lo campus 18

LO C

AM

PUS

El p

eriò

dic

univ

ersi

tari

de

les

Terr

es d

e Ll

eida

i A

ran

Juny · Juliol 2012Quarta èpocaNúmero 18

El Poema Objecte de Joan Brossa que reproduïm, resumeix perfectament l’última pirueta autoritària del Rector Fernández. De camarada Fernández, pas-sant pel profe-amic Roberto per acabar com a el col·lega Rector, ha perdut els papers i s’ha carregat en una sola acció, tota la seva credibilitat al fer entrar els Mossos d’Esquadra a la UdL, però el que és pitjor, ha compromès la imatge demo-cràtica, pactista i de transparència que la comunitat de la Universitat de Lleida sempre ha buscat. Era difícil superar a l’antic Rector, però el Rector Roberto s’ha cobert de glòria.

A més, el Rector Fernández ha invo-lucrat a tot el seu Equip de Govern amb

Vicerectors, Coordinadors, Secretaria Ge-neral i Gerent, quedant per a la història la dada, que ha estat el primer Equip Rec-toral que ha fet entrar la policia a la UdL. Sabem que algun Vicerector, en privat i amb la boca petita s’ha excusat de la de-cisió de deixar entrar la policia i a més deixar que campin per tots els Campus de la UdL, Mossos de la Secreta ficant al nas a tort i a dret.

Almenys un allau de professors, inves-tigadors, estudiants, administratius i ciu-tadans han criticat la decisió i ni cap Degà o Director d’Escola, ni cap Responsable de Departament, ni cap organisme intern de

la UdL ha fet costat a que la policia en-tres al recinte universitari. Fins i tot a la Facultat de Lletres on han entrat els Mos-sos, es queixaven de com havien deixat a l’estacada al seu Degà i una vegada més, no només dificultaven la visibilitat de la Facultat fagocitada pel Rectorat, sinó que a més, havia estat el lloc on s’havia tren-cat l’autonomia universitària com espai de llibertat. (Recordem que el Rectorat està dins l’edifici de la Facultat de Lletres de la UdL, com diu el cartell de l’altell de la porta principal).

Desprès dels fets del desallotjament el dilluns 4 de juny, el Rector va estar il·localitzable i va prendre protagonisme en Paco Garcia, el Coordinador de Políti-

ca Universitària i Relacions Institucionals, que va fer de portaveu oficial del perquè s’havia cridat a la policia. El personatge que nosaltres l’havíem qualificat de “Rec-tor in pectore” i que el Rector Fernández feia de “Reina Mare”, va donar la cara a la premsa local i va tenir que acceptar que els 17 estudiants tancats, no eren violents però “emprenyaven” en la vida quotidiana universitària. Per acabar-ho d’embolicar tot, el Rectorat esgrimint raons de se-guretat, feia desconvocar un acte oficial ciutadà que es feia al centre de Lleida en

la que hi havia d’anar el Rector i en un al-tre acte del mateix dia tampoc hi va anar. S’estava criminalitzen i creant un clima de crispació ciutadana a la dissidència a la UdL. El Coordinador Garcia el que no va dir a la premsa, és que el Rector coneixia, informat pels Mossos, de les detencions d’estudiants que desprès es produirien.

Un cop els estudiants foren desallot-jats en plena matinada, no van trigar gai-res hores desprès perquè tornessin entrar per tancar-se. Llavors des del Rectorat, varen canviar les declaracions en primera persona, com seria dir “El Rector diu..” i varen començar a parlar de “L’Equip Rectoral diu...” buscant més complicitats i unitat interna cara l’opinió pública, i

llavors van dir, con-tradient-se amb tot el que havien fet, que llavors sí: que els estudiants es podien tancar i no cridarien novament a la policia. Tot i aquests comentaris, oficialment enca-ra avui, increïble-ment, la UdL no ha fet cap declaració oficial explicativa de l’entrada de la policia adreçada a la nostra comunitat universitària.

No hi ha cap dubte que l’entorn proper de coordi-nadors del Rector juguen un paper determinant en aquestes accions de retalls de llibertat a la UdL. En Paco Gar-

cia expressava que no entenia que ells, que també estant contra les retallades i l’augment de taxes universitàries, siguin criticats i es demani la dimissió del Rec-tor. Curiós és no entendre que el Rector no pot jugar a dues bandes constantment. Un dia va a les manifestació dels indig-nats, l’altre paga pancartes anti-Govern català que els conserges afins pengen en actes institucionals, desprès visita i paga matalassos en tancades nocturnes a la UdL buscant la fotografia de premsa, però al mateix temps enreda al personal amb

programes e lectora ls no complerts i contradits, es despreocu-pa de les barbaritats acadèmiques que s’estan produint en l’aplicació del Pla de Bolonya i a més tanca el diàleg amb tothom. Respecte les matricules no ex-plica que en l’estructura de preus de les taxes universitàries també hi ha un tram, encara que sigui curt, posat per la prò-pia UdL. Simplement el Rector acaba fent oposició al Govern de la Generalitat o si-gui acaba fent política pura, oblidant-se de les polítiques acadèmiques. Amb un esquerranisme mal digerit del col·lega Roberto i encara tenint al cap un discurs d’abans de la caiguda del mur de Berlin, li va agafar un rampell d’autoritat i va en-viar la policia precisament a uns tancats que alguns són ideològicament similars a ell.

Perquè nosaltres discrepem amb els que es tancaven. Aquest 17 estudiants només és representaven a ells, tot i que expressaven unes denuncies carregades de raó: les retallades com s’apliquen a Catalunya són immorals, com ho són l’augment de les taxes acadèmiques. Però mai la UdL oficial ha estat tant polititza-da i sectària per part de les nostres au-toritats acadèmiques com avui i mai els estudiants hem tingut un moviment uni-versitari tant trinxat i desorientat. Encara que sigui difícil, s’ha de passar de mino-ries d’estudiants mobilitzats -encara que siguin l’alerta desesperada contra una injustícia- a majories sobretot ben infor-mades i ben consultades.

Però nosaltres amb aquests estudiants que discrepem: sí els desallotgen la poli-cia, els detenen i els apallissen al carrer com ha passat a Lleida, simplement per expressar la seva opinió, nosaltres amb estratègies i tàctiques contraposades, els defensarem amb tota la força.

Estem contra la repressió, contra d’hipocresia, contra la mentida i contra la frivolitat intel·lectual a la universitat. Pensem que la primera corrupció és la incompetència.

Perquè escolti Rector Roberto Fer-nández: el problema no és una qüestió de diners només, sinó que és una qüestió d’ètica i d’higiene democràtica.

2LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran Juny · Juliol 2012

EDITORIAL

Per primera vegada la policia entra a la UdL cridada pel Rector Fernández

Co-edita:l’Associació universitària AMICS deLO CAMPUS / UdL” i l’Associació VIVÈNCIA ARANESA,-“Associacion Culturau e Civica Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-.

LO CAMPUSRedacció: Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª25001 Lleida · Telèfons: 973204907 / [email protected]://www.locampus.cat

Editor i Director:Joan-Ramon Colomines-CompanysDisseny i maquetació: Patrícia Sala

LO CAMPUS 18Versions de paper i digital.Dipòsit Legal: L-658-08

Fotografia de portada: Xemeneies de Gaudí / Pedrera de Barcelona. Margarida Companys ©

En els últims anys s’ens ha etiquetat als joves com la generació “NiNi”, aquells que no treballem ni estudiem. Són molts els mitjans de comunicació que han fet ressò d’aquesta nomenclatura, han fet debat i s’ha establert com a etiqueta juvenil. Un grup d’alumnes de la Universitat Pompeu Fabra discrepem amb els prejudicis atribuïts a la part més jove de la societat. També són molts els joves que treballen i estudien a la mateixa vegada, aquells que també representen valors d’aquesta generació com esforç o superació. Qui en parla d’aquesta gen-eració SiSi? Tots els que ens englobem dins d’aquest col·lectiu prou ens hem d’esforçar per poder trobar l’equilibri entre la universitat, el treball i l’oci com per què les universitats ens impedeixin poder dur-ho a terme. Som molts els que volem menjar-nos el món i no podem convinar tots els aspectes esmentats. No només per la crisis que també ha suposat una disminución important dels llocs

de treball, sinó pelshoraris de la universitat. El que nosaltres demanem son uns horaris compactes que ens permetin treballar per poder pagar-nos l’educació, sobre tot desprès de les retallades que els governs han donat a l’educació pública i la pujada de les tasses universitàries. Tenim menys beques i no tenim opcions de treballar.

No demanem menys hores de classe, ni més facilitats acadèmiques: demanem uns horaris compactes que ens permetin combinar l’estudi i el treball per tal de poder estudiar sense dependre obligatoriament de les rentes familiars.

Paloma Ros, Eva Navarro i Anna GualEstudiants de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra

“...La primera corrupció sempre ésla de la incompetència...”

e-mails al director

SÍSÍ

És normal que la policia democràtica acabi perseguint a una manifestant no violent i s’acarnissi pagant-la com un assetjador masclista? Ningú investiga aquests Mossos antiavalots que perden els papers? Ningú controla els directius policials que no saben mesurar el to d’una protesta, introduint la violència amb la seva intervenció desmesurada?.

El dimecres 6 de juny una trentena d’estudiants restaven davant de la Comissa-ria dels Mossos d’Esquadra de Lleida protestant per la detenció d’estudiants relacio-nats amb el desallotjament dels tancats a la UdL. La concentració era pacifica. Els antiavalots els van dispersar sense diàleg i carregant de manera desproporcionada.

Fa uns anys hi havia un anunci a la televisió que es veia l’interior d’un banc i uns empleats comentaven sobre el nou Guàrdia de Seguretat: -No porta pistola! deia un, i l’altre li contestava –El que té és cervell. A Ponent hi ha algun directiu dels Mossos que en comptes de cervell li va la marxa de les solucions violents.

A la Facultat on fem psicologia un Mosso que esmorza entre estudiants al Cam-pus de Salut, com passa, i desprès es poso la vestimenta antidisturbis i fredament comença a pagar a tort i a dret a aquests mateixos estudiants, el tindríem ben catalogat en el seu perfil personal. Però a més, el directiu inoperant en la resolució de conflictes de manera pacifica i raonable, també el tindríem ben catalogat, sobretot com un inútil en lideratge i convivència ciutadana.

3LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i AranJuny · Juliol 2012

Comunicat de la secciósindical de Comissions Obreres de la UdL sobre els darrersesdeviments

Davant de les detencions d’estudiants de la UdL i de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la universitat, la Secció Sindical de Comissions Obreres (CCOO) de la UdL manifesta:

1. La seva censura enèrgica contra la decisió del rector d’ordenar l’entrada dels Mossos d’Esquadra per desallotjar l’estudiantat de la UdL que ocupava el rectorat per manifestar la seva oposició a la política de retallades i de laminació de la Uni-versitat Pública.

2. La seva condemna a l’actuació policial realitzada contra els qui es manifestaven pacíficament contra les detencions que es van produir ahir.

i demana:

1. Que els tres estudiants de la UdL, i la quarta persona detinguda que han passat a disposició judicial siguin alliberades al més aviat possible.

2. Que es respecti llur presumpció d’innocència.

3. Que el rector que doni una explicació a tota la comunitat universitària de la seva decisió de recórrer a la policia i no exhaurir totes les vies de diàleg.

Lleida, 7 de juny de 2012

Presa de postura del Consell de l’estudiantat de la UdLEls representants del Consell de l’estudiantat de la UdL va expressar el seu rebuig a qualsevol entrada dels Mossos d’Esquadra a la UdL en una reunió del Consell de Govern, a més un cop realitzat el desallotjament, haver-se produït incidents i detencions va emetre un comunicat que re-produïm a continuació:

COMUNICAT

Davant dels fets ocorreguts aquestes últimes hores a la ciutat de Lleida on s’han vist implicats estudiants de la Universitat de Lleida, el Consell de l’Estudiantat manifesta :

1.-Que en tot moment hem fet promoció de les reivindicacions de caràcter pací-fic, i rebutgem qualsevol acte de violència que s’hagués pogut produir a la UdL.

2.-Que la majoria de persones que han participats en accions, com les ultimes vagues, ho han fet sense violència, manifestant el seu malestar per la degradació de la qualitat de la universitat pública, la pujada de taxes, la manca de beques...en general demanant millores en el sistema educatiu.

3.-Que demanem que es respecti la presumpció d’innocència als detinguts i es garanteixin tots els seus drets com a ciutadans, davant la Justícia.

4.-Que condemnem les carregues policials fetes als estudiants , i altres ciutadans, que es manifestaven pacíficament contra les detencions anteriors.

Cal seguir treballant amb els canals i mitjans dels que disposem per una Universi-tat Pública i de Qualitat, de forma cívica i responsable.

Benvolgut Arcadi Oliveres,

Com a director de premsa universitària i d’una revista de reflexió com és LO CAMPUS, tinc difícil analitzar tot el que està passant a la Uni-versitat de Lleida, però ho haig de fer.

Respectant a tothom i discrepant frontalment amb molts dels de les tancades perquè estant trinxant el nostre moviment estudiantil, no puc entendre com tu i “Justícia i Pau” tranquil·lament, desprès d’haver entrat la policia a la nostra universitat us vareu prestar a un acte públic amb el Rector.

L’Associació d’Antics Alumnes de la UdL forma part indissoluble de l’estructura institucional de la UdL. No és ni una associació civil, ni una ONG. O sigui, us premiaven els antics alumnes, però era extensiu a tota l’estructura oficial de la UdL. Per això havia la màxima autoritat de la UdL. O sigui: El Rector fa entrar la policia a la matinada i a la tarda premia als campions de la indignació. Jugada rodona.

Per primera vegada el Rector ha aconseguir que tots, malgrat les nos-tres profundes discrepàncies tant ideològiques, estratègiques i tàc-tiques, ens ajuntem per denunciar l’entrada de la policia.

Simplement voldria entendre el vostre posicionament que es va donar, no pel que dèieu, sinó per la vostra presència i col·laboració.

Tant hagués costat, fer una roda de premsa a Lleida? i dir: avui no és un dia per a premis i conferències, gracies a l’associació, ja trobarem una altra data per l’acte, però a nosaltres no ens agrada que la policia entri a la universitat i amb el nostre silenci respectuós, així ho expressem.

Una altra oportunitat perduda i una altra desorientació al personal.

Una abraçadaJoan-Ramon C

AR

TA

a A

rcad

iO

liver

es

L’ona expansiva del desallotjament a la UdL

Fotografies: Sílvia Estany ©

4 LO CAMPUS · el periòdic universitari de les Terres de Lleida i Aran Juny · Juliol 2012

“Baròmetre de Satisfacció” dels estudis de grau a la Universitat de Lleida

Important treball de recerca d’opinió elaborat pelConsell de l’Estudiantat de la UdL

> Els enquestats donen un suspens a l’aplicació del nou Pla de Bolonya> Majoritàriament suspenen a l’actual Equip Rectoral en la seva tasca d’implantació del nou Pla> Aproven amb nota el sistema de biblioteques i d’espais d’estudi de la UdL

1.INTRODUCCIÓ

La Universitat de Lleida (UdL), com la resta d’universitat de l’estat, es troba immersa en la imple-mentació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Aquest nou model ha donat lloc a canvis importants en el sistema universitari i des del Consell de l’Estudiantat tenim interès per conèixer la satisfacció que en tenen els estudiants de la nostra Universitat.

2.OBJECTIUS

> Conèixer el grau de satisfacció dels estudiants de Grau de la Universitat de Lleida en relació a l’aplicació del Pla Bolonya i dels recursos disponibles.

> Conèixer l’opinió que tenen els es-tudiants sobre les millores en la im-plantació d’aquest pla per part del Consell de Direcció.

> Determinar si considerem necessària la creació d’una comis-sió de seguiment per als estudis de Grau.

> Fomentar el debat i la recollida d’informació qualitativa a través d’una canal de comunicació amb els estudiants.

3.MATERIAL i MÈTODE

Per al desenvolupament de l’activitat s’ha dissenyat una en-questa de 5 preguntes de resposta tancada (escala numèrica o di-cotòmica) i una pregunta oberta per a la recollida de queixes, suggeri-ments i agraïments.

Per a l’enquesta s’ha utilitzat un model mixt, que combina el sistema presencial (off-line) i virtual (on-line) a través del programa Google Drive, en el què s’han recollit un to-tal de 895 enquestes.

La mostra de 895 enquestats

representa el 16.5% dels estudiants de Grau de la UdL (5.424 matriculats curs 2011/2012). Ha estat recollida entre el 17 i 22 de maig i conté enquestes de 29 dels 31 graus de la Universitat de Lleida, exceptuant Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i Relacions Laborals i Recursos Humans.

4.RESULTATS

A continuació trobareu els resultats de l’enquesta, alguns dels quals es presenten agregats per titulacions:

1. Puntua l’aplicació del Pla Bolonya a la Universitat de Lleida

La puntuació mitjana entre els enquestats ha estat de 4.96. Entre les puntuacions més elevades trobem Ciència i Salut Animal (6.48), Història de l’Art (6.08) i Turisme (5.86); mentre què les puntuacions més baixes representen Estudis hispànics (3.22), Enginyeria agrària i agroalimentària (3.75) i Estudis catalans i occitans (3.78).

2. Creus que els professors apliquen els criteris de l’EEES (com ara l’avaluació continuada, l’aprenentatge basat en l’estudiantat, etc).

La puntuació mitjana entre els enquestats ha estat de 5.03. Entre les puntuacions més elevades trobem Història de l’Art (6.62), Turisme (6.57) i Treball social (5.65); mentre què les puntuacions més baixes repre-senten Estudis catalans i occitans (3.56), Medicina (3.78) i Dret (3.79).

3. Creus que els recursos com ara bibliote-ques i sales d’estudis són suficients i ad-equats?

La puntuació mitjana entre els enquestats ha estat de 6.09. Entre les puntuacions més elevades trobem Psicologia (7.42), Enginyeria forestal (7.19) i Ciència i Tecnologia dels Aliments (7.18); mentre què les puntua-cions més baixes representen Comunicació i Periodisme Audiovisual (3.71), Estudis catalans i occitans (28) i Eng-inyeria en electrònica industrial i automàtica (5.00). Cal destacar que la resta de titulacions es troben totes per sobre del 5 de puntuació.

4. Consideres que el nou equip de rectorat (Consell de Direcció) ha fet algun pas en-davant per a la millora de la implantació d’aquest nou pla?

El 76.98% dels estudiants (689) consideren que no s’ha fet cap millora en aquest sentit, davant el 23.02% (206) que pensa que sí.

El Consell de l’Estudiantat de la Universitat de Lleida (UdL) o sigui el Consell Central de l’estudiantat, capitanejat pel trio Gemma Espigares, Aurembiaix Giribet i Francesc López ha potenciat una iniciativa per sa-ber l’opinió dels estudiants que fan Graus a la UdL. Des del comença-ment aquests coordinadors s’havien proposat “ ...vetllar per la correcta implantació de les noves metodologies vigent dins el marc de l’Espai Eu-ropeu d’Educació Superior...”, i dit i fet: el primer que s’ha volgut saber és l’opinió i grau de satisfacció d’una part dels protagonistes del procés pedagògic dels nostres estudis superiors, que són els estudiants.

L’iniciativa és molt bona, encara que serà controvertida, sobretot per aquells que en els resultats hi surten escaldats. I encara serà més contro-vertida per la metodologia i tècnica de la pròpia consulta, que en alguns punts es discutible en el món professional dels estudis d’opinió . Però tot i així, és un pas important i representa el que representa: 895 estudiants han opinat.

A continuació reproduïm una part substancial del Resum Executiu d’aquest “Baròmetre de satisfacció”:


5. Creus que és necessària una comissió de seguiment que detecti problemes i actuï amb conseqüència?

El 94.75% dels estudiants (848) consideren que aques-ta comissió és necessària, davant el 5.25% (47) que re-sponen negativament.

5.CONCLUSIONS

La implementació d’un nou sistema educatiu suposa un esforç per part de tota la comunitat universitària, i aquesta enquesta ha evidenciat que està essent un pro-cés lent, amb el què els estudiants de la UdL són, ara per ara, força crítics.

Els resultats presenten diferències significatives en-tre les diferents titulacions, i també deixen constància d’aquestes diferències dins de la mateixa titulació, per aquest motiu tot i què tant l’aplicació general del Pla Bolonya a la UdL (4.96) i l’aplicació a les aules de criteris com ara l’avaluació continuada (5.03) mostren resultats que es poden considerar acceptables, cal analitzar amb més profunditat aquelles titulacions en les què hi ha més problemes i potenciar els punts forts en aquelles on es detecten bones pràctiques.

El Servei de Biblioteca i Documentació (SBD) de la UdL sempre ha obtingut valoracions molt positives entre els estudiants i la resta de la comunitat universitària, i aquest cop no ha estat diferent (6.09).

L’Informe de la Fundación Conocimiento y Desarrol-lo situava al 2011 la UdL com la Universitat pública de l’Estat amb més places de biblioteca. No obstant, cal destacar nombrosos comentaris que fan referència a la necessitat d’ampliar els espais destinats a l’elaboració de treballs en grup i la priorització de l’accés als es-

pais d’estudis per als estudiants universitaris en períodes d’exàmens on l’aforament resulta insuficient.

Els punts on els estudiants es mostren més crítics són:

> Més del 75% dels estudiants creu que l’equip recto-ral no ha fet cap pas endavant en la millora d’aquest pla

> El 96% evidencia la necessitat de posar en funciona-ment la comissió de seguiment de titulacions que estudi la situació i actuï en conseqüència.

En aquest sentit, es posa de manifest el malestar dels estudiants vers l’equip de govern actual, en referència a la seva inactivitat encaminada a millorar els estudis i la implantació del procés de Bolonya. Probablement, la confiança dipositada pels estudiants a l’equip encapçalat per Roberto Fernández, es basava en promeses com ara la creació d’una Comissió de Revisió i Avaluació del Pro-cés d’Adaptació dels Graus i Màsters a l’Espai Europeu d’Educació Superior, la revisió del calendari acadèmic i la convocatòria de setembre i els itineraris que havien de facilitar la conciliació de la vida laboral i els estudis.

6.OPORTUNITATS de MILLORA

Som conscients de l’escassa dotació econòmica que ha rebut la implementació d’aquest canvi, tot i això, pensem que cal treballar en aspectes que estan a les nostres mans i que suposarien una millora substancial, entre els que proposem:

> Institucionalitzar la figura del delegat/da a totes les titulacions (present ja en algunes d’elles), que sigui una persona representativa i reconeguda pels òrgans oficials i que actuï com a interlocutor en els afers acadèmics de forma bidireccional.

> Estendre bones pràctiques com ara la realització d’informes d’assignatura i de coordinació entre matèries, recollits de forma conjunta pels estudiants i que serveix-in per fer una anàlisi més exhaustiva de les bones pràc-tiques esteses a la UdL i de les mancances o limitacions.

> Potenciar la figura del coordinador de titulació i la relació d’aquest amb els delegats i els Consells de l’Estudiantat per tal de recopilar informació d’interès

> Garantir el compliment de les guies docents, que han d’establir uns criteris clars i de les que no se n’ha de derivar canvis de forma continuada durant el desenvo-lupament de l’assignatura.

> Potenciar la utilització de rúbriques validades que

serveixin perquè l’estudiant conegui els seus punts de millora i alhora fomenti el seu aprenentatge.

> Garantir que es dugui a terme una avaluació con-tinuada a través del retorn d’activitats d’avaluació dins d’uns terminis raonables, i amb un feedback reorien-tador que serveixi per a la millora de l’aprenentatge i l’adquisició de competències. I evitar la microfragmen-tació de treballs que sovint en fa molt difícil, tant la realització per part de l’estudiant com la correcció per part del professorat.

> Facilitar la compaginació de vida laboral i els es-tudis, a través del disseny de programes formatius i re-definint la figura de l’estudiant a temps parcial i millorar la gestió dels horaris i espais.

Amb tot, considerem necessària la creació de la Co-missió de Seguiment i Revisió dels Graus, amb la partici-pació activa i presència rellevant dels estudiants on hi tinguin cabuda aquests aspectes claus, entre altres.

Cal que es potencií aquest protagonisme i es material-itzi la voluntat de participació qualitativa de l’estudiantat (i la resta de col.lectius), tal i com s’afirmava al fulletó electoral del llavors candidat a rector.

Els estudiants volem recuperar la nostra participació activa en la presa de decisions, especialment de les com-petències relacionades amb la docència, i seguirem tre-ballant perquè la nostra veu i el nostre vot al Consell de Govern sigui cada cop més representatius, buscant el consens en l’aprovació dels documents.

Finalment, volem fer una valoració molt satisfactòria de la utilització dels sistemes on-line, de la participació de l’estudiantat de la nostra universitat i, especialment, dels comentaris recollits en les enquestes.

Creiem convenient seguir treballant amb iniciatives com aquesta que ens permetin ser pròxims als estudiants i recollir-ne la seva opinió per tal d’aportar propostes de millora, i també desenvolupar nous camps d’acció com ara la realització d’estudis similars que permetin la com-paració amb altres universitats del sistema universitari català, estatal i europeu.

Coordinadors del Consell de l’Estudiantat de la UdL: Francesc López (esquerra), Gemma Espigares i Aurembiaix Giribet . (Fotografia CEUdL/ UdL ©)

Com a consideracions finals, i segons els resultats obtinguts en l’estudi sobre la participació ciu-tadana en la ciutat de Lleida, po-dem dir que, segurament pels im-portants esforços i per l’alt nivell de desenvolupament d’estructura organitzativa, iniciatives i activi-tats per part de l’Ajuntament, la participació, en general, i en tots els grups d’edat, és relativament alta, ja que el 38,3% pertany a alguna associació o entitat. En aquest sentit, podem destacar una major participació entre les per-sones d’edat avançada (49,5%).

En tot cas, i en relació amb les persones que no pertanyen a cap associació, les causes per no associar-se s’atribueixen a la fal-ta de temps, la dedicació fami-liar i l’horari de feina, també se

sol argumentar, que hom no troba activitats dintre de les entitats i associacions que els motivin a participar.

El principal motiu per participar és el de trobar-se bé, trobar-se a gust, és a dir que agradi fer-ho. El tipus d’afiliació ve deter-minat per l’edat: els joves participen en un 76,6% en entitats esportives o de lleure. La franja d’adults madurs es reparteixen de manera similar entre les entitats culturals, esportives, socials, de lleure o veïnals. Nogensmenys, a mesura que l’edat augmenta pre-domina l’associacionisme veïnal, així dels 46 als 60 anys és d’un 41,5% i a partir dels 60 se situa en el 68,8%. L’associacionisme cultu-ral es manté de manera homogè-nia dels 18 als 60 anys amb una mi-tjana del 15,5%, tot i que tendeix a davallar a partir dels 46 anys. La participació sindical i política és molt baixa, només el 13,2% de les persones de 46 a 60 anys estan afi-liats a partits polítics. L’afiliació sindical és baixa en qualsevol dels

intervals d’edat. D’altra banda, la participació en entitats de volun-tariat social és molt reduïda i so-lament la gent jove es compromet

en un 10,4%; unes dades similars s’obtenen en relació a les asso-ciacions d’ecologistes. Entre els joves, el que es manifesta molt clarament és la seva tendència a la participació en entitats espor-tives, de lleure; però per contra manifesten una escassa (pràcti-cament nul·la) sensibilitat per les associacions veïnals.

En aquest sentit, el mov-iment veïnal està desenvo-lupat fonamentalment per ciutadans a partir dels 45 anys. Aquest grup d’edat


Estudis i societat

Recerca sobre“Ciutadania i participació”

a la ciutat de Lleida> Els professors de la UdL Fidel Molina i Dolors Mayoral

autors de l’estudi> La Regidoria de Participació ciutadana de la Paeria n’ha

estat la promotoraEl govern municipal de la Paeria de Lleida per tal de poder articular polítiques de participació ciutadana va encarregar un estudi sociològic a un equip de professors de la Universitat de Lleida (UdL). Fou la Regidoria de Participació Ciutadana, Gent Gran i Voluntariat Sènior, encapçalada per Dolors Arderiu qui va fer l’encàrrec als professors del Departament de Sociologia de la UdL, el Dr. Fidel Molina i la Dra. Dolors Mayoral. (Avui tots dos exercint càrrecs de gestió a la UdL: el professor Molina com a director de l’Institut de Ciències de l’Educació i el Centre de Formació Contínua i la professora Mayoral com a Vicerectora de Docència). La recerca que és un estudi de cas de les Associacions de Veïns i les Cases Regionals a la ciutat de Lleida, va realitzar fonamen-talment el seu treball de camp l’any 2010. Ara se n’ha presentat de manera sintetitzada les conclusions, n’estem esperant la pu-blicació al complert de tot el treball, per poder-ne fer una millor anàlisi critica.

No hi ha recerca sense finançament: aquest estudi ha costat 18.000 euros aportats per l’Obra social de la Caixa.

Us oferim les conclusions del resum presentat públicament pels propis autors.

38,3% dels ciutadans de Lleida pertany a alguna

associació o entitatel moviment veïnal està

desenvolupat fonamentalment perciutadans a partir

dels 45 anys.

constitueix, conjuntament amb les persones de la franja de més de 60 anys, el nucli bàsic de la partici-pació veïnal. D’altra banda, el grau d’assistència regular dels associats a les associacions o en-titats és d’un cop a la setmana o un cop cada quinze dies.

En termes generals, es pot ob-servar una relativa sensibilitat en-vers la participació en entitats de compromís social i medioambien-tal. Les declaracions manifestades sobre els temes o àmbits en els que poden o podrien incidir com la pobresa i marginalitat social, la integració de la immigració, els moviments socials, o els factors de treball, contrasten amb els baixos percentatges que representen les associacions que treballen partic-ularment en aquests àmbits.

Les persones associa-des a una entitat veuen la seva participació identifi-cada en un 47,8% amb el seu barri mentre que el 44,6% ho veuen amb la ciutat. La gent jove i els d’edat avançada s’identifiquen més amb el seu barri; mentre que la resta, dels 30 als 60 anys, s’identifiquen més amb la ciutat. La majoria creuen que s’han de donar més oportunitats de participació a tot el tramat social associatiu (78,4%) fonamentalment a les activitats culturals, esportives i veïnals. La majoria dels enquestats no estan del tot satisfets amb les eines par-ticipatives, tot i que el 93% dels enquestats manifesten clarament el desconeixement de la norma-tiva participativa que promouen les entitats públiques. En aquest sentit, l’esforç municipal per po-tenciar les eines participatives ha d’anar acompanyat d’un esforç paral.lel de divulgació i difusió, que tot i que és elevat i de quali-tat (tal i com es reflecteix en els resultats de l’annex) no acaba d’arribar a la població.

En definitiva, es pot destacar clarament que la majoria els enquestats no pertany a

cap associació o entitat, i que els motius per no as-sociar-se són deguts a la manca de temps (32,5%), a la família (16,3%), a la feina (13,6), o que no con-sidera que ho hagi de fer (13,8%). L’escàs compromís de l’associat cap a la seva entitat és degut a la seva manca de cooper-ació amb la mateixa, ja que sola-ment la utilitzen pels seus serveis i no es responsabilitzen de la seva gestió.

En tot cas, el desconeixement de la normativa participativa per part dels veïns reflecteix (i/o produeix) una certa desafecció cap a la ciutat, per la qual cosa és important de fer una peda-gogia ciutadana amb l’objectiu d’augmentar la participació i comprometre la ciutadania en els afers socials, polítics i econòmics de la ciutat.

El fet que la partici-pació en les associacions i entitats es desenvolupi principalment pels amics i/o perquè agrada, i que normalment es faci en el seu entorn més proper, són consideracions que s’han de tenir en compte de cara a proposar més incentius i noves propostes o més am-pliades a nivell de barris, per exemple. És molt impor-tant, per tant, a nivell tant de barris com de ciutat veure quina quantitat de població segons els intervals edats hi ha, per a que es doni una més adequada res-posta participativa, ja que tal i com hem vist per a cada interval d’edat hi ha unes preferències de-terminades en quant a participar en un tipus o un altre d’entitats i associacions.

A més, és necessari don-ar més informació a la po-blació sobre la normativa de participació ciutadana, ja que hi ha un gran desconeixement d’aquesta, sent un dels punts que fan que la participació sigui també infe-

rior a l’esperada. El fet que no hi hagi una major participació és un conjunt de circumstàncies i situa-cions: falta d’informació, o aques-ta no s’ha sabut o no s’ha pogut fer arribar i/o motivar per coneix-er-la; falta d’un suficient coneixe-ment de tota l’oferta d’activitats que té la població al seu abast; falta de coneixement del funcion-ament intern de les associacions, i les implicacions que té el partici-par, i els drets i deures que com-porten. Altres consideracions que s’han de tenir en compte per una major i millor participació tenen a veure amb la flexibilitat dels hor-aris que permetin fer compatible la participació amb la feina i amb la família, o simplement fer les activitats i accions de participació

més atractives per la població.

És necessari revisar i tenir en compte els punts que assenyala la població com a inquietuds i en els que creuen, per tant, que hau-ria d’incidir més la participació ciutadana, ja que per ells són preocupacions i problemàtiques quotidianes sobre les que caldria actuar. Aquests temes sobre els que creuen que s’hauria d’incidir són principalment: la inte-gració de la immigració (38,8%), la pobresa i mar-ginalitat social (36%), el treball (33,6%) i els movi-ments socials (31,4%).


Fa pocs dies llegia que el problema és que la premsa dona més importància a les institu-cions que als ciutadans. Robert Picard deia en una entrevista publicada al diari El País que sempre havia pensat que als periodistes no els hi agradava gaire la gent. Creuen que la seva missió és educar a les masses i s’adrecen als seus lectors amb un cert paternalisme.

Diuen que el cance-ller Bismarck va dir que la gent no dormiria tranquil·la si sabés com es fan les hambur-gueses iles lleis. Tam-bé s’inquietariasi sabés com es fan les notícies en una redacció, en una emissora de ràdio o en la televisió. Si tots sabéssim com el que circula per les noves tecnologies pot canviar radicalment l’estat d’opinió sobre qualsevol cosa, persona o institució en

qüestió d’hores o dies, també ens esgarrifaríem.

Cada vegada som més lliures i

parlem més poc de llibertat. I de poc par-lar-ne podem arribar a desconèixer el seu significat. La llibertat és el que ens fa més persones. El bon sal-vatge de Rousseau, que tanta influència ha tingut en la història del món en els últims dos segles és una persona que, en el fons, nega la llibertat. L’home s’ha

fet dolent perquè ha sortit de la seva original bondat. Penso, en tot cas, que la persona fa coses bones o dolentes perquè ha vol-gut.

Quan Fernando de los Rios va anar a veure Lenin els anys vint par-laren de les conquestes de la Revo-lució. En un moment determinat De los Rios li preguntà, i la llibertat?. Llibertat, per a què?, li respongué Lenin. Doncs llibertat per ser lliures, li reblà De los Rios.

Un món lliure es un món en el que la gent té la capacitat d’escollir, d’equivocar-se, d’encertar. S’és més

lliure quan un sap el que decideix. Quan un més sap, té més responsabilitat perquè sap el

mal que pot fer la ignorància, la injustícia, sap ponderar les alternatives, les diferents opcions, té més oportunitat per endevinar el perquè de les coses que passen.

L’oració fúnebre de Pericles, expli-cada per Tucídides en la seva història de la guerra del Peleponès, en el que

diu que la felicitat és el fruit de la llibertat. Pericles creia en una Atenes lliure. I va can-tar la llibertat de la polis en contra d’un concepte més rí-gid com el d’Esparta.

Les societats que més han progressat són les més democràtiques i les que han deixat més lliures als seus ciutadans. I això sempre ha passat per la literatura, el pensament, el coneixement i el pluralisme que a Occident s’ha concretat i divulgat en el periodisme en els últims dos

segles.

El periodisme és un vehicle de la llibertat en les societats democràtiques fins al punt que

sense una premsa lliure l’estat de dret no se sosté. Però la llibertat

no se serveix en estat pur. No existeix perquè va carregada de subjectivitat i d’influències subtils però reals. A totes les redaccions dels

diaris, en els es-tudis de ràdio i televisió pengen cartells invisibles, que no existeixen físicament però que el més no-vell dels perio-distes sap de la seva existència. Són els cartells del políticament correcte, del que es pot o no es pot dir, els cartells de les conveniències de les empreses,

dels directors, dels mateixos periodistes o de qualsevol altra procedència ideològica o cul-tural.

El periodista ha de saber que percep no-més una part de la veritat que de vegades s’amaga tota sencera en factors i en dades

desconegudes. Per això penso que una de les qualitats més apreciades d’un in-

formador o d’un creador d’opinió és la modèstia o humilitat que li fan

conscient que transmet notícies o opinions tal com les veu en un moment determinat i que els ha de modificar sempre que apa-

reguin nous elements que li obliguin a canviar el seu discurs.

Aquesta actitud, tant èticament com pro-fessionalment, és el que es podria definir com l’honestedat. William Rees-Mogg, que va ser director del The Times de Londres durant molts anys i al que vaig tenir oc-asió de conversar en diverses ocasions deia que el periodista ha d’estar obert a tots els punts de vista el que no significa que sigui indiferent a totes les actituds.

La neutralitat no és pos-


Textos i opinió

Periodisme i llibertatConferència pronunciada pel periodista Lluís Foix a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida en ocasió de

rebre la distinció de President Honorífic de la Càtedra de Periodisme i Comunicació de la UdL, el 24 de maig de 2012.

En publiquem el text complert de la conferència, incorporant-hi des de la redacció unes notes informatives, per faci-

litar la lectura i recordar els personatges citats.

Professor Robert G. Picard (1951-)

Actual Director de recerca del “ Reuters Institute for Study of Jour-nalism” de la University of Oxford. És especialista en economia dels mitjans de comunicació i sobre po-lítiques governamentals dels mitjans de comunicació. Editor de la revista “Journal of Media Business Studies” i també editor-fundador del “Journal of Media Economics”.

Otto Eduard Leopold von Bis-marck(1815-1898)

Comte de Bismarck-Schönhausen, duc de Lauenburg i príncep de Bismarck conegut amb el sobrenom de Canceller de Ferro, va ser primer minis-tre de Prússia i pos-teriorment canceller de l’imperi alemany.

Jean-JacquesRousseau (1712-1778)

Escriptor i filòsof suís en llengua francesa, considerat un dels principals filòsofs en francès del Segle de les Llums, de la Il·lustració. La seva novel·la “Émile, ou De l’éducation” (1762) és un tractat d’educació que reflec-teix la seva visió de la societat. L’Emili s’educa sol (amb el seu mentor) com el bon salvatge.

Fernando de los Ríos Urruti

(1879-1949)

Fou un polític, dirigent i ideòleg socia-lista espanyol. Catedràtic de la Universi-tat de Granada, com a militant del PSOE va ésser diputat i Ministre de la Segona República, en diferents carteres en di-ferents governs. També fou Ambaixador, acabant exiliat als Estats Units com a diplomàtic i exercint com a professor a la New School for Social Research de Nova York.

Pèricles (495 a.C.-429 a.C.)

Polític atenès que fou elegit com estratega per les seves dots de lideratge i que potenciar refor-mes per reforçar el caràcter democràtic de l’estat d’Atenes. Intel·lectualment formà part del movi-ment racionalista del seu temps, que s’havia iniciat a l’Àsia Menor, i es complagué a atreure a Atenes els escriptors més importants d’aquesta il·lustració. Se’l recorda en diferents escrits de l’època com a gran orador i fou el testimoni de Tucídides que donà fe de la seva incorruptibilitat política, enfront els detractors de la seva obra.

William Rees-Mogg (1928-)

Periodista anglès, avui també membre de la Cam-bra alta del Parlament del Regne United - Hou-se of Lords-. Va ésser director del The Times de Londres entre 1967 a 1981. Ha esta membre del Board of Governos de la BBC i President del Arts Council. Rees-Mogg és tota una institució a la premsa britànica sent actualment President de la londinenca empresa editorial Pickering & Chatto Publishes, especialitzada en publicacions acadè-miques dins de les humanitats i ciències socials. Compaginant també amb la Presidència de la nord-americana i conservadora empresa periodís-tica NewsMax Media.


Textos i opinió

sible en periodisme i una certa dosi de sub-jectivitat és imprescindible. Un periodista ha de ser fidel transmissor de fets, declaracions i comentaris. Però el periodisme és una mica molt més complex. Ha de saber posar tots els coneixements al seu abast al nivell de l’ètica professional i als codis de conducta que són norma general en qualsevol professió.

El periodisme és llibertat. Una llibertat que es mou en un món creatiu, fresc i modern que circula per la xarxa o queda impresa als diaris. No fan falta agents literaris ni pertànyer als cenacles intel·lectuals de moda. Es mou en un món en el qual el talent es manifesta sense demanar permís a ningú.

La llibertat en el periodisme passa per molts ensurts. Especialment quan la llibertat no va acompanya-

da d’un altre valor que és la respon-

sabilitat que és as-sumir plenament les conseqüències de les pròpies decisions.

Ha de fugir el pe-riodista del superfi-cial i superar les de-claracions, opinions i comentaris sobre el que ha succeït que amb freqüència acaba per quedar en un discret segon pla o fins i tot per desaparèixer. No és aconsellable fer pe-riodisme sobre el pe-riodisme, es a dir, so-

bre declaracions de declaracions, sense tenir en compte el fons de les qües-tions, els fets i els comportaments dels protagonistes de la informació.

L’actitud del periodista, diu Ryszard Ka-puscinski, es “estar, veure, sentir, compar-tir, pensar”. Fer apologia de la trampa, del mal, del terrorisme o de l’engany és un mal servei a la veritat, a la societat i a l’opinió pública. És tasca del periodista l’explicar i co-mentar el que passa, amb tots els ets i uts, però sabent que hi ha uns límits que no es poden traspassar. Un d’ells és la mentida o, el que és encara pitjor, les mitjanes veritats. Quantes opinions es formen partint de mitjanes veritats.

Deia Eugenio Xammar en unes crò-niques esplèndides quan Hitler s’acabava d’apoderar del govern l’any 1933 que les dictadures són règims de rumor mentre que la democràcia és règim d’opinió. El periodista ha de combatre el rumor amb els fets.

El bon periodisme no ha de fer caure presi-dents ni canviar règims. S’ha de limitar a exer-citar la seva llibertat explicant el que veu per-què així molt freqüentment millorarà la vida ordinària dels ciutadans, tant dels importants com dels quals no ho són tant.

És molt perillós per un periodista quan surt del seu àmbit d’observació i vol participar en els fets. És freqüent trobar-se amb profession-als que volen que passi una cosa i fan el que enginyosament saben perquè acabi passant. Quants desenganys i quants errors no recon-eguts.

És interessant rellegir la interessant novel·la d’Evelyn Waugh, Scoop, en la qual el personatge central és en-viat a cobrir una guerra a la banya de l’Àfrica. S’adorm al tren i arriba on no hi ha conflicte però envia cròniques sobre batalles, morts i tragèdies inex-istents. Un gran èxit a Londres a partir d’unes cròniques falses.

Els corresponsals de la competència que cobreixen la guerra de veritat són represos pels seus directors perquè no s’assabenten del que passa. I així diversos dies i setmanes. Finalment tot el cos de corresponsals es tra-sllada al lloc des d’on partien les cròniques del conflicte inexistent. I comproven que no passa res. Però els seus directors volen

guerra tant sí com no perquè el principal diari de Londres així ho assegurava cada dia amb

Ryszard Kapuscinski(1932-2007)

Fou un periodista, escrip-tor i assagista polonès. Kapuscinski va dir de sí mateix: “Al voltant de la dècada dels anys 60 els nord-americans van in-troduir el concepte de “New Journalism” i potser aquest terme - d’acord a la manera que ho varen definir ells – és troba molt a prop de la meva escrip-tura”.

Eugeni Xammar i Puigventós (1988-1973)

Fou un periodista cosmopolita, diplomàtic de carrera i traductor poliglota que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya. Com a periodista, començà a col·laborar des del 1904 en diverses revistes, com ara La Tralla, El Poble Català i “Iberia”, de la que fou redactor en cap. Va viure també a l’Argentina el 1920, treballant en un petit diari local. Col·laborà amb La Veu de Catalunya, Mirador, La Publicitat i “El Sol”. Va ser corresponsal a París, Ginebra i Berlín, on va viure i narrar per al diari de Madrid “Ahora”, el desenvolupament del nazisme a començaments dels anys 30, recollides en una publicació el 2005.

Evelyn Waugh (1903-1966)

Escriptor anglès de Londres educat a Oxford que va escriure novel·les, llibres de viatges i biografies.Va ser corresponsal del Daily Mail a Etiòpia (1935) i va

lluitar en la marina durant la Segona Guerra Mundial. Va escriure nombroses novel·les, entre les quals podem destacar Decline and Fall (1928), Black Mischief (1932), A Handful of Dust (1934), Brideshead Revisited (1945), Men at Arms (1952), Officers and Gentlemen (1955) i Uncon-ditional Surrender (1961). Scoop (publicada el 1938), ha estat traduïda en català com Últimes notícies!.


Textos i opinió

gran rotunditat. Envien relats esgarrifosos so-bre una guerra virtual.

Però al final, un trist final, aconsegueixen que hi hagi guerra allà on abans hi havia pau. Penso que el periodista no pot provocar notí-cies. Les ha d’explicar amb claredat i amb tota l’objectivitat que sigui possible. Però, com deia, el periodista no pot oblidar els cartells ocults que pengen a les parets de la seva redacció. Ha de saber que el periodisme modern té molt a veure amb el negoci, amb el compte de resultats. La prioritat econòmica s’ha imposat al món democràtic i lliure. És el món del capitalisme desbocat que quan entra en el camp de la informació pot arribar a ser èticament deplorable.

Els mitjans han de ser rendibles. Sens dubte que sí. Però no a costa de disminuir la seva qualitat o el seu objectiu principal que ha de ser el de servir a la veritat per ajudar a formar una opinió pública contrastada.

El que va ser director del The New York Times, Leonard Downie, explica en un lúcid llibre, “Ameri- c a n Journalism in Peril”, que en el moment en què molts directors de diaris nord-americans van ser contractats amb la condició de millorar el compte d’explotació participant directament en els beneficis es va fer un salt molt perillós per a la llibertat de premsa als Estats Units. Per aconseguir més beneficis el més raonable hauria estat oferir un producte millor i guan-yar més lectors.

Molts han recorregut a l’opció més fàcil que consisteix en retallar despeses i així millorar els resultats. I allà on es podia reduir més és en els sous de periodistes, normalment ben pagats, i en l’acomiadament d’aquells que més cobraven perquè tenien més experièn-cia i eren més respectats per l’audiència. El resultat ha estat que molts productes s’han aprimat, ja no es viatja tant, ja no és precís contractar els millors si es pot reclutar becaris a preu baix pensant que l’audiència no ho no-tarà.

Aquest corrent nord-americà ha arribat també a Europa on s’han construït grans con-glomerats de mitjans de comunicació que sub-ministren notícies com en una fàbrica de pro-ducció en cadena.

A Espanya l’aglomeració de centres d’informació i d’opinió és a mans i són propi-etat de molt pocs grups que són perfectament coneguts. Són les grans fàbriques de l’opinió pública del país, els que poden inclinar cap a on vulguin el que hem de creure’ns i pensar en un moment determinat.

Convé tenir en compte que en el perio-disme, com en la política i en els negocis, no hi ha mans innocents. La societat informada ha de saber que darrere, per exemple, dels anomenats programes de tele escombraries hi ha un afany de negoci, d’augmentar les au-diències, de contra programacions que porten a tenir més anuncis i, per tant, més ingressos i beneficis.

Quan el món de la comunicació es limita-va a diaris petits o grans, de partit o no, el públic anava escollint les capçaleres que més responien a les seves opcions ideològiques, econòmiques o polítiques. Els diaris servien als seus públics, tan diferents i plurals com la

mateixa societat.

Aquesta hegemonia de la informació i de l’opinió a poques mans no pot tenir una vida llarga sense que surti espontàniament la com-petència. El fenomen més interessant és que les noves tecnologies han tret el monopoli de la informació i de l’opinió als grans mitjans que ja no són els únics que tenim el privilegi de decidir el que cal dir o el que cal cal- lar-se.

Hi ha milions de ciutadans a tot el món que fan de periodistes perquè tenen els instru-ments per difondre informació i perquè tenen coses a dir. I les diuen.

L’aparició d’Inter-net ha estat més rev-olucionària que la invenció de la impremta per Guttenberg. La xarxa arriba a tota la hu-manitat en temps real i sense que l’espai si-gui una frontera. Estem a l’era del periodisme global i, alhora, el periodisme personalitzat.

La nova societat explica amb milions de nous periodistes que no s’han graduat a la Uni-versitat, que no coneixen les escoles de perio-disme però que participen en els debats amb tanta autoritat i coneixement com els profes-sionals de la informació.

Hi ha interactivitat, enquestes, fòrums, col·laboracions espontànies, discussions obertes sense necessitat de llegir el diari, es-coltar la ràdio o veure la televisió. És interes-sant constatar la penetració dels confidencials que diuen coses que ningú no diu. Encara que no siguin del tot certes. Però les diuen. I els periodistes no podem prescindir d’aquests mitjans que actuen amb més llibertat que els que ens movem o ens hem mogut en les grans empreses de comunicació.

Internet ha suposat una esquerda per gar-antir la llibertat d’informació i d’opinió en uns temps en què la massa crítica dels continguts està controlada, dirigida i en alguns casos ma-nipulada per uns quants grups empresarials que no tenen com a prioritat servir a la veritat i millorar la vida dels ciutadans sinó que abus-en de la seva posició de monopoli per trans-metre allò que els pot reportar més beneficis i no allò que espera la societat informada.

Quan els efectes de la globalització informa-tiva vagin consolidant-se, quan s’aconsegueixi un sistema jurídic mundial que respecti el dret d’intimitat, de preservar la veritat o de garantir la llibertat, tornarem al periodisme de sempre. Ha de desaparèixer l’anonimat i l’insult gratuït.

Al periodisme basat en la cultura, en la situació dels temes en el seu context, al lli-ure exercici de la professió. La llibertat no és escollir una marca de camises o el lloc on es pensa anar de vacances. Ser lliure és assumir la llibertat de prendre decisions després de tenir tots els elements possibles per decidir. Ser lliure és ser transparent, és recuperar el sentit de la paraula, el dominar el llenguatge, el servir sense ser prepotent i sense dominar.

Ja hem conegut situacions com l’actual. Sempre s’han superat malgrat fer algun pas enrere. Bàsicament perquè la consciència oc-cidental ha estat formada amb els elements imprescindibles de la llibertat i la veritat.

Quan falta la llibertat es va instal·lant sinu-osament la por sectorial o col·lectiva. Els pe-riodistes, que no som babaus, sabem que els empresaris són més sensibles al negoci que a l’informació. El periodisme ha d’explicar la política. No n’ha de fer de política perquè es trobarà en situacions en les que servirà més al que volen les empreses periodístiques que als seus lectors.

La llibertat només és llibertat si es gaudeix d’ella amb algun grau d’igualtat social. Estem molt lluny d’això. Estem creant la democràcia d’opinió que pot destruir la llibertat del indi-vidu. Però cal persistir en que la llibertat, la veritat, la justícia i la solidaritat no són con-ceptes aïllats sinó interrelacionats.

Lluís Foix i CarnicéPresident d’honor de la Càtedra

de Periodisme i Comunicació Facultat de Lletres

Universitat de Lleida

Leonard Downie (1942-)

Periodista nord-americà que durant disset anys (1991-2008) fou Director Executiu del The Washington Post. Actualment té un càrrec directiu a l’empresa del Post i exerceix com a professor de periodisme a la Walter Cronkite School of Journalism and Mass Communication de la Arizona State University. Ha co-escrit el llibre “American Journalism in Peril” amb Robert G. Kaiser també periodista i directiu del Post.

Lluís Foix i Carnicé

(1943-)

Va néixer a Rocafort de Vallbona que és un poble al sud de la comarca de l’Urgell;situat a la Vall del riu Corb i pertany al municipi de Sant Martí de Riucorb.

Com a periodista s’ha especialitzat en política in-ternacional. Ha estat director de La Vanguardia, director adjunt i subdirector en diverses etapes des de 1982. També ha dirigit durant 7 anys La Vanguardia Digital. Fou corresponsal a Londres durant 8 anys i durant 3 a Washington. Ha cobert informativament 7 guerres i ha viatjat per tot el món enviant cròniques i anàlisis des de 82 països. Actualment escriu a La Vanguardia, en la seva ver-sió paper i en l’edició on-line, a l’Avui i al Mundo Deportivo. També és tertulià dels programes Els Matins de TV3 i d’El món a RAC1.

La Xarxa d’entitats Cristianes d’Acció Caritativa i Social de la Diòcesi de Lleida, la Coordinadora de ONGD i aMS de Lleida i la Federació Catalana de Voluntariat Social

denuncien l’eliminació del dret a l’assistència sanitària a les persones estrangeres i autòctones, majors de 26 anys i sense cotització prèvia.

El Reial Decret Llei 16/2012 aprovat pel govern espanyol, estableix la discriminació sanitària de les persones per raó del seu origen.

Per això, MANIFESTEM:

Que l’esmentada norma, elimina del dret a l’assistència sani-tària a les persones migrades en situació irregular, així com dels majors de 26 anys sense cotització prèvia a

la Seguretat Social. L’assistència ja només es mantindrà en els casos d’urgència per accident o malaltia greu (tuberculosi, VIH, càncer) fins a l’alta mèdica, dones embarassades i menors de 18 anys.

Que aquestes mesures vulneren els drets humans, ja que res-tringeixen greument el dret a la protecció de la salut i a l’assistència mèdica de les persones afectades, posant

en perill el dret a la vida i menyspreant la seva dignitat humana. La protecció de la salut és un dret fonamental reconegut, entre d’altres instruments vinculants en l’art. 25.1 de la Declaració Universal del Drets Humans i els arts. 11.1 i 12 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. A més generaran un nou fac-tor d’inseguretat i exclusió social per als col·lectius més vulnerables necessitats

d’una especial protecció. Aquesta norma culpabilitza població migra-da responsabilitzant-la de l’abús del sistema sanitari i d’aquesta forma, desvia l’atenció respecte altres col·lectius afectats com els majors de 26 anys sense co-tització prèvia.

Que l’adopció d’aquestes mesures no es pot justificar per reduir el dèficit públic atès que en absolut es preveu que generin estalvi econòmic. El fet de no prestar l’assistència

mèdica oportuna implicarà posteriorment un cost econòmic superior, quan moltes patologies acabin derivant en malaltia greu, el col·lapse dels serveis d’urgències, i més dificultats del control sobre determinades malalties.

Que les mesures no acabaran amb l’anomenat “turisme sa-nitari” ja que els ciutadans i ciutadanes europeus continuaran rebent assis-tència sanitària en funció dels acords establerts amb els seus Estats d’origen,

en el marc de la Directiva 2011/24/UE de 9 de març de 2011.

Que el Decret Llei 16/2012 situa a les persones professionals de la salut en una disjuntiva ètica i de consciència perquè aquesta norma atempta contra el Codi Deontològic de la professió mèdica que

estableix que els professionals de la salut no poden abandonar als seus pacients.

Que aquestes mesures traslladen a les Comunitats Autòno-mes i a la societat civil una responsabilitat que pertany a l’Estat. A més a més, es generen diferents sistemes d’atenció sanitària

paral·lels i es vulneren els principis d’universalitat i igualtat del sistema sanitari.

Que aquesta mesura s’integra en unes polítiques que perjudiquen especial-

ment als col·lectius socials més vulnerables i destrueixen l’Estat del benestar, una conquesta irrenunciable de justícia social.

Per tot això, EXIGIM:

Al Govern espanyol la derogació immediata d’aquestes mesures i que es mantingui l’assistència mèdica a tota persona que ho requereixi. Entenem que existeixen altres mesures que poden garantir la sostenibilitat del sistema sa-nitari actual.

Per aquesta raó, PROPOSEM:

La disminució de l’aberrant despesa militar, la lluita més ac-tiva contra totes les formes de corrupció, contra els para-disos fiscals i qualsevol altra forma de frau fiscal.

El retorn immediat dels diners utilitzats en els rescats ban-caris i la seva reinversió en despesa social.

Lleida, 13 de juny de 2012

1

MPER UNA SANITAT PÚBLICA, UNIVERSAL I GRATUÏTA

2

3

5

4

6

anifest

7

r Entitats de la Xarxa d’Entitats Cristianes d’Acció Caritativa i Social de la Diò-cesi de Lleida: Fundació Arrels-Sant Ignasi , Càritas Diocesana, Centre d’Orientació Familiar (COF), Col·lectiu d’iniciatives juvenils contra l’atur (CIJCA), Comunitat Ma-rista, Comunitat Salesiana, Esclat-Santa Tereseta, Llar Mare Esperança, Mans Uni-des, Obra Mercedària, Pastoral de Migracions, Pa de Sant Antoni, Projecte Solidari Mare Fèlix de la Parròquia de Sant Martí, Centre assistencial Sant Joan de Déu, Vo-luntariat Vicencià.

r Entitats de la Coordinadora d’ONGD i altres Moviments Solidaris de Lleida: Agència Adventista pel Desenvolupament de Recursos Assistencials (ADRA), Aju-da en Acció, Alpicat Solidari, Associació Amics de la UNESCO de Lleida, Associa-ció Antisida de Lleida, Associació Artesa de Segre Solidària, Associació Catalana d’Enginyeria sense Fronteres, Associació Catalana per al Desenvolupament i la Coo-peració - Lleida.cat, Associació d’Amics del Sàhara de les Terres de Ponent, Asso-ciació Entrepobles, Banc de Recursos, Casal Amics de Cuba, Centre d’Iniciatives Solidàries Angel Olarán, Centre Llatinoamericà de Lleida, Comissió de Suport al po-ble de Nicaragua - Fundació privada de Pardinyes, Comitè de Solidaritat Óscar Ro-mero, Federació d’Associacions de Veïns de Lleida (FAVLL), Fundació Comaposada Sindicalistes Solidaris UGT, Fundació Ferreruela Sanfeliu, Fundació Lleida Solidària, Fundació Pagesos Solidaris, Fundació Pau i Solidaritat – CCOO, Fundació Proide –

Mollerussa, Garrigues Cooperació Internacional, Intermón Oxfam, ISRAB - Iniciativa de Suport a la Reforma Agrària Brasilera, Justícia i Pau – Lleida, Medicus Mundi, Oficina de Desenvolupament i Cooperació (ODEC) de la Universitat de Lleida, Plata-forma Lleidatana contra la Llei Helms Burton i el Bloqueig a Cuba, Setem, Solidaritat, Educació, Desenvolupament (SED), UNICEF, Vols – Voluntariat Solidari Lleida.

r Entitats de la Federació Catalana de Voluntariat Social a Lleida: Associació Comarcal Urgell Ajut a Minusvàlids ACUDAM, Col·legi públic educació especial l’esperança, Lliures per a llibertar Lleida, Fundació privada ASPROS, Associació Sha-lom, Associació Laringectomitzats i Mutilats de la veu de Lleida, Lleida solidaria MPDL, Assoc. familiars d’Alzheimer de Tàrrega i comarca, Fundació Social St Ignasi de Loiola, Fundació Verge Blanca, Associació Lleidatana Síndrome de Down, Funda-ció Adesma, Salut Mental Ponent, Associació de Disminuïts l’Estel, Associació Orve-pard, Associació de Malalts i Familiars d’Ictus, Fundació Renal Jaume Arnó, Associa-ció grups d’Acompanyament al dol de Lleida, Banc d’Aliments de Lleida, Hospital de dia “Miquel Martí i Pol”, AECC - Catalunya contra el càncer, Coordinadora Jubilats i Pensionistes de Lleida i comarques, Fraternitat cristiana malalts i minusvàlids, As-sociació familiars Alzheimer de Lleida, Associació Sasc-Pixies, La Tutela, fundació privada catalana tutelar de discapacitats psíquics i persones grans, Pastoral de la Salut, Llar Terres de Ponent.

Les entitats, organitzacions i col·lectius es poden adherir al manifest enviant un correu electrònic [email protected]

Nosaltres també ens hi adherim: r LO CAMPUS, premsa universitària. Associació Vivència Aranesa. Associació universitària AMICS de LO CAMPUS.


AECSAcat és l’Associació d’Estudiants de Ciència i Salut Animal de Catalunya. Aquesta associació és de recent creació, en concret funciona des de fa 1 any de manera activa.

La seva Junta està composta per una presidenta, Imma Puigcorbé, un vice-president, Àlex Ocete, un secretari, Jordi Chinchilla i finalment un tresorer, Laia Roca; escollida el maig del 2011 en as-semblea nacional.

Actualment l’AECSAcat és una asso-ciació registrada al registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet es deu a que es volia donar a l’associació format legal per tal de poder dur a terme varies accions com és el cas d’obrir un compte corrent o demanar subvencions per tal de finançar les diverses activitats de l’associació.

AECSAcat és una associació d’estudiants encarrilada a solucionar els problemes comuns dels estudiants

d’aquest grau i de fomentar aquest grau a tot el territori català per tal de donar a conèixer les capacitats i les competències dels estudiants de ciència i salut animal. L’AECSAcat vol esdevenir una associació que potenciï el paper dels estudiants CSA en temes que els afecten directament, com és el cas del pas a veterinària a la UAB, donar a conèixer aquest nou grau a la societat en general o solucionar con-flictes interns dels estudiants.

Actualment l’associació està en pro-cés de creació dels carnets del socis i la fixació d’un petit pagament per part dels socis per tal d’autofinançar-se. També cal dir que el mes de maig hi haurà de nou eleccions per tal de trobar una nova Junta que vulgui dirigir aquesta associació.

A més de vetllar pels estudiants i in-tentar solucionar possibles problemes, també organitzem xerrades informatives sobre temes que creiem importants i de interès per als nostres socis, com la xer-rada sobre les PAC i xerrada sobre el Be-

nestar Animal en instal·lacions porcines. Aquestes xerrades estan obertes a tot el públic que li pugui interessar i no només a membres de l’associació ni només a estu-diants de Ciència i Salut Animal.

En un futur pròxim, les activitats que tenim en ment organitzar, son xer-rades sobre producció avícola, petits re-

mugants i produccions alternatives com l’apicultura. Creiem que tenim les eines per tirar endavant i sobretot contem amb l’ajuda dels nostres companys i compa-nyes que de ben segur ens donaran un cop de mà.

Imma Puigcorbé i Jordi Chinchilla

Vida associativa

AECSAcat, una nova associació a la UdL

Plataforma per la Universitat dels PirineusEn el mes d’abril el Ministeri de De-

fensa va comunicar la seva intenció de tancar l’acadèmia militar de Talarn, i posteriorment ha modificat la decisió al anunciar la realització d’un curs per a sergents entre els mesos de setembre a desembre d’enguany. Amb posterioritat al 31 de desembre NO hi ha cap mena de previsió, per la qual cosa, sembla que el tancament es produirà de forma alenti-da, però amb un resultat inexorable. La Plataforma per la universitat del Pirineu defensa la conversió dels estudis militars en estudis universitaris o de formació professional com a motor econòmic del Pirineu.

L’acadèmia militar té unes instal·lacions que NO son comparables en cap tipus de caserna militar o campa-ment. Hi ha construïda tota una ciutat al mig de la natura: Sobrepassa les 700 Hec-tàrees de terrenys (més de 7 milions de metres quadrats) amb gairebé 60 edificis construïts: Pista d’atletisme, piscines, aparcaments, residències d’estudiants amb habitacions dobles, aules, menja-dors, cuines, forns, infermeria, botigues, gimnasos, sales de conferències, residèn-cia d’oficials, residència de suboficials (funcionen com dos hotels), vivendes pels comandaments, bassa d’aigua amb milions de litres, etc, etc. Tot el conjunt està preparat per a que pugui ésser uti-litzat per més de 2.500 estudiants.

Amb la professionalització i especia-lització de l’exercit, les promocions de suboficials cada any aniran minvant en número (tal i com ha anat succeint en els últims anys). Aquesta darrera promoció NO arriba a 500 alumnes (menys del 20% de la seva capacitat), i la previsió pels propers anys encara és menor. El govern espanyol ja s’ha fet la pregunta si cal mantenir unes macro-instal·lacions com aquestes, per a promocions de 300 ó 400 estudiants; i el resultat és que resulta molt més raonable econòmicament, cen-tralitzar els estudis d’oficials i de subofi-cials en un mateix lloc, i entre Toledo i Talarn, el govern espanyol no en té cap dubte.

Avui, l’acadèmia militar encara està en funcionament, i per tant totes les instal·lacions són operatives. NO es pot esperar al tancament definitiu per a pensar què es podria fer. Per tant, des de la Plataforma veiem en la notícia del tancament, l’oportunitat de iniciar un projecte per a substituir els estudis mi-litars per estudis universitaris o de for-mació professional, vinculats en el lloc privilegiat on es troben les instal·lacions: A.- Estudis relacionats amb l’esport (Hi ha una pista d’atletisme, gimnàs, pis-cina, esports de muntanya, esports d’aigua a l’embassament, etc.); B.- Es-tudis professionals de bombers, guardes forestals, etc. C.- Estudis de geologia

(és una de les zones geològiques més importants d’Europa). D.- Estudis rela-cionats en el medi-ambient i la natura (les instal·lacions estant a plena natura i en un lloc privilegiat per la variació de flora i fauna)- E.- Estudis d’astronomia (l’acadèmia està en una zona sense con-taminació lumínica). F.- Estudis agrope-cuaris: 7.000.000 de mtrs quadrats, amb terres de conreu en tot aquell espai no edificat (varis centenars d’hectàrees) per a poder efectuar tasques universi-tàries relacionades amb aquests estudis. Hi ha una bassa amb MILIONS de litres d’aigua per a abastir d’aigua tots aquests camps. G.- Estudis de medicina alterna-tiva, etc, etc.

La Plataforma per la Universitat dels Pirineus neix per a iniciar una PROPOSTA d’estudis civils, principalment universi-taris, o vinculats a les universitats i amb una idea de transversalitat, on hi poden participar MES d’una UNIVERSITAT tant de Catalunya, com d’Aragó, Navarra, Euskadi, Andorra i fins i tot França. Hi ha unes macro-instal·lacions importan-tíssimes que estant en un lloc geogràfic estratègic i molt especial, i que s’han de poder oferir a les diferents universitats per al seu aprofitament.

Les instal·lacions són tanta mag-nitud que permeten moltes possibilitats molt diverses i plenament compatibles.

El pitjor que podria passar (i de moment sembla que és cap a on es camina), se-ria que es decidís simplement el tanca-ment de l’acadèmia militar: En aquest supòsit, en poc temps, totes aquestes instal·lacions deixarien d’ésser opera-tives, per a malmetres pel seu desús, representant una pèrdua per a tots de molts milions d’euros, i provocant una nova recessió a la comarca més pobra de Catalunya.

Davant nostre tenim la oportuni-tat de poder-ho canviar, modificant l’ús d’unes instal·lacions dedicades a estudis MILITARS en estudis UNIVERSITARIS i PRO-FESSIONALS CIVILS. Molt poques vegades a la història es presenten possibilitats de transformació tant importants com aquesta. L’objectiu de la Plataforma és crear un estat d’opinió a la zona, mit-jançant una proposta, que es pot esde-venir en un PROJECTE, i que faci possi-ble un acord entre les administracions, les universitats i altres institucions, per a transformar unes instal·lacions militars en la UNIVERSITAT DELS PIRINEUS. Cal donar a conèixer a la societat en gene-ral, però també als centres universitaris, entitats socials, i molt especialment als polítics del país, quines instal·lacions hi ha al Pallars, i quines noves possibilitats s’obririen si es posessin a treballar en aquest sentit.

Des de la Plataforma volem ajudar a facilitar un acord entre les adminis-tracions i les universitats sense excloure ningú.

Xavier Fornells AdmellaPromotor de la Plataforma

per la Universitat dels [email protected]

Facebook.com/PlataformaUniversitatPirineu


Las edicions Jorn (http://www.editions-jorn.com/) venon de tornar publicar en un volum los primièrs recuèlhs de poèmas de Lafont

(1923-2009) : Poèmes 1943-1984, del temps que Letras d’òc(www.letrasdoc.org/) publica una edicion critica per M. J. Verny

dels primièrs escriches de Robert Allan (1927-1998) :lei Cants dau deluvi – lei Cants de la tibla 1.

Aquelas rejonchas liuran al public de tèxtes qu’èra impossible de i accedir e que son caracteristics d’una epòca de sorgiment de

l’expression poetica occitana de l’après-guèrra.

Robèrt Allan, Robèrt Lafont,camins dubèrts 1947-1984

Reprenèm aquí lo títol d’una antologia que Joan Eygun acaba de publicar a las edicions Letras d’òc : Camins dubèrts, Anthologie de poésie occitane contemporaine (1940-2010), Edition bilingue occitan-francais.

Robèrt Lafont(Nimes, 1923 – Floréncia, 2009)

En 1946, a 23 ans, Robèrt Lafont publica son primièr recuèlh de poèmas : Paraulas au vièlh silenci. Aquel títol pòrta tot lo pes de l’òbra grand de l’òme que marquèt tota la renaissença de las cul-turas minoritàrias de la França de la segonda mitat del sègle vint. Prendre acte del « vièlh silenci » que nos aclapa, e parlar per con-jurar aquel silenci. Aital, en 1957, lo segond recuèlh, plan mai espés, es titolat, tot simplament, Dire e un de sos vèrses demòra dins las memòrias : « Lo sol poder es que de dire » :

Lo sol poder es que de dire. Dire doç : una aranha penchena lo solèu sus lo pònt de l’aubeta. Dire fèr : la montanha es una frucha amara qu’enteriga lei sòrgas. Dire larg : la marina a pausat sei doas mans sus l’esquinau dau mond. Dire amic : l’amarina.

La lenga es davant ieu nusa coma una dròlla. (tirat de “Dire l’òme lo sègle”, “la lenga d’òc, 1”, p. 117, ed. Jorn)

Après Paraulas al vièlh silenci e Dire, seguisson en 1974 : Aire liure (que conten una part dels tèxtes ja publicats dins lo segond recuèlh) e, en 1984 : Lausa per un soleu mòrt e reviudat.

Las correspondéncias de Lafont, depausadas al CIRDOC de Besièrs, desvelan la mescla d’estrambòrd e de patiment que foguèt per el la necessitat de se batre per bastir lo moviment revidincatiu occitan, parallèlament a son òbra d’escriveire e a son mestièr d’ensenhaire. Non pas que l’apassionèsse pas, aquel trabalh d’animator del mo-viment : tota sa vida escriguèt manifèstes, fondèt revistas, animèt accions, bastiguèt contactes amb sindicats e partits institucionals per i faire dintrar l’idèa occitanista. Mas d’unes moments, aviá l’impression que lo temps passat a bastir lo moviment èra un temps que podiá pas consacrar a l’expression poetica.

Pasmens, dins l’encastre d’aquela òbra titanesca, la part de la crea-cion literària es importanta (quasi un seissantenat de volums), e al dintre, los primièrs recuèlhs de poesia, ara que venon d’èsser reeditats, mòstran sa fòrça evocatritz. Manlevam aquí a Joan-Clau-di Forêt, de las edicions Jorn, sa lectura d’aqueles tèxtes, titolada per el « Comprene e còrprene lo mond... » : Robèrt Lafont es d’en primièr un poèta e aquò’s per la poesia qu’intra en escritura. […] La poesia per el […] es lo còr escur e bategant, “lo centre pus cen-tre“ d’una quista que se confond amb sa vida e que podèm definir coma una cèrca de paraula. Paraula personala que remonta al paradís de l’enfança, eiretada d’un papet tutelar que son estatura domina tota la vida e tota l’òbra. Paraula collectiva que cal tornar a un pòble vençut passat a costat de son destin, per que sortisca de son “vièlh silenci“e torne venir un subjècte d’istòria. Parlar e far parlar. La paraula personala rejonh la paraula collectiva. Lo poèta rejonh l’ensenhaire, lo militant e lo sabent lingüista. Lo destin de l’escrivan se confond amb lo de son pòble. […] Sensitiva e cerebrala, liure o somesa a la mesura del vèrs, la poesia de Robèrt Lafont es una temptativa per agantar lo mond pel còr e per l’intelligéncia. ».

Poesia dubèrta sul mond tanben. Lafont jamai s’embarrèt pas dins l’estrech d’aquel espaci occitan que tant l’aimava, ni dins aquela Provença que la percorreguèt amb tant de bonaür, nimai s’embarrèt pas dins una lenga que la defendèt sa vida tota, ni dins son temps, el que tornèt visitar de longa l’istòria europèa. Aital apareisson dins los tèxtes de vèrses en catalan o en anglés. Aital la Lausa per un


solèu mòrt nos mena, entre autres, dins la Granada de 1492… Aital Dire parla de Barcelona o de la Cabil-ia, tèrra d’origina dels obrièrs que plantan lo ris de la Camarga. Poesia d’aire liure, òc-ben !

« Lis orguenas de Barcelona » Lafont Dire ; p. 83 Lis orguenas de Barcelona cantan la misèria e l’amor per al món que estent formant una minyona va captant.

Lis orguenas de Barcelona mòlon li còrs amòlan l’aura làgrimes blanques negra feina el camp de demá fan el solc.

Ta votz de nuech e tebesa sabes dròlla que l’ai ausida que la dolçor que més estimo es la dolçor d’un devantall

d’un devantall de roses grogues i d’un clavell del Tibidabo qu’ens embalsema l’esperança sota el ponent de sang i seny.

Robèrt Allan

(Montpelhièr, 1927 – Avinhon, 1998)

Se lo nom de Robèrt Lafont es conegut de totes, Robert Allan, el, es mauconegut de la màger part dels legeires d’occitan, e mai sos tèxtes sián estats publicats dins mantuna antologia.

Allan nasquèt en 1927 a Montpelhièr. Abalit a Nimes per de parents adoptius que li parlavan l’occitan de

Provença e li legissián las faulas d’Antòni Bigòt, desco-briguèt adolescent la poesia espanhòla contempora-nèa, mai que mai l’òbra de Lorca. Engajat jove dins la Resisténcia, se trobèt puèi emplegat a l’SNCF a París ont, membre del Parti Comunista, se liguèt d’amistat amb l’intelligentsia d’artistas e d’escriveires qu’aqueste ramosava a son entorn. Dins la fin de las annadas 40, escriviá, principalament en francés, mas començava d’emplegar l’occitan. Tornat a Nimes, es dins aquel en-castre d’amistats intellectualas dels amics de las Let-tres françaises que rescontrèt Robèrt Lafont. [Lettres françaises : Setmanièr de critica e de creacion creat del temps de la Resisténcia e pròche del Parti Comu-nista. Aculhissiá de cronicas sus la literatura occitana.] Portèt a aqueste unas reviradas occitanas de Lorca. Coma o faguèt per mantun escriveire novelari, Lafont l’encoratgèt dins son projècte d’escritura, l’ajudèt dins son aprendissatge d’una grafia coerenta. D’ara enlà, Al-lan escriguèt, dins las annadas 50-60, un fum de tèx-tes poetics ont se reconeis, a costat de l’influéncia de Lorca, aquela de la lectura de la Bíblia, mai que mai del Cantic dels cantics. Amb Lorca an en comun la dobla influéncia de l’oralitat (lo cant popular, mai que mai) e aquela del surrealisme que dona a son òbra aquela lutz de realisme poetic. De l’amor del teatre que partatjava amb Lorca, li demòra tanben l’utilizacion frequenta del dialòg dins de poèmas que pòdon aprochar la dimen-sion d’una pèça de teatre, e que se tròba tanben dins de tèxtes mai corts :

Dicha dei Santas Pèr lo pintre Joan-Pèire Ramon

Dròlle, ont anaràs, anuech ? - Ai Santas, ma maire, ai santas - E de qué i anaràs faire ? - Vòle anar vèire lei caracos - Lei caracos son de laires Te raubaràn ton capèu - Ambé de fuelhas de varatge Me ne’n trenarai un mai bèu

- Lei caracos an de dagans Esconduts dins sei laüts - Adonc vendrai un laüt E farai cantar leis èrsas - E lei caracos, en s’enanant Ras de la mar te quitaràn - Adieu maire ja me sònan D’alai lei Santas de la Mar. 31 d’avost de 1954

Ailàs per el, l’edicion occitana d’aquel temps que rep-ausava sus de mejans estequits, li donèt pas l’escasença de rescontrar lo public que ne somiava, pas mai que l’auto-edicion que practicava, de mercés los mejans tecnics que li donava son mestièr de redactor dins de jornals locals. A la fin de las annadas 60, se bandiguèt dins un militantisme activista. La creacion ne patiguèt. L’activisme rescontrèt pas mai la societat occitana que la poesia d’Allan l’aviá tocada. E Allan se repleguèt dins una granda solesa fins a sa mòrt.

Demòra l’òbra, abondosa, esmoventa, qu’èra esmarra-da dins tot un fum de revistas, de librilhons tirats a despart, e mai de poèmas manescriches roneotats a la maquina a alcoòl o embarrats dins los archius famil-hals. Mercés la fisança de la familha, aquela òbra serà liurada al public en dos volums, jol títol generic dels Cants de la tibla qu’Allan, un temps obrièr maçon, aviá causit per son òbra complèta.

Lo primièr volum editat, Lei Cants de la tibla 1, pòrta lo títol Lei Cants dau deluvi, coma se sonava tanben lo primièr volum editat d’Allan, dins la prestigiosa col-leccion « Messatges » de l’IEO.

Maria-Joana VernyMèstra de conferéncia occitan Universitat Paul-Valéry Montpelhièr

Robèrt Lafont (Nimes, 1923–Floréncia, 2009) e Robèrt Allan (Montpelhièr, 1927–Avinhon, 1998). Fotografies: Georges Souche © - Siti internèt : www.georges-souche.com

Geo

rges

Sou

che

©

lo campus 18

Documents