1

Marta Contreras

2n ESO A

“A les 10:00 h a la biblioteca de ca teva”, deia la carta. “És important

que hi vagis sola. Trobaràs la informació necessària quan entris”.

Na Marina va quedar petrificada. Qui era el remitent de la carta que

havia rebut? No sabia per què li havien deixat la carta a l’oficina de correus

enlloc de dur-la a casa seva. No s’ho va pensar i va posar-se l’abric, va sortir

al carrer i, mentre es guardava la carta a la butxaca, es disposà a caminar

fins a casa.

Vivia a una casa senyorial molt gran, tenia moltes habitacions i

biblioteca pròpia. Era on havien nascut tots els seus avantpassats.

Eren les 9:30 però els carres encara eren molts foscos. Tenia la sensació

que es perdia per aquells carrers tan recorreguts que en aquells moments,

en canvi, li semblaven tan estranys.

“A les 10:00 h a la biblioteca de ca teva”. Què volia dir allò? Algú

havia entrat a la casa? Ja eren les 9:45h.

Va arribar a casa a les 9:58h, va deixar l’abric i va anar fins a la

biblioteca. Duia el rellotge a la mà per si un cas. Quan més s’apropava més

por li feia l’estança, però era una por estranya... com quan puges a una

atracció, que d’una banda en vols baixar i de l’altra no vols que s’aturi.

Potser va ser la por o les ganes d’arribar-hi el que va fer que no sentís com la

porta de l’entrada es tancava...

Es trobava sola, era com si estàs buida, desprotegida. La biblioteca li

recordava la mort de l’àvia. Feia mesos que no n’obria la porta i ensumava

2

l’olor de llibre que sempre l’acompanyava. Només havia passat un any des

del seu assassinat, però a la biblioteca el temps era diferent, no es mesurava

en hores sinó en llibres llegits.

Va agafar el pom de la porta i la va obrir. Se li va escapar un crit de

sorpresa en veure la biblioteca, ja que tenia la petita esperança que només

fos una broma. A l’única paret sense llibres hi havia una frase escrita amb...

era sang? El terra estava ple de llibres oberts, tots per la mateixa pàgina, la

1012. Marina s’hi va apropar, aterrada, i va llegir:

Tens un do, igual que la teva àvia. Encara no saps quin és i no pots controlar-

lo, però pots posar en perill a molta gent. Ho sé tot de l’assassinat de la teva

àvia. Jo sóc el seu assassí, però...

Però? Què volia dir allò? Qui era la persona que havia entrat a la

casa? Aquell “però” podia dir mil i una coses. Potser havia sentit com na

Marina entrava i havia hagut de deixar el missatge a mitges. 1012. 10, el dia

que havia mort l’àvia. 12, el mes. Què havia passat aquell dia? Quin era el

seu do? “Trobaràs la informació necessària quan hi entris”. En aquell moment

va fixar-se en què, als llibres, hi havia paraules subratllades....

3

Vida Pascual

2n ESO A

Em vaig despertar enèrgicament. No sabia on era, tampoc coneixia el

meu propi origen. L’últim, o únic, que rondava pel meu cap era una horrible i

fastigosa sensació de solitud. Mai no m’havia trobat d’aquella manera.

Potser confós, atemorit?

Una immensa llum cegava els meus ulls. No m’havia acostumat al dia.

Vaig tornar a tancar-los amb un moviment ràpid, un reflex. Podia escoltar el

meu cor palpitant. Sentia un batec interior, però el que més em va cridar

l’atenció va ser el batec exterior que també recorria el meu cos. Pujava i

baixava com una atracció a un parc. Em feia mal.

A poc a poc vaig poder anar identificant diferents rajoles d’un color

blanc molt intens. Era un lloc fred, poc acollidor. De sobte, vaig començar a

sentir veus. Parlaven de mi. Més tard varen sorgir alguns rostres que, com era

d’esperar, no coneixia. Es dirigien a mi amb el nom de Pau. Pau? Volia

contestar, volia comunicar-me amb aquella multitud vestida amb bates del

color de la neu. Però, en comptes de paraules, la meva boca només

reproduïa sons pareguts a gemecs.

Una suau brisa entrava per la pàl·lida finestra. El serè moviment de les

cortines em va dur, amb un pensament, a aquella llunyana nit d’estiu.

Record que em va entrar un terrible mal de cap. No aguantava més. Vaig

agafar el cotxe, amb el meu pijama de quadrets, i em vaig dirigir cap a

l’hospital del centre d’Amsterdam. Un nou minut, una nova punxada. Em

vaig despreocupar. Tenia son. Aquell va ser, per a mi, l’últim pensament de

la meva curta i poc intensa...

4

Es va aixecar sobresaltat. No li va donar temps a fer l’esforç

d’entendre el que havia somniat. Sabia que era important, en tenia la

intuïció, però no li va fer cas. Estava tombat al llit cap per dalt. Avorrit. Sol. De

sobte, li va entrar un mal de cap molt fort. No podia aguantar-lo. Va sortir a

agafar el cotxe per anar a l’hospital més famós d’Amsterdam. Duia el seu

pijama preferit, ni es va vestir. El cap incomodava a aquell home vestit amb

quadrets. Tenia son. Ho notava. Sense poder fer res per evitar-ho, tot es va

ennuvolar... en Pau s’havia dormit al volant.

5

Nuria Oliver

2n ESO B

Cada cop que, a un mapa, veig aquell trosset de península se’m posa

la pell de gallina. M’envaeix una sensació estranya, però preciosa.

Quasi sempre, als mapes, surt marcat com un dels millors cims, dels

més alts, dels més majestuosos. I ho és de veritat.

Em va costar tres dies, mil llàgrimes i molta il·lusió arribar-hi. El primer dia

el món es va posar a girar al revés com en sentit contrari. Al meu voltant tot

era esplèndid, tot verd, meravellós. Sota els meus peus, una catifa de gespa i

terra; al meu voltant arbres, com escales que pugen cap al cel i, més enllà,

els cims de les muntanyes, que semblaven no pertànyer a aquest món i ser,

directament, un terreny construït pels déus, reservat només perquè hi

ascendissin uns quants.

Però jo només vaig beure tota aquella bellesa durant els primers

moments de l’excursió. Després de s’entelà la vista per l’esforç de pujar pels

camins costeruts del Pirineu aragonès, i vaig tenir la sensació que no

acabaria mai. Llavors, sense voler, els meus ulls no van poder contenir-se més

i varen vessar, desencadenant un mar de llàgrimes que em corria per les

galtes.

Vaig estar a punt d’abandonar, de deixar córrer aquella bogeria. Ja

tendria temps de pujar cims, perquè, ben mirat, jo només tenia tretze anys i

el Mont Perdut feia més de tres mil metres.

Però no vaig poder, els meus amics em varen obligar a seguir, a arribar

fins al refugi. I els don les gràcies per allò i, perquè, si aquell dia hagués tirat la

tovallola, m’hauria perdut una de les millors experiències de la meva vida.

6

Quan ets allà dalt, al cim, no ho canvies per res i veus que tot val la

pena, perquè allò no es pot capturar amb una foto ni amb un vídeo. El

paisatge, l’emoció, el teu somni fet realitat. Tot això és incomparable.

Després d’aquella experiència ja no vaig tornar a ser la mateixa. Vaig

canviar. Em vaig fer més forta, més gran. Ara ja sé que sóc capaç de

superar-ho tot i que, per molt gran que sigui l’esforç, la recompensa sempre

el supera.

7

Mar Giménez

2n ESO B

Vaig haver de passar la meva adolescència intentant córrer en sentit

oposat als meus problemes, però aquests sempre m’atrapaven. Fugia. Fugia

de tot: dels col·legis, de les cases d’acollida i dels meus sentiments.

Al meu poble, al meu petit poble, tot era més fàcil. Vivia amb els meus

pares a una casa senzilla, no érem rics però donaria el que fos per poder

haver mantingut aquella sensació de tenir-ho tot a la vida. A l’hivern anava

al col·legi amb els meus amics i, al sortir, quedàvem fins tard jugant en la

foscor dels carrers. I poc m’importava el món quan passàvem plegats les nits

d’estiu.

Aquell dia em vaig aixecar molt content perquè els meus pares havien

accedit a anar a la ciutat a comprar el meu regal d’aniversari. Mai no varen

tornar a sortir del cotxe i mai no varen tornar. No és gens agradable ser

testimoni de la teva pròpia destrucció. La culpabilitat sempre és allà,

juntament amb l’immens buit que et deixa.

El primer mes sense ells va ser molt dur, encara que els meus amics em

varen intentar ajudar a dur-ho. Però no veien la meva tristesa real. No els

culp per això perquè, a un món ple de màscares, com pots saber qui plora?

Aquell mes vaig viure amb la família d’un amic i eren meravellosos. El

dia que em varen comunicar que me n’havia d’anar del poble, em varen

començar a tremolar les cames. Esperava poder quedar amb ells, però

pensaven que el millor per a mi era canviar de vida i allunyar-me un poc.

Allunyar-me del lloc on havia nascut, on havia crescut, on havia estat feliç

de veritat. No volia anar-me’n, de cap manera, cridava i ningú no em sentia.

De què serveix parlar si no pots expressar el que sents?

8

Només vaig poder gaudir dotze anys dels meus pares, però encara em

tremola la veu en parlar d’ells, el silenci em mata perquè no hi són. I després

de totes les coses que encara em resulten difícils de contar, després de tots

els llocs on he estat, no puc estimar ningú. I és contradictori dir que en sóc

capaç, però seguesc elegint ser tòxic. No puc fer-me a la idea d’estimar

algú perquè després s’esfumi i hagi de tornar a respirar la seva falta.

M’he passat anys esperant respostes a preguntes formulades

indirectament. Però, tranquil, si ara no et sents com jo a aquells anys, tranquil.

La vida s’encarrega d’explicar més endavant les coses que avui no tenen

sentit i, demà, tot estarà bé.

9

Marta Moreno

2n ESO B

Avui el cel llueix entristit. No em recorda a tu però des que te’n vares

anar tota la meva ànima es troba enfonsada en un cel d’hivern, ennegrit per

la manca de llum, aquella que tu em proporcionaves tan sols amb el teu

somriure tendre i sincer.

Em fas falta, em fas falta com la pluja en una nit d’estiu que

m’acaricia la galta i em recorda les llàgrimes perdudes entre els coixins

cada nit, pensant que mai no et podré tornar a tenir aquí, amb mi.

Tot em recorda a tu, només en mirar aquella fotografia el meu cos

s’anega en la teva enyorança.

Per què em vares deixar? Cada dia maleeixo la mala sort que

tengueres, aquella bèstia amb rodes et va destrossar la vida, no només a tu

sinó a totes les persones que t’estimàvem.

I, sí, és vera, era massa petita per entendre tot el que passava. Però

ara, després de tants d’anys sense tu, he arribat a la conclusió que ets la

persona que més trob a faltar i que donaria la vida només per tornar-te a

veure un cop més i dir-te entre murmuris que t’estim.

10

Maria del Mar Sans

2n ESO C

La gent sol parlar de l’hospital com si fos un nin petit, agradable,

alegre.. però jo no hi ha cap altra cosa al món que odií més. Aquelles parets

com la neu, a conjunt amb els llits, i aquella olor que, potser, poques

persones poden notar com jo. No és agradable. No ho és pel simple fet que,

només per estar allà, te n’adones que no tot va bé o no com tu haguessis

esperat.

És difícil acceptar que si deixes d’anar a un hospital pot significar dues

coses: que la persona que hi era acaba sent una flor marcida després de ser

tallada dies abans o que ha aconseguit tornar al camp després d’haver

estat un temps ficada en un cossiol. De vegades se’n surt, i de vegades no.

No és fàcil assumir que no tornaràs a veure a qualcú tan important. De

fet, jo no ho he pogut processar bé encara. Seguesc pensant que qualque

dia m’aixecaré, aniré a la cuina, com sempre, i el tornaré a veure.

L’enyor tantíssim...

Per això tenc la pitjor imatge que es pot tenir d’un hospital. Perquè, de

sobte, hi deixes d’anar. Et demanes què pot haver passat i, en veure la teva

família, entens que, potser, és una cosa dolenta. Notes que comença a

ploure en el teu cor i, per no inundar-te, formes un petit riu que cau

contínuament pels ulls. Aquells nigul està dins de tu i, de vegades, sense

saber per què, plou.

I, en aquell moment, saps que et falta qualcú. Però no és així. És com

el vint-i-nou de febrer i els anys de traspàs. Cada quatre anys i és, i després ja

no.

11

I, al final, és fàcil comprendre perquè, en arribar a un hospital, em pos

més malalta del que puc aguantar.

12

Olivia Parets

2n ESO B

Per aquella clivella era impossible veure res. Absolutament res. Es podia

sentir una lleugera brisa gelada i desvastadorament angoixant, però no em

volia moure d’allà. La sensació de seguretat que em donava era curiosa, qui

ho hauria dit. Em sentia identificada amb aquella clivella. Però el meu cap

no volia fer l’esforç de recordar-se’n. Aquell era el meu moment,

descansada i amb el petit pes del llençol damunt el cos, observant a través

d’aquella clivella.

Va ocórrer: els meus ulls varen deixar caure la primera llàgrima seguida

d’una altra, fins acabar banyant-me les galtes. Un record obscur i sense

ànima es va apoderar del meu cap, fent-me sentir indefensa amb el

protagonista d’aquella dolorosa escena del passat.

Per què ens vares fer allò a nosaltres? Per què?

Els ulls estaven ennuvolats per les restes de la meva por, de cara a un

fet que no vaig superar en el seu moment. Els meus llavis porpres i amb

clivelles, com el meu cor, clivelles que em vares provocar. Clivelles que

m’acompanyaran sempre, perquè no vares tenir el valor suficient per curar-

les tu, el meu pare.