locvs amŒnvs l’església de sant martí de …l església parroquial de sant martí de vilallonga...

LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 219-228

L’església deSant Martí de Vilallonga del Camp

Anna Serra MasdeuApartat de correus 18

43460 Alcover (Tarragona). Spain

Resum

L’església de Sant Martí de Vilallonga del Camp és una de les poques obres d’arquitectura catala-nes que es van construir seguint paràmetres i ideals academicistes. El disseny de l’edifici arriba dela mà d’un deixeble de l’Academia de San Fernando de Madrid, José Miguel de Toraya, de quipoques coses se saben i que va resultar ser un fidel transmissor dels ensenyaments de la institucióa la qual pertanyia.

Paraules clau:

José Miguel de Toraya, arquitectura s. XVIII a Tarragona, academicisme.

Abstract

Sant Martin's church of Vilallonga del CampSant Martin's chirch of Vilallonga del Camp (Tarragonès), iniciated in the year 1795, is one of thefew catalan architectural works which was builded following academical parameters and ideals.The desing of the building comes from the hand of a disciple of the Academia de San Fernando inMadrid, José Miguel de Toraya, from whom we know little and results to be a faithful transmitterof the teachings of the institution to which he belongs.

Key words:José Miguel de Toraya, architecture of the XVIIIth century in Tarragona, academicism.

220 LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999 Anna Serra Masdeu

L església parroquial de Sant Martí deVilallonga del Camp, iniciada l’any 1795,és una excepció en el panorama de

l’arquitectura religiosa del Camp de Tarragona,perquè fou construïda d’acord amb els postulatsestètics elaborats i transmesos per l’Academia deBellas Artes de San Fernando de Madrid1.

L’esquema original de l’església es deu al'acadèmic de mèrit José Miguel de Toraya. Ell vaser, com tants altres alumnes, un fidel divulgadorde l’esperit no tan sols d’una acadèmiad’ensenyament artístic, sinó també un viuexponent de l’ideari il·lustrat estès a les darreriesdel segle XVIII. Quan es cons-trueix l’esglésiaparroquial de Sant Martí, una arquitecturanascuda de la raó i la simplicitat intentavaarraconar la pràctica barroca arreu de l’Estat. Latradició barroca és menyspreada i substituïda, desoca-rel, per la poètica acadèmica, consolidada al’Academia de Bellas Artes de San Fernando ielaborada a redòs de la cort madrilenya.

Així mateix, des de la segona meitat del segle XVIII,es replantegen els ensenyaments que formaven elsmestres de cases i també la seva pràcticaarquitectònica. El temple vilallonguí esdevé untestimoni clau d’aquesta època de transició quefinalment adquirirà unes traces basades en elclassicisme més pur.

També s’ha de dir que la manera com el poble deVilallonga va emprendre la construcció de la seva novaparroquial és modèlica i, fins i tot, exemplar, sobretotamb la severa correcció amb la qual es van seguir totsels tràmits burocràtics legals imprescindibles perportar a bon port aquesta empresa.

La situació socioeconòmicaal Camp a les acaballes del s. XVIII

Per esbossar alguns dels trets essencials del temple,cal, però, apuntar quina era la situació social ieconòmica de la vila i dels nuclis més importantsals quals Vilallonga s’adscrivia econòmicament isocialment.

A tot el Camp tarragoní, i en general a lesterres catalanes, es pot parlar, a les acaballesd’aquella centúria, d’una millora en l’agriculturaque tindrà com a protagonista l’expansió de lavinya. Els pobles del Camp sabran treure partitde l’aprofitament del vi transformant-lo enaiguardent. El seu comerç va permetre unaimportant acumulació de diners quebeneficiarien la construcció de molts edificis decaire civil, i també, en particular, d’esglésies. Latradició popular bateja els temples, bastits versles darreries del segle XVIII, com «les catedralsdel vi». Aquesta bonança econòmica va topararreu amb els inconvenients propis de les guerreshagudes amb la Gran Bretanya i amb laRepública Francesa, que, juntament amb lesplagues al camp i les sequeres, ralentitzavenl’eufòria econòmica.

Les estadístiques indiquen que, en matèria depoblació, en els nuclis petits l’increment demogràficva ser més elevat que no pas a la ciutat, Tarragona.L’historiador Josep Maria Recasens indica queaquest endarreriment, per a la capital, seriaconseqüència d’una lenta incorporació al mónmercantil que sí que vivien els pobles veïns. La

1. Aquest treball és una síntesi dela monografia d’Anna SERRA

MASDEU titulada L’església par-roquial de Sant Martí de Vilal-longa del Camp . ACCE deVilallonga del Camp i EdicionsCossetània, Valls, 1998.

2. RECASENS COMES, Josep Maria,«El dinamismo urbanista de laGeneración creadora de la Modernaciudad de Tarragona», a RevistaTécnica de la Propiedad Urbana,núm. 5, Tarragona, 1962, p. 58.

3. Tenim el testimoni de Laborderespecte al port (vegeu: TRIADÓ,Joan Ramon, «L’època del barroc:s. XVII-XVIII», a Història de l’ArtCatalà, vol. V, edicions 62,Barcelona, 1983 p. 140): «Consis-teixen principalment en el mollque ha de tancar el recinte del porti l’ha de protegir dels vents delnord i de llevant. Els vaixells hiancoren amb un fons de 36 peusd’aigua. A l’extrem d’aquest mollserà construït un fortí per aprotegir-lo d’un cop de mar. A lavora del dic hi haurà magatzemsper a guardar mercaderies pro-vinents de les naus».

'

221L'església de Sant Martí de Villalonga del Camp LOCVS AMŒNVS 4, 1998-1999

Figura 1.Façana de l’església parroquialde Sant Martí de Vilallonga.Foto: Jordi Gras.

imatge que oferia Tarragona als ulls dels viatgersde final del segle XVIII era la d’un nucli tancat,descurat i pobre2.

La capital variarà els seus vells esquemesinoperants de ciutat tancada mercès a una oberturaal comerç marítim arran de la reforma del moll3.En el seu si aconseguirà l’abastiment d’aigua po-table per a la població, a més de transformarlaurbanísticament. Es crearà la Sociedad de Amigosdel País, la meitat dels socis de la qual eren sacer-dots. Aquesta institució gairebé va desaparèixeramb la mort de l’arquebisbe Armañà (1803)4.

La veïna Reus es beneficià de la proximitat delport de Salou per exportar els seus productes, id’aquesta manera s’enriquí considerablement. Reusi Tarragona coincidiran a embellir i fer méshabitables els seus carrers; es tiraran les volades,s’empedraran les vies urbanes… En altres nuclis,com ara Altafulla, les darreres dècades del segle XVIII

van suposar uns anys daurats per a l’activitatconstructiva.

Vilallonga fou un poble eminentment agrícolaque va experimentar un important redreçamentpoblacional al llarg del set-cents. Vers les acaballesdel XVIII la producció d’aiguardent serà important;el 1828 Sebastián de Miñano diu que la indústriadel poble se centra en filats i aiguardent5. Ambtot, és més escandalosa la xifra que indica, acomençament de segle, que el Tarragonès posseïa,vers l’any 1726, cinc destil·leries: una al Catllar iquatre a Vilallonga, sempre tenint en compte queMontblanc i Tarragona disposaven de cinccadascuna6.

Els professionals de l’arquitecturaEl saber artístic al Camp es concentrava en els tallersdels mestres que passaven els seus coneixements, elseu saber i la seva tècnica als seus deixebles d’unamanera totalment gremial, i també de pares a fills. ATarragona hi haurà la iniciativa de crear l’Acadèmiade Dibuix i Nàutica entrat ja el segle XIX (1801), quetindrà una vida molt curta per l’arribada de la Guerradel Francès. Exceptuant aquest nucli, a la restad’indrets la teòrica i la pràctica artístiques s’adquirienpassant pels tallers dels mestres, que configuravengremis amb uns vincles tancats i només oberts de caraals seus afiliats. A tota la diòcesi se seguien elsparàmetres estètics del barroc.

A Tarragona ciutat hi havia diversos mestres decases que actuaven pel seu compte i que treballavenmajoritàriament per a l’Ajuntament i l’Arquebisbat7.Però també era habitual trobar els seus noms en obresmolt heterogènies; per exemple, quan es realitzen lesobres d’abastiment d’aigua a Tarragona en la llista demestres de cases hi apareixen els més importants dela diòcesi: Joan Antoni Rovira (1730-1803) (autor deltemple de Vallmoll, restaurador de l’Arc de Berà…),Josep Carafí (constructor de l’església del Catllar),Josep Miralles Sorts (1751-1804) (empresari deltemple de Vilallonga i Mont-roig i gendre de J.A.Rovira), etc.8. La seva plàstica era traslladada a façanes,retaules, pintures, etc., i era acceptada i, possiblement,interpretada ràpidament pels fidels. Aquesta premissaés vàlida per entendre que les esglésies de la diòcesino acolliren fàcilment les directrius academicistes ques’anaven imposant arreu.

4. ARESTÉ BAGÉS, Jaume, Elcrecimiento de Tarragona en el sigloXIX. De la nueva población delpuerto al plan de ensanche.Publicacions del Col·legi d’Apa-relladors i Arquitectes Tècnics deTarragona i de l’Excm. Ajuntament,Tarragona, 1982, p. 10.

5. MIÑANO, Sebastián de, Dic-cionario-Estadístico de España yPortugal. Vol. 9, Imprenta dePierast-Peralta, Madrid, 1828,p. 320.

6. NAVARRO MIRALLES, Luis,«Aproximación a un estudio de laagricultura del corregimiento deTarragona en la primera mitad delsiglo XVIIII, a través del RealCatastro». Equip del Departamentd’Història Moderna, Universitatde Barcelona (Tarragona), aCongreso de Historia Rural,Universidad Complutense deMadrid, Madrid, 1984, p. 733.

7. Aquest tema es troba en viesd’investigació, ja que forma partde la meva tesi doctoral.

8. SERRA MASDEU, Anna; CAR-BONELL PALLARÈS, Jordi, «LaMina de l’Arquebisbe: aspecteshistoricoartístics», a L’aigua a lahistòria de Tarragona: 200 anys dela seva arribada (1798-1998).Aigües de Tarragona, Ematsa,Tarragona, 1998, p.144 i s.


Figura 2.Detall de la nau central deltemple. Foto: Jordi Gras.

El sistema de finançamentAra bé, per arribar a aixecar «les catedrals del vi»va ser fonamental l’increment de la població, queno cabia als vells temples romànics i gòtics quesoplujaven els seus fidels. Si no havien quedat petits,amenaçaven ruïna i les seves parets delatavenmúltiples arranjaments. Algun cop, la darreramodificació (coincidia sovint amb el tercer eixam-plament), executada a final del segle XVIII, cor-responia amb el darrer i definitiu estat del temple(un exemple el tenim a les parroquials de Constantío Sarral).

La documentació conservada sobre laconstrucció d’esglésies deixa ben clara la posturaemprenedora del poble. Era aquest qui es reunia,organitzava el finançament i, a través del consistori,arribava a aconseguir els permisos adients i tambéels mestres d’obra, autors que dirigien una de lesobres més sorprenents i definitòries d’un municipi.Paulatinament i amb la implantació dels principisdifosos per l’Academia de San Fernando de Madrid,s’hagueren de seguir una sèrie de condicionantsarribats des de la capital, però de desigual seguimenta les nostres terres.

Tot el poble de Vilallonga, després que els capsde família signessin un document de mutu acord,s’obligà a treure un quinzè de les seves collites pertal de finançar les despeses de la nova parroquial. Iera aquest el sistema que es va escollir a tot el Campde Tarragona per pagar els nous edificis religiosos;on no sempre es recollia un quinzè, sinó quel’impost acordat era variable. Quant a la tramesade documentació a Madrid, els vilallonguinss’adreçaren a Llorenç Buxeda, que feia un papersemblant al de «corresponsal».

En alguna ocasió s’ha vinculat el nom del metgePere Virgili (Vilallonga 1699-Barcelona 1776) amb

el fet que l’església fos construïda amb el gustacadèmic. Es creu que els vilallonguins es podienhaver adreçat a ell per les seves coneixences a lacort, ja que ell en fou metge. Queda, però, justificari confirmar aquest fet documentalment.

L’Academia de San Fernandoi VilallongaLes directrius constructives de l’Academia de finaldel segle XVIII eren dirigides, en gran mesura, perl’aprovació dels plànols i de les obres que s’haviend’erigir. L’Academia supervisava personalmentcadascuna de les empreses que s’havien de bastir i,per això, calia el vistiplau dels seus dirigents.L’escola madrilenya emprenia una lluita directacontra el saber oral i tradicional dels gremis. El frea aquesta tasca s’inicià amb una reial ordre de 23 i25 de novembre de 1777 que requeria que tota obranova, religiosa o no, havia d’ésser aprovada perl’Academia madrilenya. El 10 d’abril de 1785s’indica que els arquitectes majors de les capitals iels capítols catedralicis del regne havien de posseirel títol d’arquitecte de mèrit9. El 1798, però, ambmotiu de la poca resposta obtinguda per la ReialOrdre es va publicar de nou el decret de 1777.

Però, evidentment, no a tot arreu es va seguir alpeu de la lletra aquesta exigent normativa; sorgirentraves nascudes dels mateixos criteris del’Academia. Per exemple, Barcelona fou una de lesciutats que més va protegir els seus gremis davantdels ideals il·lustrats, amb la qual cosa es reduïrenles obres purament acadèmiques. Igualment, elsarquitectes acadèmics titulats preferien treballar arecer de l’Academia i a la capital, a Madrid, cosaque els podia fer arribar més feines i encàrrecs reials,comandes que minvaven quan es desplaçaven a les

9. MONTANER MADURELL, JosepMaria, La modernització del’utillatge mental de l’arquitecturaa Catalunya (1714-1859). Institutd’Estudis Catalans, Barcelona,1990, p. 238. El mateix autoresmenta (p. 240) que durant elsanys 1786 i 1808 l’Academia vasupervisar tots aquests projectes:352 esglésies, 220 ponts, 61presons, 39 ajun-taments, 32fonts, 27 camins, 22 torres, 19edificis municipals, 7 teatres, 6escoles, i 99 que consten com a«diversos».

10. MONTANER MADURELL, JosepMaria, op. cit., p. 242.


províncies10. Però, feta la llei, feta la trampa, i desdel 1758 foren moltes les denúncies de personesque es queixaven per l’expedició il·lícita de títolsd’arquitecte, ja que hi havia professionals notitulats que realitzaven obres o arquitectes ambtítol que signaven obres a les quals no assistienmai11.

A diferència d’altres viles, el petit poble delTarragonès va seguir les normes al peu de la lletra.A l’ombra de l’església de Vilallonga s’hi gesta unaanècdota que exemplifica com es podien trans-gredir les regles de l’Academia, encara que, de mo-ment, i sense la suficient documentació, l’anècdotaesdevé dubtosa. Segons el cronista Riba i Mestre,es van usar els plànols de l’església de Vilallongaper fer la de Mont-roig, iniciada l’any 179812.Comparativament, l’interior de l’església de Mont-roig és molt més monumental i complex que el deVilallonga: tres naus separades per enormes pilarsque conflueixen en un deambulatori; la façana restàinacabada, amb motiu de diversos conflictesbèl·lics.

Gràcies als llibres de la Junta de la Comisiónde Arquitectura de l’Academia podem esbrinar elcomplex procés d’«invenció» de l’església deVilallonga. Així, sabem que l’11 de febrer de 1791es rebutgen uns dissenys fets pel mestre de casesJosep Miralles i es tria, doncs, l’acadèmic SimóFerrer13, de Barcelona, perquè n’executi uns denous14. Josep Miralles era un mestre de cases queva treballar per a la cúria eclesiàstica i per a la batlliatarragonines.

El «tribunal madrileny» designava als nuclisque requerien els seus serveis els professionals quetenia a les principals ciutats més properes. Unfragment de l’estudiós de l’arquitectura del segleXVIII, Carlos Sambricio, resumeix perfectament elsistema d’arquitectes corresponsals15:

Antes, al tratar del papel del despotismoilustrado en el campo de la Arquitectura,insinuaba cómo una de las principales misionesde la Academia consistió en difundir, im-poniendo casi, los ideales del clasicismo. Paraello, y a través de la Comisión de Arquitecturade la Academia —para las obras de utilidadpública que habían sido resueltas de manerainsatisfactoria— eran encargadas a un individuode confianza que formaba los nuevos planosbien desde Madrid, sin moverse del lugar paraposteriormente mandarlos, o por el contrariose delegaba en ciertos Arquitectos distribuidospor toda España. Vinculados estos últimos a laAcademia, sus obras, igual que las de cualquierotro, tenían que pasar por la Comisión deCensura pero eran casi sistemáticamenteaprobadas. De este modo España se repartíaentre unos cuantos arquitectos que cubrían unterritorio: Antonio Sanz era el hombre de

Figura 3.Braç dret del creuer. Foto: Jordi Gras.


12. RIBA MESTRES, Francesc,Història de Mont-roig del Camp.Centre d’Estudis ComarcalsJosep Iglésies, Reus, 1991, p. 92.

13. MONTANER MADURELL, JosepM. op. cit., p. 257-259. SimóFerrer (3 d’abril de 1751-febrer de1823) fou enginyer de Marina, vapassar per Tarragona i va exercircom a professor de la RABA deSant Carles de València. Entrealtres mèrits, cal atribuir-li el deser tinent graduat de fragata iarquitecte a Marina i Acadèmic deSan Fernando.Al Camp de Tarragona també seli van encarregar els plànols per a

la nova església de Vila-seca, obraque només es va començar se-gons exposa Antoni JORDÀ FER-NÁNDEZ a «El repertorio…» deMn. Salvador Babot (1796-1874).Monografies de Vila-seca, Vila-seca, 1992, p. 39.«A principios del siglo XIX seemprendió la construcción de lanueva Yglesia, [y] se compraronmuchas casas. A 2 de agosto de1803 se puso la primera piedra almedio del fundamento de lapared detras del altar mayor. Laque ya sea a causa de las guerraso mejor por poca devoción haquedado solo principiada, [enlletra diferent] en 1868 arrasada.»

14. SERRA MASDEU, Anna,L’església parroquial de Sant Martí

de Vilallonga del Camp. ACCE deVilallonga del Camp i EdicionsCossetània, Valls, 1998, p. 56.

15. SAMBRICIO, Carlos, La arqui-tectura de la Ilustración. Coediciódel Consejo Superior de losColegios de Arquitectos de Españai de l'Instituto de Estudios deAdministración Local, Madrid,1986, p. 389-390.


Figura 4.Detall d’un capitell compost.

confianza de la Academia de Aragón; LorenzoAlonso lo era en la zona de Murcia; Bosch, enCataluña; Ignacio Tomás y su hermanoDomingo lo eran en Andalucía; Ferró Caaveiro,en Galicia; Alvarez Benavides lo era enValladolid; el joven Sagarbinaga, en Salamanca,y Alexo de Miranda, en el País Vasco.

Simó Ferrer hagués pogut desenvolupar aquestatasca, però va ser destinat al nou quarter de Guàr-dies Marines de Cartagena. Per substituir-lo foudesignat Andreu Bosch16, que llavors actuava a Bar-celona, preferit a l’arquitecte Antoni Rovira.

Abans de designar Bosch, segons el tribunal, i perla proximitat geogràfica, els membres de l’Acade-mia parlen de dos noms: Bosch i Antoni Rovira17:

[…] Con este motivo ha manifestado al(Comisionado) el citado arquitecto serleimposible executar el referido conocimiento porhallarse destinado para la obra del nuevoQuartel de Guardias Marines, que se estáedificando en la ciudad de Cartagena. En cuyavista y del recurso hecho por la villa deVilallonga […] que mediante la ocupación delcitado Ferrer […] para que desempeñen elencargo confiado a este a los Arquitectos dn.Antonio Rovira, dn. Andrés Bosch. Haacordado este supremo tribunal se dé aviso a lacitada Real Academia de San Fernando para queproponga por mi mano el arquitecto que estimeproporcionado y a quién se pueda cometer laoperación que estava encargada al enunciado dn.Simón Ferrer.Dn. Manuel Antonio Santiesteban.

Una important curiositat: si aquest AntoniRovira és l’arquitecte tarragoní Joan Antoni

Rovira, vol dir que l’Academia valorava (i ja és proumeritori) l’extensa tasca edilícia que aquest tècnichavia realitzat, que, per cert, no estava titulat perMadrid i procedia del tancat món del saber gremial.A Rovira el reconeixement per tota la seva extensatasca creativa li arribarà arran de la portada d’aigüesa Tarragona, que va finalitzar el 1798 i que s’iniciàsetze anys abans. Diu Cèsar Martinell que l’any1802 Rovira tenia setanta-dos anys i no disposavaencara del títol d’arquitecte de mèrit18. Sembla quedurant l’estada dels monarques Carles IV i MariaLluïsa a Tarragona per celebrar l’acabament de lesobres del port, acompanyats de Godoy, es vapresentar l’obra de l’artista al monarca i va ser, através de l’arquebisbe, qui va ajudar a obtenir ladignitat sol·licitada. Finalment, la cobejada distincióli arribà el 1803, el mateix any de la seva mort, i noel 1786, data erròniament difosa en escrits actuals.

Tanmateix, l’Academia va decidir de posar aprova a l’arquitecte Andreu Bosch19:

[…] puesto que este profesor residente enBarcelona es el más immediato, y será de lasatisfacción de la Academia si conserva el gradode pericia que le hizo acreedor al título deacadémico en el año de 79, desde cuyo tiempono se le ha experimentado.

Bosch envià a Madrid uns nous plànols per al’església (els tercers), en els quals la Junta acadèmicadescobrí un reguitzell d’errors. El 26 de setembrede 1793 es proposà finalment José Miquel de Torayaperquè elaborés els plànols definitius. Sembla queToraya no es va desplaçar a Vilallonga, sinó que elsva fer des de Madrid estant, fet usual en aquellsmoments. Una mostra d’aquest costum la tenim enl’arquitecte Ventura Rodríguez, el qual va dissenyarel Col·legi de Cirurgia de Barcelona des de Madrid20.

16. Per esbrinar quelcom sobre lavida i el treball de la figura del’artista Bosch, ens hem basat enla feina feta per MONTANER

MARTORELL, Josep Maria, op. cit.,p. 297-299. Andreu Bosch Riba(1750-1799) aconseguí la titulaciód’arquitecte per San Fernando el1779. Fill i em-parentat ambmestres de cases, va actuar com aarquitecte cor-responsal del’Academia a Cata-lunya. Boschposseïa una de les bibliotequesmés vastes del moment (uns 160volums); amb la seva les deRenart, Serra i Soler i Faneca.D’ell s’assenyala la sevaintervenció en les obres de la Casade Convalescència de l’HospitalGeneral de Barcelona (entre el1792-1793); també se l’anomenaen la construcció de l’esglésiaparroquial de la Conca deBarberà.

17. BRABASF (Archivo Biblio-teca de la Real Academia de BellasArtes de San Fernando), Infor-mes…, 30 de gener de 1792.

18. MARTINELL, César, «Nombra-miento de académico de J.A.Rovira, restaurador del "Pont deldiable"», a Revista Técnica y deInformación, núm. 3, CámaraOficial de la Propiedad Urbana dela Provincia de Tarragona, Tar-ragona, 1961, p. 49-50. L'histo-riador Josep Sánchez Real situal'obtenció del títol a final de 1802(Puerto de Tarragona. Aconteci-mientos notables de su construc-ción (1802-1829), Port de Tarra-gona, Tarragona, 1995, p. 32).

19. SERRA MASDEU, Anna, op. cit.,p. 60.



A Toraya també li faran una sèrie d’obser-vacions als seus esbossos, encara que s’acceptaransense oposicions ni crítiques desmesurades.Finalment, es posarà la primera pedra de SantMartí el 29 d’octubre de 1795.

L’arquitecte José Miguel de TorayaLes dades personals sobre aquest arquitecte sónbastant incertes; disposem, però, de documentacióque perfila la seva trajectòria professional.

Diversos registres de l’Academia de San Fer-nando que haurien d’indicar la procedència del’artista, l’obvien. El cognom Toraya és força usualper la comarca de Santander, indret d’on van sortir,al llarg del segle XVIII, nombrosos picapedrers itreballadors qualificats dedicats al món de laconstrucció21. Toraya va aconseguir el títol d’aca-dèmic el 2 de setembre de 1787. Sabem que va morirel 6 de juny de 1814. Hipotèticament, hauria nascutpels volts de 1759, ja que sabem que el 26 de juliolde 1787 el futur acadèmic tenia vint-i-vuit anys22.L’arquitecte va treballar, tal com ho van fer els seuscoetanis acadèmics, en qualsevol tipus d’obra onse’l requerís (ponts, ajuntaments, esglésies, llacs,peritatges…) i en qualsevol punt de la Península.Carlos Sambricio recull el testimoni següent sobrela figura d’aquest acadèmic23:

[…] tiene como misión difundir y dar a conocerlos supuestos clasicistas. Alumno de la Aca-demia en los primeros momentos de la décadade 1780, en 1781 participa en los Premios deArquitectura al desarrollar el tema de una casade baños. En 1784 toma parte, de nuevo, en elConcurso de Primera Clase y se enfrenta a BlasCesáreo Martín y Juan Antonio Cuervodebiendo trazar Una casa de campo, y comoconsecuencia de su saber hacer es nombrado en1787 Académico de Mérito en la Arquitectura.Y a partir de este momento decide la Comisiónde la Academia dar a conocer los supuestos delnuevo ideal historicista.

Toraya (en els documents apareix escrit com a«Toralla») va ser deixeble de Pedro Arnal i MiguelFernández.

Carlos Sambricio elogia la figura de Pedro Arnalrecalcant la seva presència a la Comisión deArquitectura, formada per ell mateix l’any 1786,per tal de difondre l’esperit il·lustrat. Arnal vaarribar a ser director general de l’Academia deMadrid, i el seu pas per aquesta institució va serclau perquè va desenvolupar la seva obra vers ladarrera crisi classicista, segons Sambricio, en elmoment en què es va passar d’una arquitectura deconcepció barroca als nous models dependents del’Academia de França24.

Miguel Fernández, tot i haver estat pensionat perestudiar a Roma, va mantenir-se força fidel alscànons estètics del barroc. Fernández va col·laboraresporàdicament amb Ventura Rodríguez, reconegutmestre del que s’anomenarà barroc classicista.

Del 12 de novembre de 1784 data un arranjamentd’una casa situada al carrer del Reloj, núm. 11(Madrid). A canvi de les reformes, l’arquitecte tindriaun tant per cent en els guanys del lloguer a hostatgesde la casa25. Segons els documents servats a l’archivode l’Academia, Toraya va viure la seva màxima etapad’activitat entre 1787 i 1796. L’autor disposava debona crítica entre els seus companys de la Comisiónde Arquitectura, de la qual va ser vocal durant dosperíodes (1792 i 1793, 1807 i 1808)26. Durant un mes,el maig de 1791 Toraya va donar classes de geometriaa l’Academia, en substitució de Josef Moreno27.Falten per estudiar i documentar, però, moltes dadespersonals i professionals de l’acadèmic.

Els mateixos documents de l’Academia donenfe que Toraya es va fer càrrec de moltes obres de laPenínsula. El 1787 se li assigna la direcció de laconstrucció de la nova església i de la casa rectoralde Fuente Álamo, tot i que després la feinal’executaria un altre mestre, fet, d’altra banda, moltfreqüent. A aquesta comesa li seguirien elreconeixement de la torre de la parroquial deVillamayor de Santiago, 1785; va haver de valoraruns plànols per al nou emplaçament de l’esglésiade Zarza de Tajo (1788), i així un llarg etcètera deperitatges diversos. Un document assegura queToraya va supervisar obres durant un període desis anys fent uns trenta «peritatges»28. No en vaSambricio diu que per mediació d’Arnal es va crearun cos d’arquitectes que s’establien a les principalspoblacions i redactaven informes sobre els projectespertinents. Hi havia una altra corporació que teniacom a missió viatjar arreu fent tasques concretes;Toraya n’és un. I Sambricio, per definir la seva tasca,es remet a un escrit de Ponz29:

Y mientras que en el primer caso podríamosseñalar la presencia de Sanz en Aragón, de Alexoen Miranda y Humarán en el País Vasco, dePrado Mariño y Ferro Caveiro en Galicia, deDomingo Tomás e Ignacio Tomás en Granada,de Albusi o de Olivares en Cádiz […] o detantos otros que se convierten en asesores de laAcademia, de la misma forma Diego de Ochoa,Toraya, Turillo, Cuervo, Casanova, Machuca[…] serán los encargados de llevar a la prácticaaquello que Ponz había definido como el idealdel mundo enciclopedista cuando señalaba que«[…] que de la misma manera que hablamos deDespotismo Ilustrado éste se debe llevar en elcampo de las artes a todos los puntos, aun a losmás alejados de nuestra geografía, de forma quese logre desterrar de manera definitiva el adornobarroco y se le sustituya por el ornato clasicista.

21. Per aquest tema partim del’interessant llibre de María delCarmen GONZÁLEZ-ECHEGARAY,Artistas cántabros de la edadmoderna: su aportación al artehispánico (diccionario biográfico-artístico), Institución Mazarrasa,Santander, 1991.

22. SERRA MASDEU, Anna, op. cit.,p. 69.

23. SAMBRICIO, Carlos, p. 430.

24. SAMBRICIO, Carlos. op. cit., p.93.

25. Aquesta és una de les primeresintervencions del mestre,facilitada per Juan Luis Blanco ipublicada a SERRA MASDEU, Anna,op. cit., p. 70-71.

26. SERRA MASDEU, Anna, op. cit.,p. 72-73.

27. BRABASF, Papeles rela-cionados con José Miguel deToraya, foli 15v.

28. SERRA MASDEU, Anna, op. cit.,p. 77-78.

29. SAMBRICIO, Carlos, op. cit.,p.101.


Figura 5.Cúpula. Foto: Jordi Gras.

Però, lluny de descriure la prolífica tasca del’artista, de la qual ens agradaria esbrinar més dades,ens volem centrar en la feina duta a terme a Vilallonga,un clar esqueix dels coneixements acadèmics.

L’església de Vilallonga

Alguns dels principis més importants que elsarquitectes aprenien a San Fernando es basaven aproduir una arquitectura senzilla, econòmica i,sobretot, austera, simple i pràctica. Toraya vaaplicar al peu de la lletra aquestes tesis. Disposemd’un document inèdit que retrata tal com Torayahavia pensat que fos l’església. És molt valuósperquè ell insisteix a aplicar al temple una lògicaadministració de les despeses dels cabals públics,que, qui millor per dir-ho, s’haurien de regular sotal’autoritat de l’arquitecte col·legiat. Toraya criticaque sovint es designin obres a mestres no alliçonatssegons la moda acadèmica, que fan incrementar lesdespeses constructives a bastament i, a sobre, ambel seu treball —insegur— posen en perill les videsdels fidels. Evidentment, aquests mestres noaconseguiran formes tan belles com els «berdaderosprofesores». Anotem un fragment del document30:

[…] para la maior solidez y acierto de laprenotada Yglesia que se ha de construir en lavilla de Vilallonga será muy combeniente seconstruya de un modelito de un tamaño regular

de un gasto moderado, cuio coste nunca esescusado y si mui combeniente, para ladirección de esta obra ninguno será más apropósito que su mismo autor, el qual pasará areplantear la nominada Yglesia sobre el terrenodonde se ha de construir formando los diseñosde los demás replanteos y de monteas, y dejandoaparejador de su satisfacción se retire de dichavilla, y desde esta Corte irá disponiendo yremitiendo todos los meses.

Aquestes darreres premisses sembla que no esvan executar. La idea d’estalvi, de tot tipus, escontraposa directament amb la plàstica barroca.

Un dels teòrics més venerats durant la difusióde l’estètica academicista fou Gaspar de Molina ySaldívar, més conegut com a Marqués de Ureña,els escrits del qual marquen molts dels principisque regien la ideologia acadèmica. L’estudiosaMaría Merced Virginia Sanz, en un estudi sobre elteòric suara esmentat, relata el nexe que existia entrereligiositat i la plasmació arquitectònica d’aquesta.Aquests pensaments són força escaients per aplicar-los a Sant Martí de Vilallonga31:

En la génesis y formulación de cada estilosubyace una ideología. El espíritu neoclásico seproyecta en su concepción de la religiosidad.Ureña concibe la piedad sin angustias nisobresaltos, sin tensiones profundas, sindramatismos; por esto piensa que el artífice debe

30. SERRA MASDEU, Anna, op.cit., p. 66.

31. VIRGINIA SANZ, María Merced,«Teoría y estética del temploneoclásico», a Fragmentos. Minis-terio de Cultura, Madrid, núms.12-13-14, 1988, p. 234.


proponerse que el templo produzca un efectode devoción y respeto, grato, moderado y santotemor, alegría, calma, quietud y reconocimiento:como puede advertirse, resume los caracteresde los ideales sacros de la sociedad de su tiempo.

L’emplaçament perfecte d’un temple per unarquitecte acadèmic era el de situar-lo en un puntque fos aïllat, elevat, vistós i que la mirada hi anéssola. La situació de la parroquial de Vilallonga,davant d’una plaça, esdevé el seu punt d’atracció,ressaltat per la seva monumental façana32. El seuaspecte la devia fer més imponent en les dates enquè es va erigir, ja que restava aïllada.

La façana, orientada cap al sud, es compon d’ungran frontó triangular sostingut per dues columnesd’ordre compost de grans dimensions i duespilastres del mateix ordre, emplaçades als costatsexterns de les columnes. Per damunt de la portas’inscriu un medalló, un baix relleu on es representasant Martí, muntat a cavall, que parteix la seva capaamb un pobre.

Per damunt de l’ampli arquitrau que sostenenles columnes i les pilastres s’hi aplica una bandaconsistent en un dentat que recorre tota la façana iles parets laterals fins a l’alçada corresponent alprimer tram de la nau de l’interior. Aquest fris ésde pedra a la façana i al primer tros dels costats, ala resta la construcció és d’un material més pobre,el totxo. A l’interior del frontó, també delimitatper un dentat, s’hi inscriu un finestral de tipustermal; que és una tipologia molt emprada pelsacadèmics. Hi ha una faixa que configura l’ar-quitrau i que serveix per separar les dues alçadesde què es compon la façana. Per donar-li ritmes’usen una sèrie de dibuixos geomètrics quesobresurten de la paret.

L’església té un sol campanar que no correspona l’època en què es va construir la façana (el 1818encara s’hi estava treballant). Per tant, les seveslínies poc tenen a veure amb el dibuix inicial, i es fadifícil saber si hi havia d’anar un o dos campanarsper la bona composició dels quals o eurítmia, quetant preocupava els neoclàssics.

A l’edifici s’hi poden veure restes de l’antictemple —del qual no n’han quedat vestigisdempeus—, com ara les gàrgoles, una inscripció alterra del portal d’entrada i potser la pedra que esva usar per enllestir el campanar, que és de colordiferent i més vella.

De l’interior destaca una cúpula molt esveltaper damunt del creuer de la nau. Cada angle de lacúpula és encarreuat i a cada costat dels vuit que laconfiguren s’hi situa una finestra delimitada perdues franges verticals que l’emmarquen i queuneixen la teulada i el tambor de la cúpula, aixòcrea un ritme i la fan, també, més airosa. La teuladade la cúpula està feta de ceràmica de color groc iverd, que constitueix un dibuix a base de rombes.

La coberta de la nau principal és a dues aigües i deteules no vidriades. L’exterior de la cúpula té formavuitavada.

La llum, a l’interior, es multiplica sobretot a lapart del creuer. D’una banda, la que arriba de lacúpula i, de l’altra, la dels seus braços, amb finestresresoltes també amb la tipologia termal.

La nau central està coberta per volta de canó iles laterals, per aresta. A l’intradós dels arcs de lanau s’hi repeteix un motiu de medallons. Elsacabaments de l’interior són molt pulcres imesurats; un exemple molt elegant el trobem enles contrapilastres que guar-neixen cada angle.L’església es va cremar l’any 1936 i no serà fins al1956 que es va reconstruir l’altar i que es va guarniramb pintures de l’alcoverenc Anton Català.

La façana de l’església de Vilallonga mostramoltes afinitats amb diversos edificis religiososescampats per arreu de l’Estat espanyol i de França.El frontó sostingut per dues columnes és unesquema molt repetit; alguns exemples els tenim ala Colegiata de Santa Fe de Granada, de VenturaRodríguez; l’església de San Francisco a Almeria(1789), de Juan Antonio Munar; o la façana delConvento de los Filipinos a Valladolid (1760).Sembla, doncs, que des de l’Academia es difoniaun model prototipus.

A tall de conclusions

L’església de Vilallonga s’ha de considerar una deles peces d’una etapa daurada i molt particular queva viure l’arquitectura de final del segle XVIII. Emremeto a paraules del pare Alfonso Rodríguez G.de Ceballos per dir que l’arquitectura religiosad’aquells moments va sofrir una variació, no tansols de gust estètic, sinó també de canvis lligats ambuna nova sensibilitat religiosa. Rodríguez citaChueca en la referència següent33:

Ideas de grandeza y elevación, de majestad yde calma, de respeto y sacrificio —escribe—desprendíanse de aquella arquitectura. Eranatributos de un concepto de Dios más modernoy racional. A su vista, el churriguerismo anteriorera demasiado popular, rebajaba la religiosidadhasta mezclarla con las inquietudes primitivasdel pueblo. Independientemente de las ideasartísticas, de los resortes que tensan y aflojan lamecánica de los estilos.

Aquesta citació és vàlida per contextuar eltemple de Vilallonga. Sant Martí és un fragment deles teories i programa il·lustrat d’una institució,l’Academia de San Fernando de Madrid. La façanade la parroquial absorbeix les tendències estètiquesque els arquitectes acadèmics havien après; a

32. LEÓN TELLO, Francisco José;SANZ SANZ, Maria Virginia,Estética y Teoría de la Arqui-tectura en los Tratados españolesdel s. XVIII. Textos Universitarios,Consejo Superior de Inves-tigaciones Científicas, Madrid,1994, p. 1106. Vull fer ús d’unacita que és força eloqüent de comGaspar de Molina y Saldívar,il·lustrat més conegut com aMarqués de Ureña, relacionava laposició del temple amb lesdoctrines religioses: «[…] debe laIglesia estar elevada sobregradería como nos lo dice elmismo profeta Ezequiel»: laelevación de la planta defenderíaal edificio de los lodos, aumen-taría sus posibilidades contem-plativas y contribuiría a injertaren el alma ideas grandiosas ysentimientos purificativos dedesasimiento terrenal: por esto enrepetidas ocasiones habría Dioselegido los lugares altos paramanifestar en ellos su gloria.»

33. RODRÍGUEZ G. de CEBALLOS,Alfonso, «La reforma de laarquitectura religiosa en elreinado de Carlos III. El neo-clasicismo español y las ideasjansenistas», a Fragmentos.Ministerio de Cultura, Madrid,núms. 12-13-14, 1988, p. 115.


Figura 6.Façana d’una església en forma de creu grega executat per J.M. de Toraya.Font: Gabinete de Dibujo de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid.

l’interior també es manifesta aquesta línia estètica,però potser s’apropa més als dissenys que encaraes practicaven pel Camp. El temple vilallonguídivergeix dels seus coetanis en la composició d’unafaçana absolutament clàssica, monumental i, si se’mpermet, altivament austera i que contrasta amb laforça estètica aconseguida al Camp durant segles.Les traces del barroc suposaven una lectura ràpida,àgil, acollida pels fidels i repetida pels seus cons-tructors. Tot i les normatives que volien trans-formar el seu si i les seves ensenyances, l’esperit decorporativitat que els unia no es va apagarsobtadament, sinó que els va continuar lligant. I aVilallonga foren aquests darrers mestres gremials

els que —davant d’un plànol de dibuix foraster—l’alçaren.

Però l’excepcionalitat de Sant Martí de Vilal-longa s’incrementa quan pensem que és fruit de lacoherència i del bagatge intel·lectual de tot un llargreguitzell d’artistes de fidelitat extrema i adoctrinatsa redós de la seva institució, l’Academia, mèrit queels convertirà en uns idealistes d’una marcadatendència preromàntica. La parroquial vilal-longuina queda al bell mig de l’oasi de lesconfluències entre els postulats més acadèmics,innovadors, puristes i l’aferrissat i arrelat saberarquitectònic elaborat gremialment, que, aquí, estransgredeix quasi totalment.

locvs amŒnvs l’església de sant martí de …l església parroquial de sant martí de vilallonga...

Documents