LES PERSONES GRANS I EL DRET A DECIDIR

LAS PERSONAS MAYORES Y EL DERECHO A DECIDIR

LES PERSONNES ÂGÉES ET LE DROIT À LA DÉCISION

ELDERLY PEOPLE AND THE RIGHT TO DECIDE

Edita: Observatori d’Ètica Aplicada a la Intervenció Social(Campus Arnau d’Escala)

Patrocina: Diputació de Girona

Traducció: Universitat de Girona. Servei de Llengües Modernes

Disseny de la coberta: Xavier Soler

Impressió: Palahí Arts Gràfiqueswww.palahi.es

Dipòsit legal: GI-562-06ISBN: 84-611-0476-5

LES PERSONESGRANS I EL DRET

A DECIDIRLA SRA. MARIA. ANÀLISI D’UN CAS PRÀCTIC SOBRE

LA DIGNITAT, L’AUTONOMIA I ELS PREJUDICISVERS LES PERSONES GRANS

Girona, desembre de 2005

1. PREÀMBUL

El segle XXI porta l’empremta, entre moltes altres, de tresesdeveniments que aquí val la pena recordar: la pèrduad’una moral única (dictada per Déu, per la Naturalesa o perla Raó pura); l’extensió i aprofundiment dels drets de lespersones, i la irrupció de la veu de l’altre (de la dona, delmalalt, del discapacitat, del menor d’edat, de l’homosexual,de l’estranger, del diferent...). Aquests tres fets situen lespersones, entre elles els professionals de la intervenciósocial, davant noves proble-màtiques ètiques que dema-nen, avui més que mai, larecerca cooperativa de res-postes. El Grup d’Opinió del’Observatori d’Ètica Aplicadaa la Intervenció Social s’haconstituït per contribuir aaquesta tasca.

Els professionals de l’àm-bit sanitari tenen des de famés de quaranta anys grupsde debat i abundant literaturaque reflexionen i donen respostes concretes a problemesètics concrets, fins al punt que han fornit una disciplinaanomenada bioètica. Als serveis socials i educatius, encanvi, aquest tipus de grups i publicacions no sovintegen iels que hi ha solen proclamar els grans principis o reflexio-nar-hi.

Aquest quadern és el primer d’una col·lecció que pre-tén abordar, amb honestedat, rigor intel·lectual, pluralismei tarannà laic, la problemàtica ètica que sorgeix en la pràc-

7

La pèrdua d’una moral única,l’extensió i aprofundiment delsdrets de les persones, i la irrupcióde la veu de l’altre situen els pro-fessionals de la intervenciósocial, davant noves problemàti-ques ètiques que demanen, avuimés que mai, la recerca coope-rativa de respostes.

8

tica diària de la intervenció social. Així mateix, consideremque les possibilitats d’abordar la problemàtica ètica no sesituen només entre la casuística (abordar casos concretsatenent només els resultats) i el principialisme (abordarcasos concrets atenent només els principis morals), sinótambé en superfícies dibuixades per moltes altres teoriesètiques que la complexitat i riquesa del moment actualreclamen escoltar i tenir en compte.

El cas de la Sra. Maria que aquí presentem ens l’ha fetarribar una treballadora social de la mateixa residència.Esperem que les reflexions i decisions que ens ha suggeritpuguin ser útils en aquest tipus de casos i també en aquellsaltres que tracten qüestions similars i, sobretot, que espero-nin el debat i les bones pràctiques. En aquest sentit, usagrairem molt que ens feu arribar comentaris i correccionsa l’anàlisi d’aquest cas o que us poseu en contacte ambnosaltres per participar en algun dels grups de treball del’Observatori (etica@campusarnau.org).

9

2. DESCRIPCIÓ DEL CAS PERPART DE LA TREBALLADORA

SOCIAL

“La Sra. Maria és una dona vídua, de 83 anys, que conser-va les facultats mentals tot i que ha iniciat un procés dedebilitament físic i psíquic propi de la seva edat. Fa un anyva ingressar a la residència de gent gran on treballo i hova fer molt pressionada perles seves germanes, quevolien protegir-la dels seusdos fills, l’un drogodepen-dent i l’altra prostituta, per-què, diuen elles, «la matavena disgustos i ja li havienescurat tots els estalvis». Alllarg d’aquest any la Sra.Maria ha viscut un conflicteentre les demandes dels fillsi les de les seves dues ger-manes. D’una banda, els fills la visiten mensualment úni-cament per demanar-li els diners de la pensió; però, comdiu ella, «són l’única cosa que em queda en aquest món ique em fa feliç». De l’altra, les seves dues germanes lapressionen per tal d’acabar amb una situació que conside-ren que no va bé ni a la Sra. Maria ni als seus fills.

Darrerament, la cosa s’ha complicat encara més perquèels fills li han demanat que torni a casa seva a viure ambells i la mare no sap què fer. Atrapada en un conflicte d’a-

Al llarg d’aquest any la Sra.Maria ha viscut un conflicteentre les demandes dels fills i lesde les seves dues germanes

La Sra. Maria es troba en unasituació de tensió que no potresoldre ella sola i demana ajuda

10

fectes i de demandes, la Sra.Maria es troba en una situa-ció de tensió que no potresoldre ella sola i demana

ajuda, gairebé com si els professionals de la residènciahaguéssim de prendre la decisió per ella. Davant d’aquestasituació, em faig les preguntes següents, que els agrairiaque m’ajudessin a reflexionar i, si és possible, a resoldre:

Del primer que m’he adonat és que, a diferència deldiagnòstic i tractament davant, per exemple, d’una malaltia,aquí qualsevol persona hi diu la seva (moltes vegades per-què la Sra. Maria ho demana), amb la qual cosa a l’opiniódels fills i de les germanes s’hi afegeix la de qualsevol resi-dent i treballador. Dit això, què he d’aconsellar a la Sra.Maria? Que vagi a viure a casa seva amb els seus fills? Quecontinuï amb la situació actual? Que visqui a la residènciaperò fent-li veure, tal com em diuen les seves germanes,que cal dosificar i administrar correctament els diners quedóna als fills (una quantitat per al lloguer i les despeses delpis, una directament als fills i una altra per a les petites des-peses de la Sra. Maria)? Cal demanar al jutge la possibilitatde nomenar tutora legal de la Sra. Maria una de les germa-nes, que podria negar qualsevol traspàs de diners als fills,

amb la qual cosa es trencariael vincle entre ells i la sevamare? En definitiva, què hemde fer en situacions de mal-tractament consentit?”

Què he d’aconsellar a la Sra.Maria?

Què hem de fer en situacions demaltractament consentit?

11

3. INTRODUCCIÓ

Una bona manera de caracteritzar la societat en canvi acce-lerat en la qual ens trobem és presentar-la com un món onconflueixen, com mai havia succeït amb tanta intensitat comara, allò que pertany al passat i allò que el futur reclama. Unexemple d’això és el prejudici de relacionar les personesgrans amb una situació d’indefensió i dependència, dedebilitament físic i psíquic, que prové d’una època que ja noés la nostra. Avui, gràcies als avenços sanitaris i a la millorade la situació social i econòmica, als països desenvolupatss’ha allargat de manera molt important la vida de les perso-nes. Això, juntament amb la transformació de les pautes cul-turals, ha fet que les persones grans gaudeixin d’un majorbenestar i reclamin, cada vegada més, exercir la seva auto-nomia com qualsevol ciutadà, cosa que és incompatibleamb el vell paternalisme encara avui present.

El reconeixement i el res-pecte a la capacitat de guiar-se pel propi enteniment hau-rien d’arraconar el paternalis-me. Ara bé, això no ha desuposar en cap momentabandonar una ancestral ifonamental relació d’hospita-litat i ajuda, de tenir cura del’altre, d’acompanyar-lo, res-pectar-lo i ser solidari. Quanen nom de l’autonomia s’esborren aquestes empremtes,aleshores se sol parlar d’individualisme i és fàcil enyorar elpassat. Considerem que l’ètica pròpia de la tasca de cuidarno porta necessàriament al paternalisme, ni el respecte

Considerem que l’ètica pròpiade la tasca de cuidar no portanecessàriament al paternalisme,ni el respecte escrupolós a l’au-tonomia de les persones no con-dueix a l’individualisme que esdesentén de l’altre

12

escrupolós a l’autonomia de les persones no condueix al’individualisme que es desentén de l’altre. Cuidar una per-sona que passa una situació de fragilitat vol dir respondre,en la mesura que sigui possible, a les seves necessitats iaspiracions tal com ella les veu i les demana. Es pot neces-sitar, demanar i rebre ajuda sense perdre autonomia i es potatendre, cuidar i prestar ajuda sense ser paternalista.

El cas de la Sra. Maria ens permet abordar tres qüestionsfonamentals: la dignitat de les persones, el respecte a laseva autonomia i els prejudicis vers les persones grans.Lamentablement, constatem que moltes de les persones

grans que es troben en unasituació de debilitat física ode precarietat econòmica sóntractades amb un paternalis-me que nega un dels tretsprincipals de la seva dignitat:la possibilitat de decidir perun mateix. En aquest sentit,considerem importantíssim

no establir a priori cap relació entre la debilitat física i ladebilitat de l’autonomia moral (autodeterminació), perquède la dependència física de les persones grans, per eleva-da que sigui, no es pot despendre una debilitat de la sevacapacitat de decidir.

El cas de la Sra. Maria ens per-met abordar tres qüestions fona-mentals: la dignitat de les perso-nes, el respecte a la seva autono-mia i els prejudicis vers les per-sones grans

13

4. QÜESTIONS QUE CALCONSIDERAR I ORIENTACIONS

PER A LA INTERVENCIÓPROFESSIONAL

1. S’HA D’INTERVENIR?

No tenim cap dubte que cal intervenir en la situació que viu laSra. Maria, perquè ella ho demana i perquè el treballador socialha “d’ajudar les persones, els grups i les comunitats a desenvo-lupar les seves capacitats de manera que els permeti resoldreels problemes individuals i col·lectius”, tal com proclama laintroducció del Codi d’ètica i deontològic dels diplomats en tre-ball social i assistents socials de Catalunya. Semblantment, alCodi de l’educador i l’educadora social, en parlar del principide l’acció socioeducativa, s’afir-ma que “l’educador o educado-ra social ha de partir en totesles seves accions socioeducati-ves del convenciment i la res-ponsabilitat que la seva tascaprofessional és acompanyar lapersona i la comunitat a resol-dre les seves necessitats o pro-blemes...”.1

El treballador social ha “d’aju-dar les persones, els grups i lescomunitats a desenvolupar lesseves capacitats de manera queels permeti resoldre els proble-mes individuals i col·lectius”

1. Aquests codis deontològics es poden trobar als portals del Col·legi Oficialde Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya

14

2. LA INCAPACITACIÓ

¿Hem d’entendre que l’explicació de la treballadora social“conserva les seves facultats mentals tot i que ha iniciat unprocés de debilitament físic i psíquic” permet considerar laSra. Maria incapacitada per prendre decisions? Alguns profes-sionals podrien arribar a considerar que la Sra. Maria es trobaen una situació de dependència malaltissa respecte dels seusfills. Segons aquesta opinió, la Sra. Maria seria incapaç d’en-

tendre la pròpia situació, laqual cosa justificaria una inter-venció professional sense elseu consentiment ni, enalguns aspectes, coneixement.Per exemple, es podria arribara provocar un allunyament dela ciutat (pressionant la Sra.Maria perquè anés a viure untemps a una altra residència)

o una reducció de les visites dels seus fills i germanes. Ambaquestes actuacions, aquest tipus d’intervenció esperariaaconseguir una disminució del seu estat d’angoixa i, per tant,una situació que l’ajudés a prendre la millor decisió possiblei a esmenar la relació amb els fills.

Considerem que aquest camí és èticament i jurídicamentinacceptable, perquè suposa la vulneració de valors i dretsfonamentals com ara la dignitat, l’autonomia i el lliure des-envolupament de la personalitat. Qualsevol intervenciósense el consentiment informat de la persona afectada

(http://www.tscat.org/) i al del Col·legi d’Educadors i Educadores Socials deCatalunya ( http://www.ceesc.es/). Podeu consultar també el codi deonto-lògic del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (http://www.copc.org/)i els dels col·legis de metges (http://www.comb.es/; http://www.comll.es/;http://www.comt.org/ i http://www.comg.org/).

Qualsevol intervenció sense elconsentiment informat de lapersona afectada només ésacceptable en situacions deperill urgent i justificat o ensituacions d’incapacitació.

15

només és acceptable en situacions de perill urgent i justifi-cat o en situacions d’incapacitació.

Així mateix, considerem que cal estar molt alerta aaquells tipus de diagnòstic i d’intervenció que tendeixen amedicalitzar la normalitat o a practicar el paternalisme.Moltes formes de dependència no comporten la pèrdua dela presa de decisions, per exemple les relacions de depen-dència pròpies del vincle afectiu entre mare i fills. Aqueststipus de relacions formen part de la vida i, en aquest cas,no justifiquen ni de bon tros actuar sense el seu coneixe-ment i consentiment. En el supòsit que es considerés unabona alternativa l’allunyament de la Sra. Maria o la reduc-ció de les visites familiars, hauria de formar part del ventallde possibilitats que l’afectada hauria de valorar, tal comveurem a l’apartat següent.

Cal promoure la incapacitació sobre l’administració delsseus béns? El dret modern basa la protecció de la personaen el reconeixement dels seus drets fonamentals i en lagarantia de la seva efectivitat. La incapacitació i la tutela sónmesures legals destinades a assegurar la protecció de lespersones i els seus béns quan les condicions físiques i psí-quiques permanents li impedeixen autogovernar-se i admi-nistrar i guardar els seus béns. Consisteixen, per tant, a limi-tar la possibilitat de governar-se per un mateix en aquellsaspectes que poden perjudicar la persona. La incapacitacióno suposa en cap cas limitar la seva capacitat jurídica (pos-sibilitat de ser titular de dretsi obligacions).

És important destacar queaquestes mesures tenen coma finalitat el respecte delsdrets fonamentals de la per-sona afectada i el desenvolu-pament de la seva personali-

A efectes legals cal considerar laSra. Maria plenament capacita-da per prendre decisions i, pertant, cal descartar la via de laincapacitació

16

tat. És per això que la tutela es realitza sota la vigilància delMinisteri Fiscal i que el tutor necessita autorització judicialper a aquelles actuacions que es considera que podenatemptar contra els drets del tutelat. Així mateix, la llei obli-ga les persones i institucions que tenen sota la seva guardapersones incapaces a promoure la constitució de la tutela,i diu que, si no ho fessin, haurien de respondre dels danysi perjudicis que causessin al menor o persona incapaç. Laincapacitació, que pot ser parcial i està sempre subjecta arevisió, és regulada pel títol VII del Codi de família deCatalunya i pel títol I del llibre IV de la Llei d’enjudiciamentcivil.

De l’explicació del cas realitzada per la treballadorasocial es dedueix que la Sra. Maria és una persona autòno-ma i capaç. A efectes legals cal considerar la Sra. Maria ple-nament capacitada per prendre decisions i, per tant, caldescartar la via de la incapacitació. Malgrat això, i tal comveurem a l’apartat cinquè, en el supòsit que la Sra. Mariadecidís abandonar la residència, s’entraria en una situacióde risc que els Serveis Socials d’Atenció Primària caldriaque vigilessin.

3. QUIN TIPUS D’INTERVENCIÓ ÉS ACONSELLABLEREALITZAR? UNA PROPOSTA DE PROTOCOL

Seria aconsellable que el protocol de tractament d’a-questa situació preveiés dues etapes inicials fonamentals:

a) Reconeixement de l’interlocutor. En aquest cas, elreconeixement de l’interlocutor significa que els pro-fessionals reconeguin la Sra. Maria com una personaautònoma que demana ajuda. En aquesta primerafase, se l’hauria d’informar del procés que se segui-rà, del compromís de secret professional, i se li hau-

17

ria de demanar l’autorització per exposar el seu casa l’equip de professionals.

b) Anàlisi del cas. Una part important de la interven-ció professional dels treballadors socials és recollir lainformació disponible, obtenir-ne de nova (sempreamb el consentiment de l’afectada) i fer-ne una anà-lisi (interpretar la situació social, comprendre, buscarla coherència que segurament hi ha en la situacióque viu la persona, etc.). En el cas que tractem, l’ob-jectiu de la intervencióha de ser que la Sra.Maria tingui els ele-ments més adequatsperquè ella mateixaprengui una decisió.Això vol dir facilitar iordenar la informació ila reflexió per tal quela Sra. Maria pugui exercir la seva capacitat de com-prendre la situació, imaginar les diferents alternativesi conseqüències de cada una i, finalment, ser cons-cient dels motius pels quals pren una determinadadecisió. En definitiva, l’ajuda professional ha de per-metre a la Sra. Maria exercir la seva autonomia per-sonal.Aquest cas és idoni per construir l’anàlisi amb l’afec-tada, és a dir, per fer participar la persona en l’estu-di i en els diferents passos i processos per obtenir,aclarir i ordenar la informació. Aquest procés potconsistir a reconstruir conjuntament la història decom va arribar al centre i per què; en quina situaciópersonal, familiar i econòmica es troba; què necessi-ta i què troba a faltar; quines relacions familiarsmanté i com les viu; quines són les diferents alterna-

L’objectiu de la intervenció hade ser que la Sra. Maria tinguiels elements més adequats per-què ella mateixa prengui unadecisió

18

tives; com viu cadascuna d’aquestes possibilitats;quins avantatges i desavantatges hi veu... La inter-venció del professional s’hauria d’orientar, per tant, aconstruir amb la interessada la descripció de la situa-ció perquè l’anàlisi del mateix procés li faciliti pren-dre una decisió.

Aquest tipus d’intervenciórequereix temps i, per tant,no sempre és possible realit-zar-la. D’una banda, perquède vegades els professionalsno disposen de temps i, pertant, és molt més ràpid i fàcilreduir aquest procés a l’àmbitprofessional i donar el resul-tat com una decisió de la per-sona afectada. De l’altra, per-què és un procés compartiten el qual cal tenir en comp-te l’altre i, per tant, el ritmeno el domina exclusivamentel professional. Considerem,però, que la intervenció queproposem no només és res-

pectuosa amb la dignitat i els drets de la persona, sinó quetambé és molt més efectiva, perquè en els serveis socials elgrau d’efectivitat depèn directament de la participació iimplicació dels usuaris.

S’ha assenyalat que la tasca de l’equip tècnic és ajudara aclarir i dibuixar possibles situacions i que és la personaafectada la que ha de triar per quina es decanta. Ara bé,això no pot consistir en una feina de laboratori en la quales presenten de manera asèptica els pros i els contres de

A més del conflicte d’afectes i dedemandes dels seus fills i germa-nes, la Sra. Maria seguramenttambé viu una situació de fragi-litat i solitud. Una cosa i l’altrarequereixen suport, comprensiói ajuda

La intervenció del professionals’hauria d’orientar, per tant, aconstruir amb la interessada ladescripció de la situació perquèl’anàlisi del mateix procés lifaciliti prendre una decisió

19

cada camí possible. La Sra. Maria demana consell, ens recla-ma, “gairebé —diu la treballadora social— com si nosaltreshaguéssim de prendre la decisió per ella”. La professionali-tat de l’equip hauria de fer possible, tal com assenyalàvema la introducció, respondre a aquesta demanda amb un res-pecte escrupolós al principi d’autonomia, però també ambuna ètica pròpia de la tasca de cuidar. A més del conflicted’afectes i de demandes dels seus fills i germanes, la Sra.Maria segurament també viu una situació de fragilitat i soli-tud. Una cosa i l’altra requereixen suport, comprensió iajuda.

Tanmateix, és molt important que les organitzacionsd’atenció directa en l’àmbit dels serveis socials disposin demecanismes de trobada entre els diferents professionals perabordar en equip les problemàtiques. Els equips interdisci-plinaris són cabdals no només per evitar la solitud del pro-fessional, sinó per abordar els casos amb rigor. Aquestanova forma de treball, que ha desplaçat l’eix de la relacióindividual a una altra de més col·lectiva, no ha de menys-tenir la relació interpersonal, sinó que l’ha de fer més ricai aprehensible. Així mateix, no eximeix en cap moment dela responsabilitat individual que tenen els professionalssegons la funció i el càrrec que ocupen.

4. LA CONFIDENCIALITAT I LA DISCRECIÓ

El deure de confidencialitat es fonamenta en la dignitatde l’ésser humà i en el dret a la intimitat personal (art. 10 i18 CE). El proclamen i regulen els codis deontològics delCol·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (títol V), delCol·legi Oficial de Diplomats en Treball Social i AssistentsSocials de Catalunya (capítol VII), del Col·legi d’Educadorsi Educadores Socials (principi 4) i del Consell de Col·legis

20

de Metges de Catalunya(capítol IV). Així mateix, eltrobem a l’Estatut dels treba-lladors (on es diu que la sevavulneració pot ser causa d’a-comiadament) i al Codi penal(que estableix penes de

presó, inhabilitació i multes per a aquells professionals queel conculquin).2

La treballadora social pregunta què s’ha de fer amb elfet que “tothom hi digui la seva”. Per abordar aquesta qües-tió cal desgranar aquest tothom per poder donar respostesmés precises. Considerem que es pot fer referència a tresgrans grups de persones: l’equip tècnic, els treballadors dela residència en general i els usuaris o residents.

L’equip tècnic. Tots els membres de l’equip tècnic, queés on es farà el seguiment del cas de la Sra. Maria, estansotmesos al secret compartit pel cercle de confidencialitat,de manera que estan obligats a salvaguardar la confidencia-litat en la mateixa mesura i límits que el professional queatén directament el cas. Entenem per cercle de confidencia-

2. A l’article 54.2.d de l’Estatut dels treballadors hi diu: “La revelació dedades de les quals es té coneixement per raó del lloc de treball que s’o-cupa, quan estan sotmeses al deure de confidencialitat com les relativesa la salut, pot ser causa d’acomiadament disciplinari del treballador pelfet de considerar-se incompliment contractual, ja que es tracta d’unatransgressió de la bona fe contractual i un abús de confiança en la realit-zació de la feina”. I l’article 199 del Codi penal tipifica entre els delictesde revelació de secrets aquests: “1. El qui reveli secrets, dels quals tinguiconeixement per raó del seu ofici o les seves relacions laborals, serà cas-tigat amb pena de presó d’un a tres anys i multa de sis a dotze mesos. /2. El professional que, amb incompliment de la seva obligació de sigil oreserva, divulgui secrets d’una altra persona, serà castigat amb la pena depresó d’un a quatre anys, multa de dotze a vint-i-quatre mesos i inhabili-tació especial per a dita professió per temps de dos a sis anys.”

Tots els membres de l’equip tèc-nic estan sotmesos al secret com-partit pel cercle de confidencia-litat

21

litat el nucli per on circula la informació sense que es tren-qui el compromís subscrit amb la interessada. Fora d’aquestcercle, s’hi situen els professionals que no són de l’equiptècnic, els residents, els amics i els familiars, amb la qualcosa qualsevol contacte o transmissió d’informació fora d’a-quest cercle ha de tenir el consentiment de la persona inte-ressada.

Els treballadors de la residència en general. Laresta de treballadors de la residència també estan sotmesosal deure de confidencialitat i a la discreció. El deure de con-fidencialitat no és exclusiu dels professionals de l’equip tèc-nic, sinó que afecta també tots els professionals i treballa-dors que puguin conèixer dades en funció de la feina queduen a terme. Per exemple, i en aquest cas, poden conèi-xer la situació familiar de laSra. Maria i la problemàticaque està vivint ja sigui per-què els ho ha explicat lamateixa persona afectada oaltres. La direcció i l’equiptècnic haurien de comunicara tots els treballadors de laresidència que la millormanera d’ajudar la Sra. Mariaés ser discrets i respectuososamb el moment difícil queestà vivint.

Residents. Amb els residents no es pot ni s’ha de fercap intervenció llevat que es produeixi una situació d’intro-missió desmesurada que la Sra. Maria i l’equip tècnic con-siderin que la perjudica. No caldria el consentiment de laSra. Maria en el supòsit que la direcció i l’equip tècnic con-sideressin que algunes actituds perjudiquen la convivènciaa la residència.

La direcció i l’equip tècnic hau-rien de comunicar a tots els tre-balladors de la residència que lamillor manera d’ajudar la Sra.Maria és ser discrets i respectuo-sos amb el moment difícil queestà vivint

22

5. ES POT CONSIDERAR UNA SITUACIÓ DE “MALTRAC-TAMENT CONSENTIT”?

En bioètica se sol destacar una observació de StephenToulmin sobre el funcionament de la National Comissionfor the Protection of Human Subjects of Biomedical andBehavioral Sciences, una comissió creada pel Congrés delsEUA per aconsellar la millor manera de protegir els drets iel benestar de les persones que participaven en investiga-cions biomèdiques i que es va reunir entre el 1974 i el 1978.Toulmin va dir que els membres d’aquesta comissió arri-baven amb relativa facilitat a acords sobre qüestions con-cretes derivades de casos especialment complicats, mentreque continuaven tenint desacords sobre qüestions de fona-mentació dels principis morals o sobre allò que realmentsón les regles de moralitat. Si aquí esmentem aquestaobservació és perquè en l’anàlisi del cas de la Sra. Mariaens amoïnava que ens pogués passar una cosa semblant.Als membres del Grup d’Opinió ens ha estat relativamentfàcil arribar als acords que fins aquí s’han apuntat, però encanvi ens preocupava que la pregunta que formula la tre-balladora social sobre si el cas “es pot considerar una situa-ció de maltractament consentit” ens portés, si no la prení-em amb cura, a carregoses i estèrils discussions.

En el concepte maltractament consentit hi caben unagran varietat d’accions i de situacions concretes. Algunessón tan clares que obliguen a una intervenció immediata ino fer-ho esdevé moralment reprovable i professionalmenti jurídicament punible (per exemple, si els fills provoques-sin la indigència de la mare). Altres situacions, per exempleaquesta que tractem, no són tan clares i requereixen unaanàlisi del cas perquè hi ha la possibilitat que s’hagi de res-pectar la decisió de la persona afectada. I també hi ha lapossibilitat que algunes accions o situacions que nosaltres

23

considerem de maltractament (per exemple, alguns tipus derelacions amoroses) siguin expressió de la llibertat personali, per tant, l’anàlisi i la intervenció d’un professional suposinla vulneració del dret a la intimitat personal i familiar.

Segons la Declaració de Toronto per a la prevenció glo-bal del maltractament a les persones grans de l’OrganitzacióMundial de la Salut (OMS), “el maltractament de personesgrans es defineix com l’acció única o repetida, o la mancade resposta apropiada, que produeix mal o angoixa a unapersona gran i que s’esdevé en qualsevol relació en què hiha una expectativa de confiança”.3 Així mateix, a l’Informede la Segona Assemblea Mundial sobre l’envelliment de lesNacions Unides hi diu que “l’abandonament, el maltracta-ment i la violència contra lespersones grans poden adop-tar moltes formes –física, psi-cològica, emocional, finance-ra– i es produeix a totes lesesferes socials, econòmiques,ètniques i geogràfiques” ique “les dones grans correnun risc més alt de ser objectede maltractament físic i psí-quic a causa de les actitudssocials discriminatòries i a lano-realització dels drets humans de la dona. Algunes pràc-tiques tradicionals i costums perjudicials es tradueixen enmaltractaments i violència contra les dones grans, situacióque sol agreujar-se amb la pobresa i la manca d’accés a laprotecció de la llei”.

3. La Declaració de Toronto per a la prevenció global del maltractamenta les persones grans (17 de novembre de 2002) es pot trobar al portalde l’OMS (http://www.who.int/es/).

“El maltractament de personesgrans es defineix com l’accióúnica o repetida, o la manca deresposta apropiada, que pro-dueix mal o angoixa a una per-sona gran i que s’esdevé enqualsevol relació en què hi hauna expectativa de confiança”.

24

A l’article 153 del Codi penal hi diu que “el qui perqualsevol mitjà o procediment causi a un altre menyscap-te psíquic o una lesió no definits com a delicte en aquestCodi, o colpegi o maltracti d’obra algú altre sense causar-

li lesió, quan l’ofesa sigui [...]persona especialment vulne-rable que convisqui ambl’autor, ha de ser castigat[...]”. A l’article 172.2 s’assen-yala que “la mateixa penas’imposa [es refereix a lespenes de presó o treballs enbenefici de la comunitat aquè es feia referència a laprimera part d’aquest article172.2] a qui de manera lleucoaccioni una persona espe-

cialment vulnerable que convisqui amb l’autor”. L’article617.2, que fa referència a les faltes, no exigeix la circums-tància de conviure amb l’autor (“el qui colpegi o maltrac-ti d’obra un altre sense causar-li lesió ha de ser casti-gat...”). I a partir de l’any 2003, l’article 173 del Codi penalintrodueix la possibilitat que el subjecte actiu del delicte(el possible agressor) pugui ser una institució, amb la qualcosa amplia el cercle de víctimes de violència domèsticamés enllà de les persones que conviuen en una família, ésa dir, a “les persones que per la seva especial vulnerabili-tat estan sotmeses a custòdia o guarda en centres públicso privats”.

D’entre les mesures que proposa l’Informe de la SegonaAssemblea Mundial sobre l’Envelliment de les NacionsUnides, aquí cal destacar la següent: “Esperonar els profes-sionals de la salut i dels serveis socials i el públic en generalperquè informin sobre aquells casos dels quals sospitin que

Les dones grans corren un riscmés alt de ser objecte de mal-tractament físic i psíquic acausa de les actituds socials dis-criminatòries i a la no-realitza-ció dels drets humans de ladona

25

hi ha maltractament a persones grans”.4 En aquest sentit, elnostre ordenament jurídic obliga aquells que per raó del seucàrrec, professió o ofici tinguin notícia d’algun delicte pública denunciar-ho immediatament al Ministeri Fiscal, al tribunalcompetent o al jutge d’instrucció5 (article 262 de la Llei d’en-judiciament criminal) i castiga aquells que no ajudin una per-sona d’edat avançada o discapacitada que es trobi desvalgu-da i depengui de la seva cura (article 619 del CP).

Un cop assenyalada totaaquesta normativa i declara-cions i tornant al cas que ensocupa, sembla que es potconsiderar que la Sra. Mariaviu una situació de relatiumaltractament per part delsseus fills. Però també estemconvençuts que no arriba alpunt de requerir una inter-venció sense el seu consenti-ment i menys encara l’obliga-ció de denunciar-ho al poderjudicial. I això perquè la Sra.Maria no veu amenaçades, demoment, les seves necessitatsbàsiques i perquè és cons-cient de la situació que estàvivint. A partir de la informa-ció de què disposem, consi-derem que la Sra. Maria

4. L’Informe de la Segona Assemblea Mundial sobre l’Envelliment, quees va dur a terme a Madrid del 8 al 12 d’abril de 2002, es pot trobar ahttp://www.un.org/spanish/envejecimiento/documents.htm.

5. Article 262 de la Llei d’enjudiciament criminal espanyola.

El nostre ordenament jurídicobliga aquells que per raó delseu càrrec, professió o ofici tin-guin notícia d’algun delictepúblic a denunciar-ho imme-diatament al Ministeri Fiscal

La Sra. Maria viu una situacióde relatiu maltractament perpart dels seus fills. Però tambéestem convençuts que no arribaal punt de requerir una inter-venció sense el seu consentimentperquè no veu amenaçades, demoment, les seves necessitatsbàsiques i perquè és conscientde la situació que està vivint

26

entén perfectament la situació, de la qual cosa són bonamostra dos fets: que demana consell (i per tant és capaç deveure els pros i contres que té quedar-se a la residència oanar a viure a casa seva) i que és conscient del dolor i lafelicitat que li provoquen els fills (“ells són l’única cosa queem queda en aquest món i que em fa feliç”).

En el cas que la Sra. Maria decidís abandonar la residèn-cia i anar a viure amb els seus fills, els professionals delsServeis Socials d’Atenció Primària tindrien l’obligació de ferun seguiment del cas per detectar si s’arriba a una situacióque justifiqui una intervenció no consentida. Per exemple,en el supòsit que els fills s’apoderessin tots els recursoseconòmics de la Sra. Maria i aquesta no pogués viure ambels recursos indispensables per satisfer les seves necessitatsbàsiques (menjar, vestir, habitatge, llum, aigua, sanitat,higiene personal...), caldria posar el fet en coneixement dela Fiscalia i iniciar algun tipus intervenció social perquè laSra. Maria rebés una ajuda immediata.

27

5. CONCLUSIONSI RECOMANACIONS FINALS

1. Lamentablement, constatem que moltes de les perso-nes grans que es troben en una situació de debilitatfísica o de precarietat econòmica són tractades ambun paternalisme que nega un dels principals trets dela seva dignitat: la possibilitat de decidir per unmateix. No respectar el principi d’autonomia moralés atemptar contra un dels valors i drets fonamentalsde la persona.

2. Considerem importantíssim no establir a priori caprelació entre la debilitat de l’autonomia funcional i ladebilitat de l’autonomia moral. De la dependènciafísica de les persones grans, per elevada que sigui,no es pot desprendreuna debilitat de la sevacapacitat de decidir.Fer-ho estigmatitza lespersones i genera pre-judicis.

3. El reconeixement i elrespecte a l’autonomiamoral de les persones han d’arraconar el paternalis-me. Ara bé, això no vol dir abandonar una ancestrali fonamental relació d’hospitalitat i de tenir cura del’altre. Considerem que l’ètica pròpia de la tasca decuidar no porta necessàriament al paternalisme; ni elrespecte escrupolós a l’autonomia de les personesno porta a l’individualisme que es desentén de l’al-tre. Cuidar una persona que passa una situació de

No respectar el principi d’auto-nomia moral és atemptar contraun dels valors i drets fonamen-tals de la persona

28

fragilitat vol dir respondre, en la mesura que siguipossible, a les seves necessitats i aspiracions d’acordamb la manera com les sent i les demana.

4. La incapacitació i la tutela són mesures legals quetenen com a finalitat protegir els drets fonamentals dela persona afectada, entre els quals hi ha el desenvo-lupament de la seva personalitat. Aquestes mesureslegals consisteixen a limitar la possibilitat de governar-se per si mateix només en aquells aspectes que podenperjudicar la persona. La incapacitació legal no vol dir,ni de bon tros, “incapacitar la persona”. En contra d’a-llò que lamentablement sol passar en alguns casos, latutela obliga a protegir drets, no a manllevar-los.

5. En l’àmbit dels serveis socials és molt important queel protocol de tractament prevegi dues etapes inicials

fonamentals: el reconeixe-ment de l’interlocutor i l’anà-lisi del cas. La intervencióprofessional s’ha d’orientar,sempre que sigui possible, aconstruir amb la personaafectada l’anàlisi del cas i aajudar a aclarir els itinerarispossibles i les conseqüènciesde cadascun. Finalment, és lapersona afectada qui ha dedecidir quin camí cal seguir.En tot aquest procés, elsequips interdisciplinaris són

cabdals per evitar la solitud del professional i perabordar els casos amb rigor.

6. El deure de confidencialitat no només afecta els pro-fessionals que ocupen càrrecs tècnics, sinó qualsevoltreballador de la institució. La vulneració d’aquest

Cuidar una persona que passauna situació de fragilitat vol dirrespondre, en la mesura quesigui possible, a les seves necessi-tats i aspiracions d’acord ambla manera com les sent i lesdemana

És la persona afectada qui ha dedecidir quin camí cal seguir

29

deure no és només moralment reprovable, sinópunible laboralment i fins i tot penalment.

7. La definició del concepte maltractament comprèn unventall molt ampli, un ventall que va d’allò que s’hade respectar a allò que no es pot consentir.En el cas de la Sra. Maria que aquí hem analitzat,som de l’opinió que, tot i haver-hi una situació demaltractament, això no justifica cap intervenció senseel seu consentiment.Considerem queaquest camí seria èti-cament i jurídicamentinacceptable, perquèsuposaria la vulneracióde valors i drets fona-mentals, com ara ladignitat, l’autonomia iel lliure desenvolupament de la personalitat.Qualsevol intervenció sense el consentiment infor-mat de la persona afectada només és acceptable ensituacions de perill urgent i justificat o en aquellessituacions que suposin un greuge per a una personaincapacitada.Tanmateix, en el supòsit que la Sra. Maria rebutgésen algun moment l’ajuda professional en aquest afer,això no hauria d’impedir continuar amb aquelles for-mes de suport que no suposen cap intromissió en lavida de les persones i que formen part d’unes rela-cions humanes afables i solidàries.

La definició del concepte mal-tractament comprèn un ventallmolt ampli, un ventall que vad’allò que s’ha de respectar aallò que no es pot consentir

31

6. GLOSSARI COMENTAT

AUTONOMIA

Entenem per autonomia d’una persona la capacitat d’a-questa persona d’autogovernar-se, és a dir, la capacitat: a) decomprendre la situació; b) de poder imaginar les conseqüèn-cies de les possibles decisions, i c) de poder argumentar ocomunicar, en l’àmbit que sigui, els motius de la pròpia deci-sió. El contrari del mot auto-nomia entès en aquest sentités heteronomia.6 Tanmateix,el concepte autonomia tambés’empra per referir-se a altresàmbits de la vida d’una perso-na, per exemple a les capaci-tats i limitacions físiques oeconòmiques. Aleshores homdiu que una persona és autò-noma perquè no necessitaningú per llevar-se del llit o per vestir-se, o també que ésautònoma perquè ha trobat una feina i ja no cal que la famí-

6. Per Kant, l’oposició entre autonomia (governar-se per les lleis prò-pies) i heteronomia (actuar sota les lleis d’un altre) és un dels trets defi-nidors de la modernitat (la Il·lustració, va dir, és la capacitat de servir-sedel propi enteniment sense la direcció d’altri). Gràcies a EmmanuelLevinas, però, els conceptes autonomia i heteronomia han desplegatuna riquesa de matisos tan nous que és difícil mantenir-se com si res enla “vella” caracterització i antonímia kantianes. Heteronomia, per exem-ple, també vol dir la llei que emana de la presència de l’altre, perquè hede respondre davant d’ell i, algunes vegades, per ell.

Quan es parla de casos concretsés imprescindible aclarir dequin tipus d’autonomia esparla, perquè, si no, pot haver-hiconfusions i fins i tot es pot arri-bar a ser ofensiu vers la personaafectada

32

lia la mantingui. El contrari del mot autonomia entès enaquest darrer sentit és dependència.

Com que la polisèmia del mot autonomia, sobretot alsserveis socials, pot portar a algunes confusions, seria con-venient que, quan hi hagués aquest perill, s’aclarís si esparla d’autonomia moral (autodeterminació o capacitat perautogovernar-se), d’autonomia funcional (física), d’autono-mia econòmica, etc.

En l’àmbit dels serveis socials es parla molt de promou-re, aconseguir, mantenir, donar suport o fomentar l’autono-mia de les persones. Quan es parla de casos concrets ésimprescindible aclarir de quin tipus d’autonomia es parla,perquè, si no, pot haver-hi confusions i fins i tot es pot arri-bar a ser ofensiu vers la persona afectada. Per exemple, si

ens dirigim a una personagran amb plena autonomiamoral però que no gaudeixd’una total autonomia físicadient que es vol “promourela seva autonomia”, senseespecificar que ens referim al’autonomia funcional, potportar a pensar que volem

augmentar la seva autonomia moral, que, en aquest cas, ésuna cosa que s’ha de reconèixer i respectar, no pas pro-moure. L’autonomia moral es fomenta —en el sentit d’in-crementar— en aquelles persones a les quals no reconei-xem una capacitat d’autonomia moral plena. Aquest és elcas dels menors —respecte als quals entenem que no tenenprou desenvolupades les facultats intel·lectuals i morals— ide certes persones amb discapacitats intel·lectuals o malal-ties mentals greus.

Com ja hem advertit a la introducció, és importantíssimno establir a priori cap relació entre els diferents àmbits de

No es pot fer de cap manera unaassimilació entre persona gran,dependència i incapacitat jurí-dica, ja que són tres conceptesben diferents

33

l’autonomia. De la debilitatfísica de les persones gransdependents o de la mancad’autonomia econòmica, perelevades que siguin, no espot desprendre una debilitaten la seva capacitat de deci-dir, és a dir, en la seva autonomia moral. Com s’afirma enl’Informe extraordinari del Síndic de Greuges al Parlamentde Catalunya sobre l’atenció a la gent gran dependent aCatalunya, “no es pot fer de cap manera una assimilacióentre persona gran, dependència i incapacitat jurídica, jaque són tres conceptes ben diferents, tot i que en determi-nats supòsits puguin coincidir”.7

L’autonomia d’una persona és bàsica en la seva consi-deració d’ésser moral. En les persones adultes, la limitacióde la capacitat de decidir només es pot establir mitjançantsentència judicial. Però com que l’autonomia moral no ésun sistema binari (en el sentit que es té o no es té), sinóuna escala de matisos i graus, en els processos de limitacióde la capacitat d’obrar la llei preveu la necessitat de deter-minar l’extensió i els límits de la incapacitació. Per tant, unaincapacitació legal no vol dir, ni de bon tros, que una per-sona sigui incapaç de decidir res, sinó només allò que esta-bleix la sentència.

El respecte a l’autonomia de la persona és promulgat alsarticles 10, 15 i 18 de la Constitució espanyola i als articles

7. Informe extraordinari del Síndic de Greuges al Parlament de Catalunyasobre l’atenció a la gent gran dependent a Catalunya. Butlletí Oficial delParlament de Catalunya, dijous 12 de febrer de 2004, pàgina 32. L’informees pot consultar a http://www.sindicgreugescat.org/fitxers/informes/gent_gran_2.pdf;jsessionid=22E4F2DC16CEE8B7F3842D7F424D6163.

8. En el moment de redactar aquest opuscle el Govern de la Generalitatacaba de presentar al Parlament de Catalunya el Projecte de llei de ser-veis de socials.

En les persones adultes, la limi-tació de la capacitat de decidirnomés es pot establir mitjançantsentència judicial

34

5n i 8 de l’Avantprojecte de llei de serveis socials deCatalunya.8 En l’àmbit dels serveis sanitaris, està molt benregulat a l’article 6 de la Llei catalana 21/2000, de 29 de des-embre, sobre els drets d’informació concernent la salut il’autonomia del pacient, i la documentació clínica, i a l’ar-ticle 8 de la Llei espanyola 41/2002, de 14 de novembre,bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets iobligacions en matèria d’informació i documentació clínica.També se’n parla a la introducció i a l’article 1.3 del Codid’ètica i deontològic dels diplomats en treball social i assis-tents socials de Catalunya i al principi 7 i l’article 12 delCodi deontològic de l’educador i l’educadora socials.

CONSENTIMENT INFORMAT

El consentiment és la conformitat lliure, voluntària i cons-cient d’una persona perquè tingui lloc una actuació que l’a-fecta directament. Que el consentiment sigui informat vol dirque es dóna després d’haver rebut tota la informació neces-sària d’una manera comprensible, rigorosa, sense presses itambé amb la valoració del professional sobre els pros i con-tres de les diverses opcions, si n’hi ha. En l’àmbit sanitari està

regulat per la Llei 21/2000, de29 de desembre, sobre elsdrets d’informació concernentla salut i l’autonomia delpacient, i la documentació clí-nica, i pel capítol IV de la Llei41/2002, de 14 de novembre,bàsica reguladora de l’autono-mia del pacient i de drets iobligacions en matèria d’infor-mació i documentació clínica.

Que el consentiment sigui infor-mat vol dir que es dóna desprésd’haver rebut tota la informaciónecessària d’una manera com-prensible, rigorosa, sense pressesi també amb la valoració delprofessional sobre els pros i con-tres de les diverses opcions

35

DEPENDÈNCIA

A la Recomanació (98) 9 del Consell d’Europa adopta-da pel Comitè de Ministres el 18 de setembre de 1998 hidiu: “La dependència és un estat en el qual es troben lespersones que per raons lligades a la manca o pèrdua d’au-tonomia física, psíquica o intel·lectual tenen necessitat d’as-sistència i/o ajudes importants per poder realitzar els actesnormals de la vida quotidiana. La dependència pot afectarqualsevol sector de la població i no només les personesgrans. Si bé és cert que la dependència tendeix a augmen-tar amb l’edat i que la vellesa es caracteritza perquè estàfreqüentment associada amb múltiples problemes de salut,l’edat no és l’únic criteri sobre aquest estat”.

DIGNITAT

La paraula dignitat haestat i és objecte de moltesinterpretacions en la filosofia ila teologia occidentals. El con-cepte, per tant, és problemà-tic. Una de les definicions quemés se sol utilitzar és la queva formular Kant a laFonamentació de la metafísi-ca dels costums, on diu que lapersona té dignitat perquè laseva existència té un valor absolut, és objecte de respecte,existeix com a fi en si mateix i no pas simplement com amitjà per a un ús qualsevol de tal o tal altra voluntat. “En elreialme dels fins —escriu— tot té o un preu o una dignitat.Allò que té un preu pot ben ser substituït per una altra cosa,com a equivalent. En canvi, allò que està per damunt de tot

La persona té dignitat perquè laseva existència té un valor abso-lut, és objecte de respecte, exis-teix com a fi en si mateix i nopas simplement com a mitjà pera un ús qualsevol de tal o talaltra voluntat

preu, allò que consegüent-ment no admet cap equiva-lent, té una dignitat”.

Sense voler entrar en undebat que ha ocupat i ocupamolts pensadors, conside-rem necessari complementarel concepte de dignitat amb

el valor de l’autonomia de les persones. En aquest sentit,la idea que puguem tenir d’allò que és digne o no per auna persona en una determinada situació s’hauria de con-trastar sempre amb la persona afectada. És la personaafectada qui ha de formular el judici d’allò que conside-ra o no digne per a ella i també és ella qui ha de decidirlliurement allò que vol fer. En el cas concret de les per-sones grans, l’Informe extraordinari del Síndic deGreuges al Parlament de Catalunya sobre l’atenció a lagent gran dependent a Catalunya també vincula la digni-tat de les persones a la seva autonomia. “En el cas de lagent gran amb dependència —diu l’Informe—, la nostrasocietat té l’obligació de vetllar pel manteniment de laseva autonomia, per la qualitat de vida i el mantenimentde la seva imatge, elements imprescindibles per a la dig-nitat de la persona”.

El concepte dignitat el trobem en el preàmbul i a l’arti-cle 1 de la Declaració universal dels drets humans i a l’ar-ticle 10 de la Constitució espanyola, quan aquesta tractadels drets i deures fonamentals. L’opinió majoritària consi-dera que la dignitat s’adreça al lliure desenvolupament dela persona mitjançant el desplegament de les seves poten-cialitats psíquiques, morals, culturals, socials i econòmi-ques. Inclou, per tant, la capacitat de decidir lliurement iracionalment un model de vida (amb l’única exigència delrespecte als altres). Perquè això sigui possible, fa falta que

Se sol considerar que la dignitatforma part de l’essència huma-na i que, per tant, no hi pothaver excepcions ni limitacionsde cap mena

37

la persona disposi d’uns mínims de subsistència i de quali-tat de vida que li permetin viure dignament. Així mateix, sesol considerar que la dignitat forma part de l’essènciahumana i que, per tant, no hi pot haver excepcions ni limi-tacions de cap mena (edat, sexe, ètnia, ideologia, etc.).Qualsevol acció o conducta que lesioni els drets de la per-sona —com per exemple les actituds paternalistes o qual-sevol forma de maltractament— atempta contra la dignitatde la persona.

PATERNALISME

El paternalisme sol implicar una limitació o restricció dela voluntat i la llibertat d’acció d’una altra persona. Enaquesta mesura cal denunciar-lo com una variant tova del’autoritarisme. Com diu Priscilla Cohn, tot paternalisme,fins i tot aquell que sembla dictat per les raons més huma-nitàries i generoses, implica el supòsit que el nostre judicisobre allò que és bo per aalgú altre és el millor.Nosaltres, en canvi, estemconvençuts que el millorjudici és el de la mateixa per-sona, perquè és un judici queformula sobre si mateixa.Som conscients que enalguns casos aquesta afirma-ció necessita la matisació que“el millor judici sobre si mateixa és el que fa la personaautònoma”. Ara bé, si hi afegim aquest matís, també caldràaclarir el concepte judici, perquè n’hi ha molts que nonecessàriament requereixen una autonomia moral en elsentit solemne assenyalat en aquest glossari de capacitat

Tot paternalisme, fins i totaquell que sembla dictat per lesraons més humanitàries i gene-roses, implica el supòsit que elnostre judici sobre allò que és boper a algú altre és el millor

38

d’autogovernar-se. Els àmbits residencials són plens depetits judicis de les persones que es poden i s’han de res-pectar; per exemple, el gust del iogurt que volen de pos-tres o el color de la camisa que els agradaria posar-se ocomprar.

39

7. RELACIÓ DELS MEMBRES QUEHAN ELABORAT I COL·LABORAT

EN AQUEST DOCUMENT

• Bosch Pelegrí, Josep MariaMembre del Consell Consultiu de la Gent Gran de lacomarca de la Selva.

• Canimas Brugué, JoanProfessor associat del Departament de Pedagogia dela UdG i coordinador tècnic de l’Observatori d’ÈticaAplicada a la Intervenció Social.

• Carbonell Paris, FrancescPedagog. Assessor en llengua, interculturalitat icohesió social del Departament d’Educació.

• Celda Garcia, EstherMetgessa. Directora de la residència per a personesgrans de Palau.

• Cruz Moratones, CarlesMagistrat de l’Audiència Provincial de Girona.Director de l’Observatori d’Ètica Aplicada a laIntervenció Social.

• Del Pozo Àlvarez, Joan ManuelProfessor de Filosofia de la UdG. Regidor del’Ajuntament de Girona.

• Gisbert Aguilar, CristinaPsiquiatra. Cap del Servei de RehabilitacióPsiquiàtrica del Parc Hospitalari Martí i Julià.

40

• Monreal Bosch, PiliProfessora del Departament de Psicologia de laUdG.

• Mora Duran, AmadeuTreballador social. Direcció dels Serveis Socials del’Ajuntament de Girona.

• Pellissa Vaqué, Bru Educador social. Responsable d’un grup de recercasobre conflictes interètnics de la Fundació SER.GI.

• Sollano, Arantxa Treballadora social de la residència Puig d’en Roca.

• Vergés Gifra, JoanProfessor de Filosofia política de la UdG.

• Vilà Mancebo, Antoni Professor del Departament de Pedagogia de la UdG.

LAS PERSONASMAYORES Y EL DERECHO

A DECIDIRLA SRA. MARÍA. ANÁLISIS DE UN CASO PRÁCTICO SOBRE

LA DIGNIDAD, LA AUTONOMÍA Y LOS PREJUICIOSHACIA LAS PERSONAS MAYORES

Girona, diciembre de 2005

43

1. PREÁMBULO

El siglo XXI tiene la huella, entre otras muchas, de tresacontecimientos que aquí vale la pena recordar: la pérdi-da de una moral única (dictada por Dios, por laNaturaleza o por la Razón pura); la extensión y profundi-zación de los derechos de las personas, y la irrupción dela voz del otro (de la mujer, del enfermo, del discapacita-do, del menor de edad, del homosexual, del extranjero,del diferente...). Estos tres hechos sitúan a las personas,entre ellas a los profesiona-les de la intervención social,ante nuevas problemáticaséticas que exigen, hoy másque nunca, la investigacióncooperativa de respuestas. ElGrupo de Opinión delObservatorio de ÉticaAplicada a la IntervenciónSocial se ha constituido paracontribuir a esta tarea.

Los profesionales delámbito sanitario tienen desdehace más de cuarenta añosgrupos de debate y abundante literatura que reflexionan ydan respuestas concretas a problemas éticos concretos,hasta el punto de que han creado una disciplina llamadabioética. En los servicios sociales y educativos, por contra,este tipo de grupos y publicaciones no son frecuentes y losque existen suelen proclamar los grandes principios o refle-xionar sobre ellos.

La pérdida de una moral única,la extensión y profundizaciónde los derechos de las personas,y la irrupción de la voz del otrositúan a los profesionales de laintervención social, ante nue-vas problemáticas éticas queexigen, hoy más que nunca, lainvestigación cooperativa derespuestas

44

Este cuaderno es el primero de una colección que pre-tende abordar, con honestidad, rigor intelectual, pluralismoy carácter laico, la problemática ética que surge en la prác-tica diaria de los profesionales de la intervención social.Asimismo, consideramos que las posibilidades de abordarla problemática ética no se sitúan sólo entre la casuística(abordar casos concretos atendiendo sólo a los resultados)y el principialismo (abordar casos concretos atendiendosólo a los principios morales), sino también en superficiesdibujadas por muchas otras teorías éticas que la compleji-dad y riqueza del momento actual reclaman escuchar ytener en cuenta.

El caso de la Sra. María que aquí presentamos nos lo hahecho llegar una trabajadora social de la misma residencia.Esperamos que las reflexiones y decisiones que nos hasugerido puedan ser útiles en este tipo de casos y tambiénen aquellos otros que tratan cuestiones similares y, sobretodo, que propicien el debate y las buenas prácticas. Eneste sentido, les agradeceremos mucho que nos hagan lle-gar comentarios y correcciones al análisis de este caso oque se pongan en contacto con nosotros para participar enalguno de los grupos de trabajo del Observatorio(etica@campusarnau.org).

45

2. DESCRIPCIÓN DEL CASOPOR PARTE DE

LA TRABAJADORA SOCIAL

La Sra. María es una mujer viuda, de 83 años, que conser-va las facultades mentales aunque ha iniciado un procesode debilitamiento físico y psíquico propio de su edad. Haceun año ingresó en la residencia de gente mayor donde tra-bajo y lo hizo muy presiona-da por sus hermanas, quequerían protegerla de sus doshijos, uno drogodependientey la otra prostituta, porque,dicen ellas, «la mataban a dis-gustos y ya le habían limpia-do todos sus ahorros». A lolargo de este año la Sra.María ha vivido un conflictoentre las demandas de loshijos y las de sus dos herma-nas. Por un lado, los hijos lavisitan mensualmente sólopara pedirle el dinero de la pensión; sin embargo, comodice ella, «son lo único que me queda en este mundo y loque me hace feliz». Por otro lado, sus dos hermanas la pre-sionan con el fin de acabar con una situación que conside-ran que no favorece ni a la Sra. María ni a sus hijos.

Últimamente, la cosa se ha complicado todavía másporque los hijos le han pedido que vuelva a su casa a vivir

A lo largo de este año la Sra.María ha vivido un conflictoentre las demandas de los hijosy las de sus dos hermanas

La Sra. María se encuentra enuna situación de tensión queno puede resolver ella sola ypide ayuda

46

con ellos y la madre no sabequé hacer. Atrapada en unconflicto de afectos y dedemandas, la Sra. María seencuentra en una situación

de tensión que no puede resolver ella sola y pide ayuda,casi como si los profesionales de la residencia tuviéramosque tomar la decisión por ella. Ante esta situación, me hagolas preguntas siguientes, que les agradecería que me ayu-daran a reflexionar y, a ser posible, a resolver:

De lo primero de lo que me he dado cuenta es de que,a diferencia del diagnóstico y tratamiento ante, por ejem-plo, una enfermedad, aquí cualquier persona dice la suya(muchas veces porque la Sra. María lo pide), con lo cuala la opinión de los hijos y de las hermanas se añade la decualquier residente y trabajador. Dicho eso ¿qué tengoque aconsejar a la Sra. María? ¿Que vaya a vivir a su casacon sus hijos? ¿Que continúe con la situación actual? ¿Queviva en la residencia pero haciéndole ver, tal como medicen sus hermanas, que hay que dosificar y administrarcorrectamente el dinero que da a los hijos (una cantidadpara el alquiler y los gastos del piso, una directamente alos hijos y otra para los pequeños gastos de la Sra. María)?¿Hay que pedir al juez la posibilidad de nombrar tutoralegal de la Sra. María a una de las hermanas, que podríanegar cualquier traspaso de dinero a los hijos, con lo cual

se rompería el vínculo entreellos y su madre? En definiti-va, ¿qué tenemos que haceren situaciones de maltratoconsentido?”

¿Qué tengo que aconsejar a laSra. María?

¿Qué tenemos que hacer en situa-ciones de maltrato consentido?

47

3. INTRODUCCIÓN

Una buena manera de caracterizar a la sociedad en cambioacelerado en la que nos encontramos es presentarla comoun mundo donde confluyen —como nunca había sucedidocon tanta intensidad como ahora— lo que pertenece alpasado y lo que el futuro reclama. Un ejemplo de ello esel prejuicio de relacionar a las personas mayores con unasituación de indefensión y dependencia, de debilitamien-to físico y psíquico, que proviene de una época que ya noes la nuestra. Hoy, gracias a los avances sanitarios y a lamejora de la situación social y económica, en los paísesdesarrollados se ha alargado de forma muy importante lavida de las personas. Ello, junto con la transformación delas pautas culturales, ha hecho que las personas mayoresdisfruten de un mayor bienestar y reclamen cada vez másejercer su autonomía comocualquier ciudadano, lo cuales incompatible con el viejopaternalismo todavía hoypresente.

El reconocimiento y elrespeto a la capacidad deguiarse por el propio enten-dimiento deberían arrinconarel paternalismo. Ahora bien,esto no tiene por qué supo-ner en ningún momento abandonar una ancestral y funda-mental relación de hospitalidad y ayuda, de cuidar del otro,de acompañarlo, respetarlo y ser solidario. Cuando ennombre de la autonomía se borran estas huellas, entonces

Consideramos que la ética pro-pia de la tarea de cuidar nolleva necesariamente al pater-nalismo, ni el respeto escrupulo-so a la autonomía de las perso-nas conduce al individualismoque se desentiende del otro

48

se suele hablar de individualismo y es fácil añorar el pasa-do. Consideramos que la ética propia de la tarea de cuidarno lleva necesariamente al paternalismo, ni el respetoescrupuloso a la autonomía de las personas conduce alindividualismo que se desentiende del otro. Cuidar de unapersona que pasa por una situación de fragilidad quieredecir responder, en la medida de lo posible, a sus necesi-dades y aspiraciones tal como ella las ve y las pide. Sepuede necesitar, pedir y recibir ayuda sin perder autonomíay se puede atender, cuidar y prestar ayuda sin ser paterna-lista.

El caso de la Sra. María nos permite abordar tres cues-tiones fundamentales: la dignidad de las personas, el res-peto a su autonomía y los prejuicios hacia las personasmayores. Lamentablemente, constatamos que muchas de

las personas mayores que seencuentran en una situaciónde debilidad física o de pre-cariedad económica son tra-tadas con un paternalismoque niega uno de los rasgosprincipales de su dignidad: laposibilidad de decidir poruno mismo. En este sentido,consideramos importantísimono establecer a priori ningu-

na relación entre la debilidad física y la debilidad de laautonomía moral (autodeterminación), porque de la depen-dencia física de las personas mayores, por muy elevada quesea, no se puede desprender una debilidad de su capaci-dad de decidir.

El caso de la Sra. María nos per-mite abordar tres cuestionesfundamentales: la dignidad delas personas, el respeto a suautonomía y los prejuicioshacia las personas mayores

49

4. CUESTIONES QUE HAY QUECONSIDERAR Y ORIENTACIONES

PARA LA INTERVENCIÓNPROFESIONAL

1. ¿HAY QUE INTERVENIR?

No tenemos ninguna duda de que hay que intervenir en lasituación que vive la Sra. María, porque ella lo pide y porqueel trabajador social “tiene que ayudar a las personas, los gru-pos y las comunidades a desarrollar sus capacidades de modoque les permita resolver los problemas individuales y colecti-vos”, tal como proclama laintroducción del Código deética y deontológico de losdiplomados en Trabajo Social yasistentes sociales de Cataluña.De un modo parecido, en elCódigo del educador y la edu-cadora sociales, al hablar delprincipio de la acción socioe-ducativa, se afirma que “eleducador o educadora social tiene que partir en todas susacciones socioeducativas del convencimiento y la responsabi-lidad de que su tarea profesional es acompañar a la persona yla comunidad a resolver sus necesidades o problemas...”.9

9. Estos códigos deontológicos se pueden encontrar en los portales del ColegioOficial de Diplomados en Trabajo Social y Asistentes Sociales de Cataluña

El trabajador social “tiene queayudar a las personas, los gruposy las comunidades a desarrollarsus capacidades de modo que lespermita resolver los problemasindividuales y colectivos”

50

2. LA INCAPACITACIÓN

¿Tenemos que entender que la explicación de la trabaja-dora social “conserva sus facultades mentales aunque ha ini-ciado un proceso de debilitamiento físico y psíquico” permi-te considerar a la Sra. María incapacitada para tomar decisio-nes? Algunos profesionales podrían llegar a considerar quela Sra. María se encuentra en una situación de dependenciaenfermiza con respecto a sus hijos. Según esta opinión, laSra. María sería incapaz de entender su propia situación, lo

cual justificaría una interven-ción profesional sin su con-sentimiento ni, en algunosaspectos, conocimiento. Porejemplo, se podría llegar aprovocar un alejamiento de laciudad (presionando a la Sra.María para que fuera a vivirdurante un tiempo a otra resi-dencia) o una reducción de

las visitas de sus hijos y hermanas. Con estas actuaciones,este tipo de intervención esperaría conseguir una disminu-ción de su estado de angustia y, por lo tanto, una situaciónque la ayudara a tomar la mejor decisión posible y a resol-ver la relación con los hijos.

Consideramos que este camino es éticamente y jurídica-mente inaceptable, porque supone la vulneración de valo-res y derechos fundamentales como la dignidad, la autono-mía y el libre desarrollo de la personalidad. Cualquier inter-vención sin el consentimiento informado de la persona

(http://www.tscat.org/) y en el del Colegio de Educadores y Educadoras Socialesde Cataluña (http://www.ceesc.es/). Se puede consultar también el código deon-tológico del Colegio Oficial de Psicólogos de Cataluña (http://www.copc.org/) ylos de los colegios de médicos (http://www.comb.es/; http://www.comll.es/;http://www.comt.org/ i http://www.comg.org/).

Cualquier intervención sin elconsentimiento informado de lapersona afectada sólo es acepta-ble en situaciones de peligrourgente y justificado o en situa-ciones de incapacitación

51

afectada sólo es aceptable en situaciones de peligro urgen-te y justificado o en situaciones de incapacitación.

Asimismo, consideramos que hay que tener mucho cui-dado con aquellos tipos de diagnóstico y de intervención quetienden a medicalizar la normalidad o a practicar el paterna-lismo. Muchas formas de dependencia no comportan la pér-dida de la toma de decisiones, por ejemplo las relaciones dedependencia propias del vínculo afectivo entre madre e hijos.Estos tipos de relaciones forman parte de la vida y, en estecaso, no justifican ni mucho menos actuar sin su conocimien-to y consentimiento. En el supuesto de que se considerarauna buena alternativa el alejamiento de la Sra. María o lareducción de las visitas familiares, tendría que formar partedel abanico de posibilidades que la afectada debería valorar,tal como veremos en el apartado siguiente.

¿Hay que promover la incapacitación sobre la administra-ción de sus bienes? El derecho moderno basa la protecciónde la persona en el reconocimiento de sus derechos funda-mentales y en la garantía de su efectividad. La incapacitacióny la tutela son medidas legales destinadas a asegurar la pro-tección de las personas y sus bienes cuando las condicionesfísicas y psíquicas permanentes les impiden autogobernarse yadministrar y guardar sus bienes. Consisten, por lo tanto, enlimitar la posibilidad de gobernarse por uno mismo en aque-llos aspectos que pueden perjudicar a la persona. La incapa-citación no supone en ningún caso limitar su capacidad jurí-dica (posibilidad de ser titularde derechos y obligaciones).

Es importante destacarque estas medidas tienencomo finalidad el respeto delos derechos fundamentalesde la persona afectada y eldesarrollo de su personali-dad. Es por ello que la tutela

A efectos legales hay que consi-derar a la Sra. María plena-mente capacitada para tomardecisiones y, por lo tanto, hayque descartar la vía de la inca-pacitación

52

se realiza bajo la vigilancia del Ministerio Fiscal y que eltutor necesita autorización judicial para aquellas actuacio-nes que se considera que pueden atentar contra los dere-chos del tutelado. Asimismo, la ley obliga a las personas einstituciones que tienen bajo su guarda a personas incapa-ces a promover la constitución de la tutela, y dice que, sino lo hicieran, tendrían que responder de los daños y per-juicios que causaran al menor o persona incapaz. La inca-pacitación, que puede ser parcial y está siempre sujeta arevisión, es regulada por el título VII del Código de familiade Cataluña y por el título I del libro IV de la Ley de enjui-ciamiento civil.

De la explicación del caso realizada por la trabajadorasocial se deduce que la Sra. María es una persona autóno-ma y capaz. A efectos legales hay que considerar a la Sra.María plenamente capacitada para tomar decisiones y, porlo tanto, hay que descartar la vía de la incapacitación. Apesar de ello, y tal como veremos en el apartado quinto, enel supuesto de que la Sra. María decidiera abandonar laresidencia, se entraría en una situación de riesgo que losservicios sociales de atención primaria deberían vigilar.

3. ¿QUÉ TIPO DE INTERVENCIÓN ES ACONSEJABLEREALIZAR? UNA PROPUESTA DE PROTOCOLO

Sería aconsejable que el protocolo de tratamiento deesta situación tuviera en cuenta dos etapas iniciales funda-mentales:

a) Reconocimiento del interlocutor. En este caso, elreconocimiento del interlocutor significa que los pro-fesionales reconozcan a la Sra. María como una per-sona autónoma que pide ayuda. En esta primerafase, debería ser informada del proceso que se segui-rá, del compromiso de secreto profesional, y se le

53

tendría que pedir la autorización para exponer sucaso al equipo de profesionales.

b) Análisis del caso. Una parte importante de la inter-vención profesional de los trabajadores sociales esrecoger la información disponible, obtener nuevainformación (siempre con el consentimiento de laafectada) y hacer un análisis de las mismas (interpre-tar la situación social, comprender, buscar la coheren-cia que seguramente hay en la situación que vive lapersona, etc.). En el caso que tratamos, el objetivo dela intervención tieneque ser que la Sra.María tenga los ele-mentos más adecuadospara que ella mismatome una decisión. Elloquiere decir facilitar yordenar la informacióny la reflexión a fin deque la Sra. María pueda ejercer su capacidad de com-prender la situación, imaginar las diferentes alternati-vas y consecuencias de cada una y, finalmente, serconsciente de los motivos por los que toma una deter-minada decisión. En definitiva, la ayuda profesionaltiene que permitir a la Sra. María ejercer su autonomíapersonal. Este caso es idóneo para construir el análisis con laafectada, es decir, para hacer participar a la personaen el estudio y en los diferentes pasos y procesospara obtener, aclarar y ordenar la información. Esteproceso puede consistir en reconstruir conjuntamen-te la historia de cómo llegó al centro y por qué; enqué situación personal, familiar y económica seencuentra; qué necesita y qué echa de menos; quérelaciones familiares mantiene y cómo las vive; cuá-

El objetivo de la intervencióntiene que ser que la Sra. Maríatenga los elementos más ade-cuados para que ella mismatome una decisión

54

les son las diferentes alternativas; como vive cadauna de estas posibilidades; qué ventajas y desventa-jas ve... La intervención del profesional se tendríaque orientar, por lo tanto, a construir con la intere-sada la descripción de la situación para que el análi-sis del propio proceso le facilite tomar una decisión.

Este tipo de intervenciónrequiere tiempo y, por lotanto, no siempre es posiblerealizarla. Por una parte, por-que a veces los profesionalesno tienen tiempo y, por lotanto, es mucho más rápido yfácil reducir este proceso alámbito profesional y dar elresultado como una decisiónde la persona afectada. Porotra, porque es un procesocompartido en el cual hayque tener en cuenta al otro y,por lo tanto, el ritmo no lodomina exclusivamente elprofesional. Consideramos,sin embargo, que la interven-ción que proponemos nosólo es respetuosa con la dig-

nidad y los derechos de la persona, sino que también esmucho más efectiva, porque en los servicios sociales elgrado de efectividad depende directamente de la participa-ción e implicación de los usuarios.

Se ha señalado que la tarea del equipo técnico es ayu-dar a aclarar y dibujar posibles situaciones y que es la per-sona afectada la que tiene que escoger por cuál se decan-ta. Ahora bien, eso no puede consistir en un trabajo de

La intervención del profesionalse tendría que orientar, por lotanto, a construir con la intere-sada la descripción de la situa-ción para que el análisis delpropio proceso le facilite tomaruna decisión

Además del conflicto de afectosy de demandas de sus hijos yhermanas, la Sra. María segu-ramente también vive unasituación de fragilidad y sole-dad. Uno y lo otro requierenapoyo, comprensión y ayuda

55

laboratorio en el que se presentan de forma aséptica lospros y los contras de cada camino posible. La Sra. Maríapide consejo, nos reclama, “casi —dice la trabajadorasocial— como si nosotros tuviéramos que tomar la decisiónpor ella”. La profesionalidad del equipo tendría que hacerposible, tal como señalábamos en la introducción, respon-der a esta demanda con un respeto escrupuloso al princi-pio de autonomía, pero también con una ética propia de latarea de cuidar. Además del conflicto de afectos y dedemandas de sus hijos y hermanas, la Sra. María segura-mente también vive una situación de fragilidad y soledad.Uno y lo otro requieren apoyo, comprensión y ayuda.

Sin embargo, es muy importante que las organizacionesde atención directa en el ámbito de los servicios socialescuenten con mecanismos de encuentro entre los diferentesprofesionales para abordar en equipo las problemáticas.Los equipos interdisciplinares son primordiales no sólopara evitar la soledad del profesional, sino para abordar loscasos con rigor. Esta nueva forma de trabajo, que ha des-plazado el eje de la relación individual hacia otra máscolectiva, no tiene que despreciar la relación interpersonal,sino que la tiene que hacer más rica y aprehensible.Asimismo, no exime en ningún momento de la responsabi-lidad individual que tienen los profesionales según la fun-ción y el cargo que ejercen.

4. LA CONFIDENCIALIDAD Y LA DISCRECIÓN

El deber de confidencialidad se fundamenta en la digni-dad del ser humano y en el derecho a la intimidad personal(art. 10 y 18 CE). Lo proclaman y regulan los códigos deon-tológicos del Colegio Oficial de Psicólogos de Cataluña (títu-lo V), del Colegio Oficial de Diplomados en Trabajo Socialy Asistentes Sociales de Cataluña (capítulo VII), del Colegio

56

de Educadores y EducadorasSociales (principio 4) y delConsejo de Colegios deMédicos de Cataluña (capítu-lo IV). Asimismo, lo encontra-mos en el Estatuto de los tra-bajadores (donde se dice que

su vulneración puede ser causa de despido) y en el Códigopenal (que establece penas de prisión, inhabilitación y mul-tas para aquellos profesionales que lo conculquen).10

La trabajadora social pregunta qué se tiene que hacer conel hecho “de que todo el mundo diga la suya”. Para abordaresta cuestión hay que desgranar este todo el mundo parapoder dar respuestas más precisas. Consideramos que sepuede hacer referencia a tres grandes grupos de personas:el equipo técnico, los trabajadores de la residencia en gene-ral y los usuarios o residentes.

El equipo técnico. Todos los miembros del equipo téc-nico, que es donde se realizará el seguimiento del caso de laSra. María, están sometidos al secreto compartido por el cír-culo de confidencialidad, de modo que están obligados asalvaguardar la confidencialidad en la misma medida y lími-

Todos los miembros del equipotécnico están sometidos al secre-to compartido por el círculo deconfidencialidad

10. En el artículo 54.2.d del Estatuto de los trabajadores se dice: “La revela-ción de datos de los que se tiene conocimiento en razón del puesto de tra-bajo que se ocupa, cuando están sometidos al deber de confidencialidadcomo los relativos a la salud, puede ser causa de despido disciplinar del tra-bajador por el hecho de considerarse incumplimiento contractual, ya que setrata de una transgresión de la buena fe contractual y un abuso de confian-za en la realización del trabajo”. Y el artículo 199 del Código penal tipificaentre los delitos de revelación de secretos estos: “1. Quien revele secretos,de los que tenga conocimiento en razón de su oficio o sus relaciones labo-rales, será castigado con pena de prisión de uno a tres años y multa de seisa doce meses. / 2. El profesional que, con incumplimiento de su obligaciónde sigilo o reserva, divulgue secretos de otra persona, será castigado con lapena de prisión de uno a cuatro años, multa de doce a veinticuatro meses einhabilitación especial para dicha profesión por tiempo de dos a seis años”.

57

tes que el profesional que atiende directamente el caso.Entendemos por círculo de confidencialidad el núcleo pordonde circula la información sin que se rompa el compromi-so suscrito con la interesada. Fuera de este círculo, se sitúanlos profesionales que no son del equipo técnico, los residen-tes, los amigos y los familiares, con lo cual cualquier contac-to o transmisión de información fuera de este círculo tieneque tener el consentimiento de la persona interesada.

Los trabajadores de la residencia en general. Elresto de trabajadores de la residencia también están someti-dos al deber de confidencialidad y a la discreción. El deberde confidencialidad no es exclusivo de los profesionales delequipo técnico, sino que afecta también a todos los profesio-nales y trabajadores que puedan conocer datos en funcióndel trabajo que llevan a cabo. Por ejemplo, y en este caso,pueden conocer la situación familiar de la Sra. María y la pro-blemática que está viviendoya sea porque se lo ha expli-cado la propia persona afecta-da u otros. La dirección y elequipo técnico tendrían quecomunicar a todos los trabaja-dores de la residencia que lamejor manera de ayudar a laSra. María es siendo discretosy respetuosos con el momen-to difícil que está viviendo.

Residentes. Con los resi-dentes no se puede ni se tiene que realizar ninguna inter-vención a menos que se produzca una situación de intro-misión desmesurada que la Sra. María y el equipo técnicoconsideren que la perjudica. No sería necesario el consen-timiento de la Sra. María en el supuesto de que la direccióny el equipo técnico consideraran que algunas actitudes per-judican la convivencia en la residencia.

La dirección y el equipo técnicotendrían que comunicar a todoslos trabajadores de la residenciaque la mejor manera de ayudara la Sra. María es siendo discre-tos y respetuosos con el momentodifícil que está viviendo

58

5. ¿SE PUEDE CONSIDERAR UNA SITUACIÓN DE “MAL-TRATO CONSENTIDO”?

En bioética se suele destacar una observación deStephen Toulmin sobre el funcionamiento de la NationalComission for the Protection of Human Subjects ofBiomedical and Behavioral Sciences, una comisión creadapor el Congreso de los EE. UU. para aconsejar la mejormanera de proteger los derechos y el bienestar de las per-sonas que participaban en investigaciones biomédicas y quese reunió entre 1974 y 1978. Toulmin dijo que los miembrosde esta comisión llegaban con relativa facilidad a acuerdossobre cuestiones concretas derivadas de casos especialmen-te complicados, mientras que continuaban teniendo des-acuerdos sobre cuestiones de fundamentación de los princi-pios morales o sobre lo que realmente son las reglas demoralidad. Si aquí mencionamos esta observación es por-que en el análisis del caso de la Sra. María nos preocupabaque nos pudiera pasar una cosa parecida. A los miembrosdel Grupo de Opinión nos ha sido relativamente fácil llegara los acuerdos que hasta aquí se han apuntado, pero encambio nos preocupaba que la pregunta que formula la tra-bajadora social sobre si el caso puede considerarse unasituación de maltrato consentido nos llevara, si no íbamoscon cuidado, a cargantes y estériles discusiones.

En el concepto maltrato consentido caben una granvariedad de acciones y de situaciones concretas. Algunasson tan claras que obligan a una intervención inmediata yno hacerlo es moralmente reprobable y profesional y jurídi-camente punible (por ejemplo, si los hijos provocaran laindigencia de la madre). Otras situaciones, por ejemplo estaque tratamos, no son tan claras y requieren de un análisisdel caso, porque existe la posibilidad de que se tenga querespetar la decisión de la persona afectada. Y también exis-te la posibilidad de que algunas acciones o situaciones que

59

nosotros consideramos de maltrato (por ejemplo, algunostipos de relaciones amorosas) sean expresión de la libertadpersonal y, por lo tanto, el análisis y la intervención de unprofesional supongan la vulneración del derecho a la intimi-dad personal y familiar.

Según la Declaración de Toronto para la prevención glo-bal del maltrato a las personas mayores de la OrganizaciónMundial de la Salud (OLMOS), el maltrato de personasmayores se define como “la acción única o repetida, o lafalta de respuesta apropiada, que produce daño o angustia auna persona mayor y queocurre en cualquier relaciónen que exista una expectativade confianza”.11 Asimismo, enel Informe de la SegundaAsamblea Mundial sobre elenvejecimiento de las NacionesUnidas se dice que “El aban-dono, el maltrato y la violen-cia contra las personas deedad pueden adoptar muchasformas —física, psicológica,emocional, financiera— y se produce en todas las esferassociales, económicas, étnicas y geográficas” y que las muje-res mayores corren un riesgo mayor de ser objeto de maltra-to físico y psíquico debido a las actitudes sociales discrimi-natorias y a la no realización de los derechos humanos de lamujer. Algunas prácticas tradicionales y costumbres perjudi-ciales se traducen en maltratos y violencia contra las mujeresmayores, situación que suele agravarse con la pobreza y lafalta de acceso a la protección de la ley”.

11. La Declaración de Toronto para la prevención global del maltrato alas personas mayores (17 de noviembre de 2002) se puede encontrar enel portal de la OMS (http://www.who.int/es/).

“El maltrato de personas mayo-res se define como la acciónúnica o repetida, o la falta derespuesta apropiada, que produ-ce daño o angustia a una perso-na mayor y que ocurre en cual-quier relación en que exista unaexpectativa de confianza”

60

En el artículo 153 del Código penal se dice que “quienpor cualquier medio o procedimiento cause a otro menos-cabo psíquico o una lesión no definidos como delito eneste Código, o golpee o maltrate de obra a alguien sin cau-

sarle lesión, cuando la ofen-dida sea [...] persona espe-cialmente vulnerable queconviva con el autor, tieneque ser castigado [...]”. En elartículo 172.2 se distingueque “la misma pena se impo-ne [se refiere a las penas deprisión o trabajos en benefi-cio de la comunidad a lasque se hacía referencia en la

primera parte de este artículo 172.2] a quien de forma levecoaccione a una persona especialmente vulnerable queconviva con el autor”. El artículo 617.2, que hace referen-cia a las faltas, no exige la circunstancia de convivir con elautor (“quien golpee o maltrate de obra a otro sin causarlelesión tiene que ser castigado...”). Y a partir del año 2003,el artículo 173 del Código penal introduce la posibilidad deque el sujeto activo del delito (el posible agresor) pueda seruna institución, con lo cual se amplía el círculo de víctimasde violencia doméstica más allá de las personas que convi-ven en una familia, es decir, a “les personas que por suespecial vulnerabilidad están sometidas a custodia o guar-da en centros públicos o privados”.

Entre las medidas que propone el Informe de laSegunda Asamblea Mundial sobre el Envejecimiento de lasNaciones Unidas, aquí hay que destacar la siguiente:“Animar a los profesionales de la salud y de los serviciossociales y al público en general para que informen sobreaquellos casos de los que sospechen que existe maltrato a

Las mujeres mayores corren unriesgo mayor de ser objeto demaltrato físico y psíquico debidoa las actitudes sociales discrimi-natorias y a la no realización delos derechos humanos de lamujer

61

personas mayores”.12 En este sentido, nuestro ordenamien-to jurídico obliga a quienes por razón de su cargo, profe-sión u oficio tengan noticia de algún delito público adenunciarlo inmediatamente al Ministerio Fiscal, al tribunalcompetente o al juez de instrucción13 (artículo 262 de laLey de enjuiciamiento criminal) y castiga a quienes no ayu-den a una persona de edad avanzada o discapacitada quese encuentre desvalida y dependa de su cuidado (artículo619 del CP).

Una vez señalada todaesta normativa y declaracio-nes y volviendo al caso quenos ocupa, parece que sepuede considerar que la Sra.María vive una situación derelativo maltrato por parte desus hijos. Pero también esta-mos convencidos de que nollega al punto de requerir unaintervención sin su consenti-miento y menos aún la obli-gación de denunciarlo alpoder judicial. Y eso porquela Sra. María no ve amenaza-das, de momento, sus necesi-dades básicas y porque esconsciente de la situaciónque está viviendo. A partir dela información con la que

12. El Informe de la Segunda Asamblea Mundial sobre el Envejecimiento,que se llevó a cabo en Madrid del 8 al 12 de abril de 2002, se puedeencontrar en http://www.un.org/spanish/envejecimiento/documents.htm.

13. Artículo 262 de la Ley de enjuiciamiento criminal española.

La Sra. María vive una situaciónde relativo maltrato por parte desus hijos. Pero estamos convencidosde que no llega al punto de reque-rir una intervención sin su consen-timiento porque no ve amenaza-das, de momento, sus necesidadesbásicas y porque es consciente de lasituación que está viviendo

Nuestro ordenamiento jurídicoobliga a quienes por razón de sucargo, profesión u oficio tengannoticia de algún delito público adenunciarlo inmediatamente alMinisterio Fiscal

62

contamos, consideramos que la Sra. María entiende perfec-tamente la situación, de lo cual son buena muestra doshechos: que pide consejo (y por lo tanto es capaz de verlos pros y contras que tiene quedarse en la residencia o ira vivir a su casa) y que es consciente del dolor y la felici-dad que le provocan los hijos (ellos son “lo único que mequeda en este mundo y que me hace feliz”).

En el caso de que la Sra. María decidiera abandonar laresidencia e ir a vivir con sus hijos, los profesionales de losservicios sociales de atención primaria tendrían la obliga-ción de realizar un seguimiento del caso para detectar si sellega a una situación que justifique una intervención noconsentida. Por ejemplo, en el supuesto de que los hijos seapoderaran de todos los recursos económicos de la Sra.María y esta no pudiera vivir con los recursos indispensa-bles para satisfacer sus necesidades básicas (comer, vestir,vivienda, luz, agua, sanidad, higiene personal...), sería pre-ciso poner el hecho en conocimiento de la Fiscalía e iniciaralgún tipo de intervención social para que la Sra. Maríarecibiera una ayuda inmediata.

63

5. CONCLUSIONES YRECOMENDACIONES FINALES

1. Lamentablemente, constatamos que muchas de laspersonas mayores que se encuentran en una situa-ción de debilidad física o de precariedad económicason tratadas con un paternalismo que niega uno delos principales rasgos de su dignidad: la posibilidadde decidir por uno mismo. No respetar el principiode autonomía moral es atentar contra uno de losvalores y derechos fundamentales de la persona.

2. Consideramos importantísimo no establecer a priorininguna relación entre la debilidad de la autonomíafuncional y la debilidad de la autonomía moral. De ladependencia física de las personas mayores, por ele-vada que sea, no sepuede desprender unadebilidad de su capaci-dad de decidir. Hacerloestigmatiza a las perso-nas y genera prejuicios.

3. El reconocimiento y elrespeto a la autonomíamoral de las personas tienen que arrinconar el pater-nalismo. Ahora bien, eso no quiere decir abandonaruna ancestral y fundamental relación de hospitalidady de cuidar del otro. Creemos que la ética propia dela tarea de cuidar no lleva necesariamente al paterna-lismo; ni el respeto escrupuloso a la autonomía de laspersonas lleva al individualismo que se desentiendedel otro. Cuidar de una persona que pasa por una

No respetar el principio de auto-nomía moral es atentar contrauno de los valores y derechosfundamentales de la persona

64

situación de fragilidad quiere decir responder, en lamedida de lo posible, a sus necesidades y aspiracio-nes de acuerdo con la forma de sentirlas y pedirlas.

4. La incapacitación y la tutela son medidas legales quetienen como finalidad proteger los derechos funda-mentales de la persona afectada, entre los cuales estáel desarrollo de su personalidad. Estas medidas lega-les consisten en limitar la posibilidad de gobernarsepor sí mismo sólo en aquellos aspectos que puedenperjudicar a la persona. La incapacitación legal noquiere decir, ni mucho menos, “incapacitar a la per-sona”. En contra de lo que lamentablemente suelepasar en algunos casos, la tutela obliga a protegerderechos, no a pedirlos prestados.

5. En los servicios sociales es muy importante que elprotocolo de tratamiento tenga en cuenta dos etapas

iniciales fundamentales: elreconocimiento del interlocu-tor y el análisis del caso. Laintervención profesional setiene que orientar, siempreque sea posible, a construircon la persona afectada elanálisis del caso y a ayudar aaclarar los itinerarios posiblesy las consecuencias de cadauno. Finalmente, es la perso-na afectada quien tiene quedecidir qué camino hay queseguir. En todo este proceso,los equipos interdisciplinares

son primordiales para evitar la soledad del profesio-nal y para abordar los casos con rigor.

6. El deber de confidencialidad no sólo afecta a los pro-fesionales que no ocupan cargos técnicos, sino a

Cuidar de una persona que pasapor una situación de fragilidadquiere decir responder, en la medi-da de lo posible, a sus necesidadesy aspiraciones de acuerdo con laforma de sentirlas y pedirlas

Es la persona afectada quientiene que decidir qué caminohay que seguir

65

cualquier trabajador de la institución. La vulneraciónde este deber no es sólo moralmente reprobable,sino punible laboralmente e incluso penalmente.

7. La definición del concepto maltrato comprende unabanico muy amplio, un abanico que va de lo quese tiene que respetar a lo que no se puede consen-tir.En el caso de la Sra. María que aquí hemos analiza-do, a nuestro parecer, a pesar de existir una situaciónde maltrato, ello nojustifica ninguna inter-vención sin su consen-timiento. Creemos queeste camino sería éti-camente y jurídica-mente inaceptable,porque supondría lavulneración de valoresy derechos fundamen-tales, como la dignidad, la autonomía y el libre des-arrollo de la personalidad. Cualquier intervención sinel consentimiento informado de la persona afectadasólo es aceptable en situaciones de peligro urgente yjustificado o en aquellas situaciones que suponganun agravio para una persona incapacitada.No obstante, en el supuesto de que la Sra. Maríarechazara en algún momento la ayuda profesionalen este asunto, ello no debería impedir continuarcon aquellas formas de apoyo que no suponen nin-guna intromisión en la vida de las personas y queforman parte de unas relaciones humanas afables ysolidarias.

La definición del concepto mal-trato comprende un abanicomuy amplio, un abanico que vade lo que se tiene que respetar alo que no se puede consentir

67

6. GLOSARIO COMENTADO

AUTONOMÍA

Entendemos por autonomía de una persona la capaci-dad de esta persona de autogobernarse, es decir, la capaci-dad: a) de comprender la situación; b) de poder imaginarlas consecuencias de las posibles decisiones, y c) de poderargumentar o comunicar, en el ámbito que sea, los motivosde su propia decisión. Locontrario de la palabra auto-nomía entendida en este sen-tido es heteronomía.14 Sinembargo, el concepto auto-nomía también se utilizapara referirse a otros ámbitosde la vida de una persona,por ejemplo a las capacida-des y limitaciones físicas oeconómicas. Entonces sedice que una persona es autónoma porque no necesita anadie para levantarse de la cama o para vestirse, o también

14. Para Kant, la oposición entre autonomía (gobernarse por las leyespropias) y heteronomía (actuar bajo las leyes de otro) es uno de los ras-gos definitorios de la modernidad (la Ilustración, dijo, es la capacidad deservirse del propio entendimiento sin la dirección de otros). Gracias aEmmanuel Levinas, sin embargo, los conceptos autonomía y heterono-mía han desplegado una riqueza de matices tan nuevos que es difícilmantenerse como si nada en la “vieja” caracterización y antonimia kan-tianas. Heteronomía, por ejemplo, también quiere decir “la ley queemana de la presencia del otro, porque tengo que responder ante él y,en algunas ocasiones, por él”.

Cuando se habla de casos con-cretos es imprescindible aclararde qué tipo de autonomía sehabla, porque, si no, puedehaber confusiones e incluso sepuede llegar a ser ofensivo haciala persona afectada

68

que es autónoma porque ha encontrado un trabajo y ya nohace falta que la familia la mantenga. Lo contrario de lapalabra autonomía entendida en este último sentido esdependencia.

Dado que la polisemia de la palabra autonomía, sobretodo en los servicios sociales, puede llevar a algunas confu-siones, sería conveniente que, cuando existiera este peligro,se aclarara si se habla de autonomía moral (autodetermina-ción o capacidad para autogobernarse), de autonomía fun-cional (física), de autonomía económica, etc.

En los servicios sociales se habla mucho de promover,conseguir, mantener, apoyar o fomentar la autonomía delas personas. Cuando se habla de casos concretos esimprescindible aclarar de qué tipo de autonomía se habla,porque, si no, puede haber confusiones e incluso sepuede llegar a ser ofensivo hacia la persona afectada. Por

ejemplo, si nos dirigimos auna persona mayor conplena autonomía moral peroque no disfruta de una totalautonomía física diciendoque se quiere “promover suautonomía”, sin especificarque nos referimos a la auto-nomía funcional, puede lle-

var a pensar que queremos aumentar su autonomía moral,aunque, en este caso, la autonomía moral es algo que setiene que reconocer y respetar, no promover. La autono-mía moral se fomenta —en el sentido de incrementar—en aquellas personas a las que no reconocemos una capa-cidad de autonomía moral plena. Este es el caso de losmenores —con respecto a los cuales entendemos que notienen bastante desarrolladas las facultades intelectuales ymorales— y de ciertas personas con discapacidades inte-lectuales o enfermedades mentales graves.

No se puede hacer de ningúnmodo una asimilación entre per-sona mayor, dependencia e inca-pacidad jurídica, ya que son tresconceptos bien diferentes

69

Como ya hemos adverti-do en la introducción, esimportantísimo no establecera priori ninguna relaciónentre los distintos ámbitos dela autonomía. De la debilidadfísica de las personas mayo-res dependientes o de la falta de autonomía económica,por elevadas que sean, no se puede desprender una debi-lidad en su capacidad de decidir, es decir, en su autonomíamoral. Como se afirma en el Informe extraordinario delSíndico de Agravios en el Parlamento de Cataluña sobre laatención a la gente mayor dependiente en Cataluña, “no sepuede hacer de ningún modo una asimilación entre perso-na mayor, dependencia e incapacidad jurídica, ya que sontres conceptos bien diferentes, aunque en determinadossupuestos puedan coincidir”.15

La autonomía de una persona es básica en su considera-ción de ser moral. En las personas adultas, la limitación dela capacidad de decidir sólo se puede establecer mediantesentencia judicial. Pero dado que la autonomía moral no esun sistema binario (en el sentido de que se tiene o no setiene), sino una escala de matices y grados, en los procesosde limitación de la capacidad de obrar la ley prevé la nece-sidad de determinar la extensión y los límites de la incapaci-tación. Por lo tanto, una incapacitación legal no quiere decir,ni mucho menos, que una persona sea incapaz de decidirnada, sino sólo lo que establece la sentencia.

15. Informe extraordinario del Síndico de Agravios en el Parlamento deCataluña sobre la atención a la gente mayor dependiente en Cataluña.Boletín Oficial del Parlamento de Cataluña, jueves 12 de febrero de2004, página 32. El informe se puede consultar en:http://www.sindicgreugescat.org/fitxers/informes/gent_gran_2.pdf;jses-sionid=22E4F2DC16CEE8B7F3842D7F424D6163.

En las personas adultas, la limi-tación de la capacidad de deci-dir sólo se puede establecermediante sentencia judicial

70

El respeto a la autonomía de la persona es promulga-do en los artículos 10, 15 y 18 de la Constitución españo-la y en los artículos 5n y 8 del Anteproyecto de ley de ser-vicios sociales de Cataluña.16 En el ámbito de los serviciossanitarios, está muy bien regulado en el artículo 6 de la Leycatalana 21/2000, de 29 de diciembre, sobre los derechosde información concernientes a la salud y la autonomía delpaciente, y la documentación clínica, y en el artículo 8 dela Ley española 41/2002, de 14 de noviembre, básica regu-ladora de la autonomía del paciente y de derechos y obli-gaciones en materia de información y documentación clí-nica. También se habla de ello en la introducción y en elartículo 1.3 del Código de ética y deontológico de losdiplomados en Trabajo Social y asistentes sociales deCataluña y en el principio 7 y el artículo 12 del Códigodeontológico del educador y la educadora sociales.

CONSENTIMIENTO INFORMADO

El consentimiento es laconformidad libre, volunta-ria y consciente de una per-sona para que tenga lugaruna actuación que la afectadirectamente. Que el con-sentimiento sea informadosignifica que se da despuésde haber recibido toda lainformación necesaria deuna forma comprensible,

Que el consentimiento sea infor-mado significa que se da despuésde haber recibido toda la infor-mación necesaria de una formacomprensible, rigurosa, sin pri-sas y también con la valoracióndel profesional sobre los pros ycontras de las distintas opciones

16. En el momento de redactar este opúsculo el Gobierno de laGeneralitat acaba de presentar al Parlamento de Cataluña el Proyecto deley de servicios de sociales.

71

rigurosa, sin prisas y también con la valoración del profe-sional sobre los pros y contras de las distintas opciones, ensu caso. En el ámbito sanitario está regulado por la Ley21/2000, de 29 de diciembre, sobre los derechos de infor-mación concernientes a la salud y la autonomía del pacien-te, y la documentación clínica, y por el capítulo IV de laLey 41/2002, de 14 de noviembre, básica reguladora de laautonomía del paciente y de derechos y obligaciones enmateria de información y documentación clínica.

DEPENDENCIA

En la Recomendación (98) 9 del Consejo de Europaadoptada por el Comité de Ministros el 18 de septiembre de1998 se dice: “La dependencia es un estado en el que seencuentran las personas que por razones relacionadas conla falta o pérdida de autonomía física, psíquica o intelectualtienen necesidad de asistencia y/o ayudas importantes parapoder realizar los actos normales de la vida cotidiana. Ladependencia puede afectar a cualquier sector de la pobla-ción y no sólo a las personas mayores. Si bien es cierto quela dependencia tiende a aumentar con la edad y que lavejez se caracteriza por estar frecuentemente asociada amúltiples problemas de salud, la edad no es el único crite-rio sobre este estado”.

DIGNIDAD

La palabra dignidad ha sido y es objeto de muchasinterpretaciones en la filosofía y la teología occidentales. Elconcepto, por lo tanto, es problemático. Una de las defini-ciones que más se suele utilizar es la que formuló Kant en

72

la Fundamentación de lametafísica de las costumbres,donde dice que la personatiene dignidad porque suexistencia tiene un valorabsoluto, es objeto de respe-to, existe como fin en símisma y no simplementecomo medio para un usocualquiera de tal o cual

voluntad. “En el reino de los fines —escribe— todo tiene oun precio o una dignidad. Lo que tiene un precio puedeser sustituido por otra cosa, como equivalente. En cambio,lo que está por encima de cualquier precio, lo que consi-guientemente no admite ningún equivalente, tiene una dig-nidad”.

Sin querer entrar en un debate que ha ocupado yocupa a muchos pensadores, consideramos necesariocomplementar el concepto de dignidad con el valor dela autonomía de las personas. En este sentido, la ideaque podamos tener de lo que es digno o no para unapersona en una determinada situación se tendría quecontrastar siempre con la persona afectada. Es la perso-na afectada la que tiene que formular el juicio de lo queconsidera o no digno para ella y también es ella la quetiene que decidir libremente lo que quiere hacer. En el

caso concreto de las perso-nas mayores, el Informeextraordinario del Síndicode Agravios en elParlamento de Cataluñasobre la atención a las per-sonas mayores dependien-tes en Cataluña también

Se suele considerar que la digni-dad forma parte de la esenciahumana y que, por lo tanto, nopueden existir excepciones nilimitaciones de ningún tipo

La persona tiene dignidad por-que su existencia tiene un valorabsoluto, es objeto de respeto,existe como fin en sí misma y nosimplemente como medio paraun uso cualquiera de tal o cualvoluntad

73

vincula la dignidad de las personas a su autonomía. “Enel caso de la gente mayor con dependencia —dice elInforme—, nuestra sociedad tiene la obligación de velarpor el mantenimiento de su autonomía, por la calidadde vida y el mantenimiento de su imagen, elementosimprescindibles para la dignidad de la persona”.

El concepto dignidad lo encontramos en el preámbuloy en el artículo 1 de la Declaración universal de los dere-chos humanos y en el artículo 10 de la Constitución espa-ñola, cuando esta trata de los derechos y deberes funda-mentales. La opinión mayoritaria considera que la dignidadse dirige al libre desarrollo de la persona mediante el des-pliegue de sus potencialidades psíquicas, morales, cultura-les, sociales y económicas. Incluye, por lo tanto, la capaci-dad de decidir libremente y racionalmente un modelo devida (con la única exigencia del respeto a los otros). Paraque ello sea posible, es preciso que la persona cuente conunos mínimos de subsistencia y de calidad de vida que lepermitan vivir dignamente. Asimismo, se suele considerarque la dignidad forma parte de la esencia humana y que,por lo tanto, no pueden existir excepciones ni limitacionesde ningún tipo (edad, sexo, etnia, ideología, etc.).Cualquier acción o conducta que lesione los derechos dela persona —como por ejemplo las actitudes paternalistaso cualquier forma de maltrato— atenta contra su dignidad.

PATERNALISMO

El paternalismo suele implicar una limitación o restric-ción de la voluntad y la libertad de acción de otra persona.En esta medida, hay que denunciarlo como una varianteblanda del autoritarismo. Como dice Priscilla Cohn, todopaternalismo, incluso aquel que parece dictado por las

74

razones más humanitarias ygenerosas, implica el supues-to de que nuestro juiciosobre lo que es bueno paraalguien es lo mejor. Nosotros,en cambio, estamos conven-cidos de que el mejor juicioes el de la propia persona,porque es un juicio que for-

mula sobre sí misma. Somos conscientes de que en algu-nos casos esta afirmación necesita la matización de que “elmejor juicio sobre sí misma es el que hace la persona autó-noma”. Ahora bien, si añadimos este matiz, también habráque aclarar el concepto juicio, porque muchos de ellos nonecesariamente requieren una autonomía moral en el sen-tido solemne señalado en este glosario de capacidad deautogobernarse. Los ámbitos residenciales están llenos depequeños juicios de las personas que se pueden y debenrespetar; por ejemplo, el gusto del yogur que se quiere depostre o el color de la camisa que uno desea ponerse ocomprar.

Todo paternalismo, inclusoaquel que parece dictado por lasrazones más humanitarias ygenerosas, implica el supuesto deque nuestro juicio sobre lo que esbueno para alguien es lo mejor

75

7. RELACIÓN DE LOS MIEMBROSQUE HAN ELABORADO

Y COLABORADO EN ESTEDOCUMENTO

• Bosch Pelegrí, Josep MariaMiembro del Consejo Consultivo de la Gente Mayorde la comarca de la Selva.

• Canimas Brugué, JoanProfesor asociado del Departamento de Pedagogíade la UdG y coordinador técnico del Observatoriode Ética Aplicada a la Intervención Social.

• Carbonell Paris, FrancescPedagogo. Asesor en lengua, interculturalidad ycohesión social del Departamento de Educación.

• Celda Garcia, EstherMédico. Directora de la residencia para personasmayores de Palau.

• Cruz Moratones, CarlesMagistrado de la Audiencia Provincial de Girona.Director del Observatorio de Ética Aplicada a laIntervención Social.

• Del Pozo Àlvarez, Joan ManuelProfesor de Filosofía de la UdG. Concejal delAyuntamiento de Girona.

• Gisbert Aguilar, CristinaPsiquiatra. Jefa del Servicio de RehabilitaciónPsiquiátrica del Parque Hospitalario Martí y Julià.

76

• Monreal Bosch, PiliProfesora del Departamento de Psicología de laUdG.

• Mora Duran, AmadeuTrabajador social. Dirección de los Servicios Socialesdel Ayuntamiento de Girona.

• Pellissa Vaqué, BruEducador social. Responsable de un grupo de inves-tigación sobre conflictos interétnicos de laFundación SER.GI.

• Sollano, ArantxaTrabajadora social de la residencia Puig d’en Roca.

• Vergés Gifra, JoanProfesor de Filosofía política de la UdG.

• Vilà Mancebo, AntoniProfesor del Departamento de Pedagogía de la UdG.

LES PERSONNESAGEES ET LE DROIT

À LA DECISIONMADAME MARIA. ANALYSE D’UN CAS PRATIQUE:

DIGNITÉ ET AUTONOMIE, ET PRÉJUDICES ENVERSLES PERSONNES AGÉES

Girona, décembre de 2005

79

1. PREAMBULE

Le 21ème siècle porte l’empreinte, parmi nombre d’autres,de 3 évènements qu’il est utile de rappeler ci-après: la perted’une morale unique dictée par Dieu, la Nature ou la RaisonPure), l’extension et l’approfondissement des droits indivi-duels et l’irruption de la voix de l’autre (de la femme, dumalade, du handicapé, de l’enfant, de l’homosexuel, de l’é-tranger, de l’autre dans sa différence...). Ces 3 faits confron-tent les individus –et parmi eux les professionnels de l’inter-vention sociale– à de nouve-lles problématiques éthiquesqui demandent, aujourd’huiplus que jamais, la recherchecoopérative de réponses.C’est pour contribuer à cettetâche que s’est constitué leGroupe d’Opinion del’Observatori d’Ètica Aplicadaa la Intervenció Social.

Depuis plus de 40 ansexistent pour les profession-nels du secteur sanitaire desgroupes de débat ainsi qu’u-ne littérature abondante. Ony réfléchit et donne des réponses concrètes à des problè-mes concrets d’éthique, au point de créer une disciplinenommée bioéthique. En revanche, dans les services sociauxet éducatifs, ce genre de groupes ou de publications n’en-tre pas dans les détails, ou alors, énoncent seulement lesgrands principes auxquels ils réfléchissent.

La perte d'une morale unique,l'extension et l'approfondisse-ment des droits individuels et l'i-rruption de la voix de l'autreconfrontent les professionnels del'intervention sociale– à de nou-velles problématiques éthiquesqui demandent, aujourd’huiplus que jamais, la recherchecoopérative de réponses

80

Ce cahier est le premier d’une collection qui prétendaborder avec honnêteté, rigueur intellectuelle, pluralisme etcaractère laïque les problèmes d’éthique qui surgissentdans la pratique quotidienne des professionnels de l’actionsociale. Ainsi, nous pensons que les possibilités d’approchedes problématiques éthiques ne se situent pas seulemententre la casuistique (aborder des cas concrets en s’en tenantseulement aux résultats) et le principalisme (aborder descas concrets en s’en tenant aux principes moraux) maisaussi sur toute une surface dessinée par de nombreusesautres théories éthiques que la complexité et la richesse del’époque actuelle demandent d’écouter et de prendre encompte.

Le cas de Madame Maria, en maison de retraite, quenous présentons ici nous est parvenu par une assistantesociale travaillant dans le même établissement. Nous espé-rons que les réflexions et décisions qu’elle nous a suggéré-es pourront être utile dans ce type de cas comme dans tantd’autres traitant de sujets similaires et surtout, qu’elles sti-muleront le débat et les bonnes pratiques. En ce sens, nousvous serions reconnaissants de nous faire parvenir voscommentaires et corrections quant à l’analyse de ce cas ouque vous preniez contact avec nous afin de participer à l’undes groupes de travail de l’Observatoire (etica@campusar-nau.org).

81

2. DESCRIPTION DU CAS PAR LATRAVAILLEUSE SOCIALE

« Madame Maria est une femme de 83 ans, veuve, qui con-serve toutes ses facultés mentales bien qu’ayant entamé unprocessus d’affaiblissement physique et psychique propre àson âge. Elle est entrée, il y a un an, dans la résidence pourpersonnes âgées où je travai-lle, et ce sous la forte pres-sion de ses soeurs qui vou-laient la protéger de ses deuxenfants, l’un toxicomane etl’autre prostituée car disent-elles « ils la tuaient de cha-grin et lui avaient déjà vidétoutes ses économies ». Toutau long de cette année,Madame Maria s’est trouvéeprise entre les demandes desenfants et celles de ses deuxsoeurs. D’une part, sesenfants ne lui rendent visite mensuellement que pour luidemander l’argent de sa pension; mais comme elle dit « Ilssont la seule chose qui me reste au monde et qui me rendeheureuse »; d’autre part ses deux soeurs font pression pouren finir avec une situation qu’elles considèrent néfaste tantpour Madame Maria que pour ses enfants.

Récemment, l’affaire s’est encore compliquée car sesenfants lui ont demandé qu’elle revienne vivre avec eux àla maison et la mère ne sait que faire. Prise dans un conflit

Tout au long de cette année,Madame Maria s'est trouvée priseentre les demandes des enfants etcelles de ses deux soeurs

Madame Maria se trouve dansune situation de tension qu'ellene peut résoudre seule et elledemande de l’aide

82

de sentiments et de deman-des, Madame Maria se trouvedans une situation de tensionqu’elle ne peut résoudreseule et elle demande de l’ai-

de, quasiment comme si nous, professionnels de la résiden-ce, devions prendre la décision pour elle. Face à cette situa-tion, je me pose les questions suivantes auxquelles je voussaurai gré de m’aider à réfléchir et si possible à les résou-dre:

Ce dont je me suis tout de suite rendue compte c’estque, contrairement au diagnostic et au traitement dans lecas –par exemple– d’une maladie, ici, n’importe qui donneson avis (souvent à la demande de Madame Maria) en con-séquence de quoi, à l’avis des enfants et des soeurs s’ajou-te celui de tout résident ou employé. Ceci étant posé, quedois-je conseiller à Madame Maria? Qu’elle aille vivre chezelle avec ses deux enfants? Qu’elle vive à la résidence maisqu’on lui fasse voir –comme le disent ses soeurs– qu’il fautdoser et gérer correctement l’argent qu’elle donne à sesenfants (une certaine somme pour le loyer et les dépensesafférentes à l’appartement, une directement à ses enfants etune autre pour ses dépenses personnelles)? Faut-il deman-der au juge la possibilité de nommer tutrice légale l’une dessoeurs de Madame Maria qui pourrait alors refuser tout

transfert d’argent aux enfants,ce qui briserait le lien entreeux et leur mère? En somme,que devons-nous faire dansdes situations de maltraitanceconsentie?»

Que dois-je conseiller à MadameMaria?

Que devons-nous faire dans dessituations de maltraitance con-sentie?

83

3. INTRODUCTION

Une bonne façon de dépeindre la société, en constanteévolution, dans laquelle nous nous trouvons consiste à laprésenter comme un monde ou confluent, comme jamaisauparavant avec l’intensité actuelle, ce qui appartient aupassé et ce que revendique le futur. Un exemple de cela: lepréjugé consistant à rattacher les personnes âgées à unesituation de non défense et de dépendance, d’affaiblisse-ment physique et psychique, préjugé provenant d’une épo-que qui n’est plus la notre. Aujourd’hui, grâce aux avancé-es en matière de santé et à l’amélioration de la situationsociale et économique, la vie s’est allongée de façon consi-dérable dans les pays déve-loppés. Ceci, ajouté à latransformation des critèresculturels, fait que les person-nes âgées jouissent d’un plusgrand bien-être et revendi-quent toujours plus l’exercicede leur propre autonomiecomme tout citoyen, choseincompatible avec le vieuxpaternalisme présent enco-re aujourd’hui.

La reconnaissance et le respect de la capacité à se diri-ger par sa propre raison devraient en finir avec le paterna-lisme. Toutefois ceci ne doit supposer à aucun moment l’a-bandon des relations ancestrales et fondamentales que sontl’hospitalité et l’aide, le soin accordé à l’autre, l’accompag-nement, le respect et la solidarité. Lorsque, au nom de l’au-

Nous pensons que l'éthique liée àla mission de soin ne conduit pasnécessairement au paternalisme,ni que le respect scrupuleux del'autonomie des personnes con-duise à l'individualisme, qui lui,est désintérêt pour l'autre

84

tonomie, ces empreintes sont effacées, on parle alors géné-ralement d’individualisme et l’on regrette facilement lepassé. Nous pensons que l’éthique liée à la mission de soinne conduit pas nécessairement au paternalisme, ni que lerespect scrupuleux de l’autonomie des personnes conduiseà l’individualisme, qui lui, est désintérêt pour l’autre.S’occuper d’une personne qui traverse une situation de fra-gilité signifie répondre, dans la mesure du possible, à sesbesoins et aspirations, tels qu’elle les ressent et les formu-le. On peut nécessiter, demander et recevoir de l’aide sansperdre l’autonomie, et l’on peut veiller, soigner et aidersans être paternaliste.

Le cas de Madame Maria s’inscrit dans le cadre de 3questions fondamentales qu’il nous permet d’aborder: ladignité des personnes, le respect de leur propre autono-mie et les préjugés à l’encontre des personnes âgées.Lamentablement, nous constatons que nombre de person-

nes âgées se trouvant dansune situation de faiblessephysique ou de précaritééconomique sont traitéesavec un paternalisme qui niel’un des traits principaux deleur dignité: la possibilité dedécider par soi-même. C’esten ce sens que nous considé-rons comme très important lefait de n’établir à priori aucu-

ne relation entre faiblesse physique et faiblesse morale(autodétermination) car pour aussi grande que soit ladépendance physique des personnes âgées, il n’en décou-le pas une faiblesse de leur capacité à décider.

Le cas de Madame Maria s'ins-crit dans le cadre de 3 questionsfondamentales qu'il nous per-met d'aborder: la dignité despersonnes, le respect de leur pro-pre autonomie et les préjugés àl'encontre des personnes âgées

85

4. QUESTIONS A EXAMINER ETORIENTATIONS POUR L’INTER-VENTION PROFESSIONNELLE

1. FAUT-IL INTERVENIR?

Il ne fait aucun doute pour nous que, dans la situationvécue par Madame Maria, il faille intervenir, parce qu’elle ledemande et parce que le travailleur social doit « aider lespersonnes, les groupes et les communautés à développerleurs capacités afin de leurs permettre de résoudre les pro-blèmes individuels et collectifs », comme le proclame l’intro-duction du Code d’Ethique et Déontologique des Diplômésen Travail Social et Assistants Sociaux de Catalogne. Demême, le Code de l’Educateur et Educatrice Social(e), en par-lant des principes de l’actionéducative, affirme que « l’édu-cateur(trice) doit partir danstoutes ses actions socio-édu-catives de la conviction et dela responsabilité consistant,pour sa tache professionnelle,à accompagner la personne etla communauté à résoudre sesbesoins ou problèmes.... »17.

17. On peut trouver ces Codes Déontologiques sur le site du Collège offi-ciel des Diplomés en Travail Social et des Assistants Sociaux de Catalogne(http://www.tscat.org/) ainsi que sur le site du Collège d’Educateurs et

Le travailleur social doit «aiderles personnes, les groupes et lescommunautés à développer leurscapacités afin de leurs permettrede résoudre les problèmes indi-viduels et collectifs»

86

2. L’INCAPACITÉ

Faut-il comprendre que l’explication de la travailleusesociale: « conserve toutes ses facultés mentales et a débutéun processus d’affaiblissement physique et psychique » per-met de considérer que Madame Maria est incapable de pren-dre des décisions? Quelques professionnels pourraient arri-ver à considérer que Madame Maria se trouve dans unesituation de dépendance maladive de ses enfants. Pour eux,Madame Maria serait incapable de comprendre la situation

par elle même, ce qui justifie-rait une intervention profes-sionnelle sans son consente-ment, ni en quelque sorte soninformation. Ils pourraient,par exemple, en arriver à pro-voquer un éloignement de laville (en faisant pression surMadame Maria pour qu’elleaille vivre quelque temps

dans une autre maison de retraite) ou une réduction des visi-tes de ses enfants et de ses soeurs. Avec ces procédés, cegenre d’intervention espèrerait obtenir une diminution deson état d’angoisse et, par conséquent, une situation qui l’ai-derait à prendre la meilleure décision possible et à assainirla relation avec ses enfants.

Nous considérons cette voie moralement et juridique-ment inacceptable, car elle suppose la violation des valeurset des droits fondamentaux que sont la dignité, l’autonomieet le libre développement de la personnalité.

Educatrices Sociaux de Catalogne ( http://www.ceesc.es/). Vous pouvezaussi consulter le Code Déontologique du Collège Officiel desPsychologues de Catalogne (http://www.copc.org/) ainsi que ceux desCollèges de Médecins (http://www.comb.es/; http://www.comll.es/;http://www.comt.org/ et http://www.comg.org/).

Toute intervention sans le con-sentement éclairé de la personneconcernée n'est acceptable quelors de situations de dangerimmédiat et justifié ou lors desituations d'incapacité

87

Toute intervention sans le consentement éclairé de lapersonne concernée n’est acceptable que lors de situations dedanger immédiat et justifié ou lors de situations d’incapacité.

Nous considérons donc qu’il faut être très vigilants avecce genre de diagnostic et d’intervention qui ont tendance àmédicaliser la normalité ou à pratiquer le paternalisme. Denombreux aspects de dépendance ne comportent pas laperte du pouvoir de décision, par exemple les relations dedépendance propres au lien affectif entre une mère et sesenfants. Ce genre de relations fait partie de la vie et dansce cas, ne justifie pas, bien au contraire, d’agir sans con-naissance et consentement. Dans l’hypothèse où l’on con-sidèrerait l’éloignement comme étant une bonne solutionpour Madame Maria (ou la réduction des visites familiales)cette proposition devrait faire partie d’un éventail de solu-tions que la personne concernée devra alors évaluer,comme nous le verrons ci-dessous.

Faut-il décréter l’incapacité pour la gestion de ses biens?Le droit moderne base la protection de la personne sur lareconnaissance de ses droits fondamentaux et sur la garan-tie de leur effectivité. L’incapacité et la tutelle sont desmesures légales destinées à assurer la protection des per-sonnes et de leurs biens lorsque leurs conditions physiqueset psychiques permanentes les empêchent de s’autogérer etde protéger leurs biens. Elles consistent, par conséquent, àlimiter la possibilité de s’autogouverner lorsque cela peutleur nuire. L’incapacité ne suppose en aucun moment le faitde limiter leur capacité juridi-que (possibilité d’avoir desdroits et obligations).

Il est important de soulig-ner que ces mesures ont pourbut le respect aux droits fon-damentaux de la personneconcernée et le développe-

D’un point de vue légal, il fautconsidérer que Madame Maria atoute capacité pour prendre desdécisions et il faut donc exclurela piste de l'incapacité

88

ment de sa personnalité. C’est pour cette raison que la tute-lle est effectuée sous la surveillance du Ministère Public etque le tuteur a besoin d’une autorisation judiciaire pour cesactivités que l’on considère qui peuvent attenter contre lesdroits de la personne protégée. Ainsi même, la loi obligeles personnes et les institutions qui ont sous leur tutelle despersonnes en situation d’incapacité, à promouvoir la cons-titution de la tutelle et dit que s’ils ne le faisaient pas ilsdevraient répondre des dommages et préjudices qu’ils cau-seraient au mineur ou à la personne qui se trouve en situa-tion d’incapacité. L’incapacité, qui peut être partielle et esttoujours soumise à révision, est régulée par le Chapitre VIIdu Code de la famille de Catalogne et par le Chapitre I duLivre IV de la Loi d’instruction civile.

L’explication du cas donnée par la travailleuse socialenous permet de déduire que Madame Maria est une person-ne autonome et responsable. D’un point de vue légal, ilfaut considérer que Madame Maria a toute capacité pourprendre des décisions et il faut donc exclure la piste de l’in-capacité. Malgré ceci et comme nous le verrons dans le cin-quième point, dans l’hypothèse où Madame Maria décide-rait d’abandonner la maison de retraite, nous entrerionsdans une situation de risque que les Services Sociauxd’Attention Primaire devraient surveiller.

3. QUEL TYPE D’INTERVENTION EST-IL RECOMMANDA-BLE D’EFFECTUER? UNE PROPOSITION DE PROTOCOLE

Il serait recommandable que le protocole d’approche decette situation passe par deux étapes initiales fondamentales:

a) Reconnaissance de l’interlocuteur. Dans ce cas, lareconnaissance de l’interlocuteur signifie que les pro-fessionnels reconnaissent Madame Maria comme unepersonne autonome qui demande de l’aide. Dans cette

89

première phase, il faudrait l’informer du processus quisera suivi, de l’engagement du secret professionnel etil faudrait lui demander l’autorisation de pouvoir expo-ser son cas à l’équipe de professionnels.

b) Analyse du cas. Une part importante de l’interven-tion professionnelle des travailleurs sociaux est de ras-sembler l’information disponible, en obtenir de nou-velle (toujours avec le consentement de la personneconcernée) et de faire une analyse (interpréter lasituation sociale, comprendre, chercher la cohérencequ’il y a sûrement dans la situation vécue par l’intéres-sée etc.). Dans le casque nous traitons, l’ob-jectif de l’interventiondoit être de donner àMadame Maria les élé-ments les plus adé-quats pour prendreelle-même une déci-sion. Ceci veut direfournir et trier l’infor-mation et la réflexion afin de permettre à MadameMaria d’utiliser ses capacités pour comprendre lasituation, imaginer les différentes alternatives et lesconséquences de chacune d’elles et, finalement, êtreconsciente des motifs pour lesquels elle prend unetelle décision. En définitive, l’aide professionnelle doitlui permettre d’exercer son autonomie personnelle.Ce cas est idéal pour construire l’analyse avec la per-sonne concernée, c’est-à-dire, pour la faire participerà l’étude et aux différentes étapes qui permettentd’obtenir, clarifier et classer l’information. Ce proces-sus peut consister à reconstruire ensemble l’histoirede comment elle est arrivée au centre et pourquoi;dans quelle situation personnelle, familiale économi-

L'objectif de l'intervention doitêtre de donner à Madame Mariales éléments les plus adéquatspour prendre elle-même unedécision

90

que se trouve-elle ? De quoi a-t-elle besoin et quelui manque-t-il ? Quelles relations familiales main-tient-elle et comment les vit-elle? Quelles sont les dif-férentes alternatives; comment vit-elle chacune deces possibilités? Quels avantages et inconvénients yvoit-elle… ? L’intervention du professionnel devraitdonc tendre à construire avec la personne concernéela description de la situation pour que l’analyse duprocessus même l’aide à prendre une décision.

Ce genre d’interventionrequiert du temps et n’estdonc pas toujours possible àmettre en oeuvre. D’une part,parce que les professionnelsne disposent parfois pas detemps et il est donc beaucoupplus rapide et facile de rédui-re ce processus à l’environne-ment professionnel et donnerle résultat comme s’il s’agissaitd’une décision de la personneconcernée. D’autre part, parcequ’il s’agit d’un processus par-tagé dans lequel il faut pren-dre en compte l’autre person-ne et, par conséquent, lerythme n’est pas exclusive-ment choisi par le profession-nel. Toutefois, nous considé-

rons que l’intervention que nous proposons non seulementest respectueuse de la dignité et des droits de la personne,mais est aussi beaucoup plus efficace, étant donné que dansles services sociaux le degré d’efficacité dépend directementde la participation et de l’implication de ses usagers.

L'intervention du professionneldevrait donc tendre à construireavec la personne concernée ladescription de la situation pourque l'analyse du processusmême l’aide à prendre une déci-sion

Outre le conflit de sentiments etde demandes de ses enfants et deses soeurs, Madame Maria vitaussi très certainement unesituation de fragilité et de solitu-de. Toutes choses réclament dusoutien, de la compréhension etde l’aide

91

Il a été dit que la tâche de l’équipe technique est d’aiderà clarifier et à esquisser les possibles situations et que c’est lapersonne concernée qui doit choisir laquelle adopter. Cecidit, il ne peut pas s’agir d’un travail de laboratoire dans lequelles avantages et les inconvénients de chaque piste possiblesont présentés de manière aseptique. Madame Maria deman-de conseil, elle nous réclame, « presque – dit la travailleusesociale – comme si nous devions prendre la décision pourelle ». Le professionnalisme de l’équipe devrait permettre,comme nous l’indiquions dans l’introduction, de répondre àcette demande avec un respect scrupuleux du principe d’au-tonomie mais aussi avec une éthique propre à la mission deveille. Outre le conflit de sentiments et de demandes de sesenfants et de ses soeurs, Madame Maria vit aussi très certai-nement une situation de fragilité et de solitude. Toutes cho-ses réclament du soutien, de la compréhension et de l’aide.

Toutefois, il est très important que les organisations d’at-tention directe dans le champ des services sociaux disposentde mécanismes de rencontre entre les différents profession-nels pour pouvoir aborder en équipe les problématiques. Leséquipes interdisciplinaires sont capitales non seulement pouréviter la solitude du professionnel, mais aussi pour aborderles cas avec rigueur. Cette nouvelle forme de travail, qui adéplacé l’axe de la relation individuelle vers une autre rela-tion plus collective, ne doit pas sous estimer la relation inter-personnelle, mais au contraire, la rendre plus riche et appré-hensible. De même, elle n’exempte à aucun moment de laresponsabilité individuelle qu’ont les professionnels selon lafonction et le poste qu’ils occupent.

4. LA CONFIDENTIALITÉ ET LA DISCRÉTION

Le devoir de confidentialité se fonde sur la dignité de l’ê-tre humain et sur le droit à l’intimité personnelle (art. 10 et

92

18 CE). Les codes déontologi-ques du Collège Officiel dePsychologues de Catalogne(Chap. V), du Collège Officielde Licenciés en Travail Socialet Assistants Sociaux deCatalogne (Chapitre VII), le

Collège d’Educateurs et Éducatrices Sociaux (Principe 4) etdu Conseil des Collèges de Médecins de Catalogne (ChapitreIV) le proclament et régulent. Nous le trouvons aussi dans leStatut du travailleur (où il est dit que sa transgression peutêtre cause de licenciement) et dans le Code Pénal (qui éta-blit les peines de prison, l’inhabilité et les amendes pour lesprofessionnels qui l’enfreignent)18.

La travailleuse sociale demande comment traiter le faitque « tout le monde donne son opinion ». Pour abordercette question, il faut découvrir ce tout le monde afin depouvoir donner des réponses plus précises. Nous considé-rons qu’il peut être fait référence à trois grands groupes depersonnes: l’équipe technique, les travailleurs de la résiden-ce en général et les usagers ou résidents.

18. L’article 54.2.d du Statut des Travailleurs dit : « la révélation de don-nées dont nous avons connaissance de par le poste de travail occupé,quand elles sont soumises au devoir de confidentialité comme cellesrelatives à la santé, peut être cause de licenciement disciplinaire du tra-vailleur pour inexécution contractuelle s’agissant d’une transgression dela bonne foi contractuelle et un abus de confiance dans la réalisation dutravail ». Et l’article 199 du Code Pénal précise parmi les infractions derévélation de secrets, les suivantes: « 1. Celui qui révèle des secrets, dontil a connaissance à travers sa profession ou ses relations de travail, serapuni d’une peine de prison allant d’un à trois ans et d’une amende desix à douze mois. / 2. Le professionnel qui, violant son obligation deconfidentialité ou réserve, divulgue des secrets d’une autre personne,sera puni d’une peine de prison allant d’un à quatre ans, d’une amendede douze à vingt-quatre mois et d’une déclaration d’inhabilité spécialepour ladite profession pour une durée de deux à six années.»

Tous les membres de l'équipetechnique sont soumis au secretpartagé par le cercle confiden-tialité

93

L’équipe technique. Tous les membres de l’équipe tech-nique qui suit le cas de Madame Maria sont soumis au secretpartagé par le cercle confidentialité, de sorte qu’ils sont tenusà la confidentialité dans la même mesure et limites que leprofessionnel qui s’occupe directement du cas. Nous compre-nons par cercle de confidentialité le noyau par où circule l’in-formation sans rompre l’engagement souscrit avec la person-ne intéressée. Les professionnels qui ne font pas partie de l’é-quipe technique, les résidents, les amis et les parents n’appar-tiendront pas à ce cercle, et par conséquent, tout contact outransmission d’information en dehors de ce cercle doit se faireavec le consentement de la personne intéressée.

Les travailleurs de la résidence en général. Le restede travailleurs de la résidence sont eux aussi soumis audevoir de confidentialité et de discrétion. Le devoir de confi-dentialité n’est pas exclusif aux professionnels de l’équipetechnique, mais touche aussi tous les professionnels et travai-lleurs qui peuvent connaître des faits de par leur travail. Parexemple et dans ce cas, ils peuvent connaître la situationfamiliale de Madame Maria et la problématique qu’elle vit,que se soit parce que la per-sonne concernée leur a expli-qué ou par d’autres sources.La direction et l’équipe techni-que devraient communiquer àtous les travailleurs de la rési-dence que la meilleure maniè-re d’aider Madame Maria estd’être discrets et respectueuxpour le moment difficile qu’e-lle vit.

Résidents. Aucune intervention n’existe ni ne peut êtrefaite avec les résidents à moins que ne se produise unesituation d’indiscrétion démesurée que Madame Maria etl’équipe technique considèrent néfaste pour elle. Au cas où

La direction et l'équipe techni-que devraient communiquer àtous les travailleurs de la rési-dence que la meilleure manièred'aider Madame Maria est d'êtrediscrets et respectueux pour lemoment difficile qu’elle vit.

94

la direction et l’équipe technique considèrent que certainesattitudes nuisent à la coexistence dans la Résidence, le con-sentement de Madame Maria ne serait pas nécessaire.

5. PEUT-ON CONSIDÉRER QU’IL S’AGIT D’UNE SITUA-TION DE « MALTRAITANCE CONSENTIE »?

En bioéthique, on souligne généralement une observa-tion de Stephen Toulmin sur le fonctionnement de laNational Comission for the Protection of Human Subjects ofBiomedical and Behavioral Sciences, une commission crééepar le Congrès des Etats-Unis pour conseiller sur la meilleu-re manière de protéger les droits et le bien-être des person-nes qui prenaient part aux recherches biomédicales et quis’étaient réunies entre 1974 et 1978. Toulmin a dit que lesmembres de cette commission arrivaient, avec une relativefacilité, à des accords sur des questions concrètes dérivéesde cas spécialement compliqués, tandis qu’ils continuaient àavoir des désaccords sur les questions de fondements desprincipes moraux ou sur les règles de moralité proprementdites. Si nous mentionnons ici cette observation, c’est parceque dans l’analyse du cas de Madame Maria nous étionsinquiets qu’une chose semblable puisse nous arriver. Il nousa été relativement facile d’arriver aux accords signalés jus-qu’ici pour les membres du Groupe d’Opinion, mais parcontre nous avions peur que la question formulée par le tra-vailleur social sur si le cas « peut être considéré comme unesituation de maltraitance consentie » conduise, si nous nefaisions pas attention, à des discussions pénibles et stériles.

Le concept de maltraitance consentie englobe une gran-de variété d’actions et de situations concrètes. Certaines sonttellement claires qu’elles obligent à une intervention immé-diate et ne pas le faire devient moralement réprouvable etprofessionnellement et juridiquement punissable (par exem-

95

ple si les enfants provoquaient l’indigence de la mère).D’autres situations, comme par exemple celle que nous trai-tons, ne sont pas aussi claires et requièrent une analyse ducas car il existe la possibilité de devoir respecter la décisionde la personne concernée. Et il est aussi possible que quel-ques actions ou situations que nous considérons de maltrai-tance (par exemple quelquestypes de relations amoureu-ses), soient expression de laliberté personnelle et, parconséquent, l’analyse et l’in-tervention d’un professionnelsupposerait la violation dudroit à l’intimité personnelleet familiale.

Selon la Déclaration deToronto sur la PréventionGlobale de la Maltraitanceenvers les Personnes Âgées del’Organisation Mondiale de la Santé (OMS), «La maltraitanceenvers les personnes âgées est définie comme l’action uniqueou répétée, ou le manque de réponse appropriée, qui produitdu mal ou de l’angoisse à une personne âgée et qui se pro-duit dans toute relation dans laquelle existe un espoir de con-fiance19 ». De même, le Rapport de la Deuxième AssembléeMondiale sur le Vieillissement des Nations Unies dit que «L’abandon, la maltraitance et la violence contre les personnesâgées peut adopter de nombreuses formes –physique,psychologique, émotionnelle, financièr – et se produit danstoutes les couches sociales, économiques, ethniques et géo-graphiques » et que « Les femmes âgées courent un risque

19. La Déclaration de Toronto sur la Prévention Globale de laMaltraitance envers les Personnes Âgées (17 novembre 2002) peut êtreconsultée sur le site de l’OMS (http://www.who.int/es/).

«La maltraitance envers les per-sonnes âgées est définie commel'action unique ou répétée, ou lemanque de réponse appropriée,qui produit du mal ou de l'an-goisse à une personne âgée etqui se produit dans toute rela-tion dans laquelle existe unespoir de confiance»

96

plus élevé de faire l’objet de maltraitance physique et psychi-que étant donné les attitudes sociales discriminatoires et lanon exécution des droits humains de la femme. Quelquespratiques traditionnelles et coutumes nuisibles se traduisent

par de la maltraitance et vio-lence envers les femmesâgées, situation qui est généra-lement aggravée par la pau-vreté et le manque d’accès à laprotection de la loi».

L’article 153 du CodePénal dit que « celui qui, partout moyen ou procédure,cause à un autre un dommagepsychique ou une lésion non

définie comme infraction dans ce Code, ou cause un préju-dice ou une maltraitance physique à un tiers sans lui causerde lésion, dans le cas où l’offensé serait [...] une personnespécialement vulnérable qui cohabite avec l’auteur, doit êtrepuni… ». L’article 172.2 dit que « La même peine s’impose[se référant aux peines de prison ou activités au bénéfice dela Communauté à laquelle il est fait référence dans la premiè-re partie de ce même article] à celui qui, de façon délibérée,contraint une personne spécialement vulnérable qui cohabi-te avec l’auteur ». L’article 617.2, qui fait référence aux man-ques, n’exige pas la circonstance de coexister avec l’auteur («Celui qui porte préjudice ou maltraite physiquement un tierssans lui causer de lésion doit être puni… »). Et depuis 2003,l’article 173 du Code Pénal introduit la possibilité que le sujetactif du délit (le possible agresseur) puisse venir d’une insti-tution, et par conséquent, cela accroît le cercle de victimesde violence domestique au-delà des personnes qui cohabi-tent au sein d’une famille, c’est-à-dire, « aux personnes quide par leur vulnérabilité spéciale sont sous tutelle ou soussurveillance dans des centres publics ou privés».

Les femmes âgées courent un ris-que plus élevé de faire l'objet demaltraitance physique et psychi-que étant donné les attitudessociales discriminatoires et lanon exécution des droitshumains de la femme

97

Parmi les mesures que propose le Rapport de laDeuxième Assemblée Mondiale sur le Vieillissement desNations Unies, nous voulons signaler la suivante : « Animerles professionnels de la santé et des services sociaux et lepublic en général pour qu’ils informent sur ces cas dont ilssoupçonnent l’existence de maltraitance envers des person-nes âgées.»20 En ce sens, notre cadre juridique oblige toutepersonne qui, pour raisonsde poste, profession ouemploi connaît l’existenced’infraction publique, à ladénoncer immédiatement auMinistère Public, au Tribunalcompétent ou au Juged’Instruction21 (article 262 dela Loi d’instruction crimine-lle) et punit ceux qui n’aide-raient pas une personne d’unâge avancé ou en situationd’impuissance qui se trouve-rait désemparée et quidépendrait de leurs soins(article 619 du Code Pénal).

Une fois toute cette régle-mentation et déclarationsindiquées et en revenant aucas qui nous occupe, il sem-blerait que l’on peut considé-rer que Madame Maria vit

20. Le Rapport de la Deuxième Assemblée Mondiale sur le Vieillissement,qui a eu lieu à Madrid du 8 au 12 avril 2002, peut être consulté sur lesite http://www.un.org/spanish/envejecimiento/documents.htm

21. Article 262 de la Loi d’instruction criminelle espagnole.

Notre cadre juridique obligetoute personne qui, pour raisonsde poste, profession ou emploiconnaît l’existence d’infractionpublique, à la dénoncer immé-diatement au Ministère Public

Madame Maria vit une situationde relative maltraitance de la partde ses enfants. Mais nous sommesaussi convaincus que cette situa-tion n’en est pas au point dedemander une intervention sansson consentement parce que nevoit pas menacées, pour lemoment, ses besoins élémentaireset parce qu'elle est consciente dela situation qu’elle vit

une situation de relative maltraitance de la part de sesenfants. Mais nous sommes aussi convaincus que cettesituation n’en est pas au point de demander une interven-tion sans son consentement et moins encore à l’obligationde la dénoncer au pouvoir judiciaire. Et ceci parce queMadame Maria ne voit pas menacées, pour le moment, sesbesoins élémentaires et parce qu’elle est consciente de lasituation qu’elle vit. À partir de l’information dont nous dis-posons, nous considérons que Madame Maria comprendparfaitement la situation, ce qui nous est démontré pardeux faits : qu’elle demande Conseil (et elle est donc capa-ble de discerner les avantages et les inconvénients de res-ter à la résidence ou d’aller vivre chez elle) et elle est cons-ciente de la douleur et du bonheur que lui procurent sesenfants (« ils sont la seule chose qui me reste dans cemonde et qui me rende heureuse »).

Dans le cas où Madame Maria déciderait d’abandonnerla résidence et d’aller vivre avec ses enfants, les profession-nels des Services Sociaux d’Attention Primaire auraient l’o-bligation de faire un suivi du cas afin de détecter si elle arri-ve à une situation qui justifie une intervention non consen-tie. Par exemple, dans l’hypothèse où ses enfants pren-draient toutes ses ressources économiques et où celle-ci nepourrait pas vivre avec des ressources nécessaires poursatisfaire ses besoins élémentaires (nourriture, habillement,logement, électricité, eau, santé, hygiène personnelle…), ilfaudrait faire part de ce fait au Ministère Public et entamerune intervention sociale pour que Madame Maria reçoiveune aide immédiate.

99

5. CONCLUSIONS ETRECOMMANDATIONS FINALES

1. Malheureusement, nous constatons que nombre depersonnes âgées qui se trouvent en situation de fai-blesse physique ou de précarité économique, sonttraitées avec un paternalisme qui nie un des princi-paux traits de leur dignité : la possibilité de déciderpar soi-même. Ne pas respecter le principe d’autono-mie morale est attenter contre les valeurs et droitsfondamentaux de la personne.

2. Nous considérons comme très important de ne pasétablir a priori une relation entre la faiblesse de l’au-tonomie fonctionnelle et la faiblesse de l’autonomiemorale. De la dépendance physique des personnesâgées, aussi importan-te soit-elle, on ne peutdéduire une faiblessede leur capacité dedécider. Le faire, stig-matise les personneset génère des préjugés.

3. La reconnaissance et lerespect de l’autonomie morale des personnes doi-vent écarter le paternalisme. Or, ceci ne veut pas direabandonner une relation d’hospitalité ancestrale etfondamentale et d’attention à l’autre. Nous considé-rons que l’éthique propre à la tâche de veiller n’en-traîne pas nécessairement le paternalisme ; et que lerespect scrupuleux de l’autonomie des personnes neconduit pas à l’individualisme, forme de désintérêt

Ne pas respecter le principed'autonomie morale est attentercontre les valeurs et droits fon-damentaux de la personne

100

pour autrui. _ s’occuper d’une personne qui traverseune situation de fragilité implique de répondre, dansla mesure du possible, à ses besoins et aspirations enaccord avec ses sentiments et ses demandes.

4. L’incapacité et la tutelle sont des mesures légales quiont pour but de protéger les droits fondamentaux de

la personne concernée,parmi lesquels on compte ledéveloppement de la person-nalité. Ces mesures légalesconsistent à limiter la possibi-lité de s’autogérer unique-ment lorsque cela peut luinuire. L’incapacité légale neveut pas dire, bien au con-traire, « rendre inapte la per-sonne ». Contrairement à cequi a l’habitude de se produi-re malheureusement dans

quelques cas, la tutelle oblige à protéger les droits,et non à les éliminer.

5. Dans le secteur des services sociaux, il est primordialque le protocole d’intervention passe par deux éta-pes initiales fondamentales : la reconnaissance del’interlocuteur et l’analyse du cas. L’intervention pro-fessionnelle doit être orientée, si possible, de façonà construire avec la personne impliquée l’analyse ducas et à l’aider à trouver les pistes possibles et lesconséquences de chacune d’elles. Finalement, c’estla personne concernée qui doit décider de la voie àprendre. Pendant tout ce processus, les équipesinterdisciplinaires sont décisives pour éviter la solitu-de du professionnel et aborder les cas avec rigueur.

6. Le devoir de confidentialité ne touche pas unique-ment les professionnels qui occupent des postes

S’occuper d’une personne quitraverse une situation de fragili-té implique de répondre, dans lamesure du possible, à ses besoinset aspirations en accord avec sessentiments et ses demandes

C'est la personne concernée quidoit décider de la voie à prendre

101

techniques, mais tout travailleurs de l’institution. Laviolation de ce devoir n’est pas seulement morale-ment réprouvable, mais aussi punissable d’un pointde vu professionnel et y compris pénale.

7. La définition du concept de maltraitance couvre unéventail très vaste, qui va de ce qui doit être respec-té à ce qui ne peut être consenti. Dans le cas que nous avons analysé (le cas deMadame Maria), nous pensons que malgré l’existen-ce d’une situation demaltraitance, aucuneintervention sans sonconsentement n’est jus-tifiable. Nous considé-rons que cette voieserait moralement etjuridiquement inaccep-table, car elle suppose-rait la violation devaleurs et droits fondamentaux comme la dignité,l’autonomie et le libre développement de la person-nalité. Toute intervention sans le consentement éclai-ré de la personne concernée ne serait acceptable quedans le cas de situations de péril immédiat et justifiéou dans le cas de situations qui supposent un préju-dice pour une personne en situation d’incapacité.Malgré tout, dans le cas où Madame Maria rejetteraità un moment concret l’aide professionnelle danscette affaire, ceci ne doit pas empêcher de continuerà l’aider par ces dispositifs qui ne supposent aucuneingérence dans la vie des personnes et qui font par-tie des relations humaines attentionnées et solidaires.

La définition du concept de mal-traitance couvre un éventail trèsvaste, qui va de ce qui doit êtrerespecté à ce qui ne peut êtreconsenti

103

6. GLOSSAIRE COMMENTE

AUTONOMIE

Nous entendons par autonomie d’une personne sa capa-cité à s’autogérer, c’est-à-dire, sa capacité (a) à comprendre lasituation, (b) à pouvoir imaginer les conséquences des possi-bles décisions et (c) à pouvoir faire valoir ou communiquer,à n’importe quel niveau, les motifs de la décision elle-même.Le contraire du mot «autono-mie» compris en ce sens est«hétéronomie»22. Dans lemême temps, le concept d’au-tonomie est aussi employépour faire référence à d’autresdomaines de la vie d’une per-sonne, par exemple aux capa-cités et aux limitations physi-ques ou économiques. On ditalors qu’une personne estautonome parce qu’elle n’a besoin de personne pour se leverdu lit ou pour s’habiller ou aussi qu’elle est autonome parce

Quand on parlera de cas con-crets il est indispensable d’é-claircir à quel type d'autonomieil est fait référence, faute de quoicela peut prêter à confusion etpeut même arriver à être violentpour la personne concernée

22. Pour Kant, l’opposition entre autonomie (se gouverner par ses pro-pres lois) et hétéronomie (agir sous les lois d’autrui) est un des traits quidéfinit la modernité (l’Illustration, a-t-il dit, est la capacité à utiliser sapropre raison sans être dirigé par autrui). Cependant, grâce à EmmanuelLevinas, les concepts autonomie et hétéronomie ont développé une tellerichesse de nouvelles nuances qu’il est difficile de ne s’en tenir qu’à la «vieille » caractérisation et antonymie kantienne. Hétéronomie, par exem-ple, signifie aussi la loi qui émane de la présence de l’autre, car je doisrépondre devant lui, et parfois pour lui.

104

qu’elle a trouvé un travail et sa famille ne doit donc plus laprendre en charger. Le contraire du mot «autonomie» comprisen ce dernier sens est alors «dépendance».

La polysémie du mot autonomie pouvant porter à quel-ques confusions, surtout pour les services sociaux, il seraitnécessaire, en cas de risque d’ambiguïté, de vérifier si nousparlons d’autonomie morale (autodétermination ou capaci-té à s’autogérer), d’autonomie fonctionnelle (physique),d’autonomie économique…

Dans le milieu des services sociaux, on parle beaucoupde promouvoir, obtenir, maintenir, soutenir ou favoriser l’au-tonomie des personnes. Quand on parlera de cas concretsil est indispensable d’éclaircir à quel type d’autonomie il est

fait référence, faute de quoicela peut prêter à confusionet peut même arriver à êtreviolent pour la personne con-cernée. Par exemple, si nousnous adressons à une person-ne âgée ayant pleine autono-mie morale mais ne jouissantpas d’une autonomie physi-

que totale, dire que l’on veut « promouvoir son autonomie» sans spécifier que nous nous référons à l’autonomie fonc-tionnelle peut faire penser que nous voulons augmenter sonautonomie morale, quand, dans ce cas, l’autonomie moraleest à reconnaître et respecter et non pas à promouvoir.L’autonomie morale est développée –dans le sens d’aug-mentée– pour ces personnes auxquelles nous ne reconnais-sons pas une pleine capacité d’autonomie morale. C’est lecas des mineurs – dont nous entendons que leurs facultésintellectuelles et morales ne sont pas suffisamment dévelop-pées, et c’est le cas de certaines personnes ayant des handi-caps intellectuels ou des maladies mentales graves.

On ne peut faire, d'aucunemanière, une comparaison entrepersonne âgée, dépendance etincapacité juridique, car il s’agitde trois concepts bien différents

105

Ainsi signalé dans l’intro-duction, il est primordiale den’établir a priori aucune rela-tion entre les différentsdomaines de l’autonomie. Lafaiblesse physique des per-sonnes âgées dépendantesou le manque d’autonomie économique, aussi importantssoient-ils, ne doivent pas nous faire croire à une faiblessedans leur capacité de décider, c’est-à-dire, dans leur auto-nomie morale. Ainsi affirmé dans le Rapport extraordinai-re du Défenseur du Peuple au Parlement de Catalogne surl’attention portée aux personnes âgées dépendantes enCatalogne « on ne peut faire, d’aucune manière, une com-paraison entre personne âgée, dépendance et incapacitéjuridique, car il s’agit de trois concepts bien différents,même si dans certains cas ils peuvent coïncider »23.

L’autonomie d’une personne est fondamentale dans saconsidération en tant que personne morale. Pour les per-sonnes adultes, la limitation de la capacité de décider nepeut être établie qu’en sentence judiciaire. Mais l’autono-mie morale n’étant pas un système binaire (dans le sens oùl’on en a ou pas), sinon un éventail de nuance et degrés,dans les processus de limitation de la capacité d’agir, la loiconsidère la nécessité de déterminer l’extension et les limi-tes de l’incapacité. Une incapacité légale ne veut donc pasdire, bien au contraire, qu’une personne est incapable dedécider quoique ce soit, mais seulement ce qui est établidans la sentence.

23. Rapport extraordinaire du “Défenseur du Peuple” au Parlement deCatalogne sur l’attention portée aux personnes âgées dépendantes enCatalogne. Bulletin Officiel du Parlement de Catalogne, jeudi 12 février2004, page 32. Ce rapport peut être consulté sur le site: http://www.sin-dicgreugescat.org/fitxers/informes/gent_gran_2.pdf;jsessionid=22E4F2DC16CEE8B7F3842D7F424D6163.

Pour les personnes adultes, lalimitation de la capacité dedécider ne peut être établiequ’en sentence judiciaire

106

Le respect de l’autonomie de la personne est promulguédans les articles 10, 15 et 18 de la Constitution espagnole etdans les articles 5n et 8 de l’avant-projet de Loi des ServicesSociaux de Catalogne.24 Dans le domaine des services sani-taires, il est très bien stipulé dans l’article 6 de la loi catala-ne 21/2000, du 29 décembre, sur les droits d’informationrelatifs à la santé et à l’autonomie du patient, et de la docu-mentation clinique et dans l’article 8 de la Loi espagnole41/2002, du 14 novembre, base régulatrice de l’autonomiedu patient et des droits et obligations en matière d’informa-tion et de documentation clinique. L’introduction et l’article1.3 du Code d’Etique et Déontologique des Diplômés enTravail Social et des Assistants Sociaux de Catalogne ainsique le Principe 7 et l’article 12 du Code Déontologique del’Educateur et Educatrice Social(e) en parlent aussi.

CONSENTEMENT ÉCLAIRÉ

Le consentement est l’accord libre, volontaire et conscientd’une personne pour que se fasse une action qui la touche

directement. Que le consente-ment soit éclairé veut direqu’il est donné après avoirreçu toute l’information néces-saire d’une manière compré-hensible, rigoureuse, sans pré-cipitation et avec l’évaluationdu professionnel sur les avan-tages et les inconvénients desdiverses options, si il y en a.

24. Au moment de la rédaction de ce cahier, le Gouvernement de laGénéralité vient de présenter au Parlement de Catalogne le Projet de Loides Services Sociaux.

Que le consentement soit éclairéveut dire qu’il est donné aprèsavoir reçu toute l'informationnécessaire d'une manière compré-hensible, rigoureuse, sans précipi-tation et avec l'évaluation du pro-fessionnel sur les avantages et lesinconvénients des diverses options

107

Dans le domaine sanitaire, il est régulé par la Loi 21/2000, du29 décembre, sur les droits d’informations concernant lasanté et l’autonomie du patient, et la documentation cliniqueet par le chapitre IV de la Loi 41/2002, du 14 novembre, baserégulatrice de l’autonomie du patient et des droits et obliga-tions en matière d’information et de documentation clinique.

DÉPENDANCE

La Recommandation (98) 9 du Conseil de l’Europe adop-tée par le Conseil des Ministres le 18 septembre 1998 dit :«La dépendance est un état dans lequel se trouvent les per-sonnes qui, pour des raisons liées au manque ou la perted’autonomie physique, psychique ou intellectuelle, ontbesoin d’assistance et/ou d’importantes aides pour pouvoireffectuer les actes normaux de la vie quotidienne. La dépen-dance peut toucher tout secteur de la population et pas seu-lement les personnes âgées. Bien qu’il soit certain que ladépendance à tendance à augmenter avec l’âge et que lavieillesse est fréquemment associée à de multiples problè-mes de santé, l’âge n’est pas l’unique critère pour cet état.»

DIGNITÉ

Le mot dignité a été et fait l’objet de nombreuses inter-prétations en philosophie et théologie occidentale. Le con-cept est donc problématique. Une des définitions les plusutilisée est celle formulée par Kant dans « Fondements dela métaphysique des mœurs », où il dit que la personne ade la dignité parce que son existence a une valeur absolue,fait l’objet de respect, existe comme fin en soi et pas sim-plement comme moyen pour une quelconque utilisation detelle ou telle volonté. « Dans le royaume des fins –écrit-il–

tout a un prix ou une digni-té. Toute chose ayant un prixpeut être remplacée par unéquivalent. Par contre, ce quiest au-dessus de tout prix, cequi n’admet donc pas d’équi-valent, a une dignité ».

Sans vouloir entrer dansun débat qui a occupé etoccupe de nombreux pen-seurs, nous considéronsnécessaire de compléter leconcept de dignité par lavaleur de l’autonomie des per-sonnes. En ce sens, l’idée quenous pouvons avoir de ce quiest digne ou pas pour une

personne dans une situation déterminée devrait toujours êtreprécisée à la personne concernée. C’est en effet cette person-ne qui doit formuler le jugement de ce qu’elle considère oupas digne pour elle et c’est aussi elle qui doit librement déci-der de ce qu’elle veut faire. Dans le cas concret des person-nes âgées, le Rapport extraordinaire du Défenseur du Peupleau Parlement de Catalogne sur l’attention portée aux person-nes âgées dépendantes en Catalogne uni aussi la dignité despersonnes à son autonomie. «Dans le cas des personnesâgées dépendantes – dit le Rapport – notre société a l’obliga-tion de veiller à la conservation de leur autonomie, par laqualité de vie et l’entretien de leur image, des éléments indis-pensables pour la dignité de la personne».

Nous trouvons le concept de dignité dans le préambu-le et l’article 1 de la Déclaration Universelle des Droits del’Homme et dans l’article 10 de la Constitution espagnole,quand celle-ci traite des droits et des devoirs fondamen-taux. L’opinion majoritaire considère que la dignité désigne

La personne a de la dignité parceque son existence a une valeurabsolue, fait l'objet de respect,existe comme fin en soi et passimplement comme moyen pourune quelconque utilisation detelle ou telle volonté

On considère généralement quela dignité fait partie de l'essencehumaine et que, par conséquent,il ne peut y avoir d’exceptions nide limitations d'aucune sorte

108

109

le libre développement de la personne à travers le déploie-ment de ses potentialités psychiques, morales, culturelles,sociales et économiques. Il inclut, par conséquent, la capa-cité de décider librement et rationnellement d’un modèlede vie (avec pour seule et unique exigence le respect desautres). Pour que ceci soit possible, il est nécessaire que lapersonne dispose d’un minimum de subsistance et de qua-lité de vie lui permettant de vivre dignement. De même, onconsidère généralement que la dignité fait partie de l’essen-ce humaine et que, par conséquent, il ne peut y avoir d’ex-ceptions ni de limitations d’aucune sorte (âge, sexe, ethnie,idéologie, etc.). Toute action ou conduite qui blesse lesdroits de la personne – comme par exemple les attitudespaternalistes ou n’importe quelle forme de maltraitance–,porte atteinte à la dignité de la personne.

PATERNALISME

Le paternalisme implique généralement une limitationou une restriction de la volonté et de la liberté d’agir d’uneautre personne. Dans cette mesure il faut le dénoncercomme une variante douce de l’autoritarisme. Comme ditPriscilla Cohn, tout paternalisme, y compris celui qui sem-ble dicté par les raisons les plus humanitaires et généreu-ses, implique l’hypothèse quenotre jugement soit meilleurque celui de l’autre sur ce quiest bon pour lui. De notrecôté, nous sommes au con-traire convaincus que le mei-lleur jugement est celui de lapersonne elle-même, car ils’agit d’un jugement qu’elleformule sur elle-même. Nous

Tout paternalisme, y compriscelui qui semble dicté par les rai-sons les plus humanitaires etgénéreuses, implique l'hypothèseque notre jugement soit meilleurque celui de l'autre sur ce qui estbon pour lui

sommes conscients que pour quelques cas cette affirmationa besoin de la nuance suivante « le meilleur jugement sursoi-même est celui que fait une personne autonome ». Or,si nous ajoutons cette nuance, il nous faut aussi éclaircir leconcept de jugement, car de nombreuses personnes n’ontpas nécessairement besoin d’une autonomie morale dans lesens solennel indiqué dans ce glossaire de la capacité des’autogérer. Les milieux des maisons de retraite sont rem-plis de petits jugements de personnes qui peuvent et doi-vent être respectés; par exemple le goût du yogourt voulucomme dessert ou la couleur de la chemise qu’il aime etqu’il veux acheter ou mettre.

111

7. LES MEMBRES QUI ONTELABORE ET COLLABORE A LA

CONCEPTION DE CE DOCUMENT

• Bosch Pelegrí, Josep MariaMembre du Conseil Consultatif des Personnes âgéesde la région de la Selva.

• Canimas Brugué, JoanProfesseur associé du Département de Pédagogie del’UdG (Université de Girona) et Coordinateur techni-que de l’Observatori d’Ètica Aplicada a laIntervenció Social.

• Carbonell Paris, FrancescPédagogue. Conseiller en langage, inter culturalité etcohésion sociale au Département d’Education.

• Celda Garcia, EstherMédecin. Directrice de la Résidence pour PersonnesÂgées de Palau.

• Cruz Moratones, CarlesMagistrat de l’Audience Provinciale de Girona.Directeur de l’Observatori d’Ètica Aplicada a laIntervenció Social.

• Del Pozo Àlvarez, Joan ManuelProfesseur de philosophie de l’UdG. (Université deGirona). Conseiller municipal à la Mairie de Girona.

• Gisbert Aguilar, CristinaPsychiatre. Responsable du service de RéhabilitationPsychiatrique de l’Hôpital Martí i Julià.

112

• Monreal Bosch, PiliProfesseur au Département de Psychologie de l’UdG(Université de Girona).

• Mora Duran, AmadeuTravailleur social. Direction des Services Sociaux dela Mairie de Girona.

• Pellissa Vaqué, Bru Educateur social. Responsable d’un groupe derecherche sur les conflits interethniques de laFondation SER.GI.

• Sollano, Arantxa Travailleuse sociale de la Résidence Puig d’en Roca.

• Vergés Gifra, JoanProfesseur de philosophie politique de l’UdG(Université de Girona).

• Vilà Mancebo, Antoni Professeur au Département de Pédagogie de l’UdG(Université de Girona).

ELDERLY PEOPLEAND THE RIGHT

TO DECIDEMARIA. ANALYSIS OF A PRACTICAL CASE INVOLVINGDIGNITY, AUTONOMY AND PREJUDICES TOWARDS

ELDERLY PEOPLE

Girona, December de 2005

115

1. PREFACE

The 21st Century carries the mark, among many others, ofthree events which it is worthwhile mentioning here: the lossof a single moral authority (dictated by God, Nature or PureReason); the extension and broadening of people’s rightsand the outburst of alternative voices (those of the woman,the sick, the disabled, the minor, the homosexual, the foreig-ner, the different ...). These three facts confront people,including professionals of social intervention, with new ethi-cal problems which, today more than ever, require coopera-tive research into their solu-tions. The Opinion Group ofthe Observatori d’ÈticaAplicada a la IntervencióSocial was created to contri-bute towards this task.

For more than forty years,healthcare professionals havehad discussion groups and awealth of literature whichconsiders and gives specificresponses to specific ethicalquestions, to the point thatthey have developed a discipline known as bioethics. In thesocial and education services, on the other hand, this type ofgroup and publication is rare and those that exist generallymake statements or reflect only on the main principles.

This booklet is the first of a series which aims to appro-ach, with honesty, intellectual rigour, pluralism and laycharacter, the ethical problems which arise in the daily

The loss of a single moral autho-rity the extension and broade-ning of people's rights and theoutburst of alternative voicesconfront professionals of socialintervention, with new ethicalproblems which, today morethan ever, require cooperativeresearch into their solutions

116

practice of professionals of social intervention. At the sametime, we consider that the opportunities to approach ethi-cal problems are found not only between casuistry (lookingat individual cases and paying attention only to the results)and principalism (looking at individual cases and payingattention only to moral principles), but also in areas sket-ched out by many other ethical theories which the comple-xity of the times cries out for us to listen to and take intoaccount.

The case of Maria presented here was brought to us bya social worker in her old people’s home. We hope thatthe reflections and decisions which it suggested to us maybe useful in this type of case and also in those others whichdeal with similar questions and, above all, that they willspur debate and good practice. With this in mind, wewould be very grateful if you would send us comments onor corrections to the analysis of this case, or contact us ifyou would like to take part in one of the Observatori’s wor-king groups (etica@campusarnau.org).

117

2. DESCRIPTION OF THE CASEBY THE SOCIAL WORKER

“Maria is an 83-year-old widow who still has all her mentalfaculties, although physically and psychologically she hasstarted to become more frail, as is to be expected at herage. A year ago she came to live at the old people’s homewhere I work and she didthis under considerable pres-sure from her sisters, whowanted to protect her fromher two children, one a drugaddict and the other a prosti-tute. The sisters said her chil-dren “would be the death ofher and had already clearedout all her savings”. Duringthis year, Maria suffered aconflict between thedemands of her children andthose of her two sisters. On the one hand, the children visi-ted her once a month for the sole purpose of asking her forher pension money. However, as she said “They are theonly thing I have left in this world that makes me happy”.On the other hand, she has two sisters who are pressing foran end to a situation which they believe does no good toeither Maria or her children.

Things have recently become even more complicatedbecause the children have asked her to go home and livewith them and the mother does not know what to do.

During this year, Maria suffereda conflict between the demandsof her children and those of hertwo sisters

Maria finds herself in a tensesituation which she cannot resol-ve on her own and asks for help

118

Trapped in a conflict of emo-tions and demands, Mariafinds herself in a tense situa-tion which she cannot resol-

ve on her own and asks for help, almost as though the pro-fessional staff at the home ought to take the decision forher. In the face of this situation, I am asking myself thefollowing questions and I would be grateful if you wouldhelp me to think them through and, if possible, resolvethem:

From the beginning it struck me that, unlike in the diag-nosis and treatment of, for example, an illness, in this caseeveryone has their say (often because Maria asks them to),so that the opinion of any resident or member of staff isadded to those of the children and the sisters. That said,what should I advise Maria? That she should go to live athome with her children? That she should let the presentsituation continue? That she should live at the old people’shome but make it clear to her, as her sisters tell me, that shemust divide up the money she gives to her children andshare it out properly (one amount for the rent and expensesof the flat, one directly to the children and another forMaria’s own small expenses)? Should the judge be askedabout the possibility of making one of the sisters Maria’slegal guardian? The sister might then refuse to hand over any

money to the children, whichwould break the link betweenthem and their mother. In theend, what should we do insituations where someoneacquiesces to abuse?”

What should I advise Maria?

What should we do in situationswhere someone acquiesces toabuse?

119

3. INTRODUCTION

A good way of characterising the rapidly changing society inwhich we live is to present it as a world where those thingswhich belong to the past and the demands of the future areconverging in a way that is more intense than ever before.An example of this is the prejudice which associates elderlypeople with a state of defencelessness and dependence, ofphysical and psychological frailty. This prejudice comes froman earlier age. Today, thanks to advances in health care andimprovements in social and economic conditions, people inthe developed countries live very much longer. This, toge-ther with the transformation of cultural norms, means thatelderly people enjoy a better state of well-being and expectmore and more to exercise their autonomy just like anyother citizen, something which is incompatible with the oldpaternalism still present today.

The recognition of andrespect for a person’s abilityto be led by their ownunderstanding ought to doaway with paternalism. Ofcourse that should nevermean abandoning a historicand fundamental relationshipof hospitality and aid, oftaking care of another per-son, being their companion, respecting and supportingthem. When these traditions are lost in the name of auto-nomy, people talk of individualism and it is easy to feelnostalgic for the past. We believe that the ethics of the task

We believe that the ethics of thetask of caring do not necessarilylead to paternalism; nor do webelieve that scrupulous respect forpersonal autonomy leads to thekind of individualism which dis-regards other people

120

of caring do not necessarily lead to paternalism; nor do webelieve that scrupulous respect for personal autonomyleads to the kind of individualism which disregards otherpeople. Caring for someone who is in a fragile conditionmeans responding, as far as possible, to their needs andaspirations as they see them and as they demand them.This might entail asking for and receiving help without anyloss of autonomy and this could be handled by caring forthem and helping them without being paternalistic.

The case of Maria provides a framework and allows usto approach three fundamental questions: people’s dignity,respect for their autonomy and prejudices towards elderlypeople. Sadly, it is clear to us that many elderly people

who are physically weak oreconomically insecure aretreated with a paternalismwhich denies one of the prin-cipal aspects of their dignity:the ability to decide for them-selves. In this respect weconsider it of the greatestimportance that no a priorirelationship should be assu-med between physical weak-

ness and weakness of moral autonomy (self-determination)because the physical dependence of elderly people, howe-ver great it may be, cannot lead us to the conclusion thatthere is a weakness in their ability to make decisions.

The case of Maria provides a fra-mework and allows us to appro-ach three fundamental ques-tions: people's dignity, respect fortheir autonomy and prejudicestowards elderly people

121

4. QUESTIONS TO CONSIDERAND GUIDANCE FOR

PROFESSIONAL INTERVENTION

1. IS INTERVENTION NECESSARY?

We are quite certain that intervention is necessary in thesituation of Maria, because she is asking for it and the socialworker has to “help people, groups and communities todevelop their abilities in such a way as to enable them toresolve individual and group problems”, as stated in theintroduction to the Code of Ethics and Deontology of theOfficial College of Registered Social Workers and SocialAssistants of Catalonia. Similarly, the Code of the Educatorand Social Educator, speaking of the principle of socio-edu-cational action, states that “the educator or social educatormust, in all socio-educationalactions, begin from the con-viction and responsibility thathis professional task is towork alongside the personand the community to resol-ve their needs or pro-blems”25.

25. These deontological codes can be found on the websites of theOfficial College of Registered Social Workers and Social Assistants ofCatalonia (http://www.tscat.org/) and the College of Educators and

The social worker has to “helppeople, groups and communitiesto develop their abilities in such away as to enable them to resolveindividual and group problems”

122

2. INCAPACITY

Should we understand that the social worker’s explana-tion that Maria “still has all her mental faculties, althoughphysically and psychologically she has started to becomemore frail” allows us to consider her incapable of takingdecisions? Some professionals might reach the conclusionthat Maria is in an unhealthy position of dependence withrespect to her children. According to this opinion, Maria

would be incapable ofunderstanding her own situa-tion, which would justify aprofessional interventionwithout either her consent or,in some aspects, her kno-wledge. For example, theycould arrange for her tomove away from the city(putting pressure on her to

go and live for a while in another old people’s home) orthey could reduce the number of visits by her children andsisters. By these actions, this form of intervention wouldhope to achieve a reduction in her state of anxiety and thusa situation which would help her to take the best possibledecision and improve her relationship with her children.

We consider this route to be ethically and legally unac-ceptable, because it involves damaging values and funda-mental rights such as dignity, autonomy and the free deve-lopment of the personality. Any intervention without the

Social Educators of Catalonia( http://www.ceesc.es/). You can also con-sult the deontological codes of the Official College of Psychologists ofCatalonia (http://www.copc.org/) and the Colleges of Doctors(http://www.comb.es/; http://www.comll.es/; http://www.comt.org/ ihttp://www.comg.org/).

Any intervention without theinformed consent of the personconcerned is only acceptable insituations of immediate and jus-tified danger, or in situations ofincapacity

123

informed consent of the person concerned is only accep-table in situations of immediate and justified danger, or insituations of incapacity.

In the same way, we believe that it is necessary to bevery careful with those types of diagnosis and interventionwhich tend to medicalise normality or lead to paternalism.Many forms of dependence do not involve the loss of deci-sion-making, for example the relationship of dependenceappropriate to the link between mother and children.Relationships of this type form part of life and, in this case,in no way justify acting without their knowledge and con-sent. On the assumption that moving Maria further away orreducing family visits is considered a good alternative, itshould form part of the range of possibilities to be evaluatedby the person affected, as we will see in the next section.

Must we promote the idea of incapacity over the admi-nistration of her assets? Modern law bases protection of theperson on recognition of their fundamental rights and theguarantee of their being effective. Incapacity and theappointment of a guardian are legal measures aimed atensuring the protection of people and their assets whenpermanent physical and psychological conditions preventthem from managing their own affairs and administeringand taking care of their assets. They exist, therefore, tolimit the possibility of managing one’s own affairs in thoseaspects where to do so could be damaging. Incapacity inno case means restricting someone’s legal capacity (theirability to have rights andobligations).

It is important to empha-sise that the aim of thesemeasures is respect for thefundamental rights of theperson affected and the

For legal purposes we must consi-der Maria fully capable of takingdecisions and we must thereforeexclude the incapacity route

124

development of their personality. This is why guardianshipis carried out under the supervision of the Ministry ofProsecutions and why the guardian requires legal authori-sation for those actions which it is considered might beagainst the guardianship laws. In addition, the law obligespeople and institutions who have incapacitated personsunder their care to promote the creation of a guardianshipand says that if they do not do so, they will be responsiblefor any damages or prejudices caused to the minor or per-son suffering incapacity. Incapacity, which may be partialand is always subject to review, is regulated by Section VIIof the Family Code of Catalonia and by Section I of BookIV of the Civil Justice Law.

From the social worker’s explanation of the case, it canbe deduced that Maria is an autonomous and capable per-son. For legal purposes we must consider Maria fully capa-ble of taking decisions and we must therefore exclude theincapacity route. In spite of this, as we will see in Section5, in the event that Maria decides to leave the old people’shome she would enter a situation of risk which the primarysocial services contact would have to watch carefully.

3. WHAT TYPE OF INTERVENTION IS ADVISABLE? APROTOCOL SUGGESTION

It would be advisable for the protocol for approachingthis situation to pass through two basic initial stages:

a) Recognition of the participant. In this case, recog-nition of the participant means that the professionalsrecognise Maria as an autonomous person who isasking for help. In this first phase, she should beinformed of the process which will be followed andof the promise of professional secrecy and she

125

should be asked to authorise the disclosure of hercase to the professional team.

b) Case analysis. An important part of the professionalintervention of social workers is gathering togetherthe available information, obtaining new information(always with the consent of the person affected) andanalysing it (interpreting the social situation, unders-tanding it, seeking the cohesion which is certainlypresent in the person’s situation, etc.). In the casedealt with here, the objective of the intervention mustbe that Maria should besupplied with the mostappropriate elementsto take a decision her-self. This means provi-ding and organising theinformation and reflec-tions on it in such away that Maria can useher own ability to understand the situation, imaginethe various alternatives and the consequences of eachof them and, finally, be aware of the reasons forwhich she takes a particular decision. To sum up, theprofessional help has to allow Maria to exercise herpersonal autonomy. This case is ideal for building the analysis togetherwith the subject, that is to say to have her take partin the study and in the different steps and processesto obtain, clarify and organise the information. Thisprocess could consist of jointly reconstructing thestory of how she came to live in the old people’shome and why; what her personal, family and eco-nomic situation is; what she needs and what shelacks; what family relationships she has and how she

The objective of the interventionmust be that Maria should besupplied with the most appro-priate elements to take a deci-sion herself

126

feels about them; what the various alternatives are;how she feels about each of these possibilities; whatadvantages and disadvantages she sees in them. Theintervention of the professional ought thus to beoriented towards working with the subject to create adescription of the situation, so that the analysis of thissame process can enable her to make a decision.

This type of interventionneeds time and for this rea-son it is not always possibleto carry it out. On the onehand, sometimes the profes-sionals do not have the timeavailable and so it is muchquicker and easier to reducethe process to the professio-nal area and produce theresult as if it were the subjec-t’s decision. On the otherhand, it is a shared processin which the other personhas to be taken into accountand so the professional isnot exclusively in charge ofthe rhythm. We believe,

however, that the intervention which we propose not onlyrespects the dignity and rights of the person but is alsomuch more effective, because in the social services thedegree of success depends directly on the participationand involvement of the user.

It has been pointed out that the job of the technicalteam is to help clarify and illustrate possible situations andthat it is the subject who has to choose which one she will

The intervention of the professio-nal ought thus to be orientedtowards working with the sub-ject to create a description of thesituation, so that the analysis ofthis same process can enable herto make a decision

As well as the conflict of emo-tions and demands of her chil-dren and sisters, Maria certainlyalso feels fragile and lonely. Allthese things need support,understanding and help

127

adopt. That said, this cannot be treated a laboratory expe-riment in which the pros and cons of every possible routeare presented in a sterile fashion. Maria is asking for advi-ce, she is demanding it, as the social worker said “almostas though we ought to take the decision for her”. As wepointed out in the introduction, the professionalism of theteam ought to enable them to respond to this demand withscrupulous respect for the principle of autonomy, but alsowith the ethics appropriate to the job of caring. As well asthe conflict of emotions and demands of her children andsisters, Maria certainly also feels fragile and lonely. All thesethings need support, understanding and help.

Nevertheless, it is very important that the front-lineorganisations in the field of social services have mecha-nisms in place for various professionals to meet in order toapproach problems as a team. Interdisciplinary teams arecrucial, not only as a means of avoiding professional isola-tion but also to approach cases with rigour. This new styleof working, which has replaced the central concept of theindividual relationship with another, more collective appro-ach, should not underestimate the interpersonal relations-hip, but should rather make it richer and more understan-dable. At the same time, at no time does it exempt the pro-fessionals from their individual responsibilities according toeach one’s function and position.

4. CONFIDENTIALITY AND DISCRETION.

The obligation of confidentiality is founded in the dig-nity of the human being and the right to personal privacy(articles 10 and 18 of the Spanish Constitution). This is sta-ted and regulated by the deontological codes of the OfficialCollege of Psychologists of Catalonia (Section V), theOfficial College of Registered Qualified Social Workers and

128

Social Assistants of Catalonia(Chapter VII), the College ofEducators and SocialEducators (Principle 4) andthe Council of the Colleges ofDoctors of Catalonia (ChapterIV). We also find it in the

Workers’ Statute (which states that its violation could because for dismissal) and the Penal Code (which establishesprison sentences, disqualification and fines for those pro-fessionals who infringe the law)26.

The social worker asks what is to be done about thefact that “everyone has their say about it”. In order toapproach this question, we have to pick apart this “everyo-ne” so as to be able to give more precise answers. We con-sider that it refers to three main groups of people: the tech-nical team, the workers in the home in general, and theusers or residents.

The technical team. All members of the technicalteam, which is where the case of Maria will be followedup, are subject to the shared secret by the circle of confi-dentiality, so that they are obliged to safeguard confiden-

All members of the technicalteam are subject to the sharedsecret by the circle of confiden-tiality

26. Article 54.2.d of the Workers’ Statute states: “the disclosure of dataknown because of one’s work, and subject to the obligation of confiden-tiality, such as those relating to health, may be cause for the disciplinarydismissal of the worker for breach of contract, being treated as breakingthe good faith of the contract and an abuse of confidence in carrying outthe work”. Article 199 of the Penal Code lists among the offences of dis-closing secrets the following: “1. A person who reveals secrets known byreason of their position or work relationships will be punished with aone to three year prison sentence and a fine of six to twelve months. 2.The professional who, breaking their obligation to secrecy or reserve,divulges the secrets of another person will be punished with a one tofour year prison sentence, a fine of twelve to twenty-four months anddisqualification from the said profession for a period of two to six years”.

129

tiality to the same extent and limits as the professionalwho is dealing directly with the case. By circle of confi-dentiality we understand the nucleus within which infor-mation circulates without breaking the promise agreedwith the client. Outside this circle are the professionalswho are not part of the technical team, the residents,friends and family, and any contact with or transmissionof information to anyone outside the circle has to havethe consent of the client.

The workers in the home in general. The other wor-kers in the old people’s home are also subject to the duty ofconfidentiality and discretion. The duty of confidentiality isnot limited to the technical team, but also affects all the pro-fessionals and workers who could have information as aconsequence of their work. In this case, for example, theycould know Maria’s family situation and the problem shehas, either because she hastold them herself or becausesomeone else has told them.The management and thetechnical team should informall the workers in the homethat the best way of helpingMaria is by being discreet andrespectful about the difficulttime she is going through.

Residents. No interven-tion has taken place with the residents, nor can any takeplace, without producing a situation of excessive interven-tion which Maria and the technical team consider wouldharm her. This does not require the consent of Maria, onthe assumption that the management and the technicalream consider that some attitudes would prejudice coexis-tence at the old people’s home.

The management and the tech-nical team should inform all theworkers in the home that the bestway of helping Maria is by beingdiscreet and respectful about thedifficult time she is goingthrough

130

5. CAN THIS BE CONSIDERED A CASE OF “ACQUIES-CENCE TO ABUSE”?

In bioethics, people often emphasise Stephen Toulmin’sobservation about the workings of the NationalCommission for the Protection of Human Subjects ofBiomedical and Behavioral Sciences, a commission createdby the United States Congress which met between 1974 and1978 to advise on the best way of protecting the rights andwelfare of people who participated in biomedical trials.Toulmin said that the members of this commission found itrelatively easy to reach agreement on specific questions ari-sing from particularly complicated cases, while they conti-nually disagreed on questions of the foundation of moralprinciples or what the rules of morality really are. We men-tion this observation here because in the analysis of Maria’scase we were worried that something similar could happen.It was relatively easy for the members of the OpinionGroup to agree on the points we have dealt with so far but,in contrast, we were concerned that the social worker’squestion “could this be considered a case of acquiescenceto abuse?” would lead us, if we were not careful, intoweighty and fruitless discussions.

Within the concept of acquiescence to abuse there liesa great variety of behaviours and specific situations. Someare so clear that they require immediate intervention andnot to do so would be morally reprehensible and professio-nally and legally punishable (if, for example, the childrendrove their mother to poverty). Other situations, such asthe one we are dealing with here, are not as clear and thecase must be analysed because there is the possibility thatthe subject’s decision will have to be respected. There isalso the possibility that some behaviour or situations whichwe consider to be abuse (for example some types of amo-

131

rous relationships) might be an expression of personal fre-edom and thus the analysis and intervention of a professio-nal would involve damaging the right to personal andfamily privacy.

According to the World Health Organisation’s (WHO)Toronto Declaration for the Global Prevention of ElderAbuse, “Elder Abuse is a single or repeated act, or lack ofappropriate action, occurring within any relationship wherethere is an expectation of trust which causes harm or dis-tress to an older person”27. In addition, the United Nations’Report of the Second World Assembly on Ageing states that“Neglect, abuse and violence against older persons takesmany forms — physical, psychological, emotional, financial— and occurs in every social, economic, ethnic and geogra-phic sphere.” and that “olderwomen run a higher risk ofbeing the object of physicaland psychological abuse, dueto discriminatory social attitu-des and the non-realisation ofwomen’s human rights.Some traditional practices andharmful customs turn intoabuse and violence againstolder women, a situationwhich becomes worse with poverty and lack of access tothe protection of the law”.

Article 153 of the Penal Code states that “Any personwho by whatever means or procedure causes psychologi-cal damage or any injury not defined as a crime in this

27. The Toronto Declaration for the Global Prevention of Elder Abuse (17thNovember 2002) can be found at the WHO website (http://www.who.int/es/).

“Elder Abuse is a single or repe-ated act, or lack of appropriateaction, occurring within anyrelationship where there is anexpectation of trust which cau-ses harm or distress to an olderperson”

132

Code to another person, or who hits or physically abusesthem without causing injury, when the victim is [...] a par-ticularly vulnerable person who cohabits with them, mustbe punished ...”. Article 172.2 states that “The same penalty

is imposed [this refers to pri-son sentences or communityservice, which are referred toin the first part of Article172.2] on anyone whoslightly coerces an especiallyvulnerable person who coha-bits with them”. Article 617.2,which refers to offences,does not require cohabitation

(“Any person who hits or physically abuses another personwithout causing them injury must be punished...”). Andfrom 2003 onwards, Article 173 of the Penal Code introdu-ces the possibility that the person carrying out the crime(the possible aggressor) might be an institution, thus broa-dening the circle of victims of domestic violence beyondthose who live in a family, that is to say “people who,because of their particular vulnerability, are placed in cus-tody or care in public or private centres”.

Among the measures proposed by the United Nations’Report of the Second World Assembly on Ageing, here weshould emphasise the following: “To spur on health andsocial services professionals and the general public toinform on those cases where they suspect there may beabuse of older people”28. In this respect, our legal regula-tions oblige those who, by reason of their responsibility,

28. The Report of the Second World Assembly on Ageing which took placein Madrid from 8th to 12th April 2003 can be found at the UN website:http://www.un.org/ageing/documents.htm

Older women run a higher riskof being the object of physicaland psychological abuse, due todiscriminatory social attitudesand the non-realisation ofwomen's human rights

133

profession or position, receive notice of a crime to report itimmediately to the Ministry of Prosecutions, the competentTribunal or the Examining Magistrate29 (article 262 of theCriminal Prosecution Law) and punishes those who do nothelp an elderly or incapacitated person who is unprotectedand relies on their care (article 619 of the Penal Code).

Having pointed out allthese rules and declarationsand returning to the casedealt with here, it seems thatit could be considered thatMaria is in a situation of rela-tive abuse by her children.But we are also convincedthat it does not reach thepoint where it requires inter-vention without her consent,and it is even further fromthe point where we would beobliged to report it to thelegal authorities. This isbecause, at the moment,Maria does not view herbasic necessities as beingthreatened and because sheis aware of her situation.From the information availa-ble to us, we consider that Maria understands the situationperfectly, as shown by two facts: that she is asking for advi-ce (and so is capable of seeing the pros and cons of stayingin the old people’s home or going to live at home) and thatshe is aware of the pain and the happiness which her chil-

29. Article 262 of the Spanish Criminal Prosecution Law

Our legal regulations obligethose who, by reason of their res-ponsibility, profession or posi-tion, receive notice of a crime toreport it immediately to theMinistry of Prosecutions

Maria is in a situation of relati-ve abuse by her children. Butwe are convinced that it doesnot reach the point where itrequires intervention withouther consent because Maria doesnot view her basic necessities asbeing threatened and becauseshe is aware of her situation

134

dren cause her (“they are all I have left in this world thatmakes me happy”).

If Maria decides to leave the old people’s home and goand live with her children, the primary social services con-tact would be obliged to follow up the case in order to findout if a situation arose which would justify an interventionwithout consent. For example, in the event that the chil-dren took all Maria’s economic resources so that she nolonger had the necessary funds to meet her basic needs(food, clothing, housing, electricity, water, health, personalhygiene), then this fact would have to be brought to theattention of the prosecution service and some form ofsocial intervention would have to be initiated so that Mariareceived immediate help.

135

5. CONCLUSIONS AND FINALRECOMMENDATIONS

1. Unfortunately we have established that many elderlypeople who find themselves in a situation of physi-cal frailty or economic insecurity are treated with apaternalism which denies one of the principalaspects of their dignity: the ability to decide forthemselves. Lack of respect for the principle ofmoral autonomy is an attack on one of the funda-mental values and rights of the person.

2. We believe it to be extremely important that no a prio-ri relationship should be established between weak-ness in functional autonomy and weakness in moralautonomy. However great the level of an elderly per-son’s physical depen-dence, it cannot beused to deduce aweakness in their abi-lity to decide. To do sostigmatises people andgenerates prejudices.

3. Recognition of and res-pect for people’s moral autonomy must put paterna-lism aside. Of course this does not mean abandoninga historical and fundamental relationship of hospita-lity and care for the other person. We consider thatthe ethics of the job of caring do not necessarily leadto paternalism; nor does scrupulous respect for per-sonal autonomy lead to the individualism which dis-

Lack of respect for the principleof moral autonomy is an attackon one of the fundamentalvalues and rights of the person

regards the other person. To care for a person whois going through a delicate situation means to res-pond, as far as possible, to their needs and wishes asthey feel them and ask for them.

4. Incapacitation and guardianship are legal measureswhich aim to protect the fundamental rights of theperson affected, among which is the development oftheir personality. These legal measures involve res-tricting the ability to make their own decisions onlyin those aspects which could damage the person.Legal incapacitation does not in any way mean “toincapacitate the person”. In contrast to what, sadly,happens in some cases, the guardian is obliged pro-tect rights, not take them away.

5. In the area of the social services it is very importantthat the approach protocol passes through two basicinitial stages: recognition of the participant and analy-

sis of the case. Professionalintervention must be oriented,if at all possible, towards buil-ding an analysis of the casewith the person affected andhelping to clarify the possibleroutes and the consequencesof each one. Finally, is it theperson affected who mustdecide which route to take.Throughout this process,interdisciplinary teams are of

primary importance to avoid professional isolationand to approach cases with rigour.

6. The obligation of confidentiality affects not onlythose professionals who hold technical positions, butalso any worker in the institution. Breaking this obli-

To care for a person who is goingthrough a delicate situationmeans to respond, as far as possi-ble, to their needs and wishes asthey feel them and ask for them

Is it the person affected whomust decide which route to take

137

gation is not just morally reprehensible but punisha-ble in the workplace and even legally.

7. The definition of the concept abuse is a very broadone, ranging from those things which have to be res-pected through to those which cannot be tolerated.In the case of Maria, analysed here, we are of theopinion that although there is a situation of abuse,this does not justify any intervention without herconsent. We considerthat this route wouldbe ethically and legallyunacceptable becauseit would involve dama-ging fundamentalvalues and rights suchas dignity, autonomyand the free develop-ment of the personality. Any intervention withoutthe informed consent of the person affected is onlyacceptable in situations of immediate and justifieddanger or in those situations which would involveinjury to an incapacitated person.Nevertheless, in the event that Maria at any timerejects professional help in this matter, that shouldnot prevent the continuation of those forms of sup-port which do not involve any intervention in peo-ple’s lives and which form part of friendly and sup-portive human relationships.

The definition of the conceptabuse is a very broad one, ran-ging from those things whichhave to be respected through tothose which cannot be tolerated

139

6. GLOSSARY

AUTONOMY

By a person’s autonomy we understand their ability tomanage their own affairs, that is to say the ability to (a)understand the situation, (b) imagine the consequences ofpossible decisions and (c) be able to argue or communicate,at whatever level, the reasons for their own decision. Theopposite of the word “auto-nomy” in this sense is “hetero-nomy”30. Nevertheless, theconcept of autonomy is alsoused to refer to other areas ofa person’s life, for exampletheir physical or economiccapabilities or limitations. Inthis case it is said that some-one is autonomous becausethey do not need anyone toget them out of bed or dress them, or that they are autono-mous because they have found a job and no longer need

30. For Kant, the contrast between autonomy (acting by one’s own rules)and heteronomy (acting by the rules of another) is one of the defining traitsof modernity (Enlightenment, he said, is the ability to use one’s own unders-tanding without being led by others). Thanks to Emmanuel Levinas, howe-ver, the concepts of autonomy and heteronomy have developed such awealth of nuances so new that it is difficult to carry on in the “old” Kantiancharacterisation and antonymy as though nothing had happened.Heteronomy, for example, also means the law emanating from the presen-ce of another, because a person has to respond to it and, sometimes, for it.

When speaking of specific casesit is essential to make it clearwhich type of autonomy is beingdiscussed, because otherwise thisleads to confusion and mighteven become offensive to thesubject

140

the family to support them. The opposite of the word“autonomy” in this latter sense is “dependence”.

As the multiple meanings of the word autonomy, aboveall in the social services, may lead to some confusion, itwould be a good idea, when there is this danger, to madeit clear whether we are talking about moral autonomy (self-determination or the ability to control one’s own life), func-tional (physical) autonomy or economic autonomy.

In the area of the socialservices there is much talk ofpromoting, achieving, main-taining, supporting or encou-raging personal autonomy.When speaking of specificcases it is essential to make itclear which type of autonomyis being discussed, because

otherwise this leads to confusion and might even becomeoffensive to the subject. For example, if we are dealing withan elderly person with full moral autonomy but who doesnot enjoy complete physical autonomy, to say that we wantto “promote her autonomy” without specifying that we arereferring to functional autonomy might lead to the idea thatwe want to increase her moral authority when, in this case,moral authority is something to be recognised and respec-ted rather than promoted. Moral autonomy is promoted –in the sense of increased – in those people in whom we donot recognise a capacity for full moral autonomy. This is thecase of minors, whose intellectual and moral faculties weunderstand to be insufficiently developed, and certain peo-ple with intellectual disabilities or serious mental illnesses.

As we have already pointed out in the introduction, it isextremely important not to establish any a priori relationshipbetween the different areas of autonomy. However great a

There can be no assimilationbetween elderly person, depen-dence and legal incapacity,since the three concepts arequite different

141

dependent elderly person’sphysical weakness or lack ofeconomic autonomy may be,we cannot derive from them aweakness in their ability tomake decisions, that is in theirmoral autonomy. As stated inthe Extraordinary Report of the Catalan Parliament’sOmbudsman on the care of dependent elderly people inCatalonia, “There can be no assimilation between elderlyperson, dependence and legal incapacity, since the threeconcepts are quite different, even though in certain casesthey may coincide”31.

A person’s autonomy is basic in his consideration as amoral being. In adults, restriction of the ability to decidecan only be established by means of a legal decision. Butas moral autonomy is not a binary system (in the sense thatone either has it or does not have it), but rather a scale ofnuances and degrees, in cases of restriction of the ability toact the law considers the need to determine the extent andlimits of the incapacity. Thus legal incapacity in no waymeans that a person is incapable of deciding anything; itrefers only to that which has been established by the jud-ge’s decision.

Respect for the autonomy of the person is set out in arti-cles 10,15 and 18 of the Spanish Constitution and in articles5n and 8 of the draft Law on Social Services of Catalonia32.

31. Extraordinary Report of the Catalan Parliament’s Ombudsman on thecare of dependent elderly people in Catalonia. Official Bulletin of theParliament of Catalonia, Thursday 12th February 2004, page 32. Thisreport can be found (in Catalan and Spanish) at: http://www.sindic.org/cat/inform_estudis.asp

32. At the time of writing the Catalan government has just presented theProject for the Law on Social Services to Parliament.

In adults, restriction of the abi-lity to decide can only be esta-blished by means of a legaldecision

142

In the health services area it is very well regulated by arti-cle 6 of the Catalan law no. 21/2000, dated 29th December2000, on the rights of information concerning the healthand autonomy of the patient and clinical documentationand by article 8 of the Spanish law no. 41/2002, dated 14th

November 2002, basic regulations on the autonomy of thepatient and rights and obligations in matters of informationand clinical documentation. It is also referred to in theintroduction to and article 1.3 of the Ethical andDeontological Code of Licensed Social Workers and SocialAssistants of Catalonia and in principle 7 and article 12 ofthe Deontological Code of the Educator and the SocialEducator.

INFORMED CONSENT

Consent is the free, voluntary and conscious agreementof a person to an act which directly affects them. For con-sent to be informed means that it is given after having recei-ved all the necessary information in a comprehensible, rigo-rous, unhurried manner and also with the professional’sevaluation of the pros and cons of the various options, if

there are any. In the healtharea, this is regulated by lawno. 21/2000, dated 29th

December 2000, on the rightsof information concerningthe health and autonomy ofthe patient and clinical docu-mentation and by chapter IVof the law no. 41/2002, dated14th November 2002, basicregulations on the autonomy

For consent to be informedmeans that it is given afterhaving received all the neces-sary information in a compre-hensible, rigorous, unhurriedmanner and also with the pro-fessional's evaluation of the prosand cons of the various options

143

of the patient and rights and obligations in matters of infor-mation and clinical documentation.

DEPENDENCE

Recommendation (98) 9 of the Council of Europe adop-ted by the Committee of Ministers on 18th September 1998states: “Dependence is a state in which people, because oflack or loss of physical, psychological or intellectual auto-nomy, require significant assistance or help in carrying outtheir usual day-to-day activities. Dependence can affect anysector of the population and not only elderly people.Although it is true that dependence tends to increase withage and that old age is frequently associated with multiplehealth problems, age is not the sole criterion in this condi-tion.”

DIGNITY

The word dignity hasbeen the object of manyinterpretations in westernphilosophy and theology.The concept is therefore pro-blematic. One of the defini-tions most often used is thatformulated by Kant in Groundwork Of The Metaphysics OfMorals where he says that a person has dignity because hisexistence has an absolute value, is the object of respect,exists as an end in itself and not merely as a means for exer-cising some will. “In the realm of ends” he writes, “every-thing has either a price or a dignity. That which has a pricecan well be replaced by something else, as an equivalent.

A person has dignity becausehis existence has an absolutevalue, is the object of respect,exists as an end in itself andnot merely as a means for exer-cising some will

144

By contrast, that which isabove price, which conse-quently does not permit anequivalent, has a dignity”.

Without wishing to enterinto a debate which has longoccupied many thinkers, we

consider it necessary to complement the concept of dignitywith the value of personal autonomy. In this respect, ouridea of what is or is not dignified for a person in a particu-lar situation ought always to be compared with that of theperson affected. It is the person affected who has to be thejudge of what is or is not dignified for them, and it is thatperson who has to decide freely what they want to do. Inthe specific case of elderly people, the ExtraordinaryReport of the Catalan Parliament’s Ombudsman on the careof dependent elderly people in Catalonia also links people-’s dignity to their autonomy. The report states: “In the caseof elderly dependent people, our society is obliged toguard the maintenance of their autonomy, their quality oflife and their self-image, which are essential elements ofpersonal dignity”.

The concept of dignity is found in the preamble and arti-cle 1 of the Universal Declaration of Human Rights and arti-cle 10 of the Spanish Constitution in the area devoted tofundamental rights and obligations. Majority opinion consi-ders that dignity addresses the free development of the per-son by means of unfolding their psychological, moral, cul-tural, social and economic potentials. It therefore includesthe ability to freely and rationally decide on a way of life(subject only to a respect for others). In order for this to bepossible, a person requires certain minimums in terms ofsubsistence and quality of life in order to live with dignity.In addition, dignity is considered part of the essence of

Dignity is considered part of theessence of being human andthere can therefore be no excep-tions or restrictions of any kind

145

being human and there can therefore be no exceptions orrestrictions of any kind (age, sex, ethnicity, ideology etc.).Any action or conduct which damages the rights of the per-son (such as, for example, paternalist attitudes or any formof abuse) is an attack on the dignity of the person.

PATERNALISM

Paternalism implies a limitation or restriction of the willor freedom of action of another person. In this respect itmust be declared to be a weak form of authoritarianism. AsPriscilla Cohn says, all paternalism, even that which seemsto stem from the most humanitarian and generous reasons,implies that our own judgement of what is good for ano-ther person is the best. We, on the other hand, are convin-ced that the best judgement is that of the person themsel-ves, because it is made about oneself. We are aware that insome case this claim requires the clarification that “the bestjudgement about oneself isthat made by the autono-mous person”. That said, wewould add that this clarifica-tion should also clarify theconcept of judgement,because there are many jud-gements which do not neces-sarily call for moral auto-nomy in the rather serioussense described in this glossary of the ability to make one’sown decisions. Residential homes are full of small perso-nal judgements which can and must be respected, such asthe flavour of yoghurt someone wants for pudding or whatcolour shirt he likes and wants to buy or wear.

All paternalism, even that whichseems to stem from the mosthumanitarian and generousreasons, implies that our ownjudgement of what is good foranother person is the best

147

7. MEMBERS WHO PREPAREDAND COLLABORATED IN THIS

DOCUMENT

• Bosch Pelegrí, Josep MariaMember of the Elderly People’s Consultative Councilof the Comarca of la Selva.

• Canimas Brugué, JoanProfessor Associated in the Department of Pedagogyat the UdG and Technical Coordinator of theObservatori d’Ètica Aplicada a la Intervenció Social.

• Carbonell Paris, FrancescPedagogue. Assessor in language, interculturality andsocial cohesion at the Department of Education.

• Celda Garcia, EstherDoctor. Director of the residence for the elderly atPalau.

• Cruz Moratones, CarlesMagistrate at the Girona Provincial High Court.Director of the Observatori d’Ètica Aplicada a laIntervenció Social.

• Del Pozo Àlvarez, Joan ManuelProfessor of philosophy at the UdG. Girona citycouncillor.

• Gisbert Aguilar, CristinaPsychiatrist. Head of Psychiatric RehabilitationServices at the Parc Hospitalari Martí i Julià.

148

• Monreal Bosch, PiliProfessor in the Department of Psychology at theUdG.

• Mora Duran, AmadeuSocial worker. Social Services director at Girona citycouncil.

• Pellissa Vaqué, Bru Social educator. Responsible for a research group oninter-ethnic conflicts at the Foundation SER.GI.

• Sollano, Arantxa Social worker at the residence for the elderly, Puigd’en Roca.

• Vergés Gifra, JoanProfessor of political philosophy at the UdG.

• Vilà Mancebo, Antoni Professor in the Department of Pedagogy at theUdG.

ÍNDEX

Les persones grans i el dret a decidir . . . . . . . . . .5

Las personas mayores y el derecho a decidir . . .41

Les personnes âgées et le droit à la décision . . .77

Elderly people and the right to decide . . . . . . . .113

La traducció al castellà, francès i anglès ha estat realitzada pelServei de llengües modernes de la Universitat de Girona.