lo darrer agermanat (1882): un «drama històric» de...

Resumen: El presente trabajo ofrece una breve visin de conjunto de la vida yla obra teatral de Constant Llombart (Valencia, 1848-1893), uno de los fun-dadores de la Renaixena en tierras valencianas, pero especialmente se detie-ne en el anlisis de Lo darrer agermanat (1882), sin duda la aportacin mssobresaliente de Llombart al teatro valenciano del siglo XIX. En este sentido,se subraya el inters por la Historia detectado en Llombart y visible en su pro-duccin literaria y, tambin, se pone de manifiesto la pervivencia de ideales ro-mnticos en esta obra.

Palabras clave: Constant Llombart. Teatro. Renaixena. Valencia. Literatu-ra catalana.

Abstract: The present work paper offers an overview of the life and the the-atrical work of Constant Llombart (Valencia, 1848-1893), one of the foundersof the Renaixena in Valencia, but it stops specially in the analysis of Lo dar-rer agermanat (1882), undoubtedly the Llombarts most excellent contributionto the Valencian theatre of the 19th century. In this sense, it highlights the in-terest in the History detected in Llombart which is visible in his literary pro-duction and, also, highlights the persistence of romantic ideals in this work.

Keywords: Constant Llombart, Theater, Renaixena, Valencia, Catalan Li-terature.

1. CONSTANT LLOMBART (1848-1893), ACTIVISTA VALENCIDE LA RENAIXENA

Si fem una ullada a la producci literria valenciana durant la Renaixena,1resulta evident que un personatge com Constant Llombart que encara de-

1 El present estudi sinclou al projecte La cultura literaria medieval y moderna en la tradicinmanuscrita e impresa (IV) FFI 2009-14206, del Ministerio de Educacin y Ciencia del Gobiernode Espaa. Sobre la Renaixena valenciana, podeu consultar profitosament, entre altres, Archi-

ISSN: 1130-8508 RLLCGV, XV 2010 pgs. 17-41

Lo darrer agermanat (1882): un drama histricde Constant Llombart

VICENT JOSEP ESCART

Universitat de Valncia/[email protected]

mana estudis monogrfics2 ens apareix situat de manera central; i aix, enca-ra, si no volem atorgar-li el lloc que ell segurament va reclamar, diniciadordel que en la terminologia de lpoca sanomenava el renaixement llemos.Ms enll de preeminncies i de llocs dhonor, el que potser seria ms conve-nient dir de Llombart, s que va jugar un paper ben fonamental en fer cris-tallitzar o, per dir-ho ms prpiament, en fer aglutinar un grup de poetes ide lletraferits de diversa qualitat que, malgrat tot, vist des de la distncia, senspresenta com el resultat literari ms brillant daquells anys de finals del se-gle XIX, i que, tenint en compte les ramificacions posteriors, sendinsarien finsi tot al segle XX.

Per, si el perode de la Renaixena valenciana encara resulta fosc en moltsaspectes, i noms a poc a poc es van aportant noves dades que hi donen llum, nos menys cert que encara estem mancats dun estudi definitiu sobre Llombart i laseua literatura, i tamb ens caldria un treball que remarcs el seu innegable valorcom a dinamitzador cultural de la Valncia del seu temps. Tanmateix, s veritatque disposem ja dalgunes aproximacions a la seua obra i a la seua figura ela-borades algunes ja en vida de lautor, cosa que evidencia ladmiraci que liprofessaren alguns dels seus coetanis, que ens permeten fer un reps al que vaser la seua trajectria. Aix, Lluch i Soler (1879), de manera breu, ja ens oferia unpanorama succint dalguns aspectes de la vida del personatge; i, a mitjans del se-gle XX, el qui va ser secretari de Llombart, Ramon Andrs Cabrelles, elaboravauna biografia que encara roman parcialment indita (Ahuir 2005). Tanmateix,tots dos textos aporten una imatge de lescriptor fundador de Lo Rat Penat acavall entre el personatge sobredimensionat i lhagiografia. Ja a la darrera part delsegle XX, dos ms han estat els bigrafs seus: Manuel Lloris (1982), amb un es-crit breu i no massa encertat en algunes qestions, i Jos Luis Leon Roca (1995)que, en traducci a un valenci gens ortodox, public un altre text on utilitza lesnotes de Cabrelles sovint sense indicar-ho i es perd en el retrat duna pocaen qu el biografiat apareix molt de tard en tard. s per aix que podem dir que,ara com ara, la biografia rigorosa i ben documentada de Llombart continua sen-se escriures i que la seua vida i les seues obres solament podem resseguir-les demanera parcial. No obstant aix, lesfor realitzat recentment per part de FrancescPrez i Moragn (2005), per tal de sintetitzar-ne la trajectria vital i intellectualde Llombart, podr ser-nos una guia ben apropiada.

Carmel Navarro i Llombart, que es faria anomenar ms tard Constant Llom-bart en els seus papers literaris, va nixer al carrer de la Bosseria, a Valncia, el8 de setembre de 1848, fill duna famlia sense massa recursos. Estudi les pri-meres lletres a les classes per a pobres dels Escolapis, per sense massa inters,fins al punt que segurament deix els estudis sense saber escriure ni llegir b, i

18 VICENT JOSEP ESCART

ls/Mart 2002; Blasco 1984 i 1988; Guarner 1983: 17-90; Roca Ricart 1996 i 2004; SanchisGuarner 1985; Simbor Roig 1980 i 1988; Verger 1988, i Cuc 1999.

2 Sobre Llombart, vegeu el volum amb diferents aportacions sobre la seua figura i la seua obra,elaborat al voltant de lexposici que dedica a aquest personatge lAcadmia Valenciana de la Llen-gua, i que cont laplec destudis, referncies bibliogrfiques i notes puntuals ms extens i completdels que hom pot consultar fins al moment: Escart/Roca (eds.) 2005. Vegeu tamb Escart/Estrela2008.

comen a treballar, tot aprenent lofici dajudant denquadernador. Aquesta ac-tivitat el degu fer aproximar-se ms encara a un ve del seu carrer, limpressorAgust Laborda, a la llibreria del qual va aprendre a llegir en la literatura decanya i cordeta, molt sovint de to humorstic, que llavors corria per Valncia,destinada a un pblic descassa formaci intellectual. El coneixement daquesttipus de producci el port a comenar a escriure en castell, i tamb sem-bla que prov fortuna amb un joguet cmic, intitulat En lo mercat de Valncia,que no ens ha pervingut. Aconsegu, probablement, xit i va redactar un mira-cle de sant Vicent Ferrer, anomenat La calmnia castigada, que no arrib apassar la censura eclesistica ni es va poder representar en un dels altars que esdediquen al sant dominic en alguns carrers i places de Valncia, en la seua fes-tivitat. Per daquests dos papers noms ens han arribat testimonis indirectes. Peraquells mateixos temps va publicar alguns versos a La Gaceta Popular (Llom-bart 1888: 302).

El contacte amb la premsa rotativa el marc per a sempre, i el 1867 el tro-barem dirigint El Frrago, un Peridico sin ton ni son, ni sin saber por qu com diu el subttol, del qual noms arrib a publicar tres nmeros. Lambientpoltic del moment, realment mogut, i la revoluci cantonalista del 1868, elconvertiren en un clar defensor de les idees republicanes. Fins i tot, public unsCantos republicanos, dels quals ara com ara noms tenim constncia del seuHimno que el Orfen republicano de Valencia dedica al eminente orador Emi-lio Castelar, con motivo de su llegada a esta poblacin, amb msica del ciu-dadano Enrique Garca, i datat a Valncia, el 6 de mar del 1871 (Llombart1871), que no constitueix ms que un full solt, del qual segurament ens quedenmolt pocs exemplars.3

Per altra banda, cal assenyalar que ja en aquells moments Llombart haviacollaborat amb Lo Gay Saber, Peridich literari quinzenal fet per escriptors ca-talans, mallorquins i valencians (Barcelona 1868-1869), dirigit per Francesc Pe-lagi Briz, i hem de pensar que el contacte amb la producci cultural de Cata-lunya va ser importantssim de cara a la seua tasca posterior, ats que, sensedubte, hi descobriria nous horitzons.

Encara, lany 1873, a Valncia es viurien els episodis revolucionaris lligatsa la sublevaci cantonalista, que Llombart refer tot i utilitzant abunds ma-terial daltri al seu llibre Trece das de sitio o los sucesos de Valencia. Na-rracin histrica, el qual pretenia ser un testimoni escrit de la revolta cantonal.El volum, que meresqu lhonor de ser publicat almenys fragmentriament en elsnostres temps de nou (Llombart 1973), degu causar en la seua poca un evidentenrenou els successos eren veritablement molt prxims, i va ser contestatpel periodista Francesc Peris Mencheta, amb la seua Refutacin al folleto Tre-ce das de sitio o los sucesos de Valencia, publicada a Valncia, el 1874.

Molt probablement, a partir dels esdeveniments revolucionaris que agitarenValncia, Llombart acab per incorporar el seu projecte literari a una opci

LO DARRER AGERMANAT (1882): UN DRAMA HISTRIC... 19

3 Vegeu un comentari i la reproducci fotogrfica de lexemplar de la nostra biblioteca a Es-cart / Roca (eds.) 2005: 368-369.

concreta, que ja a Catalunya rebia el nom de Renaixena, i que Llombart sen-carregar de transplantar a terres valencianes com ell mateix assenyala endiferents llocs, i malgrat que ja hi havia altres autors treballant en aquella re-cuperaci, des daltres mbits literaris, com ara Vicent W. Querol i TeodorLlorente. O, tamb, des de lmbit del teatre, on triomfava Bernat i Baldov, en-cara que aquest, segons sembla, sense uns ideals de recuperaci literria com-parable als dramaturgs del moment a Catalunya, ni unes directrius nacionals cla-rament establertes. Un aspecte que caldr no perdre de vista, quan ens mirem laproducci teatral del mateix Llombart.

Per lafecci de Llombart per les lletres ms creatives podem constatar-la dabans i tot dels seus interessos dagitador poltic: el 1872, amb materialspropis i damics i coneguts, ja havia tret al carrer Niu dabelles, una obreta decaire popular, en el prleg de la qual es reivindicava clarament ls de la nostrallengua (Llombart 1872). Per ser a partir de la publicaci del primer volum deLo Rat Penat. Calendari llemos (Valncia, 1874), quan Llombart comenar aaglutinar al seu voltant bona part dels esforos renaixencistes que es faran a laValncia del seu temps.

Lo Rat Penat. Calendari llemos, va ser, sense cap dubte, la primera revistacultural moderna feta des de Valncia, i amb una clara voluntat de donar a co-nixer una mostra dels productes literaris dun costat i de laltre de la Snia i, en-cara, de les Illes Balears, a la seua comunitat lingstica. En aquest sentit, aquellprojecte literari va permetre la reuni dun grup dautors que altrament haurientreballat sols, allats, i potser sense lestmul de lempresa comuna que representla Renaixena a partir, precisament, en bona mesura, daquest Calendari que di-rig Constant Llombart. Per altra banda, aquesta aventura editorial arrib a seruna de les que major glria li reportarien a Llombart, amb el temps; i aix, enpart, perqu a les pgines de Lo Rat Penat collaboraren en efecte els ms re-putats escriptors de Valncia, de Catalunya y de les Illes Balears, com sindicapomposament al subttol. Entre daltres, cal assenyalar que aportaren les seuesobres homes com Teodor Llorente, Vicent Boix, Jacint Labaila, Flix Pizcueta,Vctor Iranzo, Sanmartn i Aguirre, Eduard Escalante, i un llarg etctera dautorsvalencians, incloent-hi al venerable historiador Roc Chabs. Dentre els catalans,hi collaboraren Vctor Balaguer, Francesc Pelagi Briz o ngel Guimer, entredaltres. Dels autors balears, menys presents, destaquen Jeroni Rossell i TomsForteza, al costat de Mari Aguil. En definitiva, el bo i millor de la Renaixenava publicar al Calendari llemos que va dirigir Llombart entre els anys 1875 i1880, i que deix en mans del seu deixeble i amic Josep Maria Puig Torralba, elsanys 1881-1882, tornant a figurar Llombart com a codirector en companyia dePuig el 1883, i encarregant-sen de bell nou en solitari el 1884, darrer any en qutenim constncia de laparici daquesta publicaci. No va ser, per tant, el fruitduna inspiraci momentnia, ni tingu la brevssima durada que era habitual alsprojectes daquell perode. Lo Rat Penat. Calendari llemos, va ser una lniadactuaci editorial que va durar almenys deu anys, i que representa, sense capdubte, un dels majors esforos per divulgar les idees renaixencistes entre els va-lencians del moment. Per altra banda, a pesar de les concessions a la literaturams popularista a qu tan aficionat era Llombart, sel pot considerar un tre-ball representant de les posicions clarament cultistes que planaven en aquell mo-


ment per les escrivanies ms destacades dels autors de la Renaixena (Escart2005; Estrela 2005).

Sense Llombart i el seu Calendari llemos, certament, la Renaixena aValncia no hauria estat la mateixa: limpuls cultural i social del movimentpass, en bona mesura, per les pgines que redact i compil Constant Llombart,unes pgines on collaboraren, com hem vist, les veus ms notries del panora-ma literari i histric de Valncia, i que es varen enriquir amb les aportacions defigures destacades de Catalunya i de les Illes Balears. Aquest nucli format pelCalendari llemosdel qual nera nexe duni Llombart en gran part va serel responsable de la creaci de Lo Rat Penat, Societat damadors de les glriesde Valncia i son antic Realme, el 1878, de la qual entitat, per cert, el Calen-dari llemos donar informacions abundants en les seues pgines, a ms de pu-blicar en elles part de les obres premiades als Jocs Florals que cada any cele-brava lentitat valencianista.

El Calendari llemos que dirigiren Llombart i Puig i Torralba va conservardurant els deu anys de la seua existncia la mateixa tipologia i format, amb unadistribuci dels materials publicats molt semblant. Aquests materials literariseren, bsicament, poesies que noms en comptats casos no estaven escrites exprofesso per al Calendari. Tamb apareixen proses de ficci sovint histori-cistes, edicions de documents i assajos de temes histrics i, tamb, lingstics.Tot i aquest inters per la llengua, Llombart no arrib a adoptar un criteri or-togrfic per a la seua publicaci, i les oscillacions sn, certament, notries, ambun total respecte als criteris dels autors que hi participen. Amb tot i els defectesque es podran trobar, i malgrat les llacunes insalvables, el Calendari llemos varepresentar un esfor cultural molt notable, a la Valncia daquells anys, i se-gurament lhem de situar a la base daltres projectes culturals i editorials deLlombart (Escart 2005). De fet, s a les pgines del Calendari llemos on es po-den trobar apuntades les lnies principals de lactuaci llombartiana respecte a laRenaixena:

Nos habem proposat portar-ne a cap lo renaiximent de les lletres llemosines y,per ms que siguen curtes les nostres fores, no tenim que deixar, per a con-seguir-ho, pedra per tocar, com a vegaes solem dir.

A aquest objecte tenim pensat, si b per a ms abant, lo establir en Valncia uncentre a hon se concentraren tots los disgregats elements literaris llemosins, yvrer si, per este medi, se logra donar-li tot limpuls ques necessita per aixir-ne en sol en esta dificultosa per lloable empresa.

Aixs ho manifestrem a molts de nostres amichs, y entre los quals lo Sr. Ca-rreras, creguent quaquest pensament debia ser realiat quant en ants, ho anun-ci en lo Diario de Valencia, y copiant-ho tots los dems de la poblaci y al-guns de Catalunya, socuparen aquells dies ventajosament de la idea.

Los Fills de la Morta Viva, queste ser lo nom que lAcadmia de lletres lle-mosines ha de dur, podr, ab lesfor de tots los aymadors de nostres glries,eixecar-ne lo pend de la nova crehuada fins lo punt quen lo dia li corresponper dret ocupar-ne. Della, ab lactiva cooperaci dels intellijents, podr ixir-


ne una bona Gramtica llemosino-valenciana, que tan utilosa pot ser-nos;una Ortografia, millor que lo breu ensaig que tenim a punt donar al pblich;podrem tamb empndrer lo perfeccionament de lo Diccionari de lo Sr. Jo-seph Escrig, que tant podia millorar-se; podrem anar estudiant les reformes huicompatibles en lestat de nostra llengua; podrem publicar-ne un peridichper lo promte y, tal volta, ms enll, la Biblioteca llemosina, composta de lesprincipals obres llemosines, antigues y modernes (Lo Rat 1876: 13).

Com es pot veure, al renaixement literari que projectava Llombart es troba-ven els elements necessaris per tal de codificar un idioma ortografia, diccio-nari i gramtica, hi havia la constituci duna empresa editorial que aportsmodels clssics als autors contemporanis o obres actuals despecial vlua i,encara, hom pensava a editar un peridic segurament El pare Mulet, com veu-rem que esdevindria el mitj per establir els contactes entre els membresdaquell projecte cultural i un espectre ampli de la poblaci. Un projecte alqual Llombart va dedicar tota la seua vida i que, en bona mesura, va arribar aveure culminat, amb lafegit, encara, daltres actuacions que potser de bon co-menament no tenia previstes.

Aix, Constant Llombart, va ser conscient que la recuperaci cultural i lin-gstica dels valencians passava per conixer els textos literaris del passat, i enaquest sentit cal recordar ledici de les Obres festives compostes segons antiga,general y molt rahonable tradici pel Pare Francesch Mulet, frare profs do-minico (Valncia, 1876), El procs de les olives e disputa dels jvens hi delsvells, fet per alguns trovadors que avant se nomenen (Valncia, 1877), o les Ala-banzas de las lenguas, de Mart de Viciana. Encara, sabem que el mateix 1877es dedic a transcriure, amb la intenci de fer-ne una reedici, Les trobes en la-hors de la Verge Maria (1474), a partir de lexemplar conservat a la Bibliotecade la Universitat de Valncia, que no arrib a rams de beneir (Leon Roca 1995:138-139).

Per els interessos de Llombart no eren noms els erudits, en aquells anys, itestimoni daix s el seu peridic El Pare Mulet. Semanari impoltic y bou solt,que aparegu el 8 de gener de 1877, encara que anteriorment va conixer unNmero prospecte, en una data que no podem precisar per que seguramentseria de finals del 1876. Aquest peridic sacostava a altres setmanaris anteriorsi pretenia clarament un pblic lector popular, com es pot veure pel registre dellengua que shi empr (Mart Mestre 2005). Per altra banda, aquest setmanariens permet veure un Llombart jocs i crtic amb la societat, i en especial amb elsseus dirigents, cosa que li gener problemes amb les autoritats, que acabaren perprohibir aquell peridic, i, en especial, per les seues crtiques a la poltica delmarqus de Campo. Tanmateix, el 28 dabril de 1877 apareixia, en forma decontinuaci del setmanari El Pare Mulet, una nova publicaci peridica dirigidaper Llombart: El Bou solt, que enllaava directament amb lanterior. En aquest,Llombart es mostrar crtic, per menys incisiu que en lanterior, i malgrat laseua moderaci, el peridic eix al carrer per darrera vegada el 27 doctubre del1877, sense que resten clares les causes per les quals no va tornar a aparixer,com ja va destacar Ricard Blasco (1985).


Altres treballs literaris seus daquells anys sn: la traducci al castell de Lamasia dels amors, de Pelagi Briz, i La mort de Ner, de Vctor Balaguer, i la re-edici dels setmanaris El Sueco (1847), El Tabalet (1847) i La Donsayna (1844-1845), publicats per Bernat i Baldov, Josep Maria Bonilla i Pasqual Prez Ro-drguez, que varen tornar a veure la llum el 1877 (Navarro Cabanes 1928:48-50). Llombart va publicar, tamb, Tabal y donsayna (Valncia, 1878) i Tiposdauca (Valncia, 1878), que eren uns reculls de textos de caire divertit i on va-ren participar, a banda del mateix Llombart, autors com Escalante, Josep dOr-ga, Josep Bodria, Lluch i Soler, Roig i Civera, Vctor Iranzo, Lladr i Mall, Jo-aquim Balader i alguns altres que, en general, es corresponien amb la nmina decollaborados valencians del seu Calendari llemos. Del mateix estil, i daquellmateix any s Abelles y abellerols. Sent y un epigrames (Llombart 1878).

Per lactivitat de dinamitzador cultural de Llombart va arribar al seu znit encrear-se a Valncia Lo Rat-Penat, el 1878. Aquella Societat daimadors de lesglries de Valncia i son antic realme que va iniciar Llombart amb el vistiplaudels patricis valencians de la burgesia benpensant, prompte va passar a ser diri-gida pel sector ms conservador i monrquic Llorente i els seus amics (RocaRicart 2007: 82-89) i Llombart, que durant un bon temps va seguir confiant enla instituci que ell mateix havia animat a crear almenys aix sinfereix dels co-mentaris seus al Calendari, arrib a pensar en provocar-hi una escisi, quanplantej, anys ms tard, la creaci de LOronella, la qual perseguiria els ma-teixos objectius de Lo Rat Penat, per des de posicions segurament ms repu-blicanes i liberals. En qualsevol cas, i mentre aix arribava, Llombart va continuaramb els seus projectes periodstics, i, el 1880, va traure El Dotor Cudol, peridicsatric com les anteriors empreses seues i de poca durada tamb.

Tanmateix, laportaci ms slida de Llombart a la Renaixena, potsersiga Los fills de la morta-viva, publicada a Valncia, el 1883 (Llombart 1883),una obra contundent que havia estat premiada en projecte als Jocs Florals de LoRat Penat de 1879, i que s en definitiva un diccionari biogrfic dels escriptorsvalencians, des de Carles Ros i alguns altres homes del XVIII, fins al moment enqu Llombart escriu. Tot i que Llombart sunia aix a la tradici valenciana degrans bibligrafs illustrats com Josep Rodrguez, Vicent Ximeno i Just PastorFuster, cal assenyalar que el nostre autor no va ser ni tan rigors ni tan eruditcom pretenia, admetent autors que no havien escrit res en la llengua prpia delpas, i plagiant materials daltri, sense indicar-ho en nota. No obstant, aix no hade restar importncia a un paper tan profits encara com aquell, que si evidenciaalguna cosa s, sobretot, la fe del seu autor en la seua llengua prpia, i que aquellva saber trascendir aix el simple camp de la poesia, el teatre o la prosa de crea-ci, per arribar a lassaig biobibliogrfic, s a dir, a una matria erudita.

Lactivitat de Llombart, els anys segents, ser tamb ben dispersa:collabor al setmanari La Moma (1885-1886), dirigit per Rafael Maria Liern iRamir Ripolls, i sabem que va aportar alguns textos seus a la Corona poticateixida en honor de la Musa del Xuquer (Valncia, 1887), dedicada a Josep Ber-nat i Baldov.

En un altre sentit, cal assenyalar que el 1886, va arribar a guanyar la Flor Na-tural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat amb el poema La Copa dArgent. Lle-


genda del segle XVI, que es publicaria lany segent (Valncia, 1887). s segu-rament un dels escrits literaris ms destacables de Llombart i mostra, entre altrescoses, linters dels homes de la Renaixena per conixer el passat histric delpas. En especial un mn medieval ms o menys ampli, que des de ladistncia era idealitzat i venia a encarnar perfectament els ideals de ptria, fe iamor, que era la divisa dels poetes i literats de la Renaixena i que provenia delRomanticisme. Per, en el nostre cas, aquesta admiraci per un passat poc o gensconegut, es perllongava fins al segle XVIII, en qu larribada dels Borbonsacab amb el funcionament del sistema foral. Els Borbons, per altra part, era ladinastia regnant contra la qual es trobaven en peu de guerra els republicanscom Llombart. Per tant, tot un cmul de circumstncies feia possible que el pas-sat medieval i foral fos vist pels homes liberals del XIX com un referent cultural,poltic i social a tenir en compte, i, sobretot en lmbit literari, com un model quecalia imitar. Des dels clssics medievals al pare Francesc Mulet, del XVII, elsautors valencians antics eren venerats per Llombart, que intent, en la mesu-ra de les seues forces, recuperar-los, tot editant, sempre que va poder, les seuesobres. A aquells autors elevats a la categoria de smbols nacionals era a quicalia imitar, des de lideari llombarti.

Per aix resulta lgic que Llombart, en el moment que ha de presentar-se alsJocs Florals de la instituci que ell havia fundat, no dubte a fer-ho amb una re-creaci historicista, tan del seu gust, per, tamb, tan agradosa segurament a laresta dels homes renaixencistes que conformaven el jurat daquell certamen. Eltema histric, encara, permetia a Llombart la utilitzaci dun registre ms culteallunyat de les formes colloquials i populars de bona part de la seua produc-ci potica i periodstica, que tamb semblava el ms adient a aquelles mos-tres culturalistes que eren els certmens jocfloralescos. La copa dargent,subtitulada Llegenda del segle XVI pel mateix Llombart, en vers i amb ex-pressions que de vegades posen de relleu la dificultat daquells primers recupe-radors de la nostra llengua, a lhora descriure-la, va rebre per unanimitat la FlorNatural, premi dhonor y cortesia, que nera el guard ms valus. El jurat, in-tegrat per Flix Pizcueta, Eduard Prez Pujol, Joaquim Balader, Joan de la CreuMart, Carmel Calvo i Rodrguez, Josep Esp i Juli Cebrian, li atorgaren aquellpremi en atenci a

la originalitat del asunt, les imgens y pensaments enrgichs unes vegades y de-licats altres, que lavaloren; la bella y correcta forma dels seus versos, lo sabordpoca, coneiximents histrichs que lautor revela, y sobre tot, lentusiasme yesperit de valencianisme quen ella resplandixen (Llombart 1887: 5-6).

Aquella valoraci degu deixar ben pagat a Llombart, que no dubt a fer es-tampar una cpia de lacta del jurat a la capalera de la seua publicaci.

Llombart, amb La copa dargent aconsegueix crear una certa tensi narrati-va i permet al lector interessar-se per una composici potica que, altrament, noarribaria a captivar-lo, ats que els personatges no tenen una fora espectaculari, vistos des de la nostra ptica, pequen de semblar massa reconstruccions poccrebles. Llombart, per, amb episodis que recorden el to pic, encara que, al-hora, amb algun lleuger dileg ms propi dun sainet que duna narraci histrica


en vers, rex en el seu intent, i ho fa fins al punt que encara en els nostres diesaquella seua obra es deixa llegir amb un relatiu gust. Adobada la historietadun verns romntic molt propi del moment Llombart hauria llegit, sensedubte, la narrativa histrica de Vicent Boix, li sobra, potser, laparat pretesa-ment crtic de notes histriques on lautor deixa entreveure la seua passi per lahistria i per lescorcoll dels arxius la font don probablement derivava bonapart del seu amor a la ptria dels valencians, per que no aporten res al de-senvolupament de largument de La copa dargent. Aquella histria ambientadaa la Valencia del Renaixement, amb amors difcils i situacions de matrimonisimposats, potser revela algun trassumpte relatiu al mateix autor que, ara com ara,no ens trobem en situaci dafirmar. En qualsevol cas, s un text viu i amb su-ficient fora i, certament, un dels millors escrits de Llombart. De fet, per a le-ditor ms recent daquesta composici, Rafael Roca, aquest escrit suposa ungran punt dinflexi en la producci lrica valenciana de Constant Llombart, nosols pel canvi temtic que comport () sin per la millora de la qualitat li-terria, estilstica i lingstica que supos respecte als llibres anteriors (Roca Ri-cart 2006).

Per una de les darreres empreses llombartianes de major abast fou la pu-blicaci del Diccionario Valenciano-Castellano de Josep Escrig, (Valncia1887), revisat i augmentat per ell mateix, per a la qual cosa compt amb lajut deRamon Andrs Cabrelles. Cal dir que Llombart va afegir un Ensayo de orto-grafa lemosino-valenciana, que en realitat era la traducci dun text en valen-ci amb qu havia obtingut un premi als Jocs Florals de Lo Rat Penat, del1880 (Guardiola i Savall 2005).

Tamb daquell mateix any s Valencia antigua y moderna. Gua de foras-teros (Valncia, 1887), un text que es troba ple de plagis provinents dun treballque per aquell temps era manuscrit i indit, de Marc Antoni dOrellana, i queportava el mateix ttol.

Llombart, encara, en recuperar el sector ms liberal les regnes de Lo RatPenat, va temptar de publicar Lo Rat-Penat. Peridich Lliterari Quincenal(1884-1885), que va ser considerat Orgue oficial de la societat de amadors deles glories valencianes redactat per escriptors valencians, catalans y mallor-quins, i que fou de brevssima durada (Blasco 1985).

Constant Llombart, encara, el trobem publicant, el 1892, Patriotisme y lli-bertat, una poesia premiada en un certamen celebrat a Castell de la Planaaquell mateix any; i tradunt en castell Aires de mi tierra. Poesas gallegas (Ma-drid 1892), de Manuel Curros Enrquez (1851-1908), amb prleg de VicentBlasco Ibez. Tamb, del 1892 s un opuscle que ha passat bastant desaperce-but: Pullitas y cuchufletas. Ramillete de ciento y un epigramas.4

Finalment, Llombart va morir a Valncia el 1893 i el seu cadver va ser lob-jecte denfrontaments entre els republicans de Blasco i els sectors ms dretans dela societat, que, encapalats per Llorente i els seus amics de Lo Rat Penat,


4 Es conserva un exemplar daquest llibre a la Biblioteca Nacional de Madrid (sign. 1/245487).Agraesc aquesta informaci a lamic J. Enric Estrela.

tamb volgueren retre-li honors al difunt. La notcia del soterrament era referidaa lAlmanaque de Las Provincias para 1894, amb aquestes paraules:

La muerte del conocido escritor D. Constantino Llombart, ocurrida el ltimoda de marzo, di pretexto para hacer un alarde de irreligiosidad a los partidosavanzados, a los que estaba afiliado el popular poeta. Aprovechando la cir-cunstancia de haber fallecido sin recibir los auxilios de la iglesia, se le preparun entierro civil, al que invitaban en primer lugar el presidente del Consejo fe-deral de la regin valenciana y el comit municipal de este partido, en una es-quela desprovista de toda frmula religiosa. Muchas personas amigas del di-funto se retrajeron de asistir al entierro; la sociedad del Rat-Penat, cuyafundacin haba sido iniciada por l, desisti de prestar el homenaje preparadoa su fundador, y la corona destinada a figurar sobre el fretro, fue colocada enel altar de la patrona de Valencia. Al entierro asistieron slo polticos exalta-dos, y el cadver, conducido en hombros, iba cubierto por la bandera tricolor(Almanaque 1894: 47).

Ara com ara no es pot saber amb total certesa quina hauria estat la voluntatdel finat. Per un costat, els republicans feren bandera del seu cos i de la seua fi-gura, encara que gens faria Blasco Ibez, desprs, per la causa que tant va ani-mar Llombart al llarg de la seua vida. Per altra banda, hi ha testimonis evidentsque allunyen Llombart daquelles idees progressistes i, en especial, de la-teisme. Mostra daix sn les paraules de Joan Esteve, en un homenatge publicata Castell, amb evidents senyals de voluntat de recuperar la imatge de Llombartper a causes no republicanes:

De res serviran tots los esforos fets per los que han volgut explotar lo nom deLlombart en benefici duna causa poltica-social. Dins de pochs anys ning re-cordar dell ni sa filiaci ni los seus escrits poltichs; sempre se llegiran engust les sehues poesies, inspirades en totes les ms santes afeccions que nos fasentir la ptria, y lhistria del renaiximent lliterari li far justcia, cuant escri-ga sobre la llosa de son sepulcre As dorm lo ms bon valenci (Homenage1893: 10).

Per damunt de la ideologia de lautor i dels episodis ms o menys conegutsde la seua vida, s clar que ens va deixar una obra interessant, la qual, unida a laseua producci teatral de la qual parlarem tot seguit, dna mostra dels ini-cis difcils de la Renaixena al nostre pas. De fet, la producci llombartiana esben representativa dels espectres a qu un escriptor valenci havia darribar, i peraix la seua obra pot ser agrupada en dos grans blocs sovint amb punts decontacte que, si deixem de banda els seus escrits en castell, corresponen al ti-pus de pblic a qui, en principi, anaven destinats aquells seus escrits. El primerdaquells conjunts seria el constitut per la literatura de marcat carcter popu-larista versos ms o menys satrics i amb connotacions ertiques i tot; pecesde teatre amb clara voluntat cmica..., editada sovint amb grafies castellanit-zants i amb freqents formes lingstiques ms colloquials (Llombart 2005);mentre que el segon dels grups inclou una producci ms heterognia, mscultista i destinada a lectors que estaven ms avesats a llegir papers en la nos-


tra llengua, com demostra fins i tot la diferenciaci en el nivell lingstic queLlombart fa servir. Per exemple, Lo Rat Penat, en tant que revista anual llemo-sinista per usar una terminologia cara al seu fundador, va ser una mostradels interessos culturals ms elevats de lautor valenci, al costat de projectescom ledici i lampliaci del Diccionari dEscrig, lobra bibliogrfica Los fillsde la Morta Viva i, encara, dues obres de Llombart que podem considerar dems volada literria, formal i lingstica: el poema La copa dargent i la pea te-atral Lo darrer agermanat, amb clares reminiscncies romntiques, per altra ban-da. Al costat daquesta tasca derudit, editor i escriptor, lobra per antonomsiaa qu va aspirar el nostre autor fou la creaci duna acadmia duna socie-tat valencianista dedicada a lestudi i el conreu de la llengua i que, si b alllarg de la seua vida va adoptar diverses frmules i denominacions, acab qua-llant en Lo Rat Penat, Societat damadors de les glries de Valncia i son an-tic realme, una instituci venerable que encara perdura fins als nostres dies, ique ha sabut subsistir, tot i que no sempre amb les orientacions ms adients alstemps que li ha tocat viure i, encara, trant nombroses vegades els desitjos i lesidees prstines del seu fundador i dels homes que en aquell temps ajudaren a do-nar-li vida, com ara el mateix Teodor Llorente, Jacint Labaila, Flix Pizcueta idaltres (Igual beda 1959 i DD. AA. 2000).

2. LACTIVITAT TEATRAL LLOMBARTIANA

El teatre que va elaborar Llombart al llarg de la seua vida va ser sempre percircumstncies molt concretes i, segurament, quasi mai per una autntica voca-ci dautor teatral, com ja ha destacat Gabriel Sansano (2005). En definitiva,Llombart, com ja hem dit ms amunt, coneixia el poder de transmissi didees ide pensaments que podia assolir la representaci teatral, especialment en una so-cietat tan poc alfabetitzada com la seua, i sen servia, quan ho necessitava, enatenci a difondre alguna idea determinada entre els espectadors.

Per, per altra banda podem veure que el teatre sembla que va ser una de lesprimeres activitats de Llombart al mn de la literatura, si fem cas de les infor-macions aportades pels bigrafs i si donem per certes encara que no semblaque seditaren mai dues peces seues de poca volada i ja esmentades msamunt: En lo Mercat de Valncia i La calmnia castigada (Leon Roca 1995:25). Al marge daquestes obres jovenvoles, la primera creaci teatral de Cons-tant Llombart va ser Justicia contra justicia (Valncia, 1872), que va ser unallegat contra la pena de mort i on els personatges eren clarament allegrics iimbuts de filosofia, cosa que sembla apuntar que, si aquell treball de Llombartarrib a conixer lxit, degu ser ms pel rerefons de tot plegat que no per lamateixa pea teatral. Lobra, representada al Teatre-Caf de Russafa un mbitpopular, doncs, lagost del 1872, es va tornar a editar el 1881, acompanyadadun pamflet amb allegacions contra lesmentada pena capital, de la m deladvocat Rafael Ramos. En opini de Gabriel Sansano,

malgrat que al final de lobra lautor dna algunes idees sobre la caracteritza-ci dels personatges, pel seu format i pel fet destar totalment subordinada al


seu discurs sobre labolici de la pena de mort, s una pea difcil de repre-sentar, que tan sols podia ser ben rebuda pels partidaris de la causa (Sansano2005: 188).

Tanmateix, la seua escenificaci no degu ser un fracs entre aquell pblicpredisposat a les idees republicanes, perqu Llombart, poc de temps desprs, vaescriure i es va representar al mateix lloc La esclavitud de los blancos(1873), un drama on lautor inistia en les seues reivindicacions de caire social,ats que demanava labolici de les quintes, una circumstncia que ell mateixhauria de patir. De manera que, com assenyala Sansano (2005: 189), senseabandonar la reivindicaci duns ideals concrets, el seu teatre inicial passa delabstracci allegrica a la concreci en un rerefons de fets coetanis. En defi-nitiva, aquestes dues obres de Llombart semmarcarien en els moviments des-pertats per les idees republicanes que va professar lautor, i tindrien un destina-tari popular clarssim, aprofitant circumstncies sociopoltiques concretes delmoment.

Ms avant, lany 1876, Llombart va portar a lescenari, en collaboraciamb Llus Cebrian i msica del mestre Cortina, La sombra de Carracuca(Valncia, 1876), un text ms b intrascendent que prenia com a referncia unjuguete cmico-lrico que degu assolir una gran fama, i que portava per t-tol Carracuca!, obra de Rafael M. Liern, estrenada a Valncia el 1873, i on,com ja sha indicat, Liern es decanta ac per adaptar el quadre de costums a lamoda del teatre musical, i li dna una aparena de sarsuela (Sansano 2005:192). Segurament, Llombart i Cebrian pretenien renovar-ne lxit del perso-natge creat per Liern un rufi de poca monta, que seria representat en lesdues ocasions pel mateix actor: Ascensi Mora, el qual certament devia dotarlobra de la grcia que sobre el paper li manca i que, sense dubte, va provaramb aquest text llombarti de repetir lxit de pblic que hauria assolit ante-riorment.

Aquell mateix any, encara, Llombart va fer representar i publicar un altre seutext: La corona del martirio, una poc coneguda adaptaci dun text que segura-ment era original de Eugne Scribe, un autor francs molt prolfic del segle XIX,i que era fams pels seus llibrets per a peres (Sansano 2005: 190-191). Deltext del fundador de Lo Rat Penat, s ell mateix qui ens dna pistes sobre la seuagnesi i evoluci posterior. Aix, al prleg que hi adjunta, fa veure que JoaquimMartnez Imbert possea un manuscrit potser una versi de lobra francesa, dela qual Llombart no en cita lautor i va ser aquest qui deman a Llombart queen fes una versi per a lescena valenciana. En estrenar-se aquesta, alguns es-pectadors que havien acudit al teatre de Russafa no degueren quedar massa sa-tisfets, perqu coneixien una versi anterior que del mateix text havia fet lar-gent Ventura de la Vega. Llombart, segons afirma en aquell prleg, no en teniaconstncia. Molt probablement, per tant, ens trobem davant una versi de LAr-tiste (1821), del francs Scribe, i sabem que Ventura de la Vega, per la seua part,el 1839 va donar a lestampa, a Madrid, Un alma de artista. Comedia en tres ac-tos adaptada al teatro espaol, que potser tamb va beure en les mateixesfonts, tot i les evidents diferncies. Al text de Llombart, lacci se situa aFlorncia, el 1550, i molt possiblement pel fet de tractar-se dun text dambien-


taci histrica, aix el degu fer ms atractiu a Llombart, el qual sempre haviamostrat una clara predisposici als temes historicistes i, ms especficament, alconreu del drama histric, com deman en ms dun lloc, i com ell mateix tam-b tract dassajar a Lo darrer agermanat.

Desprs dun llarg parntesi de set anys sense publicar teatre, Llombarttorn a endinsar-se en aquest gnere, de la m de Lo darrer agermanat, del qualparlarem tot seguit i al qual, per, no li podem suposar un gran xit, ats queLlombart no torn a fer cap provatura ms daquell signe i s que retorn a es-criure en valenci, i en la lnia del teatre cmic, amb Lagela Puala (Valncia,1886), amb la collaboraci de Ricard Cester i amb msica del mestre Cortinanovament. En aquest cas, Llombart i Cester feien una adaptaci de La sonm-bula, de V. Bellini i F. Romani, i el text es va editar com a suplement del set-manari La Moma, sense que ara com ara se spia amb claredat si es va arribar arepresentar i si, com afirmen alguns autors, lobra ja shavia publicat uns quantsanys abans (Sansano 2005: 194-195).

Finalment, Llombart, amb la collaboraci del seu secretari, amic i bigrafRamon Andrs Cabrelles, va publicar La Cruz Blanca (Valncia, 1890), unaobra on es connecta amb la realitat circumdant, tot tractant de publicitar la so-cietat de carcter humanitari que el mateix Llombart va crear i que portava pernom La Cruz Blanca, sinspirava en La Creu Roja i centrava els seus es-foros a Valncia, la qual pretenia ajudar a la poblaci davant lepidmia declera que assotava Valncia en aquell temps. Lorganitzaci benfica preteniarecaptar fons a travs de la representaci daquella obreta que destacava els va-lors de la medicina moderna, per damunt de les supersticions encara arrelades enbona part de la societat local del moment. s per aix que segurament lobra esva representar simultniament a dos espais teatrals, el Teatre-caf del carrer deRussafa i un altre espai denominat Teatro Peral (Sansano 2005: 195).

Lactivitat teatral de Llombart, encara, caldria completar-la amb les diferentsobres que va adaptar o traduir (Sansano 2005: 187-188) i aquelles que, ara comara, resten indites o illocalitzades, com El Mesas prometido o La joya deCarcagente, sobre la qual, com indica Sansano (2005: 187), hi ha la notcia de laseua existncia en versi impresa (Llombart 1879-1883: 770), per no localit-zada fins ara. Tanmateix, podem afegir que molt probablement podrem datar-lael 1881, ats que La joya de Carcagente o Hallazgo de la Virgen de Aguas Vi-vas, ttol que porta el text al manuscrit conservat a Valncia, s un autoen tres actes i en vers que sembla que es va estrenar el 24 de febrer de 1881, aCarcaixent, aprofitant la inauguraci del Teatro Liceo daquesta localitat de laRibera (Fogus Cogollos 1902: 36). No seria estrany que el text, pel seu evidentlocalisme, hagus restat manuscrit, tot i que Llombart albergs lesperana deveurel publicat algun dia. En qualsevol cas, sabem que una cpia efectuada perlerudit Salvador Carreres Zacars es conservava a lArxiu Municipal de Car-caixent, juntament amb una cpia del primer acte, que es troben ara com araillocalitzades, desprs de la riuada que afect aquell arxiu el 1982.5 Recentment,


5 Vull agrair aquestes informacions al carcaixent Bernat Dars Mahiques.

per, al Fons Carreres de la Biblioteca Valenciana ha estat localitzat un altre ma-nuscrit.6

3. LO DARRER AGERMANAT, UN PUNT CULMINANT

Al prleg de Lo Rat Penat. Calendari llemos per al any 1874, Llombart,que fins aquell moment havia estrenat dues obres, en castell, de temtica so-ciopoltica, Justicia contra justicia, el 1872 i La esclavitud de los blancos el1873, com hem vist ms amunt, donava clars indicis de conixer la influnciaque el teatre com a mitj de comunicaci podia assolir entre el poble. Per aix, elseu punt de vista sobre la producci teatral era ben concret: per un costat es quei-xava de latrs en que es troba, afegint-se a les queixes que ja abans TeodorLlorente havia denunciat a Las Provincias; i, per un altre, explicitava els caminsque en el futur, des del seu punt de vista, haurien de seguir els homes de teatre aValncia:

convindria quels autors se posaren acrdes en la part del llenguatje de lesobres llemosines, y, eletjint arguments de carcter verdaderament valenci,sensatjaren dun modo formal, per diro aixina, en lo drama histrich, ahon te-nen molt terreno per esplorar encara; y en la comedia de costums (Lo Rat 1874:15).

El drama histric, per tant, era el gnere que ms podia atraure Llombart.Interessat de sempre en la histria valenciana, com ja hem assenyalat, va elabo-rar alguns treballs basats ms o menys en la investigaci, i aspir i tot a ser cro-nista de la ciutat de Valncia. A ms, al seu Calendari llemos sempre don ca-buda a articles de carcter histric i ell mateix sencarreg de transcriure ipublicar documents (Estrela 2005). Per altra banda, cal recordar que bona part dela millor producci lrica valenciana de Llombart presenta motius de caire hist-ric, com al cas de La copa dargentesmentada ms amunt i reeditada fa poc(Llombart 2006b: 252-288), per tamb, entre altres, en composicions com Locomproms de Casp premiada el 1891 als Jocs Florals i tamb reeditada re-centment (Llombart 2006b: 397-406) o lara com ara perdut poema pic Lamort del Conqueridor, que havia rebut igualment un guard el 1888 (Roca Ri-cart 2006: 63). Linters per la Histria com a punt dinspiraci era, per altrabanda, ben romantic.

Shauria de tenir en compte, tamb, i com ha posat de relleu molt encerta-dament Sansano (2005: 194), que a lAlmanaque de las Provincias per a lany1881 es donava notcia de com a Lo Rat Penat, lany 1880, es tractaren dos te-mes en debats de la secci de literatura que, sense dubte, degueren influir en eltreball de Llombart, ats que ell mateix, tamb, hi va participar: Pasat, presenty pervindre del teatre valenci, i Orige de les Germanies. Escena i moviment


6 La signatura daquest manuscrit s Carreres 23/H-13. Vull deixar constncia ac del meuagrament a lamic Juan Galiana, de la Biblioteca Valenciana, que mha facilitat gentilment la no-tcia.

agermanat, doncs, foren dues de les preocupacions erudites i dactuaci socialdaquell per a Llombart. Un moviment revolucionari i popular que, sensecap dubte va enllaar amb els ideals romntics i, desprs, com una prolongacinatural, amb els liberals i els renaixencistes i, ms especialment, amb aquellssomnis republicans que podia imaginar el mateix Llombart.

Encara, per altra banda, resulta evident que el conflicte armat de les Ger-manies havia de representar per als homes de la Reinaxena, com a bons romn-tics, un punt dinters: hi havia les figures dels herois, la defensa duns idealsms o menys correctament interpretats des de la distncia dels segles i, encara, hihavia el referent ms fresc de les guerres carlines o les revoltes, ms prximesencara (els incidents de la I Repblica a Valncia, per exemple), que podien for-nir dimatges viscudes de prop la reelaboraci duns fets histrics que, en bonamesura, es podien reconstruir fcilment i de forma directa. La presncia delEncobert, una figura misteriosa, segurament encara exercia una major atraccisobre alguns daquells literats. El cronista de Valncia Vicent Boix admiratper Llombart, va escriure una novella que portava per ttol El Encubierto deValencia i es public el 1859. Uns anys abans, el 1840, Garcia Gutirrez haviapublicat un text dramtic amb el mateix ttol, i el 1877, Francesc Palanca iRoca portaria tamb a lescena els episodis finals de la Germania, amb luxe di-maginaci i dalteraci de la histria, i sempre al servei duna major tensicreativa. A Fueros y Germanas o El Encubierto de Valencia, el text de la quales troba en valenci, Palanca republic i federalista, volgu mostrar elcomportament daquella revolta com un antecedent de les revolucions del seu se-gle, amb dos finals diferents: en el primer, la justcia divina seria lencarregadade castigar els dolents com tamb es deixa veure en el drama de Llombart queara veurem-; en el segon que es portava a termini si la sala es trobava plena degents populars, era un agermanat qui castigava amb la mort el criat del mar-qus, tot acabant la representaci amb un crit en contra dels tirans, s a dir, delopressi del que llavors ja ms que senyors shavien convertit en senyo-rets (Atienza 2000: 25).

En aquesta lnia hem de situar lobra de Constant Llombart, del 1882, Lodarrer agermanat,7 en la qual tamb lacci transcorre en els ltims moments dela Germania i, ms concretament, en lenfrontament final on morir Vicent Pe-ris, assetjat a sa casa de Valncia, que desprs seria assolada i el seu solar sem-brat de sal, com a cstig exemplar. Llombart, per tal de representar aquells ltimsinstants de la guerra de les Germanies, assolir moments de gran dramatismeen especial quan el discurs senfilar cap al vessant histric i poltic i ado-bar la trama amb elements sentimentals de tipus familiar i personal, que lipermeten donar explicaci a algunes incgnites de la realitat pretrita. Per, sem-pre, des duna menor fabulaci respecte a personatges i accions, i procurant ajus-tar-se en la mesura del possible a les informacions que havia extret, sense dubte,dels cronistes que va usar com a base del seu text teatral, i la informaci dels


7 Lobra de Llombart ha conegut, modernament, dues edicions. La primera, per Atienza(2005: 45-87), amb retocs ligstics poc ortodoxos. La segona, a cura dEscart (Llombart, 2006a),que ser la que prendrem com a referncia a les nostres citacions.

quals va oferir en notes a la fi del seu text. A la fi, per, els ideals de Llombartsemblen tamb sobreposar-se a la prpia ficci histrica, de manera que aquellsseus agermanats no acabarien morint intilment, sin que fan lefecte de deixaraquest mn tot esperant el futur. Aix, Peris, en un moment donat exclamar:

Nostra sanc la llavor siga fecunda,que en altre temps son fruit done a la ptria.

Llombart, potser, es veia encarnat en Vicent Peris, i el sentiment agermanatpotser esdevenia una metfora del seu republicanisme o del seu patriotisme.Per, malgrat linters de Llombart per construir un drama histric, no sapsubstraures del tot latracci popularista, i deixa translluir, de tant en tant, acti-tuds i expressions colloquials i populars, ms adients potser al sainet que al dra-ma de carcter historicista, en especial en les aparicions femenines a lobra, quees troben esguitades de formes de parlar molt populars, tot i que Llombart, enaquesta obra, utilitze el vers decasllab, que era considerat ms apropiat per a te-mes ms seriosos, i tot imitant el que ja havia fet abans el catal Vctor Balaguer,a qui Llombart admirava profundament (Lo Rat 1874: 12). Tamb, perquaquesta tipologia de vers li permetia un allunyament voluntari del sainet decaire cmic, que usava tradicionalment lheptasllab (Sansano 2005: 192). I aixperqu, a la fi, es pot veure clarament que Llombart, tot i aprofitar el teatre coma mitj de comunicaci de masses, sembla que va reservar el castell per a temesms elevats, mentre que es va servir del catal sols per a arguments banals icmics, tret del cas de Lo darrer agermanat que sembla que, possiblement peraquesta particularitat tamb, no va assolir la repercusi als escenaris valenciansque pretenia el seu autor. De fet, lobra no es va representar fins el 1884 i sola-ment al Teatre-caf del carrer de Russafa, la qual cosa equival a dir que no vapassar de lmbit popular i favorable a les idees republicanes de Llombart, i que,ni les preocupacions erudites ni el tema historicista triat per lautor van ser su-ficients per arribar a la societat benpensant que podia freqentar altres espaisteatrals de la capital, cosa que aprofita Sansano (2005: 194) per titlar de fracsaquell intent de Llombart.

Tanmateix, si la societat del seu temps no va saber valorar correctamentaquella pea teatral, cal dir que, sense dubte, de tota la producci llombartiana,aquest escrit s prcticament el que millor ha resistit el pas del temps. De fet, ams de les dues edicions que ha conegut recentment (Atienza 2005 i Llombart2006a), Lo darrer agermanat sha arribat a proposar per tal retornar-lo als es-cenaris, tot i que, aix s, des de lmbit privilegiat de la Universitat CatalanadEstiu, el 2006.8

De fet, si el text encara atrau els lectors s perqu es tracta no sols duna obradiscreta, amb ms voluntat que recursos, sin dun text amb la fora suficientcom per matenir latenci de qui shi acosta. I tamb perqu, si contemplemaquell text dins el conjunt de la producci teatral llombartiana, es pot afirmar queens trobem davant la pea teatral de major volada i de ms maduresa artstica de


8 Vegeu-ne lanunci a http://annanoticies.com/2006/08/22/

lautor. Aix, lepisodi dramtic en un acte, com lanomena el seu autor ses-tructura en vint escenes dins lacte nic on Llombart sesfora per mantenirlatenci de lespectador a base de combinar fragments ms populars i de regustms casts amb altres on destaca la tendresa dels seus personatges o fa ressaltarel dramatisme, les actituds heroiques dels protagonistes del drama a qu es tro-ben abocats sense remei.

Aix, lescena I, que funciona de prembul de lobra, s tota ocupada pelmonleg de Lloren, un dels capitans del bndol dels agermanats. Aquest, ambun llenguatge que presenta una certa solemnitat, aprofita els moments anteriorsa lalba per fer un brevssim resum de la situaci en qu es troben les tropes ager-manades, assetjades a la ciutat de Valncia i, ms concretament, aquelles que re-sisteixen a la casa de Vicent Peris, emblemtic cabdill de la Germania. Lloren,sense haver pogut domir en tota la nit (Ans de la nit a desvanir les boires / lallum vingu de la naixent aubada, / que entornar pogu els ulls), es troba pre-ocupat per la situaci, lloa els soldats del seu exrcit i, al soliloqui inicial que voldonar un to greu a lobra, es lamenta de la incertesa del temps: Qu nos aguar-da? arriba a exclamar. Els agermanats de Valncia es troben perduts, si noarriben els reforos de Xtiva i dAlzira, mentre el virrei ja compta amb lauxi-li del que Llombart denomina estrangera tropa castellana. El dia ja comena ila llum ho ompli tot: les tropes sn despertades a toc de tambor, cosa que apro-fitar per recordar en veu alta Lloren la victria dAlmenara, dels agermanatssobre els tisnats els mascarats, mot amb qu es coneixien els partidarisdel bndol antiagermanat-; i la de Peris a Gandia, ensenyorant-se fins i tot delpalau ducal. Lescena II mostra la presncia del Xiquet, que toca el tambor perdespertar la tropa, i com Lloren i Ambrs un mestre veter dels agerma-nats, el fan callar, per tal de respectar el descans de Peris, que tamb ha passatla nit en vetla. Les escenes III i IV, de carcter ms acolorit com assenyalaSansano (2005: 194), fan aparixer en escena un personatge femen, Cristiana,que s mostrada com una brava llutadora del costat dels agermanats, en recon-tar episodis dels enfrontaments armats de Xtiva i dAlzira, en un ambient de ca-maraderia de taverna, amb glops de vi i indirectes ertiques cap a la dona, mal-grat que Llombart sencarrega de llanar la sospita de la traci sobre ella quan,a lescena V, fa exclamar a Ambrs: No nos resulte mora, eixa Cristiana!, enallusi als recels que sent envers ella. A lescena VI, un nou monleg de Llo-ren ens fa saber que el dia ja ha arribat i que la gent es prepara a la batalla, la-mentant, fins i tot abans que es produesquen, les prdues que generar aquesta:Quants orfes quedaran, i quantes viudes! / Quants de desamparats! Les esce-nes VII i VIII sn noms preparatries de les segents i sn, clarament, de caireinformatiu: sacosta un frare amb lambaixada dels antiagermanats i Peris i elsseus reafermen la seua voluntat descoltar-lo, encara que sense esperances da-rribar a bon port.

A partir de lescena IX, i fins la XV, el to de lobra de Llombart s molt msdramtic i, en alguns punts, fins i tot sentimental. De fet a la primera daquestesescenes Peris, en un monleg reflexiu, anticipa la desfeta final:

Jo s que som perduts, puix s que tenenjunyida a son poder ma gent escassa...


Jo s que, dins de poc, ma negra estrelafatal va a ser-me en lo carrer de Grcia...Venuts anem a ser per los vils noblesque al fi desplegaran son odi i rbia!Emper, al manco, morirem en honra,ab tes defenent la santa causadel poble valenci, que pau, justciai germania als cavallers reclama.Eixa s nostra ambici! Muigam com hroesde nostres furs sagrats en la demandai encara que venuts, la histria un diaja enaltir lo que en Valncia es faaper eixos menestrals que no consentenvrer sa dignitat aix ultratjada.

A lescena X es desenvolupar un dileg entre Vicent Peris i el Pare Galceron aquest segon retraur al capit de la Germania lactuaci contra els vassallsmusulmans dels senyors valencians, als quals els agermanats acristianaren perfora o grat, i donant-los mort en molts casos, desprs. Peris es defensa, i atacalactitud del virrei, que hauria prevengut lo rei, al qual se lataca perqu enValncia als ciutadans tractar-nos / volgu com de Castella al poble tracta. Da-vant lactuaci del monarca, que don suport als nobles per que tamb vamantenir tractes amb els revoltats, que mai negaren lautoritat reial, el PareGalcer exclama en un crit que sona ms contemporani de Llombart que dePeris-: Tal, verdaderament, sn els poltics. / Son art s vore a qui millor sen-ganya. I segueix, per aconseguir que Peris deixe les armes, pintant un despietatfutur per a la vdua i els fills de lagermanat, amb tocs certament sangonosos:

Pensa en tons fills,Vicent, que en tu a son parecridaran, dins de poc, i tal vegadano existir... que a quansevol punt pblicun dia els portar sa sort amargai giraran, plens de terror, la vistaperqu voran all la ensangrentada,ja negra, testa del que fon son pare...

Vicent Peris, davant aquella imatge proftica, abraa el seu fillet encaraadormit, en una mostra de tendresa de lagermanat, que el fa ms hum i quepretn, aix, guanyar-se lafecte del pblic. Lintent del Pare Galcer no obtindrel fruit que esperava i el capell sembla ressignar-se i acceptar el fracs de laseua ambaixada, ats que Peris es nega a rendir-se a les forces del virrei. Per alescena XI apareix ngela esposa del cabdill agermanat i, per contra delque podrem esperar, s aquesta qui dna nims per al marit a resistir fins a la fi.De fet, ngela demana al marit que senfronte als nobles adduint qestionspersonals: un noble va requerir-la damors i ella es va negar, veent-se aix ata-cada pels altres senyors nobles, que pretenien doblegar-la als desitjos desho-nestos del primer. ngela, desprs, vol que els nobles demanen perd pel danycausat al poble, i s el Pare Galcer qui sestranya daquella petici, amb qu


lesposa de Peris quasi sentencia: Sempre lo poble t que ser qui paga! / Lesdones ploraran, s, per els homes / cumpliran lo seu deure.... A la qual cosacontesta Peris: Jo no tem la mort, la desafie! / Jo no tem lo desterro ni sainfmia! / Sols mesglaia deixar-vos una herncia / de llgrimes i dol... Unaherncia que s acceptada de grat per ngela. A lescena XI, el marqus de LosVlez, aqueixe jabal de terra estranya, envia un missatge a Peris que, en serllegit pel Pare Galcer lnic que sap llegir dels presents lindigna fins alpunt que sembla passar-sen al bndol dels agermants. Resulta ben significatiu eltractament del virrei i dels seus seguidors els exrcits castellans que faLlombart, en aquesta escena. Aix, Ambrs denomina de nou jabal al mar-qus de Los Vlez i demana

estrangular demprs, una per una,eixes goles de llop, plenes de rbia,que destranger pas sols a tragar-sevenen la llibertat de nostra ptria.

El Pare Galcer es lamenta, fins i tot, de les condicions que demana el bn-dol antiagermanat i exclama la seua sorpresa, que suscita un dileg que llana ala lluta els agermanats:

Pare Galcer: Jo dubte que eixa intimaci ser pugaper lo senyor governador dictadai molt menys, ni ara ni mai, podr compendreque siga un valenci qui feta lhaja.Peris: De castellans est la ciutat plena.Pare Galcer: Du, puix, nos protegeixca!Ambrs: Coltellades haur! (A Peris)Peris: S, Ambrs, que vegen,ja que de destruir los furs se tracta,que obrir precs abans ser un sepulcrea on caiguen nobles i plebeus a manta.Ambrs: Vixca Valncia! Avant i manco llgrimes! (A les dones)Puix, plorar per plorar, la cosa s clara,val ms vestir de dol per los que muiguenguerrejant, front a front deixa canalla,que per aquells a qui dem els apreteen lo Mercat lo coll Morro de Vaca.

Les escenes XIII i XIV sn dos moments en qu Llombart aprofita permostrar ladhesi a la causa agermanada dAmbrs i dngela que, en aquestdarrer cas, assoleix pinzellades de romanticisme i herocitat que esdevindranproftiques. Mentre Peris pretn que lesposa i els fills sen vagen, ella preferirrestar-hi i afrontar la mateixa sort que el marit, el qual, en acomiadar-se de laseua dona, noms li dna un petit bolsillo, que s mon nic tresor, cosa queaprofita Llombart per a remarcar lhonestedat de Vicent Peris, el qual es queixa,dient en aquell moment que encara alguns de lladre me motetgen!


A les cinc escenes restants, de la XV a la XX, el to de lobra va in crescen-do per dotar de major dramatisme el desenvolupament de lacci, que es preci-pita cap al final ms desastrs per al bndol dels agermanats. De fet, desprs quePeris aconsegueix que part de la seua famla sen vaja (escena XV), tret de la fi-lla, Maria, que prefereix romandre amb el pare i lenamorat seu, Lloren (esce-na XVI), es produeix lltima ambaixada dels antiagermanats, amb la presnciadel marqus de Cenete, sense fruit, a lescena XVII. La veu de Vicent Peris apa-reix ac clarament defensant els interessos valencians i els furs, especial-ment. Aix, Peris arriba a dir:

la perdici de nostre reinetenen los estrangers ja decretada,perqu ja ab los de Moya i de los Vlez,vostre germ, que nostres furs maltracta,conta dret la ciutat ha invadit tota,cregut de qu ab sos teros li mancaragent per a vncer les ardides forcesdels populars, que ell tilda de canalla.I en tant, de mitjaner vs feu lofici.Mendoza nostres caps pregonar mana...No s justcia ni pau lo que se busca...Cregau-me, monsenyor, que vos enganya!

Davant lafirmaci de sobrbia per part de Peris feta pel marqus de Cenete,el cabdill agermanat, encara, respondr:

No, no s orgull: s dignitat. Del poblejo a ser lo salvador sols aspirava.Mes no ha perms lo cel que jo en Valnciala redemptora creu plantificara!Nostra sang la llavor siga fecundaque en altre temps son fruit done a la ptria!Retireu-vos, marqus, retireu-vos...Brille de Du la providncia sbia!Sols, monsenyor, que declareu desitge,ans que al carrer ixcau de nostra casa,per a conhort, almenys, daquestos pobresplebeus que morir saben per la ptria,si al peu mateix de sa sangrienta forcaser la tomba de sos furs cavada.

I el marqus de Cenete respon:

No, Vicent Peris, no. Per a defendre-lossempre els nobles tindrem a punt la espasa.Per la bona memria vos ho juredel rei Conqueridor.


Lexaltaci patritica no noms est en boca de Peris i fins i tot de Cene-te, en el punt tocant als furs, sin que Ambrs arriba a demanar que ixquenlos castellans fora de Valncia. Per Cristiana el personatge femen totalmentinventat per Llombart, que a lescena XVII demana en un moment donatque es penje Cenete, ms tard desencadena la fi, ja que sens la presenta com ladona que a les crniques apareix llanant un cantell o un test a Cenete, i causant-li la mort, que s el detonant de lenfrontament final contra els agermanats lacasa de Vicent Peris, que s botada foc i on moren tots, en les escenes ltimes,que es tanquen amb la lapidria sentncia dAmbrs, que clou lobra de Llom-bart:

Botxins del poble:hi ha un tribunal de Du a on tot se paga!Si haveu sacrificat a vostres iresal que fon de Valncia la esperana.i ab ell lo pensament espant dels nobles,ferestament esteu destrunt ara.La venjadora histria dir als seglesquan al poble venut justcia faa:Caigu Peris i ab ell la Germaniamor tradorament assessinada!.

El desenvolupament del drama ideat per Llombart, en essncia, segueix demanera bsica el que relaten les fonts a qu va poder accedir lautor. De fet,Llombart ho fa pals quan, a la taula de les dramatis personae, assenyala en notaquins daquells porten noms documentats i quins no i, encara, tanca lexpli-caci tot dient que Sham servit en tot lo possible de la Histria (Llombart2006a: 54). Per, en especial, Llombart va tenir present el segon volum de lesDcadas dEscolano/Perales (1879, II), que just acabava de publicar-se unsanys abans, i tal com el mateix Llombart declara ms o menys explcitament ennotes que volen ser informatives al seu escrit (Llombart 2006a: 54, 60, 72). Tam-b, molt segurament va tenir a la vista el breu relat daquell episodi fet pel cro-nista romntic Vicent Boix a la seua Historia de la ciudad y reino de Valencia(1845, I: 382-383), com es descobreix, fins i tot, en la semblana dels mots usatsper Llombart, en referir la mort de Peris. Aix, a la nota del renaixencista que ex-plica com es va permetre una llicncia literria, tot canviant el lloc de la mort delagermanat, llegim que lassessinaren brbarament (Llombart 2007: 96). Alobra de Vicent Boix (1845, II: 383) s llegeix: fue asesinado brbaramente.Per, no noms, sin que Llombart, en el seu inters per no solament entretenirun pblic fidel, sin tamb formar-lo i, encara, aprofitar els seus escrits peragitar conscincies a favor de la causa patritica o valenciana, assenyala:

Fins lo darrer segle ha dut aquesta placeta lo nom de linsigne plebeu VicentPeris. Per quina causa va desaparixer? Qu significa lobscur nom de Galindoque en lactualitat porta? No ham aconseguit averiguar-ho. En canvi, hui quelexcellentssim ajuntament de Valncia, sense to ni so, ha pegat en variar-los,en molts carrers y places, quant indicada pareixia per los memorables acon-teiximents de qu fon sangrient teatre la referida placeta, a recabalar lo gloris


nom de Vicent Peris que abans tan justament ostentava, sha respectat lo deGalindo, que poc o res significa, batejant pareix mentira! lo de lEstornutcarrer sense cases ab lo nom gloris de Vicent Peris.

Ignorarien, els que tal disposaren, que lo que s hui placeta de Galindo fon undia solar de la casa a on en lo darrer dia de sa existncia coron Vicent Perisson nom deterna glria? Ser, acs, que sabent-ho, com no pot menys deser, obraren inspirats per lo mesqu esperit de la passi poltica? No ho sabem.Lo que s que s cert, que a pesar dhaver manifestat la premsa peridica en di-ferents ocasions son lloable desig de qu tornara a la citada placeta de Galindolo nom de Vicent Peris, sha obrat tan desatinadament que b podem qualificar-ho ac de sacrilegi histric (Llombart 2006a: 54-55).9

O, ms avall, quan informa en nota de la vertadera fi de Peris, no sest delamentar la desdia dels valencians davant el que ell considera un heroi nacional:

En altre pas, hui que ha aplegat lhora de les grans vindicacions, no sols ins-crivint lo nom daquell mrtir de la llibertat en una pobra rajoleta de Manises,sin alant-se-li una esttua en aquell punt shaguera honrat sa imperecederamemria! Este s lo patriotisme dalguns homes! (Llombart 2006a: 98).

En definitiva, doncs, malgrat totes les limitacions que la crtica moderna havist a lobra teatral de Llombart i que la producci dramtica daquell capparede la Renaixena sembla que no va arribar a trascendir ms enll deels ambientsms populars (Sansano 2005: 197-198), caldria destacar tamb que Lo darreragermanat s un text dambicions literries relativament cultes i aix es pot no-tar tant en ls del metre (decasllab) com en la presncia de freqents arcais-mes a la llengua emprada. Per altra banda, hi ha una clara pretensi de reivin-dicar un episodi histric nacional entre els valencians del moment, no solspresentant lagermanat Vicent Peris com un defensor de les classes populars idun cert republicanisme avant la lettre, sin tamb com un defensor dels furs ide les lleis valencianes contra la presncia dels castellans, que sn claramentconsiderats com estrangers en diferents passatges de lobra. Una actitud cla-rament romntica. Encara, el remarcable vessant dagitador cultural i reivindi-catiu de Llombart pot veures en levident voluntat de recuperaci que proposade lespai real on es va desenvolupar el seu drama per a la memria collectivadels valencians. Tot plegat, en aquest text es pot veure el millor Llombart:conjug erudici dins els lmits de lautor, creaci amb clara voluntat li-terria i reivindicaci poltica des de lptica cultural de la Renaixena queell proposava, per tal daconseguir un producte digne com s Lo darreragermanat. Si comparem aquella obra amb altres semblants de la Renaixenacatalana, evidentment el nivell assolit per Llombart no s tan destacable,atesa la relativa simplicitat, fruit sens dubte de la seua limitada formaci cultu-


9 Vicent Boix (1845, II: 383), per cert, en nota de peu de pgina indica que desde entoncesqued la plazuela llamada de Galindo, y antiguamente de les Pelaes. Aquesta nota de Boix, per al-tra banda, apareix, prcticament igual, traduda en catal, segurament pel mateix Llombart, a Lo RatPenat. Calendari llemos, del 1883, a manera de notcia (Lo Rat 1883: 106).

ral. Per la figura de Llombart destaca al Pas Valenci de la segona meitat delXIX, clarament, pels seus esforos reivindicatius de la llengua i de la culturaprpies i, en part, aquell seu inters encara s ben recordat entre nosaltres,com sha posat de relleu no fa encara massa anys per bona part de les institu-cions valencianes (Escart/Estrela 2008).

BIBLIOGRAFA

AHUIR, Artur, Les memries dun literat. Una desconeguda font biogrfica de ConstantLlombart. Les notes de Ramon Andrs Cabrelles, dins ESCART, Vicent Josep /ROCA RICART, Rafael (eds.): Constant Llombart i el seu temps, Acadmia Valen-ciana de la Llengua, Valncia, 2005, pp. 256-303.

, Almanaque de Las Provincias para 1894, Federico Domnech, Valncia, 1893.

ARCHILS, Francesc / MART, Manuel, Renaixena i identitats nacionals al Pas Valen-ci, dins Bernat i Baldov i el seu temps, Institut Interuniversitari de Filologia Va-lenciana, Valncia, 2002, pp. 51-71.

ATIENZA, Antoni, Teatre valenci de la Germania, LOronella, Valncia, 2000.

BLASCO, Ricard, Estudis sobre la literatura del Pas Valenci (1859-1936), Institut de Fi-lologia Valenciana, Valncia, 1984.

, Constant Llombart i Lo Rat Penat. Peridich lliterari quincenal (1884-1885), Di-putaci de Valncia, Valncia, 1985.

, Llengua i ptria al Pas Valenci durant la Renaixena, Caplletra, nm. 4 (1988),pp. 43-67.

BOIX, Vicente, Historia de la ciudad y reino de Valencia, 3 vols., Benet Montfort,Valncia, 1845-1847.

CUC, Alfons, El valencianisme poltic (1874-1936), Afers, Catarroja-Barcelona, 1999.

DD. AA., Historia de lo Rat Penat, Lo Rat Penat, Valncia, 2000

DD. AA., Homenage a en Constant Llombart: composicions llegides en la seci verifi-cada en son honor lo da 11 de maig de 1893, en Castell de la Plana, Impremta deC. J. Forcada, Castell de la Plana, 1893.

ESCART, Vicent Josep, Les idees de Constant Llombart a travs de Lo Rat penat. Ca-lendari llemos, dins ESCART, Vicent Josep / ROCA RICART, Rafael (eds.): ConstantLlombart i el seu temps, Acadmia Valenciana de la Llengua, Valncia, 2005, pp.136-165.

ESCART, Vicent Josep / ROCA RICART, Rafael (eds.): Constant Llombart i el seu temps,Valncia, Acadmia Valenciana de la Llengua, 2005.

ESCART, Vicent Josep / ESTRELA, Josep Enric, Sobre lAny Constant Llombart (PasValenci, 2005), Anuari Verdaguer. Revista dEstudis Literaris del segle XIX,nm. 15 (2008), pp. 435-448.

ESCOLANO, Gaspar / PERALES, Juan Bautista, Dcadas de la Historia de la insigne y co-ronada ciudad y reino de Valencia, 3 vols., Terraza Aliena y Compaa Editores,Valncia/Madrid, 1878-1880.


ESTRELA, Josep Enric, Linters pel passat histric a Lo Rat Penat. Calendari llemos,dins ESCART, Vicent Josep / ROCA RICART, Rafael (eds.): Constant Llombart i el seutemps, Acadmia Valenciana de la Llengua, Valncia, 2005, pp. 166-185.

FOGUS COGOLLOS, Jos F., Efemrides carcagentinas, Imprenta del Asilo de Hurfanosdel Sagrado Corazn de Jess, Madrid, 1902.

GUARDIOLA I SAVALL, Maria Isabel, Laportaci de Llombart al diccionari dEscrig,dins ESCART, Vicent Josep / ROCA RICART, Rafael (eds.): Constant Llombart i el seutemps, Acadmia Valenciana de la Llengua, Valncia, 2005, pp. 232-255.

GUARNER, Llus, Prleg a LLORENTE OLIVARES, Teodor, Poesia valenciana completa,Eliseu Climent, Valncia, 1983, pp. 17-90

IGUAL BEDA, Antonio, Histria de lo Rat-Penat, Ajuntament de Valncia, Valncia,1959.

LEON ROCA, Jos Luis, Constant Llombart, Lo Rat Penat, Valncia, 1995.

LLOMBART, Constant, Himno que el Orfen republicano de Valencia dedica al eminen-te orador Emilio Castelar, con motivo de su llegada a esta poblacin, Josep Barber,Valncia, 1871.

, Niu dabelles. Epigrames llemosins, Josep Peydr, Valncia, 1872.

, Abelles y abellerols. Sent y un epigrames, Emili Pasqual, Valncia 1878.

, Los fills de la morta-viva, Emili Pasqual, Valncia, 1883.

, La copa dargent, Josep Ortega, Valncia, 1887

, Mis primeros versos, dins Las Provincias. Almanaque para 1889, Valncia,1888, p. 302.

, Crnica de la revoluci cantonal, a cura de R. Aracil, Eliseu Climent, Valncia,1973.

, Lo darrer agermanat, a cura de V. J. Escart, Alfons el Magnnim, Valncia, 2006a.

, Poesies valencianes, a cura de Rafael Roca Ricart, Acadmia Valenciana de laLlengua, Valncia, 2006b.

LLUCH SOLER, Manuel, Constantino Llombart. Apuntes biogrficos, Valncia, ManuelVilar, 1879.

LLORIS I VALDS, Manuel, Constant Llombart, Alfons el Magnnim, Valncia, 1982.

Lo Rat Penat. Calendari llemos corresponent al present any de 1875. Compost ab ladistinguida colaboraci dels ms reputats escriptors de Valncia, de Catalunya y deles Illes Balears per En Constant Llombart, Valncia, Pasqual Aguilar, 1874-1884.

MART MESTRE, Joaquim, Constant Llombart i la llengua, ESCART, Vicent Josep /ROCA RICART, Rafael (eds.): Constant Llombart i el seu temps, Acadmia Valen-ciana de la Llengua, Valncia, 2005, pp. 200-231.

NAVARRO CABANES, Josep, Catlec bibliogrfic de la prensa valenciana, Diario de Va-lencia, Valncia, 1928

PREZ I MORAGN, Francesc, Constant Llombart, el pobre de les grans empreses, dinsESCART, Vicent Josep / ROCA RICART, Rafael (eds.): Constant Llombart i el seutemps, Acadmia Valenciana de la Llengua, Valncia, 2005, pp. 36-55.


ROCA RICART, Rafael, Teodor Llorente, el darrer patriarca, Institut Interuniversitaride Filologia Valenciana / Bromera, Alzira, 2004.

, Teodor Llorente, lder de la Renaixena valenciana, Publicacions de la Universitatde Valncia, Valncia, 2007.

, Introducci a LLOMBART, Constant, Poesies valencianes, Acadmia Valenciana dela Llengua, Valncia, 2006.

SANCHIS GUARNER, Manuel, El sector progressista de la Renaixena valenciana, Institutde Filologia Valenciana, Valncia, 1985.

SANSANO, Gabriel, Lobra dramtica de Llombart, ESCART, Vicent Josep / ROCA RI-CART, Rafael (eds.): Constant Llombart i el seu temps, Acadmia Valenciana de laLlengua, Valncia, 2005, pp. 184-199.

SIMBOR ROIG, Vicent, Els orgens de la Renaixena valenciana, Institut de Filologia Va-lenciana, Valncia, 1980.

, La Renaixena al Pas Valenci, Caplletra, nm. 4 (1988), pp. 9-41.

VERGER, Eduard-J.: La poesia valenciana de la Restauraci (1874-1902), Caplletra,nm. 4 (1988), pp. 79-89.


lo darrer agermanat (1882): un «drama històric» de...

Documents