criatures.ara.cat la neu · 2015. 2. 17. · nir algunes d’aquestes característiques: 1. ser-ne...

ara.cat DISSABTE, 14 DE FEBRER DEL 2015

La neu es viu en família

http://mestres.ara.cat http://criatures.ara.cat

Les estacions d’esquí de Catalunya i Andorra es bolquen a oferir activitats per a grans i petits

P. 6-7

GETTY

c2 aracriatures DISSABTE, 14 DE FEBRER DEL 2015 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Amb la tribu

Disfresses

Res no és comparable a quan anaven a la llar d’infants i calia complir cada dia una condició

CARNAVAL. La pitjor mare reconeix que no va sobrada de talent pel que fa a fer les disfresses dels seus MEC per Carnaval. DAVID BORRAT

Quan a un dels menors d’edat a càrrec se li va de-tectar una certa dificultat en la psicomotricitat fina, servidora primer es va vo-ler espolsar les puces i fi-

nalment va confessar: “D’acord, d’acord, aquesta herència és cosa me-va”. Per això aquesta moda del fet per un mateix (el do it yourself aquell que queda tan modern) me la miro des de la barrera. Sóc un zero a l’esquerra (o era a la dreta?, perdó, és que tinc la-teralitat creuada, també) per a res que no sigui aporrinar el teclat. Per això, quan algú m’explica les complicades disfresses que alguna escola demana als progenitors dels alumnes, dono gràcies de no haver anat a petar a aquella escola on els meus fills hau-rien quedat com... bé, com els menors d’edat a càrrec (MEC) de la pitjor ma-re del món.

Escola Això no vol dir que no m’agradi el Car-naval, disfressar-me i fer el ruc. De fet, amb aquelles amigues amb qui so-po m’he disfressat durant anys, i he sortit al carrer i a sopar i fins i tot a ballar. Però eren disfresses que ja es-taven fetes i la meva destresa s’havia de concentrar a dur-les amb glamur i alegria. Els Carnestoltes escolars ja són figues d’un altre paner. Ara ja són un tema nivell 1 en l’escala de Man-chester de marepitjorisme. Una per-què els dos grans van a secundària i a secundària el Carnaval no mola. I l’al-tra perquè l’escola del MEC número 3 ens demana que elaborem algun complement fàcil de la disfressa o que, com a molt, proporcionem uns jer-seis de coll alt de determinat color.

Però res no és comparable a quan anaven a la llar d’infants, o a una al-tra escola, i cada dia de la setmana calia complir una condició. A mi m’agradava. M’agradava molt pin-tar-los la cara. Engiponar-los una corbata. Convidar-los a ser creatius a l’hora d’inventar-se un barret (que jo no hagués de crear) com el cola-dor que es va calçar un dels MEC i amb què va causar autèntica sensa-ció a classe i al carrer. Però quan ens demanaven perruques, o pentinats, o l’elaboració de disfresses compli-cades per a la festa de l’escola, em ve-nien unes ganes horroroses de dimi-tir. Potser, ara que ho recordo, les disfresses no només eren per Car-naval (perdó, a part del tema psico-motricitat i lateralitat creuada, tam-bé em faig gran i perdo la memòria), sinó també per a alguns festivals. Uns festivals que a casa vam superar a ba-se de pagar perquè algú altre que no fóssim el pare de les criatures o jo cosís i no aboqués els MEC al trau-ma perpetu per una disfressa mal-girbada.

Però aquest any una de les meves amigues m’ha demanat que participi en una rua, i en teoria ens hem de fer nosaltres la disfressa. Ella diu que se-rà molt fàcil i que ho farem amb pla-ques d’escuma, grapes i au. Vol que ens disfressem de verdures perquè el grup és una cooperativa de consum. Jo no sé si al final hi participaré o no. Però si hi vaig em reconeixereu: seré aquella que va de col arrugada, amb les fulles malgirbades i cosides amb ínfima gràcia. Inconfusible. e Anna Manso és mare, escriptora i guionista

Tot i que encara recordo l’any que vaig recórrer la Seca, la Meca i la vall d’An-dorra per trobar uns refotuts i absurds pantalons de color groc. Groc! Deví-em ser molts els progenitors deses-perats del barri perquè tal com entra-ves a una botiga una dependenta t’estalviava el tràngol de preguntar etzibant-te un “No me’n queden, de pantalons grocs”. Aquella tarda vaig gastar totes les meves reserves de ca-guntots, fins que finalment els vaig trobar. Perquè maldestre en sóc molt, però pesada i insistent també.

Uns dies abans de Carnaval parlava amb pares i mares de Torelló so-bre “Com posar límits quan tot és

disbauxa”. Cada any els carrers d’aques-ta població queden desbordats per joves de tota la comarca amb ànims de festa in-tensiva. Carnaval és la celebració més simbòlica de la transgressió i és una pe-ça significativa en els ritus d’iniciació dels adolescents de la vila (descobrir el con-sum important d’alcohol, aproximar-se més a l’amor i el sexe, superar límits, etc.).

Normalment es parla d’educar pen-sant en la normalitat del dia a dia i quan les situacions estan fora de paràmetres

es fan els ulls grossos, es tendeix al pa-rèntesi educatiu. Resulta, però, que una experiència de festa pot ser molt més sig-nificativa que bastantes setmanes d’anar a classe. Tot carnaval és inevitablement educatiu. Eduquem perquè siguin per-sones, en festes i en avorriments. Seguint amb les contradiccions, resulta que es-tàvem parlant de com educar, per exem-ple, en l’aprenentatge del consum d’al-cohol quan tots sabíem que cap dels seus fills tenia l’edat legal per consumir-ne. Quedava clar que hem d’educar sobre la realitat que viuen i no sobre l’imaginari de les normes que ningú compleix.

Tanmateix, el tema de fons era la feli-citat, com educar per descobrir i gestio-nar la pròpia felicitat a adolescents que tenen com a meta vital ser feliços. El meu suggeriment va ser que intentessin fer descobrir a l’adolescent que la felicitat, per donar alegria i satisfacció, ha de te-nir algunes d’aquestes característiques:

1. Ser-ne conscient (te n’has d’assa-bentar, que ets feliç).

2. Tenir matisos (la felicitat no sem-pre és anar a tope).

3. Arribar en el seu moment (no has de tenir pressa, no s’acaba el món).

4. Té diversos components i has de se-

leccionar (tot no és alcohol, també és la companyia o l’alegria d’un concert).

5. Ha de ser simpàtica (no pots ser fe-liç al costat de la infelicitat).

6. Normalment és una qüestió d’amics (no ha de ser una obligació de col·legues).

7. Obliga a calcular costos (considerar els resultats en funció del que hi has de posar per obtenir-los).

8. Control (no és gaire feliç acabar ti-rat i sense recordar què has viscut).

La felicitat és, amb molt, el valor més difícil d’educar. e Jaume Funes és psicòleg i pedagog

Per Carnaval tot s’hi val

L’explorador reprimit

Jaume Funes

PUBLICITAT 3ara DISSABTE, 14 DE FEBRER DEL 2015 PUBLICACIÓ ESPECIAL 3


El pare que et va matricular

Dos anells

Cada cop que obro la porta de fer-ro de color blanc rovellat ho faig content però també culpable. No

els vaig a veure prou, ho sé, i encara que no ho sabés la mirada de la mare ja s’encarrega de recordar-m’ho. Per això cada cop que robo deu minuts a les hores d’assaig i els faig una “visi-ta de metge”, com diu mon pare, sé que quan marxi em sentiré bé. I és que cada immersió a la casa on em vaig fer gran em deixa tocat i remogut, però també fins a cert punt anestesiat dels meus maldecaps quotidians. Quan surto d’allà em noto estrany, més fort i més feble, més enyorat però alhora més conscient del que sóc. Potser és l’aroma de tantes olors que sempre m’han fet companyia, l’olor del petó del pare, la de la casa, que té una dol-çor amb regust de fusta envellida, i sobretot la que em deixa la mare quan m’abraça fort i que se m’aferra tant a la pell que quan torno a casa el nen i la dona saben perfectament d’on vinc.

Doncs era allà, assegut al sofà amb la mare fent inventari, com de cos-tum, dels nostres estats d’ànim men-tre el pare ens preparava un berenar dels seus, quan sense voler em vaig fi-xar en l’anell que li embolcallava el dit índex i li vaig demanar que me’l deixés un moment. Quan el pare va arribar al menjador també li vaig de-manar el seu i amb molta cura els vaig repassar. Eren impossiblement lleu-gers i dins duien una inscripció amb els seus noms i el dia que es van ca-sar. Mentre els repassava, fascinat, tots dos em van dir a l’uníson: “Vés amb compte, que no ens els hem tret des del dia del casament”. I tocant-los, tan tebis, em va venir al cap que aquells dos anells m’havien acaronat amb tota la cura del món quan vaig treure el cap un Dilluns de Pasqua; que m’havien acompanyat agafant-me ben fort la mà el primer dia d’es-cola; que m’havien aguantat el front mentre expulsava mitja ampolla de Marie Brizard; que m’havien saludat, entre tímids i cofois, en un munt de concerts a les tantes de la nit.

Tot seguit els vaig tornar al lloc on pertanyien, aquells dits que ara sem-blaven més despullats que mai, abans no els perdés com tantes coses a la meva vida. I un cop retornats al seu lloc em vaig adonar que ja havia de marxar. Quan la mare em feia el pe-tó de comiat, aquell que m’impreg-naria d’ella pel que quedava de dia, em va preguntar: “Com és que has vol-gut mirar els anells?” I jo li vaig con-testar: “Per res, mare, coses meves”.

Lluís Gavaldà

Lluís Gavaldà és cantant

Així fa depare

Rodrigo Muñoz Avia “Volem fills perfectes”

Rodrigo Muñoz Avia és escriptor i pare del Gustavo i la Julia, de 10 i 9 anys. Viuen a Madrid. Acaba de guanyar el XXIII Premi Edebé de literatura infantil amb ‘El signe prohibit’. Altres novel·les seves per a nens són ‘Els perfectes’ i ‘El meu germà el geni’, editades a Edebé i traduïdes a diverses llengües

FRANCESC ORTEU FOTO: VALERIA FOSSATI

Per a un nen no és fàcil ser nen. Com a societat no ho estem fent gaire

bé. Sovint no deixem prou espai als nens. Els estem massa a sobre. Volem fer de cada nen un campió en alguna cosa.

Sí, tant és el què. Els omplim l’agenda d’activitats buscant en quina és el millor. Tant és si és natació o escacs o tocar el violí. Els nens ho han de saber fer tot: esports, idiomes, música... Volem ser pares perfectes, i els pares perfectes neces-siten fills perfectes. No sembla que estiguem cre-ant persones lliures.

Què faries o què no faries? Sobretot caldria no ficar-nos gaire en la vida dels nostres fills. A mesura que creixen, caldria dei-xar-los estar bastant. Els nostres fills no són nos-tres. Per exemple, a Madrid tenim ara l’obses-sió pel bilingüisme.

Parla-me’n. Mira, en aquesta novel·la

que ha guanyat el premi Edebé es reflexiona força sobre el llenguatge. El protagonista és un nen que deixa de fer servir la lletra a com un acte de rebel·lia. I un dels perso-natges arriba a dir que odia el bilingüisme, el bilingüisme com el que patim a Madrid, que fa que bona part de l’educa-ció sigui en anglès.

Bé, això per força no ha de ser dolent. Home, realment cal reco-nèixer que fa que els nos-tres fills aprenguin un segon idioma. El que passa és que arriba un punt en què tot és una mica desmesurat i esqui-zofrènic. Quin sentit té estudiar els rius d’Espa-nya en anglès? És ridícul. Està bé aprendre una segona llengua, però tots estem fets de llenguatge i crec que cal aprendre a valorar el nostre idioma. Els meus fills és que ja canten les nadales en anglès.

Què et resulta difícil? Ara els meus fills estan en una edat més fàcil. Quan eren més petits ho gestionava pitjor i perdia

els nervis sovint. Ara el que em costa és fer-los entendre que han d’aprendre a gestionar la seva frustració, que no passa res si no ens surt tot bé a la primera.

De què et sents orgullós? Jo m’he esforçat molt per intentar que els meus fills estiguessis educats en la creativitat.

Com es pot fer? Doncs a base de dedicar-hi hores i d’estar disposat a muntar pollastres. Al final tot necessita el seu temps. No pots dir cada tarda: vinga, ara agafarem paper, cartolines i anirem a buscar pedres i ho pinta-rem tot. Això fa força mandra. A més, ara ja són més autònoms, i porten a casa més deures de l’escola.

Com a pare, què et proposes? Res. De veritat que no em capfico amb aquestes qüestions. Crec que ja hem fet una bona part del que calia fer, que és acom-panyar-los, crear un ambient acollidor i que se sentin estimats. Estic en contra del fet d’haver-me

de plantejar grans coses amb els fills. En tot cas, ara el repte és encarar l’adolescència.

Hi ha qui m’ha dit que això de l’adolescència és un mite. Sí, a mi també hi ha gent que m’ho ha dit. Quan et planteges massa objectius amb els fills entres en un terreny perillós, com si tu volguessis escriure la seva vida. I no, la vida del teu fill l’ha d’escriure ell. Cada nen ha d’escriure la seva vida. Jo ja escric la dels meus personatges, no necessito escriure la dels meus fills.

En què l’has encertat? Havent dedicat molt temps als fills. Tinc la sort de fer una feina que m’ho permet i puc ser molt per casa. Cada dia els duc a l’escola i els recullo. No sé si això ho hauria de dir un psicòleg, però crec que al final el que realment ser-veix als fills és sentir-se estimats. Això és el que més defenses els dóna. I estimar necessita temps i dedicació. A final, el millor regal que podem fer als fills és compartir-hi experiències.e

DIRECTOR

CARLES CAPDEVILA

SUBDIRECTOR

JORDI CORTADA

COORDINACIÓ: AURE FARRAN

COL·LABORADORS:

TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ,

LLUÍS GAVALDÀ, FRANCESC ORTEU,

CARLOS GONZÁLEZ, DAVID CIRICI,

MARIA JESÚS COMELLAS, EVA BACH,

GREGORIO LURI, XAVIER GUAL,

JAUME FUNES, JAUME CELA,

JULI PALOU, PALOMA ARENÓS,

GEMMA CASTANYER, AINHOA BOIX I

CRISTINA SERRET

ARA

C/ DIPUTACIÓ, 119

08015 BARCELONA

TELÈFON: 93 202 95 95

CORREU ELECTRÒNIC: [email protected]


a la portada

ESTHER ESCOLÁN FOTO: GRANDVALIRA / VALLNORD

Els pares i mares amants de la neu i aficionats a l’esquí solen encomanar

la seva passió als fills, que, de ben segur, hauran des-cobert el tacte i la gelor de la neu fins i tot abans de començar a caminar. Són moltes les famílies que es reserven uns dies a l’hivern per gaudir tots plegats de les possibilitats que ofereix la muntanya a l’hivern i, quan arriba un pont, les vacances de Nadal o la setmana blanca que algunes escoles encara conserven, grans i petits carreguen els cot-xes d’esquís, botes, pals, vestits de muntanya i sacs d’il·lusió i emoció. I és que la neu, hem de reconèi-xer-ho, ens engresca a molts d’una manera bru-tal, sobretot a aquells que no estan gaire acostumats que nevi al municipi on resideixen.

Petits debutants Des d’hotels amb habita-cions familiars fins a una gastronomia que inclou algun menú infantil, pas-sant per sales de jocs o de cinema on projecten pel·lícules d’animació, o per tallers capitanejats per monitors que fan les delícies dels infants men-tre pares i mares descan-sen una estona. Moltes estacions d’esquí també fan cursets d’iniciació

perquè els més petits es familiaritzin amb l’esquí i vagin perfeccionant, a poc a poc, la seva tècnica. És el cas del Pocoyó, que esdevé el mestre de ceri-mònies al Jardí de Neu de Vallnord i ensenya als nens a esquiar o practicar l’snowboard.

Els nens, per tant, són l’epicentre d’aquestes destinacions que, cada cop més, aposten pel públic familiar i es decla-ren 100% familyfriendly. Ho corrobora Martí Rafel, director de Vallnord: “Un dels princi-pals públics de l’estació és el familiar, i és per això que desenvolupem pro-ductes, activitats i ins-tal·lacions pensades per a ells i que l’estació ofereix preus especials als forfets familiars de temporada”.

A Vall de Núria els més petits disposen d’un parc de neu “format per un circuit amb figures que hauran de recórrer sobre els esquís i que els perme-trà aprendre a esquiar de manera divertida, mentre la resta de familiars gau-deixen de l’estació”, expliquen Ruth Bober i Laura Costa, comercial i relacions públiques, res-pectivament, de Vall de Núria, que posa a l’abast de les famílies paquets com el bitllet familiar Diverneu, l’Esquí Família i el Bateig de Neu. L’esta-ció disposa d’una zona de debutants perquè qui vul-

Oferta àmplia per satisfer les demandes del públic familiar

gui pugui iniciar-se en la pràctica de l’esquí, infants inclosos.

Més enllà de l’esquí Les estacions i les destina-cions de muntanya, tot i això, no només paren atenció a les famílies esquiadores. A Vallnord, l’estació posa a l’abast del públic familiar activitats com l’skibike, el múixing, les motos infantils, el jump i les raquetes de neu. “Hi ha famílies que no són esquiadores, però això no vol dir que no puguin gau-dir de la neu. Per això s’ha desenvolupat tota aquesta oferta complementària i, cada vegada més, es bus-quen altres opcions que ens permeten redescobrir la muntanya i les possibili-tats que ofereix”, afegeix Martí Rafel. Propostes pensades per a un públic molt heterogeni “perquè no totes les famílies bus-quen el mateix”.

A l’estació hi ha qui només vol tirar-se en tri-neu, d’altres fer els pri-mers passos en l’esquí amb unes hores de moni-tors i d’altres que vénen cada cap de setmana i tenen els seus fills apun-tats a l’esquí club. “Les necessitats de les famílies són diferents i el nostre objectiu és estar a l’altura de totes”, apunta Rafel.

Per la seva banda, l’activitat estrella de Vall de Núria per als nens és el Parc Lúdic, un espai on la

Escapades a la neu en família

L’esquí és l’esport rei de l’hivern, sí, però la muntanya i la neu ofereixen múltiples opcions a l’hora de gaudir-les en família, esquiem o no. Ho podreu fer amb activitats com el múixing, els parcs lúdics, les raquetes de neu o els descensos en trineu

diversió està assegurada i que està format per una zona amb tres pistes de trineus, tubbys, rocò-drom, jocs d’altura i dues cintes transportadores per accedir a les activitats. El parc infantil Cau de la Marmota, per a nens d’entre quatre i deu anys, és també una de les zones preferides dels més petits. Tal com expliquen Bober i Costa, “es tracta d’un espai on els nens poden fer activitats amb una educadora, coneixent l’entorn de la vall a través de jocs d’exterior i tallers de reciclatge i jardineria”. Al marge d’aquests dos equipaments infantils, els més petits poden realitzar circuits amb raquetes a l’entorn del santuari, sor-tides amb retrac o amb raquetes en nits de lluna plena juntament amb les seves famílies, perquè, com subratllen Bober i Costa, “el públic objectiu de Vall de Núria són les famílies”.

Comoditat i serveis Una família busca sobre-tot comoditat i passar una bona jornada a la

Gaudir de la neu en família Algunes propostes més e Càmping Fontfreda – Castellar del Riu (Berguedà)

El Càmping Fontfreda, a tocar dels Rasos de Peguera, permet gaudir de la

muntanya en general i de la neu en particular a les nombroses famílies que s’apleguen allà durant els mesos

d’hivern. De fet, els propietaris del càmping, l’Ester i el Miquel, sempre

han apostat per crear un ambient fami-liar en què els més petits són els autèntics reis. Ells són els protagonistes dels tallers i minidiscos que organitzen els caps de setmana, de les excursions pels voltants del càmping o dels descensos en trineu. e Estació d’esquí Port Ainé – Rialp (Lleida) El nou Parc Lúdic i d’Aventura de Port Ainé posa a l’abast dels nens i nenes noves zones d’esbarjo i acti-vitats alternatives a l’esquí i de divulga-ció de l’espai natural que ens envolta. Pista de tubbing i de trineus, parc d’aventura als arbres per a nens a partir de quatre anys, disc golf, tiro-lina de 50 metres... Aquestes activi-tats, juntament amb la ludoteca El Niu del Gall Fer i les excursions amb raquetes, de ben segur que engresquen els explora-dors muntanyencs més petits. e Estació d’esquí Grandvalira – Andorra L’estació d’esquí més gran del sud d’Europa ha estrenat aquesta temporada l’espai familiar Mon(t)

Màgic, on els infants d’entre tres i deu anys s’endinsaran en boscos nevats i

trobaran personatges màgics com fades i follets, alguns estàtics i altres dinàmics que interactuaran

amb ells mentre esquien. Fins i tot podran entrar esquiant a la casa

d’una bruixa que viu allà! L’estació manté, tanmateix, l’Imaginàrium, on la canalla pot aprendre a esquiar, o el Bababoom Circus, on la canalla de fins a 12 anys pot descobrir l’snowboard.

7caracriaturesara DISSABTE, 14 DE FEBRER DEL 2015

Hormones, guix, etcètera

Descarats pits com llimones

De tant en tant, a través del Face-book, algun exalumne de fa trenta anys es posa en contac-

te amb mi i ens preguntem com ens va la vida i recordem els vells temps. No fa gaire, una noia (jo les recordo quan tenien disset anys, i ara voregen la cinquantena), em recordava l’èxit que tenia entre les noies el meu col·le-ga d’institut d’aleshores, el poeta Francesc Parcerisas, a qui sovint com-paraven amb Marlon Brando.

En aquella època remota en Fran-cesc va publicar l’Edat d’or, on hi ha un poema, Joventut procaç, amb uns versos magnífics dedicats als nostres alumnes. Hi descriu la cridòria, l’ale-gria a la sortida de classe, “entresu-ats ells, les noies amb descarats pits com llimones”, i es pregunta què és exactament el que sent en veure pas-sar tota aquesta exhibició de cossos i rialles. Desig? ¿Enveja per tanta vida que encara han de descobrir? ¿O és que potser l’enveja dels cossos bruns i dels llavis molsuts se li barreja amb la tristesa de pensar que, també ells, gairebé sense adonar-se’n, aniran ca-ient, “lentament, al vell parany d’anar-se resignant al bo i dolent / mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer”?

Es coneixen més Rellegits ara, aquests versos em sem-blen escrits avui mateix. Però posats a buscar diferències, que hi han de ser, diria que els nois i les noies d’ara es coneixen una mica més. Saben menys però es coneixen més. Llegei-xen només el que és obligatori i no els fa cap vergonya dir-ho. S’interessen ben poc per les notícies. No van mai al teatre. Les pel·lícules en blanc i ne-gre els semblen prehistòriques i els fan badallar. En definitiva, són, amb totes les excepcions que vulgueu, més ignorants. Però l’educació ha donat bons resultats en altres aspectes. En l’autoestima, el coneixement d’un mateix, el respecte per la diferència, la normalitat amb què es tracten les qüestions sexuals o la igualtat de la dona s’han fet passes de gegant.

A la sortida de classe hi ha la ma-teixa alegria de cossos entresuats i de pits descarats com llimones. Però ara també hi ha la pressa per consultar el mòbil i contestar missatges mentre baixen l’escala. Els alumnes d’ara es coneixen més i potser fins i tot són més feliços. Però fins a quin punt es resignaran al bo i dolent? ¿N’hi ha gai-res que alimentin el desig, per il·lu-sori que sigui, de canviar el món? Ni que sigui una mica.

David Cirici

David Cirici és escriptor

MESTRE. El Pocoyó ensenya als més petits a esquiar o practicar l’snowboard al Jardí de Neu de Vallnord.

ESPAIS LÚDICS. La majoria d’estacions d’esquí

catalanes i andorranes van incorporant parcs

lúdics, com Grandvalira, a Andorra.

Aposta per la seguretat Alguns consells L’estació de Vallnord és l’única pirenaica que incor-pora el sistema Magnestick als seus telecadires, un sistema de seguretat únic a la Península que, a tra-vés d’un electroimant acoblat al telecadira, subjecta els infants durant el trajecte mitjançant una armi-lla que, a la vegada, fa de protector dorsal. A més, la web Lugaresdenieve.com publicava recentment alguns consells per esquiar amb nens. Aquí en teniu alguns i en trobeu més a les pàgines 12-13 d’aquest mateix suplement. e1 Entre els quatre i cinc anys: aquesta és l’edat ade-quada per iniciar els més petits en l’esquí. e2 La iniciació, així com la progressió, ha de ser gra-dual i en funció de l’edat. e3 Cal tenir roba i material adequats i de la seva talla. e4 Convé acudir als monitors d’esquí sempre que sigui possible perquè els ensenyin a esquiar. e5 Pares i mares han de parar especial atenció a l’estat del temps i de la neu, així com tenir clar que la pista per on baixaran s’adequa al nivell de l’infant. e6 Convé preparar-se per a possibles marejos durant el viatge (pastilles, canelleres, bosses, etc.). e7 No s’ha de pressionar els més petits perquè n’aprenguin de seguida: ells han de divertir-se per sobre de tot.

neu. “És important dis-posar dels serveis que es requereixen en un espai reduït i això ho troben a Vallnord”, apunta el director de l’estació. Allà, les famílies tenen al seu abast les botigues de llo-guer, l’escola, la guarde-ria o els serveis de restau-ració a la mateixa zona, fet que permet més facili-tat a l’hora de moure’s per les pistes. “Cada membre de la família troba el que busca i, men-tre els pares esquien durant una estona, els fills poden ser a la guar-deria o al jardí de neu”, explica Rafel, que apunta que “l’objectiu és posar-

ho fàcil”. No en va, les vacances i sortides fami-liars suposen un gran esforç i han de valer la pena. “Hem de fer reali-tat les seves vacances somiades”, conclou Rafel.

Tot i que cap es declara una destinació babyfriendly, tant Vallnord com Vall de Núria també es deuen a les famílies amb nadons i fills menors de quatre anys –edat recomanada per iniciar-se en la pràc-tica de l’esquí–, d’aquí que posin al seu abast un servei de guarderia i involucrin els més petits en algunes de les activi-tats que organitzen.e


Barcelona

El Pratde Llobregat

ViladecansCastelldefels

Castellbisbal

L’Hospitaletde Llobregat

Sant JustDesvern

Sant Feliude Llobregat

Molinsde Rei

El Papiol

Sant Andreude la Barca

Corberade Llobregat

La Palmade Cervelló

Cervelló

Pallejà

Sant Climentde Llobregat

Torrellesde Llobregat

Sant Vicençdels Horts

Espluguesde LlobregatCornellà

de Llobregat

Begues

Gavà Sant Boide Llobregat

Sant Adriàde Besòs

Montgat

Tiana

Badalona

Santa Colomade Gramenet

Santa Colomade Cervelló

Sant Cugatdel Vallès

Cerdanyoladel Vallès

Montcadai Reixac

Ripollet

Barberàdel Vallès

Badiadel Vallès

Sant JoanDespí

Compartim un futur

Àpats més responsablesGEMMA CASTANYER FOTOS: AMB

Fer participar els alumnes en l’elabo-ració dels menús, deixar triar les

racions dins uns paràme-tres establerts, millorar les coccions dels ali-ments, oferir el menjar més calent i reduir la ràtio d’alumnes per monitor són alguns dels paràme-tres que han ajudat l’Escola Virolai de Barce-lona a reduir el malbara-tament alimentari.

Fa tres anys, la llavors estudiant universitària Anna Nualart va elaborar en aquest centre un treball de recerca finançat per l’AMB (Àrea Metropoli-tana de Barcelona) en el marc de la convocatòria d’ajuts a la recerca en pre-venció de residus 2011-2012 que fa l’organisme metropolità. L’estudi cons-tatava que el malbarata-ment alimentari era nota-ble en els cursos més avançats, sobretot a l’ESO i el batxillerat, i incorporava vies d’intervenció factibles. “Des que l’Anna va venir a l’escola i ens va presentar els resultats de l’estudi

hem desenvolupat un pla de millora per minimitzar la quantitat de menjar que es llença durant el dinar”, explica Coral Regí, direc-tora de l’escola.

Un acord global Una de les mesures amb més bons resultats és que la direcció del centre, la comissió de menjador de l’AMPA i la comissió de salut, formada per una desena d’alumnes de 1r a 4t d’ESO elabori conjunta-ment els menús: “Cada mes, quan tenim llest el

com un forn de vapor i car-ros calents que eviten que el menjar es refredi.

Passats dos anys de la primera intervenció, el curs passat Anna Nualart va tornar al centre per ava-luar els canvis i comparar la quantitat de residus evi-tables respecte al 2012. “Els resultats han sigut

molt positius. Les mesures han resultat efectives i hem acon-seguit que ara es malbarati menys menjar”, explica Coral Regí.

L’estudi ha per-mès al centre incorpo-

rar la problemàtica a les aules, sobretot a través de paràmetres mediambien-tals: “Els mateixos alum-nes han dissenyat una campanya contra el mal-baratament. Així utilit-zem racionalment els recursos i reduïm l’empremta ecològica”, conclou.

Més prevenció Com a ens encarregat de la gestió i el tractament de residus de l’àrea metro-politana, l’AMB elabora moltes campanyes i pro-grames. “L’AMB també subvenciona estudis de recerca que ens poden ajudar a fomentar la reducció de residus, com els de Nualart sobre el malbaratament alimen-tari”, explica Glòria Fer-nàndez, tècnica de la sec-ció de prevenció de residus de l’AMB. Ja s’ha fet, per exemple, La gestió final dels mobles i el seu impacte a l’àrea metropo-litana de Barcelona, i Estudio de análisis del comportamiento en el compostaje y su relación con el producto final. “Aquests informes per-meten treballar hàbits de salut i també aspectes mediambientals i de rea-profitament dels ali-ments”, i això fa que es puguin millorar les siner-gies de l’AMB amb les universitats, conclou.e

L’Escola Virolai porta a terme un pla de millora per evitar llençar menjar a l’hora de dinar. I està donant resultats molt positius

ÈXIT. El programa de prevenció per evitar malbaratar aliments està funcionant molt bé a l’Escola Virolai.

Informació de servei e Material Publicacions sobre mal-baratament alimentari. Les trobaràs amb accés gratuït a la pàgina web de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (www.amb.cat/ web/medi-ambient/resi-dus/prevencio). Descarrega-te-les! e Som gent de profit Campanya elaborada per l’AMB, l’Agència de Resi-dus de Catalunya i l’Ajun-tament de Barcelona. Inclou una exposició iti-nerant, una apli mòbil i una calculadora de raci-ons (www.somgentde-profit.cat). e Som allò que llencem Campanya elaborada entre l’AMB i la Funda-ció Banc dels Aliments. e Més informació: www.amb.cat

menú, el revisem amb la comissió de salut perquè hi diguin la seva. Els dei-xem aportar petits canvis en el marc del nostre pla d’alimentació, que aposta per producte fresc, de temporada i proximitat”, explica Coral Regí. “Hem demanat canviar la remo-latxa de l’amanida per la pastanaga, poder-nos afe-gir més vinagre i incorpo-rar més dies patates fregi-des. Ara en mengem dos cops al trimestre, en lloc d’un”, apunta Aleix Martí-nez, alumne de 4t d’ESO.

La participació activa dels alumnes ha sigut clau. A més de poder opinar sobre els plats, els alumnes també han proposat racio-nalitzar les quantitats: “D’entrada, són més peti-tes, sempre tenint en compte uns paràmetres adequats –diu Regí–. Qui vol repetir ho pot fer i, qui no, sap que s’ha d’acabar el que té al plat”.

En paral·lel als canvis durant el servei, el centre ha ampliat i reformat les instal·lacions de la cuina. Disposa de nous equips,

Sabies que...?

Cada català malbarata a l’any gairebé 35 quilos

d’aliments. A la Unió Europea cada any es llencen al voltant de

89 milions de tones d’aliments.

Trucs per no malbaratar e -Planificar menús. -Sortir a comprar amb una llista. -Triar els formats ade-quats a les nostres necessitats. -Llegir bé les etiquetes de caducitat i de consum preferent. -Amb les sobres del dinar podem inventar un nou sopar. -Pasta i arròs ho adme-ten tot. Reaprofitem! -El pa de qualitat conge-lat a llesques no perd nutrients. -La poma accelera la maduració de la fruita que té al costat. -Si compres amb gana no compres amb el cap. -Tomàquets, cebes, pas-tanagues i patates millor al rebost que a la nevera.

L’opinió dels protagonistes Aleix Martínez, 15 anys. Portaveu del bloc Fem Salut, de l’Escola Virolai: “La nostra feina és aportar variació als menús, introduir plats que ens agraden i incorporar tradicions internacio-nals. Ens sentim escoltats”. Carles Callejón, 15 anys. Antic membre de la comissió de salut: “Amb aquest pla, la qualitat del menjar és millor i també és més bo. Encara ens costa el dia de la proteïna vegetal, però amb les racions ajustades tothom s’ho acaba”.

PUBLICITAT 9ara DISSABTE, 14 DE FEBRER DEL 2015

10 PUBLICITAT DISSABTE, 14 DE FEBRER DEL 2015 ara 10 PUBLICACIÓ ESPECIAL


Infància

En família

Paraules de mare

Hi ha paraules que són típiques, gairebé exclu-sives, de les mares. Frases que segurament són universals, imprescindibles i que gairebé defi-neixen a la perfecció aquella imatge que tots tenim d’una mare. e Algunes només te les diuen quan ets petit: “Mira com vas”, “Acaba’t la verdureta”, “No facis ganyo-tes, que se’t farà la boca grossa”, “Quines mans por-tes!”, “Seu bé”, “No, la mare no riu”... La mare del món de les idees pures, fora de la caverna de Plató, o la mare que Déu va pensar abans de crear-la, sens dubte ja les deien. Per a moltes dones, que no fa gai-re eren filles i s’havien queixat i havien dit (o com a mínim pensat) “La meva mare és una pesada!”, co-mençar a dir aquestes coses pot resultar molt in-quietant: “Valga’m Déu! M’estic convertint en la meva mare!” Però les millors frases són les que et diuen tota la vida (almenys la meva mare me les de-ia amb més de quaranta anys): “Ja menges bé?”, “Fill meu, que prim que estàs”, “Compte, que fa fred” o “Només amb això has sortit al carrer?” e Quan te les diuen als trenta o quaranta anys, aques-tes frases fins i tot fan gràcia. Arribes a pensar que la visita dels diumenges ja no seria el mateix si no t’ho diguessin, que ho trobaries a faltar. De fet, sí, ho trobo a faltar. Sempre es troba a faltar, la mare. Quan te les diuen a la infància, o a l’adolescència, en petites dosis, tampoc no fan cap mal. Compte, però. A certes edats pot resultar molt molesta la re-petició freqüent de certes paraules, sobretot si van acompanyades de males maneres, crits i amenaces, o d’aquells sospirs que saben fer les mares, tan flui-xets però sorprenentment tan audibles, i que trans-meten millor que qualsevol paraula el concepte “Fes el que vulguis, diverteix-te, que jo seré aquí, patint, no et preocupis per mi”. I després, esclar, ve la in-dignada sorpresa: “Com es posa! I ara se’n va do-nant un cop de porta. No sé per què ho fa, això. Si és que no se li pot dir res!” e Per tant, potser amb algunes frases cal ser una mi-ca prudent, no fer-ne abús i reservar-les una mica per quan els fills ja s’hagin independitzat, que se-gur que els faran més gràcia. Però, sobretot, hi ha frases que cal evitar peti qui peti, coses que mai hau-ríem de dir a un fill perquè les paraules, un cop pro-nunciades, ja no es poden tornar a recollir: “Ets molt dolent!”, “Ets tonto o què?”, “És que tot ho fas ma-lament!”, “Em tens farta!”, “Aquest nen em mata-rà a disgustos!” I, per mi, la més terrible de totes: “Si et portes malament no t’estimaré!” Com deien molts rellotges de sol, referint-se a les hores, omnes feri-unt, ultima necat. Totes aquestes paraules fereixen, l’última mata. Carlos González és doctor en pediatria

Carlos González

Consells per gau

AINHOA BOIX FOTO: PORT AINÉ

Ni ser un excel·lent esquiador o snowboarder ni disposar de roba i

equipament esportiu a l’última moda. Per anar a la neu amb els nens, només fa falta ser previ-sor. Ser conscient que els més petits, com els adults, han de gaudir de l’experi-ència i que, per fer-ho, han d’anar preparats per combatre les baixes tem-peratures, la humitat i el sol tan habituals a l’alta muntanya. Ho comenta la responsable del Programa de Tecnificació Infantil de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern (FCEH) a la Cerdanya, Vicky Font, una de les encarregades de formar els futurs esportistes d’elit del nostre país i una de les més indicades per guiar els pares en l’aven-tura que suposa anar a la neu amb nens.

El seu primer consell, en aquest sentit, és que els adults revisin les condici-ons meteorològiques pre-vistes per al dia que tenen previst sortir: que com-provin que no hi hagi tem-poral de vent i neu. El segon és assegurar-se que l’estació d’esquí a la qual es vol anar estigui a prop del lloc on viuen per evi-

tar que els nens es cansin abans d’iniciar la jornada de neu i, sobretot, garan-tir que compti amb una zona de debutants. Unes infraestructures que, segons explica l’especia-lista de la FCEH Vicky Font, solen tenir totes les estacions d’esquí i que permeten als més petits de la família iniciar-se en unes condicions de segu-retat òptimes.

De la indumentària i els complements necessa-ris per practicar esports d’hivern Font també en parla. Per ella, com pel seu company a la Federa-ció i tècnic esportiu Alex Martín, un mal equip pot convertir una divertida jornada a la neu en un malson. Per això recoma-nen que, abans de com-prar o de demanar mate-rial prestat, els pares s’informin bé de les carac-terístiques que ha de tenir per realitzar l’activitat que han triat fer o que, directament, recorrin a les botigues de material esportiu que hi ha a la mateixa estació d’esquí i que optin per un equip de lloguer. Els professionals que treballen en aquests centres estan especialit-zats en esports d’hivern i saben què és imprescindi-ble i què no a la neu i, sobretot, quines caracte-

rístiques i mesures han de tenir els equips per garan-tir la comoditat i la segu-retat de qui els porta. I és que, segons expliquen, uns esquís grans, uns pan-talons massa ajustats o un casc de mala qualitat no només poden impedir que el nen gaudeixi de l’expe-riència, sinó que, a més, poden causar més d’una caiguda o accident innecessaris.

Bàsics per a la neu I quin és el material necessari per afrontar un dia a la neu? D’això en sap –i molt– l’assessor i encarregat de la botiga Esports Aribau 35, Òscar Poncela. Aquest professi-onal comenta que la vesti-menta bàsica de l’esquia-dor ha de constar d’una primera capa consistent en una samarreta tèrmica que permeti la transpira-ció del nen i que s’ajusti al seu cos per evitar que hi entri el fred; una segona capa que, en funció de la temperatura, pot anar des d’un polar fi fins a una samarreta de fibra, i d’un anorac impermeable i amb costures termosege-llades. Per escalfar cames i extremitats, Poncela recomana uns mitjons tèrmics, uns pantalons impermeables i amb inte-rior aïllant i uns guants, igualment impermeables, que s’ajustin a les mans del nen. La resta de com-plements variarà en fun-ció de l’activitat que es vulgui realitzar.

Per exemple, si el que volem és esquiar haurem d’afegir a la llista d’imprescindibles unes botes d’esquiar, uns bas-tons i, per descomptat, uns esquís que siguin 10 cm més baixos que l’alçada del nen. Si la idea és fer trekking o caminar amb raquetes, haurem d’aconseguir unes botes de muntanya totalment impermeables o uns des-cansos i unes raquetes. I si el pla és llançar-se en tri-neu, llavors el primordial serà comptar amb un casc

Un bon equip i una protecció solar adequada resulten claus per poder-ho aconseguir

de bona qualitat, que s’adapti al cap del nen per-què no el perdi durant la baixada i, per descomptat, uns descansos i un trineu.

El que sempre hauran de tenir en compte els pares, indistintament de l’esport d’hivern que es vulgui realitzar, és la mida de l’equip a utilitzar: ha de correspondre a la talla del nen, mai ha de ser més petita ni més gran. Una dada que, segons Poncela, els sol passar per alt als pares, acostumats a com-prar roba i calçat més grans del normal amb la intenció que durin més d’una temporada. “De la mateixa manera que un adult que ja està format i que té força no es compra-ria uns esquís llargs o unes botes grans, un nen tampoc: perd tot el domini”, comenta aquest assessor, que recorda que amb la indumentària passa el mateix que amb el material d’esquí: com més gran li vagi al nen, menys el protegirà del fred i de la humitat.

I això últim, protegir de les baixes temperatu-res, és necessari no només per prevenir refredats, sinó també per evitar lesi-ons a la pell, com les cre-mades. Ho explica la der-matòloga pediàtrica de l’institut Incade, Susana Ramírez, que, a més

ACCIÓ. A la neu cal adaptar la intensitat de cada activitat a la condició física i psicològica del nen.


udir d’un dia de neu d’insistir en la importàn-cia de decantar-se per roba impermeable, també remarca la necessitat de canviar de roba el nen cada vegada que estigui mullat i tenir una crema hidratant o regeneradora a mà per aplicar-l’hi.

Protecció solar Però el fred no és l’únic enemic al qual s’enfronta el nen quan va a la neu. També hi ha el sol. No podem oblidar que la neu és el principal reflector del sol que existeix. Ho explica l’oftalmòloga pedi-àtrica de l’Institut Comtal d’Oftalmologia (ICO) Gemma Romeu i ho asse-gura l’òptica optometrista Sandra Gómez. Per això cal vetllar perquè les ulle-res compleixin la seva fun-ció protectora. El més important, segons expli-quen aquestes dues espe-cialistes, és que estiguin homologades, que el filtre de color sigui de categoria

4 –el més fosc– i que la motllura sigui lleugera-ment corba, de manera que s’adapti a la cara del nen i eviti que els rajos del sol es colin pels laterals de l’ull. Aquestes ulleres fan guanyar visibilitat i eviten lesions a la còrnia, al cris-tal·lí o la retina. “Unes ulleres amb filtre de color però sense filtre d’ultravi-olat (UV) poden ser molt nocives, ja que la quantitat de rajos que entren a l’ull amb la pupil·la dilatada és màxima i el risc de lesions oculars també”, diu Romeu.

I la pell? Com la prote-gim? Segons indica l’espe-cialista en dermatologia infantil de l’Incade, la millor manera és aplicant protecció solar de 50+ a les zones descobertes cada dues hores. A més, la doctora Ramírez reco-mana utilitzar aftersun per garantir la hidratació de la pell després de cada exposició al sol.e

Volen aprendre? Millor amb monitor e La responsable del pro-grama de tecnificació de la FCEH, Vicky Font, ho té clar: per iniciar un nen en el món de l’esquí o de l’snowboard, el millor és comptar amb l’ajuda d’un professional. Dirigir-se a l’escola de l’estació d’esquí i sol·licitar que un dels seus professors li ensenyi el bàsic per començar a practicar un esport d’hivern, des de controlar pendents i velo-citat fins a normes de seguretat. “Hi ha molts pares que van a la neu, que esquien i que fan moltes coses que ells cre-uen que no són perilloses però sí que ho són. Per a un nen el més important és que el primer contacte amb la neu sigui guai, que li transmeti confiança”, apunta Font.


Escola

5 consells per triar escola TRINITAT GILBERT FOTO: CRISTINA CALDERER

La recomanació essencial és tenir clar com s’és com a família perquè així

se sabrà quin centre esco-lar encaixa més amb la seva manera de ser. Una família koala buscarà una escola centrada en el ritme de la criatura. La tigre, en el nivell i el currí-culum educatiu. La cos-mopolita en buscarà una que prepari el fill de manera innovadora i des d’un punt de vista global.

Els pares prioritzen fonamentalment quatre criteris a l’hora de triar escola, segons l’estudi Les famílies davant l’elecció familiar. Dilemes i desi-gualtats en la tria de cen-tre a la ciutat de Barce-lona (de la Fundació Jaume Bofill). El primer és la proximitat a la llar; el segon, la composició social de l’alumnat; el ter-cer, el projecte de centre, i el quart i últim, la quali-tat del professorat. El matemàtic i pedagog

Joan Gòmez i el director de la Fundació Jaume Bofill Ismael Palacín hi coincideixen però també afegeixen altres condicio-nants que ells consideren essencials.

1. L’excel·lència de l’alumnat que hi estudia. Els pares poden pregun-tar-ho, per exemple, apro-fitant les jornades de por-tes obertes de les escoles. Sobretot en el cas de l’ESO, quan es pot pre-guntar per les branques en què els alumnes han excel·lit més. “Potser es pot veure que és un insti-tut que prepara molt bé la branca d’humanitats per-què resulta que és on els alumnes obtenen més excel·lències”. En general, pel que fa a resultats aca-dèmics, el professor d’educació de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autò-noma de Barcelona Enric Roca Casas afirma que les diferències entre escoles, a primària, recauen en la procedència socioeconò-

mica de les famílies i també en la situació terri-torial de l’escola.

2. La qualitat del pro-fessorat, que es pot mesurar “científicament” en paraules del pedagog Joan Gòmez, amb els reconeixements que el centre ha rebut pels seus treballs, pel nivell acadè-mic, i també perquè l’escola sigui un centre formador de futurs pro-fessors. Per què? “Perquè si els professors són capa-ços de formar futurs mes-tres, vol dir que tenen coneixements didàctics i pedagògics solvents”, continua Gòmez.

3. Projecte educatiu. Un terme que pot semblar “una nebulosa”, en parau-les d’Ismael Palacín, però que a la pràctica vol dir el fet de poder valorar si posa èmfasi en l’anglès, si treballa incentivant el treball en equip, si treba-llen per projectes o segueixen temaris de lli-bres, si viuen les tradici-

ons del país o no (per exemple, “la dada de si fan pessebre o no a l’escola pot ser molt significativa per a molts pares”), si l’hora del menjador es percep com a lectiva també... Dins d’aquest apartat del projecte edu-catiu també hi ha la carta de compromís de l’escola, que els pares han de sig-nar al principi de l’escola-rització dels fills, i a la mateixa sessió de portes obertes ja es pot demanar quins termes s’hi inclo-uen. “La carta de compro-mís és un contracte de les famílies amb el centre, i n’hi ha que hi poden indi-car per quin motiu poden ser expulsats els alum-nes”, diu el matemàtic i pedagog Gòmez.

Per a Ismael Palacín, el factor “projecte educatiu” té més importància que la qualitat del professorat, “perquè la potència del projecte perfilat pot arri-bar a compensar la quali-tat pedagògica dels pro-fessors”. I arribat aquí, Palacín afegeix que, un

cop la família sap quin és el projecte educatiu de l’escola, ha de valorar si encaixa amb la seva manera de ser. I per saber quin tipus de família és cadascú, Michael J. Petri-lli, vicepresident del Tho-mas B. Fordham Institute (www.edexcellence.net), fa un símil encertat amb el món dels animals. 1) Famílies koales: busquen un entorn sa, centrat en el ritme i el creixement de la criatura. 2) Les famílies tigres estan amoïnades pel nivell educatiu, pel currículum escolar, per les matèries troncals. Volen que les criatures surtin ben preparades formativament. 3) Les famílies cosmopolites tenen una preocupació global de l’educació, volen preparar les criatures des d’un punt de vista innova-dor, intel·lectual, holístic.

4. Pares i mestres són un equip. Hi ha escoles en què les sessions de por-tes obertes les fan els mateixos pares, que són considerats popularment “les fonts calentes”, per-què són els que saben de primera mà el pa que s’hi dóna. Just aquest criteri és el que pot fer convèn-cer molts pares novells de triar-la. Una escola amb pares implicats promou la qualitat, perquè l’escola els escolta i els incorpora i perquè treballen junts per aconseguir el mateix objectiu.

5. L’escola és important, sí, però l’educació de les criatures és la que donen els pares, perquè els mestres tan sols guien, poleixen i els donen coneixements. “Si jo els dono idees perquè obrin la ment i a casa seva els hi tanquen, no serveix de res”, assegura el professor Artur Grau, de l’Escola Sant Andreu de Natzaret de Badalona. “Per exem-ple, si jo els explico com diferents diaris han rela-tat un penal en un partit de futbol, i els dono argu-ments i explicacions dife-rents perquè entenguin la complexitat del fet, però després arriben a casa i els diuen que era penal i punt i no se’n parla més, a mi, com a professor, no m’ha servit de res, perquè a casa li han tancat les finestres que jo els havia obert”. Així que, per con-cloure, “l’ideal és que escola i família treballin sempre conjuntament, cooperant junts i incidint en el que és important per a la formació de l’alumne”.e

RAONS. La proximitat, la composició social de l’alumnat, el projecte de centre i la qualitat del professorat són alguns criteris de tria.

Les famílies han d’optar per triar centres escolars que encaixin amb la seva manera de ser i funcionar. I després poden seguir altres criteris per fer l’elecció definitiva

El pedagog Joan Gòmez assegura que la qualitat del professorat es pot mesurar “científicament”

“La potència del projecte pot compensar la qualitat dels professors”, diu Ismael Palacín


Escola

REIVINDICACIÓ. Els educadors socials demanen una presència continuada i reconeguda a les escoles. Creuen que poden aportar-hi molt.

Educació social L’assignatura pendent

PALOMA ARENÓS FOTO: MANOLO GARCÍA / CEESC

L’educació social és l’assignatura pendent de l’escola catalana.

Aquesta figura va néixer als anys 80 com un pro-fessional de l’educació que treballava en l’àmbit de l’educació no formal i amb un camp d’acció molt ampli, com l’animació sociocultural, l’educació d’adults o l’educació espe-cialitzada (en àmbits de drogoaddicció, la inserció laboral, la protecció de menors o la reforma juve-nil). No va ser fins al 1991 que es va crear la diplo-matura d’educació social a nivell estatal. Amb dues dècades de generacions diplomades, el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC) reclama des de fa temps al departament d’Ensenyament de la Generalitat que els pro-fessionals s’integrin ple-nament en l’educació for-mal. Segons es va concloure en la vuitena edició de les Jornades d’Infància i Educació Social, celebrades al desembre, l’educació social ha de formar part del claustre i del projecte dels centres.

Joan Muntané és edu-cador social, mestre i membre de la junta direc-tiva del CEESC. Consi-dera que “clarament hi ha una falta de reconeixe-ment, ja que no és una figura prevista en la plan-tilla d’escoles i instituts a Catalunya”. “Quan es considera que hi ha certa necessitat de cobrir aquest vessant socioedu-catiu –remarca–, es con-tracten tècnics en inte-gració social, que sovint són titulats en educació social, amb la qual cosa ja se’ls situa de partida com un suport auxiliar i amb un sou inferior en relació a la resta de professionals docents. Sovint acaben sense un encàrrec clar per desconeixement del mateix perfil professio-nal, cosa que fa que cada tècnic contractat acabi configurant el seu encàr-rec individualment”, denuncia.

Muntané troba dife-rents motius que expli-quen com s’ha arribat a la situació actual. “Un pri-mer és l’econòmic: tot el que surt de la docència i apunta cap a la necessitat d’atendre la diversitat des de la individualitat es veu clarament retallat. Un altre podria ser una qües-

tió d’inèrcia, per la qual tot el que s’ha fet sempre costa de canviar perquè les estructures sovint són poc flexibles, com és el cas de les dinàmiques dels equips educatius, sobre-tot dels instituts. I un ter-cer aspecte és que costa tenir en compte que tant les escoles com els insti-tuts han d’anar més enllà del currículum i de les parets internes dels seus centres”.

Un apagafocs? Miquel Castillo és psico-pedagog a secundària i docent consultor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) als estudis del grau en educa-ció social. Es mostra con-vençut que a la majoria d’autonomies, inclosa Catalunya, la figura de l’educador social “ha anat associada a l’atenció d’alumnes amb dificultats especials o a resoldre situ-acions que distorsionaven l’ambient i l’organització de l’escola, com l’absen-tisme, les dificultats de disciplina, el fracàs esco-lar o la convivència”. En aquest sentit, raona, sem-bla un professional cridat a resoldre el que els docents o el centre no poden o no saben solucio-nar. En altres paraules, “un apagafocs”. Castillo considera “evident que la formació d’aquests pro-fessionals és privilegiada per treballar la mediació, el seguiment individualit-zat, el treball dels hàbits, les relacions interperso-nals, l’empatia..., però també com a professio-nals poden fer aportaci-ons molt significatives en l’àmbit pedagògic i educa-tiu i d’establiment de vin-cles de col·laboració entre escola i comunitat”.

Aquest expert detalla que la figura de l’educador social a l’ensenyament formal és institucionalit-zada com a professional de les unitats de suport a l’educació especial (USEE), dels quals n’hi ha d’haver uns 230 arreu de

El Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya reclama que els seus professionals s’integrin plenament en l’educació formal

Joan Muntané, educador social i mestre, alerta que “hi ha una falta de reconeixement”

“Podem fer aportacions significatives en l’àmbit pedagògic”, diu Miquel Castillo

APOSTA DE FUTUR. Els professionals reclamen que l’educació social formi part del claustre i del projecte dels centres escolars.

Catalunya. Però, segons dades del sindicat USTEC per a aquest curs 2014-15, de fet, són 74. La llei d’educació del 2009 els considera personal de suport socioeducatiu, que treballen coordinada-ment amb l’equip docent en l’atenció educativa als alumnes.

“En cap cas es va trac-tar d’una incorporació massiva, i encara menys institucional, a tots els centres. En aquell moment es van adduir motius de cost, segura-ment també de resistèn-cia a crear una figura nova dins l’organigrama esco-lar que acabés generant un compromís d’imple-mentació molt extens, difícilment suportable per als futurs pressupos-tos”, exposa Castillo.

Per Muntané cal reivin-dicar al Govern que “tot el que té a veure amb la diver-sitat, l’atenció a les particu-laritats des de la individua-litat, treballar amb la xarxa

de l’entorn proper i amb la pròpia família siguin reali-tats que s’abordin i es dotin en els projectes educatius de cada centre i que, per tant, no es retalli per aquesta banda”.

Davant de reptes com la multiculturalitat, les conseqüències de la crisi econòmica i les noves tipologies de família, l’educador aposta perquè els educadors socials “s’incorporin a la plantilla de les escoles i s’integrin en el projecte educatiu de centre i el claustre perquè s’afavoreixin nous debats i noves possibilitats en el si dels equips educatius davant les noves realitats socials”.

Un referent L’educadora social Mar Dotras va treballar a l’Escola la Sínia de Vic entre el 2007 i el 2011 amb una altra col·lega –entre totes dues feien una jornada laboral com-pleta– gràcies a un pla


La cua de Quiró

10 apunts sobre l’educació emocional (i II)

Segueixo amb la llista que inicia-va fa 15 dies sobre l’educació emocional.

6. No entenc l’expressió intel·ligèn-cia emocional; potser és a causa dels meus límits quan intento controlar les meves emocions. Roberto Colom acostuma a dir que les emocions no es trien, sinó que es contreuen, com la grip. Efectivament, ni les emocions ni els estats d’ànim es poden progra-mar. Vénen i van al seu caprici, però em sembla que la seva gestió és més eficient com més intel·ligent és una persona. Es necessita molta intel·li-gència i un gran domini del llenguat-ge per poder observar les pròpies emocions de manera objectiva.

7. Agustí d’Hipona, que d’emoci-ons i d’intel·ligència en sabia un munt, ens va confessar: “Video meliora pro-boque, deteriora sequor”. És a dir: “Veig el millor i ho aprovo, però trio el pitjor”. Per poder seguir el millor i controlar en part les nostres emoci-ons, ens cal una singular síntesi d’in-tel·ligència i voluntat: coratge.

8. Però nosaltres tenim un proble-ma en l’elecció del millor: acceptem que ningú pot imposar a un altre els seus valors morals. Els antics enteni-en que per educar el sentit del noble i del vergonyós era necessària una cul-tura, una estructura moral col·lecti-va, impregnada de valors. Si Aristòtil sostenia que l’home és un animal po-lític és perquè considerava que no-més la polis (la ciutat) pot educar emocionalment. Ara bé, com que era conscient dels límits del seu pensa-ment, mai se li va acudir proposar l’eli-minació de les presons. Aquesta es-tructura moral col·lectiva és el que ha entrat en crisi amb el present triomf del politeisme dels valors.

9. ¿No us sembla que les persones creatives tenen alguna alteració emo-cional? Semblen focalitzar tot el seu ésser en un punt, desinteressant-se pel que resta a la seva perifèria. Quants genis hi ha hagut emocional-ment intel·ligents? Cada vegada que escoltem Beethoven apassionada-ment estem fent un elogi al desequi-libri emocional.

10. De les emocions se n’hauria de parlar poc a classe. El que hauríem de fer és posar els alumnes en contacte amb persones psicològicament equi-librades i emocionalment estables, perquè estic convençut que educa més el contacte amb una persona emocionalment madura que cent exercicis sobre madure-sa personal. L’educació emocional s’adquireix per impregnació.

Gregorio Luri

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

d’autonomia de centre que va permetre fixar una dotació econòmica per contractar-les.

“La direcció va fer una aposta molt forta de tre-ball interdisciplinari i va veure clar que calia aten-dre aquella realitat com-plexa –una vintena de nacionalitats diferents i situacions de risc i vulne-rabilitat– integrant-nos en el claustre”, recorda. “Trobar l’encaix entre el professorat docent no va ser una tasca fàcil perquè n’hi havia que tenien alguns recels. Però al cap d’un any i mig es van veure els resultats, per-què vam poder generar igualtat d’oportunitats, vam reforçar l’entorn afectiu dels infants i, per tant, estaven més predis-posats a aprendre. A més, hi havia més participació de les famílies a l’escola i l’assistència a l’extraesco-lar de natació va ser total, així com a les colònies”, conclou satisfeta.e

Amb més presència a la resta de l’Estat Molta feina per fer e La incorporació dels educadors socials a l’escola for-mal de manera institucional no es va visualitzar fins a l’any 2002. Però el desplegament no s’ha fet de la mateixa manera a tot l’Estat. “Extremadura va ser la primera comunitat autònoma que va prendre la ini-ciativa i es va convertir en referent per a d’altres, que han seguit d’una manera més o menys decidida els seus passos, com Castella-la Manxa o Andalusia. També trobem experiències interessants a les Illes Balears en àmbits molt concrets com la convivència escolar, tot i que també limitades a centres amb determinades característiques”, subratlla Miquel Castillo.

“No és el cas de Catalunya, que no presenta cap regulació sobre aquest tema. Però tampoc el de Galí-cia o Aragó, que sí que ho han regulat però des de l’administració local o regional”, argumenta. Per aquest expert, “és clau disposar d’una mirada social com a docents i educadors”. “L’escola és un servei públic al servei de tots els ciutadans en el marc d’una escolarització obligatòria fins als setze anys. La seva responsabilitat és assegurar que les necessi-tats educatives de tots els alumnes siguin ateses de la millor manera possible, atenent circumstàncies, situacions i contextos diversos”.

Informació útil e Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya www.ceesc.cat e Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i l’Adolescència www.fedaia.org e ‘RES, Revista de Educación Social’, núm. 16: ‘La educación social y la escuela’ www.eduso.net/res e Acció socioeducativa en contextos escolar (2015) Miquel A. Castillo i Eva Bretones. Editorial UOC e ‘El educador social en la educación secundaria’ (Premi Internacional en Educació Social Joa-quim Grau i Fuster). Rut Barranco, María Díaz i Estrella Fernández. Editorial Valencia: Nau Llibres.


Adolescència

el pagament es pot fer després d’estudiar i això juga a favor”, sosté aquest alumne, que va néixer a l’Argentina però que va marxar a Andalusia quan era un nen.

Més opcions de futur L’Olga Troyano fa només uns mesos que està estu-diant dret a Londres. Se n’hi va anar com un pro-cés natural de la seva for-mació: “Anant a una escola anglesa des de petita, continuar els meus estudis a Anglaterra entrava dins de la lògica”. La crisi que es viu a tot l’Estat també hi ha contri-buït: “Estudiar fora em facilitarà trobar feina en el futur”.

Els avantatges de fer la carrera en un altre país, segons ella, són les amis-tats que fas: “Et sorpren-dries de la quantitat de gent com tu que hi ha que no parlen el teu idioma ni comparteixen la teva cul-tura”. La principal dife-rència entre estudiar aquí o a fora és el sistema edu-catiu. “En algunes carre-res, com dret, la disciplina és crucial perquè només tenim tres hores de classe al dia i la resta de temari l’has d’estudiar pel teu compte. I no és fàcil posar-s’hi en una ciutat on tens tantes coses per fer!”

Ara bé, també hi ha inconvenients: “Les pri-meres setmanes vivint fora són les més dures perquè tot és nou i dife-rent; intimida al principi, però en haver-hi tants estudiants en la mateixa situació al final tothom acaba fent pinya”. Trobar un grup de gent amb qui et sentis a gust és la clau de tot plegat, encara que

Farem maletes Marxar fora per estudiar

XAVIER TEDÓ FOTO: FRANCESC MELCION

Parlant la gent s’entén. Aquesta és la filosofia de l’Eva Vila, que des

de ben petita ha tingut clar que volia ser diplo-màtica perquè “no es repeteixin alguns dels capítols més tristos de la història de la humanitat”. Ara, amb 17 anys i cursant segon de batxillerat, té a tocar aquest somni. Un somni que farà realitat lluny del nostre país per-què ha decidit cursar estudis de relacions inter-nacionals i francès en una universitat de fora.

Ha fet la sol·licitud d’accés a cinc universitats diferents i totes l’hi han acceptat: “Envies el currí-culum i les notes que els professors creuen que trauràs aquest curs i els responsables d’admissi-ons d’aquestes universi-tats ho valoren”. Amb el vistiplau de les cinc facul-tats, ara n’ha de triar dues: “La meva primera opció és la Royal Hollo-way de Londres perquè el sistema d’estudis és molt bo i el departament de relacions internacionals és molt potent. I fan tea-

tre musical com a activi-tat extraescolar, que m’apassiona”.

Vila reconeix que s’ha plantejat estudiar aquí, però al final s’ha decantat per marxar. “Vull fer un màster de diplomàcia i m’exigeixen un nivell molt alt de francès per fer feines de traducció, i a Barcelona no podria asso-lir-lo. Faré tres anys de carrera a Anglaterra i un a

França per perfeccionar aquest idioma”. La família li dóna suport. “Ho veuen molt bé, consideren que és una bona oportunitat que m’aportarà experièn-cia internacional i que m’obrirà portes”, remarca la jove estudiant, que assenyala que “un 88% dels que acaben la carrera allà obtenen feina”.

El cost econòmic de l’operació és assumible:

Cada cop són més els alumnes que opten per fer la carrera lluny de Catalunya i fins i tot hi ha centres amb una llarga tradició a promoure la mobilitat dels seus estudiants

APOSTA. El Yannick vol estudiar astrofísica i el seu repte és fer-ho a la Gran Bretanya. No se li farà estrany. Té la família a Màlaga i ara ja viu sol a Barcelona.

“Només m’hauran de pagar l’estada. El govern anglès et deixa els diners per fer la carrera i els has de retornar amb un inte-rès baix quan comences a treballar”. El seu no és un cas únic: “La majoria dels que estudiem a la British School of Barcelona mar-xem a estudiar fora; l’excepció són els que es queden”.

També farà les maletes a l’estiu el Yannick Sztamfater, que estudia al mateix centre: “La meva família viu a Màlaga i ara m’he traslladat jo sol a Barcelona i, per tant, ja s’han fet a la idea que estaré uns anys lluny de casa”. Vol estudiar astro-física en alguna universi-tat del Regne Unit amb l’objectiu de treballar en un futur a l’Agència Espa-cial Europea. Els benefi-cis d’estudiar fora, a parer seu, són que et permet “conèixer altres cultures i fer amistat amb gent d’arreu del món, tenir una mirada àmplia practicant altres idiomes”. Els ajuts que ofereixen les univer-sitats angleses també con-viden a marxar. “Totes les facultats costen unes 9.000 lliures a l’any, però

La família de l’Eva aplaudeix la seva decisió de marxar. “Creuen que m’obrirà portes”


les universitats porten a terme programes per afa-vorir la integració dels estudiants estrangers i els estudiants munten les seves pròpies societats. No sap si tornarà a treba-llar a Barcelona: “Un cop acabi la carrera hauré de quedar-me a Londres a treballar per pagar els estudis, però després m’agradaria tornar. Dependrà del panorama econòmic”. Sigui com sigui, Troyano deixa clar que a Anglaterra “si ets bo i t’esforces, la recom-pensa paga molt la pena”.

Per afavorir aquesta mobilitat, la British School of Barcelona orga-nitza des de fa sis anys la Fira d’Universitats Euro-pees, que és oberta a estu-diants de 16 a 18 anys de tota la demarcació de Bar-celona i que permet a l’alumnat i a les seves famílies conèixer els res-ponsables d’admissions d’universitats d’arreu del món, especialment del Regne Unit, per decidir on prosseguir els estudis. Amanda Hughes, direc-tora de la Fira, assenyala: “Fa sis anys que organit-zem aquesta fira perquè ens vam adonar que no hi havia fires locals que ori-entessin els estudiants”.

Tot i que en aquesta fira hi participen univer-sitats privades d’Espanya, Anglaterra i altres països europeus, també celebren una altra fira amb univer-sitats públiques britàni-ques i organitzen visites in situ a aquestes facultats perquè fills i pares tinguin informació de primera mà. Els processos d’admissió a les universi-tats angleses són bastant semblants als d’aquí: “Les sol·licituds s’envien per

correu electrònic i els estudiants escullen dife-rents universitats per aca-bar seleccionant-ne una com aquí, la principal diferència és que al Regne Unit s’ha de fer abans del 15 de gener mentre que aquí hi ha temps fins a finals de juny”.

La directora de secun-dària de la British School of Barcelona revela que les destinacions han anat canviant els últims anys: “Les habilitats amb els idiomes dels nostres estu-diants els obren tantes portes que poden escollir estudiar en qualsevol con-tinent”. Cada cop hi ha més estudiants que opten per fer la carrera en un país i el màster en un

“Estudiar fora em facilitarà trobar feina en el futur”, afirma convençuda l’Olga Troyano

altre. Els beneficis d’aquesta experiència, segons ella, són múltiples: “Es tornen més indepen-dents i flexibles perquè han d’aprendre a adaptar-se a noves cultures i dife-rents formes de vida”.

Més ajuts La crisi no disminueix el nombre d’alumnes que marxen fora: “Els estudi-ants són conscients que al Regne Unit poden obtenir préstecs per finançar les seves carreres o beques com si fossin residents al país que els ajudaran a reduir les despeses que comporta estudiar fora”. En aquest sentit, Hughes afirma que hi ha una gran varietat de beques que

varien en funció del país, la universitat i curs o car-rera escollida: “Sovint tenen estrictes requisits d’acceptació i dates límit de sol·licitud, de manera que els estudiants han d’informar-se bé de les opcions existents. Nosal-tres els facilitem cartes de referència perquè es puguin beneficiar d’aquestes reduccions”.

Una realitat que con-trasta amb els pocs ajuts que concedeix el govern català a l’hora de treure’s una carrera al nostre país. Només dues de cada deu universitaris ofereixen d’algun tipus de beca per cursar els seus estudis. A més, com remarca un estudi recent de l’Obser-

vatori del Sistema Uni-versitari, Espanya no dis-posa ni de deduccions de l’IRPF ni de subsidis des-tinats a les famílies amb fills que estudien a la uni-versitat, quan a la majoria d’estats europeus sí que compensen aquest esforç.

Aquest mateix treball també exposa que Catalu-nya és el sisè país europeu amb les taxes università-ries més altes, només per darrere d’Anglaterra, Irlanda, Eslovènia, Hon-gria i Letònia, però amb l’inconvenient afegit que aquí el preu també varia en funció del rendiment acadèmic. Per acabar-ho d’adobar, l’Observatori conclou que a Catalunya el preu màxim d’un curs de màster és un 44% més car que el màxim d’un curs de grau amb un preu mínim de 2.500 euros.

Davant l’augment de les taxes universitàries a casa nostra, de les poques opcions de trobar feina un cop acabin la carrera i del prestigi que tenen les universitats europees, cada cop més estudiants catalans opten per fer els estudis superiors lluny de Catalunya. No només aquells que van a escoles internacionals com la British School, on ja exis-teix una llarga tradició a marxar fora a estudiar. Això explica, a tall d’exemple, que el nombre d’estudiants de l’Estat que estudien a universi-tats franceses hagi cres-cut un 30% els últims tres anys. Les convalidacions del pla de Bolonya i un domini més alt d’idiomes juga un paper clau en aquest desembarcament d’universitaris catalans a facultats d’arreu d’Europa.e

FUTUR. L’Eva ha decidit anar a estudiar francès i relacions internacionals a l’estranger.


Sant Valentí, sí o no? TEXTOS: CRISTINA SERRET IL·LUSTRACIONS: MARTA CAYUELA

Avui, que és Sant Valentí, bona part del món celebra el dia dels enamorats. Les parelles ho aprofiten per dir-se que s’estimen i fer coses romàntiques. A Catalunya, però, ens agrada més el dia de Sant Jordi. Tot i això és possible que avui vegis força aparadors plens de cors vermells,

perquè aquesta festa s’està fent tan popular que és difícil no fer-ne cas

kidsara

Qui era sant Valentí? Valentí era un sacerdot que va viu-re a Roma al segle III, i va morir per haver contradit Claudi II. L’empera-dor havia prohibit els matrimonis entre parelles joves perquè s’esti-mava més que els nois fessin de sol-dat, però Valentí els casava d’ama-gat. Fins que el van descobrir i el van matar. Des de llavors se’l considera el patró dels enamorats.

Enamorats com pardalets La festa dels enamorats també se celebra a mitjans de febrer perquè coincideix amb l’època de l’any que els ocells comencen a aparellar-se.

Per què és tan popular Sant Valentí? Com que avui dia tots tenim inter-net i molts mitjans de comunica-ció, és molt fàcil que les tradicions d’un lloc siguin molt conegudes i tothom les vulgui celebrar. Això és el que passa amb Halloween o el Pare Noel, que són els equiva-lents de la nostra Castanyada i dels Reis d’Orient. Amb Sant Valentí passa una cosa semblant: nosal-tres ja tenim el dia de Sant Jordi, però hi ha qui s’estima més cele-brar el dia dels enamorats com la resta del món, el 14 de febrer.

Saps que m’agrades molt? Moltes persones aprofiten aquest dia per dir a la persona que els agra-da que n’estan enamorats. Els més valents ho fan cara a cara, i els més vergonyosos amb cartes o flors.

M’estimes avui, o tot l’any? No tothom celebra el dia dels ena-morats. Hi ha gent que considera que l’amor s’ha de demostrar cada dia, no quan ho diu el calendari. També hi ha qui pensa que tot ple-gat és un invent comercial que ser-veix per vendre més.

Et dono el meu cor Als Estats Units és costum que el dia dels enamorats els nens i nenes es-criguin una postal d’amor i la portin a classe per donar-la a la persona que els agrada. I per fer-la més bonica, trien un paper vermell i la retallen amb forma de cor.

Roses are red Violets are blue Sugar is sweet And so are you

Roses are red

Violets are blue The stars shine bright

But not as bright as you do

Vocabulary

true love: amor veritable

poem: poema to try: intentar

roses: roses violet: violetes

sweet: dolç shine bright: brillen

intensament

A Valentine’s Day poem for my

true love ‘Roses are red, violets are

blue…’ is a very popular poem to write on

Valentine’s Day. Here you have two examples. Why

don’t you try to write your own poem?

PUBLICITAT 31ara DISSABTE, 14 DE FEBRER DEL 2015

criatures.ara.cat la neu · 2015. 2. 17. · nir algunes d’aquestes característiques: 1. ser-ne...

Documents