MONTOS

OCTUBRE 1971

d'EL CASERIO,me'n fio!

Per això és el primer formatge en porcions d'Espanya Pes en origen: 170 grams

e s p o r t s

wmrr D ARAGÓ, 261 (Junt P. de Gracia)

B A R C E L O N A

FRED PERRY

...cerqueu en l'esqui el goig i l'esplai de la natura...

Urgell, 95 bis B A R C E L O N A - I I Telefon 253 50 01

la qualitat dels nostres clients determina la qualitat deis nostres productes

articles desport per a clients de qualitat

c. del pi ir- 16, barcelona-2 telS. 231.64.34/35-221.28.57

Butlletí del Centre Excursionista d e C a t a l u n y a

ANY XCV Nova época Octubre 1971 N ú m . 657

Diposi t Legal B. 546 - 1953

S U M A R I

Editorial 329

R. García i Pinol Per una comprensió de l'art romànic (1) 331

Hermenegild Carrete Tres escalades al congost del riu Mascún 335

Ramón Pujol i Alsina Flors de muntanya 339

X. Martínez i J. Senties XII I Rallye d'Alta Muntanya 1971 342

Jaume Aguadé Glossa 349

Julià M. Outiller i Roig Piragüisme. VI I I Rallye turístic esportiu internacional 1971 356

Caries Macià I Vives Campament de vacances al pía de Beret 359

Crónica del Cent re 361

Crónica 361

Bibliografía 364

Director : J o s e p L l a u d ò i M a j o r a i Conse i l a s s e s s o r i M i q u e l A lber t . J a u m e F a b r é s . J o s e p M . G a l l a c h . F rancese G u r n , A g u s t l Jo l is R a d a c ­e lo: A u g u s t Bernâ t , J a u m e G r a n e l ! . A l b e r t J a n e . J o s e p Nuet Publ ic i ta t : Lluis P u n t l s . c a r r e r B a i l e n . 151. 6a. 2a . B a r c e l o n a (9) . te l . 257 59 56 S u b s c r i p c i o (s is n ú m e r o s l ' any ) : 125 p tes . . e s t r a n g e r : 150 ptes . Preu d a q u e s t e x a m p i a r : 25 p tes . R a d a c e l o i a d m i n i s t r a d o : C e n t r e «euf< s ionis ta de C a t a l u n y a , c a r r e r de P a r a d i s . 10. B a r c e l o n a (2) . te l . 232 45 01 - 02 - 03 I m p r e s s i ô : S u i m p a . ca r re r Indus t r i a . 110. B a r c e l o n a (13).

EDITORIAL

Comportem-nos

L'excursionisme ha estât considérât sempre com una escola de forma-ció de la joventut. Les modernes idees en educado donen cada vegada mes importancia al paper que hi ha d'ocupar la utilització del temps lliure. A casa nostra, l'excur sionisme ha estât i és l'activitat mes sobresortint que en aquest terreny s'ofereix a la gent jove.

Darrerament, la nécessitât del foment de l'excur sionisme entre la jo­ventut es veu motivada per La creixent massificació imperant dins la so-cietat; els joves son els mes sensibles i els mes nécessitais alhora del desen volupament dels sentit s de companyonia, observado, esforç i decisió. L'ex cursionisme és un dels pocs mitjans que se li ofereixen per a fer-ho.

Malgrat tôt aixô, La confiança que els excursionistes tenen en els valors que conté el seu ideal, ha fet potser pensar a molts que V excur sionisme era un cos aillât de la societat, indiferent als problèmes que afecten aques­ta, i erigit com un baluard imbatible. És aixi com, de sobte, s'han sorprès d'advertir dins el nostre moviment tares, defectes i perdis que no son mes que reflexos de les xacres que afecten la nostra societat i que, lôgicament, es veuen reflectides en els individus que la componen. Defectes sobrevin-guts per l'expansió que V excur sionisme lia expérimentât, com a résultat del seu propi interés, i de les facilitais materials i de tota mena que avui existeixen per a praclicar-lo.

Efectivament, no costa gens advertir un gran nombre de companys que son réticents a acceptar carrees o responsabilitats, en benefici dels altres, i també una rutina i manca d'imaginació en l'organització i la pla­nificado d'activitats, aixi com una estretor de mires peí que fa als objectius i activitats de V excur sionisme. I com a trets mes fácils de constatar en aquest corrent de massificació que estem observant dins el nostre movi­ment, el parlar groller i el comportament irrespectuós per part de nom-brosos grups de joves, que els diumenges es dediquen a cultivar una mena d'« excur sionisme» mancat de tota mena d'exigéncia. Sembla ser que per a molts, baladrejar, parlar brut i menysprear els altres, son signes d'ardi-desa. Pero no casualment, aqüestes mateixes persones constitueixen una massa nebulosa i flotant, que destaca mes per l'esmentat «pintoresquisme», que per una qualitat i un nivell tècnic de llurs activitats.

Correm el perill que, per laxitud d'uns i altres, Y excur sionisme es con-verteixi en un nou mitjà d'evasió inconscient festiva, contra la qual no tenim res, pero de qué el nostre moviment es volgué diferenciar ja des del seu començament. I, per tant, que perdem aquest atribuí que esmentàvem a les primeres rallies d'aquest escrit.

Cal considerar, perú, i fer-nos ben bé carree de la seva gravetat, aquest parlar groller, aquest comportament descurat i irrespectuós, fins i tot aquesta poca cura de La natura i dels llocs i dels transports publics, com les manifestacions mes cridaneres de la massificació que, malauradament, s'ha obert pas entre nosaltres. No les critiquem, dones, en nom de cap prejudici ni de cap actitud puritana, ni tan sois per «guardar les formes», sino perqué darrera s'hi amaga un dels perdis que pot engegar en orri una feina de molts anys, avui mes necessuria que mai. Caldrà, dones, que clubs, federado, responsables, pera sobretot el gruix dels excur sionistes, siguin conscients de tôt aixô i ho combatin efectivament. S'hi fuga, ni mes ni menys, que l'esdevenidor de V excur sionisme.

330

Per una comprensió de l'art romànic (1) per R. Garc ia I Pinol

Estudi monografie de l'arquitectura romàni­ca de Catalunya, relacionada amb l'arqui­tectura de la resta d'Europa.

L'escassedat d'espai ens obliga a limitar considérablement aquest treball de manera que ûnicament intentarem de fer una ana­tomia de l'edifici, considerant-ne els élé­ments principals ai'Hadament. Presentarem un d'aquests éléments en cada capîtol, sen­sé, però, exhaurir el tema pel motiu in-dicat.

El d'avui correspon a l'absis, del qual do-nem a continuació una definició acadèmica, que extraiem del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra. Ho fa-rem aixî en properes definicions, però arti-pliant-les, quan convingui, amb la consulta a d'altres textos de major extensió. Els exemples pràctics els traurem dels monu­ments de la nostra geografia que posseeix edificis en nombre i demostrativitat sense narió en tot Europa, excepció feta de la Lombardia, al nord d'Italia.

Absis (m). — Part d'una església, comu-nament de planta semicircular, que sobre-surt de la façana posterior.

Ampliació. — Antigament. als comença-ments del cristianisme, anomenaven absis, l'extrem de la nau centrai de la basìl ica, el qual tenia la forma d'un semicercle, cobert amb volta de quart d'esfera. Allottava el setial del bisbe.

Els absis van orientats, quasi sempre, vers sol ixent. Aquesta disposició, té un sentit purament simbòl ic, en establir una analogia entre el sol que surt per orient, per illuminar-ho tot, a semblança de Déu.

Habitualment, als absis (en el centrai si n'hi ha més d'un), s'hi ubica l'aitar maior.

Comentem tot seguit un absis català, fà-cilment accessible, de gran bellesa i molt demostratiu arquitectònicament.

L'absis de l'esqlésia de Sant Esteve de Gra-nollers de la Plana.

Pertany al municiDi de Gurb de la Plana, comarca d'Osona. Ocupa un petit turò, al costat mateix de la carretera. Consta d'una

sola nau, amb coberta de mig cañó i dos ares torals. El campanar és de data bastant posterior: 1620.

Cal suposar que primitivament havia tin-gut, ultra l'absis central, altres dues absi-dioles, les quals han desaparegut. Hom creu que fou consagrat cap a l'any 1088 sota els auspicis del monestir de Ripoll. De fet, l'absis actual constitueix la part més interessant. A l'exterior presenta lesenes, o ressalts verticals, que separen grups de tres finestres cegues, coronades per un fris dentellat.

Resulta curios com encara subsisteixen unes obertures a nivell de térra, en les quals recomanem de parar esment, i que se suposa que haurien fet de finestres per a donar llum a una cripta. Remarquem com a nota singular d'aquest absis, la presen­cia de fornacles, denominado més especí­fica que no pas la donada abans, de fines-tres cegues. El fornacle decora el mur, des-gruixant-lo i creant una zona de clarobscur d'evident interés ornamental.

L'absis amb fornacles més antic del món es troba a l'església de Sant Vicenc in

331

Absis de l'església de Sant Esteve de Granollers

de la Plana, que té com a característica mes

acusada, no galre freqüent a Catalunya, la pre­

sencia de fornacles o finestres cegues de molta

profunditat.

Prato, datada a l'any 830, la qual es troba encara oberta al cuite.

Aquesta església, de planta basilical, está situada dins mateix de la ciutat de M ¡la.

La prominencia sobre la quai fou erigida l'església de Sant Esteve, tot i no ésser molt pronunciada, li permet de dominar una bona part de la famosa plana de Vic. I tot al seu entorn és acollidor.

Consignem que sota un punt de vista mo­numental, hem de considerar dos absis com a mes destacáis: el de Sant Martí Sar-roca, prop de Vilafranca del Penedès, i el de Santa Maria de la Seu d'Urgell.

L'absis humil, de l'església d'Einigen.

Es troba a la Sui'ssa central, i constitueix un exemple de l'arquitectura rural helvéti­ca, amb marcada influencia llombarda i, per tant, emparentada amb la nostra. Significa un exponent de la gran varietat de formes que assoleix l'estil a tot l'occident europeu, dintre, perô, d'una meravellosa unitat cons-

Absis de la petita església d'Einigen, al centre de

Suissa, que assenyala en la seva ornamentado

d'arquets cees i lesenes la influencia lombarda.

Y

tructiva. A l'esglesiola d'Einigen, veiem l'absis enriquit amb arqueries cegues, i també amb lesenes, o faixes verticals. Aquesta és la part arquitectònicament mes semblant amb el nostre romànic. La facana exhibeix també el mateix tipus d'ornamen-tació d'arcuacions. L'unica diferencia a re­marcar amb els nostres absis és la fines­tra, de mes amplíes dimensions que les nostres. Ja és sabut que al centre i nord d'Europa, els interiors eclesials estaven profusament illuminats per Mum natural. Una de les raons d'aquest fet estriba en la menor insolado d'aquelles latituds, que els obligava a donar major amplitud a les en-trades de Hum.

Una altra particularitat del romànic cen­tral suís és el color blanc, que trobem rei-teradament cobrint tots els paraments ex­teriors. Nosaltres preferim la pedra vista, bé que aquesta no sigui de massa qualitat. A Einigen notem que la capa d'enllui'ment donada a l'absis, fou feta de manera vol-gudament grollera o basta, a fi de llevar-li

332

Absis romànic de la catedral de Santa Maria de

Bergamo. El desgruixament del mur assoleix la

maxima expressió per l'abundor de finestrons a la

galeria superior i de finestres. •

tota finor, que seria una negació de l'estil. Interiorment, la ñau es cobreix amb una

encavallada de fusta, forma arcaica que es troba igualment a la nostra valí de Boí, i altres raconades pirinenques. Les dimen-sions de l'esglesiola d'Einigen, son les se-güents: Margaría total, 15,5 m; ampiaría, 6,5 m; longitud de l'absis, 3 m; alearía de la ñau, 4,85 m.

Historia i llegendes d'Einigen.

Semblantment al nostre eremitori, es-pars per una geografía variada, també Sui's­sa gaudeix del privilegi d'un emmarcament natural, que dignifica i embelleíx els seus petits monuments medievals. A voltes, una arquitectura s'explica millor, si pot comple-mentar-se amb la descripció deis homes i els fets, i fins les tradicions que feren possible el seu adveniment.

Histór icament, l 'església tindria una fun­dado vers l'any 230, no confirmada per re-

Absis de la Seu d'Urgell, del segle XII, abans de

les actuáis obres de restaurado. És la represen­

tado mes auténtica, en l'aspecte monumental, de

¡'arquitectura románica de Catalunya, tocant la

modalitat absidial, ja que és l'únic que exhibeix

la solució de galeria soía cornisa. •

cents investígacions. Una tradició consi­dera aquesta església com la mes antiga del món. El fet és que s'ha arribat a esta-blir que en el segle VII existí una capella al Hoc on ara és l'església. Aquesta se su-posa construida vers el segle X.

Recordern que Puig i Cadafalch, situa al segle X, l 'expansió de les arqueries cegues llombardes, en direccio a Suïssa, Tirol, ri-beres del Rin, Turingia, etc.

L'església que comentem, es reflecteix en les aiguës tranquilles del llac de Thou-ne, no lluny de la poblado d'Interlaken. Em-bolcallada de boirines i llegendes, una d'aquestes diu aixi: «El rei Rudolf t ingué un somni. Se li aparegué un poblat, proveït de dotze torres, i damunt de cada una d'elles, un àngel. Consultât un savi, aquest digue al rei: el teu somni vol dir que has de bastir dotze esglésies, germanes de la d'Einigen. El rei féu cas d'aquest conseil del savi, i féu construir dotze santuaris a altres tan­tes poblacions».

w 3

Un exemple d'absis monumental, a la cate­dral de Santa Maria de Bergamo

Cap dels absis que avui subsisteixen din-tre l'area del que fou la Catalunya dels se-gles XI i XII, no assoli les dimensions del de Bergamo, i altres coetanis d'aquest, corn eis de Sant Abbondio a Como, Sant Miquel de Pavia, el de la catedral de Trento, per anomenar únicament alguns d'Itàlia.

Eis nostres absis, i noticiem aquest fet com una constado per a una objectiva va­lorado del nostre patrimoni romànic, res­taren en la mateixa inferioritat dimensionai, respecte dels de Renània (concretament Mainz, Worms i Speier) i alguns d'altres de Franca.

L'absis de Bergamo, a despit de trobar-se a Lombardia, és de clara ascendencia ger­manica segons l'historiador alemany Ernst Adams, el qual reivindica per a Renània, la Paternität de les solucions mes caractéris­tiques d'aquest tipus d'absis, com són la galería superior que discorre sota la corni­sa amb petites finestres en arc de mig punt.

A t í to l d'orientació, fem esment que no­mes ens resta, en tot el que fou territori del Principat, un sol absis que pugui guar-

dar semblanga amb el de Bérgamo i els altres estrangers ja esmentats. Es tracta del de la Seu d'Urgell, del segle XII. Altres que segueixen en importancia monumental al de la Seu d'Urgell a casa nostra, són els de Sant Viceng de Cardona (segle XI), i el de Sant Martí Sarroca (segle XII). Aquests dos úl t ims, sense galeries.

La semblanga estructural de l'absis ber-gamasc amb el de la Seu, resulta conside­rable, bé que per fortuna podem establir matisos di ferenciáis, que són l'explicació d'aquesta forga subjugant que exerceix l'es-til segleonzé.

L'arquitectura románica, en tota Tarea d'Occident, es movia sota la famosa fórmu­la, «varietat dintre la unitat». Així els ares de l'absis italiá que venim comentant, des­cansen sobre columnetes simples, mentre els de la Seu, ho fan sobre columnetes ge-minades. Les finestres bergamasques hi són en major nombre que a la Seu i per-meten una major entrada de llum. El fris que sota la galería de l'absis ital iá, discorre sense interrupció, es veu interromput al de la Seu urgellesa, per lesenes que des del sócol, pugen fins ais capitells de la galería superior.

334

Tres escalades al congost del riu Mascún per Hermeneg i ld Car re te

Som de pas a Barbastre, però aquesta vegada no continuarem per l'habituai ruta cap al nord, a la recerca de la capçalera dels rius Ara o Cinca, rosari inexhaurible de cims i crestes bastides de neus pe­rennes.

El Prepirineu d'Osca per a molts de nosaltres és una incògnita que encara resta per aclarir, car la distancia ens priva de recórrer aquests paratges tal i com vol-driem. Per començar, hem escollit com a objectiu les gorges del riu Mascún, pobla-des de nombroses agulles de roca calcaría que ofereixen a I'escalador agosarat un camp d'acció gairebé inédit. Ací i allá emergeixen aquests punxeguts monòl i ts, talment torres de guarda protegint aquesta meravella natural, quasi desconeguda.

Per anar-hi des de Barbastre, se segueix la N-240 en direcció a Osea, que es deixa ais 22 km quan s'ha passât Lascellas. Ara cal trencar a la dreta per una carretera es-treta, que a Abiego es torna de terra i ja no ens deixarà en aquests 22 km que ens separen de Rodellar. A la fi s'acaba aquesta serp de pois i pedrés, on els trencalls están ben senyalats amb indicacions orientades al turisme atrevit que no dubta a salvar aqüestes petites molèst ies. Saben que els espera una visió insòl i ta, quasi verge, en aquest racó amagat al cor de l'alt Aragó.

Rodellar està bastit damunt d'un cingle orientât al nord i solcat per les transpa­rents aigües del riu Mascún, aiguës que uns qui lòmetres mes avall conflueixen a l'Alcanadre. Com que les agulles ens es­peren, sortim de Rodellar per un fressat carni que segueix cap al nord, i davallem al Hit del riu per unes grades de pedra compacta. En sortir de Rodellar ja es des-cobreix el Pitón del Cuervo, primera águila que anem a descriure.

Pitón del Cuervo

Aquesta águila, de forma niramidal, s'al-ça a la dreta hidrográfica del riu, i la seva base està a uns 30 mètres damunt el carni.

Una canal atape'ida de malesa s'enfila en diagonal pel cingle, fins a la base de

l'agulla (II" i IIIo). Cal caminar encara uns 25 mètres per tal de situar-nos a l'inici de l'escalada, que está situada al vessant oposat al curs del riu.

S'inicia la escalada pujant damunt una savina i, assegurats amb una baga, es con­tinua en A-1 fins a uns arbres. Es flanque-gen uns pocs mètres a la dreta per abastar un arbre ferm, on s'installa la R-1. Base a R-1: uns 30 mètres IV" i A-1, alternat.

Se surt de R-1 per un dièdre molt breu, i es continua fins al cim del Pitón del Cuervo, sensé dificultats.

R-1 al cim: 15 metres III o. Descens. — Cal desgrimpar fins a la

R-1, on s'installa una doblada de 30 metres que ens deixarà a l'inici de l'escalada.

Fitxa facilitada per Jesús Serrate, que realitzà la 1." escalada el dia 7 de febrer de 1971, fent cordada amb Francesc Jau-mejuan «Tim» i Joaquim Lores, tots tres del Centre Excursionista de Lleida.

335

El Pitón del Cuervo és una águila de forma pira­

midal al marge dret del riu del Barranco de

Mascún. M

Aguja de la Virgen del Castillo, a la vora dreta del

riu, després de passar la cabalosa deu de Mascún. •

Águila de la Virgen del Castillo

Aquesta águila també està situada al marge dret del riu, seguint aigües amunt i després de passar la deu del Mascún, Hoc on aflora la cabalosa font, arran de riu. Damunt nostre i a uns cent metres d'algada, es descobreixen dos ponts natu­rate, separats per un ferm capiteli. L'ull d'aquests pons és ampie d'uns 20 metres i alt de mes de 10, i s'hi pot pujar mercés a un corriol que s'enfila dreturer entre pe-druscalls, pel vessant sud.

Seguint el carni arran de riu, cal deixar-lo aviat, i enfilar-se pel primer barrane que es troba a l'esquerra vers l'oest. Es puja entre arbustos ámb dificultat, per situar­nos a l'inici de la paret on comenga l'es-calada, que és al centre de l'agulla i pel vessant est, orientada al riu. Els primers 5 m son de IVo fins a un replà que cal se­guir per la dreta uns 25 m (11°) fins a unes savines que creixen entre l'agulla i el cin­gle. Ací es farà la R-1.

L'esvelta silueta de la Cuca Bellosta, vista per la

cara nord-est, al Barranco de Mascún, a Rodellar.

La mola de la sevá dreta és anomenada Ciudadela

de Mascún. ^

Tot seguit cal enfilar-se per una xeme-neia d'uns 25 m (III" i IV") i a dalt s'installa la R-2, assegurats en una Savina.

Es continua amb un flanqueig d'uns 5 m a l'esquerra: després per una canal ata-pe'ida de vegetació, alta de 20 m (111°) fins a una escletxa, on l'agulla toca el cingle. Acf es farà la R-3.

Ara caldrà passar el collet i continuar per l'aresta oposada a la que fins ara es seguia. A l'extrem del collet i després de seguir uns 3 m de cornisa es continua per una escletxa ampia de 10 m, ampia i des-feta (IV°). Algunes savines asseguren l'escalada als passos més délicats (V°) i finalment diagonalment a dreta per roca molt aèria, s'arriba al cim de l'agulla de la Virgen del Castillo.

De R-3 al cim: uns 33 m de III" a V*. La llargada total de la via és d'uns 110 m, i les doblades de descens s'installen pel vessant per on s'ha pujat, aprofitant les savines.

La I" escalada fou duta a terme pels es-caladors del Centre Excursionista de Lleida Victor Luque i Francese Jaumejuan «Tim», el 25 de juliol de 1970. Fitxa facilitada per Jesus Serrate.

Cuca Bellosta

Continuem remuntant pel Hit d'aquest riu, ara sec, ara inundant-ho tot. És una gimkama on un passa el temps posant-se mitjons, traient-se sabates i rentant-se eis peus a cada revolt del riu. L'esguard sois veu un fus que s'enfila com una sageta apuntant al cel de l'alt Aragó. La Cuca Be­llosta apareix com un miratge a cada re­volt de carni, a cada remullada de peus. Per nosaltres aquesta escalada es presenta com una primera, car ignorem la via ober-ta pels escaladors de Montaneros de Ara­gon l'any 1953. Ja estem sota la Cuca Bellosta, després de 30 minuts de caminar, deixant Rodellar. Un no sap corn començar a posar fil a l'agulla, perquè la Cuca es presenta fina i llisa corn un fus. On està la Vulnerabilität d'aquesta agulla?

Enfilant-nos per la tartera, al nord de la

336

La cara sud-oest de la Cuca Bellosta.

Cuca, cal delxar l'equip innecessari al coli que uneix la Cuca a l'estrep de la Ciuda-dela del Mascún, Un flanqueig horitzontal per un relleix, al vessant nord de la Cuca, ens conduira a l'inici de l'escalada. Un repeu permet reunir uns quants escaladors, damunt nostre, un lleuger desplom asse-nyala l'inici de l'escalada. A baix nostre es descobreix el Mit pedregós del riu, blanc com una canal de neu.

S'inicia l'escalada passant aquesta bal-ma amb l'ajuda de diverses clavilles curtes seguint per roca completament vertical amb fissures escasses i preses raquítiques A-1. Ais 20 m cal fer un curt flanqueig a l'esquerra molt dél icat (Vo) per cercar l'inici d'una estreta escletxa alta de 5 m (V o). A dalt d'aquesta escletxa s'installa la R-1, assegurats ben incòmodament a la savina que creix dins la fissura.

De la base a R-1; uns 27 m de A-1, A-2 i Vo.

Ara caldrà enfilar-se per roca molt frac­turada, insegura i traidora, amb algún pas molt di f íc i l (Vo + ) i sense possibilitats d'assegurança. Després, la paret s'inclina lleugerament (IVo) uns 5 m i mes amunt un relleix permet acomodar-se a la R-2, car al cim no hi cap ni una sargantana. D'ací al cim hi ha uns 7 m (IIIo), que cal­drà desgrimpar després.

R-1 a R-2; uns 30 m de V", amb algun pas de V-K Una clavilla d'assegurança.

Descens. — De R-2 s'installa la doblada de 30 m aprofitant unes fortes arrels, nue han assegurat la reunió. Es baixa a la R-1 on s'aprofita la savina per installar la se-gona doblada, que ens deixarà a l'inici de l'escalada. Ara cal desfer el flanqueig ini­cial i ja estem una altra vegada al collet.

Material. — Unes 25 claville^s variades, 3 bagues, 30 mosquetons, estreps i 2 cor­des de 40 mètres.

El temps esmerçat és d'unes 5 hores. amb cordada de quatre.

1." escala. — Esteban de Pablo i Ferran Orobigt, de la societat Montañeros de Ara­gon, de Saragossa, el dia 26 de maig de 1953.

El dia 18 d'agost de 1969 efectuem aques­

ta escalada, que suposo que és la 2.a, car no hi ha referéncies d'anteriors escalades a la Cuca Bellosta. La nostra cordada era formada per Víctor Luque, Enric Valentí, Manuel Baró i Kildo Carrete, tots del Cen­tre Excursionista de Lleida.

El congost del riu Mascún es manté encara verge a la petjada de l'escalador, ja que nombroses i atrevides agulles están per conquerir. És qüestió de decidir-se a fer una visita a aquest lloc de bellesa aspra com les preses deis seus monól i ts. Cada revolt del Mascún ens reserva una sorpre­sa, i quan ja de retorn girem l'esguard envers aquest congost per acomiadar-nos-en, sembla que l'ull gegant del Pont de Pedra ens fa l'ullet, com dient: a reveure!

La incógnita del Mascún está desxifrada. Altres rius, altres gorges d'aquest Prepi-rineu esperen la visita de l'excursionista i de l'escalador.

BIBLIOGRAFÍA

«La garganta del Mascún» Montaña, núm. 36. pág. 264 al 270.

«fll barranco de Mascún». La Montagne, ge-ner-febrer 1951.

«Boletín de Montañeros de Aragón», marc 1954. núm. 24-25. íd.. desembre 1953. núm. 22.

338

Flors de Muntanya per R a m o n Pujol i Alsina

El Montseny, que nosaltres, els barce-lonins, tenim tan a l'abast, és una munta­nya meravellosa, que cal visitar ben sovint i a qualsevol època de l'any, per redesco-brir-ne les belleses i estimar cada vegada mes la «muntanya d'ametistes». Pel maig darrer hi vaig fer algunes sortides. Fou al punt dolç de la brotada de les fagedes, amb aquell verd tendre tan l luminós. Es-clatava la nova vida des dels rasets care-ners fins als fondais mes emboscats, flors arreu, aigua abundosa a totes les torren-teres, refilada d'ocells, però, no és pas de la primavera que desitjo parlar-vos, sino del perill de pèrdua d'aquest Montseny tan nostre.

Hi ha dos factors que hi poden contri­buir: el despoblament (que s'agreuja cons­tamment) i la degradado i enviliment que hi provoca l'home^ (en augment constant).

A la vali de Riells, al carni de Riells a Santa Fe, només queden habitades les ma-sies de can Perearnau i de Bimanés. Son abandonáis els corráis de Perearnau i les cases del Baié, can Bernât i can Sac. Al carni de Riells al turó d'Arenys, can ValIi-crosa i can Romualdo son també abando-nades. Anant d'Arbúcies a Sant Margal continúen encara en activitat les grans masies del Regàs i Crous de Lliors, però la casa Nova de Crous, i ca 1'Arimells, res­ten sense ningú. Quina tristesa passar per davant d'aquestes cases mortes! Ni un lla-druc de gos, ni el cantar d'un gali! L'unie signe de vida, la font que prop de la casa va rajant com sempre, fidelment! I els ca-mins i corriols van perdent-se de mica en mica, car els manca la vida que hi donaven els seus vianants habituais.

Hi ha encara coses mes greus que el despoblament. Des del cim de Matagalls em contemplava l'avetosa que hi ha el des-sota, i l'aclarida bestial que s'hi havia fet, sense signes de repoblado i amb mostres évidents que l'erosió comença a fer de les sèves. Les avetoses del Turó de l'Home i Matagalls haurien d'ésser conservades com un trésor, però sembla que dissortadament els propietaris no són del mateix parer!

Caldria bandejar del Montseny els prac­

ticanta del moto-cross. Els camins s'ero-sionen, I'escapada de gasos perjudica el mantell vegetal i el ferrabastall produi't pels motors espanta les salvatgines, pro-vocant-ne I'emigracid. En passar per coll Pregon, constatarem dolguts les roderes marcades per les motos damunt la gespa tendra! I ara recordo I'any passat a Costa Rasa (la Molina), que un motorista feu davant nostre un viratge «espectacular», malmetent un meravellos camp de narci-sos! Tota una gesta!

I Sant Margal! qui I'ha vist i qui el veu! La font, abans tan neta i tranquil-la, es ara un diposit de papers bruts i altres deixa-lles. El collet de baixada a Viladrau, blo-quejat per un grup d'autocars, el planell de dessota la Creu del collet, pie de cotxes, gent, molta gent per tot! Criatures xisclant i plorant, gent gran cridant a pie pulmo, transistors a tot volum, soroll, molt soroll! Ja en teniem prou amb Santa Fe! I no par-lem del Turo de I'Home i les Agudes, amb les seves «pistes» d'aproximacio! La so-cietat de consum, que tots patim, acabara per consumir-ho tot, adhuc ella mateixa! S'han passat tants anys sense preocupar-se de I'educacio cfvica de la gent i de sen-sibilitzar-los una mica de cara a les belle­ses naturals perque les estimin i les res-pectin! Cal, pero, fer alguna cosa per a salvar aquest pare meravellos que es el Montseny. Si triguem massa, potser ja no hi quedara un sol raco on encara puguem sentir-nos a muntanya i amb la muntanya!

I ara anem a les nostres flors:

Anemone alpina: Ranunculacia: Nom vul­gar: flor del vent, flor de Sant Joan (Set-cases). Rizoma mes o menys gruixut, cama de 10 a 40 cm, peluda, sedosa, fulles d'un verd agrisat, peludes al comengament i despres glabrescents, flors grans, dretes, solitaries, blanques o grogues (Anemone alp. sulpfiurea) per dintre, violeta molt pallid per fora. Floreix d'abril a juliol, se-gons els Noes. Es troben en els boscos i a la seva vora, pertot el Pirineu. L'Anemone alpina blanca prefereix els sols calcaris, i la groga (Anemone alp. sulphurea) els si-

339

ries, inodores, en nombre de 3-8 en raïm terminal bracteolat, fluix, tèpals oblongs obtusos, recorbats, llanuts per fora cap a apex, estams llargs, anteres i pollen ver-

mellosos, estil prim, mes llarg que els es­tams, inflat a l'àpex, capsula turbinada, amb sis angles aguts. Floreix de juny a setembre en els boscos i pastures ombro-ses del pre-Pirineu i Pirineu. Sembla que

licics. Com a dada curiosa, cal que consigni que a primers de maig de l'any passât a Bordes de Confient, en el serrât de la Pi-nosa vaig trobar, a poca distància les unes de les altres, indistintament anemones blanques i grogues. Per altra part no he trobat mai a la Muntanya Sagrada (la Mo­lina) i al Cadi (massissos calcaris) l'ané­mone groga, i tampoc no he trobat mai a Ull de Ter (silicic) l'anémone blanca. El dibuix correspon a un exemplar d'anémone alp. sulphurea collit prop del xallet d'Ull de Ter, a primers de juny.

Lilium martagón: Li l iàcia: Nom vulgar: marcòl ic, consolva. Bulb ovoide d'un groe bonic, amb escames nombroses i estretes, verd viu vertici Hades en nombre de 6-8, oblongo-lanceolades, agudes, amb 3-5 ner­vis. Fulles superiors alternes, molt més petites i estretes Flnrs bastant grans, d'un rosat vinos.espurnejades de taques purpú-

pot trobar-se també al Montseny, a Mont­serrat i a Sant Llorenc del Munt. Al Hoc on jo The vist amb més abundancia és a la Molina. El dibuix correspon a un exemplar collit a la valí de Pineta a darrers de juliol. Sembla que aquest tipus de li l iácia té pre­ferencia pels sois calcaris, al contrari del Lilium Pyrenaicum, molt semblant de for-

340

ma, però amb les flors grogues brillants, espurnejades de negre, que he trobat sem­pre en sòls sili'cics (UH de Ter, Sallente-Boavi, Riberal de Bedó-Tavescan).

Aconitum napellus: Ranunculàcia: Nom vulgar: torà, matallops. Arrel tuberosa, trono de 30 a 200 cm, molt fol iós, simple o ramificat a la part superior, fulles pal-

matisectes d'un verd intens, flors d'un blau violaci disposades en rai'ms terminals espessos i llargs, sèpals pubescents, case convexo-hemisfèric. Floreix els mesos de juliol i agost, en els prats i boscos frescals de l'alta muntanya, pre-Pirineu i Pirineu. El dibuix correspon a un exemplar collit a la vali de Pineta, a darrers de juliol.

Geranium silvaticum: Geraniácia: Nom vulgar: Herba de tails. Perenne, tronc de 30 a 80 cm, dret, robust, cobert de péls, fulles poligonals, palmatipartides, d'un verd molt intens. Flors purpurines, grans, pe­duncles biflors, mes llargs que les fulles. Floreix del juny a l'agost en els prats i boscos de les muntanyes. El dibuix corres-pon a un exemplar collit de la font del Saüc (camí d'UII de Ter) a darrers de juny

XIII Rallye d'Alta Muntanya 1971 per Xavier Mart ínez ¡ J o a q u i m Sent ies

Un rallye rememoratiu

El Rallye d'Alta Muntanya de 1971 vin-gué a ser, sensé vo!er-ho expressament, un acte de recordança del I Rallye, el de 1959, el d'Ull de Ter. Fa dotze anys, la inaugurado del nou. Xalet-Refugi va mo­tivar la convocatoria d'una prova munta-nyenca de noves caractér ist iques al nos-tre país. Ara, sensé la motivado, perô sí amb la coincidencia, la inaugurado d'un Xalet-Refugi de nova planta a Salardu s'ha agermanat amb un nou rallye.

Cal dir que la correlació no ha anat gaire mes enllà: ahir, un pareil de cente-nars de persones acudiren a l'acte social, i només unes dotzenes, a l'esportiu, i avui els assistents a aquest eren mes de quatre-cents. Ahir, la representado fede­rativa es mirava els «rallystes» una mica irônicament, i avui, i tal corn d'uns anys ençà, els discursos oficiáis eren altiso­nante i glorificadors.

Així , dones, la recordança ha contribu'it a convèneer-nos que el Rallye d'Alta Muntanya té vida propia, que ha arribat a una certa perfecció no exempta de de-fectes (no prova el fet que per primera vegada en aquesta prova, el llibre de re-clamacíons n'ha registrat dues, una d'e­lles aprovada posteriorment, cosa que alhora demostra defectes i perfecciona-ment), i que el Centre pot estar-ne enor-gullit. Recordem ací, de passada, que el tercer any la junta de l'entitat va estar a punt de deixar correr el rallye, i que la casualitat volgué que en desistís, quan la Federació va notificar que una altra entitat desitjava fer-se'n carree.

Un rallye dubitatiu

Fa molts de mesos, l 'organització va decidir que amb un Cotiella n'hi havia prou: calia fer un rallye ben diferenciat, perô, mes fácil o mes dif íc i l? Val a dir que les faci l í tats del Cotiella eren In-existents: terreny força desconegut, for­ça inhôspit, força monôton, dintre de la seva bellesa. Si aleshores només van arri­

bar la meitat deis equips, que passaria ara, en una zona abrupta com la de Ba-siero, Saboredo, Colomers? Va triomfar el parer dels que podriem dir-ne «fal-cons», en el llenguatge semipolitic d'ara. Fer-lo mes di f íc i l , perqué es va creure que la faci l i tât a primera vista del Cotie­lla va animar molts muntanyenes encara poc bregats, i que les dificultats mes so-nades de l'Amitges i Cia. exigirien mes selecció o almenys mes preparado.

Aleshores es presentava un entrebanc, i era que no hi havia horaris comprovats de molts deis recorreguts, o no eren prou segurs, i les neus de l'hivern no perme-tien verificacions de cap mena. El dubte fou resolt a l'estil «computadora»: tant per a les distancies en linia recta i a peu pla (mes o menys recta i mes o menys pla) ; tant per ais trajectes amb pendent i giragonsa; tant per les canals i les cres-tes; menys aixô per ais descensos i menys alió per ais camins de tornada. Es va com­parar amb els fragments horaris coneguts i segurs, i es va veure que sí, que no estava malament del tot.

Pero el mes greu arriba quinze dies abans, quan els equips d'exploració es van trobar que no podien explorar res, al­menys quant a canals i cims, perqué la neu glaçada dels colls, xemeneies, comi­ses i crestes auguraven mala anyada per a un rallye calculât amb certa duresa. Heus ací com els «falcons» van ser de­voráis vius pels «coloms». Cuita-corrents a fer nous calculs, sollicituds de modifi­cado dels reglaments a la Federació, circulars per ais equips, etc. Tot plegat que el Basiero i el Contraig, que havien de fer tronar i ploure, van ser acomiadats sense indemnització.

Ah, perô, no havien transcorregut qua-ranta-vuit hores, que Sant Pere es va adonar que el rallye es corría el dia del seu sant, i vinga enviar sol, i calor, i bon temps, i graus centígrads a dojo, i vet ací que les neus comencen a fer-se fonedis-ses, i altra vegada a dubtar sobre l'encert de les disposícions preses. Sí, perô, qui podia tornar enrera? Sortosament, hi ha-

342

1res equips duen a terme l'ascensió al pic Blanc. 4

via massa neu per fondre's de cop, î ens quedava el Sendrosa, un bony enganya-dor i antipatie, que, el que son les coses, va fer mes mal que el Basiero i el Con-traig haurien fet junts, en circumstàncies normals.

Un rallye afirmatiu

Ha estât un rallye afirmatiu perquè ha dit si en molts aspectes.

Ho ha dit en el nombre d'equips ins­crits: vuitanta-un, només superats pels noranta-vuit de l'any passât.

Ho ha dit en la preparació fisica de la majoria d'equips, molt millor en el seu conjunt que l'any passât. Els catorze gua-nyadors de medalla d'or van fer tots la puntuació màxima, en cims i en temps (aquest, sobrat), i alguns d'ells encara es planyien de no haver pogut anar al Basiero i al Contraig, tan a prop que n'e-ren...

Ho ha dit en la introducció d'una prova complementària d'alta muntanya, que no es va conèixer fins al moment de la seva aplicació, que tenia preocupats molts equips, i que va conservar l ' interès du­rant gairebé tot el recorregut, car ho fou a meitat del segon dia: arribar encordats al Gran Tue de Colomers. Aquesta prova no era necessària a causa del terreny, fàc i l , des del porteli de Colomers i des del pic Blanc, però es va establir, perquè els equips evidenciessin certa experièn-cia a encordar-se, fer els nusos deguda-ment i marxar aixi. Més endavant expli-carem un aspecte anecdòtic d'aquest epi­sodi.

També ha estât afirmatiu el rallye d'en-guany, en la part icipació d'equips del Centre, perquè a part de la quarantena de controis, secretaris i auxiliars encar-regats de l 'organització, i de la dotzena d'éléments que havien d'encarregar-se de la inauguració oficial del Xalet-Refugi Juli Soler, es van poder reunir onze equips propis, quasi tots ells formats per nois joves, dels quals n'arribaren cine, entre medalles de bronze, piata i or. No està

del tôt malament, no, comptar amb més d'un centenar de socis, la majoria amb menys de vint-i-cinc anys, que poguessin destinar quatre dies seguits a unes acti-vitats socials.

Igualment posltiu fou el temps propor-cionat, corn hem dit abans, per sant Pere.

I si hi afegim que el darrer dia del rallye era dimarts, i que el numéro d'edi-ciô era el tretze, i que, malgrat tôt , no va ocôrrer cap accident greu, que podem de-manar de millor?

Un rallye negatiu

No és que el rallye fos negatiu. Ho va ser per a alguns equips, només. Millor dit, fou la idea que tenien del rallye, aquests equips, la negativa. En primer Hoc, la de suposar que corrent s'arriba abans. Si, és aixî, perô sempre que s'ar-ribi. En Hoc de llegir bé el mapa i dosifi-car l 'esforç, molts equips emprengueren el primer dia, des de les Ares, vall de Gerber amunt, una marxa cega (admetem que la foscor no proporciona gaire vista) que els va portar, un darrera l'altre, a un coll erroni, que els va obligar a flanquejar de moment i a tornar a baixar més tard, per pujar al Saburedo, i a baixar altra ve-gada a la vall d'aquest nom, i per pujar per tercera vegada al desavinent, des-plaent i desconsiderat Sendrosa. Aixî, ca­torze equips, alguns molt ben puntuats, i que formaven la quarta part dels arribats al campament de la Muntanyeta, després del primer dia, van fer oïdes sordes a les botzines que tocaven diana el dia se-gûent. Equips amb bons éléments fisics, i amb moites illusions, preferiren aco-miadar-se del rallye, abans que abandonar el sac de dormir i fer front a una quarta ascensiô, precisament el dia que només n'havien de fer una. Perô, és clar, ja l'ha-vien fet el dia abans: imprevistament, irreflexivament i inût i lment. Si, per a aquests equips, el rallye va ser negatiu. I quina l làst ima. Perquè si bé alguns equips que prengueren I a sortida i es classificaren, ja no tenien altra iHusiô ni

Dalt el cim del Gran Tue de Colomers. En primer

terme el pic Blanc i al tons el massis de la

Maladeta. •

foto: X. Gregori

facultats per a fer mes que obtenir me­dalla de bronze, molts dels catorze equips esmentats abans podien guanyar almenys medalla de plata.

I un altre punt negatiu del rallye van ser els mosquits, mosques, moscards i mosquers que prengueren el campament per una font d'al imentació moscallonera. Com que els reglaments no ho havien previst, no fou possible declarar aquella invasió ant ireglamentària.

Com va anar el rallye

Sortint a les quatre de la matinada del

primer dia, del santuari de la Verge de les Ares, millor dit, d'uns revolts de car­retera mes amunt, a l'altura del carni que remunta la valí de Gerber, setanta-quatre equips van dirigir-se cap ais pies d'Amit-ges, Saburedo i (o) Sendrosa. Dos deis equips, duna mateixa entitat, es van per­dre, i van passar la nit al refugi de la F. C. M. a Saburedo. Alguns mes es van retirar, però mes d'una seixantena arriba­ren al campament si tuât un tros amunt després deis banys de Tredós, a la valí de l'Aiguamoix, al final de la pista fores­tal, que aviat arribará a l'estany Major de Colomers. Com . hem dit abans, els

345

Una aturada a ÍEstany Glaçât, prop de l'Estany

Gerbe. IV

equips corrieri que donava gust, i a Sabu-redo i a Amitges, alguns equips hi arri­baren abans que s'obrís reglamentária-ment el control, fet que demostra la seva bona preparació, almenys f ís ica.

Com també hem dit abans, catorze equips van fer figa l'endemà, i els res­tants es dirigiren cap al Colomers, però malgrat que els horaris s'obrien abans pel Ratera que pel Blanc, en un cert pré­calcul de tipus logic, alguns equips ana-ren primer al Blanc. I d'aci sorgi la part anecdótica de la prova d'encordament. Perqué tot i que s'havia recomanat als equips que flanquegessin la cresta Blanc-Colomers, l 'existència d'aquesta entretin-guda cresta, la psicosi o complex créât pel fet d'encordar-se, o la temença de perdre temps, o el desig de fer mes com­pleta l'ascensió, va fer decidir a part dels equips a seguir el fil crestallut durant mes d'una hora, en Hoc de fer el flanqueig en poc mes de mitja hora. En aquest parany van caure fins i tot els mateixos controls del pic Blanc que havent arribat vora el Gran Tue, en unió dels controls d'ací, es van veure obligats a fer bon ús de les sèves cames, i, amb tot, arribaren vint minuts mes tard al Blanc. Sortosament, els equips que allí ja s'esperaven, no van necessitar els vint minuts per arribar a temps al campament, per mes que, en cas contrari, se'ls hauria descomptat aquests vint minuts.

Molts pocs equips es retiraren aquest segon dia, perqué encara que no es dorm gaire bé a terra, encara es dorm pitjor en un autocar, o en un cotxe, o quan no es dorm de cap manera, com el primer dia. I els cims del segon dia eren tots decents i no traïdors com el Sendrosa, i els equips que restaven eren, no hi ha dubte, els millors, cadascun dintre de les sèves pos-sibilitats.

I el tercer dia, sis equips es dirigiren directament cap a Salardu, mentre els al-tres trenta-vuit feien l 'excursió tranquilla de la Salana, i s'arribaren tots ells al final, sense baixa de cap mena.

A l'arribada, el Centre va voler associar

els dos esdeveniments: rallye i xalet nou, en una petita atenció als participants, que pogueren gaudir d'un modest refresc ofert, si més no, amb tot l 'agraïment a qué es feren mereixedors pel seu esforç. I més tard, a Viella, un àpat de germanor aplegà més de cent cinquanta amies de totes les entitats participants.

I parlant d'entitats i de participants, oferim una idea als organitzadors dels propers rallyes: existeixen ex-participants del rallye pertanyents a altres entitats, però tan entusiastes d'aquesta prova, que es dolen de no poder-hi prendre part, al­guns per l'edat, altres per manca de companys per a completar equip, i altres per altres motius. No seria intéressant que a través de les entitats correspo-nents se'ls oferís de participar en l'orga-nització del rallye, o almenys en el con­trol de la prova? Això faria que poguessin seguir cada any assistint a aquest aplec actiu d'alta muntanya que ha créât el Centre, però que en realitat és obra de tothom qui hi ha près part d'una manera o d'altra; encara que sigui retirant-se el primer dia, encara que sigui classificant-se treballosament, encara que sigui pro­testant de tot i per tot. Tots han fet el rallye i el rallye els necessita a tots. Pre-cisament per aquest motiu valdría la pena de no perdre la collaboració o l'assis-téncia de ningú, sobretot d'aquells —que n'hi ha— que, finit un rallye, ja s'interes-sin pel següent.

RESULTATS DEFINITIUS

Medalla d'or Salvador López, M. A. Martínez i Josep Flu-

viá; Miquel Rico, Jaume Fernández i Francesc Estanyol; Miquel Amorós, Manuel Navarro i Miquel Casas (Agrupació Excursionista Cata­lunya). Orland Pons, Ricard Puig I Jaume Mar-cet (Centre Excursionista de Rubí). Andreu Sorrosal, Josep Sicart i Joan Manuel Vilaplana; Mateu Navarro, Francesc Vila i Josep Lluís Be-lles (Unió Excursionista de Catalunya). Jordi Grau, Rafel Gibert i Osear Cadiach (Secció de Muntanya de la Creu Roja, G. E. Muntanyenc,

346

de Tarragona). Montserrat Ccts, Lluís Hernán­dez ¡ Caries Bayarri (Club Excursionista Pire-naic, de Barcelona). Josep Reixachs, Francesc Reixachs i Josep León (Grup Muntanya Gele-ra. de Barcelona). Juli Manuel Izaguerri, Car­me Llobregat i Joaquim Balaguer (Secció Ex­cursionista Foment Martinenc, de Barcelona). Bernat Mateos, Francesc Pina i Jordi Cuesta (Foment Excursionista de Barcelona). Xavier Puig. Alexandre Puig i Francesc Marcet (Club Muntanyenc Sant Cugat. de Sant Cugat del Va­lles). Joan Créixams, Josep Casanovas i Toni Villena (Centre Excursionista de Catalunya). Antoni Llurba, Isidre Poch i Josep Bruna (Agru­pado Excursionista Talaia, de Vilanova i la Geltrú).

Medalla de plata Francesc Padial, Francesc Milán i Josep Lluís

Milán; Manuel Pastó, Miquel Martín i Joaquim Pagés: Josep Fabré. Josep Ros i Viceng del Pozo; Josep Aliu, Ramón Simca ¡ Enríe Bayo­na; Félix Rodríguez, Rosa Maria i Cristina Lloré (Unió Excursionista de Catalunya). Josep Ar-ran, Heríbert Cunill i Miquel Rosa; Miquel Casas. Miquel Budí i Eduard Ruiz (Foment Ex­cursionista de Barcelona). Ignasi Chies, Josep Pont i Ramón Tornero (Agrupado Excursionis­ta Muntanya, de Barcelona). Miquel Ibern, Jau-me Martí i Manuel Sánchez (Centre Excursio­nista Poblet, de Barcelona). Joan Arnau, Lluís Diez i Joan M. Doménech (Agrupació Excur­sionista Icaria, de Barcelona). Pere Buscalla. Lluís Morales i Ramón Monter (Club Munta­nyenc Sant Cugat, de Sant Cunat del Valles). Lluís Marco, Josep Vilaseca i Alfred Borras; Josep M. Rovira, Toni Celaya i Nuria Sala (Centre Excursionista de Catalunya). Josep Planas, Isabel Romeu i Josep M. Soler (Cen­tre Excursionista Talaia, de Vilanova i la Gel­trú).

Medalla de bronze Josep Aleu. Joan Vílella ¡ Josep Bigorra; Mi­

quel González, Ramón Gabarron ¡ Joan Rome­ro (Centre Excursionista Sant Martí, de Bar­celona). Víctor Ligos, Francesc Salmerón i Ma­

nuel Comas (Agrupació Científico-Excursionis­ta, de Mataró). Manuel Sánchez, Agustí Bar­ril i Josep Teixidó; Miquel Barquín, Nuria Clo-sas i Joan Casanovas (Secció Excursionista Fo­ment Martinenc, de Barcelona). Julia Vidal, Er-nest Antón Laborda i Jaume Serrano (Agrupa­ció La Salle de Gracia, de Barcelona). Osear Bretón. Josep M. Fornos i Rafael Puig-Pey (Agrupació Excursionista CoHegi Casp, de Bar­celona). Joaquim Isant, Joaquim Calpena i Xa­vier Mila; Caries Isern, Jordi Ribo i Amadeu Martínez (Foment Excursionista Barcelona). Al-bert Antonell, Lluís Busquets i Modest Bordó (Secció Excursionista Ateneu Castellarenc, de Castellar del Valles). Félix Bergadá, Joan Mes-tres i Emilí Rovira; Josep Solé, Salvador Gi-ralt i Pere Joan Nogués (Centre Excursionista de Catalunya). Alfred Bou, Francesc Nogué i Antoni Gabarro (Secció Excursionista Club Na-tació Igualada). Ramón Martín. Lluís Daviu i Joan Toledano (Agrupació Excursionista Talaia. de Vilanova i la Geltrú). Gaspar Molné, Jaume Verge i Jaume Borrull (Club Natació Reus «Plom», S. E., de Reus). Pere Bayona, Joan Boronat i Jordi Sans (Agrupació Excursionista Catalunya, de Reus).

Trofeu Guillot, al mes veterá Emili Rovira (Centre Excursionista de Ca­

taluña) (61 anys).

Trofeu Consell de Jovent, equip mes veterá Joaquim Isant, Joaquim Calpena i Xavier Mila

(Foment Excursionista Barcelona) (46-41-31).

Trofeu Campamá, entitat amb mes medalles d'or Agrupació Excursionista Catalunya (tres

equips).

Primera femenina Carme Llobregat (Secció Excursionista Fo­

ment Martinenc, de Barcelona). Montserrat Cots (Centre Excursionista Pirinaic, de Bar­celona) .

Equips inscrits: 81. Equips sortits: 74. Equips classificats; 44.

348

Glossa per J a u m e A g u a d e

El treball que, només e n par í , publi­quen! a continuado, v a obten / r a m b ef titol G lossa , ent re èg loga i elegia a una generac ió que e n c a r a creia en els h o m e s i ens els dies, el primer premi en el III Concurs Merari per a juniors convocai pel Centre. Els nostres lec­tors es podran ter carree de la nota­ble aptitud literaria demostrada pel

seu autor, que només té 17 anys, i de la qual és lícit esperar n o v e s mostres. A fi de situar el lector d'aquest text, cal advertir que fautor, per aconse-guir una transposició de temps, ima­gina que els fragments que segueixen foren trobats per ell en un vell qua-dern abandonat en una cabana del Pirineu.

Caldes de Boi, juliol de 1911 Dia 29

Avui he restât tot el dia tancat al bal­neari per culpa de la pluja. Les hores han passât buides i sense pressa, però no he pogut oblidar el costum xi'aixecar-me a trenc d'alba. L'aigua, al Pirineu, és com un estrany protagonista que deixa absorts els estranys a la regio: la de les fonts és clara, fresca; riallosa la dels torrents. Ouan plou, però, l'aigua ho és tot: paisat-ge, color, olor... i el Pirineu d'un dia re­lient i ventós no és el mateix del que pots veure i viure quan el sol tanca les ninetes dels ulls. He sortit després d'es-morzar a una mena de porxo cobert on és mes petita l 'obsessió de restar pre-soner entre quatre murs. No hi ha encara ningû i pue gaudir d'uns instants de so-litud. El soroll de l'aigua en xocar contra les lloses de terra produeix una estranya sensaciô de silenci. Els nûvols, en movi-ment continu i présentant tota llu.r gam­ma de grisos i blancs bruts, enrajolen el cel i dispersen la llum del sol. Els termes mes o menys allunyats adquireixen un caracterîstic ombrejat que esblanqueeix els colors. Mes a prop, els contorns del paisatge apareixen com descomposats en mil minuscules guspires. El xip-xap de les gotes, en davallar de la teulada per una esquerda del tub de zenc, reprodueix mul-titud de tonades conegudes. Adsiara un llamp creua el cel i el ressò de les mun-tanyes amplifica el tro. Mica a mica, la terrassa es va omplint de gent de posât avorrit. Alguns inicien una «brisca», d'al-

tres llegeixen. En conjunt, una xarxa de mirades tedioses. Els nûvols segueixen Mur veloç dansa. A poc a poc la terrassa i jo tornem a restar sols i és hora d'anar a dinar. A la tarda segueix la «brisca» i la xarxa de mirades. Un camperol de Boi s'aventura a pujar i el veiem arribar len­tement amb el seu rue. A mida que s'a-costa va prenent color i polaritza per uns instants l'atenció del grup d'homes de la terrassa. Ha canviat el vent i sembla que demà t indré bon dia. S'acorda traslladar la «brisca» a la llar de foc, perô el sopar és a taula. He d'anar a dormir d'hora, puix demà pensó pujar al Comolo Formo.

Dia 30 He pujat al Comolo Formo en cinc ho­

res des de Boi. Ara son les nou i estic gaudint d'un dels millors panorames de muntanya que he vist fins ara. Les vaig reconeixent una per una. Albiro fins i tô t la serra del Cadí, que forma els termes mes allunyats. Catalunya ais meus peus, el mon als meus peus, bonica frase, el mon que com Diôgenes cerca un home i no el troba, potser perqué no hi esmerça prou esforç. Cercar un home..., trobar un home... quasi tan dif íc i l com trobar un Déu. Aci, a dalt de muntanya, on tô t és mes pur, es poden fer ambdues coses: cercar un Déu i trobar un home que ets segurament tu mateix, car la natura et fa adonar-te que ho ets, amb tots els defec-tes que aixó representa, perô amb les in­negables virtuts que comporta alhora. En primer Hoc, la llibertat, la llibertat de pen-

349

sar i sobretot, sobretot, la de ser: lliber­tat de ser això, o allò, o allò altre, de vo­ler, de decidir . A ciutat, en canvi, et veus déterminât per mil factors absurds, entre els quais cal comptar els dos mes terribles tirans de l'home: mite i tabù. Trista realitat, però adaptada a l'home, al quai no basten cadenes per a fer esclau i s'ha de recórrer al mite, aquest ninot de cartró-pedra que ens diu com hem de viure i que hem d'admirar, i el tabù, que ens obliga a romandre esmaperduts en somnis abans d'obrir la porta verge que té un rètol imprès: «prohibit pensar-hi»; rètol cruel, el mes cruel dels que comen-cen «prohibit . . . (entrar, escopir, cri-dar...) ».

Però el món segueix la seva marxa i és d'esperar que demà, o l'altre, algû en-runi el mite i obri la por als altres, en un moviment d'all iberació que restarà im­près als llibres d'història i a la conscièn-cia que continua restant, com al principi, «tabula rasa», endormiscada en l'absurd de la vida quotidiana, en la monotonia dels jorns, en la misèria del treball rutinari, del sou mesqui. I a ciutat, l'odi, la lluita, l'absurd..., homes de mirada baixa i es-perit tancat que caminen de pressa pels avorrits carrers, que no gaudeixen de l'ins­tant perquè tota Mur vida és tin continu no-temps, que es reuneixen a la taverna i discuteixen..., i els seus mots ressonen com en una sala buida. Es creue'n fel iços perquè pensen tenir la resposta justa a cada pregunta i la suprema ciència de discernir i condemnar... Quant de temps perdut en aquest segle passât! I quant mes que se'n perdra en el que ara co-mença!

No podia restar mes estona a dalt el Còmolo Formo i vaig tornar a Boi.

Dia 31 Avui al vespre, mentre contemplava l'es-

glésia de Boi, situada d'esquena al poble i al mig del cementiri, feta amb pedra de color de llicorella i amagada al costat d'una mena de cogulló que sorgeix sobtadament al centre (si és que es pot parlar de centre

en aquests pobles pirinencs) de la vila; se m'acostà un camperol d'aspecte sorrut. Els seus pantalons de vellut de color de terra feien contrast amb el meu vestit dis­sonant d'home de ciutat.

—Que veniu de lluny, vos?

—Una vegada el meu fill va anar a Lleida per un assumpte dels ramats. Ja prou que és lluny!

—Aci en ve bastant, de gent com vos; van a Caldes, a prendre les aiguës...

—Redéu! Vi fossin!

—A l'hivern, en canvi, restem sols! Fa molt de fred! Mal pais! Jo pogués! Perô, i vos, que us duu per aci?

—Oh, muntanya prou! Mes de la que voidriem: ja us ho die, quan ve la neu, prou que n'eixiriem! Perô a la vora del foc som! A l'estiu rai! Temps vindrà que ja no hi farem vida, en aquest poble: l'any pas­sât en Miquel de can Bosc; ara, el fill de la Ciô. No ho volen ser, de pastors, de perjudicada que n'es la vida! Perô vida, aixô no és vida! Ja em direu vos, que veniu de capital si hi ha remei! Aquest hivern vam trobar en Tomàs mort a Port de Rus... va ésser el torb!... Haurieu de veure vos quan bufa el torb! D'una revolada aixeca un tou de neu que ens cobreix les cases i ens mata el bestiar. Aquests pobles sem­bla que es vagin a morir a cada hivern, perô en acabar el fred es reviscolen! No vos die jo que tots serîem ja fora! Perô, que hem de fer, els veils, si arreu fem nosa! Els joves prou que fugirien, perô nos-altres, on hem d'anar? Que el fred ens fa sonar les dents, prou! i hem d'estar arru-pits vora el foc, prou!, perô, i els nostres avis?... Aci moriren! Déu els tingui en sa Glona. Dessota una d'aquestes creus son enterrats, el mateix que nosaltres, quan sigui l'hora; mentrestant, que hi farem! Ja vos die que aixô no és vida. De pitjors n'hi ha i no és de crist ià queixar-se, perô, no hi esteu, vos?... I el jovent, és clar que el

350

jovent vol sortir-ne! De jove es vol vlure! Jo pogués, mes no ho pue fer!... Perô de jove, valga'm Déu!, d'acî a Espot anava, si calia, per poder veure la mossa que ja m'esperava. Al lô eren temps, prou que en feia de fred, perô te n'estaves! Prou que en queia, de neu, perô si calia sorties a vigilar el bestiar!... Quin ramat ténia el pare, al cel sia! Era el mes bonic de la contrada i em deixava seguir-lo, quan duia les ovelles a pasturar... Que n'era, de blau el cel al mati! I que fresques les aiguës dels torrents! I llavors, sabeu vos, no en venia, de gent a prendre-les!... Recordo el mossèn quan feia sonar les campanes, els diumenges i tothom anava a missa, de bon mati... baixava jo, vailet encara, per aci on som ara i estava content perquè havia confessât i podia combregar, perquè des­prés podia donar de menjar a l'euga...

Tôt l'escenari quedà, de sobte, en silen-ci, silenci de nau gôtica que no goso tren-car. Passa molt de temps en uns instants. Potser aquest home, que ni tan sols no sé com es diu. mai no havia parlât com avui, mai no havia dit com arriba a estimar la seva terra. Li faig una pregunta:

—Oh, prou! si que ho és, de bella, aques-ta església! L'haguéssiu vista, quan en te-niem cura!

—Antiga, dieu? Tôt ho és prou d'antic; només heu de mirar les cases: no restaran dempeus aquest hivern! I és clar, com que se'n té cura! Potser si que cauran abans que l 'església!

—Esglésies rai, que bé proutes que n'hi ha en aquesta valI, i moites vos han d'a-gradar. a vos

—Taùll, n'hi diuen. No us heu de per­dre riu amunt... ja us hi duria. perô.. .

—Si mai voleu venir a casa, ja ho sabeu, •És aquella del fons. al capdamunt de la vila.

—Us quedareu molt de temps, vos?

—Adéu-siau!

Si, tanmateix demà visi taré Taüll, potser a mitja tarda, perquè l'encis sigui mes gran, semblant al que m'ha produit aquest pages de parla eixuta i ensems dolça, de rostre déformât pels soles d'una ganya perpétua i de mirada clara, franca, posseïdor d'un estrany gai-saber que em fa pensar que hi ha aigu que és digne de la Natura...

Dia 1 d'agost He pujat al mati a Taüll i he quedat bo-

cabadat en veure Sant Climent i Santa Ma­ria, que han tingut el gran honor i la gran responsabilitat d'ésser. uns dels fidels guardians dels trésors del romànic a la nostra terra. Perô, mes que guardians fi­dels, «ells» son el romànic, perquè el ro­mànic, igual que el gôtic, no és un absis ni un pinacle, sino un ambient. L'art és la vida i a l'Edat Mitjana la vida és art. Des­prés, amb el Renaixement, aquest s'extro-verteix i apareix com a entitat propia: «Ars», amb majúscula.. . i hi ha un Botti­celli, hi ha un Leonardo, les grans figures que ostenten la presidencia de l'Ars i que per si mateixos creen i destrueixen estils. L'Edat Mitjana, perô, és diferent. L'art no és «Ars», sino que és la vida mateixa: igualment feien una casa que una església o un Pantocràtor, o un romanç, o una ba­talla. A l'Edat Mitjana l'art és la terra, la terra que es trepitja, que es llaura, que s'estima. L'art és la pedra, que es treballa el mateix que un conreu. L'art és la vila, que es construeix damunt la terra. La vida és la terra... i es viu dempeus. La terra és santa, sagrada, viscuda, cuidada. La ter­ra és la lluita, la guerra, l'eina i la feina, el pa, la justicia, la llei. La terra és llei, llei natural... La terra és tot el que hi ha a la part d'acî del mar. I tot és en la terra. I tot és per la terra. La terra, perô, no és la Pàtria. A ixô vingué després, vingué quan ja hom havia donat quatre conceptes bas-tant buits que tots havien de creure: po­der, pàtria. Ars... La terra és mes, és el pacte de l'home amb la Natura, és l'amor...,

és l'inici, l'ajuda, la causa, el f¡ de la vida. I l'home, a l'Edat Mitjana, ho sabia, tot aixô. Sabia la seguretat que li donava la possessió de la terra i per això la definía, la conservava, l'estimava. I així es crea Catalunya, com una terra que era estima­da pels que la poblaven i la trepitjaven. I és per això que en el Pirineu hem de cercar la gènesi del nostre país, en valls com aquesta, no en la marina. En el feu-dalisme, no en el burg. En el romànic, no en el gòtic. A l'Edat Mitjana, no al Renai-xement. I tot això, perqué és al Pirineu on és mes gran el contacte amb la terra, amb la muntanya, alhora refugi i sosteniment, autèntic perpal de l'esperii ancestral cá­tala, que es diu Ripoll o Cuixà, o Mont-grony, ... o Taüll. El cátala és un home de muntanya. D'alia ve el seny, el treball... Ve la unió quasi umbilical amb la mare terra. Recorrer aqüestes valls, a la recerca de les virtuts ancestrals i géologiques del nostre poble, és el meu objectiu, és el meu plaer. Contemplar el meu origen, la meva historia! Però no la historia tal com es fa del Renaixement enea, és a dir, col-lectiva, generalitzada, sino una historia individual, particular, de cada home per eli mateix, no en conjunt: no la nació, sino la casa, la llar, aquesta és la historia que m'agrada. Pen­sai; el que féu cada home, el que passa en cada Hoc. Oui bastí aquella pedra en aque­lla tacana? Qui conduí un ramat per aquest carni? Quins camps guarden a les seves entranyes els cossos dels homes que els treballaren? No és la lluita amb els altres el que fa un poble, sino la lluita per pos-seir la terra que es trepitja. I jo, que he nascut a ciutat que és la negació del camp, també lluito per posseir «la meva terra». La muntanya, l'excursionisme, que son una continua lluita per assolir, per assimilar-se a la terra, ens fan ser mes catalans.

¿Quin Hoc millor que aquest podia haver escollit per fer-me aqüestes reflexions? Taüll, on s'és a prop de les realitats que han creat l'esperit cátala: muntanya, terra, art... No és realment aquest Hoc una de les cruïl les on s'uneixen les virtuts que constitueixen la nostra manera intrínseca

de ser? No és l'unie (Montserrat, Mont-grony...), però potser és mes atraient per haver restât ocult als ulls del mon, que ha estât vuit segles orb davant la colossal disputa d'aquests dos noms: Sant Climent i Santa Maria.

Les dues esglésies son fonamentalment diferents, malgrat Mur semblança quan es mira tan sols l'aparat extern, sensé intuir l'esperit de cada lînia. Santa Maria està al mig del poble, sobresortint del desigual conjunt de cases i en un suau pendent. Tota ella és mes esvelta, cosa que, par­lant de romànic, vol dir mes robusta (es-tranya paradoxa), que no pas Sant Climent, que gaudeix de l 'esti l i tzació d'una L que, atabalada pel brogit de la vila, hagi fugit al camp i s'hagi ajagut a reposar. Sant Cli­ment descansa. Santa Maria vetlla. Sant Climent és feta amb amorosa complaença, amb la delicadesa que mereix la pedra del Pirineu. Sant Climent és pedra rosada, quasi daurada. Santa Maria és fosca i de pedres de cantells tallats en arestes. Els contraforts de l'absis pugen de terra per suportar el sostre. Les pedres de Sant Cli­ment son arrodonides. Els contraforts, un xlc indecisos, reposen de dalt a baix. Sem-blen arrels d'arbre. Santa Maria s'ha de mirar de prop en un dia de pluja, a la llum d'una llàntia. Sant Climent estima el sol d'un jorn d'estiu quan el caminant arriba assedegat i cerca l'ombra. Sant Climent té un campanar molt alt, fet per a no haver-hi campanes. A Santa Maria li manca una ab-sidiola i li sobra una còpula. La primera ha estât substituïda per una mena de casa quadrada. Sant Climent quasi no té colum-nes al campanar i alguna finestra ha estât tapada. Santa Maria és obra d'arquitectes. Sant Climent ho és d'artistes. Però el po­ble pot estar orgullós de les dues obres magnes I pensar que passaran a la poste-ritat, sota el nom genèric de Taûll (que deu voler dir Taùll?), nom que serva a dintre seu una força inesgotable. iCom aquells homes, que no gosaven aixecar llurs cases quatre pams, podien bastir aquells campa-nars? ¿^171 aquells camperols, que lluita-ven cada dia amb la terra per arrancar-li

els fruits, que eren homes de muntanya, ignorants, dominais per la roda del temps, la coluta, la vacada, pogueren crear quel-com mes que una església: un poblé? Pot-ser la resposta és molt senzilla, car aquells homes sabien el que era una albada fresca, cara al vent del nord, i un matí l luminós, i un capvespre suau, de lluna plena, perqué aquells homes havien sentit la remor de l'aigua en un estany pirinenc qualsevol, o

una posta de sol, amarada de sangs i tur-queses que ja augura el demá, un nou dia que els duria altre cop la felna i la vida, que els diria: tu ets home, plenitud del sentit..., és el goig de viure, és el goig de veure passar la roda del temps i esguardar la collita, conduir la vacada, aixecar un campanar! El contacte amb la térra crea un poblé.. . El contacte amb el món domina l'instant, el temps, suprema victoria... El

353

temps! L'esperit! El muntanyenc del se-gle XII els ajunta i en surt Taüll: esperit amorosit pel temps!

És dif íci l escolllr, però al final decideixo per acostar-me primer a Sant Climent, car, havent viscut séparât del poblé, potser con­serva millor la puresa que els seus cons-tructors hi dipositaren, mentre Santa Maria potser ha fet mes de conillet d'Indies a través de la historia. En primer Hoc, el cimbori o cúpula és, evidentment, molt posterior, i aquesta intromissió d'éléments estranys, si bé per una part contribueix a donar una fesomia pròpia a la capella, deu haver destruit, amb tota seguretat, la pri­mitiva estructura interna. En resum: pot quedar-hi bé, però no deixa de ser un afegit.

Aqüestes esglésies romàniques semblen haver estât fetes per ser vistes d'esquena, és a dir, per la part de l'absis, car el front no té la delicadesa o la serenitat, segons els casos, de la part posterior, amb la for­ma semicilindrica de les absidioles. En entrar a la de Sant Climent, la porta gru-nyeix en voltar entorn de les frontisses i, avesat a la claror del dia, no encerto a de­limitar els objectes que hi deu haver a l'interior. En tancar darrera meu la porta, desapareix l'escassa llum que s'havia atre-vit a entrar i em trobo enmig d'una llò-brega sala en la quai avanço a tentines, vers un minúscul llum d'oli que pampallu-gueja al fons. A poc a poc els objectes preñen forma, canviant al principi, i més definida a mida que els ulls se m'acostu-men a l'ambient. La nau central està co-berta per una teulada de fusta sostinguda per robustes columnes. Una d'elles té una inscripció de lectura dif íc i l al neòfit. Sem­bla contenir una data: 11... 11 desembre. La llàntia d'oli, que ha estât la meva guia des del principi (quin de principi?, el pri­mer principi, potser?), sembla illuminar uns murs amb pintures o quelcom sem­blant. M'hi acosto més. Veig vermeils de sang i blaus celestes. Més tard veig ros­tres: rostres de sants, d'àngels.. , rostres allargats, d'ulls oberts i galtes rosades. Rostres de front, d'ample i bruna cabellera. S BARTOMEE S. IOANES. Homes. Homes

amb llibres a les mans, amb túniques ver-melles i blaves, d'aurèola bianca. Homes que miren fixament. També la verge, que duu un calze a la mà, sembla mirar fixa­ment i hom es pot preguntar, com algú ha fet amb la Gioconda, què devia estar pen­sant? què diria si pogués sortir de la de­terminado d'un frese? Ens contaría noves del seu autor, j sabriem si era nostrat o estranger. si era home de mar o de terra endins, i sobretot, sobretot, quines belles contrades va visitar o quins còdols van sentir la seva petjada. Ens diria com era (no ens importa qui era!), si era alegre i festivol. o sever. o auster; si era veli o era jove, i en tot cas on va passar la in­fantesa, i en tot cas on va veure per pri­mer cop l'albada, on va plorar la primera vegada. I ens diria. si parlés, com va arri­bar a aquesta terra, si no s'hi cria; com lluïa el sol el dia en que veié la vali on sóc ara i quina enyorança guardava a les venes... Ens diria, si parlés, on jau el seu eos, si jau en terra estranya, endut pel tor­rent de la mort o és ací al dessota, vigilai per les adustes figures dels profetes, per cada una de les pedrés que a l'església hi ha.

En aixecar el cap, la meva vista, que ja aprecia els contorns de les coses, es creua amb una mirada que em colpeix profunda-ment. Part de dalt de l'absis, on has d'alçar el cap per veure-ho, el rostre del Totpode-rós t'esguarda. Eli és allí, en una pintura, obra d'un pintor anònim, aplicada al mur quan encara el guix relient és frese..., però n'hi ha més: Eli t'esguarda! Envoltat dangels i serafins, punt mig entre l'alfa i Iomega, amb la Terra ais peus, t'esguar­da! La mà dreta en ait, les celles en are, les ninetes dels ulls com dos immensos punts nèg res . . Tu pots no veure'l o no mirar-lo, però eli continua esguardant-te. A la mà esquerra soste un llibre obert, de curiosa perspectiva: «Ego sum lux mundi..., lux..., lux...» Potser era aquesta la llum que em servia de guia des del principi, des d'aquell principi que resta escrit al pòrtic del Testament. Potser està ací la rao de tot, el sentit de la vida. Potser sí que el

354

món pugui encara esdevenir amor i l'odi ser bandejat... «Ego sum lux mundi...» Potser en el fons no cal cercar més per­qués.. . Per qué la vida? Per qué la mort?... L'esperii, heus aci la resposta L'esperit, immensa traballa per a qui, com jo, cerca ideáis. Tot el que en aqüestes llibretes he escrit podría ser bescanviat per dos mots: a la recerca de l'esperit. ¿És això el que verítablement intento trobar a la muntanya. en la solitud d'un cim, en la dolca foscor de l'interior d'una ermita romànica, en un capvespre al Pirineu? ¿És l'esperit el que impregna de senzillesa les conferencies de mestre Fabra, els divendres, o Testada a Montserrat, a l'estiu, o el Nadal passat a Nuria, l'any darrer... Sí, deu ser l'esperit, i és aquesta una magnifica resposta per­qué el plaer per si sol no és res i ens anorrea. No, no n'hi ha prou amb el plaer, manca l'esperit, perqué, malgrat tot. mal-grat la injusticia, l'odi, la mort i la vida, encara podem afirmar, i esperem que les noves generacions en donin la raó: mentre hi ha homes, hi ha esperanga.

» » »

En girar pàgina cau a terra un full petit i rodó esgroguei't pel temps i el contacte amb el paper, que em fa desviar l'atenció de la llibreta de notes que he llegit àvi-dament fins ara. L'espelma pampallugueja i alhora espetega, s'estiregassa, desapa-reix, després reviscola. D'engà que s'ha fet fose s'ha anat consumint i ara única-ment en resten uns bocins que no han de durar pas gaire. Acluco els ulls, ado-lorits, uns instants, i intento reflexionar sobre el que he llegit, que no deixa de ser una ínfima part del que aquests qua-dems contenen. Qui va ser el seu autor? El nom el sé des del principi, però no en tinc prou amb el nom. Eli era d'una altra fusta, amb la qual, dissortadament, ja no es fan d'homes. Possiblement no havia dut mai unes botes noves i fins i tot els pantalons no eren més que despulles, però eli era d'una altra escola i no li calia dir-se muntanyenc. com avui dia gosem fer per estar massa a l'abast la paraula excursionista. I és que eli era fruit d'uns

altres dies, d'un temps que plantejà ques­tions que no hem sabut resoldre, d'un temps en qué encara es podia confiar en l'home... l'home... l'home cátala del 1900! Que de coses sen podria haver tret, d'un home que creia en la terra, l'amor, l'es périt ! Avui, per contra, les esperances manquen i no s'hi veu sortida. Malaurada-ment, no hem sabut fer les coses i és tard per tornar a comencar la tasca, car. a despit nostre, som hereus d'una gene-rado crescuda en temps de guerra que va haver d'aprendre el secret del doble fons i la botiga tancada en un temps de soroll de metralla i vidres escapeáis No en podia sortir res de bo! Hem sortit nosal-tres que avui ens podem preguntar: que en resta, deis ideáis d'aquells homes del 1900? . Qué en resta de la vida7 I és que avui al món amb la sang ja plena de por i de recances. i vivim a laquait de la in­justicia que fem i la que ens faran.. No ha arribat encara el moment de dir prou?

És realment una traballa felig 'la que he fet avui, en una jaca perduda del Piri­neu: unes humils llibretes, testimoni d'uns somnis, diari fervent d'una vida joiosa en la solitud immensa, i no em cree digne de poder-me'ls endur amb mi, car des del principi foren fets per veure passar el temps enmig de valls i muntanyes. Potser algún dia no gaire llunyà, quan tot resti erm per la fùria de l'home, algú pugui trobar aquests fulls i, llegint-los, plorar pel temps passat.

I jo, que he fullejat les llibretes i he copsat el seu missatge. sé que demà tot sera molt més beli, malgrat ser les ma-teixes coses de cada dia; sé que el sol, com tota matinada. Huirá roig i tebi, i la seva flama m'omplirà d'una formosa claror de pau. Sé també que el corriol que em dura al cim ha estât solcai per pastors i ramats, i això alleugirà la meva temença Sé. en fi, que TOTA TERRA QUE ESTIMI SERA MEVA. i tot cim que assoleixi. un nou altar...

Però, els homes que vindran darrera meu... esbrancaran algun dia l'altivol Pi­rineu7

355

Piragüisme. VIII Rallye turístic esportiu internacional 1971 per Jul ia M. Cutillé i Roig

Del dia 25 de juliol al dia 1 d'agost, a la població de Sort, capital del Pallars Sobirà, i amb el patrocini de les federacions espa-nyola i lleidatana de piragüisme, es. va celebrar el VIII Rallye tur íst ic esportiu in­ternacional. Aquesta circurnstància i el lloc que aquesta nova modal itat esportiva va agafant dins les nostres activitats, ens duu a fer una breu exposició de la seva histo­ria i de les seves principáis caractér ist i ­ques.

Peí mar del Labrador, enmig de la badia de Baffin, esquivant icebergs despresos de les geleres de Groenlandia i de Tilla d'EI-lesmehre, encara es poden veure les peti­tes embarcacions anomenades piragües que fins ara han servit de mitjà de trans­port aquàtic, fetes d'una armadura de fusta coberta de pells de foca i, sovint, arrosse-gant morses o foques caçades pels experts palistes-caçadors esquimals. D'aquestes embarcacions a les actuáis piragües de competido sortides de Copenhaguen i de Gôteborg, hi ha un gran abisme, perô unes

i altres teñen en comú que la tracció es basa en l'esforp físic de Tésser huma.

El primer pas de l'entrada a Europa d'a-quest tipus d'embarcacions tingué lloc amb la colonització de Groenlandia pels dane­ses, els quals Tadoptaren com a sistema ideal d'embarcació recreativa. Després, els canadenes transvasaren les canoes deis indis nord-americans ais rius de les con­ques nord i oest del Canadá, de corrent rápid i impetuós, i van adoptar el rem de pala única en contra del rem de pala do­ble deis kaiaks esquimals.

Internacionalment, aqüestes embarca­cions son conegudes amb una denomina­do formada por la Metra K, seguida d'una xifra que representa el nombre de palis-tes que les duen; així, K-1, K-2, K-4. Les canoes canadenques son conegudes amb les denominacions C-1 i C-2.

Un altre detall que diferencia els kaiaks de les canoes canadenques és que en els primers el palista va assegut i en les canoes agenollat.

356

La Noguera Pallaresa ha estât catalogai com un

deis quatre millors rius d'Europa. M

...després d'haver passât pels dificils rapids i

d'haver-nos remullat algun cop. Y

El primer kaiak construit amb una fina-litat purament esportiva data, aproxima-dament, de l'any 1850, i va ser dissenyat i construit per un angles anomenat Mac Gregor amb roure massïs i un pont de cèdre, Aquesta embarcació, que fou ba-tejada amb el nom de «Rob Roy», ja tenia les lînies gênerais dels nostres kaiaks actuals. El seu constructor en va treure un bon profit, ja que hi va recórrer els rius d'Europa i d'Africa. Després, encara, en 1867, va escriure un llibre, Rob Roy on the Baltic, en que relata les sèves tra-vessies i peripècies.

L'any 1936 el piragûisme va èsser ac­ceptât com a esport olimpie, però no sera fins el 1948, a l'Olimpìada de Londres, en què donare un gran pas endavant, amb la part icipació dels pa'isos escandinaus com a primeres potències, i amb el triomf de l'avi Gert Frederiksson, el qual va gua-nyar très medalles d'or i una de bronze amb K-1 i una d'or amb K-2, durant les cine olimpîades seguents. D'aquesta ma-nera advingué l'escalada de la modalitat

del piragüisme coneguda amb el nom de regates d'aigües mortes, amb dues espe-cialitats, de velocitat i de fons, que es disputen sobre superficies d'aigües quie­tes o mortes. Amb igualtat d'oportunitats s'obté la victoria per mit já del cronome­tre, amb els recursos duna técnica molt depurada i de molta potencia.

Després s'anirá imposant també la mo­dalitat d'aigües braves, que es practica en els rius de baixades rápides i impe-tuoses. Aquesta modalitat no exigeix tant d'esforc i es viatja alhora que es rema. El descens de rius comenca com una forma barata de fer turisme i dona origen a un fort moviment centro-europeu. Alemanya, Bélgica, Franga, Sui'ssa, Austria, Gran Bre-tanya, Polonia, Txecoslováquia i Hongria serán els máxims exponents del rallye pi-ragüístic o piragüisme turíst ic. D'aquí a la competic ió només hi ha un pas, i així neix la modalitat esportiva del descens de riu en una cursa de 10 a 12 qui lómetres de Margada, en la qual comptará no solament la potencia de la palada, sino també, i molt

357

decisivament, l 'habil i tât per a sortejar els obstacles i per a mantenir-se dalt l'embar-cació.

Aquesta nova modalitat del piragüisme, mes aviat propia de pa'isos amb rius no gaire llargs i de curs molt rapid, troba a Ca­talunya, concretament a la Noguera Palla-resa, un riu que ha estât catalogat entre els quatre millors d'Europa. És lógic, dones, que fos escollit per a la celebració del VIII Rallye turíst ic esportiu internacio­nal, que va consistir en les proves de des­cens slalom i esquimotaj (VIII slalom in­ternacional i V prova d'esqulmotaj a Sort), i en les quals es van decidir els campio-nats d'Espanya. La Federació Lleidatana es va endur gairebé totes les medalles. Cal destacar, en aqüestes proves, la nombrosa part icipació i la qualitat deis equips fran-cesos (Tarbes, Bordeus, Nimes, etc.), jun-tament amb els d'onze pa'isos, els quals ens van demostrar la bona preparació i la téc­nica deis palistes, així com l'excellència del seu material, i van posar de manifestar els esforços que hem de realitzar per arri­bar al seu nivell.

Vam participar a la prova de descens turíst ic des d'Escaló a Llavorsí, de 9 km de recorregut, com a novells corredors del Centre. Van prendre la sortida un total

de dos-cents palistes, i sota els conseils de Jaume Salvans (Pey) i de tots els nos-tres amies de Sort (Dolors, Ramón, Aleix i d'altres), en Jordi Bofarull i l'autor d'a-questes línies, vam arribar a Llavorsí, des-prés d'haver passât pels di f íc i ls ràpids i d'haver-nos remullat algún cop. Després vam saber que la prova no havia estât man­cada de dificultats i que s'havien produit bastants abandonaments, pero va resultar molt divertida i ens va fer venir ganes de tornar-hi.

El président de la Federació Lleidatana, davant la manca de jutges espanyols per al control de les étapes del campionat, ens va pregar si volem exercir-ne les funcions juntament amb tres futures piragùistes (Maria Carme Fransistorra, Esther Madri-les i M. Antonia Ponts), amb les quals i tots els jutges estrangers formàrem un bon équip. Havent acabat la prova fórem obsequiats amb un àpat suculent.

Des d'aquestes línies, en nom del Cen­tre i de la secció Camping, vull agrair les facilitais rebudes d'aquest gran campió que és Jaume Salvans (Pey) i de la seva fami­lia, per l'acollida que ens va fer a tots nosaltres, i també a tots els palistes de Sort Testada agradable i plena de satisfac-cions de qué ens van fer gaudir.

358

Campament de vacances al pia de Béret per Car ies Mac ia i V ives

Els catalans som gent d'horitzons mun-tanyosos. Ens és ben di f íc i l , des de qual-sevol indret del nostre país, de poder, girar els ulls a l'entorn i no veure mun-tanyes pertot arreu. Potser és per aquest motiu que tan aviat com hem topat amb algun terreny pia, ni que sigui d'una ex-tensió ridiculament migrada, hem cuitat a destacar-lo pomposament amb el nom de pia, calma, planell o qualsevol altra deno-minació sinónima.

No sé si a la vista del pia de Beret, a la Vali d'Aran, un centroeuropeu o algun altre habitant de pai'sos d'autèntiques pla-nuries, somriuria una mica irònicament. Però per a nosaltres, obligats per la forga de la comparació relativa, el pia de Beret és un gran pia, únic en el seu carácter d'alta muntanya. En entrar-hi per la mena de porteli que dona pas a la pista que puja de Salardú, quasi gosariem creure que aqüestes muntanyes nostres, sempre tan aclaparadores, han fet aquí, amable-ment, unes passes enrera a banda i banda

per a deixar-nos un amplíssim pas. Si hom porta encara arrapada la sensació opres-siva, quasi ofegadora, de proximitat de la muntanya que donen els engorjats de Ter-radets i Collegats, el contrast és mes viu encara. I en ser al bell mig de la gran plana herbada, sensé un sol arbre, sota la tibada arcada del cel, i amb un horitzó inusitadament allunyat, es fa di f íc i l de resistir una temptació d'infant: la d'obrir els bracos en creu i correr i correr, de cara al vent, amb la boca ben oberta. Per­qué es diria —ignorem la ciencia per un moment, vatua el m ó n ! — que aquí hi ha mes aire per a respirar que en qualsevol altre lloc; falta pit per a emmagatzemar tôt el que pugna per entrar-hi.

Aquesta amplitud, aquest gairebé excès d'aire dintre els pulmons, potser és la sen-sació mes perdurable de totes les que em van quedar del Campament de Vacan-ees d'enguany; campament que, com és sabut, va ser installât en un extrem del pía de Beret, a recer deis primers arbres

359

Per a nosaltres, el pia de Beret, és un gran pia, El Mauberme, sobre l'estany de Montoliu, és el

ùnte en el seu car'acter d'alta muntanya. ^ cim senyor de la regio. •

del bosc en previsió de les furioses ven-tades que allí es desfermen de tant en tant i que mes d'un disgust gros han donat.

Son moites, naturalment, les sensacions, anecdotes i clrcumstàncies que, unides, pasten el record definitiu d'una estada a I'alta muntanya. Per exemple, heus-ne aquí una altra: poder xipollejar per un torrent com tants cents n'hi ha per tôt el Plrineu, perô, alhora, haver-lo d'anomenar amb un nom que cal pronunciar amb respecte: Noguera Pallaresa; perqué el riu que des­prés sera tan brau ¡ rcíndinaire, aquí no és sino alxô: un torrentet d'aigües enjo-gassades i inofensives, que amb prou fei-nes si gosa cantussejar t ímidament.

Records i somriures. Somric, recordant el collectiu acatament a la democrática llel de «tots els acampadors son iguals davant la perola»; somric, recordant la ben trobada fórmula emprada per al pri­mer àpat del día: fes-te-l'esmorzar-al-teu-gust-i-serveix-te'l-tu-mateix; somric, recor­dant la deliciosa tisana d'herbes, reconfor-tadora, apaivagadora d'estómacs revoltats, engolida ritualment sobre el fons espurne-jant del foc de campament...

Pero excursionistes som i cal —em sembla— parlar d'excursions. Deis grups i grupets, en representació de la trentena de tendes i del centenar d'acampadors en estada permanent, escampant-se cada ma-tí en totes direccions. Cap a l'aburgesada asce'nsió a Vaqueira, utilitzant el teleca-dira. Cap ais estanys de Marimanya i del Rosari, excursions familiars, estimuladores d'una bona gana i d'un bon dormir. Cap a Montgarri, a cercar la melangia d'un passât definitivament mort, a no compren­dre massa l'altivesa del grandiós santuari vetllant sobre el grapadet de cases d'una humilitat quasi vergonyant, a desitjar —ai las!— que una interessada mà turistico-comercial eviti l'esfondrament de murs i teulades. Cap al llunyà Mili, pic esquivol, espiell sobre l'encara mes llunyà Montva-

leri. I, sobretot, cap al Mauberme, el cim senyor de la regió, de cara cantelluda so­bre el port d'Urets i ampia i assolellada sobre l'estany de Montoliu, d'esquena en-derrocada per on és possible d'escalar traidorament el cim.

I, finalment, no és possible d'oblidar-se dels cants de sirena vinguts des de l'al­tra banda de la Vali. Es podien oir, sobre­tot, a pr imeríssima hora del mati, quan l'herba blana del pia de Beret encara tenia al damunt l'ombra feixuga de la serra de Marimanya. Més enllà, cap al sud, retalla­da com amb tisores la seva aspror, la corrua de testes rocoses iHuminant-se sota el sol naixent, una darrera l'altra. Invita-dors, reptadors, amics i enemics alhora, els pics ben coneguts: Bassiero, Colo-mers, Besiberri, Maladeta...

CRONICA DEL CENTRE

El Campament d'Alta Muntanya

El Campament d'Alta Muntanya fou installât enguany a la regió de Piedrafita, a 2.100 mè­tres d'altura, entre els ibones de Respumoso-Ranas i Campo Plano, a 4 hores i mitja de Sallent de Gallego.

Hi assistiren 18 acampadors (16 nois i 2 noies) i foren plantades 8 tendes. L'edat mit-jana dels acampadors era de 18 anys i mig. Es van realitzar ascensions a tots els cims del cire de Piedrafita, llevat de la punta Zarre. Les activitats mes destacades foren les tra-vessies de la cresta del Diable (una cordada), de la cresta Le Bondidier (una cordada) i de la cresta de Costerillou (dues cordades). El temps, llevat d'un dia. fou bórraseos. El trans­port de Barcelona a Sallent i el retorn fou realitzat amb autocar particular, i de Sallent al campament es va pujar el material amb l'a-juda de cavalleries. El responsable del cam­pament fou Lluis Marco Vidal, el quai va comp-tar amb la collaboració de Sadurní Villar.

Expedido Groenlàndia-lslàndia 71

Ens comuniquen els membres de l'expedició Groenlàndia-lslàndia 71, Modest Clavé i Pere Rotger, aue durant el transcurs de la seva vi­sita a Islàndia van recorrer uns 1.000 quilôme-tres de la part sud-oest i oest de Tilla, I que van tenir ocasió de fer ascensions als volcans segïients: Hekla (1491 m), al cráter del quai van arribar, realitzada el dia 20 de juliol; Snae-fells (1446 m), el 27 de juliol. i Helgafell (d'una aleada aproximada entre els 900 i els 1000 mè­tres) el 5 d'agost. Aqüestes ascensions no presenten dificultats, bé que son pesades a causa del desnivell sobtat, ia que aquests cims saleen arran de mar. Foren impressio-nats tres films, un sobre aspectes geogràfics, un altre sobre les faetones de balenes i un tercer sobre la vida dels ocells de l'Àrtic.

Campament de Vacances 1971

El campament dp Vacances, organitzat, corn cada any, per la sub secció de Camping de la Secció de Muntanya, tingué Hoc dels dies 1 al 15 d'agost, i fou instaHat al pla de Béret, molt a prop de Taiguabarreig del torrent de Parros amb la Noguera Pallaresa. al paratge anomenat Clot de l'Anyera.

La mitjana d'estades fou d'uns cent acam­

padors, d'edats compreses entre els 14 me-sos i els 59 anys, els quais es van allotjar en unes 35 tendes. També fou muntada una tenda-palau per a rebost, una cuina coberta de lona, i, amb troncs, foren construits un al-tar, una taula i una passera. Es van fer diver­ses excursions cap a la vall d'Aran amb auto-môbil, perô cal remarcar especialment les ex­cursions a peu dûtes a terme als cims del nord-est de l'Aran, com ara el Tue de la Bar-longuera o Mill (2.803 m), el Tue de Parros (2.727 m), el de Montoliu (2.689 m), el de Mauberme (2.860 m), el de Montvaleri (2.839 mètres) i les régions de Marimanya, Baciver i la Vaqueira.

Accident d'Oleguer Escolà i Montserrat Obach

Un desgraciat accident automobilistic va oca-sionar ferides d'extraordinària gravetat als so-cis del Centre, i membres de l'E.R.E., Oleguer Escolà i Montserrat Obach, els quais viatja-ven en companyia dels pares del primer. Fem vots perquè aquest accident no els representi cap conseqùència greu i perquè els nostres companys es recuperin aviat i puguin repren­dre la seva vida normal i les sèves activitats.

Un desgradat accident al pic d'Eriste

La senyoreta Eugènia Casasses, de dinou anys, sôcia del Centre, va perdre la vida a les immediacions del pic d'Eriste com a con­seqùència d'una desgraciada caiguda, durant el passât mes d'agost. Fem arribar a tots els seus familiars el testimoni del nostre condol.

Accident mortai a la gelerà d'Aneto

També durant el passât mes d'agost es va produir un altre accident a la gelerà d'Aneto que va costar la vida a una noia basca, la quai va caure dintre una esquerda, on va des-aparèixer sensé que el seu cos pogués èsser récupérât pels seus companys d'excursió.

361

Fatal desenllaç de l'expedició del Gracia, a l'Hindukush

L'expedició iniciada pel Club Excursionista de Grècia a les muntanyes de l'Hindukush va haver de desistir deis seus propòsits en pro-duir-se la mort d'un dels seus membres, el destacat alpinista Jordi Matas, el quai va ser engolit per una esquerda, prop del campament-base, de retorn d'una Jornada d'exploració. Tots els esforços realitzats pels seus companys oer a poder Icìalitzar el seu eos resultaren in­fructuosos. Després d'haver-se produit aquest fet dramàtic els altres expedicionaris decidi-ren emprendre el retorn immediatament. Des­cansi en pau el dissortat escalador.

Mort de l'esposa de Pérez de Tudela

En el transcurs de l'expedició a l'Hindukush, mentre César Pérez de Tudela, cap de l'expe­dició, realitzava, amb la seva cordada, l'ascen-sió al Tirich Mir (7780 m). una sobtada i rà­pida malaltia produïa la mort de la seva mu-ller, Elena Pablo, que formava part del grup expedicionari i que havia restât al campament-base. Lamentem profundament aquesta pèrdua tan dolorosa i adrecem al seu apesarat marit, César Pérez de Tudela, el testimoni del nos­tre condol.

Expedició Sabalan 71, del Club Muntanyenc

L'expedició Sabalan 71, dirigida pel profes­sor Joaquim Montoriol, del Club Muntanyenc Barcelonés, i de la quai formaven part també Ferran Vidal, Mercè Villarúbia i Antoni Bor-rell, va dur a terme, aquest estiu passât, un extens recorregut per Anatolia Oriental i Iran. D'acord amb els objectius de l'expedició, es dugueren a terme diversos estudis geològics i ascensions per les serres d'Anatolia orien­tal i Iran (Anadolu Daglari. Ararat. Sabalan. Elbourz i Zagros). Entre les ascensions realit-zades destaca la del Damevand (5671 m), que és el punt culminant dels sistemes muntanyo-sos de l'oest de l'Hindukush A la zona de l'Ararat foren estudiades diverses cavitats subterràn'es volcaniques per les quais discor­ren, áctualment, rius molt cabalosos. Poste-riorment van travessar el famós desert salat de Dasht é Kavir. de fama sinistra a causa de les seves temibles tempestes de pois. L'e­xit d'aquesta travessia, que pot qualificar-se d'espectacular, amb una simple furgoneta de

sèrie, ha estât possible gracies a la Marga ex­periencia acumulada pels expedicionaris en viatges d'aquest tipus a través del desert del Sahara.

Els membres de l'expedició Sabalan 71 van obtenir també abundant material fotografie de llocs histories tan importants com Hattusia íBogazkale) (segle XII a. J.C.), on va néixer l'imperi hitita, Naqch-è-Rosthe i Persépolis (se-qle VI a. J.C), bressol de l'imperi persa, del qual se celebra actualmente el 2.500 avversa­ri, i de les habitacions troglodítiques de Ca-padòcia. amb pintures, on van fiorir extenses comunitats cristianes durant els segles Vil i VIII.

Durant el viatge de retorn, aprofitant el pas per Eslovènia (Iugoslavia), van realitzar estu­dis a la grandiosa caverna de Piuka Jama, d'11 quilómetres de longitud, a l'interior de la qual hi ha l'aiguabarreig dels famosos rius subter-ranis Piuka i Rak.

Catalans al Caucas

Las diverses expedicions catalanes que, se-gons anunciàvem en el nostre número ante­rior, havien estât organitzades per a realitzar ascensions a les muntanyes del Caucas, no es van poder dur a terme perqué, a darrera hora, no els va èsser concedit el permis d'en-trada per les autoritats soviétiques. Davant aquest obstacle insuperable, els diversos grups expedicionaris van haver d'encaminar les se­ves activitats vers altres régions. Els grups del Centre Excursionista de la Comarca de Bages. de Manresa. i el de l'Aqrupació Cientí­fico-Excursionista, de Mataró, es van dirigir a les muntanyes d'Iran, on van realitzar diver­ses ascensions a la serralada d'Elbourz, men­tre el grup de Vílafranca del Penedés, en el qual figurava el director de la revista MUN-TANYA. Josep Llaudó, van fer cap a les Do­lomites i ais Alps, on. entre altres, van rea­litzar l'ascensió al Piz Bernina.

Expedició Escuain 71

Un gruD d'esoeleólegs del Centre d'Estudis Geogràfics del Cor de la Marina, de Badalona, ha dut a terme, durant el passât estiu, amb el nom de CamDanya Escuain 71, una sèrie d'exploracions per les cavitats del Pirineu Central que han obtingut un résultat molt profitós.

Els espeleólegs badalonins van installar un

362

campament a 2.000 mètres d'alçada, des del quai van sortir a explorar l'avenc Badalona, en el quai van descobrir diverses galeries i pous, un dels quais sobrepassa els 200 mè­tres de profunditat vertical. També van explo­rar la cova Barber, descoberta l'any passât, on van ser trobades restes de l'«ursus speleus». especie extingida fa cosa de 28.000 anys, i rastres d'habitants prehistôrics. Les primeres expedicions es van haver d'interrompre a cau­sa d'haver-se topat, en unes cavitats inunda-des, amb una volta sifonant, que va ser su­perada posteriorment, perô amb l'arribada de l'hivern el curs d'aigua subterrani va augmen­tar i van haver de cessar les prospeccions, les quais han prosseguit aquest any. Han es­tât superades cinc cascades, una de les quais té una alçada de quinze mètres, per a la quai cosa ha calgut servir-se de material molt di­vers, entre el quai vestits isotèrmics a fi de poder resistir l'elevada humitat i les baixes températures. En el recorregut d'aquesta im-pressionant caverna, s'han descobert algunes sales de gran proporcions i d'extraordinària bellesa.

Expedició del Club Muntanyenc de Sant Cugat al Gran Atlas

Una expedició formada per membres del Club Muntanyenc de Sant Cugat del Vallès ha realitzat diverses ascensions al massís del Cran Atlas. Tôt i que una abundancia de neu superior a la prevista els va oferir algunes dificultats, el grup de Sant Cugat, compost per Josep. Ramón i Miquel Pros, J. M. Navar­ro, J. Farrés. R. Dura, Campmany. Parra i Bas, va aconseguir diverses ascensions de 5 è i 6.è grau al Toubkal [4.165 m), que és el mes ait del massís. al Dit del Tadat (3.877 m) i a l'Aresta del Gendarme, entre les quals cal comotar dues primeres absolûtes, una segona absoluta i una primera nacional.

Mort del guarda de Sant Pere de Roda a causa d'un llamp

Per una breu nota de premsa ens assabentem que el guarda del monestir de Sant Pere de Roda, Pere Pascual Murciano, de 68 anys, va morir el dia 16 de iuny, víctima d'un llamp, en el transcurs de violenta tempesta que va descarregar sobre aquell sector. El senyor Pas­cual Murciano era empleat de la diputació de Girona.

A través de les seves modestes funcions de guardia de les obres de restauració del veli cenobi empordanès, que exercia des de fa molts anys, el senyor Pascual Murciano ha-via esdevingut un personatge conegut i po­pular que havia conquistat l'estimació i l'amis-tat de molts dels visitants i dels excursionis-tes que acudien a les ruines de Sant Pere. Ara­gonés de naixença, s'havia identificat plena-ment amb la terra i el paisatge on s'havia installât, a través d'una dedicació entusiasta i amorosa a la feina que li havia estât encar-regada. En la mesura dels seus coneixements i de les seves possibilitats contribuía, amb cura sollicita, a les obres de restauració del monestir empresa que sentia com a cosa pro­pia, mes enllà de les exiqéncies estrictes del seu carree. Descansi en pau aquest home mo-dest i senzill, el nom del qual quedará asso­ciât a la restauració d'aquest monument cab­dal de l'art romànic.

Ha estât refeta la creu del cim d'Aneto

Informem, amb satisfaccio, que la creu mo­numental installada pel Centre al cim d'Aneto, aterrada l'hivern pasat a causa de la incle­mencia del temps, ha estât refeta una vega­da mes.

Van collaborar en aquesta nova erecció els socis del Centre Lluís Belvís i Delrio, Josep i Lluís Díaz i Pairó, així com els alpinistes bas­cos del Bilbao Alpino Club, Ansplmo Badiola i Luis Ignacio Jauregui. Cal destacar, així ma-teix, que Josen M. Perarnau i Ribera i Ramon López i Collado han puiat en dues ocasíons a l'Aneto amb l'objectíu de reparar la creu. objectiu sempre feliçment acomplert.

Baiane d'accidents ais Alps francesos

Seixanta-vuit morts i mes d'un centenar de ferits és el baiane d'accidents de muntanya registrats ais Alps francesos. segons un co-municat de les autoritats del Centre de So-cors c'e Chamonix, datât de finals d'agost.

Quant a les causes dels accidents, les auto­ritats esmentades posen en relleu que una bona part es produeixen per imprudencia o negligencia dels alpinistes, que empreñen es­calades dificilí! i perilloses amb equips défi­cients o bé sensé tenir en comote les condi-cions météorologiques. D'altra banda, també es produeixen molts accidents per falta de preparació i per cansament, cosa que es posa

363

en evidencia en constatar que la majoria d'a-quests accidents han tingut Hoc durant el des­cens o el retorn, mes que no pas durant les ascensions. Creiem, dones, que aquesta, infor-mació pot representar un nou i éloquent ad-vertiment sobre la previsió, la preparació i l'entrenament, sensé els quais cap alpinista no ha d'emprendre una cursa o una ascensió d'envergadura.

Ha estât escalat el Penyal de Gibraltar

Segons noticies facilitades per la premsa diaria, un grup d'escaladors anglesos, format per Martin Boysen, Henry Day i Mick Burke, ha escalat per primer cop el célebre penyal de Gibraltar. L'ascensió ha estât duta a terme per la cara nord i ha exigit quinze hores d'es-calada L'alçada de la paret és de 1230 peus.

L'Agulla de la República en escalada lliure

Dos alpinistes francesos, Christian Mollier i Jean Marie Germain, han aconseguit la pri­mera escalada lliure a la famosa Águila de la República (3.305 m), una de les mes impres-sionats de les agulles ded Chamonix.

Una nova via d'ascensió a la Roda di Vael

Dos instructors italians de l'Escola Alpina de Môdena, Bepi de Francheschi i Fiorenzo Vanzetta, han obert una nova via d'ascensió a la Roda di Vael, de la regió de les Dolo­mites.

Breda histórica i actual. — Jaume Coli i Cas-tanyer. 376 pàgs. 28 lamines. Gravats. Mapa del terme municipal escala 1:25.000. Plànol de la vila escala 1:2.500. Editorial Mont-blanc. Granollers, 1971.

Fins al moment present. Breda no disposa-va de cap estudi monografie d'acord amb la seva importancia histórica i social. Hom comp-tava amb notables treballs parcials. però la seva dispersió, el seu carácter eminentment

tècnic i la seva relativa velloria, feien del seu maneig una tasca ímproba i difícil.

Avui, amb el volum que comentem, Breda, la bella vila selvatana estesa ais peus del Montseny, compta amb un magnifie cabal de dades, informacions i notes que al llarg de prop de quatre-centes pagines ens forneíx el seu autor. Jaume Coli i Castanyer, enriquit. a mes, amb un bon grapat de fotogravats, ¡ tot ell présentât en una pulcra versíó tipogràfica.

L'obra s'inicía amb l'estudi del monestir de Sant Salvador, el monument cabdal de la vila. fundat l'any 1038, per seguir amb l'església parroquial i la historia civil de la població, sin­gularizada per la fita altívola del seu castell de Montsoriu.

Els aspectes economics: agricultura, rama-deria, comeré, industria —dintre d'ella, la tan famosa de la ceràmica decorativa— i hostele­ría hi son àmpliament detallats. També son molt complets els capítols dedicats a diver­sions publiques, casinos, esports, ensenya-ment i manifestacions artistiques.

Un sens fi de notes bibliogràfiques i un apèndix que transcriu un bon grapat de docu­ments histories, aixi com un útil maoa de la vila i el seu terme, acaben de completar tan intéressant volum que, sens dubte, constitueix una peca essencial en el camp de la monogra­fia local catalana.

Josep Girona

Nota important als nostres subscriptors

Durant el proper mes de novembre imcia-rem el cobrament de l'import de la subscrip-ció anual corresponent a l'any 1971. Als subs­criptors résidents a Barcelona els sera pré­sentât a domicili un rebut per l'import de 125 ptes., el quai els preguem que vulguin fer efectiu. Quant a!s subscriptors résidents fora de Barcelona ciutat, els preguem, a fi de facilitar-nos la tasca administrativa, que ens vulguin enviar l'import de la subscripció per mitjà d'un taló bancari o d'una caixa d'estal-vis, o bé per mitjà d'un gir postal. En aquest darrer cas, els preguem que no ometin de consiqnar a Timorés que es tracta de la subs­cripció de la revista «Muntanya».

364

Canuda,26 T.2320771 Barcelona-2 Via Auqusta,103 T2179188 Barcelona-e РЙЯЯМП Via Augusta,103 T.21791ÖÖ Barceic

[ Q D I I R T N Bailèn,170 12581015 Barcelona-9

St

enfrie

AV. a yo s i io

£ Hill'VCL <S»AONA ЙЧ

PORTER-LLIBRES

Avda. Porta de I'Angel, 9

Recomanem:

RAMON VINYETA: Rupit, Guia Turistica. La Garriga, 1971

100 ptes.

JAUME RAMON I MORROS: Très escoles d'escalada. Sant Llorenç del Munt. El Sot del Bac. Eis Mollons. Barcelona, 1971

100 ptes.

J. PUIGBERT I BUSQUETS i altres: Per la ruta monumental del Baix Empordà. La Bisbal, 1971

125 ptes.

MATIES DELCOR: Les Verges Romàniques de la Cerdanya i el Confient. Barcelona 1970

500 ptes.

Barcelona

Camping

La Ballena Alegre A 9 minuts de Barcelona per l'autopista de Castelldefels, el camping "LA BALLENA ALEGRE", us convida a acampar ais seus boscos frondosos i a banyar-vos a les transparents aigües mediterrànies.

A ix í mateix i per a comoditat deis nostres clients hem instal.lat a l'interior del recinte del camping els servéis complets de bar, restaurant, servéis sanitaris, supermercat, dutxes, lavabos, assistència mèdica, parc infantil, zona esportiva, bugada i planxa i el sector comercial on podreu adquirir tots aquells articles que vulgueu.

PENSEU en la vostra familia

PENSEU en vosaltres mateixos

Mes de 117.000 associais us aconsellen que seguiu el seu exemple in-

gressant en la

Mutualität de Previsió Social

A G R U P A C I Ó M U T U A D E L CO M ERC I DE L A I N D U S T R I A

Fundada l'any 1902

Un minim sacrifici economic mensual us prevé en eis casos de malaltia i d'intervencions quirúrgiques, us pensiona a la invalidesa, us ajuda a la Vellesa i empara la familia a la defunció.

També pensiona eis orfes deis associats mutualistes fins als 20 anys d'edat.

DIETES PER MALALTIA: de 5 a 200 pessetes diàries. PENSIÓ PER INVALIDESA: de 300 a 12.000 pessetes mensuals. SOCORSOS A LA DEFUNCIÓ de 5.000 a 200.000 pessetes. PREMIS A LA VELLESA I ANTIGUITAT MUTUALÍSTA: de 2.500 a 100.000 pessetes anuals. PENSIONS D'ORFENESA: de 250 a 2.500 pessetes mensuals per cada fill inscrit.

Edat máxima d'ingrés: 40 anys no complerts.

Quantität pagada per socorsos en l'any 1970: Ptes. 173.610.699 Quantität pagada des de la fundació: Ptes. 1.168.044.012

Dirigir-se a les Oficines instai.lades en el nou EDIFICI DE PROPIETAT, Avinguda José Antonio Primo de Rivera, 621, Barcelona, (Telèfon 221 41 20) i se us facilitará tota mena d'informació.

Aconsegueix la perfecció en la revolucionaria concepcìó de la bota d'esquí a injecció "SINTESI PER-FIT"