L’aigua, el camp, l’energia

De manera clandestina, l’any 1976 es van mantenir els primers contactes per a la creació al Baix Camp del sindicat agrari Unió de Pagesos, fundat el 1974. Els pagesos lluitaven per defensar els seus drets i aconseguir una millora de les seves condicions de vida i treball. Després de la celebració del Primer Congrés de la UP a l’Espluga de Francolí, van arribar les primeres actuacions de reivindicació del col·lectiu amb l’organització d’una tractorada entre la riera de Riudecanyes i la carretera nacional N-340 el 1977. Un any després els pagesos també es van manifestar pel centre de Reus. Protestes com aquesta s’han anat succeint al llarg dels anys, especialment en relació a la situació de la fruita seca a casa nostra, que ha portat els pagesos —quan ha calgut— a dur les seves reivindicacions fins a Europa.

Reivindicatius, sí, però també solidaris. Els pagesos van liderar també la lluita per l’aigua que es va produir durant els anys 70 i 80 al nostre territori. A través de la seva integració en moviments com la Comissió de Defensa de les Aigües del Camp de Tarragona, i juntament amb entitats veïnals, institucions o col·lectius ecologistes com Flors i Violes de Reus, la societat civil es va organitzar per denunciar l’ús eminentment industrial de l’aigua en un context de sequera i restriccions generalitzades. La Comissió de Defensa de les Aigües del Camp de Tarragona va aglutinar diferents moviments que reclamaven un nou model de consum d’aquest preuat i escàs element natural. Encara avui, tota una generació de reusencs recorda banyeres i ferrades plenes per atresorar una mica d’aigua durant les dures restriccions que es van viure a la ciutat en aquesta etapa.

197726 de gener de 1979

Primera tractorada d’Unió de Pagesos al Baix Camp

Constitució de la Comissió de Defensa d’Aigües del Camp de Tarragona Després d’uns primers contactes clandestins

amb diferents persones dels pobles de la comarca al rectorat de Reus, es va establir el sindicat Unió de Pagesos a la zona. La primera acció reivindicativa va ser aquesta primera tractorada l’any 1977 entre la riera de Riudecanyes i la carretera nacional N-340 que va servir per articular la defensa dels drets i la dignitat dels pagesos.

Amb una assistència superior a les 500 persones, va quedar constituïda la Comissió per la Defensa d’Aigües del Camp de Tarragona el 26 de gener de 1979 al Morell. A l’acte, hi van assistir representants de les conselleries d’Agricultura i Ordenació del Territori de la Generalitat de Catalunya. Segons un informe elaborat per la Gestora sobre els consums d’aigua més importants al Camp de Tarragona, els consums reals de la indústria havien sobrepassat ja el 1978 amb 58 de milions de m3 la previsió que el Ministeri calculava per al 1985, i que situava en 45 milions de m3.

Segons un comunicat del col·lectiu ecologista Flors i Violes sobre TAQSA (Tarragona Química SA) i les aigües, la solució al problema de l’aigua passava per:

· Creixement zero i obligatorietat de plantes desalinitzadores i de reciclatge i depuració per a la gran indústria petroquímica.

· Fixació d’uns màxims racionals de nivells de contaminació i perillositat controlats pels ajuntaments afectats.

· No al minitransvasament ni a cap transvasament d’aigua des d’altres conques hidrogràfiques.

· Depuració de l’aigua de Reus, Tarragona...

· L’aigua per a la població, l’agricultura i la petita indústria.

Com a molts altres indrets del país, el naixement a Reus i comarca d’aquesta consciència diversa, solidària i ecològica en què moltes veus plurals van compartir objectius va posar les bases de lluites actuals com la producció agrícola familiar i de proximitat, la nova cultura de l’aigua i el consum responsable d’energia.

Fons personal de Clara Rivas Sugranyes.

Fons personal de Joan M. Rosich Vendrell.

Fons personal de Joan M. Rosich Vendrell.

“Nosaltres el sindicat sempre el vam fer de nit, de dia anàvem a treballar, és clar, i a les nits ens en anàvem als pobles o on fos. A les nits arribava tard, trobava el sopar damunt la taula i pensava: Què tens més, son o gana? I me n’anava a dormir sense sopar.”

“Allò bo d’Unió de Pagesos és que tot es feia de manera assembleària. No era que jo decidia una cosa: si entre tots es quedava dir blanc, doncs es deia blanc. Quan anaves allí, tenies el suport de tots els pobles de la comarca.”

“Unió també va donar un impuls a la gent, la va canviar. Només pel sol fet que en comptes de dir ‘mira, aquell és un pobre pagès’, es deia ‘jo sóc pagès amb tot orgull’, i això ho va aconseguir el sindicat.”

“La primera lluita que vam guanyar va ser la seguretat social agrària: vam ser un munt de dies a la riera d’Alforja. Va ser potser el benefici més bo que ha tingut UP.”

“Aquí a Reus també hi va haver unes lluites dures. Hi va haver llenya, que ja ho sabíem que n’hi hauria perquè ens ho deien, i vam anar a veure el governador que deia que no n’hi havia hagut, i li vaig dir: ‘Vol que li ensenyi els blaus?’. És clar, els que anàvem al davant ja sabíem que ens estomacarien.”

Victorí Martí Porqueras

“No és possible parlar dels inicis d’Unió de Pagesos sense esmentar els germans Peix.”

“En aquells moments jo ja havia acabat la carrera i tenia un bon treball, la meva dona també, havíem tingut 3 filles i sentia que havia d’involucrar-me i comprometre’m amb alguna cosa de cara al país i la societat per fer una millora.”

“Era important pel territori i per tot Catalunya tenir una organització pagesa que fos democràtica i que estés feta des de la base, que representés la gent i que lluités per l’agricultura familiar i no pel gran propietari. I aquesta lluita continua.”

“Em va arrelar molt en el territori, vaig conèixer les seves activiats i la gent que en formava part. Hi vaig gaudir molt, inclús amb els dinars festius, les avellanes que torraven, aquell conill guisat, etc.”

“Encara hi havia el sindicat vertical, els pagesos ho tenien molt difícil per defensar les seves reivindicacions i aquest moviment, que va néixer abans de la mort de Franco, era molt important per unir tota una pagesia en defensa sobretot de l’agricultura familiar.”

“Recordo amb molta simpatia que cantants importants de Catalunya van venir gratuïtament a favor de la Unió de Pagesos a fer cantades.”

Francesc Bastardes Cardona

Clara Rivas i Victorí Martí en unes imatges de la manifestació d’Unió de Pagesos a Brussel·les l’any 1988. Fons personal de Clara Rivas Sugranyes.

UP va organitzar diferents autocars per acompanyar els negociadors a Brussel·les el 1988 durant les primeres mobilitzacions relacionades amb la política agrària europea. Diferents representants polítics i institucionals també van concórrer a la capital europea com ara l’alcalde de Reus, Josep Abelló.

L’acció d’Unió de Pagesos va representar tallar la riera de Riudecanyes amb la N-340 a la comarca del Baix Camp. Fons personal de Francesc Bastardes Cardona.

Després de l’èxit de la primera tractorada el 1977, el març de l’any següent se’n duia a terme una segona juntament amb una manifestació pels carrers de la ciutat de Reus. Fons personal de Francesc Bastardes Cardona.

El febrer del 1977 la primera gran tractorada de la Unió de Pagesos va portar a la carretera 18.000 tractors. Fons personal de Francesc Bastardes Cardona.

Autor desconegut. Fons Aigües de Reus/Centre de la Imatge Mas Iglesias.

Va haver-hi una protesta popular de veïns dels barris perifèrics davant el darrer ajuntament franquista l’estiu del 1978. El veïnat patia greument les conseqüències de les restriccions d’aigua i també de la manca de pressió del subministrament que feia que l’aigua no arribés als pisos més alts.

Setmanari Mestral, 1979. Fotògraf J. Borrell Garciapons.

Tres lluites pel territori

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu.

Lluites compartidesLa Catalunya contemporània s’ha forjat gràcies a lluites compartides per una gran majoria de la ciutadania, protagonitzades per persones anònimes, d’origen i condició diversa.

Lluites compartides vol posar en valor el paper de lluites locals i nacionals en la construcció del país, treballant en xarxa amb les persones i els col·lectius que les han protagonitzat o que n’han estat testimonis, amb l’objectiu de reforçar la cohesió social en la construcció del present i el futur de tots.

Lluites que han contribuït al progrés de barris, pobles i ciutats i a la millora de les condicions de vida de les persones que hi habiten.

Lluites que han defensat els drets democràtics, socials, culturals, educatius, laborals, lingüístics… En definitiva, que ens han permès ser més lliures.

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu. Tots fem un sol poble perquè tots participem de la construcció d’aquest país. I com que les idees no perviuen sense l’acció —sense nosaltres—, us convidem a recordar el passat per fer entre tots un present que ens porti a un futur millor.

Un fil conductor que porta a les lluites d’avui

19811987

5 de juny de 1983

Gairebé una dècada després de la seva aprovació per l’Estat, part del territori del Camp de Tarragona i les indústries van rebre l’aigua del minitransvasament de l’Ebre l’any 1989. Una solució que —hipotèticament— tancava el gran debat territorial que va suscitar aquesta qüestió gràcies a les mobilitzacions ciutadanes i de diferents entitats que es qüestionaven aquest model. Lluny de tancar els dubtes sobre els models decidits, la situació del camp i dels pagesos, així com sobre el consum de l’energia i l’aigua que es necessita per al desenvolupament de la nostra societat, aquest és un debat obert ben avançat el segle XXI. Un debat en què la dignitat i l’equitat estan en el centre del plantejament.

L’aportació dels moviments socials va tenir la virtut de situar aquests debats en l’agenda social i de proposar solucions en benefici de la comunitat. I els assoliments col·lectius són part del patrimoni de tota la societat. En bona mesura els moviments que vam impulsar aquestes reivindicacions s’han transformat (Unió de Pagesos), han donat el relleu a altres de similars (Flors i Violes) o han desaparegut (Comissió de Defensa Aigües del Camp de Tarragona), però els seus horitzons continuen sent un estímul per a la ciutadania, en general. Ens queda també la memòria de les persones activistes que van participar-hi, moltes de les quals continuen compartint lluites en diferents àmbits de la nostra societat.

Pocs desafiaments són tan importants en el món actual com la resolució de la nostra relació amb els recursos de la natura i del nostre entorn. Tant al nostre territori —situat tant al sud geogràfic com al metafòric de Catalunya— com en clau global, les lluites per defensar la supervivència del camp, el consum de productes de proximitat, una nova cultura de l’aigua o un model sostenible d’energia són més vius que mai i necessaris en la nostra societat.

Restriccions d’aigua Manifestació

antinuclear a Reus A causa de les importants restriccions d’aigua que patia Reus en el mes de juny del 1981 (tan sols n’hi havia durant 2 o 3 hores diàries), un grup de mestresses de casa, principalment de la zona Mare Molas, va convocar de manera espontània una manifestació per protestar davant l’ajuntament de Reus. Va ser una convocatòria emesa per Ràdio Reus. L’atzar va fer que pocs dies abans de la manifestació, convocada el 10 de juliol de 1981, plogués a bots i barrals, i la manifestació es va suspendre.

De nou, el 1987 la manca de pluges va aguditzar la situació de la ciutat i l’Ajuntament de Reus va decidir decretar la situació d’emergència. L’acord plenari era aquest:

1r. Declarar l’estat d’emergència per sequera en el subministrament d’aigua de la ciutat.

2n. Facultar el Sr. alcalde per adoptar les resolucions oportunes i realitzar les gestions necessàries per tal de reduir al mínim les conseqüències derivades de les condicions de manca d’aigua, abans assenyalades, de conformitat amb el que s’estableix al “Pla Especial d’Emergència per Sequera”.

Més d’un miler de persones van participar el 5 de juny de 1983 en la convocatòria de manifestació que va sortir de la plaça de Prim contra les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs. L’acte havia estat convocat per l’Assemblea Llibertària del Baix Camp, la Comissió per la Problemàtica Nuclear de la Unió de Pagesos i la Coordinadora Anticentral Nuclear d’Ascó i s’hi van adherir, a més del col·lectiu ecologista Flors i Violes, altres disset entitats i col·lectius.

“Quan tens fills petits estàs més per ells que no pas per les mogudes, però aquella la vaig sentir per ràdio i vaig dir: Deixo els nens i hi vaig perquè ja fa massa temps que dura. Almenys volia donar suport a les persones que no tenen el mateix que que tinc jo. I va ser així com m’hi vaig implicar.”

“Omplir ferrades, la banyera, botelles… Tothom s’imaginava la manera d’aprofitar l’aigua, engegar la rentadora quan n’hi havia o dutxar-se si no se’n tenien reserves al safareig. Tot tirava endavant, es va fer un document, i resulta que dos o tres dies abans de la manifestació ens va caure un aiguat que va omplir els pantans a vessar i, per tant, no era lògic fer la manifestació.”

“La fruita seca va arribar a uns preus irrisoris i no era ni vàlid pràcticament cuidar els arbres i la Unió de Pagesos va tirar endavant una lluita molt contundent i molt forta. Recordo la plaça del Mercadal plena de pagesos després d’anar a tombar per Reus un dissabte. Era el tancament de la manifestació perquè la setmana següent es desplaçaven set autocars cap a Brussel·les.”

Clara Rivas Sugranyes

“No he tornat a veure mai més al Camp de Tarragona una pinya com la de la Comissió de Defensa de les Aigües de Tarragona.”

“No era un problema de sequera, tampoc ho podem considerar com un problema local. D’alguna manera, començàvem a parlar d’una ordenació del territori, aquesta era la paraula. No pot ser que vingui qualsevol i comenci a sobreexplotar recursos, s’ha de posar algun límit a tot això.”

“La petroquímica era l’enemic i va utilitzar tots els recursos que va tenir al seu abast per aconseguir aquest espoli perquè realment l’aigua la necessitava per al funcionament de cada dia.”

“Hi va haver un moment en què la petroquímica va haver de recórrer a camions cisterna que portaven l’aigua des dels pous fins a les seves intal·lacions. Les cisternes es veien i van encendre molt els ànims i hi va haver dies de lluita molt dura a les carreteres.”

“Aportar més aigua desequilibrant tampoc era per a nosaltres una solució ideal i d’altra banda, aquesta aigua la perdíem d’un altre lloc i el cert és que ja fa anys que ens l’estan reclamant.”

Joan Ribas Roigé

“Lluitar per l’aigua no és il·legal. [...] Els que han pres l’aigua als pagesos, els que han posat en perill el subministrament d’aigua a ciutats i pobles com Tarragona i Reus, sí que tenen personalitat jurídica i continuen tan pinxos, sense multes ni amenaces.”Article al Setmanari Mestral de Josep Bargalló i Carles Bofarull, 2-8 febrer de 1979.

“L’aigua tenia regust de petroli”, explicava fa uns anys una exregidora de l’Ajuntament de Reus (frase extreta del llibre Amb veu de dona. Política municipal i dones a Reus). I és que durant el 1987 la situació d’emergència va obligar el consistori a portar aigua amb tren i amb vaixell.

Article al Setmanari Mestral de Josep Bargalló i Carles Bofarull, 2-8 febrer de 1979.

Manifest d’oposició al transvasament de l’Ebre del 1980. Fons personal de Joan Ribas Roigé.

La revista de l’Ajuntament de Reus de l’octubre del 1987 dedicava un gran espai a informar la ciutadania sobre la situació de l’aigua a la ciutat i feia una crida a la població perquè n’estalviés a causa de la situació d’emergència que es vivia.

“Era una època en què just després del franquisme hi havia molta efervescència en moltes coses i els temes d’ecologia eren bastant novedosos.”

“En aquella època amb restriccions era molt fàcil vendre la moto que amb l’aigua de l’Ebre tot funcionaria, però, és clar, això també comportava tot un model.”

“Es manifestaven milers de persones, elaboràvem documents, fèiem manifestacions... però els interessos i els poders econòmics i fins i tot polítics que hi havia al darrere feien que aquestes lluites tinguessin una efectivitat limitada.”

“Va ser una mica l’avançada de lluites que després han tingut ressò, com per exemple el tema de l’aigua amb la dinàmica que hi ha a les Terres de l’Ebre, i a escala antinuclear sempre hi ha hagut aquest fil conductor.”

Joan M. Rosich Vendrell

Fons personal de Joan M. Rosich Vendrell.

Fons personal de Joan M. Rosich Vendrell.

Fons del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria / Carrutxa.

Fons del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria / Carrutxa.

Una manifestació antinuclear a Ascó, 1979. Llorenç Herrera Altès. Fons Herrera Altès/Centre de la Imatge Mas Iglesias.

Manifestació d’Amposta del 2016. Fons d’Òmnium Cultural.

Manifestació per l’11 de setembre a Reus, 2003. Fons personal Isabel Martínez.

Boca de la Mina a Reus després de la seva restauració el 2009. Fons personal Isabel Martínez.

Manifestació d’Amposta del 2016. Fons personal Estanis Salvadó.

Col·laboradors: Testimonis: Francesc Bastardes Cardona, Victorí Martí Porqueras, Joan Ribas Roigé, Clara Rivas Sugranyes i Joan M. Rosich Vendrell.

Participants en la taula col·laborativa del projecte: Marià Arbonès, Fabiana Bernaldo, Teresa Escoda, Montserrat Flores, Isidre Fonts, Gerard Fort, Joan C. Gavaldà, Sergi Guillen, Xavier Joanpere, Antonio López, Aida Marín, Fina Masdéu, Josep Moreno, Isabel Moreno, Lluís Pallejà, Salvador Palomar, Ainara García, Àlfred Pitarch, Victòria Rodrigo, Rosa Tort, Iñaki Vàzquez.

Integrants del grup país d’Òmnium:Emili Argilaga Tarragó, Carmen Ortiz Vaquero, Estanis Salvadó Sans, Jordi Simó Olivé, Úrsula Subirà Carrasco, Cori Torroja Sabater, Josep Joan Vallès Llaveria

Suport tècnic: David Fernández Solé i Víctor Rubio Calavia

Tasques de comissariat: Isabel Martínez Martínez