numen mestre

Jordi Suñé Morales www.elriu.cat | Numen Mestre: La guerrilla urbana 1

Numen Mestre: la

guerrilla urbana

Jordi Suñé Morales / www.elriu.cat

L’any 2006 l’Associació per la

Memòria Històrica i Democràtica del

Baix Llobregat va publicar Peatones de

la Historia del Baix Llobregat.

Testimonios y biografías amb l’objectiu

de rescatar de l’oblit a desenes de lluitadores i de

lluitadors antifranquistes. Un dels protagonistes va

ser Numen Mestre, que va viure un temps a

Cornellà, junt amb la seva família. Jo feia uns mesos

que havia publicat una biografia del seu pare, el

cooperativista Miquel Mestre Avinyó1

i havia

dedicat tot un capítol al seu fill. La història, amb

final tràgic, dibuixava perfectament el tracte violent

i venjatiu d’un règim dictatorial contra totes les

persones que havien defensat valors democràtics i

cooperatius. L’Associació em va escriure per si volia

col·laborar en aquell volum. No cal dir que ho vaig

fer encantat.2

Ara han passat deu anys d’aquella col·laboració

i he volgut refer el meu treball tot afegint dades que

he pogut trobar i retocant una part del redactat.

1 Jordi SUÑÉ (2005): Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra. Torredembarra: Patronat Municipal de

Cultura. 2 Veieu Jordi SUÑÉ (2006): “Numen Mestre: la resistència i la caiguda dels 80”. Peatones de la historia. Testimonios y biografías. Barcelona: Associació per la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, pàg. 215-222.

http://www.elriu.cat/


Espero que sigui del vostre interès i que no perdem

mai el record dels vianants de la història que ens han

precedit.

Els primers passos

Numen Mestre i Ferrando era

fill de Virtuts Ferrando i del

líder cooperativista Miquel

Mestre Avinyó. El seu nom el

va decidir el pare. Havia llegit

al diccionari que numen

significava inspiració de la

intel·ligència. Numen va

néixer el 1923 a Pratdip, al

Baix Camp. De ben jove es

va interessar per la política,

entrant a militar a les joventuts del PSUC, les JSUC

de Torredembarra, el novembre de 1935. El 1936, va

anar a viure a Cornellà amb la seva família. Va

secretari de les JSUC de Cornellà i durant dos mesos

va ser el representant d’aquest col·lectiu al Comitè

Local del Front Popular de Cornellà. I el 17 de

desembre de 1937, va ingressar al PSUC. Va lluitar

a la Batalla de l’Ebre, on va marxar voluntari

després d’acabar el 6è curs de Batxillerat. Va formar

part d’un batalló d’Internacionals que havia conegut

a Cornellà. Aquests havien apadrinat un hospital de

nens refugiats a Cornellà. Era l’estiu del 1938 i la

guerra estava a punt d’arribar a la seva fi, almenys

de manera oficial. Tenia 15 anys. Va ser Comissari


Delegat de la Guerra de la 84 Brigada Mixta de la 60

Divisió 3

i ajudant del Comissari del Batalló de

Metralladores, número 35 (35ª Divisió).4

L’exili

Va travessar la frontera amb la unitat de l’exèrcit on

servia. Va passar llavors als camps de refugiats

francesos. Va estar set mesos presoner als Camps

d’Argelés i d’Agde. La mare de Numen va moure

fils per treure’l d’Agde. A principis de 1940,

Numen s’havia traslladat a Tolosa de Llenguadoc

per treballar en una indústria de la casa Breguet.

Però aquesta relativa tranquil·litat va durar poc. El

21 de juny del 1940, Petain va signar l’armistici amb

l’Alemanya de Hitler. Llavors es va ordenar tancar

moltes fàbriques i alguna mina. La de Breguet va ser

una de les afectades. Els seus treballadors, amb les

seves famílies, van ser traslladades al Camp

d’Argelés en trens de càrrega, en viatges que

duraven fins a 8 hores. Van arribar-hi el 24 de juny

de 1940. En el camp d’Argelés va conèixer a Francis

Wolf Fere Boczor, que era el secretari

d’organització del Comitè d’Internacionals

d’Argelers. Wolf va ser el padrí polític de Numen.5

Com la majoria de presos, admirava l’organització,

la disciplina i els ideals que guiaven a aquella colla

d’homes que havien vingut d’arreu del món per

ajudar a la República.6 D’aquest Camp van poder

3 Fitxa de Numen Mestre. Crp 1429, Exp. 23, Fol. 2, AHNS. 4 “Dirección General de Seguridad: Numen Mestre Ferrando”, Caixa 8801, Secció de Gobernación, AGA. 5 Ferran SÁNCHEZ (1999): Maquis a Catalunya. Lleida: Pagès Editors, pàg. 67. 6 Entrevista a Cassandra Mestre Ferrando, Barcelona, 08-VIII-2004.


sortir gràcies a les gestions de la mare. Numen va

trobar feina en una masia, a St Julien Gaulèna, on

s’hi va estar tres anys.

El seu pas a la resistència

Va participar en la resistència francesa contra

l’ocupació nazi. Va arribar a ser tinent de les Forces

Franceses de l’Interior.7 De la mateixa manera es va

incorporar a la lluita antifranquista. Tota

organització guerrillera d’aquesta època tenia

l’esperança d’una prompta intervenció internacional.

El 1944 va participar, junt amb 4000 maquis més, en

l’intent d’invasió de la Vall d’Aran. Més tard, el

1945, a finals d’estiu, Numen va tornar a entrar a

Catalunya. Amb un grup d’exiliats van arribar fins a

la zona de Lleida. Allí el grup es va desfer. Ell i un

amic seu, Pascual Tobia Vaqué, van anar fins a

Falset. Allí Numen tenia família i els van ajudar

durant el temps que s’hi van estar. Després van anar

per separat a Barcelona. Allí es va retrobar amb els

seus pares. Al cap de poc temps va començar a

treballar a l’espardenyeria familiar. Aquell hivern va

dur una vida relativament tranquil·la, sense tenir cap

vinculació amb activitats polítiques. Però un dia va

creuar-se amb l’Ángel Carrero Sánchez, antic

company de militància. Després d’explicar-li la

situació organitzativa de la resistència, li va demanar

que es reincorporés. Al cap de vuit dies van tornar-

se a trobar per començar a treballar.8

7 http://losdelasierra.info/spip.php?article5118, consultada el 8-II-2016. 8 Declaració de Numen Mestre, Causa 35.836, Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero.

http://losdelasierra.info/spip.php?article5118


El seu pare li va intentar fer veure que la

situació era molt diferent a la que ell creia: La

població passava fam i estava atemorida. Però

Numen va voler seguir endavant i va participar a la

guerrilla urbana. Aquesta forma de lluita no era

habitual a l’època, ja que el maquis era un fenomen

més aviat de muntanya. La decisió del PSUC

d’iniciar la guerrilla urbana es va anticipar a les

ordres del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Així,

es va iniciar aquesta tàctica el juny del 1944. Sis

membres del grup iniciador van ser afusellats per la

justícia franquista. Llavors va entrar en escena la

Brigada Girabau de Numen i la II Brigada. Havien

agafat el nom de Jaume Girabau perquè havia estat

un militant del PSUC que va ser afusellat el 1941

després de retornar de l’exili americà, amb un grup

de militants comunistes, per organitzar la resistència

antifranquista.

Numen, August a la clandestinitat, era el cap de

la Girabau i Jaume Valls Sardà de la II. La Brigada

de Numen estava composada per quatre companyies:

Serrat, Mesón, Espuig i Fermín Galán. Cada

companyia estava formada per 3 persones. Eren un

total de 28 homes, tots ells militants del PSUC o de

les JSUC. En canvi, els membres de la II eren del

militants PSUC i de la CNT. Les dues brigades

estaven dirigides per Ángel Carrero. El conjunt que

formaven amb uns 12 grups, que es movien per

Tarragona i per Girona, formaven l’Agrupació


Guerrillera de Catalunya.9 Totes les seves accions

eren publicitades a través de la premsa clandestina i

amb octavetes que es llençaven a les sortides dels

cinemes o en altres llocs de pas. Algunes d’aquestes

encara es conserven. Una d’elles explica l’atac a La

Vanguardia: “Comunicat guerriller. 29 novembre

1946. Un destacament de joves de la Brigada Jaume

Girabau, atacà la redacció del periòdic nazi La

Vanguardia sembrant el pànic entre els falangistes

empleats a la mateixa. Joventut catalana! Seguim

l’heroic exemple de la Brigada Jaume Girabau.

Farem possible el retorn de la República i la llibertat

dels nostres germans empresonats. Mori Franco.

Visca Catalunya. Visca la República. Comitè Local

de Barcelona. J.S.U. de C.”.10

Les detencions

Però el règim jugava fort i els brigadistes no van

prendre prou mesures de precaució. Hi havia massa

coneixences entre ells. Va ser a partir de la caiguda

d’Ángel Carrero, el gener de 1947, que es va

desmuntar tota l’estructura.11

Aquestes detencions es

coneixen amb el nom de la caiguda dels 80, perquè

van agafar a un total de 78 militants. 12

Ángel

Carrero va cometre la imprudència de dur

personalment un cotxe robat a un taller perquè el

pintessin. El propietari del taller va sospitar i va

9 Luís MARTÍN (2002): Rojos contra Franco. Historia del PSUC, 1936-1947. Barcelona: Editorial Edhasa, pàg. 352. 10 “Comunicat guerriller”, octaveta de les JSUC, 29-XI-1946, Fons del PSUC, 0301.40.3.2, ANC. 11 Miguel NÚÑEZ (2002). La revolución y el deseo. Memorias. Barcelona: Ediciones Península, pàg. 213. 12 Francisco MORENO (2002): “Huidos, guerrilleros, resistentes. La oposición armada a la dictadura”, pàg 243, dins: DDAA, Morir, matar, sobrevivir, La violencia en la dictadura de Franco. Barcelona: Editorial Crítica.


trucar a la policia.13

Primer va caure la II Brigada, el

febrer del 1947, i després la Girabau, a l’abril.

També van agafar a altres militants que no estaven

vinculats a la lluita armada per culpa de no haver

separat rigorosament l’aparell militar del polític.

Aquesta massiva detenció posava fi a una

reconstrucció d’aquest partit que havia patit

durament la repressió de la postguerra.

Posteriorment a les detencions, el PSUC va

abandonar la tàctica de guerrilla urbana i aviat va

canviar l’estratègia de l’acció directa per intentar

infiltrar-se als sindicats verticals i ampliar la

militància.14

A Numen el van detenir el 18 d’abril de 1947.

L’encarregat de detenir-lo va ser el comissari Pedro

Polo, amb 4 policies més. Va estar 18 dies a la

Jefatura Superior de la Policia, a la Via Laietana de

Barcelona. Allí va ser reiteradament torturat. Al

despatx del Comissari Polo es torturava de tal

manera que a detinguts com Pere Valverde li van

trencar els dents i el van deixar cec. No els van

donar ni mantes ni menjar.

La premsa i les ràdios de molts països van

denunciar les agressions que van patir els detinguts.

La lluita a la presó

Va ingressar a la Model a principis del mes de maig.

Durant aquest temps, a la presó, van continuar els

13 Luís MARTÍN, Op. cit., pàg. 361. 14 Gregorio LÓPEZ RAIMUNDO (1993): Primera clandestinidad. Memorias. Primera part Barcelona: Editorial Antártida/Empúries, pàg. 193.


maltractes i els registres per sorpresa. Així va estar

sense ser jutjat durant 17 mesos. I durant aquest

temps la policia es va dedicar a cercar informació

sobre els detinguts. El portaveu del PSUC, Treball,

va anar publicant les humiliacions que rebien els

presos tancats a la Model. Sebastià Piera, un dels

interns, escrivia llargs informes sobre paper de

fumar perquè servissin de material de treball per

preparar la campanya internacional iniciada contra

les penes de mort. Els 80 van fer arribar una carta a

principis del 1948 a la direcció del partit. En aquest

escrit els presos explicaven detalladament les

tortures a les que van ser sotmesos a la Jefatura, les

humiliacions rebudes a la presó i el que sabien de

manera extra oficial sobre el Consell de Guerra que

s’estava preparant. La carta va ser contestada des de

l’exterior per López Raimundo, que llavors dirigia la

delegació del Comitè Central del PSUC. En aquesta

lletra, López Raimundo els explicava la continuació

de la campanya per salvar-los, dins i fora de l’Estat.

També els recomanava que diguessin als seus

familiars que informessin dels seus casos al Consulat

d’Estats Units i al bisbat.

Solidaritat

La campanya del PSUC es va basar en difondre la

informació per la premsa internacional i la pròpia

(Treball, Lluita, Juliol i Mundo Obrero). També fent

que arribessin moltes peticions d’intervenció als

Estats Units i al Vaticà. A París, Joan Comorera va


escriure diversos articles. Radio España

Independiente també es va afegir a la campanya

dedicant la major part del seu temps a difondre

aquest cas. Davant la resposta internacional, l’Estat

va accelerar els tràmits per fer el Consell de Guerra

més aviat. Llavors, la direcció del PSUC va publicar

el 20 de març una crida a la mobilització. En aquesta

crida s’afegien adreces de consulats, Capitania

General i altres llocs oficials on pressionar per

demanar que el cas passés a la Jurisdicció Ordinària.

El 19 d’abril van escriure al Cònsul d’Estats Units a

Barcelona. Aquesta carta va ser reproduïda a

nombroses publicacions de l’època.

Des d’Euskadi van fer arribar diners per ajudar

als presos. D’aquest país, diversos empresaris i

professionals van enviar cartes a consulats

extrangers i a autoritats del règim demanant també

que el cas passés a la jurisdicció civil. Diverses

personalitats catalanes exiliades a França i a Mèxic

van signar un document demanant el mateix. El

document es va fer públic a través de Radio España

Independiente. En resposta a aquest últim document

el ministre d’Asuntos Exteriores, Martín Artajo, va

enviar un telegrama a les representacions

diplomàtiques espanyoles a l’extranger per

desmentir part de les afirmacions dels exiliats

catalans. Les accions per salvar als 80 no es van

aturar: es va fer una manifestació a Mèxic D.F.

impulsada per la comunitat republicana exiliada, el

19 de juliol del 1948 militants del PSUC van


col·locar banderes republicanes i van fer pintades pel

centre de Barcelona i als barris de Sants, Horta i

Poble Nou demanant el seu alliberament. També es

van fer actes a França i a Anglaterra.

El 24 de setembre els 80 van escriure agraint

totes les mostres de solidaritat realitzades. Aquest

escrit va ser publicat al Treball extraordinari de

després del judici. El 26 de setembre s’editava un

butlletí del PSUC (El Treball) especial pels 80, amb

un escrit de Joan Comorera titulat “Cal salvar la vida

dels 80 patriotes catalans”.15

El 20 de novembre de

1947 van executar a dos companys. I ells van

respondre de manera simbòlica i silenciosa contra

les penes de mort. El càstig no es va fer esperar: 36

presos de la quarta galeria, entre els quals hi havia

Numen, van ser aïllats al Correccional. Durant 34

dies van menjar les escorrialles del ranxo, no van

poder rebre cap visita, ni cap paquet de fora la presó,

ni rebre correspondència. No van tenir cap objecte

personal, ni res per poder escriure, ni cap moment

per poder sortir al pati, patint fred i gana. La nit de

Nadal els van fer sortir. No hi va haver manera,

però, que acabessin cridant a favor de Franco tal

com volia l’oficial de torn.16

El judici

El judici militar va tenir lloc el 13 i el 14 d’octubre

de 1948 i va tenir caràcter de sumarísimo de

urgencia. És a dir, que, tot i la quantitat dels acusats, 15 Gregorio LÓPEZ RAIMUNDO, Op. cit., pàg 194. 16 Cassandra MESTRE (1986): Arreu la sorra. Barcelona: El Llamp, pàg. 35.


el judici s’havia de realitzar en 48 hores. Es va fer a

la Comandancia Militar de Barcelona. Aquells dies

la Comandancia estava protegida per patrulles

militars i la policia político-militar es dedicava a

demanar la documentació a tots els que volien entrar

al judici, deixant passar només als familiars de

primer grau. La tensió va continuar dins quan els

acusats es van negar a entrar emmanillats a la sala.

La premsa oficial va silenciar la notícia del judici.

Però El Treball va publicar una crònica del judici a

partir d’informacions facilitades pels familiars: “Los

80 no han tenido ninguna posibilidad de defensa. Se

les ha impedido hablar como no fuese para

responder a las preguntas capciosas que se les

formulaban. Incluso así, los 80 han replicado

valientemente y demostrado la falsedad y

monstruosidad de la acusación”.17

La defensa de Numen va anar a càrrec d’un

militar, el tinent Ambrosio Andrés Castañón del

Regimiento de Artillería número 62, que va admetre

a la família que no entenia gaire de lleis i que no

podria fer un bon treball.18

Els acusats no es van

poder explicar. “Les sessions que es celebren a la

sala de Justícia són extremament denses i arbitràries.

A la primera sessió el fiscal ha demanat la pena de

mort a vuit dels acusats. En cap de les dues sessions

següents els processats no podran argumentar

l’al·legació a la qual teòricament tenen dret. El 17 Gregorio LÓPEZ RAIMUNDO, Op. cit., pàg. 196. 18 “Numen Mestre. Testimoni de la seva germana Cassandra”, L´Avenç, n. 291, maig 2004, pàg. 32-35. Podeu veure part de l’entrevista en vídeo: http://www.francescabad.com/campdelabota/TESTIMONIS/?poblacio=18, consultat el 8-II-2016.

http://www.francescabad.com/campdelabota/TESTIMONIS/?poblacio=18


president tallarà la paraula en cada cas a l’acusat,

abans que aquest hagi pronunciat dues frases”.19

Puig Pidemunt va voler explicar que les accions dels

resistents tenien l’objectiu de lluitar contra la

dictadura però va ser aturat violentament.

Immediatament va ser expulsat. La tensió era

evident i els crits van ser constants. Numen va

rebutjar totes les acusacions que li va imputar el

fiscal Federico Valenciano de Tejerina.

La sentència

La Sentència detalla que la causa instruïda, la

35.836, era motivada “por los supuestos delitos de

atentados terroristas y propaganda subversiva”.

Segons la sentència, a partir del juliol de 1946 van

colocar “bombas y artefactos explosivos en centros

oficiales, oficinas de premsa, establecimientos

mercantiles, particulares, línias férreas etc.”20

Pressumptament, havien atemptat contra locals de la

Falange, del Frente de Juventudes i fins i tot contra

el Govern Militar de Barcelona.21

L’endemà del

judici van ser col·locats en cel·les individuals,

conegudes amb el sobrenom de neveres. Numen va

estar 124 dies sol en una cela de càstig.

El Tribunal va dictar 8 condemnes a mort, 4 de

les quals van ser commutades a 30 anys de presó. A

finals d’octubre la sentència es va confirmar. Van

arribar peticions d’indult des de França i des

19 Cassandra MESTRE, Op. cit., pàg. 38. 20 Ricard VINYES (1998): El soldat de pandora: una biografia del segle XX. Barcelona: Proa, pàg. 146-152. 21 Luís MARTÍN, Op. cit., pàg. 353.


d’Anglaterra. També, la Federació de Cooperatives

de Consum d’Europa va fer arribar un escrit de

protesta. Rodolfo Llopis, en representació del PSOE,

des de França, va fer el mateix. Mr Bruyère, el

propietari de la Masia on va treballar Numen durant

dos anys, quan estava a l’exili, i que l’havia salvat

de la mort segura, va enviar al Govern Militar un

document signat per l’alcalde de Sant Julien

Gaulèna, del Departament de Zarn, d’on era ell, al

seu favor.22

El seu pare es va posar en contacte amb

l’oficial franquista que uns anys abans l’havia ajudat

a salvar-se. Però aquesta vegada no va voler

col·laborar. També amb un conegut seu, antic

cooperador i d’ideologia conservadora, van anar a

demanar l’ajuda del Bisbat.

Manifestació a Mèxic a favor de l’indult dels 80.

Fons PSUC. ANC.

22 Cartes de Mr Bryère i de l´alcalde de Sant Julien Gaulèna, Causa 35.836, 19-IV-1948, Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero.


Les emissions en

castellà de Ràdio

París, Ràdio Moscou,

la BBC de Londres i

la Pirinaica van

denunciar el judici i

les sentències a mort.

Comorera va enviar

un telegrama al

secretari general de

l’ONU, Trygve Lie.

La notícia de la

petició perquè l’ONU

intervingués en

aquest cas va aparèixer als mitjans de comunicació

europeus i d’Estats Units. Lie també va rebre la

visita de la presidenta de la Federació Democràtica

Internacional de Dones, Eugénie Cotton, i del

secretari general de l’Associació Internacional de

Juristes Democràtics, Mr. Joe Nordman, per

demanar la seva intervenció. També es va difondre

un informe de James S. Clark M. C., advocat de la

Haldane Society que havia assistit al judici dels 80.

El 12 de febrer de 1949 hi va haver un

important accident ferroviari a l’alçada de Mora la

Nova que va causar 40 morts.23

Però el règim va

atribuir el desastre a un sabotatge de la resistència i

va voler venjar-se afusellant a quatre dels resistents

empresonats. Numen va ser un d’aquests. Els altres 23 http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20140212/54401064375/ferrocarril-accidentes-sabotajes-atentados-maquis-guerrilla-mora-la-nova-els-guiamets.html, consultat el 8-II-2016.

http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20140212/54401064375/ferrocarril-accidentes-sabotajes-atentados-maquis-guerrilla-mora-la-nova-els-guiamets.html

http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20140212/54401064375/ferrocarril-accidentes-sabotajes-atentados-maquis-guerrilla-mora-la-nova-els-guiamets.html


afusellats foren Joaquim Puig i

Pidemunt, líder cooperativista,

editor de Treball i responsable de

la delegació del Comitè Central

del PSUC, Ángel Carrero

Sancho, cap militar de la

guerrilla a Barcelona, i Pere

Valverde Fuentes, responsable

polític de l’Agrupació. La nit del

16 cap el 17 de febrer, el dia

abans que complís els 26 anys,

Numen va ser conduit al Camp

de la Bóta i a la matinada va ser

afusellat.24

Al sortir de la cel·la

va fer un crit de suport a tots els

companys presos: “Visca la

JSU!”.25

El 23 de febrer, la

primera pàgina del Treball

anunciava els 4 afusellaments.26

Memòria

El 1986 la

Cassandra

Mestre va

publicar Arreu

la sorra el

llibre que

explicava la 24 Carta de Cassandra Mestre a l´autor, 30-IX-2003. 25 Cassandra MESTRE, Op. Cit., pàg. 60. 26 AADD, “Història de la clandestinitat. El Partit Socialista Unificat de Catalunya”, El Col.leccionable-El Correo Catalán, n. 13, 21-IV-1985, pàg. 1.

Numen deixà escrita una darrera

carta per a la família:

Barcelona, 17 de febrero de

1949.

Acaba de serme notificada la

confirmación de la sentencia y

tranquilo y sereno paso a

despedirme de vosotros. Sólo quiero rogaros que acojáis

este desenlace con paciencia y

resignación y que soportéis con

entereza el dolor que

inevitablemente ha de causaros.

Os queda con el recuerdo de lo

mucho que os quiere la

satisfacción de saber que nunca

ante nadie habréis de

avergonzaros de nada de mi

conducta y que es el cariño a los

seres humanos, a la patria y a nuestro pueblo lo que me coloca

en el trance de sacrificar gustoso

mi vida.

Mi último consejo es de que no

os desesperéis y que sobre todo

mamá viva siempre animada y

que gocéis de lo que os quede de

vida sin que lo [que] me ha

ocurrido a mi sirva de motivo de

amargura.

No os pongo nada más porque ya supondréis todo cuanto mi

corazón os dice, así que

Hasta siempre

Numen Mestre.

Casandra: Consola a nuestros

padres y sé para ellos consuelo y

sostén. Cubre junto con tus

deberes de hija los que yo ya no podré cumplir. Besos a toda la

familia.


dissort del seu germà Numen. Anys després vaig

descobrir aquest treball, vaig contactar amb la

Cassandra i vaig conèixer la història del Numen i el

seu pare.

El 1989 va aparèixer una nota necrològica a la

premsa recordant el 40è aniversari de la mort dels 4

maquis.

El Ple Municipal de Cornellà va aprovar el 1998

i el 2001 una moció a favor de donar el nom d’un

carrer de la ciutat a Numen Mestre.27

L’any 2001 el senador del Grup de l’Entesa

Catalana de Progrés Carles Bonet, després

d’adonar-se que els familiars dels franquistes

Malitón Manzanas i Carrero Blanco havien demanat

una indemnització, dient que havien estat víctimes

del terrorisme, va preguntar si el govern tenia previst

indemnitzar també als familiars de Companys,

Carrasco i Formiguera, Joan Peiró, Numen Mestre i

la resta d’executats per la dictadura franquista. La

resposta del Secretario de Estado de Relaciones con

las Cortes va ser negativa argumentant que la Llei

32/1999, de 8 d’octubre, de Solidaritat amb les

Víctimes del Terrorisme estableix com

indemnitzables els danys produïts a partir de l’1 de

gener de 1968.28

Sigui com sigui, el rescat de la

memòria històrica del segle XX no era una prioritat

del govern d’aleshores.

27 Eliseo SANABRIA i Carmen ROMERO, “Memòria històrica i Numen Mestre”, Memòria antifranquista del Baix Llobregat, núm. 0, novembre de 2005, pàg. 13 i 14. 28 “Sobre las previsiones del Gobierno en orden a indemnizar a los familiares de todas las personas que fueron ejecutadas durante la dictadura franquista”, Presidencia del Estado, abril 2001, extret del web www.pce.es/foroporlamemoria/documentos/senado_abril2001.htm


El febrer de 2001, l’escriptor Ignasi Riera

reivindicava la memòria del Numen en un article

publicat al diari Avui.

El 30 de maig de 2002, el Parlament català va

aprovar una moció d’ERC instant al Govern de la

Generalitat perquè presentés els recursos necessaris

per revisar les sentències de mort dictades durant la

repressió franquista amb l’objectiu de rehabilitar la

memòria històrica. Entre els casos destacats per la

moció hi ha el de Numen Mestre.29

El 2002 la

mesa del

Parlament basc

va rebre el

Premi Mañé i

Flaquer. En el

discurs de

recollida del

premi Juan

María Atutxa va

recordar el

Numen.30

La revista

l’Avenç del

maig del 2004

va dedicar la

seva portada al

Numen. Dins

29 BOPC, n. 305, 03-06-2002. 30 http://www.parlamento.euskadi.net/pdfs_oharrak/358.pdf, consultat el 8-II-2016.

http://www.parlamento.euskadi.net/pdfs_oharrak/358.pdf


s’hi podia llegir una entrevista a la seva germana

Cassandra.

El novembre de 2005 Carmen Romero i Eliseo

Sanabria publicaven un article sobre el Numen a la

revista Memòria Antifranquista del Baix Llobregat.

Des del 2008 la ciutat de Barcelona, al districte

d’Horta-Guinardó, té una plaça dedicada a la

memòria de Numen Mestre. El PP hi va votar en

contra.

El 2008 es va obrir un casal popular amb el nom

del Numen a Torredembarra impulsat per diferents

entitats i moviments socials.

La Cassandra va morir el 2012.

El febrer de 2013,

l’escriptora Margarida Aritzeta

va publicar El pou dels maquis.

Es tracta d’una novel·la basada

en una de les branques del cas

de la caiguda dels 80 que va

passar per una masia de Valls.

L’autora va publicar alhora el

relat de la seva recerca prèvia.

En aquest treball s’anomena al

Numen.

El 2014 es va constituir una cèl·lula del Partit

Comunista del Poble de Catalunya amb el nom del

Numen.

Cada any, el diumenge més proper al 17 de

febrer, Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra

Unida i Alternativa, PSUC Viu i membres de


l’Associació Catalana d’Expresos Polítics participen

de l’homenatge a les víctimes del franquisme

coincidint amb l’aniversari de l’afusellament de

Numen i els seus companys. L’acte es va al Fossar

de la Pedrera del cementiri de Montjuic.

numen mestre

Documents