levante...levante el mercantil valenciano sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y...

24
Levante EL MERCANTIL VALENCIANO SUPLEMENTO ESPECIAL SÁBADO, 30 DE JUNIO DE 2007 GRATIS CON SU EJEMPLAR DEL DIARIO TERCER CENTENARIO DE LA QUEMA Y DESTRUCCIÓN DE LA CIUDAD

Upload: others

Post on 12-Mar-2020

1 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

LevanteEL MERCANTIL VALENCIANO

SUPLEMENTO ESPECIAL SÁBADO, 30 DE JUNIO DE 2007 GRATIS CON SU EJEMPLAR DEL DIARIO

TERCER CENTENARIO DE LA QUEMA Y DESTRUCCIÓN DE LA CIUDAD

Page 2: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

La previsible falta de descendenciade Carlos II había provocado unaintensa actividad diplomática enEuropa desde 1668, y constituía

también el principal objeto de preocupa-ción en la corte española. Los reinos de laCorona de Aragón, y en especial la clasepolítica, no eran ajenos al clima de efer-vescencia que se vivía por doquier. No re-sulta fácil reflejar el clima de opinión exis-tente en la sociedad valenciana a propósi-to de la sucesión del rey, pero el tema eraobjeto de debate y análisis en círculos po-líticos e intelectuales.

En aquellas delicadas circunstancias, noconvenía crear agravios comparativos conla Corona de Castilla, ni mucho menos ofre-cerle a ésta la primera oportunidad de pro-nunciarse sobre la sucesión de la monar-quía. Y, sobre todo, había que evitar por to-dos los medios que la respuesta divergentede una y otra Corona pusiera al descubier-to la fragilidad de su unión, asentada sobrela persona del rey Carlos II.

La muerte del monarca dio paso a laapertura de su testamento y a la publica-ción del nombre de Felipe de Borbóncomo nuevo heredero. La pugna existenteentre filoborbónicos y filoaustracistas sehabía resuelto a satisfacción de los pri-meros, pero eso no significaba zanjar lacuestión. Había que conseguir que todosaceptaran sin reservas la última voluntaddel monarca. La Junta nombrada por Car-los II para el gobierno de la monarquía has-ta que se produjera, primero la aceptaciónde la herencia, y luego la llegada de FelipeV, puso todo su empeño en conseguirlo.Este objetivo era, si cabe, más problemá-tico en la Corona de Aragón porque la lle-gada del Borbón significaba la entroniza-ción de una dinastía que se había ganadoa pulso en los últimos años un rechazo so-cial generalizado por su política de agre-sión, y que además suscitaba una gran des-confianza entre la clase política por su tra-yectoria claramente absolutista.

Las cartas dirigidas a los Estamentos va-lencianos, representantes del Reino fuerade Cortes, para comunicarles la muerte de

Carlos II y para acompañar la copia de sutestamento, habían estado redactadas conla clara intención de justificar la decisióndel rey por ser la única posible para garan-tizar el mantenimiento de la unión territo-rial de la monarquía. También tenían el ob-jetivo de conseguir hacer pasar por alto elsistema de designación a cambio de invo-car y ofrecer garantías sobre el manteni-miento de los Fueros y Privilegios. Es más,la Junta remitía también un Despacho, atri-buido al propio rey, en el que se hacía unallamada al mantenimiento de la unidad dela monarquía y a la continuidad de la Plan-ta de Gobierno. Con estas premisas, obe-diencia y unidad, la junta quería neutralizarlas suspicacias hacia la nueva dinastía.

Este interés por asegurar un cambio sinsobresaltos tuvo una respuesta plena y sa-tisfactoria por lo que se refiere al Reino deValencia, al menos en el ámbito institucio-nal. No sólo no hubo, como en el Reino deAragón, ningún amago a favor de convocarJunta General de la Corona, sino que tam-poco se secundó la iniciativa catalana decuestionar la obediencia a las órdenestransmitidas por la Junta. Por el contrario,los Estamentos mostraron unánimementesu acatamiento a las disposiciones testa-mentarias de Carlos II y al mantenimientode la Planta de Gobierno. Todas las institu-ciones valencianas, Generalidad, Ciudad,así como el virrey, arzobispo y cabildo, res-pondieron con igual prontitud para mani-festar su conformidad. La rapidez de la de-cisión permitió al Reino de Valencia ser elprimero que hizo llegar a la corte su obe-diencia.

Dadas las circunstancias, resultaba pocoviable cualquier otra respuesta que no fue-ra la obediencia o acomodación, porque ¿esque acaso tenían los partidarios del archi-duque Carlos alguna posibilidad de mani-festar su discrepancia? Evidentemente, no.La disposición testamentaria del rey habíacogido por sorpresa a toda la clase políti-ca, que no contaba con recursos económi-cos ni militares para llevar adelante cual-quier proyecto político alternativo. Sin em-bargo, una cosa era respetar la disposicióntestamentaria de Carlos II y otra muy dis-tinta festejar la llegada del Borbón. La pro-pia Ciudad de Valencia, que no había esca-timado recursos para las exequias del rey,adujo a continuación dificultades presu-puestarias para celebrar con la misma pom-pa la entronización de Felipe V.

De cualquier manera, y sea cual sea eltrasfondo de esta actitud institucional, sehace necesario traer a colación los testi-monios coetáneos que recogen el clima de

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 20072 XÀTIVA 1707

La rebelión austracpreludio del incendsegunda ciudad delLas causas que hicieron revertir la inicial aceptac

¿Por qué el reconocimiento pacífico de la nueva dinastíaborbónica en 1700 se trastocó cinco años después en unarebelión abierta que condujo a la Batalla de Almansa de1707 y al posterior incendio de la ciudad de Xàtiva? Dis-tintas causas políticas, económicas, dinásticas y socialesexplican un cambio necesario para entender la destruc-ción de la segunda ciudad del Reino.

Carmen Pérez-Aparicio ■ UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

La entronización de unborbón suscitaba grandesconfianza entre la

clase política por sutrayectoria absolutista

Después de la desfeta de Almansa del 25 de

abril de 1707, a Xàtiva todavía le quedaba por

vivir un amargo y humillante epílogo: el

incendio de la ciudad llevado a cabo dos meses

después por las tropas del monarca borbón

Felipe V. Con la perspectiva histórica que

ofrece el paso de tres siglos, es indudable que

este acto vengativo y ejemplarizante resultó

funesto para el futuro de la ciudad, pues la

entonces segunda ciudad más importante del

Reino de Valencia nunca jamás recuperaría

aquel esplendor. Por ello, y también como

homenaje a los maulets que defendieron la

socarrada, es necesario rememorar aquellos días.

La rebelión austracista como preludio del incendio de la segunda ciudad del Reino AUTOR Carmen Pérez-Aparicio / Universitat de València

2-4Un famós retrat fet a partir d’un desconegut gravatAUTOR Mariano González Baldoví / Director Museu L’Almodí6Xàtiva, la socarradaAUTOR Germán Ramírez / Universitat de València8-9Los protagonistas austracistas de XàtivaAUTOR Agustí Ventura / Cronista Oficial de Xàtiva10¿Cómo conquistar Xàtiva?GRÁFICOS Levante-EMV11-13El gobierno de Xàtiva en el exilioAUTOR Paco Cerdà / Levante-EMV14La confiscación general del término municipalAUTOR Paco Cerdà / Levante-EMV15Consecuencias del incendio de Xàtiva AUTOR Isaïes Blesa Duet / Director arxiu municipal de Xàtiva

Els efectes de la crema sobre l’Estudi GeneralAUTOR Vicent Torregrosa i Barberà / Universitat de València

Cebrià i Roca: el retrat d’un xativí victoriós AUTOR Ramón Aznar i Garcia / Universidad Carlos III de Madrid

La lucha de los maulets queda petrificada AUTOR Paco Cerdà / Levante-EMV

16-1718-1920-21

22Història d’un decliviAUTOR Ximo Corts / President de l’Associació Amics de la Costera23

EDITORIAL

Especial Xàtiva 1707

UN SUPLEMENTO ESPECIAL DE LEVANTE-EMV

Director: Pedro Muelas Director comercial: José V. Gámir

Promoción: Raúl Albert

Coordinación: Ricard GallegoDiseño: LEVANTE-EMV

Infografía: Juanjo CholbiFotografía: LEVANTE-EMV

LevanteEL MERCANTIL VALENCIANO

SUPLEMENTO ESPECIAL SÁBADO, 30 DE JUNIO DE 2007 GRATIS CON SU EJEMPLAR DEL DIARIO

TERCER CENTENARIO DE LA QUEMA Y DESTRUCCIÓN DE LA CIUDAD

Page 3: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 3

opinión sobre el tema, y en especial los delhistoriador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes, aragoneses, castella-nos, y hasta por el mismo Luis XIV de Fran-cia sobre la existencia de una animadver-sión hacia Francia y la Casa de Borbón queera compartida por todos los grupos so-ciales y por todos los territorios de la Co-rona de Aragón. Esta predisposición con-tra Francia era el resultado de la políticaimperialista de Luis XIV contra la monar-quía hispánica y especialmente contra losterritorios ferales, y del recelo hacia una di-nastía cuya trayectoria absolutista choca-ba frontalmente con el sistema político-ins-titucional establecido con el matrimoniode Isabel y Fernando.

El germen de la disidencia políticaarranca, pues, desde el mismo momento dela entronización de Felipe V. Y no era unarespuesta estrictamente valenciana; afec-taba a otros territorios de la monarquía yhasta a la misma Casa de Austria, que seveía así privada de la herencia española.Inicios del gobierno borbónico

La historiografía tradicional había igno-rado por completo el período que transcu-rre entre la muerte del rey y la sublevaciónaustracista de 1705. Y sin embargo, se im-ponía una pregunta: ¿Cómo la aceptaciónpacífica del cambio dinástico daba paso,cinco años después, a la rebelión? ¿Qué ra-zones subyacían en este cambio radical deactitud? ¿Había sido, tal vez, la política bor-bónica la causante del descontento?

En los últimos años han salido a la luzalgunos de los rasgos característicos deeste período, en especial aquellos que re-flejan la política del nuevo gobierno y su in-cidencia en las instituciones y en la socie-dad valencianas. De todos ellos cobra es-pecial relevancia el relativo a la celebraciónde Cortes. Es de sobra conocido el freno

que la monarquía de los Austria había pues-to a la convocatoria de Cortes durante lasegunda mitad del Seiscientos, sobre todoen Catalunya y el País Valenciano, pero lla-ma la atención que Carlos II, responsableen gran medida de esta política, y el únicomonarca de la Corona de Aragón que no ha-bía cumplido con el preceptivo juramentode Fueros en los territorios mencionados,pusiera éste como condición sine qua non

para que Felipe de Borbón pudiera entraren posesión de los territorios de la Coronade Aragón, buena prueba de que el mante-nimiento de estas instituciones no sólo res-pondía a los intereses de los reinos, sino

también a los designios de la monarquía.En el caso valenciano, la preceptiva y

anunciada convocatoria de Cortes se pos-puso a la celebración de las catalanas y ara-gonesas. Las expectativas creadas por esteevento eran grandes. Quizá no tanto comoen Catalunya, donde no se habían conclui-do desde 1599, mientras que las últimas ce-lebradas a los valencianos lo habían sidoen 1645, pero aun así había transcurrido unperíodo anormalmente largo comparadocon la trayectoria anterior. El Reino de Va-lencia había solicitado a Carlos II la con-vocatoria de Cortes en varias ocasiones ycuando menos en 1668 y 1677 aunque sinéxito, mientras que ahora, el juramento delrey en Zaragoza y Barcelona y la celebra-ción de las Cortes catalanas anunciaban lainminente llegada del monarca Borbón.

Pero la convocatoria de Cortes se apla-zó con la consiguiente decepción de la cla-se política. Es cierto que se adujo la ur-gencia de atender los asuntos de Italia parajustilicar la marcha del rey tras la celebra-ción de las Cortes catalanas, pero también

lo es que la clase política valenciana, al me-nos a posteriori, consideró injustificadaslas razones.

Otra de las causas del progresivo des-contento hacia el gobierno borbónicotuvo como base la interrupción del co-mercio con los países declarantes de laguerra contra los Borbón efectuada en1702, aunque desde un año antes se ha-bían establecido ya ciertas restricciones.Estas medidas provocaron graves conse-cuencias en la economía valenciana, a di-ferencia de Aragón y Catalunya, que go-zaban de las llamadas licencias de con-trabando. De un lado, se produjo la esca-sez de productos alimentarios de prime-ra necesidad, especialmente la pesca sa-lada traída por los ingleses, con el inevi-table aumento de los precios, y de otro lafalta de salida de los productos de la tie-rra, con el consiguiente hundimiento delas cotizaciones y deterioro de la econo-mía rural. Comerciantes y campesinos

cista comodio de lal Reinoción del cambio dinástico

sigue en la página siguiente ➳

La aceptación delcambio dinástico se

tornó en rechazo unavez que Felipe V noconvocó las Cortes

JOSÉ ALEIXANDRE PROCLAMACIÓN. Cuadro que representa la entrada del archiduque Carlos de Austria en Dénia como rey legítimo.

Page 4: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 20074 XÀTIVA 1707

fueron los más afectados, pero no los úni-cos.

Resulta obvio señalar que la publicacióndel testamento del último Austria convirtióa los componentes del partido austracistaen disidentes políticos, aunque no hay quedescartar la hipótesis de que algunos deellos renunciaron a sus preferencias enaras de la obediencia al difunto rey.

Desde 1701 el gobierno borbónico de-tectó la presencia de eclesiásticos, su-puestos comerciantes o personas de in-cógnito -algunas alemanas o extranjeras engeneral- que se mueven con relativa facili-dad y que sin duda tenían la misión de po-ner en contacto a los partidarios de la Casade Austria, y de manera especial, a losmiembros más relevantes de la clase polí-tica y del estamento eclesiástico. De estaforma, bajo la aparente tranquilidad de es-tos primeros años del gobierno de Felipe V,la disidencia política iba abriéndose cami-no hacia la confluencia con otras corrien-tes disidentes.

Aunque la política económica de la nue-va dinastía y la guerra europea tuvieronconsecuencias negativas para la sociedadvalenciana en general, otro factor de granrelevancia como fue la conflictividad so-cial contribuyó a aumentar la popularidadde la causa austracista al dar ésta respues-ta a las intensas demandas antiseñorialesde una parte importante del campesinado.

Sorprende el alcance de la conflictivi-dad social que afecta al campo valenciano,aunque ahora se exprese por la vía jurídi-ca. Con la legalidad como arma, y en algu-nas ocasiones rozando la desobediencia in-dividual o colectiva hacia el señor, los va-sallos continuaron hostigando el régimenseñorial. Las reivindicaciones abarcan unamplio espectro, y en general pretenden

ser la respuesta a las condiciones estable-cidas en las cartas de población tras la ex-pulsión de los moriscos o a las concordiasfirmadas posteriormente. Afectan funda-mentalmente a temas como la partición de

frutos y el control señorial sobre el go-bierno municipal y sobre la administraciónde justicia. Pero es muy significativo quelos vasallos valencianos vayan más allá,con su pretensión de acabar con las rega-lías, estancos y monopolios, en aras de ladefensa de lo que ellos llaman «libertad

natural». De esta manera, no sólo se tra-taba de denunciar los abusos cometidospor los señores, sino de conseguir la liber-tad de comprar y vender, de usar libre-mente de los propios bienes, de aprove-char los pastos, las aguas y la pesca, de po-der establecer hornos, carnicerías, alma-zaras...

El conflicto dinástico vino, pues, a abrir

nuevas esperanzas en el señorío valencia-no, sobre todo desde que la causa del ar-chiduque decidiera asumir sus reivindica-ciones dentro de la estrategia de estable-cer amplias bases sociales de apoyo en laMonarquía en general y en la Corona deAragón en particular. De esta manera, lapromesa de abolición del régimen señorialse convirtió en el banderín de enganche deun amplio sector de los campesinos va-lencianos, pero lejos de constituir la cau-sa de la rebelión, como se ha venido se-ñalando, las reivindicaciones sociales sesumaron a los factores de carácter dinás-tico, político y económico que constituíanla base del austracismo.

Las primeras pruebas inequívocas de latoma de postura de los vasallos, se produje-ron durante la presencia de la escuadra alia-da frente a Altea a finales del verano de 1703.Los gritos de libertad proferidos desde la ori-lla, sembraron el temor del gobierno bor-bónico. Hablar de libertad en tierra de ba-rones, y precisamente en la Marina, afecta-da de manera singular por el bandolerismo,era motivo de una grave preocupación. Nu-merosos emisarios del Imperio recorrieronel campo valenciano durante estos años, es-pecialmente de 1703 a 1705, y entre ellosJuan Bautista Basset, que después se con-vertiría en el líder popular maulet, y que, se-gún el historiador Minyana, se había ido ga-nando el apoyo de los valencianos «prome-

tiéndoles los montes y los mares». Sólo el decidido apoyo de los habitan-

tes de la Marina al archiduque Carlos pue-de explicar el feliz desembarco de tropasaliadas en Altea en agosto de 1705, a par-tir del cual y con la ocupación de Denia co-mienza la sublevación austracista en elPaís Valenciano. Una sublevación contrala dinastía borbón que conduciría, dosaños después, a la batalla de Almansa y,como desgraciado coletazo final de la des-

feta maulet, al incendio de Xàtiva, segun-da ciudad en importancia política y de-mográfica del Reino de Valencia.

ALMANSA. Lienzo de Ricardo Balaca, de 1862, que profundiza en la crueldad de la batalla de Almansa, donde cayeron los austracistas.

➳ viene de la página anterior

La promesa de abolir elrégimen señorial fue elbanderín de enganchede los campesinos a la

causa austracista

25 DE ABRIL: Derrota en Almansa delos partidarios del archiduque Carlosde Austria ante el ejército borbónico li-derado por Berwick. Las tropas de Fe-lipe V se encaminan hacia Xàtiva por elcamino de Castilla.

2 DE MAYO: Las tropas borbónicas to-man Requena.

8 DE MAYO: Valencia se entrega alejército borbónico sin ofrecer resis-tencia alguna

24 DE MAYO: empieza el asalto a Xàti-va de las tropas borbónicas por las mu-rallas más vulnerables del rabal de lasBarreras, y después por el portal de losBaños, por donde consiguen forzar la

muralla y penetrar en la ciudad por doscaminos: las tropas francesas del caba-llero D'Asfeld van por la calle de SantaTecla, la Plaza Galera y la calle SantAgustí; y las tropas castellanas del bri-gadier José de Chaves i Osorio, por lascalles Sant Francesc, Montcada, Trini-tat y l'Àngel hasta el Portal Fosc. Co-mienzan quince días de duros combatesentre la resistencia austracista de Xàti-va y las tropas de Felipe V.

6 DE JUNIO: El caballero D'asfeld con-sigue la rendición del castillo de Xàtiva,último foco de resistencia de los mau-lets.

19 DE JUNIO: Tras desalojar a todoslos habitantes de la ciudad, el ejército

borbónico comandado por el caballerod'Asfeld empieza a incendiar Xàtiva. Ladecisión de quemar la ciudad se habíatomado el 18 de mayo, antes incluso delasedio, como medida ejemplarizantepara el resto de ciudades del Reino deValencia que pensaran ofrecer resisten-cia a los borbónicos.

26 DE JUNIO: Fin del incendio, quedura una semana. El saqueo y la des-trucción de la ciudad se prolongarán unaño. A finales de 1707, Xàtiva estaba enruinas y jurídicamente no existía.

29 DE JUNIO: Decreto de abolición delos Fueros de Valencia y Aragón.

NOVIEMBRE DE 1707: El rey FelipeV autoriza la reconstrucción de Xàti-va, que será rebautizada con el nom-bre de San Felipe y dotada de unas ins-tituciones a imagen y semejanza de lasde Castilla.

Cronología de 1707:tres meses decisivos para Xàtiva

Page 5: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 5

Commemoracióó dee laa cremà

dee XÀTIVA

L’Ajuntamentt delss Ajuntaments

Sempree recolçantt all seuss pobles

Page 6: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Afinals del segle XVII la ciutat deXàtiva va obtenir els privilegisde tractament de senyoria i detenir sota dosser el retrat del

monarca a la Sala de la Casa de la Ciu-tat. Després de l’incendi, durant uns anysels nous regidors es reunien en la casadel governador per estar destruït l’edifi-ci municipal. Un cop va estar habitable,començaren a enriquir-lo amb el mobi-

liari i objectes representatius que con-venia. Entre aquells objectes hi havia elretrat del rei. Del rei, la reina i del prín-cep d’Astúries. Era ja l’any 1719 quan elsregidors van encomanar els tres retrats,més una representació al·legòrica de laVinguda de l’Esperit Sant per a la cape-lla de l’edifici. L’artista el van triar entreels actius en la ciutat en aquell moment,Josep Amorós, un pintor de dibuix poc

destre i paleta terrosa, que va adquirircert prestigi entre l’oligarquia local i elsrectors de les rodalies. Podem imaginarel maldecap que se li va presentar al’hora de trobar imatges de les que trau-re els retrats. Era molt freqüent en l’è-poca tirar mà de gravats, única manerade conèixer l’aspecte d’una persona maivista, com era el cas de Josep Amorósrespecte a la família reial.

El cas va ser que es va fer un embolicde consideració, perquè per al retrat dela reina, que l’any 1719 ja era Isabel deFarnesio, segona esposa de Felip V, vaagafar un gravat que representava Ga-briela de Saboya, primera muller del rei,que havia mort cinc anys abans del mo-ment en què Amorós començara el seuencàrrec. Però, en el súmmum de la con-fusió, al rètol que figura a la part esque-rra va escriure Maria Luisa Gabriela de

Saboya, princesa de Asturias, títol quemai va ostentar, i que posteriorment vaser tapat per altra capa de pintura per po-sar a sobre, «Reina de España».

Rastreig del gravatPerò el retrat que amb el temps arriba-

ria a fer-se famós va ser el de Felip V. Re-presentat dret, en un posat cortesà, el per-sonatge es destaca sobre un fons on s’es-cenifica la Batalla d’Almansa, amb la màdreta en una actitud que podem interpre-tar com per mostrar-la. Durant molt detemps ens preguntàrem d’on havia tret laimatge reial. Quin gravat hauria caigut enles seues mans? Una primera gestió en laBiblioteca Nacional de Madrid em va po-sar en bon camí. L’especialista Concep-ción Huidobro em va facilitar la repro-ducció d’un gravat publicat en una obrade Margarita i Béatrice Torrione, l’origi-nal del qual vaig trobar, finalment, a la Bi-blioteca Nacional de França en París i estitolava Hereusse naissance du prince

des Asturies, de Nicolás Langlois.El gravat pertanyia a un almanac per a

l’any 1708 i en ell es representava el feliçnaixement del Príncep d’Astúries. Felip V,dret en mig del dormitori reial, mostra ala cort al seu primogènit assenyalant ambla mà cap el xiquet que du al braç la go-vernanta del príncep. Hi ha, a més a mesa l’escena, la reina al fons, en el llit enca-ra, la princesa dels Ursins, el ministreAmelot, el cardenal Portocarrero i altrespersonatges. Amorós va aïllar la imatgedel rei d’aquella escena tan bigarrada. Nova canviar res, el va retratar igual, per aixòla mà dreta, estesa en l’original per dirigirl’atenció cap a l’hereu, queda en el quadreamb una postura forçada, al faltar la refe-rència que la justificava.

El 1919, es va traslladar al museu queacabava de fundar-se per formar part deles seues col·leccions. Seria molts anysdesprés, a finals de la dècada dels cin-quanta, quan un jove capellà i uns pocs es-tudiants van convèncer al conservador delmuseu, Sarthou, per capgirar el retrat.Així figura ja en una obra de Fuster del1962. Però seria arran de la transició de-mocràtica que el quadre va ser elegit comun objecte simbòlic de la renascuda vo-luntat d’autogovern dels valencians, pas-sant de ser una mediocre pintura a unicon. Un símbol que ha passat tant a la pu-blicitat, el merchandisse i el cartellisme,com a l’art contemporani. El Museu del’Almodí va adquirir el 1989 la visió con-temporània pintada per l’artista alcoià An-toni Miró, amb un Felip V que ocupa lapart inferior d’una carta de pòquer domi-nada, en la part superior, per un amena-çador felí.

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 20076 XÀTIVA 1707

Un famós retrat fet a partird’un desconegut gravatEl quadre de Felip Vé s’inspirà en un dibuix francés de 1708

El celebèrrim retrat de Felip Vé que actualment penja cap per avall en el museu deL’Almodí de Xàtiva va ser pintat per Josep Amorós prenent com a model un gravat finsara desconegut. Es titula Hereusse naissance du prince des Asturies i va ser realitzaten 1708 per a un almanac. Amorós va aïllar el rei d’aquella escena abigarrada sensecanviar res, i això explica la postura forçada del monarca que, fins ara, no tenia sentit.

Mariano González Baldoví ■ DIRECTOR DEL MUSEU DE L’ALMODÍ DE XÀTIVA

ORIGINAL. El gravat original complet que serví de model per al retrat de Felip Vé. CÒPIA. El retrat de Felp Vé que penja cap per avall en L’Almodí.

Page 7: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 7

Page 8: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Entre el 25 d’abril i el 29 de juny del1707, el Regne de València deixàde ser el que era i la ciutat de Xà-tiva fou arrasada fins les últimes

pedres i els seus habitants fugiren per talde fer-la desaparèixer del mapa. La pri-mera data suposava la desfeta d’Alman-sa i la subsegüent rendició del regne; lasegona, el decret d’abolició dels furs va-lencians i aragonesos que finiquitava elsistema institucional dels dos regnes, sot-mesos a partir d’ara a les lleis de Caste-lla. Quines raons podien haver inclinat aprendre aquesta decisió? De qui va ser laidea? Quins foren els autors de la des-trucció de la ciutat? Què hi ha de veritathistòrica i què de llegenda en tot açò? Do-nar respostes a aquestes preguntes és laintenció del present article.

La implicació de la ciutat de Xàtivaen la guerra de Successió fou part delconflicte que esclatà a tot el regne desdel desembarcament de Joan BatistaBasset a la vila d’Altea en l’estiu de1705, quan una expedició naval de l’ar-xiduc Carles anava camí de Barcelonades del port de Lisboa. Basset promptetrobà el recolzament del poble pla: cam-perols, menestrals, sectors marginals dela societat valenciana d’aleshores i,especialment, dels vassalls dels senyorsals qui prometé l’abolició de drets feu-dals i impostos. En la nit del 16 dedesembre entrava a la ciutat de Valènciai es feia aclamar per «la plebe» per a laqual era «su esperanza, riqueza y sal-

vación», com diu Miñana, un dels dieta-ristes que han narrat la guerra, tots ellsproborbònics. Poc abans havia ocupatGandia i Alzira. Faltava Xàtiva, la sego-na ciutat del regne en pes polític i pobla-ció, amb uns 14.000 pobladors.

Hi havia divisió interna, tant entre elclero com en la noblesa, però el poblemenut era majoritariament austracista.El borbònic governador de la ciutat,Francisco Rocafull, tenia que «aquietar

los ánimos del Pueblo, cuia mayor

parte estava por el Señor Carlos»,

segons ens conta el frare carmelitaCarlos Catañeda. Josep Marco, El pen-

jadet, al comandament d’un grup demiquelets va fer la guerra als felipistesamb una tècnica guerrillera. Però la vio-lència antiborbònica es va fer més pale-sa amb l’arribada a Xàtiva del generalBasset en març de 1706, enviat pelcomte de Peterborough qui havia entrata València el 4 de febrer i volia llevar-sede damunt el líder popular. Als militarsanglesos, professionals de la milícia, noels agradava la presència de milíciespopulars sense control i amb preten-sions revolucionàries. Basset i Nebotrepresentaven en aquesta guerra eixavessant popular i camperola.

Entre el 16 i 20 de maig de 1706,Xàtiva ja patí el primer setge, posat perles tropes felipistes del comte de lasTorres, el qual el va alçar per no dispo-sar de tropes suficients i davant la resis-tència numantina alimentada perBasset, qui impedirà que la ciutat cai-guera en aquell moment en mans de lestropes felipistes. Tanmateix, el sacrifici

de Basset fou recompensat pels seusamb la presó ordenada per Peter -borough, qui veia en el general un perillde revolta social.Setge de maig de 1707

A les acaballes de l’any 1706, les tro-pes borbòniques del duc de Berwick esdirigiren cap al nord en els límits ambels regnes de Múrcia i Castella.L’exèrcit aliat, format per anglesos, por-tuguesos, holandesos i hugonots fran-cesos, decidiren atacar les tropes deBerwick acampades al pla d’Almansa.Després d’ocupar les ciutats de Yecla i

Villena es dirigiren cap a Almansa, iacamparen en la nit del 24 al 25 aCabdet. A partir de les tres de la ves-prada i durant la resta del dia del 25 d’a-bril tingué lloc la batalla d’Almansa, enla qual les tropes del duc de Berwickderrotaren els aliats defensors de lacausa de l’arxiduc Carles d’Àustria.

Davant la notícia de la desfeta, lesautoritats de Xàtiva organitzaren entres setmanes la defensa de la ciutat.Dels dos cossos d’exércit que es forma-ren després de la batalla, un d’ells,comandat pel cavaller d’Asfeld, militarfrancés de trista memòria per als valen-cians, s’encaminava pel camí deCastella des d’Almansa cap a Xàtiva. Laciutat de València s’havia rendit senseoferir resistència el 8 de maig. Xàtiva,en canvi, mantenia la seua fidelitat al’Arxiduc, i dintre del recinte del seuCastell hi havia una guarnició anglesad’uns 800 hòmens.

En eixos primers dies de maig de

1707, la ciutat estava governada pelvalencià Onofre Assio i Boil, poc decidita enfrontar-se amb les tropes deD’Asfeld que s’aproximaven a la ciutat.La seua decisió de lliurar la ciutat a lestropes borbòniques amb una capitula-ció honrosa provocà la resposta delpoble, disposat «a mentenerse firmes

asta la última gota de su sangre», idemanà la substitució del governador,un oficial aragonés al que li dien MiguelPurroi. Només arribar Purroi a la ciutatmanifestà la seua voluntad de defensar-la «asta el último trance».

Els jurats (o regidors) de la ciutat deXàtiva, en Memorial dirigit a l’arxiducen 1711, narraven amb detall quin eral’ambient premonitori de la tragèdiaque s’apropava: «En este corto tiempo,

la Ciudad, animando a los vezinos,

hizo los mayores esfuerzos para man-

tenerles promptos a la custodia, guar-

da y defensa de su Patria, sin reparar

los Jurados en el lustre y autoridad de

su empleo, en dexar de passear con las

insignias de su oficio, las calles y pla-

ças, aplaudiendo y celebrando con

demonstraciones alegres la constancia

de permanecer baxo el suave dominio

de V. Mag., circunstancia que infundió

en todo aquel Común nuevos y ardien-

tes deseos de sacrificar vidas y

haziendas en servicio de V. Mag. y su

Patria en el próximo assedio que espe-

ravan y vieron practicado en el breve

espacio de pocos días, permaneciendo

firmes y constantes, cerca de un mes

que duró en muros, brecha y baluartes,

siendo víctimas sus vidas, lexos del

miedo de la muerte al tirano cuchillo

del enemigo...».

Arriben les tropes de D’AsfeldProbablement el 20 de maig arribà a

les proximitats de la ciutat l’exércit bor-bònic, integrat per francesos i espany-

ols. Entre el 21 i el 24 –segons les fontsmés creïbles- es produí l’assalt per lesmuralles més vulnerables del raval deles Barreres. El dietarista Isidre Planescopia una carta de D’Asfeld a donAntonio del Valle, datada el mateix dia24: «Se ha entrado en esta ciudad de

Xátiva con el rigor que merecía su

grande obstinación y rebeldía, pues

negándose a todos los oficios de piedad

con que se les había procurado disua-

dir su engaño, han esperado se avança-

se a toda costa, como se ha hecho,

entrándose espada en mano en la ciu-

dad, y pasando a cuchillo a todos quan-

tos se han hallado que la defendían,

hasta en un convento y dos iglesias,

experimentando todos el último preci-

picio de su bárbara resolución».

L’ocupació de la ciutat fou realitzadaper dos columnes de soldats. Una diri-gida per d’Asfeld entrà pel Raval i laplaça de la Bassa fins arribar a SantAgustí, on trobaren gran resistència, i laplaça de la Seu; una altra, al front de laqual es trobava el brigada José Antoniode Chaves, seguí el carrer de SantFrancesc fins arribar al Portal Fosc,després de travessar els carres deMontcada, plaça de la Trinitat i carrerde l’Àngel. De la crueltat dels enfronta-ments hi han nombrosos testimonis.Tots ells tenen en comú el destacar labrutalitat i el tracte despiadat cap alsdefensors austracistes de Xàtiva. Bonapart d’aquestos fugiren cap a la costadel castell, prop de Montsant i SantJosep, i resistiren des del 25 o 26 demaig fins la rendició en els primers diesdel mes de juny.

Quedava només el castell, protegitpels 800 soldats anglesos que a penesoferiren resistència. La fortalesa queiaen mans dels soldats franco-castellansentre el 6 i el 10 de juny i la guarnicióbritànica eixia cap a Catalunya. Pel quefa als habitants de Xàtiva, d’Asfeldmanà que tots els eclessiàstics es pre-sentaren en l’ermita de Sant Josep; laresta fou desterrada de la ciutat i delregne; unes dues mil famílies, segons

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 20078 XÀTIVA 1707

Xàtiva, la socarradaL’incendi fou el càstig per a una ciutat «obstinadament rebel»

Després de la desfeta d’Almansa i la subsegüent rendició del Regne de València, l’exèrcitborbònic de Felip Vé s’encaminà cap a Xàtiva, la segona ciutat més important del regne ibastió fidel a l’arxiduc Carles d’Austria. Quinze dies de combats «brutals» i «despiadats»foren necessaris perquè Xàtiva caigués en mans dels felipistes. Però encara faltava elcàstig final: la crema de la ciutat, decidida abans del setge. Berwick i Amelot foren elsinductors de l’ordre; D’Asfeld, Mahoni i Chaves, els executors; i Felip Vé, el consentidor.

Germán Ramírez Aledón ■ UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

L’EXECUTOR. El general d’origen francés D’Asfeld va ser el principal executor de la crema.

València es rendí senseoferir resistència; peròl’obstinació de Xàtiva

obligà a D’Asfeld a unabatalla «despiadada»

Page 9: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

els jurats de la ciutat, l’abandonaren.Miñana ens parla de 500 víctimes mor-tals entre els borbònics i 270 entre elsdefensors de la ciutat o «rebeldes», comell els anomena.

L’incendi i destrucció de Xàtiva erauna decisió que s’havia pres des de feiasetmanes. L’ordre de l’incendi va serdonada ja per Berwick, el triomfador enAlmansa, abans del setge de la ciutat.En carta de 21 de maig a l’ambaixadorde França davant la cort de Felip Vé,Michel Amelot, un dels més furibundsregalistes i enemics dels furs dels reg-nes de la Corona d’Aragó, li comunicavaque des del dia 18 havia ordenat lacrema de la ciutat. Açò vol dir queabans que començara el setge ja s’haviadecidit castigar Xàtiva. Els inductors del’ordre d’aniquilar-la foren, per tant,Berwick i Amelot. Els executors forenD’Asfeld, que era odiat a tot el Regne deValència no sols per la seua brutalitat,ja demostrada en l’ocupació de Xàtiva,sinó pel seu insà despreci al nostrepoble; el general Mahoni –que haviaocupat Alzira-; i Chaves. Felip Vé ho vaconsentir per consell de les personesque l’envoltaven. Comença la crema de Xàtiva

La data més fiable de l’inici de l’in-cendi és el 19 de juny –encara que l’or-dre fou donada dos dies abans- i duràfins el 28 de juny. En l’endemà, el dia29, Felip Vé signava al palau del Buen

Retiro a Madrid el decret de NovaPlanta pel qual s’abolien els furs valen-cians. El dietarista Planes anota el 18de juny que «corrió válido que había

orden del rey de que se demoliesse

toda la ciudad de Xátiva, sin dexar

edificios, ni aun las iglesias».

L‘incendi fou selectiu, ordenat, i ambefectes més reduïts del que fan pensaralguns cronistes. De fet, quan començàla reconstrucció de la ciutat, de la quals’encarregà Melchor de Macanaz, no esdugueren a terme els projectes del PareTosca o de l’enginyer Montaigu. Laxarxa urbana anterior a la guerra esmanté en gran part durant els seglesXVIII i XIX.

A més de l’incendi, la destrucció dela ciutat ve donada per l’ús que ferenels soldats de la guarnició del castell defusta de les cases per a fer foc en elsranxos i casernes en una ciutat aban-donada; per l’expoli que feren els habi-tants de la comarca de carreus, pedra imaterial de construcció per a les seuescases; la «nova planta» que dissenyà elPare Vicent Tosca, per a la seua reedifi-cació, «lo que solo sirvió para derribar

casas y trastornar calles, sin fruto

alguno». Aquest plànol es el que portaMacanaz en les mans en el seu retrat,propietat del Museu del Prado. Els edi-ficis religiosos no van ser tan afectatscom els civils, l’arxiu de la ciutat es vacremar i molts edificis desapareguerensota les flames i l’abandó.

Potser, les paraules dels jurats de laja arruïnada Xàtiva, Basilio Bru,Gerónimo Exea y Antonio Grau, mos-

tren amb un estil barroc i commovedorel sentiment de la pàtria perduda i laseua població dispersada després d’unalluita acarnissada: dels xativins queabandonaren la seua ciutat, «...unos

lloravan al padre ya difunto, otros al

hijo perdido y fugitivo, los más a las

hijas y mugeres fatigadas y sin decen-

cia y decoro en el vestido que pide su

estado, y todos el perder la Patria, des-

gracia que, para sentida, qualquier

ponderación es escusada, pues basta

saber que de dos mil familias que

salieron de la Ciudad, a la mayor

parte las ahogó el dolor en este camino

de amargura y a los demás les dexó la

alta Providencia con vida para llorar

el estrago, ruína e incendio de su

Patria, pues qual otra Troya vieron

reducida la hermosura de templos y

edificios a pavesas, privados aun de

la escolta para volver la vista y regis-

trar a su Patria en el más infeliz esta-

do, qual otra Sodoma, abrasada por

disposición y malicia de hombres

poco menos que bárbaros».

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 9

RUÏNES. Una pintura de l’incendi que destruí Xàtiva la tercera setmana de juny de 1707.

L’incendi i la destruccióde la ciutat es va

decidir el 18 de maig,abans del setge de

l’exèrcit borbònic

Cançó per a després d’una guerraEl poeta cantà la crema i pèrdua d’una ciutat que tornarà a renàixer de les

seues cendres en poques dècades amb un altre nom, Nueva Colonia de SanFelipe. Un servidor del nou monarca cantava en 1741 A la quema de Xàtiva,en un sonet que no deixa indiferent a ningú. La primera estrofa és colpidora imostra eixa força regeneradora:

Si es que a Xátiva buscas caminantela misma ves ahora, que antes era,pues de su estrago la fatal hoguera

no mudó el ser, aunque mudó el semblante

I acaba l’última estrofa amb paraules que mostren el càstig exemplar de l’incen-di, del foc que purifica el “pabellón impuro” que era la ciutat per als felipistes:

Y repetida la ominosa llamafue su perfidia incendio de su muro,

y hoy es su nombre incendio de su fama

No li faltava raó al poeta castellà, encara que no fora eixa la seua intenció:l’incendi i destrucció és fins avui foc viu de la bona fama de la ciutat. De lescendres ha crescut un nou esperit que un altre poeta, ara sí valencià, ens vadeixar lletra sobre lletra:

Jo ploraré a grans crits per la terracontra aquest foc i immerescut destí,

i seré foc, seré un arbre de foccridant, plorant i reclamant tothom

(Vicente Andrés Estellés, Xàtiva, 1980)

Documents1. Portada de la Relación de dife-rentes pretendientes a que se lesconcedan tierras en la NuevaColonia de San Felipe, (XII-1707).

2. Portada del Memorial presentatper Melchor de Macanaz al rei FelipVé sobre la confiscació (1710).

3. Carta remitida al secretari deMarina, Guerra i Hisenda per l’úl-tim governador de Xàtiva dema-nant compensacions econòmiquespels «serveis prestats» a Felip Vé.

1

2

3

Page 10: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Xàtiva era una ciudad de clarocorte austracista cuando estal-ló el conflicto entre «maulets»

—partidarios del ArchiduqueCarlos— y «botiflers» —seguidores delmonarca borbón Felipe V. Los princi-pales personajes de la ciudad que se sig-nificaron en la Guerra de Sucesiónaparecen recogidos en este artículo elab-orado a partir de la documentación deAgustí Ventura, cronista oficial de Xàti-va. Además de los tres jurados y el jura-do en Cap de la ciudad (concejales y al-calde), hubo otras personas como Joande Pròxita, la familia de los Llinàs o elfamoso general setabense Joan JacintTàrrega i Salvador que lucharon por con-servar los fueros del Reino de Valenciay defender su ciudad natal. Tras la der-rota en Almansa y el incendio de Xàtiva,pagaron este compromiso con el exilio,la muerte o la prisión.

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 200710 XÀTIVA 1707

Los protagonistasaustracistas de XàtivaCondenados al exilio y al ostracismo

Pasaron un un largo periodo escondidos en el baúl de la historia por el olvido al quefueron condenados por los vencedores de la Guerra de Sucesión. Pero poco a poco sevan conociendo algunos de los personajes y de las familias austracistas de Xàtiva quemás se significaron en la defensa de la ciudad ante el avance de las tropas borbónicas.

Agustí Ventura ■ CRONISTA OFICIAL DE XÀTIVA

Josep ApariciJurado en Cap (alcalde) de

Xàtiva cuando se desató laBatalla de Almansa y las tropasborbónicas invadieron y que-maron la capital de la Costera. Élestaba en el Castell de Xàtivacuando el caballero D'Asfeldmandó como emisario a JacintoAparici, nieto del Jurado en Cap,para que éste bajara de la fort-aleza y se entregara a los solda-dos borbónicos con la condiciónde que se le dejaría en libertad.Aparici se entregó, pero fuetraicionado por D'Asfeld. Juntocon todos los austracistas mássignificados, fue desterrado aAlmansa. Allí enfermó y el 1 dejulio de 1707 murió en el exilio,dejando a los otros tres juradosde la ciudad con la repre-sentación legítima de Xàtiva.

Los LlinàsLa familia Llinàs, natural de

Xàtiva, se significó en extremocon la causa austracista y tuvo unpapel relevante en la Guerra deSucesión. Los hermanos Antonio,Jaime, Manuel, Eusebio oJoaquim, y las familias con las queenlazaron (los Exea, Agulló oJordà), participaron en la cam-paña de Valencia y luego mar-charon al exilio, como la mayorparte de austracistas significados.Según José Luis Cervera Torrejón,comisario de la exposición La

Batalla de Almansa, 1707, el másdestacado de todos ellos fueJaime Llinàs, que participóademás como capitán en las guer-ras turcas. En 1729 se asentó enViena, adonde murió en 1745. Enel testamento de la viuda deJoaquim Llinàs se anota que éstesiguió a las tropas de su majestadimperial (el Archiduque deAustria) en el año 1707.

Basilio BruEra Doctor en Letras y uno

de los cuatro jurados (conce-jal) de Xàtiva durante la entra-da de las tropas borbónicas ala ciudad en 1707. Rico propi-etario y negociante casado conFeliciana Navarro, vivía cercade la Font d'Alós de Xàtiva. Ungrupo de documentos históri-cos de entre 1681 y 1704 per-miten saber que era procu-rador de diversos propietarios,entre los cuales figura JosepAparici, jurado en Cap(alcalde) de Xàtiva durante lainvasión borbónica y ladestrucción de la ciudad. Sesupone que tenía contacto conlos austracistas castellanosgracias a sus negocios en laimportante Fira de Bestiar deMedina del Campo. En 1707,probablemente en el interludiode dos meses entre la derrotaaustracista en Almansa y laquema de Xàtiva, Basilio Bruabandona la ciudad de la queera jurado y huye haciaBarcelona. Allí estaba en 1711,cuando redactó junto conotros dos jurados un memorialdel gobierno de Xàtiva en elexilio que enviaron al Conselld'Aragó para pedirle una seriede medidas que permitierareconstruir la ciudad lo másrápidamente posible.Probablemente, el doctorBasilio Bru abandonara la ciu-dad de Barcelona después desu capitulación ante las tropasborbónicas el 11 de septiembrede 1714 y se marcha a Viena oItalia como tantos austracistas.

Joan JacintTàrrega i Salvador

Nombrado por Carlos III alcaidede la ciudad de Xàtiva y gobernadorultra Xúquer, el coronel decaballería Joan Jacint Tàrrega iSalvador fue un muy destacado aus-tracista nacido en Xàtiva cuya labortrascendió el ámbito puramentelocal. José Juis Cervera Torrejóndeja anotado que participó activa-mente junto con el general aus-tracista Joan Baptista Basset en laconquista del Reino, siendo nom-brado general del ejército real.Después de la derrota de Almansase exilió a Barcelona. Cuando seprodujo la evacuación de las tropasse refugió en Tarragona. Allí leofrecieron un salvoconducto paratrasladarse en libertad a Valencia,pero éste no le sirvió de nada cuan-do las tropas borbónicas lo cap-turaron. Así, fue encarcelado en lasTorres de Serranos. Más tarde fuetrasladado a la prisión de Estado deSegovia. Tras la Paz de Viena fueliberado y regresó a Valencia. El reyCarlos le nombró marqués de laMota. Numerosos miembros de sufamilia vivieron la guerra y el exilio,como su hijo José Manuel, quemurió en la batalla de Loworitz.

Antonio GrauElegido jurado (concejal)

de Xàtiva en la pentecostésde 1706, todavía era concejalde la ciudad cuando tuvoque abandonar la ciudadcomo Basilio Bru y colaboróen la redacción del memorialdel gobierno setabense en elexilio. Sus bienes son objetode confiscación por parte delas autoridades borbónicasel 12 de noviembre de 1708 yvan a parar a un tal JaumeSarrió, que las permuta porlas propiedades del canónigoJaume Bru. La familia de losGrau, que ya aparece entrelos primeros pobladores deXàtiva (Pere Guerau), hadejado un importante rastroen la toponimia urbana de laciudad, como el Carrer Grau,cerca de la judería, que tomael nombre de Melchor Grau,ascendente del jurado deXàtiva, que había sido doc-tor en leyes y que murió en1609.

Gerònim Exea i Olomar

Jurado de Xàtiva, huyó haciaBarcelona cuando se intuía eldesastre austracista y participóen la redacción del memorial delgobierno de Xàtiva en el exilioenviado al Consell d’Aragó en1711. Tras la ocupación borbóni-ca de la ciudad, sus tierrasfueron confiscadas por lasnuevas autoridades y entregadas,según los documentos históricos,al gobernador de Alzira de aquelmomento, Diego Ozonan.

Joan de PròxitaNoble setabense, el 24 de

febrero de 1706 hace el testamentopara irse a la guerra con los aus-tracistas y parece que murió el 3 deseptiembre del mismo año. Erapropietario de la alquería dePròxita, en la huerta de Meses(actual Casa Cuesa), que tambiénfue confiscada, y de la Taverneta dePròxita en la plaza de Roca.

Page 11: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 11

Page 12: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 200712 Xàtiva 1707

Ciudad traidora o heroína suicida El desastre de Xàtiva representó el fin de los fueros

D’Asfeld ayudó aincrementar el odio a los

franceses cuando lideró ladura represión en las

tierras valencianas

Regulares Valencianos y catalanesEn la Guerra de Sucesión conformaronel intento de crear un ejército regularautóctono de los reinos de Aragón,Catalunya y Valencia. Esta tropa seintentó configurar tomando de partidaa los miquelets. Sin embargo, lacarencia de armas y entrenamientohicieron fracasar el intento, salvo enCatalunya. No participaron enAlmansa, pues en los Furs estabaestablecido que no podían salir delReino de Valencia y su misión era sólodefensiva. En Xàtiva estaban dirigidospor José Marco “El Penjadet” yconformaban una tropa muyheterogénea compuesta porvoluntarios catalanes, valencianos ypor algunas milicias que vinieron de lacomarca de la Marina y de lasmontañas del interior.

Bri(auLas infépoca una deguarnipermahacer D’Asfeunos 7mandoSe crerefugiaAlmannorte; lógica mandoAlmanun con

La represión de la ciuUna vez vencida la resistencia, las tropasde D’Asfeld recibieron la autorizaciónreal para expulsar a los habitantes de laciudad e incendiarla. Se hizo a modo deescarmiento para que sirviera de ejemploa otras ciudades dispuestas a resistirse asus armas. Pero el incendio fue selectivo,después de las protestas de lospartidarios felipistas. Felipe V consintióque el incendio fuese solamente de lascasas de los rebeldes. Luego vino elexpolio sistemático y autorizado de losbienes austracistas que quedaron en pie.Los antiguos consells forales fueron

sustjuraprocXàti1707FelliPeropodgob

Miquelets y MauletsEl término Maulet proviene del árabe“mawala” equivalente a vasallo, yagrupaba a los que habían defendidola causa de los campesinos y del reycontra la de los señores en lasGuerras de las Germanias. En la guerra de sucesión agrupaba alos defensores de la causaaustracista en los reinos deCatalunya y Valencia. El término Miquelet en general seaplica a las milicias irregularesque entraban en combate sinningún tipo de formación militar.Tienen su origen en las Guerras delas Germanias. En Xàtiva fomaban elnúcleo del contingente de las tropasleales al Archiduque Carlos.

La conquista del

Regne de Valencia

Después de la Batalla de Almansa el 25

de abril de 1707, el ejercito austracista

al mando del inglés Galway se retiran

hacia Cataluña vía Valencia (1 y 2

azul); mientras las tropas Borbónicas al

mando del Duque de Orleans se dividen

en dos contingentes (1 rojo). El propio

Orleans se dirije a Requena (2 rojo); y

D’Asfeld a Xàtiva vía La Font de la

Figuera (3 rojo); Orleans toma el día 8

de mayo Valencia y asegura la capital (4

rojo). Tras el asedio y conquista de

Xàtiva por D’Asfeld, este se dirige hacia

Gandía y el norte de Alicante.

Las batallas libradas durante la guerra desucesión fueron en casi todas las ocasionesentre ejércitos profesionales. En Xàtiva fue unejército popular, con la colaboración de unatropa de ingleses, el que se enfrentó a lastropas comandadas por D’Asfeld. Milicias de lasvillas y ciudades de la Gobernación dellàXúquer se midieron al ejército profesionalborbónico. La resistencia heróica de los leales aXàtiva fue pagada con destrucción, fuego yolvido. La represión intentó ser ejemplificadora,sin embargo, ciudades como Dènia, Alcoi yAlicante también resistieron a los borbónicos,aunque no sufrieron el mismo castigo.Barcelona también resistió a las tropas deFelipe V cuando el Archiduque Carlos habíaabandonado la Península.

Miquelet vestido con lostradicionales elementos valencianosde xaraguells y espardeñas,mostrando la escarpela y el corbatíndorado de su afiliación a losautracistas

Ilustración idealizada de como podría habersido un regular valenciano con los coloresdorados de los austracistas.

Los socolor b(casacfrente

La capital de la Costera, la segunda más importante del reino y bastiónaustracista, resistió quince días de fieros y despiadados combates antesde caer. Xàtiva pagó esta obstinación a sangre y fuego. El mariscalfrancés D’Asfeld cumplió el 19 de junio la orden de incendiar Xàtiva.Ricard Gallego y Juanjo Cholbi ■ LEVANTE-EMV

Graf

icos

e il

ustra

cion

es:J

uanj

o Ch

olbi

Docu

men

taci

ón:

Vent

ura

Pasc

ual y

Bel

traán

: «C

urio

sida

des

set

aben

ses»

Xàt

iva,

192

5. G

erm

àRa

míre

z Al

edón

: «La

Cre

ma

de X

àtiv

a en

170

7».

Page 13: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 13

itánicosustracistas)

fantería inglesa de laestaba considerada como

e las mejores. Lación inglesa que

aneció en Xàtiva parafrente a las tropas de

eld, estaba compuesta por700-800 hombres alo del coronel Campbell.

ee que estas tropas eranados de la Batalla de

nsa en retirada hacia elya que no tiene muchamilitar que Galway, al

o de las tropas inglesas ennsa, dejara en su retiradantigente de esa entidad.

Españoles(borbónicos)Los soldados españoles eran tropasreclutadas los dos años anteriorespara hacer frente al ejército aus-tracista que invadió la Península.La mayoría eran castellanos. Enla campaña de Xàtiva las tro-pas españolas leales a Felipe Vestaban mandadas por el bri-gadier José de Chaves yOsorio. Según las escasas cróni-cas este brigadier fue el queimpidió a D’Asfeld que se ensa-ñara aún más con los setaben-ses, sin embargo, él fue elencargado de cumplir la orden dela destrucción de la ciudad. Estaorden llegó el día 17 de junio perono ejecutó hasta dos días después.

udad tituidos por los ayuntamientos y los

ats y consellers por corregidores, decedencia militar. La reconstrucción deiva no se inició hasta noviembre de7 ya como Nueva Colonia de Sanipe, repoblada con fieles borbónicos.o la ciudad no volvería a recuperar suer político, como capital de unaernación, y episcopal.

Franceses(borbónicos)El ejército francés estaba enEspaña para defender los intere-ses de Felipe V, nieto de LuisXIV, al trono de los reinos deEspaña. Claude LafièreD’Asfeld estaba al mandode la columna hispano-francesa que tomó Xàtiva,después de la batalla deAlmansa. Los franceses eranmuy odiados en la zona por sudura represión en la última gue-rra de la Segunda Germania, en1693. D’Asfeld ayudó a incre-mentar ese odio cuandoencabezó la dura represiónde las tierras de la comarca dela Costera.

oldados británicos utilizaban comobase de sus uniformes el rojocas rojas) y eran inconfundiblesa otros ejércitos.

Las tropas españolas utilizabanmultitud de colores en sus uniformesdependiendo del regimiento y suprocedencia.

Los franceses también utilizabanuna gama de colores amplia ensus uniformes, aunque predominabael color blanco de los borbones.

Page 14: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Mientras la ciudad de Xàtiva ar-día en llamas en junio de 1707y estaba bajo el control de lastropas borbónicas fieles a Fe-

lipe V, un gobierno de Xàtiva en el exiliodeambulaba por la Corona de Aragó conuna sola idea en mente: revertir la situa-ción y que el ejército del archiduque Car-los recuperase el Reino de Valencia paraasí ellos volver a controlar Xàtiva.

Este gobierno en el exilio estaba for-mado por tres de los cuatro jurados (oconcejales) que habían sido elegidos en1706, los setabenses Basilio Bru,Gerónimo Exea i Olomar y AntonioGrau, que se supone lograron escapar dela ciudad antes del asedio de las tropasborbónicas. El jurado en Cap (o alcal-de), Josep Aparici, fallecía el 1 de juliode 1707 en Almansa, adonde fue deste-rrado después de entregarse en Xàtiva alas tropas borbónicas comandadas porel caballero D’Asfeld.

La entrada en Madrid en el año 1710de los partidarios del archiduque Carloshizo pensar al Ayuntamiento de Xàtivaen el exilio que era el momento perfec-to para la reconquista del Reino deValencia y, con ella, el regreso a Xàtiva.Y decidieron tomar posiciones redac-tando un memorial con 51 peticiones alarchiduque Carlos, su rey, que enviaronal Consell d’Aragó en 1711. El cronistaoficial de Xàtiva, Agustí Ventura, haestudiado este documento históricoprácticamente desconocido fuera delámbito erudito y que se encuentra en elarchivo Haus-, Hof- und Staatsarchiv deViena. El objetivo general del memorial,como figura en su introducción, es faci-litar a su majestad los medios «más

proporcionados» para la reconstruc-ción de la ciudad tras la quema y «para

que de las cenizas de aquel incendio

renueve la ciudad con mayores primo-

res, cual otro Fénix».Contenido del memorial

El memorial del gobierno legítimo deXàtiva está formado por un texto origi-nal de 18 páginas y una adición de otras6. En el archivo de Viena, junto a él, seconserva la respuesta manuscrita que elConsell d’Aragó austracista da a las pro-posiciones redactadas por los tres jura-dos de Xàtiva, que se consideraban a símismos el legítimo gobierno de Xàtivade igual forma que el gobierno de laSegunda República española en el exilio

durante el franquismo.La primera reclamación del memorial

es que la ciudad, bautizada como SanFelipe por los borbones (en honor almonarca Felipe V), pase a denominarseXàtiva de Austria como muestra deapego a la causa del archiduque Carlos.Asimismo, reclaman que se añada alescudo de la ciudad las aguilas imperia-les de los Austrias, y que el rey confirmetodos los privilegios reales de la ciudad,especialmente los de Dosel y Señoría deJusticia. «Como todos estos honores no

cuestan dinero, son aceptados por el

Consell d’Aragó», explica Ventura.Un tema al que se dedica especial

atención en el memorial es el de la ree-dificación de la ciudad quemada. Losjurados de Xàtiva solicitan 30 años demoratoria en los pagos de contribucio-

nes al rey para poder resucitar de lascenizas cuanto antes, pero el Consellsólo acepta diez años de moratoria.

Asimismo, el gobierno legítimo, bieninformado en el exilio sobre los efectosde la quema de Xàtiva, exige al Conselld’Aragó austracista que se sufrague lareedificación de la Casa de la Ciutat, delhospital, de las cárceles públicas y lasfiestas religiosas con los bienes y lasrentas confiscadas a los borbónicos.Los jurados también piden al archidu-que Carlos a través del memorial envia-do al Consell d’Aragó que «los enemi-

gos» paguen la reconstrucción de losmuros de la ciudad y que de sus bienesconfiscados se asignen rentas a la ciu-dad, la Colegiata y las comunidadesreligiosas. El Consell se limita a afirmarque sobre este punto «es difícil acor-

dar hasta que se recobre el Reino de

Valencia». Xàtiva: la cuarta provincia

Lo que sí acepta el Consell d’Aragóes la reforma de la administración localque proponen en su escrito los tresjurados. Así, se ratifica que el númerode jurados (concejales) de la ciudadpase de 4 a 5 y Xàtiva quede al mismonivel de Orihuela y a un solo jurado deValencia. En este punto, Agustí Ventura

es taxativo. «Esta ciudad, si no fuera

por la victoria de Felipe V, sería hoy la

cuarta provincia del País Valencià, ya

que Xàtiva era la antigua gobernación

dellà de Xúquer que llegaba hasta el

río Xixona». En el memorial tambiénse pide que el jurado en Cap sea unnoble un año y un ciudadano al siguien-te, y que se conserve el sistema de elec-ción de jurados. Todo es aceptado en larespuesta del Consell d’Aragó.

El ayuntamiento en el exilio tam-bién se preocupa en el memorial porlograr los máximos privilegios perso-nales para los ciudadanos de Xàtiva.Se pide que los setabenses puedanobtener oficios en todos los reinos, y elConsell d’Aragó acepta que se conce-dan en los Reinos de Castilla. Al final, papel mojado

La intención del memorial era buena,pero pronto se convirtió en papel moja-do. El archiduque Carlos tuvo que mar-char de Barcelona en abril de 1711 paratomar las riendas del Imperio austríaco,y dejó a la emperatriz Isabel Cristina deBruswick en la defensa de la Corona deAragó. Como consecuencia, Inglaterra ylos demás aliados abandonaron la causaaustracista por temor al extraordinariopoder que significaría la unión deEspaña y Austria. Así, firmaron conFelipe V el Tratado de Utrecht de 1713,que ratificó a los borbones como dinas-tía regente en España. Barcelona sequedó sola defendiendo la causa austra-cista hasta que fue tomada por las tro-pas borbónicas el 11 de septiembre de1714.

Con la caída de Barcelona, el sueñodel regreso a una Corona de Aragó aus-tracista se desvaneció, y con él, los pro-yectos que el gobierno de Xàtiva en elexilio tenía para el futuro de la ciudad.De los tres jurados de Xàtiva, BasilioBru, Gerónimo Exea i Olomar yAntonio Grau, se pierde la pista tras lavictoria en Catalunya de Felipe V. Delmemorial que ellos escribieron, AgustíVentura especula que quizá llegó aViena en compañía de todos los exilia-dos españoles para no regresar jamás alpaís en el que fue redactado en unmomento histórico en el que todavíaparecía posible que la Xàtiva socarrada

recuperara los fueros y se consolidaracomo la cuarta provincia del PaísValencià.

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 200714 XÀTIVA 1707

El gobierno de Xàtiva en el exilioCon el alcalde muerto en Almansa, los otrostres concejales se refugiaron en Barcelona

Tres de los cuatro representantes del ayuntamiento seta-bense escribieron en 1711 desde Barcelona un memorialal Consell d’Aragó. Contenía 51 propuestas «para que laciudad renaciera de las cenizas como un fénix».

Paco Cerdà ■ LEVANTE-EMV

Con asesoramiento y documentación de Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva

El Consell d’Aragóaceptó aumentar elnúmero de jurados de Xàtiva hasta casi el nivel de Valencia

Portada del memorialPortada del memorial que los tres jurados deXàtiva en el exilio escribieron en 1711 desdeBarcelona al Consell d’Aragó. El impreso tiene18 páginas con 35 peticiones y se conserva enel archivo Haus-, Hof- und Staatsarchiv deViena. Se supone que llegó allí con los exiliados.

Parte añadidaPrimera página de la parte escrita por los mis-mos tres jurados de Xàtiva (Basilio Bru,Antonio Grau y Gerónimo Exea i Olomar).Tiene 6 páginas con otras 16 peticiones alarchiduque Carlos. Se conserva también en elarchivo vienés de Haus-, Hof- und Staatsarchiv.

Respuesta del Consell Segunda página de la respuesta manuscritadel Consell d’Aragó al memorial escrito por elgobierno de Xàtiva en el exilio. Su publicaciónestá fechada el el día 23 de abril de 1712,cuando el archiduque Carlos ya estaba enViena al frente del imperio austríaco.

31 2

Page 15: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 15

Aunque todavía no se han encon-trado los expedientes de confis-cación general de tierras y casasde Xàtiva posteriores al incen-

dio de la ciudad, sí que se sabe que éstano fue precisamente justa ni limpia a te-nor del informe enviado al Consell d’Ara-gó el 7 de enero de 1710 por Rodrigo Ce-peda y Castro, un importante funcionariode la administración felipista.

Éste asegura que la confiscación quellevo a cabo Melchor de Macanaz estuvoplagada de irregularidades jurídicas y,en ocasiones, encaminada a beneficiar asus amigos. «Si esto lo decía un funcio-

nario botifler a otro de los suyos, ¿qué

pensarían los enemigos maulets?», sepregunta de forma retórica AgustíVentura, cronista oficial de Xàtiva.

El informe de Rodrigo Cepeda esrevelador: «Los tres expertos nombra-

dos por Melchor de Macanaz (...) con-

fiesan no haber medido tierra alguna

en toda la vega por la prisa y violencia

con que los interesados les precisaron

a hacer en cuatro días lo que necesita-

va cuatro meses». Según recogeRodrigo Cepeda en el documento, losdos apreciadores que le firman lospagos por las tierras a Melchor deMacanaz deponen que «ni las aprecia-

ron ni las vieron, porque cuando llega-

ron a dicho lugar, les dijeron estaba ya

todo hecho». Agustí Ventura apunta aque el informe en cuestión también esun particular ajuste de cuentas deRodrigo Cepeda a Melchor de Macanaz,«que había caído en desgracia ante la

Iglesia y se enfrentaría pronto a un

proceso de la Inquisición».

El informe Cepeda asegura que las par-tidas últimas de tierras de San Felipe[Xàtiva] son «falsas», y que «de las prin-

cipales tierras de la huerta bajaron un

tercio de su legítimo valor». «Se han

hecho muchos desatinos», concluye elfuncionario borbónico. Y por ello,Rodrigo Cepeda propone que el alcalde deSan Felipe haga una «nueva medida» delas tierras porque «parece precisa».

El modus operandi de los botiflers ala hora de confiscar el término de Xàtivafue poco ética, según constata Cepeda.«Se entiende así -dice Agustí Ventura—aquellos versos de Al Tall que dicen:

“Lladres que entreu per Almansa / no soulladres de saqueig, / que ens poseu lacova en casa / i des d’ella governeu”».

La confiscacióngeneral deltérmino municipalLas fechorías de los «Lladres de Almansa»

Un informe escrito por un importante funcionario de lapropia administración borbónica constata que en la con-fiscación de bienes y tierras hubo «muchos desatinos».

Paco Cerdà ■ LEVANTE-EMV

«Sabed que la obstinada

rebeldía con que hasta los

términos de la desespera-

ción resistieron la entrada

de nuestras armas los veci-

nos de la ciudad de Xàtiva,

para hacer irremisible el

crimen de su perjuria infe-

dilidad, desatendiendo la

benignidad, con que repeti-

das veces les franqueó

nuestra Real Persona el

perdón; empeñó nuestra

justicia, a mandarla

arruinar para extinguir su

memoria, como se había

executado para castigo de

su obstinación y escar-

miento de los que intenta-

sen su mismo error; y para

formar de las ruinas de

una ciudad rebelde, como

la expresada de Xàtiva;

cuyo nombre ha de quedar

borrado, una colonia fidelí-

sima que se ha de intitular

San Felipe... y asimismo es

nuestra voluntad, que de

todos los bienes de rebeldes,

raíces, muebles y semo-

vientes, derechos y accio-

nes, que en qualquiera

manera les pertenezcan o

hayan pertenecido, se apli-

quen a nuestro Real Fisco,

para repartirlos a arbitrio

de nuestra Real Persona, a

nuevos pobladores benemé-

ritos y con especialidad a

oficiales de nuestras tro-

pas».

(27-XI-1707).

CONFISCADOR. Melchor de Macanaz sostiene el plano de la reconstrucción de Xàtiva.

Ordenanzas de San Felipe (1750)

Decreto de Reconstrucción de una ciudadque resistió «con obstinada rebeldía»

Page 16: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

En el año del Señor de 1693 finali-zaba en tierras valencianas unarevuelta campesina, cuyo epi-centro estuvo en los pueblos de

la Gobernación de Xàtiva. La revuelta co-menzó cuando las reivindicaciones de loscampesinos, muy ahogados económica-mente por las cargas señoriales, fueronrechazadas, y sus expectativas se frustra-ron. La rebelión fue sofocada con dureza,dejando un gran resentimiento contra losseñores. El centro logístico y de represióndel alzamiento popular fue la ciudad deXàtiva. Me interesa resaltar la actuaciónde las autoridades setabenses, protago-nistas en el enfrentamiento contra los

campesinos. La clase dirigente de Xàtivaen particular, y la valenciana en general,no dudó en rechazar de forma contun-dente las demandas campesinas, mani-festando de esa manera su temor ante laamenaza que suponían para sus privile-gios las peticiones de los sectores más hu-mildes de la sociedad valenciana, inmer-sos en uno de los regimenes señorialesmás duros de la península, en opinión dela mayoría de autores especializados.

En 1700, accedía al trono de Españael duque de Anjou, sobrino-nieto del reyde Francia, Luis XIV, cumpliendo con lafamosa cláusula 13 del testamento deCarlos II, después de un complejo pro-

ceso testamentario, que llegó a modifi-carse varias veces, por mor de lasintrincadas relaciones internacionales.La fractura del equilibrio continentaleuropeo y, por ende, mundial, llevó aenfrentarse a las potencias europeasentre sí, principalmente Inglaterra yFrancia. En juego estaba la corona his-pánica así como la hegemonía interna-cional entre aquellas potencias.

En principio, el duque de Anjou, conel nombre de Felipe V, tomó posesiónsin mayores problemas. Incluso llegó ajurar los fueros de algunos territorios, yse celebró su proclamación y sus espon-sales en muchas localidades, como ocu-

rrió en la misma Xàtiva, que en 1703solemnizó, como era habitual en esasocasiones, la llegada de un nuevo rey.Así lo atestigua un documento conser-vado en el archivo municipal de Xàtiva,un bello soneto donde se recuerda lascelebraciones realizadas por la ciudadlos días 25 y 26 de febrero de 1702, conmotivo de su casamiento, y los días 18 y19 de febrero de 1703, con motivo de sullegada: «A la antiquísima y muy ilus-

tre ciudad de Xàtiva, que con celebre

pompa, y plausibles festejos, celebró el

Real Casamiento, y deseada venida de

Nuestro Invictissimo Monarca de dos

Mundos, PHILIPO QUINTO (que Dios

guarde) (...)».

Sin embargo, a la altura de 1705, lasituación internacional se había torcidode tal manera, que la guerra fue inevita-ble. Inglaterra no consentiría que lacorona de España, una potencia desegundo rango en el siglo XVIII peropotencia al fin y al cabo, y con uninmenso imperio muy apetecible para laeconomía inglesa, cayese bajo lainfluencia francesa. La guerra, pues, erainevitable. El juego de alianzas comen-zó a moverse, y los intereses de unos yotros les colocó en uno u otro bando.Valencia, con los austracistas

Como suele ser habitual, dentro deuna guerra se dilucidan otras guerras. Yen la Guerra de Sucesión se libraronotras muchas guerras, o se retomaronconflictos larvados como aquel con elque iniciábamos este artículo. Como essabido, los territorios de la Corona deAragón se decantaron mayoritariamen-te por el archiduque Carlos. Y uno de losfactores que ayudaron a ese posiciona-miento fue el malestar del campesinadocon las clases dirigentes, que no habíanatendido sus peticiones. Éste constitui-ría uno de los factores que explicaríanque Valencia decidiera apoyar la causaaustracista.

Aparte de ese factor, también hayque considerar los sentimientos anti-franceses. O la percepción mayoritariaen la sociedad valenciana de que un reyaustria respetaría las tradicionales for-mas de gobierno valencianas, ya queestaban más acostumbrados a adminis-trar territorios con distintos parlamen-tos, lenguas y legislación. Tampoco hayque desdeñar las promesas hechas porlos austracistas, aunque vagas e impre-cisas, de eliminar determinadas cargasseñoriales, circunstancia bien aprove-chada por ellos, conocedores delmalestar creado por la segunda germa-nía, aunque dudamos de que hubiesenrecortado los privilegios señoriales encaso de haber vencido. Finalmente,otros factores que decidían que deter-minada localidad siguiera a uno u otropretendiente fueron tan prosaicoscomo que existiera una guarnición mili-tar austracista o borbónica.

Vimos como en Xàtiva se celebró elmatrimonio y llegada de Felipe V. De losdatos que conocemos, sabemos que enla ciudad existía un sentimiento mayori-tario favorable al archiduque. Aunquetambién hubo un partido proborbónico

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 200716 XÀTIVA 1707

Consecuencias del incendiode Xàtiva como ejemplo de la venganza borbónicaLa nueva San Felipe se convirtió en un laboratorio del absolutismoIsaïes Blesa Duet ■ DIRECTOR DE L’ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE XÀTIVA

DEVASTACIÓN. Una plumilla de José Alonso que recrea el incendio del antiguo hospital de Xàtiva y de los edificios colindantes.

http://[email protected]

Carretera de Simat, s/n. - Apartado 63Tel. 96 227 60 61 - Fax 96 227 59 4546800 XÀTIVA (Valencia)

Polígono Industrial 93 - Carretera Xàtiva-Llosa - XÀTIVATeléfono 96 228 32 56 - Fax 96 227 74 39

Salones de Banquetes

Palasiet

Tras el incendio, Xàtiva queda en ruinas y deja de existir jurídicamente. Sólo a partir denoviembre de aquel infausto 1707 se autoriza la reconstrucción de la ciudad, que pasa allamarse San Felipe y a tener unas nuevas instituciones hechas a imagen y semejanza delas de Castilla. El absolutismo se abrirá paso gracias a la obediencia de la antigua nobleza.

Page 17: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

fuerte, como se deduce de la actuacióndel Consell, en 1705, cuando pagó cua-tro compañías de soldados para quemarcharan a combatir a las tropas alia-das desembarcada en La Marina en eseaño. La clase dirigente de Xàtiva mate-rializaba, otra vez más, sus miedos ytemores hacia la posibilidad de que elsector del campesinado, que apoyaba alos austracistas, pudiese terminar consus privilegios y prerrogativas. Así pues,sostuvo a aquel pretendiente que servíamás y mejor a su causa, a Felipe V. Sinembargo, los acontecimientos propicia-ron que pronto la ciudad estuviese enmanos de los austracistas, huyendo osiendo hechos prisioneros muchos delos integrantes del partido borbónico,con lo que Xàtiva se convirtió en una delas plazas fuertes del archiduque.

Tras la batalla de Almansa, las victo-riosas tropas franco-castellanas se divi-dieron en dos columnas. Una marchópor el interior hacia Valencia. La otrasiguió el camino natural desde aquellalocalidad hacia la capital, es decir, porla zona de la Costera. Y el primer núcleoimportante con el que tenían que encon-trarse era Xàtiva: una ciudad que, conalrededor de once o doce mil habitan-tes, era una de las más importantes delReino de Valencia. Conocemos los ava-tares de su sitio, asalto y posterior des-trucción, y que presentó una resistenciainusitada que irritó a los principalesjefes borbónicos, en especial al duquede Berwick i al coronel Claude Bidald’Asfeld, el caballero d’Asfeld.

Para asombro de los propios compo-nentes del partido borbónico, Berwick yD’Asfeld, una vez vencida la resistencia,recabaron la autorización regia paraexpulsar a los habitantes de la ciudad eincendiarla, concesión que consiguierondel monarca, a quien también interesabahacer un escarmiento para ejemplo deotras localidades dispuestas a resistirsea sus armas. Ante la protesta de sus par-tidarios, el rey consintió que el incendiofuese solamente de las casas de losrebeldes, instando a que se respetasenlos bienes de la iglesia y de sus fieles,cosa harto difícil de conseguir. Después del incendio, el expolio

Comenzado el incendio de la ciudadel 19 de junio de 1707, este se prolongóvarios días –y no un año, como afirmanalgunas leyendas infundadas-. Expul -sados sus habitantes y resuelto el rey aque se borrase la memoria de Xàtiva,autorizó su expolio, que se sumó a ladevastación de los combates y de lossaqueos de los soldados castellanos yfranceses. Así pues, a los efectos des-tructivos de estos, el mayor estrago pro-vino del saqueo autorizado y sistemáticode vecinos de localidades próximas, dela Costera y Vall d’Albaida principalmen-te, organizados en las denominadasCompañías para cavar, que retiraronpiedras, maderas, objetos, etc. A finalesde 1707, Xàtiva estaba en ruinas y noexistía jurídicamente.

Solamente en noviembre de ese año,y bajo las presiones de los notables bor-

bónicos, como don Tobías del Bourck, ylos setabenses borbónicos, con fuertesintereses en la ciudad, consintió el reyen reconstruir la ciudad. Pero ahora yano sería Xàtiva, sino San Felipe, endonde se instalaría una nueva coloniade repobladores fieles. Sin embargo,estos nuevos vecinos vivirían en unaciudad con unas nuevas instituciones, aimagen y semejanza de las de Castilla.

Los corregimientos y ayuntamientossustituirían al Consell. Se liquidaron lasfiguras de los Jurats, Consellers, etc. Sinembargo, ese sería un proceso comple-jo, que se iniciaba en 1709, cuando toda-vía se libraba la Guerra de Sucesión,que no terminaría hasta 1714.

Las figuras con las que ahora se con-taría serían los corregidores, alcaldesmayores y regidores. Estos últimos con-formarían la clase dirigente de la nuevaciudad, que se nutriría de la antiguanobleza setabense, así como de unanueva nobleza que se incorporaría a lolargo del setecientos.

Xàtiva –y otras localidades valencia-nas- serían una especie de laboratoriodonde la monarquía absoluta ensayóun nuevo modelo, en el que los munici-pios serían pieza clave de su régimen.

El camino para transformar las anti-guas instituciones forales y adaptarlasa las nuevas de inspiración castellanasería largo y proceloso. Instaurado entiempo de crisis, en medio de un vacíopolítico y económico, las primerasadministraciones tuvieran graves pro-blemas para gobernar. En Xàtiva habíauna situación de extrema precariedadpolítico-económico-administrativa enrelación con otras localidades valen-cianas. El proceso normativo iniciadopor la monarquía, cuya característicaprincipal sería el progresivo interven-cionismo monárquico de cariz absolu-tista, lejos de ser riguroso y sistemáti-co tuvo mucho de improvisaciones, detransitoriedad y de ensayo, alcanzán-dose en San Felipe una de sus mayoresexpresiones. Apoyo de la nobleza setabense

A las cuestiones arriba referidas seañadían la imposibilidad de cumplircon el carácter trienal de los cargos,por no haber suficientes personas idó-neas; a pesar de la legislación, no sepudo impedir la perpetuación de loscargos en función de recaer estos enlas mismas personas y familias, lo queoriginó una gran oligarquización delayuntamiento, incluso con cuatro regi-durías perpetuas pertenecientes a laalta nobleza. Oligar qui zación que seacentuaría con la venta de cargos, pro-piciada por la misma corona, en 1739-40, o con la creación de otros, como elde alférez mayor, siendo Xàtiva la pri-mera localidad valenciana donde seinstauró.

Aunque imponer ese proceso norma-tivo fue complejo, lenta pero progresi-vamente la corona consiguió imponer demanera sistemática la lógica de un régi-men político fuerte, como era la monar-quía borbónica. Especialmente cuandodotó a la ciudad de unas Ordenanzas Ge-nerales en 1750, que acabaron con la pre-cariedad institucional de la primera mi-tad de siglo. Lo que hizo la corona fue po-ner orden en sus ciudades y reglarlasconforme al nuevo objetivo de la dinas-tía. Su actuación en el ayuntamiento deSan Felipe, una de las ciudades que másse le resistieron, es muestra de eso.

Instaurar ese ordenamiento necesi-tó tiempo, experiencia y voluntad de lacorona y las oligarquías locales. Peroel absolutismo conseguiría, poco apoco, la obediencia y disciplina de esasoligarquías locales, que se aprovecha-ban de su posición de poder en benefi-cio propio, a cambio de respetar el or-denamiento y estructuras sociopolíti-cas. La nueva monarquía borbónica,pues, contó con aquellas antiguas ynuevas clases dominantes de San Feli-pe para disponer de una sólida base depoder en una institución crucial en laestructura del absolutismo como eranlos ayuntamientos. Absolutismo al queesas clases dominantes fueron fieles,como lo fueran a las formas de poderantiguas. Ahora, como antes, ocuparonsu lugar en la sociedad de antiguo ré-gimen.

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 17

Tras la quema, huboun saqueo autorizado

y sistemático de losvecinos de pueblos de

la Costera y la Vall

HOGUERA. Un cuadro del pintor setabense Vicente Giner recrea a la ciudad en llamas.

SAN FELIPE. Plano de San Felipe trazado en 1721 por el ingeniero militar Montaigú.

Page 18: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Afinals del segle XVII, Xàtiva se-guia sent la segona ciutat delRegne en població i en pes polí-tic. Comptabilitzava un total de

2.000 cases entre les situades intramurs,en ravals i en alqueries que eren habita-des per uns 3.280 veïns, entre ells «cava-

lleros, ciudadanos y particulares Azen-

dados, Grandes y desentes». A més, teniaonze convents, dos dels quals eren demonges, quatre esglésies —Santa Maria,Sant Pere, Santa Tecla i Sant Joan del Ra-val— nou ermites i dos hospitals. La mor-fologia urbana, fortament mediatitzadaper les conduccions d’aigua de Bellús iSanta i per la muralla, en línies mestres,seguia sent la de l’època medieval.

El nucli urbà s’estructurava en tresbarris. D’est a oest, el primer d’ells, el delMercat, era l’espai en el qual se celebra-va la fira del bestiar i el mercat setmanaldes de l’època medieval; el de la Ciutat,era el centre religiós i polític i el de lesBarreres, primigeni raval àrab, se situavaextramurs. A més, a l’oest d’aquest últimes trobava la moreria o raval de SantJoan i al sud el recinte fortificat del cas-tell. Des d’ell, descendien les murallesque tancaven la ciutat. Per a permetrel’accés hi havien un total de nou portesque, per mitjà per una àmplia xarxa decamins dirigits envers l’extensa àrea d’in-fluència, facilitaven el trànsit d’un granvolum de persones i de mercaderiesAlgunes estaven flanquejades per una odues torres, la part superior de les qualss’utilitzava per a usos municipals. Una deles més importants era la de SantFrancesc, coneguda també com a Portalde la Ferreria o Porta de l’Estudi, propdel convent dels franciscans.

El sobrenom de l’Estudi o de la Aulael rebia per existir-hi estances («hasta

veinte celdas») per als estudiants pobresi els forasters, «que venían a la fama de

sus maestros». Contigua, hi havia la casade estudios de la ciutat amb «cuatro

aulas destinadas a los estudios de gra-

mática, retórica, teología y moral». Elsestudis públics de Gramàtica i Filosofiadepenien del Consell municipal, el qualera competent en allò relatiu al nomena-ment de rector i vice-rector dels estudismajors i dels catedràtics assalariats defilosofia, teologia i moral.

A començaments del XVIII, un delsprofessors més reeixit de l’EstudiGeneral de Xàtiva era el de la càtedra deRetòrica, Pere Juan Bogart. Poeta i ora-dor, Apothecari de esta Ciutat, founomenat en setembre del 1694 a la mortde l’anterior preceptor, Pedro Beaumontde Navarra i era considerat pels juratsxativencs com un «sossegat geni, [amb]prudencia e bones costums». Partidaride Felip Vè, aquest docent va morirdurant l´assalt a la ciutat del 1707 a mansdels borbònics.

Cal dir que, al Capítol General dePalència del 1291 de l’ordre Dominicana,es va donar llicència «á la Provincia de

España para fundar en Zátiva

(Xàtiva) una casa en la que, juntamen-

te, hubiera siempre Estudio de Hebreo

y Árabe, con hermanos de nación cata-

lana». L’objectiu principal de l´Studiumde Xàtiva era de tipus controversista,apologètic i missioner. Concebut com ainstrument actiu de discusió doctrinal iinstrucció catequètica, va ser l’últimcentre docent de llengües orientals regitper dominicans de la Província d’Aragó.A partir del 1302, la mateixa comunitatreligiosa creà a Xàtiva l’Estudi deTeologia i Art, que el 1629 seria elevat a

la categoria d’Estudi General, donant-lila forma universitària que es va mantenirfins el 1835, encara que després de l’in-cendi del 1707 l’orde no retornà al con-vent de Xàtiva fins maig del 1714. Començar des de zero

En la pràctica, el setge, l’incendiselectiu i la destrucció material delsmesos de maig i juny del 1707 significa-ren l’anihilament de Xàtiva, començardes de zero. Segons ens refereix el pareCarlos Castañeda, des del 19 de juny enquè comencà l’incendi fins el incicis delmes de març del 1708, la ciutat quedà«absolutamente inhabitada».

Presa la decisió perquè es reedificarala ciutat «mudándole el nombre» pel deNueva Colonia de San Felipe, convertidaen cap d’un dels dotze corregiments enquè va quedar dividit el territori de l’an-tic Regne de València, la reorganització

política i administrativa del governmunicipal d’acord amb la Nova Planta,la reestructuració i reconstrucció urba-nística, la reordenació del sistema fiscal,la repressió o el repoblament es conver-tiren en accions prioritàries però moltlentes. A totes elles va tenir un paperfonamental Melchor Rafael de Macanaz,jutge de confiscacions.

L’esmentat frare carmelità CarlosCastañeda refereix que, «formada ya la

nueva ciudad de San Felipe» en febrerdel 1708, establert «del mejor modo que

pudo el Gobierno político en desempeño

de su obligación, y viniendo de diferen-

tes partes labradores, se pobló en breve

la ciudad, siendo el número de sus

vecinos hasta unos 300». Per l’any 1710«se pasó en aumentar la población de la

ciudad». Un procés que «hubo de pau-

sar a lo mejor por haber empezado este

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 200718 XÀTIVA 1707

PROVISIONAL. L’antic hospital de la ciutat de Xàtiva acollí durant més de 20 anys les classes per la destrucció de la Casa del Estudis en l’incendi.

La destrucció de Xàtiva afectà al sistema educatiu de la ciutat amb unes conseqüènciesnefastes de les que no es recuperaria fins a les acaballes del segle XVIII. Les ordenan-ces de 1750 intentaren posar fre a l’ociositat generalitzada i l’absentisme escolar.

Els efectes de la crema sobre l’Estudi GeneralL’incendi destruí la infraestructura educativa de la ciutat Vicent Torregrosa i Barberà ■ UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Els dominics teniendes de 1629 una

estructura universitàriaque es va interrompreset anys per la crema

Page 19: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

año la contribución del Equivalente, y

también por los censos hipotecados en

la mayor parte de las casas, a favor

especialmente de las comunidades ecle-

siásticas». Detés, «el ardimiento de

muchos, que en breve hubieran levanta-

do enteras las principales calles de la

ciudad», durant un temps «sólo se ree-

dificaban las (casas) que se tomaban de

sus propios y antiguos dueños, compo-

níendose antes con los censalistas».Donades les circumstàncies, set anys

després de la ruïna de Xàtiva, el nougovern municipal de San Felipe encarano havia aconseguit recuperar i posar enfuncionament estudis públics deGramàtica semblants als de l’EstudiGeneral existent fins el 1707. L’acordmunicipal per al reinici de les classes esproduí el 9 de juliol del 1714, però«tomando principio» des del 18 de juny,data del començament de la docència.Encara que es feren «las mas vivas dili-

gencias» per tal de resoldre el problema,la limitació produïda per «los pocos

haveres» disponibles conduí a una solu-ció pactada amb els mercedaris, una deles ordres religioses existents a la ciutat.Segons s’estipulà al conveni, d’unabanda, el convent de Sant Miquel facili-tava «un religioso suficiente y cabal

para dicho empleo» i, d’altra, el consis-tori assignava als mercedaris la quanti-tat de vint-i-cinc lliures anuals. Trasllat a l’hospital

Com que encara no s’havia reconstruïtl’antiga casa d’estudis, les classescomençaren a impartir-se en una sala delHospital. Una situació que es va mante-nir durant bastant temps. De fet, quanl’any 1729 el corregidor de San Felipe,Francisco Alberto de Bie, sol·licità l’a-provació de diverses obres urgents moti-vades encara per les conseqüències ques’arrossegaven de l’incendi i destruccióde la ciutat, trobem la petició de «reedi-

ficación de una casa de estudios que

tuvo la Antigua Xàtiva con Cátedras de

Gramática y Filosofía, Capilla, Salón

de actos, y hasta veinte celdas para

albergar a estudiantes pobres en una

torre mayor de la muralla contigua a

dicha casa, todo lo cual arrasó el incen-

dio de Xàtiva; y ahora interinamente

funciona en una sala del Hospital con

gran molestia de los enfermos y de los

mismos estudiantes». Reestablerts els estudis de

Gramàtica des del 1714, uns anys des-prés, amb la finalitat d’aconseguir una«buena educación», per acord munici-pal del 22 de setembre del 1721, es pro-mulgà el que, amb posterioritat, va venira qualificar-se com a pla d’Humanitatsdel 1721. Dita resolució va permetrenotables avanços per als ensenyamentspúblics de Gramàtica de la ciutat. S’hicreà una plaça de Maestro de Menoresque llaman repetidor i es desdoblà l’en-senyament en dues aules, Majors iMenors. S’hi acordaren nous salaris pera ambdós professors amb dotació delsfons públics —40 lliures per al deMenors i 60 per al de Majors—, perme-tent-los, però, «las Mesadas y Reglas

distintas» dels estudiants que cadascuntinguera. La disposició també abordavala reglamentació del sistema d’oposi-cions públiques per a l’accés a la docèn-cia en ambdues places.

Més endavant corregidor interí PedroValdés León, regulà les proves d’accés ipromoció de l’alumnat (1745) (perquèels exàmens es realitzaren «con la más

exacta formalidad» i els estudis aconse-guiren convertir-se en «los más útiles y

provechosos a la enseñanza pública» iinstaven els pares «tener destinados sus

hijos á la enseñanza de las escuelas

públicas o al oficio que le fuere conve-

niente, sin permitir que anden ociosos,

y divagando por las calles, inquietan-

do, y trabeseando»(1746).Val a dir que la reorganització políti-

ca, administrativa i econòmica delgovern de la ciutat aportada per lesOrdenanzas Generales para el gobier-

no político y económico de la ciudad

de San Felipe del 1750 va sistematitzarel contingut del Pla d’Humanitats vigentdes del 1721, ordenà la instrucció pri-mària i allò relacionat amb l’atenció,l’assistència i la formació professionald’orfes i menors. Tot amb la finalitat desuperar «las omisiones y descuidos

que se (habían) experimentado» idonar solució a l’ociositat i la vagabun-deria de menuts i joves.

La nova reglamentació contemplà

l’existència de les dues aules ja esta-blertes —Majors i Menors o repeti-dor— i metoditzà aspectes com el sis-tema d’oposicions per a proveir lesvacants del professorat (tribunal exa-minador, requisits a complir pels aspi-rants, exàmens a realitzar...); objectius(perfeccionar els coneixements i la«practica de la Lengua Latina»), con-tinguts (Sintaxi en Majors i Rudimentsen Menors, a més de «devociones pia-

dosas») i metodologia («las reglas, y

methodo, que se practica en los

Estudios del Reyno, sin introducir

novedades, ni entretener á los

Discipulos en asuntos impertinentes,

e inútiles»); procediment de promocióde l’alumnat; sistema d´inspecció perpart dels Diputados de Fiestas, dotacióeconòmica dels fons públics (seguintla tradició de l’època foral, els mestresde gramàtica —acords municipals delsanys 1714 i 1721— eren empleatsmunicipals amb una assignació de«ochenta libras para el maestro de

mayores y setenta para el Menores de

por medios años vencidos»); procedi-ment per a l’ensenyament gratuït delsalumnes pobres (com en primeres lle-tres, amb informes de «los vicarios de

las parroquias y de los Diputados») ivacances i dies de descans (els festiusi de precepte i els dijous de cada set-mana).Efectes de la nova ordenació

Les Ordenanzas del 1750 també abor-daren la qüestió del «cuidado de los

niños, y niñas que huviese en la

Ciudad sin padre, ni madre, ni parien-

te inmediato, que los asista, y alimen-

te» i la dels joves que estigueren «sir-

viendo ó vengan á servir, ó aprender

oficio en esta Ciudad; que no tengan

sus padres en ella», per mitjà del Padrede Huérfanos. Una reglamentació decaràcter preventiu-correctiu dirigida acombatre l’ociositat «a través de la edu-

cación para el trabajo», caracterizadainquietud dels homes de la Il·lustració.

Resumint, posaren de manifest lesdeficiències educatives que veniaarrossegant la ciutat des del 1707 i faci-litaren una preocupació creixent peltema educatiu des del punt de vistapolític-legislatiu. Aspectes com l’obli-gació dels poders públics en la vigilàn-cia del bon funcionament dels ensenya-ments públics, la lluita contra l’ociosi-tat, l’exigència als pares perquè porta-ren els seus fills a l’escola, la gratuïtato la generalització de la instrucció bàsi-ca són idees que començaren a prendrecos. Amb tot, la situació educativa deSan Felipe i de la seua extensa gover-nació no va millorar substancialment…Entre l’aprovació de les Ordenanzas(1750) i la del Pla d’Estudis (1798) que,en consonància amb l’efervescènciareformista del moment, va plantejar elSíndico Personero de la ciutat en 1788,tant els ensenyaments públics de pri-meres lletres com els de llatinitat vantravessar una fase que el representantmunicipal, Antonio Mateo Pueyo, quali-ficà com de «triste estado».

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 19

AULES. Porta de Sant Francesc de Xàtiva (en la muralla), junt a la qual estava la Casa dels Estudis.

Nomenament de Pere Juan Bogart

1

Document del nomenament de Pere Juan Bogart com a mestre de Retòricade l’Estudi General de Xàtiva per part dels jurats de la ciutat. Datat ensetembre de 1694, és un dels últims escrits en valencià. Es conserva a l’ar-xiu municipal de la capital de la Costera.

2

Les ordenances de1750 recalcaren les

deficiències educativesque Xàtiva arrossegava

des de la crema

Page 20: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

El llenç que comentem representauna cerimònia esdevinguda a Xàti-va el 17 de juny de 1707. L’incendide la ciutat ja s’havia decretat. A

l’esquerra, veiem, dempeus, a mossén Do-mènec Trobat, beneficiat de l’EsglésiaCol·legial. Podia haver-se tractat d’un ca-nonge, però no. Els membres del capítol ha-vien fugit. Al centre, don Francesc Josep Ce-brià i Roca, agenollat, s’aclama a la imatgedel Crist del Carme. El cavaller cobreix elseu cap amb una vistosa perruca empolsa-da de blanc. Duu casaca marró, ribetejadade blanc, i botes negres amb sivella. Un ele-gant mocador de seda li cobreix el coll. Haacompanyat les tropes que arriben d’Al-mansa. És un vencedor i la seua estètica aixího posa de manifest. El color negre, carac-terístic de la sòbria magestat dels Àustria,ha desaparegut amb la vella dinastia. Enqüestions de moda, també s’imposà unanova planta. A la dreta, dos frares carmeli-tans, fra Domènec Gimeno i fra LlorençSanç —que ens adreça la seua mirada—, di-positen la imatge a la casa de Cebrià.

Fixem-nos en el taulells del terra, de co-lor d’argila, negre i blanc; en la moldura d’al-geps i la volta de canó del sostre. Són els delpalau que donava nom al carrer dit de Ce-brià —en l’actualitat, de sant Jacint Castan-yeda—. Els religiosos hi arribaren en pro-cessó des del Convent de la Consolació, ons’hi allotjava la comunitat des que el Con-vent de Sant Julià fou enderrocat en marçde 1706. A pocs metres dels murs que pro-tegien la població, Joan Baptista Basset te-mia que els borbònics hi instal·laren algunapeça d’artilleria. Per la seua banda, les do-miniques del Portal Fosc havien sigut tras-lladades a la residència de don Joan Ortizde Malferit. Casat amb donya Isabel Cebriài Roca i ennoblit deu anys abans, Ortiz tam-bé recolzava a Felip d’Anjou. Al igual que elseu cunyat Francesc Josep, va tornar a Xà-tiva amb les tropes del baró Claude Fran-çois Bidal d’Asfeld i del marqués d’Almo-dóvar. La imatge del Crist del Carme va pre-sidir l’estança principal de la casona dels Ce-brià durant cinc dies. Després, fou traslla-dada en comitiva a la Seu. Fins i tot els mésfidels partidaris de la causa guanyadora vanhaver d’abandonar la ciutat. Xàtiva roman-drà per uns mesos pràcticament deshabita-da. Alguns clergues es quedaren tenintcompte de la desfeta. Ascens en la jerarquia social

Qui era Francesc Josep Cebrià? Perquè els frares del Carme, abans de mar-xar desterrats, li lliuraren en dipòsituna de les imatges més venerades de laciutat? Per tal de respondre a la prime-ra qüestió, necessitem remuntar-nos alsegle XVII. A l’Antic Règim, pretèrit,present i futur es mantenien relligatsamb els fils de la tradició, de la sang. Lacomunió amb els iguals —morts, vius oencara no nascuts— conferia la identi-tat personal en una societat articuladaper la diferència. Heus ací el sentit demecanismes de preservació de l’ordrecom els memorials genealògics o elsinformes de puresa de sang.

La presència a Xàtiva dels avantpassats

del nostre home s’endinsa, almenys, fins ales darreries del segle XVI. Ja aleshoresGaspar i Miquel Cebrià (†1626), pare i fill,gaudiren de la condició de ciutadans.Solament estos prohoms, amb el vist-i-plau del rei, podien ser insaculats. I és queel procediment d’elecció dels governantsresponia a una certa complexitat. Esreflectia així l’afany d’equilibrar institucio-nalment els interessos socio-polítics de leselits locals i de la corona.

El seu avi, Jeroni Cebrià i Malferit(1616-1675), va contraure matrimoni, pri-mer, amb Àngela Aparici i Martí (1614-1639) i, després, amb Clara Belloch iBorja (1621-1704). En ambdós casos, estractava de donzelles pertanyents a famí-lies de cavallers establerts a Xàtiva. Ja hosabem: abans del triomf de l’individualis-

me contemporani, les opcions vitals, enbona mesura, no responien a desitjospersonals, sinó a estratègies grupals.Amb estos enllaços, la família Cebriàemparentava amb la noblesa local i evi-denciava així la seua capacitat d’ascensen la jerarquia social.

Les aliances prompte donarien fruit. En1657, Jeroni Cebrià va obtindre del rei elnomenament de racional de Xàtiva. D’araendavant, tindria al seu càrrec la supervi-sió de les finances municipals. O siga,durant diversos triennis, les rendes de laciutat passaren per les seues mans. JeroniCebrià va tenir cinc fills: Gaspar,Gaudencio, Jeroni, Miquel Jeroni i Silvèria.Tots ells, al llarg de la seua vida, van acom-plir encàrrecs de rellevància. Gaudencioes va doctorar en ambdós drets i fou, comson pare, racional de Xàtiva. Jeroni va serelegit jurat i obtingué l’ofici de familiar dela Inquisició. Miquel Jeroni formà part delcapítol de canonges de Santa Maria deXàtiva. I Silvèria es va esposar amb JosepPelegero Gisbert, jurat en cap de la ciutaten 1705 i, com molts dels seus parents,partidari de les armes de Felip V.

Gaspar Cebrià i Belloch (1647-1707) vaestar inserit de ple en els òrgans de governde Xàtiva. El seu temps va ser el de l’ocàsdel règim foral. Les últimes corts del

Regne de València s’havien celebrat l’any1645. Mai més se’n convocaren d’altres. LaCasa d’Àustria s’esforçava per alliberar-sede les limitacions que imposava el caràctercompost de la monarquia. Com sabem, elrei lluïa moltes corones distintes i cadaunitat política tenia la seua pròpia consti-tució, una determinada articulació delspoders. En el nostre cas, els furs, les prag-màtiques reials, els actes de cort, el privi-legis i els costums integraven un ordrejurídic complex, múltiple, teixit amb el pasdels segles. Els elements institucional,polític i jurídic solament es manifestavendotats d’harmonia des del prisma d’unesdeterminades categories culturals. Senseelles, tot esdevenia caòtic, confús. El saberjurídic composava la diferència, destil·lavala pluralitat, ordenava. Heus ací la tascadels doctors en drets.

No obstant, la Modernitat implicà laprogressiva simplificació del polièdricmón medieval. La idea de souveraineté vaser concebuda a França per Jean Bodin alcaliu de les guerres de religió. Ben promp-te, la seua obra més coneguda, Les six

livres de la République, fou traduïda alcastellà. La nova teoria política sostindràque el rei, per tal de declarar el dret, nonecessitava estar subjecte a pactes, alímits. I les corts eren, precisament, unainstitució on es generaven acords. Ho hemdit: les últimes de València se celebraren amitjan segle XVII. Aleshores la monarquiahispànica vivia guerres intestines.Recordem els casos de Catalunya iPortugal. S’estava definint un camp de ten-sió entre dues maneres diverses de conce-bre l’exercici del poder polític: baix medie-val i jurisdiccional, l’una, moderna i sobi-

ranista, l’altra.Una família «ennoblida»

En este context ideològic, GasparCebrià fou armat cavaller pel Conselld’Aragó. Corria l’any 1687. D’ara endavant,gaudiria del títol de noble i del privilegi devot en corts. Havia sigut jurat, justícia iracional de la ciutat. Tenia quaranta anys.I el seu ennobliment culminava una trajec-tòria familiar i personal de govern, de fide-litat a la corona. Dos anys després, en1689, tots els ciutadans insaculats de mà

major de Xàtiva foren igualment enno-blits. Esta dada resultarà cabdal en elfutur. L’ajut econòmic al sobirà havia estatel detonant. Les elits locals ajudaven eco-nòmicament al rei en la seua política d’he-gemonia europea, mentre que Carles II,amb la seua gràcia, mudava l’estatus d’al-guns dels seus súbdits xativins. Ací, deter-minats ciutadans adquiriren la condició decavallers, de nobles. Cal tenir en compteque aleshores Cebrià exercia l’ofici deracional, de gestor de les rendes locals.Potser ell influïra en la decisió del ConsellMunicipal de contribuir econòmicament ala política de la cort.

Gaspar Cebrià Belloch es va casar duesvegades: amb Restituta Roca Ferriol —filla d’un cavaller de Montesa— i, a l’esde-venir vidu, amb Elena Cebrià Berenguer.D’estos dos matrimonis van nàixer set fills:Francesc Josep, Gaspar, Pere, Fèlix,Isabel, Clara i Àngela. Tots ocuparien unabona posició en la nova monarquia delsBorbons. Gaspar es va doctorar en Lleis iCànons i va exercir una sòlida carrera jurí-dica a la Reial Audiència de València. Pereva morir jove. Fèlix professà en l’orde delsdominics. I les tres xiques es casaren:Isabel amb Joan Ortiz de Malferit; Claraamb Joan Albornoz; i Àngela amb JacintJosep Agulló Guitart.Els Cebrià recolzen als borbons

El conflicte dinàstic sorgit arran de lamort de Carles II, va posar al cercle fami-liar dels Cebrià del costat de la causaBorbònica. Esta va ser la pauta política demoltes de les nissagues que havien gover-nat Xàtiva durant el segle XVII. Del costatdel D‘Anjou es van posar la majoria delsqui tenien a les mans les claus del règimforal. Però, quan la vinguda dels austracis-tes fou inminent, molts hagueren de fugir.Altres es quedaren a casa i patirien la vio-lència dels nous governants.

Cebrià i Roca: El retratd’un xativí victoriòsDurant la crema, una família noble protegí el Crist del Carme

Poc abans que comence l’incendi de Xàtiva, la ciutat és desallotjada. Els frarescarmelitans han de buscar un lloc on resguardar la imatge del Crist del Carme, el tretidentificatiu del seu convent i una font inesgotable d’ingressos per les almoïnes delsseus devots. I trien el palau dels Cebrià, una família xativina de fulgurant ascenssocial des del segle XVII que s’havia mostrat fidel a la causa borbònica.

Ramón Aznar i García ■ UNIVERSIDAD CARLOS III DE MADRID

HISTÒRIA. Francesc Josep Cebrià i Roca, agenollat, rep a sa casa la imatge del Crist del Carme.

Present a Xàtivaalmenys des del s. XVI,

els Cebrià escalarenen la jerarquia social

casant-se amb nobles

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 200720 XÀTIVA 1707

Page 21: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

El mes de Juny ens portarecords d’uns temps quemai no poden estar obli-dats. Alguns historia-

dors diuen que va ser el 17, altresel 18 i uns tercers el 19 de junyde 1707, quan va començar lacrema de Xàtiva, después d’unaferma defensa que els ciutadanspartidaris de Carles d’Àustria fe-ren de Xàtiva davant les agres-sions de les tropes castellanes ifranceses fidels a Felip V.

Poca cosa va quedar de Xàti-va davant eixa monstruosa des-trucció i incendi que va durar 9mesos, fins a març de 1708. Vaser tanta la ràbia contra la de-fensa que el xativins feren de laciutat, que inclós el nom va serborrat, però el temps va anar tor-nant a la ciutat al lloc que li co-rresponia, convertint-se en totun signe de defensa de la nostraidentitat valenciana.

Ara, 300 anys més tard,commemorem aquells terriblesdies en la confiança que ensdóna el futur més immediat.Som una ciutat moderna, quecamina conscient i orgullosade la seua identitat, de la seuahistòria, del seu passat i delseu futur més immediat.

Hem de commemorar laferma resistència i el valor delsnostres avantpassats, que fa 300anys deixaren la seua vida pelscarrers de la ciutat i al finalXàtiva es va alçar forta contraels qui van voler eliminar-la.Eixe ha de ser l’esperit 300 anysdesprés. Estem ací, tenim unnom i caminen sense oblidar elpassat però pensant en el futur.

En Nadal de 1705, el militar austracis-ta Rafel Nebot va franquejar les portes dela ciutat. L’acompanyava un cavaller deXàtiva, don Joan Jacint Tàrrega Salvador(1664-). Prompte, Gaspar va veure saque-jada sa casa. A punt va estar de ser ajus-ticiat. Al remat, fou empresonat al castell.Altres parents de Cebrià van partir idèn-tica sort: el seu oncle, don Pere Belloch iBorja, que havia substituït en 1688 al parede Tàrrega en l’ofici de batlle de Xàtiva; iels seus cunyats Josep i Fèlix CebriàBerenguer. Un altre, Josep PelegeroGisbert, fou conduït pres a València.

Cap d’ells, però, va patir la pena capi-tal. Potser, Tàrrega, al front del governlocal des de març de 1706, els va prote-gir. I és que don Joan Jacint era cosígermà d’Ignàcia i Rosa AntòniaSalvador Sanz de Vallés, dones de donPasqual Fenollet —l’individu més ric dela ciutat— i de don Francesc JosepCebrià, respectivament. Fenollet, sen-yor del Genovés i de Lloc Nou, també vaestar tancat a les masmorres del castell.Don Gaspar Cebrià va morir en març de1707 i fou soterrat als peus de la capellade la Purísima de la Seu de Xàtiva.Solament els principals llinatges localstenien l’honor pòstum de ser acollits eneste recinte sagrat. L’arxiduc Carlesmarxava ja de València de camí aBarcelona.

Don Francesc Josep Cebrià i Roca(1674-1735) era un home de trenta-tresanys quan va rebre al seu palau la imat-ge del Crist del Carme. Son pare haviafaltat i ell era l’hereu. Estava casat, desde 1691, amb Rosa Antònia Salvador(1677-1714), filla del ciutadà AntoniSalvador (†1680), qui en vida havia sigutlloctinent del batlle de Xàtiva, donIsidre Tàrrega. Com sabem, els Cebrià iels Salvador estaven especialitzats en lagestió del patrimoni municipal i reial,respectivament. En juny de 1707, elmatrimoni tenia ja un xiquet de deu

anys, Antoni. Per qué els frares carmelites decidiren

encomanar-li la custòdia de la imatge delCrist? Potser la resposta es trobe en laseua condició de membre de la famíliaRoca. Expliquem-nos. El marqués deMalferit, don Jacint Roca Ferrer, posseïauna part de l’anomenat vincle de Sorió.Els béns immobles integrats en este fideï-comís generaven anualment unes rendesen favor dels seus titulars, una part de lesquals s’havia d’entregar a la comunitatconventual de Sant Julià. Així ho haviadisposat, a mitjan segle XVI, n’AntoniSanz, fundador del convent. En juny de1707, don Jacint no es trobava a Xàtiva.Declarat borbònic, havia fugit. Però qui síhi estava era el seu parent FrancescJosep Cebrià. Ell es beneficiaria, en 1710,de part del llegat del marqués de Malferit.

Així, potser, la causa del lliuramentque representa el llenç fóra esta: enabsència del patró del convent, el fraresdipositaren la imatge en mans d’un delsseus hereus. Cebrià havia tornat a Xàtivaamb els soldats vencedors. Les immi-nents flames no farien presa del seupalau. Allí la imatge restaria segura, arecer de la violència. Es tractava d’unbult venerat, popular, destinatari de mol-tes almoines. Els carmelites havien per-dut molt amb la guerra; ara es tractavade protegir el principal tret identificatiudel seu convent i una font d’ingressos...El poder de don Francesc Josep —ell nohavia perdut en Almansa— ho faria pos-sible.

PERALES IBORRA PALAU. La façana de la casona dels Cebrià, al carrer Jacint Castañeda de Xàtiva.

En absència de patródel convent, els fraresdel Carme dipositaren

la imatge en mansd’un dels seus hereus

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 21

Cap al futur senseoblidar el passat «Una ciutat orgullosa de la seua història»Alfonso Rus Terol ■ ALCALDE DE XÀTIVA

El celebèrrim quadre de FelipVé que penja cap per avall en elMuseu de l’Almodí de Xàtiva hatrobat el seu context adequat enl’exposició Dies de foc, inaugu-rada la setmana passada encommemoració del 300 aniver-sari de la crema de la ciutat.

En la mostra, «més historio-

gràfica que artística» segons eldirector del museu, Felip Vécomparteix sala amb els qua-dres del altres protagonistes dela Guerra de Successió i amb elsdocuments històrics que perme-ten entendre l’incendi de la capi-tal de la Costera. A més, Dies de

foc compta amb obres contem-porànies com els bosquetjos deManuel Boix i el seu retrat de

Baptista Basset, o el Felí Felipd’Antoni Miró.

Quant a la part documental,destaca la presència de dos lli-bres que exemplifiquen el quesuposà el nou règim borbònic:el Llibre de sentències del

Racional (1697-1707), amb lesanotacions encara en valencià, iel Libro capitular del ayunta-

miento de San Felipe (1709-

1714). Molts altres documents ifrases escrites en els murs de lasala d’exposició ajuden a recre-ar uns fets que batejarien com asocarrada a la ciutat de Xàtiva ique, segons digué el regidorJorge Herrero en la inauguracióde l’exposició, han marcat «el

caràcter» dels seus ciutadans.

Una visió artísticad’aquells Dies de foc

PERALES IBORRA ALFONSO RUS.

Page 22: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Qui perd els orígens perd la iden-

titat», alerta el verso de Raimon.Y para evitarlo, todos los parti-dos democráticos de Xàtiva, a

iniciativa del PSPV local, decidieron en1978 dedicar un monumento a los mauletsque defendieron la ciudad ante las tropasborbónicas que incendiaron la capital dela Costera hace 300 años. Manuel Cases-noves, que entonces era el líder del PSPVy que iba a ser alcalde de Xàtiva entre 1979y 1983, lo explica casi 30 años después: «En

aquella época íbamos buscando los orí-

genes de la ciudad y teníamos muchas ga-

nas de rescatar cosas de su pasado». Y ahí, la quema de la ciudad ordena-

da por Felipe V ocupa un lugar privile-giado. «Es un elemento fundamental de

nuestra historia. Porque no es que

Xàtiva interviniera en la Guerra de

Sucesión o que ofreciera más resisten-

cia que otras ciudades. ¡Es que aquí

nos quemaron y no quedó piedra sobre

piedra! Y de no haber sido por Felipe V,

hoy Xàtiva sería la cuarta provincia

del País Valencià», explica el cronistaoficial de la ciudad, Agustí Ventura.

La derrota de los austracistas o mau-lets contra los borbónicos o botiflers enAlmansa dio al traste con los fuerosvalencianos y la autonomía del Reino deValencia. «Los botiflers le rompieron la

personalidad al Reino de Valencia y

nosotros queríamos recuperarla. Con la

colocación de la piedra en homenaje a

los maulets se trataba de que la gente

tomara conciencia de lo que fuimos y

de lo que debemos ser en el futuro»,explica Adolfo García, concejal por elPSPV entre 1979-83 y por el Bloc entre1995 y 1999. Y esa conciencia nacionalis-ta, sumergida durante los años másduros del franquismo, empezaba a salir aflote en Xàtiva y en el resto de laComunitat Valenciana a partir de finalesde los años sesenta y, en especial, a lolargo de los setenta. A falta de dinero, una piedra

A finales de esa década, otro mundoparecía posible en muchos sentidos, yentre ellos, en el resurgir del nacionalis-mo valenciano. A ello se lanzó un grupode setabenses del ala más nacionalistadel PSPV encabezado por ManuelCasesnoves, Adolfo García y AgustíVentura. No tenían dinero para encargara un escultor famoso un monumentocreado para la ocasión. Y por esta razónse les ocurrió la idea de comprar unapiedra de mármol rosa de Buixcarró dela cantera de Barxeta, que quizá no lucíatanto pero sí salía más barato.

Agustí Ventura cuenta cómo ManuelCasesnoves y él mismo fueron a la can-tera de Vicente Tortosa, en Barxeta.«Entre todas las piedras que allí había

vimos una que estaba bastante lisa por

un lado y la elegimos», recuerda. Con el

descuento del 50% que les hizo el propie-tario, la piedra y su transporte hastaXàtiva les costó 2.000 pesetas de laépoca, tal y como figura en la factura.Luego, el escultor de Xàtiva FranciscoBolinches se encargó de realizar la ins-cripción que todavía figura sobre la pie-dra: «Als maulets, per l’heroica defensa

de la ciutat cremada en 1707 per Felip

V en la lluita pels furs valencians. Els

xativins i els valencians. 18-6-1978». La piedra se colocó en el jardín situa-

do junto a la iglesia de Sant Francesc,lugar por el que entraron las tropas bor-bónicas en 1707 y adonde se libraronlos combates más duros entre maulets ybotiflers. Tras recibir los oportunos per-misos del ayuntamiento franquista de laciudad y del gobierno civil de la provin-cia de Valencia, el monumento de home-naje a los maulets se inauguró el 18 dejunio del 78. Al acto acudió el MoltHonorable President del Consell Pre -autonòmic del País Valencià, el socialis-ta Josep Lluís Albinyana, representan-tes de todos los partidos democráticosde la ciudad y, según una crónica escri-ta por Agustí Ventura en aquellos días,«unas 2.500 personas» entre las quedestacaban numerosos jóvenes conbanderas cuatribarradas.El foco nacionalista de Xàtiva

Desde entonces, el monumento a losmaulets ha servido de lugar de concen-tración para conmemorar, cada 25 deabril, la derrota en Almansa y la causa delos maulets. Pero poco más. Todos losprotagonistas que impulsaron aquel pro-tonacionalismo reconocen que, 30 añosdespués, el conflicto nacional se ha des-activado y en la propia ciudad de Xàtivahay un desentendimiento general respec-to a todo aquello que representa la piedrade los maulets. Eso se vio hace quincedías en el acto de conmemoración de laquema de Xàtiva que organizabal’Associació d’Amics de la Costera. Nomás de 300 personas (muchas de ellas defuera de Xàtiva) siguieron el desfile dedanzas tradicionales y la colocación deuna corona de laurel en el monumento alos maulets. Muy poco para una ciudadde casi 30.000 habitantes y para la rele-vancia de lo que se recordaba, comoreconocen los propios organizadores delacto.

¿Qué ha fallado para que se dé estainvolución en el apego social y políticopor la causa nacionalista en Xàtiva? «Ha

habido una campaña de la derecha para

desacreditar todo lo que representaba el

fusterianismo. La Batalla de Valencia

hizo mucho daño… y ahora todo aquello

se ha vuelto incómodo», reflexionaAgustí Ventura. «Había muchas ilusio-

nes en aquellos momentos, pero luego, la

vida ha llevado lo que ha llevado…»,masculla, lacónico, el primer alcaldedemocrático de Xàtiva. «Hace muchos

años que los dirigentes políticos de la

Comunitat han dejado todo eso de lado.

En vez de defender o explicar nuestra

personalidad, se dedican a discutir pro-

blemas sin importancia. También las

direcciones políticas de Xàtiva han ido

a buscar otros intereses y no a explicar

las cosas importantes», añade, por suparte, Adolfo García.

En el monumento conmemorativo enhomenaje a los maulets se quedó plasma-do el orgullo de un pueblo ante la heroicadefensa que los maulets hicieron de laciudad hace 300 años. También simbolizael despertar del nacionalismo en Xàtivade finales de los años setenta. Pero aque-lla incipiente lucha por la causa nacionalen la ciudad está hoy tan petrificadacomo el mismo monumento. Por ello, lapiedra en homenaje a los maulets quizáno represente ahora más que una espe-ranza, la que canta el también setabensePep Gimeno, Botifarra: que «del cor de la

costera, del poble del socarrat, renasca

de les cendres el meu País Valencià».

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 200722 XÀTIVA 1707

La lucha de los mauletsqueda petrificadaEl nacionalismo pierde fuerza 30 años después de su despertar

El monumento de 1978 a los austracistas que defendieron la ciudad simboliza tanto eldespertar nacionalista de los años setenta en Xàtiva como la desactivación actual delconflicto nacional. Los promotores del monumento rememoran su origen a los 30 años.

Paco Cerdà ■ LEVANTE-EMV

ADOLFO GARCÍA MEMORIA.Inscripción del monumento.

ADOLFO GARCÍA INAUGURACIÓN. Acto de inauguración del monumento a los maulets de Xàtiva, con Albiñana en el centro y Casesnoves a la derecha.

A la inauguración dela piedra acudieron

2.500 personas, diezveces más que al acto

del 300 aniversario

Page 23: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

SEGONSViciana, Xàtiva tenia 19.000 ha-bitants als inicis del segle XVI. Eracap de la governació dellà lo riu Xú-

quer i tenia sota la seua jurisdiccióciutats com Gandia, Dénia, Ontinyent i Alcoi.Malgrat la segregació de les viles de Castelló,de l’Olleria i de Benigànim, comptava amb unterme general extensíssim. A principis del se-gle XVIII, en ser proclamat nou monarca Fe-lip d’Anjou, la ciutat es dividí en dos bàndols:els membres de la noblesa i de l’alta jerarquiaeclesiàstica, interessats a defendre els seusinteressos, foren botiflers, partidaris de lanova dinastia; pel contrari, les classes popu-lars (jornalers i camperols), l’estament bur-gès, el baix clergat i els professionals liberalsforen decididament austriacistes. Dues raonsexpliquen l’alineament dels sectors populars—els anomenats maulets— amb la causa del’arxiduc Carles: d’una banda, les autoritatsborbòniques prohibiren en 1702 el comerçamb els països aliats (Regne Unit, Holanda...),la qual cosa desfermà una onada xenòfobacontra la nombrosa colònia de francesos es-tablerts a la ciutat; d’altra banda, els lídersaustriacistes, Joan Baptista Basset entre ells,van prometre als sectors populars que serienalliberats de les càrregues senyorívoles.

Després de la batalla d’Almansa, episodien què la presència de tropes valencianes foupràcticament nul·la —l’antic regne a penestenia exèrcit digne de tal nom—, tots els efec-tius militars de què disposaven els austria-cistes —els supervivents de la contesa, uncontingent anglès i nombroses partides demiquelets procedents de la Marina, de la Valld’Albaida i de la rodalia de Xàtiva— es ferenforts a l’interior del recinte emmurallat xati-ví i es van preparar per a defendre la ciutat deles escomeses borbòniques. Xàtiva era un im-portant punt estratègic. Les tropes enviadespel duc de Berwick i comandades pel cava-ller d’Asfeld volien conquerir la plaça abansde donar el cop definitiu a la ciutat de Valèn-cia. Els xativins hagueren d’oposar, per tant,una resistència heroica. Calia evitar la caigu-da de la primera peça d’un llarg dòmino.L’assalt definitiu

Finalment, el 24 de maig del 1707, els as-saltants aconseguiren llur objectiu: enderro-caren el Portal dels Banys i penetraren en laciutat a mata-degolla. Les represàlies con-vertiren Xàtiva en una ciutat màrtir. Felip V,instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incen-

diar-la. De res no serví que personalitats no-tables del bàndol botifler intercediren davantdel monarca —hom volia escarmentar i al-hora dissuadir altres viles autriacistes. D’As-feld executà les ordes reials a partir del 17 dejuny. Els incendis selectius se succeïren du-rant mesos. Només se salvaren del foc elsbéns de la noblesa botiflera i els edificis reli-giosos. Els partidaris del bàndol francès, amés d’afanyar-se a proclamar llur fidelitat alnou monarca, desfermaren una campanya deconfiscacions que desposseí dels seus bénsels fidels a la causa austriacista. Els arxiusmunicipals foren destruïts, i amb ells, moltstítols de propietat. El rei i els nobles botiflerss’empararen dels béns confiscats. Els estra-ngers partidaris de la causa borbònica, so-bretot francesos i irlandesos, també foren be-neficiats. La devastació fou esfereïdora, notant per la cremadissa com pel pillatge delsinvasors i de les anomenades compañías

para cavar, creades als pobles de la rodalia;una d’elles, per exemple, procedia de la Fontde la Figuera, vila fidel al bàndol borbònic.Aquestes companyies arribaven a la ciutat is’emportaven tota mena de materials útils pera la construcció. En 1720, només quedava unatercera o quarta part dels habitatges existentsen 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor me-dieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats do-naren pas a places, solars, corrals, horts o di-pòsits de runes: en realitat, pedreres on elsveïns de la rodalia s’assortien de carreus, fus-ta i altres materials aprofitables.Perdé la seua magneficència

Les traïcions, les delacions i les rivalitatspel poder s’empararen de la contrada. Esproduí una enorme crisi demogràfica. Elsvora 10.000 habitants amb què comptava la

ciutat abans de la guerra quedaren reduïtsa 3.000. La població masculina en edat mili-tar fou delmada per les execucions.Nombroses persones, sobretot dones,xiquets i ancians, hagueren de marxar a l’e-xili (a la Manxa, a Mallorca...). Els clerguessospitosos de deslleialtat foren sotmesos aprocessos de depuració i expulsats de laciutat, i les monges foren traslladades a dis-tints convents de València.

Encara que Xàtiva, fins aleshores sego-na ciutat del regne, experimentaria mésendavant un cert renaixement, ja no recu-peraria mai la seua magnificència. La victò-ria botiflera alterà greument la vida social,sotragà l’economia i determinà la desapari-ció de les institucions polítiques i adminis-tratives forals. El decret de Nova Planta del29 de juny, a més de prohibir l’ús del valen-cià, suprimí els furs, que el Regne deValència, a diferència d’altres reialmes dela Corona d’Aragó, ja no recuperaria;Castella sempre ha vist les terres valencia-nes com la seua prolongació natural cap ala Mediterrània.

Felip V decretà la creació d’una ciutat denova planta, que s’hauria de dir Colonia

Nueva de San Phelipe, a la qual podien tor-nar tots els pròfugs que prèviament hague-ren provat la seua lleialtat al rei. El ministreMacanaz encarregà les traces al pareTosca, però el projecte no arribà a materia-litzar-se, només serví per a enderrocar edi-ficis. Les obres de la nova col·legiataromangueren aturades fins al 1732, entremaig del 1707 i març del 1708, els cultes hivan estar, a més, interromputs. Les aspira-cions d’aconseguir la seu bisbal tambés’hagueren d’oblidar momentàniament.

L’arquebisbat, que continuava oposant-s’hi,elevà al monarca un informe negatiu enquè s’al·ludia al caràcter austriacista deXàtiva. Pel que fa a la llengua dels valen-cians, l’església encara continuaria utilit-zant-la litúrgicament durant tres dècades.Fou l’arquebisbe Mayoral qui substituí defi-nitivament el valencià pel castellà.

San Felipe esdevingué una ciutat d’hi-sendats governada, fins a la Guerra del Fran-cés, per una oligarquia de terratinents quevivia de les rendes. Només la indústria de laseda arribà a tenir importància. Xàtiva, pertant, vivia bàsicament de l’agricultura. Pelcontrari, zones veïnes com la Vall d’Albaidaexperimentaren una primera industrialitza-ció en sectors com la fabricació de sabó, eltèxtil... Xàtiva no comptaria fins a les dar-reries del segle XIX amb activitats indus-trials centrades, principalment, al sector ali-mentari (destil·leries, molins). L’absència demanufactures alentí la recuperació demo-gràfica. En 1747, la població pujà a 7.000 ha-bitants.

Poc després, en 1750, s’establiren unes no-ves ordenances, Ordenanzas generales para

el gobierno político y económico de la ciu-

dad de San Felipe, que palesaven certa nor-malitat política i administrativa. Durant elregnat de Carles III (1759-1788), ja s’haviensuperat les seqüeles demogràfiques de la Gu-erra de Successió. Xàtiva, però, hauria decompetir amb una ciutat emergent, Alacant.Ciutat secundària

Durant el mandat de les Corts de Cadisi el Trienni Liberal (1820-1823), Xàtiva, toti recuperar el seu nom, véu com els intentsdels germans Villanueva d’aconseguir laseu bisbal (1813) i la capitalitat de provín-cia (1822) no quallaven: si s’haguerenmaterialitzat ambdós objectius, la ciutatno seria avui la mateixa. A partir del 1850,hi hagué un gran retrocés demogràfic, acausa, en part, de les epidèmies. En defi-nitiva, la manca de bisbat, l’escàs pesdemogràfic i l’absència d’industrialitzacióes conjuminaren i provocaren la pèrduade centralitat de Xàtiva, que esdevinguéuna ciutat secundària.

El seu declivi, però, permeté de conser-var bona part de la trama urbana medieval idel seu patrimoni hstòric. Els intents poste-riors d’industrialització (sorgiren fabrique-tes tèxtils, terrisseries, molins paperers, etc.)foren molt escadussers. L’absència de fontsd’energia (carbó o força hidràulica) en fouuna de les causes; el desaprofitament de lesoportunitats que brindava el ferrocarril, al-tra. A mitjan segle XX, Xàtiva era una ciutatde rendistes que prestaven diners a un in-terès elevat; encara avui compta amb nom-broses sucursals bancàries, de llauradorsque rebutjaven les temptatives industrialit-zadores (moltes fàbriques marxaren a po-bles de la rodalia) i de burgesos acomodatsi pagats del seu passat gloriós.

Els pobles han d’aprendre dels errors pas-sats per tal de no repetir-los. Els xativins,però, no semblen haver après molt del seupassat recent. Vistes l’hegemonia política deles idees sucursalistes i l’estructura econò-mica actual (ara les rendes s’obtenen majo-ritàriament del sector de la construcció), Xà-tiva no sembla disposada a desprendre’s delseu passat botifler, a imaginar un futur dis-tint i més innovador.

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 2007 23

Els pobles han d’aprendre dels errors passats per norepetir-los, però Xàtiva, segons l’autor, «no sembladisposada a desprendre’s del seu passat botifler»

Història d’un decliviL’incendi fou més que un acte de guerraXimo Corts ■ PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ AMICS DE LA COSTERA

P. IBORRA XÀTIVA, 2007. Una vista de la ciutat de Xàtiva 300 anys després d’haver sigut cremada.

Page 24: Levante...Levante EL MERCANTIL VALENCIANO Sábado, 30 de junio de 2007 3 opinión sobre el tema, y en especial los del historiador valenciano Minyana, corrobo-rados por catalanes,

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 30 de junio de 200724 XÀTIVA 1707