INFORME DEL SECTOR DE LA CONSTRUCCIÓ (document de treball)

‘Avaluació dels impactes ambientals, socials i econòmics del sector de la construcció a Catalunya’, elaborat per Albert Cuchí i Societat Orgànica. Document de base per al debat de l’Estratègia per al desenvolupament sostenible de Catalunya. Juny de 2009

2

RESUM EXECUTIU [3-4] INTRODUCCIÓ [5-6] LA SOSTENIBILITAT EN EL SECTOR DE LA CONSTRUCCIÓ [7-17] PRINCIPALS IMPACTES SOCIOAMBIENTALS, INDICADORS I LÍNIES D’ACTUACIÓ [18-42]

IMPACTES – 19 INDICADORS – 28 LÍNIES D’ACTUACIÓ - 40

ANNEX: DESCRIPCIÓ DEL SECTOR [43-107]

ESTAT DE LA QÜESTIÓ DEL SECTOR DE LA CONSTRUCCIÓ: D’EUROPA A CATALUNYA – 44

EUROPA - 44 ESTAT ESPANYOL - 54 CATALUNYA - 73

ELS AGENTS DEL SECTOR I EL SEU PAPER - 95

* El present document és un document de treball i en cap cas es pot assumir com una posició oficial del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) de la Generalitat de Catalunya.

3

El sector de l’edificació a Catalunya l’entenem com el sector encarregat de produir i mantenir l’habitatiblitat necessària per aixoplugar les activitats socials. En el present informe es proposa una acció global en el camí de la transformació dels sector de l'edificació cap a un sector integrat i basat en la rehabilitació i en l'eficiència en les emissions. El sector de l’edificació a Catalunya:

- Constitueix una llarga cadena d’actors que operen a diferents escales i amb diferents responsabilitats amb repercussió ambiental. Això implica des de planificadors fins a usuaris, des de l’administració fins a tècnics, industrials, finançadors, etc.

- No té definits objectius ambientals globals. - Es caracteritza per un fort tall entre la producció d’edificis –que es considera producte d’un sector econòmic- i la ocupació i utilització

d’aquests edificis; - És un sector intensiu en l’ús de materials i d’energia, tant per la producció com pel manteniment de l’habitabilitat. Aquesta intensitat

material i energètica creix de forma continuada, tant per metre quadrat construït com globalment. La crisi econòmica, però, pot deturar aquest darrer aspecte.

- És un sector amb una forta i difosa empremta. Aquesta petjada és en l’àmbit territorial, com en els de l’ocupació i la demanda de productes a la indústria, així com sobre la mobilitat.

- Tot i el seu fort creixement dels darrers anys, no aconsegueix satisfer la demanda d’habitatge. Respecte a Europa, el que caracteritza el sector de l’edificació és un metabolisme accelerat, molt pronunciat en els darrers anys, i una forta presència en l’economia del sector de la construcció d’edificis –el que probablement remetrà amb la crisi. També es caracteritza per una elevada petjada en emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, fet que és especialment greu si tenim en compte els compromisos contrets per l’estat espanyol en la lluita contra el canvi climàtic el major repte –ambiental i econòmic- pel sector de l’edificació al nostre país.

4

Els impactes més significatius -estructurats per àmbits- del sector de l’edificació són (en negreta els impactes a prioritzar en l’Estratègia): ÀMBIT TERRITORI

• Ocupació de sòl • Destrucció de la matriu biofísica existent • Alteració del territori per activitats extractives i abocaments degudes a l'elevada demanda de materials

ÀMBIT SECTORS D'ACTIVITAT ECONÒMICA

• Inadequació a la demanda i a la necessitat social a satisfer • Elevada demanda de ma d'obra directa e induïda • Elevada demanda de materials

ÀMBIT ENERGIA I CANVI CLIMÀTIC

• Elevada emissivitat en la fabricació de materials • Elevada emissivitat en l'ús dels edificis

ÀMBIT MOBILITAT

• Elevada demanda de mobilitat de materials • Elevada demanda de mobilitat de persones per allunyament dels serveis

ÀMBIT AIGUA

• Elevada demanda d'aigua per a usos domèstics

ÀMBIT RESIDUS

• Elevada generació de residus de fabricació, d'obra i enderroc

5

La demanda de sostenibilitat implica el reconeixement d’aquesta degradació ambiental i la necessitat de transformar el model productiu de forma que tanqui els cicles materials evitant la generació de residus i la destrucció del medi.

Aquest document forma part dels estudis sobre la sostenibilitat en el marc de l’Estratègia per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya. L’objectiu d’aquest document es definir i descriure el sector de l’edificació des d’una perspectiva adient per tal de poder determinar el seu comportament ambiental davant dels possibles escenaris de futur i de les possibles accions per intervenir-hi sobre aquest comportament. En aquest sentit, el document proposa una consideració del sector de l’edificació molt caracteritzada des de la seva vessant ambiental, fent-ne una lectura apropiada per les finalitats de l’Estratègia. I per fer-ho, el document parteix d’una consideració de la sostenibilitat que cal fer explícita. La demanda de sostenibilitat neix de la constatació i la presa de consciència del sistemàtic deteriorament del medi ocasionat pel model productiu industrial nascut al segle XVIII, desenvolupat durant el XIX i estès a tot el planeta -com a suport d’un model social desitjable i avalat per les institucions institucionals- durant el segle XX i, especialment, des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

A les societats tradicionals –amb una base de recursos orgànica- el manteniment de la capacitat productiva de la biosfera és una necessitat que es fa evident d’una forma ràpida quan els sistemes de producció no la tenen en consideració. L’extracció de materials del medi biosfèric per satisfer les necessitats socials implica la retirada de nutrients que cal retornar al medi explotat per tal de no minvar la productivitat del sistema. I aquest fet transforma el retorn dels residus al medi en un perenne objectiu dels sistemes tècnics orgànics, que sovint obliga a realitzar complexes operacions tècniques de costós manteniment. El retorn dels nutrients és tant determinant que es pot considerar que les societats tradicionals usaven la biosfera com una ‘gran màquina’ que empra l’energia solar per retornar els residus a la qualitat de recursos. Però en el nostre sistema industrial -de base mineral en lloc de la base orgànica de les societats tradicionals- els residus no tenen aquest valor productiu. No cal retornar els residus al sistema productiu per obtenir nous recursos; al contrari, aquests serien un destorb. Per tant, tots els materials mobilitzats pel sistema productiu acaben convertits en residus dels que cal desfer-se: com a residus del procés de producció o com a residus del procés de consum dels productes. No és casual que el símbol del model industrial sigui la

6

xemeneia, un artefacte la utilitat del qual només és dispersar residus a l’atmosfera. El sistema industrial és genèricament productor de residus. Es basa en un bombeig sistemàtic de materials des de la litosfera –que és el seu pou fonamental de recursos- cap a la superfície terrestre. Un bombeig continuat, i en continuat augment per satisfer l’augment de demanda de producció que exigeix la seva promesa de progrés i la seva extensió a una creixent Humanitat. Un bombeig que ha generat bona part dels problemes ambientals que ara reconeixem, i entre els que es troben els més crítics, com ara el forat de la capa de ozó, el canvi climàtic, la contaminació de les aigües, del aire i dels sòls i que -en gran mesura- estan implicades en la pèrdua de biodiversitat. La demanda de sostenibilitat implica el reconeixement d’aquesta degradació ambiental i la necessitat de transformar el model productiu de forma que tanqui els cicles materials evitant la generació de residus i la destrucció del medi. I, així mateix, el reconeixement de la generació de desigualtats que el model industrial suposa en la seva generació i expansió, doncs es suporta en la externalització dels costos ambientals que no s’inclouen en el preu dels productes, i que suposa una destrucció del medi biosfèric que afecta a qui hi viu de ell, carregant també costos a les generacions futures. Donat que el sistema industrial no ‘reconeix’ la necessitat de tancar els cicles materials a causa que els residus no tenen cap incidència en la reproducció del procés productiu -i tampoc ho fan en gran mesura els impactes que ocasiona- és necessària la generació d’una exigència social sobre el sistema productiu per tal de reconduir-lo a un sistema que operi en cicles tancats. Una exigència que s’oposa a la pròpia dinàmica del sistema productiu industrial i, per tant, genera tensió social doncs, malgrat el reconeixement dels problemes ambientals que denúncia i vol evitar, és considerada com un obstacle per obtenir els avantatges del

sistema productiu, i en conseqüència regressiva respecte als beneficis socials que sustenta. Com a producte natural d’un procés de presa de consciència que neix de la constatació de la degradació del medi, de la identificació de les seves causes en la contaminació, i de l’origen d’aquesta contaminació en els residus industrials, l’exigència social sobre el sistema productiu s’ha desenvolupat des de la idea de limitació progressiva de la possibilitat d’emissió de residus al medi per part del sistema productiu industrial i, per tant, de la seva capacitat contaminant –i en conseqüència destructiva- del medi. És per això que la condició de limitació en la generació de residus és l’element determinant en les polítiques de sostenibilitat, limitació que –a mesura que vagi augmentant les restriccions sobre el sistema productiu- implicarà transformacions socials, transformacions que han de fer-se compatibles amb una reducció de les desigualtats i el manteniment de la cohesió social.

8

Si la sostenibilitat suposa l’establiment de restriccions a la capacitat d’emetre residus -de contaminar- del nostre sistema productiu, en darrera instància l’objecte de la restricció és la generació d’utilitats del sistema econòmic, això és, dels ‘satisfactors’ de les necessitats socialment expressades. Això demana transcendir la visió de ‘sector econòmic’ que habitualment es defineix des del conjunt dels agents i processos que generen l’oferta d’un tipus de producte en el mercat. El sector de la construcció està tradicionalment definit com el sector econòmic que es dedica a la construcció d’edificis prenent com a base una oferta de materials de construcció -generada per diversos sectors industrials no sempre exclusivament dedicats al proveïment del sector de la construcció- i de sòl edificable generat no des d’una activitat econòmica sinó des d’una activitat política com és la planificació urbanística. Un cop servit el producte del sector de la construcció –l’edifici- aquest és ‘consumit’ per l’usuari en un procés que ja no constitueix part del sector de la construcció si no és per la intervenció ocasional en la rehabilitació o enderroc de l’edifici. Considerar la vessant ambiental del sector de la construcció d’edificis suposaria -en una translació exacta del seu àmbit com a sector econòmic- la consideració dels impactes ambientals generats estrictament pels processos de construcció dels edificis. Però el cert és que l’ús dels edificis, encara que no sigui una activitat econòmica reconeguda com a tal, demanda la utilització de nous recursos materials –energètics, aigua, etc.- que són en bona part determinats per les característiques del ‘producte edifici’ que ha generat el sector de la construcció d’edificis. De la mateixa manera que la política ambiental del sector de l’automòbil està

indubtablement lligada a les prestacions funcionals del vehicle quan està en ús, la incidència de la normativa ambiental sobre el sector de la construcció te actualment molt més a veure amb les prestacions de l’edifici que en els processos que el produeixen. Però encara així és millorable. Malgrat l’eficiència energètica dels vehicles ha augmentat de forma espectacular els darrers anys, a Europa el consum energètic i les emissions globals generades per l’ús del automòbil també han augmentat sensiblement en aquests mateixos anys, amb el que l’acció sobre les característiques del producte es revela insuficient. Aquesta insuficiència també és produeix en el cas de l’edificació. I així com la Unió Europea ja ha aprés que l’objecte de l’eficiència ambiental no ha de ser tant l’automòbil –el producte- com la mobilitat –la utilitat que satisfà-, i que és des de l’eficiència ambiental de la satisfacció de la demanda de la mobilitat -incloent la seva racionalització- com s’ha d’afrontar el problema del qual el impacte de l’ús de l’automòbil és un factor determinant però tant sols un factor, igualment cal definir l’enfocament ambientalment adequat en el que abordar el sector de la construcció d’edificis. Més encara quan la demanda d’impactes ambientals induïda pel sector de la construcció d’edificis sobre els sectors industrials que li subministren els materials te un pes molt determinant –per exemple, un mínim d’un terç sobre les emissions de CO2 associades al cicle de vida de l’edifici front un màxim d’una sisena part en el cas de la fabricació dels components d’un automòbil- així com les demandes de mobilitat lligades a la implantació de l’edificació, que fan que les activitats productives estrictament vinculades al sector de la construcció d’edificis siguin ambientalment molt reduïdes front aquests altres factors lligats a l’edificació.

9

És per això que el sector de l’edificació ha de ser definit i abordat, des de l’anàlisi de la seva sostenibilitat, com el conjunt de les activitats destinades a produir i mantenir l’habitabilitat necessària per aixoplugar les activitats socials. Una habitabilitat que es procura en unes condicions socialment acceptables i, per tant, socialment definides que sovint excedeixen l’estricte àmbit de les condicions higièniques per incloure l’accés a serveis i equipaments considerats bàsics en una societat actual, el que inclouria decisions relatives a la seva disposició sobre el territori i la seva relació amb els serveis urbans. Entès des d’aquesta visió, el sector de l’edificació comprèn la demanda de generació de residus -i dels impactes associats- necessaris per fabricar els materials de construcció, bastir els edificis i fer-los habitables durant el seu ús, així com incidència de la mobilitat dels materials implicats, i en la mobilitat de les persones. El sector abasta un ampli ventall d’activitats –des de la fabricació de materials a la planificació urbanística- així com de diferents agents –des de l’administració fins als mateixos usuaris dels edificis- amb papers sovint complexos i articulats a escales diverses. Per tal de fer accessible aquesta complexitat, el sector de l’edificació com a productor i mantenidor d’habitabilitat ha de ser caracteritzat com a generador d’una demanda concreta de residus –amb uns impactes ambientals definits- articulats sobre uns processos de decisió per part dels diferents agents que els determinen. El quadre de quines decisions, en quin moment, per part de quin agent, amb quins objectius i en quin marc d’actuació generen la demanda de producció de residus, es cabdal per entendre el paper ambiental del sector i poder intervenir-hi.

Els fluxos materials de l’habitabilitat Si entenem la habitabilitat com una utilitat fornida per uns recursos que són consumits –transformats en residus- per obtenir-la, quins són els fluxos materials precisos per generar i mantenir l’habitabilitat avui en dia a casa nostra? Quin tipus de materials i en quines quantitats constitueixen la dinàmica material que permet l’habitabilitat? Si analitzéssim un habitatge estàndard –avui dia encara la unitat bàsica d’habitabilitat socialment acceptada- a casa nostra, en concret a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, constituït per una residència familiar d’uns 90 metres quadrats amb una distribució i un equipament així mateix estàndard, els fluxos materials que caracteritzarien la seva dinàmica material serien (dades homogènies del 2000-2003 sobre estudis propis amb dades pròpies, de l’ICAEN i del DMAH): Residus domèstics 1,70 kg/habitant i dia Materials de construcció 3 kg/habitant i dia Energia 2 kg CO2/habitant i dia Aigua 168 Kg/habitant i dia Els residus domèstics El primer flux ens parla d’un seguit de materials que els usuaris introdueixen en l’habitatge, una munió de materials molt diversos –matèria orgànica, plàstics, metalls, fusta, etc.- amb metabolismes molt variables que abasten períodes de residència diversos –hores o pocs dies per certs productes alimentaris, fins a molts anys per a equips o mobiliari- i que tenen utilitats tremendament dispars, generalment lligades a les activitats que aixopluga l’habitatge i no tant a la determinació de les condicions ambientals que demanden, i que seria la utilitat pròpia de l’edificació, encara que certs equips i

10

mobiliari –com ara calefactors, climatitzadors, làmpades, catifes, cortines, etc.- hi tenen una relació més o menys directa. Mesurats a través del seu flux de sortida com a residus, mercès a la comptabilitat que hi fa el municipi –el gestor encarregat de recollir i tractar els residus- la responsabilitat de l’edificació és reduïda a causa de la ja comentada baixa relació amb el que és estrictament propi de l’habitabilitat d’aquest flux material. Però cal tenir una visió diferent si tenim en consideració que, al ser el lloc a on aquests materials es transformen en residus, l’edificació és el primer graó en l’estratègia urbana de reciclatge de materials –i, per tant, de minimització d’abocat de residus al medi- i que és una de les demandes de mobilitat urbana determinants. L’edificació és el receptor d’una gran quantitat de productes –portadors d’utilitat- que són consumits per les activitats que aixopluga, resultant per tant –i simètricament- un emissor dels mateixos materials un cop transformats en residus. La disposició de l’edificació genera, doncs, una demanda de mobilitat d’aquests materials i residus, una mobilitat consumidora de recursos i, per tant, de generació de residus que, en bona part, depenen de la disposició espacial de l’edificació. De la mateixa forma que en el cas de la mobilitat de les persones, la dinàmica material social té molt a veure amb la disposició de l’edificació sobre el territori i de la forma urbana que adopta. La dinàmica d’aquest flux material està molt lligat a la dinàmica mateixa del sistema productiu global. El increment del consum d’utilitats du sovint aparellat –malgrat els anuncis de ‘desmaterialització’ del sistema productiu- un increment del flux de materials que les suporten i, amb ell, dels recursos precisos per moure aquest flux. El creixement de la taxa de residus sòlids urbans i el seu lligam amb el creixement econòmic n’és una mostra.

La necessitat del creixement continuat de les infraestructures de mobilitat de persones i materials –contemplades com mostra del progrés continuat- i la seva relació amb els nuclis habitats ens fa també avinent aquest lligam entre els beneficis del sistema industrial i la necessitat d’incrementar els fluxos materials que usa. Respecte a l’edificació, el increment dels residus sòlids urbans malgrat pugui ser compensat per una gestió més acurada que els recicli en major mesura i de forma més eficient, anirà comportant exigències sobre la mobilitat urbana d’aquests fluxos materials que incidirà sobre l’espai urbà i la seva conformació i, indubtablement, sobre els recursos precisos per moure’ls. El Codi Tècnic de L’Edificació ha introduït demandes als edificis per tal d’assegurar l’adequat paper com a primer esglaó de la recollida selectiva de residus. Les directives europees de RSU han anat augmentant l’exigència sobre aquests residus i estableix escenaris cada cop més rigorosos. Però els edificis tenen una vida superior als 50 anys, i els models de recollida de residus que es plantegen estan en concordança amb els actuals models de gestió de RSU, sense pensar que limiten i condicionen les possibilitats de futurs models molt més estrictes en la qualitat de la recollida selectiva i que són necessaris per una gestió dels fluxos materials més eficients. Els edificis actuen així com una rèmora, un condicionant determinant en el disseny de futurs models de gestió de RSU que hauran de definir-se sobre la rigidesa que determini la configuració de les edificacions front a ells. Els models de gestió dels RSU són definits –en el marc normatiu més general- pel municipi, com a responsable d’aquests residus. Donada la capacitat normativa dels municipis en l’àmbit de l’edificació, que els hi permet actuar sobre la configuració dels espais dels edificis a través de la planificació i gestió urbanística,

11

sembla que aquesta és la escala adient per organitzar estratègies d’escala urbana en la gestió dels RSU que incloguin el disseny adequat de les edificacions com a part d’aquesta gestió, en escenaris que contemplin la durada dels edificis com a factor determinant. D’altre banda, l’accés a aquests productes tot i ser discrecional per part de l’usuari comporta implicacions del model urbà en el model d’accessibilitat, de forma que determinats models urbans generen sistemes de distribució dels productes lligats a elevades demandes de mobilitat i, en definitiva, de consum de recursos lligats a la seva disponibilitat. La forma urbana en la que s’implanta l’edificació és un factor important, doncs, en els models de mobilitat i en el cost en recursos i residus de l’accés als materials d’aquest flux. Els materials de construcció El segon flux material considerat és el que comptabilitza els recursos emprats per a la construcció de l’edifici, pels materials i elements que el constitueixen. Un flux singular perquè és el grup de materials que configura l’edifici i determina els seus espais, establint l’àmbit en el que es proveirà l’habitabilitat. La disposició dels materials determina en gran mesura el comportament funcional de l’edifici i, amb ell, la demanda de futurs recursos per mantenir la seva habitabilitat. La demanda energètica de l’edifici -entesa com la necessitat d’aportar un flux d’energia determinat en tipus, quantitat, lloc i moment d’aplicació per garantir l’habitabilitat- està determinada per la disposició espacial dels materials que constitueixen l’edifici, en tant de la seva disposició i propietats s’esdevé una resposta física amb el seu entorn –en quant a intercanvis energètics- que determina les condicions ambientals interiors.

Igualment, molts elements de la construcció determinen la demanda de recursos com l’aigua, ja sigui decidint l’equip –com les cisternes dels WC o les aixetes- ja sigui determinant la possibilitat de captació i emmagatzematge o de reciclat d’aigües grises. Però també la conformació d’aquests materials demanda la generació de residus en els processos de fabricació. Uns residus nombrosos i escampats per una ampla geografia d’abast mundial, residus provinents de un enorme estol de processos productius, donat que cada edifici és una inèdita combinació de centenars de productes de molts diferents orígens i de molts diversos processos de transformació. Aquest flux és inèdit a la majoria de les comptabilitats ambientals de l’edificació a causa de la dificultat de la seva mesura. Només amb eines específiques que permetin tractar els documents a on es troba aquest tipus d’informació –els estats d’amidaments dels projectes d’arquitectura- es poden obtenir les dades necessàries. Actualment, a Catalunya, disposem d’aquests instruments i podem tenir informació pertinent d’aquest flux i de la seva evolució temporal. Bàsicament, entre 2 i 3 tones de materials de construcció s’empren per a bastir un edifici, en funció de la seva tipologia i ús. Una quantitat de material emprada en més del 60% en els elements estructurals de l’edifici –fonaments, elements de

12

contenció a soterranis i sostres i pilars- construïts a base de formigó armat. Un estol de materials que han evolucionat des de processos de producció que empraven menys de 5 MJ/kg (>1,5 kWh/kg) fins a més de 150 MJ (>40 kWh/kg) en els materials més nous en el sector de l’edificació com són els plàstics i alguns metalls com l’alumini. El següent quadre mostra l’escandall de materials en un edifici destinat a habitatge social en la tipologia més econòmica en l’ús de recursos –el bloc aïllat d’habitatges- com a exemple per considerar aquest volum de materials. GRÀFIC 1

Edifici de referència de INCASOL

Uns materials de construcció que eren basats fa cinquanta anys essencialment en materials locals -obtinguts a menys de 40 km del lloc d’utilització- però que han evolucionat cap a materials originaris de llocs situats a escala continental o global, amb una externalització dels impactes generats per obtenir-los i transformar-los. D’altre banda, la construcció i manteniment d’edificis s’avalua -a escala europea- en un 24 % del conjunt del requeriment total de materials -probablement molt més a Espanya i a Catalunya degut tant al tipus de construcció com al increment diferencial respecte a Europa de l’edificació els darrers anys- el que suposa una gran quantitat tenint en consideració que es tracta en gran mesura de materials poc manufacturats i, per tant, amb una massa inclosa en el producte final molt elevada respecte a la que ha calgut extreure per obtenir-la. Les futures restriccions en l’abocament de residus en aquest flux generades per l’acció social front la contaminació ocasionarà canvis determinants. Per exemple, la limitació d’emissions de gasos d’efecte hivernacle contemplada en els compromisos adquirits per l’Estat Espanyol en el marc europeu del Protocol de Kyoto, afecta als principals productors de diverses línies de materials crítics pel sector: ciment, acer, ceràmica i vidre. A més, la proliferació de petites empreses productores d’algun d’aquests materials, així com d’altres productes no tant determinants, fa que bona part de la producció de materials de construcció caigui de la part dels sectors difosos, sense que, hores d’ara, hi hagi una estratègia per abordar la seva eficiència en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, ni s’hagi fet una anàlisi a escala estatal de quin percentatge de

13

producció de materials de construcció entra als sectors difosos o als sectors contemplats a la Directiva. També cal considerar en aquesta qüestió el fort impacte que el transport de materials de construcció genera sobre el transport de mercaderies, particularment per carretera. Encara que és difícil de segregar edificació d’obra pública, el sector de la construcció genera prop el 60% d’aquesta mobilitat i de les emissions associades. Altres limitacions a l’emissió de residus afecten a un conjunt productiu molt divers. En concret, les limitacions a l’abocat de residus a l’aigua és un camp d’elevada afectació, així com el control de l’abocat de residus al sòl. La quantitat de materials i de processos implicats –més quant més moderns, consumidors d’energia i de més gran mobilitat associada- fa del sector de la producció de materials un gran generador de residus. Alhora, el mateix procés de construcció és un important generador de residus materials. Tot i que els consums energètics dels processos constructius són dèbils front les quantitats d’energia precises per fabricar els materials i els consums energètics dels edificis en funcionament, els danys ambientals ocasionats pels processos constructius poden ser localment considerables, en especial sobre l’erosió i destrucció de sòls i, més especialment, en la generació de grans quantitats de residus materials provinents de retalls, sobrants, embolcalls i pèrdues. L’abocat incontrolat de residus de construcció és una de les afectacions ambientals de més visibilitat del sector, que denuncia la seva ineficiència. Les normatives tenen una forta incidència sobre aquest flux, tot i que no hi ha estructurada una estratègia global relacionada amb la

seva consideració ambiental. Tant sols temes concrets –com ara el control de la demanda energètica o de l’abocat de residus de construcció- han estat abordats molt recentment per la normativa, amb el que no han estat encara assumits d’una forma absoluta pel sector. La majoria de normativa afecta la qualitat prestacional dels materials, i la qualitat ambiental relacionada amb els processos de fabricació i la seva incidència ambiental són encara testimonials, lligats a famílies concretes de materials, i sense una visió global d’incidència sobre el sector. En un entorn normatiu força desenvolupat i molt estructurat, aquesta mancança resulta tant evident com l’oportunitat d’usar una estructura normativa molt implantada per a fer-ho. En aquest sentit, l’administració te un paper rellevant. Tant com a promotor d’edificació –i per tant un dels més importants definidors de l’edificació com a ‘producte’- com en el seu paper com a generador de normativa reguladora. L’arquitecte, com a prescriptor, pren decisions sobre els impactes ambientals generats pels residus de fabricació dels materials que es troben en l’edifici. Unes decisions que no disposen d’una sistemàtica informació que les avali en aquest punt. De la mateixa manera que el promotor de l’edifici, en la seva tasca de definició de la qualitat que ha de tenir l’edifici que produeix, tampoc té informació organitzada que li permeti actuar sobre els residus generats per la fabricació dels materials que l’han de composar. Aquest flux es caracteritza també per un metabolisme singular, que fa que la majoria dels materials que el configuren entrin en el moment de la construcció de l’edifici –quan es constitueix l’habitabilitat- i se’n vagin quan aquesta habitabilitat es desarticula amb l’enderroc de l’edifici. No obstant, no és en absolut negligible la quantitat de materials emprats en la renovació d’alguns elements

14

constructius durant la vida dels edificis –com els revestiments o les instal·lacions- sobre tot en determinats tipus d’edificis, com els destinats a usos comercials. No obstant, la informació estadística disponible ens parla d’una forta dominància de l’activitat de la nova construcció en el sector front la rehabilitació en els darrers anys. L’energia L’ús d’energia pel manteniment de les condicions d’habitabilitat i per les activitats que aixopluga l’edifici, és un altre flux decisiu en la generació de residus lligats a l’edificació i a la utilitat social que aporta. L’ús d’energia als habitatges suposa el 14% de l’ús final de l’energia a Catalunya; amb el sector serveis, molt lligat a l’ús d’edificis, suposa més d’un quart del total. Bàsicament destinada a climatització i a il·luminació, l’ús de l’energia destinada a la consecució de l’habitabilitat suposa prop del 50% del consum total a la llar, més encara si considerem el creixement dels darrers anys en els aparells d’aire condicionat, el consum dels quals sovint es considera al capítol d’electrodomèstics. Front els sistemes tradicionals d’obtenció de l’habitabilitat, el nostre model industrial confia cada cop més en l’ús de sistemes mecànics alimentats per energia comercial per tal de mantenir les condicions ambientals adequades dels espais. El confort ambiental està avui en dia indissolublement lligat no ja a unes condicions determinades sinó a la capacitat de tenir control sobre aquestes condicions, el que només és possible amb l’ús dels sistemes esmentats. La font energètica que aporta el recurs per als diferents usos domèstics és determinant en els residus generats per l’obtenció de cada utilitat. L’energia elèctrica –la font de més qualitat- pot ser

utilitzada per a satisfer qualsevol demanda energètica, però a costa d’elevades emissions degut a un mix elèctric espanyol força emissor –un promig de més de 500 gr./kWh de CO2 els darrers anys- que resulta poc competitiu ambientalment en els usos tèrmics front a unes emissions de 205 gr./kWh imputables a la combustió del gas natural. Així, l’oferta energètica resulta un primer factor determinant en l’emissivitat de l’edificació en l’ús d’energia: les fonts de subministrament determinen bona part de l’emissivitat imputable. La demanda d’energia per satisfer la necessitat n’és un altre factor. En el cas de la demanda d’energia per climatització –la més important quantitativament de les lligades a l’habitabilitat- depèn d’un seguit de condicions que abasten des de preexistències com el clima fins a característiques dissenyades en els edificis com són el factor de forma –que relaciona la quantitat de tancament per unitat de volum tancada i que te molt a veure amb el tipus d’edifici i la seva grandària- així com el comportament tèrmic d’aquests tancaments –aïllament, inèrcia- o l’orientació dels forats, que influeix en la captació solar directe. També l’eficiència de les instal·lacions que han de transformar, conduir i distribuir l’energia fins al lloc a on és demandada i en el moment en que ho és suposen un factor important en l’ús de l’energia. Demanda i eficiència de les instal·lacions, considerades juntes, determinen una qualitat global de l’edifici que és la seva eficiència energètica. Una eficiència energètica que és reconeguda i valorada amb la certificació energètica d’edificis que permet qualificar un edifici amb una lletra entre l’A i la G –com els frigorífics o els automòbils- en funció de la seva comparació amb la dels altres edificis. El Codi Tècnic de l’Edificació incideix sobre la demanda i l’eficiència energètica dels edificis i estableix nivells

15

mínims, així com el Decret d’Ecoeficiència abunda en aquesta qüestió. Igualment, les normatives –tant el Codi Tècnic com el Decret d’Ecoeficiència i, en origen, moltes normatives municipals- fomenten la disposició de sistemes de captació d’energia solar –tèrmica i fotovoltaica- en els edificis, obrint així una via en la discussió sobre la relació entre oferta i demanda energètica que genera lectures diverses quan s’enfronta a les polítiques econòmiques en vigor que, per fomentar la competència, distingeixen entre productors i distribuïdors i, naturalment, amb una separació del destinatari de la utilitat de l’ús de l’energia que es considera sempre el seu consumidor. Cal, però, considerar que aquestes certificacions i normatives són recents i afecten una part reduïda del parc d’habitatges. En general, els edificis existents en el parc edificat presenten força ineficiència tant en la seva pell com en les seves instal·lacions, malgrat la incidència de normatives precedents tant espanyoles com catalanes. L’últim factor determinant en l’ús de l’energia i la corresponent generació d’emissions és l’ús i la gestió. Un ús inadequat o no previst de l’edifici o una gestió poc curosa dels sistemes o poc adequada a l’ús, poden ocasionar increments molt elevats de l’ús d’energia. El model de gestió de l’energia en els edificis –molt atomitzat i poc professional- fa que, amb preus de l’energia reduïts, l’eficiència es perdi en gran mesura en aquest punt. El nou Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques en els Edificis (RITE) incideix en la gestió, com també ho fa en el manteniment de l’eficiència dels sistemes amb l’exigència de revisió de calderes i altres transformadors energètics, però el parc privat d’escala

familiar fa que l’eficiència en l’ús i gestió de l’energia en l’edificació excedeixi l’àmbit estrictament normatiu i, tradicionalment, es mogui a través de campanyes d’informació i sensibilització. La importància d’aquest flux energètic rau en que el principal residu que genera són les emissions de CO2, un gas d’efecte hivernacle i, per tant, que afecta al problema ambiental més crític que ens afecta a escala global i sobre el que ja existeixen restriccions a l’emissió a les quals estem compromesos. L’habitatge de referència -usant gas per calefacció, ACS i cocció i electricitat per electrodomèstics i il·luminació- emet unes 3 tones de CO2 anuals (prop de 6 tones si fos una llar amb subministrament elèctric com a única font energètica). Juntament amb les emissions generades en la fabricació dels materials que configuren l’edifici –i ja comentades anteriorment- el sector de l’edificació a escala espanyola va demandar el 2005 unes emissions de gasos d’efecte hivernacle equivalents a un terç del total estatal comptabilitzats amb els sistemes de còmput del Protocol de Kyoto. Els escenaris post-Kyoto seran molt més restrictius –més encara a nivell europeu- amb el que la pressió sobre el sector de l’edificació serà forta i determinant, convertint a aquest flux –i al flux de materials, també implicat per la seva elevada emissivitat- en punta de llança de qualsevol política de reducció d’emissions. El paper dels diferents agents que intervenen en el sector és clau i, malauradament, difícil de coordinar a causa que la distribució de responsabilitats en la presa de decisions que afecten l’emissivitat del sector és extensa, poc coordinada i encara poc evident des de cada agent. Més encara quan el consum d’energia es deriva d’un estol de factors molt diferenciats però dependents, com els que determinen la demanda o els que articulen un procés de captació,

16

transformació, distribució i ús de l’energia molt fraccionat a diverses escales, tant a escala del sistema energètic global com a l’interior dels mateixos edificis. Les decisions que afecten a les emissions imputables al ús de l’energia en la consecució de l’habitabilitat depenen de factors i agents que s’expressen en moments diferents, en llocs diferents i amb interessos diferents, i sense una cadena clara de transmissió de responsabilitats en la continuïtat d’aquestes decisions. El sector de l’edificació és, en aquest sentit i en aquest flux, un sector ‘fora de control’. L’aigua Quantitativament, l’aigua suposa el flux més important dels que travessen l’edificació i, en concret, l’habitatge estàndard. Un flux majoritàriament generat durant l’ús de l’edifici i lligat a les activitats que s’hi desenvolupen al seu interior més que a les condiciones d’habitabilitat dels espais que, en última instància, el que demanden es controlar la presència i circulació de l’aigua líquida i del vapor d’aigua en l’edifici. Un flux caracteritzat per un seguit de circumstàncies que el converteixen en un indicador de sostenibilitat. Per una banda, per ser l’únic material que es regenera tot sol mercès a l’energia solar que el recicla continuadament; d’altra banda pel seu paper fonamental en el funcionament de la Biosfera -amb la qual competim pel recurs- i, per últim, per l’ús social que majoritàriament en fem que és el de vector d’allunyament de residus: els usos domèstics –neteja personal, de roba, de vaixella, descàrrega de WC, etc.- excepte l’empra’t per usos de boca (menys de 10 litres per persona i dia) i rec de plantes, es destina a l’evacuació de

residus –majoritàriament de matèria orgànica- i, per tant, l’ús de l’aigua és en gran mesura un indicador d’insostenibilitat. L’ús sistemàtic d’aigua com a vector per allunyar la matèria orgànica degradada –i amb ella els nutrients- i evitar els problemes sanitaris que els sistemes tradicionals de gestió generaven a les grans aglomeracions, només és possible mercès a la disponibilitat de grans cabals, captats i mobilitzats des de llunyanes distàncies, amb elevades demandes d’energia. A les societats pre-industrials, l’aigua mobilitzada és l’aigua de boca, essencialment per gravetat, en quantitats molt reduïdes, i mai destinada a mobilitzar una matèria orgànica residual que ha de ser restituïda als camps pel manteniment de la seva fertilitat. Així, i tot i que les quantitats d’aigua finalment destinades al consum domèstic en el balanç global de l’aigua emprada socialment són reduïdes front altres usos –rec agrícola, usos energètics o industria- és la demanda prioritària per satisfer una demanda vital i per complir una funció sanitària indispensable en el nostre model urbà. La normativa sanitària exigeix que l’aigua que es subministra als usuaris ha de tenir la qualitat de potable, el que obliga a cercar fonts de prou qualitat i esmerçar recursos en potabilitzar-la per assolir la qualitat que només és necessària per a una petita part de l’aigua usada a la llar. És per això que les polítiques destinades a la sostenibilitat s’esmercin en dues direccions determinants: l’estalvi en l’ús de l’aigua i el reconeixement de les diferents qualitats que en permetin la seva reutilització. Moltes normatives municipals demanden el reciclatge de les aigües grises o l’ús de les aigües de pluja captades pel propi edifici per a descàrrega dels WC o el rec, fins i tot de forma incompatible amb

17

una interpretació estricta de la normativa sanitària abans esmentada. El Decret d’Ecoefiència abunda en l’eficiència en l’ús de l’aigua en l’àmbit domèstic, i l’exigència de qualitat dels cossos naturals d’aigua que exigeix la Directiva Marc de l’Aigua ha de transformar els usos socials de l’aigua i, per tant, també el domèstic a mig termini. Així, el model d’usar l’aigua com a vector d’evacuació de la matèria orgànica i d’altres residus, es veu obligat a separar aquests residus –i gestionar-los adequadament després- abans de retornar l’aigua al medi natural, separació cada cop més costosa a mida que progressivament augmenta l’exigència de qualitat de l’aigua que es retorna. A la fi, no resultarà econòmicament eficient barrejar i diluir els residus per mobilitzar-los si després cal separar-los de l’aigua i entre ells. L’aigua no és un residu: és un mecanisme de transports de residus emprat en un model concret de gestió de residus basat en l’allunyament i dispersió, un model actualment en crisi. La gestió de l’aigua a l’interior de l’edifici implica la consideració d’una estratègia a escala de l’edifici i, per tant, forma part inherent del seu disseny. Tot i que certs mecanismes d’estalvi poden ser addicionats als edificis existents sense grans trasbalsos, les grans opcions relatives a la captació, emmagatzematge, reciclat, abocat a la xarxa, etc. formen part de decisions de disseny de l’edifici. En aquest sentit, el paper dels diferents agents s’escala de dalt a baix, de manera que les primeres decisions condicionen les d’escala inferior. El planejament urbanístic determina moltes de les condicions de la gestió de l’aigua als edificis: la possibilitat de captació, de reciclatge, de recepció de les aigües usades, etc. són determinades en aquest moment i són funció d’estratègies urbanes més àmplies. Sobre elles, la promoció pot acabar de definir les opcions que

l’edifici prendrà respecte a la gestió de l’aigua. Des d’aquest punt, la resta d’agents han de seguir les directrius traçades i, naturalment, l’usuari és el factor determinant en el comportament final. L’exemple escollit per fer un recorregut dels fluxos materials precisos per proporcionar l’habitabilitat -un habitatge estàndard a Catalunya- ha de ser contrastat amb altres habitabilitats –la que es proveeix als edificis d’equipaments, els edificis d’oficines, els comercials, etc.- encara que la proporció de l’habitatge sobre aquestes altres habitabilitats és molt gran, tant en les existències com en la producció de nova habitabilitat. Intervenir sobre la sostenibilitat en l’àmbit de l’edificació implica intervenir sobre aquests fluxos materials, restringint la generació de residus que suposen i els impactes ambientals que duen associats. Implica analitzar el nostre model d’habitabilitat i els fluxos materials que emprem per obtenir-la.

18

19

El sector de l'edificació és un sector caracteritzat en els darrers anys per un creixement important cada cop més lligat a motivacions financeres i cada cop més deslligat de la seva funció social de la creació de l'habitabilitat socialment necessària. Així, mentre ha crescut el parc d'edificis i la superfície construïda, els problemes d'accés a l'habitatge històricament no havien fet altra cosa que augmentar també pels sectors de població més necessitats d'aquesta utilitat. Aquest va ser un dels principals motius pel que es va aprovar el Pla per al Dret a l’Habitatge. Un creixement que ha anat ocupant quantitats importants de sòls i a les zones de més qualitat, ja sigui per la seva capacitat productiva -com les planes fèrtils- o pel seu valor ecològic -com les costes- suposant, a més, una destrucció de la matriu biofísica sobre la que s'implanta que fa difícil l'aprofitament de les seves potencialitats com a productores de bens i serveis i la recuperació futura d'aquests llocs. Alhora, aquest creixement ha alimentat un sector productiu basat en la utilització cada cop més gran de recursos i d'emissió de residus, tant per construir com per mantenir els edificis que produïa, uns edificis cada cop més exigits en quant a prestacions de confort però només en els darrers temps -amb el Decret d'Ecoeficiència i el Codi Tècnic- exigits respecte a eficiència en l'ús dels recursos en alguns temes ambientalment rellevants. D'altra banda, mentre la motivació financera de la promoció edificatòria i la normativa existent impulsava l'estandardització del producte en forma d'habitatges amb poca diferenciació tipològica, la

societat s'obria a nous models de convivència diferents de la família tradicional catalana que suporta aquell estàndard, apareixent noves demandes lligades a la generalització de nous grups socials com els emigrants, les famílies monoparentals, la gent gran, les persones que viuen soles, etc. Aquesta diferenciació i dinàmica de la demanda d'habitatge s'enfronta a una oferta de més rigidesa, el que suposa una nova causa d'ineficiència en l'ús dels recursos per inadequació a la demanda. Lligat al model de mobilitat dominant -basat en l'automòbil particular- l'edificació s'ha estès progressivament pel territori, generant una continuada especialització en els usos dels edificis i un fort augment de la diferenciació social en l'ocupació del territori -generant guetos (de rics i de pobres) i dificultat d'accés als serveis per persones sense accés a la mobilitat privada- i una elevada especialització funcional del territori. Aquestes característiques -creixement desenfrenat, ineficiència en l'ús dels recursos, inadequació a les noves demandes i diferenciació funcional i social- són les causes dels impactes que el sector ha ocasionat en els àmbits que recullen els reptes per a la sostenibilitat.

20

1. ÀMBIT TERRITORI Ocupació de sòl L'edificació té un consum de sòl inherent a la seva disposició sobre el territori. Un consum que es caracteritza per la durabilitat de l'edificació, per la demanda d'infraestructura necessària per proveir-lo, i per la seva irreversibilitat -física i econòmica- el que fa que el sòl urbanitzat difícilment sigui recuperable. A més, el valor del sòl edificat és molt alt front usos alternatius, el que fa que -si dominen els criteris econòmics- els millors sòls es destinin a la urbanització front a usos alternatius, com són els agronòmics o de conservació d'espais d'alta qualitat ambiental i/o de funcionalitat bàsica de la matriu biofísica. Degut a aquesta valoració econòmica, les limitacions a aquest impacte són encara relativament febles i basats en mecanismes de protecció de determinats espais. L'ocupació del sòl per l'edificació suposa l'eliminació de la capacitat biològica del sòl i la seva inutilització per usos agrícoles i forestals, una inutilització que perviurà molt més que l'edifici degut a les tipologies edilícies i els sistemes constructius emprats en l'actualitat, en els que els soterranis -sovint de varies plantes de fondària- i els sistemes de fonamentació suposen elements de difícil -per no dir impossible- deconstrucció. D'altre banda, l'edificació implica la prèvia urbanització del sòl, el que suposa la disposició d'infraestructures de mobilitat de tot tipus -carreteres i carrers, aigua i clavegueram, recollida i mobilització de deixalles domèstiques, electricitat, telèfon, etc.- que tenen també una ocupació de sòl considerable.

Alhora, la disposició de nous estocs d'edificació sobre el territori genera una demanda de nova mobilitat per connectar-la a la resta del territori, el que multiplica les infraestructures d'escala comarcal i regional, amb la conseqüent ocupació de sòl. L'ocupació de sòl per la urbanització i l'edificació no és en absolut aliena a la promoció de certes tipologies extensives mantingudes per un model de mobilitat basat en el vehicle privat, amb el que l'ocupació de sòl per l'edificació no és independent del model social de mobilitat. L'extensió i gravetat d'aquest impacte recomana considerar-lo dins la priorització d'impactes. Destrucció de la matriu biofísica existent L'eliminació de la capacitat biològica del sòl generada per l'ocupació per edificació i les infraestructures demandades per les activitats que aixopluguen, no és l'únic factor que afecta la capacitat biològica del sòl, sinó que altera la dinàmica material de la matriu biofísica existent -formada pel sòl, substrat, topografia, clima, flora i fauna- de forma determinant. La destrucció de sòls, la modificació de pendents i l'alteració de la seva permeabilitat, l'alteració del substrat, la transformació de la flora i la fauna, suposa sempre la pèrdua de capacitat de suport biològic, de biodiversitat. El fraccionament del territori, la interrupció dels fluxos d'aigua superficials i soterranis, la seva contaminació, són accions que es superposen -a una escala major- a la directa ocupació dels sòls per la urbanització i l'edificació. Al contrari que amb els sistemes tècnics tradicionals, la urbanització i l'edificació actual no en treuen partit de la matriu biofísica com a

21

productora d'utilitat per obtenir l'habitabilitat, amb el que l'edificació suposa sovint també la destrucció de sistemes d'explotació productiva i d'assentament tradicionals d'aquesta matriu biofísica, el que implica la pèrdua d'infraestructures i coneixements tradicionals de gran valor per la sostenibilitat Degut a la seva relació amb l'impacte anterior, es considera que les restriccions a l'ocupació del sòl suposaran també la disminució d'aquest impacte i, per això i malgrat la seva importància, no es prioritza. Alteració del territori per activitats extractives i abocaments degudes a l'elevada demanda de materials L'elevada demanda de recursos i residus generada per les activitats dirigides a la creació d'habitabilitat -fabricació de materials, residus de construcció, residus d'enderroc- i la baixa taxa de reciclatge d'aquests residus fan que l'activitat dels sector sigui un dels agents determinants en les activitats extractives a l'aire lliure -per extreure argiles ceràmiques, per la fabricació de ciments, extracció de graves- i, alhora, en la deposició de residus inerts -de fabricació, de construcció, d'enderroc- en abocador. Tant les activitats extractives com els abocaments suposen alteracions territorials de considerable incidència sobre la matriu biofísica i força esteses pel territori, configurant un impacte conjunt molt important i de gran repercussió paisatgística, que genera un fort ressò entre la ciutadania. Donat que aquest impacte està relacionat amb la generació de residus i la demanda de materials, es considera que priorització d'aquests impactes permet també intervenir sobre l'alteració del territori.

2. SECTORS D’ACTIVITAT ECONÒMICA Inadequació a la demanda i a la necessitat social a satisfer L'habitabilitat per aixoplugar les activitats socials és la necessitat social a satisfer per l'edificació, una necessitat social reconeguda a la Constitució espanyola i a l'Estatut català com un dret a l'habitatge dels ciutadans. La insatisfacció d'aquesta necessitat és una disfunció del sector que implica a tots els agents, de forma que dóna una avaluació negativa del sector com activitat econòmica. El predomini del valor de canvi de l'habitatge -com a expressió del valor de posició del sòl que ocupa- sobre el seu valor d'ús -com a provisor d'habitabilitat- fa que el producte edilici respongui a un seguit de característiques que assegurin la màxima expressió del valor diferencial generat per la seva posició, front altres valors lligats a la seva distribució o a qualitats difícilment quantificables pel mercat. Així, el valor patrimonial de l'habitatge s'imposa sobre el seu valor d'ús i tendeix a la estandardització en un reduït estol de tipologies distributives. Aquesta reducció tipològica, lligada a la difícil flexibilitat dels elements físics amb els que està configurat l'habitatge, generen inadequació de l'oferta a una demanda cada cop més variable en tant que generada per nous modes de vida socialment acceptats i en continua evolució. Aquesta inadequació genera desaprofitament d'espais i de recursos per satisfer adequadament les necessitats dels usuaris que han d'encabir-se en espais estranys al seu mode de vida o a les seves necessitats funcionals. O, en el cas que aquest excés de recursos sigui inabordable pel usuari, problemes d'accés a l'habitatge i/o infrahabitatge.

22

La claredat de la definició social de la demanda és tal, que és indefugible la consideració d'aquest impacte en la priorització d'impactes del sector de l'edificació. Elevada demanda de mà d'obra directa e induïda El sector de la construcció d'edificis es mou al voltant del 80% del PIB generat pel sector de la construcció i obra civil que, alhora, va arribar a assolir prop del 21% del PIB català l'any 2007, augmentant des del 14% que va suposar al 2003. Del 2003 al 2006, la taxa de població ocupada pel sector va pujar del 11,5 al 13,7% del total de l'economia catalana. El sector és, doncs, un element significatiu de la capacitat productiva i de l'ocupació en la nostra economia, i amb una capacitat de repercussió molt lligada a les oscil·lacions globals del PIB. És, alhora, un vehicle d'absorció de mà d'obra poc qualificada i d'immigració tenint, en conseqüència, un paper social determinant més enllà del seu pes productiu o ocupacional. Depenent del paper social que hagi d'assolir el sector, cal aprofitar que és un sector intensiu en ma d'obra i que serveix d'integració a l'economia de personal de baixa qualificació laboral. També cal considerar que és una activitat disseminada pel territori, el que si be dificulta sovint les economies d'escala o -com ja succeeix- obliga a un transport desmesurat de materials, fa que sigui un sector arrelat a la població local i amb possibilitats d'explotar els recursos locals. El lligam de la producció del sector a les condicions econòmiques generals del país, tant pel que fa a la demanda d'inversió per produir edificació com a la seva funció de valor d'inversió, ha fet tradicionalment difícil la industrialització del sector de la construcció pel seu lligam als alts i baixos de la demanda. I, en conseqüència,

ha mantingut el predomini d'un sistema de producció amb una elevada demanda de ma d'obra per unitat de valor afegit. Tot i que la indústria dels materials de construcció sí que ha tingut un nivell de capitalització més elevat en les darreres dècades, la forta intensitat en materials de l'edificació fa que, a la demanda directa de ma d'obra per a la construcció, s'afegeixi una forta demanda induïda en el sector de materials i productes per l'edificació. Una ma d'obra de molt diferent grau d'especialització però, en general , de baixa qualificació per la pròpia dinàmica espasmòdica del sector, el que ha mantingut el sector de la construcció com el gran generador d'ocupació i de demanda d'immigració. Aquest paper social del sector -generador d'ocupació de baixa qualificació i d'elevada demanda induïda- ha estat abastament utilitzat per la seva capacitat de dinamització econòmica, amb resultats immediats positius però llastrant el seu futur i impedint la seva maduració i la necessària referència a la seva demanda social -que hauria de ser modulada per l'administració- i a satisfer-la de la forma més racional possible. Tot i que no es considera un impacte prioritari des del punt de vista sostenibilista, cal que sigui considerat en els catalitzadors del canvi que es proposin. Elevada demanda de materials El sector de l'edificació és altament intensiu en la demanda de materials per a la construcció i manteniment dels edificis. Entre 2 i 3 tones de materials per metre quadrat habitable són quantitats

23

habituals en la nostra edificació estàndard, quantitats que poden arribar a suposar fluxos de l'ordre de més de 2kg de materials de construcció per persona i dia -superior a la quantitat de residus domèstics- si es consideren els estàndards de durabilitat i ocupació dels nostres edificis residencials. Aquest requeriment directe de materials (RDM) suposa un requeriment total de materials (RTM) considerant els materials mobilitzats en els processos d'extracció i transformació encara superior, i cada cop més elevat en tant els nous sistemes tècnics emprats en construcció tendeixen a augmentar proporcionalment molt més el RTM per unitat de RDM, en un procés paral·lel al d'altres sectors productius. La demanda de materials presenta, a més, una tendència al alça en els dos conceptes, RDM i RTM, sense que s'hagi detectat -amb els instruments disponibles- l'esperada reducció del RDM que s'ha produït a d'altres sectors. Aquesta circumstància, juntament amb el fet que és generalitzat i en tendència a l'alça l'ús de materials no renovables i de materials explotats de forma no sostenible, fa que calgui considerar aquest impacte com un impacte a prioritzar en la consideració sostenibilista del sector.

3. ENERGIA I CANVI CLIMÀTIC Elevada emissivitat en la fabricació de materials Tot i no ser un impacte que hagi estat objecte de seguiment i estudi generalitzat, les dades que es disposen mostren elevades quantitats d’emissions per l’extracció i transformació dels materials emprats en la construcció d’edificis i, a més, mostra una tendència a l’alta en aquesta emissivitat en la introducció de nous materials i tècniques. Així, dades per damunt dels 600 a 700 kg de CO2 equivalent en les emissions generades en la fabricació dels materials precisos per construir un metre quadrat de superfície habitable, són habituals i suposen una ‘emissivitat oculta’ del sector que, comptabilitzada als sectors industrials que produeixen aquests materials, no es fa evident que és en realitat imputable a la demanda de l’habitabilitat social. Estudis realitzats en casos específics mostren que aquesta emissivitat pot suposar entre el 30 i el 50% de l’emissivitat imputable a tot el cicle de vida de l’edifici i que, coneguda i analitzada, es pot reduir de forma sensible sense suposar alteracions en l’economia de la construcció, encara que implicaria la substitució o reducció en l’ús de materials actualment molt utilitzats. Donada la important intensitat material del sector de la construcció d’edificis, i a la gran diversitat de productes i materials que empra, plantejar reduccions en l’emissivitat dels materials de construcció exercida des de la demanda d’aquests materials, pot significar un efecte singular sobre el conjunt del sector industrial, pel que l’acció sobre aquest impacte negatiu pot transformar-se en una eina de

24

transformació vers la baixa emissivitat del conjunt del sistema productiu força important. Per això, per la seva importància relativa, i per l’absència de consciència social sobre la seva realitat, es considera un impacte a prioritzar en una estratègia sostenibilista per Catalunya. Elevada emissivitat en l'ús dels edificis Més conegut és la emissivitat deguda a l’ús de l’energia en la utilització dels edificis, que ha estat objecte de restriccions normatives en els darrers temps i que a casa nostra pot suposar, per a un habitatge estàndard utilitzat habitualment, més de 3 tones anuals de CO2. El sector de l'edificació -com a productor i mantenidor de la demanda social d'habitabilitat- te una demanda directa i induïda d'energia molt elevada que, a la seva vegada, genera una demanda d'emissions de CO2 que equival -a nivell estatal- a una quantitat equivalent al 30% de les emissions imputables a Espanya amb els sistemes de mesura del Protocol de Kyoto. El consum domèstic i de serveis suposa el 26% (14% i 12% respectivament) del consum d'energia primària a Catalunya, majoritàriament consumit als edificis i, en més del 50%, emprat en aconseguir les condicions d'habitabilitat en aquests edificis. A més, l'evolució d'aquest consum d'energia -tant per habitant com per m2- indica creixements importants tant des del 1990 com des del 2000, marcant una tendència continuada al alça que a Catalunya ha implicat un increment del consum domèstic del 15% entre el 2002 i el 2006. Aquesta tendència d'increment del consum a l'edificació te dues components independents: l'increment del consum per m2 i per habitant, i l'increment de la superfície construïda.

I aquestes emissions tenen tres factors que les determinen: l’elevada demanda d’energia dels edificis per proveir les condicions d’habitabilitat i les activitats que aixopluga, la ineficiència en l’oferta energètica que la nodreix, i la ineficiència en la gestió per part dels usuaris i gestors. Mentre la demanda i l’ineficiència de l’oferta –al menys de les màquines i mecanismes que dins l’edifici condueixen i transformen l’energia- han estat objecte de limitacions en els nous edificis i a les grans rehabilitacions, altres aspectes, com la gestió energètica dels edificis o la implantació de sistemes d’oferta energètica eficients –més enllà de la instal·lació de plafons solars en els edificis- no ha estat objecte d’una atenció normativa o comercial. També, el parc edificat amb anterioritat al Codi Tècnic suposa una font d’emissions estable i que estableix un fons a l’emissivitat de tota la societat força important i que es mantindrà actiu durant molt temps, sense que la intervenció sobre els nous edificis l’afecti. Això fa que les polítiques de reducció d’emissions del global de la nostra societat hagi de considerar la rigidesa de l’emissivitat d’aquest sector. Per la seva forta incidència en un impacte global crític i en el que estem sotmesos al compliment de compromisos internacionals, es considera que aquest impacte ha de ser objecte de priorització.

25

4. MOBILITAT Elevada demanda de mobilitat de materials L’alta intensitat material del sector de la construcció d’edificis ocasiona una mobilitat de materials que, si be en gran mesura és mobilitat local –àrids, ciments, ceràmiques, etc- juntament amb el trasllat de residus d’obra i d’enderroc suposa la demanda d’un nombre important de desplaçaments. D’altra banda, en moments de gran expansió del sector com el que hem viscut recentment, s’allarguen les línies de forniment de materials i augmenten significativament les necessitats de transport, sense que això condueixi necessàriament a la utilització de mitjans més eficients, com el ferrocarril. La dispersió territorial tant de les indústries de materials com de les obres de construcció, l’atomització dels agents i la pròpia dinàmica del sector, generen una mobilitat de materials poc racionalitzada i suportada essencialment pel transport per carretera, pel que la mobilitat demandada pel sector te una forta presència arreu. Tot i la importància d’aquest impacte, la priorització del impacte a l’elevada demanda de materials del sector ha de suposar accions que la redueixin i, amb ella, redueixin les demandes de la seva mobilitat, pel que no es considera un impacte prioritari des d’aquest sector productiu. Elevada demanda de mobilitat de persones per allunyament dels serveis Un corol·lari de la dispersió territorial de l’edificació a causa del predomini de la mobilitat basada en el transport privat, és l’allunyament dels serveis urbans entre ells i dels habitatges.

Donat que els serveis s’articulen al voltat d’una població que els fa rendibles o determina el llindar poblacional a partir del qual s’instal·la, la dispersió de la població pel territori implica també una dispersió dels serveis i, per tant, una mobilitat major per fer-los accessibles. D’altre banda, la dispersió pel territori permet emprar encara més l’espai com a element de diferenciació social, organitzant-se les poblacions per classes socials i especialitzant-se els llocs tant des del punt de vista funcional com econòmic. A aquesta formació de ‘guetos’ hi col·labora el fet que una part de la població –la fracció més dèbil socialment i econòmicament- té dificultats d’accés al model de mobilitat dominant –l’auto privat- amb el que el seu accés als serveis queda restringit davant dels que sí hi tenen accés. Nens, adolescents, gent gran, persones amb rendes baixes o incapacitat legal per accedir a l’automòbil, resten marginades per la seva incapacitat d’accedir independentment al model dominant de mobilitat. Tot i la importància d’aquest impacte, que es pot relacionar amb altres socialment punyents, no es prioritza en tant el sector de la mobilitat ja hi fa d’aquest impacte una qüestió determinant, i que també està lligat a un altre impacte prioritzat: l’ocupació del sòl.

26

5. AIGUA Elevada demanda d'aigua per a usos domèstics Tot i que la fabricació de materials demanda quantitats d'aigua molt considerables, són quantitats relativament reduïdes en el total del cicle de vida dels edificis, encara que poden ocasionar danys considerables degut a la capacitat contaminant d'alguns processos productius de materials. Els processos de posta en obra poden ser localment d'una gran incidència ambiental sobre el sistema hídric ja que, tot i que aquests processos demanden també quantitats relativament baixes d'aigua, els incidents i la mala praxis en l'obra d'edificació pot generar greus episodis de contaminació. Igualment, la incidència dels edificis -i dels processos d'obra- sobre la circulació superficial i subterrània de l'aigua poden suposar canvis molt impactants en la matriu biofísica que cal addicionar als generats per la pròpia urbanització. El major impacte global és ocasionat, però, per la demanda d'aigua pels usos que aixopluguen els edificis. Excepció feta de l'aigua de boca -a penes un 1% ó un 2% de l'aigua emprada als usos domèstics- la resta de l'aigua s'empra en l'evacuació de residus dels edificis, generalment lligats a la matèria orgànica. L'ús domèstic de l'aigua suposa el 18,3% de la demanda d'aigua a Catalunya, dins el 27,4% d'ús urbà. Encara no ser la demanda més elevada és la demanda prioritària i -com ja hem pogut comprovar a la primavera del 2008- la única capaç de mobilitzar socialment i políticament el país.

Les limitacions a aquest impacte provenen de la pròpia manca de disponibilitat natural del recurs a casa nostra -el que obliga a opcions com els transvasaments o la dessalinització i bombeig (canviar aigua per canvi climàtic)- així com de les limitacions que la Directiva Marc de l'Aigua imposarà progressivament a la utilització de l'aigua com vector de difusió de residus a l'exigir la qualitat de l'aigua dels cossos naturals. Les normatives vigents demanden que l'aigua que es serveix als consumidors tingui la qualitat de potable -encara que la majoria dels usos domèstics no el precisen- i cal un canvi d'aquesta normativa que, garantint les condicions higièniques i sanitàries, permetin un major aprofitament de la qualitat de l'aigua, el que permetria que l'edifici es convertís en un captador i reciclador de l'aigua, i no en un element passiu front l'ús d'aquest recurs. Tot i aquestes consideracions, la dependència de factors que tenen una inqüestionable importància predominant en el consum d'aigua -usos agraris, usos urbans, sensibilització (com s'ha pogut comprovar a la sequera del 2008), aparells eficients, etc.- fan que, tot i ser un impacte important, no es consideri dins la priorització d'impactes del sector.

27

6. RESIDUS Elevada generació de residus de fabricació, d'obra i enderroc Les normatives de qualitat -tant dels productes com de la mateixa edificació- tendeixen a augmentar les prestacions dels sistemes i elements constructius basant-se en les qualitats dels materials, sense considerar els costos ambientals de les millores en els materials, el que condueix a increments de qualitat suportats per costos ambientals desconeguts i, molt probablement, insuportables. Un cas paradigmàtic és la capacitat de la rehabilitació per dotar de nova habitabilitat a baix cost material, capacitat que es veu minvada per les normatives de qualitat -dirigides a la nova edificació- que no reconeixen les prestacions que aquests edificis ofereixen. D'altre banda, i com ja s'ha comentat, mentre per un costat el pes del m2 edificat creix per l'increment de l'ús d'alguns materials -com el formigó armat- els materials més moderns que s'introdueixen són sovint més lleugers que els que venen a substituir, però el seu requeriment total de materials -els que ha calgut gestionar per enviar el producte a l'obra- és moltes vegades més gran, amb el que la construcció tendeix també a incrementar la seva 'motxilla ecològica'. Es considera un impacte prioritari, en tant que es relaciona també amb la incidència amb el medi, el transports del materials i la intensitat material del sector.

28

Per a cada impacte prioritzat, a continuació s'indica la direcció de l'acció, la referència a la que cal dirigir-se per tal de dur aquest impacte cap a escenaris sostenibilistes. Per tal de poder mesurar l'avanç en aquesta direcció, es proposa un indicador per a cada impacte. 1. TERRITORI Ocupació de sòl Per tal de limitar l'impacte que genera l'ocupació del sòl per l'edificació, incloent les repercussions que té sobre el paisatge i sobre la productivitat de la matriu biofísica, l'acció que cal emprendre és reduir la demanda de sòl per l'edificació, i això vol dir que cal plantejar solucionar les demandes pendents d'habitabilitat sense ocupar nou sòl d'una forma sistemàtica. Donat que la demanda d'edificació té una component inversora important, lligada a la demanda d'inversió d'estalvi i que genera una especulació sobre el valor del sòl, reduir la demanda de nou sòl en la generació de la nova habitabilitat necessària cal fer-la, ineludiblement, deslligant també el sector de l'especulació urbanística. Nou sòl que cal considerar que comporta també -com ja s'ha dit- sòl addicional per urbanització i infraestructures, augmentant així el seu impacte. És per això que es proposa un indicador que mesuri de forma global l'ocupació del sòl per l'edificació:

Intensitat d'urbanització (% de superfície urbanitzada) Definició de l’indicador:

El percentatge de superfície urbanitzada representa l’àrea ocupada per les ciutats i pobles respecte del total de territori català. No es disposa d’una sèrie històrica completa i coherent d’aquest indicador, ja que aquesta hauria d’estar formada amb dades procedents de dues fonts que corresponen a metodologies diferents i, a més, amb importants contradiccions: d’una banda hi ha els valors de 2006 que provenen del SITPU (Sistema d’Informació Territorial del Planejament Urbanístic) i d’una altra els que s’extreuen dels Mapes d’usos del sòl de Catalunya elaborats per el Departament de Medi Ambient i Habitatge pels anys 1987, 1992, 1997 i 2002. Els primers situen en el 3,6% del total el sòl urbanitzat de Catalunya a l’any 2006 mentre que els segons indiquen que aquest percentatge ja era del 4,7 en 2002, la qual cosa els fa incoherents entre sí. Arran d’això el valor absolut base que es considera és el del SITPU de 2006, atès que es tracta del conjunt de dades més actualitzades, homogeneïtzades i detallades (per àmbit territorial i tipus de sòl) disponibles pel territori català, i com a tendència de creixement es podria fixar en la determinada al darrer període de cinc anys dels Mapes d’usos del sòl de Catalunya (que representa el 1,9% d’increment interanual entre1997 i 2002). Fonts emprades: SITPU, Sistema d’Informació Territorial del Planejament Urbanístic, del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya Aspectes que poden influir en l’evolució de l’indicador:

- El nivell d’activitat del sector immobiliari i de la construcció, ja que tot i comptant el sòl amb obres d’urbanització i xarxes d’infrastructures la seva ocupació

29

efectiva i els seus impactes derivats depenen en bona part del completament del procés edificatori.

- Relació entre l’obra nova i la rehabilitació, ja que de modificar-se el predomini de la primera respecte de la segona (només el 7% dels pressupostos d’obra del període 2001/2007 es van dedicar a rehabilitació segons els informes de llicències d’obra del Ministerio de Fomento), és a dir si el sector es reorientés cap a la rehabilitació, la demanda de sòl podria veure’s disminuïda.

- La revisió dels models urbanístics inicialment previstos, ja que si en les àrees programades com a urbanitzacions disperses es produís un canvi cap a l’augment de densitat d’habitació, la necessitat de sòl podria reduir-se.

30

2. SECTORS D'ACTIVITAT ECONÒMICA Inadequació a la demanda i a la necessitat social a satisfer Per tal de fer front a aquest impacte, cal definir nous models d'habitabilitat que permetin ajustar la producció d'habitatge a la demanda socialment necessària, nous models d'habitabilitat que tinguin en consideració els recursos i els impactes necessaris per produir-la i mantenir-la -això és, els costos externalitzats- i entre els quals, l'ajustament a les necessitats dels usuaris ha de predominar per damunt del seu reconeixement en el mercat, evitant el predomini de tipologies rígides i inadequades amb el seu corol·lari de malbaratament de recursos i augment de la dificultat d'accés a l'habitatge. Cercar un indicador sintètic d'aquest impacte no és senzill en tant és una qüestió complexa que pot requerir molts matisos, però si el que es vol fer avinent és la fallida de l’eficàcia del sector en produir habitabilitat, l'existència d'habitatges buits n'és un indicador rellevant: si hi ha un parc desocupat, indica excés de producció -i per tant malbaratament de recursos- i si, a més, hi ha demanda insatisfeta sense cobrir, indica ineficàcia en complir la seva funció social a més de ineficiència en l'ús dels recursos. Percentatge d'habitatges buits Definició de l’indicador: El percentatge d’habitatges buits representa la quantitat, respecte del total, d’habitatges familiars que, sense trobar-se en estat ruïnós ni ser utilitzat com a residència principal o secundària, es troba o al moment de la realització del cens es considera deshabitat. A la construcció de la sèrie històrica intervenen les dades obtingudes als censos de població i habitatge dels anys 1981, 1991 i 2001. Els valors són molt estables i se situen al voltant del 14% (uns 450.000

habitatges buits al 2001), essent la variació decennal enregistrada només en un 1%.

Percentatge d’habitatges buits, sèrie històrica 1981 1991 2001 15% 13% 14%

Alguns estudis assenyalen el 5% com a estoc tècnic d’habitatges buits necessari, mentre que la mitjana europea se situa en el 6,8%. Tot i així, alguns països europeus es troben per sota: 4,8% al Regne Unit, 3,6% a Alemanya i 2,3% a Holanda. Fonts emprades: INE Instituto Nacional de Estadística, IDESCAT Institut d’Estadística de Catalunya i l’informe La vivienda vacía en España: un despilfarro social y territorial insostenible, Julio Vinuesa Angulo, Departamento de Geografía, Universidad Autónoma de Madrid. Aspectes que poden influir en l’evolució de l’indicador:

- La posada en marxa de les accions previstes en l’article 42 de la Llei de dret de l’habitatge, ja que pressionaria econòmicament (augmentant les càrregues fiscals) i legalment (disposant sancions lleus i greus) sobre els propietaris, la qual cosa pot fer menys convenient que fins ara no posar en oferta de venda o lloguer els habitatges buits.

- El decreixement (si continua la tendència actual) o creixement (si es reverteix) de la inversió especulativa, en que l’habitatge actua merament com a mecanisme de d’emmagatzematge o creixement del capital econòmic en el temps, la qual cosa des-incentiva la seva ocupació.

31

- La orientació de la política territorial i els models urbanístics, especialment en el cas de les urbanitzacions dormitori o de segona residència en zones amb escassa activitat econòmica, social o cultural, la qual cosa dificulta la màxima ocupació.

- Les polítiques de rehabilitació del teixit social i econòmic que es puguin aplicar sobre pobles -rurals, de muntanya, llunyans dels centres equipats- que puguin estar perdent població o en que aquesta s’estigui envellint.

32

Elevada demanda de materials Intervenir sobre aquest impacte del sector no pot ser sinó tenint com a guia d'acció reduir el requeriment total de materials del sector. Malgrat que el sector de l'edificació mou per bastir cada edifici una quantitat de materials diferents molt considerable, i que cada material disposa d'un procés de transformació que pot incrementar el nombre i la quantitat de materials moguts molt considerable en el seu RTM, avui hi ha eines que permeten valorar aquestes quantitats i que han de permetre prendre les decisions pertinents. I tot i el desconeixement sobre aquest impacte, i la necessitat de produir informació i posar-la a l'abast dels agents del sector, és una línia a on es poden assolir grans avenços justament perquè no ha estat mai identificada i analitzada com un impacte clau del sector. Això, però, dificulta el càlcul de l'indicador sobretot per trobar referències històriques, pel que cal emprar l'indicador sobre el que es disposen algunes aproximacions: Demanda total de materials de construcció/habitant i any Definició de l’indicador: La demanda total de materials de construcció està formada pel recursos abiòtics i biòtics primaris destinats a la producció de la totalitat dels béns i serveis demanats pel sector de la construcció d’edificis, expressats en pes. Està formada pels materials que intervenen en la construcció d’un edifici més la cadena de residus que han estat generats a l’etapa d’extracció de matèries primeres i fabricació de materials. La relació entre els materials directament involucrats en la construcció i la seva motxilla ecològica, per a edificis d’habitatge amb sistemes constructius convencionals i en valors mitjans, és de 1 a 2. Això vol dir que per a cada quilogram de materials arribats a obra n’hi ha dos de residus que han quedat en el camí.

La sumatòria de la demanda total de materials a Catalunya en un any repercutida pel nombre d’habitants dóna els valors d’aquest indicador. La sèrie històrica està construïda a partir de l’escandall dels fluxos materials de l’economia de Catalunya a l’any 2001 i, d’una banda, per projeccions econòmiques i demogràfiques al mateix àmbit i, d’altra banda, per aproximació al creixement de la demanda total de materials de l’economia espanyola entre 1998 i 2005 (tenint en compte que la demanda de materials per a la construcció d’edificis hi participa en un 25%). Això permet representar l’any 2007 amb dos valors que impliquen unes taxes interanuals de creixement del 1,6% 1 el 2,4%. La mitjana és del 2%.

Demanda total de materials de construcció/habitant/any, sèrie històrica

2001 2007(1) 2007(2) 2007(3) 3,6 t/hab/any 4 t/hab/any 4,12 t/hab/any 4,06 t/hab/any (1) Segons

aproximació tesi C. Sendra

(2) segons aproximació consum economia espanyola

(3) mitjana entre (1) i (2)

Fonts emprades: Óscar Carpintero, El metabolismo de la economía española. Recursos naturales y huella ecológica (1955-2000), Fundación César Manrique, Lanzarote, 2005; Cristina Sendra i Sala, Anàlisi dels fluxos de materials de sistemes. Avaluació del metabolisme material a diferents escales, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2008. Diversos documents de l’Institut Wuppertal i estudis propis.

33

Aspectes que poden influir en l’evolució de l’indicador:

- El nivell d’activitat del sector de l’edificació, ja que l’indicador relaciona la demanda total de materials (que depèn del ritme de construcció, rehabilitació, manteniment i enderroc d’edificis), que pot ser decreixent com succeeix des de finals de 2007, i la població que manté un ritme molt més estable i creixent.

- La relació entre obra nova i rehabilitació, a causa de que la demanda de materials en el primer cas inclou la major part (en pes) dels materials que composen un edifici (fonaments, estructures, tancaments verticals i coberta) i en el segon no, perquè són subsistemes que solen mantenir-se en obres de rehabilitació.

- Els canvis o manteniment del models constructiu, ja que de la seva naturalesa (materials que el composen, solucions constructives, etc.) depèn directament la seva motxilla ecològica. Un canvi en els sistemes estructurals, per exemple, del formigó a l’acer o del formigó a la fusta, i en el tipus de materials emprats, de poc reciclats a molt reciclats, podria tenir importants repercussions en les demandes de matèries primeres i, per tant, en la demanda total de materials.

34

3. ENERGIA I CANVI CLIMÀTIC Elevada emissivitat en la fabricació de materials El compliment de Kyoto i dels possibles acords posteriors no deixa més opció que prendre com a referència reduir les emissions degudes a la fabricació dels materials precisos per generar l'habitabilitat, no tant sols des de les restriccions que els fabricants hauran d'afrontar com a possibles sectors inclosos, sinó també i essencialment des del sector de l'edificació com a demandant d'aquestes emissions per satisfer la demanda d'habitabilitat, de la mateixa manera que la reducció d'emissions de la mobilitat no s'ha pogut aconseguir només reduint les emissions dels vehicles. Tot i que ja existeixen instruments que permeten fer-ho, encara no és comú determinar les emissions degudes a la fabricació dels materials per a cada edifici, però cal avançar en una línia que permeti fer-ho i prendre accions per part dels agents del sector per avançar en aquesta referència. I al ser un factor que està lligat a la producció de nova habitabilitat, l'indicador que el mesuri ha d'estar indexat a l'activitat del sector: kg CO2 deguts a la fabricació de materials/m2 de nova construcció o rehabilitats Definició de l’indicador: Les emissions de CO2 dels materials emprats en la construcció dels edificis depenen de tres factors:

a) la composició o mix de materials determinada pels sistemes constructius emprats,

b) la quantitat de materials que han estat demanats per a una determinada superfície habitable (on influeixen els sistemes constructius ja comentats però també aspectes urbanístics i

arquitectònic com l’existència o no de pàrquing, més o menys superfície de façanes i cobertes per a un mateix volum edificable, etc.)

c) la quantitat i les fonts d’energia emprada en la fabricació dels materials, ja que les emissions poden ser superiors o inferiors depenent de factors com sistemes de fabricació més o menys eficients o fonts energètiques fòssils o renovables.

Naturalment, les emissions de CO2 dels materials emprats en la construcció dels edificis han estat generades als països a on tingut lloc els processos de transformació dels materials, i tot i que els materials de construcció encara tenen un perfil de fabricació molt local, el pes de l’acer i el ciment en el conjunt total de la emissivitat del sector i el comerç internacional d’aquests dos materials pot fer que, fàcilment, en un moment determinat un percentatge significatiu (difícil de determinar i variable en funció del mercat) de les emissions degudes a la fabricació de materials s’hagi produït fora de Catalunya, d’Espanya i, fins i tot, de la UE, amb el que la seva computació a efectes de Kyoto ha de tenir-se en consideració en el perfil ambiental català. No obstant, i al tractar-se d’un impacte global, sí que el sector de l’edificació n’és el demandant d’aquestes emissions i sí que la satisfacció de les necessitats d’habitabilitat a casa nostra és la generadora última d’aquestes emissions. L’indicador s’obté a partir de determinar la quantitat (en pes) de tots els materials per unitat de superfície habitable que formen part d’un edifici teòric, definit per una mostra d’edificis d’usos i tipus diferents representativa del sector de l’edificació a Catalunya (estudi CIES citat a les fonts), repercutida per dos coeficients de pas: l’energia emprada a la fabricació de cada material i les emissions de CO2 associades a les quantitats i tipus d’energia emprada. La sèrie

35

històrica està formada per dos moments, 2001 i 2007, que es corresponen respectivament amb la realització de l’estudi CIES i l’acabament de l’entrada en vigència de diferents normatives que suposen directa o indirectament increments en l’ús de materials en les solucions constructives i les instal·lacions dels edificis (ordenances solars municipals, Decret d’ecoeficiència, Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques, Codi Tècnic de l’Edificació, RD de Certificació Energètica d’Edificis, i altres). Per a la determinació d’aquest darrer moment, el 2007, s’han tingut en compte, a partir de la informació de diversos estudis, els augments d’emissions mitjans que suposen les noves exigències normatives (especialment en estructures, aïllaments, fusteries, i instal·lacions), que representen un creixement del 15%.

kgCO2 deguts a la fabricació de materials/m2 de nova construcció/rehabilitats, sèrie històrica 2001 2007 574 kgCO2/m2 660 kgCO2/m2 Estudi CIES Entrada en vigència de

noves normatives de l’edificació

Fonts emprades: Estudi Treballs de recerca previs per a la redacció del Llibre Blanc per a l'Etiquetatge Verd dels productes per a la construcció desenvolupat al 2001 pel grup de treball CIES (Centre d’Iniciatives de l’Edificació Sostenible) amb finançament de la Generalitat de Catalunya; Societat Orgànica, Estudi de les possibilitats de reducció de les emissions de CO2 i la seva aplicació en el projecte de 60 habitatges a Tossa de Mar (en col·laboració amb Oriol Vidal Ingenieria i l'estudi d'arquitectura SaAS arquitectes), 2007. SaAS arquitectes, Factor 10. Reducció d’emissions de CO2, 2008.

Aspectes que poden influir en l’evolució de l’indicador:

- La relació entre obra nova i rehabilitació, a causa de que la demanda de materials en el primer cas inclou la major part (en pes, però també amb repercussió important respecte de les emissions) dels materials que composen un edifici (fonaments, estructures, tancaments verticals i coberta) i en el segon no, perquè són subsistemes que solen mantenir-se en obres de rehabilitació.

- Els canvis o manteniment del models constructiu, ja que de la seva naturalesa (materials que el composen, solucions constructives, etc.) depèn directament la seva motxilla ecològica. Un canvi en els sistemes estructurals, per exemple, del formigó a l’acer o del formigó a la fusta, i en el tipus de materials emprats, de poc reciclats a molt reciclats, podria tenir importants repercussions en les demandes de matèries primeres i, per tant, en la demanda total de materials.

- Variacions en la política urbanística i en els plantejaments arquitectònics, com per exemple respecte de l’exigència o no de la construcció soterrada de pàrquings o la resolució dels espais no habitables (amb més, menys, gens de tancaments) com per exemple passadissos d’accés a l’habitatge en edificis plurifamiliars. Totes aquestes parts de la construcció, que poden ser o no a l’edifici sense afectar l’habitabilitat, repercuteixen sobre la superfície habitable o útil, fent que aquest indicador pugi o baixi.

36

Elevada emissivitat en l'ús dels edificis Tot i que la nova edificació comença ja a tenir restringides l'ús d'energia i l'emissivitat que generarà la seva utilització -encara que lluny del que hauran de determinar-se per un futur baix en carboni- l'emissivitat del parc existent és tant determinant en el compliment dels compromisos de Kyoto i acords posteriors, que la referència que es proposa passa per intervenir en l'eficiència energètica en els edificis existents: només reduint el fons d'emissions del parc existent podrem reduir l'emissivitat del sector. Considerar el sector de l'edificació com el sector de la construcció de edificis enlloc del sector destinat a la producció i manteniment de l'habitabilitat socialment necessària, és mantenir una idea equivocada del seu futur com a sector productiu en una economia de baixa emissivitat: la rehabilitació. És per això que l'indicador que es proposa tornar a ser un indicador absolut, sense indexar: Tn CO2 deguts al consum d'energia en els edificis Definició de l’indicador: Les emissions de CO2 degudes a l’ús dels edificis es determinen a partir del seu consum energètic que, segons les fonts emprades (gas natural, elèctrica, gasoil, renovables, etc.) pot variar significativament. A més del tipus d’energia depenen de tres factors relatius a l’edificació:

a) la demanda energètica o quantitat d’energia que els edificis necessiten per arribar a unes condicions d’habitabilitat usuals -abans de considerar cap instal·lació- que es deuen a factors com l’orientació, la disposició del seu volum, l’aprofitament o no de les energies naturals (captació o protecció solar, inèrcia tèrmica, ventilació natural, etc.), les característiques tèrmiques de la seva pell, etc.,

b) el consum determinat per l’eficiència de les fonts d’energia emprades respecte de les emissions i l’energia primària utilitzada en la seva producció així com el rendiment dels sistemes i instal·lacions (climatització, enllumenat, aigua calenta, etc.) que atenen la demanda prèviament considerada i, finalment,

c) la gestió de l’edifici en ús (actuacions sobre la protecció solar, la ventilació, la il·luminació natural, etc.) i de les instal·lacions (regulació, programació, control, manteniment dels equips). Es tracta d’una resultant que combina els tres factors assenyalats, demanda, consum i gestió, la qual cosa fa que en qualsevol consideració de les emissions de CO2 dels edificis se’ls hagi de tenir en compte alhora.

L’indicador s’obté a partir de considerar el total de la despesa energètica del sector domèstic en un any i repercutir-lo pel nombre d’habitatges (traient-ne els buits i comptant les segones residències amb un 25% d’ocupació al llarg de l’any). A partir d’aquí es fa una aproximació a l’origen de l’energia emprada a les llars segons els usos habituals (fonamentalment gas natural i electricitat) per tal de, fent servir coeficients de pas entre energia i CO2 de caràcter oficial, arribar a les emissions. La sèrie històrica comprèn el període 2002-2006 i registra uns valors força constants. Cal aclarir que es tracta de valors mitjans (2,5 tCO2/any/habitatge) i que, segons diversos estudis l’habitatge que es considera típic (90 m2 i quatre persones) se situa un 20% més. Fonts emprades: Informes estadístics de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN), 2008; Documents tècnics de l’Instituto de Diversificación y Ahorro Energético (IDAE); Paràmetres de Sostenibilitat, F. Mañá (Dir.), A. Cuchí, D. Castelló, G. Diez, A. Sagrera, Institut de Teconolgia de la Construcció de Cataluña, 2003;

37

tCO2/any degudes al consum d'energia en edificis d’habitatge, sèrie històrica 2002 2003 2004 2005 2006 2,31 tCO2/a/h 2,46 tCO2/a/h 2,57 tCO2/a/h 2,52 tCO2/a/h 2,42 tCO2/a/h

Aspectes que poden influir en l’evolució de l’indicador:

- La relació entre obra nova i rehabilitació (integral o energètica), a causa de que la majoria de les emissions corresponen als edificis del parc construït on no arriba

- l’acció de la nova normativa sinó només les polítiques públiques d’estalvi esmentades .

- Els canvis en les fonts del mix energètic que es fa servir als habitatges (carbó, gas natural, derivats del petroli, nuclear, renovables, etc.), cap a alternatives o proporcions més o menys emissives.

- L’aplicació de noves polítiques de reducció del consum d’energia o d’incorporació d’energies renovables en habitatges existents i de la creació de millors hàbits de gestió energètica dels habitatges. Un exemple de la possible repercussió de la plans públics intensius i de l’augment de consciència ciutadana va ser la baixada, sostinguda durant quatre anys consecutius i pràcticament sense cap canvi a les instal·lacions, del consum d’aigua a la Regió Metropolitana de Barcelona que va arribar al 2006 als nivells més eficients d’Espanya.

38

4. RESIDUS Elevada generació de residus de fabricació, d'obra i enderroc La forta demanda material del sector de la construcció i el seu metabolisme obert -propi del sistema tècnic industrial, és la causant de la generació de residus a gran escala, una generació de residus que, a més, presenten una elevada reciclabilitat. Per això, potenciar el reciclatge de materials de construcció ha de ser la referència tant per evitar aquest impacte com per modificar el metabolisme material del sector i acompanyar la necessària reducció del seu RTM. És una línia que Catalunya ja te en marxa, amb institucions, normes, pautes tècniques i econòmiques, i només cal insistir-hi, millorar-la i prioritzar-la política i socialment. L'indicador pertinent, per mantenir la coherència de les dades i el sistema existent , torna a ser indexat i és: Residus d'edificació/habitant i any Definició de l’indicador: Des del punt de vista del marc normatiu català són residus de construcció les restes de materials, embalatges i altres materials sobrants d’obres de construcció, rehabilitació i enderroc, amb l’excepció de les terres d’excavació quan no es reaprofiten en la

mateixa obra o bé en altres construccions. En termes estadístics la construcció d’obra nova representa uns 120 kg/m2 de residus, xifra que ha anat creixent en el temps i que correspon majoritàriament a les fases de tancaments, revestiments, i instal·lacions del procés constructiu (a les fases de fonaments i estructures s’en produeixen pocs). Pel que fa a les obres de rehabilitació no existeixen dades prou fiables. Els residus de la construcció (obra civil més edificació) gestionats a Catalunya van ser 6,8 milions de tones a 2001 i 10,9 milions de tones a 2006, la qual cosa representa un creixement acumulat del 60%. El subsector de l’edificació ha representat en aquest termini de temps pràcticament el 90% de la generació de residus i pel que fa a la repercussió per càpita, va passar de 2,6 kg/persona/dia en 2001 a 3,7 kg/persona/dia en 2006, amb un creixement acumulat del 43% i una variació interanual mitjana del 8,6. La sèrie històrica, que abraça el període 2001-2006, es va construir a partir de les dades de residus de construcció provinents de l’edificació gestionats per les instal·lacions catalanes repercutides per la població de Catalunya al llarg del mateix període de temps. Fonts emprades: Programa de Gestió de Residus de la Construcció a Catalunya PROGROC 2007-2012, Departament de Mediambient i Habitatge i Institut d'Estadística de Catalunya IDESCAT, Generalitat de Catalunya.

t/residus d'edificació/habitant i any, sèrie històrica 2001 2002 2003 2004 2005 2006 0,95 t/h/any 0,80 t/h/any 0,84 t/h/any 0,91 t/h/any 1,13 t/h/any 1,35 t/h/any

Aspectes que poden influir en l’evolució de l’indicador:

- El nivell d’activitat del sector immobiliari i de la construcció, ja que del seu ritme depèn la generació de residus en forma directa, la qual cosa es fa evident tant en el creixement experimentat fins 2006 com el decreixement que registraran les estadístiques de 2007 i 2008.

- La relació entre obra nova i rehabilitació, a causa de que en el primer cas, i a diferència del segon, habitualment no hi ha generació de residus provinent dels fonaments, estructures, els tancaments verticals i la coberta que solen mantenir-se. Tot i així s’ha de tenir en compte que la rehabilitació comporta residus d’enderroc (les parts o elements constructius de l’edifici que han de substituir-se) i també de construcció (les parts noves o de substitució).

- Els canvis o manteniment del models constructiu i la gestió d’obra, ja que de la seva naturalesa (materials que el composen, solucions constructives, plans de minimització i gestió, etc.) depèn directament la generació de residus.

- Les variacions en la política urbanística i en els plantejaments arquitectònics, com per exemple respecte de l’exigència o no de la construcció soterrada de pàrquings o la resolució dels espais no habitables (amb més, menys, o gens de tancaments) com per exemple

passadissos d’accés a l’habitatge en edificis plurifamiliars. Totes aquestes parts de la construcció, que poden ser o no a l’edifici sense afectar l’habitabilitat, repercuteixen sobre la quantitat de materials emprats i aquests en la generació de residus.

40

Les línees d’actuació que es presenten com a catalitzadores del canvi cap a l'assoliment d’escenaris més sostenibilistes i que caldria desenvolupar en el marc del sector i amb intervenció de tots els agents implicats, són: 1. TERRITORI - aprofitar el sòl ja urbanitzat com a suport de noves

demandes d'habitabilitat: ja que l’extensió en baixa densitat és una de les causes de consum de sòl i destrucció de la matriu biofísica. A més, la realització de les expectatives especulatives del valor del sòl és un dels factors que promou l’edificació a banda de satisfer les necessitats reals d’aixopluc que la societat necessita. Aquesta acció ha de desenvolupar-se i s’ha de coordinar des del planejament territorial més ampli fins a la planificació municipal, pel que precisa d’un impuls des del Govern de la Generalitat.

- evitar la dispersió de l'edificació pel territori usant models

compactes i agregats a nuclis existents: pels mateixos motius que l’anterior, quan sigui necessari créixer sobre nou sòl, cal fer-ho de forma compacta i evitant la dispersió de nuclis respecte a l’existent per evitar el foment de la mobilitat. Les noves ARE’s són un exemple positiu en aquest sentit, i caldria establir les condicions per evitar la dispersió en planejaments futurs.

- establir en el planejament -nou i d'intervenció sobre

l'existent- condicions qualitatives i quantitatives del

manteniment i restitució del funcionament de la matriu biofísica (escolania, productivitat, recàrrega d'acuïfers, etc.) i del seu aprofitament en els serveis urbans: en aquest sentit, els ISA (informes de sostenibilitat ambiental) del planejament haurien de recollir i sistematitzar l’avaluació de la matriu biofísica existent (o pre-existent i destruïda) i proposar escenaris i accions de recuperació i d’aprofitament pels serveis urbans, així com establir limitacions per protegir-la i conservar-la. A llarg termini, els serveis ambientals de la matriu biofísica han de ser alhora un limitant a la urbanització i una eina per procurar serveis de forma sostenible, lligant la vida urbana al territori.

- definint, pels nous sòls, criteris de precedència en els usos

estenent els mecanismes de protecció, fins i tot considerant mesures restrictives que permetin la reversibilitat de l'ocupació (com la prohibició d'excavar-hi soterranis, la propietat pública del sòl, etc.)

2. SECTORS D'ACTIVITAT ECONÒMICA - mantenir la capacitat del sector d'absorbir mà d'obra, però

augmentant el valor afegit que procura i generant formació: pel que cal redefinir el sector de l’edificació com un sector intensiu en ma d’obra de baixa qualitat per un sector generador d’ocupació de qualitat i que promogui i rendibilitzi una formació professional adequada. Això demanda que aquesta inversió en formació es sustenti sobre un valor previ -ocult o degradat- que recuperant-lo la suporti. La rehabilitació del patrimoni edificat pot suposar una estratègia d’aquest tipus.

41

- mantenir la component local del sector, tant en l'ocupació com en l'ús dels recursos locals: per tal de valoritzar els recursos locals, tant materials com socials. En aquest sentit, les normatives tècniques d’edificació han de ser re-definides per ser capaces de reconèixer tècniques i materials locals i cercar la seva expressió. De nou, el patrimoni tradicional és una font de recursos i de suport tècnic per a una tasca ineludible.

- augmentar el valor afegit dels edificis a través de la

progressiva exigència d'internalització dels costos ambientals en el seu cost de construcció, amb l'objectiu d'aconseguir més habitabilitat amb menys emissions

- definir unes noves normes habitabilitat que considerin els

recursos i els impactes precisos per proveir-la: considerant que el augment progressiu de la qualitat de l’habitatge no pot continuar essent independent dels recursos necessaris per obtenir-la i que, juntament al cost econòmic –que sí és objecte de control i restriccions- hi ha un cost externalitzat que cal considerar també.

3. ENERGIA I CANVI CLIMÀTIC - reduir el consum del parc construït, amb accions

sistemàtiques -de promoció de l'estalvi, de rehabilitació, normatives i tarifàries- sobre l'edificació existent,

- reduir les emissions generades en la fabricació i

disponibilitat de materials de construcció, introduint el seu còmput dins la qualificació energètica dels edificis,

- integració de la demanda energètica de l'edificació amb les ofertes eficients -que incloguin la fracció solar oportuna- determinant les escales apropiades per fer-ho, i incloent la gestió energètica dels edificis com a factor determinant.

4. RESIDUS - fomentar la rehabilitació d'edificis - fomentar el reciclatge dels materials de construcció dins el

mateix sector, modificant les normatives de qualitat dels materials de construcció i obligant a la incorporació progressiva de residus.

CONCLUSIONS L'estratègia que abasta, reuneix i ordena els catalitzadors del canvi és la transformació dels sector de l'edificació cap a un sector basat en la rehabilitació i en l'eficiència en les emissions, comptant amb diversos factors coadjuvants: - la frenada, amb la crisi immobiliària, de la demanda induïda per

la inversió especulativa, - la necessitat de mantenir l'ocupació i distribuir-la en el territori, i

de millorar la seva qualitat especialitzant-la, - la forta caracterització que tindrà sobre l'economia les

demandes d'eficiència en l'emissivitat de gasos d'efecte

42

hivernacle, en la que els sectors difosos i en especial l'edificació, tindran un tractament i gestió a escala estatal i regional,

- la necessitat de frenar l'ocupació de nou sòl per satisfer la

demanda d'habitabilitat a causa de les demandes d'altres sectors: agrícola, per recuperar sòls; mobilitat, per reduir la demanda; i energètic, per aprofitar l'eficiència ambiental de la generació distribuïda.

La transformació del sector de l'edificació cap a la rehabilitació permet que el sector afronti la demanda social d'habitabilitat com el seu objectiu, despullant-la de les pulsions financeres dels darrers anys i permetent l'expressió de les polítiques públiques de foment de la satisfacció de l'exigència constitucional i estatutària del dret a l'habitatge. Alhora, la major demanda de ma d'obra per euro invertit en rehabilitació que en nova construcció, permet que la inversió en rehabilitació sigui més generadora de ma d'obra en una crisi marcada per l'elevat atur. Una demanda dema d'obra distribuïda pel territori -com l'edificació- i que ha de ser formada en capacitats per tal de reconèixer i intervenir en entorns més sofisticats que l'obra nova, amb el que la formació i la millora de la qualitat de la ma d'obra és inherent al canvi. Essent el sector de l'ús dels edificis un dels principals emissors de gasos d'efecte hivernacle, i essent el parc dels edificis existents un dels fons d'emissió més important, no serà possible complir cap acord internacional de reducció sense que la eficiència econòmica es dirigeixi al rescat d'emissions d'aquest sector mitjançant la rehabilitació energètica. La capacitat d'inversió que pot generar aquest rescat d'emissions pot ser el factor determinant per una

política de transformació del sector cap a la rehabilitació i l'oportunitat de determinar les escales en que aquesta rehabilitació s'ha de gestionar -escala urbana, escala de barri- per tal de generar la màxima eficiència econòmica i ambiental. Abunda aquesta opció el fet que els sectors industrials es mouran en un àmbit europeu d'assignació d'emissions, mentre que els sectors difosos seran responsabilitat nacional i, per tant, el camp d'oportunitat de les polítiques estatals i autonòmiques. D'altre banda, l'aprofitament dels elements construïts que suposa la rehabilitació ha de generar una disminució de la intensitat material del sector i, amb ella, la reducció de recursos i residus precisos per la seva activitat. Una reducció que s'ha de dirigir cap a la transformació del sector de materials no tant sols vers productes amb més valor afegit sinó també ambientalment més solvents. Una transformació molt important del sector de materials i productes de la construcció que ha d'estar dirigida per la reducció de l'emissivitat de gasos d'efecte hivernacle. La rehabilitació, a més, s'ha de plantejar com la recreació de noves formes d'habitabilitat expressades sobre un parc d'edificis existents, una nova habitabilitat capaç de encabir les noves formes de vida urbana i de treure el màxim rendiment dels edificis existents, pel que orientar el sector cap a la rehabilitació ha de suposar una reconsideració de les maneres socialment acceptables de procurar satisfacció al dret a l'habitatge. Una nova habitabilitat que ha d'entendre l'accés als serveis que avui defineixen la qualitat de vida urbana com un factor determinant. La mobilitat per accedir als serveis que els usuaris de l'habitatge precisen, ha de donar una escala urbana a la interpretació de l'habitabilitat que és necessari, lligant els objectius d'altres sectors -mobilitat, energia, etc.- als del sector de l'edificació

43

44

1. EUROPA 1. 1. [EUROPA] Evolució dels fluxos de materials Consum d’energia primària: total, societat i edifciació A partir de l’energia primària total consumida per la societat és possible fer una primera aproximació al consum de l’edificació. Segons l’IDAE l’ús dels edificis representa en Espanya un 23% (15% d’habitatges més 8% d’edificis terciaris) del total. Una segona referència és la relació entre l’energia emprada en fabricar els materials dels edificis i la que representa l’ús dels mateixos, que segons diversos estudis pot estimar-se en el 35% i 60% del seu cicle de vida. A partir d’aquesta relació el consum del sector de l’edificació (fabricació de materials + ús d’edificis) pot estimar-se en un 31% del total societat, que per al 2006 i segons dades del quadre que es presenta a continuació se situa al voltant de 44603 toe (energia primària). TAULA 1 Consum total d’energia primària (1 000 toe) Gross inland consumption is defined as primary production plus imports, recovered products and stock change, less exports and fuel supply to maritime bunkers (for seagoing ships of all flags). It therefore reflects the energy necessary to satisfy inland consumption within the limits of national territory.

geo\time 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 EU 27 1703659 1721551 1710136 1722908 1762453 (p) 1757782 (p) 1802858 (p) 1823609 (p) 1825679 (p) 1825181 (p) EU 25 1637862 1659849 1655018 1667130 1706177 (p) 1700294 (p) 1743076 (p) 1765061 (p) 1766455 (p) 1763737 (p) EU 15 1420469 1450871 1453443 1468052 1501718 (p) 1495573 (p) 1529996 1551382 1550813 1543301 Spain 106613 112642 118405 123652 127283 130808 135308 141480 144588 143881 100% 106% 111% 116% 119% 123% 127% 133% 136% 135% Portugal 21688 23171 24887 25078 25055 26264 25665 26409 27035 25338 Greece 25688 26987 26867 28217 29061 29856 30307 30773 31352 31509 Ireland 12114 12948 13720 14328 14956 15269 14988 15808 15123 15518 United Kingdom 223138 230715 229153 231868 232720 226832 231157 232527 233311 229525 France 248533 256251 256258 259734 267108 267257 271560 275505 276439 273070 Italy 164069 168794 171746 172955 173672 174227 183416 185329 187312 186113 -='Not applicable' or 'Real zero' or 'Zero by default' p=Provisional value

FONT: Eurostat

45

Consum d’energia final, ús d’edificis i serveis relacionats La disposició d’informació desagregada de consum energètic final (no primari) sobre l’ús dels edificis i serveis relacionats, permet comprovar que la despesa energètica del sector de l’edificació mostra, en el cas d’Espanya, un creixement més accelerat que el total societat (59% i 35% respectivament pel deceni 1997-2006). El consum de l’ús dels edificis i serveis relacionats en grup de països EU 27 creix més a poc a poc, registrant en el mateix període un 24% d’increment. TAULA 2 Consum d'energia final en habitatges i serveis (GWh) This consumption stands for final energy consumption. This means that the consumption in industry covers all industrial sectors with the exception of the energy sector, like power stations, oil refineries, coke ovens and all other installations transforming energy products into another form. Final energy consumption in transport covers mainly the consumption by railways and electrified urban transport systems. Final energy consumption in households/services covers quantities consumed by private households, small-scale industry, crafts, commerce, administrative bodies, services with the exception of transportation, agriculture and fishing. geo\time 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 EU 27 1283181 1320889 1348490 1375427 1430444 1434286 1490524 1517127 1552543 (p) 1598128 (p) EU 25 1257877 1294303 1321681 1348161 1401631 1408240 1461712 1490377 1523551 (p) 1566348 (p) EU 15 1140217 1171664 1196353 1219099 1267332 1273562 1324686 1352059 1384220 (p) 1420192 (p) Spain 86578 90000 97234 98656 106128 108851 116519 123909 131782 (p) 137672 (p) 100% 104% 112% 114% 123% 126% 135% 143% 152% 159% Portugal 17670 18906 20661 22059 23418 24592 25909 27118 28678 29616 Greece 24600 26227 27782 29377 30559 32212 34205 35513 36286 38151 Ireland 10080 10587 11558 12535 13238 13932 15734 16121 16620 16812 UK 196748 201725 203356 206685 212558 212300 214648 214647 217770 217955 France 216608 224062 230813 238566 249430 248157 262353 271030 275333 278711 Italy 116550 119838 119297 122614 125971 130677 137604 141732 146199 151231 FONT: Eurostat

46

Consum d’aigua total: societat i usos domèstics La relació entre el total d’aigua potable consumida (usos industrials, agrícoles, urbans, domèstics, etc.) i la població estableix el consum d’aigua potable per càpita que es mostra seguidament en la taula corresponent. Es tracta d’un indicador que no reflecteix el creixement absolut del consum d’un país, sinò l’augment de la demanda de bens i serveis que consumeixen aigua, la disminució de l’eficiència amb la que es produeixen, o les dues coses barrejades. En el deceni 1995-2004 a Espanya l’increment per càpita ha estat del 7% tal com es pot veure seguidament. Respecte del total d’aigua consumida la d’ús urbà a Europa s’estima en un 21% i a Espanya en un 17% (tot i així, en el context local les proporcions poden variar significativament). Respecte de l’any 2004 a Espanya el 17% de consum relacionat amb usos urbans, tot tipus d’edificis, parcs i jardins, neteja de carrers, etc., representa 153m3/persona, és a dir uns 419l/persona i dia. Pel mateix període el Ministeri de Medi Ambient i Medi rural i marí fixava el consum domèstic en 171l/persona i dia.

TAULA 3

Consum d'aigua potable per càpita (m³/capita) Total groundwater and surface water abstraction per capita. geo\time 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 EU 15 : : : : : : : : : : : : Spain : 846,1 : 875,4 929,3 961,8 925,6 926,4 915,9 924,4 901,1 : 100% 103% 110% 114% 109% 109% 108% 109% 107% Portugal : : : : 1097.0 : : : 103.2 Greece : 729.8 723.4 809.3 (e) : : : : : : : : Ireland 328.2 : : : : : : : : : : 194.4 France 706.5 : : : : : 540.6 550.7 540.8 : : : Italy : : : : 737.8 : : : : : : : UK : : : : : : : : : : : : FONT: Eurostat

47

Requeriment total de materials i edificació El requeriment total de materials s’obté a partir de sumar tots els recursos abiòtics i biòtics demanats en la obtenció de les matèries primeres emprades en la totalitat dels bens i serveis demanats per una societat. Entre ells, alguns organismes com el World Watch Institute i el Wuppertal Institute estableixen el consum de la construcció en un 60% del total, corresponent a obra civil el 60% i a edificació el 40%. Per tant la construcció, manteniment i rehabilitació d’edificis representa aproximadament un 24% del total del consum de materials domèstics, que per a Espanya en 2004 representa uns 166.290,83 milers de tones. El creixement de la demanda total de materials de la societat espanyola en el deceni 1995-2004 ha estat sostingut, acumulant un 41%. A Espanya i amb dades de població del 2004 (42,3 milions d’habitants) la taxa de consum total de materials surt a 16,4 tones/persona i, fent l’aproximació respecte de l’edificació (24%) resulta de 3,9 tones/persona. TAULA 4 Consum de materials domèstics Domestic Material Consumption DMC 1 000 tonnes The indicator Domestic Material Consumption (DMC) is defined as the total amount of material directly used in an economy. DMC equals Direct Material Input (DMI) minus exports. DMI measures the direct input of materials for the use in the economy. DMI equals Domestic Extraction (DE) plus imports. geo\time 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 EU 15 5736724.83 5691121.86 5737174.70 5786438.87 5877854.51 5929963.95 5872961.83 5792407.32 5804034.69 5753627.93 Spain 490603,11 505838,39 520174,41 568321,53 576838,87 628010,98 624170,00 693166,94 723013,38 692878,48 100% 103% 106% 116% 118% 128% 127% 141% 147% 141% Portugal 115250.01 124707.72 135879.43 140849.77 143421.26 154482.21 151914.75 170114.93 156878.89 167562.64 Greece 169287.98 172727.92 176771.51 190433.36 197650.40 212300.79 230773.37 215048.49 219892.63 224935.69 Ireland 82706.36 86038.55 83621.48 85701.07 89571.94 92272.71 90876.53 85102.62 94934.73 92743.87 UK 717061.68 714114.04 711490.46 713805.65 707333.37 692454.40 705319.78 659907.50 668036.69 689617.53 France 861049.12 855209.55 872383.45 891718.85 894656.84 898907.45 847880.75 845103.36 790255.34 839933.87 Italy 651610.66 640904.58 639274.18 656404.36 661450.10 684090.60 665336.27 673667.34 667375.51 634447.08 FONT: Eurostat

48

1. 2. [EUROPA] Evolució econòmica del sector Evolució del nivell d’activitat econòmica de la construcció La taula que es presenta seguidament indica el nivell d’activitat de la construcció (obra civil més edificació) segons l’increment de valor econòmic afegit. Partint d’una base 100 en 2000 Espanya se situa en un 30,66% més en octubre de 2007 i descendeix sense canvis de tendència durant tot l’any següent fins arribar al 15,55% de l’agost de 2008. Respecte dels altres països que surten en aquest resum cal dir que amb l’excepció del Regne Unit les taxes assolides són significativament més baixes i, en el cas de Portugal, fins i tot negatives. La tendència de decreixement, menys marcada, registra la mateixa tendència en tots els casos. TAULA 5 Índex de creixement de la construcció Base (2000=100) - SA The production in construction provides a measure of the volume trend in value added over a given reference period. Construction includes building construction and civil engineering. The construction sector in total corresponds to the NACE Rev.1 section F but the split between building construction and civil engineering is based on the Classification of types of Construction (CC). 2007m10 2007m11 2007m12 2008m01 2008m02 2008m03 2008m04 2008m05 2008m06 2008m07 2008m08 EU 27 113.44 111.03 111.44 112.52 114.62 112.45 110.17 110.79 111.17 110.33 (s) 110.06 (s) EU 25 112.74 110.33 110.74 111.93 114.02 111.77 109.41 110.06 110.34 109.47 (s) 109.17 (s) EU 15 111.37 108.99 110.26 111.72 114.38 111.17 107.81 108.73 108.90 107.82 (s) 107.77 (s) Spain 130.66 (s) 125.29 (s) 123.78 (s) 123.13 (ps) 122.74 (ps) 120.60 (ps) 114.27 (ps) 117.28 (ps) 113.83 (ps) 113.94 (ps) 115.55 (ps) Portugal 77.30 76.50 76.40 76.10 77.40 71.60 78.90 71.80 73.90 77.10 72.00 Greece : : : : : : : : : : : Ireland : : : : : : : : : : : UK 127.80 (p) 115.20 (p) 114.40 (p) 114.70 (p) 121.80 (p) 124.50 (p) 108.10 (p) 118.90 (p) 132.20 (p) 118.30 (p) 118.40 (p) France 110.20 109.50 109.20 110.70 111.30 109.50 109.80 107.30 108.20 108.60 107.80 Italy : (cp) : (cp) : (cp) : (cp) : (cp) : (cp) : (cp) : (cp) : (cp) : (cp) : (cp) Font: Eurostat.

49

Evolució de l’ocupació laboral de la construcció Tal i com es mostra al quadre següent l’ocupació laboral de la construcció ha representat a 2004 a Europa (EU 25) 12,6 milions de persones sobre una població de 459,3 milions (actius i no actius respecte el treball remunerat), representant per tant un 2,7% del total. En el cas d’Espanya cal assenyalar que, tot i tenint una població total menor que la de països com Regne Unit, França o Itàlia manté en el període de la mostra un nivell d’ocupació en la construcció força més elevat (un 40% més que el Regne Unit, el país que li segueix en nombre de persones al sector de la construcció al 2004 i un 47% si la comparació es fa al 2005). Respecte del seu total de població (actius i no actius) a l’any 2004, que va ser de 42,3 milions, els treballadors de la construcció representen el 5,7%, percentatge que dobla la mitjana europea. TAULA 6 Persones ocupades en la construcció per països i periode Unidades: Número de personas 2002 2003 2004 2005 UE 27 (1) .. .. 131.439 135.485 UE 25 (1) .. 123.779 126.268 .. España 2.189.274 2.310.524 2.455.722 2.657.643 Portugal 433.918 435.563 458.651 481.230 Grecia 284.198 .. 296.478 309.869 Irlanda .. 42.325 48.726 49.685 Reino Unido 1.307.459 1.322.636 1.347.409 1.392.009 Francia 1.470.596 1.494.723 1.547.648 1.538.128 Italia 1.574.979 1.705.742 1.748.373 1.809.834 1) Los agregados europeos, (UE 27, UE 25), están expresados en 100 personas. Font: INE. Nota: Los datos están sujetos a actualización continua. La información más actual está disponible en la web de Eurostat. Los datos españoles proporcionados por Eurostat no siempre corresponden a la última actualización y la información más reciente es la publicada en el apartado de resultados detallados correspondientes.

50

1.3. [EUROPA] Estoc edificat Àrea edificada L’absència de dades posteriors a 1990 en els registres d’Eurostat pel cas d’Espanya (i de nombrosos països) no permet realitzar el seguiment de la seva evolució. Tot i així és possible raonar respecte de la seva magnitud i importància. En 1990, abans d’uns dels períodes més importants d’expansió de l’activitat immobiliària i de la construcció, ja representava aproximadament el 4% de la superfície total peninsular d’Espanya, que és de 493.458km2). Tot i les diferències sobre com es conforma el territori que poden haver, si es fa el mateix exercici sobre el territori Francès a Europa (551.695km2), la proporció arriba al 6% i per a Portugal, tenint en compte la seva superfície total continental (91.951 km²), és del 15%. Si la repercussió es fa per càpita, tenint en compte la població a 1990, a Espanya (38,9 milions) representaven 500 m2/persona, a França (56,7milions) 600 m2/persona i a Portugal (9,4 milions) 1500 m2/persona. Si entre 1990 i 2000 l’àrea construïda a França va créixer un 20% i a Portugal un 16%, països que no han experimentat un creixement de l’edificació proporcionalment tan important com el de l’Estat espanyol (sobre tot entre 1994 i 2006), és probable que a Espanya l’increment hagi estat més important i que, per tant, les relacions anteriorment comentades entre els tres països en l’actualitat s’hagin modificat amb una pujada en el cas espanyol dels indicadors d’àrea edificada respecte del territori total o de sòl urbanitzat per càpita. TAULA 7 Àrea construïda km2 built up and related land Built-up and related land is defined in the Eurostat/OECD joint questionnaire as residential land (3.1), industrial land (3.2), quarries, pits and mines (3.3.), commercial land (3.4), land used by public services (3.5), land of mixed use (3.6), land used for transport and communications (3.7), for technical infrastructure (3.8), recreational and other open land (3.9). Scattered farm buildings, yards and annexes are excluded. Some figures may refer to the closest year for which data is available (limit +/- 1 or 2 years before or after). LU: the total excludes following land categories: 3.5, 3.6, 3.8, 3.9. geo\time 1990 1995 2000 Spain 19292.00 : : Portugal 14140.00 : 16366.73 France 35147.77 39158.73 42103.59

51

Parc d’habitatges existents Per tal de tenir una apreciació relativa del parc construït d’habitatges la quantitat absoluta pot relacionar-se amb la població. D’aquesta manera i centrant-se en 2006 es pot establir que Espanya (43,7 milions d’habitants) tenia 0,36 habitatges/persona, França (62,9 milions d’habitants) 0,4 habitatges/persona i Portugal (10,6 milions d’habitants) 0,36 habitatges/persona, una proporció que tot i haver importants diferències entre aquests països (superfície per càpita, renda, estructura social, etc.) es manté força constant. Pel que fa al creixement del parc respecte de l’evolució demogràfica, avaluant el període 1998-2006, Espanya ha tingut un creixement del parc d’habitatges d’un 25% mentre que la població (39,6 milions d’habitants en 1998) s’ha incrementat en un 10%, França (59,9 milions d’habitants en 1998) un 9% i un 5% respectivament i Portugal (10,1 milions d’habitants en 1998) també un 9% i un 5% respectivament. El creixement del nombre d’habitatges supera al de la població en els tres casos, encara que en Espanya és on es produeix de manera més accelerada amb una relació creixement habitatges/creixement població de 2,5 vegades respecte de 2 vegades en França i Portugal. TAULA 8 Nombre d’habitatges thousand The indicator is defined as the number of private households. Private households are either a one-person household or a multi-person household, i.e. a group of two or more persons who combine to occupy the whole part or part of a housing unit and to provide themselves with food and possibly other essentials for living. 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 EU 27 : : : : : 188313 189557 192158 194625 EU 25 : : : : : 177724 179357 181912 184382 EU 15 : : : : : 152268 153505 155972 158231 Spain 12670 12949 13277 13579 13958 14336 14810 15265 15802 Portugal 3447 3477 3520 3547 3581 3673 3739 3769 3839 Greece 3732 3721 3730 3829 3879 3919 4117 4148 4167 Ireland : : : : : : : : : UK 25194 24897 25074 25284 25435 25648 25676 25778 25932 France 23740 23915 24188 24506 24756 24745 24969 25279 25675 Italy 21335 21470 21660 21968 22197 22229 22159 23310 23567 Font: Eurostat. (:) Not available, (e) Estimated value, (i) See explanatory text, (u) Unreliable or uncertain data

52

1.4. [EUROPA] Evolució de la producció de noves construccions Ritme de construcció de nous edificis públics i privats Segons les dades que es mostren a la taula inferior, considerant el deceni 1997-2006 a (UE 25), el ritme de construcció de nous edificis mostra un creixement irregular (amb pujades i baixades) que entre els anys extrems registra un 21%. En el cas d’Espanya la situació és força diferent ja que en el mateix període no es registra cap descens i el creixement entre extrems és del 152% (cal destacar que la baixada d’activitat del sector immobiliari i de la construcció es produeix precisament a partir de 2007), situació que amb l’excepció d’Irlanda (126%) resulta única en el context dels països representats en el quadre. Alguns països, com Portugal i Irlanda anticipen la desacceleració del sector a partir de 2004. TAULA 9 Edificis residencials. Índex de llicències de construcció per països i període Unidades: Índice: 2000 = 100 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 UE 27 106,8 106,4 105,2 105,2 100 95,8 97,2 105,9 115,3 122,2 129,1 UE 25 106,8 106,4 105,2 105,2 100 95,8 97,2 105,9 115,3 122,1 129 UE 15 107,2 106,8 104,4 104,3 100 95,4 97,6 105,4 113,1 119,9 .. España 58 66,4 79,4 89 100 89,6 91,7 107,1 123,6 137,3 167,2 Portugal 74,9 84,5 95,3 104,2 100 88,2 76,4 70,9 62,2 61,2 58,6 Irlanda 38,2 40,6 51,9 84 100 86 76 85,9 111,4 108,9 86,3 Grecia 93,3 98,4 108,2 98,2 100 123,3 149,2 148,5 141,1 237,1 143,9 Reino Unido .. .. 99,5 101 100 102,5 102,4 109,8 120,7 120,1 127,8 Francia 84,2 83,7 100,9 93,7 100 98,6 96,8 105,1 127,7 142,2 156,3 Italia .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. Font: INE, Intituto Nacional de Estadística.

53

Evolució del ritme de construcció de nous edificis públics En el cas de la construcció de promoció exclusivament pública les tendències de creixement general se semblen a les del quadre anterior amb algunes diferències que cal comentar. En el context d’Europa (UE 25) el creixement acumulat en el deceni 1996-2005, amb una lleugera baixada al 1997, ha estat del 46% (en el global de noves llicències d’obra era del 21%) mentre que a Espanya ha estat del 142% (en el global de noves llicències d’obra era del 152%). Aquesta situació -més creixement en la inversió pública en edificació respecte del total en Europa i viceversa en el cas d’Espanya- possiblement es deu a que la inversió pública en construcció sol funcionar com a estímul de l’economia en general, és a dir que el volum de les licitacions públiques i la inversió de capital que representen solen augmentar quan es busca que l’activitat econòmica global creixi, mentre que solen registrar nivells més baixos quan la inversió privada en el sector és important. TAULA 10 Índex de licitació oficial d'obres d'edificació por paÏsos i període Unidades:Índice: 2000 = 100 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 UE 27 93,5 91 93 96,8 100 104,8 111,4 110,6 117,6 126,7 139,1 UE 25 93,5 91 93 96,8 100 104,7 111 110 116,5 125,1 137,1 España 70 78,1 86,7 87,1 100 96 116 126,6 138 169,3 .. Portugal .. .. .. .. 100 102,1 87,5 81,8 86,4 88,4 83,8 Irlanda .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. Grecia .. .. .. .. 100 113,1 103,3 100,3 75,2 83,7 .. Reino Unido 85,1 95,6 105,5 100,5 100 104,4 124,9 129,9 153,5 170,2 188,4 Francia .. .. .. .. 100 119 136,6 142,9 151,6 170,1 187,6 Italia .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. Font: INE, Intituto Nacional de Estadística.

54

2. ESTAT ESPANYOL 2.1. [ESTAT ESPANYOL] Evolució dels fluxos materials Consum d’energia final en habitatges La relació entre dades de població i quantitat de llars en el territori espanyol i europeu (UE 25) en el període 1990-2204 (primera taula) i dades de consum energètic final dels habitatges en els mateixos àmbits (segona taula) permet realitzar una aproximació al consum d’energia domèstica per persona o per llar, així com també la seva evolució en el temps de cara a la previsió d’escenaris a futur. A Espanya es distingeixen tendències de creixement de població, quantitat de llars i despesa energètica per habitatge amb ritmes diferents. Entre 1990 i 2004 la població es va incrementar en un 13,6%, la quantitat de llars en un 28% (a la primera taula es pot veure com descendeixen els ocupants per habitatges) i la despesa energètica dels habitatges en un 78% TAULES 11 i 12 Població i llars a Espanya. 1990-2004 En miles, número de personas por hogar y tasas de variación media anual en % 1990 1995 2000 2004 1990-2004 1990-1995 1995-2000 2000-2004 Población 1 38.851 39.388 41.117 44.109 0,9 0,3 0,9 1,8 Hogares 2 11.299 11.892 13.086 14.528 1,8 1,0 1,9 2,6 Tamaño hogar 3,44 3,31 3,14 3,04 -0,9 -0,7 -1,0 -0,9 Población UE 25 3 442.470 447.924 452.575 460.050 0,3 0,3 0,2 0,4 1. Estimaciones intercensales entre 1990 y 1995. Fuente: Caixa Catalunya a partir de datos del INE y Comisión Europea (AMECO).

Consum final d'energía de les llars i total a Espanya i la UE 25. 1990-2004 En miles de toneladas equivalentes de petróleo (tep) y tasas de variación media anual en % 1990 1995 2000 2004 1990-2004 1990-1995 1995-2000 2000-2004 Hogares España 9.175 10.313 11.993 16.287 4,3 2,4 3,1 8,1 UE 25 256.212 270.925 282.767 299.679 1,2 1,2 0,9 1,5 Total España 58.233 65.315 81.646 96.888 3,7 2,4 4,6 4,4 UE 25 1.014.302 1.026.537 1.086.498 1.140.880 0,9 0,3 1,2 1,2 Fuente: Caixa Catalunya a partir de datos de Eurostat e IDAE (Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía).

55

Aquestes taxes tan desiguals mostren un cert desacoblament entre el creixement de la població, d’una banda, i la construcció de nous habitatges i l’increment de la seva despesa energètica, d’altra banda. L’augment del parc edificat, que dobla l’increment de la població, no respon estrictament a necessitats bàsiques d’accés a l’habitatge sinó a altres factors de mercat. L’augment del consum energètic tampoc no es deu totalment al creixement del parc d’habitatges, ja que quasi triplica (2,8 vegades) la seva taxa, sinó que sembla més relacionat amb l’augment de l’equipament consumidor d’energia i els nous hàbits en el seu ús. TAULA 13 Evolució de l'energia consumida a les llars espanyoles i europees Consum d'energia (kWh) per habitants i habitatges, i creixement percentual en el període 1990 1995 2000 2004 1990-2004 2000-2004 Espanya - habitatges _Per habitant (kWh/pers/any) 2747 3045 3392 4294 56% 27% _Per habitatge (KWh/pers/any) 9444 10086 10659 13038 38% 22% Europa (UE 25) - habitatges _Per habitant (kWh/pers/any) 6734 7034 7266 7576 12% 4% FONT: Caixa Catalunya a partir de datos de Eurostat e IDAE (Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía). 1 tep 11630 KWh 41870 MJ La taula superior mostra l’evolució del consum energètic de les llars repercutit per persona i per habitatge entre 1990 i 2004, en Espanya, mostrant també el primer indicador per a Europa (UE 25). Es pot veure com, tot i ser a l’any 1990 el consum per habitant molt inferior en el context espanyol que en el europeu (2,4 vegades), a Espanya es registra un creixement important (56% en catorze anys) que s’accelera en els últims temps (27% només en quatre anys). La tendència, que podria veure’s afectada per les mesures governamentals que impulsen millores en eficiència energètica i reduccions d’emissions de CO2, de moment mostra un creixement molt més ràpid que l’europeu.

56

Consum d’aigua total: societat i usos domèstics L’estadística disponible al Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí sobre provisió d’aigua per tots els usos demanats per la societat pel període 1996-2004 permet traçar l’evolució del consum de les llars espanyoles. Un primer comentari a realitzar és respecte del percentatge d’aigua que es destina al consum domèstic, que a Europa se situa al voltant d’un 20% i a Espanya es manté al voltant del 10-12%, ja que en principi podria semblar baix o poc profitós pel que fa a l’aplicació de polítiques d’estalvi. Cal recordar que a Espanya els usos agrícoles intensius en aigua són importants, la qual cosa explica el pes relatiu del sector en la repartició, però també que una anàlisi per regions o per conques (més urbanitzades o més rurals), pot fer que aquest percentatge pugi fins un 40% o baixi fins un 5%. L’anàlisi en el context de l’Estat dona una primera visió, però cal complementar-la amb el criteri de consideració que recomana la Directiva Marc de l’Aigua (2000/60/CE) del Parlament Eurpoeu, és a dir en l’escenari de cada conca en particular. Un segon aspecte a comentar sobre la taula d’aquesta pàgina és el creixement absolut (evolució del volum respecte d’un any base) que en set anys, entre 1997 i 2004, acumula un 23%. TAULA 14 Consum d'aigua total i per sectors a Espanya entre 1996 i 2004 Quantitat d'aigua consumida anualment per a ús urbà i agrícola. Milers de m3 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 Agricultura 17.622.410 18.634.780 17.681.327 17.027.790 16.663.038 17.083.136 17.568.073 17.807.665 _Percentatge sobre el total 85% 85% 83% 82% 81% 82% 81% 81% Aprovisionament urbà 3.076.117 3.229.324 3.374.811 3.535.718 3.781.680 3.870.650 3.855.697 4.019.615 4.042.399 _Percentatge sobre el total 15% 15% 17% 18% 19% 18% 19% 19% Sectors econòmics 613.920 669.077 709.490 754.551 840.165 920.127 891.039 933.309 969.340 Llars 2.095.649 2.198.357 2.288.712 2.368.128 2.482.085 2.459.548 2.511.810 2.602.904 2.700.928 _Creixement absolut 100% 104% 108% 113% 112% 114% 118% 123% _Percentatge sobre el total 11% 10% 11% 12% 12% 12% 12% 12% Consums municipals 238.055 234.901 242.124 271.754 303.548 312.882 325.785 349.747 304.704 Altres 128.493 126.989 134.485 141.285 155.882 178.093 127.063 133.655 67.427 Total 20.851.734 22.009.591 21.217.045 20.809.470 20.533.688 20.938.833 21.587.688 21.850.064 Font: INE, publicat al Banco Público de Indicadores Ambientales del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino

57

La taula següent formula dos indicadors, que a l’igual que en el cas de l’energia representen el consum repercutit per habitants i habitatges, útils per establir el flux de consum d’aigua en els edificis d’habitatge i la seva evolució en el temps. El consum relatiu d’aigua d’ús domèstic per persona varia de 152 (litres per persona i dia) al 1998 fins a 168 al 2004 mantenint un creixement moderat però pràcticament constant amb l’excepció del 2001 que acusa un augment puntual. Pel que fa al consum per habitatge la variació és mínima, mantenint-se entre en una taxa creixent o decreixent del 1-2%. De la mateixa manera que en l’anàlisi de la taula anterior, aquí cal comentar que la mitjana d’un territori tan gran com Espanya pot portar a una interpretació simplista del problema del consum d’aigua domèstica. De fet, quan un estudi com aquest arriba a l’escala de les comunitats autònomes o dels municipis apareixen diferències molt importants en el consum segons les pautes d’ús (això que cadascú considera com a consum raonable), el model d’urbanització (casa aïllada, bloc de pisos) i l’equipament (piscina, hidromassatge), etc., podent créixer fins 450 l/persona/dia o bé decréixer fins 90 l/persona/dia. TAULA 15 Consum d'aigua al sector de l'edificació entre 1998 i 2004 Quantitat d'aigua consumida anualment a les llars per persona (l/pers/dia) i per llar (m3/hab/dia). Base 1998 = 100 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 Població 39.639.388 39.802.827 40.049.708 40.476.723 40.964.244 41.663.702 42.345.342 _Consum per càpita (l/pers/dia) 152 158 162 168 164 165 168 _Creixement absolut 100% 104% 107% 111% 108% 109% 111% Habitatges 1.267.000 1.294.900 1.327.700 1.357.900 1.395.800 1.433.600 1.481.000 _Consum per habitatge (m3/hab/dia) 4,9 5,0 5,1 5,0 4,9 5,0 5,0 _Creixement absolut 100% 101% 103% 100% 100% 101% 101% Fonts: INE, publicat al Banco Público de Indicadores Ambientales del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino i Eurostat

58

Generació de residus de construcció i enderroc El volum de residus generats per la construcció dels nous edificis i l’enderroc dels antics sorgeix de dades reals (declaracions de gestió de residus) en algunes comunitats autònomes i estimacions (a partir de les llicències d’obres de tot tipus en els sectors de l’edificació i l’obra civil) en altres, que fins fa poc temps no tenien regulació normativa específica. L’estimació global de residus situa en l’edificació dues terceres parts de la generació i el terç restant en l’obra civil, raó per la qual els esforços de control en l’edificació poden arribar a una major repercussió en el total. Els anys 2001 i 2002 mostren uns tonelatges de generació de residus d’edificació molt semblants tot i que als anys següents (2003 a 2005) el creixement és sostingut, arribant al final del període (només en quatre anys) a un increment acumulat d’un 43%. Respecte d’aquesta tendència no es registren diferències importants quan la mirada es dirigeix als apartats que componen el sector d’edificació amb l’excepció de la rehabilitació que creix i decreix arribant a mantenir-se pràcticament constant all llarg del temps considerat. TAULA 16 Generació de residus de construcció i demolició (RCD) a Espanya 2001-2005 Segons tipus d'edificació i obra civil. Residus en tones mètriques, població en persones. Tipus d'obra 2001 2002 2003 2004 2005 Edificació (tones) 17.667.189 17.495.175 20.298.601 23.054.631 25.427.665 _Obra nova 10.270.920 10.274.640 11.649.720 13.139.640 14.149.080 _Rehabilitació 914.490 865.040 1.006.278 1.010.342 909.748 _Enderroc parcial 4.493.420 4.399.713 5.444.038 6.446.590 7.860.098 _Enderroc total 1.147.064 1.122.678 1.231.965 1.360.219 1.297.898 _Obres sense llicència 841.295 833.104 966.600 1.097.840 1.210.841 Obra civil (tones) 6.543.403 6.479.649 7.518.000 8.538.752 9.417.654 Total RCD generats 24.210.592 23.974.824 27.816.601 31.593.383 34.845.319 Població a Espanya 40.476.723 40.964.244 41.663.702 42.345.342 43.038.035 _Residus construcció per càpita, Tm/persona/any 0,44 0,43 0,49 0,54 0,59 _Residus construcció per càpita, Kg/persona/dia 1,20 1,17 1,33 1,49 1,62

Font: Plan Nacional Integrado de Residuos (PNIR) 2007-2015, Anexo 6 II Plan Nacional de Residuos de Construcción y Demolición (II PNRCD), Ministerio de Medio Ambiente y Medio Marino y Rural. L’observació de l’indicador de residus de construcció per persona i any o dia comença en 0,44 tm/persona/any al 2001 i acaba en 0,59 tm/persona/any en 2005, registrant un creixement del 34% en el període, taxa menor que la del creixement absolut del total de residus

59

generats entre els anys extrems que, com s’ha dit, se situa al 43%. Cal, però, dir que els valors d’aquest indicador (no així la tendència) poden veure’s disminuïts respecte de la realitat de les comunitats autònomes on es fa seguiment documentat de la gestió de residus i a més hi ha un nivell d’activitat important a la construcció, on es pot arribar a 0,9 tm/persona/any. En altres paraules, el fet de que a gran part d’Espanya no hi hagi encara registres fiables de la generació i tractament de residus pot influir en que els tonelatges generats realment siguin més alts que els enregistrats a la taula anterior. Seguidament es presenten el coeficients de pas que s’han aplicat, a l’estudi de referència, sobre l’estadística de llicències d’obres d’edificació i civils. Tot i sent valors que poden canviar segons la naturalesa de les obres i el tipus de gestió de cara a la reutilització i reciclatge que s’hi porti a terme, són els coeficients habitualment emprats en el sector. TAULA 17 Residus generats segons tipus d'obra i superfície Valors estadístics a partir d'estudis i estimacions Tipo de construcción RCD producido por m2 de edificación Obras de edificios nuevos 120,0 kg/m2 construido Obras de rehabilitación 338,7 kg/m2 rehabilitado Obras de demolición total 1.129,0 kg/m2 demolido Obras de demolición parcial 903,2 kg/m2 demolido Font: Plan Nacional Integrado de Residuos (PNIR) 2007-2015, Anexo 6 II Plan Nacional de Residuos de Construcción y Demolición (II PNRCD), Ministerio de Medio Ambiente y Medio Marino y Rural.

60

2.2. [ESTAT ESPANYOL] Evolució econòmica del sector Evolució de l’activitat econòmica i l’ocupació de la construcció Una de les maneres més habituals d’avaluar la repercussió econòmica de la construcció en l’economia espanyola és a través de la seva participació en la producció corrent de bens i serveis mitjançant l’indicador del Producte Interior Brut (PIB) o bé en la creació del valor que s’afegeix als bens i serveis al llarg del procés productiu mitjançant l’indicador del Valor Afegit Brut (VAB). Pel que fa al primer dels indicadors seguidament es presenta un quadre que permet veure com, al període 2000-2005 que coincideix amb la fase d’expansió que va experimentar el sector, la construcció comença aportant el 7,5% del PIB fins assolir el 10,4 al final del termini considerat. TAULA 18 Participació de la construcció en el PIB / Espanya Sèrie 2000-2005

Any % PIB Anys Variació

2000 7,5 .. .. 2001 8,1 2001 / 2000 8,0 2002 8,6 2002 / 2001 6,2 2003 9,0 2003 / 2002 4,7 2004 9,6 2004 / 2003 6,7 2005 10,4 2005 / 2004 8,3 Font: INE

A continuació es mostra una altra taula en la que participa el segon indicador de creixement mencionat, VAB, i també un altre d’interès social a més d’econòmic que és el nivell d’ocupació o la creació de nous postos de treball. Ambdós indicadors permeten traçar no només la influència directa de la construcció en l’economia sinó també la indirecta o induïda, és a dir aquella que es posa em marxa de forma complementària o associada a través de la cadena industrial i de serveis que el sector engega. El VAB directe calculat se situa, entre 2000 i 2004 que és el període de coincidència entre les dues taules, en uns percentatges que van del 7,5 al 8,10% (semblants als ja assenyalats pel PIB). Però si a més es té en compte el VAB induït, amb percentatges que comencen en el 5,7% i arriben al 6,2%, la creació total de VAB de la construcció va ser del 13,2% al 2000 i del 14,3% al 2004.

61

Cal dir, però, que si bé aquestes taules reflecteixen el potencial econòmic que la construcció ha tingut i sostingut en un període prolongat de temps no arriben al mostrar el descens d’activitat del sector, que va començar al 2007 i es profunditza actualment. TAULA 19 Repercussió de la construcció en l’economia espanyola 1996-2004 VAB (Valor Afegit Brut) i Ocupació (treballadors ocupats) respecte del total Espanya Any VAB directe VAB induït VAB total Ocupació directa Ocupació induïda Ocupació total 1996 7,00% 5,40% 12,40% 9,20% 5,30% 14,60% 1997 6,90% 5,30% 12,20% 9,00% 5,20% 14,20% 1998 7,10% 5,40% 12,50% 9,60% 5,60% 15,10% 1999 7,40% 5,60% 13,00% 10,30% 6,00% 16,20% 2000 7,50% 5,70% 13,20% 10,50% 6,10% 16,60% 2001 7,70% 5,90% 13,50% 10,90% 6,30% 17,20% 2002 7,90% 6,10% 13,90% 10,90% 6,30% 17,20% 2003 8,00% 6,20% 14,20% 11,10% 6,50% 17,60% 2004 8,10% 6,20% 14,30% 12,10% 7,00% 19,10% Font: Instituto de Estudios Económicos, a l'Informe Anual de SEOPAN (Asociación de Empresas Constructoras de Ámbito Nacional) 2004

De forma directa la construcció va ocupar el 9,2% de la població activa al any 1996 i, amb un creixement moderat però sostingut, va arribar al 14,3% en 2004. Si s’hi afegeix la ocupació induïda els percentatges arriben a 14,6% i 19,1%, la qual cosa indica que pràcticament una de cada cinc persones laboralment actives va estar directa o indirectament relacionada amb la construcció. La taula inferior, amb dades d’una altra font, presenta nivells d’ocupació semblants i referències de valors absoluts de treballadors totals i del sector a Espanya i Catalunya.

62

TAULA 20 Persones ocupades al sector de la construcció 2000-2004 En milers de persones. Base 100 en 2000 2000 2001 2002 2003 2004 Cataluña 279,1 300,2 302,1 339 354,3 _Evolució absoluta en el temps (variació respecte de 2000) 100% 108% 108% 121% 127% _Percentatge de treballadors de la construcció respecte d'Espanya 16% 16% 15% 16% 15% Espanya, població activa total 15.782,30 16.348,20 16.825,40 17.559,70 18.288,10 Espanya, treballadors de la construcció 1.776,60 1.927,80 1.993,30 2.122,20 2.331,20 _Evolució absoluta en el temps (variació respecte de 2000) 100% 109% 112% 119% 131% _Percentatge de treballadors construcció respecte de la població activa 11% 12% 12% 12% 13% Font: Ministeri de Foment

63

Evolució de l’edificació i l’obra civil a la construcció El repartiment de l’activitat per subsectors representat a la taula següent indica que, en termes corrents, l’edificació representava al any 1995 el 70,8% del total de producció i l’obra civil el 29,2 restant. Deu anys després, al 2005 i amb un creixement lleuger però sostingut, l’edificació acumulava el 75,8% enfront del 24,2% de l'obra civil. Aquesta estructura, d’aproximadament 2/3 edificació i 1/3 obra civil, és relativament estable en els darrers anys. Dins del subsector de l’edificació la producció residencial suposa un 33% del total d'activitat, seguida de la rehabilitació i el manteniment d’edificis, que aporta un 25%. La component de menor pes és l’edificació no residencial que, després d’un període de relatiu estancament només arriba al final del termini considerat al 18%. En termes constants, les xifres de participació relativa a partir de 2002 indiquen una lleugera modificació de tendència, guanyant quota l'obra civil i perdent-la els distints subsegments d'edificació. La desacceleració de l’economia en general i de la construcció en particular a partir de 2007 possiblement accentuarà aquesta inflexió. TAULA 21 L'edificació i l'obra civil a la construcció Any % Edificació % Obra civil % Total 1995 70,8 29,2 100 1996 74,2 25,8 100 1997 76,0 24,0 100 1998 76,0 24,0 100 1999 76,3 23,7 100 2000 76,7 23,3 100 2001 76,4 23,6 100 2002 75,9 24,1 100 2003 75,8 24,2 100 2004 75,8 24,2 100 Font: Informe Anual de la Asociación de Empresas Constructoras de Ámbito Nacional (SEOPAN) 2004.

64

Estructura de les empreses de construcció L'estructura empresarial del sector de la construcció i immobiliari es caracteritza per una oferta bastant heterogènia. Segons el Directori Central d'Empreses (DIRCE) elaborat per l'INE a 1 de gener de 2004, en l’estrat inferior estarien un gran nombre de petites empreses i microempreses amb menys de 10 treballadors (de l’ordre de 197.590, a les quals caldria sumar 178.044 treballadors autònoms), seguits per un nodrit grup de 15.360 empreses mitjanes (entenent com a tals aquelles amb de més de 20 empleats). Finalment, es troben 493 empreses grans amb més de 200 empleats. TAULA 22 Constitució de les empreses constructores a Espanya a 2004 Unitats a l'1 de gener de 2004

Tipus d'empresa Autònoms

Microempreses Petites Mitjanes Grans Total

Número de empleados Sin emp. ‹10 10-19 20-199 ›200 Preparación de obras 1.333 3.865 500 452 5 6.155 Construcción general 89.037 96.737 14.021 10.963 407 211.165 Instalaciones de Edif. y obras 36639 38740 4223 2569 70 82241 Acabado de edificios y obras 50956 36787 2542 1308 10 91603 Alquiler equipo de construcción 79 143 32 68 1 323 Total Construcción 178044 176272 21318 15360 493 391487 Total Economía 1500396 1265349 98245 73387 5206 2942583 Font: Informe Anual de SEOPAN. 2004. La importància relativa del nombre dels diferents tipus d'empreses configura l'estructura empresarial del sector. Així, si s'exclou de l'anàlisi als autònoms i les microempreses i sempre parlant de quantitats d’empreses (i no de volum de facturació), es pot assenyalar que les empreses grans representen el 1,3% del sector, les mitjanes el 41,3% i les petites el 57,4%. Les empreses grans solen caracteritzar-se pel seu àmbit nacional, quan no internacional d'actuació, a més de contar amb els equips humans i mitjans més qualificats i estructures organitzatives més professionalitzades. De tota manera, la separació entre els diferents tipus d'empreses és més formal que real, ja que en la major part de les obres participen unitats empresarials de diferent dimensió.

65

2.3. [ESTAT ESPANYOL] Estoc modificat Parc d’edificis existents La informació més recent sobre el parc d’edificis construïts data del cens de 2001. Reuneix uns 9,3 milions d’edificis repartits en un 93% en l’ús d’habitatge i un 7% en la resta d’usos. Dins de la fracció majoritària residencial, i sempre segons el nombre d’edificis (no per quantitat d’unitats d’habitació), predomina l’habitatge unifamiliar amb un 72% del total. El segon grup, molt allunyat en proporció, és el dels habitatges plurifamiliars amb un 12,9%. Li segueixen els edificis que d’habitatge amb comerç amb un 7,9%, els edificis de locals comercials amb un 6,7% i els edificis de locals amb habitatges amb un 0,4%. TAULA 23 i 24 Edificis segons tipus d’edifici Cens 2001 / Catalunya respecte d'Espanya CC.AA. del edificio Tipo de edificio (agregado)

Total 100,00% Principalmente vivienda 92,88% Otro tipo 7,08%

Total Espanya

Alojamientos 0,03% Total 12,60% Principalmente vivienda 11,48% Otro tipo 1,12%

Cataluña

Alojamientos 0,00% Quantitats d'edificis segons tipus d'edifici CENS 2001 / Espanya

Total Una vivienda

Varias viviendas

Viviendas y locales

Vivienda colectiva: hotel, albergue, etc.

Vivienda colectiva: convento, cuartel, prisión

Vivienda colectiva: escuelas, internados, academias

Vivienda colectiva: hospitales y otros

Locales y vivienda Locales Alojamientos

Total 9284513 6682591 1198975 731850 1330 6357 550 2222 37308 620187 3143 100,0% 72,0% 12,9% 7,9% 0,0% 0,1% 0,0% 0,0% 0,4% 6,7% 0,0% Font: INE.

66

Habitatge i població El nombre total d’habitatges censats al 2001 és de 17,7 milions, dels quals un 17% es trobava buit i un 3% corresponia a segona residència. Els més de 3 milions d’habitatges buits, multiplicats pel factor d’ocupació de 3,14 habitants/habitatge representa 9,7 milions de persones, el 24% de la població d’Espanya d’aquell moment (40,67 milions). TAULA 25 Habitatges principals, secundaris i buits Cens 2001 / totals Espanya

Total Principals Secundaris Buits Total 17668135 14125848 450691 3091596 100% 80% 3% 17% Font: INE.

El nombre d’habitatges principals censats al 2001 va ser de 14,1 milions. Els construïts entre 1961 i 2001 representen les tres quartes parts de la quantitat total i concentren pràcticament la mateixa proporció de la població. El període comprès entre 1971 i 1980 reuneix la quarta part dels habitatges construïts, on viu la aproximadament mateixa porció de població. TAULA 26 Habitatges principals en edificis destinats principalment a habitatge per any de construcció

Cens 2001 / totals Espanya

Total Abans de 1900 1900-1920 1921-1940 1941-1950 1951-1960 1961-1970 1971-1980 1981-1990 1991-2001 Total 14125848 807373 454520 597814 650565 1398857 2683301 3405009 1922476 2205933 100% 6% 3% 4% 5% 10% 19% 24% 14% 16% Font: INE.

67

TAULA 27 Població en edificis destinats principalment a habitatges segons any de construcció

Cens 2001 / totals Espanya Total Antes de 1900 1900-1920 1921-1940 1941-1950 1951-1960 1961-1970 1971-1980 1981-1990 1991-2001 Total 40673332 5,15% 2,89% 3,83% 4,25% 9,24% 18,42% 25,23% 15,14% 15,83% Fuente: INE.

68

2.4. [ESTAT ESPANYOL] Evolució de la producció de noves construccions Ritme de construcció de nous edificis L’estadística de llicències d’obra concedides en el deceni 1998-2007 permet seguir l’evolució del ritme de construcció i, a diferència de altres quadres anteriors, reflecteix el començament de la baixada d’activitat del sector a l’últim any del termini (2007). Sobre el total de llicències concedides i prenent com a referència l’any 2005, els edificis de nova planta són poc més de 200 mil repartits en un 90% d’habitatge i un 10% d’ús no residencial. Pel que fa a la superfície, uns 118 mil metres quadrats, un 83% correspon a habitatge i un 17% a usos no residencials. El creixement màxim del període respecte de l’any 1998 es produeix en 2006 i en superfície a construir representa un 100%. La disminució d’activitat, també en superfície, entre 2006 i 2007 és del 10%. El nombre d’habitatges anual va dels 350 mil al 1998 i els 604 mil al 2006. TAULA 28 Llicències d'obra / totals Espanya Llicències municipals d'obra. Sèrie 1998-2007. Unitats i números de pisos i vivendes. Superficie: miles de m2 Llicències municipals per a construcció, rehabilitació i demolició (1) per tipus d'obra i període. 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 Edificació de nova planta .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. Edificis a construir 129.830 146.939 158.008 144.576 145.048 167.138 184.278 203.377 230.044 187.147 _Residencial 115.333 131.280 142.035 128.874 129.279 150.064 166.180 184.218 208.631 166.322 _No residencial 14.497 15.659 15.973 15.702 15.769 17.074 18.098 19.159 21.413 20.825 Superfície a construir (miles de m2) 71.652 80.802 90.703 85.593 85.627 97.087 109.494 117.911 143.901 128.254 _En edificació residencial 58.870 66.586 73.710 67.215 68.807 79.936 90.910 98.506 118.310 102.790 _En edificació no residencial 12.782 14.216 16.993 18.378 16.820 17.151 18.584 19.405 25.591 25.464 Habitatges a construir 350.431 392.208 440.065 394.682 403.789 471.455 544.578 604.345 737.186 634.098 Obres de rehabilitació .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. Edificios a rehabilitar 25.405 25.591 25.727 25.818 27.336 28.392 32.229 33.086 35.856 33.359 Habitatges creats en rehabilitació 13.655 12.624 14.147 14.708 13.980 17.029 21.099 20.893 23.128 19.796 Obres d'enderroc .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. Edificis a enderrocar 9.543 10.794 11.838 11.799 12.718 14.420 18.165 20.997 28.480 26.141 Habitatges a enderrocar 12.638 13.947 12.605 13.969 13.592 15.474 19.041 21.597 29.147 25.244 Font: INE. Los datos anteriores a 1998 no incluyen información del País Vasco.

69

Estructura de les promocions d’habitatge Pel que fa al nombre d’habitatges i continuant amb 2005 com a any de referència el sector privat representa el 98% de les promocions contra un 2% de les administracions públiques. Encapçalen les promocions privades les societats mercantils amb un 80% dels projectes, seguits per les persones físiques i les comunitats amb un 15%, reunint les cooperatives i altres el 5% restant. Si la comparació es fa per nombre d’edificis la relació entre promoció privada i pública és manté en 98% i 2% respectivament. La diferència més notòria, dins del sector de promoció privada, es la participació de les persones físiques i comunitats, que pugen fins al 38% del total d’edificis (segurament a causa d’una major participació en l’habitatge familiar). Les societats mercantils representen el 59% dels edificis a promoure i la resta, un 3%, es reparteix entre cooperatives i altres. TAULA 29 Obra nova, ampliació i/o reforma. Nombre d'habitatges i edificis, promotor i període / totals Espanya Visats de direcció d'obra (Col·legis d'Arquitectes Tècnics). Sèrie 1998-2007. Unidades: número de viviendas y de edificios 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 Habitatges Total 463.099 558.260 594.820 561.186 575.545 690.206 739.658 786.257 911.568 688.851 _Sector privat 456.983 550.921 588.607 552.104 564.858 679.306 731.713 777.202 903.107 679.836 _Personas físiques i comunitats 100.332 118.399 121.732 110.469 103.394 118.531 121.961 123.234 124.138 100.670 _Societats mercantils 335.216 412.623 450.404 418.517 439.621 532.653 582.703 628.192 750.618 558.059 _Cooperatives 14.730 13.937 10.746 15.738 14.368 18.837 17.064 15.079 15.248 10.465 _Altres 6.705 5.962 5.725 7.380 7.475 9.285 9.985 10.697 13.103 10.642 _Administracions públiques 6.116 7.339 6.213 9.082 10.687 10.900 7.945 9.055 8.461 9.015 Edificis Total 203.090 239.564 252.645 234.002 228.212 273.940 284.508 301.973 277.873 198.772 _Sector Privat 198.745 235.786 248.431 229.560 222.811 269.180 280.414 297.241 273.063 194.904 _Persones físiques i comunitats 87.712 101.558 100.821 94.955 88.586 98.641 106.735 109.793 104.126 85.968 _Societats mercantils 102.577 124.762 139.954 124.713 127.052 161.221 165.668 178.543 161.019 103.264 _Cooperatives 5.278 6.123 4.203 5.991 3.310 4.312 3.291 3.347 2.796 1.453 _Altres 3.178 3.343 3.453 3.901 3.863 5.006 4.720 5.558 5.122 4.219 _Administracions públiques 4.345 3.778 4.214 4.442 5.401 4.760 4.094 4.732 4.810 3.868 Font: Ministeri de Foment

70

Tipologia d’habitatge Quan els edificis es consideren en funció de la quantitat d’habitatges a crear i continuant amb 2005 com a any de referència encapçalen la llista els plurifamiliars amb un 73% del total, seguit pels edificis unifamiliars amb un 26%. La resta, un 1% correspon a altres tipologies edificatòries. La comparació d’habitatges a ampliar i a reformar o rehabilitar respecte dels d’obra nova estableix percentatges del 1,5% pels primers i del 6,3% pels segons. La rehabilitació al llarg del període considerat, amb lleugeres variants relatives, es manté en un percentatge marginal respecte de l’obra nova. Encara menys significatiu és el volum d’habitatges a ampliar. Pel que fa a la superfície mitjana dels habitatges es pot establir en 100-105m2 pels edificis plurifamiliars i en 145-165m2 pels edificis unifamiliars. TAULA 30 Obra nova, ampliació i reforma per nombre d'habitatges, superfície, tipus/destinació i període / totals Espanya Visats de direcció d'obra (Col·legis d'Arquitectes Tècnics). Sèrie 1998-2007. / Unidades: número de viviendas. Superficie media en m2 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 Nombre d'habitatges _Obra nova 429.821 515.493 535.668 502.583 524.181 636.332 687.051 729.652 865.561 651.427 _En edificis d'habitatges unifamiliars 136.282 158.487 165.400 144.937 145.368 183.411 186.728 193.468 165.988 101.152 _En edificis d'habitatges en bloc 291.165 354.324 365.833 354.260 375.292 448.260 498.250 534.859 699.162 550.093 _En altres edificis 2.374 2.682 4.435 3.386 3.521 4.661 2.073 1.325 411 182 _Obra a ampliar 10.598 13.090 14.172 12.066 8.463 9.271 10.084 10.674 9.985 7.884 _Obra a reformar i/o rehabilitar 22.680 29.677 44.980 46.537 42.901 44.603 42.523 45.931 36.022 29.540 Superfície mitjana per habitatge (m2) _Obra nova .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. _En edificis d'habitatges unifamiliars 149,4 146 145,1 150,8 154,9 151,5 159 159,8 166 167,6 _En edificis d'habitatges en bloc 104,4 105,9 105,5 104,3 103,3 101,3 102,4 99,6 99,5 98,3 _En altres edificis 99,3 104,1 97,8 102 97,9 95 107,2 98,4 97,8 101,2 _Obra a ampliar 101 103 97,8 94,9 99,3 100,6 105,1 106,5 105,9 106,3 _Obra a reformar i/o rehabilitar .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. Font: Ministeri de Foment

71

Rehabilitació d’edificis La rehabilitació d’edificis en 2005, unes 37 mil unitats, representa un 12% del total d’edificis a construir, ampliar i rehabilitar en el mateix any (302 mil unitats). Predomina l’ús d’habitatge amb un 66% del total d’edificis a rehabilitar, representant els altres usos el 33% restant. Pel que fa a l’assignació de Pressupost d’Execució Material (PEM) les obres de rehabilitació concentraven 2.600 milions d’euros que repartits entre els 37 mil edificis representa uns 70 mil euros/edifici. Els edificis d’habitatges concentren el 48% del PEM total mentre que els d’altres usos representen el 52% restant. TAULA 31 Reforma i/o restauració d'edificis per nombre d'edificis, pressupost, destinació i període / totals Espanya Visats de direcció d'obra (Col·legis d'Arquitectes Tècnics). Sèrie 1998-2007.

Unidades: número de edificios. Presupuesto en miles de euros

1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 Edificis Total 16.662 21.871 27.258 28.766 28.574 30.888 32.925 37.046 34.456 36.302 _Habitatges 12.709 16.468 22.301 21.924 21.031 22.362 24.324 26.550 27.132 28.225

_Altres usos 3.953 5.403 4.957 6.842 7.543 8.526 8.599 10.496 7.324 8.077 Pressup.(PEM) Total 1.014.856,30 1.267.675,60 1.556.309,30 1.817.615,20 1.966.540,00 2.241.506,90 2.370.185,40 2.611.307,20 2.789.006,10 3.141.755,80 _Habitatges 447.028,50 604.596,50 774.174,40 822.233,60 835.070,50 1.015.603,00 1.175.174,80 1.260.857,90 1.429.209,30 1.651.111,00

_Altres usos 567.827,80 663.079,10 782.134,90 995.381,60 1.131.469,50 1.225.903,90 1.194.993,40 1.350.449,30 1.359.796,80 1.490.644,80

Font: Ministeri de Foment

72

2.5. [ESTAT ESPANYOL] Repercussió de la construcció en el transport de mercaderies per carretera La publicació de l’enquesta permanent de transport de mercaderies per carretera en 2006 dóna l’oportunitat de fer una aproximació a la repercussió que el sector pot arribar a tenir el moviment de materials de la construcció (edificació més obra civil). Tot i que el quadre reflecteix les tones desplaçades en viatges de modalitat intramunicipal (dins d’un mateix municipi), intermunicipals (entre municipis), interregional (entre comunitats autònomes) i finalment internacionals (entre països) i no el pes matisat per la distància recorreguda, que donaria una aproximació més exacte de la despesa ambiental, la repercussió de la construcció és força important. En efecte, el tonelatge desplaçat es concentra en els viatges intra e intermunicipals (un 93% del total) representant els materials de construcció un 83% i un 60% del pes total transportat respectivament. Cal tenir en compte, però, que en el descriptor de materials de construcció que s’inclou a la següent taula es troben alguns materials que poden no considerarse propis del sector així com també falten alguns que sí en formen part. D’altra banda és difícil segregar la repercussió específica de l’edificació respecte de l’obra civil, tot i que fent aproximacions per volum d’inversió (75% i 25% respectivament) o per generació de residus (58% i 42% respectivament) la primera resulta majoritària. TAULA 32 Càrregues transportades per carretera a Espanya al 2006 segons modalitat i origen/destinació Minerals i materials de construcció (edificació + obra civil): Arenas, gravas, arcillas, escorias; Sal bruta o refinada; Piedras trituradas, cantos, macadán, tarmacadán; Piedras de talla o de construcción en bruto; Piedras calcáreas para la industria; Tiza; Los demás minerales en bruto (cementos, cal, yeso, etc.); Los demás materiales de construcción manufacturados (aglomerados de pómez, piezas de hormigón y de cemento o similares; Ladrillos, tejas y los demás materiales de construcción arcillosos y otros materiales refractarios de construcción.

Maquinària, vehicles, manofactures

Minerals i materials de construcció

Productes petrolífers

Aliments i farratges

Productes agrícoles i animals Altres Totals parcials

% Sobre total càrregues

Transport intramunicipal 33.656 621.353 11.161 22.162 16.606 43.276 748.214 31,3% % del subtotal 4,5% 83,0% 1,5% 3,0% 2,2% 5,8% 100,0% Transport intermunicipal 186.379 913.117 67,99 156.884 102.144 152.010 1.510.602 63,2% % del subtotal 12,3% 60,4% 0,0% 10,4% 6,8% 10,1% 100,0% Transport interregional 24.359 10.971 1.304 14.356 6.651 14.194 71.835 3,0% % del subtotal 33,9% 15,3% 1,8% 20,0% 9,3% 19,8% 100,0% Transport internacional 22.018 4.628 662 8.474 15.294 9.711 60.787 2,5% % del subtotal 36% 8% 1% 14% 25% 16% 100% Total 266412 1550069 13195 201876 140695 219191 2391438 100,0% % del total 11,1% 64,8% 0,6% 8,4% 5,9% 9,2% 100,0% Font: Encuesta Permanente de Transporte de Mercancías por Carretera. 2006 Programación Económica. Ministerio de Fomento

73

3. CATALUNYA 3. 1 [CATALUNYA] Evolució dels fluxos materials Consum d’energia final en habitatges La comptabilització dels consums energètics totals per sectors a Catalunya permet no només establir la repercussió de l’edificació en el context general, sinó també conèixer la seva evolució en el temps. Entre 2002 i 2006 el consum total acumula un creixement d’un 9% mentre que els sectors relacionats amb l’edificació, el domèstic i el de serveis, pugen respectivament un 15% i un 28% mostrant els ritmes d’increment més accelerats en la taula que es mostra a continuació. D’aquesta manera, mentre que a 2002 el sector domèstic representava el 13% del total al 2006 arriba al 13,5%. El consum del sector serveis, per la seva part, també creix en participació del global començant en un 10% i acabant al final del període en un 12%. TAULA 33 Evolució del consum d’energia a Catalunya per sectors 2002-06 Els consums d'energia s'expressen en milers de tep. Primari Indústria Domèstic Serveis Transport Total % s/2002 Total 2002 581 5144 1863 1500 5539 14626 100% Total 2003 607 5258 2025 1674 5744 15307 105% Total 2004 620 5147 2169 1784 6014 15734 108% Total 2005 636 5178 2181 1930 6019 15943 109% Total 2006 559 5102 2145 1924 6143 15874 109% Font: IDESCAT. Generalitat de Catalunya. ICAEN.

La taula que es mostra a la següent pàgina intenta sintetitzar la complexitat de la generació energètica a Catalunya, en la que intervenen diverses fonts (combustibles) i vectors energètics (com l’electricitat, una forma d’energia secundària generada a partir de fonts primàries). Les font energètiques, considerades des del punt de vista de la seva renovabilitat o no renovabilitat, incideixen de manera molt diferent en l’esgotament de recursos i la contaminació generada, implicant cada una d’elles uns efectes ambientals concrets (per exemple generació del gas CO2) que poden canviar significativament d’una a l’altra per a una mateixa quantitat d’energia generada. En la generació d’energia a Catalunya les fonts renovables tenen una escassa participació, arribant només a l’1% de manera directa i, sumant l’hidroelèctrica i altres que intervenen en la generació elèctrica, al 5,25% del total.

74

Deixant a banda la generació d’electricitat, que representa la quarta part del total, el combustible més utilitzat és el gas-oil amb un 30% del total, seguit pel gas natural amb un 22%. La sumatòria dels combustibles fòssils líquids, gasosos i sòlids representa un 74% que puja al 80% quan se sumen els que intervenen en la generació d’electricitat, vector on l’energia nuclear representa un 55% de la generació. El consum d’energia al sector de l’edificació es pot representar per la suma dels subsectors domèstic (habitatges) amb un 14% i de serveis (edificis terciaris o d’equipament) amb un 12% arribant a un 26% del total. Aquesta xifra, tot i podent contenir algun ús que no correspongui a l’edificació, s’aproxima a la distribució calculada per l’IDAE para el context de tot l’Estat espanyol, establert en un 24%. Si a més de l’energia emprada en l’ús dels edificis, el 26% considerat, es tingués en compte la que ha estat necessària per a la fabricació dels materials emprats en la seva construcció (segons diversos estudis, al voltant de la meitat de la que correspon a l’ús), el consum de l’edificació s’estableix al voltant d’una tercera part del total. TAULA 34 Consum energètic total segons fonts de generació a Catalunya al 2006 Els consums d'energia s'expressen en milers de tep. (1) S'hi inclouen la biomassa forestal, agrícola i ramadera, els biocombustibles i el biogàs. (2) Com a referència,en 2003 el 55% de la generació elèctrica va ser d'origen nuclear, el 14,% de cogeneració, el 13% d'hidràulica i el 9% de cicles combinats i el 4,8 de centrals tèrmiques a gasoli, gas i carbó corresponent la resta, un 4,2%, a tractament deresidus sòlids urbans, purins, biomassa, eòlica i fotovoltaica.

Indústria Domèstic Primari Serveis Transport Total % s/total Total 5 101,7 2 145,5 559,1 1 924,0 6 143,5 15 873,7 100,0% % sobre el total 32% 14% 4% 12% 39% 100% _Carbó 31,3 0,4 - 0,8 - 32,5 0,2% _Coc de petroli 743,2 3,1 4,1 0,5 - 750,9 4,7% _Fuel-oil 153,8 - - 5,0 - 158,8 1,0% _Gas-oil 179,5 139,7 486,1 109,2 3 891,8 4 806,4 30,3% _Querosè - 0,2 2,3 - 931,0 933,5 5,9% _Gasolina - - - - 1 208,4 1 208,4 7,6% _Gasos liquats del petroli 32,5 155,1 15,1 61,0 1,4 265,1 1,7% _Gas natural 2 164,6 905,5 10,1 450,6 6,2 3 537,0 22,3% _Energia elèctrica (2) 1 697,5 897,6 36,7 1 286,3 67,0 3 985,1 25,1% _Residus no renovables 45,2 - - - - 45,2 0,3% _Biomassa (1) 53,7 35,3 4,8 8,2 37,6 139,5 0,9% _Solar tèrmica 0,3 8,7 - 2,3 - 11,3 0,1% Font: IDESCAT. Generalitat de Catalunya. ICAEN.

75

L’aproximació a la definició d’un indicador de consum d’energia d’edificació es pot fer per superfície, repercutint la despesa del sector sobre l’àrea edificada total, o bé per habitant, fent servir com a divisor el nombre de persones que viuen a Catalunya. Tot i ser la primera la més habitual en aquests casos s’ha optat per la segona, ja que els indicadors dels altres vectors ambientals escollits per aquest informe (aigua, materials i residus) s’expressen més fàcilment per habitant. El quadre següent mostra l’evolució d’aquest indicador que comença en 3406 i 6148 KWh/persona i any en 2002 per a usos domèstics (habitatge) i domèstic més serveis (habitatge més edificis terciaris) respectivament, arribant a 3567 i 6766 KWh/persona/any respectivament en 2006. El creixement de consum acumulat és del 5% en el sector domèstic i del 10% en conformat per domèstic més serveis (total edificació), que resulta significatiu ja que el consum total va arribar a 2006 amb un 1% de baixada respecte de 2002. TAULA 35 Indicador del consum d'energia per persona a Catalunya 2002-06 Els consums d'energia s'expressen en milers de tep i la població en milers de persones. KWh/persones i any és KiloWatt per hora i per any. Any Població C. domèstic KWh/p a % s/2002 C. Dom+Serv KWh/p a % s/2002 C. total KWh/p a % s/2002 2002 6361 1863 3406 100% 3363 6148 100% 14626 26742 100% 2003 6506 2025 3619 106% 3698 6611 108% 15307 27363 102% 2004 6704 2169 3762 110% 3953 6857 112% 15734 27295 102% 2005 6813 2181 3723 109% 4111 7017 114% 15943 27215 102% 2006 6995 2145 3567 105% 4069 6766 110% 15874 26392 99% Institut d'Estadística de Catalunya IDESCAT. Generalitat. Departament d'Economia i Finances. Institut Català d'Energia.

1 tep: 11630 KWh

76

Consum d’aigua total: societat i usos domèstics La demanda d’aigua total per a tots els usos a Catalunya va arribar al 2001 a 3.123 hm3/any, equivalent a un cabal mitjà diari de 8.556.000 m3/dia i un cabal continu de 99,0 m3/s. La taula següent resumeix les demandes totals segons usos, resultant la més important el reg amb un 70,5% del total, mentre que la urbana se situa en un 27,4%. Cal destacar que, contràriament a com succeeix a la resta de conques hidrogràfiques d’Espanya, a les Conques Internes catalanes un 65% de la demanda total és urbana i només un 35% agrícola i ramadera, amb un 32,6% de reg. A la Conca de l’Ebre, pel contrari, un 4% de la demanda total és urbana i un 96% agrícola i ramadera, amb un 70,5% de reg La demanda d’aigua urbana total és de 856,4 hm3/any. Un 67% correspon a la demanda domèstica i urbana, representant un 18% del total, mentre que el 33% restant es deu a la demanda industrial, representant un 9% del total. La demanda domèstica inclou l’ús dels habitatges, els edificis terciaris (oficines, hotels, comerços, etc.) i també les pèrdues del sistema, raó per la qual pot allunyar-se dels valors mitjans que es solen calcular amb dades de consum preses a peu dels comptadors de les llars. TAULA 36 Demanda d'aigua total segons usos a l'any 2001 Volums expressats en Hm3/any

Tipus de demanda Conques internes % s/C. internes Conques de l’Ebre % s/C. de l'Ebre

Total mitjà anual

% sobre el total

Industrial 251,5 21% 31,9 2% 283,4 9,1% Urbana 770,2 65% 86,2 4% 856,4 27,4% _ Part domèstica 518,8 44% 54,2 3% 573,0 18,3% Agrícola 416,2 35% 1.850,4 96% 2.266,6 72,6% _Part reg 386,5 33% 1.815,5 94% 2.202,0 70,5% _Part Ramaderia 29,7 3% 34,9 2% 64,6 2,1% Total 1.186,4 100% 1.936,5 100% 3.122,9 100% Font: Estudi de caracterització i prospectiva de les demandes d'aigua a les Conques Catalanes Internes i de l'Ebre. Agència Catalana de l'Aigua, Generalitat de Catalunya. 2002

77

Les dotacions domèstiques de les Conques Internes i de l’Ebre es troben entre els 160 i 200 l/p/d (litres per persona i dia), establertes amb uns rendiments entre el 69 i el 78 %. Cal dir que en àmbits com el d’AGBAR (Aigües de Barcelona) aquests valors eren de 160 l/p/d al 2001 i a l’Àrea Metropolitana, en 2006 i desprès de fortes campanyes de conscienciació ciutadana sobre la necessitat d’estalviar aigua, van arribar a una mitjana de 116 l/p/d. TAULA 37 Indicadors de consum d’aigua urbà, industrial i agrícola en 2002 Consums domèstic, industrial i urbà en litres/persona/dia (l/p/d), consum ramader en litres/caps/dia (l/c/d) i consum de reg en m3/hectàrea/any (m3/h/a) Població C. urbà (l/p/d) C. domèstic (l/pd) C. industrial (l/p/d) C. ramader (l/c/d) Sup. reg (h) C. reg (m3/h/a) Conq. internes 5.984.727 352,6 237,5 115,1 3,6 61.751 6.166 Conq. de l'Ebre 523.059 451,4 284,2 167,2 2,6 206.064 8.810 Total 6.507.786 360,6 241,3 119,3 3,0 267.815 8.200 Font: Estudi de caracterització i prospectiva de les demandes d'aigua a les Conques Catalanes Internes i de l'Ebre. Agència Catalana de l'Aigua, Generalitat de Catalunya. 2002

La variació del consum en habitatges està molt lligada a les tipologies urbanístiques i edificatòries, podent doblar-se les despeses segons el cas. Estudis estadístics desenvolupats per la Universitat Autònoma de Barcelona per al DMAH de la Generalitat de Catalunya, en 2004, van determinar el consum per habitatges plurifamiliars en 126 l/p/d, per habitatges plurifamiliars amb piscina comunitària en 160 l/p/d i per a habitatges unifamiliars adossats en 207 l/p/d.

78

Consum de recursos materials Segons la tesi doctoral titulada ‘Anàlisi dels fluxos de materials de sistemes. Avaluació del metabolisme material a diferents escales’ desenvolupada per Cristina Sendra i Sala a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’extracció total domèstica o d’origen local (DE) de recursos abiòtics i biòtics destinats a al producció de la totalitat dels béns i serveis del sector de la construcció demanats a Catalunya va arribar a 2001 a 57 milions de tones. Aquest tonelatge “està format majoritàriament per materials petris i una minúscula fracció de biomassa (el 0,5% del material extret). Més d’un 70% d’aquests recursos naturals (i no renovables) són usats per a la fabricació de productes més elaborats com el ciment, el formigó, productes ceràmics, etc. El 29% restant és usat com a material petri directament amb un processat mínim”. Els materials usats en el sector de la construcció (edificació més obra civil) tenen origen local, representant el comerç exterior uns 7 milions de tones d’importació i uns 8 milions de tones d’exportació. El resultat de l’intercanvi, que en aquest cas cal restar a les extraccions autòctones per tal d’obtenir l’aproximació al total de materials primaris requerits és d’una tona, resultant per tant aquest en 56 tones. Tot i així a l’estudi citat s’assenyala que, metodològicament, el consum de materials per part del sector de la construcció hauria de considerar també la producció, aspecte de difícil resolució des del punt de vista de la comptabilitat dels recursos, ja que moltes de les matèries extretes i importades són usades per obtenir-la, i per tant els mateixos materials es comptarien dues vegades. A partir d’aquesta observació es refà el càlcul dels recursos afectats a partir del models edificatoris i d’obra civil, conformant a partir de les estadístiques de la construcció l’escenari total i arribant a una segona sumatòria de recursos afectats pel sector que se situa en 55 milions de tones. Una xifra molt semblant a la que s’arribava a partir de les extraccions locals més el balanç del comerç exterior, que aquí s’utilitza per realitzar una aproximació al consum de recursos de l’edificació a partir del total de la construcció (edificació més obra civil). Aquesta aproximació al consum total de materials de la construcció a Catalunya a 2001 se situa en els 56 milions de tones, quantitat que representa un 57% de la demanda total de materials de Catalunya l’any 2001 (93 milions de tones), sempre segons l’estudi citat. Una repercussió molt semblant a la calculada globalment pel Wuppertal Institute for Climate, Environment and Energy que la situa en el 60% del total. També diuen els seus experts que la part corresponent a edificació pot establir-se en el 40% d’aquell 60%, la qual cosa vol dir un 24% del total de materials demanats per la societat (en l’estudi de referència és el 41%). A la pàgina següent es presenta un parell de taules il·lustratives sobre les dades comentades, la seva descomposició en materials bàsics i el càlcul del indicador, així com els altres vector ambientals, basat en la repercussió per càpita dels recursos emprats. El resultats mostren la forta repercussió que té el sector de la construcció a Catalunya, on el 90% dels recursos extrets són minerals, dels quals un 94% s’empren al sector de la construcció. L’ocupació del sòl producte del creixement de les àrees urbanes i obres públiques allotja un increment de l’estoc de material de més de 50 milions de tones/any.

79

TAULA 38 Estimació de materials emprats en el sector de la construcció a Catalunya l’any 2001 Materials totals (recursos abiòtics i biòtics) en milions de tones. Població en milions de persones. (1) Aglomerants (ciment, calç, guix, etc.) més àrids (graves, pedres, sorres) formant morters, formigons, pastes, etc. (2) Maons, teules, rajoles, etc. (3) Alfalts, betums, quitrans, etc. (4) materials fabricats a partir de fusta, metalls, plàstics, etc. Totals Extracció Importac. (+) Exportac. (-) Aglomer. (1) Ceràmics (2) Bitumin. (3) Altres (4) Total de materials, tots els sectors 93 Total de materials, només construcció 56 57 7 8 _Producció de materials de construcció 43 34 4 2 3 Font: Cristina Sendra i Sala, Anàlisi dels fluxos de materials de sistemes. Avaluació del metabolisme material a diferents escales. Tesi doctoral Universitat Autònoma de Barcelona

Per últim es presenta l’estimació dels indicadors de consum de recursos materials per càpita, que surt de repercutir el tonatge de la taula anterior sobre la població de Catalunya. S’arriba així 14.6, 8.81 i 3.61 tn/persona i any de materials afectats per la producció total de béns i serveis, la construcció i l’edificació respectivament. La tendència no reflectida en el quadre, a més a més, és d’un creixement sostingut que en projecció situaria el consum total (i per tant possiblement també el de l’edificació) sobre les 16 tn/persona i any al 2007. TAULA 39 Consum total de materials per habitant a Catalunya en 2001 Estimació a partir de la comptabilització dels fluxos materials

milers de persones milers de tones tn/persona i any %

Població total a Catalunya 6,36 Consum total materials a Catalunya 93 14,62 100% Consum total materials de construcció 56 8,81 60% _ En edificació (41% del total) 23 3,61 25% _ En obra civil (59% del total) 33 5,19 36% Font: Cristina Sendra i Sala, Anàlisi dels fluxos de materials de sistemes. Avaluació del metabolisme material a diferents escales

80

Generació de residus de construcció i enderroc Les dades sobre generació de residus de la construcció a Catalunya emprada en aquest informe es basen, a diferència de l’àmbit de l’Estat Espanyol, en un marc normatiu i de gestió que porta ja més de quinze anys en funcionament. Arran d’això la informació és prou fiable com per poder representar tant els escenaris de residus generats per la totalitat del sector com els del subsector de l’edificació i els seus indicadors per càpita. En els darrers anys, i tal com es comenta més endavant, s’ha advertit com aquest sector ha cobrat protagonisme en l’àmbit dels indicadors econòmics i ha estat un dels motors del creixement. I això s’ha traduït en un increment dels residus de la construcció i demolició, tal i com mostra la taula següent. TAULA 40 Prospectiva de la generació de residus de la construcció a i demolició a Catalunya Residus en milions de milions de Tones. Persones en milers. Base 2001 = 100% 2001 2002 2003 2004 2005 2006 Total residus construcció 6,8 5,8 6,3 7,1 8,8 10,9 _Estimació de residus d'edificació (89% del total) 6,1 5,2 5,6 6,3 7,8 9,7 % d'augment acumulat 100% 85% 93% 104% 129% 160% _Estimació de residus d'obra civil (10% del total) 0,7 0,6 0,6 0,7 0,9 1,1 Població a Catalunya 6.361 6.506 6.704 6.813 6.995 7.135 _Residus d'edificació per càpita (kg/persona/dia) 2,6 2,2 2,3 2,5 3,1 3,7 % d'augment acumulat 100% 83% 88% 97% 118% 143% Fonts: Programa de Gestió de Residus de la Construcció a Catalunya PROGROC 2007-2012, Departament de Medi Ambient i Habitatge i Institut d'Estadística de Catalunya IDESCAT, Generalitat de Catalunya Els residus de la construcció gestionats a Catalunya van ser 6,8 milions de tones a 2001 i 10,9 milions de tones a 2006, la qual cosa representa un creixement acumulat del 60%. El subsector de l’edificació ha representat en aquest termini de temps pràcticament el 90% de la generació de residus i pel que fa a la repercussió per càpita, va passar de 2,6 kg/persona i dia en 2001 a 3,7 kg/persona i dia en 2006, amb un creixement acumulat del 43%. Pel que fa a la procedència dels residus generats i abocats, que es presenta seguidament, cal destacar que l’edificació concentra el 89% mentre que l’obra civil representa un 10%. L’1% restant correspon al rebuig de les plantes de valorització, on es recuperen els materials a reciclar.

81

TAULA 41 i 42 Origen de la producció mitjana de residus de la construcció per activitats 1996-2006 Percentatges segons procedència dels residus en obres d'edificació i civils Tipus d’activitat productora % sobre el total Edificació Obra civil Rebuig Enderroc intensiu 55% 55% Rebuig d'edificació, rehabilitació i reforma 30% 30% Obres públiques (urbanístiques i d’infraestructura) 10% 10% Enderroc selectiu i material net amb origen en obra 4% 4% Rebuig de les plantes de valorització 1% 1% Total 100% 89% 10% 1% Font: Programa de Gestió de Residus de la Construcció a Catalunya PROGROC 2007-2012. DMAH, Generalitat de Catalunya

Els recursos que es preveuen posar a disposició del Programa de Gestió de Residus de la Construcció a Catalunya, PROGROC, pel període de gestió 2007-2012 ascendeixen a un total de 64, 5 milions d’euros, distribuïts tal com es mostra seguidament. Per tal de donar-se una idea sobre aquest volum d’inversió es pot dir que representa la construcció d’uns 12.200 m2 d’habitatges anuals de protecció oficial (a 900 euros/m2 de PEM sense impostos ni repercussió de solar i descomptant un 15% d’àrees comunes). Previsions d’inversió en el marc del PROGROC pel període 2007-2012 Inversió pública per a la gestió de residus Apartat milions d’euros % Plantes de Valorització 39,0 60% Dipòsits controlats i plantes de transferència 5,0 8% Clausura d’abocadors incontrolats 20,5 32% Total 64,5 100% Font: Programa de Gestió de Residus de la Construcció a Catalunya PROGROC 2007-2012. DMAH, Generalitat de Catalunya

Cal recordar, finalment que la generació de residus de la construcció i demolició va estretament lligada a l’evolució del sector de l’edificació i l’obra civil, la qual cosa suposa que el creixement representat en les taules precedents podria estabilitzar-se i fins i tot decréixer a partir de la desacceleració i posterior descens de l’activitat de l’edificació a partir de 2007.

82

3.2 [CATALUNYA] Evolució econòmica del sector Evolució de l’activitat econòmica de la construcció i participació en el total de Catalunya Uns dels indicadors disponibles per tal d’avaluar el creixement econòmic (tot i que és qüestionable pel fet que no té en compte les activitats econòmicament no valorades i sí algunes econòmicament valorades però de repercussió socialment negativa) és el Producte Intern Brut (PIB). L’evolució del PIB de la construcció respecte del total de Catalunya en el període 2003-2007 comença amb una participació del 14% arribant al final del període al 21%, i mostrant d’aquesta manera la important repercussió que el sector de la construcció pot arribar a tenir en l’economia (cal comentar que el quadre no inclou dades de 2008, que s’acusa una baixada important). En valors absoluts va representar 20.268 i 30.752 milions d’euros respectivament. Pel que fa al subsector de l’edificació, se situa entre el 83% i el 80% del corresponent a la construcció en general, en els extrems del termini considerat. TAULA 43 Producció Interna Bruta PIB del sector de la construcció a Catalunya 2003-2007 Dades en milions d'euros; variació en termes reals Variació anual Variació 2003 2004 2005 2006 2007 2004 2005 2006 2007 2003-07 Edificis de nova construcció 11.222,7 12.247,6 13.964,6 15.648,8 16.884,6 2,2% 8,8% 6,3% 2,3% 20,9% _Habitatge de nova construcció 6.643,3 7.307,9 8.579,5 9.771,3 10.502,3 3,0% 12,0% 8,0% 2,0% 27,0% _Edificació no residencial de nova construcció 4.579,4 4.939,7 5.385,0 5.877,5 6.382,3 1,0% 4,0% 3,5% 3,0% 12,0% Rehabilitació i manteniment d'edificis 5.646,3 6.120,7 6.576,3 7.073,6 7.606,6 1,5% 2,5% 2,0% 2,0% 8,3% Subtotal edificació 16.869,0 18.368,3 20.540,8 22.722,4 24.491,2 2,0% 6,7% 4,9% 2,2% 16,7% _% sobre total construcció 83,2% 82,1% 82,6% 81,2% 79,6% Subtotal obra civil 3.399,0 3.994,6 4.316,6 5.251,3 6.260,5 10,2% 1,0% 14,0% 14,0% 44,6% Total construcció 20.268,0 22.362,9 24.857,4 27.973,6 30.751,7 3,3% 5,7% 6,5% 4,4% 21,4% _% sobre total Catalunya 13,8% 15,2% 16,9% 19,0% 20,9% Total Catalunya 147.282,0 158.021,0 170.113,0 183.821,0 196.546,0 7,3 7,7 8,1 6,9 33,4% Font: CCOC de dades de la Secretaria d'Habitatge de la Generalitat i Col·legis d'Arquitectes de Catalunya; dades CCOC: Licitació Oficial d'Obres.

83

Evolució de l’ocupació de la construcció i participació en el total de Catalunya En el quadre que es presenta a continuació es fa servir un altre indicador d’interès social a més d’econòmic, que és el nivell d’ocupació o la creació de nous llocs de treball. Es presenta una comparació entre la població activa i ocupada (els actius menys els desocupats) del sector de la construcció i també la relació respecte del total de població ocupada a Catalunya, per tal de formar-se una idea de la força de treball que el sector pot arribar a representar. Entre els anys 2003 i 2006 (manca la informació de població ocupada de Catalunya per a 2007) la construcció va començar situant-se en el 11,5% del total d’ocupació, acabant el període al voltant del 14%, la qual cosa implica que pràcticament 1 treballador de cada 7 va estar empleat a la construcció. Respecte del nivell d’ocupació, es reflexa en la relació entre treballador ocupat respecte d’actius, que a 2003 comença en el 92% i al 2007 arriba al 95%. El decreixement del sector a partir de 2008, però, modifica substancialment aquesta situació. TAULA 44 Població activa i ocupada al sector de la construcció a Catalunya 2003-2007 En milers de persones, mitjanes anuals Variació anual Variació 2003 2004 2005 2006 2007 2004 2005 2006 2007 2003-07 Població activa

_Barcelona 229,8 246,5 237,4 276,7 285,1 7,2% -3,7% 16,5% 3,1% 24,1% _Girona 46,6 46,8 50,8 61,5 63,3 0,5% 8,4% 21,2% 2,9% 35,8% _Lleida 27,9 27,1 24,9 28,8 35,2 -3,0% -8,1% 15,8% 22,2% 26,1% _Tarragona 53,6 56,5 56,1 63,8 78,3 5,5% -0,6% 13,7% 22,7% 46,2% Total construcció 357,9 376,9 369,2 430,8 461,9 5,3% -2,0% 16,7% 7,2% 29,0% Població ocupada _Barcelona 212,3 229,0 223,6 263,6 272,2 7,9% -2,3% 17,9% 3,3% 28,2% _Girona 43,0 43,5 47,6 59,9 59,0 1,0% 9,6% 25,8% -1,5% 37,1% _Lleida 26,9 26,0 23,9 27,0 34,3 -3,3% -8,2% 13,0% 27,3% 27,6% _Tarragona 49,2 52,7 53,4 60,1 74,0 7,1% 1,4% 12,6% 23,1% 50,6% Total construcció 331,3 351,0 348,4 410,5 439,5 6,0% -0,7% 17,8% 7,1% 32,7% _% sobre total Catalunya 11,5% 12,2% 12,1% 14,3% Total Catalunya 2870,0 2982,3 3122,3 3293,7 … Font: CCOC de dades de la Secretaria d'Habitatge de la Generalitat i Col·legis d'Arquitectes de Catalunya; dades CCOC: Licitació Oficial d'Obres.

84

Evolució de la inversió en obra de promoció pública L’evolució de l’obra de promoció pública, tant d’edificació com d’obra civil, mostra un perfil diferent que els altres indicadors econòmic considerats (PIB i ocupació). Mentre que els primers mostraven un creixement sostingut entre 2003 i 2007 aquí els volums d’inversió segons totals Catalunya baixen en 2004 respecte de 2003, pugen en 2005 respecte de 2004 encara sense recuperar el nivell inicial del període i també s’eleven en 2006 respecte de 2005. A 2007 l’edificació registra un descens respecte de 2006 i l’obra civil continua pujant. El resultat és d’un increment global però amb moltes oscil·lacions entre exercicis. Pel que fa a la participació dels diferents àmbits de l’Administració pública en la inversió total predomina la Generalitat de Catalunya davant de l’Administració General de l’Estat i les Administracions locals, amb inversions de 3.800, 1.800 i 890 respectivament a 2003. Sobre el final del període la situació entre la Generalitat i l’Administració central s’equilibra, encara amb un predomini de la primera, creixent la participació de les administracions locals, amb 3200, 2900 i 1900 milions d’euros respectivament. TAULA 45 Licitació oficial d'obres a Catalunya 2003-2007 En milions de euros corrents; dades anuals; variació en termes reals Variació anual Variació 2003 2004 2005 2006 2007 2004 2005 2006 2007 2003-07 Per tipus d'obra _Edificació 1.933,9 1.201,6 1.875,7 2.754,8 2.431,1 37,9% 56,1% 46,9% 11,8% 1,0% _Obra civil 4.609,8 2.374,3 3.088,0 5.000,8 5.524,0 48,5% 30,1% 61,9% 10,5% -5,9% Per províncies _Barcelona 4.887,0 2.354,6 3.230,7 5.060,2 4.762,8 54,9% 29,2% 47,4% 10,2% -22,8% _Girona 410,2 451,6 526,8 1.269,4 1.262,0 3,2% 9,9% 126,8% -5,2% 143,8% _Lleida 818,5 247,1 472,2 509,4 1.287,8 71,7% 80,0% 1,5% 141,1% 24,7% _Tarragona 428,0 522,6 733,9 916,5 642,5 14,4% 32,3% 17,5% 33,1% 18,9% Per organismes _Administració General de l'Estat 1.838,2 1.199,8 1.334,2 1.719,6 2.943,0 38,7% 4,9% 21,2% 62,7% 26,9% _Generalitat de Catalunya 3.814,8 1.302,8 1.917,7 3.327,7 3.207,3 68,0% 38,9% 63,1% -8,4% -33,4% _Administracions locals 890,7 1.073,3 1.711,7 2.708,2 1.804,8 13,1% 50,5% 48,7% 36,7% 60,5% Font: CCOC de dades de la Secretaria d'Habitatge de la Generalitat i Col·legis d'Arquitectes de Catalunya; dades CCOC: Licitació Oficial d'Obres.

85

3.3. [CATALUNYA] Estoc edificat Parc d’edificis existents La informació més recent sobre el parc d’edificis construïts data del cens de 2001. Reuneix uns 1,2 milions d’edificis que representen el 12,6% de tots els espanyols o estan repartits en un 91% en l’ús d’habitatge i un 9% en la resta d’usos. TAULA 46 Edificis segons tipus d’edifici Cens 2001 / Catalunya respecte d'Espanya CC.AA. del edificio Tipo de edificio (agregado)

Total 100,00% Principalmente vivienda 92,88% Otro tipo 7,08%

Total Espanya Total 12,60% Principalmente vivienda 11,48% Otro tipo 1,12%

Cataluña Dins de la fracció majoritària residencial, i sempre segons el nombre d’edificis (no per quantitat d’unitats d’habitació o superfície total), predomina l’habitatge unifamiliar amb un 63,6% del total. El segon grup, molt allunyat en proporció, és el dels habitatges plurifamiliars amb un 17,2%. Li segueixen els edificis que d’habitatge amb comerç amb un 10,2%, els edificis de locals comercials amb un 8,4% i els edificis de locals amb habitatges amb un 0,5%.

86

TAULA 47 Àmbit Tipus d'edifici (desagregat)

Total 100,00% Con una vivienda familiar 63,60% Con varias viviendas familiares 17,17% Con viviendas familiares y locales 10,17% Con vivienda colectiva: hotel, albergue, pensión... 0,02% Con vivienda colectiva: convento, cuartel, prisión... 0,08% Con vivienda colectiva: colegios, internados, academias militares... 0,00% Con vivienda colectiva: hospitales, hospicios, marginados... 0,03% Con locales compartidos con alguna vivienda 0,48% Locales 8,43%

Cataluña

Alojamientos 0,01% Font: Instituto Nacional de Estadística, INE

87

Habitatge i població El nombre total d’habitatges censats al 2001 és de 3,3 milions, dels quals un 14% es trobava buit i un 16% corresponia a segona residència. Els més de 450 mil habitatges buits, multiplicats pel factor d’ocupació de 3,14 habitants/habitatge (mitjana espanyola d’ocupació a 2001) representa 1,4 milions de persones, el 22% de la població de Catalunya d’aleshores (6,36 milions). TAULA 48, 49 i 50 Habitatges principals, secundaris i buits Cens 2001 / totals Catalunya Total Principals Secundaris Buits Total 3269260 2304942 513627 450691 100% 71% 16% 14% Font: INE. Columnas: Viviendas principales, secundarias y vacías.

El nombre d’habitatges principals censats al 2001 va ser de 2,3 milions. Els construïts entre 1961 i 2001 representen les dues terceres parts de la quantitat total i concentren pràcticament la mateixa proporció de la població. El període comprès entre 1971 i 1980 reuneix la quarta part dels habitatges construïts, on viu la aproximadament mateixa porció de població Habitatges principals en edificis destinats principalment a habitatge segons any de construcció de l'edifici Cens 2001 / totals Catalunya Total Antes de 1900 1900-1920 1921-1940 1941-1950 1951-1960 1961-1970 1971-1980 1981-1990 1991-2001 Total 2304942 167736 96343 116854 106974 235867 487018 570907 213113 310130 100% 7% 4% 5% 5% 10% 21% 25% 9% 13% Font: INE Població en edificis destinats principalment a habitatges, segons any de construcció de l'edifici Cens 2001 / totals Catalunya

Antes de 1900 1900-1920

1921-1940

1941-1950

1951-1960 1961-1970 1971-1980 1981-1990 1991-2001

6,78% 3,85% 4,65% 4,40% 9,74% 20,81% 25,67% 10,17% 13,93% Font: INE

88

3.4. [CATALUNYA] Evolució de la producció de noves construccions Ritme de construcció de nous edificis El ritme de construcció d’edificis comença en uns 23.000 en 2003 i supera els 30.000 en 2006 registra un marcat ascens que, però, descendeix a 2007 a un nivell que representa el 86% del començament. L’evolució en superfície registra idèntica tendència. TAULA 51 Visats d'obra / totals Catalunya segons usos i superfícies A partir dels visats d'obres d'edificació dels col·legis d'aparelladors de Catalunya. Base 2003 = 100 2003 % 2004 % 2005 % 2006 % 2007 % Edificis (unitats) Residencial 15196 66,3% 15333 65,4% 16807 56,9% 18221 59,2% 11782 59,5% No residencial 7731 33,7% 8126 34,6% 12753 43,1% 12545 40,8% 8024 40,5% _locals 7055 30,8% 7374 31,4% 10518 35,6% 11561 37,6% 7524 38,0% _indústria 210 0,9% 248 1,1% 207 0,7% 88 0,3% 46 0,2% _comerç i magatzems 287 1,3% 302 1,3% 300 1,0% 233 0,8% 136 0,7% _oficines 57 0,2% 61 0,3% 45 0,2% 33 0,1% 19 0,1% _hostaleria 58 0,3% 68 0,3% 28 0,1% 24 0,1% 12 0,1% _altres 64 0,3% 73 0,3% 1655 5,6% 606 2,0% 287 1,4% Total 22927 100,0% 23459 100,0% 29560 100,0% 30766 100,0% 19806 100,0% % en base a 2003 100% 102% 129% 134% 86% Superfície (milers m2) Residencial 11010,013 65,7% 11250,125 64,7% 11574,92 63,9% 13660,941 69,0% 9029,882 67,7% No residencial 5757,449 34,3% 6148,674 35,3% 6539,086 36,1% 6149,091 31,0% 4306,291 32,3% _locals 4087,518 24,4% 4231,874 24,3% 4641,084 25,6% 5176,481 26,1% 3685,645 27,6% _indústria 544,249 3,2% 611,336 3,5% 408,127 2,3% 147,978 0,7% 147,982 1,1% _comerç i magatzems 470,745 2,8% 526,927 3,0% 371,42 2,1% 95,186 0,5% 156,073 1,2% _oficines 282,746 1,7% 381,898 2,2% 453,205 2,5% 326,442 1,6% 31,466 0,2% _hostaleria 338,357 2,0% 356,214 2,0% 126,036 0,7% 147,039 0,7% 74,608 0,6% _altres 33,834 0,2% 40,425 0,2% 539,214 3,0% 255,965 1,3% 210,517 1,6% Total 16767,462 100,0% 17398,799 100,0% 18114,006 100,0% 19810,032 100,0% 13336,173 100,0% % en base a 2003 100% 104% 108% 118% 80% Font: Generalitat de Catalunya. DMAH. Direcció General d'Habitatge.

89

Seguint amb la taula de la pàgina anterior cal dir que sobre el total de nous edificis a construir els residencials comencen el període en un 66% del total i descendeixen contínuament fins situar-se en el 59%. Naturalment, els edificis no residencials creixen i ho fan des del 34% al 41%. Si es mira per la superfície a construir, la tendència s’inverteix ja que els edificis residencials pugen des del 66% fins el 69% mentre que els no residencials baixen del 34% al 31%. Els usos més importants en superfície en l’edificació no residencial són, prenent com a base de la comparació el any 2005, els locals comercials amb un 25% del total, seguits per les oficines, els comerços i els magatzems i les construccions industrials amb participacions entre el 2% i el 2,5%. El quadre inferior permet conèixer la distribució territorial de les noves construccions, classificant-les per àmbits i províncies. En la primera divisió, dels àmbits, la Regió Metropolitana concentra el 44% dels projectes visats, les Comarques Gironines un 12%,el Camp de Tarragona un15%, les Terres de l'Ebre un 7%, l’Àmbit de Ponent un 9%, les Comarques Centrals un 11% i l’Alt Pirineu i Aran un 2%. Pel que fa a les províncies el repartiment dóna: Barcelona 42%, Girona 25%, Lleida 12% i Tarragona 21%. TAULA 52 Edificis iniciats segons superfície, àmbits i províncies en 2007 Superfície en milers de metres quadrats. Quantitats a partir dels visats d'obres d'edificació dels col·legis d'aparelladors de Catalunya. (1) Inclou ramaderia.

Total Residencial % s/tot Locals Indústria Com. i mag. Oficines Hostaleria Altres (1) Tot. no res. % s/tot

Catalunya 13336,173 9029,882 68% 3685,645 147,982 156,073 31,466 74,608 210,517 4306,291 32% % sobre el total 100,0% 67,7% 27,6% 1,1% 1,2% 0,2% 0,6% 1,6% 32,3% _Àmbit Metropolità 5884,281 3784,241 64% 2037,828 16,252 17,219 8,06 5,853 14,828 2100,04 36% _Comarques Gironines 1586,262 1490,521 94% 15,745 45,697 14,951 5,512 0,209 13,627 95,741 6% _Camp de Tarragona 1934,584 1102,747 57% 486,291 60,902 105,537 15,958 40,509 122,64 831,837 43% _Terres de l'Ebre 931,545 624,745 67% 234,643 2,685 5,588 1,936 28,037 33,911 306,8 33% _Àmbit de Ponent 1254,443 836,562 67% 379,292 19,966 11,13 0 0 7,493 417,881 33% _Comarques Centrals 1428,276 973,067 68% 453,684 0,895 0,598 0 0 0,032 455,209 32% _Alt Pirineu i Aran 316,782 217,999 69% 78,162 1,585 1,05 0 0 17,986 98,783 31% Barcelona 5595,636 3657,987 65% 1884,542 15,387 15,902 8,06 3,009 10,749 1937,649 35% Girona 3309,186 2606,606 79% 613,479 46,562 16,268 5,512 3,053 17,706 702,58 21% Lleida 1565,222 1037,797 66% 466,69 22,446 12,778 0 0 25,511 527,425 34% Tarragona 2866,129 1727,492 60% 720,934 63,587 111,125 17,894 68,546 156,551 1138,637 40% Font: Generalitat de Catalunya. DMAH. Direcció General d'Habitatge.

90

Estructura de les promocions d’habitatge Respecte del segment dels habitatges de protecció oficial HPO en 2007 cal dir que respecte del total la proporció entre venda i lloguer es molt equilibrada representant el primer grup un 54% del total i el segon el 46% restant. Respecte del total d’habitatges visats en 2007 el subconjunt de protecció oficial en tota Catalunya se situa en el 11%, proporció que varia segons l’àmbit o província considerada en proporcions que van des de el 2% (Alt Pirineu i Aran, amb un fort predomini de la iniciativa privada) fins el 16% (Barcelona, on l’acció de l’Administració té més repercussió percentual). Els HPO mostren un increment sostingut des de 2003 quan van ser 5073 unitats fins al 2007, moment en que arriben a 9201, creixement que representa una pujada del 81%. L’Àmbit Metropolità concentra la totalitat d’habitatges rehabilitats per remodelació de barris, que arriba a 162. TAULA 53 Habitatges iniciats amb protecció oficial per règim de protecció, àmbits i províncies a 2007 Segons les qualificacions provisionals i el programa de remodelació de barris. Venda Lloguer Remod. barris 2007 (HPO) % s/tot 2007 (tots) % s/tot 2006 2005 2004 2003 Catalunya 4907 4132 162 9201 11% 85515 100% 7592 6932 6390 5073 _Àmbit Metropolità 3173 3090 162 6425 18% 35145 100% 4750 4543 3423 2943 _Comarques Gironines 265 252 0 517 4% 14276 100% 920 546 329 317 _Camp de Tarragona 114 50 0 164 2% 10396 100% 988 719 478 575 _Terres de l'Ebre 351 114 0 465 7% 6426 100% 222 281 425 365 _Àmbit de Ponent 331 173 0 504 6% 8058 100% 240 262 615 255 _Comarques Centrals 647 439 0 1086 12% 9307 100% 313 482 1001 590 _Alt Pirineu i Aran 26 14 0 40 2% 1907 100% 159 99 119 28 Barcelona 3670 3410 162 7242 16% 44157 100% 5039 5015 4422 3504 Girona 271 252 0 523 4% 14658 100% 969 550 329 325 Lleida 351 187 0 538 5% 9878 100% 374 367 736 304 Tarragona 615 283 0 898 5% 16822 100% 1210 1000 903 940 Font: Generalitat de Catalunya. DMAH. Direcció General d'Habitatge.

91

Tipologia d’habitatge Segons la superfície d’habitatge el repartiment de les 85.515 unitats visades a Catalunya a 2007 està encapçalat pel grup de 76 a 100 m2 amb un 37,6% del total, seguint-li el grup de 101 a 125 m2 amb un 24,4% i el grup de 51 a 75 m2 amb un 15%, reunint tot tres més del 77% del total. Aquestes proporcions, amb lleugeres diferències es mantenen tant en els àmbits com en les províncies catalanes, registrant-ne variacions d’un o dos punts en la majoria dels casos. Un cas particular és el de l’àmbit de l’Alt Pirineu i Aran, que registra la menor proporció d’habitatges de petites dimensions i la major proporció d’habitatges de grans dimensions. TAULA 54 Habitatges iniciats per superfície projectada, àmbits i províncies a 2007 A partir dels visats dels col·legis d'aparelladors de Catalunya. Superfície total construïda de l'immoble/nombre d'habitatges en m2

≤50m2 % 51-75m2 %

76-100m2 %

101-125m2 %

126-150m2 % >150m2 % Total %

Catalunya 946 1,1% 12992 15,2% 32195 37,6% 20889 24,4% 8173 9,6% 10320 12,1% 85515 100,0% _Àmbit Metropolità 254 0,7% 5665 16,1% 12177 34,6% 9587 27,3% 3034 8,6% 4428 12,6% 35145 100,0% _Comarques Gironines 173 1,2% 1806 12,7% 5484 38,4% 3127 21,9% 1687 11,8% 1999 14,0% 14276 100,0% _Camp de Tarragona 286 2,8% 1414 13,6% 3506 33,7% 2478 23,8% 1237 11,9% 1475 14,2% 10396 100,0% _Terres de l'Ebre 61 0,9% 1251 19,5% 2992 46,6% 1105 17,2% 554 8,6% 463 7,2% 6426 100,0% _Àmbit de Ponent 59 0,7% 971 12,1% 3943 48,9% 1773 22,0% 712 8,8% 600 7,4% 8058 100,0% _Comarques Centrals 98 1,1% 1714 18,4% 3415 36,7% 2234 24,0% 772 8,3% 1074 11,5% 9307 100,0% _Alt Pirineu i Aran 15 0,8% 171 9,0% 678 35,6% 585 30,7% 177 9,3% 281 14,7% 1907 100,0% Barcelona 353 0,8% 7372 16,7% 15495 35,1% 11733 26,6% 3738 8,5% 5466 12,4% 44157 100,0% Girona 172 1,2% 1808 12,3% 5518 37,6% 3291 22,5% 1785 12,2% 2084 14,2% 14658 100,0% Lleida 74 0,7% 1147 11,6% 4684 47,4% 2282 23,1% 859 8,7% 832 8,4% 9878 100,0% Tarragona 347 2,1% 2665 15,8% 6498 38,6% 3583 21,3% 1791 10,6% 1938 11,5% 16822 100,0% Font: Generalitat de Catalunya. DMAH. Direcció General d'Habitatge.

92

Sobre les tipologies d’habitatge en la mostra de 2007 es pot dir que el predomini, considerant el total Catalunya, se situa en els plurifamiliars que acaparen un 84,4%, seguits amb proporcions molt semblants pels habitatges unifamiliars adossats i aïllats amb un 8,7% i un 7,0% respectivament. El repartiment anterior canvia en proporcionalitat però no en tendència, ja que la tipologia plurifamiliar es manté majoritària en tots els àmbits i províncies. Pel que fa als àmbits els percentatges més elevats d’habitatges unifamiliars, tant aïllats com adossats, es registren en les Comarques Gironines, el Camp de Tarragona i l’Alt Pirineu i Aran, amb entre el 7% i el 11,6% en les primeres tipologies i entre el 12,4% i el 22,6% per a les segones. Pel que fa al nombre total d’habitatges per unitat, es repeteix l’esquema que mostra un creixement d’un 43% entre 2003 i 2006 amb una baixada d’un 46% en 2007 (respecte de 2006) que marca el inici del descens d’activitat que augmenta al 2008. TAULA 55 Habitatges iniciats per tipus d'edificació, àmbits i províncies a 2007 A partir dels visats d'obra nova dels col·legis d'aparelladors de Catalunya

Un. aïll.

% s/'07

Un. ados.

% s/'07 Plurifam.

% s/'07

Tot. 2007 % s/'03 2006 % s/'03 2005 % s/'03 2004 % s/'03 2003 % s/'03

Catalunya 5957 7,0% 7417 8,7% 72141 84,4% 85515 96,5% 127117 143,4% 107834 121,6% 96481 108,8% 88649 100,0% _Àmbit Metropolità 2283 6,5% 1297 3,7% 31565 89,8% 35145 92,6% 52023 137,1% 45522 120,0% 43129 113,7% 37947 100,0% _Comarques Gironines 1650 11,6% 1770 12,4% 10856 76,0% 14276 96,1% 21579 145,3% 17426 117,4% 15582 104,9% 14848 100,0% _Camp de Tarragona 890 8,6% 1837 17,7% 7669 73,8% 10396 62,0% 16090 96,0% 16472 98,3% 15348 91,6% 16762 100,0% _Terres de l'Ebre 218 3,4% 586 9,1% 5622 87,5% 6426 128,2% 8743 174,5% 6935 138,4% 4529 90,4% 5011 100,0% _Àmbit de Ponent 126 1,6% 916 11,4% 7016 87,1% 8058 169,2% 10924 229,4% 8257 173,4% 6310 132,5% 4763 100,0% _Comarques Centrals 656 7,0% 580 6,2% 8071 86,7% 9307 128,5% 14386 198,7% 10515 145,2% 8773 121,2% 7241 100,0% _Alt Pirineu i Aran 134 7,0% 431 22,6% 1342 70,4% 1907 91,8% 3372 162,3% 2707 130,3% 2810 135,3% 2077 100,0% Barcelona 2910 6,6% 1782 4,0% 39465 89,4% 44157 98,1% 66022 146,6% 55864 124,1% 51657 114,7% 45032 100,0% Girona 1690 11,5% 1962 13,4% 11006 75,1% 14658 95,1% 22398 145,3% 18248 118,4% 16243 105,4% 15411 100,0% Lleida 249 2,5% 1250 12,7% 8379 84,8% 9878 153,6% 13864 215,5% 11000 171,0% 8704 135,3% 6433 100,0% Tarragona 1108 6,6% 2423 14,4% 13291 79,0% 16822 77,3% 24833 114,1% 22722 104,4% 19877 91,3% 21773 100,0% Font: Generalitat de Catalunya. DMAH. Direcció General d'Habitatge.

93

La rehabilitació d’edificis La atenció de la demanda d’habitabilitat a partir de noves edificacions suposa una ocupació de territori, una construcció d’infrastructures de serveis i un consum de materials de construcció molt més elevats que si es rescatessin i es posessin en condicions d’ocupació els edificis existents fora d’ús (que com s’ha vist en el cas dels habitatges són nombrosos). Pel que fa a la inversió, mesurada en pressupost d’execució d’obra, la primera taula mostra que la rehabilitació ha representat entre 2001 i 2005 només el 5% i el 7% a Espanya i Catalunya respectivament. Si la mirada es fa per nombre d’habitatges els percentatges són molt semblants, situant-se en el 7% i el 10% pels àmbits estatal i català respectivament. TAULA 56 i 57 Pressupost i habitatges en obra nova i rehabilitació 2001-2005 Pressupost en milers d'euros i nombre d'habitatges en unitats. El pressupost de rehabilitació no inclou les reformes de locals comercials però sí les intervencions estructurals en edificis. El nombre d'habitatges de rehabilitació no inclou els d'ampliació. Valor de pressupost (tots tipus d'edificis) Nombre d'habitatges

Total % Obra nova % Rehabilitació % Total % Obra nova % Rehabilitació %

Espanya 212.912.762,10 100% 189.303.667,00 89% 11.518.670,70 5% 3.352.852 100% 3.079.799 92% 222.495 7% Catalunya 29.922.785,80 100% 26.762.373,60 89% 2.184.179,70 7% 487.169 100% 430.927 88% 49.865 10% Font: Obras en edificación años 2001-2005, serie estadísticas, Ministerio de Fomento, Dirección General de Programación Económica.

La segona taula mostra la distribució de les obres de rehabilitació entre els usos d’habitatges¡ i altres, situant-se els primers en el 73% i el 84% si es mira pel nombre d’edificis i en el 46% i el 64% si es mira pel pressupost, a Espanya i Catalunya respectivament. Distribució dels edificis i el pressupost en obres de rehabilitació 2001-2005 Pressupost en milers d'euros i nombre d'habitatges en unitats. El pressupost de rehabilitació no inclou les reformes de locals comercials però sí les intervencions estructurals en edificis. Nombre d'edificis Valor del pressupost total % d'habitatge % d'altres usos % total % en habitatge % en altres usos %

Espanya 158.199 100% 116.191 73% 42.006 27% 11.007.154,7 100% 5.108.939,8 46% 5.898.197,7 54%

Catalunya 31.045 100% 25.928 84% 5.117 16% 1.827.330,8 100% 1.160.386,6 64% 666.944,2 36% Font: Obras en edificación años 2001-2005, serie estadísticas, Ministerio de Fomento, Dirección General de Programación Económica.

94

3.5. [CATALUNYA] Repercussió de la construcció en el transport de mercaderies per carretera La publicació de l’enquesta permanent de transport de mercaderies per carretera en 2006 dóna l’oportunitat de fer una aproximació a la repercussió que el sector pot arribar a tenir el moviment de materials de la construcció (edificació més obra civil). Tot i que el quadre reflecteix les tones desplaçades a Catalunya en viatges totals, de modalitat intramunicipal (dins d’un mateix municipi), intermunicipals (entre municipis), i interregional (entre comunitats autònomes) i no el pes matisat per la distància recorreguda, que donaria una aproximació més exacte de la despesa ambiental, es pot visualitzar clarament que la repercussió de la construcció és força important. En efecte, el tonatge desplaçat en totes les modalitats, amb l’excepció de les fileres del transport interregional i dels apartats Expedit i Rebut, la construcció representa entre un 53% i un 73% del pes total transportat. Cal tenir en compte, però, que en el descriptor de materials de construcció que s’inclou a la següent taula es troben alguns materials que poden no considerarse propis del sector així com també falten alguns que sí en formen part. D’altra banda és difícil segregar la repercussió específica de l’edificació respecte de l’obra civil, tot i que fent aproximacions a partir de la demanda total de materials (41% i 59% respectivament) o per generació de residus (58% i 42% respectivament) es pot intuir que la primera podria representar la meitat del pes assenyalat. TAULA 58 Tonatge segons classe de materials i tipus de moviment de transport a Catalunya en 2005 Minerals i materials de construcció (edificació + obra civil): Arenas, gravas, arcillas, escorias; Sal bruta o refinada; Piedras trituradas, cantos, macadán, tarmacadán; Piedras de talla o de construcción en bruto; Piedras calcáreas para la industria; Tiza; Los demás minerales en bruto (cementos, cal, yeso, etc.); Los demás materiales de construcción manufacturados (aglomerados de pómez, piezas de hormigón y de cemento o similares; Ladrillos, tejas y los demás materiales de construcción arcillosos y otros materiales refractarios de construcción.

Tipus de moviment Total Agrícoles i animals

Aliments, farratges

Combust. i minerals

Productes del petroli

Minerals i residus fosa

Productes metal.

Minerals i materials construcció

% s/tot Abon.

Prods. químics

Màquines i productes industrials

Total transp. (a+b+c+d) 362.880 19.681 39.386 1.239 11.309 4.574 13.624 191.132 52,7% 3.442 21.595 56.897 Total origen (a+b+c) 330.188 16.543 32.516 1.204 11.078 3.905 10.603 185.663 56,2% 3.220 19.619 45.837 Total destino (a+b+d) 323.486 16.167 31.901 1.023 10.236 3.851 10.949 185.630 57,4% 3.138 16.991 43.599 Transp. Intramunicip. (a) 67.186 1.693 1.961 12 729 171 2.265 49.072 73,0% 1.065 5.307 4.910 Transp. Intrarregion. (b) 223.609 11.337 23.069 976 9.276 3.011 5.663 131.089 58,6% 1.851 9.708 27.628 Transp. Interregion. (c+d) 72.085 6.651 14.356 251 1.304 1.391 5.696 10.971 15,2% 527 6.580 24.359 Expedido (c) 39.393 3.514 7.485 216 1.073 722 2.675 5.502 14,0% 305 4.604 13.298 Recibido (d) 32.692 3.138 6.871 35 231 668 3.021 5.469 16,7% 222 1.976 11.060 Font: Encuesta Permanente de Transporte de Mercancías por Carretera. 2006 D. G. de Programación Económica. Ministerio de Fomento

95

La consideració del sector de l’edificació com el de les activitats de producció i manteniment de l’habitabilitat necessària per aixoplugar les activitats socials, demana la consideració d’un gran nombre d’actors amb interessos, àmbits de decisió i capacitat d’acció diferents, que actuen de forma diversa –i sovint desarticulada- sobre la generació de fluxos materials en l’edificació. La principal característica que determina el sector és la fissura que divideix els agents que intervenen en l’habitabilitat en dos parts molt diferenciades: la producció d’habitabilitat i el seu manteniment. Una partició que defineix els interessos de cada actor i serveix de dramàtic punt de ruptura en la transmissió d’estratègies globals per l’eficiència ambiental. La producció d’edificis, com qualsevol activitat productiva, està determinada per l’activitat d’agents socialment qualificats i organitzats. Considerant des del seu inici les activitats amb responsabilitat en l’ús de recursos i la generació de residus que la producció i manteniment d’habitabilitat genera, els agents són:

- el planificador urbanístic, - el promotor de l’edifici, - l’arquitecte i els tècnics col·laboradors en el disseny de

l’edifici, - els fabricants de materials i productes per a la construcció, - el constructor i els tècnics responsables de la direcció

d’obres, - els diferents nivells de l’administració com a legisladors, - l’usuari.

1. El planificador urbanístic La planificació urbanística, en tant que instrument destinat a la conformació o transformació de l’espai urbà, implica la presa de decisions que determinen des del començament els recursos i residus precisos per l’obtenció i manteniment de l’habitabilitat. La densitat de població, la tipologia i ordenació dels edificis, la seva orientació, etc. són factors fortament condicionants de les opcions que posteriorment es poden prendre sobre la demanda de recursos –i la generació de residus- necessària per crear i assegurar el manteniment de l’habitabilitat en els edificis. Més encara si considerem l’habitabilitat també com a dependent de l’accés a determinats serveis urbans que, avui en dia, determinen la qualitat de vida socialment admesa, i que estan condicionats per les opcions de mobilitat que la planificació urbana possibilita i, amb elles, la necessitat de recursos per proveir-les. Estendre l’accés a serveis bàsics com la salut, l’educació, la sanitat, l’esport, el proveïment quotidià, etc. a les condicions d’habitabilitat d’un habitatge, implica la consideració dels recursos precisos per a la mobilitat. La planificació urbanística es desenvolupa com a resultat del planejament a través de diverses escales que van determinant la distribució de les activitats sobre el territori i, amb elles, les necessitats de serveis i d’infraestructures. Els actors que intervenen en aquestes escales –des de la Generalitat fins als particulars- són extensos i nombrosos, però és determinant el paper de l’administració pública i, en els nivells més concrets del planejament, els municipis. Les decisions infraestructurals i de distribució de les activitats sobre el territori depenen de decisions de caire estratègic que tendeixen a garantir la connectivitat del territori i la seva capacitat productiva i

96

eficiència econòmica, basant-se en uns models de gestió de recursos –i, per tant, infraestructurals- dirigits essencialment a assegurar i garantir l’oferta, i considerant els factors ambientals bàsicament en la relació amb els sistemes naturals sobre els que es disposen els usos i les infraestructures. El model de generació de l’oferta d’energia i aigua, així com de la distribució de la resta de materials que configuren la dinàmica material que crea i sosté l’habitabilitat, es determina en aquesta escala. Així, la distribució de l’habitabilitat sobre el territori i la decisió sobre les grans línies de la dinàmica material, definides a través de la planificació i implantació de les infraestructures que donen suport a aquesta dinàmica, són les grans determinacions de planejament a gran escala que condicionen els nivells de la planificació urbana, escala a on es concreten les decisions que es comenten seguidament. Les decisions de la planificació urbana que afecten als diferents fluxos materials analitzats anteriorment i precisos per l’obtenció de l’habitabilitat són els següents: En els següents aspectes relacionats amb la gestió dels residus sòlids urbans:

- al dissenyar les xarxes de mobilitat precises per a la gestió del residus sòlids urbans,

- al demanar a les normatives d’edificació les reserves d’espai als habitatges i als edificis per permetre la gestió dels residus,

- al considerar la distribució dels serveis –punts de recollida, deixalleries, plantes de tractament, de transferència, etc.- precisos per a la gestió dels residus, amb les reserves

d’espais adequats i la consideració de les demandes de mobilitat que genera.

Des dels instruments propis del planejament urbà s’incideix en els següents aspectes relacionats amb els materials de construcció:

- al demandar materials per a les obres d’urbanització i els serveis corresponents,

- al establir les tipologies d’edificis que han de desenvolupar-se, donat que la demanda de materials en depèn en bona part en funció de la repercussió de tancaments i fonaments, així com de l’exigència dels elements constructius,

- al definir a les normes urbanístiques la necessitat d’emprar –o la prohibició de fer-ho- de determinats materials o sistemes a tancaments i revestiments exteriors,

- al definir la possibilitat de fer soterranis i la demanda d’aparcament, el que condueix a la necessitat de pantalles i murs de soterrament,

- al determinar els llocs edificables i fixar, amb aquesta decisió, la possible necessitat d’utilitzar fonamentacions especials,

- al generar una demanda de residus de construcció tant d’urbanització com de construcció,

- al generar una generació de terres extretes en els treballs d’urbanització i d’edificació posterior.

Des dels instruments propis del planejament urbà s’incideix en els següents aspectes relacionats amb el consum d’energia: Determinant la demanda energètica de les edificacions:

- al establir les tipologies edificatòries, el que pre-configura uns factors de forma dels edificis, val a dir una relació entre superfície de tancament i volum habitable,

97

- al determinar l’exposició al sol i als vents dominants dels tancaments dels edificis amb l’orientació i dimensió dels carrers, l’organització de l’edificació i la disposició de l’arbrat públic,

- al definir l’edificabilitat i les alçades edificades, al determinar la consideració d’espais com terrasses, galeries, balcons, porxos, solanes, patis, i -en general- gruixos de tancaments i espais entremitjos no climatitzats entre interior i exterior, que tenen un paper determinant en el comportament climàtic de les edificacions.

- al definir les condicions materials de l’espai públic –forma, orientació, vegetació, materials, color, presència de masses d’aigua, disposició d’activitats- que influeixen en el confort d’aquest espai i en les condicions de l’entorn immediat de l’edificació.

Determinant la demanda energètica de la mobilitat:

- al definir la densitat i, amb ella, la viabilitat i densitat de serveis, equipaments i xarxes de transport públic,

- al definir la connectivitat amb urbanitzacions ja existents i, amb elles, a les xarxes de transport, serveis i equipaments existents,

- al definir l’emplaçament d’equipaments, - al definir la secció del carrer i la preferència dels diferents

tipus de mobilitat que comparteixen la via, pre-determinant així les possibilitats de gestió de la velocitat mitjana de cada sistema de mobilitat (a peu, en bicicleta, en auto, en taxi, en autobús, en tramvia, etc.)

- al definir l’accessibilitat al vehicle privat amb la distribució dels aparcaments, incloent la seva relació amb l’habitatge,

- al definir l’accessibilitat a altres tipus i necessitats de transport –com la bicicleta, el repartiment de mercaderies, la recollida de residus, etc.- als habitatges, als serveis, als

equipaments i als intercanviadors amb altres tipus de mobilitat,

- al definir la connectivitat amb les xarxes de transport a escala urbana, metropolitana i regional.

Agregant la demanda energètica per possibilitar sistemes eficients de generació d’energia:

- al definir densitat i relacions entre diferents tipus d’usos –residencials, productius, equipaments- així com les xarxes de serveis requerides en el projecte d’urbanització, es fan viables opcions de generació energètica d’elevada eficiència en emissions, des del district-heating o la co-generació fins l’aprofitament a una escala rentable d’energies renovables.

Des dels instruments propis del planejament urbà s’incideix en els següents aspectes relacionats amb el consum d’aigua: Determinant la demanda d’aigua per usos urbans:

- al definir la utilització d’aigua per usos lúdics, recreatius i ornamentals,

- - dissenyant els espais verds i l’ús de vegetació i, en correspondència, determinant-ne una demanda d’aigua

- en la neteja dels carrers,

- determinant la demanda d’aigua de les edificacions: - al establir les agrupacions residencials i, amb elles, patrons

de consum lligades a l’existència de jardins o la utilització de l’aigua a usos lúdics o recreatius comuns d’àmbit privat,

- al definir les tipologies edificatòries, en tant el reciclatge de l’aigua –per exemple de les aigües grises- demana una gestió que té uns llindars mínims que la fan viable i eficient,

98

- al determinar l’edificabilitat, i amb ella la relació entre les possibilitats de la captació d’aigua de pluja i la demanda que amb ella es pot abastir,

- al determinar la superfície de sòl edificable, establint d’una banda la quantitat de terreny impermeabilitzat i, amb ell, tant la infiltració com la superfície de captació d’aigües pluvials,

- al determinar les possibilitats d’aprofitament de les aigües d’escolania de les zones públiques urbanitzades.

Establint les condicions de gestió de l’aigua residual i d’escolania:

- al decidir el tipus de xarxa –separativa o unitària- i les relacions entre les residuals domèstiques i urbanes i les industrials

- al establir les condicions que determinin els sistemes de control de fluxos en el disseny de les infraestructures,

- al determinar l’escolania superficial de les aigües de pluja amb el disseny de la trama urbana.

- a l’establir el percentatge i distribució de verd urbà, així com la permeabilitat de sòls en el disseny urbà.

2. El promotor de l’edifici Qui decideix les característiques pròpies de l’edificació que és construeix, és el promotor. Amb el seu crèdit, els seus diners o en representació dels capitalistes o les institucions que financen la construcció de l’edifici per a la venda o el lloguer, el promotor de l’edifici és qui dissenya l’operació immobiliària com a una inversió que ha de tenir uns rendiments esperats. I això, en el nostre sistema productiu, implica la responsabilitat de definir les característiques, les qualitats del producte per tal d’assegurar la seva acceptació pel mercat i, conseqüentment, el retorn de la inversió amb els beneficis.

Hi ha promotors privats i promotors públics amb diferents interessos en el mercat immobiliari, interessos que poden afectar al benefici econòmic i/o social de la seva activitat, però en qualsevol cas, el seu àmbit de definició de qualitats del producte que generen –l’edifici- és similar sinó idèntica siguin quins siguin els fins socials o econòmics que persegueixin. Els promotors d’edificis suposen un ampli ventall de tipologies donat que l’autopromoció d’edificis –per particulars o empreses- és una costum estesa i que afecta a una bona part de les promocions d’edificació. Els promotors professionals –aquells que basen el seu negoci en promoure edificis per a la venda o el lloguer- actuen a molt diversa escala i sobre productes immobiliaris més o menys concrets, i sovint en àmbits de negoci amb una certa especialització en segments de mercat molt concrets. Hi ha diversos factors que condicionen la demanda de recursos i de residus de l’habitatge i que estan lligats a decisions de la promoció. La grandària de l’operació -que pot variar des d’una intervenció de rehabilitació molt concreta o una promoció d’un únic habitatge de nova construcció, fins a promocions de milers d’habitatges- és però determinant en l’àmbit de decisió del promotor a l’establir, amb l’escala de l’operació, les infraestructures dels fluxos materials que queden incloses i a definir dins l’operació. Així, la selecció del lloc de l’operació immobiliària implica l’acceptació de les restriccions establertes des del planejament però, quan aquest planejament és executat total o parcialment pel mateix promotor a causa de la dimensió de l’operació immobiliària, en resulten atribuïdes al promotor les conseqüents responsabilitats repassades en l’apartat anterior. D’una o altre manera, limitat per les decisions preses per la planificació –pròpies o no- el promotor

99

de l’edifici exerceix des d’aquesta preexistència les seves atribucions. En l’àmbit de la gestió de residus sòlids urbans –i suposada determinada la demanda a escala de planejament urbanístic- només en operacions de grandària considerable la promoció te marge per definir consideracions que afectin aquests fluxos. Habitualment, el promotor tant sols dóna indicacions respecte a la disposició en els habitatges i en els llocs comuns dels espais d’emmagatzematge dels residus, per tal d’adequar-los -en lo possible- al que suposa que són les demandes i preferències en aquesta qüestió del tipus d’usuari al qual dirigeix el producte. Des dels instruments propis del promotor de l’edifici s’incideix en els següents aspectes relacionats amb els materials de construcció:

- a l’acabar de definir les tipologies d’edificis que han de desenvolupar-se, donat que la demanda de materials en depèn en bona part en funció de la repercussió de tancaments i fonaments, així com de l’exigència dels elements constructius,

- al definir en el seu llibre d’estil, o per a la promoció en concret, la necessitat d’emprar –o la prohibició de fer-ho- de determinats materials o sistemes a tancaments i revestiments exteriors, a revestiments, equips, instal·lacions, etc. per tal d’adaptar-ho al tipus d’usuari al qual es dirigeix,

- al decidir, en els marges urbanísticament determinats, les plantes soterrades a bastir com a aparcament, el que condueix a la necessitat de pantalles i murs de soterrament,

- al demandar l’assoliment d’un nivell de qualitat ambiental en un sistema certificador d’edificis.

Des dels instruments propis del promotor de l’edificació s’incideix en els següents aspectes relacionats amb l’energia: Determinant la demanda energètica de les edificacions:

- al acabar de definir les tipologies edificatòries, el que pre-configura uns factors de forma dels edificis, val a dir una relació entre superfície de tancament i volum habitable, així com l’orientació dels habitatges,

- al determinar, en els marges previstos en la planificació urbanística, l’existència d’espais com terrasses, galeries, balcons, porxos, solanes, patis, i -en general- gruixos de tancaments i espais entremitjos no climatitzats entre interior i exterior, que tenen un paper determinant en el comportament climàtic de les edificacions,

- al definir exigències concretes a elements amb responsabilitat a la demanda energètica –qualitat i quantitat de les finestres i envidraments, acabats exteriors, proteccions solars, tipus i usos de la coberta, etc.- lligades al perfil comercial de l’habitatge,

- al demandar una qualificació energètica determinada o l’assoliment d’un nivell de qualitat energètic o ambiental en un sistema certificador d’edificis.

Determinant l’eficiència dels sistemes de producció i distribució d’energia:

- al determinar les fonts de subministrament energètic de l’edifici,

- al determinar les fonts de subministrament energètic per a cada utilitat demandada a l’habitatge,

- al determinar el tipus de distribució –més o menys centralitzada- dels sistemes de transformació d’energia,

- al determinar els tipus de sistemes generals de distribució de l’energia final fins al punt de demanda,

100

- al determinar els tipus de sistemes i mecanismes de control i gestió dels sistemes de distribució de l’energia.

Des dels instruments propis del promotor de l’edificació s’incideix en els següents aspectes relacionats amb l’aigua: Determinant la demanda d’aigua de les edificacions:

- al decidir el tipus d’habitatge –superfície, qualitats, etc.- i, amb ell, patrons de consum lligats al nivell de renda,

- al determinar el tipus i disposició dels espais verds privats i, en correspondència, predeterminant-ne una demanda d’aigua,

- establint la possibilitat de captació i reciclatge de l’aigua als habitatges,

- definint l’estàndard de la gamma d’aparells que usen aigua i les possibilitats associades de disposar de mecanismes d’estalvi,

- al demandar l’assoliment d’un nivell de qualitat ambiental en un sistema certificador d’edificis.

3. L’arquitecte i els tècnics col·laboradors en el disseny de l’edifici La qualitat tècnica de les prestacions de l’edifici, així com la configuració final dels espais i la seva funcionalitat, és responsabilitat de l’arquitecte que dissenya l’edifici, compartida amb els tècnics que hi hagin col·laborat amb ell en aquesta tasca. Tot i que l’arquitecte i els tècnics col·laboradors han de donar resposta a les demandes del projecte immobiliari dissenyat pel promotor –en el qual, d’altre banda, poden haver tingut participació- i de les normatives tècniques, urbanístiques, laborals, etc. que determinen el seu treball i defineixen condicions concretes de

l’edifici i del seu procés de construcció, el seu marge de decisió és molt ampli i incideix pràcticament en quasi tots els àmbits de decisió dels altres agents previs en tant siguin subjectes d’interpretació al dur-los a la pràctica. A la fi del procés de disseny de l’edifici, és el primer estadi en el qual és poden aproximar d’una forma fiable les demandes de fluxos materials de l’habitabilitat que s’està creant o transformant. La majoria de les eines d’avaluació de la sostenibilitat reconeixen aquest moment com el primer en el qual es poden –i cal- aplicar. És, per tant, el procés en qual es determinen de forma prou definida les característiques concretes de l’edifici. Considerant, per tant, que aquest agent intervé –encara que sigui com a interpretador de les voluntats expressades per agents precedents- en els àmbits de decisió previs a la seva intervenció, els àmbits concrets que són de la seva responsabilitat i que defineixen les demandes de recursos i generació de residus de la habitabilitat dels edificis són: Des dels instruments propis del dissenyador de l’edifici s’incideix en els següents aspectes relacionats amb la gestió dels residus sòlids urbans (RSU):

- al dissenyar el pla de residus de l’edifici, si s’escau per l’ús, - al dimensionar, dissenyar i ubicar els espais exigits per la

normativa per gestionar els RSU, tant dintre dels habitatges com en els espais comuns,

- al dimensionar, determinar i ubicar els elements precisos per realitzar les transferències de residus dins de l’edifici i cap a l’exterior.

101

Des dels instruments propis de l’arquitecte s’incideix en els següents aspectes relacionats amb els materials de construcció:

- al decidir el tipus i funcions específiques dels diferents subsistemes de l’edifici,

- al dissenyar i dimensionar les seves solucions constructives, - al determinar els diferents materials que les composen, - a l’establir les prestacions que aquests materials hauran de

complir, entre les que es poden incloure requisits ambientals,

- al determinar els processos de la seva posta en obra, - a l’establir les condicions que han d’acomplir els processos

d’execució, - al generar una demanda concreta de residus de construcció, - al generar una generació concreta de terres extretes en els

treballs d’edificació. Des dels instruments propis del projectista s’incideix en els següents aspectes relacionats amb el consum d’energia: Determinant la demanda energètica de les edificacions:

- al definir la forma, la configuració, els elements i els materials de l’envolvent de l’edifici i de les masses pròximes i, amb elles, les relacions d’intercanvi tèrmic amb el clima exterior,

- al definir la disposició dels espais i la seva relació entre ells i amb el programa d’ús de l’edifici,

- al determinar les necessitats de ventilació i la forma de satisfer-la,

- al definir la disposició i configuració de les obertures i la seva relació amb els espais i, amb elles, l’accés de la il·luminació natural a l’interior.

Determinant l’eficiència dels sistemes de producció i distribució d’energia:

- al definir i dimensionar els sistemes de transformació de l’energia precisos per fornir cada utilitat demandada a l’habitatge,

- al definir i dimensionar la xarxa i els elements de distribució de l’energia,

- al definir i establir els tipus i de sistemes i mecanismes de control i gestió dels sistemes de distribució de l’energia.

Des dels instruments propis de l’arquitecte s’incideix en els següents aspectes relacionats amb el consum d’aigua: Determinant la demanda d’aigua de les edificacions:

- al definir les dotacions i els models concrets d’aparells que usen aigua i les seves condicions tècniques, incloent possibles mecanismes d’estalvi,

- al dissenyar les instal·lacions de subministrament – incloent captació i reciclatge- i distribució d’aigua, incloent possibles mecanismes de control i d’estalvi

- al dissenyar els espais verds privats i les instal·lacions de suport que els alimenten.

Establint les condicions de gestió de l’aigua residual i d’escolania:

- al dissenyar els tipus de xarxes i les relacions entre les aigües grises, residuals i de pluja,

- al dissenyar la permeabilitat de les superfícies horitzontals exteriors i el control de l’escolania de l’aigua de pluja per l’edifici.

102

4. Els fabricants de materials i productes per a la construcció Enquadrats habitualment en sectors productius diferents del sector de l’edificació, els fabricants de materials i productes per a la construcció tenen un paper determinant en quant una part important de les demandes de recursos i de generació de residus de la habitabilitat és de la seva exclusiva responsabilitat. Com hem vist quan s’ha parlat del flux dels materials de construcció, la seva incidència ambiental proporcional és molt gran al considerar el sector de l’edificació com el conjunt de les activitats destinades a la creació i manteniment de la habitabilitat socialment demandada. La gran quantitat de materials emprats i la generació de residus en els seus processos de transformació fan del sector de fabricació de productes i materials de construcció un agent determinant en el perfil de sostenibilitat del sector. La fabricació de materials i productes per a la construcció té un paper determinant tant en funció dels processos industrials que governa com, i és molt important, pel paper cada cop més important que tenen els fabricants com a generadors de nous productes i sistemes que -cada cop de forma més exclusiva- s’ofereixen al sector de l’edificació com els recursos que disposen per generar l’habitabilitat. L’entorn tècnic normatiu del sector de l’edificació és ara un entorn exigencial –consagrat pel Codi Tècnic de l’Edificació- que configura una piràmide des de les exigències globals que ha de complir un edifici fins a les exigències -desagregades d’aquelles- que arriben fins a cada element de l’edifici en forma de paràmetres dels que cal justificar el compliment mitjançant l’aportació de les adequades garanties. Aquestes garanties, sustentades generalment en assaigs realitzats a laboratoris amb mètodes homologats sobre mostres

dels productes, demanen materials produïts en grans sèries tant per assegurar la representativitat de les mostres assajades com per finançar els costos dels controls que asseguren el compliment de les exigències normatives. Aquests procediments fan que la innovació resti en mans de la indústria, que l’oferta de materials, elements i procediments constructius només pugui ser generada per empreses capaces de sostenir tot el procés d’homologació que implica la introducció de novetats en el sector. I aquesta iniciativa, tot i que ha de respondre a les demandes del mercat, està en mans dels fabricants de materials i productes per la construcció d’edificis. D’ací la seva importància, doncs només es produiran aquells materials, productes i sistemes que s’acordin als procediments i interessos dels diferents fabricants, i de l’estructura del sector productiu i del mercat al que abasteixen en depenen les possibilitats d’evolució dels productes industrials. D’una estructura d’una munió de petits productors especialitzats en materials produïts sobre recursos locals, en gammes molt estables en el marc d’uns sistemes constructius força establerts en el sector, i d’escala de mercat local o regional, els darrers decennis s’ha evolucionat cap a empreses de més grandària, generadores de productes i sistemes capaços de combinar-se amb els d’altres empreses en configuracions inèdites, i basats en materials i processos de transformació que ja no tenen perquè ser locals. Aquest canvi està transformant el tipus i la percepció dels impactes ambientals del sector, i fent que els processos de transformació i la conseqüent generació de residus s’incrementin però es difonguin en un àmbit espacial més extens, ampliant-ne també els generats per l’augment de la mobilitat dels materials implicats en els

103

processos, mobilitat que possibilita les economies d’escala de la producció i és, per tant, motor essencial del canvi. Naturalment, la construcció d’edificis actua com un demandant de materials i pot, com a client, considerar els aspectes ambientals dels materials com a part de les característiques a considerar en la selecció dels materials, forçant a que la qualitat ambiental –entesa aquí com producció neta- sigui un factor de mercat i empenti als fabricants de materials a considerar aquestes qüestions d’una forma cada cop més rellevant i a donar informació sobre els processos de fabricació i certificar les seves qualitats. Des dels àmbits de decisió propis dels fabricants de materials i productes per a la construcció, s’incideix en els diferents fluxos materials precisos per crear i mantenir l’habitabilitat en dos aspectes fonamentals:

- en el disseny dels productes i en la determinació de les seves prestacions ambientals durant l’ús de l’edifici,

- en la generació de residus en els processos de fabricació i posta en obra dels seus productes.

Ambdós aspectes estan començant a ser objecte de regulació normativa o legal amb finalitats ambientals. D’una banda, amb la introducció de limitacions a l’ús de recursos i/o generació de residus en l’obtenció de les condicions d’habitabilitat –encara molt centrades en l’ús d’energia- que fan que certes característiques dels materials estiguin regulades normativament o siguin factor de competència en el mercat. D’altre banda, algunes limitacions globals a la generació d’emissions ja afecten alguns fabricants, com per exemple les restriccions del Protocol de Kyoto als grans fabricants de ciment, ceràmica, vidre i altres materials. Moltes normatives ambientals –

d’àmbit europeu, estatal, autonòmic o municipal- afecten en gran mesura els processos productius, i el camí de la restricció social a l’emissió de residus s’expressa –i ho farà cada cop més en el futur- sobre el sector industrial de qualsevol branca i, naturalment, també en el dels fabricants de materials i productes per l’edificació. 5. Els constructors i els tècnics responsables de la direcció d’obres El procés de construcció encara és, en bona mesura, el responsable de la qualitat final de l’edifici i en conseqüència de la seva demanda de generació de residus per obtenir l’habitabilitat. I tot i que aquesta responsabilitat es va dirigint cada cop més cap a la indústria i abandonant l’obra, la necessària acció sobre el emplaçament per organitzar i dur a terme les tasques d’obra suposen un moment de forta incidència ambiental. Les operacions d’obra habituals demanden una gran quantitat de moviments de materials, incloent la creació i moviment de residus d’enderroc i terres d’excavació, l’acció sobre el mantell vegetal si el terreny era lliure abans d’iniciar l’edificació, la intervenció sobre el subsòl amb la possible afectació d’aigües superficials i subterrànies sotmeses al risc d’operacions altament contaminants. Igualment, la generació de residus de materials de construcció per restes de tall, pèrdues d’emmagatzematge o d’operació, sobrants d’obra de tot tipus de materials, molts d’ells ambientalment perillosos, fan de la dinàmica material de l’obra –dels processos de construcció- un dens i complex generador de residus, un breu espai de temps en la vida de l’edifici amb una dinàmica material molt intensa i complexa. Com a resultat, l’obra de construcció produeix una quantitat de residus limitada -en comparació amb el conjunt de les emissions generades per a la creació i manteniment de l’habitabilitat que la

104

demanda- però molt concentrada en el espai i en el temps, i amb risc d’elevada toxicitat ambiental. D’altra banda, és un procés necessàriament organitzat i amb uns responsables clarament definits: el constructor i els tècnics responsables de la direcció de les obres. Un procés amb molta regulació en aspectes tècnics i de seguretat i, des de fa uns anys a casa nostra, a la gestió dels residus a través de les disposicions del Decret de Residus de la Construcció. És, doncs, un àmbit amb uns actors identificats i amb marcs normatius en funcionament. No obstant, la dispersió geogràfica i tipològica de les obres així com del tipus de constructors –des del petit constructor amb obres de reduït pressupost fins a la gran empresa que treballa en operacions de gran abast- i de la formació del personal i la capacitat d’equips disponibles, genera una extensa casuística de situacions que obliguen a un marc regulatori comú forçosament genèric. D’altra banda, la capacitat d’inspecció i control és limitada per atendre un sector tant difós i la complexa dinàmica material de cada obra particular. Així, la pressió sobre la capacitat contaminant de les obres de construcció és complexa i requereix instruments específics. 6. Els diferents nivells de l’administració com a legisladors La funció normativa de l’administració és un agent determinant del sector de l’edificació en tant ordena i regula el paper de la resta d’agents, determina les condicions d’habitabilitat, actua sobre el mercat de l’habitatge com a regulador, incideix a través de la normativa tècnica en la qualitat dels edificis i dels materials, i desenvolupa la planificació estratègica i l’acció urbanística.

L’activitat normativa de l’administració s’estructura a través dels àmbits competencials dels seus tres nivells -estatal, autonòmic i municipal- que afecten, tots ells i en diferent grau, la dinàmica material del sector de l’edificació. Un activitat que només en temps recents ha recollit la necessitat d’incorporar accions sobre aquesta dinàmica destinada a dirigir-la cap a la sostenibilitat. La promoció de la qualificació de la qualitat ambiental, a través de la promoció de segells de qualitat de materials i productes o de la qualificació energètica d’edificis; la inclusió de l’estalvi i l’eficiència energètica en el Codi Tècnic de l’Edificació; a casa nostra, el Decret de Residus de Construcció i el Decret d’Ecoeficiència; les normatives municipals referents a captació solar i gestió de l’aigua als edificis, són alguns dels més coneguts exemples –alguns d’ells obligats per transposició de Directives Europees- de l’activitat legislativa sobre el sector de l’edificació. Una activitat legislativa que és reflex d’una aproximació social a la sostenibilitat marcada –com probablement no podia ser d’altra manera- per un procés de tempteig, d’aproximació, que no és aliè a les discussions que el concepte de sostenibilitat ha tingut a tots els nivells institucionals i socials. Un procés d’aproximació que ha fet que triguessin en definir-se els objectius que calia perseguir i que ha ocasionat que les diferents administracions –i els diferents departaments i ens dins cada administració- generessin la seva pròpia via des dels àmbits competencials que els hi eren propis, generant un estol d’actuacions de diferent intencionalitat, grau d’aproximació i provocant –en bona mesura- descoordinació i fins i tot contradiccions. En l’acció normativa de l’administració no hi ha una coordinació des dels objectius del planejament estratègic fins a la gestió dels

105

processos en els aspectes relatius al tema d’aquest informe. En gran mesura, els objectius estratègics resulten enfocats en direccions que no només no tenen en consideració els aspectes ambientals sinó que encara hi són contradictoris. Per exemple, en la decisió estratègica sobre les infraestructures pesen les consideracions productivistes que, generalment, comporten un sistema finalment més emissor per utilitat satisfeta, i es redueix la consideració dels aspectes ambientals als preceptius impactes sobre el medi immediat. Un altre exemple és el del progrés reiterat de les normatives tècniques cap a exigències de major qualitat, d’un nivell de prestacions més alts, fent-ne sempre una prudent reflexió sobre les seves repercussions econòmiques –a quin cost i qui el pagarà- però sense fer una avaluació equivalent del increment dels recursos i de l’emissió de residus que aquest augment de qualitat genera, ni limitacions sobre aquests costos ambientals, ni qui els haurà de pagar. També, i fins al moment, les exigències de qualitat ambiental demandades a la dinàmica material precisa per crear i mantenir l’habitabilitat es centren majoritàriament en el procés edificatori, essent molt febles o inexistents les que s’apliquen sobre els models d’infraestructures o la planificació urbanística, ja sigui per desconeixement o per manca d’instruments per operar. El cert és que els àmbits competencials no han estat establerts des de l’objectiu del control de la dinàmica material de l’habitabilitat i, en conseqüència, hi ha contradiccions entre els objectius generals que els han configurats, i sobre els objectius ambientals no hi ha una visió estructurada, estratègica, que els estableixi, avaluï costos i governi la presa de decisions de cada administració sobre el seu àmbit de responsabilitats.

Aquesta manca d’estructuració de l’administració front el repte ambiental –i en concret en el cas de l’habitabilitat- es fa palesa en la manca de mecanismes eficaços i adients de supervisió i control de les normatives que van apareixent. El procés d’atorgament de la llicència d’obres i la preceptiva policia d’obres –ambdós encarregats a l’administració municipal- es converteix en la clau del control i verificació de les demandes ambientals a l’edificació, abocant sobre aquesta administració la demanda de supervisar demandes complexes que -molt sovint- no està preparada per afrontar, ja sigui per motius tècnics o pressupostaris. L’establiment d’objectius en la planificació estratègica –que té el suport de l’experiència del procés d’Agenda 21, sovint oblidat en un prestatge- i el seu trasllat a la planificació urbanística –un procés amb un seguiment molt estricte i molt controlat- així com l’aprofitament d’instruments ja existents, com les entitats de control tècnic de projectes vinculades a les asseguradores, poden ajudar a estirar el procés de control en el tram de les decisions que afecten als fluxos materials de l’edificació. Una estructuració dels objectius i de l’acció de l’administració en referència a la sostenibilitat en l’obtenció i manteniment de l’habitabilitat, permetria reconèixer altres instruments, altres moments i altres mecanismes per dur a terme el control del compliment normatiu. De fet, una política integral hauria de basar-se en la disponibilitat d’aquests recursos per dissenyar els seus objectius i la forma d’assolir-los.

106

7. L’usuari Com ja s’ha comentat, el que caracteritza el sector de l’edificació entès com el que procura i manté l’habitabilitat socialment necessària, és el trencament entre el que es considera un sector productiu, el producte del qual és l’edificació, i un sector consumidor que és la utilització dels edificis. Innegablement, des del punt de vista de l’activitat econòmica, la diferenciació és clara en tant producció i consum són àmbits separats. Però, observat des de la perspectiva de la utilitat aportada, dels residus generats per a la seva obtenció i manteniment, el procés d’ús dels edificis és determinant en els fluxos materials que hi intervenen. Bàsicament l’ús d’energia i aigua estan caracteritzats de forma determinant per l’usuari. En el cas de l’energia, de cada kWh emprat a un edifici en climatització, entre un 15% i més d’un 50% és normal que sigui degut a l’ús i la gestió que en fa l’usuari de l’edifici i dels recursos energètics, essent influïda la resta d’energia usada per la demanda i la eficiència de les instal·lacions, els dos factors determinats en el disseny i construcció de l’edifici. Val a dir, que l’acció de l’usuari actua de multiplicador de la base que significa el propi edifici i les seves instal·lacions de clima. En les instal·lacions no climàtiques, l’acció de l’usuari és igualment determinant. No tant sols pel patró d’utilització que faci, sinó pel nivell de l’equipament i per la selecció de l’eficiència dels aparells amb que hagi decidit equipar la seva llar. En l’ús de l’aigua, a moltes localitats els consums reflecteixen habitualment de forma molt precisa els nivells de renta –i per tant l’equipament i la utilització- dels usuaris, també sobre la base del disseny dels sistemes que disposa l’edifici.

Per tant, les restriccions ambientals sobre la generació de residus en l’obtenció de l’habitabilitat han d’arribar, d’una forma o una altre, sobre l’usuari. L’eficiència i la justícia en aquestes restriccions –a l’igual que ha succeït en els acords internacionals de restricció d’emissions- són els objectius a tenir en consideració en la forma de fer-ho. Les accions de l’administració en aquest camp tradicionalment passen per l’acció sobre les tarifes dels recursos i per la sensibilització. En el primer cas, la pressió sobre els costos dels recursos troba l’inconvenient de la inelasticitat del consum a certs nivells, el que condueix a la precarietat i l’absència d’habitabilitat en molts segments de la població si s’actua directament sobre els costos, o obliga a una gestió per blocs –com al cas de l’aigua- el que demana informació sobre la habitabilitat, com nombre de persones que habiten en l’espai subministrat pel comptador i sobre la seva renda. L’adjudicació d’uns mínims a cost social i un increment posterior més o menys exponencial per gravar el consum extravagant, implica la gestió i el control d’unes dades sensibles, difícils d’obtenir i mantenir. La sensibilització és convenient no tant sols per crear una consciència social del problema, sinó també per mobilitzar els primers trams de l’estalvi, a on l’usuari es beneficia dels estalvis d’energia i/o aigua a través de la facturació. La qualificació energètica té aquest objectiu. El problema rau en que l’estalvi precisa primer inversió en eficiència, el que implica una despesa superior inicial en el be –ja sigui edifici o equip- que es recuperarà posteriorment, al llarg del temps. Una inversió en reducció futura de despesa poc remunerada quan l’economia va be i els tipus d’interès són baixos, una inversió beneficiosa però difícil quan els tipus són alts degut a la dificultat d’obtenció de crèdit.

107

La gestió professional dels edificis –possible i habitual en grans edificis i gran consum- ha de permetre augmentar l’eficiència de l’usuari i fer-la dependent de paràmetres d’eficiència econòmica. Cercar formes d’estendre la gestió professional dels edificis a edificis més petits o de menor consum –als habitatges en general- ha de ser un objectiu irrenunciable per obtenir un control en l’ús dels recursos en la utilització dels edificis.