l’associaciÓ de veÏns i amics de calella de … · de catalunya ha guardonat la nostra entitat...
TRANSCRIPT
revista de l ’associació de veïns i amics de Calel la • Juny 2013 • número 46
L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNS I AMICS DE CALELLA DE PALAFRUGELL
CREU DE SANT JORDI 2013
2
Gelats artesansEspecialitat en orxata i granissatsGran varietat en productes per a gent amb al·lèrgies alimentàries
JAIME MINGUEZ MIRAC/ Calau, 12 / Calella de Palafrugell / t. 972 61 48 28
3
editorialTenim a les mans un nou exemplar d’Es Còdol, en aquesta ocasió, molt especial, ja
que celebrem, tal com veieu a la portada i a les pàgines interiors, que la Generalitat
de Catalunya ha guardonat la nostra entitat amb la Creu de Sant Jordi. Un premi
realment important que ens honora, ens alegra i ens empeny a continuar la tasca
amb més ànims. Però no en parlaré aquí, veureu més informació en un article que
hem preparat en aquesta mateixa revista. També us avanço que, durant l’estiu,
farem al nostre local, un acte per celebrar el lliurament d’aquest guardó.
També volia fer esment a un tema que vàrem tractar en el darrer editorial d’Es
Còdol. Hi deia que, si no hi havia res de nou, era el darrer editorial que signava
com a president de l’AVAC, ja que corresponia, com cada quatre anys, convocar
eleccions per a renovar la nostra junta. El que va succeir en l’assemblea convocada
per a aquestes eleccions, és que ningú no es va presentar per a rellevar-nos. Atesa
aquesta circumstància, i trobant-nos a punt de començar la temprada d’estiu,
que és quan més activitats realitzem, ens va semblar inoportú deixar aquestes
tasques, i tota la junta, i jo mateix com a president, vàrem acordar continuar de
manera provisional fi ns trobar un grup que es vulgui fer càrrec de la direcció de
l’AVAC. Fins que això no succeeixi, ens teniu ben disposats a continuar la feina.
En aquest número d’Es Còdol, tenim els apartats fi xos com el noticiari i les
activitats i tot un seguit d’articles. Deixeu-me destacar-ne alguns. L’article de Joan
Cortey sobre la Sra. de Marcé i el de David Pagès sobre el mestre Clavé, persones
vinculades amb Calella d’una manera especial, íntima, vivencial, enamorades
del nostre poble; el seu testimoni fa que nosaltres també ens l’estimem més.
L’entrevista a en Jaume de La Jijonenca, també explicita una amor a Calella des
de ben petit, ell, el seu local i la seva família, formen part indestriable del nostre
poble i, també, grans col·laboradors de l’AVAC, sempre a punt; Mª Dolors Niell, ho
recull de manera impecable, molt interessant. A l’article de La Gent de Calella, ja
entrem profundament dins la intimitat de Calella, les persones que, no només se
l’estimen, no només hi estan molt vinculades, no només formen part indestriable
del nostre poble, elles, han ajudat, directament, a crear aquest nostre poble;
Calella és així, físicament, i de caràcter, per l’acció de molta gent com la que aquí
es recull, els devem molt i cal que els ho reconeguem. Interessantíssim també El
meu carrer a Calella d’en Xavier Trias de Bes, la història escrita de manera molt
amena, de Fra Bernat Boïl, que dóna nom al seu carrer. Molt bo també l’ampli
treball d’Eulàlia Olivé sobre el Canadell, elaborat i documentat i molt agradable
de llegir. I l’abasagadora descripció de l’incendi de l’Alt Empordà, impressions
impecablement explicades per Jordi Arbonès. I, com sempre, també tenim uns
bons acudits de l’Olivé i l’Òscar, que ajuden a passar una millor estona.
Agafeu Es Còdol, aneu-vos-en a una ombra a prop del mar, a la fresca, millor a
la tarda, llegiu-lo a poc a poc i assaborireu, una vegada més, la bellesa intangible
d’aquesta nostra Calella.
Que passeu molt bon estiu.
Francesc VaquéPresident de l’Associació de Veïns i Amics de Calella
Sumari
Portada Creu de Sant Jordi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .1
Editorial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3
La Creu de Sant Jordiper Francesc Vaqué . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
Activitats de l’AVAC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
Noticiari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
Modest Clavé i Huguetper David Pagès i Cassú . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
A la senyora Rosó Puig per Joan Cortey . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9
Poema: Estiuper M. Dolors Bonet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9
El meu carrerper Xavier Trias de Bes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
Homenot Pla per Jordi Planas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
El mirallper Núria Martí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
L’entrevista, La Jijonencaper M Dolors Niell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
Dibuix d’Òscar Nebreda . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
El Canadell històricper Eulàlia Olivé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
Fals culpableper Lluís Ordal. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
Gargots, garrimantxos... per Pere Olivé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
Després de les cendresper Jordi Arbonès (NIF) . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
La gent de Calellaper M. Dolors Niell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
Contraportada
Fotos d’Eulàlia Olivé
LOCAL SOCIAL
AVAC
Carrer d’August Pi i Sunyer, 1
17210 Calella de Palafrugell
Tel. 972 61 40 81
www.calelladepalafrugell.cat
NÚM. 46 - juny de 2013. Edita: Associació de Veïns i Amics de Calella. C/ August Pi i Sunyer, 1.
17210 Calella de Palafrugell. Amb el suport de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Palafrugell.
Imprimeix: Impremta Palafrugell. Clavé, 35. Palafrugell. Dipòsit Legal: GI-680-1990. DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA
4
5
l’AVAC guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya
Tal com anunciàvem a la portada i
a l’editorial, la nostra associació, ha estat
guardonada enguany amb la Creu de Sant
Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya.
El dia 15 de maig, al Palau de la Generalitat,
vàrem rebre el guardó de mans del President
de la Generalitat de Catalunya, Sr. Artur Mas.
L’acompanyaven la presidenta del Parlament
de Catalunya, Sra. Núria de Gispert, i el
Conseller de Cultura, Sr. Ferran Mascarell, que
és qui proposa els guardonats. L’acte va ser
molt solemne i, un cop acabats els parlaments i
el lliurament dels guardons, vàrem tenir ocasió
de parlar amb les personalitats esmentades i
moltes altres personalitats destacables, que
van estar tota l’estona i molt amablement, a la
disposició dels assistents. L’acte va començar a
2/4 de 8 del vespre i sortíem a quarts de 10 de la nit; moltes de les autoritats esmentades, entre elles el President, encara eren al
Palau atenent els assistents. Va ploure tota l’estona i no vàrem poder estar al Pati dels Tarongers com estava previst.
El President ens va lliurar una placa on fi gura el nom de la nostra entitat. Al centre hi ha una escut amb La Creu de Sant Jordi
feta amb corall vermell, corall blanc i plata. Estem preparant una vitrina a la nostra biblioteca per a deixar-l’hi exposada, junt amb
altra documentació que se’ns va lliurar. Aquest estiu organitzarem una petita activitat al nostre local, on els assistents explicarem
com va anar tot, també farem una mica de recordança del què han estat aquests 50 anys de l’AVAC, col·locarem la placa i altres
objectes a la vitrina i acabarem amb un refrigeri i una copa de cava per a celebrar-ho.
Es tracta del reconeixement a molta
gent que, durant més de cinquanta anys ha
treballat, ha dedicat temps, esforç i recursos,
sempre desinteressadament, pel bé del nostre
poble, pel bé de Calella. Aquest treball, aquests
esforços, aquest llarg temps dedicat, es veuen
ara altament reconeguts per les més altes
instàncies del nostre país. L’AVAC ha estat
l’única entitat guardonada enguany a les
Comarques de Girona; ningú més que l’AVAC, a
hores d’ara, està reconegut amb aquest guardó
al municipi de Palafrugell. El premi és per a
tots, per a cadascun dels que són actualment o
han estat abans, membres de la nostra entitat.
Però això no ha de servir per dir “bé, ara ja està”
sinó al contrari, ens n’hem de fer mereixedors
cada dia i continuar la nostra tasca amb més
empenta i il·lusió que mai.
Francesc Vaqué
President de l’Associació de Veïns i Amics de Calella
El Sr. Francesc Vaqué rebent el guardó de mans del President de la Generalitat
de Catalunya, Sr. Artur Mas.
D’esquerra a dreta: Xavier Trias de Bes, Núria Babot, Montserrat Pericot, Jordi Penas, Ma.
Dolors Jofra, Emili Roig, Francesc Vaqué, Irene Matas, Jesús Soler, Frederic Prats i Neus
Castellnou.
6
les activitatsLa festa Major. Any rere any per aquestes dates estem
al començament de les nostres activitats, començament de
cara al públic perquè per a la seva preparació ja són moltes
les trobades de junta en què hi hem dedicat la nostra atenció.
A vegades és difícil conservar l’alçada del llistó, i emplenar
la temporada amb allò que pugui ser més interessant pels
nostres socis. La col·laboració externa que reiteradament de-
manem, a fi de rebre noves idees per renovar les nostres ac-
tuacions, a vegades respon i entre tots intentem elaborar un
programa que satisfaci a tothom.
Aquest estiu, com cada temporada, comencem amb la
Festa Major el 29 de juny. Amb la missa de Sant Pere, amb el
ball, sardanes, espectacle infantil, trobada de puntaires, con-
curs infantil de dibuix, cançons a ran de mar... i amb la col-
laboració de les altres entitats de Calella: la Xocolatera, que
organitza enguany la 19a Rua i la xocolatada i el ball Country;
La Vela Llatina i la trobada de llaüts; el Club Vela Calella i els
col·leccionistes de bosses de sucre.
Espectacles a l’aire lliure. Durant tota la temporada
continuarem oferint les audicions de sardanes les tardes dels
dissabtes; concert de Jazz patrocinat per l’Associació de Veïns
de Sant Roc i l’hotel Sant Roc; cinema al carrer. I les sortides
culturals i el sopar del soci
Lamentem molt que aquest estiu no es puguin fer els di-
jous infantils però per falta de recursos humans no podem as-
sumir el treball que comporta la seva realització . Sí que farem
Musicàlia per no defraudar als nostres fidels, petits artistes.
Exposicions. Des del dia 13 fins el dia 21 de juliol estaran
exposats treballs de patchwork, incloent un taller per a qui hi
vulgui participar, el dia 13 durant el matí i la tarda; des del dia
10 fins el dia 18 d’agost exposarà Joan Sarquella.
Pictòlits. Com a novetat proposem una tasca que curi-
osament va agafant rellevància i que us pot interessar, pin-
tura sobre còdols polits de mar. Els pictòlits que ens siguin
lliurats abans del 18 d’agost estaran exposats al nostre local
S’Estrop, des del dia 20 fins el dia 31 d’agost. Després, Pius
Pujades, el promotor d’aquest esdeveniment, els penjarà en
una exposició virtual a Internet, que ja està en funcionament,
i on trobareu la participació de reconeguts artistes. Amb els
pictòlits escollits es preveu la possibilitat de fer una exposició
itinerant per diverses sales. Esperem que us hi engresqueu, és
bo que participeu en les nostres actuacions, i així poder com-
partir amb vosaltres la nostra labor emprenedora.
Des del dia 23 al dia 31 d‘agost, exposició de les fotografi-
es del VIII concurs Veure Calella, enguany amb els dos temes
Lliure i Ombres a Calella. El dia 23 entrega de premis.
Llibres. El dia 9 d’agost
Guillem Terribas presen-
tarà el llibre de Núria
Martí: Un excés de feli-
citat, un recull de vint
contes. Els dies 20 i 27 de
juliol i 3, 10 i 17 d’agost
podreu venir al taller
d’escriptura, conduït per
la mateixa autora Núria
Martí.
Us recordem que và-
rem editar el llibre dels
carrers de Calella, molt
interessant perquè recull
la història i el perquè dels
noms.
L’auca. Degut a la bona acollida que va tenir la primera
auca dels comerços, pels establiments de Calella i seguidors
nostres en general, aquest juny traiem una segona versió,
composta per altres establiments. Els magnífics dibuixos de
L’Auca del Cranc Matiner (II) són fets igualment com en la
primera versió per gentilesa de Rosa Gelpí Monasterio. Espe-
rem que també us agradi i la podreu trobar als establiments
col·laboradors, a l’oficina de Turisme, i al local de la nostra
associació S’Estrop.
La botiga al carrer. L’últim dissabte de juliol, dia 27, i
l’últim dissabte d’agost, dia 31, es farà la primera trobada de
les botigues de Calella al carrer.
Esperem que vingueu a gaudir de les nostres activitats
que fem amb molta il·lusió i amb ganes de que serveixin per a
què passeu una estona de lleure ben agradable.
Nens i nenes de Musicàlia
7
noticiariConsell de Gestió i Participació de Calella. Des-
prés de les darreres reunions, i amb alguna polèmica degut a
haver oblidat de convocar diversos col·lectius la primera ve-
gada, finalment els calellencs que formen part del CGP són
Eulàlia Olivé, Teia Galí, Blanca Lloveras, Francesc Vaqué, Josep
Esteba, Jordi Penas i Xavier Gómez. Ara caldrà veure el paper
que tindran en les decisions del Consistori sobre temes de
Calella. De moment, sabem que han fet propostes interes-
sants de les quals caldrà anar informant.
Passeig del Canadell. Quan aquest número d’Es Còdol
sigui al carrer, estaran enllestides les obres de renovació del
paviment del passeig del Canadell. En principi estava previst
acabar-ho abans de Setmana Santa però ja sabem què passa
en aquests casos, l’hivern sempre es fa curt. L’Ajuntament va
reunir els veïns per explicar-los el projecte i informar-los que
no estava previst impermeabilitzar els sostres dels soterranis
però que no s’aplicarien contribucions especials.
Aparcament del carrer de Chopitea. Si una obra
ha estat polèmica a Calella en els últims anys ha estat l’edi-
fici de l’aparcament del carrer de Chopitea, cantonada amb
l’avinguda d’Antoni J. Rovira. Les crítiques han vingut tant per
un estil que no lliga amb el poble com per la poca utilització
que ha tingut. L’any passat es va deixar que, fora de tempora-
da, l’aparcament fos gratuït i es van disminuir els preus d’es-
tiu, però ja existia una certa antipatia cap a la instal·lació. Ens
diuen que enguany es vol millorar la gestió i sobretot buscar
fórmules per incrementar-ne l’ús. No serà una tasca fàcil.
Pla d’Ordenació Urbana i Municipal. En la nova
revisió feta del Pla General per l’Ajuntament a resultes d’una
sentència que va anul·lar el Pla que s’havia aprovat fa pocs anys,
es contempla una disminució del sòl urbà tenint en compte
els canvis en la demanda d’habitatges que ha comportat la
crisi. Pel que fa a Calella, s’ha eliminat l’opció de construir vint-
i-quatre cases en els terrenys sobre l’hotel Garbí i també ha
desaparegut la possibilitat de construir a la pineda que hi ha a
la cantonada dels carrers de Tarrús i de Gelpí.
Temporal de mar. El passat sis de març va haver-hi un
gran temporal que va envair la nostra costa i va atreure molta
gent curiosa per admirar la seva immensitat, un espectacle
digne de contemplar. Com sol succeir en aquestes situacions,
la sorra de les platges va ser ben trasbalsada, algunes vies es
van quedar ben plenes com el carrer Calau i el carrer Mira-
mar, el terra dels quals aquesta vegada es confonia amb la
platja i en altres indrets va desaparèixer la sorra i van sobre-
sortir les roques. Entre aquests últims els Canyers i sobretot el
Golfet, on l’accés a peu era impossible. Ara haurem d’esperar
un altre temporal que torni a lloc la desfeta. A la darrera pà-
gina trobareu una mostra fotogràfica del moment.
Carril aquàtic. L’Ajuntament de Palafrugell ha aprovat la
proposta, per iniciativa del Club Atlètic de Palafrugell i les As-
sociacions de Veïns de Calella i Llafranc i en període de fondeig
de boies, de fer un carril aquàtic obert a tots els banyistes que
vulguin anar nedant de Calella a Llafranc o el contrari. El canal
vorejarà el litoral convertint-se en un camí de ronda aquàtic,
d’un quilòmetre i mig, gairebé únic en tot Catalunya, actiu des
del quinze de juny fins a finals de setembre. Aplaudim la idea i
felicitem els responsables d’aquesta iniciativa.
Euro Laser 2013. Aquest passat mes d’abril, del dia 18
al 21, es van reunir en aigües de Calella de Palafrugell els més
destacats màsters del món de la vela. Aquí es va projectar
l’essència d’un esport, que serveix per fomentar l’amistat dins
de la sana competició, obert als esportistes de tot el món.
Aquí s’hi troben companys i rivals en camps internacionals de
regates, tant olímpics com de campionats del món. Aquest
any van participar per primera vegada regatistes procedents
de Noruega, Argentina i Brasil. L’AVAC va ser convidada, com
cada any, a participar en els actes socials d’aquesta regata i
nomenada membre del Comitè d’Honor.
Entre totes les categories hi havia cent participants, Carlos
Echavarri a Laser Standard i Monica Azón a Laser Radial,
s’han proclamat, per segon any consecutiu, campions abso-
luts de l’Euro Laser Màsters Cup 2013, VII Trofeu Calella de
Palafrugell, Memorial Pitus Jiménez.
Temporal del dia 6 de març de 2013
8
En aquest número de la revista Es Còdol volem parlar
d’un mestre il·lustre que estimava profundament Calella
de Palafrugell: Modest Clavé i Huguet (1911-2010).
Modest Clavé nasqué a Anglesola (Urgell) l’any 1911.
Fill de família treballadora, cresqué amb el seu oncle, Fran-
cesc Huguet, que era docent, la qual cosa li permeté acon-
seguir una bona formació i millors oportunitats.
De jove, visqué a Eivissa, Mallorca i al poble tarragoní
d’El Molar, al Priorat. Esdevingué mestre. En l’etapa repu-
blicana, junt amb la seva primera esposa, Rosalia Triadú, i
per voluntat pròpia, impartí classes a escoles especials -a la
Garriga, Vallvidrera...- per a alumnes necessitats d’educa-
ció pedagògica diferenciada. El matrimoni tingué una filla:
la Maria Teresa.
A la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà. Adqui-
rí el grau d’oficial. Vingueren anys difícils: derrota, exili en
camps de concentració i mort de la seva dona. Malgrat
tot, no defallí. Decidit a reprendre la seva vida, tornà a Bar-
celona, on realitzà feines diferents dins del sector de les
arts gràfiques. En aquells anys conegué Maria Oró, germa-
na del gran bioquímic català Joan Oró, amb la qual es casà
i tingué un fill: en Modest.
Amb el temps recuperà el seu ofici de mestre. La Ge-
neralitat reconegué la seva tasca amb dues medalles ho-
norífiques i la seva figura i obra van ser objectes d’estudi
per part dels reconeguts pedagogs Raimon Portell i Salo-
mó Marquès, que elaboraren un treball magnífic sobre els
mestres de la República, que tant feren per construir una
escola nova que formés ciutadans lliures, cultes i amb veu
pròpia.
Home orgullós de la seva família i dels seus amics. Qui
el coneixia en destacava la seva capacitat per trobar solu-
cions als problemes i contratemps que, a vegades, presen-
ta la vida. Bondat, ètica, justícia i optimisme eren paraules
principals en el seu diccionari. Es feia escoltar i respectar.
La seva relació amb Calella fou bonica i especial. A fi-
nals dels seixanta, quan se li retornà el títol de mestre, el
seu “nou” destí va ser, precisament, l’escola del poble, tot i
que mai va prendre possessió de la plaça, ja que el reclama-
ren, per la seva experiència, en comissió de serveis a l’esco-
la Jaume I, annexa a la Facultat de Magisteri de Barcelona.
Calella, però, els tenia ben captivats, a ell i a la seva muller,
i fou llavors quan es decidiren a comprar-hi un habitatge.
Els últims anys, en Modest passava llargues tempora-
des a la seva llar, una llar tranquil·la des de la qual podia
dur a terme les seves aficions preferides: caminar pel Camí
de Ronda, fer fotografies, gaudir de la natura, pintar pai-
satges... i parlar amb la gent del poble, que trobava afable
i generosa... També, llegir i reflexionar sobre allò que més
estimava: el país, la cultura, la docència... i, és clar, compar-
tir estones amb la família, que es va completar amb la seva
estimada néta Anna Helena.
El pas del temps ens ajuda a prendre consciència de la
importància que alguns homes i dones acaben tenint en la
nostra vida. En Modest, per la seva elegància, generositat i
saviesa, era d’aquelles persones que a molts, a moltíssims,
ens han influït i ens han deixat una fecunda empremta.
Des de Calella de Palafrugell, que tan estimava, un re-
cord ple d’afecte i d’agraïment envers la seva persona.
David Pagès i Cassú
Filòleg i escriptor
Modest Clavé i Huguet:un mestre que estimava Calella de Palafrugell
Modest Clavé amb la seva néta Anna Helena
9
a la senyora Rosó Puig de Marcé Vaig conèixer el matrimoni
del Sr. Francesc Marcé i la seva
esposa, la Sra. Rosó Puig, ara deu
fer uns dotze anys a l’hotel Me-
diterrani. Tot d’una vaig notar
una amabilitat de tracte i una
educació exquisida que feia bo
mantenir-hi llargues converses,
sobretot de caire cultural. Ja el
primer Nadal, fruit de la troba-
da estiuenca vaig rebre una na-
dala magnífica d’un dibuix del
Sr. Marcé sobre Calella. Així ha
continuat en el decurs d’aquests
anys. El Sr. Marcé és l’autor d’un
extraordinari llibre amb cent di-
buixos, resultat d’anys de vacan-
ces, acompanyat de vint sonets
titulat: Racons de Calella de Palafrugell, editorial Viena, i pro-
logat pel Sr. Carles Sentís. És una joia per als que estimem
Calella i que ell va tenir el gust de dedicar-me l’estiu del 2002.
Pocs estiuejants s’han integrat i estimat la nostra Calella com
aquest matrimoni. Només d’insinuar-ho, tot d’una es varen
fer socis de l’AVAC.
Ara faig aquest petit escrit d’homenatge a la memòria de
la Rosó, tristament desapareguda. El seu marit ha fet un nou
llibre amb poemes i dibuixos, sempre de Calella, dedicat a la
seva esposa. A la portada hi ha un dibuix del nét més petit,
l’Arnau, i el primer escrit comença dient: A la colla familiar,
que el dia nou de setembre de 2012 ens acomiadàrem de la
Rosó tirant unes roses roges al mar de Calella de Palafrugell.
En jubilar-se el matrimoni, varen traslladar el seu domicili
des de Barcelona fins a Igualada per gaudir de la proximitat
dels fills i néts. Sempre recordaré que en un desplaçament
meu a Barcelona i a la sortida del metro a la plaça de Catalu-
nya, la Sra. Marcé i jo ens vàrem creuar; el seu somriure era
tan obert que et feia sentir molt bé.
Desitjo que el Sr. Marcé, junt amb els seus fills i néts, pu-
gui continuar venint a Calella i així gaudir dels vells records
viscuts i dels amics, als quals sempre ens tindrà aquí.
Comiat a l’enyorada Rosó Puig i Ribó
Avui el mar de Calella,
entre el Golfet i el Port Bo,
s’encendrà com una estrella
i brillarà de debò.
Joan Cortey
estiuVoldria allargar els moments de goig de la mirada,
l’encant d’aquest entorn que mai podré oblidar,
l’aire és net i pur ni una bruma l’entela
l’aigua del mar té un blau intens i profund.
La vela llatina patina sobre el mar adormit
el vent de garbí una llarga senyera despentina
i embadalida esguardo vorejant els esculls de Cap Roig,
tot un eixam de barques gronxant en el Golfet.
Un contrallum es filtra entre la verdor dels pins
emmarcant les cales d’aigües clares i aturquesades,
amb els seus rocalls plens de lluentons d’escuma blanca,
contrasten amb els colorins que acaronen les platges daurades.
Apareix de sobte davant meu dins un sol finestral
Tot Calella !!! les barques adormides, el sol que cau plomat,
les seves cases amb façanes d’un blanc intens que enlluerna,
l’encant de “Les Voltes”, carrerons estrets plens d’enyors.
I jo al mig, entre la blavor del cel i la verdor del mar,
contemplo captivada per la magnificència del que m’envolta,
a “Port Bo” es forma una rotllana amb les mans enllaçades
i com a fons el so de la tenora interpretant una sardana.
Quan el sol s’amaga amb els seus resplendors...
el capvespre vermell, les boies inquietes... escolten...
ara, les ones canten el desig d’engolir la màgia
d’una nit d’estiu i els reflexes d’una lluna clara.
M Dolors Bonet
10
De comú, hom se sent identifi cat personalment i
afectivament amb el carrer on viu, sigui perquè hi manté un
vell arrelament familiar, sigui perquè l’entorn és agradable
i fa que el capriciós transcurs de la vida s’accepti amb
fi losofi a. M’hi ha fet pensar l’encisador llibret Els carrers de
Calella de Joan Vilardell, editat per l’AVAC dos anys enrere.
Em diuen que du camí d’exhaurir-se. Ho crec, perquè les
bones idees solen rebre l’adequada acollida. Immers en
les seves pàgines, vaig fer el que qualsevol altre hagués fet:
buscar, primer de tot, el meu carrer, en aquest cas el carrer
de Fra Bernat Boïl, entre la Torre de Calella i la Marineda,
on es troba la nostra segona residència. D’aquest català
il·lustre, a cavall dels segles XV i XVI, que fou Boïl (o Boyl),
Vilardell ens en dóna una breu i concreta notícia per a
situar el lector. Tanmateix, goso ampliar-ne el retrat amb la
presumpta llicència de l’autor.
Aquella faceta biogràfi ca de Fra Bernat Boïl que
sintetitza de manera fulgent l’abast de la seva tasca
religiosa i diplomàtica, fou el fet d’acompanyar Cristòfor
Colom en el segon viatge a Amèrica (any 1493). Boïl hi anà
al front de la missió religiosa com a Vicari apostòlic, mentre
que el capità i cavaller Pere Margarit encapçalà la missió
militar, la qual cosa demostrava que en les expedicions
del descobriment havien intervingut, efi caçment,
personatges de la corona catalanoaragonesa. Per què és
elegit aquell benedictí, lletrat i espiritual? Com és que
després de deu anys d’ermità als penys de Montserrat, i
quan tot just acabava de professar el nou Orde dels Frares
Mínims, infl uït pel fundador Sant Francesc de Paula, per
ser-ne Vicari General, i Corrector, a Espanya, accepta
entatxonar-se entre les quatre fustes d’una caravel·la i
solcar mars tenebrosos? Ben cert que duia a la butxaca les
facultats extraordinàries –al Dilecto fi lio Bernardo Boil…–
concedides pel Papa Alexandre VI, el 25 de juny de 1493,
per a l’evangelització a les illes descobertes a l’Índic. Però
no és pas l’única raó de la seva aventura apostòlica. Segons
el meu parer, era la conseqüència d’una raó poderosa que
fra Bernat Boïl mai no podia obviar: el propi Rei Catòlic
l’havia designat. La relació de confi ança entre Ferran II i el
nostre frare venia de lluny com ho confi rma un paràgraf de
la carta tramesa als monjos de Montserrat el 23 d’octubre
de 1482, quant al bon ordre i govern del Monestir: E
trovam plaher del quens scriviu que lo religiós e amat nostre
Fra Boyl sia stat sollicit e propici en lo ques stat menester per
dites coses. I una bona prova del reconeixement reial de les
qualitats diplomàtiques de Fra Bernat Boïl ho és la missiva
que aquest rep quan és a punt d’embarcar-se a Cadis: El Rey
é la Reina. Devoto fray Buyl. Porque sabemos el placer que
havreys en saber el buen estado en que, a Dios gracias, está
esto de la restitución de Ruysellón, que vos tanto trabajasteis,
acordamos de vos facer saber, como vereys por la carta que
escribimos al Almirante don Cristóbal Colon é a don Juan
de Fonseca, Arcediano de Sevilla, la qual vos rogamos que
hayais por vuestra. De Barcelona a V de septiembre de XCIII
años. És a dir, 5 de setembre de 1493.
S’ha teoritzat sobre si Fra Bernat s’endugué alguns
monjos de Montserrat a Amèrica. Utòpic, ja que l’ètica li
ho impedia fer-ho: acabava d’abandonar l’Orde benedictí,
i el Monestir reunia una comunitat molt migrada. Com
tampoc va pouar en el nou Orde dels Mínims. Buscà entre
el clergat secular, però només hi ha notícia d’un clergue
anomenat Fray Jorge, afamat predicador de Sevilla. Poc
temps va romandre Fra Bernat Boïl al Nou Món. El canvi
de clima, i les desavinences d’ordre moral amb l’Almirall,
van malmetre-li la salut tot precipitant la seva tornada. La
caravel·la guanyà el port de Sevilla el desembre de 1494,
duent-lo muy doliente, en frase del Rei, qui, tanmateix,
quatre mesos abans, l’exhortava a no moure’s d’allà malgrat
les difi cultats, si vuestra salud da logar a ello… Tal vegada,
podia obsessionar-lo la tasca pendent al nou Orde? De fet,
el meu carrer a Calella
Fra Bernat Boïl, oli de Frederic Trias i Planas, c. 1878, galería
de Catalans Il.lustres, Reial Acadèmia de Bones Lletres
11
la impensable, i alhora urgent i complicada, substitució de
Boïl, obligava a un “càsting”menys ambiciós, com s’intueix
en aquest despatx dels Reis a Juan de Fonseca: […] porque
fray buyl no va allá, agora que tenia facultades del papa
para los casos episcopales de las indias, y allá hay falta de
algún clérigo, persona de conciencia é de algunas letras Nos
vos mandamos y encargamos que busqués algún clérigo
para esto. No minvà pas la confi ança de la Corona vers
el primer Vicari apostòlic de les Índies. Ans al contrari: el
1495 Fra Bernat viatja a Roma per assumptes de l’Institut
dels Mínims, i hi du unes cartes credencials per al Papa
i l’ambaixador espanyol, en què Ferran II no li escatima
elogis: “[...] por la luenga crianza que hovo en mi servicio y lo
mucho que me sirvió y sirve”. El 1503 encara li encarregarà
una delicada missió diplomàtica prop del Príncep Arxiduc
Felip el Formós, i aquest mateix any li fa acceptar, amb el
“plàcet” d’Alexandre VI, l’abadiat de Sant Miquel de Cuixà,
al Rosselló, no tant per a donar-li honrós retir com per tenir
un home fi able que vigilés aquella província acabada de
restituir a Espanya. I on morí el 1507. Coincideixo amb Joan
Vilardell: Fra Bernat Boïl nasqué a Tarassona (Aragó) circa
1445, i no a Tarragona com s’ha pretès, circumstància que
no l’eximeix de legítima catalanitat. No deixà darrere seu
una obra literària, ni fou un humanista en l’esperit d’aquell
brillant humanisme italià importat de la cort de Nàpols
i que encaixa en el –diguem-ne– primer Renaixement
espanyol, o sigui de Joan I a la mort de Ferran el Catòlic
(1516). El llegat de Boïl és, sobretot, el d’un obedient
servidor de Déu i del rei, prest a complir, amb obstinació
d’aragonès i diplomàcia de català, les missions religioses o
polítiques que li foren confi ades.
Curiosament el carrer de sobre del de Fra Bernat Boïl
porta el nom del valencià Luis de Santángel, conseller dels
Reis Catòlics, impulsor providencial de la primera expedició
de Colom en avançar una extraordinària suma de maravedís
que feren canviar l’ànim d’Isabel, fi ns aleshores vacil·lant.
Calculat, o no, Calella de Palafrugell té, en ambdós carrers,
un bell i suggerent racó “colombí”. I el mar, a tocar, em fa
pensar en la fe màxima d’un frare Mínim...!
Xavier Trias de Bes
OFICINES: ACADÈMIA:C/ Begur, 119, 1r. 17200 PALAFRUGELL, Telèfon - 972 610 287 Fax - 972 611 997 C/Barris i Buixó 17200 - PALAFRUGELL, Telèfon - 972 300 482
EMAIL: Web:[email protected] http://www.mecacentre.cat
Meca Centre amb la col·laboració del'Associació AVAC, estan desenvolupant la
seva nova web
Aprofita per publicitar-te a laweb!!!
www.calelladepalafrugell.cat
SISTEMES AUDIOVISUALS
�
�
�
�
Formació continua bonificada
Formació per empreses
Formació particular
C. formador i certificador ACTIC
SISTEMES INFORMÀTICS
�
�
�
�
�
�
Creació i Disseny Web
Terminals de Punt de Venda (TPV)
Servei Tècnic
Xarxes (Servidors, Wifi, puntsd'accés, emmagatzematge...)
Venda d'equips informàtics
Consumibles
12
Era l’any 1957 i Josep Pla acabava de guanyar el Premi
Lletra d’Or en detriment de Salvador Espriu. En el sopar de
la gala, Pla va seure al costat d’Espriu, qui curiosament ha-
via guanyat el premi l’any anterior. Pla anava begut, mentre
que Espriu, formal i contingut, menjava de forma discreta
i sòbria. Anava passant l’estona, fins que en un moment
donat, Pla es va acostar a pocs centímetres d’Espriu i li va
dir en veu alta i emfatitzant: “la finestra és verda”. Silenci a
la sala. Pla acabava de fer notar a tots els presents la seva
visió de la literatura, senzilla, clara i precisa, completament
antagònica a la d’Espriu, més complexa i inintel·ligible a
ulls de l’escriptor empordanès. Els assistents al sopar, para-
litzats, van comprendre ràpidament la grandesa de l’acció.
Espriu, per la seva banda, va ennuegar-se intentant empas-
sar-se el menjar i fent veure que no havia sentit res. Pla
acabava de derrotar-lo.
Diuen que Josep Pla va retirar-se els últims anys de la
seva vida a Palafrugell, el seu poble natal. Abans, però, va
delectar els seus conciutadans amb una obra completa de
gairebé trenta mil pàgines en què va donar testimoni cons-
tant de la vida del seu poble i de la seva gent, així com de
la vida i la gent dels pobles d’arreu del món. Destacava per
l’ús d’un llenguatge directe, elemental, amb un realisme
poètic admirable que pretenia arribar a tot tipus de gent,
especialment a aquelles persones de condició més senzilla.
Per a ell, tots érem iguals, com sempre li agradava remarcar
en qualsevol entrevista. Contrari a proses riques i retòri-
ques poc intel·ligibles, el seu estil consistia a posar darrere
de cada substantiu l’adjectiu més precís i que millor i d’una
manera més clara expliqués allò que volia dir.
Pla sempre deia que ell no va conèixer l’amor en les
persones sinó en els paisatges. Hi creia més, en aquests
últims, i afirmava rotundament que les persones, en ge-
neral, eren envejoses, la qual cosa els impedia ser feliços.
La burgesia el fatigava enormement, els considerava uns
fatxendes interessats únicament en el poder i el virtuosis-
me aparent. Ara bé, tot i aquesta desconfiança en la classe
humana, tenia un especial afecte per la gent humil, i criti-
cava la tendència de moltes persones de voler esdevenir
importants i de voler donar un valor transcendental a les
coses materials. “Una noia amb un vestit senzill és molt
més maca que una comtessa”, deia. Quanta raó.
Ens hauria fet falta un personatge així avui en dia, que
ens relatés els fets, tal com són, d’una manera real, clara i
entenedora, oposada a la dels polítics, economistes o per-
sones mediàtiques que actualment es dirigeixen a nosal-
tres a través dels mitjans de comunicació. Uns mitjans, per
cert, que Pla, com a periodista que va exercir durant molts
anys aquesta professió, va criticar en els darrers anys de la
seva vida: “Si avui hi ha alguna cosa tan demagògica com la
política són els diaris, ara en mans de gent rica i poderosa
que saben perfectament què fan i per què ho fan”.
Jordi Planas, editor
Josep Pla, amb familiars i amics sota les Voltes
de Calella. D’esquerra a dreta, adults asseguts:
pintor Suñer, Antoni Pla Tonet (pare de Josep
Pla), Maria Casadevall (mare de Josep Pla),
Torres, Pere Pla Casadevall, Maria Pla Casa-
devall, Josep Pla Casadevall i Josep M. Junoy.
1920.
Procedència: Foto Jaume Ferrer Massanet.
Arxiu Municipal de Palafrugell.
homenot Pla, la senzillesa del més gran
13
Rebo un missatge nou. Diu que em felicita per la nova
novel·la, que m’envia petons des de París i després em pre-
gunta si la conec. I signa Mèlia. Si fos fa vint anys i hagués
rebut una carta, n’hauria reconegut la lletra al moment
i no en tindria cap dubte, però tot i això, m’hi arrisco, al
capdavall no conec cap més Mèlia, per més que faci dues
dècades que no en sé res. O sigui que li responc amb una
altra pregunta: Saps què vol dir ema quatre? I busco l’emo-
ticona de la cara que pica l’ullet per afegir-la-hi. No trigo
a rebre resposta. Sembla estrany que encara te’n recordis,
diu. I veig unes quantes cares que riuen amb la boca ober-
ta. Dóna’m un correu, hi afegeix.
No li deu haver costat gaire saber el meu telèfon. Des
que els meus llibres són bestsellers que hi ha el mòbil i el
correu de l’editorial al contacte de la meva pàgina web.
Si no, se m’omplen les bústies de pressa amb paraules de
gent plena de bones intencions que m’atabalen molt. Però
l’editora és tova i sempre va enfeinada i, si la Mèlia li ha dit
qui era, li deu haver passat el número de seguida.
Dubto si he de donar l’adreça electrònica a la Mèlia.
De fet, no tinc res per dir-li que ella no hagi vist per Inter-
net. Però què ha fet la Mèlia tot aquest temps? És aquest, li
responc. I l’hi escric.
Quan arribo a casa, em connecto de seguida. No ha
estalviat ni una coma, la Mèlia. M’explica que la vida li va
molt bé, que té dues filles delicioses, un marit deliciós –
en Jean Paul, ja me’n dec recordar, que va ser just per ell
que vam trencar–, una sogra deliciosa, una casa deliciosa
i un gos deliciós. Que la feina que fa a l’empresa del marit
també és deliciosa i que París mateixa és deliciosa, que l’he
d’anar a visitar. M’embafa una mica, la veritat, i li contesto
que m’enviï alguna foto, que recordo del tot les seves ria-
lles i el tacte de la seva pell morena i com estava de guapa
quan gosàvem sortir per Calella i quan ens escrivíem aque-
lles cartes furtives amarades de desig, i que m’agradaria
veure-la. Tinc a la memòria la seva signatura encara, Maria
Mèlia Massot Melis, amb lletra inclinada, clàssica, i al cos-
tat una ema majúscula elevada a quatre.
Al cap d’una estona –vaig escrivint el primer capítol
de Pecats capitals pendent de l’avís de correu– tinc la res-
posta. M’envia tres fotos amb les nenes delicioses i el marit
deliciós, i em diu els noms francesos de les noies i m’explica
què fan a l’escola i si parlen català i si tenen xicot. D’ella, ni
un mot. Vull més fotos, insisteixo. I ni em molesto a signar.
No rebo cap més correu seu en tot el dia.
L’endemà, encara amb el pijama, obro l’ordinador. Una
bandereta em diu que tinc resposta. Sóc jo, diu, i una sola
foto amb una cara que gairebé no conec. Gens de cos. Un
rostre sec i ple d’arrugues, els cabells blanquinosos, sense
tenyir. Em forço a recordar quants anys té la Maria Mèlia.
Tres més que jo, quatre potser. Quaranta-nou, cinquanta
com a molt. Ets feliç?, li pregunto només quan li responc.
No acabo de trobar el començament de Pecats capi-
tals, només esborro i torno a escriure. Cap notícia de la
Mèlia. M’aixeco i em vaig a mirar al mirall. No em conec: la
ratlla blanca de la clenxa és gruixuda i les galtes em cauen
una mica dels costats. Estic seca i sola.
Núria Martí Constans
http://nuriamarticonstans.blogspot.com.es/
el mirall
14
Jaume Mínguez Mira
Data de naixement: el 10 de setembre de 1974 a
Calella de Palafrugell
Quan vam anar a veure en Jaume per demanar-li si vol-
dria que li féssim l’entrevista que publiquem a Es Còdol, ho
vam fer amb il·lusió i amb ganes perquè sempre ha estat
un puntal pel bé del poble. És un excel·lent col·laborador
que mai no ha tingut un no per a nosaltres quan s’ha trac-
tat d’ajudar-nos en algunes prestacions.
De seguida vam connectar, i conversant també amb
el seu pare n’ha sortit aquesta interessant història d’uns
personatges plens de bons sentiments vers Calella.
Tu, Jaume, ets en aquest ofici gràcies a l’esperit empre-
nedor dels teus pares i avis; com va ser això?
Els pares de la mare, Manel Mira Ferrer i Dolores Car-
bonell Mira, van ser els pioners en el nostre ofici. Vivien a
Zafra, Badajoz, van ser els primers a vendre els gelats que
ells mateixos fabricaven. Amb aquestes un grup de gela-
ters, una quinzena, es va ajuntar per crear una cooperativa,
que va instal·lar la seu al Vendrell, a Tarragona. De seguida
van aconseguir un bon nombre de socis, entre ells els meus
pares, que s’hi varen adherir. Era cap al 1962. Després la co-
operativa gelatera va comprar la fàbrica de torrons la Jijo-
nenca i així van poder comercialitzar conjuntament, amb
aquesta marca, els gelats i els torrons. Obrien botigues en
diferents pobles de l’entorn, que portaven els mateixos
socis. Ben aviat la marca la Jijonenca, tant pels torrons com
pels gelats, es va estendre per tota la península. Actual-
ment la formen uns 500 socis.
Com va ser que vinguéssiu a Calella?
En Francisco, el pare d’en Jaume, ens respon:
La meva dona i jo som naturals de Xixona, i també
buscàvem, per instal·lar-nos pel nostre compte, una botiga
de gelats com manava la tradició familiar. Quasi tots els
punts de venda eren a l’interior del país però a la costa no
hi anava ningú. Va passar que un paisà nostre, en Roberto
Llinares, un dels fundadors de la cooperativa, que s’havia
establert a l’Estartit, ens va recomanar que vinguéssim cap
aquí, que aquesta zona estava molt verge.
Seguint les indicacions del nostre paisà vam venir amb
la Conxa, la meva dona, vam recórrer la Costa Brava, de la
qual no coneixíem res, i vam quedar meravellats amb els
seus paisatges i amb aquesta naturalesa tan frondosa i bo-
nica, amb aquest encant que tenen els pins arran del mar.
No ens va costar gaire decidir-nos. Però, sobretot, quan
vam arribar a Calella i vam baixar cap a Port Bo, la Conxa
va dir –: Aquí sí que ens hi quedem, això és el més bonic.
Us va costar trobar el lloc on sentir-vos còmodes?
No gens, vam trobar el local al carrer Pirroig, davant de
la plaça de l’Església. No ens va costar trobar un lloc per
l’entrevistaLa Jijonenca
Conxa a la seva parada ambulant
Al mig, Francisco fi ll amb uns amics al carrer Pirroig
15
posar-hi l’establiment ni fer-nos un espai al bell mig del cor
de la gent del poble. Tothom ens va rebre molt bé, cosa
que va fer que ens trobéssim a gust de seguida en la nova
situació. Era el 20 d’abril del 1970, passat Setmana Santa,
feia cinc anys que estàvem casats i teníem dos fills: en Fran-
cisco, de quatre anys, i en Joan Pablo, de mesos. La que va
estar contenta va ser la Raquel perquè la seva taverna era
l’únic establiment que venia gelats i la mainada sempre hi
anava a comprar a l’hora que ella servia els dinars i l’entre-
tenien triant, i botzinava rondinant que li feien perdre el
temps. A la Conxa li agradava Calella i va estar-hi sempre
molt a gust.
Com us organitzàveu la feina, amb els nens petits i el
col·legi? I en Jaume?
Els nostres fills anaven a l’escola aquí a Calella mateix, i
sempre teníem alguna noieta contractada d’aquí del poble
que ajudava a la casa o a la botiga. Com que hi havia poc
transport públic, per poder-nos desplaçar més àgilment,
sobretot a la vila, a Palafrugell, al cap de dos anys vaig com-
prar un cotxe, un Renault 4L, que vaig pagar amb quaranta
lletres. En Jaume va néixer a l’any 1974, el va batejar mossèn
Rafel aquí, a l’església de Sant Pere. El nostre fill Francisco
hi feia d’escolanet. A més això només era durant els mesos
d’estiu, veníem per Setmana Santa fins l’onze de setembre.
Després, durant l’hivern anàvem al poble a Xixona a treba-
llar a la Jijonenca i a la fàbrica de torrons El Almendro.
Per aquestes dates estàvem una mica desanimats i vo-
líem marxar perquè el negoci no ens era gaire rendible, a
més el poble estava molt desanimat comercialment; enca-
ra no hi havia ni la farmàcia, que es va obrir aquest mateix
any. Pensa que a les deu del vespre ja no corria ningú pel
carrer, però vam aguantar i aviat, amb l’afluència de turis-
me que per aquell temps va començar a despertar, vam
animar-nos. I tant va ser així que a l’any 1974, vam obrir
aquesta botiga on som ara, al carrer Calau. Durant vint
anys les vam tenir totes dues obertes. A l’any 1993 vam
tancar la botiga de Pirroig. Després els nois es van inde-
penditzar i anaren: en Francisco a Carboneres, Almeria, i
en Joan Pablo a Miramar, València. Tots dos a l’empresa la
Jijonenca. En Jaume va ser el més afortunat, com diu ell, i es
va quedar a aquí Calella.
I tu, Jaume, què recordes de la teva infantesa?
Jo sempre he sigut molt feliç aquí. Amb tot, hi havia
molts nois de la meva edat: l’Arbonès de l’hostal Calella,
en Dani i en Sergi del Peixtot, en Francisco Rovira, el fuster,
el fill de l’Àngel de la Vela, en Josep Pacena, i altres. Fèiem
bona colla, tots érem amics. Com que no teníem tele ni
maquinetes es donava més l’ocasió de jugar pel carrer, i so-
bretot per les roques. Ara és diferent i quasi tot el jovent
ha anat marxant de Calella. L’horari de les botigues era del
matí al vespre i no tancàvem mai, la vida familiar era al
carrer. Els pares feien tertúlia amb les veïnes: la Silvèria, la
Raquel, la Lola, la Pili, la Lloveras, la Tonis, en Narcís del So-
limar... Es copsava un ambient familiar a tot el poble. Amb
qui recordo haver-m’ho passat més bé és amb en Marceli-
no (Marcelino Simon, de motiu Marcelino Tort). De tantes
vegades que em duia a pescar amb ell, em feia sentir tan
important que sempre m’ha quedat com una proesa rea-
litzada per mi. A vegades portava la mare a barquejar; la
mare no es va banyar mai a mar.
Jo ja vaig anar a l’escola a Palafrugell, Barceló i Matas,
amb els meus germans. L’escola de Calella va tancar l’any
1977. El tema dels estudis el teníem un xic difícil perquè
sempre teníem el curs escolar partit, la meitat aquí i la
meitat a Xixona. També a l’estiu em feia classes de repàs la
Marta Congost, la jove d’en Quimet de na Sivina.
Recordo molt bé, quan teníem les dues botigues, que
sent jo petit, a vegades corrent o a vegades amb la bici-
cleta, portava les garrafes de l’orxata d’una botiga a l’altra,
Francisco i Conxa
16
perquè l’orxata la fèiem al carrer de Pirroig; l’orxata i la llet
merengada, i en diades com la de les havaneres anàvem de
bòlit, sobretot al mes d’agost.
Aquest passat mes d’abril ha fet quaranta-tres anys que
sou a Calella; quin balanç en fas, d’aquesta trajectòria
tan llarga?
Molt positiu, estimem Calella perquè sempre ens hi
hem trobat molt a gust i per mi, especialment, és casa
meva. Aquí ha transcorregut la part més important de la
meva vida. I sentimentalment hi he viscut les experièn-
cies que més ens marquen amb el pas dels anys. Comer-
cialment, a banda que sempre hi ha hagut, com en tots els
negocis, èpoques més o menys bones, ens ha anat molt bé.
Hem evolucionat al ritme dels temps i sempre hem tingut
la il·lusió d’estar al dia. Hem compartit les competències
del nostre ram que s’han anat establint al poble, pensa que
durant un temps hi ha hagut sis gelateries.
Hem hagut de vèncer molts entrebancs. A la primeria,
el sistema de rebre el gènere, els gelats, era un xic proble-
màtic. Ens els portaven de l’Estartit a la nit i amb taxi. La
Jijonenca fa tots els gelats a Xixona i té cambres-magatzem
en diferents llocs de la península, des d’on els distribueix a
les botigues.
Han variat molt les vendes?
Doncs el que és la nostra base no, els gelats sempre
han sigut els gelats; ha canviat la quantitat de les diferents
classes. Quan els pares van començar aquí a Calella en te-
nien de vuit classes, ara en tenim seixanta, a més d’altres
de diferents especialitats: baixos en sucre, sense gluten, de
soja, sense fruits secs, és a dir, gelats pensats per a al·lèrgies
alimentàries. També tenim galetes sense gluten. L’orxata i
la llet merengada no han variat gens.
El que sí que ha canviat és la nostra qualitat de vida,
ara tot és més còmode i més ràpid. Quan anem a Xixona a
visitar la família que encara tenim allà, tan aviat som a un
lloc com a un altre. Als pares els portava tot un dia de viat-
ge, recordo que sortíem de matinada i arribàvem a Xixona
de fosc, a banda que anàvem amb el Renault i havíem de
parar moltes vegades.
A la botiga del carrer de Pirroig només teníem quatre
mesos obert. I jo ara obro pel març i fins a finals de no-
vembre. Els altres mesos d’hivern també els passo a Xixona
ajudant a la fàbrica o els germans, és el temps de preparar
les fires del torró i les novetats. Els horaris també han can-
viat, tenim obert fins a les dues de la matinada. I de dos
dependents que teníem al pic de l’estiu, actualment en són
vuit al mes d’agost. A més la Jijonenca s’ha estès molt per
arreu, ara es poden trobar aquests gelats no només a molts
punts de la península, sinó també a Andorra, Canàries, el
Marroc..., i això sempre dóna prestigi i ajuda a treballar a
gust.
Quins projectes de futur tens?
El meu projecte ara mateix és ampliar el negoci, tinc un
local aquí al costat on penso implantar la venda de iogurts
gelats, i d’altres especialitats que s’estan innovant al mer-
Dibuix de Rosa Gelpí Monasterio
Francisco i Conxa al carrer Calau
17
Conxa i Jaume
cat, dintre d’aquesta nostra mateixa línia. Estarà dedicat
més aviat a la mainada, amb creps, gofres i llaminadures.
També voldria recuperar la venda de gelats soft, que teníem
aquí mateix quan vam obrir aquesta botiga.
Pel que fa a mi particularment, aquí penso estar-hi
molts anys. No sé, el pare quan es va jubilar, i morta la
mare el 2011, se’n va tornar a viure a Xixona. Ara ve a pas-
sar temporades a l’estiu. Potser jo faré el mateix, però això
queda molt lluny. Jo estic casat i separat de fa cinc anys i
tinc una filla que va néixer l’1 de gener de 2006, la Júlia,
que també és feliç quan pot estar aquí a Calella. Si seguís
la nostra tradició, la Júlia seria la quarta generació de la
Jijonenca.
Em sento a gust vivint aquí, estic molt agraït a tothom
que he conegut, tant als forasters esporàdicament, com
als amics que he fet i que conservo, i que espero que sigui
per molts anys. Si fos per mi, no me’n mouria.
M. Dolors Niell
l’humor d’Òscar Nebredal humor d Òscar Nebreda
18
el Canadell històric,el gran desconegut
Canadell, els tres pins, la platja gran, la del passeig, la que
va al camí de ronda, la de la casa rosa… Per tots aquests noms
i molts altres és conegut el Canadell. Etimològicament par-
lant, deu el seu nom a la canya (del llatí canna i del grec kan-
na), en referència al fet que era una platja on hi havia moltes
canyes.
Amb una longitud aproximada de 250 metres i uns 24
metres d’amplada mitjana, potser és la cala de Calella (junt
amb la del Golfet) que queda menys integrada dins del poble,
per dir que molta gent que visita Calella d’una manera casual
potser mai l’arriba a veure, ja que un cop ha fet el volt per la
zona de les Voltes i el Port Bo, la més coneguda i visitada, la
gent marxa sense veure el Canadell.
Però el que molts no saben és que la platja, cala, barri, o
passeig del Canadell, té més història del que es pensen.
El poble de Calella i sobretot la platja del Canadell, va ser
el lloc escollit per fer-s’hi una caseta d’estiueig per part d’al-
guns indians retornats d’Amèrica, juntament amb la burgesia
palafrugellenca nascuda de la indústria del suro, molt possi-
blement infl uenciats per la moda europea de prendre banys
de mar. Sebastià Jordi Carrera, que al 1887 residia a l’Havana,
demana la primera llicència d’obres al novembre de 1889:
“Desea edifi car una casa compuesta de sótano, planta baja y
piso”, a la casa que avui té el número 1. Els primers reculls de
premsa que es tenen de la zona del Canadell daten ni més ni
menys que de l’any 1884 a El Palafrugellense.
El passeig del Canadell, que aleshores no es deia passeig
sinó Terrassa, data de la dècada dels vuitanta del segle XIX. El
mestre d’obres Josep Ferrer i Bataller, conegut com el Bonic,
destaca per la seva prolífi ca obra al servei de la burgesia pala-
frugellenca de les cases del passeig. Així, per exemple, va cons-
truir alhora l’església de Sant Pere de Calella i la de Llafranc.
En Josep Ferrer va funcionar com un autèntic promotor
immobiliari de l’època, venent cases als senyors Frederich
Sunyer i Puig, Joan Dachs, Modesto Hernández-Villaescusa,
Juanola, Antoni Jordi i Esteve Casadevall –l’oncle americano
de Josep Pla–, entre d’altres.
Va ser a l’any 1886 quan la família Sagrera va encarregar
la majestuosa casa que ocupa ara el número 17. Alguns dels
soterranis de les cases eren del mateix propietari i d’altres no.
Els sots, com s’anomenen avui, eren llogats a gent treballa-
dora de Palafrugell que aprofi tava els diumenges per anar a
dinar i passar el dia. De fet, des dels més senyors fi ns als de
Festa del Canadell, abans de la guerra. AMP. Col. Javier Brias
Caseta per als banyistes. AMP. Col. Joan Frigola
19
la condició social més modesta, cadascun dins dels seus límits, tothom anava a les cales del municipi. Actualment, alguns d’aquests habitatges continuen en mans de les mateixes famílies.
L’única persona que vivia tot l’any al Canadell en una casa que fa cantonada entre els carrers Miramar i Villaamil era en Bonaventura Pelegrí, un pescador que era l’en-carregat de ventilar moltes de les cases a l’hivern els dies de tramuntana. Deixava les fi nestres obertes tot el dia sense preocupacions que entrés ningú. Malauradament les circumstàncies actuals han canviat molt.
Les activitats que se solien fer en aquella època no han variat gaire respecte de les actuals, alguns sortien a barquejar o a pescar amb algun pescador al qual li pagaven un sou, feien un bon àpat, el cafè, el cremat i la partida de cartes, s’organitzaven festes i fi ns i tot jugaven a waterpolo, tot plegat molt aristocràtic.
Aquesta moda dels banys va fer que, a fi nals de segle, per tal de legalitzar-los les ordenances de Palafrugell establissin que tots els que es banyessin a la vista del públic havien de dur calzoncillos els homes i vestidos o trajes de baño les dones. Persones de diferent sexe no podien banyar-se juntes, encara que fossin marit i muller.
A aquest efecte, hi havia una distribució de platges: els homes podien banyar-se de la platja de Port Bo fi ns al Cap Roig, i les dones del Canadell fi ns a la Torre. Les persones que no complien aquesta norma eren multades amb 5 pessetes i en cas de reincidència s’advertia que es procediria d’acord amb el que disposava el Codi Penal. Després de la Guerra Civil la prohibició es va repetir: la Platgeta per a les dones i el Port Pelegrí per als homes. Venien uns agutzils de Palafrugell anomenats els menuts amb la missió de vigilar que tothom complís. Al Canadell fi ns i tot es va posar una cor-da per separar la platja en dos sectors, però els banyistes no la van deixar gaire temps argumentant que era una bajanada impedir als matrimonis que es banyessin junts.
Un dels punts més característics i referencials del Canadell ha estat i és la Torre. L’antiga construcció circular va ser construïda vers la fi del segle XVI. El 28 de juny del 1597 el batlle general de Catalunya, a petició dels jurats de la Vila de Palafrugell, havia donat permís per bastir una torre rodona limítrofa entre Calella i Llafranc, per a ajuda i defensa dels ports i expulsió de pirates, lladres i mals hòmens. Era, per tant, una torre de guaita i defensa alhora, i es va construir al 1599 amb l’ajut dels habitants del terme i pescant en dies festius amb permís episcopal. També va ser utilitzada com a presó en algunes ocasions i encara a l’any 1757 hi foren portats alguns dels pirates capturats davant el Cap Roig pel patró mataroní J. B. Balansó. Actualment ha estat declarada bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric.
En Rafel Jofra Fina, un comerciant establert a Cárdenas, va ser qui la va adquirir junt amb la fi nca limítrofa on es cultivava raïm i productes de l’hort, segons la llicèn-cia que demana al 1891 per fer una paret de maçoneria que envoltés la fi nca i on va aprofi tar per construir-hi una casa d’estiueig.
Aquest bonic tall de Calella és potser uns dels més singulars i estratègics, ja que es tracta d’un punt referencial des del mar per la seva Torre que s’erigeix d’entre el verd, els seus Tres Pins (que en fotos molt antigues n’eren quatre, però ja molt aviat un no va sobreviure), punt de partida de l’actual camí de Ronda cap a Llafranc i per
Xarxes assecant-se. AMP. Col. Miquel Esteba
Article publicat a El Distrito. Any 1897. AMP
20
on diàriament circulen centenars de persones captivades per la meravella del paisatge, sobretot al capvespre, i fi nalment el punt on a dia d’avui hi ha ubicat l’hotel La Torre.
Va ser a l’any 1955 quan el fi ll de l’avi Rafael, en Josep Ma-ria Jofra Puig de la Bellacasa, i la seva esposa Teresa Vila i Plaja van demanar permís per edifi car l’hotel al terreny adjacent a la Torre, on una bolera i diverses pistes de minigolf havien substituït l’hort i la vinya. L’hotel va ser llogat per un període de 25 anys a la societat composta pels palafrugellencs Gui-llem Geli, el seu cunyat Lluís Bonal, el seu cosí Agustí Regàs i interventors suïssos. En Josep Borràs era el director de la bo-lera, i en Guillermo Geli regentava l’hotel amb la seva dona, l’Emília Bonal.
Cap a l’any 1982 l’hotel va passar un altre cop a mans de la família: en Josep Maria Jofra, la seva esposa Teresa Vila i les seves fi lles Maria Dolors i Carme.
Una de les fi lles, la M. Dolors, aprofi tant la seva condi-ció de biòloga, va donar una pinzellada didàctica a l’hotel i a l’any 1984 va començar a gestionar, junt amb el seu espòs, en Francesc Vaqué, també biòleg, una escola de biologia marina; l’Escola del mar, on els nens d’arreu de la península (sobretot de Catalunya) tenien el privilegi d’aprendre i disfrutar alhora, ja que després de la teoria, els nens baixaven tots a mar on descobrien en viu l’existència de garoines, estrelles de mar, peixos, petxines i un llarg etcètera d’espècies marines. Molts d’ells potser mai les havien vist en directe i només les coneixi-en per les fotos dels llibres de l’escola. Segur que tota aques-ta quitxalla que va passar per l’escola, avui en dia guarda un molt bon record de l’experiència.
Malauradament l’escola es va tancar a l’any 2005 ja que la seva compatibilitat amb la gestió de l’hotel es feia molt com-plicada.
M’expliquen la M. Dolors i en Francesc que al llarg del temps hi ha moltes històries de l’hotel per comentar i que és difícil destacar-ne alguna, però recorden amb afecte una clienta suïssa que venia amb Vespa des del seu país, mentre que el seu marit apareixia més tard amb les maletes, ja que
ell venia amb tren; o la del Doctor Burquina, que anava diàriament al Pirineu a treballar i tornava a l’hotel de tant a gust que s’hi trobava. El públic del seu hotel, em comen-ten, és majoritàriament familiar i fi ns i tot hi han passat tres generacions de famílies que, fi dels, repeteixen any rere any. D’entre les procedències, potser la gent de Barcelona i el sud de França estarien entre els primers, turisme nacional i euro-peu sobretot, i també hi han fet estada persones d’arreu, com ara australians. Als clients israelians els fa molta gràcia quan truquen a l’hotel amb el prefi x 972, ja que és el mateix que tenen al seu país.
A banda de l’activitat hotelera, la seva bolera també ha estat un gran símbol d’identitat, tant per a l’hotel com per a Calella. Qui més qui menys recorda haver-hi fet una partideta amb els seus amics, passant hores i hores tirant bitlles i espe-rant que els nois les recol·loquessin (ja que es feia manual-ment), i fi ns i tot haver participat en algun dels campionats que s’hi feien. Actualment la terrassa ocupa l’espai al qual estava destinada l’activitat de la bolera. Terrassa que ha es-tat escenari també de nombrosos espots publicitaris i de pel-lícules com Ana dijo sí o Nubes de verano, i a la qual passar-hi una estona, sigui l’hora que sigui, és un autèntic privilegi per les seves vistes i l’entorn.
Actualment, per sort, l’hotel La Torre ja compta amb el relleu generacional per a la seva futura gestió ja que la Mar Bosch hi està treballant i dóna continuïtat a una activitat tan maca i agraïda.
Un altre dels punts que han deixat empremta al Canadell és el famós Club de Jazz la Guitarra, ubicat on actualment hi ha el restaurant Tragamar. El Club es va inaugurar fa uns 45 anys de la mà d’en Jimmy Rena i la seva esposa Mano Rena, i es va convertir en un punt de trobada d’estrangers i nacio-nals amb un denominador comú: la passió pel jazz. Va ser un lloc tan emblemàtic, que el Canadell es coneixia també per la platja de la guitarra. Des de fa uns 25 anys està situat en una masia al barri de Sta. Margarida, al costat de Palafrugell.
I si antigament ja barquejaven els indians i la burgesia pa-lafrugellenca, amb els anys els costums i gustos no han canvi-at tant. Calella i la seva costa, tant cap a l’est com cap a l’oest, és plena de racons i cales on refugiar-se i passar una estona és un privilegi.
Nedant, remant en caiac, fent surf…, qualsevol opció és bona, però la més utilitzada és el vaixell. Al mes de juny el litoral de Calella es comença a omplir d’embarcacions de tots tipus: llanxes, mallorquines, menorquines, zòdiacs, veles llati-nes, llaguts, cadascú en fa ús tenint en compte les seves pri-oritats, gustos o necessitats, i totes s’han d’adormir a les bo-ies, on s’amarren les embarcacions durant tota la temporada d’estiu. Del Port Bo fi ns a Sant Roc hi ha el Club Vela Calella i al Canadell, en Ramon i família des de ja fa molts anys són els encarregats de resguardar les nostres barques.
M’explica en Ramon (pare) que ell va començar a anar al Canadell cap als 12 anys amb el seu oncle Francisco. Aquest tenia un espai on llogava patins, góndoles i hamaques, i ell li donava un cop de mà ajudant en el que fes falta. Amb el temps també va ajudar a pujar i baixar embarcacions que
1918. AMP. Foto B. Gili. Col. F. Gili
21
aleshores estaven sobre la sorra de la platja, tot i que en aque-lla època potser n’eren 6 o 7 com a màxim. Recorda amb molt d’afecte en Martí de Can Blau, que també pujava i baixava les barques de la sorra i de qui tant va aprendre. Eren altres temps, els pescadors deixaven les seves xarxes esteses per la platja i tothom respectava el seu espai, cadascú al seu tall, amb ordre i respecte i sobretot ajudant-se els uns als altres en el cas que es necessitessin.
Em comenta també que molt sovint es trobaven càmeres, bosses i estris diversos que es deixaven els turistes primerencs de l’època, i que ell anava guardant darrere la porta. L’ende-mà, quan tornaven a la platja, quedaven gratament sorpresos de l’honradesa que una persona els hi hagués guardat i els tornessin els objectes perduts. O el munt de vegades en què, per desgràcia, al llarg dels anys ha calgut anar a rescatar algu-na persona de dins del mar, com la dona d’en Jimmy Rena (la
guitarra), a la qual l’hèlix d’una barca li va segar part del cos i ell la va recollir de l’aigua, entre sang i moments de molta angoixa. Afortunadament es va recuperar després de passar per l’hospital i gràcies a la rapidesa de l’actuació.
Ja va ser més tard, cap als anys 60, quan en Ramon va co-mençar a demanar les primeres llicències per posar boies per tal que les barques no estiguessin a la platja. Aleshores eren molt pocs els qui tenien el privilegi de tenir la barca a l’aigua i, a poc a poc, amb el pas del temps i amb el canvi de costums, la demanda ha anat augmentant. Al llarg de tots aquests anys, han estat innombrables els cops que ha hagut de sor-tir per temporals, o en algunes circumstàncies de cert risc, a recollir gent amb les seves embarcacions (i jo sóc testimoni presencial d’alguna d’aquestes situacions) posant en perill la seva pròpia vida. Òbviament en el moment en què s’efectua el rescat mai penses en les conseqüències, sinó en l’objectiu d’ajudar algú que ho necessita. Hi ha actes que són innats en l’ésser humà i ell, que ha portat i porta el mar a la sang, sap quan s’ha de donar un cop de mà a algú que està en perill, sense pensar-s’hi, sense demanar res a canvi. Valors que ha transmès a tots els seus fi lls, i en especial als que continuen al negoci familiar al Canadell: en Ramon, l’Antonio i en Litus; valors que demostren cada dia als qui tenim la sort de com-partir hores amb ells.
Hi ha una llarga llista de persones que recorda amb força tendresa i de les quals guarda un molt bon record, com en Carles Sentís, que amb la seva inseparable góndola ja formava part del paisatge artístic del Canadell, o en Gelpí, en Juanola, en Nicolau o en Romaguera, al qual recorda que un dia de molt jovenet i de molta pluja el va veure tot xop d’aigua i li va donar uns calerons perquè anés a Palafrugell a comprar-se un impermeable perquè no passés fred. Tots, bons records de bones persones.
Li pregunto, igual que als seus veïns de l’hotel La Torre, si enyora quelcom dels anys passats i tots dos coincidim en el mateix: enyorem la facilitat amb què aleshores es feien les coses, la fl uïdesa amb què es portaven a terme els tràmits, so-bretot burocràtics, el respecte que es tenia tothom i per tot. Coses que per desgràcia amb els temps s’han anat perdent, però que, no obstant això, no vol dir que siguin irrecupera-bles.
I fi nalment, un altre lloc del qual no puc deixar de parlar
com a punt indiscutiblement característic del Canadell és la
casa rosa, com tothom la coneix. De fet, el color de la casa és
el mateix des de fa segles. A tota la documentació gràfi ca ja
hi consta amb aquesta tonalitat, però no hi ha cap document
o explicació que ens indiqui el perquè de l’elecció d’un to tan
singular per a una casa. És evident que des del mar més d’un
s’ha pogut orientar per aquesta casa que trenca l’harmonia
de la blancor de tota la façana marítima calellenca. Punt de
trobada per a molts, el ben cert és que a banda de les Voltes
i de Port Bo, la casa rosa és dels llocs on més gent de Calella
circula, ja que és una terrassa oberta al públic com a itinerari
del camí de ronda i zona de pas. El mirador o terrassa de Can
Genís en honor al propietari primigeni, en Josep Genís Pardas,
va donar nom també al conjunt de roques de sota, anomena-
des sa punta d’en Genís.
És en aquesta punta on es tanca la línia que separa el Ca-
nadell i la Torre de la resta de Calella, on comença un punt i
n’acaba un altre…
Aquest escrit està dedicat a tota la gent que ha viscut,
que viu, que hi passeja, que hi treballa, que disfruta, que cui-
da, que s’estima el Canadell, de les quals em sento part.
Vull agrair d’una manera especial a la Conxi Saurí, de l’Ar-
xiu Municipal de Palafrugell, el seu interès i passió per les da-
des històriques a les quals m’ha permès accedir, a la M. Dolors
Jofra i a en Francesc Vaqué de l’hotel La Torre i a en Ramon,
el temps que m’han dedicat en la recuperació de dades, i a
totes les persones que d’una manera o altra m’han inspirat
en aquest relat.
Eulàlia Olivé Abella
Bibliografi a:
De Palafrugell a Amèrica (Jordi Turró-Eva Casals)
Calella, de la pesca al turisme (Miquel Esteba Zurbrügg)
Àlbum de records, Hostes i Hostals (edicions Baix Empordà)
AMP. Foto Th omas
22
fals culpableHi va haver una època en què, sortint a la tarda de
classe, tornava a casa en autobús. Com que acabava a les cinc i la Sarfa passava a dos quarts de set, em quedava una estona lliure. Sovint anava a casa d’un amic que vivia prop de la meva parada, o bé ens deixàvem caure en alguna llibreria a xafardejar. Quan arribava l’hora, me n’anava a buscar el transport públic. Algunes vegades, el meu amic m’acompanyava. Altres, esperava sol.
Just enfront de la parada hi havia un quiosc, regentat per un senyor que em semblava d’edat avançada però que segurament no ho era tant. De tant en tant, abans que arribés l’autobús, passava pel quiosc i comprava alguna revista de còmics, que l’home exposava en una lleixa just sota la fi nestreta des de la qual despatxava.
Un dia, quan em vaig plantar davant del quiosc disposat a triar el que volia, el quiosquer, amb un to sorrut, em va fer un comentari que no vaig entendre. Quan vaig intentar que me’l repetís, va aixecar la veu i em va acusar d’haver-li robat uns tebeos.
Aquí la joventut em va jugar una mala passada, perquè crec que amb uns anys més al damunt hauria pogut argumentar-li raonadament que jo no li havia robat res, o bé, si això no funcionava, hauria pogut tornar-m’hi amb la mateixa vehemència, fent-li veure que no tenia cap dret a fer servir les seves equivocades sospites per acusar-me de res. Malauradament, no ho vaig fer. Sí que li vaig intentar explicar que no m’havia emportat res, però l’home no escoltava i em va acomiadar dient-me que comunicaria el cas als meus pares, als quals de fet no coneixia, si no li tornava l’endemà el material sostret.
Hi ha qui reconeix haver pispat alguna cosa o altra més o menys innocentment en la infància o en la joventut, però jo
no recordo haver-ho fet mai. Després de comprovar que això no servia perquè no t’acusessin de lladre, em vaig limitar a no tornar al quiosc en qüestió.
Com que el quiosquer m’havia vist en companyia del meu amic i com que la mare d’aquest darrer era clienta del quiosc, no es va estar de comunicar-li que jo li havia robat material. Ella, segons em va explicar, va respondre-li que no podia pas ser, que els meus pares sempre em donaven diners per comprar tebeos. El comentari em va semblar desafortunat. Que em donessin o no em donessin diners no tenia, al meu parer i en aquest cas concret, cap importància. Ella podria haver dit que em coneixia prou per poder assegurar que no robaria mai res. I si no volia posar la mà al foc, podria haver dit que li estranyava molt perquè no tenia coneixement que mai hagués fet cap malifeta. Suposo que jo esperava que algú sortís en la meva defensa dient que era un bon minyó, però va resultar que qui ho va fer només va dir que jo anava pel món amb diners a la butxaca i que, per tant, no tenia necessitat de robar.
Com que la parada de la Sarfa va continuar estant situada davant per davant del quiosc, vaig seguir passant estones a la vista del quiosquer, que en nombroses ocasions em va estar llençant mirades amenaçadores des de l’altre costat del carrer. Durant aquest temps, vaig desitjar que li tornessin a robar els seus tebeos, tantes vegades com fos possible, perquè s’adonés que li continuava desapareixent la mercaderia fi ns i tot quan jo no m’hi acostava.
No sé què va passar primer, si ell es va jubilar o jo vaig deixar de tornar a casa en autobús; el cas és que, amb una gran satisfacció per part meva, el vaig perdre de vista per sempre més.
Lluís Ordal
23
després de les cendresEl foc era abassegador i descontrolat, havia adoptat un
aire de fatalitat mentre saltava damunt la comarca amb pretensions de conqueridor. Era una fi gura imponent, de moltes cares i tentacles que es feia avinent a dalt l’Empordà. D’això, sembla que fa molt i era l’agost de l’any passat. La força de la combustió encomanava feblesa. Les fl ames mostraven, també, al sud empordanès, la tremolor de la vida. Ens feia adonar que, malgrat tot, en un moment d’angoixa sorgia la solidaritat de la gent, dels veïns i dels forasters, que ajudaven els afectats. La barbàrie passava arran de les cases i calcinava el bestiar. Res no era segur.
Estàvem desarmats enfront de l’imponderable. El descuit d’un fumador o l’estricte gest d’un malànima, en pocs segons destruïa boscos, cases i feina –vida i vides. Un incendi forestal no fa concessions, té una energia que, per “ser”, necessita expandir-se i com més abassegador és, més remunta i s’encima. Es vol fer veure. La devastació ataca els fonaments de la vida construïda. L’Empordà és terra de civilitat. L’abandó del món rural i la poca gestió en la neteja dels boscos, crea un sotabosc embardissat que contribueix a la ràpida propagació del foc. El foc no raona, no avisa ni calcula res del que implica el seu pas. Al mar, els temporals tampoc ho fan. La potència del foc i de l’aigua, de vegades, destrueix allò que la raó humana ha construït. Se’ls domina i aconducta, però contenen una violència amenaçadora. Des de sempre el foc i els temporals han desmuntat vides. Durant l’estiu del 2012, ens vam veure sorpresos per la intensitat
d’un foc que abocava a la impotència: torres de fum, cavalls corrent desnortats/desbocats, bestiar mort i un vast territori calcinat; veïns tapant-se els ulls incapaços de mirar el que havien perdut.
La virulència del foc va desballestar bona part del nord de l’Empordà. Després, hi hauria causes i efectes i perllongades investigacions policials. Enllà d’això i de focalitzar culpables, quedava l’absurda mà de la mala sort i, sobretot, la tasca dels bombers i de la gent dels pobles que es va arromangar per salvar, enmig de les cendres, la casa, el negoci i, sobretot, el seu imaginari, la terra en la qual havien nascut i s’havien fet grans.
Vivim en una època de terra cremada, l’incendi de l’Empordà n’és una dolorosa metàfora; per això, gràcies al ferment i a la fecunditat dels boscos, aviat l’Empordà tornarà a ser el que havia estat –ningú ho dubta. Territori apamat i distribuït a la mesura humana, i que, cap foc, per més impetuós que sigui, no pot destruir.
I el mar? El mar fa concordar les il·lusions dels empordanesos de cara a una vida sense devastadores maltempsades.
Compreu el disc Després de les cendres, un impressionant recull de música d’uns empordanesos que no estan disposats a deixar de cremar.
Jordi Arbonès (NIF)
Segell d’Or EFQM a l’Excel·lència Europea
Banc més Innovador del Món
Millor Banc d’Espanya 2012
24
la gent de CalellaNa Montserrat Collell LlorensNa Lola Figueres EstevaNa Rosa Morató Ribas
Aquí tenim tres dones que tenen molt en comú.
Aquesta petita narració és el refl ex de totes aquestes pe-
tites històries de les dones d’un poble que han format un
passat, que tenen un present i que ens han donat un futur.
Tant se val què hi pugueu dir, a qui li importa la vida d’uns
personatges que ni tan sols coneixeu? Doncs només per
als lectors que hi sentin interès i curiositat val la pena de
dedicar-los aquest temps per a poder compartir-lo amb
les nostres protagonistes.
Na Montserrat, na Lola i na Rosa semblen tallades amb
es mateix patró, totes tres són vídues de pescadors, totes
tres estan enamorades de Calella, hi són felices i no se’n
mourien mai. L’estiu el troben divertit i l’hivern no se’ls fa
llarg, totes quan es van casar es quedaren a viure a casa del
marit amb es sogres i tenen un únic fi ll. Els ha agradat sor-
tir, anar d’excursió o fer viatges, disfrutar del sol i des banys
de mar, es diumenges sortir a ballar i, quan en tocaven, ba-
llar sardanes. Entre tot també s’han fet un bon tip de tre-
ballar i passar incomoditats. Ara pensen en les mancances
que van patir, sense rancúnies, viuen tranquil·les i confor-
mades; potser només un petit deix de nostàlgia es deixa
notar quan s’esplaien en ses seues narracions. Distreuen
es dies passejant o assegudes as bancs de la plaça de Sant
Pere, mirant la tele o llegint. Tenen temps per fer-ho tot,
tot es temps que pes seu lleure en altres èpoques no van
tenir. Passen moltes estones juntes, només es lamenten de
no poder anar més lleugeres, si no fossin... es juneis, si no
fos s’esquena, si no fos es dolor en es braç... Són indepen-
dents, viuen soles a casa però tenen as seu costat, molt a
prop, es seus fi lls, cosa que els dóna seguretat i confi ança.
A ses seues llars còmodes i acollidores, decorant ses parets,
mostren un seguit d’obres d’art, de quadres de bons pin-
tors de tants que n’han passat pel poble, i amb qui havien
fet bones amistats, com Serra, Sarquella, Torruella, Costa
Sobrepera, Moret, Bonin, Puig... Al recer d’aquest ambient,
es distreuen ses tardes d’hivern desxifrant es jocs de sopes
de lletres o mots encreuats, entreteniments a què totes
estan ben afi cionades.
Na Montserrat de can Sàbat va néixer a Palafrugell a
l’any 1927. Quan es va casar amb es calellenc i pescador
Josep Sàbat (Es Còdol núm. 37) a l’any 1951, va venir a viure
a Calella. Ella va continuar anant a treballar a sa fàbrica
de suro, Trefi ns, igual com feia de soltera, mentre sa sogra
anava a vendre es peix a la vila i tenia cura de sa llar. Quan
Rosa, Lola i Montserrat
25
va néixer es seu fi ll Josep M. va deixar sa fàbrica. Quan
va morir sa seua sogra li va costar poc d’haver de canviar
d’hàbits, havia d’anar a vendre i remendar ses xarxes, i com
que era molt enèrgica i decidida de seguida es va espavilar
per a buscar feina complementària. Va estar treballant a
can Sentís, on va anar durant vint anys, fent-hi de cuinera
i ajudant a les feines de casa a l’estiu, i a l’hivern tenia cura
de la propietat, de manera que quan venien es senyors ho
trobessin tot a punt. Es que no havia fet mai era anar a
pescar, amb es llagut, amb es seu home.
En Josep, es seu home, tenia molt bon caràcter i amb
ell va saber gaudir de molt bones ocasions que els reporta-
va el conviure dia a dia. No faltaven mai a ballar sardanes
ni desaprofi taven cap ocasió per anar de viatge i fer excur-
sions. Poc abans de deixar-nos en Josep, l’any 2000, havien
anat en un creuer pel Mediterrani, que havia estat sa seua
il·lusió.
Però ara na Montserrat no està contenta del tot; as
seus 86 anys troba a faltar una mica més d’activitat per
a passar es dies, i sobretot troba a faltar es seu Josep. Des
que es va jubilar i durant més de deu anys anava a Càri-
tas, a Palafrugell, a fer voluntariat. Ajudava ses noies de sa
botiga de roba a cosir i arreglar es material que reben de
caritats, i també recollia per a elles roba que li donava gent
des poble.
Al temps lliure li agradava anar as mercat a fer un tomb,
i a sa plaça des peix a recrear la vista amb es que havia estat
tan profund a sa seua vida, el món des peix. Només amb
tot això ja es donava per satisfeta. Ella estava acostumada
a agafar l’auto i anar-se’n a la vila quan li venia bé, però ara,
des que ja no condueix, es troba com desemparada. Diu
que a Calella s’hi està molt bé però que per viure-hi sem-
pre, sobretot a l’hivern, es necessita tenir l’auto a sa porta.
As carrer Villaamil, as costat mateix de ca seua, hi viu
en Josep M., es seu fi ll, casat amb na Carmina Bofi ll, i ses
dues fi lles Maria i Anna.
Na Lola de can Blau va néixer a Calella el 1929 i es va
casar amb en Martí Ferrer a l’any 1951. Tots dos tenen els
avantpassats calellencs. En Martí era amo d’una teranyina
(“Els teranyinaires”, Es Còdol núm. 29). Ells tenien un hort
i una vinya i criaven porcs per vendre, per la qual cosa na
Lola tenia prou feina a ocupar-se que tot tirés endavant.
Quan es van casar vivien as carrer Lepant, fi ns a l’any 1964,
en què varen construir un edifi ci as carrer Pirroig, on hi
havia sa casa de pescadors dels avis. Aquí varen posar as
baixos un petit supermercat, que menava na Lola. Na Lola
era molt complidora, es desfeia per complaure sa clientela,
si li demanaven qualsevol producte que no tenia en aquell
moment agafava l’auto, una camioneta Citroën, i se n’ana-
Na Montserrat
Martí i Lola fent nanses
Na Lola
Josep i Montserrat
26
va a la vila a buscar es que fos; tant se val si era un pot
d’aspirines o un tortell, en un tres i no res ella ja arribava
amb sa comanda. Més endavant sa seua filla Margarida i es
seu gendre Francisco Ribas també l’ajudaren.
Un seguit d’entrebancs varen alterar es costums de na
Lola. Va tenir sa seua mare malalta, impossibilitada durant
set anys, i malauradament ella va caure i es va fer mal a s’es-
quena, cosa que fa fer, junt amb les indicacions que li fer es
metge, que no li anava bé la feina des supermercat, a l’any
1992 el van traspassar. L’activitat encara perdura.
Na Lola i en Martí no eren pas d’excursions ni de viat-
ges, més aviat disfrutaven anant a ballar a can Perico o a la
sala de dalt, dos llocs on una gramola o un piano amenit-
zava ses tardes des diumenges pes calellencs. Per la festa
Major es ball el feien amb una bona orquestra, com diu na
Lola, que pagaven entre tota sa gent des poble.
Ens explica que està molt bé a Calella. Des que es va
morir en Martí, ara fa cinc anys, fa vida més a casa; aquí ho
té tot, li agrada anar per a vall a passejar i contemplar es
mar, i seure una estona as bancs de sa plaça de Sant Pere.
Ses tardes sempre es troben una colla a ca seua: na Mari
d’en Julio, na M. Rosa des Mediterrani i na Rosa des Didal...,
i fan petar la xerrada. Na Lola és tranquil·la i animosa, i
entona un aire melancòlic mentre parla amb el seu to afec-
tuós. Té una néta i un nét, na Laura i en Sergi.
Na Rosa d’en Quimet és una mica més jove, va néixer
el 1935 a Palafrugell i va venir a Calella al 1958, quan es va
casar amb en Quimet Niell. Tenia 23 anys i al cap d’un any
van tenir un fi ll, en Martí.
Na Rosa havia treballat a sa fàbrica de suro Esteva i
Companyia a Palafrugell des que tenia catorze anys, a ban-
da que sa seua mare la va fer anar a aprendre de cosir i a
confeccionar camises d’home i gribaldines. Es va comprar
una màquina de co sir amb es diners que s’anava guardant
d’un sou extra que es feia treballant es caps de setmana
en una botiga de queviures, la Cooperativa. Quan es va
instal·lar a Calella es va dedicar a cosir per a la gent i tenia
molta clientela, que també li venia de Palafrugell. A fi que
es pogués treure un títol de costurera es seu home la va
inscriure en un curs de confecció per correspondència, a
l’acadèmia CCC, que venia anunciat a la revista Reader’s
Digest, a la qual estaven subscrits. Aquesta revista era molt
comuna a les llars d’aquella època.
Quan es seu sogre va morir i sa seua sogra es va posar
malalta ho va haver de deixar tot per reemplaçar-los en ses
seues tasques, havia d’ajudar es seu home a treure es llagut
quan arribava d’en mar, havia de tenir cura de la llar i anar
a vendre es peix a la vila. A l’hivern guardava algunes cases
de senyors. Bon record que encara en té i bona amistat que
va fer amb ses famílies.
A en Quimet li agradava sortir i a na Rosa també, els
diumenges anaven as cine, a ballar as Fraternal... En Qui-
met era un fanàtic des futbol, discutint-t’hi amb es seus
amics es desfogava per tota la setmana. A la Rosa li agra-
dava anar a mar a nedar, ses dones tenien més costum de
banyar-se, però els homes quasi cap no hi anava.
Ara sa seua labor és anar vivint, està molt bé i molt
feliç de viure a Calella, a la plaça de Sant Pere. A l’estiu és
distret perquè hi ha molt d’ambient i a l’hivern, quan no hi
ha quasi ningú, disfruta de quietud i tranquil·litat. Fins fa
poc encara anava a sa platja i a banyar-se. Es seu fi ll Martí
amb sa seua dona Marta i es néts Francesc, Enric i Marta,
viuen a Palafrugell i ben sovint estan amb ella.
Desitgem a aquestes tres dones de pescadors, ses últi-
mes que com a tal són al poble, que disfrutin d’aquesta bo-
nança, que bé s’ho mereixen després de la vida feixuga que
han viscut.
M Dolors Niell
Na Rosa
Rosa i Quimet
27
Un refugi de descans a Mallorca.Situat en un entorn privilegiat, en una petita península envoltada de mar a la Costa d’en Blanes, l’H10 Punta Negra compta amb accés directe a dues cales d’aigües transparents. Descobreix les seves exclusives habitacions amb vistes al mar, delecta’t en el seu Restaurant Mediterrani a la carta, gaudeix de les impressionants vistes al mar desde el Chill Out La Pineda o relaxa’t al Despacio Beauty Centre.H10 Hotels, hotels que es mouen pensant en tu. www.h10hotels.com
T (34) 902 100 906Ctra. d’Andratx, km.12, E-07181 Costa d’en Blanes, Mallorca. T (34) 971 68 07 62 [email protected]
punta negra
Pensant en tu
H10 Palafrugell P. Negra.indd 1 18/04/12 11:02
Temporal del dia 6 de març de 2013 Fotos: Eulàlia Olivé