliure de persones compromeses amb la noviolèn-cia.

Dones de Negre contra la Guerra i l'Assemblea Antimilita-rista de Madrid veuen la necessitat que s'investiguin de manera independent les conse-qüències de la invasió i ocupació militar i que els països ocupants assumeixin la seva responsabili-tat per la destrucció social, cultural i econòmica de l'Iraq al costat de la pèrdua de vides humanes. Assumir aquesta res-ponsabilitat és una forma d'evi-tar noves ocupacions militars d'altres països.

Setmana de la noviolència a l'Iraq

pàgina 3 Activisme


Les dones han jugat un paper crucial en l'enderrocament de Gaddafi i no obstant això, el Consell Nacional de Transició només compta amb una sola dona.

Elles han amagat bales de contraban en bosses de mà, han atès combatents ferits, han cuinat per a les unitats de primera línia, han venut les seves joies per comprar jeeps de combat i han cosit les banderes que volen sobre les ciutats alliberades. Però amb l'enderrocament de Muammar Gaddafi gairebé complet, moltes dones líbies es pregunten si aquesta és la seva revolució també.

Aquesta setmana Mustafa Abdul Jalil, president del Consell d'Administració Nacional de Transició (CNT), va anunciar davant de multituds entusiastes a la Plaça dels Màrtirs de Trípoli que "les dones seran ambaixadores, les dones seran ministres". Davant d’això, la pregunta de moltes dones és - quan?

El CNT, amb 43 membres, té

tan sols una dona - la ministra per a les dones. Fins i tot aquest és un pas cap enrere: al maig, amb la guerra en el seu apogeu, l'executiu del CNT comptava amb dues dones. Ni tan sols hi ha lavabo de dones a la seu del CNT. (...)

La tensió de la guerra, en què els homes eren necessaris al front, va fer caure els tabús entenent que les dones eren necessàries. En els hospitals, les estudiants d’infermeria que en el passat no se les permetia fins i tot accedir a les sales, treballaven ara amb els seus col•legues masculins per fer front a l’afluència de ferits. Les dones han format grups de suport per a les famílies trencades en un país sense serveis socials i per mantenir la producció massiva d’aliments per un exèrcit rebel que en cas contrari no hagués tingut mitjans per alimentar-se a si mateix. També van sortir als carrers, unint-se a les protestes diàries i celebracions en places de la ciutat. Aquestes volun-tàries no es veien a si mateixes lluitant pel feminisme, però s’han transformat en grups polítics que semblen destinats a produir la primera generació de dones activistes a Líbia.

Dones líbies:també és la nostra revolució

pàgina 4 Paraules

Chris Stephen,Irina Kalashnikova

i David Smith


En una reunió recent a Trípoli de la Coalició del 17 de febrer - en referència a la data de la primera revolta - al voltant d’un terç de les delegades eren dones. Es van pronunciar discursos insistint que "nosal-tres, com a dones, aspirem al mateix que els nostres semblants... El paper de les dones no s’ha de limitar a les qüestions socials o de benefi-cència. Ha de ser polític també”. Les veus incloïen la de Byte Mawada, de Women’s Charity, dona que ha fet servir armes, ha ajudat refugiats, ha establert hospitals de campanya i ha recaptat diners de dones Líbies a Gran Bretanya i França. Aisha Gadoor, de 44 anys, una psicòloga que va amagar bales a la seva bossa de mà, (...) creu que no hi ha marxa enrere. "Les vides de les dones seran millor a causa del paper que hem jugat. No permetrem que ens deixin de costat. És la nostra revolució també”.

Aquest optimisme es va fer ressò amb Free Women de Misrata, que cuinaven plats per unitats de primera línia. Manal, de 29 anys i membre del grup, va dir: "Gaddafi no només van matar al nostre poble, va matar els nostres somnis. Ara hi ha més respecte. En el passat els homes no ens haguessin acceptat. Pensaven que érem criatures dèbils". (...)

Misrata's Shaheed Women, una organització de mares, germa-

nes i esposes de soldats morts, van vendre les seves joies d’or al juliol per la compra de dos vehicles militars, amb armes pesades, per les unitats de primera línia. Una de les representants, Naima Obeid afirma que trobar-nos dones que viviem aïllades entre nosaltres ha estat l’equivalent femení de la revolució Líbia dels homes a Facebook que els ha permès coordinar el seu aixecament: "Les dones surten de les cases, es troben unes a les altres, parlen l'una amb l'altra, se senten que no estan soles". (...)

Les dones han partit d’una base sòlida, segons la veterana activista Naeem Gheriany. "Les dones han fet notables pro-gressos en els últims anys en comparació amb els homes. Molts homes van abandonar l'escola, mentre que les dones s’hi han enganxat a ella i arriben a la universitat. Veurem el bene-

fici amb el temps". (...)

Líbia segueix sent una societat profundament tradicional i domi-nada pels homes, ocupant el lloc 91 sota del rànquing de 102 països per a la igualtat de gènere, segons l’índex de 2009 publicat per l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupa-ment. El Llibre Verd de Gaddafi garantia “alguns” drets - un home estava obligat a demanar permís a la seva primera dona abans de casar-se amb la segona -, però va permetre poc a la seva vida quotidiana. La nova Constitució, digui el que digui, és probable que trobi dificultats en ser aplicada degut a les encara dures normes culturals. Aquestes normes - si més no fora de la capital més liberal de Líbia, Trípoli - són suficients per impedir que una dona vagi al cinema o a un cafè sense acompanyants, nedi en bi-quini o parli amb un home que no sigui un parent proper. (...).

Quan li van preguntar si podia imaginar una dona com a president de Líbia, Aya El-Badri, un estudiant d’enginyeria pe-trolífera de 20 anys d’edat, va respondre: "No ho crec. Els homes són els presidents. Heu sentit mai parlar d’una dona com a presidenta d'Amèrica?."

(The Guardian, 16 de setembre de 2011)

pàgina 5 Paraules...

núm. 122 octubre 2011pàgina 6 Conflictes "oblidats"

Toni ÁlvarezVigila amb els amics...


Després del buit periodístic del mes d’agost i principis de setembre sobre els esdeveni-ments succeïts a Líbia, tornem a tenir notícies sobre l’arribada al poder d’un Consell Nacional de Transició Libi que ja ha rebut, en un temps record, el beneplàcit de la comunitat internacional. On abans hi havia el sàtrapa del Gadafi posem uns altres que, tot i que algunes veus diuen que són propers a Al_Qaeda, encara no se sap molt bé d’on venen. Qüestió de temps.

El que sí comencem a saber és el que ha passat en aquest buit informatiu de dos mesos, res allunyat del que els antimilitaris-tes ens ensumàvem: matances indiscrimades, suport arma-mentístic i logístic d’alguns països que ja tenien interessos a Líbia (amb França al capdavant)… lluny del bucòlic avenç amb furgonetes armades amb metralladores conduïdes per un exèrcit de “rebels”, els serveis secrets dels “països democràtics” han fet i desfet, han marcat objectius que les seves forces aèries han bombardejat, tot amb el silenci còmplice de les agències d’informació que volien una transició el màxim d’incruenta de cara al món i feta “pel de casa”. La cosa ha colat, una vegada més, de cara a l’opinió pública.

Segons algunes fonts es parla de més de 20.000 atacs aeris a sòl libi, amb xifres de morts que superen els milers, però impossibles de comptar, tant per un bàndol com per un altre. Una guerra efectiva, el ver-dader objectiu ja comença a repartir-se als forums interna-cionals que en Gadafi ja tenia oberts.

Negocis que l’indústria arma-mentística ja fa temps que realitza. Així les bombes de dis-persió, amb les que Gadafi va

bombardejar Misrata, van ser fabricades a l’estat espanyol el 2007 i van ser finançades per Cajalón, Caja España, Caja Mediterráneo, Bankinter, Iber-caja, Banco Popular, Banco Sabadell i la Caixa. I es que diverses armamentístiques es-panyoles van vendre al Gadafi material militar per valor de 20 milions d’euros entre el 2009 i els primers sis mesos del 2010. Fa poc, oi? Doncs el govern espanyol encara va vendre armament per valor de 8 milions d’euros a l’exèrcit libi fins a tres setmanes després de començar les primeres protes-tes contra el règim de Gadafi.

No oblidem els 123 milions d’euros que ens ha costat als contribuents aquesta guerra, tenir presència militar, quatre avions F-18, dos avions d’abas-tament, un avió de vigilància marítima, una fragata i un submarí. Que se sàpiga, esclar.

Saber i no oblidar, empreses difícils amb els mitjans de comunicació existents, no dei-xem de remenar en altres fonts que no viuen de crèdits bancaris i no deuen favors als que financen les guerres.

http://www.antimilitaristas.org/

pàgina 7 Retalls de... premsa


El meu nom és Troy Davis, vaig ser executat amb una injecció letal a l’estat de Georgia el 21 de setembre. Sóc culpable de ser negre, i per això he vist les millors ments de la meva generació ser víctimes de les presons d’aquests gloriós país, dels muntatges policials i judicials, dels ghettos i de les drogues, de les lleis fetes pels rics i els blancs ...i a l'igual que molts dels meus germans, des dels primers que van arribar a Amèrica, també he estat víctima de l’assassinat legal que suposa la pena de mort.

Em van condemnar al 1991, per l’assassinat d’un policia blanc. El judici va estar farcit d’irregularitats i set dels nou testimonis es van retractar de la seva declaració. Hi havia dubtes més que raonables sobre la meva culpabilitat, però al governador Rick Perry no li va tremolar el pols. El premi Nobel de la Pau, l’amic Obama, tampoc va tenir un minut per a recordar-se de mi, ja que la seva intervenció era la darrera esperança per a lliurar-me de l’execució. Segur que està molt ocupat garantint els drets humans per a tot el món.

Els Estats Units té el dubtós honor, juntament amb l’Aràbia Saudí, Xina, Iràn i Iemen, de ser un dels països que més persones executa. Sols a l’estat de Texas s’ha assassinat legalment a 474 persones des de 1976, any en què es va restituir la pena de mort. Avui encara resten 3.200 persones als corredors de la mort, jo hi vaig passar 10 anys, el 42% són negres, tot i que només un 12% de la població dels EUA és de raça negra.

El premi Nobel de la Pau,l’amic Obama,

tampoc va tenir un minutper a recordar-se de mi

L’Amèrica de la democràcia i de l’esclavitud, dels ghettos i de Wall Street, dels bombardejos i dels drets humans, refugi de trotskistes i bressol del KuKluxKlan, del jazz i els seus musics assassinats com a delinqüents ... Amèrica armada i blanca, sacrificant llibertats, amb por del veí diferent, buscant enemics impossibles i insospitats, sempre amatent al toc de corneta i sorda a la veu dels pobles... Amèrica salvatge que devora als seus fills com Saturn, policial i brutal, amb les presons sobreeixint de persones, amb la llibertat

aniquilada per un somni paranoide, amb els aeroports plens de detectors d’explosius i les ments explotant al control, amb senyores grasses que empenyen carrets de la compra als hipermercats i pobres amb els mateixos carrets on porten totes les seves pertinences... L’Amèrica que naufragà a Vietnam, que mira cap un altre lloc a Palestina, que porta la democràcia a Iraq de la mà de la mort i la destrucció, que assassinà al doctor Luther King, que destruí física i espiritualment als nadius americans, que manté a la presó, després d’anular la pena de mort, a Mumia Abu-Jamal ... Aquesta és l’Amèrica que m’ha mort, com va matar a d’altres germans, com va assassinar als Panteres, com també matarà legalment una persona el dia 28 de setembre a Florida, el 18 d’octubre a Ohio...

He mort, però vull que el meu cor romangui a l’Amèrica Negra, a la nació negra dins dels Estats Units.

Perdoneu la llibertat d’escriure l’article en primera persona, però tots som Troy Davis.

Pau GomisA la paret, escrit amb guix, diu:

pàgina 8 - La contraportada

My name is Troy Davis

paraules per la pau mes d'octubre

Documents