llibret 2015 trama fallera a cullera
DESCRIPTION
ÂTRANSCRIPT
¡FELICES FALLAS 2015!
Ja fa temps que les Falles s’han convertit en un fenomen social. Lluny queden aquelles festes de mitjan segle XIX impulsades per veïns amb ganes de criticar els fets polítics del moment o aquells comportaments que consideraven antisocials.
Eren festes que s’organitzaven en unes setmanes o en un parell de mesos a tot estirar. Avui l’activitat d’una comissió és complexa i es prolonga al llarg dels 365 dies de l’any. Els pressupostos dels cadafals s’han disparat i això obliga a idear noves fórmules econòmiques de finançament.
Però, a més del monument i de les despeses derivades de la setmana fallera (música, pirotècnia, flors i casal), han anat sorgint noves activitats (teatre, competicions esportives...) per a les quals també cal fer una reserva pressupostària.
En conseqüència, les Falles s’han convertit en un complex entramat artístic i social, en el qual intervenen també factors organitzatius, associatius, econòmics, identitàris, festius, culturals i recreatius. Només superposant les capes de totes estes trames podrem tenir una visió completa de la festa.
El 1996, Joan A. Castelló Lli va escriure la Història de les falles de Cullera, una crònica narrada com un eix cronològic i que va posar una major èmfasi en la part artística. Quasi dues dècades després presentem un nou treball, però aquesta vegada fet de manera transversal, analitzant tots i cadascun dels components de la festa (vuit trames diferenciades) fins a aconseguir descobrir l’entramat complet. És la radiografia més aproximada possible a la realitat fallera actual de Cullera.
Este és un treball col·lectiu, en el qual s’han implicat un grup de fallers i falleres del Raval de Sant Agustí, que han fet una intensa llavor de recerca documental, amb la coordinació de Salvador Tortajada Tur i la direcció de Joan Castelló, que ha sigut el responsable de la redacció final dels textos.
Com a complement de la part històrica i documental, el lector trobarà també col·laboracions externes de destacats artistes (locals o forans) i fallers (tant del Raval com d’altres comissions), que narren en primera persona les seues experiències en aquelles qüestions ressenyades en cadascuna de les trames que componen aquest llibre sobre les Falles de Cullera.
Amb aquest llibret celebrem, a més, altres dues efemèrides destacades: el fet que Cullera haja superat ja les 500 falles plantades en la seua etapa de continuïtat (1962-2014) i l’inici del que serà la celebració en l’exercici 2015-2016 dels 50 anys de la primera falla plantada al barri del Raval: la del Menú turístic, amb el cuiner i la cuina de llenya que va realitzar Pasqual Carrasquer en 1966.
1
Edita:
Associació Cultural Falla Raval de Sant Agustí
Direcció:
Joan Castelló Lli
Coordinació:
Salvador Tortajada Tur
Disseny de coberta i de les cobertes interiors:
Víctor Valero (Marc Martell)
Maquetació:
Elisa Signes Ángel
Equip de redacció, documentació i Publicitat:
Begoña Camarena Reverte, Joan Castelló Lli, Alicia Delgado Aparici, Joan Vicent Molina Escrivà, Salvador Tortajada Tur, Marta Tur Rodríguez i Rosa Nicola Llopis
Col·laboradors:
Germe Beltrán, Begoña Camarena Reverte, José Codina Ardit, Alicia Delgado Aparici, Juan Gabriel Figueres Hernández, Leandro Fort Llobet, Domènech Garcia, Loles García, Joan Gimeno Martín, Joan Lli Garrigós, Josep Lafarga, Joan Martí Martínez, Julio Martí Zahonero, Paco Martínez Beltrán, Joan Vicent Molina Mas, Alex Morales, Lorena Porca, Carles Prats, Josep Sanjuán Cerveró, Enrique Sanz, Juana Sapiña Arlandis, Enrique Serra i Gómez, Salvador Tortajada Tur i José Luis Valiente Moro
Impressió
Paper Plegat S.L.
Fotografies, col·leccions i arxius gràfics:
A.C. La Penyeta, Alejandro Bonet, Mariló Calatayud Martínez, Joan Castelló Lli, Adrian Castelló, Josep Codina Ardit, Joaquín Costa Cardona, L’Expressió, Falla Avinguda del País Valencià, Falla La Bega, Falla El Canet, Falla El Port, Falla Plaça Mongrell, Falla Passeig-Mercat, Falla Raval, Falla Taüt, Elvira Ferrer, Juan Gabriel Figueres, Antonio Garrigós, Rafael Garrigós, Mª Carmen Grau, Junta Local Fallera de Cullera, Joan B. Lli Garrigós, Juan Marí i Pellicer, Francisco Martínez Beltrán, Carlos Martínez Manzanares, hereus de J. A. Martínez Botella, Andrés Martorell, Vicent Molina, Mª Sales Nácher Prats, Lamberto Olivert Figueres, Teresa Palomares Mengual, Miquel Pellicer Bolufer, L. Pellicer Ibiza, Santiago Renart Montón, Susi Rico Aragó, Germans Romero Ferrer, Ana Selfa Font, José Simó Marí Blasco, Salvador Tortajada Tur i Alba Vercher
Supervisió i correcció lingüística:
Josep Lluís Marín, Clara Castelló Lli i Lara Alborch i Cogollos
Publicitat:
Ivan Yagüe Renart, Vicent Cortés Monseny, Alexis Marí Gonzalo, Francisco Fabra Giraldós, Sirac Lucas Solanes, Jose Luis Valiente Moro, Noelia Escrivà Arlandis, Vicent Cruañes Bolufer, Ivan Bertomeu Bonet
Dipòsit Legal
V-198-2012
El present Llibret ha concursat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció i ús del Valencià i al Concurs de Llibrets Fallers de
la J.L.F de Cullera.
Us convidem a visitar la versió Digital:
http://issuu.com/fallaravalcullera
La comissió de la Falla Raval no se identifica necessàriament amb les opinions i escrits que
apareixen en el present llibret.
2
Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants
Cullera d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants
Vicent Montagud i Comins
3
Pròleg .......................................................................................... 4Salutació del President, Juan Manuel ............................... 4
Fallera Major, Aroa .................................................... 6
Esbós i Explicació Falla gran ......................................... 8
Salutació President Infantil, Jose ................................... 14
Fallera Major Infantil, Alma ......................................... 16
Esbós i Explicació Falla infantil ...................................... 18
La creació en flames .................................................. 22
Recordatori any 2014 .................................................. 24
Junta Directiva ......................................................... 30
Vocal i Cort d’Honor.................................................... 32
Infantils .................................................................. 33
Programa de festes .................................................... 34
Abonades ................................................................ 37
A la Falla se li’n va un gran Faller ................................... 38
Teatre infantil de la Falla Raval ..................................... 40
La Falla Raval mostra tots els Llibrets històrics de Cullera
(1930-1973) i els 25 Llibrets de la pròpia comissió (1992-2014) 42
La Il·lusió (i el treball) de fer el Llibret del Raval ................ 44
L’entramat artístic i social de les Falles a Cullera ............. 53
La trama artística ............................................ 55
La trama organitzativa....................................... 135
La trama associativa ......................................... 167
La trama econòmica ......................................... 187
La trama identitària ......................................... 203
La trama festiva .............................................. 219
La trama cultural ............................................. 245
La trama recreativa .......................................... 269
Bibliografia .................................................... 276
Guia Comercial ......................................................... 277
En aquest any de presidència és una gran satisfacció per la meua part poder dirigir-me als fallers, abonades, veïns, col·laboradors i a tots i cadascun de vosaltres, lectors d’aquest llibret.
Com bé sabeu, l’exercici faller 2014-2015 va començar amb la meua elecció com ha President.
La meua primera missió, fou obrir el període de presentació per a ocupar els càrrecs dels nostres representants. Al finalitzar aquest període, ens trobarem amb un cartell de luxe, Aroa Bou i Reverte com a Fallera Major, Alma Chornet i Gimeno com a Fallera Major Infantil i Jose Valiente i Sánchez com a President Infantil. Només vull dir-los que entre tots intentarem, i ho anem a aconseguir, que aquest any siga molt especial per a ells i que mai ho puguen oblidar.
Aprofite per a saludar a les persones que l’any passat ostentaren els màxims guardons de la nostra Falla, Mireia Cano i Delgado, Mireia Todosantos i Tur i Cristian Casamayor i Molina, Falleres Majors i President Infantil de l’any 2014. I com no, a qui va estar a càrrec durant els tres anys anteriors com a President d’aquesta comissió, el Sr. Enrique Nicola i Hernadez. Gràcies a tots i a les seues famílies.
Estic satisfet per la confiança dipositada en la meua persona tota la directiva d’aquest exercici, els quals han treballat amb molta il·lusió. Gràcies a ells ha sigut possible el portar a bona fi aquest exercici, fent tots un extraordinari sacrifici en unió i camaraderia. Per tant, vull donar-los les gràcies a tots, dic a tots i cadascun d’ells, per el bon funcionament en la realització de l’objectiu, que no és altre que, passar-ho bé en estes festes tan nostres i tindre una continuïtat en fer falla per molts anys.
Com que no voldria fer açò molt extens, voldria aprofitar aquesta ocasió per a convidar a tot el poble de Cullera perquè gaudi junt a tots nosaltres de les festes de les falles i la forma de viure-les que tenim tota la meua comissió de la Falla Raval de Sant Agustí. Vos esperem!
Una forta abraçada del vostre amic i President.
President 2015Juan Manuel Delgado i Sanz
4
En el Raval de Culleraque es diu de Sant Agustís’ha escollit la millor flor
de tot aquest jardí…
I eres tu, guapa i alegre falleral’estendard de les nostres falles,
el signe més arrelatque du el Raval en les entranyes…
Per la sang a tu et corren,de família ben arrelada,
la tradició i sentiment valencià,barrejant pólvora i llum
des del Raval fins a la mar.
Aroa passeja amb orgullla banda que t’han posatperquè del millor eres tu
la Fallera Major del Raval.
I disfruta com mai Aroa,perquè aquest és el teu any,
junt als que t’estimen i que mai sola et deixaran.
Aroa ja ve el moment,la festa tan assenyalada
i amb tu de nou va creixenteixa flameta daurada,
que esclatada en mig del pitguarda la falla cremada…
I mentre la llàgrima entelaeixa mirada sincera,
fins al cel aplega el critque amb clau d’argent, sang i or,
nomena aquesta nitque visca Cullera Fallera
i del Raval AROA BOU i REVERTEla nostra Fallera Major!!!
per Salva Tortajada i Tur
Fallera Major 2015Aroa Bou i Reverte
6
“Este Ajuntament medieval ha desfet tot l’entramat”
Explicació Falla Gran
de Toni Pérez i Mena
8
El monument que enguany plantem ací al Raval ha volgut mirar cap a la novel·la de Víctor Hugo Nostra Senyora de París, perquè si bé ho pensem, la situació actual de Cullera i els voltants ben bé es pot comparar a la d’aquell París que reflecteix la novel.la citada. Això és el que pensem i ara tots vostès ho podran comprovar.
Víctor Hugo immortalitzà una societat marginada pel poder, a punt de la convulsió social, i que va ser objecte de burla aquell 6 de gener de 1482, quan se celebrava el Dia del Papa dels Bojos, personatge que seria triat d’entre les persones més desfavorides físicament.
Encara que estem al segle XXI, la Cullera actual pareix que ha tornat a l’edat mitjana, una època obscura, on els rics són cada volta més rics i els pobres, com sempre, continuen passant fam.
I mentre tot açò ocorre, els polítics actuals no fan cas a les reivindicacions i peticions del poble, només volen el poder. Per ell quasi tot ho fan i quan estan ben amunt, fan el mateix que feia el bufó d’aquella novel·la: es
passen els dies ballant i ballant, encara que és ben cert que tots no són iguals. La gent ha de saber mirar perquè sempre hi ha bona gent que s’ha valorar. I si algú no ho fa bé, és el poble el que té el dret de canviar-lo i elegir-ne un altre.
En època d’eleccions, tots volen aconseguir l’amor de la xica més guapa, en este cas el Govern de l’Ajuntament, però resulta ser que el consistori cullerenc a hores d’ara s’ha convertit en un Ajuntament medieval que ha desfet tot l’entramat, gastant-se els diners en coses que són i eren superficials, mentre la gent actualment es troba sense feina, passant calamitats, a punt de ser víctima de desnonaments i havent de pagar uns imposts municipals cada any més alts... Si seguim així, en un temps no molt llunyà ni els mes rics d’aquest poble podran saciar l’afany recaptatori d’un consistori guiat per uns governants bojos i destrellatats.
I pel que s’ha dit afins ara, i seguint la trama de la famosa novel·la Nostra Senyora de París o Notre-Dame de
Paris, hem fet l’explicació d’enguany de la nostra falla.
9
-Febo: es el capità que, vol representar l’oposició i que segons diu i vol fer creure, s’alça en representació del poble sotmès que intenta desemmascarar la tirania de Frollo, regidor sense escrúpols que sols vol mantenir-se en el poder encara que siga ofegant d’impostos uns ciutadans empobrits per una crisi que ells no han creat.
-Bufó: representa els governants que mentre la gent ho passa malament ells sense adonar-se’n estan ballant i ballant.
-Quasimodo, el campaner desfigurat: representa el poble pla que sofreix en les seus carns, com si foren colps a les seues costelles, el envits de la crisi actual: atur, fam, serveis públics cada volta més dolents, retalls en educació i sanitat, desnonaments.
-Esmeralda: representa l’Ajuntament que amb els seus encants a tots els partits polítics vol enamorar i a la que a este tots volen conquerir guanyant les eleccions.
-Gàrgola: per la seua part vol representar els nous partits emergents que al poder també volen arribar, mostrant el seu poder, però de vegades donant molta por.
-Cavall: és la resistència que presenta la gent davant la crisi actual, una crisi econòmica, política i de valors.
10
I així:
Trobem també a Cullera
els elements de la narració,
un poble que a hores d’ara
està a punt de la convulsió.
Una gran convulsió
en forma d’eleccions
on enamorar a Esmeralda
es la màxima intenció.
Les eleccions que es faran
al proper mes de maig
donaran a la gent del poble
l’oportunitat de triar.
Triar entre el que fins ara hi ha
o canviar per uns nous governants,
eixe és el gran valor i la força
de la nostra societat.
Però la trama del monument
a partir d’ara anem a relatar
parlant de cadascun dels
personatges
que a la falla podrem trobar.
Al centre del monument
un temple trobaràs.
el mateix que ací a Cullera
amb l’església del Raval.
Té gàrgola i campanes,
vidrieres i rosetó,
i un gran cavall a la porta
que és el seu bon protector.
La llum que entra pel rosetó
la falla a poc a poc il·luminarà,
al mateix temps que mostrarà
una trama política gens edificant.
Mireu a Esmeralda
una morena gitana
que, cantant i ballant,
a tots vol enamorar.
Enamorar a uns i a altres,
a oposició i governants,
els dos es tornen ben bojos
per aconseguir els seus encants.
Teniu-ho per ben cert:
els encants a hores d’ara
pel seu millor moment
no estan travessant.
Un ajuntament endeutat
i un poble desil·lusionat,
a la nostra ciutat de Cullera
així la trobem en l’actualitat.
No tenen remei, són tossuts
tots els nostres polítics actuals,
per molt malament que estiga
a l’Ajuntament tots volen entrar.
Uns es pensen que son els amos
altres que tot ho volen canviar,
però no s’ho crega senyor amo
som els ciutadans els que podem
triar.
I hem de ser valents,
valents i coherents,
perquè la situació de Cullera
no es pot sostindre més.
Perquè fa uns anys
Cullera era una ciutat
que gaudia de bon tros
de bona economia, d’il·lusió…
amb el comerç i la restauració.
11
Gastàvem i gastàvem
sense pensar en demà.
Ara no tenim on treballar,
i tant era el que han gastat
que no tenim ni per a menjar.
I els que ara estan manant
els trobem ací a la falla:
un bufó els està representant
disfressat, cantant i ballant.
Estan cantant i ballant
passant del veïnat,
i sols se’n recorden d’ell
quan és l’hora de votar…
Però s’ha de dir també
en honor a la veritat
que el que mana ací en el poble
ja porta “mooolts” anys governant.
Perquè ja ni vol ni pot fer res
s’ha quedat massa lligat
per haver-se endeutat
sense gràcia ni cervell.
També trobem una escena
a la falla representada,
on als pobres coeters
resulta que s’han carregat.
I vorem com quedarà
l’incendi de la muntanya,
per l’informe dels bombers
no arribar a fer cas.
Piscina a mig acabar
ni polígons, ni PAIs ni res...
si tu vols viure a Cullera
a treballar fora ves.
També han fet coses bones
per això la gent del poble
any rere any els ha premiat,
però pareix ser que a hores d’ara
encara volen viure del passat.
I ara veiem l’oposició
que el capità Febo vol representar:
que amb una perfumada rosa
a Esmeralda vol encisar.
Encara que té bones intencions
i un projecte nou i espectacular,
vorem si una vegada dins
allò que diuen ho podran realitzar.
Fins ara tots han fet el mateix
prometre de tot per entrar,
però una vegada dins,
d’allò dit ja ni esmentar.
La gent ja no es deixa enganyar
i a poc a poc se’n han adonat
que moltes són les paraules
i molt pobra la realitat.
Que abnegats els cullerencs,
ens han fet mil passades,
pujant-nos taxes i impostos,
fins unflar-nos a bastonades.
I el pobre geperut
que al poble representa
amb crisi o sense crisi
tot li cau a l’esquena.
12
Quasimodo en bon sentit
als veïns vol representar,
però paga sempre l’embolic
havent fet altres tot el mal.
Si no hi ha diners...?
Cap problema, home:
més impostos, més...
que en este poble
com sempre, mai passa res.
Quasimodo, quina fatalitat!
A base de retallades
ha quedat tot desfigurat.
Li han pegat mossegades
tots els qui han manat,
i ara té morades les anques
de tant que han abusat.
En temps d’eleccions locals
tot són bones paraules
dient el que han fet i faran:
anuncis i promeses d’obres
pel vot tornar a captar.
I els nous partits emergents
a la gent estan marejant,
dient-los totes les coses
que després vorem si faran.
Dient més d’una trola,
hi ha qui se’n puja al carro
d’aquests partits emergents,
fent creure que una cabra vola.
I gent que se’n puja també
per a fer noves coses diuen,
però d’allò ni es van recordar
quan varen tindre oportunitat.
Però el ben cert
és que a nivell nacional
molts són els polítics
que s’han aprofitat.
Furtant per tots els costats
fent favors a amiguets
i després quan han acabat,
quedant-se ben col·locats...
Com la gàrgola els voràs
a tots els nous representats,
fent de vegades més por
que més que alguna tronada.
Però tranquils senyores i senyors
està el gran cavall davant
que amb gran resistència
serà el nostre humil protector.
Protegint-nos de tots els mals,
guiant-nos pel bon camí a tots
perquè sapiguem encertar
a les properes votacions de maig.
Perquè al cap i a la fi,
nosaltres tenim la clau
i som els que a Esmeralda
hem d’aconseguir enamorar,
i enamorar-la com cal
perquè a sobre les nostres esquenes
queda la responsabilitat,
perquè fins ara anem ben servits
de pujades de taxes i d’impostos
amb l’aigua, el fem, l’IBI i els guals.
I ha d’arribar ja el dia
que ens hem de fer sentir
perquè feina no hi ha,
per a poder seguir pagant
i eixe dia que donem un crit
pareix que ja ha arribat...
o pensen vostès amb altra
possibilitat?
per Salva Tortajada i Tur
13
Hola sóc Jose.
Sóc faller des que vaig nàixer i sempre he volgut ser president infantil d’aquesta falla tan especial per a mi.
Volia agrair als meus pares l’haver fet aquest somni realitat, el de representar aquest any a la meua comissió.
Des del primer dia que me digueren que anava a ser president, he intentat gaudir cada moment al màxim amb la meua fallera major infantil, Alma, la fallera major, Aroa, i el president Manuel.
Des d’ací vuic convidar a tota la gent del poble, sobretot a tots els xiquets, per a que vinguen a veure les nostres falles i a estar amb nosaltres.
Espere que tots gaudiu d’aquesta festa tan especial.
Visca la Falla Raval de Sant Agustí.
President Infantil 2015Jose Valiente i Sànchez
14
Alma, al teu voltant tot és llum,i amb tu brolla l’aigua pura,fresca, de tu l’hem de rebreperquè tota tu eres tendresa.
Al teu voltant tot és llumi amb tu hi ha dolçor,
perquè eres treball d’orfebredel millor obrador.
Alma, disfruta…!!!canta, corre, rebolica,xiula, pinta, dibuixa,
perquè tot el que tu fas encisa.
Alma, deixa que et parlegaudint del teu bell somriure
i l’harmonia del viureque ens regales cada dia,portes tambe sang fallera
del Raval i de Cullera.
Gaudix de la teua xicallaamb orgull i saber estarpasseja el nom del Ravalque de segur bé ho faràs.
La teua comissió t’ha escollitd’entre totes les flors la millor,
la més perfumada rosa del jardí amb més color.
I per això t’han nomenat ALMA CHORNET i GIMENO
de la Falla Raval de Cullera
la seua Fallera Major…!!
Fallera Major Infantil 2015
Alma Chornet i Gimeno
per Salva Tortajada i Tur
16
“Estacional… la màgia de la natura”
Explicació Falla Infantil
de Joan Martí i Martínez
18
L’arbre de la naturalesa s’exhibix exuberant,
es manifesta, per les mans del seu artista,
el monument, li passa bé revista,
creant una història molt interessant.
El seu arbre es mostra molt laboriós,
encarregant a les seues fades, meravelles,
fent de les estacions quelcom misteriós...
els mars, els rius, les frondes de les riberes.
Té els peus en els núvols, la xiqueta somiadora,
i la seua mirada dolça, als donyets afanyosos,
vigilant a les fades, perquè se sent protectora,
de la naturalesa, que tots cuiden orgullosos.
Vola la fada de la primavera...
a fabricar la seua estació, dotant-la de colors,
el verd dels fulls, i en la brisa passatgera...
les aromes penetrants de totes les flors.
Els donyets a les flors silvestres...
les pinten i adornen, com artistes de primera.
Va renovant en els boscos les seues frondes,
en les seues branques, els nius dels pardalets,
els teuladins, les cagarneres i les terreroles...
els conills, en els seus caus, molt xicotets.
I eixa fada alegre i juganera, la seua presència
plena esta estació, de pura algaravia,
la naturalesa de vida, és la seua essència,
tres mesos fabricant-la... dia rere dia.
Després ve la fada de l’estiu, contenta,
bulliciosa i calorosa amb la seua empenta.
Modela amb les seues mans els núvols de cotó,
i estira els dies lluminosos un muntó.
Esta fada bella, calorosa i pura...
trempa l’aigua de tot el litoral,
la fruita creix, i el seu art, la madura...
la vida és alegre, i és una fada genial.
Estiu
Primavera
19
Com amagats, els donyets de l’estiu,
juguen amb la fauna i els peixos del mar,
sobre les tortugues, eixe és el motiu,
i amb elles, molt contents, van a passejar.
La fada de la tardor s’alça tempestuosa,
amb els seus vents, pluges i els seus trons,
també... en una fada, molt preciosa.
Els seus ulls lluminosos són els seus rellamps,
plomosos els seus núvols, ploren en els camps,
s’amaguen els donyets dins dels seus bolets...
procurant no mullar-se a l’abric estan.
Amb la vara màgica, els fulls els derrama,
queden en la terra, com entapissant...
teixit d’ocres, marrons, i rojos com flama,
els dies s’acurten i no duren tant.
Les seues ales batent refreden les brises,
solta les amarres, a cerços i llevants;
la fada de l’hivern, que ve amb moltes presses,
els donyets embalbits es freguen les mans.
És una fada freda, la que fabrica l’hivern,
d’estreles molt blanques cobrix les muntanyes,
els dies fa curts, i les nits molt llargues...
només dura tres mesos i pareix etern.
Tardor
20
Estació de gels, de neus, i rosades blanques,
de xiquets amb abrics, guants i les bufandes,
d’arbres, nues les seues branques, i
dormits...
la fada de la tardor va llevar els seus vestits.
Els donyets, cuidadosos de les estacions,
van fent ninos de la blanca neu,
i jugar amb ella són les seues diversions.
Que prompte vindrà, airejant la seua veu,
la fada de la primavera, i les seues
condicions.
La xiqueta somiadora, a tots aconsella,
cuidar com els donyets, la naturalesa,
i respectar-la, com en el poema resa...
perquè mantinga tota... la seua bellesa.
Els arbres frondosos ens regala l’oxígen
de la mare terra, ja des del seu origen.
Els rius, les fonts, per beure i regar,
els peixos reviuen, si està net el mar,
el bestiar i els camps ens donen de menjar.
D’esta falla... prenguem l’exemple,
de tota la història que ens ve a contar,
i que són veritats tan grans com un temple...
poseu-les en pràctica abans de cremar.
Hivern
per Francesc Camps
21
Moments abans de la Cremà 201422
Es eixa creació de fantasies,
de mans i ments dels sons,
ànimes de cartó, al·legories...
fetes per l’art dels seus creadors.
Expressen els sentiments de protesta,
que adornen amb gestos i carasses,
descriuen amb els seus ulls i les traces,
els ninots, amb els colors de la festa.
Els carrers, bullicioses alegries...
repletes de festiva multitud,
la primavera, aguaita la seua inquietud,
omplint d’ànimes les voreres.
Les falles s’alcen orgulloses,
donant a les ciutats colorit,
i compten les seues històries afanyoses;
en tres dies cremaran el que han lluït.
Eixe foc que mou els sentiments,
falleres que mullen les seues galtes,
cendres que cavalquen en els vents,
monuments cruixint, flames a revoltes.
I adornen els castells en la nit,
trons que palpiten la meua València...
encara que pensen, que és un risc,
és part de la terra i de la seua essència.
A penes apagades, les brases ardents,
fallers, comissions i artistes,
als projectes següents tiren vistes,
per a les pròximes que siguen diferents.
En l’aire, l’aroma de les flors,
de l’ofrena, a la verge per costum,
i la nit de Sant Josep es queda sense
fum...
ni artifici, perquè arriben els albors.
Les músiques renoven alegries,
vistosos i airosos trages de fallera,
pintes, guarniments, joies en pedreries,
arriben les falles, i una altra primavera.
Segons les llegendes, va vindre a ser...
perquè segons es documenten,
més de tres-cents anys compten,
les falles vénen del gremi de fusters.
Arribada la primavera…
i en honor al seu patró,
cremaven les restes de fusta,
en el carrer, en un muntó.
Els “parots”, que subjectaven cresols,
disfressaven, i els donaven aparença,
per a criticar, personatges de solvència,
hi ha serens, veïns, o a qualsevol.
Mans i cares, de cera o cartó,
vestits amb robes o sacs d’arpillera,
fins hui, amb més art i il·lusió,
omplin la València sencera.
La Creació en Flames
per Francesc Camps
23
Recordatori any 2015
PREMIS
2on Premi Secció Especial Falla Gran
Premi d’Interès Turístic Falla Gran
Millor Ninot de Secció Especial Falla Gran
2on Premi Secció Especial Falla Infantil
1er Premi al Concurs de Llibrets de Falla organitzat per la JLF
13é Premi al Concurs de Llibrets de Generalitat per a la promoció i Ús del Valencià
Campió del Concurs de Dòmino
Nominació per als Premis Mestre Ortifus de l’ADEF en la categoria de coherència
temàtica
President: Enrique Nicola i HernándezFallera Major: Mireia Cano i Delgado
President infantil: Christian Casamayor i MolinaFallera Major Infantil: Mireia Todosantos i Tur
24
Venècia té un color especialJoan Martí i Martinez
Pinzellades Turístiques de CulleraToni Pérez i Mena
Ofrena 2014Papallona
Llibret 2014“Tocs de Color”
25
Presidenta d’Honor:Noelia Alberola i Gimeno
President: Juan Manuel Delgado i Sanz
Vicepresident 1: Enrique Nicola i Hernandez
Vicepresident 2: Jose Luis Valiente i Moro
Vicepresident 3: Antonio Bertomeu i Marin
Vicepresident 4: Vicente Beltran i Grau
Secretari: Vicente Nacher i Mari
Vice-Secretari: Jose Piera i Ferrer
Comptadora: Debora Mari i Romero
Tresorera: Alicia Gimeno i Tur
Assessors Del President: Sabino Osa i DomenechSalva Tortajada i TurCarlos Mari i Gonzalo Ivan Yagüe i Renart
Delegat de JLF:Vicente Montagud i Comins
Delegats de Cultura:Vicente Molina i MasMarta Tur i Rodriguez
Delegats de Teatre Infantil:Rosa Nicola i LlopisJoan Piera i Sapiña
Carmen Palomares i Gay
Delegada de Fardes:Rosa Colom i Espi
Delegada de Rebuts Bancaris: Inma Sapiña i Cabanes
Delegats de Beguda i Logística:Patricia Osa i Domenech
Gabi Escriva i PirisEnrique Nicola i HernandezJose Luis Valiente i Moro
Bibliotecaris-Arxivers:Juan Vicente Molina i Escriva
Vicente Molina i Mas
Delegades de Fallers i Falleres:
Pilar Delgado i SanzRosa Colom i Espi
Irina Camarena i Reverte
Delegada de Xarxes Socials:Alicia Delgado i Aparisi
Delegades de Disseny Gràfic:Elisa Signes i Angel
Alicia Delgado i Aparisi
Delegades de Loteries:Rosa Delgado i SanzPilar Delgado i Sanz
Delegades de Totalitat:Catherine Gimeno i TurInma Morell i Arlandis
Delegada de Remeses Bancaries:
Lola Hernandez i Pajuelo
Delegades de Deutors i “Tortaes”
Inma Morell i ArlandisSara Jover i Molto
Delegats d´Ofrena:Ramon Cano i Garcia
Vicent Cortes i MonsenyJuan Francisco Chulio i Millan
Delegats de Transport:Juan Antonio Marti i Marin Enrique Nicola i Hernandez
Delegats de Cremà:Santiago Defez i Sotos
Juan Antonio Marti i MarinJose Luis Mogort i Braco
Junta Directiva 2015
30
Delegats Infantils:Carmen Palomares i Gay
Mireia Cano i DelgadoFrancisco M. Fabra i Giraldos
Rosa Nicola i LlopisRosa Llopis i AlfonsoCecilia Nicola i LlopisMiriam Herrada i TurMarlen Blasco i Lobo
Ivan Bertomeu i BonetMª Carmen Tormos i Berges
Delegats de FestesSirac Lucas i SolanesAlexis Mari i Gonzalo
Begoña Camarena i ReverteIrina Camarena i Reverte
Mireia Cano i DelgadoFructuoso Bustos i Perez
Rosa Llopis i AlfonsoElo Nicola i HernandezPilar Molina i Martinez
Miguel Angel Carrillo i RuanoSalvador Tortajada i Tur
Cristina Fernandez i Gonzalez
Delegat d´ Il·luminació:Manuel Palacios Gomez
Delegats de Llibret:Salva Tortajada i TurIvan Bertomeu i Bonet
Estefania Gonzalez i FrasquetBegoña Camarena i Reverte
Elisa Signes i AngelAlicia Delgado i AparisiMarta Tur i Rodriguez
Juan Vicente Molina i Escriva
Delegats de Publicitat:Vicente Cortes i Monseny
Alexis Mari i GonzaloFrancisco M. Fabra i Giraldós
Ivan Yagüe i RenartNoelia Escriva i Arlandis
Sirac Lucas i Solanes
Delegat de Cartons de primitivaVicente Cruañes i Bolufer
Delegat d´Esports En JLF:Juan Vicente Molina i Escriva
Comissió de Treball de JLF:Vicente Molina i Mas
Sabino Osa i Domenech
Delegats G-3:Jose Piera i Ferrer
Antonio Bertomeu i MarinJose Luis Valiente i Moro
Enrique Nicola i Hernandez
Delegats de Monuments:Salva Tortajada i TurVicente Beltran i Grau
Ivan Yagüe i RenartDelegats de Desperta:Sirac Lucas i Solanes
Enrique Bolufer i Font
Delegats de Faixins, Bandes i Polars:
Jessica Cano i CanoSandra Martinez i SubielaAroa Bertomeu i Pascual
Rosa Llopis i Alfonso
Delegats de Casal:Rosa Colom i Espi
Vicente Cortes i Monseny
Delegades de Disfresses:Irina Camarena i Reverte
Mireia Cano i DelgadoAlicia Delgado i Aparisi
Begoña Camarena i Reverte
Delegats d´Activitats DiversesYolanda Ruano i MuñozRosa Llopis i Alfonso
Jose Martinez i SanpedroVicente Cortes i MontsenyVicente Cruañes i Bolufer
Delegat de MúsicaSabino Osa i Domenech
Delegades de Play-BackElo Nicola i Hernandez
Carmen Palomares i Gay
Delegada de comunicacionsMarta Tur i Rodriguez
31
Àngel Aragó i BeltranJoan Beltran i GimenoAntonio Beltran i RagaOscar Bertomeu i PascualXavi Calabuig i SignesJose Carrillo i RuanoLuis Casamayor i NavarroJose F. Castello i GonzálezJuan Jose Cerveró i Vargas
Alain Climent i GarrigosVicente De Vega i ViñasAitor Escrihuela i PiquerasAntonio Ferrete i ZambranaRoberto Folgado i LuchJose Luis Galbis i SubiratsJavier Garces i MariMiguel Garcia i VazquezJose Gimeno i RubioRaul Grau i MorantDavid Guevara i AlfonsoDavid Ibor i MoratChristian Izquierdo i GranerEloy López i Martínez
Jose Eliseo Marí i CastellàJuan Carlos Mari i SoldevilaEmilio Martinez i OrtegaPascual Martínez i SanzRoberto Martínez i SeguraXavier Melero i SancastoEloy Micó i NicolaJose Antonio Moltó i PaleroJordi Mora i ProsperJose V. Montagud i CominsJose A. Montagud i FigueresAdrian Moreno i OliverJoan Olivert i ÀngelSalvador Oroval i Codina
Adrian Osa i Del OlmoCarlos Pallarés i CompanyJavier Pastor i NayaFrancesc Piris i OliverFrancisco Prats i FontJuan A. Román i MuñozDiego Sancalixto i CalafatFrancisco Sanchez i TurRaúl Sapiña i FernándezJoel Tarazona i ReverteFrancisco Vallet i CruañesSamuel Valls i SelfaEnrique Zahonero i Carreres
Noelia Alberola i GimenoGemma Arinyó i ValldecabresLurdes Arinyó i ValldecabresCristina Baldoví i GrauMª Angeles Beltran i AlcazarMª Dolores Beltran i AlcazarJessica Beltran i RagaAroa Bertomeu i PascualMarta Blanes i ArmengotIrene Blanes i FernandezMarlen Blasco i LoboPilar Bodí i SantandreuCristina Bomboi i GarciaVicky Bonet i BodíBegoña Camarena i ReverteIrina Camarena i ReverteJessica Cano i CanoIris Cañizares GarciaAna Cerveró i VargasEncarna Climent i GarrigósRosa Colom i EspíAndrea Costa i MancillaMª Carmen Cruañes i BoluferAlicia Delgado i AparisiYasmina Delgado i CamarenaAraceli Delgado i CostaNoelia Delgado i FulleratMª Rosa Delgado i SanzMaria Pilar Delgado i SanzNoelia Escrivà i Arlandis
Noelia Escrivà i ColomCristina Fernàndez i GonzalezMª Dolores Ferrer i AlemanyEsmeralda Ferrete i ZambranaMagali Font i GalanAlba Franco MolinaEmpar Gallego i SapiñaAdela Garces i MariNuria Gil i NarbonaAlicia Gimeno i TurCatherine Gimeno i TurEstefania Gonzàlez i FrasquetElisabeth Gonzalez i SilvaAndrea Grau i MorantDolores Hernàndez i PajueloMiriam Herrada i TurNoelia Ibor i MoratLuisa Iniesta i MartínezDafne Jaijo i VargasSara Jover i MoltóRosa Llopis i AlfonsoAna Llopis i EscrivaMª Angeles López i AlvarezDemelza López i GonzaloCelia Malonda i LapiedraDebora Marí i RomeroArantxa Martí i FernàndezPaqui Martínez i GaldónSandra Martínez i SubielaCristina Miravalls i Cogollos
Maite Molina i CanetPilar Molina i MartínezReyes Molina i MartínezMª Angeles Molina i SancalixtoLucia Moltó i ValletInmaculada Morell i ArlandisJessica Murillo i PulidoMayte Nacher i MaríAlmudena Navarro i AnacletoEsther Navarro i SapiñaElodia Nicola i HernàndezCecilia Nicola i LlopisRosa Nicola i LlopisJanire Nicolas i CalatayudYoani Nicolas i HernàndezRosa Mª Osa i CostaKaren Osa i CruañesPatricia Osa i DomenechCarmen Palomares i GayGemma Part i BorjaRuth Pascual i MartiDaisy Peiró i MorantAna Píris i Llacer Marta Prats i ValienteYaiza Prats i ValienteEsther Repiso i MartínezLina Reverte i LópezMercedes Ribera i GarciaAnna Ribes i DelgadoElena Ripoll i Bodí
Vicenta Ripoll i EscolàLaura Ripoll i PirisElena Roman i MuñozMireia Rubio i MeliaYolanda Ruano i MuñozIrina Saez i PiquerasMª Luz Sala i MolinaAngeles Sancalixto i CalafatAlba Sancalixto i MeleroCristina Sancasto i SancalixtoLucrecia Sànchez i TurInmaculada Sapiña i CabanesLola Segura i SieresMar Selfa i BeltranMª Elisa Signes i ÀngelMinerva Soldevila i MeliaNerea Tarazona i ReverteMonica Todosantos i TurMaria Pilar Toraño i SanchezMª Carmen Tormos i BergesCristina Tortajada i FerragudMarta Tur i RodríguezEstefania Vallet i AgutMª. Teresa Vargas i SapiñaAlba Vercher i SapiñaRaquel Vicente i MorantPatricia Viñoles i Sabater
Cort d’Honor
Vocals
Fallera Major 2014Mireia Cano i Delgado
32
Xiquets Fallera Major Infantil 2014Christian Casamayor i Molina
Gael Alfonso i CanetVictor Aparici i MontagudErik Benitez i MateuPau Bertomeu i RipollFerran Bertomeu i RipollIago Blanco i MateuAlvaro Bolufer i RipollEnzo Carobene i CanoMarc Cervero i GilDavid Codina i BonetAday Colom i MerloRicardo Colubi i MorantAaron Comes i Tur
Alvaro Cruañes i TormosRodrigo De Vega i BeltranGonzalo De Vega i BeltranFerran Dominguez i AlberolaJose Maria Garcia i AlberolaErik Gimeno i LlopisLucas Guevara i CerveroGorka Ibor i BeltranUnai Ibor i BeltranManuel Iznardo i SapiñaJose Llopis i MorantQuique Llopis i MorantErik Martinez i Merlo
Kilian Merlo i GrauErik Molina i SanabriaRaul Molto i FerreteNacho Osa i MirallesEric Piera i SanchezPau Piera i SapiñaJaume Ribes i DelgadoIzan Rico i MartinezDidac Ripoll i NicolasKevin Rodriguez i GomezNoel Sanchez i BaldoviJoel Tamarit i PirisJoan Tamarit i Piris
Javier Tormos i MorantOscar Tortajada i OlivertHugo Tortajada i OlivertSergio Triguero i EscamillaQuique Tur i GomezPablo Valiente i SanchezFerran Vallet i FuertesJose Varela i ClimentJuan Jose Vercher i SapiñaAntonio Zambrana i Gomez
Leyre Adan i TurJuno Alfonso i CanetMaria Aparici i MontagudNuria Aparici i MontagudCarla Arago i BeltranLucia Araujo i PiquerasNaomi Badia i SanchezSara Beltran i MartinezAngels Beltran i MirallesJudith Benedito i CruañesNaiara Blanco i MateuAndrea Blanes i FernandezLeire Blasco i LoboAitana Buenrostro i MéndezYlenia Bustos i GrauSaray Bustos i Vicente
Martina Cardona i MestreJulia Climent i FerrerPaula Colubi i MorantSandra Cortes i FontMireia Cruañes i TormosHenar Dominguez i AlberolaDaniela Estruch i LopezNeus Franco i MolinaCandela Iznardo i SapiñaShirley Jaijo i VargasInes Llopis i CrespoMarre Lozano i NavarroAinara Mari i LopezValeria Mari i MurilloLaura Mari SoldevilaMaria Martinez i Ruano
Paula Martinez i RuanoAndrea Molto i TurJúlia Morant i MiravallsYasmina Morant i MolinaAlba Navarro i SapiñaValentina Nicola i FontClaudia Nicola i MarcosNaroa Nicolas i MerloCarla Noguera i OchandoRuth Olivert i AngelSandra Palacios i NevaBerta Pastor i MorellPatricia Perez i PorcaAshley Renart i VargasAmaya Ribeiro i BlanesLaia Rico i Martinez
Jessica Romero i MartinCarla Rubio i MorantClaudia Saez i PiquerasAina Sala i GallegoOlaya Sanchez i BaldobiBlanca Sanchis i FontMarta Sapiña i AvellanedaMarina Tamarit i MolinaNina Terrise i BravoNerea Valero i GarciaJudith Vallet i AgutAinhoa Vallet i PaleroPaula Valls i SelfaNatalia Vidal i GrauMireia Vidal i Grau
Xiquetes Fallera Major Infantil 2014Mireia Todosantos i Tur
33
Programa de Festes 2015Dissabte 21-02-2015
13.00h Inflables i Concurs col·lectiu de Paelles al Pàrking Enrique Chulio.
Diumenge 22-02-2015 11.00h Campionat d’Enigma Infantil al Pavelló Cobert. 15.00h Dinar per als fallers al casal a càrrec de la falla.17.00h Campionat d’Enigma al Pavelló Cobert.19.30h Premis Esports – Festes al Pavelló Cobert.
Divendres 27-02-201520.00h Concert Solidari a l’Auditori de la Música.22.00h Sopar d’aixelleta al casal.23.00h Penjada de Banderes al C/ València.
Dissabte 28-02-201518.00h Berenar infantil a càrrec de les nostres abonades.19.00h Repartiment de bosses amb confeti i caramels.19.30h Tren faller pel barri.22.00h Sopar al casal faller a càrrec de la falla.23.00h Lliurament de Premis a la disfressa més original individual i en grup.23.15h Festa de disfresses al casal faller.23.00h Festa amb Disc-mòbil al Pàrking del Conservatori.
Diumenge 01-03-201515.00h Dinar al casal per als fallers a càrrec de la falla.22.00h Sopar d’aixelleta al casal.
Del dilluns 02-03-2015 al divendres 06-03-201514.00h Dinar al casal faller. (Hi ha que apuntar-se i se pagarà el mateix dia).22.00h Sopar d’aixelleta al casal faller.23.00h Jocs populars per als cadets i majors
Dijous 05-03-2015Durant tot el dia, muntatge de la carpa.
20.30h Lliurament Premis Ninots Indultats i Cultura als Jardins del Mercat.21.00h Apertura al públic de l’Exposició del Ninot al Saló Multiusos del Mercat.
Del divendres 06-03-2015 al divendres 13-03-201518.00h Exposició de maquetes falleres al Saló Multiusos del Mercat.
Divendres 06-03-201522.00h Sopar d’aixelleta al casal.00.00h Festa fallera Falla Raval al Pub Pallisa.
Dissabte 07-03-20159.00h Gran despertà infantil pel barri. Els xiquets aniran acompanyats d’un adult, el qual es farà càrrec dels coets reglamentaris que utilitzaran els menors.10.30h Esmorzar infantil a càrrec de la falla.14.00h Dinar a la carpa per als fallers a càrrec de la falla.21.00h Concurs de Paelles al C/ València (40.00€ / 10 persones).22.00h Sopar a la carpa.23.00h Lliurament Premis de les paelles i truc.23.30h Gran Festa Fallera amb Disc-mòbil. Col·labora Pub Pallisa.
Diumenge 08-03-201514.00h Dinar a la carpa per als fallers a càrrec de la falla.18.00h Berenar infantil18.30h Reproducció del “Musical el Rei Lleó” al Centre Cultural del Raval.19.00h Amb motiu del dia de la dona, Gran Espectacle Show “The Hole 2” al Teatre Olimpia de València..22.00h Sopar d’aixelleta a la carpa.23.00h Jocs de taula per als cadets i majors.
34
Dilluns 09-03-201514.00h Dinar a la carpa. (Hi ha que apuntar-se i se pagarà el mateix dia).18.00h Berenar infantil.18.30h Jocs populars22.00h Sopar a la carpa amb concurs de Pizza per als fallers.23.00h Nit de cinema antic Falla Raval “Grans Records: Com hem canviat”.
Dimarts 10-03-201514.00h Dinar a la carpa (Hi ha que apuntar-se i se pagarà el mateix dia).18.00h Berenar infantil.18.30h Gran espectacle de Màgia a càrrec d’un gran Mag, Joan Beltrán.22.00h Sopar a la carpa amb concurs de truites per als fallers.23.00h Jocs per als cadets i majors ( Ú per a guanyar).
Dimecres 11-03-201514.00h Dinar a la carpa. (apuntar-se al tauló de la falla. Preu).18.00h Berenar infantil.18.30h “Xiquets a ballar” amb Carmen Palomares.19.00h Repartiment de tortades.22.00h Sopar a la carpa a càrrec del nostre grup d’abonades.23.00h Nit de Karaoke faller “Canta canta”.
Dijous 12-03-201514.00h Dinar a la carpa. (Hi ha que apuntar-se i se pagarà el mateix dia).18.00h Berenar infantil.18.30h Manualitats per a xiquets.22.00h Sopar a càrrec del nostre grup d’abonades.23.15h Jocs per a cadets i majors (Furor ravaler)
Divendres 13-03-201514.00h Dinar a la carpa. (Hi ha que apuntar-se i se pagarà el mateix dia).18.00h Berenar infantil.18.30h Disseny d’un “barret fashion”.21.00h Concurs d’Arròs al Forn (les cassoles s’arreplegaran de 21h a 21.30h)21.30h Sopar a la carpa.23.00h Lliurament de Premis d’Arròs al forn.23.15h Festa Flamenca amb l’actuació Grup “Siroco Flamenc”.
Dissabte 14-03-2015Treta dels nostres monuments.15.00h Dinar a la carpa per als fallers a càrrec de la falla.18.00h Berenar infantil.18.30h “Gran globotà”. 19.00h Furor ravaler infantil.22.00h Sopar a la carpa a càrrec del nostre grup d’abonades.23.00h Lliurament premis Jocs i Sopars Setmana Fallera.23.15h “Festa Hippie” amb disc-mòbil. Col·laboració Pub New Pixel.
Diumenge 15-03-2015Durant tot el dia Plantà dels nostres monuments.15.00h Dinar per als fallers a càrrec de la nostra Fallera Major.18.00h Berenar infantil.18.30h Jocs populars.20.00h Dansades al carrer.22.00h Sopar a la carpa a càrrec del nostre grup d’abonades.23.00h Jocs per als cadets i majors.
35
Dilluns 16-03-2015: “Plantà Oficial”15.00h Dinar a la carpa per als fallers a càrrec de la falla.18.00h Berenar infantil a càrrec dels nostres President Infantil i Fallera Major Infantil a la carpa.19.00h Cercavila infantil fins als Jardins del Mercat per a arreplegar el ninot indultat infantil.21.00h Nit d’Albades, inici des de la Nostra Falla. 22.00h Sopar a la carpa per als fallers a càrrec de la falla. 00.00h Xocolatada.
Dimarts 17-03-2015: “Dia de Premis”8.00h Visita dels jurats als monuments fallers.8.00h Despertà pel barri.9.30h Esmorzar a càrrec dels nostres President Infantil i Fallera Major Infantil.11.30h Cercavila pel poble i visita als diferents monuments.14.00h Gran traca fallera al C/ València.15.00h Dinar faller a l’Hotel Holiday Cullera.19.00h Passa carrer pel barri fins els Jardins del Mercat.20.00h Lliuraments dels Premis dels monuments grans i xicotets.22.00h Sopar a la carpa per als fallers a càrrec de la falla. 23.00h Festa fallera amb disc-mòbil. Col·laboració Pub New Pixel.
Dimecres 18-03-2015: “L’Ofrena”8.00h Despertà pel barri.9.30h Esmorzar a càrrec del nostres President Infantil i Fallera Major Infantil.11.30h Cercavila pel poble i visita als diferents monuments.14.00h Gran traca fallera al C/ València.14.00h Repartiment dels rams per a l’Ofrena14.30h Dinar faller a l’Hotel Holiday Cullera.19.00h Ofrena de flors a la Mare de Déu del Castell de Cullera.
22.00h Sopar a la carpa per als fallers a càrrec de la falla.23.00h Festa Fallera amb disc-mòbil. Dj Sabi Max.
Dijous 19-3-2015: “La Cremà”8.00h Despertà pel barri.9.30h Esmorzar a la carpa a càrrec de la nostra Fallera Major.11.30h Solemne Missa en honor a Sant Josep a la Parròquia de la Sang de Crist.12.00h Visita a la Residència de la tercera edat i Cremà de la falleta.14.00h Gran mascletà aèria i terrestre al C/ València.15.00h Dinar faller a l’Hotel Holiday Cullera.19.00h “Passacarrer informal” pel poble.21.00h Cremà de nostra Falla Infantil.22.00h Sopar a la carpa per als fallers a càrrec de la falla.00.00h Cremà de nostra Falla Gran.
Divendres 20-03-2015: 10.00h Esmorzar faller a la carpa.11.00h Desmuntatge de la carpa.
36
Estefania AgudDaiana AlcañizMaria AlonsoRosa Angel Conchin ArlandisAmparo AvellanedaMaribel BlanesCarmen BledaRosario BoixAngelines BoronatRosa CalatayudEncarna CalatayudEncarna CardonaSusi CastellóSilvia CañizaresTere DomènechLeonor EscamillaRosa Mari Figueres Fina Franco
Eva Gascón Carmen GayCarmen GimenoInma GómezBelén Grau Pepita GrauBeatriz GuerraDolores HernándezJulia Herrero Carmen Juan Mª Carmen LafargaPili LlàcerElvira LlorensCarmen ManzanaresEncarna MaríTonica MarínRosa MartíEsther MartíNuria Matilla
Pilar Martínez Fabiola Melero Mila MeliàElvira MerloRosa MuñozZila MolinaPili MolinaCamelia MonsenyMaruja MontagudPili Morant Ascensión MuñozElena NevaSole OchandoGemma OliverAngelita OliverMª José OsaVicenta PaleroTere PalomaresEncarna Pérez
Angelita PiquerasRosario RodríguezFina RubioMª Carmen SáezAmparo SancalixtoRosa Sánchez Encarna SantandreuAmparo SapiñaRosario SoldevilaEncarna TurLola TurElvirin ValldecabresOrofila ValletMª Carmen TurLourdes TrigueroVeronica TrigueroMaría Zambrana
Abonades
37
A la Falla Raval,se li’n va un Gran Faller
Valguen estes línies com a sincer homenatge a un gran faller i millor persona si és possible que ens va deixar fa uns dies. Als que vam tindre l’honor i el plaer de conéixer-lo sempre ens quedara el seu grat record de persona honrada i bondadosa, sempre disposada a col·laborar, participar i treballar per la seua falla i disfrutar amb la seua gent.
Si haguérem de buscar algún moment on trobar a Javi enfadat, ens resultaria molt difícil . Amb Javi era impossible discutir o aconseguir que ell traguera males formes amb ningú, al contrari, sempre ajudant a suavitzar les coses i aportant el seu gran sentit de l’humor.
Si haguérem de definir a Javi se’ns acabarien els bons adjectius perquè és difícil trobar persones com ell. S’ens ha anat, però sempre tindrem el seu record. Els que ens quedem ens sentim obligats que eixe record vaja arribant a tots i cadascun dels racons i persones que formen part de la Falla Raval, la falla de Javi.
Javi, allà on estigues, pots estar convençut que fins als joves que van arribant a la comissió i no han tingut la possibilitat de vore’t físicament en ella, coneixeran el gran faller “Javi Garcés”.
Perquè no es perda el més mínim record, aquesta falla brinda aquest xicotet homenatge a este faller que ens ha deixat i que volem clamar als quatre vents que el seu pas junt al d’altres grans fallers que ens van deixar anteriorment (com Salero, Pepe, Juan José, Pinet, Paula, Juan, Susana, Paco el del Conqueridor, José Reverte, Botech) será etern. I per tant, servisca perquè eixos joves que estan aplegant i aplegaran a la nostra comissió, no obliden que una gran falla es fa de grans fallers. Però sobretot de grans persones com Javi. No voldríem deixar l’oportunitat de donar tot el nostre ànim i suport a la seua família, que igual que Javi són persones meravelloses i han estat junt amb ell en tot moment demostrant-li tot el seu amor.
Te n’has anat prompte, ens has fet un gran buit, però estem segurs que allà on estàs, et marxes molt orgullós de la teua família i content del que has viscut, perquè com tu mateix ho vas dir abans d’anar-te’n: “Has sigut molt feliç”.
Gràcies per tot Javi i fins sempre amic.
38
39
Tot va començar fa molts anys, quan un grup de gent de la Falla Raval, un dels quals era Molina, tingueren la iniciativa de portar endavant la tasca de realitzar un teatre per als més menuts de la comissió. En aquella època, va causar un gran impacte ja que els més menuts deixaven bocabadats a tot el públic. Entre ells estava Juanvi, Marta, Aroa, Gemma... gent que ha seguit en aquest món que des de ben menudets els van ensenyar. Però per circumstàncies del moment, aquesta gran iniciativa es va anar perdent.
Encara que es va perdre, sempre es va quedar en el record de moltes persones i sempre ha segut un tema de conversa important. Un dels dies quotidians a la falla, la gent que va iniciar aquest projecte o els que formaven part del teatre infantil ho comentaven i jo em vaig quedar amb la idea. Sabia que la falla ho tenia tot a l’abast, uns xiquets fabulosos, gent més major treballadora i amb ganes de emprendre nous projectes i sense pensar- ho més, em vaig llançar a un món per a mi un poc desconegut.
Primer, començarem per una obra ambientada en l’Edat Medieval, amb humor, romanticisme, tristesa i camaradería. Aquesta era “La llegenda del Drac i la Princesa”, on els més menuts, ens sorprengueren molt i sabíem que podien aconseguir tot el que es proposaren. Començarem amb gran entusiasme i il·lusió, treballarem molt per a aprendre el paper per a després posar-lo en escena. També hi realitzarem un decorat per a que no faltara cap detall. Les xiquetes anaven il·lustrades conforme l’època, amb gran vestits de donzelles, el rei i la reina amb grans capes i corones, el cavaller amb la cuirassa i la llança i el malvat drac ferraves i fartaner que espantava a la gent. Tots i cadascú d’ells ho feren molt bé, tant que quan acabarem no vaig poder aguantar les llàgrimes per tot l’esforç que férem tots per què tot isquera bé.
La meua més sincera enhorabona per a tots els que ho feren possible.
Al començar un nou exercici faller, vaig seguir amb la idea de realitzar teatre per als més menuts de la falla, que degut al gran èxit que tinguérem l’any anterior, es volgueren unir a nosaltres, al grup de teatre de la comissió infantil. Més xiquets amb ganes de fer amics i de passar-ho be. Però sabia que aquests xiquets, podien arriscar-se un poc més, i passar d’una obra teatral a un musical.
I així començarem, primer agafarem una pel·lícula de Disney, la que més ens agradava fou el “Rey León” i la vàrem traduir al valencià, després repartirem els papers entre els xiquets, i amb l’ajuda de Carmen, començarem a assajar els balls. Una vegada els xiquets se saberen més o menys els papers, volguérem arriscar-nos un poc més, afegint una musicalitat per darrere del paper, és a dir, els xiquets tenien que acollar el paper al ritme de la música, comptant els segons perquè fóra exacte, posant senyals com a avis d’entrada o canvi d’escena. La veritat que treballarem molt, assajant al casal, a la caseta de Carmen o invadint casa Lolita, tots els caps de setmana.
I com era d’esperar, aquests xiquets ho aconseguiren. Aconseguiren omplir la Casa de la Cultura no només una vegada, sinó dos; i lo més satisfactori i millor de tot, posar en peu a tot el públic.
La veritat que aquests xiquets ens feren plorar, riure i divertir-nos amb ells. Uns xiquets molt grans com a artistes i sobretot com a persones. De segur que tot el que es proposen ens aquesta vida ho aconseguiran, perquè ens han ensenyat als més majors que tot és possible, amb esforç i ganes d’emprendre noves aventures.
per Rosa Nicola i LlopisFallera de la Comissió i Directora Teatre Infantil
Teatre Infantil de la Falla Raval
40
41
La Falla Raval mostra tots els Llibrets històrics de Cullera (1930-1973) i els 25 Llibrets de la pròpia comissió (1992-2014)
Amb la fi de les Festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, i en una setmana atapeïda d’activitat per l’acte de Presentació de les seus falleres majors de 2015, la Falla Raval va inaugurar en la freda vesprada del passat huit de gener l’exposició “El llibret de falla. Explicació i relació de la festa (1850-2014)”, congregant una nodrida representació de la festa fallera, col·lectius culturals i representants institucionals de Cullera.
La mostra, comissariada per l’Associació d’Estudis Fallers en col·laboració amb la Conselleria de Cultura, es va inaugurar en l’antiga Ermita de Santa Anna i es va fer coincidir -no per casualitat- amb la celebració dels 25 Anys de Llibret de la Falla Raval Sant Agustí, comissió coordinadora i organitzadora del muntatge a Cullera.
L’exposició d’El Llibret de Falla contava amb una secció dedicada íntegrament a Cullera, on es mostraven els llibrets històrics dels anys vint, trenta, quaranta i cinquanta del segle XX, com el del Raval de la Mar (actual Taüt) de 1930, el de la plaça de Ramón y Cajal de 1936, el del carrer del Generalíssim de 1951 i el de la falla de San José de 1959.
També estaven exposats els primers llibrets de cada comissió de l’etapa actual de les falles de Cullera, la que arranca en els anys seixanta, fins al primer llibret col·lectiu de la Junta Local Fallera, en 1973.
Estos llibrets han segut aportats per l’Arxiu Municipal de Cullera, Joan B. Lli Garrigós, els hereus de Juan Antonio Martínez Botella, Vicent Pellicer, la falla del Passeig-Mercat i Mariló Calatayud Martínez.
En el torn de parlaments, tant Manuel Sanz com Salvador Tortajada en nom de la Falla Raval de Sant Agustí, com els comissaris l’AdEF, representats pel seu President Jesús Peris i el membre i veí cullerenc Joan Castelló Lli, van insistir en el fet que les Falles representen un ric i plural patrimoni, en aquesta ocasió de caràcter literari, així com un moviment social i cultural que vertebra nostre
territori del Sènia al Segura i totes i cadascuna de les poblacions falleres, a nivell interí. Paraules que van ser subscrites també per l’alcalde, Ernesto Sanjuán.
Es va destacat també el fet que era la primera vegada que la mostra “El Llibret de Falla” eixia fora de València ciutat, després de dues edicions realitzades en la mateixa i els agraïments als arxius i particulars per la cessió de llibrets.
Tallada la cinta inaugural per les Falles Majors 2015 de Raval Sant Agustí, Aroa Bou Reverte i Alma Chornet Gimeno li tocava el torn al membre d’Estudis Fallers Iván Esbrí realitzar per a les autoritats presents la primera guia a l’exposició. El recorregut arrancava en els primers expositors dedicats al context literari dels segles XVIII i XIX, conegut popularment com “de canya i cordell” -malnom que prové pel fet que aquesta literatura era venuda en els carrers penjada en pinces- i que es basava en auques, sainets, gojos i col·loquis que entre els segles XVII al XIX van tenir una gran popularitat, sent aquells de caràcter satíric, groller i bròfec els que més van calar en la falla vuitcentista, puix aquesta també s’alçava com crítica, burla i distorsió de la realitat social i política pròxima.
Qui millor exemplifica aquest ideal no és altre que el suecà Josep Bernat i Baldoví, jutge, alcalde, diputat, periodista, assagista i poeta protagonista del següent panell d’exposició i que la història ha volgut que el seu nom quede vinculat als primers versos de falla conservats, per una part amb un manuscrit de l’explicació i relació de la falla plantada al carrer Avellanes de València de 1850 i per altra amb un llibret imprés ja com tal en portada i fulls successius per al cadafal plantat en la Plaça de l’Almodí de València en 1855.
En la segona meitat del segle XIX, la Festa Fallera ja no era una manifestació exclusiva del Cap i Casal sinó que comença a irradiar altres poblacions com Xàtiva (1865), Sueca i Gandia (1876), Alzira (1889) i Torrent
42
per Ivan EsbríAssociació d’Estudis Fallers
(1900). Aquesta expansió de les Falles es mostrava en cinc mapes físics de la Comunitat Valenciana, dividits en cinc períodes: Segle XVIII-1902, 1903-1936, 1940-1977, 1978-1992 i 1993-2014.
En el mapa 1903-1936 s’indexava la localitat de Cullera puix 1928 dóna testimoni de la primera falla plantada, inici de la seua història fallera i produccció de literatura de llibret, com exhibia la vitrina on es preservaven els llibrets de 1930, un manuscrit pel poeta Lamberto Olivert -i amb el qual podria establir-se una analogia amb el fet que el primer llibret que conserva València també és un manuscrit d’autor- i altre imprès.
Llibrets, en general, que van enriquint la seua literatura amb signatures de poetes i versadors tan destacats com Josep María Bayarri, Almela i Vives, Maximilià Thous, Josep Bea Izquierdo, Emili Camps, Anfós Ramón, Milo Panach o Carles Salvador, de qui l’Acadèmia València de la Llengua ha declarat 2015 com any seu. I estèticament, amb una major cura en les portades i tipografia (art decó), la incorporació d’elaborats esbossos de la falla, les imatges de la comissió, Falleres Majors i Fallers d’Honor, una vistosa publicitat, color i formats que van des del díptic fins als formats grans en tapa dura, mitja quartilla i apaissats.
Una bona mostra d’açò eren els propis llibrets elaborats en aquests 25 Anys per Raval Sant Agustí amb el primer de 1991, alguns exclusius de la comissió infantil, d’aniversari de la falla i el darrer de 2014 dedicat a la pintura, premiat gratament en el Concurs de Generalitat Valenciana a la Promoció del Valencià i molt cotitzat en València pel seu contingut temàtic.
El darrer recorregut de l’exposició estava protagonitzat pel posat in situ per a la seua lectura dels 10 llibrets Primers Premis de la Generalitat Valenciana 2014, entre els qual els 3er Premi El Canet; dos panells mostraven qual collage les vistoses portades de llibrets obrades per autors contemporanis com Miquel Calatayud, Ortifus, Valero Bis, Carlos Corredera, Yogurt de Fresa, Fernando Morales Checa i Miquel Cebolla (Raval Sant Agustí 2001) entre altres; i un vídeo on es compila tota aquesta història narrada, la del llibret, que no és altra que la mateixa que la història de la Festa, el folk i la tradició de totes les ciutats valencianes i estrangeres (Mar de Plata, Mèxic) on es celebren les Falles.
43
La nostra comissió té gran tradició en la realització i edició de llibrets fallers, encara que no pensen vostés que sempre ha sigut així. De fet, el primer llibret editat per la Falla Raval fou l’any 1982, quan la comissió comptava ja amb 10 anys d’existència. Aquest llibret fou per a commemorar el 10é aniversari i fou fet d’encàrrec i realitzat íntegrament per José de la Torre. En ell es feia un xicotet repàs amb to irònic de la història de la falla fins aleshores, i es recordava la comissió fundadora de 1973, un escrit dedicat al bon veïnat del Raval i un acomiadament fins al més prompte possible entre d’altres.
“Sempre en el recordhem de tindre aquest llibret,
nascut per a engrandirtot el que ja estava fet.
Si quan passe un poc el tempsaltre llibret es pot fer,
serà motiu que mais’acaba el bon faller”
Com es pot apreciar en aquests versos, fins aleshores sols es feien llibrets conmemoratius d’aniversaris.
En 1991, quasi deu anys després, un grup de joves d’entre 17 i 20 anys ens proposàrem reviure per a la nostra comissió el fet de crear un llibret de falla, el Llibret de la Falla Raval de Sant Agustí, llibret escrit per ells mateixos; des d’aquell dia fins a hui portem editats ininterrompudament vint-i-cinc llibrets fallers, cosa que ens porta aquest exercici de 2015 a fer de nou un xicotet repàs del que han sigut aquests 25 anys de llibrets.
I així després d’aquests 25 anys els podem garantir que cada vegada resulta més complicada la seua confecció. Hem de tindre en compte que les obligacions d’aquest grup de joves han anat augmentant al llarg dels anys, però els podem asegurar que la il·lusió no ens ha faltat mai, s’ha anat incorporant gent nova, i com no, al mateix moment pensem que la qualitat ha anant augmentant, encara que som conscients que a hores d’ara son vostés, lectors asidus dels nostres treballs i dels nostres llibrets, els que ho han de corroborar.
En aquests 25 anys hem intentat any rere any apropar un poc de la nostra cultura, del nostre patrimoni,
tradicions i festes al veïnat, i a tots aquells que hagen escollit el nostre llibret per a fer-li una ullada, i ho hem fet, clar està, sempre dins les nostres possibilitats, cosa que esperem haver aconseguit.
El primer llibret d’aquesta nova etapa fou el de 1991. En ell, a més de presentar al barri tots els components de la Comissió, així com les Falleres Majors i el Programa de Festes, hi podíem trobar un article que denotava la puixança de la nostra falla en aquells anys.
“La comissió està contenta,i esperem el barri ben pagat,
de vore com la falla a poc a poc tira avant.”
En 1992, el llibret de la nostra comissió girava en torn al XX Aniversari nostre i a l’obtenció del Bunyol d’Or Col·lectiu.
“A tot aquell que siga faller i valenti que tinga un bon cor
li fem un trosset de partdel nostre Bunyol d’Or.A tot el nostre barri,el millor de la ciutat,també en l’aniversari
li fem un trosset de part.”
En aquest mateix llibret, al tractar-se del 20é aniversari de la comissió, es féu un xicotet repàs als anys d’història, monuments, Falleres Majors i un llarg etc. Cal destacar també d’aquest llibret un homenatge als dos únics fallers que pertanyien a la comissió ininterrompudament des de la seua fundació, Vicente Escrivà (Salero) i Pascual Martínez (Pansero).
El llibret de 1993, a banda de l’habitual, destacava un article d’agraïment a tots els que havien fet possible l’èxit del XX aniversari.
“Aquesta falla com és naturalagraeix a tot el barri la seua ajuda
que any rere any ens fa,ens feia i esperem ens farà.”
Anecdòticament, també s’ha de destacar d’aquest llibret la publicació del “GLIGLIGLIGLI” una cançoneta que uns fallers composaren a l’Expo de Sevilla.
La Il·lusió (i el treball) de fer el Llibret del Raval
Falla
Llibret
44
Al 1994 s’iniciava el llibret amb el recordatori de l’exercici anterior, on la Falla Raval de Sant Agustí havia aconseguit el primer “DOBLET” de la seua història.
“Alguna cosa tenim que ningú ens pot llevari que són poquets aquells
que allí poden arribar.No és que nosaltres volguem
ser més que els demés,però tots tenim un orgulli també el mateix dret.”
Hem de remarcar també la fotografia conjunta de tota la comissió, que des d’aleshores apareix en quasi tots els llibrets que hem editat.
El llibret de 1995 canvià la tradicional portada de les fotografies de la Falleres Majors i President Infantil per separat que havíem fet fins al moment, per altra, fent-ne una conjunta de tots tres.
En ell també aparegué un article dedicat al nostre Grup de Teatre, i altre a l’equip de futbet que recentment havia guanyat el Campionat de JLF.
“... s’ha lluitat molt, ells ho han donat tot, l’any passat la mala sort no els deixà aconseguir el banderí apreciat i l’orgull de ser els millors, però enguany, sí que han aconseguit el banderí i l’orgull de poder dir ben fort que són els millors, almenys fins al proper campionat.”
En 1996, al Llibret s’incloïa un article dedicat a tota la gent que fa possible que existisca una comissió fallera, en aquest cas, la nostra...
“... i ja em finalitzat aquest agraïment, sols ens queda dir-los que la falla som tots, que és el barri.”
També en ell apareixia un article dedicat a José Cerveró i Camarena, faller que havia posat part de la seua vida al servei de la nostra comissió, de la qual havia estat President durant molts anys.
“... però els qui tinguérem la sort de conèixer-lo dins la comissió, tenim el record d’un President, com diu el seu amic, mirador de la pesseta, però bo, molt bo, un mestre per a la gent que en aquells anys entràrem a formar part de la falla.”
Altre any que significà un punt d’inflexió quant a la confecció dels nostres llibrets de falla és 1997. Canviàrem el format, i passàrem de quartilla a foli; la quantitat i qualitat dels escrits varià considerablement també, i intentàrem depurar al màxim la utilització del nostre llenguatge, sempre és clar, dins les nostres possibilitats.
En el llibret d’aquest any en què conmemoravem el nostre 25é aniversari, aparegué una xicoteta història del barri que ens dóna nom, així com un repàs al que havien sigut aquests 25 anys de Falla al Raval.
El primer Concurs de Llibrets Fallers organitzat per JLF i promogut per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Cullera fou convocat l’exercici de 1998, i el nostre llibret va obtindre el banderí del Primer Premi, el mateix que el de l’any següent, el de 1999.
Al llibret d’aquest 1998 introduírem alguns canvis per a fer més amena la seua lectura. Així, vàrem fer una explicació del que representa i mou el món faller al llarg de tot un any, posant-la en relació amb el calendari local i festiu de Cullera.
“... la Festa és Cultura, i per la Cultura anem engrandint la Festa; dignificant i eixamplant la nostra Festa, també engrandim la nostra autentica identitat i personalitat valenciana.”
Un fet anecdòtic que es preparà en commemoració del 25é aniversari de la nostra falla, i que també fou mencionat al llibret de 1998, va ser la realització d’un vídeo de la història de la falla.
45
“No hi ha a Culleraaltra falla que tinga
la seua història vertadera,per vore-la quan li convinga.”
En 1999 férem un recorregut pels indrets i monuments costaners del nostre poble, i intentàrem apropar i donar a conéixer als cullerencs indrets que de vegades tan sols coneixem per referència oral o fotogràfica.
“Hem de conéixer el nostre voltant, per a poder cuidar-lo, respectar-lo i com no, gaudir-lo...”
Tot aquest recorregut el férem com si amb un vaixell anàrem i posant-ho en relació amb un fet que va ocórrer en 1550 i que marcà profundament tota la vida quotidiana del nostre poble, l’atac del Pirata Dragut.
“... però tornem a la nit del 24 al 25 de maig de 1550. Durant aquesta nit, el pirata Dragut amb una esquadra de 27 naus, arribà a les nostres costes i atracà les seues naus darrere del Cap de Cullera... travessaren l’antic pont de barques i trobaren els cullerencs dormint.”
També en aquest llibret de 1999 apareixia un escrit en to irònic de com es veia el futur de les Falles de Cullera.
Al llibret de l’any 2000, el tema tractat anava relacionat amb la nostra cuina, i la cuina festera del nostre poble. Encara que es manté la mateixa estructura i tot el llibret anava al voltant d’un mateix tema, cosa que ens caracteritzava, aquest no fou premiat al concurs de JLF de Cullera.
També a l’esmentat llibret del 2000, aparegué un article que intentava, més si cal, motivar els membres de la comissió perquè col·laboraren i participaren de tots els actes organitzats.
“Fallers del Raval!!, que no sen’s apague mai eixa llumeta fallera que tots portem dins, perquè sense ella no podem fer la flama de la nostra comissió.”
El nostre Grup d’Abonades també rebia un xicotet homenatge pels seus 10 anys de col·laboració amb la nostra falla.
“...10 anys de treball que hui per hui suposa un dels pilars fonamentals dins de la nostra comissió, les nostres Abonades... les NOSTRES FALLERES MÉS EXEMPLARS, moltes gràcies pel vostre treball i esforç...”
El llibret de 2001 també mereix una menció especial. Ens proposàrem per primera vegada participar a la convocatòria dels Premis de la Generalitat Valenciana per a la Promoció i Ús del Valencià als Llibrets Fallers i fou tot un èxit, atés que obtinguèrem el 12é premi, a més de tornar a aconseguir després d’un any el 1er Premi del Concurs de Llibrets de Cullera.
Amb la peculiaritat que les tapes d’aquest llibret de 2001 eren de fusta, aquest exercici al nostre llibret seguíem amb la tònica de tractar d’un mateix tema, i aquesta vegada fou el cultiu arrosser, des dels seus orígens a les nostres terres, fins a l’actualitat, la manera de treballar-lo ara i abans, el terreny que ocupa, la importància, i tot el que aquest cultiu comporta per a la nostra població.
“... A la sega d’abans, amb la falç de desbarbar, es tallava la palla de l’arròs, que podia arribar fins als 120 cm, el més ajustat possible a l’arròs propiament dit. Aquesta falç era de grans dimensions, ja que tallaven la garba sencera. Així mateix per aquells temps la palla era aprofitada pels ramaders, mentre que fugí es crema quasi tota al mateix camp.”
S’ha de destacar també d’aquest llibret un article dedicat a Vicente Escrivà (Salero), faller fundador de la comissió que desafortunadament ens deixà aquest exercici.
“… l’Ofrena a la Verge sense tu no haguera sigut la mateixa.”
Al 2002, la nostra falla celebrava el 30 aniversari de la seua fundació i el llibret d’aquest exercici a banda de fer el recorregut pels trenta anys de comissió habitual en qualsevol llibret d’aniversari, tractava també un tema monogràfic. I si en 2001 fou l’arròs, en aquest 2002 fou la taronja, altre dels conreus més estesos a les nostres terres.
46
“...cal tindre en compte que els tarongers, al principi de la seua introducció a Espanya, tenien una finalitat decorativa i per a l’obtenció de productes farmacèutics. Fins el segle XIX, no s’estén el seu ús i cultiu intensiu, que es fa ràpidament per tot l’est i sud peninsular.”
També al mateix llibret aparegué un article dedicat al recentment estrenat per la Societat Instructiva Santa Cecilia dins dels Concerts d’Hivern i amb motiu del 30 aniversari, pasdoble de la Falla Raval de Cullera.
“... Creant un pasdoble nostre...
...ja que som de Cullera, ciutat tan lligada a la música, atés també que nosaltres no sabíem de notes, no podíem encomanar la nostra il·lusió mes que a un músic de Cullera.”
Cal remarcar d’aquest llibret de 2002, que les tapes estaven cobertes en tela de fallera, i que va obtindre als Premis de la Generalitat un 20é premi, així com de nou el primer al Concurs de Llibrets de JLF de Cullera.
Al llibret de 2003 continua mantenint-se la tònica d’utilitzar un tema monogràfic als textos, i aquesta vegada s’escrigué de l’Albufera i els seus voltants, però es féu d’una forma molt amena i peculiar. Així, es va fer un conte amb un personatge, un ànec que mitjançant la seua estada a l’Albufera i a altres indrets, ens acostà a cadascun d’ells d’una forma molt particular, fins que arribà a la font del Mercat de Cullera i conegué a Josep, un faller del Raval que li explicà el funcionament de la comissió.
“... A eixa font del Mercat tan nostra, tan peculiar i única.
A eixa font del Mercat que estava plena d’ànecs.
...allí imaginaves històries fantàstiques
que potser hagen passat en realitat.”
“... eixe entusiasme que mostrava Josep quan parlava de la seua falla, es feia més patent encara quan em mostrava un brodat que portava la seua brusa de llaurador i la cara se li il·luminava al explicar-me que era l’emblema de la seua comissió.”
Hem de dir que en aquest cas les tapes d’aquest llibret de 2003 estaven confeccionades amb vellut, i que al contrari que als premis de llibrets de JLF on no obtinguérem cap guardó, als Premis de la Generalitat Valenciana fórem guardonats amb un 18é premi.
Al llibret de 2004 la música i més concretament la de les dos bandes locals, Ateneu Musical i Santa Cecilia, prenen el protagonisme; el llibret fou dividit en dos parts
i cadascuna d’elles fou dedicada a una de les dos bandes de música de Cullera.
“... A les bandes del poble volem agrair
tot l’esforç i treball que han fet
per la Cultura de Cullera engrandir.
Sta. Cecilia i Ateneu,
Ateneu i Sta. Cecilia, tant es val.
Aquest és un xicotet homenatge
que pretén fer-vos la Falla Raval.”
Així mateix, per primera vegada es publicà el pasdoble de la Falla Raval al llibret, com també entrevistes a diferents músics de les dos bandes.
Amb aquest llibret de 2004, un 14é premi sen’s otorgà als Premis de la Generalitat Valenciana, i novament cap premi al Concurs de Llibrets de Cullera, cosa que cridava l’atenció.
Un nou exercici faller començà amb el llibret de 2005, aquest vegada dedicat a l’aigua, a l’antic Tribunal de les Aigües de València i als recursos hídrics del nostre terme, amb el nostre riu Xúquer com a màxim exponent. S’ha de ressaltar que a la portada hi havia un taulell valencià incrustat amb la serigrafia del tradicional quadre del Tribunal de les Aigües.
47
“El Tribunal de les Aigües de València és, sense cap discussió, la institució de justícia més antiga que existeix hui a Europa.
Al llarg de més de mil anys, dijous rere dijous, a la Porta dels Apòstols de la Seu, abans que el rellotge de la Torre del Micalet done les dotze campanades del migdia, entren en el reduït recinte els huit síndics, magistrats populars, per a constituir una volta més el senzill, però famossísim i gloriós Tribunal.”
També destacar d’aquest llibret de 2005 la col·laboració d’Encarna Villafranca que ens presentà un treball sobre Lambert Olivert, i els seus escrits al voltant del riu i de l’aigua.
“Corren les aigües tranquil.lesa fecundar les marjals, de nit a lo lluny sona
dels rossinyols el dolç cant.”
També hem de comentar unes referències a les riuades que havia patit el riu Xúquer al llarg de la seua història, i un cartell que s’inclogué dins del llibret mostrant diferents formes d’estalviar aigua.
Aquest llibret de 2005 obtingué als Premis de la Generalitat un 16é Premi i de nou, per a no perdre el recent costum, cap al de llibrets de JLF de Cullera.
El llibret de 2006 també és un altre llibret del qual ens hem de sentir més orgullosos, perquè fins el moment és el que major premi ha obtingut a la convocatòria de la Generalitat, un 11é premi, i per a no trencar la norma establerta, cap premi al Concurs de Cullera.
Aquest llibret estava íntegrament dedicat al nostre Castell, i tot el que l’envolta; amb una ruta guiada accedíem des del Mercat fins al mateix Castell, i explicàvem cadascun dels indrets que anàvem trobant-nos.
“El Castell, el nostre Castell, sempre ahí ens servia de far, de referencia, de punt guia, mentres transcorriem per la ruta ens imaginàvem històries, històries fantàstiques de cavallers, reis…”
A més, destacar un escrit amb referència a la grua que estava al Castell des de feia molts anys, grua que per aquells anys ja pareixia que formara part de l’estructura del mateix Castell.
“Ai Mare de Déu!!d’un temps a esta part,
quina “almorrana” més granli ha eixit al Castell”.
Continuant amb la tònica que ens caracteritza, al llibret de 2007 utilitzàrem la Mediterrània, la nostra mar, com a tema al voltant del que girava la publicació, així com l’esdeveniment que se celebraria a València uns mesos després l’America’s Cup.
“... algú vingué i digué...per a l’America’s Cup
el Port a Cullera estarà...Esperem que si torna aquell
l’hagen ja començat.”
També férem un recorregut per la costa del nostre terme, així com també rememoràrem algunes de les històries i llegendes de Cullera, població marinera per exel·lència.
“El Dosser...
Al nord de Cullera es troba, com ja s’ha dit, la platja del Dosser, on segons la llegenda, va aparéixer Sant Vicent Màrtir o de la Roda, al qual, després de ser martiritzat, tiraren a la mar. Les corrents van fer que arribara a la platja de Cullera, on el van trobar una mare i el seu fill que tenia problemes de parla. Aquestos, commoguts, el van enterrar i quan el fill dibuixà un peix, símbol del cristianisme a l’època, damunt l’improvisada tomba, va començar a parlar, cosa que va ser considerada com un miracle.
El nom d’aquesta platja ve, segons es conta, pel mantell o dosser d’estreles que cobreix aquesta zona de Cullera, per tenir sempre il·luminat el lloc on reposa el Sant Màrtir.”
48
Un altre escrit que mereix menció era el referent a la compra i reforma del nostre Casal Faller.
“... una vegada ja la Falla Raval de Sant Agustí com a propietaris del local, sen’s feia imprescindible la seua total remodelació per a adaptar-lo a les nostres necessitats actuals.”
Aquest llibret obtingué un 34é premi a la convocatòria de la Generalitat i de nou no n’obtingué cap al concurs de llibrets de JLF de Cullera.
Al llibret de 2008 es reproduïa el diari personal d’una fallera major. Des del mateix dia de la cremà de l’any anterior fins al dia de la Presentació, Marta, la Fallera Major, relatava cadascun dels sentiments, il·lusions i anècdotes que dia rere dia anava vivint.
“... sí, sí, sí, sí!! Sóc Fallera Major! Sóc Fallera Major! Hui m’han nomenat al Casal! Estic molt contenta, molt emocionada i molt... no sé, molt de totes les coses bones que es poden sentir. Sí, sí, sí! El meu somni fet realitat......i davant l’espill em dedique un vers que una amiga va escriure una vegada:El moment més somniat a la fi ja ha arribat.Marta el teu regnat ha començat.”
Al llibret d’aquest 2008 introduírem alguns canvis per primera vegada. Tot el llibret no tractava d’un mateix tema pròpiament dit, encara que les col·laboracions literàries que es van introduir després del mencionat diari, giraven al voltant de la nostra barriada, Raval de Sant Agustí: El Convent, el Camp de Futbol, la muralla Isabelina, l’antiga Estació i el Pont de Ferro entre d’altres.
També ferem un xicotet reconeixement a Miguel Ángel i el seu Betlem, un dels millors de tota la Comunitat Valenciana, per no dir el millor, i que es troba al nostre Barri, així com al Bar Chelo, que més que un bar, ha segut i és un punt de trobada per a moltes generacions de cullerencs.
Als premis d’aquest llibret passà una cosa curiosa. No en vam obtindre cap a València, cosa que ocorria per primera vegada des de que ens presentàrem, però al Concurs de Llibrets de JLF de Cullera ens donaren el 2on premi.
El llibret de 2009 també marca de nou un punt d’inflexió al llibrets que confeccionàvem fins el moment. Per primera vegada a Cullera i a la nostra comissió també editàrem un llibret d’una grandària molt reduïda expresament per a la Comissió Infantil, que a banda
del tradicional que solen portar tots els llibrets fallers, esbós infantil, Programa de Festes, Fallera Major Infantil i President Infantil, etc., estava tot replet de contes per als més menuts de la casa.
“Conte contat... les Falles han començat”
“Aixó va ser i era, si era bé, i si no també, una velleta que vivia als afores d’un poble.”
El llibret major per la seua part feia una sèrie d’entrevistes, amb una qüestió clara: I per a tu, què són les Falles?, qüestió que es preguntava a diferents persones que d’alguna manera o altra estaven relacionades amb les Falles, com la Regidora de Falles, el President de JLF, un bomber, una presentadora de televisió, un coeter, un músic, una modista, una fallera major de València, algun president de falla, gent que odiava les Falles, gent a qui li agradaven en bogeria, i un llarg etc.
“Clara Castelló, Presentadora de Canal 9.
I per a tu, què són les Falles?
La millor, la més gran, la més colorida i la més màgica expressió cultural i popular que tenim a la Comunitat Valenciana. Si no existiren, les hauríem d’inventar!”
A les col·laboracions literàries aparegueren uns articles dedicats al centenari de l’Himne de la Comunitat, a Blasco Ibáñez i al bicentenari de Bernat i Baldoví entre d’altres.
Després d’un exercici sense guardó als Premis de la Generalitat, amb aquest llibret de 2009 tornem a obtindre un guardó. Aquesta vegada el nostre llibret obté a l’esmentat Concurs de la Generalitat un 38é premi. Per la seua banda, al concurs de JLF de Cullera és guardonat amb el 3er premi.
El llibret de 2010 començà fent menció a la commemoració d’eixe mateix any del 550 aniversari de la mort d’Ausiàs March, i així en ell trobem a banda d’una xicoteta biografia d’aquest gran personatge valencià, una reproducció d’un dels seus poemes més coneguts...
“Veles e vents han mos desigs cumplir,
fahent camins duptosos per la mar.Mestre y ponent contra d’ells veig armar;
xaloch,levant los deuen subvenirab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
fent humils prechs al vent tremuntanalqu·en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.”
49
La història dels nostres llibrets també fou una part important d’aquesta publicació de 2010, i així al celebrar l’edició del 20 aniversari de les nostres publicacions, férem un xicotet recorregut per aquestes. Les nostres ofrenes, totes i cadascuna de les insígnies que ha fet la comissió fins al moment i un article d’opinió de Joan Castelló, on feia un xicotet recorregut per la idiosincràsia i particularitats de la nostra falla, foren el que completaren aquesta publicació de 2010.
Als Premis de la Generalitat Valenciana pareixia que cada vegada la sort ens era més adversa, i aquest exercici de 2010 aconseguírem el 48é Premi. Per la seua part, a Cullera aquesta vegada tampoc hi obtinguérem cap guardó.
En 2011 el llibret de la nostra comissió començava amb un recorregut pels carrers del barri, amb una xicoteta explicació dels noms retolats a cadascun dels carrers, continuant amb un article de l’arqueòleg municipal al voltant del refugi de la Guerra Civil existent també al nostre barri.
Un recorregut amb imatges i text per cadascun dels actes que celebrà la nostra comissió aquell exercici, junt amb una xicoteta història de les penyes que formen part de la nostra falla, anaren configurant el contingut del llibret de 2011. El llibret es completà amb un article dedicat al centenari dels Successos de Cullera que es celebrava aquest mateix any, un altre dedicat a Josep Alemany i Bolufer, insigne ravaler nascut a 1866 al carrer la Pau, i per últim un on s’explicava el funcionament de la Muixeranga d’Algemesi, que per aquell any no s’havia nomenat encara Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
El llibret d’aquest 2011 no va obtindre cap guardó ni a la Generalitat Valenciana ni al Concurs de Junta Local de Cullera, cosa que contràriament al que es podia pensar, ens motivà més encara a intentar millorar la qualitat de les nostres publicacions. Així, encetàrem el nostre nou camí, el nostre viatge cap al llibret de 2012.
Els viatges i especialment el realitzat per la Falla Raval de Sant Agustí, la nostra, al cap dels seus 40 anys d’història, fou l’eix principal de nostre llibret de 2012. De fet celebràvem aquest 2012 els quaranta anys consecutius de falla plantada al carrer València; i com és habitual en aquest tipus d’aniversari, férem un recorregut per cadascun dels anys, a més una xicoteta explicació dels fets més destacats dintre de la comissió i al món.
També cal destacar d’aquest llibret de 2012 un article on l’eix principal fou un viatge per la història i les característiques dels ninots indultats de Cullera que també complien aquest mateix exercici 40 edicions, junt a altre del nostre colaborador i amic Joan Castelló on demanava que es construira de nou un museu faller a la nostra població.
“En 1992 es va donar un pas important. Ara cal predicar amb l’exemple i dotar a Cullera d’un Casal de la Festa (o com vullga anomenar-se). Cullera i les seues falles bé mereixen un museu d’acord amb les exigències (tècniques, tecnològiques i d’espai) del segle XXI. Un museu és el millor camí per a aconseguir que les falles siguen considerades patrimoni immaterial de la humanitat.”
De nou al Concurs de Llibrets de Cullera no obtinguérem cap guardó, cosa que ja ve sent habitual. Per contra al de la Generalitat Valenciana fórem guardonats amb un 35é premi.
Un nou plantejament de llibrets fallers encetem en aquest exercici de 2013 a la nostra comissió. Així, amb un títol genèric per a tot el treball, en aquest cas “Banda sonora”, editàrem un llibret dedicat a la música, on el Certamen Nacional de Música Ciutat de Cullera fou l’eix principal.
50
Encara que el fet que el monument faller anara dedicat al cine, marcà tot el títol de nostre projecte, “Banda sonora”, la música, la nostra música, és, ha segut i serà la banda sonora de la nostra població, de les nostres falles, de la nostra vida.
Alguns col·laboradors a diferents articles ens donaren també la seua visió de les diferents bandes sonores de la nostra societat, dels diferents certàmens musicals que es realitzen a Cullera, de les falles i dels monuments relacionats amb l’art musical a Cullera i al cap i casal.
Entre d’altres, un xicotet homenatge al gran mestre Talens que ens havia deixat recentment, així com un altre dedicat al centenari de José Codina, col·laborador habitual al diari L’Expressió que any rere any havia detallat les quotidianitats del poble i com no, un altre article dedicat als edificis emblemàtics on el cinema havia tingut la seua part protagonista alguna que altra vegada en la seua història, completaren la nostra obra de 2013.
Aquest modest treball es veu fortament recompensat i valorat als diferents guardons, tant a Cullera, on obtinguérem un segon premi, com als Premis de la Generalitat, on fórem guardonats amb el 24é, i fan que el nostre cuquet editor es moga de nou fortament.
I així arribem a 2014, últim llibret faller editat per la nostra comissió fins el moment, un llibret, més aviat llibre, encara que no voldríem perdre mai la seua tradicional nomenclatura de “Llibret Faller”, on com sempre la part dedicada a la comissió és una de les parts més importants, com ha de ser en aquest tipus de publicacions.
Aquest llibret de 2014 baix, sota un nou títol genèric tal com havíem fet l’exercici anterior, prengué forma. En aquest cas el títol escollit fou “Tocs de Color”, i com el seu mateix nom indica, el treball girava entorn al color i a la pintura.
Hi podíem trobar diferents articles, que vàrem dividir en diferents parts, des de la pintura als monuments fallers, amb interessantíssims treballs sobre nostra la raó de ser, les falles, sobre la seua evolució i actualitat pictòrica, passant també pels cartells anunciadors de Valencia, altres poblacions i com no recopilant els de Cullera que quasi fins a eixe moment eren uns grans desconeguts. Els pintors valencians més reconeguts mundialment, i els seus diferents estils utilitzats, així com unes xicotetes pinzellades sobre l’obra pictòrica local i els pintors locals amb més renom.
El nostre llibret finalitzava entre d’altres amb xicotets escrits sobre el tractament dels colors als diferents tipus d’arts, des de la sederia, la pirotècnia, l’art juvenil i fins i tot els mitjans de comunicació.
Altre article que no m’agradaria deixar passar per alt d’aquest llibret de 2014 fou el dedicat a l’Abric Lambert, la primera representació pictòrica de la qual tenim constància a la nostra població.
Feia temps que a Cullera no aconseguíem el primer premi als llibrets i aquest exercici després de 12 anys ho tornàrem a aconseguir. Per la seua part als Premis de la Generalitat Valenciana per a la Promoció i Ús del Valencià el premi obtingut amb aquest llibret de 2014 fou un 13é..., cosa que any rere any ens fa esforçar-nos molt més.
Si ens permeten, voldríem agrair d’una forma molt especial a totes i cadascuna de les persones que al llarg d’aquests 25 anys han col·laborat en la difícil tasca de confeccionar-los, ja siga havent escrit qualsevol article per menut i insignificant que siga, com per recopilar documentació, fotografies i llistats de membres de la comissió. Gràcies..., gràcies perquè sense el vostre esforç, la nostra Cultura haguera perdut un poquet del seu encant, el nostre... menut, però encant al cap i a la fi.
Una menció especial mereixen, i així ho volem destacar, tota la gent que recopila i ha recopilat al llarg dels 25 anys de llibrets al Raval la publicitat; en definitiva, vullguem o no el sustent d’aquests.
Com no, a totes les cases comercials i empreses que també han col·laborat amb els nostres llibrets al llarg d’aquests 25 anys amb la seua aportació econòmica.
I ja per finalitzar sols ens queda continuar amb la nostra tasca, que encara que difícil i costosa, enguany més si cal, sempre s’ha dit que el treball amb gust no cansa. Ara bé, sempre tenint present que són ja 25 anys i crec que ja és hora de donar un pas enrere del que els parla, per a deixar pas a noves generacions que, permeteu-me la llicència, em consta que tenen capacitat sobrada per a confeccionar els nostres llibrets encara millor que els que hem pogut realitzar fins ara...
Avant…! Teniu tot el suport. I ara seguim amb el llibret de 2015...
51
Salva Tortajada, llibreter d’honor
Llibre i llibertat comparteixen la mateixa arrel. Són dues paraules
íntimament lligades a la cultura i a la llibertat d’expressió. No
són possibles un (el llibre) sense l’altra (la llibertat).
De la mateixa manera, no és possible pensar en el llibret de
la falla Raval de Sant Agustí sense Salvador Tortajada. En els
últims 25 anys, Salva ha sigut el seu inspirador, el seu impulsor,
el seu defensor, el seu motor… Ell ha sigut el que ha creat la
tradició de fer un bon llibret amb continguts relacionats amb
la cultura tradicional, valenciana i local. Ell ha sigut el que
ha lluitat a contra corrent perquè la comissió l’assumira
com una inversió i no com una despesa. Ell ha sigut el que
ha creat un equip que s’esforça per fer-lo cada any
millor. I ja van 25. Per això el nomenem el
nostre Llibreter d’Honor.
52
54
Castell i santuari en les primeres dècades del segle XX. Arxiu A.C. La Penyeta
1 Llibre dels Feits del rei En Jaume. Edició facsímil. Acadèmia Valenciana de la Llengua, Valencia 2012, pàgina 322.
La festa de les Falles a Cullera enfonsa les seues arrels al final de la segona dècada del segle XX. Al nostre poble les primeres falles documentades van aparèixer coincidint en el temps amb els últims símptomes del cicle expansiu de l’economia dels Estats Units, els anomenats feliços anys vint, que en menor mesura també van arribar a Europa.
En eixes primeres dècades del segle XX, mentre Europa tractava de recuperar-se dels estralls econòmics i socials de la Primera Guerra Mundial, Espanya encara mantenia vigents els esquemes polítics de final segle XIX, amb dictadures militars (colp militar de Primo de Rivera en 1923), guerres colonials al nord d’Àfrica, caciquisme polític i una Església Catòlica que s’alineava amb els poderosos per no perdre la seua influència social i moral, una combinació d’elements que va propiciar una societat fraccionada entre proletaris desarrelats i una alta burgesia acaparadora de riquesa.
En la dècada dels vint, València havia viscut també anys de vagues generals (dues en 1920), assassinats de sindicalistes, atemptats amb bombes contra seus d’institucions i periòdics, transformacions urbanístiques (especialment, la reforma de la baixada de Sant Francesc) i d’internacionalització de la seua economia, amb les primeres exportacions de taronges a Anglaterra.
Cullera feia temps que havia deixat arrere els successos de la revolta camperola del setembre de 1911, per la qual un grup de llauradors que protestaven per la falta de treball i les pèssimes condicions socials en les quals vivien va assassinar el jutge de Sueca i dos dels seus acompanyants, que intentaven prohibir la protesta.
Entre 1919 i 1930, Cullera va viure fets destacats com ara la introducció de la il·luminació intermitent giratòria en el far (1919), l’aparició del primer número de la revista Sucrona (1922), la riuada i el desbordament del Xúquer (1923), les fortes gelades de 1924 i 1926 que van causar grans danys en l’agricultura, la inauguració de l’edifici Olivert Cinema (1926) i la posada en marxa de La Cullerense, la primera línia d’autobusos entre Cullera i València (1929). Entre 1928 i 1930 es van plantar també a Cullera les primeres falles, que suposaven una continuació dels rituals del foc que havien existit en l’antic Regne de València per a alertar de perills o com a celebració de determinades efemèrides, com la victòria en una batalla important. A eixos focs se’ls anomenava
alimara i així apareix reflectit en el Llibre dels Feyts o Crònica del rei En Jaume1 quan relata la presa del Castell de Cullera per part de les tropes del cabdill aragonés: “E, quan haguem sopat, pujam-nos-en en lo terrat del Castell de Cullera e, quan vench que·l sol fo post, e açò era en lo temps d’agost, faeren una alimara e, sempre mantinent, feeren-ne altra. E nos entenem, per la carta que·ns havia enviada, que·ls combatien”.
Encara que alguns autors indiquen, sense precisar dades ni fonts concretes, que des de finals del segle xix es plantaven al nostre poble falles de manera esporàdica (Costa Cardona, 2002: 148), la història de les Falles de Cullera arranca en 1928 i comprén les etapes següents:
- Les primeres falles documentades (1928-1936)
- Les falles fundacionals (1940-1959)
- La continuïtat fallera (1962-2015)
L’any 2014 es va superar la xifra del mig miler de falles plantades en l’etapa de continuïtat (1962-2014). A aquestes 502 falles a les quals es va arribar en aquell exercici, cal afegir-hi una altra desena de cadafals erigits entre 1928 i 1959, que completen així la història de les Falles de Cullera.
En les pàgines següents trobarà el lector una breu història de les falles, artistes i comissions que han conformat la història de les Falles de Cullera en els últims dos segles.
56
Falla de la placeta de la Sal de 1930. Arxiu A.C. La Penyeta
La primera documentació (escrita i gràfica) que es conserva sobre falles de Cullera és de 1928, encara que amb anterioritat hi ha constància de la celebració amb crema de fogueres amb motiu d’algunes festivitats, especialment la vespra de Sant Josep, el 19 de març.
El periòdic local El Sucronense va publicar el 21 de març de 1884 una notícia en la qual s’indicava que, la vespra de sant Josep, es van cremar a Cullera “21 fallas dedicadas a la memoria de nuestro glorioso patriarca, sin ocurrir, que sepamos, incidentes notables”.
L’accepció de la paraula falla com a ‘foguera de la vespra de Sant Josep’ ja estava estesa a la fi del segle XIX, encara que aquelles falles no tenien l’estructura d’un cadafal o monument, sinó que consistien en simples pires d’objectes combustibles.
Així queda reflectit quan el periodista narra que, en arribar davant la casa d’un tal Sapiña, li va cridar l’atenció una falla “de colosales proporciones y en la que ardían hacinados multitud de manuscritos”. Del relat deduïm que no hi ha, doncs, ninots ni escenografies, només un munt d’andròmines inservibles que eren pastura de les flames.
Les Primeres Falles a Cullera(1928-1936)
57
Carretera de primera, de Gabriel Bonet (Arraval de la Mar, 1930). Foto A.C. La Penyeta
Després d’aquests antecedents del segle XIX, la primera falla documentada de la qual tenim constància és la plantada en 1928 a la plaça de Pi i Margall, al llavors Arraval del Mar (actual plaça de la Llibertat, demarcació de la Falla de La Taüt), just un any abans que el crac de 1929 s’emportara la belle époque i el xarleston.
El seu autor va ser un fuster, Gabriel Bonet Furió, qui va comptar amb l’entusiasta col·laboració de Juan Pedrós en la constitució d’una primigènia comissió, la qual també té l’honor d’haver editat el primer llibret que es conserva a Cullera, escrit per Miguel Ángel Ribera Piris, amb una introducció en prosa de Fernando Albi i un poema signat per Trovaor.
La falla tenia per lema Tot està fet… en projectes! i feia referència a les nombroses obres públiques anunciades per l’Ajuntament, però que seguien sent només una idea expressada sobre un paper, com la construcció d’un pont de pedra que reemplaçara el de barques que va destruir l’última riuada. Narrava també un hipotètic xoc de trens provocat per la substitució de la via estreta del ferrocarril a Silla per la de l’ample espanyol, un projecte que encara tardaria set anys a fer-se realitat (Codina Cerveró, 1993: 17).
58
Edifici de l’Olivert-Cinema uns anys després de la seua inauguració. Arxiu A.C. La Penyeta
Així descrivia el poeta el canvi de vies del ferrocarril en una sola nit: 2
Sense llevarse la estretase posa la ampla esta nity demá tren a Cullera;y donant eixa sorpresase acabarán els escrits
que parlen mal d’esta empresa.La necessitat d’un nou pont també quedava plasmada
en els versos: ¿Y com podrém aplegara la gola cuan mos plousense chens de caminary en molta comoditat?...
Pues de barques un pont noutornant pronte a edificar
y dexanlo en els caps soltso amarrat sense tallar,
no atenense a mes romansosesperar en ell sentats
que vinga un gran temporalque li unfle al riu els nasosy mos anduga “a regalo”
ben tranquils cap a la mar.I com a conclusió assegura:
Diuen que tot se fará,Yo sense ducte meu crec
de un Achuntament formaly un Alcalde dret y fet
que lo promés cumplirán
2 En la transcripció dels versos s’ha mantingut l’ortografia original en la qual estaven escrits.
Dos anys després, aquest fuster tornaria a plantar un cadafal en la mateixa demarcació. Aquesta falla de 1930 es titulava Carretera de primera, i explicava les peripècies d’un turista anglés que es va quedar atrapat en un banc d’arena quan circulava amb un cotxe per la carretera del Far. Va haver de ser un ruc el que traguera el vehicle, que havia quedat empantanat.
De 1930 és una altra falla plantada a la placeta de la Sal, davant de la fusteria de Bautista Pérez, el seu constructor, que va comptar amb la col·laboració d’Emilio Llopis en la pintura d’aquest cadafal. Sobre una plataforma de fusta, se situaven un parell d’escenes, ambdues amb moviment.
En una d’aquestes, una parella ballava un xotis i en una altra un vell assegut en un balancí de reixeta bressolava
un xiquet que, quan s’acostaven els curiosos, treia el penis i els pixava.
Els ninots estaven fets a la manera antiga: cares de cera comprades a València, esquelets de fusta recoberts de palla i vestits amb teles velles i inservibles (camises, pantalons, faldilles, jaquetes, calces...). Bautista Pérez havia dissenyat un mecanisme a l’interior de la plataforma, a la qual s’accedia des de la part oposada a la qual miraven els ninots. Des d’allí s’accionava el moviment sense ser vistos i sorprenien així els confiats visitants.
Va ser una falla sense comissió (i, per tant, sense traques, ni festejos, ni dinars), però per la qual va passar molta gent per veure a la parella de ninots ballant el xotis i la pixada del xiquet (Codina Cerveró, 1994: 11).
59
Estudi de l’artista Antonio Garrigós González al 1947. Foto Antonio Garrigós
La segona etapa de les Falles de Cullera comprén aquelles plantades entre 1940 i 1959. Van ser quatre les comissions existents (Plaça José Antonio - Taüt, Plaça d’Espanya, Sant Antoni i Passeig Doctor Alemany) que van plantar tretze cadafals entre 1943 i 1947. Després d’un breu parèntesi, en la dècada dels cinquanta es van continuar plantant falles de manera intermitent al carrer del Generalísimo (en la demarcació de Plaça d’Espanya).
Aquestes comissions tenen la consideració de falles fundacionals de Cullera, ja que van fer emergir la festa en quatre emplaçaments històrics3 i van propiciar l’etapa de continuïtat que es va establir a partir de 1962.
Després del parèntesi obligat que va suposar la Guerra Civil (1936-1939), les Falles van tornar a fer-se lloc en el calendari festiu de Cullera a partir de 1943. Els artistes que van fer aquestes falles encara no eren professionals. Eren fusters, pintors, decoradors o simplement gent amb habilitats manuals i amb sentit de la sàtira que aprofitaven la caiguda del treball en els mesos d’hivern (de gener a març) per a fer aquests cadafals.
Entre aquests artistes figuren el pintor artístic Emilio Ferrer Cabrera (que va fer almenys els dissenys de cinc de les tretze primeres falles d’aquest període, una d’aquestes d’autoria compartida amb Daniel Fitó), V. Creus (autor de la falla de la plaça de José Antonio de 1946) i Antonio Garrigós González, un hàbil emprenedor que dominava l’ofici de pintor i que en els anys cinquanta va emigrar a Barcelona per treballar en la planta d’automòbils SEAT. Ell va ser l’autor de tres falles més d’aquesta mateixa etapa. Les quatre restants són d’autor desconegut.
Antonio Garrigós va ser, a més, el primer artista cullerà que va formar part del Gremi Artesà d’Artistes Fallers.
3 Estes quatre comissions estaven situades als barris de la Vila (la de José Antonio i Passeig), la Bega i Sant Antoni. Només quedava fora del mapa fester el barri del Raval de Sant Agustí, que seria precisament la cinquena comissió que naixeria a mitjan anys seixanta.
Les Falles Fundacionals(1940-1959)
60
Falla de la Plaça d’Espanya, 1943. Arxiu A.C. La Penyeta
Va ingressar-hi l’1 de juliol de 1947 com a especialista en pintura i posseïa el número 73 en la llista de agremiats. En 1948 va fer una falla a València per a la comissió Avinguda de José Antonio - Mestre Serrano. El cadafal, dedicat a la festa dels bous, reproduïa un sector d’una plaça de bous, coronat per una pandereta i un capot.
Totes les falles plantades a Cullera durant aquest període obeeixen a un mateix patró morfològic: un cos central, en forma de paral·lelepípede, que a més servia de sustentació, en la part superior del qual es col·locaven les figures o escenes. D’aquestes falles es conserva poca documentació, tan sols els llibrets del Passeig i Sant Antoni de 1946 i el programa de festejos de la comissió José Antonio d’aqueix mateix any.
Les dos primeres falles d’aquest període es van plantar en 1943 a les demarcacions de la plaça de José Antonio i a la plaça d’Espanya, ambdues signades per Emilio Ferrer Cabrera. La primera reproduïa l’escalinata que comunicava els jardins del mercat amb el camí del calvari que condueix al castell. La segona, plantada davant de
l’edifici consistorial, reproduïa una barraca valenciana amb un llaurador de grans dimensions assegut davant, a l’estil del so Quelo que un any abans havia popularitzat Regino Mas a la plaça del Caudillo de València. Era una apologia de la manera de viure i els costums ancestrals de l’horta valenciana.
En 1944 només es va plantar una falla a Cullera: portava per lema Base del progrés i era un cant al treball per a eixir de la situació de desolació en la qual estava Espanya en general, i Cullera en particular, després de la guerra fratricida. El cadafal deixava palés els rols d’homes i dones imposats pel franquisme: ell, treballant amb l’enclusa i ella, com a mestressa de casa a cura de la família.
De nou van ser dues falles les que es van plantar en 1945. L’una va ser el debut de Sant Antoni, amb una falla dedicada a les obres inacabades que es feien en El portet del Sicania, on només es podien pescar projectes inacabats o passar una nit a l’Hotel La Sardina, que donava hostalatge a personatges de molt variada condició.
61
Falla de la Plaça de José Antonio, 1947. Foto Antonio Garrigós
Les boles del món (Sant Antoni, 1947). Arxiu A.C. La Penyeta
62
Falla del Passeig, 1946. Foto A.C. La Penyeta
L’altra de 1945 es va plantar a la plaça d’Espanya i tingué com a coronament un déu Neptú recolzat sobre una roca, amb un trident a la mà esquerra i una regadora al costat del braç dret, amb la qual intentava pal·liar la sequera que patien els agricultors de la comarca.
Les quatre comissions fundacionals van coincidir a plantar falles a les seues respectives demarcacions en els dos anys següents, 1946 i 1947. En el primer d’aquests exercicis, la plaça de José Antonio va dedicar el seu monument, obra de V. Creus, a exaltar els valors tradicionals de la vida en l’horta. Les altres tres falles van ser signades per Emilio Ferrer Cabrera, que actuava més com autor de l’esbós i pintor que com a executor dels cadafals. A la plaça d’Espanya es va erigir el Teatre Xauxa, una falla dedicada a l’espectacle i la vida nocturna. A Sant Antoni, sota el lema Buscant davall terra, l’artista va plantejar les peripècies dels homes per a trobar aigua, encara que siga en el centre de la terra. I en el Passeig es va construir una falla d’exaltació valencianista, amb la torre del Micalet i l’estàtua eqüestre del rei En Jaume.
Dues de les quatre falles de 1947 van ser fetes per Antonio Garrigós González. A la plaça de José Antonio va fer Les festes de les Falles, una composició presidida per les torres de Quart. El cadafal va costar 3.500 pessetes, segons el contracte signat per l’artista i el president de la comissió, Ricardo Colom. L’alçària era d’uns set metres, amb unes bases de sis per cinc metres, tal com s’especifica en l’apartat segon del contracte esmentat.
A Sant Antoni, Garrigós va fer Les boles del món, una crítica al repartiment del poder polític en els quatre continents. La falla, plantada enmig de l’única avinguda que llavors donava a la mar, va ser abatuda pel fort vent que va bufar durant els dies 17 i 18 de març, i les boles del coronament van acabar dins de la mar, d’on van rescatar-les els fallers.
Les dues falles restants del 1947 es van plantar a la plaça d’Espanya i al Passaig, encara que de tots dos cadafals no es conserva cap document gràfic. A mitjan noranta, l’artista Josep Lafarga va fer un esbós aproximatiu de com va poder ser la falla del Passeig a partir dels records de la fallera major d’aquell any, Manolita Ferrer (Castelló Lli: 1996, 26), encara que el resultat no és del tot fiable.
63
Falla del carrer Generalísimo, al voltant de 1952. Foto A.C. La Penyeta
La falla de la maqueta (Falla San José-Plaça d’Espanya, 1959). Foto A.C. La Penyeta
Van haver de passar quatre anys perquè es tornara a plantar una falla a Cullera. Es va erigir al carrer del Generalísimo (avui, carrer del Riu), a la confluència amb la plaça de Espanya, amb Enrique Torres com a secretari i impulsor de la comissió. Representava un vaixell encallat al costat de la costa de Cullera per no tenir un port en condicions on atracar:
Este barco está tot tòrt
sosobrant en alta mar,
per no tindre un moll o pórt
ahon poderse refugiar.
En aquest mateix emplaçament es va plantar, entre 1952 i 1958, almenys una altra falla, coronada per un jugador de futbol amb la indumentària del Cullera C.F. No se sap amb exactitud l’any en què es va plantar, encara que es conserva una foto del cadafal en la qual apareix també el seu promotor, Enrique Torres (Castelló Lli: 1996, 23).
L’última falla d’aquest període es va plantar en 1959 a la plaça d’Espanya, encara que la comissió, presidida per Juan José Gomis Pedrós, va adoptar el nom de Falla de San José. L’autor del disseny i constructor va ser Enrique Torres, un home amb grans inquietuds empresarials i polítiques, que es va convertir en el principal impulsor de la festa fallera a Cullera durant la dècada dels cinquanta.
El cos central d’aquest cadafal el constituïa una torre octogonal en ruïnes (que simbolitzava la Cullera de llavors), sobre la qual descansava una paleta de pintor (les belleses naturals del poble). En la part superior hi havia un cofre d’or (el tresor que la ciutat tenia per explotar) i una maqueta amb un projecte per a urbanitzar el litoral de la població, però un ruc (els habitants del poble) posava les potes damunt per impedir el desenvolupament d’aquest pla urbanístic.
La falla feia referència a la proposta feta en 1957 per l’empresa COVIADE per a elaborar un nou pla general d’ordenació urbana (PGOU) a Cullera i altres plans parcials per a urbanitzar els terrenys pròxims a la platja amb tot tipus de serveis, seguint el model turístic de Benidorm.
64
La falla del Pavelló, 1956. Arxiu A.C. La Penyeta
Aquest projecte va ser conegut en la ciutat com “la maqueta”, perquè els seus promotors van presentar, al costat dels plànols, una reconstrucció a escala de com quedaria el terme municipal (Costa Cardona: 2002, 180). La majoria dels propietaris i el poble en general es va oposar al fet que s’urbanitzaren els horts de tarongers o les seues terres de cultiu, encara que uns anys després, ja en la dècada dels seixanta, va començar la construcció de blocs d’apartaments a Sant Antoni, però sense els serveis complementaris previstos en la maqueta.
Una altra comissió fugaç va ser la del Pavelló d’Atraccions, creada en 1956 pels seus propietaris i responsables d’obra per a cremar les fustes i altres materials sobrants que s’havien utilitzat per a la construcció de la sala de festes.
El cadafal representava uns homes sostenint el Pavelló,
en homenatge a l’esforç fet per aquest grup d’empresaris
per a dotar Cullera d’un centre recreatiu que acollira
representacions culturals i actuacions de grups i cantants
de música pop.
Encara que era una falla de temàtica adulta i dirigida
per adults, les cercaviles van ser protagonitzades per
xiquets i xiquetes, la majoria fills dels directius, com
Fernando Chofre Chulio, els germans Alfredo i Carlos Ruiz
Cerveró, Juan Manuel Castelló Garcés, Clara Cabanilles
Vercher, Conchín Diego Lechón i Juan Tormos Blanco,
entre altres.
65
El càmping, de José Luis Sapiña Mompó (Sant Antoni, 1962). Foto Joan B. Lli Garrigós
La falla que els veïns del barri de Sant Antoni van plantar en 1962 va suposar l’inici de la definitiva consolidació de les Falles a Cullera. Havien hagut de passar 34 anys des de la primera falla al raval de la Mar perquè la festa arrelara definitivament, precisament en uns moments en els quals la paraula turisme començava a fer-se popular entre els veïns. Curiosament, eixa primera falla de l’etapa contemporània es va plantar en un barri perifèric, el de Sant Antoni, que estava predestinat a convertir-se en tan sol una dècada en el principal eix turístic de la població.
Dins d’aquesta etapa cal distingir dos períodes: el primer, comprés entre 1962 i 2002, en el qual la festa no solament es va consolidar, sinó que es va expandir per tots els barris de la ciutat; el segon, de 2003 a 2014, va ser el de la reorganització interna fins a aconseguir cotes de popularitat i rivalitzar amb les festes majors de la ciutat.
La consolidació i expansió de la festa (1962-2002)
Les primeres falles d’aquest període van ser construccions senzilles fetes per especialistes d’altres disciplines (fusters, pintors o decoradors), però que no tenien la consideració d’artistes professionals ni formaven part del Gremi d’Artistes Fallers.
La majoria de les onze falles plantades entre 1962 i 1965 van ser fetes pels artistes locals José Luis Sapiña Mompó, Rosquilla, i Enrique Torres, als quals cal afegir dos artistes de Sueca: un jovenívol Andrés Martorell (que s’havia independitzat després d’un breu període d’aprenentatge en el taller de Pasqual Carrasquer) i Joan Ibáñez.
La continuïtat en les Falles(1962-2014)
66
La núvia, José Luis Sapiña Mompó (Sant Antoni, 1963). Foto Joan B. Lli Garrigós
José Luis Sapiña Mompó Rosquilla. Foto Elvira Ferrer
Van ser construccions piramidals senzilles, de superposició d’elements i amb un coronament que centrava el contingut i l’interés de la falla. Es plantaven al tomb, inserint les peces en horitzontal en terra i després, amb l’ajuda dels fallers i mitjançant sistemes de cordes i corrioles, s’alçava verticalment el cadafal (Antoni Colomina Subiela: 2006, 153).
José Luis Sapiña va fer quatre falles en aquest període, tres de les quals a Sant Antoni, que portaven per lema El càmping (dedicada a l’incipient turisme que començava a arribar a Cullera), La núvia (que representava el barri amb el qual tots volien casar-se per fer negocis immobiliaris) i La bona educació (una crítica sobre els bons costums que s’anaven perdent amb la irrupció de la modernitat). La quarta falla la va fer Rosquilla al Passeig i portava per lema El triomf de la dóna, dedicada als nous corrents d’emancipació d’una dona que havia decidit posar-se els pantalons.
Esta falla representa
el símbolo de la dona
que li fa fer al home
lo que li dona la gana.
Enrique Torres farà dues falles més a la plaça d’Espanya: Guanyar velocitat (1963) i El triomf de la dóna en la història (1964). En el primer cadafal, Torres torna a plantejar temes burocràtics, en aquesta ocasió la lentitud en la tramitació dels projectes per a convertir Cullera en una gran ciutat turística:
Aixina un jorn, com si ho vera,
feta la tortuga jaç,
voreu com surt cicatera
una ciutat de Cullera
que New York li aplega al nas!
En la segona falla, Torres analitza l’evolució del paper de la dona, que ha passat d’estar sotmesa en la prehistòria a ser la dominadora de l’home:
Y así tenim tal com sòna
en la época actual
a la reina que es la dòna
a caball d’este animal.
67
La venus de Milo, d’Andrés Martorell (Plaça José Antonio, 1963). Foto Andrés Martorell
El Paller, de Joan Ibáñez (La Bega, 1963). Arxiu A.C. La Penyeta
Les criaes, les ames, d’Andrés Martorell (Plaça José Antonio, 1964). Foto Andrés Martorell
La bona educació, José Luis Sapiña Mompó (Sant Antoni, 1964). Foto Joan B. Lli Garrigós
68
Andrés Martorell, el primer artista en guanyar el primer premi en Cullera el 1966. Foto Andrés Martorell
Abusos de poder, de Joan Ibáñez (La Bega, 1964). Arxiu AC Falla La Bega
Guanyar velocitat, de Enrique Torres (Plaça d’España, 1963). Arxiu A.C. La Penyeta
Dues falles va fer l’encara imberbe Andrés Martorell Segovia a la plaça de José Antonio: La venus de Milo (1963), amb una crítica a les portes tancades amb les quals es trobava Espanya per a accedir al Mercat Comú, i Les criades, les ames (1964), amb referències a les pretensions de les xiques del servei domèstic de manejar els senyors com si foren titelles.
Les tres falles restants d’aquest primer període corresponen a La Bega i les van fer Joan Ibáñez, un artista també de Sueca, i Gregorio Hilario. Ibáñez va fer l’emblemàtic El Paller (1963), el vaixell que unificava les dues parts del barri (els sequers i el port pesquer), i Abusos de poder (1964), amb crítiques als especuladors i als que oprimien els treballadors (Castelló Lli, 2012: 25). De Gregorio Hilario és L’epitafi (1965), una falla en la qual es criticava els excessos econòmics i gastronòmics que havien portat les altres quatre comissions de Cullera (Plaça d’Espanya, José Antonio, Passeig del Doctor Alemany i Sant Antoni) a no plantar falla aquell any.
69
La plaga del turisme, d’Andrés Martorell (Passeig, 1966). Col·lecció Andrés Martorell
La construcció, de Pasqual Carrasquer (Sant Antoni, 1968). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
A l’estiu tot el món viu, de Pasqual Carrasquer (Plaça d’Espanya, 1967). Arxiu Joan Castelló
Sempre hi ha que rosegar, d’Andrés Martorell (Passeig, 1969). Col·lecció Andrés Martorell
70
Els pinyols de la taronja, d’Andrés Martorell (Passeig, 1971). Col·lecció Andrés Martorell
Amb la introducció dels premis en 1966, les falles de Cullera van passar a ser construïdes per artistes professionals que es dedicaven quasi en exclusiva a aquest ofici. Durant els quatre primers anys (1966-1969), el màxim guardó se’l repartiran Andreu Martorell (1966 i 1969) i Pasqual Carrasquer (1967 i 1968), amb falles com la llagosta enroscada en una cullera de La plaga del turisme (Passeig, 1966), la sirena damunt d’una bota de sardines d’A l’estiu tot el món viu (Plaça d’Espanya, 1967), l’ambiciosa deessa Xiva de set braços de La construcció (Sant Antoni, 1968) i la paella com a reina de la gastronomia en Sempre hi ha que rosegar (Passeig, 1969).
Des del primer any de premis, les comissions van acordar que els diners en metàl·lic que concedia l’Ajuntament no es distribuïren de major a menor quantia en funció del premi, sinó que es repartiren a parts iguals entre les falles participants. Era una manera de competir per la qualitat artística i l’enginy, i no per una qüestió purament econòmica.
En els anys següents, Andrés Martorell continuaria la seua particular ratxa de primers premis, amb cadafals dedicats als problemes del comerç de cítrics en Els pinyols de la taronja (Passeig, 1971), a les contínues pallassades dels humans en La tonteria (José Antonio, 1975) i a la carrossa de temps pretèrits d’El pas del temps (Passeig, 1981). Va ser l’artista més guardonat a Cullera fins aquella data.
71
La tonteria, d’Andrés Martorell (José Antonio, 1975). Col·lecció Andrés Martorell
Fixeu-vos bé. La joventut porta des dels principis de la nostra existència com a humans, buscant el lloc correcte a la societat. Deia el mestre de Plató, el Sr. Sòcrates allà pel segle V a. C. que “els joves en l’actualitat són uns tirans que contradiuen els seus pares, devoren el menjar i falten al respecte als mestres”. Erroni per una banda i cert per una altra. Qui no ha sigut jove?
El cas de les Falles amb la joventut és semblant. Quan un s’apunta a una falla ho fa perquè vol beure (cassalla, cervesa, cubates) fins a extrems inassumibles, anar-se’n de festa fins a extrems inassumibles i acabar possiblement a les tantes de la nit en la porta de Pallisa. Un jove a una comissió faller s’apunta per això, i res més. Ara bé, negar que les noves generacions falleres estan modernitzant les falles, és com si afirmàrem que a la paella si li afegeix calamars, xoriço o carabassa, que amb els espectacles culinaris dels últims anys tot es pot veure.
Totes les generacions han marcat un abans i un després en la festa valenciana per excel·lència, però la nostra generació està revolucionant el món de les falles de tal manera que això pot crear conflictes amb aquells que encara mantenen certs tradicionalismes.
Nosaltres volem un espai en la societat. El volem en la política, i la realitat ens ho mostra fàcilment, ja que s’estan practicant noves formes d’organitzar-se. Volem aquest espai en la cultura, on estem sent protagonistes de moltes de les obres de teatre o musicals que per exemple es fan al nostre poble. Ho volem al món de l’esport, on per cert som líders a Cullera i ho volem ser per descomptat a les falles, perquè sense nosaltres no hi hauria ni present ni per descomptat futur per aquesta festa.
Convocant la innovacióper Àlex Morales
“Escriptor, sense abusar massa del concepte”
72
El pas del temps, d’Andrés Martorell (Passeig, 1981). Arxiu Falla Passeig-Mercat
No es tracta que en un paper s’arrepleguen les nostres inquietuds i preocupacions com a generació, es tracta de posar en pràctica les noves formes d’escenificar les Falles.
Si ens aturem un moment i observem què es fa a cada falla, ens adonem que és la joventut la que, ajudada de les persones que fa molts anys estan en la falla, se centren en aspectes tan fonamentals de les falles com la normalització de la nostra llengua amb activitats culturals, la potenciació de l’esport com a única eixida a eixa desfavorable marca que sempre arrepleguem els fallers que només ingerim beguda alcohòlica o consumim estupefaents. Fals! I la mostra està al carrer. No vull ser hipòcrita i tampoc negaré que no es fa el que he esmentat en les línies anteriors.
Les Falles estan canviant, i encara que alguns vulguen anquilosar-se en el passat, en les velles formes de fer falla, o inclús adorant el vell Teodor Llorente quan parlava dels tarongerars, nosaltres, els joves, no estem per la labor de seguir amb el mateix model de falla, no perquè siga dolent, sinó perquè està caducat. Però només el de dins, recordem que el pot encara es pot utilitzar i us assegure, públic lector, que el canvi és imparable i ja comença a notar-se. Amb això no vull alenar a una revolució fallera immediata, les tradicions s’han de respectar, inclús també s’han de respectar certs convencionalismes, però hem d’aconseguir que la modernitat que per cert ara arrasa a les falles puga coincidir amb alguns dels plantejaments del tradicionalisme més pur. Però perquè això passe, i enriquisca ambdues parts, és a dir, joventut i modernitat amb tradicionalisme, necessitem crear un bon espai perquè nosaltres, els joves puguem prendre decisions a les Falles de la mateixa manera que ho fan els
més adults. És fàcil, tot és posar-se a treballar, ara bé, sóc crític, no tots volen
que passe.
73
L’adulteració a l’ordre del dia, de José Luis Pérez Abad (José Antonio, 1978). Col·lecció Josep Codina Ardit
A la mar vaig a pescar, d’Eduardo Chinchilla (La Bega, 1970). Arxiu AC Falla La Bega
Els colors de la vida, de Fernando Roda Martorell (La Bega, 1973). Col·lecció Joaquin Costa Cardona
El carro del vici, de Salvador Soria (Sant Antoni, 1972). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
74
Quan el perol està ple, de Fernando Roda Martorell (Taüt, 1983). Col·lecció Josep Codina Ardit
En aquest món , de Fernando Roda Martorell (Taüt, 1984). Col·lecció Josep Codina Ardit
El primer artista del cap i casal a guanyar un primer premi a Cullera va ser Eduardo Chinchilla, amb A la mar vaig a pescar (La Bega, 1970), amb una esvelta dona que cercava un nuvi de conveniència. En anys posteriors, tan sol un altre artista de la capital aconseguirà el preuat guardó: va ser José Luis Pérez Abad amb la biga romana de L’adulteració a l’ordre del dia (José Antonio, 1978).
Un altre artista de Sueca a guanyar el primer premi a Cullera va ser Fernando Roda Martorell, que amb el temps s’establiria definitivament a la nostra ciutat, on va fer gran part de la seua trajectòria com a artista faller. Al seu primer èxit, el pitxer repujat d’Els colors de la vida (La Bega, 1973), el van seguir dos més consecutius quasi una dècada després: Quan el perol està ple (Taüt, 1982), una estranya combinació de dimoni, bou de brega, avió galàctic i olla de fang, i En aquest món (Taüt, 1983), una delicada composició amb un rellotge rococó de porcellana i tres àngels juganers en el coronament.
Fins a Cullera van arribar també acreditats artistes alzirenys, la majoria contractats per la comissió de Sant Antoni. El primer a triomfar va ser Salvador Soria, amb l’espectacular El carro del vici (Sant Antoni, 1972). Uns anys després, va ser Bernardo Javier Íñigo qui va prendre el relleu, amb èxits com la sirena de Formes de pescar (Sant Antoni, 1974), i el dimoni calfant la crisi del petroli en Com està l’energia! (Sant Antoni, 1976).
La supremacia dels artistes de la comarca de la Ribera és inqüestionable en la trajectòria fallera de Cullera. A les poblacions ja esmentades fins ara cal afegir Riola, on va nàixer Francisco Escrivá Bañuls, un artista faller ocasional que va donar el premi a una nounada comissió en el seu segon any d’existència: va ser amb l’espigat arlequí de Bufonades (El Canet, 1977).
De Sueca eren també els dos artistes que van guanyar en 1979 i 1980: José Andrés Ibor Pansa, que va donar al Raval de Sant Agustín el seu primer gran triomf amb Pardal que vola, a la cassola (1979), una desbandada d’ànecs fugint de la contaminació; i Clement Piera Ballester, que va construir una temible cara de gat (amb granera i ratolí com a coronament) que li permetien il·lustrar el lema Mantindre neta Espanya (El Canet, 1980).
75
Com està l’energia! , de Bernardo Javier Íñigo (Sant Antoni, 1976). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Formes de pescar, de Bernardo Javier Íñigo (Sant Antoni, 1974). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Bufonades, de Francisco Escrivá Bañuls (El Canet, 1977). Arxiu A.C. Falla El Canet
Pardal que vola, a la cassola, de José Andrés Ibor (Raval, 1979). Arxiu A.C. Falla Raval Sant Agustí
76
La festa fallera necessita una banyera, dels germans Colomina (Passeig, 1987). Arxiu Junta Local Fallera
Mercat, dels germans Colomina (Passeig, 1985). Arxiu Falla Passeig-Mercat
Al so que ens toquen, dels germans Colomina (Passeig, 1990). Arxiu Falla Passeig-Mercat
L’any 1984 va suposar una fita en la història de les Falles de Cullera. Va ser el primer any en què els germans Colomina van plantar a Cullera i van aconseguir el primer premi en el seu debut. Bufes d’ànec (Passeig, 1984) era una composició que, en un fràgil equilibri, combinava elements dispars entre si com ara ànecs, campanes repicant, boles de color i un sàtir menut sobre una capsa de maquillatge decorada amb motlures daurades. El conjunt transmetia una sensació d’ingravitació i moviment (Castelló Lli, 2014b: 212).
Des de la seua Gandia natal, els Colomina van acréixer la seua fama amb altres primers premis: Mercat (Passeig, 1985), amb un pintor de carrer recreant el quadre Xiquets menjant raïm de Murillo; La festa fallera necessita una banyera (Passeig, 1987), amb el vell banyant-se en un gibrell de fusta modelat anys enrere per Julio Monterrubio, i Al so que ens toquen (Passeig, 1990), una falla amb la qual se celebrava els 25 anys de la comissió.
77
El geni, de Roberto Andrés Palop (Taüt, 1988). Arxiu Junta Local Fallera
Xe, quin bullit!, de Roberto Andrés Palop (Taüt, 1986). Arxiu Junta Local Fallera
Enfront dels tons suaus i pastel dels Colomina, el carcaixentí Roberto Andrés Palop va seguir la senda dels acabats impol·luts però va imposar una pintura més contundent i fosca amb Xe, quin bullit! (Taüt, 1986), amb un cuiner i un guerrer romà intentant temperar les desgràcies a les quals s’enfronta la humanitat, i El geni (Taüt, 1988), amb el poderós habitant de la llàntia meravellosa que tractava de despertar el meninfotisme dels valencians.
En l’últim any de la dècada dels vuitanta va emergir un nou valor local, cridat a convertir-se en l’artista de més èxit de Cullera. Josep Lafarga Palomares va aconseguir el primer premi amb la seua primera falla gran a la nostra ciutat. Cerimònies (Sant Antoni, 1989) va ser un primer exemple de megafalla, amb un cos central sòlid i estable, i unes bases que integraven una multitud d’escenes repartides al voltant del cadafal, algunes de les quals estaven exemptes.
Amb el pas dels anys, Josep Lafarga es va convertir en l’artista més llorejat de Cullera amb una desena de primers premis. Al de 1989 cal afegir-ne un altre a Sant Antoni: Cullera, sense més (1994), una al·legoria sobre la història local coronada per tres caps (dos homes i una dona) que protagonitzaven les llegendes arreplegades en un incunable.
Durant l’etapa de la secció única, Lafarga va guanyar també el primer premi amb Visites d’un altre món (Plaça d’Espanya, 1992), una composició tradicional amb un campanar i els caps de dos ancians valencians que contemplaven consternats com s’oblidava el millor de les tradicions valencianes. Va ser el segon intent en aquesta demarcació, després d’un frustrat projecte en 1991, quan el coronament va haver de fixar-se amb cordes per a evitar una caiguda.
L’altre primer premi en la secció única va ser amb Silenci, s’està rodant (Passeig-Mercat, 2001), amb un homenatge al cinema i a algunes de les seues pel·lícules inoblidables, com ara King-Kong, les de l’oest, les de l’espai o les d’aventures. Amb este palet, el passeig tornava a pujar al mes alt del podi onze anys després dels triomfs dels Colomina. Les altres set ocasions en què va guanyar Lafarga s’analitzaran en el capítol següent.
78
El que ens ve, d’Eduard Guillem Alcover (Raval, 1993). Arxiu A.C. Falla Raval Sant Agustí
De Carcaixent també era Joan Josep Armengol Armiñana, que va ser el successor de Roberto Andrés Palop com a artista de Taüt. El primer premi el va aconseguir amb La por (Taüt, 1991), una paròdia dels estralls del tabac amb una pipa i la peça coneguda com a cap de l’IVA (utilitzada per primera vegada per Vicent Agulleiro a la plaça del Pilar en 1986), com a principals elements del cos central i del coronament.
Catorze anys de sequera. Efectivament, quasi tres quinquennis va estar el Raval de Sant Agustí sense xafar el més alt del podi, fins que Eduard Guillem Alcover, de Castelló de la Ribera, va aconseguir revalidar llorers. Va ser amb El que ens ve (Raval, 1993), una falla en ventall amb un arbre humanitzat amb branques plenes
de donyets, gnoms i altres éssers màgics, flanquejat a la part esquerra per un sàtir amb una destral a la mà, disposat a arrasar el medi ambient.
Guillem Alcover portarà dues vegades l’alegria del primer premi fins al Raval. La segona ocasió va ser amb Les il·lusions (1995), una composició continguda que jugava amb la disposició de quatre caps units al cos central mitjançant el recurs del fum. Enfront d’un coronament poc afortunat, destacaven, en canvi, les figures de les bases, amb ninots que en anys anteriors havien sigut utilitzats en falles de Miguel Santeualia en Na Jordana (Indiana Jones, 1986) o de Pepe Puche en Arxiduc Carlos-Xiva (Prehistòrics, 1994).
79
Cullera, sense més, de Josep Lafarga Palomares (Sant Antoni, 1994). Arxiu Junta Local Fallera
Silenci, s’està rodant, de Josep Lafarga Palomares (Passeig-Mercat, 2001)
Cerimònies, de Josep Lafarga Palomares (Sant Antoni, 1989). Arxiu Joan Castelló
Visites d’un altre món, de Josep Lafarga Palomares (Plaça d’Espanya,1992). Arxiu Junta Local Fallera
80
Les conquestes, de Juan Carlos Donet García (Taüt, 1998). Arxiu Junta Local Fallera
Res és el que pareix, de Juan Carlos Donet García (Taüt, 1996). Arxiu Junta Local Fallera
La reduïda nòmina d’artistes locals amb el primer premi s’amplia en 1996 amb Joan Carles Donet Garcia amb Res és el que pareix (Taüt, 1996), una composició en forma de trident, amb la cabanya d’un llogaret gal a la part central, uns dimoniets a la part dreta i Astèrix i Obèlix a la part esquerra.
Donet guanyarà també amb Les conquestes (Taüt, 1998), amb els caps de tres conqueridors sobre un arbre humanitzat (curiosament un semblant al que va utilitzar Guillem en la falla del Raval en 1993). A més, tindrà l’honor de ser l’últim guanyador de la secció única amb Música (Taüt, 2002), de nou una composició amb tres caps, i el primer de la secció especial amb Xe xin pont (Taüt, 2003), una fantasia oriental amb una geisha sobre el fràgil pont del medi ambient.
Artista experimentat amb grans treballs a València i Alzira, entre altres ciutats, Pascual Calleja va triomfar també a Cullera amb La vida és un circ (Raval, 1997), una visió dels secrets del circ traslladat al món de la política i la societat actual. El cadafal estava presidit pel majestuós cap d’un cavall, remake del que Julián Puche va plantar a València quasi dues dècades abans en Bisbe Amigó-Conca (1980).
En la part final de la dècada dels noranta, el Raval estava en període de gràcia i en 1999 va obtenir el seu cinqué primer premi amb Dimonis de la vida, una obra feta per un jove Pascual Roda Ferrando, Pasky, fillol de Pasqual Carrasquer, que debutava amb èxit amb una aguerrida diablessa que abocava sobre la terra la maldat de la caldera de l’infern.
El període de consolidació i extensió de la festa es tanca amb Pas franc al futur (Sant Antoni, 2000), una falla en la qual un bruixot prediu els desastres del segle XXI, exemplificats en una vella diligència tirada per ases espantats davant la conducta aprofitada dels polítics. El seu autor va ser Vicent Llàcer Rodrigo, un experimentat artista de la secció especial de València i bregat també en pobles de tradició fallera com Torrent.
81
Xe xin pont, de Juan Carlos Donet García (Taüt, 2003). Arxiu Junta Local Fallera
Dimonis de la vida, de Pasqual Roda Ferrando Pasky (Raval, 1999). Arxiu Junta Local Fallera
Música, de Juan Carlos Donet García (Taüt, 2002). Col·lecció Josep Codina Ardit
La vida és un circ, de Pascual Calleja (Raval, 1997). Arxiu Junta Local Fallera
82
Al segle XXI es generalitza l’ús del suro blanc. Arxiu Joan Castelló
2003-2014: La generalització del suro blanc
Pel que fa als processos constructius, la principal característica d’aquest període és la generalització del suro blanc. Des de finals de la dècada dels vuitanta el poliestiré expandit s’havia emprat en escenografies i elements decoratius de la falla, però el seu ús es va anar estenent a poc a poc per a fer primer figures de grandària mitjana i, posteriorment, les del coronament, fins a convertir-se en l’element principal en la realització de falles, relegant l’ús del cartó per a casos excepcionals (Colomina Subiela, 2006: 100).
En el terreny organitzatiu, a partir de l’any 2003 s’estableixen les seccions en les Falles de Cullera. Els primers guanyadors varen ser Joan Carles Donet en la secció especial amb la fantasia oriental ja comentada, i Josep Lafarga Palomares tant en la secció primera amb Anem a fer la mar per a la plaça de Mongrell (una recreació del món marí en la qual destacava un besuc amb barret anglés), com en la secció segona amb Ajuntaments, quines coses? per a la comissió del Raconet (una sàtira sobre els tripijocs econòmics i els excessos urbanístics comesos pels responsables municipals
Amb tres primers premis per exercici, la nòmina d’artistes guardonats s’ha anat ampliant any rere any amb les incorporacions de nous valors de la comarca de la Ribera, especialment de Sueca i Cullera, amb noms com Alfredo Bayona, José Vicente Gutiérrez, Federico Alonso, Francesc Vizcaíno, Toni Pérez i Joan Simó.
Si durant el període de secció única (1966-2002) van ser set les comissions que van aconseguir almenys un primer premi (Passeig-Mercat, Plaça d’Espanya, Sant Antoni, La Bega, José Antonio-Taüt, El Canet i El Raval), amb la irrupció de les seccions les comissions guanyadores entre 2003 i 2014 han passat a ser catorze4, just el doble, la qual cosa és bona mostra del paper redistribuïdor que ha tingut el nou model de classificació de falles. L’única comissió de les històriques que, havent guanyat primers premis en el primer període no ho ha fet en l’etapa de les seccions, ha sigut Sant Antoni.
4 A les ja esmentades cal afegir Mongrell, El Raconet, País Valencià, Xúquer, El Port, Rei En Jaume I, Bulevar i Plaça d’Alboraia.
83
Ajuntaments, quines coses?, de Josep Lafarga Palomares (El Raconet, 2003). Arxiu Junta Local Fallera
Històries medievals, de Josep Lafarga Palomares (Raval, 2004). Arxiu Junta Local Fallera
Anem a fer la mar, de Josep Lafarga Palomares (Mongrell, 2003). Arxiu Junta Local Fallera
Pas franc al futur, de Vicent Llácer Rodrigo (Sant Antoni, 2000). Arxiu Junta Local Fallera
84
MIG (en la granja d’Ernesto), de J.V. Gutiérrez Redondo (Passeig-Mercat, 2005). Arxiu Junta Local Fallera
Josep Lafarga guanyarà el primer premi d’especial en dues ocasions: l’una, amb Històries medievals (Raval, 2004), una composició que combinava escenografia (castell), figures humanes de grandària mitjana (les tres donzelles) i nombroses figures de grandària més reduïda (els joglars, trobadors i bufons); i l’altra, amb Els contes que ens conten (Raval, 2007), un estilitzat flautista que condueix els xiquets per la nova realitat del segle XXI.
MIG (en la granja d’Ernesto), de José Vicente Gutiérrez, va ser la falla que en 2005 va donar el primer premi
d’especial al Passeig-Mercat amb una paròdia sobre la personalíssima manera de governar de l’alcalde de Cullera, Ernesto Sanjuán.
Una altra falla d’ambientació medieval, aquesta vegada feta per Francisco Vizcaíno Palacios amb el lema Contes i llegendes (que incloïa un castell, el cavaller participant en una justa i el mag amb els seus beuratges), va donar en 2006 el primer premi d’Especial al Canet quan es complien 25 anys del ja llunyà triomf aconseguit per Clement Piera en 1980 en aquest mateix emplaçament.
85
Els contes que ens conten, de Josep Lafarga Palomares (Raval, 2007). Arxiu Junta Local Fallera
Fer falles a Cullera, un repte molt complicat
Fer falles a Cullera ha suposat per a mi un repte constant que ha anat evolucionant a mesura que he pogut ascendir professionalment en la meua trajectòria com a artista faller. Any rere any he volgut mostrar al meu poble el que he aconseguit fora, al cap i casal, a València, allà on la competició és dura, molt dura.
No he volgut que el meu poble es quedara sense poder vore totes aquelles fites a les quals he arribat, gràcies, en gran part, a les falles que fa temps vaig poder fer a Cullera, que es va convertir en el camp per al meu aprenentatge (no oblide que no tinc cap antecedent a la meua família en el gremi) i per a la posada en pràctica del que he anat aprenent a poc a poc de tots els Mestres de qui jo pensava que tenien algun valor digne d’aprendre.
I si alguna cosa he trobat a faltar en la competició a Cullera al llarg dels anys, és que els primers espases de la festa no han vingut al meu poble a competir, i això sota el meu punt de vista ha fet que les falles a Cullera hui siguen més monumentals que de qualitat (més grans que bones), cosa que també respecte perquè entenc que hi ha mil maneres de fer falles i de gustos, però jo sols puc vore-ho des dels ulls d’un humil professional, encara que ben sabut és que tot és bo… depenent amb el que es compare.
D’altra banda, he de ser sincer. En moltes ocasions, i sempre davall del prisma professional, fer falles a Cullera ha sigut prou tens i complicat, per culpa d’un aspecte que no va en la meua personalitat, però que he d’entendre que sí que té una part bona i ajuda a fer que la festa tinga més importància: el fanatisme.
Si se li trau la part bona tot suma per a la continuïtat d’una festa tan arrelada al poble, però… per la part professional no és agradable fer la falla a una comissió hui i demà, quan fas la d’enfront, es nota la tensió de qui “era el teu amic” (excepcions hi ha en tots els llocs) i això ni ajuda ni motiva el professional, sinó més aviat tot el contrari.
Ara bé, i per damunt de tot, fent un resum i valorant les coses bones i les coses roïnes de vint-i-nou anys de plantar falles a Cullera quasi continuadament, he de traure la conclusió que la mitjana proporcional és satisfactòria, i aprofitant-me d’una dita famosa diria: “Les falles a Cullera... Si no existiren, s’haurien d’inventar” (seria una bona oportunitat per a millorar-les).
per Josep Lafarga i Palomares
86
L’Orient, de Joan Martí Martínez (Raval, 2004). Arxiu Junta Local Fallera
per Joan Martí MartínezDavant la pregunta, de que ha significat per a mi el haver
realitzat falles a Cullera, la meua resposta pot ser un poc complicada. Donat que hi ha un abans i un després, perquè el començar a fer falles a Cullera fou el final d’una etapa i el principi d’altra.
El principi de dedicar-me a construir i dissenyar falles infantils exclusivament i el final de fer-ho a les falles grans; després d’haver realitzat falles grans per diferents localitats de la província i de la pròpia ciutat de València havent obtingut diversos guardons i premis.
En un moment determinat de la meua vida, decideixc canviar “el xip” i passar de fer falles grans a solament infantils; i sense contar els anys que porte realitzant la falla infantil del Mercat de Sueca, la meua ciutat natal, la primera comissió fallera que es posa en contacte amb mi per a que els construïra el
monument infantil fou la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera, comissió que ja coneixia d’abans, donat que ja havia treballat pintant algunes falles infantils que havia fet José Simó (Blasco) i per les que ja coneixien del meu treball.
Des d’aleshores fa ja vint-i-tres anys que estic en perfecta sintonia amb aquesta comissió, permeteu-me dir que es com la meua comissió.
Es pot dir ben bé que esta falla ha segut com el meu trampolí cap al món de les falles infantils, gràcies a ella i perquè no dir-ho, al meu esforç, han vingut després treballs de primer nivell per tota la província i a la Capital.
Ni que dir te el prestigi que he rebut pel pas del temps des d’aquell 1992, any en que vaig plantar el meu primer monument infantil a Cullera... fins el punt que encara hui, hi ha molta
gent que pensa que soc de Cullera. Encara que no siga així, es veritat que em sent quasi cullerenc, i molt afí a aquest poble. Alguns dels meus millors amics i col·legues son gent d’ací, així com la gent en que més confie i que més m’ha recolzat i em recolza. Es pot dir que el reconeixement és mutu.
Que més podria dir del que ha significat per a mi haver fet falles a Cullera?. Que ací segueix després dels anys, respectat i volgut en general per tot el mon de les falles, malgrat algunes travetes que et posen en el camí de tant en tant.
Ni que dir te que la meua falla incondicional és el Raval...
Encara que malgrat les diferents disputes entre comissions jo sempre donat el meu caràcter he intentat llevar ferro a l’assumpte, però també hi ha que dir en honor a la veritat, que a tots ens agrada guanyar i ser els millors. Però així i tot considere que en moltes comissions de Cullera tinc amics, gent amb qui també treballe i amb qui he col·laborat en moltes ocasions i per la que sent vertader carinyo i reconeixement.
Dit tot açò, sols espere seguir així fins l’hora de retirar-me d’aquest món faller, encara que m’agradaria morir a l’escenari, com diuen els actors de teatre.
Falla Raval: el meu trampolí en falles infantils
87
Ballant, ballant, d’Alfred Bayona Calatayud (Taüt, 2010). Col·lecció Josep Codina Ardit
El fantasma de l’òpera i altres fantasmes, d’Alfred Bayona Calatayud (Taüt, 2009). Arxiu Junta Local Fallera
Un mar de falles, d’Alfred Bayona Calatayud (Taüt, 2008). Arxiu Junta Local Fallera
Contes i llegendes, de Francesc Vizcaíno Palacios (El Canet, 2006). Arxiu Junta Local Fallera
88
Fes l’amor i no la guerra, d’Alfred Bayona Calatayud (Taüt, 2012). Foto Juan Gabriel Figueres
Benvinguts al paradís, d’Alfred Bayona Calatayud (Taüt, 2013). Foto Juan Gabriel Figueres
En 2008, Alfredo Bayona va donar començament a la seua meteòrica carrera de triomfs a Cullera, que el portarà a guanyar sis primers premis d’especial en set anys. Bayona, que va debutar en 2007 en Taüt amb un tercer premi d’especial formant tàndem amb Vicent Montagud, va arribar al cim en 2008 amb Un mar de falles, un projecte en el qual van participar també Vicent Montagud Montseny i Nuria Adam Nicolau.
El primer premi el tornaria a conquistar en 2009, amb El fantasma de l’òpera i altres fantasmes (una falla pressupostada en 62.000 euros, el més alt de la secció en eixe exercici), i en 2010, amb Ballant, ballant, un projecte valorat en 48.000 euros.
Establia així un rècord de tres primers premis consecutius amb la mateixa comissió, una fita mai aconseguida fins aquell moment en la màxima categoria de Cullera5.
Bayona tornaria a pujar al mes alt del podi en 2012 per encadenar tres primers premis consecutius en Taüt, la seua falla de tota la vida, amb Fes l’amor i no la guerra (2012), Benvinguts al paradís (2013) i Somni d’una nit d’estiu (2014). En totes elles ha utilitzat dues figures humanes com a element principal del monument: en 2012 i 2014, inspirades en la mitologia nòrdica i llatina, respectivament, i en 2013 en l’elegant època del segle XVIII prèvia a la Revolució francesa.
5 En 2009, La Bega ja havia aconseguit el seu quart primer premi consecutiu, però va ser en la secció primera, la categoria de plata de les Falles de Cullera, i amb quatre artistes diferents.
89
La bellesa de Nefertiti, d’Alfred Bayona Calatayud (El Port, 2010). Arxiu Falla El Port
Una de l’oest, de Juan Carlos Donet García (La Bega, 2004). Arxiu Junta Local Fallera
Bruixeries, de Josep Lafarga Palomares (La Bega, 2008). Arxiu Junta Local Fallera
Premsa rosa, de Federico Alonso Andreu (El Canet, 2005). Arxiu Junta Local Fallera
90
Cullera de nit i dia, de Federico Alonso Andreu (La Bega, 2007). Arxiu Junta Local Fallera
En 2010, Bayona va aconseguir el doblet i va conquistar també el primer premi de primera per a la comissió del Port amb La bellesa de Nefertiti. El seu periple d’èxits en categories inferiors es completa amb el primer premi de la secció segona de 2008 aconseguit per a la comissió de l’Avinguda del País Valencià amb Amor a primera... pedra.
En la secció primera, la llista de guanyadors la va iniciar Josep Lafarga amb la ja comentada Anem a fer la mà (Mongrell, 2003) i Joan Carles Donet amb Una de l’oest (La Bega, 2004), una típica composició triangular d’indis i vaquers amb dos dels facinerosos que Julio Monterrubio va utilitzar en Fora de la llei (Plaça del Pilar, 1996). Lafarga sumarà un altre primer premi amb Bruixeries (La Bega, 2008), amb el vell alquimista preparant els beuratges màgics com a figura principal.
Un any després, Federico Alonso es va estrenar com a guanyador en la categoria de plata amb Premsa rosa (El Canet, 2005), una falla amb aires de modernitat en la qual es va simplificar el modelatge buscant les línies pures i en la qual es recreava el món dels que viuen de les exclusives en l’anomenada premsa del cor.
En els anys següents Fede Alonso es convertirà en
l’artista més guardonat de la secció primera guanyant també amb Cullera de nit i dia (La Bega, 2007) i amb Una samba brasilera ballarem tots a Cullera (El Canet, 2011), ambdues amb la crítica centrada en el turisme i l’oci nocturn a la nostra ciutat.
Els restants quatre primers premis en secció primera els va aconseguir La Bega, la comissió amb més premis en aquesta secció (amb vuit de dotze). A més de les ja comentades, les restants falles guanyadores van ser Com obra l’Ajuntament? (2006), d’Antoni Baez; No em contes contes (2009), d’Antoni Sánchez; Ball de màscares (2013), de Toni Pérez Mena, i Dolç i salat (2014), també de Toni Pérez.
La categoria de plata ha permès a dues comissions, Mongrell i Port, inscriure el seu nom per primera vegada en la llista de falles guanyadores a Cullera.
La secció segona ha sigut la més oberta de les tres que conformen cada any les Falles de Cullera, ja que han sigut vuit comissions diferents les que han guanyat en els onze anys d’existència6: El Raconet (2003), Plaça d’Espanya (2004 i 2012), País Valencià (2006, 2008, 2009 i 2013), Xúquer (2007), Rei En Jaume I (2010), Bulevard (2011) i Plaça d’Alboraia (2014).
6 En 2005 només va haver-hi dues seccions en les falles grans de Cullera (especial i primera), per això són onze els exercicis en els quals va estar vigent la categoria de bronze entre 2003 i 2014, tots dos inclusivament.
91
Ball de màscares, de Toni Pérez Mena (La Bega, 2013). Foto Juan Gabriel Figueres
Dolç i salat, de Toni Pérez Mena (La Bega, 2014). Foto Joan Castelló
Com obra l’Ajuntament?, de Toni Báez (La Bega, 2006). Arxiu Junta Local Fallera
No em contes contes, d’Antoni Sánchez (La Bega, 2009). Arxiu Junta Local Fallera
92
Mitjans de comunicació, de Fede Alonso Andreu (Plaça d’Espanya, 2004). Arxiu Junta Local Fallera
Odissea, de Joan Simó Arlandis (Bulevard, 2011). Foto Juan Gabriel Figueres
La diversitat i igualtat d’aquesta secció de bronze també queda de manifest en el fet que han sigut nou els artistes guanyadors, ja que només dos ho han fet en dues ocasions: Federico Alonso (2004 i 2007) i Joan Carles Donet (2010 i 2012). Els restants artistes guanyadors han sigut Josep Lafarga (2003), Vicent Montagud (2006), Alfred Bayona (2008), Ximo Rodríguez Román (2009), Joan Simó (2011), Jesús San Nicolás (2013) i Erik Martínez Moncho (2014).
Amb estructures senzilles, destaquem les falles Mitjans de comunicació, de Fede Alonso (Plaza Espanya, 2004), Amor a primera... pedra, d’Alfred Bayona (País Valencià, 2008), el reeixit debut de Joan Simó amb la seua estilitzada Odissea (Bulevard, 2011), els aires foguerers d’Esplendor, de Jesús San Nicolás Rodasoques (País Valencià, 2013) i la concepció tradicional i bona execució de Mare nostrum, d’Erik Martínez Moncho (Plaça d’Alboraia, 2014).
Gràcies a aquesta secció, cinc comissions han aconseguit el primer premi de tota la seua història, com és el cas de País Valencià, Xúquer, Rei En Jaume I, Bulevar i Plaça d’Alboraia.
En aquesta relació entre falles i artistes més destacats no podem deixar-ne de costat uns altres que, sense haver aconseguit el primer premi, mereixen també un reconeixement per la seua contribució a la festa a la nostra ciutat.
Un dels més rellevants és José Simó Marí, Blasco, un artista autodidacta que es va forjar en falles grans encara que també té una àmplia trajectòria farcida d’èxits en falles infantils. En falles grans, la seua trajectòria a Cullera es remunta a 1966 en La Bega i conclou en 1991 en Avinguda del País Valencià.
De la seua producció, destaquem tres segons premis, alguns amb aspiracions de primer premi: Molt de bombo, la seua falla iniciàtica (La Bega, 1966); la procel·losa serp cobra de La temptació, la mare de totes les perdicions (Raval, 1976), i Tots volem tocar (País Valencià, 1985), la seua obra més ambiciosa: els músics tocant a festa damunt d’un artístic fruiter. Una altra de les seues produccions destacada ha sigut Els que donen llum (País Valencià, 1982), per la seua significació com a falla fundacional d’aquesta comissió.
93
Esplendor, de Jesús San Nicolás Rodasoques (País Valencià, 2013). Foto Juan Gabriel Figueres
Mare Nostrum, d’Erik Martínez Moncho (Plaça d’Alboraia, 2014). Foto Joan Castelló Lli
La temptació, la mare de totes les perdicions, de José Simó Marí Blasco (Raval, 1976). Arxiu Falla Raval
Tots volem tocar, de José Simó Marí Blasco (País Valencià, 1985). Arxiu Falla País Valencià
94
El geni del mal, de Pere Baenas (El Canet, 1993). Arxiu Junta Local Fallera
El circ del sol, de Pere Baenas (Passeig-Mercat, 2013). Foto Juan Gabriel Figueres
Faunes en extinció, de Pere Baenas (Passeig-Mercat, 2014). Foto Joan Castelló
Un altre artista de renom amb producció a Cullera és Pere Baenas, que en els seus començaments com a professional, abans de donar-se a conéixer en la secció especial de València, va plantar sis falles a la nostra ciutat: quatre per al Canet (de 1992 a 1995) i dues per a Passeig-Mercat (1996 i 1997). Amb un primer premi que el defuig de moment, els seus millors èxits en aquest primer període van ser tres tercers premis: el primer el va aconseguir amb El geni del mal (El Canet, 1993), i els altres dos amb el Passeig-Mercat en 1996 i 1997.
En una segona etapa, Baenas va tornar al Passeig, però el primer premi va continuar sent-li esquiu: va aconseguir-ne dos segons amb La creació (2012) i El circ del sol (2013), i un tercer amb Faunes en extinció (2014).
Hi ha també altres falles que van aconseguir un segon premi però amb sabor de primer. Entre aquestes podem citar: Els pardals, de Juan Armengol (Sant Antoni, 1983); Contes xinesos, dels germans Cortell (Sant Antoni, 1986); Cullera... paradís o infern?, dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1989), i Disme com vas disfressat..., de Pascual Roda Pasky (Raval, 2000).
95
Personatges de contarelles (Colón-Toledo, 1963). Arxiu A.C. La Penyeta
El vaixell pirata, de José Simó Blasco (Colón-Toledo, 1966). Col·lecció José Simó Blasco
Les primeres dades documentades sobre falles infantils a Cullera són dels anys seixanta del segle XX, coincidint amb l’etapa actual de la festa. Al principi aquests cadafals es reduïen a un simple caixó amb un ninot damunt.
L’impuls definitiu a les falles infantils el va donar una comissió atípica, la de Colom-Toledo. Atípica, perquè estava dirigida per un grup d’homes que plantaven un cadafal per a diversió dels seus fills i d’ells mateixos. Atípica, per les dimensions del monument, que superava àmpliament els 3,5 metres quan la resta d’infantils a penes arribava a 1,5 metres.
Aquesta comissió va nàixer en l’exercici 1962-1963 i les seus dues primeres falles infantils les va fer José Luis Sapiña Mompó, Rosquilla. La primera estava dedicada als Personatges de contarelles (1963), amb un fada en el coronament. Circumdant la falla, amb unes bases altes de més de mig metre, apareixien els principals protagonistes de les pel·lícules de Disney (com l’ànec Donald o Bambi) o dels contes tradicionals (com La rateta presumida).
Quan en 1966 s’instauren els premis de les falles, la comissió Colom-Toledo va acaparar els primers premis en les tres primeres edicions. D’aquests guardons ens han arribat imatges de dues falles: El vaixell pirata (1966) i Blancaneu (1967), ambdues fetes per José Simó Marí, Blasco, un artista que prompte es va passar a les falles grans, però que en els anys vuitanta i noranta tornaria a les infantils amb dos primers premis més a Cullera: en 1980 en Taüt i en 1988 en Raval amb Les mil i una nits, una falla colorista en la qual destacaven una desena de temples i minarets amb cúpules bulboses de tots els colors.
Les Falles Infantils
96
La cendrosa, de Joan B. Lli Garrigós (Sant Antoni, 1976). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
València, eixe paradís, d’Hermógenes Aroca (Passeig-Mercat, 1984). Arxiu Falla Passeig-Mercat
La comissió de Colom-Toledo es va dissoldre després de les Falles de 1968 perquè l’Ajuntament va obligar-la a integrar-se en una comissió adulta, tal com exigien les normes de la Junta Central Fallera de València, per les quals, de facto, es regien també les Falles de Cullera.
Desapareguda aquesta comissió, no es té constància de premis en falles infantils fins a mitjan dels anys setanta, quan Fernando Roda Martorell va aconseguir el primer premi per a la plaça d’Espanya en 1974 i Eduardo Chinchilla va donar el triomf al Raval en 1975. Fernando Roda, un artista de Sueca establert a Cullera, aconseguiria de nou el primer premi en 1978 amb la comissió de Passeig-Mercat i en 1981 amb Taüt.
El relleu el va prendre Juan Bautista Lli Garrigós, un ebenista que, en el seu temps lliure, es va dedicar a fer falles infantils per a la seua comissió, la de Sant Antoni de la Mar. Va aconseguir el primer premi en tres ocasions, dues consecutives: en 1976 amb La Cendrosa, en 1977 amb La contaminació del mar i en 1979 amb La llàntia d’Aladí.
En 1982, la comissió de Raval de Sant Agustí aconseguiria el primer d’una llarga llista de primers premis en falles infantils. Va ser amb Anys feliços, de J. M. Serrano, un cadafal presidit per un simpàtic conill guardià.
Hermógenes Aroca Gómez, amb merescuda fama guanyada a València, va imposar el seu domini durant quatre anys consecutius en els quals va guanyar el primer premi per al Passeig-Mercat amb Tradicions valencianes (1983), València, eixe paradís (1984), Homenatge a Serrano (1985) i Passeig en gropa per València (1986).
L’hegemonia de Hermógenes Aroca la va trencar un jovenet Josep Lafarga Palomares en 1987 amb L’alegria, un cadafal amb un pressupost de 140.000 pessetes que portava per primera vegada el palet del primer premi infantil fins a la demarcació de La Bega. Encara que de seguida va fer el pas a les falles grans, Lafarga tornaria a conquistar el primer premi infantil per al Raval en 1991, amb Contes de la iaia, una composició aèria amb concessions al clàssic i regust per l’ambientació oriental.
97
Homenatge a Serrano, d’Hermógenes Aroca (Passeig-Mercat, 1985). Arxiu Falla Passeig-Mercat
L’alegria, Josep Lafarga (La Bega, 1987). Arxiu Junta Local Fallera
Il·lusions, Juan Carlos Donet (Sant Antoni, 1990). Foto Joan Castelló Lli
Contes i llegendes valencianes, Juan Carlos Donet (La Bega, 1989). Arxiu Junta Local Fallera
98
L’artista Juan Carlos Donet. Foto Joan Castelló Lli
L’artista faller Joan Martí Martínez. Foto Joan Castelló LLi
Format en el taller de Josep Lafarga, encara que prompte va emprendre el seu camí en solitari, Joan Carles Donet va aconseguir dos primers premis consecutius: el primer amb Contes i llegendes valencianes (La Bega, 1989), una falla de 150.000 pessetes, i després amb Il·lusions (Sant Antoni, 1990), amb la qual la veterana comissió marinera tornava a rebre el palet guanyador onze anys després.
L’artista Joan Martí Martínez (Sueca, 1959) i la comissió del Raval de Sant Agustí seran els protagonistes del capítol més brillant de les falles infantils de Cullera. En una relació que es prolonga ja durant 22 anys, el tàndem ha aconseguit catorze primers premis en la màxima categoria (nou en secció única, un en la secció primera, l’any en què era la categoria d’or, i quatre en la secció especial). El palmarés de Joan Martí a Cullera es completa amb un primer premi de la secció primera, quan era categoria de plata, amb La Bega.
Amb aquesta fulla de serveis en el Raval, Joan Martí ha establert dos rècords: el primer amb quatre primers premis consecutius (de 1995 a 1998, tots dos inclusivament) i el segon amb cinc primers premis consecutius (de 2000 a 2004, tots dos inclusivament).
La relació entre Joan Martí i la falla del barri de Sant Agustí va començar amb bon peu. En el primer any de contracte (1992) ja es va aconseguir el primer premi amb València clips, amb un drac alat com a coronament. Els èxits van continuar en els anys següents fins a aconseguir nou primers premis en onze anys mentre va estar vigent la secció única.
A més de 1992, les falles guardonades van ser Perquè canvie el món (1993), amb els tres elefants en equilibri; La natura (1995), amb l’atractiu bosc animat; Les quatre estacions d’una falla (1996), amb les nimfes sobrevolant el procés de construcció d’una falla; Jugant amb els espais (1997), amb l’impressionant cap del déu Júpiter com a rei dels planetes; Somnis Disney (1998), amb Donald i els caps de Mickey i Minnie Mouse com a principals figures del coronament; Titirimundi (2000), amb la valenciana amb màscara i els titelles accionades per l’arlequí en una representació teatral per als xiquets; Per què plores, natura? (2001), un crida dirigida als xiquets perquè cuiden el medi ambient, i El racó de les fades (2002), un viatge pel món màgic dels boscos, amb sílfides, nimfes i dríades.
99
València clips, de Joan Martí Martínez (Raval, 1992). Arxiu Junta Local Fallera
Perquè canvie el món, de Joan Martí Martínez (Raval, 1993). Arxiu Junta Local Fallera
Les quatre estacions d’una falla, de Joan Martí Martínez (Raval, 1996). Arxiu Junta Local Fallera
La natura, de Joan Martí Martínez (Raval, 1995). Arxiu Junta Local Fallera
100
Jugant amb els espais, de Joan Martí Martínez (Raval, 1997). Arxiu Junta Local Fallera
Somnis Disney, de Joan Martí Martínez (Raval, 1998). Arxiu Junta Local Fallera
Titirimundi, de Joan Martí Martínez (Raval, 2000). Col·lecció Salvador Tortajada
Amb l’aparició de les seccions, els triomfs en la màxima
categoria de Joan Martí com a artista de capçalera de la
falla infantil del Raval van continuar arribant, encara que
ara de manera escalonada. Durant els dos primers anys
es va mantenir la supremacia amb Carnaval reial a la
falla del Raval (2003), amb la carrossa i els personatges
d’època, i L’Orient (2004), amb el fascinant samurai
muntat a cavall i lluitant contra els dracs del mal.
Anys després continuarien sumant èxits amb Un jardí
d’ensomni (2008), una invitació a conéixer el paratges
idíl·lics d’un jardí barroc; Màscares al mercat (2011),
amb tots els personatges tradicionals del carnestoltes,
i Enllaç al paradís (2012), un viatge ètnic pels mars del
sud.
En 2014, Joan Martí va aconseguir també el primer
premi de la secció primera amb la falla De nit tots el
gats són negres, un monument plantat a la demarcació
de La Bega.
101
Carnaval reial a la falla del Raval, de Joan Martí Martínez (Raval, 2003). Arxiu Falla Raval
El racó de les fades, de Joan Martí Martínez (Raval, 2002). Arxiu Junta Local Fallera
Per què plores, natura?, de Joan Martí Martínez (Raval, 2001). Arxiu Junta Local Fallera
102
Un jardí d’ensomni, de Joan Martí Martínez (Raval, 2008). Arxiu Junta Local Fallera
Màscares al mercat, de Joan Martí Martínez (Raval, 2011). Foto Juan Gabriel Figueres
La trajectòria triomfal de Joan Martí i el Raval va ser truncada en dues ocasions per la Falla del Port. En la primera, el primer premi va ser per a En cotxe fins a la mar (1994), de José Sanchis, amb les dues sirenes que ensenyaven al turista els tresors marins. En la segona ocasió, el guardó se’l va emportar Cullera al so de la música (1999), dels germans López, un recorregut per la història de la música presidit pels caps d’una soprano i d’un tenor de l’època mozartiana.
En l’etapa de seccions, i després dels dos primers triomfs inicials de Joan Martí, serà Artur Benavent qui se situarà en el més alt del podi durant dos anys consecutius, primer amb Passeig en góndola (Passeig-Mercat, 2005), una evocació nostàlgica de la ciutat de Venècia, i després amb Àngels o dimonis (El Canet, 2006), una evocació de la infància, amb moments feliços i entremaliadures protagonitzades pels xiquets.
La comissió de La Bega tornarà a conquistar el primer premi en 2007 amb El mercat de Cullera, una obra amb la qual Óscar Micó Sanchis va recrear la font de pedra existent als jardins del Mercat, envoltada dels personatges més diversos i en un context de defensa del medi ambient.
El 2009 va ser l’any de consagració d’un valor en alça de les falles infantils. El jove artista Erik Martínez Moncho (Cullera, 1988) aconseguirà el primer dels seus quatre primers premis d’especial amb Carnestoltes, la falla plantada a Sant Antoni de la Mar, la seua comissió de tota la vida. El monument representava una parella d’enamorats camí del ball de màscares, envoltats de bufons, arlequins, i xiquets i animals que també participaven en aquesta festa desenfadada.
Al contrari de la majoria dels artistes que planten a Cullera, Erik ha imposat un estil personal i ha descartat el material dissenyat per altres artistes. Les seues figures, que van començar sent molt bàsiques en el seu modelatge, han anat guanyant en definició anatòmica encara que sense aconseguir encara el grau de perfecció dels grans escultors de falles infantils. Les seues fonts d’inspiració són els ambients clàssics i barrocs, amb escenografies en les quals deixa ben patent la seua passió pels detalls ornamentals i els elements decoratius.
103
Cullera al so de la música, dels germans López (El Port, 1999). Arxiu Junta Local Fallera
En cotxe fins a la mar, de José Sanchis (El Port, 1994). Arxiu Junta Local Fallera
De nit tots el gats són negres, de Joan Martí Martínez (La Bega, 2014). Foto Joan Castelló Lli
Enllaç al paradís, de Joan Martí Martínez (Raval, 2012). Foto Juan Gabriel Figueres
104
Passeig en góndola, d’Artur Benavent Pérez (Passeig-Mercat, 2005). Arxiu Junta Local Fallera
Àngels o dimonis, d’Artur Benavent Pérez (El Canet, 2006). Arxiu Junta Local Fallera
Carnestoltes, d’Erik Martínez Moncho (Sant Antoni, 2009). Arxiu Junta Local Fallera
El mercat de Cullera, d’Óscar Micó Sánchis (La Bega, 2007). Arxiu Junta Local Fallera
105
Mira que digueren a Blaiet, de Carmen Luna Valero (El Pontet, 2003). Arxiu Junta Local Fallera
Sant Antoni du Soleil, d’Erik Martínez Moncho (Sant Antoni, 2013). Foto Juan Gabriel Figueres
Al carnaval, tot s’hi val, d’Erik Martínez Moncho (Sant Antoni, 2014). Foto Joan Castelló Lli
Passeig per un món fantàstic, d’Erik Martínez Moncho (Sant Antoni, 2010). Foto Juan Gabriel Figueres
106
Titelles, de Josep Martínez Tur (El Canet, 2004). Arxiu L’Expressió
Carnestoltes al Port, d’Enric Tur i Erik Martínez Moncho (El Port, 2006). Arxiu Junta Local Fallera
Els altres guardons collits per Erik Martínez, sempre amb Sant Antoni, han sigut Passeig per un món fantàstic (2010), amb l’amazona cavalcant sobre un unicorn; Sant Antoni du Soleil (2013), una recreació del circ dels acròbates, i Al carnaval, tot s’hi val (2014), un escenari plagat de diablesses, dames d’època amb antifaç i homes ocell.
En secció primera, a més de Joan Martí amb les falles ja esmentades de 2003 i 2014, els guanyadors han sigut Josep Martínez Tur amb Titelles (El Canet, 2004); David Enguix Costa, per Un passeig per la granja (Xúquer, 2005) i De menut somiava que volia ser… (Xúquer, 2010); Enric Tur i Erik Martínez, per Carnestoltes al Port (El Port, 2006); Antoni Sánchez, per Desitjos (Mongrell, 2007); Artur Benavent, per Escola de bruixes (Mongrell, 2008), El fons de Cullera (Mongrell, 2011) i A les hores (Mongrell, 2012); Erik Martínez Moncho, per Receptes tradicionals valencianes (El Port, 2009), i Jorge Gil Sapiña, amb El teatre de la vida (Rei En Jaume I, 2013).
En la secció segona, els guanyadors han sigut onze artistes i set comissions: Carmen Luna Valero, amb Mira que digueren a Blaiet (El Pontet, 2003); Enric Tur i Erik Martínez Moncho, amb Somnis d’infància (Plaça d’Espanya, 2004); Juanfran Gimeno, amb Dia de festa al parc (Rei En Jaume I, 2005); Alfredo Bayona Calatayud, amb Fent l’indi (País Valencià, 2006); David Enguix Costa, amb Antigravetat... què és aixó? (Xúquer,
2007); Jonathan Lli Tolosa, amb Mil i una nits... al País (País Valencià, 2008); Maiquel Sancalixto, amb Tot per la natura (Plaça d’Alboraia, 2009); Joan Carles Donet García, amb Made in Xina (Plaça d’Espanya, 2010); Artur Benavent, amb Trons i costums (El Canet, 2011) i Cercant els components polièdrics de les Falles (El Canet, 2013); Aitor Lizaga Rubio, amb Un bon any de festa, música i carnestoltes (Plaça d’Espanya, 2012), i Enric Tur Artés, amb Revolució dels animals (País Valencià, 2014).
El còmput de comissions guanyadores de falles infantils en secció única és el següent: Raval, amb tretze primers premis; Passeig, amb cinc; Sant Antoni, amb quatre; Colom-Toledo, amb tres; Taüt, amb dos; La Bega, amb dos; El Port, amb dos, i Plaça d’Espanya, amb un.
En la secció especial (i primera en 2003) els guanyadors han sigut: Raval, amb cinc primers premis; Sant Antoni, amb quatre; Passeig-Mercat, amb un; El Canet, amb un, i La Bega, amb un.
En la secció primera (i segona en 2003) els guanyadors han sigut: Mongrell en quatre ocasions, Xúquer en dues ocasions, El Port en dues més i, en una ocasió, El Pontet, El Canet, Rei En Jaume I i La Bega.
En la secció segona han obtingut el primer premi: la Plaça d’Espanya, en tres ocasions; País Valencià, en tres ocasions més; El Canet, en dues ocasions, i en una ocasió, Rei En Jaume I, Xúquer i Plaça d’Alboraia.
107
El fons de Cullera, d’Artur Benavent Pérez (Mongrell, 2011). Foto Juan Gabriel Figueres
Desitjos, d’Antoni Sánchez (Mongrell, 2007). Arxiu Junta Local Fallera
Receptes tradicionals valencianes, d’Erik Martínez Moncho (El Port, 2009). Arxiu Junta Local Fallera
A les hores, d’Artur Benavent Pérez (Mongrell, 2012). Foto Juan Gabriel Figueres
108
Somnis d’infància, d’Enric Tur i Erik Martínez Moncho (Plaça d’Espanya, 2004). Arxiu Junta Local Fallera
Fent l’indi, d’Alfred Bayona Calatayud (País Valencià, 2006). Arxiu Junta Local Fallera
Mil i una nits... al País, de Jonathan Lli Tolosa (País Valencià, 2008). Arxiu Junta Local Fallera
Antigravetat... què és aixó?, de David Enguix Costa (Xúquer, 2007). Arxiu Junta Local Fallera
109
La grua, de Salvador Soria (Sant Antoni, 1970). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Amb la creació dels premis d’enginy i gràcia en 1941 es pretenia potenciar la capacitat satírica dels artistes per a desenvolupar amb humor les diferents escenes de la falla. En uns moments en què el règim franquista imposava el nacionacatolicisme com a far de la “moralitat decent”, el premi pretenia més que res potenciar l’humor blanc, com a contraposició de la sàtira i crítica social que havien caracteritzat les falles durant la Segona República.
Eixos eren els elements bàsics d’una falla: art i enginy, que no sempre es donaven en un mateix cadafal, i per açò es recorria a la dissociació de premis. En una entrevista publicada en 1943 per la revista Nit de Foc, Vicente Orengo, membre de la comissió de la plaça d’Espanya, ja deixava ben clares les pretensions dels primers fallers en eixa demarcació: “No aspiramos a hacer una falla solamente monumental, ya que tenemos el criterio de que la característica principal debe ser el arte e ingenio”.
Amb la normalització democràtica de 1977, el premi ha seguit sense tenir unes directrius clares i s’ha utilitzat tant per a recompensar algunes tendències estètiques innovadores com per a compensar la falla que havia obtingut el segon premi o per a ratificar la supremacia del cadafal que havia aconseguit el primer premi. No obstant això, també s’han premiat falles amb un gran contingut satíric.
Al novembre de 2004 es va crear a València la Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia, que en la seua declaració de principis establia que l’objectiu primordial era “defender el espíritu de sátira y crítica social que nuestra fiesta no puede perder, recuperando la sátira fallera para unos monumentos cada día más llenos de una crítica blanca o inexistente”.
L’Enginy i Gràcia
110
Quan en cria la farina, d’E. Llorca (La Bega, 1969). Arxiu Falla La Bega.
Casament i mortalla del cel davalla,de Pasqual Carrasquer(Plaça d’Espanya, 1968). Foto Joaquín Costa Cardona
A Cullera, els premis d’enginy i gracia (EiG) s’han repartit d’una manera bastant equilibrada, ja que han sigut tretze les comissions que l’han aconseguit almenys una vegada. No l’han aconseguit mai Plaça d’Alboraia, El Raconet, Bulevar i la desapareguda El Masclet.
Una primera dada significativa és que, a Cullera, el premi d’EiG va lligat, d’alguna manera, a la qualitat artística, ja que un 82% de les vegades s’ha concedit a falles que han aconseguit el primer, segon o tercer premi.
D’aquesta manera, 23 falles que han aconseguit el primer premi han aconseguit també el d’EiG, la qual cosa equival a un 32%. Per al seua part, 23 falles amb el segon premi han aconseguit també el premi d’EiG (un 32%), la qual cosa llança un esclaridor empat que vindria a confirmar la teoria de la compensació. En 13 ocasions més (el 18% dels casos) el premi ha correspost a la falla del tercer premi.
La resta de premis d’EiG han sigut per a falles amb el quart premi (en set ocasions, la qual cosa equival a un 9%), per a falles amb el cinqué premi (en una ocasió, 1,5%), per a falles amb el seté premi (en dues ocasions, 3%), per a falles amb el vuité premi (en una ocasió, 1,5%) i per a falles amb el nové premi (en dues ocasions, 3%).
La llista d’artistes guanyadors del premi d’EiG és àmplia, ja que conté 30 noms. De tots ells destaca, de manera molt especial, Josep Lafarga Palomares, ja que l’ha aconseguit en tretze ocasions, a molta distància del seu seguidor immediat, Joan Carles Donet, que ha aconseguit aquest palet en vuit ocasions.
Lafarga ha aconseguit el doblet (primer premi de secció i primer d’enginy i gràcia) en quatre ocasions: amb Cerimònies (Sant Antoni, 1989), Histories medievals (Raval, 2004), Els contes que ens conten (Raval, 2007) i Bruixeries (La Bega, 2008). El segon premi d’EiG l’ha aconseguit amb Les batalles (Plaça d’Espanya, 1991), Una vida fosca al fons (Sant Antoni, 1995) i Açò té ous!! (Mongrell, 2004).
111
Majors amb objeccions, d’Eduardo Chinchilla (La Bega, 1971). Arxiu Falla La Bega
A la lluna de Cullera, de Pasqual Carrasquer Blasco (La Bega, 1981). Arxiu Junta Local Fallera
Aquest sol espanyol, de Bernardo Javier Íñigo (Sant Antoni, 1977). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
La humanitat desbocà, de Francisco Escrivá Bañuls (El Canet, 1978). Arxiu Falla El Canet
112
Els viatges del vell rodamón, de Josep Lafarga Palomares (Raval, 2012). Arxiu Falla Raval
Les batalles, de Josep Lafarga Palomares (Plaça d’Espanya, 1991). Arxiu Junta Local Fallera
És també un dels artistes que ha aconseguit el premi d’EiG amb una falla del nové premi, La festa (País Valencià, 1993), un cadafal el cos central del qual estava realitzat en tauler de fusta, amb una superfície plana a la qual va donar sensació de volum mitjançant un estudiat tractament del color.
Els restants premis d’EiG assolits per Lafarga han sigut: Una vida de circ (Sant Antoni, 1997), D’abans i d’ara (Sant Antoni, 1998), El mal d’ara... no ens ve de nou (El Pontet, 2003), Els viatges del vell rodamón (Raval, 2012) i Estem de cinema (Raval, 2013).
L’altre artista amb més premis d’EiG és Joan Carles Donet amb vuit palets, tres dels quals amb falles de primer premi: Res és el que pareix (Taüt, 1996), Xe, xin pont! (Taüt, 2003) i Cullera medieval (Rei En Jaume I, 2010). Amb falles de segon premi, Charli ha obtingut el palet d’EiG amb Un pas pel temps (Taüt, 2001) i amb Quins temps aquells (La Bega, 2010). Els restants premis d’EiG assolits per Donet han sigut: M.I.A.U. (Taüt, 2000), Contes i llegendes (Passeig-Mercat, 2009) i O moros o cristians (Passeig-Mercat, 2010).
A continuació se situa Alfred Bayona, amb cinc premis d’EiG: dos en la secció especial, dos en primera i un en la secció segona. En la màxima categoria els ha aconseguit amb Comença l’espectacle (Taüt, 2011) i Somni d’una nit d’estiu (Taüt, 2014). En la secció primera ha aconseguit l’EiG amb Luci es casa (Port, 2011) i Cullera embruixada (Port, 2013). El seu primer premi d’EiG va ser precisament amb una falla de la secció segona: Amor a primera... pedra (País Valencià, 2008).
Amb quatre premis d’EiG cadascun figuren Fernando Roda Martorell, els germans Colomina i Federico Alonso. Fernando Roda els va aconseguir amb Pirateries (Passeig-Mercat, 1972), Els colors de la vida (La Bega, 1973), Món perdut (Passeig-Mercat, 1974) i La València que volem (Taüt, 1984).
Els germans Colomina van aconseguir els seus quatre premis d’EiG amb La festa fallera necessita una banyera (Passeig-Mercat, 1987), Tradicions en el temps (Passeig-Mercat, 1988), Al so que ens toquen (Passeig-Mercat, 1990) i Bombers (Raval, 2002).
Per la seua banda, Federico Alonso els va aconseguir amb Premsa rosa (El Canet, 2005), Cullera de dia i nit (La Bega, 2007), La música amanseix les feres (Xúquer, 2009) i A l’última (Rei En Jaume I, 2012).
113
Un pas pel temps, de Juan Carlos Donet García (Taüt, 2001). Arxiu Junta Local Fallera
Pirateries, de Fernando Roda Martorell (Passeig-Mercat, 1972). Foto Joaquín Costa Cardona
Amor corromput, de Bernardo Javier Íñigo (Sant Antoni, 1975). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Tradicions en el temps, dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1988). Arxiu Junta Local Fallera
114
Contes de ahir, hui i demà, de Vicent Montagud (País Valencià, 2004). Arxiu Junta Local Fallera
Som moros o cristians, de Joan Pedrós Beltrán (Raval, 2005). Arxiu Falla Raval
Amb tres premis d’EiG cadascun apareixen els artistes següents:
- Bernardo Javier Íñigo: Amor corromput (Sant Antoni, 1975), Com està l’energia! (Sant Antoni, 1976) i Aquest sol espanyol (Sant Antoni, 1977).
- Joan Pedrós: Cullera o Hollywood (El Port, 2003), Som moros o cristians (Raval, 2005) i Qui és mes animal? (Passeig-Mercat, 2008).
- Vicent Montagud: Contes de ahir, hui i demà (País Valencià, 2004), La màgia dels XXV anys (País Valencià, 2006) i Opa... anem a fer!! (País Valencià, 2007).
Si la relació la fem per comissions, la que més palets d’EiG posseeix és Passeig-Mercat, amb dotze; seguida de La Bega, Sant Antoni i Raval, amb nou cadascuna; Taüt i País Valencià, amb vuit; El Canet i El Port, amb quatre; Mongrell, amb tres; Plaça d’Espanya i Rei En Jaume I, amb dos, i Pontet i Xúquer, amb un.
En categoria infantil, els artistes amb més premis d’enginy i gracia són Joan Martí Martínez, amb deu; Artur Benavent, amb sis; Erik Martínez Moncho, amb cinc; Enric Tur, amb cinc (una de les quals compartida amb Erik Martínez); David Enguix Costa, amb tres; els germans López, amb dos; Josep Martínez Tur, amb dos, i amb un premi d’EiG cadascun, Josep Lafarga, José Sanchis, Carmen Luna Valero, Alfredo Bayona, Òscar Micó, Jonathan Lli Tolosa, Maiquel Sancalixto, Joan Carles Donet, Joan Simó, Bernat Estela i Javier Tur.
Per la seua banda, les comissions amb més premis d’enginy i gràcia en categoria infantil són Raval, amb deu; El Port, amb set; Sant Antoni, amb cinc; El Canet, amb cinc; Plaça d’Espanya, amb tres; País Valencià, amb tres; Mongrell, amb tres; Xúquer, amb tres, i amb un premi cadascuna, El Pontet, La Bega, Plaça d’Alboraia, Bulevard i Passeig-Mercat.
De les 44 ocasions en què s’ha concedit el premi d’Enginy i Gràcia infantil, 27 (en el 61,5 % de les ocasions) ha coincidit amb el primer premi; en 15 ocasions (34 %), amb el segon premi, i en dues ocasions (el 4,5 %), amb el tercer premi.
115
En lloc de donar llum, donen fum, de Salvador Soria (Sant Antoni, 1973). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
El premi a la falla de major interès turístic es va establir a Cullera en 1972 impulsat pel Centre d’Iniciatives Turístiques de Cullera, presidit en aquells anys per Enrique Torres Gómez. L’objectiu era promoure la presència dels temes turístics en els cadafals en uns moments en els quals Cullera estava en ple desenvolupament urbanístic del seu litoral.
Inicialment, este premi es va concedir a aquelles falles que presentaven, en el conjunt del cadafal o en algunes de les seues bases, el fenomen turístic com un factor de desenvolupament econòmic, encara que amb els anys també s’ha concedit a escenes amb continguts crítics, com la contaminació de les aigües, els abocaments a la platges, el soroll nocturn, la falta d’infraestructures o serveis etc.
Es tracta d’un premi que han aconseguit 21 artistes d’11 de les 17 comissions que han existit a Cullera. No l’han aconseguit mai les comissions de País Valencià, El Raconet, El Pontet, Rei En Jaume I, Xúquer i El Masclet.
Entre les premiades trobem falles amb lemes com ara En lloc de fer llum, fan fum, de Salvador Sòria (Sant Antoni, 1973); El sol d’Espanya, de Fernando Roda Martorell (Plaça d’Espanya, 1980); El sol de Cullera, de José Andrés Ibor (Mongrell, 1983); Estiuejar a Cullera, de Francesc Escrivà Bañuls (El Canet, 1985); Turisme amb poc de despesa, de Fernando Roda Martorell (Mongrell, 1991); Mediterrània, dels Germans Colomina (Passeig-Mercat, 1993); Res és el que pareix, de Joan Carles Donet García (Taüt, 1996); Açò és turisme, de Vicent Montagud (Plaça Alboraia, 1998); Cullera en la seua tinta, de Joan Carles Donet García (El Port, 1999); El secret de les bambolines, de Josep Lafarga (Passeig-Mercat, 2000); Cullera en carnestoltes, de Joan Pedrós Beltrán (Raval, 2006); Una samba brasilera ballarem tots a Cullera, de Fede Alonso (El Canet, 2011), i Cullera embruixada, d’Alfred Bayona (El Port, 2013).
El Turisme es promociona en les Falles
116
Tot Contaminat, de Fernando Roda Martorell (La Bega, 1977). Arxiu Falla La Bega
Ajuntaments democràtics, de José Andrés Ibor (Raval, 1981). Arxiu Falla Raval
Mediterrània, dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1993). Arxiu Junta Local Fallera
Rotllos de pel·lícula, de Juan Carlos Donet García (Mongrell, 1995). Arxiu Junta Local Fallera
117
Cullera en la seua tinta, de Juan Carlos Donet García (El Port, 1999). Arxiu Junta Local Fallera
Falla Infantil Mongrell, 1995. Arxiu Junta Local Fallera
Passeig per Egipte, d’Eduardo Expósito (Passeig-Mercat, 2000). Arxiu Junta Local Fallera
Falla Infantil Plaça d’Espanya, 1996. Arxiu Junta Local Fallera
118
La volta al món en tres dies de falles (Raval, 2009). Arxiu Junta Local Fallera
Astèrix i Obèlix cap al 2001, d’Enric Tur Artés (Sant Antoni, 2001). Arxiu Junta Local Fallera
Han sigut sis les ocasions en què han coincidit el primer premi i el de turisme: en 1974 (Sant Antoni), en 1996 (Taüt), en 2001 (Passeig-Mercat), en 2003 (Taüt, en la secció especial), en 2010 (El Port, en la secció primera) i en 2011 (El Canet, en la secció primera).
En tres ocasions més, el premi de turisme ha sigut per a la falla que s’ha emportat l’últim premi de secció. Va ser el que va ocórrer en 1983 amb Mongrell (desé premi de secció), en 1991 també amb Mongrell (desé premi) i en 1998 amb la plaça d’Alboraia (tretzé premi de secció). En l’etapa de seccions, en tres ocasions més ha sigut per a l’últim premi de la secció especial: Sant Antoni en 2004, Passeig-Mercat en 2007 i Raval en 2008.
Taüt és l’única comissió que ha aconseguit en dues ocasions el triplet (primer premi de secció, premi d’EiG i premi de Turisme). Va ser en 1996, amb Res és el que pareix, i en 2003, amb Xe, xin pont, ambdues de Joan Carles Donet.
En categoria infantil, els premis a la falla de major Interés turístic es concedeixen des de 1995 i, com a dada curiosa, mai l’ha rebut la falla del primer premi.
Els artistes amb més premis d’interés turístic són Enric Tur, amb sis premis; Artur Benavent, amb tres; Joan Martí Martínez, amb tres, i amb un premi cadascun, Erik Martínez Moncho, Joaquín Rodríguez Román, els germans Llopis, Eduardo Expósito, David Enguix Costa i Bernat Estela7.
Per la seua banda, les comissions que han aconseguit el premi d’interès turístic són: Sant Antoni, en quatre ocasions; Passeig-Mercat, també en quatre; El Port, en tres; La Bega, en dues, i en una ocasió cadascuna, les comissions de Mongrell, Plaça d’Espanya, Plaça d’Alboraia i Xúquer.
7 En el llibret de la JLF no apareix el nom de l’artista de la falla infantil de la Plaça d’Alboraia de 1999, que va ser la que va aconseguir el premi d’interés turístic d’aquell any. 119
Don Quixot, de Pedrós i Beltrán (El Port, 1991). Arxiu i Foto Joan Castelló Lli
La figura del Ninot Indultat, triat mitjançant votació
popular en el transcurs de l’Exposició del Ninot, sorgeix
a Cullera en l’exercici 1972-1973 i va ser una de les
primeres decisions que va adoptar la Junta Local Fallera
per a ampliar el calendari festiu, que fins llavors constava
de plantà, premis, ofrena, missa de sant Josep i cremà.
Com a antecedents més immediats es poden citar la
Festa del Ninot, organitzada el 15 de març de 1946 per la
Falla de Sant Antoni, i la Cavalcada del Ninot, organitzada
aquell mateix dia i any per la Falla del Passeig.
A semblança de València, a partir de 1973 es fa a
Cullera cada any una exposició en la qual cada comissió
fallera aporta un ninot que formarà part del cadafal que
plantarà eixe any perquè el públic assistent decidisca,
mitjançant un vot dipositat en una urna, quin mereixerà
l’indult i no serà cremat en la nit de Sant Josep.
Les primeres exposicions es van fer a la Casa de la Cultura
(entre 1972 i 1989), però en la dècada dels noranta (de
1990 a 1997) van passar a la Casa de l’Ensenyament, on
tenia la seua seu la Junta Local Fallera. Amb posterioritat
l’exposició s’ha fet a l’Auditori del Mercat (de 1998 a
2004 i en 2007), a l’antiga nau del peix del Mercat abans
de remodelar-se (en 2005 i 2006) i a la sala multiusos del
Mercat (de 2008 a 2014).
En els primers anys, la mostra s’inaugurava el segon
diumenge de març (entre el 10 i el 14 de març), però a
partir de 1980 va passar al primer dissabte del mes. A
partir de 1992, la inauguració es fa l’últim divendres de
febrer (amb l’única excepció de 1997, que va ser el 7 de
març). Des de 1999, la mostra torna al primer divendres
de març i, a partir de 2007, l’exposició s’inaugura dins de
la primera quinzena de març.
L’Indult delFoc
120
Les bombes de la discòrdia, de Bernardo Javier Íñigo (El Masclet, 1978). Foto Salvador
Tortajada
El pastoret, de Salvador Soria (Sant Antoni, 1972). Arxiu i Foto Joan Castelló Lli
El guitarrista, de Pascual Calleja (Raval, 1997). Arxiu Falla Raval
El que inicialment va ser una elecció per votació
popular, en 1982 va passar a convertir-se en decisió d’un
jurat que, prèviament a la inauguració, decidia quin era
el ninot que, per la seua perfecció tècnica o qualitats
satíriques, era mereixedor de l’indult.
La història del ninot indultat a Cullera està plena de
curiositats. La primera és la figura de El pastoret, salvada
del foc en 1972 a iniciativa d’un empresari de l’hostaleria
quan encara no s’havia establit l’indult a Cullera (Castelló
Lli: 1996, 57). Aquest ninot, que formava part d’una
escena de la falla El carro del vici (Sant Antoni, 1972),
havia sigut modelat per l’artista Salvador Sòria amb una
gran tendresa, ja que estava en postura sedent, arraulit
entre les seues cames, i protegint amb el seu cos un petit
cadell.
Una altra anècdota es remunta a l’any 1978, quan la
recentment creada comissió del Masclet va aconseguir
l’indult per a Les bombes de la discòrdia, un ninot fet
per Bernardo Javier Íñigo per a la falla La llengua encén
la flama i València explota i clama. El Masclet va tenir
una existència efímera: només un any, però, a pesar que
es va emportar l’últim premi (el vuité), va deixar per a
la història aquest ninot indultat. El cessament d’activitat
de la comissió va tenir com a conseqüència la desaparició
del ninot, que va ser recreat anys després pel mateix
artista, Bernardo Javier Íñigo, per a ser exposat en el
Museu faller de Cullera.
Durant alguns anys, la comissió que aconseguia
l’indult va rebre també un premi en metàl·lic. En 1999,
l’Hospital de la Ribera, que s’havia inaugurat aquell any
com a centre de referència sanitària de la comarca, va
concedir 50.000 pessetes a cadascuna de les comissions
que aconseguiren el ninot indultat i el ninot indultat
infantil. La dotació econòmica es va mantenir durant uns
quants anys.
121
Fada Marina, de Josep Lafarga Palomares (Mongrell, 2003). Arxiu Joan Castelló Lli
Deessa marina, de Juan Carlos Donet (Passeig-Mercat, 2011). Foto Juan Gabriel Figueres
Inauguració de l’Exposició del Ninot (Casa de la Cultura, 1980). Arxiu Joan Castelló LLi
El ferrer, de Juanjo Armengol Armiñana (Taüt, 1992). Arxiu Joan Castelló Lli
122
El torero, de Juan Armengol Torres (Sant Antoni, 1982). Arxiu Joan Castelló Lli
Un altre fet insòlit es va produir en 2011: aquell any el ninot indultat no es corresponia amb cap dels millors ninot de secció, tal com establia el reglament sorgit del II Congrés fet en 2006 (Tortajada Tur 2012, 129). El jurat designat per la JLF per a concedir l’indult va triar la figura presentada per Sant Antoni com a millor ninot de la secció especial i la presentada per Passeig-Mercat (que també estava enquadrada en la màxima categoria) com a ninot indultat. La decisió va provocar una gran polèmica entre els fallers perquè, per primera vegada des de 2003, el ninot indultat no era el millor minot de la seua secció, però finalment, i encara que era contrària al reglament, es va mantenir com a inapel·lable la decisió del jurat.
Les incidències també van estar presents en 2003. Durant l’Exposició de Ninot va desaparéixer un peix que hi havia a la part inferior esquerra de la figura que, finalment, va aconseguir l’indult. En un anunci publicat en el periòdic L’Expressió8, la comissió de la plaça del Mongrell va demanar la devolució a la persona que se l’havia emportat, però finalment no va aparéixer.
En la història de l’Indult a Cullera (1973-2014), els germans Colomina són els artistes que més vegades han aconseguit aquest guardó (en sis ocasions). Altres artistes destacats són Josep Lafarga i Joan Carles Donet (quatre indults cadascun d’ells), Fernando Roda i Roberto Andrés Palop (amb tres indults cadascun d’ells), i Bernardo Javier Iñigo i Juan Pedrós (amb dos cadascun).
Díhuit artistes més han aconseguit l’indult en una ocasió: Alfred Bayona-Vicent Montagud, Andrés Martorell Segovia, Antoni Gil, Eduardo Guillem Alcover, Eduardo Chinchilla, Erik Martínez Moncho, Fede Alonso, José Andrés Ibor Pansa, José Vicente Gutiérrez, Juan Armengol, Juanjo Armengol, Pascual Calleja, Pascual Roda Ferrando Paski, Pere Baenas, Salvador Sòria, Sergio Edo, Toni Pérez i Virgilio Torrecillas.
8 L’Expressió, abril de 2003, pàgina 21.
123
Per Nadal, projectes, dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1998). Col·lecció Toni Colomina
Els consells del iaio, de Pasqual Roda Ferrando Paski (Raval, 1999). Arxiu Falla Raval
Indiana Jones, d’Eduard Guillem Alcover (Raval, 1995). Arxiu Falla Raval
Quasimodo, de Virgilio Torrecillas (Plaça d’Espanya, 1976). Foto Salvador Tortajada
124
La rata, de José Andrés Ibor Pansa (Raval, 1980). Foto Salvador Tortajada
Retrato de Sara Montiel, de Andrés Martorell (Taüt, 1976). Col·lecció Andrés Martorell
Les comissions que han aconseguit l’indult han sigut: Passeig-Mercat (quinze), Taüt (vuit), Sant Antoni (sis), Raval (cinc), La Bega (tres), i El Canet, El Port, Masclet, Plaça d’Alboraia, Plaça Espanya i Mongrell, amb un indult cadascuna.
Els primers indults de la col·lecció són ninots fets amb els motles de cartó extrets prèviament d’una figura feta amb fang. Són figures unipersonals amb formes caricaturesques o algun animal antropomorf que, en funció de la crítica que exerceix, adopta determinats trets humans. Entre les figures humanes amb trets caricaturescos podem citar L’arlequí, de Salvador Soria (Sant Antoni 1973), que va ser precisament la primera figura indultada a Cullera; La dona prehistòrica, d’Eduardo Chinchilla (La Bega, 1975) i el geperut Quasimodo, de Virgilio Torrecillas (Plaça d’Espanya, 1976). També hi trobem ninots de trets costumistes o folklòrics, com El pensador valencià, d’Andrés Martorell (Passeig, 1981), El torero, de Juan Armengol Torres (Sant Antoni, 1982), o Noces valencianes, de Roberto Andrés Palop (Taüt, 1986).
Una altra modalitat que ha tingut curt recorregut a Cullera ha sigut el dels retrats de característiques realistes, ja que només un ha aconseguit l’indult: es tracta del presentador televisiu José María Íñigo, d’Andrés Martorell (José Antonio, 1977). Aquest mateix artista i comissió van presentar un any abans en l’Exposició del Ninot un retrat de Sara Montiel amb uns prominents pits que no va gaudir de les simpaties del públic.
De les figures antropomorfes només hi ha una indultada: La rata, de José Andrés Ibor Pansa (Raval, 1980), una representació del lladre de carteres, amb gorra calada al cap, grans orelles i mans preparades per a emportar-se la els diners dels mes incauts. Altres figures individuals, acompanyades tan sol d’algun element d’atrezzo, són tres dels indults aconseguits pels germans Colomina: Violinista mendicant (Passeig, 1984), El sereno (Passeig-Mercat, 1985) i L’esmolador (Paseig-Mercat, 1987). També cal ressenyar per la seua qualitat El Quixot, de Juan Pedrós Beltrán (El Port, 1991).
125
Capritx femení, de Sergio Edo (Sant Antoni, 2012). Foto Juan Gabriel Figueres
Dutxa familiar, d’Antoni Gil Tornero (El Canet, 2002)Els enamorats, de Fernando Roda (Taüt, 1983). Arxiu i Foto Joan Castelló Lli
La sireneta, de Joan Martí Martínez (Raval, 1994). Arxiu i Foto Joan Castelló Lli
126
L’afilador, dels germans Colomina (Passeig Mercat, 1987). Arxiu Joan Castelló Lli
Ni regant la intel·ligència, de Toni Pérez (La Bega, 2013).
Cants de sirena, de Erik Martínez Moncho (Plaça d’Alboraia, 2014). Foto Joan Castelló
Lli
A partir dels vuitanta, els grups amb diverses figures humanes van ser els que habitualment es van emportar l’indult. Hi ha escenes d’estils molt variats: des del caricaturesc al naturalista, passant pels personatges populars de gran realisme. En aquest període es va donar, a més, una tendència que semblava no trobar límits: les dimensions augmentaven d’any en any de forma quasi geomètrica, per la qual cosa, ja en el segle xxi, es va haver de fixar unes mesures màximes.
El primer grup indultat va ser Els enamorats, de Fernando Roda Martorell (Taüt, 1983), al qual van seguir Triar el tito... en IVA, de Roberto Andrés Palop (Taüt, 1988); Brindis de mosqueters, dels germans Colomina (Passeig-Mercat, 1989); Contes de natura, de Josep Lafarga Palomares (Sant Antoni, 1994); Indiana Jones, d’Eduard Alcover Guillem (Raval, 1995); Els tafurs de cartes, de Pere Baenas (Passeig, 1996), i Els consells del iaio, de Pascual Roda Ferrando Paski (Raval, 1999).
El suro blanc s’ha imposat en el segle XXI com a material per a realitzar no solament les figures que es presenten en l’exposició, sinó també la totalitat de la falla. Amb aquesta tècnica van ser indultats Nous pirates informàtics, de Fede Alonso (Taüt, 2006); Indús, d’Alfred Bayona i Vicent Montagud (Taüt, 2007); Abans de tot...
cavallers, de Joan Carles Donet García (Passeig-Mercat, 2009); Capritx femení, de Sergio Edo (Sant Antoni, 2012); Ni regant la intel·ligència, de Toni Pérez (La Bega, 2013), i Cant de sirena, d’Erik Martínez Moncho (Plaça d’Alboraia, 2014).
Encara amb el sabor al tradicional ninot fet, almenys en part, amb motles de cartó es van indultar també grups com Torrant botifarres (temps passats foren millor), de Josep Lafarga (Passeig-Mercat, 2000); Dutxa familiar, d’Antoni Gil Tornero (El Canet, 2002); Romeo i Julieta, de Josep Lafarga (Raval, 2004), i Família de pastors, de José Vicente Gutiérrez Redondo (Passeig-Mercat, 2005).
Per als amants de l’estadística, oferim a continuació algunes fites del ninot indultat a Cullera:
- Comissió amb més ninots indultats: Passeig-Mercat (15)
- Artista amb més ninots indultats: Germans Colomina (6)
- Comissió amb major sèrie consecutiva de ninots indultats: Passeig-Mercat (4, de 2008 a 2011, tots dos inclusivament)
- Artista amb major sèrie consecutiva de ninots indultats: Joan Carles Donet (3, de 2009 a 2011, tots dos inclusivament).
La família de Tarzán, de Pascual Roda Ferrando Paski (Raval, 1999). Arxiu Falla Raval
Cruella de Vil, de Joan Martí Martínez (Raval, 1998). Arxiu Falla Raval
La verbena de la Paloma, de Vicenta Subiela (Passeig, 1989). Foto Salvador Tortajada
Els fallerets, de Hermógenes Aroca (Passeig, 1984). Arxiu i Foto Joan Castelló Lli
128
La regina fallera, de Juan Carlos Donet (Sant Antoni, 1992). Arxiu i Foto Joan Castelló Lli
Pescadora del Cabanyal, de José Sanchis (El Port, 1993). Arxiu i Foto Joan Castelló Lli
Els Reis Mags, de Joan Martí Martínez (Raval, 2003). Arxiu Falla Raval
L’indult infantil
Va haver de passar una dècada des de la primera Exposició del Ninot de Cullera perquè fóra indultada una figura infantil. Va ser en 1984 quan es va reconèixer el treball fet pels artistes de falles infantils, després de l’auge que estava experimentant el cens de xiquets i xiquetes en les comissions9.
Els primers indults són figures de grandària reduïda (d’uns 50 centímetres) fetes amb motles de cartó extrets prèviament d’una figura modelada en fang, encara que prompte van estar acompanyades de complements i detalls, en una passió per l’ornamentació barroca, els daurats o la fascinació pels ambients orientals que ha estat present en quasi tots els autors guardonats.
Els artistes amb majors indults són Joan Martí Martínez (amb cinc) i Erik Martínez Moncho (amb quatre). Amb tres indults cadascun figuren José Simó Marí Blasco, Artur Benavent i Enric Tur Artés. Amb dos indults cadascun, Hermógenes Aroca, Joan Carles Donet García, José Sanchis i Salva Bañuls. I amb un indult cadascun, José Antonio Llopis Sisternes, Daniel López, Vicenta Subiela, Pascual Roda Ferrando Paski i els germans López.
Les comissions que han aconseguit més ninots indultats són Raval de Sant Agustí, amb nou, i Passeig-Mercat i Sant Antoni, amb vuit cadascun. Amb quatre indults figura El Port, i amb un, El Canet i Avinguda del País Valencià.
La galeria d’indults infantils la inaugura Hermógenes Aroca amb dos premis consecutius: Els fallerets (Passeig-Mercat, 1984) i El concertista d’arpa (Passeig-Mercat, 1985). El relleu el prendrà en els dos anys següents la comissió del Raval amb dos artistes més: José Antonio Llopis Sisternes farà L’emir (1986), amb clares reminiscències orientals, i José Simó Marí Blasco, Cantant sota la pluja (1987), recreació de la famosa escena de la pel·lícula del mateix nom que el convertirà en el primer artista local que aconsegueix l’indult.
En un mà a mà tan interessant com disputat, el Passeig tornarà a aconseguir l’indult dos anys consecutius més amb Les mil i una nit valencianes (1988), mescla de folklore valencià i exotisme oriental, obra d’un pintor excel·lent, Daniel López Danielín, i amb La verbena de la Paloma (1989), amb dos personatges característics del casticisme madrileny, el chulapo i la chulapa, obra de Vicenta Subiela, del taller dels germans Colomina i esposa d’un d’ells, Antoni.
9 El lector pot trobar les dades justificatives d’aquesta afirmació en el capítol 2 d’aquest estudi, “La trama organitzativa”.
129
L’ofrena, d’Artur Benavent (Passeig-Mercat, 2001). Foto Salvador Tortajada
Fades cuineres, d’Artur Benavent (El Canet, 2007). Foto Salvador Tortajada
Contes àrabs i xinesos, d’Enric Tur Artés (Sant Antoni, 2005). Foto L’Expressió
El Circ du Soleil, d’Eric Martínez Moncho (Sant Antoni, 2013). Foto Juan Gabriel Figueres
130
José Simó Blasco, que aleshores ja s’havia especialitzat en falles infantils, aconseguirà els dos indults següents, el primer amb El descosit (Raval, 1990), una escena de tipus costumista, i el segon amb El plor del xiquet (País Valencià, 1991), recreació d’una escena típica de la festa de les falles.
El primer dels vuit indults aconseguits per Sant Antoni va arribar de la mà de Joan Carles Donet García amb La regina fallera (1992), una estampa entranyable de la festa amb una xiqueta que ocupava el tron de fallera major de la seua comissió. Aquest mateix artista aconseguirà de nou l’indult amb El pallasset de l’espill (El Port, 1997), una escena en la qual el protagonista ha de superar la seua trista malenconia per a poder fer riure als xiquets.
Dos indults més del Port van ser aconseguits per José Sanchis: Pescadora del Cabanyal (1993), una recreació d’un dels personatges dels quadres dedicats a la pesca del genial Joaquim Sorolla, i L’espantall (1996), l’estrafolari personatge de palla utilitzat perquè les aus no es mengen la collita.
Joan Martí Martínez no solament és l’artista més llorejat en aquesta modalitat, sinó que a més va catapultar el Raval de Sant Agustí a aconseguir el lideratge absolut en ninots indultats, ja que va guanyar cinc dels nou indults infantils que posseeix la comissió. Els seus èxits van començar amb La sireneta (1994), un homenatge al món animat de Disney, que va tenir continuïtat uns anys després amb Cruella de Vil (1998). Els restants indults els va aconseguir amb Les ratetes (1995), una denúncia de la contaminació causada pels residus que tiren els humans; Els reis mags (2003), una composició dinàmica amb els tres famosos personatges de l’Epifania intentant detenir un camell descontrolat, i Fades del bosc (2008), una bucòlica estampa en la qual dues joves nimfes alades descansen al costat d’una legió de simpàtics animals de
grandària menor (Tortajada Tur, 126).
En el trànsit del segle XX al XXI dos nous artistes van aconseguir inscriure el seu nom com a guanyadors de l’indult infantil: Pascual Roda Ferrando Paski, amb La família de Tarzán (Raval, 1999), una visió poètica sobre la vida als boscos, i els germans López, amb Explorant la natura (El Port, 2000), una plasmació de l’activitat mediambiental d’un jove escolta.
El segle XXI va introduir també en escena joves artistes locals que prompte van destacar com a valors emergents (Figueres Hernández: 2010, 86-99), ja que entre 2001 i 2014 van ser quatre els nous artistes que aconsegueixen l’indult infantil: Artur Benavent Pérez (tres indults), Enric Tur Artés (tres indults), Erik Martínez Moncho (quatre indults) i Salva Bañuls (dos indults). A ells cal afegir els dos indults aconseguits en aquest període per Joan Martí Martínez.
Artur Benavent (nascut a la Pobla Llarga en 1967 però resident a Cullera des de fa més d’una dècada) va aconseguir l’indult infantil amb L’ofrena (Passeig-Mercat, 2001), L’espantaocells (Passeig-Mercat, 2002) i Fades cuineres (El Canet, 2007).
Enric Tur Artés (Cullera, 1969) posseeix el record de ninots indultats consecutius i en una mateixa comissió. Els va aconseguir amb El renaiximent, Contes àrabs i Xinesos (Sant Antoni, 2004, 2005 i 2006, respectivament).
El més jove de tots ells, i amb una trajectòria de només deu anys, és Erik Martínez Moncho (Cullera, 1988), que posseeix una carrera meteòrica amb quatre primers premis en la secció especial i un altre primer premi en la secció primera, a més dels quatre ninots indultats infantils. A tot això, cal afegir-hi dos primers premis més (l’un en la secció primera i l’altre en la segona) amb falles fetes conjuntament amb Enric Tur Artés.
Erik Martínez va aconseguir els indults amb La lliçó del pallasso (Sant Antoni, 2009), La prima donna de l’òpera (Sant Antoni, 2011), El Circ du Soleil (Sant Antoni, 2013) i Al carnestoltes, tot s’hi val (Sant Antoni, 2014). En tots els seus indults, Erik, de formació absolutament autodidacta, ha anat evolucionant en el modelatge, perfilant l’anatomia i demostrant la seua passió per l’ornamentació i els detalls, seguint els cànons del barroquisme faller.
Amb una trajectòria ascendent, Salvador Bañuls Ferrer (Cullera, 1986) ha conquistat el seu propi espai després de completar una formació al costat d’artistes locals (Joan Carles Donet) i amb mestres consagrats (com Julio Monterrubio). Amb una producció depurada i amb un bon domini de la pintura, Salva ha aconseguit l’indult amb Globus (Passeig-Mercat, 2010) i L’esclava del Faraó (Passeig-Mercat, 2012).
131
Campanya per a promocionar el Museu faller entre el turistes de Cullera (1993). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Encara que l’indult de ninots es va iniciar a Cullera en 1973, fins a 1992 no va existir un museu que mostrara la col·lecció de totes aquelles figures que s’havien salvat del ritual del foc, bé per votació popular, bé per decisió d’un jurat d’experts.
Entre 1973 i 1991, cada comissió era responsable de conservar els ninots indultats que havia aconseguit. En algunes ocasions es mantenien en bon estat a l’interior dels casals, però en altres casos estaven amuntegats en algun magatzem, no sempre en les millors condicions.
En 1990, el llavors regidor de Falles, Ernesto Sanjuán, i el secretari general de la Junta Local Fallera (JLF), Manuel Briva Vives, van proposar a Joan B. Lli Garrigós Baist que s’encarregara de posar en marxa un Museu Faller, en el qual tingueren cabuda els ninots indultats al llarg de la història.
Baíst va recuperar els ninots que posseïa cada comissió i va encarregar la restauració d’aquells que havien patit desperfecte als mateixos artistes que els havien realitzat. Va aconseguir reunir la col·lecció completa de ninots amb l’única excepció del de 1978, que pel fet de pertànyer a una comissió desapareguda, El Masclet, se n’havien desfet feia ja molt temps.
La inauguració del Museu Faller, el 21 de febrer de 1992, va ser una fita per a les Falles. Per primera vegada des de 1973, els ninots disposaven d’un local propi per a ser contemplats i admirats pel públic.
El museu es va situar en el segon pis de la Casa de l’Ensenyament, un edifici històric de Cullera que havia sigut remodelat recentment. Una part de la seua superfície va ser cedida a la Junta Local Fallera, i incloïa oficines, un saló d’actes i el museu faller.
Com a conseqüència dels resultats de les eleccions municipals de 1991, el museu es va inaugurar amb un
nou equip municipal, que també va apostar per aquesta iniciativa cultural i fallera, amb Josep Vicente Alandete com a alcalde, Joan Emilio Llopis com a tinent d’alcalde de Patrimoni i Josep Manuel Rius Sanjuán com a regidor de Falles. Al capdavant de la JLF estava Salvador Molina Ferrer.
El museu comptava amb una àmplia sala d’exposicions en la qual, a més de la col·lecció de ninots indultats, es mostraven fotografies relacionades amb la festa fallera, insígnies de comissions, documents sobre les activitats de les comissions (contractes amb artistes i amb bandes de música) i panells amb noms de presidents i falleres majors de la ciutat.
El Museu Faller
132
Membres de Junta Local Fallera en la inauguració del Museu Faller el 1992. Arxiu Joan Castelló
Un museu és una institució permanent , al servei de la societat on es conserva, estudia s’exposa i es difon el patrimoni material i immaterial de la humanitat amb fins d’estudi, educació i oci, són com contenidors on emmagatzemar la memòria i el coneixement.
Hui en dia la museologia va convertint a poc a poc als museus en centres educatius insubstituïbles en la formació d’una cultura popular.
Evidentment les falles son part fonamental de la nostra cultura popular en totes les seues manifestacions: art, musica, poesia, foc, dansa, indumentària...
Les falles tenen un gran paper en la cultura popular del nostre poble sent un clar objecte d’estudi, conservació i difusió. Per totes aquestes raons seria molt interessant tindre un museu faller a Cullera on tots estos aspectes culturals , artístics i populars de la nostra festa per excel·lència estigueren representats, sense oblidar també el gran atractiu turístic que representaria un museu d’aquestes característiques en el nostre poble on el turisme és un dels principals sectors econòmics de la població.
per Lorena Porca
Museu FallerLa Casa de l’Ensenyament va acollir el Museu Faller fins al 2005, any en què es va tancar per a escometre un nou projecte de rehabilitació. L’immoble encara estava tancat a la fi d’octubre de 2014. Per eixe motiu, la seu de la JLF es va traslladar a la Casa de la Cultura. Pitjor sort va córrer el Museu Faller, que va ser desmantellat i els seus ninots i altres pertinences, traslladats a una nau industrial, que no reuneix les condicions exigides per a una col·lecció museística.
Este museu també es va promocionar en els anys següents a la inauguració. En l’estiu de 1993, el llavors secretari general de la JLF, Francesc Martínez Beltrán, va dur a terme una campanya per a promocionar i donar a conéixer el contingut del museu als turistes que passaven les seues vacances a Cullera.
Durant els mesos d’estiu es va instal·lar al Passeig Marítim, a l’altura de l’edifici Arensol, un envelat al qual es mostraven els ninots més representatius que es conservaven en el Museu, a més d’altres objectes relacionats amb el procés de fabricació de falles, com ara motles d’escaiola i maquetes fetes en fang i plastilina. També es podien contemplar els principals elements de la indumentària tradicional valenciana, com ara teles de seda, vestits ja confeccionats, manteletes, pintes i adreços, així com un ampli catàleg de material pirotècnic.
Aquest Museu Faller itinerant va tenir una molt bon acolliment per part dels turistes, que amb les 200 pessetes que pagaven per l’entrada tenien dret a una degustació de begudes típiques valencianes, com l’orxata i l’aigua llimó.
133
134
Directiva de la falla Passeig Doctor Alemany de 1946. Arxiu A.C. La Penyeta
Directiva de la falla del carrer Generalísimo de 1943, presidida per Fernando Ribera Pons. Col·lecció Hereus de J. A. Martínez Botella
El fuster Gabriel Bonet i la primera directiva de la falla de l’Arraval del mar de 1930. Arxiu A.C. La Penyeta
En els seus orígens, les falles van ser un moviment
espontani popular, sorgit entre veïns d’un mateix
barri que unien esforços per a alçar un cadafal satíric.
Existeixen diverses teories sobre l’origen de la festa
(Ariño Villaroya 1992, 55), una d’elles vinculada al gremi
de fusters (defensada per autors com el marquès de
Cruilles, Alexandre de Laborde i Vicente Boix), una altra
que sosté que les falles són la versió valenciana d’un
ritual pagà que anuncia la primavera i tracta de propiciar
la fertilitat (argumentada per Cebrián Mezquita, Gayano
Lluch i Sanchis Guarner) i una tercera que vincula la
festa amb els peleles de Carnestoltes i la Quaresma
(amb Tramoyeres, Puig Torralba i Navarro Cabanes com
a principals defensors), però no hi ha dubte que en totes
elles els veïns han tingut un paper decisiu.
A Cullera, les primeres falles estan vinculades amb
l’activitat de dos fusters: Gabriel Bonet Furió i Juan
Bautista Pérez Cabanilles (Codina Cerveró 2004, 34). El
primer d’ells, Gabriel Bonet, va ser el promotor de la
primera falla coneguda a Cullera, la plantada en 1928 en
el Raval del Mar, en la llavors plaça de Pi i Margall, que
es correspon amb l’actual plaça de la Llibertat. El segon,
Juan Bautista Pérez Cabanilles, va portar la iniciativa en
les falles plantades davant del seu taller, en la placeta
de la Sal, de la qual, almenys, existeix constància
documental de la plantada en 1930.
Les falles que realitzava Pérez Cabanilles en la placeta
de la Sal no tenien una comissió darrere. Era el propi
fuster qui realitzava el cadafal i, amb l’ajuda d’alguns
veïns, organitzava la plantà i alguna celebració festiva
entorn d’ella.
Les primeres Comissions Falleres
136
Les que realitzava Gabriel Bonet en el Raval del Mar sí que tenien una comissió estructurada darrere, de la qual el propi Bonet era el president, el principal promotor i l’artista. Formaven part d’aqueixa comissió homes com Julián Martínez, Vicente Nicola, José Casamitjana, José García Nadal, Manuel Sanjuán Sapiña, Juan Pedrós Bolufer, José Ferrer Justo, Alberto Oliver, Pedro Juan Creus i José Navarrete Calatayud (Castelló Lli 1996, 19).
L’activitat fallera va quedar suspesa durant més d’una dècada, amb l’obligat parèntesi de la guerra civil pel mig, però va tornar a ressorgir en 1943, quan encara eren patents en la societat civil la repressió, l’aïllament internacional, la precarietat econòmica i les restriccions d’aliments.
Una de les primeres comissions a formar-se després de la contesa va ser la del carrer del Generalísimo en 1943, que, a diferència de l’etapa anterior, ja estava jerarquitzada en càrrecs. Era una estructura simple, amb sols quatre directius, però ja amb responsabilitats compartides. El seu president va ser Fernando Ribera Pons, i estava integrada per Antonio Bru (vicepresident), Alfredo Grau (secretari) i Federico Rico (tresorer). Completaven la comissió com a vocals Manuel Nicola, José Antonio Ruiz, Francisco Armengot, Antonio Lahuerta, Lisardo Munt, José Martí i Alfredo Gómez. Els altres presidents de la falla del carrer Generalísimo en aquest període van ser Manuel Nicola Beltrán (1945 i 1946) i Emilio Blasco Ferrando (1947).
Dos anys després es va constituir la comissió de Sant Antoni, “una falla prop del mar i recolzada entusiàsticament per tot el barri”, segons la informació apareguda en la revista La Fallera, de març de 1945. La junta directiva estava composta per sis persones, en incorporar les figures de sotssecretari i delegat de festejos. La presidència la va exercir Joaquín Artés Olivert (que també ho va ser en 1946) i que en el primer exercici va estar assistit per Bautista Piris Frígola (vicepresident), Antonio Muñoz Hernández (secretari), Francisco Lli Gallent (sotssecretari), Isidro Figueres Miñana (tresorer) i José Gausach Verdeguer (delegat de festejos). Com a vocals estaven censats Francisco Pérez Torres, Antonio Lli Gallent, José Pellicer Aragó, Juan Martínez Torregrosa, José Piris Frígola, José Soñés Marí, Antonio Bayona Casat i Francisco Chulio Grau. L’altre president de Sant Antoni en aquest període va ser Isidro Tormos Ferrer (1947).
Molt més àmplia, amb nou càrrecs directius exercits per dotze persones, va ser la directiva de la Falla del Passeig Doctor Alemany, que en 1946 tenia ja un cens de 38 membres, entre falleres i fallers adults10. Van ser els seus integrants Antonio Cerveró (president), Daniel Clar i José Colubi (vicepresidents), Alfredo Ruiz (secretari), José Mengual i Emilio Giménez (sotssecretaris), Agustín Albiach (comptador), José Navarrete (vicecontador), Enrique Torres (president de festejos), José Jordá Mestre i Vicente Orengo Garrigós (vicepresidents de festejos) i Arturo Palacios (dipositari). Els vocals van ser: Francisco Ibáñez, Alfredo Martínez, Juan Pérez, Alfredo His, José Aparici, Juan Fabra, Vicente Sapiña, Enrique Martínez, Francisco Cuevas, Ignacio Félix, Francisco Andreu, Manuel Roca, Francisco Clemente, José Sapiña, Joaquín Gabaldón i Arturo Bravo.
De les comissions de la plaça de José Antonio de la dècada dels quaranta a penes ens ha arribat documentació de les directives dels quatre exercicis en què van plantar falla. Només sabem el nom dels seus presidents: José María Vercher Font (1943), Julio Cerveró Carreres (1944) i Ricardo Colom Costa (1946 i 1947) (Castelló Lli 1996, 27).
En els anys cinquanta, solament el carrer del Generalísimo va mantenir viva la flama fallera a Cullera. De la comissió de 1951 només ens ha arribat el nom del secretari, Enrique Torres Gómez, i un poema en el qual, en clau d’humor, es descriu, sense citar noms, el president, secretari i tresorer, així com altres huit fallers (un mecànic ciclista, un ferrer, un botiguer, un carnisser, un artista, un maquinista, un llaurador i un telefonista).
Amb el nom de Falla San José es va formar en 1959 una comissió en el mateix emplaçament presidida per Juan José Gomis Pedrós i integrada per José Pla García (president de festejos), José Alapont Tomás (secretari), José Luis Català Garcés (vicesecretari), Enrique Gimeno Palomares (dipositari) i José Antonio Ausina Cruañes (comptador). Com a vocals figuraven Enrique Giménez Franco, Agustín Sanjuán Armero, Guillermo Gimeno Palomares, Francisco Aragó Cabanilles, Alfredo Grau Mas i Enrique Martínez Valero. Uns anys mes tard, alguns d’estos fallers van passar a formar part de les comissions de Plaça d’España (Pla i Alapont) i Passeig Doctor Alemany (José Antonio Ausina i Agustín Sanjuán Armero).
10 Revista Fuego, març 1946.
137
Primera comissió de Sant Antoni a l’any 1962. Arxiu A.C. La Penyeta
Grup de fallers de la Plaça d’Espanya al voltant de 1951. Col·lecció Hereus de J. A. Martínez Botella
En els anys seixanta es va consolidar el sistema
organitzatiu de les comissions. Als càrrecs de president,
vicepresident, secretari, sotssecretari, tresorer,
comptador i president de festejos, que ja han aparegut
en anys anteriors, prompte s’uniria un de gran
transcendència per a la marxa econòmica de la comissió:
el delegat de rifes i loteries. El primer d’ells va ser
Enrique Fort Pellicer, que va aparèixer en el llibret de la
plaça d’Espanya de 1964.
L’ingrés en aquestes comissions era lliure i voluntari. Les
úniques condicions eren el pagament d’una quota inicial
i la venda mensual d’un contingent de participacions
de loteria i rifes. El seu funcionament era democràtic,
amb un president que era triat cada any i amb propostes
sobre artistes, esbossos i pressupostos que havien de ser
aprovades per la directiva i la junta general (Cucó Giner
1990, 262).
Amb la dècada dels setanta es van incorporar a les
directives nous càrrecs, com el delegat d’infantils, a
causa de l’auge que anaven adquirint els més xicotets
dins de l’entramat de la comissió. El primer delegat
d’infantils que apareix en un llibret va ser Juan José
Mahiques Furió, que va exercir eixa responsabilitat en la
falla del Passeig de 1970.
Coincidint amb la creació de la Junta Local Fallera, a
partir de 1972 van començar a aparèixer nous càrrecs,
alguns específics de Cullera i uns altres homologables
als que establia la Junta Central Fallera en els seus fulls
de censos. Podem citar com a exemple el delegat de
relacions públiques (Salvador Romero en La Bega i Luis
Monterde en Sant Antoni, tots dos en 1972), delegat
de cartonets (Agustí Palero Benito en La Bega, 1972),
delegat de barraca-casal (Josep Bou Pastor i Josep Osa
Domínguez en La Bega, 1972), coeter (Ramón Nicola,
Pastís, en el Raval en 1973), cobrador (Juan Marí Pellicer
a Sant Antoni 1973), delegats de falleres-secció femenina
(Francesc Grau Santandreu en La Bega i José L. Roselló
Ballester en la Plaça d’Espanya en 1974) i delegats en la
Junta Local Fallera (també en 1974).
138
Neus Talens (Fallera Major) i Josep Mengual Palomares (president). La Bega, 1984. Arxiu Falla La Bega.
Fallers integrants de la anomenada columna de ferro de Raval, 1979. Co·lecció Mogort
A mitjan setanta les vicepresidències es van ampliar fins
a quatre (La Bega en 1975), i van aparèixer els delegats
de propaganda-publicitat (Sant Antoni en 1975), delegat
d’activitats diverses (La Bega 1976) i bibliotecari-arxiver
(Sant Antoni 1976), amb la qual cosa es completaven
directives entre 15 i 20 membres.
En els anys vuitanta i noranta les directives es van
anar ampliant amb la incorporació de nous càrrecs,
com a conseqüència del creixent augment del nombre
d’activitats realitzades per les comissions i per un no
menys important afany de notorietat dels qui fins ara
han treballat en la festa des de l’anonimat.
Alguns d’aquests càrrecs de nova creació tindran
continuïtat al llarg dels noranta i del segle XXI, com els
relacionats amb els temes econòmics: delegat de fardes
(Mongrell 1986), delegat de quotes (El Port, 1987),
delegat de Tortades11 (País Valencià, 1988) i delegat de
fallers d’honor (Passeig, 1990).
Molts d’aquests nous càrrecs es generalitzaran en quasi
totes la comissions com a conseqüència de l’aparició
de noves activitats, com és el cas de delegat de so i
il·luminació (Sant Antoni, 1982), delegat d’esports (La
Bega 1985), delegat d’activitats culturals (Passeig,
1988), delegat de teatre (Raval, 1990), delegat de llibret
(Sant Antoni 1991) i delegat de cultura i tradicions (El
Raconet, 1998).
Uns altres obeïen a una lògica de funcionament i,
des d’una perspectiva actual, plantegen el dubte de
com no havien existit abans, com el secretari d’actes
(Passeig 1981), delegat de decorats —de la presentació
en un primer moment i després també de teatre— (Raval
1985), adjunt a la presidència (Taüt 1987), assessor del
president (La Bega 1990) i delegat de règim interior (La
Bega, 1989).
Altres estan relacionats directament amb el monument
faller, com delegat de transport (Passeig 1986), delegat
de falles i música (Passeig, 1986), que posteriorment es
desdoblarà en delegat de monument i delegat de músics,
i delegat de plantà-cremà (Sant Antoni, 1997).
11 En realitat és una versió actualitzada del delegat de cartonets, ja que aquests abonats rebien una tortada al final de l’exercici.
139
En els noranta, apareixen directives molt nombroses. La Bega, 1996. Arxiu Falla La Bega
Comissió de Taüt, 1996. Foto L’Expressió
Comissió de La Bega, 1995. Arxiu Falla La Bega
Uns altres seran càrrecs molt específics o una miqueta inversemblants com el delegat de la secció masculina (Plaça José Antonio, 1980), delegat de cercavila (El Canet, 1992), delegat de parxís (El Port, 1992), delegat de plantes (El Port, 1992), delegat de menjars-intendència (La Bega, 1994), delegat de truc (El Port, 1994), delegat de gespa (Passeig-Mercat, 1995), delegat de flors (La Bega, 1997), delegat de banderetes (Sant Antoni, 1997), delegat de tiquets de barra (Sant Antoni, 1998), delegat de citacions (El Pontet, 1998), delegat de despertades (País Valencià, 1999) i delegat de pastissos (El Port, 1999).
El rècord de càrrecs nous en un any el té Sant Antoni, que en un mateix any, 1990, va incorporar quatre nous càrrecs: delegat de proclamació i presentació, delegat de paelles, delegat de begudes i delegat de cercaviles. En 1992 va afegir el delegat de futbet, i en 1994 va incloure altres cinc càrrecs nous: delegat d’activitats artístiques —espectacles—, delegat de playback, delegat d’obres en el casal, delegat d’entrades (de proclamació i presentació), i delegat de xiquets en presentació i passacarrers.
Per a agilitar l’organització interna i aconseguir una major eficiència, en 1987 la comissió de Taüt, presidida per Ramón Bohigues, va estructurar la seua directiva en quatre comissions: comissió econòmica (cobraments), comissió d’infantils i cadets, comissió de barraca i festejos i comissió de relacions públiques i activitats diverses. Aquest esquema va estar en funcionament únicament un any.
Una dècada després, la Falla La Bega també va adoptar un sistema similar per a dinamitzar i fer més efectiu el treball de la comissió. El president Enric Miguel Oltra va crear les àrees d’Economia, Festes, Artística i Social, amb un vicepresident al capdavant per a coordinar els treballs de cadascuna d’elles (Castelló Lli 2012, 64).
Enrique Sanz també va intentar aplicar un sistema semblant en 1996 en la Plaça d’Espanya en crear les comissions de casal, festes, econòmica i de relacions amb la Junta Local Fallera. Ja en el segle XXI, aquesta mateixa fórmula la va posar en pràctica Alfred Juan Beltrán en El Port, amb les àrees de Cultura, Pagaments i Festes.
140
Comissió del Raval, 1992. Arxiu Falla Raval
En les comissions xicotetes, va haver-hi exercicis en els quals la junta directiva era més nombrosa que els fallers sense càrrec. Com a dada curiosa, cal assenyalar que en 1991 la junta directiva d’El Canet estava formada per 31 persones, mentre que els vocals (sense tindre en compte la comissió femenina) eren 25; eixe mateix any, la directiva de l’Avinguda del País València estava formada per 23 membres, mentre que els fallers del carrer n’eren sols 14. En El Port, la relació era de 24 a 12. És a dir, en aquests tres casos hi havia més caps que tropa. De totes maneres, el cas més paradigmàtic va ser el d’El Raconet, que en 1993, en el seu primer any d’existència, eren 26 directius i només un faller (inclosa la comissió femenina) sense càrrec.
El rècord absolut, no obstant açò, està en mans de Sant Antoni, Passeig i Raval. En 1995, el president de Sant Antoni, Juan Marí Pellicer, tenia una directiva formada per 106 membres. Els vocals eren únicament 14. La relació va ser de 7,5 directius per faller. No es va quedar arrere Josep Manel Fernández Roig, que en 2006 va integrar en la seua directiva del Passeig 89 persones.
L’apartat de vocals va quedar buit. També en 2006, Raval va tenir una directiva de 195 persones amb Sabino Osa Domènech com a president. Com en el cas del Passeig, tots eren caps.
La sornegueria no és incompatible amb la serietat, com ho demostren aquesta relació de càrrecs establits pel Raconet en 1994: dolçainer, tabaleter, delegat de dansades, delegat de futbet, entrenador de futbet, preparador físic de futbet, psicòleg de futbet, delegat de la Ruta del Bakalao i delegat d’excursions i acampades. En 1996, en el llistat publicat en el llibret de la JLF no constava junta directiva en El Raconet, només “comissió fallera”.
En el segle XXI s’aprecien dos tipus de models organitzatius de les comissions: les que inclouen més de 35 càrrecs en la directiva i les que estan per sota d’aquesta xifra, encara que en línies generals la tendència ha sigut anar aprimant les directives conforme avançava la segona dècada del segle XXI, amb alguna que altra excepció.
141
Comissió de El Port, 2012. Arxiu Falla El Port
Comissió de Sant Antoni de la Mar, 1995. Arxiu Falla Sant Antoni
En el primer cas (directives amb més de 30 càrrecs) ens trobem amb les comissions grans com Taüt, amb 54 càrrecs per a 165 persones en 2014; Sant Antoni amb 45 càrrecs exercits per 96 persones l’any 2000; Passeig-Mercat amb 38 càrrecs per a 62 persones l’any 2000; i Raval, amb 34 càrrecs per a 89 persones en 2013.
En el segon cas (directives amb menys de 30 càrrecs) es troben la resta de comissions, amb excepcions puntuals com El Port en 2000 amb 43 càrrecs per a 65 persones i Avinguda del País Valencià amb 30 càrrecs per a 42 persones també l’any 2000.
En aquest últim període segueixen apareixent nous càrrecs com el d’assessor jurídic (Passeig, 2000), delegat de banderí (País València, 2000), delegat d’articles de regal (El Port, 2000), vicepresident 5t (Raval, 2001), delegat de disfresses (El Port, 2001), delegat d’abonades (Sant Antoni, 2003), delegat de promoció del valencià (La Bega, 2004), delegat de protocol (Sant Antoni, 2005), delegat d’insígnies i faixins (Raval, 2005) i delegat de falles G-4 (Taüt, 2005).
142
Els puntals que pugen a Espanya, de Gaspar Jaén (Plaça d’Espanya, 1966). Foto Joaquín Costa Cardona
El que meny corre... vola!, d’Andrés Martorell (Passeig, 1968). Foto Joaquín Costa Cardona
L’antiguitat d’algunes comissions ha creat alguna que altra polèmica per determinar quina és la més veterana o la que més falles ha plantat. A aquesta confusió ha contribuït la numeració establida per la Junta Local Fallera en 1972, que va atendre a criteris de continuïtat i no d’antiguitat o nombre de falles plantades.
La numeració del cens de JLF atorga el número 1 a la Falla La Bega, que és la falla més regular de Cullera, ja que no ha tingut cap interrupció entre 1963 i l’actualitat, encara que no és ni la més antiga ni la que més falles ha plantat: 52 falles fins a 2014.
Sant Antoni té el número 2 de cens, perquè va plantar vuit falles entre 1962 i 1972 (va deixar de plantar en 1965, 1966 i 1969) i és la comissió que marca l’inici de l’etapa actual de continuïtat de les falles amb la falla plantada en 1962. Amb anterioritat a aqueixa data va plantar altres tres falles en la dècada dels quaranta: 1945, 1946 i 1947. Fins a 2014 ha plantat 53 falles.
El Passeig-Mercat (el número 3 en el cens de JLF) ha plantat 52 falles fins avui. En l’etapa moderna va començar en 1964 i no va plantar en 1965. Els seus primers monuments daten també dels anys quaranta, amb falles plantades en 1946 i 1947.
La comissió que més falles ha plantat a Cullera és la Plaça d’Espanya, que posseeix el número 4 en el cens de JLF. En total han sigut 56 cadafals, 50 amb la denominació de Plaça d’Espanya, cinc amb la de carrer del Generalísimo i una amb el nom de Falla de San José. Els seus primers monuments es remunten també als anys quaranta: va plantar en 1943, 1945, 1946 i 1947. A ells cal sumar altres dos en 1951 i 1959. En l’etapa actual ha faltat a la seua cita en dues ocasions: en 1965 i en 1971.
Raval de Sant Agustí (número 5 del cens) va plantar la seua primera falla en 1966, encara que no va tornar a aparèixer fins a 1973. Fins a 2014 ha plantat 43 monuments.
Les Comissions fundacionals i les escissions
143
La nova ona, de Pasqual Carrasquer (Sant Antoni, 1967). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Un hippy i un poal, a tocar-se el..., de Fernando Roda Martorell (Mongrell, 1980). Arxiu Falla Mongrell
Atzar es la vida, de Francisco Escrivá Bañuls (El Canet, 1976). Arxiu Falla El Canet
La invasió, d’Andrés Martorell (Plaça José Antonio, 1976). Col·lecció José Codina Ardit
144
Pesquera i pescadors, d’Andrés Martorell (El Port, 1983). Arxiu Joan Castelló Lli
Els que donen llum, de José Simó Marí Blasco (País Valencià, 1982). Arxiu Falla País Valencià
Taüt (amb el número 6 del cens) és la comissió més antiga, encara que estava sense activitat quan es va crear la JLF. Les seues dues primeres falles són de 1928 i 1930. Després va plantar en 1943, 1944, 1946 i 1947. Va reprendre l’activitat en 1963 i 1964, però va estar deu anys sense plantar (entre 1965 i 1974, tots dos anys inclusivament). Ha plantat fins avui 48 falles.
A partir dels anys setanta, les comissions prenen el número de JLF per ordre de constitució, amb l’única excepció del Masclet, nascuda en 1978 i que, en durar només un any, la JLF no li va mantenir el número de cens que li corresponia (el 8).
La primera de les noves comissions dels anys setanta va ser El Canet (amb el número 7), que en 1976 va ocupar una zona d’expansió dins del barri de La Bega. El seu primer president va ser Vicente Orient Montón. Ha plantat 39 falles.
La dècada dels vuitanta va ser un període prolífic amb la irrupció de tres noves comissions. En 1980 es va crear la de la Plaça del Mongrell (nº 8), impulsada per un grup de fallers que es va esqueixar de Sant Antoni i va plantar dins del mateix barri. El seu primer president va ser Julián Alcañiz Sáez, propietari d’establiments hostalers en les proximitats del lloc triat per a erigir el monument. Ha plantat 35 falles.
L’Avinguda del País Valencià (nº 9) va plantar la seua primera falla en 1982 i va sorgir de la pretensió de recuperar la desapareguda comissió infantil de Colón-Toledo, de la qual van adoptar un escut similar. El seu primer president va ser Juan V. Armengot Giménez, encara que entre els seus impulsors cal destacar també Salvador Molina Ferrer, Matxaca. Ha plantat 33 falles.
Un any després va nàixer El Port (nº 10), que va ocupar la part de la demarcació de La Bega més pròxima al riu Xúquer. El seu primer president va ser Rubén Agud Francés, que havia sigut president de la Plaça José Antonio en els anys 60 i que posseïa una tenda de pesca en la nova demarcació. Ha plantat 32 falles.
145
La pirateria, de Federico Alonso Andreu (Bulevar, 2010). Foto Juan Gabriel Figueres
Cal esperar una dècada per a veure nàixer una nova comissió a Cullera. El Raconet (nº 11) va cercar la seua demarcació en l’extrem del barri de Sant Antoni, on comença la zona d’expansió del Racó I. Des dels seus inicis, va ser una comissió amb sensibilitat nacionalista i amb voluntat de recuperar alguns aspectes de la cultura tradicional oblidats o pràcticament desapareguts. Va ser a més la primera comissió que va prescindir del càrrec de fallera major (només la va tenir en les tres primeres edicions). El seu primer president va ser Emilià Sánchez Soñés. Ha plantat 22 falles.
La dècada dels noranta veuria nàixer altres tres comissions. En 1995 va sorgir El Pontet (nº 12), que va arreplegar la tradició d’una falla espontània que a mitjans dels anys vuitanta es va plantar en la confluència de la carrers de Sant Llorenç i de Jesús, coneguda com Quatre Cantons. Una part destacada dels seus fallers provenia d’El Canet i el seu primer president va ser Joan R. Garrigós Tormos. Només va tenir una dècada d’existència, amb falles plantades entre els anys 1995 i 2004, tots dos inclusivament.
Aqueix mateix any de 1995 va nàixer la comissió de la Plaça d’Alboraia, en la part baixa del barri del Raval de Sant Agustí. El seu primer president va ser Jordi Collado Hoyo, que l’any anterior va ser representant de la Plaça del Mongrell en la JLF i el 1993 va ser president d’eixa mateixa comissió.
En 1999, últim any de la dècada, va nàixer la comissió de Rei en Jaume I, un grup de “gent jove amb sang fallera en les venes”12. El seu primer president va ser Julián Renart Andrés i el secretari Enric Torres Santamaría. Tots dos pertanyien l’any anterior al Passeig-Mercat i van encapçalar una escissió amb, almenys, una desena de fallers i falleres.
Les dues restants comissions de Cullera van aparèixer ja en el segle XXI. La del Xúquer va nàixer en 2003 amb Josep-Bernat Selfa Jordá com a president, que va encapçalar una escissió de la Falla El Port, de la qual van eixir també altres fallers i falleres com Vicent Pérez Ochando, Vicent Sala Pedrós, Patricia Fort Blasco, Robert Colom Colom, Ferran Pellicer Mateos, Gema Pellicer Mateos, Carolina Sigalat Torres i Isabel Collado Arlandis, entre altres.
En 2010 va veure la llum la comissió de Bulevar, la primera de Cullera situada en el marge dret del riu Xúquer, al costat d’una zona urbanística en expansió d’habitatges adossats, construïts gràcies al Polígon PR5. Va tenir com a president fundador a Rosendo Pelegrí.
En falles infantils, cal destacar dues comissions atípiques: la del Pavelló d’Atraccions (1956), que només va tenir un any d’existència, i la de Colón-Toledo, que va tenir continuïtat durant un lustre en la dècada dels seixanta.
La comissió infantil del Pavelló d’Atraccions va ser creada pels seus propietaris i responsables de la seua construcció en 1956, segons queda reflectit en un programa de festejos recuperat per l’Associació Cultural La Penyeta.
12 L’Expressió, gener de 1999, pàgina 20.
146
Directiva adulta de la comissió infantil de Colón-Toledo. Arxiu A.C. La Penyeta
Comissió infantil del Pavelló (1956). Arxiu A.C. La Penyeta
La comissió adulta estava integrada per José Borja Meliá (president), Vicente Narbona Peralta (president de festejos), Ricardo Prats Cerveró (secretari) i José Giménez Franco, Manuel Rico Borja i Juan Riera Palmero (vocals).
De la comissió infantil pròpiament formaven part Alfredo Ruiz Cerveró, com a Faller d’Honor, Clarisa Cabanilles Vercher com a Fallera Major i Conchín Diego Lechón com a Fallera d’Honor.
Les falleres de la cort van ser Carmelina Diego Lechón, Vicenta Ferrer Giménez, Mari-Pili Meliá Palomares, Mari-Tere Narbona Grau i Mariló Peiró Ferrer. Com a fallers infantils figuraven Juan Manuel Castelló Garcés, Fernando Ramón Chofre Chulio, José Mª Martínez Albiach, Francisco Rius Sanjuán, Enrique Carlos Ruiz Cerveró i Juan Tormos Blanco.
El programa de festejos incloïa per al 17 de març un “gran soparot de la comissió i apegats de calbot” (se suposa que dels adults), despertà i cercavila (18 i 19 de març), cucanyes, carreres de sacs i altres jocs infantils (18 de març), i missa en honor de Sant Josep, festival infantil i cremà de la falla (19 de març).
Per la seua banda, la comissió de Colón-Toledo va nàixer en l’exercici 1962-1963, impulsada per un ampli grup homes, tots ells amics i veïns d’aquests carrers, com Alfredo Martínez Ferrer, el Garrit; José Figueres Martí, Bernardo Martínez Reduán, Fermín Malonda Mahiques, Vicent Escrivá Chulio, Juan Tur, el Rullo; Jaime Moreno, José Canet Cerveró, José Marí Oltra, Manolo Grau Castelló, el Torcedor; Macario Fuertes García, José García López, Bonifacio Armengot Palomares i Francisco Rius.
La singularitat d’aquesta comissió infantil governada per adults queda patent en la compra de 160 litres de vi que, cada any, compraven els més majors de la comissió per a ser consumits (per ells mateixos, lògicament) durant els dies de falles (Castelló Lli 1996, 119). En 1965, any en què no van plantar falla, també van rebre crítiques de la veïna comissió de La Bega:
Reposa baix d’esta llosa,una comissió fallera
que arribà a tal situacióper culpa del fartera.
Passejant uns quants xiquetsI fent-se alguna rifeta,recollien molts diners
escudan-se amb la falleta.
147
Deus i idols, de Fernando Roda Martorell (Plaça d’Espanya, 1975). Col·lecció Mª Carmen Grau
La normativa que obliga les Administracions Públiques (els ajuntaments i la Generalitat, en aquest cas) a exigir un nombre d’identificació fiscal (CIF) a les entitats a les quals atorga algun tipus d’ajuda o subvenció, va obligar les falles a donar-se d’alta com a associacions culturals.
Aquesta adscripció ha permès també a les comissions a accedir a un altre tipus d’ajudes de les Administracions Públiques per les seues activitats culturals, esportives o de promoció de valencià, ja que el CIF les habilita com a entitats culturals sense ànim de lucre.
La primera comissió a donar-se d’alta com a associació cultural va ser El Raval, que ho va fer en 2004, ja que va necessitar el CIF per a poder adquirir en propietat la planta baixa on tenien instal·lat el casal. L’operació de compra-venda es va realitzar el 5 de juliol de 2004 davant el notari de Cullera Severino-José Cebolla Camarena.
La següent comissió a convertir-se en associació cultural va ser la de Passeig-Mercat, que ho va fer en el 2005, un any en el qual també va escometre una reforma dels seus estatuts. El 2008 va ser l’any en el qual van accedir a aquest nou estatus dos noves comissiones: Taüt i Sant Antoni, que en eixe mateix exercici també va aprovar uns nous estatuts de règim intern.
En el III Congrés Faller13 es va establir la obligatorietat que totes les comissions s’inscrigueren com associacions culturals, cosa que les va obligar a enregistrar-se per a poder rebre les subvencions municipals com a entitat cultural l’any 2011.
Amb anterioritat, les falles ja havien intentat en diverses ocasions fidelitzar als seus integrants mitjançant la creació de carnets que els identificara com a membres del col·lectiu i que, al mateix temps, els permetera obtenir algun tipus d’avantatge econòmic en les compres en els comerços del barri o de la ciutat.
Un primer intent de crear un carnet corporatiu el va protagonitzar la falla de Sant Antoni, en crear en 1964 un carnet anual que, a més d’acreditar la pertinença, permetia controlar el pagament de les quotes de cadascun dels seus membres.
En l’exercici 1989-1990, durant el mandat de Manuel Briva, la Junta Local Fallera també va arribar a crear un carnet per als membres d’aquest organisme. En ell s’incloïen dades com el nom i cognoms, el DNI i el càrrec dins de cada comissió.
Uns anys després, en el mandat de Francesc Martínez Beltrán, es va intentar estendre aquest carnet a tot el col·lectiu faller amb el propòsit de crear una base de clients-consumidors amb la qual poder negociar amb els comerços descomptes per als usuaris i establir noves vies de finançament per a la pròpia Junta Local. Aquesta idea, juntament amb la de crear una targeta de crèdit bancària customizada amb el logotip de la JLF14, no va arribar a prosperar.
13 Podeu trobar mes informació al respecte en el Capítol 3: La Trama Associativa, en l’epígraf “Els congressos fallers”.
14 La pretensió era que l’entitat bancària emissora destinara un percentatge mínim de les compres realitzades amb cada targeta a la Junta Local Fallera, tal com existeix en l’actualitat amb clubs de futbol. ONG i altres associacions sense ànim de lucre.
Les Falles com Associacions Culturals
Falla Plaça d’Espanya, 1997. Arxiu Junta Local Fallera
Caça contes, dels germans Colomina (Raval, 2003). Arxiu Falla Raval
El cens faller de Cullera ha anat evolucionant des d’una mica més de l’1% de la població a mitjan anys seixanta (entre 170 i 200 fallers i falleres de mitjana), fins a quasi un 13% en 2015 (el que suposa els 2.795 fallers i falleres censades, inclosos els infantils).
La població de Cullera ha passat dels 14.211 habitants de 1960, als 15.810 de 1970 i als 20.342 de 198115. A partir de llavors, el creixement ha sigut moderat, ja que es va passar als 21.372 en 2003 i als 23.777 en 2008, any en què va començar a descendir lleugerament fins a arribar als 22.2921 habitants en 2013.
En la dècada dels seixanta, el cens faller (incloent adults i infantils) va partir de 34 fallers en 1962 (amb una sola comissió), encara que de seguida va passar a 178 amb quatre comissions (1963). En els anys següents16
va fluctuar entre els 218 fallers i falleres de 1966 als 264 de 1970. El primer avanç qualitatiu es va donar en 1972 en superar la barrera dels 300 fallers i falleres. Només un any després (coincidint amb la irrupció en escena de la Falla Raval) es va arribar als 437 fallers i falleres.
Els següents exercicis van registrar una progressió quasi geomètrica, en el que va ser el primer boom de les falles de Cullera: 614 fallers i falleres en 1974 i 822 en 1975, per a depassar per primera vegada el llistó dels mil en 1976 amb 1.085 fallers i falleres.
Les següents fites s’aconseguirien en 1981 amb 1.554 fallers i en 1984 amb un cens de 2.133 fallers. Al final de la dècada va haver-hi un petit baixó, amb el punt d’inflexió més baix en 1988 amb 1.804 fallers i falleres.
En 1993 s’establia una nova marca de 2.397 fallers, per a iniciar a continuació una nova trajectòria ascendent (amb petites oscil·lacions a la baixa entre 1994 i 1996), fins a aconseguir un cens de 3.005 fallers en 2002. A partir de llavors, es va assolir un període d’estabilitat, amb petites dents de serra fins a arribar als 3.280 fallers i falleres en 2007, l’any rècord en el cens fins a l’actualitat (2015).
15 Les dades sobre el padró d’habitants s’han obtingut de les estadístiques de Cens i Població de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).
16 Excloem d’aquesta relació 1965, any en el qual tan sols va haver una comissió amb 47 fallers.
El Cens
149
Amor sobre rodes, de Fernando Roda Martorell (Passeig, 1973). Foto Joaquín Costa Cardona
Els efectes de la crisi econòmica s’han deixat notar en els últims exercicis en totes les comissions, ja que el cens ha anat decreixent de forma suau però contínua, i s’ha passat dels 3.099 fallers en 2013 als 2.795 fallers en 2015.
La dona també ha vist incrementada de forma substancial la seua presència dins de les comissions. S’ha passat de percentatges del 33 al 38 per cent en la dècada dels seixanta, a intervals entre el 37 i el 40 per cent en els setanta, al 42% en els vuitanta i al 46% en els noranta.
El 2000 serà el primer any amb més dones que homes (862 per 849), al qual seguiran de forma intermitent 2004 (950 per 940) i 2008 (1.004 per 1.000). La bolcada es va produir de manera definitiva en 2010 (1.025 per 1.009), una proporció que s’ha mantingut de forma sostinguda fins a 2014.
Aquesta major presència de la dona en el si de les comissions ha anat parella a una gradual presa de poder, exercint càrrecs de responsabilitat17 que eren impensables en els anys seixanta i setanta. Encara que ja hi ha hagut presidentes de comissió i són moltes les dones que exerceixen càrrecs de responsabilitat, la seua presència en les directives encara no es correspon amb el percentatge que representen.
Una altra dada rellevant és la preponderància que han anat adquirint els infantils sobre els adults. En la dècada dels seixanta es va partir d’una relació mitjana majors/infantils del 60/40 per cent, encara que eixa diferència es va anar acurtant en els primers anys de la dècada dels setanta fins a acostar-se al 50/50.
El punt d’inflexió es va aconseguir en 1976, any en què per primera vegada el nombre d’infantils va ser superior al de majors (569 per 516). Aqueixa tendència va anar augmentant fins a aconseguir una relació 40/60 en 1985 (1.345 infantils per 891 majors). Eixa preponderància dels més xicotets es va mantenir fins a 1993, any en què de nou els majors van passar a ser el col·lectiu més nombrós (1.220 per 1.177).
L’auge experimentat en la dècada dels noranta per la comissió adulta té també una explicació: en eixos anys es va produir un transvasament d’infantils que, sense tenir
l’edat reglamentària, van passar a la comissió adulta sota els epígrafs de cadets o juvenils. D’aquesta forma, els infantils van tornar a percentatges decreixents en els exercici següents, i van passar del 49% en 1993, al 44% en 1997 i al 34% en 2004, per a repuntar de nou fins al 39% en 2011 i 2015.
En qualsevol cas, la presència dels infantils en les falles de Cullera ha sigut decisiva i especialment nombrosa. Des del 1983, any en què per primera vegada va depassar la xifra de mil xiquets i xiquetes (1047), el cens s’ha mantingut sempre per damunt del miler, amb valors entre els 1.345 de 1985, els 1.075 de 1997, els 1.243 de 2007 i els 1.169 de 2014. L’única excepció es va donar en 2004 amb 992 xiquets i xiquetes.
Els rècords en matèria de censos (incloent majors i infantils) dins de cada comissió han sigut els següents: Passeig amb 459 fallers i falleres en 2008; Taüt amb 416 fallers en 2015; Raval amb 408 fallers i falleres en 1997; Sant Antoni amb 377 fallers en 2009; La Bega amb 359 en 2007; Mongrell amb 273 en 2008; El Port amb 256 en 2002; Xúquer amb 232 en 2008, i El Canet amb 230 en el ja llunyà 1985.
Per sota dels 200 fallers i falleres com a rècord individual se situen El Raconet amb 197 en 2005, la Plaça d’Espanya amb 196 en 2014, Rei en Jaume I amb 177 en 2007, País Valencià amb 167 en el també llunyà 985, El Pontet amb 156 en 1998, Plaça d’Alboraia amb 92 en 2001 i Bulevar amb 80 fallers i falleres en 2015.
17 El lector trobarà més informació sobre els càrrecs exercits per les dones en un epígraf posterior dins d’aquest mateix capítol.
150
El destape, d’Andrés Martorell Segovia (Plaça José Antonio, 1977). Col·lecció Andrés Martorell
El mercat comú, de Salvador Soria (Sant Antoni, 1971). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Els anys amb menor cens de cada falla coincideixen
en la seua immensa majoria amb els seus primers anys
d’existència, amb xifres per sota de les 50 persones en la
dècada dels seixanta, encara que cal fer constar que en
eixa època a penes existien xiquets i xiquetes censats en
infantils, per la qual cosa el cens correspon en més d’un
80 per cent només a adults.
Les comissions fundacionals van començar amb aquests
censos (incloent adults i infantils): Sant Antoni 34 fallers
i falleres en 1962, La Bega 43 en 1963, Plaça d’Espanya
51 en 1963, Passeig 46 en 1964, José Antonio-Taüt 40 en
1964, Raval 48 en 1966 i 74 en 1973; El Canet 64 en 2009,
El Masclet 43 en 1978, Mongrell 67 en 1987, País València
56 en 1982, El Port 105 en 1989, El Raconet 28 en 1993
(la xifra més baixa de fallers i falleres en l’inici d’una
comissió); El Pontet 111 en 2002, Plaça d’Alboraia 52 en
2006, Rei en Jaume I 63 en 1999, Xúquer 80 en 2015 i
Bulevar 47 en 2010.
Si ens centrem solament en infantils, la comissió amb
un major cens ha sigut el Passeig, amb 226 l’any 2010.
Li segueixen Sant Antoni amb 220 en 1986, el Raval amb
212 en 1997, Taüt amb 204 en 1985, La Bega 134 en 1985,
1986 i 2007, i Xúquer amb 119 en 2007. Fins a 109 fallers
i falleres infantils ha tingut Plaça d’Espanya en 1985, El
Canet en 1993 i País Valencià en 1985. Per la seua banda,
El Port va arribar a 108 en 1999 i El Raconet va nàixer
sense infantils en 1993.
Les falles fundacionals també van tenir una escassa
comissió infantil en els seus començaments: La Bega 7
membres en 1963, Taüt 11 en 1963, Sant Antoni 4 en
1964, Passeig 14 en 1964, Plaça d’Espanya 14 en 1964 i
Raval 22 en 1966.
La resta de comissions van tenir també un mínim per sota
dels 35 membres en el seu primer exercici d’existència,
i les que han superat aquesta xifra ho han aconseguit
en el segle XXI quan les comissions infantils estaven ja
plenament consolidades. Rei en Jaume I només va tenir
8 membres infantils en 1999 i 2001, El Canet 14 en 2009,
Alboraia 16 en 1995, Bulevar 16 en 2011, Mongrell 25 en
1980, Xúquer 25 en 2015, País Valencià 31 en 1982, El
Port 38 en 2004 i El Pontet 43 en 2004.
151
Presidents de les diferents comissions falleres de Cullera (1986). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Jordi Collado Hoyo, president de la plaça d’Alboraia.
José Cerveró amb la Fallera Major de Raval de 1979.Arxiu Falla Raval
Han sigut 199 els presidents que han tingut les 17 comissions que han existit a Cullera des de 1962 fins als nostres dies. A aquesta xifra cal afegir altres 11 en el període comprès entre 1929 i 1959, amb la qual cosa la xifra total ascendeix a 210 persones que han portat les regnes de la festa fallera en la nostra ciutat.
Els presidents amb més mandats han sigut personatges molt coneguts dins de la festa i no solament en la seua comissió. El degà de tots ells és Jordi Collado Hoyo, que va estar al capdavant d’una comissió novella com la Plaça d’Alboraia durant 14 exercicis, a més d’un any en la Plaça de Mongrell. Li segueixen per nombre de mandats José Cerveró Camarena (Raval, 10), Josep-Bernat Selfa Jordà (El Port 7 i Xúquer 3), Blas Ruiz Giménez (Mongrell, 9), Lluís Pellicer Ibiza (Passeig-Mercat, 8), Juan Llopis Fenollar (Sant Antoni, 7), Manuel Corral Melo (La Bega, 7), Enrique Serra Gómez (Plaça d’Espanya, 7), Manuel Briva Vives (Plaça d’Espanya, 7), José Antonio Ausina Cruañes (Passeig, 6), Rafael Sala Martínez (El Canet, 6), Juan B. Lli Garrigós (Sant Antoni, 6), Juan Marí Pellicer (Sant Antoni, 6), José Codina Ardit (Taüt, 6), José Luis Valiente Moro (Raval, 6) i Enric Miguel Oltra (La Bega, 6).
En la història particular de cada comissió, un menor nombre de presidents significa períodes de major estabilitat (i també d’acumulació de poder en una mateixa persona..., o que no hi ha altres persones que vulguen assumir aqueixa responsabilitat), mentre que un nombre elevat de presidents significa un major repartiment de poder i alternança en la presa de decisions de la falla, encara que en ocasions també es tradueix en mandats erràtics o frustrats.
La comissió que més presidents ha tingut en la seua història ha sigut la Plaça d’Espanya amb 24 (20 en l’etapa actual i quatre en la històrica), la qual cosa fa una mitjana de 2,4 mandats per president. Alguns dels noms més carismàtics són Enrique Serra Gómez i Manuel Briva Vives (amb set mandats cadascun).
Els 210 Presidents
152
Lluís Pellicer Ibiza, president del Passeig-Mercat, amb la fallera major de 1984. Col·lecció Lluís Pellicer
Joan B. Lli Garrigós, president de Sant Antoni de la Mar (1981). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Enrique Serra i Manuel Briva, dos presidents de la Plaça de Espanya en la treta de la Fallera Major de 1975. Col·lecció Hereus de Juan
Antonio Martínez Botella
També ha tingut una dona presidenta, Begoña Serra Bertrán, que ha acumulat quatre mandats, els mateixos que Enrique Sanz Grau, Fernando Audivert Ros i José Alapont Regodón. També va complir tres anys de presidència José Alapont Tomás.
Amb 23 presidents se situa Sant Antoni (21 en l’etapa actual i dues en la històrica), a una mitjana de 2,3 mandats per president. Entre els seus dirigents més representatius es troben Juan Llopis Fenollar, Juan B. Lli Garrigós, Juan Marí Pellicer, Antonio Peris Bravo, Miguel Marí Pellicer i Enric Piris Luján, que va ser també president infantil en 1964. A ells cal afegir altres recordats presidents, tant de les primeres èpoques com Joaquín Artés Olivert, José Pizarro Frígola, Buenaventura Melé Vilanova, Ismael Martínez Naya i Francesc Lli Moncho, com d’altres més recents com Joan Castelló Lli, Carlos Martínez Manzanares, Francisco Airós Blanco i Juan Antonio Montañés Magraner, que va ser president executiu de la JLF i actual regidor de l’Ajuntament de Cullera.
La tercera comissió amb major nombre de presidents és Taüt amb 20 (16 en l’etapa actual i quatre en la històrica), a una mitjana de 2,4 anys. El seu president més carismàtic ha sigut José Codina Ardit, amb sis mandats en dos períodes diferents. Altres quatre presidents van estar al capdavant de la comissió durant quatre anys: Juan Soler Marí, Vicent Sapiña Fuertes, Pascual Sapiña González i Ernesto Sanjuán Martínez, que primer va ser regidor i després alcalde de Cullera. Amb tres mandats cadascun figuren també Francisco Catalá Carles i Pascual Torres Rico.
La Bega també acumula un important nombre de presidents, 19 en total (a una mitjana de 2,8 mandats per president), encara que només un d’ells, Manuel Corral Melo, acumula set mandats. Altres tres presidents van arribar als cinc anys: Joaquín Oliver Oliver, Josep Mengual Palomares i Juan José Oliver Grau, que va ser regidor i president de la JLF. Amb quatre figura José Manuel Hernández Colubi i amb tres Francisco Rico Aragó i Juan Vicente Alberola Riera. La llista de presidents amb dos anys és més àmplia: Vicent García Fortea, Joan B. Nicolau Colom, Vicent Pellicer Tur i Francesc Grau Pons, que va ser també president infantil en 1979.
153
José Codina Ardit, president de Taüt. Col·lecció José Codina Ardit
Set presidents d’El Canet: José Marí, Paco Todosantos, Antonio Miguel, Sergio Llopis, Rafael Sala, José León i Llorenç Adam.
Arxiu Falla El Canet
En aquestes línies que m’han fet escriure aquests fallers simpàtics del Raval, vull comentar algunes de les vivències ocorregudes a la meua falla des que em vaig inscriure de faller, així com el que passà quan vaig ser nomenat President de la Comissió.
El primer que recorde es veure, acompanyat de la meua dona Pili, allà per l’any 1975 (més concretament el 17 de Març), la comissió de la Falla Taüt vindre d’arreplegar el primer premi des de la porta de l’ajuntament fins a la Plaça.
Encapçalava la comitiva el president, el iaio Pizarro, la fallera major, Paqui Lledó, així com el meu cunyat Juan, Paco Català i Pepe Agud, entre d’altres. En veure’m per la porta del Mercat
ens van dir que els acompanyarem a la Plaça per a celebrar el premi, i allí em van animar perquè m’apuntara de faller el pròxim exercici. Jo, que sols sóc un poc fester, no em vaig fer molt de pregar.
Ja com a faller l’any 1976 vaig començar a gaudir del món faller i amb molta il·lusió anava als sopars que abans es feien al Bar Faixero, al Capri, al Kiosco o al Casa d’Espanya els dijous, no divendres com ara, ja que en eixa època encara no teníem casal faller.
Vaig passar per uns quants presidents, fins que a l’any 1990 em va tocar a mi representar la falla en la presidència.
Per José Codina ArditFaller de Taüt
Un president de Taüt amb la barba tallada
Fins a 17 presidents ha tingut El Canet al llarg dels seus 40 anys d’existència (a una mitjana de 2,4 anys). El seu president més longeu va ser Rafael Sala Martínez (6 mandats). Amb quatre exercicis al capdavant de la comissió figuren Pablo Gomila Seguí i Josep Lluís Renart Catalá. Altres quatre presidents van complir tres mandats: Francisco Todosantos Mateo, José Garrigós Nicola (que va acabar sent un dels fundadors d’El Pontet), Josep M. Moreno i Carlos Bou Mateu. Van complir dos exercicis en la presidència Vicente Orient Montón, Sergio Llopis Llopis i Antonio Mompó Grau, que entre encerts i polèmiques va portar a la comissió a aconseguir el primer premi d’Especial en 2006, una categoria en la qual només va poder romandre dos anys.
Han sigut 16 els presidents que han estat al capdavant de la comissió de Raval de Sant Agustí. El degà dels seus presidents va ser José Cerveró Camarena, que va completar una dècada. Destacats han sigut també els sis anys de presidència de José Luis Valiente Moro, un home que s’ha caracteritzat per la seua disposició al treball, la seua passió pels monuments i l’admiració per la labor dels artistes fallers. S’han de destacar també els aires de renovació que va portar Francesc Martínez Beltrán en els seus cinc anys de presidència, i l’eficaç labor de Vicent Morant Marí durant quatre anys en un període complicat en la segona meitat dels vuitanta. No cal oblidar la labor d’altres dirigents com Enrique Nicola Hernández, mantenint sempre alt el llistó monumentalista del Raval;
154
Com a anècdota més significativa, i de la qual tot el món se’n recorda, és la famosa tallada de la barba. Era el primer any que es posava en funcionament Tele Cullera, i es va gravar per a la posterioritat. Estàvem dinant el primer dia de falles, i com tots els anys, estàvem nerviosos per veure qui s’emportava el primer premi.
Teníem com a monument faller “Astèrix i Obèlix”, i vam fer una aposta: si guanyàvem em tallava la barba. Vam guanyar i la barba es va tallar després de rebre el premi i davant les càmeres de televisió per a tot el poble.
Altres anècdotes destacades van ser quan vaig eixir de trobador representant “El Virgo de Visanteta” i, sobretot, quan vaig eixir interpretant el paper de “Drac-Queen” acompanyat
de quatre fallers més, Peralta, Sansa, Miralles i el meu nebot Juan. També vaig tindre la satisfacció, en companyia de la meua dona, de ser padrins de la Mare de Déu del Castell de la Junta Local Fallera, una gran experiència que no oblidarem mai.
Van ser sis anys de molt de treball, això ho saben els que són presidents, però es porten amb molt de gust. Anime a tots els fallers i falleres que si tenen ganes i temps, sobretot temps, proven aquesta meravellosa experiència tan gratificant.
Bé, podria estar contant tantes vivències d’aquells anys, però m’han dit que no “m’enrotlle molt”, per tant pararé ací.
Moltes gràcies per comptar amb mi, i felicitats a tots els fallers i falleres de la Comissió del Raval de Sant Agustí.
Antonio Villarroya del Toro, iniciador en 1973 de la nova etapa en la falla; José Luis Mogort Braco, Sabino Osa i Salvador Tortajada Tur, un altre faller amb llarg historial de serveis a la falla, sobretot en la contractació d’artistes i en l’elaboració del llibret. Actualment és també regidor de l’Ajuntament de Cullera.
Altres 16 presidents (15 en l’etapa actual i un en la històrica) ha tingut el Passeig al llarg de 53 anys (una mitjana de 3,3 anys per president). Als històrics Lluís Pellicer Ibiza (8 mandats), José Antonio Ausina Cruañes (6) i Quintín Sapiña Aragó (3), cal afegir altres dirigents de la segona i tercera generació com Benjamí Font Climent (5), Agustín Sanjuán Armero (4), Juan Tur Fenollar (4), Leandro Fort Llobet (3), Joan Montaner Collado (3), Josep Manel Fernández Roig (3), Francesc Falcó Reig (3) i Marc Sanjuán Ortis (3).
El Port és una altra comissió amb una llarga relació de presidents: 14 en 33 anys, a una mitjana de 2,3 anys. El seu màxim exponent és Josep-Bernat Selfa Jordá, que va estar set anys en la presidència i en 2003 va encapçalar el grup fundador de la comissió Xúquer. En la relació de presidents cal incloure també Vicent Miquel Bolufer Font (4), Alfred Juan Beltrán (3), Conrado Turpín Martínez (3), Rubén Agud Francés (2), Vicente Portalés Samper (2) i Fredy Juan Marí (2). Altres presidents que han acabat també en la comissió de Xúquer han sigut Vicent Pérez Ochando, Ferran Pellicer Mateos i Gema Pellicer Mateos, que al costat de Mari Carmen Hernández han sigut les dues dones presidentes que ha tingut la comissió.
Dotze han sigut els presidents que ha tingut l’Avinguda del País Valencià, entre ells tres dones, que converteixen a aquesta comissió en la més feminista de Cullera. Rafael Villarrasa Ferrer és el més veterà amb sis mandats. Altres tres presidents han aconseguit els quatre mandats: Joan Vicent Armengot Giménez, Enric Piris Ruano i Loles García Mancebo, que va ser la primera dona presidenta a Cullera. Altres tres mandats reuneixen dos històrics: Joaquín Oliver Armengot i Salvador Molina Ferrer, tots dos fundadors de la comissió i aquest últim secretari general de la JLF en 1992 i 1993. Finalment quatre presidents amb mandats de dos anys que s’han anat donant el relleu de forma successiva: Francesc Llopis Escrivá (actual president de la JLF), Pilar Crespo Tomás, Ángel Villarrasa Bou i Carolina Pineda Gómez. (Foto 15FR02-63 i 64)
Les comissions de Mongrell i El Raconet han tingut onze presidents cadascuna d’elles. En el Mongrell, a més de Blas Ruiz Giménez amb nou mandats, destaquen Miguel Grau Pastor (amb 5), Alfredo Martí García (5), Julián Alcañíz Sáez (fundador de la comissió) amb quatre i Juan Carlos Bou Frasquet (3). En El Raconet dos presidents han arribat als quatre mandats: Carles Prats Vallés i Francesca Criado Ripoll, l’única dona president de la comissió fins avui. Altres dirigents han sigut Enric Bou Serra, Leopold Font Hernández, Lluís Aragó Castelló, Israel Falcó Pedrós, Vicent Crespo i Miquel Ronda Molina, amb dos mandats cadascun.
155
José Luis Valiente, president del Raval (2007). Arxiu Falla Raval
Joaquín Oliver Armengot, president de la falla País Valencià (1983). Col·lecció José Simó
Per Carles PratsFaller de El Raconet
Vivències i Experiències al Raconet
Quan jo vaig entrar a la falla El Raconet, aquesta ja portava quatre anys de vida; era l’any 1996 i encara no era faller però treballava amb un company que sí que ho era i en va convidar a anar. Com és lògic, no vaig desestimar la seua invitació i vaig anar el primer dia de falles a fer-me una copeta al casal. Em va agradar tant que vaig decidir quedar-me tota la nit, fins i tot, els vaig ajudar a entrar el monument infantil dins del casal ja que era impensable deixar una falleta tan xicoteta però alhora tan bonica fora al carrer, encara que a les hores que ens n’anàvem no crec que haguera passat res. Aquest va ser el meu primer contacte amb aquesta comissió i em vaig adonar de la quantitat de coses que compartia amb ells (la vestimenta, la preocupació per la nostra llengua i les ganes de divulgar la nostra cultura); eixe any i el següent quasi que no vaig eixir del casal, per les nits és clar.
Llavors va arribar l’any 1997, un gran any per a mi; vaig aprovar la plaça i la primera cosa què vaig fer va ser apuntar-me de faller. Vaig anar a la primera reunió que es fa després de la “cremà”, com tots sabeu és aquella en la que es donen els resultats econòmics i es fa balanç de l’any faller. Recorde que era finals del mes de març i ací comencen les meues vivències com a faller de El Raconet.
El primer acte què vaig fer va ser el de la Baixada de la Mare de Déu; en aquells temps encara no es ballava i jo no tocava el tabal. Em va tocar anar el primer i érem la primera falla
en desfilar. Recorde que anava vestit tot de prestat ja que no m´havia donat temps a comprar res i ja vaig patir les primeres xarradetes en contra de la comissió.
De tots és ben sabut que des del primer moment no vàrem seguir certs tòpics i normes del món faller però la veritat era ben diferent. Després d’alguns anys s’ha demostrat que no anàvem tan mal encarats. Ara per ara, ja no és obligatori tindre fallera major ( i pensar la gent que ens ha judicat per tindre representant i que després s’hauran engolit les seues paraules!) En aquest cas, va ser quan arribàrem a l’alçada de l’església dels Sants Joans i nosaltres seguírem recte i no entràrem dins, com si això fora un sacrilegi! i no ho entenia perquè de les altres comissions, la majoria entrava per una porta i eixia per l’altra; això em semblava pitjor.
Des d’aquell dia he sentit moltes barbaritats, des de la vestimenta (què si portàvem falda, calçotets, etc) fins una vegada que ens digueren que havíem canviat l’orientació del monument per què mirara cap a Catalunya; el què vos deia, barbaritats i bestieses.
Després anàrem fent certs canvis; un d’ells va ser que deixàrem de fer les bandes per a les falleres. Des del primer any que només es donava la banda a la fallera del primer any que ho era ja què elles no se la posaven i d’aquesta manera tenien un record del primer any, però a poc a poc, deixàrem de
156
fer-les. Sempre he pensat que si algú te interés de saber d’on és una fallera només cal que li ho pregunten. Açò és un dels matisos que vullc remarcar. A nosaltres no ens ha preocupat el que fan la resta de les falles dintre de la seua comissió i amb açò em referisc a: portar bandes, faixes amb l’escut de la comissió, altres vestits, monuments amb molt de pressupost i poc per a la música o per als menjars, banderes que pengen a sa casa (un punt conflictiu i pel qual no ens han deixat mai) etc, cadascú què faça el que crega més convenient en sa casa, dins d’unes normes de convivència però mai d’unes imposicions personals que no tenen res a vore en el món faller. De vegades no es pregunteu perque una comissió no pot competir pel premi en el monument infantil en compte d’en el gran? Sí, el pressupost de la infantil no pot superar, no recorde ara la proporció, crec que és 1/3, del monument gran; o siga que així està assegurat que o tens molt de pressupost o no pots guanyar-li a certes comissions. Coses d’interés personal, no crec que açò beneficie al món faller.
El què més ens ha preocupat és tot el que està relacionat amb la cultura: teatre, llibret i la promoció. Consolidàrem un bon grup de teatre que ens ha donat moltes alegries i no parle sols de premis, ja que amb una bona base de gent i amb noves incorporacions cada any, s’han fet obres de gran envergadura.
Apostàrem per la realització d’un llibret de falles que pel seu contingut se’n eixia dels cànons que hi havia i on la gent col·laboradora feia grans articles d’opinió, ara per ara, es poden vore grans treballs en moltes de les comissions i això dignifica
la nostra cultura; si parlem de la promoció, no cal dir que les comissions s’han mobilitzat molt en aquest tema i ens ompli de goig que per fi la gent puga gaudir de la nostra cultura dis del món de les falles.
Sempre ens ha agradat la bona música i hem apostat i pressupostat molts diners per a les nostres seccions i de totes elles estem molt contents perque una comissió sense una bona secció de música no és res, els músics són els que animen i donen alegria a les falles. De la mateixa manera també ens agrada menjar bé i hem tingut la sort de tindre bons cuiners i si no els hem llogat, de manera què 10 dies abans de la “cremà” ja fem esmorzars, dinars i sopars a càrrec de la falla amb un repertori culinari extens i bo.
Una característica que no tenim és que a pocs ens agraden els coets i per això, abans només feiem el primer dia de falles “despertà” (als músics els venia bé) però els últims anys ja ni això. Tenim el casal sempre obert a tota persona que vullga acompanyar-nos els dies de falles per fer-se una o dos copetes, així vaig començar jo, i d’aquesta manera ens coneixerà un poc més.
He contat algunes vivències, anècdotes i experiències per apropar-nos un poquet més a la gent què no ens coneix, d’altres me les guarde per a una altra ocasió.
Agraïsc a la gent de la falla Raval de Sant Agustí l’oportunitat de formar part del seu llibret.
Les restants cinc comissions estan per sota dels deu dirigents cadascuna d’elles. Els presidents amb més trajectòria en Rei en Jaume I han sigut Julián Renart Andrés i Juan José Nicolau Bonet, tots dos amb quatre mandats. A més de Jordi Collado Hoyo, en la plaça d’Alboraia cal assenyalar Ernest Frígola Giménez (2), Francisco Recio Porro (2), i dues dones: Estefanía Cáceres Oliver (2) i Rosa Ana Tomás Figueres (1).
Cinc presidents també ha tingut la comissió de Xúquer, amb David Ferrer Sanchis com a president més emblemàtic, amb 5 mandats. Altres dirigents han sigut Josep Bernat Selfa Jordá (3), Christian García Tur (2), i dues dones: Isabel Collado Arlandis (2) i Gema Pellicer Mateos (1).
Quatre han sigut també els presidents que ha tingut la desapareguda comissió d’El Pontet: Joan Rafael Garrigós Tormos (4), Michael Knorr (4), Joan Bernat Creus Bou (1) i Jonathan García Álvarez (1).
Per la neòfita de les comissions de Cullera, la de Bulevar, han passat ja tres presidents (a raó de dos anys cadascun d’ells): Rosendo Pelegrí de Arce, Juan José Comes Monmeneu i Susana Costa Salieto. Finalment, l’únic president d’El Masclet va ser Alexandre Bonet Martí.
157
La muller en tot es clava, de Josep Bellescusa (Sant Antoni, 1984). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Grup de falleres de Sant Antoni (1947). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
La primera píndola, d’Eduardo Chinchilla (La Bega, 1972). Arxiu Falla La Bega
La dona ha passat de tenir un paper irrellevant,
secundari o de caràcter protocol·lari dins de les falles a
ser un dels bastions en els quals s’assenten les bases de
les modernes comissions de Cullera.
Les falleres han deixat ser únicament membres de
la cort d’honor (o de la secció femenina, com es deia
en l’argot faller en els anys seixanta i setanta, quan
encara el franquisme governava a Espanya), i han passat
a exercir càrrecs executius cada vegada més rellevants
dins de les directives, fins i tot a ocupar de tant en tant
la presidència d’alguna comissió.
No obstant açò, aqueixa presència majoritària en el
cens (superior al 50% a partir de l’exercici 2009-2010)
no té una correspondència percentual equiparable en els
òrgans directius, malgrat que la seua presència ha anat
en augment gradualment i que l’únic càrrec rellevant
que fins ara se li ha resistit és el de presidenta executiva
de la Junta Local Fallera.
La conclusió d’aquesta paradoxa és que, dins del món
de les falles, “la dona regna però no governa: es exaltada
simbòlicament a la condició de regina floral i icona sacral
de la valencianitat fallera, però en termes de possessió
de poder i participació activa en la direcció executiva i
orientació ideològica de la festa roman en un clar segon
pla” (Hernández Martí 2006, 32).
En els anys 60, les dones no tenien càrrecs en les
directives, no assistien a les reunions setmanals i el seu
paper es reduïa al de figurants en les proclamacions,
presentacions i en les cercaviles dels dies grans de la
festa. En eixos anys, les falleres tampoc pagaven quotes
i tenien importants reduccions en la venda de loteria.
Fins i tot una comissió com La Bega va arribar a pagar les
despeses d’indumentària d’una jove el pare de la qual
havia mort recentment (Castelló Lli 2012, 24 i 27).
La Dona en les Falles
158
Loles García Mancebo, primera dona en ser presidenta de comissió a Cullera (1998). Arxiu Falla País Valencià
Qué è-poca gràcia, de Joan Pedrós (El Port, 2004). Arxiu Junta Local Fallera
Rosa Ruano Castelló, presidenta de la Bega, 2004. Arxiu Falla La Bega
Aquest singular apartheid de la dona es va perllongar
fins a finals de la dècada dels setanta. Amb els primers
anys vuitanta, les falleres van començar a intervenir en
la gestió de la comissió, assumint la titularitat de càrrecs
directius, primer com a delegada de la secció femenina
(fins llavors, també este càrrec l’havien exercit els
homes), i amb el pas dels anys accedint també a altres
llocs de responsabilitat com les vices (vicepresidenta,
sotssecretària o vicecontadora), i les diferents
delegacions, principalment dins de l’àrea econòmica
(delegada de loteria, de rifes, de festejos o d’activitats
diverses) (Castelló Lli 1996, 43).
El Raval va ser una comissió capdavantera en aquesta
matèria, ja que en l’exercici 1982-83 va incorporar cinc
dones en la seua junta directiva: Ángeles Cardona García
(vicepresidenta), Susi Galán (vicecomptadora), Begoña
Reverte (delegada de festejos), Lina Reverte (delegada
d’activitats diverses) i Teresa Palomares (delegada de
rifes).
Altres comissions que també van incloure dones en les
directives en este exercici (1982-83) van ser Sant Antoni
(amb María García Gabriel com a sotssecretària), La
Bega (amb Clara Palomares Gracia com a sotssecretària
i Rosa Ruano Castelló com a vicecomptadora), El Canet
(amb Gemma Gómez Chulio com a sotssecretària), País
Valencià (amb Inmaculada Bodí Font com a sotssecretària
i Carmen Castelló Alcañiz com a delegada de tortades) i
El Port (amb Cristina Palomares Ferrer com a delegada
de loteria).
En els anys següents la dona va accedir amb normalitat a
qualsevol lloc de la junta directiva, encara que va caldre
esperar una mica més de tres lustres perquè una fallera
poguera arribar a la presidència d’una comissió. La
pionera va ser Loles García Mancebo, elegida presidenta
de l’Avinguda del País Valencià en 1998 i que va romandre
en el càrrec durant quatre exercicis consecutius (de 1998
a 2001, tots dos inclusivament). L’exemple de Loles va
ser seguit en la seua pròpia comissió per altres dues
dones: Pilar Crespo Tomás (2020 i 2011) i per Carolina
Pineda Gómez (2014 i 2015)..
159
Aplanat així el camí, altres quatre comissions tampoc van tardar a triar una dona com a presidenta: El Port amb Gema Pellicer Mateos (2001) i Mª Carmen Hernández (2013); La Bega amb Rosa Ruano Castelló (2004); Plaça d’Espanya amb Begoña Serra Bertrán (de 2007 a 2010); la Plaça d’Alboraia amb Rosa Anna Tomás Figueres (2007) i Estefanía Cáceres Oliver (2012 i 2013); Xúquer amb Mª Isabel Collado Arlandis (2007 i 2008) i Gema Pellicer Mateos (2012); El Raconet amb Francesca Criado Ripoll (de 2012 a 2015), i Bulevar amb Susana Costa Salieto (2014 i 2015).
Cinc de les 13 presidentes (un 38,5%) només ha estat un any en el càrrec, altres cinc (38,5%) dos anys, i les tres restants (un 23%) han romàs quatre anys en el càrrec, amb la peculiaritat que Francesca Criado Ripoll encara està en actiu al capdavant de la seua comissió.
La JLF va ser també un vedat d’homes fins a 1992, any en el qual es van incorporar les primeres dones a l’organisme faller (Castelló Lli 1996, 44), però encara està pendent que una representant del sexe femení siga triada presidenta-executiva d’aquesta institució.
Les primeres dones a accedir a la direcció de la JLF van ser Consol Artur Rico (primer com a bibliotecària-arxivera en 1992 i 1993, i després com a assessora de l’alcalde-president de la JLF en 1994) i Ana Font Oliver (com a vocal en 1995).
En tasques executives van entrar en els anys següents Isabel Font Climent (delegada del llibret en 1996 i tresorera en 1997); Mayte Amorós Benavent (bibliotecària-arxivera en 1997); Susi Meliá Peiró (sotssecretària en 1998, secretària en 1999 i vicepresidenta 2a en 2003); Estefania Palero Vercher (vicedelegada de Cultura en
Per Loles García
“I un dia vaig ser la primera... ara n’hi ha moltes més”
A la dècada del 90, la Falla Avinguda País Valencià es veu immersa en una gran crisi. La majoria de les comissions falleres les han sofrit alguna vegada, i aquesta comissió també pateix pujades i baixades.
Al març de 1997, passades ja les falles i arribant el moment de l’elecció de president, Enric Piris, fins eixe moment al càrrec de la comissió, decideix no presentar-se novament. Aquest era un fet que ja anava avançant amb antelació. Ningú volia fer-se’n càrrec a causa de la situació de crisi en què es trobava la comissió, encara que Enric Piris ens l’havia deixada en millor estat de la que ell es va trobar.
“La falla no pot quedar-se sense president, la falla no pot desaparéixer” Aquesta era la frase que una i mil vegades se’m passava pel cap quan pensava en la situació en què ens trobàvem. Així que, després de consultar amb alguns fallers de la comissió, “em vaig tirar al buit”. És en eixe moment quan em vaig plantejar seriosament presentar-me a l’elecció de presidenta de la meua comissió.
De sobra sabia tot el que allò comportaria, critiques i més critiques, però jo sabia molt bé qui era, d’on venia i el que volia. Anteriorment ja havia tingut diferents càrrecs de pes a la falla: secretària amb tan sols 18 anys, vicepresidenta 2a després... “Per què no podia portar el càrrec de presidenta si hi
havia treballat molt (com molts fallers) a l’ombra?”. Pense que ho mereixia. Amb tan sols 23 anys decidisc ser la primera dona de Cullera a presentar-me al càrrec de presidenta d’una falla.
La nostra comissió ja havia destacat pel paper de la dona. És aquesta la primera comissió a tindre una dona com a component de la Junta Local Fallera de Cullera. La meua comissió em va donar suport des del primer dia, a més a més van ser els mateixos fallers els que m’incitaren a prendre la decisió i em donaren el seu suport.
Així que el divendres abans de la Baixà, mes d’abril de 1997, es realitza la reunió extraordinària per a l’elecció de president i em presente per primera vegada al càrrec de presidenta de la meua falla. No vaig estar sola en eixa elecció, es va presentar altre faller per allò de la broma de tots els anys (sempre hi havia un faller que es presentava de broma). Vaig ser elegida per unanimitat i amb el suport de tota la comissió, i em vaig convertir així en la primera presidenta de comissió de falla de Cullera.
En aquest món de les falles vaig trobar de tot, el més important i no em canse de dir-ho: el suport del 100% de la meua comissió. La confiança era el més important. Estava tranquil·la i segura perquè sabia que els fallers confiaven en mi. També em vaig sorprendre en integrar-me al món de JLF. Algunes persones
160
Equipo de Treball de la JLF (2004). Arxiu Junta Local Fallera
pensaven si jo no tindria por d’anar sola a les reunions de presidents on tot eren hòmens i jo l’única dona. Doncs no, no vaig tindre por. Vaig assistir a les assemblees de presidents i per descomptat hi vaig participar sense callar el que pensava, sempre, sempre defensant la meua falla. Si no ho creieu, ho podeu preguntar als qui foren presidents de falla eixos anys.
A aquest món de les falles també vaig trobar molt de masclisme, però masclisme per sorpresa reflectit més a les dones que als hòmens. He de dir que vaig trobar més dones que pensaven diferent de mi que hòmens, sobretot quan es tractava el tema de protocol. Allò que una dona trencara el protocol no els feia gràcia. “Que no quedava bé una dona acompanyant la Fallera Major”, deien algunes. I jo sempre contestava: “Per què ha de lluir un home el treball que realitza una dona?”.
A JLF els presidents i membres de la comissió de treball em tractaren amb molt de respecte des del primer dia, fins i tot puc dir que em sentia com la xiqueta malcriada, ja que amb 23 anys i al càrrec d’una falla vaig fer callar moltes boques que dubtaven si podria portar el meu càrrec tan sols per ser dona. Jo tenia el meu caràcter, però com he dit abans sabia molt bé el que volia, això si, de la mateixa manera que em tractaven a mi.
Estic molt orgullosa de tots els presidents amb els quals vaig coincidir als quatre exercicis fallers en què vaig tindre el càrrec, els exercicis 1997-98, 1998-99, 1999-00 i 2000-01. He de dir que mai em deien que no a allò que demanara; vull dir, si necessitava qualsevol cosa, mai me la van negar.
Hi havia molt bon rotllo entre els presidents d’eixa època i fins i tot entre els membres de JLF. Cada dilluns que hi havia assemblea de presidents ens ho parlàvem i després de la reunió ens n’anàvem de sopar. Segur que tots ells recordaran els sopars a la Cafeteria Hola, on sempre acabàvem debatent el mateix: falles grans, falles menudes, seccions sí, seccions no, més subvenció sí, més subvenció no. Evidentment, jo defensava sempre les falles menudes, però com he dit anteriorment el bon rotllo que hi havia entre nosaltres feia que una vegada acabat el debat (sopar) cadascú a sa casa i tan amics tots sense enfadar-se. Era altre ambient, un ambient en el qual he de reconéixer que jo era la primera a embotinar si anàvem o no de sopar.
Vaig treballar de valent al llarg d’eixos anys perquè no va ser fàcil, però també ho vaig passar d’allò més bé, i vaig conéixer nous noms dins del mateix món de les falles. Això sí, sempre amb el suport de tota la comissió.
Després de mi, altres dones van ser presidentes de falla, i ara es veu més normal que una dona siga presidenta de falla. Jo em sent orgullosa d’haver sigut la primera i amb eixe pas ajudar al fet que més dones es llançaren a l’aventura d’eixe càrrec.
I encara seguisc ací, ara ja com una fallera més treballant per la meua falla perquè mai desaparega i treballant per totes les falles de Cullera com a secretària de Junta Local Fallera.
1998 i delegada de Cultura en 2000); Teresa Quiles Hoyo (delegada del llibret en 1998 i sotssecretària en 2002); Mª Carmen Llopis Liébanas (vicedelegada de recompenses); Guadalupe Araujo Piernagorda (bibliotecària-arxivera en 1998), i Gemma Pellicer Mateos (secretària en 2002, tresorera en 2003 i vicepresidenta 3a en 2004).
Altres representants han sigut Lara Bernabeu Gay (delegada de cultura, 2006); Pilar Royo Catalá (delegada d’infantils, 2006), Cristina Fernández Roig (sotssecretària en 2010 i delegada de recompenses en 2012); Loles García Mancebo (delegada de llibret en 2010, delegada de cultura en 2011 i secretària en 2014); Sheyla Morant Martí (delegada de cultura en 2010, secretària en 2011 i vicepresidenta tercera en 2014); Pilar Crespo Tomás (tresorera en 2014), i María González García i Lydia Benito Ferrer (delegades de cultura en 2014).
161
Juanita Piris Marí, Fallera Major de Sant Antoni, 1945. Arxiu A.C. La Penyeta
Pepita Montón, Fallera Major de la Plaça Espanya, 1943. Col·lecció Renat-Montón
Mercedes Martínez Canet, Fallera Major del Raval, 1977. Arxiu Falla Raval
La figura de la Fallera Major apareix per primera vegada en la dècada dels 30 i va unida als concursos de bellesa que, des de finals dels anys vint del segle XX, es van posar de moda en gran part d’Europa i Amèrica.
La valenciana Pepita Samper va ser triada primera miss Espanya el 25 de gener de 1929 a Madrid i va ser tal l’impacte social que va tenir aquest nomenament que va ser convidada per l’Ajuntament de València a presidir les falles d’eixe any. No va ser fallera major, però va ser el precedent més immediat i el revulsiu perquè, a l’estiu de 1930, el Comitè Central faller triara, en un concurs de bellesa, Ángeles Algarra Adzuara com a primera fallera major de València, encara que el títol oficial d’eixe any va ser el de Reina de les Falles de 1931 (Tormo Ases 2005, 22 i 28).
A Cullera, les dues primeres falleres majors de les quals tenim notícia es remunten a 1943. Les protagonistes van ser Pepita Montón Armero (de la falla del carrer del Generalísimo, avui del Riu) i Rosa Serra Llopis (de la Plaça de José Antonio, avui Taüt). Altres falleres majors de l’etapa històrica van ser Luisa Llopis Fenollar (José Antonio, 1944); Juanita Piris Marí (Sant Antoni, 1945); Ángeles Rico Barberá (Plaça d’Espanya, 1945); Pilar Piris Iznardo (José Antonio, 1946); Rosa Gomar Orengo (Plaça d’Espanya, 1946); María Chulio Renart (Sant Antoni, 1946); Rosa Moreno Santaescolástica (Passeig Doctor Alemany, 1946); Pilar Bertomeu Barberá (Generalísimo, 1947); Antonia Agud Palomares (Sant Antoni, 1947), i Carmen Català Garcés (Falla de San José —avui Plaça d’Espanya—, 1959).
En l’etapa actual de les falles de Cullera, la figura de la Fallera Major ha estat sempre present i les comissions han triat, per regla general, filles de famílies acomodades o de comerciants del barri per a obtenir així uns ingressos extra o algun que altre menjar pagat durant els dies de falles per part dels seus progenitors.
Les Falleres Majors
162
Clara Tejedor Fernández, primera Fallera Major de Bulevar (2010). Col·lecció Tejedor-Fernández
Amparo Carrau Criado, Reina de les Falles de Cullera, 1976.
Assumpció Rico Aragó, Reina de les Falles de Cullera, 1975. Col·lecció Rico-Aragó
Les primeres falleres majors d’aquesta etapa en cadascuna de les comissions van ser Celia Mompó Piris (Sant Antoni, 1962); Elvira Calpe Olivert (La Bega, 1963); Clotilde Castelló Garcés (Plaça d’Espanya, 1963); Matilde Tormos Blasco (José Antonio, 1963); Desemparats Aragó Renat (Passeig, 1964); Dolores Calatayud Martínez (Raval, 1966); Carmen Signes Audivert (El Canet, 1976); Mila Bellver Marín (El Masclet, 1978); Rosa M. Peiró Majistris (Mongrell, 1980); Cristina Altur Grau (País Valencià, 1982), i Eva Prats Vallés (El Port, 1983).
En les últimes dècades, han sigut triades també falleres majors pertanyents a famílies treballadores, que han ha fet un esforç perquè la seua filla puga gaudir també d’aquesta distinció, o dones amb llarga trajectòria en la comissió, que han vist recompensada així la seua dedicació a la falla.
La comissió d’El Raconet va tenir fallera major en el seu primer any d’existència (Silvia Fabra Moyano en 1993) i en els dos anys següents, però a partir de 1996 va suprimir tant la figura de Fallera Major com de la Fallera Major Infantil i de president infantil.
Les primeres falleres majors de les últimes comissions sorgides a Cullera han sigut Elvira Lli Canet (El Pontet, 1995); Elena Vega Senra (Plaça d’Alboraia, 1995); Ana María Olivert Milán (Rei en Jaume I, 1999); Encarna Linares Bañuls (Xúquer, 2003), i Clara Teixidor Fernández (Bulevar, 2010).
Després del pas donat pel Raconet de suprimir la figura de Fallera Major, altres comissions ho han fet també de forma més o menys puntual en mancar de candidates, un fet acrescut en els últims anys per la crisi econòmica que ha obligat les famílies a controlar la despesa en activitats no imprescindibles.
A més dels 19 exercicis en què El Raconet no ha tingut fallera major (de 1996 a 2015, tots dos inclusivament), hi ha altres 25 ocasions en què nou comissions (el 56% del total), per unes o altres raons, no han tingut fallera major al llarg dels primers catorze anys del segle XXI: Xúquer en sis ocasions (2004, 2007, 2008, 2011, 2012, 2014); El Canet en quatre ocasions (2004, 2009, 2012 i 2014); País Valencià en altres quatre (2010, 2012, 2013 i 2014); Raval en tres ocasions (2009, 2010 i 2011); Plaça d’Alboraia en altres tres (2008, 2010 i 2011); El Port en dues ocasions (2001 i 2012); Rei en Jaume I en altres dues ocasions (2011 i 2012); La Bega en una ocasió (2014), i la Plaça d’Espanya en una altra (2008).
163
Sol Bacharach, Fallera Major de València 1972, y Susi Rico, Fallera Major de la Plaça d’Espanya. Col·lecció Rico-Aragó
Ana Selfa Font, Fallera Major de Cullera, 1977. Col·lecció Selfa-Font
Encarna Folgado Tárrega, Fallera Major de Valencia 1973, y Mª Sales Nácher Prats, Fallera Major de La Bega. Col·lecció Nácher-Prats
En 1986 es va produir un fet poc habitual. En la
presentació de la Bega, el setial reservat per a Mª Ángeles
Martínez Creus, la seua fallera major, va aparèixer buit
perquè uns dies abans havia mort el seu avi. El llavors
alcalde de Cullera, Enrique Chulio Piris, va imposar a la
banda, col·locada sobre la butaca buida, les insígnies de
la JLF que li corresponien. Ángeles tornaria a ser fallera
major el 1987.
Malgrat la tradició de falleres majors de comissió
existent des dels anys 40, la ciutat de Cullera no ha tingut
quasi mai una Fallera Major de la ciutat. Únicament la
va tenir durant tres exercicis, coincidint amb els primers
anys d’existència de la Junta Local Fallera, encara que de
seguida es va desestimar per a l’escàs interès demostrat
pels fallers.
Aqueix desinterès es devia al fet que era una figura
defensada per la cúpula de la Junta Local més que per les
pròpies comissions, que a penes tenien protagonisme en
la seua designació, que quasi sempre es feia a proposta
del president de la JLF.
Una part considerable dels membres de la JLF preferien
estar els tres dies de falles en les seues respectives
comissions abans que acompanyar, sempre guardant
les formes i el protocol, una Fallera Major que, a més,
mancava de cadafal propi.
De la cort d’honor de la Reina o Fallera Major de Cullera
formaven part les senyoretes que l’any anterior havien
sigut falleres majors en les seues respectives comissions
i que eren les que més gaudien d’aquesta nova figura, ja
que perllongava un any més la seua situació preponderant
i els donava una major visibilitat dins del món de la festa.
El primer nomenament com a Reina Fallera de Cullera
va recaure en Assumpció Rico Aragó en 1975. Susi, com
era coneguda entre els seus amics i familiars, havia sigut
Fallera Major de la Plaça d’Espanya en 1972 i era filla
del llavors alcalde de Cullera, Enrique Rico Sanjuán,
que havia accedit a la presidència del consistori el 31 de
gener de 1974 (Costa Cardona 2002, 193).
164
María José Ariza Tro, Fallera Major de València, 1984, amb membres de JLF i presidents de falles de Cullera.
Susana Remohí Andrés, Fallera Major de València, 1998, visita el Museu Faller de Cullera. Arxiu Falla La Bega.
En 1976 es va designar Reina de les Falles de Cullera Amparo Carrau Criado, filla del llavors president de la Diputació de València, Ignacio Carrau Leonarte, últim president de la corporació provincial durant l’etapa franquista. Les relacions entre política i falles van quedar ací de manifest en el fet que Enrique Rico, a més d’alcalde, era diputat provincial, i amb aquest nomenament cercava atraure inversions de la corporació provincial a la població.
La denominació va canviar en 1977 i Ana Selfa Font va passar a ser Fallera Major de Cullera. Filla d’un acreditat exportador de fruites de la població, Ana també posseïa un historial dins de la festa, ja que havia sigut Fallera Major del Passeig-Mercat en 1974 i, en conseqüència, havia sigut de la cort d’honor de la Reina de les Falles de 1975.
Salvador Romero va intentar, per tots els mitjans, que la figura de la Fallera Major de Cullera tinguera continuïtat en els anys següents, però les comissions es van negar en rotund i van acabar amb l’experiència. La Junta Local Fallera de Cullera és una de les poques que no posseeix Fallera Major, a pesar que el debat s’ha tornat a plantejar en diverses ocasions (en la dècada dels noranta i en les primeres dècades del segle XXI), però sempre ha existit una majoria de comissions que s’han oposat a la iniciativa.
No tenir una regina fallera a Cullera ha fet que les visites de la Fallera Major de València a la nostra ciutat s’hagen realitzat de manera esporàdica. Des de 1972 només cinc vegades ha estat la Fallera Major a Cullera en visita a les falles i les comissions falleres o per a participar en la processó de la Baixada de la Mare de Déu del Castell, en les festes patronals.
La primera visita de la qual tenim constància va ser en l’exercici 1971-72. La Fallera Major de València, Sol Bacharach, va visitar Cullera en el primer any d’existència de la JLF per a assistir a la presentació de Susi Rico Aragó com a Fallera Major de la Plaça d’Espanya.
En 1973 va ser Encarna Folgado qui, com a Fallera Major de València, va acudir a la presentació de María Sales Nácher Prats, Fallera Major de La Bega, la comissió del llavors president de la JLF, Salvador Romero.
Més d’una dècada després, María José Ariza Tro, Fallera Major de València en 1984, també va acudir a Cullera per a solidaritzar-se amb la comissió del Passeig-Mercat, després de l’incendi patit en el taller dels germans Colomina, encara que, afortunadament, la falla va poder recompondre’s a temps.
Les dues últimes visites corresponen ja a la dècada dels noranta: en 1996 ens va visitar Elena Muñoz Carpi per a acudir a la Baixà, i en 1998 Susana Remohí Andrés va visitar el Museu Faller dins d’una visita durant els dies previs de falles.
165
166
167
Salvador Romero, primer president de la JLF. Col·lecció Romero-Ferrer
Constitució de la Junta Local Faller, el 26 de maig de 1971. Foto Joan Castelló Lli
En aquest capítol analitzarem la festa fallera des d’una perspectiva associativa, mitjançant l’estudi d’aquelles entitats, organitzacions i actes dels quals s’han dotat les comissions per a dur a terme les seues funcions de forma conjunta i associada, com la Junta Local Fallera, la Junta Local Fallera en l’Exili, els congressos fallers, les seccions per a classificar les falles, el denominat G-4, el Mig Any o la Gala Fallera.
Les comissions falleres de Cullera havien conviscut en bona harmonia durant la primera dècada de l’etapa actual (1962-1972), encara que des de finals dels seixanta ja s’escoltaven veus que defenien la conveniència de constituir una Junta Local Fallera (JLF) per a coordinar l’esforç de les comissions i dur a terme un programa comú per a la setmana fallera sense coartar la independència de cadascuna de les comissions.18
La constitució es va demorar fins a 1971. En un ple de l’Ajuntament de Cullera celebrat el 26 de maig, el consistori, presidit per l’alcalde Juan Lafarga Diego, va aprovar per unanimitat la constitució de la Junta Local Fallera i el nomenament del tinent d’alcalde Salvador Romero Olivert com a president de l’organisme.
La creació de la Junta Local Fallera va ser sol·licitada pels presidents de Sant Antoni, Luis Monterde Vicente; de la Bega, Manuel Corral Melo, i del Passeig, José Antonio Ausina Cruañes, i va comptar amb els dictàmens favorables de les comissions de Cultura i Governació del consistori. Els presidents de les tres falles existents en 1971 proposaven en el seu escrit que el president de la Junta Local fóra Salvador Romero, qui, a més de regidor, tinent d’alcalde i president de la comissió de Governació, era també un faller rellevant de La Bega.
18 Llibret de la Falla Passeig-Mercat de 1967. Article signat amb el pseudònim d’Ariel.
La Junta Local Fallera
168
Membres de la JLF en 1981, amb la presidència d’Enric Chulio. Arxiu A.C. La Penyeta
Vicent Molina Mas, secretari de Junta Local Fallera, 1984-1986. Col·lecció Vicent Molina
Alfredo Martínez Naya, Alcalde de Cullera (1987-1991). Col·lecció José Simó Blasco
De la primera Junta Local Fallera van formar part un representant de cadascuna de les quatre comissions en actiu (una més que en 1971): Juan B. Nicolau Colom (La Bega), Luis Monterde Vicente (Sant Antoni), Luis Pellicer Ibiza (Passeig) i Juan Antonio Martínez Botella (Plaça d’Espanya). A ells cal sumar, a més, dos representants de l’Ajuntament: Juan Frígola Arlandis com a secretari, i els vocals José Gil Zanón i José Luis Colubi Gómez.
Va ser una Junta Local de caràcter presidencialista, paritària entre les comissions i que mantenia un equilibri entre les representacions de les falles i de l’ajuntament, encara que els nomenats pel consistori exercien els càrrecs executius (presidència i secretaria). De qualsevol forma, en aquesta primera etapa va haver-hi un consens i la majoria de les decisions es van adoptar per unanimitat o per assentiment.
Al llarg de 42 anys d’existència, la Junta Local Fallera ha adoptat diversos models organitzatius. El primer d’ells, el presidencialista, va abastar dotze anys, de 1972 a 1983, tots dos inclusivament, amb Salvador Romero al capdavant de la institució. El poder polític local (exercit pel franquisme, que vivia llavors els seus últims anys) no necessitava de cap control addicional, ja que Romero reunia una doble condició, la de regidor electe pel terç familiar i faller de base.
En aquests dotze anys, Salvador Romero va tenir en el segon lloc de l’escalafó cinc secretaris: Juan Frígola Arlandis (1972 i 1973); Agustín Sanjuán Armero (1974 i 1975); Juan Sapiña Ferrer (1976 i 1977); Manuel Corral Melo (entre 1978 i 1980), i Enrique Miguel Muñoz (entre 1981 i 1983).
El panorama va començar a canviar en 1979, arran de les primeres eleccions municipals democràtiques, en les quals el PSPV-PSOE va obtenir la majoria absoluta del consistori. En 1980 apareix per primera vegada en l’organigrama de la JLF el càrrec de delegat de l’Ajuntament, que va exercir Juan José Oliver Grau fins a 1987.
169
Les eleccions municipals de 1991 van retornar la majoria al PSPV-PSOE i van donar l’alcaldia al seu candidat, el professor Josep Vicent Alandete Català, que va nomenar Josep Manuel Rius Sanjuán com a regidor de Falles i màxim responsable de JLF. En aquest període, la secretaria general va quedar en mans de Salvador Molina Ferrer (1992 i 1993) i Francesc Martínez Beltrán (1994).
Com a conseqüència del Primer Congrés Faller, celebrat al febrer de 1994, es va escometre un nou canvi organitzatiu que va repartir el poder polític i executiu. Com a responsable polític es mantenia l’alcalde i, en el seu nom, el regidor de Falles corresponent, mentre que per a portar les regnes de l’organisme en el dia a dia es va establir la figura del president executiu. Aquest model és el que, bàsicament, s’ha mantingut vigent fins a l’actualitat.
La presidència executiva de la JLF ha sigut exercida des de llavors per Juan Antonio Montañés Magraner (de 1995 a 2000); Pau Manuel Aragó (de 2001 a 2004); Domènec Garcia Pastor (de 2005 a 2009); Enrique Sanz Grau (de 2010 a 2013), i Francesc Llopis Escrivà (des de 2014).
La JLF omple el programa de festes
En els seus primers anys de funcionament i en un intent d’ampliar activitats dins del programa de festejos, d’unificar sinèrgies i estalviar costos a les comissions, la Junta Local Fallera va instituir l’Exposició del Ninot (1973), va editar un llibret comú (en 1973), va oferir un festival infantil per als més xicotets (1973), va organitzar les revetles nocturnes amb orquestra (també en 1973) i va programar les primeres competicions entre falles (el campionat de truc en 1974).
Una miqueta més polèmic va resultar el canvi de l’itinerari de l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu del Castell, pel debat de si s’havia de suprimir la pujada al santuari. Al final19, la proposta del president, Salvador Romero, va tirar endavant i en 1976 es va ampliar el recorregut pels carrers de la població.
La Junta Local també va crear en 1973 les seues pròpies recompenses, les Culleres d’Argent i Or. Es van concedir deu recompenses (cinc de plata i cinc d’or) als integrants de la primera Junta Local Fallera.
En aquest període, algunes comissions van començar a reclamar canvis en la JLF, que seguia funcionant pràcticament igual que en el període predemocràtic i amb un poder efectiu en mans de les comissions del centre de la ciutat (La Bega, Passeig i Plaça d’Espanya). Al final de les falles de 1983, Salvador Romero es va sentir qüestionat i va presentar una moció de confiança que va guanyar per la mínima diferència (cinc vots a favor, quatre en contra i una abstenció). Davant aquesta victòria pírrica, i veient la divisió existent, Romero va optar per dimitir i deixar que foren uns altres els que portaren les regnes de la JLF.
La dependència econòmica de la JLF de l’Ajuntament va ser un dels arguments argüits per l’Ajuntament per a modificar el model organitzatiu i prendre el control efectiu de l’organisme faller. La presidència va passar a exercir-la l’alcalde, Enric Chulio Piris, encara que va cedir eixa funció a un regidor, Juan José Oliver, que va estar al capdavant de la institució fins a 1987.
En aquest període la secretaria, amb competències més administratives que executives, va estar en mans de Juan Vicente Molina Mas (de 1984 a 1986) i de Joan Ricard Martínez Oliver (1987).
Les eleccions municipals de 1987 van modificar el mapa polític municipal, amb un pacte de govern que va donar l’alcaldia a Alfredo Martínez Naya (UV) i la Regidoria de Falles a Ernesto Sanjuán (CDS), qui automàticament va passar a presidir la Junta Local Fallera fins al final de legislatura (1991). En aquest període, els secretaris generals van ser Francesc Rico Aragó (1988 i 1989) i Manuel Briva Vives (1990 i 1991).
El funcionament de la JLF en aquesta dècada dels vuitanta no era tot el transparent que calia esperar. Les partides es presentaven de forma genèrica, sense enumerar els detalls, i l’imaginari popular atribuïa que una part important dels diners es dedicava a menjars i no a festejos fallers. En els últims anys de la dècada, va haver-hi fallers de base que acudien als restaurants en els quals la JLF celebrava les seues reunions per a comprovar si el compte el pagava l’organisme faller o cadascun dels comensals (com asseguraven els propis implicats).
19 Sobre els recorreguts de l’Ofrena, el lector trobarà amplia informació en el capítol 6 dedicat a la Trama Festiva.
170
Pau Manuel Aragó, president de Junta Local Fallera (2002). Arxiu Junta Local Fallera
Primer llibret editat per la Junta Local Fallera de Cullera (1973)
Les cinc Culleres d’Argent van ser para Antonio Villarroya del Toro (Raval), José Antonio Ausina Cruañes (Passeig), Manuel Corral Melo (La Bega), Enrique Serra Gómez (Plaça d’Espanya) i Juan Llopis Fenollar (Sant Antoni). Les cinc d’Or van ser per a Salvador Romero Olivert (La Bega), Luis Pellicer Ibiza (Passeig-Mercat), Luis Monterde Vicente (Sant Antoni), Juan Bautista Nicolau Colom (La Bega) i Juan Antonio Martínez Botella (Plaça d’Espanya).
En 1985 es va crear la Cullera d’Or amb Fulles de Llorer. Les primeres deu recompenses van ser per als mateixos que van rebre les d’Argent i Or en 1973, amb l’única excepció de Ricard Prats Cerveró per Manuel Corral Melo (tots dos de La Bega). Finalment, en 1995 es va crear la Cullera d’Or i Brillants amb Fulles de Llorer. En el seu primer any d’existència es van concedir 7 d’aquestes distincions, que van correspondre a Juan Bautista Lli Garrigós, Juan Llopis Fenollar i Luis Monterde Vicente (Sant Antoni); Juan Antonio Martínez Botella i Manuel Briva Vives (Plaça d’Espanya); i Luis Pellicer Ibiza i Agustín Sanjuán Armero (Passeig-Mercat).
Des de la seua creació en 1973, la JLF ha atorgat també Culleres honorífiques en les seues diverses modalitats (Or, Fulles de Llorer i Brillants) a personalitats rellevants de la ciutat o del món de les falles i a col·laboradors de la festa. La d’Or i Brillants únicament s’ha lliurat a la Mare de Déu del Castell (en 2002), com a patrona de Cullera (la de Fulles de Llorer li va ser concedida en 1992).
Per a realitzar el lliurament d’aquesta recompensa, les comissions falleres van pujar al Santuari del Castell, on es va celebrar una missa major cantada, al terme de la qual se li va imposar a la patrona de Cullera la màxima recompensa de la JLF. L’acte, en el qual van intervenir el Cor Universitari Sant Yago i el Grup de Tabal i Dolçaina de la JLF, va acabar amb un besamans de la imatge.
La Cullera honorífica l’han rebuda també els alcaldes de Cullera i regidors de festes i falles: Enrique Rico Sanjuán (la Cullera d’Or en nom de la corporació municipal), Santiago Renart Munt (Or), Juan Frígola Arlandis (Or), Enrique Chulio Piris (Llorer), Alfredo Martínez Naya (Llorer), Josep Vicent Alandete Català (Or), Joan Grau Grau (Or), Ernesto Sanjuán Cerveró (Or), Manuel Vallet Martínez (Or), Juan José Oliver Grau (Or), Cristina Palomares Ferrer (Or), Patricia Martínez Bohigues (Llorer), Mari Àngels Arlandis Escrivà (Or), Juani Sapiña Arlandis (Or) i Manuel Montagud Fos (Or).
171
Juan José Figueres rep la Cullera d,Or honorífica concedida a la Policia Local. Arxiu Junta Local Fallera
Una de les primeres Culleres d’Argent va ser per a Manuel Corral Melo (1973). Arxiu Falla La Bega
Entre els col·laboradors que han rebut la Cullera d’Or figuren el gerent de Ricard Francisco Ramírez, Salvador Gascón del Restaurant Casa Salvador, Juan Ripoll Lli com a regidor de la Brigadeta Municipal, Juan José Figueres com a cap de la Policia Local, el Parc de Bombers de Cullera, el periòdic L’Expressió, la cantant d’albades Pepa Blasco, el Gremi de Forners, Antonio Aranda com a tinent de la Guàrdia Civil de Cullera, Antonio Bohigues Canet com a regidor de Serveis Exteriors i Protecció Civil de Cullera, el restaurant Ca Pepa i l’Hospital de la Ribera.
Aquestes distincions honorífiques també s’han concedit a altres personalitats rellevants relacionades amb la festa fallera com els artista fallers Juan Carlos Donet García, Joan Martí Martínez, José Luis Sapiña Mompó i Fernando Roda Martorell; el compositor Rafael Talens Pelló, l’enginyer municipal Ernesto Cerveró, el pirotècnic Eduardo Micó Medel, l’Escola de Tabal i Dolçaina de Cullera i les societats musicals Santa Cecília i Ateneu.
Una altra activitat incorporada per la JLF al calendari festiu va ser la Cavalcada del Ninot, que es va realitzar de forma conjunta entre 1974 i 1976, sempre en dissabte (el 9 de març en 1974, el 15 de març en 1975 i el 13 de març en 1976). L’itinerari arrancava de la rambla Sant Isidre i recorria el passeig del Doctor Alemany, la plaça de la Verge, la plaça de José Antonio i el carrer del General Primo de Rivera fins a acabar davant la Casa de Cultura.
En 1977 ja no es va celebrar de forma conjunta, sinó que cada comissió va organitzar el seu propi tren faller (no sempre el mateix dia), com s’havia celebrat durant els anys seixanta i principis dels setanta. En 1987, la Junta Local va incloure un ball en els Jardins del Mercat el dissabte anterior a la plantà després que cada comissió celebrara el corresponent tren faller en la seua demarcació.
A 1986 es remunta l’acte pel qual falleres majors, falleres majors infantils, presidents i presidents infantils intercanvien les insígnies de les seues respectives comissions. És un acte més de la proclamada germanor fallera, que al principi se celebrava en la vesprada del 17 de març, unes hores abans del lliurament de premis, i que a partir de 1998 va passar a ser un sopar en els dies previs a la plantà.
El pressupost de la JLF es nodreix de les aportacions econòmiques de l’Ajuntament de Cullera. En l’exercici 2000-2001, la subvenció rebuda del consistori va ser de 12,5 milions de pessetes20. L’organisme faller va establir una subvenció de 150.000 pessetes per a cadascuna de les 14 comissions per plantar falla. A més, es concedien altres premis en metàl·lic per participar en els diferents actes convocats per la JLF o l’Ajuntament, com ara el Concurs de Teatre en Valencià, campionats esportius o cavalcada de les festes patronals.
En el segle XXI, les noves tecnologies van arribar també a la JLF, que en 2003 va obrir la seua web (www.fallescullera.com), que arreplegava els premis de les falles des de 1996 a 2003, amb possibilitat de cerca per comissions.
20 L’Expressió, febrer de 2001, pàgina 22.
172
Un dels primer trens fallers de Cullera (1968). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Web i pàgina de la JLF de Cullera en Facebook
21 Periòdic L’Expressió, agost de 2008, pàgina 37.
22 Periòdic L’Expressió, octubre de 2012, pàgina 39.
El disseny de la pàgina, que s’ha anat ampliant amb el pas dels anys, incloïa també pestanyes per a informacions sobre secretaria i les delegacions de censos i recompenses, cultura, festes, esports i una altra genèrica sobre comunicats. En els últims anys s’ha inclòs també una secció per a descarregar el reglament i el llibre faller.
La JLF també està present en les xarxes socials. El 20 de maig de 2011 va obrir una pàgina en Facebook com a forma ràpida i àgil de comunicació per a donar a conèixer a les comissions, fallers i ciutadans en general tota la informació sobre les seues activitats culturals i esportives. El primer post va ser per a recordar l’inici, el 23 de maig, del campionat de truc de la Falla Xúquer.
En 2008 l’organisme faller va ampliar el seu dispositiu informàtic amb una base de dades per a gestionar el cens, que en aqueix exercici incloïa unes 3.500 persones21. El programa, adaptat per Carlos Martínez Manzanares a les necessitats de la pròpia Junta, va permetre que, a partir de llavors, les comissions pogueren presentar on line tota la documentació i tràmits amb l’organisme faller.
La Junta Local Fallera també ha pres partit en qüestions d’actualitat política-festiva. Al setembre de 2012, l’assemblea de presidents es va oposar a la proposta realitzada pel president de la Generalitat, Alberto Fabra, de traslladar la cremà al tercer dilluns de març. Amb aquesta proposta, el Govern valencià seguia les directrius del president del Govern, Mariano Rajoy, de traslladar la major part de les festes al dilluns més pròximes per a evitar els ponts i facilitar l’activitat econòmica de les empreses.
La decisió de l’assemblea de presidents de la JLF de Cullera va ser unànime: els tretze mandataris assistents a la reunió es van manifestar en contra22, igual que la majoria de les comissions de la ciutat de València.
Les activitats incloses en el programa de festes es van anar ampliant en els anys vuitanta amb multitud d’activitats recreatives, esportives, culturals i gastronòmiques fins a omplir quasi per complet no solament els 19 primers dies del mes de març, sinó també gran part del mes de febrer. De totes aquestes activitats parlarem de forma més detinguda en els capítols següents, en les trames festiva, cultural i recreativa.
173
Entre els mesos d’abril i novembre de 1994, una sèrie de Juntes Locals van establir contactes per a tractar de forjar una federació que acabara amb la primacia que la Junta Central Fallera de València exercia sobre qüestions organitzatives en la festa en els pobles.
En la dècada dels noranta les comissions dels pobles havien superat les existents en el cap i casal. Amb eixa premissa com a principal argument, van tractar de
coordinar-se per a formar una federació en la qual la Junta Central seria una més entre totes les existents a la Comunitat Valenciana.
En aquesta iniciativa van participar les Juntes Locals de Gandia, Alzira, Carcaixent, Cullera, Algemesí i Vilanova de Castelló. Cullera va estar representada llavors per Francesc Martínez Beltrán, que havia sigut el president de la Junta Local en l’exercici 1993-1994.
Els promotors van arribar a redactar un esborrany d’estatuts d’una Federació de Falles que finalment no va arribar a constituir-se, davant la frontal oposició de Junta Central Fallera que va aportar dos informes jurídics basats en el reglament faller per a impedir la secessió.
6 Periòdic L’Expressió, octubre de 1994, pàgina 11.
7 Levante-EMV, edició de La Ribera, 27 de octubre de 1994, pàgina 44.
Al principi dels anys 90 els fallers de les diferents ciutats de la Comunitat Valenciana, constataren la falta d’algun organisme que se centrara en les necessitats i problemes que se generaven en el món faller, així com, potenciar la cultura i activitats conjuntes entre els diferents pobles. Una entitat merament gestora, no polititzada i en el que l’interès era, única i exclusivament, les Falles.
Totes les Juntes Locals Falleres formaven part de la Junta Central de Valencia, però la seua activitat per a la resta de les Juntes es limitava a l’àmbit folklòric i festiu.
En varies de les poques reunions que organitzava la Junta Central Fallera de Valencia per a les Juntes Locals Falleres, ja es parlava del tema, la necessitat d’aquest organisme, però fou en la reunió de l’any 1992 a Carcaixent quan va començar a prendre forma. Immediatament els responsables de la Junta Central Fallera indicaren que si se volia parlar sobre una possible Federació, que hauria de ser en una reunió especial per a tractar aquest tema i sol·licitar-la prèviament per escrit a Junta Central Fallera.
Açò va calar especialment a unes quantes persones responsables d’algunes Juntes Locals Falleres com Juan Peris de Carcaixent, Agustín Martí i Alfredo Gares d’Alzira o Tomás Femenia de Gandia.
En la següent reunió de Juntes en Benetússer, es va presentar a la Junta Central Fallera de València un escrit avalat per 22 Juntes Falleres, demanant que convocara una reunió especial per a tractar en exclusivitat la creació d’una Federació, i encara que no els va fer cap gràcia, tingueren que fer-la. Es va convocar en Alzira.
En aquesta època jo havia entrat com a responsable de la Junta Local Fallera de Cullera i vaig estar en Alzira. La reunió fou molt llarga i com el tema encara estava molt verd, s’acordà acabar-la i demanar que els representants de les Juntes interessades se quedaren uns minuts per a formar un grup de treball. Així fou com sis o set Juntes començaren a treballar en aquest grup.
Algunes de les persones que formaren aquesta comissió varen ser Juan Peris (Carcaixent), Agustín Martí (Alzira), Alfredo Mont (Algemesí), Tomàs Femenia (Gandia), Emilio Andrés (Castelló de la Ribera), Oscar Pellicer (Cullera), Alfredo Gares (Alzira), Jesús García (Gandia), Paco Martínez (Cullera), etc.
Primer crearen dos comissions, una informativa i altra per a desenvolupar l’estructura, i organització de la futura Federació. Al poc de temps, varem veure la necessitat de fer una Gestora que aglutinara el treball de les comissions i oficialitzara la Federació donant-la a conèixer en una reunió convocada per la pròpia Gestora.
Per Paco MartinezEx secretari General de la Gestora de la Federació
Federació de Juntes de la Comunitat Valenciana
La Federació de Juntes Locals
174
Com a rerefons apareixia també una soterrada confrontació entre dos models organitzatius de la festa. D’una banda, una estructura anquilosada, intervencionista i burocràtica representada per una Junta Central Fallera que encara mantenia alguns tics autoritaris heretats del franquisme i que es considerava dipositària dels valors identitaris dels valencians.
Per una altra, les Juntes Locals, que reclamaven més llibertat per a organitzar la festa en les seues poblacions, major protagonisme per a generar ingressos propis a través dels patrocinis o mitjançant convenis amb les institucions públiques i promocionar el valencià com a llengua de la festa. El seu lema es resumia en la següent frase “Adequar les estructures i l’organització fallera als temps actuals”.23
Encara que la Junta Central Fallera no prestava cap servei
als pobles (únicament la concessió de recompenses), no es resistia a perdre la tutela i el control que des d’aquest organisme es podia exercir sobre la festa i sobre els milers de fallers censats. Els representants de les Juntes Locals van arribar a qualificar a la Junta Central de “ser un òrgan polititzat per UV”.24
Després de l’oposició frontal de la Junta Central Fallera (que va arribar a amenaçar amb imposar sancions25) i algunes vetlades amenaces de boicot econòmic per part de les forces més conservadores, la Federació va entrar en una via morta i no va arribar a constituir-se. Només Gandia es va transformar un temps després en la Federació de Falles-Junta Local. Ja en el segle XXI, Borriana adoptaria un model mixt, en el qual conviuen una Federació de Falles i una Junta Local en la mateixa població, amb un repartiment de les funcions i competències.
Al tindre l’honor d’haver segut escollit com a secretari general de la Gestora, vaig convocar la primera reunió oficial a Cullera, en Setembre de 1994, a la que varen assistir la pràctica totalitat de les Juntes Falleres i la Junta Central Fallera.
En la mateixa, explicarem que la Federació no intentava separar el món Faller, sinó tot el contrari, revitalitzar les Falles, creant un organisme que ajudara a gestionar tots els problemes i necessitats existents, ajudant a tots per igual. Que tots fórem representats en el percentatge que érem, si la Junta Central Fallera de Valencia engloba un 46% de fallers de la nostra Comunitat, el seu pes específic en la Federació també havia de ser del 46%, però amb l’avantatge per a tots de que aquest organisme tindria moltísim més pes en tots els àmbits, perquè aglutinaria a més de 300.000 fallers i quan es negociara un segur o alguns refrescs per a tanta gent, els beneficis obtinguts podrien ser enormes, el pes social, la col·laboració entre ciutats intercanviant carrosses, teatre, es a dir, cultura en definitiva; organitzant cursos, actes i promocionant lo nostre.
No estava pensada per a fer Falleres Majors, ni recompenses, actes de representació, ni coses per l’estil, sinó per a treballar per la cultura valenciana, fomentant-la, per eixample creant escoles oficials de dolçaina, dansades o cant valencià entre altres. També gestionar les necessitats de les Falles proporcionant ajuda i experiències compartides.
El que buscava la Federació era una unió entre tots els Fallers, inclosa la Junta Central Fallera de Valencia, sense ànim de llevar-li protagonisme, només modernitzar les estructures falleres per a benefici de tots.
Per això, tinguérem reunions en els pobles que ens cridaren, recorreguérem quasi tota la Comunitat, de Benidorm a Burriana. Estiguérem amb el Conseller de cultura, la Presidenta de la Diputació de València, Alcaldes, tots ens reconeixen la importància i necessitat d’una possible Federació, però al final no la varem fer.
¿Per què no va quallar si es va treballar i la intenció era bona?
Jo crec que per voler fer el millor possible, sense ferir susceptibilitats, sense voler que es polititzara ni que ho aparentara, volent aglutinar a totes les Juntes Falleres, intentant buscar el moment oportú per a cada cosa i ENS VAREM EQUIVOCAR.
Era any d’eleccions i per a que ningú considerara cap intenció política existent, decidirem paralitzar el projecte fins que passaren les eleccions, que ningú se sentira en l’obligació de recolzar o de negar la Federació per motius aliens a interessos fallers i açò la va matar.
Canviaren els responsables polítics i els responsables fallers, i ens varem sentir sense recolzaments i morí la Federació abans de nàixer.
23 Periòdic L’Expressió, octubre de 1994, pàgina 11.
24 Levante-EMV, edició de La Ribera, 27 de octubre de 1994, pàgina 44.
25 El País, 20 de octubre de 1994. Edició Comunitat Valenciana, pàgina 4.175
26 Periòdic L’Expressió, juny de 1997, pàgina 5.
27 Periòdic L’Expressió, desembre de 2003, pàgina 46.
28 Periòdic L’Expressió, juliol 2005, pàgina 51.
Reunió de expresidents, 1997. Arxiu L’Expressió
En 1997 va haver-hi un intent de crear una associació integrada per expresidents de comissió i exmembres de la Junta Local Fallera amb l’objectiu d’aportar la seua experiència en benefici de la festa, però sense pretendre solapar ni substituir les comissions o el propi organisme faller26.
En les reunions preparatòries van participar exdirectius de diferents comissions com Vicente García Fortea, Francesc Rico Aragó i Vicente Pellicer Tur (La Bega); Juan B. Lli Garrigós, Joan Castelló Lli i Enrique Piris Luján (Sant Antoni); Luis Pellicer Ibiza , Benjamí Font i Agustín Pedro Fenollar (Passeig); Juan Antonio Martínez Botella, Enrique Serra Gómez i Enrique Sanz Grau (Plaça d’Espanya); Francisco Martínez Beltrán (Raval), José Codina Ardit (Taüt), Rafael Sala Martínez i Francisco Marí Ibor (El Canet); Joan Vicent Armengot Giménez (País Valencià) i Vicent Pérez Ochando (El Port), entre altres.
Es van realitzar gestions preliminars per a aprovar uns estatuts i un logotip de l’associació, però finalment l’associació no es va forjar i no va haver un consell assessor per a les falles com de forma tan quixotesca pretenien els seus promotors.
Ja en el segle XXI aquesta idea va anar madurant i es va reconvertir en l’anomenada Junta Local en l’Exili, una entitat tan informal com el seu propi esperit irònic fundacional, que es va reunir per primera vegada al novembre de l’any 200327. Els seus caps visibles són José Codina Ardit, Enrique Serra Gómez, Juan José Oliver Grau i Salvador Molina Ferrer.
La pretensió d’aquesta Junta en l’Exili no és una altra que enyorar els temps en què exercien el poder, però sobretot reunir-se periòdicament entorn d’una taula per a degustar exquisits menjars tradicionals, com paelles en les seues múltiples variants (tradicional o de marisc), allipebre de rap i llagostins, gaspatxos manxecs, etc.
Aquests menjars, en els quals estan prohibits els productes light o dietètics, permeten a més complir un dels objectius fundacionals, com és la reivindicació de l’art del bon yantar28.
L’associació té unes profundes conviccions democràtiques i redistributives, i per açò els seus menjars són finançats amb el popular i equitatiu sistema del prorrateig entre els participants.
Amb l’humor característic de les falles, en una de les seues últimes reunions, Enrique Serra va encapçalar un hipotètic colp d’estat davant la inanició dels seus membres, que es limitaven a degustar les viandes i no realitzaven cap proposta de cara a la festa fallera.
Els Expresidents en l’exili
L’alcalde de Cullera, Josep Vicent Alandete, inaugura el I Congrés Faller, 1994. Arxiu L’Expressió
Estatuts aprovats al I Congrés Faller de Cullera, 1994. Arxiu L’Expressió
29 L’Expressió, maç de 1994, pàgina 11.
Els Congressos Fallers
Des de la seua aparició en l’etapa moderna en 1962,
les falles de Cullera es regien pels Reglaments de la
Junta Central Fallera de València, i per unes normes de
funcionament de la pròpia Junta Local.
Durant el mandat de Francesc Martínez Beltrán com
a secretari general de la JLF, es va convocar el Primer
Congrés Faller de Cullera, que es va celebrar del 15 al 17
de febrer de 1994 en el saló d’actes de l’organisme faller
en la Casa de l’Ensenyança, amb la participació de 55
delegats i amb l’objectiu de donar major participació als
fallers i falleres en la presa de decisions sobre la festa29.
El principal assumpte debatut en aquest primer conclave
sobre la festa va ser un reglament de funcionament que,
a pesar que incloïa molts articles del Reglament de la
JCF, va tenir el recolzament de un 70% dels delegats.
Entre les propostes aprovades figuren un nou sistema
d’organització de la Junta Local Fallera: es va separar
el vessant polític del faller, i per a açò es va crear una
presidència nata que requeia en l’alcalde i una presidència
executiva que seria triada pel col·lectiu faller. També es
va aprovar la creació de la delegació d’incidències.
Es va establir un criteri per als jurats de falla, que
a partir de llavors havien de valorar el modelatge, la
pintura, l’acabat i l’atreviment. Per al Premi d’Enginy i
Gràcia, es tindria en compte l’originalitat del tema i la
crítica.
Igualment, es van fixar unes mesures màximes per al
ninot de l’exposició i un sistema de puntuació per a les
recompenses locals; es va imposar també l’obligació de
participar en l’Ofrena, deixant llibertat a cada comissió
per a decidir si acudeixen a la Baixada de la Mare de Déu
en les festes patronals de Cullera.
177
Estem de Cinema, de Josep Lafarga Palomares (Raval, 2013). Foto Juan Gabriel Figueres
Una vida de circ, de Josep Lafarga Palomares (Sant Antoni, 1997). Arxiu Junta Local Fallera
Una altra esmena aprovada va ser sol·licitar la col·laboració dels serveis lingüístics de l’Ajuntament perquè tota la documentació de la JLF estiguera redactada en valencià. Per contra, va ser anul·lat l’article que obligava a cada comissió a posseir un llibre d’actes i un llibre de comptes, tots dos supervisats per la JLF.
Van ser desestimades també les propostes que sol·licitaven la reinstauració de la figura de la Fallera Major de Cullera (per 17 vots a favor, 18 en contra i 8 abstencions) i la implantació de les seccions tant per a les falles grans com a infantils (per 31 vots en contra i 9 a favor)30.
El reglament aprovat pel Congrés, que constava de 65 articles, es va traslladar a l’Ajuntament perquè en prenguera coneixement i des de la secretària general del consistori es va proposar una nova redacció a alguns dels articles. El nou president de JLF, Juan Antonio Montañés Magraner, va acceptar aquests canvis, però no els va sotmetre a la consideració del ple de l’organisme faller ni d’un nou congrés, amb la qual cosa l’autonomia que s’havia aconseguit es va perdre d’una plomada quan va aparèixer publicat el nou reglament.
Encara que el reglament aprovat en 1994 establia que els congressos se celebrarien cada quatre anys, el següent es va demorar més d’una dècada, ja que va ser convocat al novembre de 2005 i es va celebrar del 23 al 26 de gener de 2006 amb la participació de 68 delegats (un per cada 70 fallers censats).
Es van presentar 78 esmenes al reglament de 1994, amb propostes que actualitzaven, modificaven, ampliaven o milloraven 32 articles fins a deixar el text en 89 articles, 24 més que l’anterior.
Com a resolucions més destacades (Sanz Grau 2007, 21) es poden destacar l’ampliació a dos anys del mandat del president executiu de la JLF, la creació d’un nou premi al millor ninot de cada secció d’entre els quals es designaria el ninot indultat, tant en gran com en infantil, regularització de les reunions periòdiques de les diferents delegacions i possibilitat que la banda de fallera major poguera portar els colors de la senyera valenciana en substitució de la bandera nacional.
30 Les seccions, com es vorà en l’epígraf següent dins d’este mateix capítol, van ser aprovades a l’octubre de 2012 en un ple de la JLF i sense necessitat de ser ratificada aquesta decisió en un congrés faller.
Canviem el carro, de Vicent Fitó Grau (Passeig, 1994). Arxiu Junta Local Fallera
En aquest segon congrés es va consolidar també el sistema de seccions, es va imposar l’obligatorietat d’enviar una representació de les comissions als actes oficials de la JLF, es va actualitzar el sistema de puntuacions per a aconseguir les recompenses locals, i es varen establir noves mesures màximes, tant per a les falles infantils com per a les figures que es presenten a l’exposició del ninot.
Quatre anys després, al maig de 2010, es va convocar el III Congrés Faller, que es va celebrar del 4 al 7 d’octubre en el Saló d’Actes de la Casa de la Cultura. El fet més destacat va ser l’absència de les falles de la Secció Especial, en considerar que no estaven adequadament representades. Amb aquesta decisió, un 45% dels fallers de Cullera no van estar representats en els debats congressuals. Finalment van participar 53 delegats, encara que només 44 d’ells van tenir dret a vot en un congrés en el qual es van aprovar 92 esmenes de les 119 presentades.
Entre els acords aprovats figuren la possibilitat de modificar el reglament per acord unànime dels presidents i la consideració dels congressos com un acte oficial de la JLF de “obligada assistència”. A més, es limitaren les competències de l’assemblea de presidents, es redefiniren les seues funcions i es va crear l’assemblea de delegats de JLF.
Igualment, es va establir que els acords es prendran per majoria simple, i es va eliminar el vot del regidor i del president executiu en l’assemblea de presidents. També es varen definir els requisits per a ser membre del jurat d’incidències i es va crear una comissió perquè desenvolupara un reglament de funcionament que incloguera sancions i els possibles recursos.
Respecte a la comissió executiva, es va suprimir que els seus acords foren ratificats pel president executiu de la JLF, es va regular la moció de censura al president executiu de la JLF, s’actualitzaren les funcions de cadascun dels càrrecs directius, i s’establiren les demarcacions de cada comissió fallera i les possibles excepcions.
Altres articles de rellevància van ser els referits a la possibilitat d’utilitzar tots aquells símbols i banderes dins
del marc històric i cultural de la Comunitat Valenciana, l’obligatorietat que totes les comissions s’inscrigueren com a associació cultural i la supressió de tots els articles referits al funcionament intern de les comissions, que quedaren supeditats als estatuts de cadascuna d’elles.
En matèria econòmica, el nou reglament, que va entrar en vigor el 20 de març de 2011, va establir que el valor de la falla infantil podrà ser com a màxim el 50% del valor de la falla gran (fins ara era el 33%) i va obligar la JLF a portar un registre dels fallers que causen baixa en una comissió en situació de deutors.
En l’aspecte organitzatiu, va quedar fixat que no podran coincidir dues presentacions sense l’acord previ d’ambdues comissions i que les desfilades de les comissions seran en ordre invers als premis de les falles grans de cada exercici. Quan la desfilada siga dels representants de cada falla, ho faran en ordre invers al nombre de cens faller en la JLF.
179
La disco-mòbil i el ball no podien faltar en el mig any (2014). Foto Joan Castelló Lli
31 El repartiment equitatiu del premi en metàl·lic ja s’ha comentat en el capítol 1, la Trama Artística.32 Periòdic L’Expressió, novembre de 2002, pàgina 19.
El nombre de comissions fallers ha anat creixent de forma gradual però persistent en l’etapa actual de les falles. Les quatre falles existents a mitjan seixanta (La Bega, Sant Antoni, Passeig i Plaça d’Espanya) prompte es van duplicar en poc més d’una dècada: es va passar a cinc en 1973 (Raval), a sis en 1975 (José Antonio-Taüt), a 7 en 1976 (El Canet) i vuit en 1980 (Mongrell). Només va haver una desaparició de comissió, la d’El Masclet, que només va tenir un any d’existència, l’exercici 1977-78.
El creixement va ser molt més pausat en la dècada dels vuitanta i noranta: 9 comissions en 1982 (País Valencià), 10 en 1983 (El Port), 11 en 1993 (El Raconet), 13 en 1995 (El Pontet i Plaça d’Alboraia) i 14 en 1999 (Rei en Jaume I), una xifra amb la qual es tancaria el nombre de comissions en el segle XX.
El llistó estava ja molt alt amb 14 comissions per a una població de 22.000 habitants com Cullera. No obstant açò, en el segle XXI encara creixeria: s’arribaria a 15 (Xúquer en 2003) i a 16 (Bulevard) en 2010, encara que el nombre efectiu de falles es va quedar en 15, ja que El Pontet havia desaparegut després de les falles de 2004.
Amb 15 comissions per a l’exercici 2002-2003, la Junta Local va acordar (en una votació molt renyida i igualada)
crear les seccions perquè les falles pogueren competir agrupades en pressupostos més coherents, ja que fins a aqueix moment, amb la secció única, competien monuments de més de 30.000 euros amb uns altres de a penes tres o quatre mil euros.
Es van crear tres seccions en falles grans (Especial, Primera i Segona) i dues seccions en falles Infantils (Primera i Segona). Aquesta diferència entre grans i infantils solament es va mantenir durant un any, ja que a partir de 2014 es van consolidar les tres seccions també en infantil: Especial, Primera i Segona.
Independentment del premi i de la secció en què estiga enquadrada, cada comissió va seguir rebent la mateixa subvenció pel premi (uns 900 euros en 2002), com ha sigut tradicional fins ara31.
La decisió de crear les seccions va ser adoptada en una reunió d’infart celebrada en el mes d’octubre de 2002. Van participar 14 de les 15 comissions censades (va faltar El Canet i el resultat final de la votació secreta (demanada per la falla El Port) va ser d’empat: set a favor i set en contra. Va decidir, a favor de crear les seccions, el vot de qualitat del president executiu, Pere Manuel32.
La irrupció de les seccions va obrir el ventall de possibilitats perquè més falles aconseguiren l’anhelat palet del primer premi, com ja ha quedat demostrat en el capítol 1 La Trama Artística.
Les Seccions
180
33 Periòdic L’Expressió, octubre de 2002, pàgina 27.34 El periòdic L’Expressió, en la pàgina 38 d’octubre de 2008, no cita el nom de las comissions.35 Periòdic L’Expressió, setembre de 2012, pàgina 37.
El programa d’actes organitzats per la JLF es va ampliar en 2001 amb la inclusió del canvi de vares, un sopar anual en la qual s’agraeix els serveis prestats pels representants de JLF que han cessat en els seus càrrecs i es dóna la benvinguda als nous directius o delegats.
L’acte cobra la seua major dimensió quan hi ha un relleu en la presidència executiva de la JLF, com va ser el cas d’aquesta primera edició, celebrada al desembre de l’any 2000, en la qual s’estrenava en el càrrec Pau Manuel Aragó i s’acomiadava Juan Antonio Montañés Magraner, després de sis anys al capdavant de l’organisme faller.
El sopar de canvi de vares també serveix per a donar la benvinguda als nous presidents de comissió, que, per mandat del reglament faller, són membres nats de la JLF.
Aquests sopars també són utilitzats per a donar la benvinguda als nous representants municipals després de les eleccions locals de cada quatre anys. La de juliol de 2003 va servir per a presentar el nou alcalde, Ernesto Sanjuán, i la nova regidora de Falles, Mª àngels Arlandis Escrivà
Fins a 2015 han sigut vuit els alcaldes que han exercit la presidència efectiva o honorífica de la JLF: Juan Lafarga Diego (1972 i 1973), Enrique Rico Sanjuán (de 1974 a 1979, tots dos inclusivament); Enrique Chulio Piris (de 1980 a 1987), Alfredo Martínez Naya (de 1988 a 1991), Josep Vicent Alandete Català (de 1992 a 1995), Carlos Moreno García (de 1996 a 1999), Ernesto Sanjuán Martínez (en dues etapes, una de 2000 a 2001 i una segona de 2004 a 2015), i Joan Grau Grau (2002 i 2003).
Els regidors delegats que han estat en la JLF han sigut onze: Juan José Oliver Grau (de 1982 a 1987), Ernesto Sanjuán Martínez (de 1988 a 1991), Josep Manuel Rius
Sanjuán (de 1992 a 1995), Juan Emilio Llopis Garcés (1996), Xavier Vallet Ferrer (de 1997 a 1999), Patricia Martínez Bohigues (2000 i 2001), Domènec Garcia Pastor (2002 i 2003), Mª Àngels Arlandis Escrivà (de 2004 a 2007), Juana Sapiña Arlandis (2008 i 2009), Manuel Montagud Fos (2010 i 2011), Andreu Piqueras Martí (de 2012 a 2014) i de nou Juana Sapiña Arlandis (2015).
Les celebracions del Mig Any Faller organitzades per la JLF es van iniciar en l’exercici 2003-2004, però la idea va ser engegada un any abans per la comissió del Port, que el 22 de setembre de 200233 va celebrar el seu particular mig any per a animar els fallers a reprendre l’activitat després del parèntesi de l’estiu.
En la primera edició del Mig Any col·lectiu, celebrada el 26 de setembre de 2003 en el parc urbà de Sant Antoni, la JLF pagà el recapte de la torrada (pa i embotits) per a unes mil cinc-centes persones, gràcies als patrocinis del Gremi de Forners, l’empresa Colom-Naya de begudes, el Club Nàutic i l’Ajuntament de Cullera. Després de sopar, i com a fi de festa, hi hagué un ball amb orquestra.
A partir de 2003, la festa del Mig Any s’ha celebrat amb normalitat, amb només un parell d’excepcions. La primera d’elles va ser en 2008, quan algunes comissions34
no van acudir en senyal de protesta perquè havien de portar les taules i cadires per al sopar, ja que la Junta Local, al no comptar amb l’ajuda del consistori, no se’n feia càrrec com en els exercicis anteriors.
L’altra excepció va tenir lloc al setembre de 2012, quan, per raons econòmiques i a causa de la retallada en la partida que l’Ajuntament concedia anualment a la JLF, es va suspendre el Mig Any Faller. L’aportació de l’exercici tancat 2011-2012 encara no havia sigut abonada sis mesos després de la seua finalització, malgrat que era la meitat de l’exercici 2010-201135.
Mig Any Faller
El Canvi de Vares
181
Intercanvi d’insígnies infantils. Foto L’Expressió
35 Els colors dels faixins i el càrrec que representaven eren els següents: En la JLF, el groc corresponia al president, i el verd als diferents delegats. En les comissions, el roig corresponia al president; el blau clar als membres de la directiva i el morat als fallers de base.
Per Joan Vicent Molina i Más
Al mes d’abril de l’any 1975 em vaig apuntar a la falla d’una barriada de Cullera anomenada Falla Raval de Sant Agustí. Igualment l’any 1978 vaig entrar a formar part de la Junta Local Fallera de Cullera.
Durant estos quaranta anys dins del món de les falles he desenvolupat diferents càrrecs: des de Vicepresident i Secretari, fins a delegat de loteries o delegat d’infantils, entre altres. Però hi ha un pel que sempre em recorden totes les falles de Cullera: el càrrec de Bibliotecari–Arxiver o, com es diu ara, delegat de censos
A finals dels anys setanta totes les relacions de fallers que es duien a la Junta Central Fallera de València s’havien d’omplir
per triplicat i a bolígraf, doncs érem ben pocs els que teníem una màquina d’escriure a casa. A més a més, el format que tenien els censos eren molt grans i no cabien a cap màquina, per la qual cosa havies d’enginyar-te-les perquè caberen en ella. Una vegada recollides les relacions de les set falles que hi havia aleshores a Cullera, les duies a Junta Central Fallera, situada dins de l’Ajuntament de València.
De la mateixa manera el que era l’historial de cada faller s’escrivia a unes fitxes de cartó que cada falla es creava i on s’anotava informació, com ara: les dades personals de cadascú, el càrrec que exercia dins la falla i la puntuació que li corresponia, per així poder demanar-li la recompensa que tocava, ja fóra bunyols a València o culleres a la nostra ciutat.
A partir de l’any 1975, coincidint amb el primer any de la Reina de les Falles de Cullera, la JLF va incloure en el programa de festejos una visita dels membres de l’organisme faller a totes les comissions de la ciutat, un recorregut que es realitzava durant el primer dia de falles, encara que conforme va anar creixent el nombre de comissions aquesta visita es va desdoblar en dos dies a partir de 1997.
Amb anterioritat, les pròpies comissions tenien previst en el seu programa de festa la visita a les altres falles de la població, dins d’un clima de germanor i enteniment, no exempt en ocasions puntuals de xicotetes disputes per la rivalitat existent entre algunes d’elles. La comitiva de la JLF visitava les falles assignades, i en l’última d’elles (segons un recorregut que anava variant cada any), la comissió amfitriona els convidava a un aperitiu en el casal.
Aquesta visita institucional prompte va ser coneguda en l’argot popular com la Marxa verda, perquè els seus integrants portaven cenyits en la cintura el faixí d’eixe color que distingia els diferents càrrecs dins de la JLF35.
En el programa de festejos dels llibrets de la JLF sempre apareixia aquest acte amb la llegenda Visita de la Junta Local a les falles de la ciutat, però a partir de l’any 2001 es va fer ja oficial la denominació popular en quedar reflectida en el llibret com “Marxa verda. Visita de la Junta Local Fallera a les diferents comissions falleres al so de tabal i dolçaina”.
De la llapisera al ordinador
La Marxa Verda
182
Entrega de recompenses al saló de plens de l’Ajuntament (2005). Arxiu Junta Local Fallera
Els anys anaren passant i es formaren noves falles i la Junta Central Fallera va canviar la seua ubicació, primer al Mercat Central de València i desprès a les oficines de què disposa a Monteolivet en l’actualitat.
Tot i l’avanç als darrers anys de la tecnologia i l’aparició dels primers ordinadors a les cases, la manera d’omplir els censos i les peticions de recompenses continuaven sent les mateixes.
A principis de l’any 2000 canviaren els formats dels censos i recompenses, doncs al que era la delegació de censos i recompenses de Junta Local Fallera, situada a la Casa de l’Ensenyança, pensàrem com podíem modernitzar aquests mètodes tan antics. Cristina, Tino i jo començàrem a mirar, mitjançant programes Excel (per a mi tot açò era com si parlaren en xinés), com fer per simplificar un poc l’elaboració dels censos. Ens posàrem en contacte amb Carlos Martínez qui, desinteressadament, va crear el que avui denominem la base
de dades en què tan sols apretant una tecla de l’ordinador t’ompli tots els formularis, ja que conté totes les dades de tots el fallers de Cullera, al mateix temps que et notifica quan a un faller li correspon una recompensa.
Però el temps continua passant i pareix ser que en el proper exercici faller tot açò quedarà ja antiquat, ja que Junta Central Fallera esta preparant-se per rebre tots els llistats mitjançant Internet.
Cal dir que la vida són cicles i ara ja vaig ensenyant al meu fill tot aquest món dels censos i les recompenses perquè continue aquesta feina. I ara quan mire amb enyorança aquelles antigues fitxes de cartó que omplia a mà, recorde tants fallers que ja no estan entre nosaltres com ara Pep, Vicent, Ximo o Susana entre altres, i sobretot recorde el meu amic Javi i em ve al cap aquell primer lema que dèiem a la falla “ Qui val, val i per això va al Raval”.
La parafernàlia fallera inclou, entre els seus elements més destacats, les insígnies i recompenses, que tot faller i fallera que es tinga en consideració vol lluir en la pitera del jupetí o en la banda corresponent.
Durant les primeres dècades de falles a Cullera, tant els fallers com els presidents i les falleres majors van anar intercanviant entre ells les insígnies de les seues respectives comissions fins a aconseguir la col·lecció completa, que molts d’ells portaven penjada en la seua indumentària com si foren prestigioses condecoracions civils o militars.
En 1986, la JLF va instituir l’intercanvi d’insígnies, un acte en el qual presidents, falleres majors, presidents infantils i falleres majors infantils intercanviaven les insígnies de les seues respectives comissions.
En un primer moment, es va celebrar el 17 de març a la vesprada en llocs com el saló de la Societat de Caçadors, Santa Cecilia o el hall de la Casa de l’Ensenyança, com a acte previ al lliurament de premis en l’Ajuntament.
El que inicialment consistia en un senzill vi d’honor prompte es va convertir en un sopar d’intercanvi d’insígnies que se celebrava en els dies previs a la plantà. El primer d’ells es va celebrar el 14 de març de 1998, i van assistir tant les falleres majors com les infantils de totes les comissions.
El Intercanvi d’Insígnies i la Gala Fallera
183
36 Periòdic L’Expressió, març de 2014, pàgina 18.
Insígnia del Pessebre (Insígnia Casona)
Si es recorden de tu, s’agraïx; si et demanen col·laboració, t’afalaga; si és el barri on un es va criar, t’enorgullix i si és la primera vegada, t’aclapara. Açò és el que m’ha passat amb la Comissió de la falla del Raval de Sant Agustí.
Però entrem en matèria.
A tots el dirigents de la Junta local Fallera de la primerà i als fallers i falleres mes destacats de l’època (la relació nominal la trobareu al final d’aquest article) La Casona va tindre el privilegi d’acollir-los alguna vegada en un sopar o esmorzar davall el seu sostre per a degustar els plats permanents i repetitius de truites, mandonguilles d’abadejo i llonganisses i botifarres.
La culpa la va tindre Salvador Romero (q.e.p.d.) que com administrador professional, sabia portar a la “cuadrilla” totes les setmanes a sopar, discutir, riure a mansalva, tenir baralles de familia, pendre acords de la Junta Local, passar per taquilla per a pagar a escot el sopar i el desplaçament al Pavelló per a jugar al bingo. La quota era fixa, jugàvem 2 ó 3 cartons. L’import dels premis servia de romanent per a la setmna següent, vam estar una vegada més d’un mes sense posar un cèntim. O siga, jugar sí, però passar-se no.
Quan hi havia algún partit de futbol de la selecció o dels importants de primera divisió, damunt d’una escala de tisora col·locàvem la xicoteta televisió i a veure.
La Casona era la plataforma per a posar la direcció del treball a realitzar, els horaris, les desfilades, punt d’eixida i entrada.
Per a compensar la fidelitat de la Junta Local se’m va ocórrer establir un distintiu per a premiar als que venien i romanien més temps en la Junta, com el servei era d’alt tupé i el menú exquisit, li corresponia “UN PESEBRE”.
El pesebre faller de La Casona
per Germe Beltrán Tello Amb l’objectiu de fer un acte més adequat als xiquets, en 2002 es va crear el sopar d’intercanvi d’insígnies infantil, que en les seues primeres edicions va comptar amb el patrocini d’un establiment de menjar ràpid (McDonald’s).
L’any 2003 i amb la intenció de simplificar l’acte, la Junta Local va lliurar a cada Fallera Major de comissió un quadre amb les insígnies i els escuts de totes les comissions de Cullera. Amb la decisió d’emmarcar-les, les insígnies es consagraven, encara més, com un objecte de culte per als col·leccionistes.
L’Ajuntament també es va sumar a aquesta passió per les insígnies i en 2004 va concedir als màxims representants de cada comissió el Distintiu d’Argent, que lliurava en el Saló de Plens unes hores abans del sopar de l’intercanvi d’insígnies. Amb el pas dels anys, el lliurament dels distintius de l’ajuntament i el sopar de l’intercanvi d’insígnies va donar origen en 2010 a la Gala Fallera, amb una recepció en la Casa Consistorial i posterior desfilada fins a l’Auditori del Mercat per a lliurar els distintius de l’ajuntament i les recompenses de la JLF.
Finalment, en 2014, la Gala Fallera es va desdoblar també en dos actes, un per a adults amb sopar i un altre per a infantils, amb una vetlada teatral36.
184
Conta contes, faules i fantasies, de Pascual Roda Ferrando Pasky (Sant Antoni, 2006). Arxiu Junta Local Faller
Conserve els originals de les puntuacions adquirides per a anualment entregar-les el 17 de Maig, data de l’obertura de l’establiment.
Han passat més de 30 anys, el temps passa a velocitat de vertigen, però mai oblidaré els moments que vaig tindre de compartir alegries i amargures, de sumar amics, recordar als que se’n van anar i saludar dia a dia els “supervivents”
Registre nominal de fallers al pesebre (de 1976 a 1982): Salvador Romero Olivert, Luis Pellicer Ibiza, Manuel Vallet Martinez, Manuel Corral Melo, José Cerveró Camarena, Agustin Sanjuán Armero, Enrique Serra Gómez, Santiago Renart Montón, Francisco Rico Aragó, Juán Antonio Ausina Cruañes, José Mengual Palomares, Rafael Sala Martinez, Juán Pla Felix, Antonio Pizarro Figueres, Juan Martinez Rico, Enrique Miguel Muñoz, Juán Sapiña Ferrer, José Gil Zanón, Juan Pedrós Canet, Ricardo Prats Cerveró, Cipriano García Calafat, Francisco Catalá Carles, Julián Alcañiz Saez, José Garrigós Nicola, José Codina Ardit, Vicente Colom Costa, Juan Sanz Camarena, Vicente Gil Oliver, Vicente Bustillos Serrano, Vicente Vallet Escrivá, Antonio Crespo Bodí, José Brines Vercher, Juán Arlandis Carbó, José García Fuster, Juan Alberola Mafé, Luis Monterde Vicente, Alberto Moreno Colom, Alejandro Bonet Martí, Rafael Gómez Fuertes, Francisco Lli Moncho, Francisco Todosantos Mateo, Juán Bautista Llopis Fenollar, Fermin Julián Valcanera, Juan Bautista Lli Garrigós, José Mogort Braco, Vicente Sapiña Ferrer, Vicente Pellicer Tur, Antonio Colom Beltrán, Agustin Sánchez Montenegro, Juan Antonio Martinez Botella, Juan Frigola Arlandis, Enrique Rico Sanjuán (Alcalde), Enrique Chulio Piris (Alcalde), Juán José Oliver Grau (Concejal Delegado del Ayuntamiento), Amparo Carrau Criado (Fallera Mayor de Cullera), Ana Selfa Font (Fallera Mayor de Cullera), Maria Asunción Rico Aragó (Fallera Mayor de Cullera), Vicente Orient Montón (Presidente Falla El Canet), Juan Bautista Nicolau Colom (Presidente Falla La Bega), Manuel Briva Vives i Ismael Martinez Naya.
Una de les conseqüències de l’engegada de les seccions en les falles de Cullera va ser l’aparició en escena del G-4-, o grup format en 2004 per les quatre comissions que varen integrar la Secció Especial.
El nom del grup és una translació del G-7, o grup de països més rics i poderosos del món (tant en l’àmbit polític com militar), format pels Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Canadà, França, Itàlia i Japó, països als quals s’ha unit també la Unió Europea.
Sant Antoni, Passeig, Raval i Taüt van integrar eixe grup, la finalitat inicial del qual va ser realitzar una presentació anual conjunta dels esbossos en un acte que, en algunes edicions, se li va donar també el caràcter de multimèdia, amb projecció de les maquetes i dels monuments en les seues diferents fases de construcció i entrevistes als artistes fallers.
Dins del món faller local, el G-4 també ha tingut connotacions de lobby o grup de pressió, ja que les seues reunions també han servit en ocasions per a ultimar decisions conjuntes, com la de no acudir al III Congrés Faller per considerar que les comissions d’Especial estaven infrarepresentades.
El G-4
185
186
Açò te ous!!, de Josep Lafarga Palomares (Mongrell, 2004). Arxiu Junta Local Fallera
Mes lent que un caragol, d’Eduardo Chinchilla (Raval, 1975). Arxiu Falla Raval
37 Els fallers generen al voltant del 70 o del 80 per cent dels ingressos de les comissions, però el 20-30 per cent restant prové de subvencions i ajudes (directes o indirectes) de les administracions públiques, principalment l’Ajuntament.
Les Falles són una festa popular pagada en gran part pels mateixos integrants de la comissió, els fallers i les falleres37. Segons relatava Bernat Selfa Jordà en el llibret de la JLF de 1984, l’economia de les comissions està basada “en la pròpia creativitat, en l’instint d’autosuficiència i en la capacitat organitzativa”.
En el pressupost de cada comissió s’inclou no solament el cost dels monuments (el gran i l’infantil), sinó també les partides corresponents a la pirotècnia, música, flors, programa de festejos, llibret, manteniment del casal, menjars, begudes i altres partides necessàries per al normal funcionament de la comissió.
Fins a la dècada dels vuitanta, el cost dels monuments representava entre el 60 i el 70 per cent del pressupost ordinari (Selfa Jordà, 1984: 184), encara que este percentatge ha anat disminuint al mateix ritme que augmentaven les activitats culturals, recreatives i d’oci organitzades per la comissió.
En el mateix article de 1984, Selfa Jordà, llavors pertanyent a la comissió d’El Port, integrada per una escassa cinquantena de persones, ja assegurava: “Estem desfasats, cal buscar noves fonts per autofinançar-se, o bé dins d’un temps no molt llunyà sols subsistiran les grans”. Era un toc d’atenció general i una crida als patrocinis, a una major implicació de l’Ajuntament i a cercar vies alternatives a les tradicionals per a cobrir les noves despeses que s’anaven originant dins de la festa.
En els últims anys, les partides destinades a casal, begudes i activitats culturals, festives o recreatives s’han disparat de manera considerable. El cost de les falles representa ara, de mitjana, entre un 35 i un 45 per cent del pressupost (pot arribar a situar-se al voltant del 50 per cent en algun exercici extraordinari d’alguna comissió), encara que en les més modestes el percentatge pot aplegar a situar-se entre el 20 i el 25 per cent.
En l’exercici 1990-91, els pressupostos de les falles de Cullera eren de 50 milions de pessetes.
La dimensió econòmica de les falles de Cullera ha anat augmentant amb el pas dels anys i amb l’aparició de noves comissions. Encara que no hi ha dades econòmiques contrastades, sí que tenim referències orals que ens permeten afirmar que, a mitjan dels seixanta, una falla de Cullera costava entre les 20.000 i les 30.000 pessetes, unes quantitats que van créixer fins a les 120.000 pessetes en els primers anys setanta.
A mitjan dels setanta les falles ja costaven entre 200.000 i 500.000 pessetes, i una dècada després se situaven entre les 700.000 i el milió de pessetes. Amb els anys noranta, les falles van arribar en els primers compassos als dos milions de pessetes, però van depassar els tres milions abans de finalitzar el segle XX.
Ja en el segle XXI, les comissions més monumentalistas van destinar pressupostos que van anar passant de les 4.500.000 pessetes de l’any 2001, als 33.000 euros (5,5 milions de pessetes) en 2002 i als 42.000 euros d’algunes falles de la secció especial en 2005, fins a arribar als 72.000 euros en 2007, la xifra més alta aconseguida a Cullera.
A partir d’ací, i com a conseqüència de la crisi econòmica, el pressupost destinat a la falla gran ha anat minvant fins a situar-se per davall dels 50.000 euros, amb preus mitjans que han oscil·lat entre els 40.000 i els 30.000 euros. No obstant això, sempre hi ha hagut excepcions a la regla i alguna comissió ha fixat el seu pressupost en els últims anys entre els 50.000 i 60.000 euros.
Si ens atenim als pressupostos globals de les comissions, les dades de què disposem són encara més escasses. En l’exercici 1990-1991, el pressupost de les deu comissions de Cullera superava els 50 milions de pessetes, segons publicava el periodista Antonio Luque en el diari Las Provincias.
Quasi vint-i-cinc anys després i amb quinze comissions en actiu en l’exercici 2014-2015, el pressupost conjunt de totes s’ha situat al voltant dels 720.000 euros (uns 120 milions de pessetes).
D’altra banda, un reconeixement que també pot ajudar econòmicament a la festa, encara que siga de manera indirecta i a través dels patrocinis amb les empreses que més es beneficien amb l’afluència de visitants (especialment l’hostaleria i la restauració) ha sigut la declaració de les Dalles com a festes d’interés turístic local, un reconeixement que la Conselleria de Turisme de la Generalitat valenciana va fer efectiu al setembre de 200838 i que posteriorment va ser ampliat a festa d’interés turístic autonòmic en 201039.
38 L’Expressió, octubre de 2008, p. 38.
39 L’Expressió, juliol de 2010, p. 1.189
Participació de vuit pessetes de la loteria de nadal de 1971. Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Rifa de una paella amb sis ànecs (Sant Antoni, 1964). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
En el sorteig de Reis de 1975, Juan Marí Pellicer oferia la possibilitat de que tocarà El gordo. Col·lecció Juan Marí Pellicer
El primer recurs financer del qual van disposar les
comissions van ser les quotes que pagaven els mateixos
fallers. Suposa una espècie d’inscripció o matrícula anual,
que es pagava a l’inici de l’exercici i que actualment
oscil·la entre els 25 i els 45 euros, segons la comissió.
Amb aquesta quota, que en teoria es paga a l’inici de la
temporada, la comissió pretén obtenir uns ingressos amb
els quals fer front a les primeres despeses de l’exercici
i, en moltes ocasions, també per a pagar els deutes
pendents de l’exercici anterior.
Si el faller es dóna de baixa a meitat de l’exercici, no
se li retorna l’import de la quota. En conseqüència, per
a la comissió representa un ingrés sense contrapartida de
despesa, per la qual cosa dóna una injecció de liquiditat
a la tresoreria.
“És nostra falla la més gran i més bonica, perquè s’ha
fet de la loteria i la rifa”. Esta és la primera estrofa d’una
cançoneta adoptada com a himne oficiós de la Falla de
Sant Antoni i que resumeix quines eren les principals fonts
econòmiques de la falla en els anys seixanta i setanta.
Fins als anys noranta, el principal motor de la economia
d’una comissió era la loteria. Un 75 per cent per cent de
l’aportació que feia cada faller la realitzava a través de
la venda de participacions de loteria. Cada participació
(de 2 o de 4 euros per exemple) porta un recàrrec o farda
del 25 per cent (50 cèntims o 1 euro en les quantitats
citades anteriorment), que és el benefici net que queda
a la falla, ja que el preu final de la participació és de 2,5
o 5 euros.
La Loteria i la Rifa
Les Quotes
190
Les comissions tenen uns números reservats que juguen
en nombrosos sorteigs de l’any, amb quantitats més baixes
en els sorteigs ordinaris i més altes en els extraordinaris.
En els sorteigs de Nadal i Reis és on es concentra gran
part de la recaptació per aquest concepte, ja que les
comissions solen vendre dècims per valor d’entre 4.000
i 8.000 euros les més menudes, fins a 15.000 o 25.000
euros les comissions més nombroses. Hi ha fallers que
desisteixen de vendre la loteria i prefereixen pagar la
farda directament de la seua butxaca.
Encara que el cost de les paperetes sol ser menor,
les comissions han buscat la publicitat d’algun comerç
perquè la impressió dels talonaris els resultara a cost
zero. En altres ocasions, han cercat algun tipus de reclam
per a augmentar les vendes.
El 1975, la comissió de Sant Antoni va dissenyar una
papereta especial per al sorteig de Reis. Un dels seus
fallers més coneguts, Juan Marí Pellicer, amb un centenar
de quilos entre el pit i l’esquena, apareixia fotografiat en
la papereta, recolzat en un divan com si fóra el déu romà
de la sort, envoltat de dècims de loteria, una fogassa
de pa de grans dimensions i rodejat de bitllets de mil
pessetes. En la part inferior de la participació apareixia
el text següent: “Compre, seguro que le toca El Gordo”.
La intenció era bona, i les vendes van augmentar enmig
de la gaubança del veïnat per aquesta ocurrència tan
fallera, però la deessa fortuna va estar esquiva i el
número que jugava la comissió no va eixir premiat en el
sorteig del 5 de gener de 1975.
Un sistema complementari a la loteria és el de la rifa.
Consisteix en el sorteig d’un bé de consum atractiu per
al públic mitjançant el sistema de venda de paperetes
numerades. El número guanyador ha de coincidir amb el
premiat (número complet o les últimes tres xifres) en un
sorteig oficial (la loteria o els iguals de l’ONCE).
En els últims 50 anys s’ha sortejat de tot: des d’una
paella estiuenca per a 10 persones (es va sortejar en
el mes d’agost de 1963) amb sis ànecs, fins a un pernil
diari durant tot un mes; des d’equips d’alta fidelitat
(transistors en la dècada dels seixanta i minicadenes
en els anys noranta) a vaixells esportius (velers de la
classe 350 amb casc de poliglàs), o des de bicicletes de
passeig (les mítiques BH dels anys setanta) fins a viatges
a Mallorca, Canàries o Benidorm.
A voltes cal superar-se a si mateix perquè no s’esgote
el model. El 6 de gener de 2015 el Raval va sortejar un
creuer pel Mediterrani per a dues persones, que incloïa
també mil euros per a despeses personals.
A més de les rifes estàndard, n’hi ha d’altres
específiques, com la tradicional cistella de Nadal o un
cabàs pasqüer amb les seues corresponents viandes, o les
que es fan durant alguns actes de la falla (proclamació,
presentació de les falleres majors, presentació del
llibret, etc.). En aquests últims casos, el Raval ha
sortejat un conjunt de pintes amb l’escut de la comissió,
obres pictòriques d’algun artista local com Mª Carmen
Signes i Ximo Moragues, la quota anual de faller, plantes
decoratives, corbates de cavaller, pastissos i, fins i tot,
talls de cabells en establiments col·laboradors.
També s’han establit rifes en les quals el premi no era
un bé de consum, sinó diners en efectiu. Un exemple
d’aquest tipus va ser el sorteig de mil pessetes diàries
que va fer Sant Antoni l’any 1979. Cada papereta
(numerades de l’1 al 9.999) costava 100 pessetes i el
posseïdor tenia una vintena d’oportunitats d’obtenir el
premi si el seu número coincidia amb les quatre xifres
del cupó pro cecs, o la devolució dels diners si coincidien
les dues últimes xifres. El Raval i altres comissions han
fet igualment rifes d’aquest tipus.
Les rifes són el sistema més eficaç d’ingressos per a
una comissió: s’aconsegueixen molts diners en poc de
temps... si finalment es pot vendre tota la sèrie. El
problema és que els veïns i abonats són poc partidaris
de comprar participacions per a aquest tipus de sorteig
i sempre queden talonaris sense vendre. Si el número
premiat ha sigut venut, la comissió pot tenir pèrdues,
però si no s’ha venut llavors els guanys es disparen.
191
Arreplegà en l’hospital (Raval, 1987). Arxiu Falla Raval
Arreplegà en el passeig (Plaça d’Espanya, 1971). Col·lecció Susi Rico Aragó
L’Arreplegà és un dels actes més antics del calendari faller i és una font més d’ingressos de la falla, encara que en les últimes dècades quasi genera més despeses que ingressos. Malgrat tot, manté la seua vigència perquè és una jornada festiva més per als fallers i falleres.
A Cullera, cada comissió celebra l’arreplegà vuit dies després de la presentació, que sempre se celebra en dissabte en dates que prèviament s’han sortejat en un ple de la JLF. Amb aquest sistema combinat de presentació (en dissabte a la nit) i arreplegà (diumenge al matí, vuit dies després) s’evita que diverses comissions estiguen al carrer el mateix dia disputant-se el donatiu dels vianants.
És habitual que es formen parelles o grups, cadascun amb un mocador de vestir lligat pels extrems formant una bossa on els veïns i transeünts dipositen el seu donatiu per a la falla. A cada col·laborador se li lliurava també una senyera de paper o plàstic, que després es penjaran a les balconades o finestres de les seues cases, contribuint així a engalanar uns carrers que els fallers també adornaven mitjançant la col·locació de banderoles.
Encara que la teoria diu que l’arreplegà ha de fer-se dins de la pròpia demarcació, l’habitual és que els fallers i falleres acudisquen a aquells llocs on la gent se sol concentrar un diumenge al migdia: els Jardins del Mercat a l’eixida d’algun concert de les bandes, les zones de bars del centre (el Passeig i la plaça de la Llibertat) o de Sant Antoni, instal·lacions esportives, passeig marítim, etc.
Acabada l’arreplegà, la comissió paga un menjar als fallers i falleres que hi han participat, que en els anys de bonança econòmica solia fer-se en un restaurant i que en els últims anys es fa al casal, amb paelles cuinades pels mateixos integrants de la comissió.
L’ Arreplegà
192
Entrega de tortades els dies previs de falles. Arxiu Falla Raval
Aniversaris, de José V. Gutiérrez (País Valencià, 2011). Arxiu Junta Local Fallera
Una altra forma tradicional d’aconseguir diners és mitjançant els cartonets, encara que els ingressos que generen representen cada vegada un percentatge menor dins dels pressupostos de la comissió.
A l’inici de cada exercici, es lliura a cada faller i fallera entre 3 i 5 cartonets de mitjana, que ha de vendre a veïns, familiars o amics. Els destinataris, que es converteixen així en abonats o benefactors de la falla, paguen una quantitat mensual (entre 5 i 10 euros) i en el mes de març, poc abans de l’inici de la setmana gran i com a agraïment a la seua contribució econòmica a la sustentació de la falla, se’ls lliura un pastís o tortada.
A mitjan anys setanta, les tortades les elaborava la Panificadora de Cullera, constituïda recentment com a cooperativa dels forners de la ciutat i que oferia un tracte especial a les falles de la ciutat. Una dècada després, aquesta col·laboració es va anar diluint, ja que algunes comissions encarregaven els dolços en pastisseries de la seua demarcació o en algun forn que no estava integrat en la Panificadora.
Els CartonetsLes Tortaes
193
Falles d’honor de la plaça d’Espanya (1963). Col·lecció hereus de Martínez Botella
Antonio Mompó Ull, primer president d’honor del Raval (1966). Col·lecció Mariló Calatayud
Per a completar el pressupost i cobrir les despeses d’última hora, les comissions han recorregut a persones alienes a la festa però que accedien a col·laborar econòmicament.
Des d’un principi es van establir dues categories: el faller d’honor, que feia una aportació econòmica de diversos milers de pessetes en els anys seixanta i vuitanta, i que en l’actualitat aporta entre 50 i 100 euros, i el president d’honor, que contribuïa d’una forma més esplèndida, amb quantitats de diners (prou) superiors a les ja citades.
Tradicionalment i a canvi del seu òbol, al faller d’honor se li ha lliurat una figura de ceràmica o elements decoratius de tot tipus, que, en un primer moment, s’entregaven de forma individualitzada, acudint una representació de la comissió al seu domicili particular, i que en l’actualitat s’entreguen en un sopar de fallers d’honor, normalment al mateix casal.
D’altra banda, a canvi de la seua generosa donació, al president d’honor se li feia entrega amb tots els honors d’un pergamí amb el nomenament, emmarcat en un quadre artístic, en la part final de l’acte de presentació de les falleres majors.
Pràcticament totes les falles de Cullera han recorregut a aquests benefactors per a completar els seus ingressos. La comissió de la plaça d’Espanya va ser una de les primeres a traure rendiment econòmic d’aquests nomenaments honoraris. En la revista Nit de Foc de 1943, en una entrevista als representants de la comissió, s’indica que s’ha nomenat president honorari Joaquín Cardona Iranzo. Més d’una dècada després, en 1959, la mateixa comissió de la plaça d’Espanya nomenava president d’honor Lluís Lluch Garín40, advocat, escriptor i orador, a més de conseller nacional del Movimiento, procurador en Corts i cap nacional de la Junta Econòmica del Sindicat Nacional de Fusta i Suro.
40 Llibret de la Falla de San José de 1959, p. 5.
Els Presidentsd’Honor
194
Betty Missiego, presidenta d’honor de la Falla Sant Antoni (1985). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
A partir de 1963, totes les comissions han tingut presidents d’honor pràcticament en tots els exercicis. Sense pretensió de ser exhaustius, adjuntem a continuació una relació d’aquests nomenaments honoraris.
No ha sigut inusual que una mateixa persona haja sigut president d’honor de dos o més comissions. Aquest ha sigut el cas d’alguns empresaris locals, com és el cas de José Renart Pérez, propietari de l’empresa de ferreteria TRANER, que ho ha sigut de Sant Antoni (1963), Passeig-Mercat (1981) i La Bega (1985).
Alguns dels presidents d’honor que ha tingut la Falla Plaça d’Espanya han sigut: Rodolfo Rafael Huth Krauss (1963); Bernardo Lassala González, president de la Diputació de València (1966); Tomás Trénor Azcárraga, II marqués del Túria i alcalde de València entre 1955 i 1958 (1969); Juan Colomina Barberá, advocat i president de la Societat Valenciana d’Agricultura (1967), i Vicente Sabater Savall (1996).
De Sant Antoni de la Mar han sigut presidents d’honor: els empresaris locals José Renart Pérez i Emilio Cabanilles Carreres (1963), Gabriel Lavrut (1967), Luis Monterde (1968), Enrique Bou i Pilar Andrés (1980), la cantant peruana amb segona residència a Cullera Betty Missiego (1985), Marcelo González Rodríguez ( 1992 i 1993) i Antoni Cortés Lacal (1999).
Per la seua banda, la comissió de Passeig-Mercat va fer presidents d’honor Francisco Sendra Micó (1966), José Renart Pérez (1981), Vicente Albiach Aleixandre (1984), Salvador Alonso d’Assís (1990), Luis Formentín Peñalosa (1991) i Manuel Borja Llobet (1998). A més, en 1970, va lliurar l’emblema de la falla a Juan Bautista Martí Belda, president de la Junta Central Fallera (1964-1970), al periodista Lucinio Sanz Martínez i al poeta Rafael Roca Coll.
Per la seua banda, la falla de la plaça José Antonio-Taüt ha tingut com a presidents d’honor Francisco Oliver Torrent (1964), Emilio Codina Ardit (1982), Juan Tormos Blasco (1984), José Luis Sapiña Mompó i Teo Hortolá Santos (1985), Antonio Ardit Arlandis (1991) i Juan Andrés Rubio Medina en 1999.
Altres presidents d’honor han sigut: Pedro Sánchez García (El Canet, 1994), José Julián Bravo Piris (Mongrell, 1994), José Galán Sanchis (El Port, 2006) i Manel Cantos Alonso (El Canet, 2006).
A partir dels anys vuitanta, els nomenaments de presidents d’honor, que majoritàriament havien recaigut en homes, van passar a tenir les dones com a protagonistes. Una de les més destacades va ser Paola Versano de Botton, que va ser presidenta d’honor del Raval en 1985, comissió amb la qual va mantenir una estreta col·laboració durant més d’una dècada. Paola també va rebre aquesta distinció per part de la comissió del Canet en 1991.
A més de les ja esmentades, la relació de dones presidentes d’honor és molt extensa entre finals del segle xx i primeres dècades del segle xxi. Heus ací alguns exemples: María Vallés Pérez (La Bega, 1977), Francesca Samper Mahiques (Plaça d’Espanya, 1984, i La Bega, 1985), María Gimeno Esteller (Plaça d’Espanya, 1985), Encarna Alcañiz Gay (Taüt, 1986), Rosa Pizarro Martínez (Taüt, 1987), María Dolores Clari Alegre (Plaça d’Espanya, 1990), Isabel Marín Muñoz (Sant Antoni, 1991), María Mahiques Pizarro (Taüt, 1992), Pilar Torres Carreres (Passeig, 1996), Ingrid Josefina Bobonagua Marte (Taüt, 2005) i Enri Martínez Sanchis (Xúquer, 2005).
195
Paola Versano de Botton, presidenta d’honor del Raval (1984) i Noelia Albero Gimeno, presidente d’honor del Raval (2015).Arxiu Falla Raval
Alguns presidents i presidentes d’honor del Raval de Sant Agustí en les últimes dècades han sigut els següents:
1966 Antonio Mompó Ull
1984 Paola Versano de Botton
1985 Juan Escrivá Altur (també en 1991 i 1992)
1987 Francisco Simó Vallés
1988 Emilia Rodríguez Homán
1989 María José Colom Vivens
1993 Amparo Carvajal Montagud
1994 Dolores Molina Morant
1997 Conchin Nácher Vallet (també en 2004 i 2005)
1999 Encarnación Catalá Ruano
2000 Begoña Reverte López
2001 Dolores Alemany Lletí
2002 Agustín Ferrer Alemany
2003 Elvira Bertomeu Bodí
2006 Francesc Beltrán López
2007 Fernando Ferrer Alemany
2010 Fernando Rocher Cerveró
2015 Noelia Alberola i Gimeno
196
Abonades del Raval. Foto L’Expressió
Les abonades són un grup de dones simpatitzants d’una determinada comissió que es reuneixen per fer activitats amb les quals recaptar uns diners que, al final de cada exercici, lliuraran a la comissió.
La majoria d’elles són dones que han sigut falleres o mares de xiquets que pertanyen o han pertangut a la comissió infantil, encara que també hi ha algun cas en què és la primera vinculació amb la comissió.
Al llarg de l’any venen loteries i rifes, fan viatges o excursions, organitzen campionats de jocs de taula, partides de bingo, festes de disfresses o qualsevol altra activitat que puga ser susceptible de generar un ingrés econòmic.
El primer grup d’abonades que es va formar a Cullera va ser en el si de la comissió del Raval, en 1990, encara que prompte aquesta figura es va estendre a altres comissions de Cullera i va adoptar altres noms, com ara el de dones col·laboradores.
A més del Raval, hi ha grup d’abonades o col·laboradores en Sant Antoni, Taüt, Passeig, El Canet i Plaça d’Alboraia. En el cas del Passeig, a la fi de 1997 es va formar un grup denominat Les Carroses, integrat per antigues falleres majors, encara que finalment s’ha imposat el nom de col·laboradores.
En l’exercici 2014, aquestes abonades van lliurar a les seues respectives comissions unes quantitats que oscil·len entre els 1.000 i els 6.000 euros, encara que en els anys previs a la crisi les abonades del Raval van arribar a recaptar en un any prop de 10.000 euros.
Les Abonades
197
Sóc faller des de l’exercici 1961-1962, quan es va constituir la Falla Sant Antoni en la seua etapa moderna. Des de llavors he sigut partícip de la seua història, dels seus moments de glòria i també dels seus moments difícils. Amb la meua contribució econòmica i el meu treball desinteressat, he sigut un més dels que han fet possible que la comissió complira amb el seu principal objectiu: plantar una falla cada 16 de març durant mes de 50 anys.
Sent encara molt jove havia sentit comentar als més majors que en els anys quaranta s’havia plantat falla al barri, que hi hagué festa amb tabal i dolçaina, dansades i trencà de perols... però només havia durat uns pocs anys.
A començament dels seixanta, un grup d’homes adults, que a les vesprades acudia regularment al bar de Pureta o al Casinet, va proposar tornar a plantar falla al barri. Entre aquells homes hi havia Juan Llopis Fenollar el Pajarillo, Isidro Castelló, Juan Naya, Vicent Vallet Tombarotllos, Juan Magraner, Vicent Mengual el Ponter, Dionisio García, Pablo Cortés, Vicent Carrascosa, Santiago Piris i altres. Amb la idea ja presa, van buscar gent jove que se sumara al projecte i va ser llavors quan entràrem una jovenalla amb uns vint anys (alguns ni tan sols arribaven a eixa edat) com Ismael Martínez
Naya, Francesc Cabanes, Josep Pizarro i jo mateix, Joan Lli, Batiste per als amics.
Plantar una falla costava uns diners que cap dels fallers teníem. Érem gent treballadora que ens guanyàvem el jornal en el camp o com a operaris de xicotetes empreses de Cullera. També figurava el propietari d’algun modest comerç del barri. Vivíem amb el que teníem i poc més. No ens sobraven els diners.
Per no tindre, no teníem ni casal. Ens reuníem en una planta baixa del carrer de la Font de la Salut que els seus amos utilitzaven com a pallissa per a emmagatzemar productes del camp. Entre sacs d’abonament, melons o panotxes de dacsa ens reuníem els dijous a la nit, pagàvem les nostres quotes, organitzàvem els festejos i encarregàvem la falla, que es construïa, amb la direcció de José Luis Sapiña Rosquilla, en un espai que ens cedia el meu cunyat Antonio Castelló en la fàbrica que tenia llogada al final del carrer de Russafa.
Convidàrem el veïnat a sumar-se a la festa mitjançant l’apuntà i el repartiment dels cartonets d’abonats: pagaven una xicoteta assignació setmanal de cinc o deu pessetes i al final de l’exercici els regalàvem una tortada.
Per Joan B. Lli GarrigósFaller de Sant Antoni
Treballar per la falla
Una de les més recents fórmules que han posat en marxa algunes comissions per a recaptar diners és la denominada “cagà de la burra”.
Davall d’aquest nom apareix un sistema ja conegut en les falles: una rifa, camuflada amb el ruc i la seua deposició escatològica, però una rifa al cap i a la fi. Esta peculiar manifestació té les seues arrels en la societat rural de la primera meitat del segle XX, però en el segle XXI s’ha reconvertit en un eficaç mètode per a aconseguir bons beneficis amb molt poca inversió.
La dinàmica és la següent, tan simple com senzilla: es dividix la plaça o el carrer principal de la demarcació en mil quadrícules iguals. Cada quadrícula es ven al preu de 5 euros (cada papereta dóna també dret a una
consumició) i al guanyador se li ofereix un premi en metàl·lic de 1.000 euros.
El dia establit, es trau la burra perquè vaja fent voltes i passejant per la plaça o el carrer, de dalt a baix, de nord a sud i d’est a oest, fins que l’animal fa les seues deposicions. La quadrícula que haja rebut la major part de la cagà és la guanyadora.
Durant les hores que dura l’espectacle, la comissió ha muntat la corresponent barra de beguda, entrepans i altres aperitius, amb la qual cosa també aconsegueix uns ingressos addicionals.
Per a fer que la sort siga completament aleatòria i evitar els inconvenients de les parcel·les laterals o de les cantonades, la numeració de les quadrícules és totalment aleatòria i s’exposa el dia de la cagà a la porta del casal. El participant compra una quadrícula, però no sabrà la ubicació fins que no ho comprove en el plànol abans que la burra comence el seu passeig.
La Cagà de la Burra
198
Cagà de la burra de la Falla Raval (2014). Foto Joan Castelló Lli
En el mes d’agost, durant la setmana de les paelles, la que tenia entre els seus dies les festivitats de la Mare de Déu i Sant Roc, féiem una rifa especial. Quan la fam encara estava en el record de molts ciutadans, se sortejava una paella per a deu o dotze persones amb tots els ingredients inclosos, entre els quals sis ànecs, un litre d’oli, dos quilos d’arròs, una botella de conyac, mig quilo de cafè, un quilo de sucre i 300 pessetes en efectiu.
Amb les quotes dels fallers i els cartonets dels abonats no es cobria el pressupost de la falla. Per a eixir del compromís, l’amo d’unes terres va cedir a la falla unes fanecades a la Partida perquè conreàrem arròs i ens quedàrem amb els beneficis obtinguts amb la venda. En els mesos de plantar i segar, els fallers acudíem a treballar i renunciàvem al jornal, perquè els diners de la venda es destinaren íntegrament a la falla.
En aquella contínua recerca de noves fórmules per a ampliar els ingressos ens hem ficat, en ocasions, en terrenys enfangats amb iniciatives poc rendibles. En l’exercici 1977-78, la directiva va decidir fer una rifa extraordinària a l’estiu: sortejar un vaixell de la classe 350 que costava unes 200.000 mil pessetes. Pensàvem que, amb Cullera plena de turistes, les paperetes ens les llevarien de les mans... però només es van vendre 80.000 pessetes. Afortunadament, la papereta amb el número premiat (el mateix del sorteig dels iguales) no s’havia venut.
Amb encerts i amb errors, però amb la bona voluntat i l’esforç personal sempre per davant. Va ser així com vaig aprendre una lliçó que he posat en pràctica durant tota la meua vida com a membre de Sant Antoni: treballar per a la falla. Perquè he sigut dels que, posats a triar entre falla o festa, sempre he apostat pel monument i he volgut que la meua falla fóra “la més gran i més bonica”.
Durant més de 50 anys he treballat de cobrador, de tresorer i de responsable dels decorats de la presentació. He sigut dels que sempre han ajudat en el transport i la plantà de la falla, dels que durant anys han col·laborat a preparar el motiu de l’ofrena, dels que han preparat el cadafal per a la cremà, dels que han col·laborat amb la Junta Local Fallera en els seus primers anys d’existència, dels que han fet el pas avant en moments difícils i han assumit la presidència de la comissió, dels que han fet possible que el Museu Faller (hui tancat) fóra una realitat...
Encara que per a alguns fallers més joves els puga semblar un bicho raro que preferix el treball als cubates, sóc d’eixes persones que tenen inoculat en la sang el deure que s’ha de treballar per a la falla. Així ho vaig aprendre de jove i així m’he comportat al llarg de tota la meua vida. Com a amant de les tradicions valencianes, la Falla de Sant Antoni és per a mi com la meua segona família. Sense ella no tindria sentit la meua vida. Per açò li he donat el millor que tinc: el meu treball i el meu esforç personal.
199
Cagà de la burra organitzada per la falla Taüt (2014). Foto Joan Castelló Lli
Al 1962 els fallers de Sant Antoni conreaven un camp d’arròs i els guanys els donaven a la falla.Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
La primera falla que va introduir la cagà de la burra va ser Taüt a l’octubre de 2012. Els guanyadors d’aquesta primera edició van ser uns cambrers del restaurant Javimar, que van haver d’esperar dues hores i mitja per a saber que la parcel·la 226, la que ells tenien, era la guanyadora41.
L’any següent, les comissions del Raval i El Canet van incorporar aquest nou sistema de recaptar fons. En 2014
també s’ha sumat a la iniciativa la Plaça d’Espanya.
L’habitual és que la burra faça les seues necessitats en un període de temps relativament curt (dues o tres hores), encara que en ocasions, com va ocórrer en el Raval en 2013, l’animalet no va descarregar els seus excrements fins a les set de la vesprada, amb la corresponent alegria per part de la comissió, que va veure com augmentaven els ingressos de la barra.
41 L’Expressió, novembre de 2012, p. 40.
200
“El Rei Lleò” per la comissió infantil de la Falla Raval (2014)
Juan Marí Pellicer interpreta a Demis Roussos (Sant Antoni, 1990).
En els anys noranta, algunes comissions falleres van introduir les actuacions de playback i les representacions de teatre com una forma més de recaptar diners per a la falla.
Pionera en aquestes iniciatives va ser la comissió de Sant Antoni, amb actuacions de playback (les primeres en 1987) en les quals s’imitaven les cançons més populars del moment, amb la mateixa coreografia i un vestuari semblant als utilitzats per cantants de pop o els musicals de moda. També van muntar una representació de la sarsuela La corte de faraón (1991).
Altres comissions aprofitaven l’èxit en el concurs de teatre en valencià organitzat per la JLF per a tornar a representar l’obra guanyadora i obtenir una nova taquilla, o preparaven obres específiques, com el musical Tot Broadway, programat pel Passeig al juny de 199942
o un playback basat en Moulin Rouge, amb direcció de Julio Martí Zahonero, programat també per la comissió del Passeig al gener de 200943.
42 L’Expressió, juliol de 1999, p. 23.
43 L’Expressió, gener de 2009, p. 23.
Playback i Teatre com a fonts econòmiques
201
202
Estendard de la Falla de Sant Antoni, 1972.Col·lñecció Joan B. Lli Garrigós
Escut Junta Local Fallera
El Diccionari Normatiu Valencià defineix insígnia com
“emblema distintiu d’una institució, associació o marca
comercial, que es porta en la solapa o subjecte a la roba
com a mostra de vinculació o simpatia”, mentre que
l’escut és la “superfície o espai de formes diverses on
es representen les armes d’una família, d’una població,
d’un Estat o d’altres entitats”.
Respecte a l’estendard, establix en la seua tercera
accepció que és la “ensenya de les corporacions religioses
i civils en què el drap penja d’una vareta horitzontal
que, així mateix, està col·locada en l’extrem d’una altra
vareta vertical, amb la qual forma una creu”.
En el món de les falles, l’escut és el símbol de la
pertinença a una comissió. La seua representació material
(la insígnia) la lluiran orgullosos els fallers i falleres en
les seues solapes o en les seues bandes. En aquest treball
utilitzarem les dos paraules de forma indistinta.
Antonio Ariño defineix les falles com “una litúrgia civil
del valencianisme temperamental” (Ariño 1992, 338),
que té el seu origen ja al segle XIX i que es consolida en
les primeres dècades del segle XX, amb l’adopció de la
Senyera i l’Himne de l’Exposició com a símbols propis.
Eixe valencianisme temperamental s’ha plasmat a través
de la “tipicitat” o “especificitat valenciana” que ens
diferencia d’altres pobles d’Espanya i que converteixen
les falles en la genuïna representació de la valenciania i
el foment de l’esperit de barri.
En el cas de les comissions de Cullera, l’esperit identitari
de les falles s’ha consolidat a través de senyals propis,
com l’escut i l’estendard, que defineixen la pertinença
a través de símbols lligats a la tradició iconogràfica no
solament de València i les falles (Senyera, foc, rates
penades, taronges…), sinó també en trets localistes de
Cullera, com la mar o el castell.
L’Insígnia i l’Estendard
204
Escut Falla La Bega Escut Falla Sant Antonio de la Mar Escut Falla Passeig-Mercat Escut Falla Raval de Sant Agustí
Escut Falla Taüt Escut Falla El Canet Escut Falla Plaça Espanya Escut Falla Plaça Mongrell
L’escut té una funció identificativa i de pertinença.
És el símbol que unifica tots els membres d’una falla
o comissió, ja que el seu disseny inclou algun element
relacionat amb el seu origen (la núvia d’una de les
primeres falles de Sant Antoni, el “tío Pep” de la
Plaça d’Espanya, l’àncora i els cavallets de mar de la
falla El Port, el Paller de la falla La Bega…), així com
també altres representacions iconogràfiques de les
falles (coets, bunyols, foc, tabal i dolçaina….) i del
sentiment valencianista (senyera, ratapenada, penó de
la conquesta….).
Els elements més utilitzats en les falles de Cullera
són el foc (que apareix en 13 escuts de comissions) i la
ratapenada (que apareix en altres deu). A una respectable
distància figuren la senyera (en cinc ocasions), els coets
(en altres cinc) i l’escut de Cullera (en quatre ocasions),
bé en la seua versió antiga com en la moderna.
Hi ha altres huit elements bastant comuns que són utilitzats per tres comissions: els bunyols, el tabal i/o la dolçaina, el penó de la conquesta, el castell o la torre, la mar, les taronges, la corona i el vaixell.
En dos ocasions més apareixen les fulles de llorer i la cullera, si bé les fulles de llorer han anat incorporant-se als escuts i insígnies a mesura que la comissió ha anat obtenint aquest guardó de la Junta Central Fallera.
Hi ha altres set elements que apareixen una sola vegada: la núvia, el tio Pep, la paella, la caseta de reg, l’àncora i els cavallets de mar; i l’elm del rei Jaume I.
Darrere de l’estendard (una espècie de guió o blasó sobre el qual s’ha brodat l’escut de la falla) desfilaran tots els integrants del col·lectiu, unes vegades en formació quasi marcial, unes altres en total desordre, però sempre com a mostra d’unitat corporativa que els diferencia de la resta de comissions de la població
205
Escut Falla Avinguda País Valencià Escut Falla del Port Escut Falla el Raconet Escut Falla Plaça Alboraia
Escut Falla Rei en Jaume Escut Falla Xuquer Escut Falla Bulevar Escut Falla Masclet
Es molt habitual alliçonar els més xicotets, mentre desfilen en cercavila darrere de l’estendard, perquè coregen frases de pertinença orgullosa a la comissió amb les quals es reforcen eixos llaços invisibles d’identitat amb la comissió. El més elemental és dir tres vegades el nom de la comissió perquè la resta del grup responga (cada vegada este l’eliminaria perquè de seguida en ve un altre) amb un “bé”! cada vegada més fort, i a continuació corejar tots junts la tornada: “A la vi, a la va, a la vista està … (el nom de la falla per tres vegades) i ningú mes”.
L’estendard és únic per a cada comissió però per a ell també passa el temps. El deteriorament d’alguna de les
parts i el fet de realitzar-los amb materials de major qualitat i més duradors són les principals raons per a la renovació o substitució de l’ensenya cada cert temps. L’any 2002, coincidint amb el trentè aniversari de la falla, el Raval va confeccionar uns nous estendards, que van ser batejats i beneïts el 20 de gener a l’Església de la Sang. La padrina de l’estendard de la comissió adulta va ser Conchín Nácher Vallet, mentre que els padrins de l’estendard infantil van ser Dennis Alarcón Renart i Alicia Delgado Aparisi42.
Recentment, la falla Taüt també ha renovat el seu estendard. El 8 de febrer de 2008 es va celebrar el bateig i va ser el seu padrí Hugo Beltrán43.
42 L’Expressió, febrer de 2002, pàgina 31
43 L’Expressió, març de 2008, pàgina 30
206
Cercavila de la falla la Bega (1963). Col·lecció Miquel Pellicer Bolufer
Corbatí per a l’estendard de La Bega (1979). Arxiu Falla La Bega
Sóc Leandro Fort i Llobet. Crec que a causa del meu treball ja em coneixereu i, en primer lloc, voldria aclarir-vos que, per diversos motius, en estos moments no estic actiu com a faller, encara que sí que em sent com a tal i, potser per eixe sentir, que m’agrada la proposta que em va fer Salva d’esta xicoteta col·laboració en el vostre llibret. A més a més, m’ha fet que recordara el que vaig viure fa quasi 35 anys.
Salva em fa dos preguntes. La primera, per què vaig ser faller del Passeig- Mercat i la segona d’on haguera sigut si no d’allí. Doncs bé, és senzill. Vaig ser del Passeig-Mercat perquè la persona que va fer que fóra faller també ho era del Passeig Mercat, tant ell com la seua núvia, amb qui ens ajuntàvem molt i, a més a més, era un faller dels forts, dels que feien feina. Com és normal, d’on anava a ser?
En aquell moment, per a mi, a banda de la feina tan sols existien les motos, carreres de motos i motoclub. Les falles tan sols les vivia els tres dies i este amic, insistint durant un parell d’exercicis i coincidint amb una reforma molt important que es va fer a la Comissió del Passeig Mercat allà per l’any 80, quan tornà a ser president Luis Pellicer i secretari Vicent Sapiña, tant la que hui és la meua dona com jo i altres amics començàrem l’activitat a la falla.
Estos amics són Juanvi Zahonero i Àngels Carreres, que aprofite per a dir que també va ser un dels responsables perquè jo fóra en el 98, 99 i 2000 president, ja que encara que ho teníem prou parlat, en l’últim moment van sorgir detalls que em feren dubtar i em quedí pensant en silenci uns segons quan vaig sentir una patada sota la taula d’ell, que estava al meu costat, i una veu entre dents que deia: “tira endavant”.
Gràcies Juanvi per eixa espenta. No m’he penedit mai ni em penediré d’haver donat aquell pas, del treball que férem i dels moments tan bons que passàrem en tota aquella colla que teníem. La segona pregunta és d’on haguera sigut si no del Passeig. Això ja no és tan fàcil de contestar, ja que influeixen moltes coses. Pot ser que vos sorprenga, però igual haguera sigut d’ací, del Raval. Sí, el Raval, on vaig nàixer i on passí la meua infantesa i quan comencí de faller vivia ací. I allà per l’any 70, quan es comentava de fer la Falla del Raval, jo estava en una reunió que es va fer a un pis del carrer Alejandro VI, el que baixa de l’antic hospital cap al riu. El pis era d’Antonio Villarroya i estava tant el menjador com el corredor tot ple de gent, la qual ja no recorde molt bé. Sí que recorde que estava Anselmo Villarroya, que havia de ser l’artista i fer el monument. Per circumstàncies de la vida vaig haver d’estar un curs estudiant a Vila-real i aquell principi meu com a faller no va prosperar; però coneixent-me com em conec no crec que si haguera començat ací haguera canviat.
Resumint, i sota el meu punt de vista, quan arriba eixe moment d’escollir una comissió el que prima són els amics, nuviets o nuvietes, en cas de xiquets la distància al domicili i també molt important les activitats que cada comissió realitze, bé esportives, culturals, socials, etc, que estiguen d’acord amb la manera de ser i pensar de cadascú. El que sota el meu punt de vista no hauria d’influenciar mai en les falles és la política. Abans, en la falla teníem tres dies. No hi havia casals de tot l’any i no donava temps per a molt, però hui es pot trobar de tot: teatre, balls, bàsquet, futbet, jocs de taula, col·laborar amb el o els llibrets, versos per a crítiques, etc. Cadascú pot col·laborar amb el que li agrade. L’únic que crec que no té lloc és el que ja havia dit, la política.
Per Leandro Fort Llobet
Tirar endavant per la meua falla
207
Ací estic, més ampla que llarga, mantenint una conversa amb la millor companyia que tot faller d’aquesta comissió puga tindre, si vols saber les veritats dels fets, batalletes, qui va fer aquella falla, qui fou president tal any...,no hi ha ningú millor que amb qui jo estic, i aquests més avant us diré qui són.
Se sol dir: “del que es parle ací, que no isca res”, però jo incumpliré aquesta premissa i seguidament vos relataré la nostra conversa perquè, com els anomenarien en els partits polítics, “la nova generació o els joves fallers” deurien de saber qui són, seure amb algú d’aquests dos fallers i escoltar tot el que tenen que dir: Pascual Martínez, l’únic faller fundador que queda en actiu, i José Mogort, un dels pocs que ha rebut el títol de Faller Exemplar.
Encara que la primera falla es de 1966 (però malauradament estiguérem sis anys sense continuïtat), tot començà de nou l’any 1972 a Cullera quan hi havien 4 falles. Un grup d’amics, entre els quals es trobava Pascual Martínez, s’adonaren que al barri del Raval es quedava un poc apartat de l’ambient faller que hi havia a tota la població. Aquella jovenalla va decidir tirar endavant en el que suposà la creació d’una falla amb 20 o 30 membres com a molt i acordaren que duria com a nom el del propi barri, Falla Raval de Sant Agustí.
Pascual hem comenta que des d’aquell moment no ha deixat de ser faller cap any i no pensa deixar de ser-ho, però si per qualsevol cosa ho haguera de fer, també té clar que mai no seria faller d’un altra falla. Opinió que comparteix José Mogort: ell es faller des de 1975, ha tingut alguna que altra baixa i quan no ha estat en actiu ha aflorat en ell un estrany sentiment que mai creuria que poguera haver generat, fins i tot començà sent faller sense voler ni ser-ho i a dia de hui comparteix el mateix sentiment que Pascual, o es del Raval o no és de cap altra comissió.
Pepe hem comenta també que fins l’any 1983 hi havien falleres, però no acudien a la reunió. Aquest fet l’instaurà Paco Martínez com a president aquell any. Comenta que les primeres reunions on ell anà en els any setanta es feren al “Bar Rosita”, al Raval, i allí fou on es tragué a Tere Palomares com a Fallera Major de 1976. Abans i després es feren també reunions al Bar Royalty, i altres, fins que en l’any 1977 s’alquilà un local al carrer València que es l’actual casal.
Un dels moment més emotius que recorda Pascual fou en 1979 quan aconseguiren per primera vegada el primer premi després de molts exercicis aconseguit els últims. Aquell any va ser la falla dels ànecs. En un principi, en l’esbós inicial
presentat a la firma del contracte, sols hi anava un, però conforme avançà l’exercici es trobaren millor econòmicament i acordarem afegir un ànec mes al remat. “Resultà una falla molt aseadeta”, coincidixen en afirmar ambdós fallers.
Pascual recorda perfectament aquell dia dels premis: “tots anàvem contents i corrents cara la falla a plantar el banderí” del primer premi. “Que orgullosos ens sentíem en aquell moment!”, diu amb una satisfacció que es reflexa d’orella a orella. “La il·lusió d’un faller quan arreplega un bon premi es sempre molt gran”, ens comenta. A més, apunta que aquell any la celebració fou molt diferent, es respirava un aire distint en comparació a altres anys anteriors quan tornaven amb el cap baix.
Mogort apunta que, sense tindre en compte eixe any, quan més prop vam estar de guanyar fou l’any de la serp (1976). “Va ser una xalocada! Per que l’artista, el senyor. Blasco, va fer les escames del revés i així i tot aconseguirem el segon premi, no ens ho creiem però estiguérem a prop d’aconseguir-ho”.
Esmenten que la falla ha estat plantada en diversos llocs per intentar que lluïra el màxim possible. El monument s’ha pogut vore al cantó del carrer Sant Josep (l’any del caragol) i al cantó del carrer la Pau (l’any dels músics), però on més anys s’ha plantat és en l’emplaçament dels últims anys, però sempre dins del que són els límits del carrer València.
Els dos deixen constància que els fallers han canviat i recorden que abans estaven tots més involucrats i assabentats del que es coïa en la falla. José fa esment a Enrique Miguel Muñoz a qui en el desè Aniversari se li atorgà el primer quadre de Faller Exemplar. Però diuen que una cosa no lleva altra i la demostració de ser tants anys fallers i sempre de la mateixa comissió és perquè estan contens i orgullosos d’on estan.
S’emocionen recordant la gran evolució que ha tingut l’associació, de ser una falla apartada (geogràficament), amb pocs membres i sempre enduent-se els últims guardons, a ara veure com s’ha enlairat sent una de les comissions més nombroses, guanyant primers premis, sent la que més doblets de primers ha aconseguit fins el moment, i ja no sols amb el monument, sinó aconseguint primers premis i molts bons resultats als llibrets (tant en Cullera com en València), en el concurs de teatre i en les competicions esportives organitzades per Junta Local Fallera.
En definitiva, que allà on s’organitza algun esdeveniment cultural o esportiu, la Falla Raval de Sant Agustí sempre hi està present, i això per a ells és el millor agraïment i reconèximent a l’esforç d’una llavor que començà l’any 1972.
Per Alicia Delgado
1979... l’any en que el Raval es convertí en una falla gran
208
Insígnies de la falla Raval
209
En l’estiu, tot el mon viu (Passeig, 1982). Arxiu Joan Castelló
Casal de la Falla Xúquer. Foto Joan Castelló Lli.
Un dels primers casal de La Bega. Arxiu Falla La Bega
En els seus primers anys d’existència, les comissions mancaven d’un local propi on reunir-se. En eixos anys iniciàtics de les falles a Cullera, els fallers acudien a alguna planta baixa desocupada, propietat d’algun d’ells, o, el que era més freqüent, feien les reunions en un bar del veïnat, després d’un senzill sopar d’entrepà, cafè i copa. El puro només es fumava en les grans ocasions.
Durant la setmana fallera, les comissions utilitzaven algun local que els cedia algun veí o que llogaven al seu propietari, en un lloc pròxim a l’emplaçament de la falla. Allí es muntava la barraca fallera, cridada així perquè als anys seixanta i setanta era habitual que en la façana es col·locara un entramat de canyes i palles imitant el perfil de l’habitatge tradicional dels llauradors de l’horta. Una vegada acabada la setmana fallera, el local era retornat al seu propietari i no es tornava a ocupar durant la resta de l’any.
A partir dels anys vuitanta i a mesura que augmentava el cens de fallers i el nombre d’activitats, les comissions van necessitar comptar amb una seu estable de la comissió. El bar o el cafetí del barri van ser substituïts per la seu social: el casal (Cucó Giner 1990, 260).
Fins a data ben recent, la pràctica totalitat dels casals de les falles de Cullera estaven situats en locals cedits pels seus propietaris o llogats durant llargs períodes de temps. Després de més d’una dècada de permanència en ells, les comissions van iniciar a finals dels anys noranta una sèrie de reformes i rehabilitacions per a adaptar-los a les noves necessitats: espais diàfans per a les reunions i sopars, i habitacions dedicades a la part administrativa i de gestió de la comissió.
Així va ocórrer, per exemple, amb la falla del Passeig-Mercat, que a l’octubre de 1997 va inaugurar unes obres de reforma, millora i ampliació del seu casal de tota la vida, al número 17 del carrer Sant Vicent. Van ser els padrins d’aquest acte Juan Boquer Sapiña i Carmen Gómez Climent44. 44 L’Expressió, novembre de 1997, pàgina 7
El Casal
210
Inauguració del casal de Sant Antoni, 1982. Col·lecció Joan Marí Pellicer
Escriptura de compra-venda del casal d’El Raval (2004). Arxiu Falla El Raval
Després de recórrer diverses plantes baixes de la zona
(als carrers Caminàs i 25 d’abril), ocupades només durant
el mes de març, la falla de Sant Antoni va tindre el seu
primer casal estable al número 44 del carrer 25 d’Abril,
una casa tradicional de planta baixa i primer pis, que
va ser condicionada per a les necessitats de la falla. La
inauguració es va realitzar al gener de 1981 i van ser els
seus padrins Pilar Andrés i Juan Marí Pellicer.
Després de 17 anys en aquest local, la comissió de
Sant Antoni es va traslladar a finals de 1998 a una planta
baixa prou més gran al carrer Agustín Olivert, nº 8. La
inauguració es va realitzar el 4 de desembre i van ser els
padrins Amadora Lli Bou i Eduardo Bohigues45. A l’octubre
de 2014, durant la presidència de Fernando Selfa Codina,
es va realitzar una nova reforma i condicionament, en
la qual va prevaldre la decoració minimalista en fusta i
una il·luminació indirecta. Amb açò, el local va adquirir
un especial atractiu, ressaltant l’amplitud dels espais
oberts.
El casal de la falla de Taüt ha estat situat des de fa unes
tres dècades a la plaça de la Verge 17, i va ser reformat
l’any 2000. Per la seua banda, la plaça d’Espanya ha tingut
la seua seu social en diversos emplaçaments (un d’ells al
número 2 de la mateixa plaça d’Espanya,) encara que en
l’actualitat està situat al carrer de Baix, número 3.
La Bega ha tingut diverses seus, encara que el seu
casal actual és una casa tradicional de poble, de planta
baixa i un pis, situada al carrer Pescadors nº 15. Amb
anterioritat, el casal l’han tingut en altres quatre punts
diferents. Al carrer Pescadors; al número 59 del carrer
Pintor Sorolla, i al número 54 del carrer Itàlia (hui Ateneu
Musical).
La primera comissió que va tenir un casal propi va ser
El Raval. El 5 de juliol de 2004, durant la presidència
d’Agustín Font Ferrer, va adquirir, mitjançant la
corresponent escriptura de compra-venda, la planta
baixa que tenia llogada des de feia dècades al matrimoni
format per Julián Valiente Francès i María Magdalena
Falcó Clarí. 45 L’Expressió, gener de 1999, pàgina 11
211
46 L’expressió, febrer de 2010, pàgina 37
47 L’Expressió, gener de 2011, pàgina 38
48 L’Expressió, abril de 1998, pàgina 23
Casal de Taüt. Foto Joan Castelló Lli
Els antecedents fallers a Cullera es poden situar a principis dels anys seixanta, si la veritat és que, amb anterioritat a aquestes dates, s’havien plantat algunes falles de forma esporàdica, com per exemple en el Raval de la mar, Plaça d’Espanya, Sant Antoni de la mar, Passeig i Placeta de la Sal. Però és a l’any 1962 quan la comissió de Sant Antoni planta falla i des d’eixe moment fins als nostres dies cap any ha faltat a la cita fallera alguna comissió.
En 1963 sorgeixen tres noves comissions: La Bega, la Plaça d’Espanya i la Plaça José Antonio, hui Taüt, per la qual cosa sumen ja quatre falles. En el 64 s’incorpora la falla el Passeig, però en el 65 queda en solitari la Bega, ja que la resta de comissions per uns o altres motius van cessar la seua activitat. Així arribem a l’any 66 amb quatre comissions i amb la presència per primera vegada de la comissió del Raval de Sant Agustí, sent el seu primer president Eduardo Franco Vera i l’absència de la Plaça José Antonio. Aquesta absència es va deure al
fet que la comissió va ser multada amb cinc mil pessetes per l’actuació d’una “vedette” que provocà la denúncia d’un veí. La comissió va recórrer, però l’alcalde no retirà la multa i com a conseqüència d’aquest fet, la comissió va decidir no plantar fins que canviaren a l’alcalde, cosa que van complir, tornant a l’activitat fallera en 1975.
Les comissions d’aquesta època eren més xicotetes que les actuals en quant al nombre de components, mancaven d’experiència, que suplien amb una gran il·lusió i esforç per a garantir la seua continuïtat en el temps, cosa que van aconseguir fins a aconseguir les quinze falles que gaudim hui en dia. Existia lògicament rivalitat entre les quatre o cinc comissions, però la relació entre elles va ser d’una autentica germanor, i fins i tot fent gala de l’humor faller es van posar sobrenoms. Així la Falla de Sant Antoni eren “els germans”, la Plaça d’Espanya “els xiquets”, la Plaça de José Antonio “els doctors”, el Passeig “els bròfecs” i La Bega “el paller”. La necessitat de coordinar
Per Enric Serra i Gómez
Records Fallers (1963-1966)
Uns anys després, en 2007, va realitzar unes obres de reforma i condicionament del local, per a habilitar una zona amb vitrines per a les ensenyes i trofeus, una altra zona d’usos múltiples (saló de reunions i menjador), i altres zones per a cuina, barra de bar i magatzem.
El Casal és la casa comuna dels fallers, independentment que la comissió siga de les més antigues o de les més recents. Al gener de 2010, uns mesos abans de les seues primeres falles, la comissió del Bulevar va acabar les obres al seu casal, al carrer Tous46. Onze mesos després, era la comissió Xúquer qui, el 10 de desembre de 2010, inaugurava la seua seu en el carrer Ausiàs March. La padrina va ser Enri Martínez Sanchis47.
Durant la setmana fallera, no solament el casal ha de presentar un aspecte festiu. També cal involucrar el veïnat perquè se sume a una festa que es pretén que siga també participativa. En 1998, el Raval va convocar el primer Concurs per Engalanar portalades, amb premis en metàl·lic de 30.000, 20.000 i 10.000 pessetes per als primers classificats48.
Inauguració de les obres de reforma al casal d’El Raval (2007). Foto L’Expressió
diversos actes fallers com l’ofrena, les presentacions, visites a altres comissions, peticions d’ajudes a l’Ajuntament, etc... va propiciar molts contactes entre els fallers. Era freqüent que representants d’ una comissió assistiren a la presentació d’una altra. Aquests actes se celebraven en diferents locals com el Pavelló i el cinema Cervantes, locals hui tristament desapareguts. L’ofrena es realitzava en el Santuari del Castell, després d’un llarg recorregut que passava per cada demarcació fallera.
Així arribem a l’any 1966, en el qual succeeixen dos importants esdeveniments: com ja s’ha dit planta per primera vegada la falla del Raval i s’instauren els premis als monuments. El lliurament d’aquests premis es va realitzar en l’Ajuntament, en la plaça d’Espanya. El primer premi el va aconseguir el Passeig, seguit de la Bega, Plaça d’Espanya i Raval. En aquest any a més d’aquestes quatre comissions es formà una comissió solament infantil en el carrer Colón-Toledo.
En aquests anys crec que és just recordar alguns artistes fallers locals que van adquirir un gran protagonisme en la festa com Enrique Torres, José Sapiña “rosquilla”, José Simó “Blasco”, juntament amb els suecans Pascual Carrasquer i Andrés Martorell.
Quant a fallers rellevants d’aquests anys la llista seria interminable, per la qual cosa solament recordaré a alguns presidents com José Grau Ferrer ( Passeig ), Juan Antonio Martínez Botella ( Plaça d’Espanya ), Rubén Agud Francés ( Plaça José Antonio ), Vicente García Fortea ( La Bega ) i Juan Llopis Fenollar ( Sant Antoni ).
Finalment voldria agrair a aquell gran faller i amic, Salva Tortajada per convidar-me a col·laborar mitjançant aquestes breus línies en el llibret de la falla del Raval de Sant Agustí d’enguany.
Bones festes a tots i, visquen les falles
213
Fallers de La Bega amb brusó (2006). Arxiu Falla La Bega
Fallers d’El Raval amb el polar roig (2014). Foto Joan Castelló Lli
El brusó és una peça de la indumentària masculina que es va introduir al segle XIX i va ser utilitzada regularment per l’home fins a mitjan segle XX. Era una peça que portaven els homes del camp els dies de faena. De formes amples i tela de mil ratlles, anava acompanyat de pantalons, faixa, espardenyes i mocador al cap (que va passar a estar lligat al coll en la seua adaptació per a les falles). Els dies festius o per a alguna cerimònia especial, la tela solia ser de color negre.
En les falles, el brusó va ser una peça que es va popularitzar entre finals dels setanta i principis dels vuitanta. A Cullera, els fallers se’l posaven com a indumentària de faena o com a peça ordinària per als actes recreatius en la setmana prèvia de falles. També l’utilitzaven en les “despertaes” i per la nit, una vegada havien acabat els actes oficials de cada dia.
El brusó, o camisa ampla amb una butxaca en la part interior esquerra, es va personalitzar amb l’escut de cada comissió i fins i tot s’empraven teles amb diferents motius i estampats. Va ser una peça de la indumentària
molt popular i arrelada entre els fallers, però, amb el pas dels anys, va anar perdent presència en favor del polar, una peça sense cap relació amb la indumentària tradicional, però més abrigada per a les inestables nits de febrer o març, quan l’activitat fallera es va incrementant a mesura que s’acosten les dates assenyalades.
El polar s’ha convertit també en un element d’identificació de la comissió, similar a l’escut o a la insígnia. Cada falla ha adoptat un color propi, com per exemple el roig d’El Raval (primera comissió en utilitzar este color a Cullera), Passeig i Xúquer; el blau royal de Sant Antoni; el porpra de la Plaça d’Espanya; el taronja de Taüt; el negre (i també el rosa pel 50 aniversari) de La Bega; el blau cian de Mongrell; el groc d’El Canet; el verd festuc d’El Port; el gris d’El Raconet; el verd oliva de Rei en Jaume; el magenta de País Valencià; el blau marí de la Plaça d’Alboraia i el verd fosc de la Junta Local Fallera.
L’acte on els polars cobren tota la seua dimensió és en el lliurament de premis als Jardins del Mercat. Allí cada comissió va amb el seu polar per fer-se notar mentre espera el que li oferirà la deessa fortuna en eixe carrusel en què tots els anys es converteixen els premis a les falles.
El Brusó i el Polar
214
Fallers de la Plaça d’Espanya, Passeig i La bega en una proclamació (1975). Col·lecció Hereus de Martínez Botella
Dins de les falles s’ha convertit ja en un tòpic els actes de germanor entre les comissions. La confraternitat ha estat present en les comissions des de l’inici de l’etapa moderna de les falles a Cullera, encara que dins d’eixe aparent “bon rotllo” sempre ha existit una certa rivalitat i competència entre les comissions, més acusat en algunes que en altres.
Des de fa més de 50 anys, en el programa de festejos està establida la visita a la resta de comissions de la població, que es realitza en forma de cercavila i amb l’acompanyament de la xaranga de músics.
Als anys seixanta, les cinc comissions inicials (Sant Antoni, La Bega, Passeig, José Antonio-Taüt i plaça d’Espanya) exhibien una bona relació de veïnatge que es traduïa, a més dels àlies amb què es coneixia cada comissió, en l’intercanvi d’entrades per a les proclamacions i presentacions. Aquesta convivència, i la col·laboració que s’establia a través de la Junta Local Fallera, permetia llimar les asprors que pogueren sorgir amb la competitivitat pròpia dels premis.
En eixos primers anys de festa, als fallers de Sant Antoni se’ls coneixia com els “germans”, als de la plaça d’Espanya com els “xiquets”, als de la plaça de José Antonio com els “sabuts”, als del Passeig com els “bròfecs” i als de La Bega com “els del Paller”.
Eixa confraternització els va portar al fet que la dotació econòmica dels premis a les falles es repartira de forma equitativa i que la competició fóra únicament pel palet, no per qüestions monetàries. Però eixa relació va quedar enterbolida en 1965 quan només La Bega va plantar falla i les altres quatre comissions es van dedicar a pagar deutes pendents de l’exercici anterior (Sant Antoni, Passeig i plaça d Espanya) o a protestar per una sanció que consideraven injusta (com era el cas de la plaça de José Antonio).
Amb humor faller, La Bega ho va reflectir així en el seu llibret:
Dinés, busqueu-vos dinés;exploteu-se la butxaca
docs la factura incobradatots s’alegren de cobrar-la.
El pagar sempre reformaa bon crèdit la falla;
per bé que morta, és un deurede tots el rehabilitar-la.
Al llarg de les últimes dècades, la germanor ha patit alts i baixos, com en 1983, quan els fallers de Taüt es van posar a llançar cacaus a la mona que presidia la falla del Passeig, un monument que havia quedat relegat al tercer premi malgrat que els fallers confiaven a guanyar de forma clara i rotunda.
Aquest incident no ha impedit que la confraternitat s’haja mantingut en nivells acceptables. Es poden citar com exemples l’agermanament de les comissions de La Bega i el Passeig celebrat al mes de maig de 2002, amb sengles esmorzars en cadascun dels casals49, o el menjar d’all-i-pebre de rap i llagostins que al maig de 2003 va obsequiar el president d’El Canet, Pablo Gomila, als presidents de comissió i a la directiva de la Junta Local Fallera.
Un any després, va ser la plaça del Mongrell qui, a través del seu president, Miquel Grau Pastor, va convidar a un sopar col·lectiu representants de totes les falles de Cullera al mes de març per culminar els actes del XXVé aniversari de la comissió.
49 L’Expressió, juny de 2002, pàgina 32
Agermanaments
215
La penya la Xapa ratifica la contractació dels artistes fallers (Raval, 2004). Foto L’Expressió
És habitual que dins de les comissions es formen grups d’amics segons afinitats i interessos. Són col·lectius que naixen de forma espontània o arran d’alguna anècdota ocorreguda en alguna activitat pròpia de la festa.
En la falla d’El Raval existeixen dos d’estos grups. El primer es denomina la Penya de la Xapa, i està integrada per fallers amb llarg historial al sí de la comissió. Són tantes les recompenses i condecoracions que llueixen al pit, que provoquen l’enveja de molts militars que no en tenen tantes en la seua fulla de servici. El nom de la Xapa prové d’eixes nombroses insígnies que llueixen al pit, tot i que la majoria d’elles no les hagen guanyat amb el seu treball, sinó per anys d’antiguitat o pels seus bons dots com a relacions públiques.
Amb la sornegueria pròpia de les falles, la Penya de la Xapa va nàixer en 1992 i un dels seus principis fundacionals és “no fer ni brot”. L’any 2002 , quan van celebrar el seu desè aniversari, la junta directiva estava presidida per Pascual Martínez Sanz, i formaven part d’ella José Luis Mogort (secretari), Vicente González (assessor) i els vocals Francesc Martínez Beltrán, Pablo Cortés, Agustín Font, Jesús Ferrer i Enrique Bolufer.
Als integrants de la Penya de la Xapa els ve com l’anell al dit el contingut de la poesia titulada Set coses que no has de fer en la teua falla, escrita per Antoni Lluís Martínez Furió per al llibret de la Falla Josep Pau d’Alzira, que va merèixer el Premi Malva de poesia satírica en 2008.
Aquest és el poema:
Per a armar picabarallao per a fotre a una falla
és el principi motor,seguir al peu de la notala llei del mínim esforç:
Ni un cèntim més de la quota,tot debades tots els dies,
ni rifes, ni loteries.
El segon d’estos principisés el més fatal dels vicis:No pagues mai puntual,deixa-ho tot per al final,
malgrat que així tots els mesosla falla pague interessos.
El tercer i principalés que tu opines de tot,
busca sempre on està el malsense mida ni desmai,però no pegues ni brot,
perquè així no erraràs mai.
El quart has de recordarque en acabar de sopar,alça’t i no lleves taula,
no has nascut per a escurar.Ves-te’n a prendre café
o ix a la gata maula,tu que saps el que et convé.
El cinqué és que mai no ajudesni col·labores en res,
no fora cas que desprésa la mínima que dubtes,hages creat precedent
i et vullguen fer president.
És el sisé manamentsempre a tot posar-li pega
i fer la jugada cega,criticant al President,
llançant alguna invectivacontra tot el que treballa,
incloent la Directivai alçant en armes la falla.
La setena i en resumés que vengues molt de fum,
fes vore que a acaloradesa tu no et poden guanyar
i a l’hora de figurar,si van les coses brodades
i hi ha algun aplaudiment,fes-te un bon lloc a colzades
al costat del President.
Les Penyes dins de les Falles
216
Alguns membres de la penya El Biberó d’El Raval. Arxiu Falla El Raval.
L’altre grup dins de la comissió d’El Raval és la Penya del biberó. També va sorgir a principi dels anys noranta. Els seus integrants eren gent jove i amb moltes ganes de treballar per la falla, encara que no tenien l’historial ni les recompenses dels fallers ja experimentats de la Penya de la Xapa.
Aquests joves del biberó van ser els qui van oferir el seu esforç i treball per a ampliar el pressupost de la falla de 1993 (un augment de 300.000 pessetes que ells es van comprometre a finançar… i van complir), els qui es van encarregar dels treballs de muntatge dels escenaris de proclamació i presentació, els qui es van responsabilitzar dels continguts i publicitat del llibret…. En definitiva, els qui es van apassionar per la falla d’El Raval.
Els adults de la comissió els anomenaven al principi la Brigadilla50, però anys més tard ells van adoptar el nom de Penya el biberó, que va prendre el nom per la joventut dels integrants: José Luis Valiente Moro, Salvador Tortajada Tur, Francesc i Sergio López, Antonio Bertomeu, Vicent Montagud i Juan Olivert. Amb posterioritat també han format part d’aquesta penya Sabino Osa, Enrique Nicola,
Vicente Molina, Carlos Marí, Manuel Delgado i Vicente Cruañes, entre uns altres.
Una altra penya famosa a Cullera és la del Gat Negre, sorgida als anys huitanta en la falla La Bega a iniciativa de Miquel Pellicer Bolufer, i a la qual només podien accedir “aquelles persones amants de la beguda, però sempre que no sobrepassaren els límits socials tolerables ni provocaren baralles. Calia saber mantindre el punt de simpatia, però sense passar-se‘n ni donar espectacles denigrants” (Castelló Lli 2012, 40).
A més de Miquel Pellicer Bolufer, altres fundadors del Gat Negre van ser Josep Manuel Jornet Llobregat i Josep M. Font Narbona, que van decidir el nom després de realitzar una desfilada jocosa com a colofó d’un esmorzar a Casa Picanterra i quan els seus cossos tenien l’entonació precisa. Com a improvisat estendard van utilitzar una canya i una bossa negra de fem de la marca El Gato negro. I eixe va ser, traduït al valencià, el nom amb què és va quedar el grup i que encara és manté actiu en l’actualitat.
50 En l’Ajuntament de Cullera i dins de la regidoria de Serveis Públics existeix un departament denominat la Brigadilla la funció del qual és reparar els petits desperfectes en vies urbanes, realitzar obres menors en espais públics i transportar mobiliari urbà (com tanques, entaulats... etc) quan es requerisca.
217
218
Ambient de festa entre falleres i fallers (Sant Antoni, 1963). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Proclamació de la Fallera Major del Passeig, 1971. Arxiu Joan Castelló
L’activitat de les comissions queda reflectit en el programa de festejos, que inicialment se circumscrivia a quatre dies amb quatre fites importants: la plantà (16 de març a la nit), els premis (el 17), l’ofrena (el 18) i la missa de Sant Josep i la cremà (el 19 de març).
A aquestes activitats bàsiques cal afegir la proclamació i la presentació de les falleres majors, les exhibicions pirotècniques (despertà, mascletà i el castell de focs artificials del 19 a la nit), les celebracions gastronòmiques (esmorzars, menjars i sopars) i les revetles nocturnes.
A més dels quatre dies de falles a Cullera (tres en sentit estricte, amb les falles ja plantades), les comissions tenen un ampli programa d’activitats recreatives, culturals i gastronòmiques que es perllonguen al llarg de l’any, que tenen el seu major auge en els mesos de febrer i març.
Proclamacions i Presentacions
La Proclamació és l’acte de nomenament de la Fallera Major, Fallera Major Infantil i President Infantil. Es tracta d’una celebració de gala, en la qual els protagonistes solen anar en vestit de nit.
En els anys setanta, les comissions van arribar a convertir la proclamació en una espècie de ball de debutants, en el qual tant la fallera major com les integrants de la cort anaven de vestit llarg.
Les falles van començar sent una festa més a Cullera, una ciutat que, com tots els pobles, té la seua festa major, en aquest cas la dedicada a la Verge de l’Encarnació, patrona de la ciutat, més coneguda amb la advocació de la Mare de Déu del Castell.
En un primer moment, en els anys seixanta i setanta, les falles no eclipsaven les festes patronals (que se celebren en data mòbil, en l’octava posterior al dissabte de resurrecció) i se situaven al mateix nivell que altres celebracions, com el Corpus o la foguera de Sant Joan.
A poc a poc, les falles es van anar obrint pas, seguint el camí traçat a València: una festa secular i de reafirmació ètnica (com a contraposició a les festes religioses) amb un important component artístic i que servia per a la promoció econòmica de la ciutat. I tot açò sense oblidar els seus principals components primigenis: participativa en la seua forma i una miqueta irreverent en el seu contingut (Ariño 1992, 51-52).
El nombre creixent de fallers i una major activitat cultural-recreativa de les comissions durant les dècades dels vuitanta i noranta van permetre a les falles situar-se en plànol d’igualtat amb les festes patronals, fins a convertir-se’n en un puntal fonamental, sobretot en la part més lúdica i no religiosa.
Les festes patronals no s’entendrien avui en dia sense una de les seues potes, la Cavalcada de disfresses, que organitza l’Ajuntament però en la qual participen de manera activa totes les comissions, que són les que donen sentit i colorit a aquesta desfilada multicolor similar al de les festes del carnestoltes.
El Calendari Festiu
220
Cartell anunciador de la Proclamació de Sant Antoni, 1977.
Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Entrada per al ball de la presentació de les Falleres Major i Infantil del Raval, 1966. Col·lecció Calatayud-Martínez
Proclamació d’El Masclet, 1978. Col·lecció Alejandro Bonet
Aquesta moda va quedar superada en els anys vuitanta,
encara que de tant en tant alguna fallera major ha
utilitzat el vestit llarg en la seua proclamació.
Les Proclamacions s’han realitzat, per regla general,
en sales de festes, discoteques o restaurants amb amplis
salons, com L’Oasi, El Cala, El Sicania, El Cordobés, El
Balcó de Cullera, La Macumba o més recentment la sala
Multiusos del mercat. En aquest acte, que se celebra
abans de Nadal, les falleres Major i Infantil reben el
pergamí amb el seu nomenament i finalitza amb un ball
de gala.
En els anys seixanta, setanta i vuitanta, la Proclamació
suposava l’inici efectiu del regnat i era un acte social
que congregava a totes les falles de Cullera, ja que cada
comissió intercanviava entrades amb les restants, així
s’asseguraven el ple i un ambient genuïnament faller. No
obstant això, el clima d’harmonia es va tallar en el segle
XXI quan es va decidir trencar amb aquesta tradició de
les invitacions.
Des de l’inici de la Junta Local Fallera, la data de les
proclamacions (dissabtes a la nit o vespra de festiu entre
octubre i desembre) i de les presentacions (també en
dissabte, entre desembre i febrer) es fixaven mitjançant
sorteig, perquè no coincidiren entre si i tots pogueren
acudir-hi.
La Presentació és la festa d’exaltació de les falleres
Major i Infantil. Tota la comissió es vist amb la
indumentària tradicional, exhibint les seues millors
gales, en un acte que en els anys seixanta se celebrava
al Pavelló d’Atraccions, però que a partir dels setanta,
amb la inauguració de la Casa de la Cultura, va passar a
celebrar-se en el saló d’actes d’aquest complex cultural.
Les reformes escomeses en aquest recinte a la fi dels
vuitanta van obligar a les comissions a cercar llocs
alternatius, com el saló d’actes de l’Edifici Multicentro
de la platja de Sant Antoni, la discoteca Diplos, l’Auditori
del Mercat o els salons d’algun restaurant.
221
El pavelló, lloc preferit per a ls presentacions als anys seixanta. Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Un moment de la Presentació de Mariló Calatayud Martínez com a Fallera Major del Raval, 1966. Col·lecció Calatayud Martínez
Presentació a l’Hotel Sicania (Plaça d’Espanya, 1968). Col·lecció hereus Martínez Botella
Ha sigut tradició local que la comissió masculina
fóra en cercavila, carrer per carrer i al llarg de tota la
població, a traure de la seua casa a cadascuna de les
falleres integrant de la cort d’honor. Posteriorment, tota
la comitiva acudia fins al domicili de la fallera major, i
d’allí es traslladaven al saló d’actes on se celebrava la
Presentació.
Encara que l’habitual a Cullera és que les temperatures
no se situen per sota de zero a l’hivern, al gener de 1983
es va produir una xicoteta nevada que va impedir que la
falla de Sant Antoni realitzara la tradicional recollida de
falleres. La cercavila va ser substituïda per un autobús,
que va portar tota la comissió fins a la Casa de la Cultura.
El més vistós de les presentacions sempre han sigut els
decorats. Una de les comissions que habitualment més
s’ha destacat en aquest aspecte ha sigut Sant Antoni,
que ha sigut pionera a Cullera a utilitzar decorats
múltiples, plataformes mòbils, motors que permetien
el moviment a imitacions de vehicles, petits cabdals
d’aigua i espectacles de llum i so.
La Junta Local Fallera va instituir en 1974 el premi al
millor decorat de presentació, però va tenir una curta
existència de tan sols dos anys, en els quals el guardó el
va aconseguir, lògicament, la falla de Sant Antoni.
Entre els seus decorats més recordats, la majoria d’ells
ideats per Joan B. Lli Garrigós, figuren la reproducció
del port de Cullera (1975), l’artesania dels ventalls
valencians (1977), la portalà d’un hort de tarongers amb
la muntanya i el castell al fons (1978), la paella a la
Muntanyeta dels Sants (1983), el paisatge submarí a la
Penyeta del moro, la casa pairal valenciana o els jardins
geomètrics d’un palau valencià del segle XVIII.
La falla del Raval ha sigut una altra de les falles que ha
destacat pels seus elaborats decorats amb motius com les
torres de Serrans de València amb el vol de les colomes
de la pau (1983), la petxina de nacre com a tron de les
falleres majors (1981), la cistella calada de porcellana
(1986), el palauet-hivernacle del jardí (1987), el Castell
de Cullera (1990) o la font feta de flors.
222
Presentació diferenciada per als infantils (Raval, 2010). Arxiu Falla Raval
Presentació conjunta La Bega-Sant Antoni, 1968. Arxiu Falla La Bega
Presentació del Raval, 1980. Arxiu Falla Raval
Altres escenaris destacats han sigut la barraca valenciana amb un pastor portant al muscle unes ovelles vives (La Bega, 1976), la farola (El Port, 1984), el pavelló de l’Ajuntament de València en la fira de Juliol (Taüt, 1996) i la València medieval i mitològica (El Port, 2002).
Un altre element clau de les presentacions ha sigut la figura del mantenidor, encarregat de fer una glossa de la festa fallera i de les virtuts de la fallera major. La seua presència va estar generalitzada en les dècades dels setanta i vuitanta, encara que es va suprimir de forma gradual a partir dels vuitanta.
Alguns destacats mantenidors que han passat per Cullera han sigut: Bernardo de Lassala Gonzalez, president de la Diputació de València (en 1966 a la Plaça d’Espanya), Pedro Zaragoza Orts, president de la Diputació d’Alacant i Procurador en Corts (en 1969 a la Plaça d’Espanya), Lucinio Sanz Martínez, periodista i regidor de lAjuntament de València (en 1970 a la Plaça d’Espanya), José Gil (Sant Antoni, 1976 i 1977), Mayrén Beneyto, llavors directora general de Turisme en el Consell preautonòmic (en 1981 a Sant Antoni), el periodista José Luis Torró (en 1982 a Sant Antoni), Juan Gil Barberá, president de Lo Rat Penat (en 1991 en la plaça d’Espanya), entre d’altres.
En les presentacions, un acte en principi amb unes característiques taxades i quasi res predisposat als canvis o l’experimentació, també tenen cabuda de vegades les noves idees, encara que algunes d’aquestes només van ser flor d’un any.
En 1968, La Bega i Sant Antoni van realitzar la primera, i única, presentació conjunta de les seues falleres majors, Maruja Martínez Llopis i Isabel Aragó Marí. L’exaltació es va celebrar al Pavelló d’Atraccions i va ser un intent per part de les comissions d’aprofitar les economies d’escolar i estalviar despeses (Castelló Lli 1987, 32).
Entre els anys 2002 i 2012, la falla del Raval va desdoblegar la presentació de les seues falleres majors en dos actes: un dedicat a la comissió adulta, i un altre a la comissió infantil que incloïa un espectacle per als més xicotets. En els primers anys va actuar el grup Màgic 651, dirigit per Julio Martí Zahonero, amb representacions d’obres infantils com La família Ratonberg. 51 L’Expressió, desembre de 2002, pàgina 43
223
La Plantà i la Cremà
La plantà de la falla és el colofó final del treball en
el taller de l’artista. Aspectes i valors estètics com la
composició, el color global del conjunt i, en definitiva,
la relació entre els diversos elements que configuren
la falla, no poden entendre’s fins que no ix al carrer
(Colomina Subiela 2006, 152).
Fins als primers anys dels vuitanta, a Cullera les falles
es plantaven amb el procediment denominat a tombe.
El cadafal es muntava en horitzontal, en el terra, i es
procedia a la seua elevació vertical per mitjà de sistemes
de cordes i corrioles que l’equip de l’artista, amb l’ajuda
dels fallers, manipulaven fins a alçar definitivament el
monument (Colomina Subiela 2006, 153).
En les falles més menudes s’utilitzava en algunes
ocasions la plantà a cadiretes: començant des de dalt (des
del coronament) i anant completant-la cap avall. Primer,
s’alçava a pols el coronament i, per baix, s’acoblava la
següent peça fins quedar ajustades totes les parts del
cadafal (Colomina Subiela, 154).
Era ja de matinada, tardí uns segons a reaccionar, possiblement perquè no feia molta estona que m’havia quedat dormit i estava en la primera fase del son. Era la meua dona dient-me: “Jose, estan cridant a la porta”. Des del carrer sentia una veu acalorada i entretallada mentre picaven a la porta i cridaven al timbre: “Jose, Jose! Hòstia... Jose!”. La vaig reconèixer immediatament, era Sabi. De sobte, vaig tindre un pressentiment i vaig dir a la meua dona que havia caigut la falla. Aleshores em vaig alçar i vaig córrer escales avall. Alhora Sabi no parava de cridar en veu alta i tocava a la porta sense parar. Vaig obrir la porta i Sabi es tirava les mans al cap mentre caminava perdut per la vorera, cap endavant i cap endarrere i no deixava de repetir el mateix: “Jose! La falla tio! Ha caigut!”.
Em vaig vestir en tan sols uns segons i Sabi m’explicava nerviós el que havia succeït. Havien acabat d’arreplegar la “discomòbil” i ja se n’anaven quan sentiren el gran tro que provocà la caiguda del remat de la falla. El monument es tractava d’un gladiador de grans dimensions que, amb la seua caiguda, va arrastrar la resta del remat, un drac. He de reconèixer que encara que visc a pocs metres, no vaig sentir res. Possiblement, a causa del cansament que arrossegava en els dies de “plantà”.
Quan arribàrem a la falla, el que vam veure era, segurament, el pitjor que li pot succeir a una falla. La teua falla, les teues il·lusions, l’esforç de tot un any, TOT ESTAVA PERDUT. Tanmateix, es va córrer la veu ràpidament i començaren a acudir molts fallers dels que ja se n’havien anat a casa o dels que es trobaven de festa (entre ells la fallera major, Marta). Era molt difícil saber el que estava passant pel cap de cadascun d’ells en eixe mateix moment. Hi havia qui plorava, altres romanien en silenci observant la seua falla a terra.
Uns segons després, va aparèixer Vicent Beltrán, el president, ja que algú li va telefonar per tal de contar-li el que havia succeït. També avisàrem l’artista faller, que a eixes hores es trobava acabant de plantar una falla a Alzira. A la seua dona li va entrar un atac d’ansietat i la portaren a l’hospital.
Una vegada allí, ens ficàrem a parlar del que podíem fer i entre laments, “cafés” i altres coses, se’ns va fer de dia. A la vegada, que donàvem les gràcies per no haver pillat ningú baix de la falla (per exemple, posant gespa). No obstant això, decidírem no tocar res fins que no acudira l’artista faller, i, per tant, al voltant de les huit del matí, pujàrem al cotxe Mogort, Salva i jo per a dirigir-nos, com de costum, a fer de jurat de falles a un poble proper de València. Però aquest era un mal any, ja que no anàvem amb la mateixa alegria d’altres anys. De bon grat ens haguérem quedat en la nostra falla esperant l’artista faller. Estiguérem tot el matí d’eixe 16 de març enganxats al mòbil preguntant si ja havia arribat i com estava la gent. Poques hores després, justament quan estàvem esmorzant sigué quan arribà la resposta. Salva parlava per telèfon i es va quedar una estona en silenci escoltant el que Vicent li retransmetia des de Cullera. Ens va mirar i digué: “L’artista ens ha dit que anem a plantar-la”.
Aleshores els vaig dir que acabarem amb els premis i anàrem cap a Cullera que era on ens esperava el treball. Poc després, arribàrem a la falla alhora que arribava la grua. Estava replet de gent, fallers i no fallers, curiosos, gent del poble i forastera.
En aquest mateix moment començava l’aventura. Alguns artistes ja feien acte de presència. Piera des d’Alzira s’havia assabentat gràcies a Gostí Iznardo (exfaller de la nostra comissió durant molts anys) que es trobava allí plantant amb el seu cunyat Juan Carlos Donet, més conegut com a “Charli”
Per José Luís Valiente MoroFaller del Raval
Gladiador: la plantà més emotiva de la història
224
Plantà de la falla Raval, 1997. Arxiu Falla Raval
Plantà de la falla Passeig, 1989. Arxiu Joan Castelló Lli
que era el qui feia eixa falla. Piera, en veure-li mala cara, li preguntà què li passava i “Gostí” li contestà: “La meua falla ha caigut”. Sense dubtar-ho ni un minut, ell i el seu fill vingueren per tal d’ajudar-nos.
Altre artista faller, com “Pasky” ens va visitar acompanyat de Pascual Carrasquer i es trobà amb tot el rebombori. Aquest no tardà ni cinc minuts a anar-se’n i tornar amb roba de treball. Es posà davant de Guti (artista faller de la nostra falla) i li digué: “Mestre on m’agarre?”.
També vingué “Chabeli”, altre artista; i com no, Jose Lafarga conegut per tothom com a “Lluneta” que en donà les claus del seu taller per tal que agafàrem tot el material que necessitàrem.
En eixe interval d’hores, començaren a acudir exfallers per tal d’ajudar-nos (Juangra, entre altres), també amics de la falla, veïns, familiars de fallers (com per exemple Todosantos, pare de la fallera major infantil d’aquell any). En aquell moment tot començà a funcionar. Miguel va portar un palet de massilla i algeps de la casa de materials on treballava. Uns es posaren a massillar (Sabi, Piti, Jorge, Todosantos, Siva...), altres arreglaven l’estructura, altres pintaven i altres donaven servici i material... Tot estava coordinat! No podem oblidar la tasca de les nostres abonades i altres que organitzaven els menjars i “cafés” per tal d’agafar forces ja que la nit es presentava molt llarga. Mentrestant, no parava d’arribar gent amb intenció d’ajudar i de donar suport moral. Així mateix, Enrique no deixava de maleir la seua sort ja que dues vegades que s’havia apuntat a faller havia caigut la falla.
Entre tot aquell rebombori, no puc oblidar un moment en el qual el meu amic Salva em va veure apartat de tota l’acumulació de gent i em va preguntar què em passava i li vaig contestar: “mira això tio!”. Els dos contemplàvem el que
hi havia, i ens posarem a plorar com a xiquets. Era increïble veure tota la gent que hi havia bolcada treballant per un mateix objectiu, tornar a posar en peu la nostra falla!
Finalment, la falla es va plantar a les huit del matí com havia de ser (encara que Junta Local Fallera ens va oferir una hora més, la rebutjàrem ja que l’èxit estava a tindre-la a l’hora oficial). I encara que la falla no va quedar com havia de ser inicialment, a tots ens va semblar una de les “plantades” més boniques i emotives de la història.
Durant tot el dia disset, continuaren les mostres d’ànim i felicitacions (per haver posat altra vegada en peu el nostre monument) per part de fallers de totes les comissions.
De vesprada, al mercat, en l’entrega de premis, arribava la guinda del pastís. Va ser fantàstic quan tota la gent es girava cap a nosaltres i aplaudia efusivament.
L’any anterior guanyar el doblet va ser espectacular, però eixe any amb el quart premi (més Enginy i gràcia i el primer premi en la falla infantil) pense que vam ser els qui més contents eixirem del mercat.
Sempre es guanya amb un premi, però eixe any amb un quart havíem guanyat en amistat, unió i a demostrar a nosaltres mateixos que quan et proposes alguna cosa en la vida, no hi ha res impossible.
Havíem sigut capaços d’agafar la falla completament destrossada de terra i tornar-la a alçar en tan sols 24 hores. EIXE VA SER EL NOSTRE MÈRIT!
Per tant, només queda agrair a tota la gent que amb esforç i ajuda va fer possible la segona “plantà” del monument de la Falla Raval l’any 2008.
225
Plantà de falla amb grua (Taüt, 1995). Col·lecció José Codina Ardit
La pluja obligà a tallar els remats (Plaça d’Espanya, 1989). Arxiu Junta Local Fallera
A partir dels anys vuitanta, i a mesura que les falles
creixien en altura i complexitat compositiva, es va
introduir l’ús de la grua per a facilitar l’acoble de les
diferents peces que integren el cos central i la rematada.
En algunes ocasions, la plantà no discorre com estava
previst, bé per la influència d’elements externs (pluja
o vent) que trenquen o deterioren alguna part essencial
del monument, bé perquè, en la fase de taller, no s’ha
calculat bé els equilibris i el repartiment de forces en la
composició de la falla.
Com a conseqüència d’aquests imprevists, al llarg de
52 anys s’han produït incidències de tot tipus, des de
caigudes de peces durant o després de la plantà (sempre
sense causar desgràcies personals) a desperfectes de
figures que finalment no s’han instal·lat en el cadafal.
L’any 1989 ha deixat una empremta indeleble en la
història de les falles. A partir del 17 de març a la nit no
va deixar de ploure durant més de 48 hores, danyant
seriosament tots els monuments fallers. Per una qüestió
de seguretat, Protecció Civil va ordenar el 19 al matí
tallar les rematades de totes les falles, que van quedar
així mutilades per al ritual de la cremà. El dia 20 de març
va ser un dia assolellat.
La pluja va ser també el desencadenant de la caiguda
de la rematada de la falla de Sant Antoni de 1981, un
gegantesc Jomeini que va ser hissat en la matinada del
dia 17 i unes hores després, poc abans del clarejar, es va
enfonsar.
En 1978, el fort vent va derrocar també l’estructura
superior de la falla de Sant Antoni, on anava asseguda
una banyista de grans dimensions. L’enderroc es va
produir a primeres hores de la vesprada del dia de Sant
Josep, mentre la comissió menjava al Balcó de Cullera.
Un jovenet va pujar corrent a comunicar l’infortuni i,
en arribar, el president li va preguntar si hi havia algun
ferit. En dir-li que no hi havia ningú al voltant de la falla
quan es va produir la caiguda, la comissió va seguir amb
l’àgape i unes hores després va amuntegar les peces per
a la cremà.
226
La caiguda de la Gran Babilònia (Raval, 2008). Arxiu Falla Raval
El gladiador de la falla del Raval de 2008 va caure a terra. Arxiu Falla Raval
La falla del Raval recordarà l’any 2008 per dos motius: la caiguda del soldat romà durant la plantà i l’esforç de tota una comissió per a recompondre la falla en menys de 48 hores. Veïns i fallers d’altres comissions van oferir la seua ajuda per a refer el monument, treballant febrilment fins a aconseguir que el cadafal quedara una altra vegada en peus, encara que amb algunes mostres de les ferides patides durant la batalla.
En clau interna, aquesta epopeia ha quedat marcada per als fallers del Raval com una superproducció d’una pel·lícula històrica i les seues corresponents seqüeles: La caiguda de la Gran Babilònia (quan es va desplomar la gran figura del guerrer-gladiador que havia donat esperances als fallers d’obtenir un bon premi), Els primers dies de l’Imperi (quan la solidaritat es va fer efectiva i va haver-hi col·laboració de tots per a treballar en la reconstrucció) i la Resurrecció (quan, malgrat algunes mancances, es va aconseguir plantar la falla i deixar-la preparada perquè la vera el jurat i la gaudiren tots els veïns).
Passades les festes, la comissió va inserir un anunci en l’edició del mes de maig del periòdic L’Expressió en el qual agraïa la col·laboració rebuda durant els dies de la plantà després de la caiguda de la figura principal de la falla.
Amb anterioritat, el Raval també va patir la caiguda d’uns dels querubins que sobrevolaven la part superior de la falla de 1991, que portava per lema Defensem el que és nostre i que estava signada per la comissió, encara que realitzada en col·laboració amb un artista local.
Aqueix mateix any de 1991, el capità moro de la rematada de la falla de la Plaça d’Espanya va haver de ser subjectat amb cordes per a evitar la seua caiguda, ja que el fort vent ho feia trontollar de forma amenaçadora.
En el capítol de desgràcies cal afegir també altres ocorregudes en els tallers dels artistes. Al febrer de 1982 es va incendiar el taller d’Andrés Martorell a Sueca on es construïa la falla del Passeig. El foc va destruir pràcticament tot el cadafal i només es va poder plantar una barraca amb un parotet de dimensions prou grans en la seua part superior, doncs va ser l’única figura que va aconseguir salvar-se de les flames.
227
Cremà de la falla de Sant Antoni, 1967. Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Cremà de la falla La Bega, 2008. Arxiu Falla La Bega
Al gener de 1984 va ser el taller dels Colomina a Gandia el que va patir un devastador incendi. La falla del Passeig va resultar afectada, encara que amb l’ajuda dels fallers es va poder tornar a construir en un temps rècord. El cadafal, Bufes de pato, el primer dels Colomina a Cullera, va aconseguir el primer premi.
D’altra banda, la cremà suposa el punt d’inflexió entre la creació artística i la destrucció: les instal·lacions artístiques que han ocupat l’espai públic durant uns dies amb la seua crítica sorneguera a les actuacions polítiques o als vicis socials desapareixen sota la mirada un tant melancòlica de l’espectador que, durant uns dies, s’ha convertir en un crític jutge de formes i colors que ara prescriuen amb el foc.
En consumar-se la falla, amb aquesta també desapareixen totes les passions i sentiments acumulats durant tot l’any, alhora que emergeixen, amb el foc purificador, i tal com ho va fer el fènix de les sues pròpies cendres, noves il·lusions que ens acompanyaran fins a un nou mes de març (Colomina Subiela 2006, 160).
Abans que el foc realitze el seu treball, el pirotècnic, amb l’ajuda dels fallers, prepararà el castell de focs artificials i estendrà la traca perquè, quan la fallera major i el president encenguen la metxa corresponent, el foc arribe fins a l’interior i faça cremar el monument.
Perquè hi haja un bon espectacle, la combustió ha de realitzar-se de dins a fora i de baix a dalt, però per a aconseguir-ho el cadafal ha d’estar construït de fusta i cartó. Amb la generalització del suro blanc, la cremà a penes dura uns segon, doncs aquest derivat del petroli aconsegueix la incandescència amb el simple contacte amb el foc, formant un intens núvol negre que només deixa veure l’esquelet de la falla quan ja no queda pràcticament gens d’aquest.
El ritual de la cremà porta aparellats, a més, uns sistemes de seguretat perquè el foc, que ací té un caràcter lúdic, no es convertisca en l’element principal d’una crònica de successos. En les falles de grans dimensions o en aquells emplaçaments amb carrers estrets és imprescindible la presència dels bombers amb els corresponents camions-cisterna perquè es puga calar foc al monument. En les falles de dimensions més reduïdes o situades en espais
més amplis i oberts, són els propis fallers els qui poden dur a terme la cremà. Però per a poder realitzar-ho hauran hagut de superar un curset de formació, en el qual reben les instruccions de tot allò que cal fer a cada moment de la cremà i com actuar en cas que es produïsca alguna incidència.
228
Ofrena de la fallera Major del Raval 1966 al Castell. Col·lecció Calatayud Martínez
Bateig d’un xiquet pobre Falla Passeig, 1946). Arxiu A.C. La Penyeta
Per les revoltes del castell. Falla Passeig-Mercat, 1974. Col·lecció Selfa Font
La Festivitat Religiosa: Ofrena, Missa i Bateig
A pesar que és una festa d’origen profà, el component religiós també està present a les falles, una festa que se celebra entorn de la festivitat de Sant Josep.
Després de la guerra civil, la dictadura franquista va suprimir les festes que considerava subversives (com el carnestoltes) i es va recolzar en el nacional-catolicisme per a donar una cobertura religiosa a aquelles manifestacions que considerava que podia reconduir.
En el cas de les falles, el franquisme va establir uns nous cànons estètics i de contingut a través de Rumbos del Orden Nuevo, de Martín Domínguez Barberá, una espècie de decàleg de capçalera per als artistes fallers que propugnava suprimir la crítica més feroç i dotar els monuments de dignitat artística.
El franquisme també va donar cobertura a l’ofrena, un acte que va entrar en el programa de festejos de la ciutat de València en 1945 i que prompte es va convertir, no sols en el més multitudinari, sinó en un pilar fonamental de la festa. L’ofrena quedava sí enquadrada “dins d’una política general de manifestacions religioses ostentoses, molt comunes en la postguerra, que pretenien impressionar i alliçonar les masses” (Hernández Martí 1996, 178).
A Cullera, la primera referència escrita a la celebració de l’ofrena a la Verge del Castell de Cullera apareix en el llibret de la Falla de Sant Josep (avui Plaça d’Espanya) de 1959. Curiosament eixe any va ser el primer acte del programa de festejos i es va celebrar el dia 15, un dia inusual per a aquesta celebració, que únicament cobra sentit en aquesta ocasió per tractar-se d’un diumenge.
El text diu: “A las 4 de las 4 de la tarde. Desfile de la Fallera mayor con su Corte de Honor que se iniciará en la calle de Valencia y con dirección al Santuario del Castillo, donde tendrá lugar la OFRENDA DE FLORES A LA SANTÍSIMA VIRGEN DE LA ENCARNACIÓN. El acto será amenizado por la laureada banda Ateneo Musical Cullerense”.
L’ofrena quedarà definitivament incorporada al programa de festejos el 1963. En els primers anys la concentració es realitzava al final del carrer Rei en Jaume, als voltants del Cinema Aurora (actualment, una eixida del supermercat Mercadona).
229
En 1974, el punt de trobada va ser la Plaça d’Espanya
i el 1975 va ser l’últim any que es va pujar al castell
després de realitzar el recorregut habitual pel carrer
Antonio Renart, Plaça de l’Església, Passeig del doctor
Alemany, Muñoz Degraín, Primo de Rivera, Plaça de José
Antonio, Plaça de la Verge, Jardins del Mercat, Calvari i
pujada al santuari.
A partir de 1976, el recorregut es realitzarà pel centre
de Cullera, per a donar realç i major lluïment a les
falleres, ja que la pujada per les revoltes del calvari
congregava poc públic. La concentració es va traslladar
al final del carrer Generalísimo (avui del Riu), al costat
de la Casa de l’Ensenyança, i es va ampliar el traçat entre
Passeig doctor Alemany i Primo de Rivera per a incloure
el carrer Alemanya.
Des de llavors i com a hereus d’aquella primera ofrena
realitzada en el castell el 1959, els fallers i falleres de la
Plaça d’Espanya, una vegada acabada la seua participació
en el recorregut oficial, prosegueixen pel carrer del
calvari i pugen fins al santuari per a fer una nova ofrena
de flors davant la imatge de la Mare de Déu del Castell.
Una ofrena és un present que s’ofereix amb respecte, gratitud o amor, especialment la que posseeix un caràcter religiós, com és en aquest cas l’Ofrena de flors a la Mare de Déu.
Segons la documentació que tenim, l’Ofrena, un dels actes més religiosos del món faller, té origen posterior a la guerra civil, concretament a l’any 1941, amb la festa de la Clavariesa i al 1945 amb la desfilada posterior a l’arribada del primer vaixell faller, un ritu religiós que, més tard, tindria continuïtat amb totes les comissions de la ciutat.
A Cullera, aquest acte se celebra el 18 de març i cada comissió fallera es vist amb les millors gales de la indumentària valenciana que, acompanyades per una banda de música, ixen en processó en ordre invers dels premis obtinguts als monuments el dia d’abans, des de la Casa de l’Ensenyança, passant per alguns carrers del casc antic i fent el seu acabament als Jardins del Mercat.
Antigament l’Ofrena es feia al Castell i totes les comissions pujàvem les revoltes fins arribar al Santuari i oferir els rams de flors a nostra Moreneta, la Mare de Déu del Castell. Cal destacar que, en l’actualitat, hi ha una comissió que encara puja al Castell, és a dir, fan la processó junt a la resta de comissions però ells no acaben al mercat, sinó que continuen fins al Castell. Aquesta comissió és la Falla Plaça Espanya.
Nostra falla ix desfilant des del nostre casal faller i curiosa és l’expectació de cada faller esperant el que eixa nit oferirem a la Mare de Déu del nostre poble, ja que normalment és un dels majors secrets dels delegats d’ofrena que cada any intenten sorprendre’ns. Només de pensar-ho els pèls se’ns fiquen en punta. Crec que és un dels moments
que més gaudim perquè és el nostre barri i el nostre ambient. Nosaltres som l’única falla a Cullera que, eixa nit, l’home es vist amb la indumentària de faller que s’instaurà en els anys seixanta, és a dir, amb la vestimenta negra. A banda, el faller del Raval també utilitza aquesta vestimenta en la presentació, el dia de Sant Josep i en la baixada de la Mare de Déu, el primer dissabte de festes del poble.
El principal objectiu d’aquest acte és vestir la “peineta” de flors ubicada en el més alt de les escales dels Jardins del Mercat, on es troba la imatge de la Moreneta. Cada comissió fallera, porta un tipus de ram de flors diferent, el qual farà que segons vaja transcorrent la nit, la “peineta” vaja agafant color.
A més, cada comissió ofrena també una cistella de flors i és ací on la nostra falla sol destacar de la resta de comissions, ja que des de fa més de 30 anys, nostra ofrena s’ha convertit en una gran obra d’art.
Fins a l’any 1981, el que la Falla Raval ofrenava era la típica cistella de flors, ja que a partir del 10é Aniversari ens ficàrem mans a l’obra i dos fallers decidiren canviar aquest present per fer alguna cosa diferent, “algo” que deixara bocabadat a quasi tot el poble i és el que hem aconseguit fins a hui en dia, fer una ofrena majestuosament meravellosa.
L’encarregat d’aquella època a fer l’ofrena fou el faller Francisco Simó, més conegut com “Paco el del Conqueridor” que amb l’ajuda d’altre faller Vicent “el Salero”, feien que l’ofrena fóra molt emotiva. Cal destacar que altres fallers com Pepe Cerveró, Lina, Mariló i Mari Carmen entre altres, també ajudaven a aquests a punxar la flor el dia d’abans.
Per Begoña CamarenaFallera del Raval
Ofrenar gratitud i art a la Mare de Déu
230
Ofrena dels fallers de Sant Antoni (1972). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Ventall de flors (Ofrena del Raval, 1984). Arxiu Falla Raval
L’any 1982 amb la idea de Paco, qui va fer l’ofrena fou Pepe Sapiña “Rosquilla”, junt a un grup de fallers. Aquests el que feren fou l’escut de la Falla Raval amb flor (10é Aniversari).
A partir de l’any següent, Paco Simó fou l’autor d’estes ofrenes singulars: 1983, escut de València amb flor; 1984, ventall amb la imatge del Castell de Cullera; 1985,corona de la Mare de Déu del Castell amb flor; 1986, banda Fallera Major amb flor; 1987, font d’aigua, on l’aigua fou simulada per clavells blancs; 1988, una carrossa; 1989: escut de Cullera. Com aquest any fou passat per aigua i molts actes s’hagueren de suspendre, l’Ofrena fou feta per cada comissió fallera a l’Església de la seua barriada. 1990, de nou l’escut de Cullera que no havia pogut vore el poble per la plutja.
A partir de 1991 qui va continuar fent aquestes obres florals fou el nostre gran amic Vicent “el Salero”: 1991, coloma de la Pau. Amb motiu de la “Guerra del Golfo”; 1992, imatge de la Mare de Déu de Cullera (20é Aniversari); 1993, temple de flor; 1994, un Paó Reial; 1995, un cadafal floral.
El 1996 no hi hagué cap present floral i els fallers decidiren traure al carrer un “anda” amb flor amb la senyera de tela que ens va regalar una gran fallera, la Sra. Paula i que, a l’actualitat, la tenim exposada al casal i cada presentació i ofrena ens acompanya.
El motius floral del 1997 va ser un “Anda” de flors amb la imatge de la Mare de Déu del Castell.
El 1998 hi hagué un canvi d’artista. L’encarregat fou altre faller, Mihaí Spiridon que, amb les seues mans, segueix fent grans monuments florals: 1998, sabata de fallera amb clavells rojos i blancs; 1999, plat de ceràmica amb flor, que reflexa l’escut de la falla; 2000, estructura de l’Església i antic hospital del Raval.
L’any 2001, altre any de canvis. Nous fallers, nous representants, nova directiva, nou president i per tant, nou delegat d’ofrena. Aquest any l’encarregat fou el faller Manuel Delgado i Sanz, actual president de la nostra falla i qui junt al seu cunyat i faller Ramón Cano, porten ja 15 anys al front d’aquest càrrec.
Ells han fet els següents monuments florals: 2001, escut Falla Raval amb flor seca i natural; 2002, corona Mare de Déu del Castell. (30é Aniversari); 2003, pinta de fallera, Rèplica de la que portava la fallera major infantil d’aquell any, amb dues imatges: l’escut de la nostra falla i la nostra Moreneta.
Els restants motius florals van ser. 2004, senyera amb l’escut de la nostra falla (rèplica de la insígnia de la falla); 2005, vieira amb la Mare de Déu del Castell; 2006, ventall amb la imatge de l’escut de la falla i de la Mare de Déu; 2007, quadre “Floreal” de Pinazo amb flor seca; 2008, flor del taronger amb clavells blancs; 2009, una font amb flor; 2010, faixí president, banda fallera major i manta morellana de clavells; 2011, una barqueta. Rèplica de la Cristina II, barca del president d’aquell any; 2012, escut 40é aniversari; 2013, Mare de Déu del Castell gegant; 2014, una papallona.
Fins ací totes i cadascuna de les nostres ofrenes, monuments florals o grans obres d’art que, al llarg de la nostra història, s’han convertit en la nostra marca per excel·lència cada 18 de març. EL millor d’aquesta nit és sentir l’expectació de la gent del poble en veure’ns desfilar i, sobretot, quan arriba el moment culminant i la nostra ofrena aplega a la “peineta” de la Mare de Déu, els fallers portadors de l’ofrena giren pel balcó el nostre present a la Moreneta, i la gent del poble esclatem amb infinits aplaudiments.
231
Missa de Sant Josep a l’ermita de Sant Antoni (1963). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
En 1981, el programa de la Junta Local Fallera (JLF) va incloure el recorregut amb la nova denominació dels carrers aprovada pel nou consistori sorgit de les primeres eleccions municipals democràtiques en 40 anys: carrer del Riu, Plaça d’Espanya, Antonio Renart, Pati de l’Església, Passeig doctor Alemany, carrer de la Marina, Pescadors, Plaça de la Llibertat, Plaça de la Verge i Jardins del Mercat.
Un nou canvi en l’itinerari es va produir l’any 2007, amb la finalitat d’evitar que la marxa es ralentira en passar pels colls de botella que suposava els llocs on estaven plantades les falles de la Plaça d’Espanya, Passeig-Mercat, La Bega i Taüt. El recorregut es va ampliar de nou i va quedar establit definitivament de la següent forma: Riu, Sèquia, Pati de l’Església, Doctor Alemany, Pintor Sorolla, Joan Garcés, Vall, Pescadors, Muñoz Degraín, Rei en Jaume, Plaça de la Verge i Jardins del Mercat.
Per a realitzar l’ofrena en el Mercat es va construir un entramat de fusta en forma de pinta per a col·locar els rams de flors de les falleres i en el centre es va instal·lar una peanya on es col·loca la imatge pelegrina de la Verge de l’Encarnació. En 2008, la Junta Local fallera va adquirir en propietat una escultura de la Mare de Déu del Castell per a utilitzar-la en aquest acte. La benedicció de la imatge es va realitzar al febrer de 2008 en l’Església dels Sants Joans. Van assistir tots els presidents i falleres majors i van actuar com a padrins Josep Codina Ardit i Pilar Calatayud52.
L’altra cerimònia religiosa inserida en el programa de festejos és la missa en honor de Sant Josep. De la seua celebració tenim constància escrita des de 1946. En el llibret de Sant Antoni s’anuncia a les 11.00 hores del 19 de març Gran Missa a tota orquestra, amb sermó dedicat al patriarca Sant Josep.
Des de llavors, tots els programes de festejos inclouen la missa com un acte destacat del 19 de març. L’ofici religiós s’ha celebrat sempre en les esglésies de cada demarcació: les parròquies de la Sang de Crist (per a la comissió de Raval de Sant Agustí), dels Sants Joans (per a les comissions de la Vila) i Sant Antoni (per a la falla del mateix nom).
A partir de 1975, coincidint amb el nomenament de la primera reina fallera de Cullera, es va organitzar una missa de campanya als Jardins del Mercat per a les comissions del centre de la ciutat que s’ha mantingut fins als nostres dies.
Com a senyal de caritat i bones intencions en temps de restriccions i racionaments, en els anys quaranta i cinquanta també es va incloure en el programa de festejos el “bateig d’un xiquet pobre”. La comissió del Passeig ho va fer en 1946 i els padrins van ser Pilar Salanova d’Hernández de la Rúa i l’alcalde, Fernando Ribera Piris.
En 1951 també es va realitzar un altre acte d’aquest tipus, organitzat per la falla del carrer del Generalísimo: a les 4 de la vesprada del dia 18 de març es va batejar “un xiquet o xiqueta pobra nascut en la barriada”, que, segons anunciava el llibret, va ser apadrinat “per persones amants del bé. Els dolços i licors a càrrec de la comissió (producció limitada)”.
Dins del capítol d’obres de caritat o beneficència es pot incloure també el “suculent menjar” servit en 1963 als pobres acollits en l’Hospital i el Col·legi de Sant Lorenzo, pagada pel president d’Honor de la falla de la Plaça d’Espanya, Rodolfo Rafael Huth i Krauss. En 1968 i 1969, el llibret d la plaça d’Espanya encara incloïa entre els seus actes un menjar servit per la Fallera Major als pobres acollits en institucions benèfiques de Cullera.
52 L’Expressió, març de 2008, pàgina 29
232
Primer any de premis a Cullera (Passeig, 1966). Foto Joan Castelló Lli
Lliurament de premis al saló de plens de l’Ajuntament (Sant Antoni, 1974). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
El Lliurament dels Premis
El lliurament dels premis s’ha convertit en un dels
elements característics i diferenciadors de les falles de
Cullera: s’ha convertit en tot un espectacle plàstic en el
qual les xarangues de música tenen un paper determinant
i els fallers i les falleres aporten la nota d’humor amb
barrets de palla, xiulets, botzines, instruments musicals
de plàstic i qualsevol altre element capaç de produir un
so ensordidor o arrancar un somriure.
El veredicte del jurat sempre s’ha fet públic a Cullera
en presència de tot el cens de falleres i fallers. En les
primeres dècades es feia al saló de plens de l’Ajuntament,
a la Plaça d’Espanya. Allí pujaven les falleres majors, els
presidents i els fallers que havien obtingut alguna de les
recompenses de la JLF.
Abans de fer pública l’acta del jurat, el president
de la JLF i els presidents de falla accedien a una sala
contigua on s’obria el sobre lacrat i es feia una “lectura
privada” dels premis. A continuació, es passava al saló
de plens i començava el compte arrere, primer amb
les recompenses i després amb els esperats i anhelats
premis.
En una època en la qual no existien els mòbils ni els
WhatsApp, els presidents havien acordat prèviament
amb algun faller present en el saló de plens un llenguatge
en clau perquè saberen amb uns minuts d’antelació el
premi obtingut: si es tocava el nas volia dir que tenien
el primer premi; si es tocava una orella el segon, si
s’estirava el pèl del cap el tercer; si es llevava les ulleres
el quart; si feia l’ullet el cinquè… Era curiós comprovar
com, instants després d’eixir de la reunió “secreta”, els
presidents començaven a patir tot tipus de tics nerviosos.
La lluita sempre se centrava en el primer premi, encara
que han existit excepcions. A principis dels vuitanta, la
Plaça del Mongrell realitzava falles modestes que sempre
obtenien els últims premis. En 1983, primer any amb deu
falles a Cullera, van obtenir el premi desè. Va ser un
nombre que esperaven repetir en 1984 a la vista de la
simplicitat del seu monument.
233
Alegria compartida del primer premi (Raval, 1999). Arxiu Falla Raval
L’alegria del doblet: primer premi en falla gran i infantil (Raval, 1995). Col·lecció Mogort
Banderins i estendards enlairats per l’alegria del premi (Raval, 1991).Arxiu Falla Raval
Quan per la megafonia es va sentir al secretari d’actes anunciar que el desè premi de 1984 era per a la falla de El Canet, un grup de fallers i músics apostats en la balconada del forn de Roda, contigu a la casa consistorial, va començar a corejar “Ens l’han robat, ens l’han robat...” entre els aplaudiments i els riures de la resta de fallers congregats a la plaça. Era la primera vegada en la història que una falla protestava per no haver aconseguit l’últim premi. La voluntat del Mongrell es va complir àmpliament en els anys següents: va obtenir el premi desè durant nou anys consecutius: de 1985 a 1993, tots dos inclusivament.
La concentració de centenars de fallers i falleres adults (en ocasions també amb infantils) en una plaça, la d’Espanya, de dimensions no excessivament grans i en part ocupada per un cadafal, suposava un creixent perill per a la seguretat, agreujat amb el creixent nombre de comissions falleres.
Per a evitar riscos, la cerimònia de lliurament de premis es va desdoblegar a partir de 1996. Els premis van passar a lliurar-se a les escalinates dels Jardins del Mercat, encara que per no allargar excessivament l’acte, els palets relacionats amb cultura i esports es van anar esqueixant-se al llarg del segle XXI amb cerimònies pròpies.
Als Jardins del Mercat, la festa del lliurament dels premis ha continuat en el temps, amb més vistositat i alegria. Els fallers i les falleres acudeixen amb els polars (cada comissió amb el seu color corresponent) i fins i tot han arribat a establir-se llocs predeterminats per a cada comissió).
Amb l’animació de la música de les quinze xarangues, l’espera és tot un espectacle colorista, amb càntics, balls i tot tipus d’animació, fins que comença la lectura de premis, de forma inversa per a concitar més emoció. Fins que els guanyadors del primer premi esclaten de goig, pugen a la balconada i, després d’arreplegar el palet de mans de l’alcalde i president de la JLF, el mostren i ovacionen davant dels seus seguidors enfervorits.
234
Himne de les falles de Cullera (Llibret del Passeig, 1964).
Pas-doble Anís y coñac El Fallero. Arxiu de la Societat Santa Cecilia
La música és l’element més festiu de les falles. Des de les primeres falles, la música ha sigut un element indispensable en els programes de festes, ja que eren l’element que dinamitzava tant les despertaes i les cercaviles, com les revetles de caràcter popular que es fan a les nits als voltants del monument.
Encara que en l’actualitat és desconegut per a tots, Cullera va tindre un himne de les falles. Així consta publicat en el llibret de la Falla del Passeig del 1964. En un article sense firma s’assegura que el va compondre el mestre Joan Juan Grau, amb lletra de Ricard Garrido Armero, amb motiu d’una falla plantada a la plaça d’Espanya, de la qual era fallera major Pepita Montón. Encara que l’article no precisa la data exacta, podem afirmar que es el 1943, any del regnat de Pepita Montón.
La lletra d’este l’himne de les Falles era la següent:
Esta terra tan bella i ricajoia fèrtil de la Ribera,hui riu i canta alegre
sentint-se ben festera.
Valenciana d’arrel, Culleraara amb goig fallera es proclama
i a la vora del Xúquer,es vol encendre en flama
ESTROFAFem ara un pòrtic de Gràcia
al trenc de la primavera;dancem i cantem festívolsjunt nostra fallera riallera.
Que visca la saragata!prompte encendrem la fogata,
i rodejant-la ballarem…Tot riu i canta!
Visquen les falles de Cullerai qui les planta.
La Música
235
Dels anys quaranta i relacionat amb el tema faller, és el pas-doble Anís y coñac El Fallero, amb música de Joan Juan Grau i lletra de Ricard del Túria, possiblement un pseudònim de Ricard Garrido Armero. És a dir, els mateixos autors de teòric himne de les Falles de Cullera.
Anís y coñac El Fallero és una composició que barreja música festívola amb fins publicitaris per a comercialitzar els productes de la destil·leria que Julio Cerveró posseïa a Cullera (una empresa que encara existeix en l’actualitat). Aquest pas-doble va gaudir de gran popularitat entre els components de les primeres Falles de Cullera.
La lletra diu així:No hay en toda la tierra licoresque aventajen en gusto y aroma
a los que en la Región de ValenciaCerveró en Cullera elabora.
Con El Fallero solo unas copasveréis que alegres pronto os sentís.Si arden las fallas cartón y estopas ardéis vosotros con coñac y anís.
Bebed las marcas de más solera que hace en Cullera Julio Cerveró
¿Coñac y anís de gusto? Pidan El Fallero Que bebe el mundo entero.
Típico humor de las fallasAnís y coñac el Fallero,
unos sorbos os colmarán de gozoEl fallero que es siempre el primero.
Porque es el mejor, Porque es el mejor.
La sana rivalitat entre les dos bandes de Cullera (l’Ateneu i Santa Cecília) han donat l’inequívoc ambient festiu que caracteritza les Falles de Cullera. Els grups de música han sigut peça clau a crear un ambient que, durant dècades, ha atrapat la gent jove i ha servit d’estímul per a donar-se d’alta com a fallers o falleres en les diferents comissions.
Eixe idil·li entre músics i comissions (que no ha estat exempt de tensions i enfrontaments de tant en tant) s’ha plasmat en múltiples col·laboracions, entre les quals la composició de pas-dobles i himnes en honor d’algunes falles.
Els casos més coneguts són:- Pas-doble Falla la Bega (1983), de Rafael Talens Pelló, dedicat a la Fallera Major Mari Nieves Talens Cerveró.- Pas-doble Falla Passeig (1990), d’Emili Renard Vallés.- Pas-doble Falla Raval (2002), de Marc Ripoll.- Pas-doble Falla País Valencià de Cullera (2006), de Josep Lluís Tur- Himne de la Falla del Pontet (1996), amb lletra de Jordi i Paco Moreno- Pas-doble Falla El Port (2007), de Miguel Ángel Grau Sapiña
En el cas del Raval, l’estrena del pas-doble amb el nom de la comissió es va realitzar el 17 de febrer de 2002 en un concert de la banda de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera celebrat en l’Auditori dels Jardins del Mercat.
A imitació dels paradors que en els anys cinquanta i seixanta van sorgir a la Ciutat de València, en els anys seixanta també va haver-hi una experiència similar a Cullera, encara que de molt curta durada.
Va ser al Parador El Molí, promogut per la falla *Passeig en 1964 i en 1966 en el Pavelló d’Atraccions, amb una programació que incloïa en el primer any l’elecció de la reina del parador i quatre balls de gala, inclòs el gran ball de la cremà. En el segon any les atraccions van ser Àfrica Vázquez (escultural supervedette), Katia Alonso (suggestiva estrella de la cançó melòdica), Els Rocker’s (fabulós conjunt musicovocal), Los Jalams (atracció vocal), Pepe Luis Almenar (cantant flamenc) i Juanito Andújar (formidable guitarrista).
La resta de comissions de Cullera d’eixa època (Sant Antoni, la Bega i Plaça d’Espanya, i ocasionalment José Antonio –hui la Taüt— i el Raval) feien els balls al voltant de la falla. I les orquestres més habituals eren La Indígena Jaz, Los Brother’s, la Monterrey, Los Bribones i
Los Lutnik’s, entre altres.
236
Programació del Parador El Molí al 1966 (Llibret de la Falla Passeig, 1966)
La música ha sigut també motiu de polèmica. En 1963, la falla de José Antonio va anunciar, per a les 19.00 hores del 19 de març, unes hores abans de la cremà, un ball amb l’Orquestra Monterrey que estaria “amenitzat per l’explosiva vedette Silvana”. L’artista va actuar molt lleugera de roba per al que permetia l’estricta moral de l’època i deixant al descobert, de forma més o menys suggeridora, uns prominents pits. Va haver-hi gaubança entre els fallers, i consternació entre els veïns més conservadors, que van presentar una denúncia per possible atemptat contra la moral pública, que l’alcalde, Juan Lafarga Diego, va solucionar amb una exemplar sanció econòmica.
Un any després, el llibret de la Falla La Bega resumia així aquesta situació:
És una deure per a miinformar ben a la clara
perquè no planten enguanycom els altres anys la falla;és que no hi troben falleres,és que no tenen ja blanca,o és que per una denúncia
la comissió s’acovarda?
La comissió es va juramentar per a no tornar a plantar falla mentre al capdavant del consistori estiguera qui, a més de posar límits a un espectacle, no havia sigut capaç de reconèixer les qualitats interpretatives i vocals de l’escultural vedette. I així va ser: en aqueix emplaçament no va haver-hi falla fins a 1975, quan l’alcaldia va passar a ser exercida per Enrique Rico Sanjuán. (Foto 15FR06-55)
Amb la creació de la Junta Local, a partir del 1972 els balls dels dies de Falles els va organitzar el nou organisme faller, primer al pavelló i després als Jardins del Mercat, que en eixos dies rebien el nom de Parador Faller. S’havia aconseguit una economia d’escala, amb un únic ball per a totes les comissions. Els grups i orquestres que van intervindre-hi en els primers anys d’esta modalitat van ser Los Bribones, Bernardino & son Grup, Copacabana, Insignia, The Tippers, Los Jamaica, Los Serenade, Los Supperssons i Montesol entre altres molts.
En els anys noranta, la falla Raval va portar de nou els balls i les revetles a la seua demarcació. Van ser anys
d’espectacles populars, com l’organitzat en 1991 sota el nom genèric d’Humor i travestis, amb l’actuació de La Osa, Lola i Fernando. En 1995, la mateixa comissió del Raval va programar varietés i discomòbil, mentre que Sant Antoni es va decantar per l’espectacle arrevistat a càrrec de Miguel Brass i el Ballet 1920.
Les ocurrències sempre han estat presents en les falles. En el ja llunyà 1951, la falla del carrer del Generalísimo va organitzar el 19 de març un “Gran Concurs de Ball a l’aire lliure amb altaveus i micròfon, repartint-se valuosos premis”. Va ser l’antecedent dels actuals concursos de Playback? És possible.
Altres iniciatives musicals sense massa continuïtat van ser el Festival de guitarra de la falla El Canet (1980), el concert de Pep Gimeno Botifarra organitzat per El Raconet (2012) i el Concurs de Xarangues organitzat per la falla El Port al maig de 2012, en el qual els participants, després d’un esmorzar popular i el tradicional passabars, havien de participar en una cercavila i tocar el pas-doble Falla El Port, de Miguel Ángel Grau Sapiña.
237
Dansada de la falla La Bega (1968). Arxiu Falla La Bega
Nit d’albaes a ritme de guitarra, tabal i dolçaina. Arxiu L’Expressió
Els balls i la música tradicional valenciana també han estat presents en les falles de Cullera des dels seus començaments en la dècada dels quaranta.
El llibret de 1946 de la falla de Sant Antoni inclou en la programació del 17 de març, a partir de les 22.00 hores, una exhibició de Danses a l’estil del país. Eixe mateix any, la falla del Passeig va organitzar una rondalla amb serenates per a les autoritats i per a tots els Peps de la demarcació. Al 1968, la comissió de la falla La Bega també va organitzar una dansada al carrer amb participació de falleres i fallers.
Van haver de passar dos dècades perquè el cant d’estil i la música tradicional de tabal i dolçaina tornaren a les falles de Cullera d’una manera més o menys estable.
En 1985, la Junta Local Fallera va incloure en el programa d’actes la Nit d’Albaes, oferida per una parella de cantaors de cant d’estil, sempre acompanyats d’un versaor que els apuntava a cau d’orella.
A ritme de tabal i dolçaina, en unes ocasions, i de guitarra en altres, recorrien totes les demarcacions durant la nit de la plantà per a oferir cobles a les falleres majors i al president de cada comissió. És un acte que segueix vigent a l’actualitat.
Eixe mateix any de 1985 es va incorporar també el Concurs de Dansades que, a causa de l’escassa participació (per falta de preparació dels fallers i falleres participants) es va reconvertir en 1986 com a Festival de Dansades.
Després de dos anys d’absència, van reaparèixer en 1990 i s’ha mantingut fins a l’actualitat com una exhibició per part de grups locals (com el de la falla El Raconet, el Passeig, La Bega… i altres falles), que han anat recuperant balls tradicionals de la comarca de La Ribera i d’altres punts de la Comunitat Valenciana.
A més de crear una escola de Dansà en 1993, el mateix any de la seua creació, El Raconet també va engegar una escola de tabal i dolçaina per a ensenyar a tocar aquests instruments bàsics de la música tradicional valenciana. Se seguia així l’estela deixada en els anys cinquanta i seixanta pel cèlebre xirimiter cullerà Villarroya.
Al juliol de 2013, els fallers de El Raconet van organitzar també la primera Trobada de tabaleters i dolçainers Vila de Cullera, amb participació dels grups d’Algemesí, Colla El Porrat de Polinyà i Cullera53.
53 L’Expressió, agost de 2013, pàgina 39
Dansades i Albaes a ritme de Tabal i Dolçaina
238
Contracte de la falla El Raval amb la pirotècnia Caballer
Mascletà en el Passeig (1968)
Mascletà en la demarcació de La Bega (2004). Arxiu Falla La Bega
Coets, traques, trons d’avís i castells de focs artificials han tingut una presència constant en tots els moments significatius de la festa, tant els de caràcter ritual (despertaes, mascletaes o nit del foc) com els purament protocol·laris (nomenaments de càrrecs, presentacions o qualsevol altre tipus d’esdeveniment o festeig).
La pirotècnia és l’ànima de la festa, la que dóna olor al monument, la que ha encisat i enlluernat fallers i públic… però també la que pot generar la tragèdia i la desolació. Són les dos cares inseparables d’una mateixa moneda: el bé i el mal, el yin i el yang, àngels i dimonis per a una festa grandiosa en les seues dimensions artístiques i econòmiques.
Les primeres manifestacions pirotècniques en les falles de Cullera es remunten a 1946. En el llibret de Sant Antoni s’anunciava per a les 13.00 hores del 19 de març una traca de dos quilòmetres que recorria tots els carrers del barri.
En eixos primers anys de falles a Cullera, les comissions realitzaven les despertaes (en un primer moment es deien dianes) amb el llançament de carcasses i morteretes, encara que alguna comissió, com la del Passeig, anunciava aqueix mateix any, amb una mica d’humor negre, la utilització de “masclets, tronaors i bombes atòmiques”.
Els espectacles pirotècnics sempre han sigut a càrrec de les comissions, que han programat mascletaes durant els tres dies de falles, castells de focs el dia 17 quan han obtingut el primer premi i una nit del foc més o menys espectacular (segons el pressupost de cada any) el dia 19, com a moment previ a la cremà de la falla.
La primera mascletà que va pagar la JLF va ser l’any 2005. Es va disparar el 19 de març a les 14.00 hores a la Rambla de Sant Isidre. En 2006 i 2007 es van realitzar dos disparades, el 18 i 19 de març, mentre que en 2008 i 2009 es van ampliar a tres, una per cada dia de falles.
La Pirotècnica
239
A punt de disparar la mascletà del dia de Sant Josep (Passeig-Marcat, 1997). Arxiu L’Expressió
54 L’Expressió, abril de 2012, página 38
Les falles som festa, som cultura, som tradició, som oci, som esport, som treball per a molta gent; la falla som una gran família i, en molts casos ser faller, és una forma de viure amb la qual molts ens sentim ben identificats. Però en aquest cas, ens hem de centrar només en el que repesenta l’oci dins el món faller.
Si a qualsevol faller o fallera li preguntem pels actes més representatius del calendari anual, de segur que tres actes destaquen per damunt dels altres: el Mig Any Faller, els Campionats de Truc i Parxís, i el Concurs de Paelles.
Són tres referents de la festa, que si una cosa tenen en comú és que als tres participem la totalitat de los comissions i els tres reunixen una gran part dels seus integrants, encara que cada un d’ells té la seua particularitat i el seu encant, que el fan únic i, a més a més, ens marquen els inicis d’uns periodes festius molt definits.
Si els col·loquem cronològicament al llarg de l’exercici faller, el primer d’aquests actes que ens trobem és el Mig Any Faller. Tot i que és l’acte amb menys anys de tradició dels tres, es va consolidar ràpidament, possiblement perque trenca la inactivitat de l’estiu de forma impactant, i els fallers comencem amb entusiasme i moltes ganes un segon semestre carregat d’actes, que ens apropen a les Falles.
Els Campionats de Truc i Parxís potser passen més desapercebuts al poble, ja que no són unes activitats de carrer, però per contra, per al faller sí que són significatius i molt volguts. Són l’excusa pefecta perquè, durant mesos, els fallers i les falleres acudim als casals i acabem les reunions setmanals jugant la partideta, per tal de
L’Oci a les Falles
per Quique Sanz
Les retallades econòmiques van començar en 2010 i van continuar en 2011 i 2012 amb una sola disparada, el dia de Sant Josep. A partir d’ací, la crisi econòmica es va mostrar amb tota la seua cruesa i ja no va haver-hi mascletà finançada per la JLF en 2013 ni en 2014.
En els anys vuitanta també va haver-hi una passió per les cordaes: les van realitzar El Canet en 1984, després de la cremà, La Bega també a partir de 1984 durant la nit de la plantà i El País Valencià en 1985. Aquesta experiència pirotècnica de disparar coets borratxos en uns carrers fitats amb prou faenes va durar uns anys, i al final de la dècada havia ja desaparegut del programa de festes de les comissions.
La normativa sobre l’ús d’artificis pirotècnics s’ha anat endurint en els últims anys per les restriccions imposades per la normativa de la Comunitat Europea per a garantir la seguretat tant del públic com de les persones que participen de forma activa en l’espectacle.
L’any 2008 es van organitzar unes jornades de formació de Responsables de Grups de Consumidors Reconeguts com a Experts (RGCRE) dirigit a persones no professionals de la pirotècnia que puguen usar elements pirotècnics en actes com la despertà. Al llarg de set edicions, membres de totes les comissions falleres han passat per aquests cursos de formació que els habilita per a engegar masclets durant les despertaes.
Amb l’objectiu de formar també al mes menuts, en les falles del 2012 la comissió de la Taüt va organitzar la primera despertà per a xiquets54. El seu promotor va ser el delegat de coets, Pepe Simó, que va donar instruccions als xiquets de les precaucions que han de tenir en compte a l’hora de disparar els coets.
240
Tren faller en la demarcació de Sant Antoni (1986). Arxiu Joan Castelló Lli
preparar-nos per a la competició. A més, tot i que en els últims anys s’ha avançat la seua celebració unes setmanes, aquests campionats suposen la immersió en la encara anomenada “setmana fallera”, que hui ja hem convertit en el “mes faller”.
Aquests dos campionats són els grans campionats de les Falles, els que més tradició arrosseguen i els que tots els fallers i falleres esperem per traure per fi i de manera definitiva les bruses, els polars i tot allò que ens identifica com a fallers.
Però l’acte “estrela” de la festa, el més esperat per tots dins de l’oci faller, és sense cap dubte, l’últim a arribar: el Concurs de Paelles. És el més multitudinari, el més tradicional, l’únic que fa possible que en un mateix recinte es reunisquen diverses generacions de fallers, un acte per a tots, que a més, representa de manera contundent l’arribada de les Falles. És el detonant de la festa. És la nostra “crida” particular al poble: el dia de les Paelles ja podem dir que a Cullera estem en Falles.
Seria molt complicat pensar en la festa de les Falles sense pensar en estos actes. Són actes necessaris per a les Falles, de la mateixa manera que les Falles no serien el mateix sense ells. Aquests són actes de convivència en els quals realment es fa patent la unió entre tots, i els que ens fan oblidar per un moment els problemes diaris.
Però tal com anomenava a l’inici, les falles no som soles oci, som moltes coses més i, gràcies a la unió i combinació de totes elles, podem asegurar que les Falles som la festa més gran que tenim a Cullera.
El Tren faller i la Cavalcada de les Festes Majors tenen un element en comú: són unes celebracions de caràcter carnavalesc, en el qual la disfressa i el ball són les principals característiques.
Els orígens del Tren faller a Cullera cal cercar-los en la prohibició per part del franquisme, una vegada acabada la Guerra Civil, del carnestoltes, una festa molt arrelada entre les classes populars i que se celebrava en el mes de febrer, en uns dies variables en funció de l’inici de la Quaresma. Els fallers dels anys quaranta van aprofitar les falles (que van ser tolerades pel franquisme i convenientment adaptades a la seua nova filosofia) per a celebrar al març la desfilada carnavalesca que no havien pogut realitzar al febrer.
Existeixen també altres possibles precedents. Des de 1927 la ciutat de València organitzava l’arribada de trens fallers amb turistes de Madrid i Barcelona en un intent de promocionar les falles més enllà dels límits provincials. En aquesta mateixa línia, es va engegar en 1961 el vaixell faller que, des de diferents països de Sud-amèrica, portava emigrants exiliats perquè, encara que només fora per uns dies, pogueren tornar a la seua terra per a viure la festa.
El Tren Faller i la Cavalcada de Festes Majors
241
Parada mora (Sant Antoni, 1990). Arxiu Joan Castelló
Desfilada en la cavalcada de Festes (Raval, 1986)
Així, va sorgir el primer Tren Faller del qual tenim notícia: es va celebrar el 16 de març de 1946 a les 16.00 hores a la barriada de Sant Antoni, segons consta en el llibret d’aqueix any. Homes i dones van eixir al carrer disfressats, sota el pretext d’emular la cavalcada del Ninot que se celebrava a València, l’altre referent d’aquesta activitat festívola.
Uns dies després, el 19 de març de 1946 a les 18.00 hores, la comissió del Passeig celebrava una “atrayente cabalgata con derroche de serpetinas y confeti”, en el que podria considerar-se un antecedent remot de la Cavalcada de les Festes Majors.
A partir dels anys seixanta del segle XX, el tren faller va estar present des del primer moment. Hi ha constància documental de celebració d’aquesta festa de disfresses amb el nom de tren faller des de 1962 a càrrec de Sant Antoni de la Mar. En els anys següents, a més de la comissió ja citada, també ho va programar la plaça de José Antonio (1963). Fins a 1972 no tenim referències escrites de celebracions d’aquest tipus en La Bega i Plaça d’Espanya.
El 1973 la Junta Local Fallera va incloure en el programa de festejos la Cavalcada del Ninot en la jornada prèvia de la inauguració de l’Exposició del Ninot. Es va transformar així les desfilades que realitzava cada comissió (els trens fallers) en un acte conjunt que recorria els carrers del centre de la població: Rambla Sant Isidre, doctor Alemany, Plaça de la Verge, Plaça de José Antonio, carrer Primo de Rivera i final en la casa de la Cultura.
L’experiència de la Cavalcada del Ninot va durar poc, doncs en 1977 es va tornar al sistema tradicional: cada comissió realitzava el tren faller en la seua demarcació,
i a la nit la JLF contractava una orquestra per al ball als Jardins del Mercat, obert a totes les comissions. Així s’ha mantingut fins a l’actualitat, encara que el ball al mercat fa ja alguns anys que es va suprimir per qüestions econòmiques i per falta d’interés dels mateixos fallers.
A més del tren faller, les comissions falleres han participat, des de la dècada dels setanta, en la Cavalcada que s’ha celebrat en el tram final de les festes patronals (primer el dijous, i posteriorment i fins a l’actualitat el divendres a la vesprada).
Per a facilitar la participació de les comissions falleres, en un primer moment l’Ajuntament concedia una ajuda a cada falla per a subvencionar el cost del lloguer dels vestits. Ja en els anys vuitanta, a més de l’aportació econòmica, el consistori va establir a partir del 1986 uns premis per a les millors comparses de cada any.
Des d’un primer moment, la comissió de Sant Antoni ha destacat de forma notable per l’elecció de la temàtica desenvolupada cada any i la preparació de les coreografies, la qual cosa li ha permès obtenir el primer premi en catorze ocasions des que en 1990 ho aconseguira per primera vegada.
El Passeig va ser la comissió guanyadora en la primera edició d’aquest premi (1986), un guardó que també ha conquistat en altres cinc ocasions. Altres guanyadors d’aquest premi de Comparsa han sigut Raval, La Bega i Taüt (en dues ocasions cada una) i Plaça d’Espanya en una ocasió. La concessió del premi no ha estat exempta de polèmica en alguns anys. L’any 2011, un faller que signava amb les sigles LSB demanava en el diari L’Expressió “ un jurat imparcial i just que tinga en compte les disfresses i no solament els balls”.
242
55 L’Expressió, juliol i agost de 2003, pàgines 49 y 25, respectivament.
56 L’Expressió, juny de 2010, pàgina 34
En la ciutat de València, la crida és l’acte en el qual la fallera major de la ciutat pronuncia un edicte, des de l’alt de les torres de Serrans, perquè els ciutadans, veïns i turistes participen plenament de les festes que són a punt de començar. És també un acte d’exaltació identitària, al qual les comissions acudeixen amb els seus estendards i senyeres per a reforçar el sentir valencianista de la festa.
A Cullera, aquest acte no ha existit des d’un punt de vista històric, i només en els últims anys hi ha hagut dos intents per a implantar-la a nivell de comissió: el primer a penes va tenir continuïtat, i el segon porta ja tres anys de permanència.
Com a antecedent més pròxim podem citar el pregó que, a partir de 1968 i fins a 1970, va realitzar la falla de La Bega per tota la seua demarcació. L’acte tenia una important càrrega humorística, ja que, segons ressaltava el llibret, era a càrrec del “nostre pregoner oficial Guti”, possiblement el faller Agustín Palero Benito.
Diverses dècades després, de nou La Bega va realitzar la seua particular crida en els anys 2005 i 2006, des de la balconada del seu casal, en el carrer Pescadors (Castelló Lli 2012, 68), amb una invitació general al veïnat a sumar-se a la festa, però l’acte, amb una ambientació senzilla i amb les falleres majors vestides de particular, no va acabar d’arrelar.
Uns anys després i durant la presidència d’Enrique Piris Luján, va ser Sant Antoni la comissió que va intentar consagrar la Crida en el seu programa de festejos. La va celebrar el 12 de març de 2012 en la plaça on es planta la falla. Allí, la Fallera Major, Olga García Benito, va realitzar la següent crida:
“D’ací uns dies, esta barriada s’omplirà de pólvora, música i festa. Una gran melodia de la nostra més entranyable festa. Un gran esforç de tot l’any que lluitem perquè nostres tradicions i costums continuen vives. En la nostra festa, la germanor, l’alegria i la il·lusió ompli el
nostre barri de color i llum. En estes falles cremarem tot el pitjor que ens ha ocorregut durant l’any i farem que lluïsca per damunt de tot la flama purificadora del foc”.
La Fallera Major Infantil, Sara Vallet Martí, i el president Infantil, Ceferino Pellicer Fullerat, també van participar en l’acte amb aquestes paraules:
“Demanem als fallerets que allà on ens presentem siguem l’espill on altres es miren. Eixiu al carrer, sigueu fallers i participeu en tots els actes que ortganitze la falla”.
La Crida que realitza la falla de Sant Antoni ha aconseguit ja tres edicions (2012, 2013 i 2014) i els seus organitzadors estan convençuts que seguiran endavant, donat el bon acolliment que ha tingut entre fallers i veïns.
Una de les últimes incorporacions al programa de festejos és la celebració de la Nit de Sant Joan, una jornada que serveix per a acomiadar el primer tram de l’exercici faller, abans que els mesos d’estiu rebaixen a mínims l’activitat al si de la comissió.
Les primeres comissions a introduir aquesta festa van ser les de La Bega i el Passeig, que van organitzar la primera revetla al juny de 200355. En 2005 també ho van celebrar El Raconet, i en els anys següents, com si fóra una bassa d’oli, la festa es va anar estenent per totes les comissions: Sant Antoni, Raval, El Canet, Mongrell, El Port, País Valencià i Bulevar, entre d’altres.
Aquestes celebracions també han servit per a recaptar alguns diners per a les arques de la falla o per a aprofundir en les arrels culturals del poble valencià. L’any 2010, la falla del Mongrell va organitzar un sopar (torrà de carn i embotit) amb espectacle (actuació de tres artistes de la sala Molino: Manu, Emilio i Luchi)56. El preu per persona va ser de 15 euros.
Eixe mateix any, El Raconet va programar una Nit de Sant Joan amb una foguera, música de tabal i dolçaina i concert de Pau Alabajos (que va presentar el seu últim àlbum Teoria del caos) i Cesc Freixas (amb La mà dels qui t’esperen).
La Nit de Sant Joan
La Crida, un acte de trajectòria incipient
243
244
Una visió estereotipada del faller: folgança amb menjars i alcohol. Foto L’Expressió
Llibret de la Falla Raval, 2005. Arxiu Falla Raval
57 L’Expressió, agost de 2013, pàgina 38.
58 L’Expressió, abril de 2003, pàgina 17.
Els llibrets naixen a mitjan segle XIX de la necessitat d’explicar i donar més detalls sobre l’escena que constituïa la falla. En una primera etapa eren fulls solts escrits en valencià que constituïen una expressió més de la literatura popular, ja que compartien les seues característiques, encara que més tard apareixeran “una sèrie d’elements que els diferencien de les altres publicacions i els caracteritzen com un subconjunt específic i epigònic” (Marín 1996, 128).
És clar que les falles no van crear la literatura popular, aquella de canya i cordell com els romanços dels segles XVII i XVII, però, com bé va dir Joan Fuster (1967, 58) “l’atrauen, se la vinculen i, a la llarga, la multipliquen i prosperen”.
La imatge dels fallers que percep la majoria dels ciutadans és la d’un col·lectiu que viu plenament les festa i que, amb l’excusa del monument i alguns actes rituals (cercaviles, ofrena, mascletades...), es munten una gran folgança a força d’alcohol i menjars.
Aquesta és una visió estereotipada del món faller. Encara que té una part de debò, no es pot generalitzar perquè són una majoria els que se sacrifiquen econòmicament (ser faller costa entre 300 i 500 euros anuals, a més d’aportar hores de treball voluntari).
A partir de les últimes dècades del segle XX, les comissions han anat incloent en el quefer de cada exercici un ampli ventall d’activitats culturals, que inclouen camps com el teatre (tant el tradicional com l’actual), el musical, llibrets amb continguts culturals, la indumentària, les conferències en les setmanes culturals i la gastronomia, entre moltes altres.
Les comissions han utilitzat també les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per a difondre les seues activitats culturals. Com a exemple, en l’estiu de 2013, El Canet va utilitzar el Twitter per a “reclamar una major implicació de les falles en el sector literari i cultural valencià57. També va celebrar una desdejuni literari en la Biblioteca de la Casa de la Cultura sobre Vicent Andrés Estellés a càrrec d’Isidre Crespo, filòleg i mestre de Cullera.
Podem citar també, dins d’eixe esperit cultural, que per a iniciar la setmana cultural dedicada a les falles, en els primers dies de març de 2003 la JLF va organitzar una sèrie d’actuacions musicals com la de David Bisbal i representacions teatrals com La venjança de Xavi Castillo, produïda pel grup Pot de Plom, a més de sessions de jazz, folk valencià amb Urbàlia Rurana i cant d’estil58.
Els Llibrets
246
Llibret de la falla Arrabal de la Mar, 193059 En els lemes i les poesies s’ha respectat el text original i el valencià emprat per cada autor.
L’estructura del llibret no ha sigut sempre la mateixa: de la tradicional explicació i relació del que conté la falla (després ampliada amb la relació de la junta directiva i les fotos de les falleres majors), es va passar mes avant al llibret anuari (el que arreplega totes les activitats realitzades per la comissió al llarg de l’exercici) i en l’actualitat al llibret com a artefacte cultural (Peris Llorca 2014, 60).
Des de mitjan segle XIX a les primeres dècades del segle XXI, el llibret ha passat de ser un mitjà d’expressió més, un instrument de participació en l’esfera pública (Marín 2014, 37) a ser “un exponent del caràcter inequívocament modern de la sociabilitat que es practica en el si de les comissions falleres” (García Pilán 2014, 175).
A més a més, els llibrets són l’única cosa que queda una vegada que s’ha cremat la falla. Junt amb la memòria del cadafal (que no tots els artistes realitzen i que a Cullera no és un document que exigisca la Junta Local Fallera), el llibret és l’únic document a què poden recórrer els historiadors i estudiosos de la festa per a saber quin era el contingut de les falles d’èpoques anteriors (Castelló Lli 2014 c, 162).
A Cullera, l’evolució del llibret ha seguit els mateixos paràmetres que a València: els llibrets històrics són de petit format, arrepleguen l’explicació i relació (de 1928 a 1936), inclouen la junta directiva i la fotos de les falleres majors (a partir dels anys quaranta), incorporen les primeres col·laboracions literàries, la majoria d’elles en vers, amb poesies líriques i d’exaltació religiosa o patriòtica (en els anys quaranta i cinquanta), i insereixen els primers programes de festejos (també des dels anys quaranta).
El més antic del que tenim constància correspon a la primera falla que quasi amb tota seguretat es va plantar en la nostra població, en el llavors anomenat Arraval del Mar, i que hui correspon a la demarcació de la comissió de La Taüt. Es titulava Tot está fet… en proyectes!59, costava 10 cèntims i feia referència a les demores en la construcció d’un pont sobre el riu Xúquer i a les interminables obres de reconversió a l’ample ibèric de les vies del tren Silla-Cullera.
També de la falla de l’Arraval del Mar és un llibret de 1930 titulat Carretera de primera / qu’es la ilusió de Cullera. El seu autor va ser el gran poeta local Lamberto Olivert, qui descrivia les peripècies d’un viatger anglés que va quedar atrapat en el seu cotxe per les grans dunes d’arena que s’acumulaven en la carretera del Far:
Front al barranch de Palomes,anant a la Punta Negra,es pért el camí del Faro
entre montanyes d’arena.(…)
No fa molt vingué un inglés,un inglés de molta flema,
sombrero en gallons de lona,penjant al costat la ullera.
(…)El bon inglés que veniaen un auto de Sueca,pintava, prenia notes
de les coses de Cullerai per fi, s’en aná al Faroa completar la faena.
(…)¡Faro has dit?... Front al barranch
De Palomes, Punta Negra,el auto quedà enterrat
com si fora una espardenya.¿Qui’l tragué d’allí? La falla
retrata la tal escenaenganchant del auto un burro
que’l va traure de l’arena.
247
Encarnita Bisbal, Miss Fallera de la Plaça Ramón i Cajal 1936. Arxiu A.C. La Penyeta
Manuscrit de l’explicació de la falla de 1936 del carrer Ramón y Cajal. Col·lecció Lamberto Olivert Figueres
De 1936 és un llibret manuscrit d’una falla, la de la plaça Ramon i Cajal (actual placeta de la Sal), de la qual no hi ha constància documental que finalment fora construïda, encara que si hi ha fotos d’una fallera major (em aquell temps es denominava Miss Fallera), Encarnita Bisbal. El cadafal havia d’haver-se plantat en la plaça de Ramón y Cajal (actual placeta de la Sal), quatre mesos abans de l’inici de la Guerra Civil espanyola.
Amb autoria del poeta Lamberto Olivert, el document consta de 24 quartilles escrites a mà i està estructurat en quatre parts: un prefaci, en el qual el poeta agraïx l’encàrrec realitzat per Juan Pérez Cavanilles; un anhel de poeta, que inclou un cant patriòtic en què demana a Cullera que desperte de la seua letargia; una descripció poètica de la històrica plaça; i una explicació de la falla en boca de quatre personatges: Sento, Pep, Colau i Gil.
En la primera pàgina del manuscrit, conservat pel seu nét Lamberto Olivert Figueres, s’indica: “Llibret de la falla de la plaça de Ramon i Cajal. Membres de la comissió. Cullera, vespra de Sant Chusep 1936”. En les pàgines següents deixa constància que l’encàrrec l’ha realitzat Chuan Pérez Cavanilles, que se suposa que va ser el president o un destacat dirigent de la comissió:
Chuan Pérez Cavanilles,a mi que soch un espàrrech,d’un llibret en campanilles
resonants em fa l’encárrech.
Encara que no porta títol, el lema de la falla bé
podria ser el de Parat i mort de fam, ja que descriu les
tribulacions de quatre obrers (Sento, Pep, Colau i Gil),
que porten tres mesos sense treballar. Com tampoc
cobren cap subsidi o prestació social, tant ells com les
seues respectives famílies estan passant fam i han de
malviure amb el que obtenen de la caritat o d’algunes
estratagemes per a poder menjar.
Tres mesos que están parats
morint de fam quan sabem
que hian proyectes sobrats
de obres que mai vorem
convertits en realitat.
¡Voto a Deu! Quin govern
es este que tot eu cobra,
i fa pasar un ivern
als pobres com un infern,
tenint capital de sobra?
Pos hiá que parar els peus
al polítichs descarats;
no está bé qu’ells banquetejen
mentres el poble te fam.
248
Llibret de la Falla Sant Antoni de la Mar, 1946. Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Llibret de la Falla Passeig, 1946. Arxiu Municipal de Cullera
Llibret del carrer Generalísim, 1951. Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Un altre llibret històric és el de la falla del Barri de Sant Antoni de 1946. Editat en la Impremta Costa, constava de 16 pàgines i tenia un preu de 50 cèntims. La publicació incloïa dos poemes lírics (Les uit floretes i A ma Cullera volguda, ambdós d’Alfredo Fort), l’explicació de la falla (firmada per Juan Cerveró) i una poesia patriòtica (Com Cullera no hi ha res, d’Alfredo Fort).
També del mateixa any és el llibret de la falla del Passeig Doctor Alemany, el més extens dels publicats fins eixa data a Cullera, amb 24 pàgines, en què destacava una poesia dedicada a la fallera major (Rosita Moreno) i composicions líriques de Ricardo Garrido, Alfredo Fort i Miguel Ángel Ribera Piris.
De 1951 és un altra troballa: un llibret de la falla del carrer Generalíssim (hui carrer del Riu, en l’actual demarcació de la plaça d’Espanya). En ell s’inclou una explicació de la falla (sota el títol Qu’es lo que ham plantat), però no hi ha foto de la fallera major ni de la junta directiva, i en el seu lloc hi ha un poema que descriu amb ironia els components més destacats de la comissió.
El que guarda les pesseteses un chicón que te grasiapera dur a les chiquetesa comprarli a la farmasia
Un altre llibret poc conegut és el de la Falla de San José (avui plaça d’Espanya) de 1959: conté la junta directiva i l’explicació de la falla i, encara que apareix el nom de la fallera major i de la seua cort d’honor, la seua foto no figura entre les seues pàgines. Entre les col·laboracions literàries figura un poema titulat Cullerans donemos les mans, que reflecteix la indiferència dels veïns per la promoció turística de la ciutat. Està signat per Un Cullerot, que bé podria ser Enric Torres, habitual faller d’aquesta comissió. L’estrofa final resumia el contingut de tot el poema:
Si no mos donem les mansI pensem com a germansPera engrandir a Cullera,no lograrem mes que malI de un paradis terrenalasó será una porquera
A partir dels anys seixanta, els llibrets creixen en dimensions (s’estandarditza el format quartilla) i en nombre de pàgines (entre 38 i 42 pàgines), apareixen les col·laboracions en prosa, es generalitza la publicitat com a forma de finançament de la publicació i, al costat de la directiva, s’inclou també en ocasions el nom del president d’honor d’eixe exercici.
En esta etapa, hi ha uns primers llibrets que no més inclouen el programa de festejos, com es el cas de Sant Antoni (1962, 1963 i 1964) o de la plaça de José Antonio (1963 i 1964).
249
Llibret de la Falla de san José, 1959. Col·lecció Hereus de J.A.
Martínez Botella
Primer programa de festejos de Sant Antoni (1962). Col·lecció Joan
B. Lli Garrigós
Primer programa de festejos de la Plaça de José Antonio (1963).
Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Llibret de la Falla La Bega, 1963. Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Un dia d’estiu em trobava en classe. Tornava d’una setmana de relaxació on vaig desemboirar la meua ment per tal d’afrontar certs reptes, entre ells alguns fallers. De sobte, em crida el senyor Salva Tortajada, coordinador del llibret que teniu a les vostres mans, i em demana un article sobre l’evolució del llibret en Cullera.
És un tema on no podia dir que no, ja que el llibret que vaig coordinar en 2014 en El Canet, tractava el tema del llibret, eixe element faller que tant m’apassiona i al qual tinc una addicció molt gran (el dia que ho deixe, crec que ho passaré malament). A més, era sobre el meu poble, d’on conec perfectament la seua trajectòria, gràcies a l’article “Llibrets que fan història a Cullera”, de Joan Castelló, un amic comú que l’any passat el va escriure per a la meua comissió. El més fàcil seria agafar l’article i fer un xicotet resum d’ell, seguint les mateixes pautes... però no faré així, veureu el perquè al final d’aquest article.
En primer lloc, m’agradaria explicar la evolució de l’explicació de la falla en els llibrets de Cullera. En la meua opinió, en els anys 60 les explicacions falleres tenien molta gràcia i molt d’enginy, gràcies als versos de poetes contrastats com Josep de la Torre, Anfós Ramon o Roman de la Calle, entre d’altres. Eren un versos que si els lliges després de trenta o quaranta anys encara ix una rialla del teu interior.
Aquesta gràcia, en el nostre poble, s’ha anat perdent, ja que de sobte, a finals dels noranta, desaparegué l’obligació de aportar l’explicació i relació al llibret de la Junta Local Fallera. A causa d’aquest fet van ocórrer dues coses que quan les veig em fan mal a la vista: una explicació fallera en prosa, la qual no li trobe sentit perquè és carregar-se l’origen del llibret; o veure com l’explicació de la falla està formada per les crítiques del monument faller, fet que provocava que quan
visitaves un monument faller ja no llegies les crítiques, sinó que contemplaves sols la part artística del monument.
Sort que un il·luminat, el qual no citaré el nom, en una reunió de la delegació de cultura de la Junta Local Fallera, va tornar a proposar que els versets es puntuaren en el llibret, dins de l’apartat de creativitat i innovació (un 15 % dels punts, si el comparem actualment a Gandia que és un 60%, potser es queda un poc curt). Aquest fet li va fer gràcia a més d’un, que va proposar si les publicitats també havien d’estar escrites en vers... Aquests tipus de comentaris els deixarem per a després. Però de sobte, les comissions falleres han tornat a realitzar explicacions falleres, amb poetes locals com Josep Sanjuan o fetes pels propis fallers de les comissions com Joan Gimeno, Ramón Marí, Salvador Tortajada, o el que està transmetent-vos estes línies.
El segon aspecte a valorar pel que fa a l’evolució dels llibrets són els continguts literaris. En els anys seixanta, els continguts dels llibrets es limitaven a l’explicació del monument, però a poc a poc van anar afegint-se les fotografies de les falleres majors, el programa de festes, la salutació del president, la relació de fallers... fins a l’any 1998, quan es va crear el Concurs de Llibrets organitzat per la Junta Local Fallera (prèviament, en 1993, la Generalitat Valenciana va crear els Premis per a la Promoció i Ús del Valencià, per a fomentar la llengua i la cultura valenciana). La creació d’aquests dos concursos va fomentar que els llibrets començaren a ser contenidors de informació cultural sobre temes fallers o referents a la cultura valenciana.
Els pioners en la nostra població vau ser vosaltres, la Falla del Raval, amb la coordinació de Salvador Tortajada, i amb l’ajuda de Vicent Montagut i Rosa Maria Figueres, entre d’altres. Els llibrets d’aquests anys publicats per la comissió del Raval de
Per Juan Gabriel Figueres i HernándezAddicte als llibrets
Com han evolucionat els llibrets a Cullera?
250
Llibret de la Falla de la Plaça d’Espanya, 1963. Col·lecció Joan B.
Lli Garrigós
Llibret de la Falla Passeig, 1964. Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Primera publicació d’El Raval, 1966. Col·lecció Mariló Calatayud
Martínez
Els llibrets de JLF canviaren a format A-4 el 1987. Col·lecció Joan
B. Lli Garrigós
Sant Agustí tractaven diverses monografies dedicades, com per exemple, al calendari de festes en Cullera (1998). Aquest fet va motivar a la resta de comissions falleres a millorar el seu llibret, sobretot les comissions de La Bega, Passeig-Mercat, El Raconet, Taüt, o El Canet en els últims anys.
I el tercer aspecte on els llibrets han millorat és en la seua part tècnica. La seua maquetació i el seu disseny també han evolucionat, passant de la quartilla grapada i les tintes a un color, a llibrets enquadernats cosits amb fils o amb cola PUR i amb pàgines amb infinitats de colors, ja siga en les fotografies o pel que fa als objectes decoratius. També, molts llibrets s’han realitzat amb tapa dura, la qual li dóna eixe caràcter luxós a primera vista.
A més, és destacable que ha ajudat el fet d’acudir als professionals de les impremtes, que li han permés donar-li eixa qualitat; no obstant això, també els propis fallers s’han animat a maquetar els llibrets de les seues comissions, un fet més usual al cap i casal. El primer va ser Frank Castellà en la comissió de La Bega, però després han anat apareixent noms com Begoña Benedito o Silvia Hernández (Plaça Mongrell), Elisa Signes (Raval de Sant Agustí), Edgar Frígola (Taüt), o Juan Gabriel Figueres (El Canet), entre d’altres.
Després d’haver analitzat aquests aspectes em faig la següent pregunta: els llibrets han evolucionat en Cullera? Segons els arguments que he explicat abans, la resposta hauria de ser si. Ara bé, ara me’n faig una altra. Han evolucionat al mateix ritme que en altres ciutats falleres? Doncs la resposta a eixa pregunta és de caràcter negatiu, i ara vos donaré les meues raons des dels aspectes de l’explicació de la falla i els continguts literaris.
Respecte a l’explicació de la falla, estem molt lluny d’altres ciutats falleres. Sense contar València, on la majoria de les comissions es troben en el suburbi de Lo Rat Penat, les
explicacions de la falla que fem a Cullera no tenen res a veure amb el que es fa a Gandia o a Alzira, entre d’altres. Açò es produeix a causa que en els concursos locals dels llibrets, les explicacions falleres tenen el seu percentatge de puntuació en els diversos concursos (ja he citat abans l’exemple de Gandia). Per tant, potencien el que és, al cap i a la fi, l’origen del llibret. A Cullera, a pesar d’haver tornat a explicar en vers, estem lluny d’ells en la qualitat de les explicacions falleres.
I pel que fa als continguts, pense que a Cullera hauríem de ser més creatius en els continguts dels llibrets. Cal que nosaltres elaborem els nostres textos, consultant la bibliografia pertinent per a trobar diverses dades que necessitem i treballant-nos els textos. El més fàcil seria agafar Internet, fer una recerca sobre un tema, polsar les tecles Ctrl + C, obrir el processador de textos, polsar les tecles Ctrl + V i llest, ja tenim un article. Aquest no és el meu punt de vista per a fer un llibret. Cal ser intel·ligents i quan es fa el brainstorm o pluja d’idees, intentar posar-se en contacte amb experts en la matèria perquè això provoca que el llibret done un salt de qualitat.
Ara bé, pense que a Cullera, estem en el bon camí. Els llibrets cada vegada estan situant-se en els primers llocs dels Premis de la Conselleria gràcies al treball i les ganes de millora i a més, moltes comissions estan animant-se a poc a poc a potenciar-los de cara a aconseguir guardons i a donar-li més importància a aquest element cultural faller que, tradicionalment, tenia una funció recaptatòria (encara que queden persones que s’han quedat 30 anys enrere i segueixen pensant el mateix).
Bé, esta es la meua humil o experta opinió, segons com ho mire cadascú. Sols afegisc que espere que els llibrets evolucionen, cresquen, milloren i que seguisca augmentant la qualitat i que en un futur seguisquen tenint els èxits i la bona salut que estan tenint els nostres llibrets de falla. Visca el llibret i visca la cultura fallera!
251
Dels primers llibrets de La Bega (1963-1972) destaquen el prestigi dels seus col·laboradors literaris, tant locals com forans: Francesc Giner Perepérez, Joaquim Olivert, Josep R. Costa Altur, Salvador Borrás i J. Cerveró Frasquet, entre els primers, i Antoni Rovira Virgili, Adrià Espí Valdés, Román de la Calle, Josep Cervera Grifol, Artur Carrasco Benlloch i J. Álvarez Aparicio, entre els segons.
Cal destacar també en este període els versos satírics d’Anfós Ramon, el poeta festiu més llorejat de Lo Rat Penat, que va realitzar les explicacions de, almenys, set falles de Cullera: dos de la plaça d’Espanya (1967 i 1968) i cinc del Passeig (1967, 1968, 1970, 1971 i 1972).
En 1965, Joaquim Olivert Oliver va escriure els versos de la Falla de la Bega, un monòlit mortuori dedicat a la resta de falles de Cullera que aqueix any no van plantar monuments:
Per tota l’ternitatdins aquesta tomba tan fosca
reposa amb pau una falla.En sa vida no feu cosaque acceptar la veritat
del adagi qu’el cas parlade rosí francés eixidai parà de burra coixa.
La primera publicació de la Falla d’El Raval data de 1966. Es un fullet de quatre pàgines editat amb motiu de la presentació i amb portada reservada per a la fallera major, María Dolores Calatayud Martínez. En les pàgines següents trobem el programa de la exaltació i la cort d’honor de la fallera major; la foto de la fallera major infantil, Rosa Mompó Grau, i la seua cort d’Honor; i en la contracoberta els integrants de la comissió i la lletra del himne regional.
De Casament i mortalla del cel davalla (Plaça d’Espanya, 1968) és esta octava reial:
La vella ho ha aconseguit!Ha aconseguit la victòriai s’endú al primer envit
eixa basa meritòriaque significa un marit
jove, d’empenta i d’eufòria.I el xic al seu braç s’amarra,Perquè veu que hi ha xatarra!
De Pirateries (Passeig Dr. Alemany, 1972) són estos dos
quintets: Està clar que les xicones,Com ací no hi ha institut,
Van a estudiar a altres zonesI tenen que fer, molt mones,
L’auto-stop tan conegut
Per això cal preguntarEnmig de la polseguera:¿per qué qui vol estudiarDe casa se’n té que anar
I no pot fer-ho en Cullera?
L’aparició en 1973 del primer llibret conjunt de les falles
de Cullera va suposar la pràctica desaparició dels llibrets
de comissió, que només s’editaven de forma esporàdica
amb motiu d’algun aniversari (José Antonio 1978, Sant
Antoni 1979, Raval 1982, La Bega 1987, Passeig 1990,
Plaça d’Espanya 1992, Raval 1992, Taüt 1994, El Canet
1995, Sant Antoni 1995, Passeig 1996, El Port 1997 i Raval
1997).
En un primer moment (1973-1986), es va mantenir el
format quartilla, amb portada dedicada a la falla del
primer premi de l’any anterior. A partir de 1987 es va passar
a grandària foli (A-4) i a partir de 1988 la il·lustració de
la portada va passar a ser l’obra guanyadora del concurs
de cartells convocat per la pròpia JLF l’any anterior.
Des de principi del segle XXI, la JLF va dedicar un
major interés al contingut del llibret, i va recuperar
les col·laboracions literàries que pràcticament
havien desaparegut, incloent els guanyadors de totes
les activitats de l’any anterior i fins i tot fent una
enquadernació amb tapes dures. A partir de 2001, i per a
donar-li major rellevància, es va introduir la presentació
del llibret oficial de JLF en un acte propi o al costat
d’una altra activitat ja preestablida (com la inauguració
de l’Exposició del Ninot).
L’escàs interès que les falles dedicaven a l’explicació
va fer que estes poesies satíriques desaparegueren del
llibret en alguns exercicis de la dècada dels huitanta i
noranta, per a donar cabuda a la cada vegada més àmplia
relació de membres de la comissió.
252
Llibret de la Falla El Pontet, 1997. Col·lecció Rafael Garrigós
Llibret de la Falla l Raval, 1998. Arxiu Falla El Raval
Llibret de la Falla Passeig-Mercat, 2004. Arxiu Joan Castelló
Els llibrets de comissió van tornar a aparèixer en escena en 1998 amb la convocatòria del premi instituït per la Junta Local Fallera. En un primer moment, i per qüestions econòmiques, predominen els de format quartilla, encara que molt prompte es generalitzarà l’A-4 o grandàries intermèdies en quasi totes les comissions.
En les primeres convocatòries del premi de JLF, Raval és la comissió més destacada, amb quatre premis en les cinc primeres edicions: en 1998 dedicat a les quatre estacions de l’any amb el calendari festiu de Cullera en cadascuna d’elles, en 1999 dedicat al pirata Dragut, en 2001 dedicat al cultiu de l’arròs i en 2002 dedicat al cultiu de la taronja.
Després de mes d’una dècada de sequera, Raval va tornar a conquistar el premi en 2014 amb Tocs de color, un llibret dedicat a les múltiples aplicacions de la pintura, tant en les arts plàstiques com en les falles.
En aquests compassos inicials del concurs, només Sant Antoni va aconseguir trencar l’any 2000 aquest monopoli amb un llibret de petit format dedicat a com seran les falles del segle XXI.
La Bega aconseguirà el seu primer premi de llibret en 2003 (una agenda fallera), encara que després vindran altres quatre premis en 2007 (un llibret per a celebrar el 45 aniversari dedicat a la història de la Comunitat, amb referències a Cullera), 2008, 2011 i 2012, aquest últim dedicat a recopilar les dades més interessants dels 50 anys d’existència de la comissió.
El Passeig-Mercat ha aconseguit el primer premi de llibret en tres ocasions: en 2004 (dedicat als referents culturals valencians: jocs tradicionals, indumentària, literatura i pintors destacats), en 2009 (dedicat a la música en les falles i als compositors locals) i 2010 (dedicat a l’art en les seues diferents modalitats: art rupestre, art gastronòmic, art literari i art faller).
En dues ocasions ha aconseguit El Raconet el premi al millor llibret: en 2005 i en 2006, en tots dos casos amb una publicació multitemàtica amb seccions dedicades a la llengua, la cultura, el medi ambient, la història, l’urbanisme i temes socials.
L’última comissió a incorporar-se al llistat de guanyadores ha sigut El Canet, que ho va aconseguir en 2013 amb un llibret de 256 pàgines en format A-4 dedicat a analitzar els diferents vessants que, com un caleidoscopi, conformen la festa de les falles.
Un dels impulsors del llibret com a contenidor cultural a Cullera va ser Salvador Tortajada Tur, amb els llibrets monogràfics realitzats per a la falla del Raval a partir de l’any 1991 (Castelló Lli 2014 c, 166). Durant els últims vint-i-cinc anys, ell ha sigut el coordinador que ha decidit els continguts i el que ha lluitat perquè el llibret de la seua comissió fóra un element que identificara la falla Raval i demostrara l’interés de la comissió per la cultura i les tradicions valencianes.
253
Llibret de la Falla El Raconet, 2005. Col·lecció Carles Prats
Llibret de la Falla Raval, 2014. Arxiu Falla Raval
Llibret de la Falla El Canet, 2014. Arxiu Falla El Canet
Un al·licient important per a millorar els continguts d’estes publicacions falleres van ser els premis convocats a partir de 1993 per la Generalitat per a promocionar l’ús del valencià en els llibrets de falla, amb una important dotació econòmica.
En els primers anys, les comissions de Cullera no van participar o no van obtenir premi. Va ser a partir de 2001 quan comença a haver-hi una presència, encara que fóra mínima, de llibrets locals guardonats.
Va ser el Raval la primera comissió a debutar amb èxit en aquests premis: en 2001 va conquistar el premi 12, i va iniciar una presència pràcticament ininterrompuda fins a l’actualitat, amb les úniques excepcions de 2008 i 2011. Entre 2002 i 2005 va ser l’única comissió de Cullera amb premi en aquest concurs. Va obtenir el 20 en 2002, el 18 en 2003, el 14 en 2004 i el 16 en 2005.
En els anys següents, i ja amb altres comissions de Cullera en aquesta competició, el Raval va obtenir el millor premi del seu historial en la Generalitat: l’onzè, amb un llibret dedicat al patrimoni històric del Castell.
Entre 2007 i 2012, els llibret del Raval es van situar en una zona intermèdia, per damunt del trentè premi: el 34 en el 2007 (dedicat a la Mediterrània), el 38 en el 2009, el 48 en el 2010 (dedicat al poeta Ausiàs March) i el 35 en el 2012, amb un llibret dedicat als viatges i a la catalogació dels ninots indultats de Cullera.
En els dos últims anys i en uns exercicis amb gran
competència per la qualitat dels llibrets, Raval ha tornat
a escalar posicions, a l’ aconseguir el 24 en el 2013 amb
un volum dedicat a la música festiva i a les dos bandes
de Cullera, i el premi 13 l’any 2014, amb Tocs de colors,
un llibret dedicat a la pintura en el món de les arts i de
les falles.
La Bega suma sis participacions en els premis de la
Generalitat entre els anys 2006 i 2014. Va obtenir el
premi 43 en 2006, el 36 en 2008, el 24 en 2011, l’11 en
2012 (dedicat al cinquantenari de la comissió), el 47 en
2013 i el 59 en 2014.
Meteòrica és la progressió aconseguida pel Canet en
els cinc últims anys: del premi 52 en 2010 (dedicat als 35
anys de la comissió) i del 32 en 2011 (dedicat als artistes
fallers de la Ribera), va passar al vuitè premi tant en
2012 (dedicat a turisme i falles) com en 2013 (dedicat a
les diferents vessant de la festa fallera) i al tercer premi
en 2014 (amb un volum dedicat a la història dels llibrets
de falla).
Solament tres participacions amb premi ha obtingut
la comissió de Passeig-Mercat: el 46 en 2007 (dedicat
al teatre), el 62 en 2013 (sobre l’aplicació de les noves
tecnologies a les falles) i el 45 en 2014 (dedicat al segle
d’or valencià).
254
Llibret del XXV aniversari de la Falla Raval (1997). Arxiu Falla Raval
Llibret del cinquantenari de la Falla Taüt (1928-1978). Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
Llibret de la Falla La Bega, 2012. Arxiu Joan Castelló Lli
Llibret de la Falla El Canet, 2012. Col·lecció Juan Gabriel Figueres
El primer llibret de Cullera premiat al concurs de la Generalitat: Raval 2001. Arxiu Falla Raval
Finalment, La Taüt solament compta amb un premi, el 52 obtingut en 2014 amb el llibret dedicat a l’evolució de la festa fallera.
Un altre capítol destacat és el dels llibrets d’aniversari. Des de 1978, en què va aparèixer el primer amb motiu del cinquantenari de la falla Taüt-Raval de la Mar (1928-1978), han sigut prop d’una trentena els llibrets d’aniversari realitzats per les diferents comissions de Cullera.
No solament s’han festejat els aniversaris tradicionals (25, 50 o 75 anys), sinó que també han sigut objecte de commemoració altres dates poc habituals com el 10, 15, 20, 30, 40 i 45 aniversari.
Per a ressaltar aquestes efemèrides s’han tingut en compte diversos punts de partida: el de la fundació de la
falla, el de falles consecutives o qualsevol un altre que porte a col·lació una data destacada dins de la comissió.
La més prolífica de les comissions a editar aquestes publicacions específiques ha sigut el Raval, amb 5 llibrets d’aniversari, que els ha editat en 1982 (desè aniversari), 1992 (vintè aniversari), 1997 (25 aniversari), 2002 (30 aniversari) i 2012 (40 aniversari).
Amb quatre llibrets d’aniversari figuren Taüt (en 1978, 1994, 1999 i 2003) i La Bega (1987, 2002, 2007 i 2012). Amb tres apareix El Canet (1995, 2000 i 2010), i amb dues Sant Antoni (1979 i 1995), Passeig (1990 i 1996), País Valencià (2001 i 2006) i El Port (1997 i 2112).
Han realitzat també un llibret de aniversari: Plaza d’Espanya (1992), Mongrell (2004), Xúquer (2012) i Junta Local Fallera (2012).
255
60 L’Expressió, desembre de 2001, pàgina 41; i L’Expressió, abril de 2011, pàgina 33.61 L’Expressió, desembre de 2010, pàgina 63.
El valencià està considerat, en línies generals, la llengua vehicular de les falles. Encara que ha sigut la llengua predominant en els llibrets i en els versos explicatius que apareixien al costat de cada escena de la falla, també hi ha una presència significativa del castellà, sobretot en els anys seixanta i setanta.
Ja hem vist que els primers llibrets (el de de 1930 i 1936) estaven escrits en valencià. No obstant açò, en els anys 40 i 50, i per imposicions de la censura del règim franquista, els textos en prosa van en castellà (com és el cas dels saludes del president, el programa de festejos i les col·laboracions literàries), mentre que les poesies es podien redactar en valencià.
En els anys seixanta ens trobem, per un banda, amb llibrets escrits en la seua integritat en valencià (com és el cas de La Bega o el Passeig dels últims anys de la dècada), amb uns altres que segueixen els paràmetres de la censura: la part poètica en valencià i la prosa en castellà (Plaça d’Espanya. Plaça de José Antonio, Sant Antoni i Passeig en els primers anys de la dècada).
En estes primeres dècades, el valencià emprat no manté un patró fix: abunda la sintaxi castellanitzada, com a conseqüència d’una inexistent educació en la llengua vernacla (que es transmetia únicament per tradició oral), encara que també apareix un valencià normatiu en les explicacions realitzades pels poetes professionals (Anfós Ramon, entre uns altres), que sí tenien una formació acadèmica.
En els anys setanta, i amb la generalització del llibret de la Junta Local Fallera, el valencià es va anar ampliant als textos en prosa, encara que, ocasionalment, va perdurar algun en castellà, igual que un únic poema: com la composició dedicada a la reina fallera de 1975.
En els anys vuitanta i noranta alternen els escrits en valencià normatiu amb uns altres de sintaxi castellanitzada o que seguien normes que no reconeixien la unitat de la llengua i que adoptaven una sintaxi no reconeguda per la lingüística internacional.
Amb la finalitat de promocionar l’ús del valencià en tots els àmbits de la festa fallera i la seua adaptació a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, en 1997 la Junta Local Fallera va instituir el Premi de Promoció del Valencià, que valora el bon ús de la llengua pròpia en tots aquells escrits i documents, tant interns com externs, que realitze o tramite la comissió.
En la seua primera edició el Premi de Promoció del Valencià el va aconseguir la comissió d’El Raconet qui ha acaparat la major part dels premis, ja que l’ha conquistat en 16 ocasions (de 1997 a 2002, tots dos inclusivament, i de 2004 a 2013, també tots dos inclusivament).
Dues comissions han fet de falca perquè El Raconet no se’n portara el Premi de Promoció del Valencià durant 17 anys consecutius: El Port, que el va conquistar en 2003 i va trencar una ratxa de sis anys consecutius del Raconet, i El Canet, que el va conquistar en 2014 i va impedir que El Raconet aconseguira onze premis consecutius.
Entre les activitats desplegades en aquest camp per la comissió del Port destaquen sengles enquestes sobre l’ús del valencià dins de la comissió, realitzades en 2001 i en 201160, i la publicació en 2010 d’un manifest lingüístic del valencià per a dignificar l’ús de la llengua pròpia en les activitats de la comissió61.
En aquest manifest, la comissió va adoptar la normativa de la Generalitat valenciana i els criteris de la Junta Qualificadora de Coneixement del Valencià, al mateix temps que es comprometia a redactar en valencià tant la documentació interna com l’edició íntegra del llibret.
Altres objectius que es van fixar en el manifest van ser l’engegada de campanyes de sensibilització de l’ús del valencià, la convocatòria de cursos d’aprenentatge, la convocatòria anual d’un premi de redacció per als escolars de la comissió i la recuperació de jocs i tradicions valencianes, com el pic i maneta i els balls tradicionals. El valencià serà també la llengua utilitzada en els cartells i fullets que suposen una projecció exterior de la comissió.
Dins d’aquesta nova sensibilitat pel valencià, El Port va realitzar en 2011 una campanya entre els veïns del barri per a difondre la llengua i la publicació en el diari local L’Expressió d’articles i fitxes per a explicar de forma didàctica la sintaxi del valencià (l’ús de l’apòstrof, el gènere de les paraules, l’accentuació, etc).
L’Ús del Valencià
256
La representació d’obres teatrals s’ha convertit en una activitat permanent de les comissions des que, a la fi dels anys vuitanta, la Junta Local Fallera posara en marxa la Setmana Cultural de Teatre valencià i que, uns anys després instituïra els premis per a aquesta activitat.
Segons l’escriptor, professor i crític teatral Salvador Vendrell (2011, 17), “els fallers i les falleres de Cullera han entés que el teatre és un producte cultural fruit del treball col·lectiu que fa que siga ideal perquè una associació se’l plantege com a projecte”.
En un primer moment, únicament es concedia premi a les millors representacions, encara que a partir de 1993 ja es van instituir, a imitació dels premis Max de teatre, guardons per a la millor obra, direcció, actor, actriu, actor de repartiment, actriu de repartiment i escenografia. A partir de l’any 1997 s’organitza una gala separada per al lliurament dels premis i a partir de 2003 s’inclouen també els premis de cultura i esports.
Al llarg de 21 anys, les comissions falleres han representat més de dues-centes obres teatrals, des dels típics sainets del segle XIX i obres costumistes, fins a peces d’autors actuals, passant per obres clàssiques de la literatura espanyola i internacional.
Entre els sainets i obres costumistes es poden citar Les xiques de l’entresuelo i Les criaes, d’Eduard Escalante; Colombaire de profit, de Felip Melià; Tenorio a la força, d’Arturo Casinos; Nelo Bacora, de Josep Peris Celda; Els badalls de la fam, de Paco Barchino; Visites de l’altre món, de Rafael Gayano Lluch, i El tenedor de Cullera, de Faust Hernández Casajuana.
Hi ha també clàssics de la literatura internacional com La ferestega domada, de William Shakespeare; La burla del biscaí, de Miguel de Cervantes; El metge a garrotades, de Molière; Comèdia de l’olla, de Plauto; Relacions entre sexes i Monòlegs misògins, de Patricia Highsmith; El diari d’Anna Frank; La rateta que escombrava l’escaleta, dels germans Grimm, i Bojos del bisturí, de Ray Cooney.
Obres d’autors espanyols del segle XX com Picnic, de Fernando Arrabal; La plaça de Cánovas, de Juan Alfonso Gil Albors; Maniquí, de Mercé Rodoreda; Maribel i l’estranya familia, de Miguel Mihura; Al final de la corda, d’Alfonso Paso; Pere l’astut i El verí del teatre, de Rodolf Sirera; La senyoreta de Trévelez, de Carlos Arniches; Besos, de Carles Alberola i Robert Garcia; El florit pensil, d’Andrés Sopeña; i Jo em baixe en la próxima, i vosté?, d’Adolfo Marsillach.
La comissió amb millor palmarés en teatre és el Passeig, que ha guanyat el premi a la millor obra en deu ocasions, Taüt en dues ocasions, El Port en altres dos, i en una ocasió El Pontet, Raval, Plaça d’Espanya, El Raconet i La Bega.
Algunes de les obres guanyadores han sigut Llei de vida, Ara sí que va de veres, La ciutat no es per a mi, Escapa’t amb mi, monstre; Poquelin Poquelen, L’afició, Escenes humanes, Comèdia de l’olla, Criatures, Espot, El mètode de Grönholm, Nascuts culpables, El florit pensil; Jo em baixe en la pròxima, i vostè?; Fred i Bebé.
El premi a la millor direcció se l’han emportat persones destacades del món teatral local com Julio Martí Zahonero (en almenys tres ocasions), Amparo Iznardo, Enric Puig, Juan Carlos Alvariño, Juanfran Sáez, Isabel Collado, el tàndem Nuria Castelló-Rebeca García, Cristina Aragó, Davinia Pastor, Rosa Mª Penadés, Marieta Jover i José Sanjuán.
Actuacions memorables que han merescut el guardó de millor actor han sigut interpretades per Leandro Fort, Iván Miralles (en cinc ocasions), Juanfran Sáez, Luis Selfa, Robert Giner, Miguel Ángel Martínez, David Ferrer, Carles Prats, Francesc Llopis Escrivá i Pau Ibáñez.
Com a millor actriu han entrat en el llistat de la glòria teatral local Virtudes Montagud, Sara Martínez, Lara Bernabeu, Patricia Osa, Ana Jornet Naya, Nuria Castelló, Encarna Sanfélix, Laura Garrigós i Pilar Crespo; els tàndem formats per Isabel Soler-María José García, Patricia Plaza-Laura Cordero i Isabel Collado-Patricia Fort, i el quintet format per Elena Hernández, Paloma Aura, María Montaner, Mapi Sapiña i Sara Martínez.
El Teatre
257
Actrius de Un dia quansevol (País Valencià, 2015). Arxiu Falla Avinguda País Valencià
Representació d’Art (Taüt, 2006). Arxiu Falla Taüt
En 37 anys que sóc faller he segut en la Junta Local Fallera de Cullera delegat de falla; 1 any com a arxiver, 2 anys d’assessor del president, 12 anys delegat de cultura, 2 anys Regidor de falles i 5 anys President de JLF, així com diversos càrrecs en les directives de les falles Plaça d’Espanya i Taüt. Per aquesta trajectòria em veig humilment capacitat per a parlar del món faller. Però sòls vaig a centrar-me en la cultura, més concretament en el concurs de falles de teatre en valencià.
Posat que l’any 2012 es va complir el 25 aniversari i no es va parlar absolutament res, no estaria de més recordar les vivències passades.
Al principi de ser faller ja pertanyia a un grup de teatre (grup de teatre Ateneu Musical de Cullera) i sempre he tingut inquietuds en el món de l’escena.
El nostre poble ha tingut una carència de teatre i més en la nostra llengua. Sempre he pensat que en les falles hi ha un espai per a la cultura i em vaig posar a treballar per a realitzar el concurs de teatre en valencià. Tenia molts reptes al davant que tenia que anar aconseguint segons la importància d’aquests. El primer era que les comissions formaren el seu propi grup. Pues com bé sabeu, els fallers fem qualsevol activitat per recaptar diners i eixa era la motivació. Vaig començar a fer teatre a la falla i vaig animar a que les demés falles feren el mateix. Pues la prioritat del concurs es que hi hagueren el màxim nombre de
grups participants. Així com despertar l’interés per el teatre a aquest poble.
Com a iniciativa, a l’any 1984, vàrem interpretar l’obra “Bunyols i falles” en la presentació de la Falla Raval de Sant Agustí, com un present per a la Fallera Major d’aquell any, Begoña Reverte.
I a la presentació de la Falla del Port vàrem fer un esqueix anomenat “Les Pescadores”, per al qual ens va contractar el seu president d’aquell any, Rubén.
A l’any 1986 vaig fundar amb Ramón Marí el grup de teatre de la Falla Taüt, ja que varies comissions tenien el seu propi grup de teatre.
En 1987 vaig proposar a Juan José Oliver, President de JLF, que es fera un concurs de teatre en valencià, a la que va dir que endavant. Encara que vaig tindre dubtes del seu èxit, pues varem ser dos grups, la Falla la Bega amb l’obra “De sacristà a torero” i la Falla Taüt “Per la fam d’heretar”. El 1r premi fou per a la Falla la Bega, així com el premi a la millor actriu, Amparo Iznardo; i la Falla Taüt va obtindre el 2n premi i el premi al millor actor (ací el que vos escriu).
L’any següent, vaig treballar per a que els grups tingueren subvenció de la Regidoria de Cultura.
Per Domènech GarcíaL’aventura de fer teatre en valencià
258
62 L’Expressió, febrer de 2011, pàgina 32.
63 L’Expressió, juliol de 2008, pàgina 36.
Des d’un principi volíem que el concurs anara endavant i al donar la subvenció participaren la majoria dels grups. La assistència d’espectadors a les representacions era massiva, pues l’entrada era gratuïta.
Ja teníem el concurs completament en marxa però teníem que seguir treballar i ara havíem d’aconseguir obres de teatre, ja que, les comissions tenien problemes per l’escassetat d’aquestes. Vaig donar el meu propi arxiu d’obres a JLF però, així i tot, era insuficient. Aleshores aconseguírem les obres de l’Associació “El Micalet” i la llibreria “París Madrid”.
Un dia vaig tindre l’ocasió de parlar amb el President de Junta Central Fallera de València (Lizondo), quan va vindre a la nostra localitat per solucionar un problema existent. Li vaig demanar al seu nebot, el qual, era delegat de cultura de JCF, que nosaltres poguérem tindre accés a l’arxiu de les obres de teatre (més de mil).
Que les comissions al llarg dels anys hagen fet bons muntatges teatrals de tot tipus d’autors, ha portat que aquest concurs siga un vertader èxit.
Altre problema existent era la poca formació teatral dels actors, ja que aquests eren tan sòls aficionats. Per això, des de la Regidoria de Cultura, es va organitzar uns cursets de teatre impartits per actors de renom com Pep Cortés i Juli
Mira entre altres, amb la finalitat de perfeccionar-nos, però aquests cursets aplegaren al punt de crear actors i directors professionals.
Els problemes que sorgiren després ja eren minúsculs, com va ser el de que els grups tingueren les fotocopies de les obres teatrals per al qual es va ficar la Casa de la Cultura o que els assajos es realitzaren al mateix escenari.
El jurat quasi sempre eren persones professionals i amb la màxima llibertat per a qualificar.
Fer unes bases per al concurs que al llarg dels anys han anat perfeccionant-se i adaptant-se per solucionar els xicotets problemes que sorgien aplegant fins els nostres dies, aconseguint un dels millors concursos teatrals del món faller.
Que tot el que va passar i va ocórrer, fou el conjunt de les persones que varen demostrar l’interés a un concurs de teatre en valencià a la nostra ciutat, de la ma de les falles. I sense oblidar-nos dels actors que en gran esforç realitzaren i posaren el seu treball dalt l’escenari, pues es la peça més important de tot açò.
Gracies ens em de donar tots i estar orgullosos per estar en marxa aquests 28 anys de concurs, esperant que continuen endavant per sempre mantenint viu l’esperit del teatre, així com, la nostra llengua.
El premi de millor actor de repartiment ha sigut per a Vicent Montagud, Juan Carlos Berenguer, Iván Miralles, Enric Piris Luján, Xavier Piris, Carles Prats, José Sanjuán, Luis Miguel Santos, Ximo Micó, Juan Luis Miragall, Rafael Formentín, José Moreno, Marc Sanjuán, Alan García Tur i Erik Martínez Moncho.
Les millors actrius de repartiment han sigut Alicia Gimeno, Sefa Gimeno, Paloma Aura, Lara Bernabeu, Carol Romero, Susi Meliá, Eva García, Inma Pérez, Elena Hernández, Encarna Torres, Rosi Ruiz, Patricia Fort, Laura i Arantxa Garrigós, i el quartet format per Carol Romero, Susi Meliá, Rosana Lli i Ángeles Melero.
L’apartat de millor escenografia-ambientació escènica, que des de l’any 2008 porta el nom d’Enric Torres, l’han guanyat, entre unes altres, la comissió de Passeig-Mercat (en set ocasions), Taüt (en tres ocasions) i en una ocasió El Canet, El Pontet, Sant Antoni, Rei en Jaume I, El Port i Xúquer.
En ocasions les obres representades en el concurs de teatre en valencià de Cullera han participat en festivals amateurs de la província. És el que va ocórrer en 2011, quan la comissió de Passieg-Mercat va participar en la XXVIII edició del Concurs de Teatre Vila de Mislata i va aconseguir el Premi Maties Ruiz a la correcció en l’ús del valencià62.
En altres ocasions, les pròpies comissions munten vetlades teatrals per a recaptar fons, encara que a voltes es produeixen fatals coincidències. En 2008, el Raval va haver d’avançar l’horari de la funció (en la qual intervenien Virma Montagud i Marta Tur, amb direcció de Francesc Martínez i la col·laboració especial de Sabino Osa i José Luis Valiente i d’un espontani, Pascual Martínez) perquè l’hora d’inici era la mateixa de la final de l’Eurocopa de futbol, disputada el 29 de juny i que finalment va guanyar Espanya63.
259
Gala de Teatre 2014. Millor direcció: Marieta Jover (Sant Antoni). Foto Naxo Romero.
Gener de 1992
Encara falten quaranta minuts per a la representació però al carrer La Bega ja es respira un ambient especial. És difícil de descriure però, com si es tractara d’una exquisida recepta culinària, l’excitació, el nerviosisme, allò de no saber ben bé el que s’espera i un curiós sentiment d’agraïment es barregen com els millors dels ingredients. El senyor Mateu, Rodolf Mateu, pare d’un dels actors que està a punt d’eixir a escena, aguarda protocolàriament el seu torn d’entrada a una llarga cua que s’ha format davant de la porta que dóna accés al Saló d’Actes.
-Hui actua el meu fill, li diuen Víctor. Víctor Mateu. – li comenta a Dolors, veïna i fallera de la mateixa comissió – per això he vingut. I crec que estic jo més nerviós que ell.
- No s’ha de preocupar, Rodolf, de segur que tot eixirà a la perfecció –Dolors tranquilitzadora-. Sempre és així. A la fi, sempre eix el treball i ells han treballat de calent durant mesos. Hauria de vindre vosté més per ací. De segur que li encisaria el teatre. És un autèntic verí.
-Mai m’ho havia plantejat, però clar, com enguany el que actua és el meu fill – respon Mateu.
-Jo no em perc cap. –Dolors sempre per davant – Sóc una enamorada del teatre. Jajaja.
Carme s’avança per darrere.
- Disculpen. Sabrien vostès dir-me a quina hora és l’obra de la propera setmana –Carme ignorant.
Després d’una ràpida ullada de dalt a baix, Dolors sentència: – No bonica, la de hui és l’última funció. Enguany ens ha tocat a nosaltres actuar els últims.
Carme un tant confosa, reacciona – Em refereix a l’obra que està anunciada a la programació municipal per a este mes. És una companyia de fora.
- Ah! Això… no en tinc ni idea. – Dolors llevant-se les puses de damunt.
Una veu greu predomina en eixe moment en l’ambient. Gostí, faller de la comissió, ha obert la porta del vestíbul.
- D’un en un. Cadascú que porte la seua entrada a la mà. – Fent-se escoltar Gostí. – No, senyora, el carro del xiquet no pot entrar a la sala.
- Doncs el meu fill paga la quota i té el mateix dret a entrar que tu –Reme un tant alterada.
-Però, anem a veure, senyora. La funció de hui és per a adults i el seu fill va en bolquers. De segur, que es posarà a plorar.
- Si plora es cosa d’ell, no teua! – Reme cap a dins amb el carro.
- Pare, pare!!
- Rodolf busca ràpidament. – Eh! Gustau! També tu per ací? Et feia al treball!
- No podia perdrem l’estrena de Víctor. Estem a la mateixa fila. Al corredor. Per a que puga estirar bé les cames. Vinga anem! – Gustau acompanya sol·lícitament al seu pare.
- Què és eixe soroll, Gustau? – de sobte Rodolf.
- Com? Quin soroll? – Gustau un tant extranyat. – Ah! Tranquil… és darrere. La senyora Mercé i els seus fills amb les papes i les llepolies.
- Ah, però que es pot menjar al teatre? – Rodolf amb els ulls oberts. – Com sentirem al teu germà? Escolta… i si es desconcentra amb tant de sorollet?
Un xiquet que passa correns tropeça amb la cama del senyor Mateu. Els plors fan girar-se a les files més properes.
- Ho veus? Encara et passa poc. – Victòria agafant el seu fill.
Per Julio Martí ZahoneroSHHHHH… COMENÇA LA FUNCIÓ!!
260
– Hauria de donar-te una bona pallisa.
- No, per favor – Mateu de seguida – Ha sigut culpa meua. Ell és un xiquet i sols estava jugant. És el que fan els xiquets. – Somriu tendre.
- Disculpe’m –De sobte, Miquel a la butaca del costat. – Em pot sostindre un moment la bossa? Gràcies. He de preparar-me.
- I això? – Rodolf incrèdul.
- Li agrada, eh? És la millor càmera del mercat. Un regal de la meua dona. Ja veurà quines fotos més boniques!! – Miquel com un xiquet amb sabates noves.
- No sabia que al teatre podien fer-se fotos. – Rodolf ingenu.
- Home, senyor Mateu, és una activitat de la falla! –Miquel acabant de preparar el flash.
- Escolta, Gustau. Al teu germà mai li ha agradat que li facen fotos. No es posarà més nerviós?
-Tranquil, papà. –Gustau amb consol. – Mira! Ja entren! Són el jurat! Ja està a punt de començar!!
Gener de 2015
- Pare!! Pare!!! – Gustau i Víctor un tant intranquils. - Pensavem que ja no venies.
- I perdrem la funció? Després de més de vint anys sabeu que no he faltat a cap. Tens les entrades? – Rodolf amb satisfacció.
- Per suposat. Fila 8, com de costum.
Toni per darrere.
- Per favor… -respectuosament, Toni - no sabran per casualitat si en acabar-se el certamen faller hi ha altres obres programades? Acabe de traslladar-me a viure ací i m’agrada molt anar al teatre.
- Altres obres? – retòricament Rodolf – No, senyor. Lamente dir-li que no. Porte més de vint anys venint a totes les funcions
que s’han representat en este saló i des de fa un temps, les falles són les úniques que, afortunadament, continuen injectant-me el verí del teatre.
- Les falles? – Toni al·lucinant.
- Sap vosté? El primer dia que vaig xafar este saló, ho vaig fer per veure el meu fill en la seua primera representació. I li jure que no sabia massa bé el que anava a trobar-me. Després de tants anys li puc dir que aquella tasca que semblava tan sols un pur entreteniment m’ha fet veure que seure’m a un pati de butaques és obrir les meues emocions, enriquir la meua capacitat crítica, observar i saber qüestionar, en definitiva, crèixer com a persona i com a ciutadà. I sí, és una llàstima que esta sensació no la puga experimentar actualment de manera continuada amb una programació cultural estable tal i com passava quan comencí a vindre per ací. Però gràcies a les falles, tot no s’ha perdut. Són elles les que mantenen viu eixe esperit. Les que estan creant un nou grup d’espectadors àvids de totes eixes emocions. I espere que estos espectadors siguen els que de nou impulsen noves ofertes culturals i teatrals a la nostra ciutat. Ho necessitem. Sap? No perc l’esperança. Mire, li presente a Víctor. Hui és ell el que ve a veure al seu fill en escena. El meu net. Si em disculpa, he de seure’m. – Mateu amb un somriure d’orella a orella.
- Pare –Gustau de seguida-, recordes Miquel? Aquell que va enlluernar amb el flash a Víctor i per culpa d’ell es va quedar en blanc. Ahí el tens.
- Bona nit, Miquel! –educat com sempre Mateu–, veritat que va a apagar el mòbil i guardar-lo en la butxaqueta fins que acabe la representació?
- Eh? Sí, sí, clar –El bo de Miquel.
- Ho veus Gustau? – acomodant-se Mateu – És possible canviar les coses. Mira, per ahí arriba el jurat. Shhhh… comença la funció!!
El verí del teatre també s’ha intentat inocular als xiquets, per als quals es va organitzar un concurs que a penes va tenir sis anys d’existència davant la falta de participació de comissions. El concurs va estar vigent entre 1998 i 2003 i com a molt van participar cinc comissions l’any 2000.
Les comissions més actives en aquesta activitat van ser Raval de Sant Agustí (amb obres com La cova, Taller de fantasia, La tribu i Els ninos de Maribel), La Bega (El
juí del gran rei, El drac, El vestit nou del rei i La torre de la reina mora), Passeig (El fantasma del Castell, El bosc, Pirates i Ací la paga fins l’apuntador), El Port (Vila dormida, Aixó era i no era i Xics?, jocs) i Plaça d’Alboraia (Princeses i fantasmes, i El netet).
Fora de concurs també s’han representat obres, com les posades en escena realitzades pel Port al gener de 2001 (No puges a l’andana) i pel Raval a l’octubre de 2011 (Xiquets, un espectacle per adults).
261
Vestit de fallera amb jupetí negre. Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
La configuració d’una indumentària fallera amb aparença de tradició valenciana es pot situar als inicis del segle XX. Fins a les darreries del segle XIX la gent vestia durant les festes com ho feien d’una manera quotidiana, potser un poc més mudats. Al començament del segle XX, l’obra dels pintors costumistes i dels cartellistes contribuïren a difondre i fixar un model estereotipat i folkloritzant del falsament anomenat “vestit de llauradora” (opulent i espectacular, amb riques i ostentoses teles i joies), que es va consolidar en els anys trenta amb la incorporació de la figura de la bellesa fallera, posteriorment anomenada fallera major (Hernández i Marín 2011, 24).
Després de la Guerra Civil, el vestit de llauradora va anar estenent-se amb la introducció de nou rituals (l’ofrena) i la generalització del càrrec de fallera major, ja que, tant en els barris de la ciutat de València com en els pobles, es va crear un mimetisme que reproduïa els esquemes oficials de la Fallera Major de València.
A partir dels anys seixanta, el vestit de fallera (anomenat actualment del segle XIX) ha anat evolucionant al ritme de la moda, a vegades amb una certa extravagància: faldes curtes (per davall dels genolls) o més llargues (fins a tocar terra, o per damunt dels turmells, segons tendències); faldes quasi rectes o de formes més arredonides per l’ús de cancans i ahuecadors, gipons de vellut negre, pintes grans i recarregades.
Les propostes per a recuperar la roba antiga seguint una línia restauracionista topen amb la tendència al luxe i l’ostentació, i en ocasions desemboquen en un vestit de “neofallera” (l’anomenat del segle XVIII), que no es més que l’actualització als nous temps dels estereotips que des dels inicis envolten el denominat vestit de fallera, promoguts també pels interessos comercials de les botigues de indumentària, moltes voltes sense rigor documental (Hernández i Marin 2011, 26).
En l’home, l’evolució de la indumentària també ha experimentat grans canvis. Encara que el vestit oficial de faller (jaqueta de ras negre, pantaló també negre, camisa blanca, gorgera i faixí de ras amb borles penjant)
va ser instituït per la Junta Central Fallera en 1954 i el seu ús va quedar consagrat a València a meitat dels anys seixanta, a Cullera aquesta indumentària masculina (que res té a veure amb la tradicional) no es va generalitzar fins als primers anys setanta.
Aquelles comissions que van optar per desafiar les normes amb la utilització de peces com els saragüells o els calçons curts (El Masclet en 1978 i El Raconet en els anys noranta, amb alguns casos puntuals en La Bega en els anys vuitanta), van ser qualificades d’heretges per l’ortodòxia o d’alternatives.
Afortunadament, l’heretgia va anar obrint-se pas i, ja en el segle XX, l’home va adoptar amb normalitat les diferents opcions de roba tradicional (tant dels llauradors de l’horta com de l’aristocràcia del segle XVIII), encara que també s’han colat alguns híbrids sense referents històrics, com la combinació anacrònica de peces de diferents èpoques, com jupetí i pantalons llargs a ratlles.
De cara al turisme, les comissions també han volgut mostrar la riquesa de la indumentària valenciana als forans que visiten les nostres platges. Així ho ha vingut fent durant més de cinc anys l’Avinguda del País Valencià amb la seu tradicional Mostra d’Indumentària de Falles a València en l’ermita de Santa Anna, amb una primera edició que es remunta a l’any 2006. Al 2014, Sant Antoni i Passeig varen oferir a l’estiu sengles mostres falleres en les quals s’incloïa també la indumentària.
La Indumentaria
262
Cartell de falles 1994, de Joan Girbés Masiá Cartell de Falles 2001 de César Garrido Vallet. Arxiu L’Expressió
Cartell de Falles 2007 de Elisa Signes Ángel.
La cartelleria ha jugat un paper destacat en la promoció exterior de les falles. Els primers cartells sobre la festa apareixen en la ciutat de Valencia en la dècada dels vint del segle XX, com a part d’un projecte de donar a les falles una dimensió turística que poguera permetre nous ingressos econòmics per a la ciutat, sobretot en hostaleria i comerç.
Va ser la Societat Valenciana de Foment del Turisme qui, tenint com a objectiu la promoció internacional de la festa, va encarregar en 1929 el primer cartell de falles a José Segrelles, un artista ja consagrat en aquells anys que va plasmar una il·lustració d’ambient esotèric: un forat central o remolí flamíger, del que sorgeixen la silueta i l’escut de la ciutat, així com un aquelarre en el qual s’entremesclen fetilleres, màscares, vestits regionals i ratpenats. I al fons, la silueta del patriarca Sant Josep (Contreras Juesas 1998, 42-43).
A Cullera, el concurs del cartell de falla es convoca per primera vegada en 1987. L’obra guanyadora, a més del premi en metàl·lic per al seu autor, servirà tant per a il·lustrar la portada del llibret de la Junta Local Fallera d’eixe any com per a promocionar la festa.
Els primers guanyadors del concurs van ser María Vidallach i David Costa, amb la imatge d’uns passejants que es transformen en una taca de color en què s’entreveuen les siluetes d’una parella amb la indumentària tradicional valenciana.
En els anys següents han sigut guanyadors del concurs: Josep Lluís García Vallet (1988), Rosa Lafarga Palomares (1989), Manuel Buenrrostro Gascón (1990), Teresa-Sonia Martín Llorente (1991), Joan Girbés Masiá (1993, 1994, 1997, 1998 i 1999), Alfredo José Ferrer Martínez (1995) i Rosa Bru Fenollar (1996).
Amb el canvi de segle els guanyadors han sigut Quique Garcés Quiles (“Cullera, el seu amor”, 2000), César Garrido Vallet (“Foc i bellesa”, 2001 i “Art i foc”, 2002), Israel Marqués Galán (“Foc i festa”, 2003), Salvador Gregori Baldoví (2005 i 2006), Elisa Signes Ángel (“Mirant al foc”, 2007), Joan Simó Arlandis (2008 i 2009), Joana Rodela (“Roig… passió fallera”, 2011), Edgar Frígola Bohigues (2012), Mónica Marí Peris (2013) i Ángel Villarrasa (“La cara de les falles”, 2014).
Com a curiositats, en 204 el premi va quedar desert en estimar el jurat que les obres presentades no reunien la qualitat suficient, i en 2010 va ser desqualificada per plagi l’obra guanyadora (de César Garrido Vallet) i el premi va passar a Joan Simó Arlandis, que havia quedat en segon lloc.
Els Cartells de Falles
263
Mostra de indumentària valenciana. Foto L’Expressió
Mostra Fallera, 1993 Col·lecció Joan B. Lli Garrigós
63 L’Expressió, març 2008, pàgina 26.64 L’Expressió, octubre 2010, pàgina 3665 L’Expressió, desembre de 2012, pàgina 2866 L’Expressió, agost de 2011, pàgina 30.
Les setmanes culturals són la plasmació de l’activitat cultural de les comissions. A Cullera començaren a proliferar en el segle XXI, encara que en dècades anteriors les comissions ja organitzaven diverses activitats d’aquest tipus, sobretot en les setmanes prèvies a Sant Josep.
Una de les primeres setmanes culturals de les quals tenim constància documental és la celebrada en 2008 per la Falla La Bega. Sota el nom genèric de “46 anys a bord de nostre vaixell”, una exposició recorria la història de la falla, amb el vestit de la primera fallera major, fotos antigues i llibrets. També es van programar conferències sobre la història de la Senyera, la música en les falles i la llengua valenciana63.
El Port també va organitzar en 2010 la seua primera Setmana Cultural, amb conferències sobre indumentària, prevenció de drogodependències i sobre música i pasdobles valencians. També va haver-hi un concert de rock valencià i jocs per als més menuts64.
La imatge també ha format part de l’activitat cultural de les comissions. El Primer Concurs de Fotografia organitzat per la JLF es remunta a 1984 i es va mantenir en actiu un parell d’exercicis. En 2001 va tornar de nou com concurs de fotografia i mostra de indumentària valenciana dels segles XVIII i XIX a càrrec del grup Alimara. En 2013, la JLF va organitzar, coincidint amb la inauguració de l’Exposició del Ninot, una Mostra de Fotografia en la qual van participar fotògrafs locals, tant professionals com a aficionats.
En dècades anteriors, les comissions van programar concursos de dibuix (en El Port en 1984, a Sant Antoni i Passeig en 1986, en El Canet en 1989, en La Bega i Plaça d’Espanya en 1990, en el Raval en 1991 i en Taüt en 1992) o desfilades de moda (en El Port en 2001 i 2002 i en Taüt en 2011).
Les comissions també han realitzat activitats per a promocionar la lectura en general i en valencià en particular. El Port ho va fer en 2010 amb una campanya
per a regalar un llibre i una rosa amb motiu del Dia Internacional del Llibre (23 d’abril) i El Canet ho va fer en 2012 amb un homenatge a l’escriptor Joan Fuster en el 50 aniversari de Nosaltres els valencians65 i amb la proposta de deixar un llibre i agafar-ne un altre.
La JLF també ha donat passos per a promocionar el vessant cultural de les falles, fonamentalment en el concurs de teatre en valencià. En 2011 va organitzar, a més a mes, la primera edició de la Mostra Fallera per a explicar d’una forma didàctica als turistes que són les falles, a través de seccions dedicades a la història, el procés de construcció, la pirotècnia, la música i la indumentària66.
Les Setmanes Culturals
El xifli, la beguda fallera de Cullera. Arxiu Falla La Bega.
Les festes de les falles tenen també un important component gastronòmic. El bunyol, un dolç fet a força de pasta de carabassa i farina, s’ha convertit en una icona de les falles, que apareix de forma sistemàtica com a il·lustració de revistes i tot tipus de publicacions (amb la inseparable bunyolera fent el seu treball entre un gran llibrell de fang amb la massa i un calder d’oli bullint en un fogó) i com a part de les insígnies de les comissions i de les recompenses de la Junta Central Fallera.
A Cullera, la Falla de San José de 1959 ja incloïa en el seu programa de festejos un esmorzar amb bunyols. Però la gastronomia fallera no es redueix només als bunyols. La paella ocupa també un lloc molt destacat, a través de concursos populars o com a plat de menjar per als fallers i falleres.
La primera comissió del nostre poble que va realitzar un concurs de paelles obert als veïns i totalment gratuït va ser la de Sant Antoni en 1978. En els anys següents per eixe camí encetat van transitar també La Bega (1980), Taüt (1981), Raval (1983), El Canet (1984), País Valencià (1988), Mongrell (1991), Plaça d’Espanya (1994) i Pontet (1995).
La Junta Local Fallera també es va sumar a aquesta iniciativa i en 1985 va convocar un concurs de paelles entre comissions. Amb el patrocini de Ricard es va prolongar fins a 1997, i a partir d’eixa data continuà celebrant-se amb iniciativa del propi organisme faller.
Des dels seus inicis, este concurs ha sigut una festa gastronòmica que ha reunit a centenars de fallers i falleres de totes les comissions en un clima de cordialitat i esperit de competició. Els fallers del Raval són els més experts cuiners, ja que s’han emportat el premi en cinc ocasions. El Port, Plaça Espanya i Xúquer s’han portat el premi en altres dues ocasions, i pràcticament la totalitat de comissions han obtingut el premi en una ocasió. En
decoració de paelles, El Port ha imposat el seu gust en cinc ocasions, el Raval en quatre, i El Canet i Sant Antoni en una ocasió.
Una altra oferta gastronòmica que està present en els programes de festejos en els anys cinquanta i seixanta són els esmorzars. Durant la setmana gran ja s’incloïen, per a iniciar el dia amb energia, entrepans amb “sardines i ceba atabollà” (Plaça d’Espanya 1963) o una gran botifarrà (Plaça d’Espanya, 1964).
Amb la dècada dels vuitanta van sorgir també concursos de arròs al forn (Raval en 1984, El Port en 1988, La Bega en 1989 i la Plaça d’Espanya en 1995), de caldereta valenciana (Mongrell en 1985), de coca amb tomaca (El Port en 1989).
En l’apartat de la beguda mereix un esment especial el xifli, la beguda per excel·lència de les falles de Cullera. És una combinació d’anís sec (la casalla, si pot ser de l’empresa local Destil·leries Cerveró, millor) amb refresc de llimó amb gas. La beguda va fer furor en els anys vuitanta i s’ha mantingut com un senyal d’identitat de les falles locals.
El seu consum no es redueix als dies de falles, sinó a tots els actes previs (arreplegà, tren faller, cavalcada de les festes majors…). És la beguda més popular, encara que els més sibarites o amb major poder econòmic també han optat pel whisky (de marca abans de la crisi econòmica, i de low cost quan hi ha hagut que estrènyer-se el cinturó).
La Gastronomia: Menjar i Beure en Falles
265
Al llarg dels inicis dels monuments fallers a Cullera, sempre hi ha hagut una mena d’explicació escrita a les escenes del voltant, per poder-ne esclarir millor la sàtira o la crítica del que allí es representa.
Cert és que a moltes falles, el fet de dir que és el que allí es representava, no era gaire important. La mera observació de les escenes ja era significatiu i el visitant hauria de conformar-se només a mirar.
Les primeres vinyetes o crítiques del monument, que és així el nom que reben a Cullera, anaven escrites de la manera més diversa. Hi ha qui afirma que algunes d’estes estaven escrites en castellà, atés que durant l’època del franquisme no estava molt ben vist que s’escrigueren en altra llengua que no fóra la nacional. Altres persones fan segur que sempre s’han escrit en valencià.
A les falles de alguns pobles o de València capital de la zona de l’extraradi, portaven els cartells escrits en un valencià col·loquial, no subjecte a cap norma gramatical coneguda.
Simplement s’escrivia com es parlava a la població, utilitzant-ne els signes escrits per a identificar cada so sense cap regla fixa.
La utilització de la gramàtica de Lo Rat Penat que no admet la normalització de la llengua als cartells de gran part de les falles de València capital, va generalitzar a finals del anys setanta i primera part dels vuitanta un valencià molt poc literari i amb moltes paraules i frases castellanitzades, ja que els seus autors no havien rebut educació en la llengua pròpia.
Va ésser a l’arribada del primer govern democràtic a la Generalitat Valenciana, amb majoria socialista, quan va nàixer la Junta Qualificadora i es va promoure una difusió més acurada del valencià. Es va reglar i introduir l’ensenyança del valencià com a llengua als instituts de batxillerat, i es va donar com una assignatura més.
A València, l’associació Lo Rat Penat seguia fent llibrets i vinyetes escrites amb un valencià no reconegut per les institucions filològiques universitàries. Hi ha moltes comissions
Per Josep Sanjuán i Cerveró
Evolució dels missatges escrits a les vinyetes dels monuments fallers
No volem acabar aquest capítol sense fer una referència a la publicitat dissenyada i pensada específicament per a la festa fallera.
Encara que, al llarg de les últimes quatre dècades, hi ha anuncis de xicotets comerços, entitats bancàries i supermercats que han fet referència a les falles, els més imaginatius, sensuals, amb càrrega satírica i bròfecs, imitant el sentit satíric de les falles, han sigut els dissenyats per bars, pubs i discoteques.
Un dels primers que hem trobat revisant publicacions falleres locals és el del pub El Clavell (avui desaparegut) de 1990, amb una insinuant fallera amb l’esquena al descobert portant entre les mans una safata amb una botella de licor i gots. Era una il·lustració en blanc i negre amb una tècnica imitant el grafit.
El següent anunci d’aquestes característiques porta la marca de Pallisa, el pub per antonomàsia de la joventut
fallera. Datat també en 1990, es tracta igualment d’un dibuix en blanc i negre de trets senzills, que transforma un masclet en la cara d’un llaurador valencià amb mocador al cap.
Després d’aquesta primera experiència, Pallisa va introduir en els anys següents la fotografia amb frases de doble sentit, jugant amb l’erotisme en un primer moment i, posteriorment, amb el sexe com excusa per a realitzar propostes provocatives carregades d’un humor desenfadat i irreverent, molt a l’estil faller de Bernat i Baldoví.
Sense ànim de ser exhaustius, altres establiments (alguns també ja desapareguts) que van seguir aquesta mateixa tendència publicitària van ser París-Texas, Descaro, Ruta 76, L’Arlequí i Píxel, que van continuar eixe corrent i que, en ocasions, van realitzar variants sobre una mateixa proposta ja utilitzada anteriorment.
Deixem oberta la porta a un posterior estudi sobre els estils i tècniques, la iconografia i els missatges (directes i subliminals) d’estos anuncis, que han format part del paisatge faller i de la joventut de Cullera en les últimes dècades.
La Publicitat
266
de la capital que s’han tancat en banda en eixe aspecte de la llengua i no accepten altres tipus de regles d’escriptura i gramàtica.
L’ensenyament del valencià a les escoles va permetre expressar-se millor en valencià i també als llibrets i a les explicacions de la falla. El poble de Cullera començà cada any a fixar-se més amb el que s’escrivia i com s’escrivia a les vinyetes dels monuments.
La cartellera dels monuments de nostra població era més culta i més rica en vocabulari i en expressions, que la de molts monuments de comissions secundàries de València capital.
Quant a l’aspecte purament artístic, la retolació de les vinyetes també va canviar a millor i va passar a ser més destacada. Gent com Anselm Villarroya o Ferran Roda, varen contribuir a millorar eixe aspecte de la cartellera tradicional feta a mà i arreu. Tots dos eren retolistes d’ofici i es dedicaven a pintar vehicles oficials, anuncis, etc., ja que l’ordinador no estava massa difós en aquelles dates.
Anselm i Ferran pintaven els cartells de falla a mà, a pinzell amb unes pautes, ornat en major o menor grau segons les
possibilitats econòmiques de la comissió que els llogava.
L’aparició de l’ordinador personal i de les impressores de xorro de tinta afavoriren molt la creativitat de les vinyetes dels monuments fallers. A qualsevol programa de composició es podia dissenyar un cartell, incloure ornamentació pròpia o treta d’altres llocs i imprimir-lo en un conjunt organitzat i detallat.
Els cartells de falla passaren a ser des d’una feina d’una persona especialitzada, a ésser un hobby que poguera tenir qualsevol membre corporatiu. En eixe cas, l’estalvi que suposava per a una comissió fer-se ella mateix els propis cartells del monument, era important.
Actualment, estem en un moment amb el qual la llengua valenciana té una gran difusió. Des de l’ensenyança primària, als nens ja se’ls educa a escriure amb un valencià correcte i normalitzat. Qui haja d’atrevir-se a escriure una vinyeta de falla o un cartell per al monument, ha de fer-ho a plena consciència perquè ara ja són molts els ulls crítics que els llegiran. Inclús a molts col·legis es posa als nens com a deures portar escrites les vinyetes dels monuments fallers del poble i comentar-les a l’aula.
267
268
Guanyadors de pic i maneta, 2011. Arxiu Falla La Bega
Als anys quaranta, les comissions van incloure en els programes de festejos competicions populars que només requerien el carrer com a escenari esportiu, ja que eren els propis concursants els qui aportaven els mitjans amb els quals es feia la competició.
Al llibret de Sant Antoni de 1946 ens trobem així amb trencà de perols, carreres de sacs, de bicicletes i, fins i tot, de rodanxes, un artefacte circular de fusta o metàl·lic (provinents de desballestaments de bicicletes o botes de fusta) que s’utilitzava com a cèrcol. El Passeig va incloure també en eixe mateix any les cucanyes i les carreres de cambrers, que encara es mantindrien als anys seixanta.
Amb el pas dels anys, els fallers també han posat de moda el remember i, el 1987 El Canet va recuperar la trencà de perols, la carrera de sacs i la carrera d’ous; el 1988 El Port va fer una competició de cintes amb bicicleta i el 1989 aquesta mateixa comissió va incloure al seu programa de festejos una singular carrera de caragols i granotes.
Amb un gran sentit de l’humor, la plaça d’Espanya organitzava el 1951 una “cucanya atòmica” i una carrera d’ases en la qual els participants havien de córrer cap endarrere, a recules. En 1966 ampliava les opcions per
a donar entrada a la gent més jove amb una carrera de patins per a xiquets. Als anys seixanta va haver-hi també gimcanes amb motocicletes (plaça d’Espanya, 1966), competicions de petanca (La Bega, 1967) i carreres de bicicletes i pedestres en col·laboració amb la OJE, l’Organització Juvenil Espanyola del franquisme (Passeig, 1967).
Als vuitanta va estar de moda els rallies humorístics, amb proves absurdes que havien de fer els concursants per tota la població. La precursora va ser La Bega (1984), encara que prompte es van sumar també El Port (1986) i El Canet (1992).
Al segle XXI, la recuperació dels jocs tradicionals valencians va vindre de la mà del Pic i maneta, un senzill joc que consisteix a colpejar un pal redó xicotet (d’uns 10 o 15 centímetres) amb terminació punxeguda en tots dos extrems i amb la maneta (una fusta redona d’uns 40 o 50 centímetres) llançar-lo el més lluny possible perquè el contrari no el puga agafar en l’aire.
En aquesta competició s’ha imposat clarament El Raconet, que ha sigut el vencedor en sis ocasions. Altres comissions guanyadores han sigut El Raval i La Bega (en dues ocasions cadascuna) i en una El Passeig, Xúquer, El Port, Mongrell i Sant Antoni.
A més de la faceta cultural, la part recreativa (amb els jocs de taula i els esports en diverses modalitats, tots ells amb els corresponents campionats) completen l’activitat de les comissions falleres de Cullera al llarg de cada exercici.
Els jocs de taula (truc o parxís, per exemple) no només són objecte de competicions entre comissions, sinó que són també activitats habituals després de les reunions o sopars setmanals al casal.
Els Jocs Tradicionals i de Carrer
270
Campionat de truc al casal del Raval (1993). Foto L’Expressió
Inscripció per al campionat de truc de Sant Antoni
El truc és el joc de cartes per antonomàsia de les falles. A Cullera ja es van celebrar campionats al 1951 (un de caràcter universal a la plaça d’Espanya, en la qual van participar “els millors i més tramposos jugadors internacionals”) i al 1962, amb partides organitzades per la falla Sant Antoni. D’aquesta comissió es conserva un fullet amb la convocatòria de 1968, amb premis en metàl·lic de mil pessetes i trofeus per a la parella guanyadora, i 500 pessetes i trofeus per als subcampions.
La JLF va organitzar el seu primer torneig de truc el 1974 i la parella guanyadora va ser la formada per Joan B. Nicolau i Salvador Romero, de la falla La Bega. Des de llavors (des d’aquell moment), tretze comissions han aconseguit véncer en aquest campionat. Les úniques en actiu que fins ara no han aconseguit guanyar han sigut Plaça d’Alboraia, Rei en Jaume I i Bulevar.
Les comissions més trucaores són Passeig-Mercat amb sis campionats aconseguits, Canet i Mongrell amb 5; Taüt i País Valencià amb 4; Raval, Sant Antoni i La Bega amb 3; El Port, Plaça d’Espanya i Xúquer amb 2; i El Raconet i El Pontet amb un campionat conquistat.
El parxís és el segon joc de taula amb més tradició entre les falles. El concurs de la JLF va començar el 1984 i han sigut deu les comissions que han aconseguit emportar-se el campionat. Per contra, no ho han aconseguit mai La Bega, Plaça d’Espanya, Plaça d’Alboraia, Xúquer i Bulevar.
El palmarés l’encapçala també Passeig amb sis campionats. A continuació se situen Taüt amb 5, Sant Antoni amb 4, i Raval, El Port, El Canet i Mongrell amb 3. Més distanciats apareixen Rei en Jaume amb 2 i El Raconet i País Valencià amb un campionat assolit.
En els últims anys, ha cobrat gran rellevància la competició d’Enigma, un joc que combina preguntes de lògica, matemàtiques, informació general i endevinalles amb proves d’habilitat i cerca.
El primer vencedor el 2006 va ser La Bega, però la comissió que més vegades ha guanyat és El Raconet amb tres, encara que també cal afegir l’aconseguit el 2014 en la primera edició d’Enigma infantil. La resta de comissions guanyadores, amb un triomf cadascuna, han sigut País Valencià, Mongrell, Passeig-Mercat, El Canet i Xúquer.
Altres jocs de taula dels quals s’han organitzat campionats han sigut escacs (va guanyar El Port en les dues edicions celebrades, 1995 i 1996); dòmino (amb triomfs d’El Canet –en dues ocasions, el 1997 i 1999-, i de Passeig-Mercat, Mongrell i Raval en una ocasió cada un) i Pòquer (amb Xúquer i Sant Antoni com a vencedors de les dues edicions celebrades, el 2013 i 2014, respectivament).
Com a joc de saló, els dards van entrar en escena el 2010, amb triomfs del Port (2010 i 2014), Taüt (2011 i 2013) i Passeig (2012). De futbolí només hi ha hagut una competició i la guanyadora ha sigut la Plaça d’Espanya l’any 2000.
Els Jocs de Taula
271
Volta ciclo fallera al 2014. Foto L’Expressió
Equips participants en l’exhibició de pilota Valenciana al Raval, 2007. Foto L’Expressió
L’altre eix de les activitats d’una comissió de falla són les competicions esportives. Les primeres dades sobre organització de proves esportives es remunta als anys seixanta, quan les comissions aprofitaven les relacions d’algun dels seus fallers amb una entitat esportiva per a organitzar alguna prova durant la primera quinzena de març.
Van sorgir així campionats d’esports dispars però tots amb un denominador comú: l’existència d’un club federat a Cullera. La majoria d’ells van ser competicions esporàdiques encara que alguns han arribat fins a la dècada dels vuitanta i noranta del segle XX, com els d’halterofília i columbicultura, respectivament.
A manera d’exemple es poden citar el concurs de columbicultura (Passeig, 1966), campionat de tir al plat (Plaça d’Espanya, 1967), campionat de tennis (Plaza d Espanya, 1968), premi d’halterofília (Plaza José Antonio, 1977 i Raval, 1985), descens del riu Xúquer en piragua (JLF, 1982) i trofeu d’handbol (Passeig-Mercat, 1981).
Trobem també humorades típiques de les falles, com el Gran Premi de Motocròs organitzat el 1968 per Sant Antoni al carrer Caminàs, quan aquesta nova avinguda a la platja encara no estava acabada ni asfaltada i transitar per ella exigia destresa i equilibri per a sortejar els clots, el fang i les pedres.
El 1974, la Junta Local Fallera va establir el Dia de l’esport (14 de març), amb l’elecció del millor esportista de la localitat i homenatge a un esportista veterà.
Més recentment s’han organitzat altres competicions, com exhibició de pilota valenciana (Raval 1991 i 2007) i partida de raspall al carrer Pintor Sorolla (JLF, 1997), taekwondo (Raval, 1992), la volta a peu fallera (JLF, 2005), el Open de Pàdel de la Plaça d’Espanya (2012), la Marxa ciclofallera (JLF, 2014) i la primera edició de la pujada a la bola de Cullera (Sant Antoni, 2014).
Les competicions esportives entre comissions organitzades per la JLF arranquen el 1984 amb el campionat de futbol sala/futbet. Taüt (9), Passeig-Mercat (7), Raval (4), La Bega (2), Rei en Jaume I (2) i País Valencià (1), han sigut els principals guanyadors. En Futbol sala femení la competició ha estat més igualada, amb victòries per a les xiques d’El Port (2), El Raconet (2), Passeig-Mercat (1), País Valencià (1) i Taüt (1). En futbol platja el vencedor de l’única edició celebrada el 2002 va ser La Taüt.
Els Premis Esportius
272
En categoria cadet, la competició de futbet té un nom: Raval, que ha conquistat el títol en cinc ocasions. Altres guanyadors han sigut Taüt (4), El Port (3), Rei en Jaume I (2), Mongrell (1) i La Bega (1). En categoria benjamí-aleví, els èxits han sigut per al Raval (en 3 ocasions), Passeig-Mercat (2) i La Bega (2).
Al marge del concurs de JLF, les comissions també han pres la iniciativa per a organitzar campionats de futbet, com el que el 2005 va organitzar la falla Raval, amb premis en metàl·lic de 600, 300 i 120 euros per als tres primers classificats.
El bàsquet també ha estat present en les competicions de JLF. En categoria masculina, la supremacia ha sigut d’El Port, guanyador en tres ocasions, mentre que en categoria femenina les vencedores absolutes són les jugadores d’El Raconet, que s’han pujat al més alt del podi en vuit ocasions.
Durant uns anys també va tindre un bon predicament el vòlei-platja. En categoria femenina, els triomfs s’han donat a parells: El Raconet (2), El Port (2) i El Pontet (2). Amb un campionat es van quedar Taüt i Sant Antoni. En categoria masculina, la supremacia d’El Pontet va ser absoluta (6 campionats), per tan sols un d’El Raconet.
En tennis de taula, El Port ha sigut la comissió més competitiva, amb quatre campionats. Altres vencedors han sigut El Canet (en 2 ocasions), Passeig-Mercat (2), Xúquer (1) i La Bega (1). En categoria infantil, la plaça d’Espanya ha imposat la seua llei amb tres campionats per un del Passeig-Mercat.
En frontenis, l’únic guanyador ha sigut El Canet (en dues ocasions), mentre que en tennis-pàdel Sant Antoni ha aconseguits dos títols per un del Passeig-Mercat.
L’esportivitat i el joc net (el fair-play que dirien els anglesos), juntament amb la lògica competitivitat i afany de superació, són els pilars sobre els quals ha de descansar tota prova esportiva. A voltes, la picardia es cola pels amagatalls i, amb tal d’aconseguir el palet, les comissions recorren a pràctiques no sempre ètiques.
Una fallera d’El Port, Nuria Castelló, va protestar l’any 2009 perquè la comissió de Xúquer inscrivia jugadors
federats en el campionat de ping-pong sense ser membres de la falla. Aquest era el seu comentari67: “Han guanyat bons jugadors i tan bons!!... Federats d’una altra categoria. Si els preguntem on és el casal de la falla Xúquer probablement ni ho saben”.
La gran afició per les carreres d’atletisme també ha arribat a les falles. El 2012, El Port va organitzar una Cursa de 7 quilòmetres al voltant de Cullera68. El vencedor en categoria masculina va ser Agustín Sieres Gómez i en categoria femenina, Raquel Almiñana Fuertes. Al maig de 2014, va ser Sant Antoni la que va organitzar la primera edició de la carrera “Putjada a la bola”.
Encara que només s’han celebrat dues edicions, mereixen també ressenyar-se les Olimpíades Falleres de Cullera, que en la seua primera edició es van celebrar al setembre de 2008 en el poliesportiu de la Partideta amb participació de nou comissions: La Bega, Raval, Taüt, Mongrell, País Valencià, El Port, El Raconet, Rei en Jaume I i Xúquer69.
La competició constava de 14 proves, alguna d’elles amb una considerable càrrega d’humor: llançament de pota de pernil, carrera d’obstacles (passar per sota de les tanques), carrera de bessons (un home i una dona lligats en una cama), carrera de relleus (amb un meló com a testimoni), carrera de cavallets (xica al muscle de xic i viceversa) i llançament de disc (CD).
Altres proves eren antics jocs tradicionals o de carrer, com estirar la corda per dos equips enfrontats, petanca o pescar amb la boca una poma dins d’una safa.
En la primera edició, el guanyador va ser Taüt amb 108 punts, per davant de País Valencià (91 punts) i El Port (amb 84 punts). En la segona edició, la guanyadora va ser la comissió d’El Port.
67 L’Expressió, febrer de 2009, pàgina 44.
68 L’Expressió, agost de 2012, pàgina 43.
69 L’Expressió, octubre de 2008, pàgina 40.
Les Olimpíades Falleres
273
Hi ha una cosa en la qual no tinc cap mena de dubte. Les Falles han estat, són i seran de forma emblemàtica un nexe d’unió i de germanor. Estic convençut que per a tots aquells que vivim de forma directa el món de les Falles, no sols fallers, sinó també amics, familiars i simpatitzants, estarem d’acord amb això.
Però eixa germanor a què ens referim, no pot quedar exempta de competitivitats, i no em referisc exclusivament als monuments fallers, que ja creen competència i ben gran entre les diferents falles. I així ho varen entendre els representants de les diferents falles del nostre poble al llarg dels anys, i ja va ser pels anys 80 quan es va decidir la celebració d’activitats esportives al si del món faller de la nostra ciutat. Unes activitats que han anat evolucionant, como passa amb tot, al llarg del temps.
La primera de les competicions que es va instaurar, a sugerència de la Junta Local Fallera i amb el vistiplau de les comissions falleres, va ser la de futbol sala o futbet. Una competició que també amb el pas dels anys ha anat evolucionant i incloent algunes novetats, sempre per tal de millorar. Una competició molt important que es va iniciar a les instal·lacions de La Partideta i que va passar, quan es va poder, al Pavelló Cobert Municipal.
No puc evitar aborronar-me en recordar esta competició. El recinte esportiu replet de gom a gom, amb una participació molt alta quant al nombre de comissions que en prenien part, però molt més enllà que els equips en si... les comissions falleres omplien el recinte de gent, amb graderies farcides, amb cada comissió en el seu lloc, animant sempre de forma esportiva. Vibrants en aquells inicis els duels entre el Raval de Sant Agustí i La Taüt, o estos últims amb l’Avinguda del País Valencià. El duel entre estes dos falles va derivar en una de les anècdotes esportives més interessants de les viscudes al si de l’esport faller: “El plorón”. Durant un període d’almenys uns sis anys, les dos comissions s’intercanviaven un ninot infantil que representava un xiquet plorant, habillat amb l’equipació d’un equip de futbol. La falla que guanyava, Taüt o País, estava obligada a portar el ninotet al casal de l’altra durant els dies de Falles, la qual cosa, en compte de semblar motiu de burla, era motiu d’harmonia entre les dos falles.
Dins del món de la competició esportiva, les coses en alguns moments es varen embrutar, amb “fitxages” de fora de la falla que ni els mateixos fallers entenien. Així, algunes comissions arribaren a portar a quasi la totalitat de l’equip de fora, censant els jugadors de forma puntual i d’esta manera poder optar al banderí. Sort que entre els mateixos delegats d’esports de la Junta Local Fallera es va posar un poc de seny i es van solucionar estos fets de la millor forma possible.
El futbet ha anat evolucionant i a poc a poc, per sort, han entrat en competició altres falles, com en l’actualitat el cas de la comissió Passeig-Mercat, qui porta un equip molt compacte, i disputat la competició en les darreres edicions.
Vull fer també una menció especial al fet que des de la Junta Local Fallera, amb el suport i recolzament de totes les falles que la componen, estan introduint en esta competició (i en altres que mencionarem) les comissions infantils. Un primer pas per als xiquets de les comissions per tal d’introduir-se en la germanor i competitivitat que tenim a les falles.
Després d’esta competició van sorgir algunes altres més amb el pas dels anys. Duels molt importants en bàsquet masculí que dominaven de forma clara els membres de la Falla Raconet, amb rivals ben diferents al llarg dels anys. Posteriorment, amb la introducció del bàsquet femení, esta mateixa comissió arribaria a fer doblet. Una competició femenina que en els darrers anys també ha arribat al futbol sala, amb l’obertura de les portes d’estos esports a tots els components de les falles sense distinció d’edat, ni sexe.
Durant uns anys, es va intentar allargar el període d’activitats esportives fent, a l’època estival, algunes competicions esportives en l’arena de la mar com era el volei-platja o el futbol platja. Unes activitats que arrossegaven molta gent, i que per circumstàncies molt diferents han deixat de celebrar-se.
També les falles han estat importants en la recuperació d’esports autòctons com el pic i maneta, un joc tradicional, que molts dels qui tenim més de 50 anys, recordem haver-lo jugant en la nostra infantesa i que a hores d’ara, encara que tan sols siga una vegada a l’any, se seguix jugant dins de les activitats esportives organitzades per la Junta Local Fallera.
En este apartat de recuperació de jocs, voldria fer un xicotet incís en el fet de que des de la Falla del Raconet, i en algunes edicions la Falla del Raval de Sant Agustí, a finals dels anys 90 i a principis del 2000, es va intentar recuperar la pilota valenciana amb algunes exhibicions de partides de raspall i de llargues als carrers Pintor Sorolla i València respectivament. Partides que comptaren amb la participació d’alguns dels equips d’aficionats més importants dels que hi havia a la Comunitat Valenciana en les dos modalitats.
I els jocs esportius han anat obrint el seu ventall en els darrers anys, amb la incorporació dels dards, frontennis, tennis taula, tennis+padel... En definitiva, activitats variades per tal que les Falles siguen el que han de ser... un punt de germanor entre estes, però sense oblidar la seua competitivitat sana i sempre amb harmonia.
Per Joan R. Gimeno i Martín
ESPORTS EN FALLES. Germanor i més competència
274
És una gran satisfacció per a mi poder participar en el vostre “Llibret Faller”, ja que considere les Falles com la festa més important que tenim a tota la Comunitat Valenciana, i a nivell personal he format part de les mateixes, ja que vaig ser fallera i per cert de la vostra comissió. La Falla del meu barri del Raval de Sant Agustí, eixa etapa de la meua vida la recorde en molt de carinyo, vaig viure molt la festa, i m’ho vaig passar molt bé. També els meus fills han estat relacionats amb el mon de la falla des de xicotets fins ara. Un, faller de tota la vida i l’altre music.
Després com a regidora de falles i representant de la corporació municipal dins de la Junta Local Fallera, he pogut viure des del mateix cor de la festa el món de les Falles. He comprovat de primera mà el gran esforç que fan les diferents comissions falleres de Cullera, una lluita constant, i un gran treball a pesar d’estos anys de crisi econòmica. Tant per part dels fallers com per tota la gent que compon una falla, col·laboradors, artistes i pares d’infantils per poder tirar cap avant, i que el dia 17 el seu monument estiga plantat al carrer.
I inclús, m’agradaria ressaltar a tota la gent de la barriada que envolta una falla i més en aquesta, on tot el Raval es sent representat i s’involucra en que la seua falla cada vegada siga millor.
També recordar, la feina immensa que es fa des de la Junta Local Fallera, el seu president al front i tot l’equip de treball, fan un gran esforç personal, dia a dia per organitzar i coordinar tots el actes relacionats amb les falles de Cullera. Llevant-se moltes hores del seu oci, per treballar amb una il·lusió, que les falles de Cullera estiguen dalt de tot, i que tots els cullerencs i gent que vinga a visitar-nos de fora, per vore la nostra meravellosa festa, puguen gaudir d’ella.
Deixant a part el romanticisme, que és el principal motor que impulsa aquesta festa, també m’agradaria reconèixer que les falles creen una economia pròpia de la qual viu molta gent, i a part els beneficis que deixa el turisme que ve a vore la nostra festa.
Per totes estes raons i moltes altres que serien pràcticament impossible d’enumerar en un article, tant jo, com a representant de l’Ajuntament en el món faller, l’Alcalde, com a màxim representant de tots els habitants de la nostra ciutat, com la resta dels meus companys de l’equip de govern del consistori de Cullera, estem i estarem al costat dels fallers i mai deixarem de reconèixer la gran aportació que feu a la nostra cultura. Estigueu segurs que sempre podreu comptar amb el nostre suport i reconeixement.
Vull fer una abraçada a tots els fallers i en especial a la barriada del raval.
A mitjan dels anys vuitanta va arribar a Cullera una moda que ja havia començat a calar entre les comissions falleres de València: els festivals de playback, en els quals fallers i falleres emulaven els artistes de música pop més destacats del moment cantant les cançons d’èxit, imitant els gestos i les coreografies dels primers videoclips que apareixien als programes musicals de la televisió.
Aquestes gales de playback, que en principi es feien als casals per a delit de la pròpia comissió, prompte van passar a representar-se en escenaris públics amb la
finalitat de recaptar fons amb els quals ajudar a sanejar l’economia de la falla.
Encara que Sant Antoni va ser pionera en aquesta modalitat el 1987, prompte altres comissions (Passeig, sobretot) van seguir el camí i van muntar gales que van comptar amb el favor del públic. Amb l’experiència adquirida, prompte no van dubtar en atrevir-se amb altres gèneres musicals més complexos com les sarsueles i les comèdies musicals.
En aquests festivals s’ha imitat cantants com Grace Jones, Demis Roussos, Isabel Pantoja, Raphael, Mikel Jackson, Lina Morgan, Mocedades, Paloma San Basilio, La Trinca, Patxinger Z, Juan Pardo, Madonna, Ricky Martin, Beyoncé, Miguel Bosé, Tina Turner…, i s’han representat sarsueles i comèdies musicals com La Cort de Faraó, La bella i la bèstia, Moulin Rouge i Els Miserables, entre altres.
En altres ocasions ha sigut la pròpia JLF qui ha organitzat un playback a benefici d’entitats sense ànim de lucre, com l’Associació Baladre para disminuïts psíquics de Cullera.
Per Juana Sapiña Arlandis
Falles: l’esforç de fer cultura
Playback: Falleres i Fallers que volen ser artistes
275
- Ariño Villarroya, Antonio (1992): La Ciudad ritual. La fiesta de las fallas. Barcelona, Antropos-Ministerio de Cultura. Castelló Lli, Joan (1987): La presentació conjunta Sant Antoni i La Bega de 1968, un antecedent de la Junta Local Fallera, dis de Llibret de L Bega XXV Aniversari.
- (1996): Història de les Falles de Cullera. Ajuntament de Cullera.- (2012): La Bega, la regularitat feta historia, dins del llibret del 50 aniversari Falla La Bega (1962-2012).- (2014 a): Pasqual Carrasquer: creador de falles. Ajuntament de Sueca-Carena Editor. - (2014 b): Els Colomina a Cullera, dins de Antoni Colomina Subiela: El taller dels germans Colomina. CEIC Alfons El Vell-Federació de Falles de Gandia.
- (2014 c): Llibrets que fan història en les falles de Cullera, dins de Llibret Falla El Canet 2014.- Codina Cerveró, José (1993): La primera falla que se plantó en Cullera por una comisión organizada. Diari L’Expressió, març de 1993.
- (1994): Falla plantada en la plaza de la Sal en el año 1930. Diario L’Expressió, març. - (2004): Homenaje póstumo a los pioneros de las fallas. Diari L’Expressió, abril. - Colomina Subiela, Antoni (2006): La Conservació del ninot indultat. Gandia, CEIC Alfons el Vell.- Contreras Juesas, Rafael (1998): Los carteles de fallas de Valencia. Ajuntament de València.- Costa Cardona, Joaquín (2002): Cronikon y los alcaldes de Cullera. Ajuntament de Cullera.- Cucó Giner, Josepa (1990): El entramado de las fallas, dins de Historia de las fallas, DD. AA, Valencia, Levante-EMV.- Ferrando Francés, Antoni i Escartí Soriano, Vicent Josep (2010): Llibre dels feits del rei En Jaume. Edició facsímil, Acadèmia Valenciana de la Llengua.
- Ferrer Camarena, Miguel y José (1943): Cullera en Fallas, dins de la revista Nit de Foc, Valencia.- Figueres Hernández, Juan Gabriel (2010): Cullera i Sueca, ciutats d’artistes fallers, dins de Llibret Falla El Canet.- Fuster Ortells, Joan: Combustille per a falles, València, Garbí.- García Pilán, Pedro (2014): Els llibrets i (el caràcter inequívocament modern de) la sociabilitat fallera, dins de El llibret de Falla. L’explicació i relació d la festa, Generalitat Valenciana.
- Hernández Martí, Gil-Manuel (1996): Falles i franquisme a València. Editorial Afers, Catarroja-Barcelona.- (2006): La reina fantasma. Apoteosi i misèria de la dona fallera, dins de Caramella, revista de música i cultura popular, nº 15 juliol-desembre.
- Marín García, Josep Lluís (2011): La construcció d la indumentària fallera, dins de revista Camarella nº 25, juliol-desembre 2011.
- Marín García, Josep Lluís (1996): El suport literari d les falles, dins de La festa de les falles, Consell Valencià de Cultura, Associació d’Estudis Faller.
- (2014): El llibret de l’antigor. Un relat fundacional de les falles, dins de El llibret de Falla. L’explicació i relació d la festa, Generalitat Valenciana.
- Peris Llorca, Jesús: Cinc cèntims valia el llibret. Una història possible dels llibrets de falla, dins de El llibret de Falla. L’explicació i relació d la festa, Generalitat Valenciana.
- Sanz Grau, Enric (2007): El II Congrés faller de Cullera, dins de Llibret de la JLF, Cullera.- Selfa Jordà, Bernat (1984): Les falles, el pressupost i el dimoni, dins de llibret de la JLF de Cullera.- Tormo Ases, Julio (2005): Falleras Mayores de Valencia 1931-2005. Ajuntament de València.- Tortajada Tur, Salvador (2014): Viatge per la historia dels 40 anys dels ninots indultats. Dins del Llibret de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera.
- Vendrell, Salvador (2011): Les falles de Cullera i el teatre, dins de Llibret Falla El Raconet.
Diaris i Revistes- El Sucronense, Cullera, març de 1884- Fuego, marzo de 1946- La Fallera, Valencia, maç de 1945- L’Expressió, Cullera, anys 1992-2014- Llibrets de la JLF de Cullera, 1973-2014- Nit de Foc, Valencia, març de 1943
Webs- Federació de Falles en Especial Enginy y Gràcia. ww.facebook.com/pages/Federació-de-Falles-en-Especial-Ingeni-i-Gràcia- Junta Local Fallera de Cullera http://www.fallescullera.com/
- https://www.facebook.com/juntalocal.falleracullera?fref=ts
276
Guia Comercial
277
La documentació, confecció i muntatge d’aquest llibret, ha sigut gràcies a l’esforç de tots els que d’alguna forma han participat en ell, durant tot l’any.
El llibret s’acabà d’imprimir el 13 de febrer del 2015, dia dels enamorats.
La Falla Raval de Sant Agustí de Cullera ha fet sols la quantitat de 600 exemplars, numerats de l’1 al 590.
L’exemplar número d’aquest llibret és entregat a
El Secretari El president
Vicente Nacher i Marí Juan Manuel Delgado i Sanz
ENS PODRÀS TROBAR EN
FACEBOOK: www.facebook.com/fallaraval
TWITTER: www.twitter.com/FallaRaval_C @FallaRaval_C
TUENTI: www.tuenti.com/fallaraval
PINTEREST: www.pinterest.com/fallaravalsa
GOOGLE+: Falla Raval de Sant Agustí Cullera
YOUTUBE: http://www.youtube.com/fallaravalcullera
278
279
Ens podràs trobar en Cafetería “Bon Lloc”Dr. Alemany nº 26 Bajo
Zila i Pepita
280
Carmina Estética - 96 173 84 35
Manolopeluquería - 96 173 84 84
Avd. País Valencià - 27 - CULLERA
281
282
283
Carrer del Vall, 15
Cullera
Telf: 96 173 06 91
REPARACIÓ I VENDA DE MOTOS
Carns Peixos
Postres casolans Celebracions
Menjars d’EmpresaAniversaris
284
C/ Archiduque Carlos, 64 Valencia
Tlf 96 329 03 49
285
286
287
288
C/ REI EN JAUME, 17
46400 (Cullera)
Telf: 96 172 13 41
290
Especialitats es: sarsueles, peixos i peixets de la llonja
C/ Barcelona, 2 - Tel. 96 172 58 11 - 46400 CULLERA València
291
SERVICI A DOMICILI
292
SUBMINISTRES D’ARTICLES DE NETEJA
I DESINFECCIÓ
Muntatges industrialsInstal·lacions de calefaccióXarxes informàtiquesVivendesAntenes col·lectives, S.A.TEnllumenat públicXarxes de baixa tensió
Articles d’enllumenament
Mob.
PIZZERIAEXCEL·LENT CAFÈ
SEUCLUB DE DARDS
293
ESPECIALITATS CASERESPutxero - Arròs al Forn - Arròs a Banda - Arròs NegreArròs melós amb llamàntol - Sarsuela de Peix i Marisc
C/ del Riu, 2 - 46400 CULLERA - Tel. 96 172 01 52
294
295
296
297
298
PASTISERIAR. SOLDEVILA
Especialitats:
Dolços i Salats
Horari: 7.30 - 15.00h; 17.30-21.30h
C/ Valencia, 18
CULLERA
Telf: 608 54 02 73
299
300
301
Bruses, polars, corbatins, bandes, articles fallers
302
LOTERIES I APOSTESLA MORENETA
baix
303
www.reformaspedrogonzalez.com
Piruleta i ColetínTot tipus de festesDes de 60 €Comunions, aniversaris
663.509.186Belen
600.375.894Pili
304
ENS TROBARÀ
305
Loteries Sant Antoni
Bar los Juncos
Admon. de loteries nº3
C/ Caminàs dels homens, 1246400, Cullera (València)96 172 19 05
Plaça Mongrell, 12Cullera, València96 172 67 18
20 de Març al 17 de Abril
tot al 50%
Horario de Dilluns a Divendresde 10 a 13.30h i de 17 a 20.30h
Metge Joan Garces, 37 baix - CulleraTel: 96 173.06.66 - 666.22.75.67 - 680.81.85.17
Visita’ns sense cap compromís
306
307
C/ Bega, 4 CULLERA
Administració
de finques
Cafeteria Bahia
C/ Pintor Ferrer Cabera, 6
CULLERA
TEL. 639.681.950
NOVA GERÈNCIA:RAFAEL MIRANDA
ESMORZARS“TAPES”
308
Indumentària Valenciana - Complements Confecció a mesura
40 anys amb vosaltres
309
Diagonal del País Valencià, 3546400 - CULLERA (VLC)
Cita prèvia96 203 40 70 - 687 793 403
De Dimarts a Disspate 09:00 a 13:15 - 16:00 a 20:15 h Juliol i Agost, Dilluns obert
TALLS COLOR AFAITAT BARBA
FACEBOOK: BarbershopnarbonaTWITER: @fnarbonaINSTAGRAM: Barbernarbona
310
Av. Diagonal País Valencià - CULLERA - Platja de Sant Antoni
València (Espanya) CP 46400
Tel. (+34) 96 172 40 70
FAX: (+34) 96 172 43 04
www.facebook.com/hotelcarabela2
BAR RTE.CAÇADORS
David Martínez Ferrando
Passeig Dr. Alemany, 646400 Cullera96 172 58 31
311
312
Telèfon de Reserves: 633 142 280
C/ L’Anos s/n
“HORARI: Tots els dies de 7 a 22, també sopars Divendres i Dissabte.
