Educació Social 42 Intercanvi

Asun Pié Imatges de la discapacitat

E Les imatges actuals de la di scapacitat continuen representant un fort moviment excloent i negador de la diferencia. En la premsa, les persones amb discapacitat només apareixen en les seccions de successos i en papers secundaris o en situacions circumstancials d ' invalidesa. Alguns estudis demostren que les persones amb di scapacitat sempre són presentades com a meritories de compass ió i definides en termes de defic iencia. Les

:::J en ID ((

imatges social s imperants de les persones amb discapacitat són el reflex d' una complexa dinamica social i indi vidual que, en aquest alticle, s'analitza.

Paraules c1au Discapacitat , Estandard, Estetica, Exc lusió social , L' Altre, Normali sme, Por

Imágenes de la discapacidad

Las imágenes actuales de la discapacidad continúan represen tando un fue rte movi­miento excluyente y negador de la diferen­cia. En la prensa, las personas con discapacidad sólo aparecen en las seccio­nes de sucesos y en papeles secundarios o en situaciones circunstanciales de in vali­de z. A lgun os es tudios demuestran que a las personas con discapacidad se presen­tan siempre como meritorias de compasión y definidas en términos de deficiencia. Las imágenes sociales imperantes de las perso­nas con discapacidad son el reflejo de una compleja dinámica social e individual que, en este artículo, se analiza.

Palabras cla ve Discapacidad, Estánda r, Estética, El Otro, Exclusión social, Miedo, Normalismo

Autor: Asun Pié Balaguer

Article: Imatges de la discapacitat

Images of disability

Current images of disability continue to veer strongly IOward exclusion and denying the difference. /n the press, disabled people only appear in th e events section and in secondary roles, or in situations involving their disab ility. Some studies show that disabled people are always presented as deserving pity, and defin ed in term s of deficienc)'. Social images of disabled people th at are sorel)' needed should reflec t a complex group and individual dynamic, and this is analysed in the arricle.

Key words Disabilit)', Standa rd, Aesthetics, The Other, Social exclusion, FeCII; Normality

Referencia: Educació Social, núm. 42 p91 - 101 .

Adre~a professional: EUTSES apie@peretarres.org

191

Intercanvi

92 I

42 Educació Social

Imatges de la discapacitat

AsunPié

Les imatges actual s de la di scapacitat continuen representan! un fort moviment excloent i negador de la diferencia. Pe) que fa a la premsa, les persones amb discapacitat només apareixen en les seccions de successos i en papers secundari s o en situacions circumstancials d ' invalidesa. AIguns estudi s demostren que les persones amb discapacitat sempre són presentades com a meritories de compassió i definides en termes de deficiencia l

.

Combrouze en el seu trebal l Personnes handicapées etfictiol1s: deux exigences contradictoires! presenta els resultats d ' un estudi vincu lat als estereotips que el cinema i la televisió mostren en les seves produccions sobre les persones amb discapacitat. L' interes sobre aquesta qüestió radica en el fet que una font important de comprensió sobre un fenomen el trobem en I'estudi sobre les diferents formes d 'oci. Així, segons Combrouze, les diferents ficcions són un mitja per vehicu lar les representacions socials. La invenció pot ser la veritat, és a dir, la imatge construeix la mateixa realitat2 .

Segons afirma Combrouze, la noció de culpabilitat atribu"lda a les PO es fa molt present en les diferents ficcions estudiades. Així, la di scapacitat té especialment un valor d 'estigma. Per la seva banda, la pietat és un dei s sentiments més presents davant d'una discapacitat sobrevinguda . Així mateix , la por i la repulsió assimilen la discapacitat a la idea de monstre. L' autor arriba a la conclusió que la poca presencia de PD dins de les produccions estudiades és fruit d ' una su posada necessitat d' identificació deis telespectadors. És a dir, en paraules de SkJiar "( ... ) la mismidad no desea otros espejos que los propios." (SkJiar 2003: 129). Pel que fa a aixo, el suposit de base afirma que I'ésser huma se sent atret per l'homogene"itat i, per tant, aixo és el que proposa la telev isió. "Les representations nous renvoient toujours a l 'ímage positive du miroir comme idéal du moi, avec laquelle [viendrait J faí re rupture l ' image défonnante du handicapé qui annule tout mouvement d 'identification a. {,Autre. 11 faut que I'Autre soit man semblable pour que je reconnaisse en lui I'Autre. L ' alterité a beso in de l ' écran de la ressemb[ance" (Noel 1997 citat per Combrouze 2003:36). Aquesta qüestió del requeriment de la semblan~a , de la mismidad, és e l que explica la funciona litat de la mateixa exclusió.

Mandla Mabila3 , per la se va banda, ens recorda que I'absencia d ' imatges positives de persones amb di scapacitat en el "món ordinari de l'art" i en els müjans de comunicació col·lectiva reflecteix les actituds dominants envers la discapacitat en la nostra societat. La gent dijerent o ['altre són percebuts com aproblemes religiosos, morals, polítics i economics per la societat. Arran de la seva investigació sobre les representacions de la di scapacitat en les ruts visuals, Mabila conc\ou que la poca representac ió que ex iste ix és desequilibrada i basada en suposits constru"its per les persones sense di scapacitat.

Educació Social 42

Per una banda, hi ha una constant invisibilitat de les persones amb di scapac itat en els di fe rents mitj ans de comunicac ió i, per I'altra, es produeixen representacions problematitzadores i subjugades a un criteri de suposada normalitat. 4 En ambdós casos, les imatges que s'exposen refl ecteixen I' actual imaginari soc ial, que condemna i patemalitza una di ferencia expressada en termes d'a-normalitat i insuficiencia.

Intercanvi

La mirada que la societat col·loca sobre el món de les persones amb discapacitat La mirada que la és lIunyana i resulta distorsionada. Es di fon la idea d ' un món monolític a't'lI at, societat col.loca que no forma part del quotidia deIs estimdards. sobre el món de les

Deis Altres I'estandardització

Les imatges socials imperants de les persones amb di scapacitat són el refl ex d ' una complexa dinamica social i individual que, a continuació, analitzaré. Les imatges apareixen com a indicadors d ' una dificultat deIs normals per integrar una diferencia. Aquesta dificultat es tradueix en formes d 'exclusió i vulnerac ió de drets fonamentals deIs subjectes diferents. Quines són les raons d'aquest comportament social, d ' aquesta tendencia mil ·lenana a separar, a excloure l' altre-diferent?

El testimoni d 'algunes persones sobre els seu s sentiments en un primer contacte amb persones que presenten una dismjnució visible, recullen les refl ex ions següents: "Quan la veig (la persona amb di scapacitat), ( ... ) em sento malament d 'estar bé, molest, no sé com comportar-me ( .. . )" "Quan I' altre (diferent) és alla, present en l'espai, sento la sorpresa, el panic interior, el malestar" . "La primera vegada estava com en un estat de xoc, no sabia com estar, em sen tia malament pel fet de ser normal" . (Gardou 199 1 :3).

Excepte aquest malestar de ser normal , la dificultat per relac ionar-se amb una persona amb di scapacitat és expressada com una dificultat "de saber-se comportar" . Un deIs e lements que entren en joc és la vivencia de presenciar una desgracia, un castigo El subjecte normal es veu submergit en un mar de confusió davant d'aquesta tara, falta que ell considera una desgracia. Aquesta mirada aboca la persona amb di scapacitat, de manera incansable, a una frustració de reconeixement subjectiu .

La majori a deis estimdards exerceixen un control sobre la imatge que presenten als altres. Si ex isteix una diferencia invisible, el subjecte continua mantenint un control sobre la se va imatge. La visibilitat5 de la discapacitat, la manca de control sobre la propia imatge esdevé un catalitzador de les relacions. De manera que, a primera instancia, es veu una falta que condiciona tota la seva existencia.

Segons Gardou "( ... ) un premier abord, nous ne voyons pas une personne dont l 'apparence nous laisse présager de son appartenance sociale, mais 'un

persones amb discapacitat és lIunyana i resulta distorsionada

193

Intercanvi

L'actual imaginari social és fruit d'un

conglomerat de pors que opera quotidianament

94 I

en forma de violencia

simbblica

42 Educació Social

handicapé', inclassable et incasable dans ce que nous connaissons, mai aussi incassable parce que déja cassé. el donc dangereux." (Gardou 199 1 :4). Aquesta consideració ens remet a la por davant la perillositat de I'altre. Es tracta d ' una mena de presa de consciencia de la propia vulnerabilitat refl ectida en I' altre. És a dir, "( .. . ) si I'ésser huma afectat de deficiencia posa a prova la nostra tolerancia, no és perque aquesta sigui d ' un altre, sinó més av iat perque representa la poss ible davall ada de les nostres facultats. Si el valid no pogués devenir invalid, no s' inquietaria en res" . (Gardou 1999: lOS). La propia vulnerabilitat determina la negac ió de I'altre, una negació que condueix inexorablement a I'excl usió, ates que "quan sentim por, no vo lem veure, no comuniquem res i, d 'aquest fet, es deri va I' excl usió." (Lallemand 1999:88). La primera mjrada adre~ada a la di ferencia es constitueix en temles de por. La por és l' ori gen del si lenci, de l' evitació i de l' excl usió. Sausse ens recorda que les pors vinculades a la discapacitat tenen a veure amb una imatge into lerable de la humanitat i, per tant, d ' un mateix, amb una anormalitat i estranyesa que ens revela, com un mirall , la nostra propia estranyesa ignorada. Les pors tenen a veure també amb un sentiment de culpa massiu , amb un desig de mort, amb una confrontac ió deIs límits d 'allo huma, amb una sexual itat inquietant (Sausse 200 1), amb el ri sc a la propia di ssolució, de la di ssolució de la normalitat. En definiti va, pors profundament ances tra ls di fíci lment contro lables.

L' actual imaginari soc ial és fruit d ' un conglomerat de pors que opera quotidi anament en fo rma de violencia simboli ca. " La mirada de I' al tre en el procés d ' interacció entre les persones amb di scapac itat i les valides és un deIs temes recurrents en I' analisi i en la descripció de les conductes davant la diferencia." (Allué 2003: 135). Allué subratlla que, malgrat la visibilitat de la diferencia, la sensació de sentir-se observats es percep únicament en tant que aquesta interfereix en la relac ió. Un tret s' imposa en la relació sobre la resta d 'atributs. La idea fonamental és la necessitat que aquest atribut visible de dificultat no s' interfereixi com a element d ' identificació i determinac ió social (Allué 2003: 137); entre d ' al tres raons perque la mesura del handicap és re lati va6

.

És interessant la poss ibilitat d 'apel·lar a una reivindicació narc isista de la di scapacitat. Aquest exercici respon a un dret inherent a la condició humana, el dret a ser el garant d ' una diferenc ia visible. Una diferenc ia original que no

\ supos i un tracte social desigual. Una di ferencia que qi.ies tiona incansablement "( .. . ) I' harmonia d ' un món en el qual els defectes es corregeixen i la lletjor i la poca destresa s'amaguen." (Allué2003: 146). Un qi.iestionament que incideix sobre unes pautes culturals que considera la imperfecc ió visible una profanació del culte al cos, una exposició impúdica de la feblesa de la humanitat, un insult als constants intents d 'amagar la propia debili tat i imperfecció. "Si desvetlléssilll tot allo per al que no estan capac itats (els psicolegs professionals) i així els etiquetéssim, se sentirien realment Illalament si anéssilll airejant les seves febleses, i ningú no vo l que es jugui anlb els seu s punts debils ja que és un mateix qui millor pot parl ar deIs seus defectes." (Peters, Klein i Shadwick. Citat per Peters 1998:238).

Educació Social 42

Els subjectes es construeixen una imatge del món i d 'ell s mateixos a partir de la mirada de I'altre. Si aquest retorn es mou dins la logica de I'alteritat , quines possibilitats té la PD de construir-se una dimensió social del jo?

"Com pot una persona, que s' ha de construir una dimensió social del jo, accedir al món i moure-s' hi portant una etiqueta que el defineix com un 'conjunt de símptomes'?" (Montobbio 1995: 16). Un conjunt de defi cits? 1 com se la pot obligar a ser la seva alteració en comptes de ser ella mateixa? A ser un conjunt de deficits, assumint una identitat minusvalorada socialment? Rebutjar aquesta atribució social pot su posar, entre d ' altres, iniciar un procés de recerca anonima i generalitzada d ' un el! mateix diferent7

.

La deficiencia estetica

Segons Gardien els cossos es valoren per la seva dimensió estetica pero els criteri s de valoració de la lIetjor no són uni versals. Malgrat tot, aquesta qüestió genera dos interrogants ineludibles:

Quina és la relació soc ial contempor~lI1i a amb la lIetjor? La relació amb la lIetjor és universal en les formes d ' interacc ió i les seves modalitats de gestió social? És a dir, com s' interactua amb la lI etjor i quin tipus de tracte soc ial se li di spensa?

Sobre aixo, Gardien en e l seu treball La déficience esthétique comme distance sociale singuliere, elabora tota una reflexió al voltant deis intelTogants plantejats partintde r obra literari a d ' Amélie Nothomb, particularmentAttentat, Les catalinaires i Mercure. Algunes concIusions que es poden ex treure de I' esmentat trebaIl són les següents:

La diferencia corporal d 'alguns cossos considerats lIetjos es mou en el terreny de I'esdeveniment La diferencia corporal radical genera una ruptura d ' habits perceptius que converte ix la possibilitat d'indiferencia en un impossible

Les dues premjsses anteri ors subratllen el fe t que el cos s' imposa en la relació social. En definiti va, algunes persones pateixen d ' un excés de cos, d ' una especie d ' hipercorporalitat. Per altra banda, les reaccions emocionals violentes davant I'aparen<;a corporal radical oscil ·len entre, per una banda, I'obligació de sortir de la comoditat relacional habitual deis cossos estandard i, per I' altra, la restricc ió del camp de les interaccions possibles . Tot plegat afecta l' ambit de la comunicació, ates que aquesta s ' orienta per les emocions que I' aparen<;a corporal susc ita. De fet, ens diu Gardien, les persones amb cossos radicalment diferents viuen les mateixes situacions relac ionals (alegria, vergonya, terror, fasc inac ió, pietat... ) pero mai I' amor, la seducció, la tendresa. "Son apparence bloque irrémédiablement toule attirance et tout sympathie" (Gardien

195

Intercanvi 42 Educació Social

2003: 178). La interacció social esta altament condicionada pels cossos. La ruptura deis habits socials és tan radjcal que obliga a redefinir la situació, a explicar el sentit que els actors donen a I' aparen¡¡:a corporal. Es tracta de trobar un nou consens en relació amb la defini ció de la situació d ' interacció. Per altra banda, Gardien també apunta la possibilitat que la persona corporalment radkal practiqui un joc sadic basat en l' efecte de terror que produeix, o al contrari , de pietat. Tot plegat pot aportar avantatges secundaris per a la persona corporalment di ferent o, si més no, cert control de la situació.

L'autor també assenyala I' estat de xoc que pateixen els cossos estandard davant la lletjor. En els mateixos termes Sausse ens parla de la petrjficac ió de la mirada davant d ' una PO. A partir del mite de la Méduse reflex iona sobre els efectes de la presencia corporal radical.

"Méduse était ['une des trois Gorgones, trois monstres qui habitaient non loin du royaume des morts. Sa laideur tenait surtout aux serpenls grouillants qui enlouraien! son visage, a. la place des cheveux ( .. . ;. Son regard était si perrant qu ' il transformait en pierre quiconque osait affronter celle vision horrible et la regarder dans les yeux. Persée, qui étail chargé de la détruire, réuissit a. trancher la tete de Méduse en utili/san! une ruse. Pour évirer d 'etre pétrifié par son regard, il s 'approcha d 'elle se servant de son boud ier poli comme d 'un miroir" (Sausse 200 1: 17).

Segons l' autora, la trobada amb una PD 0 1' anunci d ' un di agnostic en un in fa nt confronta a una prova analoga a la visió de la Medusa. La di scapac itat petri fica de la mateixa manera que petrificava la visió de la gorgona.

Oavant d 'aquesta situac ió d ' hostili tat, Gardien apunta algunes possibles respostes que la PO pot donar. Per una banda, la soledat i I'a'lll ament poden funcionar com a refugi pero aquest pot fer-se eventualment insuportable. En aquest cas hom pot fe r-se visible, buscar el contacte, sortir al carrer, existi r davant els ull s deis altres i, precisament, per la seva presumpta lletj or, crear un lligam soc ial. Sobre ajxo, Nothomb ens diu :

El normalisme és "l e leur offrais en toute obscénité ma laideur, jefaisais d 'elle un langage. Les una practica de regards dégoutés des passanls mé donnaient ['i llusion d'un contact,

discriminació l 'impondérable sensation du taucher" (Nothomb citat per Gard ien 2003 : 179)

profundament invisibilitzada en

el nostre sistema La practica del normalisme

96 I

Segons RiuS el normalisme és una practica de discriminació profundament invisibilitzada en el nostre sistema. Es tracta d ' una practica arrelada en els prejudicis i totalment naturalitzada. Tant és ajx í, segons Riu , que no ex istí a un concepte per anomenar-Ia. El concepte de normalisme és per a I' autora un intent de capturar di scursivament aquest fenomen. "La nostra cultura, i en conseqüencia la nostra soc ietat, pateix un símptoma psicologic que anomeno

Educació Social 42

jo, per primera vegada, anormaLofobia i aixo és el que fa que totes les persones de la nostra soc ietat siguin normali stes" (Riu 2007 :2). La fobia, ens diu, es carac teritza per la substituc ió re lac ional de l pl aer pe l desplae r i, en conseqüencia, tota I'energía de I' indi vidu es projecta per ev itar la relació amb I'objecte de la fobia. En aquest cas, situat en tot allo que no és «normal». Des d 'aquesta posic ió s ' apel·la a la visualització de les diferencies per tal de provocar la cri si de l sistema normali sta.

Deis excessos de normalisme

"Necesitamos volver a mirar bien aquello que nos representamos como «alteridad defi ciente». Volver a mirar bien e l sentido de peric ibir, con perplejidad, cómo ese otro fue producido, gobernado, inventado y traducido." (SkJiar 2003: I 17). 1 més enlla, ens diu Tadeu da Silva que les actituds, e ls valors i les nonnes practi cats sobre les persones amb di scapacitat fonnen part d ' un di scurs hi storicament construH que no només afecta la PO sinó que també regula la vida de les persones considerades normals (Tadeu da Sil va 1997 citat per Skli ar 2003: 11 8). En definiti va, patim d ' un excés de normali sme que construeix l' alteritat defi cient. «L' altre» és i ha estat pensat, cosificat i mostrat.

Des d 'aqu í la normalitat ha estat inventada per després tancar i domesticar I' altre. Per tant, no hi ha alteritat defi cient sinó una mediocre normalitat. Si la construcc ió de la normalitat ha estat I'inici i e l final de la construcció de l' alteritat, del que es tractara és de desconstruir aquesta normalitat i tornar a mirar bé allo que es representa com a alteritat defi cient. Es tractara, com fan els Disability Studies9

, de descolonitzar i desconstruir I' aparell de poder i de saber que gira al voltant del que es naturalitza com l' a1tre defi cient.

En aquest sentit , la majori a de di scursos que generen exclusió i submissió es basen en la naturalització. "La naturalització consisteix en atribuir a la propia naturalesa de les coses l' origen deis seu s problemes" (Bouamama 1999:32). Els immigrants, els pobres, les persones amb discapacitat porten en ell s mate ixos e ls propis problemes. Així no cal qüestionar els processos ni les desigualtats socials: les causes principals deis problemes es troben dins les persones que els pateixen i la seva resolució és una qüestió de signe indi vidual. O' aquesta manera, ateses les seves característiques corporal s i de funcionament, les PO són les principals responsables deis seus problemes. Seguint Bouamama, en aquesta logica trobem la interioritzac ió de les cau es . És a dir, s' atribueixen causes internes a les per ones, els fenomens i comportaments que són fruit de causes ex ternes, economiques i soc ials. Per a1tra banda, i per tal d'ev itar la responsabilitat social, es desenvolupa la tendencia a creure que e l sistema és just i que, per tant , les di sfuncions han de ser atribu'ides a les persones (Bouamama 1999:33). [ des d ' aquí, el treball social acaba sent una operació de transfonnació de la naluralesa de les persones. 1 potser I' educació especial és el paradigma d 'aquesta obsessió per canviar, transformar, normalitzar les persones. Atribuir-ho tot a les capac itats de les persones no signifi ca res més

Intercanvi

1 97

Intercanvi

« La deficiencia no és una cues­

tión biológica sino una retórica

cultural»

98 I

42 Educació Social

que caure en el di scurs de la voluntat, la motivació o la beneficencia i allunyar­se deis processos socials.

Així es naturalitza el fenomen de l'exclusió social que pateixen les PD i, més encara, quan les presumptes causes personal s de la di sfunció se situen en el coso És a dir, com recorda Skliar "la presunción deque la deficiencia es, simplemente, un hecho biológico y con características universales, debería ser, una vez má , problematizada epistemológicamente: comprender el discurso de la deficiencia, para luego revelar que el objeto de ese di scurso no es la persona que está en una silla de ruedas ( ... ) sino los procesos hi stóricos, culturales, soc iales y económicos que regulan y controlan el modo a través del cual son pensados e inventados los cuerpos, las mentes, el lenguaje, la sexualidad de los otros. Para expresarlo aun más contundentemente: la deficiencia no es una cuestión biológica sino una retórica cu ltural. La deficiencia no es un problema de los deficientes y/o de sus fami lias y/o de los especialistas. La deficiencia está relacionada con la idea misma de la normalidad y con su histori cidad" (Skliar 2003: 120)

Bibliografia

Allué, M. (2003), DisCapacitados: la reivindicación de la igualdad en la diferencia. Bellaterra (Barcelona). Barton i DD.AA ( 1998), Discapacidad y sociedad. Morata. Madrid. Blanc, A.; Stiker, H.J. (2003), Le handicap en images: Les representations de la déficience dans les ouvres d 'art. Éres. Ramonville Saint-Agne. Bouamama, S. (1999), "El racisme de la diferenciació". Revista d ' Inlervenció Socioeducativa. N. l ¡ . EUES-URL. Barcelona. Colectivo Contra psicológico Esquizie ( 1997), "Imágenes de la alteridad", a Larrosa i Pérez de Lara (Coord) Imágenes del otro. Virus. Barcelona. Combrouze, D. (2003), "Personnes handicapées et fictions: deux ex igences contradictoires!" a Blanc, A.; Stiker, H.J.. Le handicap en images: les représenlalions de la déficience dans les ouvres d'art. Éres. Ramonville Saint­Agne. Freud, S. ( 1989), "Lo ominoso". Obras completas. Vol XVII. Amorrortu . Buenos Aires. Gardien, E. (2003), "La déficience esthétique comme di stance sociale singuliere", a Blanc, A. ; Stiker, H.J. , Le handicap en images: les répresentations de la déficience dans les ouvres d'art. Éres. Ramonville-Saint-Agne. Gardou, C. ( 199 1), L'image de soi "Incidente de la visibilité du handicap dan s la relation a autrui et aux groupes." En línia http://jl simon.free.fr/articleshtrnl imsoi.html ( 10/02/2000) Gardou, C. ( 1997),"Les personnes handicapées ex ilées sur le seuil". Revue européene du handicap mental, Dialogues, pp 6- 17. Gardou, C. ( 1999), Connaftre le handicap, reconna ftre la personne. Éres. Ramonville Saint-Agne.

Educació Social 42

Giami, A. (2003), "L'érotique du handicap", a Blanc, A.; Stiker.H.J ., Le handicap en images: les représentations de la déficience dans les oeuvres d'art. Éres. Ramonville Saint-Agne. Gutiérrez, E. (2008), "Imagen y comunicación. Ética sobre mujeres con di scapac idad" de les jornades Oportunidades en femenino . Mujer y discapacidad propuestas para una década. En línia a http:// www.inc1usiondigital.net [14/06/2008] LaIlemand, D. (1999), "Intégrer la différence, pas le handicap". Dossier Handicaps et handicapés. Informations sociales, n. 42. Larrosa, J.; Pérez de Lara, N. (1997), Imágenes del otro. Virus. Barcelona. Mabila, M. (2002), "El elemento político de la discapacidad en las artes y la cultura: Una entrevista con Mandla Mabila". Revista electrónica bi-mensual. N° 12. Enero-Marzo. Montobbio, E. (1995), "El falso yo en la persona con di scapacidad psíquica." La identidad difícil. Fundació Catalana Síndrome de Down. Barcelona. Montobbio, E. (2003), El viaje del señor Down al mundo de los adultos. Fundació Síndrome de Down. Barcelona. Murphy, R. (1990), Vivre d corps perdu. Le témoignage et le combat d'un anthrop%gue paralysé. Plon. Paris. Pérez de Lara, N. (1998), La capacidad de ser sujeto. Más allá de las técnicas en educación especial. Laertes. Barcelona. Peters, S. (1998), "La política de la identidad de la di scapacidad", dins Barton (comp) Discapacidad y sociedad. Morata. Madrid. PlaneIla, J. (2003), Cos i discursivitat pedagogica: bases per a la ideació corporal. Universitat de Barcelona. Tesi doctoral inedita, p. 153 PIaneIla, J. (2004) , Subjectivitat, dissidencia i dis-k@pacitat. Prdctiques d'Acompanyament Social, obra citada, p 53. PlaneIla, J. (2004), "La monstruositat dei s cossos discapacitats". Subjectivitat, dissidencia i dis-k@pacitat: prdctiques d'Acompanyament Social. Claret. Barcelona. PlaneIla, J. (2007), E/s monstres. Uac. Barcelona. Riu, C. (2005), "Unitat 11 : La di scapacitat i la no estandarització", a Riu, c., La contextualitat: del genere i ladiscapacitat. Associació Dones No Estimdards. Barcelona. Riu, C. (2005), "Unitat X: El cos, la imatge i la sexualitat", a Riu , c., La contextualitat: del genere i la discapacitat. Associació Dones No ESlandards. Barcelona. Riu, C. (2005): "Unitat XII: Historia recent de la dona i la discapacitat", a Riu, c., La contextualitat: del genere i la discapacitat. Associació Dones No Estandards. Barcelona. Riu, C. (2007), El normalisme: una practica violenta (material inedil) Romañá, T. (2003), "Cos, entorn, educació: de mem a estan~a" , Revista Catalana de Pedagogia, Vol. 2. Saint-Charles, D. (200 1), "Vers une reconstruction de l' identité des proches­soignants de personnes vivant avec des incapacités". Handicap-Revue de sciences humaines et sociales. N° 9. Sausse, S. (1996), "L'énigme des origines: quelques réflexions psychanalyliques sur handicap et sexualité". Handicaps el inadaptations-Les cahiers du Ctnerhi. N° 71

Intercanvi

199

Intercanvi

100 I

42 Educació Social

Sausse, S. ( 1996), Le miroir brisé. L 'enfanl handicapé, sa familia el le psychanalyste. Calmann Levy. Paris. Sausse, S. (200 1), Les représentations du handicap, accueiller la différence. En línia ( 10/0212002) http://www.espace-ethique.org Sausse, S. (200 1), D 'Oedipe a Frankenstein. Desc\ée de Brower. Paris. Skliar, C. (2003), "Acerca de la anormalidad y de lo anormal. Notas para un enjuiciamiento (voraz) a la normalidad", a Sldiar, C. (2003) ¿ Y si el otro no estuviera ahí? Notas para una pedagogia (improbable) de la diferencia. Miño y Dávila. Madrid. Stiker, U.J. ( 1997), Corps infirmes el sociétés. Dunod. Pari s. Thévenin, E. (2003), "L ' image du handicap dans des séries télévisées pour enfants: étude de deux exemples", a Blanc, A. ; Stiker, H.J. , Le handicap en images: les représentarions de la déficience dans les ouvres d'arl. Ére . Ramonvi lle Saint-Agne. Veil, C. ( 1999) , "L ' acqui sition du statut". Informalions sociales. Dossier Handicaps el handicapés. W 42

Po nenc ia marc de la sess ió d' es ludi sobre " Image n y comunicación. Éli ca sobre muje res con di scapac idad" de les Jornades "Oportunidades en femenino. Mujer y di scapac idad pro pues ta pa ra una década" o rganil zades per COCEMFE. Docume nl en Iíni a a www.inc lusiondig ila l.nel [consulta 14/06/20081.

2 Combrouze després d'analilzar 15288 personatges princ ipa ls i secundari s de pel·lfcules i series le lev isives conclou que 59 personalges són persones amb di scapac ilat. Pel que fa als sentimenls i re lac ions entre els personalges se sinletilzen en lres les actiluds deis personatges amb di scapac ilat diri g ides als va lids: a'lllamenl , agressivil al i crue ltat. En

els resultats mostra que ex iste ix una di scriminac ió entre els diferenls lipus de discapacitat. Entre e ls 59 personalges amb di scapaci lal esmenlalS, la di scapac ilal física represellla el

60%, la d iscapac ilal sensori a l e l 32% i la di scapac il al menlal el 5% reS lant. Per altra banda, lambé hi ha una clara preponderancia cap a les pe rsones discapac ilades ad ultes

de l sexe masc u I í. 3 Mandla Mabila és un arti sta visual que actualment in vestiga les imalges de la discapacitat

en I'a rl a la Uni vers ity of Wilwalersrand a Johannesburg (Sudilfri ca) 4 Malgral aixo hi ha opinions contrari es que, per poc re presenlati ves. s' han exclos com

a argument va l id . Thévenin en e l treball lilul al L 'image dll halldicap dans des séries télévisée pou/' enJalll.\': étude de deux exemples presenta una breu anali si de dues seri es le lev isives produYdes a Fran~a (Zorro i La petite maisoll dalls la prairie, més coneguda aquesta darrera a casa nostra com La casa de la pradera). Conclou que les produccions estudiades produe ixen una imalge posi liva de la di scapac itat. Segons diu . hi ha un esfor~ per oferir un 1I0c a les persones amb di scapacilal 101 ev ilanl les imalges de dolor eSleri l i la indiferenc ia. Sobre aixo , Thévenin fa una inlerprelac ió impregnada de cert res so de <bones intencions> que amaga la cara ass istenciali sta, nayf i innocent de les esmemades producc ions. En defini tiva , es mostra supe rfi cial en les seves conclusions en evitar la confrontac ió amb les conseqüencies negati ves de is missatges implfc it s de

les esmentades seri es. S Aquesta visibilitat incontrolable és e l que permet estab li r ce rt paral·le li sme enlre la

di scapac itat i el rac isme o, en altres termes , entre e l rac isme i I' anonnalofobia. 6 Un exemple d ' aques ta condi c ió re lati va de la d iscapac itat e l lro bem en Ousmane

Traoré : Ousmane pertany a I' etni a deis Minianka de Tourako lomba. situada a la reg ió de Ségou . Ousmane és un ho me negre amb e ls ull s blaus; per als Mini anka e ls ull s blaus són una di scapac ilat. Aq ue ll s que presenten aquesla carac teríslica són des linals a tre ball ar a les mines d 'or. Ousmane estar conven~ ut de l seu handicap i de la seva lI etj or. Va l a dir que, segons e ls cano ns d 'eSlelica occ identa l, i prec isa me nl pe r la

Educació Social 42

diferencia radical que ostenta, aquest jove es consideraria molt atractiu dins del nostre terri lOri cultural. Així doncs, e l defec te, la defic iencia, no sempre és la mateixa sinó que esta subjecta a la interpretac ió de I' a ltre-estandard ,

7 Aquest concepte d ' un <e l! mateix diferent> sorge ix de la proposta de Núria Pérez de Lara - e fec tuada en la seva obra La capacidad de ser sL/jel o- en la qual convida a re l!egir la di scapacitat des del concepte <panir d'el! >, Aquest, expl ica I' autora, és un concepte i una practica que posen en circulac ió les dones ita li a~es del pensament de la diferencia amb I' objec tiu de crear un simbolic femení. (Pérez de Lara 1998:227)

8 Carme Riu és pres identa de l' Assoc iac ió Dones No Estlmdards: " la nostra Assoc iació neix a causa de la necessitat de posar en evidencia la violencia que es manifesta a totes les dones considerades no estandard (" ,), La nostra Associac ió represen ta el sector de les dones amb discapac itat i aquest col,lectiu pateix en un grau molt alt la desocupació, la vio lenc ia, marginac ió i I' ai'll ament per raons de genere i de di scapac itat en e ls ambits laboral, familiar, educatiu , en la planifi cac ió de I' habitat, de transpon i serveis i en e l tracte psicosocial convencional." (Riu 2005: 136)

9 Els Di sability Studies constitueixen un camp irregular d ' es tudi s fil osOfics, Iiterari s, po lítics, culturals, etc, que es donen en e ls pa'isos de parla anglesa, e ls quals presenten una clara intenció de repensar la di scapacitat a partir de la crítica als elements de poder i saber que natu ralitzen la di scapac itat.

Intercanvi

1101