El concepte "discapacitat" té un triple sentit perquè no es tracta només de si les persones presenten discapacitat o no, sinó també de com estan participant en l'entorn. Així, es parla d'una triple resposta que fa referència a:

1. les deficiències que poden tenir en les estructures corporals (dèficit),2. les limitacions en l'activitat quotidiana (discapacitat),3. les restriccions que poden tenir en el funcionament social (minusvalidesa).

Aquests tres termes són molt importants i, malgrat estar molt relacionats, no s'impliquen necessàriament. Entendre'ls bé ens pot ajudar a comprendre frases que sovint sentim per TV on una persona que va en cadira de rodes afirma que "ella no és una minusvàlida" o quan en una inauguració d'els Jocs Paralímpics de Barcelona'92, una autoritat afirma que "tots som discapacitats".

Una persona pot presentar un dèficit (per exemple una ceguesa), però aquesta no afectar la seva activitat quotidiana (músic) ni el seu funcionament social.

Una persona pot no presentar cap dèficit (embaràs), però afectar-li la seva vida quotidiana (haver de fer repòs absolut) i, per tant, presentar limitacions temporals en el seu funcionament social.

Una persona pot presentar un dèficit (lesió medul·lar) que li impedeix fer algunes activitats de la vida diària, però no d'altres, ni tampoc desenvolupar la seva vida social. Així, tots sabem d'esportistes d'elit que, després d'un greu accident, han seguit amb la seva vida esportiva, malgrat que puguin requerir adaptacions.

 Definició de discapacitat motriuEl col·lectiu de persones amb discapacitat motriu és, segurament, el més ampli i també el més divers. El composen totes les persones amb alteracions neurològiques o musculoesquelètiques i de la relació entre elles, que tinguin repercussions en la força i/o el moviment de les extremitats (ja sigui pel que fa a l'harmonia del moviment, a l'amplitud…). El fet que sigui el col·lectiu més nombrós i divers de les diferents discapacitats vol dir que la resposta a les seves necessitats també haurà de ser molt personalitzada. Els trets d'una persona amb discapacitat motriu no tenen perquè ser iguals que els d'una altra persona, malgrat compartir el diagnòstic mèdic.

Algunes vegades haureu sentit el terme discapacitats físics per referir-se a aquest col·lectiu. Aquest terme inclou, també, totes les persones amb malalties físiques, encara que no tinguin repercussions en el sistema locomotriu. És, doncs, un terme més genèric.

Tipus de discapacitat motriuLes discapacitats motrius agrupen les dificultats en el funcionament de l'aparell motor degudes a problemes en el sistema nerviós central, o del sistema muscular, o del sistema ossi o de la interrelació entre ells. Sigui quina sigui la causa, les persones amb discapacitat motriu presenten dificultat o impossibilitat de moure una o diferents parts del cos.

Les discapacitats motrius es poden classificar de moltes maneres diferents:

   

Segons les parts del cos afectades

Monoplegia / monoparèsiaImpossibilitat / dificultat per moure una extremitat.

Hemiplegia / hemiparèsiaImpossibilitat / dificultat per moure un hemicós (el dret o l'esquerre).

Paraplegia / paraparèsiaImpossibilitat / dificultat per moure les dues extremitats inferiors.

TriplegiaImpossibilitat / dificultat per moure tres extremitats.

Tetraplegia / tetraparèsia o quadriplegia

Impossibilitat / dificultat per moure les quatre extremitats.

DiplegiaAfectació de les quatre extremitats, amb predomini de les inferiors.

Doble hemiplegiaAfectació de les quatre extremitats, amb predomini de les superiors

 

Segons el moment de l'adquisició

Congènita Apareixen en el naixement.

Adquirida S'adquireixen en el transcurs de la vida.

 

Segons la durada

Temporal L'afectació és transitòria.

Permanent L'afectació és per a tota la vida.

 

Segons l'evolució que segueixi

Degenerativa La discapacitat augmenta amb el temps.

Permanent o no degenerativa

Les condicions de la discapacitat no es modifiquen.

 

Segons l'origen de la discapacitat

Origen en el sistema nerviós central

Exemples: la paràlisi cerebral, els traumatismes cranioencefàlics, els tumors...

Origen medul·larExemples: l'espina bífida, la poliomelitis, els traumatismes medul·lars...

Origen muscular Exemple: les miopaties.

Origen osteoarticularExemples: amputacions, l'artrogriposi, l'osteogènesi imperfecta...

   

Aquestes diferents classificacions són complementàries. Sovint, unes matisen les altres.

Les alteracions motrius poden anar acompanyades d'altres trastorns, com per exemple trastorns sensorials, cognitius, de comunicació i llenguatge, d'aprenentatge…

Control postural i mobilitatLa primera de les barreres a la participació i a l'aprenentatge que cal comentar és la dificultat o impossibilitat que presenten algunes persones amb discapacitat motriu a l'hora de mantenir el control postural i/o de controlar els moviments del seu cos. Cada persona amb discapacitat pot presentar un grau d'afectació diferent tant pel que fa a l'extensió (nombre d'extremitats compromeses), com pel que fa a la gravetat (limitació del control i/o de l'amplitud de moviments).

Això ha de posar al professorat en alerta, perquè cal el suport de professionals específics del camp (fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, metges rehabilitadors…) per poder donar resposta a les necessitats que l'alumnat amb discapacitat motriu pugui presentar a l'escola.

Control postural

El control postural fa referència a la postura de base, en repòs. Algunes persones amb discapacitat motriu tenen dificultats per poder mantenir una postura correcta i això pot tenir implicacions en, per exemple, l'atenció que l'alumnat sigui capaç de tenir a les explicacions de classe. També pot tenir conseqüències pel fet que el professorat pot mal interpretar aquella postura com un signe de manca d'interès.

Decidir quin és el mobiliari més adequat per a un alumne i adaptar els seients per ajustar-los a les característiques de l'usuari és una tasca dels professionals de la salut, als quals cal consultar sempre. Les persones sense discapacitat no utilitzen els mateixos seients per dibuixar un plànol, per menjar, o per mirar la televisió… De la mateixa manera, en el cas de les persones amb discapacitat, la cadira per als desplaçaments no té perquè ajustar-se a les necessitats de la cadira per estar escoltant a l'aula, o que el seient necessari per treballar a l'ordinador… Cada situació pot requerir un seient

diferent i cal consultar cada cas. A més a més, s'ha de considerar que les necessitats canvien amb el temps. Les persones creixen, les limitacions posturals i/o les dificultats de moviment poden canviar… i això implica una revisió, com a mínim anual, pel que fa a la valoració del mobiliari.

També haurem de demanar informació a fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, metges rehabilitadors… sobre com fer les transferències d'un suport a un altre.

Imatges captades d'Internet per mostrar suports per millorar el control postural

Mobilitat

Les persones amb discapacitat motriu presenten una mobilitat reduïda en grau i extensió variable. Les estratègies per compensar aquestes limitacions corren a càrrec dels professionals de la salut. Per exemple, decidir si un alumne necessita cadira de rodes per als desplaçaments per l'escola és una decisió que implica més professionals que els estrictament docents. Els professionals de l'educació hauríem de detectar les dificultats que apareixen en el dia a dia escolar i hauríem de recórrer als professionals de la salut per cercar la millor solució.

Les limitacions en la mobilitat poden ser molt variades, tant en la gravetat com en l'extensió: mans, extremitats superiors, extremitats inferiors. Cada cas requerirà un abordatge diferent. A més a més, hi ha estils personals. Partint de la base general que a més afectació, més dificultats, hi ha persones amb més afectació que d'altres, però més capaces de resoldre situacions diàries. Per exemple, els autors hem conegut alumnes que, sense mans, eren capaces de dibuixar utilitzant un llapis (subjectat amb la boca) i un regle alhora.

Imatge captada d'Internet per mostrar diferents elements per ajudar a la mobilitat

Les adaptacions a la mobilitat poden ser de moltes maneres diferents: cadires de rodes (de les quals n'hi ha molts models diferents), crosses (de les quals també n'hi ha molts models diferents), caminadors…

Manipulació d'objectesCom a conseqüència de les limitacions en la mobilitat, les persones amb discapacitat motriu presenten dificultats en la manipulació dels objectes. Quan són petits els cauen més sovint i tenen menys possibilitats de recuperar-los (i, per tant, d'explorar-los, de conèixer-los, d'integrar-los). Això redueix, també, les oportunitats de realitzar aquestes accions. Altres vegades, necessiten utilitzar una mà per mantenir l'equilibri i això condiciona les possibilitats de manipulació amb la mà lliure.

Quan són més grans, els objectes sovint no s'ajusten a les seves capacitats: uns cops són massa petits o prims, d'altres massa pesants, d'altres requereixen la coordinació d'ambdues extremitats, els botons dels comandaments poden ser massa petits, massa sensibles o massa durs, estar massa junts… Les joguines, normalment, quan més sofisticades són, més delicades… i això impedeix que persones amb dificultats en el control de les mans o en la força que imprimeixen a la manipulació els puguin utilitzar.

Això pot anar conformant una història de frustració i rebuig que requereix la intervenció de les persones de l'entorn per ajudar a no perdre oportunitats de maneig d'objectes, de recerca i fabricació artesanal d'adaptacions, i de consulta amb els especialistes sobre aquestes adaptacions o sobre l'existència comercial dels objectes necessaris.

Adaptar els materials pot consistir a fixar-los a la taula per impedir que caiguin o facilitar recuperar-los si cauen, enganxar-los amb Velcro® o amb imants, engruixir-los, posar-hi mànecs més grans (per exemple a les fitxes d'encaixos); en el cas de joguines amb piles es pot posar un commutador per posar-les en marxa; en el cas de llibres, podem encrespar les pàgines enganxant una escuma en els vèrtex, per afavorir que es puguin passar; també es pot posar un clip a les pàgines per poder-les passar amb l'ajuda d'un imant; etc.

Exemples de joguines adaptades (Imatges captades d'Internet)

Si alguna vegada dubtem de si un alumne és capaç, o no, de realitzar una acció, més val comentar-ho al fisioterapeuta o al terapeuta ocupacional i deixar-lo provar. Sovint, observant allò que és capaç de fer, podrem veure les dificultats que es presenten i podrem planificar solucions a aquestes dificultats. En el cas d'alumnes de secundària, sovint ells mateixos poden proposar solucions a les situacions problemàtiques que es puguin presentar.

Proposta de treball per aprofundir

Pensa com adaptaries el racó de la cuineta, com la de la imatge, perquè fos accessible a una nena que presenta moviments d'extensió involuntaris a les extremitats superiors, cosa que li provoca que qualsevol cosa li caigui de les mans en qualsevol moment (per exemple, com a reacció a un crit d'un company de classe, un soroll inesperat…). Va en cadira de rodes en la qual s'hi encaixa un taula on hi haurem de posar aquesta cuineta. Aquesta cuineta compta amb diferents pots, olles, estris de servir, algunes verdures de plàstic… Com ho faries perquè la nena no jugués sola?

Activitats de la vida diàriaLes activitats de la vida diària consisteixen en totes aquelles accions que repetim un dia i un altre relacionades amb la higiene i l'autonomia personal: llevar-se, rentar-se, vestir-se, parar i desparar taula, arreglar la casa/habitació, etc. Es tracta d'activitats amb una seqüència molt semblant i un final esperable. Evidentment, les persones amb discapacitat motriu poden presentar dificultats en aquestes àrees. Sovint requereixen més temps que la resta per aprendre-les a realitzar amb autonomia o, si més no, poden necessitar supervisió durant més temps. En el cas dels infants, això pot fer caure els pares en processos de sobreprotecció sense adonar-se'n.

El professorat ha d'estar atent i informat del grau d'autonomia personal dels infants i ben assessorat per tal d'aconsellar correctament les famílies sobre els aspectes en els quals els infants amb discapacitat motriu poden guanyar habilitat. Unes vegades aquest guany passa per tenir oportunitats i practicar, però altres vegades calen adaptacions materials: plats i coberts adaptats, ajudes per vestir-se (per apujar-se els mitjons, per cordar-se els botons…), diferents maneres de poder controlar esfínters (des dels bolquers als col·lectors d'orina), etc.

Ser autònom, o no, té moltes conseqüències a l'aula, ja que altera el ritme en què es poden anar realitzant les diferents activitats escolars. Si volem que l'alumne amb discapacitat motriu participi de totes les activitats, haurem de preveure més temps i, segons com, alguns materials adaptats.

Poder disposar d'un grau major d'autonomia personal sovint està molt relacionat amb la supressió de barreres arquitectòniques, amb la distribució del mobiliari (considerar l'amplada necessària perquè pugui passar l'alumne amb mobilitat reduïda, tenir el penja-robes a una alçada accessible, tenir l'espai on ha de desar els seus fulls a l'alçada adequada…

Com veiem, hi ha un conjunt important de temes sobre els quals cal consultar professionals no docents (fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, metge rehabilitador…).

Imatges captades d'Internet per exemplificar diferents materials adaptats per a activitats de la vida diària: plat i coberts adaptats i estri per cordar botons

En la vida diària escolar, també hi ha un munt d'activitats que es realitzen molt sovint i que poden necessitar materials adaptats: retallar, enganxar, escriure/dibuixar, ús d'instruments musicals… També podem consultar els professionals adients sobre la necessitat i els tipus d'adaptacions existents.

Imatges captades d'Internet per exemplificar la varietat d'adaptadors de llapis i de tisores adaptades que hi ha al mercat (la darrera imatge mostra unes tisores de piles)

En alguns casos, les fisioterapeutes o les terapeutes ocupacionals recomanen adaptacions casolanes, com fer un forat en una pilota de golf per passar-hi el llapis, o construir algun agafador per a un estri.

En el cas d'alumnes que tenen dificultats per subjectar el paper, es pot posar cel·lo a les cantonades perquè no es mogui, o emprar un material antilliscant.

ComunicacióEls humans ens comuniquem utilitzant molts canals alhora. Uns, no verbals, com la mirada, l'expressió facial, la postura corporal, els gestos. Altres, verbals. Habitualment, el canal bàsic per vehicular la comunicació és el canal verbal, la parla. Però aquest canal requereix una coordinació dels òrgans bucofonatoris molt important i moltes persones amb discapacitat motriu presenten dificultats per poder expressar-se oralment. És per això que moltes d'elles requereixen la intervenció d'un logopeda.

Les persones amb discapacitat motriu poden presentar dificultats en la comunicació: des de la manca d'intel·ligibilitat (en tots els graus possibles: per exemple, a vegades hi ha persones a les quals els interlocutors nous no entenen, però els interlocutors coneguts entenen perfectament), fins a l'absència de parla.

Segons la gravetat de les necessitats, el logopeda haurà de valorar la conveniència de posar en marxa un conjunt de mesures rehabilitadores de la parla (per millorar la intel·ligibilitat, per exemple) o si s'introdueix, de manera complementària o alternativa, ajudes a la comunicació.

Les ajudes a la comunicació serien aquells suports amb els quals poder expressar-se. Poden ser molt variades: fetes de paper, es poden utilitzar objectes quotidians (com per exemple una llibreta, una pissarra…) per a aquesta finalitat; existeixen aparells específics per comunicar-se; es poden fer servir ordinadors amb aplicacions específiques per ajudar a la comunicació o amb programari fet per a altres objectius, però amb el qual es poden construir aplicatius per a la comunicació. Existeixen moltes possibilitats diferents i el professorat haurà de demanar al logopeda el seu consell, ja que no es tracta d'aparells estàndard que es compren i estan a punt per a l'ús. Cal adequar-los a cada usuari, incloure-hi el vocabulari específic pertinent, pensar en aquelles expressions que l'usuari necessita, decidir quin conjunt d'imatges és el més apropiat perquè l'usuari pugui vehicular les seves idees, fer un estudi dels entorns en què els haurà de fer servir, etc.

^ Imatges captades d'Internet per exemplificar la varietat d'ajudes a la comunicació existents: en paper, aparells específics per donar suport a la comunicació i ordinadors ^

Estratègies per afavorir la comunicació

1. Respondre a qualsevol intent comunicatiu per sobre del canal utilitzat o de la correcció morfosintàctica. Les persones es comuniquen molt abans de parlar. Cal percebre qualsevol gest comunicatiu com a intent i reaccionar-hi conseqüentment. Els estudis apunten que les persones sense discapacitat tendeixen a interpretar les persones amb discapacitat amb els mateixos paràmetres que a les persones sense discapacitat. Per exemple, que un alumne amb paràlisi cerebral davant d'un oferiment d'aigua reaccioni fent un espasme extensor, algunes persones poden interpretar-ho com un rebuig; quan, de fet, està mostrant alegria per poder beure aigua. Això vol dir que cal fer un esforç per entendre el veritable significat dels gestos, ja que les dificultats d'expressió poden confondre els interlocutors.

2. Seguir les iniciatives del nen: És a dir, reaccionar immediatament a allò que es comuniqui; parlar d'allò que l'interessi a ell, de les coses que li cridin l'atenció, dels objectes pels quals mostri un mínim d'interès. Cal respondre a la seva iniciativa mostrant interès per allò que diu, fent una entonació expectant, ampliant els continguts d'allò que ens estigui comunicant.

3. Donar temps: Esperar el temps que calgui per deixar que s'expressi, sigui quin sigui el mecanisme que utilitzi i el temps que trigui.

4. Crear oportunitats: Si l'alumne no participa gaire, haurem de crear oportunitats per promoure aquestes comunicacions. Per exemple, donar-li una mica de suc i esperar que en demani més; donar-li una galeta tancada en un pot que sabem que no pot obrir… Es tracta de promoure que ens demani ajuda.

5. Deixar-lo triar entre dues o més opcions en lloc de passar a l'acció sense comptar amb ell. Per exemple, a l'hora de pintar deixar-lo triar un color en lloc de donar-li directament.

Sistemes Augmentatius de Comunicació

Algunes persones amb discapacitat motriu presenten greus dificultats en la comunicació que els impedeix expressar-se oralment amb claredat. Per a aquest grup de persones es construeixen les

ajudes a la comunicació. Consisteixen en una base física (que pot anar des del paper fins a un ordinador) en la que s'hi representen els conceptes amb imatges, fotografies, dibuixos lineals o realistes… També es poden construir ajudes a la comunicació amb objectes.

El fet que els usuaris de sistemes alternatius i augmentatius de comunicació necessitin imatges per a comunicar-se, exigeix per part del logopeda d'un estudi de les capacitats visuals (cal decidir la mida i la capacitat de discriminació entre icones massa semblants), cognitives (per valorar el grau abstracció de les imatges), motrius (cal decidir la mida i la seva situació en el paper o la forma que utilitzarà per assenyalar-la quan utilitza un aparell específic o informàtic), etc. El sistema de dibuixos que es trii s'utilitzarà per a les diferents ajudes que pugui disposar l'usuari. En canvi, els aparells amb els que es comuniqui, poden ser variats.

La comunicació utilitzant ajudes a la comunicació segueix patró normal de comunicació i, per tant, els punts anomenats anteriorment (respondre a qualsevol intent comunicatiu, seguir les seves inicatives, donar temps…) són perfectament aplicables. A més dels punts citats, poden ser necessàries altres estratègies més específiques. El logopeda ja ens en informarà. Un aspecte important és la necessitat de generalitzar-ne l'ús a tots els ambients en què viu l'usuari.

En el nostre context, els sistemes més utilitzats són: Bliss, SPC, MIC i ARASAAC, però n'hi ha molts. Es diu que n'hi ha més de 700.

Aspectes cognitius i d'aprenentatgeA aquestes alçades ja queda clar que la discapacitat motriu no té perquè ser una discapacitat "única". Es tracta d'una discapacitat que sovint s'interrelaciona amb moltes àrees de la persona. Moltes teories del desenvolupament posen en la base del desenvolupament humà el coneixement del propi cos i el moviment. Deu ser lògic pensar que si hi ha alteracions en les estructures més bàsiques del desenvolupament, aquest es pugui veure afectat en una diversitat d'aspectes.

Però això no implica una lectura determinista del desenvolupament de les persones amb discapacitat motriu. El desenvolupament de les persones amb discapacitat segueix els mateixos patrons que en el cas de persones sense discapacitat. Cal més temps, es pot realitzar a partir d'experiències incompletes, es pot realitzar a partir de la interacció amb l'entorn…

Però, certament, una persona que neix amb una discapacitat motriu, ho fa en unes condicions de base que el situen en una situació de vulnerabilitat. La discapacitat motriu mediatitza el desenvolupament personal, les possibilitats de relació amb l'entorn i social, les oportunitats d'experimentar, etc. i tot plegat pot portar que, quan arriba a l'escola, hi puguin haver dificultats d'aprenentatge, dificultats d'integració sensorial, dificultats cognitives, etc. que van més enllà de les dificultats pròpiament motrius de les quals parlem en aquest curs.

L'abordatge escolar requereix, doncs, interdisciplinarietat. Cal complementar els abordatges de cada una d'aquestes possibles dificultats amb les que es puguin presentar a nivell motriu. Per exemple, un alumne amb discapacitat motriu pot presentar dificultats en l'escriptura perquè:

1. Presenta dificultats en el control postural2. Presenta dificultats de motricitat fina3. Presenta dificultats d'integració sensorial dels grafismes4. Presenta dificultats en la direccionalitat del traç

5. Presenta dificultats cognitives6. Presenta un trastorn de lectoescriptura7. Presenta dificultats de consciència fonològica8. Presenta dificultats d'atenció9. Presenta dificultats de memòria10. Altres dificultats11. Combinacions d'elles

I, evidentment, l'abordatge escolar a aquestes dificultats en l'escriptura no es pot fer deslligat dels motius que la originen, o esperant que un ordinador solucioni tots els problemes alhora.

La discapacitat motriu no implica necessàriament altres discapacitats, però sovint hi ha comorbilitat de manifestacions. Quan n'hi ha, poden necessitar el suport d'altres eines (informatitzades, o no):

Ajuts visuals: Llibres amb lletres de pal o ampliades, amb gravats, magnificadors, programari específic de veu per ordinador o dispositius…, calculadores parlants amb botons grossos.

Si la informació arriba de manera esbiaixada pel canal auditiu proposarem aparells que permeten escoltar: audífons, auriculars, amplificadors, sobretitulació per als programes de televisió amb traductor llenguatge signat, telèfons vibràtils, etc.

Les TAC i la discapacitat motriuLa forta empenta que durant les darreres dècades han rebut les tecnologies de l'aprenentatge i de la comunicació (TAC) estan permeten, i alhora facilitant, l'accés a les persones amb discapacitat motriu a la informació. Però per a aquest col·lectiu, això no ha estat exempt de dificultats.

La primera de les dificultats que ens agradaria ressaltar és l'accessibilitat. És evident que els dissenyadors dels sistemes multifuncionals no han tingut present aquest col·lectiu d'usuaris. Qualsevol usuari pot treballar quasi simultàniament en diferents tasques: crear una presentació, consultar la wikipèdia, veure una pel·lícula, escoltar música, enviar un missatge, baixar-se alguna cosa d'interès, etc. Coincidiria amb un estat que podríem anomenar de velocitat: “molts recursos en poc temps i de manera conjunta”. Els alumnes amb discapacitat motriu, a vegades, no poden seguir el ritme imposat.

També dificulta l'accés a les TAC el fet que la tecnologia actual sovint tendeix a mostrar-se sota la forma de dispositius molt petits i de fàcil transport. Això afegeix dificultats d'abast i de control pròpies de les persones amb discapacitat motriu. Aquestes mateixes dificultats indiquen els punts de feblesa i de millora d'aquesta mateixa tecnologia. És un dilema ètic: proposem productes que semblen senzills i amb altes prestacions, però de mides reduïdes i a la vegada poc accessibles.

Un segon aspecte que ens agradaria comentar és el contingut de la informació. Els llibres, la documentació en paper, suposen un notable entrebanc per a les persones amb dificultats motrius. Pesen, cal una manipulació delicada, precisa… Una solució és facilitar els continguts en formats informàtics, com els processadors de textos, presentacions, etc., formats molt més estables, fàcilment modificables i adaptables que permeten igualar les diferències dels usuaris. Els professionals que treballen amb les tecnologies de suport a les persones amb discapacitat, han incorporat el terme tecnologia d'assistència o tecnologia “assistiva” (Assistive Technology). Terme que aplega les enginyeries tant de la rehabilitació com de la salut per atorgar atencions

educativosanitàries. Així per exemple, si es preveu que una persona amb discapacitat motriu pot ser candidata a utilitzar sistemes específics d'accés a la informació, quan abans iniciï l'aprenentatge de tècniques i ajudes, abans podrà igualar-se el desavantatge. En aquest sentit les aportacions de la tecnologia “assistiva” poden ser oportunes.

SocialitzacióLa societat actual ha fet un valor de la imatge. No estar dintre dels cànons afavoreix l'exclusió. I no diguem quan hi ha extremitats mal fetes o absents, comportaments involuntaris estranys, parla alentida o de difícil intel·ligibilitat, elements ortopèdics (cadires de rodes, crosses…).

La presència de la discapacitat pot afectar molts aspectes socials: menjar, vestir, desplaçaments, possibilitat d'accés a diferents entorns… Les necessitats de socialització són les mateixes. Les oportunitats, no sempre.

La lluita contra els estereotips és un tema de tots. El dret a la igualtat d'oportunitats, a la no discriminació, etc. són temes a assumir des de les escoles i, des de cada nivell educatiu, cal implementar pràctiques que afavoreixin la relació entre iguals.

 El treball interdisciplinariSegurament tots estarem d'acord que la millor manera d'atendre els alumnes amb discapacitat motriu consisteix a treballar des de la interdisciplinarietat. En el nostre context educatiu, els centres educatius disposen de:

Professor/mestre tutor. Professional responsable del procés educatiu de l'alumne durant els cursos que l'atengui.

Professorat d'educació especial (a primària seria el mestre d'educació especial i a secundària el professor de pedagogia terapèutica). Aquest professional sol seguir el procés d'ensenyament-aprenentatge de l'alumnat amb discapacitat. Col·laboren amb els tutors en els diferents aspectes docents i aporten la informació més rellevant de l'alumne, ja que aquests professionals els van seguint d'un curs a l'altre.

L'auxiliar d'educació especial. Es el professional encarregat d'ajudar l'alumne en aquelles tasques relacionades amb la autonomia personal: desplaçaments, vestit, alimentació, neteja, control d'esfínters i canvis posturals. També poden intervenir al pati i en les excursions i sortides. Però és millor entendre aquest recurs com un suport al grup classe per evitar la dependència de l'alumne respecte d'aquest.

El fisioterapeuta. Les seves funcions no només van dirigides al "tractament de l'alumne" sinó també a l'assessorament sobre tot allò que el tutor ha de conèixer pel que fa a aspectes fisicomotrius. Aquests professionals han de donar les indicacions necessàries sobre la situació postural i els canvis necessaris per a una higiene correcta. Per aconseguir aquest recurs cal que l'equip directiu i el psicopedagog de l'EAP ho demanin a inspecció. Si se

segueixen els canals comentats, el Departament d'Educació dota els centres d'aquest perfil professional especialista en fisioterapia.

El logopeda. És el professional encarregat d'atendre les necessitats educatives pel que fa a la comunicació en sentit ampli. Tot i que no és fàcil aconseguir que aquests professionals atenguin els alumnes amb discapacitat motriu, cal que el psicopedagog de l'EAP el demani al CREDA de la zona.

Professionals de suport:

El psicopedagog de l'EAP. És el professional que realitza el seguiment global de l'alumne i ajuda el centre a prendre les decisions relacionades amb el seu creixement personal. També és el professional que contacta amb altres serveis que puguin estar atenent l'alumne que no formen part del Departament d'Educació.

Serveis específics. El Departament d'Educació està tornant a implementar serveis específics d'assessorament als centres per als alumnes amb discapacitat motriu. En el moment de redactar aquestes línies, no n'hi ha en totes les delegacions. Cal parlar amb el professional de l'EAP per aconseguir aquest servei, si hi és.

 Els suports materials a l'aulaEls materials que els alumnes amb discapacitat motriu poden necessitar amb més freqüència són, entre altres:

mobiliari adaptat: taula amb escotadura, faristol, plànol inclinat, bipedestadors… plàstic antilliscant: plàstic en el qual els objectes s'hi adhereixen lleugerament. Cal tenir

present que també s'hi enganxa la pols i, llavors, perden adherència. Cal netejar-los amb aigua i sabó i tornen a anar bé.

adaptadors de llapis llapis tous o retoladors materials imantats ordinador personal

Alguns d'aquests materials ja els hem pogut veure en pràctiques anteriors. Només caldria explicar un xic els aparells de caire més rehabilitador, però això ultrapassa els objectius del curs. Per tant, i seguint la màxima "una imatge val més que mil paraules", observeu les imatges dels materials que no s'han vist anteriorment. Com en casos anteriors, cal tenir clar que existeixen molts models diferents i que les imatges que oferim només són a tall d'exemple.

Les TAC a l'aulaMoltes persones amb discapacitat motriu no poden utilitzar els teclats. Per això s'han construït perifèrics que, conjuntament amb programes informàtics, els permeten accedir a programes d'escriptura, a jocs… que les persones sense discapacitat utilitzem a partir del teclat. Uns dels més utilitzats són els commutadors, que per funcionar requereixen programes informàtics que permetin entrar les dades a partir de l'acció sobre ells. Com si accionéssim un interruptor. El senyal que transmet un commutador és de sí-o-no. Això comporta que els programes s'hagin d'adaptar de

manera que les opcions van passant una a una per poder-les seleccionar o descartar. Això seria l'escaneig. Vegem-ho més detingudament:

Els commutadors

Per donar resposta a les diferents possibilitats motrius de les persones en situació de discapacitat generalitzada, cal combinar perifèrics senzills amb programes que permetin ser utilitzats amb aquests perifèrics. Els perifèrics senzills als quals ens referim són els commutadors. Els commutadors poden connectar-se al teclat o al ratolí i poden activar-se amb qualsevol part del cos que l'usuari pugui controlar voluntàriament: amb les mans, amb el cap, amb els peus, amb la barbeta, amb els colzes, bufant, amb les parpelles… Vegem-ne uns exemples:

LentitudNo pretenguem canviar-ho. No hem de perdre de vista que hi ha una lesió, una deficiència en l’origen d’aquesta lentitud. No es tracta de manca d’interès, de falta de motivació, ni de ganduleria. Per tant, la nostra actuació ha de partir d’aquesta base i hem de programar el temps necessari per realitzar les tasques que els encomanem. Potser amb pràctica els alumnes milloraran un xic, però no sempre hi ha un guany significatiu. Tanmateix, hem de tenir clar que aquesta lentitud és tal en la comparació amb les persones sense discapacitat motriu. La percepció que tenen les persones amb discapacitat motriu de la seva velocitat d’execució no és la mateixa que en tenim les persones sense discapacitat. Podem posar en marxa un conjunt d’estratègies (habilitadores) per reduir els efectes d’aquesta lentitud:

Suprimir les tasques irrellevants: A vegades demanem als alumnes que copiïn l’enunciat d’un problema i, després, el resolguin. A l’alumne amb disminució motriu li pot costar tant la còpia que arribi cansat (i desmotivat) a la resolució. En cada exercici que els proposem hem de valorar quin és l’objectiu principal i treballar-lo a costa de reduir altres ensenyaments secundaris.

Valorar la qualitat per sobre de la quantitat: Quan demanem als alumnes que realitzin una sèrie d’exercicis, eliminem aquells menys importants. Potser així aconseguirem que l’alumne amb discapacitat motriu assoleixi acabar la tasca al mateix temps que els altres. Això no vol dir, però, que els exercicis no es puguin fer en un altre moment.

Proporcionar el treball en paper més estructurat: Per exemple, en el cas d'un alumne que realitza una lletra que és il·legible, si els alumnes han de posar les capitals d'Europa en un mapa, l'alumne amb discapacitat motriu pot disposar d'un mapa i, en cada capital europea un número. Ell podrà escriure a ordinador el número i el nom de la capital que li correspongui. També se li podrien donar enganxines perquè les situï en el lloc corresponent… Seria inadequat utilitzar aquesta "adaptació" per a tots els alumnes de classe?

Facilitar la tasca motriu: Procurem treure el pes motriu de les tasques. Per exemple, en un dictat, l’alumne amb discapacitat motriu pot tenir el text escrit amb buits en aquelles paraules de les quals vulguem treballar

l'ortografia. Això l’ajudarà a guanyar velocitat, sense perjudici dels objectius que estiguem treballant.

En prendre apunts, per exemple, podem donar-li a l’inici de la classe un esquema amb les quatre idees principals, de manera que l’alumne només hagi de prendre aquelles notes complementàries que a ell li interessin. També podem establir un càrrec a classe consistent a prendre els apunts per al company amb discapacitat motriu (a més, així, aconseguirem tenir atent un altre alumne); facilitarem que aquest alumne faci fotocòpies en acabar la classe.

Encara que sigui obvi, una altra mesura que podem prendre és deixar-li més temps que a la resta perquè realitzi una tasca.

Habitualment els alumnes porten els seus objectes personals en una bossa o cartera. Els alumnes amb discapacitat motriu sovint la porten penjada al darrera de la cadira de rodes o els la porta alguna altra persona. Moltes persones amb discapacitat motriu no poden accedir als materials de dintre la bossa. Uns cops perquè no poden girar el tors fins a l'extrem de poder agafar-la del darrera la cadira de rodes, altres perquè les habilitats motrius no els permeten obrir una cremallera, altres perquè no disposen del grau de coordinació i força requerida… Sovint aquestes situacions se solucionen comptant amb els companys de classe.

A vegades les limitacions físiques no permeten fer el moviment. No es tracta de lentitud, sinó d'impossibilitat. Cal preguntar-ho al professional de la salut de referència.

En el treball amb les TAC

Els alumnes amb discapacitat motriu, també seran lents utilitzant les TAC. El que passa és que el seu treball serà de millor presentació i es faciliten les rutines. Si el treball està ben preparat, no cal copiar enunciats. Si convé reescriure un text, no cal repetir-ho tot. Si s'ha de fer un treball escrit, és més fàcil recollir la informació i reelaborar-la.

 

Treball en coordinacióCom es pot desprendre del curs, treballar a l'aula amb alumnes amb discapacitat motriu comporta treballar en equip. A les escoles no sempre disposem de tots els professionals que voldríem, però sovint existeixen a l'entorn del propi alumne. Cal que anem identificant els diferents professionals per poder-los consultar aquells aspectes complementaris a la tasca educativa. Així, els professionals que podrien formar part de l'equip de treball, serien:

El mestre o professor tutor L'auxiliar d'educació especial El mestre d'educació especial o professor de pedagogia terapèutica El professor d'orientació educativa, en el cas de secundària

Alguna persona de l'equip directiu El professional de l'EAP (amb el suport d'un professional d'un servei específic) Un professional entès en ajudes tècniques i adaptacions informàtiques Un professional de l'àmbit de la salut: metge rehabilitador, fisioterapeuta o terapeuta

ocupacional Un professional de la logopèdia. En alguns casos, caldrà que estigui format en temes de

comunicació augmentativa Un professional de l'àmbit social Els pares

A vegades, aquests professionals els podem trobar en serveis específics del Departament d'Educació (equips d'assessorament psicopedagògic, centres de recursos educatius per a persones amb discapacitat auditiva, centres d'educació especial de la zona o els previstos serveis d'atenció a motòrics(SEEM/SAAM). Altres vegades podem demanar ajuda a serveis concertats amb el Departament d'Educació (Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació o serveis afins)com també el Servei de Recursos Educatius, dins el Consorci d'Educació de Barcelona; els centres d'atenció precoç o les àrees bàsiques de salut completarien el gruix de serveis i d'atencions susceptibles d'atendre l'alumnat amb discapacitat motriu.

Però és molt important que tots aquests professionals treballin coordinadament. Treballar en xarxa. Cada professional des del seu lloc de treball, des de la seva parcel·la administrativa, però sumant esforços. Per tant, és important triar un coordinador. No es tracta de dirigir res, sinó de coordinar, recollir objectius de treball, acords, estratègies d'intervenció, responsabilitats…, fer-ne el seguiment. Tot això s'hauria de recollir en un document: el pla individualitzat, que caldrà revisar i actuLa ubicació a l'aula

La ubicació d'un alumne a l'aula és un tema delicat. Són molts els alumnes que requereixen ubicacions properes al professorat per facilitar el contacte mutu i, amb ell, garantir l'atenció a classe, el ritme de treball autònom, etc. Tots aquests aspectes també són importants, però a més, els alumnes amb discapacitat motriu poden presentar altres demandes:

1. Espai per moure's: Les cadires de rodes necessiten espai per moure's per la classe. La col·locació de les taules en filera, sovint els relega als llocs darrers de l'aula i això pot interferir en el seguiment general de la classe.

2. Taula amb escotadura: Es tracta de taules més grans que les altres, la base de treball de les quals presenta forma d'"U" per facilitar l'encaix de la cadira de rodes. En ser més grans, requereixen més espai. Cal evitar zones de pas i racons.

3. Necessitats de més infraestructura: Sovint cal pensar en un lloc on deixar els llibres, bossa, etc. perquè les taules adaptades no tenen caixó per a desar el material de l'alumnat. Alguns dels alumnes amb discapacitat motriu, poden necessitar, a més, faristols o plàstics antilliscants, etc. Cal pensar a poder desar-los prop de l'usuari. També altre material comú (lloc on els alumnes desen els seus treballs, penja-robes…) ha de ser accessible. Altres alumnes amb discapacitat motriu poden necessitar materials que requereixin més espai, com caminadors, crosses, bipedestadors, plànols inclinats…

4. Autonomia personal: Diferents aspectes d'autonomia personal poden condicionar-nos no només la ubicació de l'alumne a l'aula, sinó també la ubicació de la classe a l'escola. Per exemple, quan hi ha dificultats de desplaçament, la possibilitat de mantenir l'aula de l'alumne a la planta baixa (si és el cas), pot ajudar-nos a millorar els seus desplaçaments. Així mateix, quan hi ha dificultats en el control d'esfínters, estar prop del lavabo adaptat pot ser d'ajuda.

5. Les TAC: Les TAC a l'aula afegeixen un plus de complicació. Per una banda ens calen espais propers a endolls; d'una altra, cal protegir el material del moviment habitual de classe; d'una altra, hem de situar-lo de manera que no impedeixi la visió de l'activitat que s'està realitzant a l'aula (visió a la pissarra o a qualsevol espai de l'aula que sigui el centre d'atenció); d'una altra, que no es produeixi un efecte "racó" (ordinador a la paret i, per tant, l'alumne d'esquena a l'aula)… En tot cas, cal estar pendents que l'alumne pugui estar en condicions de poder participar a la classe amb normalitat.

alitzar per donar coherència al projecte.