Felicitat i justícia

Unitat 6 (part 1)

Les teories ètiques davant els reptes de la societat actual:

1. Índex. La felicitat

1. Com podem arribar a ser feliços? La fòrmula de la felicitat

2. Vull ser ric guapo i famós. Sòcrates

3. La passió il·limitada, la superioritat i l‟extrem Cal·licles

4. La recerca de la felicitat en l‟hel·lenisme Epicur

5. Les causes de la infelicitat

6. Una persona feliç

NOTA: El contingut d‟aquest apartat que no apareix

al llibre de text està extret del treball de l‟alumna

Paola Bertomeu La recerca de la felicitat.

1. Com podem arribar a ser feliços?

La felicitat ha de ser fruit d‟una tasca intel·lectual

(racional) o ha de ser el resultat de deixar-se endur

pels sentiments o els impulsos (irracionalitat)? La

felicitat depèn de la raó o de la passió?

Depèn de la qualitat o de la quantitat? Més quantitat

produeix més felicitat?

Segons la definició enciclopèdica la felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment.

El terme és un dels més importants en filosofia, ja que la seva recerca acostuma a ser l'objectiu primordial de l'ésser humà.

Alguns termes que designen estats de l'esperit similars són joia, alegria o benestar. Els seus antònims són la tristor i la pena.

Físicament, està associada a la dopamina, per això certes drogues poden induir artificialment un estat que simula el de la felicitat.

Segons Boeci, és “el màxim bé, que comprèn dins de sí tots els béns”, o “la causa de tot el que es desitja”

Boeci segueix el pensament d‟Aristòtil que assegura que tot

allò que fa l‟home ho fa per algun fi, i el fi és el bé que es

desitja aconseguir; el bé últim: “tal sembla eminentment la

felicitat” . A la Moral a Nicòmac afirma que “la felicitat és el

bé suprem de la humanitat‟‟,i que “ viure bé i obrar bé és

sinònim de ser feliços, però allò que divideix les opinions és

el tema de la naturalesa i l‟essència de la felicitat, i en

aquest punt el poble es molt lluny d‟estar d‟acord amb els

savis. Uns la col·loquen en les coses visibles i que salten a

la vista, com el plaer, la riquesa o els honors; mentre que els

altres la col·loquen en una altra part. Afegiu a això que

l‟opinió d‟un mateix individu varia moltes vegades sobre

aquest punt; si està malalt creu que la felicitat és la salut; si

es pobre, que és la riquesa; i quan un no té consciència de

la seva ignorància, es limita a admirar als que parlen de la

felicitat en termes pomposos...‟‟

Kant la defineix la felicitat com “l‟estar content amb tota la

pròpia existència”. Degut a que és subjectiva no la

considera llei principi universal de l‟obrar humà o raó

última de l‟acció humana (malgrat que tot home desitja la

felicitat). Els homes no poden posar-se d‟acord en el mode

d‟aconseguir la felicitat, si de cas, només en el mode de

decidir en què consisteix la moralitat. I aquesta no porta

de per si a la felicitat, sinó que només fa a l‟home digne de

ser feliç .

El filòsof Julián Marías al seu llibre La felicitat humana

examinant conclou que “la nostra vida consisteix en

l‟esforç per a aconseguir parcel·les, illes de

felicitat, anticipacions de la felicitat plena. I aquest intent

de buscar la felicitat es nodreix d‟il·lusió, la qual, a la seva

manera, és ja una forma de felicitat”.

L‟escriptor i periodista, Vicente Verdú, ens avisava en una

columna al diari El País que la felicitat està enfrontada

amb la perfecció, doncs “els anhels de perfecció

desencadenen un infern íntim permanent”. Mentre que “la

imperfecció acull a l‟ésser humà, convalida, descarrega la

seva vida i és un senyal de llibertat”.

Punset conclou el seu llibre El viatge a la felicitat amb

una fórmula:

La Felicitat és igual a E (M+G+P) dividit per R+C, on E

és l'Emoció a l‟inici i al final del projecte; M, el

Manteniment i atenció al detall; G, el Gaudir de la

recerca i l'expectativa; i, P, les relacions Personals; R

són els factors Reductors i C la Càrrega heretada.

Felicitat =E (M+G+P)

R+C

Observeu aquest

retall de l'edició del

7 de desembre de

1929 de la revista

il·lustrada Al voltant

del Món. La clau

està en fixar-nos en

el paper del silenci

en la fórmula

descrita, anotada

per Heliodoro Fuster

en la seva secció

Fulles del Dissabte,

de l‟esmentada

revista.

2. Vull ser ric, guapo i famós.

I qui no? Llavors he d‟aconseguir que hem

seleccionen per entrar a Gran Hermano?

Seré més famosa, la gent hem

reconeixerà pel carrer, em demanaran

autògrafs, cobraré per anar als llocs a no

fer res, m‟entrevistaran a la tele i

coneixeré a la Belén Esteban.

Si Sòcrates fos viu tindria molta feina a fer. Ell, que va

lluitar contra els valors del seu temps podria tornar a fer el

mateix avui. Criticava els seus conciutadans per estar

obsessionats en aconseguir „riqueses, fama i honors‟. El

problema deia, és considerar les riqueses la fama i els

honors com un mitjà per arribar a la felicitat. Aquest no és

el camí.

Llavors, no hem presentaré a Gran Hermano. He

decidit que m‟operaré el nas, i em

micropigmentaré els llavis. Després aniré a l‟Illa i

em compraré unes Manolo Blahnik i un bolso a

conjunt.

Doncs Sòcrates tampoc hi

estaria d‟acord, perquè,

diria, estic donant més

importància al benestar del

meu cos i dels meus béns

que als de la meva ànima.

Llegir l‟Apologia de Sòcrates. Pàg. 207

Activitat: Llegir l’Apologia de Sòcrates. Pàg. 207

Quins valors defensa?

L‟intel·lecte (o ànima, o raó) és la nostra millor arma per

ser feliços. Ens fa més feliços desenvolupar les nostres

capacitats intel·lectuals que preocupar-nos en excés pel

nostre aspecte físic.

Les eines per assolir la felicitat són: el saber, la veritat i el

bé.

Però hi ha una veritat? Per a Sòcrates sí. És

antirelativista i considera que els valors ètics són de

caràcter universal, només així poden servir per regular les

relacions entre les persones.

Si volem assolir la felicitat vivint en societat hem d‟assolir

uns valors comuns i és la raó qui ens permet trobar-los i

justificar-los.

Quin és el més important d‟aquests valors

universals?

Doncs el bé. Obrar bé és ser millors persones. Però

per poder obrar bé s‟ha de saber què és el

bé, només així podré distingir quins actes estan bé i

quins no. Ha de ser la raó qui em guiï, “coneix-te a tu

mateix” diu Sòcrates. He d‟aprofitar els exemples

concrets, els actes que considero bons, per recercar

el significat de bé. És un mètode inductiu que parteix

del meu interior anomenat inducció maièutica.

Així, vaig des d‟allò relatiu i subjectiu cap a una idea

més universal. Les veritats que jo descobreixo per

mi mateixa tenen tanta força que no me‟n puc

desprendre. Això implica que com més a prop estic

de la idea de bé, més bona persona sóc

Per considerar això Sòcrates parteix de la base que

ningú obra malament expressament, sabent que ho

fa malament, ell creu que qui fa alguna cosa

malament és per ignorància i no per maldat.

Aquesta postura s‟anomena optimisme

antropològic. Qui pensa correctament, actua

correctament i qui actua correctament és feliç.

Activitat 1: tenint en compte aquesta

consideració, creus que Sòcrates estaria d‟acord

amb el càstig?

Darrera la fórmula socràtica s‟hi amaguen dos

premisses: l‟autonomia moral i l‟universalisme. (pàg.

210)

3. La passió il·limitada ...

Activitat 2: llegeix el text de la pàg. 211.

Veus algun dels valors que defensa Cal·licles en la

nostra societat? Qui els representa?

Cal·licles (sofista contemporani de Sòcrates)

representa la passió enfront de la raó, el predomini

de la nauralesa humana davant les convencions

(physis-nomos). Les passions i els desitjos són els

que en realitat orienten la nostra conducta. Per

tant, actuar bé és satisfer els desitjos. És així com la

raó se sotmet a la passió.

Postula la desigualtat natural dels éssers

humans, fet que atorga el dret de domini dels

uns sobre els altres.

Així, la felicitat no és a l‟abast de tothom sinó

4. La felicitat en l’hel·lenisme

En aquest període

històric hi ha

diverses teories

ètiques que se

centren en la

recerca de la

felicitat.

L‟Imperi és molt

gran, la polis ha

desaparegut i

davant la crisi i les

inseguretats cal

buscar la salvació

individual.

Laocoont i els seus fills. Representa la mort del sacerdot troià Laocoont,

castigat pels déus a ser estrangulat per serps marines juntament amb els

seus dos fills.

Fauno Berberini versus Dolce &

Gabanna o la idealització del

cos masculí

Activitat 3: observa i pensa en

què s‟assemblen? En què es

diferencien?

Es critiquen els valors

dominants i es proposen

com a alternativa aquells

que proporcionen

autonomia, serenitat i

autodomini. Es retorna a

l‟intel·lectualisme moral

per trobar un model de

vida feliç a través de la

raó. El savi hel·lenístic manté el control davant l‟adversitat, no es posa nerviós i, encara que el món s‟enfonsi i la incertesa campi per tot arreu és capaç de mantenir-se tranquil.

El savi sap distingir allò fonamental d‟allò que no ho és, i només així ens podem desprendre de l‟excés de convencionalismes i de les necessitats creades artificialment

Aquest marc conceptual es mantindrà fins al segle V d.C.

Amb la caiguda de l‟Imperi romà aquest ideal de savi

queda relegat a petites elits cultes; la resta de la població

es va posar en mans d‟una nova religió que era més fàcil

d‟entendre i seguir, encara que ajornava la felicitat per a

un moment posterior a la mort.

Epicur

L‟objectiu de la seva ètica és la recerca de la felicitat i el

mitjà per aconseguir-la és el plaer (teoria ètica

hedonista).

Activitat 4: Llegir la Carta a Meneceu (al Moodle).

Sabries enumerar quines pors combat amb aquesta

carta

Fa una profunda reflexió sobre el plaer, que podríem

resumir com absència de dolor (aponia i ataràxia) i el

qualifica com el principi i el fi d‟una vida feliç.

El sentiment de plaer o de dolor és el que ens fa

concebre una cosa com a desitjable o no, però no tots

els plaers són iguals

Analitza els diferents tipus de plaers per esbrinar quins

són els que ens porten a la felicitat i saber-los triar en

cada moment. Els plaers s‟han d‟avaluar no només pel

EL TETRAFARMAKON:

La filosofia ens ha de donar seguretat i confiança, tot

allunyant de nosaltres les pors que ens pertorben. En

aquest sentit, és cèlebre el quadruple fàrmac que

proposa Epicur:

Les pors El remei

Els déus Si existeixen, són feliços i no

s’ocupen de nosaltres.

La mort Mentre nosaltres hi som, encara

no ha arribat, i quan arriba, ja no

hi som.

El destí No existeix el destí, cada home

construeix la seva vida.

Les necessitats

naturals i els mals

Les necessitats estrictament

naturals són fàcils de satisfer, i els

mals són fàcils d’evitar.

Classificació dels desitjos:

Naturals i necessaris

Naturals però no necessaris

No són naturals ni necessaris

Activitat 5: pensa‟n un exemple de cadascun

Per ser feliços n‟hi ha prou amb els primers. L‟últim tipus

de desitjos provoquen més sofriment que plaer. El savi

epicuri sap eliminar els desitjos inútils i controlar els

naturals. Per això no és feliç qui té molt sinó aquell que

necessita poc.

Epicur creu també necessari saber controlar els desitjos

naturals. Distingeix dos tipus de plaers, en moviment i en

repòs. El primer és només un mitjà, el segon és

l‟autèntic fi.

En resum, els epicuris no entenen l‟ètica com a reflexió

sobre els deures de l‟individu en el marc d‟una

societat, sinó com a reflexió sobre la millor forma de

vida, la que portarà a l‟individu cap a la felicitat.

La finalitat fonamental de la vida humana és la recerca

del plaer (hedonisme). La felicitat es troba en el plaer. De

tota manera, si bé qualsevol plaer és bo, no tots els

plaers condueixen a la felicitat. S‟identifica la felicitat amb

l’ataràxia: consisteix en l‟absència de dolor i de

pertorbacions, i en l‟assoliment del benestar aconseguit a

través de la satisfacció mesurada de les necessitats

naturals, la serenor d‟esperit aconseguida amb la

filosofia i la companyia de bons amics.

5. Les causes de la infelicitat

La competitivitat, la inevitable cursa per aconseguir

béns, aquesta “lluita per la vida” per poder aconseguir un

benestar que costa tant d‟esforç, la cursa per l‟èxit més enllà

de les necessitats bàsiques, el fet de ser com els altres o

fins i tot una mica més.

L‟avorriment, la indiferència. El desig d‟excitació és molt

profund en els éssers humans, i la manca d‟estímuls pot

arribar a ser molt perillosa, ja que moltes persones recorren

a mitjans nocius – excitants, drogues, experiències

fortes, etc. – per mirar d‟apavaigar aquest sentiment de tedi.

El cansament o fatiga, tant si és físic com psíquic, sempre

que sigui excessiu. Un cert nivell de cansament pot ser

positiu, perquè ens fa apreciar el descans, però si passem

un límit raonable pot esdevenir insuportable i esgotador.

L‟enveja o gelosia és una peculiaritat molt negativa que

provoca un estat de desgràcia a qui la sent. Les persones

profundament geloses es caracteritzen per la seva

inseguretat, baixa autoestima, incapacitat per a confiar en

els altres i, en concret, per la sospita de traïció en la parella i

la por a perdre-la. L‟enveja està molt relacionada amb la

competència i desemboca en l‟odi. El sentiment de culpabilitat és una de

les causes d‟infelicitat més importants de

la vida adulta. El remordiment o

penediment per no haver fet certes

coses, per no haver pres certes decisions

o per haver-les pres incorrectament. És

el sentiment de pecat, tan important al

catolicisme i al protestantisme. Molt

sovint la moralitat tradicional ha afavorit

aquesta consciència de culpa.

El dolor es, per definició, una sensació molesta

que produeix una aflicció incompatible amb el

benestar, tot i que de vegades ens ajuda a

mantenir-nos vius. La seva funció natural es

servir-nos d‟alarma biològica que ens anuncia

un desajust d‟una part del cos i ens empeny a

prendre mesures per a corregir-lo. Ens avisa de

perills, però també pot arruïnar-nos la vida.

Certes malalties poden causar incapacitacions

devastadores que ocasionen un suplici mental

intolerable. Destrueixen la nostra autonomia, el

sentit d‟autocontrol sobre les activitats més

elementals, etc.

La por és un reflex primari indispensable per a la

supervivència, ens permet detectar circumstàncies que

poden causar-nos dany i prendre mesures per evitar-les. En

la nostra espècie, el paper de la por s‟ha expandit més enllà

de la seva missió natural i també ens adverteix del sofriment

emocional que produeixen la pèrdua d‟un ésser estimat, el

rebuig, l‟abandó o la culpa

Algunes persones viuen contínuament amb nivells

desmesurats d‟aprensió i d‟ansietat que no corresponen a la

perillositat real de les circumstàncies. Fòbies o terror

irracional a animals, objectes o a llocs; ansietat crònica

generalitzada, atacs de pànic, transtorns obsessius-

compulsius...

L‟odi és un altre antídot molt potent de la felicitat humana.

Els sentiments d‟aversió o repugnància envers els altres, el

mal dels quals desitgem o provoquem, formen part

inseparable de la nostra naturalesa. L‟odi és una força de

destrucció que també podem dirigir cap a nosaltres mateixos

. És el combustible de moltes tragèdies humanes. Alimenta

la força impetuosa que mou a les persones a envejar,

sotmetre, ferir, torturar i matar. L‟odi és l‟emoció antitètica

de l‟amor.

El lladre de la felicitat més perillós dels nostres temps és la

depressió, ja que el primer que ens arrabassa és

l‟esperança. I l‟esperança és, precisament, el sentiment que

alimenta la il·lusió de viure i de trobar o recuperar la felicitat.

En conclusió, els lladres de la felicitat ens aguaiten des de que

naixem fins que morim. El dolor i la por, que són els

mecanismes innats de defensa, ens traeixen convertint-se

en elements sàdics de tortura i de terror. Mentre que l‟odi i

la depressió, l‟única missió dels quals és la destrucció de la

persona, compleixen la seva comesa arrabassant-nos

l‟alegria de viure, l‟esperança i la pau d‟esperit.

No obstant això, a pesar del sofriment i desesperació que

ocasionen aquests mals, quasi tots els homes i les dones

celebrem la vida fins el final. I aquesta veritat és

reconfortant: si bé hi ha calamitats que ens impulsen a tirar

la tovallola i abandonar, molt poques vegades són tan

eficaces com les forces vitals que ens animen a continuar

lluitant.

M‟agradaria finalitzar aquest capítol amb una frase de John

Wayne :

“Ser valent és: estar cagat de por

i tot i així pujar al cavall.”

No hi ha dos classes de persones: les que tenen por i les que

no; tots tenim por. Però, sí que hi ha dos classes de

persones: les que pugen al cavall i les que no; malgrat tenir

por.

Capítol extret del treball de

recerca de Paola Bertomeu

6. Una persona feliç

El que està considerat –segons els científics– „l'home més feliç

del món‟, el monjo budista Matthieu Ricard, diu que el silenci

interior és part del camí a la felicitat, però que per

aconseguir-ho cal vèncer la síndrome de l'ocell engabiat, al

que quan se li obren les portes de la seva gàbia no pot fer

res més que acabar tornant. El silenci interior és una

conquesta.

Matthieu Ricard

(París,1946)

Si ho aconseguim, segons Darío

Lostado, prestigiós filòsof, teòleg i

psicòleg, arribarem al que ell

anomena “sentir el jo profund”, és

a dir, allò que queda quan

transcendim el nostre cos, els

nostres pensaments i les nostres

emocions.

Tal com ja va dir Voltaire al s.XVIII:

“He decidit ser feliç perquè, a

més, és bo per a la salut”.