Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

http://tgnapau.blogspot.com tgnapau@tarragona.tinet.org

núm. 116 abril 2011

A l'estat espanyol el desplegament d’avions per garantir la zona d’exclu-sió aèria a Líbia li suposarà 10 milions d’euros al mes i la participació a l'embargament marítim significarà uns 5 milions d'euros mensuals.

ZAPATERO ENS PORTA A LA GUERRA

Espanya aportarà 225 milions d'euros més per al desenvolupament de l'A400M, l'avió de transport militar d'Airbus Military. Els retards que ha sofert el programa han provocat un sobrecost de 10.000 milions d’euros.

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 EspanyaSou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents:

Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedènciaNo comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la PauD.L.: T-1274-2005Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors.

pàgina 2 Materials per la pau núm. 116 abril 2011

Materials per la pau Amadeo López

IN THE LOOP

Armando Iannucci

Sàtira anglesa sobre el món de la política i el nou ordre mundial que amaga una àcida crítica a la Guerra de l'Iraq i els seus famosos informes. La pel·lícula, que es desenvolupa entre Londres i Washington, ha estat rodada amb l'aparença d'un fals documental, això sí, emprant un estil irreverent i políticament incorrecte. Aquesta pel·lícula del 2009 arrenca quan el President dels Estats Units i el primer ministre britànic decideixen iniciar una guerra. Aquesta vegada prometen ser ràpids. Promesa que ni el general nord-americà Miller ni el secretari d'Estat britànic per al desenvolupament internacional, Simon Foster, creuen. Però, desprès que Simon recolzés accidentalment l'acció militar en horari de màxima audiència en la televisió, es guanya, sense voler-ho, molts amics a Washington D.C. i les crítiques dels seus companys.Se'ns mostren les relacions EUA-Gran Bretanya, les maquinacions, ambicions i d’altres amb humor àcid, negre i sense concessions, sense perso-natges irreprotxables amb els que ens puguem identificar. Quan el cineasta va mostrar la seva pel·lícula a membres del Departament d'Estat, aquests van dir que els sabia molt de greu, que així és com funcionen. És a dir, que el que mostra la pel·lícula, encara que és ficció, és molt real.

Direcció: Armando Iannucci.País: Regne Unit, 2009Durada: 106 minuts

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar:cada primer diumenge de mes a Paraules per la Pau

cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2nenviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org

http://tgnapau.blogspot.comal Facebook: tarragona patrimoni de la pau

pàgina 3 Paraules... núm. 116 abril 2011

L’altre dia, en un acte bastant chusquero -no podia ser d’altra manera- a una caserna de Madrid van “celebrar” la fi de la mili. No se’ls veia gaire emocionats. No haurien de tenir gaires motius, només els militars més rancis tenen ganes de recordar agradablement “els vells temps”. En realitat, els darrers anys de la mili són una pàgina de les més nefastes de la història de l’exèrcit espanyol i el militarisme.

A la fi, va quedar enrere aquesta institució d’adoctrinament mas-siu de la joventut –masculina, en principi-, una veritable escola de feixisme, per la que passar havia de ser un orgull patriòtic, mentre que per la gran majoria va ser un mal tràngol que requeria de molta paciència. Molts van haver de suportar obligatòriament les vexacions i maltractaments que s’hi practica-ven, en bastants casos fins a la mort.

L’exèrcit pot haver estat la darrera de les institucions franquistes en passar pel procés de neteja de la seva imatge, i la seva operació principal va ser acabar amb la mili. La seva mateixa missió ha anat variant des dels inicis del postfran-

quisme fins ara. Principal ins-trument de dominació i militaris-me de l’Estat, el seu paper de control de la resistència dels pobles, d’adoctrinament social i vigilància de la gestió del poder polític, ha passat, un cop ja tot “atado y bien atado”, a exercir de policia transnacional, defen-sor dels negocis i el prestigi de l’estat - empresa espanyola juntament amb els aliats de la Unió Europea i l’OTAN.

La seva caiguda, però, tot i estar programada, anunciada, i aprofitada electoralment (enca-ra fins avui), no va ser voluntat de cap estat major ni consell de ministres, sinó que va ser causada per una de les tantes onades de rebuig popular que ha rebut al llarg de la història, la definitiva. Parlo de l'Objecció de Consciència i la Insubmissió, a la fi l’alegre i saludable pràctica de la desobediència, que mobilitzà moltíssima gent: al voltant dels objectors i insubmisos, tot un seguit de col·lectius organitzacions i entitats a pobles i barris, grups d’amics i familiars, als centres d’estudis i de treball, etc. plantaren cara a l’aparell militar i al judicial, tot i les multes,

inhabilitacions i empresona-ments. Per a molts de nosaltres la insubmissió va ser la concreció en la pràctica –la negativa a fer la mili i qualsevol prestació substitutòria- d’un altre mis-satge més enllà: l’exèrcit és part del problema. Per això, contrà-riament al pensament del poder, la mar no s’encalma i el silenci no arriba amb l’anunci de la fi de la mili. Al mateix temps milers de persones es fan sentir als carrers de Barcelona per rebutjar sorollosament la desfi-lada militar que es pretén celebrar allà. Poc després, les manifestacions més grans de la història a moltes ciutats són un clam contra la intervenció a la invasió de l’Irak; ara mateix seguim escrivint i dient Parau-les per la Pau.

Així, tot i que poquet a poquet, podem celebrar que, entre altres coses, la Insubmissó ha ajudat molt a que poca gent es cregui allò de l’exèrcit enviat en missions humanitàries que tan els agrada repetir als altaveus del poder. Com deia un vell manifest davant un judici, cal seguir fent insubmissió: Hi ha mil maneres!

Miquel GiménezLa mili deu anys després

pàgina 4 Activisme núm. 116 abril 2011

L’exèrcit ha estat convidat a participar al PROFESSIONAL POINT, 1r Fòrum de l’FP i l’Ocupació, de Tarragona (el 17 / 18 de març). La societat civil catalana, a favor de la pau, considerem que la seva presència en aquest esdeveniment educatiu no és admissible per les següents raons:- Els valors que transmeten les institucions militars, l’obediència, la disciplina, el patriarcat, l’androcentrisme i especialment el recurs a la violència com a mètode per a la resolució dels conflictes, contradiuen els valors de pau i diàleg que han de regir l’educació dels i les joves del nostre país.- La proposta que l’exèrcit ofereix als estudiants s’oposa a la LOE, que s’inspira en “l’educació per a la prevenció de conflictes i per a la resolució pacífica d’aquests, així com la noviolència en tots els àmbits de la vida personal, familiar i social”, i s’orienta a la consecució de “la formació per a la pau, el respecte dels drets humans, la vida en comú, la cohesió social, la cooperació i solidaritat entre els pobles.”- La presència de l’exèrcit en aquest Fòrum s’emmarca en la cada cop més incisiva participació en els espais educatius. L’exèrcit espanyol pretén potenciar l’eufemística “cultura de la defensa” i “l’esperit militar” entre la joventut per millorar la seva deteriorada imatge pública i pal·liar les actuals dificultats de reclutament.- La propaganda que el jovent rep del Ministeri de Defensa és enganyosa, desprèn una imatge idíl·lica de la vida militar i edulcora el paper de les forces

armades espanyoles en els conflictes bèl·lics. L’exèrcit és presentat gairebé com una ONG d’ajut humanitari, que oculta el seu rol de defensa d’interessos més espuris. En cap cas s’informa rigorosament de les conseqüències que es desprenen de l’acció militar.- En un context on la seguretat humana s’hauria de mesurar amb indicadors de sanitat, de seguretat alimentària, d’accés al treball, de respecte als drets humans, de conservació del medi natural o del dret a l’educació, transmetre esquemes militaristes com a solució dels problemes que afecten les nostres societats és contradictori i caduc.Així, des del convenciment que la missió de les institucions i els agents educatius és el foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat, creiem que exèrcit i educació són conceptes manifestament antagònics.Per això manifestem el nostre ferm rebuig a la presència de l’exèrcit al PROFESSIONAL POINT, 1r Fòrum de l’FP i l’Ocupació, i comminem a l’Ajuntament de Tarragona en qualitat d’organitza-dor, al Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya en qualitat de col·laborador, i al Palau Firal i de Congressos de Tarragona que dóna el seu suport, a retirar-li la invitació per a les edicions properes.Les armes no eduquen, maten!

Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau – CGT – USTEC-STEs (IAC) – UGT Tarragona

Desmilitaritzant el 1r Fòrum de l'FP i l'Ocupació

Desmilitaritzem el Professional Point Manifest unitari

Dijous 17 de març: integrants de la campanya "Desmilitaritzem l'Educació" varen fer una cercavila que va recórrer el 1r Fòrum de l'FP i l'Ocupació de Tarragona, al Recinte Firal de la ciutat, per tal d'informar i denunciar la presència de militars al Professional Point.

La directora territorial d'Ensenyament, Mari Àngels Gonzàlez, parlant amb els militars

Els antimilitaristes vam situar-nos davant de l'estand de l'Ejército de Tierra. Els militars abandonaren la posició.

pàgina 5 Activisme núm. 116 abril 2011

Una altra vegada la comunitat internacional, sota mandat de l'ONU, decideix iniciar bombar-dejos contra un país amb l'excusa de defensar la democrà-cia. Una altra vegada s'ataca a un dictador que ha estat armat pels països "salvadors". Una altra vegada és un país amb grans riqueses petrolíferes. Aquesta vegada li ha tocat a Líbia. Una altra vegada des de la Coordinadora Tarragona Patri-moni de la Pau i l'Alternativa Antimilitarista-MOC ens oposem a una nova intervenció militar.

Perquè: - considerem que els conflictes no es resolen d'aquesta manera. L'experiència i la història ens han ensenyat que sabem com

comença una guerra però no com acaba. Sí tenim clar que com a l'Iraq i Afganistan, la gent corrent és qui suporta gairebé tot el sofriment. - els interessos de la UE i d'EUA són clarament oposats als nos-tres: interessos econòmics i geoestratègics enfront d'interes-sos que millorin la vida de la gent. Perquè és hipòcrita esta-blir acords comercials en la venda de petroli amb Líbia des de fa anys i no haver pensat en la població civil ni en la demo-cràcia abans. - és irresponsable, per no dir criminal, vendre armes a un país durant anys i després bom-bardejar-lo. Europa és qui ha armat principalment al règim de Gadafi i en concret Espanya ha

venut des de 2005 armes per valor de 10,7 milions d'euros.Durant el primer semestre de 2010, Espanya va exportar a Líbia equipament militar per valor de 6,8 milions d'euros.

Des de la Coordinadora Tarra-gona Patrimoni de la Pau i l'AA-MOC entenem que davant aquesta complicada situació la guerra no és, ni ha estat, ni serà la solució. Aquells que han provocat aquesta situació i que pretenen solucionar-la de manera militar no aconseguiran ni la pau ni la democràcia.

Per això, una altra vegada, diem

NO A LA GUERRA.

No a la guerra. Una altra vegada.Contra l'acció militar a Líbia

El líder libi Muamar El Gadafi participà a la cimera del G-8 celebrada a Itàlia el 2009.

Segons el prestigiós centre d'estudis suec SIPRI, podem saber que França li va vendre el 2009 a Gaddafi 100 míssils antitanc del model MILAN per un valor de 168 milions d'euros, i que Itàlia va fer el mateix amb 10 helicòpters A-109K (dels que apareixen 6 lliurats) per patrul-les de fronteres per 80 milions d'euros, que poden ser els que disparin alguns dels 96 míssils Kh-35 Uran venuts per Rússia.

D'altra banda, dels informes de

la UE d'exportació d'armament, el 2008 el conjunt de països europeus li va vendre armes a Líbia per 251 milions d'euros i el 2009 per 344 milions d'euros.

L'estat europeu que més rela-cions comercials armamentís-tiques va tenir amb Líbia és Itàlia, que va aconseguir unes vendes de 205 milions d'euros en el bienni 2008-2009, la major part per la venda d'aeronaus de combat, moltes d'elles helicòp-ters.

Destaca també Malta, que li va vendre a Gaddafi prop de 80 milions d'euros en armes petites i municions, probablement d'em-preses d'armament italianes situades al seu territori. Cal esmentar també la venda d'armament a Líbia de França (143 milions d'euros), Alemanya (57 milions), Regne Unit (53 milions) i Portugal (21 milions).

(d'un article de Jordi Calvo publicat a Público)

Qui li venia armes a Gadafi?

pàgina 6 Conflictes "oblidats" núm. 116 abril 2011

pàgina 7 Crònica núm. 116 abril 2011

No ho entenc, i em costa molt entendre aquest món on moren milers de persones de fam cada dia. On al país més poderós 50 milions de persones tenen difi-cultats per a menjar cada dia, segons l'USDA (Departament d’Agricultura del Govern dels Estats Units). On la pau i la democràcia es reparteixen a còpia de bombardejos. On la fam dels qui no en tenen mai prou és més poderosa que la dels que no tenen res. Intento llegir els diaris i no en trec aigua clara, tampoc vull escriure sobre Líbia o el Japó, ja ho han fet molts altres i millor que jo, per tant faig un experiment i em poso a retallar notícies i les doblego en vuit plecs, llavors començo a llegir:Els aliats ja patrullen lliure-ment pel cel de Líbia. I rememoro el cel i l’arena del desert libi, com un país llunyà, mític, com una Samarcanda noticiable i un aire net trencat per l’estela dels aeroplans que veia malalt al llit Joan Salvat Papasseit, mentre escrivia “Tot l’enyor de demà”. L’aire calent em crema els conductes respi-ratoris. Serà cosa del desert o es què ja ha arribat la radioactivitat? El govern augmenta la llista de verdures prohibides. Per-què són hereus de l’antiga Batasuna. Llegeixo verdures i el cervell processa lectures, és curiós. No és només el que llegim, sinó quan ho llegim. Hi ha llibres que ens il·luminen, d’altres ens esfereeixen i n’hi ha que et poden tornar boig directament. Cop de porta a la rehabilita-ció política d’un hospital a Misrata. La fum del reactor número 3 barra el pas a les eleccions del 22-M. Una població continguda, com un samurai amatent, estoica. Jo no sóc així. Gaddafi sota un paraigües gegant dient bajana-des. Una ciutat morta, destruïda, fantasma. I aquest fragment

de notícia, llegit al vuitè plec del full de diari, l’he de ras-trejar perquè no sé si fa referèn-cia a Líbia o al Japó. Parlava de Trípoli, però podria haver estat Fukushima. L’estat francès ha reclamat a la Comissió Europea que imposi controls. I em torna a assaltar el dubte: ¿controls de l’espai aeri? ¿controls d’ali-ments? o ¿controls als batasu-nos que circulen per França?

Ja cansat de llegir, segueixo fent propostes de subversió espi-ri-tual i mental:- Recitar a Shakespeare al costat de les paradetes dels militars, a ple pulmó i triant els textos més bel·licosos i encorat-jadors, per tal de provocar-los un estat de xoc mental.- Portar una imatge de la Verge Maria a les manifestacions femi-nistes, la podem fer nosaltres mateixos amb paper maché que de ben segur quedarà més maca. - Confeccionar pancartes que serveixin per a qualsevol mani-festació, on l’únic escrit podria ser: Ai! Ai! Ai!- El primer de maig formar una columna d’indigents i de sense sostre, per a demostrar la nos-tra desafecció envers la classe treballadora (ja que sembla que

ja els hi està força bé tot el que passa).- Fer campanyes electorals amb candidats que parlin una llen-gua inventada, que no entengui ningú, tanmateix els polítics no diuen absolutament res. Com a acte de cloenda es pot organit-zar un concurs de menjar pizzes vegetarianes.

Està tot tan arrelat i tan establert que sembla impossi-ble de transformar-ho, de sacse-jar les columnes dels vells temples, de soscavar els fona-ments d’un sistema immoral i injust. La voluntat de canvi és minsa i les forces per a fer-ho encara més, nosaltres mateixos seguim models establerts que sols condueixen a la promoció personal o a la rendibilitat política o sindical (que també és rendibilitat política). Propo-sem coses antigues i anacròni-ques i ens esforcem per aturar el rellotge, insensibles als can-vis o sense escoltar-nos. Velles formes d’acció, d’organització i de representació per afrontar noves situacions socials. Ens esforcem en analitzar les noves revoltes amb els vells paràme-tres de sempre.

Hi ha alguna cosa que estem fent malament.

Pau GomisPropostes de subversió espiritual

Manifest "Paraules per la Pau"Des de 1997, si més no, Tarragona ve acollint regularment en el seu port vaixells militars de l'OTAN i de la VIa Flota dels EUA, sense cap control sobre el seu tipus d'armament i amb la possibilitat que alguns siguin de pro-pulsió nuclear. Joan Miquel Nadal i Lluís Badia, en aquell moment, alcalde de la ciutat i President de l'Autoritat Portuària, respectivament, van liderar una campanya, que va incloure gestions amb autoritats militars a Washington i a Madrid, per tal que Tarragona esdevin-gués seu logística dels vaixells de la VIa Flota dels EUA. En aquell moment l’equip de govern de l’Ajuntament, que va mostrar el seu suport a la campanya, estava format per representants de CiU i del PSC. Els arguments per impulsar la campanya es van basar en suposats beneficis econòmics per a la ciutat. Posteriorment els arguments han donat pas a d'altres que ens presenten els

vaixells de guerra com a garants de suposades operacions "humanitàries". Més recentment, uns i altres fan refe-rència a "obligacions derivades de con-venis bilaterals entre Estats". Abans que els atemptats de l’11-S justifiquessin l’adopció de “mesures de seguretat” i restriccions de les llibertats civils, els arguments esmentats es van barrejar amb l'espectacle de veure màquines flotants sofisticades o comèdies propa-gandístiques sobre voluntariosos marins-que fan tasques socials. Finalment, l'experiència dramàtica de pobles opri-mits com l'iraquià i l'afganès - convertits en víctimes de "danys col•laterals"- mostra la crua realitat i fa caure la disfressa: els vaixells i els seus tripulants no són més que eines de matar. Les escales que fan les embarcacions estan considerades de rutina, utilitzant els serveis portuaris per aprovisionament i per fer les reparacions que consideraven adients, a banda d'operacions més opaques que, clar està, no transcendei-xen. En aquest sentit, i com a exemple, ens hem assabentat de transports de

tropes utilitzant port i aeroport del Camp de Tarragona, maniobres militars amb instal•lació de campaments en el port i transports militars amb tren i, com no, de la visita constant de vaixells de guerra provinents de l’Iraq. La presència dels vaixells de la VI Flota dels EUA i de l'OTAN no ens agrada pel que suposa de militarització de la ciutat; per la nostra disposició a viure sense la protecció dels armaments; perquè no creiem en la força per a vèncer sinó més aviat en el diàleg per a convèncer; i per la manca d'informació i el secretisme inherent a la lògica militar que, a més, comporten riscos importants per a la població. Pensem que la Pau i la seguretat dels nostres familiars, amics i veïns són massa importants per deixar-les en mans dels polítics professionals que sovint només es preocupen d'aconseguir quotes de poder per posar al serveis dels seus interessos personals o de grup. Si creus que tens alguna cosa a dir vine cada primer diumenge de mes a les 12h a la Plaça de la Font a PPaarraauulleess ppeerr llaa PPaauu

Fa uns dies l'historiador J.B. Culla es preguntava a un diari de tirada estatal on era Wally (o Willy). Ja sabeu, aquell personat-ge de ratlles vermelles i blan-ques que intentava passar desa-percebut en mig de dibuixos i escenaris molt poblats. Els que vau llegir l'article ja esteu al cas que, el que realment volia i pretenia l’historiador, era humi-liar i deixar en evidència als “tirititeros” famosos que es dediquen a opinar en veu alta, i en públic, sobre els temes calents d’actualitat. Fins i tot, agosarats alguns d’ells, donen suport d’una forma més explí-cita a aquestes lluites que agafen com a icona per lucrar-se i exhibir-se: Irak, Afganistán, el Sahara, Gaza i Palestina!!. Ells i elles que es dediquen a fer pel·lícules i obres de teatre, què han de dir sobre la política mundial?

És més, a la policia periodística del règim, la que controla qui fa què, qui diu què i qui va a segons quines manifestacions, no se li escapa que, personatges que fa uns mesos van cridar contra l’ocupació al Sàhara, no es manifestin publicament con-tra l’ocupació a Líbia. Més gros

encara, com pot ser que ataquin a Israel i defensin a Gadafi? Clar, són antisionis-tes!

I és que, l’atac d’en J.B. no era només contra el “tirititero” Willy; pel camí ana-ven caient tots aquells que s’han significat per criti-car a l’estat d’Israel en la seva política de saltar-se resolucions de la ONU, en la seva política de devastar i ocupar territoris. En J.B. es preguntava, a més, on som els milers de “almas buenas” que vam sortir al carrer amb el No a la guerra d’Irak, imaginant i donant per suposat que estem a casa, escoltant Alò presidente i llegint el Gramma.

Que busqui l’historiador, i si vol la Pilar també, a les webs anti-militaristes quants anys fa que denunciem el tràfic i venda d’armes al sàtrapa Gadafi, entre molts altres sàtrapes i dictadu-res mundials, amigues d’estats democràtics. Ara li és fàcil parlar i construir la seva

demagogia. I mentir, esclar.

És molt lleig aprofitar-se de mitjans de comunicació de masses per donar una opinió com si fos una veritat absoluta, són moltes les webs, i alguns diaris, que fa dies que tenen els comunicats dels grups antimili-taristes d’arreu de l’estat, per posar l’exemple més proper. Però el més patètic de tot no és la questió estètica, sinó la disfuncional, inventar-se una història i una realitat per fer un relat a conveniència dels seus interessos, en aquest cas els interessos de l'estat amic del J.B., l’israelià.

J.B. masculla, luego cabalgamos.

pàgina 8 - La contraportada

La memòria invisible

núm. 116 abril 2011

Toni Álvarez

J.B. masCulla