marcs de guerra tripa ok - angle editorial · per tal de difondre la cultura de pau i fomentar...

CLÀSSICSDE LA PAUI DE LANOVIOLÈNCIA

18

MARCS DE GUERRA

Marcs de guerra Tripa OK.indd 3 10/10/19 14:06

© 2010 Judith Butler, pels textos

© 2019 Marina Espasa, per la traducció© 2019 À. Lorena Fuster, per la introducció

© Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), per aquesta edicióc. Tapineria, 10, 3a08002 Barcelona T. 93 554 42 [email protected]

© 9 Grup Editorial, per aquesta edicióAngle Editorialc. Mallorca, 314, 1r 2a B08037 BarcelonaT. 93 363 08 23 [email protected]

Primera edició: novembre de 2019ISBN: 978-84-17214-90-6DL B 24388-2019Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


MARCS DE GUERRAQuines vides plorem?

JUDITH BUTLER

INTRODUCCIÓ D'À. LORENA FUSTER TRADUCCIÓ DE MARINA ESPASA


L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va ser creat pel Parlament de Catalunya a finals del 2007. El Parlament va optar, a petició de la societat civil, per crear un organisme públic, independent del Govern i les entitats pri-vades, dotat de personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat per obrar. La llei de creació de l’ICIP estableix que ha de prestar serveis a la ciutadania, al moviment per la pau, al món universitari i acadèmic i a les administracions públiques, mitjançant activitats de recerca, docència, transferència de coneixe-ments, sensibilització i intervenció.

Per tal de difondre la cultura de pau i fomentar l’educació i la sensibilit-zació de la ciutadania en aquesta matèria, l’ICIP ha creat quatre col·leccions de llibres adreçades a estimular la recerca, la divulgació i l’acció sobre temes de pau i seguretat al nostre país: «Clàssics de la Pau i de la Noviolència», adreçada a posar a l’abast de la ciutadania els i les autores que es consideren clàssics del pensament de la pau i de la noviolència; «Eines de Pau, Seguretat i Justícia», pensada per donar eines de reflexió i de treball a les persones com-promeses amb la construcció de la pau i la justícia; «Pau i Seguretat», que vol posar a l’abast d’un públic acadèmic i especialitzat temes contemporanis trac-tats des del compromís amb la investigació per la pau, i «Noviolència i Lluita per la Pau», que vol difondre la noviolència com una filosofia i una pràctica cabdal per avançar en l’assoliment de la pau al segle xxi.


TAULA

Introducció: Emmarcar els marcs, combatre la guerra 9

MARCS DE GUERRA

Introducció. Vida precària, vida plorada 29Aprehendre una vida 30Marcs de reconeixement 35Precarietat i ser o no dignes de dol 44Cap a una crítica del dret a la vida 48Formacions polítiques 57

1. Supervivència, vulnerabilitat, afecte 71

2. La tortura i l’ètica de la fotografia: pensar amb Sontag 107

3. Política sexual, tortura i temps secular 155

4. No pensar en nom de la normativitat 199

5. La reivindicació de la noviolència 233

Agraïments 259

Índex analític i de noms 261


29

INTRODUCCIÓ

VIDA PRECÀRIA, VIDA PLORADA

Aquest llibre consta de cinc assajos escrits com a respos-ta a les guerres contemporànies i se centra en formes cul-turals de regular (tota mena de) disposicions afectives i ètiques a través d’un marc teòric de la violència selectiu i diferencial. En certa manera, és una continuació de Preca-rious Life, publicat per l’editorial Verso el 2004,* sobretot del suggeriment que hi feia: les vides concretes no poden aprehendre’s com a ferides o perdudes si abans no s’apre-henen com a viscudes. Si algunes vides no es qualifiquen com a vides o no són, des d’un principi, concebudes com a vides dins d’uns determinats marcs epistemològics, lla-vors aquestes vides no seran mai viscudes ni plorades en un sentit ple.

D’una banda, busco fixar l’atenció sobre el problema epistemològic que planteja aquesta qüestió de l’emmarca-ment: els marcs a través dels quals aprehenem o, encara més, no aconseguim aprehendre, les vides dels altres com a perdudes o ferides (susceptibles de perdre’s o de ferir-se) estan políticament saturats. Ells mateixos són operacions del poder. No decideixen de forma unilateral les condi cions d’aparició, però el seu objectiu és, tot i això, delimitar l’es-fera de l’aparició com a tal. D’altra banda, el problema és

* N. de la t.: N’existeix traducció al castellà: Vida precaria, Barcelona, Paidós, 2006.


30

ontològic, perquè la pregunta que el dispara és «Què és una vida?». I el «ser» de la vida està constituït per mit-jans selectius. En conseqüència, no podem referir-nos a aquest «ser» com si quedés fora de les operacions del po-der, sinó que hem de fer més precisos els mecanismes de poder a través dels quals es produeix la vida. Òbviament, aquest plantejament té conseqüències a l’hora de pensar la «vida» des del punt de vista de la biologia cel·lular i la neurociència, perquè hi ha algunes maneres de definir la vida que donen forma a aquestes pràctiques científiques, així com a debats sobre el començament i el final de la vida en temes com la llibertat reproductiva i l’eutanàsia. Encara que el que diré pot tenir algunes implicacions en aquests debats, em concentraré en la guerra: en per què i com dur-la a terme es fa més fàcil o més difícil.

Aprehendre una vida

La precaritat* de la vida ens imposa una obligació. Hem de preguntar les condicions sota les quals és possible apre-hendre una vida o un conjunt de vides com a precàries, i les condicions que ho fan menys possible, o fins i tot im-possible. És clar que d’aquí no es pot deduir que si apre-henem una vida com a precària prendrem la decisió de protegir aquella vida o d’assegurar les condicions perquè persisteixi i prosperi. Podria ser, com han dit Hegel i Klein de maneres diferents, que l’aprehensió de la precarietat porti a una potenciació de la violència, que una percepció de la vulnerabilitat física d’un cert conjunt de persones ens desperti el desig de destruir-les. I, tot i això, la meva in-

* N. de la t.: Hem optat per aquesta forma no normativa per traduir el terme, també inventat, de precarity, per oposició a precariousness (‘precarietat’).


31

tenció és argumentar que, si volem ampliar les reivindi-cacions socials i polítiques sobre els drets de la protecció, la persistència i la prosperitat, abans ens haurem de ba-sar en una nova ontologia corporal que impliqui repensar la precarietat, la vulnerabilitat, la capacitat de ser ferits, la interdependència, l’exposició, la persistència corporal, el desig, la feina i les reivindicacions del llenguatge i de la pertinença social.

Parlar d’«ontologia» en aquest aspecte no és reivindicar una descripció d’estructures fonamentals del ser diferents de qualsevol altra organització social o política. Al contra-ri, cap d’aquests termes existeix fora de la seva organitza-ció i interpretació polítiques. El «ser» del cos al qual es re-fereix aquesta ontologia és un ser que sempre està lliurat als altres, a les normes, a les organitzacions socials i po-lítiques que s’han desenvolupat històricament per tal de maximitzar la precarietat per a uns i minimitzar-la per a d’altres. No és possible definir primer l’ontologia del cos i després referir-nos a les significacions socials que assu-meix aquest cos. Més aviat, ser un cos és estar exposat a un modelatge i a una forma social, i això és el que fa que l’ontologia del cos sigui una ontologia social. En altres paraules, el cos està exposat a forces articulades des d’un punt de vista social i polític, així com a certes exigències de sociabilitat –que inclouen el llenguatge, la feina i el desig– que fan possible la persistència i la prosperitat del cos. La concepció més o menys existencial de la «precarietat» està per tant lligada a la noció, més específicament política, de «precaritat». I és la diferència d’assignació de precaritat el que, al meu entendre, constitueix el punt de partida per a un replantejament tant de l’ontologia corporal com de la política progressista, o d’esquerres, d’una manera que


32

continua excedint i travessant les categories de la iden-titat.1

La capacitat epistemològica per aprehendre una vida depèn en part del fet que aquella vida hagi estat produïda d’acord amb unes normes que la qualifiquin com a vida, o com a part de la vida. Així, la producció normativa de l’ontologia produeix el problema epistemològic d’apre-hendre una vida, i aquest, al seu torn, genera el problema ètic de saber què cal reconèixer o, fins i tot, què hem de protegir de la lesió i de la violència. És clar que en cada nivell d’aquesta anàlisi estem parlant de diferents moda-litats de «violència», però això no vol dir que siguin tots equivalents o que no calgui fer distincions entre ells. Els «marcs» que treballen per diferenciar les vides que nos-altres podem aprehendre d’aquelles que no podem (o que produeixen vides a través de tot un contínuum de vida) no només organitzen la nostra experiència visual, sinó que generen ontologies específiques del subjecte. Els subjec-tes es constitueixen a través de normes que, a través de la seva reiteració, produeixen i canvien els termes mitjançant els quals es reconeixen. Aquestes condicions normatives per a la producció del subjecte produeixen una ontologia històricament contingent, una que fa que la nostra capaci-tat de discernir i d’anomenar el «ser» del subjecte depen-gui d’unes normes que faciliten aquest reconeixement. Al mateix temps, seria un error entendre el funcionament de les normes com a determinista. Els esquemes normatius es veuen interromputs els uns pels altres, es fan i es des-

1. Sobre altres opinions relacionades, vegeu Robert Castel, Les métamorphoses de la question sociale, une chronique du salariat, París, Éditions Gallimard, 1999. Vegeu també Serge Paugam, Le salarié de la précarité, París, PUF, 2000, i Nancy Ettlinger, «Precarity unbound», a Alternatives, n. 32, 2007, pàg. 319-340.


33

fan segons operacions més àmplies de poder, i molt sovint s’enfronten a versions espectrals del que pretenen conèi-xer: així, hi ha «subjectes» que no són del tot possibles de reconèixer com a subjectes i hi ha «vides» que no són del tot –o mai– reconegudes com a vides. En quin sentit, ales-hores, la vida excedeix sempre les condicions normatives de la seva capacitat de ser reconeguda? Sostenir que les excedeix no equival a afirmar que la «vida» tingui com a essència la resistència a la normativitat, sinó, només, que totes i cadascuna de les construccions de la vida necessiten temps per fer la seva feina i que cap feina que es faci pot vèncer el temps. En altres paraules, que la feina mai no es fa «una vegada per totes». Aquest és un límit intern que té la construcció normativa pròpiament dita, una funció de la seva capacitat de repetició i heterogeneïtat, sense la qual no pot exercir la capacitat de fer coses i que limita la finali-tat de qualsevol dels seus efectes.

Potser llavors, com a conseqüència, serà necessari con-siderar com podem distingir entre «aprehendre» i «reco-nèixer» la vida. «Reconeixement» és el terme més fort, un terme que prové de textos hegelians i que està subjec-te a revisions i criticismes des de fa anys.2 «Aprehensió» és menys precís, ja que pot implicar marcar, registrar,

2. Vegeu, per exemple, Jessica Benjamin, Like Subjects, Love Objects: Essays on Recognition and Sexual Difference, New Haven, Yale University Press, 1995; Nancy Fraser, Justice Interruptus: Critical Reflections on the «Postsocialist» Condition, Nova York, Routledge, 1997; Nancy Fraser i Axel Honneth, Redistribution or Recog-nition? A Political-Philosophical Exchange, Londres, Verso, 2003; Axel Honneth, The Struggle for Recognition: The Moral Grammar of Social Conflicts, Cambridge, Polity Press, 1996; Axel Honneth, Reification: A New Look At An Old Idea (The Berkeley Tanner Lectures), Nova York, Oxford University Press, 2008; Patchen Markell, Bound By Recognition, Princeton, Princeton University Press, 2003; Charles Taylor, Hegel and Modern Society, Cambridge, Cambridge University Press, 1979, i Charles Taylor i Amy Gutman (eds.), Multiculturalism: Examining the Politics of Recognition, Princeton, Princeton University Press, 1994.


34

identificar sense que hi hagi un coneixement ple. Si és una forma de coneixement, està associada a sentir i per-cebre, però de maneres que no són sempre –o no són en-cara– formes conceptuals de coneixement. El que podem aprehendre està evidentment facilitat per normes del re-coneixement, però seria un error dir que estem del tot li-mitats per les normes de reconeixement existents quan aprehenem una vida. Podem aprehendre, per exemple, que una cosa no és reconeguda pel reconeixement. De fet, aquesta aprehensió pot convertir-se en la base d’una crí-tica de les normes del reconeixement. El fet és que no re-correm simplement a normes de reconeixement úniques i individuals, sinó que també ho fem a condicions més ge-nerals, històricament articulades i aplicades, de «capaci-tat de reconeixement». Si ens preguntem com es consti-tueix la capacitat de reconeixement, amb aquesta mateixa pregunta haurem adoptat una perspectiva que suggereix que aquesta mena de camps estan constituïts de manera variable i històrica, independentment de com d’apriorís-tica sigui la seva funció com a condició d’aparició. Si el reconeixement caracteritza un acte, una pràctica o, fins i tot, un escenari entre subjectes, llavors la «capacitat de reconeixement» caracteritzarà les condicions més gene-rals que preparen o modelen un subjecte per al reconei-xement. Els termes, les convencions i les normes gene-rals «actuen» a la seva manera, fent que un ésser humà es converteixi en subjecte capaç de ser reconegut, encara que no sense fal·libilitat o sense resultats no anticipats. Aquestes categories, convencions i normes que preparen o estableixen un subjecte per al reconeixement, que indu-eixen un subjecte d’aquest gènere, precedeixen i fan pos-sible l’acte de reconeixement pròpiament dit. En aquest


35

sentit, la capacitat de reconeixement precedeix el reco-neixement.

Marcs de reconeixement

¿Com s’ha d’entendre, llavors, la capacitat de reconeixe-ment? En primer lloc, no és una qualitat o un potencial de l’individu humà. Això pot semblar absurd dit així, però és important qüestionar la idea de «personeïtat»* com a indi-vidualisme. Si afirmem que la capacitat de reconeixement és un potencial universal i que pertany a totes les persones en tant que persones, llavors, i en certa manera, el pro-blema al qual ens enfrontem ja està resolt. Hem decidit que una certa noció particular de personeïtat determina-rà l’objecte i el significat de la capacitat de reconeixement. Així doncs, instal·lem un ideal normatiu com a condició preexistent de la nostra anàlisi: en efecte, ja hem «recone-gut» tot el que necessitem saber sobre el reconeixement. El reconeixement de la forma d’allò humà no planteja cap repte que hagi servit tradicionalment com a norma de la capacitat de reconeixement, ja que la personeïtat és aques-ta mateixa norma. Tot i això, es tracta de saber com funci-onen aquestes normes per produir certs subjectes com a persones «que es puguin reconèixer» i fer que unes altres persones siguin força més difícils de reconèixer. El pro-blema no és només com incloure més persones dins de les normes ja existents, sinó considerar com les normes que ja existeixen assignen reconeixement de manera diferencial. Quines noves normes són possibles i com són construïdes? Què es podria fer per construir una sèrie més igualitària

* N. de la t.: «Personhood» a l’original.


36

de condicions de reconeixement? En altres paraules, ¿què es podria fer per canviar els termes de la capacitat de re-coneixement amb l’objectiu de construir uns resultats més radicalment democràtics?

Si el reconeixement és un acte, o una pràctica, dut a ter-me per, si més no, dos subjectes i, com suggeriria el marc hegelià, constitueix una acció recíproca, llavors la capaci-tat de reconeixement descriu aquestes condicions generals sobre la base del reconeixement que s’hi pot produir, i que de fet s’hi produeix. Llavors, sembla que queden encara dos termes més per entendre bé: l’aprehensió, entesa com una manera de conèixer que encara no és reconeixement, o que pot romandre irreductible al reconeixement, i la intel·ligibilitat, entesa com l’esquema –o esquemes– his-tòric general que estableix àmbits d’allò cognoscible. Això constituiria un camp dinàmic entès, si més no inicialment, com un a priori històric.3 No tots els actes de coneixement són actes de reconeixement, encara que no es pugui afir-mar el contrari: una vida ha de ser intel·ligible com a vida, ha d’emmotllar-se a certes concepcions del que és la vida, per poder ser reconeguda. Per això, així com les normes de la capacitat de reconeixement preparen el camí del reco-neixement, els esquemes de la intel·ligibilitat condicionen i produeixen les normes de la capacitat de reconeixement.

Aquestes normes s’inspiren en esquemes d’intel·ligi-bilitat canviants, de manera que poden tenir, i de fet te-nim, per exemple, històries de la vida i històries de la mort. De fet, s’obren contínuament debats sobre si el fe-tus hauria de comptar o no com a vida, o com una vida,

3. Sobre aquest «a priori històric», vegeu Michel Foucault, La arqueología del sa-ber, Madrid, Siglo XXI, 1991, i Las palabras y las cosas, Madrid, Siglo XXI, 2009.


37

o com una vida humana. També abunden els debats so-bre la concepció i sobre què constitueix els primers mo-ments d’un organisme viu, així com sobre què és el que determina la mort: si és la mort del cervell, o la del cor, o si és l’efecte d’una estipulació jurídica o d’un seguit de certificats mèdics i jurídics. Tots aquests debats impliquen nocions discutides de la personeïtat i, de forma implícita, qüestions relatives a l’«animal humà» i a com s’ha d’en-tendre aquesta existència conjuntiva (i de quiasme). El fet que existeixin aquests debats, i que continuïn existint, no implica que la vida i la mort siguin conseqüències directes del discurs (conclusió absurda si s’agafa de manera literal). Més aviat implica que no existeixen la vida ni la mort sen-se que existeixi també una relació amb un marc determi-nat. Fins i tot quan la vida i la mort tenen lloc entre, fora de o a través d’uns marcs mitjançant els quals estan orga-nitzades, continuen tenint lloc, encara que d’una manera que qüestiona la necessitat dels mecanismes mitjançant els quals es constitueixen els camps ontològics. Si es pro-dueix una vida segons les normes per les quals es reconeix la vida, això no implica ni que tot el que hi ha al voltant d’una vida es produeixi segons aquestes normes ni que haguem de rebutjar la idea que existeixen unes restes de «vida» –suspeses i espectrals– que descriuen i embruixen cada cas de vida normativa. La producció és parcial i està, de fet, perpètuament embruixada pel seu doble ontològi-cament incert. En realitat, cada cas normatiu està obscurit pel seu propi fracàs, i de tant en tant aquest fracàs adopta una forma de figura. La figura no reivindica un estatus on-tològic cert, i encara que pugui ser aprehesa com a «viva», no sempre és reconeguda com una vida. De fet, una figura viva fora de les normes de la vida no només es converteix


38

en el problema que ha de gestionar la normativitat, sinó que sembla que sigui exactament això el que la normati-vitat estigui obligada a reproduir: és viva, però no és una vida. Cau fora del marc subministrat per les normes, però només com un doble impecable, l’ontologia del qual no pot ser assegurada però l’estatus d’ésser viu del qual està obert a l’aprehensió.

El verb anglès to frame (‘emmarcar’) té diversos sen-tits: un quadre acostuma a estar framed (‘emmarcat’), però també pot estar framed (‘falsament inculpat’) un delinqüent per la policia o una persona innocent per algú infame, sovint un policia. En aquest segon sentit, ser o estar framed significa ser objecte d’una martingala o ser incriminat de manera falsa o fraudulenta amb unes pro-ves inventades que, al final, acaben «demostrant» la cul-pabilitat del subjecte pacient. Quan s’emmarca un quadre, pot haver-hi en joc tota una infinitat de maneres de co-mentar o d’ampliar la imatge. Però el marc tendeix a fun-cionar, fins i tot de forma minimalista, com una manera d’embellir editorialment la imatge, per no dir, també, com un comentari sobre la història del marc pròpiament dit.4 Aquest sentit que el marc guia de forma implícita la inter-pretació té certa ressonància amb la idea de frame com a falsa acusació. Si algú és framed, sobre l’acció d’aquesta persona es construeix un «marc» que fa que l’estatus de culpabilitat d’aquesta persona es converteixi en la conclu-

4. Aquest és el cas, més clarament, del peu de foto i de la descripció, però el marc co-menta i opina d’una altra manera. La meva pròpia lectura del marc deriva aquí de fonts tant crítiques com sociològiques: vegeu sobretot Jacques Derrida, La verdad en pintura, Buenos Aires, Paidós, 2001; Erving Goffman, Frame Analysis: an Essay on the Organization of Experience, Nova York, Harper&Row, 1974, i Michel Callon, «An Essay on Framing and Overflowing: Economic Externalities Revisited by Socio-logy», a The Laws of Markets, Boston, Blackwell, 1998, pàg. 244-269.


39

sió inevitable de l’espectador. Una manera determinada d’organitzar i de presentar una acció condueix a una con-clusió interpretativa sobre l’acte com a tal. Però, com bé indica Trinh Minh-ha, és possible «enganyar l’engany o l’enganyador»,5 cosa que implica posar sobre la taula l’as-túcia que produeix l’efecte de la culpa individual. «Em-marcar el marc» sembla implicar un solapament altament reflexiu del camp visual, però, em sembla a mi, no cal que tingui com a resultat unes formes de reflexivitat particu-larment complexes. Ben al contrari, qüestionar el marc no fa més que demostrar que aquest mai no havia inclòs re-alment l’escenari que se suposava que anava a descriure, que ja hi havia alguna cosa que en quedava fora, i que feia possible, capaç de ser reconegut, el sentit de l’interior. El marc mai no determinava del tot el que nosaltres veiem, pensem, reconeixem i aprehenem. Alguna cosa excedeix el marc que pertorba el nostre sentit de la realitat. O, dit en altres paraules, alguna cosa passa que no s’adapta a la nostra comprensió establerta de les coses.

Certa filtració o contaminació fa que aquest procés si-gui més fal·lible del que podria semblar a primera vista. L’argument de Benjamin sobre l’obra d’art en l’era de la reproducció mecànica pot adaptar-se a avui.6 Les condici-ons tècniques de la reproducció i la reproductibilitat pro-dueixen per si mateixes un desplaçament crític, per no dir fins i tot un deteriorament total del context en relació amb els marcs desplegats per les fonts mediàtiques dominants en temps de guerra. Això vol dir, en primer lloc, que enca-ra que, agafant en consideració la cobertura mediàtica glo-

5. Trinh T. Minh-ha, Framer Framed, Nova York, Routledge, 1992.6. N’hi ha traducció al català: Walter Benjamin, L’obra d’art a l’època de la seva re-productibilitat tècnica, Barcelona, Edicions 62, 2011.


40

bal, es pogués delimitar un «context» únic per a la creació de la fotografia bèl·lica, la seva circulació s’allunyaria ne-cessàriament d’aquest context. Encara que la imatge ater-ri en nous contextos, també crea nous contextos en virtut d’aquest aterratge, i es converteix en part d’aquest procés mitjançant el qual es delimiten i formen nous contextos. En altres paraules, que la circulació de fotos de la guerra, com passa amb la divulgació de poesia feta a la presó (ve-geu el cas dels poetes de Guantánamo, del qual parlarem en el primer capítol), trenca amb el context tota l’estona. En efecte, la poesia surt de la presó, si n’arriba a sortir, fins i tot quan el presoner no pot fer-ho, i les fotos circu-len per internet fins i tot quan no es van fer amb aquest objectiu. Les fotos i la poesia que no arriben a circular –ja sigui perquè van ser destruïdes o perquè mai no se’ls ha permès d’abandonar la presó– són incendiàries tant pel que descriuen com per les limitacions imposades a la seva circulació (i, molt sovint, per la manera com aquestes li-mitacions queden inscrites en les imatges i en l’escriptu-ra pròpiament dita). Aquesta mateixa capacitat de circu-lació forma part d’allò que és destruït (i si aquest fet «es filtra», llavors circula l’informe sobre l’acte destructiu en lloc del que s’ha destruït). El que «s’escapa de les mans» és, precisament, el que trenca amb el context que emmar-ca l’esdeveniment, la imatge i el text de la guerra. Però si els contextos estan emmarcats (no hi ha context sense una delimitació implícita del context), i si tot marc trenca invariablement amb si mateix en desplaçar-se per l’espai i el temps (si ha de trencar amb si mateix per tal de des-plaçar-se per l’espai i el temps), llavors el marc circulant ha de trencar amb el context en el qual ha estat format si vol aterrar en algun altre lloc o arribar-hi. ¿Què voldria dir


41

entendre aquest «evadir-se» i aquest «trencar amb» com a part dels fenòmens mediàtics en qüestió, com la funció mateixa del marc?

El marc que pretén contenir, vehicular i determinar allò que es veu (i, a vegades, durant un bon període de temps, aconsegueix just el que es proposa) depèn de les condici-ons de reproductibilitat pel que fa a l’èxit. Això no obstant, aquesta mateixa reproductibilitat inclou una ruptura cons-tant amb el context, una delimitació constant d’un nou context, cosa que vol dir que el «marc» no conté del tot el que transmet, sinó que es trenca cada vegada que intenta dotar d’una organització definitiva el seu contingut. En al-tres paraules, que el marc no ho manté tot junt en un lloc, sinó que ell mateix es torna una espècie de trencament perpetu, sotmès a una lògica temporal mitjançant la qual passa d’un lloc a l’altre. Com que el marc trenca constant-ment amb el seu context, aquest trencar-se a si mateix es converteix en part de la seva definició, cosa que ens porta a una manera diferent d’entendre tant l’eficàcia del marc com la seva vulnerabilitat a la inversió, la subversió i, fins i tot, la seva instrumentalització crítica. El que es dona per suposat en un cas es converteix en tema de manera críti-ca, o fins i tot crèdula, en un altre. Aquesta dimensió tem-poral canviant del marc constitueix també la possibilitat i la trajectòria del seu efecte. Així, la imatge digital circula fora dels límits d’Abu Ghraib i la poesia de Guantánamo és rescatada per advocats constitucionals que n’organit-zen la publicació arreu del món. I d’aquesta manera es produeixen les condicions adequades per a l’estupefacció, l’escàndol, la revulsió, l’admiració o el descobriment, se-gons la manera com quedi emmarcat el contingut durant un temps i un lloc canviants. El moviment de la imatge o


42

del text fora del confinament és una espècie d’«evasió», de manera que, encara que ni la imatge ni la poesia puguin alliberar ningú de la presó, detenir una bomba ni, evident-ment, invertir el curs d’una guerra, sí que ofereixen les condicions necessàries per evadir-se de l’acceptació quo-tidiana de la guerra i per a un horror i un escàndol encara més generalitzats que donin suport i fomentin crides a la justícia i a la fi de la violència.

Ja hem comentat abans que un sentit de ser o estar fra-med és ser objecte d’engany, d’una tàctica mitjançant la qual un seguit de proves falses fan que una acusació fal-sa sembli veritable. Un cert poder manipula els termes de l’aparició i resulta impossible evadir-se del marc o engany. Un es veu fraudulentament incriminat, cosa que vol dir també que és jutjat per endavant, sense proves vàlides i sense cap mitjà obvi per desfer l’engany. Però si el marc (el frame) s’entén com una manera de «trencar amb» o d’«allunyar-se», llavors s’assemblaria més a una fuga de la presó, cosa que suggereix un cert alliberament o aflui-xament del mecanisme de control i, amb ell, una nova tra-jectòria d’afecte. El marc, en aquest sentit, permet –fins i tot exigeix– aquesta evasió. Va passar així quan es van divulgar les fotografies d’uns presos de Guantánamo age-nollats i encadenats, amb l’escàndol subsegüent, i un altre cop quan van circular globalment per internet imatges di-gitals d’Abu Ghraib, facilitant una reacció visceral contra la guerra. Què passa en moments com aquests? I ¿són no-més moments passatgers o són, en realitat, ocasions en les quals el marc es revela com un engany forçós i plausible, amb el resultat d’un alliberament crític i exuberant respec-te a la força de l’autoritat legítima?

¿Com es pot relacionar aquest debat sobre els marcs


43

amb el problema d’aprehendre la vida en la seva precarie-tat? Al principi, podria semblar que estem fent una crida a la producció de nous marcs i, per tant, de nous tipus de contingut. ¿Aprehenem la precarietat de la vida mit-jançant els marcs que estan a la nostra disposició i és la nostra tasca la d’intentar instal·lar-ne altres de nous que augmentin la possibilitat d’aquest reconeixement? La pro-ducció de nous marcs, com a part del projecte general dels mitjans de comunicació alternatius, és important des de molts punts de vista, però ens perdríem una dimensió crí-tica del projecte si ens limitéssim a aquesta visió. El que passa quan un marc trenca amb si mateix és que una rea-litat donada per feta és qüestionada, i posa sobre la taula els plans d’instrumentalització de l’autoritat que intenta-va controlar aquest marc. Això suggereix que no només es tracta de trobar un nou contingut, sinó també de treballar amb plasmacions rebudes de la realitat per tal de mostrar com aquestes poden trencar amb si mateixes, i com de fet ho aconsegueixen. En conseqüència, els marcs que deci-deixen de debò quines vides serà possible reconèixer com a vides i quines no ho seran, han de circular per tal d’es-tablir la seva hegemonia. Aquesta circulació posa en pri-mer pla, per no dir fins i tot que és, l’estructura repetible del marc. A mesura que els marcs trenquen amb si matei-xos per poder-se instal·lar, sorgeixen altres possibilitats d’aprehensió. Quan es derrueixen aquests marcs que go-vernen la capacitat de reconeixement relativa i diferen cial de les vides –com a part del reconeixement mateix de la seva circulació–, resulta possible aprehendre alguna cosa sobre el que –o sobre qui– està vivint, encara que per norma general no sigui «reconegut» com a vida. Quin és aquest espectre que mina les normes del reconeixement,


44

una figura intensificada que vacil·la entre estar dins o es-tar fora? Com a interior, ha de ser expel·lida per purificar la norma; com a exterior, amenaça de derruir les fronteres que representen el jo. En qualsevol dels dos casos, repre-senta la capacitat de destrucció de la norma. En altres pa-raules, és un senyal que la norma funciona precisament a base de gestionar la perspectiva del seu desfer-se, un des-fer-se inherent a les coses que fa.

Precarietat i ser o no dignes de dol

Llegim notícies sobre vides perdudes, sovint se’ns en do-nen xifres, però aquestes notícies es repeteixen cada dia, i la repetició sembla inacabable, irremeiable. És a dir, que ens hem de preguntar ¿què caldria no només per aprehen-dre el caràcter precari de les vides perdudes en el trans-curs d’una guerra, sinó també per fer que aquesta apre-hensió coincidís amb una oposició ètica i política a les pèrdues que comporta la guerra? Entre les preguntes que sorgeixen d’aquest plantejament, en podem citar dues: ¿com aconsegueix produir afecte aquesta estructura del marc? i ¿quina és la relació entre l’afecte i un judici i una pràctica de tipus ètic i polític?

Afirmar que una vida és precària exigeix no només que una vida sigui aprehesa com a vida, sinó també que la pre-carietat sigui un aspecte del que és aprehès en el que té de vida. Des del punt de vista normatiu, el que estic dient és que hi hauria d’haver una manera més inclusiva i igualità-ria de reconèixer la precarietat, i que hauria d’adoptar la forma d’una política social concreta respecte a qüestions com l’aixopluc, la feina, el menjar, l’atenció mèdica i l’esta-tus jurídic. I, això no obstant, també estic insistint, d’una


45

manera que podria semblar en principi paradoxal, que la precarietat com a tal no pot ser pròpiament reconeguda. Pot ser aprehesa, captada, trobada i pressuposada per cer-tes normes de reconeixement, igual que pot ser rebutjada per aquestes normes. Sens dubte, hi hauria d’haver un re-coneixement de la precarietat com a condició compartida de la vida humana (per no dir, fins i tot, com una condició que vincula els animals humans amb els no humans), però no hauríem de pensar que el reconeixement de la precarie-tat domina, capta o, fins i tot, coneix plenament allò que reconeix. Així, tot i que hauria de mantenir (i mantinc) que les normes del reconeixement s’haurien de basar en una aprehensió de la precarietat, no crec que aquesta sigui una funció o un efecte del reconeixement, ni que el reco-neixement sigui l’única o la millor manera de registrar la precarietat.

Afirmar, per exemple, que una vida és capaç de ser agre-dida o que pot perdre’s, destruir-se o menysprear-se siste-màticament fins al punt de la mort és remarcar no només la finitud d’una vida (que la mort és certa) sinó, també, la seva precarietat (que la vida exigeix que es compleixin di-verses condicions socials i econòmiques perquè es mantin-gui com a tal). La precarietat implica viure socialment, és a dir, el fet que la nostra vida està, sempre, en certa mane-ra, en mans d’un altre. I implica també estar exposats tant a aquells a qui coneixem com a aquells a qui no coneixem, és a dir, la dependència d’unes persones que coneixem, o que quasi no coneixem, o que no coneixem de res. De ma-nera recíproca, implica veure’ns afectats per aquesta ex-posició a i dependència d’altres, la major part dels quals romanen anònims. Aquestes no són necessàriament unes relacions d’amor, ni tan sols d’atenció, però constitueixen


46

unes obligacions cap als altres, a la major part dels quals no podem anomenar –ni coneixem– i que poden tenir o no trets de familiaritat amb un sentit establert de qui som «nosaltres». Parlant de manera més clara, podríem dir que «nosaltres» tenim unes obligacions de tal tipus amb els «altres» i que sabem presumptament qui som «nos-altres» en aquest cas. Però la implicació social d’aquest plantejament és, precisament, que el «nosaltres» no es re-coneix ni es pot reconèixer, que està escindit des del prin-cipi, interromput per l’alteritat, com ha dit Levinas, i que les obligacions que «nosaltres» tenim són, precisament, les que desmunten qualsevol noció establerta del «nosal-tres».

Més enllà i en contra d’un concepte existencial de fini-tud, que singularitza la nostra relació amb la mort i amb la vida, la precarietat remarca la nostra capacitat de subs-titució radical i el nostre anonimat tant en relació amb uns tipus determinats socialment facilitats de morir i de mort com amb uns altres modes socialment condicionats de persistir i prosperar. No és que primer nasquem i després ens tornem precaris, sinó més aviat que la precarietat és coincident amb el naixement com a tal (el naixement és, per definició, precari), cosa que vol dir que importa el fet que un nen petit sobrevisqui o no, i que la seva supervi-vència depèn del que podríem anomenar una «xarxa so-cial de mans». Precisament perquè un ésser viu pot morir és necessari tenir-ne cura per tal que pugui viure. Només en unes condicions en les quals pugui tenir importància la pèrdua apareix el valor de la vida. Així doncs, la capaci-tat de ser plorat és un pressupòsit per a tota vida que im-porti. Per regla general, imaginem que un nen ve al món, és mantingut en i per aquest món per tal que arribi a una


47

edat adulta i a la vellesa, i finalment mor. També imagi-nem que, quan el nen és estimat, existeix una celebració al començament de la seva vida. Però no pot haver-hi aques-ta celebració sense una comprensió implícita que la vida és mereixedora de ser plorada, que seria plorada si es per-dés, i que aquest futur anterior està instal·lat com la con-dició de la seva vida. En llenguatge corrent, el dol acom-panya la vida que ja ha estat viscuda i pressuposa aquesta vida des del moment en el qual ha acabat. Però, segons el futur anterior (que també forma part del llenguatge cor-rent), la capacitat de ser plorada és una condició del sorgi-ment i manteniment de tota vida.7 El futur perfecte d’«una vida ha estat viscuda» es pressuposa al principi d’una vida que només ha començat a ser viscuda. En altres paraules, que la frase «aquesta serà una vida que haurà estat viscu-da» és la pressuposició d’una vida la pèrdua de la qual és digna de ser plorada, cosa que significa que serà una vida que podrà considerar-se una vida i mantenir-se en virtut d’una consideració com aquesta. Sense capacitat de sus-citar condolença, no existeix cap vida o, més ben dit, hi ha alguna cosa que és viva però que és diferent de la vida. En el seu lloc, «hi ha una vida que mai no haurà estat viscu-da», que no és mantinguda per cap consideració, per cap testimoni, que no serà plorada quan es perdi. L’aprehensió de la capacitat de ser plorada precedeix i fa possible l’apre-hensió de la vida precària. Aquesta capacitat precedeix i fa possible l’aprehensió de l’ésser viu en tant que viu, exposat a la no-vida des del principi.

7. Vegeu Roland Barthes, La cámara lúcida: notas sobre la fotografía, Barcelona, Paidós, 2007, i Jacques Derrida, The Work of Mourning, Pascale-Anne Brault i Mi-chael Naas (ed.), Chicago, University of Chicago Press, 2001.


marcs de guerra tripa ok - angle editorial · per tal de difondre la cultura de pau i fomentar...

Documents