malviure dil·lusions

MALVIURE D'IL·LUSIONS.indd 8 04/04/14 11:55

Malviure d’il·lusions Claus de l’autoConeixeMent

i l’espiritualitat

Xavier Guix

Traducció d’Emma García Carbassa

Barcelona • Madrid • Bogotà • Buenos Aires • Caracas • Mèxic D.F. • Miami • Montevideo • Santiago de Xile


Títol original: De ilusiones también se malviveTraducció: Emma García Carbassa1.ª edició: maig, 2014 © Xavier Guix, 2014 © Ana Mena Delgado, per les il.lustracions de l’interior© Ediciones B, S. A., 2014 Consell de Cent 425-427 - 08009 Barcelona (Espanya) www.edicionesb.com Printed in Spain ISBN: 978-84-666-5512-5DL B 7262-2014 Imprès per Relligats Industrials del Llibre, S.L. Av. Barcelona, 260 08750 Molins de Rei Tots els drets reservats. Sota les sancions establertesen l’ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit,sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducciótotal o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment,compresos la reprografia i el tractament informàtic, així comla distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.


La millor manera de fer realitat els teus somnis és despertar.

PAuL VáLERy

La dificultat més gran que arrosseguem des de la infantesa és el sac d’il·lusions que portem a l’es-quena fins a la vida adulta. El problema subtil con-sisteix a renunciar a certes il·lusions sense conver-tir-se en un cínic... Tothom té un camp de realitat per treballar, si ho desitja.

MARIE-LouISE VoN FRANz

Si poguessis triarMaiNo prescindiries de la il·lusió.

RAM Tzu

La compulsió sorgeix perquè el passat et dóna una identitat i el futur conté una promesa de salva-ció, d’una realització d’alguna mena. Totes dues són il·lusions.

ECkhART ToLLE


— 9 —

Introducció

Què busca la gent?

un dels moments més impactants de la pel·lícula de Ron howard Una ment meravellosa, basada en la vida del premi Nobel d’economia, John Forbes Nash, que va conviure durant anys amb l’esquizofrènia, és descobrir la tasca extenuant que suposadament va haver de portar a terme el llorejat matemàtic per distingir el que era real del que era una simple il·lusió de la seva ment.

he de confessar que un dels aspectes en els quals més he treballat, i continuo fent-ho diàriament, consisteix a se-parar el que forma part de la meva ment operativa i refle-xiva d’allò que se submergeix en els pensaments que m’as-salten sense cita prèvia. No em refereixo només al poder de la imaginació, a la creativitat o fins i tot a la intuïció. Es tracta de pensaments que t’aborden, que els agafes al vol, que apareixen sense saber per què, que no tenen sentit. Són pensaments intrusius o vagabunds. Pertanyen a les nostres capes inconscients i també al camp que envolta les nostres relacions.

El cas és que aquests pensaments roben l’atenció, la memòria i l’energia, a més de convèncer-te de la seva cer-


— 10 —

tesa. Creen estats interiors, en forma de memòries emo-cionals, poden plantejar-te dubtes, temptar-te, convertir-se en una identitat que pren forma i que et parla com si fos una part de tu mateix. Sense adonar-te’n, has construït en la teva ment un estat il·lusori. L’estimaràs per sobre de to-tes les coses perquè és la teva pròpia ocurrència. I, a partir de llavors, buscaràs en el món el reflex de la teva creació, de les teves expectatives.

Quan era jove, recordo haver experimentat la il·lusió de viure tots els esdeveniments al meu abast i totes les vi-des de les persones que m’agradaven. Va arribar a ser un problema haver d’escollir. En lloc de gaudir del que vivia, patia pel que em perdia. Volia ser a tot arreu i amb tothom. M’imagino que era tan feliç absorbint cada instant de la meva vida, que patia per no poder viure’ls tots a la vegada. Tanta compulsió de viure aconseguia l’efecte contrari. Tot era una construcció de la meva ment que va arribar a creu-re’s els seus propis pensaments ancorats en emocions. Però la irrealitat que havia creat tenia efectes concrets en la meva conducta i en les meves relacions. Ignorar com ens mun-tem pel·lícules comporta que confonguem realitat i imagi-nació. És com viure atrapats dins d’un conte, fins que la vida mateixa et dóna un cop als nassos perquè et despertis.

A la pràctica, com a psicòleg, observo contínuament la confusió i els embolics que crea la ment de les persones. Diguem que els nostres hàbits mentals conformen un sen-tit de realitat que abasta fins i tot la idea de qui som, de com som i de quina ha de ser la nostra vida. Aquesta és la il-lusió. El món no és com havíem previst i imaginat. Passem d’innocents a orfes, perquè caiem del cavall, de morros a terra, ens empassem la pols i ens aixequem amb cara de no entendre res: «Com pot ser que no me n’hagués adonat abans?»


— 11 —

Aquest llibre tracta una bona part dels conflictes psi-cològics que creen els nostres hàbits mentals, sobretot aquells que, essent il·lusoris, són viscuts i soferts com si s’haguessin convertit en la nostra manera de ser. Aprofun-dirà en la importància de les creences com a constructores de realitats, i abordarà el complex tema de la identitat. També explorarà el tema de l’autoconeixement. No hi ha dubte que per confrontar allò en el que ens hem convertit amb el temps, i identificar les nostres possibles «irreali-tats», l’autoconeixement, la introspecció, és un camí excel-lent, juntament amb la voluntat de dirigir la nostra vida amb sentit.

En els darrers anys ha sorgit tota una indústria dedi-cada a aquesta noble tasca, encara que no ens podem en-ganyar, hi ha de tot. La meva amiga Pepa Ninou anomena aquest fenomen la «societat de l’autoconeixement», en cla-ra referència a la «societat del coneixement», etiqueta amb la qual ens endinsem en les tecnologies de la informació. Avui, l’autoconeixement és un dels aspectes clau en el nou paradigma emergent.

he començat aquesta introducció amb una pregunta: «Què busca la gent?» És evident: viure en un món dife-rent del que hem conegut i construït fins ara. Però no exis-teix un model alternatiu i potser no arribarà a existir, per-què del que es tracta és de canalitzar-nos cap a models socials més heterogenis. També podria passar que estigués-sim creant una il·lusió col·lectiva, un món paral·lel que de tant mirar al cel ensopegués per allunyar-se massa de la terra.

El que sí que és una evidència és que cada vegada hi ha més «buscadors». I què busquen? on? Tot val? S’ha creat tot un negoci al voltant dels buscadors? No serà aquesta recerca una altra jugada de l’ego? hi ha antecedents que


— 12 —

ens poden advertir de les oportunitats i els riscos en el camí de l’autoconeixement i del despertament espiritual, com va ser el cas de la coneguda New Age.

Arnaud Desjardins, reconegut autor de llibres sobre els fonaments de l’ensenyament espiritual, parla del Seeke r of truth o ‘buscador de la veritat’. Conscienciats a través de la moda actual, que combina l’aspecte psicològic amb l’aspecte espiritual i amb tècniques de desenvolupament personal, mai abans no s’havien difós tantes idees sobre l’alliberament, el despertar, l’ego, l’ésser i els camins, els mestres i les metodologies per viure una vida autèntica i transcendent. Aquesta és l’aspiració de tot buscador i això és el que tanta gent busca: una vida desperta i vertadera.

No obstant això, aquest camí avui es troba ple de fal-sos mestres, metodologies mal utilitzades i milers de creen-ces que provoquen més confusió que autenticitat. Es vol aconseguir l’èxtasi abans que aprendre a meditar. S’espe-ren miracles només pel fet d’agenollar-se. Com els merca-ders que Jesús va expulsar de Jerusalem, alguns han con-fós l’espiritualitat amb un negoci. Com diu una altra gran buscadora, Mariana Caplan, doctora en filosofia, l’escena-ri espiritual contemporani està saturat d’escàndols lligats al sexe, els diners i el poder.

L’última part d’aquest llibre també parlarà d’aquests fenòmens amb un «escepticisme intel·ligent». Per sort, no per a tothom l’espiritualitat és un passatemps sense com-promís ni obligacions. A aquests buscadors de veritat, cal deixar-los que segueixin el camí. No els distraguem amb les nostres neures, confusions o sorolls mentals i emocio-nals. El buscador sap on trobar: en el silenci. És on s’ama-ga la veritat, el lloc on s’esvaeixen aquests estats il·lusoris de la ment que observarem en aquest treball.

Qui busca, probablement començarà pel seu propi


— 13 —

auto coneixement. No pot existir una cosa sense l’altra. Cal evitar el que Anthony de Mello advertia: «No es poden po-sar benes espirituals a les ferides de la individuació.» Com veurem, aquest procés consisteix precisament a fer-se «in-divisible», íntegre, de manera que l’alè de la vida, el pneu-ma, l’espiritualitat, absorbeixi el nostre ésser. Les barreres que poden impedir-ho es troben en els nostres hàbits men-tals. I aquí és on es tanca el cercle d’aquesta introducció.


PRIMERA PART

ELS ESTATS IL·LuSoRISDE LA MENT

La intel·ligència suprema és no tenir il·lu-sions.

KRIShNAMuRTI


— 17 —

La ment i els mons d’en yupi

Als escenaris de la nostra ment tot és possible, a més de perfecte. Asseguts al sofà de casa, totes les possibilitats estan a favor nostre i totes poden ser recreades fins a sen-tir-les com si estiguessin succeint de veritat. En els mons d’en yupi no existeix el dolor, ni el patiment, ni la pena, ni l’angoixa, ni la soledat. Es viu eternament enamorat. Tot és bonic i sense esforç. La gent és guapa, educada i sempre disposada a oferir sexe sense condicions. No falta res ni ningú. Es viu satisfet de plaers i tot passa segons les nos-tres expectatives. Només hi ha un petit problema: desper-tar! Ens hem d’aixecar del sofà, obrir la porta de casa i sor-tir al món. I en yupi deixa d’existir.

El xoc de realitats (dins-fora) es converteix en una pun-ta de coixí de vegades irresoluble. Que diferents són les coses de com ens les hem imaginat! Llavors es veu que el món no està fet per a la felicitat, sinó per destorbar la per-fecció dels nostres pensaments. Per això només arriba a la plenitud qui viu sense expectatives, sense grans il·lusions, i, a més, es compromet amb el que passa en l’única realitat manifesta: el resultat de la nostra relació amb els altres i amb el món, és a dir, la nostra vida contingent, aquella que s’intenta evitar, tancats només en la nostra ment.


— 18 —

La dificultat d’encaixar ment i acció és un dels malde-caps de la majoria dels humans. Malgrat intentar mantenir-nos coherents, sabem que som presoners de dualitats que ens conviden al dubte, a la incomprensió del nostre incons-cient, a navegar entre emocions oposades i a la lluit a con-tinuada per evitar patir. Sovint, ho resolem amb autoen-ganys. Fem trampes al solitari per sortejar la incomoditat d’acceptar la duresa, el buit o la incomprensió d’un present irrecognoscible per a la nostra ment expectant.

No obstant això, el que neix per cobrir buits existen-cials pot tornar-se una ficció de futur. Passem de dormir a somiar desperts. Comprem l’entrada per veure una pel-lícula de la nostra vida que tindrà un final feliç, amb l’úni-ca condició de fer-ho com a espectadors i no com a actors. Quan sortim del cinema, ens adonarem que el viure ja no té gust de crispetes, i que els efectes no són especials sinó reals. Això significa que cap guionista no vindrà a salvar el protagonista en l’últim moment. Després d’una bona estona de ficció, sigui en un cinema, un teatre o a l’escena-ri de la nostra ment, cal allotjar-se de nou en la nostra pell per continuar sentint tot el que existeix.

Així de clar: allunya qualsevol intent de viure una vida il·lusòria. Abandona la idea del que algun dia succeirà. Re-nuncia a tota vivència allotjada en el futur. Nega’t a conti-nuar repetint el teu passat. Només existeix el present. Cada ara és una possibilitat de triar. I triem. Podem abandonar-nos a l’experiència o podem tancar-nos en nosaltres ma-teixos. Viu el que porti l’ara. No et quedis a mitges. No t’amaguis, ni neguis el que succeeix. Accepta el que és.

El que la vida porta és el resultat de múltiples entrella-çaments, la majoria dels quals escapen al nostre control. La realitat es mostra inequívoca: res no succeeix exacta-ment igual com havíem previst. Com si es tractés d’un joc


— 19 —

de la ruleta, de vegades encertem la posició escollida, però de vegades ho perdem tot. La vida no és un joc, però ho sembla. Per això, el primer estat il·lusori de la ment és creu-re que tenim el poder de manar sobre la realitat. Allunya tot intent de controlar-ho tot. Acaba amb la il·lusió que el món funciona com funciones tu.

Viure en l’aquí i l’ara és una actitud personal, i, a més, una cultura que ho promou. Per a les nostres ments occi-dentals, filles del temps lineal i la promoció dels conquis-tadors de somnis, sembla impossible i fins i tot temerari i poc intel·ligent negar-se a viure sense expectatives, sense tenir dissenyat un horitzó que algun dia omplirà totes les nostres aspiracions. Què hi ha de dolent en això? Dos as-pectes fonamentals:

El primer, traslladar la motivació i l’acció al futur. L’ex-cusa per demorar l’acció d’avui parteix d’un demà en el qual es donaran les condicions i les forces per fer el que ens hem proposat. Tot es posposa, com aquell simpàtic anunci que deia: «Demà es fia.»

El segon, conseqüència del primer, és que alterem l’ex-periència de l’ara, la posterguem, amb la qual cosa es pro-dueix una curiosa situació: viure en terra de ningú. Ni vi-vim el present, ni fem la tasca necessària per abastar el nostre objectiu. Després, quan les oportunitats han pas-sat, vénen els laments del que hauríem d’haver fet. El se-güent estat il·lusori de la ment és esperar que arribi el mo-ment de fer les coses, en lloc de fer-les ara. És com dir a algú: «Ara et faria una abraçada.» I per què no ho fem en lloc de dir-li-ho?

No hi ha res en el futur que no s’estigui construint ara. Si no es creen les condicions necessàries ara, demà no pas-sarà res, perquè el demà no existeix. Començar un dia no és començar de nou, perquè vivim en un present continu.


— 20 —

Ningú no pot començar res des del principi, sinó que ca-dascú ha d’enllaçar amb l’anterior. Néixer no és començar de zero, d’una manera absoluta, sinó enllaçar amb el que ja existeix. Som éssers amb herència. I per què no dir-ho, sovint tenen més importància les contingències que els nostres propòsits. una contingència és allò que podria ser d’una altra manera i no ho podem canviar. Si de camí a casa m’atropellen i em porten a l’hospital, no és el guió previst. Podria haver estat d’una altra manera, però no ho puc can-viar.

No tenim la capacitat de crear-nos sols a nosaltres ma-teixos, sinó que depenem de múltiples factors o contin-gències que, encara que no determinen, sí que condicio-nen el nostre esdevenir. Treu l’estat il·lusori de la ment que crea la sensació de viure separada de la resta de la realitat. Para de creure en l’absolutització del jo, és a dir, en la il-lusió que tu pots amb tot i que tot passarà com tu vols que succeeixi.

En cada instant abracem tots els temps i tots els temps es reuneixen en l’ara perquè decidim què volem fer amb cada present. Així, doncs, és el present el que crea el pas-sat i crea el futur. Crear el passat no és canviar els fets que van succeir, sinó la visió o la interpretació que en fem. Crea r el futur és imaginar uns fets que encara no han suc-ceït. És un joc de la nostra memòria. I la memòria no és un mecanisme rígid sinó dinàmic, canviant, i, a més, trampós, perquè ho ajusta tot als nostres interessos actuals.

El temps també es neurotitza, almenys en dos aspec-tes. un és la immediatesa, la pretensió que tot encaixi, suc-ceeixi, s’expressi, s’obtingui ara mateix. No hi ha pacièn-cia, no hi ha domini d’un mateix, no es tolera la frustració, tot ha de ser ja. De la mateixa manera, es pretén eternitzar un instant. S’intenta que el que és bo, agradable, màgic, de-


— 21 —

sitjable, fascinant... duri més del compte. Que no s’esvaei-xi mai, que el moment es converteixi en una totalitat. Aquests temps ens impedeixen viure en l’ara amb tota la seva extensió. Redueixen l’experiència.

En canvi, el present no necessita ser modificat. Sempre és com ha de ser. Tot va passar en un ara i tot succeirà en un ara. En el present no hi ha seqüencialitat, com en les pel·lícules, sinó simultaneïtat. Tot passa a la vegada. I to-tes les possibilitats estan disponibles fins que prenem una decisió, fins que triem. Llavors desapareix aquest estat il-lusori de la ment que crea la il·lusió del temps.

Posats a fer desaparèixer coses, convindria distanciar-nos de les actituds i els estats que ens allunyen del centre del nostre ésser i del nostre cor. Pel que fa a les actituds, fo-namentalment són dues: l’abstracció i l’acció desmesu rada. observa el que passa quan estàs massa tancat en tu mateix o quan no ho estàs mai. Et perds. L’abstracció provoca que apareguin els teus fantasmes quotidians, els vells dubtes, les confusions o els temors de sempre. Tot anava bé fins que et vas quedar tancat en la teva la ment. Sense adonar-te’n, et va atrapar el teu inconscient. Res del que t’aporta és nou. Tot pertany al passat, però t’enreda el present.

Existeix un estat conegut com default mode, o emba-daliment, en el qual fem hipòtesis sobre aspectes de la nos-tra autobiografia, o volem entendre el comportament dels altres, o visualitzem el que el futur ens pot portar. Però no som conscients que sempre donem voltes al mateix. S’ha calculat que, al llarg del dia, tenim uns 65.000 pensaments. La majoria són redundants. Donem voltes al mateix de sempre, que es mou en una franja entre el que volem i el que patim: volem el que no existeix i patim el que va dei-xar d’existir. Es pateix, no pel que hem viscut, sinó pel que podríem haver viscut.


— 22 —

Atura l’embadaliment extrem, surt de la cova del teu inconscient o convertiràs en reals les seves fílies i fòbies. Troba l’equilibri entre estar dins i fora de tu. Resol les te-ves ombres perquè no turmentin la teva vida. Enderroca els murs que tanquen el teu cor. Canalitza simbòlicament i artísticament les teves inquietuds i les empremtes estra-nyes que intueixes dintre teu com a entitats i/o vides d’al-tres vides. Coneix-te a tu mateix.

En el cas de l’acció desmesurada, passa que perdem el contacte amb nosaltres mateixos, ens perdem en el fer. Ens porta. No ens deixa descansar, no tan sols físicament, sinó mentalment i de cor. Cal admetre que una vida sotmesa al fer crea molta tensió i molt patiment quan no hi ha res per fer. Fer entreté, tapa buits i evita aquesta engavanyadora dificultat d’haver de lluitar amb la intimitat, de viure sim-plement segons els esdeveniments. D’aquí neixen moltes il·lusions justificades per la necessitat de treballar, d’acon-seguir un sou, de correspondre a les responsabilitats ad-quirides, de complir amb els objectius proposats. Tant existeix l’afecció al treball o al fer, com al tenir. Si no apre-nem a difuminar aquesta il·lusió, part de la vida es conver-tirà en ansietat, frustració i patiment.

És cert que defenso la idea que la força està en l’acte. Però aquesta força no comença en l’acte, sinó que és la seva conseqüència. Abans hi ha la consciència. Del silenci en sorgeixen totes les manifestacions. I en aquest silenci, un es troba amb allò que l’inspira. Decideix des d’on actuarà amb congruència. L’acte és una conseqüència del ser. I ser és consciència. I, per observar-la, cal fer silenci.

En canvi, una vida lligada al fer és una vida que no es-colta, només actua mecànicament o per reacció. És una vida que no pot parar perquè tem el silenci. És una vida que s’omple d’actes i no de buits, perquè els tem. També


— 23 —

és cert que són vides que no han sabut trobar un altre sen-tit que l’acció, perquè així els ho han ensenyat. Probable-ment han estat estimades quan han fet bé les coses, quan han obeït. Mentre compleixes tot està bé. La resta s’ig nora. Si t’agrada, si ho fas amb il·lusió, si et convé o si ho odie s, és igual. S’ha de fer. És el que hi ha i no hi ha res més.

Les vides enganxades al fer són tristes, encara que, mentre hi ha coses per fer, van tirant, fins i tot s’ho passen bé. Quina altra cosa es pot fer! Llavors és quan les seves parelles els diuen: «No em tens en compte, només penses a treballar, no tenim intimitat.» La resposta no pot ser més sincera: «Doncs, d’acord, digue’m què he de fer.» Allunya qualsevol idea que justifiqui el fer abans que l’ésser; qual-sevol acció que no hagi tingut en compte el cor; qualsevol acte que causi patiment només perquè has de fer altres cose s.

Pel que fa als estats, cal abandonar la trinitat passional: la ment obsessiva, l’emoció desbordant i les sensacions in-tenses. Encara creiem que som «el que sentim». Basar la nostra existència en aquestes passions és viure en la con-fusió. Identificar-se amb el que sentim és abandonar-se a la sort d’una espècie de roda en la qual ara pugem i ara bai-xem. Res no és més canviant que el que avui ens obsessio-na, ens emociona o ens altera els sentits. El que sentim és important per a nosaltres, ens permet observar el que ens està passant i avaluar-ho. una altra cosa és deixar-se arros-segar pel que sentim, només pel que sentim.

No obstant això, les intensitats, els entusiasmes des-mesurats o el foc al cos són aspectes que desitgem eternit-zar. ho donaríem tot per aquest instant tan intens com màgic. Voldríem que el món es parés en aquest moment i escapar així de la insatisfacció, l’avorriment o el buit. La lluita entre els nostres instints i el nostre raciocini es debat


— 24 —

en el terreny emocional, que va boig per trobar un sa equi-libri entre tots dos extrems. Ni excés, ni defecte, demana-va Aristòtil.

No obstant això, acabem convençuts que el nostre cor va per un cantó i el cap per l’altre. Abandona aquesta po-laritat. Ment i cor són un flux continuat. S’interrelacionen. Abandona qualsevol identificació amb els teus estats alte-rats. Només aconseguiràs ser un esclau de la teva bioquí-mica cerebral. No cal adormir els sentiments, però tampoc desbordar-los. Virginia Satir diria que s’han d’«apadrinar». En ecologia emocional, diem que s’han de canalitzar crea-tivament.

una de les formes més sanes i productives de fugir del buit i de l’avorriment és endinsar-se en el «coneixement». La ment científica i el tribut a la raó han estat els estàn-dards de la nostra última etapa evolutiva, juntament amb el mecanicisme i el materialisme. Gràcies a la seva fortale-sa, tenim la percepció de progrés, d’avanç en tots els àm-bits, de manera que coneixement i tecnologia han aconse-guit gairebé la condició de divinitats.

No obstant això, ni una cosa ni l’altra són suficients perquè l’ésser humà sigui més savi i més feliç. Potser sap més i viu millor, però això no es tradueix directament a viure més plenament. Millorar les condicions de vida, el benestar objectiu, no és proporcionalment directe a millo-rar la qualitat humana, el benestar subjectiu. Així va fer fortuna una frase que deia: «Vivim millor a canvi de sen-tir-nos pitjor.»

D’aquesta manera, el viure pel conèixer pot contenir aspectes il·lusoris que transcendeixen la mera curiositat. Cal advertir, perquè ho veig moltes vegades, la trampa que s’amaga darrere dels que distreuen la seva vida amb el «sa-ber»: la renúncia a l’experiència. No s’ha de renunciar a


— 25 —

«saber molt», sinó entendre que la saviesa es troba en el que hem viscut i no en el que hem llegit.

L’investigador, en el seu afany per descobrir, experi-menta. L’atleta, en el seu afany per l’or olímpic, entrena i competeix. Moltes persones ho saben tot sense moure’s del sofà de casa. No viuen, no experimenten, però parlen de tot, coneixen totes les estadístiques, citen tots els ex-perts, sentencien amb frases sàvies que no són seves, jut-gen i prediuen a partir del que viuen els altres. Pel que sembla, el molt que coneixen els impedeix tenir vivèncie s, perquè tot està en el seu cap i no en la roda de la vida. Es confon la informació amb el coneixement i aquest amb la saviesa, a la qual només es pot arribar habitant en l’expe-riència. Ja ho va dir Montaigne: «La plaga de l’home és la set de saber.»

Allunya tot el que t’impedeixi tenir vivències. Allunya la utilització del coneixement aliè, si no és per a finalitats estrictament acadèmiques o per pur gaudi intel·lectual. No parlis si no tens res a dir. No et creguis savi només perquè acumules molts coneixements. No t’enganyis creient que se t’admira pels teus «coneixements». Només inspiraràs si ets autèntic. No tractis el saber com un Déu. El que avui se sap demà ha canviat. El que avui és dogma, demà serà una deixalla intel·lectual. Com més sabem, més sabem que sabem poc i que hauríem de ser molt humils. Parla a la gent del que vius i no del que saps. La voluntat de coneixement converteix l’home en un simple espectador de la vida. Ser-veixi aquest conte com a metàfora d’aquest apartat:

El vell rei havia mort massa aviat. El seu jove fill en-cara no havia arribat a la maduresa. Va pujar al tron preocupat perquè estava poc format per al càrrec que li corresponia. Tenia la sensació que la corona li queia


— 26 —

del cap, que era massa gran i massa pesada. Es va atre-vir a dir-ho.

Els consellers es van tranquil·litzar. Van pensar: «La seva consciència de no saber, de no estar preparat, el predisposa a ser un bon rei, capaç d’acceptar consells, d’escoltar suggeriments sense precipitar-se a l’hora de prendre una decisió, de reconèixer l’error i d’acceptar corregir-lo. Alegrem-nos-en pel regne.» Ell, desitjós d’instruir-se, va fer cridar tots els savis del regne: eru-dits, monjos i savis provats. D’entre ells en va triar al-guns com a consellers i va demanar als altres que recor-reguessin el món sencer per anar a buscar i portar tota la ciència coneguda en la seva època, amb l’objectiu d’extreure’n el coneixement, fins i tot la saviesa.

Alguns van partir tan lluny com la terra podia por-tar-los, altres van prendre vies marítimes fins als con-fins de l’horitzó. Van tornar setze anys més tard, car-regats de rotlles de pergamí, llibres, segells i símbols. El palau era molt gran, però, això no obstant, no va po-der acollir tanta abundància de ciència. Només el que tornava de la Xina havia portat, sobre innombrables dromedaris, els vint-i-tres volums de l’enciclopèdia Cang-Xi, així com les obres de Lao Tse, Confuci, Men-ci i molts altres, tant famosos com desconeguts.

El rei va recórrer a cavall la ciutat del saber que ha-via hagut de fer construir per rebre tal abundància. Es va sentir satisfet dels seus missatgers, però va compren-dre que una sola vida no era suficient per llegir-ho tot, per comprendre-ho tot. Va sol·licitar llavors als lletrats que llegissin els llibres en lloc seu, que n’extraguessin el que era essencial i que redactessin, per a cada cièn-cia, una obra comprensible. Van passar vuit anys abans que els lletrats poguessin entregar al rei una biblioteca


— 27 —

constituïda pels simples resums de tota la ciència hu-mana. El rei va recórrer a peu la immensa biblioteca així constituïda. Ja no era tan jove, veia que la vellesa arribava a grans gambades i va comprendre que no tin-dria temps en aquesta vida per llegir i assimilar tot allò. Va demanar llavors als lletrats que havien estudiat aquells textos que escrivissin un únic article per cadas-cuna de les ciències, que anessin directament al que era essen cial.

Van passar vuit anys abans que tots els articles es-tiguessin llestos, ja que un bon nombre dels erudits que havien partit cap als confins del món recollint tot aquell saber ja eren morts, i els joves lletrats que prosseguien l’obra en curs havien de llegir prèviament tot el mate-rial abans d’escriure’n un article.

Finalment se li va entregar un llibre que contenia una frase sobre cada una de les ciències i les savieses es-tudiades. Al vell conseller que li portava el llibre, el rei moribund li va demanar en un xiuxiueig:

—Digue’m una única frase que resumeixi tot aquest saber, tota aquesta saviesa. una sola frase abans de la meva mort!

—Majestat —va dir el conseller—, tota la saviesa del món cap en dues paraules: «Viure l’instant.»

Text recopilat perMARTINE QuENTRIC-SÉGuy,

Contes dels savis de l’Índia


malviure dil·lusions

Documents