Aquestes huit imatges en format de postal van ser fetes el dia 17 de setembre de 1905 pel fotògraf

M. vidal, poc abans d’eixir la cavalcada “al·legòrica” que tancava les festes majors de Sueca d’aquell any i que, per cert, el programa de l’època l’anunciava a la intempestiva hora de les tres de la vesprada.

Pel que es veu a les instantànies, el recorregut que seguia la cavalcada era contrari a l’actual, doncs el

seguici estava preparant-se per a eixir del carrer del Portal de Sales, amb la magnífica presència del molí del Passiego (abans de l’última reforma important), així com del portal que donava nom al carrer.

Les fotografies les va adquirir l’any passat la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sueca per a formar part de la fototeca de la secció local de la Biblioteca Municipal, col·lecció que ja supera les 13.000 unitats.

J. Antoni Carrasquer Artal

Imatges inèdites de la Cavalcadade les Festes Majors de Suecade l’any 1905

Enguany, escriure al programa de festes de Sueca sense parlar de Joan Fuster, la seua obra i

les seues influèn cies seria un sacrilegi o, com a mínim, una falta de respecte. Déu sap per què, les persones tenim tendència a comme-morar xifres redones i l’any 2012, Joan Fuster hauria fet 90 anys, si no haguera faltat just fa 20 anys. Però, a més, fa 50 anys que va publicar les primeres edicions de dos llibres que han influït molt en la història contemporà-nia dels valencians: Nosaltres els valencians, un llibre d’encàrrec que va escriure amb més urgències que ganes, i El País Valenciano, una obra mestra, en castellà, que tots els valen-cians hauríem de llegir.

Recordar tot açò en un programa de festes no em sembla fora de lloc. Se suposa que el llibret entrarà a totes les cases de Sueca i, per tant, tots els suecans i suecanes alfa-betitzats podran llegir les meues paraules, si volen, encara que no siguen “fusterians” o que no recorden, ara mateix, qui va ser Joan Fuster Ortells ni quins són els seus mèrits.

És veritat que, enguany, amb tot això dels aniversaris redons, s’ha parlat i s’ha escrit molt sobre el nostre paisà; però només en cercles restringits, minoritaris: professors uni-versitaris, estudiosos, alguns polítics extrapar-

Josep Franco

La vida i els llibres

lamentaris, uns pocs escriptors i uns quants amics íntims o, simplement, coneguts, de l’as-sagista suecà. Tots persones respectables de cap a peus i tots amb opinions que convé es-coltar, perquè encara que no totes les opini-ons són interessants, totes són interessades.

Jo, per exemple, si em perdonen vostés la impertinència, opine que l’obra de Joan Fuster, en els nostres dies, té més comentaristes que lectors. Una miqueta com li va passar en vida. Per això m’agradaria que nosaltres, els sue-cans, ens convertírem en els principals difu-sors del virus fusterià que impregna tots els seus llibres. Si fóra possible, per convicció i si això és massa difícil, per agraïment.

Sé que hi ha preparats actes d’homenat-ge i de reconeixement per al mes de novem-bre, que és quan Fuster va nàixer, al carrer la Punta. I estic convençut que seran un èxit, perquè encara no hem perdut l’última batalla. Però la memòria de Joan Fuster mereix un públic més ampli, més popular, que els fus-terians, joves o madurs. Sense ell, Sueca no seria com és i amb això no vull dir que no siga millorable.

Joan Fuster va deixar escrit que viure a Sueca li permetia tindre déus, morts i fills sense haver-se’ls de fer ell mateix. Era una broma àcida, de suecà madur que no es dei-

xa véncer pels sentiments, però tampoc vol desarrelar-se ni deixar de ser qui és. Ens hem de sentir moderadament orgullosos de ser qui som, per a no pecar d’orgull ni córrer el risc de perdre la nostra identitat. Només per reflexions com la que acabe d’explicar, Joan Fuster mereix un lloc d’honor en el panteó de suecans il·lustres i, per descomptat, en la nostra memòria col·lectiva.

Però encara hi ha més. Poc abans de morir, Fuster va concedir un parell o tres d’entrevis-tes que considerava pòstumes. Deia que es volia morir perquè ja havia vist massa coses lletges i les que imaginava en el futur enca-ra eren pitjors, com ha passat. Un diumenge de juny, el cor se li parà, com si volguera de-mostrar-li que tenia més poder que el cervell, i aquell home que s’havia cansat de viure, se’n va anar del món dels vius com havia vingut: sense ganes.

L’herència que Joan Fuster ens va deixar, als suecans, és molt important, des d’un punt de vista material. Els llibres i les obres d’art que va reunir en vida tenen un valor econòmic considerable. Però l’herència de veritat, la que els suecans hem de defensar a capa i espasa, és la seua manera de veure el món, tan sueca-na, i la seua manera de voler explicar-lo i mi-llorar-lo, en la llengua que parlem els suecans.

Els seus paisans seríem uns desagraïts si no administràrem de la millor forma possible l’herència que ens va deixar Joan Fuster. Sa casa, on es conserven les propietats materi-als del difunt, s’ha de convertir, a poc a poc, en un punt de referència per a la cultura eu-ropea, per a l’humanisme que el món neces-sita recuperar per a salvar-se. Però la millor manera d’agrair la generositat de Fuster és llegir els seus llibres, que no són tan “polí-tics” com poden creure algunes persones de bona fe, però poc informades o informades tendenciosament.

Joan Fuster ha escrit sobre la Muntanyeta dels Sants i sobre l’Albufera; sobre els bando-lers, els moriscos, els joglars i les mongetes de clausura; sobre el nostre poble i sobre l’art contemporani; sobre el caràcter dels valenci-ans i sobre les falles, els porros, el turisme o la ruta del bakalao.

Llegir alguns dels millors llibres que va es-criure Joan Fuster, respectar les diferències que ens igualen, perdonar els defectes i els vicis que ens fan humans, ser conscient que una llengua és una forma de comprendre el món i de tractar de millorar-lo, és el millor homenatge que li podem fer a Joan Fuster i que ens podem fer a nosaltres mateixos. Tant enguany, com l’any que ve o l’altre.

Xavier Campillo

L’ahir del hui

La idea d’una mare protectora i nutrí-cia batega en l’ànima universal del ser humà, el qual, per mitjà de l’art,

ha expressat i representat aquest sentiment amb figuracions plàstiques i esculturals, ja des de la prehistòria, amb les misterioses venus del paleolí-tic. En el neolític, les grans mares que, a nivell ci-vil i religiós, presideixen la revolució agrícola són el motlle ideològic que fornirà l’imaginari mític de totes les cultures abocades a la Mediterrània.

I és així com, la idea símbol de la deessa-mare, és el tronc de l’arbre mític que estén el seu bran-cam sobre tots aquests pobles que s’interrelacio-nen, lluiten, intercanvien objectes, idees, llengües i escriptures. A l’entorn d’aquesta figura de la dees-sa-mare es desenvolupa un univers simbòlic que acompanya expressions de caire religiós i civil.

L’imaginari col·lectiu crea tot un món metamòr-fic en acció: l’aigua, les pedres, les flors i els ani-mals envolten la presència de la mare protectora i nutrícia. Tanmateix, la benèfica deïtat agrícola, que fecunda els camps i protegeix la collita, no sempre s’expressa de la mateixa manera: pot potenciar o no la feracitat, pot recompensar o rebutjar, i pot ser dispensadora de plaer o exigir sacrificis.

Cada cultura, cada poble, farà la seua pròpia versió i la imatge de la Mare coneixerà, pel temps, nombrosos sincretismes. Contemplar aquest pas-sat nostre és retrobar-nos amb la nostra ànima col-lectiva i, aquesta, no s’ha forjat només de guerres i malvestats, sinó també d’un ric pòsit ideològic i religiós. Només cal vore ja la religiositat que ex-pressaven els ibers, els nostres avantpassats del primer mil·lenni a.C.

Rastrejar la cultura ibèrica i també les poste-riors, i en concret la seua religiositat, representa un esforç important d’investigació, però, malgrat la manca d’una documentació escrita sobre el fet

religiós ibèric i d’un panteó mític ben concret, te-nim indicis i algunes troballes arqueològiques que ens indiquen rastres ben suggerents i, fins i tot al-guns, molt fiables.

La civilització ibèrica que s’estén per tot el lito-ral mediterrani, inclou àmbits geogràfics, llenguat-ges i aspectes culturals diversos. Molts autors —Estrabó, Heròdot, Aviè, etc.— ens refereixen aquesta diversitat i la importància d’aquesta cultu-ra en els intercanvis comercials que es donen en el moment de la colonització.

D’aquest impacte colonitzador servem testimo-nis en objectes cultuals, en inscripcions monetàries i, també, referències en fonts clàssiques que asse-nyalen una relació evident dels nostres avantpas-sats amb les deesses-mare, ja venerades a l’Orient.

Els primers fenicis van introduir el 654 a.C. el culte d’Astarté en fundar Ebusos (Eivissa). Al se-gle Iv a.C, aquell culte es va suplantar per Tànit, una versió de la nova cultura púnica-cartaginesa, representada en belles escultures.

Tanmateix, el llegat més fecund, el rebem, amb l’impacte de la colonització grecoromana, ja amb els primers santuaris dedicats a la mare protec-tora dels mariners, Afrodita-venus. I per part dels foceus d’Efes, santuaris d’una altra divinitat d’arrel grega orientalitzant, la deessa-mare Àrtemis Efèsia de la cultura jònia.

En aquest llegat mític també hi és present la gran mare Demèter, deessa de la vegetació, mare nutrícia, proveïdora de les collites i acollidora dels difunts. És la gran mare que protegeix els cereals i ensenya les tècniques agrícoles.

De la cultura religiosa dels temps antics con-servem un important llegat arqueològic funerari: necròpolis, sepulcres, pilars-estela, cambres o tombes. Seguint el ritual dels ibers, i com des-prés faran també els altres pobles colonitzadors,

Deessa Astarté (Grècia) Deessa Mare (India)

s’enterren atuells, armes, objectes de ceràmica que complementen els aixovars funeraris, urnes, exvots, pebeters i, fins i tot, escultures xicotetes en pedra i terracota de Deesses-mare venerades. Figuretes aquestes que, passats els anys, van tro-bant-se arreu.

Historiadors i arqueòlegs no mostren unanimitat a l’hora de jutjar la identificació simbòlica de les sorprenents imatges femenines, descobertes al llarg dels temps. Alguns en diuen dames, d’altres sacerdotesses, dones aristocràtiques, oferents, etc. Encara que ningú no nega la seua significació sobrenatural, uns afirmen la seua condició divina, i altres les associen només a la veneració a una gran mare, companya i protectora en el moment del traspàs al més enllà.

Però les evidències són convincents: les imatges apareixen com a deesses sedents i entronitzades, o dempeus amb ofrenes, alades, amb coloms a la mà, amb el seu fill déu al braç, amb elements ve-getals i rosetes, etc. I són, en la majoria de casos, figuretes de reduïdes dimensions, però també n’hi ha de grans dimensions.

van fent-se hui, però, a poc a poc, estudis apro-fundint en el misteri d’aquestes imatges arqueològi-ques, a fi de donar llum i obrir nous camins al tema de les deesses-mare en la nostra religiositat anti-ga. Deixem que la ciència, doncs, vaja avançant...

· · ·El budisme newar, a la vall de Katmandú, expli-

ca l’origen de la divinitat Janabahaa Dya, d’aquesta manera: “Un llaurador newar va trobar la imatge per casualitat mentre cultivava la seua terra amb l’aladre llaurant amb dos animals. La imatge que va trobar se la va endur a sa casa. El llaurador es quedà atònit al observar que, tot i que ell anava traient l’arròs del magatzem, on havia guardat la imatge trobada, la quantitat d’arròs que quedava mai disminuïa. Aquest miracle va fer que el rei de-cidís instal·lar la imatge en un temple públic i insti-tuir una festa anual consistent en la veneració pú-blica de la imatge i la seua posterior processó en carro”. vos sona alguna història semblant?

· · ·El dia 8 de setembre els cristians celebrem la

nativitat de la Mare de Déu. La festa es viu amb especial intensitat a Sueca, com en tot poble amb marededéu trobada sovint en circumstàncies espe-cials. Una imatge de la Mare de Déu, Maria, amb un infant al braç o sobre els seus genolls. Les nostres terres de parla i cultura comunes compten amb una immensa quantitat d’ermites, santuaris, xicotetes o grans esglésies i altars parroquials dedicats a la Mare de Déu que cadascú s’ha trobat.

Tots aquests llocs sagrats, i les marededéus tro-bades que hostatgen, tenen el seu origen en unes narracions populars, de caire llegendari o mític, que han estat difoses per tradició oral, però també de forma escrita, a través, bàsicament, de sermons impresos i goigs. Aquests relats tenen una mateixa estructura interna i el seu nucli narratiu té una con-figuració semblant, amb lleugeres variacions i con-venientment adaptats a llocs geogràfics concrets.

La història la protagonitza sovint un home del camp –en el cas suecà fou el llaurador Andreu Sales Aranda– que s’adona del comportament atí-pic d’un bou, d’una mula, d’un corder o d’alguna altra bèstia seua.

L’animal realitza moviments estranys o sembla enderiat en alguna cosa enigmàtica o es compor-ta de manera rara, com les mules de Sales, que s’agenollen. L’home de camp, intrigat, s’apropa on indica l’animal i hi descobreix una pedra/imatge, que immediatament l’associa a la Mare de Déu. Aleshores, l’home de camp, sorprès, recull la imat-ge i la porta cap a la població, on comunica la no-tícia de la seua troballa.

Quan el poble veu la imatge de la Mare de Déu, decideix erigir-li una ermita per venerar-la al mateix lloc, o la trasllada a l’església parroquial on s’en-tronitza. En algun cas, la imatge desapareix de nit i retorna, misteriosament, al lloc originari on fou trobada; o, com en el cas suecà, el llaurador tira la imatge a la sèquia i retorna al camp.

Aquest fet miraculós del retorn, que molt sovint es repeteix tres vegades, s’interpreta com un sig-ne clar que la voluntat de la marededéu trobada és de quedar-se a l’emplaçament inicial, i per això se li erigeix una capella, ermita o altar al lloc on se’ls aparegué per primera vegada.

La majoria d’aquestes imatges trobades de la Mare de Déu prenen el nom de l’indret natural on fo-ren trobades, que sovint és un lloc apartat del nucli urbà, i en el cas nostre fou el camp de Sales, del qual pren l’advocació. Un espai sens dubte especi-al, únic, com és ser el lloc més elevat de Sueca, i tindre una vista perfecta a la posta de Sol... Un indret que, per tals característiques, sempre seria susceptible de considerar-se sagrat en qualsevol

cas, des de temps immemorials i per tot tipus de cultures.

I, segurament, encara que no s’haja trobat res encara fins ara, per la senzilla raó que ningú tam-poc no s’ha preocupat gens ni miqueta, prop o no massa lluny d’aquest camp de Sales, on es va tro-bar la imatge sagrada en 1361, ha d’haver-hi, poc o molt, alguna resta arqueològica de períodes clàs-sics, preromà en el nostre cas suecà –pel tipus de la “pedra-talla” trobada per Sales– on aquella imat-ge que algú va soterrar seria venerada.

Aquesta situació, gens rara d’altra banda, vindria a demostrar-nos, en cas d’investigar-se arqueolò-gicament, que el lloc en qüestió on s’hi va trobar la marededéu de Sales, o un altre prop d’aquell, podria haver estat un antic lloc de culte precristià, posteriorment cristianitzat, és clar.

Cal tindre en compte, que els nostres il·lustres avantpassats retien, com tothom, culte a figuretes de deesses-mare i escultures de grans-mares, fruit d’incursions i colònies estables d’altres pobles al nostre territori, com Isis, Astarté, i altres. D’altra banda, la història d’una deessa que concep sobre-naturalment a un fill-déu i l’adoració a ambdós era un fet molt comú, encara molt abans de l’era cris-tiana: egipcis, ibers, fenicis...

Els noms sota els quals Semiramis i el seu fill, Isis i el seu fill, Astarté i el seu fill, etc., rebien adoració, canviava, segons parlem d’ibers, fenicis, romans, grecs, cartaginesos, etc. i els costums i llocs on cadascuna d’eixes creences arribava, però la idea central, veneració mare-fill, sempre era la mateixa.

Sense perdre el fil suggerit, la majoria d’aques-tes deesses, tal com bona part de les nostres ma-rededéus trobades, presenten, siga dempeus o se-dents, un tret característic i summament original, que duen el seu fill assegut a la falda o al braç, disposició no gens comuna en la iconografia ofici-al de Maria, que és presentar-la sola des d’antic. En canvi, aquella mateixa actitud de mare amb fill és força comuna en les representacions de les es-mentades Isis, Astarté i altres deesses-mare de la terra mediterrània.

El mite bàsic, que alimenta aquestes deesses o mares de la terra de la cultura antiga, és idèntic,

que són mares què en un moment o altre del ci-cle temporal del pas de l’any perden el seu fill, ve-nint elles obligades a cercar-lo dins llocs concrets o en el si de la mateixa terra, fins que el troben i aconsegueixen ressuscitar-lo o endur-se’l amb elles.

De la memòria d’aquesta acció —l’acte del re-trobament dins la terra o en el profund d’un lloc determinat— dins el ritual que se seguia en la celebració del vell mite, potser podríem aventu-rar-nos a conjecturar d’on provindria —amb la in-tenció de cristianitzar-les— la constant de trobar aquestes imatges en els llocs on es trobaren so-vint soterrades.

Ritual, aquell de les arcanes mares de la terra, que amb la mort o pèrdua del fill, significava per als fidels l’arribada de l’hivern, en què la natura s’oculta o es deteriora, en espera de tornar a re-viure per primavera. El ritual cristianitzat, d’aquest arcaic mite d’ahir, s’escenifica hui en la celebració del naixement de Maria, la Mare de Déu, el dia 8 de setembre. Una Mare que, tal com aquelles de-esses-mare paganes, però amb tot el sentit de la fe cristiana, de l’evidència d’allò que no s’hi veu, recomença l’eterna recerca del seu fill, Jesús, des que mor al mont Calvari i el perd, fins que el retro-ba, ressuscitat, el dia de Pasqua florida.

Isis-Hathor (Egipte)

Elena Casado Pineda

Poemes

II

Plou tardor als arbres.Y tu, quelcom un ocell feritCantes i somiques tot d’unaAls peus de qualsevol roure.Te’n cargolares en massa contes,I vas beure massa poetes.Estàs malalt d’amor (i mort).Un mantell daurat de fulles sequesEt fa de capa i túnicaI per ceptre la súplica als llavis.On t’has deixat la corona, Rei dels pantomims?De tant fingir-te un fantasma,Ja no et queda ni el (mig) somriure al rostre.

M’has mirat.Ple de resquills, i anys,I qui sap, quantes llunes d’impaciència.

III

S’escola el dia, i les lletres, Com si fossin de pedra, esclaten. I ragen sang. Sang que no és sang. Sang que no és roja, ni tèbia. I als meus llavis mor el teu nom. Nom que te principi i final, Però, Ai!, em fa tanta por dir-lo. És d’escuma i sorra.S’esmicola amb el vent. Jo sé bé quin nom tens, i on ets. Jo sé bé qui ets, i on dorms. Però, Ai!, em fa tanta por admetre-ho. És per això que mors als meus ulls. I t’esfondres rere els meus pits. I és per això que ignore la teua veu.I et pose dintre paraules que se’t queden curtes.Baix noms que no són el teu. I és per això que et dic “Com va?”, quan t’estic dient “M’encantes”. I rere cada paraula s’amaga un altra. I et tanque en gàbies massa menudes. Tan menudes que no pots ni respirar. Tan menudes que no pots ni estirar les ales.

I

Crema, i cou i mossega,l’ànima, sense nom.M’esgarra el pit.Es fa un forat a la meua pell,I aguaita. Curiosa. Tan se li’n fa que m’abrase.Tan se li’n fa que jo cride.Com un nadó de llum,la meua ànima es tapa les orelles.Té un somriure beatífic, Però de les mans li surten urpes.Deforma la bellesa. Màscara de la innocència,La meua ànima verinosa, S’escau al món, regalant rialles.Cruel, m’escanya el cos, M’asseca els ulls.M’escola el cor.La meua ànima que no és ni meua.Que m’ha traït. I no sóc més que un cadàver:Cadàver que s’alça, i riu, I plora i plany.Però, Ànima?Ja no hi és, fugissera.La meua ànima que surt al món,vestida de llum,I no es més que cendra.Parany. Parany. Parany.Jo no sóc. No hi sóc. Què s’ha fet de tu?Embolcall sec, arbre buit.Mort. Morta.Sempre. vivint sense mi.

El meu nom és en alguns llavis,Esperant-me en cap lloc.En una veu que m’esguarda, Esperançada de mi,Per tal de nomenar-me.

En la veu que em nomenaràPerdré el temps, la vida.Seré mort i nat. Renascut.S’esborrarà una vida d’ombra, Seré part del món. Un raig de llum.

Els llavis que porten el meu nom,Amaguen les lletres en cada plec. Són pintats de carmesí sagnant,[Encès.]I em miren sense veure’m.Sent la meua pell el seu frec llunyà.

El lloc on seré nascut,crida el vent, una frisança inesgotable.La joia esgota cada cor, cada rostre.Però els llavis que porten el meu nom no somriuen.No riu la veu que m’ha de nomenar.

Està sola, aquella que du la meua ànima.Neguiteja sense saber molt bé que espera.Un pes li trenca el cos i li esgarra el viure.Li pesa el meu nom als llavis.M’espera.

Un cop la seua veu em batege,Açò que no és, serà. Seré.S’esvairà la càrrega del seus llavis.I ja no m’esperarà. Ni jo la cercaré.No hi haurà un cor sense frisança.

Seré. Serà. Serem.

La nostra identitat com a suecans i su-ecanes no es pot entendre sense re-cordar quins esdeveniments del passat

condicionaren la història que els explicaré tot seguit el millor que puga.

Moltes vegades hem sentit parlar de la rivalitat entre pobles veïns i, per la proximitat de vivències, de la que implica directament a les ciutats de Sueca i Cullera. De fet, mesos ençà, un conegut programa de televisió —El poble del costat— n’assenyalava les diferències més destacables fent un breu repàs que se centrava en aspectes culinaris, musicals i trets distintius d’aquestes dues personalitats.

Doncs bé, m’agradaria afegir una informació que els pot resultar ben interessant. vostés sabien que al segle XIII els territoris que hui en dia conformen els nostres dominis pertanyien a Cullera?

Durant l’ocupació musulmana, el castell de Culle-ra incloïa nombroses alqueries, una de les quals era Sueca i, després de la conquesta del rei Jaume I1, el domini sobre el castell seria exercit conjuntament pel rei i l’Orde de l’Hospital —substituïda més enda-vant per l’Orde de Montesa— cosa que provocaria «la delimitació de dues àrees dins el terme general del castell que, això no obstant, seguiria mantenint la seua unitat: una d’elles —Cullera i les seues al-queries— sota la jurisdicció reial, i l’altra —Sueca i les seues— sota el senyoriu de l’Orde»2.

Segons indica Rubio i vela, encara que historia-dors suecans com Granell i Burguera creguen que Sueca gaudia d’unes estructures administratives in-dependents de les de Cullera deixant-se portar «per un ingenu i apassionat patriotisme local», els escrits als documents antics proven que, tot i tindre algu-

Lídya Lahosa Clos

Els orígens de Sueca

nes institucions locals de govern pròpies, era absent qualsevol manifestació de plena sobirania. Per tant, els habitants de Sueca havien de suportar dos pa-gaments, per tal com eren vassalls tant de l’Orde com del govern municipal de Cullera.

Com que aquesta situació sols acompanyava els interessos de valència i Cullera, ja que en un moment determinat, aquesta pertanyia a la capital del regne, l’Orde de Montesa va decidir efectuar “la batalla ju-rídica”, el resultat de la qual es va traduir a finals del segle XIv i, més concretament, l’any 1381, en el Procés de Sueca. Aquest procés fou molt lent i costós i s’allargà més del que solia ser habitual en aquella època.

Després de revisar entre la documentació, podem constatar que Sueca tenia en aquells moments en-tre huit-cents i mil habitants, dels quals el 85% dels caps de família foren portats per l’Orde de Monte-sa davant el tribunal perquè declararen a favor de les seues tesis secessionistes. A la sentència final es van defensar les posicions mantingudes per va-lència i Cullera sobre l’emmarcament territorial sue-cà i, per tant, tan sols s’havia disputat la primera batalla d’una guerra que es resoldria més endavant apostant pel parer dels nostres.

Comptat i debatut, les rivalitats entre poblacions properes s’han produït des dels principis de la huma-nitat i, per tant, sempre n’existiran. Qualsevol rivalitat crea competició i nosaltres hem d’acostar-nos tant com siga possible a una competició sana on hi haja un just vencedor. Però, què seríem sense el poble del costat? No creuen que potser és més entretingut que hi haja rivalitats externes on els nostres habitants ac-tuen conjuntament per aconseguir un propòsit comú?

1 Com sabran, va ser una conquesta pactada, ja que les autoritats valencianes no podien permetre’s que la base de la seua economia, constituïda per l’artesania mudèjar —musulmans sotmesos en territori cristià— i els prestadors jueus, fugira al nord-d’Àfrica i, per tant, fins al 1609, any d’expulsió dels moriscos (mudèjars convertits al cristianisme), hi hauria contacte intercultural.

2 vegeu Rubio i Vela, A. (1988) El procés de Sueca. La mala vida en una comunitat rural del Trescents, valència, Bromera, p. 22.

Vine amb aquesta publicitat

i et convidem a un café

Avda. Mestre Serrano, 11 - SUECA - Tel. 96 171 27 68

Animacions infantils en bodes, batejos i comunionsClasses Extraescolars • Escoleta matineraEscoles d’estiu i d’hivern (pasqua i nadal)Escoles esportives • Ludoteques • Repas

Tortaes de bolquers i de llepolies • EspectaclesGestió de serveis socio-educatius

MOU-TE. ANIMACIÓ I DIVERSIÓC/ Ausiàs March, 3B - sueCA (València) - Tel. 96 205 20 40

Tallers BELSASueca

Vos desitja bones festes!!

AMB LA RECOLLIDA SELECTIVA ENS BENEFICIEM TOTS

“Separemper a reciclar”

ENVASOS DE PLÀSTIC, LLAUNES I BRICSAL CONTENIDOR GROC

ENVASOS DE VIDREAL CONTENIDOR VERD

PAPER I CARTÓAL CONTENIDOR BLAU

AJUNTAMENT DE SUECARegidoria de Medi Ambient

POL. IND. - RIOLA - Tel. 96 170 56 58Móvil 649 92 13 15 - 649 92 13 16e-mail: info@gasoleos-bonias.com

C/ Santo Domingo, 1446410 SUECA (València)

Tel. 96 171 24 08Mòbil 696 98 16 95

Compra venda d’o

r

Ronda del Borx, 56Tel. 96 171 11 41 - Fax 96 171 11 42

Guàrdies Aigua: 645 257 252Camió Clavegueram: 645 257 253

46410 SUECA (València)

www.aiguesdesueca.comadministracion@aiguesdesueca.com

Gestió Integral de l’AiguaManteniment Parcs i Jardins

“UN REFERENT EN TRANSPORT URGENTI COMPROMÍS SOCIAL”

¡LA TEUA DELEGACIÓ EN SUECA!*** Per a realitzar els seus enviaments

nacionals i internacionals, li ofereix una àmplia gamma de serveis amb la qual

poder cobrir, de la forma més òptima,les seues necessitats de transport urgent.

“Els teus enviaments fins a 2 Kg en destinació, en un màxim de 24 hores. Des de 4.50 €”

Estem en C/ Dos Pontets, 1

46410 SuECaTel.: 96 203 42 20Cial.: 675 66 22 10

Demane les seues recollides a:

mrwsueca@hotmail.com04319@grupomrw.com

SENÉN ORTEGA, S.L.

Av. españa, 49Tel. 96 170 10 57

Fax 96 203 51 5046410 SUECA (Valencia)senentortega@milar.es

IMPREMTA I LITOGRAFIAJaume I, 40

Tel. 96 170 15 33 - Fax 96 171 82 60LLIBRERIA I PAPERERIA

sant Cristòfol, 15Tel. 96 170 14 49

46410 sueCA [València]

PAPERERIA PIERA-PALACIOSPl. Alacant

Tel. 96 240 61 6646600 ALZIRA [València]

www.imprentapalacios.com

impremta

ISO 12647

Bones festes

Camí Dos Pontets, 14 • Tel. 96 170 27 37 • 46410 SUECAT’esperem en la nova tenda, ens hem traslladat:

ESPECIALISTESEN DESCANS

ON TROBARÀS TOTA CLASSE DE MATALAFS,SOMIERS I BASES TAPISSADES,

I TOT TIPUS DE PRODUCTES PER A LA TEUA LLAR