JOVEN   CINE   EN   LA   ANTIGUA   YUGOSLAVIA.   20   AÑOS   DESPUÉS   DE   DAYTON    Miquel  Martí  Freixas  y  Stefan  Ivančić    El  programa  “Joven  cine  en   la  antigua  Yugoslavia.  20  años  después  de  Dayton”  nace  con   la  voluntad  de  observar  y   reflexionar  sobre  el   intento  de  reconstrucción  de  una  sociedad  destruida  por  la  guerra  a  finales  del  sigo  XX.    La   guerra   que   acabó   con   la   República   Federal   Socialista   de   Yugoslavia   terminó  oficialmente   a   finales   de   diciembre   de   1995   con   los   llamados   Acuerdos   de   Dayton.  Este   largo,   complejo   y   fragmentado   conflicto   armado  marcó   un   antes   y   un   después  para   los   países   que   emergieron   de   las   antiguas   repúblicas   socialistas   de   la   región  balcánica.  El  final  de  la  guerra  fue  la  conclusión  de  una  estructura  política  y  económica  que  afectó  a  todos  sus  habitantes.      En  el  transcurso  de  las  décadas,  desde  1995  hasta  2015,  cada  república  ha  vivido  su  desarrollo  político  y  social  en  distintas  direcciones.  Especialmente  en  sus   inicios,  no  exentas  de  diversos  conflictos  y  problemas  que  en  ciertas  ocasiones  devolvieron  a  la  región  el  desafortunado  protagonismo  mediático  que  tuvieron  durante  la  guerra.  Con  el   paso   de   los   años,   una   cierta   normalización   democrática   marca   el   ritmo   de   una  nueva   estructura   política,   con   similares   pros   y   contras   a   aquellos   que   afectan   a  nuestra  sociedad  global.    En   este   contexto,   el   programa   cinematográfico   “Joven   cine   en   la   antigua   Yugoslavia  1995-­‐2015.  20  años  después  de  Dayton”  propone  una  mirada  en  perspectiva  sobre  el  territorio  de  la  ex  Yugoslavia  y  su  cine,  ilustrando,  reflexionando  y  cuestionando  estos  últimos   veinte   años   como   período   histórico.   Estas   obras   pertenecen   a   dos  generaciones   de   jóvenes   cineastas   aparecidos   durante   y   después   de   la   guerra.  Esparcidos   por   los   nuevos   países   nacidos   tras   la   disolución   de   Yugoslavia,   ofrecen  distintos  puntos  de  vista  sobre  el  paisaje  sociopolítico  venidero,  la  reciente  guerra  ya  distante,   los   legados   del   pasado   y   sus   reflejos   en   las   relaciones   humanas   de   esta  sociedad.    Igual   a   lo   que   antaño   representó   Yugoslavia   –una   unión   de   pequeños   frente   a   las  grandes  potencias  mundiales–,  estas  películas  y  estos  cineastas  representan  una  unión  de  humildes,  pequeños,  solos  frente  a   la  gran  industria  cinematográfica,  pero  unidos  bajo  la  misma  bandera:  la  cautivadora  imagen  en  movimiento.      

Joven  cine  en  la  antigua  Yugoslavia.  20  años  después  de  Dayton.  1995-­‐2015  Programa  para  CGAI.  Miquel  Martí  Freixas  y  Stefan  Ivančić  

 Sesión  1.  Generación  interrumpida    Flotel  Europa  (Vladimir  Tomić,  2015)      Sesión  2.  Seguir  adelante    Lopata  /  The  Shovel  (Nebojša  Šerić  Shoba,  1997)    Kuća  /  Home  (Andrijana  Stojković,  1996)  Serbia    Djeca  /  Children  of  Sarajevo  (Aida  Begić,  2012)      Sesión  3.  (Re)unión  de  los  pequeños    Nebo  ispod  osijeka  /  The  Sky  Below  Osijek  (Zv.  Jurić,  1996)    Tri  /  Three  (Goran  Dević,  2008)    Karpopotnik  (Matjaž  Ivanišin,  2013)      Sesión  4.  Herecias  íntimas    Dremano  Oko  (Vladimir  Perišić,  2003)    Oča  /  Dad  (Vlado  Škafar,  2010)      Sesión  5.  Puzles  de  la  memoria    Our  shadows  will  (Vladimir  Perišić,  2014)      Daljine  /  Heavens  (Jelena  Maksimović,  Ivan  Salatić,  2014)      Abdul  &  Hamza  (Marko  G.  Singh,  2013)      Sesión  6.  Un  futuro  nublado    Od  pepela  /  Made  of  Ashes  (Ognjen  Glavonić,  2012)    Kosac  /  The  Reaper  (Zvonimir  Jurić,  2014)      Sesión  7.  Deslizarse  hacia  el  futuro    Ne  ne  (Dane  Komljen,  2008)    Tilva  roš  (Nikola  Ležaić,  2010)                                      

SINOPSIS  DE  LES  PELÍCULAS  PARA  EL  PROGRAMA  DE  MANO    JOVEN  CINE  EN  LA  ANTIGUA  YUGOSLAVIA.  20  AÑOS  DESPUÉS  DE  DAYTON      Miquel  Martí  Freixas,  Stefan  Ivančić    Sesión  1.  Generación  interrumpida  (71’)    ∗    FLOTEL  EUROPA  (Vladimir  Tomić,  2015)  Dinamarca  /  Serbia  –  71’    Un   numeroso   grupo   de   refugiados   de   la   guerra   de   Yugoslavia   llegó   en   los   90   a  Dinamarca.  Durante  largo  tiempo  sobrevivieron  instalados  en  un  barco  amarrado  en  Copenhague,   irónicamente   llamado   Flotel   Europa.   Los   más   jóvenes   tuvieron   que  crecer  y  madurar  en  estas  duras  e   inusuales   condiciones.  A  partir  de   imágenes  VHS  rodadas   por   los   propios   habitantes   de   este   campamento   de   refugiados   flotante,   el  cineasta  Vladimir  Tomić  escribe  unas  sinceras  memorias  de  su  adolescencia.      Sesión  2.  Seguir  adelante  (102  min.)    

  ∗    LOPATA  /  The  Shovel  (Nebojša  Šerić  Shoba,  1997)  Bosnia  y  Hercegovina  –  5’      Un   plano   secuencia   que   resume   una   de   las   cuestiones  más   esenciales   del   cine   –   la  creación  misma  de  las  imágenes.  ¿Cuál  es  la  función  del  cine?  ¿Cuál  es  el  propósito  de  las  imágenes?      

  ∗    KUĆA  /  Home  (Andrijana  Stojković,  1996)  Serbia  –  7’         De  cómo  intentar  proseguir  adelante,  pese  a  todo.  

    ∗    DJECA  /  Children  of  Sarajevo  (Aida  Begić,  2012)  Bosnia  y  Hercegovina  /  Alemania  /  

Francia  /  Turquía  –  90’        Sarajevo,   unos   años   después   de   la   guerra.   Una   joven   huérfana   carga   con   las  responsabilidades  del   futuro  de  su   tumultuoso  hermano  y   las  del   suyo  propio.  Debe  lidiar   con   la   presión   de   su   trabajo   precario   y   las   tensiones   internas   que   acarrea   el  doloroso  pasado.  En  un  pequeño  pero  valiente  y  conmovedor  gesto  se  desprenderá  de  toda  la  opresión  con  la  que  carga  desde  la  guerra.    

  Sesión  3.  (Re)unión  de  los  pequeños  (104  min.)         ∗    NEBO  ISPOD  OSIJEKA  /  The  Sky  Below  Osijek  (Z.  Jurić,  1996)  Croacia  –  25’         Cuando  una  guerra  acaba,  la  vida  vuelve  a  ser  vida.  Pero  está  todo  por  hacer.  En      esa  

época   crucial,   el   joven   realizador   Zvonimir   Jurić   filmó   su   primera   película,   un  poderoso  poema  sobre  la  ciudad  de  Osijek,  pero  también  muchas  otras  ciudades  a  la  vez.  Un   testimonio   artístico  de   gran  valor   acerca  de   los  que   afrontaron  un  presente  devastado  y  un  futuro  más  que  incierto,  sobre  su  vuelta  a  lo  cotidiano,  sus  

  frustraciones,  expectativas  y  evasiones  de  la  realidad.      

  ∗    TRI  /  Three  (Goran  Dević,  2008)  Croacia  –  30’      

Tomando  una  estructura  similar  a  una  de   las  películas  más  emblemáticas  de   la   “Ola  Negra”,  Tri  (1965)  de  Aleksandar  Petrović,  el  realizador  Dević  propone  tres  historias  personales  de  la  guerra  más  reciente.  Tres  cargas  del  pasado  sacadas  a  la  luz  del  día.  Tres  vidas  de  tres  hombres  que,  literalmente,  conducen  sus  memorias  en  busca  de  la  comprensión.    

  ∗    KARPOPOTNIK  /  Karpotrotter  (Matjaž  Ivanišin,  2013)  Eslovenia  –  49’      Karpo   Godina   es   uno   de   los   cineastas  menos   conocidos   de   la   ‘Ola  Negra’   yugoslava  pero  probablemente  el  más  revalorizado  posteriormente.  Su  legado  cortometrajísitco,  experimental,  humorístico  y  subversivo  fue  avanzado  a  su  tiempo.  Del  rodaje  de  Imam  jednu  kuću  (I  Have  a  House)  quedaron  solo  fragmentos:  un  viaje  por  la  Vojvodina  que  reflejaba  la  multietnicidad  y  la  riqueza  sociocultural  de  la  región.  El  realizador  Matjaž  Ivanišin   recorre   los   senderos   que   trazó   Godina,   evocando   su   espíritu   experimental,  jocoso  y  mundano,  buscando  a  partir  de  los  apuntes  del  diario  de  rodaje  y  de  los  seres  filmados,  permanencias  del  pasado.      

  Sesión  4.  Herecias  íntimas  (101  min.)         ∗    DREMANO  OKO  (Vladimir  Perišić,  2003)  Francia  /  Serbia  –  30’    

 El  pequeño  Relja  vive  en  un  presente  violento,   impregnado  por  un  perverso  sistema  de  valores  que  ocuparon   las   calles  de  Yugoslavia  durante   los   años  90.   Se   encuentra  aislado  en  el  hogar,  donde  su  padre  es  el  ministro  de  policía  de  un  gobierno  villano,  y  desubicado  entre  sus  amigos,  hasta  que  estallará  en  rebeldía,  a  la  búsqueda  de  valores  destruidos  por  la  generación  de  sus  padres.    

  ∗    OČA  /  Dad  (Vlado  Škafar,  2010)  Eslovenia  –  71’      En  la  época  presente,  los  altibajos  y  desigualdades  de  la  sociedad  capitalista  imponen  un   futuro   inestable   a   los   habitantes   de   todos   los   países.   Un   padre   (Miki   Ros)   sufre,  como  toda  su  generación,   la   incerteza  y   frustraciones  del  mercado   laboral.  A  su  vez,  intenta  enmendar  los  errores  de  su  vida.  La  separación  familiar  le  ha  alejado  de  su  hijo  (Sandi  Salamon),  a  quien  se  lleva  un  día  a  pescar.  El  padre  intenta  acercarse  a  su  hijo,  comprenderlo,   admirar   su   crecimiento   y   preocuparse   por   su   avenir.   El   realizador-­‐poeta  Vlado  Škafar  crea  una  bella  e   inaprensible  áurea  en  el   íntimo  encuentro  entre  los  dos  varones.    Sesión  5.  Puzles  de  la  memoria  (76  min.)    

  ∗    OUR  SHADOWS  WILL  (Vladimir  Perišić,  2014)    Francia  /  Suiza  /  Bosnia  y  Hercegovina  /  Serbia  –  8’      1914.  Un  grupo  de  jóvenes,  hartos  de  la  situación  sociopolítica  del  territorio  ocupado  y  oprimidos  en  el  que  viven,  deciden  llevar  a  cabo  una  acción  radical  alentados  por  las  ideologías  revolucionarias  del  momento.  2014.  Han  pasado  cien  años.    

  ∗    DALJINE  /  Heavens  (Jelena  Maksimović  &  Ivan  Salatić,  2014)    Serbia  /  Montenegro  –  19’      Después  de   la   guerra,   Yugoslavia   fue  partida   en  pedazos.  Muchas   familias   se   vieron  forzadas  a  exiliarse  en  distintas  partes  del  mundo.  Esta  película  está  compuesta  por  recuerdos   de   la   infancia   fragmentados,   una   memoria   reordenada   a   través   de   las  emociones,  las  sensaciones,  lo  inconsciente.  Instantes  de  los  orígenes  de  cada  uno,  de  las  raíces  familiares,  la  belleza  y  los  oníricos  destellos  de  la  felicidad.    

  *    ABDUL  AND  HAMZA  /  Abdul  &  Hamza  (Marko  G.  Singh,  2013)  -­‐  Serbia  –  49’    Aproximadamente  desde  2010,  la  región  balcánica  empezó  a  establecerse  como  nueva  ruta  migratoria  hacia   la  Europa  comunitaria,  pese  a  que  el   fenómeno  se  convirtió  en  noticia  recién  en  2015.  En  esta  película,  el  joven  cineasta  Grba  Singh  sigue  el  camino  de  dos  emigrantes  somalíes  reales  a  su  paso  por  Serbia.   Introduciéndose  a  sí  mismo  en   una   ficción   paralela   de   la   película,   y   a   través   de   recursos   puramente  cinematográficos,   el   director   acompaña   y   ayuda   a   sus   dos   protagonistas   en   esta  aventura  vital.    

  Sesión  6.  Un  futuro  nublado  (115  min.)         ∗    OD  PEPELA  /  Made  of  Ashes  (Ognjen  Glavonić,  2012)  Serbia  –  17’    

 Dejan  es  un  joven  serbio  que  vivió  y  creyó  en  el  cambio.  Cuando  el  poder  de  Milošević  finalmente  cayó,  él  estuvo  allí,  como  gran  parte  de  su  generación.  Diez  años  después  del  5  de  octubre  del  2000,  ese  ya  no  tan  joven  Dejan  está  prendado  de  una  misteriosa  adolescente.  Historia   de  una   cenicienta  moderna,   de  una   joven  que   espera  un   amor  que  nunca  llega,  reflejo  de  una  nación  que  aguarda  un  cambio  que  nunca  aparece.    

  ∗    KOSAC  /  The  Reaper  (Zvonimir  Jurić,  2014)  Croacia  /  Eslovenia  –  98’      En  el  Este  de  Croacia,  no   lejos  de   la  ciudad  de  Osijek,  en  una  sola  noche  se  cruzarán  tres   historias.   El   lastre   y   el   aislamiento   en   la   vida   de   Ivo   marca   una   tensión  magistralmente  creada  a  lo  largo  de  todo  el  film.  Un  aire  cargado,  donde  todo  parece  sostenerse  por  un  fino  hilo,  donde  la  magnitud  del  pasado  reciente  está  presente  en  su  aparente  ausencia.    

  Sesión  7.  Deslizarse  hacia  el  futuro  (117  min.)         ∗    NE  NE  /  No  no  (Dane  Komljen,  2008)  Serbia  /  Bosnia  y  Hercegovina  –  16’    

 En  los  pueblos  remotos  de  las  montañas  montenegrinas  y  albanesas  existía  la  creencia  de  que,   si  no  había  descendencia  varonil   en  una   familia,  una  maldición  caería   sobre  ella  y  la  condenaría  a  desaparecer.  Para  romper  con  la  maldición,  la  tradición  dictaba  que  una  de  las  niñas  fuera  proclamada  como  “virdžina”  –  es  decir,  que  fuera  criada,  en  secreto,  como  un  hombre.   Jasmina,   la   joven  protagonista  de  Ne  ne,  es  una  “virdžina”  del   siglo  XXI,   atrapada  en  una   sociedad  que  desprecia   la  diversidad   sexual.  Komljen  presenta   un   diario   íntimo,   interrupto,   experimental,   sobre   la   búsqueda   y   la  confirmación  de  la  libertad.  

    ∗    TILVA  ROŠ  (Nikola  Ležaić,  2010)  Serbia  –  101’    

 La   violencia   es   una   parte   constituyente   de   la   juventud   de   Toda   y   Stefan,   dos  adolescentes   de   la   ciudad   minera   de   Bor,   una   de   las   ciudades   más   pobres   y  contaminadas   de   Serbia.   Miembros   de   la   generación   “YouTube”,   los   dos   amigos  filmaron  en  la  vida  real  una  serie  de  videos  inspirados  en  la  serie  americana  Jackass.  Este   fue   el   punto   de   partida   de   Ležaić   para   realizar  Tilva   roš,   la   que   es   la   primera  película   serbia   tras   la   guerra   que   comunica   con   lo   que   podríamos   llamar     el   cine  contemporáneo.   Marca   un   antes   y   un   después   en   el   cine   de   la   región,   ya   que  abandonando   el   lamento   hacia   un   pasado   perdido   y   enfoca   su   mirada   hacia   el  horizonte:   un   futuro   donde   la   autodestrucción   sirve   para   demostrase   a   uno  mismo  que  existe,  que  sigue  estando  vivo.    

29/04/16 11:55“Em costa creure que algú de Croàcia i jo no siguem iguals”

Pàgina 1 de 3http://www.ara.cat/cultura/Em-creure-Croacia-siguem-iguals_0_1552644751.html?print=1#

“Em costa creure que algú de Croàcia i jo nosiguem iguals”El cineasta serbocatalà Stefan Ivancic presenta a la Filmoteca un cicle sobre els nous directors sorgits de

l’antiga Iugoslàvia

XAVI SERRA BARCELONA | ACTUALITZADA EL 04/04/2016 00:00

El 1991 la família de Stefan Ivancic va marxar de Belgrad fugint de la guerra i va venir a

viure a Barcelona. Ell tenia sis anys i només va trigar un parell de mesos a parlar en català i

castellà. El 2009, després de llicenciar-se com a enginyer tècnic, va decidir tornar a

Belgrad a estudiar cinema. Només havia estat a la ciutat de vacances, a l’estiu, i tenia

ganes de passar-hi una temporada llarga. I encara hi viu. En aquest temps ha rodat curts

com Soles de primavera i Moonless summer, seleccionats en festivals de prestigi com

Stefan Ivancic (Belgrad, 1985) va venir a viure a Barcelona el 1991 i des del 2009 torna viure a Belgrad. /FERRAN FORNÉ

29/04/16 11:55“Em costa creure que algú de Croàcia i jo no siguem iguals”

Pàgina 2 de 3http://www.ara.cat/cultura/Em-creure-Croacia-siguem-iguals_0_1552644751.html?print=1#

Canes, Rotterdam, San Sebastià i Visions du Réel. Són retrats poètics de l’adolescència en

què es filtra el pes del passat, la guerra i l’exili. Una visió íntima i política del que suposa

per a la seva generació ser d’un país que ja no existeix.

“La identitat és un problema -diu Ivancic-. Jo vaig néixer a la República Socialista Federal

de Iugoslàvia, i és d’on em sento. Aleshores marxo i quan torno s’ha convertit en una altra

cosa, la República de Sèrbia. I no és que no em senti serbi, però no m’identifico amb cap

nacionalisme. Per a mi algú de Croàcia no és «l’altre». Vam néixer al mateix país, parlem la

mateixa llengua... Em costa creure que no siguem iguals”.

Les conseqüències de la guerra

Ivancic ha tornat a Barcelona uns dies per presentar fins divendres el cicle de la Filmoteca

Jove cinema a l’antiga Iugoslàvia. 20 anys després de Dayton, que ha programat

juntament amb el crític i balcanòfil Miquel Martí Freixas. “La idea era incloure directors

que han començat a dirigir en els últims 20 anys -explica el cineasta-. A diferència d’altres

generacions, la seva mirada no està focalitzada en la guerra, sinó que parla de les

conseqüències, de com influeix actualment en les relacions de la gent”. Però ni tan sols

obviant la guerra es poden evitar les situacions dramàtiques: a Flotel Europa, Vladimir

Tomic recorda com ell i un nombrós grup de refugiats van arribar en vaixell a Dinamarca

als 90 i van haver de viure una llarga temporada al mateix vaixell, amarrat al port, en

dures condicions. L’altra cara d’aquest fenomen és Abdul i Hamza, que mostra com des

del 2011 l’antiga Iugoslàvia s’ha convertit en ruta de pas per als fluxos migratoris del

Pròxim Orient cap a Europa. “És molt interessant, perquè Iugoslàvia mai havia tingut

població immigrant -apunta Ivancic-. Però la reacció de la gent i fins i tot de l’estat ha

sigut força bona”.

El que uneix els diferents autors del programa, segons Ivancic, és el “sentiment de cerca,

de sentir-se vius, de trobar alguna cosa que t’afirmi des d’un punt de vista identitari,

emocional o físic”. Ell mateix forma part d’un grup de sis o set directors que s’ajuden per

tirar endavant els respectius projectes. “No tenim bons productors a Sèrbia, així que ens

ho hem de fer entre nosaltres”, explica. Fa anys que intenta produir un llarg que dirigiria

un amic, Ognjen Glavonic, sobre uns crims comesos per les forces sèrbies a Kosovo contra

29/04/16 11:55“Em costa creure que algú de Croàcia i jo no siguem iguals”

Pàgina 3 de 3http://www.ara.cat/cultura/Em-creure-Croacia-siguem-iguals_0_1552644751.html?print=1#

civils que l’estat va intentar esborrar abans de la intervenció de l’OTAN. “Els fets es

coneixen des del 2011 però ningú fa res per perseguir els culpables ni per homenatjar les

víctimes. Tenim finançament de tothom excepte del govern serbi”, es lamenta.

Ivancic no preveu de moment tornar a Barcelona, on viuen els seus pares i el seu germà

petit. “Potser algun dia, però ara em sento més bé a Belgrad -diu-. El panorama polític és

horrible, però les coses que m’interessa filmar són allà. Si vingués aquí no sé què filmaria”.

 

http://www.seecult.org/vest/mladi-­‐film-­‐ex-­‐yu-­‐u-­‐barseloni    Mladi film ex-YU u Barseloni Tue, 03/29/2016

Katalonska kinoteka u Barseloni predstavlja od 1. do 8. aprila program “Mladi film u bivšoj Jugoslaviji”, koji obuhvata osam filmova iz Srbije, kao i filmove iz Hrvatske, Slovenije, Crne Gore i Bosne i Hercegovine. U tom programu, čiji su selektori španski filmski kritičar Mikel Marti Frešas i srpski reditelj Stefan Ivančić, biće prikazani kratkometražni filmovi mladih reditelja iz Srbije “Dremano oko” (2003) i “Naše će sjeni...” (2014) Vladimira Perišića, “Daljine” (2014) Jelene Maksimović i Ivana Salatića, “Abdul & Hamza” (2015) Marka Grbe Singha, dokumentarni filmovi “Kuća” (1996) Andrijane Stojković, “Flotel Europa” (2015) Vladimira Tomića, “Ne ne” (2008) Daneta Komljena, kao i dugometražni igrani film “Tilva roš” (2010) Nikole Ležaića. Povodom 20-godišnjice Dejtonskog mirovnog sporazuma, biće prikazani i filmovi “Nebo ispod Osijeka” (1996) i “Kosac” (2014) Zvonimira Jurića iz Hrvatske, “Oca” (2000) Vlade Skafara i “Karpopotnik” (2013) Matjaža Ivanišina iz Slovenije, kao i kratki film “Lopata” (1997) Nebojše Šerića Shobe iz BiH.

��� Relja Popović u filmu "Dremano oko" Vladimira Perišića Filmovi koji čine taj program dela su mladih autora koji su počeli da stvaraju posle rata

90-ih godina u želji da se izraze slobodno i da istražuju filmski jezik, daleko od pravila koja nameću tržište i filmska industrija. Raštrkani po novim državama nastalim nakon raspada SFRJ, autori tih filmova okupljeni su pod jednom istom zastavom - magičnom zastavom slike u pokretu, naveli su organizatori. Prema rečima Ivančića, nakon Barselone, planirano je da program “Mladi film u bivšoj Jugoslaviji” bude prikazan i u drugim gradovima Evrope, kao i Južne Amerike. (SEEcult.org) http://www.rts.rs/page/rts/ci/Dijaspora/story/1516/Вести/2262229/Филмови+из+Србије+у+Барселони.html    Филмови  из  Србије  у  Барселони  УТОРАК,  29.  МАР  2016,  11:53  -­‐>  12:05    У  Каталонској  кинотеци  у  Барселони  од  1.  до  8.  априла  биће  одржан  програм  "Млади  филм  у   бившој   Југославији",   у   оквиру   кога   ће   бити  приказано   осам  остварења  из  Србије.    На  програму  ће  бити  краткометражни  филмови  Дремано  око   (2003)  и  Наше  ће  сјени...   (2014)  Владимира  Перишића,  Даљине  (2014)   Јелене  Максимовић  и  Ивана   Салатића,   Абдул   &   Хамза(2015)   Марка   Грбе   Синга,   документарни  филмови   Кућа   (1996)   Андријане   Стојковић,   Флотел   Еуропа   (2015)  Владимира   Томића,   Не   не   (2008)   Данета   Комљена,   као   и   дугометражни  играни  филм  Тилва  рош  (2010)  Николе  Лежаића.    

 Из  филма  "Дремано  око"  Владимира  Перишића    Поред   српских   филмова,   у   оквиру   поменутог   циклуса   биће   приказани  филмови  из  Хрватске,  Словеније,  Црне  Горе  и  Босне  и  Херцеговине.    Филмови  који   чине   овај   програм   дела   су   младих   аутора   који   су   почели   да   стварају  после  рата  у  бившој  Југославији  деведесетих  година  прошлог  века  у  жељи  да  се   изразе   слободно   и   да   истражују   филмски   језик,   далеко   од   правила   која  намећу  тржиште  и  филмска  индустрија.    Раштркани   по   новим   државама   насталим   након   распада   СФРЈ,   аутори   ових  филмова  окупљени  су  под  једном  истом  заставом  -­‐  "магичном  заставом  слике  у  покрету",  објаснио  је  селектор  програма,  српски  редитељ  Стефан  Иванчић.  Други  селектор  је  сспански  филмски  критичар  Микел  Марти  Фрешас.  Након  Барселоне,   планирано   је   да   се   програм   Млади   филм   у   бившој   Југославији  прикаже  у  другим  градовима  Европе  и  Јужне  Америке.  

La  ciudad  blanca.  Portal  de  Historia  de  los  Balcanes  y  Europa  del  Este  April  4,  2016  JORDI  CUMPLIDO  http://cumplidojordi.wix.com/laciudadblanca#!El-­‐que-­‐es-­‐va-­‐perdre-­‐a-­‐Osijek-­‐La-­‐nova-­‐mirada-­‐del-­‐cinema-­‐iugoslau/c1mbt/57027b640cf2efb3747b5822    El  que  es  va  perdre  a  Osijek.  La  nova  mirada  del  cinema  iugoslau      La  mirada   cinematogràfica   amb   què   es   contemplen   els   conflictes   a   l’ex   Iugoslàvia   compta   amb   una  nova  fornada  de  joves  directors  iugoslaus  que,  superant  la  generació  d’or  dels  cineastes  que  durant  la  pre-­‐guerra   i   la   guerra   van   rebre   el   reconeixement   internacional  —penso   en   Emir   Kusturica   i   Danis  Tanović—   amb   grans   produccions   com   Underground   i   En   tierra   de   nadie,   ofereixen   una   nova  perspectiva  ambiciosament  descarnada  de  la  postguerra.      Aquests  dies,   la  Filmoteca  de  Catalunya  projecta  un  cicle  de  produccions  autòctones  en   les  quals   s’hi  aboca  tot  aquest  torrent  de  joves  talents  que  representen  una  nova  generació  tant  o  més  colpejada  per  la  guerra  i  els  seus  efectes.  Sota  el  títol  "Nou  cinema  a  l’antiga  Iugoslàvia:  20  anys  després  de  Dayton",  els  seus  organitzadors,  Miquel  Martí  Freixas  i  Stefan  Ivančić,  recreen  el  panorama  desolador  de  la  dura  transició  iugoslava  que  contraposa,  amb  una  enorme  i  rica  varietat  de  gèneres  i  perspectives,            I   el   cicle   obria   amb   un   nodrit   públic   d’espectadors   i   amb   la   millor   representació   d’aquesta   nova  tendència   de   cinema   independent,  molt   sovint  mancat   de  mitjans   però   sobrat   d’idees   i   contingut.   Es  tractava  d’un  documental   i  un   film  del  croat  Zvonimir   Jurić,  amb   les  quals  s’ha  convertit  en  un   tràgic  notari  d’excepció  de  la  dura  postguerra  a  la  seva  ciutat  natal,  Osijek.      Osijek,  la  difícil  recuperació  de  la  postguerra          La  quarta  ciutat  més  gran  de  Croàcia,  Osijek,  ha  donat  llum  a  grans  personalitats  de  la  intel·lectualitat  i  el  món  artístic   croat.  Matija  Petar  Katančić,   autor  del  primer  assaig   sobre  arqueologia   a  Croàcia;  dos  premis  Nobel  de  química,  Lavoslav  Ružička  i  Vladimir  Prelog;  i  el  productor  de  cinema  i  guanyador  de  dos  Òscars,  Branko  Lustig.  Un  potencial  creador  del  qual  en  queden  les  ruïnes  d’una  guerra  que  es  va  emportar  el  millor  del  seu  talent  i  la  seva  joventut,  com  en  la  resta  de  les  ciutats  més  castigades  de  les  repúbliques  iugoslaves,  convertint  la  ciutat  en  un  pou  de  frustració  i  vides  truncades.      Osijek  forma  part  de  la  regió  nord-­‐oriental  de  Croàcia  anomenada  Eslavònia,  que  igual  que  la  regió  del  sud-­‐est,   la   Krajina,   es   caracteritzava   per   la   seva  mescla   ètnica.   Destacava   entre   aquestes,   la   poblada  colònia   de   serbis   que   segles   abans   havien   emigrat   desde   Sèrbia   a   la   vella   frontera   de   l’imperi  austrohongarès,   on   a   canvi   d’integrar   les   milicies   imperials   eren   recompensats   amb   aventatjoses  condicions   de   vida.   Quan   van   esclatar   les   guerres   de   secessió   iugoslaves   el   1991,   els   descendents  d’aquells  serbis  van  ser  el  focus  de  les  ires  de  l’ultranacionalisme  croat  que,  en  la  línia  dels  movimients  nacionals   sorgits   als   anys   vuitanta   a   Iugoslàvia,   pretenia   construir   un   estat   ètnicament   homogeni   a  través  d’una  neteja  ètnica.      Allò  que  fa  d’Osijek  un  lloc  interessant  per  reconstruïr  els  efectes  devastadors  de  la  guerra  és  que  no  va  ser   una   ciutat   especialment   castigada   per   la  metralla   i   les   bombes.   Un  miler   de   persones   van  morir  durant   els   bombardejos,   però   el   seu   drama   és   malgrat   tot   poc   comparable   amb   la   brutalitat   del  vessament   de   sang   de   poblacions   croates   com   Vukovar   i   Knin.   No   obstant,   el   conflicte   armat   s’ho   a  endur  tot  i  va  deixar-­‐hi  les  ruïnes,  no  tant  del  formigó  de  les  seves  cases  com  sí  dels  individus  i  la  vida  col·lectiva,  els  seus  somnis  que  amb  els  anys  s’han  convertir  en  una  insuportable  frustració  permanent.  D’aquesta   manera,   Osijek   permet   centrar   el   focus   en   la   pèrdua   immaterial,   lluny   de   l’escabrosa  reiteració  en  les  sanginàries  històries  de  guerra,  per  donar  pas  a  una  no  menys  violenta  crònica  del  dia  després  i  les  conseqüències  de  la  impossible  recuperació.      EL  CEL  SOTA  OSIJEK      

Un  home  entra  en  un  cotxe  i  es  fa  un  porro  d’haixix  al  compàs  d’un  rock&roll  agònic  abans  d’arrancar  el  vehicle  i  començar  a  donar  voltes  pels  carrers  buits  i  entre  els  edificis  de  formigó  fred  en  un  paisatge  desolador.  És  l’inici  d’El  cel  sota  Osijek  (Nebo  ispod  Osijeka,  1996),  un  documental  rodat  en  blanc  i  negre  com  si  fos  una  fotografia  estàtica  de  vint  anys  de  decadència  sense  una  redempció  plausible.      El  relat  de  la  impossible  recuperació  de  la  ciutat  d’Osijek  que  ofereix  el  jove  director  Zvonimir  Jurić  és  un   mirall   buit   de   qualsevol   efecte   accessori.   La   decadència   de   la   ciutat   s’embolcalla   amb   músiques  decadents,  amb  un  ritme  pausat  sense  sobresalts,  amb  la  veu  eixuta  dels  seus  protagonistes,  que  al  llarg  del  documental  expliquen  fredament  la  realitat  quotidiana  d’una  ciutat  que  se’ns  presenta  com  un  espai  fantasma.   Els   joves   han   marxat,   diuen   els   entrevistats,   i   ells   també   volen   marxar,   però   acaben  conformant   un  mosaic   tràgic   de   la   sedimentació   humana   del   què   queda   d’Osijek:   joves   castigats   per  l’atur   i   la   depressió,   la   droga   com   una   esquerda   per   on   respirar,   el   curt-­‐circuit   de   les   energies   i   el  progrés  de  preguerra  quan  Iugoslàvia  era  un  país  pròsper.      El  mateix  home  que  conduïa  té  dues  feines.  Regenta  un  bar  que  ha  quedat  com  el  reducte  dels  vells  èxit  del  rock  iugoslau,  com  una  càpsula  en  el  temps  on  els  joves  intenten  oblidar.  I  dirigeix  un  programa  de  ràdio  com  a  efecte  terapèutic:  “Un  dia  em  va  trucar  un  home  que  es  volia  suïcidar.  Em  va  dir  que  s’havia  près  una  caixa  de  pastilles,  i  jo  li  vaig  dir  que  hauria  d’haver  utilitzat  una  pistola”.      El   documental,   rodat   immediatament   després   de   la   guerra,   mostra   la   contraposició   dels   individus,  alguns   més   resignats,   d’altres   més   entusiastes,   esperançats   encara   per   la   possibilitat   d’una   salvació  col·lectiva  en  la  reconstrucció  de  la  ciutat  i  el  seu  teixit  social  i  econòmic,  però  no  pot  escapar  a  aquest  atmòsfera  freda  i  adolorida.  Un  jove  que  va  estudiar  a   l’estranger  però  que  ara  no  pot  sortir  del   forat  d’Osijek,  el  cercle  viciós  d’un  home  de  mitjana  edat  sense  feina,  sense  perspectives,  sense  futur:  “M’ha  dit  l’Zvonimir  que  digui  unes  paraules,  i  crec  que  les  millors  paraules  és  el  cinema”.      EL  SEGADOR      L’hora   i   escaig   de   tensió   continguda   inicial   que   presenta   Zvonimir   Jurić   a   El   segador   (Kosac)   és   la  respiració  tallada  de  l’Osijek  de  postguerra,  de  la  mateixa  que  el  destí  tràgic  del  seu  protagonista,  el  vell  Ivo   (Ivo   Gregurević),   castigat   pels   errors   del   passat,   és   una   crua   al·legoria   de   la   impossibilitat   de  superar  les  ferides  de  temps  remots.      En   una   carretera   secundària   perduda   prop   d’Osijek   i   en   plena   nit,   a   una   dona   anomenada   Mirjana  (Mirjana  Karanović,   coneguda   per  El   secret  d’Esma)   se   li   espatlla   el   cotxe   en   el   que   viatjava.   A   prop,  només   la   llum   i   el   soroll   del   vell   tractor   d’un   segador,   Ivo,   a   qui   demana   ajuda.   El   cotxe   s’ha   quedat  sense  gasolina  i   Ivo   li  suggereix  acompanyar-­‐la  a  una  gasolinera  amb  el  tractor,  per  després  tornar  al  cotxe.  Durant  el  trajecte  es  percep  la  fredor  d’un  home  rar,  que  respon  amb  monosílabs,  quan  no  amb  el  silenci   i  una  mirada  glaçada,  a   les  preguntes  de   la  dona,  a   la  qual  va  envaïnt  una   incòmoda  tensió.  La  situació  es  complica  quan  el  venedor  de  la  gasolinera,  un  jove  del  poble,  l’adverteix  de  que  Ivo  va  estar  a  la   presó   fa   vint   anys   per   una   agressió   sexual   a   una   dona.   Tot   i   així,   aquesta   decideix   tornar   amb   el  segador.      A   partir   d’aleshores,   Jurić   castiga   l’espectador   amb   una   llarga   escena   presa   d’una   incertesa   cruel  esperant   si   el   vell   Ivo,   que   es   segueix   mirant   a   la   dona   fredament,   serà   capaç   de   contenir   els   seus  instints.   La   pressió   sobre  Mirjana   és   tal   que   es  mareja,   i   demana   a   Ivo   que   s’aturi   un  moment   en   la  foscor  i  la  desolació  de  la  vella  carretera  rodejada  de  la  frondor  del  bosc.  “No  tinguis  por,  va  ser  fa  molts  anys”,  li  diu  Ivo  mentre  li  ofereix  un  glop  de  rakija.  En  arribar  al  cotxe,  la  dona  s’adona  que  ha  perdut  les  claus  del  cotxe  i  no  hi  pot  entrar.  Les  claus  li  han  caigut  al  tractor,  però  Ivo  se  les  ha  quedat  per  allargar  la  companyia  que  li  ofereix  aquella  dona  forània.      La   dona   accedeix,   atemorida,   a   acompanyar   el   vell   segador   fins   a   casa   seva   i   prendre   un   te  mentre  esperen  a  la  grua.  La  seqüència  a  casa  del  pertorbador  Ivo  obre  un  nou  món.  El  lloc  on  viu  es  tan  tèrbol  com  la  seva  personalitat:  una  habitació  que  cau  a  trossos,  adornada  amb  les  teranyines  que  pengen  de  les  finestres,  un  vell  fogó  on  hi  cuina  el  te  i  un  llit  vell  i  brut,  i  una  estança  annexa  on  s’hi  conserva  una  

antiga   oficina   amb   taules   i   cadires   i   dues   tasses   de   cafe   amb   pinta-­‐llavis,   com   si   el   temps   s’hagués  aturat.  Tot   i  així,   la   tensió  entre  els  dos  desconeguts  comença  a  donar  pas  a  una  relació  d’amistat,  de  comprensió  mutua:  Ivo  es  vesteix  bé,  comença  a  fer  preguntes  sobre  la  vida  de  Mirjana,  li  ofereix  te,  ella  retorna  l’hospitalitat  amb  xocolata,  però  les  esperances  que  Ivo  diposita  en  la  seva  nova  amiga,  com  una  última  oportunitat  per  a  la  redempció.      Però   com   una   metàfora   d’Osijek   i   la   seva   història   recent,   no   hi   ha   salvació   possible.   El   jove   de   la  gasolinera   havia   trucat   a   la   policia   i   els   somnis   d’Ivo   es   trenquen,   una   vegada  més,   quan   arriben   els  agents  per  acompanyar  Mirjana.  “No  els  he  trucat  jo”,  li  diu  Mirjana,  mentre  se’n  va,  a  un  Ivo  la  mirada  del   qual   desperta   tendresa   i   resignació.   El   desenllaç   de   la   història   d'aquest   encontre   ens   qüestiona  sobre   la   naturalesa   humana   i   el   perdó,   però   també   sobre   la   tragèdia   d'un   poble,   una   comunitat,  condemnada  a  viure  la  resta  dels  seus  dies  amb  l'ombre  del  pecat  i  dels  errors  i,  potser  algun  dia,  cercar  la  redempció  en  un  gest  heroic:  la  mort  mateixa.      A   l’entorn  de   l’història  de   l’Ivo  giren  altres  vides  carregades  de  dolor.  El   jove  de   la  gasolinera,  que  es  passa  la  festa  per  la  paternitat  del  seu  germà  ofegat  en  l’amargor  dins  l’atmòsfera  de  falsa  eufòria  del  jovent  del  poble,  com  si  la  fugacitat  de  l’alcohol  i  la  música  no  puguéssin  apagar  la  seva  decadència  vital  progressiva.  O  un  dels  policies,  del  qual  se’ns  mostra  la  duresa  de  la  quotidianitat  domèstica  en  què  les  dificultats  per  sortir  endavant  porten  a  una  depressió  estructural  que  afecta  les  relacions  familiars.  La  seva  esposa,   il·lusionada  per  haver   rebut  una  oferta  de   treball   en  una  escola,   rep   la  negativa  del   seu  marit  perquè  “qui  cuidarà  el  Luka?”  —el  seu  nadó.      El  cicle  ens  obliga  a  reflexionar  sobre   l'abandonament  progressiu  que  des  d'occident  hem  prestat  a   la  qüestió   iugoslava,   com   si   la   pau   de   Dayton   de   1995  hagués   tancat,   per   art   de   màgia,   els   conflictes,  i  aquests  vint  anys  de  sofriment  haguessin  estat  suficients  com  per  tancar  per  sí  mateixos  les  ferides  de  la  guerra.  Segueix  sent  una  asignatura  pendent  la  d'atendre  amb  més  constància  l'evolució  dels  països  de  l'antiga  Iugoslàvia,  la  de  no  oblidar  la  seva  història  quan  aquesta  se  surt  dels  marges  dels  conflictes  que  ajuden  a  perpetuar,  generació  rere  generació,  l'acumulació  de  prejudicis  amb  la  què  hem  construït  l'imaginari   dels   Balcans.   Potser   aleshores  comprendrem   la   història   de   la   postguerra   i   la  transició   a  Iugoslàvia,  la  història  d'un  fracàs  que  arriba  fins  els  nostres  dies.