Precisament, amb Jordi Batiste, has publi-cat dos discos amb cançons de Bob Dylan traduïdes al català. Què té Dylan que el fa cada vegada més actual?La capacitat d’aturar el temps, de congelar-ho, de fer-se etern. S’ha fet un clàssic. Quan començava, va saber agafar la tradició i la va fer actual.

Al 2003, treus el teu primer disc en solitari Senyals de fum. Les claus de sal, publicat al 2004, és molt més intimista i, al 2005, amb Per un tros de cel sembla que consoli-des aquest nou discurs més personal. Ara en quina etapa està Gerard Quintana?Precisament, amb aquests tres discos pen-sava tancar una etapa. De fet, els tres tenen la coberta de color blanc, i no és casual. El color blanc és el color de la iniciació. Són tres treballs de buscar dins meu què sóc, qui és Gerard Quintana musicalment parlant des-prés d’haver estat treballant tant de temps amb cinc persones més. A partir d’ara, miro més enfora. El disc que trauré al mes d’octu-bre té com a títol provisional Treu banya, i és aquesta idea de sortir cap a fora.

L’HIPERBÒLICEL CONVIDAT 9

Les etiquetes serveixen per enten-dre’ns, però també per confondre’ns”

Però vas començar estudiant periodisme i interpretació. Com et vas fi car a la música?A Girona tenia amics que feien música, i a l’ins-titut el meu company de pupitre era el cantant i lletrista del grup que tenia abans de Sopa en Josep Tió, per exemple. La música, per tant, era familiar per a mi, però jo amb la cosa que m’atrevia era escriure i fer teatre. Ja tenia aquell gust per l’escenari i per aquest món de somni, d’ingenuïtat, per aquesta convenció de saber que una cosa no és real però ens ho creiem i anem més enllà. Jo vaig començar a escriure, teníem un fanzine...

Fins que el grup que tenia llavors Josep Tió es dissol i es queden sense lletrista ni cantant.Sí, necessitaven material nou. Jo estava a Barcelona estudiant a l’Institut del Teatre. Em van passar un cinta i en vam dir si els hi volia fer lletres. Vaig fer un parell, una era “El boig de la ciutat”, i em van proposar que-dar-me a cantar.

On és la frontera entre poesia i música?Cada cop tinc menys clar on és. La poesia és buscar l’essència del llenguatge, la síntesi en pocs versos per poder transmetre senti-ments. Té molt a veure amb l’alquímia mu-sical, per tant. La narrativa és més racional mentre que la poesia, amb poques paraules, va més directe al canal emocional. La música i la poesia sumades són dinamita. Molts poe-tes, com Dylan, s’han dedicat a la música.

Aquest any, comparteixes escenari amb Joel Joan a l’espectacle Secrets compar-tits, una barreja de poemes, cançons i con-tes. Com sorgeix aquesta col·laboració?Havíem coincidit molts cops i, parlant, vaig descobrir que la passió amagada d’en Joel era cantar. Jo, de broma, li deia que jo anava per actor i he acabat cantant. Un dia el vaig trucar i ens vam engrescar. Volíem apropar la gent a l’altra banda de l’escenari i parlar de les coses que normalment no parlem.