Informació pràctica Sala Tallers De l’11 al 22 de juny de 2014 Horaris: De dimecres a dissabte: 20 h Diumenge: 18 h Durada: 1 h 40 min Preu: Tarifa general: 12 euros. Tarifa 50% (Fins a 25 anys, aturats i titulars del Carnet jove, 50% de descompte): 6 euros. Tarifa especial (Dia de l’espectador, abonats del TNC, +65 anys, grups +10 persones, joves 26-30 anys, discapacitats, famílies nombroses i monoparentals): 10 euros. Entrades: www.tnc.cat

Activitats entorn de l’obra

- Col·loqui amb Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes Sala Tallers. 13 de juny de 2014, després de la funció Entrada lliure Més informació a: www.tnc.cat - Curs sobre Pitarra a Els Juliols de la UB Curs d’estiu Més informació a: www.tnc.cat - Mostra de Teatre Amateur Sala Tallers. 28 (a les 12 h i a les 19 h) i 29 (a les 12 h i al es 19 h) de juny de 2014 Entrada lliure Més informació a: www.tnc.cat

© May Zircus Novell jòch dramátich d’expedició theatral, que lo famolenc matrimonio artístich de’n Jordi Oriol y’n Josep Pedrals ha tingut la titánica humorada d’escriure –per encárrech remunerat i en’l catalá qu’antes se parlava– alrededor d’aquest Mestre del Gayre Saber fer riure, dit fundador de lo teatro catalá y considerat aixins pertot lo mòn mundial (fora esclar, de las fronteras d’aquest pays de vetas y fils lo qual no sap pas que lo seu propio genoma porta ‘l virus de lo grand poeta Serafí). Puix si això de revisar ho fem ab Shakespeare, Ibsen y ab los clássichs forasters, que no sòn altra cosa que ficcions y encar de terra estranya; perqué no ho havém de fer ab las produccions de casa y sobre tot ab un mestre com ha sigut i fou aquell bandarra? D’ell sòn los versos: que podrias trobar, / y’m pots ben creure, trabas mils, / puix per més que xich ne siga / no és un regne una botiga / de vendre betas y fils. Ah! Si tots los que’ns governan seguissin eix saludable consell, otro gallo nos cantara que diuhen a ponent; peró ells cada dia ho consideran més botiga y cada dia’ns foten més fil. Per’xo haurian de demanar tots los aymants de les lletres patrias que las Gatadas de’n Pitarra fóssen gravadas en lletras d’or en l’escambell d’aquell monument del plà de las comedias, que avuy per avuy no ha vist altra cosa que las titolas de quatre pixaners y las manyas d’unas quantas pajilleras.

SAFARI Pitarra Jordi Oriol i Josep Pedrals

Equip artístic Direcció Jordi Oriol Escenografia Joan Galí Vestuari Sílvia Delagneau Il·luminació Àlex Aviñoa Música original Carles Pedragosa Disseny de so Roc Mateu Caracterització Toni Santos Assessor de moviment Roberto G. Alonso Ajudant de direcció Marc Permanyer Alumne de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques Roger Torns Amb Nao Albet Marcel Borràs Paula Malia Carles Pedragosa Aina Sánchez/Anna Moliner Lluís Soler Producció Teatre Nacional de Catalunya Amb la col·laboració de: Indi Gest Agraïments: JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya)

PÒRTIC Cada volta que, ab anuncis a só de tabals y de trompetas, se representa entre nosaltres un d’aquets enrevessats dramas de la terra del oli de fetge de bacallà o del caviar en latas, es costúm de donar, abans de la esmentada representació, encar que aixó siga tractar indirectament al públich de burro, un petit o llarg escrit, a mena d’explicació, pera que aquest puga anar directament sense entrebanchs ni dubtes, al fons de l’obra, a la seva més pura essencia artística, pera que puga fruhir sense vacilacions totas sas bellesas anàntsent de pet y com van las moscas a la merda, d’una sola volada, a la part trascendental y filosòfica de l’obra. Puig si això de revisar ho fem ab Shakespeare, Ibsen y ab los clássichs forasters, que no sòn altra cosa que ficcions y encar de terra estranya; perqué no ho havém de fer ab las produccions de casa y sobre tot ab un mestre com ha sigut i fou aquell bandarra? D’ell sòn los versos: que podrias trobar, y’m pots ben creure, / trabas mils, / puix per més que xich ne siga / no és un regne una botiga / de vendre betas y fils. Ah! Si tots los que’ns governan seguissin eix saludable consell, otro gallo nos cantara que diuhen a ponent; peró ells cada dia ho consideran més botiga y cada dia’ns foten més fil. Quan es tracta de clássichs estrangers ens permetèm de retallàrlos, versionàrlos o perversionàrlos, prò‘ls de casa «ai! de qui los tòqui!». Pobra d’aquell que’l tregui de la vitrina, que’l baixi del pedestal i’l despentini. Tant és així que, fins a dia d’avhui, pera llegir las obras de Pitarra (dit lo fundador de lo teatro catalá), calia recórrer a llibreries de vell o’ls arxius museístics, amb pinsas o guants blanchs pera mirar de no acabar de desintegrar sas enpolsegadas páginas. Heus ací la «cultura de l’escultura». Com Prometeu, que fóu castigat per havé iluminat als homes (clavat a sas rocas del Cáucas), imagineu lo fundador de lo teatro catalá convertit en estátua de pedra y oblidat a los confíns de la Rambla (fixat damunt d’uns urinaris, Roca). Pitarra encadenat, petrificat en lo carrer més transitat de la ciutat, encar qu’ignorat pels autóctons. Ab tant d’estranger ‘n calsacurta y màquina de retratà, no us extranyi que siga més conegut a la Xina. En canvi, al investigarlo descobrim lo interès qu’avui té de revisitàrlo. Hi ha mólts motius, que generan molts mots, tius. Tot un safari. La seva primera època es un pou: les gatadas –que n’hi ha un ou–, las bromadas, las joguinas dramàtichas o las obras brutas. Ab aquestas peças un s’empapa de la idea de jòch, de llibertat sense frens, fora de convencions aristotèlicas o lleys academicistas, y transmet l’afany de diversió, lo plaer de la creació, talment com quan un s’allibera d’un malestar intestinal, i es queda igual. Com ell ve deia: Ja era temps del saber viure / y no anar, com tots hem vist, / al teatro per estar trist, / sino per xapás de riure. Sols per’xo j’haurian de demanar a tots los aymants de las lletras patrias, que las Gatadas de’n Pitarra fóssen gravadas en lletras d’or en l’escambell d’aquell monument del plà de las comedias, que avuy per‘vuy no ha vist altra cosa que las titolas de quatre pixaners y las manyas d’unas quantas pajilleras.

Així que no’spereu una d’aquellas histórias de luego y luego y luego... Més aviat será d’aquestas de permetre’s perdre’s; de deixarse portar; de fer ús de la imaginació. D’ara quiet, ara belluga. D’ara’m pixo, ara’m cago. De treura’s los prejudicis y olbidarse del que’s correcte y del qué no. Si éstas línias us fan mal als ulls, disculpeunos, qu’aquí ens regim per l’horto-grafia, que dicta les normas de com escriure ab el cul. Prò, sobre tot, el qu’aquí pretenèm es aconseguí qu’abans d’acabar la funció us posèu éstas paràulas al cap, perqué encar que no us agradi, us acabèu treiént el barret. Los autors

Bona nit. Ja fa uns dies, informàvem del recent descobriment d’un incògnit monument cap al final de la Rambla: Tots els experts asseguren que és de principis del XX i retrata una figura històrica que tenim poc estudiada o, potser, oblidada. Aquesta imatge representa un personatge que duia per nom Soler. En la roda de premsa que han donat aquest matí, els arqueòlegs esmenen el que ja hem dit fins aquí i afirmen i donen fe que és Don Serafí Pitarra, l’autor de La botifarra de la llibertat, també conegut com a fundador del teatre català. Aquest matí en la reunió que volia homenatjar-la, hi ha hagut gran consternació perquè l’estàtua en qüestió s’ha esfumat. Ara mateix, doncs, s’activa l’operació CAPTURCAT que vol recuperar, viva, l’escultura que ha volat. La sorpresa ha estat tan tensa, que el Govern, sempre subtil, ofereix, per recompensa, prop de cent vint-i-tres mil euros a aquell que rescati aquest tros de patrimoni. Jordi Oriol i Josep Pedrals, SAFARI Pitarra

La immortalitat, cruel, esdevé com un rancor que et magnifica en model però et treu tot el vigor. Perpetuar-se així comporta romandre fix i fixat, tancar amb pany i clau la porta, embalsamar-se i ser mòmia per tota l’eternitat. Per què perdurar incorrupte si no ets ni un sòlid confort? Mentre hi ha vida, hi ha dubte; massa certesa és la mort. ¿Pot ser límit i censura, una mola monolítica de locomoció artrítica, on tota escomesa crítica hi rebota o s’hi fractura? La por pètria, por lítica, és cultura d’escultura! Jo somnio en pedres vives, que s’esberlen amb el fred, cariàtides atractives que posen el membre dret. I no pas la greu custòdia d’éssers armats soldadescos... M’entusiasma la paròdia perquè ens retrata grotescos però amb la misericòrdia dels parentescos simiescos. Parodiar, sí, parodiar... Parodiar per estimar. Jordi Oriol i Josep Pedrals, SAFARI Pitarra

EPICENTRE

PITARRA

Epicentre Pitarra L’extraordinari impuls de Serafí Pitarra com a dramaturg i empresari teatral va contribuir decisivament a consolidar una tradició dramàtica en català que tingués vigor suficient per perviure cent cinquanta anys després. El 1864, l’èxit popular de l’estrena de la seva obra L’Esquella de la Torratxa marca un punt d’inflexió dins del teatre en català, que ràpidament sedueix un ampli teixit social i en qüestió de mesos multiplica la seva presència als escenaris, la qual cosa acabarà generant un substancial canvi de valors en el panorama escènic català, abans majoritàriament en castellà. Fins al 1866, el dramaturg signa gairebé totes les seves obres amb un oxímoron que el farà famós, el pseudònim antitètic «Serafí Pitarra» que l’acompanyarà al llarg de tota la vida. El moment en què l’autor desvela la seva identitat –passant a ser reconegut també com a Frederic Soler– coincideix amb el drama Les joies de la Roser, una obra que suposarà un gir estilístic important que el durà a aproximar-se a estètiques cada cop més dependents dels postulats melodramàtics que havia parodiat els primers anys de la seva carrera, i que responen a les reclamacions d’un públic de teatre en català cada cop més transversal.

Rellegim Pitarra Serafí Pitarra és un dels nostres clàssics més importants, no només per tot allò que li deu el panorama cultural en llengua catalana, sinó sobretot per la sorprenent vigència que mostren els seus textos —i molt especialment els Singlots poètics— des d’una perspectiva contemporània. Sabem que Frederic Soler (Barcelona, 1839-1895) no va pujar a saludar dalt d’un escenari fins després de l’estrena de Les joies de la Roser, la qual va tenir lloc el dijous 6 d’abril de 1866. Aquest drama havia estat molt ben acollit tant pel públic com per la crítica, i la premsa va comminar el dramaturg fervorosament a signar les noves obres amb la identitat real que amagava darrere el pseudònim. En poc menys de tres anys, aquesta estranya conjunció de l’angèlic serafí i la terrenal pitarra havia esdevingut extraordinàriament popular entre la ciutadania barcelonina. Inicialment, el drama de Les joies encara duia la mateixa signatura que els singlots anteriors, i a partir d’aquesta obra, l’autor signaria indistintament amb el seu nom real o amb el pseudònim. Potser val la pena recordar que —tal com afirma Carme Morell a l’estudi més recent de què disposem ara per ara sobre el dramaturg, un treball publicat ara ja fa gairebé vint anys— al llarg de la seva vida Frederic Soler va utilitzar altres pseudònims. Un dels més destacables va ser el de «Miguel Fernández de Soto», amb el qual estrenaria el drama romàntic en castellà Una gloria catalana, o Juan Fivaller, el dijous 11 d’abril de 1864, a la mateixa funció en què s’estrenaria professionalment a Barcelona L’esquella de la torratxa. L’altre, encara més destacable, va ser el pseudònim d’«Enric Carreres», amb el qual simularia signar conjuntament alguns dels seus singlots més importants, com Liceistes i cruzados o Els herois i les grandeses. El pseudònim de «Pitarra», però, va tenir un èxit tan impressionant que acompanyaria Soler al llarg de tota la seva vida creativa, malgrat que des d’una perspectiva contemporània, ara el puguem utilitzar per referir-nos especialment a l’autor dels Singlots poètics. Per a nosaltres, doncs, Serafí Pitarra és el protagonista destacat de l’eclosió del teatre en català que es va produir a Barcelona en menys de tres anys: des que la societat d’aficionats Melpómene va estrenar al Teatre Odeon L’esquella de la torratxa el dijous 25 de febrer de 1864, fins que el Teatre Català estrenaria encara al Teatre Odeon l’últim singlot poètic, Coses de l’oncle!, el dijous 4 d’octubre de 1866. No hi ha dubte que podem afirmar que Serafí Pitarra és el pare del teatre català modern; juntament —cal dir-ho— amb altres companys de generació, els quals també hauríem de poder conèixer millor algun dia si volem valorar amb més profunditat la riquesa del nostre patrimoni escènic: Conrad Roure, Josep Anselm Clavé, Francesc Camprodon, Eduard Vidal i de Valenciano, Valentí Almirall, Albert Llanas, Josep Maria Arnau, Josep Feliu i Codina, Joaquim Asènsio d’Alcàntara, Marçal Busquets, Damas Calvet, Manuel de Lasarte, Josep Vancells, Pere Antoni Ventalló i Vintró…

La conseqüència directa de l’espectacular increment demogràfic que va patir la ciutat de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX va ser la visible proliferació de les formes de diversió col·lectives, que a l’època tenien els balls i els espectacles teatrals —especialment musicals— com a manifestacions principals. L’augment de la població, sobretot de les classes menestrals i populars, va fer que una part molt destacable del públic potencial de teatre no entengués la llengua que dominava aleshores als escenaris. Hi havia, per tant, un públic nombrós que seguia amb força més atenció aquells sainets breus en la seva llengua materna, que no pas les obres en castellà que aquests de vegades acompanyaven, i que constituïen sempre el plat central de les representacions teatrals. Per això, quan a partir de l’estiu de 1864 es popularitzarien a la cartellera barcelonina els espectacles íntegrament en llengua vernacla —gràcies a l’èxit que havien tingut als teatres dels jardins del Passeig de Gràcia aquestes peces musicades, encapçalades per L’esquella de la torratxa— el teatre en català deixaria de ser testimonial per esdevenir ràpidament un dels articuladors centrals de la nova societat de masses que començava a desenvolupar-se a la ciutat de Barcelona. I això vol dir, per tant, que els Singlots poètics van ser una de les eines principals a l’hora de possibilitar el «renaixement» real del teixit cultural en català, gràcies a la popularització del seu idioma com a llengua de diversió i d’identitat col·lectiva en l’espai públic. Els col·loquialismes i castellanismes en els textos de Pitarra responien a una voluntat d’utilitzar el català que es parlava aleshores, per tal d’apropar-se a la realitat sociolingüística del seu públic i defugir l’ús mitificat de la llengua que proposaven els jocfloralistes, amb les implicacions ètiques i estètiques que el seu català «refinat» comportava. [...] Els Singlots poètics de Serafí Pitarra ofereixen una vigència fascinant. Per això era imprescindible que disposéssim d’una edició moderna que no ens condemnés a visitar-los en un treball de lectura arxivística i esforçada, el qual ha posat massa sovint barreres innecessàries entre el gran atractiu d’aquests textos i l’interès dels lectors contemporanis. Quan Frederic Soler va escriure les seves obres, la societat catalana i espanyola en general estaven començant a construir unes dinàmiques socials i polítiques que deixarien empremtes profundes en el darrer segle de la nostra història. Esparterista i liberal, si hem de creure els dos quadres que decoren la casa de Serafí Pitarra a El boig de les campanilles (un, Els herois de la llibertat; l’altre, Espartero), la mirada de Pitarra sobre la seva realitat és profundament sociològica, si bé presenta sempre una natural tendència a la sàtira i la paròdia que impedeix l’adhesió cega a un color ideològic, i que resulta sempre, en tot cas, manifestament desmitificadora. En un panorama, doncs, explícitament polititzat, on les mitologies ideològiques són una música de fons constant (amb reiterades al·lusions als carlins i als isabelins, a les bullangues que van agitar la ciutat de Barcelona, a la presència militar castellana dins de Catalunya…), l’obra de Pitarra retrata la influència de la política en la realitat

quotidiana, i alhora adverteix dels perills de convertir les ideologies en mites que deixin de tocar de peus a terra. La grandesa del sentit de l’humor pitarresc rau probablement en aquesta constant radiografia ideològica sobre l’actitud política, tant a gran escala social com en el nivell més reduït de les relacions humanes directes. Les seves obres paròdiques o satíriques ho són sobretot de la moral que privilegia el valor de l’honor i de la víctima. Una moral que determinades formes dramàtiques i narratives havien contribuït a modelar, construint amb èxit un imaginari col·lectiu que determinaria bona part de les sensibilitats estètiques i socials, fins i tot quan el gust per aquelles formes ja hauria evolucionat cap a nous estilemes aparentment diferents. I aquestes sensibilitats, malgrat els cent cinquanta anys que han passat des d’aleshores, i malgrat que hàgim evolucionat cap a altres nous estilemes, semblen tenir encara arrels profundes en la nostra societat. El treball des de la paròdia permet, a més a més, establir una connexió directa entre tradició i renovació formal, directament lligada a la construcció d’una nova ètica des del treball estètic. No oblidem que l’únic referent explícit que proporciona Pitarra als seus singlots és Miguel de Cervantes, amb qui l’autor es compara explícitament quan parodia la peça El loco de la guardilla de Narcís Serra —que té com a protagonista el novel·lista castellà— i la converteix en El boig de les campanilles, amb el mateix Serafí Pitarra de protagonista. Però no cal que ens ho recordi ell: Pitarra és el Cervantes del teatre català modern. Llegim-lo, rellegim-lo, estudiem-lo en profunditat i segurament en traurem alguna lliçó per a un moment en què el nostre món també està començant a construir noves dinàmiques polítiques i socials. Xavier Albertí Pròleg a l’edició dels Singlots poètics (Arola Editors)

Marc de col·laboració entre el Teatre Nacional de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes

Amb la voluntat d’intensificar els vincles institucionals entre el Teatre Nacional de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes, la temporada 2013/2014 ambdues institucions inicien un marc de col·laboració conjunt que es materialitza en:

- Exposició Pitarra 1864-1866 L’exposició Pitarra 1864-1866 té lloc al vestíbul principal del Teatre Nacional de Catalunya del 28 de març al 22 de juny de 2014. Posteriorment, aquesta exposició girarà pel circuit de biblioteques de la Generalitat de Catalunya així com també per les poblacions per on girarà l’espectacle El Cantador. Aquesta gira està organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes. Per a més informació de la itinerància de l’exposició: http://www.lletrescatalanes.cat/lletres-2-0/noticies/item/460-exposicio-pitarra-1864-1866 http://www.literaturaexposada.cat/pitarra-1864-1866/ - Edició dels Singlots poètics, de Serafí Pitarra En ocasió de l’Epicentre Pitarra, Arola Editors i el Teatre Nacional han editat el teatre complet de Serafí Pitarra recollit a la sèrie Singlots poètics (1864-1867). La Institució de les Lletres Catalanes s’ha volgut sumar a aquesta iniciativa i ha participat econòmicament en aquesta edició per fer-la possible.

- El Cantador, de Serafí Pitarra El Teatre Nacional de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes han unit esforços per fer possible que l’espectacle d’El Cantador es representi en diversos espais culturals d’arreu del territori. A continuació es detallen les funcions de la gira d’El Cantador: 23 i 24 de maig a les 21.30 hores al Teatre de Tarragona. 8 de juny a les 19.30 hores al Foment Vilanoví de Vilanova i la Geltrú. 10 de juny a l’Espai Betúlia de Badalona. 13 de juny a les 21 hores a l’espai Sala Fortuny de Reus. 14 de juny a les 21 hores al Pati de la Igualadina Cotonera d’Igualada. Per a més informació: http://www.tnc.cat/ca/el-cantador-gira Amb la col·laboració de

EPICENTRE PITARRA

Activitats

Col·loqui entorn de l’espectacle SAFARI Pitarra

Amb la participació de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes Divendres 13 de juny de 2014, després de la funció de SAFARI Pitarra Sala Tallers. Entrada lliure El col·loqui de SAFARI Pitarra comptarà amb la presència de Laura Borràs i dels autors de l’espectacle, el dramaturg Jordi Oriol i el poeta Josep Pedrals. Laura Borràs (Barcelona, 1970), és doctora en filologia romànica i professora a la Universitat de Barcelona. És autora de diverses publicacions en el marc de la teoria literària, on destaquen les seves investigacions sobre els vincles de la literatura i la tecnologia digital. L’any 2012 va ser comissària de l’any Sales, Calders, Tísner, organitzat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. L’any 2013 va ser nomenada directora de la Institució de les Lletres Catalanes pel Govern de la Generalitat de Catalunya.

Curs sobre Pitarra a Els Juliols de la UB El Teatre Nacional de Catalunya oferirà anualment un curs d’estiu a la Universitat de Barcelona sobre l’epicentre patrimonial de la temporada: en aquest cas, Serafí Pitarra. Els Juliols són els cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona. El monogràfic tindrà 20 hores de durada distribuïdes al llarg d’una setmana, en torn de matí, i es durà a terme a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Els Juliols són cursos oberts a tothom que busqui formació reglada o a persones que tan sols es proposin ampliar els seus coneixements. Per poder-hi participar, doncs, no es requereix cap requisit especial, més enllà de la curiositat i les ganes d’aprendre i de prendre part en aquesta activitat. Descripció del curs i informació pràctica: Serafí Pitarra: La creació de la modernitat teatral catalana Entre el 1864 i el 1866 el teatre en català passa de ser residual a la cartellera barcelonina a demostrar una hegemonia dalt dels escenaris, la qual no s'entén sense la tasca essencial de Serafí Pitarra en la creació i la consolidació d'un nou sistema teatral català. Amb aquest curs d’estiu, organitzat entre la Universitat de Barcelona i el Teatre Nacional de Catalunya, s’aprofundirà en la importància de Serafí Pitarra en la consolidació del teatre català modern, i s’interrogarà sobre la seva vigència a partir de l’experiència de tot l’Epicentre Pitarra.

Informació pràctica del curs:

a) Coordinació Antoni Galmés, professor de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona Albert Arribas, assessor literari del Teatre Nacional de Catalunya (TNC)

b) Programa 1. Conferència inaugural Data i hora: 14/07/2014 a les 16 h Xavier Albertí, director artístic del Teatre Nacional de Catalunya 2. Context històric i ideològic de la Barcelona del XIX Data i hora: 14/07/2014 a les 18.30 h Jordi Casassas Ymbert, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona 3. Sobre el teatre romàntic espanyol, tot un món per parodiar Data i hora: 15/07/2014 a les 16 h Lola Josa, professora de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona 4. Notes sobre la posada en escena d’El Cantador Data i hora: 15/07/2014 a les 18.30 h Xicu Masó, director teatral 5. Ruta literària. De l’Hospital als jardins Data i hora: 16/07/2014 a les 16 h Antoni Galmés Martí, professor de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona 6. L’adveniment del teatre català Data i hora: 16/07/2014 a les 18.30 h Enric Ciurans Peralta, secretari acadèmic de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona 7. Notes sobre la posada en escena de Liceistes i Cruzados Data i hora: 17/07/2014 a les 16 h Jordi Prat i Coll, director i dramaturg 8. Notes sobre la posada en escena i dramatúrgia de Safari Pitarra Data i hora: 17/07/2014 a les 18.30 h Jordi Oriol, director teatral 9. Episodis de l’oci quan Barcelona enderrocava les seves muralles... Data i hora: 18/07/2014 a les 16 h Teresa M. Sala García, professora titular d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona

10. Guia de lectura dels Singlots poètics

Data i hora: 18/07/2014 a les 18.30 h Albert Arribas, assessor literari del Teatre Nacional de Catalunya

c) Dades d'interès Durada: 20 h Dates del curs: Del 14 al 18 de juliol Horari: tarda, de 16 a 20.30 h Localització: Barcelona - Edifici Històric de la UB Més informació a: www.ub.edu/juliols

Mostra de Teatre Amateur entorn de Pitarra

Sala Tallers. 28 i 29 de juny de 2014. Entrada lliure

Catalunya té la salut teatral que té gràcies a la vitalitat d’una cultura escènica popular que va assegurar la pervivència dels elements essencials d’un patrimoni que s’havia vist allunyat massa vegades dels escenaris oficials. Quan l’escena catalana ha aconseguit professionalitzar-se, el teatre amateur ha sabut mantenir el seu dinamisme per seguir alimentant el nostre panorama dramàtic.

L’extraordinària popularitat de què va gaudir en el seu moment Serafí Pitarra encara té un viu ressò en la xarxa de teatre d’aficionats de Catalunya, sense la qual l’embranzida del pare del teatre modern català probablement no hauria perdurat fins als nostres dies. Per això el Teatre Nacional de Catalunya vol expressar el seu deute amb la tasca imprescindible d’aquest teixit ciutadà, establint-hi un diàleg a l’entorn de l’Epicentre Pitarra.

La Mostra La Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya agrupa actualment uns tres-cents grups de teatre d’aficionats de tot el territori. És per això que el Teatre Nacional, en col·laboració amb la Federació, ha volgut convidar totes aquestes companyies a participar en la Mostra de Teatre Amateur que tindrà lloc els dies 28 i 29 de juny a la Sala Tallers. Al llarg de la temporada, doncs, alguns d’aquests grups hauran posat en escena diferents textos de Pitarra que posteriorment la Sala Tallers acollirà. Els dies 28 i 29 de juny es representaran quatre dels espectacles més destacats: dos espectacles el dissabte 28 (a les 12 h i a les 19 h) i dos espectacles el diumenge 29 (a les 12 h i a les 19 h). Cada companyia ha pogut triar quin text els ha interessat més de les obres de Frederic Soler «Pitarra» (preferentment, però, del recull dels Singlots poètics). Algunes companyies, fins i tot n’ han fet adaptacions molt suggeridores. Tot i que la intenció inicial era que un jurat (format per Eduard Molner, Salvador Pardo i Ignasi Camprodon) valorés totes les propostes i en seleccionés quatre per participar a la Mostra, de les vint companyies que van mostrar el seu interès per

participar-hi, finalment només quatre van poder tenir a punt un muntatge de Pitarra en el termini previst. Companyies que hi participen: Dissabte 28 de juny a les 12 h El Partiquí, de Barcelona (programa doble) L’últim trencalòs – Adaptació dramàtica i direcció de Ferran Rovira Coses de l’oncle – Direcció de Marina Julià Dissabte 28 de juny a les 19 h Agrupació Artística del Casal de Tiana El castell dels tres dragons – Adaptació i direcció d’Enric Monreal Diumenge 29 de juny a les 12 h Vada Retro Teatre, de Barcelona Lo Cantador – Adaptació i direcció de M. Carme Márquez Diumenge 29 de juny a les 19 h Taller Assaig Teatre, de Vilafranca del Penedès El boig de les campanelles – Adaptació i direcció de Valeri Laguna

Funcions d’El Cantador en espais culturals del territori El Cantador de Serafí Pitarra i Pau Bonyegues és la primera obra que treballa i representa la ITNC Jove Companyia amb la direcció de Xicu Masó. La ITNC Jove Companyia neix en complicitat amb l’Institut del Teatre i està formada per una selecció d’alumnes recentment graduats. Després d'un procés formatiu que permet investigar una obra del patrimoni teatral català sobretot pel que fa a les tècniques actorals, la companyia l'ha representat al Teatre Nacional i gràcies a la complicitat de la Institució de les Lletres Catalanes també es podrà veure en diversos espais culturals d'arreu del territori:

- 23 i 24 de maig a les 21.30 hores al Teatre de Tarragona. - 8 de juny a les 19.30 hores al Foment Vilanoví de Vilanova i la Geltrú. - 10 de juny a l’Espai Betúlia de Badalona. - 13 de juny a les 21 hores a l’espai Sala Fortuny de Reus. - 14 de juny a les 21 hores al Pati de la Igualadina Cotonera d’Igualada.

Aquestes representacions aniran acompanyades de l'exposició Pitarra 1864-1866, que mostra com es va produir el canvi de paradigma i el català va esdevenir llengua de cultura pública indiscutible als escenaris de Barcelona.