a l'Urgell. Entre les moltes coses que se'n publiquen

sobresurt Cansons de pandero, que el 1906 apareix com a

volum independent i és ressenyat elogiosament pel propi

Carner des de "La Veu de Catalunya" en un article en el

qual qualifica l'autor com a " benvolgut amich" <197). • En

la secció Llibres del número vint li ressenyen també el

llibre Culte popular a la Mare de Déu. Notes folklòrich-

marianes, en un to molt distès -acaben amb un " sempre

avant 1. Valeri!", per exemple- que posa en evidència la

bona relació existent. També en destaquen, és clar, el

rigor metodològic en el treball. En el seu cas, el primer

punt de contacte amb Carner són els setmanaris del tom-

bant de segle en els quals Serra i Boldú té importants

càrrecs de responsabilitat (198),

Un altre tret a remarcar és la preferència pel fol-

klore de Mallorca, nova manera de deixar patent que la

relació amb les illes és fonamental. A part de les moltes

cançons que consta que hi han estat recollides, es donen

a conèixer algunes tradicions populars de mà de mossèn

Alcover, contes, rondalles, etc. A més de la importància

especial que es concedeix a la visita a Barcelona del

glosador mallorquí Toni Vicens Santandreu. Ja des del

primer número hi ha coses de folklore illenc i durant

1905 el material publicat és gairebé exclusiu d'aquella

zona.

-361 ~

EL SEGLE XIX

De la mateixa manera que "Catalunya" clarifica po-

sicions i determina modela pel que fa al folklore, una

cosa semblant succeeix amb dos altres elements essencials

a l'hora d'analitzar el pes de la tradició autòctona en

els plantejaments del grup durant 1903 i 1904: el segle

XIX i el món medieval. Ambdós camps d'influència tenen el

seu origen en els anys anteriors, però ara és quan s1es-

tableixen els criteris de selecció per destriar els trets

més escaients. Novament es tracta de recuperar els ele-

ments útils per a una modernització plantejada des de

fonaments conservadors.

Pel que fa al segle XIX i la Renaixença els crite-

ris selectius encara no són els definitius. A mesura que

s'avança en el temps, va quedant més clara la finalitat

modernitzadora que s'hi amaga. Entre 1903 i 1904 aquesta

finalitat ja és present, però no és interpretada sufi-

cientment. Cal esperar fins als períodes posteriors. Con-

cretament fins a 1908 i a De l'acció dels poetes a Cata-

lunya, un dels textos crucials del Carner noucentista. La

classificació proposada a Pe 1' acció. . . , per tant, no és

del tot vàlida per a l'estudi del desenvolupament del

tema durant 1903 i 1904, però pot ser vista com a punt

d'arribada a tenir en compte.

Els motius que justifiquen els vincles d'unió a la

tradició del XIX són sempre ideològics i no estètics. Són

principalment quatre. En primer lloc, el lligam amb un

determinat model cultural com a forma d'"oposai—se als

aspectes del Modernisme considerats inconvenients. En el

fons, el nou moviment ha suposat una reacció contra

l'endarreriment de la tradició anterior. Acceptant alguns

d'aquests esquemes teòricament endarrerits, ni que sigui

- 362 -

modificant-los en funció d'uns altres objectius, s'està

rebutjant implícitament un cert Modernisme, En segon

lloc, ara també, la influència de Torras i Bages. ÉS ell

qui marca les pautes per a la utilització de la tradició

del XIX amb finalitat ideològica (199), En tercer lloc,

la necessitat de cercar una justificació històrica de la

catalanitat, concepte d'evident connotació política con-

servadora. Justificació que queda deslligada, això sí, de

la visió romàntica i nostàlgica. Per últim, la difusió de

la idea que existeix una base cultural sòlida i autòctona

sobre la qual bastir nous projectes culturals, Per això

no es pot prescindir del tot de l'aportació modernista en

la construcció d'una cultura nacional.

L'article En Joan Forteza d'Alzina i Melis a "Cata-

lunya" esdevé programàtic a l'hora de fixar el tema i les

limitacions de 1903. A partir del model que per als

mallorquins suposa Forteza, s'hi reflexiona sobre el

llegat que la Renaixença cedeix a la joventut:

"La generació novella fa com els nins mal-criats, que disputen ab llurs pares y.Is cri-tiquen y menyspreuen llurs sacrificis. Senseésser un prodigi d'inspiració y molt menos,Jutja ab cert ayre de superioritat y coïa ami t j despreciatlu els pares del renaixementactual y. Is títla a lo mellor no tenint encompte la època ni les circunstancies."

Malgrat tot, la literatura del XIX no és prou modèlica

perquè no és moderna. Cal saber marcar les distàncies:

"Estudiant els escriptors dins 1'ambentsocial hont han viscut, que és com s'hand'estudiar els homes y, Is fets, tot d'unacomprèn lo imposible de que surti prefecta laobra dels primers literats en una llengua queno s'era conreu'ada de sig-les, a la força hade patir d'aquella inconsistència, d'aquellavacilado, d'aquella poca robustesa, de 1 'ay-re primitiu característlch de les literaturesJoves. Per altra banda, natural era desprésd'un tan llarch aclaparament y castellanlsa-

- 363 -

ei ót el retorn brusch, exagerat, a lo vell, an.Is mots, formes y assumptes de la vella Ca-talunya- L'arcaisme és defecte de la resur-recció literària de tota parla, corromput comés consegüent, el llenguatge familiar y, moltmés, afegint-hi 1.imposició aborrida d'unanació forastera, ¿Y, 1 posat artificiós y aca-dèmich què té d'estrany en nostres poetes demitjanies de la centúria passada si s'inspi-raren al calor de certàmens? Gràcies a laànima catalana, ínimiga de convencionalismesy adoradora de lo fresca y natural, els malsno han estat, majors per aquest cantó y laingenuïtat marca ab sagell inesborrable nos-tra literatura."

Els seus arguments recorden els de Carner a De 1' ac-

ció , . . . però sense que la interpretació adquireixi encara

les mateixes connotacions. Alzina es limita a una refle-

xió intuïtiva amb idees poc concretes respecte a la

modernitat a assolir, però suficients com per aclarir que

no s' ha de confondre una recuperació ideològica amb una

identificació o amb una formulació estètica.

On es fa més palpable la selecció d'entre allò que

la tradició vuitcentista ofereix és en la tria de models

i antimodels. Quant a models, en primer lloc, el mite

Verdaguer, a causa del prestigi assolit i amb la memòria

encara viva del recent enterrament multitudinari. Fins

ara, les lectures de Verdaguer fetes pels components del

grup han estat convencionals o ultraconservadores (200).

Homes Carner deixa entreveure una evolució, les darreres

manifestacions de la qual, de fet, són j a de començaments

de 1903, Evolució que va des de les primeres referències

a "L'Aureneta" durant els anys noranta o els elogis de

"Montserrat" el 1901, amb predomini de la valoració per

motius religiosos, fins a la conferència crítica de gener

i febrer de 1903 a la Congregació sobre la poca validesa

de l'autor de L* Atlant ida, com a exemple literari a

seguir, passant pel poema que li dedica en el número

-364 -

d'homenatge del butlletí de la Lliga Espiritual, que

deixa de banda la típica circumstancialitat d1aquesta

mena de textos i en el qual se serveix ja de la figura de

l'homenatjat com a pur pretext (201).

Què aporta "Catalunya" respecte al model verdague-

rià? On es veu més clar el paper que se li fa representar

és en l'article Catalunya y en Verdaguer de Jaume Bofill.

Per a ell -i és significatiu que sigui un dels redactors

qui es responsabilitza del tema- al darrera de Verdaguer

hi ha l'esperit nacional català. No es pot parlar del

poeta sense reivindicar aquest esperit i, per tant, sense

justificar la tradició:

"Ah! nosaltres creyem que si avuy la famad'en Verdaguer és universal se deu més que acap altra cosa a son partícularisme literari,Perquè fou molt català, resulta sumament humày per axò s'ha fet gran son nom,

Y heus aquí refermada una volta més laque podrí am anomenar lley de la històrialiterària dels pobles. Los g-rans genis de lapoesia ¿què són només qu. una concentració/qu.un espessehiment al voltant d'un gran cor,de l'esperit nacional?*'

és Verdaguer, per tant, qui té un deute amb el país i no

al revés, sense que per això se'l menysvalori. Deu tota

la seva poesia -segons Bofill- a Catalunya; el seu tre-

ball lèxic i sintàctic és fruit del contacte directe amb

la geografia del país, el to popular s'inspira en "las

causas de la terra" ; en 1' " àng-e 1 de la nostra pàtria",

que li obre els ulls de la poesia en llibres tan impor-

tants com Canigó. Se' 1 presenta, doncs, com a prototipus

de poeta català que aconsegueix el lligam amb el poble i

amb la terra que el sustenta. A aquest article s'afegei-

xen un parell de textos literaris i dues ressenyes de

llibres seus; una del mateix Bofill -sobre Viatges, nova-

ment convencional, i una altra de Vallès sobre Corpus

- 365 -

QhT_i_su_, en la qual es val de I1 autor per aclarir els

límits d'una possible relació amb el Modernisme (202).

El nombre de referències no és excessiu i el de

textos que se'n. seleccionen tampoc. Els elogis són inne-

gables, però les matisacions amb què cal llegir-los tam-

bé. De l'article de Bofill es dedueix la seva progressiva

aproximació personal al catalanisme, la pèrdua de prepon-

derància de la moralitat a l'hora de justificar la quali-

tat de les obres literàries (203) í un mínim distancia-

ment respecte a Verdaguer com a exemple per a les noves

generacions, que no arriba al nivell del de la conferèn-

cia de Carner, però que no és tampoc una lloança incondi-

cional com les que abunden a la premsa pocs mesos abans a

propòsit de la seva mort, Ho és la mitificació de Verda-

guer com a model per a Catalunya, sinó la mitificació de

Catalunya com a model per a Verdaguer. Sense que per això

Bofill s'aparti -d'aquí les limitacions de la seva visió-

dels postulats de Torras i Bages. El que aconsegueix en

el fons és justificar mitjançant una figura prestigiosa

una exemplaritat pairal, cristiana i tradicionalista, Una

posició, en definitiva, coherent amb l'ideari assumit en

aquests moments i representativa de l'aproximació al

catalanisme (204). El marc adequat, però, no queda fixat

en aquest moment, sinó després, una vegada és un fet la

clarificació política modificadora de l'ideari.Per altra banda, Verdaguer és en els darrers anys

de la seva vida un personatge prou controvertit com

perquè tothom l'hagi pogut agafar com a botó de mostra.

Des del vigatanisme clerical fins a l'anarquisme. Fixar

el marc adequat per a. la interpretació més vàlida de la

seva persona i obra i lluitar per establiï—lo és també,

doncs, una manera de guanyar, la batalla als sectors

intel·lectuals d'ideologia contrària. Ja a "Montserrat"

-366-

Carner l'havia utilitzat com a exemple poètic oposat al

decadent isme. Ara Vallès, dos anys més tard, juga la

mateixa carta, però amb una tàctica diferent, En la seva

ressenya, Verdaguer no és adequat només per desprestigiar

certes tendències modernistes, sinó també com a via per

justificar l'assimilació d'algunes d'aquestes tendències.

Una via falsa, en el fons, però útil per a la legitimació

d'altres camins potser menys confessables (205). Una cosa

semblant, però forçant més la nota, al que succeeix amb

Costa i Llobera o Ruyra.

Tal i com és costum, cap d' aquestes idees no és

formulada directament per Carner. Quina és la seva posi-

ció respecte al tema durant aquests dos anys? El radica-

lisme de la dissertació a la Congregació Mariana permet

creure que és més avançada que la dels companys (206),

Per altre cantó, disminueix la influència temàtica en la

seva obra literària, cosa que es presagia a Llibre dels

poetas. . Hom.es la retrobem en la idea prèvia d' algunes

rondalles. Cal creure que poc o molt s1 identifica amb la

interpretació dels companys i que és en vies de gestació

de les idees exposades a p.e 1.' acció dels poetes a Cata-

lunya, article on clarifica definitivament la seva posi-

ció i on es puntualitzen aquells aspectes que en la con-

ferència de la Congregació Mariana no passen de ser una

simple voluntat d'épater. Verdaguer hi és ben vist, espe-

cialment per la seva aportació a la llengua literària

(207), Això no obstant, s'hi guarden distàncies. Els seus

principals defectes apareixen quan intenta culturalitzar

l'obra, aspecte al qual el model poètic carnerià no pot

pas renunciar;

"Quan en Verdaguer voldrà fer poesia cul-ta, poesia construïda, oda o poema, forçosa-ment ha de decaure, perquè del poble, qu.ésel seu pare no. n pot rebre el sentiment de1'euritmia, ni la ciència augusta que només

-367-

dóna la familiaritat amb els clàssics" (208) .

o quan cau en la carrincloneria

"Altre perill corria mossèn Verdaguer; eld'amanerar el genre que li era peculiar.( . , , , ) Verdaguer, ja per la tradició del malgust eclesíàstlch espanyol, ja per 1'agobiode tasca poètica que s'havia imposat (escri-via versos diàriament) incorregué de vegadesen simbolismes infantils, en conceptismes, entendreses massa esclusívament casolanes"(209).

En ple Noucentisme, Verdaguer ja no pot representar un

model ideològic perfecte perquè l'acció social dels poe-

tes -és una de les tesis generals de l'article- va per

uns altres camins, però continua essent idoni per a la

justificació de la tradició que aquesta "acció" necessita

al darrera.

Queda clar que Verdaguer, només amb la mínima

excepció de la dissertació èpatant de principis de 1903,

és respectat sempre, però la seva literatura no interessa

per ella mateixa des del moment que Carner comença a

configurar la seva pròpia estètica, a partir de 1902.

D'aquí les discrepàncies essencials. Malgrat tot, conti-

nua essent eficaç com a figura que, per prestigi, pot

legitimar una determinada concepció del món, la qual

varia en funció de l'evolució ideològica del grup. És ben

bé una utilització interessada, sincrética i adaptable,

que mica en mica es va puntualitzant fins arribar a 1908,

però no ambigua ni incoherent.

Hi ha altres exemples de com els redactors de "Ca-

talunya" potencien la literatura del. XIX amb un objectiu

semblant i amb el mateix distanciament a l'hora de la

valoració estètica. Un exemple puntual, però diàfan, és

la reproducció del programa romàntic de Pau Piferrer

-368 -

publicat a. "La Discusión" el 1847, clara mostra del seu

pas al conservadorisme després d'haver militat a les

files del liberalisme barceloní. òbviament es recupera el

Piferrer moderat i no 1'altre. Amb un programa que el

1903 és totalment anacrònic -els redactors en són cons-

cients-, però on es diu, per exemple, que "la religión es

el isas alto asunto que a las obras artísticas puede

encomendarse" (210), Ja n'hi ha prou. S'actualitzen de-

terminades idees d'un autor, encara que aquest hagi

mostrat en altres moments actituds contràries a la recu-

peració de la llengua catalana, hagi defensat l'ús del

castellà en tota producció cultural i quedi, per tant, al

marge del moviment de Renaixença, Pur eclecticisme,Hi ha dos representants de la tradició vuitcentista

als quals "Catalunya" es dedica una part d'algun número:

Anicet de Pagès i de Puig i Marià "Vayreda. En ambdós

casos, també al marge de consideracions estètiques. La

poesia de Pagès de Puig no és pas exemplar, però sí la

persona i allò que figura. Sobretot si se'l presenta com

a fruit sorgit dels Jocs Florals. Ja feia mig any que era

mort i el motiu del record no és, doncs, el de la simple

convenció necrològica (211), En nota prèvia la redacció

exposa els motius de l'homenatge i assenyala que allò que

l'ha originat no és la concordança de gustos literaris,

sinó el lligam de Pagès a la institució floralesca i la

proximitat per tant a una determinada tradició:"Bo serà que entre tantes floretes més o

menys flayroses, que pròdlgament escampa pelsòl literari de Catalunya nostra jovenallafebrosa de producció, y fins entre algunesflors de paper de rutinaris empederníts ocolomins sense ales, senti nostra generació1'embaucador perfum de la fi oral la exidad'una terra assahonada pel talent, regada abla frescor de la Inspiració e aluminada per

la llum del geni!" (212).

-369-

íío són ells, però, els que en glossen la figura, sinó

Josep Franquesa i Gomis i Artur Masriera, persones més

properes al món que Pagès personifica (213). Més tard

Carner torna a fixar els límits definitius (214).

En el cas de Marià Vayreda s'afegeixen els interes-

sos del grup per Olot. En el fragment del número que se

li dedica amb motiu de la seva mort s'hi publiquen frag-

ments de La punyalada, llavors encara inèdita, i un arti-

cle divulgatiu de Josep Gassiot. El paper de Gassiot com

a principal contacte olotí de Carner fa que el text

tingui major interès que no els de Franquesa i Gomis o

Masriera. Les seves idees s'acosten a les que hagués

pogut escriure qualsevol dels principals redactors, A

part del to propi d1una glossa necrològica i del repàs de

la seva obra com a escriptor i pintor, s'exalta Vayreda

com a defensor de la tradició catalana per dos motius,

que coincideixen amb els dos aspectes prioritaris de

l'ideari de la revista: el catalanisme conservador (fins

i tot se'n justifiquen els anys d'aproximació al carlis-

me) i la religió:

"Si bé milità en el carlisme y en el cata-lanisme podem dir que son criteri en loesencial fou sempre, 1 mateix; puig- ell no féuarmes purament per entronlsar una persona,sinó que anava a defensar sas conviccionsreligiosas, alimentant 1'esperansa de podertambé obtenir la restauració de la personali-tat política de Catalunya, y fins quan lisemblà que aquell partit no se avenia a sonideal no entrà.n el catalanisme, al que con-siderà sempre més com un mohiment social quecora un nou partit y dintre. 1 que continuàexpressant son amor y entusiasme a la tradi-ció catalana que entenia era religiosa a1 ' ensemps que democràtica" (215).

Quan la revista comenta l'edició íntegra de L,a punyalada,

però, augmenta la diferenciació ("1'acció.ns sembla un

xich pobra y cansada"} ± allò que se'n calibra -com en

- 370-

Ruyra- és el treball estilístic i"són innegables els mè-

rits de descripció y llenguatge"') (216). Vayreda, doncs,

pot ser acceptat com a model tradicional de la mateixa

manera que es respecta Narcís Oller, i com a representant

d'un gènere -la narrativa- en què Carner no és tan

exigent com en poesia,

També Àngel Guimerà és vist com a representant de

la tradició vàlida, amb les mateixes limitacions (217),

Per això és en la llista de col·laboradors del primer

número de "Catalunya" i publica a "Biblioteca Clàssica

Catalana" i a "Art Jove" quan Carner hi té càrrecs de

responsabilitat (218), A "Catalunya" se'n reconeix el

prestigi i la influència amb motiu de la reedició de les

seves poesies:

"Aquell home alt, vestit de negre, de caratrista y sorruda, de barba grisa, és D. ÀngelGuimeràf un dels esperits més generosos y méssacrificats del nostre Renaixement; ell és untràgich anhel continu de poder y de magnifi-cència; ell és una imaginació enlluhernadoraque ha hagut de minvar poch a poch en laamarga foscúria de la soledat.(...)

En Guimerà és qui m'ha donades les prime-res percepcions de poesia; jo avuy llegint-lohe reviscut divines hores passades; m'he sen-tit novament cegat per la seua porpra hugues-ca y mogut fonda y suaument per la melangiade les seues recordances, Gents catalanes! Josurto a captar-vos amor y admiració peraquest home qu.ha viscut y ha vibrat per laglòria d'un poble" (219).

En altres moments, però, el crític de torn el desqua-

lifica com a model. Concretament a propòsit de l'estrena

de Sol, sqlet.., (220). També en el cas de Guimerà aquest

distanciament respectuós és més palpable en els anys

posteriors, com a concreció del que ara s'insinua (221),

En tots els casos, per tant, el procés és semblant:

respecte pels mites nacionals, distanciament estètic des

-371 -

d'un principi i utilització ideològica d'acord amb les

conviccions de cada moment.

La selecció comporta també l'aparició d1antlmodels.

El teatre de Pitarra n'és el millor exemple. Diverses

raons expliquen que la seva literatura no sigui conside-

rada convenient, Per una banda, perquè parodia i s'oposa

a. allò que "Catalunya" presenta com a model ideològic,

per la qual cosa se l'associa automàticament al republi-

canisme federal (222). Per altre cantó, no es pot accep-

tar "l'aborríble català que are.s parla" (223) perquè és

contrari a la pulcritud estilística. Per últim, perquè

l'autor de les gatadas continua omplint els teatres de

començaments de segle, cosa que evidencia una clara manca

de modernització.

A "Catalunya" abunden les referències crítiques i

sarcàstiques a un Pitarra que a "L'Aureneta" havia estat

mitificat per la ploma del mateix Carner quan els crite-

ris selectius eren uns altres. Tant és oposat a Guimerà

-la tradició vàlida- (224) com a Wagner o Bjarnson,

exemples de modernitat:

"DOS MONUMENTS. Llegim que a Berlín acabad'inagurar-se un monument a Ricard WagnerC. . . ) . Se coneix que a Alemania saben honrarals seus -grans homes. Aquí per a no éssermenys ja tenim en preparació un monument an'en Pitarra, al fundador de Komeat axis comVaguer ho és del teatre de Bayreuth. Realmententre abdues figures hi ha certa semblansa;fins per a que fos més patent, en Pitarrahavia escrit llibrets musicals, per eczempleLa esquella de la torratxa. «De Parsifal a Laesquella de la torratxa no hi ha cap diferèn-cia essencial; tot és comèdia», diria D. Fla-veri; «la diferència és gols de nacionalitat:Wagner és de Bayreuth y en Pitarra és delcarrer de l'Hospital" (225),

-372 -

tíls atacs són permanents. Fins al punt que passa a ser un

dels caps de turc habituals, junt a Apel·les Mestres,

Víctor Català i la gent de "Joventut", En el seu cas

concret els arguments no són pas diferents als que soste-

nen els sectors més característics del Modernisme, per

als quals -com també per a Carner- l'èxit de Pitarra posa

en evidència la penúria del panorama teatral barceloní,

-373-

C-

JQC6' FLORALS

L1aproximació a la literatura del XIX per tal d1as-

sumir una modernització plantejada des de fonaments tra-

dicionalistes comporta l'apropament a algunes plataformes

que a principis de segle encara en són representatives

per tal revalarar-les en benefici propi, Ja sigui com a

forma de control de canals literaris afins en el cas

d' "Ilustració Catalana" o com a via de contacte, expansió

d1 idees i augment del prestigi literari en el cas de

l'acaparament de determinats certàmens locals per part

del grup en conjunt, tant pel que fa a l'organització com

a l'obtenció de premis.Malgrat que "Catalunya" sigui la tribuna principal

d'aquests anys, Carner comença a adquirir fama de contro-

lar cert sector literari de la premsa barcelonina i de

ser un bon enllaç per a aquells autors que desitgen

promocianar-se. ÉS el cas d1"Ilustració Catalana", setma-

nari que Francesc Matheu reprèn el 1903 i en el qual

Carner arriba a tenir una influència considerable. Són

uns anys en què Matheu és vist amb respecte i admiració,

especialment per la seva vinculació a la institució joc-

floralesca. La nova "Ilustració", d'altra banda, té com a

objectiu la promoció d'un model literari d'arrel vuitcen-

tista amagat darrera d'una imatge de major modernitat,

per la qual cosa el seu director es rodeja de persones

que considera adequades per a aquest fi, Carner entre

ells, Ho és estrany, doncs, que el respecte i admiració

d'un es complementin amb la protecció de 1'altre (226). I

és que Matheu, com a promotor cultural i especialment com

a editor, ofereix uns canals de.difusió que no poden ser

desaprofitats. Ni que no sigui directament en benefici

- 374 -

propi, perquè a causa de l'evolució soferta i en compara-

ció amb les possibilitats que ofereix una plataforma com

"Catalunya", ja no són els més adequats, La intervenció

en el setmanari, doncs, ha de ser entesa en la seva justa

mesura i no eximeix del distanciament que per força ha de

suposar la participació en una iniciativa en què les

ànsies de modernitat són més estratègiques i fictícies

que na reals. D'aquí que l'aproximació no sigui incondi-

cional, la inclusió de textos propis es redueixi a un

període concret i l'obra literària de Matheu mai no

mereixi especial atenció a cap dels components del grup,

A les pàgines de "Catalunya", per exemple, les seves

idees són vistes com a modèliques, però, tot i que es

guardin les aparences, no es parla en cap moment del

vessant literari de la seva producció -allò que menys

interessa-, ni se'n publica mai res malgrat que se'l faci

constar en la llista de col·laboradors del primer número

(227).

A mesura que passen els anys, les circumstàncies

són menys favorables per a l'aprofundiment de la relació.

En períodes anteriors les posicions eren més properes i a

finals de segle Matheu arriba a convertir-se en un dels

punts de mira dels joves de l'Acadèmia Catalanista de la

Congregació (228). Durant 1903 i 1904 s'adverteix que la

innovació estètica que Carner proposa sobrepassa els

límits que el director preveu, però Matheu no per això

deixa de ser un personatge admirat, tal i com demostren

els comentaris a propòsit del seu discurs com a president

dels Jocs Florals de Girona de 1903 (229), és el marc que

justifica el tipus de participació en el setmanari. L'a-

mistat, de fet, es perllonga .tota la dècada, malgrat que

el distanciament vagi augmentant progressivament, fins al

punt que "Ilustració Catalana" deixi aviat de ser plata-

- 375 -

forma vàlida, al final el respecte esdevingui animadver-

sió i, ja amb la batalla per a la normativització lin-

güística pel mig, s'entri en una autèntica confrontació

<230).

La col·laboració a "Ilustració Catalana" és espe-

cialment significativa el 1904, únic moment en què es pot

parlar de plataforma real. En aquest cas individual i no

de grup, La revista es un canal de difusió de 1'obra

propia -entre 1904 i 1906 no hi apareix ni un sol poema

de Bofill ni cap text del cercle dels seus amics íntims-,

però principalment ha de ser vista com a tribuna per a

aquells escriptors afins, no integrats directament en

l'equip. Personalment, hi publica vuit poemes entre fe-

brer i novembre de 1904, Tots ells reproduïts després amb

variants a Primer llibre de sonets:

^•Lletania als teus ulls, Voldrja estar ben

lluny, II, (1904), p,166.

*Magna urbs, II, (1904), p.300.

*A un infant, A una dona de cinquanta anys

qui plorava, II, (1904), p.246.

*Parreriaf II (1904), p.792.

*Les_nines dels gats, Tràgica, II, (1904),

p.118.

ES un dels poetes que s' hi prodiguen més en aquest any,

En canvi, no hi ha res seu durant 1903, quan els

contactes encara no semblen prou madurs, En el catàleg de

col·laboradors del mateix 1904 sobresurten els noms dels

autors que s'estan fomentant des de "Catalunya": Ruyra,

Duran i Duran, Anton Navarro, Planas i Font, Pijoan,

Alomar i especialment aquells altres mallorquins que

convé promoure de forma específica- (Miquel Ferrà, M§

Antònia Salvà, Mateu Obrador i Fèlix Escalas). Hi ha

proves que demostren la influència que Carner exerceix

-376-