šï 'b \. k. .,

.z A. \-

;iti ?°V

: $f ,^: s ^`..

^ yesk,^\ ^r ^^

^t ^'. -t^^^ x a `^`< ^ £ °^ ^ .. ^^ `e.,^ Y, w&

. jk.0 etc yy .. N ac.^ pié¿ ^-

. r. ^it^^^:a^ ,*

^'-^ t ^ Ítixr^ Liti£^ k._^^ ^^

^^bó,3, ^d^^

^b ^a £^ ^: a. ^.t

'l@

`fi.^Z \ ^ .

^

'..

k.^.^ ^nL`lu^", fjR i `` ,t ':t°^ „>^i? ,.4 ^t iF. ^b A^`i 7^` B

^ ^

(.

\ .. ^ .t ^k^^`. .. ^^. t ^ ^ ' °S ;^ó` > ,c om

:;k^

Á? ' x x F - k ^ ,oto g ^?.

r^ t \ ^

^l nk x

rt

fi r 2

La Humanitat, certament, avança, però no pas sense interrupcions, molt

sovint catastròfiques. Després reprèn el calní ascendent altra vegada i asso-

leix estadis de civilització, fins llavors mai no abastats encara. La dansa

negra que avui domina és, tanmateix, molt inferior a les danses seteentistes

que reprodueix el nostre gravat. Es que estem en un moment de regressió?

LA SETMANA POLITICA

Aquest suplement no potésser. venut separadamentde «La Veu de Catalunya»

suplement gràfic de ((La Veu de Catalunya»

Any 1 Barcelona, 2 setembre 1934

Núm. 18 Preu conjunt, 20 cts.

VIATGEA CATALUNYA

LA DANSA D'AVUI I LA D'ANTANY

—Vostè, senyor Pla —cm diuen a Sant Hi-

lari de Sacalm— deu haver vingut a prendre

les aigües...

—No, senyor. Encara no ha arribat l'hora,

per mi tan dolça —responc—, de prendre les

aigües. -

-Ja ho entenc! —salta un jove que fa ca-

ra d'intel-lectual de poble, amb un aire una

mica impertinent—. Ja ho entenc! Vostè deu

haver vingut a Sant Hilari per vigilar els

passos del senyor Azaña de part del senyor

Cambó...

Em fa l'ullet, mentrestant, per demostrar

que a ell no li claven. A mi particularment

em sorprèn que en un país que vol ésser rec-

tor, que parla d'imperialisme i d'altres coses

gratuites, el fet que el senyor Azaña hagi

anat a Sant Hilari a destillar l'aparició del

senyor Gil Robles en la política general hagi

produït tants comentaris.

I bé: avui, a Sant Hilari, s'hi pot anar per

Breda, per Hostalric 1 fins i tot per Santa

Coloma. Són, en realitat, dues rieres que la

carretera voreja tot pujant fins a una ca-

rena d'un iniler de metres. La primera rie-

ra passa per Arbúcies, població magnífica,

plena d'arbres, de surerers i castanyers El

castanyer és un arbre d'una gran noblesa,

malgrat ésser l'arbre mé fluix de tots els ar-bres nobles. Fa una ombra frescal i airejada.

Hi ha algun prat. De vegades es veu una ai-

gua que es fon en la frescor d'un camp d'au

-serda. Venint de la plana tan seca, aquesta

abundància botànica us transposa en un am-

bient que sembla més civilitzat i niés agra

-dable. La finor de l'aire us treu la molèstia

de la suor i de la roba que s'enganxa. Veig,

al fons d'una arbreda, un vagabund, que jau

inig adormit, mirant la mobilitat de les ta-

ques de llum a les fulles dels arbres. Un pe-

tit rec d'aigua clara passa darrera el sac que

li serveix de coixí. Allargaria la mà i po-

dria tocar l'aigua. Potser un bernat pescaire

vola per sobre el rec i una salamandra me

nuda salta a sobre l'herba blana. Aquest va-

gabund pelut em remou els instints més

forts i més desagradables...

Sant Hilari és encara més fresc i l'aire és

més afinat. Es una població menuda, de mit-

ja muntanya. Tot gira al voltant de l'aigua

de la font picant, que els malalts dels ro-

nyons i del fetge beuen amb unció admira-

ble. Però hi ha moltes altres fonts: la Font

vella, la del Ferro, la dei Pim, etc. La gent

del país afirma que totes serveixen per á

una cosa o altra. L'aigua de l'una fa venir

gana; l'altra és adequada per a treure les

ferïdes ; l'altra simplement és bona per beu-

re, per menjar un anis o una presa de xaco-

lata amb Ud vas d'aigua. Els estiuejants de

Sant Hilari fan el tomb de les fonts amb el

seu bastó de virolla. Anant a les fonts es

passa sovint al costat d'unes feixes de mon-getes tendres asprades —és a dir, aguantades

amb canyes— que tenen una magnifica ufa-

na. Bona mongeta tendra, la de Sant Hi-lari!

La colònia estiuenca de Sant Hilari es ca-

racteritza per ésser molt barrejada. Hi ha i

riquesa i la mitjania costat per costat. L'ai-

gua do la font picant, els cristalls d'àcid

oxàlic o d'àcid úric, igualen tothom. No ni

ha res inaccessible —coma tants balnearis

Diumenge passat no va celebrar-se

l'Assemblea de parlamentaris que ha-

via de reunir-se a Bilbao. La reunió

fou ajornada i es celebrarà avui a Zu-

màrraga. El president del Consell de

ministres, senyor Samper, parlant cl'a-

questa Assemblea, ha repetit que el Go-

vern volia resoldre la causa del conflic-

te i havia preparat un projecte de llei

perquè les Corts, en les primeres ses-

sions, puguin resoldre l'afer. Al cap

de tres anys de promulgada la Consti

-tució, encara no s'ha dictat la llei pre-

vista per l'article io sobre l'elecció i

funcions de .les Diputacions de Bascò-

nia i de les altres províncies espanyo-

estrangers. Però hi ha una cosa curiosa, i és

que moltes persones Que fan la cura tenen

unes formes 1 uns volums considerables. Con-

templo, assegut a tul marge, el passar de la

gent que va a la font, ara un pas, ara unaltre. Tothom, o gairebé tothom, està gras

i va una mica cansat. Penso en el que emdigué un fabricant de Mataró parlant de lagent que prenen les aigües:

—Es ple de «Ticianus» !

En efecte : les senyores, sobretot, crepus-

culars i pintades, semblen «Ticianus». I és

que algú sosté que aquestes aigües també

fan aflaquir, cosa que no tindria res d'es-

t.rany tractant-se d'una població d'aigiies tan

complexes —i les que es perden ! , diuen els

del pais— com és Sant Hilari. El paisatge

que rodeja la població és convulsionat i té

el desordre que agrada als geòlegs. Un pagès

del camp de Tarragona que pateix de la pe-

dra —ell diu que té tm gra de sorra al re-

llotge— em diu, volent-me donar una idea

del desordre geològic:

—Això un dia explotarà de baix i no se'n

cantarà ni gall ni gallina...Josep PLA

les. Mentrestant, el Govern ha decidit

no prendre cap disposició que pugui

afectar el concert econòmic de Bascò-

nia fins que l'òrgan provincial quedi

constitucionalment establert. eL'actual

Govern — ha dit el senyor Salazar

Alonso —, realment, no ha plantejat

aquest problema. Si els anteriors go-

verns, sobretot el del senyor Azaña,

no hagussin tingut por de fer eleccions,

ara no existiria aquest conflicte.,, Els

diaris han dit que el Govern, «seguint

una venérable tradició espanyola, es

proposa tractar amb respecte l'Assem-

blea de Parlamentaris que ha de cele-

brar-se avui a Zumàrraga.

*** La qüestió de Bascònià ha mo-

tivat una nota del Govern de la Repú-

blica al president ° de la Generalitat.

En unes declaracions als periodistes,

el senyor Companys ha manifestat que

realment havia rebut una nota del Go-

vern de la República sobre les possibleso suposades relacions que el presidentde la Generalitat pugui tenir o esta-blir amb el problema basc. Ha dit el

senyor Companys que no podia negar

les seves simpaties envers el poble basc,però que, si és veritat que el president

de la Generalitat representa l'Estat aCatalunya, no és cert que representideterminat govern.

*** Aquesta setmana, el Govern hapublicat dos decrets importants. El pri-

mer prohibeix l'ingrés dels menors d'e-

dat en els centres polítics, disposicióque ha estat ben acollida ; el segon

planeja una reforma del batxillerat.

* L'Institut Agrícola Català de

Sant Isidre ha fet públiques les ins-

truccions relatives a l'organització de

l'Assemblea que aquest Institut ha de

celebrar a Madrid el dia S al Cinema

Monumental.

*** Han tornat de Madrid els conse-Pers de la Generalitat senyors Dencàs,Gassol i Esteve. El senyor Dencàs, quei: havia anat per tractar amb el Go-vern de la qüestió del Port de Barcelo-na, sembla que haurà aconseguit resol-dre aquest problema. Ha aconseguitconvèncer el senyor Samper de la ne-cessitat de suprimir l'impost de l'i per

cent. Un delegat del Govern i un de la

Generalitat formularan i estudiaran els

compromisos que pugui haver contret laJtinta d'Obres del Port i la manera deresoldre el conflicte respectant aquestscompromisos. També va aconseguir elsenyor Dencàs convèncer el ministre

d'Obres Públiques de la necessitat d'a-provar les noves tarifes. Si aquestes

gestions permeten resoldre el problema

del Port de Barcelona, el viatge del se-nyor Dencàs haurà estat molt aprofi-tat. Els altres dos consellers han ges

-tionat el traspàs de diversos serveis.

*** Alemanya ha accentuat la sevacampanya de propaganda encaminada. impressionar favorablement la pobla-ció del Sarre. Dilluns va celebrar-se a

Ehrenbreitstein, amb assistència d'Hit-ler, prop de Coblença, una gran ma-nifestació a la qual, segons càlculs ale-manys, varen assistir unes vuit-cen-tes mil persones. El mateix dia se cele-

brava una manifestació a Sulzbach àla qual assistiren unes setanta mil per-

sones.

*** El projecte, imaginat per Fran-

ça, de fer entrar Rússia a la Societat

de Nacions quart per sorpresa, o sigui

per aclamació i sense verificació de les

condicions exigides pel Pacte, sembla

que topa amb greus dificultats, sobre-

ot per part de Suïssa, que encara no ha

reconegut els Soviets.

PINTURA DE MANET

géne Manet encara figura en alguna de les He volgut cloure aquest segon article sobrereproduccions de la seva obra que venen al Manet, dedicant un record a la gran pintora,Louvre. parenta i deixebla del gran Manet.

R.w.

Pàg. 2. — La Veu del Diumenge 2 setembre de 1934

Edouard Manet, que nasqué en 1832 (noen 1866 com per error consta en l'article delpassat diumenge), tingué dues èpoques for-ça determinades com a pintor. La primera,que va del 1859 fins al 1873, està plenamentdintre el que en podríem dir concepció mu-seistica ; la segona, que va d'aquesta datafins al 1882, és l'època de I'estètíca del rplein-air».

La primera època és —tot i la gran origi-nalitat natural— plena de ressons dels gransmestres espanyols i holandesos. Manet, coma pintor de raça, estimà els ancestres de lapintura-pictòrica; dels espanyols, sobretotRibera, Velàzquez i Goya; dels holandesos,sobretot Franz Halè

Durant aquests temps, a4nb una paleta poccarregada de tons, entorn del blanc i del ne-gre, amb els quals eren mesclats, obteniaaquell gris colorit argentí de Velàzquez,Chardin i Corot. Manet assisti, llavors delseu aprenentatge, al taller de Couture, ambel qual pintor no estava gairebé mai d'acord,i, finalment, terminà per separar-se'n d'unamanera violenta. Les discussions amb el mes-tre versaven, sobretot, sobre la manera d'en-tendre i de realitzar les tonalitats. A Manetti era plaent la claredat, el que avui en di-ríem la sintesi, mentre que Couture mode

-lava, passant, per mitjà de tons intermedia-ris, de la llum a l'ombra. Manet sostenia queper ell la lluen es presentava amb una ralumtat que un sol to era suficient per a tra-duir-la, i que era del tot preferible de sem-blar brutal —de passar bruscament de lallum a l'ombra—, que acumular valors quel'ull no veu i que no tan solament afebiei-zen el vigor de la llum, sinó que atenuen lacoloració de .es ombres. I deia encara: «Lesombres no tenen coloració uniforme, sinómolt variada, i el que importa és posar-lesen valor.»

A més, en el taller de Couture els modelsposaven amb les poses afectades pròpies pleles acadèmies. A Manet, que es senti, des quenasqué, realista, que tenia tan a prop l'e-xemple de Courbet, li plaïa posar els modelssense «pose» i, a més a més, vestir-los ambpellingots. Couture era un bon pintor, peròla història i ei guarda-roba el compromete-ren. Fou el que se'n diu un fabricant de «marchifles à médailles» per al Saló. En el fonsaquests dos homes no es podien entendre, toti que, com fa constar J. E. Blanche, la in-fluència de Couture sobre Manet es fa os-tensible. Mirant les carns pàllides de la donadrapada en blanc dels «Romains de la Déca.-dence», l'execució de mants retrats, llur pas-ta generosa i fina. acuradament distribuïda,brodada, llurs negres transparents, etc., homs'adona que Couture fou un pintor i que Ma-net se'n recordà tota la vida, malgrat eli.

Lluny de Couture, Manet estimà la grantradició, contràriament al que diuen algunscritics de l'època. Alliberà la tradició de totel que la rutina hi havia acumulat, i es sen-ti més pròxim dels grans espanyols quedels acadèmics de la seva època, que creienerradament que eren guardadors del sentit debellesa pròpia dels italians de la Renaixença.

Però, en les seves teles per al Saló com en«Le Déjeuner sur l'herbe» de la ColleccròMoreau-Nélaton, o en 1'«Olympia» del Lou-vre, hi ha més sentit de bellesa i més sentitharmònic de la composició del que creguerenels seus contemporanis, tant els que el blas-maren com els que el defensaren.

Algunes de les teles de la seva primera èpo-ca, com «El guitarrero» o el «Balcòn», sónobres en les quals el mestratge composicio-nista assoleix gran altura, comparable única-ment amb la dels grans mestres dels qualsell tant havia sabut aprendre, pel qual motiul'avantguarda d'abans-d'ahir, que fou la delsIneptes, acusà Manet de mimetisme.

El virtuosisme de Manet, el bon virtuosis-me de pintor instintiu, també exasperà elsineptes dels nostres temps, i per aixó l'acu-saren de «virtuós», donant al mot el seusentit pejoratiu.

Manet, com a tècnic de la pasta i del pin-zellat, fou el darrer de pintar d'una manerainstitiva com els bons holandesos i espa-nyols. Aquest instint, aquest gust, en distri-buir la pasta damunt la tela, generosament,fent-la esdevenir riquesa, Manet el conservétota la vida. Quan al contacte amb Claude

Monet, acabà pintant la Llum del dia, i,al contacte de Degas, la llum artificial, nodeixà mai la bona tècnica. Ei pinzeilat éssempre segur, ample i gras, la seva taca neta i sensible. Mai el seu divisionisme no éstèrbol i fet de crostes.

Dues obres esmentaré, d'aquesta darreraèpoca, que són. al meu entendre, realmentsignificatives: «Le finge», pintada a ple aire,i «Bar aux Folies-Bergères», pintat en un in-terior ple de fum i illuminat per la Ilum degas. Aquesta darrera obra fou l'última tra-mesa de Manet al Saló l'any 1882. Manetmoria a Paris el 30 d'abril de 1883, quan otjust començava a somriure-li la glòria. De-gas acompanyà el seguici fúnebre i diguéaquella coneguda frase: «Manet ha estat mésgran del que nosaltres no pensem».

Edouard Manet, l'home que pintà, sobre-tot en els darrers temps, la joia de viure,sabé estimar c-1 Crist i sabé . també plasmar-lo en companyia de l'àngel. Però volies, pin-tar-lo en creu. Ja malalt, deia un dia al seuamic Antonin Proust : «Es una cosa quesempre he tingut l'ambició de fer. El Cnsten creu, quin simbol! Hom podria excavarfins a la fi deIs segles i no trobaria res desemblant. La Minerva, està bé; la Venus,està bé; però res com la imatge del dolor.Solament ella és el fons de la humanitat,ella és el poema».

Manet, que exercí, també, el mestratge, dei-xà una deixebla femenina de real valor: Ber-the Morizot, la fada de l'impressionisme- L'es-perit femeni més delicat i la dona més sen-sible a la pintura. La paleta clara de Mori

-zot és de les coses que no s'obliden. Bertheera cunyada de Manet. El nom de Mme. Eu-

L'avinentesa d'haver-me caigut a les mansun fascicle, perdut entre els meus llibres,que conté una conferència del malaguanyatescriptor Josep Massó Ventós sobre «Mireiaen la literatura catalana», m'ha fet reviurel'interès que temps ha em despertava aquesttema tan interessan+ per a la història de lanostra literatura moderna. La conferènciade Massó i Ventós, donada el 3 de maig de

1915 al Centre Català, de Sabadell, no fa mésque encétar el tema i es limita a assenyalarles dues traduccions catalanes del gran poe-ma de Mistral (la de Francesc Pelay Briz,publicada en 1861 i novament publicada en«Lo Gay Saber» en 1888, i la definitiva i inr

superable de Maria, Antònia Salvà, publicadafa alguns anys per l'Institut d'Estudis Ca-talans) i la influència de «Mireia» en «La Ma

-sia dels amors», de Francesc Pelay Briz i ene' poema «Margaridó» d'Apelles Mestres. Par-la també de passada de la forta empremtaque la poesia mistraliana deixà en els poe-tes més eminents de l'estol mallorqui, Ma-nan Aguiló, Pons i Gallarza, Joan Alcover iCosta i Llovera, i en alguns poetes catalanscom Milà i Fontanals, Verdaguer, Pagés dePuig i Francesc Matheu.

Però la influència de Mistral en la nostrapoesia està principalment concentrada en unnom: Verdaguer. Antoni de Bofarull, secre-tan del primer Consistori dels Jocs Florals,

er: 1859, pronuncié, en el seu discurs unesparaules que foren tota una invocació a l'ad-veniment del geni futur, del Messies salvadorde la nostra llengua : «Qui sap, digué. Pot-ser que ...surti algun dia... un Mistral cata-là... Ditxós fóra lo dia en què lo Consistorile' pogués coronar.» I bé, aquest Mistral ca-talà vingué efectivament. Ignorat encara,vivia ja quan Antoni de Bofarull llençà laseva invocació. I qui sap si fou aquesta in-vocació mateixa la que, anant a trobar-lo enl'amagat recés dels seus camps pairals, en-cengué en el seu cor la flama del geni?

La feliç troballa d'aquell fragment de poe-ma que escriví el nostre gran poeta nacionalen els seus anys d'adolescència amb el titold'«Amors d'En Jordi i Na Guideta» i que pu-blicà en 1924 Valeni Serra i Boldú en la Bi-blioteca ele la «Illustració CataIana», conver-teix aquella interrogació en una afirmaciócategòrica, i ço que era una presumpciò ouna sospita, en una palesa realitat. Enaquell assaig de poema idíliic tenim encesala flama del geni de Verdaguer al contactedel verb càlid de Mistral. Satèllit humil delgran astre èpic mistralià, aquest poemet delsanys jovenívols del nostre poeta rep del granidilli de la donzella provençal la llum, elritme i la inspiració Aquell jovencell de set-ze o disset anys, autor d'aquest assaig poe-màtic, aquell pageset de Can Tona de Riu

-deperes, nasqué de sobte a la vida de lapoesia sota el càlid alè de la musa epicadel gran cantor de la Provença, que s'escam-pà com un perfum vivificant en l'esperit d'a-quell ignorat fill de la gleva. Miracles dela omnipotència de l'esperit!

La troballa d'aquest poemet jovenívol deVerdaguer ens obligà a rectificar, ja fa al-guns anys, el judici que havíem estampaten el «Manual d'història de la literatura ca-talana moderna» sobre la relació entre elsii:icis de la Renaixença provençal f els de lacatalana,, tan apassionadament discutida pelserudits de l'una i l'altra banda dels Pirineus.En vista del poemet jovenívol de Verdaguer,l'opinió dels qui sosteníem el sincronismo ilú independència en la producció de les duesRenaixences provençal i catalana ha d'ésserobjecte, si més no, d'una esmena o d'unadistinció. Pots> ti que els principis medes-

tíssims de la Renaixença literària catalanasón independents de la provençal. El poemetjovenívol de Verdaguer ens obliga, però, areconèixer que l'embranzida definitiva i ge-nial de la poesia catalana que es produí ambl'aparició del geni de Verdaguer, fou degudaa l'enorme potencial d'entusiasme patriòtici poètic que arrossegava l'obra èpica de Mis-

tral. Sense Mistral. sense la «Mireia», nohauria nascut el geni i la vocació poètica d'a-

quell pageset de Can Tona. I si trobeu l'a-

firmació massa ardida, diré que Verdaguer

degué el primer impuls de la seva vocacióèpica a la influència de Mistral.

Heus ací, doncs, la importància que per ala història de la nostra literatura modernate aquell modest fragment del poema joveni-vol de Verdaguer que tracta d'un tema que

,.^

! fix_ *,+I^ ,^ x k

ell mai més reo havia de tractar ni en laseva obra èpica ni en la lírica. Esmentaremencara, per tal de completar les suggestionsque ens desperta el tema d'aquest article,aquelles escenes populars de l'aplec, amb qués'obre «E1 Canigó». No sois és l'adopc:ó del'estrofa mistraliana. ço que ens obliga aesguardar aquest cant del poema ccm afruit de la influència del gran cantor pro-vençal, ans encara el ritme pausat i armo-niós i la mateixa estructura interna d'a-quest magnífic passatge descriptiu

Sense cap mena de dubte, el tombant de-cisiu, l'ascensió salvadora de la nostra Re-naixença literària es produiren sota el benas-truc signe de Mistral.

MISTRAL I VERDAGUERper Manuel de Montoliu

EDOUARD MANETO LA ORAN TRADICIO

per Rafael Benet

La Mare de Déu de Montserrat és la principal de les ,cnostresn Mares-de-Déu. La

seva silueta és inconfusible i la seva imatgeria és innumerable. En reproduïm l'exemplar

curiós que podeu veure. Montserrat és una cosa molt nostra; però, al mateix temps, elseu culte, el seu nom, la seva irradiació són universals. La seva Ilum es veu de tots els

Continents. Hi ha temples de Montserrat a tot el món. La seva fama és doble: pel sen

culte i per la seva cultura. Les funcions religioses que es celebren a aquella Basílica són

el millor, el més solemne i el més elegant. Qui no hagi vist una celebració, sobretot en

diada assenyalada, com és ara de la Mare de Déu de Setembre, no pot dir que hagi vist

res. Al costat d'això, com a bon rusc benedictí, Montserrat és un centre de cultura de

primera categoria, i com a tal és conegut així mateix arreu del món. Una de les obres

més importants i de més ressonància que actualment són en curs de publicació és la

Biblia anomenada de Montserrat, aportació insigne a la història de la cultura. Com és

sabut, aquesta Bíblia és editada al mateix Monestir, que compta amb impremta pròpia,

i que va ésser un dels primers llocs de Catalunya que en va tenir. Posseeix una biblioteca

de ►volts milers de volums, un museu bíblic i encara un de prehistòric. Un dels seusmonjos, Dom Gregori M. Sunyol, és el renovador del cant ambrosià, cridat a Milà expres-sament per a tal objecte, pel gran Cardenal Schuster. Montserrat és una joia autenticade Catalunya. I la seva Mare de Déu és aquella fragant, dolça, amorosissilna Rosad'Abril — Morena de la serra...

2 setembre de 1934 La Veu del Diumenge. — P. 3

PER LA MARE DE DEU DE SETEMBRE

Un capítol bellíssirn de. la vida de CatalunyaLa festa major. dels noms de la Mare de Dés

per Lluís Bertran i Pijoan

La diada més plena de llegenda id'història que tenim a Catalunya s'es-cau un dia d'aquesta setmana, el dis-sabte: festa de la Mare de Déu de Se-tembre o de les Mares-de-Déu troba

-des, vulgarment; de la Nativitat de la

La Mare de Déu de la Cinta, a Tortosa, ésuna altra de les advocacions més conegudes

Maria, segons el calendari canònic.Aquest dia, tota Catalunya floreix comun verger marià, olorós i lluminós.L'any 1657, va ésser editat per pri-mera vegada un llibre, compost pel P.Narcís Camós, fill de la «molt Noble,Antiga i Lleial Ciutat de Girona »,amb l'aprovació del P. Rafael Duran,Mestre i Prior del Convent de SantaCatarina de Barcelona — joia culturali artística, desapareguda —, el qualllibre, ja escrit en castellà, s'intitulavad'aquesta manera: «Jardín de María,plantado en ei Principado de Cataluña.Enriquecido con muchas imágenes deesta Celestial Señora; que como Plan-tas Divinas descubrió en él milagrosa-mente el Cielo, y adornado con tantamuchedumbre de Templos y Capillasdedicadas a su Santísimo Nombre, queson entre todas mil treinta y tres». Itenia raó el P. Carnós: Catalunya ésun jardí marià. No hi ha poble ni llo-garret de Catalunya que no tingui la se-va Mare de Déu; i cada una d'aques-tes és flor de miracle, és aureolada dellegenda i de meravella.

El culte de la Mare de Déu, amb elsseus títols i noms, és una garlanda sensfi de poemes. Deixem estar les advoca

-cions i motius de les Lletanies, teoriaangèlica que munta del fons dels seglesi que seguirà en els venidors ; fixem

-nos només en les nomenclatures popu-lars, quina altra lletania!

Són moltes les advocacions de la Ma-re de Déu a Catalunya; ens referim ales típiques, a les de caràcter local, oequivalents pels seus orígens, culte iliteratura, i que gairebé sempre comp-ten amb santuaris o ermites propis, vol-tats de gràcies i llegendes. Ja ho diuenels Goigs de la Mare de Déu de. la Gle-va, de la Plana de Vic:

Puje que en tants noms son lloada,

bfare de Nostre Srnjor...

En molts, molts de noms és lloadala Mare de Déu a Catalunya. N'hi haun, Montserrat, el primer per la sevasignificació i la seva representació, per-què ja ha esdevingut com el símbolmateix de Catalunya, i ha irradiat atot al món; el nom de la Muntanyamare, de la qual Goethe digué que eracom tul Parnàs.

Veïnes de Montserrat, veïnes volemdir per la seva fama, per l'esplendordei seu culte, per la riquesa del seu tre-sor, per la seva tradició i per les dis-tincions de què són objecte, recordeu laMare de Déu de Núria, la Mare deDéu de la Cinta a Tortosa, la Marede Déu de Queralt a Berga, la Marede Déu de Misericòrdia a Reus i a Ca-net de Mar, la ja esmentada Mare deDéu de la Gleva, la Mare de Déu delLledó a Valls, ;a Mare de Déu del Vi-nyet a Sitges, la Mare de Déu de lesTrenes a Solsona, i a Andorra la deltítol de Maritxel : , dolcíssim. Aquestsnoms, no els únics, tenen coneixencesmés vastes. A llur volt s'ha produïtuna literatura abundosa, monografies,recerques històriques, poesies, cançons.

Al costat d'aquests noms, conegutsmés generalment, n'hi ha munió queresponen a itna infinita gamma de sen-sibilitats, oli podeu escollir. I hi podeuescollir una i moltes vegades: és unverger inexhaurible ; com més us hiendinseu més flors hi descobriu, i ca-da una amb fragàncies diverses.

Amb una breu excursió espiritual deTramuntana 'a Migjorn i de Llevant aPonent, car no hi ha terra de Catalu-nya que en sigui òrfena, podríem asse-nyalar uns quants motius — uns quantsnomés — que us omplirien tot un car-net de la felicitat.

Les advocacions deuen el nom a mol-

tes circumstàncies, siguin del lloc, si-guin de l'origen, de les formes de latroballa, del miracle principal atribuïta la imatge. N'hi ha una estesa cor-prenedora: De vegades, una mateixaadvocació és repetida en diferents in-drets.

Hi ha, per exemple, la Mate de Déude la Salut, famosa la de Sabadell, quetrobem també a Tarragona i a altrespoblacions. Hi ha. la Mare de Déu delRemei, a Caldes de Montbui, a Alco-ver, a Vic, a Les Corts, a l'Urgell. Hi.ha la Mare de Déu del Camí, que re-cordem a Cambrils i a Granyena.

L'advocació de Mare de Déu del Ca-mí, tan planera, ens duu a una altrade semblant, que ens té el cor robat,per la seva mateixa senzillesa, i perquèhi trobem un no-sé-què de tan ben re-solt, de repòs, dolcesa i companyia: ésla Mare de Déu de mig Camí. Penseu-hi. Que ben trobat!

Per allà Vimbodí, tocant a Poblet,us apareixen la Mare de Déu dels Tor-rents i la Mare de Déu dels Xiprers;la Mare de Déu de la Pineda, entrepins, a Vilaseca, prop de Salou. AMontblanc, la Mare de Déu de la Serra,de gran volada i la Mare de Déu deParet Delgada, a la Selva del Camp,tocant els boscos d'avellaners. Una al-tra d'exquisida, és la Mare de Déu de1'Abellera — les abelles hi van — a lamuntanya de Prades; ens recorda de

seguida la Mare de Déu de les Alades,a Sant Pere de Torelló : diu queaquests animalets hi acuden uns quantsdies abans de l'Assumpció, i s'hi mo-ren, perquè, vista la Mare de Déu, jares no els fa goig.

Una altra de les imatges més populars daCatalunya: la Mare de Déu de Núria

Veureu la Mare de Déu de la Jon-quera, a Pobla de Cèrvols, on la imat-ge fou trobada dins d'un joncar; laMare de Déu de l'Om, la del Roure,la de í'Eura, la de la Cova, la delBosc, la de les Feixes, de les Salines,de la Roca, del Castell, de les Fonts,de l'Estany — gran monument— i d'al-tres per aquest sentit, escampades ací iallà, que revelen l'amor a consagrar to-ta mena de paisatges a la glòria de laMare de Déu.

A Tremp us enamorarà la Mare deDéu cede Vall de Flors» o «davall deflors» ; la segona versió ens abelleixmés. Permeteu-me de recordar els ver-sos que n'escrivírem:

Mare de Déu davall de flors, Senyoraque un dia a Tremp posàveu el seientde vostra reialesa, com penyorad'amor a les nissagues de Ponent.Bella naixença al cor de la hivernadasota del tàlem d'un roser florit:sota un roser florit éreu trobada,que de les vostres mans havia eixit.Per ço quan baixa del Muntsec, i ronca,

ei vent que afolla els arbres i la gent,

en arribar ai mig d'aqueixa Conca

tot s'envelluta, com el pensament:

Mare de Déu que feu florir ei Vent.

Aneu cap a Tortosa i trobareu un al-tre títol d'allò més bonic; el cor us hifa un salt. S'anomena Mare de Déude Coll de l'Alba. Diu que la imatgebeneix el coll que, per la seva situació,permet de veure el naixement de l'albaen diferents indrets. Repetiu-ho: Ma-re de Déu de Coll de l'Alba.

I encara trobareu la Mare de Déudel Bon Repòs, al bisbat de la Seu; iàdhuc la de la Bona Sort a Coli-Saba-dell; i la de Puiggraciós, la de l'Erm;la dels Tossals ; és la Mare de Déu queus surt a donar-vos el bon dia i bonahora, a augurar-vos bona jornada i bonprofit.

Santa Maria de Poblet, Santa Ma-ria de Ripoll, de la Seu d'Urgell, deTarragona, de Solsona, de Girona, deTortosa, de Lleida. Les catedrals deCatalunya, dedicades a la Mare deDéu.

Dissabte és, com el 15 d'agost, tam-bé festa major arreu de Catalunya: lafesta dels noms de la Mare de Déu;que formen la catedral més admirable;pariona a la dels noms de Crist.

(Gravats, arxiu de l'autor.)

Pàg. 4. — La Veu del Diumenge 2 setembre de 1934_La Veu del Diumenge. Pàg.

Els primers símptomes de la decadència de l'estiu han estat registrats en aquestesfotografies que ens arriben de l'Europa central

La legió americana a BerlínUn destacament de la Legió Americana és arribat a Berlín. Precedit per la seva bandade música ha desfilat pels carrers de la capital alemana, essent aplaudit per la població

Les reines de la bellesa a ParísMiss Dinamarca i miss Suècia fotografiades durant llur estadaa París abans d'anar a Anglaterra, on ha de tenir lloc l'eleccióde miss Europa 1534. Un policia urbà interromp gentiment la

circulació per deixar pas a les dues belleses

L'ACTUALITAT

t k_

4

Una cursa accidentadaHeus ací una escena d'una cursa ciclista americana que té aires de veritable combat

La modaDues elegants al Grand Prix de Deauville

Cómuni áció áïmb 'eÍ fons del niarM. Long i Miss Glòria Hollisier én comunicació telefònicaamb el savi Bube, mentre aquest es trobava a 750 metres

de profunditat, tancat en la seva esfera submarina

Una ilustre periodista indesitjableMadame Sinclair Lewis, dona del famós escriptor i exceilent periodista, en el moment

de partir d'Alemanya on ha estat declarada indesitjable

França posseeix el vaixell de passatgers més gran del miroEl vaixell francès Normandie», de 70.000 tones, competeix amb el vaixell aBritanniaudels anglesos. La foto mostra una visita del Normandien, tot just acabada la reparació

de les seves xemeneies

De Valera perd prestigiA causa del descontent dels paisans irlandesos amb el polític De Valera i la guerracomercial ruïnosa amb Anglaterra, el general QDuffy i els seus minyons de camisesblaves van prenent volada en l'opinió popular. La foto mostra el general en una desfilada

amb alguns dels seus partidaris

Un nou punt d'aterratge a l'OceàEls alemanys han collocat un nau punt d'aterratge que facilitarà enorment el tràficaeri transoceànic. El gravat mostra un aeroplà en ésser llançat en catapulta per a

poder emprendre el vol

S'animava a mesura que anava parlant...

Pàg. 6. — La Veu del Diumenge 2 setembre de 1934

77ïwÃï GMün_ p e r T fl J l Ç Hé m o n .:eQ-

(Continuació)

La mare Chapdelaine va ,'olerencoratjar-los, una mica per pietat,una mica per l'honor del conreu.

— Costa un xic, al començament,quan no s'hi és acostumat — vadir, — però veureu quina bella vi-da podreu dur quan la terra esti-gui avançada.

— Es xocant — va remarcar Con-rat Neron — que ningú s'acon-tenti. Vet aqui tres que han deixatllur situació i han vingut de benlluny per establir-se aquí i treoa-llar el camp, i jo m'estic dient sem-pre que no hi deu haver res demés plaent que estar-se tranquilla-ment assegut en una oficina totel dia. amb la ploma a l'orella,a l'abric del fred i del gran sol.

— Cadascú té la seva idea —decretà Llorenç Surprenant, impar-cial.

— I la teva idea, no és pas lade romandre a Honfleur, suantdamunt les «chousses» — va ferRacicot amb una riallada.

— Es veritat, i no me n'amago:això no in'hauria fet feliç. Aquestshomes han comprat la meva ter-ra. Es una bona terra, ningú nopot dir el contrari; tenien ganesde comprar-ne una i jo els he ve-nut '.a vneva. Però per mi, 'ja esticbé on, sóc, i poc hauria volguttornar

La mare Chapdelaine va fer anarel cap.

— No hi ha vida més bonica onela d'un camperol amb salut i sen-se deutes — va dir. — Un és lliu-re, sense «bosc», amb els seus ani-mals; quan un treballa és pel seuprofit... Ah! Que és bonic!

— A tothom sento dir el mateix— va replicar Llorenç. — S'és lliu-re; s'és amo. I teniu l'aire de com

-padir els que treballen a les fà-briques, perquè tenen un aboss» aqui obeir Lliure... damunt la ter-ra... vaja!...

S'animava a mesura que anavaparlant, i prenia un aire de desa

-fiament.— No hi ha ningú al món que

sigui menys lliure qué un campe-rol... Quan parleu de gent ben reeixi-da ben proveïda de tot el que cal enuna terra i que tenen més sort queels altres, dieu: «Ah! Passen unabona vida; tenen comoditat, i bellsanimals.» Poc és això el que cal-dria dir. La veritat és que sónllurs animals que els tenen a ells.No hi ha aboss» al món tan es-túpid com un animal afavorit.Gairebé cada dia us entristeixen ous fam mal. Es un cavall esveratque s'esgarria o us etziva una Gos-sa; és una vaca, dolça, no obstant,turmentada per les mosques, quees posa a caminar quan la munyiu,i us aixafa dos dits del peu. I finsquan per sort no us atropellen,sempre n'hi ha per fer-vos malbéla vida i turmentar-vos... Jo sé elque és: he estat criat en un tros;i vosaltres sou quasi tots pagesosí també ho sabeu. A la tarda, s'hatreballat. de valent; hom torna acasa per menjar i reposar una mi-ca. I abans no us heu assegut ataula. vet aquí un infant que cri-da: «Les vaques han saltat la rIo-da, o bé, «Els moltons són al

gra.» I tothom s'aixeca pensanten l'ordi o en la civada que hacrescut amb tants treballs i queaquests pobres folls d'animals mal-gasten. Els homes corren, brandenbastons, esbufeguen; les dones sur-ten a l'eixida i criden. I després,quan hom ha aconseguit tornar abastir les cledes d'estaques, i nomentra altre cop ben satisfet, trobala sopa de pèsols freda i plena demosques, la cansalada a la taula,rosegada pels gossos i els gats. ihom menja qualsevol cosa, de pres-sa, amb la por de la nova malapassada que les pobres bèsties pot

-ser preparen altre cop. Sou els ser-vents dels vostres animals; vet aquí

el que sou. Els cuideu, els nete-geu; recolliu els seus fems, com elspobres arrepleguen les engrunes delsrics. I sou vosaltres que els feu viu-re a força de treball, perquè laterra és avara i l'estiu massa curt.Es així, i no lhi manera que canviï,perquè no podeu passar sense ells:sense animals, al camp no es potviure. Però tanmateix es podria...Tanmateix es podria... Encara tin-dríeu altres amos: l'estiu que co-mença massa tard i s'acaba mas-sa d'hora, l'hivern que es menjaset finesos de l'any sense profit, lasequedat i la pluja que mai novenem a punt... A les ciutats unse'n riu d'aquestes coses; però aquino teniu defensa contra ells, i usfan mal; sense comptar el granfred, els mals camins, i el viuresols lluny de tot, sense plaers. Esla misèria, la misèria, del comen-çament a l'acabament. Es diu so-vint que al camp només podensortir-se'n els que han nascut i hanestat criats al camp; és natural...Els altres, els que han viscut a lesciutats, no hi ha perill que signin

prou simples d'acontentar-se ambuna vida com aquesta.

Parlava amb calor i amb abun-dància, com un ciutadà que parlacada dia amb els seus semb:ants,llegeix els diaris, sent els oradorsde cantonada. Els que l'escolta-ven, essent d'una raça sensible ala paraula, se sentien arrossegatsper les seves crítiques i les sevesqueixes, i la real duresa de llurvida els apareixia d'una maneranova i colpidora que els sorpreniaa ells mateixos.

— No diuen això, no hi ha vi-da més bonica que la d'un campe-rol en un non tras de terra.

— No pas en aquest país, senyora

Chapdelaine. Sou massa cap alNord; l'estiu és massa curt; totjust apunta el gra que el fredarriba. Quan pujo per aqui a cadaviatge. venint deis Estats Units, iveig les casetes de taulons perdu-des en la contrada, tan lluny lesunes de les altres, i que fan carade tenir por, i el bosc que comen-ça i us volta per tots costats...Vaja, em sento descoratjat per vos-altres, jo que ja no hi visc, i emdemano com és que tots els d'a-quí no fa temps que se n'haginanat a llocs menys durs, on estroba tot el que cal per a una bo-na vida, i hom pot sortir a l'hiverni anar a passeig sense por de mo-rir-se...

«Sense por de morir-se...» Marria es va estremir tot d'una i vapensar en els sinistres secrets queamagava la selva verda i blanca.Era veritat allò que deia LlorençSurprenant; era un país sense pie-tat i sense dolcesa. Tota l'enemis-tat amenaçant del defora, el fred,la neu profunda, la solitud, vasemblar que sortissin de sobte a la

casa i n'asseguessin a l'entorn de l'es-tufa, com un eixam de males fa-cies, amb rialletes profètiques dedesgràcia o amb silencis encaramés terribles

«Et recordes dels bells nois es-timats que havem mort i absconditen el bocs, germana? Llurs ànimeshan pogut fugir-nos: però llurscossos... mai no ens els prendràningú...»

EI soroll del vent als cantons dela casa s'assembla a un riure lú-gubre, i a Maria li apar que totsels que s'han reunit allà, entre lesparets de taulons, corben l'esque-na i parlen baix, com gent que téla vida amenaçada, i tem.

Damunt la resta de la vetlladaja va pesar-hi, si més no per ella,un xic de tristesa. Racicot va con-tar històries d'óssos agafats al pa-rany, que es bellugaven i grunyientan feroçment en veure el que 'lshavia atrapat, que aquest tremola-va i perdia el coratge, 1 despréss'abandonaven tot d'una quanveien els caçadors que tornaven ennombre i els fusells occidors apun-tats contra ells; que s'abandonaven,aanagaven el cap entre les potes ies planyien amb crits i gemecsgairebé humans, que trencaven elcon i feien pietat.

Després de les històries de ca-cera van venir històries de fan-tasmes i apareguts; històries devisions terrorífiques o d'adverti-ments prodigioses rebuts per ho-rnos que havien blasmat o malpar-lat dels capellans. I després d'això,com que ningú no va voler cantar,van jugar a cartes; la conversabaixà a termes menys emocionants,i l'únic record que Maria va em-portar-se'n amb ella del que ales-hores s'havia dit, quan el trineu

va endur-se-la amb els seus parescap a casa, a través dels boscosentenebrits, fou el de Llorenç Sur-prenant parlant dels Estats Unitsf de la vida magnífica de les gransciutats, de la vida plaent, segura,i dels carrers drets, inundats dellum al vespre, talment meravello

-sos espectacles sense fi.Abans d'acomiadar-se. Llorenç li

havia dit a mitja veu, gairebé con-fidencial:

— Es demà diumenge... Iré aveure-us a la tarda.

Algunes curtes hores de nit, unmatí de sol damunt la neu, i vetaquí que era un altre cop a lavora d'ella, reprenent les seves me-ravelloses narracions, com un ple

-ciejant interromput.Car per ella, més que per ningú,

havia parlat el dia abans al ves-pre; ella va comprendre-ho clara-ment. El gran menyspreu que ha-via palesat per la vida dels camps;les seves descripcions de la glorio-Sa existència de les ciutats, haviaestat només el prefaci d'una temp-tació els vint caires de la qual liposava sota els ulls, tal com es fu-lleja un llibre d'estampes.

— Oh, Maria_! poc que podeuimaginar-vos-ho. Les botigues deR.oberval, la missa major, una vet

-llada dramàtica en un convent; veusaquí tot el que heu vist de mésbell .Doncs bé: de totes aquestescoses, la gent que ha viscut a ciu-tat no faria sinó riure-se'n. No usho podeu imaginar... Només pas

-sejant-vos per les voravies delsgrans caF-ers, tm vespre, quans'han acabat les hores del treball

— no pas petites voravies de tau-lons com a Roberval, sinó bellesvoravies d'asfalt, llises com unataula i amples com una sala —només passejant-vos-hi afuo elsllums, els carrils elèctrics que pas-sen contínuament, les botigues, lagent, tindríeu amb què admirar-vos durant setmanes enteres. I totsels plaers que poden haver-se: elteatre, els circs, els diaris amb di-buixos, i a cada carrer, llocs onpot entrar-s'hi per un nickel, unral, i restar-hi dues hores ploranti rient. Ah, Maria! Penseu que nitan sols sabeu el que són les vis-tes animades!

Va callar una estona, repassanten la seva memòria l'espectacleprodigiós dels cinematògrafs i de-manant-se si podria explicar-lo icontar-ne les peripècies ordinàries:la colpidora història de les noietesabandonaos o perdudes, la vida deles quals és condensada a la pan-talla en dotze minuts de misèriaatroç i tres minuts de reparació iapoteosi, en un saló d'un luxe exa-gerat... Les cavalcades desenfrena-des del cow-boys empaitant indiansrapissaires; la descàrrega espanto-sa; la deslliurança última dels cap-tius, en el darrer segon, pels sol-dats que arriben d'una revolada,fent voleiar magníficament la ban-dera constellada...

Al cap d'un minut d'indecisió.Llorenç va moure el cap, reconeix

(Seguirà)

Tomàs Garcès, traductorPRAT, dibuixant

LES GESTES DE FRUCTUS C LIS

Q

i^

41

42 43 44 45

Arribaren a un port, i abans de bus-car vaixell per a poder anar a la Xina,volgueren adquirir algun objecte má-;ic per si els fos convenient de fer algunvaluós present. Hi havia una mena .lebruixot que tenia un taller on treballa-ven els millors orfebres, ocupats en laconstrucció de peces rares, a les qualsdonava, després, virtuts màgiques.

Allí entrà Fructus Coelis i, des-prés d'assabentar-se de les dife-rents especialitats de cada objec-te, adquiri, a bon preu (car s'hoFeia pagar bé), un gerro d'or cise-llat, el cual, pronunciant les pa-raules que li digué el bruixot i queEructos Coelis retingué a la me-mòria, donaria un brollador d'ai

-;ua pura i cristalina.

Com arribarien a la Xi-ea? Hi havia un marxantque estava a punt de sor-tir amb un vaixell capaquell país: feia dos dieslue carregaven caixes, il'home es passejava pelmoll esperant el momentde la sortida que no podiaIrigar.

Fructus Coelis i Fidel el trobaren,i, després d'explicar-li el motiu delseu viatge, el bon home els va dei-xar embarcar en la seva nau, laqual reunia molt bones condicionsper a fer còmodament el viatge i po-der arribar relativament aviat a laXina.

Al matí següent sortí el vaixell por-6ant, com a passatgers de més, elsnostres dos amics. Les dues veles in-flades, vent favorable i bona mar,eren presagi que tot aniria com caliaesperar, donat l'optimisme que om

-plia ci cor dels dos companys, Fruc-tus Coelis i Fidel, als quals les inco-cegudes i esperades gestes tenien im-pacients.

m

El bon rei temia que el sen' fillse n'enamorés i volia evitar-licontrarietats. El seu fidel criatli va prometre que faria complirla seva voluntat i el bon Rei vamorir tranquil, de la sobtada ma-laltia Que va sorprendre tot elseu reialme.

De retorn del seu viatge, vatrobar-se, el príncep, hereu deltron.

Era bondadós, i, amic del vell ser-vidor del seu pare, es féu el propo-sit d'obeir-lo en tot en escoltar d'ellles darreres voluntats del seu pare,per tal com no fou possible que hihagués ningú més present, quanaquest mori. I començaren a recor-rer el castell: des del cim de la tor-re de l'homenatge...

(Continuara)

1

2 setembre de 1934 La Veu del Diumenge. — Pág. 7

r IUWåIftIL.. —4^ ^•- •`.ice

(Continuació)

— Que arribarem aviat. Fili-bert? — demanen Claudi i Claudi

-na.Silvia, i Sinforià, i el tímid

Sadurní, i l'entenimentat Miquel, iPeret, i altres noies i nois els ninsdels quals, ja ho sabeu, han res-tat desconeguts, han repetit mésaviat o més tard:

— Filibert, ja hi som?Només Joan Baptista. i Anneta

no han formulat la pregunta, i ésque són els milbomes de la colla.

-- La muntanya és alta — res-pon Filibert. — Però Roma és al'altra banda.

— Aquesta nit ja hi dormirem?— Segurament ja hi dormirem

aquesta uit, perquè a la davalladaes va de pressa.

— I demà ja veurem el Papa?— Demà, segurament, el veurem.Anneta, per fi, hi ha dit la se-

va:— I quan menjarem?I ha assenyalat la seva boca, i la

seva boca és tan petita que gaire-bé no és veu. Una tassa

de Ilet és una tassa de llet ino alimenta per tot un dia. Fili

-bert està preocupat. Ell es passa-ria, sense menjar: com és que elsaltres tinguin gana? Però Déu ésallà per proveir-hi.

— De seguida, Anneta, de segui-Pots esperar una estona?

— Esperaré cinc minuts encara.Ara ja són amunt, i després

dels pasturatges, passen el bosc.Entre els troncs dels avets, veuenal seu dessota les cases grises úeLamslebourg acostades unes amb al-tres com un ramat recollit, i laseva església parroquial amb uncainpana.r de pedra flanquejat perquatre campanes, l'església en laqual foren oeneïts. Dominen totala vall del costat de Bonneval tan-cada per la Levana i del costatd'Avrieux closa per la Dent, Par-rachée, les geleres da la qual, te-rides pel sol, espurnegen de milersde focs pàllids.

Els refugis s'espaien al llarg dela carretera per donar sopluig alsviatgers que es perden. A cada ex-trem de ziga-zaga és segur de trobar-ne un. Són utilitzats sobretot al'hivern quan cal passar la colla-da emnig de la neu. Davant und'aquests refugis, molt dels qualssón abandonats i els altres ser-veixen als terrellons i ensems fand'alberg — i per més precisió erael refugi 23 — hi havia una donaasseguda que pelava patates. Iquan els veu venir, s'aixeca, elscompta i camina, al seu encontreEs una gran dona bruna, amb carade Verge. — no la Verge que por-ta l'Infant Jesús damunt el cor,sinó la Mare dolorosa que sostéel Crist mort abans d'enterrar-lo.Vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set.N'hi ha vint-i-set, si no m'erro,encara més que refugis. De qui sou.filets?

— De ningú, ara com ara, —contesta Filibert.

— De ningú? Es impossible. Sem-pre s'és d'algú.

— Així, doncs, som de Déu. Hemdeixat els nostres pares, 1 som unspelegrins.

— I els vostres pares us handeixat marxar sense acompanyar

-vos?— No els hem avisat.— No els heu avisat? Però sens

dubte sereu al seu costat avui ma-teix, abans de la nit.

— Ni avui, ni demà. Anem moltlluny.

— I on aneu?— Anem a Itàlia.— Es a dues passes d'aei, al

cim de la pujada. Trobareu la fitade la frontera després del refugidivuit.

Els croats senten l'alegria de sa-ber que Itàlia és a dues passes ique llurs penalitats s'acabaran. Ladona continua:

— Un cop sereu a Itàlia, torna-reu, ¿oi, fills meus?

— Aturem a veure el Papa aRoma.

Aleshores la dona obre els ullsi s'esforça a somri'ire. Només re'ta tnitges: n'ha perdut l'habitud enprendre la de l.irar Se li endevinaa la cara.

— Però Roma és molt més lluny.Roma és tan lluny que no en teniuidea. Cal passar pei ai uns paï-sos. Amb una setmana no en tin-dren pas prou, ni amb dues tam-

puc. Fixeu-vos que en el tren, viat-jant en tercera, cal comptar mésd'un dia afegint-hi la nit, i costamolt car. Un vicari de Lansio-bourg, que va venir-me a veuremultes vegdes de•prés de la mevadesgràcia, m'ha explicat el seu viat-ge.

Els croats són aterrits del queacaben de sentir. Així, doncs, Ro-ma és tan lluny, tan lluny que rohi dormiran aquesta nit. Només llurcap, Filibert, ha mantingut la sevafe entera:

que no estiguin Cansats que parintaula, i si manquen plats, ja us ar-reglareu entre vosaltres.

Les patates aviat són pelades iles cols ja s'esperen. Quedava unamica de llard per coure-les junta-ment i fer-ne una sopa saborosa.I l'olor ja s'escampa per la cuinai pel menjador que d'altra banda,no són més que una sola peça.Anneta obre les seves narius i amés a més la seva boqueta:

— Ah! — sospira — quina bonaolor.

Havia caigut aquí a la vora, dinala bassa dels ànecs, de cap a l'ai-gua. Els seus ulls envidriats ja noveien res. Debades vaig bufar dinsla seva boca. Les criatures no po-den deixar de vigilar-se ni un solmoment.

Pobra dona, les vint-i-set criatu-res no saben que dir-vos. No co-neixen el dolor, però en aquest Iris-tant us estimen...

— Em quedava — sedueix dient.— una noia, una innocent, que heperdut aquesta primavera. No par-lava, ni caminava, no s'liavia des-enrotllat. A quatre anys, tenia ,esmateixes manetes de quan va néi-xer. Segurament, però, que teniaconeixement Els seus ulls em bas-taven, els seus ulls més dolços queles paraules. Millor ha estat perella no viure més temps. Però, permi, és una dissort.

Pobra dona, les vint-i-set criatu-res neixen, per vós a la petat, i,tot amb tot, callen. Però Filibertparla:

— Direm al Papa, senyora • queus doni notícies d'ells. El bonDéu les lhi comunicarà.

— I així serà -- consent amb unsomriure discret — gràcies a lafantasia d'aquest homènet. Però,quan veig passar criatures, les con-vido i les acarono, i la meva des-gràcia s'endolceix com una figadins ta llet. No vull ésser gelosade les que tonen fills. I ara, me-nuts, torneu a casa dels vostrespares. No saben on sou, us cer-quen, us creuen perduts i tarenpor de la mort.

Exaltats per l'aliment, ben escal-fats per dintre, els vint-i-set croata,dinou dels quals porten faldilles,— Filibert el deixo de banda, —pensen per primera vegada en lapena de llurs pares. Anneta deixaanar un sospir, un sospir i un san-glot. Veu la casa baixa del boscMaria-Cristina, i la seva mare Per-nette, i el seu pare Anselm. Comque els veu és que són alià. No-més cal cridar-los.

— Mare! mare! — crida Anneta.Silvia només id una àvia, i crida

a l'àvia. I les dinou noietes es po-sen a plorar, 13evat, però deClaudina• a qui la seva mare pegacada dia.

I l'exèrcit de Filibert sembla unafcnit. A Pierrelongue ha , perdutquinze nois per peresa. inèrc°a. fe-blesa, dolenteria i mandra. Ara per-drà dotze n`ics només nersentimentalisme.

— Tu. Anneta. rem segu_ràs, ala pujada, a la baixada, a Itàlia,i fins a Roma? ¿O te'n tornes perla carretera amb Silvia i Ies al-tres onze?

— Jo et seguiré. Filibert, — mur-mura Anneta, plorosa.

(Seguirà)

Alfred GALLARD. traductor

Joan Vila, «D'Ivori», dibuixant

s=_-

,ill a ` ' ! '. _ *

Quan veig passar criatures, les convido i les acarono...

— Anirem a peu, senyora, i no I, la primera, allarga el seu plat:tenim diners. Filibert ho hacia anunciat, no els

Ella ha mirat el que ha parlat mancaria res. I la dona del terre-amb tanta seguretat, i després ha Iló li serveix una gran porció, 1mirat Anneta i Joan Baptista, després, per tanda, serveix cadaque són els més petits de la colla, un dels vint-i-set. Això dura bes-i els seus ulls s'han humitejat. tant temps. Quan estan tips i sa-

- Ja que aneu tan luny, men- tisfets de cols i de patates, es sen-jareu un bocí. ten penetrats d'una calor que els

— Oh ! sí, senyora, — diu An- amolleix, els engorroneix, i el capneta. els penja com als pesants gira-

- Oh! sí, senyora, — han con- sols, sostinguts amb dificultat pertestat a cor tots els altres. llur tija. Decididament, la croada

I llur riure de satisfacció fa que és tui seguit de banquets. Unica-ensenyin llurs dents ben planta- ment Filibert segueix el seu somnides. Filibert, que té la preocupació i negligeix l'aliment.de pagar tots els deutes un a un, La dona del terrelló, commosasalda de seguida aquest: per la seva caritat, es posa Anne-- Déu us ho tornarà, senyora. ta damunt els seus genolls:— Es per Déu que jo us ho dono, — El noi que vaig perdre Seria de la

— li contesta. — Ara ja no tinc teva edat Un cha com avui juganingú més que Ell... Entreu, en- va davant la porta, aviat farà dostreu amb mi. M'ajudareu a pelar anys. Entro per recollir uns mit-les patates que posarem a l'olla jons que havia de sargir. I quanamb mis i llard, si és que enea- surto, no veig ningú. — Andreu!ra en queda. Seieu, reposeu. Fis Andreu! crido. -- Cap resposta.

Historieta ilustradas ori inai d'Jvor

46 47

48 49

Cap al tard de la tarda s'estava el marxant assegut a co-berta contemplant l'espectacle de la mar, quan va adonar-seque una gavina s'havia posat al damunt d'una politja que sos-tenia tivant una corda del pal de popa. Al cap de poe arri

-ba una altra gavina, i va semblar al marxant que quelcomextraordinari succeïa, car les dues gavines enraonaven en veubaixa, però perceptible.

Arribà una tercera gavina, que devia dur noves d'interès se-gurament, perquè les altres callaren i li demanaren tot seguitque els expliqués què sabia de nou de la filla de l'Empera-dor de la Xina.

Davant de tanta meravella i creient que tindria interès l'ex-traordinària nova per a facilitar els plans dels seus hostes, anàcorrents a buscar Fructus Coelis.

Arribaren al moment en què deia, la quehavia vingut darrerament: —A Burgundia hiha l'hereu del Itei, mort fa poc, greument ma-lalt. Està enamorat d'una desconeguda prin-cesa xina i no sap encara que aquesta és )aque el Rei dels Dragons ha fet presonera.—Com és això ?, féu una de les altres. —Ji.veureu: quan abans de morir el bon Rei vacridar el seu més fidel criat, —perquè el seufill era de viatge molt Iluny—, li va encarre-gar en gran manera que quan aquest tornésper ai fer de successor seu, li ensenyés el pa-lau de dalt a baix; però que no el deixés en-trar en la sala de la torre on hi havia unformós retrat d'una bella princesa xina.

t

Pàg. 8. — La Veu del Diumenge 2 setembre de 1934

• del litoral, és com una reraguarda

V 1endrell leal platges per al revituallament de les sevesplatges que van de llevant a ponent 1

i que descriurem somament al solNo és la primera vegada que de la imperial Tarraco, de la be- efecte de justificar la situació pri-

escrivim e nlloança de la nos- ilesa dels seus camps i de les vilegiada de la vida capital del baixtra vila com a centre d'estiueig i seves muntanyes imposants. Tot Penedès. Anem a veure-ho.promotor del foment de les joliues aquest turisme ha de travessar la Calafell. — La platja calafellenca,platges que s'estenen en el nostre vila del Vendrell i per poc que fiiLS fa pocs anys vegetava dintrelitoral, des de Calafell a les roques hom vulgui fixar-s'hi notarà que aquell ambient peculiar de la gentde Barà, davant mateix del cone- es troba en una població ben dota- marinera dedicada a la pesca. Elgut Arc d'aquell nom que s'aixeca da d'aigües, com ho indiquen les se- seu ample sorral era envaït per cen-al mig de la carretera que porta a ves hortes, i per poca estada que tenars de barques pesqueres i tot iTarragona. s'hi faci s'endevina una vila on es la seva excellent situació ningú no

La vila del Vendrell, bastida en troben tots els articles itots els l'havia encara descoberta corn a llocun esportell entre dues carenes recursos avui necessaris en el viu- apropiat per a l'estiueig. Un diamuntanyoses, de cara a la mar re, que hi éa agradosa l'estada, amb nom es fixà en la seva sorra finís-i ben a prop d'ella, on arriba el condicions ben envejables per a ex- sima i en el seu pendent planerseu terme municipal, és una vila plotar l'estiueig que més de quatre en entrar al mar, en l'exuberànciaben apropiada per esdevenir centre viles i ciutats que en viuen no les dels seus prats i en la seva situa-d'estiueig, car la seva situació geo- tenen pas ni en tant alt grau ni ci óal peu dé l'estació del ferrocar-gràfica la fa assequible a tots amb tànta intensitat per a poder vil, i s'hi féu la seva primera ca-aquells que es dirigeixen a les co- acomplir aquesta necessitat que avui seta modesta; a seguit fou imitatmarques tarragonines per a visitar- s'ha fet quasi imprescindible entre per tants que el municipi formulàles enduts del renom dels seus ce- els habitants de les grans urbs. un pla d'urbanització que avuirobis, de les riqueses arqueològiques Situada la vila a pocs quilòmetres quasi résta realitzat. Vingueren tam-

bé a popularitzar-la les condicionsescolars barcelonines bastides sotala pineda de Cal Llagostera i se-

J ¡ver D d Buidament també li donaren noels Germans de Sant Joan de m Déu

®^ n ra nW nne hi ha_St.iren el maenífie Sanato-

_ : t•

j 1 , s ls s,:: / 1 3

¡t - /x ^^lY, ^ f ap ,};,.' r ,^q

y ;^^, Y^^^3 „%^/^ ^ .ln ^G ^f ,^?^.^ {ss ^., '. BT ^y.. psi t i^^^k ^ a x' t^ï ¢,^

^.'

Platja de Calafeli