Manifest Comuner

ÍNDEX

Dedicatòries

1. El dilema de la nostra època L'abundància a l'abast de la mà Desigualtat, desocupació i desmoralització El que es descompon no és només el sistema econòmic, sinó l'experiència

humana2. El capitalisme i els seus crítics

El capitalisme va donar forma al món perquè va saber crear, abans de canviar

l'estat, una nova forma d'experiència humana Els revolucionaris que estimaven les crisis i les grans escales

3. La història que no ens van explicar El nou món naixerà i s'afirmarà a l'interior del vell Les noves relacions, aquí i ara

4. L’escala i l’abast De l'era de les economies d'escala... ...A l'era de les ineficiències d'escala Avui el capital és massa gran per a l'escala productiva real... ...I l'escala òptima s'acosta a la dimensió comunitària

5. Construir abundància aquí i ara Abundància té a veure amb producció, no amb consum Un producte escàs en una xarxa descentralitzada és abundant en una xarxa

distribuïda El «mode de producció P2P» és el model per a la producció d'abundància Les dues cares de la productivitat Generar artificialment escassetat s'ha convertit en la forma de vida de la

indústria sobreescalada L'abundància és la màgia que brilla sota la «ètica hacker» El camí de l'abundància no passa per produir menys Què fem amb la sobreexplotació de recursos naturals? Unint els punts

6. Conquerir el treball, reconquerir la vida No poder accedir al treball és estar a l'exili social No hi ha autorealització sense treball Conquerir el treball és reconquerir la vida

7. De sumar a multiplicar L'escenari serà urbà Les tasques dels comuners Tu ets el protagonista

Apèndix: coses concretes que pots fer amb aquest manifest Amplia la conversa Organitza espais de trobada Prepara't per «fer comunitat»

Apèndix: preguntes i crítiques interessants «És molt diferent produir programari lliure que produir verdures, semblaria

creïble per a un futur 100% virtual, però de verdura en seguirem necessitant» «Quan es parla del treball i de la seva reconquesta, sembla suggerir la

substitució del treball assalariat únicament pel treball voluntari»

«Les comunitats igualitàries no sofriran en el seu sí el problema de les

escales?» «Manquen referències al feminisme»Apèndix: Aportacions sobre el significat d’aquest manifest Antonio Blanco: Preludi Carlos Sanmartin: Comunitarisme per a sortir del capitalisme Juan Ruíz: Un manifest comuner

DEDICATÒRIES

Als amics del Club de las Indias,perquè a ells es deu la meitat més

valuosa d'aquest manifest.

Als comuners de totes les èpoques,perquè els seus errors ens vandeixar les preguntes correctes.

Als nous comuners de tot el món,perquè el seu entusiasme ens

avança l'ànim d'un temps per venir.

EL DILEMA DE LA NOSTRA ÈPOCA

L'abundància a l'abast de la mà

Mai abans en la Història de la Humanitat les capacitats tècniques han estat tan potents iaccessibles al comú de les persones com avui. El desenvolupament massiu d'Internet apartir dels anys noranta va canviar profundament les formes de socialitzar, compartir itreballar. Es va crear riquesa en llocs socialment i geogràficament perifèrics de la mà demilions de petits productors que, per primera vegada, podien accedir de manera efectiva aaltres mercats i coneixements. Només a Àsia vam veure sortir de la misèria centenars demilions de persones, més que en tota la Història de la Humanitat.

A mesura que el canvi tecnològic es convertia en canvi generacional i social, apareixienmés i més àmbits d'abundància, béns gratuïts, noves formes de treball en col·laboració i,sobretot, una nova ètica del treball basada en el coneixement, la creació de béns i la«desalienació». Això que en el canvi de segle se'n va dir «ètica hacker» estava inspirant elnaixement del primer bé públic universal construït intencionalment per la nostra espècie: elprogramari lliure, que ha significat per si mateix una transferència de coneixement itecnologia més gran que la realitzada mai per tota l'Ajuda al Desenvolupament dels païsosrics.

I, però, ni tan sols l'altra gran crisi dels últims cent anys -la oberta amb el «crac del 29»-havia generat tant descontentament i suscitat un esperit tan fosc i un pessimisme tangeneralitzat. Ni les admonicions ni les esperances serveixen ja de caixa de reclutament enels discursos. El benestar ha deixat de ser un resultat creïble de les prospectives delsanalistes i de les opcions dels partits polítics, siguin vells o nous. Totes les línies decontenció s'han demostrat fútils per a la gent comuna. Entrem en un temps en què cap relatpodrà ser cregut si no pot demostrar, aquí i ara, que serveix perquè una nova generació esdesenvolupi i visqui decentment mitjançant el treball.

Desigualtat, desocupació i desmoralització

I és que, si hi ha hagut alguna cosa realment global durant els últims deu anys, ha estatl'experiència de la descomposició social. És igual que mirem a les regions mésdesenvolupades del món o als països emergents, a la Mediterrània o al Mar de la Xina, enel món anglòfon o a Amèrica del Sud: la societat és cada vegada més desigual i fàcilmentles diferències es tornen acumulatives. Qui perd un tren, queda sense destí.

Als països més desenvolupats la classe mitjana ha redescobert la desocupació. Les novesgeneracions ni tan sols tenen accés al treball o, si el tenen, és tan precari que no els permetexperimentar el significat real del que fan. El treball ha deixat de considerar-se el centre del'acció col·lectiva, l'origen de l'autonomia personal i l'aportació de cadascú a la societat. Enla cultura popular d'avui el treball és un bé escàs. Com si fos un metall preciós, nofalten start-ups i ONGs que especulin amb ell. El treball, l'enllaç necessari entre l'esforçpersonal i el progrés col·lectiu, es devalua fins al límit no només en el mercat -reduint el seutros de pastís davant del capital-, sinó també moralment, en la seva consideració pública ien l'organització interna. Ha passat de considerar-se universalment el centre del'organització social, a percebre's com un fenomen en extinció; de veure's com el fonamentde la realització personal, a viure's com a font d'angoixa.

En un món on poder aportar al benestar comú, treballar, es relata com si fos un privilegi,l'única manera de construir una vida sembla ser la d'obtenir una renda. Una renda no és uningrés qualsevol, sinó una posició avantatgista i immerescuda, un benefici extraordinariproduït al marge del valor que un aporta. Rendes són els beneficis generats per les gransempreses gràcies a regulacions fetes a mida o monopolis que només existeixen per la

imposició legal, com la propietat intel·lectual; rendes són els «incentius» decidits i inflatspels mateixos directius que els reben, o les conseqüències en diner efectiu que noméspertanyent a certes esferes socials es pot accedir a certes posicions i contractes, públics oprivats. Les rendes es tornen fàcilment acumulatives i generen una espiral de desigualtatquan l'accés a la informació i l'educació depèn dels ingressos personals, o quan esrestringeix sistemàticament la competència per a assegurar-les, com fa rutinàriament l'estaten sectors clau com l'energia, les telecomunicacions o els mitjans de comunicació.

En un món de rendes tot sembla un joc de suma zero, on un guanya perquè perden elsaltres. Desconfiar de tot i de tots, institucions i persones, és la norma. Campa unindividualisme de la pitjor espècie per al que la vida és en realitat un sense sentit, un mersobreviure.

El que es descompon no és només el sistema econòmic sinó el que significal'experiència humana

No només és la cohesió social la que es descompon. Es descomponen les regles delsistema econòmic i amb elles l'experiència humana i allò que significa ser humà en el nostretemps. És la incapacitat del sistema econòmic per crear un futur per a tots el que produeixla solitud i la desconfiança de cadascú; és la mesquinesa d'un sistema en què les empresesdepenen dels beneficis que obtenen gràcies a rendes més que de vendre els seusproductes, d'eliminar competidors més que de superar-se, la qual cosa produeix videsdependents, pidolaires i rapinyaires.

Mai hi ha hagut tanta riquesa ni tant coneixement com ara i, però, lluny de sentir les duescoses com una esperança d'abundància per a tots, són cada vegada més els qui temen quees converteixi en una amenaça per a la Naturalesa, de la mateixa manera que ho sentendia a dia com una amenaça per a la seva supervivència personal.

EL CAPITALISME I ELS SEUS CRÍTICS

Hi va haver un temps en què el capitalisme va transformar el món, apropant a la nostraespècie a aquesta abundància que avui tant l'espanta. El «càncer dels negocis» es vaapropiar de les velles societats europees, feudals primer i colonials segles després, i les varebentar des de dins en un llarg procés de gairebé sis-cents anys. El capitalisme, en principiuna cosa marginal -urbà en un món rural, dinàmic en una societat estamental, igualador enun sistema en què la identitat es basava en el llinatge i l'origen- va ser revolucionari ja desdels seus primers passos. Des de la ciutat i els seus mercats va anar creant noves maneresde vida i mentalitats, noves formes de coneixement, noves llibertats i noves pertinencescol·lectives.

El capitalisme va donar forma al món perquè va saber crear, abans de canviar l'estat, una nova forma d'experiència humana.

El capitalisme va crear una nova forma d'experiència humana i, al fer-ho, va dinamitar lesrelacions estamentals, les seves castes i les seves classes. No va ser la tasca d'unageneració. Només va poder desplegar tot el seu potencial després de segles d'evolució iconsolidació, de conversió de la fira -el mercat temporal- en un gran taller urbà permanent i,més tard, del gremi artesà en manufactura sotmesa al mercader inversor, que comprava elsmaterials i portava els productes a mercats llunyans. És només llavors quan laindustrialització converteix en transformació social profunda del que fins llavors havien estatnomés «tendències». És el gran moment revolucionari de la burgesia.

En primer lloc el capitalisme va convertir en mercaderia la terra, el principal mitjà deproducció de l'època. En el procés, el comunal agrari i forestal -la forma més antiga iuniversalment estesa de propietat- va passar a ocupar un lloc marginal. I, amb ella, lacomunitat real de la família, el clan o llogaret, en la qual tots poden posar cara als altresperquè estan lligats a ells per relacions interpersonals i afectes. El buit va ser omplert alllarg del segle XIX per una altra innovació: la comunitat imaginada de la nació. «Imaginada»no per irreal, sinó perquè els que es consideren els seus membres no coneixeran més quea una petitíssima part dels altres i hauran d'imaginar la resta a partir d'uns atributs,pràctiques, valors i memòries comuns sempre discutibles. La fraternitat basada en l'amistatde les relacions personals i el treball compartit, deixarà pas a una fraternitat abstractadarrere d'un «bé comú» que les noves classes socials lligades al treball assalariat posaranpermanentment en discussió.

Els revolucionaris que estimaven les crisis i les grans escales

Però aquells revolucionaris van veure alguna cosa més: el creixement del capitalisme, enprimer lloc, no era ni molt menys lineal. Les seves crisis produïen, com sempre fins llavors,subconsum (situacions escandaloses de misèria per als que eren expulsats de laproducció). Però, a diferència de les crisis de les societats agràries, les capitalistes no erencrisis de subproducció, sinó de «sobreproducció»: no és que les fàbriques no poguessinproduir suficient per a les necessitats de tots, és que la dinàmica mateixa del sistemaeconòmic els feia impossible vendre-ho a les mateixes grans masses que ho necessitaven,ja que no tenien amb què comprar aquesta producció. És més, es van assegurar que totaixò passés regularment, en cicles en els quals cada caiguda portava necessàriament a unenfrontament entre un grup cada vegada més concentrat de propietaris i una classe cadavegada més global i uniforme de treballadors. Els uns i els altres lluitarien en una granrevolució mundial pel control dels estats que asseguraven l'estructura social fins que, demanera similar a com va fer la burgesia del XVIII a la Revolució Francesa, el proletariat esfes amb el control de l'estat amb una finalitat: dirigir un procés massiu dedesmercantilització, donant pas a una societat de l'abundància on el propòsit essencial de la

producció fora servir a una o altra necessitat, en lloc de ser venuda en forma d'objectes iserveis a un preu.

Marx o Kropotkin no es van plantejar mai tancar les fàbriques. Pensaven que les crisis desobreproducció assenyalaven un límit del capitalisme, el límit en el qual la lògica de lamercaderia xocava amb les necessitats humanes. Però veien en les tecnologies deproducció massiva i en l'escala cada vegada més gran de les empreses un reflex delprogrés que portaria a la classe treballadora a «canviar el món de base». Pensaven que eneliminar el caràcter de mercaderia dels objectes, les «forces productives s'alliberarien», és adir, que la productivitat es desenvoluparia encara més i amb ella el coneixement, elbenestar, etc. I també la pròpia escala de la producció, fins arribar a constituir una granfàbrica-estat global, tan productiva que podria satisfer les necessitats materials de laHumanitat sencera sense més treball que el voluntari.

Res d'això va passar. No es va produir cap «revolució mundial». Des de 1871 hi va haverrevolucions locals i nacionals en què comunistes i anarquistes van voler veure els seusprimers símptomes. La majoria van ser derrotades; no es van tornar a produir a una escalamajor al següent cicle de creixement i crisi; i les que van triomfar no van portar mai ladesmercantilització de la producció. Per contra van donar el poder a règims totalitaris irepressius, amb economies estatalitzades ineficients altament jerarquitzades i nivells debenestar entre els treballadors tan baixos que desmentien tota suposada il·lusiód'«alliberament de les forces productives». Quan va caure la Unió Soviètica i la Xina vadonar els seus primers passos cap a un capitalisme controlat per l'estat comunista, elcomunisme i el socialisme van quedar desacreditats com alternatives. El seu lloc el vaprendre durant els anys noranta el «anticapitalisme», que oscil·lava entre afirmar que unaltre món era possible i negar que capitalisme i espècie humana poguessin sobreviurejunts, però que evitava explicar com es faria realitat el primer i què feia inevitable el segon.Fins a cert punt era el resultat de la sensació de fracàs profund del pensament «alternatiu»que va seguir a la caiguda del mur de Berlín el 1989. Però, sense una teoria pròpia, nopodia sinó convertir-se en un socialisme invertebrat, un "gran no" on tot hi cabia. Era encerta manera un esquerranisme escarmentat pels falsos paradisos socialistes, pudorós al'hora de fer qualsevol descripció d'una societat futura, al que li resultava aliena totapretensió de construir models funcionals en temps present.

En segon lloc va convertir el treball en una cosa indistingible de qui el realitzés, a causa del'homogeneïtzació dels processos en el nou espai productiu de la societat: la fàbrica. Lanova relació amb el treball i, a través d'ell, amb la societat i la Natura era sobretotimpersonal, anònima, no tenia a veure ja amb el «ser», amb el llinatge o amb la geografia.El buit creat per la dilució del servent, el comuner i l'artesà gremial va ser omplert per unnou tipus humà abstracte: «l'individu».

Encara que pugui sonar estrany avui, tot aquest avenç -que va permetre créixer a laHumanitat en nombre, benestar i coneixement com mai abans- es va produir gràcies aconvertir en mercaderia tot el que fins aleshores no ho havia estat, com la terra, que nos'arrendava o es venia habitualment, només es posseïa.

Fins i tot pels revolucionaris del segle XIX era impossible negar el caràcter progressista dela gran obra del capitalisme. Eren ben conscients de com el boom industrial acostava a laHumanitat cap a l'abundància, augmentant el coneixement i la seva conseqüència pràctica,la tecnologia. Van ser testimonis del formidable espectacle històric d'un món en revolució onles distàncies s'escurçaven, la població es multiplicava, l'energia i l'aigua fluïen per primeravegada fins a les cases, i els imperis més tancats i llunyans veien cedir les seves murallesdavant la envestides del comerç global de manufactures. Per primera vegada a la Història,la Humanitat com a tal prenia existència real: a través dels nous mercats tots acabaríemconnectats amb tots a tot el món; i a la fàbrica, la immensa majoria de la societat viuria unaexperiència comuna -i, per tant, arribaria a ser la mateixa cosa- al ritme dels nous enginysmecànics. El capitalisme, segons ells ho veien, preparava una societat igualitària mitjançantla igualtat de les condicions de vida, treball i relació social que ell mateix expandia.

LA HISTÒRIA QUE NO ENS VAN EXPLICAR

Dècades abans que es formessin els primers grups socialistes i llibertaris de cert pes, uncorrent alternatiu havia començat un camí de llarg recorregut amb un enfocament moltdiferent: el comunitarisme.

El nou món naixerà i s'afirmarà a l'interior del vell

La idea de base del comunitarisme és que el nou món naixerà i madurarà de l'interior delvell. Els canvis profunds en les relacions socials i econòmiques -els canvis de sistema- nosón el producte de revolucions i canvis polítics. Passa a l'inrevés: els canvis políticssistèmics són l'expressió que noves formes d'organització social, nous valors i formes detreballar i viure, han arribat a la maduresa suficient com per poder establir un ampli consenssocial. A partir de cert punt de desenvolupament s'estableix una «competència entresistemes». Les noves formes, fins llavors vàlides només per a una petita minoria, comencena semblar les úniques capaces d'oferir un millor futur per a la gran majoria. A poc a pocamplien el seu espectre i el seu nombre, involucrant i transformant espais socials cadavegada més amplis, i es converteixen en el centre de l'economia i reconfiguren des de dinsles bases culturals, ideològiques i jurídiques de la societat.

Pels comunitaristes les formes igualitàries han d'acompanyar al capitalisme en la sevaevolució com una societat paral·lela, no com una utopia -la promesa d'una societat perarribar-, sinó com una heterotopia: un lloc social diferent, alternatiu, amb valors i formespròpies. En principi ho fan a la saga, mitjançant aprenentatge, utilització i reelaboració de latecnologia existent en cada moment i, a partir de cert moment, entrant en competència ambella. Aquesta perspectiva es va dir «socialisme constructiu».

El primer objectiu sempre va ser mostrar la viabilitat d'una vida desmercantilitzada «aquí iara» a qualsevol escala. El comunitarisme no s'ha centrat a crear partits polítics, sinó xarxesde petites comunitats productives igualitàries. La màxima de l'organització econòmica passaa ser «de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats»:s'estableixen comunitats de béns, ingressos i estalvis, s'organitza la producció per consens,es busca des del principi la màxima diversificació per atendre la diversitat de necessitatspersonals i guanyar autonomia per al conjunt.

Les noves relacions, aquí i ara

Des de 1849 fins avui sempre hi ha hagut en tot moment comunitats igualitàries funcionant:comunitats icarianes, arteles russos, kibutz israelians, granges igualitàries americanes,japoneses o alemanyes ... Les hi ha hagut pràcticament en tots els continents, han tingutdiferents noms i matisos segons el moment i el lloc, han passat per tot tipus de crisi i elsseus membres han assumit enormes sacrificis. En lloc de la centralitat de la classecaracterística del relat col·lectivista, van elaborar un relat de la comunitat i la sevaexperiència que va donar materialitat a la idea central del socialisme constructiu: construirara i aquí, dins de la comunitat i entre aquesta i el seu entorn, les relacions socials ieconòmiques que es desitgen o postulen com a alternatives vàlides al sistemasocioeconòmic existent, sense delegar en partits o estructures organitzatives alienes a lespròpies comunitats. Sense pensar-se «experimentals» ni comptar amb «fulls de ruta»detallats, han creat poc a poc un patrimoni i una cultura pròpies. Són les llavors d'unasocietat de l'abundància.

En el marc del capitalisme juvenil i expansiu del segle XIX o al del capitalisme en revoluciótecnològica i guerra permanent que el va seguir fins avui, si aquests «illotsdesmercantilitzats» volen mantenir la seva autonomia apropant-se a l'abundància, han de

sortir al mercat: per viure sense necessitar per res els diners dins de la comunitat, hand'aprendre a pensar com a comerciants fora d'ella. No és cap contradicció: estar al mercatés l'única manera de no perdre el pas tecnològic d'un sistema al qual es pretén superar.Però, al mateix temps, és la forma de portar els primers fruits culturals i tecnològics de lasocietat nova a la societat vella. És en molts sentits -inclòs el moral, ja que aspira aexpandir a més persones la millora en les condicions de vida- el primer pas d'unacompetència entre sistemes.

La burgesia, en la seva infància medieval, va introduir en petits espais de la societat feudalel principi revolucionari de la igualtat d'origen i unes poques millores tecnològiques queexpressaven la seva visió del món. Totes elles es donaven lluny del lloc on estava el centrede la producció de valor en l'època, el camp. La burgesia comercial medieval va inventarcoses importants, però en el seu moment excèntriques, com el xec, la lletra de canvi i lacomptabilitat de doble entrada. Per contra, el comunitarisme va demostrar des del primerdia la viabilitat d'una organització econòmica pensada des de les necessitats, va fer realitatabans que ningú la igualtat per sobre de diferències de sexe, origen social o geogràfic, i vadeixar al llarg del segle XX una sèrie de tecnologies pioneres: la climatització i sanejamentd'habitatges populars; la millora de la productivitat agrícola -com el reg per degoteig, lamillora de llavors o la gestió científica d'instal·lacions lleteres-; el desenvolupament deprogramari lliure per a xarxes distribuïdes; i les primeres eines analítiques per intel·ligènciapública. Innovacions que segueixen sent significatives i estan cada vegada més a prop delnucli productiu del sistema econòmic.

En el poc que portem de segle XXI aquesta «lògica de membrana», cultural i tecnològica,entre el passat i el futur, entre la societat capitalista i el petit espai desmercantilitzat de lescomunitats igualitàries, s'ha fet encara més clara. L'aparició de noves formes de produirbasades en noves formes de propietat comunal -com el programari lliure- i d'arquitecturesdistribuïdes de comunicació -lligades directament a la desmercantilització i la creació debenestar- avancen que som al llindar d'una nova fase en la que podrem canviar lanaturalesa d'aquesta competència entre sistemes.

Però, sobretot, el que justifica una nova època per al desenvolupament del comunitarismeés un canvi econòmic irreversible que s'ha anat imposant de manera gradual: la reducció deles escales òptimes de producció. Aquest descens de l'escala productiva òptima explica elscorrents profunds que produeixen les crisis econòmiques actuals i per què les respostespolítiques i corporatives són moltes vegades contraproduents. I no posa al centre dequalsevol alternativa a la classe social ni a la nació, sinó a la comunitat.

L’ESCALA I L’ABAST

L'òptim d'escala és la dimensió més eficient de les unitats productives d'una societat, lamida a partir del qual les ineficiències generades per haver de gestionar una midaexcessiva d'aquestes unitats excedeix el benefici produït per ser una mica més gran. Per acada dimensió del mercat i cada nivell tecnològic hi ha una escala òptima de producció iresulta fàcil entendre que, en principi, el desenvolupament tecnològic redueix la dimensióòptima, perquè com millor és la tecnologia menys recursos -hores de treball, capital imatèries primeres- calen per produir la mateixa quantitat de productes.

De l'era de les economies d'escala...

Durant el gran moment del capitalisme, al segle XIX, mitjançant la conjunció de l'aposta del'imperialisme britànic pel lliure comerç, l'expansió americana, les unificacions europees i lesrevolucions del transport -el clipper, el ferrocarril, els vaixells de vapor- els mercats vancréixer molt més ràpidament que la productivitat. La mida òptima sempre quedava mésenllà, el capital per assolir-ho sempre era escàs. És l'època daurada i més autèntica de lessocietats per accions: gegantins esforços col·lectius que agrupaven l'estalvi de desenes demilers de petits estalviadors i capitalistes per posar en producció països sencers, noliejarvaixells cada vegada més ràpids, traçar cables de telègraf a través dels oceans o creuar elscontinents d'extrem a extrem amb ferrocarrils.

El continu creixement de l'escala va semblar donar la raó durant molt de temps a marxistes,kropotkinians i socialdemòcrates. En els models econòmics de tots ells, sota la permanentdinàmica expansiva del capitalisme hi havia la necessitat de rebaixar preus, augmentant laproducció per hora per sobreviure a la competència i fins i tot -si l'empresari era el primer aincorporar noves màquines o tecnologies- obtenir beneficis extraordinaris mentre les altresfàbriques s'adaptaven. Com que cada vegada que augmenta la capacitat productiva esredueix el benefici que aporta cada unitat de producte, per mantenir o incrementar elbenefici total l'empresari ha de produir encara més quantitat, per la qual cosa cal incorporarnoves màquines i processos amb els quals arribar a una escala encara més gran.Finalment, segons aquests autors, quan la producció s'acosta o fins i tot excedeix la midapotencial del mercat, esclaten les crisis de sobreproducció.

Aquest model, enunciat per primera vegada per Marx, es coneix com a «llei de la tendènciadecreixent de la taxa de guany». Durant dècades els economistes marxistes van repetircom un mantra que «la tendència decreixent de la taxa de guany es compensa ambl'increment de la massa de producte» i van donar per fet que cada cicle de creixement i crisicomençaria amb una escala major i la desenvoluparia encara més. En conseqüència, elcapitalisme s'encaminava a generar macroempreses, veritables monopolis globals en tots icadascun dels mercats industrials i de consum, el que encaixava com un guant tant amb lavisió quasireligiosa d'un gran Armagedón mundial revolucionari, entre el proletariat i laburgesia, així com amb la visió socialdemòcrata que el socialisme seria el resultat de lesnacionalitzacions de les grans indústries des de l'estat democràtic a mesura que aquestesarribessin a mides crítiques.

No obstant això, sota de tots dos models, el revolucionari i el reformista-nacionalitzador, hihavia una presumpció que aviat es demostraria errònia: que en cada cicle apareixeria unademanda efectiva més gran. Perquè és obvi que l'escala mitjana de les empreses en el móncapitalista no augmentaria tret que els empresaris poguessin preveure un volum dedemanda en creixement, perquè per a una demanda que no creixés globalment, si podienproduir el mateix amb menys recursos, no anaven a augmentar l'escala, sinó a reduir-la.

En l'època en què Marx elabora la seva teoria econòmica -de fet, durant gairebé tot el segleXIX- aquesta demanda extraordinària ve en bona mesura de la incorporació al mercatmundial d'Àsia i Àfrica. El colonialisme, en sotmetre economies endarrerides i enderrocarfronteres duaneres per als productes britànics i francesos va augmentar contínuament la

demanda de productes manufacturats, superant la tendència a reduir la mida de les unitatsproductives que impulsava el desenvolupament tecnològic.

... A l'era de les ineficiències d'escala

Podríem posar la data del canvi al 1914. Vint anys després del repartiment colonial d'Àfricaentre les grans potències industrials en la Conferència de Berlín, s'havia dissipat jal'expectativa que nous mercats extracapitalistes s'incorporessin als de les grans potències.Les tensions territorials a Europa projectaven la duresa de la delimitació de les fronterescolonials. La guerra que estava a punt d'esclatar va ser mundial precisament perquè vasuposar la fi de la primera etapa de configuració d'un mercat global unificat. La profeciamarxista estava funcionant. La crisi del 29 semblarà corroborar-ho. No obstant això, a partird'aquí -a través d'una altra guerra mundial més, els processos de descolonització a Àfrica iÀsia i una llarguíssima Guerra Freda- l'evidència es va obstinar a desmantellar la idea queel capitalisme evolucionava constantment cap a increments de l'escala de les empreses.

De fet les grans empreses nacionals -que van florir a principis del XX, després de la guerra-només van ser centrals en els països socialistes i per a alguns règims nacionalistes depaïsos endarrerits. Tant en ells com en el món desenvolupat, on van tenir un breu florimentcom a eina de la reconstrucció postbèl·lica, no van ser el resultat «espontani» de l'evoluciódels mercats. En uns i altres van ser una drecera per posar en marxa la producció ireanimar la indústria després de l'enorme destrucció deixada per la crisi i la guerra. Peròvan arribar aviat al seu sostre, especialment en el marc de les economies planificades queles havien convertit en bandera. En cada nova fase de desenvolupament tecnològic lesmacroempreses estatals augmentaven les ineficiències i els seus costos, que, dins d'unsistema autoritari i centralitzat, es transmetien amb extraordinària velocitat per tot el sistemaeconòmic. L'URSS, que prometia «superar als EUA» a mitjans dels anys seixanta, entravaen crisi ja als setanta i en oberta descomposició als vuitanta.

En el bloc occidental ni les majors multinacionals tenien una dimensió relativa comparableals grans dinosaures estatals de la URSS i, tot i això, el pes de les ineficiències d'escala vacomençar a ser evident a mitjans dels cinquanta. L'economista Kenneth Boulding va cridarl'atenció llavors sobre els problemes de comunicació, gestió i control de gransorganitzacions piramidals. Boulding va advertir a més que, donada la mida i el pes de certesempreses en el sistema econòmic i l'ocupació, les ineficiències amenaçaven amb traslladar-se a tota l'economia a través de l'estat, ja que les empreses sobreescalades pugnaven per«capturar» i per suplir el cost de les ineficiències degudes a la sobreescala amb rendesproducte d'una regulació a mida.

Seguint les advertències de Boulding, la investigació tecnològica es va centrar a partir dellavors en la informàtica i la gestió de dades, en les comunicacions i en les formes detreball. La «revolució informacional» que va arrencar en aquest moment va ser la primeralínia del front contra els efectes de la sobreescala. No va ser suficient, però. A mitjans delsanys setanta resultava evident a Europa -i no només en ella- que l'estat de postguerra,capturat per les grans empreses i els interessos sectorials, era pràcticament inviable.

És llavors quan es dissenya el conjunt de polítiques anomenat «neoliberalisme»:bàsicament un intent d'enfrontar els resultats de la sobreescala de l'altra manera possible:ampliar mercats. L'original del neoliberalisme és que no només estendrà els mercats enl'espai -reducció de barreres aranzelàries, creació de zones de lliure comerç-, sinó també enel temps, amb l'ús de noves eines com la «financiarització».

Avui el capital és massa gran per a l'escala productiva real ...

És ben sabut com les innovacions financeres i la desregulació es conjugaran per crear lesbases de la crisi global de 2008. El que no es comenta tant és que en la mateixa«exuberància del capital» que va precedir al crash es manifestava un problema de

sobreescala. Les exuberàncies inversores són miratges massius que es produeixen per ladesesperació dels inversors que no troben on col·locar el seu capital.

A més, aquest problema ja endèmic estava multiplicat per la captura de l'estat i del mateixmercat pels bancs. L'estat havia desregulat l'activitat financera en benefici dels grans bancsmés enllà del que és raonable. Les agències estatals es veien impotents i, sovint,condicionades o seduïdes per la pressió d'unes institucions considerades «sistèmiques»,que havien convertit el "massa gran per caure" en una bandera corsària. I ni tan sols elmercat podia actuar com a contrapoder. Amb les agències de ràting capturades pels seuspropis clients -repartint qualificacions hiperoptimistes-, la massa de petits inversors noméspodia seguir els grans corrents de capital com a indicador independent. El dolent és queaquest moviment no era independent en absolut, ja que el canalitzaven els mateixos grupsfinancers. El resultat és un sistema que, fins i tot a la meitat del crack, salvava els seustrastos abusant de les asimetries d'informació i del seu poder per conformar preus a costadels seus propis clients. A dia d'avui, vuit anys després de la caiguda de Lehman Brothers,aquest sistema segueix bàsicament intacte.

El fons del problema era que el sistema financer també patia les ineficiències de lasobreescala: les masses de capital eren massa grans en relació als negocis productiusreals com perquè ningú es fixés massa en la realitat de les inversions; i fins i tot com perquèpogués trobar interessant invertir en l'escala que se sabia realment productiva. El problemaa resoldre era -i és- «col·locar» grans paquets de capital que ja no trobaven -ni troben avui-prou projectes de la seva grandària.

Durant les últimes dues dècades s'ha convertit en queixa habitual a la premsa econòmica laconstatació que no apareixen tantes grans indústries noves que justifiquin inversionsgrandioses com en els períodes anteriors.

L'intent de solució al que es es va arribar amb el neoliberalisme va ser «financiarizar»mercats sencers: «empaquetar» riscos -per «dissoldre» els d'uns amb dels d'altres- i crearabstraccions de valor en què poder apostar, més que invertir, aquests capitals gegantins.Enron, l'empresa que farà de la financiarització seu producte emblema, permetia invertir encoses com «Megabit d'ample de banda instal·lat» o «megawatt consumit», mostrant així queni tan sols les telecos i les energètiques eren capaços d'absorbir per sí mateixes lesnecessitats de col·locació de les grans masses de capital. I també així els famosos derivatssobre hipoteques, que van estar en el centre de la crisi de 2008, expressaven que el sectorde la construcció s'havia convertit igualment en massa petit per l'escala del capital que voliaunir la seva sort a la seva.

La crisi del 2008 va deixar clar l'origen de la «descomposició» amb la qual vam començaraquest manifest: la destrucció simultània de les dues principals institucions socials, estat imercat, per la fam de rendes d'unes empreses sobreescalades -de les que les financeressón la punta de l'iceberg-, que veuen en elles l'única manera de suplir les seves pròpiesineficiències d'escala. El que tothom va veure en el sector financer en els anys que vanseguir a la fallida de Lehman Brothers, es va veure amb la mateixa claredat després en lesempreses dominants de sectors tan aparentment diferents com l'energètic o l'agroindustrial.

... I l'escala òptima s'acosta a la dimensió comunitària

Però si el resultat de les polítiques financeres neoliberals ha estat objecte d'un profundescrutini públic, el que no sol rebre tanta atenció és com la revolució informacional es vaunir a la globalització del comerç de mercaderies i a la reducció d'escales òptimes per acrear tot un seguit de noves formes productives. Segurament la causa sigui que els primersen aprofitar-se’n van ser milers de petits empresaris asiàtics, veritables motors de lareducció dràstica de la pobresa global. Tan sols més d'una dècada després, ja en plenacrisi, els nous models van començar a arribar a Europa i Amèrica, impulsant una onada deprojectes empresarials de petita escala sostinguts sobre una nova base tecnològica iorientats moltes vegades a demandes de nínxol en el mercat global .

Podem agrupar aquestes noves formes al voltant de dues grans tendències: el «mode deproducció P2P» i l'«Economia Directa». El mode de producció P2P replica el model delprogramari lliure en tot tipus d'indústries on el coneixement condensat en disseny,programari, creativitat, plànols, etc., és central en la creació de valor; i pot acumular-se enun "procomú universal immaterial" susceptible de ser millorat, reformat i utilitzat de formesalternatives per a molts tipus de projectes diferents.

Aquesta multifuncionalitat de les eines i cadenes de treball -que és el que els economistesanomenen «abast»- és la clau de l'Economia Directa, una forma de crear i llançar a mercatsglobals productes creats per petits grups que utilitzen, d'una banda, cadenes industrialsexternes adaptables a baix cost i programari lliure i, de l'altra, sistemes de venda peravançat o finançament col·laboratiu.

És a dir, davant dels nostres ulls, abans i després de la gran crisi financera, s'hadesenvolupat un nou tipus d'indústria de petita escala que es caracteritza per estarglobalitzada i obtenir capital i crèdit al marge del sistema financer, algunes en plataformesde finançament col·laborativa, altres anunciant les seves pròpies prevendes i captantdonacions a canvi de marxandatge. De fet és una indústria de capital «gratuït», que no hade cedir propietat de l'empresa als amos del capital perquè d'una banda redueix les sevesnecessitats utilitzant eines tecnològiques de domini públic, com el programari lliure i d'altrabanda obté el poc capital que necessita sota la forma de vendes avançades i donacions.

En conjunt, la producció P2P i l'Economia Directa, dues formes de substituir escala perabast, són l'avançada d'una economia productiva que es mou cada vegada més ràpidamentcap a la reducció de l'escala. Per això són fonamentals per entendre per què elcomunitarisme té una oportunitat única al nou segle.

CONSTRUIR ABUNDÀNCIA AQUÍ I ARA

Abundància té a veure amb producció, no amb consum

Abundància és un concepte econòmic de l'àmbit de la producció, no del consum. Hi haabundància quan es pot produir una unitat extra sense que això suposi un incrementperceptible de costos. Per als economistes es redueix a una fórmula: «cost marginal zero».Quan en un mercat competitiu ideal el cost marginal és zero, vol dir que els preus quemaximitzarien el benefici dels productors serien també zero.

El sentit comú diria llavors que l'empresa no tindria cap incentiu per seguir produint. Però enrealitat, passaria tot el contrari. Tot i que el preu del producte sigui zero, l'interès delproductor és produir el màxim possible per diluir els costos fixos que pugui entre totes lesunitats produïdes. És en aquest moment teòric, amb preu zero, quan l'empresa deixa depensar en el mercat i passa a buscar la maximització de la satisfacció de les necessitatshumanes a què els seus productes responen.

És a dir, si el cost marginal s'acostés a zero, els productes es «desmercantilizarien»,deixarien de ser mercaderia que cal vendre perquè si no es venguessin generarien unanova pèrdua. Per tant, a partir de cert nivell qualsevol podria gaudir de la quantitat quenecessita sense renunciar a res i la mateixa racionalitat que orienta el comportament de lesempreses cap a la maximització del benefici, portaria a una economia centrada a satisferles necessitats humanes: qualsevol podria gaudir de la quantitat que necessités senserenunciar a res.

Això no vol dir que el capitalisme tendeixi a «desmercantilitzar» pel simple efecte de lacompetència. Però aquesta solució extrema d'un model bàsic de l'anàlisi econòmica és, enqualsevol cas, molt il·luminadora.

A la pràctica hi ha abundància quan el cost de servir una unitat més és inapreciable i, donatun càlcul assenyat de la demanda potencial, podem fer-ho indefinidament. Per exemple: elcost de servir una pàgina web o un llibre electrònic a un usuari més en el nostre propiservidor és, a tots els efectes, zero.

Un producte escàs en una xarxa descentralitzada és abundant en una xarxa distribuïda

Podríem dir que aquest exemple només seria cert dins d'un rang assumible de peticions,però que si el nombre de persones que volen llegir el nostre llibre passés un cert punt crític,hauríem d'incrementar el nostre ample de banda i segurament també el nombre deservidors. Per tant, si ho veiéssim a llarg termini, aquests augments de costos s'hauriend'imputar a les diferents unitats servides. El cost marginal, el cost associat a l'última còpiadistribuïda, no seria zero. L'abundància, en aquest cas, hauria estat només una il·lusió, unaespurna, una cosa semblant al cost de portar a algú més des de casa a l'oficina en el nostrecotxe: és pràcticament nul ... Fins que s'acaben els seients. Un cop ocupades totes lesplaces, necessitem un altre cotxe o almenys un bitllet d'autobús per cada persona més quevoldríem transportar. El cost marginal, l'augment de costos per portar a algú més, seriapositiu i fàcilment perceptible.

Però en el nostre exemple, un bé informacional, aquesta crítica només seria certa si lescòpies es distribuïssin des d'un únic servidor. Si ho compartim en una xarxa distribuïda ambaltres usuaris que, en descarregar-lo, el deixen al seu torn a disposició dels altres, cadanova descàrrega, cada nou usuari, significarà un lloc possible de descàrrega més per alsegüent. Com més persones ho descarreguessin, menor seria la probabilitat que, per ràpid i

voluminós que fos un increment de la demanda, cap membre de la xarxa haguésd'incrementar els seus costos perquè algú s’en pogués descarregar una nova còpia.

Això és sens dubte el més important que ens ha ensenyat Internet: el mateix producte queés abundant en una xarxa distribuïda, amb certesa no ho seria en una xarxa centralitzada odescentralitzada. I a l'inrevés, el que és escàs en una xarxa centralitzada odescentralitzada, pot ser abundant en una xarxa distribuïda.

Aquesta troballa pot semblar limitada, ja que amb les tecnologies actuals només afectariabéns intangibles. Però alguns d'aquests intangibles -com el disseny industrial, de maquinario de processos- són els motors de l'augment de productivitat en la producció de béns físicsi, des de les guerres mundials, el percentatge que representen en el valor total produït noha fet més que augmentar. La seva conversió en béns gratuïts no pot sinó tenir un efecteprofund en tot el sistema productiu.

Així és com funciona, per exemple, la creació de programari lliure i, en general, tota aquestacreixent economia, en la seva immensa majoria desmercantilitzada, que hem englobat sotal'etiqueta «mode de producció P2P». Al seu torn, l'Economia Directa utilitza els resultatsd'aquesta innovació en els marges de l'aparell productiu controlat per les indústriessobreescalades i el molt sobreescalat sistema financer, augmentant la productivitat en lafabricació de béns tangibles i empenyent encara més l'escala a la baixa.

El «mode de producció P2P» és el model per a la producció d'abundància

Encara que estiguem lluny de l'abundància general, tenim un model de producciód'abundància per als béns intangibles i la innovació -el «mode de producció P2P» -; aquestalimenta al seu torn un sector, l'Economia Directa, que demostra en el mercat suficientproductivitat per competir i guanyar «des de fora» a la indústria sense el concurs de lesfinances sobreescalades. És a dir, aquest nou ecosistema productiu és capaç de competir iguanyar un espai enfront de gegants que gaudeixen de l'avantatge de rendes extramercat,com les regulacions a mida, subvencions o patents. Estem parlant de les mateixes rendesextramercat que es van multiplicar amb el neoliberalisme i que han produït l'erosiósimultània d'estat i mercat, és a dir, la descomposició social. Així que només constatar quehi ha una alternativa productiva ja seria una gran notícia.

Aquest espai social i productiu al voltant del «nou comunal digital» o el «procomú» ésl'equivalent avui de les primeres ciutats i mercats de la burgesia medieval, un espai onapareixen ja les noves relacions socials no mercantils i les noves lògiques comencen amostrar , al costat de signes d'autonomia, un impacte limitat però directe sobre laproductivitat. Al llarg de la baixa edat mitjana, la burgesia va saber impulsar aquestes ciutatsper a convertir primer en un gran «taller urbà» i en «democràcies municipals» després. Unatasca històrica semblant, ara amb una societat de l'abundància com a horitzó, és la que téper davant el comunitarisme.

Perquè tota aquesta reducció d'escales s'acosta cada vegada més la mida òptima de lesunitats productives a la dimensió comunitària i, per tant, apunta a la comunitat com aprotagonista d'una societat de l'abundància. I és des de la comunitat des d'on podementendre per què la lluita per superar un sistema socioeconòmic no es pot plantejar com unprograma electoral, per revolucionari que sigui, sinó que es dóna en l'àmbit d'unacompetència més profunda: la productivitat.

Les dues cares de la productivitat

«Productivitat» és una paraula que desperta rebuig entre grans sectors de la població.Durant anys, en nom de l'increment de la productivitat s'han reduït salaris, allargat jornades iacomiadat a milers de treballadors. És normal que la paraula produeixi un calfred, perquèen situacions d'estancament i en el marc capitalista és exactament el que vol dir.

En realitat, però, augmentar la productivitat vol dir poder fer més amb menys recursos i és lamesura de tota alternativa sistèmica. El famós «alliberament de les forces productives», queels vells revolucionaris esperaven que passés al capitalisme, no és altra cosa que undesenvolupament general de la productivitat. El motor de l'increment de la productivitat és elcanvi tecnològic, entès de forma àmplia per incloure formes d'organització i estructures. Desdel punt de vista comunitari el centre del desenvolupament de la productivitat avui està en elprogramari lliure, en les xarxes distribuïdes i en les cadenes i eines de producciómultipropòsit i de baix cost: tot el que ens acosta a l'abundància.

Incrementar la productivitat és «treure més suc» dels factors: amb la mateixa quantitatd'inputs, produir més valor en el mateix període de temps. Augmentar la productivitat vol dir,per exemple, obtenir més energia d'una placa solar, necessitar menys aigua per produir lamateixa o més quantitat de verdures o comptar amb nous programes que redueixin leshores que hem de dedicar a tasques repetitives de gestió.

Però per al capital sobreescalat, en situacions d'estancament on no hi ha inversió nova nimillora tecnològica, «productivitat» vol dir, sobretot, emprar més intensivament el factortreball. És a dir: obtenir hores de feina gratis, per exemple amb l'extensió de la jornada isense remunerar les hores extres; o mitjançant reducció de la plantilla, tot i que essobrecarregui més enllà del que és sensat als que queden -el que equival a una disminuciódels salaris. Formes alternatives, de vegades complementàries, podrien ser reduir la qualitatde les matèries primeres i, així, el seu cost sense que se n'adonin els consumidors; o deixarde fer-se càrrec de les externalitats generades en la producció, com tirar deixalles senseprocessar a un riu per estalviar en filtres i depuradores. No és estrany que la paraula«productivitat» faci por.

Des de la perspectiva de les comunitats, però, desenvolupar la productivitat vol dir algunacosa completament diferent. La principal manera d'aconseguir-ho és tan nova cominassequible per a la típica empresa sobreescalada i ansiosa de rendes.

Reprenguem l'exemple de publicar en línia un llibre. Per calcular la productivitat dels factorshauríem de trobar la raó entre el nombre de descàrregues i la quantitat de factors empratsen la seva producció. Però si, com hem vist abans, en comptes de penjar-lo a un únicservidor, el compartim en una xarxa distribuïda, el cost que es produeixi una descàrregamés serà zero. En aquest moment estem en un món d'abundància. Encara que tingués ungran èxit i centenars de milers de persones descarreguessin una còpia, no necessitaríemincrementar l'ús dels factors. La productivitat del treball necessari per escriure, corregir imaquetar el llibre, augmentaria amb cada descàrrega extra.

Però abraçar aquest camí significa acceptar que el preu d'un bé abundant -com ésqualsevol contingut digitalitzat en una xarxa distribuïda- és zero. I amb preus zero no és tanfàcil assegurar al capital els dividends que desitja. Per això les editorials, els gegants delprogramari, les farmacèutiques o els estudis de cinema intenten mantenir una rendaextramercat, en forma de monopoli legal, anomenat «propietat intel·lectual». I per això lesdiscogràfiques aposten per estructures centralitzades i per tant amb costos marginalsapreciables, com iTunes o Spotify, per controlar la distribució restringida dels seusproductes, de manera que puguin forçar el manteniment de preus positius.

Generar artificialment escassetat s'ha convertit en la forma de vida de la indústria sobreescalada

Les indústries tradicionals de la informació i el coneixement estan obstinades a produirescassetat artificialment. La teoria econòmica contemporània qualifica des de fa anys com«innecessària» la propietat intel·lectual i són cada vegada més els economistes de renomque pensen que els seus efectes negatius superen de llarg els positius. Les grans xarxesdistribuïdes, en què milions de persones comparteixen arxius digitals, són mitjans

infinitament més eficients per a distribuir un producte digitalitzatque Facebook, Twitter, Google Books o Amazon, però les indústries de contingutsmantenen des de fa anys un pols legal i polític, que els costa milions cada any en advocats ilobbistes, per aconseguir tancar per llei i empresonar els seus animadors.

En la producció de béns físics i serveis el contrast no és menys dràstic. Al contrari que enuna empresa capitalista, en una comunitat igualitària l'augment de la productivitat estradueix en una reducció dels temps de treball que obligatòriament cal dedicar per podermantenir una manera de vida confortable a força de vendre productes al mercat.

Cal dir que reduir-los no vol dir que passem a mirar el sostre més hores, sinó que tenimmés temps i el podem dedicar a un altre tipus d'activitats, com aprendre noves disciplines,jugar, pintar o desenvolupar aportacions al comunal en forma de programari lliure, dissenys,llibres o continguts audiovisuals en domini públic. Activitats que ens mostren en quèconsistirà el tipus de treball que substituirà el treball assalariat conforme ens apropem a unaautèntica societat de l'abundància: una expressió d'habilitats motivada pel plaer de gaudirde la interacció amb altres, el plaer d'aprendre, experimentar i aportar. El contrari de laforma sofisticada d'esclavitud imposada per l'escassetat.

El capitalisme ha estat el major impulsor de la productivitat de la Història, però simplementno es pot permetre l'abundància. La comunitat, en canvi, la necessita.

L'abundància és la màgia que brilla sota l'«ètica hacker»

Qui ha viscut o passat suficient temps en una comunitat igualitària ha sentit l'abundànciaavançar en la reducció del treball obligat per l'escassetat i la seva substitució gradual peltreball entès com a expressió personal i voluntària del plaer d'aprendre i aportar. Quan totés comunitari i la responsabilitat és compartida, no s'obre una fractura entre temps de vida itemps de treball. Es pot ser un mateix i el desenvolupament en el treball fa que s'hagid'aprendre coses noves, de camps nous, per seguir avançant. Deixem de ser llavors mers«tècnics» o «especialistes» per a ser, en principi «pluriespecialistes». Una manera dedesenvolupar intel·lectualment que encaixa de forma natural no només amb la reducciód'escala, sinó sobretot amb el desenvolupament de l'abast, aquesta capacitat per crearmoltes coses diferents amb una mateixa una base productiva. El pluriespecialisme és unavançament de la fi de l'atomització del coneixement que es va desenvolupar en paral·lel ala divisió del treball fins al límit a la fàbrica industrial.

L'abundància és la màgia que brilla sota l'«ètica hacker» i els clubs d'aficionats. No éscasualitat que una ètica del treball basada en el coneixement i el gaudi s'estengués mésenllà del món comuner -on sempre va existir- coincidint amb l'extensió social d'Internet i lesprimeres formes de producció P2P. Les primeres manifestacions culturals de les xarxesdistribuïdes conreaven ja el plaer de descobrir totes aquestes aplicacions del coneixementque serveixen per a molt però no són mercaderia. Celebraven que són valuosos, perquèencara que tinguin preu zero, ens descobreixen la fraternitat del coneixement compartit i, enel seu moment milloren la vida de milers o milions de persones.

El capitalisme és incapaç des de fa gairebé un segle de traduir en reduccions de jornada elsaugments de productivitat. L'«ètica hacker» lligada a la producció P2P, mostra com eldesenvolupament de l'abundància va parell des del primer dia a l'abolició progressiva deltreball forçat per la necessitat. Aquesta forma de treball que competeix i s'oposa al tempsdedicat a aprendre, viure i gaudir del viscut.

El camí de l'abundància no passa per produir menys

L'abundància no té a veure amb el consum i molt menys amb el consumisme. En realitat elconsumisme no és un «estat del capitalisme», sinó una forma compulsiva de consum ambla qual algunes persones, reduïdes a individus aïllats quan arriben al mercat, tracten de

rescabalar-se de l'angoixa, la solitud i el neguit d'uns treballs sense sentit i una forma devida atomitzada que, com el sistema que les produeix, «no van enlloc». Una part de laclasse mitjana practica el consumisme amb el mateix fervor amb què després parla d'ellcom si fos una culpa universal. Alguns clamen per «reduir el consum» i «decréixer» com aalternativa sistèmica. És una mirada miop: el consumisme no és el centre del sistemaeconòmic actual, és el símptoma espiritual, visible només en una minoria privilegiada, d'unamalaltia més greu i general: la mateixa que produeix el subconsum crònic en el quecontinua vivint la majoria de la Humanitat i els desastres mediambientals que elscommouen.

Curar-se d'aquesta malaltia no passa per produir menys ni per «tornar» a tecnologiesprecapitalistes. Renunciar a la productivitat conquerida pel coneixement científic significariamés exclusió i pobresa. Canviar la indústria per l'artesania i l'agricultura tecnificada per unaaltra de menys productiva significaria simplement reduir la productivitat i, per això,malbaratar encara més recursos humans i naturals del que ja fan les ineficiències de lasobreescala. Renunciar al desenvolupament tecnològic no és altra cosa que adoptar formesde producció més costoses en recursos.

Molt al contrari, es tracta de produir abundància aquí i ara, des d'una altra escala i una altralògica -les de la comunitat i les necessitats de les persones reals- desenvolupanttecnologies lliures més i més productives, perquè només amb una major productivitatpodrem consumir menys recursos naturals no renovables, menys hores de treball forçat perla necessitat i menys capital, sense deixar de fer-nos càrrec del benestar dels altres.

Si hi ha alguna cosa a la que no podem renunciar sense empitjorar les coses és al'abundància. Prou difícil és i serà superar els «cèrcols» i «tanques» que les patents hanposat al coneixement científic. Prou mal ha fet l'evolució cap a la generació artificiald'escassetat de tota la indústria química, agrària i farmacèutica. No podem confondre eldesenvolupament científic i tecnològic amb les aplicacions monopolistes i rendistes en quèles empreses sobreescalades de tecnologia, llavors o investigació biomèdica han convertitels seus productes estrella. En l'aplicació de la genètica a l'agricultura, per exemple, bategala promesa d'abundància, encara que avui el seu ús per Monsanto signifiqui unaquotidianitat de destrucció mediambiental, escassetat artificial i destrucció de la llibertat delsproductors.

Què fem amb la sobreexplotació dels recursos naturals?

La fi de la sobreexplotació de recursos naturals no s'assolirà produint menys o tornant atecnologies caduques sinó en el camí cap a l'abundància.

En l'explotació agrícola es veu amb claredat. A Israel, on el moviment kibutz i cooperatiu haestat el nucli de la producció agrària i el protagonista de la innovació tecnològica, laproducció des de 1948 fins avui es va multiplicar per setze, tres vegades més que lapoblació. I encara que el regadiu va passar de 30.000-190.000 Ha, es consumeix un 12%menys d'aigua. És a dir, el desenvolupament tecnològic encoratjat pel sector comunitari, vaincrementar la productivitat general -ni més ni menys que un 26%- reduint significativamentel cost de produir una unitat més i acostant-nos en aquesta mesura a l'abundància. Però vaaugmentar encara més la productivitat del factor del que durant dècades ens van dir queportaria a un col·lapse regional si seguia augmentant la producció. Més productivitat i mésproducció, lluny de portar a una major tensió sobre els recursos, ha reduït el consum totald'aigua.

Però enfortir les comunitats i la productivitat del sector comunitari no és l'enfocament deldiscurs oficial i el consens polític a Europa o entre els liberals americans. En aquest relat,abonat durant dècades per un catastrofisme que recorria tots els missatges, des de lessuperproduccions de Hollywood als documents oficials de l'ONU o la UE, es tractava dejustificar a tot cost que els estats paguessin a les grans empreses sobreescalades els seuscostos de transformació per evitar un desastre que ells mateixos havien creat i relatat. En

nom de la catàstrofe imminent ens tocaria pagar a les companyies d'automòbils els costosd'infraestructura del pas al cotxe elèctric i subvencionar embogidament a les gransenergètiques assegurant la seva centralitat, quan la tecnologia apuntava ja cap al'electricitat renovable i distribuïda. El procés va ser, és, una festa de captures de rendes icorrupció que ha arribat a involucrar fins i tot a Mondragón, el grup de cooperatives quehavia estat durant anys model mundial precisament per la seva sobreescala i el seudistanciament dels models comunitaris.

No podia ser d'una altra manera. Durant anys adherir-se al discurs ecologista ha estat triarentre dues falses opcions. La primera: desentendre's de la misèria i la fam de la majoria delmón, advocant per reduir la productivitat. La segona: engrossir la llista dels partidaris detreure encara més sobirania a les persones i les comunitats i donar més rendes alsmonopolis. Òbviament és una alternativa tramposa.

Unint els punts

Si unim els punts del canvi econòmic a la nostra època, és cert que el primer que salta a lavista és una grandiosa crisi d'escala en la qual grans fons i empreses de volum disfuncionalasfixien les dues principals institucions del sistema -estat i mercat- i acceleren la sevadescomposició global, descomposició que té enormes costos humans i mediambientals.Però si ampliem el marc, també veiem que la «globalització dels petits», el programari lliurei les xarxes distribuïdes han creat el primer sistema d'innovació tecnològica no mercantil -el«mode de producció P2P»- i un creixent sector industrial -l'Economia directa- que es recolzaen ell, competeix cara a cara amb les empreses sobreescalades del món agrari i industrial ité dimensió comunitària.

I si furguem una mica, encara trobarem alguna cosa més: descobrirem en el comunitarismeun moviment paral·lel, subterrani, que ha acompanyat al capitalisme des de la sevajoventut, explorant els camins d'una experiència vital nova i plantant la llavor d'una societatde l'abundància, mentre esperava que arribés el seu moment. Un moment en què l'escaladel canvi pogués ser assumida per comunitats igualitàries autoorganitzades. A partird'aquest moment, xarxes distribuïdes de comunitats serien capaces d'establir les bases pera una competència real entre sistemes, com la que el capitalisme va establir enfront del seuantecessor feudal i estamental.

Pensem que aquest moment està arribant. Però per poder aprofitar-ho necessitem abansconquerir alguna cosa que el discurs de la descomposició està triturant: la centralitat deltreball.

CONQUERIR EL TREBALL, RECONQUERIR LA VIDA

L'increment constant de les escales productives durant gairebé dos segles i amb elles de ladivisió del treball i dels coneixements, van produir una erosió de la relació entre lespersones i el treball concret que exercien. Per a cada vegada més persones era més difícilentendre què significava i aportava als seus i a la societat a més d'un salari i uns dies«lliures» a l'any. Va ser això al que es va anomenar «alienació». Escales gegantines,treballs tan especialitzats i repetitius que semblaven insignificants, homogeneïtzació de lestasques de cada un i, per tant, perfecta substituïbilitat dels treballadors, feien que elsignificat, la utilitat social i intel·lectual de la tasca que cada un feia a la societat es tornésaliena a la seva vida. El «treball» es convertia en no-vida oposada al «temps de lleure»,veritablement humà, reservat a la família i els amics, és a dir, a la comunitat.

Es podria pensar que aquest fenomen amainaria amb la reducció gradual de les escalesòptimes de producció i la lenta emergència -a mesura que les indústries es feien mésdependents de la incorporació de coneixement- del pluriespecialisme. Però la veritat és queles noves generacions estan privades fins i tot del treball alienat.

No poder accedir al treball és romandre a l'exili social

Durant el 15M es va posar de moda a Espanya anomenar «exiliats» als joves que anaven atreballar a altres llocs del món. Mentrestant, segons les xifres oficials, el 40% dels que esvan quedar estaven a l'atur. Aquests eren els veritables exiliats: estaven separats de la vidaproductiva, separats de la col·laboració i del fer social, separats de la relació amb la Natura.

Tota la vida d'aquells que van voler entrar al mercat de treball al principi de la crisi és unaanomalia. En convertir-se en aliens a la pròpia realitat que constituïen, es van ferespectadors, fins i tot de sí mateixos; el lloc que en les manifestacions van tenir un dia elsmòbils, el van començar a tenir, simbòlicament, les càmeres de fotos. La separació deltreball es va evidenciar aviat en l'emergència de discursos (anti)consumistes; el consum-l'únic espai en què participen d'una economia que els és aliena- es va convertir per a moltsd'ells en l'explicació de tot el sistema social i els seus errors. Una de les formes d'expressaraquesta alienació general va ser la substitució de la centralitat que tradicionalment haviatingut la reivindicació de l'accés al treball per la reivindicació d'una renda garantida perl'estat.

Viure al marge de l'espai social creat pel treball és realment marxar a l'exili social, perdre ono assolir la posició de membre real d'una comunitat: no estar entre els que converteixentreball en riquesa, sinó entre els que depenen de rendes.

Tot el que ha definit a aquesta crisi ha dut a tancar en una minoria d'edat permanent als quevan arribar a l'edat adulta amb ella. Tot portava a la seva reclusió en l'aïllament propi del'individu-consumidor. Aquest aïllament és necessàriament frustrant. És alienació que sesent com a tal, com sense sentit. Però la recerca de sentit al marge del Treball -és a dir: almarge de la comunitat, la societat i la Natura- fàcilment pot portar a buscar consol encomunitats il·lusòries que ens absorbeixin sense aportar allò que ens fa part útil d'unacomunitat real: aportar al benestar de cada un dels altres, produir. És per això que aquestshan estat anys de creixement del racisme, l'antisemitisme i la xenofòbia, el jihadisme i elsectarisme polític i religiós.

No hi ha autorealització sense treball

I, precisament per això, el vell eslògan comunitarista de la «conquesta del treball» és mésactual que mai. «Conquerir el treball», recuperar-lo com centralitat del que és social des

d'allò comunitari, protagonitzar-ho, crear-ho, és l'únic que pot invertir la deriva cap al no resdel discurs consumista, el rebuig de la diferència, la xenofòbia i els mil i un nacionalismesque sorgeixen i sorgiran buscant crear encara més fronteres i rendes. És l'únic que potregenerar sentit, permetre l'autoconeixement i l'autorealització, és a dir, la realització percadascú dels seus propis valors. Per això el treball té una inevitable dimensió moral, i peraixò conquerir el treball té, per a tota una generació i una gran massa de persones, el valord'una regeneració, d'un reempoderament personal veritable que mai podrà oferir ni lamilitància política ni el conformisme.

Mai la tecnologia i el coneixement van permetre produir benestar amb escales tan petitescom avui. Mai va ser tan accessible passar a ser protagonistes de la producció, de laconstrucció del nostre entorn; mai les tecnologies disponibles van incorporar ni van servirper desenvolupar tant coneixement com en aquests dies; mai els processos productiustransparenten tant com avui la seva relació amb l'entorn amb tanta facilitat i donant un abasttan impressionants. I, amb tot, poques vegades abans l'esperit d'època va ser tan aliè a lespossibilitats del moment històric. La causa està, un cop més, en l'impacte moral de ladescomposició i la desocupació. La desocupació és l'expressió de la destrucció de capacitatproductiva, en termes econòmics és el pitjor dels malbarataments, la més sagnant de lesineficiències. I en l'ànim de qui ho pateix és una llosa, un àcid que destrueix l'autoconfiança,la seguretat, la convicció en les potencialitats del propi fer. La desocupació alimenta la por, ila por paralitza i encega.

Conquerir el treball és conquerir la vida

Fer visible allò que a la por i la inseguretat se'ls sembla impossible és la primera forma enquè es pot empoderar a tots els que es van veure exiliats del treball i el seu significat, el queels animarà a prendre responsabilitat amb les seves pròpies comunitats. La generacióexpulsada del sistema productiu està cridada a conquerir el treball i, amb ell, la vida.

L'abundància és l'horitzó cap al qual ens mou el desenvolupament del coneixement en lanostra espècie. No és només qüestió de números, de matemàtiques o de comptabilitat sinótambé d'ètica, de desitjos, de sentiments, d'estètica. Creem la tecnologia i ella al seu tornens transforma a nosaltres, transforma el que significa ser humà en el temps nou quenosaltres mateixos vam fundar. I des d'aquest lloc podem imaginar i construir abundànciaamb forces renovades.

Ha arribat el moment de prendre la iniciativa, de començar a construir comunitatsigualitàries i productives no com experiments ni com «illes» en un oceà de grans escales. Alprincipi seran només «exemples». Però l'exemple, acompanyat de la idea que l'emulació éspossible, és més poderós que qualsevol forma de propaganda.

L'alternativa comunera no aporta la seguretat gregària del hooligan polític ni l'orgull buit delracista. La pertinença comunitària és un reconeixement en el treball i en l'aprenentatge, noés una «essència» heretada de la cultura nacional o el naixement, ni el resultat d'unaadhesió insubstancial o un carnet. No és el producte de la imaginació permanent d'unenfrontament amb uns malvats universals. És un construir constant amb altres, un fer en elqual tots creixem junts, compartint cada vegada més responsabilitat, donant i rebentconfiança. És l'oposat al sentiment d'impunitat que «allibera» al «seguidor» protegit pel líder,la bandera o la marca política al soroll de les barricades de carrer, les picabaralles virtuals iels «zascas» mediàtics. Ser comuner és guanyar autonomia i seguretat en la fraternitat del'aprenentatge, redescobrir-se valuós i valorat en el treball compartit. Ser comuner és posaren acció els valors en què creiem, no competir per cridar-los més fort o enarborar-los comuna arma amenaçant. Ser comuner no dóna la tranquil·litat estàtica del iogui o el místic quebusca el silenci de la solitud, sinó la serenitat de qui escolta i proposa incloent a l'altre,sense escudar-se en la indignació per no fer res ni ocultar-se en el menyspreu d'unapretesa superioritat. Ser comuner és una manera de viure, aprendre i construir compartint-ho tot amb els altres.

Necessitem créixer amb altres per poder reconquerir la vida de veritat. Tota «sortidaindividual» no és més que una forma més del «campi qui pugui». Per descomptat quedavant un entorn en descomposició es pot intentar acumular una mica de diners, trobar unacasa lluny de tot i viure sense voler saber res de ningú; o guanyar una ocupació estableencara que mal remunerada, interactuar el menys possible en ella i relegar la vida al quequeda del dia després de la jornada. Però totes aquestes estratègies no són realment satisfactòries sinó diferents formes de feruna retirada més o menys ordenada. A mig termini són una autocondemna a la malenconia.Aïllar-se, posar-se al marge, fins i tot si portés a viure sense el constrenyiment constant dela supervivència monetària, significaria renunciar a créixer, a desenvolupar-se, a realitzarels ideals personals en la pròpia vida. És una altra forma d'exili.

Per això les comunitats igualitàries existents s'han d'obrir, servir de perxa a l'experiènciad'una generació nova. Empoderar també és descobrir en la pràctica que en una comunitatles penes, tan penoses com puguin ser, s'esmorteixen en lloc de xocar, i les alegries i lesvictòries tenen ressons impossibles de sentir a soles.

DE SUMAR A MULTIPLICAR

El comunitarisme no té cap paradís per vendre, no llança admonicions ni amenaça alsescèptics amb un futur catastròfic. «Reconquerir el treball» -per i amb els propis- és un camípel qual segurament s'interessaran moltes persones que es plantegen un renaixement almig de la crisi, sense saber potser que el seu, amb la seva comunitat i els seus afectes, ésel renaixement d'un món sencer.

Ha arribat el moment de dur a terme el que la burgesia va saber fer per superar elfeudalisme: convertir l'expulsió del treball, generada pel sistema, en una societat alternativa.Els burgesos medievals van nodrir les seves primeres ciutats amb serfs que havien escapatdel vincle a la terra del senyor i es van unir a les primeres petites societats mercantilitzades.Les noves comunitats igualitàries han de créixer amb els expulsats del sistema productiuper donar lloc a les primeres xarxes transnacionals de comunitats orientades al'abundància. Un món alternatiu més enllà de les fronteres de les piràmides decomandament i la llei de la jungla que es viu a tantes empreses, més enllà també del'omnipresència de la mercantilització i l'alienació del treball, un món on «tots comparteixentot» a través de la propietat i l'estalvi comunals i «cadascú rep segons les sevesnecessitats».

L'escenari serà urbà

L'experiència comunitària s'ha centrat històricament en el camp. Els assentaments ruralspermeten un espai de relació directa entre el treball i la Natura que segueix sent bàsic perals plantejaments comunitaristes. No obstant això, a Kassel, Washington, Natzaret o Madridels nous comuners ja no compren camps per posar-los a produir: compren apartaments,oficines i botigues. Estan construint autonomia per a una nova generació de comunitatssobre sectors basats en el coneixement i en entorns urbans. La gamma s'amplia cadavegada més: intel·ligència i dades, formació, maquinari especialitzat, programari lliure,restauració, objectes culturals, productes ecològics ... Serveis i productes de producció apetita escala i amb gran abast que s'aboquen cap a l'Economia directa com a forma derelació amb el mercat.

Des de mitjan segle XIX el comunitarisme va sobreviure perquè va saber demostrar coml'igualitarisme i l'idealisme paguen. En aquesta última dècada ha crescut globalment perquèva aprendre a sumar. Sumar a gent molt diversa i construir una experiència vital, unaespurna d'abundància en la vida quotidiana, que molts anomenen ja obertament«postcapitalista». Ara tenim el repte de passar a multiplicar sabent oferir una alternativa, lade la «conquesta del treball», per a la generació exiliada del sistema productiu per la crisi.

I aquest repte s'enfrontarà, sobretot, a les ciutats, entre altres coses perquè des del punt devista de l'experiència humana, la relació amb la Natura ve mesurada per la capacitat detransformació de les nostres activitats productives. Un desenvolupador de programari téavui una relació més intensa amb la natura que la que va tenir mai un camperol medieval.

És cert que aquesta relació queda amagada per als seus protagonistes en la majoriad'indústries sobreescalades on la deliberació se substitueix per conjunts de regles,pràctiques i procediments; on la reflexió sobre el millor objectiu es veu substituïda per ladecisió sobre la millor manera i la coordinació de voluntats per eines de llistat i vigilància del'acompliment de tasques. Però en comunitat, finalitats i eines són part d'un disseny, i unconeixement consensuat entre tots i conscient en cada un. I sobretot, el lloc d'avançada del'abundància, la línia del front, és allà on més a prop s'està de l'aplicació directa delconeixement a la producció. I això té per escenari, generalment, la ciutat.

Les tasques dels comuners

Les comunitats igualitàries hem d'emprendre un camí que permeti el pas del model actualbasat en la resistència i la resiliència de la «petita comunitat» a un altre que parteixi d'unagran xarxa de comunitats igualitàries i productives. Hem d'alimentar nous brots que siguincapaços de mantenir-se al mercat i al mateix temps generar majors espais d'abundància idesmercantilització. És més, hem de portar la desmercantilització més enllà del nostre si ifer que impregni tots els nostres entorns. És hora de començar la competència de sistemes.

Ve un temps en el qual hem d'aprendre a créixer de moltes maneres noves: incorporantnous membres, incubant comunitats, ensenyant tècniques comunitàries als barris o creantuniversitats populars de nou tipus, que donin eines per al pluriespecialisme.

Hem d'enfrontar un problema gegantí creat per la sobreescala des d'allò petit, amb allò petiti pas a pas. Hem de trencar, des de la diversitat i l'abundància, amb les trampes queconstantment estén una cultura en descomposició que magnifica el derrotisme, elpessimisme i el «campi qui pugui». No serà un camí de roses i segurament tampoc podremtransitar-ho sense trobar serioses resistències.

Tu ets el protagonista

Imagina't com un nou tipus de pioner. Com el protagonista d'una gran aventura col·lectiva.

No estàs sol. Milers de persones s'han unit durant l'últim any a iniciatives comuneres a tot elmón: comunitats igualitàries, kibutz, cooperatives que uneixen treball i habitatge... Nomassa lluny de tu hi ha una comunitat ja en marxa. Pots participar de les seves activitats,col·laborar en els seus projectes de desenvolupament o unir-te a ella com un comuner més.Construiràs amb altres entusiastes comunitats productives urbanes capaces de generarabundància efectiva en el seu entorn, és a dir, competir amb el mercat.

Seràs el protagonista d'una aventura que -com a les generacions de comuners que ens vanprecedir en els segles passats- t'exigirà esforç i compromís a canvi de fer de la vidaquelcom d'útil i significatiu. Però a diferència d'aquestes generacions de pioners, que vanviure en una època en què l'abundància quedava encara massa lluny, tu pots aspirar aalguna cosa més que viure d'una manera millor. Avui ens toca demostrar que aquesta vidamillor serveix per crear abundància per a tothom i que es prepara ja per a poder oferir unlloc i un sentit a cadascú.

Las Indias, 9 de maig de 2016

APÈNDIX I: COSES CONCRETES QUE POTS FER AMB AQUEST MANIFEST

Si en els paràgrafs previs has trobat idees que concorden amb la teva manera de ser almón i d'entendre les relacions amb els altres, hi ha moltes coses que pots fer a partir d'ara.No es tracta que immediatament ho deixis tot per organitzar una comunitat igualitària, estracta que utilitzis aquest Manifest per allò per al que està pensat: ser una eina perempoderar-te i empoderar la teva comunitat.

Amplia la conversa

Tens bloc? Publica les teves notes de lectura i les opinions que t'ha generat. Nooblidis enllaçar a https://lasindias.com/manifest-comuner perquè els teus lectorspuguin accedir al text complet en el format que prefereixin.

Fes-te ressò i publica la direcció d'aquest manifest en els mitjans socials en elsquals tinguis compte.

Envia per email la versió en PDF a aquelles persones amb les que sols discutir detemes socials i econòmics i la versió en EPUB als que llegeixin normalment enun llibre electrònic o un mòbil; ho agrairan més que el PDF.

Organitza espais de trobada

Pots organitzar una presentació del Manifest. Si ens escrius un correu electrònic enhttps://lasindias.coop/contacto podrem enviar-te còpies en paper i farem tot elpossible perquè almenys un de nosaltres pugui acompanyar-te a la presentació.

Demana una sala a la biblioteca o el centre cultural del teu barri i convida als teus conegutsi amics a través de la xarxa. Posa cartells en els taulers d'anuncis de la pròpia biblioteca id'altres llocs que coneguis per on pugui passar gent interessada.

Prepara't per «fer comunitat»

A «las Indias Club» trobaràs esdeveniments i activitats durant tot l'any en les que potsparticipar. Activitats culturals i socials que t'aportaran: des de vetllades poètiques iexposicions històriques a projectes de programari lliure, producció P2P i Economia Directa.A més, un cop l'any, en la segona setmana d'octubre, organitzem una conferènciainternacional en la qual entrevistem i aprenem de persones de tot el món que han creat oposat en marxa projectes de petita escala i gran abast de tot tipus: cooperatives d'energia,productes de maquinari, comunitats igualitàries agrícoles...

Tenim a més un espai de conversa permanent, «La Matriz», al qual et convidem a sumar-te,que s'alimenta amb els posts del nostre bloc i dels blocs de bona part dels socis de «lasIndias Club».

I, per descomptat, hi ha centenars de comunitats igualitàries a tot el món, inclosa la nostra,que esperen la teva visita amb les portes obertes. Escriu-nos i comparteix les tevesinquietuds i idees amb nosaltres.

APÈNDIX II: PREGUNTES I CRÍTIQUES INTERESSANTS

El Manifest Comuner és el resultat d'un procés participatiu. A partir d'una proposta originalde les Índies que amb prou feines arribava a les vuit mil paraules es va obrir una conversaprimer en viu en el Club de les Índies i després en la blocsfera i en sèries de llargs correuselectrònics. El resultat ha estat un text amb el doble de longitud però molt més clar isegurament ambiciós.

Algunes de les qüestions i crítiques plantejades no han trobat el seu lloc en el text però tenen un indubtable valor. Per això les reproduïm aquí.

«És molt diferent produir programari lliure que produir verdures, semblaria creïble per a un futur 100% virtual, però de verdura en seguirem necessitant»

Cada avenç de la productivitat ens apropa a l'abundància, i en el límit ens col·locarà en ella.Encara que «en el límit» no signifiqui el mateix que arribar a l'abundància, està més prop delque la majoria de la gent pensa. No solament si veiem l'evolució de la productivitat degairebé qualsevol bé en els últims dos segles, sinó seguint l'exemple de la verdura, sipensem per exemple en els plans per robotitzar el camp japonès en una generació o lainvestigació sobre noves tecnologies hidropòniques. És veritat que el resultat no serà el d'uncost marginal zero encara per a tots els productes, però estarà molt proper. En una societaton la major part dels costos marginals estan molt propers a zero, l'escassetat i per tant elsmitjans per gestionar-la -com l'autoritat o el mercat- solament determinaran la formad'organitzar la societat i la nostra vida quotidiana marginalment.

El model ho tenim ja en la producció P2P, on el mercat segueix existint i jugant un paperimportant -es venen innovacions i treball personalitzat- però el motor del sistema, el seudinamisme innegable, ve d'un altre costat: d'una nova forma de gaudir el treball, la relacióamb uns altres i ser part de l'esforç productiu de la societat.

«Quan es parla del treball i de la seva reconquesta, sembla suggerir la substitució del treball assalariat únicament pel treball voluntari»

Està relacionat amb l'anterior. En cada pas segueix existint una part del treball, al principiimportant, que va destinada al mercat i per tant es pot dir que al cap i a l'últim és «treballmercantilizat». Però en reduir-se l'escala, es dóna ja espontàniament en un marc derelacions diferent.

N’hi ha prou en fer una ullada a les desenes de projectes d'Economia Directa que espresenten en plataformes de finançament col·laboratiu totes les setmanes per entendre quèvol dir això a la pràctica: el que se'ns presenta com a petites empreses són en realitat grupsd'amics que creen i dissenyen junts un projecte productiu. El seu treball té la lògica de l'èticahacker, no el del treball assalariat.

Si aquesta tendència l'apliquem conscientment al desenvolupament comunitari, el resultatés que la diferència entre «treball voluntari» i «treball forçat per la necessitat» es difuminades del dia u. Això és cosa ja contrastable en les comunitats igualitàries encara que demoment tingui un impacte petit en el relat social majoritari. Treballar és per cada vegadamés gent alguna cosa molt diferent a vendre hores del seu dia a una empresa.

«Les comunitats igualitàries no sofriran en el seu sí el problema de les escales?»

Sí, es clar que sí, la tendència a la reducció de l'escala òptima de les unitats productivesafecta a les pròpies comunitats. En principi vol dir que l'escala òptima de cada vegada mésindústries i negocis s'aproparà a l'escala comunitària. És a dir, que les comunitats podran fermés coses diferents i enfrontar-se amb èxit al mercat a les empreses sobreescalades en unespectre més ampli d'activitats.

Però també significarà que altres productes, com avui tots aquests béns digitals que podenser replicats sense cost marginal en xarxes distribuïdes, passaran de ser un negocicomunitari possible a estar sota el domini de l'abundància.

Fa cent anys obrir una editorial estava lluny de l'assequible per a una comunitat igualitàriad'un centenar de persones. Implicava un capital i uns recursos que no tenien a la sevadisposició. Els primers casos d'èxit d'editorials en dimensió PIME es donen en els seixanta isetanta, amb esforços herculis i normalment amb una forta aportació de donacions ofinançament a fons perdut que estava fos del convencional. En la dècada dels 2000, teniruna activitat editorial competitiva amb les grans editorials per a una comunitat era jaassequible i de fet els *indianos ho vam fer, compaginant el domini públic amb la impressióde petits tiratges a baix cost i la descàrrega gratuïta de les obres íntegres a la xarxa. Així,quan un títol funcionava, llançàvem una altra edició. La reducció d'escala suposava unareducció de riscos i un ús més eficient dels recursos. Encara que els grans grups mediàticsens asfixiessin en la cadena de distribució, que és una forma de capturar al mercat i obtenirrendes, la veritat és que vam obtenir resultats en la nostra especialitat -assajos originals enespanyol d'autors vius- que milloraven en tiratge i vendes les mitjanes de pràcticament totesles editorials d'assaig del moment. I tot això ho vam fer amb una dedicació a temps parcial.Però després passem el nostre model gairebé completament al llibre digital. Ja no és negociper a nosaltres, els nostres llibres no són mercaderia per als nostres lectors que elsdescarreguen i comparteixen lliurement. Si fem còpies en paper és per commemorar algunacosa relacionat amb el llibre o la seva temàtica o per assegurar que arribi a llocs i entornson encara no existeix un accés ampli al llibre electrònic.

L'exemple de l'activitat editorial comunitària val per a molts altres àmbits avui encaracomercials. Les mercaderies aniran «passant» per l'escala comunitària per d'aquí convertir-se en béns lliures i deixar de tenir sortida al mercat. I les comunitats aniran canviant el queofereixen al mercat a cada moment mentre augmenta el que produeixen en abundància iresulta gratuït per a tots.

La comunitat és l'última escala a la qual el mercat és necessari i la primera en la quall'abundància és possible. És una espècie d'institució liminal que ha de gestionar la transicióentre un món de gestió de l'escassetat i la societat de l'abundància. Per jugar aquest paperde «membrana» entre dues èpoques fins al final, la comunitat haurà d'estendre's, crear unaexperiència humana nova, noves formes de cultura pròpies i noves idees inimaginables almón extern a ella. I totes aquestes coses possibilitaran un o diversos salts tecnològics tanimportants com en el seu moment va ser la màquina de vapor, que seran les que ens doninl'empenta definitiva per arribar al nou món.

«Manquen referències al feminisme»

Ens costa fer una jerarquia entre les discriminacions arbitràries que ens ocorren o enstracten d'imposar a quí fos. Per descomptat que ens adonem que la societat aquí foradiscrimina per cada cosa que pugui discriminar: sexe, posició social/laboral,llengua/dialecte/accent, ingressos, lloc de naixement, color de la pell, cognoms… El quetingui més a mà i sigui més fàcil a cada moment per mantenir una «rendeta» a algú o aalgun grup, servirà d'argument discriminatori. En realitat, ni tan sols es pot dir que el mercatdiscrimini, de fet el mòbil de la discriminació és posar-se a recer del mercat, es discriminaamb qualsevol excusa per restar oportunitats a uns altres i obtenir així una renda.

Per això en entorns on no hi ha ni pot haver-hi rendes, com una comunitat igualitària, no hiha aquesta tensió cap a la discriminació a la qual estem acostumats en l'estat i lesempreses. La història de les comunitats igualitàries d'avui no és la d'una «lluita» per arribara gaudir la igualtat perquè estan dividides al seu sí per sexe, raça, origen social o lloc denaixement. La igualtat és el punt de partida, no un objectiu ni un assoliment. Al cap i a la fiuna comunitat igualitària és… igualitària, no està lluitant per ser-ho o apropant-se aaconseguir-ho. Ho és. I en la nostra experiència podem dir que n’hi ha prou en voler ser-hoper ser-ho, n’hi ha prou en no considerar ningú ni a la comunitat mateixa com a instrumentde res, com a eina amb cap finalitat per «superior» que sembli. N'hi ha prou amb tractar acadascú i al que fem junts com un fi en si mateix. Quan li diem a la gent que s'apropi a lescomunitats igualitàries, els estem dient que donin el salt a un món que està a la cantonadade casa seva i on la discriminació ja no existeix, un món que ells mateixos poden construir.

Mirar enrere per centrar-se en els símptomes de la malaltia i convertir les barbaritatssofertes per un o per uns altres, ara o històricament, en identitat no ens agrada perquè ésestancar-se en un «ésser», en una d'aquestes suposades essències insuperables quan elque toca és un fer que a més, quan s'engega, deixa enrere definitivament, des del dia u,tota aquesta bruticia masclista, racista, excloent i plena de prejudicis que supuren ladescomposició i el poder rendista.

No creiem que sofrir discriminació faci a ningú ni més ni menys valuós. Ni tan sols ensdirigim als joves parats com un grup específic. Diem a les comunitats que hem d'obrir-nos itreballar per ser una alternativa a la destrucció humana que suposa l'atur i que s'enceba enles generacions més joves. Que podem ser ja aquesta alternativa, que no podemconformar-nos amb seguir com fins ara i que ha arribat el moment de posar-nos a la feina,que aquest ha de ser un horitzó. Però no cridem primordialment a ningú, cridem a tothom,joves i no joves, dones i homes, de tot arreu, a posar-se a la feina i conèixer o experimentar,o almenys tenir en compte, l'alternativa comunitària.

APORTACIONS AL SIGNIFICAT D'AQUEST MANIFEST

Antoni Blanco: Preludi

El Manifest Comuner és un text que tot just ha presentat «las Indias» per promoure unaconversa, perquè és amb les converses com comencen totes les coses importants.

M'agradaria destacar cinc elements del Manifest Comuner, que com és habitual en elstextos indians, brillen per la seva fonamentació i claredat expositiva.

En primer lloc, ofereix una explicació sobre quina és la situació de l'economia global, i comha arribat fins a la mateixa. Amb una perspectiva històrica equànime, s'exposen els llums iles ombres de la gènesi, glòria i decadència d'un sistema econòmic que també va canviar laforma en que entenem les relacions socials i polítiques.

En segon lloc, és capaç d'assenyalar els signes visibles d'un canvi potencial de magnitudshomòlogues al pas de l'Edat Mitjana al capitalisme, i en particular, de la possibilitatd'augmentar el benestar en les nostres societats. No dibuixen un sistema econòmic pensata l'ombra (o la contra) d'economistes morts, sinó intuït a la llum de pràctiques econòmiquesemergents possibilitades per desenvolupaments tecnològics i canvis socials relativamentrecents. Es tracta d'una evolució d'una lògica de l'escassetat en jocs inercials de suma zero,a una lògica de l'abundància de jocs disruptius de multiplicació distribuïda. A diferència detots els plans revolucionaris a esquerra i dreta, no cal que tots pensem el mateix per iniciarel canvi. És suficient l'existència d'una petita massa crítica compromesa, com va passar enla «gran transformació» anterior, perquè aquest canvi de lògica es consolidi i desplaci al'anterior.

En tercer lloc, i potser sigui el més important, estableix el marc en el qual s'hauria d'establirla conversa política i econòmica. Al marge del major o menor encert del diagnòstic i lespromeses de les condicions tecnològiques i socials exposades en el manifest, aquestplanteja un imperatiu ètic ineludible, (i citaré textualment): «Entrem en un temps en que caprelat podrà ser cregut si no pot demostrar, aquí i ara, que serveix perquè una novageneració es desenvolupi i visqui decentment mitjançant el treball». Vivim en un entornpolític de desesperant manca d'imaginació, que insisteix en fórmules fallides acompanyadesde peticions de sacrifici, perquè els efectes positius d'aquestes fórmules són eternamentdesplaçats al futur. I no n'hi ha prou amb gaudir col·lectivament de l'abundància actualmitjançant màgics mecanismes redistributius: per una qüestió de mera sostenibilitatindividual i social, l'abundància s'ha de generar també de forma col·lectiva.

En quart lloc, redefineix completament la paraula «treball», ja que ja no constitueix la divisióentre el neg-oci i l'oci. Es tracta d'una relació diferent amb el propi producte de la feina, elconeixement per fer-ho, i la realització d'un mateix i la seva comunitat. Només cal passaruns dies amb la gent de las Indias per comprendre de què estan parlant. I si pensem unamica, coneixem algú que ja encarna aquests valors perquè té la fortuna de tenir aquestarelació de creixement, impacte i plaer amb la feina. Els menys.

Potser la paraula treball estigui massa connotada negativament per poder ser redimida;potser sigui massa difícil desplaçar-la amb una altra. En qualsevol cas seran més "treballs"que «treball», diferents activitats productives imbricades en processos de desenvolupamentpersonal i col·lectiu. Pluriespecialisme.

I en cinquè lloc, postula amb notable elegància l'horitzó comunitari. Els que hem estudiatantropologia econòmica sabem que en les anomenades societats igualitàries primitives

existeix l'escassetat i aquesta les fa perillar, però també sabem que en elles no hi ha lalògica de l'escassetat. Per això, en el context actual, l'espai comunitari és l'àmbit ideal per ala promoció de la lògica de l'abundància. No seria assenyat, com sostenen alguns, tornar aaquestes societats primitives per recuperar la lògica de l'abundància; una renúncia alprogrés tecnològic i la seva productivitat associada. El Manifest té la sensibilitat ecològicade recordar que la productivitat ha de tenir en compte la sostenibilitat no ja només humana,sinó del planeta. L'abundància, ens recorden Las Indias Electrónicas, és a la producció i noal consum. L'abundància és en definitiva fer més, amb menys, per a més gent. El nouescenari comunitari és urbà i digital. Comparteix més imaginari amb les filés transnacionalsde les novel·les de Bruce Sterling o Neal Stephenson que amb els kibutz localitzats enterres promeses. Són quelcom incipient, i las Indias, un tast.

El Manifest Comuner s'adreça sobretot a dues audiències molt diferents, i això és una cosamolt difícil. D'una banda, a les comunitats, perquè s'engresquin a fomentar espais digitals itransnacionals d'abundància; i d'altra banda, als que no troben una sortida a l'economiaactual. Penso que el manifest funciona bé en aquest sentit, i espero que serveixi de pontentre uns i altres. En la nostra cultura, l'aposta comunitària està plena de malentesos. Elrepte consisteix a donar poder i capacitar per iniciar projectes productius sostenibles basatsen producció p2p i economia directa , perquè sigui després la pròpia lògica de l'abundànciala que inciti a fer el pas natural a la vida comunitària.

Carlos Sanmartín: Comunitarisme per a sortir del capitalisme

Vivim en l'època en què el capitalisme ha assolit ja totes les seves fronteres, al no poderarribar a nous mercats el sistema es converteix en un joc de suma zero, és a dir, perquènosaltres tinguem més uns altres han de tenir menys i viceversa, això s'ha vist també molten el camp de l'ecologia, aquest oposar l'ésser humà a la resta del món, quantes vegadeshem sentit allò de «No podem seguir creixent eternament», la resposta és clara: així no.

D'altra banda no sempre la societat capitalista ha portat coses dolentes, va aconseguirdestruir el sistema feudal on es lligava a les persones a la terra i es van abolir elsestaments, va ser una autèntica revolució que va germinar a les ciutats i va permetre a laburgesia des d'espais al principi nimis anar creixent fins a absorbir en el seu model a tota lasocietat, finalment a tothom. Això va ser un clar avenç social, però s'ha arribat a un punt enquè en lloc d'avenços s'està començant a fer reculades, s'està fent front a les ineficiènciesdel sistema a través de l'estat, estem veient tàctiques per part de les macro-corporacionsque farien bons als grans senyors feudals.

Però tenim una oportunitat de canviar tot això, la baixada de l'escala òptima per a laproducció permet que petites comunitats igualitàries es posin a produir, guanyant per a ellsautonomia, permetent economies desmercades dins d'aquestes comunitats. En apropar-nosa l'escala òptima aconseguim un augment sense límits de l'eficiència en la producció, laqual cosa es coneix com a productivitat, que gestionat per aquestes petites comunitatsigualitàries permet reduir el temps i els recursos per a la producció al mateix temps ques'augmenta el produït en varietat i quantitat, això que podem cridar economia del'abundància és la unió d'un model de Producció P2P (entre parells) i l'Economia Directadels kickstarters.

El fet d'aconseguir cada vegada més amb menys és la clau del model que es presenta aquí,golpeja les regles del món capitalista, ja no cal robar-li a l'altre per a nosaltres tenir més, sino que tots dos podem aconseguir el que desitgem, la qual cosa pot permetre a la llargauna societat de l'abundància amb unes regles totalment noves i basada en el poder de lespetites comunitats igualitàries. Aquí i ara podem començar a crear aquest món al marge delsistema. És el moment!

Juan Ruíz: Un manifest comuner

El títol us podrà sorprendre. A mi em sembla molt adequat al propòsit. Pel de «Manifest»,que ho emparenta amb una llarga saga de textos propositius, pràctics i que després d'unaanàlisi poderosa de la situació, des del segle XVI s'han atrevit a proposar alternatives imaneres de vida crítics, ja sigui per modificar la realitat, ja sigue per obrir noves lleres per ala realització personal i col·lectiva. I «comuner» com a expressió de tot això que es comuna,el comunal, sobretot com a aplicació i experiència vital i productiva del que «aquí i ara»significa el pro-comú.

Es tracta d'un text revolucionari. Almenys, jo ho considero així. I radical. Encara que haigd'aclarir que no es tracta de la tradicional revolució global i centralitzada que aspira aaconseguir el poder perquè una elit conreada i progressista, o autoritària i fonamentalista,canviïn la realitat de dalt a cop de llei i coerció, sinó una revolució de la proximitat que esverifica pel posicionament tàctic que el text defensa: aprofitar les oportunitats de latecnologia i de la revolució de les escales de producció per crear, en el si mateix del sistemacapitalista, societats vivencials i productives que suposen una alternativa i una superació dela realitat existent. Mai societats al marge, sinó integrades i que saben aprofitar elconeixement compartit per crear abundància i competir al mercat, per oferir un exemple devida i de creació en comú en el qual prevalgui la llibertat.

Es a dir, el text no busca solucionar els problemes globals, sinó oferir a les persones unaalternativa existencial diferent a la precarietat que el capitalisme ofereix, un mode de vida ide treball avui ja possible gràcies a les especials condicions socials, econòmiques itecnològiques existents i que sàviament utilitzades poden fer-nos viure una existènciadiferent més plena i lliure: una revolució distribuïda d'innombrables cèl·lules llibertàries quepodrien ser capaces de canviar el sistema des de dins.

El manifest precisament ens parla de per què ara és possible l'existència de comunitatsproductives autònomes, com la suma de totes elles podrien anar transformant el mateixcapitalisme cap a una economia que el text defineix com de l'abundància, per oposició al'economia d'escassetat artificial que el sistema crea per la seva mateixa idiosincràsia, i perquè viure en aquest tipus de comunitats (que no sectes) ofereix una oportunitat derealització personal més valuós que el mediocre que ofereix avui el sistema a tantespersones.

Un exemple que pot il·lustrar aquesta oportunitat es troba en l'anomenada economiadirecta, i que avui ja suposa una oportunitat real de desenvolupament local a petita escala,perquè aprofita el coneixement i la tecnologia lliure, la capacitat d'Internet per ampliar el seuabast, en suma, tant per innovar en el micro, com per poder distribuir la producció a nivellglobal.