Malaspina: el navegant oblidat a la història d’Austràlia

(Els dijous d’Austràlia, Amics de la UNESCO, Barcelona, 6.11.2003)

Alessandro Malaspina (1754-1810)

Alessandro era nascut a Mulazzo (Itàlia). La seva mare era neboda del Virrei de

Sicília, qui pa acollir Alessandro sota la seva protecció. El va dur a la Cort de

Carlos de Borbón (germá de Fernando VI a Palerm i a Nàpols. Va estudiar al

Col.legi Clementí de Roma. Va navegar per l’Ordre de Malta (1774) i més tard

ingressà com guardamarina a l’Acadèmia de Cádiz de la “Armada Española”

5 anys de navegació i aventura

Un any després de la tornada a Espanya, Malaspina fou detingut i empresonat:

l’acusació era de conspiració contra l’Estat. Tot el material de l’expedició es va

dispersar. Per sort els va recollir i agrupar Martín Fernández de Navarrete.

Malaspina va estar tancat a a Corunya més de set anys. El 1802 Napoleó va

demanar clemència per a ell, i la presó li fou commutada per l’exili. Va morir

prop del poble on havia nascut, el 1810, sense haver conseguit reahilitar-se a

Espanya.

L’expedició que anomenem “Malaspina” la constituien 200 homes embarcats en

dues corbetes, la Descubierta i la Atrevida, que manaven Alessandro Malaspina

i José Bustamante. Va salpar d’Espanya el 1789 (la Revolució Francesa va

esclatar el mateix any) i no va tornar fins el 1794. Van recorrer les costes de

tota Amèrica, des de Buenos Aires fins Alaska, las illes Filipines, les illes

Marianes, l’arxipèlag de Vavao a la Polinèsia, Austràlia i Nova Zelanda. El

propòsit del viatge era, en part, polític-comercial i, en part, científic-cultural.

Aixó explica que a bord hi haguéssin naturalistes i pintors, disposats a analitzar i

descriure tot alló que veien. A bord hi havia naturalistes (Antonio Pineda; Luis

Née, botànic francés nacionalitzat espanyol (va recollir 400 mostres de plantes

no conegudes fins aquell moment); Tadeo Haenke), cartògrafs, astrònoms…

Malaspina es va embarcar en un periple la part més arriscada de la qual era la

navegació per la zon austral, reducte encare màgic, com ho havia estat la

Atlàntida abans de l’arribada dels europeus a Amèrica. Aquest àmbit havia

despertat un pensement utòpic, de fruit abondosos. Citaré l’obra del francés De

Foigny, La terre australe connue (1676), cent anys anterior als viatges de Cook,

i basada en textos del portugués Fernández de Quirós. Van surgir llenguatges

utòpics, semblants al que havia inventat J. Swift en el seu Viatge al pais dels

caballs…

Val la pena dedicar uns moments a explicar que la presència britànica i rusa al

Pacífic no parava d’augmentar, i representava un perill greu per la sobirania

espanyola. La defensa d’une possessions com les de la costa nord d’Amèrica

(Califòrnia) requerien un coneixement minuciós de la realitat geogràfica, de la

població i dels recursos naturals, i de la possibilitat de que certs nuclis es

constituissin en seus estables pel comerç marítim. Sembla que al XVIII es van

fer més de 19 expedicions.

L’expedició Malaspina és un dels grans viatges científics promoguts per

nacions europees imbuides d’un esprit il.lustrat. Hi havia curiositat per saber: la

classificació de la espècie humana, hi havia el gust per tot allò que fós exòtic;

abundaven els debats sobre les avantatges i desavantatges de la civilització i les

discussions sobre la bondat o la bestialitat del home “natural”… Al capdevall,

unes preocupacions antropològiques ben sòlides. Quan Malaspina va sortir de

Càdis, el francés Bougainville ja havia navegat (del 1766 al 1769); i el britànic

James Cook havia sortir tres cops d’Anglaterra (entre el 1769 i el 1778). De fet,

Malaspina s’havia proposat de fer aportacions a la història natural a fi d’afavorir

els successius descubriments.

D’aquesta expedició hi ha més de trescents diaris. Els navegants describien la

naturalesa d’una manera molt pràctica. En el segle XVIII el que importa és posar

de relleu el que és aprofitable, aquells recursos amb què la metròpoli pot

comerciar. Res a veure amb la empresa castellana a Amèrica des de l’arribada a

les Antilles el 1492; més aviat la semblança portaria a la gran expansió de

Portugal per l’Índic fins l’Orient (Macao, a la Xina). Al segle XVIII els naturals,

els indígenes, formaven part de l’espai descobert; d’ells el que interessava

descriure eres els trets físics, la seva manera de vida, l’organització familiar i

social per la què es regien; de totes aquestes dades se’n deduien les qualitats

morals. L’home europeu, que tenia una visió que li era pròpia, la projectava

damunt les terres que recorria. Ell representava la humanitat sociable i

socialitzada; en canvi, el natural de cada lloc –li diés (diéssim) “Bàrbar”,

“salvatge”, “indígena” o “natural”—havia d’adoptar aquesta visió i, en

consequència, si pensava o creia alguna cosa, no era la adequada i se li podia

extirpar (com és el cas de les idolatries) –fent servir una paraula pròpia del

llenguatge de la cirurgia (els tumors s’extirpen). En las Observaciones sobre el

suelo, naturales y plantas del Puerto Jackson y Bahía Botanica de Don Joseph

Cavanilles sobre el manuscrit de Louis Née, que viatjava a l’expedició, trobem

aquesta al.lusió a la acció dels colons britànics (llegeixo en castellà, d’acord amb

la edició que he consultat): “Ojalá que su conducta y ejemplo pueda elevar a la

dignidad del hombre a los naturales salvajes de aquel suelo, que la degradan por

su rusticidad, ignorancia y costumbres.”

És general una visió del home natural acomodada a la del “ingenu o bon

salvatge”. En les pròpies paraules de Malaspina entre ells hi ha “buena fe”,

“descuido”, “abandono al recién venido”.

Els vull proposar la meva visió de com es va establir el contacte entre els

expedicionaris i els naturals. De fet, tot viatge implica un acte de comunicació

lingüística entre els homes. El viatge de Malaspina és un viatge de

circumnavegació. Aquest contacte, durant el viatge, es va donar,

fonamentalment, en sis ocasions. En ordre cronològic són les següents: trobada

amb els patagons a Puerto Deseado (Argentina), trobada amb els huiliches

(araucanos) en San Carlos de Chiloé (Chile), trobada amb els tlingits de la

Badia de Yakutat, a Puerto Mulgrave (avui Alaska); trobada amb els pobladors

de Nutka (Vancouver, Canadà); trobada amb els naturals ja reduïts en la

colònica britànica de Port Jackson (hi ha haver una excursió a Botany Bay y a

Parramata) (Sydney, Austràlia); y, la darrera, la trobada amb els naturals del

arxipèlag de Vavao (Polinèsia).

El domini britànic d’Austràlia, en la seva part (Nova Gales del Sur) data de

1786.

El gener de 1788 arriba el primer contingent de convictes: 570 homes i 160

dones. I també 250 homes lliures.

El primer de gener de 1901 Austràlia entra a la Commonwealth.

Abans de seguir, exposaré tres factor que crec que s’han de tenir en compte. El

primer és que les entrevistes amb els patagons tingué lloc el desembre de 1789, i

amb els polinesis el maig de 1793. El temps que passava ajudava als

expedicionaris per enfrontar-se a aquestes convivències, si bé molts d’ells no

navegaven per primer cop per aquests espais geogràfics tan remots. El segon

factor és que la situación de contacte era ben diversa segons si a cadascún dels

llocs ja hi havia arribat d’altres expedicionaris.

Patagonia: 3 trobades amb natius. Ajuden José de la Peña i una india.

Huiliches (Xile): ajuden Teodoro Negrón, sargent que portava allí 11 anys.

Tlingits (Yakutah, Alaska) 17 paraules i 10 xifres

Nutka (Vancouver) el capitá Alberdí 500 paraules de diferents expedicions

Vavau (Polinèsia) van fer servir els vocabularis previs de Cook i del espanyol

Vázquez, 300 paraules.

Austràlia: res.

El tercer factor era la durada de l’encontre. En les sis situacions de què els

parlaré només una, la visita a Botany Bay i Parramata va ser d’un dia (la estada

a Port Jackson va durar un mes).

Les cinc situacions anteriors van durar, 10, 12, 15 dies, o un mes. El temps

passat entre els naturales, sumant-los tots és aproximadament de quatre mesos,

és a dir, 120 dies. El poco temps, la varietat geogràfica de les zones i uns grups

lingüísticament i antropològica heterogenis, no van ajudar a la familiaritat

comunicativa dels europeus amb els naturals.

El meu interès per conèixer la manera d’establir-se la comunicació inicial entre

l’eeuropeu i el natural prové d’una llarga recerca sobre els contactes entre els

castellans i els naturals d’Amèrica al llarg del procés del descobriment (o

trobada), la conquesta i la colonització. He publicat dos llibres sobre aixó, el

1988 i el 1992. La situació era ben diferent. A Amèrica la voluntat de

cristianitzar els naturals era indissoluble del propòsit de fer-los súbdits de la

Corona. En canvi, els tres segles que havien passat no ho havien fet endevades:

la mentalitat era ben bé una altre. Els naturals ja no eren observats com criatures

que haviem de redimir, sinó com rareses de la naturalesa que havíem de

descriure a fi que les coneguessin els contemporanis i els qui ens seguirien. En

el benentés, és clar, de que se’ls podia socialitzar i organitzar en el treball, o

sigui, fer-los treballar a pel nostre benefici, sobretot.

Els expedicionaris van intentar de conèixer la manera de viure, les costums i la

llengua dels homes que vivien allà on ells anàven. El que destaca és la confecció

de vocabularis de les llengües indígenes. No es tracta de que aquells homes del

XVIII escribissin gramàtiques ni altres treballs descriptius. Només van recopilar

llistats de paraules, repertoris lèxics. Els europeus, d’aquelles, ja eren conscients

de què una fauna, una flora, una organització noves, o diferents, acostumaven a

correspondre’s amb una llengua diferent.

La gestualitat va haver de portar gran part del contingut de les paraules quan

aquestes pels uns i pels altres eren inintel.ligibles, i ho eren molt sovint. Aixó

diu una cita triada: “hablaron infinito, pero nada se les pudo comprender. Luego

que finalizaron su algarabía, que duró buen rato, quedaron en silencio,

aguardando al parecer que se les respondiese”. Malaspina és diàfanament clar, el

que li preocupa és “la falta del idioma y de un recto conocimiento de las ideas

sociales de cada uno”. En aquesta època s’acceptava que el pensament es lligava

a la seva manifestació verbal. El darrer vocabulari, el de Vavau, diu a la

introducció: “Si se considera por otra parte que las voces no son otra cosa sino el

signo de las ideas, se percibirá que las costumbres de los hombres deben leerse

en sus propios idiomas.”

Els materials manuscrits que contenen aquests vocabularis pertanyen al fons

bibliogràfic del Museo Naval de Madrid. Els manuscrits que es conserven

s’articulen geogràficament en quatre àrees:

1. Costa meridional d’Amèrica, és a dir, la Patagònia i el sur de Xile.

2. Costa de califòrnia, a la altura de Monterrey

3. Illes del Oceà Pacífic.

4. Costa noroest de Nord-amèrica, que és la més rica en materials

Gràcies a la feina feta pels expedicionaris, disposem avui dia d’informació sobre

alguns dels elements lingüístics que van aparèixer en els intercambis

comunicatius. Entre ells, hi figuren les paraules que descriuen la realitat

quotidiana i immediata, els termes designadors de les relacions de parentiu i de

jerarquia, així com els verbs que fan referència a les accions comunes de cada

dia.

Aixó és el que es troba: parts del cos, denominació d’animals, d’estris de caça i

de pesca, d’objectes de decoració, d’elements relacionats amb la higiene, el

menjar, el vestit, la casa, la navegació, les designacions pels deus o el deu, els

fenòmenos atmosfèrics i tot el relacionat amb la natura… Hi ha elements que

descriuen la quantitat (molt, poc, etc…) i que descriuen l’espai (aprop, lluny,

ahir, demà…).

Des d’un punt de vist pragmàtic, que posa l’atenció a l’ús que es fa de la

llengua, els vocabularis de l’expedició també són molt interessants. Si pensem

en fòrmules de relació social, no n’hi ha que serveixin per saludar-se, però sí que

hi ha formes que els europeus van traduïr per imperatius, com “escolta”, “mira”,

“acostat”, “dona’m”… De la mateixa manera, no hi ha fòrmules d’oferiment

(encare que es va practicar molt l’intercanvi de regals a fi de propiciar actituts

favorables i no beligerants…) i sí hi figuren moltes fòrmules la traducció de les

quals evidència la postura de superioritat dels nou vinguts: “dona’m menjar”,

“regala’m alguna cosa”, “dona’m mes d’aixó”, “seu”, “surt fóra”,..

Són abundants les expressions associades amb la informació; sobre tot les del

tipus “com us dieu?” “qui sou?”

No hi busqueu expressions de sentiments, gustos ni opinions, no hi són: ni

admiració, ni entusiasme, ni ràbia. Tampoc pessimisme, por, dolor,

arrepentiment, dubte, inseguretat.

Hores d’ara ja estic bastant conveçuda de que no són, aquestes llistes de

vocabularis, conjunts de paraules de les llengües indígenes recollides per un

prurit d’investigació filològica. Era una de les fites científiques de tota expedició

del XVIII: disposar d’instruments de comunicació que féssin més fàcil la

recopilació d’informació de tot tipus. Queda clar que aquests rudimentaris

diccionaris servien als expedicionaris per saber com dirigir-se al home del pais

en la seva llengua. Les dades que n’obtenien feien relació al comerç, al transport

marítim, a l’antropologia.

Tornem a centrar-nos en Austràlia (el mal temps havia allunyat els

expedicionaris de Nova Zelanda). Van arribar a Port Jackson l’11 de març de

1793 i s’hi van quedar fins l’11 d’abril. Recordem que el 1770 James Cook

havia recorregut les costes d’Austràlia i també l’expedicionari francés La

Perouse havia estat a Sydney el gener de 1788. Feia poc que s’havia establert la

colònia de convictes. Ravenet va tenir ocasió de pintar els naturals i l’expedició

a Botany Bay y a Parramata va permetre els espanyols de fer-se una idea, per bé

que entre ells i els naturals no hi va haver comunicació.

Dades

1512, arribada dels portuguesos a les illes Moluques.1513, Vasco Núñez de Balboa veu l’Oceà Pacífic, per l’istme de Panamà.1516-1976, Timor, colònia de Portugal.El viatge de Magallanes i Elcano (1519-1522), la primera volta al món.Francis Drake (1541-1596).1543, arribada a les Illes Filipines.1565, la tornada de Andrés de Urdaneta, establiment de la ruta més breu(serà la ruta del paral.lel 42º, que farà servir El Galeón de Manila, des del port d’Acapulco, durant més de 250 anys).Abel Tasman (1603-1659) descobreix Tasmània (terra de Van Diemen) i Nova Zelanda el 1642. 1644 Tasman recorre la costa del nord d’Austràlia. Inici de l’ús del nom Nova Holanda.1605-1606 Els navegants Quirós, Mendaña i Váez de Torres naveguen pel Pacífic sud; descobriment del Estret de Torres, entre Nova Guinea i Austràlia. Es descobreixen les Noves Hèbrides, que es diràn Austrialia del Espíritu Santo.1688 William Dampier arriba al nord-est de Nova Holanda.1700 Dampier recorre la costa occidental de Nova Holanda.Jean Jacques Rousseau (1712-1778).Louis Antoine Bougainville (1729-1811)Bernardin de Saint-Pierre (1737-1814), autor de Paul et Virginie.Jean Jacques Rousseau, Discours sur l’origine de la inegalité parmi les hommes (1754).Els viatges de James Cook (entre 1768 i 1779). En el primer (1768-1771) dona la volta a les dues illes de Nova Zelanda (des de Tahití), s’apropa a Austràlia (a Sydney el 28 d’abril de 1770), puja per la costa de Queensland, passa per l’estret de Torres entre Austràlia i Nova Guinea, i es dirigeix a Java (Batàvia).Segon viatge (1772-1775); tercer viatge (1776-1779). Joseph Banks (1743-1820), fundador de Kew Gardens a Londres.Charles Darwin (1809-1882 ), naturalista, va fer un viatge del qual tenim el relat A naturalist’voyage round the world in H.M.S. Beagle.Fray Rosendo Salvador (1814-1900), fundador en 1846 de la Misión de Nueva Nursia.

Creació a Europa de nombrosos Jardins Botànics, Gabinets d’ Història Natural, Acadèmies de Ciències…

Casals Catalans Casal Català a Vancouver (British Columbia) Pere d’Alberní, capità de la Companyia de Voluntaris de Catalunya (segleXVIII). Casal Català a Melbourne (Austràlia)

Els noms d’AustràliaTerra Australis Ophir la Austrialia del Espíritu Santo (1606)New Holland

El descobriment d‘AustràliaPer portuguesos, espanyols i holandesos; per xinesos i malais…Kenneth Gordon McIntyre, La descubierta secreta de AustraliaRobert Langdon, La carabela perdida

Associacions, Centres, Museus, Arxius…Archivo de Indias (Sevilla)Archivo Histórico Nacional (Madrid)Museo Naval (Madrid)Asociación Española de Estudios del Pacífico (AEEP), fundada l’any 1988.Centro di “Studi Malaspiniani” Alessandro Malaspina (Mulazzo, Itàlia) Dir. Dario Manfredi.

El diari de l’expedicióAlejandro Malaspina, Viaje científico y político a la América Meridional a las costas del mar Pacífico y a las islas Marianas y Filipinas, verificado en los años de 1789,90,91,92,93 y 94… (edició de Msrcedes Palau, Aránzazu Zabala y Blanca Sáiz), Ediciones El Museo Universal, Madrid, 1984.

Alejandro Malaspina, En busca del paso del Pacífico, Historia 16, Madrid, 1990.

BibliografiaEstudis, recopilacions de textos, …Emma Martinell Gifre, “La comunicación con los naturales en la expedición Malaspina: la conciencia lingüística a finales del siglo XVIII”, en Martinell Gifre, E. y Mar Cruz Piñol (eds.), La conciencia lingüística en Europa. Testimonios de situaciones de convivencia de lenguas (ss. XII-XVIII), PPU, Barcelona, 1996, pp. 276-289.

La expedición Malaspina (1789-1794), Lunwerg Editores, Barcelona, 5 tomos (1987-1993).

Martín Fernández de Navarrete, Colección de viajes y descubrimientos que hicieron por mar los españoles desde finales del siglo XV, Madrid, 1829-1859. En Biblioteca de Autores Españoles (BAE), tomo LXXVI, Editorial Atlas, Madrid, 1964.

Carlos M. Fernández-Shaw, España y Australia. Cinco Siglos de Historia, Ministerio de Asuntos Exteriores, Dirección General de Relaciones Culturales y Científicas, Madrid, 2000.

Gaspar Gómez de la Serna, Los viajeros de la Ilustración, Alianza Editorial, Madrid, 1974.

Brett Hilder, El viaje de Torres (edició de Francisco Utray), Ministerio de Asuntos Exteriores,Madrid, 1990.

Amancio Landín Carrasco, Islario español del Pacífico, Ediciones de Cultura Hispánica, Madrid, 1984.

Carlos Prieto, El Océano Pacífico: navegantes españoles del siglo XVI, Alianza Editorial, Madrid, 1984 (2.ª ed.).

Blanca Sáiz, Bibliografía sobre Alejandro Malaspina, Ediciones El Museo Universal, Madrid, 1993.

Antonio Soler Pascual, La aventura de Malaspina. La gran expedición científica del siglo XVIII por las costas de América, las Filipinas y las islas del Pacifico, Ediciones B, 1999.

José de la Sota Ríus, Tras las huellas de Malaspina, RTVE-Lunwerg S.A., Barcelona, 1994.

TVE va passar una sèrie de 6 episodis sobre la navegació de Malaspina

La llenguaLorenzo Hervás y Panduro, Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas, y numeración, división y clases de éstas según la diversidad de sus idiomas y dialectos (1784, edición italiana; 1800, edición española).

Nove.les

Andreu Martí, L’amic Malaspina, Columna Edicions, S.A., Barcelona, 1995.Montserrat Clarós, La biblioteca del capitán, De Librum Tremens, 2014.

Robert Graves, Las islas de las imprudencias (The Isles of Unwisdom, 1952), Edhasa, Barcelona, 2.ª reimpresión, 1989.

Viajes a Australia

Buce Chatwin, The Songlines, 1986Jorge Carrión, Australia. Un viaje, Berenice, 2008.Gabi Martínez, En la barrera, Altaïr, 2012

Ciencia-ficción

Onofre Parés, L’illa del gran experiment (reportatges de l’any 2000)

Onofre Pagés (Manresa, 1891- Vilafranca del Penedès, 1976) escriu aquesta novel.la futurista i de ciència-ficció publicada l’any 1927: el 1950 els idealistes del món se’n van a Austràlia, hi funden la seva societat alternativa, i l’any 2000 surt una expedició a veure què han fet.

Expedición Malaspina 2010 (CSIC); un cómic para viajar con la expedición Malaspina