DIVENDRES, 9 NOVEMBRE 2012 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 7

XAVIER FERRATÉ

XAVIER FERRATÉ. Barcelona World seràmolt gros, oi?JOAN BOSCH. De la mateixa manera que PortAventura al seu moment. Serà uncomplement important perquè vinguinturistes.XF. Quan a les notícies van anunciar elprojecte, el meu pare volia obrir unaampolla de cava. Hauria d’activar una micala nostra zona, no només la restauració.JB. Tindrà un abans, que seran els dinarsd’empresa durant la fase de construcció, itambé un després. Per molts restaurantsque s’hi facin, sempre hi haurà qui esmourà. Cambrils hauria de prendre’n nota ipotenciar la seva gastronomia.

XF. De fet, el municipi és un altre parctemàtic.JB. Exacte.

XF. Com entendries que en els noushotels hi posin un restaurant amb lamarca d’un cuiner reconegut i això delparc temàtic culinari ens quedidesconnectat?JB. Penso que mai passarà, perquè sempreque hi hagi un Cambrils gastronòmic hihaurà l’atracció per conèixer-lo. El quenosaltres venem, a més d’un cuiner, és unafilosofia d’entendre la restauració, amb unequip humà que ens segueix i porta elsegell de casa nostra.

JOAN BOSCH

Un revulsiu turístic i culinari

AbanderarCambrils als fogons

JORDI BARÓCambrils

Com portes el rus?,pregunta el cuinerXavier Ferraté.“Ja m’ha passatl’edat d’apren-

dre’n”, contesta somrient elseu homònim Joan Bosch.La febre del turisme de Rús-

sia a la Costa Daurada no esca-pa a la trobada entre JoanBosch i Xavier Ferraté. Elboom d’estrangers els ha donatoxigen enun estiumésde la cri-si, però el xoc de costums elsha regalat més d’una anècdota.Qui dels dos hauria imaginat faun temps que una parella espresentés a sopar mudada ados quarts de quatre? Ambmentalitat oberta i una cliente-la de procedència i hàbits mésheterogenis que mai, els dosrestauradors afronten el dia adia a Can Bosch i el Bresca ambesperit positiu. Els uneix Cam-brils, estar convençuts del seupotencial culinari i la passiópel producte de proximitat iqualitat, sobretot pel peix il’oli. Intercanvien opinions so-

bre la renascuda cuina del gade-gang –denominació local de lagalera– en una època en què larivalitat entre xefs ja no consis-teix en amagar receptes. Resno impedeix que s’asseguin acompartir un cafè i un xuixo enun reservat de Can Bosch. Po-dria haver-hi murs entre dosrestaurants que només distenentre si 450 metres?Hiha admiració i sintonia en-

tre aquests dos professionals aqui sí que separa l’edat. JoanBosch en té 59; Xavier Ferraté,37. El primer fa equip als fo-gons amb un dels fills, i en téun altre que exerceix la profes-sió al Brasil; el segon és feliç ju-gant amb el seu nen de quatreanys. La generació de Bosch vaaprendre l’ofici al bar familiar iva situarCambrils comelmuni-cipi d’Espanya amb més estre-llesMichelin per densitat d’ha-bitant. La de Ferraté es va for-mar a l’Escola d’Hoteleria i Tu-risme, s’ha aventurat a empren-dre amb la revolució del Bullienmarxa i s’ha trobat un pano-rama gastronòmic més variat.Entre una i l’altra, ser cuiners’ha professionalitzat.“Em va venir pràcticament

imposat. O em posava en el ne-goci de casa o se n’anava a l’ai-

gua. A Cambrils, s’oferia la ma-teixa cuina a tot arreu. Els pro-fessionals d’abans sabien fer so-ta, cavall i rei: graellades, frita-des i sarsueles. Ara tenen mésbagatge i tècnica”, comentaBosch referint-se als anys vui-tanta, en què el municipi esta-vamenysmassificat i els canvisa la gastronomia d’avantguardacontemporània encara no s’ha-vien produït. “Moltes escoless’han oblidat de la base i ense-nyen a fer escumes i esferifica-cions. Hem de donar menjar il’ideal és barrejar coneixe-ments clàssics amb inquie-

tuds”, matisa Ferraté, conven-çut que al finalmarcamés l’acti-tud del professional que la ge-neració de què forma part.Les realitats dels dos cuiners

es van creuar quan Ferraté vatreballar vuit mesos a CanBosch. “Tenia una bona forma-ció però algunes idees molt es-bojarrades”, comenta Ferraté.“Vam connectar de seguida imoltes vegades m’aportava so-lucions”, apunta Bosch. Alum-ne i mestre i viceversa. En unmoment de prestigi per als xefsestrella, els dos coincideixenque és fonamental el treball enequip, començant pel tàndemque cadascun d’ells forma alrestaurant amb les seves do-nes, que es fan càrrec de la sala.Als fogons, els han marcat elsorígens. JoanBosch ve de famí-lia de pescadors; a casa d’en

Xavier Ferraté sempre han es-tat pagesos. “Saps el gust il’olor que tenen els productes iamb això no et poden enga-nyar. És divertit crear un vin-cle entre el que fas com a cui-ner i el que treballes a la terra”,comenta Ferraté. “Si busquesla qualitat en molts aspectes,no pots fallar en el producte ideixar-lo a banda”, diu Bosch.A Ferraté, el pare li cuida

l’hort ecològic a Botarell. ABosch, els amics de les barquesel tenen present quan surten apescar i capturen algun exem-plar que se surt dels estàn-dards. Als dos, la conversa so-bre el producte quilòmetre ze-ro els hi dibuixa un somriure.c

VICENÇ LLURBA

Conserva des de 1984 unaestrella Michelin pel seurestaurant Can Bosch i sentque ha après molt de l’equipde professionals que li ha fetcostat. Va fer estades al’Arzak i al Via Veneto de

Barcelona, onalgun dia hihavia arribatamb peix deCambrils

sota elbraç.

Format a l’Escola d’Hoteleriade Cambrils, l’experiènciafora del municipi la vaadquirir a l’hotel Sa Punta dePals, al restaurant de JeanLuc Figueras a Barcelona i alde Jordi Parramon a Vic. ElBresca harebut moltbonescrítiquesi el caliu delscompanysde feina.

Els dos xefs apostenpel producte deproximitat i qualitat,com la galera deCambrils

Referents a taula

A DUES VEUS

Dos cuiners parlen sobrel’evolució de l’ofici i la capitalitatgastronòmica de Cambrils

Producte. Els cuiners JoanBosch i Xavier Ferraté,defensors del peix deCambrils, sostenen unexemplar de tonyina a lapeixateria Savall del municipi

DIVENDRES, 16 NOVEMBRE 2012 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 11

MARTA MATHÉU

MARTA MATHÉU. Sapsaquella frase que ningú ésprofeta a la seva terra? Enel meu cas, podríem dir quede tant en tant.TOMÀS GRAU. Seria allò de sí,però poc.M.M. S’ha d’apostar pelsartistes de casa, perquèsempre s’acostumen aportar de fora i als d’aquí nose’ls dóna l’oportunitat quenecessiten. I hi haprofessionals molt vàlids,tant en la música com entotes les altres modalitats.

T.G. En teatre i cinema hiha un munt de propostes.També fa molta ràbia quea Girona hi vagin totes lessubvencions i elspatrocinadors, però larealitat és que en saben unamica més. El que fan aTemporada Alta és gastar-semolts diners, però van atrucar primer a moltesportes. Costa molt que desde Barcelona mirin cap alsud. El que hem de fer ésque quan ho facin hi hagiuna oferta de qualitat.

TOMÀS GRAU

Còmplicesdeveu i batuta

Reivindicar el sud

JORDI BARÓTarragona

Vivim uns tempsmolt complicats,però segur queaquest any hasfet més concerts

quemai. Amim’ha passat”, co-menta el director d’orquestraTomàs Grau. “I tant. A vega-des no hi ha pressupost, peròsí que són oportunitats. I aixòmentre alguns companys emcomenten que per menys de3.000 euros no canten”, li res-pon la soprano MartaMathéu. “Però es deuen que-dar a casa”, remata Grau.Sent flexibles i amb esperit

de superació, els dos músicsestan desafiant la crisi. Són jo-ves, cada vegada se’ls coneixmés i acumulen encàrrecs justen el moment en què la cultu-ra està a la corda fluixa. L’úl-tim projecte que els uneix ésl’òpera Faust, de Charles Gou-nod, que es representa al tea-tre Fortuny de Reus per cele-brar el 130 aniversari de lainauguració de l’espai. MartaMathéu fa el paper de Marga-

rita i Tomàs Grau dirigeix l’Or-questra Camera Musicae enunmuntatge en què públic i in-tèrprets vesteixen d’època. estracta de l’enèsima col·labora-ció entre els dos artistes, quees coneixen des de fa quinzeanys i comparteixen una ma-teixa visió del sector.“No esperem a què ens tru-

quin, volem ser emprene-dors”, apuntaMathéu, conven-çuda que recollir fruits ésqüestió de temps. “Si nosal-tres, que rondem la trentena,tenim més feina, segur que unAjuntament o una provínciatambé poden tirar endavantiniciatives engrescadores. Hiha pocs recursos, però entretots ens podem ajudar peraprofitar-los”, comenta Grau.El director d’orquestra po-

sa d’exemple Creixell que,malgrat l’endeutament, vainaugurar un casal equipatamb un piano. Tomàs Grau vaassessorar desinteressada-ment l’Ajuntament en la com-pra de l’instrument i, al capd’un temps, va rebre l’encàr-rec d’organitzar al municipiun homenatge al barítonManuel Ausensi, en el qual vaacabar involucrant a MartaMathéu.

“Si cito Creixell, imagina’tla capacitat que poden tenirReus, Valls, Montblanc o Tar-ragona”, prossegueix el direc-tor d’orquestra. La conversatranscorre a l’emblemàticapastisseria Leman de la Ram-bla Nova.Mathéu, de Tarrago-na però resident a Terrassa, ju-ga a casa; Grau gairebé. Nas-cut a Barcelona, va aterrar alCamp de Tarragona fa unsanys per fundar l’orquestraCamera Musicae, convençutque hi havia espai per més ac-tivitat cultural.

Els projectes comuns delsdos músics han estat, sobre-tot, a l’entorn d’aquesta forma-ció. Acabat el cafè, la sessió defotos es realitza al Balcó delMediterrani, on la sopranoaprofita que la partitura deFaust fa d’attrezzo per repas-sar amb el director la seva in-terpretació. Pel camí, passenper davant del teatre Tarrago-na, que està previst que s'estre-ni per la Nit de Santa Llúcia,el 14 de desembre, desprésd’acumular retards i sobre-cost en les obres.“Quan l’any passat ens van

convidar a un grup d’artistes afer una visita, vam quedar-nosa quadres perquè a l’espai per

l’orquestra hi havia una co-lumna al mig. Va ser un clamal cel. L’aforament és per 700persones. Malament també.Què guanyarem, 200 buta-ques en relació amb el teatreMetropol? Des del punt de vis-ta acústic, ens van explicarque està pensat primer pel tea-tre i, després, per l’òpera i elsconcerts. Els del ram de lamú-sica ens vam emprenyar coma mones”, relata Mathéu.“Som l’única capital de pro-

víncia sense auditori i, allà onens deixen fer música, estàpensat pel teatre”, rebla Grau.Als dos artistes, tampoc els

convencen els resultats deTarragona com a capital de lacultura catalana aquest2012. “Tarragona sempreha coixejat en cultura i

ara, amb aquesta oportunitat,la gent de fora ho veu moltprovincià, com una ciutat desegona divisió”, apuntaMathéu.“Està sent la capitalitat de

la cultura amateur. S’ha de po-tenciar tot, no només la de cai-re popular i tradicional. Ésobvi que s’havia de retallar pe-rò es podria haver fet en me-nor mesura. Es podria haverorganitzat un bon any de lacultura i el 2013 potser jas’haurien generat sinèrgies iels ajustos no es notarientant”, explica Grau, que ja harebut dues propostes per la ca-pital de la cultura catalana deBarcelona el 2014.c

Director de l’OrquestraCamera Musicae i de laCobla Sant Jordi. Sota laseva batuta, han tocatsolistes com AlbertGuinovart, Salvatore Spanòo Marta Mathéu. Defensaque la música clàssica es

puguiinterpretarambperspectivamediter-

rània.

Soprano formada alConservatori de Tarragona ial Superior de València. Haestat guardonada en diversosconcursos, com el ConcursInternacional de CantFrancesc Viñas deBarcelona. MontserratCaballé va plorarquan vasentir-lacantar i li vadir que teniaun àngel.

XAVI JURIO

En línia ascendent

Els dos músicssón crítics amb elpaper de Tarragonacom a capital de lacultura catalana

Projecte en comú. Lasoprano Marta Mathéu i eldirector d’orquestra TomàsGrau repassen l’últim projecteen comú, l’òpera Faust deCharles Gounod, al Balcódel Mediterrani.

A DUES VEUS

Dos joves músics reconegutsconversen sobre oportunitats idèficits de la cultura a Tarragona

DIVENDRES, 23 NOVEMBRE 2012 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 7

ELENA JUNCOSA

NÚRIA BALLESTER Creus que a Miró lamúsica de Casals li agradava?ELENA JUNCOSA Sé que treballava ambmúsica clàssica i que, precisament, un delscompositors que escoltava era Bach. Nodescartis, per tant, que l’intèrpret fos PauCasals.N.B. Pau Casals, en canvi, portava fatal l’artcontemporani. En això era una persona depensament molt clàssic. Pablo Picasso iJoan Miró sabem que no eren del seu gust.Quan Oskar Kokoschka li va fer un retrat,Casals li va tornar enfadadíssim. No li vaagradar gens.E.J. A Joan Miró, val a dir que li agradavamés la poesia que la música. Per cert, quina

creus que és la frase que defineix millor aPau Casals?N.B. “La música, aquest meravellósllenguatge universal, hauria de ser font decomunicació entre tots els homes”.E.J. És bonica.N.B. Resumeix molt bé el que va fer tota lavida: posar la música al servei del que creia.“La música és inseparable de la vida”, va dirtambé. I en el cas de Miró?E.J. Les seves frases les pots extrapolar alque sigui i sempre estan d’actualitat. Enressaltaria una que diu: “No importa si unquadre es destrueix perquè l’art pot morir iés igual. El que compta és que hagiescampat gèrmens”.

NÚRIA BALLESTER

A l’ombradels genis

L’un de l’altre

JORDI BARÓEl Vendrell

Creus que a Pau Ca-sals li agradariaser considerat ungeni?, pregunta lahistoriadora i mu-

seòloga Elena Juncosa.–No, i de fet hi ha una frase

seva que ho deixa clar: “Vaignéixer amb un do, no mereixocap mena d’honor especial”,comenta la seva homòloga, Nú-ria Ballester. I a JoanMiró, quèli semblaria?–Estic convençuda que tam-

poc no s’identificaria amb l’eti-queta de geni, remata Juncosa.Elena Juncosa ha investigat

tan a fons la figura de Miró iNúria Ballester la de Casalsque podrien parlar per bocadels dos artistes. Haurien vol-gut el pintor i el músic formarpart, junt amb Gaudí i Picasso,d’una ruta turística batejadacom El Paisatge dels Genis? Si-gui com sigui, l’anècdota no es-borra el vincle estret que van te-nir amb el Camp de Tarragona,font d’inspiració per a la seva

obra. Les dues estudioses conei-xen cada personatge al mil·-límetre, tant el retrat oficial deles biografies com el rostre inè-dit que han descobert en la con-versa amb testimonis propers oen la correspondència més do-mèstica. Juncosa té concedidaactualment una beca de la Fun-dació Pilar i Joan Miró deMallorca per investigar sobreel Mas Miró de Mont-roig, i el2011 va coordinar el centenaride l’arribada de l’artista al mu-nicipi; Ballester és la directoradel Museu Pau Casals delVendrell i l’avalen gairebé vintanys de treballar el fons docu-mental del músic, fins i tot du-rant un temps a Washingtonamb la col·laboració de la ví-dua. En una conversa a la vil·ladel violoncel·lista, davant laplatja de Sant Salvador, lesdues historiadores desgranenles coincidències entre Miró iCasals, començant per la fasci-nació que sentien l’un i l’altrepel mateix territori.–Un japonès em va pregun-

tar un dia, tocant el terra, si hihavia una energia especial aquíperquè hi vinguessin aquestsgenis. N’estava convençudís-sim i, de fet, és evident que hiha algun element que els va

captivar. Potser és la senzillesade les formes d’una naturamésaviat rudimentària. Els dosentenien que formem partd’aquesta naturalesa i la mera-vella que això significa, comen-ta Ballester.–Sentien admiració per les

coses senzilles i quotidianes.Havien de sentir segur algunaatracció, perquè els dos vanmarxar a fora però sempre tor-naven, afegeix Juncosa.–En el cas deCasals, va ser el

mar, que li agradavamoltíssim,esclareix Ballester, que recor-da com l’artista hi passejava

amb la seva mare, nascuda aPuerto Rico.–Per Miró, Mont-roig és on

tot va començar. Va ser allà,combregant amb la natura, eltreball del camp i la platja queva comunicar que es volia dedi-car a pintar, apunta Juncosa.Miró va arribar a Mont-roig

per refer-se d’una depressió ihi va passar els estius. Va seron va concebre el seu univers ihi va pintar algunes de lesobres més rellevants. Casals vanéixer al Vendrell i hi passavatemporades llargues. No elsunia només el Camp de Tarra-gona.–Els dos van ser catalans pe-

rò universals, persones autènti-ques que van fer d’aquest valorel seu segell i que reivindica-ven la dignitat de l’individu i del’artista, amb coherència deprincipi a fi. A més, van viuremoments històrics molt simi-lars i, cadascú en el seu àmbit,van anar en paral·lel, comentaJuncosa, tant o més apassiona-da pels escrits que per la pintu-ra de Miró.–En el cas de Casals, els seus

pensaments també et des-criuen una manera d’actuarque després es trasllada a la se-va música. Tot el conjunt faque siguin personatgesmolt ín-tegres, admirables, apunta Ba-llester.Consagrades a l’estudi de

dues icones artístiques, lesdues investigadores volen se-guir bussejant en l’univers deMiró i Casals per aportar nove-tats. Sense sortir, però, de l’om-bra dels genis?–Emvan preguntar sim’hau-

ria agradat conèixer-lo, i la veri-tat es que em seria igual no par-lar-hi, però voldria veure’l tre-ballar. Els seus silencis eren lle-gendaris, apunta Juncosa.c

Directora del Museu PauCasals, abans n’havia estat laconservadora. Llicenciada enHistòria de l’Art, es va ocupardel fons de l’equipament, delque hi ha a l’Arxiu Nacionalde Catalunya i del de la víduade l’artista. Ballester enyora

els temps enquè podiaperdre’s diesi dies entrecaixes dedocuments

VICENÇ LLURBA

Ha fet descobertes inèditesen la investigació del MasMiró, que es convertirà enmuseu. L’emociona recordarquan hi va entrar per primercop i va trobar-hi intactes lespertinences del pintor.Nascuda a Mallorca, ésllicenciada enHistòria iresponsablede diversosprojectesmuseogràfics

Les dues estudiosesdescriuen l’atraccióque Miró i Casals vansentir per indrets delCamp de Tarragona

Perseguir una biografia

Escenari. L’experta en Miró,Elena Juncosa, i la directorade la Vil·la Museu Pau Casals,Núria Ballester, conversen enaquest equipament situat albarri marítim de SantSalvador del Vendrell

A DUES VEUS

Dues estudioses de Pau Casals iJoan Miró tracen paral·lelismesentre els dos artistes i els seusvincles amb el Camp de Tarragona

8 LAVANGUARDIA T A R R A G O N A DIVENDRES, 30 NOVEMBRE 2012

RAFAELLÓPEZ-MONNÉ

RAFAEL LÓPEZ-MONNÉ: Treballo molt ambcellers i, si no m’interessés i no sabés unamica de vi, no faria bé la feina. Has de sercapaç d’emocionar-te mínimament.PEP ESCODA: Has de provar el vi per fer lesfotos. M’ha passat amb algun encàrrec degastronomia, en què necessites conèixerprimer el tarannà del cuiner i degustar elplat. Canvia molt quan fas aquesta pràctica.No sé per què, però la foto no surt igual. Ésbuscar l’essència.R.L: És lògic que sigui així.P.E: No sé si t’he explicat mai que a vegadesper fotografiar interiors em descalço.R.L: Jo necessito llegir i parlar. Per treballs

sobre festes, per exemple, em serveix quealgú m’expliqui com la viu. Si volstransmetre l’ànima, primer cal entendre, jasigui a partir d’aquesta sensació quecomentaves d’anar descalç o assegut ambuna copa de vi amb algú que xerri.P.E: Em passa el mateix amb els arquitectesi interioristes. Interpreto l’edifici, peròm’interessa que m’expliquin què han fet iper què. I dibuixo, en un bloc que un diat’ensenyaré. M’ho comporta la maduresa.Abans potser anava més ràpid, però aranecessito contemplar l’espai, sigui amb unacopa de vi, dibuixant o fumant unacigarreta.

PEP ESCODA

Tarragonaals ulls

Trobar l’essència

JORDI BARÓTarragona

No porto mai ulle-res de sol. Vullveure sempre lallum”, confessael fotògraf Ra-

fael López-Monné.–A mi em passa el mateix.

Em nego rotundament a fer-les servir. M’atrapen les tonali-tats de color, espectaculars perviure i per treballar, coincideixel seu col·lega Pep Escoda.La llum és, per Rafael Ló-

pez-Monné i Pep Escoda, elgran atractiu fotogràfic de Tar-ragona. Els dos hi van néixer ides de fa temps estan ins-tal·lats a la Part Alta, des d’onconviden a passejar fins al Bal-có delMediterrani per contem-plar el mar quan es fa de dia, oa admirar el capvespre al por-tal del Roser. Coetanis, exercei-xen la professió des de fa duesdècades i s’han guanyat el reco-neixement del sector. Creuenen la cultura com a motor eco-nòmic i comparteixen que laciutat té més capacitat enaquest àmbit de la que demos-tra. Escoda, amb orígens al bar-

rimarítim del Serrallo i un pas-sat de joventut com a pesca-dor, s’ha especialitzat en arqui-tectura i interiorisme i els en-càrrecs per a editorials estran-geres li han aportat projeccióinternacional; López-Monnéha explorat el binomi imatge iterritori, fruit també de la sevadoble condició de fotògraf igeògraf, i se sent emocional-ment molt lligat al Priorat i elspaisatges del vi.Dues mirades, una més cap

endins i l’altra enfora, peròamb unamateixa concepció fo-togràfica? La conversa la man-tenen al taller de Pep Escoda,als baixos d’una casa amb faça-na blava del carrer Comte, onles instantànies de qualsevol ra-có transporten a Palerm, París,Miami o Cuba. Els dos profes-sionals fan plantejaments coin-cidents.–A Tarragona m’hi sento a

gust i, malgrat que és un tòpic,en destacaria la llum, comentaEscoda.–Aquesta no és una qüestió

de dos romàntics, sinó que téuna base física. Tens una pobla-ció al costat de la costa i en unturó elevat, cosa que significaque la ciutat rep la llum que re-flecteix el mar. Si estiguessis a

peu pla, no seria igual. Si a aixòli sumes el saldó, la pedra deTarragona, es produeix unaconjunció d’ocres i blaus queper mi són els colors de la ciu-tat. Brutals. Sensacionals–, ex-clama López-Monné.–A mi m’agrada mirar la

llum perquè, d’alguna manera,en vivim. T’influeix el lloc d’onets. Quan pescava de nit, veiasortir l’alba cada matí, ja fosamb temporal o amb boira. Vaser la meva universitat. El co-lor de Tarragona és el de lame-diterrània, afegeix Escoda.–Sommón clàssic i mediter-

rani–, comenta López-Monné,introduint el patrimoni romàde la ciutat com un dels ele-ments que l’han influenciat

com a fotògraf, sobretot arrande col·laborar amb el festivalde recreació Tarraco Viva. Unade les meves obsessions és de-fensar que l’art antic era poli-cromat. Es veia el món més encolor del que ens imaginem im’enfada que en la història ensl’han escatimat, reivindica.–On podem veure més el co-

lor de l’època romana és en elsmosaics. És part del nostre pas-sat i convivim amb ell, apuntaEscoda, que gaudeix perdent-se pels passadissos del museuArqueològic, però que no sesentmoltmarcat pel fet de viu-re entre ruïnes declarades pa-trimoni de la humanitat.Els dos professionals creuen

en la fotografia com un llen-guatge. Per López-Monné, con-sisteix en el plaer de mirar idesprés poder explicar histò-ries amb imatges; per Escoda,en produir bellesa perquè engaudeixin espectadors sensi-bles. L’un i l’altre troben essen-cial poder compartir el seu arti ho fan obertament a les xar-xes socials, en què abunden lesfotos no professionals.–Estic molt a favor que la fo-

tografia s’hagi democratitzat,

perquè molta gent està adqui-rint educació visual, comentaEscoda, molt actiu a Insta-gram.–Ser professional no vol dir

que facis millors fotos. Hi haamateurs excel·lents, perquèdepèn de la mirada. Igual quecom a ciutadà m’interessa quela gent sàpiga llegir i escriure,el llenguatge visual és un més.És absurda la idea de voler sernomés nosaltres, explica Ló-pez-Monné, que manté actua-litzat el bloc Vistes.Potser per desdramatitzar, a

la sessió de fotos al Pla de laSeu, els dos hi han volgut apa-rèixer amb càmeres de joguina.

Autodidacta, confessa queviu en clau fotogràfica i quedisparar és per a ell unanecessitat. Ha estatguardonat amb nombrosospremis Lux, que acumula enun racó de l’estudi. Fins algener, exposa a la FundacióCaixa Tarragona amb el títolEl calaix dels somnis.

VICENÇ LLURBA

Fotògraf i geògraf, hacaminat igual pel Montsantque per l’Himàlaia. Ha fetllibres sobre festes, territorisi paisatges i ha col·laboratamb diverses publicacionscom La Vanguardia. Fa pocha publicat, junt amb ToniOrensanz, el llibre A peu pelPriorat del vi il’oli. 12passejadesi excursions.

Duode referents

Els dos professionalsdestaquen la llumi el llegat romà coma aspectes que fansingular Tarragona

Enamorats. RafaelLópez-Monné i PepEscoda, a les escalesde la catedral deTarragona

A DUES VEUS

Dos fotògrafs de Tarragonaintercanvien punts de vista sobrela ciutat com a escenari de treball

10 LAVANGUARDIA T A R R A G O N A DIVENDRES, 7 DESEMBRE 2012

XAVIER GÜELL

XAVIER GÜELL: Molts amics han marxat fora.A Miami, a la Xina... Si he d’anar-me’n lasetmana vinent a Hong Kong...ANA TARRAGONA: Marxes. Si tens família ifills és força diferent.X.G.: Depèn del que et lligui, reconvertir-teprofessionalment pot ser una mica o bastantmés complicat.A.T.: Em fa ràbia pensar a haver d’anar afora no perquè vols sinó perquè no potsquedar-te. Aquí és on m’agrada estar per laterra, el clima, el menjar, per tenir a prop lafamília i els amics. El que pretenc és trobarla manera de viure aquí i bé.

X.G.: Tot és temporal.... Tothom acabatornant perquè és veritat que aquí s’hi viubé.A.T.: Sí que pots ser fora per un períodedeterminat, però no vull anar a viure aHong Kong ni a Anglaterra. Com unaexperiència si tingués vint-i-pocs anys hofaria, però ara no.X.G.: Ara bé, els diners estan on s’apreciael teu negoci. Ara tinc la sort que lagastronomia aquí és un sector potent iprojectes com el nostre funcionen, però sidemà em diuen que a Rússia hi ha mésdemanda, em tocarà obrir allà.

ANA TARRAGONA

La raód’emprendre

Èxode forçat o oportunitat?

JORDI BARÓReus

Emprenedors sem-pre n’hi ha hagut,però ara el concep-te està demoda. Elperill és que sem-

bli senzill quan en realitatmun-tar una empresa és molt com-plicat, confessa Xavier Güell.–La dificultat rau a posar en

marxa un projecte que vagimés enllà d’un mateix. Permolt que se’n parli, hi ha pocagent que estigui arriscant,apunta Ana Tarragona.L’emprenedoria està des de

fa un temps en boca de molts,però aquests dos joves formenpart del grup més reduït que lapractica. Xavier Güell és diplo-mat en Administració i Direc-ció d’Empreses i fundador delclub privat Sibarit.us, enfocat adescobrir productes i experièn-cies gastronòmiques noves. Im-pulsat l’any passat junt amb unsoci tècnic, ha tingut èxit ambla MysteryBox, una capsa d’ar-ticles sorpresa que els subscrip-

tors compren per rebre men-sualment a casa; Ana Tarrago-na és ambientòloga però darre-rament està més ocupada ambel Nan Casteller, un joc queconvida petits i grans a alçartorres humanes. A la venda desde l’octubre, s’ha popularitzatcoincidint amb el Concurs deCastells i amb el temps aspira aconvertir-se en un souvenir es-trella a Catalunya. Tendències,luxe imón gourmet al costat detradició, identitat i imaginació.Dos projectes empresarialsd’àmbits diferents però amb unmateix esperit, distanciat delsdiscursos que estan gastant elconcepte d’emprendre.–No t’ajuda ningú. Per molt

que els polítics hagin agafataquesta paraula i se l’haginapropiat, després no fan absolu-tament res. Estàs sol amb el pe-rill, comenta Güell.–Una cosa és ser emprene-

dor i l’altra tenir també vocaciód’empresari. No és el mateixquedar-te a l’atur i començar aoferir els teus serveis que enge-gar una idea que impliqui inver-sió i risc, afegeix Tarragona.–L’aspecte positiu que es par-

li molt d’emprenedoria és quetant els projectes com els seusresponsables guanyen notorie-

tat. Els joves que ho observencomencen a tenir referents ques’apropen a la seva edat i aixòels pot ajudar a canviar demen-talitat. És llavors quan potserpensaran que si una altra perso-na pot, ells també s’han de sercapaços, apunta Güell.Els dos emprenedors, expre-

sidents de l’Associació de Jo-ves Empresaris (Aijec) a Tarra-gona, coincideixen que aventu-rar-se a desenvolupar un pro-jecte depèn, més que d’unagran idea, de l’actitud. No obli-den les dificultats de la crisi, pe-rò tampoc no volen pessimis-tes al seu entorn. Güell es mou

en el sector del luxe, poc casti-gat pel context econòmic; Tar-ragona, en canvi, ha hagut dereorientar la seva consultoriade sostenibilitat ambiental Ad-Hoc i explorar altres monscom el del joc Nan Casteller.–Per què no puc fer joguines

de fusta sent ambientòloga? Hiha molta gent que s’està recon-vertint i, no és que tinguem poral canvi, és que ens fa pànic. Simodificar un hàbit com deixarde prendre el cafè delmatí ja ésun daltabaix, imanginat la rein-venció d’un mateix, comentaTarragona.–El més complicat és trencar

aquesta por, afegeix Güell, quea l’hora de crear empreses teniael model a seguir del seu pare.–I cal saber escoltar i assesso-

rar-te, però pensant que la fei-na l’has de fer tu. D’emprene-dor n’ets des que t’aixequesfins que te’n vas a dormir. Que

ningú no aspiri a treballar enhorari d’oficina, comenta Tar-ragona, mare de dues nenes detres i cinc anys.Convençuts que una idea bo-

na és imprescindible, però quesola no val res, trenquen mitessobre les dificultats per buscarfinançament. Sibarit.us ha re-but 120.000 euros d’un grup desocis per fer la primera expan-sió i el Nan Casteller funcionanomés amb recursos privats.Són del parer que capital n’hiha i molt, però que cal donarbons arguments als inversorsperquè tinguin clar on posarels diners.c

Apassionat de la moda i lesmarques, el seu projecteSibarit.us, enfocat a desco-brir productes i experiènciesgastronòmiques noves, dónafeina a set persones i téoficines a Barcelona iMadrid. Abans, havia fundatel portal Tendencias.tv, unreferent europeusobre tendèn ciesurbanes enformat detelevisió.

Ha tirat endavant el projectedel Nan Casteller amb ungrup de sis sòcies i els hamerescut un accèssit alpremi Emprèn en Femení dela Diputació de Tarragona.La idea d’aquesta joguina defusta inspirada en els castellsva sorgir treballant unprojecte d’aprofitament dels

boscos a la sevaconsultoramediambien-tal, AdHoc.

VICENÇ LLURBA

Uncamí propi

Els dos jovesaporten clausper a l’èxit davantla moda de seremprenedor

Dos mons. Tarragona,amb el Nan Casteller, iGüell, amb unaMysteryBox de Sibarit.us,a l’antiga fàbricaVermuts Rofes a Reus

A DUES VEUS

Dos joves conversen sobrel’experiència com a emprenedorsen un moment de febre socialper aquesta figura

8 LAVANGUARDIA T A R R A G O N A DIVENDRES, 14 DESEMBRE 2012

RICARD PAU: M’he plantejat anar al’estranger, provar de trobar feina en unaltre país. Un estudiant que acabi ara lacarrera i estigui començant a descobrirper ell mateix el que vol fer és lliure demarxar, perquè tots entenem que a fora hiha més feina que aquí.DAVID TAPIAS: Quan vaig acabar la carrera,vaig anar-me’n. És necessari com aformació professional i també humana.Està bé si és una opció, però no quan ésl’única sortida. Qualsevol que busquiprojectes tindrà tendència a marxar,perquè n’hi ha més a fora. En realitat,però, aquí hi ha molta feina a fer, potserno per construir de nou, però sí, perexemple, de manteniment. El problema és

que potser no es tradueix en un beneficieconòmic.R.P: Penso que en el meu cas és més fàcil,però que quan has tingut més experiènciaprofessional com tu, t’ho penses duesvegades.D.T: Això sí, tots tenim la mentalitat queel món és la casa de tots. Visquis a laciutat de París o on sigui, l’important ésque el que facis et resulti interessant i hiestiguis a gust.R.P: Abans les fronteres eren més clares,però ara casa teva pot ser a qualsevol lloc.Sí que hi ha una fuga de talent, però totsens sentim arrelats d’on som i seguramenthi tornarem. I si no ho fem, tampoc passares: aquí hi tindrem la família i els amics.

DAVID TAPIAS RICARD PAU

El dilema de marxar

JORDI BARÓReus

S’ha oblidat la nos-tra utilitat per al’entorn i ara vi-vim un momentde transformació

molt interessant”, apunta l’ar-quitecte David Tapias.“Elmés important és tenir es-

perit crític davant del que hapassat, si no entrarem en unaespiral i d’aquí a un temps enstornarem a lamentar del queno hauríem d’haver fet”, afe-geix l’estudiant Ricard Pau,que l’ajuda al despatx.Conscients que el boomde la

construcció ha fet estralls en elseu ofici, els dos professionalsencaren el futur amb planteja-ments renovats. Calen arquitec-tes amb esperit d’artista o hade prevaler el servei a la socie-tat? Ocupar el territori ha deser una via per fer negoci o per-què a les ciutats s’hi visqui mi-llor? És necessari més respecteper l’entornper compensar l’es-cassetat de recursos? S’aboca-

ran les noves generacions a lainvestigació davant la faltad’encàrrecs per la crisi? El sec-tor es troba en un punt d’infle-xió ple d’incògnites i estan dis-posats a donar-hi respostes. Lade David Tapias és una miradajove però alhora experimenta-da de qui ha exposat fins a tresvegades a la Biennal de Venè-cia i ha guanyat notorietat i re-coneixements per projectescom el centre d’art Cal Massóde Reus, la llar d’infants dePratdip o la transformació d’unantic cinema de Riudecols enunhabitatge. L’acompanya l’es-perit didàctic i reflexiu de sertambé professor de l’Escolad’Arquitectura de la URV, onva tenir a classe Ricard Pau, undels alumnes amb més inquie-tuds. La perspectiva d’aquestestudiant és la de qui aviat po-drà exercir de ple la professió.“Quanmires el que ha passat

penses que realment hi haviamolts interessos econòmics, pe-rò ara les necessitats van en unaltre sentit. No hi ha motiu perrepetir el que s’ha fet”, comen-ta Ricard. “Som en una èpocade pocs ingressos i hi ha arqui-tectes que s’ho estan passantmalament. És un moment deli-cat, però que ens pot ajudar a

mirar enrere per saber en quèhem fet la vista grossa”, afegeixTapias.La conversa té lloc al seu es-

tudi, batejat com a Aixopluc, itranscorre amb una vista privi-legiada sobre la cèntrica plaçadel Prim de Reus. “No deixa deser curiós que quan hi ha mésdiners es contracta més els ar-quitectes. Fins ara, érem unamena d’article de luxe, una mi-ca accessori, quan en realitat lamanca de recursos energètics ide terreny obligarà cada copmés a pensar bé com es cons-trueix. També hi ha una visióde nosaltres comuns professio-

nals superflus o artistes. La pro-fessió ha servit als rics, els espe-culadors i els polítics i a partird’ara no podrà fer-ho a capd’aquests tres grups”, raonaTa-pias. “Hauríem de saber fer elmàxim amb elmínim. La finali-tat és el confort i l’usuari, i hemde buscar l’harmonia amb l’en-torn”, corrobora Pau.La bombolla immobiliària

ha deixat un paisatge nou, so-vint esquitxat d’edificis a migconstruir. Els dos professionalshi busquen solucions. A l’Esco-la d’Arquitectura, un projectede cinquè curs convida els estu-diants a plantejar solucions pera la gran estructura inacabadadel centre comercial deMetro-vacesa. En una línia similar, eltreball de final de carrera deRicard Pau redefinirà la utilitatque podria tenir l’edifici de l’an-tic hospital, fins ara en desús.“Si abans un arquitecte cons-

truïa a partir d’un solar, ara hoha de fer a partir d’una estruc-tura i segur que s’hi poden do-nar solucions”, planteja l’estu-diant. “És un tema a investigar.És cert que moltes vegades lesestructures valen el que costala dinamita de tirar-les a terra,

i que hi ha moltes urbanitza-cions fantasma que potser elmillor és que les plantes les en-vaeixin i siguin jardins. No ésel cas deMetrovacesa, que pot-ser és l’última oportunitat enuna generació de tenir 40.000metres quadrats construïts alcentre de Reus”, raona Tapias.Nascuts a Reus, no es limi-

ten a estar compromesos ambel futur de l’arquitectura, sinótambé amb la planificació urba-nística del territori. Per Tapias,un entorn privilegiat però quealhora ha estatmoltmaltractat;per Ricard Pau, unes comar-ques ambmolts aspectes per re-pensar amb el consens de totsels que hi estan implicats.c

Repensar els fonaments

Ha lliurat la tesi doctoralsobre la casa del dissenyadorfrancès Jean Prouvé i estàpendent de llegir-la. Vacompartir despatx fins fados anys amb l’arquitectaNúria Salvadó, amb qui hasignat projectes com el delcentre d’art Cal Massó. Ésprofessor d’arquitectura a laURV.

Estudiant de sisèd’arquitectura a la URV,compagina les classes ambles feines al despatx deDavid Tapias. El seu projectefinal redefinirà possiblesusos per a l’antic hospital deReus. Es prepara per notrobar-se amb el buitd’acabar la carrera i no saberquè fer.

VICENÇ LLURBA

Ambesperit constructiu

Els dos arquitectesaporten claus sobrequina hauria de sera partir d’ara lafunció del seu ofici

Duet. David Tapiascompta amb lacol·laboració de RicardPau per als projectesd’Aixopluc, el seu estudiubicat a Reus

A DUES VEUS

Un arquitecte i un estudiantreflexionen sobre com hauriade ser la professió un cop s’haacabat la febre immobiliària

8 LAVANGUARDIA T A R R A G O N A DIVENDRES, 21 DESEMBRE 2012

VIKAS KUMAR

JOAN FUSTER: Com a occidentals, estemacostumats a treballar en projectes posantsempre dates de finalització. M’apassiona,en canvi, que per tu puguin durar mésenllà de la pròpia vida.VIKAS KUMAR: Això ho explica la cultura ila filosofia que has viscut. La meva haestat l’hinduisme i percebem el temps delcanvi d’una manera diferent. Pensem quesi un fa fins a un cert punt, els seus fillsho podran portar més enllà.J.F,: Encara que el que has planejatfinalitzi quan tu no existeixis, és correctesi produeix la felicitat del teu poble. Aixòés molt difícil d’entendre amb elsparàmetres d’Occident.

V.K,: Sí, aquí també s’havia pensatd’aquesta manera. En molts aspectes deles cultures antigues s’observa queentenien el canvi com una cosa molt mésprofunda. Potser han estat l’economia o lamodernitat, que ha arribat molt ràpid, lesresponsables d’aquest canvi de filosofia.J.F,: En la cooperació s’està instal·lantafortunadament el concepte de viure bé,que lliga amb això que dius. Escontraposa a viure millor, que és el queaplicàvem fins ara. Significa buscar unasocietat sostenible, del bé comú, quesàpiga valorar el que té en el seu entorn.Aquest canvi dóna la idea que ens anemaproximant.

JOAN FUSTER

Viure bé o millor?

Videsdelmapamundi

JORDI BARÓTarragona

Des que era jovevaig tenir la per-cepció que hi ha-viamoltes causesinjustes al món i

que no podia quedar-me asse-gut”, relata Joan Fuster, la caramés visible de URV Solidària.–Qualsevol que ho vulgui pot

fer alguna cosa pels altres. Amiem mouen les necessitats de lasocietat d’on provinc. En arri-bar aquí, vaig prendre conscièn-cia de les diferències però alho-ra vaig veure la llum per ajudar–afegeix Vikas Kumar, funda-dor de l’ONG Associació Prab-hat, que treballa desdeTarrago-na pel seu poble de l’Índia–.Per camins diferents, fins a

cert punt inversos, els dos pro-fessionals han acabat abocats ala cooperació al desenvolupa-ment. Al geògraf Joan Fuster,el desig d’unmónmés just i soli-dari el va anar apartant de l’em-presaprivada i vinculant a orga-nitzacions com Amnistia Inter-nacional i el Setem. Fa mésd’una dècada que treballa alcentre on es coordinen les acci-

ons que promou la universitatpel tercer món, i també acumu-la l’experiència d’haver col·labo-rat en projectes humanitaris alBrasil, Burkina Faso o l’Índia.A l’investigador Vikas Ku-

mar, el van portar a Tarragonaels estudis de doctorat i poctemps després d’arribar va tro-bar en la Rovira i Virgili el su-port per engegar projectes a Po-jh, la localitat de la vall del Gan-ges on va néixer i on ja s’hi haconstruït una escola i s’hi hansolucionat problemes de clave-gueram. Per norma general, lacrisi ha reduït les aportacionspúbliques a l’ajuda internacio-nal, però no fa desistir als qui hicreuen.–Porto la meva gent a l’àni-

ma. Mai no seré feliç si ells noho són. Qui els ajudarà? Si hetingut l’oportunitat de sortir del’Índia, he de ser jo qui faci elprimer pas –comenta Kumar,l’únic jove que ha marxat delpaís en el radi d’una desena depobles a Bihar, una zona bres-sol del budisme–.La seva ONG i la URV han

aconseguit que un voluntari si-gui ara aPosh treballant per po-sar les bases del turisme sosteni-ble a la zona, s’estudia la possi-bilitat de potabilitzar un llac i

s’està dissenyant una bossa eco-lògica que produiria una coope-rativa de dones a l’Índia i es dis-tribuiria a Tarragona.–A la nostra societat s’està es-

tenent un missatge molt peri-llós, que contraposa els pobresd’aquí amb els d’allà. És un er-ror i és injust. Per una raó ètica,de deute moral amb els païsosdel tercer món, la cooperacióha d’existir. Tot i la crisi, la nos-tra renda és cinquanta vegadessuperior a la d’un país del Sa-hel. Els necessitats d’aquí teneninstitucions que haurien d’aju-dar-los. Pels d’allà, ningúno sor-tirà al pas de la seva desgràcia,raona Fuster.–Les dues ajudes nohand’es-

tar en conflicte. La cooperacióno ha d’ignorar les necessitats

locals. Estem connectats en unmón global. Em fa por, això sí,que en el context actual es ma-tin projectes gestats durantmolt de temps –apunta Ku-mar–.–Hi ha centenars de coope-

rants molt preparats que són elmillor de la nostra societat. Noels podem abandonar perquèsón el fruit de molts anys d’es-forç –afegeix Fuster–.–Estan construint la imatge

del país i els governs ésmolt im-portant que ho valorin –reblaKumar–.La conversa ambFuster i Ku-

mar transcorre entre dosmons.Els seus pensaments transitenpel camí de la desigualtat. Sónalhora aquí i allà. Igual com elstres rellotges que pengen a laseu de la URV Solidària, ambl’hora de l’Equador, Nicaraguai l’Índia. En el temps que durael diàleg, adverteixen que hau-ran mort 3.000 persones de ga-na al món però també es felici-ten que la sensibilitat per la coo-peració vagi a l’alça.–Veiem com augmenten els

voluntaris que volen participar.No hi ha projectes per a tots.Tota l’ajuda és ben rebuda, pe-rò el cooperant ha d’estar pre-

parat. I detectem moltes ganesde formació, encara que siguicara. La cooperació ha treballaten circumstàncies més precàri-es que les actuals, és un mónauster de per si –comenta Fus-ter, que des de la URV Solidàriaté la perspectiva que el sectorde lesONGgaudeix de bona sa-lut a Tarragona–.I en un moment de redefini-

ció de valors, què mou a coope-rar? Per Fuster, hi ha d’haverunavocacióperò també té aveu-re amb si la persona està prouben informada com per desco-brir injustícies que l’incomodin.Per Kumar, és clau la motivacióde poder conèixer in situ el paísamb el qual es col·labora.c

Geògraf, va començar lacarrera professional enempreses dels sectors de lainformàtica i el petroli, peròde mica en mica va derivarcap a l’àmbit de les oenagé.Forma part de la URVSolidària des de l’inici, i n’ésel tècnic responsable. Ésconsultor dedesenvolupament sosteniblede la UOC.

VICENÇ LLURBA

Nascut a Pojh, un poble delnord-est de l’Índia, Kumar vaarribar a Tarragona el 2003per fer el doctorat a la URV,des d’on va crear la sevaoenagé, Associació Prabhat.Ha tornat aquest any com ainvestigador de la mateixauniversitat en qüestionsd’informàtica i medi ambient,després de passar una etapa ala Universitat de Sheffield,al RegneUnit.

Els dos aportenraons per mantenirels esforços decooperació en uncontext de crisi

Units a lesONG

A DUES VEUS

Dues persones compromeses amb lacooperació internacional reflexionensobre els reptes d’aquesta tasca

Compromesos. El capvisible de la URV Solidària,Joan Fuster, i el fundador del’ONG Associació Prabhat,Vikas Kumar, sostenen unmapamundi a la seu de laURV Solidària.

6 LAVANGUARDIA T A R R A G O N A DIVENDRES, 4 GENER 2013

ÒSCAR SALADIÉ

ÒSCAR SALADIÉ En moments de crisi, éscomplicat demanar a la gent que es gastimés, per exemple, per comprar un vehicleelèctric en lloc d’un de convencional.Segons quines inversions no es recuperenimmediatament, però sí a mig termini ihem de pensar també en l’entorn. Podemestar molt desenvolupats, però si el tenimdegradat no ens serveix de res.LLUC TORCAL La valoració no ha de sernomés econòmica però malauradament ésl’únic paràmetre que es planteja.L’amortització d’una inversió la puc fer a100 anys, o a 200, perquè treballo pelmonestir i hi continuaran venint

generacions de monjos. A més, hi ha moltsmés beneficis. Si l’ambient és millor, lasalut també ho serà i no caldrà comprartantes medicines. És una cadena.O.S. Ara ens estem trobant que s’estàreduint el consum energètic i els residus,però és l’efecte de la crisi el que estàprovocant aquestes millores.L.T. Ens torna a tocar viure mésausterament. Aquesta és una crisi que estàfent molt mal, però en canvi és unaoportunitat per ajustar-nos a què elsrecursos són els que hi ha. Seria l’únicaspecte positiu que veig davant de lasituació actual.

LLUC TORCAL

UNA INVERSIÓ RENDIBLE?

Ambaixadorsdel verd

JORDI BARÓPoblet

E l medi ambient nol’hem d’entendrecom un museu onno es poden tocarles peces. Hem de

generar riquesa i prestar ser-veis, però sense una destruccióque no tingui marxa enrere–,exposa el director de la càtedraDOW/URV de desenvolupa-ment Sostenible, Òscar Saladié.– Hem de fer ús de l’entorn,

però sense explotar-lo–, corro-bora el prior de Poblet, LlucTorcal.Al monestir o a la universitat

Rovira i Virgili, l’un i l’altre hanfet del desenvolupament soste-nible la seva bandera. Profes-sor delDepartament deGeogra-fia, Òscar Saladié és coautord’un dels primers manuals uni-versitaris de coneixementtransversal sobre lamatèria i es-tà especialitzat en canvi climà-tic i medi ambient. A partir delgener, té per davant la missióde convèncer els responsablesde tots els estudis de la URVperquè incorporin la sostenibi-litat com a assignatura; LlucTorcal és físic i lidera una co-

munitat de 35 monjos compro-mesos amb el projecte per ferde Poblet un referent de l’estal-vi energètic i del respecte a l’en-torn. Al monestir, el consumd’aigua s’ha reduït un 95% i elde gasoil a la meitat. El recintes’il·lumina amb fanals solars ihi ha previst instal·lar molinsde vent i biomassa. Una batallaecològica que darrerament l’haportat a ser ponent demés d’uncongrés d’smart cities, on defen-sa el seu model per a zones pa-trimonials de centres històrics.La conversa s’inicia al peu delpalau de l’Abat, un edifici origi-nari del segleXVI que ara és au-tosuficient gràcies a què al sos-tre s’hi genera energia fotovol-taica. El diagnòstic general delsdos és crític.– No és sostenible el model

energètic, productiu i de con-sum que hem tingut fins ara,comamínimals païsosmésdes-envolupats. Hem d’utilitzar elsrecursos d’unamanera adequa-da i nomalbaratant el que la na-tura ens proporciona, que és li-mitat–, comenta Saladié.–S’han de tancar cicles elmà-

xim possible, de manera que elque consumim ho puguem re-produir. I hem de tenir encompte les generacions futu-

res.No els podemdeixar un lle-gat com el que hem rebut–, afe-geix Torcal.El prior va engegar la recon-

versió ecològica de Poblet ar-ran de les queixes d’algunsmonjos que sentien olor de ga-soil, de saber que es gastava unmilió de litres d’aigua al dia i da-vant la preocupació pel canviclimàtic. Al cap de dos anys, vafer una declaració a la qual vandonar suport els quatremones-tirs cistercencs de Catalunya.– Treballar de manera soste-

nible és ara una norma. Partimdel principi queDéu és creadorde tot i somgestors d’uns recur-sos que se’ns han donat. Elsmonjos que van fundar Pobletja vivien així i hem recuperatels orígens de la vida monàsti-ca–, relataTorcal, per qui la sos-tenibilitat no és una moda sinó

una qüestió central de l’espiri-tualitat.– Què s’ha de fer perquè

aquesta experiència s’estenguii tothom la vegi com a necessa-ri?Ho had’impulsar l’Adminis-tració?–, es pregunta Saladié.–No em sembla que res fun-

cioni de dalt cap a baix. Que elgovern tingui el seu model i in-tenti fer que tothom el segueixiés una condició necessària, pe-rò no suficient. El que és útilavui són les xarxes socials, quees transmeten boca orella i arri-ben a tothom. És l’esquema aquè crec que hem de tendir perimplantar aquestes reformes–,explica el prior, que recorre alsímil de la taca d’oli que s’ex-ten.Poblet sensibilitza a través

de les visites turístiques i difo-nent la seva experiència pelmà-xim de canals, igual com laURV fa amb els seus estudiantsper tal que ajudin a aplicar unpla de medi ambient aprovat fados anys i que ja dóna resultatsen la reducció de consum ener-gètic o la recollida selectiva.– Fa falta que es passi del co-

neixement a la implementa-ció–, apunta el catedràtic.– Potser aquest és el treball

de l’Administració. Els ajuts pú-

blics són una qüestió complica-da per ara, però almenys es po-den fer veure els beneficis decertes iniciatives. Quelcom tansenzill com la dutxa que femservir al monestir, que ionitzal’aigua i no fa necessari el sabó.Val uns 50 euros i fer una cam-panya a nivell domèstic seria fà-cil. Ho hem implantat a totesles habitacions de l’hostatgeriai n’hem venut unes 500–, co-menta Torcal.Una mostra que la revolució

ecològica de Poblet no té atura-dor és que el director de la càte-dra DOW/URV de Desenvolu-pament Sostenible marxa ambuna dutxa sota el braç.c

VICENÇ LLURBA

Des del maig, dirigeix lacàtedra DOW/URV deDesenvolupamentSostenible. És coautor delllibre Desenvolupamentsostenible, i membre delGrup d’Investigació d’AnàlisiTerritorial i EstudisTurístics. Vafer la tesisobre laprecipitacióa Catalunya

Llicenciat en Física per laUAB, i amb estudis defilosofia i teologia cursats aRoma, és prior de Poblet desde fa 5 anys. Compagina elseu projecte de reconversióecològica del monestir ambtreballs sobre la

interpretaciófilosòfica dela mecànicaquàntica.

Els dos personatgesaporten raons depes per pensar iactuar en claumés sostenible

Compromís amb l’entorn

A DUES VEUS

Dos referents en la defensa del desenvolupament sostenible reflexionensobre el model de reconversió ecològica del monestir de Poblet

Diàleg en verd. El prior dePoblet, Lluc Torcal, i el directorde la càtedra DOW/URV deDesenvolupament Sostenible,Òscar Saladié, conversen alrecinte del monestir de Poblet

DIVENDRES, 11 GENER 2013 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 7

XULIO RICARDO TRIGO

COIA VALLS Formem un equip. Quan estic apunt de treure una novel·la, ell treballaperquè la rebuda sigui el millor possible, ia l’inrevés. Estem sempre de festa, perquèo bé publica ell o ho faig jo. Al nostre petitreducte, hi sol haver un projecte que va aldavant i un altre que està a la rereguardacoent-se i en el qual també treballemplegats. A casa sempre som molts, perquèa banda de nosaltres hi ha els nostrespersonatges.XULIO RICARDO TRIGO Imagina’t com està,que qualsevol dia no hi podrem entrar!C.V. Si la mirada és conjunta, tots elsinputs que t’arriben s’assaboreixen més.

X.R. Llegeixo el que ella escriu i al’inrevés, i a vegades ens barallem.C.V. Podem estar o no d’acord, peròl’enriquiment no el motiva la decisió final,sinó la tertúlia anterior.X.R. L’important és el camí que fas finsarribar a una conclusió. Escriure portamolt de temps. És una de les poquesdisciplines artístiques que s’anomena igualla seva vessant més quotidiana, perexemple de redactar una carta, que la mésliterària de fer una novel·la. Realment,amb el que es triga a enllestir una obra,seria molt complicat si no vius amb algúque ho entengui.

COIA VALLS

Històriesdelmón

UNA CASA, DOS ESCRIPTORS

JORDI BARÓTarragona

Llegir ens permetentendre. Com aindividus i com acol·lectiu, ens potsalvar de les situa-

cions caòtiques, extremes i es-bojarrades que estem vivint–,planteja l’escriptora CoiaValls.–Els que escrivim treballem

per donar llum a incerteses.La lectura pot ser importantperquè és una recerca de sen-tits a aquestes incògnites–, afe-geix el seu company de profes-sió i parella, Xulio Ricardo Tri-go.En temps complicats com

l’actual, els dos autors defen-sen que els llibres ens podenposar a resguard. La reusencaCoia Valls publicarà per SantJordi la tercera novel·la enmenys de tres anys, desprésde l’èxit de La princesa de Ja-de i El Mercader, que s’han si-tuat entre els més venuts. Lo-gopeda i també actriu de tea-tre i cinema, ha viscut el seutriomf literari tardà com laconsecució d’un somni; Xulio

Ricardo Trigo és autor d’unadesena de novel·les, l’últimade les quals El Port del noumón, i de diversos poemaris.Nascut a Galícia, ha fet de tra-ductor del gallec i el portu-guès al català, té experiènciacom a periodista i és també ar-tista plàstic. D’uns anys capaquí, i malgrat que cap delsdos s’hi vulgui encasellar,s’han trobat en el terreny de laliteratura històrica. Un altrepunt d’unió en una simbiosique també ha tingut com a re-sultat l’obra col·lectiva Fogonsde Tàrraco, un receptari decuina de l’època romana. Un il’altre coincideixen a l’hora dedefinir què significa ser escrip-tor a Tarragona.–La llum i alguns paisatges

condicionen, però el món ésgran. És evident que al Medi-terrani tenim una manera defer que en un país nòrdic seriadiferent, però no m’agradenles denominacions massa lo-cals. Hem d’escriure des de laparticularitat, però amb voca-ció de ser universals i d’arri-bar a tothom–, reflexionaValls.–El lloc d’on ets condiciona

moltíssim, però en una èpocaen què qualsevol pot estar en

contacte fàcilment amb el quevulgui, les definicions localspotser no són les més adequa-des. A Tarragona hi ha gransautors, però hi ha una certatendència a mirar cap al nord.El sud també existeix i neces-sita vendre’s una mica mi-llor–, apunta Trigo.–No em considero una es-

criptora local si això m’empe-titeix. Tots compartim la ma-teixa professió i no hem detenir complexos–, afegeix l’au-tora.Xulio Ricardo Trigo ha tro-

bat a Tarragona la font d’inspi-ració per una de les seves no-vel·les, El somni de Tàrraco, si-tuada al segle primer abans deCrist. En canvi, Coia Valls habuscat fora els seus escena-ris, ja sigui en la ruta de la

seda a la Xina o a la Barcelonadel segle XIV. En totes les se-ves obres més recents, els doss’han hagut de submergir enrecerques històriques ambi-cioses, cosa que ha afegit enca-ra més rigor a un ofici que alseu parer demana molta dis-ciplina.–Escriure és una mena d’es-

tat, una manera de ser al món.És com els pianistes, que si nopractiquen, van perdent facul-tats–, comenta Trigo.–En un gran projecte com

una novel·la has de treballar-hi a diari. Si estic tres dies sen-se entrar-hi, tinc la sensacióque he perdut el pols, que elspersonatges no estan comquan els vaig deixar–, relataValls, que escriu en acabar laseva jornada laboral com a lo-gopeda.Per als dos autors, el gust

per escriure va néixer d’unanecessitat apressant d’expres-sar-se, ja fos davant dels altreso d’un mateix, i defensen quela professió s’aprèn sobretotllegint. Pel que fa a la relacióamb el lector, se senten còmo-des amb el contacte directeque obtenen gràcies als seusblocs i a les xarxes socials.–És una gran ajuda saber

quina és l’acollida real delsteus llibres i això la dèria d’in-ternet ho ha aconseguit–, co-menta Trigo.–Hi ha una retroalimenta-

ció que em manté el desig decrear personatges als quals elslectors s’hi puguin aproparper odiar-los o estimar-los, pe-rò que no els resultin indife-rents. Saps la il·lusió que faque des de Mèxic et contactiuna llibreria i t’enviï una fotoamb el teu llibre a l’apara-dor?–, apunta Valls.Un argumentmés per defen-

sar una visió de la professiódes de Tarragona però en unmón globalitzat.c

VICENÇ LLURBA

A El Port del nou món,l’última obra, ha retroceditfins a la Barcelona del segleXV. Nascut a Galícia, haviscut a València, Barcelonai, des de fa uns anys, aTarragona. Acumula mésd’una desena d’obres i hatreballat com atraductor iperiodista. Fafotografies ipinta.

Amb el seu primer èxit, Laprincesa de Jade, va guanyarel premi Néstor Luján denovel·la històrica. El marçen publicarà la tercera, Lestorres del cel, que estàambientada al segle XI. Éslogopeda al Departament

d’Ensenyamenti ha fet d’actriuen el teatre i elcinema.

Els dos aportenclaus sobre què voldir ser escriptor iquina pot ser lautilitat de la lectura

Lletres i altres arts

Duo literari. Els escriptorsCoia Valls i Xulio RicardoTrigo, a la llibreriaLa Rambla de Tarragona,on han presentat algunsdels seus llibres

A DUES VEUS

Dos escriptors, que són parella, conversensobre els secrets de l’ofici i la salut del sector

8 LAVANGUARDIA T A R R A G O N A DIVENDRES, 18 GENER 2013

AIDA FOLCH: M’ha costat molt entendre queenlloc de ser persona he de ser personatge, isóc molt tossuda.JOSEP MARIA LLOP: D’això sí que en dono fe,com una mula.A.D.: La repercussió ve sobretot de sortir aprogrames de la televisió. Si només treballesal cinema, no et coneix ningú, perquè moltpoques persones van a veure pel·lículesespanyoles. Tothom és sempre molt amable,però potser aquell dia vas tard, has sortitamb un aspecte horrible i no tens ganes queningú et parli. A vegades, és difícil donar unsomriure a tothom, però també és veritatque vivim de la gent i és important ser

agraït amb el públic. M’ho dic moltesvegades: “No tinguis tant de geni i siguesamable amb tothom”.J.M.: Però també s’ha de tenir caràcter.A.D.: Sí, perquè també penses que només ésla teva feina, que a la teva vida hi ha certessituacions que no vols. Per una altra banda,però, saps que tot va en un pack, que és untipus de vida. No és el mateix que ser uncarnisser.J.M.: Em sembla, però, que hi has après aconviure.A.D.: Potser és perquè no he fet cap sèriejuvenil, i la veritat és que em sento moltrespectada.

JOSEP MARIA LLOPAIDA FOLCH

CONVIURE AMB LA FAMA

Les clausd’actuar

JORDI BARÓReus

Em vaig adonarque, un cop obertel teló, podia serqui volgués per-quèningú em jutja-

ria a mi sinó al personatge. Vaser una teràpia de la llibertat–,relata l’actriu Aida Folch sobreels seus inicis.–Vaig veure en tu el poder

de transformació i la qualitatde cridar l’atenció de la càme-ra–, apunta el professor d’esco-la que li va descobrir el talent,Josep Maria Llop.Aida Folch és ara una de les

cares joves i amb més projec-ció del cinema espanyol, però aclasse de teatre al col·legi PareManyanet la vergonya la supe-rava. Als assajos, mirava de nocridar l’atenció i es posava ver-mella per no res, però la timide-sa desapareixia en sortir a l’es-cenari. La candidata amillor ac-triu als Goya pel paper a El ar-tista y la modelo té a FernandoTrueba com a pare cinemato-

gràfic i a Madrid, on viu des defa anys, Antonio Resines i JuanEchanove la tracten com a unafilla.Va ser JosepMaria Llop, pe-

rò, qui li va obrir els ulls a actu-ar i la va ajudar a preparar elcàsting d’El embrujo de Shan-gai, la seva primera gran opor-tunitat. La va seguir Los lunesal sol, protagonitzada per Ja-vier Bardem, i fins avui ha parti-cipat en multitud de projectes,inclosa la sèrie de televisióCuéntame.Folch encara el present amb

il·lusió i és conscient del sacrifi-ci que exigeix estar sota la pres-sió dels flaixos; Llop transmetla veterania d’haver dedicat 25anys a la interpretació amateurdes de la companyiaLlop’s Tea-tre. Malgrat que les mirades si-guin diferents, els dos entenenigual el teatre. La conversa és al’escola, on l’actriu hi arribaacompanyada del seu pare i hisent nostàlgia quan rememoral’olor de les aules.–El teatre és un art necessari

i una activitat que uneix i fa pas-sar-ho bé. Et fa posar al llocdels altres i entendre’ls. És unacte de generositat i també ésun joc, una manera d’expres-sar-se i de divertir-se, i és molt

important que n’hi hagi d’ama-teur–, comenta Folch.–Al col·legi, sempre hem

tractat d’involucrar tots elsalumnes perquè aprenguinaquesta desinhibició. Apren-dre a interpretar ajuda a saberreaccionar, sobretot en els mo-ments difícils, perquè a la vidatambé ens toca representarmolts papers. El teatre s’hauriade potenciar més en l’educa-ció–, apunta el professor.–Qualsevol activitat que faci

estar amb els altres és impor-

tant, i més en una societat indi-vidualista. És necessari per alsnens i per tothom perquè ésuna manera d’ensenyar i d’en-tendre la nostra cultura–, afe-geix l’actriu.Els dos coincideixen a l’hora

d’assenyalar la capitalitat tea-tral de Reus. Llop ho viu des dedins. Folch, que sent Madridcom casa seva i que va viureuna temporada a França, tam-bé mira la ciutat amb orgull.–A fora, tothom coneix Reus

pel teatre i la majoria d’artistescompanys meus hi han actuat.Hi ha molta cultura d’aquestart escènic i de la ciutat n’hansorgit professionals comFerran Madico o Lluís Pas-qual–, enumera l’actriu.–La tradició teatral de Reus

és indiscutible, sobretot, per-què també hi ha diverses com-panyies amateurs, cosa que voldir que s’estima aquest món.No obstant, avui dia s’ha de llui-tar molt per poder fer realitatqualsevol projecte–, apuntaLlop, i posa sobre la taula la fal-ta de recursos econòmics.

–No sé com deu ser en elmón amateur, però en el profes-sional és molt difícil aconse-guir el finançament. Com t’homuntes perquè el resultat siguimínimament acceptable?–, pre-gunta l’actriu.–ALlop’sTeatre ningú no co-

bra ni un cèntim i la recaptacióde l’entrada és per pagar despe-ses–, aclareix el director de lacompanyia.–Ésmolt sacrificat, has de te-

nir compromís i t’ha d’agradar.Sempre s’ha dit que el cinemaespanyol estava en crisi però fa10 anys, quan vaig començar,cobrava molt més que ara–, re-bla Folch.c

Va començar a fer teatrecom a activitat extraescolaral Centre de Lectura deReus. Es va traslladar aMadrid a estudiar desprésde fer el salt a la granpantalla amb El embrujo deShangai, de la mà deFernando Trueba, quetambé l’ha dirigida a El

artista y lamodelo.

Professor al col·legi PareManyanet, on va fundar lacompanyia amateur Llop’sTeatre, que recentment hacelebrat els 25 anys i que harepresentat més de 50muntatges. Un dels mésrellevants és la Passió deReus, de la qual n’és eldirector, i que involucra 200persones de formadesinteressada.

VICENÇ LLURBA

Els dos defensen elvalor educatiu de lainterpretació i creuenen la capitalitatteatral de Reus

GUSTPER INTERPRETAR

A DUES VEUS

Una actriu d’èxit retroba el seuprimer professor d’interpretacióper conversar sobre el teatrei la seva tradició a Reus

Retorn a l’aula. L’actriuAida Folch i el seu primerprofessor d’interpretació idirector de Llop’s Teatre,Josep Maria Llop, en unaclasse del col·legi PareManyanet de Reus

6 LAVANGUARDIA T A R R A G O N A DIVENDRES, 25 GENER 2013

LLUÍS AROLA

LLUÍS AROLA: La indústria agroalimentàriadel Camp de Tarragona, focalitzada a Reus,és la principal del sector productiu local. Téuna tradició centenària i està una micaanquilosada des del punt de vistatecnològic. Des de la URV, vam orientar elparc tecnològic en nutrició i salut perquèles empreses puguin ser competitives anivell internacional. Aquí s’ha concentrat unconjunt d’infraestructures que han deconstituir un centre de referència en el mónde la nutrició saludable.JORDI SALAS: L’important són les persones iels grups de recerca que ja existeixen. Launiversitat ha estat la gran integradora i alvoltant s’han creat altres estructures.

L.A.: Si no hagués estat així, no tindria sentit.És a partir del coneixement que es crea totaaquesta infraestructura. L’important és quecontinuï sent-hi, però tal com està elpanorama espanyol vés a saber.J.S.: La recerca està en un moment moltdolent i es preveu que vagi a pitjor. Elfinançament públic ha disminuït de formabrutal, cosa que dificulta els estudisindependents, i la indústria també estàpatint.L.A.: Sí. el sector alimentari està en crisiperò no gaire. El que passa és que gastavaen recerca els fons estatals que recaptava.Ara que ha de destinar recursos propis licosta més.

JORDI SALAS

REUS, REFERENT EN NUTRICIÓ

Unadietamillor

JORDI BARÓReus

Saps el sucre que por-ta una llauna de Co-ca-Cola?–, es pregun-ta el director delCen-treTecnològic enNu-

trició i Salut, Lluís Arola.–Nou cullerades–, precisa el

president de la Federació Espa-nyola de Societats de Nutrició,el reusenc Jordi Salas.–Si te lesmenges, et desequi-

libra per una setmana–, fa veu-re Arola.Avançar cap a una societat

més conscient dels beneficis demenjar bé és una de les raonsde ser d’aquests dos catedràticsde laURV. I, segons el seu diag-nòstic, s’ha millorat però hi haencara molt camí per recórrer.Jordi Salas és metge i presidiràal maig a Reus el primer FòrumMundial de Recerca en Nutri-ció, on es debatrà sobre la influ-ència de la dieta mediterràniaen la salut; LluísArola és bioquí-mic i es dedica a la recerca so-bre aliments funcionals, que amés de nodrir ajuden a preve-nir malalties. Un i l’altre treba-

llen des d’enfocaments dife-rents però complementaris i elsdos ho fan a l’entorn del parctecnològic Tecnoparc, que volconvertir la capital del BaixCamp en un referent en la in-vestigació en aquest camp. Laconversa arrenca posant les ba-ses de què és una alimentaciósaludable.–Ha de ser variada i s’hi han

de trobar els nutrients necessa-ris en quantitats òptimes peraconseguir la màxima longevi-tat i el menor risc de contraurepatologies. Probablement no hiha una dieta única saludable,però la mediterrània creiemque ho és i s’associa a menysmortalitat per riscos cardiovas-culars i per càncer–, explica Sa-las.Segons l’especialista, fa uns

anys ja es van comprovar els be-neficis d’una alimentaciód’aquest tipus en les personesque havien tingut un infart demiocardi. Ara es felicita que l’es-tudi d’àmbit estatal Predimed,en el qual ha participat, tambéestigui a punt de presentarbons resultats en la prevencióde persones sanes.–L’important és evitar lesma-

lalties a través de la dieta cor-recta. En la lluita contra l’obesi-

tat, per exemple, s’ha de fer aixíperquè les estratègies de tracta-ment són molt cares i tenen ungran fracàs–, afegeix.Els dos professionals creuen

que lamajoria de la població en-caranomenja proubé, amb l’ex-cepció d’un sector de poder ad-quisitiu mitjà que està mésconscienciat i que també es pre-ocupa de fer exercici.–És un problema cultural. La

influència del món anglosaxóens ha fet menjar diferent. Lasocietat s’ha passat a una dietaglobal per la qual no estem pre-parats des del punt de vista ge-nètic. D’aquí l’increment de pesi l’augment de lesmalalties car-

diovasculars. Aquesta situaciónomés es pot corregir expli-cant-ho bé, però la gent no es-colta–, assegura Arola, impac-tat per les estadístiques que si-tuen l’obesitat a Espanya entreun 16 i un 21%.–La gent està bombardejada

de missatges per totes bandes ia vegades tinc la sensació queun programa de televisió o laveïna de dalt saben més de nu-trició que jo–, comenta Salas.–Sovint hi ha persones poc

preparades que parlen com aexperts en nutrició i dietes.Quan saps una mica de què va,quedes esgarrifat del que diueni de la incidència que tenen enla opinió pública. També hi haels interessos comercials de lesgrans companyies, que tenenuna força brutal–, diu Arola.A l’hora de plantejar soluci-

ons, tant un com l’altre assenya-len l’educació, ja sigui dels nensa les escoles o dels professio-nals de la salut a la universitat.–Als col·legis, no es tenen en

compte les classes socials. Sis’hi fa una bona política, tot-hompodrà tenir lamateixa cul-tura en relació amb l’alimenta-

ció. Ara la tenen sobre tot lesclasses benestants i la incidèn-cia principal de la obesitat estàen les classes més desafavori-des–, reflexiona.–I són aquestes persones les

més vulnerables als missatgesfraudulents–, apunta Salas.–Un altre dels problemes és

que la nutrició és una assignatu-ra menor en la formació delsmetges espanyols. Això és ungreu error. A la base de la saluthi ha l’alimentació–, afegeixArola.–Porto 30 anys lluitant i s’ha

aconseguit que hi hagi una as-signatura obligatòria. Crec, pe-rò, que encara és insuficient–,rebla Salas.c

Catedràtic de la URV enNutrició i Bromatologia,presidirà el Fòrum Mundialde Recerca en Nutrició, quetindrà lloc a Reus. Unarevista internacionalpublicarà aviat el resultatd’un estudi en què haparticipat que prova com ladieta mediterrània amb olid’oliva i fruits secs potprevenir les malaltiescardiovasculars.

VICENÇ LLURBA

Catedràtic de la URVespecialista en bioquímicade la nutrició, dirigeix elCentre Tecnològic enNutrició i Salut. Va serrector de la universitat iactualment és el presidentdel Consell Català deRecerca i Innovació, unòrgan assessor del Governde la Generalitat eninvestigació i innovació.

Els dos professionalsdefensen la formacióa les escoles com unavia per millorar lacultura alimentària

SABISDEL’ALIMENTACIÓ

A DUES VEUS

Dos professionals de la nutriciómarquen el camí cap a unaalimentació més saludable

Units per la recerca. Elscatedràtics en Nutrició de laURV Jordi Salas i Lluís Arola,al Centre Tecnològic enNutrició i Salut de Reus, onaquest últim n’és el director

DIVENDRES, 1 FEBRER 2013 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 5

ANNA SABATÉ

ANNA SABATÉ: Com canviarà el panorama deltercer sector arran d’aquesta crisi? És unmotiu de reflexió interna. Si la societat maimés serà la mateixa, les entitats socialstambé tindrem un altre paper.FRANCESC ROIG: Haurem de fer front a nousreptes amb nous objectius. A temps nous,solucions noves. No podem fer servir lesmateixes receptes, sinó que cal trobar unenfoc innovador, però sobretot pràctic perresoldre els problemes que tenim.A.S.: Càritas i Creu Roja tenim unaestructura que va més enllà de l’àmbit local,però hi ha entitats petites que és moltprobable que desapareguin. Fan una feinaimprescindible i moltes vegades depenen

d’ajuts públics que s’estan retardant. Aixòtindrà un cost social molt important i elsque puguem seguir endavant hauremd’assumir responsabilitats que l’estat delbenestar deixa de banda. No em preocupatant que hi hagi menys fons públics peltercer sector, sinó com haurem de suplir lesretallades en aspectes socials bàsics.F.R.: Tenim el repte d’intentar resoldre elque els altres no han estat capaços, malgratque puguem tenir la consideració i lesajudes que calgui.A.S.: En els projectes d’ajuts més bàsicsérem un complement per moltes famílies.Ara n’hi ha que en depenen exclusivamentper subsistir i això no hauria de passar.

FRANCESC ROIG

EL REPTE DE SER IMPRESCINDIBLES

L’altaveudelsmés febles

JORDI BARÓTarragona

El col·lectiu de per-sones necessitadescontinua crei-xent–,manifesta lacoordinadora terri-

torial de Creu Roja a Tarrago-na, Anna Sabaté.–La sensació és de preocupa-

ció davant de la pobresa cròni-ca, que ja tenim instal·lada i vaen augment–, apunta el direc-tor de Càritas Diocesana deTarragona, Francesc Roig.L’escenari que descriuen les

dues organitzacions cabdals enl’ajuda als més febles no convi-da, d’entrada, a l’optimisme.Transcorreguts cinc anys desde l’inici de la crisi, no perce-ben símptomes de recuperació.Creu Roja va atendre el 2010un 60% més de persones quel’any anterior. El 2011 la xifraes va incrementar encara un30% i, a l’espera de les últimesdades oficials, la impressió ésque ha continuat creixent finsavui. Com responen les entitats

socials a aquest increment delsafectats en un escenari demenys recursos públics? Quinsnous col·lectius estan caient enla desprotecció? Fins a quinpunt la recessió hamotivatméspersones a comprometre’s ambcauses solidàries? Càritas iCreuRoja en tenen el termòme-tre i, per sobre de tot, alertenque s’estan perdent drets bà-sics i s’estan accentuant cadacop més les diferències entrerics i pobres, amb una classemitjanamolt castigada. La con-versa entre els màxims respon-sables d’aquestes institucions aTarragona arrenca identificantels riscos més immediats.–Ja ha començat a fallar un

factor important de contenció,que és la xarxa familiar. Estemdavant d’una crisi mantingudaen el temps, que afecta a mésd’un dels seus membres. Lesajudes que puguin rebre s’es-tan exhaurint–, comenta Sa-baté.–Ens preocupa una nova gra-

dació social que són els treballa-dors pobres. Parlem d’aturats,però les situacions també sóncomplicades pels que tenen unmitjà per guanyar-se la vida pe-rò un salari cada vegada pitjor.Hem observat més incidència

de la pobresa, de la desocupa-ció, de lamanca d’habitatge, pe-rò també una pèrdua de poderadquisitiu considerable per unsector dels ocupats–, afegeixRoig.–Són persones que en algun

cas acaben sent nouvingudes al’exclusió social. Cada vegadasón més les famílies que, mal-grat tenir un ingrés, es trobenen una situació de fragilitat–,apunta la coordinadora deCreu Roja.A l’hora d’identificar els

col·lectius d’edat amb pitjors

perspectives, les dues instituci-ons coincideixen en què und’ells són els joves.–Tenen un desencís absolut i

poques esperances de trobarfeina i de consolidar un projec-te familiar i laboral–, comentael director de Càritas.–També pensem en la gent

gran, que moltes vegades estàmantenint la resta de la famíliaamb molts sacrificis i en els in-fants, que comencen a notar lesmancances del seu entorn enl’alimentació, el rendiment es-colar i el creixement coma indi-vidus–, afegeix la seva homòlo-ga a Creu Roja.I, en un escenari amb més

col·lectius desprotegits, l’espe-rança són els voluntaris. A Cà-ritas n’han sumat 200 en dosanys i treballen per captar lesgeneracions més joves. A CreuRoja, on les col·laboracions des-interessades també han cres-cut, la tendència és inversa, acaptar gent més gran. En elsdos casos, la crisi ha despertatla solidaritat.–Nohemde caure en la cultu-

ra de les subvencions. Vivim

moltíssimdel temps dels volun-taris i de la consciència socialde moltes persones que fanaportacions econòmiques–, ex-plica Roig.–Hemvistminvats els ingres-

sos per fons públics, que no sónmés que els diners dels ciuta-dans que decideixen donar-losa una entitat. Sí que hem notatun creixement net del númerode socis i sobretot de les quotesque fan. Qui pot, fa un esforç dedonar més. I hi ha un canvi enel suport de les empreses. Es-tem comptant amb el suport demoltes, o bé ambdiners o en es-pècies. El gran esforç, però, l’es-tan fent les persones–, reblaFrancesc Roig.c

Filòleg de formació iinspector en cap delDepartamentd’Ensenyament de laGeneralitat a Tarragona, ésdes de fa tres anys directorde Càritas Diocesana deTarragona. Cada dia alvespre, quan acaba lajornada de treball, començala seva tasca de voluntari.

VICENÇ LLURBA

Llicenciada en Geografia iHistòria en l’especialitatd’Antropologia, fa més de 10anys que coordina Creu Rojaa Tarragona i les Terres del’Ebre i més de 20 quetreballa a l’organització, onha exercit diverses funcionsi on actualment també ésassessora de l’Observatori dela Vulnerabilitat.

Els dos professionalsradiografienuna societatcada vegada ambmés necessitats

Dues organitzacions, un objectiu

A DUES VEUS

Els responsables de duesorganitzacions d’ajuda socialretraten un entorn de méspobresa i també de més solidaritat

A peu de carrer. El director deCàritas Diocesana de Tarragona,Francesc Roig, i la coordinadoraterritorial de Creu Roja aTarragona, Anna Sabaté,conversen a la Rambla Nova