memÒria de la guerra civil - 22 i 23 de gener del 1939 va ...€¦ · líster forján va ocupar la...

23 de gener del 2009 / 47ALT I BAIX PENEDÈS

MEMÒRIA DE LA GUERRA CIVIL - 22 i 23 DE GENER DEL 1939

Va ordenar Líster l’assassinat d’un vilafranquí, fa avui setanta anys?

L’enòleg vilafranquí Pere Escudé i Bertran, nascut el 7 de juliol de 1891 i desaparegut a Masia Bach el 22 de gener de 1939. La imatge correspon a una etapa anterior als fets que s’expliquen en aquest reportatge. Foto cedida per Àngel Escudé i Brugueras

Els tres germans, Pere, Ramon i Josep Bach i Escofet, que havien fet fortuna a les seves fàbriques de filatures de cotó de Vilanova, Barcelona, Vic i Manresa, van promoure la construcció de la torre i del complex de cellers de Masia Bach al bell mig de la finca vitícola de can Estrada de Sant Esteve de Sesrovires, a la comarca del Baix Llobregat, entre 1926 i 1929. S’inaugurà amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona. Veiem la part frontal, o cara sud, del complex d’edificis. Foto actual cedida per l’Arxiu del Grup Codorníu.

Les memòries del corresponsal del The New York Times de l’època confirmen que el tinent coronel republicà Enrique Líster va ocupar Masia Bach entre el 20 i el 23 de gener de 1939

L’enòleg vilafranquí Pere Escudé i Bertran va desaparèixer precisament el 22 de gener en aquells cellers de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat)

La versió familiar afirma que Escudé va ser cremat aquella nit per les tropes de Líster a l’interior de la torre de Masia Bach i que el seu cos va quedar reduït a un munt de cendres

Carles Querol Rovira

carlesquerol.com

Quan menys t’ho esperes, de sobte, en algun racó del món (o de la troposfera, com es veurà) apareix una informació històrica inèdita sobre el teu municipi, la teva comarca o el teu país de la qual només es disposava fins aleshores de memòria tramesa oralment.

La que ara s’ha localitzat vindria a confirmar que, efectivament, el tinent coronel republicà Enrique Líster Forján va ocupar la torre, els cellers i les caves Masia Bach de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), entre els dies 20 i 23 de gener de 1939, mentre el seu exèrcit es retirava davant l’ofensiva franquista. Durant la seva estada va desaparèixer misteriosament un vilafranquí que hi treballava d’enòleg i cap dels cellers.

El 1946 es va editar a Nova York l’obra de Herbert L. Matthews The Education of a Corresponded (L’aprenentatge de corresponsal). Aquest periodista nord-americà havia cobert la informació de la Guerra Civil espanyola des del bàndol republicà enviat pel diari The New York Times i estava considerat com un dels millors reporters del món. Seixanta-dos anys després el meu fill Oriol va comprar-ne un exemplar de segona mà a través d’Internet i me’l va regalar. Pensava aprofitar un viatge llarg per fullejar-lo amb tranquil·litat.

Ell ja coneixia la figura de Matthews des que el 2006 en una estada a Nova York li’l van recomanar. Aleshores jo no en sabia gran cosa, tret d’alguna referència genèrica en algunes obres de l’historiador britànic Paul Preston.

Al vol 3224 de la companyia Lufthansa en destinació a Sant Petesburg (Rússia), el passat 27 de juliol de 2008, a uns nou o deu mil metres d’alçada, mig avorrit i endormiscat, vaig obrir-lo casu-alment per la pàgina 159.

Em va cridar molt l’atenció el paràgraf següent sobre un esde-veniment que Matthews havia protagonitzat el 22 de gener de 1939, durant la retirada republi-cana: “La lenta, però implacable ofensiva dels Rebels sobre Barcelona s’intensificava cada vegada més, però els Legals s’hi enfrontaven amb energia [en la terminologia de l’època que utilitzaven els corres-ponsals de guerra internacionals

favorables a la causa republicana, s’identificaven els franquistes com els rebels o insurgents contra la República; i com els legals als qui la defensaven. Els feixistes colpistes d’una banda i els repu-blicans fidels a la legalitat d’una altra, respectivament], generalment

sense caure en el pànic, i fins i tot contraatacaven quan podien, amb poca contundència tot sigui dit. Líster havia establert posicions davant de Martorell, on els seus homes eren probablement les darreres unitats eficaces dels Legals. Les va poder mantenir només durant tres dies la

qual cosa en aquelles circumstàncies va ser com un miracle.

Va instal·lar el seu quarter general de comandament a l’edifici central dels millors elaboradors de vi de Catalunya, entre Martorell i Masquefa. Allí hi havia literalment milions d’ampolles de vi blanc i de

xampany català dins enormes cellers excavats en una muntanya. Es feia difícil d’imaginar un refugi més confortable contra els bombardeigs i hi vàrem passar aproximadament mitja hora mentre els Rebels llan-çaven les bombes sobre les línies del front, la qual cosa provocava una enorme hilaritat a alguns sol-dats que resaven perquè les bombes seguissin caient a fora.

Líster va ser un exemple de cortesia i companyonia, com era habitual en ell, i ens va invitar a l’oficina a beure una copa de vi mentre ens mostrava sobre un mapa les posicions de les tropes. Estava tan eufòric, tan valent i tan com-batiu com sempre. Mai he aixecat una copa amb tant entusiasme com quan vaig brindar a la seva salut aquella tarda del 22 de gener. Ja no el tornaria a veure fins a Perpinyà, França [...]”.

En un primer moment, molt condicionat per la meva vinculació familiar i personal, vaig pensar que Matthews pot-ser s’hauria despistat en situar Sant Sadurní entre Martorell i Masquefa, però ben aviat me’n vaig adonar que els fets no van esdevenir a Codorníu o Freixenet i vaig rectificar. Havia trobat una prova escrita que demostrava que el tinent coronel republicà Enrique Líster va ocupar Masia Bach de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) entre el 20 i el 23 de gener de 1939. No va estar present aquells dies al Vendrell, Vilafranca i Sant Sadurní com sospitàvem alguns historiadors, i per tant la retirada republicana a través de l’Alt Penedès no va ser dirigida per ell sinó, molt proba-blement, per Manuel Tagüeña, un altre tinent coronel que a la batalla de l’Ebre havia tingut a les seves ordres el XV Cos d’Exèrcit. Les peces del puzzle van encaixant.

I aquí s’hauria acabat l’anècdota i la recerca si no fos perquè el text de Matthews em va fer recordar immediatament, talment com si es tractés d’un reflex condicionat, un altre relat que ja tenia gairebé mig oblidat en algun recòndit racó de la memòria i que va esdevenir suposadament el mateix dia, a les mateixes hores i al mateix lloc. A milers de quilòmetres de distància vaig reviure el que m’havia explicat feia una dècada l’amic vilafranquí Àngel Escudé i Brugueras, i que ell recordava amargament ja que, segons la seva versió, aquell 22 o 23 de gener a Masia Bach van assassinar cruelment el seu pare, Pere Escudé i Bertran. Per sort, les anotacions que havia pres durant la conversa

(Continua a la pàgina següent)

El tinent coronel Enrique Líster Forján (1907-1995), cap del V Cos d’Exèrcit republicà, va ocupar Masia Bach entre els dies 20 i 23 de gener de 1939. Foto del fons de l’autor

23 de gener del 200948 / ALT I BAIX PENEDÈS


Imatge de Herbert Matthews captada el 5 de novembre de 1938 a la riba esquerra de l’Ebre. Al fons, Ernest Hemingway. La càmera Rolleiflex que té a les mans era propietat de Robert Capa que aquella jornada els acompanyava. Matthews es va entrevistar amb Enrique Líster a Masia Bach el 22 de gener de 1939 a la tarda. Foto de Henry Buckley. Fons Henry Buckley. ACAPGC

Vista exterior de la façana del darrere, o cara nord, de la torre de Masia Bach. A la foto de dalt podem veure en primer terme els locals de les premses i cellers abans del 23 de gener de 1939. A la inferior, captada setmanes després mentre es retirava la runa provocada per les explosions, s’observa -tot i el precari estat de conservació de la fotografia- que els immobles de les premses i els cellers gairebé han desaparegut. El requadre vermell indica la zona afectada per l’explosió. A causa de que la metxa lenta es va apagar quan va explotar la ràpida, que havien col·locat al centre del celler, les parts laterals no es van ensorrar del tot i es van haver d’enderrocar posteriorment, ja que havien quedat molt malmeses. L’estructura metàl·lica que s’endevina ben bé al centre de la imatge inferior corresponia a la ferralla de la premsa de raïm hidràulica. Fotos inèdites cedides per l’Arxiu del Grup Codorníu

amb Àngel Escudé encara les tenia degudament conservades al disc dur de l’ordinador.

L’estranya desaparició de

Pere Escudé i Bertran

El V Cos d’Exèrcit manat per Enrique Líster, amb les restes de l’11a Divisió, la 45a i la 46a dirigida per Domiciano Leal havia acon-seguit frenar a Igualada el Corpo di Truppe Volontarie (CTV) amb 30.000 soldats italians, manats pel general Gastone Gambara.

Segons les notes inèdites manuscrites per Assumpció Escudé i Brugueras que aleshores tenia 18 anys, i que conserva el seu germà Àngel Escudé, una part de l’Estat Major del V Cos d’Exèrcit s’instal·là entre el 20 i el 23 de gener de 1939 a la torre de Masia Bach, al municipi de Sant Esteve Sesrovires. Els dies immediata-ment anteriors es trobava esta-blert a l’Hostal Nou de la Pobla de Claramunt (Anoia), convertit avui en l’Hotel Robert, a peu de la carretera que des d’Igualada porta a Capellades i Vilafranca, per on durant segles havia transitat el camí ral medieval.

Els soldats requisaven i carre-gaven vi i xampany als camions per emportar-se’l, es protegien dels bombardeigs dins els cellers i les caves, els ferits intentaven recuperar-se, alguns menjaven i bevien més del compte... i d’altres finalment buidaven les tines de vi blanc i vi negre i preparaven la seva voladura amb trilita.

En diverses ocasions Líster en persona, o bé d’altres coman-

daments republicans de les Divisions 11a, 45a i 46a, van reclamar la presència de Pere Escudé, l’enòleg i cap dels cellers de l’empresa, per resoldre algun problema menor relacionat amb la requisa del vi per a la tropa, amb qüestions d’intendència i amb l’evacuació de les perso-nes civils que s’havien refugiat durant la retirada a les instal-lacions de Masia Bach. (També s’indica a les notes manuscrites per Assumpció Escudé que allí s’hi trobava Valentín González, El Campesino. Si hi era, el fet que el 22 de gener la seva banda de música s’hagués amagat en un immoble de Sant Sadurní fins que van entrar els nacionals era una estranya irregularitat ja que no té massa lògica que Valentín González es trobés a Sant Esteve i la seva orquestra militar a quinze quilòmetres de distància. Tal vegada els músics es van despistar mentre es retiraven de Piera en direcció a Masquefa i Martorell i es van desviar al trencall de la carretera que porta a Sant Sadurní).

A la darrera d’aquestes entrevis-tes que es va celebrar el 22 de gener cap al tard, probablement quan el corresponsal de guerra Herbert Matthews ja havia marxat cap a l’Hotel Majestic de Barcelona on hi residia amb altres corresponsals internacionals –entre els quals s’hi trobaven aquells dies Vincent Sheean, Marta Gellhorn, William Forrest, O’Dowd Gallagher i Robert Capa-, Escudé va fer-se acompa-nyar per la seva filla Assumpció fins a l’accés principal a la torre, on ella hi va romandre mentre el seu pare accedia a l’interior per

entrevistar-se amb Líster. L’havien anat a buscar un parell de sol-dats, en un ritual que semblava més una detenció que una invi-tació amistosa i potser per això no hi va voler anar sol. Quan es va tancar darrere seu aquella enorme porta de fusta i ferro colat, Assumpció no s’imaginava que mai més no el tornaria a veure, ni viu ni mort.

Pere Escudé havia nascut a Vilafranca del Penedès el 7 de juliol de 1891, havia cursat els estudis d’enologia, s’havia casat amb Angelina Brugueras Valls i el matrimoni havia tingut tres fills: l’Àngel, l’Assumpció i la Montserrat. Tot i que la famí-lia vivia a la capital de l’Alt Penedès, Escudé es desplaçava setmanalment a Masia Bach de Sant Esteve de Sesrovires on des del 1923 treballava d’enòleg i cap dels cellers, però a partir de 1932 s’instal·là amb tota la família en un xalet de la finca, proper a la torre, que li va ser facilitada pels propietaris. En el moment dels esdeveniments que es relaten hi eren tots menys l’Àngel, de la lleva del 40, que es trobava mobilitzat.

Aquell capvespre del 22 de gener, Assumpció Escudé, cansada d’esperar, es va interessar pel seu pare, però l’única resposta que li van donar els soldats que hi feien guàrdia va ser que ja no es trobava a l’interior de l’immoble. En tornar a casa se’n va adonar que tampoc estava allí i van començar a inquietar-se.

L’endemà a primera hora del matí una part de l’Estat Major del V Cos d’Exèrcit va abandonar precipitadament Masia Bach en direcció a Martorell i instants després els sapadors van fer explotar les càrregues situades a l’interior de les premses i els cellers. Els danys van ser molt importants, i tot i que algunes de les càrregues no van arribar a explosionar, quan a partir de les deu del matí les tropes fran-quistes van començar a accedir al recinte, les piles de runa, el fum, els esvorancs i la polseguera evidenciaven els enormes efec-tes de les destrosses. Un niu de metralladores de l’Exèrcit Popular havia dificultat l’avenç del CTV fins el darrer moment.

Dies després, quan els emple-ats de l’empresa van procedir a netejar l’interior de la torre i a desenrunar les premses i els cellers no es va localitzar cap cadàver. Només un munt de cendra informe en un rebost de la cuina els va cridar l’atenció, però es van limitar a recollir-la i abocar-la a l’enorme pila de runa que es va acumular en un racó de la finca.

La família de Pere Escudé inicià des d’aleshores la seva recerca a les presons, als cementiris i als camps d’internament del sud de França. Van preguntar a uns i altres. Res de res. Se’l va considerar desaparegut i així hauria continuat si no s’hagués produït un incident que obligaria els seus familiars a plantejar-se

la possibilitat que hagués mort el 22 o el 23 de gener de 1939, assassinat i cremat per les tropes de Líster, a l’interior de la torre de Masia Bach.

Una versió dels esdeve-niments del 22 de gener a Masia Bach

Així el 1949, deu anys després d’acabar-se la guerra, Àngel Escudé Brugueras feia ja una dècada que havia substituït el seu pare com a enòleg i encarregat de Masia Bach. Es trobava al moll de càr-rega quan un camioner anomenat Pau Roig -el qual desconeixia els antecedents familiars d’Àn-gel Escudé- li va comentar que sabia de bona font que al final de la guerra els rojos havien cre-mat l’amo d’aquella empresa a l’interior de la torre. Superat el primer impacte emocional, Àngel Escudé li exigí al camioner que li indiqués d’on havia tret aquella informació tot manifestant-li que l’única persona que s’havia donat per desapareguda aquells darrers dies de la guerra en aquell recinte era, precisament, el seu pare i que cap dels germans propietaris de Masia Bach, ni Pere ni Josep Bach Escofet, havien mort en aquelles circumstàncies. El tercer germà, Ramon, havia estat assassinat al Camp de la Bóta de Barcelona els primers dies de la revolució de 1936.

Àngel Escudé es va traslladar

(Ve de la pàgina anterior)


23 de gener del 2009 / 49ALT I BAIX PENEDÈS


Les etiquetes de la gamma de vins i caves de Masia Bach elaborats durant la guerra per la Col·lectivitat de Productors Lliures de Beguda (Barcelona): el xampany Bach Extra, l’Extrisimo estil Sauternes i els Selectos blanc i negre. Amb algun d’aquests vins o xampany van brindar amb entusiasme Enrique Líster i Herbert Matthews la tarda del 22 de gener de 1939. És impossible que el 1939 a Masia Bach hi hagués “milions d’ampolles de vi blanc i de xampany”, com afirma Matthews a les seves memòries a causa d’una il·lusió òptica. La producció de xampany de Masia Bach el 1936 havia estat de només trenta mil unitats i potser el doble de vi blanc i també unes 60.000 de vi negre. Comptant la reserva de tres o quatre anys la xifra total se situaria a l’entorn del mig milió. Etiquetes de la col·lecció particular d’Àngel Escudé i Brugueras



immediatament a una masia situ-ada entre Vallirana i Cervelló per entrevistar-se amb la persona que havia informat Pau Roig.

Efectivament, es tractava d’un exsoldat republicà del V Cos d’Exèrcit que el 22 i el 23 de gener es trobava fent guàr-dia a la cruïlla de la carretera de Masquefa a Martorell, just allí on comença el camí que dóna accés a Masia Bach. Aquest personatge, el nom del qual no ha estat pos-sible d’obtenir, informà Àngel Escudé que un altre company que aquells dos dies feia també guàrdia al cancell de la porta principal d’accés al baluard de la torre li havia comentat que havien cremat l’amo de l’empresa a l’interior d’aquell immoble.

És a partir d’aquest moment, deu anys després dels fets, com ja s’ha dit, que va prendre força la hipòtesi que les cendres que s’havien localitzat a l’interior del rebost podrien correspondre al cos de Pere Escudé i Bertran. I aquesta ha estat la versió dels fets, a falta d’una altra més convincent, que l’esposa, els fills i els néts de Pere Escudé han mantingut al llarg dels darrers seixanta anys. Es van acabar les preguntes i la recerca i s’imposà la resignació.

Des de l’antigor clàssica era coneguda aquesta pràctica de cre-mar els cossos vius dels enemics. Ho recull Heròdot en un dels seus nou llibres d’Història escrits ja gairebé dos mil cinc-cents anys quan relata l’episodi en què Cir II, rei de Pèrsia, condemna Creso a la foguera; ho va aplicar sense pietat la Santa Inquisició i encara avui és una pràctica habitual en països que pateixen conflictes ètnics, religiosos o socials. Qui s’atreveix a afirmar que la raça humana ha progressat en aquest sentit?

Sembla lògic i humanament comprensible que els seus familiars es resignessin a acceptar finalment la mort de Pere Escudé, encara que s’hagués produït en aquelles tràgiques circumstàncies, però també és lícit que nosaltres ens qüestionem si realment els fets van succeir o no com explicà aquell soldat que feia guàrdia a uns tres-cents metres d’on hau-rien esdevingut.

Si realment el van assassinar dins la torre, ¿quin va ser el motiu? Si el van assassinar i després el van cremar, ¿perquè volien fer desaparèixer el seu cadàver?, ¿o és que el van cremar viu?, ¿quina rellevància podia tenir aquell senzill cap dels cellers i enòleg per aplicar-li una mesura tan salvatge? Els casos similars que es coneixen d’una actuació tan brutal en aquella etapa de la guerra es refereixen a alguns quintacolumnistas descoberts mentre facilitaven informació sensible a l’enemic o a presoners significats per la seva condició militar, civil o religiosa, circum-stàncies que no es donaven en el cas d’Escudé.

I si va ser víctima involun-tària de les explosions de trilita del dia següent i el seu cadàver hagués quedat destrossat i barrejat

entre la runa? S’entendria perfec-tament que Escudé no s’hagués oposat a què s’enduguessin tot el vi que volguessin, però que fes tot el possible per evitar que buidessin i malbaratessin el que contenien les tines i que destru-ïssin els cellers; o que es negués a facilitar els recursos econòmics que hi hagués eventualment a la caixa de l’empresa i que això fos interpretat en clau de traïdoria a la causa de la República. ¿I si tot plegat només es pogués atribuir a un o a uns soldats borratxos que van actuar pel seu compte?

Des del punt de vista forense hi ha molts interrogants per donar com a veraç la versió que manté la família. Conèixer el tipus i la quantitat de combustible, així com les dimensions i la ven-tilació del recinte és essencial per aventurar el resultat final d’una combustió. Cremar una persona amb gasolina o gas-oil en un rebost tancat, amb poca o nul·la ventilació, no provoca que un cos humà quedi reduït només a una pila de cendra. Els facultatius que en exercici de la seva funció forense s’hi han trobat saben que generalment sempre apareixen ossos calci-nats fàcilment identificables. La reducció a cendra en aquelles circumstàncies hauria d’haver comportat revifar i remenar el foc i les cendres perquè efectivament desapareguessin totalment les restes dels ossos calcinats. S’hi haurien d’haver aplicat molt i molt per aconseguir-ho. ¿Qui s’hi entretén amb l’exèrcit enemic a quatre quilòmetres?

I si no va morir aquell 22 de gener a Masia Bach, ¿què se’n va fer de Pere Escudé?, ¿i si el van obligar a retirar-se amb l’exèrcit republicà? La carretera de Martorell a Barcelona va quedar

plena de cadàvers, molts d’ells mai no identificats, entre el 23 i el 26 de gener, i les que portaven a França també, entre el 26 de gener i el 9 de febrer. Als camps d’internament francesos es van enterrar a la sorra centenars de cadàvers anònims corresponents als tres-cents mil refugiats que van travessar la frontera francesa.

Entre la hipòtesi de l’assassinat i la simple desaparició hi ha un univers de conjectures que -si no es produeix cap nova aportació prou convincent, i a aquestes alçades seria gairebé un mira-cle- resten obertes setanta anys després.

En contrapunt a tot el que s’ha exposat -i per afegir encara un element a favor de la versió que manté la família Escudé-, dues setmanes després d’aquest suposat fet a Masia Bach hi ha constància històrica que un subordinat d’Enrique Líster, el comandant republicà Pedro Díaz, va ordenar metrallar i cremar amb gasolina a Pont de Molins (Alt Empordà) els cossos del coronel d’Artilleria franquista Domingo Rey d’Harcourt; del bisbe de Terol, Anselmo Polanco Fontecha; del tinent coronel de policia José Coello; del frare Felip Ripoll i de trenta-vuit presoners més, abans de creuar la frontera francesa el 7 de febrer de 1939. Es fa difícil d’imaginar que una actuació d’aquesta rellevància es materialitzés sense el coneixement i l’aprovació de Líster. En aquella ocasió, però, els cossos van poder ser identificats immediatament. (Una altra actuació de caracte-rístiques similars s’atribueix al dirigent anarquista Buenaventura Durruti quan a la tardor de 1936, en una estació de ferrocarril d’una població aragonesa indetermi-nada, s’afirma que va metrallar

i cremar un grup de prostitutes i homosexuals, sembla que en presència, precisament, d’Enrique Líster. Mai no s’ha pogut acre-ditar aquest esdeveniment que podria correspondre més a una fabulació interessada, com una mena de llegenda negra contra la República, que a un fet històric degudament contrastat).

A la recerca de la veri-

tat

Els esdeveniments d’aquell 22 o 23 de gener a Masia Bach, llevat de l’incident no aclarit de la desaparició de Pere Escudé, responien al mateix patró del que estava succeint simultàniament a les caves Codorníu: requisa d’una banda i destrucció d’una altra. Tant a un lloc com a l’al-tre, els republicans en retirada van endur-se vi i xampany i van fer explotar càrregues de trilita a l’interior dels recintes de les respectives empreses. A Freixenet, en canvi, només van buidar les tines plenes de vi.

Crida molt l’atenció el contrast entre l’ambient distès que relata Matthews a les seves memòries del 22 de gener i el que hauria pogut esdevenir unes hores des-prés en aquell mateix recinte, si donem crèdit a la versió transmesa per la família de Pere Escudé. Aquesta és una observació que posa en evidència el que també es detecta en d’altres correspon-sals estrangers simpatitzants de la causa republicana: tant Matthews com el britànic Henry Buckley, com els nord-americans Ernest Hemingway i Vincent Sheean, entre d’altres, semblen captivats pels caps militars republicans i els idealitzen fins a cotes insos-pitades. Exactament el mateix succeïa a l’altre bàndol.

A les cròniques que Herbert Matthews va enviar al The New York Times aquell mateix 22 de gener i els dies successius no fa cap referència a l’entrevista amb Líster ni al suposat assassinat de Pere Escudé a Masia Bach, la qual cosa no qüestiona que efectiva-ment hi vagi esdevenir el crim, ni tampoc que Matthews no se n’hagués assabentat. Podria haver succeït quan ell ja havia marxat en direcció a Barcelona o fins i tot quan encara es trobava al mateix complex d’immobles del recinte de Masia Bach. Quan convé, un fet d’aquestes carac-terístiques s’executa d’amagat i no se’n fa espectacle, i encara menys davant d’un corresponsal de premsa internacional.

Costa de posar en dubte l’honorabilitat professional de Matthews si n’hagués estat tes-timoni. Valgui com a exemple la següent reflexió que ell va escriure deu anys després: “A Espanya vaig aprendre molt sobre periodisme, i una de les lliçons és que no pots donar per fet que la veritat s’acabarà imposant si els lectors no estan disposats a creure-se-la, o si la mentida s’ha instal·lat al bàndol contrari fins el punt de confondre la realitat [...] La guerra m’ha ensenyat que per assolir la veritat cal recórrer un llarg camí. A vegades dóna tota la impressió que els periodistes fracassem en la tasca diària de proveir d’informació verídica per als historiadors: la història mai no s’equivocaria si els periodistes escrivíssim sempre la veritat”. Es podria afegir que a més de recór-rer un llarg camí a la recerca de la veritat, cal finalment poder tenir-hi accés i poder analitzar-la des de tots els punts de vista ja que no té només una cara, sinó que sempre és polièdrica. I quan aquesta esdevé suposadament en un recòndit recinte d’un rebost de Masia Bach, al mig de l’Atlàntic dalt d’una patera plena d’emigrants subsaharians o en un sòrdid barri perifèric de qualsevol ciutat tercermundista el teló de la penombra impedeix visualitzar bé l’escenari.

La recuperació de la memòria històrica

La recuperació de la memòria

històrica de la Segona República i de la Guerra Civil segueix el seu curs implacable. Constatat que és impossible escriure una història de consens que satisfaci ambdós bàndols (passa exactament el mateix en d’altres països que han viscut experiències traumàti-ques similars) haurem d’insistir a facilitar als ciutadans les versions que cada autor pugui aportar, per contràries i delicades que siguin. En darrer terme li correspondrà a cada subjecte l’íntima acceptació d’unes o altres.

Han hagut de passar més de trenta anys des de la mort del dictador per què, finalment, s’hagi afrontat aquest repte. Massa temps.

La desfeta dels ideals republi-cans i la implantació d’un règim de signe feixista sota la bota mili-

23 de gener del 200950 / ALT I BAIX PENEDÈS



tar del general Franco, amb el beneplàcit de l’església catòlica; la repressió sistemàtica que afectà centenars de milers de simpatit-zants amb la causa republicana i que va portar a les presons, als patíbuls i a l’exili als que més s’hi havien compromès; el manteni-ment d’un poder absolut en mans dels vencedors basat en el terror que va violar sistemàticament els drets humans, i la consegüent manca absoluta de llibertats i de democràcia van determinar que entre 1939 i 1975 només es fes l’apologia dels vencedors del bàndol nacional, de les seves epopeies i dels seus ídols.

Durant dècades, aquells que van ser víctimes de la persecució republicana, els excombatents i els excaptius, passant pels familiars de tots els assassinats, van ser compensats amb escreix com a vencedors i màrtirs del Glorioso Alzamiento Nacional. Encara ara, setanta anys després, hem de seguir suportant estoicament els pro-cessos de beatificació d’alguns dels que van morir servint allò que ells en deien la Cruzada por Dios y por España. El Valle de los Caídos segueix en actiu.

Mentrestant, l’Espanya oficial negava el pa i la sal als vençuts condemnant-los a l’ignomínia i l’oblit i, en molts casos, també a la misèria. L’altra història, la dels vençuts, ens va ser robada i van fer mentida del passat.

Els derrotats que van sobre-viure a la guerra van caure en un parany, que com una mena de fre psicològic els emmordas-sava: tan dramàtic va ser el que visqueren i tants els sofriments que van preferir tancar aquells episodis de la seva vida a pany i clau, tement, tal vegada, que la història es pogués tornar a repetir i que els seus fills en fossin víctimes. Van ser presoners del seu propi passat, atrapats entre la memòria i la desmemòria.

Amb la generosa transició oberta després de la mort de Franco -generosa més per als botxins que per a les víctimes, no ho oblidem- i per tal d’assolir la reconciliació i superar amb èxit el traspàs de la dictadura a la democràcia, s’aplicà l’amnistia, però, malauradament, també l’amnèsia sobre els esdeveniments que havien protagonitzat els que van resultar perdedors.

A les dècades dels vuitanta i dels noranta, la democràcia consolidada va continuar con-fonent en excés el perdó amb l’oblit. Molts dels vells republi-cans que havien sobreviscut a la dictadura i que s’havien il-lusionat amb l’actual règim de llibertats van haver d’empassar-se novament els seus records, les seves vivències i els ideals pels quals van lluitar, amb el teló de fons recurrent d’una convivència reconciliada. Pretext, excusa o argument que va impedir que molts d’ells poguessin gaudir en vida del reconeixement social, de la justícia i de la recuperació de la veritat històrica i de les compensacions morals i materi-als pertinents. No es mereixien aquesta terrible desconsideració.

Els qui l’haurien pogut evitar no ho van fer prou bé, tot i que la majoria silenciosa dels ciutadans tampoc reclamava que s’anés més lluny. Poques veus es van alçar per exigir-ho.

De fa uns pocs anys, final-ment, tant els governs de l’Estat i l’autonòmic, com els locals, s’han proposat reconèixer tots aquells que van combatre de bona fe a favor dels seus ide-als i honorar-los recuperant la seva memòria. No es tracta de passar factura a ningú, ni d’un retorn al passat, ni encara menys de revenjar-se. És una tasca imprescindible per acon-seguir un coneixement històric desapassionat que es converteixi en el fonament d’una convivèn-cia social equilibrada i lliure d’hipoteques d’altres èpoques ja superades.

Hi ha dos models sobre la manera com una societat amb un passat traumàtic, proper i segregador com ho va ser la Guerra Civil i la dictadura franquista supera aquesta adversitat. El primer passa per actuar judi-cialment i penalment contra els artífexs del sistema desmantellat, portant-los davant els tribunals. És el que va fer sense pietat el franquisme després de la guerra amb els derrotats. Si es volgués aplicar ara i aquí, caldria posar punt i final a l’amnistia de 1977 i obrir un procés per portar els responsables i els botxins davant la justícia, de la mateixa manera que es va fer el 1945 a molts països europeus després del nazisme. En aquest escenari traumàtic prima la màxima clàssica Fiat iustitia, pereat mundo (Facis justícia, encara que el món s’ensorri). Els resultats d’aquest model acos-tumen a ser discutibles ja que és del tot impossible establir fins a on s’arriba i a qui s’implica i a qui no. A més, en el nos-tre cas, a aquestes alçades del segle XXI la immensa majoria dels responsables i botxins de la dictadura han desaparegut ja d’aquest món i no hi cap veu, sortosament, que plantegi aquesta opció.

L’altre model renuncia d’en-trada a la via judicial i penal i centra l’esforç a saber què va succeir exactament, divul-gar-ho i compensar moralment i materialment les víctimes. És la fórmula aplicada a la Sud-àfrica posterior a l’apartheid. També per aquesta opció hi ha la corresponent màxima llatina Salus publica, suprema lex (El benestar de la societat és la llei suprema).

És aquesta l’alternativa per la qual s’ha optat al nostre país. I és la més assenyada, ja que representa una simple equipa-ració entre les víctimes d’un bàndol i de l’altre, com una mena de justícia equitativa. Ara toca honorar les víctimes del bàndol republicà i de la dicta-dura, perquè les altres, les del bàndol nacional, ja van tenir la seva restitució oficial, les seves morts van ser reconegudes, les seves tombes honorades i els seus familiars compensats tant íntimament com, en molts casos, també materialment.

En això estem i s’intenta dur-ho a terme en el marc democràtic, sense imposicions ni coaccions, amb rigor i seriositat, bona fides, sine ira et studio (amb bona fe, sense empeny sectari i després de reflexionar sobre la informació disponible) i amb un estil civilitzat i respectuós, molt diferent dels mètodes aplicats durant l’etapa franquista. Tant en el fons com en les formes hem de ser capaços de desmarcar-nos de la dictadura i d’aquells que, encara avui, segueixen fent apo-logia i demagògia sobre aquella tràgica etapa de la nostra història recent. No hem de tenir por a la història.

Arthur Schlesinger Jr., en un esplèndid text titulat Història i estupidesa nacional, en el qual denuncia la insensatesa nord-americana d’haver repetit a l’Iraq els mateixos errors que es van cometre al Vietnam, afirma que “Les concepcions del passat estan lluny de ser estables. Les revisem contínuament a la llum de les urgències del present. La història no és un llibre tancat o un veredicte final. Deixem que els historiadors emprenguin la recerca el coneixement, per equívoca o problemàtica que pugui resultar. La gran força de la història en una societat lliure és la seva capacitat per a l’autocorrecció”.

El present reportatge, centrat en un suposat fet criminal que haurien protagonitzat els qui finalment van resultar vençuts, obre una nova perspectiva que

A la crònica periodística que el corresponsal de guerra Herbert Matthews va enviar el capvespre del 22 de gener de 1939 al diari The New York Times des de l’Hotel Majestic de Barcelona, i que es va publicar l’endemà, no fa cap referència a l’entrevista amb Líster ni als esdeveniments posteriors a Masia Bach de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat ). Hemeroteca de The New York Times

Enrique Líster, el cap del V Cos d’Exèrcit, nascut el 1907 i picapedrer de professió, es trobava a la zona de la Pobla de Claramunt, Capellades, Vallbona, Piera, Masquefa i Sant Esteve de Sesrovires entre el 20 i el 23 de gener de 1939. No va estar, per tant, ni al Vendrell, ni a Vilafranca, ni a Sant Sadurní i, en conseqüència, la retirada republicana a través del Baix i de l’Alt Penedès va recaure, molt probablement, sota la responsabilitat del tinent coronel Manuel Tagüeña Lacorte (1913 -1971), al qual podem veure a la imatge superior. Amb només 25 anys, Tagüeña, llicenciat en ciències físiques, va ser el més jove dels comandaments de l’Estat Major del V Cos d’Exèrcit. Foto del fons de l’autor.

caldrà assumir també hones-tament en el futur, si volem desterrar definitivament el sectarisme. Les eventuals o demostrades atzagaiades i atro-citats comeses pels republicans s’hauran de sotmetre també a la mirada crítica de la història, les haurem d’explicar i analitzar bona fides, sine ira et studio per intentar fornir una consciència col·lectiva de què va representar la Guerra Civil, les seves causes i els seus tràgics resultats. Les lliçons i els greuges d’ambdós bàndols són la cara i la creu de la mateixa moneda.

Amb tot, però, seguirem sense poder oblidar que van ser els colpistes els que es van alçar en armes contra la República democràtica; que va ser l’ame-naça i el terror feixista qui va desencadenar malauradament la resposta també despiatada del bàndol contrari; que Hitler i Mussolini, dos dels grans dictadors del segle XX, es van alinear amb Franco mentre les altres potències europees s’in-hibien del conflicte, fet que va propiciar la intervenció de la Unió Soviètica en favor de la República; que centenars de milers de catalans i espanyols van resultar víctimes innocents d’una guerra civil i que final-ment la legitimitat democràtica i autonòmica va ser trepitjada per la bóta militar de Franco amb la complicitat de la jerarquia de l’Església catòlica, apostòlica i romana.

memÒria de la guerra civil - 22 i 23 de gener del 1939 va ...€¦ · líster forján va ocupar la...

Documents