la ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del mediterrani entre el 500 a.c. i la...

67
La ...... Servei d'Investigad6 Prehistorica de la Diputad6 de Valencia 1983

Upload: others

Post on 10-Jun-2020

2 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

La ...... ~. •~.r•ea

Servei d'Investigad6 Prehistorica de la Diputad6 de Valencia

1983

Page 2: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 3: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

La

~~~VrL~rl1;

~~f{:~~ .. ~ s. · .~4i \.§~ -vl·~~ er.ims.~~~

Servei d'Investigació Prehistorica Oiputació de Valencia

abril- juny 1983

Page 4: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

EXPOSICIÓ SOBRE LA CULTURA IBERICA

DIRECTOR: Enrie Pla Ballester

EQUIP REALITZADOR: Carmen Aranegui Gaseó Bernat Martí Oliver Consuelo Mata Parreño Helena Bonet Rosado

El Servei d' lnvestígació Prehistorica de la Diputació Provincial de Valencia agraeix la cessió de materials per a aquesta exposició de les següents entitats i persones: Museu provincial de Selles Arts de Valencia, Museu Arqueologic Provincial d'Aiacant, Museu Provincial de Selles Arts de Castelló de la Plana, Museus Arqueologics de Valencia, Borríana, Alcoí, Elx, Sagunt í Caudete de las Fuentes, Departament d'Arqueología de la Uníversítat de Valencia, lnstitut Arqueologic Alemany de Madrid, Agrupa­ció Arqueologica de Rojales, Centre d'Estudis Contestans, Vicente Ferrer Gálvez, Rafael Petit Bermejo, Alfredo Sanchis Soler i Rafael Arroyo llera.

Page 5: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

... La franja costanera que s' exten des de Carthago Nova fins el riu Iber és quasi igual en longitud i esta ocupada pels edetans.

Estrab6 111 , 4 , 1 63a e 19a.c

Page 6: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 7: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

La reapertura d.el Museu de Prehistoria de la Oiputació de Valencia, en 11antiga casa de la Beneficencia, té com a punt de partida una reflexió sobre la Cultura Iberica. Tema que es justifica per l'important paper que el seu desenrotllament va ten ir a casa nostra i pel fet que cada generació dóna una lectura histórica del seu propi passat. El Servei d'lnvestigació Prehistorica de la Diputació de Valencia ha mantingut una línia ininterrompuda en l'estudi de la cultura iberica, tan important com evident en la Comunitat Valenciana i que, per una banda, s'hi veu plasmada en els resultats de les seues excavacions i deis materials del seu Museu i, per altra, en la tasca de la seua investigació que ha posat a l'abast deis especialistes estudis fonamentals per al coneixement deis ibers. Quan el Servei d'lnvestígació Prehistorica fou creat en 1928, les excavacions en la Bastida de les Alcuses van constituir un deis objectius primordials de l'equip d'investigadors que va continuar la recuperació del material iberic al llarg deis anys en que el Tossal de Sant Miquel de Llíria fou excavat, fins al punt que les col.leccions iberiques del Museu de Prehistoria de Valencia són, actualment, d'oblígada referencia entre els especialistes. En conseqüencia, és logic inaugurar les noves intal.lacions del Servei d'lnvestígació Prehistori­ca i del seu Museu amb l'Exposició d'Arqueologia lberica que mostre al gran públic allo que els ibers que van ocupar les nostres distintes comarques ens han deixat, en un intent de superar la simple exhibició de peces d'art i aconseguir una restitució deis trets principaJs de la seua vida qüotidiana . Aquest tema és tan respectat en la Comunitat Valenciana que organismes i entitats de distint niveiJ -des deis departaments d'arqueologia de les nostres universitats als museus provincials i locals i fins als grups d'aficionats locals- han respost amb entusiasme al projecte plantejat í han possibilitat que aquesta Exposició esdevinga un fet, amb el desig que la nova etapa del Museu del Servei d'lnvestigació Prehistoria contínue enriquint el patrimoni iberic de tots els valencians. Grades a tots els que han fet possible aquesta exposició.

MANUEL GIRONA RUBIO President Oiputació Valencia.

Page 8: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 9: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

La reapertura del Museo de Prehistoria de la Diputación de Valencia, en la antigua Casa de la Beneficencia , toma como punto de partida una reflexión sobre la Cultura Ibérica. Tema que se justifica por e l importante papel que su desarrollo tuvo en nuestras tierras y por el hecho de que cada generación da una lectura histórica de su propio pasado.

El Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación de Valencia ha mantenido una línea ininterrumpi­da en el estudio de la cultura ibérica. tan importante como evidente en la Comunidad Valenciana y que, por una parte, se ve plasmada en los resultados de sus excavaciones y de los materiales de su Museo y, por otra, en la labor de su investigación que ha puesto a disposición de los especialistas estudios fundamentales para el conocimiento de los iberos.

Cuando el Servicio de Investigación Prehistórica fue creado en 1928 1as excavaciones en La Bastida de les Alcuses constituyeron uno de los objetivos primordiales del equipo de investigadores que continuó recuperando material ibérico a lo largo de los años en que el Tossal de Sant Miquel de Llíria fue excavado, hasta el punto de que las colecciones ibéricas del Museo de Prehistoria de Valencia son , hoy en día, de obligada referencia entre los especialistas. En consecuencia es lógico inaugurar las nuevas instalaciones del Servicio de Investigación Prehistórica y de su Museo con la Exposición de Arqueología Ibérica que muestre al gran público lo que los iberos que ocuparon nuestras distintas comarcas nos han dejado, en un intento de superar la simple exhibición de piezas de arte y conseguir una restitución de los rasgos principales de su vida cotidiana. Este tema es tan querido en la Comunidad Valenciana que organismos y entidades de distinto nivel - desde los Departamentos de Arqueología de nuestras Universidades, a los Museos Provinciales y Locales y hasta los grupos de aficionados locales- han respondido con entusiasmo al proyecto planteado, posibilitando el que esta Exposición sea un hecho , con e l deseo de que la nueva etapa del Museo del Servicio de Investigación Prehistórica continúe enriqueciendo el patrimonio ibérico de todos los valencianos. Gracias a todos los que han hecho posible esta exposición.

MANUEL GIRO NA RUBIO Presidente Diputación Va lencia.

Page 10: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

PRINCIPALS JACIMENTS IBERICS

l . La Moleta deis Frares (Forcall) 2. El Puig (Benicarl6) 3 . La Sollvella (AlcalA de Xivert) 4 . La Torre de Foios (Liucena) 5 . La Balaguera (La Pobla Tornesa) 6 El Solaig {BetxO 7 La Torre del Mal Paso (Castellnovo} 8 Rotxma (Sot de Ferrer} 9 La Punta de Orleyl (La Vall d'Uix6)

10. El Castell (Almenara) 11 . El Castell (Sagunt) 12. La Torre Seca (Casinos) 13. El Castellet de Bernabé (Lifrla) 14 . La Cova Foradada (Lifria) 15 La Monravana (Liíria) 16 T ossal de Sant Miquel (Lifrla) 17 Puntal deis Llops (Oiocau) 18 Los Villares (Caudete de las Fuentes} 19. LaCar~ncla {Torfs} 20. La Munlanya del Castell (Cullera) 21. Cerro Lucena (Enguera) 22. Xllliva 23. Castellar de Meca (Ayora) 24. Corral de Saus (Molxent} 25 La Bastida de les Ale uses (MoixenO 26. El Castellar(Oiiva) 27 La Covalta (Aibaida·Agres} 28. El Xarpolar (Margarida} 29 Pie de I'Aguila (D~nia) 30 Ah de Benimaqula (D~nia) 3 l. El Puig (Aicoi) 32. La Serreta (A !coi) 33. Penyald'lfac (Calp) 34 El Puntal (Salinas) 35 El Monastil (Elda) 36 T ossal de la Cala (Benidorm) 37. La llleta del Banyets (Campello) 38. L'Aibufereta (Aiacant) 39. Tossal de Manlses (Aiacant) 40. La Liorna de I'Aic6dla (Eix) 41 . Santa Pola 42. Cabezo Lucero (Guordamar del Segura} 43. La Escuera (Sant Fulgenci) 44. El Molar(Sant Fulgencl)

Page 11: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

LA CULTURA IBERICA és una creació original deis pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d 'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents del passat indígena i altres presos de les grans civilitzacions historiques del Mediterrani , en una epoca en que la periferia peninsular esta oberta a múltiples contactes. Aixo arriba a produir-hi manifestacions característiques, diferenciades i, en conseqüencia, reconeixibles. Els pobles iberics són designats en la historia antiga amb noms propis i específics.

L'accepció del terme íber-íberes en els textos de l'antiguitat es refereix, en sentit estricte, als habitants de l'area costera peninsular, i, per extensió, Iberia serveix per a designar les terres que tanquen el Mediterrani per l'oest, deixant un pas d'eixida cap a I'Ocea. Sois els romans modificaran aquesta denomi­nació substitu'int-la per la d'Hispania.

L'area maxima on es desenrotlla aquesta cultura esta compresa entre el Rhone i Andalucía. La zona en que la Cultura lberica alcan~a major continu'ltat s'esten des de I'Hérault fins a Murcia.

El País Valencia és una de les regions més importants de l'ambit cultural iberic. El procés pel qua! s'arriba a aquest estadi arranca deis antecedents següents: Anys 1.000-800 a.C. Bronze Final 1: Arriben influencies del sur peninsular i de la Cultura deis Camps d'Urnes Antics. Apareix el ritu funerari de la incineració a l País Valencia.

LA CULTURA IBERICA es una creación original de los pueblos del extremo occidental del Mediterráneo entre el 500 a.C. y la romanización. Es un complejo cultural en el que se conjugan elementos provenien­tes del pasado indígena y elementos tomados de las grandes civilizaciones históricas del Mediterráneo , en una época en la que la periferia peninsular está abierta a múltiples contactos, produciendo manifesta­ciones características, diferenciadas y, en consecuen­cia , reconocibles. Los pueblos ibéricos son designa­dos en la historia antigua con nombres propios y específicos. La acepción del término íber-íberes en los textos antiguos se refiere, en sentido estricto , a los habitan­tes del área costera peninsular y, por extensión, Iberia sirve para designar las tierras que cierran el Mediterráneo por el oeste, dejando un paso de salida hacia el Océano. Sólo los romanos modificarán esta denominación sustituyéndola por la de Hispania. El área máxima en que se desarrolla esta cultura está comprendida entre el Rhone y Andalucía, si bien el área en la que la cultura ibérica alcanza mayor continuidad se extiende desde el río Hérault a Mur­cia. El País Valenciano es una de las regiones más importantes de la cultura ibérica. El proceso por el que se llega al nivel cultural ibérico parte de los antecedentes siguientes: Años 1000-800 a.C. Bronce Final 1: llegan influencias del sur peninsular y

Page 12: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Anys 800-650 a.C. Bronze Final 11: Arriben aportacions de la Cultura deis Camps d 'Urnes. Apareixen poblats de nova creació. S' atesten els primers objectes de ferro al País Valencia. Anys 650-500 a. C. Ferro Antic - Període Proto·lb~ric: Contactes amb els pobles tart~ssics anda lusos. Arriben objectes intro­dui'ts pel comen; fenici-púnic. Es donen les primera ceramiques fetes a torn al País Valencia. A partir del 550 a.C. s'amplien les relacions amb el nordest peninsular i arriben objectes introduns pel comen; grec. El País Valencia es situa alllindar de la Cultura lberica.

ELS IBERS l LA SEUA IMPLANTACIÓ DAMUNT EL TERRITORI El poblament iberic té com a tret fonamental el seu caracter estrategic. Els llocs de facíl defensa consti­tueixen els punts d'elecció cercant el control, no sois deis seus reclntes ciutadans, sinó també de les árees limítrofs flns ocupar tola una comarca natural. La prospecció minuciosa d'una area geografica ofe­reix sempre a !'investigador una pluralitat d'indrets habltats iberics proxims entre si. Quan eixos jaci­ments estan ben estudiats, s'aprecia una jerarquizat­ció entre ells de mode que uns són més extensos i estables que altres. Els majors tenen entre 4 i 8 hactarees; els menors solament de 1000 a 2000 metres quadrats.

1._ Superposicl6 estratigrofica des del Bronze Final /ins a /'epoca lberica a los Vi/lares (Caudete de las Fuentes).

de la cultura de los Campos de Urnas Antiguos. Aparece el rito funerario de la incineración en el País Valenciano. Años 800-650 a .C. Bronce Final 11: llegan aportaciones de la Cultura de los Campos de Urnas. Aparecen poblados de nueva creación y se encuentran los primeros objetos de hierro en el País Valenciano. Años 650-500 a.c. Hierro Antiguo - Período Protoibérico: contactos con los pueblos tartésicos andaluces. Llegan objetos introducidos por el comercio fenicio-púnico. Apare­cen las primeras cerámicas hechas a torno en el País Valenciano. A partir del550 a.C. se amplían los contactos con los pueblos del nordeste peninsular y llegan objetos introducidos por el comercio griego. El País Valenciano se situa en el umbral de la Cultura Ibérica.

LOS IBEROS Y SU IMPLANTACION SOBRE EL TERRITORIO El poblamiento ibérico tiene como rasgo fundamen­tal su carácter estratégico. Los lugares de fácil defen­sa constituyen sus puntos de elección buscando el control, no sólo de sus recintos ciudadanos, sino también de las áreas limítrofes hasta ocupar toda una comarca natural. La prospección minuciosa de un área geográfica ofrece siempre al investigador una pluralidad de lugares habitados ibéricos próximos entre sí. Cuando estos yacimientos están bien estudiados, se aprecia una jerarquización entre ellos de modo que unos son más extensos y estables que otros. Los mayores tienen entre 4 y 8 hectáreas; los menores sólamente tienen de 1000 a 2000 metros cuadrados. La implantación sobre e l territorio está articulada en conjuntos de yacimientos dependientes de un núcleo principal. El número de puntos habitados, que por el momento arroja unas cifras para el País Valenciano de unos 500 yacimientos, debe, por lo tanto, consi­derarse en la perspectiva de la dominación de áreas territoriales colindantes dependientes de un centro que, por primera vez en la historia local, se puede llamar ciudad.

1._ Superposición estratigráfica desde el Bronce Final hasta época ibérica. (Caudete de las Fuentes) .

Page 13: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

La implantació sobre el territori esta articulada en conjunts de jaciments que formen unitats depenents d'un nucli principal. El r.ombre de punts habitats , el qua! proporciona a hores d'ara unes xifres per al País Valencia de 500 poblats, deu considerar-se, per tant, en la perspectiva de la dominació d'arees territorials confrontants i depenents d'un centre que , per primera vegada en la nostra historia , pot anomenar-se ciutat.

Economicament aquest sistema de poblament facilita l'explotació del conjunt de les terres compreses en cada area en qüestió.

2

Políticament els ibers s'organitzen en tribus a les que s'assigna un nom propi. Una tribu iberica té adscrites varíes ciutats; per exemple, Edeta (Llíria, Camp de Túria) i Arse (Sagunt, Camp de Morvedre) són, ambdues, ci utats edetanes. El fet que molts deis habitats de tamany red un estiguen empla~ats sobre turons que dominen vies naturals de comunicació ens indica que la defensa del territori constitueix una preocupació per als ibers, rodejats de pobles que , o bé són rivals, o bé no han assolit el grau de territorialització que ells posseeixen.

Els cims deis turons , el cara-sol deis aiguavessants, els altells delimitats pel curs baix d'un riu , els estreps

2. _ El Pie de I'Agui/a al Montgó (Denia).

3._ La /orto/esa de I'Ait de Benimaquia i el Montgó (Denia).

Económicamente este sistema de poblamiento permi­te la puesta en explotación del conjunto de las tierras comprendidas por cada área en cuestión.

Políticamente, los íberos se organizan en tribus a las que se asigna un nombre propio. Una tribu ibérica tiene adscritas varias ciudades; por ejemplo , Edeta (Liíria, Camp de Túria) y Arse (Sagunt, Camp de Morvedre) son ambas ciudades edetanas. El hecho de que muchos de los hábitat de tamaño reducido estén sobre cerros que dominan vías natura­les de comunicación indica que la defensa del territo­rio constituye una preocupación para los iberos, rodeados de pueblos que , o bien son rivales, o no han alcanzado el grado de territorialización que ellos poseen.

Las cumbres de los cerros, la solana de las laderas, los altozanos delimitados por el curso bajo de un río, las estribaciones montañosas que avanzan hacia el mar y las colinas residuales de la llanura costera son los lugares de e lección del poblamiento ibérico.

La construcción de murallas en torno al lugar habita­do refuerza el carácter defensivo que , ya de por sí, los

2 ._ El Pie de L 'AguiJa en el Montgó (De nía) .

3._ La fortaleza del Alt de Benimaquia y el Montgó (Denia) .

Page 14: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

muntanyencs que avancen cap al mar i els pujols residuaJs de la plana costera s6n els llocs d'elecci6 del poblament iberic. La construcci6 de muralles al voltant del lloc habitat refor~a el caracter defensiu que, ja de per si, oferei­xen els poblats.

1 és en aquest capítol on els ibers han deixat un deis millors exponents deis seus coneixements arquitecto­nics. L'aspecte deis recintes iberics és divers. En general, es pot parlar d'una "muralla" iberica en el cas de: - Esperons barrats que delimiten un espai de l'area ocupada mitjan~ant un mur gros de planta trencada,

5

4._ Superposici6 de niuel/s iberics i romans a 1'11/eta deis Banyets (Campe/lo) .

5._ Comí d'accés al Castellar de Meca (Ayo ro).

4._ Superposición de niueles ibéricos y romanos en la 11/eta deis Banyets (Campe/lo) .

5. - Camino de acceso al Castellar de Meca (Ayo­ro).

Page 15: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

franquejable solament a través deis seus extrems, com el cas del Pie de 1' Aguila del Montgó (La Marina Alta).

- Muralles que tanquen la part accessible d'un aiguavessant aprofitant els tallats naturaJs com a complement del sistema defensiu. Aquest és el cas més corrent, com podem vore per exemple a la Cova Foradada de Llíria (Camp de Túria) i al Molón de Camporrobles (Altiplano de Requena-Utiel).

6

- Recintes complets de planta geometrica, com el de I'Aicúdia d'Eix (Baix Vinalopó) i el Tossal de Manises d'Aiacant (L'Aiacantí).

- Dobles recintes en els quals una zona esta coberta perles unitats d'habitació mentre que l'altra a penes si presenta construccions, estant-ne, probablement, destinada a la tanca del bestiar, coma la Bastida de les Alcuses (La Costera) . Contraforts, bastions i torres reforcen els punts més vulnerables de les muralles, les quals poden estar rodejades també de fosses.

6._ Muralla del Puig (Aicoi).

poblados ofrecen. Es en este aspecto en donde los iberos han dejado uno de los mejores exponentes de sus conocimientos arquitectónicos. La configuración de los recintos ibéricos es diversa. En generál, se puede hablar de una "muralla" ibérica en el caso de : -Espolones barrados que delimitan el espacio del área ocupada mediante un muro grueso de planta quebrada, franqueable sólo a través de sus extremos,

como en el Pie de 1' AguiJa del Montgó en Denia (la Marina Alta). - Murallas que cierran la parte accesible de una ladera aprovechando los escarpes naturales como parte del sistema defensivo. Este es el caso más corriente, como sucede en La Cova Foradada de Llíria (Camp de Túria) y el Molón de Camporrobles (Altiplano de Requena-Utiel) . - Recintos completos de planta geométrica, como el de L' Alcúdia d'Eix (Baix Vinalopó) y el del T ossal de Manises en Alacant (l'Aiacantí).

6._ Muralla del Puig (Aicoi).

Page 16: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Les torres constltueixen un deis elements més signifi­catius del sistema defensiu iberic. Estan construYdes amb majar cura que els paraments de "les muralles l són, predominantment, de planta quadrangular. Formades per un gran soco! reblit de pedres que possibillta la seua alc;ada considerable, n'asseguren la vigilancia del territori circumdant. Hi ha alguna torre exempta emplac;ada en un punt clau de les zones ocupades (Torre de Foios de Llucena, I'Aicalatén), encara que és més freqüent que estiguen integrades en una línia d'emmurallament, bé junta la seua porta d'accés, o a intervals alllarg de la construcció princi­pal. Al no ser identiques tetes les tones d'una muralla iberica, pot pensar-se que van ser alc;ades a tenor de les circumstancies bel.liques que, en principi, les justifiquen. L'existencia o no de torres en un recinte reflexa l'evolució de les tactiques d'atac i defensa.

Les muralles es franquegen a través d'accessos direc­tes oberts en algun deis seus paraments o, sobre tot, a través d'un corredor que obliga a qui el travessa a descriure-hi un zig-zag, donant una doble possibilitat d'interceptar !'entrada als hipotetics guardians d'una d'aquestes portes emmurallades. Elements de fusta com batents l bardisses completa­ríen les construccions defensives. L'arquitectura defensiva s'erigeix, entre els ibers , en signe d'identitat l poder, el que és característic d'una estructura política que exalta els valors bel.lics i que referma el paper preponderan! del nucli urba, ambles seues places fortificades, sobre el territori adjacent.

7._ Reconstrucció d'una casa amb cambra superior del Puig (Benlcarló) .

8._ Habitació del poblat del Penyal d'lfac (Calp).

-Dobles recintos en los que una zona está ocupada por las unidades de habitación mientras que la otra apenas tiene construcciones, estando, probablemen­te, destinadas al cierre de ganados, como en la Bastida de Les Alcuses de Moixent (La Costera). Contrafuertes, bastiones y torres refuerzan los puntos más vulnerables de las murallas que pueden estar rodeadas, asimismo, de fosos. Las torres constituyen uno de los elementos más significativos del sistema defensivo. Están construidas con mayor esmero que los paramentos y son predo­minantemente de planta cuadrangular. Formadas por un gran zócalo relleno de piedras que posibilita un alzado considerable, aseguran la vigilancia del territorio circundante. Hay alguna torre exenta situa­da en un punto clave de las zonas ocupadas (Torre de Foios de Llucena, en L'Alcalatén) aunque es más frecuente que estén integradas en una línea de amurallamiento , bien junto a su puerta de acceso, o a intervalos a lo largo de la construcción principal. Al no ser idénticas todas las torres de una muralla ibérica, puede pensarse que fueron levantadas a tenor de las circunstancias bélicas que, en principio, las justificaban. La existencia o no de torres en un recinto refleja la evolución de las tácticas de ataque y defensa .

8

Las murallas se franquean a través de accesos direc­tos abiertos en alguno de sus paramentos o, sobre todo, a través de un corredor que obliga al que lo atraviesa a describir un zig-zag, dando una doble

7._ Reconstrucción de una casa con altillo del Puig (Benicar/ó).

8._ Habitación del poblado del Penyal d'lfac (Ca/p)

Page 17: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Urbanísticament, la topografía del sol, la distancia entre les corbes de nivell i la delimitació que constitueix la línia d'emmurallament , determinen l'aspecte deis poblats iberics. Zones construrdes i eixos de circulació s'adapten a la configuració del terreny. L'urbanisme iberic no segueix normes ajustades a dmons preestablits, encara que és més regular que el d'epoques anteriors.

Al cim de les muntanyes, un carrer longitudinal principal, de 2 a 4 metres d'amplaria, determina l'ordenació de les unitats d'habitació que arriben a estendre's fins al límit marcat pels tallats rocosos o, en el seu cas, fins e l llen<; de muralla sobre el que es recolzen. Carrers transversals de menor amplada i algunes replacetes completen l'articulació de la super­ficie ocupada. Les portes de les muralles connecten amb un carrer principal mitjan<;ant un tra<;at en baioneta.

Als aiguavessants els carrers principals segueixen el tra<;at de les corbes de nivel!. Estan units entre sí per carrerons empinats que, de vegades, precisen d'esca­lons per a ser transitats. Les cases s'ajusten en els espais intermedis, adossant-se sobre la roca previa­ment rebaixada. De tot aixo en resulten plantes de forma d'engraellat no estrictament ortogonal als cims, o en forma de ventall a ls aiguavessants.

9

Quan la natura del sol és rocosa, es conserven bé els accessos des del pla circumdant a la part alta del poblat. El cas més espectacular al País Valencia el constitueix el Castellar de Meca (Vall d'Ayora) , on un camí excavaten la roca d'una potencia variable fins a 3

9._ Correr del poblat del Puig de Benicarló.

posibilidad de interceptar la entrada a los guardianes de una puerta amurallada ibérica.

Elementos de madera como batientes y empalizadas completan estas construcciones defensivas.

La arquitectura defensiva se erige, entre los iberos, en signo de identidad y poder, lo que es característico de una estructura política que exalta los valores bélicos y que reafirma el papel preponderante del núcleo urbano, con sus plazas fortificadas, sobre e l territorio adyacente.

Urbanísticamente, la topografía del suelo, la distancia entre las curvas de nivel y la delimitación que consti­tuye la línea de amurallamiento, determinan el aspec­to de los poblados ibéricos. Zonas construidas y ejes de circulación se adaptan a la configuración del terreno.

El urbanismo ibérico no sigue pautas ajustadas a cánones preestablecidos aunque es más regular que el de épocas precedentes.

En la cima de las montañas, una calle longitudinal principal, de alrededor de 2 a 4 metros de anchura, determina la ordenación de las unidades de habita­ción que llegan a extenderse hasta el límite marcado por los escarpes rocosos o, en su caso, hasta el lienzo de muralla sobre el que se apoyan. Calles transversa­les de menor anchura y plazoletas completan la articulación de la superficie ocupada. Las puertas de las murallas conectan con una calle principal medJan­te un trazado en bayoneta.

En las laderas, las calles principales siguen el trazado de las curvas de nivel. Están unidas entre sí por callejones empinados que, a veces, precisan de escalones para ser transitados. Las casas se ajustan en los espacios intermedios, respaldándose sobre la roca previamente rebajada.

De todo ello resultan plantas en forma de parrilla no estríctamente ortogonal en las cimas, o en forma de abanico en las laderas.

Cuando la naturaleza del suelo es rocosa, se conser­van bien los accesos desde el llano circundante a lo a lto de un poblado. El caso más espectacular en el País Valenciano es el Castellar de Meca (VaiJe de Ayora) en donde un camino excavado en la roca de una potencia de hasta 3 metros, permite , probable­mente ya en época iberorromana, el acceso de carros hasta la cumbre, siendo tal el desnivel que es preciso

9._ Calle del poblado del Puig de Benicarló.

Page 18: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

metres permet, probablement ja en epoca ibero-ro­mana, l'accés de carruatges fins al cim, sent tal el desnivell que és precís ajustar pals de fusta en sentit transversal per ajudar els animals de tir a salvar el trajecte . Sistemes d'emmagatzematge d'aigua per mig d'aljubs de majar o menor cabuda estan documentats, sobre tot, allí on el clima proporciona precipitacions en forma de neu, com en la Covalta d'Albaida i al Castellar de Meca. · En alguns casos s'observen regueres llaurades en la roca per a facilitar el drenatge de les aigües de pluja. Les cases iberiques són sempre semblants }'unes amb les altres. Estan formades per varís compartiments destinats a fins diversos. La trabaBa de bancs d'obra correguts, de flars, de pesos de teler, de molins o d'eínes de llauran~a. n'orlenta sobre les minúcies del quefer habitual domestic entre els ibers. Les plantes de les cases lberiques estan rebaixades en la roca de base que, despres, es terraplena amb paviments ma«;onats, refets una i altra vegada. Són de forma· rectangular i, més correntment, trapezoidal. Els distints compartiments tenen una superficie com­presa entre els 5 i 12 metres quadrats, de mode que la superficie en planta d'una unitat d'habitació iberica mitja es situa al voltant deis 25 metres quadrats, als que hi ha que· sumar l'aprotitament d'una segona planta que, amb caracter d'entresol, esta documen-

. tada per l'arqueologia en alguns poblats com el Puig de Benicarl6 (Baix Maestral) . L'arquitectura domestica no assoleix ('envergadura tecnica de les m uralles ni la categoría artística deis monuments funeraris . Sois en contats casos aparei­xen edificis de caracter públic no militars.

Les cases, als poblats d' extensió red urda, són molt a sovint d'una sola habitaci6, mentre que als més grans dístintes peces articulades entre sí formen una unitat. Prenent com a exemple els casos de majar complexi­tat, es pot asegurar que la cultura iberica inaugura el model de vivenda compartimentada en funció deis usos a que, preferentment, cada habitació esta desti­nada. Es poden distinguir espais destinats a la tanca deis animals domestics, i on es guarden, també, les eines de llauran«;a; espais per a teixir, per a cuinar, llocs destinats a l'emmagatzematge de béns de con­sum, als molins, o a fondre petites quantitats de mineral i obtenir-hi metalls. Del predomini d'uns o altres es pot deduir el caracter economic d'una

10._ Mur del Castell de Sagunt.

ajustar postes de madera en sentido transversal para ayudar a los animales de tiro a salvar el trayecto. Sistemas de almacenaje de agua por medio de aljibes de mayor o menor capacidad están documentados, sobre todo, allí en donde el clima proporciona preci­pitaciones en forma de nieve, como en la Covalta de Albaida y el Castellar de Meca. En algunos casos se observan canalillos labrados en la roca para facilitar la escorrentía de las aguas de lluvia. Las casas ibéricas son siempre parecidas unas a otras. Están formadas por varios compartimentos destina­dos a fines diversos. El hallazgo de bancos corridos de obra, de hogares, de pesas de telar, de molinos o de aperos de labranza, orienta sobre los pormenores del quehacer habitual doméstico entre los iberos. Las plantas de las casas Ibéricas están rebajadas en la roca de base que, después, se terraplena con pavi­mentos apisonados, rehechos una y otra vez. Son de forma rectangular y, más comúnmente, trapezoidal. Los distintos compartimentos tienen una superficie comprendida entre los 5 y los 12 metros cuadrados, de modo que la superficie en planta de una unidad de habitación ibérica media se sitúa en torno a los 25 metros cuadrados, a los que hay que sumar el aprovechamiento de una segunda planta que, con carácter de altillo , está documentada por la arqueolo­gía en algunos casos, como en el Puig de Benicarló (Baix Maestral) .

10

La arquitectura doméstica no alcanza la envergadura técnica de las murallas ni la categoría artística de los monumentos funerarios. Sólo en contados casos aparecen edificios de carácter público no militares.

10._ Muro del Caste/1 de Sagunt.

Page 19: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

11

comarca en epoca iberica. La llar, al voltant de la qual dlscorreix la vida deis individus, és sempre reconeixible per les taques espesses de cendra que deixa en el sol. A l'entorn de la mateixa es poden trobar capfoguers , rostidores, trespeus i atueUs de cuina. L'analisi de les restes de menjar espargides per la llar o conservades en vasos permet d'establir quina era la dieta alimentaria deis ibers. La tipología de les amfores és indicativa deis vins i olis per ells consu­mits. En !'epoca iberica les cases estan prove'ides de portes de fusta que estanquen amb clau.

12

11. Molí d'una casa iberica del Puntal deis L/ops (0/ocau).

12._ Reconstrucci6 d'un molí d'oli iberic. 13._ Pesos de teJer d'una habitaci6 de la Bastida de

les A/c uses (Moixent) . 14._ Dona teixlnt sobre un /ragment ceramic de la

Serreta (A/coi).

14

Las casas, en los poblados de extensión reducida, son frecuentemente de una sola habitación, mientras que, en los más grandes, distintas piezas articuladas entre sí forman una unidad. Tomando como ejemplo los casos de mayor comple­jidad se puede asegurar que la cultura ibérica inaugu-

11 ._ Molino de una casa ibérica del Puntal deis L/ops (0/ocau).

12._ Reconstrucción de un molino aceitero ibérico. 13._ Pesas de telar de una habitación de la Bastida

de /es A/cuses (Moixent). 14._ Mujer tejiendo sobre un fragmento cerámico

de la Serreta (A /coi) .

Page 20: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

15

El mobiliari iberic és modest. En gran part esta fet d'obra - bancs correguts alllarg de les parets, buits, piques petites i estants-, o bé és de fusta i fibres vegetals, pe! que no s'han conservat fins els nostres dies. La fragmentaria conservació d'estores fa supo­sar-hi que eren utilitzades pera jeure sobre elles.

Front al caracter elemental deis aixovars domestics, destaca la sumptuositat d'algunes peces de mobiliari conegudes a partir de les representacions artístiques. Les "da mes", assegudes sobre trons, ens revelen que els ibers van tenir coneixement d'un mobiliari sofisti­ca! que segueix les regles d'allo que és usual al món hel.lenístic.

La pedra , la fusta i el fang són els materials de base de les construccions iberiques. Les pedreres s'exploten localment proporcionan! la materia prima per a !'arquitectura. La distinta qualitat de les roques influeix en l'aspecte que presenten les runes iberiques en les diferents comarques. El treball de picapedrer no esta molt perfecciona! entre els ibers, els quals extrauen 1 esquarteren els blocs de pedra molt per damunt; no per que en desconelxquen la manera d'aconseguir pedres talla­des regulars, sinó per que el sentit de les seues construccions sobreeix més en !'eficacia que en l'este­tica . Unicament els socols deis recintes emmurallats, les torres o els angles d'alguna construcció mostren una elaboració més acurada. L'arquitectura funera­ria i, en menor mida, !'arquitectura militar ofereixen els exemples més notoris de l'art arquitectonic iberic.

15._ Zona d'extracci6 de carreus al Castellar de Meca {Ayora).

ra el modelo de vivienda compartimentada en fun­ción de los usos a que, preferentemente, cada habita­ción está destinada. Se pueden distinguir espacios para guardar los animales domésticos en los que se dejan , también , los intrumentos de labranza; espacios para tejer, para cocinar, lugares destinados al alma­cenaje de bienes de consumo, a los molinos o a fundir pequeñas cantidades de mineral y obtener metal. Del predominio de unos u otros se puede deducir el carácter económico de una comarca en época ibérica. El hogar, en torno al que discurre la vida de los individuos, es siempre reconocible por las manchas espesas de ceniza que deja en el suelo . Alrededor del mismo se pueden encontrar morillos , asadores, trébedes y recipientes cerámicos de cocina. El análisis de los restos de comida esparcidos en el hogar o conservados en vasijas permite establecer cuál era la dieta alimenticia de los iberos. La tipología de las ánforas es indicativa de los vinos y aceites por ellos consumidos. En la época ibérica las casas están provistas de puertas de madera que se cierran con llave. El mobiliario ibérico es modesto. En gran parte está hecho de obra - bancos corridos a lo largo de las paredes , huecos, piletas y estantes- o bien es de madera y fibras vegetales por lo que no ha llegado a nuestros días. La fragmentaria conservación de este­ras hace suponer que eran utilizadas para dormir sobre ellas. Frente al carácter elemental de los ajuares domésti­cos, destaca la suntuosidad de algunas piezas de mobiliario conocidas a partir de las representaciones artísticas. Las "damas", sentadas sobre tronos, nos revelan que Jos iberos tuvieron conocimiento de un mobiliario sofisticado que sigue las pautas del que es usual en el mundo helenístico.

La piedra, la madera y el barro son los materiales de base de las construcciones ibéricas. Las canteras se explotan localmente proporcionando la materia ·prima para la arquitectura. La distinta calidad de las rocas influye en el aspecto que presen­tan las ruinas ibéricas en las diferentes comarcas. El trabajo de cantería no está muy perfeccionado entre los iberos quienes extraen y trocean los bloques de piedra someramente, no porque desconozcan la manera de conseguir sillares regulares, sino porque el

15._ Zona de extracción de sillares en El Castellar de Meca (Ayora) .

Page 21: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

El resultat és una tipología variada en els seus detalls que dona lloc a aparellaments "ciclopis" de grans blocs ajustats amb pedres menors en la base d'obres importants; aparellaments de pedres no treballades, generalment travades amb argila; aparellaments de pedres quadrejades en les seues cares externes , unides mitjan~ant falques de pedra de menor tama­ny; i aparellaments de carreus o blocs treballats de forma paral.lelepipedica. En ocasions, dos o més tipus de parament s'empren en una mateixa construcció. Amb aquestes tecniques, els ibers aconsegueixen al~ar muralles de cinc o sis metres d'altura i torres encara més altes. Aquestes gents desconeixen L'ús del rajo! de fang cuit i de les teules. Aixo no obstant, utilitzen el fang per a unir-hi les pedres deis seus murs i, sobre tot, per a completar l'a l~ada i l'acabat de les seues unitats domestiques. L'emprament elle la tova crua, els murs de tapia i els arrebossats superficials es constaten sempre en !'arquitectura iberica. No hi arriben a desenrotllar, en general, les tecniques d'estucat ni les possibilitats plastiques de l'ornamentació en argila, encara que sí es documenta el costum de colorejar en tons ocres o rogencs els enlluns de les vivendes. Les vertaderes pintures murals són privatives de certes tombes excepcionals de l'area bastetana. Els paviments exteriors d'un poblat iberic poden anar recoberts d'un enllosat primari . En els interiors els sois són de terra ma~onada, ocasionalment refor~ada per testets de ceramica en desús. utilitzats com ai11ants.

Tecnicament els ibers alcen els seus edificis donant solidesa a la seua base. A penes si realitzen trinxeres de fundació, sinó que, en cas de necessitat, reforcen els socols de les seues construccions majors mitjan­~ant petits murs perpendiculars de sosteniment.

A les vivendes hi ha unes parets mestres que supor­ten l'edifici i que tenen una gruixaria compresa entre e ls 40 i els 70 centímetres, sent les divisions internes menys solides. Les cobertes estan formades per entramats de ramatge mesclat amb fang; s'orienten a una sola vessant normalment, i compten amb pals de fusta com a elements de suport.

En els casos més rellevants es demostra que els ibers coneixen un sistema constructiu arquitravat, amb emprament de pilars, columnes, capitells i arquitraus en forma de gola, fruit de l'assimilació d'influencies classiques. Es tracta sempre de restes relacionades amb manifestacions sumptuaries o públiques, i, per tant, poc nombrases. En aquests casos es pot obser­var la tecnica d'unió de dos elements de pedra amb grapes metal.liques.

sentido de sus construcciones redunda más en la eficacia que en la estética. Unicamente los zócalos de los recintos amurallados, las torres o los ángulos de alguna construcción muestran una elaboración más cuidada. La arquitectura funeraria y, en menor medi­da, la arquitectura militar ofrecen los ejemplos más notorios del arte arquitectónico ibérico. ·

El resultado es una tipología variada en sus detalles que da lugar a aparejos "ciclópeos" de grandes bloques ajustados con piedras menores en la base de obras importantes; aparejos de piedra sin labrar, generalmente trabados con arcilla; aparejos de pie­dras escuadradas en s us caras externas, unidas mediante cuñas de piedra de menor tamaño, y aparejos de mampuestos o "sillares" de forma para­lelepipédica. En ocasiones dos o más tipos de paramento se emplean en una misma construcción. Con estas técnicas los iberos consiguen levantar murallas de cinco o seis metros de altura y torres todavía más altas.

Desconocen el uso del ladrillo de barro cocido y de las tejas. Utilizan, sin embargo, el barro para unir las piedras de sus muros y, sobre todo, para completar el alzado y el acabado de sus unidades domésticas. El empleo del adobe crudo, los muros de tapial y los revoques superficiales se constatan siempre en la arquitectura ibérica. No llegan a desarrollar, en gene­ral, las técnicas de estucado ni las posibilidades plásticas de la ornamentación en arcilla, aunque sí que se documenta la costumbre de colorear en tonos ocres o rojizos los enlucidos de las viviendas. Las verdaderas pinturas murales son privativas de ciertas tumbas excepcionales del área bastetana. Los pavimentos exteriores de un poblado ibérico pueden ir recubiertos de un enlosado primario. En los interiores los suelos son de una tierra apisonada ocasionalmente reforzada por una capa de tiestos de cerámica en desuso, utilizada como aislante.

Técnicamente los iberos levantan sus edificios dando solidez a su base . Apenas realizan trincheras de fundación sino que, en caso de necesidad, refuerzan los zócalos de sus construcciones mayores con mure­las perpendiculares de sostén. En las viviendas hay unas paredes maestras que soportan el edificio y que tienen un grosor compren­dido entre los 40 y los 70 centímetros, siendo las divi­siones interiores menos sólidas. Las cubiertas están formadas por entramados de ramage que se traban con barro; se orientan a una sola vertiente y cuentan con puntos de apoyo constituidos por postes de madera.

Page 22: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

16

El plom í el ferro , utilitzats com a complement de la fusta en e l cas de frontísses í claus, o bé com a base per a les llars, juguen un paper auxílíar en les construccions domestiques íberiques.

Les necropoHs iberiques es sítuen fora deis poblats, formant un espaí amplí destinat a aquest fi, o bé diversos nuclis menors al voltant de l'habitat. Els ibers

17

16._ Necropo/is de Cabezo Lucero (Guarda mar del Segura) en curs d'excauació.

17._ Necropolis de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) en curs d'excauació.

En los casos más relevantes se demuestra que los iberos conocen un sistema constructivo arquitraba­do, con empleo de pilares, columnas, capiteles y arquítrabes en forma de gola, fruto de la asimilación de influencias clásicas. Se trata siempre de restos relacionados con manifestaciones suntuarias y, por tanto , poco numerosas de su arquitectura. En estos casos se puede observar la técnica de unión de dos elementos de piedra con grapas metálicas. El plomo y el hierro juegan un papel auxiliar en las construcciones domésticas ibéricas, ya que aparecen planchas, bisagra~ y clavos para ensamblar los ele­mentos de madera.

Las necrópolis ibéricas se sitúan fuera de los pobla­dos, formando un espacio amplio destinado a este fin, o bien diversos núcleos menores en torno al hábitat. Los iberos incineran a sus muertos y los depositan en enterramientos, rodeándolos de ajuares característicos, siguiendo un ritual que es una de las muestras más patentes de su originalidad. Desde Andalucía hasta el Languedoc francés la cultu­ra ibérica ofrece áreas regionales diferenciadas en lo que respecta a los usos funerarios.

16._ Necrópolis de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) en curso de excavación.

17._ Necrópolis de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) en curso de excavación.

Page 23: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

incineren els seus morts i els d ipositen en enterra­ments, rodejant-los d'aixovars característics, seguint­hi un ritual que és una de les mostres més patents de la seua originalítat.

18

Des d'Andalucía fins al Languedoc francés, la cultura iberica ofereix arees regionals diferenciades en allo que respecta als usos funeraris.

Existeix una area iberica amb cambres sepulcra ls o espais funeraris construYts que queden coberts rere el sepelí. Toya a Jaén i Galera i Baza a Granada proporcionen els millors exemples d'aquest costum que és meridional, turdetana, de filiació tartessica.

Hi ha una area iberica amb monuments sepulcrals deis que formen part escultures i relleus que adornen !'exterior de la tomba. Aquest fenomen és típic del sur de l'ambit cultural iberic i de la zona mediterranea iberica fins a la província de Valencia. Sevilla, Jaén , Murcia, Albacete i Alacant concentren els exemples més rellevants d'aquesta modalítat característicament iberica en que es combinen sistemes d'enterrament de tipus tumular, fets en pedra i tova, i l'emprament d'imagens de gran tamany sobre plataformes o pílars. El resultat és que els jacíments adquereixen caracter monumental i les necrópolis es converteixen en símbol col.lectiu i memoria deis pobles que les hi utilitzen.

En altres casos es descobreixen necrópolis a~b sim·­ples estructures tumulars quadrades, sense escultu­res ni relleus.

18._ Plataforma escalonada de Cabezo Lucero (G uardamar del Segura).

19._ Tomba en c/ot de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) .

Existe un área ibérica como cáma ras sepulcrales o espacios funerarios construidos que quedan cubiertos tras e l sepelio. Toya en Jaén y Galer·a y Baza en Granada proporcionan los mejores ejemplos de esta costumbre que es meridional, turdetana, de fi liación tartésica.

Hay un área ibérica con monumentos sepulcrales de los que forman parte esculturas y relíeves que adornan el exterior de la tumba. Este fenómeno es típico del sur del ámbito cultural ibérico y de la zona mediterránea ibérica hasta la provincia de Valencia. Sevilla, Jaén, Murcia, Albacete y Alacant concentran los ejemplos más relevantes de esta modalidad carac­terísticamente ibérica en la que se combinan sistemas de enterramiento de tipo tu mular , hechos en piedra y adobe, y el empleo de imágenes de gran tamaño sobre plataformas o pilares. El resultado es que los yacimientos adquieren carácter monumental y las necrópolis se convierten en símbolo colectivo y me­moria de los pueblos que las utilizan .

19

En otros casos se descubren necrópolis con simples estructuras t umulares c uadradas, sin esculturas ni relieves.

Por último, hay un área ibérica con enterramientos en cistas, pseudo-cistas, hoyos y cavidades roco­sas , cubiertos por un simple amontonamiento de piedras, tapial y adobe como en La Solivella de Alcala de Xivert (Baix Maestrat). Estas diferentes manifestaciones funerarias no son exclusivas ni excluyentes: de las 300 ó 400 tumbas

18._ Plataforma escalonada de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) .

19._ Tumba en hoyo de Cabezo Lucero (Guarda­mar del Segura).

Page 24: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Per últim, hi ha una area iberica amb enterraments en cistes, pseudo-cistes, clots i cavitats rocoses, co­berts per un simple amuntegament de pedres, fang sec i toves, com en la Solivella d' Alcala de Xivert (Baix Maestrat).

Aquestes diferents manifestacions funeraries no són exclusives ni excloents: de les 300 ó 400 tombes d'una necropolis sois algunes mostren elements ar­quitectonics o escultorics, sent la resta de la tipología més modesta.

Tampoc hi ha una periodització que permeta, en principi, atribuir-hiles distintes modalitats de jaciment funerari a etapes successives, pero hi ha que tenir en compte que s'observa una gradació del caracter monumental de les necropolis que va de sur a nort, a més d'assenyalar la dada de la interrupció violenta de la monumentalítat funeraria al final del segle IV a.C . No hi ha escultura funeraria iberica al segle m a.C. Les dates a·I11ades de destrucció de les tombes mo­numentals no coincideíxen (Pozo Moro, a Albacete, s'ensulseix entre el 490 i el 450 a.C.; les escultures del Cerrillo Blanco de Porcuna, a Jaén , es destrossen abans del380 a.C.; Cabezo Lucero, a l Baix Vinalo­pó, s'abandona entre el 350 i el 325 a.C.), pe! que tot sembla indicar-hi que uns centres prenen successi­vament el rellevament d'altres fins que, devers el 325-300 a. C., cessen de construir-se, definitivament, tombes iberiques monumentals.

Front ~ la disparitat en la forma de les tombes, els objectes que s'enterren . en una deposició funeraria iberica són, en termes generals , uniformes.

20._ Urnes cineranes de La Soliuella (Alea/a de Xiuert).

de una necrópolis sólo algunas muestran elementos arquitectónicos o escultóricos, siendo el resto de tipología más modesta.

Tampoco hay una periodización que permita, en principio, atribuir las distintas modalidades de yaci­miento funerario a etapas sucesivas, pero hay que tener en cuenta que se observa una gradación del carácter monumental de las necrópolis que va de sur a norte, además de señalar el dato de la interrupción violenta de la monumentalidad funeraria al final del siglo IV a. C .. No hay escultura funeraria ibérica en el siglo Ill a. C ..

Las fechas aisladas de destrucción de las tumbas monumentales no coinciden (Pozo Moro, en Albace­te, se derrumba entre el 490 y el 450 a.C.; las esculturas del Cerrillo Blanco de Porcuna, en Jaén , se destrozan antes del 380 a.C. ; Cabezo Lucero, en el Baix Vinalopó, se abandona entre el 350 y el 325 a.C.), por lo que todo parece indicar que unos centros toman sucesivamente el relevo con respecto a otros hasta que, hacia e1325 - 300 a.C., cesan de construirse, definitivamente, tumbas ibéricas monu­mentales. Frente a la disparidad en la forma de las tumbas, los objetos que se entierran en una deposición funeraria ibérica son , en términos generales, uniformes.

En una necrópolis ibérica hay siempre un número significativo de tumbas que contienen objetos de indumentaria personal (fíbulas, broches de cintu­rón , cadenillas) , piezas de armamento (falcatas, lan­zas, escudos, cascos, espadas o puñales) , utensilios

20. _ Urnas cinerarias de La Soliuella (Alcalá de Xiuert).

Page 25: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

21

A una necropohs íberíca hí ha sempre un nombre sígnífícatíu de tombes que contenen objectes d'in­dumentar ia personal (fíbules, fermalls de cínturons, cadenetes), peces d'armament (falcates, llanees, escuts, cases, espases o punyals), utensilis d'ús personal (joies, astragals, pinces de depilar, ponde­rals, monedes) í peces de vaixella, que poden esser metal.liques o, més correntment, de ceramica, bé siga de fabricacíó local o importada.

Es coneíx, a grans trets, l'evolució de la forma de !'urna cineraria íberica.

Quan la ceramica grega es divulga entre els ibers, són les crateres, les copes i els plats els que es dipositen majorítaríament en les tombes en lloc de les lluernes i gerrotets de perfums que tant abunden en les necró­polis coloníals d'Eivissa (púnica) o Empúríes (grega).

Com en la majoría de les íncíneracíons antígues. en el cerimonial funerari iberíc intervenen el foc (crema-

21._ Griu de I'Aicúdia d'Eix. 22.- Sirena trobada al Corral de Saus (Moixent).

de uso personal (joyas, astrágalos, pinzas de depilar, ponderales, monedas) y piezas de vajilla que pueden ser metálicas o, más corrientemente, de cerámica, bien sea de fabricación local o importada. Se conoce, a grandes rasgos, la evolución de la forma de la urna cineraria ibérica.

Cuando la cerámica griega se divulga entre los iberos, son las cráteras, las copas y los platos los que se depositan mayoritariamente en las tumbas en vez de

22

las lucernas y los jarritos de perfumes que tanto abundan en las necrópolis coloniales de Eivissa (púni­ca) o Empúries (griega).

Como en la mayoría de las incineraciones antiguas, en el ceremonial funerario ibérico intervienen el fuego (cremación), el agua (lavado de los huesos calcinados) y la tierra (cubrimiento de los restos).

Algunos hallazgos, así como la temática pintada en muchas de las cráteras griegas de figuras rojas de las necrópolis ibéricas, dan pie para plantear la existencia del uso del banquete funerario.

Ciertas representaciones de animales fantásticos, co­bran sentido funerario entre los iberos. Los grifos, las esfinges y las sirenas evocan, indudablemente, ideas de ultratumba en época ibérica. Se acogen, también , los íberos a una divinidad funeraria femenina en cuyo interior llegan a depositar las cenizas del difunto ("dama" de Baza y "dama" d'Eix). Las palomas

21._ Grifo de L'Aicúdia d'Eix. 22._ Sirena hallada en el Corral de Saus (Moixent).

Page 26: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

23

ció), l'aigua (llavat deis ossos calcinats) i la terra (cobriment de les restes).

Algunes troballes, així com la tematica pintada en moltes de les crateres gregues de figures ro­ges de les necrópolis iberiques, donen peu per a plantejar l'existencia de l'ús del banquet fune­rari.

Certes representacions d'animals fantastics, cobren sentit funerari entre els ibers. Els grius, les esfinx i les

23._ Emplar;ament del Santuari de la Serreta (Al­coi).

24._ Ex-uot de la Serreta (Aicoi).

parecen jugar un papel en la protección de los muertos. El león es, asimismo, frecuente en las necrópolis ibéricas y el toro es, por antonomasia, el animal más representado en las necrópolis. El sepelio de los restos incinerados muestra que hay áreas de cremación mayores, correspondientes a verdaderas piras funerarias , y menores, correspon­dientes a incineraciones de ofrendas. Los huesos calcinados se entierran en urnas que se alojan en un hoyo en el suelo; en la base de un monumento o en una cista o cavidad de la roca. En época iberorromana se señaliza el lugar de la tumba con una estela de piedra.

La arqueología ha puesto en evidencia que en el territorio ibérico se documentan, por último, ciertos yacimientos con función religiosa. En parajes natura­les , en lugares próximos a poblados grandes o en nudos de comunicación importantes, los iberos depo­sitan exvotos para invocar protección o benevolen­cia. Estos yacimientos reciben el nombre de santua­rios. En Despeñaperros (Jaén), en un área esencialmente minera, miles de figurillas de bronce macizo reflejan la costumbre de depositar representaciones de do­nantes u oferentes, predominantemente femeninas en el caso del Castillar de Santisteban y masculinas en el del Collado de los Jardines. En el santuario de La Luz de Aljezares (Murcia) aparecen , de nuevo, estatuillas de guerreros y jinetes, mientras que en el del Cigarralejo de Mula se han recuperado cantida­des importantes de caballos esculpidos en piedra de pequeño tamaño. Las figuras femeninas de tamaño medio o grande, realizadas en piedra, son caracterís­ticas del Cerro de los Santos en Montealegre (Aibace­te) con el interés de que, junto a las damas en pie y actitud oferente, se presentan imágenes de una divi­nidad entronizada. En la Contestania ibérica los exvotos se realizan en barro, invocándose a una divinidad femenina protec­tora de la fecundidad en La Serreta de Alcoi y a una diosa que toma la forma de Deméter en el Tossal de la Cala de Benidorm y en Guardamar del Segura. En Ullastret (Girona) se repite el hallazgo de un lugar cúltico en el punto culminante del poblado ibérico del Puig de Sant Andreu.

23._ Emplazamiento del Santuario de la Serreta (A/coi) .

24. _ Exuoto de la Serreta (Aicoi).

Page 27: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

sirenes evoquen, indubtablement, idees d'ultratomba en epoca iberica. S'emparen, també, els ibers a una divlnitat funeraria femenina en !'interior de la qual arriben a dipositar-hi les cendres del difunt ("Dama" de Baza i "Dama" d'Eix). Els coloms semblen jugar un paper en la protecció deis morts. El lleó és, així mateix, freqüent en les necrópolis iberiques i el bou és, per antonomasia, !'animal més representat en les necrópolis.

El sepeli de les restes incinerades mostra que hi ha arees de cremació majors, corresponents a vertade­res pires funeraries, i menors, corresponents a incine­racions d'ofrenes. Els ossos calcinats s'enterren en urnes que s'allotgen en un clot en el sol; en la base d'un monument o en una cista o cavitat de la roca. En epoca ibero-romana es senyalitza el lloc de la tomba amb una estela de pedra.

L'arqueologia ha posat en evidencia que en el territo­ri iberlc es documenten , per últim , certs jaciments amb funció religiosa . En indrets naturals, en llocs proxlms a poblats grans o en nucs de comunicació importants, els ibers dipositen ex-vots per a invocar protecció o benevolencia . Aquests jaciments reben el nom de santuaris. A Despeñaperros (Jaén) . en una area essencialment minera, milers de figuretes de bronze massí reflexen el costum de dipositar representacions de donants o oferents, predominantment femenines en el cas del Castillar de Santisteban i masculines en el del Collado de los Jardines. Al santuari de La Luz de Aljezares (Murcia) apareixen , de bell nou, estatuetes de gue­rrers i genets, mentre que al del Cigarralejo de Mula s'han recuperat quantitats importants de cavalls es­culpits en pedra de petit tamany. Les figures femenl­nes de tamany mitja o gran, realitzades en pedra, són característiques del Cerro de los Santos de Monteale­gre (Aibacete) amb !'interés de que, junt a les dames en peu i actitud oferent, es presenten lmagens d'una divinitat entronltzada. A la Contestania iberica els ex-vots es realitzen en fang , invocant-se a una divinitat femenina protectora de la fecunditat a La Serreta d' Alcoi (1' Alcoia) i a una deessa que pren la forma de Deméter al Tossal de la Cala de Benidorm (Marina Baixa) i a Guardamar del Segura (Baix Vinalopó).

25._ Ex-uot amb inscripcló grega que diu: "Apolo­nios la dedica", Despeñaperros (Jaén).

Estas manifestaciones, expresivas de la religiosidad ibérica, no se interrumpen con la romanización en la

25

mayoría de los casos sino que siguen siendo practica­das incluso cuando los poblados en altura están ya abandonados. En época iberorromana algunos de estos lugares son dotados de una pequeña capilla o templo.

25._ Exuoto con inscripción en griego que dice: "Apolonios la dedicó", Despeñaperros (Jaén)

Page 28: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

A Ullastret (Girona) es repeteíx la treballa d'un lloc de culte en el punt culmínant del poblat iberic del Puig de Sant Andreu.

Aquestes manifestacíons, expressives de la religiositat iberica, no s'acaben amb la romanització en la majo­ría deis casos, sinó que segueixen sent practicades inclús quan els poblats en altura estan ja abandonats. En epoca ibero-romana alguns d'aquests Uocs són dotats d'una petíta capella o temple.

Amb sentit religiós hi ha que considerar també les coves rituals, profundes i amb fonts o filtracions d'aigua en el seu interior, inadequades per a una ocupaci6 permanent pero que, tanmateix, hi consti­tueixen per als ibers centres de peregrinació en els quals dipositen petits cossis, petits vasos caliciformes, fusalls, etc., exponents d'un ús específic relacional amb les seues creences.

Con sentido religioso hay que considerar también las cuevas rituales, profundas y con manantiales o filtraciones de agua en su interior, inadecuadas para una ocupación permanente pero que, sin embargo, constituyen para los iberos centros de peregrinación en los que depositan pequeños cuencos, vasitos caliciformes, fusayolas, etc., exponentes de un uso específico relacionado con sus creencias.

Page 29: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Agricultura i Ramaderia

L'agricultura i la ramaderia constitueixen l'activitat economica fonamental deis ibers. La cerealicultura de seca, basada en el blat i en l'ordi, i l'explotació de la cabra, l'ovella i el porc són les seues principals fonts d'aliment.

En el transcurs de la cultura iberica les condicions climatiques degueren ser molt semblants a les actuals a jutjar perla vegetació que apareix representada en les analisis pol.líniques. Als voltants deis poblats es presenta un medi bastant desforesta!, podent-se par­lar d'extenses superficies conreades i de grans zones de pseudo-estepa dedicades a la pastura. Al contrari, les parts més muntanyenques i allunyades deis po­blats les ocuparien boscos mixtos de pins i carrasque­res, amb predomini deis uns o e ls a ltres segons e ls moments i els casos, acompanyats per típics repre­sentants del boscatge mediterrani com el coscoll, el llentiscle, la sarsaparreUa. la savina o l'ullastre. Els pins ocupen preferentment les zones muntanyen­ques. Les carrasques, més exigents en sois, degueren subsistir en zones de vall on l'home, que aprofitava els seus glans, les deixaria desenrotllar-se. També tenim constancia d'altres arbres necessitats de major humita!, com l'avellaner, el tiller, el freixe , el vern, el lledoner i el noguer, que es refúgien a la vora deis cursos d'aigua. Pel que toca a les herbacies, aparei­xen les que encara són avuí freqüents en la regió: algunes són plantes acompanyants deis conreus i altres colonitzadores d'espais cremats, com les cista­cies: pero el taxon majoritari perteneix al grup de les

Agricultura y Ganadería

La agricultura y la ganadería constituyen la actividad económica fundamental de los iberos. La cerealicul­tura de secano, basada en el trigo y en la cebada, y la explotación de la cabra, la oveja y el cerdo son sus principales fuentes de alimento.

En el transcurso de la cultura ibérica las condiciones climáticas debieron ser muy semejantes a las actuales a juzgar por la vegetación que aparece representada en los análisis polínicos. En los alrededores de los poblados se presenta un medio bastante desforesta­do, pudiéndose hablar de extensas superficies culti­vadas y de grandes zonas de pseudoestepa dedicadas al pastoreo. Por el contrario, las partes más monta­ñosas y alejadas de los poblados las ocuparían bos­ques mixtos de pinos y carrascas, con predominio de unos u otros según los momentos y casos, acompa­ñados por típicos representantes del sotobosque medi­terráneo como la coscoja , el lentisco, la zarzaparrilla, la sabina o el acebuche. Los pinos ocupan, preferen­temente, las zonas montañosas. Las carrascas, más exigentes en suelos, debieron subsistir en zonas de valle donde el hombre, que aprovechaba sus bello­tas, las deja desarrollarse . También tenemos constan­cia de otros árboles necesitados de mayor humedad, como el avellano, el tilo, el fresno, el aliso, el almez y el nogal, que se refugian en la orilla de los cursos de agua. Por lo que se refiere a las herbáceas, aparecen las que son todavía hoy frecuentes en la región: algunas son plantas acompañantes de los cultivos y otras colonizadoras de espacios quemados, como las

Page 30: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

compostes ligulíflores, propies deis ambients esteparis o degradats. Així dones el paisatge que podem reconstruir als voltants deis poblats mostra la profunda petjada de l'activitat de l'home, de la seua practica agrícola i ramadera. La importancia de !'agricultura, únic su­port capa<; de permetre l'expansió del poblament que ara es produeix, queda provada per testimonis com les restes de blat, ordi, les llavors de vinya o els pinyols d'oliva i, de manera especial, per un variat i complex instrumental agrícola fet de ferro. Les relles d'aladre, les arrellades, fangues , llegones, aixoles, culleres de sembrador, fal<;s, poda lis, etc., revelen el canvi que !'agricultura experimenta respecte a les epoques anteriors, en les que ]'agricultura es basava exclusivament en la utilització del foc mitjan<;ant l'anomenat conreu d'artigues o ignicultura. L'aparició de !'aladre, tirat per una parella de bous, és un fet fonamental que augmenta conslderablement la productivitat deis camps. !la llegona, que perla seua feble constitució no resulta apropiada per als treballs en els terrenys durs de seca , parla d'un incipient conreu de regadiu en les proximitats deis cursos d'aigua.

En ordre de major a menor importancia, el blat i l'ordi ocupen un lloc destacat entre els conreus, sent emmagatzemats en sitges principalment al nort de Catalunya i al Languedoc francés , i redu'its a farina en els molins de pedra que trobem als poblats, fre ­qüentment a !'interior de les cases. A ells s'afegeixen

'la vinya, pera la fabricació de vi; ]'olí d'olíva utilitzat com a aliment i com a combustible per a les escasses

26. _ Dibuix d'un home 1/ouront sobre ceramico d'Aicoriso (Teruel).

cistáceas; pero el taxon mayoritario pertenece al grupo de las compuestas ligulífloras, propias de los ambientes esteparios o degradados.

Así pues el paisaje que podemos reconstruir en los alrededores de los poblados muestra la profunda huella de la actividad del hombre, de su práctica agrícola y ganadera. La importancia de la agricultura, único soporte capaz de permitir la expansión del poblamiento que ahora se produce, queda probada por testimonios como los restos de trigo, de cebada, las semillas de vid o los huesos de aceituna y, de manera especial, por un variado y complejo instru­mental agrícola hecho de hierro. Las rejas de arado, las arrejadas, layas, legones, azuelas, cucharas de sembrador, hoces, podones, etc., revelan e l cambio que la agricultura experimenta con respecto a las épocas anteriores, en las que la agricultura se basaba exclusivamente en la utilización del fuego mediante el llamado cultivo de rozas o ignicultura.

La aparición del arado , tirado por una yunta de bueyes, es un hecho fundamental que aumenta considerablemente la produtividad de los campos. Y el legón, que por su débil constitución no resulta apropiado para los trabajos en los terrenos duros de secano, habla de un incipiente cultivo de regadío en las proximidades de los cursos de agua.

En orden de mayor a menor importancia, el trigo y la cebada ocupan un lugar destacado entre los cultivos, siendo almacenados en silos principalmente en el norte de Cataluya y en el Languedoc francés y reducidos a harina frecuentemente en el interior de las casas. A ellos se añaden la vid, para la fabricación de vino; el aceite de oliva utilizado como alimento y como combustible para las escasas lucernas; las plantas forrajeras como los yeros, para alimentar el ganado; leguminosas como las habas, presentes ya en los poblados de la Edad del Bronce y que se cultivan en pequeñas extensiones de huerta ; el lino, orientado a la producción textil de acuerdo con la fama que alcanzaron en la antigüedad los tejidos de Soiti. También hemos de conceder cierta importancia a la recolección de las bellotas, que se reducen a harina; a los frutos silvestres del granado , la higuera , la palme­ra datilera o de los caducifolios antes enumerados; y al aprovechamiento de una extensa variedad de plantas, entre las que destacaremos la adormidera, asociada en ocasiones a la escultura funeraria ibérica,

26._ Dibujo de un hombre orondo sobre cerámico DE A lcoriso (T eruef).

Page 31: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

lluernes; les plantes farratgeres com els erbs, per alimentar el ramat; lleguminoses com les faves, pre­sents ja als poblats de l'Edat del Bronze i que es conrearien en petites extensions d'horta; e l lli, orien­tal a la producció textil d'acord amb la fama que van assolir en l'antiguitat els teixits de Saiti. També hem de concedir certa importancia a la recol.lecció deis glans, que es redueixen a farina; als fruits silvestres del magraner, la figuera , la palmera datilera o deis caducifolis abans enumerats; i a l'aprofitament d'una extensa varietat de plantes, entre les que destacarem el cascall, associat en ocasions a !'escultura funeraria iberica , i l'espart pera la confecció d'estores, caba~os, cordes o espardenyes. La ramaderia fou també una componen! essencial de 1' economía iberica com es despren de les restes de fauna trobades als poblats, de la construcció d'alba-

cars on tancar els ramats, d'instruments com les ti so res de ferro per a 1' esquilada de les cvelles o deis podalls utilitzats per a tallar l'herba ja segada en trossos més petits per a donar- la al ramat. L'apicultura va figurar entre les activitats productives com indiquen els brescadors, estretes paletes de ferro acabades en punta, que serveixen per a brescar les arnes.

27._ Llegona del poblat de La Bastida de les Ale uses (Moixent).

28._ Fal~ó de Lo Bastida de les Alcuses (Moixent).

y el esparto para la confección de esteras, capazos, cuerdas o alpargatas. La ganadería fue también una componente esencial de la economía ibérica como se desprende de los restos de fauna encontrados en los poblados, de la construcción de albacaras en las que cerrar los reba­ños. de instrumentos como las tijeras de hierro para

27

el esquileo de las ovejas o de los podones utilizados para cortar la hierba ya segada en trozos más peque­ños para darla al ganado. La apicultura figuró entre las actívidades productivas como indícan las castrade­ras , estrechas paletas de hierro terminadas en punta, que sirven para castrar las colmenas.

Los rebaños de cabras y ovejas se apacientan en las proximidades de los poblados y aprovechan los rastrojos de los campos de cultivo proporcionando carne y leche; la lana de la oveja era tejida, a l igual

27._ Azada del poblado de La Bastida de les A/cuses (Moixent) .

28._ Podón de La Bastida de /es Alcuses (Moixent)

Page 32: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

29

Els ramats de cabres i ovelles es pasturen a les proximitats deis poblats i aprofiten els rostolls deis camps de conreu, proporcionant carn i llet; la llana de l'ovella era tei~ida , a !'igual que passava amb ellli. Hi destaca la importancia relativa que assoleix la cabra, menys exigent que l'ovella, l'ascens de la qua! és constant des del Neolític i la contríbució específica de la mateixa a la degradació del paisatge ha de considerar-se significativa. El porc sera també un important productor de carn, mentre que al bou li correspon un paper fonamental com a animal de dirrega i de tir. En petites quantitats es constata la presencia de la gallina i l'aprofitament de les aus, trobant-se ous de colom en algunes necropolis. El cavall no sembla haver contriburt a la dieta alimenta­ria sinó que, d'acord amb les escenes pintades als vasos ceramics, fou considerat com a animal noble per a muntar-hi. Darrerament, el gos acomplix la funció de company de cac;a i guardia. A hores d'ara és dificil avaluar la importancia relativa de !'agricultura i de la ramaderia durant la cultura iberica, postulant una dualitat entre !' interior muntan­yenc dedicat preferentment a la ramaderia i les planes costeres agrícoles en major intensitat. Ambdues acti-

29._ Escena de domadura pintada sobre ceramica del Tossa/ de San t Miquel (Llíria).

que sucedía con el lino. Destaca la importancia relativa que alcanza la cabra, menos exigente que la oveja, cuyo ascenso es constante desde el Neolítico y cuya contribución específica a la degradación del paisaje ha de considerarse significativa. El cerdo será también un importante productor de carne, mientras al buey le corresponde un papel fundamental como animal de carga y de tiro. En pequeñas cantidades se constata la presencia de la gallina y el aprovecha­miento de las aves, hallándose huevos de paloma en algunas necrópolis . El caballo no parece haber contri­buido a la dieta alimenticia sino que , de acuerdo con las escenas pintadas en los vasos cerámicos, fue considerado como animal noble para la monta. Final­mente, el perro desempeña la función de compañero de caza y guardián. Por el momento es difícil evaluar la importancia relativa de la agricultura y de la ganadería durante la cultura ibérica, postulando una dualidad entre el interior montañoso dedicado preferentemente a la ganadería y los llanos costeros con mayor intensidad agrícola. Ambas actividades han de considerarse complementarias en una economía agraria que tien­de básicamente a ser autosuficiente.

29._ Escena de doma pintada sobre cerámica del Tossal de Sant Mi que/ (Llíria).

Page 33: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

vitats han de considerar-se complementaries en una economía agraria que tendeix basicament a ser auto­suficient.

L' existencia de grans zones boscoses queda corrobo­rada per les restes de la fauna silvestre i per les escenes naturalistes pintades als vasos ceramics de l'estil anomenat narratiu. En aquests trobem una excel. lent documentació sobre la importancia que la ca~a va tenir per als ibers des del punt de vista de les seues activitats socials, pero també com a contribució al seu aprovisionament de pells, cuiros i carn. Restes de fauna i escenes pintades mostren !'abundancia de cérvols, cabirols, cabres salvatges, senglars, llops, raboses, etc., destacant aquelles escenes en que genets amb llanees i javelines abateixen cérvols, en ocasions també amb l'ajut de filats , o aquelles altres en que els canids acosen els senglars. Menor documentació es té de les activitats pesqueres encara que les representacions de pesca amb hams i xarxa des de embarcacions proven una industria pesquera organitzada, cosa que també suggereixen la situació costera d'alguns poblats i el que algunes amfores pugueren envasar saladures. Els dibuixos de peixos són abundants en les ceramiques iberiques, així com els hams i arponets metal.lics, inclús als poblats de !' interior on hi ha que referir-los a la pesca fluvial. En tot cas sabem que les saladures formaven part de la dieta deis ibers, e ls quals utilitzen els "plats de peix amb cassoleta central" per a menjar el garum , una salsa feta amb les entranyes i la sang de la pesca major.

30._ Escena de ca~a pintada sobre ceromica del Tossal de Sant Miquel (Liíria).

31._ Xerrac de La Bastida de les Ale uses (Moixent)

32._ Destral reconstruida de La Bastida de les A/c uses (Moixent).

La existencia de grandes zonas boscosas queda co­rroborada por los restos de la fauna silvestre y por las escenas naturalistas pintadas en los vasos cerámicos del estilo llamado narrativo. En éstos encontramos una excelente documentación sobre la importancia que la caza tuvo para los iberos desde el punto de vista de sus actividades sociales, pero también como contribución a su aprovisionamiento de pieles, cueros y carne. Restos de fauna y escenas pintadas mues­tran la abundancia de ciervos, corzos, cabras monte­ses, jabalíes·, lobos, zorros, etc., destacando aquellas escenas en las que jinetes con lanzas y jabalinas abaten ciervos, en ocasiones también con ayuda de redes, o aquellas otras en las que los cánidos acosan a los jabalíes.

e: ' \:..;___,.....-,

/

Menor documentación poseemos de las actividades pesqueras aunque las representaciones de pesca con anzuelo y red desde . embarcaciones prueban una industria pesquera organizada , cosa que también sugieren la situación costera de algunos poblados y la posibilidad de que algunas ánforas sirvan para enva­sar salazones. Los dibujos de peces son abundantes en las cerámicas ibéricas. así como los anzuelos y arponcillos metálicos,· incluso en los poblados del interior donde hay que referirlos a la pesca fluvial. En todo caso sabemos que las salazones forman parte de la dieta de los iberos, que utilizan los "platos de pescado con cazoleta central" para comer el garum. una salsa hecha con las entrañas y la sangre de la pesca mayor.

30._ Escena de caza pintada sobre cerámica del Tossal de Sant Miquel (Liíria) .

31._ Serrucho de La Bastida de /es A/cuses (Moixent).

32._ Hacha reconstruida de La Bastida de les A/cu­ses (Moixent).

Page 34: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 35: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

L' Art Iberic

De tots els pobles pre-romans de la península Iberica, els ibers són els que assoleixen un desenrotllament artístic més destacat. Hi ha ?litres cultures coetanies que arriben a demostrar una capacitat en l'ambit de les arts aplicades (orfebrería, toreutica, gravat, coro­plastia) , pero únicament els ibers es revelen com a creadors d'obres d'art majar. L'escultura en pedra, propia deis ibers de Córdoba, Sevilla, Jaén, Granada, Múrcia, Albacete, Alacant i Valencia, situa la cultura iberica a un nivell que no té massa paral.lels en el Mediterrani occidental durant els segles V i IV a.C. Solament els ·pobles italics superen en quantitat i qualitat les manifestacions artístiques deis ibers: El fet que els ibers recorreixquen a la figuració mitjan~ant l'elaboració d'escultures de gran tamany és un fenomen cridaner i complex. Estant les arees en que aixo es produeix relativament distants de les principals colonies púniques o gregues de la penínsu­la lberica, no pot argumentar-se en pro de que tes manifestacions artístiques iberiques .siguen una simple replica de les d'altres regions de l'art madite­rrani. Els ibers traben una via d'expressió del seu món mític ancestral, de les seues idees d'ultratomba i del culte a l'heroi en les formes de l'art orientalitzant, arcaic i classic que, mitjan~ant un préstec iconografic, passen a convertir-se en elements significatius amb caracter propi, alllarg d'un procés en que la comuni­cació del ibers ambles altes cultures classiques és un fet.

El Arte Ibérico

De entre los pueblos prerromanos de la Península Ibérica, los iberos son los que alcanzan un desarrollo artístico más destacado. Hay otras culturas coetáneas que llegan a demostrar una capacidad en el ámbito de las artes aplicadas (orfebrería , toréutica, grabado , coroplastia) , pero únicamente los iberos se revelan como creadores de obras de arte mayor. La escultura en piedra, propi~ de los iberos de Córdoba , Sevilla, Jaén , Granada, Murcia, Albacete, Alacant y Valencia, sitúa la cultura ibérica a un nivel que no tiene demasiados paralelos en el Mediterrá· neo occidental durante los siglos V y IV a.C .. Sólo los pueblos itálicos superan en cantidad y calidad las manifestaciones artísticas de los iberos. El que los iberos recurran a la figuración mediante la elaboración de esculturas de gran tamaño es un fenómeno llamativo y complejo. Estando las áreas en las que se produce relativamente distantes de las principales colonias púnicas o griegas de la Península Ibérica, no puede argumentarse en pro de que estas manifestaciones artísticas ibéricas sean una simple réplica de las de otras regiones del arte mediterráneo . Los iberos encuentran una vía de expresión de su mundo mítico ancestral, de sus ideas de ultratumba y del culto al héroe en las formas del arte orientalizante, arcaico y clásico que , mediante un préstamo icono­gráfico, pasan a convertirse en elementos significati­vos con carácter propio, a lo largo de un proceso en el que la comunicación de los iberos con las altas culturas clásicas es un hecho.

Page 36: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

la tecnica de realització de les obres d'art iberiques assoleix distints graus de perfecció. Cal parlar de tallers de caracter més culte i de tallers de caracter més popular. S'utilitzen sempre pedres calcaries de pedreres locals la textura de les quals determina el millar o pitjor aconseguiment deis resultats. El cisell i el burí constitueixen els instruments basics de !'escul­tor iberic, el qual, sois en algunes ocasions, suavitza les superficies de les seues obres mitjan~ant un polit.

--------"~

33 Són peques les representacions escultoriques iberi­ques que aconsegueixen plasmar adequadament imagens en moviment. Els relleus d'Osuna (Sevilla), els frisos de Porcuna (Jaén} i algunes escenes proce­dents de 1' Alcúdia d'Eix (Alacant), constitueixen, a aquest respecte, els exemples més notoris, puix que, en la majoria de casos, la realització de les escultures i deis alt-relleus pateix de certa rigidesa, centrant-se en extrem en els detalls de les obres (caps i pelatges en els animals, cares humanes, etc.) sense arribar a dominar ni l'efecte de volum ni la proporció de la totalitat d'una figura.

El repertori de !'escultura iberica esta compost per la representació d'animals reals com el bou i el cavall; per la representació de sers mitologics com e ls grius, les sirenes, les esfinx, les "bichas" i, en cert mode, els lleons, puix que els ibers no els van veure mai realment, i per la representació de figures humanes entre les que destaquen les famoses "clames". Es tracta, com s'ha dit, d'un repertori pres del món classic, tant en allo purament formal com en allo que respecta als recursos estilístics.

Les manifestacions escultoriques en pedra desaparei­xen en la cultura iberica a finals del segle IV a.C. per motius que encara no han estat objecte d'una expli­cació definitiva. Tal vegada com a conseqüencia de l'evolució de la societat iberica i de la desaparició de la casta guerrera i poderosa que les hi havia poten­ciaL

33._ Punter i cise/1 reconstrui"ts de La Bastida de /es A/c uses (Moixent).

l a técnica de realización de las obras de arte ibéricas alcanza distintos grados de perfección . Cabe hablar de talleres de carácter más culto y de talleres de carácter más popular. Se utilizan siempre piedras calizas de canteras locales cuya textura determina el mejor o peor logro de los resultados. El cincel y el buril constituyen los instrumentos básicos del escultor ibérico quien, sólo en algunas ocasiones, suaviza las superficies de sus obras mediante un pulido .

Son pocas las representaciones escultóricas ibéricas que consiguen p lamar adecuadamente imágenes en movimiento. los relieves de Osuna (Sevilla), los frisos de Porcuna (Jaén) y algunas escenas proceden­tes de 1' Alcúdia d'Eix (Alacant), constituyen, a este respecto, los ejemplos más notorios ya que, en la mayoría de los casos, la realización de las esculturas y de los altorrelieves adolece de cierta rigidez, cuidán­dose en extremo los detalles de las obras (cabezas y pelajes en los animales, rostros humanos, etc.} sin llegar a dominar ni el efecto de volumen ni la proporción de la totalidad de una figura.

El repertorio de la escultura ibérica está compuesto por la representación de animales reales, como el toro y el caballo; por la representación de seres mitológicos, como los grifos, las sirenas, las esfinges, las "bichas" y, en cierto modo, los leones puesto que los iberos no los vieron nunca realmente; y por la representación de figuras humanas entre las que destacan las famosas "damas". Es, como se ha dicho, un repertorio tomado del mundo clásico, tanto en lo puramente formal como en lo que respecta a los recursos estilísticos.

Las manifestaciones escultóricas en piedra desapare­cen en la cultura ibérica a finales del siglo rv a. C. por motivos que aun no han encontrado una explicación definitiva. Tal vez como consecuencia de la evolución de la sociedad ibérica y de la desaparición de la casta guerrera y poderosa que las había potenciado.

Durante los siglos lii y JI a.C. el arte ibérico se reduce a la realización de figuras macizas de bronce, hechas mediante el procedimiento de la cera perdida, de figuras de barro cocido, y a la pintura sobre cerámica que repite, con su estilo peculiar, la temática guerrera y mítica de la escultura mayor, da forma a una divinidad femenina alada en el caso de la Alcúdia d'Elx y desarrolla motivos vegetales entre los que destacan la hoja de hiedra y la flor trilobulada. Es, sin duda. en esta manifestación en donde el carácter

33._ Puntero y cincel reconstruidos de La Bastida de Les A/cuses (Moixent}.

Page 37: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Durant els segles 111 i 11 a.C. l'art iberic es redueix a la realització de figuretes massisses de bronze, fetes mitjanc;ant el procediment de la cera perduda, de figures de fang cuit i a la pintura sobre ceramica que repeteix, amb el seu estil distintiu, els arguments guerrers i mítics de ('escultura major, dona forma a una divinitat femenina alada en el cas de 1' Alcúdia d'Eix i desenvolupa motius vegetals com les molt abundoses fulles d'heura i les flors trilobulades. Es en aquesta manifestació on, sens dubte, el caracter epic i mític deis ibers troba el seu darrer mitja d'expressió.

A més de les manifestacions plastiques que hom ha assenyalat destacarem el paper de la música en la cultura iberica d'acord amb la representació de mú­sics i dansaires en la pintura de les ceramiques.

Al llarg del segle 1 a.C. els pobles de l'area iberica oriental, els que més temps havien mantés la tradició artística propia, van assimilant l'estetica de l'art roma, el que dona lloc a una etapa ibero-romana que marca la transició devers l'art provincial hispano-roma. ·

épico y mítico de los iberos halla su último medio de expresión .

Aliado de las creaciones plásticas que se han señalado cabe destacar el carácter musical de la cultura ibérica ilustrado a partir de la representación de músicos y danzantes en su pintura sobre cerámica.

A lo largo del siglo 1 a.C. los pueblos del área ibérica oriental,que son los que durante más tiempo habían mantenido la tradición artística ibérica, van asimilan­do la estética del arte romano, lo que da lugar a una etapa iberorrom~ma que marca la transición hacia el arte provincial hispanorromano.

Page 38: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

34._ Obra mestra de /'escultura iberica, tallada en pedra ca/caria, de clara influencia greca, a la qua/ s'atribueix una cronología del segle IV abans de Crist.

El bust ua ser descobert e/4 d'Agost de/1.897 per obrers que realitzauen labors agrícoles a I'Aicúdia (Eix). sent traslladat el matelx dia a la casa del aleshores propietari deis terrenys, Dr. Campe/lo.

En els dies que seguelxen al descobriment de /'escultura coincideixen dues circumstoncies:

El Muse u Arqueologic Nacional torna protestada /'última /letra que deuia pagar al matrimoni Campello perla uenda de les antiguitats de la Col.lecci6 d'Aureliano /barra, que procedien de les excauacions portades a cap a I'Aicúdia per aquest il.lustre arqueoleg ilicito, pare po/ític del Dr. Campello que, en aquest moment, desconfía en arribar a cobrare/ total de la suma que el Muse u 1i de u. Tot aco coincideix amb /'estada a Elx de l'arqueoleg hispanista Pierre París, inuitat a la representaci6 del Misteri per l'arxiuer municipal, Pedro /barra Ruiz, germo de l'arqueoleg i també gran aficcionat a /'Arqueología. Pierre París, adonat-se de la importancia de la troballa, enuia una fotografía al Museu del Louure. alhora que en telegrafía demanant permís per a efectuar la compra de la mateixa de forma ropida, per temor a perdre l'ocasi6, puix que Pedro /barra, a més de publicar el descobriment de /'escultura en la prensa local (La Correspondencia Alicantina, Agost de/l. 897), u a enuiar sengles notificacions oficials tanta /'Academia de la Historia com al Museu Arqueologic Nacional. La primera entitat ua contestar quan el bust ja hauia eixit del país, mentre que Rada i Delgado, conservador del Museu Arqueologic Nacional, si bé ua contestar immediatament interessant-se per l'estudi de /'escultura, en cap moment ua arribar a oferir la se u a compra.

En definitiva, degut en parta /'apatía deis organismes oficials espanyo/s, i en parta la manca d'una /egislaci6 sobre el Patrimoni, Pierre Paris aconsegueix el contracte de uenda e/18 d'Agost per 4.000 Francs pagats al comptat (al canui unes 5.200 pessetes d'aleshores).

E/30 d'Agost el bust embarca en A/acant cap a Franca, 1 en arribar al Louure se 11 dona el nom de Dama d'Eix, sent instal.lat en la Sala d'Antiguitats Orientals. A títol d'anecdota hi ha que dir que en realftat el Muse u no ua pagar /'escultura sin6 No~/ Bardac que hauia auancat e/s diners a fi d'euitar tramits burocrotics. donant-la després al Louure.

En ese/atar la Segona Guerra Mondialla Dama ua ser traslladada, com a mesura de seguretat, al Caste/1 de Mauntauban , a prop de Tolosa.

Encara que a /'inaugurar-se la Casa de Velázquez a Madrid, fundada per Pierre París en l . 919. ja es uan fer gestions sense massa exit per a que f6ra insta!. lada en dit Centre, les negociacions de ferm per al seu retornament a Espanya s'iniciaren entre ambd6s gouerns en l . 940, i en Febrer del 41 la Dama arribaua a Madrid . En el mes de Juny del mateix any s'exposaua al públic en el Muse u del Prado junt amb altres escultures iberiques que per distints medís uan ingressar al seu dio en el Louure i que també es uan inc/oure en les negociacions pera la seua tornada a Espanya. A canui, el Gouern espanyol ua enuiar a Franca pintures d'EI Greco, Velázquez, un tapís de Goya i dibuixos renacentistes d'Houel .

Des del l . 972 el bust de la Dama d'Eixesto insta!. laten el Museu ArqueologicNacional.

Page 39: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 40: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 41: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Indumentaria i Armament Iberics

El coneixement de la indumentaria deis ibers esta basat en la documentació que aporten les representa­cions escultoriques en pedra, bronze o fang cuit, i en allo'que es desprende les decoracions pintades sobre la seua ceramica. Les peces de vestit usades per l'home són una túnica amplia , curta, cenyida a la cintura, amb manegues curtes o llargues, ajustades o no al puny; uns cal~ons sostesos per tirants o per un cinturó; un manteU de tela més gruixa, llarg, que es porta deixant-hi el bra<; dret lliure i subjecte sobre el muscle dret amb una fíbula ; una capa, de vegades amb caputxa, i el cal~at d' espart o cuir. El vestit femení esta compost d'unes sinagOes sense mánegues de tela fina recollida en la cintura; una túnica llarga, cenyida o no a la cintura, amb mane­gues llargues ajustades als punys, de vegades amb adorns brodats entorna l'escot i en la part inferior; un mantell de tela gruixa que es porta tirat sobre els muscles, tapant-hi els bra<;os i caent-hi en grossos plecs per la part davantera; un vel fi sobre el cap, ajustat o subjecte amb forquetes o aguiJes de cap i, de vegades, cobrint-hi un pentinat a mode de pinta o mitra, i saba tilles o babutxes de cuir. Per a subjectar les peces de vestit els ibers utilitzen fíbules o "imperdibles" de tipus i tamanys diversos. La més característica és l'anomenada "fíbula anular hispanica" .

Indumentaria y Armamento

El conocimiento de la indumentaria de los iberos está basado en la documentación que aportan las repre­sentaciones escultóricas en piedra, bronce o barro cocido, y en lo que se desprende de las decoraciones pintadas sobre su cerámica. Las prendas de vestir usadas por el hombre son una túnica amplia, corta, ceñida a la cintura , con mangas cortas o largas, ajustadas o no al puño; un calzón sostenido por tirantes o por un cinturón; un manto de tela más gruesa, largo , que se lleva dejando el brazo derecho libre y sujeto sobre el hombro derecho con una fíbula; una capa, a veces con capucha, y el calzado de esparto o cuero. El vestido femenino está compuesto de una enagua sin mangas de tela fina recogida en la cintura; una túnica larga, ceñida o no a la cintura , con mangas largas ajustadas a los puños, a veces con adornos bordados en torno al escote y en la parte inferior; un manto de tela gruesa que se lleva echado sobre los hombros, tapando los brazos y cayendo en gruesos pliegues por la parte delantera; un velo fino sobre la cabeza, ajustado o sujeto con horquillas o alfileres y, a veces, cubriendo un tocado a modo de peineta o mitra, y zapatillas o babuchas de cuero. Para sujetar las prendas de vestir los iberos utilizan fíbulas o "imperdibles" de tipos y tamaños diversos. La más característica es la llamada "fíbula anular hispánica".

Page 42: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

35

Els cinturons, a vegades de gran riquesa, es tanquen amb fermalls metal.lics en forma de placa rectangu­lar, o bé de taló rectangular i placa poligonal acabada en garfis. E!s ibers del sur utilitzen preferentment els ferma!ls del primer tipus, mentre que el segon n'és predominant entre els ibers del nort.

Els ibers, homes i dones, porten arracades, collars, ane!ls i bra¡;alets fets d'or, plata o bronze. Els homes poden portar una arracada en forma d'anella, bra<;alets de bronze, especialment si es tracta deis que habiten al nort del Millars, i algun tipus d'aneiJ. Els collarets en forma de torques o de collars de cantes de pasta vítria, de ceramica, o a base de petxines perforades, astragals perforats i defenses d'animals amb perforació en un deis seus extrems, han estat també recuperades en contextos masculins.

35._ Alt-re/leu de I'Albufereta (Aiacant).

los cinturones, a veces de gran riqueza, se cierran con broches metálicos en forma de placa rectangular, o bien de talón rectangular y placa poligonal acabada en garfios. los iberos del sur utilizan preferentemente los broches del primer tipo mientras que el segundo es predominante entre los iberos del norte. los iberos, hombres y mujeres, llevan pendientes, collares, anillos y brazaletes hechos de oro, plata o bronce. l os hombres pueden llevar un pendiente en forma de aro, brazaletes de bronce, especialmente si se trata de Jos que habitan al norte del Millars, y algún anillo o sortija. las gargantillas en forma de torques o de collares de cuentas de pasta vítrea, de cerámica, o a base de conchas perforadas, astrágalos perforados o defensas de animales con perforación en uno de sus extremos, han sido también recuperadas en contex­tos masculinos. Las mujeres llevan, en sus atuendos más solemnes, una diadema que cubre el nacimiento del cabello y que está unida al velo, varios collares con colgantes, pendientes complicados en las dos orejas, pulseras, anillos y aros en los tobillos. A ello hay que añadir la serie de agujas utilizadas para mantener el peinado y sujetar el velo, y las fíbulas que pueden llegar a alcanzar la categoría de una joya. Un aderezo femenino de gran belleza está representa­do por el tesoro de Xabia (La Marina Alta) cuya diadema de oro pesa 133,6 gramos y que está fechado en el siglo IV a.C .. El tesoro de la Safa en Cheste (Hoya de Buñol), de época ibérica tardía, parece corresponder a un adere­zo masculino. A través de las joyas se comprueba que los iberos conocen la técnica de soldar, repujar y engastar sobre metal, qdemás de retorcer y trenzar hilillos de metal noble.

Los autores clásicos reconocen en sus textos las dotes bélicas de los iberos. Aparecen éstos citados como mercenarios en el combate de Himera en el 480 a. C. , en Atenas en el 415 a. C., entre las tropas cartaginesas desde el 342 a. e.) junto a otros pueblos, y, finalmente, entre las tropas auxiliares del ejército romano, como soldados de infantería o caballería. los jinetes ibéricos montaban sin silla, utilizando una cubierta de lana, cuero o tejido vegetal que, en

35. _ Altore/ieue de L'Aibufereta (Aiacant).

Page 43: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

36

Les dones porten, en els seus abillaments més so­lemnes, una diadema que cobreix el naixement del cabell i que esta unida al vel, varis collars amb penjants, arracades complicades a les dues orelles, polseres, anells i anelles ·als turmells. A tot aixo hi ha que afegir la s~rie d'agulles utilitzades per a mantenir el pentinat 1 subjectar el vel, i les fíbules que poden arribar a alcanc;;ar la categoría d'una joia. Un adrec femenf de gran bellesa esta representat pel tresor de Xabia (Marina Alta) la diadema del qual pesa 133 grams i que esta datat en el segle IV a.C. El tresor de La Safa, a Cheste (Hoya de Buñol). d'epoca iberica tardana, sembla correspondre a un adrec masculí. A través de les joíes es comprova que els ibers coneíxen la t~cnlca de la soldadura, repussat i encas­tat sobre metall, a més de retorcer i trenar filets de metall noble .

Els autors classics reconeixen en els seus textos la capacitat bel.llca deis ibers. Apareixen aquests citats com a mercenaris en el combat d'Hirnera en el 480 a .C., a Atenes en el 415 a.C. , entre les trapes cartagineses des del342 a.C., junt a altres pobles, i, finalment, entre les trapes auxiliars de l'exercit roma, com a soldats d'lnfantería o cavallería.

36._ Dibuix sobre cerilmica de I'Aicúdia d'Eix. 37._ Dibuix sobre ceromica de I'Aicúdia d'Eix.

ocasiones, se prolonga hacia el cuello del caballo para evitar la rozadura de las riendas. Los cabezales

35._ Dibujo sobre cer6mica de L'Aicúdia d'Eix. 37._ Dibujo sobre cer6mica deL 'Aicúdia d'Eix.

Page 44: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

38

Els genets iberics muntaven sense seient, utilitzant una coberta de llana, cuir o teixit vegetal que, en ocasions, es prolonga sobre el coll del cavall per a evitar la fregada amb les regnes. Els cabestres de les besties poden portar pedres d'adorn en metall mentre que els pitrals s'adornen amb penjants de metall o campanetes. També s'usen frens de boca articulats i acabats en anelles, així com passarregnes que facili­ten l'alliberaci6 de les mans en el moment del com­bat, esperons de fustigaci6 i ferradures. Els íberes en les seues guerres, han combatut, po­driem dir·ne com a guerrers 1/eugerament armats, perque 1/uitant al mode de bandolers, anaven armats a la 1/eugera i portaven sois javelina, /ona i esposa.

Strab6 111 , 4 , 15

No és costum privativa deis íberes la de muntar dos en un mateíx cava//, deis quals, un, arribat el moment del combat, 1/uita com a pe6.

Strab611l, 4, 18 L'atac per sorpresa, la fust!gaci6 í la guerrilla consti­tueixen els sistemes de guerra en que els ibers es mostren més efica~os . No sembla que els ibers dispo­saren d'un exercit organitzat.

La indumentaria de guerra d'un iber esta composta per un case, una cota de malla, una cuirassa, gambe­res o canelleres per a protegir les carnes i botes altes de cuir.

Les seues armes s6n la falcata , l'espasa curta, el punyal , la llanc;:a, el pilum, el soliferreum , la falc;: o falx , !'are, la fona i l'escut , que pot esser de forma rodona caetra o allargada scutum.

38._ Dibuix sobre ceramica del Tossal de Sant Miquel.

39._ Fragment d'escultura de l'Aicúdia d'Elx.

del caballo pueden llevar piezas de adorno en metal mientras que los petrales se adornan con colgantes de metal o campanillas. Usan bocados de caballo articulados acabados en ani llas , conocen el pasarrien­das que facilita la liberación de las manos en el momento del combate , así como los acicates y herraduras.

Los Iberos en sus guerras, han combatido, pudiéra­mos decir, como guerreros ligeramente armados, porque luchando al modo de bandoleros, iban arma­dos a la ligera y llevaban sólo jabalina, honda y espada.

Estrabón UI, 4, 15

38._ Dibujo sobre ceramrca del T ossa/ de Sant Miquel (Llíria) .

39._ Fragmento de escultura de l'Alcúdia d'Elx.

Page 45: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

41

40._ Dibuix xobre ceromíca del Tossal de Sant Miquel (Liíria).

41 ._ Troballa d'armes a la necrópolis de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura).

No es costumbre priuatiua de los iberos la de montar dos en un mismo caballo, de los cuales uno, llegado el momento del combate, lucha como peón .

Estrabón lli. 4 , 18

El ataque por sorpresa, la hostigación y la guerrUia constituyen los sistemas de guerra en que los iberos se muestran más eficaces. No parece que los iberos dispusieran de un ejército organizado.

La indumentaria de guerra de un ibero está compues­ta por un casco, una cota de malla, una coraza , grebas o espinilleras para proteger las piernas y botas altas de cuero.

40._ Dibujo sobre ceram1ca del Tossal de Sant Miquel (Liíria).

41._ Hallazgo de armas en la necrópolis de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) .

Page 46: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

42

Usauen e/s saguntins una arma llancrvola anomenada fal.larica, /'asta de la qua/ era d'avet i rodona en tola la seua extensió/levat de l'extrem on es co/.locaua el ferro; aquest era quadrat com el pilum i estava rodejat d'una estopa xopada en pega. El ferro era 1/arg de tres peus, pera poder esclafar /'armadura i el

.. ~ · .. '#/' ' 'l• ' -~ " . . (' . .

1

' ·l • 44

42._ Troballa d 'armes a la necropo/is de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) .

43._ Cap de cava// del Cerro de Los Santos (Mon· tea/egre) .

44._ Trabal/a d'armes a la necropo/is de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) .

Sus armas son la falcata , la espada corta, el puñal, la lanza , el pilum , el sol(ferreum, la hoz o falx , el arco, la honda y el escudo que puede ser de forma redonda -caetr~- o alargada -scutum-.

Usaban los saguntinos un arma arrojadiza llamada falárica, cuya asta era de abeto y redonda en toda su extensión excepto en el extremo donde se coloca el hierro; éste era cuadrado como el pi/um y estaba rodeado de una estopa empapada en pez. El hierro era largo de tres pies, para poder aplastar la armadu· ra y el cuerpo. Pero en el caso de no quedar clavado en el cuerpo y quedar clavado en el escudo, llenaba de terror, pues como se lanzaba encendido, su carrera avivaba la llama .

Tito Livio XXI, 8

El procedimiento de fabricación de sus armas ofensi· uas y defensivas es muy particular: entierran /as hojas

42._ Hallazgo de armas en la necrópolis de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) .

43._ Cabeza de caballo del Cerro de Los Santos (Montea/egre).

44._ Hallazgo de armas en la necrópolis de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura).

Page 47: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

cos. Pero en el cas de no quedar c/auat en el cos i quedar c/auat en l'escut, empfenaua de terror, puix com es ffan9aua encés, fa seua carrera auiuaua fa flama.

Tit Livi XXI, 8

El procediment de fabricació de fes seues armes ofensiues i defensiues és moft particular: enterren fes fufles de ferro i fes mantenen d'aquest mode fins que el roueff ha menjat fa part feble del metaff, no quedant més que la part més solida. Amb aquest ferro fabri­quen esposes excel.lents i altres armes de guerra.

Diodor de Sicília V, 33

de hierro y las mantienen de este modo hasta que la herrumbre ha comido la parte débil. del metal, no quedando más que la parte más sólida. Con este hierro fabrican espadas excelentes y otras armas de guerra.

Diodoro Sículo V , 33

Page 48: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 49: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

LaCeramica

45

Els ibers van conéixer el luxe de les vaixelles metal.li­ques. Els plats argentats d'Abengibre (Albacete) i del Castellet de Banyoles a Tivissa (Tarragona) així ho demostren. També van usar gerrots i pllHeres de bronze, tal i com ho havien fet abans que ells els tartessis. Gracies a la normalització de les relacions comercials externes, hi disposen de peces cerami­ques importades, primer de Grecia i, més tard, d'ltalia; per la seua finura i superior qualitat hom pot suposar que les vaixelles importades són apreciades pels ibers com a part preferent deis seus aixovars domestics i funeraris.

45.- Escenes d'olleria pintades sobre ceramica a­tica.

La Cerámica

Los iberos conocen el lujo de las vajillas metálicas. Los platos argénteos de Abengibre {Aibacete) y del Castellet de Banyoles en Tivissa (Tarragona) así lo demuestran. También usan jarros y bandejas de bron­ce, tal y como lo habían hecho antes que ellos los tartesios. Gracias a la normalización de las relaciones comerciales externas, disponen de piezas cerámicas importadas, primero de Grecia y, más tarde, de Italia ; por su finura y superior calidad se puede suponer que las vajillas importadas son aprecia'das por los iberos como parte preferente de sus ajuares domésticos y funerarios.

45. - Escenas de alfarería pintadas sobre cerámica ática.

Page 50: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

• •

• •

• ·m UJ 1 soc ..

46

Tanmateix, és evident que els ibers fabriquen la immensa majoria de la cera mica que necessiten. La

· cultura iberica es caracteritza per suposar un desen­rotllament important de l'olleria puix que es generalit­za la tecnica del torn, de la coccíó en forns tancats i de la pintuta sobre cerarñica. Els terrissers iberics feinejen fora deis poblats. L'argila es treballa en torns rapids compostos per una pe~a que gira sobre si matelxa al voltant d'un eix central, amb una superficie de recolzament sobre la que el terrisser col.loca i al~a el fang per fer el· vas. El forn d'olleria esta construil amb pedra i tova; té en la seua base un fogar de combustíó sobre el que s'al~a una graella perforada i una cambra per a la col.locació deis atuells que deuen ser cuits. La vida d'aquests forns és breu pero, com el seu cost és red un, no hi ha inconvenient en substituir un forn per un altre cada poc de temps.

46._ Amfores iberiques. 47._ Vasos iberics amb gal/et.

Sin embargo es evidente que los iberos fabrican la inmensa mayoría de la cerámica que necesitan . La cultura ibérica se caracteriza por suponer un desarro­llo importante de la alfarería ya que se generaliza la técnica del torno, de la cocción en hornos cerrados y de la pintura sobre cerámica. Los alfares ibéricos están fuera de los poblados. La arcilla se trabaja en tornos rápidos compuestos por una pieza que gira sobre sí misma alrededor de un eje central, con una superficie de apoyo sobre la que el alfarero coloca y levanta el barro para hacer la vasija. El horno de alfarería está construido con piedra y adobe; tiene en su base un hogar de combustión sobre el que se levanta una parrilla perforada y una cámara para la colocación de los cacharros que deben ser cocidos. La vida de estos hornos es brev~ pero , como su coste es reducido, no hay inconve­niente en sustituir un horno por otro cada poco tiempo.

La decoración pintada se aplica sobre la cerámica cuando ya está torneada, seca y cruda. Para el trazado de bandas y líneas vuelve a utilizarse el torno que permite conseguir un efecto de franjas perfectas con solo aplicar el pincel . Los pigmentos empleados

47

por los iberos se componen, en los casos analizados, de óxidos férricos , minio, plomo y manganeso, va­riando según las características mineralógicas de cada región. Estos pigmentos se amalgaman con un adhe­sivo que puede ser orgánico y que ha desaparecido con la cocción. Su tonalidad rojiza, ocre o negruzca depende del tiempo y la intensidad de calor recibidos en el horno. El repertorio de las producciones cerámicas ibéricas da lugar a tres grandes grupos de vasijas : recipientes para líquidos, como son las ánforas y los toneletes;

46._ An/oras ibéricas. 47. Vasijas ibéricas con pitorro.

Page 51: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

La decoració pintada s'aplica sobre la ceramica quan ja esta tornejada, seca i crua. Peral trac;at de bandes i línies torna a utilitzar-se el torn , el qua! permet aconseguir un efecte de franges perfectes solament en aplicar-hi el pinzell. Els pigments emprats pels ibers es componen, en els casos analitzats, d'oxids ferrics, mini, plom i manganés, variant-hi segons les característiques mineralogiques de cada regió. A­quests pigments s'amalgamen amb un adhesiu que pot ser organic i que ha desaparegut amb la cocció. La seua tonalitat rogenca, ocre o negrosa depen del temps i la intensitat de calor rebuts en el forn. El repertori de les produccions ceramiques iberiques dona lloc a tres grans grups de vasos: recipients per a líquids, com són les amfores i els tonellets; atuells de cuina de textura basta, i elements de vaixella. Els tonellets i atuells toscos de cuina prenen la seua forma d'epoques precedents. Les amfores s'inscriuen en l'orbita de les amfores púniques, sense coll i amb forma de gla, tenint-hi una importancia economica gran puix que són envasos per a distribuir béns de consum en quantitats apreciables encara que, com mantenen aproximadament el mateix perfil al Llarg del temps i no porten, més que excepcionalment, marques, és en l'actualitat impossible determinar-hi bé siga el seu contingut o la seua procedencia exacta. La vaixella domestica iberica es fa en mires a les necessitats quotidianes locals. No hi ha un intercanvi comercial de la ceramica iberica com a tal, el que dona un mosaic complex de produccions regionals que tenen en comú un nivel! tecnic equiparable i un repertori tipologic equivalen! a grans trets. La base cultural homogenia deis diferents pobles iberics dona lloc a l'adopció , per exemple, de !'urna d'orelletes perforades des del Languedoc fins Andalucía; també explica aixo el costum compartit per distintes arees iberiques de copiar formes de la vaixella atica a partir del segle IV a.C., 1, finalment, s'hi manifesta en l'ús generalitzat del "barret de copa", forma típica de la cultura iberica el contíngut de la qua! va circular amb exit tant per !'interior de la península lberica com per la resta del món hel.lenístic occidental.

D'aquesta faisó la vaixella iberica ofereix series d'ur­nes per a arids, vasos per a líquids, cossis, plats i petits recipients amb multitud de variants a nivell de detall. Les seues decoracions pintades cobren interés puix que, en evolucionar amb el pas del temps, permeten

48. - Formes imitad es de la uaixella grega de la Bastida de les Alcuses (Moixent) .

- ~ ' ' ' , 1 ',' ... _ -/ .. #

', Uflll ,• -·--. -

48

.cq=:-r:TO) '-~

cacharros de cocina de textura basta, y elementos de vajilla . Los toneletes y cacharros de cocina toman su forma de épocas precedentes. Las ánforas se inscriben en la órbita de las ánforas púnicas, sin cuello y con forma de bellota, teniendo una importancia económica grande ya que son envases para distribuir bienes de consumo en cantidades apreciables aun­que, como mantienen aproximadamente el mismo perfil a lo largo del tiempo y no llevan, más que excepcionalmente, marcas, es en la actualidad impo­sible determinar bien sea su contenido o su proceden­cia exacta. La vajilla doméstica ibérica se hace con miras a las necesidades cotidianas locales. No hay un intercam­bio comercial de la cerámica ibérica como tal, lo que

48._ Formas imitadas de la vajilla griega de La Bastida de Les A/c uses (Moixent).

Page 52: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

establir-hi una seqüencía cronologíca i, per altra banda, en manifestar les corrents del gust ornamental entre e ls ibers, esdevenen una font de coneixement artístic, etnologic 1 folkloric sense paral.lels. La deco­ració sobre ceramica s'inicia per una fase en que es pinten motius geometrics tracats, de vegades, amb pinzell múltiple i compas, ordenats en franges horit­zontals, propia deis segles V i IV a.C. Després segueix una etapa en que s'incorporen motius florals disposats en franges serpentejants centrada en el segle lll a.C., i, finalment, apareixen representacions animals i humanes pintades sobre els vasos ceramics.

49._ Plat de peix en ceriimica iberica de Coualta (Albaida).

50._ Barrets de copa de ceriimica iberica.

51 ._ Compassos de La Bastida de les Alcuses (Moixent).

da un mosaico complejo de producciones regionales que tienen en común un nivel técnico equiparable y un repertorio tipológico equivalente a grandes ras­gos. La base cultural homogénea de los diferentes pueblos ibéricos da lugar a la adopción, por ejemplo,

Il

de la urna de orejetas perforadas desde el Languedoc hasta Andalucía; también explica la costumbre com­partida por distintas áreas ibéricas de copiar formas de la vajilla ática a partir del siglo IV a.C., y, finalmente , se manifiesta en el uso generalizado del "sombrero de copa", forma típica de la cultura ibérica que, en razón de su contenido, circuló con cierto éxito tanto por el interior de la Península Ibérica como por el resto de mundo helenístico occidental. De este modo la vajilla ibérica ofrece series de urnas para áridos, jarros para líquidos, cuencos, platos y pequeños cacharros con multitud de variantes a nivel de detalle . Sus decoraciones pintadas cobran interés ya que, al evolucionar con el paso del tiempo, permiten estable­cer una secuencia cronológica y, por otra parte, al

49._ Plato de pescado en cerámica ibérica de Co­ualta (Albaida) .

50._ Sombreros de copa de cerámica ibérica. 51 ._ Compases de La Bastida de Les A/cuses (Moi­

xent).

Page 53: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Entre elles es pot distingir l'estil narratiu de Llíria, amb escenes representarles en frisos continus acom­panyats d'inscripcions en ib~ric, l'estil s imbolic d'Eix i Archena, caracteritzat pel tractament de sers mitolo­gics en el centre d'un piafó decorat, i l'estil del Baix Arag6 , amb escassa representaci6 d'escenes i utilit-

53

52._ Estil narratiu del Tossal de Sant Miquel (L/íria)

53._ Urna de I'Aibufereta (Aiacant) d 'estil simbO/ic.

manifestar las corrientes del gusto ornamental entre los iberos, se convierten en una fuente de conoci­miento artístico, etnológico y folklórico sin paralelos. La decoración sobre cerámica se inicia por una fase en la que se pintan motivos geométricos trazados, a veces, con pincel múltiple y compás, ordenados en

franjas horizontales, propia de los siglos V y IV a.C ..

Después sigue una etapa en la que se incorporan motivos florales dispuestos en franjas serpenteantes centrada en el siglo 111 a.C. , y, finalmente, aparecen representaciones animales y humanas pintadas sobre los vasos cerámicos. Entre ellas se puede distinguir el estilo narrativo de Llíria, con escenas representadas en frisos contínuos acompañadas de inscripciones en ibérico , el estilo simbólico de Elx y Archena , caracte­rizado por el tratamiento de seres mitológicos en el centro de un panel decorado , y el estilo del Bajo Aragón , con escasa representación de escenas y utilización de motivos animales con finalidad pura-

52._ Estilo narratiuo del Tossal de Sant Miquel (L/íria).

53. _ Urna de L'Aibufereta (Aiacant) de estilo sim­bólico.

Page 54: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

zació de motius animals amb finalitat purament or­namental, en una modalitat que mostra la transició entre l'estetica edetana i la celtiberica.

Aquestes són les decoracions iberiques més famoses , compro vades des del final del segle 111 a. C., la dispersió de les quals no abarca la totalitat de l'area iberica, de mode que pot dir-se que l'estil narratiu té el seu focus entre els edetans i el simbolic entre els contestans i mastiens.

mente ornamental, en una modalidad que muestra la transición entre la estética edetana y la celtibérica .

Estas son las decoraciones ibéricas más famosas, comprobadas desde el final del siglo 111 a.C., cuya dispersión no abarca la totalidad del área ibérica de modo que puede decirse que el estilo narrativo tiene su foco entre los edetanos y el simbólico entre los contestanos y mastienos.

Page 55: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Epigrafia i Numismatica

La llengua parlada pels ibers s'inscriu en el substrat lingüístic deis pobles riberencs del Mediterrani, ante­rior a la implantació de les llengües indo-europees en d ita area.

La parla deis ibers es va estendre per la vessant mediterrania espanyola, assolint el sudest francés, amb les seues naturals variants locals o de zona, conforme s'aprecia a través de la lectura deis textos iberics, pero conservant-hi una unitat que cada nou descobriment ve a confirmar.

En l'actualitat es considera el problema del parentesc entre l'iberic i el euskera, havent-hi una forta corrent favorable a admetre el contacte entre ambdues llen­gües . A mode d'exemple es poden citar unes quantes veus iberiques, entre moltes més, paral.lelitzables amb altres basques, sense prejutjar-hi que tinguen el mateix signifícat en ambdues llengües:

Epigrafía y Numismática

La lengua hablada por los iberos se inscribe en el substrato lingüístico de los pueblos ribereños del Mediterráneo anterior a la implantación de las len­guas indoeuropeas en dicha área.

El habla de los iberos se extendió por la vertiente mediterránea española, alcanzando el sudeste fran­cés, con sus naturales variantes locales o de zona, como se aprecia a través de la lectura de los textos ibéricos, pero conservando una unidad que cada nuevo descubrimiento viene ·a confirmar.

En la actualidad se reconsidera el problema del parentesco entre el ibérico y el euskera, habiendo una fuerte corriente favorable a admitir el contacto entre ambas lenguas. Por vía de ejemplo se pueden citar unas cuantas voces ibéricas, entre muchas más, paralelizables con otras vascas, sin prejuzgar que tengan el mismo significado en ambas lenguas:

lberic Euskera Significat en Euskera

Adin .... , ..... ............. .. ............. Adin ........................... Edat ......... ........... . . Edad Aidun ......... ............................ Adun ......... ................. Adu lt ....... .. ........... . Adulto Andi ...................... .......... ...... Andi .... ...... ................. Eminent ......... . ....... Eminente Arica ........... . .......... ................ Aricar .......... . ......... ...... . Apedregada ...... .. .. Apedreamiento Baitin ................... ... ........... .. .. Baitín ........ .... .............. . Segur .......... . ....... .. Seguro Baikar ....... ............. . .. .. ..... ...... Bakar .... ........ ........ . . .... . Únic ............. . . ...... Unico Bider ... ...... ............. .. ........ .. .... Bider ........................... Vegada ......... ........ . Vez Gogor ... .... .. ...... .... .... . .... . ....... Gogor .... .... ............. . ... . Tena~ .................... Tenaz Gudur ......... . .......... . .... ........... Gudu .......... ................. Guerrer-combat ..... . . Guerrero- combate !bar ........... . .......... .. ........ ...... .. !bar ............. . ............... .V ora de ri u .. ............ Orilla de río lsker. ..... ..... .......... ... ............... lsker ...... ..... . . ... . .. .. ........ Retret ................... . Retraído Laur .......... .. ......... ........... . . . .... Laur ............ ................. Quatre ....... ........... . Cuatro

Page 56: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

AlFABETOS IBERICOS

Jórico Meridiorol Oriental

o A A ~~ (! H =f:~ 1 1 V1 [V

o o y H N u V 1' 1' 1.> B d !:,. 9 r k K 1 (\ '1 f'

m '1-'T n N V1 1" r J) <1 <1 <l q <l r

~ ~ A <p <(0 S ~;&. HS s m M M t T

L>o 1

b<! t<. ~VWJ& bí '11 p l>o r::t<l * llU o o C(l A AA/>-

re ~ ~<1< I ci 1.. v"'V\,.0' C(l J><JX :KXX cu o 00 cb + X 1 de <p~ e®<ó di ' 4-l<D Lf.l do ~ ~ Ll.J

du &. ~&

7 y

54

A aquests paral.lels pot afegir-se la coincidencia de la carencia de F, P i V en ambdues llengües; el no conéixer cap d'elles el comen<;ament de paraules per R; el pas, en posició intermedia, de L a R, fenomen aquest que s'esten per tota l'area peninsular no · "celtica" i és típic del món mediterrani pre-indoeuro­peu.

La llengua iberica es troba plasmada sóbre plom, ceramíca, bronze, OS , pedra i plata. S'escriu amb tres sistemes que reben la denominació d'Aifabet Meri­diona l, Alfabet Oriental í Alfabet Jonic. El primer ocupa la part oriental d'Andalucía, terres d'Aibacete i Murcia i el territori valencia de la Contest~mia, arri-

54._ Alfabets iberics, segons D. F/etcher.

A estos paralelos puede añadirse la coincidencia de la carencia de F, P y V en ambas lenguas; el no conocer ninguna de ellas el comienzo de palabras por R; el paso, en posición intermedia, de L a R, fenómeno éste que se extiende por toda el área peninsular no "céltica" y es típico del mundo mediterráneo prein­doeuropeo.

La lengua ibérica se encuentra plasmada sobre plo­mo, cerámica, bronce, hueso, piedra y plata. Se escribe con tres sistemas que reciben la denomina­ción de Alfabeto Meridional , Alfabeto Oriental y Alfabeto Jónico . El primero ocupa la parte oriental de Andalucía, tierras de Albacete y Murcia y el territorio valenciano de la Contestania, llegando al­gún texto más hacia el norte. El más importante escrito en este alfabeto es el Plomo de la Bastida de Les Alcuses (Moixent), descubierto en 1928 en las excavaciones realizadas por el Servicio de Investiga­ción Prehistórica de la Diputación de Valencia . Es una planchuela de 180 milímetros de longitud por 49 milímetros de ancho, escrita por ambas caras, con un total de 243 signos y 34 palabras. El alfabeto oriental se extiende por toda la costa del este peninsular, lle­gando , en territorio francés, hasta la cuenca del Río Hérault. Hacia el tierradentro español, aparece en la zona montañosa del País Valenciano, en Aragón y también en la Meseta , a donde llega este alfabeto con los romanos, utilizándose para escribir en lengua céltica. El primer plomo escrito en este alfabeto fue descubierto en el Pujo! de Gasset (Castelló de la Plana), en 1851, pero el más extenso es el del Pico de los Ajos (Yátova), sobre planchuela de plomo, de 200 milímetros de longitud por 100 milímetros de ancho, escrito por amba~ caras, con un total de 632 signos y 101 palabras. El llamado alfabeto jónico limita su presencia a la zona de Alcoi - Mula, con extensión hacia la costa alicantina. El texto más destacado, tan­to por ser el primero conocido como por su amplitud, es el plomo de La Serreta de Alcoi, de 171 milímetros por 62 milímetros , escrito por ambas caras , con un total de 334 signos y 44 palabras.

El alfabeto meridional y el oriental coinciden en las cinco vocales y en que las oclusivas B, C/K y D/T aparecen siempre formando sílabas combinadas con voc;ales

1 pero en las consonantes líquidas - L,M,N,­

R,R,S,S ,- el alfabeto meridional no conoce la M, así como tampoco el discutido signo Y que sólo aparece en el oriental ; la discrepancia más llamativa reside en el distinto ductus ele la escritura: de derecha a

54._ Alfabetos ibéricos, según D. Fletcher.

Page 57: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

bant algun text més cap al nort. El més important escrit en aquest alfabet és el Plom de la Bastida de Les Alcuses (Moixent), descobert en 1928 en les excavacions realitzades pel Servei d'lnvestigació Pre­historica de la Diputació de Valencia. Es tracta d'una planxa de 180 mil.límetres de longitud per 49 mil.lí­metres d'ample, escrita per ambdues cares, amb un total de 243 signes i 34 paraules. L'alfabet oriental s'esten per tota la costa de l'est peninsular, arribant, en territori francés, fins la conca del riu Hérault. Terra endins espanyola, apareix en la zona muntanyenca del País Valencia, a Aragó i també a l'altipla castella, on arriba aquest alfabet amb e ls romans, utilitzant-se pera escriure en llengua celtica . El primer plom escrit en aquest alfabet fou descobert al Pujo! de Gasset (Castelló de la Plana), en 1851, pero el més extens és e l del Pico de los Ajos (Yatova), sobre planxola de plom, de 200 mil.Jímetres de longitud per 100 mil.lí­metres d'ample, escrit per ambdues cares, amb un total de 632 signes i 101 paraules. L'anomenat alfabet jonic limita la seua presencia a la zona d' A !coi­Mula, amb extensió cap a la costa alacantina. El text més destacat, tant per ser el primer conegut com per la seua amplitud, és el plom de La Serreta d'Aicoi, de 171 mil.límetres per 62 mil.límetres, escrit per amb­dues cares, amb un total de 334 signes i 44 paraules.

55._ Grafits iberics sobre un carreu de I'Aicúdia d'Eix.

izquierda en el meridional y de izquierda a derecha en el oriental. Ambos alfabetos desconocen los soni­dos F, V, y, según parece, la oclusiva P, así como la R en comienzo de palabra y la combinación oclusiva­líquida.

El profesor Gómez Moreno, partiendo de lo ya conocido y con ayuda del plomo de La Serreta, descubierto en 1921, que, por estar escrito en alfabe­to jónico de fácil lectura posibilitó la identificación de otras letras, dió con la clave de la existencia de quince signos silábicos, los correspondientes a las tres oclusi­vas B, K, D, combinadas con las cinco vocales. Desde entonces se hizo fluida la lectura de los textos ibéricos, resistiéndose tan sólo el signo Y sobre cuya pronunciación no se ha llegado todavía a un acuer­do. El alfabeto meridional dispone aún de pocos textos en comparación con e l oriental, lo que, unido a las variaciones de valoración dadas a algunos signos, hace un tanto difícil su lectura hasta el extremo de que de un total de ventisiete signos conocidos, ocho no tienen una lectura unánime, variando sustancial­mente la lectura de los textos de uno a otro autor.

El total de textos más o menos extensos, enteros o fragmentados, alcanza en este momento en el País

55._ Gráfitos ibéricos sobre un sillar de L 'Alcúdia d'Eix.

Page 58: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

L'alfabet meridional i !'oriental coincideixen en les cinc vocals i en que les oclusives B, C/ K i 0/T apareixen sempre forman! síl.labes combinades amb yocals,,pero en les consonants líquides - L, M, N, R, R, S, S- l'alfabet meridional no coneix la M, així com tampoc el discutit signe Y que sois apareix en !'oriental; la discrepancia més cridanera resideix en el distint ductus de !'escritura: de dreta a esquerra en el meridional i d'esquerra a dreta en !'oriental. Ambdós alfabets desconeixen els sons F, V, i, segons pareix, !'oclusiva P, així com la R en comen<;ament de paraula i la combinació oclusiva-líquida.

El professor Gómez Moreno; partint del que ja es coneixia i amb l'ajut del plom de La Serreta, desco­bert en 1921 , que, per estar escrit en alfabet jonic de facil lectura possibilita la identificació d'altres lletres, va donar ambla clau de !'existencia de qulnze signes sil.labics, els corresponents a les tres oclusives B, K, D, combinades amb les cinc vocals. Des d'aleshores es va fer flul'da la lectura deis textos iberics, resistint-se tan sois el signe Y sobre la pronúncia del qual no s'ha arriba! encara a un acord.

1

4 5 6

56

56._ Monedes d'Arse-Saguntum: 1-3 dracmes d'argent; 4-7 osos de bronze; 8-9 quadrants de bronze.

Valenciano la cifra de 253, procedentes de 53 yaci­mientos, 16 de la provinvia de Alacant, 20 de la de Castelló y 17 de la de Valencia.

La moneda en el mundo ibérico, como en el clásico, es un trozo de metal con valor intrínseco que tiene un peso ajustado deliberadamente y la marca de la autoridad responsable de su emisión. La serie numismática ibérica está formada por el conjunto de monedas que llevan letreros en ibérico, lo que expresa la incorporación de los iberos a la circulación monetaria con carácter propio. Los iberos comienzan a emitir monedas cuando ya Emporlon, Gades, Ebusus y los cartagineses llevan cierto tiempo acuñando en la Península Ibérica , después de una época en la que la moneda ha sido dada a conocer en el Mediterráneo occidental por los griegos. Las primeras monedas ibéricas aparecen en el siglo lll a. C .. Arse (Sagunt) y Saiti (Xátiva) acuñan monedas

2

7 8 9

56._ Monedas de Arse-Saguntum: 1 -3 dracmas de plata; 4 - 7 ases de bronce; 8 - 9 quadrantes de bronce.

Page 59: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

L'alfabet meridional disposa encara de pocs textos en comparació amb !'oriental , cosa que, unida a les variacions de valoració donades a alguns signes, fa un tant difícil la seua lectura fins l'extrem de que d'un total de vint-i-set signes coneguts, vuit no tenen una lectura unanime, variant substancialment la lectura deis textos d'un a altre autor.

El total de textos més o menys extensos, sencers o fragmentats , alcan~a en aquest moment al País Va­lencia la xifra de 253, procedents de 53 jaciments, 16 de la provincia d'Aiacant, 20 de la de Castelló i 17 de la de Valencia.

La moneda en el món iberic, com en el classic, és un tros de metall amb valor intrínsec que té un pes ajustat deliberadament i la marca de l'autoritat res­ponsable de la seua emissió. La serie numismatica iberica esta formada pel conjunt de monedes que porten retols en iberic, el que expressa la incorporació deis ibers a la circulació monetaria amb caracter propi.

Els ibers comencen a emetre monedes quan ja Emporion , Gades, Ebusus i els cartagínesos porten cert de temps encunyant en la península lberica, després d'una epoca en que la moneda ha estat donada a conéixer al Mediterrani occidental pels grecs.

Les primeres monedes iberiques apareixen en el segle 111 a. C. Arse (Sagunt) i Saiti (Xativa) encunyen monedes d'argent abans de la Segona Guerra Púni­ca, esdeveniment que promou que altres centres inicien emissions de bronze. Kese (Tarragona) , Obul­co (Porcuna) i Castulo (Linares) llaneen en aquest moment monedes de bronze d'un pes de 8,9 grams, relacional amb el sistema hispano-cartaginés, inaugu­rant les seues respectives seques monetaries, fona­mentals en la numismatica iberica. Finalitzada la Segona Guerra Púnica, els pobles iberics passen a relacionar-se amb Roma, potencia dominant rere la derrota cartaginesa . D'aquest mo­ment són les dracmes de plata de 1/tirtar (Lieida), de 4, 70 grams. Posteriorment, les monedes iberiques de plata ajusten els seus pesos als del denari roma (3,98 grams) del que copien, així mateix, la tipología. 1/tirta (Lieida), K ese (Tarragona), A uses k en (Vi eh), Arse (Sagunt) i Ikalkusken (entre Cuenca i Albacete) , encunyen peces de plata seguint-hi patrons romans.

57._ Monedes de Saiti: 1 as de bronze; 2 semis de bronze; 3- 4 osos de bronze.

1

2

3

57 4

de plata antes de la Segunda Guerra Púnica, aconte­cimiento que promueve que otros centros inicien emisiones de bronce . Kese (Tarragona), Obulco (Porcuna) y Castulo (Linares) lanzan en este momen­to monedas de bronce de un peso de 8, 9 gramos, relacionado con el sistema hispano-cartaginés, inau­gurando sus respectivas cecas monetarias, funda­mentales en la numismática ibérica .

Finalizada la Segunda Guerra Púnica, los pueblos ibéricos pasan a relacionarse con Roma , potencia dominante tras la derrota cartaginesa. De este mo­mento son las dracmas de plata de 1/tirtar (Lleida), de

57._ Monedas de Saiti: 1 as de bronce; 2 semis de bronce; 3 · 4 ases de bronce.

Page 60: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Pera les monedes de bronze, de circulació més local, Roma va permetre que s'usaren sistemes metrologics anteriors a la seua arribada, al menys fins el133 a . C ., sense deixar per aixo detractar d'imposar el se u patró que, per aJtra part, va oscil.lar alllarg del segle ll a. C. Durant la primea meitat del segle 11 a.C. el sistema metrologic iberic més estés per a l bronze és el que · s'ha donat en anomenar sistema de Kese, de 10-11 grams, difós des de Catalunya perla Vall de l'Ebre, la vara oriental de I'Aitipla castella i el País Valencia, on la seca d'Arse, amb genet llancer, i les de Saiti i K{!;, amb genet amb palma, !'adopten.

Les necessitats imposades per les Guerres Celtiberi­ques i, després, per les Guerres Sertorianes, expli­quen l'abundant encunyació de denaris d'argent ibe­rics entre el150 i el 70 a.C. En aquestes nombrases series, tant d'argent com el bronze, es poden dividir en grups geografico-tipologics, interrelacionats els uns amb els altres. En aquesta etapa destaquen les seques de Bolskan (Huesca) , amb cap barbat a l'anvers i genet llancer al revers; Kelse (Velilla de

4, 70 gramos. Posteriormente las monedas ibéricas de plata adecúan sus pesos a los del denario romano (3,98 gramos) del que copian , asimismo, la tipología. lltirta (Liéida) , Kese (Tarragona) , Ausesken (Vich) , Arse (Sagunt) e /kalkusken (entre Cuenca y Albace­te). acuñan piezas de plata siguiendo patrones roma­nos. Para las monedas de bronce, de circulación más local , Roma permitió que se usaran sistemas metro­lógicos anteriores a su llegada, por Jo menos hasta el 133 a. C ., sin dejar por ello de tratar de imponer su patrón que, por otra parte, no fue fijo a lo largo del siglo ll a.C ..

Durante la primera mitad del siglo 11 a.C. el sistema metrológico ibérico más extendido para el bronce es el que se ha dado en llamar sistema de K ese, de 10-11 gramos, difundido desde Catalunya por el Valle del Ebro, el borde oriental de la Meseta y el País Valenciano en donde la ceca de Arse , con jinete lancero, y las de Saiti y Kili, con jinete con palma, lo adoptan .

• 1 ft •

. . 1

'

~ 2 . , .

4

58 7

58._ Monedes de Jkalkusken: 1-4 denaris d 'argent; 5 as de bronze; 6 semis de bronze; 7 as pesat de bronze.

59._ As de Kili.

5 6

59 8

58._ Monedas de lkalkusken: 1 · 4 denarios de p/a . ta; 5 as de bronce; 6 semis de bronce; 7 as pesado de bronce.

59._ As de Kili.

Page 61: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Ebro), amb cap masculí rodejat de delfins a l'anvers i genet amb palma al revers; Arekoratas (a la provin­cia de Guadalajara) i Segobirikes (a la provincia de Cuenca), ambdues amb cap masculí a l'anvers i genet llancer al revers. Devers les tres últímes decades del segle 11 a .C. les seques del País Valencia abandonen el sistema iberic de Kese i passen a regir-se per altre de major pes, relacionat amb l'as uncia( redun, coma conseqüencia del comen¡;;ament d'encunyacions en la seca hispa­no-latina de Valentía . Les seques íberiques d'Ar­se, Saiti i lkalkusken experimenten un procés de romanització en les seues emissions de bronze, intro­du'lnt-se l'ús delllatí en el taller d'Arse-Saguntum.

Després de les Guerres Sertorianes (82-72 a.C .) el nombre de centres emissors iberics es redueix bas­tant, a la vegada que es divulga el costum d'emprar epígrafs bilingües en les monedes. Es considera que rere la batalla de Munda (45 a.C.) acaben les series monetals iberiques, quedant el dret d'encunyar reservat a les colonies i municipis romans que prenen totes les seues característiques de la numismatica romana, mantenint reversos propis.

Las necesidades impuestas por las Guerras Celtibéri­cas y, después, por las Guerras Sertorianas, explican la abundante acuñación de denarios de plata ibéricos entre el 150 y el 70 a.C .. En estas numerosas series, tanto la plata como el bronce, se pueden dividir en grupos geográfico-tipológicos, interrelacionados unos con otros. En esta etapa destacan las cecas de Bolskan (Huesca), con cabeza barbada en el anverso y jinete lancero en el reverso; Ke/se (Velilla de Ebro) , con cabeza masculina rodeada de delfines en el anverso y jinete con palma en el reverso ; Arekoratas (en la provincia de Guadalajara) y Segobirikes (en la provincia de Cuenca), ambas con cabeza masculina en el anverso y jinete lancero en el reverso. Hacia las tres últimas décadas del siglo 11 a.C. las cecas del País Valenciano abandonan el sistema ibérico de Kese y pasan a regirse por otro de mayor peso, relacionado con el as uncial reducido , como consecuencia del comienzo de acuñaciones en la ceca hispanolatina de Valentía. Las cecas ibéricas de Arse , Saiti e lkalkusken experimentan un proceso de romanización en sus emisiones de bronce, introdu­ciéndose el uso del latín en el taller de Arse-Sagun­tum.

Después de las Guerras Sertorianas (82-72 a.C.) el número de centros emisores ibéricos se reduce bas­tante, a la vez que se divulga la costumbre de emplear epígrafes bilingües en las monedas. Se considera que tras la batalla de Munda (45 a .C.) acaban las series monetales ibéricas. quedando el derecho de acuñar reservado a las colonias y munici­pios romanos que toman todas sus características de la numismática romana, manteniendo los reversos propios.

Page 62: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Cap de Sirena de la provincia d'Aiacant.

Cabeza de Sirena de la provincia de Alacant.

Page 63: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 64: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 65: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

Aquesta m ostra d'arqueologla ib~rica ha comptat ambla col.laboraci6 de Domingo Fletcher Valls, Enrie Llobregat Conesa, Lorenzo Abad Casal, Francesc Gusi Gener, Milagros Gil-Mascarell Bosc~, Pere P. Ripo llés Alegre, André Jodin, Ma Victoria Goberna Val~ncia , Rosa Enguix Alemany, Albert Ribera Lacomba, Mich~le Dupré O llivier i lnocencio Sarri6n Montañana. 1 amb l'ajuda técnica per al seu disseny i muntatge de Joaqufn Juan CabaniJies, Ignacio Pastor Cubillo, Pedro Más Guereca, Francesc Chiner Vives, Francesc Sánchez Peris, Ricardo Martfn Galán i Amparo Barrachina lbáñez.

Page 66: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents
Page 67: La ~. •~.r•ea...pobles de l'extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a.C. i la romanització. Es tracta d'un complex cultural en el qual es conjuguen elements procedents

vas cera m te del Tossal de Sant Mlquel. Llfria.