BBERNATERNAT ARTOLARTOLAA

TREBALL FET PER:TREBALL FET PER:

MANUEL SORIANOMANUEL SORIANO

BERNAT ARTOLA

Va nàixer al carrer de Cavallers de Castelló de la Plana, fill de Bernat, delineant de l'Ajuntament de la ciutat i professor de dibuix, i de Carme. Se li van posar els noms de Bernat, Manuel, Francesc i Vicent. Des d'infant va viure envoltat per un ambient d'amor a la cultura; son pare, a banda de les arts plàstiques conreava la música com afeccionat. Aviat, Artola va destacar per la seua destresa en el dibuix que se li afermaria a partir de l'ingrés a l'«Institut General i Tècnic» de Castelló. A l'Institut va tenir l'oportunitat de gaudir de destacables professors, molt influents en l'ambient cultural del Castelló de les primeries del Segle XX com ara Eduard Julià Martínez, Salvador Ginot Vilar i Lluís Revest i Corzo. La passió pel dibuix i la pintura va ser anterior a la seua carrera literària; l'any 1914 va fundar en companyia de Joan Baptista Pocar l'«Agrupació Ribalta», una associació de joves artistes. Aquestes activitats li van permetre establir lligams amb els més destacats representants de la cultura local, molts dels quals esdevindrien amb el pas del temps imprescindibles intel·lectuals de la important «generació» cultural castellonenca de preguerra, com ara Enric Soler i Godes , Vicent Sos Banyant o els ja esmentats Julià, Guinot i Revest.

A les primeries dels anys 1920 es va traslladar a Barcelona per a iniciar els estudis d'arquitectura, empès per la seua família. No obstant això, no trigarà a descobrir la seua vertadera vocació en les lletres, canviant d'estudis malgrat les preferències familiars. Barcelona va començar a escriure els primers poemes, obtenint l'any 1925 el seu primer èxit, en guanyar la Viola d'Or als Jocs Florals de Valencià

amb el seu poema L'Ermità, que el va projectar com una promesa de la poesia més enllà de la seua ciutat natal. L'any següent (1926) va guanyar la Flors Naturals dels Jocs Florals de Lo rat penat amb les dotze Cançons d'Amor.

1L'any 1929va publicar el que pot qualificar-se del seu primer recull de maduresa: Elegies, obra que va ser lloada per Miguel de Unamuno, amb qui Artola va mantenir una amistat epistolar, i Eduard Martinez Ferrano, i que va fer augmentar més encara l'estimació de la seua ciutat pel seu poeta. També va participar en les «Taules de Poesia», organitzades a València per la revista Taula de lletres Valencianes els anys 1928 i 1929

En tornar de Barcelona i fins l'any 1936 en què va començar la seua activitat de professor (en realitat a Barcelona no havia aconseguit el títol de llicenciat, que obtindria l'any 1936 per la Universitat de Salamanca) Artola es va dedicar de ple a la creació, portant una vida de «bon vivant» lliure de preocupacions econòmiques. Són anys d'una gran activitat, amb viatges a Barcelona, València, Madrid i , en què va produir una gran quantitat d'obra en català i en castellà i en què també es va dedicar al disseny industrial, menester que Artola es prenia més com afecció que com ofici. L'any 1930 va dibuixar la portada i les caplletres de l'edició del Tombatossals de Josep Pascual Tirado feta per l'editorial Armengot, treball que va ser guardonat amb el premi anual de la «Cámara Oficial del Libro» de Madrid. El 1931 va publicar L'art novell, un estudi d'estètica on

manifesta el seu pensament artístic. El 1935, publica una de les seues obres més importants, el poemari Terra, mentre conclou els estudis a Salamanca.

L'any 1936 fa els cursets per convertir-se en professor encarregat de curs a l'Institut on treballava son pare. El 1937, malgrat no agradar-li massa les manifestacions de caràcter col·lectiu, gaudir d'un aferrissat esperit d'independència i no estar massa interessat per la política, va participar al Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes, celebrat a València, formant part de la delegació valenciana junt amb Carles Salvador, Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta i Ricard Blasco.

En acabar la guerra va ser depurat i fins i tot va estar empresonat durant una nit, sent posat en llibertat per les gestions que ràpidament va fer el seu germà. Inicia aleshores un període marcat per les dificultats econòmiques, provocades en part pel no reconeixement pel nou govern del rang de professor guanyat mitjançant els cursets de 1936 i en part per la seua personalitat lliure i inconstant. A partir de 1940 es va implicar en la vida social de Castelló de la Plana, com assidu membre de diverses tertúlies i com a organitzador d'esdeveniments de caire festiu, com serà l'establiment de les Festes de la Magdalena que començaven a adquirir la fesomia i el caràcter actual. La seua obra pren dues vies divergents; per una part es va dedicar a la poesia de caire popular (per exemple llibrets de gaiates i de falles) i per altra a la producció més introspectiva. La darrera quedarà pràcticament inèdita fins a la seua publicació a finals del Segle XX. Així mateix col·labora amb diversos diaris i manté la seua activitat «joc floralística». L'any 1943 col·labora en l'estrena a Castelló de l'òpera La filla del rei Barbut, de Matilde Salvador. La compositora castellonenca musicaria també alguna de les seues poesies.

L'any 1952 desencantat de l'ambient provincià que percebia a Castelló i amb la necessitat de trobar una ocupació estable, es va traslladar a Barcelona on esperava comptar amb el suport de Joan Iglesias, company de Salamanca i vicerector de la Universitat de Barcelona. Després d'uns mesos es va traslladar a Madrid. El seu període madrileny es va caracteritzar per una creixent desconnexió del món literari valencià i per les dificultats econòmiques, en haver de guanyar-se la vida amb col·laboracions puntuals a revistes i a la ràdio i alguna aventura editorial. Va gaudir d'algunes ocupacions temporals gràcies al suport de Joan Iglesias i de José Camón Aznar, amb qui va desenvolupar una gran amistat. El 1955, amb 51 anys, es va casar amb Enriqueta Castellets Folch i l'any següent va nàixer el seu únic fill a València, on s'havia traslladat la seua muller per a l'ocasió.

El 1956, un decret del govern que reconeixia els professors «cursillistas» li fa albirar la possibilitat d'obtenir una plaça de professor i atènyer una situació econòmica més estable. La desitjada plaça, però, no va arribar abans de la seua mort la vesprada del 8 de maig de 1958 a causa d'una afecció cardíaca. Les mostres d'homenatge al poeta es van succeir a la seua ciutat natal, on la Societat Castellonenca de Cultura li va dedicar un estudi al seu butlletí d'abril-juny de 1959. A València se li va retre homenatge pòstum a la Universitat i a Lo Rat Penat.

En la seua poesia Artola tracta els temes eterns de l'amor, el paisatge, l'ésser humà, la solitud i el conflicte entre món exterior i món interior. La seua obra destaca pel seu riquíssim coneixement del lèxic de la Plana, que no dubta a incorporar a la seua producció més intimista; per la incorporació d'elements d'altres tradicions literàries, principalment de la castellana, però també de Rabindranath Tagore i Schopenhauer i pel seu sincretisme expressiu mitjançant el qual intenta maridar la poesia culta i la popular.Segons Joan Fuster[1] «Bernat Artola, amb un domini precís del cabal idiomàtic treballa una poesia d'aspiració intel·lectual, i malda per assolir i reprendre el batec consirós que il·luminà la d'Ausiàs March. En els seus versos, però, venç l'esplendor expressiva, molt per damunt de la preocupació conceptual. L'obra d'Artola té una alta qualitat dins el marc de la poesia valenciana, i respon a un món sentimental complex, matisat i fi, que tothora troba una versió exacta de les paraules espesses del lèxic terral».

Biografia

Bernat Artola i Tomàs neix el 20 de desembre de 1904 a Castelló de la Plana.

El seu pare, Bernat Artola Soligó, treballa com a delineant a l'Ajuntament i és professor de dibuix i la seva mare, Carme Tomàs Traver, fa de mestressa de casa. Artola viu una infància feliç a Castelló de la Plana, on mostra ja des dels seus anys a l'institut una predisposició per les lletres. L'any 1922 finalitza els estudis de Batxillerat i, per influència familiar, comença a col·laborar a l'estudi d'arquitectura del seu oncle, l'insigne arquitecte Francisco Tomás Traver.

Anomenada per Azorín la capital cultural del País Valencià, Castelló era en els anys de la preguerra una activa societat intel·lectual, que combinava una tendència pairal i populista amb una renovació literària que volia superar el jocfloralisme imperant. Bernat Artola forma part de la "Generació de 1930", així anomenada per haver-se presentat amb l'antologia La poesia valenciana en 1930. És el Castelló de la poesia costumista, de les Escenes castellonenses de Salvador Guinot o el Tombatossals de Josep Pasqual Tirado, però també el Castelló de la Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), escenari d'una literatura, en definitiva, que es debat entre el passat i el futur.

Amb vint-i-un anys Bernat Artola és nomenat Professor Ajudant de Dibuix de l'Escola d'Arts i Oficis de Castelló i aquest interès pel dibuix i la pintura fa que s'incorpori a l'Agrupación Ribalta, fundada l'any 1914 pel seu amic Juan Bautista Porcar. Paral·lelament, Artola escriu els seus primers poemes: l'any 1925 guanya la Viola d'Or als Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat, amb el poema "L'Ermità", i el 1926 publica Cançons d'Amor, un aplec de dotze poemes amb què obté la Flor Natural al popular concurs literari. Des del 1920 l'Ajuntament publica un butlletí, el "Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura", on Artola publica alguns dels seus primers poemes.

Traslladat a Barcelona, comença els estudis d'arquitectura l'any 1926, però els abandona per entrar, l'any 1928, a la Facultat de Lletres, on té com a professor, entre d'altres, a Manuel de Montoliu. El 19 de maig d'aquell mateix any és designat Bibliotecari del Consell Directiu de l'Ateneu de Castelló, i participa en les trobades de la revista Taula de Lletres Valencianes els anys 1928 i 1929 respectivament. L'any 1928 apareix el llibre Elegies, elogiat per Miguel de amuniono. El 1930, ja retornat a Castelló, organitza el Museu Provincial de la ciutat. Aquell mateix any, el 24 de setembre, mor la seva mare, i Artola inicia una etapa una mica bohèmia, participant en l'ambient cultural de la ciutat, assistint a tertúlies, realitzant feines de dibuix, disseny i arquitectura -col·labora amb arquitectes com Francisco Tomás Traver, Vicente Traver Tomás, José i José Meyer i dissenya la coberta del llibre Tombatossals, de José Pascual Tirado, que obté el primer premi de la Cambra del Llibre de Madrid-, i escrivint poesia diversa -aquell mateix 1930 escriu el Santoral, un poemari en castellà inspirat en vides de sants.

La seva formació intel·lectual segueix aquest doble vessant: el tècnic, d'influència paterna –la qual cosa fa que es matriculi a Madrid a l'Escola d'Aparelladors–, i el de les humanitats, pel qual, finalment, es decanta, reanudant els estudis de lletres a la universitat de Salamanca (1935-36), on té com a professor Miguel de Amuniono. El 1935 publica el poemari Terra.

Finalitzats els estudis a Salamanca, el poeta torna a Castelló, on s'hi estarà fins al 1952. El 1937 participa en el Segon Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes celebrat a València, i durant la guerra civil participa en la denominada Junta de Recuperació del Patrimoni Artístic, recuperant, custodiant i salvant nombroses obres d'art. El 1937 entra a formar part de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Valencians i durant el curs 1939-1940 obté el títol de "Maestro de Primera Enseñanza". Al final de la guerra, un grup de falangistes el deté, però gràcies a les gestions del seu germà Francisco no ha de passar més que una nit al calabós.

L'autor té una vinculació sempre molt activa amb els esdeveniments les diverses institucions castellonenques: col·labora en l'estrena de l'Òpera "La filla del Rei Barbut", llibret de Manolo Segarra i música de Matilde Salvador, realitzant-ne el "Proemi" i uns versos contra la censura per

haver-ne prohibit el primer intent de representació; el 1943 la Diputació Provincial li encarrega una reproducció artística de l'Escut Nacional pel despatx del president; i participa activament en la Junta Central de Festejos fundada l'any 1944, que organitza les Festes de la Magdalena. El 3 de febrer de 1945 mor el seu pare. Inicia col·laboracions al Diari Mediterrània.

A mida que es recupera la normalitat cultural a la ciutat, Bernat Artola torna a participar en algunes tertúlies amb artistes castellonencs del moment com Pac Alloza, Ramon Bonet (BON) o Tomàs Colón Baudina. Ja des del principi de la seva aventura poètica, però de manera més acusada durant la postguerra, la seva poesia es caraceritza per seguir dos estils diferenciats: en un canta i analitza irònicament el seu poble -com ho mostren els versos de Festívoles: tres poemes populars (1941), A l'ombra del campanar (1945) o Poble: (cançoner satíric) (1947); en l'altre segueix un camí poètic més intimista i metafísic -és el cas de Llàntia viva: planys i cançons (1947) o Olivera i llorer (1950).

Havent venut la seva casa de Castelló, i després d'un període desafortunat a Barcelona –on ni tan sols les gestions de Joan Iglesias, "Delegat del Ministerio de Información y Turismo", serveixen per què trobi alguna feina remunerada–, Artola viatja a Madrid, la primavera de 1953, i inicia un periple per diversos domicilis i diverses feines. Col·labora amb alguna institució i, a través de José Camón Aznar, duu a terme algunes feines per la revista Clavileño. El 13 de març de 1954 es constitueix l'"Editora Llatina S. A.", de la qual és Director Tècnic. En plena vida madrilenya, el 12 d'abril de 1955, es casa –a la Capella del Sant Calze de la Catedral de València– amb Enriqueta Castellets Folc h. I no és fins l'any 1956 que troba feina, finalment, com a professor. Segueix escrivint sobre art per algunes publicacions madrilenyes, com Revista de Ideàs Estètica, Goya o Levante i prepara l'exposició "Un siglo de pintura española (1856-1956)", procés que el duu a una peregrinació de recerca a Barcelona, València, Salamanca, Xàtiva i Granada.

La seva activitat poètica durant aquests anys de vida madrilenya no s'atura: Collita és el darrer llibre publicat en vida, escrit entre el 1954 i el 1956. El 19 de juny de 1957 neix el seu únic fill, Bernat. El 8 de maig de 1958, després d'una sèrie de complicacions a l'artèria aorta, Bernat Artola mor. L'any 1968, pòstumament, i amb pròleg de Germà Colon, apareix Olivera i llorer. El 1983, l'Ajuntament de Castelló publica en tres volums les seves obres completes.

ELEGIA XLIV

Jo sóc lo port que los braços allarga per a encalçar la somiada sirena i ella fugint sempre em gira l’esquena deixant mon bes ple de fel ben amarga. Vénen a mi negres naus torturades per les marors de tota desventura; però en mon pit troben tanta tortura que a son dolor es fan mig conhortades. Si a lo meu pit tenebroses venien cercant amor que los braços mai tanca, plena de vent tota la vela blanca de vore’m trist més alegres fugien. Ara sóc sol. Cap nau gira les veles vers lo recer de la meva tristesa. Ara sols tinc lo ressò de la fressa que fa la mar plena de canturel·les.

TERRA

A Ramon Borràs Prim

La boira dalt dels brucs s’esfilagarsa i pels forats hi ha un devessall de flames.

En els cocons, que vessen, s’insinua la victòria de l’iris. Ja no ploren els núvols de tristor. Torna a la vida d’impotència i de somni, l’esperança que es moria de set entre les fulles i volia esser lleu i anar per l’aire en els braços del vent, a collir boires.

La mar propera s’ha tornat més blava. Hi ha olor d’espígol i claror de posta. La plana és clap de molsa, tota verda i tendra d’humitat. No s’endevinen els pobles ni els camins. Sols una ermita encesa de fervor i de mirades relluu sota l’opac dosser de núvols coronada pel Sol de la victòria. Torna el paisatge al món de la celístia per l’arc triomfal on cremen les set llànties.

I jo, mirant ple d’ambicions divines el símbol greu de la ficció de sempre, voldria esser la Majestat Augusta d’un fresc romànic, i tenir per trona l’arc augural de l’iris on s’amaguen els set pecats que tornen a la terra.

CANÇÓ

Mai sabré, somni d’amor, l’antic dolor que t’amarga, ni el secret amagatall líric de la teva gràcia.

Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança.

Si pujarà per la senda fosca de la barrancada; si davallarà dels núvols enyoradissos de l’alba.

Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança.

Entre l’ombra i la llum plena de por viu l’ànima. Vol pujar a l’infinit per la serp ondulant de la flama.

Amor, no sospires més. No mires cap a la plana. Ja vénen els núvols d’or i l’ombra trista s’amaga.

Ja ve la cançó d’Abril i la trèmula paraula que obre les portes del Cel amb una doctrina falsa.

Adéu, clavell morenet! Adéu, olivar de plata! Amb les albes de l’amor ens ha sobtat l’esperança...