Informe Biodiversitat 2010: aportacions de l’Obra Social de Caixa Catalunya

Informe Biodiversitat 2010: aportacions de l’Obra Social Caixa CatalunyaRedactor: Joan Manel del LlanoDisseny i maquetació: LaCasaGroga.netFotografies: Obra Social Caixa Catalunya i entitats responsables dels projectes

Maig 2010

Impressió: Bigsa Indústria Gráfica. Dipòsit legal: B- 25.589 -2010

© Text i edició: Obra Social Caixa Catalunya

1. L’Obra Social de Caixa Catalunya i la conservació de la biodiversitat 04

2. Projectes de conservació d’espècies 06 2.1. Noves esperances per als linxs 08 2.2. L’ós bru, un habitant de boscos tranquils 08

2.3. El retorn als orígens de les gaseles saharianes 09

2.4. Els ratpenats, enigmàtics però necessaris 09

2.5. La resistència del trencalòs als Pirineus 10

2.6. El vol de l’ibis ermità: del Marroc a la península Ibèrica 10

2.7. Les tortugues mediterrània i babaua, cuirassades però amenaçades 10

2.8. Accions per la defensa de la vida marina 12

2.9. L’àguila cuabarrada, un rapinyaire d’ambients humanitzats 12

2.10. Descobrint el mussol dels Pirineus 12

2.11 El gran gall dels boscos madurs dels Pirineus 13

2.12. Races domèstiques amenaçades al servei de la biodiversitat? 13

3. Projectes de reintroducció de fauna 16

3.1. El retorn de la llúdriga 18 3.2. La cigonya blanca de nou empren el vol 18

3.3. El repte de la recuperació del voltor negre 20

3.4. El conill: espècie clau en els ecosistemes mediterranis 20

4. Actuacions de gestió d’hàbitats per a la millora de la biodiversitat 22

4.1.Les zones humides, fonts de biodiversitat 24 4.1.1. Restauració de l’estany d’Ivars i Vila-sana 24

4.1.2. Creació de les llacunes de Can Morgat 24

4.1.3. Restauració de les basses de Gallissà 24

4.1.4. El Ter Vell, molt més que un antic braç de riu 25

4.1.5. Gestió de la zona humida de Sot del Fuster 26

4.1.6. Restauració de les Salines de la Tancada 26

4.1.7. Restauració de petites basses mediterrànies 26

Informe Biodiversitat 2010: Índex de continguts:

4.2. Conservació de les platges del Maresme 27

4.3. Gestió forestal per al manteniment d’hàbitats i la prevenció d’incendis 28

4.3.1. Els plans tècnics de gestió i millora forestal 28

4.3.2. Gestió forestal a Alinyà 29

4.3.3. Gestió forestal a Montserrat - Coll de can Maçana 30

4.3.4. Gestió forestal a Can Puig de Fitor 30

4.3.5. Gestió forestal a Puigventós 30

4.3.6. Els boscos vells del Pallars Sobirà: rars però plens de vida 31

4.3.7. Accions de repoblació forestal 32

4.3.8. Ajuda als ocells insectívors forestals 32

4.4. Prats, zones obertes i pastures: herbassars potenciadors de la biodiversitat 33

4.4.1. Alinyà, una muntanya de pastures 33

4.4.2. Recuperant espais oberts a Montserrat – Coll de can Maçana 34

4.4.3. Can Puig de Fitor, prats al cor de les Gavarres 34

4.4.4. Puigventós, a l’ombra de Montserrat 34

4.4.5. Bosc de Vilalta, al cor de la serra de Prades 34

4.4.6. Prats a les portes de Mont-rebei 35

4.4.7. Les pastures dels Cingles de Tavertet 35

4.4.8. Prats de dall a Mig de Dos Rius 36

4.4.9. Retornant espais oberts als cingles de Bertí 36

4.4.10. Mantenint espais oberts al Montmell 37

4.5. Les espècies invasores, un altre flagell per a la biodiversitat 37

4.6. Regulació de la caça: establiment de refugis de fauna salvatge i altres accions 38

4.7. Accions de millora de la connectivitat ecològica 40

5. Campanyes d’educació i sensibilització 42 5.1. Centre de Natura Caixa Catalunya de Les Planes de Son 44

5.2. Col·lecció de pòsters «Biodiversitat dels Països Catalans» 44

5.3. «Els altres veïns», aquells desconeguts urbans 44

5.4. El Projecte Orenetes: un lligam entre el medi natural i l’urbà 45

5.5. Llibres i publicacions sobre la biodiversitat 46

aportacions de l’Obra Social de Caixa Catalunya

4

L’Obra Social de Caixa Catalunya

i la conservació de la biodiversitat

1

5

Què és la biodiversitat? Segons els experts, és la varietat biològica d’un medi determinada per la riquesa d’espècies i comunitats que s’hi desenvolupen i les seves interaccions amb l’ambient. El concepte de biodiversitat és relativament recent i no se’n va estendre l’ús fins a la dècada dels noranta, sobretot després de la signatura del Conveni sobre la Diversitat Biològica, sorgit arran de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient del 1992. Aquesta Conferència va servir per reconèixer la importància cabdal de la biodiversitat «per a l’evolució i el manteniment dels sistemes necessaris per a la vida de la biosfera» i per plantejar-ne la conservació a escala mundial, atesa l’evident pèrdua accelerada d’hàbitats i espècies causada per l’ésser humà. En aquest context i a fi de destacar la dita importància, l’any 2006 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 2010, Any Internacional de la Biodiversitat.

Anticipant-se a aquest esdeveniment, l’Obra Social de Caixa Catalunya ja feia temps que prenia en consideració aquesta temàtica. En efecte, des de la meitat dels anys noranta, l’Obra Social participa activament en la conservació de la natura. Ara, en aquest Any Internacional de la Biodiversitat, l’Obra Social se suma als actes d’aquesta celebració i mostra, amb la present publicació, un petit resum dels projectes més destacats que ha dut a terme, per ella mateixa o conjuntament amb altres entitats, a favor de la preservació de la biodiversitat.

Durant tots aquests anys, la tasca principal de l’Obra Social ha estat la protecció directa d’espais naturals de gran valor biològic o paisatgístic que podien ser alterats per activitats poc respectuoses. Presta molta atenció, doncs, a aquelles zones ben preservades però es trobaven sense una protecció legal o una gestió que garantís la seva preservació. L’estratègia de com es pretén resguardar-les amb unes garanties mínimes és doble: per una banda, adquirint aquests paratges per convertir-los en propietats socials –terrenys privats gestionats amb criteris d’interès general a fi de conservar-ne els atractius i mantenir-los allunyats del mercat immobiliari–; per altra, fent ús de la custòdia de territori: és a dir, establint acords voluntaris de custòdia amb altres entitats o propietaris particulars per ajudar-los a gestionar els espais. Fruit d’això, avui l’Obra Social disposa de 24 espais naturals en propietat, que sumen un total de 7.834,5 ha, i gestiona i custodia, en col·laboració amb les entitats i els propietaris citats, uns 120 espais naturals més, fet que suposa la defensa d’unes altres 159.000 ha. Totes aquestes xifres, traslladades al territori català, representen la protecció del 5 % de la superfície del país! Conseqüentment, l’Obra Social resguarda una mostra representativa dels ambients més amenaçats de Catalunya, cosa que implica la preservació d’una gran biodiversitat.

Altres línies d’actuació, que complementen perfectament l’anterior, consisteixen, d’una banda, a ajudar a desenvolupar iniciatives de conservació i d’educació ambientals promogudes per entitats de tota mena; de l’altra, a treballar per elevar la consciència ambiental de la societat mitjançant una labor d’educació continuada d’infants, joves i adults.

Tot plegat ha de servir, si més no, perquè els paisatges del territori català siguin una mica més vius i perquè el nostre comportament envers la natura sigui una mica menys perjudicial i més respectuós.

6

Projectes de conservació

d’espècies

2

7

Cada cop que desapareix una espècie, es perd per sempre una part inestimable de la història biològica i un món de possibilitats per prosperar: la biodiversitat és font d’aliments, medicines i materials diversos, i gràcies a ella es manté el clima estable, es purifica l’aire i l’aigua, es moderen les inundacions, es pol·linitzen les plantes, etc. En conseqüència, la desaparició d’espècies debilita i desequilibra els ecosistemes de tal manera, que pot arribar a posar en perill la supervivència de tot el sistema natural, inclosa l’espècie humana. Tanmateix, també cal insistir en les raons ètiques, estètiques i espirituals per conservar la biodiversitat, més enllà d’un simple interès pràctic.

És evident, doncs, que una de les primeres mesures de xoc ha de consistir a preservar el màxim nombre d’espècies. Per això, l’Obra Social de Caixa Catalunya centra gran part dels seus esforços a tenir cura d’aquelles espècies que es troben més amenaçades. Això ho du a terme mitjançant un gran nombre de projectes molt variats, que inclouen tasques de divulgació directa a la societat, vigilància del territori i gestió del medi, seguiments i estudis poblacionals, així com el suport a diverses iniciatives de reintroducció d’espècies.

8

L’Obra Social també s’ha interessat pel linx europeu (Linx linx), una espècie que sembla que encara manté algun exemplar als Pirineus. De l’any 2000 al 2002 l’Obra Social va finançar un projecte consistent a prospectar els Pirineus per trobar-hi indicis de la presència d’aquesta espècie, que no es va poder demostrar. Així mateix, des del 2008 l’Obra Social manté en captivitat al centre de fauna del Centre Natura Caixa Catalunya, a Les Planes de Son, un mascle i una femella de linx europeu amb l’objectiu de donar a conèixer el comportament i la biologia d’aquest animal a través de diferents activitats educatives.

2.2. L’ós bru, un habitant de boscos tranquils

Els biòlegs consideren l’ós bru (Ursus arctos) una espècie «paraigua»: com que per viure necessita amplis boscos ben conservats, el fet de protegir-lo beneficia moltes altres espècies. És, doncs, un animal molt sensible a la pressió humana, que, a excepció d’alguns racons de la serralada Cantàbrica i dels Pirineus, s’ha extingit de bona part d’Europa occidental.

A fi d’aturar les dues causes principals que l’han fet retrocedir (la caça furtiva i la degradació dels hàbitats), la Fundación Oso Pardo (FOP) va promoure el projecte «Patrullas Oso», que va rebre el suport de l’Obra Social de l’any 2003 al 2008. Aquests grups de vigilància de la FOP s’encarreguen de fer el seguiment de les poblacions i de buscar i retirar llaços d’acer il·legals (el 2005 ja se n’havien eliminat més de cent cinquanta). D’altra banda, per frenar encara més l’activitat furtiva, s’han establert convenis de col·laboració amb diferents societats de caçadors. Així mateix, s’han desenvolupat tasques per sensibilitzar la població local i els visitants de la regió, i s’han editat fullets divulgatius sobre el projecte i l’espècie. Finalment, també s’han adquirit unes quantes finques en punts estratègics a fi de preservar l’hàbitat de l’ós i fer-hi reforestacions amb arbres fruiters per millorar la qualitat tròfica de l’ecosistema.

L’Obra Social i la FOP també treballen juntes, des del 2007, en el Proyecto Corredores para el Oso, el qual s’explica més detalladament a l’apartat 4.7 i té l’objectiu d’unir les dues poblacions aïllades d’óssos cantàbrics mitjançant mesures correctores d’obres públiques i restauració del medi.

Paral·lelament, el Fondo para la Protección de los Animales Salvajes, FAPAS, va iniciar el 2007 una experiència pilot de custòdia del territori lligada amb la conservació de l’ós bru cantàbric, a la qual es va sumar l’Obra Social. El projecte se centra en la finca Cortés (Palència), una zona de gran valor ecològic en la qual resten menys de trenta exemplars d’ós aïllats de la població occidental. Les diferents tasques que s’hi efectuen són: gestionar la càrrega ramadera; millorar l’estat d’algunes espècies vegetals perquè l’ós disposi de més recursos alimentaris; establir mesures concretes de gestió cinegètica; assessorar i estar en contacte permanent amb el propietari; difondre el projecte, i fer

2.1. Noves esperances per als linxs

Durant el segle XX les poblacions de linx ibèric (Linx pardinus) van patir un fort retrocés a causa de la fragmentació del seu hàbitat, la caça i la mort indirecta per llaços o verins, i, sobretot, per la disminució del seu aliment principal, el conill, una espècie de la qual depenen molts altres animals. Ara el linx ibèric és el felí més amenaçat del planeta, però els programes de cria en captivitat i la major conscienciació ciutadana dels últims anys fan que plantejar-ne la salvació ja no sembli una fita utòpica.

El projecte «Alianza por el lince» és una iniciativa de la Fundación para la Conservación de la Biodiversidad y su Hábitat (CBD-Hábitat) que ha rebut el suport de l’Obra Social de Caixa Catalunya des del 1999 i que ha aglutinat els esforços de diverses entitats per implementar mesures eficaces de conservació de l’espècie en els seus últims refugis, situats al centre i al sud de la península Ibèrica. En aquest sentit, s’ha treballat perquè els propietaris de les finques de caça major –on es concentra la majoria dels linxs en llibertat– també formin part d’aquesta empresa; per aconseguir-ho, se’ls han ofert plans de gestió per als seus terrenys a fi de millorar-ne l’hàbitat i compatibilitzar la cacera i la supervivència de l’espècie, mitjançant acords de custòdia del territori, així a finals del 2008 s’havien assolit acords amb 49 propietats, unes 82.000 ha, amb 32 parelles d’àguila imperial, 120 parelles de voltor negre, 7 parelles de cigonya negra i 12 territoris de femelles reproductores de linx ibèric. D’altra banda, per tal d’assegurar la disponibilitat de preses, s’han dut a terme repoblacions de conills i s’han comprat drets de caça –bàsicament de conills i de perdius– a diferents finques i vedats de la serra d’Andújar (Jaén). I amb l’objectiu que els linxs joves trobin prou menjar durant l’època crítica de dispersió, també s’han instal·lat en aquesta zona diversos punts d’alimentació suplementària. Gràcies a tot això, aquests linxs de Sierra Morena ara tenen una supervivència major i fins i tot han colonitzat nous territoris. Finalment i complementant el treball de camp descrit, s’han editat llibrets sobre la conservació de l’espècie, un pòster i diversos tríptics informatius.

Però més enllà de la indispensable acció directa en el territori, la protecció del linx ibèric també s’ha de basar en una tasca sistemàtica de recerca sobre les seves poblacions i la seva biologia. El 2005 i el 2006, doncs, l’Obra Social va ajudar l’Asociación La Raya a efectuar l’estudi pilot per rastrejar la possible presència del linx entre Càceres i Salamanca. La prospecció que es va fer de 200.000 ha de terreny per trobar rastres i femtes de linx i analitzar-ne l’ADN suggeria que l’espècie hi mantenia algunes poblacions, però els resultats finals ho van desmentir. En una altra actuació, el 2007 i el 2010 l’Obra Social i Alosa (Sons de la natura) han col·laborat per dur a terme unes gravacions dels sons dels linxs en època d’aparellament, tant d’exemplars en llibertat, com d’alguns dels centres de reproducció en captivitat a Andalusia.

9

el seguiment periòdic de la finca. Aquesta experiència permetrà avaluar la viabilitat econòmica i ambiental del model assajat de cara a noves accions de custòdia.

2.3. El retorn als orígens de les gaseles saharianes

L’any 2006 la Fundación para la Conservación de la Biodiversidad y su Hábitat (CBD- Hábitat), juntament amb investigadors del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), representants del Servicio de Especies Amenazadas del Ministerio de Medio Ambiente i l’Obra Social de Caixa Catalunya, van presentar un projecte per a la protecció de les gaseles dorcas (Gazella dorcas neglecta) i la reintroducció de l’antílop mohor (Gazella dama mhorr) al sud del Marroc.

L’antílop mohor és la gasela més gran i abundava a la franja occidental del Sàhara fins a mitjan segle XX. L’excés de caça i el furtivisme van acabar pràcticament amb l’espècie. La mateixa amenaça va recaure sobre altres espècies saharianes, com les gaseles dorcas, els addaxos o els òrixs. Tot i que no presenta un estat tan crític com l’antílop, la gasela dorcas està catalogada com a «vulnerable» per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa. Davant d’aquesta situació, els anys setanta es van traslladar els darrers exemplars de mohor vius que quedaven en captivitat a l’antic Sàhara espanyol, i altres espècies de gaseles, a Almeria, on es va crear el Parque de Rescate de Fauna Sahariana –l’actual Estación Experimental de Zonas Áridas del CSIC– amb l’esperança d’evitar l’extinció d’aquestes espècies i poder-les restablir en un futur en els seus hàbitats d’origen.

Al Marroc, durant el 2006 i el 2007 l’ONG local Nature Initiative i l’Alt Comissariat d’Aigües i Boscos i de la Lluita contra la Desertificació del Marroc van preparar un tancat perquè els antílops provinents d’Almeria s’aclimatessin al nou ambient. El 2008, un cop controlades aquestes zones d’aclimatació, es van alliberar 16 exemplars d’antílop mohor i 10 addaxos. El seguiment que se n’ha fet confirma que no han tingut problemes d’adaptació.

2.4. Els ratpenats, enigmàtics però necessaris

Més enllà del rebuig social que puguin generar, els ratpenats (quiròpters) són uns éssers fascinants en molts aspectes: són els únics mamífers adaptats al vol, s’orienten mitjançant l’emissió d’ultrasons, poden arribar a consumir milers de quilos d’insectes en un any i són una peça cabdal dels seus ecosistemes.

Per això, el 2004 l’Obra Social de Caixa Catalunya va finançar un projecte de Galanthus, entitat dedicada a l’estudi i l’educació ambientals, per investigar l’estat dels boscos de ribera d’alguns dels espais que custodia l’Obra Social i analitzar la situació dels ratpenats que hi habiten. Amb aquest estudi es van voler definir estratègies de millora dels ambients estudiats i de les poblacions de quiròpters, i crear un mètode de seguiment a mitjà i llarg termini. Quatre anys més tard, conscient del valor dels

2

3

54

1

10

8

9

6

7

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

1. Linx europeu2. Linx ibèric a un punt d’alimentació3. Linx ibèric atrapant la seva presa4. Guardes treballant amb petjades d’ós5. Retirada de llaços de les ‘Patrullas Oso’6. Gasel·les dorca7. Alliberament de gasel·les al Marroc8. Rat Penat de Ferradura9. Caixa niu de ratpenats10. Dades de les poblacions de rat-penats als espais (Estudi Galanthus’04)

10

péixer els progenitors durant l’època de preposta i els polls durant els seus primers mesos de vida. A la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), el 2003, i al Centre Natura Caixa Catalunya (Pallars Sobirà), el 2006, tots dos espais propietat de l’Obra Social, es van posar en marxa dos PAS més. Altres PAS creats gràcies a l’ajuda de l’Obra Social són els dels espais en custòdia de la Terreta (Pallars Jussà), els Boscos de Planoles (Ripollès) i l’Alta Garrotxa; el primer es va construir el 2000 i els altres dos el 2004. Així mateix, el 2005 l’Ajuntament de Capolat (Berguedà) i l’Obra Social en van instal·lar un de nou en aquest municipi. A Alinyà, en concret, el 2005 aquest treball va donar el seu fruit amb la fixació d’una nova parella, que ha anat criant amb èxit d’aleshores ençà. Des de l’entrada en funcionament del canyet, la presència de rapinyaires necròfags, entre ells el trencalòs, del qual se n’han arribat a observar fins a 9 individus diferents, ha augmentat progressivament.

2.6. El vol de l’ibis ermità: del Marroc a la península Ibèrica

L’ibis ermità (Geronticus eremita), antigament un ocell de distribució circummediterrània, es troba avui en perill crític d’extinció. Actualment, gairebé tots els exemplars es concentren i refugien als penya-segats remots i inaccessibles del litoral marroquí. El repte actual? Que l’ibis recuperi els seus antics hàbitats mediterranis.

En aquest context, al Parc Nacional de Sous Massa del Marroc, on sobreviuen amb unes garanties mínimes les colònies més importants de l’espècie, la Sociedad Espanyola de Ornitologia (SEO/BirdLife) hi desenvolupa des del 1998 un projecte de defensa i estudi de l’ibis, que ha servit per determinar la viabilitat de reintroduir-lo en terres andaluses. Aquest projecte, finançat per l’Obra Social de Caixa Catalunya del 2004 al 2007, es porta a terme amb la col·laboració estreta de l’equip tècnic del Parc i inclou la vigilància i el seguiment de les colònies durant tot l’any, sobretot en època de cria. D’altra banda, es manté un diàleg intens i constant amb les comunitats locals que viuen dins dels límits del Parc Nacional, ja que n’utilitzen directament els recursos naturals i comparteixen literalment l’hàbitat amb l’ibis.

El 2005 es van dur a terme, entre altres coses, un cens de les colònies, que va confirmar la presència d’uns 400 individus, i una prova pilot d’alliberament d’exemplars a Andalusia. El 2006 i el 2007, a més, es va proporcionar als guardes del Parc tota mena de materials tècnics per facilitar-los les labors d’estudi i vigilància. Així mateix, per primera vegada el 2006 es van capturar i marcar amb emissors tres exemplars silvestres, i el 2007 va ser un any força positiu, ja que van reproduir-se amb èxit 150 parelles, 21 més que l’any anterior.

2.7. Les tortugues mediterrània i babaua, cuirassades però amenaçades

A pesar de la seva cuirassa i que puguin ser terrestres o marines, les tortugues tampoc són immunes a l’activitat

quiròpters com a indicadors de la qualitat ambiental, l’Obra Social va tornar a tirar endavant un estudi per a les seves finques. Aquesta vegada Galanthus va col·laborar amb el Museu de Ciències Naturals de Granollers per catalogar les poblacions de ratpenats de cinc espais naturals fluvials i palustres de l’Obra Social: la reserva del Ter Vell (Baix Empordà), Can Morgat (Pla de l’Estany), la reserva del Sot del Fuster (Segrià), la reserva de l’Alt Segre (Cerdanya) i la Llacuna de l’Aufacada (Montsià). Així mateix, el projecte va servir per endegar en aquests espais el protocol de seguiment de quiròpters de Catalunya (QuiroRius), adaptat del mètode original anglès al context català per aquestes dues entitats.

A banda d’això, l’Obra Social també ha subvencionat la construcció i la instal·lació de caixes niu per a ratpenats en alguns punts de Catalunya i altres estudis poblacionals. Fins i tot, a Galícia, s’ha realitzat un projecte de custòdia del territori consistent a localitzar, fer el seguiment i inventariar les colònies de ratpenats gallegues, sensibilitzar els propietaris dels terrenys on viuen aquests animals, i firmar acords de custòdia per garantir, com a mínim, la conservació de les principals colònies inventariades.

2.5. La resistència del trencalòs als Pirineus

La Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa cataloga el trencalòs (Gypaetus barbatus) com una espècie de «en perill». Les poblacions europees són força reduïdes i és als Pirineus on es concentra un dels majors nuclis poblacionals. Per conèixer exactament l’estat de l’espècie a Catalunya, entre el 1999 i el 2001 el Grup d’Estudi i Protecció del Trencalòs (GEPT), conjuntament amb el Ministerio de Medio Ambiente i el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, en van fer el seguiment per tots els Pirineus catalans, des de l’Alt Empordà fins a la Vall d’Aran. En aquest estudi, finançat en part per l’Obra Social de Caixa Catalunya, es van controlar vint-i-una parelles, les quals durant el 2001 van patir un alt percentatge de fracassos reproductius.

Un dels factors limitants per a la supervivència del trencalòs i els altres carronyaires és la falta d’aliment, fruit de l’abandó de les activitats ramaderes extensives. Per revertir aquesta situació, l’Obra Social ha potenciat la creació i el manteniment d’una xarxa de canyets arreu de l’eix pirinenc. Els canyets, anomenats tècnicament punts d’alimentació suplementària (PAS), són llocs controlats conformes a la normativa sanitària on es llencen periòdicament restes d’animals perquè aquestes aus disposin fàcilment d’aliment i tinguin un èxit reproductor major.

A conseqüència de les dades negatives del 2001, el GEPT va iniciar, altre cop amb el suport de la Generalitat, el Ministerio de Medio Ambiente i l’Obra Social fins al 2004, un programa d’alimentació suplementària per a les parelles de trencalòs nidificants a Catalunya. Ubicats a l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallars Jussà, els diferents PAS d’aquest projecte van permetre

11

humana. La tortuga mediterrània (Testudo hermanni) és una espècie terrestre d’hàbits bàsicament herbívors i fins fa poc només es tenia constància, a Catalunya, d’un nucli aïllat a la serra de l’Albera (Alt Empordà). L’any 2000, però, es va descobrir sorprenentment una població salvatge, no reintroduïda, a la serra de Llaberia (Priorat). Actualment, a més, s’estan duent a terme programes de reintroducció en altres àrees d’on havia desaparegut, com per exemple al Garraf.

D’altra banda, la tortuga babaua (Caretta caretta), carnívora i un autèntic ecosistema marí pels nombrosos organismes que habiten la seva closca, té un devenir potser més incert: els hams dels palangres i les xarxes de pesca, entre d’altres, són els principals perills que ha d’afrontar.

Vistos els riscos que implica la vida marina, el 1997 l’Obra Social de Caixa Catalunya va decidir potenciar l’activitat de la Fundació per a la Conservació i Recuperació d’Animals Marins (CRAM) amb una ajuda econòmica de més de 50.000 €. Gràcies a aquesta aportació, el CRAM va disposar de més recursos per acomplir un dels seus objectius: salvar, curar i alliberar els animals ferits o pescats accidentalment. En aquest context, el 1999 el CRAM i l’Obra Social van organitzar la campanya «Ajudem-la 99», basada en el treball conjunt amb els pescadors de palangre.

A part de socórrer-les directament, una altra mesura eficaç que permet salvar moltes tortugues marines és la prevenció. Per aquest motiu, el 2005 la Fundación Oceana i l’Obra Social van editar 10.000 exemplars d’un tríptic divulgatiu en català i castellà per informar els pescadors sobre la captura accidental de tortugues deguda a la pesca de palangre al Mediterrani. Fruit d’un estudi acurat previ, aquest tríptic fomenta el canvi d’ham entre els pescadors de palangre, atès que la substitució d’hams de forma de «J» a hams de forma de «G» pot evitar entre un 65 % i un 90 % de les 40.000 captures accidentals que cada any es produeixen al Mediterrani, una gran part de les quals són mortals. A més a més, el tríptic va servir per difondre consells molt útils sobre com actuar en cas de captura accidental.

D’altra banda, el 2007 i el 2008 l’Obra Social va concedir una ajuda a l’Associació d’Amics de la Tortuga de l’Albera per iniciar el Projecte Caretta.cat, consistent a descobrir totes les postes de tortuga babaua de les platges catalanes per veure si hi ha una població que hi nidifica i, en cas afirmatiu, procurar preservar-la.

Pel que fa a la tortuga mediterrània, a partir del citat descobriment de la serra de Llaberia, l’Ajuntament de Marçà va rebre el suport de l’Obra Social del 2005 al 2008 per realitzar un projecte amb l’objectiu de conservar aquesta nova població de tortugues mitjançant, d’una banda, la gestió d’individus de poblacions salvatges o criats en captivitat i, de l’altra, intervenint sobre l’hàbitat per implantar-hi més poblacions o augmentar la mida o la viabilitat de l’existent. Amb aquest projecte, a més, es

1. Trencalòs al Canyet d’Alinyà2. Ibis ermità 3. Proves d’alliberament d’ibis4. Instal·lacions de tortuga mediterrània a Marçà5. Extracció d’ham a tortuga babaua 6. Tortuga mediterrània7. Campanya substitució d’hams 8. Captura de Tortuga babaua amb ham

1 2

3

8

4 5

7

6

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

12

va seleccionar i plantejar l’adequació d’una cala per a una possible reintroducció del vell marí a la Costa Brava.

2.9. L’àguila cuabarrada, un rapinyaire d’ambients humanitzats

A la península Ibèrica, l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) és una espècie en regressió i catalogada «en perill», si bé hi manté, amb prop de vuit-centes parelles reproductores, la major població d’Europa. L’àguila cuabarrada troba el seu aliment (ocells i mamífers de mida mitjana, bàsicament) als conreus i les bosquines en mosaic, un paisatge fins fa poc típic de les muntanyes mediterrànies que malauradament està desapareixent. No obstant això, hi ha altres factors, igualment importants (caça, electrocucions i xocs amb els fils elèctrics, canvis de dieta per manca de conills i perdius, etc.), que també posen en perill la viabilitat de l’espècie.

Malgrat totes aquestes amenaces, la població catalana de la cuabarrada –unes seixanta-set parelles– es manté estable des del 2001, en part gràcies a totes les accions promogudes per l’Obra Social de Caixa Catalunya per protegir-la.

En efecte, de tots els paratges naturals que l’Obra Social té en propietat, és especialment a Puigventós (Baix Llobregat i Vallès Occidental), Montserrat - Coll de can Maçana (Anoia), el Bosc de Vilalta (Alt Camp), el Congost de Fraguerau (Priorat) i el Port d’Arnes (Terra Alta) on l’àguila cuabarrada troba bons refugis. En aquests espais, l’Obra Social hi ha dut a terme diverses campanyes de restauració i sembra d’antics camps de conreu, ja que així es creen hàbitats adequats per al conill i la perdiu, que són presa de l’àguila cuabarrada i altres rapinyaires, i es manté la discontinuïtat forestal, tan necessària per prevenir incendis.

Així mateix, des del 2002 i el 2003 respectivament, l’Obra Social col·labora amb la Sociedad Espanyola de Ornitologia (SEO) i l’Institut Català per a la Conservació dels Rapinyaires (ICRA) per desenvolupar diferents projectes de conservació de la cuabarrada, tant en l’àmbit català com espanyol. Gràcies a aquest treball conjunt, s’han establert acords de custòdia del territori amb els propietaris de finques on cria l’àguila, s’ha fet el seguiment acurat de les parelles que habiten als espais de l’Obra Social, s’ha potenciat el diàleg amb les administracions i s’han dut a terme accions per disminuir l’ús d’esquers enverinats i les morts causades per la xarxa elèctrica. D’altra banda, també s’han realitzat algunes campanyes de sensibilització, que han servit per informar a la societat en general de la importància de l’espècie i dels perills a què s’enfronta i per comprometre a la defensa de l’espècie els sectors amb activitats que incideixen directament en el seu hàbitat.

2.10. Descobrint el mussol dels Pirineus

A vegades, quan ningú ho espera, la natura revela algun dels seus secrets. Això és el que va passar a principis

pretén convertir la tortuga mediterrània en un element bàsic per a l’establiment de programes d’educació ambiental. El 2005, doncs, es va estudiar la situació real de l’espècie a la serra de Llaberia, on a la zona coneguda com la Miloquera es van detectar trenta-un exemplars. Així mateix, el 2005 es va editar un tríptic divulgatiu sobre la conservació de la tortuga per als habitants de la zona. El 2006 i el 2007 es va continuar amb l’estudi, i el 2008 es van donar els primers passos per posar en marxa un centre d’interpretació sobre la tortuga mediterrània a la Miloquera de Marçà.

2.8. Accions per la defensa de la vida marina

L’Obra Social tampoc no s’oblida del mar ni dels organismes que hi habiten. Així, el 2008 l’Asociación Hombre y Territorio va rebre el suport de l’Obra Social per fer el seguiment acurat de les poblacions de coral taronja (Astroides calycularis) en un tram de costa granadina, on se sap que hi ha colònies estables amb risc de disminuir, i definir mesures concretes per conservar-les. També el 2008, es va finançar la Coordinadora para o Estudo dos Mamíferos Mariños perquè redactés, partint d’un estudi sobre l’impacte de les activitats humanes a les Rías Baixas de Galícia, un document base per a la conservació del dofí mular (Tursiops truncatus). El 2009 l’Obra Social va subvencionar un projecte d’educació ambiental de CIRCE (Conservación, Información y Estudio sobre Cetáceos) destinat a sensibilitzar la població sobre la conservació dels cetacis del mar d’Alborán. I enguany la Fundación Oceana ha elaborat, amb el suport de l’Obra Social, un informe exhaustiu sobre totes les espècies marines amenaçades o en perill que viuen als mars europeus per tal de proposar-ne la protecció en la revisió de les directives europees.

Finalment, també cal parlar del vell marí, o foca mediterrània (Monachus monachus), que actualment sobreviu en punts aïllats de la Mediterrània i de l’Atlàntic i es troba en perill crític d’extinció. L’últim santuari de l’espècie és la península del Cap Blanc, entre el Marroc i Mauritània, on hi ha uns cent cinquanta exemplars.

El 2001, el 2002 i el 2008 l’Obra Social va col·laborar amb la Fundación para la Conservación de la Biodiversidad y su Hábitat en un projecte per preservar la colònia de vells marins de les costes del Cap Blanc i fer-ne el seguiment, que ha confirmat l’expansió dels individus a nous indrets. A banda de protegir directament l’espècie i el seu hàbitat, es va promoure una gestió sostenible dels recursos pesquers, tot donant suport a la feina dels pescadors artesanals. D’altra banda, tenint en compte que el vell marí va ser força habitual en algunes zones de la costa catalana fins a mitjan segle XX, el 2003 el Centre d’Estudis Superiors IUSC va estudiar la viabilitat de reintroduir-lo a Catalunya; la conclusió va ser que, sempre que hi hagués un procés de conscienciació social previ, el cap de Creus (Alt Empordà) i el litoral del Montgrí (Baix Empordà) eren zones adequades per albergar-hi una població estable. El 2005, un nou estudi de l’IUSC, finançat per l’Obra Social,

13

dels anys vuitanta quan es va descobrir que els Pirineus tenien un habitant que fins llavors havia passat desapercebut: el mussol pirinenc (Aegolius funereus). Aquest rapinyaire nocturn, que no es troba enlloc més de la península Ibèrica, és un indicador perfecte de bosc subalpí ben conservat, ja que nia en zones d’explotació forestal poc intensa.

Davant d’aquest buit de coneixement, el 1998 l’Obra Social de Caixa Catalunya va finançar un estudi, realitzat per Muga, Estudis Forestals, per conèixer millor l’estructura forestal seleccionada pel mussol i obtenir la informació imprescindible per evitar o reduir les molèsties que certes pràctiques forestals li ocasionen; en definitiva, per elaborar un pla de conservació de l’espècie. Per saber encara més coses d’aquest mussol, el 2005 i el 2007 l’Obra Social va subvencionar dos estudis més. El primer, efectuat per Lutra, Associació Mediambiental, va permetre constatar la fragilitat de l’espècie, ja que el 2005 va ser una any amb molt poques reproduccions confirmades. A més, es van extreure mostres de sang d’alguns individus per iniciar l’anàlisi de la variabilitat genètica de la població pirinenca. En l’estudi del 2007, elaborat per Fractàlia, es van anellar alguns mascles per fer-ne el seguiment i gravar-ne els cants territorials, i es van recollir nombroses mostres genètiques de femelles i polls.

D’altra banda, a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), s’han realitzat diverses campanyes per censar el mussol a fi d’efectuar una gestió forestal conforme als requeriments de l’espècie. I per tal que el mussol pugui disposar fàcilment de llocs per nidificar –i no tan sols els forats dels arbres vells– s’han instal·lat, en punts estratègics de la muntanya, una vintena de caixes niu.

2.11. El gran gall dels boscos madurs dels Pirineus

Als boscos madurs dels Pirineus, on l’Obra Social ha establert fins a vint-i-cinc reserves forestals, hi viu el rar gall fer (Tetrao urogallus), un bon indicador de la qualitat ambiental d’aquests paratges que també ha estat objecte d’estudi. El 1999 la Universitat de Lleida i l’Obra Social van realitzar el Projecte Gall Fer, que va servir per elaborar l’Informe justificatiu de la necessitat d’un centre de cria en captivitat del gall fer, que defensava crear-lo al Pallars Sobirà. Així mateix, a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell) s’han realitzat periòdicament censos de l’espècie, que n’han confirmat la presència reiterada a la zona. D’altra banda, el 2008 van arribar al centre de fauna de Les Planes de Son (Pallars Sobirà), espai propietat de l’Obra Social, els primers exemplars de gall fer amb l’objectiu de divulgar la biologia d’aquesta au, i, en un futur, reforçar-ne les poblacions mitjançant reintroduccions d’exemplars.

2.12. Races domèstiques amenaçades al servei de la biodiversitat?

Avui la ramaderia i l’agricultura tradicionals, que fins fa poc satisfeien bona part de les necessitats de

1. Hàbitat de la Foca mediterrània a Mauritània2. Póster de la Foca mediterrània 3. Informe vida marina OCEANA4. Territoris d’Àguila Cuabarrada al Bosc de Vilalta5. Àguila cuabarrada en vol 6. Niu de mussol pirinenc 7. Tasques d’amidament del mussol 8. Projecte Gall Fer al Pallars 9. Gall Fer al Centre Natura Caixa Catalunya

1

2 3

4

6

8

9

7

5

© SEO Carlos Sánchez

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

14

altre a partir del qual s’elabora un formatge típic de la vall d’Alinyà.

D’altra banda, el 2005, en el marc del Projecte Biodiversitat de l’Institut Pirinenc del Gos de Muntanya dels Pirineus, l’Obra Social va establir un acord amb aquesta entitat per tal de cedir als ramaders d’Alinyà gossos de defensa de ramats. L’acord va servir, a més, per donar un nou impuls a la recuperació del gos de muntanya dels Pirineus, una raça amb més de sis mil anys d’història que, com els casos anteriors, va estar fins fa ben poc al límit de l’extinció. El Projecte Biodiversitat, a més d’estudiar les peticions de gossos per part de ramaders i d’informar-los i assessorar-los sobre les atencions que requereixen aquests gossos, també en fa un seguiment continuat durant tota la seva vida.

El gos de muntanya dels Pirineus havia estat l’encarregat tradicional de protegir els ramats de depredadors com el llop, el linx o l’ós bru, desapareguts gairebé del tot a finals del segle XX. El retorn d’aquests depredadors i l’aparició de gossos errants fan que el gos de muntanya dels Pirineus torni a ser una peça fonamental a l’hora de compatibilitzar les explotacions ramaderes amb l’existència dels vells predadors. En total, s’han entregat cinc gossos de muntanya dels Pirineus i, per donar a conèixer les diferents races de gos de protecció de ramats ibèriques, també s’han lliurat dos mastins lleonesos. L’objectiu de tot plegat és clar: posar de manifest que l’home modern, gràcies al seu enginy per seleccionar i crear races, pot conviure perfectament amb uns Pirineus productius i alhora salvatges.

En un altre context, però sense deixar de banda els Pirineus, des del 2008 s’estan implementant uns acords de custòdia, promoguts per l’Obra Social de Caixa Catalunya i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, per tal de conservar els hàbitats ramaders del dit Parc, al Pallars Sobirà i l’Alt Urgell. Aquests hàbitats seminaturals –prats de dall, pastures i camps de conreu– tenen un grau de maduresa molt baix, ja que són fruit de l’activitat humana, però presenten una gran varietat de flora i molts animals hi troben refugi i aliment. Per aquesta raó, convé tenir-ne cura. L’objectiu dels acords, per tant, és evitar la desaparició dels hàbitats descrits fomentant l’activitat del dall tradicional i la gestió de les pastures entre els ramaders de la zona. D’altra banda, amb aquests acords també es pretén potenciar la cria i el manteniment de la raça bovina pallaresa, adaptada al clima i l’orografia del país. En les darreres dècades aquesta varietat ha patit una davallada d’exemplars notable i actualment es troba en una situació crítica, ja que només en resten poc més de vint exemplars, que es concentren en una sola explotació. Amb la preservació de la vaca pallaresa es garantirà el manteniment d’un material genètic antic i únic, i d’una part del vell patrimoni cultural pallarès.

L’Obra Social de Caixa Catalunya, però, no només lluita per preservar les races domèstiques animals; també treballa per salvaguardar els recursos fitogenètics domèstics de les varietats tradicionals d’arbres

consum humà, s’estan perdent. A més d’esfumar-se un coneixement ancestral sobre la terra molt valuós, també hi ha el risc immediat que desapareguin les races i les varietats animals i vegetals domèstiques: tota una biodiversitat d’origen humà, generada durant mil·lennis, que és bàsica per al manteniment d’una gran varietat d’ambients i, per tant, de flora i fauna salvatges.

En aquest context, el 2005, a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), l’Obra Social de Caixa Catalunya va impulsar el Parc Viu d’Alinyà, un projecte basat en races de bestiar autòcton, emprades en règim extensiu, que té dos objectius principals: potenciar l’activitat agroramadera i els productes que se’n deriven a fi de revertir l’actual tendència al despoblament de la vall, i fomentar –mitjançant la cria i la recerca– la recuperació, la millora i la reintroducció de les dites races de bestiar.

Des del 2005, doncs, l’Obra Social ha adquirit caps de bestiar de races catalanes o espanyoles –bàsicament cavalls asturcons asturians, rucs catalans, ovelles araneses, i cabres de Rasquera i pirenaica– per cedir-los als ramaders de la vall o, en el cas dels cavalls i els rucs, fer-los pasturar lliurement per la muntanya.

Fins ara s’han introduït a Alinyà dotze exemplars d’asturcons, que s’han reproduït perfectament. L’asturcó és una de les races equines més antigues del món i fins no fa gaire estava en perill d’extinció. Aquests animals, d’una gran resistència i fortalesa, estan molt ben adaptats a la muntanya pirinenca i, per això, l’Obra Social els utilitza, en semillibertat, per mantenir en bones condicions àmplies superfícies de territori. D’aquesta manera, amb un cost mínim, afavoreixen la regeneració de les pastures i eliminen la vegetació poc aprofitable de les zones escarpades i poc accessibles per on es mouen.

Com els asturcons, l’ovella aranesa i la cabra de Rasquera també han estat a punt de desaparèixer. La primera és una raça de gran format, robusta i de potes llargues i resistents, que pastura sense problemes pels terrenys abruptes de clima humit i fred dels Pirineus consumint una gran varietat d’herbes dels prats. Les ovelles adquirides, un total de vint-i-cinc a finals del 2009, s’han anat lliurant a un ramader de la vall a fi de consolidar un ramat d’uns dos cents caps format íntegrament per animals d’aquesta raça. Pel que fa a les cabres, són uns animals rústecs ben adaptats als hàbitats mediterranis o submediterranis dels vessants encarats al sud dels Prepirineus catalans. Igual que les ovelles i els asturcons, són útils per regenerar les pastures i mantenir grans àrees obertes, però a més són un aliat de primer ordre en la neteja forestal i la prevenció d’incendis, ja que eliminen molt eficaçment la densa vegetació arbustiva dels sotaboscos. Actualment, pels prats d’Alinyà, hi pasturen una cinquantena de cabres de Rasquera en un ramat d’uns dos-cents caps, que és integrat per les tres races de cabra autòctones dels Països Catalans: la de Rasquera, la blanca celtibèrica i la pirenaica. En relació amb aquesta última varietat, l’Obra Social també n’ha adquirit alguns exemplars, que s’han incorporat al ramat esmentat i a un

15

fruiters i hortalisses, atesa la gran erosió genètica que han patit tots els cultius en general durant els darrers anys a causa dels nombrosos canvis introduïts en els processos agrícoles. I és que la uniformització genètica deixa les portes obertes a qualsevol plaga o malaltia per destruir grans produccions agrícoles.

Partint del treball que des del 1989 du a terme el Centre de Conservació de Plantes Cultivades de la Garrotxa, els Centres de Producció Vegetal de Forestal Catalana van iniciar el 2004 la multiplicació de les varietats tradicionals d’arbres fruiters que es consideraven més adequades, un projecte impulsat pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat a fi de mantenir el capital genètic d’aquests arbres. En aquest context, el 2005 l’Obra Social va sumar-se al projecte signant un conveni amb Forestal Catalana per tal de fer un treball de recerca i preservació de les varietats de fruiters tradicionals i autòctones de la Muntanya d’Alinyà. Primer de tot, es va recopilar una informació exhaustiva a partir del coneixement ancestral de la gent gran d’Alinyà, que va permetre detectar i catalogar 54 varietats d’11 espècies d’arbres diferents; posteriorment, se’n van obtenir esqueixos per tal de crear un banc genètic en forma de viver.

Així mateix, el 2006 l’Obra Social va donar suport al Consell Comarcal del Pallars Sobirà per realitzar una campanya de prospecció per a la descoberta d’antigues varietats de fruiters autòctons de la comarca. L’objectiu, com abans, va ser promoure la conservació d’aquests arbres, donant-los a conèixer i practicant la reproducció de viver. El 2008 el projecte va continuar endavant: es va condicionar correctament el viver per garantir el bon desenvolupament dels arbres i es va adequar un espai per a la divulgació d’aquestes varietats.

Finalment, amb l’objectiu de realitzar el cultiu, la valoració agronòmica i la multiplicació de llavor de diferents varietats locals, tradicionals o antigues cedides per pagesos, del 2006 al 2008 l’Obra Social va finançar un projecte de l’associació GAIADEA (Grup Associat per la Investigació i Assessorament d’Energies Netes i Agroecologia) a la finca Les Refardes, situada al municipi de Mura (Bages), dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. El 2006, doncs, es van condicionar cinc parcel·les (8.000 m2 en total) de la finca, que feia deu anys que no es treballaven. Fet això, aquell any i els següents es van sembrar les parcel·les amb cultius d’estiu, cultius de tardor-hivern i també amb arbres fruiters. Tot això es va complementar amb una activitat intensa de divulgació del projecte entre pagesos, aficionats a l’horta i consumidors, i una tasca minuciosa de recerca etnobotànica a fi de recuperar més varietats oblidades.

1. Cabra rasquera - pirinenca2. Ovelles araneses 3. Asturcons4. Poma de Sant Jaume. Alinyà 5. Rucs catalans 6. Entrega de gos Muntanya dels Pirineus

1

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

2 3

4

5 6

16

Projectes de reintroducció

de fauna

3

17

A vegades les espècies experimenten descensos poblacionals significatius en determinades zones de la seva àrea de distribució o bé en desapareixen del tot. Quan aquest fenomen es generalitza, corren el risc d’extingir-se. La recuperació de l’espècie en aquestes zones pot produir-se de manera natural, però en molts casos és necessari reintroduir-hi nous exemplars, ja sigui mitjançant individus criats en captivitat o bé realitzant trasllats d’exemplars silvestres que formen part d’altres poblacions viables.

Ara bé, en tots aquests casos, cal que es donin les circumstàncies (ambientals, socials, polítiques, etc.) adequades que permetin la supervivència de l’espècie a llarg termini. La complexitat de les reintroduccions, doncs, és majúscula i, perquè tinguin èxit, cal planificar molt bé la feina i seguir unes pautes ben determinades, que inclouen: la diagnosi de la situació de l’espècie; l’estudi de viabilitat del projecte; l’execució del projecte, i un programa de seguiment dels individus per aplicar, si és necessari, mesures correctores.

Per tot això, l’Obra Social de Caixa Catalunya sempre ha valorat molt detingudament els beneficis potencials de promoure una espècie o una altra. Així, la llúdriga euroasiàtica (Lutra lutra), la cigonya blanca (Ciconia ciconia), el voltor negre (Aegypius monachus) i el conill de bosc (Oryctolagus cuniculus) han estat els protagonistes de quatre històries de reintroducció reeixides a Catalunya, dutes a terme amb un suport directe de l’Obra Social.

Òbviament, aquestes espècies es van seleccionar perquè es trobaven extingides o amenaçades, però no tan sols per això. La llúdriga és un bon bioindicador –organisme que, amb la seva presència o absència, informen de l’estat de salut del seu hàbitat– i, afavorint-ne la recuperació, també s’intervé en la conservació del medi on viuen. El voltor negre i el conill, en canvi, desenvolupen un paper molt important en els ecosistemes mediterranis: el primer, com a bon rapinyaire necròfag que és, ajuda a eliminar de l’ambient potencials focus d’infecció per a la resta d’animals i participa molt activament en el reciclatge de la matèria; el segon, per la seva banda, és considerat una espècie clau en l’ecosistema, ja que consumeix gran quantitat de vegetació i dispersa llavors, aireja el sol i modifica el paisatge, construint galeries que són refugi per a altres espècies, i, sobretot, serveix d’aliment bàsic per a molts carnívors i ocells rapinyaires.

18

D’altra banda, el pla de conservació ha permès que la llúdriga recolonitzi quasi tota la conca de l’Ebre i, fins i tot, alguns afluents del Llobregat i el Besòs.

3.2. La cigonya blanca de nou empren el vol

Igual que la llúdriga, la cigonya blanca també va patir al llarg del segle XX una forta regressió a Catalunya, principalment a causa de l’ús d’insecticides als camps, l’espoliació dels nius, la cacera dels adults i el parany mortal que suposen els fils elèctrics. Tant és així, que el 1972 només nidificaven al país deu parelles. Des de llavors, les diverses campanyes de reintroducció que s’han fet –sobretot a l’Empordà i les terres de Ponent– i la progressiva conscienciació del seu valor patrimonial han permès que la cigonya freqüenti de nou els cels catalans, fins i tot de manera sedentària. En aquest sentit, la gestió dels nius que ha fet el grup Trenca, Associació d’Amics del Centre de Fauna de Vallcalent, dependent de la Generalitat, també hi té molt a veure.

El 1996 l’Obra Social va iniciar el seu suport a l’espècie promovent la instal·lació de deu nius artificials en diversos campanars de la zona dels Aiguamolls de l’Empordà i la construcció d’un aviari als jardins del castell de Peralada, que va acollir trenta pollets extremenys fins que van ser alliberats a la primavera del 1998, any en què ja van criar. D’aleshores ençà l’Obra Social ha impulsat, en col·laboració amb altres entitats, diferents projectes de reintroducció de la cigonya blanca arreu de Catalunya: a la Reserva Natural de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre), a l’Espai Rural de Gallecs (Mollet del Vallès, Vallès Oriental), a les Basses de Gallissà (Bellver de Cerdanya), a Santpedor (Bages) i a Banyoles (Pla de l’Estany). En tots aquests indrets s’han construït aviaris d’aclimatació per als polls de cigonya que s’hi introdueixen. D’aquesta manera, s’acostumen progressivament a la zona on s’alliberen i es poden alimentar sense problemes i controlar sanitàriament. Un cop finalitza el període d’aclimatació, que dura uns dos anys, s’alliberen les joves cigonyes amb l’esperança que la zona on s’han criat esdevingui un punt de nidificació permanent o de referència dins la seva ruta migratòria. Durant tots aquests anys, s’han alliberat prop de 200 exemplars en els cinc espais citats i actualment es pot dir que, a Catalunya, l’espècie ja no es troba en situació crítica: el nombre total de parelles nidificants s’acosta a les 300 i hi ha nous nuclis poblacionals ben consolidats a l’Empordà, a la Ribera d’Ebre i a Banyoles. D’altra banda, l’Obra Social ha ofert el seu assessorament tècnic per als projectes de reintroducció de Salt (Gironès), que el 2003 va permetre el naixement de les dues primeres cries del municipi, i de la Reserva de la Biosfera d’Urdaibai (País Basc).

3.1. El retorn de la llúdriga

Fins a mitjan segle XX la llúdriga abundava als rius i en molts indrets costaners de Catalunya, però la caça, la destrucció dels seus hàbitats, la contaminació del medi i la reducció del seu aliment la van arraconar en zones muntanyoses poc poblades i no industrialitzades. Amb tot, el sanejament sistemàtic dels rius dut a terme els anys vuitanta i noranta va fer que comencés a recuperar-se tímidament del sotrac. Tanmateix, a les conques gironines, aïllades de la resta del país, només la reintroducció en feia possible el retorn. Precisament, a les conques de la Muga i el Fluvià, i també als aiguamolls de l’Empordà, el 1993 es va posar en marxa el Projecte Llúdriga, amb l’objectiu doble que la llúdriga tornés a poblar aquests ambients i servís per promoure’n la conservació.

Aquesta iniciativa, finançada per l’Obra Social de Caixa Catalunya des del 1995 i finalitzada el 2003, va ser un exemple de cooperació fructífera entre diferents organismes públics i privats, ja que també hi van participar el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, els governs d’Extremadura, Astúries i Portugal, l’Associació d’Amics dels Aiguamolls de l’Empordà i el Zoo de Barcelona.

Un cop estudiada la viabilitat de reintroduir la llúdriga a Catalunya, del 1995 al 2001 es van capturar de l’oest peninsular (Extremadura, Astúries i Portugal) fins a 42 exemplars, els quals, abans de ser alliberats, van ser transportats al Zoo de Barcelona per fer-los una revisió veterinària i col·locar-los emissors a l’interior del cos per fer-ne el seguiment posterior i comprovar-ne l’adaptació al nou hàbitat. A partir del 1998, les llúdrigues capturades van ser mantingudes al Zoo en un espai que recrea molt fidelment el seu medi. Aquesta instal·lació, construïda gràcies al suport econòmic de l’Obra Social, no tan sols es va idear perquè els visitants poguessin observar la llúdriga, sinó també perquè els individus que s’hi mantenien notessin com menys millor els efectes del trasllat. Al cap de 20 a 30 dies d’estada al Zoo, arribava el dia de l’alliberament, que es va efectuar als aiguamolls de l’Empordà i en diferents rius (Muga, Fluvià, Ser, Llobregat d’Empordà, etc.). Complementant tota aquesta tasca, del 2001 al 2005 l’Obra Social va finançar, així mateix, l’estudi de l’ADN per a la caracterització dels exemplars de llúdriga, efectuat per les universitats Pompeu Fabra i Autònoma de Barcelona i l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries: partint de mostres biològiques dels individus a reintroduir i del treball de camp de recerca de petjades i excrements, es va completar el perfil genètic dels animals alliberats i es va constatar un important relleu generacional de la població reintroduïda. I del 2003 al 2005 es va realitzar, també amb el suport de l’Obra Social, el seguiment de les poblacions de llúdriga a les comarques gironines, que va confirmar la consolidació de l’espècie a les conques on es va reintroduir i la seva expansió a altres rius veïns com el Tet i el Tec del Roselló i el Ter.

19

1. Mapa d’expansió de la llúdriga2. Alliberament de lludriga amb escolars 3. Llúdriga4. Alliberament cigonyes a Gallecs 5. Arribada de les cigonyes a Banyoles 6. Aviari de Banyoles 7. Cigonya blanca al niu amb els seus polls

1

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

2 3

4

5 6

7

20

3.3. El repte de la recuperació del voltor negre

Si bé la importància biològica del voltor negre és una de les raons principals per reintroduir-lo, aquesta iniciativa també cerca consolidar altres mesures de conservació del medi i fomentar la participació i la conscienciació ciutadanes en temes ambientals i de desenvolupament sostenible local, atès que el voltor negre, com la cigonya i la llúdriga, és una espècie emblemàtica.

Als segles XVIII i XIX els Pirineus (i moltes altres zones muntanyoses mediterrànies) estaven extensament desforestats, a conseqüència d’un procés iniciat a l’edat mitjana per crear pastures. La desaparició de les masses boscoses que constituïen el lloc de reproducció del voltor negre van iniciar el seu declivi i per si no n’hi hagués hagut prou, la persecució dels grans carnívors (ocells i mamífers) i les campanyes d’enverinament van acabar amb les últimes poblacions de l’espècie a Catalunya.

L’ambiciós projecte de reintroducció del voltor negre als Pirineus és coordinat pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya (DMA) i es desenvolupa a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), que és propietat de l’Obra Social de Caixa Catalunya, i a la propera serra de Boumort, espai gestionat directament pel DMA. La fita és aconseguir una població viable que faci de pont entre les poblacions aïllades del sud-oest peninsular (les més importants d’Europa), i la població reintroduïda del Massís Central francès, ja que només així es pot garantir la pervivència de l’espècie a Europa occidental a llarg termini. Per aquest motiu, també participen en el projecte el Grupo de Rehabilitación de la Fauna Autóctona y su Hábitat, GREFA (Madrid), que col·labora en la recepció, la recuperació, el trasllat i el seguiment dels voltors que s’han d’alliberar, i les comunitats de Madrid i Extremadura, que cedeixen els exemplars de voltor necessaris, els quals provenen de centres de recuperació de fauna. Red Eléctrica de España (REE), per la seva banda, fa una aportació econòmica per a una part de les accions de seguiment que es duen a terme.

El projecte va iniciar-se el 2003 amb la signatura d’un conveni entre l’Obra Social i la Black Vulture Conservation Foundation, entitat col·laboradora del projecte durant els primers anys, per realitzar l’estudi de viabilitat de la reintroducció, que va resultar positiu. Així, en un punt tranquil de la Muntanya d’Alinyà, el 2005 s’hi va construir una gàbia-volador, que des del 2006 alberga exemplars joves i adults perquè s’aclimatin, durant uns mesos, al nou hàbitat on s’alliberen. D’altra banda, en aquest projecte també es fa ús de la tècnica del hacking, o alliberament assistit, un mètode usat per alliberar els polls d’aquelles espècies amb un llarg període d’emancipació i una forta inversió parental. Consisteix a col·locar els polls en nius artificials, situats a la zona on interessa introduir-los, i a alimentar-los i criar-los sense que percebin la presència humana fins que poden volar, de tal manera que associïn el terreny amb l’existència de menjar i es fixin en el territori. L’any 2007 el primer poll criat amb aquesta tècnica, procedent del zoo de Planckendael (Bèlgica), va atorgar als Prepirineus catalans el privilegi de ser el

primer escenari europeu on tornen a planar els quatre grans carronyaires alats de les muntanyes mediterrànies: l’aufrany, el trencalòs, el voltor comú i el voltor negre!

Fins ara s’han reintroduït 27 exemplars, 25 dels quals han estat alliberats mitjançant la gàbia-volador i els altres 2 per mitjà de la tècnica citada del hacking. A finals d’estiu del 2010, és previst que se n’alliberin, com a mínim, 4 més. En el darrer cens de voltor negre, efectuat a principis del 2010 a Catalunya, Aragó, Andorra i França i organitzat per l’Obra Social, es van localitzar 13 individus, tots als Prepirineus catalans. 4 d’aquests exemplars eren originaris d’alliberaments realitzats a la Muntanya d’Alinyà, 8 provenien d’alliberaments de Boumort i l’últim era del sud de França. Totes aquestes dades indiquen que la zona d’Alinyà i Boumort s’està consolidant com a punt d’enllaç entre les poblacions ibèriques i les franceses. Finalment, gràcies al suport de REE, es fa un seguiment via satèl·lit dels exemplars marcats amb emissors, cosa que ha servit per comprovar la facilitat de moviment dels voltors per tots els Pirineus i també per les àrees de les poblacions del sud peninsular i dels contraforts meridionals dels Alps.

3.4. El conill: espècie clau en els ecosistemes mediterranis

La història del conill és diferent, ja que el factor més important que l’ha fet retrocedir perillosament dels ecosistemes mediterranis i n’impedeix una recuperació òptima són les malalties. Tot i això, també s’ha vist afectat per la caça abusiva i el deteriorament dels seus hàbitats, provocat per l’abandonament de les activitats agroramaderes. L’estat actual de vulnerabilitat en què es troba contrasta amb els millors temps que va viure en el passat: es diu que el nom Hispania, d’origen fenici, vol dir terra de conills, per com n’eren d’abundants al país antigament.

Per revertir aquesta situació, l’any 2003 l’Obra Social de Caixa Catalunya va iniciar el projecte de reintroducció del conill a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell). Es van construir nombrosos caus artificials per alliberar de manera controlada els conills i els pertinents tancats semioberts de protecció contra els depredadors. Entre l’any d’inici del projecte i el 2008 es van alliberar més de mil exemplars, la qual cosa, junt amb altres mesures de millora de l’hàbitat –restauració i sembra d’antics camps de conreu, per exemple–, ha permès que els conills introduïts hagin tingut un èxit reproductor notable i s’hagin estès per una gran part de la muntanya, de manera que han estat font d’aliment per a les nombroses aus rapinyaires que hi viuen. El 2007 també es va endegar aquest projecte al Bosc de Vilalta (Alt Camp), amb l’objectiu de recuperar les poblacions de conills de la zona, molt minses, i crear un punt d’alimentació per a la parella d’àguiles cuabarrades que hi habiten. Així, es va adequar un camp d’unes 5 ha destinat a acollir els conills i, tot al voltant, s’hi va construir una tanca; a l’interior del perímetre es van instal·lar tres abeuradors i dos caus, on es van alliberar els seixanta primers exemplars,

21

1. Voltor Comú vs. Voltor Negre 2. L’Inici, Voltor negre alliberat amb tècnica hacking 3. Volador voltor negre Alinyà 4. Exemplar de conill reintroduït 5. Tancats especials per conills a Alinyà

4 5

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

1 2

3

que han anat prosperant. D’altra banda, a Buseu (Mig Pallars), l’Obra Social va ajudar a tirar endavant, el 2003, un projecte de l’associació Lo Pi Negre per recuperar el conill semblant al d’Alinyà, que va donar uns resultats igualment satisfactoris.

22

Actuacions de gestió d’hàbitats

per a la millora de la biodiversitat

4

23

A l’hora d’afrontar el repte de preservar la biodiversitat, tan o més important que centrar l’atenció sobre les espècies individualment, és el fet de conservar i gestionar els hàbitats com cal. Això és així perquè les espècies necessiten per prosperar un ambient adequat als seus requeriments vitals. I és que la destrucció dels hàbitats és, amb diferència, la primera causa de pèrdua de biodiversitat al món. En aquest context de desaparició d’hàbitats i espècies, l’Obra Social de Caixa Catalunya impulsa tota mena de mesures i iniciatives per recuperar i millorar la qualitat ambiental de tots els espais naturals que gestiona i custodia. A continuació se’n descriuen algunes de les més rellevants.

24

sobre la presència d’ocells d’abans de la restauració (2003-2004) amb les de després (2005-2009), el nombre total d’espècies ha passat de 112 a 220, cosa que suposa un increment del 96 %.

4.1.2. Creació de les llacunes de Can Morgat

A mitjan 2005 l’Obra Social de Caixa Catalunya i l’Ajuntament de Porqueres van adquirir dues finques de l’entorn immediat del mas de Can Morgat, que sumen un total 20,2 ha i se situen al nord-oest de l’estany de Banyoles. A continuació, l’Obra Social va signar un conveni amb el Consorci de l’Estany en el qual li cedia l’ús de la seva finca per tal de posar en marxa el projecte europeu Life Natura de «Restauració dels ambients aquàtics de Porqueres i Banyoles». L’objectiu d’aquest projecte va ser transformar les finques de Can Morgat en estanys i àrees d’inundació a fi de recuperar i conservar els ambients aquàtics i el bosc de ribera. D’aquesta manera, es diversificarien els hàbitats presents a l’estany i es potenciaria la biodiversitat de la zona.

Durant el 2006, doncs, el Consorci de l’Estany va realitzar les obres de transformació de l’espai, consistents a crear tres llacunes poc profundes amb un règim d’inundació temporal. La superfície inundable total és de 7,9 ha –1,8 ha a la llacuna de l’Aulina, 2,1 ha a la de les Feixes d’en Margarit i 4 ha a la llacuna de l’Artiga– i l’aigua prové del sistema hidrogeològic de l’estany, en concret, d’un pou situat al nord de la finca que alimenta les llacunes a través de la riera de Can Morgat. També el 2006 es va completar un itinerari de natura, un pont i un mirador, i, fruit de tots aquest treballs de millora ambiental, ben aviat es va constatar la presència d’una gran varietat de fauna a les llacunes.

Des que es van crear, han criat a les llacunes de Can Morgat, entre d’altres, ànecs collverds, cabussets, polles d’aigua i fotges, s’hi han reproduït amb èxit amfibis com la granoteta de punts, el gripau corredor i la granota pintada, i s’hi han observat llúdrigues, cabirols, senglars, camallargs i bernats pescaires. Així mateix, l’espai ha estat utilitzat com a zona de descans per a molts ocells migradors. Amb tot, la qualitat ecològica de Can Morgat queda demostrada, una vegada més, amb la presència d’exemplars de duc i de cigonya negra.

D’altra banda, l’any 2007 es va realitzar per primer cop a Can Morgat un seguiment de libèl·lules (metodologia SLiC, Seguiment de Libèl·lules de Catalunya), que va permetre censar 1.244 exemplars de 28 espècies diferents. Aquestes dades van servir per verificar que a Can Morgat hi ha una major diversitat específica i una major abundància d’exemplars que al mateix estany de Banyoles, cosa que exemplifica el treball acurat de restauració ecològica que s’hi ha efectuat.

4.1.3. Restauració de les basses de Gallissà

L’any 1999, per iniciativa de l’Obra Social i l’Ajuntament de Bellver de Cerdanya, es va generar una proposta de

4.1. Les zones humides, fonts de biodiversitat

Les zones humides (deltes, estanys, llacunes i aiguamolls) són un dels ecosistemes amb més diversitat de vida animal i vegetal, però també un dels més amenaçats del món. Ja sigui per la fertilitat dels seus sòls, per sobreexplotació agrícola o bé perquè podien esdevenir focus potencials d’infeccions, aquests ambients han estat tradicionalment molt alterats i dessecats. A causa de la importància biològica d’aquestes zones, l’Obra Social de Caixa Catalunya ha esmerçat una part important dels seus recursos a protegir-los i restaurar-los, així com a divulgar-ne els infinits valors naturals que atresoren.

4.1.1. Restauració de l’estany d’Ivars i Vila-sana

El 1951 l’estany d’Ivars i Vila-Sana, al mig del Pla d’Urgell, va ser dessecat, i la zona que ocupava transformada en conreus. No obstant això, avui, només cinc anys després de renéixer, l’estany ja s’ha consolidat com la principal zona per a l’hivernada d’ànecs i fotges de l’interior de Catalunya!

A principis dels anys noranta l’Ajuntament d’Ivars va assumir el compromís d’encetar els primers estudis i treballs per restaurar-lo. Així, el 1995 el Departament de Medi Ambient de la Generalitat va aprovar el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge de l’Estany d’Ivars, que va ser l’instrument bàsic per iniciar-ne el procés de recuperació. Més endavant, el 2002, es va constituir el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana per tal d’executar el Pla Especial.

Conscient del nou repte que s’afrontava, el 2005 l’Obra Social va afegir-se a la iniciativa assumint la compra de les més de 30 ha de riba del futur estany i finançant part de les obres i treballs de restauració, que es van dur a terme al llarg d’aquell any; tot plegat, amb una dotació de 1.825.000 €. Fet això, l’Obra Social va signar un conveni amb el Consorci en què li cedia l’ús dels terrenys adquirits.

Les primeres labors de restauració van consistir a condicionar la zona lacustre i a fer els moviments de terres pertinents, unes feines, aquestes, necessàries per possibilitar la recuperació natural de l’estany. Així mateix, es van crear vores heterogènies en el perímetre de l’estany i diverses fondàries per tal de generar microambients per a la fauna i la flora, es van fer illes per afavorir la presència i nidificació d’ocells i es va plantar un canyissar de depuració per garantir la qualitat de l’aigua. En relació amb l’ús públic, es van adequar 3,8 km de pista per a itineraris naturalistes i 1,5 km per a la circulació de vehicles, i es van construir dos aguaits per a l’observació d’ocells.

L’estany va començar a embassar-se a l’abril del 2005 i a principis del 2009 va assolir la màxima capacitat, fet que el va convertir, amb 126 ha d’extensió, en la llacuna més gran de Catalunya. Tots aquests esforços s’han vist recompensats amb el retorn d’una gran varietat d’ornitofauna. En aquest sentit, si es comparen les dades

25

restauració dels ambients humits de l’espai de Gallissà, una àrea situada a tocar del riu Segre i a pocs quilòmetres del nucli urbà de Bellver.

L’espai va ser durant molts anys un abocador il·legal de runa i deixalles, cosa que en va degradar progressivament els hàbitats. L’any 2000 la Junta de Residus de la Generalitat va clausurar l’abocador i alhora es van subscriure convenis de cessió dels terrenys amb els propietaris. L’Obra Social va redactar el projecte que va guiar les obres de restauració de les basses i en va finançar una part important. Així, es van crear unes basses artificials per proporcionar nous hàbitats a l’avifauna aquàtica que van incrementar el valor paisatgístic i biològic de la zona. L’actuació es va completar amb la construcció d’un aguait d’observació d’aus, diverses passeres de fusta per creuar les zones inundables, un mirador panoràmic, una àrea de descans, un aparcament i un itinerari senyalitzat. D’altra banda, el 2005 l’Obra Social va implementar a l’espai el projecte de reintroducció de la cigonya blanca a la Cerdanya, que va servir per alliberar vint exemplars que s’havien mantingut en captivitat durant dos anys. El resultat de tot plegat ha estat la conversió d’un antic abocador de runes en un espai per a l’ús lúdic, divulgatiu i educatiu, que representa una de les escasses zones humides de plana centreeuropea de Catalunya.

Ben a prop de les basses de Gallissà, l’Obra Social va adquirir el 1999 la reserva de l’Alt Segre, un bosc de ribera molt ben conservat que és poblat per una rica fauna ibèrica pròpia d’aquests hàbitats, com per exemple el tritó palmat, el picot garser petit, el turó i la llúdriga. Fruit de la seva labor, l’any 2004, l’Obra Social va aconseguir que la reserva de l’Alt Segre fos declarada refugi de fauna salvatge, cosa que complementa la protecció de la limítrofa Reserva Natural Parcial de Segre-Prullans.

4.1.4. El Ter Vell, molt més que un antic braç de riu

Entre els massissos de Begur i del Montgrí s’estén la plana del baix Ter, on hi ha la majoria dels conreus de regadiu del Baix Empordà i on, a prop del mar, encara hi resten alguns aiguamolls de gran valor biològic i paisatgístic. Dins d’aquest entorn es troba la reserva del Ter Vell, un indret d’aiguamolls que l’Obra Social de Caixa Catalunya va adquirir l’any 2000 i que està situat en el que antigament va ser un braç del riu Ter. La reserva del Ter Vell és igualment destacable perquè forma part d’un dels darrers testimonis dels extensos aiguamolls del Baix Empordà que antigament cobrien la zona. Per tot això, gaudeix de la protecció del Pla d’Espais d’Interès Natural de la Generalitat i des del 2004 és refugi de fauna de salvatge.

L’espai inclou una llacuna de poca fondària, envoltada per fileres de tamarius, i té un vast canyissar que acull vegetació específica, com el jull de platja, el panical marí o el rave de mar. Les aigües i el canyís proporcionen refugi i aliment a moltes aus aquàtiques, com ara la polla d’aigua, la fotja, l’agró roig, el bernat pescaire i el blauet,

1. Estany d’Ivars - Vila-Sana abans d’inundar 2. Estany d’Ivars - Vila-Sana després de inundar 3. Can Morgat abans de restaurar 4. Can Morgat restaurat 5. Basses de Gallissà6. Vista aèria de la reserva del Ter Vell

1 2

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

3

5

6

4

26

Per aquests motius, l’any 2007 l’Obra Social de Caixa Catalunya va adquirir la finca de les Salines de la Tancada, de 41,24 ha i situada dins l’àmbit del Delta, a tocar de llacuna de la Tancada i a l’inici de la barra del Trabucador. L’espai correspon a uns antics aiguamolls naturals que van ser transformats els anys noranta per construir-hi una piscifactoria (amb una forta oposició d’entitats ecologistes), i ara l’Obra Social vol que torni a ser una zona d’aiguamolls salobrosos de gran valor ecològic. Les Salines de la Tancada destaquen, entre altres coses, perquè són un dels principals reductes del fartet, un peixet endèmic del litoral ibèric.

La restauració de l’espai va començar amb la recollida de restes de la piscifactoria, la neteja i el tancament dels edificis i d’alguns accessos a la finca, la neteja dels hivernacles i les cubetes de la piscifactoria, l’eliminació d’una planta invasora de les platges del Delta (Carpobrotus sp.) i la instal·lació de senyals de prohibit marisquejar. Així mateix, el 2008 es va signar un conveni de col·laboració amb SEO/Birdlife per a la realització de censos d’aus i uns inventaris de flora i fauna, i per al seguiment de la qualitat i els fluxos d’aigua a les basses, tasques, totes aquestes, efectuades amb voluntaris ambientals.

Amb tot, el projecte més ambiciós de l’espai consisteix a reconvertir les edificacions existents de l’antiga piscifactoria per a un ús divulgatiu i científic. En aquest sentit, l’edifici principal s’habilitarà de la següent manera: a la planta baixa hi haurà el centre de visitants, a la primera, una estació d’estudis biològics i ornitològics, i el terrat farà de mirador panoràmic sobre les Salines de la Tancada. En definitiva, el que es vol és recuperar, dins l’entorn privilegiat i únic del delta de l’Ebre, un conjunt de sistemes naturals, de notable diversitat biològica i alhora especialment fràgils, i facilitar-ne l’estudi i la visita.

4.1.7. Restauració de petites basses mediterrànies

L’Obra Social de Caixa Catalunya també ha invertit uns quants recursos per restaurar o condicionar basses o zones humides al Vallès Oriental, a la Garrotxa i a Osona. Són espais petits, amb estanyols temporals, però que tenen una gran importància pel caràcter fràgil dels ecosistemes que els envolten o perquè són propers a nuclis urbans. Així, esdevenen punts aïllats però molt valuosos per al descans dels ocells, la cria dels invertebrats i com a abeuradors per als mamífers.

L’espai rural de Gallecs, una àmplia zona agroforestal de relleu suau i ondulat situada al Vallès Oriental, és una de les àrees agrícoles contínues més extenses de la comarca, cosa que la converteix en un lloc important per al pas i l’estada d’ocells migradors. L’espai és travessat de nord a sud per tres rieres tributàries del riu Besos. Al costat d’una d’elles, i prop de l’església de Santa Maria de Gallecs, l’Obra Social va ajudar a restaurar l’any 2002 el que ara es coneix com a Aiguamolls de Can Salvi.En un àmbit més reduït, però no menys important, l’any 2008 es va habilitar una bassa d’aigua a l’espai del Sot

i,fins i tot, una au rapinyaire, l’arpella vulgar, també habita i cria en aquesta zona.

Des del 1999 l’Ajuntament de Torroella de Montgrí desenvolupa al Ter Vell un projecte Life de la Unió Europea amb l’objectiu de recuperar els aiguamolls i els seus ambients aquàtics. En aquest sentit, l’any 2001 l’Obra Social va cedir l’ús de l’espai a l’Ajuntament, que hi va construir un sistema d’aiguamolls de depuració que ha servit per incrementar la qualitat de les aigües. En el mateix marc, s’han realitzat altres actuacions per afavorir la presència d’aus nidificants i millorar la vegetació de ribera, accions que han motivat que la llúdriga i el bitó tornin a poblar aquests paratges.

4.1.5. Gestió de la zona humida de Sot del Fuster

La reserva del Sot del Fuster es troba enmig del paisatge desforestat i intensament conreat de la plana d’Urgell, a la riba del Segre i molt a prop de Vilanova de la Barca. Va ser adquirida per l’Obra Social de Caixa Catalunya el 1999, ja que constituïa un dels darrers ecosistemes riparis forestals de la zona. No obstant això, per diferents raons, hi havia relativament poca vida animal.

Des que l’Obra Social en té cura, l’espai s’ha anat convertint a poc a poc en un oasi de vida, aïllat i tranquil, on el bosc de ribera i els prats humits esdevenen un lloc d’aturada i descans per als ocells migradors. Els diferents programes de seguiment d’ocells que des de fa anys es realitzen a l’espai confirmen aquest fet, ja que posen de manifest l’efecte positiu d’unes mesures mínimes de gestió perquè l’espai s’hagi consolidat com un punt important de cria d’espècies escasses a les comarques de Ponent. Aquesta tendència, a més, es va veure especialment reforçada a partir del 2004, any en què l’Obra Social va aconseguir que l’indret fos declarat refugi de fauna salvatge. Des de llavors, l’activitat cinegètica hi és prohibida i la fauna, en especial els ocells, de seguida ho va notar.

Així doncs, s’ha constatat la consolidació total de la població del picot garser gros i la cria habitual del bernat pescaire, l’agró roig, l’arpella i el milà negre. També s’hi ha observat l’àguila pescadora, el gaig blau, el becadell sord i l’àguila cuabarrada. Espècies cinegètiques com els ànecs i els tudons també utilitzen el Sot del Fuster com a refugi i s’hi ha confirmat la presència de la llúdriga i la rata d’aigua, molt escasses a la plana de Lleida.

4.1.6. Restauració de les Salines de la Tancada

El delta de l’Ebre, per les seves dimensions i varietat morfològica, constitueix la formació deltaica més important de la Mediterrània occidental. El poblament vegetal del Delta és la millor mostra de la vegetació marjalenca i costanera del litoral sorrenc a Catalunya. Gràcies a la gran diversitat d’ambients que hi ha, hi viuen molts grups faunístics diferents, tant invertebrats com vertebrats, entre els quals destaquen els ocells.

27

de l’Espina, al Moianès (Osona), una finca particular, de 25 ha, que té un acord de custòdia amb l’Obra Social des del 2005. És constituïda en una gran part per rouredes i boscos mixtos de pi roig i roure, i té una importància ecològica estratègica perquè està situada a prop de l’Espai d’Interès Natural de la Sauva Negra. En aquesta finca, el torrent del Sot de l’Espina, molt enclotat i ombrívol, és sec durant la major part de l’any, la qual cosa no afavoria la presència de fauna, especialment d’amfibis. És per això que es va decidir crear una bassa d’uns 400.000 litres, la vora de la qual es va condicionar amb un pendent suau perquè els rèptils i els amfibis hi poguessin accedir amb facilitat. Aquest nou punt d’aigua, a més, fa d’abeurador per a altra fauna més gran durant tot l’any.

Més al nord, a la comarca de la Garrotxa, l’Obra Social ha recuperat dues zones humides d’alt valor i que permeten el gaudi d’una natura excepcional: l’Estany d’en Recó, a Besalú, i la Bassa del Palol, a Tortellà.

Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Besalú, el 2007 es va acordar la restauració de l’Estany d’en Recó, un terreny que havia estat una antiga llacuna i que havia quedat envoltat per la construcció d’una variant i les cases del poble. L’objectiu era crear un estanyol i una zona verda que minimitzés l’impacte ambiental de la nova carretera. La restauració, que es va dur a terme del 2007 al 2009, va consistir en la retirada de canyes i arbres, la recuperació i l’excavació del perfil de l’estanyol, la canalització de les aigües de l’antiga conca de recepció i la col·locació d’un mirador i dos plafons informatius. Tot plegat ha servit per fer sorgir un estany d’aproximadament 600 m2, diversificar els hàbitats per a les diferents espècies animals i vegetals, i crear un nou espai per a l’ús públic i la interpretació del medi.

Entre els municipis de Tortellà i Sales de Llierca es troba la Bassa del Palol, una zona humida originada a partir de la inundació d’una pedrera mentre s’hi treballava. Actualment, és una bassa que presenta una bona cobertura de plantes aquàtiques i de bosc de ribera. Durant els anys 2008 i 2009, en el marc d’un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament de Tortellà, l’Obra Social va finançar l’arranjament d’un petit mirador amb una barana de protecció per fer segura la contemplació del conjunt del paratge. Així mateix, es va instal·lar un plafó interpretatiu que explica l’origen de la bassa, la geologia local i les principals espècies de flora i fauna, tot ressaltant el valor de mantenir aquesta petita zona humida.

4.2. Conservació de les platges del Maresme

A Catalunya, les platges són un dels ambients naturals més alterats. La pressió turística i l’ús intensiu a què es veuen sotmeses n’han modificat molt l’estructura. Tant és així, que les dunes litorals, que són pròpies de la dinàmica natural de les sorres, el vent i el mar, han estat malmeses arreu, i la vegetació característica dels sorrals

1

2

3

4

1. Vista Reserva del Sot del Fuster 2. Salines de la Tancada 3. Plafó interpretatiu de La Bassa del Palol 4. Aiguamolls de Can Salvi a Gallecs

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

© Mariano Cebolla

28

Cal remarcar, a més, que l’any 2007 la tortuga babaua, en perill d’extinció, va arribar a criar excepcionalment en una platja propera a Vilassar.

4.3. Gestió forestal per al manteniment d’hàbitats i la prevenció d’incendis

Els boscos produeixen molts beneficis directes (fusta, fruits, llenya, caça), però de manera indirecta també són profitosos, ja que actuen com a moduladors del cicle hidrològic, eviten l’erosió, contribueixen a mantenir estable la composició atmosfèrica i són refugi de biodiversitat.

Avui els boscos catalans es troben en expansió. A causa del progressiu abandó de la seva explotació, que no ofereix la rendibilitat del passat, han envaït antics conreus i recobert vessants pasturats fins fa poc. Això s’ha traduït en l’aparició d’immenses masses boscoses continues, de les quals gairebé no es té cura, que generen una alta càrrega combustible. A més, en els darrers temps, els boscos s’han convertit en apreciats espais de lleure on tothom té accés. Es important, doncs, conèixer i gestionar bé els boscos per prevenir desastres potencials i obtenir-ne el màxim profit.

4.3.1. Els plans tècnics de gestió i millora forestal

Els plans tècnics de gestió i millora forestal (PTGMF) són l’eina que fa servir l’Obra Social de Caixa Catalunya per esbrinar la situació present de l’àrea forestal dels seus espais. Es tracta d’un document de planificació a mitjà termini que, a més de ser descriptiu, proposa actuacions per millorar la qualitat ecològica i paisatgística dels boscos, així com per incrementar-ne la biodiversitat. Les cremes controlades, el manteniment i creació d’espais oberts o les repoblacions amb arbres són algunes mostres del que suggereix. El pla, però, no es pot posar en pràctica lliurement; abans cal que l’aprovi el Centre de la Propietat Forestal (CPF) de la Generalitat de Catalunya.

Les finques més extenses de l’Obra Social són les que actualment disposen d’un PTGMF, ja que presenten grans àrees forestals de les quals convé tenir cura. En total són nou: la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), el Congost de Mont-rebei (Pallars Jussà), el Port d’Arnes (Terra Alta), el Bosc de Vilalta (Alt Camp), el Congost de Fraguerau (Priorat), Puigventós (Baix Llobregat i Vallès Occidental), Can Puig de Fitor (Baix Empordà), Cingles de l’Avenc de Tavertet (Osona –actualment el PTGMF està en procés d’elaboració) i Montserrat - Coll de can Maçana (Barcelona). Aquest últim és un cas interessant de PTGMF: el 2005, l’Obra Social, d’acord amb el CPF, va redactar-lo simultàniament amb el pla de gestió (PG) per tal de fer un model experimental que integrés els plans forestals oficials amb els plans de gestió model Eurosite, que són els que l’Obra Social aplica a les seves finques. L’adopció d’aquest model agilitza els tràmits administratius de les accions recollides al PG, sobretot les que s’han de realitzar en terreny forestal.

ha estat en la majoria dels casos eliminada. Aquest fet té dues conseqüències immediates: d’una banda, les platges deixen de tenir la funció d’estabilitzar la línia de costa i d’amortir els efectes dels temporals, i, de l’altra, es perd, una vegada més, un bocí de biodiversitat. A més de la vegetació exclusiva d’aquests ambients, moltes espècies animals (principalment, formigues i escarabats), que sovint són endemismes, també corren el perill de desaparèixer.

No obstant això, en algunes zones de la costa catalana, encara hi resten uns pocs fragments de platges inalterades. Una d’aquestes zones és el Maresme, on des del 2001 l’Obra Social de Caixa Catalunya ha anat donant suport a diversos ajuntaments (Malgrat de Mar, Vilassar de Mar, Arenys de Mar i Canet de Mar), mitjançant un conveni de custòdia del territori, per protegir i recuperar els darrers punts del litoral de la comarca que encara conserven trossos de vegetació psammòfila, és a dir, pròpia dels medis sorrencs.

Així doncs, a partir del pla de gestió inicial que el 2001 l’Obra Social va elaborar per a aquestes platges, s’han dut a terme nombroses intervencions en àmbits molt diversos. Un dels treballs més importants ha consistit a delimitar amb tancats d’estaques i corda els sectors de més valor ecològic per prohibir-ne l’accés i, així, observar-ne l’evolució. És igualment important la instal·lació que s’ha fet de faristols informatius en punts estratègics de les platges per tal que els ciutadans coneguin i respectin la iniciativa. Així mateix, s’han realitzat diferents campanyes de reforçament poblacional i de reintroducció d’espècies vegetals psammòfiles extingides o no d’aquestes platges. Per protegir encara més les zones delimitades, que actualment ocupen més de 3 ha, s’han instal·lat passeres de fusta, que regulen l’accés dels usuaris a la platja. També destaca el fet de limitar la neteja de les platges amb maquines pesades, que eliminen completament la vegetació. Finalment, també s’han dut a terme nombroses xerrades i un programa d’educació ambiental a les escoles de la zona per sensibilitzar la població més propera.

Després de vuit anys d’actuacions la vegetació de les zones tractades s’ha recuperat de manera espectacular, i moltes de les espècies que ara s’hi troben són els únics representants de la costa catalana. Destaquen, per exemple, els casos curiosos de la travarada marina (Polygonum maritimum) i de la lleterola de platja (Euphorbia peplis), que van reaparèixer a la platja de Malgrat l’any 2003 a causa dels temporals de mar. Així mateix, destaca la presència de l’Echinophora spinosa, que només es troba a Vilassar de Mar des de l’Empordà fins al delta del Llobregat. Extrapolant les dades del seguiment de la vegetació realitzat a la platja de Malgrat del 2003 al 2007, pot dir-se que aquests plantes ocupen un 54 % més de superfície en els tancats i que han augmentat en nombre un 30 %. I pel que fa a la fauna, a Malgrat s’han detectat indicis de nidificació de tres espècies d’ocell antigament abundants a les platges: el corriol camanegre, el corriol petit i la terrerola vulgar.

29

4.3.2. Gestió forestal a Alinyà

La gestió forestal de la gran finca prepirinenca de la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), adquirida per l’Obra Social el 1999, té tres objectius bàsics: garantir l’estabilitat i fomentar la millora de l’ecosistema forestal per tal de preservar-ne la diversitat biològica i els processos ecològics; destinar parcel·les de bosc d’extensió reduïda (10-50 ha) al seguiment i l’estudi de l’evolució natural del bosc, i mantenir unitats de bosc d’entre 50 i 100 ha per obtenir-ne productes de manera sostenible.

Pel que fa al primer objectiu, que és el principal, una de les mesures més importants que s’han dut a terme ha estat la millora de les diverses pistes forestals existents, ja que permeten l’accés a les poblacions i als punts estratègics de la muntanya. D’aquesta manera, l’any 2000, el 2003 i el 2004 es van arreglar, respectivament, les pistes forestals que van de l’Alzina al coll de Fumers, a Fígols i al Prat. En relació amb la pista de Fígols, el 2006 es va acabar de condicionar per facilitar l’accés d’uns ramaders a la seva finca. L’any següent van adequar-se 2 km d’una altra pista i el 2008 va millorar-se l’estat de dues pistes més, que, sumades, tenen una longitud de 4 km. Així mateix, les pistes forestals són elements bàsics a partir dels quals es creen tallafocs. En aquest sentit, el 2004 es va obrir una àrea de tallafoc de 2,8 ha a banda i banda de la pista forestal del Prat. I el 2005 i el 2008 es va fer el mateix a la pista de Fígols. En els treballs del 2008 es va crear una franja de tallafoc de 2 km de llargada i una extensió de 8 ha. Aquests treballs consisteixen a fer una aclarida selectiva d’arbres, una poda selectiva sobre els arbres que queden en peu i una estassada selectiva del sotabosc.

En cas d’incendi, però, és molt convenient disposar d’aigua. És per això que a Alinyà també s’han restaurat nombroses basses i fonts. Aquest punts d’aigua, a més, actuen d’abeuradors per a la fauna salvatge i el bestiar, que és l’encarregat de controlar que els boscos no s’estenguin excessivament pasturant pels prats.

D’altra banda, el seguiment anual de la fauna salvatge que es du a terme a Alinyà és bàsic per poder-hi aplicar una gestió forestal adequada als requeriments ecològics de les espècies.

Per aquest motiu, sempre es trien amb cura les zones on es crearan deveses i s’efectuaran aclarides de bosc i seleccions dels tanys i els peus d’arbres, unes mesures que serveixen per rebaixar la càrrega combustible, deixar viure els arbres més sans, augmentar la superfície útil de pastura extensiva i millorar l’hàbitat d’espècies com el conill. El 2006, doncs, es van realitzar diverses esbrossades de matollar en unes 16 ha de terreny –repartides en diferents sectors– i els treballs d’aclarida i selecció de tanys d’alzines al sector del coll de la Nou, en un total d’unes 5 ha. Així mateix, el 2007 es va crear una devesa als Canamassos, una zona de 10 ha –formada inicialment per una pineda de pi roig, una boixeda i un carrascar– en què es va fer una la tala selectiva de pins, es va aclarir el matollar i es van esporgar els pins deixats

1 2

1. Actuacions a les platges del Maresme 2. Vegetació dunar 3. Plafó “Les dunes del Maresme” 4. Actuacions Alinyà - Coll de Boix 5. Creació devesa dels Canamassos a Alinyà 6. Pista forestal a Alinyà7. Treball forestals - Coll de la Nou8. Software forestal

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

3

4

6

8

5

7

30

dels conreus i de l’activitat forestal, també hi han crescut brolles de pi blanc, pi pinyer i pinastre.

Tots aquests ambients, així com alguns d’altres, fan que a Can Puig de Fitor hi prosperi una gran varietat de fauna: s’hi han comptabilitzat fins a 188 espècies de papallones diürnes i més de 50 espècies d’ocells, entre els quals destaquen l’aligot, el voltor, el duc, l’enganyapastors, la cotoliu i molts d’altres. Així mateix, hi abunden els mamífers, per exemple, l’esquirol, l’eriçó comú, la guineu o la geneta. Ara bé, cal remarcar que és a les suredes on es troba una major diversitat d’aus.

Un cop adquirida la finca de Can Puig, l’Obra Social va constatar que les suredes hi creixien amb poc vigor, ja que el sotabosc hi era molt alt i espès. A fi de millorar-ne l’estat, i, per tant, l’hàbitat per a la fauna que hi viu, el 2006 l’Obra Social va procedir a netejar el sotabosc d’unes 25 ha de terreny: amb el desbrossament s’aconseguia reduir la càrrega combustible i s’afavoria el desenvolupament de noves sureres i de les existents. D’altra banda, a les rieres i els torrents, no es va desbrossar a fi de conservar illes de vegetació, i en alguns sectors de la finca la neteja va fer aparèixer moltes parets de pedra seca i, fins i tot, va permetre redescobrir un petit dolmen. Actualment, s’està estudiant la possibilitat d’utilitzar la pastura d’ovelles per mantenir la sureda oberta i evitar que es torni a omplir de sotabosc en un futur proper.

4.3.5. Gestió forestal a Puigventós

L’espai de Puigventós, adquirit per l’Obra Social de Caixa Catalunya el 2000, es troba situat a l’est de massís de Montserrat i s’estén des del cim de Puigventós, de 600 m, fins al santuari de Sant Salvador de les Espases. Tot i que no sobrepassa les 200 ha d’extensió, presenta molts ambients diferents i una gran biodiversitat, que en són l’atractiu principal. Els tipus diversos de roques del substrat han facilitat el desenvolupament de rouredes i boscos de pi blanc i alzina, així com de prats sabanoides i comunitats de roquissars ben singulars. Tanmateix, és un indret d’elevada fragilitat a causa dels incendis forestals, que sovintegen pels voltants, i dels molts visitants que s’hi acosten, circumstància motivada per la proximitat de l’espai a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Per tal de controlar, com a mínim la primera de les dues amenaces, l’Obra Social sempre s’ha preocupat molt per la gestió forestal de Puigventós. L’any 2001, per exemple, hi havia planificada l’obertura d’una pista forestal per l’espai, però l’Obra Social va demanar reconsiderar-la perquè va estimar que l’impacte ambiental del projecte era excessiu; d’aquesta manera, va redactar un projecte alternatiu i el va acompanyar amb l’estudi d’impacte ambiental pertinent. Aquests documents van ser la base sobre la qual es va construir, el 2003, la pista forestal de Brugarols, finançada a parts iguals amb l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat.

D’altra banda, a fi de sumar esforços en la prevenció d’incendis, el 2004 l’Obra Social va ingressar a l’associació

en peu. En total es van retirar 110 tones de fusta! Aquell mateix any al bosc de pi roig del coll de Boix es va fer una aclarida i una selecció de peus sobre una superfície de 16,61 ha.

Per acabar, cal destacar també que el 2007 es va estrenar el programa informàtic Monte, una nova eina de gestió forestal que permet, de manera molt eficaç i interactiva, planificar, fer el seguiment i visualitzar tots els treballs forestals programats.

4.3.3. Gestió forestal a Montserrat - Coll de can Maçana

Els anys 1984 i 1986 la muntanya de Montserrat va patir dos grans incendis que en van malmetre una gran part del bosc mediterrani que fins llavors la caracteritzava. Encara avui les conseqüències d’aquells dos episodis devastadors poden percebre’s en la vegetació.

La finca de Montserrat – Coll de can Maçana ocupa gairebé un 7 % de la part oest del Parc Natural de Montserrat i el 2004 va ser adquirida per l’Obra Social de Caixa Catalunya, que va cedir-ne la gestió al Patronat de la Muntanya de Montserrat el 2005.

El 2007 es va aprovar oficialment el PTGMF de la finca, que establia com a prioritat la creació d’una franja de protecció contra incendis forestals per tal que no es repetissin uns efectes com els esmentats. Consegüentment, a mitjan 2008 ja s’havia enllestit la dita franja, que se situa a banda i banda de la pista d’accés principal a l’espai pel vessant sud i té uns 650 m de longitud i uns 40 m d’amplada. La raó d’aquesta ubicació és que la pista travessa una zona coberta d’un bosc espès de pi blanc, cosa que la fa molt perillosa en cas d’incendi.

Per fer la franja, es va dur a terme una aclarida sobre el pi blanc, un poda baixa sobre els arbres restants –des d’un terç de la seva alçada fins a un màxim de 5 m– i una estassada selectiva de sotabosc sobre les espècies més inflamables, com ara el romaní o la farigola. Així mateix, els peus d’espècies poc inflamables, per exemple, l’alzina, l’alzina surera, el coscoll o el llentiscle, no es van tocar. I pel que fa a les restes generades, es van triturar i es van escampar uniformement sobre el sòl més enllà d’1 m al costat de camins i vies, que, per prevenció, han de quedar lliures de tot tipus de vegetació morta o seca. L’actuació ha afavorit el conill i la perdiu roja, presents però encara en baixa densitat.

4.3.4. Gestió forestal a Can Puig de Fitor

Entre el Gironès i el Baix Empordà s’alcen les Gavarres, un massís de relleu suau i arrodonit al mig del qual hi ha la finca de Can Puig de Fitor, de 170,6 ha i adquirida per l’Obra Social de Caixa Catalunya el 2004. L’indret es caracteritza per la presència de suredes i alzinars –típic paisatge forestal mediterrani–, però la sureda hi és especialment abundant, ja que temps enrere la indústria del suro era un sector econòmic important d’aquestes contrades. En els darrers anys, a més, a causa dels incendis i de l’abandó

31

de propietaris forestals Entorns de Montserrat, una iniciativa de la Diputació de Barcelona que, a través de la seva Oficina de Prevenció d’Incendis, dóna suport i finançament a determinades actuacions de prevenció. En aquest marc, el 2005 es van efectuar aclarides a una zona cremada de l’obaga de Puigventós i també treballs forestals de selecció de tanys d’alzina.

L’any 2004 l’Obra Social també va signar un conveni amb l’Ajuntament d’Olesa, pel qual aquesta entitat, mitjançant el finançament de l’Obra Social, va encarregar-se de millorar i netejar diversos camins i pistes forestals. L’any següent, l’Ajuntament i l’Obra Social van tornar a finançar la construcció d’una nova pista forestal, la del turó de la Gronya. Com en el cas del camí de Brugarols, l’Obra Social va fer un detallat seguiment ambiental de les obres per tal que el resultat final tingués el menor impacte possible.

4.3.6. Els boscos vells del Pallars Sobirà: rars però plens de vida

Si bé al sud d’Europa és difícil trobar-hi boscos verges, sí que és possible detectar als Pirineus algunes àrees forestals on els indicis de la presència humana són molt febles. Un d’aquest sectors es localitza al Pallars Sobirà, on hi ha alguns boscos que no han estat talats des de fa més de cent anys i, per tant, presenten unes característiques que difícilment es troben en altres boscos més joves o gestionats de manera intensiva. Aquests «boscos vells» amaguen al seu interior una gran varietat de vida animal i vegetal, i són l’escenari ideal per entendre el funcionament natural d’aquesta mena d’ecosistemes tan escassos.

A fi de garantir-ne la pervivència, del 1998 al 2003 l’Obra Social de Caixa Catalunya va anar creant progressivament fins a 25 reserves forestals, gràcies a l’adquisició dels drets de tala corresponents. Cadascuna de les reserves, que sumen un total de 141,80 ha repartides entre els termes municipals d’Alins, Esterri de Cardós, Farrera, Llavorsí i Vall de Cardós, es va acordar per un termini de temps diferent, de 20 a 40 anys. En conjunt, es tracta d’antics boscos subalpins de pi roig, pi negre i avet, que han estat poc o gens explotats per la fusta i on es poden trobar exemplars de fins a 300 anys i dimensions monumentals! Són, a més, l’hàbitat d’espècies amenaçades i escasses com ara el gall fer, el mussol pirinenc o el picot negre, i una gran part d’aquests resguards de vida forma part del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Tot plegat es va emmarcar en el projecte «Pirineu Viu», la finalitat del qual va ser compensar la pèrdua de rendibilitat econòmica que ha patit el bosc valorant i donant a conèixer com cal els seus atractius. Els gestors del projecte van ser l’Associació de Defensa Forestal del Mig Pallars, els ajuntaments i les entitats locals propietàries d’aquestes forests comunals.En relació amb això, l’any 2001 l’Artists for Nature Foundation i l’Obra Social van reunir al Pallars Sobirà (al Centre d’Art i Natura de Farrera i al Centre de Natura Caixa Catalunya) una vintena dels dibuixants de natura més destacats del món durant uns quants dies. L’objectiu

1 2

1. Detall d’aclarida a Coll de can Maçana-Montserrat 2. Vista de la franja de seguretat a Coll de can Maçana-Montserrat3. Aclarida de bosc a Montserrat4. Aclarida de la sureda a Can Puig de Fitor5/6. Actuació forestal a Can Puig de Fitor7. Actuació forestal a Puigventòs8. Artistes per la Natura (James Mc Callum i Darren Woodhead)9. Reserva de bosc vell al Pallars 10. Dibuix del trencalòs

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

3

4 5 6

7 8

9 10

© Juan Varela

32

plantades, que, sumades, es van dur a terme en prop de 70 ha de terreny, es van tenir en compte les necessitats de cada indret –repoblació de boscos, augment de la biodiversitat i millora del paisatge, recuperació d’espais degradats, etc.– i es van escollir les espècies de port arbori i arbustiu més adients per a cadascun dels casos. Just després de l’acte tots els responsables implicats van definir i posar en marxa un pla de manteniment i seguiment de les plantacions per tal d’assegurar la viabilitat del màxim nombre de plançons i proposar les mesures correctores necessàries. Així, al cap d’un any de la gran plantada, es va poder constatar que el 76 % dels arbres sobrevivien, una dada molt positiva deguda al bon temps, amb pluges abundants, i al bon manteniment realitzat.

4.3.8. Ajuda als ocells insectívors forestals

Per mantenir les plagues d’insectes sota control hi ha una mesura de gestió forestal senzilla i molt econòmica: afavorir la presència d’ocells insectívors als boscos. No obstant això, molts boscos d’avui dia solen ser joves o poc desenvolupats i no sempre són un hàbitat adequat per a aquests ocells, ja que sovint hi troben a faltar les cavitats que necessiten per niar. Per aquesta raó, l’Obra Social de Caixa Catalunya instal·la arreu caixes niu; tanmateix, la major part del esforços en aquest sentit els concentra a tres dels seus espais en propietat: la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), Centre Natura Caixa Catalunya (Pallars Sobirà) i Can Puig de Fitor (Baix Empordà).

L’Obra Social no només instal·la les caixes; també s’encarrega de mantenir-les i netejar-les anualment per tal que estiguin preparades per a cada nova temporada de reproducció, i, a més, en fa el seguiment per veure’n el grau d’ocupació.

A la Muntanya d’Alinyà es pengen caixes niu des del 2003, la major part de les quals han estat construïdes amb palets de fusta pels participants dels camps de treball de l’estiu, dins de les activitats orientades a la sensibilització, divulgació i educació ambientals. Com que van destinades a diverses espècies, com ara la mallerenga carbonera, la mallerenga blava, la mallerenga emplomallada, el pica-soques blau i la mallerenga petita, aquestes caixes niu tenen mides diferents.

Al Centre Natura Caixa Catalunya es van començar a penjar caixes niu el 2004 i actualment n’hi ha unes 30, cedides majoritàriament pel Grup d’Anellament de Calldetenes. Totes aquestes caixes estan georeferenciades, cosa que permet efectuar-ne un seguiment anual acurat.

Finalment, a Can Puig de Fitor el 2007 es van instal·lar un total de 140 caixes niu per a ocells insectívors de 14 models diferents, destinades principalment a les mallerengues i a altres espècies com ara el colltort, el xot i el caragolet. Pel que fa a les dades d’ocupació, el 2008 el 73 % de les caixes van ser habitades i van presentar una productivitat de 4,6 ous o polls/niu.

no va ser altre que sensibilitzar, mitjançant l’art, sobre la necessitat de preservar el patrimoni natural de muntanya, en especial els boscos madurs. Els dibuixos, les pintures i les escultures de tots aquests artistes, 113 teles i 9 escultures que mostren l’essència dels boscos vells i l’entorn del Pallars, es van exhibir a la Pedrera el 2003 i es van recollir en un catàleg, que es va publicar aquell mateix any.

4.3.7. Accions de repoblació forestal

Les repoblacions forestals són una part important de la gestió forestal i responen a diversos objectius (protecció del sòl, diversificació d’hàbitats, prevenció d’incendis, regeneració d’un bosc perdut, obtenció matèries primeres, etc.). Sigui quina sigui la finalitat, abans d’iniciar una repoblació sempre cal determinar exactament la conveniència de realitzar-la per tal que els resultats finals millorin la situació de partida, atès que són molts els factors que cal tenir en compte (edàfics, climàtics, fisiogràfics, etc.). Així mateix, quan es posa en marxa el projecte, cal escollir amb molta cura quines espècies vegetals s’empraran, com es plantaran, com es distribuiran, en quina època es realitzaran les sembres o plantades, etc. a fi d’assegurar la màxima supervivència dels arbres futurs. Prenent en consideració tot això, l’Obra Social de Caixa Catalunya ha impulsat dues grans repoblacions forestals: l’una, a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell) i l’altra, a trenta-cinc indrets diferents de tot Catalunya.

Quant a la primera repoblació, el 2007, en el marc de la creació del Grup d’Amics de la Natura (GAN) de l’Obra Social, es van plantar, a la zona de l’ermita de Santa Pelaia, 850 plançons de pinassa i 150 plançons d’arbres fruiters, que es van obtenir d’un viver proper a la zona de repoblació a fi de garantir-ne la correcta aclimatació. I per tal de fer front a una possible plaga de la processionària del pi, es va preveure instal·lar trampes de feromones sexuals i penjar, als arbres propers, caixes niu per afavorir la presència d’ocells insectívors. El seguiment posterior de la plantació ha confirmat que els arbres es troben en bon estat.

Pel que fa a la segona repoblació, el 2008 l’Obra Social, en commemoració de la seva dedicació continuada a protegir la natura de més de deu anys, i Catalunya Ràdio, en commemoració del seu vint-i-cinquè aniversari, van decidir realitzar una celebració conjunta: una gran plantada lúdica i popular de 35 boscos a 35 indrets de Catalunya, la majoria dels quals protegits per l’Obra Social. El marc de tot plegat va ser la campanya «Mil milions d’arbres 2008-2018» de les Nacions Unides, que té l’objectiu de compensar la pèrdua de massa forestal a escala mundial. Aquesta gran plantada, que va tenir per lema «Plantem el futur» i en què van col·laborar més de 100 entitats diferents, va servir per plantar 35.550 dels 286.000 arbres assignats a Catalunya en la dita campanya. Així mateix, tots els participants, més de 40.000, van poder comprendre el paper important dels boscos en el conjunt del planeta. A l’hora de dissenyar les

33

4.4. Prats, zones obertes i pastures: herbassars potenciadors de la biodiversitat

Quines conseqüències comporta que es deixin de treballar les pastures, els prats de dall i els conreus per falta de rendibilitat? En primer lloc, una pèrdua molt valuosa de patrimoni cultural que sovint conté les solucions a problemes actuals. En segon lloc, canvis evidents en el paisatge, ja que els boscos colonitzen aquests terrenys, cosa que implica un augment de la massa forestal i, per tant, del risc d’incendis descontrolats. I en tercer lloc, un empobriment notable de la biodiversitat, atès que una gran varietat de fauna (ocells, mamífers i insectes) i flora fa mil·lennis que està adaptada a viure en aquestes zones obertes. Per tot això, convé molt intentar preservar un paisatge divers i ric en ambients.

4.4.1. Alinyà, una muntanya de pastures

A la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), per tal d’evitar l’homogeneïtzació del paisatge, s’han desenvolupat, bàsicament, tres estratègies: les cremes controlades, la cessió de les pastures als ramaders de la vall i la recuperació i la sembra d’antics conreus.

L’ús del foc amb criteri tècnic possibilita l’obertura de zones de pastura envaïdes pels matolls, redueix la càrrega combustible i millora l’hàbitat per a la fauna pròpia d’espais oberts. Però no tan sols en resulten beneficiats els conills, les llebres o les perdius; els cabirols o els isards, per exemple, també se senten atrets per l’herba jove d’aquests ambients nous. Dit això, l’Obra Social de Caixa Catalunya va fer la primera crema controlada a Alinyà a finals del 2003 i, en vista dels bons resultats assolits, va repetir l’experiència a principis del 2008.

Pel que a la segona estratègia, l’Obra Social va començar a aplicar-la el 2000 i, des de llavors, cada any ha cedit l’ús de les pastures de la finca a uns quants ramaders. D’aquesta manera, amb un cost mínim es mantenen i regeneren tots aquests espais, i alhora es contribueix a fer viables les explotacions agràries encara existents.

Finalment, quant a la recuperació i la sembra d’antics conreus, cal distingir dos vessants. D’una banda, des del 2004 i en el marc del projecte de reintroducció del conill, l’Obra Social sembra cereals en camps i feixes en desús i abandonats per tal que els conills disposin fàcilment d’aliment. D’altra banda, també es treballa per recuperar antigues parcel·les de cultiu o pastura –petites o grans– mitjançant la desbrossada, la rompuda, i la sembra amb cereals i altres gramínies. El 2007, en el context de l’aclarida i la selecció de peus del bosc de pi roig del coll de Boix (vegi’s apartat 4.3.2), es van obrir, a més, algunes d’aquestes parcel·les. I el 2008, en diverses zones de la muntanya es van recuperar i sembrar fins a 14 ha de pastures noves.

1

1. Primera repoblació forestal amb motiu del GAN a Alinyà2. Plantem el Futur (2008): espècies3. Participació en la plantada4. Mapa d’accions Plantem el futur 20085. Caixa niu al Prat Major, Alinyà6. Caixa niu ocupada7. Zones de pastures a Alinyà8. Recuperació pastures Coll de la Nou, Alinyà

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

2 3

4

5 6 7

8

34

4.4.4. Puigventós, a l’ombra de Montserrat

Igual que a Can Puig de Fitor, la presència de bestiar a Puigventós perquè pasturi la muntanya també hi és molt necessària, tant per prevenir incendis forestals i millorar l’hàbitat d’espècies de flora i fauna que requereixen una menor cobertura vegetal, com per recuperar una activitat tradicional de muntanya que s’està perdent. Des del 2001, doncs, l’Obra Social de Caixa Catalunya intenta que hi hagi a Puigventós ramats estables d’ovelles o cabres en règim extensiu, però a la zona hi ha pocs ramaders i fins ara ha resultat molt complicat trobar-ne. Així, a falta de ramats, el 2006 l’Obra Social va efectuar, en unes 4 ha de terreny, una estassada de matolls al pla del Fideuer.

En un altre context, des del 2005 l’Obra Social i la Societat de Caçadors d’Olesa de Montserrat duen a terme cada any rompudes, llaurades i sembres de camps a fi de proporcionar aliment a la fauna de la zona, sobretot per a la perdiu i el conill. Així, s’ha plantat civada, ordi, blat i veça a les feixes de can Puig Ventós i de Sant Pere Sacama.

4.4.5. Bosc de Vilalta, al cor de la serra de Prades

El 1999 i el 2001 l’Obra Social de Caixa Catalunya va adquirir dues finques de la vall del Brugent, anomenades el Bosc de Vilalta. Ubicades al cor de les muntanyes de Prades (Alt Camp), en un entorn abrupte i sovint quasi verge que és l’hàbitat de molts ocells diferents –des de la merla d’aigua fins a l’àguila cuabarrada o el duc–, els elements que hi dominen són els boscos centenaris, les cingleres i els conreus de cereal abandonats.

Prenent en consideració que l’àguila cuabarrada i altres rapinyaires habiten l’espai, des del 2001 fins al 2006 l’Obra Social va realitzar-hi cada any una campanya de sembra de conreus, que prèviament s’havien recuperat, en dos sectors diferents. D’aquesta manera, es van restituir els ambients que permeten la supervivència del conill i la perdiu, sobre els quals preden els rapinyaires. Així mateix, la restauració de conreus ajuda a mantenir la discontinuïtat forestal, que, com ja s’ha dit, és una eina eficaç de prevenció d’incendis. Gràcies a això, a més, ben aviat es va observar als camps restaurats una gran presència d’ocells (tudons, perdius, pinsans, tords i lluers) i senglars, que hi acudien i hi acudeixen per alimentar-se.

A partir del 2007, fet el treball preparatori de les sembres de conreus, l’Obra Social va iniciar un programa de reintroducció del conill al Bosc de Vilalta, ja que feia temps que no n’hi havia a la zona. Per posar-lo en marxa, es van adequar convenientment els camps destinats a acollir les primeres poblacions (unes 5 ha) col·locant, tot al voltant, un tancat per evitar la dispersió prematura dels exemplars, i, a l’interior, dues vedrunes (cau fet de branques perquè criïn els conills) i tres abeuradors. Així, els primers seixanta conills es van alliberar el desembre del 2007 amb un objectiu clar: establir una colònia de conills autosuficient per proporcionar aliment a l’escassa àguila cuabarrada.

4.4.2. Recuperant espais oberts a Montserrat – Coll de can Maçana

Complementant la creació de la franja de defensa contra incendis (vegi’s apartat 4.3.3), el 2008 l’Obra Social de Caixa Catalunya va estassar, a l’espai de Montserrat – Coll de can Maçana, 0,8 ha d’unes antigues feixes que estaven ocupades per una massa densa de pi blanc. Això no tan sols es va fer per reduir la càrrega combustible dels pins, sinó també, i sobretot, per restaurar uns ambients més oberts i amb pastures naturals, com són les landes de càdec i els prats de jonça. Potenciant aquests medis, que actualment són molt escassos a Montserrat, s’afavoreix la presència del conill i la perdiu roja, així com la dels rapinyaires que depreden aquestes dues espècies i la dels ocells propis de zones obertes. D’altra banda, el Parc Natural de Montserrat i els Agents Rurals van completar aquesta intervenció amb una estassada addicional en unes altres antigues feixes d’un sector proper.

4.4.3. Can Puig de Fitor, prats al cor de les Gavarres

La creació de zones obertes és molt interessant per al conjunt de les Gavarres, on un dels principals problemes és la manca d’aquestes zones i el risc elevat d’un gran foc forestal. Per això, després que l’Obra Social de Caixa Catalunya impulsés la neteja d’una part important del sotabosc de la sureda de la finca en propietat de Can Puig de Fitor (vegi’s apartat 4.3.4), el 2007 s’hi van recuperar unes antigues feixes de conreus que estaven més que abandonades i cobertes, en un 95 %, per una vegetació arbustiva molt densa.

Així, amb l’objectiu de diversificar els hàbitats i alhora definir zones netes de vegetació indispensables per a la prevenció i l’extinció d’incendis forestals, es va netejar una àrea d’unes 2 ha al voltant del mas de Can Puig. Els treballs van fer aparèixer, a més de les feixes, un abeurador, o safareig, i un sistema de possibles rescloses per emmagatzemar i dirigir l’aigua, possiblement cap a algun hort. D’altra banda, aquell mateix any l’escola taller de les Gavarres també va desbrossar els voltants del prat de Fitor, cosa que va permetre descobrir un interessant sistema de canalització que evitava que el prat s’aixaragallés.

L’Obra Social també va condicionar el 2008 l’antic camí que rodejava els camps propers a Can Puig de Fitor i que passa just pel costat de la zona desbrossada l’any anterior. Així, el nou espai obert creat quedava lliure de trànsit motoritzat i se n’afavoria l’evolució natural, lliure de pertorbacions antròpiques. Més endavant, el propietari de la finca adjacent als camps desbrossats va fer una neteja de 6 ha d’antics camps i prats, de manera que es creava una zona oberta i en mosaic encara més extensa. El repte, com en el cas de la sureda ja citat, és conservar la feina feta i, per això, s’està pensant a fer pasturar el bestiar per aquests terrenys.

35

D’altra banda, el 2008 les pluges van fer créixer tant l’herba dels camps restaurats, que van deixar de ser un hàbitat adequat per al conill i altra fauna d’espais oberts. A causa d’això, a fi de controlar l’excés de vegetació, a finals del 2008 es va arribar a un acord amb un pastor de la comarca veïna del Priorat perquè portés a pasturar un ramat pels camps. En pocs anys, doncs, s’ha aconseguit augmentar la biodiversitat de la zona i, alhora, el bestiar ha tornat a pasturar al Bosc de Vilalta.

4.4.6. Prats a les portes de Mont-rebei

L’espai natural del Congost de Mont-rebei (Pallars Jussà), adquirit per l’Obra Social de Caixa Catalunya el 1999, té la singularitat de ser l’únic gran congost de Catalunya que es manté més o menys verge sense que el travessi cap carretera, ferrocarril o línia elèctrica. Ara bé, des del punt de vista de la varietat paisatgística, la zona de Mont-rebei és molt més pobra que els mosaics amb conreus que hi ha a la rodalia. Aquesta circumstància fa que Mont-rebei sigui força vulnerable als incendis forestals i, per això, des de l’any 2000 s’hi duen a terme accions a fi de mantenir obertes i netes de vegetació arbustiva determinades zones. Així, del 2000 al 2004 es va cedir l’ús de part les pastures de la finca a un pastor. El 2005, però, va deixar de pasturar i el 2007 va ser substituït per un altre pastor, que fa la mateixa tasca que l’anterior i informa de qualsevol altra activitat que detecti a la finca.

La pastura és un mecanisme interessant per controlar la proliferació desmesurada de vegetació arbustiva, que, a més de representar un element de risc d’incendi, empobreix la diversitat d’espècies. Per potenciar les pastures encara més, el 2008 l’Obra Social va traslladar dos rucs des de la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell) fins a Mont-rebei. Abans, però, es va habilitar a la zona de la Masieta –lloc d’entrada al Congost– una superfície tancada d’unes 2 ha, amb prats i bosc, per ubicar-hi els animals. Després d’un curt període d’aclimatació, els rucs han demostrat ser molt eficaços a l’hora de mantenir netes les pastures del voltant de la Masieta, i han servit, a més, per adobar les parcel·les i fer créixer força el nombre d’espècies de la zona, sobretot d’insectes.

Finalment, per tal d’augmentar la biodiversitat de l’espai s’han empeltat algunes pereres bordes, filles d’antics fruiters, i s’han recuperat feixes per tal de sembrar-les amb cereals i recuperar varietats en desús. Així mateix, s’està treballant per sembrar amb alfals o alguna altra lleguminosa el fons del vas del pantà de Mont-rebei i, així, afavorir la presencia d’herbívors salvatges i d’ocells d’ambients oberts.

4.4.7. Les pastures dels Cingles de Tavertet

L’espai dels Cingles de l’Avenç de Tavertet (Osona) es troba en un entorn on es combinen harmònicament un mosaic agroforestal, amb rouredes, fagedes, alzinars, conreus i pastures, i unes cingleres espectaculars on viuen grans aus rapinyaires i que atresoren una biodiversitat singular. El 2007 l’Obra Social de Caixa

1 2

1. Treballs de sega a Coll de can Maçana - Montserrat2. Camps roturats a Coll de can Maçana - Montserrat3. Creació de prats a Can Puig de Fitor4. Desbrossat dels voltants del prat de Fitor5. Llaurada i sembra a Puigventòs6. Acció de sembra a Puigventòs7. Restitució d’ambients al Bosc de Vilalta8. Rucs a Mont Rebei9. Bestiar pasturant als Cingles de l’Avenc de Tavertet10. Prats i pastures als Cingles de l’Avenc de Tavertet

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

3 4

5 6

7 8

9 10

36

poblacions de papallones que es du a terme a Mig de Dos Rius des de fa anys ha permès comprovar que dallar tot el prat de cop i a finals de primavera és la millor mesura per afavorir el desenvolupament i la diversificació de la fauna típica d’aquests prats.

Una altra mesura que ha beneficiat els prats del dall ha estat l’eradicació de la planta invasora seneci del Cap (Senecio inaequidens), que impedeix el desenvolupament de les comunitats herbàcies autòctones. El treball efectuat pels voluntaris de l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà ha estat una de les claus de l’èxit.

4.4.9. Retornant espais oberts als cingles de Bertí

L’espai natural dels cingles de Bertí es troba a la comarca del Vallès Oriental i forma part del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya des del 2002 i de la Xarxa Natura 2000 des del 2006. En els darrers anys, però, els paisatges i els hàbitats de la zona s’havien anat homogeneïtzant, de manera que la vegetació consistia bàsicament en màquia molt densa i alzinar de rebrot, recuperat a partir d’un incendi del 1994. Consegüentment, les àrees obertes havien desaparegut gairebé del tot, fet que afectava negativament espècies de gran valor ecològic com l’àguila cuabarrada, el conill, la llebre, la perdiu i altres grans predadors com el duc.

Per corregir aquesta tendència, l’any 2007 l’Obra Social de Caixa Catalunya va signar un acord amb la Diputació de Barcelona per promoure una iniciativa de l’equip de Biologia de la Conservació de la Universitat de Barcelona, encaminada a desenvolupar accions de millora dels hàbitats i dels usos de la finca de l’Unyó de Bertí. En aquest projecte també s’hi van afegir els propietaris de la finca i la Societat de Caçadors de Sant Quirze Safaja, cosa que representa un exemple immillorable d’iniciativa consensuada entre els diferents actors implicats en la gestió de l’hàbitat.

Així doncs, s’han restaurat antigues feixes de conreu i sembrat cereals i trepadella per alimentar la fauna, s’han obert zones adevesades en parts planes de la finca perquè puguin ser pasturades per un ramat local i s’han creat franges de pastures en zones amb pendent per no incrementar els processos erosius. Així mateix, s’han recuperat antigues basses i se n’han creat de noves amb l’objectiu d’acumular aigua de pluja i que funcionin com a abeuradors per a la fauna. Alhora, es regula l’activitat ramadera de la finca a fi de mantenir els espais oberts creats i controlar el creixement excessiu de la vegetació. D’altra banda, la Societat de Caçadors prohibeix la caça menor a la finca per tal que revifin les espècies amb potencial cinegètic com el conill. En total, s’han generat 23 ha d’espais oberts, que han ajudat a diversificar els hàbitats i han afavorit tant les poblacions de les espècies presa com les de les aus rapinyaires.

Catalunya va adquirir aquest espai conjuntament amb la família Abey-Parris, amb la qual es va signar un acord que cercava reconvertir l’activitat ramadera de la finca, intensiva i d’un alt impacte ambiental, en un model d’explotació respectuosa amb l’entorn.

En el moment de l’adquisició, dins la finca hi havia una granja amb més de mil porcs i una activitat de ramaderia bovina extensiva però amb una elevada densitat de bestiar. Amb el nou rumb que es vol donar a l’espai, doncs, el que es pretén de manera prioritària és dimensionar l’explotació a les possibilitats productives dels hàbitats de la finca i establir un sistema de maneig extensiu de cicle tancat, és a dir, autosuficient pel que fa a l’alimentació, ja que s’ha de basar en l’aprofitament exclusiu dels prats i les pastures del sotabosc. Així mateix, s’evitarà l’accés del bestiar als hàbitats més sensibles de la finca. Això és especialment important a la zona dels cingles, on hi ha una capa de sòl molt fina que no permet el creixement d’arbres però que presenta una vegetació molt interessant: destaquen, per exemple, els prats secs de Xerobromion, un tipus especial de prats xeròfils, extramediterranis i d’ambients més o menys continentals, i una petita teixeda amb cinc o sis peus de teix (Taxus baccata), una espècie força rara a la regió.

D’altra banda, per impedir la degradació dels cursos fluvials i el rebliment de les basses, efectes causats pel trepig del bestiar, es construirà una tanca perimetral a l’explotació i s’instal·laran diversos abeuradors. Finalment, també es durà a terme una gestió sostenible de les masses boscoses que minimitzi el risc d’incendis. Per a aquest fi, s’està revisant el pla tècnic de gestió i millora forestal vigent fins ara.

Amb aquest projecte, per tant, l’Obra Social no només fa compatible la custòdia del territori amb els usos tradicionals, sinó que a més els promou mantenint-ne la rendibilitat i assegurant la conservació de zones amb un fràgil equilibri ecològic. 4.4.8. Prats de dall a Mig de Dos Rius

Una de les principals extensions de prats de dall de la plana empordanesa es troba a la finca de Mig de Dos Rius, propietat de l’Obra Social de Caixa Catalunya des de l’any 1999 i situada dins del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, prop de la desembocadura del riu Fluvià.

Els prats de dall són uns herbassars naturals molt rics en gramínies, lleguminoses, orquídies i també en fauna invertebrada, sobretot papallones. S’anomenen prats de dall perquè el que s’hi fa és dallar en comptes de llaurar, cosa que no fa malbé les plantes i no altera la composició de la vegetació. L’Obra Social, doncs, sempre ha tingut cura de preservar la integritat d’aquests prats, motiu pel qual encarrega dallar-los cada any a fi mantenir l’hàbitat obert i evitar que hi proliferi una vegetació més alta, i potenciar el rebrot i la floració de les herbes per tal d’afavorir la disponibilitat de recursos per als invertebrats. En aquest context, el seguiment de les

37

4.4.10. Mantenint espais oberts al Montmell

Entre les muntanyes del Montmell i el Montagut, en una zona de gran riquesa natural, cultural i paisatgística de les comarques del Baix Penedès i l’Alt Camp, l’Obra Social de Caixa Catalunya hi té signats des del 2004 dos acords de custòdia amb dues finques privades: Mas Manlleva i les Torres de Selma. Els propietaris d’aquestes finques sempre han tingut interès a conservar-ne l’entorn i, amb el suport de l’Obra Social, veuen refermada la seva aposta per integrar en el paisatge les seves activitats productives, per desenvolupar mètodes de conreu respectuosos amb la natura i per conservar l’arquitectura rural. Tot això fa que, en un entorn cada cop més transformat, aquestes dues finques, que sumen 113 ha, siguin una mostra excel·lent de paisatge agroforestal en mosaic de muntanya mediterrània, per la qual cosa han estat incloses a la Xarxa Natura 2000 i al Pla d’Espais d’Interès Natural.

Amb l’objectiu de mantenir els espais oberts de les finques i potenciar el dit mosaic agroforestal, l’any 2006 l’Obra Social va finançar diversos treballs: es van desbrossar uns bancals de la Manlleva de 0,5 ha situats en un punt estratègic, ja que permetien establir una franja de separació entre dues masses forestals importants i donar continuïtat a altres conreus de finques veïnes; es va iniciar també el desbrossament d’una zona plena d’arbustos, i es van llaurar i sembrar unes 10 ha de camps amb cereals i farratges diversos procedents d’agricultura ecològica. I el 2008 l’Obra Social va cedir una somera als propietaris de La Manlleva perquè ajudés a mantenir els prats i reduís el sotabosc.

D’altra banda, a fi de millorar els hàbitats existents i recrear ambients escassos a l’espai, el 2008 es van adequar dues basses (una per finca) com a punts d’aigua permanent. Amb aquesta actuació, no tan sols hi surten beneficiats directament els amfibis i els invertebrats aquàtics, sinó també diverses espècies de ratpenats, que troben l’aliment en ambients humits, i espècies presa com el conill, la perdiu, el tudó o la tórtora.

4.5. Les espècies invasores, un altre flagell per a la biodiversitat

Paradoxalment, algunes espècies biològiques són les responsables de la segona causa més important de pèrdua de biodiversitat. Es tracta de les anomenades espècies invasores, aquells organismes introduïts per l’home (voluntàriament o no) en un territori del qual no són originaris i en el qual es naturalitzen i adquireixen un caràcter invasor. Quan això passa, es propaguen sense control, aconsegueixen canviar la composició i els processos dels ecosistemes, i posen en perill la diversitat biològica nativa. Eradicar-los és una tasca molt complexa i, per això, l’Obra Social de Caixa Catalunya constantment manté oberts diferents fronts de lluita. Dos dels escenaris principals d’aquesta lluita han estat Mig de Dos Rius (Alt Empordà) i Sot del Fuster (Segrià), on s’ha treballat de manera contundent per eliminar,

1

1. Orquídia a Mig de Dos Rius2. Prats de dall a Mig de Dos Rius3. Gestió d’hàbitats als Cingles del Bertí4. Actuacions al Montmell 5. Finca La Manlleva del Montmell6. Sot del fuster. Eliminació de plantes exòtiques (Ailants)

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

2

3

6

4 5

38

Espanya i la manera com combatre-les. L’any següent l’Obra Social va tornar a subvencionar el GEIB perquè publiqués un pòster que resumís, en un format atractiu i entenedor, els continguts principals del llibre.

4.6. Regulació de la caça: establiment de refugis de fauna salvatge i altres accions

Tots els espais de l’Obra Social de Caixa Catalunya són propietats socials, és a dir, terrenys privats gestionats amb criteris d’interès general, de manera que se’n limiten els usos a fi de conservar-ne els atractius i mantenir-los allunyats del mercat immobiliari. Si bé aquesta designació ja implica un alt grau de protecció del territori i dels organismes que hi viuen, sovint cal reforçar-la.

En el cas concret dels espais en què l’activitat cinegètica era freqüent, perquè es tractava de zones comunes de caça, i podia perjudicar determinades espècies o poblacions de fauna salvatge amenaçades, o, fins i tot, els visitants mateixos d’aquests espais, l’Obra Social ha fet que la Generalitat de Catalunya els declari refugis de fauna salvatge (RFS). Aquesta figura legal prohibeix qualsevol tipus d’activitat cinegètica, la captura d’animals o la introducció d’espècies al·lòctones dins els límits dels RFS. Tanmateix, si existeixen raons científiques que aconsellin la captura o la reducció de la població de determinades espècies, la Direcció General del Medi Natural pot autoritzar excepcionalment caceres específiques. Amb aquests condicionants, doncs, l’Obra Social assegura una gestió molt més favorable a l’ús públic i a la conservació, alhora que prevé conflictes amb els caçadors i els pagesos dels voltants.

Actualment nou de les vint-i-quatre finques de l’Obra Social han estat declarades RFS i són les següents: les reserves de Sot del Fuster (Segrià), de l’Alt Segre (Cerdanya), de Mig de Dos Rius(Alt Empordà), del Ter Vell (Baix Empordà), el Congost de Fraguerau (Priorat), el Bosc de Vilalta (Alt Camp), el Port d’Arnes (Terra Alta), el Congost de Mont-rebei (Pallars Jussà) i Puigventós (Baix Llobregat i Vallès Occidental). El Port d’Arnes i Puigventós, però, són RFS de manera parcial, ja que els límits de l’àrea protegida, que és la de més valor, s’han pactat amb les societats de caçadors de la zona.

I és que els habitants i els col·lectius dels voltants dels espais de l’Obra Social poden considerar innecessària la protecció d’aquests territoris i sentir-se perjudicats per la gestió que s’hi realitza. A causa del caràcter social d’aquests espais, l’Obra Social sempre en vol donar a conèixer i consensuar la gestió a fi de generar un ambient de cooperació positiu i satisfactori per a totes les parts. En aquest context, a Puigventós i al Port d’Arnes s’han establert, respectivament, convenis de col·laboració amb la Societat de Caçadors d’Olesa de Montserrat i la Societat de Caçadors d’Arnes per tal de compatibilitzar la creació dels RFS amb la seva activitat. Així, des del 2004 l’Obra Social pacta anualment amb la Societat de Caçadors d’Olesa que li cedeix els drets de caça d’una part de la finca de Puigventós (fora de l’àmbit de l’RFS), alhora

respectivament, el seneci del Cap (Senecio inaequidens) i l’ailant (Ailanthus altissima).

El seneci del Cap és una planta herbàcia d’Àfrica del Sud que va arribar a Europa a finals del segle XIX. A més del efectes esmentats, pot ocasionar pèrdues de pastures i bestiar, i donar lloc a contaminacions alimentàries a causa dels components tòxics que conté.

Ara per ara, les campanyes d’eradicació manual són les més eficients i així és com s’ha actuat any rere any a Mig de Dos Rius des del 2002. Gràcies a l’esforç constant de vigilància, detecció i eliminació que l’Obra Social ha realitzat respecte a aquesta planta, es pot dir que gairebé ha desaparegut completament de l’espai. Cal remarcar que en aquesta tasca hi han participat molt activament els voluntaris de l’Associació dels Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (APNAE), que han estat una de les claus de l’èxit.

Més complexa ha estat la batalla contra l’ailant, un arbre originari de la Xina i Taiwan que pot assolir els 20 m d’alçada. És un competidor molt agressiu per a la vegetació autòctona i produeix toxines que poden prevenir l’establiment d’altres espècies.

El 2003 es va se’n va iniciar el procés d’eradicació, que es va dur a terme cada any de manera progressiva i permanent fins al 2007. Durant els dos primers anys només es van tallar els peus, però, en vista del gran potencial de rebrot, a partir del 2005 també es van utilitzar herbicides de baixa toxicitat (Glifosfat), respectant sempre les plantes que no s’havien d’eliminar. Fruit d’això, a finals del 2007 ja s’havien eliminat el 95 % dels ailants i en molts dels indrets antigament ocupats per aquesta planta hi tornaven a sorgir de nou les espècies típiques de bosc de ribera. Un cop controlat l’ailant, el proper repte a Sot del Fuster és aturar la canya (Arundo donax), que és, segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa, una de les cent pitjors espècies invasores del planeta.

Així mateix, a la Desembocadura del Riu Gaià, l’Illa del Ter, les Salines de la Tancada i les Reserves de Sebes –els dos primers, espais gestionats en conveni amb altres entitats–, l’Obra Social hi ha promogut l’eliminació d’altres espècies invasores mitjançant la feina desinteressada de gent voluntària. Al Riu Gaià i a les Salines de la Tancada, per exemple, el 2007 i el 2008 es va treballar per reduir la presència del bàlsam (Carpobrotus sp.), una de les invasores més perjudicials dels litorals espanyols.

D’altra banda, a fi de minimitzar al màxim l’impacte d’aquests organismes, és del tot necessària una labor de prevenció, que implica, entre altres coses, difondre’n el coneixement entre la societat. Per això, l’any 2006 l’Obra Social va finançar l’edició del llibre TOP 20: las 20 especies exóticas invasoras más dañinas presentesen Espanya, del Grupo Especialista en Invasiones Biológicas (GEIB). Es tracta d’un petit manual que descriu les vint espècies animals i vegetals més perjudicials a

39

que els caçadors es comprometen a vetllar pel respecte i la conservació del patrimoni natural de la propietat. Fruit d’aquest acord, l’Obra Social també es compromet a potenciar la presència d’espècies cinegètiques escasses com el conill i la perdiu, proporcionant-los aliment mitjançant la rompuda, la llaurada i la sembra de feixes; això no només satisfà els caçadors, sinó que és igualment beneficiós per als nombrosos depredadors que inclouen aquests dos animals en la seva dieta. En algunes ocasions, a més, l’Obra Social ha donat permís a la Societat perquè dugui a terme batudes de porc senglar a fi de regular-ne les poblacions, ja que acostumen a danyar conreus i poden afectar negativament altres espècies interessants.

D’altra banda, atès que la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell) es troba dins de la Reserva Nacional de Caça del Cadí, l’Obra Social també manté una relació estreta de més de deu anys amb la Societat de Caçadors d’Alinyà. El pacte més important que s’ha assolit ha estat el compromís per part dels caçadors de reduir a la mínima expressió la caça menor per tal que es recuperin, sobretot, les poblacions de conill i perdiu. En contrapartida, l’Obra Social els cedeix més permisos de caça major, en especial d’ungulats com l’isard; aquesta mesura, a més, és convenient i necessària a fi de controlar-ne els excedents poblacionals, evitar danys a les collites i prevenir la competència i la propagació de malalties infeccioses entre aquests animals. Amb relació a això últim, cal destacar la important mortalitat d’isards que es va donar el 2004, que va fer que s’anul·lessin totes les concessions de permisos de caça per a aquell any.

Finalment, des del 2004 l’Obra Social participa, juntament amb el Parc Natural del Montsant, la Federació de Caça de Tarragona, diverses societats de caça, el Departament de Medi Ambient i Habitatge i l’Institut Català per a la Conservació dels Rapinyaires, en el projecte de repoblació de conills a la zona d’influència del Parc Natural del Montsant, en el qual s’inclou la finca del Congost de Fraguerau. Prenent com a base la gestió que es realitza a Alinyà per recuperar el conill, l’Obra Social presta assessorament tècnic i suport econòmic als caçadors. El punt principal del projecte són les sembres de cereals en diversos indrets limítrofs a la finca, que les efectuen els caçadors gràcies al finançament de l’Obra Social; com en els casos anteriors, l’objectiu és afavorir la presència del conill i la perdiu, que després de tants anys realitzant-se sembres donen símptomes evidents de recuperació. En paral·lel, l’Obra Social també ha assessorat els caçadors sobre com dur a terme una reintroducció del conill a la zona amb garanties d’èxit.

Per tot això, és important establir bones relacions amb els caçadors. Aquest col·lectiu, a més de col·laborar activament a tirar endavant els plans de millora de les espècies cinegètiques, que són tan necessàries per a l’equilibri dels ecosistemes, pot ajudar, per exemple, a controlar la caça furtiva d’espècies protegides.

1

1. Cartell refugi de fauna salvatge2. Mapa dels espais propietat de l’Obra Social declarats refugi de Fauna Salvatge

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

2

40

actuacions de recuperació del corredor amb treballs de manteniment de tallafocs perimetrals, sega i desbrossament, repoblacions forestals i manteniment de la gestió i l’explotació ramadera tradicional d’ovelles.

En un altre àmbit ben diferent, l’any 2000 l’Obra Social va editar el manual Com funcionen les vies verdes?, traduït i adaptat al català a partir de l’original nord-americà How green-ways work? A handbook on Ecology. Es tracta d’una eina pràctica que pretén afavorir la creació d’àrees de connexió entre espais protegits i apropar a la societat civil aquests conceptes teòrics.

4.7. Accions de millora de la connectivitat ecològica

Una de les causes principals de pèrdua de biodiversitat és, en l’actualitat, la fragmentació dels hàbitats naturals provocada pels constants requeriments de sòl per a infraestructures. Això ha motivat la incorporació del concepte de connectivitat ecològica en les noves estratègies de planificació territorial per tal d’afavorir la creació d’elements del paisatge continus i lineals que possibilitin els desplaçaments de determinades espècies entre els espais naturals.

En aquest sentit, quan l’Obra Social de Caixa Catalunya adquireix un terreny o estableix acords de custòdia, sempre considera els valors naturals de l’espai en qüestió i el seu potencial per trencar l’aïllament en què es puguin trobar altres indrets destacables, estiguin protegits o no per les administracions.

Però el projecte més ambiciós sobre connectivitat ecològica de l’Obra Social es va iniciar el 2003 quan, en el marc del Congrés Mundial de Parcs celebrat a Durban (Sud-àfrica) i organitzat per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), es va gestar la idea de crear un corredor biològic entre les muntanyes del Cantàbric, el Massís Central francès i els Alps Marítims occidentals: en total, més de 1.300 km de longitud i una extensió superior a 212.000 km2. L’any 2005 l’Obra Social va presentar formalment la proposta del corredor, que va rebre el suport del Consell d’Europa i la UICN. Abans que res, però, calia provar la viabilitat global del projecte intentant unir poblacions d’espècies aïllades dins els mateixos massissos. Així, el 2006 l’Obra Social i la Fundación Oso Pardo van iniciar un estudi que va donar llum verda a la possibilitat d’unir les dues poblacions d’óssos cantàbrics existents. Un cop fet l’estudi, que va demostrar que es poden tornar a connectar aquests dos nuclis d’óssos, es va posar en marxa la iniciativa, amb el finançament de la Unió Europea (projecte Life+) i el suport del Govern d’Astúries i la Junta de Castilla-León. Les dues poblacions d’óssos (100 individus a la població occidental i 30 a la oriental) es troben gairebé incomunicades des del punt de vista genètic i, en aquest sentit, s’ha treballat per solucionar la baixa viabilitat genètica existent, fomentant el corredor interpoblacional, de 50 km d’amplada, i el corredor de Leitariegos i el seu entorn, on hi ha un terç de les femelles reproductores de la població occidental. Actualment aquests dos corredors estan amenaçats per diferents infraestructures –l’autopista Lleó-Astúries, una línea de tren convencional i un projecte de tren d’alta velocitat, un embassament i una estació d’esquí–, però les administracions competents ja estan fent les noves planificacions tenint en compte els corredors definits.

Dins el mateix projecte del gran corredor de muntanya Cantàbric-Pirineus-Alps, el 2008 l’Obra Social va finançar el projecte «Conservación en la Montaña Pasiega y Oriental», que du a terme la Fundación Naturaleza y Hombre i que busca, mitjançant la creació d’acords de custodia del territori, recuperar el corredor biològic de les àrees centrals de muntanya mitjana de Cantàbria. Així, a la xarxa de finques de la Fundación s’han realitzat

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

41

1. Pòster i detalls del projecte del gran corredor de muntanyes Cantàbric-Pirineus-Alps

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

1

42

Campanyes d’educació i sensibilització

5

43

Finalment, el mètode que potser resulta més eficaç a llarg termini per protegir la biodiversitat és el de comunicar a la societat què és i la importància de conservar-la. Malgrat que es tracta d’una estratègia molt més subtil que les descrites en els capítols anteriors, en cap cas s’ha de menystenir, ja que, com es pot apreciar, gaudir i tenir cura de la natura si no és coneixent-la? Per aquesta raó, l’Obra Social de Caixa Catalunya sempre ha considerat l’educació ambiental una pedra angular de la seva activitat.

44

animals i, a llarg termini, ha de servir per valorar, a través d’acords amb l’Administració, la viabilitat de projectes de reintroducció d’algunes de les espècies que acull.

D’altra banda, els nombrosos congressos, seminaris i jornades que se celebren al llarg de l’any al Centre de Natura, així com els diversos materials didàctics i divulgatius que s’hi publiquen des del 2004 per als escolars i el públic en general, sovint també versen sobre la biodiversitat i complementen totes les activitats que s’hi duen a terme.

5.2. Col·lecció de pòsters «Biodiversitat dels Països Catalans»

A vegades les idees senzilles adquireixen un gran ressò. Aquest és el cas de la col·lecció de pòsters «Biodiversitat dels Països Catalans», l’objectiu de la qual és donar a conèixer la biodiversitat catalana perquè sigui estimada i respectada. Els trenta sis pòsters que integren la col·lecció il·lustren, de manera molt visual i atractiva, els grups més significatius de flora i fauna, tant salvatge com domèstica, dels Països Catalans.

Des del 2003 l’Obra Social de Caixa Catalunya i Presència, la revista del cap de setmana de diaris com El 9 Nou, El Punt, l’Avui o el Diari d’Andorra, treballen conjuntament per publicar de mica en mica tots aquests pòsters fins a completar la col·lecció. Per aconseguir-ne la màxima difusió s’han editat uns 150.000 exemplars de cadascun dels pòsters publicats fins ara, que s’han distribuït per totes les escoles de primària, secundària, batxillerat i cicles formatius de Catalunya, entitats mediambientals i també a través de la xarxa d’oficines de Caixa Catalunya i la mateixa revista Presència durant els caps de setmana. Altrament, també poden consultar-se i descarregar-se des del lloc web de l’Obra Social.

5.3. «Els altres veïns», aquells desconeguts urbans

«Els altres veïns» és una campanya educativa ideada per l’Obra Social que promou el coneixement de la flora i la fauna dels ecosistemes urbans, així com del seus valors culturals, històrics i estètics. El que es pretén és demostrar que la ciutat no és un lloc inhòspit per a formes de vida diferents de la humana i, alhora, fomentar la idea que es tracta d’un bé comú que s’ha de respectar i protegir per poder gaudir-lo plenament. La campanya es basa en un material pedagògic destinat al professorat de primer i segon cicle d’ESO que serveix per facilitar-los la tasca de donar a conèixer als alumnes la biodiversitat urbana. Els continguts del material han estat elaborats en col·laboració amb experts en diversos àmbits i revisats pels tècnics del Departament d’Educació de la Generalitat.

El 2007 l’Obra Social va editar cinc-cents exemplars del material a fi d’avaluar-lo i esmenar-lo abans de posar-lo a disposició de tots els centres d’educació secundària de Catalunya. L’any següent, a partir de les valoracions dels centres educatius que van testar el recurs, se’n va

5.1. Centre de Natura Caixa Catalunya de Les Planes de Son

L’eina principal de l’Obra Social per desenvolupar aquesta labor de conscienciació ambiental és el Centre Natura Caixa Catalunya, unes instal·lacions integrades en el paisatge i respectuoses amb l’entorn situades a més de 1.500 m d’altitud en una bella contrada del Pallars Sobirà: Les Planes de Son. Inaugurat el 2002 i format per un edifici bioclimàtic, un observatori astronòmic i un centre de fauna, el Centre de Natura té l’objectiu fonamental de posar en pràctica sense restriccions la seducció ambiental, o el que és el mateix: fer que la natura captivi els sentits de les persones perquè la protegeixin activament.

Les activitats educatives del Centre Natura, que es duen a terme durant tot l’any, són variades i completes, en consonància amb l’àmplia varietat de paisatges, formes, colors, flora i fauna que mostra l’entorn d’alta muntanya de Les Planes de Son.

El programa d’estades al Centre, que poden tenir una durada de mig dia a set dies, s’adrecen a diferents menes de visitants de totes les edats: escolars, públic en general i col·lectius específics. Un equip d’educadors experts coneixedors dels Pirineus i d’especialistes en diferents àrees guien les diferents modalitats d’estades, les quals s’adapten en tot moment al tipus de visitant, a les condicions meteorològiques i a l’estació de l’any.

Aquesta oferta d’activitats proporciona experiències enriquidores als visitants, ja que els apropa l’essència i la grandiositat del patrimoni natural i cultural de les valls d’Àneu. Concretament, a fi d’introduir-los en l’extraordinària biodiversitat de la zona, s’organitzen recorreguts naturalistes per la vall de Son, passejades nocturnes per conèixer els sons dels animals, diferents tipus de tallers (estudi dels rastres animals, construcció de menjadores i caixes niu per als ocells, etc.), excursions a espais naturals protegits i ecosistemes fràgils dels voltants, i visites al centre de fauna.

El centre de fauna, situat en un bosc del mateix recinte de Les Planes de Son, és un lloc que permet acostar-se a diverses espècies de fauna salvatge dels Pirineus: cabirols, guineus, isards, genetes, linxs europeus, galls fers, teixons, fagines, etc. Els animals que hi viuen han patit problemes durant el naixement o els primers instants de la vida, ja sigui perquè els progenitors els han abandonat o s’han mort. És llavors quan se’ls salva d’una mort quasi segura i se’ls cria amb unes condicions semblants a les del seu hàbitat original, però amb un procés d’impressió humana que els fa estar totalment acostumats a la presència de persones. Les visites al centre de fauna, conduïdes per educadors experts en fauna salvatge, són, doncs, un instrument molt eficaç per transmetre ben directament la importància de protegir les espècies i preservar-ne els hàbitats.

El centre de fauna és, així mateix, escenari d’investigacions científiques per aprofundir en el coneixement d’aquests

45

enllestir la versió definitiva, presentada públicament a La Pedrera de Caixa Catalunya el 23 d’octubre del 2008. Actualment, els centres educatius poden sol·licitar rebre el recurs, els cursos formatius pertinents i l’assessorament per utilitzar-lo convenientment a través del lloc web de l’Obra Social.

El material consta de cinc unitats temàtiques, que descriuen l’ecosistema urbà en general i els diferents factors que possibiliten la presència de vida al «món gris» (asfalt, parets de les cases, teulades i terrats), al «món verd» (parcs, jardins, eixides enjardinades i arbrat viari), al «món blau» (rius, basses i estanys de les ciutats i litoral de les poblacions costaneres) i al «món groc» (camps i conreus propers a les poblacions). Aquest nucli didàctic es complementa amb 100 fitxes descriptives de les espècies més representatives de l’ecosistema urbà, 6 làmines d’identificació i localització d’espècies, un manual del professor, 3 propostes per fer tallers diferents, unes indicacions per crear un itinerari de natura adaptable a cada centre educatiu, una col·lecció de cromos corresponents a les espècies de les fitxes i 6 murals que representen de manera idealitzada els ambients de les ciutats i els pobles.

5.4. El Projecte Orenetes: un lligam entre el medi natural i l’urbà

Desenvolupat conjuntament amb l’Institut Català d’Ornitologia, el Projecte Orenetes es una iniciativa d’estudi ornitològic i del medi urbà basada en la participació ciutadana i en el seguiment dels nius d’oreneta cuablanca (Delichon urbica) dels pobles i les ciutats de Catalunya. Les característiques biològiques d’aquest ocell el fan del tot idoni per sensibilitzar la ciutadania de la vàlua del patrimoni natural del seu entorn immediat, que és la finalitat principal del Projecte. Els altres objectius que es plantegen són, d’una banda, esperonar la participació social en l’observació de la natura i la ciència en general, i de l’altra, conèixer els requeriments ecològics de l’espècie i el seu estat poblacional actual a Catalunya. Aquestes dades són útils i necessàries a l’hora de definir les mesures de gestió oportunes per protegir l’espècie.

Tot i que depèn molt dels ambients urbanitzats per criar, l’oreneta cuablanca requereix una bona qualitat atmosfèrica, ja que la contaminació afecta el tipus i la quantitat d’insectes de què s’alimenta en ple vol. L’altra amenaça que l’assetja és la destrucció vandàlica dels nius, que són bastits pacientment durant gairebé una setmana a base de boletes de fang relligades amb brins d’herba.

Des de l’inici del Projecte el 2007, els nombrosos col·laboradors que hi han intervingut (ornitòlegs, associacions de veïns, famílies, escoles, professors, etc.) i les dues campanyes anuals de cens de nius han permès registrar-ne milers per tot Catalunya. El 2009, concretament, es van censar 29.892 nius a 149 municipis catalans. Aquell any, a més, a fi de mitigar els efectes

1. Activitats educatives al Centre Natura2. Linx europeu i educador del Centre Natura 3. Activitats amb la guineu al Centre Natura 4. Visita al centre de fauna 5. Centre Natura Caixa Catalunya6. Activitats a la natura7. Exemple pòster de la Col·lecció Biodiversitat

1

5

7

3 4

2

6

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

46

de la dita destrucció vandàlica, es va obsequiar tots els participants amb nius artificials, fets de terrissa i semblants als naturals, perquè els instal·lessin en qualsevol edifici

5.5. Llibres i publicacions sobre la biodiversitat

Durant tots aquests anys, la biodiversitat ha estat i és un tema recurrent en qualsevol dels dos vessants de la línia de producció editorial de l’Obra Social de Caixa Catalunya: les publicacions pròpies i les publicacions en col·laboració, que són fruit del suport a l’edició de treballs promoguts per altres entitats. Així doncs, són nombrosos els materials divulgatius, tècnics i fins i tot acadèmics que s’han publicat per tractar aquesta qüestió.

Llista de les publicacions més destacades relacionades amb la biodiversitat on l’Obra Social de Caixa Catalunya ha participat:

· El retorn de la llúdriga

· El Verd Urbà, Com i Perquè?

· 1r Congrés Europeu Ciutat Verda

· Arbes i arbilhons dera Val d’Aran

· Arbres i arbredes singulars de St. Antoni de Vilamajor

· Atles de les plantes llenyoses dels boscos de Catalunya

· Atles dels ocells nidificants del Maresme

· Aucells

· Aves amenazadas de España

· Boscos madurs del Pirineu, un patrimoni a conservar

· Bosques Maduros

· Cap a una nova economia dels boscos

· Catàleg Paisatges Vius

· Catàleg Projectes Vius

· Inventari Ecològic Forestal de Catalunya.

· Conservación de la biodiversidad, fauna vertebrada y gestión forestal

· Conte de la cigonya blanca

· Conte del Mussol

· Descobreix els ratpenats

· Descobreix Natura 2000 des del Mar

· El lince ibérico. Una batalla por la supervivencia.

· El Mundo de las Montañas del Mediterráneo

· El tresor del Ter

· Els Altres Veïns

· Els boscos a Catalunya. Aprofitament i futur.

· Els Ocells del Moianès

· Els secans de Lleida

· Els sistemes naturals de la Vall d’Alinyà.

· Espais naturals i paisatge. Quadern de normativa 1.

· Fauna y Paisaje de los Pirineos en la Era Glaciar

· Félix Rodríguez de la Fuente. Su vida, mensaje de futuro.

· Fulletó “El retorn de la cigonya blanca a Catalunya”

· Fulletó les rapinyaires protegeixen els nostres camps

· Gestió Silvícola del Pollancre

· Guia “Custodia del territorio en la práctica”

· Guia de Buenas prácticas para la conservación de las especies cinegéticas autóctonas de la Mancha Alta Conquense

· Guia de flora. Paratge Natural Municipal Parpalló-Borrell.

· Guia de los Elasmobranquios de Europa

· Guia d’orquídies de l’Alta Garrotxa

· Guia per conèixer la Natura de les comarques de Lleida i la Franja

· La Belleza de la Bestia. Oceana.

· L’estany de la mare

· Llibre “Les Sargantanes de Joanetes”

· Los alcornocales: descorchando un mundo de recursos para las sociedades mediterráneas

· Marítim o marí. Quadern de fauna i flora litoral.

· Parque Natural de la Sierra de Andújar. En el ojo del Lince.

· Patrimoni natural i històric de l’estany d’Ivars i Vila-sana

· Pòsters de l’Ós

· Protegits de Fet o de Dret

· Quaderns sobre la normativa de la biodiversitat. Quaderns nº1

· Valoración económica de los humedales

· Restauració i ordenació de les llacunes i els sistemes costaners del baix Ter

· Gestió de la Sureda

· El Pla de regant i la seva biodiversitat

· Catalans de pèl i ploma

· Barcelona. Ocells de Barcelona.

· El oso pardo en los Pirineos

· Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears

47

1. Observació de nius d’oreneta per escolars2. Nius d’oreneta artificials 3. Portada del llibre ”Patrimoni Natural i històric de l’estany d’Ivars i Vila-sana” 4. Portada del Llibre “Atles dels ocells nidificants de Catalunya” 5. Portada del llibre “Els sistemes naturals de la Vall d’Alinyà” 6. Portada del llibre “Arbes i Arbilhons dera Val d’Aran”7. Portada del llibre “Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears”8. Portada del llibre “El oso pardo en los Pirineos” 9. Portada del llibre “Félix Rodriguez de la Fuente. Su vida, mensaje de futuro”10. Portada del llibre “Atles de plantes llenyoses dels boscos de Catalunya”

© Fotos: Obra Social Caixa Catalunya

1

3

8

4 5 6

2

7 8 9 10