intervenció en el desenvolupament motriu · 2020-03-17 · desenvolupament cognitiu i motriu 9...

Intervenció en eldesenvolupament motriuAlicia Gamundi Vilà, Maite Rieres Alcolea i Carme Zaragoza iDomènech

Desenvolupament cognitiu i motriu

Desenvolupament cognitiu i motriu Intervenció en el desenvolupament motriu

Índex

Introducció 5

Resultats d’aprenentatge 7

1 Factors que determinen el desenvolupament motriu de l’infant 91.1 Principis del desenvolupament motor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91.2 Les habilitats perceptivomotores bàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10

1.2.1 Capacitats perceptivomotores . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111.2.2 Habilitats motores . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

1.3 Factors que determinen el desenvolupament motor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121.3.1 Desenvolupament neuromotor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12

1.4 Lleis de desenvolupament motor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20

2 Evolució del desenvolupament motriu 212.1 Tipus de moviments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

2.1.1 Moviment reflex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 212.1.2 Moviments voluntaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 222.1.3 Moviments automàtics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

2.2 El to muscular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 232.3 Desenvolupament motor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24

2.3.1 Evolució del control i la consciència corporals, de la locomoció i la manipulació . . . 252.3.2 Evolució motora segons les activitats posturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 372.3.3 Implementació de les activitats d’estimulació motora . . . . . . . . . . . . . . . . . . 372.3.4 L’observació i el registre de l’activitat motora en l’educació infantil . . . . . . . . . . 39

3 La grafomotricitat 433.1 Etapes de la motricitat gràfica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44

3.1.1 Etapes de la motricitat gràfica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 443.1.2 Etapes de la motricitat gràfica segons V. Lowenfeld . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44

3.2 Elements grafomotors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 513.2.1 El suport i la posició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 523.2.2 Els instruments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53

3.3 Factors que intervenen en la motricitat gràfica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 543.3.1 El desenvolupament motor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 543.3.2 El desenvolupament perceptiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 553.3.3 El desenvolupament representatiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55

3.4 Pautes metodològiques en la grafomotricitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 573.5 Activitats per desenvolupar la motricitat gràfica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57

3.5.1 Ensinistrament dels tous dels dits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 583.5.2 Prensió amb instruments i sense . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 583.5.3 Domini de la mà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 593.5.4 Exploració de la lateralitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 593.5.5 Educació del ritme per a l’escriptura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60

Desenvolupament cognitiu i motriu Intervenció en el desenvolupament motriu

4 Trastorns i alteracions del desenvolupament motriu 634.1 Paràlisi cerebral infantil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 634.2 Espina bífida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 644.3 Distròfia muscular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 644.4 Apràxies motrius i trastorns psicomotors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 644.5 Les adaptacions curriculars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

4.5.1 Etapes per a l’elaboració d’una adaptació curricular . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

Desenvolupament cognitiu i motriu 5 Intervenció en el desenvolupament motriu

Introducció

És pràcticament impossible separar el desenvolupament motor del coneixementdels aspectes emocionals. Per aquesta raó, perquè són vessants lligats moltíntimament, estudiar el desenvolupament de l’infant d’una manera global enl’evolució afectiva, social cognitiva i motora té una importància vital.

En la unitat “Intervenció en el desenvolupament motor” veureu de quina maneral’infant manifesta aquesta globalitat en totes les accions perquè allò que fa esreflecteix en el seu món intern, vinculat emocionalment al món extern, a la relacióque té amb els objectes, l’espai i els altres éssers.

Només si considereu l’infant globalment –és a dir, si l’enteneu com un tot–, podreuentendre els desitjos, les mancances i les possibilitats que té.

Gràcies a l’activitat motora l’infant explora el medi i s’organitza en el seu marc,gràcies a l’activitat motora efectua els processos adaptatius bàsics i aquestaactivitat esdevé el seu canal de comunicació amb els éssers humans. Per mitjàde l’acció, l’infant descobreix el món, a través d’ella pot tenir coneixement deles coses i d’ell mateix i, en conseqüència, l’acció li permet donar respostes cadavegada molt més afinades o expressar les necessitats que té.

A mesura que l’infant es desenvolupa des del punt de vista motor, anirà evolucio-nant també, en els primers anys de vida, el lloc des del qual pot donar resposta adeterminades activitats fins a assolir el perfeccionament del moviment.

La capacitat perceptivomotora té una gran importància, ja que constitueix un pilarbàsic sobre el qual l’infant anirà establint la personalitat i el desenvolupament delsistema nerviós i es considera un enllaç entre l’aspecte fisiològic i el psicològic.

Per entendre aquesta capacitat cal incidir en els factors que la poden potenciaro condicionar i també en les tres àrees de desenvolupament de l’infant: l’àreamotriu, l’àrea afectiva i l’àrea cognitiva. Aquestes àrees es desenvolupen demanera globalitzada en un substrat físic considerat bàsic com és el sistema nerviós,el sistema esquelètic i el muscular.

La metodologia que es fa servir en aquesta unitat consisteix, en primer lloc, adonar una sèrie de conceptes teòrics a través dels quals us anireu endinsant en lapràctica d’observar les conductes dels infants i alhora poder esbrinar el perquè demoltes qüestions que fins ara quedaven sense resposta.

En l’apartat “Factors que determinen el desenvolupament motor de l’infant” veu-reu quins són aquests factors; en l’apartat “Evolució del desenvolupament motor”en coneixereu l’evolució reflectida en el pas del moviment reflex als movimentsvoluntaris i automàtics i la maduració del control i consciència corporal, de lalocomoció i de la manipulació. Aquesta anàlisi conceptual us donarà la baseper poder dissenyar i implementar activitats d’estimulació motora específiques o


relacionades amb les activitats referides a la satisfacció de les necessitats bàsiquesque es porten a terme a la vida quotidiana.

L’estudi de la grafomotricitat entesa com les produccions gràfiques de l’infantmereix un apartat diferent (“La grafomotricitat”), ja que serà la base a l’horad’introduir l’escriptura. Caldrà relacionar les diferents etapes que presenta la gra-fomotricitat gràfica amb la maduració de l’infant per poder escollir els instrumentsgrafomotors adients per implementar activitats i potenciar-ne el desenvolupament.

En l’apartat “Trastorns i alteracions del desenvolupament motor” es fa esment delstrastorns i de les alteracions que afecten el desenvolupament motor de l’infant, totprenent com a base la definició de discapacitat motora.


Resultats d’aprenentatge

En finalitzar aquesta unitat l’alumne/a:

1. Planifica estratègies, activitats i recursos d’intervenció en l’àmbit motor,relacionant-los amb les característiques individuals i del grup al qual vadirigit.

• Identifica les característiques motrius dels destinataris en funció de laseva edat.

• Formula objectius d’acord amb les característiques motrius dels in-fants destinataris en funció de la seva edat.

• Proposa activitats apropiades a les característiques motrius dels desti-nataris en funció de la seva edat.

• Selecciona recursos apropiats a les característiques motrius dels desti-nataris en funció de la seva edat.

• Organitza els espais adequant-los a les característiques motrius delsdestinataris en funció de la seva edat.

• Estableix una distribució temporal de les activitats per adaptar-se a lescaracterístiques motrius dels destinataris en funció de la seva edat

• Selecciona les ajudes tècniques que és necessari emprar.

• Valora la importància del desenvolupament motor en l’adquisició del’autonomia personal.

2. Implementa activitats d’intervenció en l’àmbit motor, relacionant-les ambels objectius previstos i amb les característiques dels infants.

• Descriu les principals dificultats que poden sorgir en la realització deles activitats.

• Organitza els espais en funció de les activitats d’intervenció en l’àmbitmotor i de les característiques del grup.

• Prepara el recursos materials propis de les activitats.

• Realitza les activitats ajustant-les a la planificació temporal.

• Respecta els ritmes i les necessitats individuals en el desenvolupamentde l’activitat.

• Selecciona estratègies d’intervenció promotores d’un clima d’afecte iconfiança.

• Valora la coherència de la implantació de les activitats amb la planifi-cació.

• Dona resposta davant de contingències.

• Genera entorns d’intervenció segurs.


3. Avalua el procés i el resultat de la intervenció realitzada en l’àmbit motor,argumentant les variables en el procés i justificant la seva elecció.

• Selecciona els indicadors d’avaluació.

• Selecciona els instruments d’avaluació adients a les característiquesindividuals i a l’edat del nen/a.

• Aplica l’instrument d’avaluació seguint el procediment correcte.

• Enregistra les dades extretes del procés d’avaluació en el suportestablert.

• Interpreta la informació recollida del procés d’avaluació de la inter-venció.

• Identifica les situacions en què és necessari la col·laboració d’altresprofessionals.

• Identifica les possibles causes d’una intervenció no adient.

• Ajusta l’actuació i l’actitud com a professional a la pauta prevista.


Les àrees motriu, afectiva icognitiva són fonamentalsper al benestar de l’infant.

1. Factors que determinen el desenvolupament motriu de l’infant

Durant els primers anys de vida, l’infant passa per molts canvis. Heu de teniren compte que d’una situació de dependència total passa a una autonomia plena,de la descoordinació dels moviments passa a fer-los coordinats, dels movimentsincontrolats passa als moviments controlats.

En aquest apartat l’estudi del desenvolupament motor portarà a diferenciar elsfactors que el poden condicionar o potenciar, factors que, d’altra banda, s’han detenir molt presents tant a l’hora d’educar com en el moment de pensar activitatsmotores adreçades a l’infant.

La capacitat d’aprendre, adaptar-se i enfrontar-se al món neix en el movimenti en les emocions, i no s’ha d’oblidar que el moviment és una de les primeresformes en què els éssers humans aprenen coses sobre el seu món.

Tot i així, s’ha de tenir present que l’evolució dels infants en l’etapa de l’educacióinfantil abraça tres grans àrees de desenvolupament, en les quals tot progrés es fade manera globalitzada:

• L’àrea motriu, que inclou tant el moviment dels segments corporals comel de la totalitat del cos humà.

• L’àrea afectiva, que està relacionada tant amb les relacions interpersonals,l’actuació i la inserció social, com amb l’equilibri personal.

• L’àrea cognitiva, que està relacionada amb el conjunt de les capacitats queli permeten comprendre tot allò que l’envolta i, alhora, actuar.

1.1 Principis del desenvolupament motor

Per poder comprendre el moviment i com es va desenvolupant, primer de tot, caldiferenciar els conceptes de creixement, maduració i desenvolupament. Estracta de conceptes que, si bé moltes vegades es fan servir com a sinònims, enrealitat designen processos que són independents i força diferents.

El desenvolupament humà és el procés a través del qual es produeixencanvis en l’estructura, el pensament o el comportament d’una persona degutsa influències biològiques i ambientals (Craig, 1976).


La mielinització...

...és un procés en el curs del qual,les cèl·lules del sistema nerviós

queden recobertes de mielinaquan passen a la substànciablanca del sistema nerviós

central.

Els canvis propis del desenvolupament humà poden ser quantitatius (canvid’alçada, el pes...) i qualitatius (canvis en la influència de les interaccions socials,el significat dels sons...).

En aquest procés de desenvolupament s’han d’anar assolint una sèrie de fites, laconsecució de les quals es basa, entre altres coses, en la maduració, és a dir, enel conjunt de canvis que es produeixen a escala bioquímica i cel·lular, així com enels canvis de caire morfològic (la figura, la forma, l’aparença...) i en els canvis deles conductes que estan determinades des d’un punt de vista biològic.

A mesura que el sistema nerviós es perfecciona i el procés de mielinització arribaa les zones del còrtex o escorça cerebral, l’infant és capaç de fer actes conscientsi voluntaris, és a dir, pot controlar els seus propis moviments. En general,el desenvolupament progressa des d’una resposta feble, global i relativamentdesorganitzada cap a una resposta específica, focalitzada i organitzada.

El concepte de creixement

El creixement és el procés al llarg del qual augmenten tant la grandària del cos com lafunció o la complexitat de l’organisme.

Hi ha una sèrie de principis que us ajudaran també a aclarir algunes idees sobre eldesenvolupament motor:

• Cada infant es desenvolupa a un ritme diferent, encara que segueixi lamateixa seqüència.

• Les expectatives dels altres influeixen en la conducta de l’infant.

• En qualsevol estadi del desenvolupament, l’infant podria posar èmfasi enun aspecte determinat en detriment d’altres aspectes.

• Determinats reflexos primaris com poden ser la prensió i la marxa han dedesaparèixer abans d’adquirir els moviments corresponents.

1.2 Les habilitats perceptivomotores bàsiques

Per entendre bé el desenvolupament motor, primer cal aclarir una sèrie deconceptes bàsics sobre les capacitats i les habilitats perceptivomotores.

Dins de les capacitats perceptivomotores retrobem la percepció, que és un concep-te fonamental dins del desenvolupament sensorial. Cal recordar que la percepcióes defineix com l’acte d’adonar-se dels objectes externs, les seves qualitats orelacions, que segueix directament els processos sensorials, a diferència de lamemòria o altres processos cognitius (definició extreta del diccionari de psicologiad’H. C. Warren). Però ara hem de traslladar aquest concepte a l’àmbit del nostrecos, del qual hem pres consciència, cosa que ens permet adonar-nos de la nostrasituació en l’espai i de les nostres capacitats de moviment per arribar a la maduresade l’esquema corporal i del moviment a través de l’aprenentatge.


La prioritat...

...és desenvolupar l’habilitat depercebre’s a si mateix i l’entorn.Més que l’execució correcta delmoviment, cal fomentar unabona postura i uns hàbits motorsi corporals correctes.

1.2.1 Capacitats perceptivomotores

Les capacitats perceptivomotores són aquelles que faciliten el camí a lapercepció d’un mateix i de les pròpies possibilitats de moviment i a la vegadaaquelles possibilitats que apropen l’infant a la percepció de l’entorn.

La percepció és un procés que està inclòs dins del processament de la informacióque ens permet organitzar, interpretar i codificar les dades sensorials amb l’objec-tiu de conèixer l’objecte, que en el cas que ens ocupa és el “si mateix”, és a dir, elpropi cos.

Percebre significa que s’ha pres consciència, que s’ha interioritzat que el propicos existeix i que té unes qualitats, unes formes, unes parts...

El coneixement del propi cos, de l’estructura i de com funciona, les possibilitatsque té de percebre la consciència del moviment i de la postura que l’infant pren dela seva pròpia imatge són aspectes prioritaris a l’hora d’estudiar el procés motor.

1.2.2 Habilitats motores

L’adquisició d’habilitats motores constitueix una eina fonamental per al desenvo-lupament tant físic com de l’esquema corporal, i alhora del moviment de l’infant.És al llarg dels sis primers anys de vida quan es produeixen els canvis més gransen tot allò que té a veure amb la capacitat de moviment.

En el període que arriba fins als 6 anys de vida, s’adquireixen els patronsbàsics –les unitats de moviment genètiques– gràcies a la maduració delsistema nerviós i es passa de l’adquisició de la capacitat de locomocióindependent, al llarg del primer any de vida, a assolir el control de totes leshabilitats motores essencials (caminar, córrer, saltar) cap als sis anys, quanes dominen i es coneixen les parts del cos i les possibilitats motores quetenen.

“La formació del caràcter i personalitat [de l’infant] es basa en el nombre de vivències i enllur intensitat [...] creiem que de la intensitat de la vivència s’enriqueix el seu món interior(sentiments, desitjos, intel·ligència, etc.), d’aquesta sorgeix la intencionalitat, i d’aquesta esnodreix la consciència.”

J. Mendiara Rivas (1997). Educación física y aprendizajes tempranos... Tesi doctoral.

Universitat de Saragossa, Departament de Psicologia i Sociologia.

Les primeres habilitats que s’adquireixen són les que estan vinculades a l’expe-riència motora de l’infant, com poden ser gatejar, caminar, empènyer, etc. enles formes més bàsiques i que l’infant va adquirint en forma d’experiències irepeticions.


Les primeres conductesmotores...

...estan determinades per lamaduració del sistema nerviós, ies perfeccionen amb la pràctica i

l’exploració contínues.

1.3 Factors que determinen el desenvolupament motor

En el desenvolupament motor influeixen una colla de factors que es donen durantl’etapa prenatal, en el moment del part i després del naixement, així com al llargde tot el procés de desenvolupament de l’infant.

A més de la formació biològica de l’infant, hi ha altres factors en l’etapa prenatalque determinen el desenvolupament del moviment com, per exemple, la curaque la mare gestant tingui d’ella mateixa i del fetus, l’edat, l’alimentació, lesmalalties, els factors de tipus hereditari o l’exposició perillosa a les radiacions,entre d’altres. Tot això pot afectar el creixement i el desenvolupament del fetus, icom a conseqüència, pot deixar una forta petja en el procés de desenvolupamentmotor de l’infant.

Factors que marquen el desenvolupament motor en el fetus

Hi ha dues classes de factors, els interns i els externs, que marquen el desenvolupamentmotor. Els factors interns que influeixen en el desenvolupament motor són els gens, elsexe, les hormones i les alteracions psicològiques i mèdiques. Els factors externs són lanutrició, les malalties de la mare, les radiacions, les drogues, l’ètnia, el clima, les estacions,les classes socials i l’evolució de l’espècie.

Hi ha una gran interrelació dels desenvolupaments físic, mental i emocional.Les investigacions assenyalen que els infants amb disminució intel·lectualpresenten un percentatge més alt de retard motor comparats amb els nenso les nenes que tenen un percentatge dins del que és normal.

Com a factors que després del naixement influeixen directament en el desenvo-lupament motor de l’infant cal esmentar:

• La mitjana de desenvolupament físic i neurològic.

• La qualitat i la varietat d’experiències motores que tingui.

• Les condicions, tant genètiques com ambientals, i també la bona qualitatde vida pel que fa a l’equilibri en el seu desenvolupament, la cura que estingui del nadó, i un clima sa que li proporcioni seguretat i n’afavoreixil’autonomia.

1.3.1 Desenvolupament neuromotor

A banda de tot allò que afavoreixi el moviment de l’infant, cal tenir en compteque el moviment només és possible si les ordres es transmeten correctament desdel cervell, a través de les vies motores, fins als músculs que, junt amb els ossos,són les estructures que intervenen en el moviment. Així doncs, es fa necessari un


Els òrgans del sistemanerviós tenen la funció decomunicar amb rapidesa lesestructures del cos icontrolar les funcions.

Les neuròglies...

...són un conjunt de cèl·lules queasseguren les diverses funcionsmetabòliques, el suportesquelètic i l’aïllament delsaxons de les neurones.

breu estudi del sistema nerviós, del sistema muscular i del sistema ossi abansde passar a considerar les etapes del desenvolupament motor.

El sistema nerviós

El sistema nerviós que regula tant la vida vegetativa –aquelles funcions de lesquals no som necessàriament conscients com, per exemple, la respiració o lacirculació de la sang, entre d’altres– com la vida conscient de relació –percepciódels estímuls o del moviment, etc.– està format per diferents elements.

El teixit nerviós. El teixit és una organització formada per moltes cèl·lulessimilars que treballen juntes per complir una funció comuna. Els teixits formenòrgans, estructures més complexes, i estan agrupats a fi de poder actuar de maneraconjunta com a unitat per dur a terme una funció especial.

Les cèl·lues nervioses. El teixit nerviós està format per dos tipus de cèl·lules: lesneurones (figura 1.1), que són les cèl·lules conductores del sistema nerviós, i lescèl·lules especials de connexió, defensa o suport del teixit nerviós anomenadescèl·lules de glia o neuròglies.

Figura 1.1. La neurona i les seves parts: el cos cel·lular, ladendrita i l’axó

Les neurones

Les neurones són les cèl·lules del teixit nerviós i estan formades per un cos cel·lular,del qual es ramifiquen diverses dendrites i un axó (vegeu la figura 1.1). Les neuronespoden ser de tres tipus segons la direcció en què transmeten els impulsos nerviosos:neurones sensorials o aferents, neurones motores o eferents i neurones connectoreso interneurones.


Les neurones sensorials transmeten els impulsos cap a la medul·la espinal. Les neuronesmotores transmeten els impulsos des de l’encèfal i la medul·la espinal cap a la perifèria,és a dir, cap al teixit muscular. Les interneurones condueixen els impulsos des de lesneurones aferents cap a les neurones motores finals.

Un nervi és un conjunt d’axons que formen un fascicle, com si fossin els filamentsdel cable del corrent. Els nervis estan envoltats de mielina.

La mielina

És una substància de color blanquinós que, composta en gran part de grassa, recobreixles beines dels axons i les dendrites de la neurona quan entren en la substància blancadel sistema nerviós central. Aquest procés de recobriment amb la mielina, conegut com amielinització, s’inicia abans del naixement i continua fins al segons o al tercer any de vida.

Els arcs reflexos són les unitats d’organització fisiològica del sistema nerviós.Formats per una via sensitiva que connecta la medul·la amb una via motora.Només les neurones del cervell i de la medul·la poden dur a terme aquestacomunicació que fa possible enviar i rebre impulsos nerviosos cada cop quel’organisme fa un moviment.

Els impulsos nerviosos, també anomenats potencials d’acció, passen a través deles neurones per anar d’un lloc a un altre, per la qual cosa les rutes que recorrenels impulsos nerviosos reben el nom de vies neuronals.

La transmissió, és a dir, el pas dels impulsos nerviosos de les dendrites d’unaneurona a l’axó d’una altra neurona, o entre les terminacions nervioses d’unaneurona motora i una fibra muscular, s’anomena sinapsi. La sinapsi té lloc allà onels impulsos són transmesos d’una neurona anomenada presinàptica a una altrade postsinàptica gràcies a la intervenció dels neurotransmissors.

Els neurotransmissors

Les substàncies químiques –com per exemple el glutamat, l’adenosina, la serotonina, ladopamina, les endorfines o l’àcid gamma-aminibutíric GABA, entre d’altres– que tenen lafunció de transmetre o inhibir l’impuls nerviós a través de la sinapsi neuronal s’anomenenneurotransmissors.

Abans de produir-se la sinapsi, aquestes substàncies s’acumulen a les vesícules que hi hasituades a les terminacions dels axons. Quan les vesícules es fusionen amb la membranapresinàptica, alliberen el contingut a l’espai sinàptic.

El sistema nerviós està format pel sistema nerviós central; el sistemanerviós perifèric i el sistema nerviós autònom.

El sistema nerviós central (SNC). Els òrgans principals de l’SNC són l’encèfal,situat a l’interior de l’estructura òssia del crani, i la medul·la espinal, que estàprotegida a l’interior de la columna vertebral.

L’encèfal (figura 1.2) és el conjunt més important d’òrgans del sistema nervióscentral. Des d’un punt de vista anatòmic, està format pel cerebel, el tronc del’encèfal, el diencèfal i el cervell.


Figura 1.2. Secció transversal de l’encèfal

El cerebel, situat a la regió posterior de l’encèfal, sota el lòbul occipital, és unade les parts més importants de l’organisme, ja que és l’òrgan que controla lamotricitat: regula el to muscular i l’equilibri corporal, tant l’estàtic, és a dir quanel cos està dret, com l’equilibri dinàmic, quan el cos es mou. A més a més, pel fetde coordinar-los, permet l’execució justa i suau dels moviments voluntaris.

El tronc de l’encèfal és la part de l’encèfal que connecta el cerebel amb el diencèfal.El segment més important del tronc encefàlic és el bulb raquidi que, situat entre lamedul·la i la part inferior del tronc, regula les funcions tant imprescindibles per ala vida com són la freqüència cardíaca o els reflexos de la respiració, entre d’altres.Del tronc encefàlic també forma part la protuberància anular o pont de Varoli, queés la part més gruixuda del tronc per la qual passen les vies aferents en direccióals peduncles del cervell, i les vies eferents que van al bulb raquidi, la medul·laespinal i el mesencèfal.

El diencèfal és la part central de l’encèfal i està format per l’hipotàlem i el tàlem.L’hipotàlem controla, activa i integra el sistema nerviós autònom perifèric i ésfonamental per mantenir constant la temperatura corporal, participa en la regulaciódels cicles del son, de la gana i de moltes de les emocions com el plaer i el dolorentre altres funcions somàtiques.

L’hipotàlem controla, a més, altres òrgans endocrins a través de les cèl·lulesnervioses que secreten neurohormones (com la noradrenalina, l’oxitocina o lavasopressina, entre d’altres) i que afecten la funció de la hipòfisi. Aquesta glàndulaendocrina, situada en una cavitat de l’os esfenoides i unida a l’hipotàlem, regula lamajor part de les funcions de l’organisme. Per sobre de l’hipotàlem està el tàlem,que s’encarrega de la transmissió dels impulsos procedents dels òrgans sensorialsdel cos cap a l’escorça cerebral i associa les sensacions a les emocions.

El cervell (figura 1.3) és la regió més gran de l’encèfal que s’encarrega desupervisar el sistema nerviós central i, per tant, és el “motor” del moviment, però tétambé altres funcions integradores associades amb diferents activitats i processosmentals com ara la memòria, el llenguatge i la resposta emocional.


Figura 1.3. Secció del cervell amb les seves parts

Les estructures del cervell es comuniquen amb les del diencèfal i les del troncencefàlic a través dels peduncles cerebrals. La superfície del cervell presenta ungran nombre de crestes, solcs i circumval·lacions. Els solcs més profunds reben elnom de cissures, i una d’aquestes cissures, la longitudinal, divideix el cervell endos hemisferis, l’hemisferi cerebral dret i l’hemisferi cerebral esquerre. Aquestesdues meitats gairebé estan separades del tot excepte per la part inferior anomenadacos callós.

Dos solcs divideixen els hemisferis cerebrals en quatre lòbuls, el nom dels qualsestà relacionat amb l’os del crani que tenen situat a sobre. Els lòbuls parietal,temporal i occipital tenen per funció rebre informació de l’exterior, analitzar-la, desxifrar-la i emmagatzemar-la. El lòbul frontal, en canvi, s’encarrega decontrolar els actes voluntaris.

La superfície del cervell, l’escorça cerebral o còrtex, està formada per unacapa fina de substància grisa, el teixit constituït pels cossos cel·lulars de lesneurones i les dendrites que no estan recoberts de mielina. A l’escorça cerebral,seu possiblement del control voluntari i conscient, hi ha una sèrie d’àrees quepresenten funcions específiques com, per exemple, l’àrea de Broca, àrea motorade la parla, l’àrea d’associació prefrontal, seu del pensament conscient. L’interiordel cervell, en canvi, està format per la substància blanca. A l’interior de lasubstància blanca hi ha els nuclis cerebrals –ganglis basals–, el funcionamentdels quals és fonamental per a la producció dels moviments automàtics i elmanteniment de la postura.

La medul·la espinal, l’altre òrgan del sistema nerviós central, està situada enel conducte raquidi de la columna vertebral, que li ofereix una protecció òssiaexcel·lent, i s’estén des del bulb raquidi fins a la segona vèrtebra lumbar.

Un tall transversal de la medul·la fa possible observar-ne l’interior. La regiócentral de la medul·la, que té forma de H o de papallona, està constituïda per lasubstància grisa, en la qual estan situats els cossos cel·lulars de les neurones i lesdendrites. Envoltant la substància grisa s’aprecia la substància blanca, formadapels axons de les neurones recoberts de mielina que formaran les fibres nervioses,tant les aferents o ascendents, és a dir, que condueixen els impulsos nerviosos cap


El sistema piramidal...

controla i dirigeix la motricitatvoluntària i tots els moviments(fins, precisos i ràpids). Peraquesta raó quan prenen mal lesparts més allunyades de l’eix,com són els dits, la recuperaciótarda més.

a l’encèfal, com les eferents o descendents, que transmeten els impulsos des del’encèfal cap a la perifèria muscular.

Al llarg de tota l’extensió de la medul·la emergeixen les fibres nervioses as-cendents i descendents que donaran lloc als nervis raquidis, que constitueixenel sistema nerviós perifèric. A la medul·la espinal hi ha les neurones quesón responsables del to muscular i el manteniment de la postura, així com lesresponsables de la motricitat tant automàtica com voluntària. En el funcionaments’assembla a una central de comunicacions que porta i distribueix els impulsos del’encèfal a la resta del cos, i les sensacions dels òrgans sensorials a l’encèfal.

D’altra banda, la medul·la espinal està recoberta per unes membranes anomenadesmeninges, que també tenen la funció de protegir l’encèfal. La meninge mésexterior és la duramàter, que recobreix les parets òssies del conducte vertebral.La piamàter és la meninge interna que protegeix els dos òrgans del sistemanerviós central i la més propera a les estructures nervioses. La meninge intermèdias’anomena aracnoide i s’encarrega de distribuir per l’espai subaracnoïdal, entrel’aracnoide i la piamàter, el líquid cefaloraquidi. Aquest fluid semblant al plasma,que conté abundància d’ions clor, potassi i sodi i unes quantes proteïnes, té lafunció de nodrir els dos òrgans del sistema nerviós central i mantenir la pressióintracranial.

L’estudi del sistema neuromotor de l’infant mostra que l’infant va assolint uncomportament motor autònom a mesura que el control dels moviments voluntarisaugmenta i adquireix nous automatismes.

Un exemple: ensenyar a caminar

Una mare ensenya el fill a caminar aconseguint que l’infant assoleixi abans el domini depetites habilitats: primer, li ensenya a gatejar; després, a posar-se dret i, quan ja té prouforça a les cames, va desapareixent el reflex de la marxa i el nen comença a caminar,d’entrada agafat de les dues mans, després només d’una mà fins que camina tot sol.Aleshores l’infant ha assolit un grau més elevat d’autonomia motora.

Les vies motores estan formades per fibres nervioses que arriben fins a la medul·laespinal. Quan les fibres nervioses neixen a les àrees corticals formen el ques’anomena via piramidal i si neixen als nuclis subcorticals aleshores formen lavia extrapiramidal. La diferència entre les dues vies, com podeu veure tot seguit,és sobretot funcional:

• Les fibres nervioses de la via piramidal tenen l’origen a les cèl·lules del’escorça cerebral motora. Unes neixen a la part anomenada àrea frontal4, que és l’àrea motora primària on es projecta la major part de motricitatpiramidal que controla gairebé tots els moviments; les altres neixen a l’àreafrontal 6, que és l’àrea premotriu. La via piramidal acaba en el bulb raquidi,on les fibres s’encreuen amb altres fibres que procedeixen d’altres llocs pertransformar-se en diversos fascicles.

• Les fibres nervioses de la via extrapiramidal tenen l’origen en diferentscentres, però els més importants són l’àrea premotriu del cervell, situadaa la regió frontal intermèdia de l’escorça cerebral i també a les estructuressubcorticals, al cerebel, al mesencèfal, a la protuberància anular (pont deVaroli) i al bulb raquidi.


El to muscular...

és el grau de contracció quetenen en un moment donat elsmúsculs i com deia el psicòleg

Henri Wallon és gran part del’entrellat de les actituds, els

moviments i de la postura, undels aspectes de la qual és

l’equilibri.

La taula 1.1 resumeix les funcions principals tant de la via piramidal com del’extrapiramidal.

Taula 1.1. Funcions de la via piramidal i de la via extrapiramidal

Via piramidal Via extrapiramidal

Regular els moviments concisos i fins, és a dir, regular els movimentsvoluntaris de la mà, dels dits, dels peus, etc., que fan els músculsallunyats.Regular la intensitat del to muscular i dels reflexos modulars tot inhibintles funcions medul·lars.

Controlar la motricitat automàtica de base i el to muscular de l’infant quanencara no s’ha completat el procés de mielinització piramidal.Controlar les funcions de les postures i l’exteriorització anímica.Controlar la motricitat gruixuda o moviments de coordinació automàtica engeneral i les postures.

El sistema nerviós perifèric (SNP). Els nervis que posen en contacte l’encèfali la medul·la espinal amb la resta del cos componen el sistema nerviós perifèric.Segons on estan localitzats, els nervis es poden dividir en:

• Nervis cranials. Dotze nervis que surten per parelles del tronc de l’encèfali fan possible la connexió del cervell amb els receptors i efectors. La funcióés controlar el moviment dels músculs del cap com ara el moviment dels ulls,la masticació, el moviment de la llengua i l’expressió facial, entre d’altres.També tenen funcions sensitives i vegetatives.

• Nervis raquidis o espinals. Conformen 31 parells de nervis que surten deles parts anterior i posterior de la medul·la espinal. Si bé cada parell adoptael nom de la vèrtebra anterior de la qual surten (cervical, dorsal, lumbar...),es formen, però, fora de la medul·la i donen lloc a nervis sensitius i motors;és a dir, d’una banda, reben la sensibilitat de l’àrea que innerven –músculs,articulacions, pell...-, la qual transmeten a la medul·la espinal i als centressuperiors i, de l’altra, transmeten al mateix temps els impulsos nerviososoriginats a l’encèfal i a la medul·la espinal per fer o inhibir els movimentsals efectors dels músculs.

El sistema nerviós autònom (SNA). Aquesta part del sistema nerviós, indepen-dent de la voluntat, regula el funcionament dels òrgans interns de l’organisme totcontrolant principalment l’activitat de les glàndules i dels muscles llisos, com, perexemple, els músculs cardíacs. El sistema nerviós autònom es divideix en sistemanerviós simpàtic, que regula les activitats que necessiten despesa energètica, isistema nerviós parasimpàtic, que regula les activitats reparadores de l’organismehumà.

El sistema muscular

Els músculs són òrgans efectors del moviment i duen a terme l’activitat muscularquan l’energia nerviosa generada pel cervell es transforma en energia mecànica.L’activitat muscular es produeix del contacte entre els nervis i els músculs, i peraixò una de les funcions primordials dels músculs és produir moviment mitjançantla contracció muscular.

Segons com estiguin disposades les fibres musculars, és a dir les cèl·lules queformen el teixit muscular, els músculs es poden classificar en:


• Músculs llisos, que s’encarreguen dels moviments involuntaris i lents.

• Músculs cardíacs, que són els encarregats de bombejar el cor, gràcies al fetque tenen una contracció ràpida i involuntària.

• Músculs estriats, que estan agafats als ossos i s’encarreguen dels movi-ments voluntaris o controlats. Són, junt amb el sistema esquelètic, els queformen l’aparell locomotor, ja que s’encarreguen del moviment dels ossos.

L’activitat motora evoluciona a mesura que l’ésser humà creix o madura elseu sistema nerviós motriu. Aquesta evolució va des dels moviments mésprimitius, mancats de coordinació i sense una finalitat exacta i precisa quanl’infant neix, fins a moviments coordinats i precisos dels actes voluntaris iautomatitzats.

L’activitat muscular pot ser tònica o dinàmica. L’activitat muscular tònicaconsisteix a mantenir la postura i està molt relacionada amb el to muscular il’activitat cinètica. És necessària per fer qualsevol moviment, ja que cal unbon control tònic. L’activitat muscular dinàmica és l’activitat dels movimentsvoluntaris o intencionats, entre els quals es poden diferenciar:

• Moviments reflexos: moviments primaris o simples, com els que fa unnounat, reflex de succió, de prensió, etc., que a mesura que l’infant maduravan desapareixen per donar pas als moviments voluntaris.

• Moviments voluntaris: moviments intencionats que abans d’efectuar-se esrepresenten mentalment, com per exemple, posar-se una cullera a la boca permenjar, pentinar-se, etc. El seu control depèn de la maduració del còrtex idel sistema piramidal.

• Moviments automàtics: moviments voluntaris que, atès que es representenmoltes vegades, s’automatitzen i no requereixen ser representats mental-ment per executar-los. Aquests moviments són, per exemple, caminar, nedar,escriure, etc.

El sistema ossi

El sistema que formen els ossos proporciona, junt amb els músculs i altres teixitstous, l’estructura de suport per a tot el cos. Per aquesta raó les funcions principalsdel sistema ossi són:

• Servir de suport i protecció.

• Contribuir al moviment, ja que els músculs s’insereixen en els ossos.Aleshores, en contreure’s, es fan més petits i quan estiren dels ossos es dónalloc al moviment.

• Emmagatzematge, ja que els ossos actuen com a reservoris de calci.


Si observeu...

...el desenvolupament en uninfant, veureu que controla abans

el moviment dels músculs del’avantbraç que el dels braços, i

aquests abans que el de les mans,i el de les mans abans que el dels

dits.

• Hematopoesi, és a dir, intervé en el procés de formació de les cèl·lules de lasang gràcies a la medul·la òssia vermella que es troba en alguns dels ossosdel cos humà.

1.4 Lleis de desenvolupament motor

De la mateixa manera que el desenvolupament, la maduració del sistema mo-tor segueix unes lleis i uns patrons determinats: la llei cefalocaudal, la lleiproximodistal, la llei dels flexors i extensors i els patrons de desenvolupamentmassiu a específic i de desenvolupament de motor gruixut a motor fi. Aquestsquatre principis que regulen el creixement no són estàtics, sinó que influeixencontínuament en el desenvolupament motor.

• La llei cefalocaudal diu que el desenvolupament, el control i la coordinaciómusculars progressen des del cap fins als peus. És a dir, que el controlcefàlic precedeix el del tronc i les extremitats inferiors, i que, per tant, escontrolen més aviat els moviments del cap que els moviments de les cames.Si observeu un nounat, veureu que en la seva evolució motora és capaçd’aguantar el cap abans que l’esquena i aquesta abans que les cames.

• La llei proximodistal i medial (facial)–lateral diu que les parts del cos méspròximes (proximals) a la columna són controlades de manera coordinadaabans que les parts del cos que són més lluny (distals). Per tant, l’espatlla iel colze tenen el control abans que la mà. A més, la mà es desenvolupa desdel cantó cubital (medial) fins al cantó radial (lateral).

• La llei dels flexors i extensors diu que en l’organització del desenvolupa-ment motor, primer dominen els músculs flexors i després els extensors. Siobserveu un infant, veureu que és capaç d’agafar un objecte abans de deixar-lo anar, ja que els flexors fan l’operació d’agafar i els extensors de deixaranar.

A les anteriors lleis de desenvolupament es podrien afegir dos patrons més:

• El patró de desenvolupament massiu a específic, que diu que inicialmentgran part de l’activitat motora del lactant consisteix en moviments de totel cos. Amb la maduració aquestes respostes massives indiferenciades igeneralitzades es tornen més específiques.

• El patró de desenvolupament motor gruixut a motor fi, atès que el controlde la musculatura proximal precedeix el control de la musculatura distal,el domini dels músculs –musculatura– més grans precedeix el domini delsmúsculs –musculatura– més petits.


2. Evolució del desenvolupament motriu

Un cop descrita bàsicament la fisiologia del nostre sistema motor, cal passara examinar-ne l’evolució. Heu de tenir en compte que el substrat físic ésbàsic per a un desenvolupament de les capacitats motores de l’individu; el tomuscular, gràcies a tota la coordinació neuromuscular que té lloc a l’organisme,permet el control de la postura i del moviment. Si bé l’infant aprèn a través del’experimentació, se li ha de donar, però, un suport neuromotor adequat que lipermeti explorar el món al seu voltant.

2.1 Tipus de moviments

Quan naixem, el sistema motor de totes les persones és molt arcaic, la qual cosa faque els moviments que s’executen siguin impulsius i descontrolats. A mesura queel sistema neuromotor madura, els moviments esdevenen més precisos. Abansd’estudiar el desenvolupament motor, cal mirar d’entendre, primer, els tipus demoviments que hi ha i, tot seguit, examinar-ne el desenvolupament. Pel que fa alstipus de moviment cal considerar aquests tres: el moviment reflex, el movimentvoluntari i el moviment automàtic.

2.1.1 Moviment reflex

El moviment reflex és una resposta espontània i involuntària donada davant d’unestímul extern. Aquesta resposta constitueix la base dels moviments voluntaris ino és una conducta apresa, sinó que és innata en la persona. Com ja hem indicat enl’apartat “Factors de desenvolupament”, els moviments reflexos van desapareixenta mesura que el sistema neurològic de l’infant madura per donar pas als movimentscontrolats.

Cal saber també que en el moment de néixer és important fer un reconeixementdels moviments reflexos que té el nounat, ja que tant la mancança d’aquestsmoviments com el fet que no desapareguin poden ser símptomes de lesionscerebrals o d’algunes malalties genètiques, com pot ser la síndrome de Down, etc.

Diferents classes de reflexos

Els reflexos arcaics apareixen en l’infant i són la reacció innata a un estímul intern oextern. Els reflexos inalterables són aquells que perduren tota la vida. En canvi, elsreflexos d’aprenentatge són els que apareixen com a conductes apreses i els reflexostransformables son els que es van modificant en conductes voluntàries.


Vegeu que hi ha alguns reflexos presents en l’infant que desapareixen i d’altresque evolucionen de manera diferent:

• Reflexos arcaics:

– Moro: quan el nadó sent un cop sobtat o experimenta un canvi deposició sobtada, reacciona separant bruscament els braços i desprésels torna a posar sobre el pit.

– Babinski: en estimular la planta del peu, els dits s’estenen com unventall.Desapareix entre els set i nou mesos.

– Punts cardinals: si li estimulem la comissura dels llavis, es produeixuna rotació del cap en el sentit de l’estimulació.

– Redreçament estàtic: si el nadó rep una pressió a la planta dels peus,com a resposta estira els membres inferiors.Desapareix quan és capaç de posar-se dempeus.

• Reflexos d’aprenentatge:

– Marxa: si posem al nadó en posició vertical agafat per les aixelles isobre una superfície dura i plana, s’efectuarà un moviment similar alde la marxa.

– Pujada i baixada: agafem el nadó per les aixelles, si estimuleml’empenya amb una superfície plana que estigui freda, efectuarà unmoviment similar al de pujar un graó.

– Reptació: si posem el nadó en decúbit –estat de repòs sobre unasuperfície dura i horitzontal– veurem que fa el moviment de reptar.

– Natació: si introduïm al nadó en un medi aquàtic, realitzarà movi-ments rítmics i coordinats similars a la natació.

• Reflexos inalterables:

– Fisiològics: respirar, badallar, esternudar, tossir, moure les pupil·les,miccionar i defecar.

• Reflexos transformables:

– Succió i deglució: primer, l’infant els fa d’una manera innata enestimular-lo amb l’olor de la llet o el contacte amb el pit de la mare,i després passen a ser voluntaris si vol menjar o empassar, però si no,no els fa.

– Prensió: si estimuleu el palmell del nadó amb un objecte, tanca la mài, al contrari, si li estimuleu el dors de la mà, l’obrirà.

2.1.2 Moviments voluntaris

Els moviments voluntaris són aquells que es fan d’una manera conscient i intenci-onada, és a dir, que abans d’executar-los es decideixen. Es consideren moviments


voluntaris, per exemple, la iniciació de qualsevol hàbit (neteja, alimentació); lainiciació de la marxa de la prensió; la iniciació de destreses (anar en bicicleta,nedar, etc.).

Al principi, quan l’infant executa aquests moviments, ha de fer un esforçd’atenció perquè moltes vegades ha de coordinar diversos sistemes com arael locomotor, el nerviós i el visual, entre d’altres, però a mesura que els varepetint, els va perfeccionant i ja no desapareixeran. Alguns, però, passarana ser moviments automàtics.

2.1.3 Moviments automàtics

Els moviments automàtics són aquells moviments voluntaris que, tot i ser inten-cionats, es fan sense pensar i que a la vegada que s’executen es pot fer una altracosa. Quan el moviment passa a ser automàtic no requereix cap esforç per part dela persona que l’executa. És necessari, però, que hi hagi un temps d’aprenentatgedels moviments voluntaris perquè s’automatitzin.

Exemples de pas d’un acte voluntari a un moviment automàtic

Inicialment nedar és un acte voluntari perquè pensem en la posició en què ens hemde posar a l’aigua, com hem de posar els braços i els peus, com els hem de bellugarcoordinadament, com hem de respirar i com hem de bellugar el tronc i el cap. Amb eltemps, i a força de repetir totes aquestes accions, les acabem executant sense pensar,coordinant a la vegada el sistema locomotor amb el respiratori i fins i tot el visual, llavors ésquan passa a ser moviment automàtic. En aquest sentit caminar, anar en bicicleta, conduirun cotxe i nedar es poden considerar moviments automàtics.

La taula 2.1 mostra diferents exemples de la transició de moviment reflex amoviment automàtic.

Taula 2.1. Moviments reflexos, voluntaris i automàtics

Moviment Arcaic Voluntari Automàtic

Caminar Reflex de la marxa. L’infant comença a caminar fent un esforç per coordinar totsels sistemes i òrgans en funcionament (peus, braços, etc.).

L’infant camina sense capproblema i sense premeditació.

Prensió A partir d’un estímul l’infantagafa l’objecte.

L’infant veu l’objecte i fent un esforç de coordinacióvisuomanual l’agafa.

L’infant veu l’objecte i l’agafasense pensar com ho ha defer.

2.2 El to muscular

Heu estudiat els moviments per entendre cada vegada més el vostre aparell motor i,a la fi, el de l’infant; abans, però, de passar al desenvolupament motor pròpiamentdit, cal endinsar-se en el funcionament del to muscular.


Arnold Gesell (1880-1961)...

...és l’autor més representatiu dela teoria de la maduració. Entén

el desenvolupament humàdeterminat per un rellotge

biològic que es va desplegant ipermet que s’adquireixin noves

habilitats.

El to muscular és el grau de tensió o relaxació dels grups musculars. Quanhi ha un excés de tensió, es parla d’hipertonia; en canvi, quan hi ha mésflexibilitat, es parla d’hipotonia. Cal donar importància al to muscularperquè influeix en els primers reflexos com el de succió, prensió, etc., i tambéen la postura, en el desplaçament i en la prensió.

Quan observeu un nadó, veureu que en els primers mesos les extremitats tenencerta rigidesa, la qual no li permet, per exemple, estirar bé les cames; es diualeshores que té un to muscular d’hipertonia; el resultat és que els movimentssón descontrolats, amb respostes motores globals i indiferenciades. A mesura queva madurant i creix, els moviments passen a ser més controlats amb respostes mésconcretes, seguint les lleis cefalocaudals, segons les quals la maduració motoracomença pel cap i acaba pels peus, i proximodistals, segons les quals s’assoleixabans el control de l’eix del cos que de les extremitats.

Els avenços motors són notables en la petita infància, però no ho són tant després.Cal dir, però, que és un procés i que fins als 6 anys aproximadament no s’assoleixun to muscular adequat i equilibrat.

Exemple de llei cefalocaudal

Fixeu-vos en el primer repte motor del nadó. Quin és? Mantenir el mentó un momentaixecat. De manera progressiva, després aconseguirà aixecar tot el cap, més endavants’aguantarà amb els colzes, s’asseurà i, finalment, caminarà.

Exemple de llei proximodistal

La capacitat que té el nadó de giravoltar-se sobre si mateix abans de poder agafar ambprecisió un objecte petit amb els dits és un exemple de llei proximodistal.

2.3 Desenvolupament motor

Fins ara s’ha parlat del moviment, de com la capacitat de moure’s i actuarpermet a l’infant conèixer tot allò que l’envolta, de les lleis que segueixen aquestdesenvolupament motor, i del to muscular com a substrat de tota activitat. Totplegat són conceptes bàsics en el desenvolupament motor de l’infant.

Per conèixer quines són les etapes d’aquest desenvolupament d’una maneraconcisa i entenedora, és convenient dividir el desenvolupament motor en tresaspectes importants:

• L’evolució del control i de la consciència del cos

• L’evolució de la locomoció o desplaçament

• L’evolució de la manipulació

Heu de tenir present que és una classificació útil per centrar l’atenció en cadascund’aquests aspectes perquè preveu totes les àrees –tant motores, com cognitives i


socioafectives–, però és arbitrària perquè el desenvolupament de l’infant és sempreglobal.

El procés maduratiu

Heu de pensar que el desenvolupament intervé perquè el nadó pugui arribar a agafar unobjecte. Quan ho aconsegueix, es parla de prensió, però el substrat és la consciència i elcontrol del cos. Quan neix no té consciència de si mateix, no es coneix. Amb el temps, ambles atencions que rep, amb el bagatge neurofisiològic, es descobrirà la mà i s’hi exercitaràcontínuament, n’explorarà el funcionament i les possibilitats, prendrà consciència que enforma part i que ell és qui la mou. Això, que és tan senzill, és fruit d’un aprenentatge.

El mateix passa amb la marxa, que requereix tot un procés de maduració de l’equipneuromuscular, que comença amb els intents d’aixecar el cap, d’asseure’s o de gatejar,entre d’altres; és a dir, és la consciència i el control del seu propi cos el que el portarà aaventurar-se, a provar les seves possibilitats.

2.3.1 Evolució del control i la consciència corporals, de la locomociói la manipulació

Si observeu bé l’evolució, veureu que els primers quinze mesos són els mésrellevants quant a les adquisicions motores; és l’etapa en què es donen méscanvis, amb més profunditat, i en una quantitat i a una velocitat que després jano es trobaran. A partir d’aquesta edat, els canvis successius seran també moltimportants, però es faran a un ritme més lent, i més espaiats en el temps.

Heu de tenir també en compte que el desenvolupament de l’infant té un caireprogressiu, és a dir, hi ha una organització progressiva del desenvolupament motorbasada en els patrons de desenvolupament cefalocaudal i proximodistal.

Durant els tres primers mesos de vida, l’activitat motriu és reflexa. Així, perexemple, quan l’infant està despert les reaccions als estímuls tenen el caràcterd’una resposta global a les estimulacions i les variacions del medi: movimentsoculars i gestos espontanis, així com la variació en el ritme respiratori i els reflexos.Després, aquestes reaccions globals van desapareixen a favor del comportamentvoluntari d’origen sensoriomotor.

El to muscular, entès com el grau de tensió o relaxació dels grups musculars,també experimenta una evolució que comença en néixer, quan el to axial està pocdesenvolupat, i finalitza quan l’infant es pot posar dret i mantenir aquesta postura.

El to muscular influeix molt estretament en els primers reflexos que té el nadó comara el reflex de succió i el de prensió, entre d’altres, i també en la postura, en eldesplaçament i en la prensió.

El to muscular és fonamental en les activitats motrius propioceptives(postura, activitat espontània) en relació al propi cos, i exteroceptives(prensió, marxa) en relació amb el món exterior, i condiciona l’activitatexploratòria i manipuladora de l’infant.


La pronació i la supinació...

...són els moviments de mà ques’originen en la rotació de

l’avantbraç. S’anomenasupinació el fet de posar el

palmell de la mà cap dalt, mentreque pronació és orientar elpalmell de la mà cap avall.

La hipertonia és l’augmentdel to dels músculs, i la

hipotonia és la disminuciódel to muscular.

De la prensió i el reflex de prensió

La prensió no és el mateix que el reflex de prensió (vegeu figura 2.1), perquè la prensiónecessita un domini dels músculs visuomotors, una coordinació visuomanual i la percepcióde la mà com a òrgan necessari per agafar, transportar i rebutjar els objectes. De fet, laprensió es recolza en el reflex de prensió i el que fa és canviar-lo.

Figura 2.1. Reflex de prensió

En el reflex de prensió, l’estimulació del palmell provoca el tancament reflex de la mà i dels dits del’infant. El mateix passa quan s’estimula la planta del peu. Més endavant, cap als tres mesos, aquest

reflex desapareix i dóna pas a moviments de pronació i supinació de la mà.

La conquesta de l’equilibri és un pas d’una importància essencial per passardel reflex de marxa al moviment voluntari. El control de l’equilibri depèn delfuncionament dels receptors propioceptius que donen informació sobre la posició.

Consideracions sobre l’endarreriment en el desenvolupament

Heu de tenir en compte, també, que cada infant té el seu propi ritme de desenvolu-pament i que les conductes que s’esperen per a cada edat es basen en les mitjanesque, segons els estudis fets, hi corresponen. Això significa que heu de tenir presentque hi haurà nens i nenes que s’avançaran, i d’altres que s’endarreriran.

L’endarreriment respecte a les conductes que s’esperen per a cada edat ésl’element que cal tenir en compte. Si bé probablement us farà estar pendents delnen o la nena en qüestió, heu de tenir present que són els especialistes qui s’hand’encarregar de definir si hi ha cap dificultat o si senzillament es tracta d’un neno nena amb un ritme de desenvolupament més lent.

A vegades passa que els nens i les nenes que són més tranquils i dormen moltvan més endarrerits senzillament pel fet que no s’exciten tant, i que els nens iles nenes més inquiets evolucionen més ràpidament des d’un punt de vista motor.Així, doncs, és convenient relativitzar les dades que tot seguit trobareu exposades,és a dir, les heu de tenir en compte només com a punt de partida i no d’arribada.


El nadó. Consciència i control del cos, locomoció i prensió

El nadó presenta hipotonia al cos i al cap –el cap li cau quan se l’incorpora agafant-lo de les mans–, i hipertonia a les extremitats, per la qual cosa té els braços i lescames arronsades, en posició fetal, i les mans tancades.

El nadó presenta reflex de marxa quan se’l subjecta i se’l posa dret sobre unasuperfície dura.

El nadó presenta reflex de prensió quan entra en contacte amb algun objecte, obé quan se li posa un dit entre les mans, clourà els dits (vegeu la figura 2.2).

Figura 2.2. El reflex de prensió: el nadó tanca amb força la mà al voltant del’objecte amb què entra en contacte

El nadó és capaç de resseguir un punt lluminós, pot fixar la mirada en un objecte,en una cara, que sigui a prop i es bellugui lentament, però la visió encara no ésnítida i no coordina tots dos ulls.

Primer mes. Consciència i control del cos, locomoció i prensió

Els moviments reflexos de tensió iextensió de les cames fan que elnadó repti fins al capçal del bressol

Al primer mes, segueix present la hipertonia a les extremitats i la hipotonia al cosdel bebè, tot i que ha progressat una mica, ja que no doblega tant les cames i elsbraços; el cap, però, encara cau cap endarrere quan, si està ajagut, se l’incorpora.

Quan se’l col·loca en posició de bocaterrosa, presenta una extensió i flexió de lescames intermitent que provoca una reptació: molts nadons, quan són al bressol,acaben xocant el cap contra el capçal, perquè aquests moviments reflexos de tensiói extensió fan que es desplaci cap amunt.

Persisteix el reflex de prensió i el nadó és capaç de resseguir un objecte situat aprop seu fins a un angle d’uns 90°.


Segon mes. Consciència i control del cos, locomoció i prensió

Al segon mes encara hi ha certa hipotonia a l’esquena: l’infant encara no té prouforça a l’esquena per aguantar el cap si està ajagut i se l’asseu; en canvi, si se’lmanté assegut, tot i que el cap encara li “balla”, el pot mantenir dret, encara quenomés sigui un instant. Encara presenta també hipertonia a les extremitats, i tot ique la posició fetal ha perdut força, el bebè encara està un pèl flexionat.

Amb la hipotonia el cos encara no téprou força per aguantar el pes del

cap

Encara presenta hipertonia a les extremitats, i tot i que la posició fetal ha perdutforça, encara està un pel flexionat.

Si es posa l’infant de bocaterrosa, pot aixecar una mica el cap fins a un angleproper als 45°.

La prensió va desapareixent i sovint té les mans obertes, i pot seguir un objecteque tingui al davant fins a un angle d’uns 180°.

Tercer mes. Consciència i control del cos i locomoció

Al tercer mes, les espatlles del bebè han guanyat to muscular, i poden sostenir elcap, però la regió lumbar encara és feble i no li permet asseure’s.

Les cames encara no estan del tot estirades, de manera que el bebè reposa sobreel llit amb tota la pelvis, però per la part de les extremitats només pel taló.

Pel que fa a la prensió, al tercer mes el bebè descobreix les mans i s’exercita perconèixer-les millor (figura 2.3). Les apropa i les allunya, les obre i les tanca, etc.No hi ha intencionalitat d’agafar cap objecte, però quan entra en contacte amb un,l’agafa i és capaç de seguir un objecte girant el cap d’un costat cap a l’altre.

Figura 2.3. El descobriment de les mans. El bebè acosta la mà, l’allunya, l’obrei la tanca


Quart mes. Consciència i control del cos i locomoció

Al quart mes, quan se’l posa de bocaterrosa, recolzat sobre els braços per tenirmés força, aixeca el cap fins a formar un angle d’uns 90° amb la superfície on estàestirat.

Al quart mes, l’esquena ha anat agafant més força i quan se l’incorpora des d’unaposició d’estirat, el cap segueix el cos i ja no li cau i deixa d’haver-hi cifosi, és adir, una curvatura anormal de la columna vertebral a l’alçada de la regió dorsal.

El nen sap dirigir les mans: Ai! Si hopogués agafar amb les mans!

El bebè de quatre mesos ja intenta girar-se i fer la volta, i es pot posar de costat.El sistema nerviós, encara immadur, li fa fer moviments d’extensió i flexió sensevoluntat pròpia (vegeu figura 2.4).

Pel que fa a la prensió, als quatre mesos el coneixement de la mà i el perfecciona-ment de la vista l’empenyen a intentar agafar els objectes (vegeu la imatge de lacolumna de la dreta).

Figura 2.4. El nadó pot aixecar el cap recolzant-se ambl’avantbraç: el món ja sembla molt més ampli des d’aquesta posicióestant

Cinquè mes. Consciència i control del cos i locomoció

Quan volem incorporar un infant petit, i fer-lo passar d’ajagut a la posiciód’assegut, l’infant hi participa activament, i l’esquena ja no es corba. En posicióde bocaterrosa, es pot incorporar, recolzant-se amb tot l’avantbraç, per aixecarencara més el cap i amb més seguretat que al quart mes.

L’adquisició del to muscularprogressa, segons la lleicefalocaudal, del cap als peus.

Estirat panxa enlaire, l’infant estira i arronsa les cames com si pedalegés. Si sel’agafa per la cintura i se’l manté dempeus, pot mantenir la posició dreta, comsi aguantés bona part del pes. En posició de bocaterrosa, aixeca els braços i lescames i, fa “l’avió”.


Pel que fa a la prensió, comença la prensió voluntària (figura 2.5). Pot dirigir lamà cap on vol i agafar un objecte! De moment és una prensió palmar; és a dir, elsobjectes no els agafa amb els dits, sinó que els situa sota el palmell i tancant la màaconsegueix fer-se’l seu.

Figura 2.5. En la prensió palmar, l’infant petit agafa elsobjecte amb el palmell de la mà

Sisè mes. Consciència i control del cos i locomoció

Al sisè més l’infant en posició de bocaterrosa s’aixeca encara més, i de recolzar-seamb l’avantbraç –una acció que ja ha assolit al cinquè mes–, passa a recolzar-seamb la mà, la qual cosa li permet elevar-se encara més.

L’estadi del saltador: visca la gresca!

Estirat panxa enlaire, l’infant aconsegueix incorporar una mica el cap aixecant-lorespecte de la superfície on reposa. Ha descobert ja els peus i es passa llarguesestones jugant-hi.

Quan se’l manté dempeus i agafat per la cintura, arronsa i estira les cames unavegada i una altra, fent un moviment semblant a saltar, és el que s’anomena estadidel saltador.

Pel que fa a la prensió, domina ja la prensió voluntària. Val a dir, però, que agafaallò que veu, però no cerca el que desapareix del camp de visió.

Setè mes. Consciència i control del cos i locomoció

Al setè mes continua descobrint elspeus: sóc de goma!

Al setè més, l’infant es pot mantenir assegut tot sol, però necessita les mans perapuntalar-se, i sovint estira els braços cap endavant per buscar l’equilibri. Aquestamanera d’aguantar-se es coneix com fer el paracaigudista. Si té suport, però, potalliberar els braços i fer servir les mans per jugar.


Canvia de posició: quan està estirat, es capaç de girar-se cap a un dels costats.D’altra banda, s’entreté jugant amb els peus i els llepa.

Pel que fa a la prensió, al setè més s’inicia la prensió amb més precisió, amb pinçainferior, és a dir, agafa l’objecte entre el dit gros i el dit petit. Agafa i deixa objectesa voluntat.

S’entusiasma amb els descobriments i s’entreté passant-se les coses d’una màa l’altra, picant els objectes entre ells, agafant-ne un i deixant-ne un altre, etc.,perquè ha assolit el relaxament voluntari de la mà.

Vuitè mes. Consciència i control del cos

Pinça superior: pinça entre el dit grosi el dit índex

Al vuitè mes, l’infant ja és capaç d’asseure’s tot sol i és capaç d’estar-se assegutsense que l’ajudin. El to muscular i el coneixement que va adquirint de si mateixli ho permeten. En posició de bocaterrosa pot aixecar el cos i sostenir-se nomésamb els peus i les mans.

Pel que fa a la locomoció, gira rodant el cap a un costat i cap a un altre, rodantsobre si mateix.

Al vuitè mes l’infant és capaç de seguir la trajectòria dels objectes i malgrat quedesapareguin de la vista, sap que no desapareixen del món i els demana.

En relació amb la prensió, el dit índex comença a tenir independència respectedels altres dits de la mà, pot fer-lo servir, i inicia així els fonaments de la pinçasuperior.

Novè mes. Consciència i control del cos i locomoció

Al novè mes l’infant comença a gatejar i, d’entrada, ho fa cap endarrere. Hi hanens que es desplacen asseguts, fent força amb els talons i les mans, impulsant-sei saltant sobre els malucs. Es pot posar dret, agafant-se a la pota d’una cadira, a laxarxa del parc... (figura 2.6).

Figura 2.6. El gateig fa que amb la capacitat de desplaçamentel món també s’ampliï


Pel que fa a la prensió, s’instaura la pinça superior, tot i que encara és una micarudimentària: en lloc d’agafar els objectes per les puntes dels dits, els agafa perla part mitjana. Agafa els objectes que li atrauen l’atenció i els cerca quan no elstroba.

Juga a donar els objectes a les persones del voltant, a vegades perquè li ho demanen,altres vegades per iniciativa pròpia, i al mateix temps reclama interacció amb elsaltres.

Desè mes. Consciència i control del cos i locomoció

Al desè mes, l’infant ja gateja cap endavant, amb les mans i els genolls recolzatsal terra. Fa intents de caminar tot sol, agafant-se als mobles que hi ha entorn seu.

Pel que fa a la prensió, la pinça ara ja és més precisa, i la fa amb la punta dels dits.S’entretindrà en aquest exercici, recollint totes les coses petites que trobi (figura2.7).

Figura 2.7. Precisió amb la pinça: per als nens d’aquesta edatrecollir molles és fascinant

Dels 11 als 14 mesos. Consciència i control del cos i locomoció

Assolir la verticalitat és un pas moltimportant, el bebè es posa dret amb

ajuda.

A partir dels 11 mesos, el gatejar de l’infant ha evolucionat de manera que ara potfer la marxa de l’ós, és a dir, gatejar sense recolzar els genolls a terra; això fa queels moviments siguin més ràpids. També pot caminar agafant-se als mobles o ales persones que l’envolten. També es pot deixar anar i caminar sense ajuda, i escapaç d’ajupir-se i recollir objectes del terra sense caure.

Pel que fa a la prensió, el domini de la mà és cada cop més notori i l’exercitaràposant en marxa també el coneixement de l’espai: obre i tanca ampolles, posai treu objectes de dins d’un recipient, encaixa figures dins d’un motlle, etc., ies passa els objectes d’una mà a l’altra amb facilitat ja que coordina bé elsmoviments.

La independència del dit índex respecte de la mà farà que en l’exploració de totsels racons i raconets de la casa posi el dit a tots els forats que trobi. És el ques’anomena l’exploració de la tercera dimensió (vegeu la figura 2.8).


Figura 2.8. El descobriment i l’exploració de la tercera dimensió:a partir d’ara cal vigilar amb els endolls!

Dels 15 als 18 mesos. Consciència i control del cos i la locomoció

Caminar és tot un desafiament a lagravetat

L’infant ja camina tot sol, però l’equilibri encara és deficitari. Pot xutar una pilota,però sovint cau. I quan cau, per incorporar-se, fa el que s’anomena el trípode, ésa dir, manté les cames separades, recolza les mans al terra, i traient el cul, arribaa incorporar-se del tot.

El domini de la marxa li amplia el camp de mires, i ara el fascina enfilar-se perquèsent curiositat per l’altura. Pot pujar escales acompanyant-se de les mans, és a dir,gatejant, si va sol.

Pel que fa a la prensió, pot apilar fins a dos cups l’un a sobre de l’altre. Pot menjarsol, encara que els estris no els utilitzi adequadament. Comença a saber passar lespàgines d’un llibre, però encara en passa més d’una a la vegada (vegeu la figura2.9), i pot reproduir un traç fet per un adult.

Figura 2.9. Passar fulls no és una acció fàcil

Dels 18 als 24 mesos. Consciència i control del cos, locomoció i prensió

A partir dels 18 mesos l’infant pot pujar i baixar les escales agafat de les mansd’un adult. Sap fer torres de tres cubs.


Inicia la carrera, però cau amb molta facilitat. Pot arrossegar un objecte mentrecamina. Pot xutar pilotes. Li encanta ballar, picar de mans i imitar moviments pelgust d’experimentar amb el seu propi cos (figura 2.10).

Figura 2.10. Un nen d’aquesta edat pica de mans,mostra els seus estats d’ànim

Dels 24 als 36 mesos. Consciència i control del cos, locomoció i prensió

L’infant puja les escales, en la faseinicial posa els dos peus a cada

esglaó

Pot pujar i baixar les escales tot sol. Primer ho farà posant cada vegada els dospeus en un mateix esglaó i després els alternarà.

Sap agafar l’estri per dibuixar i fa gargots. Menja tot sol sense embrutar-se. Saltasobre els dos peus i s’enfila per exercitar les noves capacitats.

Dels 3 als 4 anys. Consciència i control del cos, locomoció i manipulació

Tot i que les nens d’aquesta edatpoden estar-se a peu coix, no

aguanten la postura gaire estona

Als tres anys es pot afirmar que comença un estadi relativament estable, una etapade maduració nerviosa. Fins ara hi ha hagut molts canvis pel que fa al controlmotor, però a partir d’ara veureu que s’estableixen coordinacions globals moltimportants que us duran a fer totes les formes elementals del moviment, tant desdel punt de vista locomotor com manipulador; cal recordar, però, que no les hemde descuidar i és força important seguir-les estimulant.

Pel que fa a la consciència i el control del cos, l’infant ja ha adquirit moltaconfiança en l’espai i s’hi relaciona perfectament gràcies al fet que ja té controlcorporal, té molt més equilibri sobre els peus, es manté amb facilitat amb els talonsjunts i és capaç de mantenir l’equilibri sobre un sol peu una estona. Pot xutar unapilota amb bastant d’equilibri i també pot fer exercicis d’equilibri amb els ullstancats.

Pel que fa a la locomoció, observareu que ja és molt més autònom, per exemple,veureu que pot pujar escales sense ajuda i que ja ho fa alternant tots dos peus, laqual cosa indica que hi ha més coordinació.


A partir dels tres anys la manipulaciódels objectes és ja molt més precisa

Li agrada saltar (figura 2.11) i cada vegada ho fa amb més precisió i prova de fer-ho des d’una alçada més elevada; fins i tot, abans de saltar de vegades utilitza lacarrera per guanyar més impuls.

Figura 2.11. El salt: ara que pot saltar, els nens i les nenesgaudeixen experimentant amb el cos

Ja camina amb molta coordinació i és capaç d’accelerar i frenar, així com decanviar de direcció voluntàriament. Podem afirmar que cada vegada hi ha mésindependència en els moviments.

Pel que fa a la manipulació, ha guanyat força en precisió i, per exemple, pot vestir-se i desvestir-se, botonar-se tot sol i dibuixar amb més domini del traç.

Dels 5 als 6 anys. Consciència i control del cos, locomoció i manipulació

L’etapa que va dels cinc als sis anys és un període de “consolidació motora”.S’hi produeix un aclariment i reorganització motores amb moltes experiènciesi possibilitats de moviment que són molt superiors a edats anteriors.

A aquesta edat, pel que fa al control i la consciència corporal, l’infant té uncontrol postural més gran que cada vegada augmentarà més. Observareu, perexemple, que es pot estar de puntetes o mantenir-se a peu coix sense problemesd’equilibri. En general, veureu que aquesta conquesta de l’equilibri del seu cos lipermet experimentar força amb el moviment, fins i tot pot imitar perfectament elsmoviments que fan altres persones, la qual cosa li produeix una gran satisfacció(figura 2.12).

Podem afirmar que en aquesta etapa el nen fa moviments exactes i precisos,l’interessa dominar racionalment el cos i els moviments, tot i la seva globalitat.

En relació amb el desenvolupament de la locomoció, l’infant és capaç de combinarformes bàsiques i destreses, sempre que hagin estat incorporades anteriorment, laqual cosa indica que el moviment és més eficaç. Per exemple, té una bona carrerai és capaç d’esquivar i canviar de direcció bruscament i orientar-la precisament enrelació amb l’espai que l’envolta (vegeu la figura 2.12 i la figura 2.13).


Coordina bé el salt, que ja pot fer amb tota facilitat amb carrera prèvia, tant delongitud com d’alçada; es podria dir que no ha adquirit encara tota la tècnica,però utilitza més els braços per córrer que en l’etapa anterior. Comença atenir coordinació oculopèdica i es pot passar una pilota d’un peu a l’altre. Elsmoviments de rotació milloren i sent una atracció especial per la gimnàstica i elsaparells dels parcs infantils.

Figura 2.12. L’equilibri evoluciona: el nen entre 5 i 6 anys esmanté bé de puntetes

Figura 2.13. L’infant a partir dels tres anys és molt hàbil, ja nocau fàcilment i té una bona carrera

En el domini de la manipulació dels objectes, l’infant demostra ser capaç dedibuixar lletres grans en majúscules i copiar dibuixos complets. Augmenta eldomini de l’activitat de manipulació fina d’objectes i l’infant és capaç de fer tottipus de manualitats en l’àmbit escolar i encarregar-se dels hàbits d’higiene (rentar-se les mans, les dents, etc.).

Pel que fa a la manipulació grossa, és capaç de llençar un objecte amb punteriai regular la potència; a més a més, és capaç de combinar el llançament amb lacarrera, tot i que de vegades encara s’atura abans de llençar (figura 2.14).

El bon control que ha assolit respecte a la pressió i, en general, respecte a tot elcos, li permet aguantar-se i balancejar-se en diferents aparells dominant el cos demanera sorprenent.


Henri Wallon

El psicòleg francès Henri Wallon(1887-1962), afí en força sentitsa les tesis de Lev Vygotski(1896-1934) i enfrontat en moltsd’altres a Jean Piaget(1896-1980), considerava que elmoviment és un mitjà decomunicació que es dóna a travésdel to muscular i que es troba ala base de les primeres emocions.Per a ell, el desenvolupament ésuna progressió des dels nivellmés bàsics fins als méscomplexos. En aquestaprogressió cada estadi té sempreuna activitat o tasca evolutivaque el determina.

Figura 2.14. La coordinació dels ulls i els peus (oculo-pèdica) li permet adequar el moviment del cos per xutar lapilota

2.3.2 Evolució motora segons les activitats posturals

Un altre tipus de descripció de l’evolució motora és la presentada per E. Pons i D.Roquet-Jaimar quan, basant-se en el dossier de Rosa Sensat (1982) Psicodepago-gia del nen de 0 a 36 mesos, té en compte allò que va descriure A. Gesell (1980;1985). Aquesta descripció alternativa fa atenció al següent:

• L’evolució de les posicions estàtiques (cap, tronc i cames) a les diferentsedats.

• L’evolució del desplaçament (horitzontal i vertical amb la capacitat depujar i baixar les escales).

• L’evolució de la prensió (reflexa i voluntària), que està relacionada amb eldesenvolupament de la motricitat gràfica, tenint en compte que el sentit dela vista i, per tant, el seu desenvolupament estan estretament lligats.

2.3.3 Implementació de les activitats d’estimulació motora

La implementació de les activitats d’estimulació motora té com a objectiu últimpotenciar les habilitats motores de l’infant. Si observeu el nen o la nena veureuque les activitats que duu a terme demostren la globalitat del desenvolupament.L’evolució en les habilitats corporals de l’infant està estretament relacionada ambl’estructuració mental i amb la capacitat de control emocional que té l’infant.

Així doncs, la intervenció de l’educador o l’educadora en la implementació deles activitats d’estimulació motora no consisteix tan sols a dur a terme l’activitat,sinó que ha d’acompanyar l’infant per donar-li confiança. Si l’infant arriba asentir-se confiat interactuarà amb l’educador o l’educadora que l’ajuda a fer elsdescobriments.

Cal tenir en compte no tan sols l’expressió verbal, sinó també l’atenció, l’observa-ció de cadascuna de les expressions; percebre’n el to, la mirada, els silencis, elsgestos, la manera de jugar i de relacionar-se.


També, però, activitats de la vida quotidiana estretament relacionades amb lasatisfacció i, al mateix temps, amb l’educació de les necessitats bàsiques potencienel desenvolupament motor.

Aquestes activitats es porten a terme normalment en el mateix espai i amb unamateixa temporització com, per exemple, les entrades i les sortides de l’escola,l’alimentació i el descans, entre d’altres. En les activitats de la vida quotidiana,els infants reben sensacions que arriben a tots els sentits i no només a través delmaterial de joc, sinó també dels instruments i de tot allò que s’utilitza mentre esduen a terme les accions i les activitats.

Cal tenir en compte també que per implementar activitats cal no perdre de vistala fase de desenvolupament motor que presenta l’infant i reflexionar sobre quinessón les fites que es volen assolir.

La classe dels lactants (de 0 a 12-15 mesos) i la classe dels mitjans (de12-15 mesos a 36 mesos)

La intenció educativa subjacent a la manera d’organitzar l’espai i els materialsincideix en el desenvolupament motor, afectiu i cognitiu dels infants, i estàdirectament relacionat amb la possibilitat d’adquirir l’autonomia i la seguretatpersonal (Susanna Fusté i Mercè Bonastre, 2007, pàg. 28). Per aquesta raó tambéheu de tenir en compte quina és la visió que tenen els infants de l’espai i la sevaorganització així com el mobiliari. El sòl, per exemple, ha de ser dur per afavorirels moviments de l’infant.

En la taula 2.2 trobareu indicats alguns dels materials que es poden utilitzarper estimular el desenvolupament motor a les classes dels lactants i dels mitjans.D’entrada són objectes fàcils de manipular, fets de materials variats, sòlids, sus-ceptibles de ser combinats i d’origen natural, plàstic..., receptacles que permetincontenir peces més petites (cilindres durs de cartró foradats per totes dues bases,pots metàl·lics, capses de fusta sense tapa...), etc.

Taula 2.2. Materials per al desenvolupament motor a les classes dels lactants i dels mitjans

Classe dels lactants (de 0 a 12-15 mesos Classe dels mitjans (de 12-15 a 36 mesos)

Sonalls i picarols Plataformes i taulers.

Joguines que facin sons. Nines.

Joguines de colors cridaners. Encaixos.

Pilotes grans. Puzles.

Nines grans i fàcils d’agafar. Pilotes de diferents classes i mides.

Coixins. Cistells.

Bosses de roba o d’un material prou consistent. Teles.

Calaix de fusta. Llibres de contes.

Elements que afavoreixin el balanceig. Paper de diferents tipus.

Escales i rampes.

Jocs per jugar a la sorra.


En la taula 2.3 es presenten alguns dels materials a utilitzar per estimular eldesenvolupament motor a les classes dels lactants i dels mitjans.

Taula 2.3. Activitats de desenvolupament motor per a classes de lactants i i mitjans

Classe dels lactants (de 0 a 12-15 mesos) Classe dels mitjans (de 12-15 a 36 mesos)

Presentar diferents objectes i en distintes direccions a l’infant en posicionsdiverses.

Col·locar diferents tipus d’obstacles perquè l’infant hi camini entremigsense trepitjar-los.

Estimular l’infant en diverses posicions perquè us agafi les mans, perestimular-lo a anar passant per diferents posicions (aixecar el cap,assegut, dret).

Fer caminar l’infant a diferents velocitats i ritmes: cap endavant, capendarrere, de puntetes, de talons...

Acaronar l’infant mentre està estirat, cantant-li cançons. Seguiment per part de l’infant de diferents tipus de recorreguts marcats:rectes, amb ziga-zaga.

Fer pessigolles a la mà de l’infant mentre està estirat, perquè l’obri. Recollir les joguines i/o els objectes que hi hagi per la sala.

Presentació de diferents joguines per tal que l’infant jugui mentre estàassegut.

Fer salts i saltar, per exemple, per sobre de diferents objectes posats en lasala.

Fer que gategi incitant-lo amb la veu a l’acció. Pujar i baixar les escales.

Moixaines posant l’infant tant de cara com d’esquena a l’educadora ol’educador.

Jocs amb pilotes, per exemple, llançament de pilotes i d’objectes a un llocdeterminat.

Posar diferents objectes davant de l’infant perquè els manipuli o elsintrodueixi dins d’una capsa.

Treballar amb plastilina.

Jocs de falda. Mantenir l’equilibri.

Traslladar objectes.

Treballar amb sorra seca, mullada.

Treballar amb taulells Montessori.

Agafar estris de diferents gruixos.

2.3.4 L’observació i el registre de l’activitat motora en l’educacióinfantil

Els educadors o les educadores han de saber observar i enregistrar el procés dedesenvolupament motor de cada nen o nena en les activitats quotidianes.

Com bé sabeu, totes les dades que figuren en el desenvolupament són orientatives,ja que no tots els infants segueixen el mateix ritme de desenvolupament; per tant,davant de qualsevol sospita d’anomalia, cal fer una observació més detallada iindividualitzada i, si encara dubteu, adreçar-vos al professional en qüestió.

A les següents taules trobareu un total de sis registres confegits amb uns ítemsconcrets per a les etapes de 0 a 1 any i d’1 a 6 anys, a fi de fer el seguimentdel desenvolupament de tres aspectes motors: el control i la consciència corporal(taula 2.4 i taula 2.5), la locomoció (taula 2.6 i taula 2.7) i la manipulació (taula 2.8i taula 2.9). Tanmateix, és l’educador a l’aula qui realment ha de muntar aquestsregistres. Amb els coneixements adquirits, podeu confeccionar qualsevol pautaque us sigui útil per observar l’evolució dels infants.


Taula 2.4. Àmbit motor-component: control i consciència corporal de 0 mesos a 1 any

Indicadors específics 1 - 3 m. 3 - 6 m. 6 - 9 m. 9 - 12 m.

1 2 3 1 2 3 1 2 3 1 2 3

1 Gira el cap vers un costat i vers l’altre

2 De cara cap a vall, pot aixecar el cap

3 Segueix un objecte brillant

4 Manté el cap recte amb ajuda

5 Manté el cap recte sense ajuda

6 Es manté assegut

7 Es manté dempeus amb ajuda

1: mai 2: de vegades 3: habitualment

Taula 2.5. Àmbit motor-component: control i consciència corporal, d’1 a 6 anys

Indicadors específics 1 - 2 a. 3 - 4 a. 5 - 6 a.

1 2 3 1 2 3 1 2 3

1 Es manté en equilibri quan està dret

2 Sap asseure’s i posar-se dret sense ajuda

3 Té control postural

4 Es pot aguantar de puntetes

5 Pot anar a peu coix


Taula 2.6. Àmbit motor-component: locomoció de 0 mesos a 1 any


1 2 3 1 2 3 1 2 3 1 2 3

1 Dret flexiona i fa extensió de cames

2 Es gira a ambdós costats

3 Gateja

4 Es desplaça sobre els malucs

5 Es desplaça lateralment amb ajuda

6 Fa alguns passos


Taula 2.7. Àmbit motor-component: locomoció d’1 a 6 anys


1 2 3 1 2 3 1 2 3

1 Puja i baixa escales amb ajuda

2 Camina amb coordinació

3 Corre sense dificultat

4 Puja i baixa escales sense ajuda

5 Fa els moviments independents

6 Salta en alçada i longitud coordinadament



Taula 2.8. Àmbit motor-component: manipulació de 0 mesos a 1 any


1 2 3 1 2 3 1 2 3 1 2 3

1 Estimulant el palmell apareix la prensió

2 Es duu els objectes a la boca

3 Agafa els objectes voluntàriament

4 Es passa un objecte d’una mà a l’altra

5 Agafa els objectes amb la pinça inferior

6 Agafa dos objectes a la vegada

7 És capaç d’apartar obstacles

8 utilitza els dits per explorar els objectes

9 Posa i treu objectes de les caixes

10 Posa boletes a l’ampolla

11 coordina molt bé les dues mans


Taula 2.9. Àmbit motor-component: manipulació d’1 a 6 anys


1 2 3 1 2 3 1 2 3

1 Cargola i descargola

2 Obre i tanca caixes

3 Menja sol

4 Es vesteix i desvesteix tot sol

5 Dibuixa lletres i dibuixos

6 Es renta les mans tot sol

7 S’aguanta i es balanceja agafant-se a unaparell



L’infant...

...genera un sistema lingüísticpropi, tal com afirmava elcèlebre lingüista RomanJakobson, els elements del qualformen un codi gramaticaldiferent del codi de l’adult.

3. La grafomotricitat

Quan es tracta d’introduir l’escriptura, hi ha autors que reconeixen l’existència dedos mètodes clarament diferenciats, que tenen programes i finalitats diferents.

D’una banda, hi ha el mètode de preescriptura, que es basa en l’entrenamentmotor extern, manual o gràfic de repetició de cadascuna de les grafies tantesvegades com sigui necessari fins a aconseguir la còpia exacta d’un model que s’had’imitar per assolir l’aprenentatge de l’escriptura. L’altre mètode, i el que més ensinteressa aquí, és el que es basa en el desenvolupament d’un procés grafomotor.

La grafomotricitat

La grafomotricitat és la disciplina científica que descriu l’acte gràfic mitjançant l’anàlisi de lescoordinacions que el cervell produeix en els segments superiors del cos humà, degudamentlateralitzats, i de la implicació que tenen en les produccions obtingudes per mitjà del dominide mecanismes de manipulació i d’instrumentalització dels objectes externs.

La grafomotricitat, així doncs, dóna raó de la configuració evolutiva dels signes gràficsdels infants, abans i després de l’escriptura alfabètica, segons els processos comunicatiusi simbòlics que generen estructures subjacents i operacions cognitives en l’individu, lesquals permeten la inculturació de models socials interactius fins a arribar a la comunicacióescrita (Rius Estrada, 1989).

Si es pren com a punt de partida la definició general de grafomotricitatcom a disciplina científica, i se la considera dins l’àmbit educatiu, lagrafomotricitat com a disciplina didàctica ofereix la possibilitat d’organitzarles produccions gràfiques de l’infant a partir de la construcció dels seusprocessos simbòlics interns.

Les escoles que apliquen el mètode basat en el desenvolupament d’un procésgrafomotor entenen la grafomotricitat com un procés de maduració personalde l’infant en el qual les vivències internes, les imatges mentals i la construcciód’estructures significatives ajuden a expressar amb representacions gràfiques elsmissatges comunicatius adreçats a uns destinataris en particular.

“En la grafomotricitat, s’analitzen els signes de la gramàtica gràfica infantil, [...] Quinesunitats gràfiques apareixen als garagots i als dibuixos dels infants? De quina manera sónaquests gargots i traços a cada moment del seu desenvolupament? Què diferencia elsgargots i traços dels dibuixos d’un infant de dos anys i els d’un altre de tres? [...] Quinesunitats gràfiques diferencien cada una de les edats?”

(M.D. Rius Estrada, Grafomotricidad, Enciclopedia de los procesos grafomotores, pàg. 11)


3.1 Etapes de la motricitat gràfica

El grafisme passa per diferents etapes evolutives en les quals l’infant va adquirintcada vegada més habilitat manual per arribar a dominar el traç de l’escriptura.Aquesta habilitat manual va estretament lligada al desenvolupament psicomotor.

Les etapes són pautes de maduració que es donen en els infants de la mateixaedat mental i que s’identifiquen per una sèrie d’ítems comuns entre ells, comara la manera de distribuir l’espai als fulls, d’usar el color, etc.

3.1.1 Etapes de la motricitat gràfica

La motricitat gràfica atrau els nens i les nenes durant el segon any de vida (Lurçat,1980, pàg. 24). Al començament, la motivació de l’acció és el moviment del braç ide la mà, que acostuma a ser ràpid i impulsiu. Aleshores es constata que l’activitatés en principi motora.

En el segon i tercer any apareix el nivell perceptiu, és a dir, aleshores l’infant fal’activitat i l’exercita, la qual cosa fa que disminueixi gradualment la impulsivitaten els moviments alhora que comença la realització de petits traços que, per dir-hoaixí, descobreix i desvetllen el seu interès. Aleshores la coordinació visuomanuals’organitza i s’inicia el nivell perceptiu. Poc després, el nen o la nena uniràl’activitat perceptivomotriu amb l’activitat simbòlica, i és aleshores quan començaa donar nom a les seves produccions.

A partir dels tres anys i fins als sis anys apareixen dos tipus de grafisme: elfuncional i el figuratiu. Els aspectes motors i espacials que intervenen són elto muscular, la postura del tronc i del cap, el predomini lateral, la direccionalitat,el sentit de la rotació així com la dissociació i la coordinació dels moviments.

3.1.2 Etapes de la motricitat gràfica segons V. Lowenfeld

El 1939, Victor Lowenfeld, en la seva obra Desarrollo de la capacidad creadora,determinava dues grans etapes evolutives, l’etapa del gargot i l’etapa preesque-màtica, que comprenien les edats de 18 mesos fins als 7 anys aproximadamentque aquí ens interessen.


L’etapa del gargot

L’etapa del gargot comprèn aproximadament dels 18 mesos als 4 anys, i hidistingim: gargot incontrolat, gargot controlat i gargot amb nom.

“El gargot no consisteix en uns traços qualsevol produïts damunt d’una superfície, en realitatsón traços determinats per l’estructura de palanca que constitueixen el membre superior ila successiva entrada en joc de les articulacions –espatlla, colze, polze– més la intervenciócreixent de l’activitat perceptiva i del control visual.”

P. A. Osterrieth (1980), a E. Martínez; J. Delgado (1980). El origen de la expresión en niños

de 3 a 6 años (pàg. 20).

En el gargot incontrolat l’infant fa els primers traços o gargots cap als 18 mesosa partir del moviment de flexió (esquerra) i extensió (dreta) que s’anomenen de“vaivé” o “escombrada”. Fa línies movent tot el braç cap endavant i cap endarreresense relació amb la direcció visual (sense mirar el que fa) i produeix traçosimpulsius i incontrolats. Són rectes o lleugerament corbats, de llargada variable isovint sobresurten dels límits del paper.

En la figura 3.1 podeu veure els gargots incontrolats d’un nen de 18 mesos, i en lafigura 3.2, una “escombrada” feta per una nena de 20 mesos. El nen o la nena elsfa per plaer, sense intenció representativa.

Figura 3.1. Gargot incontrolat d’un nen de 18 mesos

Figura 3.2. Gargots d’“escombrada” d’una nena de 20mesos


Després, a partir del moviment de flexió i extensió (moviment “d’escombrada”)coordinat amb el moviment d’avançament i retrocés del braç, origina el gargotcircular (figura 3.3).

Figura 3.3. Gargots circulars d’una nena de 20mesos

Per acabar, si combinen els moviments anteriors i hi afegim la rotació del puny,a partir de la rotació del canell s’aconsegueix la formació de bucles i traçoscicloïdals (figura 3.4).

Figura 3.4. Gargot d’un nen de 26 mesos


En el gargot controlat, cap als 30 mesos aproximadament, s’inicia la coordinacióvisuomanual i el gargot es caracteritza per l’entrada en joc del nivell perceptiu. Enaquesta etapa el nen o la nena comença a controlar o dirigir el moviment manual,és a dir, que mira i guia allò que dibuixa (figura 3.5).

Figura 3.5. Gargot controlat d’un nen de 36 mesos

L’infant fa intents de tancar les línies i dirigeix el gest amb línies que tenen unprincipi i un final (figura 3.6), respectant els límits del paper (no surt del paper).

Figura 3.6. Línies tancades d’un nen de 36 mesos

El nen o la nena cada vegada va adquirint més control del gest i, en conseqüència,controla més les produccions gràfiques.

En el gargot amb nom, cap als 3 anys i mig, el nen o la nena dibuixa amb intenció,no per per simple plaer motor, i comença a anomenar els gargots. Els traços novarien gaire dels de l’etapa anterior –continuen essent rectes, corbs, ovals, líniesentrecreuades o tancades–, però presenten una elaboració i destresa d’execuciómillors. És molt important en aquesta fase observar i respectar el dibuix del nen ola nena i esperar el moment en què l’infant els anomeni espontàniament, no hemde forçar el nen o la nena que ens digui què és el que ha dibuixat, sinó esperar queens ho digui espontàniament.

Un mico amb cua

“No és el descobriment de la semblança visual fortuïta allò que fa oscil·lar el grafisme delpla motor al representatiu, sinó més aviat l’emergència de la funció simbòlica, que permet,arribat un determinat moment, que el traç adquireix valor de signe i símbol, i fa sensible eldibuixant als eventuals semblants.”

P. A. Osterrieth (1985). A: E. Martínez; J. Delgado. El origen de la expresión en niños de 3

a 6 años (pàg. 24).


El mateix traç pot representar diferents coses: un dia pot ser una bici i un altre, unsol. Per tant, és l’infant qui en donarà el significat espontàniament d’acord amb elmoment o situació en què el faci; la majoria de gargots no s’assemblen a l’objecterepresentat.

Comença a utilitzar el color en les produccions. Els diferents colors tenen diferentssignificats, tot i que tenen un paper secundari en l’etapa del gargot i no tenen caprelació amb la realitat de l’objecte dibuixat.

Etapa preesquemàtica

L’etapa preesquemàtica comprèn aproximadament dels 4 als 7 anys. En aquestaetapa l’infant crea conscientment formes que tenen alguna relació amb el mónque l’envolta, cosa que està relacionada amb el començament de la comunicaciógràfica. L’adult comença a reconèixer les expressions gràfiques de l’infant.

Els traços i els gargots són controlats i es refereixen a objectes visuals, ja que elnen o la nena ha adquirit una bona habilitat per moure el canell i el polze.

Cap als 4 anys generalment comença a fer formes reconegudes, tot i que a l’adultli costi encara de reconèixer. Cap als cinc anys, gairebé sempre es poden veuredibuixades persones, cases i arbres, i cap als sis anys les figures han evolucionat isón clarament representatives d’allò que l’infant vol.

El primer dibuix a ser reconegut normalment és la figura humana, que es dibuixaamb un cercle com a cara (amb ulls, nas i boca) i dues línies verticals querepresenten les cames. Aquestes figures reben el nom de capgrossos (figura 3.7).

Figura 3.7. “Capgròs” d’una nena de 45mesos on ha dibuixat el pare i una muntanya


Algunes hipòtesis concreten que el fet que les primeres figures representadessiguin la figura humana es deu a la importància que afectivament tenen per al’infant els adults o els altres nens (figura 3.8).

Figura 3.8. Els meus amics

A poc a poc, els “capgrossos” es van tornant més elaborats amb la incorporacióde braços que surten de tots dos costats de les cames, després una rodona entre lescames que representa la panxa, i a vegades posen el cos. Cap als 6 anys l’infantja fa la figura humana elaborada detalladament (figura 3.9).

Figura 3.9. Figura humana elaborada peruna nena de 7 anys


Quant al color, l’infant l’usa per plaer i gust, però continua sense tenir relacióamb allò que ha dibuixat. Usa els colors segons el seu gust, i també segons el quedibuixa: si és una cosa que li agrada o per la qual sent certa aproximació afectiva,farà servir els colors que li agraden més.

En aquestes figures en què hi ha els dibuixos d’una nena de 5 anys (figura 3.10i figura 3.11) predomina la relació amb la realitat tant en la figuració com en elcolor.

Figura 3.10. La Paula passejant pel parc (5 anys)

Figura 3.11. La meva família

L’infant concep la representació de l’espai als dibuixos relacionat primordialmentamb si mateix i amb el seu propi cos; és a dir, els objectes apareixen a dalt i a baix,l’un al costat de l’altre en la forma que el nen o la nena els comprèn. En la figura3.12 i figura 3.13, es veuen els dibuixos amb tota mena de detalls.


Figura 3.12. La meva família. Dibuix d’una nena de 6 anys

Figura 3.13. La primavera. Dibuix d’una nena de 7 anys

3.2 Elements grafomotors

Per dur a terme una bona educació grafomotora, és necessari saber quina ésla implicació dels elements que fan possible el mecanisme de la maduraciógrafomotora. No hem d’oblidar que la maduració grafomotora passa per diferentsetapes evolutives en què l’infant va adquirint les habilitats manuals necessàriesper arribar a dominar el traç de l’escriptura i que aquesta habilitat manual estàestretament lligada al seu desenvolupament psicomotor. Per això, en l’adquisició


d’aquestes habilitats cal parlar d’elements grafomotors pròpiament dits com són elsuport i la posició i també dels instruments com a elements de l’entorn que ajudena aconseguir el grafisme. D’altra banda, cal tenir en compte que el suport estàrelacionat amb la posició del cos de l’infant amb referència a la seva edat i el graude maduració i que cal seleccionar els instruments segons el grau de maduracióque l’infant presenta.

3.2.1 El suport i la posició

Si bé el suport és l’element receptor de l’activitat grafomotora, evidentment, no espot separar el suport i la posició, ja que segons el suport que s’utilitzi i la posicióen què es col·loqui el nen o la nena, portarà a terme un tipus o un altre de grafisme.Tot seguit s’examinen alguns suports i posicions.

Suport horitzontal - posició estès al terra

En suport horitzontal i en aquesta posició, el nen o la nena que es troba en unprocés de maduració corporal global escriu amb tot el cos, fet que li permet elsegüent, segons Rius Estrada (1989):

• El contacte de tot el cos amb el suport apropa les habilitats del nen o lanena a les seves motivacions més profundes: la vivència del cos com unaglobalitat. És tot el seu cos el que escriu.

• L’amplitud del suport –per exemple, podem posar al terra paper d’embalar–fa que l’infant el conquisti a poc a poc. Primer comença fent gargots petits enun racó, però altres vegades amb el mateix suport el nen o la nena començaa omplir el lloc on no hi ha gargots, fins que omple tot el paper amb els seustraços.

• Aquestes dues vivències anteriors fan que el nen o la nena passi de lainhibició a la desinhibició del cos.

Suport vertical - posició dempeus

El suport vertical ens ajudarà a inhibir l’infant, a diferència del suport horitzontal:amb el suport anterior el nen o la nena es troba desinhibit per fer grafismes, ésde grans dimensions i li permet desinhibir tota la seva capacitat grafomotora; laposició de verticalitat del suport és paral·lela a la de l’infant, cosa que facilita queassimili millor el camp de referències.

• El procés inhibidor comença amb la disminució progressiva de les dimen-sions del suport. Un dels principals suports verticals utilitzats a l’aula és elpaper d’embalar enganxat a la paret.


• Per inhibir el nen o la nena, és necessari començar a posar límits amb muralsmés reduïts que no pugui traspassar.

• És bo que experimenti amb la pissarra, ja que és un suport que li marca unslímits.

• La cartolina penjada a la paret o en un cavallet és un altre element que ajudael nen o la nena en el procés inhibidor.

Suport horitzontal - posició assegut damunt la taula

El nen o la nena està preparat per asseure’s a escriure. Amb la maduració del’esquema corporal, el nen o la nena està preparat per estar assegut, sempre quehagi passat abans per les fases anteriors de l’activitat grafomotora. En la posicióasseguda i amb suport horitzontal pot experimentar.

Amb aquest suport i la posició d’estar assegut damunt la taula, comença una novaetapa: la maduració de les independències segmentàries.

El nen pinta a la taula

• L’infant aconsegueix la tonicitat necessària al braç per poder-lo relaxar idesinhibir, i a la vegada també pot tensionar l’avantbraç.

• La pràctica grafomotora fa que l’infant pugui utilitzar el canell de maneraindependent amb l’avantbraç fent de palanca.

• Els dits a poc a poc es van acostumant al suport horitzontal: primer lacartolina, després el foli DIN A3, el foli normal apaïsat, vertical i laquartilla.

• A poc a poc, en aquesta posició, el nen o la nena va eliminant el movimentsinnecessaris que realitzava en l’activitat grafomotora, ja que va adquirintmés destresa i coordinació gràcies a la pràctica adquirida.

3.2.2 Els instruments

Els elements grafomotors són el suport i la posició. Segons aquests dos elements,l’infant farà un un tipus o un altre de grafisme. Els instruments són els elementsde l’entorn que ajuden a aconseguir el grafisme.

Els instruments utilitzats en l’expressió gràfica són molt importants dins elprocés de maduració grafomotora.

Hem de seleccionar amb cura els moments d’introducció dels diferents instru-ments que es poden fer servir, tenint en compte que els instruments poden sernaturals –del propi cos de l’infant– o artificials.


Els instruments naturals

Quan es parla d’instruments naturals es fa referència al cos mateix de l’infant que,en si mateix, amb el seu propi cos, ha d’experimentar la vivència grafomotora.A l’hora d’utilitzar les parts del cos de l’infant és millor seguir aquest ordre: lesmans, els dits i els peus.

Els instruments artificials

Els instruments artificials són aquells amb què s’aconsegueix el grafisme i espoden distingir segons aquestes classes i s’han de seguir en aquest ordre:

• Instruments que són la prolongació de la mà de l’infant i la prensió noméspot ser palmar: esponges, cotons i nines de roba.

• Instruments que exigeixen una prensió radiopalmar: brotxes, pinzells.

• Instruments que exigeixen una prensió digital: guix, tampons.

• Instruments que treballen la prensió tridigital, dels dits índex, polze i el ditdel mig: punxons, tisores...

• Instruments que exigeixen la prensió de pinça digital: ceres toves, ceresdures, retoladors, llapis tou (del núm. 2).

3.3 Factors que intervenen en la motricitat gràfica

En l’activitat gràfica es poden distingir tres classes de factors: el desenvolupa-ment motor, el desenvolupament perceptiu i el desenvolupament representa-tiu.

3.3.1 El desenvolupament motor

Per portar a terme l’evolució de l’expressió gràfica, és important que pa-ral·lelament hi hagi una estimulació i exercitació motores, amb una programaciód’activitats sensomotores i psicomotores.

Perquè l’infant pugui arribar a escriure, hi ha d’haver una coordinació demoviments, els quals s’han de treballar des del punt de vista motor. A més,s’han d’exercitar no tan sols per aconseguir l’expressió gràfica, sinó també peraconseguir un desenvolupament integral de l’infant.

Hi ha lleis neurològiques (lleis cefalocaudal i proximodistal) que regulen elcreixement del nen o la nena i que fan que a mesura que va madurant, vagi adquirint


més habilitat del braç i la mà, una bona coordinació visuomanual, una postura delcos i prensió palmar i digital adequades.

3.3.2 El desenvolupament perceptiu

A l’escola els conceptes perceptius s’han de treballar juntament amb l’expressiógràfica, ja que l’una cosa no es pot desvincular de l’altra, sinó que més aviat unaés conseqüència de l’altra i viceversa.

És important que l’infant treballi i realitzi activitats d’orientació espacio-temporals i de lateralització com dalt-baix, esquerra-dreta, dins-fora, lluny-prop, etc.; aquests conceptes es troben estretament relacionats amb la posicióde les grafies.

L’ensinistrament dels sentits de l’infant té molta importància en la primera infància(E. Martínez i J. Delgado, 1985, pàg. 33) perquè:

• La maduresa de l’aparell visual no és suficient, necessita estímuls i aprenen-tatges que ampliïn el llindar diferencial de les sensacions.

• La majoria dels preconceptes o conceptes elementals que l’infant va adqui-rint s’elaboren per acumulació de percepcions.

• Hi ha conceptes que, com ara el color, la forma i l’espai, entre d’altres, tenenmolta importància en l’evolució de la representació gràfica i són adquiritspel nen o la nena en el moment en què és capaç de separar i aïllar lacaracterística comuna (per exemple, el color) que ha observat en una sèriede percepcions continuades.

3.3.3 El desenvolupament representatiu

Aquest factor està relacionat amb els traços que fa l’infant segons el grau demaduració que aconsegueix. L’evolució del grafisme en les produccions gràfiquesdels infants es pot il·lustrar (M. D. Rius Estrada, 1989) de la manera que es mostraen la figura 3.14.


Figura 3.14. L’evolució del grafisme

El quadre de la figura 3.15 compara les diverses etapes de maduració grafomo-tora segons el punt de vista de diferents psicòlegs (E. Puig Àlvarez, 1976).

Figura 3.15. Les etapes de la maduració grafomotora en la còpia de figures segons diferents psicòlegs


3.4 Pautes metodològiques en la grafomotricitat

És important que per treballar la motricitat gràfica, donem al nen o la nena leseines, les tècniques i els materials diversos perquè manipulin i experimentin, i aixípuguin adquirir l’habilitat necessària per ser capaços d’adequar la força musculari la capacitat psicomotora.

Infants a l’aula dibuixant

De cara a un bon aprenentatge grafomotriu és important que jugant estreballi també el ritme.

En el desenvolupament de la grafomotricitat, cal seguir aquestes pautes metodo-lògiques:

• La utilització d’instruments. Els instruments són els materials que permetendeixar empremtes o traços al suport. Primerament es farà servir el cos –lesmans, els dits i els peus– amb diferents materials (pintura, aigua, sorra, etc.).Després d’haver treballat el cos, es passarà a utilitzar diferents instrumentso materials de l’entorn d’acord amb els suports que es facin servir: pintures,pinces, guix, taps, esponges, pedres, cotons, ceres, etc.

• El desenvolupament d’una bona orientació espacial: dreta-esquerra, dalt-baix, lluny-prop.

• La realització grafismes amb moviments rítmics: traços verticals (de dalt abaix), horitzontals (d’esquerra a dreta), combinats (oblics), bucles, etc.

Tot això s’ha de fer en tres fases:

• Exercicis amb el cos (caminant, gatejant, reptant, corrent, etc.).

• Exercicis amb els objectes (blocs, xanques, cordes, pilotes, etc.). Jugantes passarà del suport vertical (pissarra, paret, aire, paper d’embalar) al’horitzontal (cartolina, folis, quartilles, etc.) en diferents posicions (depeu, assegut), i també es passarà a utilitzar diferents instruments (mans, dits,peus, esponges, etc.).

• Exercicis pràctics de grafismes i traços amb sèries d’exercitacions i repetici-ons. Aquests s’alternaran amb activitats de dibuix lliure, seguint un model,i jocs gràfics: sanefes, bucles, greques, etc.

3.5 Activitats per desenvolupar la motricitat gràfica

Els tipus d’activitats que durem a terme per desenvolupar la motricitat gràfica sónels següents: activitats de manipulació d’objectes, activitats que desenvolupen lescapacitats perceptives i activitats que desenvolupen les capacitats representatives.


Material per desenvolupar l’expressiógràfica

La combinació de diferents suports i instruments dóna lloc a una gran varietatd’activitats. Aquí trobareu un petit recull d’activitats agrupades en diverses taulessegons els diferents aspectes que treballen.

3.5.1 Ensinistrament dels tous dels dits

En la taula 3.1 trobareu recollides algunes de les activitats que es poden utilitzarper treballar els tous dels dits en tres grups d’edat –de 18 a 24 mesos, de 24 a 36mesos i de 36 a 48 mesos– amb una breu indicació dels materials que es podenutilitzar (figura 3.16).

Figura 3.16. Diferent material per pintar

Taula 3.1. Activitats per ensinistrar els tous dels dits segons tres grups d’edat (18-48 mesos)

De 18 a 24 mesos De 24 a 36 mesos De 36 a 48 mesos

Posar tots els nens i les nenes asseguts a lataula, col·locar sorra en una capsa al mig de lataula i amagar un objecte. Fer que els nens i lesnenes el busquin amb les mans.

Donar pinces de roba als nens o les nenes iposar un cordill de punta a punta de l’aula. Elsnens o les nenes han d’anar posant les pincesenganxades al cordill.

Donar plastilina als nens o les nenes, els qualshan de modelar boles grans o petites amb elsdits.

Posar trossos de llana damunt la taula i donarun cub petit a cada nen o nena. Els infants hande posar els trossos de llana dins el cub (estreballa la pinça).

Donar una cartolina on s’ha marcat un circuitde diferents camins als nens o nenes, els qualsels han de resseguir amb pintura de dits.

Tenir paper de vidre de diferents gruixos ipassar els dits per damunt per comprovar comsón (fins, gruixuts, aspres o suaus).

Posar boles de plastilina damunt la taula queels nens o nenes han d’agafar i posar dins elscubs.

Inflar globus i deixar-los per la classe; els nensels han d’agafar i posar dintre d’un sac.

Donar paper de seda retallat en quadrats alsnens o nenes, amb els quals els han de fer“boletes” amb els dits.

3.5.2 Prensió amb instruments i sense

La pelfa i el punxó per a infants

A la taula 3.2 trobareu recollides algunes de les activitats per exercitar la prensióamb instruments i sense en tres grups d’edat –de 18 a 24 mesos, de 24 a 36 mesosi de 36 a 48 mesos– juntament amb una enumeració dels materials que es podenutilitzar.


Taula 3.2. Activitats per exercitar la prensió amb instruments i sense segons tres grups d’edat (18-24 mesos; 24-26 mesos, 36-48 mesos)


Els infants estan asseguts al terra i enfronttenen una caixa amb pilotes i objectesdesestressants. L’educador o l’educadora had’estrènyer el material, fent participar el nen o lanena

Donar un dibuix d’una dona amb un paraigüesal nen o nena, i posar pintura de dits a la tauladels nens o nenes; aquests hauran de dibuixarla pluja amb el dit índex

Donar una fitxa amb el dibuix d’una pera, quehan de punxar amb un punxó de puntagruixuda i la pelfa.

Igual que l’activitat anterior, però dins la caixa hiha sorra mullada.

Posar paper d’embalar a la paret i pintura dinsuna galleda; tots els infants han de posar lesmans a la pintura i deixar les empremtes a laparet. Després, amb el dit ple de pinturaencerclaran les seves mans.

Repartir un full de paper de diari, que elsinfants hauran d’estripar fent traços amb els dits(índex i polze: pinça) per fer gotes de pluja, ambles quals jugarem després a tirar-nos-les peldamunt.

Igual que l’anterior, però amb plastilina i fang. Donar un dibuix on hi ha dos núvols, que elsnens o nenes han de punxar amb la pelfa i elpunxó de punta gruixuda.

Amb un full de paper de diari que donarem acada nen/a i tisores de punta plana, fer serrellsper enganxar a les finestres.

3.5.3 Domini de la mà

En la taula 3.3 es presenten algunes de les activitats per desenvolupar el dominide la mà distribuïdes en tres grups d’edat –de 18 a 24 mesos, de 24 a 36 mesos ide 36 a 48 mesos– juntament amb una breu indicació al final dels materials quees poden utilitzar en tots aquests grups d’edat.

Taula 3.3. Activitats per exercitar el domini de la mà segons tres grups d’edat (18-24 mesos; 24-26 mesos, 36-48 mesos)


Donar un tauler on hi ha botons de diferentsmides amb roba per botonar. Fer que botonin.

Tenir un teler amb forats i fils. Els infants hand’anar passant els fils pels diferents forats.

Donar als infants anelles grosses i fer que lesenfilin dins d’un cordill.

Anar al racó de la biblioteca i asseure’s a lataula. L’educador o l’educadora explica unconte d’imatges i els nens o nenes passen elsfulls.

Donar trossos de roba quadrats i dir-los queels dobleguin o pleguin. També amb diferentsmides de papers.

Fer una representació de diferents accions enquè han de botonar diferents peces de roba(camisa, bata, vestit...).

Tenir un pot de boletes de fusta de colors dedues mides diferents (grans i petites) i dos potsbuits. Els nens o nenes han de posar les gransdins un pot i les petites a l’altre.

Fer un exercici en què l’educador o l’educadoranarra una història i els infants l’imiten. Aquestshan d’anar representant les diferents accionsque surten a la història (amb les mans). Fer lapluja sacsejant els dits, espolsar l’aigua amb lesmans...

Com l’anterior però sense material, fer larepresentació de l’acció de retallar diferentsformes geomètriques o dibuixos.

3.5.4 Exploració de la lateralitat

Aquesta activitat es pot fer a totes les edats, però cap als 4-5 anys el nen o lanena ha de tenir adquirit el predomini lateral (figura 3.17). Per explorar-lo podeuorganitzar, entre d’altres, les activitats reflectides en la taula 3.4.


Taula 3.4. Activitats psicomotrius d’exploració de la lateralitat.

Predomini de la mà Predomini del peu Predomini de l’ull Predomini de l’oïda

Tapar i destapar ampolles. Posar una pilota i dir que facin ungol.

Amb un tub de paper de cuina,jugar a mirar pel forat i anomenarel que veu.

Posar un tub ple de sorra, llentieso cigrons. Apropar-lo a l’orella iendevinar què hi ha dins.

Donar un fil i un rodet i fer queenrotllin el fil al rodet.

Saltar d’una corda a una altra ambun peu.

Amb una càmera fotogràfica dejoguina, es proposa fer fotos alscompanys.

Amb un rellotge despertador,posar-lo a l’orella i escoltar el sorollque fa.

Passar les pilotes d’una capsa auna altra.

Saltar a peu coix, i agafar uncompany.

Amb un calidoscopi, anomenar elque veuen.

Tenir campanes de diferentsgrandàries, posar-les a prop del’orella i el nen/a ha d’endevinarquina és (la petita, la mitjana o lagran).

Figura 3.17. Els nens i les nenes segueixen les indicaci-ons de la mestra en l’activitat psicomotriu d’exploració de lalateralitat

3.5.5 Educació del ritme per a l’escriptura

Aquestes activitats van bé per a totes les edats, només cal anar variant o augmen-tant la dificultat segons l’edat:

Nena gaudint de la seva guitarra

• Amb uns picarols, quan els infants senten que sonen alt o agut han de picarde mans una vegada i quan sonen baix o greu ho han de fer dues vegades.

• Donar ceres i un full en blanc i tenir una pandereta i la flauta. Quan sona lapandereta pandero han de fer rodones i quan sona la flauta han de fer ratlles.

• Escoltar una cançó i acompanyar-la amb les mans i després amb les mans iels peus.

• Picar de mans acompanyant el ritme d’una cançó, imitant l’educador o al’educadora (per exemple en una partitura ! representa picar de mans unavegada (vegeu figura 3.18).

• L’educador o l’educadora ha de picar de mans i els nens o nenes, que hande tenir ceres i un full en blanc, han de representar els ritmes que marcal’educador o l’educadora dibuixant boletes.


• Donar gomets blaus i vermells i un foli blanc. Tenir un xiulet i un triangle.Jugar amb els ritmes. Quan l’educador o l’educadora doni cops amb eltriangle, han d’enganxar un gomet blau; quan bufi el xiulet, han d’enganxarun gomet vermell.

Figura 3.18. Partitura de la cançó “Sol solet”, el signe “!” representa picar demans una vegada, “!!”, dues vegades


Molts trastorns...

...com ara la paràlisi cerebral il’espina bífida són valorats,actualment, com a discapacitatsmotrius.

4. Trastorns i alteracions del desenvolupament motriu

La presència de trastorns en l’infant n’afecta de vegades el desenvolupament motor.Per aquesta raó convé conèixer-los i tenir-los en compte a l’hora de posar enpràctica les activitats orientades a potenciar-ne la motricitat i el desenvolupament.

“La discapacitat motriu és una alteració de l’aparell motor causada per un mal funcionamentdel sistema nerviós central o del sistema muscular, del sistema ossi o d’una interrelació detots tres sistemes, que dificulta o impossibilita la mobilitat funcional d’una o diverses partsdel cos.”

Carme Basil; Enric Bolea; Emili Soro-Camats (1997). “La discapacitat motriu”. A: Giné

i Giné C. (1997). Trastorns del desenvolupament i necessitats educatives especials (pàg.

255).

Tota alteració motriu pot anar acompanyada de trastorns sensorials, cognitius, dela comunicació, del llenguatge o del comportament.

Si les deficiències motrius es classifiquen en funció del moment en què esprodueix l’alteració, aleshores es parla de deficiències motrius congèniteso adquirides; si ho són en raó de la durada de l’alteració, es parlade deficiències motrius temporals o permanents i si ho són en funcióde l’evolució de l’alteració, de deficiències motrius degeneratives o nodegeneratives.

Convé que coneixeu els trets característics dels principals trastorns així com lesalteracions que poden afectar el desenvolupament motor de l’infant.

4.1 Paràlisi cerebral infantil

La paràlisi cerebral infantil és una disfunció motriu generalitzada ocasionadaper una lesió a l’encèfal durant l’embaràs, causada per malalties derivadesd’infeccions, intoxicacions, o la manca d’oxigen en el període perinatal, en elmoment de néixer o durant els primers dies de vida.

Quan es presenta en la primera infància sol ser deguda a infeccions, deshidrata-cions o accidents. Sovint presenta deficiències associades com poden ser dèficitde visió i d’audició, convulsions, retard mental, discapacitats de l’aprenentatge iproblemes d’alimentació, llenguatge i conducta.

Hi ha de diferents tipus de paràlisis si es classifica en funció del tipus motor o delgrau de distribució i la localització de l’afecció corporal. Aquests en són alguns:


El canal neural és elconducte format a partir de

la placa nerviosa del’embrió que donarà lloc al

sistema nerviós.

• Monoplegia: afectació d’una extremitat (braç o cama).

• Hemiplegia: afectació d’una extremitat superior o inferior d’un cantó.

• Paraplegia: afectació de les dues extremitats inferiors.

• Diplegia: afectació de tots els membres (en els inferiors més greu que enels membres superiors).

• Quadriplegia: afectació dels dos membres superiors i dels dos membresinferiors (hi ha diferents graus de gravetat segons el nivell d’afectació i delto muscular).

4.2 Espina bífida

L’espina bífida és un defecte del canal neural degut a una malformació congènitacomplexa del sistema nerviós central. Trobareu que hi ha altres denominacionsper designar-la però cal tenir present que aquestes denominacions fan referènciaals diferents tipus en què es classifica l’espina bífida.

El tipus més corrent d’espina bífida és el mielomeningocele, que es defineix comuna protrusió de la medul·la i de les meninges a través del defecte que presenta elconducte raquidi.

Si bé es desconeix quina pot ser la causa, es pensa que respon a un dèficit, pervia d’un component hereditari o bé de factors exògens. Es caracteritza per unaprogressiva degeneració neurològica, pèrdua de la sensibilitat de la pell per sotad’on s’ha produït la lesió, debilitat que pot arribar a produir paràlisi i incontinència.

4.3 Distròfia muscular

La distròfia muscular és un trastorn hereditari que es caracteritza per la degene-ració i la debilitat progressiva del múscul esquelètic.

En un principi els infants que pateixen distròfia muscular semblen normals i sónmolt actius. Els pares comencen a notar debilitat i caigudes freqüents i el nen o lanena pot notar rampes. A mesura que la distròfia progressa, la marxa es fa cadavegada més difícil.

4.4 Apràxies motrius i trastorns psicomotors

Una apràxia motriu és una dificultat de coordinar els moviments a l’hora de dur aterme les activitats motores. Per exemple, quan una persona no és capaç de vestir-


L’esquema corporal...

...o la “imatge del cos” ésl’organització que tenim de lessensacions relatives al propi cosen el món exterior. L’esquemaroman en evolució constant fins ala pubertat, quan quedaràdefinitivament elaborat (Vayer,1973).

La lateralitat...

...és el procés mitjançant el quall’infant va dominant un cantó delcos respecte a l’altre i equival alpredomini d’un hemisfericerebral sobre l’altre, la qualcosa dóna com a resultat l’úspreferent d’una de les parts delcos sobre l’altra.

se correctament, com a conseqüència de la dificultat que té per seleccionar l’ordrede les peces de roba o per orientar-les adequadament cap al propi cos, es tractad’un cas d’apràxia del vestir.

Pel que fa als trastorns psicomotors, dins de la literatura científica es poden trobardiferents classificacions. Algunes de les classificacions de les alteracions o elsretards en el desenvolupament psicomotor són la del neuropsiquiatre Julián de Aju-riaguerra (1983), la de les conductes motores que proposen Julián Ajurriaguerrai Daniel Marcelli (1987), la classificació de les pertorbacions dels hàbits motorselaborada per Del Barrio (1986) i la dels trastorns psicomotors presentada perHuguette Bucher (1988), entre moltes altres, que ha recollit Pilar Cobos (Cobos,1995, 2002 i 2005, pàg. 18).

Els trastorns psicomotors més importants són:

• El trastorn de l’esquema corporal que afecta la representació que la per-sona té del propi cos, dels diferents segments corporals, de les possibilitatsde moviment i d’acció i les seves limitacions (Ballester, 1982).

• El trastorn de la lateralitat. Un dels casos d’aquest trastorn és la lateralitatencreuada, el canvi del costat predominant segons la part del cos utilitzadaper fer una activitat. Es pot ser esquerrà, per exemple, a l’hora d’escriure i,en canvi, xutar la pilota amb la cama dreta.

• El trastorn de l’orientació espacial i temporal.

• Les dispràxies són alteracions en l’estructuració de l’espai i del temps i enla integració de l’esquema corporal, i tenen com a conseqüència la pèrduaparcial de la capacitat de fer actes coordinats.

• Els tics són moviments involuntaris, ràpids, sobtats, no rítmics, repetitiusi sense propòsit que afecten un grup de músculs o diversos. Solen serdeguts a un conflicte emocional, a un trastorn de tipus neurològic o al’efecte d’alguna substància. La irrupció dels tics es pot accentuar quanes fan activitats com dibuixar o llegir que exigeixen un nivell elevat deconcentració.

4.5 Les adaptacions curriculars

Es pot dir que es fan adaptacions curriculars en el mateix moment en què s’elaborael projecte curricular de l’escola o la programació concreta/proposta pedagògicade l’aula, ja que és aleshores quan es revisen els objectius de l’àrea, els continguts,els aspectes metodològics, criteris d’avaluació, etc. per adequar-los a la realitatindividual i sociocultural dels alumnes així com a les diferents alteracions que espoden presentar.

En alguns casos serà necessari un pla de suport individualitzat (PI), que recolliràel conjunt de decisions sobre la planificació de mesures, accions i suports que esfan per respondre a les necessitats específiques de suport educatiu d’un infant.


Mesures i suports per a l’atenció educativa de l’alumnat

L’administració educativa distingeix entre mesures i suports universals, addicionals iintensius.

• Les mesures i suports universals s’adrecen a tot l’alumnat, són preventives i permetenflexibilitzar l’aprenentatge, facilitar estratègies per accedir a l’aprenentatge, millorar lasocialització i la participació, garantint l’aprenentatge significatiu i la convivència. Es revisa lametodologia. Es poden adaptar les condicions ambientals, utilitzar diversos tipus de material,fer ús de diferents canals de comunicació per garantir l’aprenentatge de tot l’alumnat.

• Les mesures i suports addicionals s’adrecen a l’alumnat amb circunstàncies personalssingulars o de vulnerabilitat. Permeten adaptar la resposta educativa de manera flexible itemporal, centrant la intervenció educativa en aquells aspectes del procés d’aprenentatge idesenvolupament que poden afectar el progrés personal i escolar d’alguns alumnes. Caldràtenir en compte l’estil d’aprenentatge, les fortaleses i dificultats de l’alumne i donar més ajudesi suports.

• Les mesures i suports intensius s’adrecen a alumnat amb necessitats educatives especials(NEE), entre d’altres. Són pràctiques extraordinàries que permeten adaptar la respostaeducativa de manera transversal, regular i sense límit de temps. Tenen adaptacions queafecten els criteris d’avaluació els alumnes amb malalties, trastorns o deficiències físiques ipsíquiques o motores, alumnes amb un historial de fracassos escolars, nouvinguts, amb altescapacitats, alumnes que necessiten mesures personalitzades per millorar i aprendre. Sempreque s’adoptin mesures i suports intensius cal elaborar un pla de suport individualitzat (PI).

En el PI s’hi ha d’indicar l’adaptació dels criteris d’avaluació dels àmbits o àreesque es consideri adient, així com altres decisions educatives que prengui l’equipdocent.

Cal tenir en compte que només elaborarem un pla de suport individualitzatquan l’infant requereixi serveis i/o emplaçaments educatius especials. És adir, aquestes actuacions són només un dels instruments per als alumnes ambnecessitats específiques de suport educatiu (NESE) i, per tant, no tots els infantsque presenten dificultats a l’escola haurien de ser candidats a un pla de suportindividualitzat. Abans s’han d’haver aplicat les mesures i suports universals iaddicionals i només fer un PI quan aquestes mesures i suports, per si mateixes,no resultin suficients per donar resposta a les necessitat educatives.

Els infants que presenten deficiències poden optar per dos tipus d’integració al’aula tot depenent de la gravetat d’aquesta deficiència:

Els casos amb trastorns moderats o lleus estan integrats a l’aula d’educacióinfantil a temps total o a temps parcial. Uns quants dies van a l’aula o centreespecialitzat i uns altres a la classe d’educació infantil, o també hi ha l’opció d’anara un lloc al matí i anar a l’altre a la tarda.

La integració a l’aula d’educació infantil

A l’aula d’educació infantil, els infants amb trastorns lleus o moderats s’integren a laclasse i segueixen la programació d’aula en alguns àmbits (hàbits, descoberta de l’entorn,descoberta d’un mateix).

Pel que fa a altres àrees, com intercomunicació i llenguatges, es fan de manera adaptadaa les necessitats o a l’aula amb el mestre/a de suport d’educació especial o fora de l’aula ala classe d’educació especial.


Avui en dia la tendència és que l’infant no surti de l’aula, per sentir-se menys diferent de laresta, i és el mestre o la mestra qui entra i l’ajuda. Així, l’infant no surt de l’entorn. Per aixòsi no poden seguir la programació d’aula a causa del seu retard en l’aprenentatge, i se’ls fauna pla de suport individualitzat (PI) que acomoda els aprenentatges al nivell educatiude l’infant amb aquesta mena de trastorns.

Evidentment, no és possible proposar un model d’adaptació curricular base,ja que depèn de cada cas individual. El que sí que es pot fer és donar pauteso guions perquè es faci una programació pensada pels infants amb retard dela parla.

Els infants amb trastorns més greus normalment assisteixen a centres d’educacióespecial. Aquests infants passen per diferents professionals, com ara els mestresde l’aula, els fisioterapeutes, els logopedes i els psicòlegs, entre d’altres, segonsles necessitats de cadascun.

4.5.1 Etapes per a l’elaboració d’una adaptació curricular

Davant d’això, en primer lloc, cal analitzar les característiques i després observarels elements del currículum per adaptar la resposta educativa a les necessitatsespecífiques de l’infant que presenta trastorns lleus o moderats.

No es tracta aquí de donar una resposta específica ni miraculosa a cada cas, la qualcosa és gairebé impossible, sinó de donar una guia d’activitats concretes que espoden emprar per a una estimulació motora en aquests casos específics.

La taula 4.1 presenta alguns d’aquests guions orientats a l’estimulació de lalocomoció i la manipulació.

Taula 4.1. Guions d’activitats per treballar la locomoció i la manipulació

Locomoció Manipulació

Gatejar Agafar objectes amb la mà

Reptar Passar un objecte d’una mà a l’altra

Aixecar-se Arrossegar objectes amb la mà lliurement i seguint un circuit

Aguantar-se dret al terre Fer puzles i encaixos

Desplaçar-se lateralment i frontalment Posar i treure objectes de les caixes

Empènyer objectes Posar i treure boletes de les ampolles

Arrossegar objectes Enfilar, botonar i desbotonar

Pujar i baixar escales, saltar, córrer Destapar i tapar ampolles

Activitats plàstiques: trossejar i arrugar paper, pintura de dits,modelar, punxar...

En cada cas sí que heu de tenir en compte que no intervindran només els educadorsen aquesta adaptació curricular, sinó que hi ha una sèrie de professionals des delfisioterapeuta fins al psicòleg, passant pel el logopeda, en els quals cal confiar iamb els quals cal treballar de manera coordinada.

intervenció en el desenvolupament motriu · 2020-03-17 · desenvolupament cognitiu i motriu 9...

Documents