Núm 5, abril-maig-juny de 2011

Revista Cultural de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya © Tots els drets reservats.

Jornades Musicals de Cerdanya—Primavera del 2011 Foto i muntatge: Gael Piguillem

2

Índex

Pàg. 3, 2011, Any Internacional dels boscos, Alfred Pérez-Bastardas Pàg. 4, Ciència Ficció: “Els nens de la Terra, Enric Quílez i Castro Pàg. 5, A les telúries: “La cultura de l’abandonament”, Enric Quílez i Castro Pàg. 6, Poesia, Jordi Dalmau Pàg. 7, Una sequera a la Cerdanya, Gerard Cunill Pàg. 8, Tecnologia: “Smartphones: els telèfons intel·ligents”, Francesc X. Esteban Pàg. 9, Hans Christian Andersen, Miquel Llimona Pàg. 10, Despertar, Alfons Mills i Munt Pàg. 10, El Museu de la Pagesia de Llívia, Guillem Lluch Torres Pàg, 11, I Jornades de Música de Cerdanya—Primavera, 2011 Pàg. 14, La creació de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, Lluís Obiols i Perearnau Pàg. 15, La festa del Carnestoltes, Àngels Piguillem Pàg. 16, La Concòrdia dels apotecaris de Barcelona, 500 anys, Xavier Sorní Esteva Pàg. 18, Puigcerdà (1874-1936): “El canvi de paisatge” Pàg. 19, Hostes vingueren que de casa ens tragueren, lo Minyó de Montellà Pàg. 20, Els joves intèrprets de Cerdanya demostren el seu talent, Albert Piñeira Pàg. 21, Els dinosaures a Catalunya Pàg. 21, Últimes notícies del cel

Editorial Arriba la primavera i amb ella es desperta la natura. El Grup de Recerca de Cerdanya va voler celebrar l’entrada de l’estació amb una jornada musical en què hi varen participar joves intèrprets cerdans. En aquest número, parlarem de diferents temes relacionats amb la primavera i amb la comarca. També tenim les seccions habituals i moltes coses més. L’arribada del bon temps ens permet fruir més de la natura i de l’aire lliure, que a la nostra comarca sempre arriben amb força retard en comparació amb la resta de Catalunya. Així, un viatge en tren des de Puigcerdà a Barcelona és una mica com un viatge en el temps: sortim de finals de l’hivern i arribem gairebé a començament d’estiu, amb totes les etapes intermitges, per invertir el procés en el viatge de tornada. De vegades es fa una mica dur tornar. Però la Cerdanya és molta Cerdanya...

D’aquests temes i de molts altres, parlarem en aquest cinquè número de la revista QUEROL. Si voleu escriure algun article per la nostra revista sobre temà-tica preferentment cerdana, només cal que ens el trameteu a la següent adreça electrònica: grup@recercacerdanya.org I si compleix amb uns mínims requisits, el publicarem. Esperem que aquest número us agradi i en gaudiu tant com nosaltres l’hem gaudit preparant-lo. Enric Quílez i Castro President del Grup de Recerca de Cerdanya

3

2011, Any Internacional dels Boscos Per Alfred Pérez-Bastardas (*) Avui he agafat la motxilla i l'ordinador portàtil, i una mica de pa, for-matge i botifarra i m'he endinsat muntanya amunt al bosc de Saltègat a la collada de Toses. Tenia ganes de sentir l'escalf de la boscúria cerdana, per immergir-me en el medi natural que tinc més a l'abast. He pujat a la boscúria, en aquesta gran foresta que només alguns indrets de Cerdanya tenen, per les condicions climàtiques i que ofe-reixen racons de poc pas i de molta tranquil·litat. He anat doncs als boscos d'aquesta zona per olorar-ne els avets i els pins negres, per sentir el brogit del vent dins del bosc, i per veure'n els colors dels verds de les prades, ara sense neu, i dels troncs marrono-sos, mentre buscava en va una clapa de neu caiguda de fa dies. Aquesta any costa de trobar la neu al bosc. A diferència de l'any pas-sat , quan en una excursió al llac de Meranges, hi vaig contemplar a primers de maig, com dins el bosc encara hi quedaven unes zones de neu amb un gruix important arrecerat dels vents i a l'ombra del bosc. Com si amb un camió haguéssim anat deixant a cada obaga que els avets i pins projecten al prat, un munt de neu que a vegades tenia un gruix de més de mig metre. Això no ho havia vist mai. Prat i bosc, neu i herba , verd i blanc, arbres i matolls, avets i nerets, I allà en un indret irreconeixible, m'he assegut enmig duna petita cla-riana del bosc, he obert l'ordinador i m'he posat a escriure aquestes notes. I direu : tanmateix podríeu fer-ho a casa vostre assegut còmodament a la taula de l'estudi. Sí, però no és el mateix. Per mi dins del bosc no és igual a imaginar-se el bosc... He volgut escriure al mig del bosc per parlar-vos precisament de bos-cos en el mateix ambient on hi viuen les arbredes, just ara que les Nacions Unides ha declarat el 2011 com l'Any Internacional dels Bos-cos. Escriure dins del bosc per parlar dels boscos, no és pas el mateix que si ho escrius al menjador de casa. Dins del bosc, amb aquella olor, aquell silenci natural, aquella olor de molsa, de fulles seques, de troncs a mig podrir, et transporta a un món natural, en un medi on la força de la naturalesa hauria de ser la protagonista. Assegut a terra m'he transformat en una planta més; m'he sentit part d'aquell bosc, d'aquella herba, d'aquell silenci del vent que va passant a través dels arbres i en deixa un misteriós só de flautes, que combi-nen amb sorolls dels troncs trencats, dels ocells que van i venen, que remenen entre les fulles caigudes a terra. Escriure dins del bosc és una magnífica experiència vital. Estàs rode-jat del món. Et sents part d'una Terra que ha configurat un país, que ha transformat la manera de viure. Que ens ha estimat. Aquesta és potser la grandesa del bosc; Crec que en tenim necessi-tat, que la nostra naturalesa humana n'és deutora, que ens reclama un acte d'agraïment, de reconeixement, d'humilitat i d'estimació. Ara ens adonem que sense boscos el planeta Terra no seria igual, no hauríem pogut desenvolupar-nos, no tindríem el tresor dels arbres, dels seus fruits, de les seves qualitats intrínseques, i potser el que és incontestable és que hauríem mort de fred fa milions d'anys. Per explicar-me aquestes coses i per sentir-hi el seu batec he anat al bosc; amb reverencia, amb timidesa, amb veneració, amb admiració. I m'he sentit transportat al món vegetal, com un fullet, com un gnom, com un ocell lliure experimentant el món cerdà dels boscos, aquell que vol pervindre a la "civilització humana", aquell que vol ensenyar-nos que és la vida en el medi ambient de la natura. Per això he anat a escriure, avui, enmig del bosc, el meu punt de trobada amb la natura, en una Terra super poblada, que no deixa pas al retrobament, El logo de l'any Internacional dels boscis és un arbre.símbol, on el brancatge el configuren els homes i dones, les fulles, els fruits, la casa, les besties, la salut terrestre, les plantes, els rius i la pluja, és a dir tot el món on vivim, perquè de les funcions dels boscos, es nodreix l'atmosfera, i la vida mateixa, en tots els sentits. Els boscos no són un

element de simplesa ornamental, són part de la nostra visa, de la nostra felicitat, del nostre futur. A través dels milenis ens en hem servit dels arbres, n'hem fet llenya, n'hem col·lonitzat espais terrestres, i ara encara en gaudim. Forma part del paisatge, és el símbol de l'home sobre la Terra, ens ha enri-quit i ens ha fet "sapiens", ens ha ajudat a créixer i ens ha relacionat amb el nostre entorn. Som humans perquè som també part de la natu-ralesa, de l'evolució, i en aquest procés, els boscos ens han estat fidels sempre, cosa que no es pot dir de tots nosaltres, -els humans-, amb ells. I els boscos són essencials per la naturalesa, per nosaltres, per l'atmòsfera, per la Biosfera, i cal recordar que ara es demana per la Cerdanya la declaració de Reserva de la Biosfera. I sembla, segons els experts, que els boscos tenen tendència a assecar-se; que l'incre-ment del CO2 atmosfèric genera augment de temperatures i això modifica les vies de circulació atmosfèrica i provoca canvis en el clima de la Terra, i l'aigua de la pluja, pot ser torrencial, quan el que es necessita és una pluja persistent i continuada. El conjunt de varia-bles actuals, acaba sent menys favorable als arbres i als boscos i els sols i la vegetació no absorbeix tanta aigua com necessita. Cal pren-dre consciència dels canvis. Per això aquest és l'Any Internacional dels Boscos. I això també val per tota la Cerdanya, que és un petit país on el bosc hi té una enorme transcendència en el paisatge i en els climes de la comarca i del Piri-neu. A més tenim una raó per estudiar els boscos de la Terra, els selvàtics, els de la riera, les gran masses forerstals i les petites, doncs a la fi la història humana, vull dir la història de la humanitat, va lligada també a la història dels boscos. I no és una paradoxa. (*) Historiador, de la Societat Catalana d'Estudis Històrics.

4

He acabat de veure la tercera temporada de Torch-wood, subtitulada "Els nens de la Terra" i m'ha agradat moltíssim. Si ja em varen agradar les dues temporades anteriors, el fet que aquesta sigui una única història de-senvolupada en cinc capítols, cada cop més emocio-nants, però sense abusar dels deus ex machina ni dels macguffos, le confereix un interès especial. La tercera temporada, malgrat conservar alguns perso-natges de les anteriors edicions, és força independent d'aquestes i afegeix altres de molt interessants, com el Primer Ministre, el Secretari Permanent o la Secretària del Secretari, els quals broden llurs papers. Un amic meu em va comentar que allò que més li agra-dava eren les tremendes converses entre els membres del Govern, especialment als dos darrers capítols. De tant terribles que són, ens imaginem el pitjor, que és gairebé el que acaba succeint. Una altra de les coses que em varen agradar del plante-jament, és que no s'abusa dels efectes especials. Això sí, per mi, els àliens resulten massa indefinits, tot i que això els torna més terrorífics, i massa "vomitadors". El detall suposo que està posat allà amb tota la mala idea para fer-nos-els ja repulsius d'entrada. Vaja, que si algú ha empatitzat amb ells, que s'ho faci mirar. L'ús dels nens és naturalment inquietant i tot apunta que la cosa s'acabarà como el rosari de l'aurora, a me-nys que l'heroi de torn es tregui l'as de la mànega i enviï els extraterrestres a fregir gàrgares estratosfèriques. Per mi, el millor, és que manté les essències de la cièn-cia ficció clàssica. Aqueslla que mira de respondre a la terrible pregunta: "què pasaria si...?", a la qual tractenn

de donar resposta especialment els polítics, que acaben parlant d' "unitats" en comptes de "nens", de mals me-nors, de privilegis de classe dirigent, etcètera. En fi, res que no fos a passar al món real si quelcom de similar es presentés. En el fons, la pregunta a respondre és: "què passaria si haguéssim d'escollir entre sacrificar una part de la Humanitat per a salvar la resta? i "quins serien els sacri-ficats?". Naturalment, esperar justícia i equitat en una situació així, si la decisió hagués de ser presa per polí-tics ordinaris, sí que seria ciència ficció. Res a veure amb la solució presa pel president dels Estats Units a la magnífica pel·lícula de Sidney Lumet, Punt Límit, amb un fantàstic Henry Fonda i un jovenís-sim Larry Hagman, amb la qual hi veig certs pa-ral·lelismes, encara que amb diferents resolucions.

Ciència ficció: “Els nens de la Terra” Per Enric Quílez i Castro

5

A les telúries: “La cultura de l’abandonament” Per Enric Quílez

Llegeixo en premsa un parell de notícies aparentment no relacionades. Una, sobre el plantejament d'alguns municipis de deixar de subvencionar les gosseres i de sacrificar els animals degut a la manca de recursos econòmics. L'altra, que el Consell Comarcal de la Cer-danya es farà càrrec aviat del control de tots els vehi-cles abandonats de la comarca i que ho sancionarà més durament. Però totes dues notícies estan íntimament connectades. Vivim en una cultura de l'abandonament. Al nen li fa gràcia el gosset o el gatet i li compren per Nadal. Però quan l'animaló creix i comença a molestar o quan arri-ben les vacances i no sabem a qui deixar-li per què el cuidi, llavors l'abandonem impunement a la seva sort. Alguns cops, l'abandonament és doblement cruel, espe-cialment amb els gats, perquè prèviament elos han ope-rat per treure'ls-hi les ungles per què no esgarrapin els mobles, però ara, deixats a la seva sort, no tenen defen-ses i aviat es moren de gana o d'alguna altra cosa. Amb els vehicles passa igual. Si amb un ésser viu no es té cap compassió, imagineu-vos amb un cotxe o una moto. Apa, la deixem en un raconet ombrívol o fins i tot, amb tota la barra, al davant dels jutjats, amb un parell! Tot i que el lloc tradicional és al costat d'un riu. No em pregunteu per què. Igual perquè tenen l'esperança que vingui una riuada i se l'endugui corrent avall. I per postres, ja que parlàvem de vacances, si el iaio o la iaia molesten, doncs els fotem a la residència, no si-gui que ens espatllin la mòrbida placidesa de la vida quotidiana. És increïble! Ja us dic: vivim en la cultura de l'abandonament, de la manca de responsabilitat, de l'obsolescència. Quan una cosa molesta, ni que sigui una mica, tolerància zero. Ens en desfem d'ella, tant se val que sigui un cotxe, un gos... o un iaio. Em pregunto com hem arribat a aquesta situació tan patètica...

6

Poesia: Jordi Dalmau

Exposats Per vosaltres perdem la llengua, que sabent-la no la useu. Se’ns fon als llavis, se’ns mor a la boca, gent de la terra que no la parleu. Si badem, al museu de llengües mortes tindrem lloc assegurat. En una urna d’or i seda es llegirà: català, trist exemple d’idioma suïcidat. (Arrels de Besurt)

Lletó Com una boca esdentegada baden les cases de Lletó. Només alguna serra els llavis, esperança d’un nou temps. D’aquí a Boscalt, fa una olla immensa. El sol l’escalfa, i quan bull, pugen glopades d'aire calent, bombolles plenes d'aus planadores que guanyen alçada de franc. (Astor i Besurt)

7

Una sequera a la Cerdanya Si tothom s’imagina una imatge de secada, li vindrà una imatge d’un desert, d’una terra erma i esquerdada, sense una gota d’aigua, però suposo que mai ningú no es podria imaginar una terra com el Pirineu en plena secada; la seva neu, amb el seus torrents, les seves rieres i les seves fonts brollant d’abundant aigua. Tothom pateix terres enllà pel Pirineu per si algun dia es queden sense aigua i segurament deuen pensar que al Pirineu mai els en faltarà i que serà qui els assegurarà l’aigua. Veient que cada cop la meteorologia està més trastornada, crec que no seria una bogeria pensar que al Pirineu poguéssim quedar-nos algun dia sense aigua per poder-ne consumir i per a poder continuar amb el nostre ritme frenètic de consum. A més a més, crec que potser podríem patir una sequera més agosarada que en d’altres punts de Catalunya tot i ser un clima més humit respecte a zones de clima mediterrani i continental. A l’interior i a la costa, les poblacions és veuen recolzades per grans embasaments que permeten captar aigua o a la costa, on ja hi ha en servei moltes dessaladores. Però al Pirineu on podríem trobar aquestes grans reserves? Més centrant-nos especialment en la Baixa Cerdanya, d’on trauríem l’aigua? En d’altres zones conegudes del Pirineu, podem trobar grans llacs artificials, com al Pallars o no anant gaire lluny, també a l’Alta Cerdanya, però a la Baixa Cerdanya no trobem grans embasaments, com no siguin els dos llacs de Puigcerdà o el gran subministrador de la Vila, l’estany de Lanós. Tot i això, si ens trobéssim en un extrem de secada, els nostres veïns francesos estarien disposats a fer-nos concessions d’aigua encara que les lleis els obliguessin? Seria tan esbojarrat pensar que algun dia ens podríem trobar amb seriosos problemes d’aigua a la Baixa Cerdanya, o també a la resta del Pirineu? Jo crec que podria ocórrer, i mentrestant, a d’altres zones del Pirineu o a les zones d’interior podrien gaudir d’embassaments amb una mínima reserva d’aigua tot i fer una secada extrema, aquí a la nostra comarca aquest avantatge no el tenim. Com ho faríem aquí per mantenir el nostre consum diari d’aigua sense prou reserves i amb una afluència turística unes desenes de vegades superior a la població estable cerdana? Podríem portar camions cisterna? A quin preu ens la vendrien l’aigua? Què faríem si a més patíssim una afluència de turistes massiva? (tot i que potser no sería lògic si sabessin que hi ha secada). D’altra banda, a part d’un possible dèficit de reserves d’aigua, ens hauriem d’afrontar també a la forta demanda que es dispara a l’estiu o a l’hivern per a les estacions d’esquí. És moral que les estacions d’esquí treballin amb un recurs que és de tota la humanitat fins a assecar els pous, per exemple, per poder fer uns campionats del món d’snowboard? I si a l’hivern

les poques reserves que hi hagués les consumissin fins a la fi, suposo que ens hauriem d’afrontar a greus probles si no fos com aquest any que neva a finals de temporada o com d’altres anys que plou força durant la primavera. Són massa preguntes el que hom es planteja per una cosa que no sabrem si ho haurem de patir mai, però que el dia menys pensat ens pot sorprendre sense avisar, i nosaltres viurem tranquil·lament observant, pensant que a nosaltres mai no ens poden ocórrer situacions extremes o permetent que s’explotin els recursos hídrics indiscriminadament.

Per Gerard Cunill

Foto: Gael Piguillem

8

Tecnologia: Smartphones, els telèfons intel·ligents A finals del segle passat, quan era completament contrari a l'ús del mòbil, una malaltia greu del meu pare em va portar a comprar un Nokia per poder mante-nir el contacte pe rmanen t -ment. Des de

llavors la meva opinió, com la de molta gent, ha anant canviant poc a poc fins a considerar els mòbils com a elements quoti-dians gairebé imprescindibles. Passats quatre mòbils (Nokia, Alcatel, Motorola i Sony Ericsson) i una pila d'anys, em deci-deixo a fer un “salt” tecnològic i adquirir un smartphone o telè-fon intel·ligent per comprovar en primera persona si veritable-ment aquestes andròmines suposen una revolució o bé són únicament uns mòbils “supervitaminats”. La primera decisió és decidir quin aparell adquirir. Després d'investigar per Internet, descarto els aparells amb Windows Phone i els smartphones de Nokia. Encara queden els iPhone d'Apple i els aparells equipats amb sistema operatiu Android. Els iPhone tenen molt bona fama però són molt cars per a la meva butxaca (o potser no tinc el suficient glamour!). Així que em decideixo per un Android, on puc triar entre diferents empreses i preus. Finalment l'escollit és un LG Optimus One, un aparell de gama mitjana que em fa el pes. Per acabar-ho d'adobar, contracto la tarifa plana d'Internet per poder utilizar totes les seves capacitats. El primer que te n'adones quan engegues un telèfon intel·ligent és que sembla més un ordinador que un telèfon. Tens una pantalla tàctil molt gran, tens un escritori amb les seves icones, tens aplicacions i tens un teclat complet en pantalla que facilita enormement la introducció de textos. Costa molt poc acostu-mar-se a les coses bones i en pocs minuts ja te n'oblides de les pantalles minúscules i dels teclats infernals dels mòbils tradicionals. Encara que no ho sembli, amb aquests telèfons pots trucar i rebre trucades! Quan te l'apropes a l'orella per sentir la truca-da, un sensor de proximitat desactiva la pantalla per impedir que res s'activi accidentalment amb el contacte de la cara. Ara bé, de vegades no pots triar qui tens a l'altre costat de la comu-nicació com per exemple, les emprenyadores trucades dels operadors de telefonia oferint-te meravelloses ofertes des d'un call center situat a l'altra banda de l'Atlàntic per tal d'abaratir costos. Poc després d'adquirir el nou aparell vaig començar a rebre trucades des de Vodafone (no sóc client seu) a totes hores (les 8 del matí o les 11 de la nit no són hores!) i de ma-nera contínua (15 minuts entre trucada i trucada). Vaig provar de ser educat, sense cap èxit. Vaig provar de ser maleducat, amb el mateix èxit. Finalment em vaig enrecordar que sóc un usuari d'un mòbil de darrera generació! La solució la vaig trobar a l'Android Market, la botiga d'aplica-cions pels mòbils amb sistema operatiu Android on es pot tro-bar de tot (jocs, utilitats, politons, etc), tant gratuïts com de pagament. El que buscava era un filtre de trucades i en vaig trobar un munt i a més, gratuïts. Em vaig decidir per l'Easy Filter i vaig comprovar que n'és de fàcil descarregar i instal·lar

aplicacions des de l'Android Market. En pocs segons ja l'havia configurat: rebutjar totes les trucades i missatges provinents del fatídic número 1004. Des de llavors, no m'han tornat a mo-lestar i ni tan sol sé si ho continuen fent, ja que el rebuig és completament transparent per l'usuari! Una altra de les diferències que trobo respecte al darrer mòbil és la facilitat i rapidesa d'ús, que sovint marca una diferència important. Per exemple, tant el mòbil antic com el nou disposen d'alarma; Amb l'actic l'havia fet servir contades vegades ja que era molt farragós trobar l'alarma i configurar-la. En canvi, amb el nou, gairebé la faig servir de diari ja que en pocs segons ja la tinc activada i configurada. Moltes utilitats dels telèfons in-tel·ligents ja existien abans però la millor usabilitat fa que aquestes utilitats siguin veritablement útils. Potser la novetat més importat d'aquests aparells és la con-nexió a Internet. Amb una tarifa plana de 10€ mensuals es poden fer moltes coses, fins i tot arribar a estalviar diners! Amb aplicacions com l'Skype (que encara no he fet servir) es pot parlar sense cost per Internet. El que sí que he fet és substituir els SMS i MMS (missatges multimèdia) per correus electrònics. Tenint en compte que els SMS em costaven 0,15€ i els MMS més d'1€, l'estalvi pot arribar a ser important. A més dels correus electrònics, també es pot navegar per In-ternet que, a banda de ser un excelent entreteniment, pot tenir utilitats pràctiques directes com el de consultar l'estat de les carreteres i la previsió meteorològica abans d'agafar el cotxe, o bé consultat dubtes a la Wikipedia. Per als usuaris de les xarxes socials, cal remarcar que l'smartphone porta preinstala-des les aplicacions de les conegudes xarxes socials Facebook i Twitter. Entre les meves aplicacions preferides està el Google Maps, que permet consultar els mapes de tot el món a més de fer búsquedes específiques (on està localitzat el Museu Dalí de Figueres?). Si ho juntem amb el GPS que porta incorporat el dispositiu, que permet localitzar la teva posició al mapa, tot això pot arribar a ser molt útil. Per exemple, fa uns dies, mentre passejavem pel centre del Solsona, on anavem per primera vegada, a causa d'una urgència vàrem necessitar comprar un medicament. Endevineu qui ens va portar a la farmàcia més propera? Bingo! Una altra sorpresa agradable va ser descobrir que el calendari del mòbil es sincronitza automàticament amb el meu compte de Google Calendar, on ja tenia programats un munt d'events. Així que ara mateix és el meu mòbil el que m'avisa, per exem-ple, dels aniversaris dels meus familiars i amics. A més a més, com un dels calendaris del Google Calendar que tinc associat és el de les activitats del GRC (que edita l'Enric Quílez), també puc consultar sense cap esforç totes les activitats del Grup de Recerca en el meu mòbil. Finalment, la darrera aplicació que l'he trobat al meu telèfon intel·ligent és la de controlar remotament la caldera de casa meva. Mitjaçant un petit sistema domòtic connectat a la caldera i a la ADSL de casa, puc engegar la calefacció remotament, encara que estigui a centenars de quilòmetres de distància. Així, quan arribo, em trobo el pis a la temperatura ideal.

Per Francesc X. Esteban

9

Hans Christian Andersen

La literatura infantil és un gènere literari que, en l’actualitat, sembla haver perdut pes. No sé ben bé per què i em temo que aquells a qui va dirigit estan desbordats per la quantitat de jocs electrònics, progra-mes de televisió i altres elements dels que només en conec les sigles, i ja no tenen temps d’ emocionar-se amb les rondalles i els contes infantils. És una veritable llàstima. Crec que l’emoció –fins i tot la falsa-ment anomenada sensibleria-, i el fet d’emocionar-se són elements molt importants en la vida de les persones. El conte infantil ha esdevingut un gènere literari menor. Però això no sempre ha estat així i la prova és que el més gran es-criptor danès de tots els temps, Hans Christian Andersen, ha estat un autor de contes infantils. D’una infinitat de contes i rondalles que han ajudat a adormir-se i a somniar a genera-cions i generacions. Andersen va aconseguir una gran projecció pública en el seu temps escrivint rondalles. De fet, aquell gènere literari que ell mateix va encetar com una mena d’ activitat secundària va ser el que li va donar la fama i la immortalitat. Les seves històries han donat la volta al mon i m’agradaria pensar que contes tan emblemàtics com l’aneguet lleig, el soldadet de plom, la prince-sa i el pèsol o la noieta dels llumins segueixen arribant, d’una manera o altra, al coneixement dels infants. Perquè no només són histories meravelloses, sinó que ens parlem de sentiments i de valors que no poden fer sinó bé als nens i les nenes. A mi personalment el conte que més m’agrada és el de la noie-ta dels llumins. És un relat molt curt i emotiu. Suposo que tot hom coneix la historia de la menuda venedora de llumins que camina pels carrers nevats de Copenhaguen, tractant en va de vendre la seva pobre mercaderia als passavolants; fins que, esgotada i morta de fred, s’asseu en una vorera i va encenent un a un els mistos que li queden per sentir la il·lusió d’ escalfar-se, mentre pensa en l‘única persona que mai l’ha estimada, la seva àvia, que se la mira des de les estrelles estant. La pobra criatura mor de fred en la nit glaçada mentre somnia que va a l’encontre de la seva àvia. Aquest conte, que és molt trist, va tenir un gran impacte en el seu moment i ha seguit sacsejant els sentiments de tots els qui el llegeixen. És una història que ha tingut la força de moure moltes consciencies i provocar la compassió per la situació

dels infants deixats als carrers. De la mateixa forma que les novel·les de Dickens, en esdevenir tan populars i aconseguir commoure els lectors amb la terrible situació dels miserables, foren tan importants i influents per la millora de la terrible situa-ció de les classes proletàries en l’Anglaterra Victoriana . Va dedicar la noieta dels llumins a la seva mare, probablement en record de la pobresa en què va viure d’infant. Andersen nasqué a la ciutat d’Odense, a l’Illa de Fionia, al mes d’abril de 1805, en el si d’una família molt pobre. El seu pare, que morí quan el noi no tenia més que onze anys, era aprenent de saba-ter i la seva mare, bugadera i, segons sembla, alcohòlica. Tin-gué una infància plena de privacions i als catorze anys viatjà a Copenhaguen on, segons les seves pròpies paraules, tornà a néixer . Fou sempre un enamorat de la ciutat dels palaus i dels edificis acabats en punxa i dels immensos jardins i roserars i dels canals. Probablement la misèria viscuda en la seva infància el féu tre-mendament sensible al sofriment infantil. Tant el conte de la petita venedora de llumins, com la història anomenada “no valia per res” en la que relata la història d’una bugadera que per defensar-se de les aigües glaçades, beu aiguardent, ens parlen d’ aquesta sensibilitat seva a la desgràcia dels més fe-bles. Però Andersen sofrí també molt per la seva imatge. Maldestre, massa alt, amb un nas immens i un rostre sense gràcia, patí la mofa dels demés i la manca d’amor i estabilitat sentimental. Ell era ni més ni menys l’aneguet lleig del seu propi conte. Un animaló de qui tot hom se’n riu perquè és patós i lleig, però que amb el temps es transforma en una au elegant i bellíssima. Un cigne salvatge. Fins que li arribà el reconeixement públic i tota Dinamarca pri-mer i a seguir la resta de països europeus llegiren àvidament els seus contes, Andersen es seguí considerant un aneguet lleig, un soldadet de plom coix, un ésser bondadós a qui sem-pre mancava alguna cosa per ser com els demés. El vailet nascut pobre fou rebut i admirat pels reis i els nobles i se li atorgaren els més alts honors. I malgrat aquest fet, sempre tingué una vida especial, diferent de les dels demés. S’educà tard, no fou capaç de fundar una família ni de tenir una casa pròpia i visqué sempre convidat a casa d’amics. Si mai passegeu per la ciutat de Copenhaguen, podreu admirar en els jardins de Roseborg i en la Plaça de l’ajuntament les estàtues de bronze reverdit erigides per subscripció popular, en honor de Hans Christian Andersen, voltades de flors per exprés desig de l’artista. Morí als setanta anys deixant més de tres-cents contes, llibres de viatges, poemes, teatre i un record inesborrable en les gents de Dinamarca . Ja hem dit que és el més gran escriptor danès. També, un au-tor universal i sobretot algú que ha dut il·lusió i somnis a gene-racions i generacions d’infants i que, malgrat la literatura infan-til no conegui en l’actualitat el seu millor moment, hem d’esperar que ens segueixi emocionant amb l’aneguet lleig, el sastre valent, el vestit nou de l’emperador i la sireneta. I, en fi, com una al·legoria del conte de la noieta dels llumins, Andersen és també una diminuta llum que brilla en el cel: l’asteroide 2476, al qual l’astrònom Nicolai Chernykh donà el seu nom.

Per Miquel Llimona

10

Despertar

El dia s’allarga, es canvia l’hora, la bonança s’apodera dels dies tot i que encara el fred es resisteix a abandonar la batalla i de tant en tant es deixa veure. Pluges intermitents, ventades sobtades i tot de cop la vegetació esclata imparable. La prima-vera llueix en abundància i és de les èpoques de l’any que més agraden pel canvi que el paisatge experimenta. Toca canvi de cicle i la temporada baixa s’apodera de la comarca. S’acaba l’anar i venir d’esquiadors i la quietud torna a regnar arreu. Per algú que li agradi estar tranquil és una época força propícia per gaudir de la llum i de l’olor de la naturalesa. El despertar sem-pre causa una especial tendresa i captiva a aquell que el con-templa. En aquest context ve de gust aprofitar les tardes i fer alguna passejada mirant d’evitar l’aigua, o no. Ve de gust observar com el desgel fa créixer els rius i els dota d’una fressa caracte-rística. Ve de gust capbussar els sentits enmig de la vegetació que s’obre pas i veure com a poc a poc els arbres floreixen i l’herba vol córrer per arribar a temps al primer dall. Ben fet la llenya i arreglat els marges i recs, la primavera és època de sembra. Horts i camps, aquells que no ho estan, toca femar-los i treballar-los bé per recollir quan toqui. És un amor per la terra ben curiós i particular. Un sacrifici i una distracció addictiva. Un vici particular que any rere any torna puntual i atrapa novament els seus adeptes. També tornen els ocells i els animalons que han estat absents durant l’hivern i revitalitzen el paisatge amb el seu moviment. No només els colors donen vida arreu. El vol aparentment des-controlat d’alguna oreneta; uns saltironets d’un conill salvatge; un insecte curiós que busca alguna cosa. A poc a poc, la neu va desapareixent de les muntanyes i deixa pas a roques i prats que es deleixen per canviar d’ocupants i reposar fins la següent temporada. El bestiar és més tranquil i sap assaborir durant tot l’estiu cada racó de bosc. Però a la primavera és moment de fer rebost, aprofitar els raigs del sol i preparar-se per aquests nous inquilins. Ens aniria molt bé d’encomanar-nos del despertar general de la naturalesa i llevar-nos d’un desànim galopant que impera en els nostres dies i que no ens deixa ni gaudir del més esencial de la nostra existència, el simple fet de viure^

El Museu de la pagesia de Llívia

Quan la majoria de museus de Cerdanya no passen precisa-ment pel seu millor moment –fa poc coneixíem la delicada si-tuació econòmica del Museu de Cerdanya de Santa Llocaia-, una família de Llívia ha decidit fer un pas endavant i obrir un museu pel seu propi compte. Es tracta del Museu de la Page-sia, que obrirà les seves portes aquest mes d’abril, i que s’ubicarà en una nau de la nova zona industrial de la localitat. El projecte l’ha impulsat a títol particular la família Rufiandis de Llívia, i després d’un any de feina, ara ja encara la recta final. Tot plegat, va néixer fa molt de temps, fruit de la passió de la filla de la família Rufiandis, la Gemma, que des de ben jove va començar a col•leccionar i comprar objectes, que fins ara guar-daven a la seva casa particular. El seu pare, el Pere, l’ha anat ajudant al llarg dels anys, contactant amb pagesos de la co-marca, a qui els ha anat comprant tot tipus de maquinària i eines antigues. Al llarg d’aquest temps han anat acumulant el material i en molts casos l’han restaurat per deixar-lo en per-fectes condicions. El museu comptarà amb dues plantes. A la superior hi haurà objectes tradicionals de les llars de Cerdanya, i aquesta és la part que encara els falta acabar d’arreglar. La part inferior ja està pràcticament enllestida, i és on s’hi poden trobar els ob-jectes relacionats amb el camp, com ara mitja dotzena de ca-rros i carretes, una màquina de batre perfectament conservada i tota classe d’eines menors, repartides per les atapeïdes pa-rets del local. Ara, els promotors del Museu començaran a do-nar-lo a conèixer, a través del contacte amb Oficines de Turis-me i agències de viatges, i tenen la intenció d’organitzar visites guiades tant a grups grans com petits, sota reserva prèvia. Amb l’obertura d’aquest Museu, la família Rufiandis vol contri-buir a recuperar i evitar que caigui en l’oblit la tradició agrícola de Cerdanya. A més, amb aquesta iniciativa particular, malau-radament poc freqüent, també ampliaran l’escassa xarxa de museus de la comarca, amb un contingut inexistent fins ara. Així doncs, en un moment força complicat per la cultura, Cer-danya disposarà d’un nou museu.

Per Alfons Mills i Munt

Camí de Sant Marc. Foto: Francesc X. Esteban

Per Guillem Lluch Torres

Foto: Guillem Lluch

11

I Jornades de Música de Cerdanya—Primavera 2011

Dissabte 19 de març, a les 21,30h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà van tenir lloc les I Jornades Musicals cerdanes, en ocasió de l’arribada de la primavera. PROGRAMA Indira Hotchandani (flauta) & Sajni Hotchandani (piano) Romança núm. 1 op. 94, de R. Schumann Berceuse, de G. Fauré Guillem Pons Preludi, de J. S. Bach Bourrée de la suite III, de J.S.Bach. Laia Martin Prelude Op.3 núm. 2 en do# m de S. Rachmaninoff Prelude Op. 23 núm 5 en sol m, de S. Rachmaninoff Marc Freixes Chaconne en Sol M, HWV435., de G.F. Händel Intermezzo núm. 1, op. 118, de J. Brahms Sajni Hotchandani Rondo capriccioso op. 14, de F. Mendelssohn Philippe Argenty Sonata núm. 18 de W.A. Mozart

Sajni i Indira Hotchandani Foto: Gael Piguillem

Guillem Pons Foto: Gael Piguillem

Laia Martin Foto: Gael Piguillem

12

MARC FREIXES Nascut a Puigcerdà, als 9 anys inicia els estudis de piano a l'escola municipal de música Issi Fabra amb Marcel Escarre, amb qui continua fins al seu ingrés el 2000 al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on finalitza el grau mig amb Carme Poch. Després de fer un curs com alumne no reglat al Conservatori de Sabadell, el 2006 entra a l'Escola Superior de Musica de Catalunya (ESMUC) amb el professor Jordi Camell, on actual-ment està fent el seu projecte de piano amb Jean François Dichamp i Alan Branch. També rep classes de lied amb Alan Branch i Arthur Schoonderwoerd, de música de cambra amb Lourdes Pérez Molina, Kennedy Moretti, Charles Tunell i Quartet Casals, i d'orgue amb Oscar Candendo. Ha participat a diversos cursos d'interpretació i classes magis-trals amb Joan Amils, Gennady Dzioubenko, Albert Nieto, Joan Moll i Emile Naoumoff; i als cursos d'orgue de Puigcerda amb els professors Schroeder i Jansen. Ha pres part a audicions i concerts arreu de Catalunya. Ha ofert els concerts de promoció de joves intèrprets que organit-za Joventuts Musicals de la Cerdanya el 2003 a Llívia i a Puig-cerdà el 2006 i 2009. Ha estat pianista acompanyant de la Coral Cerdanya Canta sota la direcció de Mª Carme Ramon (Unesco París 2000,Vaticà 2001), dels alumnes de cant de Mª Carme Cu-bells i ocasionalment d'ella mateixa, d'Eduard Soto i de la Capella de Santa Maria dirigida per Savador de Montellà. També ha actuat a l'acte d'inaguració del curs 2009-2010 de l' ESMUC a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori. Ha acompanyat els assajos de l'òpera “El Petit Escuraxeme-nies” de Britten el 2010, i enguany l'Orquestra dels Animals, d'Andrea Basevi, produïdes pel Teatre del Liceu. SAJNI HOTCHANDANI Nascuda a Puigcerdà, inicia els seus estudis de piano als 4 anys amb Salvador de Montellà i continua amb ell a l’Escola Municipal de Música Issi Fabra on continuarà les assignatures de solfeig i harmonia amb la professora M. Carme Ramón. Les seves classes de piano van anar posteriorment a càrrec de Tània Todorova, amb qui estudia fins l’any 2002. El 2002, es trasllada a Barcelona per estudiar piano amb la concertista i compositora Carlota Garriga a l’Acadèmia Marshall de Barce-lona, on actualment cursa estudis de perfeccionament sota la seva direcció. Completa els seus estudis d’harmonia, formes musicals i acompanyament amb Alfredo Armero a la mateixa Acadèmia Marshall. Es guardonada al 2004 amb el 1r premi de la primera edició del concurs d’interpretació musical organitzat per l’Associació Orquestra del Cadí. El 2005 rep unes classes magistrals impartides per Carmen Bravo –vídua de Frederic Mompou- en un curset dedicat al compositor català. En dues ocasions ha ofert el concert de promoció de Joves intèrprets que organitza Joventuts Musicals de la Cerdanya. L’any 2008 participa en un homenatge al compositor Joaquim Nin-Culmell interpretant obres seves. Durant el curs 2009-2010, amplia estudis musicals de piano a l’Ecole Normale Alfred Cortot de París amb Narcís Bonet.

Al març 2009, és escollida en representació de l’Acadèmia Marshall per a oferir 3 recitals a la Fundació Mas i Mas de Barcelona. Ha rebut recentment unes classes de la pianista Marta Zaba-leta i ha participat interpretant obres de Schumann i Chopin durant el mes d’octubre del 2010 en un cicle de conferències-concerts impartides pel locutor de Catalunya Música, Joan Vives, cicle organitzat per l’Associació Musical Granados-Marshall en motiu del 200è aniversari del naixement dels dos compositors. PHILIPPE ARGENTY Nascut a Perpinyà, ingressa a l’Escola de Música de la Com-munauté de Communes de Cerdagne, amb Christine Bonet-Chapuis al 2000. Va continuar la seva formació al Conservato-ri Nacional de la Regió de Perpinyà a la classe de M Christine Guichot, abans de marxar dos anys per estudiar a París. El 2005 ingressa al Conservatori Superior del Liceu de Barce-lona, amb Stanislav Pochekin. Ha rebut classes de pianistes de renom con Felix Gottlieb, Jacques Rouvier, Joaquin Soria-no, Oxana Yablonskaya i Bernard Pommier, entre d’altres. En el 2005 obtingué el segon premi al Gran Concurs Interna-cional de piano de París, a la Sala Cortot. Regularment toca amb grups de música de cambra com “Tonos Trio” a Osseja, Limoges i Andorra; amb el quartet de saxofons “Limnos”, entre d’altres. Des del 2007 és el director artístic i fundador del Festival Itine-rant “Les Clés du Classique, Jeunes Interprètes”. Pa-ral·lelament, ha estat el director administratiu de l’Acadèmia Yves Nat a Serignan (2005-2007), acadèmia dirigida pel pia-nista i director d’orquestra Jean Bernard Pommier i violon-cel·lista rus Dmitry Yablonsky.

LAIA MARTIN Nascuda a Puigcerdà, començà els seus estudis a l’Escola Municipal de Música Issi Fabra. Després va estudiar piano del 2003 fins al 2005 amb Carles Julià. L’any 2009 obté el Grau Superior de piano al Conservatori Superior de Música del Li-ceu de Barcelona amb Stanislav Pochekin i de música de cambra amb Albert Atenelle, amb els quals completa els seus estudis amb un postgrau de piano i de música de cambra. Fins aquest darrer any complementa els seus estudis amb classes d'orgue impartides per Josep Maria Mas Bonet. Ac-

Marc Freixes Foto: Gael Piguillem

13

tualment continua treballant amb Stanislav Pochekin i amb el violista israelí Yubal Gotlibovich, professor de l'Escola Supe-rior de Música Reina Sofia de Madrid i del Conservatorio della Svizzera Italiana de Lugano. Ha participat en diferents cursos d'interpretació tant a l'estat espanyol com a l'estranger en què ha rebut consell de mes-tres com Yuri Kim, Felix Gottlieb, Dmitri Alexeev o Maurizio Moretti. Ha estat guanyadora del Concurs d’Interpretació Mu-sical “AOC” de la Seu d’Urgell i del Premi Mestre Blanch en l’especialitat de música de cambra del Conservatori de Música de Manresa i ha rebut el Segon Premi ex-aequo en l’especialitat de música de cambra de la categoria B al Premi Ciutat de Manresa. Des de l'any 2007 forma duo estable amb la violinista Francis-ca Maria Asensio Contestí amb qui ha realitzat concerts a França i arreu de Catalunya i de Mallorca. El seu interés per la música de cambra l'ha portat a iniciar un nou projecte amb el bombardinista Victor Ferragut amb qui estrena una obra que l'Albert Guinovart ha escrit per a ell. Als 17 anys va oferir el primer recital a la vila de Llívia dins del concert de promoció de joves intèrprets de Joventuts Musicals de la Cerdanya i des de llavors ha actuat a diversos llocs de Catalunya, entre els quals cal destacar la seva recent partici-pació al Cicle de Joves Intèrprets a l'Auditori Pau Casals del Vendrell, així com també a França, a Itàlia i a Alemanya. GUILLEM PONS Nascut a Puigcerdà, va començar piano als 5 anys amb Diana González, amb qui va estudiar durant 2 anys. Posteriorment va anar a classes amb Salvador de Montellà. El 2003 va se-guir a l’Escola Municipal de Música “Issi Fabra” amb els pro-fessors Esteban Mazer, Luís Mariscal i Tània Todorova. El 2006 va deixar els estudis de piano. Amb vuit anys, començà els estudis de violoncel a l’Escola Municipal de Música “Issi Fabra”. Va tenir com a professor Eduard Comalada i dos anys mes tard a Núria Bertran. L’any 2005 va participar al Concurs de la Seu d’Urgell “A.O.C” i va quedar en segona posició en la seva categoria. Amb 11 anys, va anar al Conservatori d’Andorra on tindria com a professors a Lluís Claret i Cristina Sahuquillo durant els següents 4 anys, a més de formar part de l’Orquestra de l’I.A.E.M durant 1 any. El 2009, a l’edat de 14 anys va tornar a l’Escola Municipal de Música de Puigcerdà amb Marc Renau, de qui encara ara està rebent classes. INDIRA HOTCHANDANI Nascuda a Puigcerdà, comença els seus estudis de música als 5 anys, iniciant-se en el piano i posteriorment violí, per finalment, decantar-se per la flauta travessera a l’Escola Muni-cipal de Música “Issi Fabra” amb David Parareda. Continua el seu aprenentatge musical a l'Institut de Música d'Andorra la Vella amb el professor Jordi Gendra, deixeble del flautista Claudi Arimany, rebent alhora algunes classes magis-trals a l'Acadèmia Marshall de Barcelona amb el flautista An-ton Serra i participa en un grup de vent dirigit per Efrem Roca. L'any 2007 és guardonada amb el tercer premi del concurs musical "Associació Orquestra Cadi".

Ha estat becada pel Lion's Club d'Andorra per participar en les activitats musicals americanes "Blue Lake Fine Arts Camp" a Figeac.

Sajni Hotchandani Foto: Gael Piguillem

Philippe Argenty Foto: Gael Piguillem

14

La creació de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell Per Lluís Obiols Perearnau, President de l’IECAU

El 20 de novembre de l’any 2009 va ser presentat l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, una nova entitat cultural sense ànim de lucre que té l’objectiu de promoure i divulgar la recerca a la comarca en qualsevol àmbit del coneixement. La iniciativa, nascuda de la inquietud d’un grup de persones vinculades al món cultural i de la recerca a l’Alt Urgell, ha su-posat la creació d’un paraigua sota el qual es puguin aixoplu-gar les diverses iniciatives que sorgeixin arreu del territori. Des de l’extinció de l’efímer Centre d’Estudis de l’Alt Urgell no es disposava d’una entitat d’aquestes característiques a la co-marca, la qual cosa dificultava tant la participació i organitza-ció d’activitats com la seva visibilitat a l’exterior. L’entitat, constituïda legalment com a associació sense ànim de lucre, s’ha vinculat a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, a través de la qual s’insereix en una verita-ble xarxa de recerca local que agrupa més d’un centenar d’entitats dedicades a la investigació en àmbits temàtics i terri-torials ben diversos. Al llarg del seu primer any d’existència, l’associació ha partici-pat i col·laborat en diferents iniciatives, i ha organitzat, el pas-sat 23 d’octubre de 2010, la setena edició de les Trobades Culturals Pirinenques, una trobada anual de centres d’estudis d’àmbit pirinenc, a través de la qual es coneix la realitat dels territoris propers i es creen els contactes necessaris per treba-llar conjuntament sobre un territori i un patrimoni que compar-tim amb els nostres veïns. Però segurament el producte més visible d’aquest primer any de feina és la publicació de la revista “Interpontes: estudis de l’Alt Urgell”, presentada el 2 d’abril de 2011 a la Seu d’Urgell. Es tracta del primer número d’una publicació periòdi-ca on es recullen un conjunt d’articles sobre temàtica diversa d’arreu de l’Alt Urgell. Evidentment, una publicació d’aquestes característiques no representa una innovació en el món dels centres d’estudis, però sí que cobreix una mancança que ha sofert tradicionalment l’Alt Urgell i que suposa un greuge com-paratiu amb els territoris del seu voltant. La voluntat d’aquesta publicació és fer arribar fora del nostre entorn els resultats de les recerques que es realitzen a nivell local, i també difondre al territori de l’Alt Urgell els treballs rea-litzats des del món universitari i de la recerca que hi facin re-ferència. En definitiva, pretén ser un vehicle de transmissió del

coneixement a tots nivells, amb la profunditat de la recerca més seriosa, i alhora amb un tractament que faci accessible aquest coneixement a tothom. Només creant coneixement, coneixent -i fent conéixer- el nostre territori, el sabrem valorar i protegir com cal, aprofitant-ne tot el seu potencial i garantint-ne el seu ús i la seva conservació. Esperem que la nostra entitat sigui una peça més en aquest procés que, en últim terme, millora la nostra qualitat de vida i ens acaba beneficiant a tots.

Constitució de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell

Constitució de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell

Portada de la revista INTERPONTES editada per l’IECAU

15

La Festa del Carnestoltes Per Àngels Piguillem

Ja n’ha passat un altre. Un altre Carnestoltes de l’Escola Al-fons I. I ja n’han passat una bona colla. Si no recordo malament, vam començar el curs 78-79, o sigui que en fa 33 anyets. La primera vegada vam portar a terme la festa quasi de manera improvitzada. Se’ns va acudir a uns quants mestres dels pocs que llavors érem a l’escola si ho comparem amb ara. Així doncs, dit i fet, vam decidir que pas-saríem la tarda al pati fent activitats i que cadascú es disfres-saria com pogués, donat el poc temps de què disposàvem. Em sembla recordar que ho vam decidir un o dos dies abans. Tot un rècord. Però quin dia més divertit i quin fart de riure! Quan miro les fotos i veig les pintes^ Recordo que jo em vaig vestir de flor amb test i tot. Després d’aquell primer cop ens vam anar animant i fent les coses millor pensades i preparades, fins que, poc després, vam demanar permís a “l’autoritat competent” per començar a sortir al carrer i fer la rua que ha anat millorant cada cop més i s’ha convertit en la rua de carnestoltes de la Vila. També recordo l’any que vam fer la primera carrossa, la del 25è aniversari i totes les altres així com les hores que havíem passat en llocs com el pati de la Casa Gran fent-les fins a les tantes de la nit. Uns cursos s’ha fet més, diguem-ne, sofisticada i uns altres menys, fins que, des de fa uns anys, i potser preveient la crisi, els mestres ens hem trencat el cap per tal que la festa no per-dés qualitat però sí que fos més económica per als pares, a base de reciclar tot el que hem pogut, àdhuc vestits d’anys anteriors, de fer molta de la feina nosaltres amb la canalla i, en definitiva, d’intentar estalviar al màxim, cosa que penso que s’ha aconseguit. El que no es pot negar és que sempre hem posat el coll per poder passar un bon dia tots plegats però que darrerament crec que ens hem superat. Cal esmentar la col.laboració a la nostra festa que des de ja fa anys tenim de l’Ajuntament. Ens han rebut a la Casa de la Vila on hi hem llegit el pregó i el Batlle o un seu representant ha dirigit la paraula a tots els que estàvem allà. Des de fa uns anys se’ns han afegit professors i alumnes de l’IES Pere Borrell, els mestres i alumnes de la Llar d’Infants Municipal, l’escola de Queixans (quan encara era oberta), la de Bolvir i enguany l’escola Llums del Nord. A tots s’ha

d’agrair la seva companyia que ha donat exemple d’amistat entre totes les escoles. Espero que aquesta festa tan nostrada se seguirà mantenint i que la puguem gaudir tots com fins ara.

16

La Concòrdia dels apotecaris de Barcelona, 500 anys Per Xavier Sorní Esteva

A Barcelona, el dia 22 d’octubre de 1511, l’impressor barceloní Carles Amorós acabà d’enllestir la impressió de l’obra titulada Concordie apothecariorum Barchinone in medicinis compositis..., és a dir, la Concòrdia dels Apotecaris de Barcelona sobre les medecines compostes. Enguany fa, doncs, 500 anys.

Es tracta d’una obra d’extraordinària importància històrica, especialment per a la Història de la Farmàcia, no solament la catalana, sinó també mundial.

Per contingut, és un receptari, és a dir, una successió de receptes medicinals agrupades per naturalesa: confeccions, pólvores, xarops, píndoles, ungüents, emplastres, olis, etc. La importància rau en el fet de ser un receptari de seguiment i compliment obligat per part de tots els apotecaris de la ciutat de Barcelona, la qual cosa converteix l’obra en una autèntica farmacopea, essent, per antiguitat, la segona farmacopea del món occidental, només precedida pel Receptari Florentí (Florència, 1498), la primera dels territoris de l’actual Regne d’Espanya i la primera redactada per apotecaris.

La Concòrdia fou feta, editada i costejada pel Col·legi d’Apotecaris de la Ciutat de Barcelona, corporació que havia estat creada per ordinació de la Ciutat el 1445, feia, doncs, 66 anys. Durant tot aquell temps, els apotecaris de la ciutat, que eren en aquella època una cinquantena, eren ben conscients que calia posar-se tots d’acord quan a la preparació de les composicions, ingredients, quantitats i modus operandi, per tal de no desviar-se de la doctrina mèdica i per tal també d’evitar les diferències de sabor i de color que una mateixa medecina prenia, segons l’apotecari que la feia.

No és casual que un any abans, el 1510, Ferran II hagués concedit al Col·legi d’Apotecaris de Barcelona un molt desitjat primer Reial privilegi. A tenor seu, en endavant, els apotecaris de la ciutat ja podien reunir-se lliurament per tractar assumptes propis de l’ofici, possibilitant concòrdies i pactes, i també fer tarifa dels preus de les medecines, cosa difícil de fer si prèviament no es feia concòrdia entre tots els apotecaris per tal de fer tots les medecines de la mateixa manera. El 1535, el mateix Col·legi d’Apotecaris edità una altra Concòrdia, la Concordie pharmacopolarum Barchinonensium: in medicinis compositis..., i, el 1587, una tercera, la Concordia Pharmacopolarum Barcinonensium de componendis medicamentis compositis... Cada una era una posada al dia de l’anterior, afegint noves receptes en ús i treien aquelles receptes, molt poques, que els metges ja havien deixat de receptar. Si bé totes tres concòrdies obligaven únicament als apotecaris de Barcelona, el cert és que foren seguides, molt especialment la tercera, la de 1587, per tots els apotecaris de Catalunya, això fins que el 1686 Joan d’Alòs, protometge del Principat de Catalunya i Comtats de Roselló i Cerdanya, no publicà la Pharmacopoea Cathalana..., a la qual s’hagueren de subjectar tots els apotecaris catalans, llevat dels de Barcelona ciutat, que, emparats pels seus reials privilegis i sense renunciar a editar una nova Concòrdia, continuaren amb la llavors ja molt obsoleta i exhaurida Concòrdia de 1587. A manca d’edicions posteriors de cap més farmacopea, ni per part del Col·legi d’Apotecaris de Barcelona ni per part del protometge de Principat, els apotecaris de Barcelona continuaren, si més no oficialment, obligats a la Concòrdia de 1587 i la resta de catalans a la Pharmacopoea Cathalana... d’Alòs, fins l’aparició el 1794 de la primera edició de Pharmacopoea Hispana.

Tornant a la Concòrdia de 1511, cal dir que fins l’any 1942, no solament no es coneixia cap exemplar d’aquest llibre sinó que, a més, es dubtava que hagués estat mai imprès. Només es tenia indicis i es creia que la Concòrdia de 1535 havia estat la primera. El 1943, el farmacèutic de Valls Dr. Francesc Ballester i Castelló (1875-1950) feia públic que havia descobert entre els llibres antics dels seus avantpassats un exemplar, encara que incomplet, de la Concòrdia de 1511, la qual cosa causà gran rebombori entre els historiadors de la Farmàcia. Uns anys més tard, a Mataró, aparegué un segon exemplar, també incomplet. Tots dos foren adquirits per un conegut bibliòfil barceloní, que optà per completar l’exemplar de Valls amb els fulls corresponents l’exemplar de Mataró.

El 1979, el Prof. Dr. Josep M. Suñé Arbussà, Catedràtic d’Història de la Farmàcia i Legislació Farmacèutica, aconseguí que la Universitat de Barcelona adquirís per a la Facultat de Farmàcia l’exemplar completat i les restes de l’altre. El 8 de desembre de 1980, festivitat de la Patrona de la Facultat de Farmàcia, el mateix Dr. Suñé Arbussà feia la presentació pública del llibre adquirit. Fins l’actualitat, no se n’ha descobert cap més d’exemplar. El 1980, el Centre de Publicacions de la Universitat de Barcelona edità en facsímil la Concòrdia de 1511 amb introducció comentaris del Dr. Josep M. Suñé Arbussà, i més recentment, el 2007, la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya ha editat en facsímil totes tres Concòrdies, amb introducció dels Drs. Josep M. Suñé Arbussà, Xavier Sorní

Portada de la Concòrdia de 1511

17

Esteva i Jacint Corbella Corbella, tots tres acadèmics numeraris de l’esmentada Reial Acadèmia. Cal dir, que l’any 2000, la Fundació Uriach 1838 edità, amb títol La Concòrdia dels apotecaris de Barcelona 1511, un notabilissim estudi d’aquesta farmacopea, realitzat per la Dra. M. Montserrat Duch Torner, amb la transcripció del text llatí i la traducció del mateix al català.

Són diverses les entitats farmacèutiques que commemoren l’efemèride. La Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya encetà l’Any Concòrdia el passat 2 de juny de 2010 amb el discurs d’ingrés com a acadèmica corresponent de la Dra. M. Montserrat Duch Torner, titulat Noves aportacions sobre el retrobament de la Concòrdia de 1511. Aquesta corporació té programades fins el 22 d’octubre de 2011 sis activitats commemoratives de diversa naturalesa. La Universitat de Barcelona, amb la seva Facultat de Farmàcia i la col·laboració de la Fundació Concòrdia Farmacèutica, prepara una gran exposició sobre Farmàcia que s’inaugurarà l’octubre. La Societat Catalana d’Història de la Farmàcia ha encetat ja un cicle de conferències sobre les Concòrdies i es proposa dedicar les X Jornades d’Història de la Farmàcia, a celebrar a Barcelona la tardor d’enguany, a aquesta temàtica. També el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona ho commemorarà a principis de març en el marc de la fira i congrés de Farmàcia INFARMA 2011. D’aquesta manera es donarà a conèixer més extensament un dels elements patrimonials més importants de la Història de la Farmàcia a Catalunya, la Concordie apothecariorum Barchinone... de 1511, llibre que, per antiguitat i significació, és un dels nostres tresors bibliogràfics més preuats. Dr. Xavier Sorní Esteva Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de

Catalunya. President de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia.

Imatge de Santa Magdalena, patrona del Col·legi d’Apotecaris de la ciutat de Barcelona, en foli 2r de la Concòrdia. Coberta del fulletó amb el discurs de la presentació de la

Concòrdia de 1511 pronunciat pel Prof. Dr. Josep M. Suñé Arbussà el 8 de desembre de 1980 a l’Aula Magna de la Facultat de Farmàcia de Barcelona.

18

Puigcerdà (1874-1936): El canvi de paisatge Per Enric Quílez i Castro

De vegades parlem molt de la història d'un determinat indret, però oblidem que l'indret en sí també es modifica geogràfica-ment, físicament. Els rius es desvien, les llacunes s'assequen, els torrents es canalitzen, els barrancs s'anivellen... L'acció humana és molt colpidora, sovint, sobre el paisatge natural i Puigcerdà no és cap excepció. Comencem per una regió molt propera a Puigcerdà coneguda com el Pla de Malamort. Va des de la zona de Ventajola fins a prop del poble de Bolvir i agafa tot el que actualment són les urbanitzacions del Golf (tant del Xalet del Golf com de Sant Martí d'Aravó). Aquesta zona, tradicionalment anomenada de Malamort, era una superfície coberta de molleres amb una terra tan dolenta que ni les vaques hi volien pasturar en aquestes terres. Els vents que entraven pel Querol, la convertien en un lloc ferés-tec a l'hivern i no hi havia cap nucli habitat al seu interior. Arran de l'aterratge a la Cerdanya de les classes benestants barcelonines, a finals del primer terç del segle XX i, sobre tot, després de la guerra civil (anys 40), la classe burgesa barcelo-nina va transformar aquests terrenys: van portar bona terra d'altres indrets, que van regar amb l'aigua del canal de la Sèquia de la Solana. De vegades, per omplir desnivells es van fer servir terres no tan bones, com les que s'extreien de la neteja de l'estany de Puigcerdà. Aquestes zones, encara avui dia, són ermes i molt argiloses i no hi creix gaire cosa sobre elles, tot i que són molt minoritàries. La major part de terrenys tenen una bona capa cobertora de terra apta per plantar arbres i arbustos que creixen ufanosos i que es poden veure d'una hora lluny. D'aquesta manera, l'home va transformar una zona pantanosa i erma en un jardí de prats, arbredes i passejos. El paisatge es pot alterar de moltes vegades. Un cas molt curiós és el mur de can Pedraza, que resegueix l'avinguda de la Sèquia a Puigcerdà. Actualment, a l'altra costat del mur, trobem cases i més cases, però a començament del segle XX s'hi van plantar arbres fruiters. Com l'aire gèlid del nord provinent de la vall del Querol havia de glaçar els fruiters, el Sr. Pedraza va fer edificar un mur que havia de protegir els arbres de les inclemències del temps. Actualment han desaparegut els horts, la casa i fins i tot la presó que s'hi va construir als seus terrenys posteriorment, però el mur encara persisteix.

Finalment, una altra transformació del terreny força evident és la zona de cal Deulofeu. Abans, per anar al camp de futbol, calia pujar per un camí de terra estret molt erosionat. Al darre-re del camp, els nens hi anaven a jugar a batalles. Anar al Poliesportiu també era una aventura, sobre tot i agafaves al-gun camí intermig que no fos el camí de la Sèquia. Pels regs podies trobar serps i granotes i una natura exhube-rant. Actualment, tota aquesta zona, i més amb la construcció de l'Hospital transfronterer, està totalment edificada. És cert que han deixat alguna zona verda, però no és el mateix. És natura domesticada, sense gaire encant. Podríem parlar de moltes altres zones transformades, com l'aiguamoll de l'estació, a tocar del barri del pont de Sant Mar-tí, la baixada del Torreó o la zona dels prats de la baixada de la Schierbeck, actualment urbanitzacions de cases.

Vista panoràmica del pla de Malamort des de Guils.

19

Hostes vingueren que de casa ens tragueren Per lo Minyó de Montellà. Aquesta columna vol oferir anècdotes curtes que han succeït els darrers anys a la Cerdanya i que han estat presenciats per un famós bandoler cerdà: lo Minyó de Montellà. *********************************************************************** Avui vull parlar d'un clàssic: els concerts de música clàssica de Llívia, que se celebren a l'estiu, durant el mes d'agost. Aquests concerts, de gran qualitat musical, atrauen un públic, diguem-ne, tot especial i particular que m'agradaria descriure. Abans de començar, val a dir que en aquests concerts també hi va gent normal, molt seriosa o més o menys desinvolta. És a dir: molt variada, entre els quals m'hi compto. Però també hi van uns altres de més pintorescs, que m'agradaria retratar. Per començar, tenim els entesos. O sigui, els que s'acaben de llegir una frase interessant del llibret dels concerts i que l'han de passar pels morros de tothom que tingui la paciència d'es-coltar-los (això sí, sempre en castellà, tot i que el llibret estigui exclusivament en català). - Oye, mira, que el niño éste que va a tocar el violín empezó a tocar a los dos años y medio. ¡Qué barbaridad! Després estan els més-que-entesos. Aquests són insofribles i emeten frases del tipus: - Es que a mí, qué quieres que te diga, Paganini és muy "ñigu-ñigu". Olè! Paganini "nyigo-nyigo". No l'hauria pogut descriure millor amb menys paraules. Sense comentaris! Altres van allà, tot mudadets, a presumir, xerrar, emprenyar, a qualsevol cosa menys a escoltar música. Per exemple, recor-do el cas d'un senyor que seia al davant meu que es va pas-sar tot el sant concert explicant-li a la pobra víctima del costat les cases que havia edificat en un determinat poblet cerdà, el benefici que n'havia tret i com n'era de llest per haver-se que-dat les millors cases per a ell i els seus fills. Uns altres es pensen que són al Liceu i es treuen del borso uns llargavistes per no perdre detall del bigoti del director o per veure si alguna violoncelista està prenyada. En fi, gent curiosa i preparada pel món modern. Clar que alguns es passen, perquè un cop vaig veure un se-nyor que es treia uns prismàtics que, com a mínim, devia d'ha-ver comprat d'un saldo de material militar per l'aspecte volumi-nós i professional que feien. No puc estar de descriure els jugadors compulsius de golf, que han d’explicar amb tot luxe de detalls les seves darreres peripècies. Jo crec que si els deixessin un trosset, es posarien allà mateix a jugar al golf. També estan els que ja han sentit tocar l’orquestra abans al Palau de la Música. Evidentment, no s’estan de dir que al Pa-

lau l’entrada era molt més cara que a Llívia. Els diners pel davant, tu! Com que als Concerts s’hi va a fer vida social estan els caça-dors de personalitats, que generalment s’asseuen al Cor i van escodrinyant la fila zero per identificar els personatges selec-tes que l’organització del concert ha convidat. Uns altres que no poden faltar son els que enmig del concert deixen caure un paraigües o el programa amb gran soroll i que generalment et fan saltar de la cadira de l’ensurt que et provoquen. I què em dieu dels fotògrafs o càmeres amateurs que sembla que vagin al concert més a immortalitzar el moment que no pas a gaudir de l’event? Finalment, no podem estar-nos d'esmentar els mòbils, aques-ta xacra moderna que tenen la mania de sonar en el moment més líric de la simfonia i que, deuen ser terriblement difícils d'apagar perquè entre que el senyor/a que li sona el localitza i l'apaga, pot passar una eternitat.

20

Els joves intèrprets de Cerdanya demostren el seu talent Per Albert Piñeira

El passat dissabte 19 de març va tenir lloc al Museu Cerdà la Nit Musical de Cerdanya, organitzada conjuntament pel Grup de Recerca de Cerdanya i Joventuts Musicals de la Cerdanya. El concert va anar a càrrec de joves intèrprets de la comarca: Indira Hotchandani, Sajni Hotchandani, Guillem Pons, Laia Martín, Marc Freixes i Philippe Argenty. Les germanes Indira i Sajni Hotchandani –flauta i piano, res-pectivament– van interpretar dues peces romàntiques (de Schumann i Fauré). Seguidament, Guillem Pons va oferir al violoncel dues obres del geni del barroc Johann Sebastian Bach, Laia Martín va tocar al piano dos preludis del composi-tor, pianista i director d’orquestra rus Sergei Rachmaninov, i Marc Freixes va interpretar també al piano la Chaconne en Sol Major de Händel i un intermezzo de Brahms. Novament, Sajni Hotchandani va pujar a l’escenari per tocar el Rondo Capric-cioso op. 14 de Felix Mendelssohn, i Philippe Argenty va clou-re el concert amb la Sonata per a piano núm. 18 de Wolfgang Amadeus Mozart. La vetllada es va fer curta. Consti que no dic això com un demèrit; ans el contrari, és un símptoma que el públic va gau-dir amb el concert. Malgrat que els participants van escollir lliurement el seu re-pertori, va ser un programa variat que va abastar els tres grans períodes de la història de la música: barroc, classicisme i romanticisme. La majoria dels intèrprets van iniciar els seus estudis de ben joves, en el marc de les escoles de música de la nostra co-marca: l’Escola Municipal de Música Issi Fabra de Puigcerdà i l’Escola de Música de la Communauté de Communes de Cer-dagne. Aquest fet demostra el bon nivell de l’oferta formativa musical de la Cerdanya. Posteriorment, tots ells van prosseguir la seva carrera en al-tres centres musicals, però les primeres lliçons les van rebre a casa nostra, i és aquí on van aprendre a estimar la música. I sobretot, el concert va servir per comprovar de primera mà l’altíssim nivell dels joves intèrprets de la Cerdanya. Normal-ment, els havíem vist actuar per separat, generalment en el marc dels concerts de promoció de joves intèrprets que orga-nitza Joventuts Musicals de Cerdanya. En aquesta ocasió, però, vam tenir l’oportunitat de veure’ls plegats: una hora de concert que resumia molts anys de feina, tant dels propis mú-sics com de les institucions musicals cerdanes. I és que cal

formar moltíssims alumnes perquè en surtin uns pocs que destaquin per la seva excel·lència. Per altra banda, tots aquests concerts ens permeten observar l’evolució d’uns músics que, malgrat la seva joventut, no no-més han progressat pel que fa a la tècnica musical, sinó so-bretot en la seva maduresa interpretativa. En altres paraules, a més de tocar bé, saben transmetre alguna cosa més, fer sentir, fer vibrar, emocionar. I de superar aquest punt d’inflexió –a l’abast de poca gent– en depèn que un músic tingui camí per endavant o es quedi estancat. Finalment, felicitar els organitzadors per aquesta iniciativa –amb el desig que es repeteixi– i que demostra que des de les institucions i la societat civil es poden impulsar esdeveniments culturals rellevants. I sobretot, perquè desmunta la dita que “ningú és profeta a la seva terra”. Va ser un concert a càrrec de la gent de casa i amb el públic de casa; un concert que, a més d’entranyable i amè, va ser, per sobre de tot, d’un gran nivell artístic i qualitat interpretativa.

21

Els dinosaures a Catalunya Últimes notícies del cel

Dissabte, dia 12 de febrer, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc la conferència: "Els dinosau-res a Catalunya", a càrrec d'Àngel Galobart, Cap del Mesozoic, de l'Institut Paleontològic de Catalunya. La conferència va tractar sobre la fauna mesozoica del Prepirineu català, especialment sobre els dinosaures. Es va fer especial èmfasi als jaciments del Montsec, de Fumanya (Berguedà) i Coll de Nargó (Alt Urgell). La xerrada es va complementar amb la projecció d'un fragment d'un vídeo recent on sortien les petjades de dinosaure del jaciment de Fumanya, recentment escanejades mitjançant un lídar, cosa que per-met tenir a l'ordinador una rèplica molt exacta de la paret on es troben actualment les petjades, que en cosa de pocs anys desapareixerà degut a l'erosió ambiental. A la conferència hi va assistir força públic, que va formular algunes interessants preguntes, com si seria possible trobar dinosaures a la comarca de la Cerdanya, a la qual cosa, el ponent va contestar que no és gaire probable, tot i que sí que es pot trobar fauna mesozoica marina al sector de la Tossa d'Alp. Àngel Galobart és el Cap del departament de recerca del Mesozoic i del departament de Faunes del Neogen i Quaternari de l’ICP. Llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Ciències Geològiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tesi doctoral se centra en aspectes tafonòmics, paleoecològics i sistemàtics del jaci-mient Incarcal, a Crespià, (Girona) del Pleistocè inferior. L'any 1991 va entrar a formar part de la plantilla de l'Institut de Pa-leontologia ‘Miquel Crusafont’, primer com a preparador i oficial d'ex-cavacions. L'any 2001 va aconseguir una plaça com a conservador del mateix centre. A principis dels anys noranta va començar a participar en les excava-cions de jaciments paleontològics del trànsit Juràssic-Cretaci a la comarca d’Els Serrans, al País Valencià. A partir de l'any 2001 dirigeix un projecte de recerca quinquenal sobre els jaciments amb dinosau-res al Pre-pirineu català i participa com a investigador en un projecte del Ministerio de Educación y Ciencia per l'estudi dels jaciments amb dinosaures del Juràssic superior de València. Actualment és l'investigador principal en un nou projecte I+D del Mi-nisterio de Educación y Ciència (2006-2008) sobre la paleontologia dels jaciments amb icnites de dinosaures de Catalunya i el País Va-lencià. Es autor d'articles sobre preparació, conservació i difusió de la pa-leontologia i ha participat en l'elaboració de diverses exposicions tem-porals. El gruix de les publicacions científiques tracten aspectes sobre les faunes del Pleistocè inferior i dels jaciments amb dinosaures del Cretaci i del Juràssic.

Dijous, 28 de març, a les 19h, va tenir lloc a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, a la Seu d’Urgell, una conferència d’astronomia que portava per títol: “Últime notícies del cel”, a càrrec del president del Grup de Recerca de Cerdanya, El Sr. Enric Quílez i Castro. La conferència va tractar sobre els darrers descobriments en el món de l’astronomia i de l’astrofísica en el darrer any. En la mateixa línia astronòmica, dissabte 30 de març, a partir de les 22h, va tenir lloc a Guils de Cerdanya, una sortida amb telescopis en col·laboració amb l’Associació Astronòmica de la Seu d’Urgell, en la qual vam poder veure alguns objectes celestes malgrat estar força ennuvolat el cel.

22

Aquesta revista és propietat de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya. Els articles són propietat dels seus autors. No és permesa la reproducció parcial o total per qualsevol mitjà reprogràfic o informàtic sense el permís dels autors.