nomÉs ho saben - cossetania.com › tasts › nomeshosabenmuntanyes.pdf · 2015-03-02 · notes de...

NOMÉS HO SABEN LES MUNTANYES

Notes de Color — 69

IMMA CORTINA

XXVIII Premi Sebastià Juan Arbó

Nome�s ho saben les muntanyes.indd 3 26/01/15 14:18

Primera edició: març del 2015

© del text: Imma Cortina i Grau

© d’aquesta edició: 9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977602591 Fax 977614357

[email protected]

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-296-1

DL T 39-2015

Editat amb la col·laboració de:

Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita


CAPÍTOL 1

Hivern de 1584. Fra Mateu no era a la infermeria del monestir i no ho va poder veure. Encara trigaria molt a sospitar tot el que passava.

—Si us plau… ajudeu-me… no puc respirar —ranejava fra Jeroni a batzegades, estirat al llit, mentre uns ulls se’l miraven vidriosos i impas-sibles a un metre setanta del terra estant.

—Ajudeu-me… per l’amor de Déu… —I estirava la mà tremolosa cap a aquell que l’estava observant.

A fora, la nit era glaçada, tota ella un vidre amb trencadissa d’estels. L’hivern havia escampat gebrada pertot, i el fred, persistent, havia tra-vessat aquelles parets tan gruixudes, s’havia ficat per totes les escletxes i omplia la infermeria des de feia setmanes. La fredor també s’estava dins el cos del frare que es moria i dins el cor de qui tenia al davant.

—Per… caritat —articulava entre gemecs el moribund. Feia una estona que la veu del malalt esquinçava el silenci del vespre i

del monestir de Montserrat quan, acabat l’ofici de completes, fra Mateu sortí de l’oratori, travessà el claustre, apressat, sense ni tan sols posar-se la caputxa, i trobà fra Bernardo que baixava les escales.

—Bona nit, germà Bernardo, voldria veure fra Jeroni i acompa-nyar-lo en el seu patiment.

—Ja no pateix… és mort.—Ho dieu de debò?—Sí…. Estava molt malalt…—Pobre fra Jeroni, Déu l’aculli en la Glòria… Deixeu-me’l veure

igualment.


10 Imma Cortina

—No podeu esperar, com tothom, que l’abat organitzi la vetlla i la pregària per la seva ànima?

—Ara ja sóc aquí… —I fra Mateu continuà pujant els esglaons de pedra desgastada que duien a la sala de malalts.

La cara esbarrada de fra Bernardo traspuava indignació:—No m’estranya que su majestad el rey tingui tant d’interès a posar

ordre entre els benedictins catalans… que ni respecten la regla ni l’obe-diència. —I es girà per seguir l’altre frare.

Fra Jeroni jeia mort amb els ulls esbatanats com si els mirés i una glopada de sang li sobreeixia de la boca.

—El teníeu així desabrigat, aquest pobre germà?—No. Quan heu vingut li acabava de treure la flassada perquè l’ha-

via de vestir com mana el costum, abans no li aparegués la rigidesa de la mort… Però, heu de pertorbar l’obligat silenci d’aquesta hora amb tantes preguntes?

Fra Mateu no va respondre.—Si marxeu el vestiré…—Us prego, germà Bernardo, que em deixeu restar un moment al

seu costat.I fra Bernardo, a contracor, abandonà la infermeria.

Els ulls allargats de color d’avellana de fra Mateu s’ho miraven tot a través d’un tel de llàgrimes: l’hàbit que havien de posar al germà Jeroni per enterrar-lo, damunt el cobertor doblegat cap avall; el vol de la sopa a mig menjar sobre una tauleta rònega; el seu cos nu, sec i de cera amb la petja d’un camí de privació cap a la vellesa; les seves mans, grosses i aspres de treballar a l’hort del monestir, les mateixes que d’escolà li esbullaven els cabells un cop de tant en tant; la seva cara afable de sem-pre… però els ulls immòbils estranyament oberts i suplicants.

Fra Mateu tenia trenta-quatre anys, però es recordava de quan, te-nint-ne vuit, va entrar a l’escolania i l’abat va decidir que, ja que venia de pagès, la seva feina seria ajudar fra Jeroni, que es cuidava de l’hort del monestir. Ho havia fet de gust durant molts anys i entre ells dos havia nascut un gran afecte. Enmig de bledes i faveres, aquell frare li havia donat una mica del caliu que li mancava en trobar-se lluny de la seva


11Només ho saben les muntanyes

família a la seva edat… I ara s’havia mort i ni tan sols se n’havia pogut acomiadar…

El va cobrir amb la flassada mentre es preguntava per què no l’havien anat a buscar quan van veure que fra Jeroni agonitzava. On era la caritat de fra Bernardo amb els febles i amb els malalts que ha de practicar tot monjo benedictí? No sabia si tenia dret a fer aquest judici… i no volia pecar d’orgull. Però fra Jeroni s’hagués sentit més acompanyat en el mo-ment de lliurar la seva ànima a Déu, si ell hagués estat al seu costat.

I s’obriren pas, entre els seus pensaments, les imatges d’una primavera.

—Mateu, si caves tan a la meva vora em clavaràs l’aixada al peu!—Perdoneu, germà Jeroni, però és que aquí hi havia un terròs!I continuaren estripant el sòl una bona estona, en complet silenci,

mentre el nas, que els servia de camí a les gotes de suor, se’ls omplia d’olor de terra humida i de pols. Les ombres allargades dels pomers s’ajaçaven sobre l’hort i s’anaven escurçant a mesura que el sol grimpava.

—Mira, mentre jo sembro les cols, tu vés arrencant uns quants brots de les pastanagues noves, que així les plantes que quedin creixeran més bé… Mateu! Que em sents?

—Sí, sí… Què he de fer?—Els brots de les pastanagues, noi, que aclareixis les mates de pas-

tanagues…—Sí, fra Jeroni, ara ho faig. —I, sense aixecar el cap, es fregà amb el

revés de la mà un parell de llàgrimes. No volia que el veiés plorar. Als nou anys, algú que volia ser monjo no havia de plorar!

—Mateu, què et passa avui?—No res, fra Jeroni.Però el germà hortolà s’hi acostà i li alçà la barbeta per veure-li la

cara.—Què tens, Mateu? Per què plores?El Mateu es deslliurà de la seva mà tot fent un pas enrere i acotà el

cap.—Digues, què et passa? Per què no m’ho expliques? —És que… tinc por…—Por? Por de què, Mateu?


12 Imma Cortina

—D’anar a l’infern… Crec que sóc dolent i aniré a l’infern…—I qui ho diu, això? —Li posà la mà a l’espatlla.—Ningú… Ho dic jo!—Però per què hi hauries d’anar? Què en saps, tu, de l’infern?—Aquesta nit no he parat de somiar-lo…—L’infern? I què has somiat?—Els cercles de l’infern. He vist com el ca Cerver, aquell monstre de

tres caps esquinçava i s’empassava trossos dels cossos dels goluts a través de les seves tres goles alhora. I així eren castigats eternament pel seu pe-cat. I jo m’he vist allà, regirant-me en el fang com tots aquells pecadors que el Cerver queixalava. I un dimoni em punxava amb la forca i em deia que era golut perquè sempre penso en aquella carn grogosa de porc que posàvem a salar al mas dels meus pares, em deleixo de menjar-ne i aquí ens ensenyen que no hem de desitjar aquestes coses…

—Només això?—I que crec que sóc dolent i que aniré a l’infern… —insistia l’esco-

là—. En el meu somni també hi havia aquells que passaran l’eternitat amb les parpelles cosides perquè van ser envejosos en vida… i jo de ve-gades sento enveja d’en Jaume, que ho entona tot a la primera i a l’esco-lania sempre el feliciten… i jo crec que sóc dolent i que aniré a l’infern!

—Mateu, no ploris, que tu ets un bon noi. Això que et passa són petites coses que aquí al monestir t’ensenyaran a redreçar i tots els ger-mans s’hi han trobat i s’hi troben en un moment o altre.

—De veritat, fra Jeroni?—Sí, de veritat. Però tot això del ca Cerver i de les parpelles cosides

d’on ho has tret?—Fra Joan ens ho va explicar, en acabar l’assaig de l’escolania. Diu

que un escriptor italià ho va descriure fa més de dos-cents anys.—Sí que ho va descriure, però dubto molt que aquest escriptor ha-

gués estat mai a l’infern, Mateu.—Voleu dir que s’ho inventava?—Me’n guardaré, de dir res, perquè jo no sé res, pobre de mi…

però sí que sé que ets un bon xicot i no aniràs a l’infern! Apa, deixa-ho córrer i ocupa’t d’aquestes pastanagues tan saludables que ens ofereix Déu Nostre Senyor. —Fra Jeroni li esbullà els cabells amb la mà plena



de durícies i bruta de terra. Aquest gest i els quatre mots, per al Mateu, valien més que cent explicacions d’un monjo erudit.

De seguida tornaren al silenci i a la feina durant una hora més fins que, amb les mànigues de la túnica arremangades i amb l’escapulari ben brut de fang, descansaren un moment per fer un trago d’aigua fresca. Després de beure, fra Jeroni passà el càntir al Mateu, que, en aixecar-lo sense haver-ne calculat bé el pes, féu una passa enrere, ensopegà amb una pedra i caigué de cul sobre les mates de menta.

Fra Jeroni no pogué contenir el riure i, tot donant-li la mà per ajudar a aixecar un Mateu xop abraçat al càntir, li etzibà:

—Diré al germà cuiner que avui per dinar faci guisat d’escolà a la menta! —I tots dos van riure.

Però el jove germà infermer, fra Bernardo, llargarut i gris, se’ls atan-sava amb posat greu.

—Aquest és l’exemple que doneu al noi, germà Jeroni? L’exemple de seriositat que prescriu la nostra regla? Justament venia a buscar un mica d’aquesta planta per fer infusions per als malalts…

—Em sap greu, germà Bernardo, perquè no la trobareu en gaire bon estat…

En Mateu es tornà vermell, no de vergonya, sinó perquè s’aguantava el riure amb totes les seves forces.

Més enllà de l’hort, cap a ponent, des del campanar que sobresortia de la resta d’edificacions del cenobi, la campana féu el senyal que anun-ciava la pregària de l’hora sexta.

El record guixà un somriure en la cara de fra Mateu, que baixava les escales de la infermeria tot fent desaparèixer la seva expressió sota la tosca caputxa de la cogulla d’hivern. Es quedà una estona a passejar la seva recança pel claustre i s’adonà de com contrastava aquest temps gèlid amb aquella primavera.

—Germà Mateu! —Se li atansà fra Bernardo.—Digueu.—L’abat Andrés us vol veure.


14 Imma Cortina

Fra Mateu Lloret contenia el pas i el disgust. Si s’hagués deixat dur per la seva naturalesa i per tot allò que sentia s’hauria apressat per tra-vessar el portal i eixir del monestir. Però, per tal d’imposar-se la calma, travessava la galeria sud del claustre que conduïa al santuari, anomena-da Llotja dels Llangardaixos, obligant-se a parar esment en tot allò que veia. En aquella hora del matí, l’indret ja estava ple de pelegrins de les més diverses procedències que oferien els seus cants i les seves oracions a la Mare de Déu de Montserrat i s’esperaven per assistir a l’ofici diví. Mentre entonaven «l’Emperadriu joiosa», acompanyats d’uns quants escolans, el germà Mateu es fixà en un home de cara enfosquida pel sol i travessada per dues cicatrius prominents. Portava a les mans una pell amb cap d’ós que, malgrat el fred, no feia servir per cobrir-se. Era una ofrena a la Verge que havia intercedit per ell davant l’amenaça de l’ani-mal. També hi havia una dona que duia un vestit molt petitó d’infant, penjat al braç: el volia oferir a la Mare de Déu per haver guarit la seva criatura d’unes febres. I, encara, un home que li mancava un braç i que estava agraït perquè, havent-se encomanat a la Moreneta, havia salvat la resta del seu cos en una batussa, a mar, contra els pirates. I així, n’hi havia molts altres que el distragueren un moment de la seva angoixa. Però, en acostar-se al portal de sortida, ja tornava a tenir al cap allò que el preocupava. El germà porter li obrí el pas sense objecció: estava acos-tumat a les entrades i sortides que fra Mateu feia per realitzar la tasca que li era encomanada de majordom d’una de les granges del monestir.

—Déu us guardi, fra Mateu.—En el Senyor confio.En sortir, vorejà un bon tros la muralla per l’exterior, en direcció

nord, fins que trobà un camí que s’enfilava a l’esquerra, pel bosc, se-guint una canal que conduïa a un planell petit i obac. Era el pla de la Font Calma, on acostumava a passar estones d’oració personal i on, quan era escolà, anava molt sovint amb el germà Jeroni perquè aquesta era la font que abastia l’hort d’aigua de rec. Naixia en una cavitat de la roca força gran, una mica més amunt del pla. A dins, el terreny feia un esglaó d’on sorgia el raig guiat per una fulla de marfull, enmig d’una ca-tifa de molses i falgueres. Quan fra Jeroni vivia mantenia sempre netes de fullaraca i terra les canalitzacions excavades a les roques que conduï-en l’aigua de la font cap a uns dipòsits fets de pedra que permetien regar



tot allò que plantava al monestir. L’indret feia honor al nom de la font i el cant continu de l’aigua hi ajudava. Aquell dia, fra Mateu es mirava com les fulles seques dels roures martinencs s’arrapaven a les branques, conscients que trigarien a caure, tot i ser l’hivern. Però caurien. Fra Mateu pensava si passaria el mateix als monjos catalans del monestir. Passejava el seu malestar amb les mans recollides dins les mànigues de l’hàbit i mirava, sense veure-la, la catifa humida de bosc que trepitjaven les seves sandàlies.

Així absort, s’anà apropant a l’avenc del Diable, el més profund de la zona, que, segons la llegenda, baixava vertical fins a l’infern i era una via d’entrada i sortida del dimoni abans que l’aparició de la Moreneta li barrés el pas per sempre. Tot i la intervenció de la Verge, la història dis-suadia monjos, ermitans i pelegrins de passejar per aquells encontorns. Fra Mateu i el germà encarregat de l’hort n’eren l’excepció. Estaven acostumats a anar-hi per fer el manteniment de les canalitzacions i el lloc els agradava i els proporcionava recolliment. El germà Jeroni creia que aquella natura els comunicava directament amb Déu.

Mentre el seu cap barrinava d’un pensament a l’altre, fra Mateu re-lliscà vora la boca de l’avenc.

Instintivament, s’aferrà a unes heures, però el cos li quedà penjant dins el forat. Les tiges cedien, ell anava relliscant… i, per un instant, es veié caient a les profunditats… a punt de comprovar la veracitat de la llegenda. Aleshores, intentà enfilar-se trepant amb rapidesa i amb la mà dreta engrapà el tronc més vell i gruixut de la planta. Això li parà el descens i pogué agafar-s’hi, també, amb l’altra mà. I, amb la força d’uns braços avesats al treball físic, remuntà el cos cap a la superfície. Es posà dret i donà gràcies al Senyor per haver-li salvat la vida. L’accident li féu pensar que, malgrat tot, Déu era al seu costat.

Quan el ritme accelerat del seu cor tornà a la normalitat, desféu el camí, a poc a poc, cap a la font. Volia pregar, però no podia. Tornava a pensar en el frare mort.

Feia només tres dies que havien enterrat fra Jeroni, quan l’abat havia cridat el germà Mateu a capítol de culpes per advertir-lo davant de tots els altres germans.

—Sabeu molt bé, germà Mateu —inicià l’abat tot alçant-se del seu escó a la sala capitular—, que la nostra regla valora, per damunt de tot,


16 Imma Cortina

l’obediència. La capacitat de ser obedient i pacient en els moments més difícils es veurà majorment recompensada per Déu Nostre Senyor. Vós tot això ho sabeu, però no ho porteu a la pràctica tal com correspon a un bon frare benedictí.

—Reconec que, de vegades, la meva raó o el meu cor em menen a alguns actes sense tenir en compte aquest precepte per davant de tot… —el frare es trobava assegut en un escambell al centre de l’estança, en-tomant les mirades de tota la comunitat. Una llum escassa entrava per les petites finestres que eren com traus entre els carreus feixucs.

—Diu la nostra regla: «El segon graó de la humilitat és quan, no es-timant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs.»

—Germans, estic decidit a esforçar-me en aquest sentit tant com pu-gui, però permeteu-me expressar el meu dubte per si m’hi podeu ajudar: hi ha algun cas en què el sentiment de la compassió, que ha de niar en el cor dels monjos de Sant Benet, pugui passar al davant de l’obediència?

—Mai! —respongué taxatiu l’abat—. El vostre sentiment de com-passió no pot passar davant l’obediència que deveu als vostres superiors, per tal com és aquesta obediència la que us portarà a ser compassius de manera encertada. Així doncs, només podeu obrar, per iniciativa pròpia, en nom de la compassió, en la mesura que l’obediència us ho permeti. I podeu estar segur que us ho permetrà quan faci falta.

Però fra Mateu no podia evitar de preguntar-se si no feia falta quan fra Jeroni s’estava morint; i, mentre s’esforçava perquè el seu seny i els seus sentiments callessin d’una vegada, el discurs de l’abat Andrés con-tinuava ressonant en l’estança gèlida i grimpava fins al sostre llunyà:

—I recordeu que no sou vós qui ha de decidir les excepcions al si-lenci després de l’ofici de completes. Ni vós, ni les circumstàncies. Heu comès, en aquest tema, una altra falta.

Aquest cop el germà Mateu acotà el cap sense dir res, mentre per dins es recitava: «El quart graó de la humilitat és quan el monjo, en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció s’abraça a la paciència i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere…»

—I en cometre vós aquesta falta —continuà, implacable, el superi-or— heu arrossegat a cometre-la el germà Bernardo, ja que ell no tingué altre remei que respondre els vostres requeriments. Això fa la vostra



desobediència encara molt més greu. Doneu-vos, doncs, per avisat en el present capítol i sapigueu que si la vostra actitud es repeteix el càstig haurà de ser sever!

La veu de l’abat topava amb el silenci estricte dels monjos, que ro-manien amb el cap cot.

També amb el cap cot, fra Mateu seia en una pedra i recordava to-tes aquestes paraules. Volia posar en ordre allò que pensava, allò que sentia, allò que era correcte, però només aconseguia fer-se preguntes. Per què gairebé tots els germans que havien vingut de la comunitat de Valladolid eren tan estrictes com fra Bernardo i l’abat Andrés?… Ser uns observants perfectes de la regla benedictina volia dir això? Tan poc fidels a sant Benet eren els monjos catalans? Potser sí… però ell sabia que aquesta era l’excusa que feien servir per reformar-los des de Caste-lla, tot imposant-los abats i monjos. Ben cert que al rei Felip II li anava molt bé que els abats de Montserrat fossin castellans, i depenguessin de Valladolid, per expandir el seu poder a través de l’Església… Amb tot, havia sentit parlar de l’abat Garcia, Pedro de Burgos, l’abat Bartomeu… com uns sants homes que havien fet molt bé al monestir, en els primers temps del segle. Què passava, però, amb Andrés de Intriago, l’abat ac-tual? Què feia per evitar les desavinences creixents entre els monjos claustrals catalans i els observants castellans?

Seguia sense poder pregar. Assegut en aquell racó ombrívol, les agu-lles del fred se li clavaven als ossos mentre li retornaven els mots de l’abat. «El càstig haurà de ser més sever.» Com ara el del germà Valeri, pensà.

Fra Valeri no s’havia acostumat al fred que es passava de nit al dor-mitori dels monjos i, a la seva flassada, hi havia afegit la d’un jaç que era buit. Per aquest fet se li va imposar la penitència de passar una nit d’hivern dalt la Roca Foradada per tal que, allà, el «veritable» fred l’acos-tés més a Déu.

Se li va permetre emportar-se el cobertor del seu propi llit i, tot por-tant-lo sobre l’esquena durant la pujada, tallà amb el seu coltell tantes branques de fulla perenne com pogué arrossegar. Un cop a dalt, traves-


18 Imma Cortina

sat el finestral de la roca, es ficà en una cavitat que hi havia a la banda de llevant i s’hi féu un jaç amb una part del brancatge recollit. Amb l’altra, tapà l’entrada de la petita cova per tal de barrar una mica el pas a la gelor.

El germà Valeri, sense ser avisat pels monjos ancians, sense ser amo-nestat públicament, obviant, per tant, el procés que mana la regla, la primera vegada que cometé una falta havia estat sotmès directament a càstig corporal.

Tampoc no acabava d’entendre com anava tot al monestir. Tingué temps de pensar-hi molt durant una llarga nit de febrer en què no aclu-cà l’ull i el cos se li quedà exhaust de tant tremolar. Des d’aquella talaia i a través de les escletxes entre la fullaraca, pogué veure com naixia el dia.

«Els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: “el neci no s’esmena amb paraules”, i encara: “pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort”.»

Fra Valeri no creia de si mateix que fos ni obstinat, ni tossut, ni or-gullós, ni desobedient… I, com que no comprenia del tot la gravetat de la falta que havia comès, només li mancava preguntar-se si era neci.

En tornar de la nit d’hivern a la intempèrie, hagué d’anar direc-tament a la infermeria. Es recuperà una mica amb l’arribada del bon temps, però arrossegà sempre més una tos feixuga que li escurçà la vida.

Fra Mateu es va tornar a mirar les fulles dels roures, que sabia que resistirien fins que les nouvingudes les empentessin daltabaix de l’arbre. Recordava el càstig del germà Valeri i encara no havia pogut pregar. Tanmateix, en el seu intent, pensava en un passatge de l’Espill de la vida religiosa que havia mirat d’aprendre’s de memòria: «El meu Senyor, per fer la voluntat del seu pare, volgué prendre mort i passió, per tal que nosaltres aprenguéssim a subjugar la nostra voluntat a aquesta tan noble senyora que és l’obediència.»

Però ni tan sols els seus cabells castanys, continuació ascendent de la seva barba rasa, eren obedients.


174 Imma Cortina

PLÀNOL DEL SEGLE XVI DEL MONESTIR DE MONTSERRAT

516

9

17 118

114

2312

15

19

20

22

23

24

26

14

29

30

21

22

136

10

27

25

7 828

Basat en un plànol del monestir de Montserrat realitzat vora el 1700.

Biblioteca Nacional de París ms. esp. 321 fol. 353. Publicat

per A.M. Albareda a «Una història inèdita de Montserrat», Analecta Mont serratensia, 4 (1920-1927),

p. 55-58.

1. Església nova (en obres)2. Església antiga3. Claustre4. Claustre de l’abat5. Refectori de carn6. Refectori de peix i, al pis de sobre, dormitori

principal7. Cambra abacial i, a sota, cuina de pelegrins

i cel·la del pare aposentador8. Infermeria i, a sota, cel·les de pelegrins i

refectori dels pobres9. Noviciat10. Calefactori11. Campanar12. Majordomia; a sota, cel·les de pelegrins i,

a sobre, dues alçàries de cel·les13. Cuina i, al pis de sobre, cel·les

14. Cel·la de la cisterna gran i, a sota, refectori d’escolans

15. Apotecaria16. Barberia i, a sota, confitureria17. Pati de l’església nova18. Capítol19. Pallissa20. Cereria 21. Cementiri22. Botigues 23. Hospital 24. Ferreria 25. Cavallerisses i, a sobre, pati26. Bassa 27. Claustre dels llangardaixos28. Porta del monestir 29. Portal oest de la muralla30. Portal sud de la muralla



ITINERARIS I RECORREGUTS DELS PROTAGONISTES

la Vinya Nova

Collbató

Monestirde Montserrat

Monistrolde Montserrat

Miranda deSant Jeroni

Coll deCan Maçana

la RocaForadada

N


ALGUNES DADES HISTÒRIQUES

Any 1493Ferran II ordena que el monestir de Montserrat passi a dependre de

la Congregació de Sant Benet, de Valladolid.

Any 1582Els monjos catalanoaragonesos consideren injustes les sentències

dictades en una visita apostòlica al monestir: pensen que castiguen els seus compatriotes i perdonen les faltes als monjos castellans.

Any 1583El monestir de Montserrat viu una situació molt crítica originada

pels enfrontaments entre monjos catalans (claustrals) i els abats i mon-jos castellans (observants) imposats pel monestir de Valladolid.

Durant els últims mesos moren diversos monjos, tots catalans.Sota l’excusa de la renovació de l’observança a la regla benedictina,

Felip II pretén un progressiu control del braç eclesiàstic a Catalunya.

Any 1584El Consell de Cent fa temps que ha pres partit en l’afer i envia con-

tínuament cartes a Felip II i al papa, per tal que nomenin un nou visi-tador que imposi justícia.

9 de maig: el bisbe Benet de Tocco inicia aquesta visita apostòlica.


ÍNDEX

Capítol 1 ........................................................................................... 9

Capítol 2 ......................................................................................... 19

Capítol 3 ......................................................................................... 37

Capítol 4 ......................................................................................... 55

Capítol 5 ......................................................................................... 71

Capítol 6 ......................................................................................... 93

Capítol 7 ....................................................................................... 101

Capítol 8 ....................................................................................... 111

Capítol 9 ....................................................................................... 129

Capítol 10 ..................................................................................... 143

Capítol 11 ..................................................................................... 151

Notes ............................................................................................ 171

Annexos

Plànol del segle xvi del monestir de Montserrat ........................ 174

Itineraris i recorreguts dels protagonistes ................................... 175

Algunes dades històriques ......................................................... 176

Agraïments .................................................................................. 179


nomÉs ho saben - cossetania.com › tasts › nomeshosabenmuntanyes.pdf · 2015-03-02 · notes de...

Documents