Alguns forats negres són capaços de destruir galàxies senceres, avortant les seves estrelles

abans que neixin i condemnant a les ja existents a consumir-se en una interminable agonia.

Però el mètode utilitzat per aquests monstres espacials no consisteix a devorar, com semblaria

lògic donada la seva condició d'embornals de matèria, sinó en bombardejar a les galàxies amb

energia letal.

Tot i que els forats negres són devoradors insaciables de matèria, aquest procés en si mateix

no és suficient per "assassinar" a una galàxia sencera. De fet, i malgrat la seva gana, milers de

noves estrelles neixen contínuament (en especial en les galàxies més actives) compensant així

les pèrdues de matèria.

Un bon exemple és la Via Làctia, el nostre pròpia llar en l'espai, que porta milers de milions

d'anys perdent ingents quantitats de material a mans del seu gran forat negre central, i

tornant a crear, gràcies a la generació estelar, en un gran nombre de "planters" a l'interior les

estrelles es formen en una quantitat suficient com per mantenir- se estable.

No obstant això, i aquí està el quid de la qüestió, la matèria que és absorbida per el forat negre

no cau en el seu interior de manera abrupta, sinó que gira al seu voltant, formant un disc

d'acreció la temperatura augmenta a mesura que es va comprimint i que és capaç de radiar

grans quantitats d'energia.

I ara pensem el que aquest procés implica per a les galàxies més grans i massives, al centre del

nien forats negres gegants, amb masses que poden ser fins a milers de milions de vegades la

del nostre Sol Per comprovar l'impacte que tenen aquests autèntics monstres, un grup

d'astrònoms, liderats per Asa Bluck, han utilitzat dos dels millors instruments d'observació que

existeixen: els telescopis espacials Hubble i Chandra que operen en els rangs de la llum visible i

en el dels raigs X respectivament.

Amb ells han buscat galàxies amb emissions molt altes de raigs X, el que sol ser un indici de la

presència d'un gran forat negre central "alimentant" del material de la galàxia, especialment

de pols i gas.

Forats negres assassins de galàxies

Els investigadors van descobrir que, almenys en una de cada tres galàxies estudiades, els discs

d'acreció eren prou grans com per enfosquir la brillantor dels milers de milions d'estrelles de la

pròpia galàxia.

I van veure també que la quantitat d'energia emesa per aquests discs era més que suficient per

despullar a les galàxies de les grans núvols de gas que són la matèria primera per a la formació

de noves estrelles. De fet, tota aquesta quantitat de radiació escombra, literalment, les

reserves de pols i gas de la galàxia, privant així dels ingredients que necessita per regenerar-se.

Les estrelles que ja existeixen, d'altra banda, envelliran en solitari, fins consumir per complet. I

quan això passi ja no hi haurà noves generacions d'estrelles per relleus.

"Ens trobem amb aquest esborronadora retrat en la història de les galàxies massives, en les

quals l'enorme violència desencadenada per aquest gran torrent de radiació generada per la

matèria que cau en el forat negre porta a la pròpia galàxia a la mort", assegura Asa Bluck. "Els

forats negres es formen a l'interior de les seves galàxies hostes i creixen en proporció a elles,

formant discs d'acreció que poden arribar a destruir- se".

No totes les galàxies, però, corren aquesta tràgica sort. Bluck ha comprovat que aquest final

està reservat només als exemplars més grans, és a dir, prop d'una galàxia de cada mil. La

majoria de les restants, afirma Bluck, "serien massa petites per albergar al seu interior forats

negres super massius, per la qual cosa és poc probable que els seus discs d'acreció emetin

energia en quantitat suficient com per portar-les a la mort".

Pel que fa al nostre propi futur llunyà, Bluck prediu que a la nostra galàxia li queden uns quants

milers de milions d'anys de tranquil.litat. De fet, el forat negre central de la Via Làctia sembla

estar endormiscat, si comparem la seva activitat amb la que exhibeixen elements d'altres

galàxies. Però dins d'uns 4.000 milions d'anys la nostra galàxia es fondrà amb l’ Andròmeda la

qual cosa suposarà el naixement d'una autèntica "supergalàxia" i, probablement, la fusió dels

seus dos forats negres centrals en un de sol, molt més gran i actiu.

Informació extreta de: www.abc.es