(127) 75

Introducció

Aquest article té com a propòsitintentar analitzar les motivacions iels objectius de la guia novel·ladaque, en els anys 30 del segle XX,Narcís Puget Viñas va escriure so-bre Eivissa i va donar a conèixer,de fulletó, en la premsa local. Ésuna obra avui pràcticament oblida-da (Mateu 2010a), i de la qual al-menys caldria ressaltar determi-nats continguts, tal com ja vamesbossar en un avançament, imme-diatament després d’haver-la re-descobert.Abans de res cal començar dient

que no ens trobam davant un llibreon la perfecció i la bellesa narrati-va constitueixen, per elles matei-xes, un plaer de lectura. Més aviatal contrari, l’expressió escrita nodevia ser el punt fort de Narcís Pu-get en traçar el relat i, a vegades,fins i tot, en el d’intentar transme-tre les sensacions intenses que liproduïa la mera contemplació de lanaturalesa illenca.Malgrat aquesta limitació –que

a més no afecta alguns paràgrafs–,gràcies a aquest escrit tenim ocasióde conèixer-lo millor, tant pel quefa a la seua faceta artística compersonal. Ell mateix diu a les seuespàgines quins eren, al seu parer,els angles més idonis per captar en

els llenços un paratge o un altre enparticular. Hi exposa les seues opi-nions en el camp artístic. I, a més,aporta una curiosa informació et-nogràfica, com a complement de latemàtica costumista, tan represen-tativa de la seua producció pictòri-ca i fotogràfica…Deixant a banda aparents pre-

cedents periodístics,1 sembla queels seus primers passos com a no-vel·lista poden reconèixer-se en laconferència que va pronunciar so-bre es Vedrà, el mes d’abril de1932, a la Societat Columbòfila Ei-vissenca, i que va gaudir d’una ca-lorosa acollida, si ens atenim a lacorresponent ressenya a la premsa(Planells, 1932). En realitat, deguétractar-se de l’exposició públicad’un capítol del llibre, que podríempensar que aleshores ja devia tenirescrit, i que fou anunciat l’any se-güent per Luis Gálvez, precisa-ment coincidint amb l’importantesdeveniment literari dels JocsFlorals.2

Conseqüència de tots dos avan-çaments degué ser l’entrevista con-cedida per l’autor al Diario deIbiza, el 30 de novembre d’aquellmateix any, en la qual s’incloïa lareproducció del pròleg a càrrec del’esmentat Luis Gálvez.3 Prologuis-ta amb singulars dots literàries–tal com va avalar el guardó perio-

dístic que obtengué l’any 1934– iqui amb evident sensibilitat i deli-cadesa s’encarregava en aquest casde destacar la qualitat precisa ievocadora amb què Puget s’expres-sava per escrit, de qui diu que arri-bava fins i tot a assolir una alturainsospitada en alguns passatges, ique bolcava la seua ànima en el pa-per amb despreocupació retòrica.No obstant això, en aquesta

despreocupació generalitzada po-dríem trobar la causa de la pobraacollida que, segons sembla, va re-bre aquest escrit per part de la so-cietat local, lògicament més recep-tiva davant la seua evolució pictò-rica.4 I així, els comentaris que demoment hem trobat sobre aquesttema no són precisament favora-bles, ja que enfoquen la crítica desd’una rígida i exclusiva òptica lite-rària.Ens referim especialment a la

formulada per E. Fajarnés Cardo-na, qui anys més tard recordariales temptatives de Puget com a es-criptor mentre el veia anar d’uncostat a l’altre, abstret –«más comoun perseguidor de conceptos quecomo un colorista»–, pel terrat dela seua casa de Vara de Rei, prote-git per un guardapols, capsoto iamb les barbes al vent. Unes temp-tatives amb abundants diàlegs idescripcions de paisatges, junta-

La incursió literària de Narcís Puget.Motivacions i objectius

per Maria Lena Mateu Prats

1. Creim reconèixer les seues vivències, el seu estil i les seues inclinacions artístiques en cròniques signades amb el pseudònim POMPEYO(«La velada de anoche», Resumen, 3 març 1915; «Nuestro gran señor Lavilla», ídem, 5 abril 1915; «Banquete y excursión al gran Sorolla»,ídem, 22 setembre 1919; «Sorolla», DI, 20 agost 1923; «Un concierto», Voz, 22 setembre 1925; etc.).2. S’hi refereix l’entrevista realitzada per Verdera a Narcís Puget, «Una visita al Señor Puget» (DI, 30 novembre 1933).3. Registrador de la Propietat que va ocupar el càrrec de President de l’Ateneu i va exercir com a col·laborador del Diario de Ibiza. El 1934va obtenir el premi «Miguel Moya», instituït pel diari El Liberal de Madrid (vegeu Diario de Ibiza de 29 i 31 de maig, i 4, 9 i 16 de juny,així com El Heraldo de Madrid de 28, 29 i 30 de juny, o Mundo Gráfico de 4 de juliol d’aquell any).4. En un altre sentit es pronunciaria per exemple l’escriptor nord-americà E. Paul en la seua obra Vida y muerte de un pueblo español.Vegeu, al respecte, Valero (2006).

CORE Metadata, citation and similar papers at core.ac.uk

Provided by Revistes Catalanes amb Accés Obert

76 (128)

ment amb les escenes costumistes5

que titulen l’obra (Ensayo sobrecostumbres de Ibiza), i que s’havienanat publicant en 37 números delDiario de Ibiza al llarg de 1934 i–bàsicament– 1935. Però –concloïadient–, Narcís Puget no havia nas-cut per moure la ploma, sinó elspinzells. I aquests són els que vandeixar la prova incontestable de laseua ànima d’artista.6

Des de llavors –i tret de l’apre-ciació del seu antic deixeble V. Fer-rer Guasch–,7 no sabem que aques-ta incursió literària de Puget ten-gués un major ressò en la vidaillenca. Probablement sobre aques-ta experiència va planar aviat elsilenci i, finalment –com dèiem–,pràcticament l’oblit. Fins que laconsulta d’hemeroteca que realit-zàvem per altres motius va treurea la llum aquest inesperat fruit,que el pas del temps havia anant

revalorant amb el gust del que jaés antic i documental (Mateu2010a). A les seues pàgines, s’hipoden apreciar el desig de deixarconstància d’un món aleshores envies de desaparició, així com laseua corresponent enyorança, jaincipient.

I. Característiques globals del’obra i premisses per al seu estudi

En agafar aquest llibre entreles mans i embarcar-nos en la seualectura, hem de partir del contextsocial i històric en què el va escriu-re i de les seues pròpies motiva-cions. Les quals fonamentalmentdevien respondre al desig de difon-dre les belleses de l’illa i l’interèsdels seus costums, d’una maneraartística i cultural, segons unslloables conceptes del foment delturisme.8

En funció d’això, entenem queun dels propòsits de Puget seria elde transmetre amb paraules la llu-minositat que presideix els seusquadres,9 així com els sons o lessensacions que, almenys en sentitexplícit, resultava inviable poderrecollir-los-hi. Com per exempleeren els de la peculiar música delpaís, o de l’eixordadora cridòria deles gavines.És, així, una guia romàntica

–com bé la va definir qui en el seumoment en va escriure el pròleg–,10

en la qual ens obren el pas, incli-nats, els baladres, i el mar ens sor-prèn amb pinzellades d’intensblau. O en la qual ens detenim isentim l’aroma de les savines iplantes que ens envolten, perquè lafoscor porti la més bella nit delluna. Una guia, en definitiva, que–amb independència dels objectiusassolits– intenta conduir-nos através dels diversos sentits per lavia de la percepció interior, mésenllà de l’exclusivament visual. Ique ens ofereix la inusual possibi-litat de contemplar l’illa amb el seu–fins i tot febril– apassionament. Probablement, un altre dels

propòsits fonamentals que degue-ren impulsar Narcís Puget a des-envolupar aquesta faceta literàriaseria el de contrarestar la llegendanegra que –especialment, basadaen les rivalitats del festeig tradi-cional– havia arribat a convertirEivissa en un temut punt dedestinació.11 Llegenda negra que

Rètol sota el qual es va anar publicant la guia novel·lada de Narcís Puget al Diario de Ibiza(1934-1935).

5. «Porque había compuesto un relato novelesco que deseaba publicar en libro y que al fin apareció en folletín en Diario de Ibiza, los años1934 y 1935. La trama era simple. Emma, una hermosa escritora inglesa, viene a España y llega a Ibiza por azar. En Santa Inés conoce aun pintor, Fernando Lago, con el que traba amistad y recorre la isla. Fruto de estas correrías son una serie de cartas para sus amigos deun club londinense […]» (Fajarnés 1978: 189).6. D’aquest criteri, se’n faria ressò Joan Cabot Llompart (1979: 49).7. Vicent Ferrer Guasch (1995: 9) afirmava que aquesta obra no havia arribat a publicar-se en la seua totalitat en la premsa eivissenca.8. En paraules del mateix Puget, el propòsit de l’obra era el de «visitar todos los pueblos de la isla y estudiar sus costumbres, trajes,leyendas y todo lo que se relacionara con el arte», per tal que el turista que arribàs a Eivissa conegués «la impresión que ha recibido unartista en esta isla tan blanca y tan hermosa, como blanca es la nieve de las montañas y hermoso es el mar azul del Mediterráneo» (DI,24 desembre 1934). Al final del llibre es pronuncia en un sentit semblant.9. «[...] En aquella exposición, siendo yo desconocido, pude oir libremente los comentarios. Me conmovió profundamente el de un críticoque dijo. “Si este artista consiguiera captar la luz, sería el mejor pintor de España…” Desde entonces este ha sido mi afán, conquistar laluz. Y creo haberlo conseguido. Ibiza tiene tanta luz... y yo amo tanto a Ibiza. Esto me ha valido comparaciones con Sorolla y un cuadromío ‘A la fiesta’ ha sido considerado superior a unas barcas sacadas del mar por bueyes de aquel pintor en lo que toca a la luz. ¿Puedo dejar,pues, de ser impresionista? […]» (Centeno 1932).10. L. Gálvez Rodríguez, el perfil professional i intel·lectual del qual es traça en la nota 3 d’aquest article.11. «[…] uno de los pueblos más hermosos e interesantes de España para una artista y escritora como Vd. En esta isla podrá Vd. estudiarlas costumbres de gentes sencillas, buenas, hospitalarias; que sienten tal veneración por los de fuera, que un forastero en ese pueblo es el

(129) 77

havia contribuït a divulgar V.Blasco Ibáñez amb Los muertosmandan (1908), alhora que va ferdiverses consideracions que varenprovocar una onada de desconten-tament generalitzat entre elseivissencs, com J. Clapés o F. Me-dina, sense que això representàscap menysteniment per la força ex-pressiva amb què l’autor valenciàhavia sabut reflectir paisatges,costums i la llum que inunda l’illa.En aquest últim sentit, també

podem pensar que N. Puget deguéquedar especialment impactat ofascinat per aquesta destresa lite-rària, i que en la descripció de de-terminats paratges o indrets deguéreconèixer les seues pròpies sensa-cions, tot i que, com a eivissenc, esdevia considerar millor coneixedordels costums propis. Així semblenexplicar-se les referències concre-tes a Blasco Ibáñez que figuren enl’obra, oportunament acompanya-des d’algun matís, bé que sensepassar per alt la coincidència d’al-guns plantejaments i algunesimatges de singular bellesa.Igual que Blasco Ibáñez, Narcís

Puget va iniciar la seua narraciófora dels límits illencs. Els situà,en aquest cas, en terres angleses,en lloc de Mallorca, com un reflexaparent de la projecció internacio-nal desitjada. I també com aquellhi posaria punt final amb un des-enllaç sagnant, que, per la seuapart, arribaria a justificar, amb elsmés nobles ideals o conceptes, elque precisament havia vengut fo-namentant i nodrint la referida lle-genda negra.Com a eix del relat, la seua pro-

tagonista femenina vendria a ava-lar aquestes diverses apreciacions,partint de la seua pròpia conside-

ració com a encarnació del valorsmés sublims. Des de l’enlluerna-ment davant les meravelles natu-rals i l’admiració per les manifesta-cions patrimonials de caràcteretnogràfic, fins a arribar a compe-netrar-se totalment amb el costu-misme illenc, en directa relacióamb els elogis que aleshores des-pertaven aquestes diferents vi-sions locals en significatives perso-nalitats del món cultural.En aquest punt cal tenir en

compte el paper desenvolupat pelmateix Puget tant en els correspo-nents cercles eivissencs comaquells amb els quals, per la seuaintensa activitat en diversoscamps, mantenia una assídua rela-ció. Havien sét les seues fotografiesles que, a començament de segle,van constituir l’àlbum gràfic sobreEivissa obsequiat a Alfons XIII. Vanser els seus quadres el que, al seutorn, anaven mostrant diversesimatges de l’illa, com explícita invi-tació per venir a visitar-la –qua-dres que foren contemplats ací iallà per figures com Sorolla o Ben-lliure–. I era igualment ell qui, perles seues específiques funcions tu-rístiques i culturals –en aquest úl-tim cas sovent vinculades a l’Agru-pació d’Estudis Eivissencs Ca Nos-tra– era habitual ambaixador ei-vissenc o amfitrió de tantes figuresrepresentatives com arribaven ales nostres costes, com el pintorHermen Anglada, el fotògraf OrtizEchagüe o, segons també sembla,els membres de l’Escola Madrile-nya de Ceràmica.

II. Valor etnogràfic de la seua obra

Endinsar-nos en el coneixementde la figura de Narcís Puget impli-

ca, així, fer-ho en la cadena socio-cultural d’aquells moments, par-tint, com a sòlid punt d’arrencada,de l’esperit de la Renaixença. Defet, un dels sentiments que van im-pulsar la seua obra i que la dotenavui d’un major valor va ser el deconstatar aspectes de la culturapopular que es consideraven enrisc de desaparició. La qual cosapermet de reconèixer-lo com undels primers eivissencs que, des-prés de Victorina Ferrer Saldaña,van mostrar una sentida inclinacióper aquesta vessant, conjuminantesforços per intentar aprofundir enel seu coneixement i dur-ne a ter-me la divulgació consegüent.

II.A. Aportacions costumistes

II.A.1. Els vestitsPel que fa, per exemple, als ves-

tits tradicionals, a través de les se-ues apreciacions podem albirar lafigura de Pere Marí «Cala», ambqui havia col·laborat a la primeriadel segle. Des d’aleshores, i cadas-cun des del seu àmbit d’activitatrespectiu, es pot dir que van defi-nir la imatge de la indumentàriad’Eivissa. Si a Pere Marí se li reco-neix la recuperació de determinatsmodels,12 amb Puget cal fer el ma-teix pel que fa a la seua reproduc-ció gràfica consegüent. Tots dosvaren ser els responsables d’unaemblemàtica col·lecció de postalssobre els vestits típics, desprésd’haver realitzat aquell una impor-tant tasca en el camp de la recupe-ració i recopilació, en el primerquart de segle, cosa que va sermotiu de veritables esdevenimentsen l’afable vida illenca de llavors(Mateu, en preparació). Aquestacircumstància, al seu torn, es re-

amo, es el hermano, es el amigo. Además, visitará Vd. un pueblo puro de costumbres, y completamente desconocido, no sólo de los extran-jeros, sino también de los españoles, y aún de los mismos hijos de las Baleares […]» (DI, 20 desembre 1934).12. Són, en principi, els que apareixen en fonts iconogràfiques i escrites del segle XVIII. Vestits que, avançat el XIX, J. Ma. Quadrado haviaevocat com els propis de la pagesia eivissenca i amb els quals Pere Marí «Cala» i Narcís Puget iniciarien la seqüència històrica delsdocumentats a l’illa, fins i tot amb una rellevant peça-testimoni (un clauer datat l’any 1788, segons la informació de Francesc Torres iPeters). I semblen ser, també, els vestits masculins i/o les corresponents gonelles negres posteriors que continuaven ostentant, com aquellaaltra, joies de plata (emprendada en lloc de clauer) i disposant igualment un capell sobre cambuix (capell, en aquest cas, d’ala gran iassociat al de copa del seu acompanyant). A més, continuarien configurant-se amb el teixit de burell (de la mateixa manera que es fariaamb la variant més moderna, ja amb simple mocador en el cap i emprendada d’or), com ocorria amb els calçons de l’esmentat vestit masculíamb què s’aparellava. Vegeu fonamentalment Mateu (2009).

78 (130)

flecteix tant en la producció pictò-rica de Puget com en l’obra escritaque ací ens ocupa.Amb el protagonisme que sem-

pre atorgava a la dona, arriba, enaquestes pàgines, a centrar-s’hi ex-clusivament per descriure detalla-dament els diferents models que,amb el pas del temps, haurien anatcaracteritzant el vestir de la page-sia. Des de les que figuren repre-sentades en testimonis iconogrà-fics del segle XVIII (DI, 9 març 1935)i les gonelles negres, fins a lesblanques (o faldellins blancs) i lesmés recents de color.Per a les primeres, fins i tot va

suposar l’orgull amb què ostenta-rien un símbol de poder domèstic,

com ho era el clauer, i aportà unade les primeres informacions cos-tumistes sobre aquest tema. No vadubtar a mostrar la seua preferèn-cia per les segones, en virtut de laseua estilitzada elegància i sobrie-tat.13 Pel que fa a les terceres, en fauna al·lusió (DI, 24 desembre1934) –en una subtil matisació alque hi havia exposat Blasco Ibáñez(2007: 90)–, i es refereix a la seuacapacitat per deixar imaginar, mésque per permetre reconèixer, lesformes femenines ocultes sota tan-ta roba… I és que, al seu parer –talcom hi insistirem més endavant–,la tendència de l’home, en tots elsactes de la seua vida, era la de bus-car el misteri; i per tant, segons

manifestava igualment, quanaquest s’esvaïa, ja no hi havia inte-rès…14

Quant a la seua plasmació pic-tòrica, si per a la modalitat mésantiga va venir a esmenar amb elseu domini artístic (Llegat 2001:40) la tosquedat o ingenuïtat de lafont iconogràfica original (DI, 9març 1935), les restants li varenservir reiteradament de motiud’inspiració, moltes voltes deguda-ment emparellades amb els corres-ponents vestits masculins. Així, perexemple, i especialment, potobservar-se en el llenç realitzat peral concurs nacional de pinturasobre el «vestit regional» convocatel 1934,15 coincidint amb el desen-volupament de la seua faceta lite-rària. Ambdues produccions, com arespectius documents de caràctergràfic i escrit, són fonts comple-mentàries d’estudi, atenent als cri-teris metodològics que nosaltresmateixos utilitzem, i que NarcísPuget va voler transmetre’ns, coma singular llegat.Malgrat que el llenç esmentat

sembli mostrar la realitat de la in-dumentària d’un mateix momenthistòric, en realitat es tracta d’unmostrari dels vestits portats endiverses èpoques16 (circumstànciaque es va recriminar al pintorAmadeu Roca,17 però no a Puget,probablement per limitar-se a em-parellar les figures sense fil argu-mental),18 en aparellar els vestitsamb correcció, i per al coneixement

Dues de les targetes postals sobre la indumentària tradicional eivissenca, fruit de la col·la-boració de Pere Marí «Cala» i Narcís Puget (Fotografies: Puget. AISME).

13. Vegeu Mateu (2010a).14. Si aquestes últimes línies –com algunes més de l’obra– transparenten l’acusada sensualitat de l’autor, unes altres filtren la seuamentalitat oberta i receptiva. Per exemple, en obviar les barreres que erròniament s’han anat erigint com infranquejables entre el mónrural i l’urbà, passa, raonablement, a comparar les modes romàntiques amb la buidada de les gonelles de color més modernes (vegeuMateu, ibídem). Això és, bàsicament d’acord amb l’apuntat per altres autors, com el periodista E. Forner (1931).15. Oli sobre tela, 166 x 223. Col·lecció particular. Narcís Puget (Ferrer 1995: 95; núm. 41 del catàleg).16. Segons escriu en el llibre, per aquells anys 30, les gonelles negres i blanques pràcticament ja només es podien contemplar en ocasionstals com el Carnestoltes, quan es devien treure, a propòsit, de les caixes antigues, peces i peces-testimoni. Citam per Mateu (2010a). Lesgonelles de color i les seues espectaculars emprendades d’or eren les úniques que gaudien d’implantació social, i cridaven poderosamentl’atenció de tots els que arribaven a l’illa, ja fos pel seu atractiu implícit o per la seua consideració com unes de les poques manifestacionsencara vives –malgrat que en risc d’extinció– del vestit i la joieria popular.17. Aquest i altres motius, els detallam a l’article «Ibiza en la pintura costumbrista de Amadeo Roca» (Revista de Dialectología yTradiciones Populares, Madrid: CSIC), en vies de publicació. Com a punt final a una polèmica es deia: «[...] siga pintando el Sr. Roca sustipos favoritos en ese placentero pueblo de San Miguel, que aunque mezcle los contemporáneos de Adán con los de Azaña no hemos de sernosotros los que declaremos guerra a su arte, admirable en su técnica de dibujo y de colorido» (Planells 1935).18. Escriu A. Planells Torres (Voz, 19 octubre 1934): «[...] obra del patriarca ibicenco del pincel, D. NARCISO PUGET, presenta nada menosque cuatro hombres y otras tantas mujeres, representativos, ellos y ellas, de la vestimenta típica local durante cuatro épocas sucesivashasta nuestros días. […]. Y para terminar, dos pequeñas observaciones: 1ª Que las mozas ibicencas nunca ponen una pierna sobre otracomo las cosmopolitas del gran mundo y 2ª Que no es costumbre el que nuestras campesinas lleven fuera de la piteña alpargata los dedospequeños de los pies. / El cuadro en sí, una valiosísima obra de arte!»

(131) 79

d’això hauria comptat, com indicà-vem, amb l’assessorament i la col·la-boració de Pere Marí «Cala».19

Aquesta activitat artística, en rela-cionar-se amb les rellevants aporta-cions anàlogues de Laureà Barrau,Santiago Martínez, Rigobert Soler itants d’altres, venia a erigir desd’aquest camp en la indumentàriatradicional portada a l’illa com laseua imatge potser més definitòria orepresentativa. I alhora pal·liava elfet que Sorolla no hagués arribat aincloure –com era el seu desig– elstipus populars del nostre arxipèlag–i d’Eivissa en particular–, en laseua famosa aportació a la HispanicSociety of America.20

II.A.2. El ball pagèsÍntimament vinculada amb els

vestits tradicionals, hi ha la cele-bració o escenificació dels balls dela pagesia, tal com evidencia lamateixa gestualitat amb què PereMarí «Cala» i Narcís Puget farienposar a diversos pagesos, ambaquests vestits, degudament em-parellats, i els varen fer servir demodels en l’esmentada sèrie depostals.21 Ball o dansa popular queel propi Puget es va encarregar, alseu torn, de captar fotogràfica-ment, en ple moviment,22 i quepràcticament podem reconèixer enaquest escrit amb la ballada domi-nical presidida «por una típica yprimitiva fuente» (DI, 25 febrer1935, i 2 març 1935).Si comparam, per exemple, les

seues apreciacions amb les deBlasco Ibáñez (2007: 109-110),

queden patents les substancialspercepcions que en aquest punt elsseparaven, especialment pel que faa les dones. No es diu aquí queaquestes es limitassin a girar,abaixant els ulls i frunzint la bocaamb un virtuós i fins i tot rudemenyspreu. Sinó que feien del ballun veritable sacerdoci, sense aixe-car la vista del sòl, sense parlar iriure mai, lliscant com si es tractàsde verges que havien descenditdels altars.23

Pel que fa a l’home, Puget tam-poc no contemplava la seua dansacom «la persecución y caza de lahembra», en la qual, amb movi-ments frenètics lluitàs per col·lo-car-se sempre en front d’ella, per-què el veiés i l’admiràs. Sinó com

una demostració de gallardia i decortesia i de respecte cap a la dona,de manera que, per tal d’evitardonar-li en algun moment l’esque-na, es veia obligat a realitzar pi-ruetes extraordinàries.En conjunt, al seu parer, es po-

dia considerar, així, el ball eivis-senc com «uno de los más típicos einteresantes». Com «el himno másvaliente que la tradición hubieracantado a la gallardía masculina».I en el qual la dona adoptava cap aell una actitud de submissió, acata-ment i homenatge, en aquest casd’acord amb els conceptes impe-rants en l’època. Finalment, es re-feria a la impressió estètica que totaixò li causava, en relació directaamb la seua faceta artística.24

Ballada a Sant Antoni segons una obra de J. Llaverías (Ilustració Catalana, 5 de gener de1913, p.14)

19. Amb diverses d’aquestes antigues modalitats es degueren vestir, per exemple, el 1933, alguns dels models triats pel fotògraf OrtizEchagüe, o pels aquarel·listes de l’Escuela Madrileña de Cerámica, seguint les específiques indicacions del mateix Puget i d’altres membresrellevants de l’Agrupació d’Estudis Eivissencs Ca Nostra (com el pintor J. Tarrés o el professor M. Sorà), que devien tenir per costumacompanyar i assessorar els qui, al seu torn, venien a l’illa amb la intenció de recollir i difondre la seua imatge. Per a això, se servien del’esmentada recreació dels vestits del segle XVIII que s’exhibien en el museu etnogràfic que depenia d’aquella institució, i potser tambéd’aquelles peces-testimoni corresponents a l’altra parella indumentària que així mateix hi havia exposada. Vestits que, d’aquesta manera,devien sortir temporalment del museu per al posat corresponent, amb el permís implícit d’Isidor Macabich, director d’aquesta agrupaciócultural.20. Vegeu El Resumen (1 juny 1915) i, per a l’any 1919, Mateu (2011: 31-33).21. Així ho van reconèixer, per exemple, Joan Amades i Francesc Pujol el 1936, en incloure aquestes imatges en el seu diccionari de danses,tot identificant-hi expressament els representats com a balladors i balladores de la pagesia eivissenca, més enllà de les preguntes sobreel tema que avui podríem formular-los (Amades & Pujol 1936).22. Protagonitzat aquí per les últimes variants del vestit tradicional, quan l’home encara no havia adoptat la moda urbana i, consegü-entment, coincidia adequadament en el seu abillament amb la gonella de color.23. I és que, igualment des de la seua perspectiva, era impossible que altres al·lotes ballassin amb més delicadesa, i fins i tot arribaven avegades a desprendre’s de les espardenyes, amb la suposada intenció que els seus petits passos fossin encara més fins o suaus (DI, 25 febrer1935).

80 (132)

La premsa de la primera meitatdel s. XX també ens ofereix els co-mentaris que aquesta manifestaciópopular eivissenca va merèixerd’altres pintors o figures de renom,com és, per exemple, el cas de Rigo-bert Soler o, en el camp musical, deManuel de Falla.25 Fet que no no-més ens permet conèixer les per-cepcions personals de cada und’ells i establir les oportunes com-paracions, sinó que especialmentve a demostrar el viu interès quesuscitava dins el selecte grup artís-tic i cultural del moment, en claracorrespondència amb el que, al seutorn, despertava en l’àmbit ge-neral.Conscient d’aquesta força d’a-

tracció, Puget va tenir, a més, en-tre les seues múltiples ocupacionsa favor de la illa, la d’intervenirdirectament en l’organització delsballs i altres exhibicions de caràc-ter popular. I així el descobrim –enla seua funció de delegat de Turis-me de Balears– tenint cura de l’es-cenografia del que ell mateix pro-jectava, el 1930, com un apoteòsicafesta pagesa (DI, 1 maig 1930). Pera això, triava les gonelles negres,blanques i de color, amb lesseues parelles masculines corres-ponents,26 per tal d’executar o dur aterme aquell acte i algun altre decaràcter costumista, com la repre-sentació d’un festeig.

II.A.3. Festeig, fuites i noces ala pagesiaPel que fa a la manera de feste-

jar a la pagesia, és àmpliament co-

negut l’oli amb la seua signatura,en el qual figuren diversos jóvensesperant torn per poder festejaramb l’al·lota,27 així com el que plas-ma la modalitat «d’anar de fines-tres» (Ferrer 1995: 80). I d’aquestspeculiars costums, també es vaencarregar de deixar-ne constànciaescrita, i aportà una certa frescor ales repetitives observacions de quènormalment són objecte.Sense entrar en consideracions

sobre l’estesa creença entorn de l’e-lecció del cònjuge exclusivament acàrrec de la jove, cal destacar laforma amb què –segons ens trans-met–, aquesta comunicava a la res-ta de festejadors que ja s’havia pro-mès en matrimoni (DI, 27 març1935).28 Si bé, els amples coneixe-ments de Puget sobre el món pagèsi, en aquest cas concret, sobre elssenyals de compromís, pensam quedevien anar més enllà de tot el quequeda extractat en aquest llibre(Mateu 2010b: 138-144).Aquí va optar per limitar-se a

assenyalar, com a informant singu-lar, la importància concedida a lapagesia a certes característiquesde la personalitat de les al·lotes, enel moment de buscar parella29 (DI,5 abril 1935). Reconegué, com jahavien fet altres autors, el signifi-catiu paper que desenvolupavenles fuites en les relacions amoroseso estratègies matrimonials, i s’an-ticipà a contestar aquelles pregun-tes que podrien formular-se sobreuna altra de les característiquestradicionalment requerides, dinsde l’«ideal de grup», a la dona

eivissenca (DI, 27 març 1935), totfent referència a alguna usançad’especial significació en aquestcontext, ja desapareguda enaquells dies.30 A més, en un altreapartat traçà algunes anotacionsgastronòmiques, que cal relacionaramb aquesta celebració i amb al-tres de semblants.31

II.A.4. Altres costumsEn el seu llibre, Narcís Puget

ens brinda fins i tot l’ocasió de sa-ber quin era, des del seu punt devista, «la más típica, más artísticay más bella de las costumbres»d’Eivissa. Costum que, tal comafirma amb contundència, era pera ell la cantada, de l’escenificacióde la qual ens transmet la impac-tant imatge d’una jove endolada,que evoca la mort del seu ena-morat, precisament esdevengudadesprés d’haver-la fet fugir per fer-la la seua esposa (DI, 7 maig 1935).Com a reflex de la solidaritat

social esmenta, per la seua banda,la llaurada, la segada i la desfetade dacsa (DI, 5 abril 1935), i espe-cialment es deté a detallar, ambgran encert, tant els aspectes quees refereixen a l’activitat feinera,com els relatius a l’ambient lúdiccontextual.32

Així mateix va estendre la seuamirada cap a uns altres aspectesdel costumisme illenc, com les ma-tances (DI, 8 abril 1935), les dis-fressades corresponents (ibídem) iel Carnaval o Carnestoltes. En de-tallà vivències concretes, tant rela-tives a aquestes disfressades prò-

24. «Hay que ver aquellas masas de color armonizadas por el gris de polvo. Grandes manchas rojas que se mueven y se funden con otrasverdes; amarillos brillantes, junto a morados grises. Estos colores, perseguidos y fundidos por manchones azules de los vestidos y pañolonesde flores rojas; el color naranja del suelo se mueve, y también baila al son de aquella música. / Es hermoso ver aquella gran masa que bulledentro del polvo y del sol; aquel torbellino de color como armoniza con el paisaje y el cielo. Nosotros creemos que en ninguna otra parte sepuede admirar una manifestación, un alarde de color y movimiento tan sorprendente y tan brillante, como podrá verse en un baile payésibicenco» (DI, 2 març 1935).25. Apreciacions que es recullen en Mateu (en preparació).26. Sobre la generalització d’aquest tipus de selecció indumentària a mitjans de segle, vegeu A. Manonelles (2002: 68-69).27. Festeig, c. 1942. oli sobre tela […] Col·lecció de l’Estat (Ferrer 1995: 114), núm. 62 del catàleg.28. Es feia esperar més que de costum el dia concertat, i apareixia llavors més riallera que mai, vestida de diari, sense pentinar-se i potserfins i tot sense rentar-se la cara. Al diumenge següent es valia d’un altre llenguatge visual –ja àmpliament divulgat–: assistia a missa ambles mans quallades de tants anells com li hagués regalat el futur marit. Vegeu Mateu (2009: 172-173 i 192-202).29. «Los jóvenes campesinos dan tanta importancia a que la muchacha sea alegre como a que sea guapa y rica. De modo que la máshabladora y vivaracha, es la que más partido tiene. Estas muchachas cultivan el chiste intencionado con una imaginación tan asombrosa[…]» (DI, 5 abril 1935).30. Ens referim al lliurament del clauer per part del marit a la seua dona, el mateix dia de les noces. Vegeu Mateu (2010a).31.Vegeu l’article «Oreietes» (DI, 5 abril 1935).32. Com bé apuntava en relació a això Victorina Ferrer Saldanya, uns requisits fonamentals per fer una bona convidada eren l’alegria i el

(133) 81

pies de les matances, com de lesdesfilades que podien contemplar-se durant el Carnaval, d’anticsvestits tradicionals, ja en desús.33 Ino volem entrar, ací, en matisa-cions sobre la consideració d’a-quests vestits com a disfresses.Tampoc no es va oblidar de re-

ferir-se als ritus mortuoris (DI, 6març 1935) amb un específic es-ment al costum de passar el mis-satge, revestit de superstició (ibí-dem). Ni de recollir algunes cre-ences sobre les ànimes en pena iesperits malignes (DI, 26 març1935), de les quals, per altra ban-da, es nodreixen diverses lle-gendes.

II.A.5. El món de les llegendesSemblantment a com havia fet

Victorina Ferrer Saldanya al s. XIX,Narcís Puget va deixar constànciad’una variant de la llegenda sobrela creu d’en Ribes (DI, 19 i 23 març1935). En aquest cas, recollí –comja havia fet A. Planells Torres(1925), i després farien J. Castelló(1953: 25-27), I. Macabich (1965, IV:91-93) i E. Fajarnés (1987)–, unabreu versió popular, a manera derondalla, en la qual igualment esreconeix l’important paper des-envolupat pel rosari.34 A més, hiafegia una minuciosa descripció dela capella que es diu que es va ai-xecar en agraïment als fets mira-culosos que conta la llegenda, iapreciacions personals sobre lesseues característiques construc-tives (DI, 23 març 1935).També va incloure en aquesta

obra la llegenda sobre s’EsglésiaVella (DI, 26 març 1935), la de lacasa encantada de can Toni Blai, al’antiga vénda des Cavallers (DI, 6

març 1935), i la de la font des Gall(DI, 1 juny 1935).

III. Altres apreciacions diverses

Amb la menció d’aquesta fontdes Gall i d’altres fonts (ibídem), espalesa el seu interès per destacarles construccions de caràcter popu-lar, com és el cas de les sénies, ladescripció de les quals acompanyaamb poètiques evocacions (DI, 19març 1935), el de les funcionals ibelles cases pageses (DI, 25 març1935), o el de les esglésies rurals,amb els seus pòrtics i calvaris (DI,25 març 1935; i 1 juny 1935).Per altra banda, es va encarre-

gar de transmetre’ns les explica-cions sobre la riquesa arqueològicaeivissenca, explicacions amb lesquals degué guiar diversos viat-gers, ja fos visitant el Museu Ar-

queològic –seguint el que n’haviapublicat Carles Roman (DI, 31desembre 1934)–, o l’església cata-cumbària de Santa Agnès (DI, 9març 1935), que seria declaradamonument historicoartístic el 1964i restaurada a la darreria del segle.La poca importància artística

que concedia a la catedral d’Eivis-sa contrasta amb la que, per con-tra, reconeixia a la cova anomena-da la Catedral pels pescadors.35 Enaquest cas, una cova de l’illot desVedrà (DI, 30 gener 1935; i 2 febrer1935), la descripció de la qual cons-titueix, al nostre parer, una de lesmés suggerents imatges a difondreen la promoció de les belleses natu-rals. Cova que, en revestir-se ambcaràcter religiós,36 serveix de prò-leg i connecta espiritualment ambla que, per altra banda, diu que vaservir de morada, en el cim del ma-

el bon humor, ja que el que volien els que hi assistien, a canvi del seu treball, era música, ball i bunyols (Llobet 2003: 71). Per la seua banda,Narcís Puget ens ofereix així una visió global d’aquestes antigues reunions socials, en les quals els contenguts picants, petites batallesdialèctiques i d’enginy ràpid, pròpies de les gloses i cançons de porfèdia, sempre anaven marcades amb una acusada intencionalitathumorística. Tot amb una temàtica i lògica de funcionament singularment vàlides per enfortir els vincles socials ja existents dins la xarxade parentiu, veïnat i producció econòmica. Vegeu Mayans (2002: 246). Vegeu, també EEiF (s. vs. fuita i reminyola).33. Citam per Mateu (2010a).34. Tant des del punt de vista devocional com, segons entenem, pel seu caràcter protector, en íntima relació amb el costum dels eivissencsde portar aquest objecte religiós penjant del coll, i de la pròpia emprendada de plata i corall (Mateu, en premsa).35. «Catedral, la TOPON. Punt de la costa sud de l’illa des Vedrà, totalment espadat, situat entre la punta d’en Le, a llevant, i el canal desPicatxets, a ponent. El topònim és metafòric [ERM]» (EEiF, s. v. Catedral, la).36. Sota la seua imaginativa visió, cadascuna de les ones que hi entraven s’inclinava per besar les imatges i després retrocedia «sin volverla espalda jamás al santuario» –com, al seu torn, deia en un altre apartat que feia l’eivissenc respecte de la dona en el ball pagès.

Capella de sa Creu d’en Ribes (Fotografia: Josep Bonet Roig ‘Llogat’)

teix Vedrà, al pare Palau (DI, 8 fe-brer 1935), com és ben sabut, car-melita desterrat a Eivissa a mit-jans del s. XIX.És en aquesta narració i en la

de paratges pròxims, on tornam areconèixer significatius paral·lelis-mes amb Los muertos mandan deBlasco Ibáñez, deixant novament aun costat el seu desigual valor lite-rari. I així, entre la similar eleccióde temes i imatges s’inclouen, perexemple, aquelles referents a lamel que surt per les boques de co-ves inaccessibles a l’home (DI, 26gener 1935), o a la veloç estampidade les cabres salvatges (DI, 11 fe-brer 1935). Així se’ns mostra, tantaquí com en contexts semblants,una altra faceta singular pràctica-ment desconeguda de Narcís Pu-get: la relativa a la seua especial

sensibilitat cap als diversos éssersdel món animal, que, com en altresromàntics, devia néixer del seu in-tens amor per la naturalesa.Si en alguns paràgrafs els dimi-

nutius emprats ja demostren latendresa o compassió que li inspi-raven la seua fragilitat (DI, 11 fe-brer 1935) o el seu sacrifici (DI, 8abril 1935),37 en algun altre arribafins i tot a qüestionar la primaciamoral o ètica de l’home en contras-tar alguna «aberración de la natu-raleza» comesa per aquest amb elsprofunds sentiments que semblenexplicar certs comportaments d’a-quells altres (DI, 14 març 1935).Així, no és casual la condició vege-tariana amb què, en aquest llibre,ens presenta el protagonista mas-culí (DI, 5 gener 1935). Ni l’actitudde complagut assossec amb què es

mostra el propi Puget, al costat delseu ca, en una antiga fotografia(Ferrer 1995: 15).

IV. Filtracions autobiogràfiques iprojecció del seu nivell cultural

IV.A. Inspiració delspersonatges de la novel·la enla realitatPer a la comprensió global d’a-

questa guia novel·lada, resultenigualment d’interès les filtracionsautobiogràfiques que s’hi fan pale-ses. Ja en principi la condició d’ar-tista amb què es presenta el prota-gonista masculí implica una identi-ficació amb l’autor, per més queadopti diferent origen i nom. Enaquest últim cas, directament rela-cionat amb el d’un dels crítics o co-mentaristes d’art que, precisa-ment, en alguna ocasió ja haviaelogiat el seus quadres: [Silvio] La-go, pseudònim de José Francés,acusadament crític amb l’ensenya-ment academicista.38

Al seu torn, l’emparellamentd’aquest protagonista amb una es-criptora porta a la ment –junta-ment amb algun altre exemple–39

el del matrimoni conformat pel di-buixant i aquarel·lista AlexanderStuart Boyd amb l’articulista i no-vel·lista Mary Kirkood, conegudacom Mary Stuart Boyd, pel fet deser esposa d’aquell. Parella que,amb el seu fill, residia a Londres, ique amb aquest va arribar a lesBalears, i a Eivissa en particular, ala primeria del segle, no nomésamb l’esperit viatger de conèixeruna cultura i un paisatge dife-rents, sinó especialment amb la in-tenció de recrear-los, literàriamenti/o gràficament, deixant constànciade les seues impressions diverses(Valero 2008). Aquí foren rebutsper una representació local entrela qual, precisament, hi haviaNarcís Puget.

82 (134)

Narcís Puget amb el seu ca (Fotografia: AISME).

37. En referir-se a la matança del porc. En aquest mateix sentit, i de manera més crítica, es va pronunciar Mary Stuart Boyd (2008: 150-153 i 337) en escriure sobre la manera com es tractaven els porcs per Nadal a Mallorca.38. La Esfera núm. 280. Madrid 1919. Citam per Begoña Torres (1988: 17). De Narcís Puget, lloava, per contra, el seu «impresionismovigoroso», en la crònica que va fer, igualment, a La Esfera madrilenya el 6 de juliol de 1929, p. 40.39. Segons comunicava el Diario de Ibiza el 28 de març de 1912, havien arribat a l’illa «el insigne pintor catalán don Alejandro de Riquer,acompañado de su distinguida esposa Mad. Andrée Béarn, muy conocida en el mundo literario por sus interesantes novelas y demástrabajos literarios […]».

(135) 83

La mateixa Mary ens diu en elseu escrit el plaer que li va repre-sentar respirar novament l’atmos-fera artística quan Puget els vafranquejar l’entrada al seu estu-di,40 així com la favorable impressióque li va causar el caràcter i l’apa-rença física d’aquest «pintor ro-màntic de ficció»: jove, d’un esperitoptimista, simpàtic i entusiasta del’art. D’abundant cabell ondat i ar-rissada barba negra. Destacava, enla seua vestimenta, la camisa blan-ca, que l’afavoria, i una corbatagroga amb el nus solt.Potser Narcís Puget es referia a

aquesta mateixa trobada quan enla seua obra ens narra l’entrada del’escriptora anglesa protagonistadel seu relat a la casa-estudi de«Lago».41 I així mateix, l’empatiaartística que Puget reflecteix perals referits personatges de la seuanovel·la, és anàloga a la que MaryStuart Boyd ens transmet que vaexistir en aquell moment amb Pu-get, mitjançant el llenguatge uni-versal de l’art (encara que, enaquest punt, i discretament, ellas’exclogués del cercle d’artistes,conformat per l’esmentat Puget,pel seu marit Alexander i pel seufill, ja incipientment dedicat tambéa la pintura). Com ja assenyalava,les seues nacionalitats podien serdiferents, però l’art només tenia unllenguatge.

El fet que Narcís Puget elsacompanyàs també en almenysuna de les seues excursions per Ei-vissa (DI, 9 març 1935), s’ha detenir molt present a l’hora de pa-ral·lelitzar l’esmentada parellaamb la que protagonitza el seu re-lat.42 Malgrat que fos la filla de So-rolla, Elena, la que li va haverd’inspirar la visió d’heroïna per ala seua protagonista, quan desafiatempestes (DI, 19 febrer 1935)43 oaltures de difícil accés (DI, 8 febrer1935). Podem suposar que l’autorva posar en boca de l’esmentadaprotagonista les impressions queprovocaven l’illa, els illots i la marque l’envolta, a personatges com elmateix Sorolla44 o altres figures derenom.

IV.B. Suport bibliogràfic iintercanvis culturalsA més de tot el que hem expo-

sat, Narcís Puget devia disposard’una representativa bibliografiaen el moment d’oferir les explica-cions de caràcter cultural als qui–com el matrimoni Stuart Boyd otants d’altres– feia de guia o amfi-trió. En la seua base bibliogràfica odocumental, destaca, com un tre-ball seriós i ben fet –seguint lesseues pròpies paraules–, l’obra del’arxiduc d’Àustria, a partir de laqual, segons el parer de Puget,pràcticament no s’havia sinó false-

jat, o bé s’havia utilitzat com a úni-ca font d’informació (DI, 5 abril1935).Així, podem pensar que les ex-

cursions narrades per l’arxiduc fos-sin les que li servissin bàsicamentd’inspiració en traçar l’argumentcentral del llibre, en aquesta ocasiósota les noves perspectives del tu-risme i renovant el contingut ambtantes apreciacions com li perme-tia aportar la seua trajectòria vital.Ens referim especialment, amb ai-xò, a les derivades del seu bagatge

Foto de Mary Stuart Boyd (Il·lustració extretade la seua obra Les illes venturoses, ed.2008, p. XIX, del pròleg de M. Santana iMorro).

40. L’autora diu que Puget treballava aleshores en el retrat de mida natural d’un bisbe nadiu de l’illa. I que de les parets penjaven encertatsesbossos, tant de figures com de paisatges (Boyd 2008: 337). En el primer cas, entenem que es refereix a la rèplica que Puget va realitzarel 1910 del retrat del bisbe de Menorca, Joan Torres Ribes, pintat pel mateix Puget el 1906 i premiat amb una medalla en l’ExposiciónNacional de Bellas Artes d’aquest any.41. Ella és qui fa que aquest s’adoni de com resulta de bell el desordre dels seus llibres i llenços, mentre Puget es deté a ressenyar lapresència de baladres i altres plantes en el jardí, com alguna cosa que havia de complaure-la (p. 41-42). Situació similar a la que veimreflectida en el relat de Mary sobre l’estudi de Puget –situat llavors a Dalt Vila i que ella descriu com artísticament descurat –, al qual diuque arribava la captivadora aroma dels tarongers del jardí. Puget fins i tot pren la iniciativa galant de regalar-li un ramet d’aquestes florsaromàtiques (Boyd 2008: 337). Vegeu també Valero (2008).42. En un altre aspecte, considerant la favorable incidència turística que va representar per a l’illa de Mallorca la parella conformada porGeorge Sand i Chopin, hom pot demanar-se si Puget va tenir, d’una manera o d’una altra, en compte aquesta relació de la literatura i lamúsica a l’hora d’establir llaços amorosos entre una escriptora i, en aquest cas, un pintor, per altra banda d’acusada inclinació musical.Això és, en conformitat amb les afinitats que el mateix Chopin havia reconegut entre la música i la pintura, en concebre la lògica successiódels sons com un fenomen anàleg a les reflexions dels colors. L’Hivern a Mallorca, escrit por George Sand, va repercutir, de fet, en l’arribadade viatgers britànics posteriors a les illes, com els Stuart Boyd, malgrat haver estat escrit en francès i la seua visió crítica (vegeu laintroducció de Jaume Boada Salom a l’obra de Boyd (2008: XIX).43. Escriu Pompeyo, probable pseudònim de Puget: «[...] Decimos mal: no fueron todas las señoras que temieran a la muerte, porqué en lapopa del vaporcito, más serena que estaría Colón, estaba desafiando las tremendas olas la heroína y hermosa Elena. ¡Bien artista! […]»(Resumen, 22 setembre 1919).44. «De la llegada al Vedrà no decimos nada, porque no sabemos. Solamente sabemos que el gran maestro, loco de entusiasmo, dijo ante elmonstruo del Mediterráneo que nunca había sentido una emoción tan grande ni había visto desde que salió de la Península un espectáculotan grandioso como el raro peñasco […]. Sorolla contestó, como sabe hacer él: habló de nuestra hermosa tierra, del museo, de nuestrasriquezas arqueológicas y de la impresión que le causó verse en un vaporcito tan pequeño (el Salinas) ante la gigante roca del Vedrà»(Resumen, 22 setembre 1919).

84 (136)

cultural, ja fos com a producte delseu propi esforç i estudi –com fapalès l’específic esment biblio-gràfic del referit arxiduc (ibídem),i d’altres com Carles Roman (DI,31 desembre 1934), o Pérez-Cabrero (DI, 28 desembre 1934)–,o de l’enriquiment que, al seu torn,li aportaven els seus nombrososcontactes personals, amb elconsegüent intercanvi de dades,opinions o idees.Aquest darrer seria, per exem-

ple, el cas que es produiria ambl’estada a Eivissa de l’assenyalatmatrimoni Stuart Boyd, la casadels quals, de Saint John’s Wood aLondres, va ser un punt detrobada habitual dels artistes iautors anglesos.45 És a dir, d’unamanera una altra volta semblanta com Puget presenta en lanarració que tractam –indepen-dentment de la seua críticasocial–, l’aristocràtic club anglèsque encomana a la protagonista larealització d’un llibre, motiudesencadenant de la història.Una història que, ja en terres

espanyoles, s’inicia, com la seuaproducció pictòrica, amb imatgestan castisses com les de punteigd’una guitarra.46 I després passa acentrar-se, com així mateix ho vafer en la seua trajectòria artística,en la plasmació d’Eivissa, des delsseus diversos vessants culturals opaisatgístics. Aspecte, aquest úl-tim, pel qual es complau especial-ment a recollir les apreciacions quehavien dedicat a l’illa altres pin-tors representatius del moment.Tot i això, en algunes ocasions noes mencionen de forma específica,de manera que és lícit plantejar-sela pregunta de si, almenys en al-

gun cas, es tractava de la seua prò-pia persona.Es refereix, així, a l’intens blau

de determinades aigües com un co-lor mai vist per algun d’aquells ar-tistes de renom (DI, 2 febrer 1935).De manera semblant a com desta-ca el vermell intens de la terra (DI,19 febrer 1935; i 26 març 1935),que sabem que va sorprendre elmateix Sorolla, encara que tampochi fes constar el seu nom. A dife-rència del que va fer amb SantiagoRusiñol, en fer referència a la de-nominació d’«illa blanca» amb quèaquest «pintor y literato de fama»va batejar Eivissa (DI, 21 desem-bre 1934).I és en aquesta doble faceta de

Rusiñol –ja de certa semblança enl’aparença física amb Puget–47 oncreim reconèixer una altra signifi-cativa identificació de l’autor.Identificació que, per la seua ban-da, es reforça si consideram el pro-pòsit comú de mostrar al lectorl’essència de l’illa, des de cada unade les seues perspectives. De fet–deixant de banda, com sempre,els judicis de tipus exclusivamentliterari–, en línies generals resul-ten perfectament vàlides per al’escrit de Puget les observacionsque s’han fet per al que Rusiñol vadedicar a Eivissa, en estretarelació amb les que va fer per aMallorca.48

Aquestes observacions partei-xen de la premissa que només eléssers privilegiats o els esperitssensibles –com es presenten elsdos protagonistes en l’obra quetractam– són capaços dereconèixer l’essència fonamental, ide transcendir les meresaparences, lliures de prejudicis.

Són caminants de la terra que hanconvertit la seua vida en unarecerca interior, i que ací, encaptar el significat profund del’illa, troben el seu refugiespiritual.Bàsicament, igual que Rusiñol,

Puget es proposava donar a conèi-xer als seus lectors –com així ma-teix feien tots dos mitjançant elsseus quadres– l’existència d’un pa-radís,49 un ideal tangible queaquell descriu fet de blanc, de blaui també de silenci. D’un silenci dela mort –només trencat per a ellamb el crit atàvic de l’uc queprovenia de les profunditats del’ànima eivissenca–, i que en l’obrade Puget arriba igualment aaterrir (DI, 3 gener 1935),50 ambaquell mateix sentit de «silenci desepulcre», o bé de corprendre lesànimes, donant, ja, entrada, com afons poètic, a la «delicadaarmonía» del mar i el vent (DI, 10gener 1935).Si –tal com suposàvem ante-

riorment–, Puget va poder consi-derar-se més coneixedor del costu-misme illenc que Blasco Ibáñez, iva voler matisar o contrarestaramb la seua obra tot allò que nos’adaptava a la seua opinió o per-cepció particulars, és possible quetengués un sentiment semblant enllegir allò que, des de perspectivesdiverses, havien apreciat altresautors, com Rusiñol, sobre Eivissa.I així, si aquest posava especialèmfasi en el contrast entre el pro-fund caràcter lúgubre i l’enlluerna-dor blanc exterior de l’illa, com enun contrafort, Puget intentavatransmetre la seua riquesa cromà-tica, valent-se d’analogies amb l’olii l’aquarel·la. Visions pictòriques

45. Vegeu la introducció de Jaume Boada Salom a l’obra de Boyd (2008: XXI).46. Estudi de figura femenina amb guitarra, 1895. oli sobre tela (Ferrer 1995: 55). En aquest mateix àmbit s’emmarca la crònica sobrel’actuació de «‘La Torrecica’ en nuestro Teatro», el Pereyra, signada per Pompeyo (entenem que el propi Narcís Puget) (Resumen, 9 octubre1914).47. D’aquesta manera ja es diria en alguna ocasió («Ciset. Unas barbas blancas y una azul juventud», a La Voz de Ibiza, 29 gener 1930, p.2 (El Día de Palma); M. Aguiló (Voz, 26 agost 1935).48. Vegeu el pròleg de M. Casacuberta a l’edició del llibre de Santiago Rusiñol (1999: 19-23).49. No podem deixar de constatar que, tal com ja hem dit, la visió d’un paradís per descobrir que Rusiñol va projectar de les nostres illes,va constituir-ne una gran promoció –especialment entre els artistes i intel·lectuals de l’època–, fonamental per al seu futur desenvolu-pament turístic.50. Quan l’escriptora anglesa protagonista del relat arriba a ses Marrades queda meravellada per la inexplicable harmonia de color igrandesa que abraça tot el conjunt. Així, roman corpresa pel «silencio tan majestuoso y tan impresionante» que domina el paisatge. Un«silencio de sepulcro», en la solitud d’aquestes muntanyes que l’aterreix i que, per primera vegada, la fa tremolar.

(137) 85

que trobaven equivalències sono-res en les creacions musicals decerts compositors (DI, 7 gener1935),51 i trencaven aquest silencilúgubre esmentat, i ens aproxima-ven als colors –sempre inassoliblesper a l’home– (DI, 3 gener 1935)52 isons (DI, 10 gener 1935)53 de la na-turalesa.Avançant més en el camp de la

hipòtesi, sí que creim que va haverde resultar especialment atractivaper a Puget la concepció d’Eivissaper Rusiñol com a sepulcre, en sen-tit anàleg al de claustre-museuamb què es va referir a Mallorca. Ien virtut de la qual, el món de l’Ei-vissa interior semblava protegitper uns murs altíssims, com unaimmensa làpida de pedra, que pre-servava la vida de les races mor-tes.54 Això és, en directa relacióamb la riquesa arqueològica del sòleivissenc i amb l’alt grau de con-servació dels seus costums. Aspec-

tes, tots dos, realçats per Puget enel seu escrit (DI, 31 desembre1934), tot i que –com ja destacà-vem– cal reconèixer expressamentun procés evolutiu en alguna de lesmanifestacions més representa-tives de la pagesia.En realitat, amb independència

dels rastres que aquests exemplesvaren poder deixar en la seua obra,la forta personalitat de Puget aflo-ra mitjançant la fermesa amb què,per exemple, rebat Pérez-Cabrero,en alguna de les seues observa-cions sobre arqueologia (DI, 28 de-sembre 1934). O quan ens sorprèni fa somriure amb l’espontània na-turalitat de les seues expressions,igualment pròpia de qui, conscientde la seua vàlua, no necessita re-córrer a petulants o arrogants llen-guatges per assegurar el seu reco-neixement públic, tot i ser conei-xedor de la imatge demencial o es-trambòtica que, en general, projec-

ten els artistes –i més, amb pecu-liaritats com ell– al poble pla (DI, 7gener 1935). Es tracta d’expres-sions que, per altra banda, en al-guns casos semblen fer-nos retro-cedir a ambients vuitcentistes, bésigui mitjançant els eufòrics «hu-rras» amb què els excursionistescelebraven l’accés a llocs de singu-lar encant o interès –tal com docu-mentem en la premsa–, bé siguimitjançant paraules que, en llavisde dona, recriminarien burleta-ment als hòmens el risc de podercaure fins i tot des d’un tallserrat,per estar exclusivament atents ales seues formes femenines.

L’acusada sensualitat de l’autor–a què ens referíem en línies prece-dents– surt a la llum en diversospassatges, íntimament unida al de-sig de difuminar els aspectes emi-nentment carnals amb un halo in-trigant o suggeridor, de manera si-milar a com postulava per al propicamp artístic. «Toda obra de arte –ensdiu en un moment de la narració– hade ir envuelta en una neblina demisterio, como también todos losactos de la vida. / La estatua, pinturao sonata a la que en la primeramirada o audición se les descubretodos los secretos, todo el misterio queencierran pierde el valor artístico einterés y… hasta me atrevo a decirque no se la puede considerar obra dearte» (DI, 30 gener 1935). Aixòmateix, al seu parer, explicava eltriomf dels impressionistes.D’aquesta manera passava a es-

plaiar-se sobre el tema que l’apas-sionava des del seu viatge, en elsanys vint, a París, i que no era sinóel d’aquesta tendència artística,que va assimilar i conjugar amb elseu propi estil.55 «En la calle, o endonde sea –explicava amb esperitpedagògic–, uno de estos artistastraslada lo que ve al lienzo o al

51. «La acuarela me encanta. Consiguen los acuarelistas con esta técnica una tintas, unos efectos y unas transparencias tan delicadas quecasi me atrevo a decir que con el óleo jamás se conseguirán. Opino que la acuarela es la poesía del color, una sonata de Mascagni, de Mozart;el óleo una sonata de Beethoven o una sinfonía de Wagner».52. «El conjunto es una armonía de color que lo abarca todo, un no se qué de grandeza que no se explica».53. «[...] el gran Wagner, el gran Beethoven y todos los grandes genios, son puntos invisibles en el cielo de la música, ante esta sublime ycolosal sinfonía de la Naturaleza. / Esto tan divino que escuchamos, es la eterna melodía, la eterna sonata que la naturaleza canta a Dios,autor de tanta magnificencia».54. Vegin-se les apreciacions de M. Villangómez (1974: 108-109) sobre la triple murada que protegia l’aïllament del camp.55. Vegeu també F. Centeno (1932).

Pastors al puig des Molins. Al fons, les murades abracen Dalt Vila (Fotografia: AISME).

86 (138)

mármol. Aquel hombre ha vistounas manchas de color dentro;dentro de aquellas manchas nopuede haber visto detalles. El pro-fano, el ignorante, ante aquellaobra, no se impresiona, y por consi-guiente no ve más que manchas ybloques de piedra, iguales a los quela pólvora ha separado de la cante-ra. / El inteligente, el que sabe vercon los ojos de la imaginación, vedetalles y comprende el verdaderovalor que tienen aquellas manchasde color y los bloques de mármol“manchados” por mano maestra…»

IV.C. Les seues percepcionsdavant el paisatgeEn l’aspecte ambiental cal des-

tacar l’advertència que ens fa sobrela conservació de l’entorn, en dir-nos que passem per determinats

paratges com fan les aus, sensedeixar cap edificació (DI, 12 gener1935). Apreciació –plenament vi-gent en l’actualitat– que li perme-tia fins i tot discrepar amb lesconstruccions que l’arxiduc LluísSalvador havia fet aixecar en llocssemblants de Mallorca (ibídem),malgrat l’admiració que aquest i laseua producció literària –com hemvist– li produïen (DI, 5 abril 1935).I tot això, amanit amb una certa ivoluntariosa recopilació toponí-mica.Pel que fa a la lectura crítica de

Los muertos mandan, no reconeixni el camí ni la casa que BlascoIbáñez situava a prop de la torredel Pirata,56 davant des Vedrà. Noexistien ni creia que haguessinexistit mai, ja que, segons deia, to-ta construcció i, fins i tot, tota veuhumana desentonaria entre aque-lles muntanyes i aquelles pinedes.I és que, per a la seua percepció,per aqueixos paratges de tan«grandiosa y salvaje belleza», no-més podien transitar-hi el tro o elvent (DI, 19 febrer 1935). Enaquest cas, fent vibrar en els bos-cos les cordes de les seues arpes,com a preludi d’un colossal concert.Observacions que, per una banda,evoquen els sentiments que, tempsabans, li inspiraren unes quartillesescrites per Carles Roman,57 i queper l’altra ens condueixen imaginà-riament –salvant les lògiques dis-tàncies– a escenaris com el bosc deZoppot, indret considerat màgicdurant la primera meitat del s. XX,a causa de les representacionswagnerianes.58

Aquesta última apreciació sem-bla cobrar més força en un parà-graf sobre l’excursió al poble de Co-rona, que, per ser també tot gran-diós, es prestava, segons ell, per a

ser plasmat a l’oli i evocat amb lesmúsiques de Wagner.59 De maneraque, en albirar, com un llac entre la«corona» de muntanyes, la terraroja de cultiu esquitada amb les ta-ques verdes de les figueres, creiapresenciar un gran festival, unagrotesca desfilada de parelles es-tranyes amb mirinyacs verds ba-llant un colossal minuet, al compàsdels harmoniosos concordes delspins del bosc que tenia al seu cos-tat. Alhora que les cases blanquesdel poble, situades als peus i dinsd’aqueixa corona de muntanyes, noli suggerien ser sinó llotges en lagraderia del redolí roig, des de lesquals els habitants del poble po-dien contemplar aquesta represen-tació (DI, 5 gener 1933).D’aquesta manera, el protago-

nisme que concedeix a aqueixospaisatges sonors és relacionableamb l’idealisme romàntic que en-cara es respirava aleshores, aixícom especialment amb el correntideològic i estètic del culte a Wag-ner o wagnerisme, al seu torn, deressons romàntics, que havia arri-bat a convertir-se en l’ensenya detota política liberal. Així, perexemple, podia apreciar-se en lainstitució madrilenya on peraquells anys cursava els estudisartístics el seu fill. Si atenem almanifestat pel fundador d’aqueixaescola, no només es pretenia ambla pintura –particularment paisat-gista– despertar les sensacions,«vagas y profundas», que té capa-citat de despertar la música.60 Sinóque a les convergències entreaqueixes dues branques de l’art sesumaven les relatives al drama i lanovel·la, deixant aquí de bandacertes precisions.61

En aquest sentit, és precisa-ment aquesta guia novel·lada el

Es Vedrà –una fantasia wagneriana, segonsRusiñol–. Darrers anys dels 20 o primersdels 30 del segle XX (Fotografia: AISME).

56. Blasco Ibáñez es referia amb aquest nom a la torre des Savinar.57. Si, tal com creim, Narcís Puget era l’autor de diverses cròniques periodístiques signades amb el pseudònim Pompeyo, resulta signifi-catiu el comentari següent, extret d’una d’elles: «[...] Si pudiera con los colores de mi paleta [...]»; «[...] en tus cuartillas en prosa [de C.Roman], oí tantas armonías, como se oyen en las arpas de los bosques, en los murmullos de las olas cuando mueren [...]» (Resumen, 3 març1915, p. 2-3).58. Vegeu (Kliszeweska 2000). Aquesta autora observa: «La naturaleza fuertemente acentuada en una obra artística conduce a la explosiónde las emociones, de los instintos que dan verdadero a la existencia. Este podría ser el mensaje del maestro incluido en su obra».59. «[...] en este pueblo todo es grande, todo es música wagneriana. Asuntos de acuarela hay muy pocos» (DI, 7 gener 1935).60. Vegeu F. Alcántara, «La exposición Nacional de Bellas Artes. El Paisaje» (La Opinión, Madrid, 15 juny 1887). Citam per B. Torres (1988:14).61. Ibídem.

(139) 87

vehicle d’expressió utilitzat per Pu-get per fer-nos partícips de lesemocions que sacsejaven la seuasensibilitat quan, enfrontat o no aun llenç, es complaïa contemplantles meravelloses vistes illenques,acompanyat del rumor de les ai-gües o del xiscle de les gavines…Les mateixes sensacions que deviaevocar, tancant els ulls, en escoltarles composicions de Wagner i al-tres autors. O les que voldriatransmetre als qui l’acompanyavenen les seues excursions per l’illa,com, mitjançant aquesta obra, te-nim ocasió de fer nosaltres, ja quetot això es presta a ser recreat avuiamb les àmplies possibilitats queens ofereixen les noves tecnologiesaudiovisuals. El respectuós silenci amb què

Puget ens convida a escoltar finsels més tènues sons de la natura-lesa (DI, 10 gener 1935) respon aixímateix a la reverent posició ro-màntica que hi veu una manifesta-ció de Déu. I és en funció d’aquestarevelació que els seus protagonis-tes trobaran a l’illa el satisfactoriresultat de la seua recerca espiri-tual. Un assoliment que, per al casde la dona, queda així explícita-ment traduït en una conversióreligiosa62 –al seu torn, probable-ment relacionada amb un fet real,en el qual va participar el mateixPuget63 i que guarda una certa con-nexió amb un apartat de l’escrit–.64

V. Últimes consideracions

Per més que totes aquestes ele-vades apreciacions corrin el risc dequedar empal·lidides o ocultes sota

la valoració de la forma literària,pensam que han d’aflorar amb for-ça en concloure la lectura d’aquestllibre, i suggerir altres maneres dedivulgació. Si Narcís Puget, per in-tentar transmetre les belleses il’interès de la seua terra, va volerservir-se de tots els mitjans que vatenir llavors al seu abast (pintura,fotografia, escriptura o música), se-ria elogiable reprendre avui aquestprojecte, seleccionant-ne els parà-grafs més significatius i adaptant-los a les noves tecnologies audiovi-suals.Res millor, al nostre parer, que

fondre el moviment de les aigüesprofundes amb les intenses pinze-llades blaves dels seus quadres. Eltènue rumor de la mar amb l’es-candalosa cridòria de les gavines.O els sons de tambors i flaütes dela pagesia amb les músiques delsgrans compositors (Wagner, Bee-thoven o Mascagni) que ell associa-va amb el caràcter més grandiós opoètic de la vista que ens porta a lacontemplació…65 Seria una bellaforma de recordar la figura de Nar-cís Puget i fins i tot d’atreure el tu-risme d’actitud respectuosa enversles particularitats locals66 i el medi-ambient que ell va somiar per al’illa.Uns arguments i uns altres va-

ren ser els que des del primer mo-ment ens van impulsar a divulgarla troballa.67 Per això vàrem lliuraral Consell d’Eivissa68 l’exemplarmecanografiat que ens havien faci-litat els hereus de l’autor per agi-litzar-ne la reedició,69 ja en la for-ma de llibre que, segons cal enten-dre, el mateix Puget hauria desit-

jat. No cal dir que, malgrat les defi-ciències esmentades, ens hauriacomplagut de prologar-lo, tal comen un principi s’havia convengut.Especialment per atansar-li la màdes d’ací, acollint-lo en el nostre es-pecífic camp d’estudi etnogràfic,70 itambé –si se’ns permet dir-ho– peremparar la seua pròpia imatge.Dissortadament, es va alçar unabarrera en aquesta via institucio-nal, que ens ha impedit d’acompa-nyar-lo –ni que sigui, quixotesca-ment, raonant o justificant el mo-tiu de la reedició–.71 Tot i això, con-sideram que és oportú publicaraquest estudi sobre la guia de Pu-get, especialment en vistes a laseua propera reedició. Esperam idesitjam que una vegada queaquesta obra vegi de nou la llum, elpoble d’Eivissa sabrà valorar lesmotivacions i els objectius que va-ren moure l’autor, amb indepen-dència de qualsevol altra conside-ració.Podríem dir que és com una an-

tiga i apassionada carta d’amorque no va arribar en el seu dia a laseua destinació, i a la qual hom dó-na una tardana o segona oportuni-tat. Malgrat que l’enamorada quela rep ja no conserva la seua belle-sa de paisatges virginals ni els an-tics costums que la mostraven comúnica als ulls de molts festejadors,encara es pot reconèixer en la seuaessència com si ho fes en les aigüesque l’envolten. I potser que tambées commourà, en clau de nostàlgia,en llegir els sentiments que ins-pirava, més enllà del major o me-nor encert en la forma utilitzadaper expressar-los-hi.

62. La seua profunda religiositat es manifesta en nombrosos paràgrafs, especialment al final del llibre.63. «Una conversión» al catolicisme d’un jove noruec protestant, apadrinada per Narcís Puget i la seua germana Salvadora (DI, 19 octubre1920).64. Quan els protagonistes del relat apadrinen el bateig d’un infant abandonat per la seua mare (DI, 9 març 1935).65. Recordem que així mateix associava l’esmentat caràcter grandiós o poètic a les tècniques pictòriques de l’oli i l’aquarel·la, respecti-vament.66. Deixem aquí a un costat certes idealitzacions, com la que intenta justificar la conflictivitat generada pel festeig tradicional.67. Vegeu Mateu (2010a).68. Concretament a qui aleshores n’era conseller de Política Educativa i Cultural.69. I també per facilitar-nos la seua consulta per a aquest estudi i per a un altre.70. Consideram que, metodològicament parlant, cal fer especial èmfasi en la conjugació amb les fonts gràfiques que ens proporciona la seuapròpia producció pictòrica i fotogràfica.71. Segons se’ns va notificar des de la mateixa Conselleria de Cultura, s’ha decidit publicar-lo sense cap introducció o anotacions que enpermetin la consideració com una edició crítica, en benefici del propi autor i per una millor comprensió i valoració del text en el momentactual.

88 (140)

VI. Bibliografia

AMADES, J. – PUJOL, F. (1936). «Diccio-nari de la dansa, dels entremesos i delsinstruments de música i sonadors». A:Cançoner Popular de Catalunya, vol. I.Barcelona: Imp. Elzeviria i LlibreriaCamí.BLASCO IBÁÑEZ, Vicente (2007). Losmuertos mandan. Teddington, Middle-sex (England): The Echo Library.BOYD, Mary Stuart (2008). Les illesventuroses. Vida i viatge a Mallorca,Menorca i Eivissa. Palma: DocumentaBalear.CABOT LLOMPART, Juan (1979). Ibiza ysus pintores. Palma de Mallorca:Imagen/70.CASTELLÓ GUASCH, J. (1953). «Sa Creud’En Ribas». El Pitiuso 1954 [Palma deMallorca: Imp. Alfa], p. 25-27.CENTENO, F. (1932). «Interviu con D.Narciso Puget». Excelsior (17 desembre1932).DI = Diario de Ibiza [Eivissa], 4a època(1914-1924).DI = Diario de Ibiza [Eivissa], 5a època(1924-1936).EEiF = Enciclopèdia d’Eivissa i For-mentera (1995- ). Eivissa: Universitatde les Illes Balears: Consell Insulard’Eivissa i Formentera: Institut d’Es-tudis Eivissencs. 10 v. publicats.Excelsior [Eivissa], (1931-1934).FAJARNÉS CARDONA, Enrique (1978). LaIbiza de nuestro tiempo. Ibiza [Barce-lona: Gráficas Diamante].

———— (1987). «Sa Creu d’En Ribes».A: Lo que Ibiza me inspiró. 2a ed. Ibiza:Ibosim.FERRER GUASCH, V (1995). Narcís Pu-get Viñas 1874-1960. Palma de Mallor-ca: «Sa Nostra» Caixa de Balears.FORNER, E. (1931). «La isla del roman-ticismo. En torno a la Ibiza de Puget».Diario de Ibiza (3 març 1931). Repro-duït de la premsa valenciana.KLISZEWESKA, Estera (2000). «El teatroal aire libre del Bosque de Zoppot». A:Revista Wagneriana en castellà [Barce-lona: Associació Wagneriana], núm. 39,octubre.Llegat = MINISTERIO DE EDUCACIÓN,CULTURA Y DEPORTES – GOVERN DE LES

ILLES BALEARS (2001). El llegat Puget(Narcís Puget Viñas / Narcís PugetRiquer).LLOBET, Luis (2003). «‘La Creu d’en Ri-bes’. Leyenda». A: Antología Literaria.Ibiza, siglo XIX. València: Artegraf Im-pressors.MACABICH, Isidoro (1965). Historia de Ibi-za. Palma de Mallorca: Daedalus. 4 vol.MANONELLES, Antoni (2002). «La indu-mentària tradicional als grups folklò-rics». A: II Jornades de cultura popularde les Pitiüses: Es vestir antic. Fede-ració de colles de ball i cultura populard’Eivissa i Formentera, p. 68-69.MATEU PRATS, Maria Lena (2009).Gonelles y Joies en Ibiza y Formentera.Aproximación a sus paralelismos en elMediterráneo. Siglos XVII-XIX. Eivissa:Consell d’Eivissa (Premi Vuit d’Agost1996).

———— (2010a). «La faceta olvidadade Narcís Puget». Diario de Ibiza (2maig 2010).———— (2010b). «Els llenguatges deles flors i la pólvora en el context delfesteig pagès a Eivissa. Paral·lels a Ca-talunya». El Pitiús 2011 [Eivissa: Ins-titut d’Estudis Eivissencs], p. 138-144.———— (2011). «El pintor SantiagoMartínez en Ibiza, 1919 (Hacia Eivis-sa, avalado por Sorolla)». Diario de Ibi-za (4 març 2011), suplement La Miran-da, p. 31-33.———— (en premsa). «El valor etno-històric d’una llegenda. La Creu d’enRibas de V. Ferrer Saldaña, 1868». ———— (en preparació). «La indu-mentaria tradicional ibicenca en elsiglo XX. Recuperación patrimonial delpasado y progresiva pérdida de im-plantación social». Revista de Folklore.Fundación J. Díaz: Caja España. Ídem,en preparació, per al III Curso deindumentaria popular. El traje popu-lar como icono (2012), Museo del Traje.CIPE (Madrid).MAYANS, Joan (2002). Sota un silenciamb mil orelles. Perspectives socialssobre ciborgs i ciberespais. Palma deMallorca: UIB.PLANELLS TORRES, A. (1925). «La leyen-da de Monte Ribas». La Voz de Ibiza(28 febrer 1925).———— (1932). «La conferencia de D.Narciset». Diario de Ibiza (26 abril1932).———— (1935). «Al paso de una arre-metida». La Voz de Ibiza (30 març1935).Resumen = El Resumen [Eivissa], 2aèpoca (1911-1922).RUSIÑOL, Santiago (1999). Des de lesilles. Barcelona: Palma de Mallorca:PAM: UIB.TORRES, Begoña (1988). Acuarelas de laEscuela Madrileña de Cerámica de laMoncloa. Indumentaria tradicional deZamora. Zamora: Caja de Zamora, p.17.VALERO, Vicente (2006). «Elliot Paul ylos pintores». Diario de Ibiza (11 juny2006).———— (2008). «Mary Stuart Boyd:viaje a unas islas remotas». Diario deIbiza (17 octubre 2008), suplement LaMiranda.VILLANGÓMEZ, M. (1974). Eivissa. Laterra, la història, la gent. Barcelona:Ed. Selecta.Voz = La Voz de Ibiza [Eivissa] (1922-1936).<

Imatge popular de la primeria dels anys vint del segle XX (Fotografia: Carles Bertazioli, AISME).