C E N T R E E X C U R S I O N I S T A D E C A T A L U N Y A - C L U B A L P Í C A T A L À -

TRADICIONS D E LA

SEU DE BARCELONA PER

J O A N A M A D E S

B A R C E L O N A

11)3 a

Generalitat de Catalunya Departament tíü Cultura Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular

T R A D I C I O N S D E L A S E U D E B A R C E L O N A

Tallers Gralles H O S T E N C H

Còrsega, 231-233-Barcelona

C E N T R E E X C U R S I O N I S T A D E C A T A L U N Y A - C L U B A L P Í C A T A L À -

TRADICIONS D E LA

SEU DE BARCELONA PER

J O A N A M A D E S

B A R C E L O N A

1 9 0 2

de la Cultura Tradicional 1 Popular

Extret del Butlletí del Centre

Excursionista de Catalunya,

números del 447 al 450

Tradicions de la Seu

dc Barcelona

EL nostre poble ha rodejat la bella i valuosa Seu barcelonina de les més florides i poètiques tradicions, i n'ha format una història popular, plena de meravellós encis i d'una excelsa

gràcia. Profundament arrelats en el poble el sentiment patriòtic i les creences religioses, no és res d'estrany que s'hagi concentrat en la Seu, el més gran dels edificis de la ciutat, on s'ha desenrotllat el més florit de la seva vida emotiva, tota la gemada deu de poesia que el poble atresora, i que s'hagin traduït en les seves portento­ses tradicions de melosa música, plenes d'una elevadfssima i potent inspiració.

Desitjós d'aplegar tot allò que a la història popular de la nostra Seu es refereix, he escrit el present treballet, en el qual esmento tot allò que sobre la mateixa sabia i tot quant hi po­gués fer alguna referència més o menys directa, aixi en l'aspecte tradicional, de franc sentit narratiu que constitueix en el fons de la senzilla ànima popular la seva història vivent, com aque­lles altres flors gentades que només es troben en el llenguatge en forma de graciosos proverbis, refranys i simples dites. Quelcom hi ha potser de poc valor, però tot m'ha semblat prou interessant, si res més no, per consignar-ho.

Sé prou bé que la gran majoria dels documents que dono estan

6 JOAN A M A D E S

en plena contradicció amb els fets cruament històrics, i que no re­sisteixen la més simple crítica; però la meva posició de conrea­dor del folklore me'ls fa ja prou interessants pel sol fet d'haver-los sentit brollar de la boca del poble senzill. M'he resistit a compa­rar-los amb altres llegendes també catalanes, a fi de presentar els documents més nets i simples, despullats de tot comentari que potser podria enfarfegar-los.

H e mirat de donar-los així una certa divisió, un xic difícil d'establir i que no sempre pot seguir un marc prou precís; però la matèria és complexa, d'esperit un bon xic lliure i rebec, i difícil, per tant, d'adaptar-se a normes que sempre estrenyen i torturen.

La construcció

L'emplaçament

TI N el lloc on avui s'alça la Seu de Barcelona hi havia hagut, en l - H temps molt reculat, un gran i espès pinar. Quan l'apòstol L J Sant Jaume visità la nostra ciutat, va predicar per primera

vegada la nova llei de Crist enmig d'aquell bosc, i es posà damunt d'una pedra per estar un xic més alt que els qui l'escoltaven. U n cop acabada la seva predicació, i com a record de la mateixa i testimoni del símbol de la nova llei, féu una creu de dues bran­ques de pi, la qual creu restà per espai de molts anys conservada en el mateix lloc.

Més tard, en prendre cos el Cristianisme i en alçar-se el temple Catedral , aquest fou posat sota l'advocació de la Santa Creu, en recordança de la que féu l'apòstol, i en el lloc precís on va predi­car, hom féu coincidir el centre del presbiteri i posà just en el ma­teix lloc, dalt del terrat una grossa creu.

L a pedra des de damunt de la qual va parlar Sant Jaume, fou du­rant molts anys guardada a l'església del seu nom, en la plaça dita avui de la República, i en ésser tirat a terra aquell temple per em­bellir aquell lloc de la ciutat, fou treta la pedra i se'n féu el timpà de l'actual temple de Sant Jaume, on esculpiren una estàtua d'a­quest apòstol; però com que la pedra no donava per treure'n la figura sencera, la testa és feta d'una altra pedra.

8 JOAN A M A D E S

L'orientac ió

La Seu està orientada a Ponent, perquè, segons la tradició, en donar Jesucrist el darrer alè de vida, en la creu, va decantar la seva testa cap a aquell costat.

Per aquesta raó, sempre que no hi hagi circumstàncies d'empla­çament que ho dificultin, els temples cristians són orientats a aque­lla direcció. Obeeix també a voler-los oposar als antics temples de les divinitats paganes que sempre eren orientats a Llevant, a fi que el sol pogués arribar a penetrar dintre del temple i arribés a tocar la imatge si era possible, com una resta dels antics cultes al foc.

E l s fonaments

Per als fonaments calgué cavar una rasa molt ampla i fonda, i en conseqüència calgué treure'n gran quantitat de terra, la qual no atinaven on posar-la. Aquesta senzilla operació constitui un greu conflicte que l'arquitecte no sabia com resoldre.

Un dia que el rei, segons uns, el bisbe, segons altres, anà a veure el curs de les obres, l'arquitecte li exposà el cas, i el rei li digué que si fos ell qui portés les obres, aviat ho tindria resolt.

— C o m ho faríeu? - preguntà l'arquitecte. —Faria fer un sot ben gran, i posaria dintre tota la terra que

ara no sabeu què fer-ne - respongué el rei. —Però - afegí l'arquitecte - i la terra que treuríeu del sot, on la

posaríeu?

— Senzillament -respongué el rei - faria un sot prou gran per­

què m'hi càpigues la terra que treuria del sot i la dels fonaments.

HI procediment de cons trucc ió

Q u a n es construí la S e u encara no hi havia manera de fer bas­tides prou altes i resistents per a poder alçar una obra tan alta i ferma. Per això l'arquitecte es valgué d'un graciós enginy. Tal com anava aixecant les parets, anava omplint el seu interior de terra, de manera que quedava sempre tota la construcció formant una massa sòlida i compacta, i així els treballadors podien maniobrar desembarassadament, trepitjant sempre terreny ferm.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 9

Seguint aquest sistema, pujà l'obra amb gran facilitat i segure­tat; però resultà que, un cop acabada, quedà l'interior del temple ple d'una massa compacta de terra, que hauria costat molt esforç de treure. Però l'arquitecte, que ja havia previst el cas, havia bar­rejat amb la terra algunes cabassades de creuets, una moneda molt petita que estava en curs en aquell temps.

Quan donà l'obra per acabada, féu córrer per la ciutat la veu que qui volgués anar a arrancar terra podia fer-ho, i tothom s'hi abocà, amb l'afany de trobar els creuets. L'interior del temple quedà ben aviat buit, sense haver de pagar treballadors, puix que el poble mateix ho féu, i amb molt gust.

E l s moros ajudaren a bastir la S e u

E l temple fou bastit després d'haver estat Barcelona recobrada dels moros.

De resultes de la brega, quedaren a la nostra ciutat un gran nombre de sarraïns presos i en qualitat d'esclaus. Volent-los vexar i humiliar en llur religió els digueren que, si es conformaven a tre­ballar en les obres de la Seu, un cop llestes aquestes, se'ls donaria la llibertat.

La majoria s'hi varen avenir i treballaren amb tot l'interès per­què l'obra s'acabés ben aviat. Treballaven tot portant grosses i feixugues cadenes penjades al coll.

Per recordar que varen poder-se lliurar de les cadenes de l'es­clavatge, gravaren la cadena que, segons la visió popular, forma un dels motius ornamentals del timpà de la porta romànica que dóna accés al temple des del claustre. Perquè tal motiu ornamental sembli una cadena, cal mirar-lo amb molt bona voluntat.

E l s campanars

Quan ja estava molt avançada l'obra, l'arquitecte s'adonà que no havia comptat amb el campanar, i es trobà que tot l'espai de què disposava estava ja ocupat pel cos de l'església.

N o sabent com resoldre un conflicte tan greu, decidí fer un viatge per Alemanya, Bèlgica i França, que era on hi havia els tem­ples més importants coneguts fins aleshores, per veure si trobava manera d'arranjar-ho.

10 JOAN A M A D E S

E n efecte: retornat a la ciutat resolgué alçar els dos campanars damunt mateix de l'obra, això és, sense formar un cos separat de l'edifici. E l s assentà damunt dels dos portals laterals, i no sola­ment en construí un, sinó dos. C a p d'ells no toca pròpiament a terra, sinó que s'alcen damunt de la volta, cas únic al món, puix sempre els campanars es troben al costat del massís del temple, i ben assentats i fonamentats a terra,

B l c lmbor l

E n el primitiu projecte de la Seu no figurava el cimbori, com, per descuit, tampoc no hi havia els campanars.

U n cop resolta la dificultat d'emplaçar aquests, l'arquitecte ideà d'alçar un campanar-cimbori a la part anterior de l'obra, que vin­gués al mig dels dos campanars per donar així a l'edifici la forma d'una creu, majorment ja que estava posada sota aquesta invoca­ció. E l cimbori i els dos campanars havien de representar els tres claus de la creu.

L a façana

Fins a darreries del segle passat, la façana de la Seu era com­pletament llisa.

Segons el dir de la gent, tenia d'estar adornada per un gran nombre de precioses estàtues que ja estaven esculpides; però, en anar a començar la façana, la nostra ciutat fou presa pels moros, i es féu impossible la continuació de l'obra.

Per por que el gran nombre de belles estàtues fos destruït les enterraren sota de les escales, on estigueren molts anys en espera d'un moment oportú per a llur instal·lació.

Q u a n , en adobar les escales de la Seu durant el segle passat i en alçar les lloses dels graons hom va veure que no hi havia tals estàtues ni sants, foren molts els barcelonins que tingueren la ma­jor decepció i cregueren que havien estat robades.

L'escut episcopal

U n dels bisbes que varen dirigir els fidels barcelonins durant la construcció de la Seu, s'entestà que el seu escut figurés en un

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 11

dels llocs més visibles i importants, com a record del seu governa-ment de l'església durant aquella època. E l s consellers i els fidels s'hi varen oposar, però ell digué que era el qui manava, i, per da­munt de tot, l'hi féu gravar.

E l Consell de la ciutat i els fidels se'n varen donar per ofesos, i resolgueren no fer més donatius per a la continuació de l'obra. Aquesta restà del tot abandonada a l'esforç del bisbe i anà per­dent en intensitat.

U n cop mort el bisbe, fou rascat l'escut, i les obres seguiren endavant.

ü \W Ü >ura

ae la Cultura Tracictonal • Pooular

Elements i coses del temple

L e s oques del c laustre

EL barraquer que guardava les eines de l'obra tenia unes oques.

Una nit, uns lladres intentaren robar els creuets que guar­dava el barraquer per tal de barrejar-los amb la terra que feien servir de bastida. Les oques, en sentir la proximitat de persones forasteres, es posaren a cridar, despertaren el barraquer i feren impossible el propòsit dels lladres.

E n record del servei prestat per les oques, el Capitol sempre ba volgut tenir-ne perquè facin també de vigilants del temple.

Una altra tradició conta que en anar les tropes de Decià a prendre Santa Eulàl ia , unes oques que hi havia al jardí de la casa de la Santa es posaren a cridar i la despertaren, com també als seus pares, prevenint-los del perill que corrien.

E l Capítol Catedral volent venerar la Santa patrona de Barce­lona té les oques a la Seu, les quals havien estat tretze en record dels tretze martiris soferts per Santa Eulàlia.

L a sabata del m u r

Quan es tractà de comprar el terreny per a alçar la Seu, no es pogueren reunir prou diners, i el gremi de sabaters que en part n'era propietari, el donà de franc, i ajudà també amb diners.

14 JOAN AMADES

L a carassa

Quan els moros es varen apoderar de Barcelona, començaren a edificar una mesquita en el lloc on avui hi ha la Seu; però, quan tot just la tenien començada, altra vegada els cristians varen pren­dre la ciutat, feren presoner el rei moro i es pararen les obres d'a­quell temple.

C o m a vexació, els cristians alçaren la Seu al mateix lloc, i com a escarni al rei moro, li tallaren el cap i el penjaren sota una de les voltes, perquè hagués de veure per sempre com el seu temple s'havia tornat una seu cristiana.

Encara alguna vegada a l'any, sobretot per Sant Esteve i la darrera nit de l'any, obra i tanca els ulls i llença un ronc de ràbia.

L e s gàrgoles

E n el temps antic cada vegada que Jesús sagramentat sortia de la Seu, ja per Corpus amb motiu de la processó, ja per admi­nistrar algun viàtic, se situaven pels voltants del temple tot un estol de bruixes, bruixots i mals esperits que cridaven i feien mil es­tranys esgarips escarnint la sagrada forma i volent confondre el sacerdot que la portava.

Arribà la cosa fins al punt que una vegada li tiraren una pedra, la qual, de rebot, anà a parar altra vegada al grup dels mals espe­rits que l'havien llançada, i matà el que ho havia fet.

Des d'aleshores, veient aquell escarment, mai més no varen tor­nar a fer befa del Sant Sagrament.

C o m un escarni i per vergonya, les figures de tota aquella feram foren posades en les gàrgoles.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 15

E l drac d'En So ler de V i l a r d e l l

Mentre es construïa la Seu, hi havia a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, en el Vallès, un terrible drac que amb el seu alè empestava tots aquells varals fent-los impossible de transi­tar, puix que, com que tenia la triple propietat de caminar, volar i nedar, tan aviat d'una manera com d'una altra atacava tots els vianants.

Molts nobles cavallers, entre ells el comte Jofre de Barcelo­na havien intentat la seva mort; però no ho havien pogut acon­seguir.

U n dia un cavaller barceloní, anomenat Soler de Vilardell, quan es disposava a sortir de casa seva, fou deturat per un captaire que li demanà almoina. EI cavaller no duia al damunt res per a donar-li, i li digué que l'esperès una estona mentre ell pujava a casa seva per baixar-li quelcom de caritat. Q u a n E n Soler tornà a baixar no trobà el captaire, però al costat de la porta de casa seva, arrimada a la paret, veié una lluent espasa.

Sorprès per la desaparició i per la troballa, suposà E n Soler que aquell captaire devia ésser el propi Sant Martí, i que aquella espasa devia ésser la seva, que la hi donava perquè amb ella ma­tés el terrible drac, terror del Vallès.

Creient-se designat pel Sant per a escometre tan gran empresa, agafà l'espasa i una grossa branca perquè li servís d'escut, i prengué el camí de la muntanya per escometre la fera en la seva mateixa cova. Trabà amb ella aferrissada lluita, però la bèstia acabà la seva terrible fúria en fer el cavaller una creu amb la branca i l'espasa, i amb gran facilitat la matà servint-se de l'arma de Sant Martí.

La gesta transcendí en gran manera. F o u una de les més im­portants que es produïren en la seva època.

E l constructor de la Seu volgué perpetuar-ne el record i gravà al costat dret de la façana de la porta de Sant Iu una escena del gran cavaller lluitant amb el drac.

E l pobre Soler no sortí, però, gaire joiós de la seva heroïcitat. Entusiasmat, en veure morta la fera, llançà un crit de joia al­çant enlaire la seva espasa, de la qual en rodolà puny avall una gota de la verinosa sang de la bèstia, i, en tocar-li la carn del braç li produí una terrible grangena que el féu morir enmig de gran tortura.

E n agraïment els fou concedida una capella que varen dedicar a Sant Marc, llur patró.

Per a què tothom sabés per sempre més quina era la part del temple per ells cedida, es gravà en la part exterior del mur on s'es­cau la capella, una mena d'escut amb una sabata que encara avui es pot veure al carrer dels Comtes de Barcelona, prop de la Plaça de la Seu.

16 JOAN AMADES

E l rel lotge

E l primer rellotge que hi hagué a la nostra Seu, el qual es con­serva actualment en el Museu del Parc de la Ciutadella, fou regalat a Barcelona per la ciutat de Venècia en agraïment d'haver deixat copiar les lleis i ordinacions marítimes del Consolat de Mar. N o sabent la ciutat on instaHar-lo, cregué que enlloc podria estar mi­llor que a la Seu.

L a primera campana

Les campanes foren inventades per Sant Bernardí de Noia . Per aquesta raó reberen el nom de noies en el primer temps del seu ús.

Aquest Sant havia viscut a Barcelona, i en la nostra ciutat fou on es convertí al cristianisme.

C o m agraïment a deure la seva fe a l'estada que havia fet a Barcelona, volgué fer-li un present, i li féu donació d'una campana, una de les primeres que hi hagué al món, i la primera que hi hagué a la nostra ciutat. Aquesta es conserva encara i és, de les dues que hi ha en el campanaret de la capella de Santa Llúcia, la més immediata al carrer del Bisbe. É s bizantina i té un so molt especial.

E l seient o tron del rel M a r t i

La Custòdia de la Seu està posada damunt la preciosa cadira d'or massís que havia estat el seient o tron dels antics reis de la corona d'Aragó, preuada obra, no ja pel seu valor material, sinó pel seu mèrit artístic.

E l rei Martí l'Humà fou el darrer que va fer-ne ús. E n morir, rodejaven el seu llit els consellers de la Ciutat de Barcelona i un gran nombre de cavallers i nobles que no paraven d'insistir per­què decidís qui havia d'ésser l'hereu del tron, per tal d evitar els conflictes que ja es preveia que es produirien.

E l rei, moribund, no sabia què contestar a la munió de pregun­tes i requeriments que se li feien, fins que se sentí al carrer la cam­pana del combregar que s'acostava per donar-li el darrer sagra­ment. En sentir-la, el rei contestà sense vacil·lació que feia hereu del seu tron a aquell que deixava sentir aleshores la seva veu, o sigui, al Santíssim Sagrament.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 17

C o m que el Santíssim no podia regir els destins de l'Estat, vo­lent interpretar el desig del rei, el tron del rei Martí fou cedit a la Seu perquè en ell s'assegués per sempre més el Santíssim. Des­prés cercaren qui el pogués substituir en la regència de la nació.

E l pèsol d'or

Una de les moltes i precioses joies de gran preu i mèrit que enriqueixen la custòdia és un pèsol format per una tavella d'or amb unes grosses i valuoses perles per grans o pèsols.

É s cosa sabuda que la famosa revolta dels segadors es produí el dia de Corpus i que, males llengües que tingueren interès en fal­sejar la veritat dels fets i les intencions dels revoltosos, feren cór­rer que els segadors volien robar la custòdia tot aprofitant la confusió.

A ixò no era cert, i ofesos els segadors per aquesta malvolença varen voler demostrar que no tenien pas interès a prendre la gran joia, sinó que, al revés, sentien per ella gran veneració i reverència, i donaren a la Seu un pèsol per enriquir-la més encara.

L a cana de l a capella de S a n t a L l ú c i a

Hi hagué un moment en què els venedors de roba i altres arti­cles que havien d'ésser acanats, no tenien en gaire estima la fideli­tat a la mesura justa i exacta.

E l Consell decidí gravar la mesura justa de la cana barcelonina en un lloc públic on tots els ciutadans que estiguessin en dubte de si els havien estafat o no, poguessin anar en tot moment a com­provar-ho. Semblà que enlloc millor que a la Seu podia fer-ho, per ésser aquest el lloc que oferia un major respecte i veneraració.

La cana barcelonina fou feta gravar amb les seves divisions en pams i mitjos pams, als dos costats de la façana de la capella de Santa Llúcia, on encara es poden veure sobretot la que fa angle amb el carrer del Bisbe.

L a maco ia i els ferros bonics de les reixes

En les reixes de les capelles de la Seu, sobretot en les del claus­tre, hi ha tot un seguit de ferros extremadament bonics, que cons-

18 JOAN A M A D E S

titueixen veritables obres d'art de la forja catalana. Aquesta abun­dor de bells ferros és deguda a una competència haguda entre els mestres serrallers de la nostra ciutat.

Hi havia un serraller molt miserable que tenia molta feina per a poder viure. Un dia tingué la desgràcia que se li ensorrés una de les parets de la fornal, i tan pobre era que no li fou possible de cridar un mestre d'obres perquè li alcés la paret caiguda, i decidí veure si ell mateix la feia. Alçà en efecte la paret; però, o per manca de bons materials o per manca de traça, la part superior quedà un xic inclinada com si hagués de caure. E l ferrer es deses­perà en veure que no li sortia com ell volia, però com que no comptava amb mitjans, decidí sortir-se'n com pogués.

Ben aviat veié que el nou sistema li anava encara millor i que podia treballar el ferro amb una facilitat insospitada. Aquesta tro­balla, que és la característica de la forja catalana, aviat el posà en situació d'avantatge damunt els altres companys d'ofici.

Volent lluir el seu enginy, oferí de fer una obra ben extraordi­nària per a la Seu, perquè tothom pogués admirar-la, i féu la macoia que encara avui es pot veure en la reixa d'una de les cape­lles del claustre, i la reixa de l'escala de pujar a la trona. Aques­tes obres foren l'admiració de tothom, majorment dels altres ser­rallers, que de seguida comprengueren que havia de valer-se d'un enginy per ells desconegut, ja que aconseguia fer coses per a ells impossibles.

Feren molts treballs per veure si descobrien el secret, però tot fou endebades, puix que ell prou tenia cura d'amagar-ne la causa. Per fi trobaren un enginyós sistema. U n dia de molt de fred i neu, es presentà una velleta captaire a casa del serraller posseïdor del secret, i demanà per l'amor de Déu si la volien deixar escalfar prop del foc, puix que el fred l'atordia. Sense sospitar res, feren apropar la pobra velleta a la fornal on el serraller i els seus treballaven.

La fingida vella, que no era sinó un jove serraller ben disfres­sat, veié que treballaven com tots els altres, però que una diferent disposició de la paret davantera de la fornal els donava un avan­tatge, per a poder treballar el ferro de millor manera que tenint-la completament recta, com tots els altres serrallers.

Aviat fou divulgada la fórmula que fins aleshores havia estat incògnita, i tots els serrallers l'adoptaren, i es donaren a la pro­ducció de belles obres que foren aviat propagades, de les quals, sobretot, varen comblar les capelles de la Seu per fer la competèn­cia al serraller privilegiat fins aleshores.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 19

fil sepulcre de Mossèn Borra

E n la paret del claustre que dóna al carrer de Santa Llúcia, i tocant a la porteta que dóna a la capella de la Santa, hi ha un sepulcre de bronze en què, segons es diu, hi ha enterrat Mossèn Borra, si bé hi ha qui afirma que no és així.

Segons la història, Mossèn Borra era un joglar o albardà del rei; però, segons la tradició, era un rei que sense saber-ho feia el pa­per de joglar.

E l pare de Mossèn Borra tenia el mateix càrrec i ofici que des­prés tingué el seu fill, el qual, mentre era petit, quan la seva mare encara el criava, el portà un dia al palau. E l pare desitjant que el seu fill gosés del bon viure propi d'un rei, féu per manera de poder arribar amb la seva muller fins al bressol on dormia un fill del rei, i, aprofitant un moment de descuit de la dida, canviaren l'in­fant: deixaren llur fill al bressolet del rei i se'n portaren el reieló, al qual varen posar les robetes pròpies d'un fill d'albardà, i a aquell, les que duia el fill del rei.

N ingú no advertí el canvi: el fill del joglar passà per rei, i com a tal els honors, glòries i benestar el rodejaren tota la vida, men­tre que el reietó, tingut per joglar, va haver de fer riure i divertir el qui hauria hagut de divertir i fer riure a ell.

L a campana Honorata

Una de les campanes que més deixa sentir la seva veu és ano­menada Honorata la qual fou construïda en un tancat que hi havia en la desapareguda placeta de Junqueres.

Per a portar-la del lloc on la varen fondre fins a la Seu, es veieren amb molls treballs. Tot Barcelona acudí a veure-ho. La feina resultava molt feixuga i pesada, tant, que amb doble temps del que havien calculat per poder-la portar fins a la Seu només l'havien poguda fer arribar fins al portal de l'Àngel, cantonada al carrer Comtal .

Q u a n gairebé ja no sabien com fer-ho per fer-la seguir més, es varen comprometre els nois barcelonins que ells la durien, si els donaven una corda prou llarga. Fou cercada la corda i lliurada a la quitxalla. La veu va córrer per tota la ciutat i els nois feren cap en nombre de dos-cents dos. Amb algunes estirades la feren arribar

2 0 JOAN AMADES

fins al peu de la porta de la Seu. Després de beneïda i batejada, la mateixa mainada la tornà a estirar fins al peu del campanar.

E l pujar-la campanar amunt fou feina laboriosa. Necessitaren trenta parelles de bous, emmanllevades als pagesos del voltant de

Estampa commemorativa de la (osa de la campana Honorata

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 21

la ciutat. A còpia d'estirar la varen fer pujar fins gairebé a la vora del campanar, però no hi havia manera de fer-la arribar a dalt. Tota la ciutat, des del carrer els uns, des dels terrats i torratxes els altres, miraven la facècia. La maniobra era difícil i es manà rigo­rosament que ningú no parlés.

Tot d'una se sentí una veu que cridà: —Mulleu les cordes, mu­lleu les cordesl E n efecte, mullaren i ruixaren les cordes que sos­tenien la campana i, com que el cànem en mullar-se s'arronça, les cordes es varen contreure el suficient perquè pogués arribar fins a dalt. E l qui havia donat la idea, era un mariner que contemplava la maniobra i que pel seu ofici tenia prou experiència del cas.

Les coses que hi han passat

Incendi de la S e n pel poble

t rei god Euric tenia un germà anomenat Amalaric. Aquest tenia gran desig d'ésser rei, i matà el seu germà per pren­dre-li la corona.

E l poble, que ignorava el crim, el va elegir rei. Però, als tres dies del seu regnat van saber que ell era l'autor de la mort del seu germà, i el perseguiren per matar-lo. Amalaric, per salvar-se, s'a­magà dintre la Seu, i féu tancar totes les portes; però el poble en-furiat hi calà foc per tal de matar-lo.

L a mul ler de S a n t S e v e r

La muller de Sant Sever no volia de cap manera que el seu marit acceptés la mitra bisbal de Barcelona, i en saber que havia estat nomenat bisbe, tingué una enrabiada tan gran que es va mo­rir, i fou enterrada a la Seu.

Uns anys després, es morí una filla del prelat, i en anar-la a enterrar, es trobà que la seva muller s'havia inflat tant que havia omplert tot el vas o sepultura, en la qual cabien més d'una dotzena de difunts.

Sant Sever que comprengué que encara li durava l'enuig, l'anà

24 JOAN A M A D E S

picant amb la punta del bàcul tot dient-li: - -Severa , desinflet i deixa lloc per a la Severeta. I de mica en mica s'anà desinflant fins a quedar en estat normal i deixar lloc per a enterrar la seva filla.

Incendi de la S e u pels moros

Els moros invasors volien posar un harem en la Seu, però llur rei cregué que tenia massa portes i que fóra difícil de guardar, i l'establí en l'antic monestir i església de Sant Pau del Camp.

La Seu fou incendiada amb el propòsit d'alçar en el seu Hoc una gran mesquita musulmana; però, en començar les obres, fou reconquistada la ciutat pels cristians.

E l s consel lers 1 la Inquis ic ió

E l Consell de Cent tenia en la Seu un banc reservat als seus membres, el qual ningú més no podia ocupar.

Un dia se celebrava una festivitat molt solemne, a la qual ha­vien d'assistir els consellers, però com que sabien que no els man­caria lloc, no portaren pressa a anar-hi. Q u a n ho feren, varen trobar-se amb els inquisidors, que s'havien assegut a llur banc. E n requerir-los perquè s'alcessin, varen contestar que la Inquisició, d'allí on s'asseia no s'alçava per ningú.

E l conseller en cap cregué pertinent no armar brega dintre del temple, puix suposà que tot fóra inútil, ja que els inquisidors no s'alçarien. Recomanà als altres consellers que es retiressin, però que es posessin ben a la vora de llur lloc, i en el moment en què els inquisidors s'agenollessin ells fossin prou llestos per asseure's al banc del Consell , i aleshores, si la cosa no queia bé als inquisi­dors, que fossin ells els qui armessin brega.

Així ho varen fer. U n moment en què seguint el curs de la festa hagueren d'agenollar-se, llestos els consellers es varen as­seure, i quan els inquisidors anaren a fer-ho es trobaren que ja primer ho havien fet els consellers. Emmurriats els inquisidors se n'anaren a un altre lloc sense dir res.

La passada no fou del gust dels inquisidors, que varen pro­posar-se de fer pagar cara la passada als consellers. E n efecte,

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 25 al cap d'uns quants dies, amb uns estranys pretextos de supo­sades heretgies, fou pres el Conseller en cap i tancat a les presons que la Inquisició tenia en l'edifici que havia estat Palau dels reis d'Aragó.

Tothom va comprendre quin era el veritable motiu de l'empre­sonament, i es feren diversos treballs per obtenir la llibertat del conseller. Però els inquisidors no volien donar el braç a tòrcer; les més altes influències de la ciutat varen posar-s'hi i, per fi, de­terminaren no deixar-lo anar, però facilitar-li la fugida sense que es pogués dir que li havien donat la llibertat.

Segons la veu popular s'escapà per una mena d'esvoranc que encara avui es pot veure en la part de l'edifici que dóna a la Plaça del Rei, gairebé damunt la porta de l'antiga capella reial de Santa Àgata , per on es diu que també s'havien escapat d'altres presos.

L a deixa dels gats

Hi havia una riquíssima dama barcelonina que de petita, tot estant en el bressol, una rata va mossegar-la. La salvà un gros gat que es presentà de sobte i la matà.

La dama, agraïda al gat al qual creia deure la vida, en morir deixà les seves valuoses hisendes i riqueses a profit dels gats. E s ­tablí una deixa per la qual obligava el Capítol de la Seu a mantenir tots els gats que hi fossin portats pel veïnat. Fou destinat un lloc per a residència dels gats albergats a la Seu, i ho és encara la tercera capella del claustre, que dóna al carrer del Bisbe, comptant des de la porteta de la capella de Santa Llúcia.

Fins a darreries del segle passat i primeries del present, eren en gran nombre els gats portals a la Seu perquè els mantinguessin. E r a costum, en deixar-los anar, dir una frase ja mig sagramental de la qual parlarem en tractar dels refranys.

V e l l cos tum

E r a costum d'altre temps que en el moment d'alçar la sagrada forma en el sacrifici de la santa Missa, els fidels s'abracessin i es besessin els uns als altres. Per això hom procurava no estar gaire separat d'un altre fidel amb el qual pogués practicar aquest acte

2 6 JOAN AMADES

dc germanor C a l adverlir que quan aquest costum estava en ús no era permesa dintre dels temples la barreja de sexes; es col·loca­ven els homes a la dreta del celebrant, i les dones, a l'esquerra; el passadís central del temple servia de separació. Aleshores era també corrent que les persones riques procuressin la proximitat d'una de pobra per poder-la besar en el moment indicat, donant <iixf una mostra de santa humilitat.

En una ocasió en què la reina va oir la santa Missa a la Seu, se li posà al costat una donota bordellera, sense que ella se'n do­nés compte per estar absorta en oració. Arribat el moment de be­sar-se, es veié en el cas d'exercir la humilitat amb aquella mala dona. La reina ho féu tal com manaven els costums de l'època, però exposà les seves queixes al seu marit, el rei.

Dolorit aquest pel succeït, manà que des d'aleshores totes les dones de mal viure vestissin d'una manera ben diferent de les al­tres, perquè poguessin ésser de seguida conegudes de tothom, i manà també que en assistir als oficis divins haguessin d'ocupar dintre el temple un lloc separat de l'altra gent perquè mai més no pogués repetir-se un cas semblant.

E l bisbe Sant Freder ic

Invadida Catalunya per tercera vegada pels sarraïns, els ca­talans no es veieren amb prou forces per a combatre'ls, i dema­naren ajut a Carlemany rei de França. Aquest trameté un potent exèrcit, manat pel seu fill Lluís el Piadós, el qual obtingué un gran nombre de triomfs, i conquistà moltes viles i ciutats, entre elles Barcelona.

Quan donà per acabada la campanya volgué celebrar les seves glòries amb unes grans festes en la nostra ciutat, on féu acudir tota la gent més notable de la seva terra, perquè veiessin els nous països per ell conquistats, i perquè participessin de les seves glò­ries. U n dels magnats que vingué cridat pel príncep fou el bisbe Sant Frederic.

La manera de fer del rei no era del grat de molts dels cavallers que formaven la seva cort, els quals conspiraven contra ell presi­dits i capitanejats per la reina. E l bisbe Frederic, en canvi, estava al costat del rei.

Durant l'estada a Barcelona es féu un solemne àpat a la Seu , al qual acudí tota la noble gent del príncep. Varen portar un gran

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 2 7

peix, i cap dels cavallers amb la seva espasa no sabé com partir-lo i trossejar-lo. E l príncep demanà al bisbe si ho volia provar, i aquest acceptà, però requerí que li deixés la seva espasa, i amb aquesta tallà primer la testa del peix, i després li fou fàcil de par­tir-ne la resta.

Quan la bèstia fou partida, dirigint-se al príncep li digué: —Sem­pre que tingueu de partir una cosa feu-ho així: talleu primer el cap amb la vostra espasa, i la resta us seguirà gairebé sola. E n dir això parlava amb dues intencions, puix al·ludia al complot que al seu voltant es formava.

E l s enemics del rei varen entendre bé prou el doble i punyent sentit de les paraules del prelat, i, passades unes setmanes, el va­ren assassinar mentre oficiava en la seva catedral.

E s creu que Sant Frederic exerceix un eficaç patronatge da­munt de tots els barcelonins que porten el seu nom, en agraïment a l'hospitalitat que la nostra ciutat li donà.

É s fama que mai cap persona anomenada Frederic, no ha estat passada Bòria avall, ni ha mort penjada.

Des de molts anys hi ha a la nostra ciutat una confraria for­mada només pels que així s'anomenen.

E l príncep C a r l e s de V i a n a

E l poble de Barcelona i la majoria dels de Catalunya sentí una gran passió i admiració pel jove príncep Carles de Viana, des que, casat son pare per segona vegada amb Maria Enríquez, aquesta l'entabanà perquè negués al príncep el legal hereuatge de les coro­nes d'Aragó i Navarra , per tal de fer-ne hereu el seu segon fill Ferran.

Segons opinió popular, el príncep Carles morí emmetzinat, i seguidament el poble el tingué per Sant, i el venerà en la capella del claustre de la Seu dedicadaa Santa Tecla i a Sant Sebastià, que és la segona que es troba a l'esquerra entrant-hi per la porteta de Santa Llúcia.

L'endemà mateix de la seva mort ja es digué que havia obrat dos miracles guarint a una dona tolida i a una noia es-peritada.

Augmentà la creença en la santedat del príncep, el fet que en arribar a la ciutat la seva mala madrastra, en voler llançar les campanes al vent per anunciar la nova, cinc vegades es trencaren

JOAN A M A D E S 28

les cordes, i que en celebrar la Missa i Te Deuin, en ocasió de la reial visita, caigué a terra i s'esmicolà una de les dues columnes

Estampa del benaventurat Carles de Viana

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 2 9

que sostenien el vel que cobria el celebrant. N o féu mal a ningú ni es pogué trobar una causa justificada a l'incident. Aquests dos fets foren interpretats com a miraculosos.

E s feren unes estampes en les quals es presentava el príncep vestit amb les robes reials fent oració a profit dels seus partidaris, estampes que tot el poble tenia a casa emmarcades i amb llum al davant.

Les tropes de la ciutat de Barcelona que sota el comanament del Comte de Pallars assetjaven la ciutat de Girona, on s'havia fet forta la mala madrastra, veieren volar pels aires el benaventurat príncep Carles que els alentava en la lluita, segons diu l'indicat comle en una lletra als consellers de Barcelona.

E n totes les crides de caràcter reial, i sobretot les relacionades amb la guerra, que es feren durant aquella època, entre altres sants és invocat el favor del benaventurat príncep Carles de Viana.

Cristòfol C o l o m a la Seu

Cristòfol Co lom, que, segons una tradició marinera, era fill de Mataró o, segons una altra de terrassans, havia nascut a Sant Andreu de la Barca, on encara el poble assenyala la casa on va néixer, es creu que desembarcà a Barcelona després del seu pri­mer viatge, i que els tres negres que portava foren batejats a la nostra Seu, si bé la pica en què foren batejats, no sabem com ni perquè, es troba avui en l'església de Santa Anna.

S'ha dit que la llosa que tocaren amb els peus nus els tres indis mentre els batejaven, va prendre un tint un xic negrós en record d'haver sostingut aquella gent impia.

D'un dels tres negres, que era gegant, es conta una graciosa història, segons la qual es barallà amb un altre gegantàs català; però ens abstenim de contar-la perquè no fa al cas.

Car l e s V a la processó

U n any trobant-se per Corpus a Barcelona Car les V assistí a la processó, i en el moment que començà a caminar donà una forta relliscada i caigué a terra enmig del darrera-cor de la Seu. Tothom guardà el més profund silenci davant de l'incident, i l'emperador s'alçà furiós i dirigint-se als que el rodejaven digué: —Així , dec és-

3 0 JOAN A M A D E S

ser menys que un ase; si hagués caigut un ruc tothom hauria rigut, i ara, perquè sóc jo, no he fet riure a ningú.

L'oració del rel

C a d a dia, al punt de les dues de la tarda, les campanes de la Seu deixen sentir un toc especial, conegut per «oració del rei». Ningú no sap ben bé ni què vol dir aquest toc ni el seu nom, com tampoc el seu reculat origen.

Hom diu que el rei de França Lluís el Tartamut tenia uns ter­renys a Barcelona que eren precisament aquells on fou alçada la Seu, i que va cedir-los per a la construcció del temple a canvi que el poble de Barcelona resés cada dia una oració per a la seva ànima.

Hom diu també que respon a una deixa feta per no se sap qui, perquè diàriament es resi una oració per tal que mai no hi hagi guerra ni lluita entre els prínceps cristians, i que aquests invertei­xin tot el seu braó i energia a combatre els musulmans.

Finalment s'ha dit i cregut que tal oració fou imposada per F e ­lip V en record de la infausta hora en què entrà triomfant a la ciu­tat per violar-ne i atropellar-ne els drets, que havia promès de respectar. E l s vells barcelonins quan la sentien tocar responien amb ira: «Que la resi qui cobra, que jo pago», volent significar que era cosa dels que podien sentir goig pel rei, però no dels vexats que solament tenien per a ell un record odiós.

- 2

\OL CGt/Wl m

l i 1 1 i V -pa. H O - fct/m , %zL tó, i i A t l * * - ú _ H A M . o. "U -

Tonada de l'oració del Rei

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 31

A la melodia del toc aplica el poble aquesta corranda:

Tots en som de botiflers

la campana també bo és;

no el volíem i ja el tenim,

el botxí de Felip V.

Eren dits botiflers els partidaris de Felip V. Vol dir la can-çoneta, que tan de grat com per força havien hagut de sucumbir al tirà, tant homes com campana.

Una altra corranda aplicada al mateix toc de campanes diu:

Tots en som de vigatans, tant som ara com abans; no el volíem i fa el tenim, el botxí de Felip V.

Els catalans del set-cents donaven el nom de vigatà als parti­daris de l'Arxiduc que lluitaven contra el rei Felip.

La corranda vol significar, doncs, que a pesar d'haver-se tingut de rendir, se sentia encara la interna simpatia per a la causa de l'arxiduc.

Costums

N els antics costums jurídics, era acceptat que si en portar un condemnat a ésser penjat trobava Nostre Senyor pel camí,

L· J aquest el lliurava de la pena. Si es creuava un combregar o processó en la qual anés la sagrada forma, amb la comitiva que menava un reu a la mort, el capellà que conduïa la imatge o la sa­grada forma, es dirigia vers el condemnat, sense que ningú no po­gués impedir-li el pas, i la posava damunt de la testa de l'infeliç. Amb això significava que la divina voluntat era que aquell home fos lliurat de la mort. La protecció divina arribava solament a lliu­rar el condemnat de perdre la vida, però no fins a fer-li obtenir la llibertat; quedava mancat de llibertat, però sota l'empar i jurisdic­ció de l'Església, que el custodiava.

A la Seu hi havia una petita cambra, encara existent, destinada a tenir-hi presos els reus que es trobaven en aquest cas; no sovin­tejava, però diverses vegades s'havia produït. Aquesta petita presó es troba damunt del portal de Sant Sever en el claustre. S'hi puja per una estreta escaleta a la qual s'entra per una porteta que hi ha darrera de la fulla esquerra de la porta que tanca l'indicat portal. Hi ha una menuda cuina per a fer-s'hi el menjar els mateixos pre­sos, i té dues finestres, una que dóna al carrer del Bisbe, i una altra al claustre.

Durant l'estada del rei Felip V a la nostra ciutat, fou condem-

34 JOAN AMADES

nat a ésser afusellat un oficial de tropa que havia comès un de­licte. E n ésser conduït a la mort, la comitiva militar es creuà amb un combregar, i el sacerdot que duia la sagrada forma seguida­ment cobrí amb el copó la testa de l'infeliç; però el capità que co-inanava la tropa l'apartà bruscament, féu continuar el camí a la seva gent i el reu fou mort violant els costums de la ciutat. Aques­ta fou una de les coses que varen congriar l'ambient d'antipatia al voltant d'aquell rei.

Eren també lliurats els delinqüents que en ésser perseguits aconseguien posar-se dintre d'un temple o tan solament tocar-ne la paret, o sigui, que «s'acollien a sagrat», puix que la força ar­mada no podia exercir la seva autoritat davant del poder de l 'Es­glésia. E l s delinqüents que es trobaven en aquest cas, eren així mateix tancats en la indicada presoneta.

També era costum que si en penjar un condemnat es trencava la corda o dogal, aquell restava lliure de la pena de mort, puix s'interpretava el trencament com un voler de Déu. E n agraïment a aquest voler celestial, era costum que els condemnats que es lliuraven de la mort oferissin la corda a la Seu, com una pre-sentalla o ex-vot. Les cordes ofrenades eren penjades en un clau que encara es pot veure en la capella del claustre que es tro­ba en l'angle que formen els carrers del Bisbe i de la Pietat, on té el seu estatge el nostre bon amic Enric Badia, cicerone oficial del temple.

N i l'encontre del combregar amb una comitiva que portés un delinqüent a la forca, ni el trencament del dogal, eren sempre obra de la casualitat, puix més d'una combinació s'havia fet a fi d'ob­tenir els indicats resultats, tant per part de les mateixes autoritats com per part de la família dels condemnats, que feien fer dogals propensos a trencar-se amb facilitat tot i semblar resistents. L'exis­tència de dogals falsos ha donat origen al vell refrany que diu: amagar la corda a casa del PENJAT, i el menys conegut: amagar el dogal a casa del penjat, per significar que s'ha fet o amagat la cosa de la manera que més podia comprometre i en el lloc on menys s'hauria hagut de fer.

Les cordes que havien servit per a penjar un delinqüent eren considerades com un gran talismà o amulet; per això el poble feia tot el que podia per poder-ne obtenir un bocí, i més d'una vegada havien estat preses o se n'havia tallat un tros de les que penjaven en la capella del claustre de la Seu.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 35

Antigament, al punt de les dotze de la nit del Dijous Sant, sor­tia de la sagristia de la Seu una processó que voltava el temple per anar a dipositar damunt de l'a'.tar un reliquiari que contenia una espina de la corona de Nostre Senyor. Permaneixia allí durant tot l'endemà, a fi que el poble pogués venerar-la.

A aquesta processó concorria un canonge dit el dormitoler, el qual portava tres candeles de cera verda, dues d'enceses i una d'apagada. Aquestes tres candeles simbolitzaven les tres úniques catedrals basíliques del món cristià sota l'advocació de la Santa Creu, o siguin, la magna basílica de la Santa Creu de Roma, el temple de Jerusalem i la Seu de Barcelona. Les dues candeles en­ceses representaven les basíliques barcelonina i romana, enceses a la llum del cristianisme, i l'apagada, la de Jerusalem, en poder dels musulmans infidels, i per tant, sense poder irradiar la seva llum damunt el món cristià.

Fins a una època relativament moderna havia existit el costum de plantar un pi davant del presbiteri, el dia primer de maig, com també se'n plantava un en el pati de la casa dita de la Pia Almoina, més comunament de la Canonja . Segons la tradició, aquest pi es plantava en els dos llocs, però majorment el de la Seu, en recor-dança del bosc de pins que hi havia hagut en el lloc on avui s'alça la Seu, i on, com ja hem dit, l'apòstol Sant Jaume predicà la llei de Crist per primera vegada a Barcelona i a Catalunya.

Els cossos sants

EN la Seu hi ha quatre cossos sants, i de tots ells la tradició en conta la història. La veu popular diu també que en un sepulcre subterrani del claustre hi ha enterrat el cos de Sant

Sever i els dels seus familiars, però la història no en sap res, i, si existeix, s'ignora el lloc on es troba.

S a n t a E u l à l i a

Segons la veu popular, era filla de Sarrià i fins s'assenyala el lloc on hi havia la casa en què va néixer. E l seu pare era pagà, i ella, de molt petita ja se sentí cristiana. C o m a tal feia molta caritat.

U n dia portava tota una faldada de pa a uns pobres; el seu pare ho veié i volgué reptar-la. Li preguntà amb rudesa què portava tan amagat, i ella contestà que eren flors. E l seu pare ho volgué veure, puix no ho creia, i en ensenyar-l'hi va resultar que, en efecte, per miracle, portava una faldada de flors en lloc de pa.

Prop de casa la Santa hi havia un pou. U n dia veié com dues noietes, proveïdes de grossos càntirs, en venien tot plorant, perquè el pou s'havia eixugat i no havien pogut omplir-los, i temien que llur pare els pegaria. Santa Eulàlia les requerí que la seguissin; estengué el seu mantell damunt l'eixut pou, i aquest al moment va brollar amb gran abundor d'aigua, que arribà a sobreeixir-se pel brocal, i pogueren les noietes omplir amb tota facilitat llurs càntirs.

L'aigua d'aquell pou produí un gros corrent que va originar

38 JOAN AMADES

un riu, conegut encara per la nostra gent de mar per riu de Santa Eulàlia, que no és altra cosa que el corrent d'aigua produït en el

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 39

subsòl de la ciutat, producte de les filtracions de pluges i les ai­gües que subterràniament baixen de l'ample amfiteatre de munta­nyes que corona la ciutat, corrent que en algunes ocasions en produeix de submarines que arriben a sentir els nostres pescadors i mariners.

E n el paratge conegut per Desert de Sarrià, hi ha una font que, segons la tradició, és record del pou que féu brollar la Santa.

Quan el cònsol Decià per manament de Roma recruà la perse­cució dels cristians barcelonins, Santa Eulàlia se li presentà i l'in­crepà per la seva conducta. Per això el ponci la féu prendre i li féu donar martiri, per veure si la feia abdicar de les seves creen­ces. Segons la tradició, n'hi foren aplicats tretze.

Fou un d'ells el posar-la tota nua dintre d'una bóta plena de claus i bocins de vidre, i tirar-la carrer avall de la Baixada de Santa Eulàlia, que en prengué el nom. La bóta hi fou feta rodolar dife­rents vegades. E n record hi ha encara, al començament de la bai­xada, una capelleta amb la imatge de la Santa al costat d'una bóta.

U n altre martiri fou el de tancar-la tota nua dintre d'un corral de bestiar, perquè les puces la fiblessin i xuclessin. A milers varen cobrir i torturar les seves tendres carns. É s creença que en record d'aquest suplici, a mitjan febrer, data de la festa de la Santa, les puces són majors de mida i piquen amb més fúria.

U n altre martiri fou el de passejar-la tota nua dalt d'un carro pels carrers de la ciutat per exposar-la a la vergonya. Déu va compadir-se'n i envià una abundosa nevada que la cobrí i amagà les seves carns a la vista lúbrica del poble.

É s fama que va ésser tancada en una presó situada al carrer conegut per la Volta de Santa Eulàlia, que va del carrer de la Bo-

El cos de Santa Eulàlia protegit per la neu

40 JOAN AMADES

queria al dc Fivaller. E s creu que des d'aleshores, avergonyit, el sol mai més no ha volgut tocar aquell carrer, excepte el dia 1 2 de febrer, festa de la Santa.

Vist que no volia renunciar a les seves creences, fou clavada en una creu en forma de X enmig de la cridòria del poble. Segons una tradició, sofrí aquest darrer martiri en el lloc on avui hi ha el Pla de la Boqueria, on més tard fou construït un dels portals del se­gon recinte murallat el qual fou conegut durant alguns segles per Portal de Santa Eulàlia. E n la casa que fa cantonada als carrers de la Boqueria i Cardenal Casanyes , hi ha una làpida mig esbor­

rada i de mal llegir que comme­mora aquesta feta.

Hi ha altres versions de la tra­dició que suposen que fou marti-ritzada al lloc on avui hi ha la plaça del Pedró, i en record del cas fou alçat el monument-font co­ronat per una imatge de la Santa que hi ha en aquella plaça.

Una altra versió vol situar el martiri prop de la mar, en un sor­ral on més tard van alçar l'actual

Plaça dci Pedró temple de Santa Maria del Mar.

Una altra, per fi. creu que va ésser als afores de la ciutat, si fa no fa on és avui el parc de la Ciutadella, cap al costat de l 'Escola Municipal de Música.

Durant molts segles fou ignorat el lloc on es trobava el cos de la Santa. En un moment que hi hagué molt d'interès per descobrir-lo, el senyor Bisbe manà que tots els ciutadans es lliuressin a fervo­roses oracions i penitencials dejunis; amb això creia que la Santa el revelaria i es podria aconseguir el descobriment. Aix í fou re­trobat miraculosament el seu cos en l'església de Santa Maria de les Arenes, o sigui, Santa Maria del Mar.

E s cregué que devia restar a la Seu, i decidiren portar-lo-hi amb solemne processó. E n arribar aquesta a l'antiga plaça del Blat, i en el moment en què havia de passar per sota del Portal de Mar, o sigui, el portal del segon circuit de muralles que es trobava al final de l'actual Baixada de la Presó i tocant al carrer de la Tapi-neria, el cos va deturar-se i de cap manera no volia passar el por­tal, o sigui, entrar de fet dintre el clos de la vella ciutat. Totes les grans dignitats eclesiàstiques que assistien al trasllat, els nobles

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 41

cavallers i el poble, caigueren de genolls i feren devota oració. Però tot fou endebades puix de cap manera no volia passar en­davant.

Quan no sabien com conjurar el conflicte, es veié baixar del cel un àngel que amb el dit assenyalà un beneficiat de l'església de Santa Maria de les Arenes, segons unes versions, i un canonge de la Seu, segons d'altres. Totes les mirades varen fixar-s'hi, i ell, penedit, confessà com en intervenir cn el trasllat de la Santa, vo­lent-ne tenir una relíquia, li havia pres un dit del peu. V a retornar-lo al moment, i posat de nou a la Santa, aquesta es deixà portar amb tota facilitat i no es resistí a entrar a la seva ciutat. E n l'an­tiga plaça del Blat, on tingué lloc l'escena, fou alçat un monument coronat per un àngel, i passà a anomenar-se Plaça de l'Àngel.

E l cos de la Santa fou dipositat en la cripta de la Seu i allí estigué molts anys en un rústec sarcòfag de pedra. Però es cregué que calia per a la patrona de la ciutat un estoig més ric i valuós, i es decidí construir-li el sarcòfag d'alabastre que avui ocupa.

En inaugurar-se el nou sepulcre, vingueren a la nostra ciutat molts reis i bisbes; entre els primers, una reina d'Hongria que sentí curiositat per veure el cos de la Santa. Fou previnguda que els cos­sos sants no es poden veure, i, altrament, que la Santa estava nua i que potser se sentiria avergonyida si se la miraven; però la reina no féu cas dels advertiments, al·legant que a una reina tot era per­mès. Davant de la seva insistència i tossuderia se li concedí; però així que fou destapat el sarcòfag i s'abocà per veure l'interior, quedà cega completament. La reina comprengué el seu error i pe­cat, i demanà perdó de bon cor reclamant a la Santa que li tornés la vista. Aquella fou pietosa i la hi retornà, i la reina en agraïment regalà a la nostra ciutat la banda d'or i brillants que envolta la custòdia de la Seu.

Sant R a m o n de Penyafort

E n una de les capelles de la nau de la dreta, es guarda el cos de Sant Ramon de Penyafort, que estava en l'església del convent de Santa Catarina, al qual havia pertangut el Sant. Fou traslladat a la Seu després de l'incendi d'aquell magnífic convent, ocorregut durant els fets tumultuosos del 1835. E l sarcòfag està damunt de l'altar, i per la seva part inferior té un forat pel que pot fàcilment ficar-se el dit i tocar la testa del Sant.

42 JOAN A M A D E S

Sant Ramon era confessor del rei Jaume I, i amb ell anà a la conquesta de Mallorca.

E l rei, que era casat, tement entristir-se durant la campanya, va emportar-se una noble dama aragonesa, anomenada Beren-guel·la. Les amistats del rei amb la dama desagradaven a Sant Ra­mon, i diferents vegades el requerí perquè l'abandonés, però el rei no se sentia pas gaire disposat a escoltar el seu consell, fins que el Sant amenaçà el rei amb abandonar-lo i tornar-se'n cap a Bar­celona. Tement el rei que el Sant era prou capaç d'abandonar-lo, manà a tota la gent de mar que per cap motiu i sots pena d'ésser escapçats, lloguessin cap barca a ningú que no fos per reial mana­ment, i menys encara a cap clergue ni persona amb hàbits.

Veient el Sant que el rei no s'esmenava decidí deixar-lo i venir-se'n cap a Barcelona amb un seu company d'orde. Anaren al port de Palma i varen demanar si hi havia qui els volgués embarcar

cap a Barcelona; però tots els patrons contestaren que ho tenien privat pel rei. Sant Ra­mon, veient que no hi havia manera de trobar qui el me­nés al seu convent, empren­gué el camí de Sóller cregut que la reial disposició no hauria arribat fins allí; però es trobà que els patrons de Sóller tenien les mateixes or­dres que els de Palma. Iguals les tenien tots els de l'illa.

Aleshores sense immutar-se decidí embarcar-se en el seu mantell del qual féu una barca, i se serví del gaiato per pal, de l'escapulari per vela i del Sant Crist per ti­mó. Sant Ramon entrà a la fràgil nau amb tota confian-a fer-ho dubtant del poder

Sani Ramon de Penyafort

ça; però el seu company no es decidí miraculós del frare.

Aquest portentós miracle està ben descrit en la cançó popular coneguda arreu de Catalunya:

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA

La Mare de Déu un roser plantava; d aquell sant roser n'ha nada una planta: Sant Ramon n'ha nat, fill de Vilafranca, confessor de reis, de reis i de papes. Confessava un rei que en pecat n'estava; el pecat n'és gros, Ramon se'n desmaia. —M'he enamorat d'una hermosa dama; jo en sóc maridat i ella és maridada.— Sant Ramon va al mar a llogar una barca. Diuen els barquers: —Totes són llogades, no en podem llogar a capellans ni frares ni a cap escolà de la cota llarga.— Mireu, Sant Ramon quina n'ha pensada: tira el mantó al mar per fer-se una barca; el seu gaiatet fa servir-ne d"arbre; son escapulari per vela hi posava, i amb el sant cordó bandera molt santa. Montjuïc el veu, vaixell en senyala. Tots els mariners surten a muralla. —Què és allò que es veu? n'és galera o barca? No n'és barca, no,

44 JOAN A M A D E S

ni galera armada, que n'és Sant Ramon que ha fet un miracle.— Santa Catarina toca les campanes.

Diu la tradició que l'arribada del Sant a la ciutat fou assenya­lada per un gran repic de campanes del convent de Santa Catarina al qual pertanyia el Sant.

Segons unes versions, va estar set hores per fer el viatge, men­tre d'altres diuen que en va estar dotze.

La fràgil barca del Sant atracà en una platgeta que hi havia da­vant de la plaça del Vi, poc més o menys on avui hi ha la casa de màquines de la Junta d'Obres del Port, o sigui, davant del nucli de cases que formen els carrers de Llauder i Cristina. E n aquell in­dret hi havia aleshores un gran rocam. En record de tan gran fet, es volgué aixecar en aquell lloc una capelleta; però en picar les roques per fer els fonaments fou trobada dintre de la roca la imatge de Santa Catarina, i per aquesta raó la capelleta fou dedi­cada a aquesta Santa.

C o m a record d'aquest fet, els mariners i pescadors catalans prengueren Sant Ramon per patró, i el dia de la seva canonització feien una festa en què portaven la senyera de la confraria a mullar en les aigües de la mar que donaven a la platgeta on el Sant va desembarcar. Vegeu el que n'expliquem en el nostre treball Cos­tums populars de Barcelona.

Una altra variant de la llegenda diu que el lloc on desembarcà el Sant fou un sorral que hi havia prop d'on avui hi ha la plaça del Duc de Medinaceli, on tenia el seu palau el Duc de Cardona, padrí del Sant, perquè aquest volgué fer parar la seva nau prop de la casa del seu protector.

Una altra versió, encara, diu que on va fer peu a terra fou a Tossa de Mar.

Mentre una tradició i la cançó ens diuen que en arribar el Sant a la nostra ciutat un gran vol de campanes del convent de Santa Catarina, que varen sonar soles, anuncià al poble el gran miracle, una altra tradició diu que si el convent de Santa Catarina es deia així era degut a la imatge que d'aquesta Santa fou trobada dintre el cor del rocam de vora la mar, i no era possible per tant que les campanes del convent de Santa Catarina s'engeguessin soles al vol, anunciant el miracle, si el convent encara no existia quan Sant

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 45

Ramon féu el miraculós viatge. Aquesta segona versió és un xic més real, puix, en efecte, el segle xm, en què tingué lloc la con­questa de Mallorca i, amb ella, les diferències entre el rei Jaume i Sant Ramon, el convent de predicadors de Santa Catarina no existia encara.

Sant Oleguer

E r a fill de Barcelona, bisbe i fundador de la ciutat de Reus. H a ­via navegat molt, i ajudat molt els cristians en là seva lluita contra els moros.

Hi havia una família pobra, barcelonina, composta per una dona vídua i alguns infants, la qual tenia un esclau moro que tre­ballava per a ella i constituïa la seva única fortuna. Una nit l'es-clau s'escapà, i la pobra vídua quedà a la ruïna, no tenint mitjans per a mantenir la seva fillada. Reclamà amb gran fervor l'ajut de Sant Oleguer, i aquest, compadint-se de la pobra dona, vestit de captaire, cercà pertot l'esclau fins que el trobà. L'agafà i el conduí si et plau per força a casa de la seva mestressa.

En certa ocasió navegava de nit una galera barcelonina. Per efecte del gran cansament, tota la tripulació i gent d'armes dormien a coberta. Una nau mora va atalaiar-la, i molt sigiHosament es dis­posava a atacar-la i prendre-la, i a fer esclaus els seus tripulants. Sant Oleguer que en tingué esment de manera miraculosa, es va trasl ladarà bord de la nau catalana i despertà a cops i a crits tota la marineria i la soldadesca, la qual es posà sobre avís. Conegut el perill que l'amenaçava, en lloc d'esperar l'atac dels moros, fou ella la que els envestí. E l s agafà mig per sorpresa, els causà un gran estrall i féu seva la nau mora.

E n una altra ocasió anava Sant Oleguer camí de Tarragona en una nau, quan va desencadenar-se una terrible tempesta que va posar-la en greu perill. E l Sant beneí l'aigua, i aquesta al moment va apaivagar-se i la mar es tornà més plana que mai.

Sant Oleguer sentí com un penediment del que havia fet, puix es digué que si l'avalotament i fúria de la mar obeïa a un voler diví, ell amb la seva benedicció 1 havia contrariat. C o m a desagravi llançà el seu anell bisbal a la mar, i prometé donar-se a rigorosa penitència mentre no li fos revelat pel cel que la seva mala obra era expiada. Desembarcat a Tarragona, es tancà en una habitació per lliurar-se a l'oració i a la penitència. Al cap de poques hores

46 JOAN A M A D E S

cl trobà el seu cuiner i li presentà un peix acabat de pescar, que en obrir-lo hi fou trobat dintre el ventrell l'anell que havia llançat a l'aigua. E l Sant interpretà que el cel li feia saber, retornant-li l'anell, com havia quedat perdonat el seu pecat.

E l cos del Saní està guardat en la capella on hi ha la pica bap-tismal, entrant per la porta principal a mà dreta, tocant a la capella

Sant Oleguer

de la Mare de Déu de les Claus . V a vestit amb les robes bisbals, i està perfectament conservat, tant, que el seu cos es pot veure din­tre d'una urna a través d'un vidre. N o fa pas molts anys que li fo­ren canviades i arreglades les robes, i és fama que en haver-li de posar la mitra, ell mateix alçà la testa i part del cos, com si en­cara fos viu.

E l Sant Innocent

En la primera capella a l'esquerra que es troba entrant a la Seu per la porta de Sant Iu, es guarda el cos d'un dels Sants Innocents sacrificats pel rei Herodes. Aquest sant infant fou donat al rei Jaume pel Duc de Venècia en ocasió en què el nostre gran rei li féu una visita.

E l rei Jaume tingué un gran goig en posseir el cos sant, i manà posar-lo dintre d'una urna on cap mal no pogués arribar-li en

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 47

conduir-lo des de Venècia a Barcelona; però el minyonet, com a tal, devia tenir ganes de jugar. E l cas fou que a les poques ho­res d'haver sortit de Venècia havia desaparegut, i no sabia ningú on es trobova. E l rei el teu cercar endebades; això li causà un gran sentiment, puix, a part de la pèrdua, no trobava una bona manera d'explicar al Duc la desaparició de tan preada joia.

Arribat el rei i el seu seguici a Barcelona, varen saber que ha­via comparegut a la Seu de manera ignorada una preciosa urna amb el cos d'un infant. Reconegué al moment que era la del Sant Innocent. Amb gran joia fou traslladat al reial Palau; però al cap de pocs dies es trobà altra vegada en falta: havia fet cap novament a la Seu. De nou fou portat al Palau, però l'infant fugi diferents vegades; per això es cregué que en lloc del Palau, volia estar a la Seu. La reina demanà al seu marit que el cedís i ell no ho volia, puix sentia gran goig en tenir-lo; però, davant de tantes entrema­liadures, s'hi avingué. Que se sàpiga, no se n'ha mogut més.

Les imatges

E l Sant C r i s i de Lepant

EN la capella del Santíssim Sagrament i de Sant Oleguer es ve­nera la imatge del Sant Crist que figurava a la proa de la galera capitanejada per Joan d'Àustria, en la batalla del golf

de Lepant, imatge que fou cedida a la Seu per aquell capità. N o pre­senta la posició normal d'aquesta mena d'imatges i que lògicament hauria de presentar, sinó que està un xic decantat cap al costat dret. A propòsit de la posició forçada de la imatge es conten dues diferents llegendes.

Segons la més corrent, en veure els musulmans la imatge de Crist que presidia la lluita, tingueren un gran interès a destruir-la i la feren blanc d'un gran nombre de dispars de tota mena, els quals es desviaven en acostar-se a la imatge. Una bomba hi hagué, però, que l'hauria tocada del costat esquerre, però la imatge desvià un xic el cos. i el projectil passà fregant sense tocar-la.

Segons l'altra versió, la cosa anà d'altra manera. Abans de co­mençar la batalla, l'almirall cregué que tots els trets de la morisma prendrien per blanc la sagrada imatge, i, volent-la salvar de tot perill, manà treure-la i posar-la en un lloc ben retirat i amagat de la bodega.

Un cop finida la batalla i obtinguda la victòria, manà que fos treta del seu amagatall i posada altra vegada amb tot honor coro-

50 JOAN A M A D E S

nant la roda de proa. Però en anar a agafar el Crist, el veieren tot cos torçat i aferrat fortament a la fusia del buc de la nau. Li havien posat sense esforç i en anar-lo a treure semblava que hi estes cla­vat. Fent molta força aconseguiren per fi fer-lo seguir, i al moment un corrent d'aigua invadí la bodega. Una bomba musulmana havia

Sani Crisi d< Lepant

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 51

fet un gros esvoranc al casc de la nau, prop del lloc on estava la imatge, i aquesta, per evitar que s'enfonsés i que amb ella es per­dés el comanament i direcció de la lluita, va tapar amb el seu cos la via d'aigua, decantant-lo fins a servir de tap a l'esvoranc.

Hi ha una altra tradició, que no afecta per res a la posició for­çada de la imatge, segons la qual aquesta no fou treta de la roda de proa i va presidir tota la lluita; però, enmig d'aquesta, una fletxa musulmana es clavà en el pit de la figura. En advertir-ho l'almirall, manà a un mico que, junt amb un lleó, portava a bord, que anés i li tragués la sageta, i el simi amatent s'enfilà creu amunt fins ar­rencar-la.

Afegeix la tradició que encara s'endevina el punt de la ferida en el cos de la imatge.

La gent de mar havia tingut gran devoció a aquest Crist. Entre les diverses ofrenes que se li havien fet, figura un valuós vaixellet que penja davant de la capella, damunt de la reixa. Antigament es­tava suspès solament per un filferro, per això tenia moviment fàcil, i es decantava segons l'acció que la temperatura hi pogués exercir.

Entre els pescadors va formar-se la superstició que si posaven les barques en la mateixa posició amb relació a l'horitzó que la que tenia el vaixellet amb relació al fons de la capella, el Sant Crist els afavoria notablement la pesca i obtenien més assenyalat avantatge que si no observaven aquest detall. Guiats per aquesta creença, ca­da dia acudien a la Seu gran nombre de pescadors. Des de fa molts anys i per evitar la propagació d'aquesta preocupació, el vaixellet fou suspès amb dos filferros, que li priven tot moviment.

E s també creença molt arrelada, que si pel Divendres Sant, al punt de les tres de la tarda, s'acut a resar una fervent oració a la imatge i se li demanen tres gràcies, en concedeix una.

L a M a r e de Déu de l 'Alegr ia

E s venera en una de les primeres capelles que es troben a la dreta del temple, en entrar-hi per la porta de Sant Iu. Té la parti­cularitat que la imatge està somrient, i el nen té la carona girada, sense mirar la seva Mare ni el poble, com és general en tals imat­ges. Aquesta havia estat antigament en una de les capelles del claustre i se'n conta una tradició referent al temps en què hi estava.

U n ric cavaller prometé amor a una donzella pobra dient-li que s'hi casaria. Dubtant ella de la paraula del ric senyor, el féu anar

52 JOAN A M A D E S

un dia davant dc la imatge de Maria de què parlem, i li demanà que davant d'ella li parlés com ho feia en altres bandes. E l cavaller ho féu, fins al punt de prometre que si mancava a la seva paraula el Jesuset de la falda de Maria mai més no li mirés a la cara. Va pas­sar temps i, com ja temia la donzella, l'amor del cavaller va refre­dar-se, fins al punt que li negava que mai li hagués promès casar-se amb ella davant de la imatge de Maria.

La donzella tingué prou enginy per fer acudir un dia el seu galant davant de la Mare de Déu testimoni de la seva prometença i li recordà aquesta.

—Mentida! - exclamà el cavaller. I al moment l'infant Jesús tombà la cara i deixà de mirar-lo, mentre la Mare de Déu somreia graciosament. Confós el cavaller per l'actitud de la imatge, complí la seva paraula empenyada.

L a M a r e de Déu de les C l a u s

E n la primera capella que es troba a mà dreta entrant per la porta principal, es venera una imatge de la Mare de Déu de la Concepció coneguda popularment per la Mare de Déu de les Claus, perquè porta a les mans unes claus que havien estat les que tanca­ven les portes dels vells portals de la ciutat. Li foren ofertes pels nostres Consellers en ocasió en què la ciutat se sentia fortament afligida per terrible pesta.

N o sabent de quina manera conjurar-la, es cregué que podia resultar un bon mitjà el posar la ciutat sota el Patronatge de la Mare de Déu, invocada amb el nom de Puríssima Concepció, no­menant-la reina i senyora i ofrenant-li, per tant, unes claus d'ar­gent que varen posar a les seves mans.

Fou nomenada, doncs, patrona de la ciutat, i fou fet vot de ce­lebrar en el dia de la seva festa una lluïda funció religiosa i grans festeigs. Però, tot i això, la gent treballava en tal dia, fins que un mati, en anar els frares dominics de Santa Catarina a treure la pasta que tenien al seu forn, la trobaren tota vermella i tenyida de sang. Interpretaren que era desig de la Puríssima Concepció que fos declarat festiu el dia de la seva festa, i així fou fet.

Tots els oficis que tenien de pastar, com forners, fideuers, ce-rers i altres, varen acceptar-la com a patrona, si bé els forners poca importància li varen donar, puix ja tenien com a patró Sant Honorat.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 53

U n quadre de Sant J o s e p Or io l

E n la sala capitular, poc a la vista del públic, hi ha un quadre en què es figura un dels miracles obrats per Sant Josep Oriol .

Conta la tradició que una vegada, tot passejant, arribà amb un nebot seu fins a Mataró. U n cop allí, el minyó va sentir gana, i va ­ren entrar a un hostal a fer pa i beure. Arribada l'hora de pagar es trobaren que el minyó no portava un cèntim, refiant-se de l'on­cle, i aquest, que no es creia tenir gana ni set, tampoc no duia un diner. Varen parlar a l'hostaler, refiat el Sant que per la seva ves­tidura talar els fiaria; però, fou irreductible, i amenaçà amb portar-los a la justícia, si no el pagaven. Sant Josep prengué un rave dels que havien sobrat del berenar i en féu tantes tallades com monedes calien per a pagar el deute, tallades que al moment es convertiren en monedes. Quedà el deute pagat enmig de la gran sorpresa de l'hostaler i de l'altra gent que veieren en el beneficiat del Pi el po­der meravellós d'un Sant.

Hi ha variants que conten la feta d'una altra manera. E l Sant hagué d'anar a Marsella i requerí el favor d'un patró, que prometé portar-lo en la nau sense pagar. Durant el viatge es girà un gran temporal que obligà el patró a llençar part del carregament a l'ai­gua. Tingué amb aquest motiu una gran pèrdua. Arribats a terra, demanà al Sant si li podia pagar el preu del viatge, puix gairebé s'havia arruïnat. Volent ajudar-lo el Sant i no tenint ni una malla, prengué un rave i obrà el miracle de fer-ne monedes d'or de les tallades. Pagà així llargament al mariner l'import del viatge.

Hi ha variants que donen el fet no com a passat a Marsella, sinó a Barcelona i en un hostal situat als afores del Portal de Sant Antoni, en venir el Sant des de Marsella.

Per haver obrat tal miracle ha estat qualificat de moneder fals, puix diu càusticament el poble que féu moneda de talls de rave, i que, si en lloc d'ésser capellà hagués estat seglar, no l'haurien fet sant, sinó que l'haurien tancat en presó i l'haurien penjat.

Les relíquies

E l c lau de Sant S e v e r

EN un preciós reliquiari d'or i argent és conservat el clau que, segons la tradició, serví per al martiri de Sant Sever.

Aquest Sant era teixidor, i per això el tenen per patró els del seu ofici. Tenia la seva casa i teler en el lloc on avui s'alça l'es­glésia de Sant Sever en el carrer del seu nom i prop de la porta del claustre de la Seu, dita també de Sant Sever.

E l prelat barceloní va morir sobtadament i, segons el vell costum cristià, varen reunir-se els fidels en unes catacumbes que es trobaven, si fa no fa, sota del terreny on avui s'alça el temple dels Sants Just i Pastor per elegir llur bisbe, però no hi havia acord, puix que cap no es creia estar posseït de suficient dignitat per a ostentar tan elevat càrrec. Regnava entre ells la major desavi-nença i el més gran dubte, sense saber com resoldre el cas.

De sobte es presentà un bell colom que cap dels reunits no po­gué endevinar com havia pogut entrar en el lloc completament tancat de la reunió. Després d'haver volat per damunt les testes de tots els reunits, com volent-los il·luminar, va posar-se damunt del cap del teixidor Sever. Tots comprengueren que per un diví voler aquell havia d'ésser escollit com a bisbe. Aix í ho varen fer enmig de les majors protestes del teixidor, que no es creia merei­xedor de tant gran honor.

56 JOAN A M A D E S

Essent Sant Sever bisbe de Barcelona, vingué de Roma l'ordre de combatre els cristians amb tota fúria. Fou manat que es presen­tés per tal d'ésser sacrificat. El Sant i altres companys no sabien quina conducta seguir, si la de presentar-se, seguint les ordres ro­manes, i oferir els cossos al sacrifici per donar exemple als altres cristians, o bé la de fugir per mirar de donar-los protecció i ajut en el que poguessin. Decidiren això darrer.

Alguns cristians emprengueren la fugida cap al lloc on avui s'alça la vila de Sant Cugat del Vallès, que s'anomenava aleshores

Martiri dc Sant Sever

Castrum Octavium. Pel camí trobaren el pagès Medi, que estava sembrant faves, el qual en veure el prelat barceloní li demanà !be-nedicció. Aquest la hi donà i li féu obrar el miracle que les faves que sembrava florissin i granessin en poques hores, tant que quan

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 5 7

E l ribot de Sant J o s e p

Durant molts anys va ésser venerat, en una de les capelles del claustre, un ribot que, se­gons la tradició, havia pertangut a Sant Josep. Deia la tradició que amb el seu ajut havia fet el bressolet i les joguines del Nen Jesús. E I poble hi tenia gran ve­neració. Fa alguns anys que per considerar-se poc seriosa la veneració fou manat retirar del culte.

El ribot de Sant Josep

les tropes del cònsol Decià, que perseguien Sant Sever, varen pas­sar per la masia d'En Medi, aquest ja collia les faves.

E l s perseguidors li preguntaren si havia vist passar el prelat i altres cristians a cavall. E l s respongué que sí, que per allí havien passat mentre ell sembrava les faves que aleshores collia. E l s per­seguidors varen creure que es burlava d'ells o que devia ésser cristià, ja que havia obrat per pròpia virtut o per la del prelat sem­blant miracle, i el varen matar seguidament.

Cercaren arreu Sant Sever i els seus companys, i els trobaren amagats sota d'un esbarzer. Tots foren presos, i requerits que re­nunciessin al cristianisme abraçant el culte pagà. Varen negar-s'hi rodonament, i foren sacrificats.

A Sant Sever, li varen clavar enmig del cervell un gros clau di-nal, que és el que es conserva en el reliquiari de la nostra Seu. L'argelaga sota de la qual s'a­magaren els cristians, per no punxar-los va arronçar les se­ves punxes i no va punxar més. E s conserva encara en el jardí d'una casa de Sant Cugat, co­neguda avui per C a l Savi .

Refranys i dites referents a la Seu i a coses amb ella relacionades 0)

Durar una cosa més que les obres de la S e u

Q U E S T proverbi es troba en la majoria de les llengües, puix arreu les catedrals han necessitat un gran nombre d'anys

JL JL per a acabar-se. É s també proverbi universal, que no hi ha cap catedral al món que sigui acabada, per ponderar la molta durada que en totes elles han tingut les obres.

Per no ésser menys que les altres, la de Barcelona tampoc no ho està, d'acabada, puix, a part d'altres detalls, segons el projecte, el claustre havia de tenir un pis que no va arribar a fer-se.

A la difusió del present proverbi influïren molt les obres de construcció de la façana de la nostra Seu, que varen conseguir dues generacions.

D'un esperit semblant a l'anterior, si bé aquest al·ludeix no ja al cost en temps, sinó al gran cost material, o sigui, al molt de di­ner que havia de costar la construcció de tan magna obra. Amb el mateix sentit, si bé molt menys usat, es diu: costar més que de pin­tar la Seu.

C o s t a r mes que les obres de la S e u

( 1 ) Del llibre inèdit Relraoer barceloní.

60 JOAN AMADES

N o sabem que mai la Seu s'hagi pintat, i bé podria ésser que tingués un sentit metafòric, volent al·ludir no al cost de diner, sinó al difícil que seria poder aplicar una capa de pintura damunt de la pedra seca i dura.

A la S e u . sl no hi pots posar la cama, posa-hi el peu Variant: A la Seu , posa-hi ton peu

Vol significar que és de profit poder intervenir en les seves co­ses, perquè és lloc abundós i ric.

A la S e u , quan no hi plou hi goteja

Abunda en el mateix sentit que l'anterior. E l poble mira totes les coses relacionades amb la Seu a través

d'una visió de riquesa i abundor.

Ten ir un setlal en el cor de la S e u

Equival a ésser canonge, pe­rò en sentit figurat: gosar d'una bona prebenda, disfrutar d'algun càrrec o profit segur i important.

Es tà inspirat en el mateix sentit que els dos anteriors.

L a Seu no necessita adorns

Per tractar una noia de maca, volent-li significar que no li calen empolainamenls.

La Seu és ja prou bella per ella sola, no li calen exornaments que l'enlletgirien en lloc d'embellir-la.

L a Seu no espera les parròquies

Per significar que no és el gran el qui deu esperar el xic, sinó al contrari, que deu ésser el baix i humil el qui deu ajupir-se al fort.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 61

Una processó, si la Seu està ja disposada, pot fer-se sortir sense haver d'esperar la parròquia que hi pugui mancar, puix sense ella la processó es fa igualment.

Quan ve un barco foraster, a la Seu és on va primer

La nostra gent de mar havia tingut una gran devoció a la imatge del Sant Crist de Lepant. Molts mariners així que arribaven al port després d'una llarga travessia, i sobretot venint de les Amèri-ques, el primer que feien en posar peu a terra era anar-lo a adorar.

Altrament, quan venien naus estrangeres, sempre la visita a la Seu era la primera i obligada, tant per la vàlua i fama del temple com per la devoció a la indicada imatge.

Quan a la S e u repiquen, senyal de misteri

Fins a les darreries del segle passat se celebraven a la Seu, durant la Quaresma, uns famosos sermons en què eren explicats els misteris de la teologia. Aquests sermons eren avisats al poble per mitjà d'un toc de campana especial.

Hi acudia una gran gentada, sobretot element jove; una bona part, més pel goig de les empentes i de la fosca que per devoció. Per això es creà el proverbi que apuntem al qual es dóna un doble sentit recte i maliciós.

A n a r a la S e u és anar al ce l

F a al·lusió a les grans funcions que s'havien celebrat a la Seu. E s donava una gran importància a la part musical, que consti­

tuïa moltes vegades un veritable concert més de música profana que religiosa. En temps reculats era la música de la Seu l'única que hi havia a Barcelona, i hi acudien totes les persones de gust refinat.

Després de la inauguració del teatre de la Santa Creu i de la implantació de les òperes, la gent rica ja podia anar també al teatre, per això, les funcions religioses amb intervenció d'orques­tra i orgue es van anomenar òpera dels pobres.

E l Capítol catedral sempre tingué gran cura que la capella i els

62 JOAN AMADBS

La Capella de la Seu

Seu tant per gaudir de l'audició de la música com per adaptar-ne els elements millors.

E l poble tenia de la música de la Seu un concepte tan delicat, que la creia comparable a la música dels àngels, i creà amb aquest sentit el proverbi que expliquem.

De cantar prou cantaria - si tenia bona veu: aniria a B a r c e l o n a - a cantar al cor de la Seu

Respon al mateix sentit que l'anterior.

Bis batejats a la S e u són més barcelonins que els al tres Variant: No és bon barceloní el qui no és batejat a la S e u

Segons la tradició, quan la presa de la ciutat pels moros, aquests cremaren tots els temples i destruïren tots els arxius, fins al punt que, en reprendre-la els cristians, fou molt difícil de poder identi­ficar els veïns i restituir a cada u les propietats, puix que tots els documents s'havien cremat. Solament es va salvar per atzar l'arxiu de la Seu, i els qui en ella havien estat batejats pogueren ésser identificats i plenament reconeguts com a ciutadans.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 6 3

C o m un llunyà record d'aquella suposada feta i per creure en certa manera amb la inviolabilitat de les coses de la Seu, els vells barcelonins prengueren el costum de batejar llurs fills a la Seu, perquè si mai tornava a succeir una semblant cosa, poguessin cer­tificar i garantir llur ciutadania.

E l s canonges de la S e u - no poden ésser sinó den: un cop que varen ésser onze - va morir-se el pare L l o n z a .

De caient familiar i humorístic, aplicat a les coses que deuen ésser en nombre just i precís.

Recorda que els canonges deuen ésser precisament deu. També es dóna el nom d'e/s canonges al número 10.

Barce lona, la ciutat de les tres catedrals

Així era anomenada la nostra ciutat pels molts forasters que per via marítima la visitaven en aquells passats temps de la nostra hegemonia mediterrània i marinera.

E n efecte, el nostre poble ha conservat també la dita que la ciu­tat comtal no tenia solament una catedral, com solen tenir les grans ciutats, sinó que en tenia tres, puix que, a part de la Seu, prou famosa i ponderada, tenia dos altres temples amb tots els ho­nors de catedral i més que moltes. Són les esglésies de Santa M a ­ria i el destruït temple de Santa Catarina; aquest darrer, no ja d'una grandiositat i magnificència basilicals, sinó també d'una riquesa i floritura de detalls veritablement enciseres.

E l temple de Santa Maria era popularment conegut per «la C a ­tedral sense claustre», «la Seu de la pescateria», per trobar-se el mercat de peix prop d'ella; per «la Seu del Born» i per «la Seu de la mar».

E l temple de Santa Catarina era anomenat «la Catedral dels

frares».

Agafar - se a l'argolla de la S e n Variant: Agafar - se a l'anella del temple

Generalment s'entén per cercar la protecció i ajut de l'església, per creure-la posseïdora de gran influència i poder; però en el cas

músics que intervinguessin en les funcions fossin dels millors i més acreditats, tant és així que là nostra capella de música, que té un brillantíssim historial dintre la vida musical religiosa, era cone­guda arreu del món litúrgic. Molts mestres estrangers venien a la

64 JOAN A M A D E S

concret de l'argolla de la Seu pot recordar una antiga superstició, avui desapareguda.

E l s nostres avis creien que si durant set nits seguides anaven a agafar fortament l'argolla que tancava la porta principal de la Seu al punt de caure les dotze batallades de la mitja nit, obtenien una gran preferència de la sort i els anaven bé tots els negocis i empreses.

M é s l le ig que el cap de sota l'orgue de la S e u

Al·ludint a la testa de moro dita la ca-rassa, de què ja ens hem ocupat.

M é s catxasser que el rel lotge de la S e u

Per qualificar algú de maimó, lent i par-simònic en el seu fer.

Respon a la gran majestat amb què el nostre rellotge deixa caure les hores.

C o m el re l lotge de la Seu , que v a amb nua roda menys que els al tres

S'aplica quan es troba el mitjà de fer o resoldre un afer amb menys elements que els que generalment es necessiten.

É s fama que el rellotge de la Seu va amb una roda menys que els altres.

Hi hagué en la nostra ciutat, segons conta la veu popular, un famós rellotger que trobà la manera de fer córrer els rellotges amb una roda menys. Desitjava fer conèixer la seva troballa, però no sabia com.

E s presentà a oferir els seus serveis al Consell , però aquest te­nia ja rellotger i no el volgué treure del seu càrrec així com així.

E l rellotger ideà un pla. Sense que ningú ho sabés, entrà dintre de la cambra del rellotge i posà una petita trava molt dissimulada en un lloc amagat de la màquina i el rellotge es parà. E l rellotger

La carassa

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 65

que se'n cuidava anà per arreglar-lo, i per més que mirà no com­prengué quina podia ésser la causa de la anormalitat. Forfollant, forfollant, caigué la minúscula palleta que havia obstruït el funcio­nament, i el rellotge tornà a marxar, però sense que el rellotger en pogués explicar la causa. L a tramoia fou repetida diferents vega­des, fins que els consellers decidiren substituir el vell rellotger, i re­cordant que un altre s'havia ofert per al càrrec, li varen concedir la cura del rellotge. Així , per la trava obtingué el que desitjava.

E n possessió del càrrec, el nou rellotger desféu seguidament el rellotge, i tragué la roda que, al seu entendre, hi sobrava.

Però ^com s'ho faria per fer conèixer el seu enginy? Trobà una manera: posà la roda damunt de la barana del campanar, mig fora i mig dintre, de manera que el més lleu trontoll la pogués fer caure. E n tocar les hores, la trepidació del campanar la féu caure i anà a parar al carrer enmig de gran soroll. Tot el veïnat se n'assabentà i els sorprengué que hagués caigut una roda. F o u cridat el nou rellotger i li foren demanades explicacions. E l l digué que com per a la marxa del rellotge no calia aquella roda, l'havia treta i que no sabia com havia caigut al carrer.

E l s consellers restaren sorpresos de la facècia i esperant que al moment menys pensat el rellotge es pararia; però aquest moment no ha arribat; el rellotge corre encara sense la roda.

Portar més fúria qne el l levant de darrera la S e u

El s voltants de la Seu, sobretot el claustre, en temps estival són els llocs més frescos de Barcelona i puix sempre hi bufa l'aire, per poc que en faci.

U n a tradició explica el perquè. E n certa ocasió el diable ne­cessitava una ànima per a fer una de les seves trafiques, i de­cidí anar a cercar-la. Per córrer més va pujar a cavall del vent. Vingué a Barcelona i va enfilar per la Plaça N o v a i carrer del Bis­be enllà. E n passar per prop de la Seu va sentir gran cridòria, puix que a la Sa la Capitular hi havia el Capítol reunit, i, com que no s'entenien, cridaven molt. E l diable cregué que allí podria fer bona feina, i decidí entrar-hi.

—Tu ves voltant per aquí que jo ja surto—digué al vent.—1 va entrar a la Sala Capitular a esperar que passessin les raons per veure si podia pescar la desitjada ànima. Però com que les raons en el Capítol encara no s'han acabat, el diable encara no ha pogut

66 JOAN A M A D E S

sortir, i cl seu cavallet encara està donant voltes i més voltes en la seva espera.

Hi ha d'altres que es donen per millor assabentats, i diuen que la presència del diable fou al moment advertida, i que, empaitat ha­gué de fugir per una finestra sense poder avisar el seu cavall , que encara l'espera.

Quedar-se n ies parat que el carro de darrera la S e u

Per significar una gran sorpresa o admiració. L'establiment dels safareigs per a rentar roba és d'implantació

molt moderna; abans, les dones anaven a rentar al rec que passava pel carrer de Tantarantana i del Rec. Els blanquers llogaven uns davantals de cuir, i destinaven el producte al culte del seu Patró i a la conservació de l'entremès del lleó que, com a símbol del gremi, portaven a les processons i festes públiques.

A part d'un rentador situat en l'esperó de Llevant, del qual ja es troben cites en el Dietari Municipal en data molt reculada, no hi havia lloc per a rentar la roba.

La gent rica i adinerada se servien fins fa pocs anys de buga-deres d'Horta, que la rentaven a la riera d'aquella població. Cada setmana baixava tot un estol de dones d'Horta que traginaven la roba en un o més carros, posada en coixineres, una per cada casa. E l carro es parava darrera de la Seu i hi restava tot el dia, mentre les bugaderes anaven a portar la roba neta per les cases, i a recu-llir-ne la bruta.

A aquell carro que es passava tot el dia parat darrera l'absis, al·ludeix el refrany.

Encara avui queden algunes bugaderes d'Horta, que amb una blanqufssima coixinera al coll, i netes elles com una patena, si bé vestides molt senzillament, les veiem molt de tard en tard pels nos­tres carrers anant a portar i a cercar la roba a velles cases de ràn­cia tradició barcelonina, que prefereixen les hortanes a les buga­deres d'aire modern.

E l carro, fa anys que no l'hem vist.

C o m el pet d'En R o m e u que va fer trontol lar la S e u

Aplicat a les coses petites i poc importants que porten molt d'enrenou.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 67

E s diu que fou tant sorollós, que ressonà set vegades i féu tron­

tollar l'obra.

Una ve l la t inc a casa - no menja sinó fideus, té una berruga a la panxa - c o m el campanar de la Seu

De caient humorístic i sense cap sentit determinat.

De la S e u fins al cantó - nem c a l Beco del reco, si a c a l Beco està tancat - 'nem a la fonda del costat

Contarella i cantarella molt popular al segle passat que, retrèiem la Seu, al·ludia més principalment a la famosa fonda del Beco, es­tablerta a la Plaça N o v a , i que donava per la seva part posterior al carrer dels Capellans.

V a i g bé; va ig amb la S e u

Forma humorística i familiar, usada com a excusa i per distreu­re, quan algú ha fet alguna ventositat.

Conten que un dia passava un peixater corrent pel davant de les escales de la Seu amb una panera de peix al cap, que anava a por­tar a la Boqueria, i en passar, tot corrent, va engegar un cosc for-tíssim que deixà sorprès a tothom que passava per allí.

Al mateix temps el rellotge de la Seu deixà sen'ir majestuosa-ment una batallada que anunciava un quart d'una; i el peixater, molt seriosament, va exclamar enmig de la sorpresa i riallada ge­neral: Vaig bé; vaig amb la Seu.

Tenir més porra que el porrer de la S e u

Per tenir molta sort, fortuna o xiripa. É s corrent el modisme tenir porra per tenir sort, tema tret de l'antic joc de pilota, en què es posava una porra enmig, per dividir els jugadors, i es creia que el qui sense sortir-se de les regles del joc ni fer-ho expressament hi feia tocar la pilota, obtenia sort. També es refereix a la porra que es treia en els balls, la qual es disputaven els balladors.

68 JOAN A M A D E S

En cl darrer ball de Carnestoltes era costum que els músics portessin una grossa porra que, durant la primera part del ball,

tenien dreta en el seu cadafalc com una ostentació o vanitat. Des­prés de la mitja part la posaven enmig de la sala o lloc on es feia el ball i els ballaires se la baralla­ven procurant agafar-la i tenir-la sense perdre el ritme de la dansa ni mancar a les seves regles. E l que la prenia, bo i disputant-se-la amb els altres, havia de portar-la la resta de balls i tenir molta cura que no li prenguessin. E l que per fi es quedava amb la porra la guardava tota la Quaresma en què no es feien balls.

EI porrcr S i era membre d'alguna colla

de sarauistes de les que tant abun­daven el segle passat, la seva colla tenia dret i obligació alhora d'organitzar, dirigir i llogar la música pel primer ball després de la Quaresma. Si l'afortunat en quedar-se la porra era un ballaire aïllat havia de concórrer al primer ball organitzat tot lluint-la, la qual cosa li donava una certa ascendència i preferència per da­munt dels altres.

Aquest refrany té un caràcter ponderatiu, volent presentar la porra o maça del porrer o macer del Capítol com de mida exage­rada i de gran valor, i volent significar que la sort és tanta que no es té una porra vulgar i qualsevulla, sinó la molt rica, grossa i va­luosa del porrer de la Seu, o sia, el màxim grau que en porra pu­gui demanar-se.

Portar més c lans que el Bat l l e de la S e u

E l Batlle de la Seu, dit antigament batlle de les pixarelles, és qui té a la seva guarda el temple, i el càrrec de tancar-ne i obrir-ne les portes; quan ha de tancar-les, va seguint tot el temple proveït d'un gros feix de claus, sorollant les quals avisa que és hora de sortir, i va tancant les portes una darrera l'altra, i acaba per la de la capella de Santa Llúcia. E l Batlle viu dintre de la Catedral, en

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 69

una habitació que hi ha en el claustre, damunt mateix de la porta de la Pietat.

A b a n s de l'establiment dels vigilants, del qual fa es­cassament una cinquantena d'anys, la visió d'un manoll de claus era cosa inusitada, i el que duia el Batlle de la Seu cridava l'atenció del po­ble, puix representava al ma­teix temps l'existència d'un nombre de portes que en cap altre edifici no podien tro­bar-se. El batlle de la Seu

La vista d'unes quantes claus reunides, portava de seguida el record del Batlle de la Seu, i donà lloc al proverbi.

Engegar a lgú a ventar la Tomasa de la S e u

Equival a engegar-lo a dida o a fregar, desitjar-li una cosa dura, aspra i difícil.

La campana Tomasa pesa seixanta quintars, i per ponderar-ne la grandària es diu que sota seu caben dolze sabaters asseguts, tre­ballant al voltant d'un vetllador, i no pas gaire empilats, puix que tots poden tenir al seu costat l'olla o galleda d'aigua per a remu­llar la sola.

Per ventar aquesta campana es necessita molt de puny, i desit­jar-li a algú aquesta feina representa no voler-li gaire bé.

Ésser el que venta la T o m a s a

Equival a tractar a algú de valent i de molt forçut.

L a mi l lor festa de casa, és quan toca l a T o m a s a

La veu de la gran campana solament es deixa sentir en diades molt assenyalades, i el seu so, ben conegut dels vells barcelonins,

70 JOAN A M A D E S

comportava sempre un sentiment de satisfacció i joia puix apare­llava uns moments de l'any extraordinaris.

C a m p a n a que sola cs venta, o és molt bona o és molt dolenta

S'aplica a les persones inflades d'elles mateixes, que es lloen i envaneixen.

Té origen en la dita que per Sant Tomàs la campana Tomasa de la Seu toca per a ella mateixa, això és, que toca per assenyalar la festa del seu sant Patró i, per tant, per la seva. La gent senzilla i, sobretot, la mainada, creuen que toca ella sola. Aquesta cre­ença, molt arrelada, ha donat peu a la formació del proverbi que ens ocupa.

E l Patró de la nostra campana és Sant Tomàs de Cantorbery, que celebra la seva festa el 29 de desembre, dia en què aquella deixa sentir el so greu i majestuós.

Tots frares o tots canonges

Per significar que en algun afer no deu haver-hi distincions ni preferències.

Segons la veu popular, té origen en unes diferències hagudes amb el Capítol sobre un lloc de preferència a ocupar en l'ordre de la processó del Corpus , entre els canonges de la Seu i els frares dominics, puix que uns i altres es creien amb iguals drets, i cap no volia donar el braç a tòrcer.

Riure's de la processó

Indica que no es té a una cosa el respecte, atenció o deferència deguts.

Hi hagué un temps en què el clergat i els religiosos en general, sentiren pera la processó tan poc afecte que gairebé no n'hi anava cap, i quedava reduïda a l'element seglar, que, davant del poc res­pecte dels religiosos, també es retreia.

Interessat el Capítol a donar a la processó del Corpus l'esplen­dor i dignitat que es mereixia, prometé donar una llossada de mo­nedes d'or a tots els religiosos que hi assistissin. Féu posar al peu

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 71

de la porta romànica del claustre una gran caldera plena de mone­des d'or, i, en entrar la processó, tal com els religiosos anaven tornant l'atxa, rebien una llossada de monedes, com si els dones­sin menjar.

Aquest present o gratificació alregué un gran nombre de cler­gues i altres religiosos a la processó; però no per això aquesta hi guanyà gaire, puix que en lloc de mantenir-se seriosos i reverents, es varen prendre la cosa en broma, fent, durant el curs, tanta gat­zara i xirinola com podien, fins al punt que aviat el Capítol hagué de penedir-se de l'acord pres, puix era preferible que no hi anessin a anar-hi amb el poc respecte i dignitat amb què ho feien. Per això la gràcia durà molt poc temps. Aix í ho conta el poble.

S i to thom fos igual, qui duria els gegants?

E n efecte, si no hi hagués categories i diferències socials, tot­hom voldria anar a la processó en el lloc més honorífic i preferent, i no hi hauria qui volgués portar els gegants, que és la feina més pesada i menys lluïda.

Ba l lar mes que el gegant de la ciutat, o Mes bal lador que el gegant de la c iutat

Per a ponderar una persona molt balladora.

F e r bal lar els gegants abans de C o r p u s

Fer alguna ridiculesa, estranyesa o excentricitat que provoqui

la rialla.

E n g e g a r a parlar amb els gegants

Per tractar a algú de poca solta i que no comprèn les coses més

senzilles.

72 JOAN A M A D E S

E n v i a r algú a fer pessigolles a ls gegants

Significa que són inútils i gens eficaces les coses i treballs fets lambe per treure's algú del davant per inoportú o molest.

Anàleg a engegar a dida o a fregar.

E n g e g a r a lgú a portar la gegantessa

Engegar algú a fer una feina dura i difícil per treurc-se'l del davant. Anàleg a trametre'l a ventar la Tomasa.

E l La gegantessa

E s diu que la gegantt-ssa pesa nou roves, una més que el gegant. Al qui porta la gegantessa se li dóna un graciós nom popular

impublicable.

lisser cl que porta la gegantessa

Equival a ésser molt valent i forçut.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 73

Des del gegant a E n Magarr inyes

Indica tothom sense excepció, o sia, tots els ciutadans des del més alt, que és el gegant, fins a En Magarrinyes, un antic venedor de bitllets de les rifes de l'Empedrat, Hospital i Caritat, que vivia en una barraqueta del carrer del Carme, cantonada amb la Riera Alta; home excessivament petit.

Ksscr tants c o m en van darrera dels gegants

Per indicar una gran quantitat de gent.

En efecte, darrera dels gegants hi va tota la processó que ja representa un bon nombre de gent.

Q u a n l 'Hcreu i la Pubil la surten a passejar. C o r p u s v indrà

El s barcelonins donen als gegants els qualificatius carinyosos i familiars d'Hereu, a ell, i Pubilla, a ella, creient-los els hereus de la ciutat i, en certa manera, els seus fills. E n efecte, quan surten a lluir llurs elevades personalitats anuncien ja la proximitat de les festes del Corpus . -

A v u i passen Bòria avall un home 1 una dona

Això deien els nostres avis, així com a mig enganyall, puix passar Boira avall significava sotmetre un condemnat a la pena d'assots si era home, i a la vergonya pública si era dona.

E l dia de Corpus , com que la processó passava pel carrer de la Bòria, passaven Bòria avall un home i una dona, o sia, els gegants, puix que tots Els gegants

74 JOAN A M A D E S

els altres concurrents hi anaven pel seu propi peu, i no els hi por­taven o passaven com els gegants i els comdemnats, aquests dar­rers dalt d'un ase.

S i el qui escoltava no recordava que es trobava en el dia de Corpus , no entenia el sentit hu­morista de la dita, i prenent-la pel seu sentit recte s'interessava pels pobres condemnats.

Desi t jar la pau dels gegants

E s desitja als casats de nou, puix és fama que els gegants són el matrimoni més ben avin­gut i que viu més en pau de Barcelona, ja que no se sap que mai hi hagi hagut entre ells cap diferència. Estrenen sempre ves­tits tots dos alhora; surten a passejar també sempre junts; balla l'un quan l'altre balla; fan, en fi, una vida del tot igual.

Ésser el... dels gegants

Quan es vol titllar algun treballador, artista o cienciat de mal feiner i dolent dintre de la seva feina, se li diu que treballa per als gegants; així es diu, per exemple, ésser el sastre, barber, argenter, metge, llevadora, advocat, etc. dels gegants als qui exerceixen aquest o altre ofici amb poc èxit i mala mà.

A n a r al darrera amb un flabiol sonant

Per significar que en una cosa ja no hi ha res a fer, o que ja no hi ha apel·lació ni remei en quelcom, així com que tot quant es faci per a convèncer o reduir algú serà inútil i ineficaç.

Al·ludeix al flabiolaire que va darrera dels gegants fent-los mú­sica sense que ells en puguin percebre ni endur-se'n res, donada llur condició material. Tant si sona com no, i soni el que vulgui, ells fan la seva via inalterables i indiferents a tota la música.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 75

E l refraner barceloní ofereix altres curiosos i interessants re­franys referents als gegants, però com que no són els de la Seu no hem cregut pertinent incloure'ls en aquest treball.

Trampes , trampes, tot són trampes

Interpretació mimològica del so dels tabals que des de molt ic concorren a la processó de Corpus anunciant amb llur so l'a-antic concorren a la processo

costament del popular seguici

Les trampes

Aquests tabals, tot i concórrer a la processó organitzada pel Capítol Catedral , són de la ciutat, i des de fa molts anys el poble amb la seva graciosa càustica, amb la seva frase vol al·ludir mali­ciosament als embolics de l'administració comunal, pregonada per la veu dels tabals.

Aquest vell mimologisme ha fet que el grup format pels dos ta-

Tonada de les trampes

balers que sempre han fet companyia als gegants i altres entreme­

sos propietat de la Ciutat, rebi el nom de trampes.

Segons el dir del poble, tan insípida tonada fou treta i empes­

cada per un famós músic, Pau Timbales, el qual degué restar sota

terra set anys.

76 JOAN AMADES

L a col la del Sant Esperit , l'un coix, l'altre tolit

E s diu d'una reunió o grup de persones en què n'hi hagi al­gunes d'esguerrades, que pateixin algun defecte físic i que formin

un conjunt poc har­mònic i vistós.

Al·ludeix a la co­lla de ceguets, es-guerrats i contrafets que,per espai de més de cinc segles, ha concorregut a la pro­cessó de Corpus de Barcelona, els pri­mers formant una

La colla del Sant Esperit . . . . . . .

rústega cobla d ins­truments de corda que tocava una melodia típica popular, que tots els barcelonins d'aquell temps sabien de memòria, a la qual s'apli­cava el text curiós que diu:

Vicenç que vas bonic, nyic nyic nyic,

la mare n'ha parit, nyic nyic nyic,

un noi que és molt bonic, nyic nyic nyic.

J t . i f , , t f f fe te

Tonada popular que tocava la colla del Sant Esperit a la processó de Corpus

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 77

La data de fundació de la confraria dels sords i cecs, ens és desconeguda, però trobem que en 1339 refan llurs ordinacions i l'amplien ajuntant-se amb els mancos i esguerrats; prenen per pa­tró Sant Martí i s'estableixen a l'església de Santa Maria dels Reis

0 del Pi. Com que, segons antic costum, els membres d'una con­fraria tenien dret a ésser enterrats en el cementiri de l'església on estava acollida, els cecs eren enterrats en el cementiri de la parrò­quia del Pi. E l s destinaren una reconada del fossar, la qual pren­gué el nom de fossar dels cecs, nom que es féu extensiu al carrer immediat a aquella part del fossar, que ha vingut a ésser l'actual carrer dels Cecs de la Boqueria.

Més tard, i en data que no podem precisar, els trobem establerts en la parròquia de Santa Maria del Mar, on es devien establir per oferir-los aquesta majors avantatges que la del Pi. Això respon a les antigues competències i antipaties existents entre aquestes dues parròquies. Formaven aleshores confraria amb els salmaires

1 oracionaires, això és, amb els altres oficis dedicats a implorar almoina. E n aquesta reforma de la Confraria fou acceptat com a patró Sant Jaume major. L'any 1562 s'estableixen en una capella pròpia, sota l'advocació del Sant Esperit, que és tingut com a pa­tró dels cecs eu gairebé tots els països europeus. La capella depe­nia de l'antic convent de Framenors de Sant Francesc, i estava establerta en el carrer antigament dit d'En Tripó, i avui N o u de Sant Francesc, on encara es pot veure. Al costat de la capella hi havia una casa, també encara existent, estatge de la confraria, en el pati de la qual hi havia un pou d'aigua molt fresca, tinguda pel poble com a miraclera i remeiera.

Tot i haver estat establerta la Confraria dels cecs en les dife­rents esglésies citades, aquests mai no varen viure en els barris immediats, puix la gran majoria, sobretot els que es dedicaven a la capta, junt amb contrafets i altres oficis que vivien de caritat, habitaven el barri de Jesús, que tenia per límit superior el lloc on avui hi ha el carrer d'Aragó, i els passeigs de Sant Joan i de G r à ­cia pels costats; on avui s'escau aquest darrer hi havia el carrer més important, que havia rebut en el segle xv el nom de carrer dels Orbs, precisament per la circumstància d'ésser cecs la gran majoria dels seus veïns; més tard fou anomenat de Jesús.

L'actual Portal de l'Àngel, que era el que donava a aquella bar­riada i pel qual entraven i sortien de la ciutat els cecs captaires, fou també conegut per Portal dels Orbs fins a primeries del se­gle xv, en què li fou canviat el nom per efecte del miracle esdevin-

78 JOAN A M A D E S

gut a Sant Vicenç Ferrer. Restes d'aquella barriada pobra, de cons­truccions miserables i mig enrunades, subsistiren fins a darreries del segle xvm en què va ésser definitivament enrunat el barri. La pobrissalla que l'habitava passà a viure al cantó de l'antic poble de Sans, i donà lloc al probervi: esguerrats cap a Sans.

La concorrència dels cecs a la processó del Corpus , la trobem ja citada el 1459. E n la del 1686 vestien una gramalla de domàs carmesí amb un viu de seda verda i barret de teula. La Col la del Sant Esperit, nom que prengué del darrer patró de la confraria, assistí a la processó fins a l'any 1857. Vestien gramalla de color fosc i roquet, darrera la simple orquestra, formada sempre només per instruments de corda, i hi anava una nodrida representació de la confraria, formada per tota mena d'esguerrats i contrets, costum que ha donat lloc al proverbi que ens ocupa.

Semblar la Custòd ia d'En Daroca

E s diu d'una cosa per la qual es tingui gran estima i mirament, no gosant a tocar-la ni gairebé mirar-la per por que es malmeti.

N o hi ha dubte que el proverbi es refereix a la cèlebre i histò­rica custòdia de la petita vila aragonesa de Daroca; però la tradició barcelonina ha fet del nom geogràfic un nom personal i ha creat al seu entorn una llegenda o tradició ben barcelonina. Per això no hem dubtat a incloure-la en el present recull, tot i creure que es tracta de la custòdia indicada.

La ciutat es trobava que no tenia custòdia; en canvi, en tenia una de molt preciosa i bonica un particular anomenat Daroca, i el Consell li va demanar si volia deixar-la. Després de fer-se pregar molt, accedí; però amb la condició que devia ésser portada sense tàlem perquè tothom la pogués veure i admirar. Aix í es féu; però a mig curs caigué un gran xàfec i la custòdia amb solament una mica de tocar-hi l'aigua, quedà deslluïda i atropellada, fins al punt que feia fàstig de mirar. Aquesta tradició barcelonina pot recordar uns moments del segle xv en què fou robada la custòdia de la Seu.

Quan la conquesta del regne de València, trobant-se al llogar­ret de Llugent el noble cavaller Berenguer d'Entença amb altres cinc nobles capitans, foren consagrades sis formes perquè rebes­sin la comunió, però en aquell moment entraren els moros a l'es­glésia, i no fou possible que les prenguessin. E l capità templer

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 79

que les havia consagrat les recollí i, guardant-les curosament, sortí del Castell del Còdol , on va tenir lloc el fet, cap al llogar­ret saragossà de Daroca, on les diposità. Observà que tant aque­lles com els corporals estaven tacades de sang. E l fet tingué lloc en 1238. E l rei En Jaume féu construir una magnífica cus­tòdia, una de les millors joies de l'argenteria catalana, universal­ment coneguda pel seu mèrit artístic, en la qual foren guardades les sagrades formes.

Encara avui es veneren en la que fou col·legiata de l'orde del Cister, l'anomenat Monestir de Piedra, que havia pertangut als monjos de Poblet.

Un canonge mes

Així ho deien els nostres avis i pares en portar un gat a la catedral, perquè fos mantingut de la deixa que ja hem explicat en un altre lloc d'aquest treball, volent significar que el gató, en poder passar a formar colla amb els altres que hi havia recollits a la Seu, tenia la vida assegurada, com la hi tenien els canonges del Capítol .

Passar per casa del passamaner de la Corr ib ia

Equival a casar-se. Des del segle X V el Capítol catedral aplicà un impost a tots

els qui es casaven en el bisbat de Barcelona, i destinà l'import a acabar les obres de la Seu. Durant molts anys fou administrador d'aquest tribut un passamaner que hi havia establert en unes ca­ses del carrer de la Corribia, propietat de la Seu, tocant a les es­cales, i, un cop despatxats els papers per la cúria, calia passar per casa del dit passamaner, el qual cobrava l'impost i feia als papers un requisit sense el qual la clerecia parroquial no efectuava el ca­sament. E l s nostres avis i pares coneixien prou bé aquest requisit, que surt retret i referit en diverses obres teatrals i composicions de poesia vulgar, i, segons el seu dir, era l'antic dret senyorial de cuixa convertit en diner i traspassat en la nostra ciutat a favor de la clerecia catedral.

É s creença general que els antics senyors feudals tenien un dret abusiu damunt de totes les mullers dels seus súbdits, dret que en-

80 JOAN A M A D E S

cara regia a Barcelona, però Iransformal i reduït a un pagament en metàl·lic que percebia el tal passamaner. Aquest dret no ha exis­tit mai a casa nostra i és completament fantàstic, sols estigué en ús, i per un espai molt breu de temps, en una petita contrada del migdia de França. Però és conegut pertot arreu dels pobles llatins, i arreu es creu que ha estat vigent.

Després d'haver estat fetes les obres de la façana de la Seu, pagades per En Manuel Girona, aquest impost fou retirat, i des d'aleshores no cal portar els papers a casa del passamaner, l'esta­bliment del qual ja no existeix.

Ésser mes ric que Un G i r o n a

Després d'haver pagat les obres de construcció de la façana de la nostra Seu, que per espai d'alguns segles estigué sense tenir-ne, el poble rodejà la figura del capitalista Manuel Girona , d'una visió de gran riquesa i abundància.

Amb tot, hi ha una tradició que diu que la fortuna esmerçada en les obres no era seva. Diu que posseïa aquest barceloní un casalot prop de les escales de la Seu, i que un dia fent-hi obres trobà una llarga mina que menava fins a mar, i en ella trobà algunes gerres plenes d'or amb una indicació que havien d'ésser invertides en fer construir la façana de la Seu. E n Girona decidí quedar-se el tre­sor i no dir res a ningú; però amb aquells diners obtingué gran ri­quesa per altres pintorescos procediments, que ja explica el poble i que ara no fan el cas. Q u a n ja no sabia què fer del diner, es deci­dí a pagar les obres de la façana.

Santa L lúc ia la bisbal, a tretze dies de Nada l

E l qualificatiu de la bisbal és un xic incomprensible i sense dubte és degut a la força de la rima; però creiem que tampoc no hi ha dubte que, tot i no tenir cap significat clar ni concret, es re­fereix a la capelleta de Santa Llúcia anexa a la Seu, que es troba davant per davant del palau del bisbe i és, per tant, Santa Llúcia, la bisbal. Una altra explicació, no la trobem. E s diu també Santa Llúcia de Puigmal, i en aquest cas el sentit esdevé encara més in­comprensible.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA si

Ésser un senyor Es teve

Estar posseït d'una plàcida bonhomia, d'un patriarcal sanxo-pancisme; ésser amic de les tradicions, de la rutina i de gran sim­plicitat d'esperit.

Recorda els menestrals barcelonins de darreries del set-cents i de bona part del vuit-cents que formaven part de la confraria dels Esteves, establerta en la catedral. Aquesta confraria, que és una de les més antigues, havia estat formada pels quatre gremis de se-llers, freners, cuiraters i brocaters.

En aquell temps aquestes indústries tenien gran importància, i eren exercides a Barcelona amb gran riquesa i esplendor. Els quatre gremis tenien els establiments en carrers immediats a la Seu. D'alguns d'ells encara es conserveu els noms, com el de la Freneria, on hi havia els freners i els sellers, i el de Brocaters, on hi havia els qui feien brodats i puntes. E l s cuiraters estaven al que avui s'anomena de la Palla, en aquell temps dels Pergaminers, puix que alhora treballaven el cuir i el pergamí.

La confraria era dedicada a Sant Esteve, perquè posseïen una relíquia del Sant. De la gran importància que havia assolit aquesta confraria, en dóna idea el que tinguessin altar i capella pròpia a l'ab­sis, i el fet únic de posseir una clau i porta expressa de la Seu, po­dent entrar i sortir quan ho desitjaven sense necessitat de donar-ne compte a ningú. La porta pròpia do:iava a la capella i sortia darrera l'absis, gairebé davant de la de l'antic palau dels Reis d'Aragó, on encara es pot endevinar. Com a distintiu que alli hi havia la capella, al damunt hi ha la bella gàrgola que figura un home a cavall que assenyala al mateix temps la capella i el carrer dels Freners.

E l s confrares tenien dret a ésser enterrats a la Seu o prop d'ella: en són bon testimoni les diverses inscripcions del segle xvm que encara poden llegir se en la part exterior de l'absis.

Quan els gremis indicats varen perdre importància i, altrament, la vida gremial del nostre poble va caure en decadència, la con­fraria dels Esteves va prendre un altre caire, i passaren a formar-ne part els menestrals, gent de sa casa i bons pares de família, portats pel goig i honra de poder ésser enterrats a la Catedral quan morissin. Prengué aleshores el caient patriarcal que li ha do­nat caràcter en temps moderns, i donà lloc a la creació del popular tipus, plagiat literàriament per l'escriptor E n Sant iago Rossinol i

82 JOAN A M A D E S

caricaturitzat gràficament pel dibuixant Josep Costa , que signa amb el pseudònim de «Picarol».

La confraria subsisteix encara, i celebra solemne festa el dia del seu Patró, amb una processó que volta per dintre de la Seu i amb sermó en castellà.

Doncs , busqui's pobre

Solem dir-ho quan no estem disposats ni conformes a fer ço que se'ns demana.

E s conta com a origen d'aquesta dita, que hi havia un senyor que cada dia acudia a la Seu i, en sortir-ne, donava una almoina a un dels captaires de la porta. El senyor estigué un llarg període sense anar-hi, i quan hi tornà, en sortir, donà com sempre l'almoi­na al captaire. Però aquest mirà algunes vegades la moneda i el donant alternativament, i per fi acabà dient-li que es devia haver equivocat, que el compte no estava bé, puix que tenint en compte els dies que no li havia fet caritat, havia de donar-li una quantitat molt major. E l senyor somrigué, com volent indicar que no estava disposat a acceptar la imposició del captaire, el qual, indignat i re­tornant-li la moneda, li digué amb to greu i com renunciant al seu càrrec: Doncs, busqui's pobre.

Ésser un tocacampanes

Equival a tractar de tarambana, poc seny, curt de gambals, etc. Recorda els bastaixos que hi havia dalt del seny de les hores

quan el rellotge marcava les hores, però no els quarts, els quals proveïts d'un gros mall i servint-se d'un rellotge de sorra per me­surar el temps, picaven fortament el cimbol o campana petita dels quarts, a l'objecte que el veïnat pogués conèixer millor la divisió del temps.

E l s tocacampanes solien ésser dos; es rellevaven i no sempre complien llur deure amb la puntualitat i precisió que el cas reque­ria, puix que cada vegada que el càrrec era renovat, el Consell encarregava al nou funcionari que ho fes millor que els anteriors, i amb tota regularitat i puntualitat. Fins que fou ofert al Consell un mecanisme que faria que el rellotge toqués ell sol hores i quarts, proposició que no fou acceptada.

TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 83

De la poca cura que tenien els tocacampanes en llur comès

deriva el concepte que encara avui se'n té, tot i fer segles que ja

no exerceixen.

L'arròs de la C a t e d r a l

S'anomena així l'arròs que sol fer-se l'endemà d'una festa

grossa amb les deixes del menjar del dia abans. Res no té a veure aquest arròs amb la Seu, però, per ha­

ver-ne pres nom, hem cregut pertinent de parlar-ne. E s refereix a una famosa casa de menjar establerta al carreró d'En Simó de Roges, tocant a la porta de Sant Jaume, que tenia per nom «La Catedral», i que durant uns anys fou el lloc de moda per anar a fer grans dinars de noces, bateigs i altres festes sonades.

L'endemà dels dies festius, amb les restes dels dinars del dia abans, feien un suculent arròs que es digué de «La Catedral» i que arribà a gosar de tanta o més fama que els grans dinars dels dies festius. Eren molts els gurmets i bons paladars que hi acudien els dilluns a menjar-ne.

Í N D E X S

L a construcció 7 L'emplaçament 7 L'orientació 8 E l s fonaments 8 E l procediment de construcció 8 E l s moros ajudaren a bastir la Seu 9 E l s campanars 9 E l cimbori 10 La façana 10 L'escut episcopal 10

Elements i coses del temple 13 Les oques del claustre 13 La sabata del mur 13 La carassa 14 Les gàrgoles 14 E l drac d'En Soler de Vilardell 15 E l rellotge 16 La primera campana 16 E l seient o tron del rei Marti 16 E l pèsol d'or 17 La cana de la capella de Santa Llúcia 17 La macoia i els ferros bonics de les reixes . . . . 17 E l sepulcre de Mossèn Borra 19 La campana Honorata 19

Les coses que hi han passat 23 Incendi de la Seu pel poble 23 La muller de Sant Sever 23 Incendi de la Seu pels moros 24 E l s consellers i la Inquisició 24 La deixa dels gats 25 Vell costum 25 E l bisbe Sant Frederic 26 E l príncep Carles de Viana . . . . . . . . 27 Cristòfol Colom a la Seu 29 Car les V a la processó 29 L'oració del rei 30

86 JOAN A M A D E S TRADICIONS DE LA S E U DE BARCELONA 87

Costums 33 El s cossos sants 37

Santa Eulàl ia 37 Sant Ramon de Penyafort 41

Sant Oleguer 45 E l Sant Innocent 46

Les imatges 49 E l Sant Crist de Lepant 49 La Mare de Déu de l'Alegria 51 La Mare de Déu de les C laus 52 Un quadre de Sant Josep Oriol 53

Les relíquies 55 E l clau de Sant Sever 55 E l ribot de Sant Josep 57

Refranys i dites referents a la S e n i coses amb ella rela­cionades 59

Durar una cosa més que les obres de la S e u . . . . 59 Costar més que les obres de la Seu 59 A la Seu, si no hi pots posar la cama, posa-hi el peu. 60 A la Seu, posa-hi ton peu 60 A la Seu, quan no hi plou hi goteja 60 Tenir un setial en el cor de la Seu 60 La Seu no necessita adorns 60 La Seu no espera les parròquies 60 Q u a n ve un barco foraster, a la Seu és on va primer. . 61 Quan a la Seu repiquen, senyal de misteri . . . . 61 Anar a la Seu és anar al cel 61 De cantar prou cantaria, si tenia bona veu; aniria a Bar­

celona a cantar al cor de la Seu 62 El s batejats a la Seu són més barcelonins que els

altres 62 N o és ben barceloní el qui no és batejat a la Seu. . . 62 E l s canonges de la Seu, no poden ésser sinó deu; un cop

que varen ésser onze, va morir-se el pare Llonza . . 63 Barcelona, la ciutat de les tres catedrals 63 Agafar-se a l'argolla de la Seu 63 Agafar-se a l'anella del temple 63 Més lleig que el cap de sota l'orgue de la Seu . . . 64 Més catxasser que el rellotge de la Seu 64 C o m el rellotge de la Seu, que va amb una roda menys

que els altres 64

Portar més fúria que el llevant de la Seu 65 Quedar-se més parat que el carro de darrera la S e u . 66 C o m el pet d'En Romeu, que va fer trontollar la Seu . 66 U n a vella tinc a casa, no menja sinó fideus; té una bar-

ruga a la panxa, com el campanar de la Seu . . . 67 De la Seu fins al cantó, 'nem a cal Beco del reco; si a cal

Beco està tancat, 'nem a la fonda del costat . . . 67

Vaig bé; vaig amb la Seu 67 Tenir més porra que el porrer de la Seu 67 Portar més claus que el Batlle de la Seu 68 Engegar algú a ventar la Tomasa de la Seu . . . . 69 Ésser el que venta la Tomasa 69 La millor festa de casa, és quan toca la Tomasa . . . 69 Campana que sola es venta, o és molt bona o és molt

dolenta 70 Tots frares o tols canonges 70 Riure's de la processó 70 S i tothom fos igual, qui duria els gegants 71 Ballar més que el gegant de la ciutat 71 Més ballador que el gegant de la ciutat 71 Fer ballar els gegants abans de Corpus 71 Engegar a parlar amb els gegants 71 Enviar algú a fer pessigolles als gegants 72 Engegar algú a portar la gegantessa 72 Ésser el que porta la gegantessa 72 Des del gegant a E n Magarrinyes 72 Ésser tants com en van darrera dels gegants. . . . 73 Quan l'Hereu i la Pubilla surten a passejar, Corpus

vindrà 73

Avui passen Bòria avdll un home i una dona. . . . 73 Desitjar la pau dels gegants 74 Ésser el... dels gegants 74 A n a r al darrera amb un flabiol sonant 74 Trampes, trampes, tot són trampes 75 La colla del Sant Esperit, l'un coix, l'altre tolit . . . 76 Semblar la Custòdia d'En Daroca 78 U n canonge més . 79 Passar per casa del passamaner de la Corribia . . . 79 Ésser més ric que E n Girona 80 Santa Llúcia la bisbal, a tretze dies de N a d a l . . . . 80 Ésser un senyor Esteve 81

88 JOAN AMADES

G R A V A T S

Estampa commemorativa de la fosa de la campana Honorata 20 Estampa del Benaventurat Carles de Viana 28 Tonada de l'oració del rei 30 Santa Eulàlia 38 E l cos de Santa Eulàlia protegit per la neu 39 Plaça del Pedró 40 Sant Ramon de Penyafort 42 Sant Oleguer 46 Sant Crist de Lepant 50 Martiri de Sant Sever 56 E l ribot de Sant Josep 57 Interior de la Seu °0 La Capella de la Seu 62 La carassa 64 E l porrer 68 E l batlle de la Seu 69 E l gegant 72 La gegantessa 72 Els gegants 73 Els gegants 73

Les trampes 75 Tonada de les trampes 75 La colla del Sant Esperit 76 Tonada popular que tocava la colla del Sant Esperit a la

processó del Corpus 76

[fl Generalitat de Catalunya [it>o -ura

•M Centre 3 ' ; icwca de la Cultura írad Popular

Doncs, busqui's pobre 82 Ésser un tocacampanes 82 L'arròs de la Catedral. . . 83

5 y-'-f-pyii^·ft F F »

&*••. ' -> Htm 4f i* •«>.

JOATVAMADIÍ