jordi nieva fenoll2.2 la justícia de pau durant la revolució francesa 2.3 la situació espanyola....

El Clip

La justícia de proximitatJordi Nieva Fenoll

37

© Generalitat de Catalunya. Institut d'Estudis AutonòmicsBda. de St. Miquel, 8 (Palau Centelles)08002 Barcelonatel. 933429800 - fax [email protected]/iea

Edició: maig 2006

ISSN: 1699-3659Dipòsit legal: B. 29062-2000Impressió: Sprint Copy

Presentació

El col·lapse crònic de la justícia i els seus evidents efectes sobre el dret a la tutela judicial efecti-va dels ciutadans és una de les principals preocupacions de tots els governs, els quals pe-riòdicament escometen reformes processals que, en general, mostren una eficàcia molt discretaen la resolució del problema. L'autor sosté que, més enllà de la finalitat d'apropar la justícia al ciu-tadà, la raó d’ésser última de la justícia de proximitat és un cop més la d’intentar reduir els retardsde la justícia, i des d'aquest prisma analitza la proposta de justícia de proximitat actualment adebat. Després d'un rigorós estudi històric i comparat dels precedents de l’esmentada categoria,analitza la localització territorial de la justícia de proximitat, la competència que tindrien els jutgesque la servissin, el seu estatus, la seva formació i el grau de coneixement que se’ls hauria de de-manar del dret i la llengua propis allà on existeixin, i determinades qüestions procedimentals. Totplegat permetrà al lector fer-se una idea precisa de la utilitat futura d'aquesta figura, de les opor-tunitats que obre i, també, dels problemes que se'n poden derivar en funció de com es configurifinalment.

El director de l’IEA

Sumari

1. Acostament de la justícia al ciutadà, o el penúltim intent desesperat de reducció dels retards davant els tribunals

2. Brevíssima història de la justícia municipal2.1 Antecedents medievals2.2 La justícia de pau durant la Revolució Francesa2.3 La situació espanyola. Els jutges de pau i els primers intents de justícia

de proximitat a les ciutats3. Experiències de dret comparat

3.1 El sistema anglès i el model australià de Queensland3.2 El sistema italià3.3 El sistema francès

4. Reflexions sobre la justícia de proximitat en relació amb el projecte de llei actual sobre la matèria4.1 Denominació inadequada4.2 Localització dels jutges de proximitat4.3 Competència objectiva4.4 La formació dels jutges de proximitat4.5 El coneixement de la llengua autonòmica i del dret autonòmic4.6 La inamovibilitat4.7 El procediment

5. Reflexió final

LA JUSTÍCIA DE PROXIMITAT

Treball realitzat per Jordi Nieva Fenoll, professor titular de dret processal de la Universitat de Barcelona

El Clip nº 37

1. Acostament de la justícia al ciutadà, o el penúltim intent desesperat de reducció dels retards davant els tribunals?

S’ha parlat amb encert de «la vella i vana aspiració d’aproximar la justícia al justiciable»1, potserperquè fa molt temps que ens hem acostumat a veure una situació lamentable en la nostra justí-cia. I no obstant això, no hem deixat de queixar-nos de la seva ineficàcia, i sobretot de la sevalentitud. Malgrat tot, donem per fet que qui ens deu una petita quantitat, o no ens pagarà, onomés ens pagarà, si ho fa, després del procés monitori corresponent i, sobretot, després d’unarecerca dels seus béns, a vegades difícil i infructuosa, que se’ns fa eterna. Ens hem acostumat tam-bé a pagar les multes de trànsit, per injustes que siguin, perquè recórrer-les surt més car. Tambéassistim, ja impassibles, al fet que no passi pràcticament res quan una persona insulta una altra,o l’agredeix lleument, o roba objectes de poc valor, en vista de la ineficàcia i de les molèsties deljudici de faltes quan no es fa pel tràmit ràpid, i fins i tot a vegades quan el judici sí que es fa peraquest procediment. O suportem estoicament que ens entabanin amb publicitat absolutamentenganyosa per fer un contracte de consum, derivat, per exemple, d’una oferta de telefonia+ ADSL, la qual, després de prometre’ns una millora en el servei amb un augment espectacularde velocitat de la xarxa i una rebaixa considerable dels preus, ens acaba deixant aïllats del mónvirtual i, finalment, fins i tot sense telèfon. I un llarg reguitzell de despropòsits que l’únic que evi-dencien és una vulneració del dret fonamental a la tutela judicial efectiva, ja que renunciem perendavant a aquesta tutela a causa de la seva previsible ineficàcia, curiosament quan ens enfron-tem als problemes que ens són més quotidians.

El problema no és nou en absolut, ni és exclusiu d’Espanya, com veurem més endavant, i sempres’ha mirat de lluitar-hi més o menys de la mateixa manera: creant nous procediments ad hoc o for-mant jutges més o menys especialitzats en aquests litigis de petita importància econòmica i deresposta penal escassa. És a dir, generant una expectativa –normalment erma– que la situaciós’arreglarà aviat. Seguint aquesta tendència, des de fa un cert temps sona en els ambients jurídicsuna d’aquelles paraules que fan sentir-se bé als ciutadans quan es troben amb l’allunyament tradi-cional que perceben del poder de l’Estat: «proximitat». En realitat l’expressió prové del dretfrancès,2 magistral en aquest tipus de denominacions eufòniques,3 i intenta fer creure al ciutadà,en poques paraules, que s’està per ell. Que a la gran política també li interessen els seus pro-blemes. Que no està tot sol, sinó que té el Poder pròxim, al seu costat, disposat a emparar-lo.

L’ús d’aquesta expressió va arribar a Espanya, primerament, amb la «policia de proximitat», através d’aquell projecte pilot «Policia 2000» de la Direcció General de la Policia de 1999, el quals’inspirava en una altra experiència francesa de mitjan anys vuitanta.4 A la mateixa època, tam-bé es va parlar de «metges de proximitat». Ara es trasllada l’expressió als tribunals, i se’ns par-la de la «justícia de proximitat», i fins i tot, en ocasions, s’insisteix que el problema que es tractad’afrontar no és el retard dels tribunals, sinó en certa mesura la llunyania amb què els ciutadansperceben l’acció de la justícia.5 No obstant això, el Projecte de llei actual –que constitueix l’ob-

EL CLIP Nº 37. La justícia de proximitat Pàg. 2

1 MONTERO AROCA, Juan, La justicia municipal, a: “Estudios de Derecho Procesal”, Barcelona 1981, p. 101.

2 V. la Loi nº 2002-1138 du 9 septembre 2002 d’orientation et de programmation pour la justice, i també la Loi Organiquenº 2003-153 du 26 février 2003 relative aux juges de proximité.

3 També prové del dret francès l’expressió “jutge de pau”, com veurem tot seguit, tot i que aquesta expressió s’inspirés en eldret anglès i en els seus Justices of the peace, sobre els quals després tractaré molt breument. V. una suggestiva reflexió sobreaquestes expressions a PICARDI, Nicola, Il giudice di pace in Italia. Alla ricerca di un modello, Riv. Dir. Proc. Civ. 1993 (nº 3),p. 659-660.

4 I que també va tenir transcendència en altres països, com Bèlgica. V. SMEETS, S. / STREBELLE, C., La police de proximité enBelgique. Vers un nouveau modèle de gestion de l’ordre?, Brussel·les 2000.

5 Per tots, DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, Llibre verd de l’Administració de justícia, p. 5(12), Barcelona 2005, tot i que la conclusió es pot trobar amb facilitat en altres obres. Ho anirem veient en aquest estudi.

jecte principal d’aquest treball– sí que reconeix, fins i tot de manera reiterativa, que en realitat estracta de resoldre els retards dels tribunals a les grans ciutats.6 Per tant, ens trobem amb el pro-blema de sempre: el retard, que deriva en ineficàcia. Però tampoc no es pot deixar de banda l’in-convenient de l’abandonament voluntari de la tutela jurisdiccional que fa el ciutadà en els petitsplets, atesa la falta de perspectives raonables de solució. Per tant, en resum, els dos punts críticsque cal afrontar són: el retard de la justícia i la falta d’atenció als petits plets.

Aquesta és la realitat que es repeteix decenni rere decenni, segle rere segle. Malgrat els enormesesforços de molts jutges, magistrats, personal de les oficines judicials, i també malgrat que diver-sos governants han pretès emprendre la transformació de la justícia en una estructura de poder ide servei eficaç, no s’acaba de trobar la solució a aquest problema que tothom percep. S’hi inten-ten destinar més recursos, però no es resol el problema. S’augmenta discretament el nombre dejutges, i persisteix la deficiència. S’especialitzen jutges quan es detecta un problema que provo-ca alarma social, com el de la violència de gènere, i tampoc no s’aconsegueix millorar eficaç-ment el servei. Finalment, el problema passa a ser simplement ignorat en la gestió governamen-tal, ja que, atesa la falta d’efectivitat de les solucions parcials iniciades, el governant sembladescoratjar-se i s’absté d’iniciar una més que necessària i ambiciosa reforma global de la justí-cia.

Per això, encara que sense prejutjar el que diré després, l’expressió «justícia de proximitat» no ésres més que una denominació atractiva que oculta quelcom ben conegut i que a més ja ha estatl’objecte de reformes anteriors que pretenien obtenir solucions ràpides:7 la creació de nous jutgessectorials que redueixin els retards dels jutjats existents avui dia. És a dir, ens trobem davant d'u-na nova solució parcial per continuar salvant provisionalment la delicada situació del servei públicde la justícia. A continuació, analitzarem la possible eficàcia d’aquesta solució d’una maneraintencionadament constructiva, oferint alternatives en els punts en què semblin necessàries. Cal,no obstant això, repassar prèviament una mica de la història passada i recent, per tal de tenir encompte els antecedents de la qüestió que ens ocupa.

2. Brevíssima història de la justícia municipal

No és nou el problema que s’intenta afrontar amb la justícia de proximitat. Els governants de totesles èpoques han tingut grans problemes per exercir la seva autoritat i arribar als indrets més recòn-dits dels seus territoris per tal d’intentar mantenir la pau entre els habitants. Així, doncs, en èpo-ques passades sí que es van enfrontar pròpiament amb el problema de la llunyania en l’exercicide la jurisdicció. Vegem les maneres que van tenir de resoldre’l, sorprenentment molt similars ales que els legisladors conceben actualment.

2.1 Antecedents medievals

Se sol començar a explicar la història de la justícia municipal al·ludint a la institució anglesa delsjustices of the peace de la baixa edat mitjana,8 atribuïda per alguns a Eduard I el 1275,9 i per

6 V. l’exposició de motius del projecte de llei publicat en el Butlletí Oficial de las Corts Generals, Congrés dels Diputats, VIIILegislatura, Sèrie A, 27 de gener de 2006, núm. 71-1, 121/000071 orgànica de modificació de la Llei 6/1985, d’1 de juli-ol, del poder judicial, en matèria de justícia de proximitat i consells de justícia.

7 A més, en tenim una molt recent. La creació dels jutjats de violència sobre la dona mitjançant la Llei orgànica 1/2004, de28 de desembre. Però abans fou la creació dels jutjats mercantils, i abans la instauració dels jutjats contenciosos administratius.Sense comptar amb la creació, malgrat que sigui por la via indirecta del repartiment, dels jutjats de família, també anterior.

8 V. per exemple PICARDI, Il giudice di pace, cit. p. 661 i seg., així com també la bibliografia anglosaxona allà citada.

9 PRONIER, Dominique, Le juge d’Instance dans la société française. París 1993, p. 36.


altres a Eduard III el 1361, encara que també hi ha qui es remunta al 1195, sota el regnat deRicard I, Cor de Lleó, que hauria encarregat a diversos cavallers el manteniment de la pau reialen el seu territori.

De tota manera, ni ens hem de deixar enganyar per la denominació que van rebre aquests jut-ges, ni hem de sobrevalorar la importància d’aquests antecedents de jutges de designació reialper als municipis, que són comuns a diversos territoris europeus. Si ens limitem a la penínsulaIbèrica, consta el nomenament reial de jutges municipals des de l’època visigoda.10 A Catalunya,l’existència de veguers i batlles als pobles i a les ciutats tenia exactament la mateixa funció d’e-xercici de la jurisdicció. Els veguers, per exemple, van ser creats pel rei franc Carles el Calb nimés ni menys que l’any 844, com a privilegi concedit als comtes de Barcelona. D’altra banda, aCastella, l’existència de jutges llecs als pobles nomenats pel rei data almenys del segle XIII, al’època de les Partidas,11 mentre que els alcalles existien des d’una època indubtablement anteri-or.12 També cal recordar que, acabada de superar l’edat mitjana, el 1496, van ser instituïts elsalcaldes de hermandad, els quals s’havien d’elegir per un període d’un any a qualsevol indret enquè hi hagués més de 30 habitants,13 i que aquests jutges, a més a més, eren directament pagatspel rei des de 1498,14 sense càrrec per als habitants del poble.

Tots aquests jutges, els uns i els altres, eren delegats del rei, com ho van ser també els existents aFrança, a les anomenades «justícies senyorials», abolides a conseqüència de la Revolució Fran-cesa.15 Tots van ser jutges de proximitat en la seva època, ja que intentaven acostar la justíciareial als diferents pobles o, dit de manera menys elegant, intentaven acostar el poder reial als ciu-tadans. La seva missió era, per tant, moltes vegades repressiva, cosa que evidencia que la vo-luntat de mantenir l’ordre resolent els litigis quotidians dels ciutadans, i nomenant jutges especialsper a aquests litigis, ve de molt temps enrere.

2.2 La justícia de pau durant la Revolució Francesa

Aquesta voluntat de manteniment de l’ordre es fa present també durant la Revolució Francesa. Alfinal de l’Antic Règim es va percebre clarament que la justícia senyorial o feudal, delegada de lareial, en principi establerta també per acostar la justícia a la població –a través del senyor feu-dal de cada terra–, amb el pas dels segles s’havia tornat ineficaç, al·lèrgica al justiciable i increï-blement costosa, sobretot a causa de la corrupció dels funcionaris que la desenvolupaven.16

D’aquesta corrupció sorgeix la supressió d’aquestes jurisdiccions, i també la idea de la creaciód’una justícia de pau fonamentalment per a les zones rurals, on habitava el 90 % de la poblaciófrancesa de l’època. La idea dels primers temps de la Revolució va consistir a integrar aquesta

10 Fuero Juzgo, llibre II, tít. I, Llei XXV del rei Flavi Recesvint.

11 Partida III, tít. IV, lleis 1a i 3a.

12 Fuero Real, llibre I, tít. VII.

13 NR, llibre XII, tít. XXXV, Llei I.

14 NR, llibre XII, tít. XXXV, Llei XVIII.

15 FOLLAIN, Antoine, De la justice seigneuriale à la justice de paix, en: AAVV, «Une justice de proximité: la justice de paix1790-1958», París 2003, p. 19 i seg.

16 V. FOLLAIN, Antoine, De la justice seigneuriale à la justice de paix, a: AAVV, «Une justice de proximité : la justice de paix1790-1958», París 2003, p. 32-33. PRONIER, Le juge, cit. p. 19-20. V. també MÉTAIRIE, Guillaume, La justice de proximité.Une approche historique, Paris 2004.


anomenada justice de paix17 amb persones del mateix indret que fossin llegues en dret, encaraque amb experiència en els litigis que haurien de resoldre. Els revolucionaris pensaven que aquestsjutges, per la seva experiència vital, dirimirien millor els litigis quotidians dels pagesos que no elsjutges professionals.18 Malgrat tot, en realitat, aquest pensament només era una utopia.19

D’aquesta manera es va disposar a la Llei de 16-24 d’agost de 1790 l’existència d’un jutgede pau assistit per dos assessors a cada poble de més de 2.000 habitants. El jutge de pauhavia de ser elegit pels mateixos habitants entre els homes de més de 30 anys que paguessinuna contribució de 10 jornals, amb la missió, pel que fa al tema que ens concerneix, de ferfuncions de conciliació i de resoldre petits plets de fins a 100 lliures en primera instància i defins a 50 lliures en única instància20 en procediments civils. En procediments penals, feien fo-namentalment tasques d’investigació,21 encara que també exercien plena jurisdicció en algunsdelictes greus.22 La durada del seu càrrec era de dos anys i podien ser reelegits sense limita-cions,23 encara que amb freqüència va aparèixer el problema de trobar candidats disponi-bles.24 Aquest sistema electiu va durar només fins a la Constitució del 4 de juny de 1814,moment a partir del qual els jutges de pau van passar a ser nomenats directament pel Govern,cosa que va afavorir-ne la politització durant els anys posteriors,25 malgrat que a finals delsegle XIX es va produir una regeneració de la seva independència.26 Aquest procés culminaamb la Llei de 12 de juliol de 1905, que modifica el seu Estatut, disposa l’edat de 27 anysper ostentar el càrrec i els assegura una formació jurídica i una experiència mínimes,27 queamb els anys van anar creixent en exigència, la qual cosa va afavorir l’ampliació de la sevacompetència objectiva, encara que sempre dins dels límits dels petits litigis. Es va disposar unsistema de cinc categories de jutges de pau segons el nombre d’habitants de cada poble i esvan establir sous proporcionals a la categoria, pensant que, teòricament, serien menys com-plexos i menys freqüents els plets com més petit fos el nucli de la població.28

Aquest sistema, segons sembla, va funcionar bastant bé fins al 1946. Llavors, probablement acausa de l’èxode de la població cap a les ciutats,29 l’any 1958 es van reestructurar i es va can-

17 Que no tenia res més a veure que en el nom amb els “justices of the peace” anglesos, com encertadament assenyalaPRONIER, Le juge, cit. p. 38.

18 BIANCHI, Serge, La justice de paix pendant la Révolution. Acquis et perspectives, en: AAVV, «Une justice de proximité: lajustice de paix 1790-1958», París 2003, pp. 37-38. Els antecedents legislatius es troben a PRONIER, Le juge, cit. p. 21 i s.

19 PERROT, Roger, Institutions judiciaires, París 1995, ho explica de manera excel·lent: “Ainsi, l’idéologie de la fraternité quise traduisit par l’importance démesurée donnée à l’arbitrage et aussi par un enthousiasme un peu naïf pour le juge de paixconsidéré moins comme un juge que comme «un père parmi ses enfants»: puisque les hommes sont frères, ils doivent pouvoird’entendre facilement pour peu qu’un homme sage, ayant leur confiance, les y aide!”.

20 I així va ser fins a la Llei de 25 de maig de 1838. V. PRONIER, Le juge, cit. p. 32 i 44.

21 BIANCHI, La justice de paix, cit. p. 45.

22 BIANCHI, La justice de paix, cit. p. 40, es refereix a les injúries, tot i que també a les lesions i als robatoris amb resultat demort imprudent.

23 Sobre els primers designats com a jutges de pau, v. BIANCHI, La justice de paix, cit. p. 42-43.

24 PRONIER, Le juge, cit. p. 44. Es poden trobar més detalls a la Llei de 1790 en BIANCHI, La justice de paix, cit. p. 38 i seg.

25 PRONIER, Le juge, cit. p. 45.

26 PRONIER, Le juge, cit. p. 46.

27 Aquesta Llei la reprodueix PRONIER, Le juge, cit. p. 47-48.

28 V. el detall a PRONIER, Le juge, cit. p. 52.

29 PERROT, Institutions, cit. p. 112. De fet, des de la dècada dels vint al segle XX, s’observa una davallada en el nombre d’as-sumptes dels quals coneixien. V. l’estadística a ROUET, Gilles, La justice de paix en France entre 1840 et 1950: une explo-ration spatiale, a: AAVV, «Une justice de proximité: la justice de paix 1790-1958», París 2003, p. 71.


viar la denominació dels tribunals més pròxims al ciutadà (tribunal d’instance), i també es van pro-fessionalitzar completament, de manera que van passar a pertànyer al mateix cos que la resta demagistrats. Tot això, que va comportar la supressió de la jurisdicció de pau, va tenir lloc com aconseqüència de la reforma30 d’una justícia que conservava encara les estructures napoleòniquesdes de principis del segle XIX.31 El problema, segons Perrot,32 és que el canvi de denominació id’estructura, el qual tenia per objectiu optimitzar els recursos humans i econòmics,33 es va traduirrespecte d’aquests jutges en una pèrdua de la seva essència original, que era fonamentalment lad’un mediador i, només si no s’aconseguia l’acord entre les parts, la d’un jutge que donava unasolució al litigi. Així mateix, la concentració d’aquests jutges en tribunaux d’instance centralitzatsen els diferents territoris va culminar l’allunyament de la justícia respecte al ciutadà, la qual cosava provocar la desaparició d’una institució que durant molts anys havia estat percebuda com amolt pròxima pels ciutadans. Això va motivar la creació, el 1978, del conciliateur34 i, finalment,i no sense una certa nostàlgia, de la justícia de proximitat, vista per alguns com el «renaixementdels antics jutges de pau».35

2.3 La situació espanyola. Els jutges de pau i els primers intents de justícia de proximitat a les ciutats

El segle XVIII hi ha un curiós precedent de justícia de proximitat urbana a Espanya. La ReialCèdula de 13 d’agost de 1769, dirigida a les ciutats més importants, atribueix a aquestes ciutatsl’estructura i l’organització jurisdiccional que ja existia a la vila de Madrid. A Barcelona, perexemple, es va dividir la ciutat en cinc casernes, i cada caserna en vuit barris. Al capdavant decada barri es disposa l’existència d’un alcalde –antiga denominació del jutge– «que sigui veí hon-rat», escollit pels veïns entre ells mateixos. El sistema va durar fins al començament del segle XIX,en què la Reial ordre de 16 de gener de 1801 va suprimir el sistema democràtic per reprimir elsabusos existents en l’elecció dels càrrecs. Cal dir, no obstant això, que aquest alcalde de barritenia funcions fonamentalment policials, i que només tocava qüestions més pròximes a la juris-dicció en matèria de primeres diligències penals. Constitueix, però, un precedent ciutadà del quehi hauria després.

De totes maneres, el cas anterior és aïllat. Els primers intents de «justícia de proximitat» es pro-dueixen el segle XIX, i no a les ciutats, sinó als pobles, que era on habitava la gran majoria dela població. Amb el breu antecedent de la instauració de la justícia de pau per les autoritatsfranceses en diferents territoris de la península durant la guerra del francès,36 van existir –i exis-teixen fins avui dia– altres jurisdiccions que, encara que eren profundament defectuoses, inten-

30 Amb l’Ordenança núm. 58-1273 de 22 de desembre de 1958.

31 V. la crònica de la davallada a BANAT-BERGER, Françoise, La réforme de 1958. La suppression des justices de paix, a:«AAVV, Une justice de proximité: la justice de paix 1790-1958», París 2003, p. 226 i seg.

32 PERROT, Institutions, cit. p. 112-113.

33 També destaquen aquest extrem DEFOIS, Serge / BERNAUDEAU, Vincent, Les juges de paix de Loire-Atlantique (1895-1958): une magistrature de proximité? a : AAVV, «Une justice de proximité: la justice de paix 1790-1958», París 2003,p. 219.

34 PERROT, Institutions, cit. p. 116.

35 PERROT, Institutions, cit. p. 117.

36 A l’Estatut de Baiona de 6 de juliol de 1808, l’art. 101 disposava: “Habrá jueces conciliadores que formen un tribunal depacificación…” V. per a Catalunya NIEVA FENOLL, Jordi, El procés jurisdiccional català entre 1714 i 1835. Breu ressenyahistòrica, Justicia 2005, p. 106, on, al marge de la delicada qüestió annexionista, es va disposar una mica més tard, tambédurant la Guerra del francès, la creació, directament, de “jutges de pau” en substitució dels alcaldes.


taven ser justícies de proximitat. Es tracta de les justícies municipals.37

Abans de crear en el lector una idea romàntica sobre els paràgrafs que segueixen, cal dir que ladispersió i la corrupció són les dues característiques comunes i constants en totes aquestes justí-cies. El que resulta curiós és que aquests òrgans jurisdiccionals s’han ocupat des del segle XIX méso menys dels mateixos afers. Aquests afers, a més, tal com veurem a continuació, són també moltsimilars als que s’ha atribuït als «jutges de proximitat» en el dret comparat. Començant per lesprimeres normes que intenten superar l’organització medieval, cal que ens fixem, en primer lloc,en l’efímera –i cèlebre– Constitució de 1812. Aquesta Constitució, almenys en matèria judicial,segueix la pauta del model francès que acabem d’exposar. I és que, al marge de la guerra, elsconstituents eren admiradors de les idees il·lustrades. Per això van disposar que, en els procedi-ments civils,38 s’encarregués de la justícia als municipis «l’alcalde de cada poble» –art. 282 i283–, per intentar acabar amb la dispersió provocada pels privilegis medievals que, no obstantaixò, no s’aconseguirien eliminar fins molt temps després. A més, van tenir la intenció, a diferèn-cia del que havia passat a França, que l’esmentada justícia fos impartida per jutges lletrats.

El Decret, de 9 d’octubre de 1812, va atorgar competència objectiva a aquesta estructura juris-diccional en els següents termes:39

- Funcions de conciliació obligatòria prèvia al procés civil.- Processos civils de fins a 500 rals, de manera inapel·lable.- Processos penals sobre injúries i faltes lleus.- Instrucció de les primeres diligències dels processos penals.

Tanmateix, el Decret esmentat, redactat en plena guerra, va durar molt poc. Com ja se sap, FerranVII va derogar tota l’obra liberal –inclòs aquest Decret– a través del Decret de 4 de maig de1814,40 i va confirmar la derogació esmentada quant a les denominacions dels tribunals a travésde la Reial Cèdula de 25 de juny de 1814. Cal esperar fins al Reglament provisional per al’Administració de justícia de 26 de setembre de 1835 per trobar una organització estable de lajustícia municipal moderna, moment en què es recupera el que s’havia volgut introduir el 1814.Si deixem al marge els jutjats de primera instància, integrats per jutges lletrats –punts 36 isegüents del Reglament–, s’atribueixen als alcaldes dels pobles –normalment llecs– funcions deconciliació, de manera que actuen com a «jutges de pau» –punt 22 del Reglament– i, a més,tenen una sèrie de competències com a jutjadors –punts 31 i següents del Reglament–, de lesquals reprodueixo allò essencial:

- Demandes civils de quantia inferior a 10 duros.41

- Injúries i faltes lleus.- Instrucció de les primeres diligències dels processos penals.

La situació resta pràcticament inalterada fins que entra en vigor la Llei d’enjudiciament civil de

37 Sobre aquesta qüestió resulta imprescindible la lectura de MONTERO AROCA, La justicia municipal, cit. p. 73 i seg., autorque segueixo en general en l’explicació. M’he de remetre també a les obres de DAMIÁN MORENO, Los jueces de paz,Madrid 1987, p. 191 i seg., i COBOS GAVALA, Rosa, El juez de paz en la ordenación judicial Española, Madrid 1989.

38 En les qüestions penals, la Constitució pateix una gran imprecisió en matèria orgànica.

39 La competència està intencionadament resumida, a fi de no complicar l’explicació. Aquesta competència, explicada ambmés detall, pot trobar-se directament en el Decret, o més fàcilment a MONTERO AROCA, La justicia municipal, cit. p. 76-77.

40 V. la confrontació d’ambdues normes a MONTERO AROCA, La justicia municipal, cit. p. 81, malgrat que fa servir una edi-ció del Reglament que expressa les quantitats en rals, a diferència de la que he emprat aquí, reproduïda per SANTPONS,Francisco, Nuevo manual de práctica forense, Barcelona 1835.

41 O 200 rals.


1855, la qual institueix la justícia de pau al marge dels alcaldes. La Llei, en aquest punt, es desen-voluparà amb el Reial decret de 22 d'octubre de 1855, que disposa que existiran jutges de paua cada poble, i que es nomenaran entre els homes majors de 25 anys que sàpiguen llegir iescriure. El càrrec durava dos anys i era gratuït.42

Malgrat tot, les turbulentes circumstàncies de la història espanyola del segle XIX farien que, mesosabans de la caiguda d’Espartero, la Reial ordre de 2 de gener de 1856 disposés la suspensió oanul·lació dels nomenaments dels jutges de pau. Però, no obstant això, després de la caigudad’Espartero, el Reial decret de 28 de novembre de 1856 reinstaura la institució i aprova, per tant,que s’aparti els alcaldes de les funcions judicials, tret dels procediments penals,43 de manera queels jutges de pau queden encarregats, en els procediments civils, dels judicis verbals de quantiainferior a 600 rals i de les causes de comerç de quantia inferior a 500 rals. Llàstima que els no-menaments d’aquests jutges de pau patissin una estreta tutela política que els va fer caure en unprofund desprestigi.

Amb força situacions desastroses i incomprensibles,44 la institució es manté fins poc temps abansde la promulgació de la Llei provisional d’organització del poder judicial de 1870,45 una Llei pro-visional que va tenir vigència durant 115 anys. Els art. 31 i següents d’aquesta Llei creen la figu-ra del «jutge municipal», que es concebia com un càrrec que cobrava aranzels pels seus serveis,que podien ser desenvolupats durant un període de dos anys. Calia saber llegir i escriure, i enels nomenaments es preferien els lletrats sobre els llecs, encara que la majoria, a la pràctica, erenllecs en dret.46 No obstant això, aquesta institució no havia de suposar res més que la vergonyade la justícia espanyola fins ben avançat el segle XX, atès que es van continuar produint influèn-cies polítiques en les designacions i van persistir les deficiències del servei. La seva competència–art. 270 i 271 de la Llei de 1870– va quedar fixada, en els procediments civils, per als proces-sos de quantia inferior a 250 pessetes, i s’hi van afegir els desnonaments poc després, amb laLlei de 18 de juny 1877. En els procediments penals, se’ls atribueixen definitivament les faltes,que deixen de ser competència dels alcaldes.

La situació durarà fins a la Llei de justícia municipal –5 d’agost de 1907–,47 que desposseeix elsjutges municipals de les seves competències d’enjudiciament, les quals es traspassen als nous «tri-bunals municipals», per als quals, novament, es prefereixen les persones coneixedores del dret,però que finalment podien ser integrats per persones de més de 25 anys que simplement sabessinllegir i escriure –art. 3–.48 El càrrec va passar a durar 4 anys –art. 2– i la seva competència erala mateixa que la dels jutges municipals, encara que s’ampliava fins a 500 pessetes en els pro-cediments civils, i s’hi afegien alguns casos de dret de consum i de transport49 de quantia inferi-or a 1.000 pessetes. No cal dir que la nova llei va ser completament ineficaç per acabar amb

42 V. més detalls sobre aquests nomenaments a DAMIÁN MORENO, Los jueces de paz, cit. p. 61 i seg.

43 Como assenyala MONTERO AROCA, La justicia municipal, cit. p. 86.

44 V. DAMIÁN MORENO, Los jueces de paz, cit. pp. 65 i seg.

45 V. MONTERO AROCA, La justicia municipal, cit. p. 89.

46 V. MONTERO AROCA, La justicia municipal, cit. p. 91. DAMIÁN MORENO, Los jueces de paz, cit. p. 94 i seg.

47 Faig servir una edició de 1941 de MEDINA, León / MARAÑÓN, Manuel, Leyes Penales de España, Madrid, que conté unapèndix de lleis (p. 170 i seg.) on es troba aquesta Llei.

48 Sobre els diversos problemes que van acompanyar els “adjunts” d’aquests tribunals, v. DAMIÁN MORENO, Los jueces depaz, cit. p. 125 i seg.

49 Reprodueix aquesta Llei MONTERO AROCA, La justicia municipal, cit. p. 95, i fa referència, pel que fa al dret de consum,als processos de quantitats inferiors a 1.000 pessetes entre hostalers i dispesers, entre cotxers i viatgers, i entre compradors ivenedors d’animals a les fires.


els vicis del passat, els quals van perdurar durant la dictadura de Primo de Rivera, encara que demanera molt accidentada a causa dels intents constants i vans, per descomptat, de depuració.Durant la II República, encara que es va introduir, a través de l’art. 3 del Decret de 8 de maig de1931, la democratització en l’elecció dels jutges a les poblacions inferiors a 12.000 habitants,aquesta democratització només va contribuir, malgrat les bones intencions inicials, a designar jut-ges tan incapaços i polititzats com els del passat,50 el que va afavorir que fossin suprimits per laLlei de 27 de juny de 1934, l’article únic de la qual va restablir la vigència de l’art. 5 de la Lleide 1907, cosa que va provocar, per tant, que la designació dels jutges municipals tornés a estaren mans de les sales de govern de les audiències territorials.

Després de la Guerra Civil hi va haver la Llei de bases de la justícia municipal, de 19 de juliolde 1944, que a la base 9a reinstaura els jutges de pau per als petits municipis i posa en marxa,per primera vegada, una autèntica justícia municipal professional a les ciutats per als petits plets.A les ciutats més importants –capitals i ciutats de més de 20.000 habitants, en les quals ja hi haviajutjats de primera instància– es disposa l’existència de «jutjats municipals», i a les capitals decomarca es creen els «jutjats comarcals».51 Pel que fa als jutges de pau, s’ordena que el seu càr-rec sigui gratuït –base 8a– i en principi permanent –art. 73 del Decret de 24 de maig de 1945–,52

encara que, passats gairebé quinze anys, es va establir una durada de 5 anys improrrogables.53

Se’ls va atribuir la competència habitual: conciliació, processos civils de fins a 250 pessetes i totesles faltes, llevat de les d’impremta, lesions i estafa –base 9a A.b–, atribuïdes als jutges comarcalsjuntament amb la resta d’afers. Els jutges municipals, en els seus territoris respectius, posseïen lacompetència atribuïda als jutges de pau i als jutges comarcals, amb exclusió, lògicament, dela competència atribuïda als jutjats de primera instància, que es dedicaven als casos més relle-vants.

Els jutges comarcals i municipals havien de ser professionals –base 2a– i havien de passar unaoposició lliure. Els jutges de pau simplement havien de tenir «prestigi i arrelament a la localitat»i idees polítiques addictes al règim dictatorial, amb afiliació política inclosa al sindicat únic.Aquestes disposicions de la Llei de 1944 es van desenvolupar a l’art. 73, citat anteriorment, i esva disposar que havien de ser homes de més de 23 anys amb «l’aptitud física o intel·lectualnecessària»; es derogava l’afiliació política, que se substituïa per una expressió una mica mésneutra, encara que tenia la mateixa significació.54

Amb el temps, i segurament a conseqüència de l’èxode cap a les ciutats i cap a l’estranger, lajustícia de pau va anar quedant marginada. Actualment, després de la Llei orgànica del poderjudicial de 1985 –art. 99 a 103– i del Reglament 3/1995, de 7 de juny, els jutjats de pau,55 coma òrgan jurisdiccional, no són més que un residu inoperant del passat en els procediments civils–per exemple, demandes de fins a 90 euros– i un òrgan jurisdiccional inoportú en els penals, mal-

50 V. tota aquesta història a MONTERO AROCA, La justicia municipal, cit. p. 93 i seg.

51 “Centres” de comarca, diuen ABELLA, Ricardo / ABELLA, Luis / ABELLA, Manuel, Manual de los Juzgados de paz, Madrid1963, p. 6.

52 Decret de 24-5-1945, orgànic de jutges municipals, comarcals i de pau i els seus substituts pel qual es desenvolupen lesnormes contingudes a la base tercera de la Llei per a la reforma de la justícia municipal de 19 de juliol de 1944.

53 Decret 2181/1959, de 3 de desembre, sobre renovació de determinats càrrecs de la justícia municipal.

54 ABELLA / ABELLA / ABELLA, Manual, cit. p. 117, reprodueixen una estadística de pobles d’Espanya el 1960, que pot ori-entar sobre l’eficàcia de la justícia municipal. D’aquesta estadística, se n’ha de destacar que 8.156 pobles tenien menys de5.000 habitants i 1.046 tenien una xifra superior. Llocs de més de 50.000 habitants només n’hi havia 61, i d’aquests, només23 superaven els 100.000 habitants i 3, els 500.000.

55 Sobre aquests, v. DAMIÁN MORENO, Los jueces de paz, cit. p. 191 i seg. COBOS GAVALA, Rosa, El juez de paz en laordenación judicial Española, Madrid 1989. PICÓ JUNOY, Joan, El Juez de paz en España, Justicia 1997, p. 210.


grat l’escassíssima competència en matèria de faltes lleus que té atribuïda.56 Només se li reconeixrellevància en matèria d’auxili judicial.57 Es tracta, a més a més, d’un òrgan del qual s’ha discu-tit moltíssim la seva independència, ja que el selecciona, normalment, el ple del seu ajuntament–no els veïns–, encara que en aquesta consideració també hi pesen, s’ha de reconèixer, circums-tàncies sociològiques en les quals ara no puc entrar.58 I no cal parlar dels locals on sol operar.59

També es podria discutir si és una inamovibilitat autèntica la que només dura quatre anys, que ésel que dura el seu càrrec.60 La majoria són llecs, encara que l’art. 102 de la LOPJ –Llei orgànicadel poder judicial– intenti inclinar la balança a favor dels llicenciats en dret.61 Tenint en comptetot això en conjunt, entenc que el manteniment de la figura del jutge de pau només obeeix a l’ab-soluta falta d’idees sobre quin model hauria de servir per aconseguir la justícia pertinent als petitsplets en els pobles de pocs habitants, i ho indico d’aquesta manera perquè és obvi que les taxesde satisfacció dels habitants per la labor d’aquests jutges no són precisament gaire altes.

La resta de l’antiga justícia municipal de la dictadura –jutjats municipals i comarcals– va canviarde denominació en virtut del Reial decret 2104/1977, de 29 de juliol,62 i els dos òrgans van pas-sar a anomenar-se, indistintament, «jutjats de districte». La seva competència no va variar pràcti-cament fins a la reforma que va portar la Llei de 6 d’agost de 1984.63 I cal dir que, almenys ales ciutats, es percebien els avantatges de tenir una justícia professional que s’ocupés exclusiva-ment dels petits casos perquè així se’ls podia dedicar més atenció.64 D’altra banda, els jutjats dedistricte van constituir un punt d’entrenament excel·lent per als jutges que acabaven d’obtenir laseva plaça i que, per tant, estaven en el seu primer destí. El fet de començar a treballar amb casospetits, i moltes vegades senzills, els subministrava un aprenentatge que malauradament es va per-

56 Indico que és inoportú perquè mai he arribat a entendre com es pot permetre que un llec en dret entengui sobre qüestionsde dret penal, el dret en què amb més reiteració i vehemència es reivindica el principi de legalitat. Si més no en el cas deljurat el magistrat-president integra –de vegades com pot– el dret a través de la seva sentència. Però el jutge de pau pot estarabsolutament sol, sense altre jurista que el secretari de l’ajuntament, que tampoc és expert en matèria penal.

57 LORCA NAVARRETE, Antonio María, Organización judicial española en el vigésimo aniversario de la Ley Orgánica delPoder Judicial (1985-2005), Sant Sebastià 2005, p.108 i 154.

58 LORCA NAVARRETE, Organización judicial española, cit. p. 381-382, rebatent a DEL OLMO DEL OLMO, El estatuto jurídi-co de los jueces de paz, BIMJ, núm. 1793, 1997, ofereix, no obstant, arguments que susciten la reflexió. Aquest professor fanotar que el jutge de pau és escollit pel ple, certament, però per majoria absoluta, i la seva proposta de nomenament es con-creta en un acte administratiu que es pot recórrer, lògicament, davant de la jurisdicció i que, a més, és confirmat per la salade govern del Tribunal Superior de Justícia respectiu, que duu a terme en definitiva el nomenament. Totes aquestes, certament,són garanties que no s’han de deixar de banda en la reflexió sobre la legitimitat constitucional dels jutges de pau. V. tambéCOBOS GAVALA, El Juez de paz, cit. p. 248.

59 A vegades el jutge de pau té per desenvolupar la seva funció només un petit armari on guarda la documentació. Aixòl’obliga a treballar a les dependències d’algun funcionari de l’ajuntament, que li cedeix gentilment el seu lloc. En aquestesprecàries condicions és molt difícil dur a terme com cal la funció jurisdiccional.

60 Em refereixo a la inamovibilitat com a garantia de la independència, com és obvi. Por descomptat que els jutges de paugaudeixen d’inamovibilitat durant aquells quatre anys, però em pregunto si realment garanteix la independència una inamovi-bilitat amb termini de caducitat. Per a una opinió de contrast, v. COBOS GAVALA, El juez de paz, cit. p. 252-253.

61 De fet, existeixen diverses obres que intenten millorar la seva instrucció jurídica. V. CONSEJO GENERAL DEL PODER JUDI-CIAL, Los Juzgados de paz, Madrid 1996, ABELLA POBLET, Manuel / CARRASCOSA LÓPEZ, Valentín / VARÓN COBOS,Ricardo, Manual de los Juzgados de paz, Madrid 1990. DE LAMO RUBIO, Jaime / MANGAS MORALES, Sigfrido / ORTE-GA CIFUENTES, José Arturo, Guía práctica de la justicia de paz, Barcelona 1999. MAS i SOLENCH, Josep Maria, Jutjats depau, conceptes generals, Barcelona 1988. Exigint la completa professionalització del jutge de pau, PICÓ JUNOY, El Juez depaz, cit. p. 210.

62 Reial decret 2104/1977, de 29 de juliol, pel qual s’aprova el text articulat parcial de la Llei de bases 42/1974, de 28 denovembre, orgànica de la justícia, en virtut de l’autorització continguda en el Reial decret-llei 24/1976, de 26 de novembre.

63 V. MONTÓN REDONDO, Alberto, Juzgados y Tribunales españoles. Orígenes y atribuciones, Madrid 1986, p. 25-28.

64 V. Aquesta competència, tal com quedà després de la reforma de la Llei d’enjudiciament civil de 6-8-1984, just abans dela seva supressió, a MONTÓN REDONDO, Juzgados y Tribunales españoles, cit. p. 25-28.


dre amb la seva supressió, a través de la Llei orgànica del poder judicial de 1985. No són pocsels juristes que situen –normalment en privat–65 en aquesta decisió legislativa una bona part de laresponsabilitat dels mals que pateix la nostra justícia actualment.

3. Experiències de dret comparat

Els poders públics espanyols no han estat els primers a pensar en alguna cosa semblant a la justí-cia de proximitat, és a dir, uns jutges que, situats en els grans nuclis urbans, transformin els bar-ris en pobles, de manera que qualsevol veí pugui accedir fàcilment a un jutge que li resolgui mésràpidament assumptes d’importància escassa. Existeixen diversos models de dret estranger de tri-bunals de petits litigis; es podria al·ludir als casos d’Alemanya (Amtsgerichte), Àustria (Bezirks-gerichte), Portugal (julgados de paz), Irlanda (District Courts) i el Brasil,66 entre d’altres. Però estracta, en general, de tribunals que s’allunyen molt poc de l’esquema que coneixem, i per tant notenen gaire cosa per destacar. Per això, d’entre tots els models que he pogut consultar he selec-cionat dos sistemes anglosaxons –l’anglès i l’australià de Queensland–, el sistema italià i el mo-del francès, ja que són els més originals en aquest sentit. Passo a explicar-los breument a conti-nuació.

3.1 El sistema anglès i el model australià de Queensland

En alguns indrets del que podríem anomenar «espai anglosaxó» s’han desenvolupat algunesexperiències interessants quant a la resolució dels petits plets, no tant pels procediments que uti-litzen ni pel recurs sistemàtic a la mediació i a la conciliació, que ha popularitzat l’ADR, sinó pelque fa a qui s’encarrega dels litigis i, sobretot, quins litigis són considerats «petites reclamacions».D’entre totes les experiències destaquen, encara que per motius diferents, la de la Gran Bretanyai la d’Austràlia.

A Anglaterra i a Gal·les existeix actualment la figura del magistrate,67i en són uns 30.000.68

Acostumen a ser persones llegues en dret69 que dediquen una part del seu temps al servei a lasocietat, sense cap remuneració. Aquest servei de justícia de voluntariat s’encarrega, en els pro-cediments civils i administratius, d’afers de família, de petites reclamacions i dels processos

65 Tot i que no sempre. V. el que suggereix l’informe del Consell General del Poder Judicial de 5-10-2005 sobre l’Avantprojectede llei orgànica de modificació de la Llei 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, en matèria d’organització del’Administració de justícia, p. 68: “Como es sabido, la LOPJ de 1985 previó la supresión de la Justicia de Distrito lo que seconsumó con la aplicación de la Ley de Demarcación y Planta Judicial. No se trata de extenderse sobre tal extremo, pero síindicar que la integración del antiguo Cuerpo de Jueces de Distrito en la Carrera Judicial en virtud de la LO 5/81, de 16 denoviembre, no tenía por qué haber conducido a una solución no prevista en el proyecto de LOPJ de marzo de 1980 y a laque no fueron ajenos intereses corporativos de los jueces y fiscales beneficiados por tal medida. El caso es que fue saludadapor este Consejo General del Poder Judicial en su informe de 14 de marzo de 1984 sin que se enmendase en el evacuado el25 de noviembre de 1987 al anteproyecto de Ley de Demarcación y Planta Judicial. La conciencia de que esta situación noera -ni es- satisfactoria no se hizo esperar. (…) En definitiva, con la desaparición de la Justicia de Distrito, desaparecía unprimer escalón profesional, formado por jueces, fiscales y secretarios licenciados en Derecho, profesionales, inamovibles y alos que se les exigía un nivel de conocimientos paralelo a su carga competencial. Conocían así de faltas, litigios civiles depequeña cuantía, juicios arrendaticios, actos de conciliación, etc. y eran Encargados del Registro Civil. Desde su desapariciónse vive una organización ilógica, contraria al principio de eficacia y de aprovechamiento de recursos humanos. (…)”

66 V. CONTRERAS HERRERA, Publio, Justicia de paz y conciliación, Bogotà D.C. 2002, p. 90 i seg.

67 V. la Magistrates’ Courts Act de 1980.

68 Una informació ràpida sobre aquesta figura es pot trobar a la pàgina del Departament d’Assumptes Constitucionals:http://www.magistrates.gov.uk/index.htm.

69 La qual cosa segueix una tradició consolidada en aquell país, com afirma CRAWFORD, Adam, La justice de proximité:appels à la “communauté” et stratégies de responsabilisation dans une idéologie managériale, a: AAVV (dir. Wyvekens yFaget), «La justice de proximité en Europe. Pratiques et enjeux», Ramonville Saint-Agne 2001, p. 38.


derivats de l’impagament de multes administratives. I en els penals s’encarreguen d’assumptes depoca importància, com ara lesions lleus, faltes contra l’ordre públic i delictes contra la seguretaten el trànsit,70 encara que també s’ocupen de l’adopció de mesures cautelars urgents en cas dedelicte greu. Una altra funció important que desenvolupen és l’enjudiciament de delictes comesosper menors, encara que això és després de rebre una formació especialitzada. La seva funció noés en absolut menyspreable, ja que s’encarreguen aproximadament del 95 % dels assumptespenals. Però no existeixen disposicions destacables al marge d’aquesta dada, és a dir, que el95 % dels assumptes penals a Anglaterra i a Gal·les estan encomanats a jutges llecs. Aquestadada podria fer reflexionar bastant, cosa que intentaré fer posteriorment quan analitzi la regu-lació espanyola.

Hem de viatjar a Austràlia per trobar una de les regulacions més originals. En aquell país encaraexisteixen els justices of the peace, heretats de l’època colonial, encara que pràcticamentdesproveïts del tot de funcions jurisdiccionals. De totes maneres, quant al que ara ens interessa,cal fer referència al cas de Queensland,71 on s’han constituït dos tribunals d’única instància, elMinor Debts Court72 –constituït per magistrates, que són jutges lletrats–,73 per a les reclamacionspoc conflictives inferiors a 7.500 dòlars australians, i l’Small Claims Tribunal 74 –format per refe-rees–,75 si la reclamació és més complexa, però inferior a 5.000 dòlars. S’acostuma a acudir aaquests tribunals sense assistència lletrada.

Doncs bé, allò més interessant d’aquests tribunals és la competència objectiva de l’Small ClaimsTribunal, perquè es comprova que el legislador d’aquelles latituds ha comprès perfectament quinssón els litigis autènticament quotidians que afecten la ciutadania.76 Aquesta competència s’esténals casos següents:

- Reclamacions de consumidors.- Reclamacions entre empresaris per la prestació de serveis o per l’enviament de subministraments.- Reclamacions sobre danys causats en la conducció.- Litigis sobre arrendaments.77

Justament aquests, entre d’altres, són els litigis civils que fan que el ciutadà percebi que la justíciafunciona de debò. La competència d’aquest Small Claims Tribunal és només un primer acostamenta la qüestió de la justícia de proximitat, encara que és probablement el pas previ abans de fercap altra consideració. Ho analitzarem més endavant.

70 Podria dir-se, en general, que es tracta de delictes amb pena privativa de llibertat que no excedeix d’1 any, com recordael punt 154 de la Criminal Justice Act de 2003.

71 V. la pàgina del Departament de Justícia del Govern de Queensland, amb informació detallada dirigida als ciutadans:http://www.justice.qld.gov.au/courts/about/civil_disputes.htm.

72 V. la Magistrates Courts Act de 1921, reformada l’1 de juliol de 2004.

73 Punt 4 de la Magistrates Act de 1992.

74 V. la Small Claims Tribunal Act de 1973, reformada el 8 de desembre de 2005.

75 Majoritàriament també són lletrats, tot i que no fa falta ser-ho per ocupar el càrrec.

76 Aquesta competència es troba en el punt 4 de la Small Claims Tribunal Act.

77 S’afegeixen els litigis sobre danys a les tanques mitgeres i a caravanes (habitatges automòbils), de no gaire importància enla nostra societat, atesos els habitatges de què gaudim.


3.2 El sistema italià

Itàlia va ser un dels primers països a fer-se ressò d’un sistema similar a l’anglosaxó. Atès que laseva justícia estava de baixa per problemes derivats dels retards, la Llei 374/1991, de 21 denovembre de 1991,78 va suprimir la figura de l’antic giudice conciliatore i va instituir l’anomenatgiudice di pace, amb la qual cosa s’intentava que es fessin càrrec dels petits plets 4.700 nous jut-ges.79 Aquests jutges exercirien, lògicament, a temps parcial, atesa la sempre suposada impossi-bilitat econòmica de mantenir tants jutges professionals. Per això, es van establir unes retribucionsfixades per afer atès.80

No obstant això, el legislador italià, encertadament, no va renunciar a la formació jurídica delgiudice di pace. D’aquesta manera, als interessats a convertir-se en jutges de pau se’ls exigeix,quant al que ara ens interessa, els requisits següents –art. 5, Llei 374/1991:

- Llicenciatura de dret.- Tenir entre 30 i 70 anys.- Haver superat l’examen d’habilitació per a l’exercici de la professió jurídica, o bé haver exercit:

- Funcions judicials durant un mínim de dos anys.- Funcions notarials.- Docència universitària en matèria jurídica.- Funcions directives en una oficina judicial.

Són curioses, encara que en bona mesura lògiques, les incompatibilitats que preveu la llei per al’exercici del càrrec:

- No tenir activitat laboral dependent, sigui pública o privada.- No desenvolupar cap activitat en entitats bancàries ni asseguradores, ni el candidat, ni el seucònjuge, ni cap persona amb qui convisqui, ni familiars pròxims.

- No ser ministre de confessió religiosa.- No haver exercit tasques directives en partits polítics en els tres anys precedents.

No cal superar cap examen per ser designat, però sí que se’ls assegura una formació continua-da durant un màxim de 20 dies l’any –art. 6, Llei 374/1991–. El càrrec dura quatre anys, pror-rogables per un màxim de quatre anys més –art. 7–.

Quan tinguin la professió d’advocats aquells que vulguin ser designats jutges de pau, no podranexercir la seva professió al mateix indret on exerceixin la jurisdicció, en cap instància. Aquestaprohibició es fa extensiva als seus companys de despatx, als seus cònjuges, a persones amb quiconvisquin i a parents pròxims.

La competència objectiva del giudice di pace abraça principalment matèries civils i penals,encara que també n’inclou algunes de laborals i d’administratives que deixaré al marge de l’ex-plicació per no suscitar més complexitat. La competència civil està establerta a l’art. 7 del Codicedi procedura civile, que disposa, com a casos més rellevants, els següents:

78 Sobre els antecedents d’aquesta Llei, v. ACONE, Modestino, Il giudice di pace (dal dibattito culturale alla legge istitutiva),Riv. Dir. Proc. Civ. 1992 (nº 4), p. 1096 i seg.

79 PICARDI, Il giudice di pace, cit. p. 679, reprodueix la crítica de GIULIANI (op. cit. nota 85) en el sentit que el legisladoritalià ha concedit com a única solució a l’acumulació de processos, la creació de nous jutges, i a més de la tercera edat, mal-grat que acaba deslegitimant aquestes opinions.

80 No escau transcriure tot l’art. 11 de la Llei 374/1991. A títol indicatiu indicaré només que la mitjana per actuació rea-litzada és entre 40-50 euros per audiència celebrada, tenint-ne un fix de 300 euros al mes. Pel que fa a la resta d’actuacions,cobren uns 10 euros per cadascuna.


- Processos relatius a béns mobles de quantia inferior a 3.000 euros.81

- Processos derivats de danys d’accidents de circulació i de navegació de quantia inferior a18.000 euros.

- Processos per discrepàncies en l’ús de serveis en els condominis.- Processos entre propietaris i posseïdors d’immobles com a conseqüència de comportamentsmolestos d’aquests últims.

En els procediments penals, les competències han quedat establertes amb una complexitat i unadispersió notables pels art. 4 i 5 del Decret legislatiu. De manera molt resumida, en línies gene-rals es tracta de les competències següents:

- Delictes de lesions perseguibles a instància d’una part.- Faltes lleus de subministrament de begudes alcohòliques a menors, discapacitats o personesèbries, de provocació d’embriaguesa en altres i d’actes contra la decència pública.

Davant el giudice di pace, les parts han d’anar acompanyades d’un advocat, llevat que el procéssigui civil i que la quantia sigui inferior a 600 euros aproximadament, o que el giudice autoritziel contrari, tenint en compte l’entitat de l’afer –art. 20 de la Llei 374/2001 i art. 20.1.e i 27.3.cdel Decret legislatiu en la part penal–.

Si el cas és civil i de quantia inferior a uns 1.200 euros, el giudice di pace decidirà en equitat ila seva decisió no es podrà recórrer –art. 21 i 33 de la Llei 374/2001–. En la resta de supòsits–òbviament, també en els penals–, la decisió del giudice és apel·lable.

En els dos supòsits,82 el procés serà predominantment oral i estarà caracteritzat per un grau d’in-formalitat més gran, la qual cosa es tradueix en una audiència després de la qual el jutgedecidirà.

3.3 El sistema francès

A França s’han produït exactament els mateixos problemes que a pràcticament tots els països.83

Els reitero novament: lentitud de la justícia i falta d’atenció pels petits plets. Després de la supres-sió dels jutjats de pau el 1958 i de la consegüent professionalització completa de la justícia, esva assistir de mica en mica a la presència dels problemes citats a les ciutats, de manera que haresultat que el ciutadà, normalment atès en altres serveis públics, es veu insatisfet amb les solu-cions que la justícia pot donar als seus problemes més quotidians, especialment en les àrees mésdesfavorides econòmicament, víctimes de la petita criminalitat.84 I és que el problema que es deri-va de les jurisdiccions professionals és, en general, que es veuen col·lapsades de processos i queno poden dedicar l’atenció ni el temps necessaris als petits plets, ja que han de resoldre tots elsprocessos exactament amb les mateixes garanties. I això per desgràcia no sempre és possible, arisc d’haver de demorar la resposta jurisdiccional ad kalendas graecas.

81 Les quantitats que indicaré estan fixades per la llei en lires, per la qual cosa el càlcul és aproximat.

82 Per al procés civil, v. MANESCHI, Adriano, Manuale pratico del giudice di pace, Padova 1995. I per al penal AAVV (dir.SCALFATI, Adolfo), Il giudice penale di pace, Pàdua 2002.

83 Fins i tot en estats petits com Bèlgica i Holanda han succeït idèntics problemes, malgrat que centrats sobretot en la petitacriminalitat de les ciutats. V. BOUTELLIER, Hans, Lettre des Pays-Bas: initiatives récentes en matière de justice de proximité, p.93 i seg., i CARTUYVELS, Yves / MARY, Philippe, Justice de proximité ou proximité de la justice? États des lieux en Belgique,ambdós treballs a: AAVV (dir. Wyvekens i Faget), «La justice de proximité en Europe. Pratiques et enjeux», Ramonville Saint-Agne 2001.

84 WYVEKENS, Anne, La justice de proximité en France: politique judiciaire de la ville et interrogations sur la fonction de jus-tice, a: AAVV (dir. Wyvekens y Faget), «La justice de proximité en Europe. Pratiques et enjeux», Ramonville Saint-Agne 2001,p. 18.


En concret, el problema que va provocar la reacció dels poders públics a França va ser, com hedit, la petita criminalitat en els barris més conflictius de les ciutats, que creava en el ciutadà unasensació creixent d’inseguretat85 atesa la impossibilitat manifesta de fer respectar l’ordre en aque-lles zones. D’aquí sorgeix, en realitat, la idea de crear els jutges de proximitat, que resoldria, pertant, aquesta petita criminalitat dels suburbis. Encara que també, aprofitant que ja existien, hanquedat encarregats de resoldre plets civils de quantia reduïda. I, de la mateixa manera que haviasucceït respecte als jutges de pau, ara es tracta de confiar aquesta missió als mateixos habitantsdels barris,86 que suposadament coneixen millor els seus problemes87 i que, per tant, els hauriende resoldre d’una manera més ràpida i donant prioritat a la mediació.88

La idea es plasma definitivament en la Llei 2002-1138, de 9 de setembre de 2002, d’orientaciói programació de la justícia. En aquesta llei es contenen disposicions sobre creació de novesplaces i perspectives pressupostàries. I, finalment, es realitza una reforma del Code de l’organi-sation judiciaire, en el qual s’introdueix un títol III al llibre III titulat La juridiction de proximité. Elque preveu aquest títol és la possibilitat que es creïn, en els diferents partits judicials,89 jutges queconeguin de processos civils i penals d’escassa rellevància econòmica i criminal, respectivament.Les competències, simplificant-ne els detalls, són les següents:

- Civil: demandes –també monitòries– interposades per persones físiques que tinguin per base pre-tensions personals o mobiliàries de valor inferior a 4.000 euros, sempre que el litigi no provin-gui de l’activitat professional de l’actor –art. L. 331-2–.90 També s’encarrega de demandes sobrearrendaments concernents a la devolució de la fiança.91

- Penal: faltes92 –art. L. 331-5 i art. 706-72 del Code de procédure pénale.

En els procediments civils, s’obliga al jutge de proximitat a intentar conciliar les parts o a intentarla mediació abans de continuar amb el procés –art. L. 331-3–. A més, en els supòsits que el jutgetrobi una «dificultat jurídica seriosa», d’ofici o a instància d’una part –però després de l’audièn-cia prèvia de les dues parts–, podrà remetre l’afer al tribunal d’instance que correspongui –art. L.331-4–. El jutge de proximitat decideix, a més, en única instància, tret de quan es tracti d’unademanda d’una quantia indeterminada –però inferior a 4.000 euros–, cas en què la seva decisióserà apel·lable.

Malgrat que tot el que s’ha dit fins ara és prou interessant, no resulta menys rellevant, i fins i tota vegades sorprenent, la determinació que ha fet el legislador francès sobre les condicions quehan de complir els jutges de proximitat. Aquestes condicions es van fixar a la Llei orgànica 2003-

85 Ho destaca WYVEKENS, La justice de proximité, cit. p. 19, citant una circular de 2-10-1992 amb el títol «La justice deproximité. Les maisons de justice et du droit», i que s’inscrivia sota una rúbrica més general que evidencia el sentit de la cir-cular: «réponses a la délinquance urbaine».

86 Malgrat que no tinguin l’obligació de residir-hi, com veurem a continuació.

87 WYVEKENS, La justice de proximité, cit. p. 18.

88 WYVEKENS, La justice de proximité, cit. p. 31.

89 Ressort de chaque cour d’appel.

90 Aquesta competència és la que es va fixar a la Llei núm. 2005-47 de 26 de gener. El tenor original va ser el següent, mésrestrictiu: «En matière civile, la juridiction de proximité connaît en dernier reseg.ort des actions personnelles mobilières dontelle est saisie par une personne physique pour les besoins de sa vie non professionnelle, jusqu'à la valeur de 1.500 EUR oud'une valeur indéterminée mais qui ont pour origine l'exécution d'une obligation dont le montant n'excède pas 1.500 EUR. Elleconnaît des procédures d'injonction de payer ou de faire, dans les conditions prévues au premier alinéa.»

91 Art. 331-2-1 del Code de l’organisation judiciaire, que remet a l’art. 22 de la Llei 89-462 de 6-7-1989.

92 «Contraventions de police dont la liste est fixée par décret en Conseil d’Etat», diuen els arts. 521 i 706-72 del Code deprocédure pénale.


153, de 26 de febrer, relativa als jutges de proximitat,93 i establien quina formació havien de tenirles persones que volguessin desenvolupar el càrrec de jutge de proximitat. Aquestes personespoden ser les següents:

- Antics magistrats de l’ordre judicial o de l’ordre administratiu.- Persones de més de 35 anys amb almenys quatre anys d’exercici professional en l’àmbit jurídici que:

- o bé estiguin en possessió del batxillerat,94

- o bé exerceixin o hagin exercit professions jurídiques liberals reglamentades.- Persones que acreditin 25 anys o més d’experiència amb responsabilitats directives en l’àmbitjurídic.

- Antics funcionaris d’oficines judicials de les categories A i B que acreditin prou experiència perexercir funcions judicials.

- Conciliadors de justícia amb almenys cinc anys d’experiència.

A més, el candidat ha de seguir una formació suplementària a l’École Nationale de la Magis-trature, amb més o menys exigència depenent de l’àmbit del qual procedeixi. La formació, noobstant això, és bastant breu.95

Totes aquestes circumstàncies són valorades pel Conseil Supérieur de la Magistrature, el qual no-menarà els jutges de proximitat per un període de set anys improrrogables.

Curiosament, els jutges de proximitat no tenen obligació de residir a l’indret on desenvolupen laseva funció, ja que no els és aplicable allò que es disposa a l’art. 13 de l’Estatut de la magis-tratura, segons preveu l’art. 41-20 del mateix Estatut. Lògicament, tampoc no els afecta l’edatmàxima de jubilació –65 anys, en general– fixada a l’art. 76, encara que no poden superar els75 anys. Desenvolupen la seva tasca a temps parcial i perceben un subsidi per la prestació de laseva funció.96 Per això, l’ofici de jutge de proximitat no és incompatible amb les professions que

93 Que va introduir un capítol V a l’Ordenança núm. 58-1270 de 22-12-1958 relativa a l’Estatut de la magistratura.

94 Art. 16 de l’Estatut de la magistratura. “Les candidats à l'auditorat doivent: 1° Etre titulaires d'un diplôme sanctionnant uneformation d'une durée au moins égale à quatre années d'études après le baccalauréat, que ce diplôme soit national, reconnupar l'Etat ou délivré par un Etat membre de la Communauté européenne et considéré comme équivalent par le ministre de lajustice après avis d'une commission dans les conditions prévues par un décret en Conseil d'Etat, ou d'un diplôme délivré parun institut d'études politiques, ou encore avoir obtenu le certificat attestant la qualité d'ancien élève d'une école normalesupérieure. Cette exigence n'est pas applicable aux candidats visés aux 2° et 3° de l'article 17.»

95 Aquesta formació està concretada en el Decret de 15-5-2003 sobre els jutges de proximitat. Consisteix en 5 dies de docèn-cia sobre «déontologie, les principes de la procédure et le fonctionnement d'une juridiction, ainsi que l'apprentissage de latechnique de rédaction des jugements et de la tenue d'une audience», així com per una estança de 16 dies en un tribunal,que s’allarga fins a 24 dies en el cas dels candidats amb menor formació. Aquesta instrucció es completa amb una formaciócontinuada durant el desenvolupament de la funció. Aquesta formació continuada està regulada per l’art. 35-13 del Decret:«Les juges de proximité suivent, pendant la période d'exercice de leurs fonctions, une formation continue obligatoire d'unedurée totale de dix jours.»

96 Al marge del pagament dels desplaçaments. V. art. 35-14 del Decret de 15-5-2003 sobre els jutges de proximitat: «Dansla limite des crédits ouverts à cet effet au budget du ministère de la justice, il est attribué aux juges de proximité, pour l'ac-complissement des fonctions judiciaires qui leur sont dévolues, une indemnité de vacation forfaitaire dont le taux unitaire estégal à vingt-cinq dix millièmes du traitement brut annuel moyen d'un magistrat du second grade. Le nombre de vacationsallouées à chaque juge de proximité ne peut excéder 15 par mois et 132 par an. Les modalités d'attribution de cette indem-nité sont fixées par arrêté conjoint du garde des sceaux, ministre de la justice, et du ministre chargé du budget.Les juges deproximité perçoivent pour toute journée de formation continue, dans la limite de dix journées pendant la période d'exercice deleurs fonctions, une indemnité de vacation correspondant au taux unitaire défini au premier alinéa ; cette indemnité s'imputesur leurs vacations annuelles. Lorsqu'ils suivent l'une des formations prévues par l'article 41-19 de l'ordonnance du 22 décem-bre 1958 susvisée, les juges de proximité et les candidats à ces fonctions perçoivent, par jour, une indemnité de vacation cor-respondant au taux unitaire défini au premier alinéa. Le versement de l'indemnité de vacation durant une formation est exclusifdu versement de l'indemnité de stage prévue par le décret du 28 mai 1990 susvisé. Les juges de proximité et les candidats àces fonctions sont indemnisés de leurs frais de déplacement temporaire dans les conditions prévues par le décret du 28 mai1990 susvisé».


no afectin la seva dignitat ni la seva independència. En concret, es determina que ni elsfuncionaris públics –llevat dels professors d’universitat– ni els professionals del dret ni els seusdependents no poden exercir aquesta funció a l’indret on tinguin domiciliada la seva activitat pro-fessional i, a més, no poden exercir en absolut a l’indret on actuïn com a jutges de proximitat.

He de dir que la regulació francesa està assentada en una confiança –potser una mica romànti-ca– en la filantropia dels candidats a jutges de proximitat, que desitgen servir la «comunitat», enel sentit anglosaxó del terme. Perquè, per descomptat, tret del cas de les persones jubilades,només es pot entendre filantròpicament que un professional en actiu, i que li vagi bé la feina,decideixi convertir-se en jutge de proximitat, tenint en compte l’escassa remuneració que perce-brà i el temps que, sens dubte, invertirà desenvolupant aquesta funció. D’altra banda, i senseentrar en els detalls d’una regulació que és d’un país estranger, sembla que la formació que s’a-torga a aquests jutges pot ser sobreabundant en alguns casos –antics magistrats– i manifestamentinsuficient en altres –per exemple, en els supòsits que les persones que a Espanya designem«gestors» o «assessors» decidissin exercir de jutges de proximitat.

En definitiva, el que mostra aquesta regulació és l’existència d’una preocupació política per lapetita justícia, certament; però també descobreix una voluntat manifesta de no invertir gaire di-ners en aquests jutges. S’exigeix als candidats que desenvolupin aquesta funció pràcticament coma amateurs en alguns casos, i se’ls atorga una formació «express» que, sens dubte, és insuficientperquè compleixin la seva tasca amb unes garanties mínimes. Em pregunto què deuen haver fetels pobres ciutadans que pateixen petites faltes i les persones a les quals deuen 4.000 euros –queno és una quantitat gens menyspreable– perquè els tractin tan malament, ja que fins i tot els hanpres la possibilitat de recórrer les seves sentències. Em temo que, com tantes altres vegades, lavoluntat de preocupació per la petita justícia no ha estat per administrar-la millor, sinó per treure-se-la del mig com una cosa que molesta. La voluntat política no declarada ha estat descarregarde casos els jutges professionals, la qual cosa es pot demostrar amb una dada bastant innocent:per què 4.000 euros i no 5.000? No hi deu haver al darrere d’aquest desfasament de 1.000euros una estadística que hagi mostrat quants casos es podien sostreure als tribunals professionalsper alleugerir-los el volum de feina?

A França les protestes han estat múltiples, començant pel mateix Conseil Supérieur de la Magis-trature, que el 19 de desembre de 2002 va alertar de la possible falta de capacitació, inde-pendència i imparcialitat d’aquests jutges,97 encara que, és cert, abans d’aprovar-se el seu estatut.

4. Reflexions sobre la justícia de proximitat en relació amb el projecte de llei actual sobre la matèria

Tenint en compte tot això, ja es pot abordar l’anàlisi de les breus disposicions sobre justícia deproximitat que conté el projecte, actualment en tramitació, al Congrés dels Diputats.98 Durantaquesta anàlisi, exposaré quin hauria de ser, segons la meva opinió, el model futur en aquestamatèria.

Abans de res, cal dir que el projecte esmentat, en els termes que ha quedat en el moment actual,

97 Altres protestes de diversos sectors, que reivindicaven un augment de dotació i mitjans de la justícia ja existent poden tro-bar-se a http://www.syndicat-magistrature.org/article/293.html.

98 En el moment en què s’han escrit aquestes línies, el Projecte de llei orgànica 121/000071de modificació de la Llei 6/1985,d'1 de juliol, del poder judicial, en matèria de justícia de proximitat i consells de justícia, es troba en el termini d’ampliaciód’esmenes a la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats.


no es basa concretament en cap model de dret comparat. S’havia al·ludit al model francès99

abans de la tramitació parlamentària del projecte. No obstant això, com veurem a continuació,la denominació és l’únic que en realitat comparteixen el model francès i el del projecte espanyolactual, al marge d’algunes atribucions competencials que no acosten el model del projecte alfrancès, sinó a molts altres que, com acabem de veure, s’han fixat també en aquests petits plets.

Cal dir que la justícia de proximitat ja fa molt temps que és objecte de debat. A mitjan dels 90va existir un avantprojecte en matèria de justícia de pau que no es va arribar a tramitar. Es vaal·ludir a la justícia de proximitat a l’apartat 4 del Pacte d’Estat per a la reforma de la justícia,de 28 de maig de 2001.100 També se cita la justícia de proximitat en els art. 36 i 37 de la Llei1/2006, de 13 de març, per la qual es regula el règim especial del municipi de Barcelona,encara que els articles esmentats deixen en tot cas la concreció de la dita justícia al que estableixila Llei orgànica del poder judicial, en total descoordinació amb el que disposa l’art. 2.2 de la lleiesmentada, ja que a l’Ajuntament de Barcelona no li queda cap competència en aquesta matèria.Han estat freqüents els comentaris de tota mena sobre la justícia de proximitat en altres fòrums,que ara no tindria cap interès reproduir. Per tant, passo a tractar el que serà el règim legal ques’aplicarà i a fer les consideracions que permetin matisar-lo o confirmar-lo.

4.1 Denominació inadequada

Comencem per una qüestió menor: la designació escollida per referir-se a aquests nous jutges. Ladenominació actual és una traducció del francès, no cal dir-ho, i no em sembla adequada perquèfa la sensació que la resta dels òrgans jurisdiccionals hagin de ser «de llunyania», i en cap casno ha de ser d’aquesta manera. Es pot anomenar així aquesta justícia en un titular periodístic,però no s’hauria d’utilitzar com a denominació oficial d’un òrgan jurisdiccional, a risc d’anar cre-ant qualificacions absurdament atractives que vagin obligant a modificar en el futur la manera dedesignar la resta d’òrgans jurisdiccionals a fi de condicionar la seva imatge, en molts casosdegradada, de manera que no desaparegui el problema que va provocar la degradació.

Segons la meva opinió –després en tornaré a parlar– s’hauria d’haver aprofitat l’ocasió per reor-ganitzar tota la justícia municipal, la de les ciutats i la dels pobles, i no només la dels barris. Sis’hagués fet així, potser la denominació més adequada hagués estat la històrica de «jutjat muni-cipal», qualificació absolutament neutra en l’actualitat, ja que a ningú, en general, no li recordaels antics jutjats municipals d’èpoques passades. Amb això s’hauria aconseguit, finalment, unadenominació potser menys espectacular però totalment unificada per deixar de distingir entre lajustícia de pobles i ciutats, i s’hauria suprimit definitivament una altra d’aquestes denominacionsenganyosament atractives, és a dir, «jutjat de pau». A més, al·ludir al municipi per designar eljutge proporciona una identificació molt fàcil entre el jutge i l’indret en el qual exerceix, la qualcosa faria que el nostre sistema fos molt més comprensible per al ciutadà.

99 Vot particular de 5 d’octubre de 2005 del vocal del CGPJ Luis Aguiar de Luque amb relació a l’Avantprojecte de llei orgàni-ca de modificació de la Llei 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial en matèria d’organització de l’Administració de justícia(justícia de proximitat), al qual es van adherir també els vocals Juan Carlos Campo Moreno, Montserrat Comas, M. AngelesGarcía García, Félix Pantoja García, i Fernando Salinas Molina.

100 Resulta curiós llegir ara el que es va dir en aquell pacte, 5 anys després: “Se potenciará la Justicia de Proximidad de ma-nera que haya Juzgados más cercanos al ciudadano. Se contemplará Ia creación de un nuevo órgano unipersonal: el Juzgadode lo Civil que permitirá aligerar de su actual carga de trabajo a los Juzgados de Primera Instancia, será pieza esencial paraacercar Ia Justicia al ciudadano. Se avanzará en el diseño de juzgados especializados en materia mercantil. Se contemplaráel desarrollo de los Juzgados de Familia. En el orden penal se procederá también a redefinir el ámbito de los Partidos Judicialesmás grandes creando órganos cercanos.”


101 No analitzaré ara la situació en aquests nuclis reduïts, atès que els càlculs que s’haurien de fer són molt més complexos iexigeixen un treball diferent a aquest. De manera indicativa, entenc que s’haurien de tenir en compte altres variables, entrealtres la proximitat del poble amb el nucli superior a 5.000 habitants, així com la ràtio jutge/habitant, però calculada en fun-ció de les distàncies (i l’accessibilitat) entre poble i poble, així com els habitants efectius de cada lloc i la seva litigiositat pre-visible, atès que hi ha algunes urbanitzacions que són més conflictives que alguns barris d’alta criminalitat. D’altra banda, s’hade tenir en compte quins tipus de litigis són els més freqüents en aquestes latituds. Per exemple, són especialment comunes lesbaralles per alteració de partions.

4.2 Localització dels jutges de proximitat

Atès el que s’acaba de dir, probablement la qüestió més complexa és decidir quants jutges deproximitat s’haurien de crear. El projecte de llei –art. 36– no afronta realment el problema, ja queremet la solució a una reforma de la Llei de demarcació i planta judicial amb una demora de dosanys (DF 2ª), i finalment deixa la qüestió en mans de les comunitats autònomes amb competèn-cies en matèria de justícia, perquè elevin una proposta anual de places al Ministeri de Justícia.Això significa que l’autoritat competent més pròxima a l’indret on s’instal·laran aquests jutjats pro-posarà –però no decidirà– el nombre de places. Sigui com sigui, en aquest tema –que dependrà,per tant, de la voluntat del Ministeri de Justícia– s’obren dues opcions: la més costosa, i la mésdiscreta econòmicament parlant.

La més costosa es basa en la professionalització total de la justícia a tots els pobles i en els bar-ris de les ciutats. D’aquesta manera, tots els nuclis de població tindrien, finalment, el seu jutge pro-fessional. I fins i tot, si es vol racionalitzar la inversió dels recursos, sembla que allò més conve-nient seria dividir el territori depenent de la quantitat d’habitants i de l’àrea que abraça la zonaconsiderada. D’aquesta manera, en els nuclis urbans de més de 5.000 habitants –en els quals viuaproximadament el 86 % de la població espanyola– es podria aplicar una ràtio d’un jutge percada 5.000 habitants aproximadament, la qual cosa deixaria al marge del càlcul només elspobles petits.101 D’aquesta manera, tenint en compte que la majoria de la població actual ésurbana, no crec que fessin falta més d’uns 7.000 jutges municipals professionals –per ocupar-sedels processos que indicaré després–, si tenim en compte que la població estatal de més de 16anys és aproximadament de 35.000.000 de persones. La redacció actual del projecte –art. 97bis– afavoriria en part aquesta solució, si no fos perquè es refereix –sense entrar en matisos–només a municipis de més de 75.000 habitants que tinguin «jutjat de primera instància i instruc-ció» –cosa que exclou, crec que per error, les ciutats que no tenen aquest òrgan mixt, sinó jutjatsde primera instància i jutjats d’instrucció–, i es remet a l’art. 121.1 de la Llei de bases de règimlocal, llei que, per cert, és probable que sigui reformada per complet pròximament, la qual cosahauria de ser considerada pel legislador per fer una remissió, o més ben dit una referència, queno depengués d’altres lleis, amb més raó si aquestes lleis poden ser reformades.

Si es considera que la solució anterior és massa costosa –encara que tot sigui un tema de priori-tats quan parlem de pressupostos generals de l’Estat–, no quedaria més remei que –primera pos-sibilitat– limitar aquesta justícia municipal als municipis els jutjats dels quals estiguin més col·lap-sats, si s’opta per mantenir el criteri que el jutge sigui professional. O bé –segona possibilitat– espodria decidir copiar el dret estranger i pretendre que es facin càrrec d’aquests jutjats personesllegues, o juristes retirats o en actiu, sempre a temps parcial, a fi de pagar-los tan poc com espugui.

Crec que qualsevol d’aquestes dues possibilitats és defectuosa. La primera perquè fa que els jut-jats municipals siguin exclusivament òrgans de reforç, la qual cosa traeix la filosofia inicial d’a-costar la justícia al ciutadà, evidentment sempre que aquesta filosofia, potser una mica utòpica,es vulgui mantenir. La segona tampoc no és acceptable, perquè deixa la justícia en mans d’un cosabsolutament inestable, del qual només es podrà predicar la seva independència formalment,cosa que deixaria massa marge a l’honradesa del futur jutge per confiar en l’operativitat del sis-tema, i això resulta perillós tenint en compte que un petit plet no és sempre un plet senzill o senseimportància, com veurem després.


4.3 Competència objectiva

Aquest és, sens dubte, el punt essencial de la regulació, encara que no sé si és en el que més sesolen fixar els polítics, malgrat els rèdits electorals que sens dubte tindria una concreció correctad’aquest tema. El legislador ha de decidir quins problemes sense resoldre té actualment el ciu-tadà, que són els que li fan percebre que la justícia no funciona bé. Fins ara, com hem vist, lle-vat d’alguna excepció, els legisladors no han estat gaire originals. O bé s’han fixat en casos quehan ferit la sensibilitat col·lectiva (violència de gènere), o bé, si centrem la qüestió en els petitsprocessos, s’han fixat al llarg de la història només en els petits deutes, desnonaments i faltes. Iaquesta és justament l’orientació del projecte (art. 97 bis.2, LOPJ), en essència:

- Civil: deutes de menys de 3.000 euros i desnonaments per manca de pagament –art. 46 bis,LEC.

- Penal: faltes –art. 14, LECrim.- Administratiu: multes imposades per entitats locals que no excedeixin de 1.000 euros –art. 7 bis,L JCA.

Per tant, en realitat res de nou: lluitar contra els retards sostraient alguns petits plets dels jutjatsque existeixen actualment.

La competència esmentada és completament inadequada i respon, com he dit, només a unarrossegament històric i del dret comparat, que únicament s’ha fixat en les estadístiques dels casospendents als jutjats per decidir les competències. A més, actualment ni les petites reclamacions dequantitat –després de la introducció del procediment monitori–, ni els desnonaments, ni tan solsles faltes després de la introducció dels judicis ràpids, no són els plets que més es demoren en eltemps, com va destacar en part l’informe del Consell General del Poder Judicial al projecte quecomento.102

Deixem l’anàlisi de la competència administrativa per al final, i assumim que la majoria de ciu-tadans no són propietaris d’un pis llogat. I reconeguem que, en general, els ciutadans solen pagarels seus deutes i que gaudeixen de la seva vida sense vexar ni insultar ni ser insultats ni vexatsfísicament de manera lleu. En aquestes condicions, si s’encarreguen aquests processos als jutjatsde proximitat no aconseguirem gaire res, perquè ni tan sols no reduirem despeses de postulació,si volem acudir al procés amb una mínima garantia de defensa.

Al contrari, els problemes que més afecten el ciutadà –sense descartar els anteriors–, i pels qualss’inhibeix d’acudir a la jurisdicció en vista de la seva ineficàcia i dels terribles costos que genera,són, per exemple, els següents:

- Reclamacions de consum: per posar els exemples més coneguts, cobrament indegut de facturesde subministraments –gas, llum, telèfon, etc.–; cobrament indegut de comissions bancàries,moltes derivades de contractes hipotecaris; funcionament desastrós d’un servei de telefonia od’ADSL; publicitat enganyosa d’aquests serveis i altres de similars, i moltes reclamacions mésque mai es fan i que generen una impotència ciutadana que posa en qüestió l’existència mateixade la justícia. El fet dolorós és que aquestes reclamacions no es tenen en compte gairebé maiquan es fan projectes de reforma de lleis processals, perquè no surten a les estadístiques judicials,ja que gairebé ningú no va al jutjat per aquests temes, sinó que abdica voluntàriament del seu dreta la tutela judicial efectiva.

- Discussions entre veïns en comunitats de propietat horitzontal: la majoria d’habitants no sónpropietaris d’un pis llogat, però sí que són molts els que viuen en un pis de propietat. Els pro-

102 Informe del Consell General del Poder Judicial de 5-10-2005 sobre l’Avantprojecte de llei orgànica de modificació de laLlei 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, en matèria d’organització de l’Administració de justícia.


blemes entre veïns no es redueixen a perseguir el morós –cosa que ja s’aconsegueix actualmentamb raonable eficàcia a través del procés monitori–, sinó que s’estenen a les obres no consen-tides, al mal comportament veïnal, etc. Els ajuntaments no solen fer res perquè un gos bordi operquè un veí posi la música alta. Les multes, si arriben, solen ser ineficaces.

- Discrepàncies en l’aplicació del conveni regulador en els processos de família: incompliment delrègim de visites, pagament erràtic de pensions compensatòries, discrepàncies sobre l’educaciódels menors, etc.

Crec que a qualsevol que llegeixi el que acabo de dir li sonarà alguna cosa, simplement perquèho pateix en silenci i s’ha acostumat a no fer absolutament res «per tan poca cosa». I això men-tre una companyia telefònica l’havia deixat sense servei durant setmanes, i tanmateix continuavaanunciant a la televisió les seves ofertes enganyoses a so de bombo i platerets, mentre el con-sumidor afectat es cansava de trucar, sense cap èxit, per descomptat, al servei d’atenció al client.Això succeïa mentre l’exparella d’aquest consumidor li trucava per dir-li que el seu fill s’estimavamés quedar-se a dormir amb la dita exparella, que l’hi hauria d’haver portat el fill aquella mateixanit, segons el règim de visites pactat. Al mateix temps, mentre aquest ésser humà no aconseguiadormir a causa de l’estat de nerviosisme que li havia generat tot això, el veí de dalt continuavaposant la seva música preferida a la una de la matinada. Aquests són els problemes que percepel ciutadà i dels quals s’hauria d’ocupar una justícia que li volgués ser realment pròxima.

En els processos esmentats s’haurien d’implantar preferentment les tècniques conegudes actual-ment com a ADR,103 és a dir, la mediació i la conciliació, i s’hauria de formar expressament perfer-ho els jutges que ocupin els càrrecs esmentats –i, per cert, en el projecte s’omet incomprensi-blement aquest punt– ja que, per la naturalesa d’aquests plets, els ADR podrien tenir un resultatmolt eficaç. I si a més d’aquests processos es volen afegir els que ja són al projecte, no hi hainconvenient, sobretot si es té en compte l’escassa càrrega de feina que suposen per al jutge–encara que no per a l’oficina judicial– els desnonaments per manca de pagament i els procedi-ments monitoris, i el fet que la majoria se substancien sense oposició.

He deixat intencionadament per al final la competència administrativa, ja que estudiar-la reque-reix una anàlisi diferent. A primera vista, i després del que acabo d’exposar, es podria dir quela competència determinada en el projecte de llei només estaria fixada adequadament en l’àm-bit administratiu, ja que una multa d’una entitat local –sobretot les de trànsit– sí que és indubtable-ment un tema que el ciutadà percep com a molt pròxim. No obstant això, voldria prevenir d’unadada perillosa. Si es traspassen els processos per aquestes multes als jutjats de proximitat, pro-bablement es descarregui de feina, encara que només en part, els jutjats contenciosos adminis-tratius. Però crec que seria a canvi que els jutjats de proximitat neixin ja saturats d’assumptes i nopuguin atendre com cal la resta de les seves competències. Un procés per una multa de trànsit potser bastant complex en alguns casos, i la mediació, a més, si és que es planteja la possibilitat,tindrà una naturalesa completament diferent de la de la resta de supòsits, si l’ajuntament persis-teix en la imposició de la sanció i no hi renuncia directament, o amb algun subterfugi. Si això ésaixí, és possible que el retard que comporti la tramitació d’aquests plets repercuteixi en la marxaadequada del jutjat en la resta d’afers, cosa que probablement desaconsellaria afegir aquestacompetència als jutjats de proximitat.

D’altra banda, i si se’m permet l’expressió, no crec que calgui convertir el jutge de proximitatimmediatament en una mena d’home-orquestra que atengui els processos civils, els penals i, a mésa més, també els administratius. Segons la meva opinió, allò més prudent seria conferir-li noméscompetència civil i penal en un principi. I, si l’òrgan funciona com cal, donar-li la competència

103 Sobre aquesta qüestió, v. BARONA VILAR, Silvia, Solución extrajurisdiccional de conflictos "Alternative dispute resolution"(ADR) y derecho procesal, València 1999.


104 Es preveu en el projecte un tribunal format per: “Presidente del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Autónomacorrespondiente, o por el Magistrado en quien delegue, e integrada por un Fiscal, designado a propuesta del Fiscal Jefe, porun Abogado con diez años de experiencia profesional, por un Catedrático o Profesor titular universitario en áreas jurídicas, ypor un Secretario judicial que realizará funciones de secretario de del Tribunal.”

administrativa en el moment oportú, quan la planta de jutges de proximitat estigui prou desen-volupada i s’hagi confirmat –o no– la seva eficàcia. En cas contrari, pot fracassar la figura abansque hagi nascut realment.

4.4 La formació dels jutges de proximitat

Crec que és un encert del projecte –art. 301 bis LOPJ– el fet d’haver pensat en una justícia pro-fessional per al seu model, sempre que es retribueixi com cal aquest jutge professional –art. 402,LOPJ actual–. I crec que també és un encert l’expressa orientació del projecte en el sentit de vo-ler integrar les persones que fins ara han exercit la jurisdicció com a jutges substituts o com a ma-gistrats suplents, tenint en compte l’experiència i la preparació que tenen molts –especialment elsque han estat opositors–. Fins ara la seva situació laboral era lamentable. El seu ingrés a la car-rera judicial, a més de fer-los justícia en molts casos, suposarà l’indubtable benefici de fer ingres-sar algunes persones amb gran experiència.

No obstant això, i després del que he exposat fins ara, he de manifestar la meva desconfiançapel sistema elegit en el projecte –que concreta l’avaluació en un simple concurs de mèrits–, encaraque no per la composició del Tribunal jutjador del concurs, que em sembla menys complexa i mésfuncional que la que existeix actualment per a l’oposició lliure.104 I és que no s’hauria de poderaccedir a la funció jurisdiccional únicament a través de la presentació d’un currículum i de l’e-laboració d’un dictamen, que és el que preveu el projecte. Crec que es guanyaria moltíssim si, amés, s’exigís als aspirants, per exemple, la realització d’un test similar al que fan ja els candidatsa l’oposició lliure, i que s’establís un temari exclusiu per a jutges de proximitat, enfocat sobretot–però no exclusivament– als afers de la seva competència. Crec que això donaria una excel·lèn-cia al sistema d’accés que, si és d’una altra manera, amenaça de convertir-se en una espècie devia lenta d’accés a la carrera judicial, i a més per l’esglaó més baix, cosa que pot suposar ungreuge comparatiu de conseqüències sociològiques poc desitjables.

Després d’haver aprovat el concurs, es preveu en el projecte el pas del candidat per l’EscolaJudicial, sense cap examen psicològic previ, que crec que hauria de ser essencial per accedir aqualsevol càrrec públic, però especialment quan la funció pública consisteix a exercir la jurisdic-ció, i particularment en els supòsits que he indicat abans, en què les habilitats de mediació i deconciliació han de suposar un requisit essencial per a l’accés. A l’Escola Judicial crec que espodrien programar aquests cursos de formació en mediació i conciliació, ja que, pel tipus de pletsamb què es poden trobar, es tracta de tècniques que, ben aplicades, estalviaran la sentència enmolts casos. Ni tan sols és descartable l’aplicació de la mediació penal, especialment útil en moltssupòsits de faltes.

Un cop acabada la fase de formació, el projecte preveu que els jutges de proximitat, si es man-tenen a la plaça durant nou anys, puguin accedir –a través d’un sistema que encara no s’ha deter-minat– a la categoria de jutge. El legislador és obvi que no s’ha adonat que el termini, a bandade respondre a una base numèrica injustificable i arbitrària –per què nou, i no deu anys?–, potprovocar una interferència amb el sistema de concurs de mèrits per accedir al càrrec de magis-trat –art. 311.1.IV, LOPJ–, que reserva una quarta part de les vacants als «juristes de reconegu-da competència i amb més de deu anys d’exercici professional». Crec que podria ser molt difícilarribar a argumentar que un jutge de proximitat amb nou anys d’experiència, a més dels quehagués exercit abans com a jurista en altres professions, no és un jurista de reconeguda com-petència, tenint en compte que un jutge de primera instància normalment és ascendit a magistraten un període de només tres anys, sense més –art. 311.2, LOPJ–. I crec que és indubtable que la


competència necessària d’un jutge de primera instància per ascendir a magistrat no es guanyaamb l’oposició lliure, sinó amb la feina efectiva durant aquests tres anys, feina que haurà desen-volupat el jutge de proximitat, reitero, en plets no sempre tan senzills, durant nou anys.

Si tot això és així, no és que un jutge de proximitat ascendeixi a jutge en nou anys, sinó que pro-bablement ja porti els deu que es demanen per poder ascendir a magistrat. Per això, crec queallò més procedent seria que poguessin ascendir, directament, a la categoria de jutges al cap dedeu anys, sense concurs de mèrits, i ascendir a magistrats al cap de tres anys més, com la restade jutges. Això incentivaria l’interès del funcionari pel càrrec que ostenta, i probablement el reva-loraria i previndria que succeïssin situacions sempre poc desitjables de greuge comparatiu entrejutges, que podrien derivar en la supressió de la mateixa figura dels jutges de proximitat, com vaocórrer el 1985 amb els jutjats de districte.

4.5 El coneixement de la llengua autonòmica i del dret autonòmic

Encara que aquesta qüestió s’esmenta en el projecte –art. 301 bis.c–, no es preveu el coneixe-ment de les llengües autonòmiques com un requisit per convertir-se en jutge de proximitat. I això,en aquest cas concret més que en cap altre, sembla inadmissible i totalment injustificable.

No faré una referència extensa, perquè parla per si sola, a la Carta europea de 5 de novembrede 1992, de les llengües regionals o minoritàries, tractat internacional ratificat per Espanya el 2de febrer de 2001, i a l’article 9 de la qual l’Estat es compromet, reiteradament, a assegurar queels òrgans jurisdiccionals, quan ho sol·liciti una de les parts, tramitin el procediment en les llengüesregionals. Si això és així, l’única manera d’assegurar eficaçment i racionalment aquest compro-mís és que, tard o d’hora, s’exigeixi al jutge el coneixement de la llengua de la comunitat autòno-ma. A més a més, cal tenir en compte que el ciutadà sempre pot utilitzar la llengua que desitgidavant el tribunal, segons el que disposa ja l’art. 231 de la LOPJ vigent. Els tribunals d’un Estatno poden actuar permanentment amb traductors en la relació amb els seus mateixos conna-cionals, especialment quan el procés té lloc a l’indret on el ciutadà resideix i on parla habitual-ment la seva llengua pròpia. Un contrasentit d’aquesta mena ha de ser reparat amb urgència.

Però, al marge de la Carta europea, voldria esmentar quelcom molt més essencial. Com es potconcebre que un jutge sigui pròxim al ciutadà si no coneix la llengua habitual dels seus justicia-bles? Respecte als jutges de proximitat, el coneixement de l’idioma autonòmic, i per extensió deldret autonòmic, ha de ser un requisit essencial i, per prestar aquesta funció, hi ha de tenir unapart, no ja determinant, sinó imprescindible, el coneixement d’aquest dret i, per descomptat, dela llengua. Centrem la qüestió a Catalunya, per exemple: si s’accepta la proposta d’aquest tre-ball d’introduir en la competència dels jutges de proximitat les discrepàncies en l’aplicació delsconvenis reguladors, no sé com es podria exercir eficaçment aquesta competència sense conèi-xer el Codi de família, per exemple.

Tornant al tema de la llengua, és obvi que els tribunals estan al servei del justiciable, i no al revés,i per això són els tribunals els que han d’utilitzar la llengua o les llengües del justiciable, i insis-teixo, no a l’inrevés. Aquesta autèntica discriminació històrica per raó de la llengua del ciutadà,que a poc a poc es va reconeixent, d’una manera o d’una altra, en tots els fòrums,105 ha de con-duir a l’exigència a tots els jutges del coneixement de les llengües pròpies del lloc on exerceixinla seva funció. Doncs bé, no té sentit que no s’impulsi aquesta exigència per als jutges de pro-ximitat, que, com el seu nom indica, intenten ser pròxims als ciutadans. No es trencarà, ni de bon

105 Fins i tot en les menys favorables a la introducció del requisit. El diari ABC oferia el 24-2-2006 la notícia següent, queapunta clarament, tot i que per una via més lenta, cap al futur descrit en el text principal: “Las cuatro asociaciones (AsociaciónProfesional de la Magistratura (APM), Foro Judicial Independiente (FJI), Asociación de Fiscales (AF) y Colegio Nacional deSecretarios Judiciales) se muestran partidarias de fomentar la «racional y progresiva implantación» de las lenguas cooficialesen la Administración, pero se oponen al «absurdo» de «convertir su conocimiento en inmediatamente obligatorio”.


106 Art. 41. Conoscenza delle lingue italiana, tedesca e francese. Nel territorio della provincia di Bolzano, per la nomina deiGiudici di Pace e degli ausiliari addetti agli uffici del Giudice di Pace, é richiesta la piena conoscenza delle lingue italiana etedesca, da accertare secondo le norme vigenti ed oseg.ervate le disposizioni del decreto del Presidente della Repubblica 31luglio 1978, n. 571. Nel territorio della regione Valle d'Aosta, per la nomina dei giudici di pace nonché dei cancellieri,degliuscieri e degli altri addetti agli uffici del Giudice di Pace, é richiesta la conoscenza della lingua francese, ai sensi dell'artico-lo 38 dello statuto speciale, adottato con legge costituzionale 26 febbraio 1948, n. 4, e degli articoli 51, 52, 53 e 54 dellalegge 16 maggio 1978, n. 196.

tros, la unitat de la carrera judicial amb l’exigència d’aquest requisit als jutges de proximitat, sinóque s’enfortirà la seva cohesió interna, ja que estarà tota basada, sense exclusions, indubtable-ment i essencialment, des de qualsevol punt de vista –també el de la llengua–, en el servei al ciu-tadà.

A més, aquesta exigència és habitual en altres estats, fins i tot més unitaris que el nostre. A Itàlia,per exemple, s’exigeix als jutges de pau de Bolzano i de la Vall d’Aosta el ple coneixement deles llengües italiana i alemanya en el primer cas, i italiana i francesa en el segon, com a requisitlògic en un jutge que intenta ser pròxim al ciutadà, com el giudice di pace –art. 41 de la Llei374/1991, de 21 de novembre de 1991–.106 Si això no ha posat en qüestió la unitat del poderjudicial italià, no sembla que hi hagi cap raó per la qual l’hagi de comprometre a Espanya.

4.6 La inamovibilitat

Crec que també és un encert del projecte el fet que els jutges de proximitat no cessin en un períodede temps, sinó que tinguin una permanència en l’exercici de la seva funció. Aquesta és una deles modificacions més rellevants que ha tingut l’avantprojecte concebut originalment pel Govern,i crec que contribueix a donar més serietat i més prestigi a la figura del jutge de proximitat. Lapossibilitat de promoció a jutge, abans comentada, garanteix també l’incentiu i l’arrelament enaquesta funció, amb les matisacions i les propostes de millora assenyalades abans.

Però, a més d’això, he de dir que l’art. 117.1 de la Constitució exigeix que el poder judicialestigui format per jutges i magistrats «inamovibles». I encara que, certament, si la llei preveia untermini per a la prestació de la seva funció, la inamovibilitat no es veia compromesa des delmoment en què era una causa de cessament prevista per la llei –art. 117.2 CE–, el que semblaobvi és que resulta ideològicament contrari a la garantia de la inamovibilitat el fet que un jutgeno posseeixi estabilitat en l’exercici de la jurisdicció, ja que aquesta falta de permanència sensdubte compromet la seva independència. Ja dura massa temps la precària situació dels jutgessubstituts i dels magistrats suplents, als quals m’he referit abans. No crec que la millor idea siguinomenar càrrecs temporals també per a aquests jutges, cosa que els col·locaria en una situaciódelicada, amb més risc de permeabilitat –teòricament, per descomptat– a tota mena de pressionsdels litigants atesa la inseguretat del seu lloc de treball, la qual cosa, amb el temps, comprome-tria de manera decisiva el seu prestigi i, finalment, la voluntat del legislador.

Per aquesta mateixa raó, encara que m’allunyi una mica del tema tractat en aquest epígraf,voldria dir que hauria estat nefasta la possibilitat que s’hagués deixat en mans dels ajuntamentsla designació d’aquests jutges, directament o indirectament a través de la proposta d’una ternade candidats. Els jutges tenen els seus òrgans de govern propis i no hauria estat correcte que elpoder executiu de les ciutats hagués pogut incidir, ni tan sols indirectament, en els nomenaments.Si un sistema similar ja és polèmic respecte als jutges de pau, com ja hem vist, ja ens podem ima-ginar el que hagués suposat que els grans ajuntaments haguessin pogut fer una cosa semblant,sobretot si s’ampliava la competència dels jutges de proximitat a les multes imposades per les enti-tats locals. I és que el jutge ha de ser pròxim perquè conegui els problemes dels ciutadans i sàpi-ga com resoldre’ls, en el marc de la seva competència, i no perquè sigui designat per un òrgande govern de la ciutat, ja que això no assegura en absolut ni la formació adequada ni queconegui els problemes esmentats.Per això, sembla legítim el sistema actual, basat en la proposta al CGPJ del tribunal del concurs,


a càrrec del Consell de Justícia de la comunitat autònoma, òrgan delegat del CGPJ que s’hauràde crear també amb aquesta llei, des del moment en què es consideri legítima l’existència delsesmentats consells, tema en el qual no puc entrar en aquest moment.107

4.7 El procediment

Un altre dels temes que s’hauria hagut de tractar durant la regulació del projecte –i al qual no esrefereix en absolut– és la qüestió del procediment davant els jutges de proximitat. I sobre aquestparticular únicament s’afirma que les seves sentències es podran recórrer en apel·lació, tant enprocessos civils com, lògicament, en processos penals. Però els procediments seran els que sónvigents actualment: civil verbal, penal de faltes i administratiu abreujat.

Certament, cal aplaudir el manteniment de la doble instància com a garantia d’encert de la juris-dicció, malgrat el que aconsellaven alguns models estrangers. Però, no obstant això, crec que s’haperdut l’oportunitat de regular un autèntic procediment únic per als processos civil, penal i possi-blement administratiu, cosa que evidenciaria que el dret processal és únic en qualsevol de lesseves branques. Ho indico d’aquesta manera perquè el fet lògic és que, si persistís el litigi desprésdels intents de mediació i de conciliació en el sentit indicat abans, el procediment que tingués llocdesprés sigui oral davant el jutge, basat en una certa flexibilitat de les formes, dins del respecteal dret a la defensa, per descomptat.

Amb això vull dir que qualsevol dels litigis que sigui de competència del jutge de proximitat, tantels que preveu el projecte –llevat d’alguns de dret administratiu– com els que he afegit anterior-ment, es pot resoldre de manera relativament simple en una vista, reitero, si persisteix el litigi.Perquè cal intentar, per descomptat, que se celebri el menor nombre de vistes possible, a risc decol·lapsar, a poc a poc, l’òrgan jurisdiccional.

Per a això, a part de l’ús dels ADR, en els procediments civils hauria de ser essencial l’extensió,no del procés monitori, sinó del que la doctrina anomena «tècnica monitòria»,108 és a dir, el tràmitprocedimental que consisteix que el futur demandant dirigeixi al jutge una sol·licitud perquèrequereixi el futur demandat a fi que compleixi amb allò que li sol·licita, que guardi silenci –i pertant sigui automàticament condemnat–, o bé que s’hi oposi al·legant raons, cas en el qual s’ini-cia el procés pròpiament dit.

Es pot pensar que tothom s’oposarà a aquestes sol·licituds per dilatar els plets, però cal tenir encompte que això mateix es va dir en els anys anteriors a la introducció del procediment monitori,i el que és cert és que no ha estat així. Entenc que l’èxit de la tècnica monitòria es basa fona-mentalment en dos factors: en primer lloc, que s’utilitza en supòsits en els quals és previsible l’ab-sència d’oposició de la contrapart, en vista de la falta de raons en les quals poder basar la sevaoposició. En segon lloc, el futur demandat es veu psicològicament condicionat quan un jutge prencom a seva –encara que només sigui formalment– la sol·licitud d’un litigant, i li requereix que lacompleixi. El futur demandat, indubtablement, s’hi pensa bé abans de mostrar una conductaobstruccionista, simplement perquè hi ha un jutge pel mig.

Doncs bé, no només en el cas dels deutes, sinó també en el dels desnonaments, hi ha poquesoposicions, perquè poc es pot dir quan no s’ha pagat el lloguer. I respecte a les disputes veïnalsde propietat horitzontal probablement hauria de passar el mateix, perquè sempre es basen entemes bastant similars. Igual que els distanciaments en l’aplicació dels convenis reguladors de se-

107 V. sobre el particular VALLESPÍN PÉREZ, David, El Govern del Poder Judicial a l’Estat de les Autonomies, Barcelona 2005.

108 V. LORCA NAVARRETE, Antonio María, El procedimiento monitorio civil, Sant Sebastià 1989, el qual va encunyar aques-ta expressió per primera vegada. V. també, reconeixent l’autoria i emprant l’expressió, CORREA DELCASSO, Juan Pablo, Elproceso monitorio, Barcelona 1998, p. 298.


paració o divorci.

Quedaria el dubte de si les reclamacions de consum també es podrien beneficiar d’aquesta tèc-nica. Personalment no veig inconvenient en el fet que un consumidor damnificat exposi la sevapretensió davant el jutjat de proximitat, i que aquest jutjat faci un requeriment monitori amb el con-tingut d’aquesta pretensió. Tenint en compte que les reclamacions també solen ser similars, pro-bablement les empreses contestaran positivament una vegada comprovat l’error –que és el quesol ser habitualment, un error–, atesa la impossibilitat de mantenir tants plets davant els jutjats deproximitat, i s’hi oposaran només en els casos en què el consumidor, certament, estigui obrantfraudulentament, fet que l’empresa sol saber perfectament en molts casos, com en les reclama-cions de telefonia.

En aquests supòsits de reclamacions de consum, podria ser una ajuda excel·lent que els jutges deproximitat poguessin disposar d’un «aute-model»109 per poder dictar les seves sentències, al margede l’efecte dissuasiu de futurs plets que també podria tenir. Si aquest procediment fos introduït aEspanya, això suposaria que un tribunal superior, normalment una Audiència provincial, hauriadeclarat per a una multitud de casos idèntics que una determinada publicitat, per exemple, eraenganyosa. Les reclamacions que es basessin en aquesta guia establerta per l’Audiència podrienser resoltes ràpidament pel jutge de proximitat, gairebé sense haver d’entrar en el fons més quepel que fa a comprovar que el consumidor havia contractat el servei induït per la publicitat esmen-tada; tot això evitaria la celebració d’un macroprocés de consumidors en el qual el damnificatmoltes vegades prefereix no implicar-se.

Tot això no són sinó algunes reflexions que intenten evidenciar que el procediment davant els jut-ges de proximitat hauria de ser senzill, i hauria de ser obligat que el legislador establís meca-nismes per afavorir aquesta senzillesa.

5. Reflexió final

De tot el que he exposat, se n’extreu que hi ha diversos aspectes que són decisius per a una futu-ra regulació d’una justícia municipal seriosa. En primer lloc, seria necessari superar el reguitzellde despropòsits amb el qual es pot descriure la història de la justícia municipal a Espanya, idemano disculpes per haver-los explicat amb tant detall, però ha estat intencionadament, per evi-tar que es repeteixin els mateixos errors. Per això, cal començar creant jutges estables, és cert,però també autènticament professionals, sense que la formació que se’ls atorgui no pugui posarmai en qüestió, des de cap punt de vista, la regularitat en la prestació de la seva funció. D’altrabanda, caldria no tornar a caure en els errors no ja del nostre passat sinó també del dret com-parat, quant a la identificació dels litigis que autènticament fan percebre al ciutadà irregularitatsen l’actuació dels tribunals, perquè d’això depèn que en el futur millori la imatge del servei davantel ciutadà, que és pèssima avui dia, i en alguns casos injustament. Per això, és essencial que esfixi de manera correcta la competència objectiva d’aquests nous jutges municipals. També és fo-namental, per descomptat, la creació de prou places perquè els ciutadans estiguin atesos com cal.

D’altra banda, el nomenament del jutge municipal sempre haurà de garantir la seva inde-pendència, que haurà de ser també assegurada mitjançant la retribució adequada del seu treball,l’estabilitat en el lloc, la formació i l’oportunitat raonable de promoció i d’ascens. D’aquesta ma-nera és possible que aconseguim un jutge no ja tòpicament pròxim al ciutadà, sinó que estigui aprop de les solucions als problemes quotidians que pateixen aquests ciutadans i que les apliquide la manera pertinent.

109 Sobre els seus detalls, v. NIEVA FENOLL, Jordi / EBERS, Martin, “El «auto-modelo»: un nuevo concepto para el DerechoProcesal y un nuevo instrumento para la protección del consumidor”, La Ley, núm. 6445, 21-3-2006.


jordi nieva fenoll2.2 la justícia de pau durant la revolució francesa 2.3 la situació espanyola....

Documents