Geografia del meu cor

Joan Fortuny i Antequera

~ 2 ~

Autor: Joan Fortuny i Antequera

Títol: Geografia del meu cor

Edicions Quatre Ratlles C/. Mont-roig, 35. 43330 Riudoms. Tel. 630 590 247 Web: quatreratlles.com

Col·lecció: El Racó de Pensar

ISBN: 272-2019.

Deposi Legal: T- 0073-19

Primera Edició:2019

Reservat tots els drets. La reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitja o procediment, compresos la reprografies i el tractament informàtic així com la distribuc ió

d’exemplars mitjanament lloguer o préstec públic, resten totalment prohibides si no compte amb l’autorització escrita dels titulars del Copyright, i estaran sotmeses a les sancions establertes per les lleis.

~ 3 ~

Joan Fortuny i Antequera

~ 4 ~

ÍNDEX

Introducció ...................................................................................... 7

La recerca a la vida sagrada .................................................................. 7

Metre i l’ensenyament .................................................................. 11

Meditació ...................................................................................... 50

Parlem de l’art .............................................................................. 61

L'enfocament progressiu i l'enfocament directe ........................... 84

Conèixer discerniment................................................................... 98

L'art d’ecoltar .............................................................................. 108

~ 5 ~

Conèixer a un mateix .................................................................. 115

Hi ha relació? .............................................................................. 169

~ 6 ~

Escriure em permet profunditzar

en el misteri de la realitat.

~ 7 ~

INTRODUCCIÓ

La recerca a la vida sagrada

El desig de qüestionar la vida ve de la pròpia vida, d'aquesta part de la vida

que encara està amagada.

La vida ens incita a preguntar-nos. Vol ser admirada. En tant que no ho

sigui, la pregunta roman.

La qüestió "Qui sóc jo?" Apareix tan sovint en la nostra vida i, no obstant

això, ens apartem d'ella. Hi ha molts moments en què ens sentim incitats a

preguntar: "Què és la vida ?, Qui sóc jo?". Potser hem sentit, des de la

infantesa, una vaga nostàlgia d'alguna cosa "més", un anhel diví. Potser

sentim que la veritable raó del nostre naixement se'ns escapa, ens passa

de llarg. Possiblement ens hàgim arribat a avorrir amb totes les. formes

que hem utilitzat per a tractar de donar un significat a la nostra existència:

l'acumulació d'aprenentatge, experiències i riquesa, recerques religioses,

~ 8 ~

assumptes compulsius, drogues i altres. O potser ens estiguem enfrontant

a una crisi en la qual ja no ens sentim capaços de controlar la situació.

Potser, senzillament, ens vaig aterrir la mort. Tots aquests esdeveniments

són oportunitats que no han de desaprofitar-se. Vénen de la mateixa vida,

convidant-nos a que mirem, perquè la vida sap que, quan realment la

veiem, no podem evitar admirar-la.

Per què evitem la crida a investigar? Per què evitem descobrir el que som?

En gran part perquè hi ha el profund sentiment que investigar seriosament

significa la mort d'alguna cosa al que ens aferrem, una cosa que és la idea

que tenim de nosaltres mateixos, la personalitat, l'ego i tot el que

l'acompanya. Però també dubtem perquè, en realitat, no sabem com fer la

pregunta, la sentim aquí però no podem abordar-la, la sentim massa gran

per a nosaltres, sentim por davant seu. El sorprenent d'això és que tant

una com l'altra excusa pertanyen a la nostra saviesa inherent, procedeixen

de la resposta mateixa. Proven que ja sabem més del que pensem.

El primer pas en l'auto-investigació, per tant, és veure el covards que som,

com evitem tota oportunitat d'investigar de veritat, com defugim l'anhel o la

sensació de carència. Podem reconèixer intel·lectualment però, en realitat,

no ho vam accepta. Tan aviat com admetem aquesta reacció, sentirem que

la vida ens incita a explorar en tot moment. La pregunta hi és sempre,

subjacent a les nostres activitats compensatòries.

Un cop hem acceptat el desafiament de la vida, ens cal saber com formular

la pregunta perquè aquesta tingui poder, pugui ser eficaç i no ens decebi.

Hem de convèncer-nos que la pregunta ens portarà fins a la resposta. Els

nostres qüestiona ments han de servir per a alguna cosa.

~ 9 ~

Per arribar a una auto-investigació veritable hem de tenir clar com difereix

aquesta d'altres tipus d'investigació. Les nostres preguntes de cada dia

pressuposen, naturalment, que les respostes van a significar alguna cosa

per a nosaltres, que estaran relacionades amb la nostra experiència, amb

la nostra memòria. Aquestes preguntes suposen un centre de referència,

un "jo" que pugui comparar i interpreta. La presumpció d'una resposta al

nivell de la pregunta és perfectament vàlida en el món de referència on la

comparació i la memòria són eines essencials. Així és com ens

comuniquem verbalment. Però, quan preguntem "Qui sóc jo?" Estem

qüestionant aquest centre de referència, qüestionant la qüestionador i,

òbviament, el que en qüestió es troba no pot donar una resposta. En

aquest terreny d'investigació, la memòria no exerceix cap paper, ja que,

què hi ha que es pugui comparar amb el jo o amb la Vida? No podem

sortir-nos d'ells. Som ells. D'aquesta manera ens veiem conduïts a una

parada sense tenir a on anà. Senzillament no sabem. És possible passar-

se tota la vida suspès aquí, en els límits del concepte on es va trobar el

propi Kant però, el que per al filòsof és el final de la investigació, per al

cercador de la veritat és tan sols el començament. Perquè aquest és el

moment en què, guiat per un pressentiment de la resposta, un passa de la

investigació espiritual al que podria anomenar-se la recerca sagrada, que

és la resposta.

La veritable recerca comença quan aquest no saber deixa de ser un

concepte agnòstic i es converteix en una experiència viva. Això passa de

sobte, quan el cessament dels esforços mentals es deixa sentir realment a

tots els nivells, és a dir, quan es converteix en una percepció immediata en

comptes d'una simple cognició. Quan l'estat de "no sé" és acceptat com un

~ 10 ~

fet, tota l'energia que fins a aquest moment era dirigida cap a "fora" en la

seva recerca d'una resposta, o cap a "dins" en la seva recerca

d'interpretació, queda ara alliberada de tota projecció i conservada. En

altres paraules, l'atenció ja no es dirigeix cap a l'aspecte objectiu sinó que

torna per descansar en el seu multi dimensionalitat orgànica. Això es

manifesta com una sobtada orientació, un desplaçament en l'eix de

l'existència d'un, la fi de la recerca de respostes fora de la pregunta

mateixa. Permetre que s'explori plenament el no-saber introdueix a

l'investigador en un regne nou. És una nova manera de viure. És un estat

d'expansió a tots els nivells, una obertura al desconegut i, d'aquesta

manera, al tot-és-possible. Res hi ha de introvertit o místic en viure en

obertura, en un avís no-dirigida. Les eines de l'existència, la memòria i el

"jo", vénen i van segons es necessita, però la presència a la que vénen i

van roman. La desaparició del centre de referència ja no vol dir

inconsciència, un estat en blanc, una mort. Hi ha el continu de consciència,

la Vida, en la qual tots els fenòmens apareixen i desapareixen. Només en

això hi ha seguretat i realització absolutes. D'ara en endavant els residus

de formulació, de subjectivitat, es fan més econòmics, alimentats per res

que es trobi fora de la pregunta mateixa fins que els residus de la Pregunta

viva es dissolen en la Resposta viva EL

~ 11 ~

METRE I L’ENSENYAMENT

Quan no hi ha mestre hi ha ensenyament.

Quan no hi ha alumne hi ha entesa

Sembla que hi ha alguna cosa que aprendre o comprendre per actualitzar

el nostre potencial.

Hem de distingir entre aprendre, acumular coneixement i entendre o

conèixer, el discerniment immediat de la nostra veritable naturalesa.

L'apropiació de dades és necessària quan s'estudia un ofici, un instrument,

una llengua i altres. Però no podem adquirir el que fonamentalment som.

Només podem reconèixer-ho. El reconeixement és un esdeveniment

instantani.

Com puc arribar a aquest reconeixement?

~ 12 ~

En la vida diària hi ha indicis del teu estat conscient primal. Hi breus

moments en que estàs en quietud, sense el dinamisme de l’esdevenir

Generalment, no pares atenció a hores d'ara perquè tendeixes a conèixer-

te a tu mateix únicament en relació amb situacions, esdeveniments i

objectes. Quan reconeixes aquests moments de quietud, et fas conscient

d'una nova dimensió en el teu viure, una dimensió no relacionada amb

succés ni pensament algun. Un cop estàs obert a ella, aquesta dimensió

apareix amb més freqüència.

Al final veuràs que el que semblava aparèixer com a moments aïllats és el

fons continu de tot fer, pensar i sentir Envoltarà tot el que fas i penses com

un omnipresent ressò. És aquest ressò el que et porta a buscar la font de

l'eco i a estar preparat per tenir un guia en el teu viatge.

Però, és que la majoria de les persones no busquen un mestre molt abans

que el pressentiment de l'autonomia els porti a això? Llavors estan buscant

per curiositat, per rumors o perquè està de moda. O potser volen suport

psicològic. Només estàs madur per a un mestre quan vius al

pressentiment. Aquesta indicació de la teva veritable naturalesa és el guru

interior.

Necessitem un guru exterior, un mestre espiritual, quan tenim un guru

interior. Teòricament no. Pràcticament sí, excepte en casos molt

excepcionals. Lògicament, si ens lliurem totalment a pressentiment,

arribem automàticament al que es present. Però estem condicionats a

agafar, no a deixar anar. L'afecció a la nostra imatge de nosaltres mateixos

ens impedeix lliurar-nos a la nostra totalitat. És el desig profund de ser

permanentment el pressentit el que porta a un a estar preparat per al guru

exterior

~ 13 ~

Com pot un buscar un guru? No pots buscar un mestre perquè no saps el

que cerca. Tu no pots entendre ni concebre a un guia, només pots buscar

funcions secundàries, noms, representacions externes, màgia, poder,

personalitat, etc. De manera que no pots intentar trobar un mestre. Tot el

que pots fer és estar obert a que el mestre et trobi a tu.

Com podem distingir els falsos profetes dels vidents? Estant obert a l'últim,

lliure de la recerca d'un mestre físic, et mantens fora del camp psicològic i

les seves projeccions i transferències. Un mestre que es pren a si mateix

per mestre necessita d'aquells que es prenen a si mateixos per deixebles.

A l'Índia, i ara als Estats Units, hi ha molt comerç de gurus i deixebles.

Quan hagis trobat al guru ho sabràs perquè aquest no està fora de tu i tu et

faràs cada vegada més independent. Si no sents profundament la teva

pròpia autonomia, pots estar segur que estàs lligat per la projecció i la

reacció.

Podries dir alguna cosa més respecte a com som trobats pel guru?.

Ets empès per una necessitat interior que brolla directament del

desconegut. Sorgeixen preguntes: "Què és la vida?" "Com alliberar-se de

l'ansietat?", Etc. Vens buscant respostes i, en cert moment, t'adones que el

guru no és objectivament cognoscible. En aquest moment les preguntes

cobren vida pròpia. Les respostes ja no es busquen des de fora. Trobar el

guru és perdre el teu jo aparent en el teu ser essencial. El que anomenem

"el guru exterior" t'ajuda mitjançant la seva pedagogia i presència a perdre't

a tu mateix. En trobar-te a tu mateix et fas un amb ell, o ella, i amb tots els

éssers vius. El guru extern representa simbòlicament el teu veritable jo. Un

cop has tingut la bona fortuna de sentir que tu ets consciència, el no-estat,

i de tot cal necessitis obtenir o renunciar, no facis d'això un objecte, una

~ 14 ~

actitud. Ha de ser tan natural per a tu com saber que ets un home o una

dona. El guru extern no és més que un indicador, així que no ho prenguis

per cap altra cosa. Un no s'apega a un pal senyalitzador!.

Molts vénen buscant protecció, autoritat, una mare, un pare, un amant, un

doctor o un terapeuta. Investiga profundament per què véns buscant.

Veuràs que la raó és una mancança. Has afrontar directament aquesta

manca i no escapar mitjançant projeccions. Una ment clara és també una

ment en pau i, si el mestre no et porta ràpidament a la claredat intel·lectual,

i a una major autonomia, llavors vés. No et quedis, obligat per factors

secundaris.

El guru exerceix un important paper en el camí directe. El guru és només

un catalitzador per al despertar a una nova dimensió. Mitjançant la

transparència de la seva presència, et recorda que no es pot posar èmfasi

en l'objecte. Així, ell mai fomenta la concreció de la seva presència. Pot

tenir lloc alguna transferència sentimental però, atès que no pots trobar en

ell on agarrar, acaba per dissoldre. De fet, la via directa és autònoma des

del principi. Tota l'energia que s'ha gastat en pràctiques es dissol en

obertura. Mentre a la via progressiva el "jo" es manté subtilment a través

d'experiències, a la via directa no es posa cap èmfasi en l'experiència. El

veritable guru no és altre sinó tu. T'està buscant constantment, esperant el

moment de la benvinguda per aparèixer. L'així anomenat "guru exterior" és

merament una frase transitòria per mostrar-te que tota projecció és una

il·lusió. D'aquesta manera, el guru exterior et porta clarificació quan prové

de l'experiència. Si el guru exterior no és completament transparent, lliure

de l'ego i de la idea de ser un guru, les transferències trobaran un terreny

~ 15 ~

on agafar i tu et faràs més depenent. Si no et sents que t'estàs tornant

autònom, pots estar segur que ho has trobat un guru.

Què és un mestre? Quan arribes a establir-te en la veritat, pot ser que

siguis un mestre o no. L'ésser un mestre requereix un cert do pedagògic, la

capacitat de travessar la ment directament de manera que la resposta

arribi amb el perfum del silenci i desvetlli silenci en el qual pregunta. És la

capacitat de veure dins del deixeble i saber instintivament de quina manera

presentar l'ensenyament. No hi ha ensenyament fixa així com no hi ha

deixeble fix. De fet, no hi ha mestre, ja que el mestre és idèntic al que

s'ensenya. Està establert conscientment en el seu ensenyament i està en

el cor del seu ésser que ell sap que no hi ha res a ensenya. En que viu en

el seu veritable ésser no es pren a si mateix per res. El porta al seu

deixeble a entendre que no hi ha res a ensenyar. Això crea una nova

perspectiva: que no hi ha deixeble ni mestre. El deixeble es pren a si

mateix per una persona ignorant amb alguna cosa que adquirí. Quan

s'enfronta amb el no-res del mestre i l'ensenyament, és portat a

desprendre del seu desig de ser algú il·luminat, espiritual, religiós, etc. És

retornat a si mateix. Comportat com algú que no necessita cap

ensenyament i que és lliure, segur i satisfet. Quan penses que hi ha alguna

cosa d'adquirir, vius a la carència. L'única cosa que cal aprendre és com

enfocar.

És només per raons de llengua el que utilitzis "ell" per referir-te al mestre?

Oh, absolutament! la llengua és sovint un problema perquè procedeix

principalment de la ment discriminadora. El guru és impersonal, és

consciència, ni masculí ni femení. De manera que pot manifestar-se com

un o altre, o com qualsevol cosa! Dius que no hi ha res a obtenir o fer per

~ 16 ~

conèixer-nos a nosaltres mateixos. Això està clar. Però, no es necessita

certa vigilància per descobrir el que som? I, no se li pot cridar esforç?

Certes tradicions diuen que som com arpes que han de ser afinades abans

de tocar.

La investigació et porta a una ment ben orientada. L'energia que es

requereix procedeix de la mateixa bona orientació. Investigar és afinar el

teu instrument. No es necessita cap esforç.

Quina és la naturalesa de la relació si no hi ha deixeble ni mestre? Tot

esdevenir és una il·lusió. Prendre se a un mateix per alguna cosa és una

restricció. Tots els actes i pensaments procedents d'una fracció són també

fraccionaris. Un que viu a la totalitat no pot prendre a si mateix com una

fracció. Un mestre, està establert en la no-dualitat, només veu no-dualitat.

No dóna peu a que l'així anomenat deixeble sigui alguna cosa. Sense les

restriccions de les personalitats, hi ha una trobada en terreny mutu. En

aquesta trobada, un sap exactament on està però l'altre encara no ho sa.

Aquí hi ha un moment màgic, intemporal i pot succeir que l'única vela que

està encesa faci que l'altra s'encengui també. No es pot atrapar la veritat,

un ha de ser pres per ella.

Com té lloc aquesta transmissió de llum? La flama està potencialment

aquí. Quan el teu estimat et somriu, hi ha transmissió d'amor més enllà del

gest físic. A la unitat de l'amor, tu somrius a involuntària imitació.

El deixeble és sempre conscient de la transmissió? L' així anomenat

deixeble és conscient de moments de plenitud amb l'així anomenat mestre,

moments en què hi ha un buit de tota personalitat, una obertura vacant.

Llavors està a punt per rebre. La presència del mestre és en si mateixa la

transmissió. No hi ha cap intenció de transmeti. Pot haver moments en què

~ 17 ~

el deixeble es trobi més lliure que de costum de tot el que ell no és. El

mestre pot aprofitar la oportunitat.

Com s'efectua la transmissió?. La transmissió és intemporal però pot tenir

lloc en qualsevol moment del temps. Les paraules del guru estan humides

de presència. Quan les paraules són escoltades però no fixades en el

cervell per la memòria o interpretació, la seva humitat roman. És la humitat

que manté viva la paraula i, al mateix temps, aniquila com de concret hi ha

en ella. La presència de la paraula queda com un eco de la teva pròpia

presència desconeguda. La veritat es transmet abans de la resposta

verbal. L'expectativa d'una resposta a nivell intel·lectual impedeix que la

resposta es conclogui en tu. Únicament pots parlar de resposta quan la

sents en tu. Les respostes autèntiques són de primera mà. Quan la ment

es veu acorralada fins a un sincer "no sé", llavors apareix la resposta viva.

Com es fa coneguda la meva presència desconeguda? El perfum de la

presència manté vives les paraules del guru tant de temps com aquestes

necessiten estar vives. Això pot ser un moment instantani en el temps o

molts anys. La paraula com un eco, un objecte-símbol, roman només per

revelar la seva font, la consciència, la presència que tu ets en comú amb

totes les coses. En el moment de completa revelació, les paraules

mateixes es dissolen en el seu origen: quietud.

La dissolució de la paraula, és un procés gradual? Posem això clar. No és

una progressió. No hi ha cap evolució de presència. La dissolució de la

paraula està vinculada al temps, però la presència es veu simplement

coberta per aquestes formulacions. Quan les paraules ja no tenen on

agafar, la presència apareix instantàniament, de la mateixa manera que el

sol brilla sempre per sobre de les nubes. Generalment, el condicionament

~ 18 ~

és molt fort. La tendència a mantenir tot a la gàbia de la ment impedeix que

les paraules del guru adquireixin el seu veritable sentit. Pot portar-molts

anys a l'intel·lecte deixar anar la seva agafador. Però les paraules del guru

posseeixen un tremend poder. Com diu el text: Medita sobre elles.

Què significa exactament: "Medita sobre les dites del guru"?.

Viu amb ells. Les paraules estan impregnades de la seva font. Però el seu

poder només pot ser efectiu quan no són enterbolides per l'anàlisi, la

interpretació o la repetició mecànica. No es pot pensar mai en les paraules.

Únicament pots deixar que cobrin vida en tu. Les paraules porten el seu

propi enteniment. Deixa que actuïn en tu. La transposició espontània pot

tenir lloc a molts nivells. Només a través d'aquesta transposició espontània

a totes les àrees de la vida s'allibera la paraula de si mateixa i tu et

despertes sobtadament en el teu gloria.

Només a través de les paraules i la seva dissolució vam arribar a un ésser

essencial? Hi pot haver ocasions en què la disposició del deixeble és tan

oberta i lliure de ment que senzillament la presència estimuli la presència

del deixeble. Fem una crida a això transmissió en silenci.

Dius que no hi ha ensenyament i, en canvi, parles de "les paraules del

guru" El llenguatge, el vocabulari, és un instrument per proporcionar

enteniment intel·lectual. L'entesa intel·lectual i la renúncia a adquirir

coneixement, aconseguir o arribar a ser alguna cosa han d'anar junts. Tota

formulació no és sinó per portar a l'intel·lecte a veure les seves pròpies

limitacions a l'hora de tractar amb el que és incognoscible en termes de

percepció i concepte. Por descomptat que persones diferents procedeixen

de cultures i ambients diferents i el mestre, utilitzant diferents enfocaments,

tracta a cada un d'acord amb el seu camp psicosomàtic. Només es pot

~ 19 ~

ensenyar el que és ensenyable. I el que és ensenyable és el camí. La

veritat i la llum no són ensenyables. Així com el vent del pensar equivocat

cobreix de núvols el sol, així només el vent del correcte pensar pot

descobrir el sol. La veritat i la llum són la nostra sempiterna natura. Al final,

per tant, no hi ha mals estudiants sinó només mals mestres.

Sovint dius que nosaltres no som el subjecte sinó el testimoni de l'acció.

Això sembla ser crucial en el teu pedagogia. Podries parlar més d'això?

Quan dius "He fet això" o "Estic enfadat", heu establert una relació

personal amb la situació. Quan la situació no es remet a un centre com,

per exemple, quan penses "Això està fet; hi ha enuig ", hi ha una absència

de relació afectiva. Aquesta absència es deixa sentir com un espai i l'espai

que t'envolta t'allibera de l'aferrament a l'objecte. L'objecte apareix en

aquest espai. Aquesta sensació d'espai, el testimoni, no és més que una

crossa, un mecanisme pedagògic, però un mecanisme molt important. Pots

trobar el testimoni veient que, quan vulgui que prens nota, aquest prendre

nota està sempre en el present. Conèixer el testimoni és familiaritzar-se

amb l'observador del canvi. Però aquest observador no ha de ser una

actitud. Identificar-se amb una postura és un carreró sense sortida. Quan

no d’objectivitat el testimoni, aquest es dissol en l'espaiositat que tu ets i de

la qual ell és indicador.

En altres paraules, en tant que hi hagi un "jo" hi haurà un testimoni, però

quan no hi ha "jo" no hi ha testimoni. El testimoni desapareix amb la

desaparició de la persona.

Què penses de les disciplines tradicionals? Hi ha moltes disciplines

tradicionals, però aquestes no es poden utilitzar d'una manera sistemàtica.

Com a mestre, un té totes aquestes formes a la seva disposició. Però totes

~ 20 ~

aquestes tècniques segueixen mantenint viva la imatge de "jo". Mantenen

a un en la relació subjecte-objecte. La veritable tradició té lloc quan aquell

a qui flames mestre manca per complet d'imatge. Ell, o ella, no viu en la

restricció de ser un "mestre" amb alguna cosa que ensenyar, formes

establertes d'ensenyar i disciplines. En aquesta obertura, ell et porta a

alliberar de la teva imatge. En això hi ha transmissió directa; d'una altra

manera, et quedes estancat en les formes i disciplines que només poden

conduir a la inflexibilitat i l'estat en blanc.

Però, no sents que les tradicions porten amb si els mitjans de alliberar-se

de la tradició? Siguem clars en la terminologia. Podríem dir que la tradició

és la transmissió de la Vida. És l'experiència essencial i viva del no estat

fonamental. La transmissió directa no necessita sosteniment. No està

limitada per la memòria, el temps i l'espai. Tot el que no és transmissió

directa té lloc en el temps i l'espai, i involucra la memòria. D'això en diem

"tradicional" i comprèn rituals, doctrines, creences, mites, etc. Aquestes

formes d'expressió i ensenyament varien d'acord amb la cultura individual i

el segle. En tant rau directament en la tradició, el tradicional és un vehicle

per a la transmissió. En altres paraules, el fons intemporal ha de romandre

en totes les seves expressions. Quan això és així la tradició roman flexible,

apropiat i oportú. Però, quan es posa èmfasi en l'anecdòtic, el tradicional,

aquest perd la seva font en la transmissió directa i es torna inflexible. No

pot funcionar, ja que ha perdut la seva orientació original, la seva veritable

raó de ser, la seva font de vida. Es converteix en una petxina sense

l'animal dins de ella.

Sembla que molta gent canvia aquests dies de tradicions amb l'esperança

de trobar la veritat.

~ 21 ~

Canviar un marc per un altre és una falta de visió. Quan t'endinses

profundament en la teva pròpia tradició religiosa trobaràs la unitat

transcendental de totes les religions, la unitat de la no-experiència,

l'enteniment viu. Allà no hi ha querella sobre el dogma, ritual i els estats

místics, ni cap lloc per a la comparació. És cert que moltes de les religions

tradicionals s'han arribat a identificar tant amb factors secundaris que

donen més dificultat que ajuda a l'enteniment. Però, si investigues

profundament com a cristià, musulmà, budista, jueu o hindú i ho entens

molt profundament, arribes a la veritat viva. Hi ha savis i sants en totes les

tradicions religioses.

He conegut diversos mestres espirituals i sempre, després d'algun temps,

m'he sentit en el mateix estat d'insatisfacció. Ara, a l'escoltar-te a tu, veig

que he de trobar un mestre sense expectativa, amb una ment buida. No és

així? Acostumat com estaves a veure objectes, et senties atret per la

personalitat del mestre o per la promesa d'arribar a una meta. Ambdues

pertanyen purament al cos i estimulen certes sensacions i canvis químics

en tu que romanen per un temps com un eco però, al final, s'esvaeixen.

Quan et sents atret a nivell personal cap a un mestre, una idea o una

organització, aquesta alimenta els teus models d'emotivitat i et manté en la

presa de postura. Però arriba un moment en què la situació deixa de

estimular i no queda res per prendre, de manera que perds interès. De

nou, et sents avorrit de la vida i mires al teu voltant a la recerca de noves

situacions, gent nova, una altra addicció, una "nova" aventura. Quan veus

que no hi ha res remotament nou en aquesta última atracció, que és

repetició, arribes a un punt mort. Els meus repetides decepcions m'han

~ 22 ~

deixat amb un cert escepticisme, una lassitud que m'impedeix veure les

coses amb frescor.

La decepció és una reacció en tu que tu superposen en un altre.

L'escepticisme i la lassitud són estats psíquics com pot ser-ho

l'entusiasme. Veu aquestes coses com a fets que ocorren en tu, sense

voler canviar, afegir o sostreure res. Quan afrontes els fets sense desitjar

res, et sents en una dimensió completament desconeguda per a tu. Et

trobes llavors al llindar de l'autonomia, del que realment ets, que no té res

a veure amb situacions o sentiments. Hi ha molts que viuen constantment

en relació amb altres persones, que necessiten a altres per sentir-se vius.

La veritable ensenyament consisteix a fer-se autònom i, llavors compartir la

bellesa.

Però un no pot viure sempre només. És cosa de supervivència biològica el

viure amb altres.

Sí. Però no necessites estar identificat o aferrat a la biologia, al cos.

Observa que el que realment ets és autònom i, llavors, el compartir tindrà

un altre significat.

Hi va haver un temps en què em sentia tan ansiós per la recerca espiritual

i, ara en canvi, em sento indiferent. Què m'ha passat?

El teu investigació mai va ser prou fort. Vas posar massa èmfasi en

l'objecte. Buscaves estats que et eludien o, ara, et avorreixen. Potser

buscaves suport psicològic en el mestre i ara has superat aquesta

necessitat. La majoria de les persones es passen gairebé la totalitat de les

seves vides anant d'una compensació a una altra, buscant experiències

diverses, buscant un amant, un marit, un guru, diners, etc. Tot això es

troba tancat a la ment i la persona que pensa que vol aquestes coses està

~ 23 ~

també a la gàbia de la ment. Quan veus que tot això no és més que un

concepte en la ment, ja deixa d'haver combustible i la ment es torna

porosa. Es necessita certa maduresa per veure el cicle de carència, desig,

compensació, avorriment, etc. Cal preparació per veure això i aturar-se a

preguntar: "És això tot el que hi ha a la vida?". Hi ha res que constitueixi el

suport de tots els canvis, tots els ascensos i descensos, anades i

vingudes?.

Què és el que podria iniciar aquests moments de aturar-se i fer-se

preguntes?.

Probablement només arribaries a avorrir, buscant compensació. Ja que

això et porta a una recapitulació de la teva vida. Hi ha períodes en què

podem arribar a trobar-nos en un carreró sense sortida on l'energia està

fixa. Existeixen principalment dues reaccions davant aquesta situació. Un

caràcter més vigorós pot ser que senti tan fortament el bloqueig d'energia

que emprengui una acció que defineixi la resta de la seva vida, casant-se

indiscriminadament, deixant el país, divorciant, tenint un fill, etc. Un acte

desesperat, una fuita que no pertany orgànicament a l'individu. És una

espècie d'explosió per intentar sortir de la gàbia. Però, naturalment, mai et

treu d'ella i condueix a una cadena de reaccions com aquestes. La

personalitat menys enèrgica pot ser que arribi a una lassitud absoluta en

què no hi hagi la menor voluntat de sortir ni tan sols de cercar

compensació. Ja no hi ha esperança en res i això porta amb si una espècie

de renúncia. Potser llavors aparegui una petita llum. La llum està en tu.

Apareix accidentalment quan deixes de centrar-te en res, ni tan sols en el

carreró sense sortida. Amb l'aparició de la llum, l'energia deixa d'estar

cristal·litzada. En tots dos casos el resultat és el mateix: un arriba, bé per

~ 24 ~

avorriment o per lassitud, a una renúncia, a un lliurament. L'absència de

tota esperança és un do.

Sembles posar èmfasi en què l'enteniment i l'experiència han de ser

concomitants. Què passa si es dóna l'un sense l'altre?.

L'entesa et mostra tot el que tu no ets i porta amb si renúncia. Si

l'intel·lecte es queda darrere, hi ha perill que es posi massa èmfasi en el

sentiment. L'entesa et recorda que, fonamentalment, el que tu ets no és un

estat, una experiència en la que entres i surts. Un savi utilitza el món per

anar més enllà d'ell. Coneix amb precisió la naturalesa de la funció i actua

d'una manera completament apropiat en el món. El no és del món però

aquest està en ell. Aquells a qui anomenem "místics" posen més èmfasi en

les experiències extra mundanals que a ser coneixement i la funció

d'aquest en la societat.

Hi ha algun lloc per Déu en la teva ensenyament?

El que tu anomenes Déu és un concepte. Pots afegir moltes qualificacions

com a bo, totpoderós, omniscient, etc. a aquest concepte, però segueix

sent intel·lectual i alimenta una representació i estat d'emotivitat. Per

conèixer realment a Déu has alliberar-te de la idea de Déu. Per arribar a

experimentar a Déu has d'estar buit de totes les imatges i projeccions

personals que no són sinó falsos ídols que et allunyen de ser Déu. Diu un

proverbi: "Quan et trobis amb Buddha, mata-ho." Meister Eckhart va dir

que, per trobar Déu, un ha alliberar-se del concepte de Déu.

D'on prové el desig d'estar unit a Déu? La unió pertany a la mística i la

unitat al savi. La paraula unió pressuposa parts. Et prens a tu mateix per

una fracció, una entitat aïllada, i anheles tornar al que suposes que és el

teu origen. Potser et perdis en el sentiment, que t'identifiquis amb ell en

~ 25 ~

l'èxtasi. Però el sentiment segueix sent un estat afectiu alimentat per la

representació. Quan l'ego és submergit en sentiment, mor temporalment

però torna a la vida diària. Pots perdre't temporalment en estats d'èxtasi

però, quan la teva veritable naturalesa no és un estat, per què caminar a la

recerca d'estats?

Atès que el llenguatge és dualista, lineal i seqüencial i, per tant,

completament inadequat per expressar el diví, la totalitat, l'ésser, no

necessitem símbols?

Els símbol es produeix amb el temps. De manera que un savi pot madurar

després de la il·luminació? Un és arribat a tots els nivells, però la

transformació i harmonització de la substància humana, el temperament, el

caràcter i l'organisme biològic tenen lloc amb el temps. No tots els éssers

il·luminats són mestres o es converteixen en mestres immediatament. La

manera de transmetre la veritat pot madurar.

Quin era el teu estat mental i corporal immediatament abans del despertar

a la consciència?

Receptivitat. Era absolutament no-orientat, no-localitzat i totalment relaxat

sense projecció, expectativa o idea. Només en aquest estat completament

relaxat vaig ser pres per la gracia.

Vas dir que, en aquell moment, vas veure ocells volant. Quina impressió et

van causar? Em sembla que va ser la primera vegada que vaig veure els

fets sense cap interferència a cap nivell.

De manera que hi va haver aquest veure sense intervenció i llavors vas ser

arrabassat per la no-interferència mateixa, no és així? Sí. Em vaig veure

sobtadament immers en ser consciència, consciència sense estar

conscient nada.

~ 26 ~

Diries, en termes Zen, que en aquest moment "no hi havia muntanyes ni

ocells"? Sí, el món cessa com il·lusió, com malla.

Però, després, vas tornar a veure els ocells ... Sí. Però havien deixat de

tenir una existència separada. Apareixien en el meu ésser, com una

expressió de mi mateix.

I aquesta nova manera de ser va romandre amb tu? Sí. No era una

manipulació de l'intel·lecte. Qualsevol pot arribar a una representació

intel·lectual de ser, que pot ser molt poètica.

No és necessària aquesta representació intel·lectual doncs, d'una altra

manera, l'experiència continua sent accidental? La claredat intel·lectual és

important. Porta a la ment a una renúncia. Si la ment no està informada,

roman atreta per l'entesa mental que li impedeix deixar-se portar i ser

presa per l'enteniment com ser total.

Com apareixien les diferents situacions de la teva vida després d'establir-

en aquesta plenitud?

La vida va continuar com abans, però ja no em sentia lligat a l'existència.

Totes les activitats es relacionen amb la totalitat que és l’ésser. Res se

sentia accidental o inconscientment. Jo diria que totes les activitats es van

tornar sagrades. En deixar d'estar lligat a les coses i no haver ja

localització en la forma o concepte, sentia la immensitat en què tot es

movia. Tot apareixia en l'espai. Quan estàs lligat a l'activitat, només veus

l'activitat en si i no en relació amb tot l'entorn. Quan hi ha visió des de la

globalitat, apareixen a la situació coses que mai has vist anteriorment i

arriba també el discerniment i la discriminació intel·ligent.

De manera que la teva conducta va canviar? No per la meva voluntat.

Quan un veu les situacions en tot el seu context sense motivació personal,

~ 27 ~

hi ha paciència, i un lliurament, que no és fatalista. El canvi apareix per que

veus el valor intrínsec de les coses.

Si l'activitat no està ja dirigida per la voluntat personal, No ho estarà,

d'alguna manera, pel caràcter que tu introdueixes en el món?

Sí, el caràcter intrínsec roman, però està purgat de tot allò que

generalment anomenem caràcter i que és reacció i resistència. Aquest

desapareix, deixant només el caràcter "natural".

I si el caràcter és, per exemple, ambiciós, dominant, capritxós, manipulador

o violent?

Hi ha una immediata reducció de l'anomenada personalitat a les seves

característiques bàsiques. Això comporta una sobtada rectificació de tota

l'estructura psico-fisiològica. Però fa temps que arribar a la completa

harmonització de la energia.

Com és el caràcter que està lliure de condicionament?

Té el seu propi gust, dependent de la herència.

Estan la majoria de les pràctiques espirituals capacitades per millorar el

caràcter?

Molts creuen que hi ha un algú que necessita millorar. Pot un savi tenir

gustos i disgustos? No. El gust i el disgust prové d'un centre d'opinions.

Per al savi, les coses són apropiades a la situació en el moment mateix.

Però, per què l'acció dels diversos savis adopta tan diferent expressió?

Cada situació porta la seva pròpia acció, però l'acció és potencial. La

realització de l'acció pertany al caràcter, la imaginació, les facultats del

cos-ment. Situacions similars poden donar-se de maneres diferents sense

perdre la seva direcció intrínseca. Algunes persones s'expressen en el

pensament, altres en l'acció, altres d'una manera artístic, altres en silenci.

~ 28 ~

Tota expressió sorgeix de dona. Tot, en última instància, és joc, una

expressió de l'energia universal. Certs savis estan més en una vida

terrenal que altres. Aquesta pertany a la seva existència i a tot el que ells

aporten a ella. De cap manera és millor ni pitjor que una altra. És una idea

errònia, una interpretació equívoca la que un ésser humà savi deixa la

societat. Quan un savi està en la societat però no és d'ella, ell, o ella, és

l'element més positiu de la Sociedad.

Por què hi ha tan pocs éssers harmoniosos al món?

Aquesta pregunta és una manera d'escapar de la investigació sobre la teva

pròpia falta d'harmonia. Si jo et dono respostes històriques, això únicament

servirà per reforçar la teva fugida d'una pregunta real.

Té el savi alguna responsabilitat d'ensenyar i ajudar els altres? La paraula

responsabilitat no és en absolut adequada. L'ensenyament sorgeix l'amor,

la compassió, l'agraïment. No hi ha cap sentit del deure en ella, ni desig de

millorar personalment el món. Està lliure de tota motivació. És un error

pensar que el mestre fa alguna cosa. La transmissió no pot tenir lloc

intencionalment. Quan hi ha maduresa, la vela s'encén. Però n'hi ha que

s'escapen de ser ciutadans de la terra. La tasca consisteix a arribar a un

equilibri, en estar en el món però no ser d'ell.

Dius que, si el mestre no ens porta ràpidament a la claredat intel·lectual,

no hem de quedar forçats per factors secundaris com l'atracció o la

dependència de la personalitat del mestre. També, hi ha hagut mestres

que acomiaden persones quan veuen que no hi ha hagut maduració. Fa

deu anys que et conec i, tot i que sento certa claredat a nivell psicosomàtic

i puc afrontar la meva vida més obertament fins i tot amb més valor, encara

~ 29 ~

no sento que hagi hagut un gran desplaçament en l'eix de la meva vida ni

aquest despertar sobtat que anhel. Per què no em acomiades?

Hi ha diferents formes d'ensenya. La meva forma és tractar amb cada un a

qualsevol nivell a què pugui esta. Si es dedica a escombrar habitacions per

viure llavors li ajudo a fer bé la seva feina. No hi ha una norma per mesurar

la maduració, perquè el que tu ets no es pot objectivar ni compara. A cada

moment es consumeix el passat. Potser no hagis pres les meves paraules

prou a pit. No has viscut realment amb elles. Has estat més interessada en

guanyar diners, aprendre piano, tenir amants, casar-te i criar als teus fills.

Si et entregades a les meves paraules amb el mateix entusiasme amb què

et dones a altres coses, hauries el que el teu cor profundament desitja. Les

meves paraules provenen del cor.

Però jo sí sento que m'he pres les teves paraules de debò i he fet el que

puc i, en canvi encara no sento una llibertat i una pau duradora.

Veu més lluny. Viu realment amb el que es diu. Somia fins i tot amb això i

arribaràs a harmonitzar-te amb això. Sempre aconsegueixes el que vols de

veritat, però has realment voler-ho amb el Recordar, els diners i altres

desitjos no provenen del cor, sinó de la ment. Tot desig prové del profund

desig de pau i llibertat. Viu amb el desig més profund del cor i aquest et

portarà a l'absència de desig.

Tu parles del no-estat absolut com quietud. Uns altres ho descriuen com a

amor i pau. Hi ha amor en la teva quietud?

A la quietud hi ha una absència absoluta de tot estat o concepte. Tu ets

aquesta plenitud. No es pot parlar d'amor i pau. Aquesta plenitud és amor,

és pau, és felicitat. És indescriptible. No intentis objectivar l'amor o la pau i

fer-ne un estat. Veig que segueixes estant lligada a l'afectivitat. Tu vols que

~ 30 ~

jo parli d'amor, que et doni on agafar-te, cosa que sentir, admirar o obtenir.

No et donaré ni una palla que agafar i, en aquest buit seràs presa per tu

mateixa. Tu ets amor, així que no intentis ser un amant.

Sento que moltes de les meves preguntes són improcedents. Com puc

saber el que preguntar-te?

Observa d'on procedeixen les teves preguntes. Tingueu en compte que

sorgeixen de la inseguretat, l'agitació i la por. Que el teu formulació és una

fuita per no afrontar aquests fets. Les preguntes que no vénen del moment

mateix, les preguntes que tu busques, no són apropiades per a aquestes

circumstàncies. Les úniques preguntes apropiades són aquelles que

sorgeixen espontàniament de mirar els fets, a la teva pròpia situació de

dubte, agitació, inseguretat, gelosia, odi, avarícia i demàs. Estàs

acostumada a les respostes en el pla verbal i vols que jo et doni aquestes

respostes . Però la resposta als teus veritables preguntes no pot venir mai

en el pla verbal. Les veritables preguntes sorgeixen de la mateixa

resposta, perquè afrontar la situació és la resposta. De manera que només

pots trobar la resposta en tu mateix. Tu mateixa ets la resposta que

busques a totes les preguntes.

És veritat. Jo vaig venir aquí esperant que tu em donessis respostes. Com

puc arribar a la meva pròpia resposta? La veritable resposta se sent dins,

no se sent fora. Resideix a la pregunta oberta. Mai seràs feliç amb

respostes de segona mà, de manera que per què buscar-? Viu amb la

veritable pregunta. No t'allunyis d'ella. Si t'obres a ella, ella es desplega en

tu. Quan estàs obert, arribes a la resposta viva.

Parlem de l’art.

~ 31 ~

Interrogador: Durant algun temps he esperat poder preguntar-los a tots dos

què pensen vostès que és l'art en realitat. És una col·lecció amorfa

d'expressió humana o podem dir amb més precisió el que és?.

Filòsof: Tots els objectes, en última instància, són indicadors de veritat i

bellesa, però hi ha objectes que, per excel·lència, ens tornen a la veritat i la

bellesa. Aquests són obres d'art.

Interrogador: Té tot el que generalment anomenem art aquest poder?

Filòsof: L'art que té un impacte en els nostres sentits i ens porta més enllà

d'ells, a un estat intemporal, podria dir-art sagrat. L'art decoratiu o

experimental ens deixa en els sentits i, en aquest sentit, podem dir-se. Les

grans obres "sagrades" que tenen el poder simbòlic de propulsar al regne

del que impersonal són bastant rares.

Interrogador: Parlem d'aquestes obres d'art. Què vol dir amb "té un

impacte en els nostres sentits i ens porta més enllà d'ells"?

Artista: No és aquest goig estètic el que jo sento de vegades quan em

trobo arrabassat per una obra d'art que ja no es troba present com a

objecte? Només hi ha un sentiment d'admiració, delit i passivitat en què

oblit l'espai i el temps i deixo d'estar en els meus sentits, com vostè diu.

Filòsof: Exactament. En el goig estètic tornem a nosaltres mateixos, a prop

del nostre ser primal. El delit de les grans obres d'art resideix en què

aquestes tenen el poder de situar-nos davant el que som, davant d'aquesta

nuesa i aquest sentit lúdic de la simplement ser, lliures del pensament i

d'un excessiu sentit de nosaltres mateixos.

Artista: Sí! Quan llegeixo certs poemes o escolto els Quartets de

Beethoven, o quan estic davant de certes escultures d'Henry Moore, deixo

d'estar en el món de cada dia per submergir-me en un sentiment d'unitat i

~ 32 ~

tranquil·litat. És un sentiment d'estar lliure de limitacions, de la rutina de la

vida quotidiana i del que habitualment sòl anomenar "mi mateix".

S'assembla a aquells moments de embadaliment que vagament recordo de

quan era nen.

Interrogador: Roman vostè en aquest sentiment o torna a l'objecte?

Artista: Torno als detalls per veure què és el que em delecta. La tornada és

espontani, és el desig de fer meva l'obra. Exploro la composició, recreant

punt per punt fins que ja no queda res a observar i, llavors, torno a deixar-

me prendre pel goig sense la presència de l'objecte.

Filòsof: Sí. Un torna involuntàriament per explorar l'obra perquè els sentits

encara no estan completament integrats en el conjunt, en el sentit d'unitat, i

estan plens de desig d'estar-ho. Quan vam explorar els detalls d'una obra

punt per punt, el sentit global roman com a fons i cada detall es remet

espontàniament a ell. D'aquesta manera, l'atenció es manté expandida i en

ella els sentits perden la seva objectivitat i s'obren. Ara, però, s'integren

conscientment en la nostra consciència, de manera que no hi ha cap desig

de tornar als detalls, a la part objecte. Això seria una reducció del

sentiment d'unitat. És el matrimoni en agraïment entre l'admiració i

l'apreciació.

Interrogador: Però, al capdavall, anhelem sentir o veure l'esdeveniment

altra vegada. Per que?

Artista: Quan els sentits es troben tan exaltats i transformats, és normal

que desitgem delectar-nos una altra vegada. Som criatures dels sentits i el

goig estètic és la sensació dels déus. Les grans obres d'art són una font

d'inesgotable delit.

~ 33 ~

Interrogador: Podríem dir que la plenitud estètica és més plena després de

la integració dels sentits?

Filòsof: La plenitud es troba llavors més ancorada en la totalitat de la vida.

Sense la integració de tots els elements, el sentiment d'unitat roman boirós

com una experiència mística. És important que cos i ment estiguin

integrats, que el coneixement objectiu no sigui negat sinó incorporat en la

totalitat del saber com a existència.

Interrogador: Vostè ha dit que l'objecte està ple de desig de ser integrat en

una unitat. Què és el que atrau a l'objecte?

Filòsof: Podríem dir, com Platí, que és una emanació de Déu i un retorn a

Déu. O, simplement, podríem dir que l'objecte és atret cap al seu terreny

d'origen, feia la seva totalitat. És una atenció multidimensional, en què els

sentits s'alliberen, l'objecte perd la seva rigidesa i es desplega en tu,

desplegament que el teu interferència mental dificulta. En arribar a cert

punt, l'últim residu d'objectivitat és sobtadament absorbit per l'imant de la

consciència global.

Interrogador: Què és el que tenen aquestes obres d'art que els dóna el

poder de llançar-a la temporalitat?

Artista: És la perfecta composició i equilibri de color, forma i so que revelen

els elements fonamentals de llum, espai i silenci. En una paraula, l'obra ha

de ser harmoniosa.

Interrogador: Podríem dir que l'harmonia de l'obra ressona en nosaltres

recordant-nos la nostra pròpia harmonia i que aquest recordatori és el

sentit de sorpresa del que tu parlaves? La totalitat és, d'aquesta manera,

comú a l'obra i l'observador; d'una altra manera, com anàvem a recordar-

nos de ella amb tanta força? Filòsof: Sí, per descomptat. Els elements

~ 34 ~

fonamentals són comuns a tots. L'art és un reflex de l'harmonia que

nosaltres som en comú amb totes les coses. Conté globalitat dins de si

mateix. La natura és harmoniosa i l'ésser humà és part de la naturalesa.

Interrogador: Quan utilitzem la paraula "harmonia", Què volem dir

exactament? No pot tenir res a veure amb simetria atès que la naturalesa

és qualsevol cosa menys simètrica.

Filosofo: L'harmonia és el tot en el qual totes les coses existeixen sense

conflicte. És el mateix que la bellesa. La nostra veritable naturalesa i la

veritable naturalesa de l'obra d'art són una i la mateixa cosa. L'obra d'art és

una manifestació, un indici si vols, d'aquesta unida. Interrogador: Així

doncs, quan cridem a una obra bella, és perquè ens recorda, i és

indicadora de la nostra pròpia bellesa. Llavors, aquesta bellesa és en algun

sentit subjectiva? Filòsof: No, en absolut. A la totalitat no hi ha subjecte ni

objecte, així que com pot haver subjectivitat o objectivitat? La bellesa és

única encara que les seves expressions siguin moltes. A la bellesa no hi ha

objecte, així que com pot haver un subjecte? Interrogador: Encara que la

bellesa no sigui relativa o comparable perquè no resideix en l'així

anomenat objecte, encara podríem dir que certes obres inspiren bellesa

per la seva pròpia bellesa. Però, quan observem la varietat de coses que

inspiren la nostra totalitat, la nostra santedat, resulta difícil veure fil algun

conductor a través d'elles. El nostre artista deia que era la composició la

qual revelava els elements fonamentals, però això no m'ajuda en realitat.

Més precisament, què és el que tenen certs objectes que els confereix el

seu poder simbòlic d'apuntar, més enllà dels sentits, a la nostra veritable

naturalesa? Artista: La seva composició és tal que allibera bellesa i

harmonia. No emfatitza la part objectiva o material, de manera que no et

~ 35 ~

veus atrapat per l'anecdòtic sinó que ets en l'acte arrabassat pels elements

fonamentals a què apunta la composició. Les grans obres d'art et diuen,

mitjançant diferents tècniques, a la dimensió espacial intemporal. El volum

es concep de manera que allibera l'espai, el color allibera llum i el so

allibera silenci. Interrogador: Són aquests elements fonamentals nostra

veritable naturalesa?

Filòsof: Ells són la més propera manifestació de ser. Són existència pura,

la seva base, en contrast amb l'existència projectada que nosaltres donem

per fet. Res tenen a veure amb un punt de vista. Quan ets retornat a

l'existència en llum, silenci i espai, estàs en la proximitat de ser que

constitueix el fons de tota manifestació i de la qual procedeix tota

existència.

Artista: Les grans obres d'art ens porten un sabor del que som. Jo sento la

meva pròpia lleugeresa en les columnes i capitells dels temples de l'antiga

Grècia, per exemple. Estan tan perfectament proporcionades que són a

casa, al cel a la terra i em deixen enlloc! I, quan estic en una església

romànica o normanda, em sento tornat al meu centre per aquestes línies

pures i simples. Aquestes inspiren tranquil·litat interior. Algunes escultures

de Brancusi, o Arp, o Henry Moore, o pintures xineses dels, segles setze o

disset, li recorden un la seva pròpia llum i espaiositat. I no tens més que

escoltar l'Art de la fuga de Bach o els Quartets de Beethoven per, com he

dit abans, ser arrabassat pel silenci. La veritable música està entre els

sons i perdura durant molt de temps després, de la mateixa manera que un

bonic poema viu com un eco molt de temps després de llegir-lo, o un ésser

humà viu en tu molt de temps després de la trobada. Aquesta és la raó per

la qual, després d'un bell concert, no puc entendre per què la gent fa

~ 36 ~

aquest soroll tan bàrbar abans que les últimes notes s'hagin desplegat i

dissolt en el nostre silenci. Recordo algunes línies de Walt Whitman:

"Música és el que es desperta en tu quan els instruments te la recordant.

No està en els violins i les cornetes ... ni a la partitura del cantant Barítono.

Esta més a prop i més lluny d'ells". filòsof: Està clar que realment has

sentit el que és l'essència de la nostra conversa. El gran art ens desperta a

nosaltres mateixos. El veritable admirar està darrere de tota emotivitat i al

veritable art no li interessa remoure sentiments. Artista: Ah! Però sorgeix

una emoció que no té res a veure amb l'emotivitat quotidiana, amb els

nostres habituals estats emocionals repetitius. Cada vegada és nova, una

expressió de profunda gratitud procedent de les més profundes regions del

nostre se Interrogador: De manera que, si entenc correctament, el poder

simbòlic d'una gran obra d'art aflora quan l'artista no emfatitza els elements

anecdòtics. Podríem explorar aquesta economia artística? Filòsof: Allà on

no hi ha intervenció psicològica, quan la persona de l'artista està absent,

no hi ha temptació de sobre expressar i, com tu dius, hi ha economia

espontàniament. Aquest és l'artista com asceta. L'artista que no té jo sap

instintivament què posar i què no posar. Art bell no és art capritxós. No et

lliga a la forma i el contingut. Està construït de tal manera que perd quant

de concret hi ha en ell. La lleugeresa de línies de l'arquitectura grega i

egípcia es deu a la unió d'espai i forma. Allà on dues línies es troben i es

redueixen a la unitat hi ha el punt on els oposats ja no tenen on agafar-se.

En aquesta absència de conflicte, l'espectador està obert a l'harmonia i és

arrabassat pel goig sense representació, la seva pròpia harmonia. Artista:

Per aquesta raó l'art ha de fer una aparició sobtada. Ha de ser una

indicació. És parcialment secret i aquest caràcter secret és sagrat. El poder

~ 37 ~

creatiu de les grans obres d'art és la revelació del sagrat. Aquesta és la

nostra veritable naturalesa. Interrogador: Té l'artista un sentit de la sagrada

funció del seu treball?

Artista: Oh sí, tot i que ell no li doni un nom. En l'artista hi ha un sentiment

original de plenitud que es vessa en gratitud. Aquesta, al seu torn, deriva

en el desig d'oferir o compartir. L'artista viu amb l'ardent desig de compartir

el sentiment original. Aquest desig és el fons de la seva vida. Aquest

oferiment busca expressió. Tracta de fer-específic. No es necessita ser un

gran artista per sentir això. És una cosa que pertany a tots els éssers

humans. Però en l'artista, a causa de les seves aptituds, hi ha, en cert

moment, un condensació d'energia. El desig es fa més localitzat. L'artista

lluita per expressar-ho, per trobar la representació apropiada, per fer-ho

concret en la seva forma més elevada. Aquesta concreció és l'extinció del

desig, la consumació de l'oferiment. En el moment en què es dóna la

representació, hi ha una relaxació de la energia. Interrogador: Has dit que

la representació, la visió artística es donava. Vol dir això que no es pensa

en el procés creatiu?

Filòsof: La visió creativa no té res a veure amb el pensament. Naturalment

un fa servir el seu pensament racional, el ja conegut, per posar-lo en

l'espai i el temps, però aquest pensament rau contínuament en la visió

global. Artista: Un artista no és més que un receptor. El sap que, si és un

productor, només produirà a partir de la memòria. L'artista ha d'estar per

tant completament obert a la inspiració. El seu pou propi és molt poc

profund. Ha de beure de la font global de creativitat. La inspiració arriba

sempre com un regal, de cop i volta, dels més profunds estrats de l'ésser

que són completament impersonals. Tots els grans artistes saben que,

~ 38 ~

d'una manera o altra, ells només són canals. Bach era molt conscient

d’aquest. Interrogador: Com roman l'artista obert a la inspiració? Artista: De

la mateixa manera que tot el que busca. S'impregna en el seu medi amb

l'anhel, el ferm desig, de apropar-se més a la seva font creativa. Quan un

pintor veu una flor no la veu aïllada sinó en relació amb les altres coses,

l'espai, la llum i el color. El mateix passa amb qualsevol artista. Tot es

transposa al medi. L'artista sap, al mateix temps, que no pot fer res sense

inspiració i que la inspiració no es pot inventar, amb el que l'artista com a

artista, com faedor, pensador, cercador, abdica. És un artista a l'espera.

Viu a la receptivitat, en la benvinguda, en el seu medi, però no té la menor

idea del que vendrà. No hi ha avidesa ni anticipació en la seva ànsia.

Algunes vegades pot ser que tingui un tema, però viu obert respecte a com

aquest apareixerà en ell. Es lliura a una buida receptivitat i de sobte,

inesperadament, es veu absorbit en la visió global d'una obra. Aquest

moment intemporal d'unitat és la bellesa del mateix artista vista a través de

la finestra del seu medi. El es queda meravellat. Té un sentiment de

realització i unitat amb totes les coses i, d'aquesta profunda gratitud,

sorgeix la necessitat d'oferir. És una sagrada emoció, lliure de tot

sentiment personal. La qüestió subjecte no és més que un pretext per

expressar aquest oferiment en l'espai i el temps. Interrogador: Llavors,

l'obra en si no és important per a l'artista? Artista: El medi és només un

canal per arribar a la font creativa i revelar-la. El que fa a un gran artista és

la seva capacitat de lliurar la seva personalitat. El gran art no té res a dir, ni

té propòsit ni intenció. És un obsequi gratuït. El seu significat resideix en la

seva falta de finalitat. Interrogador: Es veu algun detall en aquest

resplendor en què la bellesa es trasllada a la visió global de l'obra?

~ 39 ~

Filòsof: No. L'obra no es veu amb els ulls comuns de la ment que

funcionen en seqüència. Es veu amb l'ull que s'obre quan la ment està

lliure de to els antics grecs, els arquetips de forma s'expressen amb unes

lleis que són apreses. Estàs d'acord o pot tractar-se d'un coneixement

intuïtiu?

Artista: La naturalesa és lliure simetria en la qual no hi ha angles rectes. La

forma d'una fulla, un pètal, una ona, el moviment dels ossos, es poden

posar en una estructura geomètrica però, com que no hi ha repetició en la

naturalesa i aquesta està per tant més enllà de tota comparació i en aquest

sentit és perfecta, no pot haver imitació. L'artista creatiu no copia la

naturalesa sinó que transposa una perfecció a una altra. Certes formes

d'art requereixen un major coneixement de l'estructura geomètrica. Però

aquest aprenentatge està més en la naturalesa del record que de

l'adquisició. Conèixer les regles no és suficient. La inspiració ve quan les

regles es deixen de banda. És paradoxal. Per estar inspirat has oblidar-te

de tu mateix i de tot el que coneixes, i per executar la inspiració t'has de

deixar a tu mateix oblidat però tornar al mestratge artesanal coneguda.

L'artista ha de ser completament flexible. Interrogador: Quina és la relació

entre funció i bellesa? Filòsof: Tot està en la bellesa. La funció està en la

bellesa i les lleis de l'harmonia i la composició són a la bellesa. Bellesa,

recorda, és allò en el que no hi ha conflicte, de manera que s'ha de tenir en

compte tots els elements de l'art. Hi ha una història al Jataka on el

Bodhisattva dóna feina a un mestre arquitecte perquè construeixi un saló

que s'adapti als seus propòsits en tots els sentits. L'arquitecte no pot

entendre el que Bodhisattva vol dir amb "adaptar" i diu que només pot

treballar dins de la tradició del seu ofici. El Bodhisattva llavors traça un pla

~ 40 ~

ell mateix determinant la forma enterament mitjançant l'ús a què es

destinarà. No és una obra d’auto expressió. El Bodhisattva senzillament

coneix millor que l'arquitecte tot el que hi ha a la ment del Summe Haver

d’interrogadors: De manera que, per al Bodhisattva, la "funció" del saló

incloïa moltes coses que l'arquitecte no podia veure perquè estava limitat

per una idea concreta . És una llàstima que, avui dia, la majoria dels

arquitectes hagin reduït la funció a economia, auto expressió i

experimentació, i han oblidat l'harmonia i bellesa, que és la base de la seva

existència!

Artista: I, no obstant això, els edificis en què vivim determinen com

funciona la societat. Moltes persones se senten agitades i no són

conscients que l'habitació en la qual estan no té la proporció adequada per

a elles, o és massa fosca, etc. Ens hem tornat tan passius en la nostra

observació! Interrogador: Com podem tornar a ser actius observadors i

admiradors? Filòsof: Torna tot el pensament cap a l'objecte, no només la

ment amb els ulls o orelles. Com l'artista, tu no ets més que un recepto.

Una audiència no ha d'interpretar o arribar a una conclusió precipitada.

Quan contemples una bella escultura i immediatament et dius a tu mateix

"Em recorda", fas d'ella una representació mental i no pots sentir la bellesa

desplegar-se en tu. Però no romanguis passiu. Deixa que l'obra et convidi

a participa. El goig estètic és la sensació de ser despertat a la participació

creativa, quan veus l'obra globalment com la va veure l'artista per primera

vegada. A través de la col·laboració, artista, obra i audiència formen una

unitat. La visió arriba com un oferiment sorpresa, un regal a l'artista, però

només es desenvolupa en el observa d’interrogadors: Podries dir que l'art

~ 41 ~

és fonamentalment social si arriba a la seva completa realització en el

receptor?

Filòsof: En aquest sentit, sí. És funció inherent a l'artista portar-nos més

enllà del sentit comú de la vida quotidiana i reunir éssers en unitat. Una

gran obra d'art no pertany a ningú. En els grans artistes no hi ha sentiment

de satisfacció i assoliment, que és la persona atribuint-se el mèrit de la

seva pròpia creació. Aquesta segueix sent sagrada, un símbol, una ofrena

de Déu i una ofrena retornada a Déu. L'artista se sent a si mateix només

com l'instrument de la manifestació. Atès que l'artista està completament

centrat en l'execució, quan l'obra està acabada pot haver-hi un sentiment

de alliberació.

Artista: La col·laboració creativa està sempre subconscientment present en

l'artista durant l'execució. La seva profunda sensació d'unitat i el compartir

aquesta amb els altres és part de la totalitat de la visió. Ella li diu quan

deixar explicar la seva visió perquè l'altre pugui assimilar-la. Mark Rothko

era conscient d'això. El gran art no domina amb estimulació mental o

sensual. No és una droga per als sentits com la major part de la producció

artística que veiem. Cap obra d'art ha d'expressar el seu caràcter concret

fins al punt de no deixar lloc per al moviment. Hi ha d'haver espai perquè la

interacció creativa tingui lloc. Moltes persones gaudeixen de les pintures

de nens molt joves que, sovint, són espontànies i sense intervenció mental.

Un se sent lliure en aquesta llibertat.

Filòsof: Tot allò que no desperta la nostra alerta natural no és una obra

d'art. Les produccions que procedeixen de l'experimentació o d'estats

psicològics són fraccionàries i ens deixen en la fracció. El talent de l'artista

està en fer que l'objecte no tingui objecte. Interrogador: Vol dir això que

~ 42 ~

qualsevol cosa que desperti la nostra alerta és una obra d'art? En altres

paraules, que l'obra d'art no sempre és feta, sinó que pot ser trobada?

Filòsof: És sempre trobada en el sentit que és sempre rebuda. Els objectes

d'art són símbols que apunten a la totalitat, però l'obra d'art necessita de

destra hec hura. És una transposició i ha d'executar-se o desenvolupar-

d'alguna manera. Interrogador: La imaginació artística, és a dir, l'òrgan de

la transposició, és un procés intel·lectual o té lloc espontàniament?

Artista: La imaginació no es pot pensar. Sorgeix quan la personalitat està

absent. Revela el que hi ha amagat a la natura. El que en aquesta obertura

apareix depèn de la fantasia i el gust de l'artista. La imaginació raja del pou

de la bellesa i l'expressió sense límits, i pren forma en la unicitat de

l'existència del artista. Interrogador: Com sap l'artista què és en realitat

imaginació creativa i què és una espècie d'eliminació? Filòsof: Quan et

familiaritzis més amb tu mateix, la distinció entre el que és veritable

imaginació i el que és malabarismes mentals se't farà clara. La imaginació

sorgeix de la totalitat i deixa una sensació global. No hi ha involucra cio

personal. Aquesta espaiositat impersonal es troba en el haiku, que és una

simple declaració de fets que es resol en presència del lector. Sovint es diu

imaginació al somiar despert. Però somiar despert es remet sempre a un

"jo" i tanca aspiració. En realitat, no és més que supervivència psicològica.

Naturalment, els somnis d'esdevenir comencen a una edat molt primerenca

i la societat fomenta les aspiracions, però el somiar despert ens manté en

el procés de l'esdevenir i ens impedeix beure de la font creativa del ser

Artista: No podríem dir que el somiar despert és símil i la veritable

imaginació és metàfora? Per exemple, si dic: "Sé com un ocell en aquell

arbre", tu romandràs aquí i et visualitzaràs a tu mateix en aquell arbre. No

~ 43 ~

obstant això, si dic: "Ets un ocell en aquell arbre", i tu captes això

completament, hi ha una total transposició i no hi ha lloc per a la

comparació. Tu ets l'ocell i tota la teva estructura sent el vent, el moviment

de les branques i l'olor de les fulles. Ja no t'imagines a tu mateix allà.

Senzillament, ets. Quina diferents serien la dansa, la música, la

interpretació i la pintura en un i en un altre cas!

Filòsof: Exactament. El primer és un procés mental i, per tant, fraccionari.

Tanca dualitat. En el segon no hi ha fracció. La veritable imaginació no és

visualització. Un no pot estar aquí i allà en el mateix moment perquè la

consciència i el seu objecte són sempre un. A la visualització hi ha sempre

una ràpida successió de pensaments. En ser realment l'ocell, la banda, la

música, hi ha unitat. Llavors, tota escriptura, pintura, dansa o interpretació

es transformant. Interrogador: Així que, quan els sentits es traslladen a la

seva totalitat, no queda res personal?

Artista: No queda ningú. "Com podem distingir a la dansaire de la dansa?"

Filòsof: Però no oblidem que l'artista no es perd en el seu sentiment. El i

l'acció són tot un, però ell es coneix a si mateix en l'actuació. El "si mateix"

al qual coneix no és la personalitat de l'actor sinó el que hi ha després de

l'actor i el paper que interpreta. Artista: Per descomptat, l'actor no

interpreta Hamlet. Això vol dir que hi ha dos en escena, l'actor i la seva

visió de Hamlet. Només quan l'actor com a subjecte està absent pot

Hamlet estar present. filòsof: Hamlet està en ell, però ell no està en

Hamlet. No pot involucrar-se, perdre en Hamlet perquè "ell" està absent.

La veritable naturalesa de l'acció és no-acció. Interrogador: Confesso que

he perdut el significat de les teves paraules.

~ 44 ~

Artista: Quan l'actor puja a l'escenari no porta amb si el seu habitual

col·lecció d'imatges de si mateix, la seva personalitat. Està buit de tota

memòria, anticipació i altres. A través de la seva preparació del paper,

Hamlet s'ha convertit en una acumulació d'experiència ni més ni menys

que com qualsevol altra part de la seva personalitat. I, com totes les

facetes de la seva personalitat, aquesta apareix en el moment i desapareix

en el buit quan no es necessita. L'actor és penetrat en el moment mateix.

Un personatge reneix en cada actuació de la mateixa manera que cada

situació requereix l'aparició d'una nounada personalitat. Un no porta la

personalitat permanentment ni repeteix una actuació en cap situació de la

vida. Tot el que passa és nou, fresc, imprevistos. Interrogador: Com,

llavors, hem d'enfocar l'art tradicional en aquesta sensació d’atemporalitat i

llibertat de tot esquema?

Artista: L'art pot pertànyer a les convencions d'un segle, però els principis

són intemporals. Henry Moore, per exemple, utilitza l'objecte científicament

per assenyalar l'espai. En l'art tradicional, el anecdòtic tampoc s'emfatitza

sinó que s'utilitza per indicar un significat col·lectiu. Un ha, naturalment, ser

plenament conscient del significat simbòlic per apreciar una obra d'art

tradicional. La forma és només un pretext. El símbol ens porta més enllà

de la imatge. Tot art religiós funciona d'aquesta manera. Si contemples les

escultures del període. Tula, a l'Índia, sense comprendre el seu significat,

estaràs lligat al pretext, al anecdòtic. Potser puguis admirar-les, però no

pots apreciar-les. Interrogador: No hi ha distinció entre la pura experiència

estètica de quan un és portat més enllà de tot sentiment i el sentiment

religiós inspirat per algunes belles obres d'art?

~ 45 ~

Filòsof: Certament. En tots dos casos un es veu elevat per sobre del regne

d'allò personal. No obstant això, una obra religiosa apunta a la

representació cultural. Generalment evoca sentiments col·lectius. L'art

completament no-representatiu pot, d'altra banda, alliberar un de tota

connotació representativa del tipus que sigui. Pot portar-te al buit i a la

llum. No obstant això, si un coneix ja la llum i l'espai, l'ésser no-

representatiu, llavors una bella imatge religiosa podria sens dubte tornar-li

al goig sense fi. L'objecte és un mirall que reflecteix el que tu portes a ell.

Interrogador: No és aquesta l'essència de tot simbolisme, ritual i mitològic?

Quan l'element personal o relatiu està absent, un pot fer pròpia la

transposició en totes les ocasions. El que va començar com a dependent

de les circumstàncies es fa ara impersonal i autònom. filòsof: Per

descomptat és un llarg tema per un altre dia de conversa, però estic

d'acord amb tu. El que s'allibera del temps i espai arbitraris i es fa

impersonal i intemporal pot renéixer una i altra vegada al llarg del temps.

Se li dóna llibertat universal per ser creatiu, és a dir, per re despertar la

seva causa original, l'exaltació dels sentits. El temps específic, localitzat,

es fa intemporal perquè de nou pugui tornar al temps de l'espai, però amb

la plena ufanor de l'universal i col·lectiu. Interrogador: Aquest moviment

d'esdeveniments creatius és un reconeixement i expressió del fet que tots

som baules en la cadena de l'ésser, microcosmos del macrocosmos. Les

obres d'art, el ritual i el mite són una afirmació i exultació de la nostra unitat

fonamental. Però, tornant a l'art, diries que l'art que està lliure de

representació és una forma d'art més elevada?

Filòsof: Aclarim això. L'art que està lliure de l'objecte no és abstracte. L'art

abstracte no figuratiu, és generalment intel·lectual, el que jo anomeno

~ 46 ~

"decoratiu". No utilitza les sensacions corporals globals, sinó que neix de la

idea. I, com a tal, només pot desplegar-se en fragments del cos. Com a

màxim, actua com a pal·liatiu, però no pot portar-te més enllà de la fracció.

Interrogador: Així que, en la unió d'admiració i apreciació, tot el cos entra

en joc?

Filòsof: És important adonar-se de la subtilitat del cos, estar prou sensible

com per saber quan la bellesa es revela en nosaltres i quan no. Tota

harmonia està en nosaltres. Som un microcosmos d'harmonia universal,

així que hem d'escoltar al ressò que hi ha en nosaltres. Quan sentim

música o veiem una pintura, o ens trobem en un edifici, hem de fixar-nos

en com aquest actua en nosaltres, en com reaccionem en la ment, el cos i

sentiment. Interrogador: He sentit que la música, per exemple, ens arriba a

tres regions, inferior (sexual), mitja (abdominal) i superior (cerebral), que

corresponen al ritme, la melodia i l'harmonia. La música africana i

contemporània sovint emfatitzen el ritme, i Bach posa l'accent en la

harmonia. filòsof: Sí. Cal que ens adonem de com ens afecta i no

identificar-nos amb una fracció. La veritable apreciació no està

condicionada per idees. Atès que tots estem fets dels mateixos elements

fonamentals, les grans obres d'art i naturalesa exerceixen una atracció

universal en qualsevol segle. La transformació alquímica que té lloc quan

observador i observat es converteixen en un no està lligada al temps i el

lloc. Interrogador: És clar que és important aprendre, no què mirar, escoltar

i altres, sinó com mirar i escolta, no obstant això, com puc estar alerta,

prenent nota dels sons, de com aquests actuen en mi i com reacciono jo a

ells i, al mateix temps, ser passiu, romandre en el fons global, en el silenci

del qual procedeixen totes les coses? Filòsof: Has explorar com ho fa un

~ 47 ~

nen, obertament. Això només és possible quan el controlador, l'ego, el

propagador de visions està absent. El escoltar llavors no està fixat a les

orelles, ni el mirar ho està en el ulls ni el assaborir a la boca. De manera

que no escoltis tu el so, deixa que ell et escolti a tu. No miris aquesta flor,

deixa que ella et miri a tu. En el moment en què estàs receptiu, tots els

sentits s'accentuen. Quan no hi ha fixació en una facultat sensorial és quan

totes poden entrar en joc. Un sentit no és sinó un mer canal per a la resta.

El permetre la transposició des d'un sentit fins a l'exaltació de tots és una

manera de viure amb els objectius. Artista: Això és el que passa quan veig

el color vermell i el sento com alguna cosa calenta, apassionat o agressiu.

A vegades fins i tot té certa olor! El blau produeix en mi una sensació de

quietud, espai i frescor parlem també de sons que són greus o agudes.

Interrogador: Si aquesta transposició és successiva, com puc arribar a

aquest goig global en què tots els sentits s'integren en el tot? Filòsof: Quan

no hi ha fixació, concentració o direcció, els sentits relaxen el seu caràcter

aïllador,, l'arpa amb que bloquegen l'espontani desplegament de tot el cos.

L'alerta sense focus convida a l'objecte a explicar la seva història. La

benvinguda és atractiva i, quan els objectes queden lliures de la fixació

dels sentits, es veuen espontàniament atrets cap a la benvinguda com si

fos cap a un imant. En cert moment hi ha un moviment sobtat i els residus

d'energia fixa, els residus de les percepcions, s'integren en la consciència

global. Hi ha una re conquesta cio de energia. Interrogador: És això el que

passa quan la vista d'aus volant o el so de l'aigua pot sobtadament ser una

porta a la consciència global? Filòsof: Sí, quan hi ha aquesta maduresa

que arriba amb l'actitud de benvinguda . Així com l'artista viu constantment

en el seu medi sabent que aquest és la porta a la font de la creativitat, així

~ 48 ~

el cercador de la veritat viu en tot moment en el medi de la seva veritable

naturalesa, l'oberta benvinguda. Quan vius com a cos, tot apareix com a

cos; quan vius com ment, tot apareix com a ment; quan vius com un

artista, tot apareix com a color, so, espai i forma; quan vius com un

científic, tot apareix com a relació; quan vius en la consciència, tot apareix

com consciencia. Interrogador: Així que l'artista viu al sentiment i la seva

expressió, i és inherent a l'artista el compartir això amb els altres. El

científic objectivitat seu coneixement; diu: "Jo sé." Però el cercador de la

veritat no emfatitza sentiment, ni coneixement ni objecte cap, sinó el

conèixer com ser, de manera que després de la intuïció de ser ell deixa de

tenir el reflex d’objectivitat i roman en unitat. Així, ell està en continu

oferiment.

Artista: No és el desig creatiu el més a prop que podem arribar d'entendre

el Desig Còsmic del que procedeix tota creació? És que el procés de

creació en l'artista no és el mateix que en la creació de l'univers, amb la

diferència que el desig còsmic mai arriba a l'esgotament complet perquè la

seva concreció és infinita? Aquest desig roman sense principi ni fi. És el

desig arquetípic. L'activitat de Déu arriba a descansar només en el

conèixer com ser, on la quietud es troba amb ella mateixa. La

transparència del savi permet a l'ésser trobar amb si mateix. El foc

s'extingeix el foc. Interrogador: Després de tot això, podem dir que la

saviesa i l'amor a l'art van de la mà? Filòsof: És segur que els homes i

dones savis estimen la bellesa, perquè aquesta fa ressò de la seva pròpia

bellesa. Els savis estan versats en l'art de viure i executen el seu oferiment

a través del seu ésser i el seu ensenyament. Els veritables savis, com els

grans artistes, són rars. Tot el seu viure és una ofrena en la qual el que

~ 49 ~

escolta és convidat a participar-hi. Com l'artista en el moment creatiu, el

savi està lliure d'ego, és simplement un canal i, com l'artista, el savi permet

a aquells que vénen buscant la veritat trobar la realització en si mateix.

Artista: I, però, no som tots savis en el moment de mirar o escoltar una

bella obra d'art? On som els tres en aquest instant? On fins i tot hi ha el

sentiment d'unió o compartiment? Només hi ha mirar, només escolta.

Només hi ha unitat, comunió silenciosa en l’ésser. No és aquesta

l'essència de la saviesa? Interrogador: Viuré durant molt de temps amb el

sentiment d'aquesta conversa. L'existència és l'obra d'art en la qual tot

s'uneix en un festival d'amor!.

~ 50 ~

MEDITACIÓ

On hi ha mediador,

no hi ha res en què meditar

La meditació no és una forma d'activitat mental o física. Tampoc podem dir

que la meditació se situï en el camp del coneixement objectiu. No és una

cosa perceptible. No s'expressa en l'àmbit de l'existència, l'energia o el

moviment, però és un no-estat més enllà de tots els estats. La meditació és

la font, l'origen de tot el dinàmic i el no dinàmic. Així que, clarament, no és

una funció, no és una cosa que un pugui fer.

La meditació porta amb si una nova manera de viure d'instant en instant,

un viure que no pot dividir-se en compartiments: un temps per al treball, un

temps per menjar, un temps per a la meditació i així successivament. No

es pot entrar i sortir de la meditació. Ella és el suport de tota activitat. A la

~ 51 ~

diversitat de la vida diària, el fons segueix sent sempre el mateix i totes les

activitats són expressions espontànies d'aquest fons.

En la meditació, el viure és espontani. La vida discorre sense referència a

un centre controlador, un ego. La imatge de "jo" busca la supervivència en

les situacions. Cerca seguretat en la repetició i els esquemes adquirits de

comportament. S'esforça per fer de tot el nou i desconegut alguna cosa

conegut. Com a aquest sentit d'individualitat "controlador" estigui

funcionant, mai podrem arribar a un viure espontani, en no-estat del que

raja tot estat.

La meditació és el fons de tot fer, de tota activitat. Sovint s'interpreta com

un renunciar a l'activitat. Però aturar la ment no és meditació. Aquesta

mateixa renúncia no deixa de ser una activitat. La meditació és la quietud

que hi ha més enllà de tota activitat i l'anomenada no-activitat.

La meditació ho inclou tot

totes les seves expressions estan dins de si mateixa.

Dius que som meditació i de procedir a meditar és allunyar-se de la

meditació. Si no és una cosa que jo pugui fer, Com puc estar més enllà de

tota acció?

Simplement sé conscient que gairebé sempre estàs en el fer, que

controles, produeixes, jutges, interpretes. Adona't també que, quan

intentes evitar alguna cosa, això segueix sent una activitat i pertany a allò

mateix que estàs intentat evita. No pot haver transformació mitjançant

l'intent. La meditació no és tranquil·litat mental. Pots aturar el teu

pensament mitjançant la disciplina, però això no és una ment lliure. Tan

aviat com arribes a veure això de veritat, has sortit del procés.

~ 52 ~

Moltes tradicions emfatitzen una pràctica sistemàtica de la meditació. Hi ha

algun valor en això?

La meditació no és quelcom que es practica de set a vuit del matí i de cinc

a sis de la tarda. Per aprendre alguna cosa pràctic com una llengua o un

instrument musical, un necessita pràctica. Però no pots practicar el que

ets. Un practica darrere d'un resultat en l'espai i el temps, però la nostra

naturalesa fonamental no té causa ni temps. En el moment en què intentes

meditar hi ha una subtil projecció d'energia i tu t'identifiques amb aquesta

projecció.

Quan et fas sensible a les sol·licitacions del silenci, pots ser cridat a

explorar la invitació. Aquesta exploració és una espècie de laboratori. Pots

seure i observar l'anar i venir de les percepcions. Segueixes estant present

a elles però no les segueixes. Seguir un pensament és el que el manté. Si

segueixes present sense fer-te còmplice, l'agitació disminueix per falta de

combustible. En l'absència d'agitació et veus arrabassat per la ressonància

de la quietud.

És com estar sol al desert. Al principi escoltes l'absència de sons i la

flames silenci. Després, potser et vegis sobtadament arrabassat per la

presència de la quietud, on tu i el escoltador sou la mateixa cosa. Aquest

canvi de perspectiva mostra davant teu de primera mà el que fins ara

acceptaves de segona mà com una possibilitat: que no hi ha mediador,

que la idea d'un mediador que medita és només un producte de la ment,

una quimera de la memòria. Aquest descobriment és el punt en què

l'intel·lecte arriba a un punt mort i tu et veus capturat per aquest silenci que

és el llenç per a tota la paleta de percepció. En aquest moment ja no

~ 53 ~

sentiràs la necessitat d'experimentar en el teu laboratori. La tranquil·litat

s'integra cada vegada més en la vida quotidiana.

Llavors, hi ha un lloc en la vida quotidiana per seure a meditar?

El nostre estat natural és la quietud, però tu només et coneixes a tu mateix

en el fer, que amaga el fons de tranquil·litat. Pren nota del desig de seure a

medita. No el detingues, aparts, evitis ni controls. Contempla'l com

contemples les onades de l'oceà. Però vés amb compte. Potser pensis que

estàs mirant a les ones quan el mirar és encara una idea. En la

contemplació completa no hi ha interferència psicològica sota la forma

d'interpretació, emotivitat o distanciament. No hi ha introversió dels sentits.

Aquests segueixen estant aquí mentre tinguis orelles, ulls i nas. Si et

proposes alliberar del que sentits, de l'agitació, segueixes projectant un

"fora", un altre. Això reforça la relació subjecte-objectà. Quant estiguis

alerta veuràs que hi ha a la teva vida quotidiana breus moments en què la

tranquil·litat apareix. Si no ignores aquesta quietud i et deixes portar per

ella, cada vegada et sol·licitarà més i aflorarà en tu el desig de ser aquesta

quietud conscientment, és a dir, contínuament. D'aquesta manera, la

meditació et atreu cap a si. Arribaràs a veure que, encara que

ocasionalment la ment pugui estar quieta, la seva naturalesa és moviment,

i aquesta tranquil·litat real és la font de la funció i la no-funció per igual. La

meva vida és tan atrafegada que ni tan sols m'adono aquests moments

tranquils dels que parles. Com llavors puc començar a ser arrabassat per

ells? És important, en un principi, que acceptis la possibilitat que la teva

veritable naturalesa sigui tranquil·litat, silenci. Llavors estaràs obert a una

nova perspectiva. Comença a adonar-te que, en l'instant en què un desig

es compleix, hi ha un moment fugaç d'absència de desig en què no queda

~ 54 ~

cap pensament. Aquest moment lliure de desig és de la mateixa naturalesa

que el silenci que contínuament ets. És una petita finestra al través, si

mires, aflueix llum a la teva habitació ombrívola. La mateixa quietud

apareix en l'espai que hi ha entre dos pensaments o quan s'ha dut a terme

una acció i no hi ha res a fer immediatament després. Aquesta quietud és

realització. En la vida diària hi ha moments en què el procés de pensar

s'atura d'una manera natural. Però no es tracta d'una absència de

producció. Un se sent complet perquè no hi ha hagut cap voluntat

involucrada. Pren nota just abans de dormir, quan el cos renúncia a ser un

cos. És com el sol ponent. Tu observes el sol i et sents a tu mateix com el

que veu. Així, si observes com el teu cos es dissol en la totalitat, potser hi

hagi moments en què et sentis encara despert. Al matí, quan el cos es

desperta, és com el sol naixent. Deixa que el cos es desperti lentament.

Llavors veuràs que ja estàs despert abans que el cos reaparegui. Aquesta

consciència que no està associada amb el cos-ment és la mateixa que la

que hi ha entre pensaments i desigs. Quan segueixo les sol·licitacions

d'estar quiet i em sento en silenci, em quedo adormit. Què puc fer per

evitar-ho? Primer, has de veure que estàs adormit en la vida diària, que el

teu mirar és més que res memòria, que no investigues, no explores de

veritat. Els objectes que es veuen a través de la memòria es tornen avorrits

perquè la memòria és el ja conegut. Tingueu en compte d'això. En la

realitat, cada aparició és nova però la imatge de "jo", que troba seguretat

en la repetició, és la causa de l'anticipació en el teu mira. Quan realment

veus un arbre, tot el pensament està en això. No només veus les fulles i

les branques; sents supervivència en l'arbre, el seu dinamisme, el desig de

prendre llum, el seu sofriment potser. L'arbre es converteix en un secret

~ 55 ~

obert que tu trobes fascinant. Si no estàs despert i alerta, dormiràs amb el

teu projecció. En el laboratori de la meditació, hi ha una bona postura per

arribar a una ment tranquil? Tingues això clar. Cap postura pot ajudar o

dificultar l'estar en quietud però, de la mateixa manera que cos i ment són

tot un, un cos relaxat et porta a una ment tranquil·la. Tota postura que sigui

còmoda és la postura correcta. Què hi de les tècniques que empren

objectes per a la meditació? Totes les tècniques apunten a aquietar la

ment. Però, de fet, esmussa la ment el fixar-la en un objecte. La ment perd

la seva alerta i subtilitat naturals. Deixa de ser una ment oberta. La

meditació no consisteix a meditar en alguna cosa. El centrar-te en un

objecte et manté pres a allò conegut. La meditació pertany al que

incognoscible. Tranquil·litzar la ment mitjançant tècniques pot

proporcionar-te un cert estat de relaxa però, en el moment en què ho

deixes, el problema de la vida diària continua. La pràctica de meditació

regular potser et familiaritzi amb un estat de pau que recordis en la vida

quotidiana. Aparentment vius amb menys agitació, però aquesta relaxació

segueix sent un estat del que tu ets conscient. És un estat de dualitat. Si

bé posseeix valor terapèutic, res té a veure amb la nostra veritable quietud.

Ja que segueix pertanyent a una funció. Una ment tranquil, un estat

relaxat, és un objecte de la consciència, un fracció, i una fracció mai pot

portar-te al tot. Potser et proporcioni un besllum de tranquil·litat, però hi ha

el gran perill que, si procedeixes d'aquesta manera, et quedis fixat en la

percepció. Per tots els ensenyaments progressives, la transició de el subtil

estat de profunda relaxació en no-estat permanent segueix sent un

enigma. Quan em sento en silenci, afloren molts pensaments i sentiments.

Com he afrontar-los? El que aflora són residus del passat acumulats

~ 56 ~

mitjançant el somieig. Roman present a ells, lliure de tot motiu per suprimir-

los. Si els pensaments que sorgeixen es remeten a un centre seran

empesos a l'inconscient o remesos al ja conegut. Els residus cobren vida

mitjançant associació de idees. Tot el que sorgeix és conflicte, creat pel

reflex de prendre a si mateix com una fracció, una entitat separada. Quan

deixa d'haver un centre de referència, aquests conflictes emergeixen com

bombolles des del fons de l'oceà i, no trobat cap obstacle en la superfície,

desapareixen per sempre en l'espai buit de la teva estar present. La

eliminació mai pot tenir lloc a través del anàlisi. Només pot tenir lloc en la

teva plena consciència sense l'obstrucció de la ment. La transmutació

només pot tenir lloc en la Presencia. Qui és aquell que vol meditar?

L'objecte de seure a meditar no és altre que trobar a mediador. Quan més

busquis, més et convenceràs que no es pot encontra. Primer, investiga

sobre el teu necessitat de medita. De on ve realment aquesta necessitat?

Del desig d'estar realitzat, d'estar tranquil. De manera que la necessitat de

meditar prové d'un sentiment de falta. Fes d'aquesta cal un objecte

d'investigació. Què és? Una falta de totalitat. Te preses a tu mateix per un

mediador, una entitat en l'espai i el temps, i tractes d'omplir aquest

aïllament meditant. Però el mediador només pot meditar sobre el que ja

coneix i ell mateix pertany al conegut. És un cercle viciosos.

Fonamentalment, tu no ets res, però no t'adones d'això i en projectes

energia en buscar el que ets. És un moviment centrífug que t'allunya del

teu propi terreny. Quan, mitjançant l'auto-investigació descobreixes que el

mediador no existeix, tota activitat deixa de tenir objecte i tu arribes a un

estat de no persecució d'objectius, una obertura a l'incognoscible. El

dinamisme de produir s'atura i tota l'energia projectada i dispersada en la

~ 57 ~

persecució de fins s'allibera i torna al seu estat natural, lliure de fixació o

límits. Et trobes llavors a tu mateix en un estat en què tots els punts de

referència s'han devaneixo. Jo he sentit la necessitat d'entrar en un retir

silenciós. D'on ve aquesta necessitat? De la mateixa silenci. Aprofundeix

en la necessitat d'estar en silenci i no en la interferència mental de com, on

i quan. Si segueixes el silenci fins a la seva font, pots ser arrabassat per ell

en un moment. Desig de quedar en silenci durant molt de temps, perquè

no parlar m'ajuda a veure més clarament l'agitació de la ment. Silenci és

estar lliure de produí. Quina necessitat hi ha de renunciar a la parla durant

uns mesos? No arribaràs a entendre més, amb això, la naturalesa de la

ment i de tota l'existència. L'abstinència de produir veu no és silenci perquè

el pensament continua encara la seva agitada marxa. Moltes persones, a

l'Índia, es lliuren a l'abstinència de parla, però la màquina segueix

funcionant. Només podem pensar mitjançant paraules. El pensar és una

subtil pronunciació en la qual el so se sent però no s'articula, de manera

que abstenir-se de parlar no té sentit. Parlar és bonic. El nostre cos està

construït de parla. Cada banda, cada matèria, té el seu propi so, la seva

pròpia vibració. Un brahmacharya no arriba al veritable silenci renunciant

voluntàriament a les funcions naturals del cos, sinó deixant-li clar tota

actuació mecànica perquè no es malgasti l'energia. Quan t'acostumes a

escoltar, a observar, comences a prendre els teus sentits i els teus

facultats de pensament com a vehicles. L'important és arribar a saber com

funciones. Aturar voluntàriament la veu o els pensaments és violència. No

té res a veure amb la veritable tranquil·litat. Cóm puc portar els meus

pensaments a la quietud? No forçant-te a guardar silenci. Observa tan sols

que els alimentes mitjançant el reflex mecànic de la imatge de "jo". Vives

~ 58 ~

predominantment en l'associació d'idees i la interpretació. Quan vegis això

amb claredat deixaràs de ser un còmplice i la despesa d'energia

disminuirà. El pensament es tornarà menys concret i, el que queda, el

sentiràs com a energia subtil, una mena d'impuls. L'energia localitzada en

l'impuls ja no serà duta a arribar al cervell per trobar el símbol, la paraula.

Fins i tot aquest mateix impuls acabarà reduint-se en la teva observació.

Llavors hi haurà una sobtada transferència d'èmfasi que passarà del

observar com a percepció en observar com es. El observat que és energia

fixa, es dissol en observació, en energia sense concentració. Tens la

impressió que el observar perd localització i tu et expandeixes en un espai

sense centre ni perifèria. En aquesta vacuïtat, en aquest no-estat, tots els

estats apareixen i desapareden. Lo primer és acostumar-te a veure i

escoltar sense interpreta. Mantén-te apartat del que ja conegut. Què és la

fixació en un sol punt? Tal com generalment s'entén és el mateix que

concentració. És centrar-se en un punt amb exclusió dels altres. Això es

combina amb la recerca d'un resultat. Una ment tranquil·la no és una ment

sense pensaments. És una ment sense agitació. El silenci no és enlloc i en

aquesta no-localització apareix la funció mental. La major part del temps

estàs concentrat. Sempre hi ha el reflex de trobar-te a tu mateix en algun

lloc. A la concentració, preses una mica de la percepció per a tu mateix. En

l'observació real, no sorgeix la necessitat interna de localitza. Quan no

prens res de la percepció, aquesta es dissol en atenció. Quan entris en

una habitació, deixa que els objectes et vegin. No portis tu l'acció de veure

amb tu. Llavors teu mirar s'expandirà i serà multidimensional. Sigues

conscient de com de sovint et concentres, és a dir, portes amb tu

esquemes de visió. El teu mirar no és fresc sinó condicionat. Quan el teu

~ 59 ~

funcionament no està concentrat, l'energia s'allibera i desplega. Potser et

sorprenguis davant el que aparença. Es el mateix contemplació que

meditació? La investigació profunda condueix a la contemplació o oració.

Per mitjà d'una dedicada contemplació podem harmonitzar amb la

consciència, la llum que constitueix tots els fenòmens. Aquesta llum és la

nostra naturalesa intrínseca. El nostre ser està sempre brillant. La nostra

veritable naturalesa és l'obertura, escoltar, alliberament, lliurament sense

producció ni voluntat. L'oració o contemplació és una acceptació gustosa,

lliure de projecció i expectativa, de demanda i formulació. Convida a

l'objecte a desplegar-se en tu i et revela la teva pròpia obertura. Viu amb

aquesta obertura, amb aquesta immensitat. Harmonitzat amb ella. És amo.

La ardent contemplació et porta a viure la meditació tan essencialment que

són una mateixa cosa. De on ve el desig de ser el silenci conscientment?

El desig prové del que es desitja. És quietud atreta a si mima en totes les

seves expressions. És Amor que s'estima a si mateix en l'Estimat. No hi ha

res personal en aquest desig original. El silenci és el continu en els tres

estats, vigília, somni i somni profund. En el somni profund es reflecteix la

veritable quietud. Quan el cos es desperta al matí, diem: "He dormit bé".

Atès que el cos no era present en la nostra consciència la dita no es

refereix al cos. Pertany a la profunda quietud impresa en nosaltres.

D'aquesta manera el somni profund desperta l'anhel de pau i meditació en

tots els estats. Si un viu en aquest no-estat del que parles, com funciona

un al món? La meditació, que és el suport de tota activitat, no es veu

afectada per cap funció. La funció té lloc en l'espai i el temps i és

discontínua. És experiència. La meditació és intemporal i contínua; és no-

experiència. En la meditació no hi ha centre de referència ni repetició. És

~ 60 ~

una postura interior constant de tranquil·litat. L'acció viu en aquesta

tranquil·litat. La tranquil·litat no es veu afectada per l'acció o la no-acció.

Pots desenvolupar totes les activitats de la teva vida diària sense que el

fons de quietud es vegi afectat. El fons és diferent de l'activitat o no-

activitat, així que no té objecte renunciar a una o una altra per "arribar" al

fons. Quan vius en meditació, tot emana de la inherent intel·ligència de la

ment i el cos. Ja no ets propulsat per un centre condicionat. Quedes

alliberat per ser realment creatiu. En la meditació viva, la tranquil llum de la

intel·ligència creativa il·lumina tot funcionament i li dóna veritable significat.

~ 61 ~

PARLEM DE L’ART

Interrogador: Durant algun temps he esperat poder preguntar-los a tots dos

què pensen vostès que és l'art en realitat. És una col·lecció amorfa

d'expressió humana o podem dir amb més precisió el que és.

Filòsof: Tots els objectes, en última instància, són indicadors de veritat i

bellesa, però hi ha objectes que, per excel·lència, ens tornen a la veritat i la

bellesa. Aquests són obres d'art.

Interrogador: Té tot el que generalment anomenem art aquest poder.

Filòsof: L'art que té un impacte en els nostres sentits i ens porta més enllà

d'ells, a un estat intemporal, podria dir-art sagrat. L'art decoratiu o

experimental ens deixa en els sentits i, en aquest sentit, podem dir-segla

Les grans obres "sagrades" que tenen el poder simbòlic de propulsar al

regne del que impersonal són bastant rares.

~ 62 ~

Interrogador: Parlem d'aquestes obres d'art. Què vol dir amb "té un

impacte en els nostres sentits i ens porta més enllà d'ells".

Artista: No és aquest goig estètic el que jo sento de vegades quan em

trobo arrabassat per una obra d'art que ja no es troba present com a

objecte. Només hi ha un sentiment d'admiració, delit i expansiva en què

oblit l'espai i el temps i deixo d'estar en els meus sentits, com vostè diu.

Filòsof: Exactament. En el goig estètic tornem a nosaltres mateixos, a prop

del nostre ser primal. El delit de les grans obres d'art resideix en què

aquestes tenen el poder de situar-nos davant el que som, davant d'aquesta

nuesa i aquest sentit lúdic del simplement ser, lliures del pensament i d'un

excessiu sentit de nosaltres mateixos.

Artista: Sí! Quan llegeixo certs poemes o escolto els Quartets de

Beethoven, o quan estic davant de certes escultures d'Henry Moore, deixo

d'estar en el món de cada dia per submergir-me en un sentiment d'unitat i

tranquil·litat. És un sentiment d'estar lliure de limitacions, de la rutina de la

vida quotidiana i del que habitualment sòl anomenar "mi mateix".

S'assembla a aquells moments de embadaliment que vagament recordo de

quan era nen.

Interrogador: Roman vostè en aquest sentiment o torna a l'objecte.

Artista: Torno als detalls per veure què és el que em delecta. La tornada és

espontani, és el desig de fer meva l'obra. Exploro la composició, recreant

punt per punt fins que ja no queda res a observar i, llavors, torno a deixar-

me prendre pel goig sense la presència de l'objecte.

Filòsof: Sí. Un torna involuntàriament per explorar l'obra perquè els sentits

encara no estan completament integrats en el conjunt, en el sentit d'unitat, i

estan plens de desig d'estar-ho. Quan vam explorar els detalls d'una obra

~ 63 ~

punt per punt, el sentit global roman com a fons i cada detall es remet

espontàniament a ell. D'aquesta manera, l'atenció es manté expandida i en

ella els sentits perden la seva objectivitat i s'obren. Ara, però, s'integren

conscientment en la nostra consciència, de manera que no hi ha cap desig

de tornar als detalls, a la part objecte. Això seria una reducció del

sentiment d'unitat. És el matrimoni en agraïment entre l'admiració i

l'apreciació.

Interrogador: Però, al capdavall, anhelem sentir o veure l'esdeveniment

altra vegada. Per què.

Artista: Quan els sentits es troben tan exaltats i transformats, és normal

que desitgem delectar-nos una altra vegada. Som criatures dels sentits i el

goig estètic és la sensació dels déus. Les grans obres d'art són una font

d'inesgotable delit.

Interrogador: Podríem dir que la plenitud estètica és més plena després de

la integració dels sentits.

Filòsof: La plenitud es troba llavors més ancorada en la totalitat de la vida.

Sense la integració de tots els elements, el sentiment d'unitat roman boirós

com una experiència mística. És important que cos i ment estiguin

integrats, que el coneixement objectiu no sigui negat sinó incorporat en la

totalitat del saber com existència.

Interrogador: Vostè ha dit que l'objecte està ple de desig de ser integrat en

una unitat. Què és el que atrau a l'objecte.

Filòsof: Podríem dir, com Platí, que és una emanació de Déu i un retorn a

Déu. O, simplement, podríem dir que l'objecte és atret cap al seu terreny

d'origen, feia la seva totalitat. És una atenció multidimensional, en què els

sentits s'alliberen, l'objecte perd la seva rigidesa i es desplega en tu,

~ 64 ~

desenganxament que el teu interferència mental dificulta. En arribar a cert

punt, l'últim residu d'objectivitat és sobtadament absorbit per l'imant de la

consciència global.

Interrogador: Què és el que tenen aquestes obres d'art que els dóna el

poder de llançar a la temporalitat.

Artista: És la perfecta composició i equilibri de color, forma i so que revelen

els elements fonamentals de llum, espai i silenci. En una paraula, l'obra ha

de ser harmoniosa.

Interrogador: Podríem dir que l'harmonia de l'obra ressona en nosaltres

recordant-nos la nostra pròpia harmonia i que aquest recordatori és el

sentit de sorpresa del que tu parlaves. La totalitat és, d'aquesta manera,

comú a l'obra i l'observador; d'una altra manera, com anàvem a recordar-

nos de ella amb tanta força.

Filòsof: Sí, per descomptat. Els elements fonamentals són comuns a tots.

L'art és un reflex de l'harmonia que nosaltres som en comú amb totes les

coses. Conté globalitat dins de si mateix. La natura és harmoniosa i l'ésser

humà és part de la natura.

Interrogador: Quan utilitzem la paraula "harmonia", Què volem dir

exactament. No pot tenir res a veure amb simetria atès que la naturalesa

és qualsevol cosa menys simètrica.

Filòsof: L'harmonia és el tot en el qual totes les coses existeixen sense

conflicte. És el mateix que la bellesa. La nostra veritable naturalesa i la

veritable naturalesa de l'obra d'art són una i la mateixa cosa. L'obra d'art és

una manifestació, un indici si vols, d'aquesta unitat.

~ 65 ~

Interrogador: Així doncs, quan cridem a una obra bella, és perquè ens

recorda, i és indicadora de la nostra pròpia bellesa. Llavors, aquesta

bellesa és en algun sentit subjectiva.

Filòsof: No, en absolut. A la totalitat no hi ha subjecte ni objecte, així que

com pot haver subjectivitat o objectivitat. La bellesa és única encara que

les seves expressions siguin moltes. A la bellesa no hi ha objecte, així que

com pot haver un subjecte.

Interrogador: Encara que la bellesa no sigui relativa o comparable perquè

no resideix en l'així anomenat objecte, encara podríem dir que certes obres

inspiren bellesa per la seva pròpia bellesa. Però, quan observem la varietat

de coses que inspiren la nostra totalitat, la nostra santedat, resulta difícil

veure fil algun conductor a través d'elles. El nostre artista deia que era la

composició la qual revelava els elements fonamentals, però això no

m'ajuda en realitat. Més precisament, què és el que tenen certs objectes

que els confereix el seu poder simbòlic d'apuntar, més enllà dels sentits, a

la nostra veritable naturalesa. .

Artista: La seva composició és tal que allibera bellesa i harmonia. No

emfatitza la part objectiva o material, de manera que no et veus atrapat per

l'anecdòtic sinó que ets en l'acte arrabassat pels elements fonamentals a

què apunta la composició. Les grans obres d'art et diuen, mitjançant

diferents tècniques, a la dimensió espacial intemporal. El volum es concep

de manera que allibera l'espai, el color allibera llum i el so allibera silenci.

Interrogador: Són aquests elements fonamentals nostra veritable

naturalesa.

Filòsof: Ells són la més propera manifestació de es Són existència pura, la

seva base, en contrast amb l'existència projectada que nosaltres donem

~ 66 ~

per fet. Res tenen a veure amb un punt de vista. Quan ets retornat a

l'existència en llum, silenci i espai, estàs en la proximitat de ser que

constitueix el fons de tota manifestació i de la qual procedeix tota

existència.

Artista: Les grans obres d'art ens porten un sabor del que som. Jo sento la

meva pròpia lleugeresa en les columnes i capitells dels temples de l'antiga

Grècia, per exemple. Estan tan perfectament proporcionades que són a

casa, al cel hi ha la terra i em deixen enlloc! I, quan estic en una església

romànica o normanda, em sento tornat al meu centre per aquestes línies

pures i simples. Aquestes inspiren tranquil·litat interior. Algunes escultures

de Brancusi, o Arp, o Henry Moore, o pintures xineses dels, segles setze o

disset, li recorden un la seva pròpia llum i espaiositat. I no tens més que

escoltar l'Art de la fuga de Bach o els Quartets de Beethoven per, com he

dit abans, ser arrabassat pel silenci. La veritable música està entre els

sons i perdura durant molt de temps després, de la mateixa manera que un

bonic poema viu com un eco molt de temps després de llegir-lo, o un ésser

humà viu en tu molt de temps després de la trobada. Aquesta és la raó per

la qual, després d'un bell concert, no puc entendre per què la gent fa

aquest soroll tan bàrbar abans que les últimes notes s'hagin desplegat i

dissolt en el nostre silenci. Recordo algunes línies de Walt Whitman:

"Música és el que es desperta en tu quan els instruments te la recorden.

No està en els violins i les cornetes ... ni a la partitura del cantant baríton.

Està més a prop i més lluny d'ells ".

Filòsof: Està clar que realment has sentit el que és l'essència de la nostra

conversa. El gran art ens desperta a nosaltres mateixos. El veritable

~ 67 ~

admirar està darrere de tota emotivitat i al veritable art no li interessa

remoure sentiments.

Artista: Ah! Però sorgeix una emoció que no té res a veure amb l'emotivitat

quotidiana, amb els nostres habituals estats emocionals repetitius. Cada

vegada és nova, una expressió de profunda gratitud procedent de les més

profundes regions del nostre es

Interrogador: De manera que, si entenc correctament, el poder simbòlic

d'una gran obra d'art aflora quan l'artista no emfatitza els elements

anecdòtics. Podríem explorar aquesta economia artística.

Filòsof: Allà on no hi ha intervenció psicològica, quan la persona de l'artista

està absent, no hi ha temptació de sobre expressar i, com tu dius, hi ha

economia espontàniament. Aquest és l'artista com asceta. L'artista que no

té jo sap instintivament què posar i què no posa Art bell no és art capritxós.

No et lliga a la forma i el contingut. Està construït de tal manera que perd

quant de concret hi ha en ell. La lleugeresa de línies de l'arquitectura grega

i egípcia es deu a la unió d'espai i forma. Allà on dues línies es troben i es

redueixen a la unitat hi ha el punt on els oposats ja no tenen on agafar-se.

En aquesta absència de conflicte, l'espectador està obert a l'harmonia i és

arrabassat pel goig sense representació, la seva pròpia harmonia.

Artista: Per aquesta raó l'art ha de fer una aparició sobtada. Ha de ser una

indicació. És parcialment secret i aquest caràcter secret és sagrat. El poder

creatiu de les grans obres d'art és la revelació del sagrat. Aquesta és la

nostra veritable naturalesa.

Interrogador: Té l'artista un sentit de la sagrada funció del seu treball.

Artista: Oh sí, tot i que ell no li doni un nom. En l'artista hi ha un sentiment

original de plenitud que es vessa en gratitud. Aquesta, al seu torn, deriva

~ 68 ~

en el desig d'oferir o compartí l'artista viu amb l'ardent desig de compartir el

sentiment original. Aquest desig és el fons de la seva vida. Aquest

oferiment busca expressió. Tracta de fer-específic. No es necessita ser un

gran artista per sentir això. És una cosa que pertany a tots els éssers

humans. Però en l'artista, a causa de les seves aptituds, hi ha, en cert

moment, un condensació d'energia. El desig es fa més localitzat. L'artista

lluita per expressar-ho, per trobar la representació apropiada, per fer-ho

concret en la seva forma més elevada. Aquesta concreció és l'extinció del

desig, la consumació de l'oferiment. En el moment en què es dóna la

representació, hi ha una relaxació de l'energia.

Interrogador: Has dit que la representació, la visió artística es donava. Vol

dir això que no es pensa en el procés creatiu.

Filòsof: La visió creativa no té res a veure amb el pensament. Naturalment

un fa servir el seu pensament racional, el ja conegut, per posar-lo en

l'espai i el temps, però aquest pensament rau contínuament en la visió

global.

Artista: Un artista no és més que un recepto El sap que, si és un productor,

només produirà a partir de la memòria. L'artista ha d'estar per tant

completament obert a la inspiració. El seu pou propi és molt poc profund.

Ha de beure de la font global de creativitat. La inspiració arriba sempre

com un regal, de cop i volta, dels més profunds estrats de l'ésser que són

completament impersonals. Tots els grans artistes saben que, d'una

manera o altra, ells només són canals. Bach era molt conscient d'això.

Interrogador: Com roman l'artista obert a la inspiració.

Artista: De la mateixa manera que tot el que busca. S'impregna en el seu

medi amb l'anhel, el ferm desig, de apropar-se més a la seva font creativa.

~ 69 ~

Quan un pintor veu una flor no la veu aïllada sinó en relació amb les altres

coses, l'espai, la llum i el colo El mateix passa amb qualsevol artista. Tot

es transposa al medi. L'artista sap, al mateix temps, que no pot fer res

sense inspiració i que la inspiració no es pot inventar, amb el que l'artista

com a artista, com faedor, pensador, cercador, abdica. És un artista a

l'espera. Viu a la receptivitat, en la benvinguda, en el seu medi, però no té

la menor idea del que vindrà.

No hi ha avidesa ni anticipació en la seva ànsia. Algunes vegades pot ser

que tingui un tema, però viu obert respecte a com aquest apareixerà en ell.

Es lliura a una buida receptivitat i de sobte, inesperadament, es veu

absorbit en la visió global d'una obra. Aquest moment intemporal d'unitat

és la bellesa del mateix artista vista a través de la finestra del seu medi. El

es queda meravellat. Té un sentiment de realització i unitat amb totes les

coses i, d'aquesta profunda gratitud, sorgeix la necessitat t’ofereix. És una

sagrada emoció, lliure de tot sentiment personal. La qüestió subjecte no és

més que un pretext per expressar aquest oferiment en l'espai i el temps.

Interrogador: Llavors, l'obra en si no és important per a l'artista.

Artista: El medi és només un canal per arribar a la font creativa i revelar-la.

El que fa a un gran artista és la seva capacitat de lliurar la seva

personalitat. El gran art no té res a dir, ni té propòsit ni intenció. És un

obsequi gratuït. El seu significat resideix en la seva falta de finalitat.

Interrogador: Es veu algun detall en aquest resplendor en què la bellesa es

trasllada a la visió global de l'obra.

Filòsof: No. L'obra no es veu amb els ulls comuns de la ment que

funcionen en seqüència. Es veu amb l'ull que s'obre quan la ment està

lliure de tota expectativa, en moments de profunda relaxació lluny de la

~ 70 ~

contracció dels hàbits del pensament. Això ens pot passar a qualsevol de

nosaltres a intervals durant el dia, quan la imatge de "jo" està absent o

entre el somni profund i la vigília abans que el cervell comenci el seu

funcionament seqüencial. El tenim en certs somnis, anomenats songes en

francès on en un instant veiem tota una situació que més tard vam

transferir i descrivim com "futur" o "passat".

Artista: Recordes la resposta de Van Gogh quan el seu germà Theo li va

preguntar com havia arribat a interpretar els arbres com flames.

Va dir que diverses vegades havia vist les quatre estacions en un moment.

I Mozart va escriure que havia sentit moltes de les seves

obres en un sol instant.

Interrogador: Roman aquesta visió global durant l'execució.

Artista: Sí. L'artista viu amb la visió inicial i el sentiment d'oferiment, la

gratitud, inspira l'execució en cada moment. Aquest és l'artista encès que

no pot dormir fins que no ha expressat la seva visió. L'execució, però, pot

causar a un artista gran sofriment perquè ell tem no poder fer justícia a la

valenta visió. Potser algunes vegades perdi el profund sentiment que el

motiva i compensi la falta amb idees o tècnica. Quan ets observador, pots

sentir això en l'obra.

Interrogador: Dius que l'artista pateix quan no pot expressar la seva visió.

Hi ha l'opinió comunament acceptada que el patiment també inspira un

artista però, atès que la seva personalitat està absent en el moment de

creativitat, això no pot ser cert, o sí.

Filòsof: En absolut! Em sento temptat de dir que aquesta és una opinió

burgesa per mitigar sentiments de culpa, però no entrarem en això! En

qualsevol cas, és una opinió basada en observació superficial. Cap art real

~ 71 ~

brolla de l'emotivitat, i aquells supòsits artistes que busquen estimulació

artificial en el sofriment mai arriben a la font creativa, estan lligats a

l'estimulació. El sofriment és un poderós estat emocional però, en el

moment creatiu, es objectivada i esdevé un indicador cap a la absència de

patiment. És aquesta absència la que constitueix el terreny propi de tota

creativitat. El que pot causar gran sofriment és, com ha dit el nostre artista,

l'aïllar d'aquesta absència de sofriment i el desig de tornar-hi a través de

l'execució. Les idees no es emfatitzen en l'art, però podria dir-se que la

representació de l'harmonia, el que l'artista entén per perfecció, és un

ideal. Aquest ideal podria dir-se "musa" però no és una adquisició cultural.

Pertany al sentiment ascètic profund. L'ésser capaç de representar aquest

ideal depèn del mestratge artesanal. L'artista sap que mai podrà

exterioritzar completament la seva visió. Només pot aproximar-se a ella.

Això pot crear patiment, però no és la idea de sofriment comunament

acceptada.

Artista: Estic completament d'acord i podria afegir que l'artista, a diferència

del ardent cercador de la veritat, sovint veu el diví només a través del seu

medi i no de la totalitat de la seva vida. A través del seu mitjà ell té una

finestra a la bellesa. Però pot ser que només tingui aquesta única finestra i

llavors se senti seduït cap a ella, a ser un artista. En certa manera, ell no

veu la seva pròpia bellesa perquè la objectivada en la bellesa de l'obra

d'art. Aquesta separació causa conflicte, i l'anhel de resoldre el conflicte

l'empeny de nou a l'estudi.

Interrogador: És el plaer igualment un indicador per a l'artista.

Filòsof: Sí. Absolutament. Però, en general, quan s'està en el plaer, un

està completament i satisfà mentè involucrat en ell. El sofriment és més

~ 72 ~

antagonista que el plaer. És menys harmoniós. El desig d'alliberar-se del

sofriment és més gran que el desig de alliberar-se del plaer. A l'alliberar

l'objecte, un es veu propulsat a l'autonomia. En aquest espai té lloc la

inspiració.

Interrogador: Dius que l'artista pateix perquè no pot fer justícia al sentiment

de globalitat, a la visió de l'obra. Quina és la raó d'aquesta incapacitat.

Artista: Un no pot expressar-se sense les eines de l'expressió. Hi ha un

moment en què el sentiment interior és tan gran. que un es veu impulsat a

expandir el seu repertori de tècnica amb la finalitat d'expressar aquest

sentiment en l'espai i el temps. D'alguna manera, la magnitud del

sentiment d'ofrena i la tècnica van de la mà, així com l'intel·lecte i

l'experiència són concomitants en el cercador de la veritat. La tècnica és

un mitjà per arribar a un fi. I, però, s'esvaeix per complet en l'obra d'art.

Interrogador: Hem dit que l'harmonia és el tot en el qual totes les coses

existeixen sense conflicte, i que es manifesta de diferents maneres.

L'artista reconeix intuïtivament certs arquetips de forma, manifestacions

originals, i ha d'estar dotat per transposar aquestes al treball creatiu.

Segons els antics grecs, els arquetips de forma s'expressen amb unes lleis

que són apreses. Estàs d'acord o pot tractar-se d'un coneixement intuïtiu.

Artista: La naturalesa és lliure simetria en la qual no hi ha angles rectes. La

forma d'una fulla, un pètal, una ona, el moviment dels ossos, es poden

posar en una estructura geomètrica però, com que no hi ha repetició en la

naturalesa i aquesta està per tant més enllà de tota comparació i en aquest

sentit és perfecta, no pot haver imitació. L'artista creatiu no copia la

naturalesa sinó que transposa una perfecció a una altra. Certes formes

d'art requereixen un major coneixement de l'estructura geomètrica. Però

~ 73 ~

aquest aprenentatge està més en la naturalesa del record que de

l'adquisició. Conèixer les regles no és suficient. La inspiració ve quan les

regles es deixen de banda. És paradoxal. Per estar inspirat has oblidar-te

de tu mateix i de tot el que coneixes, i per executar la inspiració t'has de

deixar a tu mateix oblidat però tornar al mestratge artesanal coneguda.

L'artista ha de ser completament flexible.

Interrogador: Quina és la relació entre funció i bellesa.

Filòsof: Tot està en la bellesa. La funció està en la bellesa i les lleis de

l'harmonia i la composició són a la bellesa. Bellesa, recorda, és allò en el

que no hi ha conflicte, de manera que s'ha de tenir en compte tots els

elements de l'art. Hi ha una història al Jataka on el Bodhisattva dóna feina

a un mestre arquitecte perquè construeixi un saló que s'adapti als seus

propòsits en tots els sentits. L'arquitecte no pot entendre el que

Bodhisattva vol dir amb "adaptar" i diu que només pot treballar dins de la

tradició del seu ofici. El Bodhisattva llavors traça un pla ell mateix

determinant la forma enterament mitjançant l'ús a què es va a destina No

és una obra d'auto expressió. El Bodhisattva senzillament coneix millor que

l’arquitecte tot el que hi ha en la ment del Summe Creador.

Interrogador: De manera que, per al Bodhisattva, la "funció" del saló incloïa

moltes coses que l'arquitecte no podia veure perquè estava limitat per una

idea concreta. És una llàstima que, avui dia, la majoria dels arquitectes

hagin reduït la funció a economia, auto expressió i experimentació, i han

oblidat l'harmonia i bellesa, que és la base de la seva existència !.

Artista: I, no obstant això, els edificis en què vivim determinen com

funciona la societat. Moltes persones se senten agitades i no són

conscients que l'habitació en la qual estan no té la proporció adequada per

~ 74 ~

a elles, o és massa fosca, etc. Ens hem tornat tan passius en la nostra

observació!

Interrogador: Com podem tornar a ser actius observadors i admiradors.

Filòsof: Torna tot el pensament cap a l'objecte, no només la ment amb els

ulls o orelles. Com l'artista, tu no ets més que un recepto Una audiència no

ha d'interpretar o arribar a una conclusió precipitada. Quan contemples una

bella escultura i immediatament et dius a tu mateix "Em recorda ...", fas

d'ella una representació mental i no pots sentir la bellesa desplegar-se en

tu. Però no romanguis passiu. Deixa que l'obra et convidi a participa El

goig estètic és la sensació de ser despertat a la participació creativa, quan

veus l'obra globalment com la va veure l'artista per primera vegada. A

través de la col·laboració, artista, obra i audiència formen una unitat. La

visió arriba com un oferiment sorpresa, un regal a l'artista, però només es

desenvolupa en l'observat

Interrogador: Podries dir que l'art és fonamentalment social si arriba a la

seva completa realització en el receptor.

Filòsof: En aquest sentit, sí. És funció inherent a l'artista que ens portar

més enllà del sentit comú de la vida quotidiana i reunir éssers en unitat.

Una gran obra d'art no pertany a ningú. En els grans artistes no hi ha

sentiment de satisfacció i assoliment, que és la persona atribuint-se el

mèrit de la seva pròpia creació. Aquesta segueix sent sagrada, un símbol,

una ofrena de Déu i una ofrena retornada a Déu. L'artista se sent a si

mateix només com l'instrument de la manifestació. Atès que l'artista està

completament centrat en l'execució, quan l'obra està acabada pot haver-hi

un sentiment d'alliberament.

~ 75 ~

Artista: La col·laboració creativa està sempre subconscientment present en

l'artista durant l'execució. La seva profunda sensació d'unitat i el compartir

aquesta amb els altres és part de la totalitat de la visió. Ella li diu quan

deixar explicar la seva visió perquè l'altre pugui assimilar-la. Mark Rothko

era conscient d'això. El gran art no domina amb estimulació mental o

sensual. No és una droga per als sentits com la major part de la producció

artística que veiem. Cap obra d'art ha d'expressar el seu caràcter concret

fins al punt de no deixar lloc per al moviment. Hi ha d'haver espai perquè la

interacció creativa tingui lloc. Moltes persones gaudeixen de les pintures

de nens molt joves que, sovint, són espontànies i sense intervenció mental.

Un se sent lliure en aquesta llibertat.

Filòsof: Tot allò que no desperta la nostra alerta natural no és una obra

d'art. Les produccions que procedeixen de l'experimentació o d'estats

psicològics són fraccionàries i ens deixen en la fracció. El talent de l'artista

està en fer que l'objecte no tingui objecte.

Interrogador: Vol dir això que qualsevol cosa que desperti la nostra alerta

és una obra d'art. En altres paraules, que l'obra d'art no sempre és feta,

sinó que pot ser trobada'

Filòsof: És sempre trobada en el sentit que és sempre rebuda. Els objectes

d'art són símbols que apunten a la totalitat, però l'obra d'art necessita de

destra amplada. És una transposició i ha d'executar-se o desenvolupar-ho

d'alguna manera.

Interrogador: La imaginació artística, és a dir, l'òrgan de la transposició, és

un procés intel·lectual o té lloc espontàniament.

Artista: La imaginació no es pot pensa Sorgeix quan la personalitat està

absent. Revela el que hi ha amagat a la natura. El que en aquesta obertura

~ 76 ~

apareix depèn de la fantasia i el gust de l'artista. La imaginació raja del pou

de la bellesa i l'expressió sense límits, i pren forma en la unicitat de

l'existència de l'artista.

Interrogador: Com sap l'artista què és en realitat imaginació creativa i què

és una espècie d'eliminació.

Filòsof: Quan et familiaritzis més amb tu mateix, la distinció entre el que és

veritable imaginació i el que és malabarismes mentals se't farà clara. La

imaginació sorgeix de la totalitat i deixa una sensació global. No hi ha

interès personal. Aquesta espaiositat impersonal es troba en el haiku, que

és una simple declaració de fets que es resol en presència del lector Sovint

es diu imaginació al somiar despert. Però somiar despert es remet sempre

a un "jo" i tanca aspiració. En realitat, no és més que supervivència

psicològica. Naturalment, els somnis d'esdevenir comencen a una edat

molt primerenca i la societat fomenta les aspiracions, però el somiar

despert ens manté en el procés de l'esdevenir i ens impedeix beure de la

font creativa.

Artista: No podríem dir que el somiar despert és símil i la veritable

imaginació és metàfora. Per exemple, si dic: "Sé com un ocell en aquell

arbre", tu romandràs aquí i et visualitzaràs a tu mateix en aquell arbre. No

obstant això, si dic: "Ets un ocell en aquell arbre", i tu captes això

completament, hi ha una total transposició i no hi ha lloc per a la

comparació. Tu ets l'ocell i tota la teva estructura sent el vent, el moviment

de les branques i l'olor de les fulles. Ja no t'imagines a tu mateix allà.

Senzillament, ets. Quina diferents serien la dansa, la música, la

interpretació i la pintura en un i en un altre cas!

~ 77 ~

Filòsof: Exactament. El primer és un procés mental i, per tant, fraccionari.

Tanca dualitat. En el segon no hi ha fracció. La veritable imaginació no és

visualització. Un no pot estar aquí i allà en el mateix moment perquè la

consciència i el seu objecte són sempre un. A la visualització hi ha sempre

una ràpida successió de pensaments. En ser realment l'ocell, la banda, la

música, hi ha unitat. Llavors, tota escriptura, pintura, dansa o interpretació

es transformen.

Interrogador: Així que, quan els sentits es traslladen a la seva totalitat, no

queda res personal.

Artista: No queda ningú que dansa. "Com podem distingir a la dansaire de

la dansa"

Filòsof: Però no oblidem que l'artista no es perd en el seu sentiment. El i

l'acció són tot un, però ell es coneix a si mateix en l'actuació. El "si mateix"

al qual coneix no és la personalitat de l'actor sinó el que hi ha després de

l'actor i el paper que interpreta.

Artista: Per descomptat, l'actor no interpreta Hamlet. Això vol dir que hi ha

dos en escena, l'actor i la seva visió de Hamlet. Només quan l'actor com a

subjecte està absent pot Hamlet estar present.

Filòsof: Hamlet està en ell, però ell no està en Hamlet. No pot involucrar-

se, perdre en Hamlet perquè "ell" està absent. La veritable naturalesa de

l'acció és no-acció.

Interrogador: Confesso que he perdut el significat de les teves paraules.

Artista: Quan l'actor puja a l'escenari no porta amb si el seu habitual

col·lecció d'imatges de si mateix, la seva personalitat. Està buit de tota

memòria, anticipació i altres. A través de la seva preparació del paper,

Hamlet s'ha convertit en una acumulació d'experiència ni més ni menys

~ 78 ~

que com qualsevol altra part de la seva personalitat. I, com totes les

facetes de la seva personalitat, aquesta apareix en el moment i desapareix

en el buit quan no es necessita. L'actor és penetrat en el moment mateix.

Un personatge reneix en cada actuació de la mateixa manera que cada

situació requereix l'aparició d'una nounada personalitat. Un no porta la

personalitat permanentment ni repeteix una actuació en cap situació de la

vida. Tot el que passa és nou, fresc, imprevist.

Interrogador: Com, llavors, hem d'enfocar l'art tradicional en aquesta

sensació de temporalitat i llibertat de tot esquema.

Artista: L'art pot pertànyer a les convencions d'un segle, però els principis

són intemporals. Henry Moore, per exemple, utilitza l'objecte científicament

per assenyalar l'espai. En l'art tradicional, el anecdòtic tampoc s'emfatitza

sinó que s'utilitza per indicar un significat col·lectiu. Un ha, naturalment, ser

plenament conscient del significat simbòlic per apreciar una obra d'art

tradicional. La forma és només un pretext. El símbol ens porta més enllà

de la imatge. Tot art religiós funciona d'aquesta manera. Si contemples les

escultures del període Tula, a l'Índia, sense comprendre el seu significat,

estaràs lligat al pretext, al anecdòtic. Potser puguis admirar-les, però no

pots apreciar-les.

Interrogador: No hi ha distinció entre la pura experiència estètica de quan

un és portat més enllà de tot sentiment i el sentiment religiós inspirat per

algunes belles obres d'art.

Filòsof: Certament. En tots dos casos un es veu elevat per sobre del regne

d'allò personal. No obstant això, una obra religiosa apunta a la

representació cultural. Generalment evoca sentiments col·lectius. L'art

completament no-representatiu pot, d'altra banda, alliberar un de tota

~ 79 ~

connotació representativa del tipus que sigui. Pot portar-te al buit i a la

llum. No obstant això, si un coneix ja la llum i l'espai, l'ésser no-

representatiu, llavors una bella imatge religiosa podria sens dubte tornar-li

al goig sense fi. L'objecte és un mirall que reflecteix el que tu portes a ell.

Interrogador: No és aquesta l'essència de tot simbolisme, ritual i mitològic.

Quan l'element personal o relatiu està absent, un pot fer pròpia la

transposició en totes les ocasions. El que va començar com a dependent

de les circumstàncies es fa ara impersonal i autònom.

Filòsof: Per descomptat és un llarg tema per un altre dia de conversa, però

estic d'acord amb tu. El que s'allibera del temps i espai arbitraris i es fa

impersonal i intemporal pot renéixer una i altra vegada al llarg del temps.

Se li dóna llibertat universal per ser creatiu, és a dir, per re despertar la

seva causa original, l'exaltació dels sentits. El temps específic, localitzat,

es fa intemporal perquè de nou pugui tornar al temps hi ha l'espai, però

amb la plena ufanor de l'universal i col·lectiu.

Interrogador: Aquest moviment d'esdeveniments creatius és un

reconeixement i expressió del fet que tots som baules en la cadena de

l'ésser, microcosmos del macrocosmos. Les obres d'art, el ritual i el mite

són una afirmació i exultació de la nostra unitat fonamental. Però, tornant a

l'art, diries que l'art que està lliure de representació és una forma d'art més

elevada.

Filòsof: Aclarim això. L'art que està lliure de l'objecte no és abstracte. L'art

abstracte no figuratiu, és generalment intel·lectual, el que jo anomeno

"decoratiu". No utilitza les sensacions corporals globals, sinó que neix de la

idea. I, com a tal, només pot desplegar-se en fragments del cos. Com a

màxim, actua com a pal·liatiu, però no pot portar-te més enllà de la fracció.

~ 80 ~

Interrogador: Així que, en la unió d'admiració i apreciació, tot el cos entra

en joc.

Filòsof: És important adonar-se de la subtilitat del cos, estar prou sensible

com per saber quan la bellesa es revela en nosaltres i quan no. Tota

harmonia està en nosaltres. Som un microcosmos d'harmonia universal,

així que hem d'escoltar al ressò que hi ha en nosaltres. Quan sentim

música o veiem una pintura, o ens trobem en un edifici, hem de fixar-nos

en com aquest actua en nosaltres, en com reaccionem en la ment, el cos i

sentiment.

Interrogador: He sentit que la música, per exemple, ens arriba en tres

regions, inferior (sexual), mitja (abdominal) i superior (cerebral), que

corresponen al ritme, la melodia i l'harmonia. La música africana i

contemporània sovint emfatitzen el ritme, i Bach posa l'accent en

l'harmonia.

Filòsof: Sí. Cal que ens adonem de com ens afecta i no identificar-nos amb

una fracció. La veritable apreciació no està condicionada per idees. Atès

que tots estem fets dels mateixos elements fonamentals, les grans obres

d'art i naturalesa exerceixen una atracció universal en qualsevol segle. La

transformació alquímica que té lloc quan observador i observat es

converteixen en un no està lligada al temps i el lloc,

Interrogador: És clar que és important aprendre, no què mirar, escoltar i

altres, sinó com mirar i escolta I, no obstant això, com puc estar alerta,

prenent nota dels sons, de com aquests actuen en mi i com reacciono jo a

ells i, al mateix temps, ser passiu, romandre en el fons global, en el silenci

del qual procedeixen totes les coses.

~ 81 ~

Filòsof: Has explorar com ho fa un nen, obertament. Això només és

possible quan el controlador, l'ego, el propagador de visions està absent.

El escoltar llavors no està fixat a les orelles, ni el mirar ho està en el ulls ni

el assaborir a la boca. De manera que no escoltis tu el so, deixa que ell et

escolti a tu. No miris aquesta flor, deixa que ella et miri a tu. En el moment

en què estàs receptiu, tots els sentits s'accentuen. Quan no hi ha fixació en

una facultat sensorial és quan totes poden entrar en joc. Un sentit no és

sinó un mer canal per a la resta. El permetre la transposició des d'un sentit

fins a l'exaltació de tots és una manera de viure amb els objectes.

Artista: Això és el que passa quan veig el color vermell i el sento com

alguna cosa calenta, apassionat o agressiu. A vegades fins i tot té certa

olor! El blau produeix en mi una sensació de quietud, espai i frescor. I

parlem també de sons que són greus o aguts.

Interrogador: Si aquesta transposició és successiva, com puc arribar a

aquest goig global en què tots els sentits s'integren en el tot.

Filòsof: Quan no hi ha fixació, concentració o direcció, els sentits relaxen el

seu caràcter fort, l'arpa amb que bloquegen l'espontani desplegament de

tot el cos. L'alerta sense focus convida a l'objecte a explicar la seva

història. La benvinguda és atractiva i, quan els objectes queden lliures de

la fixació dels sentits, es veuen espontàniament atrets cap a la benvinguda

com si fos cap a un imant. En cert moment hi ha un moviment sobtat i els

residus d'energia fixa, els residus de les percepcions, s'integren en la

consciència global.

Interrogador: És això el que passa quan la vista d'aus volant o el so de

l'aigua pot sobtadament ser una porta a la consciència global.

~ 82 ~

Filòsof: Sí, quan hi ha aquesta maduresa que arriba amb l'actitud de

benvinguda. Així com l'artista viu constantment en el seu medi sabent que

aquest és la porta a la font de la creativitat, així el cercador de la veritat viu

en tot moment en el medi de la seva veritable naturalesa, l'oberta

benvinguda. Quan vius com a cos, tot apareix com a cos; quan vius com

ment, tot apareix com a ment; quan vius com un artista, tot apareix com a

color, so, espai i forma; quan vius com un científic, tot apareix com a

relació; quan vius en la consciència, tot apareix com consciència.

Interrogador: Així que l'artista viu al sentiment i la seva expressió, i és

inherent a l'artista el compartir això amb els altres. El científic objectivitat

seu coneixement; diu: "Jo sé." Però el cercador de la veritat no emfatitza

sentiment, ni coneixement ni objecte cap, sinó el conèixer com ser, de

manera que després de la intuïció de ser ell deixa de tenir el reflex de

objectivitat i roman en unitat. Així, ell està en continu oferiment.

Artista: No és el desig creatiu el més a prop que podem arribar d'entendre

el Desig Còsmic del que procedeix tota creació. És que el procés de

creació en l'artista no és el mateix que en la creació de l'univers, amb la

diferència que el desig còsmic mai arriba a l'esgotament complet perquè la

seva concreció és infinita. Aquest desig roman sense principi ni fi. És el

desig arquetípic. L'activitat de Déu arriba a descansar només en el

conèixer com ser, on la quietud es troba amb ella mateixa. La

transparència del savi permet a l'ésser trobar amb si mateix. El foc

s'extingeix el foc.

Interrogador: Després de tot això, podem dir que la saviesa i l'amor a l'art

van de la mà.

~ 83 ~

Filòsof: És segur que els homes i dones savis estimen la bellesa, perquè

aquesta fa ressò de la seva pròpia bellesa. Els savis estan versats en l'art

de viure i executen el seu oferiment a través del seu ésser i el seu

ensenyament. Els veritables savis, com els grans artistes, són rars. Tot el

seu viure és una ofrena en la qual el que escolta és convidat a participa

Com l'artista en el moment creatiu, el savi està lliure d'ego, és simplement

un canal i, com l'artista, el savi permet a aquells que vénen buscant la

veritat trobar la realització en si mateixos.

Artista: I, però, no som tots savis en el moment de mirar o escoltar una

bella obra d'art. On estem els tres a aquest instant' On fins i tot hi ha el

sentiment d'unió o compartiment. Només hi ha mirar, només escolta

Només hi ha unitat, comunió silenciosa en l’és No és aquesta l'essència de

la saviesa.

Interrogador: Viuré durant molt de temps amb el sentiment d'aquesta

conversa. L'existència és l'obra d'art en la qual tot s'uneix en un festival

d'amor!.

~ 84 ~

L'ENFOCAMENT PROGRESSIU I L'ENFOCAMENT DIRECTE

La il·luminació no és una experiència

En l'aventura espiritual un procedeix bé per la via progressiva o per la via

directa. Una via et porta d'un punt a un altre. Aquest és el procediment

lògic quan vols obtenir alguna cosa. Però no pots obtenir el que ja ets.

A la via progressiva un va des de l'existència relativa fins al principi últim

que podem anomenar ser. És un camí de purificació i eliminació i es

reconeix per etapes, és a dir, a través d'experiències. En totes les

experiències, un roman en la relació subjecte-objecte. Aquesta relació

subjecte-objecte és una expressió de vida però no és la vida mateixa.

Per què dius que el camí en etapes o via progressiva et manté en la relació

subjecte-objecte?

~ 85 ~

La progressió només es pot conèixer a través de l'experiència, comparació

i interpretació; en altres paraules, a través de la memòria. Hi deu haver un

centre de referència; d'una altra manera, com podries parlar d'etapes?

Tots els nivells pertanyen a la ment. Però, el que tu ja i constantment ets,

no és un nivell, ni un estat ni una experiència. Aquests nivells no són

permanents i tenen un principi i una fi, però la teva veritable naturalesa no

té causa ni temps. Com llavors es pot arribar al no-estat a través d'una

sèrie d'estats? Aquests estats poden, bé és veritat, proporcionar delicioses

experiències però són sucre per a la imatge del "jo" i res més. Les etapes

són una creació de l'ego per mantenir-se viu d'una manera cada vegada

més subtil. Si bé et proporciona una certa purificació i eliminació, no poden

apropar-te ni un pèl al no-estat.

Què és un no-estat? Jo només conec estats.

Quan vulgui que la imatge del "jo" està absent, com en els moments de

sorpresa, embadaliment, amor o admiració, en què no hi ha temps ni

espai, hi ha un no-estat. En ell sempre està l'element sorpresa. No es pot

predir ni assoli l’admiració o el embadaliment és el fons de tota percepció.

És amor, l'origen de tot donar.

No hi ha objectes d'admiració com ara la sensació d'unitat, per exemple?

Quan admires alguna cosa, estàs en una relació de separació. Romans en

la quantitat i la comparació. En el veritable admirar, la percepció i tu sou

un. No hi ha ningú per admirar ni res a admira. Tot és expandit, llum, sense

centre ni perifèria. No estàs enlloc. L'admiració es solaça en la seva pròpia

calidesa. No hi ha referència al ja conegut. És un gest inesperat lliure de

motiu i de resultat. En l'admiració no hi ha adquisició, només alliberament.

És el gust de tu mateix.

~ 86 ~

L'eliminació dels condicionaments passats, no té lloc d'una manera

progressiva?

Quan procedeixes per etapes del relatiu al que és definitiu, el teu ego

continua embarcat, hi ha obtenció de finalitats en això. Estàs lligat a

l'objecte. Potser desfacis anteriors condicionaments, però no fas sinó

aprendre un altre nou, un que sovint és menys flexible i interessant! Quan

poses encara el més lleuger èmfasi en aconseguir, estàs continuant amb

l'hàbit de objectivitat la teva llibertat i la teva joia. Encara dius: "He

experimentat això". Segueixes sent algú que fa alguna cosa. Segueixes

estant en fracció. Et prens a tu mateix per un presoner amb l'objectiu de la

llibertat. Però la mateixa premissa és una il·lusió. No hi ha res a obtenir,

res a perdre.

Llavors, aquesta relació amb els objectes és un estat imaginat o hi ha

alguna realitat en això?

El constant intent de trobar-nos a nosaltres mateixos en les percepcions

està molt profundament arrelat en nosaltres. Però, el que fonamentalment

som mai pot ser un objecte de percepció. No intentis alliberar-te del cos. La

idea d'arribar a alliberar-te del cos pertany al cos. Accepta la percepció del

teu cos. Accepta-, de veritat, funcionalment, les seves sensacions,

sentiments, reaccions, tensions. No t'acontentis amb les idees, amb el que

es diu per aquí. Quan miris més profundament veuràs que no és altra cosa

que els cinc sentits. Quan els sentits estiguin alliberats de l'ego

controlador, et trobaràs amb un cos que és completament homogeni. La

ment és una gàbia però, quan mires de veritat, no pots veure cap presoner.

Quin és el resultat de l'enfocament progressiu si un roman lligat a la relació

subjecte-objecte?

~ 87 ~

El resultat de totes les vies progressives és el que podem anomenar "estat

en blanc". Quan llisqueu a través de nivells i experiències mai sals de

l'esquema d'intentar objectivar la teva veritable naturalesa. Pot ser que

trobis molts objectes interessants, diferents centres d'energia, tota classe

de sentiments extàtics i dramàtics. Podria ser necessari lloc certa

purificació però, inevitablement, et veus arrossegat a un moment tràgic.

L'etapa final només pot ser l'absència de tots els objectes coneguts. És

eliminació completa però, a causa de l'hàbit de objectivitat, feixos de

l'absència un estat, un estat en blanc. Estàs lligat encara a una subtil

relació subjecte-objecte i és molt difícil que aquesta última sigui

reabsorbida en el no-estat. Vols dir que no necessitem estar buits

d'objectes per arribar a la quietud que hi ha darrere de tot fenomen? L'estat

en blanc segueix sent un estat en el qual tu entres i surts. Quan

voluntàriament has reduït tots els objectes coneguts a un últim objecte, la

vacuïtat, et trobes en un gran enigma: hi ha presència en l'absència

d'objectes, però aquesta presència no roman en la presència de objectes.

Per què flames tràgic a l'estat en blanc? En la presència de l'absència un

viu en un desert, perquè ha emprat la voluntat per renunciar als objectes.

En certa manera, un es troba fixat en l'absència d'objectes. Aquesta

absència és un estat sense sabor. Podria ser la "Nit fosca de l'ànima" de

Sant Joan de la Creu. És d'allò més tràgic sentir-se abandonat en el buit

sense conèixer la plenitud, el silenci, que no es veu afectat per l'absència o

presència de fenòmens. A la veritable renúncia no hi ha voluntat. L'objecte

es renuncia a si mateix mitjançant l’interior. Has dit que l'existència és la

pel·lícula i nosaltres som la llum que fa possible la pel·lícula. A què diries

l'estat en blanc en aquesta analogia? L'estat en blanc és la pantalla buida.

~ 88 ~

Quan, mitjançant la voluntat, has buidat la pantalla de totes les seves

imatges, estàs fixat en la vacuïtat. Per haver estat concentrat a la pantalla,

resulta difícil en aquest moment adonar-se que el que tu ets no té res a

veure amb la pantalla. Afrontes ara la vacuïtat i no pots sentir, darrere de

tu, la llum, la plenitud que sistemàticament has ignorat. Els camins

progressius comencen amb la pantalla i les seves imatges, l'acceptada

noció de l'existència dual, subjecte i objecte. A través d'un procés

d'observació, d'eliminació, desvetllant o explorant l'objecte, un lluita per

arribar a la totalitat. Però, pràcticament, una vegada que has adoptat la

dualitat com a punt de partida, és a dir, l'actitud d'estar lligat a la percepció,

és improbable que siguis capaç de sortir-ne. La pràctica no fa més que

reforçar-la. A la via directa, un va immediatament a la totalitat i cada

percepció es veu només a la llum de la totalitat. Tot i que aquesta encara

no sigui realitat per a tu, tu procedeixes com si ho fos. Això és molt

important. Així que no hi ha res en absolut que puguem aprendre de les

experiències? Aprendràs molt més preguntant-te a tu mateix què és

exactament una experiència. Realment experimentem una situació o

només experimentem les nostres reaccions a ella? En general, ni tan sols

sentim la nostra reacció inicial. Massa sovint la ment evita les seves

pròpies reaccions escapant de moltes maneres tortuoses. Aquesta doble

reacció és el que generalment suposem que és la vida o la experiència.

Pots donar-me un exemple de doble reacció? Has tingut un mal dia de

treball i, quan arribes a casa, crides als nens que estan jugant

sorollosament com de costum. El teu estat d'ànim està merament buscant

una via d'alleujament. Les reaccions tenen lloc gairebé constantment a un

nivell més subtil. Potser et trobis amb algú i aquest et recordi a una altra

~ 89 ~

persona, de manera que no veus realment la persona amb qui estàs. O

potser t'avorreixes i no ho sàpigues perquè evites enfrontar-te a la manca

omplint el teu temps d'activitats. Per experimentar alguna cosa plenament,

la ment ha d'estar buida, lliure de memòria, d'emotivitat, de desig d'obtenir i

d'expectatives. El que anomenem experiència és generalment la repetició

de sensacions o les projeccions de la memòria. La repetició mecànica

produeix avorriment i molta gent, en lloc d'afrontar les arrels de

l'avorriment, busca suposadament profunds estats "espirituals". En aquest

sentit, la recerca mística es disfressa de recerca espiritual. Al final, la ment

acaba adorant les seves pròpies fabricacions. Està famolenca de

satisfacció, però la satisfacció i el plaer no són més que sensació no

absorbida. En el camp de la tecnologia certa quantitat d'acumulació és

necessària, però això no crea un problema. En el pla psicològic, però,

l'acumulació del que anomenem experiències simplement enforteix l'ego.

Perquè tingui lloc un veritable esdeveniment, els nostres gustos i

disgustos, punts de vista i afecció a l'estructura plaer-dolor han de finalitza.

La paraula "experiència" tal com la utilitzem en el nostre llenguatge

posseeix un principi i una fi. És discontínua, un estat en què entrem i

sortim. Pertany a un experimentador. Una veritable experiència, per tant,

és en realitat una no-experiència ja que no hi ha agent experimentador rau

en la totalitat, no en el temps i espai. No deixa cap residu com a memòria,

no és comparable i no pot buscar-se. Una no-experiència apareix

espontàniament en la primera obertura. És el fons de tots els estats. Un

coneix aquesta no experiència a partir de moments en la vida en què tot

s'ha fet i no hi ha cap projecció per el següent, en què la teva ment es

troba completament des equipada. Generalment, tu sents l'absència

~ 90 ~

d'equip com a absència d'alguna cosa. Objectives l'absència, romans en

relació amb ella. No enfaixes l'absència. Arriba a l'absència de la absència.

Què és samadhi? Pertany aquest a la via progressiva o a la directa?

Samadhi és l'harmonització amb una representació que estimula en tu una

emoció molt profunda com, per exemple, plenitud, pau, alegria, Déu, amor,

la Mare Divina. Al final, la representació es torna molt transparent i fugaç.

Però Samadhi segueix sent un estat en el que entres i surts. Hi ha encara

un subjecte que és conscient de les formes més subtils. Samadhi pertany

principalment a la via progressiva. A la via directa pot tenir lloc

accidentalment, però no se li dóna importància perquè no té res a veure

amb el no-estat, sahaja. Coneixes la història del gran yogi que va demanar

al seu deixeble seu got d'aigua i, mentre el deixeble s'ho estava servint, ell

es va sumir en un profund samadhi? Així va romandre durant trenta dies i

aviat es va veure envoltat d'admiradors. Quan va sortir del seu estat, va

demanar un got d'aigua! És kundalini una experiència també, com

samadhi? Kundalini pertany a una tècnica. Existeix encara la creença que

hi ha alguna cosa que assolir, cosa que trobar. Pots anar fins a la fi de la

purificació del cos, però encara et quedes amb el cos purificat buit. Com ja

vam dir, quan estàs acostumat a l'enfocament progressiu, és molt difícil

que aquest últim objecte s'esvaeixi en l'observador. Tota pràctica pertany a

la ment. A la pràctica, el teu intel·lecte perd la seva sensibilitat i flexibilitat

perquè se li posa en un marc. Sense alguna mena de disciplina, sento que

no canviaré en absolut! Qui no canviarà? Què no canviarà? Comença per

qüestionar el teu desig de canvia. Les teves pràctiques no són més que

una fuita per no afrontar la primera qüestió. Potser a través de la disciplina

alteris la posició de tots els objectes de la taula, però això és un canvi

~ 91 ~

superficial. La veritable transmutació arriba quan bolques la taula i tots els

objectes cauen d'ella! Observa que estàs constantment escapant per no

enfrontar-te al teu ego amb el cap per davant. La ment és astuta i et

sedueix, fent-te seguir molts camins en lloc d'alliberar el control que

exerceix sobre tu. Quan veus alguna cosa amb claredat, l'esquema perd el

seu poder. Cap intent, per gran que sigui, pot portar-te a la claredat de

visió. Quan veus el teu mecanisme clarament, l'energia, l'eix del teu ésser

immediatament es desplaça i té lloc una transformació. Aquest afrontar

immediat, és la via directa? Com hem dit, en la via directa, que parlant amb

propietat no és una via, afrontes el principi fonamental immediatament.

Acceptes com una possibilitat el que has sentit, que no ets un cos, sentits i

ment sinó la llum de totes les percepcions. La suposició bàsica de la via

directa és que tu no-estat global ja hi és, és natural en tu i "espera" la

relaxació profunda dels hàbits de la ment i el cos. És a dir, Déu, la gràcia,

la presència que apareix en les obertures que tenen lloc entre les teves

cerques egoistes. Està sempre present. Qualsevol moviment per assolir-la

és, d'aquesta manera un allunyament perquè, quan vols alguna cosa,

suposes que aquesta cosa et falta. Cap esforç pot persuadir la Presència

perquè aparegui. No hi ha evolució espiritual. El teu ser natural no està en

el procés d'esdevenir. Quan estàs convençut d'això, això aporta una nova

dimensió al viure, una obertura que està més enllà de tot esdevenir. A la

via directa, vius amb aquesta dimensió des del principi. Llavors, no hi ha

mai una èmfasi en l'objecte, en la percepció. Tots els objectes apareixen i

desapareixen en el fons i només serveixen per revelar aquest fons. Mai

pots obtenir el que ets. Es revela per si sol. Parles d'observació, de ser el

coneixedor, el que podria interpretar-se com una mena de introversió;

~ 92 ~

d'altra banda, dius: "deixa que la sensació sorgeixi, entrega't a la

percepció". Com pot un resoldre això? Els termes "introversió" i

"extraversió" han estat creats per la psicologia moderna. Alguns diuen que

tot el que es percep pertany a l'extraversió i el darrer perceptor es remet a

la introversió. Però, quan mires al darrer perceptor, no pots parlar de dins o

fora ja que no pertany ni a l'espai ni al temps. De manera que no podem

emprar aquests termes d'introversió i extraversió en la nostra forma de

pensar. En el Ioga sutra de Patanjali, la paraula pratiahara es tradueix

sovint com "omissió dels sentits". En aquest deixar-se portar hi ha una

expansió sense més concentració. Quan l'èmfasi ja no està fix en l'objecte,

en els sentits, sinó que està en la mateixa atenció multidimensional, arriba

un moment en què aquells es despleguen per complet i queden

sobtadament absorbits en la consciència no dimensional. Aquí, no hi ha

objectiu ni resultat a assolir, no hi ha satisfacció ni plaer, ja que aquesta

consciència és en si el que estàs buscant. Al deixar-se portar s'allibera una

tremenda energia, energia que estava fixa per mitjà de l'hàbit. Aquesta

llavors es reconquesta i troba el seu equilibri en la teva totalitat. Hi ha

integració i els sentits ocupen automàticament el seu lloc correcte en la

simfonia de la vida. Tot el que es percep viu en tu però tu no vius en això.

No hi ha res "fora". Tot el misteri dels éssers humans està en tu. El món

està en tu. No hi ha progressió alguna. Només hem de saber com mira. El

problema no està en el món sinó en la nostra forma de mirar. Quina

importància té l'enteniment intel·lectual en la via directa? L'enteniment és

indispensable en la via directa. És tasca de l'intel·lecte reconèixer els seus

límits i recordar-te que el que tu ets no és un concepte o una experiència.

El científic emfatitza el món dels objectes. Hi ha el reflex d'expressar el seu

~ 93 ~

coneixement immediatament, de dir "entenc". Però el veritable cercador de

la veritat viu en la intuïció global que precedeix el "entenc". Sap que

aquella no es pot objectiva. L'intel·lecte rau en la consciència global i, si

transparència, totes les percepcions es remeten a la consciència de

manera que, en el moment en què la consciència està buida de tot objecte,

aquesta vacuïtat es remet també a la consciència. No es fa d'ella un

objecte sinó que queda reabsorbida en el fons, sahaja, la llum de l'activitat i

la no-activitat. A la via directa, per tant, l'estat en blanc mai està actualitzat.

El moviment de la vacuïtat a la plenitud és el moment de gracia. Encara hi

ha eliminació de l'ego en el camí directe. No és aquest, en cert sentit,

també progressiu? Vivim en el temps i en l'espai. Tot i que el eix es

desplaci en un moment donat, els hàbits passats triguen temps a

desaparèixer. Accidentalment, per tant, utilitzem elements de progressió

per clarificació com, per exemple, el treball corporal de sentir que

realitzem. L'èmfasi, però, mai està en l'objecte sinó en el suprem no-estat.

La percepció s'afronta obertament i, en aquesta obertura, l'objecte és

exaltat i ens explica el seu secret. L'objecte és un mirall, un indicador, de la

mateixa manera que sabem que la lluna és al cel quan la veiem reflectida

en l'aigua. La indicació de l'objecte és una espècie de goig a la via directa.

És a través de l'objecte com es revela el subjecte fonamental. La presència

d'objectes troba el seu veritable significat en la presència que és la teva

veritable ser. En la via progressiva avalues cada fracció a una nova

posició. A la via directa estableixes una no-relació amb l'objecte. Aquest

pertany llavors al teu integridad.Com entens el proverbi Zen que diu:

"Primer hi ha muntanyes, després no hi ha muntanyes, i després hi ha

muntanyes de nou"? Primerament, només ets conscient dels objectes.

~ 94 ~

Estàs identificat amb les muntanyes. Després t'adones que els objectes

existeixen perquè són percebuts, perquè tu ets. L'atenció està llavors en el

perceptor, no en els objectes. Però de seguida l'intel·lecte et recorda que el

perceptor que pot ser percebut és també un objecte i et veus arravatament

pel darrer perceptor, la pròpia consciència, el "no hi ha muntanyes". Això

és percepció directa. Però, en tant el cos hi hagi en l'espai i el temps, els

sentits funcionaran espontàniament al món. Sense les restriccions que un

perceptor els imposa, les percepcions sensorials es despleguen i una altra

vegada hi ha muntanyes. Aquestes ja no són percebudes com a objectes

sinó com facetes d'una harmoniosa Realitat. Ja no són una objectivació en

l'espai sinó una extensió del silenci, expressions de la totalitat que tu ets.

És una distribució d'energia en tu mateix completament nueva.Com tracta

la via directa amb el reflex mecànic del cervell cap a la successió i la

progressió? Apareixen indicis de la realitat i, quan l'èmfasi està en el fons i

no en concretats en una etapa, els reflexos mecànics d'interpretar es

dissolen per falta de ús. En la via progressiva, un es remet constantment a

l'experiència mitjançant la comparació amb el seu estat anterior. Romans

en la teva pròpia foscor. L'èmfasi està en avidya, la ignorància. A la via

directa, no emfatitzes la ignorància sinó que la intenció de la llum, a vidya.

És qüestió d'on poses el accent. Difereix la meditació en una i altra via?

Absolutament. En l'enfocament progressiu, la meditació és una disciplina

per aquietar la ment i portar-la a l'absència de pensament. Però la ment

mai pot estar permanentment quieta. Associar no-pensament amb silenci

és una falsa identificació. El silenci està més enllà de la presència i

absència de pensament. No es pot mai intentar aquells es despleguen per

complet i queden sobtadament absorbits en la consciència no dimensional.

~ 95 ~

Aquí, no hi ha objectiu ni resultat a assolir, no hi ha satisfacció ni plaer, ja

que aquesta consciència és en si el que estàs buscant. Al deixar-se portar

s'allibera una tremenda energia, energia que estava fixa per mitjà de

l'hàbit. Aquesta llavors es reconquesta i troba el seu equilibri en la teva

totalitat. Hi ha integració i els sentits ocupen automàticament el seu lloc

correcte en la simfonia de la vida. Tot el que es percep viu en tu però tu no

vius en això. No hi ha res "fora". Tot el misteri dels éssers humans està en

tu. El món està en tu. No hi ha progressió alguna. Només hem de saber

com mira. El problema no està en el món sinó en la nostra forma de mirar.

Quina importància té l'enteniment intel·lectual en la via directa?

L'enteniment és indispensable en la via directa. És tasca de l'intel·lecte

reconèixer els seus límits i recordar-te que el que tu ets no és un concepte

o una experiència. El científic emfatitza el món dels objectes. Hi ha el reflex

d'expressar el seu coneixement immediatament, de dir "entenc". Però el

veritable cercador de la veritat viu en la intuïció global que precedeix el

"entenc". Sap que aquella no es pot objectiva L'intel·lecte rau en la

consciència global i, si transparència, totes les percepcions es remeten a la

consciència de manera que, en el moment en què la consciència està

buida de tot objecte, aquesta vacuïtat es remet també a la consciència. No

es fa d'ella un objecte sinó que queda reabsorbida en el fons, sahaja, la

llum de l'activitat i la no-activitat. A la via directa, per tant, l'estat en blanc

mai està actualitzat. El moviment de la vacuïtat a la plenitud és el moment

de gracia. Encara hi ha eliminació de l'ego en el camí directe. No és

aquest, en cert sentit, també progressiu? Vivim en el temps i en l'espai. Tot

i que el eix es desplaci en un moment donat, els hàbits passats triguen

temps a desaparèixer. Accidentalment, per tant, utilitzem elements de

~ 96 ~

progressió per clarificació com, per exemple, el treball corporal de sentir

que realitzem. L'èmfasi, però, mai està en l'objecte sinó en el suprem no-

estat. La percepció s'afronta obertament i, en aquesta obertura, l'objecte és

exaltat i ens explica el seu secret. L'objecte és un mirall, un indicador, de la

mateixa manera que sabem que la lluna és al cel quan la veiem reflectida

en l'aigua. La indicació de l'objecte és una espècie de goig a la via directa.

És a través de l'objecte com es revela el subjecte fonamental. La presència

d'objectes troba el seu veritable significat en la presència que és la teva

veritable ser. En la via progressiva avalues cada fracció a una nova

posició. A la via directa estableixes una no-relació amb l'objecte. Aquest

pertany llavors al teu integritat. Com entens el proverbi Zen que diu:

"Primer hi ha muntanyes, després no hi ha muntanyes, i després hi ha

muntanyes de nou"? Primerament, només ets conscient dels objectes.

Estàs identificat amb les muntanyes. Després t'adones que els objectes

existeixen perquè són percebuts, perquè tu ets. L'atenció està llavors en el

perceptor, no en els objectes. Però de seguida l'intel·lecte et recorda que el

perceptor que pot ser percebut és també un objecte i et veus arravatament

pel darrer perceptor, la pròpia consciència, el "no hi ha muntanyes". Això

és percepció directa. Però, en tant el cos hi hagi en l'espai i el temps, els

sentits funcionaran espontàniament al món. Sense les restriccions que un

perceptor els imposa, les percepcions sensorials es despleguen i una altra

vegada hi ha muntanyes. Aquestes ja no són percebudes com a objectes

sinó com facetes d'una harmoniosa Realitat. Ja no són una objectivació en

l'espai sinó una extensió del silenci, expressions de la totalitat que tu ets.

És una distribució d'energia en tu mateix completament nueva.Com tracta

la via directa amb el reflex mecànic del cervell cap a la successió i la

~ 97 ~

progressió? Apareixen indicis de la realitat i, quan l'èmfasi està en el fons -

la font dels vis umbres- i no en concretar-los en una etapa, els reflexos

mecànics d'interpretar es dissolen per falta de ús. En la via progressiva, un

es remet constantment a l'experiència mitjançant la comparació amb el seu

estat anterior. Romans en la teva pròpia foscor. L'èmfasi està en avidya, la

ignorància. A la via directa, no emfatitzes la ignorància sinó que la intenció

de la llum, a vidya. És qüestió d'on poses el accent. Difereix la meditació

en una i altra via? Absolutament. En l'enfocament progressiu, la meditació

és una disciplina per aquietar la ment i portar-la a l'absència de

pensament. Però la ment mai pot estar permanentment quieta. Associar

no-pensament amb silenci és una falsa identificació. El silenci està més

enllà de la presència i absència de pensament. No es pot mai intentar.

~ 98 ~

CONÈIXER DISCERNIMENT

Conèixer més enllà del coneixement

El natural reflex involuntari del nostre cervell és l'atenció, així com el reflex

innat de l'ull és veure, l'oïda sentir, de la pell la sensació tàctil, etc. Ja que

és un reflex natural, cap objecte amb nom es necessita per a la vista, l'oïda

i l'atenció. Quan som atrets cap a un objecte hi ha percepció, la cognició de

la forma. La percepció pertany als òrgans sensorials. Quan camines a

través d'un bosc perceps arbres, colors i sons sense haver de denominar-

los "arbre", "blau" o "tri d'ocells". El nom apareix i desapareix sense que tu

siguis conscient, de manera que difícilment pot anomenar un nom. És més

una vaga referència a la memòria. Aquesta pertany a la funció orgànica del

cervell, a la cognició. Quan la necessitat de diferenciar aflora, la referència

roman i es concreta com a concepte, com a nom. Això és reconeixement

basat en la memòria funcional. És un procés completament inherent a la

~ 99 ~

nostra naturalesa humana i pertany encara a l'atenció sense motiu del

cervell. El moviment de percepció a concepte o de forma a nom té lloc

espontàniament en una fracció de segon i no es remet a un agent.

Molt sovint, però, la percepció i el concepte es remeten a un agent, a un

suposat centre. Aquest "controlador" és la idea habitual, enfortida al llarg

de milions d'anys, d'una entitat separada. Cada així anomenat centre

individual desenvolupa els seus propis esquemes d'anàlisi, interpretació,

justificació, comparació, judici i altres, i els imposa en la percepció i el seu

concepte. Aquesta involucraria psicològica dificulta la percepció, és a dir,

els sentits, impedint-los ser capaços de desplegar-se plenament. El que

queda és una alienació del concepte pur en una representació basada en

la memòria psicològica. El nom perd llavors la seva transparència i fa

referència a una col·lecció, una cristal·lització, de reaccions. Quan, la

denominació es veu sobrecarregada pels punts de vista, perd el seu

veritable valor simbòlic com a finestra de silenci a silenci. El prendre

erròniament la representació psicològica per percepció és un símptoma

d'il·lusió i manté l'activitat de separar observador i observat.

Dius que, quan la necessitat de diferenciar aflora, hi ha concepte. D'on

sorgeix aquesta necessitat?

Per funcionar com un ésser humà amb els altres, al món, un ha de

conèixer la diferència entre una sabata i un barret. La concreció de la

cognició en concepte dóna lloc al llenguatge. El llenguatge és un acord,

una convenció. És una orientació funcional dins de la consciència global i,

quan roman purament funcional, és automàticament econòmica,

apropiada, i sorgeix i mor a consciència. Des del punt de vista del que és

individual, però, la necessitat de pensar és només per mantenir la persona.

~ 100 ~

La idea de ser "una persona", com totes les idees, està localitzada en el

cervell. És un retraïment de la sensibilitat global. És una idea tan

predominant que pren sota el seu domini tot pensament i sensació.

D'aquesta manera el concepte domina a la percepció, el cap al cos, el

llenguatge verbal ha pres prioritat sobre altres importants formes de

comunicació.

La distinció entre el psicològic, que es refereix a un "jo", i que és purament

funcional, que no està centralitzat, ha de ser apreciada amb claredat.

Has dit que "anomenar és una finestra de silenci a silenci"? Què vols dir

amb això?

El nom existeix merament per atreure l'objecte a la nostra atenció. Però, ja

que una percepció i un concepte no poden existir junts, el nom ha de

desaparèixer immediatament, deixant la percepció per dissoldre en atenció

sense pensament. Un objecte no té existència autònoma. Viu només en la

consciència.

És aquesta atenció inconclusa el silenci del que parles?.

L'atenció es troba encara localitzada com a funció cerebral. El silenci és el

fons de tota funció. El cervell relaxat no es troba en un punt mort sinó en

suau però continu moviment. És una pulsació que no arriba a la concreció.

Aquests moviments sorgeixen i moren en el teu completa vacuïtat de

projecció i plenitud de silenci. L'atenció és una expressió d'aquesta quietud

que és teu ésser natural.

Què passa quan el concepte porta el percebut a la nostra atenció?.

Quan el concepte ha desaparegut, el percebut perd la seva localització en

un sentit i es dóna a tots els sentits llibertat per desplegar-se. En aquesta

~ 101 ~

acollida, l'objecte perd la seva objectivitat, revelant només l'acollida en si. A

vegades jo dic a això percepció pura o directa.

No hi ha res conegut fora dels sentits. Hi ha estimulació aparent, però el

"objecte" estimulador es coneix només a través dels sentits. És el

desplegament dels sentits el que revela el seu propi terreny. El conegut,

nu, revela el desconegut.

Podries parlar més sobre el procés mateix de desplegament dels sentits?

rebut és aprehès per un òrgan sensorial i portat a l'atenció pel concepte.

Quan el concepte no atrapa l'objecte, és a dir, quan no es converteix en

representació, automàticament es trasllada a tots els sentits. En aquest

desprendre de l'objectivació dels sentits es despleguen en relaxada atenció

i hi ha un moment en què l'èmfasi passa dels sentits a l'atenció. Aquesta

atenció és encara perceptible com a localització en el cervell i, quan veus

aquesta localització, et embarga una sensació d'expansió. Aquesta

sensació és la consciència global, que està en el llindar de l'ésser, tu no-

estat natural. El desplegament dels sentits, per tant, et porta a la quietud,

on no hi ha objecte i, per tant, tampoc hi ha tensió ni conflicte . Llavors

sents com tot funcionament ve i va en aquesta quietud lliure d'agitació.

Com so, aquest apareix en el silenci i desapareix en el silencio. Es això el

que vols dir amb "cada objecte apunta a la consciència"? Un objecte és

nom i forma. El nom i la forma pertanyen al cos, els sentits i la ment. Un

objecte existeix només perquè hi ha un subjecte. Però, en un examen més

acurat veiem que aquest així anomenat subjecte, amb el qual ens hem

identificat, és també un objecte. Això pot percebre un subjecte més elevat

al que de vegades anomenem "el testimoni" per raons pedagògiques. El

testimoni no existeix, només hi ha ates, que és la consciència, el nostre

~ 102 ~

estat natural. Quan hi ha identificació amb el subjecte relatiu, es manté el

dualisme i l'objecte no es pot buidar d'objectivitat. Però, quan el subjecte

es veu com una funció de la ment, sense autonomia i de substància, es

renuncia al nom hi ha la forma. En aquesta omissió, l'objecte perd

objectivitat i fa immediata referència a la nostra totalitat, a la nostra

consciència sense objecte. Quan hi ha identificació amb un subjecte, un

està tancat en conceptes. La regressió ad infinitud dels subjectes que

pertanyen a l'idealisme filosòfic, no és senzillament això? La consciència

és conèixer com ses totalitat. Des del punt de vista de la ment, tot objecte

demana un subjecte, i un subjecte demana un objecte. Aquest així

anomenat subjecte és un objecte, també, percebut per la consciència. En

aquesta hi ha el goig, amor i llibertat eternes. Hi ha distingir entre el que és

i el que existeix. L'existència viu en la consciència. La consciència

s'expressa en l'existència. És la totalitat i de cap manera es veu disminuïda

o augmentada per la existència. Quants són els passos a donar per arribar

a l'observació no subjectiva lliure de la persona? Quan un objecte arriba

abans que la seva representació i tu no estableixes, com ego , una relació

personal amb l'objecte, llavors no hi ha intenció ni expectativa. La ment no

està ocupada esperant un resultat. L'observació llavors és d'atenció no

reactiva. Tu no fas res a l'objecte ni intentes derivar alguna cosa d'ell. En

aquesta no-relació la ment cau en desús senzillament perquè ja no té un

paper que desensenyat. Sense esforç, et trobes a tu mateix simplement

obert, lliure del passat. Quan estàs esperant una experiència, tot el passat

està encara actiu. Ets encara afectivament lligat a l'objecte, esperant una

conclusió, volent modificar, analitzar o transformar el present. D'aquesta

manera esperes proporcionar-te una experiència. Veu el que significa

~ 103 ~

senzillament ser-hi, estar present sense cap centre de referència per a la

teva psique, subconscient o inconscient. Simplement hi ha vigilància. En

aquest vigilar un no està lligat al passat. Ets lliure i la distinció entre

observador i observat, jo i mi mateix, s'esvaeix. Et quedes en completa

quietud. Una nova sensibilitat neix quan l'activitat cerebral toca la seva fi.

El pensament, l'emotivitat i la intenció desapareixen i un es troba a si

mateix en la quietud original del cos, els sentits i la ment. Ja no hi ha cap

moviment des d'un centre, des d'una persona, sinó moviment que

simultàniament té lloc per tot el teu ser. Es possible conrear la percepció

pura sense la interferència de la imatge de "jo"? Absolutament. Un pot

estar conscientment en un paisatge sense romandre en el marc de la

forma i el nom. Quan un pintor no està fixat en la forma i el nom, pinta

alguna cosa més que un arbre o una teulada. Pinta el que no està visible

en la forma i el nom. Un arbre que no remet a un mateix té infinites

possibilitats. No s'ha d'emmarcar un objecte amb memòria i anticipació.

Quan simplement hi ha observació sense intervenció mental, hi ha

obertura, benvinguda, i l'objecte es relaxa i floreix a l'hospitalitat de tot el

teu Ser la idea de la persona, el continu pensar, és una defensa contra

aquesta benvinguda, aquesta obertura on no hi ha res protegir o afirma. En

l'obertura, l'objecte és més feble que el subjecte i hi ha una transferència

d'energia a la postura receptiva. Aquesta és una percepció directa. Quina

és la diferència entre la percepció d'un nadó i la d'un savi? Percep n tots

dos directament sense la interferència d'un ego? Sí. Tots dos estan

igualment lliures d'interferència psicològica. En això, el savi es torna com

un nen petit. Però el nen no coneix l'objecte dins de si mateix com succeeix

amb el savi. En un nadó, la percepció és instintiva i no conscient, i pot

~ 104 ~

haver identificació amb l'objecte. En aquell que coneix el seu ésser, la

facultat de percebre s'orienta espontàniament cap a aquest coneixement.

Tot funcionament es remet a el. La percepció pura, es localitza en algun

lloc? En altres paraules, hi ha encara dualitat en la percepció conscient?

La percepció és encara una funció cerebral perquè apareix a través dels

sentits; però, quan no està fixa en el cerebral, es veu atreta a la

consciència global amb la mateixa ànsia amb que una arna es veu atreta

cap a la llum. La consciència global, però, és encara una consciència "de",

un èmfasi en el subjecte, una sensació de totalitat. És perceptible per a si

mateixa, una subtil dualitat. No és conèixer-se un mateix en sahaja, on no

hi ha èmfasi en el subjecte que és la font de totes les funcions i estats i no

es veu afectada per la presència o absència de objectes. Podries dir

alguna cosa més sobre el pas de l'èmfasi de la percepció a l'atenció, de

l'aspecte objectiu al subjectiu? al principi, l'objecte de la percepció està en

el primer pla i l'atenció, o l'aspecte-subjecte, està en el fons. Quan l'atenció

és apreciada i sostinguda mitjançant la relaxació i l'absència d'intervenció

psicològica, interpretació, judici, anàlisi i altres, s'expandeix i, en cert

moment, hi ha una espècie d'implosió en la qual l'aspecte-objecte passa al

fons i la atenció està en el primer pla. Ara l'èmfasi està en l'aspecte-

subjecte. El canvi de l'èmfasi és la sobtada alliberament d'una localització

en el cervell cap a una "sensació" global més enllà dels sentits. Aquesta

expansió és el preludi immediat a la dissolució de l'atenció com a

percepció, o "jo" expandit, en consciència pura, on ja no hi ha èmfasi en un

subjecte o objecte i on no hi ha qualificacions. Sovint se l'anomena

equívocament el subjecte fonamental. Si entenc correctament, un així

anomenat objecte es revela com el contingut de cos i ment i, quan aquest

~ 105 ~

contingut es veu al seu torn com a objecte de percepció, un es queda

simplement en consciència sense la activitat cerebral d'un motiu i una

meta. Això és un buit de tota objectivació. La meva pregunta és: com pot el

buit ser plenitud? Un pot conèixer una absència d'objectes, però sens

dubte aquesta no és la plenitud d'ésser de la qual tu parles. Aquesta és

una pregunta molt interessant. Quan l'última activitat de protegir una

imatge de "jo" ha caigut en desús, a un simplement li queda ser-hi. Com tu

has dit, és una presència sense direcció i sense activitat cerebral. En

aquest silenci sense direcció, on sóc jo? El primer impacte pot ser que

sigui el de sentir-se perdut perquè un coneix una absència d'activitat;

aquesta és la part negativa, de vegades anomenada "estat en blanc". En

aquest moment crucial has de recordar que tu no ets un estat i

familiaritzar-te amb aquest buit no direccional. Troba't a tu mateix en la

creativitat del silenci explorant el camp no cerebral, el que no té direcció.

Llavors arriba un moment en què no queda res per observar i la, ara, molt

subtil divisió entre observador i observat s'esvaeix espontàniament. Això és

"ser meditació", on ningú està conscient de res. Ningú es mou en la vida

quotidiana. No hi ha restricció de la individualitat. Només hi ha totalitat,

enteresa. És un no-estat. Llavors, quan cal acció, apareix l'acció; quan és

necessària la parla, apareix el so; quan cal el moviment, té lloc el

moviment. Un empra les seves facultats o òrgans sensorials quan es

requereixen. Tot, cada percepció, sensació o emoció sorgeix de la totalitat

del teu qualitat de ser. Allí on els objectes ja no són objectes sinó

expressions de la totalitat d'un, l'aparent independència del món ha de ser

una il·lusió. .El així anomenat món objectiu que nosaltres donem per fet es

crea a cada moment que tu ho no és objectiu en el teu pensament. La seva

~ 106 ~

aparent autonomia no és més que una projecció. Dir que el món va ser

creat en cert moment és merament informació de segona mà, el que

nosaltres anomenem sentit comú. La veritable creació és una prolongació,

una expressió en l'espai i el temps de la quietud que tu ets. Està en

constant actualització. Com és que homes com Emmanuel Kant o Einstein

no van poder arribar a entendre plenament la naturalesa de l'existència?

Kant reconeixia que el món es coneixia a través del cos-ment però encara

s'identificava amb aquest cos-ment i projectava una cosa en si cap "fora".

Einstein no va arribar a conèixer la naturalesa de l'existència perquè

s'identificava amb ella. No és possible arribar al desconegut perseguint el

conegut. Només podem arribar a conèixer tot l o que fonamentalment no

som. Mai podem, amb la ment, conèixer el tot; només podem conèixer

arreu. El nostre error original és identificar-nos amb la nostra estructura

psicosomàtica i no reconèixer que aquesta és també una percepció. Quan

la identificació amb el cos cessa, no hi ha fora ni dins, fins i tot el cos i tots

els seus sentits, és reabsorbit en la globalitat a la qual algunes vegades es

diu últim precepte. Lo que és incognoscible en termes de percepció és

llavors coneixement viu. L'aparent independència del món està basada tan

sols en la falsa idea que identifica la consciència amb el cos. Quan el cos

es veu també com un objecte de la consciència, com pot haver-hi un món

autònom fora d'ell? La infinitud no és simplement una representació

geomètrica. La infinitud de ser el abasta tot. .Has dit que l'atenció pura és

al llindar de la consciència. Quina és la diferència, doncs, entre atenció i

consciència? L'atenció és encara una funció cerebral encara lliure

d'interferència psicològica. A mesura que l'atenció s'amplia, la funció

cerebral disminueix i l'atenció aflueix a la consciència. Una atenció o una

~ 107 ~

consciència completament il·limitades són una mateixa cosa. És aquesta

consciència la nostra veritable naturalesa? A la consciència no hi ha la

limitació de la funció cerebral, però hi ha encara una dualitat conceptual:

"Sóc conscient d'alguna cosa". Aquest alguna cosa és funcionament

global, energia incontaminada per l'estructura cerebral i els sentits. Aquí et

trobes a tu mateix en el llindar del teu ésser intemporal. Ets a la proximitat

de la teva veritable naturalesa, on ningú és conscient de res. És el fons de

tota funció. Com passa un de el llindar a la quietud, més enllà de tot

moviment? No es pot creuar el llindar mitjançant cap activitat. Simplement

roman allà i seràs espontàniament portat. Quines és la naturalesa

d'aquesta permanència? És un "esperar sense esperar", per emprar

l'expressió de Heidegger, un estat d'obertura sense meta ni motiu. És

semblant a un meravellar-se, una admiració sense objecte. Vivint en una

obertura incondicional, seràs arrabassat pel teu ser essencial. Però has

d'esperar que aquest et porti. Tu no pots anar a el. Hi ha encara, al llindar

mateix, relació subjecte-objecte, dualitat? Al llindar de l'ésser, l'obertura és

encara una percepció. És el perfum de l'inevitable auto-conèixer-se.

Habitar en aquesta inimitabilitat proporciona una tremenda relaxació i

despreniment de tots els residus d'individualitat. En aquest trobar-se lliure

del passat, la totalitat d'un es desplega i arriba un moment sobtat en què

aquesta atreu cap si els residus que queden de la persona. Aquests

residus, per a llavors, han perdut el seu caràcter concret i existeixen en

aquest instant merament com representacions que després són absorbides

per sempre per la llum magnètica del pur Ser la individualitat, el sentit

d'autoria i la memòria psicològica s'esvaeixen per no tornar més, i un es

troba establert en la quietud de presència sense la idea de de venir.

~ 108 ~

Després del despertar, no hi ha res a guanyar o perdre. No hi ha cap

sentiment després de tan transcendental moment? a nivell fenomènic, hi

ha un sentiment proper a l'agraïment. Agraïment per que sí, ja que ningú

queda per donar i rebre gràcies. És oferiment. És amor pur.

L'ART D’ECOLTAR

Dius que quan el cos-ment queda lliure d'interferència psicològica arriba

espontàniament a escoltar, que és l'instrument de l'auto-investigació.

Podries dir alguna cosa mes sobre això?

El descobriment de la teva veritable naturalesa no pot produir-se a través

de la memòria. Arriba a través de l'atenció multidimensional, que té lloc

naturalment quan la memòria està absent. Aquesta innata atenció és el

escoltar. Quan estàs en l'actitud d'escoltar et sents en la immensitat, on no

hi ha escoltador ni observador. Nomes al escoltar pot tenir lloc la

transmutació del tenir coneixement en conèixer com se escoltat és un art

~ 109 ~

amb el qual has de familiaritza. És estar obert a totes les expressions de la

vida. Les expressions de vida mai són repetitives. Hi pot haver analogia

però no repetició. Has de veure que l'aparent repetició només és memòria.

Escoltar és acollir gustosament la vida sense referència al que ja conegut.

El veritable descobriment està només en el moment immediat en si. Mai

podem comprendre el desconegut a través del conegut. Se'ns educa per

l'experiència, per mirar amb motiu, per a interpretar, però hem d'explorar la

possibilitat de viure com no-experiència. Aquesta exploració té lloc en una

escolta no reactiva. En una escolta incondicionada estem oberts a totes les

possibilitats, i en l'absència de restricció té lloc la percepció directa.

Com puc arribar a familiaritzar-me amb l'art d'escoltar?

Únicament vivint, de la mateixa manera que un músic aprèn a escoltar

escoltant. No hi ha tècniques, disciplines o idees amb què poder substituir

el escoltar sense més. Totes aquestes són llaminadures per l'ego. Com

més et familiaritzes amb el escoltar mitjançant la pròpia pràctica d'escoltar,

més lliure estàs de la imatge de tu mateix. L'ensenyament és només per

tornar-te a simple escolta. En ell no hi ha objecte d'escoltar; un es troba a

si mateix en obertura, al no-estat mateix d'escoltar.

Dius que el escoltar arriba escoltant. Podries ser mes explícit respecte al

que realment és?

Escoltar no és un procés cerebral. No és una funció. És una sensibilitat

oberta lliure d'anticipació, assoliment o consecució. No és una actitud que

un assumeix ni es limita a les orelles, de la mateixa manera que quan

entens alguna cosa i dius "Ja veig" això no té res a veure amb els òrgans

de la vista.

Com puc arribar a aquesta sensibilitat global?

~ 110 ~

Si deixes que la teva atenció vagi a la teva oïda, sentiràs que està

constantment tractant de Agárralo mateix passa amb l'ull, la ment i tots els

teus òrgans. Deixa que aquest intent d'agafar es vagi i descobriràs que tot

el teu cos és espontàniament un òrgan de sensibilitat. L'oïda és merament

un canal per aquesta sensació global. No és un fi en si mateix. El que se

sent també se sent, es veu, es fa olor i es toca. Els teus cinc sentits,

intel·ligència i imaginació s'alliberen i entren en joc. Tu ho sents com un

estar completament expandit en l'espai, sense centre ni límit. L'ego, que és

una contradicció, no troba on agarrar-se en aquesta presència i l'ansietat,

el gust o el disgust es dissolen. Sents aquesta integritat sense sentir-la. La

sents però no pots categoritzar-la en cap sensació coneguda.

Els òrgans sensorials no són més que indicadors que apunten a la

consciència global. Però, generalment, s'apropien de l'objecte aparent i li

impedeixen desplegar-se en la teva totalitat. Tracta de sentir i mirar sense

enfocar-te en coses específiques. Deixa que el teu sentir i el teu veure

trobin el seu multidimensionalitat orgànica. Quan no hi ha objectiu ni motiu

en el teu sentir, aquest es converteix en un escoltar incondicionat. Tot el

que sorgeix està en aquest escoltar, però no hi ha cap escoltador centrant-

se en cap so. Al final, tots els sons s'esvaeixen en el propi. Llavors ets un

amb el moment. No hi ha espai i, per tant, no hi ha temps. El veritable

escoltar és única intemporal. Ja que és escoltar com ser i no una funció,

no depèn d'un objecte oïda. Escoltar sense representació és com un imant

al qual tots els objectes apunten i en què aquests s'esvaeixen. El escoltar

es remet a si mateix. És l'estat natural. Així, un arriba a la profunda

conclusió que tot so apunta al silenci, que el silenci està abans i després

del sentir.

~ 111 ~

No és natural voler escoltar i mirar al que és agradable i bonic? No és

inevitable alguna elecció en el món d'avui? Sovint has dit que hem de fer

una elecció en la vida per veure les coses més belles de la nostra societat.

Qui diu el que és bell i el que no?.

Estem compostos en harmonia i, allà on aquesta estigui reflectida, serà

atractiu per a nosaltres. Però aquesta harmonia no té res a veure amb el

que comunament es diu agradable o bell. Quan vivim en la bellesa, hi ha

una discriminació espontània que no està basada en el convencional.

Observa quan alguna cosa et atrau perquè concorda amb el gust

predominant i quan atrau tot el pensament , Que és intemporal.

Per què estan els sentits intentant agafar? La ment controla al cos per

fraccions. Això és un profund condicionant que nosaltres donem per fet. El

cervell funciona successivament. Perquè la sensació global funcioni,

l'activitat cerebral diària ha de caure en desús. En el teu estat natural això

passa molt sovint, però vius d'una manera in-natural en què hi ha una

constant agitació o activitat mental. D'aquesta manera has perdut la

sensació corporal global. Escoltar és passiu i actiu. Passiu perquè no hi ha

interferència d'un ego controlador ni memòria i, per tant, és completament

receptiu. Actiu en el sentit que està alerta a cada moment. Escoltar és

consciència. No requereix una pràctica interminable que tanqui hàbits de

lluita. Simplement sé conscient que no escoltes. Passa un matí sense

concloure ni interpreta. Deia descansar al teu ego només per un matí i

observa. Quan dius que el teu cos sencer entra en joc, On és la ment?

Generalment, la funció mental domina els nostres sentits, la nostra

percepció. Perquè tingui lloc un escoltar global, que és el teu estat orgànic,

aquesta dominació ha cessa. En la quietud, la ment funciona, tenint lloc

~ 112 ~

amb la resta de les funcions corporals, però el seu funcionament no depèn

d'un centre de referència. Simplement percep i nomena. Una ment que

està simplement en moviment no és un problema. Al contrari, quan

l'intel·lecte rau en el silenci tot es remet espontàniament a aquest terreny

de partida. Ves una rosa. L'intel·lecte la percep i li dóna nom.

Funcionament perfecte. Però després continua i comença a interferir en la

percepció, impedint que aquesta es desplegui en percepció directa. La

imaginària persona, el centre dels punts de vista, veu el color i la compara,

o li agrada, o potser li desagrada. Pensa en la seva bellesa o recorda

alguna referència passada. Però, durant aquesta activitat, on està el

veritable perfum de la rosa? L'activitat psicològica és fraccionària i

successiva. Només hi pot haver una percepció o concepte d'una vegada,

pel que és impossible sentir la totalitat de la rosa amb el funcionament

quotidià de la ment. Només pots sumar els seus parts. Però el veritable

perfum de la rosa, el que és en realitat, no és una col·lecció de fraccions.

Quan deixes de posar l'accent en les parts, quan la ment es queda quieta,

la rosa ve a tu, es desplega en tu amb tota la seva glòria. El perfum

t'envaeix completament. La rosa ets tu. Tu ets u. Així que, en escoltar,

deixa que la ment estigui quieta de la mateixa manera que els teus cames

estan quietes quan no les necessites. Deixa que les paraules, sensacions i

situacions floreixin en tu i comuniquin el seu perfum. Viu amb aquest

perfuma. A vegades sento resistència al que dius. Sóc escèptic i no puc

creure. En primer lloc, no et preocupis pel de creure! Jo no estic interessat

en la creença. És la ment la que creu i tu no ets la ment. De manera que

deixa enrere el creure o no creure en el teu resistència. No analitzis els

seus perquès i portentós. Simplement la te adonar que no escoltes, que

~ 113 ~

reacciones. Moltes vegades, quan la gent pensa que ha entès, no és més

que una mena de reacció basada en interpretació, simpatia o aversió.

Escoltar és acceptar obertament sense interpreta. És adonar que tens por

de renunciar a interpretar perquè això vol dir que l'ego ja no pot producció

hi acollir obertament no té res a veure amb estar d'acord. Té el seu propi

gust! Estigues alerta i observa tant les paraules que sents com el teu camp

psicosomàtic. Vigila a cada moment en el que a qualificar, jutjar o analitzar

es refereix: Quan aconsegueixis veure que el teu escoltar no està lliure

d'interferència, que tot es remet a un subjecte, a un punt de vista, el cicle

de reacció perd el seu dinamisme. El procés psicològic s'atura quan se li

sotmet a estreta observació. És un lladre que només pot treballar en

secret. Tan aviat com s'encén la llum sobre ell, la seva activitat queda

exposada i es torna impotent. Quan l'agitada ment es relaxa, pots trobar-te

en un moment intemporal de veritable escolta. Resulta molt difícil tractar de

recordar el que dius. No vull oblidar-ho! Mai intentis retenir que fa aquí es

diu. Si ho fas, estàs comprant el teu regal de Nadal amb el teu propi diners

quan l'obsequi que t'arriba com oferiment et donarà molta més alegria!

Deixa que les paraules perdin el seu caràcter concret. Quan poses èmfasi

en el llenguatge, en el significat, les paraules perden el seu sabor. n el

moment en que escoltes sense retenir, tard o d'hora el que es diu arriba tot

el pensament i experimentes una maduració sobtada. Així que viu amb el

perfum d'aquests missatges i no intentis atrapar el seu significat. Arriba un

moment en què l'essència del que es diu aflora i et veus arrabassat per

l'enteniment com ser. Aquest és del tot no-mental. No pots arribar-hi. T'és

oferidor. Què vols dir amb "ofert"? E s una manera de palar. No hi ha cap

ofertor ni recepto. Ell no prové de cap altra part; sorgeix en tu com tu. Amb

~ 114 ~

l'expressió "ofert" vull emfatitzar que no hi ha res que puguis fer per arribar

a ser entesa. Has escoltar de la mateixa manera relaxada i receptiva en

què podries llegir un poema o contemplar un quadre. Sent el ritme, so i

color, i no concloïes. Com pot haver solucions per a les qüestions de la

vida si vivim sense conclusions? No estic dient que no hi hagi conclusions,

sinó que la solució prové directament de la pròpia situació i no del teu

projecció. Cada situació és única i té la seva pròpia resposta. Quan

escoltes una situació des de la totalitat sense la interferència d'una imatge

de "jo", hi ha percepció directa. La situació llavors conclou en tu. Si

intentes manipular una situació, pot ser que aconsegueixis arreglar les

coses temporalment per acomodar-les al teu ego però continues estant en

el nivell personal i conflictiu. La ment pot canviar tot el mobiliari que

l'envolta a l'habitació, però les parets romanen. Per què viure tancat en

parets? El teu ser, pau i satisfacció final resideixen a l'il·limitat i intemporal.

~ 115 ~

CONÈIXER A UN MATEIX

Estar lliure de la idea de ser algú, això és il·luminació.

La forma humana és un microcosmos de l'univers. Tot el que

suposadament existeix fora de nosaltres existeix, en realitat, en nosaltres.

El món està en tu i pot donar-se a conèixer en tu com tu mateix.

Aleshores,, què és aquest "tu"?

Com a éssers humans relacionats amb tots els éssers vius, hem d'estar

primer relacionats amb nosaltres mateixos. No podem entendre, estimar i

rebre als altres sense, en primer lloc, conèixer-nos i estimar-nos a

nosaltres mateixos. Generalment, però, vam passar les nostres vides

senceres dedicats al que evidentment està fora de nosaltres sense mirar

mai al que està més proper. No dediquem temps algun a la lectura acurada

del nostre propi llibre, de les nostres reaccions, resistències, tensions,

estats emocionals, tensions físiques i tota la resta. Aquesta lectura no

~ 116 ~

requereix cap sistema ni temps especialment assignat a la introspecció.

Implica només mirar-se a si mateix durant el dia sense l'habitual

identificació amb un centre de referència individual, una imatge de jo, una

personalitat, un propagador de punts de vista.

Per enfrontar-nos a nosaltres mateixos científicament hem d'acceptar els

fets com són sense acord, desacord o conclusió. No es tracta d'una

acceptació mental, d'una acceptació d'idees, sinó d'alguna cosa

completament pràctic, funcional. Només requereix estar alerta. L'atenció ha

de ser bipolar. Veurem la situació i, al mateix temps, veiem com aquesta fa

ressò en nosaltres com a sentiment i pensament. En altres paraules, els

fets d'una situació d'incloure les nostres pròpies reaccions. Ens vam

quedar en el procés científic, lliures de judici, interpretació i avaluació,

únicament atents, en diferents moments del dia, al nostre terreny

psicològic, intel·lectual i físic i al nostre nivell de vitalitat. No hi ha cap motiu

ni interferència d'un "jo", ni desig de canviar, créixer o arribar a Set la

acceptació funcional no és moral. No hi ha necessitat d'optar per un nou

mode de vida que, inevitablement, es converteix en un sistema com un

altre qualsevol. Quan l'atenció és bipolar, al principi hi ha observació de

l'anomenat món exterior però amb un èmfasi en els moviments interns.

Després, aquests moviments, els gustos i els disgustos, es converteixen al

seu torn en l'objecte d'exploració. D'aquesta manera arribem a intimar més

amb nosaltres mateixos, ens fem més conscients de com funcionem de

moment a moment en la vida diària. Quan som exploradors, el veritable

escoltar apareix automàticament i en escoltar hi ha obertura, receptivitat.

L'exploració mai es converteix en una fixació amb un objectiu a arribar a la

~ 117 ~

permanència com una benvinguda que aporta originalitat i vida a cada

moment.

Moltes teràpies ens diuen que ens acceptem a nosaltres mateixos però

aquesta acceptació psicològica, a través de diversos tipus d'anàlisi, es

refereix sempre a un centre individual. En tant que la idea de l'individu

roman, hi ha un motiu amagat en l'acceptació. No és una acceptació

incondicional sinó que està basada en un ideal, o una comparació, i

sempre conté un element de resignació. La psicologia creu en l'existència

de l'ego i la seva tasca consisteix a fer aquest més còmode, fort i integrat.

El que puguem organitzar la nostra vida de manera més satisfactòria ja és

alguna cosa, però no hi pot haver mai una via que ens porti més enllà del

conegut. Aquests processos ens mantenen interessats en l'objecte per

subtil que aquest pugui arribar a seent l'acceptació funcional, l'èmfasi no

està en el que acceptem sinó en l'acceptació mateixa. No hi ha res per

intentar afegir o sostreure de la vida que estàs vivint. Aquesta requereix

tan sols estar alerta per veure els hàbits del pensament i la manera en què

aquests ens comprometen. Quan veiem que gairebé tota la nostra

existència és una repetició mecànica, automàticament sortim del model per

entrar en l'observació. Tots els intents de canviar-nos a nosaltres mateixos

es basen en la interpretació que suposa l'existència d'un intèrpret, i quan

no hi ha ningú per a interpretar, cap centre de referència, l'èmfasi cau

espontàniament en l'acció mateixa de prendre nota. És important adonar-

se que aquest observar sense un agent no és una actitud ni un estat.

L'objecte no és interessant. L'observació en si té el seu propi gust i no

necessita cap addició. És la mateixa obertura, o benvinguda, que

constitueix el nostre ser natural.

~ 118 ~

Per entrar en relació amb un mateix i, d'aquesta manera, amb el món, tota

interferència ha cessa. És l'observador qui, projectant constantment

coneixement i desitjos adquirits, manté l'observat com a objecte i d'aquesta

manera destrueix tota veritable comunicació, que és amor. Amb la

desaparició de l'hàbit de ser algú que fa alguna cosa, només l'atenció nua

queda i, a la llum d'aquesta, es fa clar el funcionament de projecció. La

ment recobra la seva sensibilitat i flexibilitat naturals i, a la vegada , Sentim

llibertat en relació amb el nostre entorn. En l'exploració oberta, en què et

acceptes a tu mateix científicament, arribarà el dia en què et sentis

completament autònom i realitzat sense qualificació. No estic segur del que

vols dir exactament amb distingir entre acceptació "psicològica" i

"funcional" .En la acceptació psicològica hi ha encara algú que accepta. Hi

ha un punt de vista, una elecció o un motiu i objectiu. De manera que hi ha

encara complicitat, un interès creat en el que suposadament acceptes.

Aquest interès et lliga a l'objecte, la còlera, l'ansietat, la gelosia, el dimoni,

l'heroi, Déu, etc., i tu romans funcionalment passiu pel que fa a ell. Et

sotmets a ell. Dius "Jo sóc això", i intentes donar-li la benvinguda.

L'acceptació psicològica és una espècie subtil de sacrifici. La acceptació

funcional és una postura completa ment no-afectiva perquè està, des del

principi, lliure d'ego, és a dir, lliure de tota interferència mental. És

principalment activa. Vull dir amb això que hi ha una actitud completament

alerta en el fet de prendre nota. No hi ha submissió a l'objecte. Només hi

ha benvinguda, sense anàlisi de cap classe. En altres paraules: passes

directament del procés de l'esdevenir a l'obertura mateixa. Es aquesta

obertura l'aspecte subjecte? Pedagògicament parlant, hi ha un

abandonament de l'èmfasi en l'objecte per l'anomenat subjecte, la

~ 119 ~

percepció en si. El gran perill, però, està en emfatitzar el subjecte, fer d'ell

un objecte, d'alguna manera substancial, de manera que no faries més que

assumir una actitud i trobar-te de nou al arribar a Ser la veritable

acceptació és obertura lliure de tota objectivació. És com el presidiari que

llima els seus barrots any rere any i, a mesura que aquests van

desapareixent, una a una, creixen les seves esperances i somnis de

llibertat. El fet real és que, en tant segueixi quedant un barrot, ell continua

estant tan pres com ho estava amb tots ells, i la llibertat no és encara més

que una idea. La obertura és un estar alerta sense cap expectativa.

L'observació ha de senzillament romandre amb els fet. Si no paro atenció

als aspectes de l'ego, no hi pot haver perill que els reprimeixi? L'observació

no va dirigida a l'objecte; l'objecte apareix en l'observació. Quan permets

que els aspectes del cos-ment apareguin en la teva atenció

multidimensional, aquests pugen com la boira que emergeix de la vall per a

ser consumits per la calor del sol. Res queda de reprimir ni hi ha ningú que

reprimeixi. És una manera de viure completament nou. Quan vius en

l'obertura, tot apareix i desapareix en ella. Has dit que no és l'objecte

d'exploració del que és atractiu sinó la naturalesa de l'exploració en si. A

vegades tinc moments de tristesa perquè he estat explorant durant vint

anys sense arribar a l'absoluta convicció que no hi ha res a explorar. Tens

explorar en tant que necessitis explora. Però, una vegada que comences a

emfatitzar l'objecte de l'exploració, l'anecdòtic, és possible que aquesta mai

trobi un final. El món és varietat infinita i hi ha el perill que l'objecte et

prengui cada vegada més. Maya pot ser molt subtil i enganyosa i seduir-te

fent-te entrar en meravellosos estats i intuïcions, però tu romans en el món

de la dualitat, sense arribar a veure mai la veritable naturalesa de

~ 120 ~

l'existència. De manera que, si explores el que no ets sense el fons

immediat del que ets, estàs prenent un camí el recorregut pot ser que porti

més anys dels que arribi a assolir la teva vida. Però, quan l'èmfasi es troba

en l'obertura en si, l'objecte es torna transparent i la seva transparència fa

referència directa al teu obertura no-objectiva. Molt ràpidament comprens

que aquesta és la veritable naturalesa de l'objecte, de tota existència, i

deixes de trobar-te a tu mateix en un objecte suposadament concret per

trobar-te a u mateix. No necessites conèixer els detalls de l'ego, sinó

només la seva naturalesa. Si mossegues una fruita podrida, de seguida

saps que està dolenta, no necessites cometre la tota per assegurar-te!.

Res de nou es pot aprendre perseguint el conegut. Els Pares del Desert

solien dir: "Coneix-te i oblida't a tu mateix." Com puc donar directament la

benvinguda des de la totalitat sense saber primer a què? En el moment en

que la ment no interfereix, estàs lliure d'ego. No hi ha necessitat de pensar

en l'ego. En donar la benvinguda, ja ets a la totalitat. Accepta-ho de

segona mà i procedeix a provar per un mateix. Acceptar-lo de segona mà

vol dir tenir fe, no és cert? Sí, però has de descobrir què és la fe. No és

creença. En acceptar que ets consciència estàs obert a una nova

dimensió. És important dipositar fe en la veritat. Quan el que acceptis sigui

vital, et veuràs conduït a la prova vivent. La fe ha de ser informada, no

cega. La fe no està més enllà de les teves possibilitats de conèixer. Es

conèixer com afrontar els fets desistint del desig i la voluntat. No té res a

veure amb dependència, sinó que et porta a una autonomia cada vegada

més amplia. Si l'ego no és real... és a dir, autònom i continu, què és el que

funciona en la vida de cada dia? L'ego no té tota concretiu, substància o

continuïtat. És una col·lecció de pensaments units per la memòria. La

~ 121 ~

persona apareix quan penses en ell. Quan el cos es desperta al matí, ja hi

és la consciència. Pot ser que no l'hagis notat, però així és. Aquesta

consciència no és un pensament, ni un subjecte ni una sensació. No troba

concreció. Moments més tard, l'hàbit s'associa a la consciència amb un

cos i una personalitat. I llavors dius: "Sóc això. Sóc allò. "Podem anomenar

a això consciència sense objecte, consciència, el subjecte essencial o el"

jo "incondicional. Aquest "jo" incondicional és la vigilància que dóna la

benvinguda a tots els paràsits de "això i allò". El pensament de ser una

persona determinada limita la intel·ligència innata de la ment i el cos. Quan

estàs simplement alerta i dissociat dels teus hàbits de creure en una

personalitat, llavors, totes les teves capacitats poden entrar en joc

estimulades per una situació. Només hi ha acció, sense que actuï cap acta.

Fins i tot, funciones molt més imaginativa, àmplia i eficaçment amb tota la

teva intel·ligència i talent. Ha on s'origina l'ego? L'ego, consciència d'un

mateix com a individu, és simplement un concepte entre molts. Creat per la

societat, els pares i l'educació, cristal·litza com un complex de dades i

experiències. No hi ha cap ego concret que puguem descriure sinó, més

aviat, dos, tres mil "jos". És possible que tinguis un conjunt de

característiques diferent del teu veí, però aquesta col·lecció de

característiques no ets tu. Cada "jo" correspon a una situació diferent però,

ja que la memòria reté al "jo" molt de temps després que la situació hagi

passat, els diversos egos es troben freqüentment en conflicte en aquesta

col·lecció que anomenem personalitat. No hi ha possibilitat de

circumscriure el conjunt de "jos" memoritzats i, quan vegis que aquest no

és un objecte, perceptible com altres, trobaràs que no és una constant. La

idea d'un ego que ocupa un centre psíquic és una presumpció. Treu-li totes

~ 122 ~

les característiques, tot el que tu mateix creus que ets, tot el que és

fenomènic, i què és el que queda? Res, simplement ser, quietud,

presència. Per què emprar llavors tota una vida explorant el regne de

l'il·lusori ego i les seves projeccions? Per què no anar directament al que

ets? A vegades utilitzes les paraules inconscient, subconscient i arquetip.

Què signifiquen aquestes paraules per a tu? "Inconscient" i "subconscient"

encara pertanyen a l'existència. No podem separar fraccions d'existència

del tot de l'existència. Tot el que existeix pertany a l'existència. Els

arquetips són existència inarticulada, com les profunditats de l'oceà. Són la

font original, com els estanys, els rius i rierols, els oceans pertanyen tots a

l'element que nosaltres anomenem aigua. Veure les arrels de l'existència

pot ser d'ajuda, però la teva veritable vida és el terreny en què estan

creixent aquestes arrels. Quan l'objecte es revela en tu i tu ja no estàs

vivint a la ciutat de la memòria, estàs obert a la memòria còsmica, a totes

les possibilitats, i la memòria col·lectiva pot sorgí. Los arquetips, símbols

originals, romanen i tu et tornes més sensible a ells. Els sents com un

poder original, com a expressió condensada de vida. Quan l'aigua és clara,

els objectes immòbils del fons es veuen a través de ella. Què són els

somnis? Algunes vegades, el que posposem durant el dia emergeix en un

somni. És una eliminació i apareix més o menys successivament com

percepcions hagudes en l'estat de vigília. Però hi ha aparicions

espontànies, trucades que sonem en francès, que no passen a través de la

funció cerebral comuna. Apareixen simultàniament en l'interval existent

entre el somni profund i la vigília. Potser vegis tota la teva vida en un

instant. Potser hi ha elements pertanyents a la composició del tot que, més

tard, a l'estat de vigília, flames el futur. Els estats del son i la vigília són

~ 123 ~

més o menys el mateix. Mentre estàs somiant, la història és real per a tu.

Només més tard la flames un somni. Què et fa estar tan segur que no

estàs somiant ara? Tot i que un ha deixat d'identificar-se amb la

personalitat continua havent funcionament encara; de manera que, en

algun sentit, la personalitat ha d'estar ahir. Quan et trobes lliure de la

imatge de tu mateix només hi ha vivesa, tranquil·litat lliure d'agitació,

només hi ha un escoltar de moment a moment. On queda lloc, per tant, per

a una imatge, un subjecte i un objecte, algú que coneix alguna cosa? En

aquesta obertura, la funció té lloc en la teva consciència però no hi ha "jo"

cap a aquesta funcions. Però, no hi ha encara preferències d'aquest cos en

funcions? El cos es fa càrrec de si mateix. No necessita un controlador. Lo

que tu dius personalitat és una acumulació inflexible d'imatges emotives.

La personalitat real apareix en la teva tranquil·litat només quan el teu la

necessites i desapareix quan la situació ja no la demana. És flexible sense

perifèria. És multidimensional i està lliure de tota interferència psicològica.

Quan a un se li requereix per ser una mare, un pare, un amant, un

estudiant, un mestre o un lluitador ho és de manera temporal, però

aquestes qualitats no romanen com un estat amb el qual t'identifiques.

Llavors hi ha amor, hi ha afecte sense afectivitat. Es molt interessant i

bonic viure amb tot el que t'envolta d'una manera en la qual no hi ha

repetició. L'home, dona o nen amb el que vius és sempre nou perquè tu ets

sempre nou. No hi ha cap projecció d'una imatge sobre el teu company i

ell, o ella, se sent lliure en el teu llibertat. Has esmentat abans les

capacitats que entren en joc quan l'ego, la persona, està absent. Es

hereten o s'aprenen aquestes capacitats i, si no, d'on vénen? La veritable

personalitat no és real. Aquesta trans personalitat, si podem anomenar-la

~ 124 ~

així, utilitza una intel·ligència i una sensibilitat que són universals. La

genètica i l'aprenentatge constitueixen tan sols una part molt petita de totes

les nostres aptituds. La forma d'actuar adequada depèn de la situació, del

moment. La trans personalitat està oberta a totes les possibilitats. Perquè

és tan fort l'impuls d'associar la consciència incondicionada amb un ego?

La idea d'un ego té milions d'anys d'antiguitat. Deriva del desig de distingir-

te a tu mateix dels altres éssers, de sentir com una entitat independent.

Una vegada que et prens a tu mateix per un individu separat, només pots

trobar-te a tu mateix en relació amb les coses, amb el percebut. L'ego

necessita situacions per a la seva supervivència i, quan no hi ha

esdeveniments, sent la seva inseguretat i tracta de crear més. És per això

que no pots viure els moments de quietud entre els pensaments i les

activitats. Vius en supervivència psicològica. Així doncs, arriba a conèixer-

te a tu mateix tal com ets abans que el teu cos desperti. Arriba a conèixer-

te a tu mateix tal com ets abans de néixer- Com, llavors, puc alliberar-me

d'aquesta limitació, de la sensació de ser una entitat individual? Primer

dóna la benvinguda a tot el que penses que ets. Quan accepteu plenament

tot el que consideres com tu mateix, et trobaràs de sobte en obertura i

veuràs que aquesta, i no els teus conceptes sobre el teu caràcter i tot això,

és la teva veritable naturalesa. En l'obertura, ets conscient que tot el que

penses, tot el que apareix, no ets tu. Quan dónes la benvinguda al teu cos,

sentits i ment, i trobes que aquests no són més que objectes de la teva

percepció, que apareixen en tu, descobreixes una nova dimensió darrere

les teves creences. Seràs absorbit per aquesta nova dimensió i veuràs que

el que prenies per ser tu mateix no és més que una expressió del que ets.

Llavors vius completament integrat, conscient en el teu totalitat. Este

~ 125 ~

arribar a conèixer el que ets no és una maduració orgànica sinó que pot

ocórrer en qualsevol moment donat. Hi ha gran bellesa en ell. Què vols dir

amb"... maduració orgànica sinó que pot ocórrer en qualsevol moment

donat"? La maduració no està subjecta al temps en el sentit de devaní Pot

tenir lloc en el temps que dura un pensament. Quan saps tot el que no ets,

el que ets apareix instantàniament i no és un pensament. Quina és la

importància de la maduració orgànica? Algunes vegades passa que el teu

ser natural apareix però tu fas d'ell un estat. En aquesta aparició tu ets un i

el teu cos, sentits i ment es veuen assolits en cada racó. Quan estàs

madur, però, quan tens una entesa intel·lectual i estàs per tant obert a allò

desconegut, a sorprendre't, la sorpresa s'esvaeix en un estar sense causa.

Altrament, pots ser arrabassat per la novetat i romandre lligat al objectà. La

vida és un laboratori. Viu cada vegada en major intimitat amb tu mateix.

Escoltar és amo. Quan mantens l'actitud de benvinguda, aquesta et atreu

cap a si mateixa i l'èmfasi ja no està en la sensació sinó en la benvinguda.

Com puc mantenir aquesta actitud de benvinguda sense, d'alguna manera,

concentrar-me en això en alguna mesura? el mantenir sense concentració

té lloc espontàniament quan no hi ha agent ni mantenidor algun. En

absència d'un director que s'interessi en l'objecte, l'èmfasi cau sobre el

propi fet d'observar, de donar la benvinguda, i l'objecte queda lliure amb

això. En altres paraules, en el moment de prendre nota només està això, el

prendre nota, i res a anota. L’objecte no és en realitat altra cosa que

energia fixa, i l'alliberament de l'energia té lloc sobtadament,

inesperadament. En aquest abandó, tota energia és reorquestrada i

retornada al seu estat original de moviment sense direcció. Vull dit que

l'alliberament de l'objecte arriba inesperadament. Voldries dir-nos alguna

~ 126 ~

cosa més sobre això? Existeixen diferents en el que normalment

anomenem sentiment o sensació. Quan la recerca sense conclusió es

manté, la sensació es desplega i els estrats més profunds, alliberats de

tensió, afloren. Aquest desplegament no pot ser produït. És l'oberta

benvinguda el que constitueix l'imant. El ple desplegament de l'objecte té

lloc quan escoltes més i més a la benvinguda i menys a la sensació, a

l'objecte. Al final sents un sobtat transferència en la qual els residus

d'aquest èmfasi en l'objecte s'esvaeix en la recerca, la vigilància, l'obertura.

És una espècie d'implosió en la qual l'així anomenat objecte és absorbit

per la consciencia. Ha on és l'origen d'aquesta ignorància de la nostra

veritable naturalesa? És senzillament un oblit. Quan un nen es troba en un

mercat, per Nadal, es troba completament absort en les joguines i oblida la

seva mare, però arriba un moment en què s'acorda d'ella. El món objectiu

és molt atractiu i, fins que no estàs interessat en la realitat, s'amaga rere el

nom i la forma. Quan treus el nom i la forma, què queda? Els Upanishads

diuen que el diví és tímid com una gasela i, per descomptat, el Tao que es

pot anomenar no és el Tao. Perquè és tan difícil prendre consciència del

nostre ésser interior? No hi ha res del que prendre consciència. Quan

penses en prendre consciència, en projectes el no prendre consciència.

Quan dius difícil, en projectes seu oposat, fàcil. No hi ha destí, no hi ha

interiorització. Perquè tu veus els pensaments, sentiments i sensacions

com una cosa que estan dins teu, t'identifiques amb ells. Has d'arribar a

veure que el cos és un objecte d'observació exactament igual que un

arbre. Llavors no hi haurà dins i fora ni preferència per a la identificació. En

l'estat natural no existeix el interior o exterior. Tot això són conceptes.

Simplement és obert a tota percepció. Les coses apareixen en l'obertura,

~ 127 ~

apunten cap a l'obertura i s'esvaeixen en l'obertura. No hi ha captació ni

identificació. Només hi ha esdeveniment. Tot el que apareix apunta al teu

veritable naturalesa. El pensament, el llenguatge, és dualista, cert és, però

has d'aprendre a utilitzar-lo correctament i això et portarà clarinat. Perquè

ens identifiquem contínuament amb conceptes? Suprimeix el per què. El

per què és una fuita. Fixa't en el mecanisme. El per què no aporta cap

solució. Preguntes com "Per què existeix el món? o "Per què existeixo jo?

mai es poden respon. Quan el per què arriba a la seva fi, et trobes fora del

cercle de la memòria. Al viure amb la teva pregunta, estàs sense

expectativa. Aquest viure és multidimensional. És simplement escoltar

sense cap objectiu. En aquesta observació sense motiu, la pregunta es

desplega i un es troba en una nova dimensió. Perquè em resisteixo a la

llibertat? Qui es resisteix? Fixa't en el mecanisme. En tant vives en el gust i

disgust, en l'estructura dolor-plaer, trobaràs resistència. La satisfacció

essencial arriba quan el perceptor perd tota volició. Quan l'atenció perd la

seva captació, el seu caràcter volitiu, el percebut queda alliberat i dissolt en

perceptor. Però el perceptor ha de primer estar lliure de tota voluntat per tal

que el percebut s'alliberi. En la tradició caixmir, el perceptor és Shiva i el

percebut és Parvati, o Shakta i Shakti. Quan Shakta reté encara residus de

voluntat i Shakti no està completament alliberat, tenim aquest moment que

pot comparar-se amb la "Nit Fosca de l'Ànima" de Sant Joan de la Creu, on

l'objecte deixa de interessar però encara no està completament desplegat.

L'energia no està fluint lliurement. És un període terrible en què la volició

ha perdut el seu dinamisme, el món ha perdut el seu encant, però l'energia

no està plenament integrada. És important comprendre que la resistència

és tan sols una idea, la imatge de ser algú està molt profundament

~ 128 ~

arrelada. És la imatge la qual nega. Què és el que ens mou a buscar?

L'ànsia de trobar-te a tu mateix. El teu veritable naturalesa t'atrau fins i tot

sense que ho sapes. De on ve l'ardor necessari per a prosseguir l'auto-

investigació? Quan arribes a veure la teva mecanisme, brolla l'energia

alliberada que et porta a veure les coses amb més claredat encara la viure

aquesta claredat. Arribarà un moment en què sentiràs que totes les

adreces que has pres per buscar la llibertat, pau i felicitat t'han decebut.

Llavors, el dinamisme d'esforç arriba a un punt mort i hi ha un pre

sentiment de la teva naturalesa real. Aquest pre sentiment procedeix

directament del que es present. Amb dit pre sentiment, et trobaràs

espontàniament orientat. Tota l'energia anteriorment gastada en buscar

fora per diferents camins serà reorquestrada. Naturalment, això exigeix

una certa maduresa. Però una investigació amb el més profund interès et

porta a aquesta maduresa. Aquesta apareix quan et qüestiones la vida i

vius amb la pregunta sense interpretació ni conclusió. En arribar a cercar

punt, la pregunta es dissol en la resposta de la qual procedeix. A la

pregunta està el pre-sentiment de la resposta. Troba, en la meva vida, que

tinc mandra per auto-investiga i, tot i que sento certa anomenada, en

realitat no la sento seriosament fins al final. Què puc fer? A la teva manera

de buscar hi ha repetició. On hi ha repetició hi ha avorriment i mandra. Has

explora. Explorar vol dir que el ja conegut ha de terminar. Tens de ser tan

nou per a la vida com un nen. Has acostumar-te a escoltar-te a tu mateix i

a tot el que t'envolta. Interessa't profundament per la teva pròpia història.

Afronta les teves reaccions. Cada vegada que afrontes la teva reacció,

deixes de ser còmplice d'ella i, sense combustible, aquesta s'esvaeix.

Generalment, quan dius "Conec aquesta persona, aquest poema o

~ 129 ~

aquesta pintura", el que coneixes és només una reacció d'algun tipus

respecte a ella. Però, quan vius lliure de tota reacció, et trobes a tu mateix

en una nova dimensió que sempre és interessant! Has de fer una elecció a

la vida, i aquesta elecció hauria de ser viure en la bellesa. Així que

familiaritza't més amb la bellesa. Trobo difícil escapar a la intenció, la

intenció de relaxar-me, d'estar clar, en pau i tot això. Podries parlar més

sobre l'observació inintencionada? La veritable observació està

completament desproveïda d'ideals i idees. Estar lliure d'intenció és estar

lliure de direcció. És ser multidimensional. No té res a veure amb la

concentració que busca un resultat. En l'observació real, funciones com el

científic que pren nota sense interferència psicològica. El científic com a

persona, com a actitud, es troba completament absent i, en aquest buit,

l'atenció pura és com un imant al qual les observacions, a, b i c es veuen,

en cert moment, atretes com trossos de metall. De la mateixa manera, si

prens nota sense anàlisi ni crítica, hi haurà una sobtada presa de

consciència. Al principi la sentiràs durant una reacció, després abans de la

reacció i més tard en el moment de l'impuls a reacciona. Llavors arribarà

un moment en què et veuràs lliure fins i tot de l'impuls a reaccionar. Cuida

que l'observació sigui sempre purament funcional. Existeix sovint el reflex

de crear una actitud de desinterès. Aquesta llacuna psicològica no té res a

veure amb ser el testimoni. Molt sovint, quan pensem que veiem clarament

una situació, no hem fet més que inventar una objectivitat psicològica.

Aquest distanciament és obra de la imatge de si mateix que un té i no

deixa de ser reacció. L'observació sense reacció no pot mai ser un

pensament, una actitud que un aprèn. No té res a veure amb el procés

analític. Discorre per un canal completament nou i la conclusió és

~ 130 ~

instantània. Com podem discriminar entre l'observació que és mental i

l'observació lliure de pensament de la que tu estàs parlant? Potser vulguis

dir: "Sé que jo no sóc el cos, els sentits i la ment "; però, abans que

realment puguis dir això, has de veure amb claredat què és el que no ets.

A mesura que escoltes més i més al teu cos-ment arriba una sensació de

distanciament que res té a veure amb la desafecció psicològic. En aquest

espai sorgeix el pre sentiment del teu autonomia, de la teva estar

conscient. Quan fas de la teva estructura psicosomàtica un objecte

d'observació, hi ha al principi una relació entre el fet d'observar i l'observat.

No obstant això, arriba un moment en què l'objecte d'observació, la teva

estructura psicosomàtica, deixa de rebre èmfasi i llavors trobes l'èmfasi en

el fet mateix de escoltar. Amb això sorgeix l'enteniment que tu no ets el cos

sinó que el cos, l'objecte , viu en tu, en el teu ser conscient. A això em

refereixo quan dic que l'observat està en l'observador però l'observador no

està en l'observat; La creació està en Déu, però Déu no està en la creació.

Quan contemplis un objecte, gira el cap i veu la font de la contemplació. Sé

conscient que tu ets la llum de tota percepció. Aquesta font que un es torna

per veure, el subjecte últim, és la veritable naturalesa d'un? Tingues molt

de compte. El subjecte que es pot veure no és el teu propi terreny. El que

de vegades anomenem el subjecte últim no és altra cosa que silenci,

sunyata, buit d'imatges. Aquesta és la consciència, la llum que brilla

després de tota percepció. És permanent aquesta llibertat? Sí. És

continuïtat. Roman en les accions de cada dia. Tu fas la teva feina i ets

presència. Aquesta continuïtat no és un objecte d'observació, ja que la

consciència no està dividida. Tampoc és un estat. És la font intemporal de

la qual emanen els estats i per la qual aquests són reabsorbits. És el fons

~ 131 ~

necessari per a l'estat de pensament. Mai ha canviat ni canvia mai més.

Estafa abans que jo naixés? Qui t'ha dit que vas néixer? Teva mare? És

una informació de segona mà. Tu saps que has nascut? No! Pots dir que

una sensació, una percepció neix i mor però mai pots dir que tu neixes.

Llavors, no puc preguntar-te si l'estat de pur ser continua després de la

mort? Un estat és una experiència. El que tu ets no és una experiència. La

llibertat no té causa, no és una condició. No pertany a l'existència.

L'existència està en l'espai i el temps. Però, com he de veure la mort? Per

què parlar de la mort quan no coneixes la vida? No visquis amb una

informació de segona mà. Quan saps el que és la vida, la qüestió de la

mort és irrellevant. La vida no té causa ... no pot néixer mai. De manera

que, per què parlar de la mort? Un mor a cada moment. Mors cada nit,

quan et vas a dormi. Mors quan passes dels somnis a l'estat de vigília. Tot

mor immediatament. Quan coneguis aquest morir sabràs que la vida, la

consciència, sempre es. Com arriba un a ser espontani? Per descobrir

l'espontaneïtat, un ha d'anar més enllà de la moralitat convencional

establerta per la societat. L'espontaneïtat és amor i brolla de la

intel·ligència i integració més elevades. És viure moment a moment en el

suprem art de l'auto-lliurament, on el conflicte es desconeix. L'acció que

deriva del pensament, l'hàbit, l'emoció, els impulsos cecs i l'instint és

compulsiva i no pot de cap manera ser espontània. L'espontaneïtat brolla

de la quietud meditativa. No es pot perseguir; cap sistema ni tècnica pot

ensenyar espontaneïtat. De fet, un de seguida es torna dependent de

mètodes d'exclusió i disciplina, i aquests condueixen a un estat de

sensibilitat reduïda i conducta automàtica i mecànica. A la vigilància i

l'escolta, la ment experimenta una penetrant transformació en què

~ 132 ~

l'intel·lecte veu els seus límits i s'il·lumina, deixant amb això d'estar confús,

inquiet i ego-centrat per tornar-se silenciós i meditatiu. L'agitació, conscient

i inconscient, ha d'arribar a la seva fi a través de l'observació i l'enteniment

perquè tingui lloc l'espontaneïtat. Si anem a la font de les nostres accions

en el passat, descobrim com els impulsos amagats de la ment

subconscient neguen l'acció espontània que brolla de la llibertat. Hi ha

llavors una transmutació de la nostra naturalesa bàsica, dels seus

impulsos i instints més profunds, i l'energia s'integra a la totalitat, en el ser.

El final del procés d'esdevenir és el començament de l'espontaneïtat.

L'espontaneïtat és plenitud d'energia. És amor. El tradicional art japonès

del tir a l'arc, composició floral o cal·ligrafia, no és una tècnica que ensenya

espontaneïtat? Estrictament parlant, no és una tècnica. Una tècnica és

quan adoptes alguna cosa, un sistema, per aproximar més a una meta.

Però la pintura espontània o el tir a l'arc depenen només d'un apartar la

vista de l'objectiu, d'una acció lliure de tota volicions. Què és l'avorriment i

com em puc alliberar d'ell? Si vivim superficialment i ens adonem d'això,

podem prendre consciència d'una profunda falta o incomoditat, d'un

malestar, que anomenem avorriment. En lloc d'afrontar aquests moments

d'avorriment, anem d'una compensació a una altra en un intent d'omplir el

buit. Però, si afrontem realment ara mateix, si els percebem de veritat

sense justificar-los, conceptualitzar o analitzar-los, llavors, té lloc una

transformació. Hem de deixar que l'avorriment continuï sent pura

percepció, sentiment, sensació. La percepció és real i, si deixem que es

desplegui, florirà en forma de quietud i apuntarà a la consciencia. Massa

sovint interferim en la percepció i la qualifiquem, fent de seguida d'ella un

concepte. Un concepte no és una cosa real sinó un producte de la ment i,

~ 133 ~

com a tal, no es pot ensenyar res ni apuntar a res més que vells esquemes

mentals i memòria. Si alliberes la percepció de les urpes de l'ego,

descobriràs que l'energia que estava bloquejada, localitzada en esquemes

fixos, s'allibera i es reordena. Cada circumstància és nova quan la ment no

imposa el vell sobre ella. Cada situació, per tant, requereix una

reconquestació de l'energia que sigui perfectament apropiada per a la

situació. En aquesta reorquestació, tota l'energia que prèviament es

trobava dispersa en la memòria, els hàbits i el temps psicològic es dissol

en la nostra presència intemporal. Existeix una manera correcta i

incorrecte d'actuar? L'acció correcta no prové de la personalitat. Brolla de

la pròpia situació i, com a tal, no deixa cap residu. De la mateixa manera

que la resposta està en la pregunta, així la solució a una situació resideix

en la pròpia situació. Quan la personalitat no dicti cap acció o, parlant

estrictament, reacció, et trobaràs completament adequat a la situació.

L'acció correcta és simplement funció. Molt sovint la intuïció de l'acció

correcta no és agradable per a la imatge que un té de si mateix, la qual,

sentint-se amenaçada, dubte i contén amb la intuïció espontània. Es

necessita valor perquè tingui lloc l'abdicació de la persona por donar l'acció

correcta deixar residu en els altres? És possible que l'acció sigui mal

interpretada per aquells que no veuen la situació en la seva totalitat, que

miren des d'un punt de vista. Però pots estar segur que, tard o d'hora, es

veurà clarament com una cosa procedent d'un fons global. La simple funció

és harmoniosa perquè raja de l'harmonia. Sorgeix del amor. La acció

correcta té valor de moment a moment, no només en el seu consumació.

És possible que l'acció correcta es vegi limitada per l'error humà? L'acció

intel·ligent depèn dels teus recursos. No vas més enllà d'ells. Un motiu

~ 134 ~

correcte busca una acció correcta. Per descomptat, pot ser que necessitis

les eines per executar l'acció. Demanar ajuda als altres és part de l'acció.

La rectitud d'acció requereix una contínua revisió de la teva capital

intel·lectual, físic, etc. Allà on hi ha error funcional, tot i que el terreny

d'amor sigui present, no es pot parlar estrictament de rectitud de acció. A

què flames tu la necessitat del Bodhisattva d'ensenyar i il·luminar a tots els

éssers si no hi ha cap intenció d'obrar correctament ? la intenció prové de

la idea de ser un individu separat. Quan l'ego es dissol i un s'adona de la

seva infinita naturalesa, hi ha una gran gratitud. La gratitud és agrair l'amor

pel amor. Aquesta desborda en oferiment, en compassió i amor pels altres.

Però la compassió i la pietat són còmplices del sofriment. De on prové el

sentiment de responsabilitat? Quan ofereixes als altres el que

profundament ets, la responsabilitat no entra a formar part del quadre. El

teu obrar està lliure de deure, obligació o moralitat. Tota la teva acció és

espontàniament responsable. Brolla de la gratitud i l'amor, però no hi ha

ningú que actuï, no hi ha cap sentiment de responsabilitat. De on prové el

desig? Tot desig és en última instància la recerca de pau i, com a tal, raja

de l'absència de desig . Quan una cosa desitjada s'aconsegueix hi ha un

moment d'absència de desig sense subjecte ni objecte. Més tard, atribuïm

aquest content a l'objecte però, en el moment mateix, no hi ha causa i

efecte alguns ni perceptor ni percebut. Estem en el nostre propi terreny.

Tot desig raja de la necessitat d'estar permanentment en el nostre propi

lloc, en la nostra pròpia casa. Lo que generalment anomenem desig és una

superposició psicològica creada per l'ego per a la seva pròpia

supervivència. La major part del desig prové de la memòria psicològica,

aquesta fortalesa de l'ego. Naturalment, hi ha el desig que ve del cos

~ 135 ~

mateix. Aquest pertany a la supervivència biològica i és funció natural.

Volies dir alguna cosa sobre l'estimulació? El teu totalitat és autònoma.

Això vol dir que no hi ha necessitat d'estimulació per a omplir la carència.

Una certa quantitat d'estimulació és important, per descomptat, per a

l'estructura biològica; d'una altra manera aquesta mort. Però, ja que

aquesta apareix dins del teu veritable naturalesa, tu no estàs limitat per la

seva aparició. No posseeix cap interès per a tu en si mateixa. Tot apareix

en la consciència. L'estimulació biològica, per tant, és goig; l'existència és

només joc. És una expressió de totalitat. Quan ets conscient veus, sents,

assaboreixes i sents només consciència. Tota necessitat brolla de la

manca i gairebé tota necessitat d'estimulació emana de la confusió mental.

A sovint em trobo a mi mateix intentant repetir certes experiències o

sensacions que van ser agradables. Per què això? La persona necessita

experiències per existir i procura repetir-les. El plaer ofereix més seguretat

per a l'ego que el dolor En tant et prenguis a tu mateix per un vividor

d'experiències, seguiràs vivint en el cicle plaer-dolo. La consciència sense

objecte, la teva veritable naturalesa, és goig sense experimentador ni

experiència. No està relacionada amb el temps, la memòria, els sentiments

o les sensacions, per la qual cosa res cal repetí. Tu ets l'hoste del goig, no

pots imposar a tu mateix. Podries aclarir la distinció entre goig i plaer? El

plaer està sempre a l'ombra del dolor. En el goig no hi ha contrapartida. El

goig no té causa ni objecte. Així com tot apareix en el goig, també el plaer

apareix en el goig. El goig és el fons del qual emergeixen els oposats,

plaer i dolor, i al qual aquests es redueixen. El plaer manté a la persona

mentre que el goig la aniquila. El goig pot aparèixer espontàniament però

sovint degenera en placer. Com té lloc la degeneració?. Tu conceptualitzes

~ 136 ~

el goig. El goig és global, però allò que es conceptualitza es fa endavant ja

que no pot haver-hi més d'un concepte alhora. El plaer és fraccionari. El

goig és multidimensional. El plaer té un principi i un final, però la joia és

continuo. Vols dir que el goig és la síntesi de plaer i dolor? El goig ho

abasta tot. És la font, no la síntesi, de les fraccions. El "goig tranquil" de

què parlo és un principi viu. L'existència, el plaer i el dolor estan en aquest

goig però aquest goig no permeti a ells. Allà on només hi ha un principi

conceptual -i no un principi viu- no hi ha calor, no hi ha vida. Jo porto una

vida tan febril que m'és difícil intentar relaxar-me. No intentis relaxar-te.

Quan ho intentes, automàticament en projectes vells esquemes, perquè el

que intenta és part d'allò que intenta vencé. Per assolir estrats de pau més

profunds hem d'escoltar al cos. Quan arribes a escoltar d'una manera

innocent, incondicional, el teu cos entra espontàniament en una pau

profunda. El cos posseeix una memòria orgànica de pau quan el deixes

funciona. Però tu interferies constantment en ell d'una o altra manera,

mitjançant pensaments, desitjos, emocions i metes. Arribar a conèixer la

teva capital, els teus recursos. Viu dins dels teus mitjans. Menja quan el

cos et demani menja. Descansa quan et demani reposo. Però jo estic

tenint algunes dificultats tremendes en la meva vida i trobo que no puc

acceptar-les com dius. Com puc gestionar aquest conflicte? Des del

moment en què explores el significat apropiat de la paraula "lliurament"

assaboriràs la veritable llibertat, perquè el lliurament t'allibera de l'objecte,

del sentiment de depressió i conflicte i, al mateix temps, apunta a la

obertura mateixa. Aquesta és l'essència del lliurament i és la teva veritable

naturalesa. El lliurament requereix un veritable reconeixement dels fets,

afrontant directament. Has acceptar-los i acollir-los d'una manera científica,

~ 137 ~

sense reacció ni judici. Acceptar no és un sacrifici ni un procés de la

voluntat. En l'obertura que és inherent a la nostra naturalesa no hi ha un

subjecte que accepta. L'acceptació o lliurament, per tant, és passiva en

l'absència d'un director i activa en el sentit que un roman supremament

despert i alerta, preparat per al que es presenti. Aquest silenci és

simplement esperar sense l'ansietat de l'espera, i en aquesta obertura

opera la més elevada intel·ligència. Sé conscient, tingueu en compte del

reflex de combatre, suprimir, canviar, reformar o sublimar un problema.

Això només et s'enfonsarà més i més en el conflicte. A la no-acceptació,

romans involucrat en l'objecte, lligat a ell. La apropiada solució a un

problema només pot aparèixer en l'absència de l'ego, el perpetrador de

gustos i disgustos. Sovint l'ego eludeix la solució que es presenta dient:

"No m'agrada. No em proporciona plaer. "És important vigilar que, quan la

solució apareix, l'ego no la robi i la oculta. Al retirar l'èmfasi del problema i

posar-lo en l'acceptació, descobriràs que la pressió es dissol i la calma i la

relaxació vénen a tu. Tot problema té la seva solució tot i que la ment i la

seva memòria no puguin comprendre plenament el problema o la solució.

A l'entregar-te al problema, estàs obert a el conegut i el desconegut de la

situació problemàtica i l'entesa opera amb frescor. En el lliurament

silenciosa hi ha benedicció i pregària sense petició ni demanda. No hi ha

faedor, experimentador, amant o estimat. Només hi ha un corrent divina.

Veus que l'acte mateix d'acollir és en si la solució al problema i l'acció que

segueix al teu comprensió és molt clara. Quan et familiaritzis amb l'acte del

lliurament, la veritat et sol·licitarà sense que la busques. Sento tantes parts

negatives en mi ... Com acceptar el que és lleig? No et comparis amb el

teu veí. Tu ets una baula únic a la totalitat de la humanitat. Quan

~ 138 ~

compares, jutges i et sents culpable. Contempla la teva mecanisme

directament sense referència a una imatge. Quan no hi ha projecció d'un

resultat, afrontes la teva camp psicosomàtic nu. Et sorprendrà que, quan

afrontes el teu camp nu sense judicis, no hi ha negatiu en el. Però jo no

sempre em comparo amb el meu veí. Tinc un sentiment interior del que és

harmonia i bellesa, i sento que em quedo curt en elles. Tots els sentiments

negatius són comparació basada en la memòria. Els moments d'harmonia i

bellesa provenen del teu propi terreny, del que tu ets, i arriben a tot el teu

Ser el ego és aconseguit i, sentint la seva imminent mort, roba el moment

per a si mateix. L'ego és un lladre que s'apropia de tot per a si mateix. Els

moments de pau deixen en tu un perfum durador, però la ment

conceptualitza aquest i fa d'ell un ideal. Llavors et trobes vivint a la nècia

situació de comparar-te amb una caricatura del que realment ets, Així que,

només en l'acceptació funcional puc afrontar el meu terreny psicosomàtic

sense comparació -Sí, afronta'l en acció, no amb la ment. Així no hi pot

haver comparació. La comparació és una activitat mental. Només afrontant

és possible la transformació. En el Bhagavad Gita, Arjuna, temptat, va

abandonar el camp de l'acció per raons que eren desagradables per a ell

personalment, però Krishna li va mostrar que totes les seves raons estaven

basades en la memòria. En l'acceptació no hi ha centre, no hi ha imatge de

si mateix, i la visió del tot pot venir fins a tu. L'acció és llavors lliure i

apropiada. En l'acceptació, els vells esquemes emergiran però, quan tu no

caus en això arriba un moment d'alliberament. Aquest alliberament és el

desplegament de l'esquema, l'alliberament d'energia fixa que llavors floreix

en l'acceptació, i aviva, la teva postura acaptadora. Hi ha algun valor a

intentar pensar positivament? El pensament positiu pertany a la

~ 139 ~

supervivència psicològica. És l'afirmació de l'ego. La tècnica psicològica

reforça l'experiència i l’experimentador. Però, mentre encara vives en la

ment, en complementarietat, el pensament positiu estarà més a prop de la

teva veritable naturalesa que el pensament negatiu. Tots aquests mètodes,

però, són crosses per ajudar-te a caminar amb aparent seguretat. Són

suports per al immadur. Quan vius en la totalitat, no tens cap necessitat

d'aquests suports. És com el funàmbul que ha trobat un equilibri perfecte

sense ajuda. Si algú ve per la dreta o per l'esquerra i ofereix ajuda, ell ja no

està a gust perquè el seu equilibri no es remet ni a esquerra ni a dreta,

sento por del no-res amb què m'enfrontaré si la personalitat a mort. Estàs

acostumat a viure en fracció. Quan la teva imatge de tu mateix mor, vius

completament. Aquesta plenitud mai pot ser objectiva, perquè no queda

agent algun per concebre-la. Només pot ser viscuda. Has familiaritzar-te

amb el fet mori. Es una nova sensació. Una sensació sense sentiment. Tu

t'imagines que la mort de la imatge de tu mateix és una absència. Però

això no és més que l'ego parlant en nom de la seva pròpia supervivència.

Sal del cercle viciós del viure en l'estret món de l'ego. La mort del insegur

ego et deixa en completa seguretat. De manera que, el que és inseguretat

des del punt de vista del relatiu "jo" és seguretat absoluta en termes de la

totalitat del teu ser. Hi ha persones que viuen en situacions tràgiques però

prefereixen viure així que en cap situació, perquè on no hi ha cap situació

el "jo" ja no té solució. Tot por es basa doncs en una visió fraccionària? Sí.

Perquè un fracció està aïllada. És separació de la totalitat. Aquesta

separació ocasiona por i ansietat. La por i el que ho sent són un, no dos.

Però, com puc afrontar la por en el moment en què sorgeix? Sé conscient

que la por no és una cosa temible. La paraula "por" és poderosa. Tan aviat

~ 140 ~

com la pronuncies, estimula un canvi neuroquímica. Així que abandona el

concepte de por i et quedaràs enfront de la percepció, la sensació. Quan

nomenes alguna cosa, t'allunyes d'això en la seva nuesa i el dotes de tots

els preparatius de la memòria. Pràcticament parlant, quan afrontis la

sensació la trobaràs localitzada en algun lloc del teu cos. La sentiràs en

forma de tensió o contracció. Tan aviat com localitzes la tensió, t'allunyes

d'ella; d'una altra manera, hi ha el perill de fixar-se en ella. Allunya't; no en

escapament, que és mental, sinó en àrees circumdants que estiguin lliures

i relaxats. Entra a les parts circumdants sanes i deixa que la seva

lleugeresa s'infiltri en les àrees tenses. El que tu anomenes por no és altra

cosa que energia fixa. Has alliberar la energia. No hi ha una sensació a la

que anomenem por que prové de la supervivència biològica? Quan estàs

en perill, el cos es fa càrrec de si mateix i actua abans que pensis. Pot ser

que la sang abandoni automàticament la pell per alimentar els músculs i el

cervell, el cor llauna més ràpid per augmentar la circulació i proporcionar

oxigen, s'alliberi adrenalina, etc. Però el cos actua sense un controlador.

Més tard, pot ser que diguis "Estic en perill" i sentis por. Però el cos no

sent cap por. Només hi ha acció. La por és una reacció psicològica,

basada en la memòria. La supervivència psicològica és una il·lusió.

Distingeix entre activitat biològica i psicològica. Succeeix que el mateix

amb la còlera, la gelosia, l'odi i altres? Tots ells són conceptes. Un cop

entens el principi, pots traslladar-a totes les dimensions de la vida. Quan

sents enuig, no ho jutgis ni ho noms. Fes d'ell un objecte de percepció

lliure d'interferència intel·lectual. Els pensaments poden anar i venir però,

si no els dónes on agafar-se, no arribes a cap conclusió. Mantingues la

recerca sense conclusió i sentiràs espai entre tu i el que flames còlera.

~ 141 ~

Aquest espai no és una sensació psicològica sinó una autèntica sensació

corporal global. Com més et arribes a interessar per la veritable còlera,

més objectiva es torna aquesta, es transforma en una percepció que tu

observes més que una emotivitat en què et trobes perdut. Veuràs que no

és més que energia fixa sense cap de les característiques que la ment diu

còlera. I què passa si l'emoció emergeix sobtada i incontroladament? Quan

la crisi hagi passat, has de reflexionar amb tranquil·litat. Torna a la situació.

Deixa que visqui una altra vegada en la teva atenció objectiva. És

important que, després de cada acció, tu no et consideres a tu mateix com

el auto més aviat: "Hi ha hagut una acció". Aquest estat és un principi una

crossa. És un mecanisme per trencar l'hàbit de identificar-se amb

pensaments i accions creant una relació d'espai. Però de fet el testimoni no

existeix perquè, en realitat, no existeix alguna cosa com la memòria o el

record. El que tu etiquetes com el passat és el pensament present. El

pensament està sempre en l'ara, en la consciència present i conscient.

Quan la idea de ser algú desapareix, la necessitat d'un testimoni

desapareix també. És possible trobar completament lliure de tota tensió?

Quan deixis de conceptualitzar les teves sensacions, et tornaràs més

sensible a les contraccions en el moment en què es produeixin, abans de

que se'ls doni cap nom. Quan estiguis familiaritzat amb un viure lliure de

tensió, sentiràs la contracció en el seu moviment més subtil. El mateix

passa amb els pensaments. Abans del pensament, hi ha una pulsació. Si

estàs molt alerta i sensible sentiràs la pulsació en el moment abans que

arribi al cervell i es concretis. Quan vius en llibertat, la tensió encara

segueix sorgint allà on pertany a la supervivència biològica, però no crea

compensació. No es converteix en una part de la cadena de reacció. La

~ 142 ~

tensió se sent però no es fixa. La tensió té una forma diferent quan és part

de la totalitat d’un. Em sento increïblement sol tot el temps i m'agafo a

certes relacions simplement perquè són millor que res. Qui està només?

No tinguis pressa per respondre. Qui està només? Jo mateix. Està aquest

"jo mateix" aquí quan tu no estàs pensant en ell? En tant segueixis pensant

que ets algú, sentiràs aïllament. L'única diferència entre tu i els altres és

que ells són presos per la seva activitat i el seu entorn, i tu ho ets pel teu

manca d'entorn. En tots dos casos hi ha identificació amb l'objecte. És

exacta ment el mateix. La propera vegada que et sentis sol, pregunta't:

"Qui està sol?" Busca aquest "qui". Mai ho trobaràs. Quan sents carència,

és un do de Déu. És la major oportunitat que puguis tenir en la teva vida.

Potser no ho sentis així però, si mai sentissis manca, mai et sentiries

empès a investigar. Me sento aclaparat per un sentiment de culpa que

pesa sobre mi. I mentre segueixis creient en la imatge que tens de tu

mateix, hi haurà culpa. Has de veure que aquesta imatge no és més que

una projecció en l'espai i el temps. Tu no ets la pel·lícula, tu ets la llum que

et permet veure la pel·lícula. Allibera't de pensar que tu ets la pel·lícula. La

pel·lícula és fracció i la fracció només pot veure fracció. Per tant, una

fracció és conflicte. Fins que no vives el tot, hi haurà conflicte. Viu en

vacuïtat, lliure d'imatges, i arribaràs a sentir plenitud. mentre hi hagi

objectivació no podràs viure en plenitud. És bonic viure en el no res, ser

res. Viure en vacuïtat significa viure lliure de tota imatge, lliure de tot punt

de vista, lliure fins i tot de la idea del no-res. Jo et suggereixo que llegeixis

el sermó de Meister Eckhardt "Beneïts siguin els pobres", que diu, de

forma més bella de tot el que pogués mai dir jo, el que és la veritable

vacuïtat, la veritable pobresa. Las emocions i sentiments, segueixen

~ 143 ~

sorgint quan vius en vacuïtat? l'emoció, tal com tu l'entens, és un estat

emocional, el que jo anomeno emotivitat. És reacció; et lliga a la imatge de

"jo" a través de la memòria i l'hàbit. L'emotivitat és repetició, com quan

sents que ja t'has sentit així d'una certa manera amb anterioritat. Raja del

desig de seguretat. És un moviment de toma moltes persones viuen en

contínua emotivitat sense haver-ho qüestionat mai. Les emocions, d'altra

banda, són sempre noves. Són flexibles. L'emoció pertany a la vacuïtat.

Dissol l'ego. En l'emoció, la dualitat subjecte-objecte s'elimina. És bellesa.

Quan et trobes lliure d'estats i imatges i veus una obra d'escultura, una

pintura, o sents música, o llegeixes un poema, o contemples el sol ponent,

o toques al teu estimada, no hi ha subjecte només està l'acció de veure,

sentir, toca. En aquesta acció lliure de subjecte sorgeix l'emoció. L'emoció

integra mentre que l'emotivitat aïlla. Així doncs, allibera't de l'afectivitat. En

aquesta absència d'emotivitat, potser tinguis la impressió, al principi, que

t'estàs tornant indiferent. Però molt aviat veuràs que realment hi ha afecte

per tot el que t'envolta. L'emoció, l'afecte, és donar. Aquet d'acord que la

vida és sofriment? Quan estàs identificat amb l'existència i vius a la cadena

de la reacció, causa i efecte, llavors la vida sí que és patiment. Però, quan

per un moment estàs completament fora d'aquesta identificació, llavors el

sofriment apareix en forma diferent. En aquest cas apareix perquè has

provat la llibertat però encara no estàs completament harmonitzat amb ella.

En aquest patiment hi ha vida. És el gran dubte que et fa estar insatisfet

amb el que sigui menys que el tot. Et porta confirmació del que tu ets. Un

altre patiment únicament condueix a la fallida! Com puc anar més enllà del

sofriment diari? La causa original del sofriment és un sentiment d'aïllament,

de no estar relacionat amb el tot. Això porta conflicte a la teva vida.

~ 144 ~

Generalment tu només veus el conflicte, el sofriment superficial; però, quan

el patiment es contempla profundament més enllà del nivell del conflicte, la

causa original aflora. Has d'afrontar els orígens del sofriment i no deixar-te

distreure pels efectes secundaris. És l'ego el que pateix. Quan el patidor

fraccionari desapareix, el sofriment llavors apunta a la unitat. Patir

l'il·luminat? Si hi ha algun patiment, és en un lloc desconegut en el qual

sents que els altres no estan amb tu a la llibertat. Però tot i així la teva

llibertat irradia. Actua un amb el dolor físic de la mateixa manera que amb

les altres sensacions? Sí. El cos és fonamentalment sa. Posseeix una

memòria orgànica de la salut. Quan el cos és ferit, hi ha una certa sensació

però la teva reacció i la teva memòria la exageren i mantenen. Si

contemples la sensació lliure de compensació i de la interferència

d'imatges, aquesta es veurà considerablement reduïda. La major part de

l'així anomenat dolor és no acceptació. El treball d'un doctor consisteix

només en ajudar al cos a trobar la seva pròpia salut. Un ha d'anar amb

l'orgue, amb la memòria orgànica, i no contra ella. Avui dia, La major part

de la medicina es dedica a combatre la malaltia! Quina és la importància

d'una bona nutrició? El teu cos és el que penses, sents i menges. El

menjar no només és el que ingereixes per la boca. El teu cos es compon

de cinc elements: aigua, terra, aire, foc.. I per això, tot el que t'envolta és

aliment. La manera en què maneges els cinc elements és el que

constitueix la bona alimentació. Respecte al que absorbeixes a través de la

boca, hi ha menjar que ajuda a mantenir l'organisme i hi ha també el que

s'anomena menjar per seduir el palada. Lo que menges s'ha de determinar

per observació. Pren nota de com actua en tu, com et sents abans i

després d'un àpat, com el teu cos es va a dormir i com es desperta. El

~ 145 ~

propi cos et portarà a fer una eleccions. Què classe d'exercici necessita el

cos? Pregunto això perquè et sento ensenyar una forma de ioga basada

en l'antiga tradició cachemir. En primer lloc, mai em sentiràs utilitzar la

paraula "ioga" per descriure el que ensenyo. En general, el ioga s'entén en

termes dualistes com la unió del suposat jo individual amb el supòsit Jo

universal. D'aquesta manera, s'ha convertit en un procés d. "arribar a" i

"convertir-se en", un procés de la voluntat. Encara que utilitzem els

tradicionals asanes i pranayama, postures i tècniques de respiració

codificades per Patanjali, el treball comença amb la convicció que no hi ha

res a assolir ni res en el que convertir-se. No és més que una manera

d'arribar a conèixer el que donem per fet com a cos, sentits i ment. Ens

porta en primer lloc a saber el que no som i, finalment, es fa clar el que

fonamentalment som. Cos, sentits i ment són llavors una expressió de la

nostra totalitat. Quan viatjava per l'Índia el 1968 vaig anar a trobar-me amb

un home sant i els seus deixebles. Em vaig sentir atret cap a ells per bells

càntics i execucions de certes accions rituals, o licitacions. En el transcurs

de la meva conversa amb aquest home, li vaig preguntar què entenia ell

per la paraula ioga i em vaig quedar sorprès davant la simplicitat de la seva

resposta. Va dir: "Ioga és sentir-se bé, fer bé, és comportament recte en el

moment mateix. És ser apropiat a la situació en tota la teva acció mental i

física. Ioga és estar unit al present. "Com podem arribar a aquest sentir-se

bé, a aquest comportament recte? El cos és els cinc sentits i els cinc

sentits són el cos, però generalment els cinc sentits es troben condicionats.

Per a tu, el cos és més o menys una imatge construïda al teu cervell, de

manera que no és el veritable cos el que es desperta al matí, sinó una

sèrie d'imatges que vénen fins a tu. Quin objecte té exercitar el cos

~ 146 ~

condicionat? No fas més que reforçar els seus esquemes. Quan els cinc

sentits s'alliberin de la memòria, se sentirà que el cos consisteix

principalment en nivells de sensació. El foment de la sensació corporal et

anticipa un estat de la teva sentir global. També et torna a l'equilibri del teu

cos entero. El sentir global va més enllà de la forma física del cos. Aflueix a

l'espai circumdant. És aquest sentiment d'expansió el que ajuda a aniquilar

la imatge d'un mateix, ja que l'ego no és més que una contracció, un

fracció. La expansió és el "no estat" exempt d'ego. En l'expansió no hi ha

aïllament. Expansió és amor. Quin és l'eina que un fa servir en aquest

enfocament? És un profund "escoltar", lliure d'interferència mental. Per

mitjà d'aquest escoltar poden desplegar els subtils estrats d'energia que hi

ha al cos. Treballant a través d'un escoltar lliure de voluntat o obstinació

d'assoliment, el cos troba el seu original estat de lleugeresa, expansió i

transparència i l'harmonització natural de l'energia a la seva plena

expressió. Treballant amb el cos expandit un arriba a la ment expandida. El

cos-ment expandit és el llindar del nostre veritable ésser, de la nostra

consciència sense objecte. Encara que al principi l'èmfasi pugui semblar

estar en el cos, al final es troba en el mateix escoltar, que és receptivitat,

obertura, la nostra veritable naturalesa en la qual el cos i ment existent.

Què vols dir amb "sensació corporal"? el que tu anomenes el teu cos no és

més que un embolcall en què viu un cos subtil. Aquest cos interior és

energia subtil, la força vital que sosté al cos físic. Tota la nostra sensibilitat

depèn d'aquesta força vital. Paradoxalment, tot i que el cos subtil resideix

en el cos físic, irradia més enllà d'ell i es troba amb tot el que l'envolta. Així

doncs, el cos en la seva totalitat posseeix una extensió molt més gran que

el que generalment es creu. A mesura que el cos físic, al llarg de tota la

~ 147 ~

vida, es troba cada vegada més condicionat pel arribar a ser, es va

convertint en un nus de tensions i contraccions i el cos subtil acaba

quedant paralitzat en la seva expressió. La seva irradiació es veu entorpida

i el cos físic es troba aïllat del seu entorn. Quan aquesta força vital

s'obstrueix, hi ha un envelliment prematur del cos físic que es manifesta

primer com una disminució de sensibilitat i energia. En el cos sa i natural,

cada cèl·lula és penetrada de vida. El mostra enfocament consisteix, per

tant, en retornar l'energia a la seva plena expressió, tal com es troba en la

primerenca infància. Això aconsegueix el seu funcionament complet quan

s'és conscient. Així doncs, el primer que fem en el nostre treball corporal

és despertar el cos d'energia, fer-lo objecte de la nostra consciència.

Aquesta energia se sent, és una sensació. Això és el que jo anomeno

sensació corporal. Quan la sensació d'energia està plenament viva, porta

amb si una modificació de l'estructura física. Qualsevol altre intent d'alterar

el cos prové de la voluntat, de la ment, i és violència. En tot moviment és el

cos d'energia, el cos vital, el que mou i porta al cos físic amb si. L'èmfasi

del nostre ensenyament, a aquest nivell, recau per tant, no en la postura o

estructura física, sinó en aquesta sensació corporal. Quan el cos vital és

despertat, tota l'estructura muscular es relaxa i té lloc una re orquestració

de l'energia. Cada sentit deixa llavors d'estar limitat al seu òrgan físic per

expandir-se per tot el cos. En aquesta sensació global participen tots els

sentits. L'estar en expansió automàticament et porta més enllà de la idea

de ser una entitat separada. El treball corporal és una manera de conduir-

te a la unitat amb tots els sers. Que li passa al cos d'energia quan mor el

cos físic? Es dissol en l'energia universal. El cos astral, és el mateix que el

cos d'energia ? Què cos viatja quan somiem? El cos astral pertany a la

~ 148 ~

psique i el cos d'energia als sentits. El cos astral és energia encara més

subtil. Quan somiem, és el cos astral el que pren amb si al cos d'energia

per a la seva expressió. Però pensar en el cos astral és una manera

d'escapar de la veritable qüestió: Qui sóc jo? No et deixis seduir pels

estats. El teu veritable naturalesa no és un estat. Sen que entenc el que

dius però, després, actuo des del punt de vista individual. És només

qüestió d'esperar la claredat? Actua en la vida diària d'acord amb el teu

enteniment. Això és molt important. Pren nota després de si has actuat

d'una manera mecànica. Després que hagis notat diverses vegades que

has reaccionat de certa manera, començaràs a sorprendre't a tu mateix

enmig de la reacció i un dia arribarà, pots estar segur, en què estaràs

alerta abans que reaccions. De manera que no qualifiquis la teva acció ni

et condemnes a tu mateix. N'hi ha prou que simplement la vegis. Quan

l'hagis vist, hauràs tret el carbó del foc. Hauràs retirat l'energia fixa que

sosté la teva esquema de comportament. Si simplement estàs alerta i

obert, ja estàs vivint en el teu plenitud. Com puc reconèixer una maduració

en la meva manera de vida? Et sentiràs cada vegada més lliure

d'antagonisme i contradicció. Si sents una contradicció en la teva vida

diària i romans encallat en ella, pots trucar a això falta de maduresa. Però

la crisi és una cosa bella quan et deixa sense referència, incapaç de

moure't a esquerra o dreta. Sents que tot el que has fet en la teva vida és

inútil, que no pot passar res. Això et porta a la desesperació. Llavors has

de afrontar-lo de veritat. A l'afrontar-ho, arribes a esperar en actitud oberta.

En altres paraules, l'important ja no serà la crisi sinó la manera d'afrontar-

la. Vives a la immobilitat mateixa. Aquest és un nou nivell d'entesa, un salt

en la maduresa. Sol quan té lloc aquest desplaçament de l'objecte, de la

~ 149 ~

situació, al subjecte, l'acceptació o benvinguda a aquesta, és possible

aquesta veritable maduresa. La maduresa no arriba a través de

l'acumulació d'aprenentatge, experiències, sistemes, idees o conceptes.

Arriba quan no pots caminar i has de salta. Tot teu ésser és aconseguit en

aquest salt i la claredat aflora. Potser hi ha molts salts així, però tu no

necessites molts, potser només un! Com és que sento la pertorbació dels

pensaments i sentiments més encara, tot i sentir-me més profundament

orientat que abans? Si tires una pedra a un llac tempestuós, pot ser que no

vegis les ones encara que n'hi hagi. Però, llança un còdol a un llac en

calma i veuràs clarament les ondulacions. Sento en una espècie de llimbs,

perquè sé que jo no sóc l'objecte i no estic interessat en explorar-me enllà;

i, no obstant això, sento que he de continuar explorant d'alguna manera o,

si no, el foc de la recerca s'extingirà! Aquest sentiment d'inutilitat, en què

no et mous en cap direcció, ve quan l'objecte ha perdut amb el seu sabor.

Si realment vius aquest moment, et trobaràs en una nova dimensió en la

qual l'èmfasi recau més en la quietud que en la pròpia activitat. El goig

resideix llavors "darrere" de l'acció i no immers en ella. Però naturalment,

com dic molt sovint, aquesta expressió de "sensibilitat posterior" no és

exacta perquè implica una actitud d'observació desaplegada que no és en

absolut el que es vol dir amb això. La desafecció o distanciament és una

activitat mental, mentre que a la calma que es dóna enmig de l'activitat no

hi ha lloc per a una llacuna psicològica. Es vital que vives d'acord amb el

teu enteniment. Un cop hagis vist els esquemes, estigues alerta i no entris

en ells. Una vegada en que vaig sentir que no tenia pensament, ni cos, ni

cap perquè no dura aquest estat? Aquest observar en absència de

pensaments és encara una funció mental, si bé de la índole més subtil. El

~ 150 ~

reflex d'identificar-se amb fenòmens continua. El no-estat que constitueix la

teva veritable naturalesa no té res a veure amb l'absència o presència de

fenòmens. Una vegada vaig estar al no-estat del que parles. Com pot

arribar a ser permanent? M'adono que intento repetir les circumstàncies

que van conduir a el. Quan ja has tingut un cop la no-experiència, pots

tenir-la també ara, però no té res a veure amb la memòria. No pots repetir-

la. Tot el que pots fer és ser conscient que hi ha moments en la vida diària

en què no estàs experimentant com, per exemple, quan estàs atònit, quan

obtens un desig, quan es porta a terme una acció o un pensament toca la

seva fi. També, en el moment abans que el cos es desperti o s'adormi.

Només cal que coneguis aquests moments perquè siguis espontàniament

sol·licitat per ells. Poden passar que un es vegi inesperadament

aconseguit en tot el seu ser. Quan el cos-ment no està preparat, ell mateix

fa una experiència de la no-experiència. L'ego, sentint la seva existència

amenaçada, fa un estat del moment. Per aquesta raó la ment ha d'estar

informada i el cos a punt. Altrament, no fas més que posar el moment

intemporal en el marc de la memòria i després tractar de repetir-ho. Un cop

coneixes tu no-estat, s'observa solament com tornes als vells esquemes.

De manera que, si un no està preparat en ment i cos, es queda en una

cosa accidental. Què vol dir "estar preparat"? Has de conèixer l'art de

renunciar a tots els nivells. Rebre és renunciar a posta. És important

arribar al lliurament, a rebre, a nivell fenomènic. Això vol dir que la ment ha

de conèixer els seus límits i el cos ha de trobar-se lliure d'habituals

esquemes, contraccions i tensions. És un estar obert a tots els nivells de

l'estructura psicofísica. Llavors, quan la revelació et arriba, et satura

espontàniament. No troba localització. Així que deu haver un profund

~ 151 ~

desig, una voluntat i una capacitat de deixar-se lleva. D’altra manera, els

esquemes residuals et porten de nou als vells maneres, o les teves

activitats en la vida poden alejar-te. Devem d’explorar l'art de la

transposició. Aquest requereix una completa receptivitat perquè

l'enteniment es transposi a viure. Quan, un cop t'has familiaritzat amb

aquesta transposició, deixant-te portar, hi ha una sobtada rectificació en el

pla fenomènic, Tu no et contreus, allunyant-te, sinó que et deixes portar

per complet. Pren-te temps fins que estiguis completament impregnat. El

paper d'un mestre és ajudar-nos en aquest deixar-se portar? Sí. El mestre

t'ensenya com arribar a una renúncia, com fer-se un artesà en aquesta

transposició. Però tot ensenyament és per a la ment. No ha d'haver

ambició, ni intenció d'arribar nada. De manera que, abans d'aquesta

revelació que anomenem il·luminació, és important estar físicament

preparat, vivint en obertura i profunda receptivitat psico-fisiològica. Llavors,

es trasllada espontàniament a tots els camps del viure. La meva pregunta

és: per què per a la majoria de les persones la claredat intel·lectual sembla

precedir al recte viure? Per què som reticents a posar en pràctica el nostre

enteniment? Sovint penso en el prec de Sant Agustí: "Senyor, doneu-me

castedat, però no me la donis encara!" La transposició és un art. Un ha de

ser artesà. La transposició de l'enteniment en vida produeix inseguretat en

la persona. En la transposició, hi ha un trànsit en què un "jo" no té on

agafar-se, ja que requereix investigar, escoltar, estar obert. La majoria de

les persones prefereixen romandre en la inseguretat en comptes de deixar

morir completament a l'ego. El trànsit és dolorós per als residus de la

persona i la majoria intenta evitar-ho. Un cop s'ha consumat la

transposició, ja no hi ha ego cap per preocupar-se. Una pregunta pràctica:

~ 152 ~

el treball corporal que tu ensenyes, portarà a un a l'art de deixar-se portar?

Sí: és només per això. En el deixar-se portar hi expansió de la ment i el

cos i, en aquesta, un té un pressentiment de la realitat, del seu globalitat. A

sovint dius que hem de familiaritzar-nos amb el fet morir. És això el mateix

que renunciar o deixar-se portar? No creus que moltes persones posposen

això fins al moment mateix de la mort? Sí. Però llavors cal tenir algú que

ha despertat per assistir -en aquest pas de deixar-se emportar. Aquesta

se suposa que és el paper del sacerdot en els últims ritus. Com morir i com

dormir són el mateix. Pot ser que, abans de dormir, arribis a una renúncia

conscient. El mateix succeeix amb la dissolució del nat. Hauries d'estar

alerta a la natural renúncia abans de dormi Primer familiaritza't amb això i,

després, arriba a ser coneixedor en l'art de deixar-se portar en l'estat de

vigília. Aquest és el veritable significat de la paraula sacrifici. Hi ha

vegades en què un moment abans que el meu cos es desperti, al matí, em

sento ja despert. És aquesta la consciència de la qual parles i que és la

nostra naturalesa darrere de tot funcionament? Sí. Aquest moment depèn

d'aquest deixar-se portar abans d'adormir del que acabem de parlar. Com

pot aquest breu moment de fer-se continu? Quan no et perdis en les

activitats, trobaràs tota la teva matí fundada en ell. Portes a terme les

activitats, però et mantens al darrere. No estàs enganxat a elles. Veu, en

l'instant en què succeeix, com t'identifiques de nou amb el cos-ment tan

aviat com es desperta. No objectivismes el moment abans de la

identificació com una absència d'activitat. El teu ser etern, la teva

consciència, és la llum que hi ha després de tota activitat, tota percepció.

Donat que el moment abans que el cos desperti depèn del moment abans

que s'adormi, hi ha un despertar similar sense objectes després del gran

~ 153 ~

somni, la mort, si un es desprèn prèviament de tots els residus de la

persona individual? Sí. La vigilància sense objecte després de la mort, la

consciència, és la mateixa que en el moment abans que el cos desperti al

matí. Tot apareix en la consciència, que no es veu afectada pel naixement

o la mort. No hi ha ni un sol moment sense consciència; de manera que,

després de la mort del cos, la consciència segueix estant allà com sempre.

De manera que, aquell que ha mort per a la persona en vida desperta en la

consciència. I què hi ha de tots els altres? Tot està en la consciència però,

com hem dit, un pot estar despert a la consciència o no. Per a la majoria,

després de la mort, ser conscient és una cosa passiu. Del que es tracta és

de ser consciència conscient: consciència conscient de si mateixa. Això

només pot tenir lloc abans que el cos mori. Atès que la majoria de les

persones només es coneixen a si mateixes com a objectes i no es

coneixen com consciència, pocs, després de la mort, es dissolen en la

consciència que es coneix a si mateixa. La consciència que es coneix a si

mateixa està realitzada i no busca més expressió. Així que el món com a

manifestació és l'expressió d'una consciència que encara no es coneix a si

mateixa? Exactament. El teu veritable naturalesa és ser consciència

conscient. És suprema suficiència. Lo que dius sona bonic. Però, com pots

saber aquestes coses si no has experimentat encara la mort del cos? Què

prova pots donar-me de que realment saps com és la vida després de la

mort? La consciència, la presència de la vida, hi és abans que el cos es

desperti. És anterior al pensament i l'acció de pensar És el que ets

eternament. És consciència silenciosa, sense nom, sense atribut, però

expressant-se en tots els noms i formes. Molts dels canvis que el cos i la

vitalitat experimenten com expressions temporals de consciència són

~ 154 ~

hipotètics. Però res hi ha hipotètic respecte al que tu realment ets, la qual

cosa és continu. La consciència és la seva pròpia prova, sense objecte i

sense testimoni. Quan vius conscientment no hi ha mort.

Hi ha relació en la unitat?

Ésser humà és estar relacionat. Com a éssers humans, vivim en relació

amb els elements, el sol, la lluna, les pedres de la terra i tots els éssers

vius. Però, què vol dir "estar relacionat", "viure en relació amb"? Quan fem

servir aquesta paraula, volem dir en general un vincle d'alguna classe entre

entitats individuals, objecte amb objecte o subjecte a fi. La paraula relació

pressuposa ací un estar separat, 1 unir unes fraccions amb altres. Aquesta

visió friccional del estar relacionat és purament conceptual. És un producte

de la ment i no té res a veure amb la percepció pura, amb la realitat, amb

el que és de veritat.

Quan vivim lliures de tota idea i projecció, vam entrar en contacte real amb

el que ens envolta. Parlant des del punt de vista pràctic, per tant, abans de

poder relacionar-nos amb el nostre entorn hem de saber relacionar-nos

amb el que està més a prop nostre, el cos, els sentits i la ment. L'únic

impediment per a la percepció clara del nostre estat natural és la vigorosa

idea de ser un individu separat, de viure en un món amb altres éssers

separats. Tenim una imatge de nosaltres mateixos. Aquesta imatge només

es pot mantenir en relació amb altres coses i, d'aquesta manera, fa

objectes de tot el que ens envolta, amics, fills, cònjuge, intel·ligència,

compte bancari, etc., i entra en el que ella anomena una relació personal

amb aquestes projeccions. La fantasiosa idea d'un jo és una contracció,

una limitació de l'ésser real en la seva totalitat. Quan aquesta noció mor,

trobem la nostra expansió, quietud i globalitat naturals sense perifèria ni

~ 155 ~

centre, sense exterior ni interior. Sense la noció d'individu, ja no hi ha cap

sensació d'estar separat i ens sentim en unitat amb totes les coses. Sentim

el que ens envolta com esdeveniments en restringida totalitat. Quan la

nostra parella o fills se'n van de casa o el nostre compte bancari es

desploma, és un succés que té lloc en nosaltres. La consciència roman

constant.

Tot fenomen, tota existència és una expressió dins de la globalitat i les

varietats d'expressió només tenen significat i relació amb la llum del tot.

Relacionar-és relacionar-se amb el tot. Com que no hi ha cap partit de

fraccions, en el tot no hi ha cap altre. Parlant amb propietat, per tant, en la

perfecta relació no hi ha relació ni dualitat alguna; únicament hi ha

globalitat. Tota percepció apunta directament al nostre ésser essencial, a

la quietud, en no-estat natural que és comú a tota existència. Així doncs,

en l'expressió humana, estar relacionat és estar en comunió amb el tot. En

aquesta comunió, l'anomenada presència de l'altre se sent com un donar

espontani i la nostra pròpia presència és un espontani. Ja no hi ha una

sensació de falta ni, per tant, una necessitat de demanar, perquè

senzillament el rebre ens porta a la nostra obertura. Quan vivim en

obertura el primer impuls és ofrenen. El estar en obertura i el moviment

espontani d'oferir és amor és meditació. És una nova dimensió del viure.

Dius que no hi ha cap altre, però no pots dir que no hi ha diferències entre

les persones. Jo tinc el meu caràcter i les meves aptituds així com altres

tenen les seves.

Tu vius en contracció, pensant en tu mateix com un individu. On troben

significat dels termes "jo" i "meu"? Quan mires de veritat dins de tu mateix,

no pots dir que el cos et pertany. Tu ets el resultat de dues persones i cada

~ 156 ~

progenitor té dos progenitors i així successivament. Tota la humanitat està

en tu. Ets el que absorbeixes. Comes hortalisses, peix, carn i aquests

depenen de la llum, el sol, el calo. La llum està relacionada amb la lluna i

les estrelles estan totes relacionades entre si. No hi ha res personal en

nosaltres. El cos està en orgànica relació amb l'univers. Està fet dels

mateixos elements que tota la resta. La composició dels elements varia,

però aquesta variació és gairebé insignificant en els éssers humans.

Potser hi ha diferències en estructura i color, però la constitució i el

funcionament són els mateixos en tots nosaltres. No hi ha res de personal

en el cor, el fetge, els ronyons, els ulls, les orelles o la pell, ni tampoc en

els elements que configuren els models de conducta, pensament,

reaccions, còlera, gelosia, competició, comparació i altres. Són tots ells els

mateixos aquestes dues emocionals. Les funcions corporal-mentals en un

sentit universal i la cura que ha de portar-se són els mateixos en tots

nosaltres. Has entendre el cos i cooperar amb ell. És la ignorància del

mecanisme el que crea conflicte. La investigació només es pot dur a terme

en la vida diària. La teva ment i el teu cos es reflecteixen en la teva

conducta des del matí fins al vespre. La teva atenció ha de ser bipolar,

observant els camps interior i exterior. Las relacions són el mirall en el qual

es reflecteix el teu ser interior. Sé conscient que tu ets una baula en la

cadena á cobert de paraules, projeccions i imatges. Una dona o un home

no existeixen en si mateix o en si mateixa. Apareixen en aquest fons

ocasionalment. És només en aquesta absència d'expectativa on les

qualitats d'home i dona poden aparèixer sense clixés i repeticions. Entre

dues persones, en general, hi ha molt poc trobada real. L'única cosa que hi

ha és una conjunció de dos models. Això causa conflicte i avorriment. Tus

~ 157 ~

veïns i amics tenen idees sobre tu. No et deixis enganyar per aquestes

idees ni, al seu torn, tinguis tu idees sobre ells. No apreses a les persones

en la teva memòria. Les circumstàncies mai es repeteixen; la vida mai es

repeteix. És només l'ego que, desitjós d'una seguretat coneguda, etiqueta

a tots els éssers i situacions. Viu per tant entre com t'envolta com si fos la

primera vegada. Sé sense qualificacions. En aquesta nuesa ets bell i cada

moment és ple de vida. Quan puc saber quan estic sent impulsiu i quan

espontani? El comportament impulsiu és una reacció. És condicionant.

Quan no et prens a tu mateix per res, ets un ésser que estima i no hi ha

cap reacció. Com dius o fas pertany a la pròpia situació i no a una idea.

L'acció espontània està lliure de memòria. És perfectament estètica, bella i

correcta. És fonamentalment ètica. No tinc clar, més concretament, quan el

desig sexual és compulsiu o impulsiu i quan és una expressió espontània

de amor. En el veritable amor no hi ha amant ni estimat. Hi ha un moment

que ve del cos per celebrar aquest amor en el pla corporal. Aquesta unitat

en la sensació corporal brolla directament de la unitat del propi amor. El

comportament entre dos amants és un art. Un artista apel·la a la seva més

alta imaginació. Però la imaginació s'ha d'utilitzar per exaltar l'amor i no per

compensar la seva falta. El ritme biològic i la imaginació són inherents a

l'amor i només l'amor pot renovar constantment l'estimulació; d'una altra

manera, hi ha avorriment. Avui en dia, per desgràcia, hi ha una gran

confusió al voltant de el que és desig que flueix del ritme biològic i desitjo

que procedeix de la ment i és repetició mecànica. Hi ha tanta estimulació

mental que la majoria de les persones han perdut contacte amb els seus

ritmes biològics i s'han quedat esmussats o s'han tornat mecànicament

avariciosos. La repetició mecànica entorpeix el ritme natural. En la

~ 158 ~

repetició mecànica només hi ha prendre i usa. Quan la ment, la memòria,

intervé, el cos ja no està obert en tota la seva capacitat i llavors

l'estimulació sensual ja no té poder i tu la recompenses amb imatges i

esforç. És un cercle viciosos. Tenen estar clar pel que fa a la naturalesa

del teu desig. No et deixis influir per una informació de segona mà. Només

hi ha amor i, en aquest amor, algunes vegades apareixen l'home i la donar.

No hi ha ni hàbit ni reflex automàtic algun en aquesta aparició. La majoria

de les anomenades respostes a les persones no són altra cosa que hàbits i

reacciones. Existeix el que anomenem una conducta immoral? Quan un

viu com consciència, cada moment porta amb si moralitat que brolla de la

bellesa. Per aquells que viuen a la bellesa, la moralitat codificada és

immoral perquè el que avui pot ser moral en una situació potser no és

apropiat matí. La moralitat codificada accepta la repetició. Quan cada

moment porta el seu propi enteniment moral i la seva manera d'actuar, hi

ha una plasticitat interior de ment i cos. En tant t'apliquis a tu mateix una

identitat personal, estaràs motivada per la seguretat i la compensació i no

hi haurà un adequat viure en el moment. Aquesta és la condició de la gent,

avui en dia. Vivim en una societat lesionada on no hi ha maduresa ni

maduració. A això es deu, en certa manera, el que la moralitat codificada

impedeixi que la societat s'ensorri del tot. Quan donem als nostres fills una

conducta codificada com crossa, ha de ser per tant amb la ferma convicció

que un dia ells seran capaços d'actuar intel·ligentment. Has dit que el

comportament entre amants és un art. Vol dir això que tota expressió

sexual és estètica? Quan tot apareix en amor i desapareix en amor, quan

tot és expressió d'amor, per què viure a restricció? No hi ha ni home ni

dona presents, només hi ha amor. Este amor no condicionat pot transposar

~ 159 ~

al nivell biològic, però el que es diu sexualitat no existeix per a mi. Quan

només hi ha un acte biològic o algun sentiment temporal, sovint ve després

una sensació de perdre alguna cosa. Això provoca una reacció psicològica

d'aversió o indiferència de la que un pot no ser conscient. Potser només

siguin conscients que han perdut interès l'un en l'altre. En una relació

principalment basada en la biologia dels éssers estan separats. Però, en el

moment en què la funció biològica és una extensió de viure en unitat, ja no

hi ha sentiment de separació. El goig de la unitat és veritable amor i mai

perd la seva atracció. En l'expressió d'amor, tot és moral. Un és poeta,

artista, músic. Celebra amb tot el seu ser. Sembla que, quan jo viu de

moment a moment, això inevitablement porta intimitat en moltes relacions,

sense cap comparació ni res realment problemàtic. Sens dubte m'enamoro

amb força facilitat i sempre he estat convençut que aquesta és

senzillament la meva manera de ser. Estem vivint per al moment, però no

en ell. Encara t'identifiques completament amb les diferents imatges de la

pel·lícula, encara vius en l'esdevenir, en experiències i en aventures. El

que tu dius "enamorar-se" és afecció a un estat. No hi ha emoció real en

això, res de nou. És seguretat per la imatge de tu mateix com a home o

com a amant. Per què limitar-te a tu mateix a una imatge? Observa que la

llum que il·lumina la pel·lícula no està. En les relacions d'una personalitat

amb una altra, d'una imatge amb una altra, només hi ha conformitat,

explotació i exigències. Hi ha compulsió i violència. En la intimitat suprema

hi ha sensibilitat i un gran sentit de la bellesa i elegància. La relació

corporal és una manifestació física coronada de la unitat d'un estat

espiritual. Però, perquè la relació corporal s'elevi a hores d'ara, ha de

sorgir com una emanació espontàniament entre dos amants que viuen en

~ 160 ~

veritable unitat. Però jo em sento en harmonia amb moltes persones i

sento una trucada natural en mi a expressar aquest sentiment en el pla

físic. Puc anar d'un amor a un altre amb completa facilitat. El teu cos ha

estat mal utilitzat i ha arribat a estar completament condicionat. Aquest

comportament és un model mental en què la discriminació s'ha vist

sistemàticament reprimida. Sense aquest model, el cos es troba

completament lliure i aflora una sensibilitat madura en la qual una

discriminació selectiva entra en joc. Per tant, quan tu dius que l'amor no és

exclusiu, no té res a veure amb les relacions íntimes? L'amor pertany a

tots. No necessites confirmar-ho en el pla físic amb tots. Anteriorment vas

dir que la veritable amistat és el silenci que regna quan ja no queda res per

dir. És podia parlar més sobre això? Posem que vius amb algú a qui

estimes de debò. Potser hi ha molts moments en què no hi hagi res a

sentir ni res a pensar. En que només hi ha un estar junts. Sovint se sent

això amb parelles que porten juntes molt de temps. Quan vius amb un

home o una dona, arriba un moment en que l'un ho sap tot sobre el passat

de l'altre i ja no queda res a dir. Però els intervals són plens, no buits, i la

comoditat completa en els intervals és el fons de tota relació. Llavors és

bonic estar junts. Tot emana d'aquest silenci i torna a dissoldre a ell. I, com

a pare, hi ha alguna manera d'educar els fills a no identificar-se amb la

personalitat? Fins certa edat, el nen mira constantment a través de tu per

apropiar-se de si mateix al món. Així que has de ser lliure i és la teva

llibertat la que constitueix l'ensenyament. La manera en què es comporten

els pares és molt important. Hi ha tantes coses que no es poden dir, sinó

només demostrar en el viure ... Per descomptat, hi ha autoritat en la teva

manera de comportar-, però no és una autoritat imposada. L'autoritat reial

~ 161 ~

mai és autoritària. Ve de la saviesa impersonal, no de la personalitat. El

nen ha d'entendre que no hi ha repetició. No s'ha de fixar mai una

experiència. El ha d'estar sempre investigant. Cada esdeveniment s'hauria

d'afrontar d'una manera nova. Això vol dir que tu no tractes al teu fill com

una cosa definit -un nen- sinó que a cada moment t'enfrontes amb la seva

totalitat. Mai li comparis amb un altre. Si et prens a tu mateix per pare i al

teu fill com a fill, ell se sentirà capturat encara que potser no sàpiga per

què se sent d'aquesta manera. Hi ha d'haver amistat entre pare i fill. En

l'amistat no hi ha pare, ni mare ni fill. Només hi ha amor. Com puc educar

el meu fill de manera que no hi hagi repetició? On hi ha imaginació no hi ha

repetició. Fins a l'edat de set o vuit, s'ha de posar èmfasi en la part dreta

del cervell. Aquesta és la part del sentiment, la sensació global i la intuïció.

El nen ha de romandre en la pintura, el joc, la dansa, etc. L'analítica

esquerra del cervell pot desenvolupar-se més tard amb això com fondo.

Què hi ha d'enviar els fills a les escoles? El nostre sistema educacional

està principalment construït per a la supervivència de la persona. Hi ha

molt poca humanitat en la nostra educació. Tot està estructurat al voltant

de la supervivència psicològica en una societat basada en la competició.

Però la gent jove és el començament d'una nova societat. Si eduques el

nen a casa, ell té l'oportunitat de convertir-se en un ésser bell, però has

d'afrontar aquesta responsabilitat intel·ligentment i amb els ulls oberts, o en

cas contrari ell es pot tornar contra tu, quan sigui més gran, i acusar-te de

no haver-li proporcionat les eines necessàries per sobreviure en el món tal

com és ara! .Com educar un nen en el coneixement que la conducta

codificada és tan sols una transició? Has d'estar lliure tu mateix de la

conducta codificada. Mai imposis restriccions a una situació. Naturalment,

~ 162 ~

la situació pot imposar les seves pròpies restriccions funcional i moralment.

Però aquestes restriccions no procedeixen d'una idea. Vénen de la teva

visió total, d'una intel·ligència plena. Un nen aprèn això per primera vegada

del seu nucli família. Quan els sentiments, accions i pensaments dels

pares són correctes, el nen espontàniament imita la seva conducta

correcta. Trobo que em preocupo molt pels diners . Està això justificat? No

ets l'amo del que tens. Ets el administrador. Quan un és administrador i no

amo es comporta d'una manera completament diferent perquè està lliure

d'ell. L'utilitza distintament d'acord amb la situació i no amb propòsit

d'acumulació. Gasta els diners amb elegància! Com podem saber quant

necessitem? Jo tinc família i tendeixo a preocupar-me pel futur. Quan

arribes a conèixer-te a tu mateix arribes a una jerarquia de valors. Atès que

ja no poses èmfasi en el fenomen, utilitzes el món d'una manera

completament diferent. No et associa amb una societat competitiva i

productiva que constantment crea necessitats i nous elements per a la

supervivència. La nostra societat està lligada al consumisme. És una

creació completament artificial. No empris massa temps treballant per

acumular diners! Hauries de ser capaç de treballar tres o quatre dies a la

setmana o disposar de mig dia per viure la bellesa. Quan un té família, el

present té certa extensió. Fins on arriba, només tu ho saps, però no vives

en el futur! Anteriorment parlem de com afrontar la ira quan és una reacció

psicològica, un estat emocional. Pot la còlera estar mai lliure de reacció?

Sí. Hi ha una còlera divina, però llavors ja no es tracta de veritable còlera.

És una mena d'activitat que no està relacionada amb cap imatge de si

mateix. És el sorgir de la totalitat en un gest de la rectitud funció. Des de

fora pot semblar còlera, però no és còlera. Està completament lliure de

~ 163 ~

reacció i no deixa cap residu. En el moment en que la situació ha

transcorregut, es dissol per completo. poden aquesta acció impersonal

veure alguna vegada embolicada en disputes? En el moment en què

l'entorn biològic d'un -és a dir, cos, família, suport estan en perill, sorgeix

una acció espontània. Aquesta brolla del desig de protegir, de la

supervivència biològica que està lliure de punts de vista fraccionaris i de la

idea d'un "jo" que mantenen. La acció està, per tant, integrada en una visió

global i és apropiada al moment. No dura més que la situació, d'aquesta

manera torna a dissoldre a la quietud i totalitat de les que sorgiu. Què hi ha

de l'acció en guerres de gran escala? L'anticipació col·lectiva és sempre

psicològica, la defensa d'idees. Una societat que mai actuï

anticipatoriament, sobre la idea, mai serà agressiva. La manera de

comportar-se en la guerra depèn del moment en si. Hi ha d'haver dignitat

en la defensa. L'acció lliure de reacció brolla de la intel·ligència. Ens hem

centrat tan sols en una manera de resoldre conflictes: l'aniquilació física.

No es pot dir per endavant quina manera és el més adequat.. Quan vius

lliure de tota motivació egoista teves capacitats són sorprenentment

variades!. Així que pot haver ocasions en què és correcte lluitar amb

mitjans passius? Un actua d'acord amb el moment, lliure d'idees

psicològiques i polítiques predeterminades. Llavors hi ha presència a la

situació, i només en aquesta presència pot funcionar la intel·ligència. Tenir

un ideal de passivitat en totes les situacions no és en absolut més

intel·ligent de tenir un ideal d'agressivitat. Tots els mitjans han de trobar a

la teva disposició. No pots veure't encadenat per ideals. Hi pot haver

ocasions en què convidar l'agressor a casa teva i oferir-li una menjar sigui

la forma correcta d’actual. Però no existeix passivitat, com a tal. Només hi

~ 164 ~

ha actuació. No actuar també és actuar. Què penses del nacionalisme? La

supervivència biològica inclou la comunitat, la llengua, els rituals, costums,

etc. La cultura és una extensió de l'individu pel que, en cert sentit, la

profunda necessitat de protegir la cultura és part de la supervivència

biològica. Però el nacionalisme està basat en un idealisme. És una

abstracció, una invenció. És impossible que la supervivència biològica

pugui per si sola conduir a una guerra a gran escala. Els límits de la

supervivència psicològica, d'altra banda, són menys definits. La

supervivència psicològica arrenca de la ment i arribarà allà fins on arribi la

ment. Diu que hem d'estar lliures d'ideals. Quin penses tu que és la funció

de l'idealisme? L'idealisme és un instrument de la societat per organitzar

als diversos individus i petites agrupacions d'individus que naturalment

constitueixen una cultura a una col·lectivitat més àmplia i més homogènia.

Tot idealisme, fins al més espiritual, es basa en una manera de pensar i un

esdevenir calculat vos. La guerra pertany naturalment al procés

d'esdevenir, a la comparació i l'aspiració. És esdevenir per a la hipotètica

supervivència de la persona quan, de fet, no hi ha persona. Els ideals

poden portar-te a la guerra però, en el moment de lluitar, on són els ideals?

Què és el millor que puc fer per aportar pau al món? de manera que estàs

buscant pau ?, T'agradaria veure el teu entorn en pau ?, estàs tu en pau?

Perquè, abans de donar pau al teu entorn, has d'estar en pau amb tu

mateix. En primer lloc, afronta la teva falta de pau. Observa com estàs

constantment en guerra amb tu mateix, com ets violent i agressiu amb tu

mateix. En tant que hi hagi un ego, hi haurà guerra. Com a tu pensis que

ets una entitat independent, hi haurà guerra, i serà inútil intentar posar fi al

conflicte a nivell social. Si no estàs en harmonia amb tu mateix, segueixes

~ 165 ~

sent un còmplice per a la societat. Aquesta qüestió de la guerra i la pau és

molt important. Quan arribes a l'experiència vital de l'ésser global, llavors hi

ha veritable llibertat i seguretat absoluta. Fins que no hagis integrat

aquesta llibertat, no podràs ajudar a portar llibertat social o política. La

llibertat no pot mai venir a través d'un sistema. Però cal que nosaltres

influïm en les institucions. Com podem fer-ho? No intentis influí. En el

moment en què respires, el món sencer es veu afectat per la teva inhalació

i el teu exhalació. Així, quan tu vius en pau, irradies pau. Si algú et demana

ajuda, ajuda per descomptat, però no et converteixis en un benefactor

professional. No té un una responsabilitat personal de canviar les coses

que sent que estan mal? Quan tu estàs lliure de la idea de ser algú, el

problema de la responsabilitat no juga cap paper. Quan ja no estàs limitat

per la personalitat, hi ha intel·ligència, i actuar és adequat de moment a

moment. Si tens qualsevol idea de ser algú, un amic, ajudador, persona

política, professor, mare, pare, etc., veuràs la situació només acolorida per

aquesta imatge. És una visió fraccionària i, per ser només parcial, crea

conflicte i reacció. Atès que l'acció no ha aparegut i desaparegut en

totalitat, hi haurà residu. Abans d'actuar, deu un entendre la situació. Per

comprendre-plenament, has d'afrontar els fets lliure d'idees. Ha de

pertànyer al teu totalitat; d'una altra manera, estàs lligat a la roda de la

reacció on només hi ha relació de concepte a concepte. Quan et

converteixes en un benefactor professional, ja no ets espontani. Mai pots

crear harmonia. És bonic no ser en realitat res, sense cap qualificació. Tot

el que apareix, apareix en tu i tu actues d'acord amb l'aparició emprant teu

capital, bé sigui intel·lectual, corporal, material, etc. Llavors, tota acció és

equilibrada. Dius que no cal esdevenir un benefactor professional però,

~ 166 ~

què passa si aquest és el meu treball? També, jo sé que tu viatges per tot

el món fent el bé. No podem quedar-nos asseguts i deixar que la gent

pateixi! Ningú que s'estigui morint de fam pot estar interessat en auto

exploracions. Cal cuidar primer de la supervivència biològica. I això

requereix professionals. Jo no dic que hagis de ignorar el món, sinó que

primer has de saber afrontar els fets apropiadament, és a dir, lliure de

limitat punt de vista individual. El nostre entorn s'apareix a nosaltres

d'acord amb la postura que prenem. Des del punt de vista del cos i els

sentits, el món apareix com a percepció sensorial. Des del punt de vista

mental, el món apareix com a ment. Des de la consciència, el món és

només consciència. Quan surtis d'aquí, no intentis canviar res. Sé

simplement conscient que les teves idees i les teves accions arrenquen de

la ment. En el moment que miris al teu voltant des del teu consciència,

veuràs les coses d'una manera diferent i, en veure les coses d'una manera

diferent, el teu enteniment i les teves accions seran també diferents. No

podràs mai canviar el món des del punt de vista personal. Només pots

canviar la societat des de l'impersonal, des de la consciència. Sovint

sorgeix la pregunta: "Com puc canviar la societat? No estic d'acord amb

tantes coses ... "Adona't que no hi pot haver transformació llevat que

l'acció sigui procedent d'un punt de vista completament diferent al d'abans.

En el regne personal, no deixes de ser un còmplice de la societat. L'acció

creativa únicament pot venir quan veus al teu voltant des del punt de vista

de la consciència. Llavors estàs veritablement relacionat amb la societat,

amb la situació, amb el món. Altrament, continues relacionat només amb tu

mateix, amb els teus reaccions i els teus resistències. Has de veure que la

societat comença amb tu mateix. Tu ets el teu propi entorn més proper, de

~ 167 ~

manera que aquest comença amb tu mateix. Quan aprenguis a mirar al teu

més proper automàticament sabràs mirar a l'entorn més ampli. En aquesta

manera de mirar hi ha entesa, i l'entesa porta amb si l'actuació correcta. En

el moment en que assoleixis l'enteniment viu, no et caldrà preguntar-me a

mi ni a cap altre què has de fer. No hi ha feina per fer de cas per millorar la

comunicació i el diàleg entre els diferents països? Què és la comunicació?

Ha disminuït la guerra a mesura que l'anomenada comunicació ha crescut?

Aprèn primer a comunicar-te amb tu mateix i amb el teu entorn més

immediat. Neteja el teu pròpia habitació i prepara-per rebre els convidats.

Quan hi ha ordre i harmonia en una societat, això afecta el món sencer. El

esdevenir un benefactor professional és una fuita d'afrontar el propi camp

d'un. No és més que un camuflatge. Però per descomptat, si arriba

l'oportunitat d'ajudar, mai la rebulles. Però, sens dubte, ens cal objectius en

la vida, no? On hi ha un ego hi ha una finalitat. I, quan no hi ha sentit de

"jo", no hi ha finalitat. La vida no té finalitat. Només hi ha bellesa en viure

en l'etern. Si creus que ets el "jo" individual, estàs aïllat del que t'envolta, i

aquest aïllament porta amb si sentiments d'inseguretat, por i ansietat.

Llavors busques objectius. Et preocupes i anticipes. La vida no necessita

d'una raó de ser. Aquesta és la seva bellesa. Com puc actuar amb els

sofriments dels altres? Quan ho veus profundament, no hi ha diferència

entre el teu patiment i el sofriment de l'entorn perquè tots dos són, per

igual, objectes de percepció . És a través del teu cos com has aproximar-te

al patiment de l'entorn. Tot sofriment apunta a l'últim perceptor. Mirar

d'aquesta manera, i no a través de la justificació i la inculpació. Tota

justificació és una fuita de la realitat, un rebuig. Únicament quan realment

fas del sofriment un objecte de percepció i no ho en projectes com una

~ 168 ~

cosa que és dels altres t'alliberes a tu mateix. Hi ha algun accident a la

vida? No hi ha cap accident, perquè tot el que passa pertany al tot. Des del

punt de vista personal, pot semblar accidental o casual, però a l'ull diví de

la infinitat només hi ha simultaneïtat. En la totalitat, no podem parlar de

destinació o determinisme, oi? No hi ha passat, present ni futur. El futur és

un passat projectat i el present és ja passat en el moment en què penses

en ell. Tot succeeix en la teva presència, que és intemporal. El fatalisme és

una actitud passiva en la qual un es lliura a la situació, s'identifica amb ella.

Però tu no ets la situació, la pel·lícula, sinó la llum que il·lumina i dóna vida

a aquesta. El que tu anomenes un accident, destinació, etc., està en la

pel·lícula però tu, la llum no estàs en ella. Que vols dir amb "en la

pel·lícula"? No és això determinisme d'alguna manera? El determinisme és

lineal, però no hi ha una creació concreta de la història del món. El món es

crea a cada moment a partir de totes les possibilitats. Totes les possibilitats

estan en tu ... per què identificar-se amb una expressió concreta? Tota

relativitat té significat tan sols en el teu totalitat. Quan només hi ha

simultaneïtat, llavors, tot passa a cada moment. Passat, present i futur

s'uneixen en la presència. Només des de la consciència, des de la

globalitat, es pot veure la pel·lícula en la seva totalitat. Altrament, romans

lligat a les fraccions, a les diferents imatges, i et fiques en cada escena. El

contingut de la teva vida és més del que tu coneixes. Quan hi ha claredat i

discerniment, la teva atenció i la teva energia ja no són viscudes ni es

dispersen en imagines. Quina és el fonament d'una vida veritablement

religiosa? No està en canviar el teu estil de vida o adoptar una nova

fórmula o filosofia, sinó en descobrir els límits essencials del pensar i el

devaní. Quan la ment s'esgota, arriba a la seva calma inherent. En aquesta

~ 169 ~

tranquil·litat, la realitat es reflecteix i s'experimenta amb un pressentir ment.

El pre-sentiment s'ha d'obrir a la realitat viva, al que s'ha pre-sentit.

Podríem anomenar a això una involució a la font del pre-sentiment. La

realització del pre-sentiment no pot ser una idea basada en el que altres

han dit; has, més aviat, ser arrabassat per la realitat, totalment absorbit per

ella en l'experiència directa. Aquest no només és el fonament d'una vida

religiosa, sinó el fonament per a una societat completament nova, una

humanitat en la bellesa i en l'amor.

HI HA RELACIÓ?

Ésser humà és estar relacionat. Com a éssers humans, vivim en relació

amb els elements, el sol, la lluna, les pedres de la terra i tots els éssers

vius. Però, què vol dir "estar relacionat", "viure en relació amb"? Quan fem

servir aquesta paraula, volem dir en general un vincle d'alguna classe entre

entitats individuals, objecte amb objecte o subjecte a fi. La paraula relació

~ 170 ~

pressuposa ací un estar separat, unir unes fraccions amb altres. Aquesta

visió tradicional del estar relacionat és purament conceptual. És un

producte de la ment i no té res a veure amb la percepció pura, amb la

realitat, amb el que és de veritat.

Quan vivim lliures de tota idea i projecció, vam entrar en contacte real amb

el que ens envolta. Parlant des del punt de vista pràctic, per tant, abans de

poder relacionar-nos amb el nostre entorn hem de saber relacionar-nos

amb el que està més a prop nostre, el cos, els sentits i la ment. L'únic

impediment per a la percepció clara del nostre estat natural és la vigorosa

idea de ser un individu separat, de viure en un món amb altres éssers

separats. Tenim una imatge de nosaltres mateixos. Aquesta imatge només

es pot mantenir en relació amb altres coses i, d'aquesta manera, fa

objectes de tot el que ens envolta, amics, fills, cònjuge, intel·ligència,

compte bancari, etc., i entra en el que ella anomena una relació personal

amb aquestes projeccions. La fantasiosa idea d'un jo és una contracció,

una limitació de l'ésser real en la seva totalitat. Quan aquesta noció mor,

trobem la nostra expansió, quietud i globalitat naturals sense perifèria ni

centre, sense exterior ni interior .. Sense la noció d'individu, ja no hi ha cap

sensació d'estar separat i ens sentim en unitat amb totes les coses. Sentim

el que ens envolta com esdeveniments en anar restringida totalitat. Quan

la nostra parella o fills se'n van de casa o el nostre compte bancari es

desploma, és un succés que té lloc en nosaltres. La consciència roman

constant.

Tot fenomen, tota existència és una expressió dins de la globalitat i les

varietats d'expressió només tenen significat i relació amb la llum del tot.

Relacionar-és relacionar-se amb el tot. Com que no hi ha cap partit de

~ 171 ~

fraccions, en el tot no hi ha cap altre. Parlant amb propietat, per tant, en la

perfecta relació no hi ha relació ni dualitat alguna; únicament hi ha

globalitat. Tota percepció apunta directament al nostre ésser essencial, a

la quietud, en no-estat natural que és comú a tota existència. Així doncs,

en l'expressió humana, estar relacionat és estar en comunió amb el tot. En

aquesta comunió, l'anomenada presència de l'altre se sent com un donar

espontani i la nostra pròpia presència és un espontani rebre. Ja no hi ha

una sensació de falta ni, per tant, una necessitat de demanar, perquè

senzillament el rebre ens porta a la nostra obertura. Quan vivim en

obertura el primer impuls és oferir. L'estar en obertura i el moviment

espontani d'oferir és amor. Amor és meditació. És una nova dimensió del

viure.

Dius que no hi ha cap altre, però no pots dir que no hi ha diferències entre

les persones. Jo tinc el meu caràcter i les meves aptituds així com altres

tenen les seves.

Tu vius en contracció, pensant en tu mateix com un individu. On troben

significat dels termes "jo" i "meu"? Quan mires de veritat dins de tu mateix,

no pots dir que el cos et pertany. Tu ets el resultat de dues persones i cada

progenitor té dos progenitors i així successivament. Tota la humanitat està

en tu. Ets el que absorbeixes. Comes hortalisses, peix, carn i aquests

depenen de la llum, el sol, la calor. La llum està relacionada amb la lluna i

les estrelles estan totes relacionades entre si. No hi ha res personal en

nosaltres. El cos està en orgànica relació amb l'univers. Està fet dels

mateixos elements que tota la resta. La composició dels elements varia,

però aquesta variació és gairebé insignificant en els éssers humans.

Potser hi ha diferències en estructura i color, però la constitució i el

~ 172 ~

funcionament són els mateixos en tots nosaltres. No hi ha res de personal

en el cor, el fetge, els ronyons, els ulls, les orelles o la pell, ni tampoc en

els elements que configuren els models de conducta, pensament,

reaccions, còlera, gelosia, competició, comparació i altres. Són tots ells els

mateixos aquestes dues emocionals. Les funcions corporal-mentals en un

sentit universal i la cura que ha de portar-se són els mateixos en tots

nosaltres. Has entendre el cos i cooperar amb ell. És la ignorància del

mecanisme el que crea conflicte. La investigació només es pot dur a terme

en la vida diària. La teva ment i el teu cos es reflecteixen en la teva

conducta des del matí fins al vespre. La teva atenció ha de ser bipolar,

observant els camps interior i exterior. Les relacions són el mirall en el qual

es reflecteix el teu ésser interior. Sé conscient que tu ets una baula en la

cadena de l'ésser. Quan realment sents això, l'èmfasi ja no està en ser

individual i, espontàniament, sals de la teva restricció. Tu no vius a

aïllament, en autonomia. Al estar relacionat hi ha el pressentiment de

presència.

De manera que l'individu no existeix com una entitat aïllada. Però, ¿no hi

ha la personalitat com una part única del tot?

La persona, en realitat, no és més que persona, màscara, però la paraula

ha arribat a convertir-se en sinònim de la idea de l'individu, entitat

separada i contínua. La personalitat no és la constant que nosaltres

imaginem. En realitat, no és més que una reconquestació temporal de tots

els nostres sentits, imaginació i intel·ligència, d'acord amb cada situació.

No hi ha repetició alguna en la vida i cada reconquestació és única i

original com el disseny d'un calidoscopi. L'error està en identificar-se amb

la personalitat, en conceptualitzar-la en la memòria i després prendre'ns a

~ 173 ~

nosaltres mateixos per aquesta col·lecció d'imatges cristal·litzades en lloc

de deixar que les nostres emocions, percepcions i pensaments sorgeixin i

morin en nosaltres. Som al teatre, veient la nostra pròpia obra en escena.

L'actor està sempre "darrere" de la seva persona. Sembla trobar-se

completament perdut en sofriment, en ser un heroi, un amant, un murri,

però totes aquestes aparicions tenen lloc a la presència global. Aquesta

presència no és una actitud deslligada, una posició contempladora. No és

una sensació d'estar separat, d'estar "fora". És la presència de la totalitat,

amor, d'on tot neix. Quan cap situació demana activitat, restem en un buit

d'activitat, en aquesta presència.

Quan ja no t'identifiques amb la persona, com afecta això a la vida?

El primer que notes és quant més riques i profundes són les teves

percepcions. La comunicació es torna molt més variada. Generalment,

seguim uns models fixos de comunicació però, quan vivim en obertura,

aflora una gran sensibilitat, una sensibilitat amb la qual mai somiem.

Quan contemplem el que ens envolta des de la totalitat, la nostra

estructura sencera cobra vida. Ja no sentim la música només amb les

orelles. Quan les oïdes deixen de captar el so per a si mateixos, sentim la

música amb tot el nostre cos, el color, la forma, la vibració. Ja no pertany a

un òrgan específic. Pertany a tot el nostre ésser. Això crea una profunda

humilitat i innocència. La humilitat és l'única comunicació veritable

possible.

Un viu llavors en una dimensió completament nova. Viure amb una

personalitat és viure restringit. No vives restringit! Deixa que la personalitat

viva a tu. Viure en l'entorn sense separació és d'una gran bellesa.

Podria parlar més sobre la humilitat en les relacions humanes?

~ 174 ~

La humilitat no és una cosa que un pugui portar com un vestit. No té res a

veure amb caps ajupits i mirades esquives! És el resultat de la reabsorció

de la individualitat en l'ésser, en la quietud. Resulta de la fi de tota agitació.

En estar atent i alerta, hi ha humilitat. És receptivitat, obertura a tot el que

la vida porta. Allà on no hi ha memòria psicològica ni acumulació de

coneixement, hi ha innocència. Innocència és humilitat.

En situacions íntimes o problemàtiques, cadascun ha de parlar amb

humilitat de com se sent. És simplement una declaració de fets, sense

justificació ni cap interpretació. No hem de buscar una conclusió. Si deixem

a la situació completament lliure d'avaluació, judici i constrenyiment per

arribar a una conclusió, apareixen moltes coses que no pertanyen a la

nostra memòria.

La humilitat sorgeix quan no hi ha cap referència a un "jo". Aquest buit és

el factor curatiu en qualsevol situació. Heidegger diu: "Roman obert a

l'obertura." Roman obert a la no-conclusió. En aquesta obertura, la situació

ofereix la seva pròpia solució, i oberts la rebem. Sovint, quan la solució

apareix, la ment entra i disputa amb ella, la posa en dubte.

l oferir, l'amor, ¿és present fins i tot quan algú està sent extremadament

negatiu?

Atès que tu romans sempre receptiu, tot apareix com un regal i apunta al

teu naturalesa real. L'important no és el que apunta, sinó l'actitud

receptora. A la receptivitat, tots els objectes es desvetllen i es transmuten

en amo

Quan algú està sent negatiu i tu no estàs donant peu a la seva negativitat,

pot ser que ell de sobte torni en si. És com si ell estirés la mà per agarrar

una maneta de porta que ell té la seguretat que hi és i, en no trobar-la en

~ 175 ~

aquest lloc, pren sobtadament consciència de la seva mà buida. Llavors la

situació ja no depèn d'una imatge. Depèn de l'observació mateixa.

Quina és la base per a la nostra elecció d'amics abans d'haver arribat al

punt de trobar-se lliure de l'ego?

No es poden buscar els amics. Ells vénen a tu. El fons de tota trobada és

el moment en què no hi ha res a dir. Aquí hi ha un sentiment sense

emotivitat.

Si aquest fons no està present d'una manera viva, pots estar segur que

només està cobert de paraules, projeccions i imatges. Una dona o un

home no existeixen en si mateix o en si mateixa. Apareixen en aquest fons

ocasionalment. És només en aquesta absència d'expectativa on les

qualitats d'home i dona poden aparèixer sense clixés i repeticions. Entre

dues persones, en general, hi ha molt poc trobada real. L'única cosa que hi

ha és una conjunció de dos models. Això causa conflicte i avorriment.

Els teus veïns i amics tenen idees sobre tu. No et deixis enganyar per

aquestes idees ni, al seu torn, tinguis tu idees sobre ells. No apreses a les

persones en la teva memòria. Les circumstàncies mai es repeteixen; la

vida mai es repeteix. És només l'ego que, desitjós d'una seguretat

coneguda, etiqueta a tots els éssers i situacions. Viu per tant entre com

t'envolta com si fos la primera vegada. Sé sense qualificacions. En aquesta

nuesa ets bell i cada moment és ple de vida.

Com puc saber quan estic sent impulsiu i quan espontani?

El comportament impulsiu és una reacció. És condicionant. Quan no et

prens a tu mateix per res, ets un ésser que estima i no hi ha cap reacció.

Com dius o fas pertany a la pròpia situació i no a una idea. L'acció

~ 176 ~

espontània està lliure de memòria. És perfectament estètica, bella i

correcta. És fonamentalment ètica.

No tinc clar, més concretament, quan el desig sexual és compulsiu o

impulsiu i quan és una expressió espontània d'amo

Al veritable amor no hi ha amant ni estimat. Hi ha un moment que ve del

cos per celebrar aquest amor en el pla corporal. Aquesta unitat en la

sensació corporal brolla directament de la unitat del propi amo.

El comportament entre dos amants és un art. Un artista apel·la a la seva

més alta imaginació. Però la imaginació s'ha d'utilitzar per exaltar l'amor i

no per compensar la seva falta. El ritme biològic i la imaginació són

inherents a l'amor i només l'amor pot renovar constantment l'estimulació;

d'una altra manera, hi ha avorriment.

Avui en dia, per desgràcia, hi ha una gran confusió al voltant de el que és

desig que flueix del ritme biològic i desitjo que procedeix de la ment i és

repetició mecànica. Hi ha tanta estimulació mental que la majoria de les

persones han perdut contacte amb els seus ritmes biològics i s'han quedat

esmussats o s'han tornat mecànicament avariciosos. La repetició mecànica

entorpeix el ritme natural. En la repetició mecànica només hi ha prendre i

utilitzar. Quan la ment, la memòria, intervé, el cos ja no està obert en tota

la seva capacitat i llavors l'estimulació sensual ja no té poder i tu la

recompenses amb imatges i esforç. És un cercle viciós.

Ha d'estar clar pel que fa a la naturalesa del teu desig. No et deixis influir

per una informació de segona mà. Només hi ha amor i, en aquest amor,

algunes vegades apareixen l'home i la donar. No hi ha ni hàbit ni reflex

automàtic algun en aquesta aparició. La majoria de les anomenades

respostes a les persones no són altra cosa que hàbits i reaccions.

~ 177 ~

Existeix el que anomenem una conducta immoral?

Quan un viu com consciència, cada moment porta amb si moralitat que

brolla de la bellesa. Per aquells que viuen a la bellesa, la moralitat

codificada és immoral perquè el que avui pot ser moral en una situació

potser no és apropiat matí. La moralitat codificada accepta la repetició.

Quan cada moment porta el seu propi enteniment moral i la seva manera

d'actuar, hi ha una plasticitat interior de ment i cos. En tant t'apliquis a tu

mateix una identitat personal, estaràs motivada per la seguretat i la

compensació i no hi haurà un adequat viure en el moment. Aquesta és la

condició de la gent, avui en dia. Vivim en una societat lesionada on no hi

ha maduresa ni maduració. A això es deu, en certa manera, el que la

moralitat codificada impedeixi que la societat s'ensorri del tot. Quan donem

als nostres fills una conducta codificada com crossa, ha de ser per tant

amb la ferma convicció que un dia ells seran capaços d'actuar

intel·ligentment.

Has dit que el comportament entre amants és un art. Vol dir això que tota

expressió sexual és estètica?

Quan tot apareix en amor i desapareix en amor, quan tot és expressió

d'amor, per què viure a restricció? No hi ha ni home ni dona presents,

només hi ha amor. Aquest amor no condicionat pot transposar al nivell

biològic, però el que es diu sexualitat no existeix per a mi. Quan només hi

ha un acte biològic o algun sentiment temporal, sovint ve després una

sensació de perdre alguna cosa. Això provoca una reacció psicològica

d'aversió o indiferència de la que un pot no ser conscient. Potser només

siguin conscients que han perdut interès l'un en l'altre. En una relació

principalment basada en la biologia dels éssers estan separats. Però, en el

~ 178 ~

moment en què la funció biològica és una extensió de viure en unitat, ja no

hi ha sentiment de separació. El goig de la unitat és veritable amor i mai

perd la seva atracció.

En l'expressió d'amor, tot és moral. Un és poeta, artista, músic. Celebra

amb tot el seu es.

Sembla que, quan jo viu de moment a moment, això inevitablement porta

intimitat en moltes relacions, sense cap comparació ni res realment

problemàtic. Sens dubte m'enamoro amb força facilitat i sempre he estat

convençut que aquesta és senzillament la meva manera de es

Estàs vivint per al moment, però no en ell. Encara t'identifiques

completament amb les diferents imatges de la pel·lícula, encara vius en

l'esdevenir, en experiències i en aventures. El que tu dius "enamorar-se"

és afecció a un estat. No hi ha emoció real en això, res de nou. És

seguretat per la imatge de tu mateix com a home o com a amant. Per què

limitar-te a tu mateix a una imatge? Observa que la llum que il·lumina la

pel·lícula no està en si acolorida.

En les relacions d'una personalitat amb una altra, d'una imatge amb una

altra, només hi ha conformitat, explotació i exigències.

Hi ha compulsió i violència. En la intimitat suprema hi ha sensibilitat i un

gran sentit de la bellesa i elegància. La relació corporal és una

manifestació física de la unitat d'un estat espiritual. Però, perquè la relació

corporal s'elevi a hores d'ara, ha de sorgir com una emanació

espontàniament entre dos amants que viuen en veritable unitat.

Però jo em sento en harmonia amb moltes persones i sento una trucada

natural en mi a expressar aquest sentiment en el pla físic. Puc anar d'un

amor a un altre amb completa facilitat.

~ 179 ~

El teu cos ha estat mal utilitzat i ha arribat a estar completament

condicionat. Aquest comportament és un model mental en què la

discriminació s'ha vist sistemàticament reprimida. Sense aquest model, el

cos es troba completament lliure i aflora una sensibilitat madura en la qual

una discriminació selectiva entra en joc.

Llavors, quan tu dius que l'amor no és exclusiu, no té res a veure amb les

relacions íntimes?

L'amor pertany a tots. No necessites confirmar-ho en el pla físic amb tots.

Anteriorment vas dir que la veritable amistat és el silenci que regna quan ja

no queda res a dir. Podries parlar més sobre això?

Posem que vius amb algú a qui estimes de debò. Potser hi ha molts

moments en què no hi hagi res a sentir ni res a pensar. En què només hi

ha un estar junts. Sovint se sent això amb parelles que porten juntes molt

de temps. Quan vius amb un home o una dona, arriba un moment en que

l'un ho sap tot sobre el passat de l'altre i ja no queda res a dir. Però els

intervals són plens, no buits, i la comoditat completa en els intervals és el

fons de tota relació. Llavors és bonic estar junts. Tot emana d'aquest

silenci i torna a dissoldre en ell.

I, com a pare, hi ha alguna manera d'educar els fills a no identificar-se amb

la personalitat?

Fins certa edat, el nen mira constantment a través de tu per apropiar-se de

si mateix en el món. Així que has de ser lliure i és la teva llibertat la que

constitueix l'ensenyament. La manera en què es comporten els pares és

molt important. Hi ha tantes coses que no es poden dir, sinó només

demostrar en el viure ... Per descomptat, hi ha autoritat en la teva manera

~ 180 ~

de comportar-, però no és una autoritat imposada. L'autoritat reial mai és

autoritària. Ve de la saviesa impersonal, no de la personalitat.

El nen ha d'entendre que no hi ha repetició. No s'ha de fixar mai una

experiència. Ell ha d'estar sempre investigant. Cada esdeveniment s'hauria

d'afrontar d'una manera nova. Això vol dir que tu no tractes al teu fill com

una cosa definit -un nen- sinó que a cada moment t'enfrontes amb la seva

totalitat. Mai li comparis amb un altre. Si et prens a tu mateix per pare i al

teu fill com a fill, ell se sentirà capturat encara que potser no sàpiga per

què se sent d'aquesta manera. Hi ha d'haver amistat entre pare i fill. En

l'amistat no hi ha pare, ni mare ni fill. Només hi ha amo

Com puc educar el meu fill de manera que no hi hagi repetició?

On hi ha imaginació no hi ha repetició. Fins a l'edat de set o vuit, s'ha de

posar èmfasi en la part dreta del cervell. Aquesta és la part del sentiment,

la sensació global i la intuïció. El nen ha de romandre en la pintura, el joc,

la dansa, etc. L'analítica esquerra del cervell pot desenvolupar-se més tard

amb això com a fons.

Què hi ha d'enviar els fills a les escoles?

El nostre sistema educacional està principalment construït per a la

supervivència de la persona. Hi ha molt poca humanitat en la nostra

educació. Tot està estructurat al voltant de la supervivència psicològica en

una societat basada en la competició. Però la gent jove és el

començament d'una nova societat. Si eduques el nen a casa, ell té

l'oportunitat de convertir-se en un ésser bell, però has d'afrontar aquesta

responsabilitat intel·ligentment i amb els ulls oberts, o en cas contrari ell es

pot tornar contra tu, quan sigui més gran, i acusar-te de no haver-li

~ 181 ~

proporcionat les eines necessàries per sobreviure en el món tal com és

ara!.

Com educar un nen en el coneixement que la conducta codificada és tan

sols una transició?

Has d'estar lliure tu mateix de la conducta codificada. Mai imposis

restriccions a una situació. Naturalment, la situació pot imposar les seves

pròpies restriccions funcional i moralment. Però aquestes restriccions no

procedeixen d'una idea. Vénen de la teva visió total, d'una intel·ligència

plena.

Un nen aprèn això per primera vegada del seu nucli familiar. Quan els

sentiments, accions i pensaments dels pares són correctes, el nen

espontàniament imita la seva conducta correcta.

Trobada que em preocupo molt pels diners. Està això justificat?

No ets l'amo del que tens. Ets l'administrador. Quan un és administrador i

no amo es comporta d'una manera completament diferent perquè està

lliure d'ell. L'utilitza distintament d'acord amb la situació i no amb propòsit

d'acumulació. ¡Gasta els diners amb elegància!

Com podem saber quant necessitem? Jo tinc família i tendeixo a

preocupar-me pel futur.

Quan arribes a conèixer-te a tu mateix arribes a una jerarquia de valors.

Atès que ja no poses èmfasi en el fenomen, utilitzes el món d'una manera

completament diferent. No et associa amb una societat competitiva i

productiva que constantment crea necessitats i nous elements per a la

supervivència. La nostra societat està lligada al consumisme. És una

creació completament artificial.

~ 182 ~

No facis servir massa temps treballant per acumular diners! Hauries de ser

capaç de treballar tres o quatre dies a la setmana o disposar de mig dia

per viure la bellesa. Quan un té família, el present té certa extensió. Fins

on arriba, només tu ho saps, però no vives en el futur!

Anteriorment parlem de com afrontar la ira quan és una reacció

psicològica, un estat emocional. Pot la còlera estar mai lliure de reacció?.

Sí. Hi ha una còlera divina, però llavors ja no es tracta de veritable còlera.

És una mena d'activitat que no està relacionada amb cap imatge de si

mateix. És el sorgir de la totalitat en un gest de la rectitud de funció. Des

de fora pot semblar còlera, però no és còlera. Està completament lliure de

reacció i no deixa cap residu. En el moment en que la situació ha

transcorregut, es dissol completament.

Pot aquesta acció impersonal veure alguna vegada embolicada en

disputes?

En el moment en què l'entorn biològic d'un -és a dir, cos, família, suport i

por- estan en perill, sorgeix una acció espontània. Aquesta brolla del desig

de protegir, de la supervivència biològica que està lliure de punts de vista

fraccionaris i de la idea d'un "jo" que mantenir. La acció està, per tant,

integrada en una visió global i és apropiada al moment. No dura més que

la situació, d'aquesta manera torna a dissoldre a la quietud i totalitat de les

que va sorgir.

Què hi ha de l'acció en guerres de gran escala?

L'anticipació col·lectiva és sempre psicològica, la defensa d'idees. Una

societat que mai actuï, sobre la idea, mai serà agressiva. La manera de

comportar-se en la guerra depèn del moment en si. Hi ha d'haver dignitat

en la defensa. L'acció lliure de reacció brolla de la intel·ligència. Ens hem

~ 183 ~

centrat tan sols en una manera de resoldre conflictes: l'aniquilació física.

No es pot dir per endavant quina manera és el més adequat.. Quan vius

lliure de tota motivació egoista teves capacitats són sorprenentment

variades !.

¿Així que pot haver ocasions en què és correcte lluitar amb mitjans

passius?

Un actua d'acord amb el moment, lliure d'idees psicològiques i polítiques

predeterminades. Llavors hi ha presència a la situació, i només en aquesta

presència pot funcionar la intel·ligència. Tenir un ideal de passivitat en

totes les situacions no és en absolut més intel·ligent de tenir un ideal

d'agressivitat. Tots els mitjans han de trobar a la teva disposició. No pots

veure't encadenat per ideals. Hi pot haver ocasions en què convidar

l'agressor a casa teva i oferir-li una menjar sigui la forma correcta d'actuar.

Però no hi ha passivitat, com a tal. Només hi ha actuació. No actuar també

és actua

Què penses del nacionalisme?

La supervivència biològica inclou la comunitat, la llengua, els rituals,

costums, etc. La cultura és una extensió de l'individu pel que, en cert sentit,

la profunda necessitat de protegir la cultura és part de la supervivència

biològica. Però el nacionalisme està basat en un idealisme. És una

abstracció, una invenció. És impossible que la supervivència biològica

pugui per si sola conduir a una guerra a gran escala. Els límits de la

supervivència psicològica, d'altra banda, són menys definits. La

supervivència psicològica arrenca de la ment i arribarà allà fins on arribi la

ment.

~ 184 ~

Dius que hem d'estar lliures d'ideals. Quin penses tu que és la funció de

l'idealisme?

L'idealisme és un instrument de la societat per organitzar als diversos

individus i petites agrupacions d'individus que naturalment constitueixen

una cultura a una col·lectivitat més àmplia i més homogènia. Tot idealisme,

fins al més espiritual, es basa en una manera de pensar i un esdevenir

calculant-vos. La guerra pertany naturalment al procés d'esdevenir, a la

comparació i l'aspiració. És esdevenir per a la hipotètica supervivència de

la persona quan, de fet, no hi ha persona.

Els ideals poden portar-te a la guerra però, en el moment de lluitar, ¿on

són els ideals?

Què és el millor que puc fer per aportar pau al món?

De manera que estàs buscant pau ?, T'agradaria veure el teu entorn en

pau ?, Estàs tu en pau? Perquè, abans de donar pau al teu entorn, has

d'estar en pau amb tu mateix. En primer lloc, afronta la teva falta de pau.

Observa com estàs constantment en guerra amb tu mateix, com ets violent

i agressiu amb tu mateix. En tant que hi hagi un ego, hi haurà guerra. Com

a tu pensis que ets una entitat independent, hi haurà guerra, i serà inútil

intentar posar fi al conflicte a nivell social. Si no estàs en harmonia amb tu

mateix, segueixes sent un còmplice per a la societat.

Aquesta qüestió de la guerra i la pau és molt important. Quan arribes a

l'experiència vital de l'ésser global, llavors hi ha veritable llibertat i

seguretat absoluta. Fins que no hagis integrat aquesta llibertat, no podràs

ajudar a portar llibertat social o política. La llibertat no pot mai venir a

través d'un sistema.

Però cal que nosaltres influïm en les institucions. Com podem fer-ho?

~ 185 ~

No intentis influir. En el moment en que respires, el món sencer es veu

afectat per la teva inhalació i el teu exhalació. Així, quan tu vius en pau,

irradies pau. Si algú et demana ajuda, ajuda per descomptat, però no et

converteixis en un benefactor professional.

No té un una responsabilitat personal de canviar les coses que sent que

estan malament?

Quan tu estàs lliure de la idea de ser algú, el problema de la responsabilitat

no juga cap paper. Quan ja no estàs limitat per la personalitat, hi ha

intel·ligència, i actuar és adequat de moment a moment.

Si tens qualsevol idea de ser algú, un amic, ajudador, persona política,

professor, mare, pare, etc., veuràs la situació només acolorida per aquesta

imatge. És una visió fraccionària i, per ser només parcial, crea conflicte i

reacció. Atès que l'acció no ha aparegut i desaparegut en totalitat, hi haurà

residu. Abans d'actuar, deu un entendre la situació. Per comprendre-

plenament, has d'afrontar els fets lliure d'idees. Ha de pertànyer al teu

totalitat; d'una altra manera, estàs lligat a la roda de la reacció on només hi

ha relació de concepte a concepte.

Quan et converteixes en un benefactor professional, ja no ets espontani.

Mai pots crear harmonia. És bonic no ser en realitat res, sense cap

qualificació. Tot el que apareix, apareix en tu i tu actues d'acord amb

l'aparició emprant teu capital, bé sigui intel·lectual, corporal, material, etc.

Llavors, tota acció és equilibrada.

Dius que no cal esdevenir un benefactor professional però, què passa si

aquest és el meu treball? També, jo sé que tu viatges per tot el món fent el

bé. No podem quedar-nos asseguts i deixar que la gent pateixi! Ningú que

~ 186 ~

s'estigui morint de fam pot estar interessat en acte explorar-se. Cal cuidar

primer de la supervivència biològica. I això requereix professionals.

Jo no dic que hagis de ignorar el món, sinó que primer has de saber

afrontar els fets apropiadament, és a dir, lliure de la limitat punt de vista

individual. El nostre entorn s'apareix a nosaltres d'acord amb la postura

que prenem. Des del punt de vista del cos i els sentits, el món apareix com

a percepció sensorial. Des del punt de vista mental, el món apareix com a

ment. Des de la consciència, el món és només consciència. Quan surtis

d'aquí, no intentis canviar res. Sé simplement conscient que les teves

idees i les teves accions arrenquen de la ment. En el moment que miris al

teu voltant des del teu consciència, veuràs les coses d'una manera diferent

i, en veure les coses d'una manera diferent, el teu enteniment i les teves

accions seran també diferents. No podràs mai canviar el món des del punt

de vista personal. Només pots canviar la societat des de l'impersonal, des

de la consciència. Sovint sorgeix la pregunta: "Com puc canviar la

societat? No estic d'acord amb tantes coses ... "Adona't que no hi pot

haver transformació llevat que l'acció sigui procedent d'un punt de vista

completament diferent al d'abans. En el regne personal, no deixes de ser

un còmplice de la societat. L'acció creativa únicament pot venir quan veus

al teu voltant des del punt de vista de la consciència. Llavors estàs

veritablement relacionat amb la societat, amb la situació, amb el món.

Altrament, continues relacionat només amb tu mateix, amb els teus

reaccions i els teus resistències. Has de veure que la societat comença

amb tu.

Tu ets el teu propi entorn més proper, de manera que aquest comença

amb tu mateix. Quan aprenguis a mirar al teu més proper entorn,

~ 187 ~

automàticament sabràs mirar a l'entorn més ampli. En aquesta manera de

mirar hi ha entesa, i l'entesa porta amb si l'actuació correcta. En el moment

en que assoleixis l'enteniment viu, no et caldrà preguntar-me a mi ni a cap

altre què has de fe.

No hi ha feina per fer de cas per millorar la comunicació i el diàleg entre els

diferents països?

Què és la comunicació? Ha disminuït la guerra a mesura que l'anomenada

comunicació ha crescut? Aprèn primer a comunicar-te amb tu mateix i amb

el teu entorn més immediat. Neteja el teu pròpia habitació i prepara-per

rebre els convidats. Quan hi ha ordre i harmonia en una societat, això

afecta el món sencer. El esdevenir un benefactor professional és una fuita

d'afrontar el propi camp d'un. No és més que un camuflatge. Però per

descomptat, si arriba l'oportunitat d'ajudar, mai la rebutgis.

Però, sens dubte, ens cal objectius en la vida, no?

On hi ha un ego hi ha una finalitat. I, quan no hi ha sentit de "jo", no hi ha

finalitat. La vida no té finalitat. Només hi ha bellesa en viure en l'etern. Si

creus que ets el "jo" individual, estàs aïllat del que t'envolta, i aquest

aïllament porta amb si sentiments d'inseguretat, por i ansietat. Llavors

busques objectius. Et preocupes i anticipes. La vida no necessita d'una raó

de ser. Aquesta és la seva bellesa.

Com puc actuar amb els sofriments dels altres?

Quan ho veus profundament, no hi ha diferència entre el teu patiment i el

sofriment de l'entorn perquè tots dos són, per igual, objectes de percepció.

És a través del teu cos com has aproximar-te al patiment de l'entorn. Tot

sofriment apunta a l'últim perceptor. Mira-ho d'aquesta manera, i no a

través de la justificació i la inculpació. Tota justificació és una fuita de la

~ 188 ~

realitat, un rebuig. Únicament quan realment fas del sofriment un objecte

de percepció i no ho en projectes com una cosa que és dels altres

t'alliberes a tu mateix i als altres del mateix.

Hi ha algun accident a la vida?

No hi ha cap accident, perquè tot el que passa pertany al tot. Des del punt

de vista personal, pot semblar accidental o casual, però a l'ull diví de la

infinitat només hi ha simultaneïtat.

A la totalitat, no podem parlar de destinació o determinisme, oi?

No hi ha passat, present ni futur. El futur és un passat projectat i el present

és ja passat en el moment en què penses en ell. Tot succeeix en la teva

presència, que és intemporal. El fatalisme és una actitud passiva en la qual

un es lliura a la situació, s'identifica amb ella. Però tu no ets la situació, la

pel·lícula, sinó la llum que il·lumina i dóna vida a aquesta. El que tu

anomenes un accident, destinació, etc., està en la pel·lícula però tu, la llum

no estàs en ella.

Què vols dir amb "en la pel·lícula"? No és això determinisme d'alguna

manera?

El determinisme és lineal, però no hi ha una creació concreta de la història

del món. El món es crea a cada moment a partir de totes les possibilitats.

Totes les possibilitats estan en tu ... per què identificar-se amb una

expressió concreta? Tota relativitat té significat tan sols en el teu totalitat.

Quan només hi ha simultaneïtat, llavors, tot passa a cada moment. Passat,

present i futur s'uneixen en la presència. Només des de la consciència, des

de la globalitat, es pot veure la pel·lícula en la seva totalitat. Altrament,

romans lligat a les fraccions, a les diferents imatges, i et fiques en cada

escena. El contingut de la teva vida és més del que tu coneixes. Quan hi

~ 189 ~

ha claredat i discerniment, la teva atenció i la teva energia ja no són

viscudes ni es dispersen en imatges.

Quin és el fonament d'una vida veritablement religiosa?

No està en canviar el teu estil de vida o adoptar una nova fórmula o

filosofia, sinó a descobrir els límits essencials del pensar i l'esdevenir.

Quan la ment s'esgota, arriba a la seva calma inherent. En aquesta

tranquil·litat, la realitat es reflecteix i s'experimenta amb un pressentir ment.

El pre sentiment s'ha d'obrir a la realitat viva, al que s'ha pre sentit.

Podríem anomenar a això una involució a la font del pre sentiment. La

realització del pre sentiment no pot ser una idea basada en el que altres

han dit; has, més aviat, ser arrabassat per la realitat, totalment absorbit per

ella en l'experiència directa. Aquest no només és el fonament d'una vida

religiosa, sinó el fonament per a una societat completament nova, una

humanitat en la bellesa i en l'amo.