iermb – institutterritorial general de catalunya i moltes actuacions de la direcció general...

9

ALBERT SERRATOSA

Enginyer. Director del Pla Territorial Metropolità de Barcelona

LA REVISIÓ DEL PLA COMARCAL DE 1953:ALTERNATIVES A L’ORIGEN I ORGANITZACIÓDELS TREBALLS

PAPERS. REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONAnúm. 28, novembre 1997, pàgs. 9-14

01-CAP. ALBERT SERRATOSA 27/2/98 08:29 Página 9

10

SUMARI

1. Introducció. La figura del Pla Generald’Ordenació Urbana

2. El Pla General Metropolità i el Pla Directorde 1965-1968

3. Les idees clau del Pla General Metropolità1974-1976

4. El Pla General Metropolità: present i futur

S’aborda primerament una caracterització de la figura del Pla General d’Ordenació Urbana en relació amb les successives lleis del sòlpromulgades. La reflexió sobre les condicions d’incidència del planejament sobre el desenvolupament urbà introdueix l’explicació histò-rica de l’origen del Pla Director 1965-1968 i del Pla General Metropolità 1974-1976. L’estudi de l’abast territorial del Pla i de l’organit-zació dels equips de treball dóna pas a l’anàlisi de les idees clau que hi rauen. Els objectius, les innovacions metodològiques i les clauspropositives, com la classificació del sòl en zones i sistemes, la importància concedida a les reserves de sòl per al viari, la reducció del’edificabilitat i la consecució d’una normativa clara i unívoca, són els aspectes analitzats. Són aquestes característiques les que expli-quen la capacitat de permanència del Pla i l’èxit aconseguit en la descongestió metropolitana, si bé encara s’ha de donar solució al pro-blema de la necessitat de compactació urbana de moltes àrees que han experimentat creixements importants, a mesura que el procésde metropolització s’ha anat consolidant.

Se aborda primero una caracterización de la figura del Plan General de Ordenación Urbana en relación con las sucesivas leyes del suelopromulgadas. La reflexión sobre las condiciones de incidencia del planeamiento sobre el desarrollo urbano introduce la explicación his-tórica del origen del Plan Director 1965-1968 y del Plan General Metropolitano 1974-1976. El estudio del alcance territorial del plan yde la organización de los equipos de trabajo da paso al análisis de las ideas clave que residen en el mismo. Los objetivos, las innova-ciones metodológicas y las claves propositivas, como la clasificación del suelo en zonas y sistemas, la importancia concedida a las reser-vas de suelo para el viario, la reducción de la edificabilidad y la consecución de una normativa clara y unívoca, son los aspectos anali-zados. Son estas características las que explican la capacidad de permanencia del plan y el éxito conseguido en la descongestiónmetropolitana, si bien aún se ha de dar solución al problema de la necesidad de compactación urbana de muchas áreas que han expe-rimentado crecimientos importantes, a medida que el proceso de metropolización se ha venido consolidando.

On aborde tout d’abord une caractérisation de la figure juridique du Pla General d’Ordenació Urbana en relation avec les successives loisdu sol promulguées. La réflexion sur les conditions d’incidence de l’aménagement sur le développement urbain introduit l’explicationhistorique de l’origine du Pla Director 1965-1968 et du Pla General Metropolità 1974-1976. L’étude de la portée territoriale du Plan etde l’organisation des équipes de travail donne accès à l’analyse des idées clefs qui y résident. Les objectifs, les innovationsméthodologiques et les clefs propositives, comme la classification du sol dans les zones et systèmes, l’importance donnée aux réservesdu sol pour la voirie, la réduction de l’édificabilité et l’obtention d’une normative claire et univoque, sont les aspects analysés. Ce sontces caractéristiques qui expliquent la capacité de permanence du Plan et le succès obtenu dans la décongestion métropolitaine, bienqu’il soit nécessaire de donner une solution au problème de la nécessité de la compactation urbaine de nombreuses aires qui ont connudes développements importants, au fur et à mesure que le procés de métropolisation c’est consolidé.

This paper opens with a description of the role, form and scope of the Pla General de Ordenació Urbana in the context of a series ofdifferent Land Acts. A reflection on the conditions affecting the influence of planning on urban development introduces a historicalexplanation of the origin of the Pla Director 1965-1968 and the Pla General Metropolità 1974-1976. A study of the geographical scopeof the plan and of the organisation of the work teams is followed by an analysis of its key ideas. The aspects analysed include the plan’sobjectives, methodological innovations and key proposals, such as the classification of land into zones and systems, the importancegranted to reserving land to accommodate the road system, the reduction of construction, and the creation of a clear and unambiguousbody of regulations. These characteristics explain the continuing relevance of the PGM, and its success in reducing metropolitancongestion. However, one outstanding problem is the need for urban compaction in many areas that have undergone considerable growthas the metropolis has continued to consolidate.

ABSTRACTS


11

de 1953 i menys encara el Pla General Metropolitàdel 1976. En qualsevol cas, volia destacar aquestamanca de consideració de les relacions entre pla-nejament i realitat o entre no-planejament i realitatque també es dóna i, sobretot, la manca d’interèsen publicar documents bàsics i fonamentals, i encanvi, recrear-se en documents que poden tenir elseu interès històric o teòric, però que no han tingutuna aplicació directa.

S’ha de dir, en quart lloc, que curiosament cap delstres plans no han estat redactats ni aprovats perl’Ajuntament de Barcelona, que mai no s’hi ha sentitmassa implicat. Des del 1859 fins ara ha mantingutuna contínua guerra més o menys sorda i ha anatmodificant al llarg del temps, unes vegades potseren sentit positiu, però la major part de les vega-des en sentit negatiu, els diferents plans aprovats.

Finalment, m’agradaria tancar aquest primer bloc detemes parlant de les relacions dels plans de Bar-celona amb la legislació urbanística. La Llei del Sòlde 1956 és filla, a través d’en Manel Ballbé, del pri-mer esforç de reflexió que es fa amb motiu del Plade 1953. Les idees recollides en el Pla de 1953 ser-veixen de base i estimulen la redacció de la primeraLlei del Sòl hispànica, el 1956.

Igualment, la Normativa de la primera versió (1974)del Pla General Metropolità amb les modificacionsderivades de la informació pública, inspirà la modifi-cació de la Llei del Sòl, el 1975.

La impugnada tercera modificació de la llei l’any1990, amb el text refós del 1992, no està inspiradaen cap planificació feta a Barcelona. Esperem que laplanificació actual (Pla Territorial Metropolità, PlaTerritorial General de Catalunya i moltes actuacionsde la Direcció General d’Urbanisme i dels ajunta-ments), és a dir la pràctica de l’urbanisme fet aCatalunya, pugui servir d’inspiració d’una nova legis-lació estatal del sòl.

2. El Pla General Metropolità i el Pla Directorde 1965-1968

La història del Pla General Metropolità comença apro-ximadament amb el Congrés Nacional d’Urbanisme,

ALBERT SERRATOSA

LA REVISIÓ DEL PLA COMARCAL DE 1953:ALTERNATIVES A L’ORIGEN I ORGANITZACIÓ DELS TREBALLS

1. Introducció. La figura del Pla Generald’Ordenació Urbana

Voldria, per començar, fer algunes observacions queval la pena recordar perquè, de vegades, per ser tanevidents s’obliden. Primer, el que és un Pla Generald’Ordenació Urbana, la figura central de tot l’entramatlegislatiu del planejament català i, fins i tot, espanyol.És el Pla qui fixa amb precisió els usos possibles a lesdiferents parts del territori i les intensitats d’aquestsusos. D’alguna forma, defineix les càrregues i elsbeneficis dels propietaris amb molta precisió i, pertant, té una transcendència fonamental. Ni els plansterritorials, que són esquemàtics, ni els plans derivatsque vénen després, com els plans parcials, podenmodificar aquesta qüestió essencial que és el reparti-ment de càrregues i beneficis entre els propietaris.Aquesta figura prové de la Llei del Sòl de 1956, ara fa40 anys, però farem referència a alguns plans deBarcelona anteriors a aquesta llei que poden conside-rar-se veritables plans generals d’ordenació urbana.

El segon tema és: en la seva història Barcelona nomésha tingut tres plans generals d’ordenació urbana,acceptant aquesta assimilació de plans anteriors al’any 1956 i sempre de caire supramunicipal: elProjecte d’Eixample de Cerdà del 1859, el Pla Comar-cal (de ordenación urbana de Barcelona y su zona deinfluencia) de 1953 i, finalment, el Pla General Metro-polità de 1976, del qual celebrem els 20 anys. Plansamb una forta incidència, que hagin configurat el crei-xement de Barcelona, només han estat aquests tres.

Hi ha una qüestió, en tercer lloc, també important:es valora, es té consciència de la incidència de laplanificació sobre el desenvolupament urbà? Si avuiés possible, per exemple, l’obertura de la Diagonalfins al mar, és per que fa 150 anys va ser prevista.Avui difícilment s’obriria una avinguda de 60 metresal llarg d’un teixit urbà consolidat sense una previsiómolt anticipadora. També els anomenats cinturonsde ronda de Barcelona no hagueren estat possi-bles, de fet, si prèviament no s’hagués fet l’esforç deplanificació. No tenir present aquesta importància de la planificació porta a l’anomalia que a Barcelonai a Catalunya, on s’han dut a terme cents de publi-cacions, no s’hagi publicat mai el Pla Cerdà, o queno s’hagi posat a l’abast del públic el Pla Comarcal


mateix temps es creà un altre equip per anar plane-jant la resta de municipis. La revisió del Pla de 1953en els 27 municipis va tirar endavant i s’aprovà. Araen celebren els 20 anys. En canvi, tots els esforçosd’aprovar un pla general reduït i un pla d’infraestruc-tures per al conjunt, van fracassar estrepitosament.

Malgrat tot, el Pla Director del 1965-1968 ha tinguti té encara una força moral molt significativa. Al meuparer, la situació avui de l’àrea metropolitana, lagran, no és satisfactòria però, malgrat tot, hauriaestat encara menys satisfactòria si no hagués exis-tit el Pla Director, i, sobretot, no hagués estat pos-sible revisar el Pla de 1953 dels 27 municipis senseaquesta referència inestimable.

3. Les idees clau del Pla General Metropolità1974-1976

Quina és l’essència, quins són els punts clau del Plade 1974-1976? En primer lloc, formulà uns objectiusmolt clars, cosa que, per exemple, el Pla de 1953no va fer. Recordem que estàvem en ple franquis-me. L’elaboració del Pla començà els anys setantai, finalment, s’aprovà el 1976, durant la transició.Que ens definissin uns objectius no ens conve-nia «políticament». Però, d’alguna manera, s’haviad’aconseguir que uns objectius de base tècnica esconvertissin en objectius polítics o almenys orienta-dors. En aquest sentit fou de molta utilitat el PlaDirector. Molts dels objectius de la revisió del Pla de1953 procedeixen del Pla Director.

La metodologia va ser innovadora. Havia estat insi-nuada i assajada en la redacció del Pla Director. Enaquest sentit, el primer avanç fou la cartografia, demolta més qualitat. En segon lloc, la recopilaciód’informació, força important, es va fer per primeravegada mitjançant un tractament informàtic. En ter-cer lloc, s’encarregaren estudis específics en qües-tions molt sectorials: demandes de lleure, que enaquell moment ja es va intuir que precisarien moltd’espai, o les necessitats d’equipaments escolars,hospitalaris, etc.

Qualsevol planificació ha d’intentar fer compati-bles objectius. No obstant ser «bons» tots ells, nonecessàriament són compatibles. Per a fer possible

12

celebrat amb motiu del centenari de l’aprovació el1859 del Pla Cerdà. En aquell congrés començarena aixecar-se veus demanant la revisió del Pla del1953. Un Pla redactat en un moment de greus penú-ries, un Pla pensat per a una conjuntura desgraciada.Sis anys després, amb el Pla d’Estabilització de 1959comença el desenvolupament econòmic i posa clara-ment de manifest el desfasament.

En aquesta línia, la llavors Comissió d’Urbanisme deBarcelona demanà al Ministerio de la Vivienda auto-rització per avançar la revisió del Pla, quan aquestanomés era obligatòria als 16 anys. Es va autoritzaruna revisió anticipada del Pla de 1953 i es va cons-tituir el 1962 un equip, el primer equip autèntica-ment pluridisciplinar a Catalunya i a Espanya, per ini-ciar els treballs.

L’àrea metropolitana de Barcelona fou definida enaquell moment com a àmbit d’estudi, incloent les setcomarques del Barcelonès, Baix Llobregat, VallèsOriental i Occidental, Maresme, Garraf i Alt Penedès.El ministeri va autoritzar els estudis, al marge depossibles repercussions polítiques. El primer pro-blema plantejat fou que la Comissió d’Urbanisme deBarcelona només tenia competència legal per a revi-sar el planejament dels 27 municipis de l’anomena-da Comarca de 1953, però no dels 135 municipison els ajuntaments respectius eren els responsablesde redactar i aprovar inicialment i provisionalment elrespectiu Pla General.

La idea d’un Pla Director, per tal d’adaptar-se a laLlei del Sòl del 1956, fou considerar-lo una espècied’avanç de pla, que permetés conèixer si s’anava pelbon camí per desprès passar ja a la redacció del PlaGeneral. El Pla Director de l’Àrea Metropolitana de1965 fou aprovat, a efectes administratius interns,l’any 1968. I aquest és l’únic antecedent de delimi-tació de l’àrea metropolitana de Barcelona. No n’hiha cap més. Totes les altres delimitacions metropo-litanes que se’n parla són invencions sense límitsprecisats i generadores de confusió.

El problema es plantejava, doncs, l’any 1968, a par-tir del moment de l’aprovació del Pla Director. D’unabanda, es posà en marxa la revisió del Pla de 1953als 27 municipis (en el marc del Pla Director), i al


13

expropiació. Finalment, els sistemes territorials(que van ser eliminats) es referien a les àrees agrí-coles i forestals, de clar interès col·lectiu però quepodien continuar sent privades.

Un cinquè aspecte fa referència a les qüestions ter-minològiques, com la denominació d’equipaments idotacions. Ha tingut més èxit la denominació «equi-paments» que l’expressió «dotacions». Els equipa-ments eren sistemes generals i les dotacions, sis-temes locals. A les previsions del Pla, els espaisreservats per a equipaments i dotacions es van mul-tiplicar per 5, els espais dedicats a zones verdesurbanes es van multiplicar per 2,5 (250%). Recor-dem que des de l’any 1953 fins al 1966, en uns 13anys aproximadament, s’havia perdut més del 50 %dels espais previstos com a zones verdes urbanesen el Pla de 1953.

El sisè aspecte destacable és la importància con-cedida al viari, pel que fa a les previsions de sòl i auna voluntat propositiva de coherència global. Eraun intent d’aportar racionalitat a unes xarxes clara-ment insuficients, descoordinades i amb moltesestrangulacions.

Un setè aspecte, fonamental, va ser la reducció del’edificabilitat, la capacitat legal d’edificar. La pobla-ció dels 27 municipis als anys 1971-1972 no arri-bava als 2,7 milions de persones, però era possiblelegalment donar cabuda amb l’edificabilitat perme-sa a una població potencial de 9 milions de per-sones. Un 50 % més de la població actual deCatalunya. El fet de limitar a 4,5 milions aquestpotencial va suposar «afectar» moltíssimes expec-tatives.

Finalment, el darrer aspecte destacable va ser laintenció d’aconseguir una normativa senzilla, clara iunívoca. La normativa de la majoria dels plans gene-rals fets a Catalunya, i també la de molts dels plansgenerals fets a Espanya, ha estat inspirada en la nor-mativa del Pla General Metropolità. Especial atencióha merescut la sistematització de les formes d’orde-nació de l’edificació. Aquesta claredat normativa vafacilitar la participació ciutadana. Si al final es vansalvar les idees essencials del Pla, va ser per l’acciódels ciutadans, perquè la normativa era entenedora.

la resolució del trencaclosques és imprescindiblesaber, per a cada sector, quines són les aspiracionsmàximes, per després retallar-les. A partir d’aquestsestudis sectorials, l’equip començà a plantejar sec-torialment cadascun dels problemes i a justificar des-prés determinades decisions de la proposta global.

Un tercer aspecte important: el Pla es va fer «almarge del parcel·lari», en funció de les necessitatsciutadanes i de les possibilitats del territori. El Pla nova tenir en compte si una determinada parcel·la per-tanyia a la Renfe o al Ministeri de Defensa o a ungran banc. Creiem que no li correspon al planeja-ment fer esforços de pressumpta «equitat», sinó alsmecanismes de compensació, de cooperació od’expropiació. No es pot planejar pensant en els pro-pietaris, o en els perjudicis a certes activitats. Al’extrem, per tal de no «afectar» ningú en particular,s’acabaria afectant de ple els interessos generals.

El quart aspecte destacable és la precisió de les pro-postes. La primera i fonamental és la classificaciódel territori en dos grans grups o tipus de sòl. Finsaquell moment s’havien utilitzat les classificacionssegons règim jurídic o segons els diferents usos,però no n’hi havia cap en funció del major o menorinterès col·lectiu. I aquesta va ser la novetat mésimportant i que no s’ha destacat prou del Pla GeneralMetropolità. És a dir, la classificació simple, clara ientenedora en zones i sistemes. Els sistemes sóntots els sòls que, de propietat pública o privada,tenen un interès col·lectiu. I sense entrar en massamatisos, són uns terrenys amb els quals no es potespecular. Es treuen del mercat des del primermoment, de la mateixa manera que al Pla Cerdà vaquedar molt clar l’interès col·lectiu del viari. Aquestaidea ha tingut efectes molt positius i fou el punt departida perquè les associacions cíviques, els col·lec-tius professionals o els partits polítics s’identifiques-sin amb el Pla i l’assumissin.

Inicialment es preveia una classificació en tres tipusde sistemes: els sistemes locals que, normalment,havien de ser obtinguts per cessió gratuïta en elsplans «derivats»: una guarderia, un parc de barri,petits carrers, etc. Els sistemes generals que feienreferència a tot un barri, a tot un municipi, a tota una comarca o a Catalunya i s’havien d’obtenir per


14

La mateixa informació pública ja fou absolutamentdiferent. Aquest tràmit en qualsevol pla servia essen-cialment, fins llavors, perquè els propietaris espoguessin defensar davant de les restriccions i deles condicions que li imposava l’administració. Perprimera vegada, i amb l’ajuda de les diferents asso-ciacions i col·legis professionals, en especial elCol·legi d’Arquitectes, fou possible que la informaciópública es convertís en un mecanisme de participa-ció ciutadana. Ja no foren tan sols els propietaris elsque al·legaren, normalment en contra del Pla, sinóque eren els ciutadans en general, agrupats de dife-rents formes, els que al·legaren sovint en defensadel Pla. Aquest fet permeté superar la frontera, lainterfase entre la tècnica i la política que és un delsesculls importants, encara avui, de la planificació.

4. El Pla General Metropolità: present i futur

Què ha passat aquests últims anys ? Què ha passaten 20 anys? D’una banda, ha seguit dominant latendència a no creure massa en la planificació. Hi hahagut massa canvis en el Pla, encara que, tot i quealguns són dolorosos, no l’han desvirtuat del tot.

D’altra banda, el Pla ha tingut un èxit relatiu en eltema de la descongestió. És curiós que la pèrdua depoblació en zones absolutament congestionades enrelació als estàndards mundials, es consideri a vega-des com una «desgràcia», quan era un dels objectiusdel Pla Director i del PGM. No ens hauríem d’espan-

tar, ans al contrari. La qualitat de vida de molteszones de la conurbació de Barcelona ha de passarper una pèrdua de població, per una baixada de ladensitat.

La darrera qüestió important és la interpretació deles actuacions, presentades com un nou model terri-torial quan no hi ha hagut canvis substancials en els27 municipis del Pla de 1976. Es pot parlar d’un èxitglobal, tant per les obres olímpiques com per la des-congestió del continum edificat. Cal recordar, però,que a la resta de l’àrea metropolitana s’ha produïtuna autèntica explosió, fins al punt que el 55% delsòl urbà metropolità, o sigui el qualificat com a urbàa les set comarques metropolitanes, s’ha generatdesprés de l’aprovació del Pla del 1976.

Si abans teníem a la conurbació central (del Llo-bregat a Montgat) un problema gravíssim de con-gestió, en vies de solució, però encara no resolt,avui tenim un problema d’excessiva dispersió a laresta de l’àrea metropolitana, de forma que el PlaTerritorial Metropolità s’ha d’enfrontar amb aquestsdos reptes: d’una banda, continuar i consolidar ladescongestió i la millora de la qualitat urbana en elnucli central i, d’una altra, assegurar una certa com-pactació a la resta del territori metropolità.

En qualsevol cas, pensem que el Pla de 1976 hacontribuït a millorar el conjunt i ha permès continuarcreient en la planificació.


15

RICARD PIÉ

Arquitecte. President de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori

i professor de l’Escola d’Arquitectura del Vallès

EL PROJECTE DISCIPLINAR:LA VERSIÓ DE 1974 DEL PLA GENERAL METROPOLITÀ


02-CAP. Ricard pie 27/2/98 08:30 Página 15

16

SUMARI

1. Presentació

2. Oportunitat de repensar avui la gènesidel PGM

3. El Plan General de Ordenación Urbana yTerritorial de la Comarca de Barcelona de1974 front al Pla General Metropolità de 1976

4. El Pla Comarcal de 1953 i el Pla Director de 1964-1968, referències per a la formulaciódel projecte de Revisió del 1974

5. El retrobament amb els debats internacionals i el despertar de les institucionscíviques

6. Com s’endeguen els treballs per a la Revisió

7. El document exposat al públic

El context teòric del procés de redacció del Pla General Metropolità es planteja, en primer lloc, analitzant els antecedents de la revisió. D’unabanda, l’anomenat Pla Comarcal del 1953, més antecedent formal que no pas referència tècnica, per la seva feblesa conceptual. D’una altra,el Pla Director 1964-1968, que plantejà les necessitats de descongestió i un model territorial basat en la geografia dels corredors. En segonlloc, es presenta el context disciplinar en el qual té lloc el projecte de Revisió del 1974. Els programes de renovació urbana de ciutats ame-ricanes, el debat metropolità que es desenvolupa al si de la cultura arquitectònica i urbanística italiana o la reivindicació de la ciutat dels teò-rics del maig del 68, són influències cabdals. En tercer lloc, s’analitza la metodologia i propostes desplegades per la Revisió, que arrencaamb dubtes sobre el caràcter, estructural o amb un nivell de precisió suficient, del Pla. Finalment, es ressenyen els continguts significatiusd’un pla que té objectius clars com la descongestió, la normalització urbanística de la ciutat i el reequilibri dels teixits, premises davant lesquals se sacrifica el discurs de coherència estructural, basat en les grans infraestructures de transport i comunicacions.

El contexto teórico del proceso de redacción del Plan General Metropolitano se plantea, en primer lugar, analizando los antecedentes dela revisión. Por una parte, el llamado Plan Comarcal del 1953, más antecedente formal que referencia técnica, debido a su debilidad con-ceptual. Por otra parte, el Plan Director 1964-1968, que planteó las necesidades de descongestión y un modelo territorial basado en lageografía de los corredores. En segundo lugar, se presenta el contexto disciplinar en el que tiene lugar el proyecto de Revisión del 1974.Los programas de renovación urbana de ciudades americanas, el debate metropolitano que se desarrolla en el seno de la cultura arqui-tectónica y urbanística italiana o la reivindicación de la ciudad de los teóricos del mayo del 68, son influencias capitales. En tercer lugar,se analiza la metodología y las propuestas desplegadas por la Revisión, que arranca con dudas sobre el carácter, estructural o con unnivel de precisión suficiente, del Plan. Finalmente, se reseñan los contenidos significativos de un plan que tiene objetivos claros como ladescongestión, la normalización urbanística de la ciudad y el reequilibrio de los tejidos, premisas ante las cuales se sacrifica el discursode coherencia estructural, basado en las grandes infraestructuras de transporte y comunicaciones.

On aborde l’étude du contexte théorique du procés de rédaction du Pla General Metropolità en analysant les antécédents de la Révision de1974. D’une part, le Pla Comarcal de 1953, qui est davantage un antécédent formel qu’une référence technique, dû à sa débilitéconceptuelle. D’autre part, le Plan Directeur 1964-1968, qui pose en évidence les nécessités de décongestion et d’un modèle territorialbasé sur la géographie des couloirs. En second lieu l’article présente le contexte disciplinaire dans lequel se déroule le projet de Révisionde 1974. Les programmes de rénovation urbaine des villes américaines, le débat métropolitain qui se développent au sein de la culturearchitectonique et urbanistique italienne, ou la revendication de la ville des théoriciens de Mai 68, sont des influences capitales. En troisièmelieu, on analyse la méthodologie et les propositions développées par la Révision, qui commencent avec des doutes sur le caractère,structurel ou avec un niveau de précision suffisant, du Plan. Finalement, on expose les contenus significatifs d’un plan qui a des objectifsclairs tel que la décongestion, la normalisation urbanistique de la ville et le rééquilibre des tissus, prémisses devant lesquelles se sacrifiele discours de cohésion structurelle, basé sur les grandes infrastructures de transport et de communications.

The theoretical context of the process of drafting the Pla General Metropolità is examined, firstly by analysing the background to this revi-sion, including earlier plans, such as the Pla Comarcal passed in 1953, which was more of a formal predecessor than a technical refer-ence due to its weak conceptual basis, and the Pla Director 1964-1968, which raised the question of the need for decongestion and fora planning model based on the geography of the corridors within the region. A second topic of discussion is the disciplinary context inwhich the 1974 revision was undertaken. The urban renewal schemes implemented in American cities, the metropolitan debate going onat that time in the Italian architectural and planning world, and the claims and demands concerning the city made by the theorists of 1968were all major influences. Thirdly, the methodology used and the proposals set forth in the Revision are analysed, raising doubts con-cerning the structural character and the level of detail of the plan. Finally, the paper outlines the main points of a plan characterised byits clear objectives, which include decongestion, the standardisation of town planning, and achieving a new balance within the urban fabric,premises which led its authors to sacrifice the discourse of structural coherence based on large scale transport and communicationsinfrastructure.

ABSTRACTS


17

del context social i polític en el qual es van dur aterme la redacció i el desplegament.

2. Oportunitat de repensar avui la gènesi del PGM

Abans d’entrar en el tema, però, voldria ressaltarl’interès i l’oportunitat d’aquest seminari perquè sem-bla que està a punt d’aparèixer el Pla Territorial de laRegió Metropolitana de Barcelona i, amb ell, la possi-bilitat de reconsiderar alguns extrems del vigentPGM: l’àmbit, l’estructura general, les determinacionsurbanístiques... S’obre així una etapa amb nous per-fils disciplinars i polítics, pels quals és fonamental unbon coneixement del que és i ha significat el PGM.

La celebració del vintè aniversari de l’aprovació defi-nitiva d’aquest pla és una bona excusa per parlard’aquest futur. El PGM és i ha estat una peça fona-mental en aquests darrers anys. Una peça, però,molt poc estudiada i de la qual encara manca unaestimació seriosa sobre la seva real vàlua urbanísti-ca. Talment sembla que als poders polítics i als ges-tors urbans els preocupa més que el Pla sigui enca-ra un instrument operatiu per actuar cotidianament,que avaluar si encara és un document suficient oadequat per afrontar els problemes del futur.

De fet, per a alguns, el PGM ha estat i és un marcadequat i suficient per a l’acció urbanística sempreque es pugui continuar construint des de l’arquitec-tura, tal com al seu moment va pregonar OriolBohigas. En opinió d’altres, el PGM és un pactehistòric i social irrepetible que no té una fàcil subs-titució. Segurament per a uns pocs, entre els qualsem compto, el PGM és un magnífic document denormalització urbanística per a la ciutat ortodoxainterior, però, tal vegada, un projecte que flaquejaen la definició de la ciutat exterior i en certes estra-tègies per articular el conjunt.

La manca d’avaluació i seguiment dels aspectes mésdisciplinars del PGM ens porta sovint a parlar-ne comd’un document intangible, el qual, encara que a vega-des s’ha transgredit amb modificacions molt dubto-ses, es presenta com quelcom immutable i impossiblede revisar. En aquesta actitud, repeteixo, hi ha moltesraons d’oportunitat política i de por a trencar el con-

RICARD PIÉ

EL PROJECTE DISCIPLINAR:LA VERSIÓ DE 1974 DEL PLA GENERAL METROPOLITÀ

1. Presentació

Els treballs de revisió del Plan de Ordenación deBarcelona y de su zona de influencia (a partir d’araPla Comarcal)1 fins a l’aprovació definitiva del PlaGeneral Metropolità de Barcelona (a partir d’araPGM) van passar per diferents períodes i vicissituds:inicialment van començar el 1964 amb un projectetècnic i institucional que no solament es plantejavareconsiderar els continguts del Pla Comarcal, sinótambé ampliar l’àrea de planejament a tot el territorique ara considerem la Regió Metropolitana. Aqueststreballs van acabar el 1968 amb l’aprovació del PlaDirector de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que,encara que es va aprovar com a document per a úsintern de l’Administració, va servir per donar pas a larevisió del Pla Comarcal estricte.

Aquesta revisió va arrencar l’any 1969, subdivididaen dues parts: la del centre de Barcelona i la de laresta de la comarca, i es va desplegar fins a la pri-mera aprovació de 1974, després de superar duescrisis: la primera el 1970, amb la dimissió d’una partde l’equip redactor, i la segona el 1972, amb el pràc-tic desmantellament de l’oficina tècnica. Des de laprimera aprovació l’any 1974 a l’aprovació de 1976es van introduir diversos canvis i, sobretot, es vamodificar el nom del document.

De ser la revisió d’una part de l’Àrea Metropolitanade Barcelona segons es proposava en el Pla Direc-tor, va passar a ser el Pla Metropolità de Barcelona,redactat per la Corporació Metropolitana de Barce-lona, una nova institució que va substituir l’antigaComisión de Urbanismo y Servicios Comunes de laComarca de Barcelona y otros municipios, senseque s’ampliés l’àmbit de la comarca ni es donés res-posta a les propostes del Pla Director.

El present article es referirà exclusivament al primerprojecte aprovat inicialment l’any 1974, la Revisiódel Pla Comarcal, fent èmfasi en els aspectes mésdisciplinars, i deixa pels altres ponents l’explicaciótant del desenvolupament posterior del PGM com

1 El Plan de Ordenación de Barcelona y de su zona deinfluencia, aprovat l’any 1953, es coneix dins de l’equipredactor de la Revisió com el Pla Comarcal.


projecte interessava la construcció disciplinar d’undocument, l’elaboració d’un producte de laborato-ri capaç de resoldre els problemes urbanísticsd’aquell moment; en el segon, donar resposta a lesfortes tensions socials i polítiques que havia desen-cadenat l’exposició del primer projecte.

Es tracta, per tant, d’exposar i comparar dos docu-ments, lògicament molt semblants, però amb algu-nes diferències significatives. Per citar-ne una,podem veure les diferències que hi ha entre lesescales de dibuix d’un i altre projecte: el pla del1974 està grafiat a escala 1/10.000, i el del 1976sobre una nova cartografia, a escala 1/5.000, perevitar els errors i oblits que havien fet trontollar elprimer. El projecte de 1974 s’acompanyava d’unaMemòria justificativa molt extensa i unes Normes amig embastar; el del 1976 té una Memòria molt suc-cinta i unes Normes absolutament consolidades. Elprojecte de 1974 volia presentar la idea del Pla, elde 1976, tancar correctament el tema.

Per entendre el primer projecte s’ha de conèixer nosolament el moment polític i social, sinó també elsseus antecedents, sobretot el Pla Comarcal deBarcelona de 1953 i el Pla Director, però tambéquins eren els debats disciplinars que es produïenen aquell moment. Per a les generacions que vanintervenir en aquells treballs, no hi havia una tradicióque recollís l’herència cultural i cívica anterior al1936-1939, i, pràcticament, no hi havia un marc dis-ciplinar on referir-se. Per això, els tècnics que vanintervenir en la redacció no solament van enfrontar-se als noves reptes urbans i territorials que hi havia,sinó que també van haver de construir un cos disci-plinar per sostenir les seves propostes.

La contextualització teòrica del procés de redacciódel Pla no és, per tant, una necessitat acadèmica,pròpia d’un seminari com el present, sinó una refe-rència necessària per entendre en quin brou culturales va desplegar la Revisió del Pla Comarcal. Per això,dividirem aquesta ponència en quatre capítols: el pri-mer referit als antecedents de planejament de laRevisió, el segon dedicat al context disciplinar delmoment, el tercer sobre la metodologia i les propos-tes del projecte de Revisió del 1974, i l’últim sobreels continguts més significatius del document final.

18

sens, però també problemes disciplinars evidents performular un projecte alternatiu adequat.

Per tot això, al meu parer, aquest seminari no hauriatant d’intentar fer la història recent del planejamentde Barcelona i la seva àrea metropolitana, sinó unaaproximació crítica al Pla, des dels seus orígens alsnostres dies, buscant en cada pas les raons profun-des de cada determinació i les bases que han fetpossible la seva força històrica i propositiva.

Barcelona i Catalunya tenen una llarga tradició deplanejament amb episodis, tals com l’EixampleCerdà, el Pla Macià o el Pla Director de l’Àrea Metro-politana, els quals han estat referents per la sevacapacitat comprensiva i projectiva de la realitat. Lareflexió que actualment interessa és estimar lavigència de les propostes del PGM en el projecte detransformació present i futur del territori metropo-lità, i la capacitat de permanència d’aquest Pla, enfront al Pla Territorial de la Regió Metropolitana deBarcelona, que està a punt de sortir.

L’objectiu d’aquest seminari ha de ser, per tant,l’estudi del PGM des de la seva gestació als nostresdies, a partir d’una anàlisi sistemàtica dels dos pro-jectes exposats al públic, de l’evolució posterior i delfutur crític que se li presenta. Dins d’aquesta se-qüència, la present ponència intentarà analitzar elmoment germinal en què es van posar les bases dis-ciplinars del Pla.

3. El Plan General de Ordenación Urbana yTerritorial de la Comarca de Barcelona de1974 front al Pla General Metropolità de 19762

Per començar l’exposició, formularé la tesi sobre laqual transcorrerà la ponència. El projecte de Pla quees presentà el 1974 va ser el fruit d’una llarga refle-xió disciplinar que s’inicià l’any 1964, mentre que elprojecte de 1976, el PGM, va ser el producte de lanecessària articulació política del Pla. En el primer

2 El Plan General de Ordenación Urbana y Territorial de laComarca de Barcelona és el nom oficial amb el qual vaser aprovat inicialment la Revisió del Pla Comarcal, l’any1974. En aquesta ponència, la versió de 1974, l’anome-narem Revisió del Pla Comarcal i la versió definitiva de1976, PGM.


Figura 1. Esquema dels nuclis residencials i zones de producció que proposava el Pla Comarcalde 1953

19

De fet, el Pla Comarcal amb prou feines és una refle-xió mínima sobre la ciutat de Barcelona. L’esquemanuclear (figura 1) que proposa, basada en un orga-nicisme molt elemental, és una proposta que confial’ordenació del conjunt en els petits nuclis existens,en els pobles de la comarca. El Pla preveia per acadascun d’ells uns petits sistemes urbans, ons’equilibraven les noves zones de residència i les deproducció, en uns models quasi autàrquics que notenien res a veure amb les noves relacions que apa-reixen a nivell metropolità. Les poques aportacionesdel Pla, segurament, van ser fruit més del seussilencis que de les seves propostes: per exemple,la delimitació pel parc del Tibidabo o la qualificacióagrícola del delta del Llobregat.

4. El Pla Comarcal de 1953 i el Pla Directorde 1964-1968, referències per a la formulaciódel projecte de Revisió del 1974

El primer i més directe antecedent de la Revisió és,lògicament, el Plan de Ordenación de Barcelona y suzona de influencia, aprovat per Llei de 3 de desem-bre de 1953. Un dels plans menys lúcids i ambicio-sos que ha tingut Barcelona al llarg de la seva his-tòria. Redactat per l’Oficina de Estudios de l’Ajun-tament, és, segurament, una oportunitat històricadesaprofitada no solament per culpa de la ferotgeespeculació que es va viure en les dues dècadesposteriors a la seva aprovació, sinó també per lamanca d’idees i propostes del propi document.

Per Barcelona, el Pla Comarcal era la primera ocasióhistòrica en la qual el plantejament urbanístic abasta-va i ordenava un territori abans que aquest visqués laseva explosió urbana. L’ordenació de la comarca deBarcelona, un àmbit segurament formulat senseespecials refinaments tècnics3, permetia construir unpla que podia haver estat molt important per afrontard’una forma relativament eficaç el desarrollisme quees va produir posteriorment.

3 Sobre aquesta delimitació, Xavier Subías explica que vadecidir-se en una visita a Madrid de l’aleshores regidor del’Ajuntament de Barcelona Trias Bertran, en la qual PedroBigador va proposar que la comarca fos aquell sòlcomprès dins d’una circumferència de quinze quilòme-tres de radi, traçada des del centre de Barcelona. La tra-ducció física d’aquest semicercle la va fer Josep So-teras, sumant i restant termes municipals, amb especialcura per evitar el municipi de Sabadell, perquè l’alcalded’aquella població no admetia subordinar-se a Barcelona.


20

El Pla Comarcal va ser l’excusa sobre la qual es vaproduir l’especulació dels anys següents, a través dela redacció de plans parcials i el desenvolupamentd’ordenances que vulneraven, amb interpretacionsmalintencionades i parcials del Pla, els seus objectiusprimigenis. Manipulacions que el van desfigurar de talmanera que han fet bones les idees primitives del Pla.

Les flaqueses conceptuals del Pla Comarcal del1953 i sobretot la falta de pes regulador de lesseves Normes per imposar un cert ordre a la fortapressió especulativa dels anys cinquanta i seixantafan que aquest document sigui més un antecedentformal del PGM que una referència tècnica i políticadel que es revisava. El fet que l’any 1964 (el 18 defebrer de 1964) es creï la Comisión Técnica para larevisión del Plan Comarcal de Barcelona és un signeinequívoc de la ràpida obsolescència del Pla. Lesprevisions de creixement se superen immediata-ment, tant pel que fa a la ciutat de Barcelona comper a la resta de comarca4. Però no solament això,sinó que el creixement es produeix densificant elsteixits existents o es promouen extensions sense lainfraestructura i els serveis necessaris, la qual cosaaugmenta els desequilibris i la congestió.

El Pla Director, iniciat al 1964 i aprovat l’any 1968,és el referent més directe de la Revisió i el docu-ment de major transcendència disciplinar. SegonsManuel de Solà-Morales, es poden destacar dosaspectes del Pla Director: el debat metodològic i eldel model de pla5. Sobre el primer, Manuel de Solà-Morales constata una cosa que es repetirà en laRevisió del Pla Comarcal, la manca d’una metodolo-gia prèvia per construir el Pla. En la redacció del PlaDirector es desplega una «metodología espontá-nea... que... a posteriori podemos identificar comoel método de elaboración del Plan». En tot cas, elcaràcter estadístic de gran part dels estudis del Platroben sentit en el seu objectiu apriorístic i central:descongestionar Barcelona. Gràcies a això, cada

treball es converteix en un exercici de denúncia dela situació i en una projecció voluntarista, que prenforma projectiva en funció del model final que esproposa.

Manuel de Solà-Morales opina que hi ha tres estudisinnovadors: el de «Demografía», el de «Standars» i elde «Terciario». El primer perquè no solament va ser-vir per a tenir un coneixement ampli de la poblacióde l’Àrea, cosa no gens menyspreable en aquell mo-ment, sinó també perquè va servir per fer les assig-nacions de població del Pla Director, d’acord amb elmodel de descongestió que es perseguia. La mono-grafia sobre els «Standars» va donar peu a la dis-cussió sobre els usos del sòl, el creixement físic,l’edificació, els serveis... i una primera aproximaciósobre el que era l’estructura urbana. El de «Ter-ciario», per introduir les idees d’estructura territoriala escala urbana a partir de la distribució dels serveiscentrals, i per incorporar alguns conceptes quepesaran en el model final, tal com el BCD, el quater-nari, el terciari central...

El gran debat, però, es va produir en la discussió delmodel. «La interpretación del plan metropolitanocomo un tema de städtebau, de ordenación de traza-dos y de actuaciones (siempre parciales pero con ima-gen de universalidad), frente a la idea de estructuraurbana y territoral como sistema dinámico, múltiple ycontinuo (planeamiento como proceso). Frente amodelos arquitectónico-operativos (new-towns, gran-des equipamientos, etc.), los modelos estructurales(«ciudad-territorio», recalificación, etc.). Frente al futu-rismo del 2010 y de las grandes proyecciones, la pro-gramación circunspecta del horizonte próximo»6.

Aquesta discussió va ser especialment interessantmés enllà de la proposta de compromís que es vafer finalment. En un document que reuneix les actesde les sessions de debat sobre sis propostes7, s’ex-pliquen algunes qüestions fonamentals sobre el

6 Manuel de Solà-Morales, «Las propuestas del PlanDirector», a Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo,núm. 87, gener-febrer de 1972, Col·legi Oficial d’Ar-quitectes de Catalunya i Balears.7 Esquemas previos para la ordenación urbanística de laspoblaciones comprendidas en el área metropolitana deBarcelona, Comisión de Urbanismo de Barcelona, Comi-sión Técnica Revisión PC-53.

4 El Pla Comarcal preveia pel 1960 una població per aBarcelona de 1.548.000 habitants, quan realment va serde 1.557.863; per a la resta de la comarca la previsió erade 370.000, quan va ser de 456.646 habitants.5 Manuel de Solà-Morales, «La metodología del PlanDirector», a Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo,núm. 87, gener-febrer de 1972, Col·legi Oficial d’Arqui-tectes de Catalunya i Balears.


21

model del Pla. Per a uns s’ha de renunciar a l’esque-ma apriorístic en favor d’una idea de model, per aaltres, s’ha de proposar una xarxa de grans infraes-tructures, com la taula de joc on situar les pecesurbanes existents, així com les de nova creació (elque més tard seran les ACTURS).

Sobre la proposta final del Pla Director, Manuel deSolà-Morales diu que és una «imagen de ciudad-para-lela» a la ciutat de Barcelona (figura 2), que en fer-semés concreta es podria transformar «de la mano deBuchanan y de Hugh Wilson, en malla de new oldtowns sobre el corredor Tordera-Vallés-Penedés»8.Front a aquest model, la idea de ciutat-regió9 ques’enuncia en la Memòria del Pla queda reduïda a undiscurs paral·lel, de reivindicació del sistema urbàexistent i de denúncia de la manca d’òrgans ade-quats per gestionar l’espai metropolità.

Al marge d’aquestes discussions, fonamentals peral que será la redacció de la Revisiò del Pla Comar-cal, es produeix un altre fet, el de la delimitació delque ha de ser l’àmbit de l’Àrea Metropolitana deBarcelona, que a l’igual que havia passat el 1953amb la definició del que era la comarca de Barce-lona, apareix com un punt de partida sense cap jus-tificació especial.

No és aquí el lloc per obrir un debat sobre aquesttema, tot hi que és molt important pel que fa al futurdesplegament del planejament de la Regió Metro-politana, però no el voldria passar per alt, sobretota partir de l’aparició d’algunes delimitacions funcio-nals com les publicades en el llibre Dinàmiquesmetropolitanes a l’Àrea i la Regió de Barcelona10,que ens recorden que la delimitació de l’àrea metro-politana no és una cosa mecànica, que resulti del’existència d’uns indicadors indiscutibles, sinó elresultat d’una idea de projecte que està a l’inici delpropi Pla.

En altres ocasions he defensat que la major aporta-ció del Pla Director va ser el seu enteniment del fetgeogràfic català, del rerepaís barceloní, del Cor-redor Prelitoral com a gran passadís entre el Nord iSud, i de la seva traducció en termes de projecte,com a espai alternatiu i complementari de la ciutatde Barcelona.

Segurament, en determinar quin havia de ser l’àmbitde planejament s’estava prefigurant el projecte dePla. A partir d’aquesta decisió, l’àrea metropolitanaapareix com a un sistema dual i paral·lel a la costa,organitzat sobre dos corredors, el Litoral i el Preli-toral, units amb una sèrie de travesses, on els usos i

8 Op. it, 6.9 La idea de ciutat-regió havia estat introduïda pels italiansl’any 1962 en el Seminari de Stressa i presa com a líniade treball en el Piano Intercomunale Milanese.

10 Vegeu el capítol 10 del llibre publicat per l’Àrea Me-tropolitana de Barcelona, Mancomunitat de municipis,Dinàmiques metropolitanes a l’Àrea i la Regió de Barce-lona, Barcelona, 1995.

Figura 2. Esquema 4, un dels recollits en les actes de treball sobre el model de Pla Director.Aquest va servir de base per a la proposta final


22

les activitats semblen fàcilment articulables en unaxarxa de dimensions territorials, mimètica a l’estruc-tura del relleu.

Aquest esquema d’ordenació o de posada en valorde la geografia del territori metropolità, va alliberarla Revisió del Pla Comarcal del debat sobre la sevaarticulació en el sistema regional i, al mateix temps,va donar sentit a l’ordenació dels municipis de SantCugat i Cerdanyola, que en el Pla Comarcal del1953 havien quedat sense cap paper.

La crisi de l’equip redactor del Pla de l’Àrea Metro-politana de 1969 i la definitiva de 1970, així com eldesmembrament en tres àmbits de treballs deldesenvolupament del Pla Director –el del municipide Barcelona, el de la resta de la comarca i el del’Àrea d’Acció Immediata, a més de la redacció d’unPla d’Infraestructures Generals de l’Àrea Metro-politana–, desmembrament justificat pel reparti-ment de competències que tenia cada Adminis-tració, anuncien el final de l’experiència de pla-nejament metropolità i la conclusió de sis anys enor-mement rics culturalment i disciplinàriament, alsquals l’Administració no va voler donar sortida.

Per allò que interessa ressaltar en aquesta ponèn-cia, cal retenir tres idees sobre el que va significarel Pla Director per a la Revisió del Pla Comarcal:d’una banda, el convenciment que calia assolir unobjectiu central, descongestionar Barcelona; d’unaaltra, conformar un model territorial basat en la geo-grafia dels corredors; i, finalment, la dificultat que hihavia per establir un mètode que superés el relatiufracàs del treballs i els estudis interdisciplinars ela-borats per a la redacció del Pla Director11.

5. El retrobament amb els debats internacio-nals i el despertar de les institucions cíviques

Com es sabut, la ruptura política i social que vasuposar la guerra civil espanyola va comportar, a

més, un trencament cultural amb el període ante-rior i un cert aïllament internacional que va deixarsense referents alguns discursos que s’havien ini-ciat abans de la guerra. El problema de la planifica-ció metropolitana de Barcelona havia donat els pri-mers passos amb el projecte del GATPAC, en el PlaMacià, formulat des dels pressupostos del movi-ment modern, i amb el Regional Planning i la GrossBarcelona, dels germans Rubió i Tudurí, cap delsquals va tenir continuïtat.

El pont cultural entre aquella tradició i les genera-cions de la postguerra no es va fer a través dels tèc-nics que restaren al país, sinó amb l’arribada d’unageneració, nascuda immediatament després de laguerra, titulada durant la dècada dels seixanta, queva obrir-se al món i es va sumar a l’estela culturald’Europa, un continent que es refeia econòmicamenti culturalment després de la seva reconstrucció.

En el camp de l’arquitectura aquest despertar esprodueix de forma explícita amb la renovació de laJunta del Col·legi d’Arquitectes i l’arribada al dega-nat d’Antoni Moragas (1964-1966) i amb el nome-nament com a director de l’Escola d’Arquitecturad’Esteve Terrades, qui cridà com a professors alsjoves arquitectes del Grup R12, un grup que havia rei-vindicat per primer cop el moviment modern.

Aquest despertar cultural no sols es dóna amb l’inicid’una vida associativa i institucional nova, sinó tam-bé amb la normalització de les entrades de llibres irevistes estrangeres i el canvi de línia d’algunesrevistes professionals. En el cas dels arquitectespodem seguir aquesta obertura en els annexos dela revista Cuadernos de Arquitectura, iniciats l’any1947 i desapareguts el 1967, i l’Índice de artículosen publicaciones periódicas, als quals es pot seguiramb l’entrada de revistes internacionals la progres-siva normalització cultural.

Sobre el paper cultural i dinamitzador de les revis-tes en el camp de l’urbanisme, trobem uns primersbrots en els números 60 i 61, de la revistaCuadernos de Arquitectura, dedicats a «Suburbios»,

11 El fracàs del treball interdisciplinar tindrà el seu reflexeen l’ensenyança de l’urbanisme i en especial a l’Escolad’Arquitectura de Barcelona en la que s’abandonarà unapretesa ensenyança pluridisciplinar i comença una ensen-yança de l’urbanisme «pels» arquitectes i, més tard,«dels» arquitectes.

12 Sobre el Grup R s’ha publicat recentment el llibre: Rodrí-guez Pedret, Carme (1994); Grup R, Barcelona, GustavoGili.


23

de l’any 1965, i sobretot amb el nomenamentd’Emili Donato com a director el 1970 i la transfor-mació d’aquesta revista en una de les puntes dellança del debat urbà.

Des del punt de vista internacional, si analitzem lapetita cronologia de projectes, publicacions i con-ferències que van des de l’any 1950 al 1974 (vegeutaula 1), podem veure que en aquest període es pro-

dueix una inflexió en el pensament arquitectònic iurbanístic europeu a partir dels seixanta. El 1959 secelebra el darrer CIAM com un congrés de cloenda,incapaç de superar la crisi oberta en l’anterior, eldesè, on un grup de joves arquitectes liderat pelsSmithson renega del doctrinalisme en què havia cai-gut el moviment modern. A partir del 1960 es publi-quen els textos clau per al pensament urbanísticposterior, tals com els llibres de: K. Lynch, R.

1950 Le Modulor Le Corbusier

Ronchamp Le Corbusier

Torre Velasca BBPR

1951 8è CIAM, «El cor de la ciutat» Gran Bretanya

Conferències al COACB Aalto, Bardet

Chandigarh Le Corbusier

1952 Unitat d’habitació, Marsella Le Corbusier

Conferència al COACB, Corby new town Pevsner

Golden Lane Housing PA. Smithson

1953 9è CIAM Aix-en-Provence

PANAM W. Gropius

1954 Història de l’arquitectura moderna Zevi

Northland shopping center, Detroit V. Gruen

1955 The Nature of Cities Hilbersheimer

Comunidad planeada Alomar

1956 10è CIAM Cumbernauld Dubrovnik

1957 «Interbau», Hansa, Berlín Edificis de Aalto, Gropius, Le Corbusier,

Niemeyer, Van der Brock, Badema i altres

L’Architecture Mobile Y. Friedman

1959 Darrer CIAM Otterlo

Conferències «Urbanisme i Sociologia» Grup R

Urbanismo para todos F. Folguera

1960 The image of the city K. Lynch

Theory and design in the first machine age R. Banham

Storia dell’architettura moderna L. Benevolo

Pla Tokio K. Tange

1961 The death and life of great american cities J. Jacobs

Modern architecture V. Scully

1962 Community and privacy S. Chermayeff

Toulouse Le Mirail G. Candilis

Opera aperta U. Eco

Taula 1. Relació de projectes, publicacions i conferències més importants en el camp de l’urbanisme des de l’any 1950 al 1974


24

Banham, J. Jacobs, V. Scully, Buchanam, etc., finsa A. Rossi, H. Lefèbvre o M. Castells.

D’alguna manera, a partir dels seixanta es tancapàgina als eslògans de la Carta d’Atenes, a la ciutatfuncional, però també a l’experiència organicista delPla de Londres de P. Abercrombie, que havien prescom a model Bigador des de Madrid i Baldrich desde la Diputació de Barcelona, per buscar altresreferències, i per donar noves respostes als pro-blemes de l’època. D’aquests referents interessaressaltar pel seu impacte a casa nostra els debatsi treballs americans entorn a la modelística i els pro-grames de renovació urbana; el planejament il’acció pública al Regne Unit: la qüestió metropolita-na i l’interès per l’arquitectura de la ciutat dels ita-

lians, i, finalment, la reivindicació de la ciutat delsteòrics del maig francès de 1968.

El debat americà arribà a casa nostra, sobretot, através de la revista de l’American Institute ofPlanners, el JAIP, una revista de capçalera per a ini-ciats on es debaten les qüestions disciplinars i pro-fessionals de l’urbanisme americà. Als EUA, elsprocessos urbanitzadors havien rebut una fortasacsejada després de la Segona Guerra Mundial apartir de les grans obres d’infraestructura queendegà el govern federal per reactivar l’economia.

La política de fair deal de H.S. Truman, continuacióde la de new deal d’entreguerres de Roosevelt, secentra especialment en la construcció d’autovies

1963 Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme O. Bohigas

Piano Intercomunale Milanese

Buchanan Report

1964 Notes on the synthesis of form Ch. Alexander

A model of Metropolis Lowry

Schèma Directeur de la Región de París

Plug-in City P. Cook

1965 La planificación urbanística en España M. Ribas Piera

Complexity and Contradiction in Architecture R. Venturi

1966 Urbanisme, utopies et réalités F. Choay

La architettura de la città A. Rossi

«La forma del territorio» Edilizia moderna

1967 Ville et révolution A. Kopp

Le droit à la ville H. Lefèbvre

1968 Teorie e storia dell’architettura M. Tafuri

Thamesmead, Londres

1969 Fundació revista Ciudad y Territorio

Urban and Regional Planning McLoughlin

1970 La révolution urbaine H. Lefèbvre

1972 Pour une anthropologie de la maison A. Rapoport

La question urbaine M. Castells

1973 Fundació revista Lotus internacional

Fundació revista Oppositions

1974 Génesis y evolución del derecho urbanístico español E. Bassols

Fundació revista Arquitecturas Bis

Taula 1. Continuació


25

interurbanes i interestatals, que obren el país a laurbanització de les perifèries, i en la construcciód’autopistes urbanes, que justifiquen la reformadura dels slums centrals de les grans ciutats.Aquesta doble política, justificada tècnicament comuna cosa necessària per donar resposta a la crei-xent demanda de mobilitat privada, fa que els espe-cialistes s’aboquin a la recerca de nous instrumentsper estimar les demandes de mobilitat i per planejarles noves vies.

La confecció de models de simulació de trànsit, imés tard, de localització d’activitats, tals com elselaborats per Lowry el 1964, centra bona partd’aquests esforços. El JAIP de maig de 1959, dedi-cat a Land Use and Traffic Models: A progressReport, i el del maig del 1965, Urban DevelopmentModels: New Tools for Planning, són les actesd’aprovació i divulgació científica d’aquesta líniade treball que es mantindrà activa fins als nos-tres dies.

A casa nostra la influència d’aquestes recerques éspalpable. A l’interès científic i pràctic d’aquestsmodels se suma una vaga il·lusió d’objectivitat i fas-cinació tècnica que fa creure que aquests modelspoden ser un bon instrument per a convèncer elspolítics de la necessitat del planejament. La Comi-sión de Urbanismo y Servicios Comunes de Barce-lona y otros Municipios ho creu en part així, i peraixò encarrega a la Universitat Politècnica deBarcelona l’estudi Un modelo de simulación para lacomarca de Barcelona, del qual tan sols s’assoleixuna primera part, que es lliura el juliol de 1972.

Paral·lelament, però, l’interès per la modelísticatambé apareix en els primers treballs publicats pelLaboratori d’Urbanisme de Barcelona (LUB), fundatrecentment, i en un text de Manuel de Solà-Morales,La ciudad y los juegos, de 1972, del qual podemtrobar un clar antecedent en el JAIP de gener del1966, Gaming simulation for urban planning. Enaquest moment el LUB encara no havia trobat leslínies de recerca que el caracteritzaran13.

D’una altra banda, les polítiques de renovació urba-na (urban renewal) que porta a terme l’Adminis-tració nord-americana troben contestació no sola-

ment en la població resident, sinó també en tècnics–els advocacy planning–, compromesos amb elsveïns. Els JAIP de setembre del 1968, sobre Socialchange: the planner and innovation, i el de juliol de1969, sobre Planning and citizen participation,donen fe d’aquesta realitat i enuncien, paral·lela-ment a les reivindicacions i denúncies que farà elmaig francès, el compromís social i polític quesuposa la pràctica urbanística per a una part impor-tant dels professionals.

No cal dir que aquestes qüestions influiran enorme-ment al col·lectiu de tècnics urbanistes catalans,altament polititzats, que veuran en la pràctica del’urbanisme la síntesi perfecta entre el seu compro-mís tècnic i el polític. A partir d’aquells anys, sobre-tot des de la celebració del Concurs pel Contraplàde la Rivera de 197114, els moviments veïnals tro-baran en aquells professionals el suport que méstard es traduirà en el moviment a favor del PGM i enl’agitació veïnal per a la reconstrucció de Barcelona.

Des del punt de vista tècnic, l’experiència anglesaés més pròxima a la problemàtica dels redactors dela Revisió perquè, gràcies al muntatge teòric i pràc-tic que la legislació anglesa fa dels plans estructu-rals, sembla que es dóna una resposta tècnica per

13 A la contraportada d’aquesta publicació es relacionen lespublicacions que s’han editat a l’ETSAB fins al 1972.Colección Departamento Urbanismo: 2.1. Vittorio Gregotti:El territorio de la Arquitectura. 2.2. Carlo Aymonino: El sig-nificado de las ciudades. 2.3. Christopher Alexander: Laciudad no es un árbol. 2.4. Aldo Rossi: Consideracionessobre la morfología urbana y la tipología de la edificación2.5. William Alonso: Ciudades y urbanistas. 2.6. AmosRapoport, Robert E. Kantor: Complejidad y ambigüedad enel diseño ambiental (en preparación). 2.7. Carl Steinitz:Sentido y congruencia entre la forma urbana y la actividad(en preparación). 2.8. K. Lynch: Una teoría de la formaurbana (en preparación). 2.9. J. Ros Hombravella, AntonioSantillana: Guía a las aplicaciones de la economía a la pla-nificación urbanística.Monografías ETSAB: 0.5. Manuel de Solà-Morales Rubió:Sobre metodología urbanística. 0.6. Manuel de Solà-Morales Rubió: La ciudad y los juegos. 0.7. Laboratorio deUrbanismo: Parcelación y forma urbana: El ejemplo de laperiferia de Barcelona (en preparación).14 Aquest concurs està publicat com a: M. de Solà-Morales,J. Busquets, M. Domingo, A. Font, J. L. Gómez Ordóñez;Barcelona. Remodelación capitalista o desarrollo urbano enel sector de la ribera oriental. Colección Materiales de laCiudad. Barcelona, Gustavo Gili, S.A., 1974.


26

resoldre l’ordenació de territoris complexos com ésl’espai metropolità15.

La cascada de planejament establerta en la Llei delSòl de 1956 no tenia una imatge clara sobre elpaper de cada esglaó fins que els anglesos diferen-ciaren entre els àmbits i els continguts dels plansestructurals i dels locals. Quelcom semblant al quesucceeix a França amb la Llei del 1967 i l’establi-ment de dues categories de plans: els Schémasdirecteurs d’aménagement et d’urbanisme i elsPlans d’occupation des sols. El pensament estruc-turalista pren forma en aquestes dues legislacions il’urbanisme sembla tenir una estratègia adequadaper a cada escala.

D’una altra banda, la influència anglesa es deixa sen-tir en els debats sobre les polítiques de desconcen-tració urbana, a través de la seva experiència deconstrucció de new towns. Projectes de noves ciu-tats que alimenten debats arquitectònics i urbanís-tics de modernitat: tals com els que es donen sobrela megaestructura del centre direccional deCumbernauld o la malla territorial de Milton Keynes,però sobretot plantegen un debat d’oportunitatsobre els avantatges i inconvenients d’imitar aquellapolítica per eixugar el gran dèficit d’habitatges quetenien les grans ciutats espanyoles.

De fet, el que farà esclatar la crisi a l’Àrea Metro-politana, amb la dimissió massiva del seu equip il’abandonament d’alguns membres significatius dela Revisió del Pla Comarcal, serà el decret de lesACTURS, de 27 de juny de 1970, el document legis-latiu que posa en marxa aquelles noves ciutats aBarcelona, el qual s’interpreta per aquests tècnicscom una demostració clara que el nou ministre pre-fereix una política de grans gestos a una de disci-plina i ordre en el planejament.

La cultura arquitectònica i urbanística italiana va serentre totes les influències i debats la més important

per a la dècada dels setanta. Històricament, aques-ta cultura no solament no havia perdut el seu tic-tacdisciplinar durant el període mussolinià (1919-1945), sinó que fins hi tot havia aconseguit quel’Administració apadrinés algunes de les sevesavantguardes artístiques. Per això, no és estranyque el trànsit de la primera meitat de segle a la post-guerra mundial vingui en part de la mà de figuresque havien estat importants en el període primer,tals com Luigi Piccinato (1899-1983) o GiuseppeSamonà (1898-1983), figures que després de laguerra seran rellevades per tècnics com Quaroni,De Carlo, Astengo o Aymonino.

De fet, però, la influència italiana a casa nostravindrà de dos fronts: d’una banda, d’allò que enFrampton16 ha anomenat regionalisme crític, a tra-vés de l’obra de Magistreti o d’en Gardela, en lesquals els pressuposts del moviment modern trobenacomodament en la tradició arquitectònica i urbanadel país; i en segon lloc, en la pràctica i reflexió teò-rica sobre la ciutat: primer gràcies a les expectati-ves disciplinars que va obrir el primer govern decentre-esquerra amb participació del PSI, i després,a l’interès dels professionals per l’arquitectura de laciutat i per una urbanística crítica.

Sobre la divulgació del planejament i els seus debatscal assenyalar l’enorme importància de la revistaUrbanistica, de l’Instituto Nazionale de Urbanistica, unòrgan de difusió disciplinar d’una qualitat incompara-ble, des del qual es difonen els plans més importantsdel país. En el número 50-51, d’octubre de 1967, tro-bem la presentació del Piano Intercomunale Milanese(PIM) (figura 3), punt de referència i ruptura de la urba-nística italiana anterior i posterior als anys seixanta itext obligat tant pels redactors del Pla Director compels de la Revisió del Pla Comarcal.

Ara bé, el text més influent, i en paraules deSecchi, el llibre italià més important per a la urba-nística contemporània és l’obra d’A. Rossi L’Archi-tettura della Città17, un llibre on «la ciutat (...) veentesa com arquitectura». Un text crític amb el

15 L’Instituto de Estudios de Administración Local va tra-duir un dels manuals publicats pel govern britànic perdesenvolupar la seva legislació: Development plans: amanual on form and content. London, Her Majesty’sStationery Office, 1970, traduït aquí com Planes de orde-nación urbana: manual sobre su forma y contenido.Madrid, IEAL, 1974.

16 K. Frampton; Historia crítica de la arquitectura moderna.Barcelona, Gustavo Gili, S.A.,1981.17 A. Rossi; L’Architettura della Città. Padova, MarsilioEditori, S.P.A. 1966.


27

«funcionalisme ingenu» dels anys anteriors que rei-vindica «la relació entre l’anàlisi urbana i el projec-tar». A partir d’aquest llibre s’entén que l’urbanismeha de tractar de «la construcció del real... per tantun acte en el qual intervé l’arquitectura en la sevarelació amb les coses i la ciutat, amb les idees iamb la història».

Finalment, s’ha de parlar de les repercussions teò-riques i disciplinars del maig francès de 1968,especialment de l’interès dels agitadors intel·lec-tuals i artístics per fer la ciutat objecte de la sevareflexió: de l’obra del filòsof marxista H. Lefèbvre Ledroit à la ville18, i de les accions dels enragés i situa-tionnistes.

Amb l’obra de Lefèbvre la ciutat esdevé un dretbàsic de la societat. L’espai es reconeix com unaltre referent per a l’alliberament social, i la reivindi-cació urbana se suma a les lluites pel control socialdels mitjans de producció. La ciutat com a lloc peral treball és també el lloc per a la convivència.L’acció dels advocacy planning nord-americans i fillsde la tradició filantròpica i de beneficència, troba enaquest text la benedicció de l’ortodòxia marxista,legitimant la seva lluita.

Les propostes situacionistes tenen un altre objec-tiu; el problema no és la ciutat com a reflex espacialde les relacions socials que produeixen, sinó laurbanística com a teorització i pràctica mistificado-ra del seu ordre. L’acció artística i política del situa-cionista cerca en la «deriva» i el détournement una

18 H. Lefèbvre; Le droit à la ville. Paris, Éditions Anthropos,1968.

Figura 3. II Piano Intercomunale Milanese, el model en turbina formulat l’any 1963


28

metodologia específica per «l’ús combinat de lesarts i de la tècnica per a la construcció integral d’unambient en relació dinàmica amb experiments en elcomportament». Es tracta de reivindicar la ciutatcom a escenari lúdic i de la relació que no es potreduir a pura i simple funció19. La psicogeografia, talcom Debord batejava els seus discursos, entroncaamb les investigacions de K. Lynch als EUA i obreles portes al reconeixement d’una complexitat queno havia sabut captar el funcionalisme del movimentmodern (figura 4).

Modelística, compromís social, planejament es-tructural, noves ciutats, ciutat-regió, arquitectura

de la ciutat, dret a la ciutat, derives, etc., són algu-nes de les referències culturals que es produeixenabans i durant del període de redacció de laRevisió del Pla Comarcal. No es tracta de trobarrelacions directes de causa-efecte, sinó entendreel marc contradictori en què es desplega la Revi-sió i les tensions contraposades en les quals esmourà.

6. Com s’endeguen els treballs per a la Revisió

La Revisió del Pla Comarcal es va desenvolupar entres etapes: la primera, des del 1969, amb la for-mació de l’equip redactor en el si de la Comissiód’Urbanisme de la Comarca de Barcelona; fins al1970, amb les dimissions d’una part de l’equip; lasegona, del 1970 al 1972, quan es desmuntal’equip; i, finalment, del 1972 al 1974, data en quès’aprova inicialment el Pla i s’exposa al públic.

Figura 4. The Naked City, la ciutat de la psicogeografia de Debord, de 1958

19 Recentment, el Museu d’Art Contemporani de Barcelonaha publicat un llibre-catàleg sobre els situacionistes:Situacionistas, arte, política, urbanismo. Libero Andreotti-Xavier Costa, eds., Museu d’Art Contemporani deBarcelona, ACTAR, 1996.


29

Del 1969 al 1970 es produeix el debat sobre elmodel de Pla, al temps que es redacta una sèried’estudis parcials; del 1970 al 1972 es fa l’ordena-ció de la comarca, sense el centre de Barcelona, lazona situada a l’interior del Primer Cinturó de Ron-da, que es revisa des de l’Ajuntament; i del 1972 al1974, després d’un període en blanc, s’acaba laredacció de la Memòria, les Normes, i s’incorporal’ordenació del sector central de Barcelona.

La Revisió del Pla Comarcal, des del punt de vistametodològic, pateix els mateixos dubtes i mancan-ces que va tenir el Pla Director. D’entrada, no hi hauna idea clara sobre com desenvolupar els treballsni tampoc sobre quin ha de ser el model de pla. Peril·lustrar les dificultats metodològiques de l’inici ésinteressant veure la llista de ponències que s’orga-nitzen a l’abril de 1969, segons un document interndel 21-22 d’aquell mes.

«Relación de ponencias designadas y de las perso-nas que deben llevar a cabo su estudio

Información1. Población, microcenso Jaime Bibiloni2. Empleo, establecimientos

industriales Joaquín Clusa3. Motorización José Luis G. Ordóñez4. Generación de tráfico José Luis G. Ordóñez5. Uso del suelo,

intensidad de uso Juan Antonio Solans6. Gestión de planes parciales Rosa Barba7. Dinámica del casco Rosa Barba8. Plano parcelario José Casteltort9. Equipamientos Manuel Solá10. Transportes públicos Juan Antonio Solans11. Licencias de edificación Juan Antonio Páez12. Mapificación, tabulación Amadeo Guasch13. Programas descriptivos Amadeo Guasch14. Iniciativas de gestión Xavier Sust15. Presupuestos Armando Sáez»

Com es veu no hi ha un fil conductor clar, un argu-ment central entorn al qual girin tots els treballs. Amesura que la redacció avanci i, sobretot, quans’hagi de concretar l’ordenació física, algunesd’aquestes ponències es convertiran en els temescentrals.

A més d’aquestes ponències, els treballs de laRevisió es completen amb una sèrie d’estudisexterns que la Comissió d’Urbanisme de la Comarcade Barcelona publica en una col·lecció, per a úsintern, en quatre sèries: Información urbanística,Análisis y monografías, Ordenación y propuestas iNormativa urbanística y estudios econòmico-finan-cieros. En les dues primeres inclou diversos treballssobre les necessitats de la comarca en matèriad’escorxadors, cementiris, hospitals, instal·lacionsesportives..., però també estudis de la localitzacióindustrial o l’assaig d’aplicació de l’anàlisi factorialals municipis de la subàrea del Besòs. En la sèried’ordenació i propostes sols es publica l’estudid’ordenació del Parc del Tibidabo, i en la de norma-tiva i estudis econòmics, dos treballs sobre laHisenda pública i els recursos públics per a l’actua-ció urbanística a la comarca de Barcelona.

La primera publicació apareix el desembre de1969, poc després de constituir-se l’equip per a laRevisió, i la darrera, el 1975, un any abans del’aprovació definitiva del PGM. De tots aquells tre-balls, l’únic que no es publica, i que acabarà essentuna de les bases del projecte d’ordenació final, esel Pla de Comunicacions de la Comarca de Barce-lona (figura 5), redactat per Joan Antoni Solans ambXavier Sust i Francisco Germán García Rosales, quese centrarà en l’estudi de la xarxa viària com a sis-tema primari de relacions i d’accessibilitat de lacomarca i com la infrastructura bàsica per a la urba-nització del territori comarcal20.

La Revisió del Pla Comarcal, com dèiem, pateixmoltes incerteses sobre el mètode, però sobretotuna idefinició de partida sobre com ha de ser el Pla.Manuel de Solà-Morales, un dels dos coordinadors,proposa que aquest sigui un pla estructural, queprengui decisions sobre els grans temes i deixi peraltres plans més locals l’ordenació concreta decada sector. Per a Joan Antoni Solans, en aquellmoment l’altre coordinador, però també funcionari

20 A més de ser la base del traçat de la xarxa menuda delPla, aquest estudi va donar peu a un article de Joan AntoniSolans; «Barcelona. Planeamiento del metropolitano ver-sus planeamiento metropolitano», en el núm. 76-77 deCuadernos de Arquitectura, de 1970, dedicat a «elMetro», que va tenir enormes conseqüències perquè vaobligar a refer el Pla del Metro.


30

informant dels plans parcials que s’estan tramitant,la Revisió solament serà eficaç si té un nivell de pre-cisió suficient per evitar la seva tergiversació a tra-vés del planejament parcial tal com està passantamb el Pla Comarcal de 1953.

Si es redactava el document com un pla estructu-ral, calia pensar en una administració capaç dedirigir el seu desplegament i gestió. Si la redacciós’inclinava per un macro-pla-parcial, s’havia de sermolt precís en els diferents tractaments urbanísticsi preveure mecanismes adequats per evitar rigide-ses innecessàries. En qualsevol cas, el problemamés greu era confiar en si hi hauria una adminis-tració amb suficient voluntat política per afrontaraquest repte per gestionar un o altre tipus de pla.En els debats interns sobre el model sempre sobre-volava aquesta preocupació, i molt sovint sembla-va que es discutia més sobre la tàctica per «colar»el pla, que sobre l’estratègia adequada per a asse-gurar els seus continguts.

Una de les experiències del primer any de redaccióque va posar en qüestió els dos models, però pot-

ser de forma més crítica el que podia ser un plaestrictament d’estructura, va ser la redacció desdel mateix equip de la Revisió d’un Pla Parcial peral centre de Santa Coloma de Gramenet.

Era evident que encara que el Pla Comarcal de1953 era insuficient, el seu desplegament en plansparcials l’havia acabat d’espatllar. Per això, cada diaque passava era un dia perdut si no s’aturava i reo-rientava el planejament parcial. D’aquí que l’equipdecidís redactar, en paral·lel als treballs de laRevisió, el Plan Parcial de Ordenación del Sector delCamino Hondo de Santa Coloma a Badalona, (figura6) per reordenar un dels nuclis urbans en pitjorscondicions urbanes de tota la comarca.

El rebuig d’aquesta estratègia i del Pla Parcial perpart de les administracions implicades no solamentva posar en dubte la voluntat política de les que apa-drinaven la Revisió, sinó també sobre quines erenles possibilitats reals d’aprovació de la pròpiaRevisió, tant si aquesta es presentava en forma d’unpla estructural, com un macro-pla-parcial, tal comes va fer finalment.

Figura 5. Pla de Comunicacions de la Comarca de Barcelona. Esquema viari Cornellà


31

Figura 6. Fotoplà i proposta de reordenació del Plan Parcial de Ordenación del Sector del camino Hondo de Santa Coloma a Badalona


32

Al marge que aquest Pla Parcial no fos aprovat, elque és interessant és veure com els seus objectiusseran els mateixos que els que endegarà de laRevisió.

1. La ordenación de la malla viaria de modo que,aun con la precariedad de dimensionado y el caosde su organización actuales, permita servir a lasactividades localizadas con el mínimo de eficienciarequerido para un progresivo desarrollo urbano.

2. El aprovechamiento de las zonas de nueva urbani-zación, para compensar los déficit de equipamientoy zonas verdes, que de lo contrario pueden estran-gular las posibilidades de desarrollo de la zona.

3. La reestructuración de ciertas zonas de creci-miento desordenado, por la adaptación de las orde-nanzas de edificación a las exigencias de la locali-zación.

Finalment, el debat sobre el model es decanta a favorde les tesis que defensa Joan Antoni Solans, entrealtres raons per la dimissió de Manuel de Solà-Moralesi José Luis Gómez Ordóñez el 1970, arrel del decretde les ACTURS. A partir d’aquell moment, l’equipredactor queda reduït a un petit grup de recents titu-lats21, sota la direcció tècnica de Joan Antoni Solans,amb l’objectiu de portar a terme la redacció d’unmacro-pla-parcial a escala metropolitana.

A partir d’aquell moment, la redacció es converteixen el projecte d’ordenació extens i intens de tot elterritori comarcal, en un treball de miniaturista, dedetall. De fet, a nivell general, hi ha un sol objectiu:descongestionar la comarca i frenar la seva densifi-cació. D’aquí que els projectes sobre grans infraes-tructures, com l’ampliació de l’aeroport, els túnelsde Collserola, les autopistes urbanes de la red arte-rial del Ministerio de Obras Públicas... passin a con-siderar-se com a reserves de sòl inqüestionables,no tant per les opcions que el Pla no pren, com per-què són terrenys que se substreuen a l’especulacióedificatòria i que es converteixen a reserves de sòlestratègic per al futur.

La Revisió del Pla Comarcal recull totes les iniciati-ves de grans obres previstes durant aquells anys,sense qüestionar excessivament la seva validesa,no sé si perquè pensa que cal tenir com aliats elstecnòcrates del ministeri i els grans operadors urba-nístics o perquè entén que un cop feta la reserva jahi haurà temps per discutir cada projecte.

A partir d’aquell moment, els tres estudis clau, queseran la base del projecte, són: el d’usos i intensi-tat del sòl, el de la dinàmica dels nuclis (ponències5a i 7a) (figura 7) i el de la gestió de plans parcials(ponència 6a) (figura 8), convertits en tres treballsd’inventari del planejament parcial, de l’estudi deles trames i tipus, i de la interpretació estructuralde cada part.

El primer dóna peu a un puzzle extremament com-plex sobre com s’havia desplegat el Pla Comarcalde 1953, presentant una síntesi, mai feta, del queera l’ordenació urbanística del moment gràcies a laqual es va poder avaluar: la dimensió del problema,les potencialitats i formes com s’estava produintla congestió, i els problemes d’encaix del plane-jament.

En els treballs pel Pla Director ja s’havia desenvo-lupat una ponència d’estudi sobre els usos del sòli un estudi tipològic basat en un mostreig de dife-rents teixits. En la ponència de la Revisió, aquesttreball s’amplia en el nombre de mostres, i es rela-ciona amb les potencialitats del planejament. Amés, l’anàlisi es completa amb un treball de campde catalogació exhaustiva de tots i cadascun delsedificis construïts, delimitant àrees homogèniesmitjançant l’anàlisi morfotipològica de les tramesurbanes.

Paral·lelament, l’estudi de la dinàmica dels nuclis estradueix en una interpretació estructural de cadasistema urbà, que serveix per explicar la històriaurbana de la comarca, però també, a través de dia-grames semblants que no es van arribar a fer per atots els municipis, la coherència i el sentit de lespropostes d’ordenació de cada part. A partir delsgràfics que s’havien preparat en el Pla de Comu-nicacions, la delimitació d’àrees homogènies i elssistemes de centralitat local, es munta el puzzle

21 L’equip estava format pels arquitectes Rosa Barba, JoséRamón Camprubí, Juli Llueca, Lluís Pallarès i Ricard Pié iper l’enginyer Ole Thorson.


33

Figura 7. Badalona. Zones homogènies i estructura urbana al 1962, 1968 i 1970

1962

1968

1970


34

que ha de construir l’ordre general de la Revisió delPla Comarcal.

Molt esquemàticament podríem dir que el projec-te de Revisió de 1972 és el resultat del muntat-ge de diferents treballs i projectes: l’armadurageneral, la constitueixen les grans infraestructuresviàries de la red arterial del ministeri; el canemàsde la xarxa menuda es projecta des de l’estudidel Pla de Comunicacions i l’anàlisi de la dinàmi-ca dels nuclis, i la divisió en zones prové de lesdelimitacions morfotipològiques de les àreesconstruïdes, de les àrees homogènies, zonifica-ció que s’imposa sobre altres consideracions deprojecte del paisatge urbà per evitar que s’esten-gui la taca densificadora més enllà d’on haviaarribat (figura 9).

Segons un informe de 27 de gener de 1972, enaquesta data, els treballs de la Revisió es troben enla següent situació: la informació urbanística i elsplànols d’ordenació estan pràcticament acabats; laMemòria justificativa i les determinacions específi-

ques per a cada municipi, tot just iniciades, i lesNormes tan sols acabades pel que fa als estàn-dards urbanístics, la redacció de plans parcials i eltipus de compromisos, exigències i garanties quehan d’aportar els particulars. El tema de les edifica-bilitats i l’ordenació dels tipus edificatoris està totjust començat, però no hi ha res fet sobre els tipusde zones i usos del sòl, l’estudi econòmico-financeri el programa urbanístic.

D’aquest primer esborrany de Revisió, solamentresten algunes diapositives d’un plànol a escala1/10.000 colorejat de tota la comarca sense elcentre de Barcelona (figura 10). Encara han de pas-sar dos anys perquè la Revisió sigui un documentcomplet, que acabarà quasi personalment JoanAntoni Solans, coordinador i l’únic tècnic que esmantè al llarg de tota la Revisió.

7. El document exposat al públic

El Pla exposat al públic l’any 1974 és el de 1972 alque s’incorpora l’ordenació del centre de Barcelona

Figura 8. Planejament parcial aprovat i en execució en el moment de la Revisió


35

Figura 9. Subàrea del Besòs. Esquema explicatiu de l’ordenació proposada en l’esborrany de 1972

i una Memòria i les Normes, no acabades el 1972,en les quals es troben les millors aportacions disci-plinàries de la Revisió.

Lògicament, per a l’exposició pública del Pla, haviade completar-se l’ordenació del centre de Bar-celona, ordenació que s’incorpora a correcuita i quees cobreix amb amb una zona especial, «l’àrea cen-tral», «con fines de regulación normativa distintos alos especificados para las demás zonas de suelourbano». Es tracta d’una operació d’urgència perposposar l’ordenació definitiva de les polítiques«sobre transporte, usos de oficinas y estaciona-miento, y analizar y concretar las propuestas deremodelación y renovación derivadas de la aperturade algunas vías».

Per una altra banda, s’incorpora una Memòria quees desplega en dos parts: una referida al mercatdel sòl, i una altra a la justificació de l’ordenaciógeneral i de les propostes per a cada municipi; lainformació urbanística que es presenta en un atlestemàtic amb diversa informació sobre usos, crei-xement, etc., presentat amb una grafia pseudoin-formàtica molt poc clara; i el Programa Econòmic iFinancer que tan sols discuteix sobre el caràcterque ha de tenir un document com aquest per evitaraixí fer una proposta comptable del que suposa el Pla.

De l’esborrany de 1972 al projecte de 1974 s’hanperdut els materials dels tres estudis que van ser labase de l’ordenació: l’inventari de planejament,l’estudi morfotipològic de la comarca i les anàlisisde la dinàmica urbana, però es publica, en el capítolII de la Memòria una reflexió creuada d’aquestesinformacions, en la qual es justifica la política de sòldel Pla General.

En aquell moment, tal com ara, el planejament hade justificar que no és el culpable de l’especulaciói l’encariment del preu de l’habitatge. Un Pla queredueix de forma tan important les expectativesanteriors i sobretot aquelles que s’havien generaten el seu desplegament, no es pot defensar sola-ment per la racionalitat de la nova ordenació, perla proposta d’«un sistema urbano comarcal y me-tropolitano de mayor “dimensión urbana” y (...)“calidad”» (pàg. 36), sinó perque resolt els proble-mes que hi havia del mercat del sòl.

En efecte, tal com s’explica en el capítol II de laMemòria de la Revisió el Pla Comarcal preveia unsostre total de 2.406.749 habitants, però, arrel delseu desplegament aquesta xifra havia crescut fins a9.291.358 habitants; és a dir, tants com els previs-tos per a Catalunya l’any 1910. Aquest increments’havia fet per mitjà de dos mètodes: a través de ladistorsió de les previsions del propi Pla Comarcal,


36

1 Aquestes densitats inclouen només vialitat i, en algunscasos, espais lliures entre edificació, però no dotacions.Els estàndards són el resultat d’anàlisis en mostreigs.Les densitats del Pla Comarcal, encara que són eleva-des, preveien dotacions públiques complementàries alsusos públics.2 La zona del Casc Antic ha tingut en la realitat densitatsmés grans que les previstes per les Ordenances a causade la interpretació incorrecta que se n’ha fet en assignar-li les alçades de l’Eixample intensiu en el càlcul de l’alçadamitjana, en comptes de les corresponents a l’Eixample

semiintensiu al qual obliguen les Ordenances.3 Els valors entre parèntesi estan inclosos per tal de com-prendre la repercussió que ha suposat traduir el volumpermès per a desenvolupament en habitatge plurifami-liar.4 A la comarca, la Tolerància d’habitatge i indústria hau-ria d’estar equiparada a l’Eixample semiintensiu en comp-tes de l’intensiu. La falta de concreció d’aquest aspectea les Normes (només es fixava en el quadre de caracte-rístiques) ha creat, però, greus problemes d’interpreta-ció que han conduït per generalització de les edificabili-

Índex d’edificabilitat brut Índex d’edificabilitat net6

Densitat bruta Densitat bruta Desglossat Total Desglossat Núm. mitjà Totalhab/ha. segons hab/ha. segons per plantes per plantes de plantes

Zones les Ordenances1 les Normes pis

1. Casc Antic 582 2 700 0,82 +1,31 2,13 1,0 + 0,8 3 3,42. Eixample intensiu 1.493 900 0,60 +3,36 3,96 1,0 + 0,7 8 6,63. Eixample semiintensiu 1.173 500 0,66 +2,64 3,30 (1,0 + 0,8 4 4,2)

(1,0 + 0,8 5 5,0)

4. Residencial urbana 1.368 900 0,55 +3,08 3,63 (1,0 + 0,7 8 6,6)intensiva (0,7 + 0,7 8 6,3)

5. Residencial urbana 1.008 500 0,65 +2,27 2,92 (0,7 + 0,7 5 4,2)semiintensiva (0,7 + 0,7 5 4,2)

6. Suburbana semiintensiva 1.120 400 0,70 +2,52 3,22 1,0 + 0,8 5 5,07. Suburbana extensiva 546 200 0,61 +1,23 1,84 0,8 + 0,8 2 2,48. Suburbana aïllada 510 200 0,38 +1,15 1,53 0,5 3 1,59. Ciutat jardí intensiva 582 200 – +1,31 1,31 0,4 4 1,6

10. Ciutat jardí semiintensiva (435) 3 100 – +0,98 0,98 0,3 4 1,211. Ciutat jardí extensiva (302) 50 – +0,68 0,68 0,2 4 0,812. Parc urbanitzat (155) 25 – +0,35 0,35 0,1 4 0,413. Bosc urbanitzat – 15 – – 0,05 4 0,214. Tolerància habitatge 0,65 +3,64 4,29 (1,0 + 0,8 8 7,4)4

i indústria 1.617 4 400 0,79 +1,18 1,97 (1,0 + 0,8 4 4,2)4

0,5 3 1,515. Suburbana aïllada

amb indústria 524 – – – 1,0 + 1,8 8 9,019. Comercial 1.493 5 400

Taula 2. Distorsions produïdes en les previsions de densitat del Pla Comarcal de 1953 per la utilització abusiva dels límits d’edificació de les Ordenances

tats de Barcelona ciutat a l’aplicació a tota la comarca deles edificabilitats de l’Eixample intensiu amb les particu-laritats de la Tolerància d’habitatge i indústria.5 La densitat de població real és menor que la possibleperquè aquesta zonificació englobava la zona comercialde demanda més gran per aquests usos, on la gran partdel sostre residencial ha estat desplaçat per a l’ús d’ofi-cines i serveis personals (gairebé la meitat del sostre edi-ficat es troba ja dedicat a aquests usos).6 Resultat de les condicions de volum límit permeses perl’Ordenança d’edificació.

02

-CA

P. R

icard

pie

27

/2/9

8 0

8:3

2 P

ág

ina

36

37

Zones Habitants HabitantsNormes % Ordenances %

Casc Antic 588.280 14,51 489.112 * 5,26Eixample intensiu 820.710 20,25 1.361.467 14,65Eixample semiintensiu 332.800 8,21 780.748 8,40Residencial urbana intensiva 482.850 11,91 743.589 8,00Residencial urbana semiintensiva 430.650 10,62 868.191 9,34Suburbana semiintensiva 310.600 7,66 869.680 9,36Suburbana extensiva 222.060 5,48 606.223 6,52Suburbana aïllada 23.960 0,59 61.098 0,65Ciutat jardí intensiva 231.240 5,70 672.908 7,24Ciutat jardí semiintensiva 196.740 4,85 (855.819 ) 9,21Ciutat jardí extensiva 1.006 0,02 (303.993 ) 3,27(Parc urbanitzat)(Bosc urbanitzat)

34.872 0,86 (135.129 ) 1,45

Tolerància habitatge i indústria 376.280 9,28 1.521.112 16,37Suburbana aïllada amb indústria – 18.287 0,19Comercial (inclosa en Eixample intensiu)

Total 4.052.083 hab. 100 9.291.358 hab. 100

Redueix l’acompliment de la restricció unifamiliar a les zones, 10, 11, 12 i 13. 1.062.323 hab.

TOTAL 8.229.035 hab.

Nota. Els valors entre parèntesi estan inclosos per tal de comprendre la repercussió que tindria, com s’ha fet en algunscasos, traduir el volum permès per les Ordenances en desenvolupaments d’habitatges plurifamiliars.*Com s’exposa a la taula 1, la zona de Casc Antic permet un potencial demogràfic més gran a causa de la interpretacióde les Ordenances que se n’ha fet. Així, la xifra seria d’uns 830.000 habitants.

Taula 3. Població potencial del Pla Comarcal de 1953 prevista segons les Normes i en execuciód’acord amb les Ordenances

tal com ve explicat en la taula 2, Distorsions produï-des en les previsions de densitat del Pla Comarcalde 1953, per la utilització abusiva dels límits d’edifi-cació de les Ordenances i la taula 3, Població poten-cial del Pla Comarcal de 1953 prevista segons lesNormes i en execució d’acord amb les Ordenances,i a través de les modificacions introduïdes en el pla-nejament parcial.

El desplegament del Pla a través dels plans parcialsva portar: d’una banda a augmentar la densitat decertes zones, amb increments de fins al 75%, quanes partia de zones ja molt denses, i fins al 25%,quan es partia de zones de baixa densitat; i d’unaaltra banda a requalificar sòls d’equipament, zones

verdes i sòl rústic. De fet, del 1953 al 1963, any enel qual es va establir un règim especial de tutela pera les zones verdes, els plans parcials van reduir amés de la meitat de superfície de parc urbà previsten el Pla Comarcal a les àrees que van ser objec-te de Pla Parcial, i van requalificar d’edificableel 10,6% del total del sòl rústic previst en el PlaComarcal.

Ara bé, encara que totes aquestes modificacionshavien augmentat moltíssim el potencial teòric delPla, les enormes diferències d’aprofitament entreles diverses zones i la seva distribució piramidal alllarg dels eixos de desenvolupament (figura 11)excloïen del mercat una gran part del sòl qualificat.


38

hab./HA1400

1200

1000

800

600

400

200

PlaçaCatalunya

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 Km

Molins de Rei

Figura 11. Variació de la densitat zonal, segons aplicació de les ordenances, amb la distància al centre

Reflecteix la variació de les rendes d’edificabilitat a la comarca d’acord amb els eixos d’accessibilitat al territori. Els valorsmàxims se situen als antics centres urbans: l’Hospitalet, Cornellà, Sant Feliu i Molins de Rei, però disminueixen en inten-sitat amb la distància al centre. Les valls són les zones no qualificades o poc qualificades als sòls intersticials entre nuclis.

Figura 10. Esborrany d’ordenació de l’any 1972 sense el centre de Barcelona


39

Pla General de 1953 Sub. 1 Sub. 2 Sub. 3 Sub. 4 Sub. 5 Sub. 6 TOTALDelta Occid. Delta Orien. Llobregat Vallès Besòs Barcelona

Població total teòrica 350.029 559.057 175.902 549.910 341.847 2.143.016 4.119.761% sobre el total de la comarca 8,5 13,57 4,26 13,34 8,3 52 100,00Població de zones d’interès urbà 150.596 375.763 129.704 355.462 159.058 1.945.112 3.115.695% sobre el total de la comarca 3,65 9,12 3,14 8,62 3,86 47,21 75,62

Revisió del Pla Comarcal Sub. 1 Sub. 2 Sub. 3 Sub. 4 Sub. 5 Sub. 6 TOTALDelta Occid. Delta Orien. Llobregat Vallès Besòs Barcelona

Població total teòrica 597.036 490.111 305.747 664.220 455.082 1.834.989 4.330.185% sobre el total de la comarca 13,37 11,31 7,06 15,33 10,50 42,37 95 (–5%)Increment de la població per superacióde les densitats en algunes zones 28.053 102.968 11.058 2.436 112.053 67.466 324.032

Població potencial real 607.089 593.079 316.803 676.656 567.135 1.902.455 4.654.217«Contacte amb la remodelació» 15.561 29.825 23.553 17.704 53.716 76.442 216.801

Total parcial 591.528 563.254 295.230 658.952 513.419 1.826.013 4.437.416«Contacte a la transformació urbana,amb la densificació o amb la retenciódel sòl» 38.019 16.045 19.430 61.340 13.694 41.111 189.639

Sostres de població real 553.509 547.209 283.820 597.612 499.725 1.785.902 4.247.277Població el 1970 150.295 358.985 75.420 83.273 300.848 1.758.000 2.726.821Nivell d’«esgotament» del casc 27,1 % 65,6 % 26,57 % 13,9 % 60,2 % 98,4 % 64,19 %

Taula 4. Conclusions per subàrees. Valors comparatius amb els del Pla General 1953

De fet, solament el 33% d’aquest sòl tenia aprofita-ments «satisfactorios para los propietarios» (pàg.68); la resta quedaven com a sòls expectants, pera usos marginals i provisionals, a l’espera de requa-lificacions que els fessin competitius. Si a aquestasituació se sumaven els problemes d’accessibilitati de manca d’urbanització dels sòls perifèrics, eldiagnóstic és molt colpidor. Del total de la tacaurbana del 1970, d’11.085 ha de sòl, el 23,7%eren àrees residencials consolidades o estancadessense processos de transformació ni densificació,tals com nuclis antics i algunes zones de ciutat jardíaturades, que restaven fora del mercat; el 26,7%eren les àrees de major densitat urbana, que aixo-plugaven el 58% de la població, sobre les qualsrequeia un procés creixent de densificació conges-tiva; el 12,3% eren polígons residencials, amb den-sitats dues o tres vegades inferiors a la de les illestancades, densitats insuficients per competir ambles àrees anteriors. Així doncs, atès aquest estatde coses, el mercat solament s’interessava per les

zones denses i per aquelles que a través de modi-ficacions del planejament assolien densitats moltaltes.

Per tot això estava justificat que la Revisió actuésbeneficiosament en el mercat del sòl augmentant lacapacitat potencial de tot el territori, equilibrantl’oferta, redistribuint les densitats i homogeneïtzantl’accessibilitat comarcal, creant un sistema menysjeràrquic, que realment posés al mercat tota la capa-citat de creixement, evitant situacions que desequili-bressin el conjunt i provoquessin el colapse.

Ara bé, el nou Pla no solament havia de resoldreaquest problema, que podríem situar en el capí-tol dels efectes nocius que va comportar la vulnera-ció del Pla Comarcal, sinó també resoldre els errorsi les insuficiències d’aquest document: els desa-justos entre les qualificacions i la realitat; els errorsde qualificació, la miopia sobre els processos, etc.Errors amb efectes desastrosos sobre els nuclis


40

històrics, el 50% dels quals estaven qualificats ambintensitats molt altes, la qual cosa va portar a laseva destrucció per substitució especulativa de lesseves edificacions (1.079 ha de sòl). Desajustos deles qualificacions industrials: 1.700 ha ocupadesenfront a les 800 qualificades com a tals. Oblit odesconeixement de les àrees marginals, o simple-ment la qualificació residencial de dotacions i zonesverdes que va facilitar el seu tancament i desapari-ció: qualificacions residencials sobre el 52% del sòlamb usos per a dotacions i 67,8% de sòl lliure izones verdes efectives.

D’acord amb aquestes consideracions es justifiquenles grans xifres de la Revisió (vegeu taula 4). Re-ducció en un 10% del pes de Barcelona, i en un 2%el de la subàrea del Delta Oriental (l’Hospitalet deLlobregat) i l’increment del de la resta de subàrees.Barcelona, amb la Revisió, queda amb un nivelld’esgotament del casc del 98,4%; el Delta Orientali el Besòs en el 60%; el Delta Occidental i el Llobre-gat una mica per sobre del 25% i el Vallès solamenten el 13,9%. Aquest és el resum explicatiu del quees proposa la Revisió.

L’altre document nou presentat l’any 1974 respec-te l’esborrany de la Revisió de 1972 és el de lesNormes Urbanístiques, que posaria les bases delque seria el sistema normatiu de l’urbanisme de ladècada dels vuitanta, i de les quals tractarà mésdetalladament la ponència d’Amador Ferrer. En lameva ponència intentaré ressaltar solament algunsaspectes que quedaran en part minimitzats o elimi-nats en el projecte següent.

La diferència més gran entre el projecte de Nor-mes del 1974 i del 1976 és l’ordre en què s’intro-dueixen els diferents conceptes. Després del pri-mer capítol sobre la Naturaleza, alcance territorialy vigencia del Plan, les Normes entren de ple en unmanual de com han d’estar redactats els plans par-cials, amb anotacions de tot tipus: des de la prohi-bició de modificar el Pla General (art. 10) a l’obli-gació de la cessió gratuïta dels sistemes locals(art. 18), passant per la previsió sobre el desple-gament esglaonat de la urbanització (art. 16) ol’obligació de presentar quatre còpies per a la sevatramitació (art. 11). Lògicament, aquesta normati-

va vol evitar la trista experiència del Pla Comarcal iper això comença per aquest tema. El 1976aquests articles prenen un altre aire i algunesdeterminacions s’incorporaren quasi totalment a laLlei del Sòl de 1975 i als seus reglaments.

El títol II sobre el règim urbanístic del sòl s’endreçade forma molt diferent a la versió de 1976 i segu-rament d’una forma més clara que en aquesta.Primer (cap. I) es reglamenta la qualificació del sòl,regulant els sistemes, i de forma especial els siste-mes locals que han de desplegar els plans parcials.La Revisió vol deixar clar quines són les obligacionsde la promoció. Després (cap. II) es defineix el tipusd’ordenació: edificació segons alineació a vial,l’aïllada, la de volumetria específica, la tridimensio-nal i la que està ordenada per estructures mòbils.Dues són les fonts d’inspiració, les building regula-tions angleses i el Pla de Florència redactat perl’urbanista italià més arquitecte de l’època, EduardoDetti. Finalment, en les Normes de 1974 es regulenels usos, en la manera del que ja havia fet el PlaComarcal i, sobretot, el Pla Provincial de Barcelona.

Establerta aquesta matriu, s’entra en la definició delssistemes generals i en les zones (títol IV), amb unaaltra gran innovació urbanística, definint-les en funcióde la seva morfologia i procés urbà: substitució del’edificació antiga, densificació urbana, remodelacióde les estructures físiques, conservació de l’estruc-tura urbana i edificatòria, renovació urbana per reha-bilitació i reequipament de la urbanització o pertransformació d’ús, ordenació volumètrica amb PlaParcial aprovat i desenvolupament urbà, i residen-cial. Queden fora d’aquesta classificació els centresdireccionals i la ja esmentada àrea central.

L’estudi de l’evolució del Pla Comarcal ha posat demanifest que una de les decisions importants delplanejament és regular els processos de transfor-mació de la ciutat, ordenant els de creixement demanera que es facin amb les garanties d’urbanitza-ció i equipament adequades, regulant tant les trans-formacions de futur dels teixits urbans, a través dela substitució o completació del teixit peça a peça,com mitjançant la redacció de plans de reformainterior. El Pla no té una imatge tancada perquè noté una visió estàtica de la ciutat.


41

La Revisió del Pla Comarcal acaba presentant-se ambun document molt clar pel que fa als seus grans objec-tius. El model que s’ha imposat ha estat el macro-pla-parcial, centrat obsessivament en la normalitzacióurbanística de la ciutat, en retrobar l’equilibri dels seusteixits. Tot l’esforç metodològic gira entorn aquestproblema. La xarxa arterial, els túnels, el port, l’aero-port, són discussions que s’ajornen. De fet es fan lesreserves necessàries, fins i tot es dibuixen solucionsalternatives a les oficials, però, si es fa una ullada al’Estudi Econòmic Financer, no s’articula cap meca-nisme financer per afrontar-les. És tan clara la preo-cupació per la descongestió, per retrobar l’equilibri,per reequipar els teixits, que la zonificació es torna unpuzzle incomprensible, que acepta que és millor tallarde soca-rel la densificació encara que en el futurs’hagi de conviure amb un paisatge de mitgeres.

Per això, el Pla no té rostre, una imatge sintètica.Fins que no es discuteixien les seves reservesd’infraestructures i es trobi la fórmula per integrarels nous espais d’equipament arrabassats a l’espe-culació però situats a l’esquena de la ciutat hereta-da el Pla no tindrà una figura que el representi.

El PGM, des de la seva primera versió, sacrificarà eldiscurs de coherència estructural, basat en lesgrans infraestructures, per preocupar-se pels seusteixits. La pregunta actual és si això ara és suficient,si atesa la forma com es van incorporar les gransinfraestructures estem utilitzant les seves genero-ses reserves adequadament, o si encara és vàlidaquell model de planejament. No sé quina és la resposta a aquestes qüestions, però espero queaquest seminari ajudi a trobar-les.


43

AMADOR FERRER

Arquitecte. Director adjunt al Gabinet d’Estudis Urbanístics de l’Ajuntamentde Barcelona

EL PLA GENERAL METROPOLITÀ DE BARCELONA.LA VERSIÓ DE 1976


03-CAP. AMADOR FERRER 27/2/98 08:35 Página 43

44

SUMARI

1. Introducció

2. La nova elaboració de 1976: redacció i contingut2.1. La redacció del Pla2.2. El contingut del Pla

3. L’estratègia general de planejament3.1. L’ordenació del sòl industrial3.2. El sistema de comunicacions3.3. Els sistemes territorials3.4. Els subsistemes funcionals d’hàbitat3.5. Els centres direccionals

4. Instruments operatius: zones i sistemes

5. Aportacions metodològiques

6. Efectes sobre el sistema metropolità

El Pla General Metropolità de Barcelona significà un trencament no només pel que fa a la forma d’afrontar els problemes urbans, sinótambé pel que es refereix als canvis que va induir sobre la dinàmica urbana al sistema metropolità. Respecte al primer punt, les innova-cions conceptuals i metodològiques, com el control de densitats i de l’edificació, les reserves de sòl per a infraestructures o equipa-ments o la mateixa classificació zonal que es fa servir, es plantejen orientades a la identificació de processos urbans per tal de poderser regulats. La solució dels problemes específics de cada trama urbana parteix, doncs, de la detecció de les àrees necessitades demillora i d’un control selectiu dels potencials urbans corresponents a les diferents àrees del territori metropolità. Respecte al segon punt,la normativa urbanística aprovada determinà la reformulació de pràctiques i estratègies de creixement urbà i produí efectes positius coml’aturada dels processos de densificació a diversa escala a les àrees centrals o la recuperació de sòl per a espais verds o equipamentscol·lectius, al mateix temps que afavorí el moviment de la indústria cap a les perifèries o la regeneració d’àrees d’edificació marginal.

El Plan General Metropolitano de Barcelona significó un antes y un después no sólo en lo que se refiere a la forma de afrontar los pro-blemas urbanos, sino también en cuanto tiene que ver con los cambios que indujo sobre la dinámica urbana en el sistema metropolita-no. Respecto al primer punto, las innovaciones conceptuales y metodológicas, como el control de densidades y de la edificación, lasreservas de suelo para infraestructuras o equipamientos o la misma clasificación zonal utilizada, se plantean orientadas a la identifica-ción de procesos urbanos que se pretende regular. La solución de los problemas específicos de cada trama urbana parte así de la detec-ción de las áreas necesitadas de mejora y de un control selectivo de los potenciales urbanos correspondientes a las diferentes áreasdel territorio metropolitano. Respecto al segundo punto, la normativa urbanística aprobada determinó la reformulación de prácticas yestrategias de crecimiento urbano y produjo efectos positivos como la lentificación de los procesos de densificación a diversa escalaen las áreas centrales o la recuperación de suelo para espacios verdes o equipamientos colectivos, al mismo tiempo que favoreció eldesplazamiento de la industria hacia las periferias o la regeneración de áreas de edificación marginal.

Le Pla General Metropolità de Barcelona a signifié une rupture non seulement en ce qui concerne la manière d’affronter les problèmesurbains, mais aussi en ce qui concerne les changements apportés à la dynamique urbaine dans le système métropolitain. Par rapport aupremier point, les innovations conceptuelles et méthodologiques, comme le contrôle de la densité et de la construction, les réserves dusol pour infrastructures et équipements ou la propre classification zonale utilisée, s’orientent à l’identification des procés urbains que l’onprétend régler. La solution des problèmes spécifiques de chaque trame urbaine part donc de la détection des aires qui ont besoind’amélioration et du contrôle sélectif des potentiels urbains correspondant aux différentes aires du territoire métropolitain. En ce quiconcerne le second point, la normative urbanistique approuvée a déterminé la reformulation des pratiques et des stratégies dedéveloppement urbain et a produit des effets positifs comme le ralentissement des procés de densifications à diverses échelles dans lesaires centrales ou la récupération du sol comme espaces verts ou equipements collectifs, tout en favorisant le déplacement de l’industrievers les périphéries ou la regénération des aires de constructions marginales.

The Pla General Metropolità de Barcelona represented a «before» and an «after» not only with respect to the way urban problems aredealt with, but also with regard to the changes it brought about in the urban dynamic of the metropolitan system. Concerning the former,the conceptual and methodological innovations, such as the control of urban density and construction, the reservation of land forinfrastructure and utilities, and even the type of zoning classification used, are directed towards the identification of the urban processesthey aim to regulate. In this way, the solution of the specific problems affecting each urban environment is based on identifying the areasin need of improvement, and on a selective control of the urban potential of the different parts of the metropolitan ambit. With respect tothe urban dynamic, the planning regulations approved gave rise to a reformulation of urban growth practices and strategies, producingpositive effects, such as the slowing down of the densification processes affecting the central areas on different scales, and therecuperation of land for green spaces and public facilities. They also favoured the shift of industry towards the periphery, and theregeneration of areas in need of renewal.

ABSTRACTS


45

urbana, entenent per «trama» urbana el conjunt deteixits identificables a partir de les tensions especí-fiques a què estan sotmesos). Les intervencionspreconitzades per a cada una de les zones incorpo-ren també els condicionants derivats de les carac-terístiques físiques de les trames, analitzades prè-viament.

El Pla s’adreça, així doncs, directament, als proces-sos anòmals, a les dificultats a superar, a les àreesnecessitades de millora; als temes, en definitiva,identificats com de regulació urgent o prioritària. Noés, doncs, estrany que la nova zonificació apunti deforma molt explícita, conseqüentment, als proces-sos de densificació congestiva que cal aturar, a lesàrees infradotades que cal rehabilitar o a les àreesobsoletes que cal remodelar. La pròpia terminologiazonal (àrees «en densificació urbana», àrees de«conservació de l’estructura urbana i edificatòria»,etc.) és, en aquest sentit, reveladora.

D’aquesta forma, el control de densitats s’exerceixselectivament i en funció dels processos en curs,segons les zones i en relació amb els seus respec-tius potencials urbans, d’acord amb el suport infra-estructural de què disposen o poden arribar a dis-posar. En la mateixa línia cal entendre les reservesde sòl per a infraestructures, equipaments i espaislliures, no només en tant que superació genèricadels dèficit acumulats en el període anterior, sinótambé com a contribució a la formació de ciutat desde cada una de les zones definides.

El segon exemple citat, pel que fa a nous instru-ments, es refereix a la definició d’unes formesd’ordenació urbana de l’edificació que sistematitza-ren les relacions entre edificació i espai públic.L’encert de les categories establertes (edificaciósegons alineacions de vial, edificació aïllada, orde-nació segons volumetria específica) ha permès elcontrol de l’edificació en funció de la forma precisad’ordenació urbana (no limitat, per tant, només a lesseves característiques intrínseques). Aquesta és, almeu parer, una de les aportacions més innovado-res del Pla General Metropolità i, potser, la que hatingut major fortuna en la pràctica posterior del pla-nejament urbanístic. En realitat, quasi tota la sis-temàtica normativa del PGM (condicions i paràme-

AMADOR FERRER

EL PLA GENERAL METROPOLITÀ DE BARCELONA.LA VERSIÓ DE 1976

1. Introducció

Per a una valoració de conjunt, a vint anys vista, delPla General Metropolità de Barcelona (PGM) resultaimportant subratllar fins a quin punt la seva aparicióen el panorama urbanístic de mitjans dels anyssetanta va representar un doble trencament. En pri-mer lloc, un trencament en la forma d’afrontar elsproblemes urbans, amb importants innovacions con-ceptuals i metodològiques, a les quals després esfarà referència. I en segon lloc, un trencament efec-tiu en la pròpia dinàmica del procés urbà, que expe-rimenta un contundent canvi de direcció, i no única-ment en l’àmbit metropolità barceloní, sinó també enel conjunt de Catalunya. Podem referir-nos breumenta cada aspecte per separat.

Pel que fa a les innovacions conceptuals i meto-dològiques, és avui molt clar que el Pla es va elabo-rar amb una metodologia innovadora (si prenemcom a referència el planejament urbanístic usual del’època), i que va introduir nous conceptes i nous ins-truments amb la finalitat de facilitar el control i laregulació dels processos urbanístics presents al’àrea metropolitana. Podem posar dos exemplesrellevants: d’una banda una concepció dinàmica delzoning, que es dirigeix més a la identificació i a laintervenció sobre aquells processos que a la classi-ficació morfo-tipològica de les àrees urbanes; d’unaaltra, una nova sistemàtica normativa, construïda apartir de la definició de les formes d’ordenació urba-na de l’edificació.

Tots dos exemples són, al meu parer, essencialsper entendre el Pla i les seves conseqüències sobrela ciutat. Ambdós, a més, han estat àmpliamentadoptats per altres plans generals municipals, dins ifora de l’àrea metropolitana. S’han revelat, en efec-te, com a instruments de contrastada vàlua per al’exercici del control urbanístic; més encara, avuipoden considerar-se ja incorporats al cos teòric del’urbanisme en el nostre país.

El nou zoning va suposar atendre prioritàriament lesdificultats i les necessitats de cada trama urbanaper tal de definir-ne la política apropiada. La inter-venció més important del Pla es dóna, precisament,a aquesta escala (és a dir, a l’escala de la «trama»


ficació marginal). Podem dir que està encara per ferla valoració completa dels efectes del desplegamentdel Pla, a partir de 1976, sobre el territori metropo-lità (i també sobre l’àmbit extern més proper).

De totes aquestes qüestions ens ocuparem a conti-nuació, aprofundint en alguns dels aspectes méssignificatius del Pla en la seva versió de 1976.Aquesta fou, cal no oblidar-ho, la versió final, man-tinguda –a pesar de les nombroses modificacions iesmenes– fins avui, que encara continua vigent atots els efectes.

Aquesta contribució s’inicia amb algunes informa-cions sobre la redacció del document aprovat el1976 i passa després a analitzar el seu contingut,incloent-hi l’estratègia general que es fixa el propiPla; l’ús dels instruments tècnics operatius; les apor-tacions metodològiques específiques i els efectessobre el sistema metropolità.

2. La nova elaboració de 1976:redacció i contingut

La versió del Pla que es va aprovar l’any 1976 va serelaborada al llarg dels dos anys anteriors. Es tractad’un document sorgit a partir d’una revisió minuciosai molt acurada de l’ordenació aprovada inicialment el1974, la qual havia donat lloc a una tumultuosa infor-mació pública amb milers d’al·legacions. En realitat,la versió de 1974 va quedar anul·lada en procedir-sea una nova aprovació inicial.

La revisió del document de 1974 es va portar aterme a partir dels materials de base que a conti-nuació s’enuncien.

En primer lloc, evidentment, la pròpia versió aprova-da inicialment el 1974, tot i que l’ordenació físicahavia estat dibuixada sobre cartografia a escala1:10.000. El canvi d’escala dels plànols 1:10.000 a1:5.000, amb un detall quatre vegades superior, vafacilitar una aproximació molt superior als teixitsurbans, que trobà la seva traducció en la major pre-cisió de les propostes d’ordenació.

D’altra banda, es disposava de l’anàlisi de les al·lega-cions produïdes en la informació pública, realitzada

46

tres edificatoris) es construeix a partir d’aquest con-cepte, tot incorporant-hi els objectius específicsderivats de la classificació zonal.

L’altre gran trencament a què ens hem referit ésl’impacte que produeix la posada en marxa del Plasobre la dinàmica urbana dels anys setanta, tant aBarcelona com a la seva àrea metropolitana imme-diata. Avui, quan s’han acomplert ja els vint anys devigència, pot afirmar-se sense risc que els efectesdel Pla han estat molt importants, i fins i tot decisiusen alguns aspectes. En efecte, l’aplicació de la nor-mativa urbanística metropolitana va modificar de relel rumb dels processos congestius a les àrees cen-trals i va obligar a redefinir totalment els desenvolu-paments urbans a l’àrea metropolitana.

Els resultats potser més significatius al respecteforen dobles. D’una banda, l’aturada efectiva delsprocessos de densificació urbana als cascs antics,als eixamples i a les formacions suburbanes delsegle passat, on s’havien anat produint canvis im-portants en les tipologies edificatòries tradicionals,amb l’afegit de plantes pis addicionals i augment deles profunditats edificables. Aquests processos vanlesionar especialment les trames suburbanes, ambmenor capacitat de suport. Complementàriament,la recuperació progressiva d’espais per a zones ver-des i per a equipaments col·lectius, tant a l’escalaglobal de la ciutat com a l’escala local dels barris, apartir de les àmplies reserves de sòl efectuades pelPla amb una precisió que no deixava lloc a dubtesquant al seu destí.

Aquests efectes, visibles quasi de forma immediataals pocs anys de la posada en marxa del Pla, erentambé objectius prioritaris. No en va, el Pla Generals’havia plantejat, ja des de l’inici, eliminar les rentesparàsites i reconduir els grans desajustos derivatsdels quasi vint anys de desenvolupament ràpid, ini-ciats a mitjans dels cinquanta, a tota l’àrea metro-politana.

Això no obstant, la incidència del PGM ha estattambé decisiva en altres ordres (per exemple, en laconstrucció de la xarxa viària metropolitana, enl’impuls donat als trasllats industrials del centre capa la perifèria, o en la regeneració de les àrees d’edi-


47

per les deficiències cartogràfiques o per problemesd’apreciació.

El Pla es va materialitzar en una sèrie de volums: un«atlas» amb la informació urbanística fonamental,expressada en forma sintètica i molt atractiva, unamemòria dividida en quatre toms de caràcter mono-gràfic, amb un total de nou volums, unes normes,un programa d’actuació i un estudi econòmic.

La sortida del Pla a informació pública provocà unimpacte fortíssim en la societat barcelonina i, enmenor grau, metropolitana. Van presentar al·lega-cions les associacions de veïns (en especial les deSants i Gràcia, afectades per diverses reformes vià-ries), els col·legis professionals, les entitats ciuta-danes, els promotors i constructors, els propietarisde sòl, els particulars. En total, es reberen més de32.000 al·legacions. Això va donar lloc a una autèn-tica cursa d’actes informatius i reivindicatius en elsbarris, amb gran ressò en la premsa. El Pla va que-dar «tocat», especialment pel que fa a alguns delstemes viaris més conflictius: la proposta de via «O»a Gràcia, les ampliacions de la Travessera de Gràciai del carrer Moianès, etc.

2.1.2. 1974-1976: Nou equip redactor i versiódefinitiva

La crisi es va resoldre amb la creació de la EntidadMunicipal Metropolitana de Barcelona (o CorporacióMetropolitana de Barcelona) per decret-llei del 24d’agost de 1974, que va heretar l’expedient de larevisió del Pla Comarcal. Una mica després, espromulgà la nova Llei del Sòl de 1975 (2 de maig de1975), el contingut de la qual cal relacionar moltestretament amb la polèmica suscitada per la ver-sió 1974 del Pla Comarcal de Barcelona (igual queja havia succeït amb la Llei de 1956 respecte al Plade 1953). La nova institució metropolitana va ana-litzar les al·legacions i les reformes del Pla amb unestudi més detallat de l’ordenació a escala 1:5.000.

Es va constituir aleshores un nou equip redactor,dirigit també per Albert Serratosa i coordinat perJoan Antoni Solans. En formaven part els arquitec-tes Xavier Sust, Juli Esteban, Amador Ferrer, JosepM. Llop, Santi Juan, Antoni Terrisse i Josep Ramon

per un equip específic, en paral·lel als treballs de pla-nejament pròpiament dits de l’equip redactor. Lesal·legacions, sistematitzades i classificades pertemes i llocs, van permetre valorar un gran nombrede temes, alguns considerats insuficientment en laversió anterior, de contingut molt divers, així comincorporar al Pla tot tipus d’esmenes de caràctergeneral o local.

Finalment, cal destacar la integració plena de l’orde-nació del municipi de Barcelona, abans posterga-da o pendent de definició, per motiu de la llarga discussió amb els representants municipals, des de l’aparició, el 1973, de la proposta anomenadaBarcelona-2000. Això va donar lloc a interminablesreunions tècniques per tal de confrontar totes i cadauna de les ordenacions aprovades amb anterioritatper l’Ajuntament, dilucidar la seva vigència i decidirles fórmules d’adaptació als nous criteris de plane-jament.

2.1. La redacció del Pla

Pel que fa al procés de redacció del Pla, la seqüèn-cia –molt resumida– dels fets és aproximadament lasegüent:

2.1.1. Els treballs de 1972-1974 i la primera versiódel Pla

El primer equip redactor, dirigit per Albert Serratosai coordinat per Joan Antoni Solans, havia estat for-mat amb els arquitectes Ricard Pié, Rosa Barba,Josep Ramon Camprubí, Lluís Pallarès, Juli Llueca iCarles Macià; els economistes Joaquim Clusa iJaume Soler; el sociòleg Jaume Bibiloni; el demò-graf Armand Sáez i el programador AmadeuGuasch, entre altres.

Aquest equip posà finalment a punt una primera ver-sió del Pla, que fou aprovada inicialment el 29 demarç de 1974. L’ordenació es presentà a escala1:10.000, però amb un nivell de detall molt superioral del Pla Comarcal de 1953 que es revisava, tot ique aquest també fou elaborat a aquesta mateixaescala. La comparació no deixa lloc a dubtes: els tei-xits urbans van ser objecte d’un estudi molt minu-ciós. Així i tot, es van produir molts errors, ja sigui


48

Amer; la sociòloga Núria Bohigas; els advocatsConxa Aguirre, Lluís Carreras i Roser Revilla, entrealtres. Es treballà a partir d’un nou fotoplà i de la car-tografia a 1:5.000, de l’anàlisi de les al·legacionspreparat per l’equip especialitzat en resumir i classi-ficar els continguts, de la informació municipal, id’una llarga sèrie de visites in situ per tal de verificarsituacions i esmenar errors (aquestes visites s’efec-tuaven sovint els caps de setmana o a la nit). El nouequip, en definitiva, va efectuar un laboriós treball dezoom, collage i síntesi gràfica que durà quasi dosanys, al llarg dels quals les esmenes sobre els docu-ments anteriors van ser constants.

El nomenament d’un nou gerent de l’Entitat, vingutde Madrid per ocupar el càrrec, suposà una font demalentesos i interferències amb l’equip, per raó de la indefinició de funcions en relació amb el pro-cés de redacció, així com una allau de propostesd’esmena, sovint contradictòries (per exemple,l’equip redactor es va veure obligat, en un certmoment, per tal de defensar i justificar les zones ver-des, a presentar cada reserva amb un nom concret–per exemple, «Parc del Clot»– i així s’arribà a esta-blir que cada barri havia de tenir el seu parc). A la fid’aquest procés, la normativa es va reordenar i revi-sar pel magistrat Jerónimo Arozamena i el Pla es vaaprovar definitivament el 20 d’abril de 1976.

2.2. El contingut del Pla

Els supòsits previs i objectius declarats del Pla esvan concretar en quatre temes bàsics, presents entotes les propostes: la normalització del mercat delsòl, la descongestió de les àrees centrals, la contri-bució del sistema urbà al desenvolupament de lesactivitats econòmiques i la millora de l’hàbitat.

Més sintèticament, es definiren com a objectius explí-cits del Pla els dos següents, que engloben els ante-riors: a) la contribució de la ciutat a la productivitat,millorant les anomenades «economies externes» i b)la maximització dels beneficis socials nets. Es tractad’una formulació que pot semblar abstracta, però queencertà a expressar els conceptes-clau de la revisió.

L’objectiu d’arribar a normalitzar el mercat del sòlfou, en efecte, un dels temes més recurrents,

quasi una autèntica obsessió del nou Pla, que voliaa tota costa aturar els processos congestius ante-riors. La discussió donà lloc a un volum sencer dela memòria, que fa explícites brillantment les políti-ques d’ús del sòl, de quantitat de sòl qualificat i depreus del sòl que eren implícites a les propostesd’ordenació. El Pla pretenia en definitiva, eliminarles rentes diferencials patològiques o parasitàriesals sòls urbans centrals, ajustant els preus del sòl als costos de producció. La idea es concretàen una reducció generalitzada de les rendes peredificabilitat a les zones «en densificació» en posi-ció central (que era on s’havien produït els incre-ments més alts d’intensitat neta sobre parcel·la,forçant les anteriors ordenances d’edificació) i,també, en la importància que s’atorgà al desenvo-lupament alternatiu de nous sectors urbanitzablesals municipis metropolitans.

Així doncs, el Pla forçà l’eliminació dels mecanismesextrems que havien anat apareixent per incrementarel valor del sòl (i del producte final, atès que el costde la construcció roman constant): es tracta demecanismes tan arrelats a la pràctica edificatòriad’aquells anys com ara el desdoblament de la plan-ta baixa en dues (semisoterrani i entresol), l’addiciód’àtics i sobreàtics, la fixació del nombre de plantessense relació amb l’amplada del carrer, el frau en ladefinició de planta soterrani, l’adopció de profundi-tats edificables excessives en relació amb el patid’illa i conflictives amb les tipologies històriques enles formacions suburbanes, les interpretacions frau-dulentes de les tipologies unifamiliars, i un llarg etcè-tera. En especial, l’Annex XII de les OrdenancesMunicipals ja havia tractat, el 1959, de diferenciarels mecanismes de definició de l’edificació mit-jançant l’envoltant volumètrica (en illes tancades) ocoeficient d’edificabilitat (en ordenacions obertes),però la confusió apareixia una i altra vegada, donantlloc al trasllat de volums edificables entre unes ialtres formes d’ordenació.

Per altre costat, la descongestió de les àrees cen-trals, en especial de Barcelona, es convertí en elsegon gran objectiu del Pla; per això, la políticad’oferta de nou sòl urbanitzable en bones condi-cions de desenvolupament fou fonamental. El Plaposà en marxa, així doncs, una àmplia política de


49

qualificació de nou sòl residencial i industrial en laprimera corona metropolitana (amb una extensiótotal d’unes 1.500 ha de sòl, classificat com urba-nitzable programat).

Així mateix, aquest tema ha de relacionar-se amb la superació dels grans dèficit acumulats en matè-ria d’infraestructures viàries i de comunicacions, zo-nes verdes i equipaments. S’elaboraren aleshoresles taules de necessitats de sòl i d’estàndards derelació amb les previsions de població, referides acada barri i districte urbà. El Pla posà especialèmfasi en la delimitació dels sòls reservats a cadaun dels sistemes. L’afectació precisa de sòls ambaquesta finalitat, en els plànols d’ordenació a esca-la 1:5.000, permeté de garantir la consecuciód’aquells «beneficis socials nets» o «òptims urbans»que es definien com a objectiu de planejament pera cada subsistema comarcal. La precisió d’aqueststipus d’afectacions de sòl fou sens dubte el factorque va assegurar l’eficàcia del Pla, en designarespais concrets i no reserves genèriques (de mésdifícil concreció) com s’havia fet en el Pla Comarcalde 1953.

3. L’estratègia general de planejament

L’estratègia general de planejament emfasitzà, en lamemòria justificativa de l’ordenació, els temessegüents: l’ordenació de l’activitat industrial, el siste-ma de comunicacions, els sistemes territorials, ladefinició d’uns anomenats subsistemes funcionalsd’hàbitat, i la localització de diversos centres direc-cionals. Val la pena comentar breument cada un d’ells.

3.1. L’ordenació del sòl industrial

El Pla va impulsar, en efecte, una important reor-denació de l’activitat industrial, que es va concre-tar principalment en la descentralització d’un grannombre d’activitats radicades a les àrees centrals.D’aquesta forma es van eliminar les indústries mallocalitzades a les àrees de «tolerància d’habitatgei indústria» i als cascs antics, oferint localitzacionsalternatives i buscant un nou equilibri habitatge-tre-ball. Aquest objectiu es va fer a través de la deli-mitació de sectors de reforma interior (SRI) sub-jectes a Pla Especial previ obligatori (PERI), en

zones denominades de «remodelació» (de caràc-ter públic o privat). La definició d’aquests sectorsafectà sobretot a indústries obsoletes, però tam-bé en altres casos es tractava d’activitats en fun-cionament, sotmeses a fortes pressions urbanesper la seva posició urbana.

El Pla fa explícits els avantatges de la localitzacióindustrial als municipis metropolitans (més accessi-bilitat, més espai per ampliacions i aparcament,més serveis, preu del sòl més assequible, etc.). Enrealitat, però, el procés de descongestió ja haviacomençat abans: entre 1964 i 1970, s’havien tras-lladat 268 indústries, alliberant més de 120 ha desòl central. Tal com més endavant s’explica i quan-tifica, la descentralització industrial continuarà en-cara amb més força a partir de l’aprovació del PGM.

3.2. El sistema de comunicacions

El segon tema estratègic es referia a la intervenciósobre els sistemes de comunicacions i transport, itenia com a objectiu assolir un alt nivell de mobilitaturbana. El Pla incorporà, efectivament, opcionsmolt importants sobre la xarxa viària (derivades deles detallades anàlisis sobre les funcions urbanesde cada via), que contrasten, però, amb les mésescasses sobre la xarxa ferroviària, el pla de me-tros, i el transport públic en general. L’anomenatPla de Comunicacions, preparat per a l’anterior ver-sió del PGM, el 1974, es mantingué totalment, si béamb reserves de sòl cada vegada més importants,i fins i tot, en alguns casos, clarament excessives,amb l’objectiu d’assegurar els espais. Tanmateix,les vies segregades del Pla de la Xarxa Arterial delsanys seixanta (cinturons de ronda, túnels, autopis-tes) apareixen recollides i ampliades en el Pla.

D’altra banda, el Pla potencià els sistemes portuarii aeroportuari en tant que opció estratègica sobreunes infraestructures bàsiques i no desplaçables.S’atorgà, així doncs, una gran rellevància a aques-tes dues infraestructures, i el Pla delimità les àreesd’influència i regulà les respectives funcions, nosense tensions amb les corresponents administra-cions. Es treballà també, per altre costat, amb lahipòtesi d’un segon aeroport, encara que sensecitar-ne les possibles localitzacions.


50

3.3. Els sistemes territorials

En parlar de sistemes territorials es feia referènciaa les grans reserves territorials de caràcter estratè-gic: els parcs forestals (Collserola, Garraf i SantMateu), les platges, els parcs fluvials del Besòs i delLlobregat, els quatre grans cementiris comarcals itambé els sòls agrícoles protegits (bàsicament a lavall i el delta del riu Llobregat).

El manteniment del parc de Collserola, en con-cret, encara que ja delimitat en l’anterior Pla de1953, fou una opció especialment important, a la vista de l’aparició de les primeres urbanitza-cions clandestines i de les freqüents tensions enels sectors més pròxims a les àrees urbanes. Elfutur gran parc central metropolità a Collserola esconfigurà, així, a partir de la contundent adscrip-ció dels sòls a parc forestal en el Pla GeneralMetropolità.

Per la seva part, el sistema de platges i fronts lito-rals fou objecte de protecció directa i indirecta, mit-jançant diverses qualificacions urbanístiques. Aixòno obstant, els requeriments més específics delfront litoral donaren lloc a la redacció d’un Pla deCostes en els anys següents a l’aprovació del PGM.

3.4. Els subsistemes funcionals d’hàbitat

La idea dels «subsistemes funcionals d’hàbitat»es fonamentava en la idea de conformar una alter-nativa a l’excessiva introversió de les comunitatsresidencials en els cascs urbans existents, i trac-tava d’obrir al mercat del sòl àrees de novaimplantació, alternatives però no alienes al siste-ma de ciutats metropolitanes. Els subsistemesconformaren grans unitats (de 300.000 habi-tants, com a mínim) per a l’equilibri residència-activitat econòmica-infraestructures-serveis.

Es delimitaren des de la geografia i el territori,amb un total de sis, i permeteren també avaluarles propostes del Pla en matèria de zones verdes,equipaments generals, dotacions locals i altresserveis, en relació amb les previsions de poblaciói densitat global.

3.5. Els centres direccionals

Finalment, el Pla va introduir la figura del centredireccional, idea procedent dels piani regolatori ita-lians de començaments dels anys seixanta, i enespecial del Piano Intercomunale Milanese de 1963,que va ser reinterpretada i convenientment adapta-da a Barcelona. Les àrees seleccionades a aquestfi es presentaren com a alternativa de localitzacióper a activitats amb exigència de complementarie-tat (activitats terciàries especialment, però tambéaltres de caire administratiu, cultural o de serveis).Se’n preveieren cinc, de les quals la més importantfou, sens dubte, la de Sant Cugat-Cerdanyola, quepassà a constituir-se en un autèntic projecte de cen-tre d’activitat econòmica i administrativa alternatiu ala ciutat central de Barcelona. Les altres àrees sesituaren al Prat de Llobregat (com a centre decomunicacions), Sant Joan Despí, Sant Andreu-Meri-diana i Provençana-Litoral.

4. Instruments operatius: zones i sistemes

Els conceptes de «zona» i «sistema» foren, aixímateix, una de les claus instrumentals del Pla, jaque permeteren diferenciar clarament entre els sòlsadscrits a usos públics i els sòls adscrits a usos iedificacions privades. Aquesta concepció va quedarposteriorment molt matisada, a conseqüència dela resolució d’un recurs, en admetre’s no només laconcessió del domini públic, sinó també la titularitatprivada dels sistemes quan aquesta fos compatibleamb el seu destí.

En tot cas, els sistemes permeteren estructurar elterritori. Constituïren allò que podríem denominarl’esquelet del Pla: el sistema de comunicacions(viari, ferroviari, portuari, aeroportuari), el d’espaisverds, el d’equipaments, el de serveis, etc. Perme-teren també discutir les necessitats de sòl, mit-jançant els estàndards adoptats després d’un llargdebat, quantificats en laboriosos llistats de con-gruència per a cada districte i municipi.

Les zones, per la seva banda, permeteren regular els processos urbans en marxa, a través d’unanormativa de control. Ja s’ha esmentat la concep-ció heterodoxa del zoning, derivada de la concepciódinàmica de les transformacions urbanes.


51

Al marge de l’ús d’aquestes categories, al Pla deli-mità també àrees subjectes a ulterior planejament,tant en sòl urbà (Plans Especials de Reforma Interiorper a sectors de remodelació i per a sectors derehabilitació) com en sòl urbanitzable (Programesd’Actuació Urbanística i Plans Parcials). Aquestsàmbits apareixeren amb un perímetre ja establert, ivan quedar congelats en la seva execució fins a lapreceptiva aprovació del pla detallat.

Aquest instrumental es desenvolupà i anà prenentforma al llarg del període de redacció del Pla, si bété el seu origen en els estudis previs i les anàlisiscomparatives realitzades des de la posada enmarxa de la revisió l’any 1969. La influència d’algunsplans reguladors italians (en especial el Piano Regu-latore Generale de Florència, d’Eduardo Detti, i el deRoma, aleshores en redacció) fou clara en la formad’entendre els processos urbans i en la forma dedefinir algunes de les categories zonals. També calcitar, com a referència present en tot el procésd’elaboració del PGM, l’antecedent que suposava elzoning nord-americà (Urban Land Use Regulation),perfectament consolidat a través de la seva aplica-ció sistemàtica a les ciutats nord-americanes fins afinals dels anys cinquanta.

5. Aportacions metodològiques

Les principals aportacions metodològiques del Pla ala disciplina urbanística han estat ja enunciades a laIntroducció, on es resumien en una novedosa defini-ció dels instruments de regulació dels proces-sos urbans i en la tipificació de les formes d’ordena-ció urbana de l’edificació.

La idea de treballar amb unes categories zonals quetractaven d’identificar processos urbans per tal depoder regular-los (en comptes d’utilitzar les usualscategories analítiques per tipus edificatoris i intensi-tats –per exemple, «suburbana intensiva» o «ciutat-jardí extensiva») va permetre sintetitzar més ràpida-ment les propostes d’intervenció del Pla, quequedaven així implícites en la pròpia definició zonal.Es tractava, així doncs, d’un zoning que incorporavauna forta regulació urbanística, ajustada als objec-tius del Pla per a cada trama urbana.

Poden destacar-se especialment, en aquest sentit,les zones anomenades de «substitució de l’edifica-ció antiga» i de «conservació del centre històric» (aBarcelona) pel que fa als cascs antics, que definienclarament els processos a regular; o les zones «endensificació urbana», on el tractament a aplicarcomportà rebaixes importants (fins al 30%) del’aprofitament global anterior, en eliminar les plan-tes entresol, àtic i sobreàtic, i establir una estrictaregulació d’alçades segons amplada de carrer; oles zones de «remodelació física», destinades aestablir els paràmetres urbanístics en àrees ocupa-des per usos obsolets o industrials subjectes a pre-visible substitució; o les zones de «conservació del’estructura urbana i edificatòria», aplicables a àreesmolt específiques, amb valors urbans i tradicionalsreconeguts (sovint grups unitaris de cases en fileraamb jardins o altres configuracions amb projecte deconjunt que calia respectar); o les zones de «reno-vació urbana», subdividides en les de «rehabilitació»(processos d’urbanització marginal a incorporar alprocés urbà) i les de «transformació de l’ús exis-tent» (per esmorteir el procés de renovació delsusos existents, tot definint un nou destí a zona ver-da o equipament); o les zones subjectes a «ordena-ció volumètrica específica», que permetien per pri-mera vegada reconèixer els polígons d’habitatgesen tant que ordenació de característiques pròpies,amb projecte unitari i configuració volumètrica del’edificació; o, finalment, les zones d’ordenació en«edificació aïllada», en totes les seves variants iespecificitats.

D’altra banda, la identificació de les formes d’orde-nació urbana de l’edificació es configurà com el con-cepte fonamental en la regulació normativa del Pla.

Les dites formes d’ordenació de l’edificació consti-tuïren una autèntica codificació de les relacionsentre edificació i espais públics. Així el sistemad’ordenació de l’edificació segons alineació a vial nohavia estat mai abans definit com a tal, malgratl’evidència de la relació entre façana de l’edifici ifront de vial en la majoria de teixits urbans en la ciu-tat consolidada (cascs antics, eixamples, suburba-nes). El sistema d’edificació aïllada també apareguéexplícitament tipificat, regulant els aspectes espe-cífics de l’edificació aïllada en parcel·la pròpia (uni-


52

familiar o plurifamiliar): cota de la planta baixa, ocu-pació, distàncies a veïns, edificacions secundàries,etc. El sistema d’ordenació segons volumètricaespecífica permeté, a la seva vegada, reglar elstemes de l’edificació lliure en parcel·la comú: distàn-cies i relacions entre blocs, alçades edificables, sòlocupat i lliure, etc. Finalment, el sistema tridimen-sional, poc utilitzat, es referia a les intervencionsunitàries en què els espais edificats i no edificats estroben totalment imbricats.

Aquestes categories eren, però, independents de laforma urbana (casc antic, eixample, polígon d’habi-tatges) sobre la qual s’havien d’aplicar, donat queapuntaven directament a la relació específica entreedificació i espai obert . Així doncs, se superposarena les categories zonals, cada una de les quals con-tenia la definició de la forma –o formes– d’ordenacióde l’edificació corresponents.

Aquesta fou, com s’ha dit, l’aportació més innova-dora del PGM i també la que ha tingut desprès majorfortuna en la pràctica posterior del planejamenturbanístic. La sistemàtica normativa del PGM (con-dicions i paràmetres edificatoris) es va construir, enel seu conjunt, a partir de la seva aplicació, tot incor-porant-hi els objectius específics derivats de la qua-lificació zonal.

6. Efectes sobre el sistema metropolità

El Pla aprovat finalment va suposar el final d’un període en l’evolució del sistema urbà metropolitàde Barcelona, i l’inici d’un nou procés, caracteritzatpels importants canvis en l’evolució de les distintestrames urbanes i en el comportament global del sis-tema. Els principals objectius es veieren, en efecte,realitzats progressivament.

L’ordenació fou aprovada amb una gran minuciosi-tat, molt superior a la de la primera versió de 1974,i mantingué pràcticament (amb algunes modifica-cions) les importants reserves per infraestructures,zones verdes i equipaments. Les reserves de sòl, avegades maximalistes, s’han interpretat de vegadescom a efecte de la desconfiança en la gestió; aixòno obstant, buscaren també garantir un ampli campde maniobra en el moment del projecte i execu-

ció de cada element, sobretot en les reserves vià-ries, el que ha donat lloc a reajustaments posteriorsen algunes àrees (com, per exemple, en el cas deles vores de les Rondes de Barcelona).

La posada en marxa del Pla va suposar, efectiva-ment, tal com ja s’ha enunciat abans, l’aturada efec-tiva de la densificació urbana en les àrees centrals,on s’havia arribat a crear situacions inadmissibles deconflicte, tant de caràcter funcional com formal.També va suposar l’inici de la recuperació d’unaimportant provisió d’espais per a usos col·lectius,tant a l’escala global de la ciutat (grans reservesestratègiques) com a l’escala local dels barris (loca-lització de jardins i dotacions en solars o petitsespais). Aquestes eren, certament, les prioritatsmés visibles, derivades dels desajustos generatspels desenvolupaments urbans ràpids iniciats a mit-jans o finals dels cinquanta en tota l’àrea metropo-litana.

Això no obstant, l’aturada dels processos de densi-ficació i congestió urbana propugnats pel PGM no vaser tan completa i ràpida com hom imaginava i haviaprevist. L’aprovació, a darrera hora, de la conegudadisposició transitòria setena de les normes va per-metre mantenir les antigues ordenances municipals(que permetien volums, alçades i profunditats edifi-cables molt superiors a les propugnades pel Pla) pera tots els projectes amb llicència sol·licitada ambanterioritat a l’aprovació inicial (la qual cosa va pro-vocar una allau de sol·licituds, moltes vegadesacompanyades d’un simulacre de projecte) i fins i totprorrogar aquestes condicions fins a finals dels anysvuitanta. Aquest important episodi fóra per si solmereixedor d’una anàlisi específica que, fins almoment, ningú no ha encetat. Una primera quantifi-cació del que va suposar l’aplicació de la citada dis-posició transitòria setena la podem obtenir conside-rant que el 80%, aproximadament, de les llicènciesd’obres concedides entre 1976 i 1979 s’acolliren aaquesta disposició.

D’altra banda, les propostes de recuperació d’es-pais urbans per a usos i activitats de caire col·lectiu(parcs i jardins, equipaments i dotacions, serveistècnics) es produïren a partir de la vinculació, abansindicada, amb els processos urbans zonals i, moltes


53

vegades, més simplement, amb un criteri d’oportu-nitat. Es va tractar sobretot de complir uns estàn-dards mínims per subsistemes urbans i per a la tota-litat del sistema metropolità. És per això que no éspossible individuar, en el Pla, un model general delsistema d’espais verds o un model de disposiciódels diferents sistemes d’equipament col·lectiu.Aquesta mancança ha donat lloc a diversos intentsposteriors de reestructuració o de relligat d’aquestsespais. En contrapartida, la no assignació d’un úsconcret als espais destinats a equipaments i dota-cions ha permès una gran flexibilitat posterior en leslocalitzacions.

En termes generals, les àmplies reserves de sòlamb destinació a vialitat, espais de protecció, equi-paments de nivell metropolità o centres direccio-nals s’han traduït en la disponibilitat d’un importantmarge de maniobra en la gestió urbanística, la qualcosa explica en part la facilitat trobada en les granstransformacions dels anys vuitanta. En aquest sen-tit, es pot afirmar que molt del que ha estat fet,sobretot a partir de 1986, hauria estat molt mésdifícil sense el Pla General. Cal tenir en compte que,en la data de la designació de Barcelona com a ciu-tat olímpica, el 1986, el Pla es trobava ja plenamentconsolidat i amb unes qualificacions urbanístiques«madures», que van facilitar l’obtenció del sòl jacompromès per a vialitat, parcs i equipaments, sua-vitzant els ròssecs deguts a les anteriors qualifica-cions. En aquest punt és important subratllar undels factors més decisius en tot aquest procés: foula seqüència temporal en què es produïen lesaccions (el timing); és a dir, la relació entre elsmoments de la previsió general i els de l’actuacióconcreta. La perfecta concatenació entre el plane-jament de llarg abast, els plans sectorials i locals, iles actuacions específiques no fou un factor aliè a larelativa facilitat amb què es van produir les gransoperacions de transformació, tot i que no es potconsiderar tampoc una explicació suficient.

El Pla s’havia fixat com a objectius prioritaris elsabans senyalats, a afrontar amb urgència perquèconstituïen el tap fonamental al desenvolupamenturbanístic de la ciutat (eliminació d’edificabilitatsparàsites i recuperació de sòl per a usos públics)i això explica, en gran part, que no abastés altres

aspectes importants de projecte urbà, que s’ente-nia que podien ser abordats (com així ha estat)després.

Els punts febles més significatius del Pla pel que faa l’ordenació foren, molt possiblement, el manteni-ment dels sventramentos a Gràcia (via O, que esmantingué, matisat, en la versió definitiva, on no esdibuixà la via, sinó només el sector afectat), a Sants(carrer de Moianès) i a Sarrià (sortida del túnel deVallvidrera), i de la gran vialitat urbana, sense mésindicació respecte els possibles trencamentsurbans (després els propis projectes van solucionarmolts dels problemes inicials, com es feu visibleamb la construcció de les Rondes); o també la rela-tiva desconsideració de la recuperació de la façanamarítima, no tractada o poc tractada en el Pla, cosaque paradoxalment va facilitar desprès el canvi d’ús(la localització de la Vila Olímpica el 1992 i la reor-denació de tot el front litoral del Poblenou han estataccions aprovades prèvia modificació del Pla);també es poden subratllar desencerts en la defini-ció dels centres direccionals, especialment pel quefa al de Sant Cugat, excessivament gran i allunyatdel centre urbà, i impracticables sense un transportfluid de connexió; o altres aspectes menors relatiusa l’habitatge, al transport públic o a la políticacomercial.

El període immediatament posterior a l’aprovaciódel PGM, fins arribar a les eleccions municipals de1983, tingué característiques pròpies. D’una bandala resolució dels conflictes originats pels nous cri-teris urbanístics, materialitzats en un altíssim nom-bre d’al·legacions (21.000 en la versió final) i recur-sos (uns 500), així com la lenta adaptació del’aparell tècnic i administratiu van allargar-se pràcti-cament fins a aquella data. D’una altra, la posada enmarxa del Pla es va iniciar concentrant les actua-cions gairebé únicament en la compra de sòl. Eldesenvolupament dels sectors de pla parcial o dereforma interior, la concreció de les àrees direccio-nals, els projectes d’urbanització de parcs i jardins,la millora dels espais urbans, la construcció delsequipaments, i en general els projectes directamentexecutius, van realitzar-se en el període que s’iniciàel 1983, i s’acceleraren des que, el 1986, Bar-celona va ser designada seu olímpica.


54

En un altre ordre de coses, els efectes del PGMsobre el territori metropolità extern (àmbit del PlaDirector de 1968, també denominat regió metro-politana) tampoc no han estat encara ben estu-diats. Existeixen, això no obstant, algunes dadesque permeten sospitar que es va produir un impor-tant desenvolupament induït –més intens del ques’hagués pogut generar sense el Pla– però, pelcontrari, menys organitzat i coherent. Per exem-ple, el ràpid creixement del sòl industrial qualificaten els municipis fronterers a la CMB, a partir de1976: l’any 1981, l’entorn metropolità tenia unpotencial de sòl industrial doble a l’existent al’àmbit de la Corporació Metropolitana: 3.899 hade sòl urbà, 1.069 de sòl assimilable a urbanitza-ble programat i 412 ha sense planejament aprovat.La quantitat d’oferta i la distància condicionaren elspreus més baixos, que feren que l’entorn creixésamb una dinàmica absoluta, i també relativa, supe-rior al metropolità estricte. Avui, el sòl industrialqualificat és de 4.541 ha a l’àrea metropolitana,però ha augmentat fins a 8.694 ha a la resta de laregió metropolitana (l’oferta de sòl industrial net,en els mateixos àmbits és, respectivament, de 680ha i de 2.470 ha). També podríem afegir que elsprocessos de densificació suburbana i d’extensióresidencial en aquest àmbit extern (regió metropo-litana) constitueixen un exemple d’efecte induït:aquests desenvolupaments, que es trobaven méscontrolats a l’àmbit de la Corporació Metropo-litana, van poder produir-se fora amb major facili-

tat; en tot cas, l’ocupació de sòl a l’àmbit de laregió metropolitana s’accelerà extraordinàriamental llarg dels anys vuitanta i l’ocupació urbana poten-cial (atès el planejament aprovat el 1990) auguraun ritme d’ocupació d’igual o major intensitat enl’actual decenni. Es diria que els processos queafectaven la primera corona els anys seixanta esreproduïren d’alguna manera –pel que fa a l’ocupa-ció extensiva de sòls–, afectant la segona coronaels anys vuitanta.

Finalment, l’impacte del Pla General Metropolità de1976 en la redacció de plans arreu de Catalunya haestat també molt forta, en adoptar molts d’ells lamateixa metodologia i instrumental tècnic. Entre1979 i 1989 es redactaren, discutiren, tramitaren iaprovaren 524 figures de planejament general (188Plans Generals, 254 Normes Subsidiàries de Pla-nejament i 82 Delimitacions de Sòl Urbà). La granmajoria havia assimilat ja, amb major o menor fortu-na, la metodologia introduïda pel Pla General Metro-polità en la conceptualització de les àrees urbanes idels tipus d’ordenació de l’edificació, l’aplicació de laqual es generalitzà al llarg dels anys vuitanta. Mancaencara una valoració de conjunt d’aquesta influènciaen el cos teòric del planejament urbanístic (nol’única, encara que la classificació dels plans redac-tats segons metodologies i idees urbanístiquesnomés compta, ara per ara, amb alguns intents pro-visionals) i també de les conseqüències sobre l’evo-lució recent de les ciutats catalanes.


55

FERNANDO DE TERAN

Arquitecte. Catedràtic d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superiord’Arquitectura de Madrid (ETSAM)

EL PLAN GENERAL METROPOLITANO DE BARCELONAEN EL CONTEXTO DEL URBANISMO ESPAÑOL DE LOSSETENTA


´

04-CAP. FERNANDO DE TERAN 27/2/98 08:36 Página 55

56

SUMARI

1. Introducción

2. El contexto del planeamiento hasta la Leydel Suelo de 1956

3. El contexto desarrollista y la necesidad dereforma de la Ley del Suelo de 1956

4. La nueva Ley del Suelo de 1975 ante lascontradicciones entre crecimiento urbano ymarco normativo

5. El Plan General Metropolitano deBarcelona. Innovaciones y relaciones con laLey del Suelo de 19755.1. Innovaciones del Plan General Metropolitano5.2. El Plan General Metropolitano y la Ley del Suelode 1975

6. El Plan General Metropolitano, 20 añosdespués

Cal situar l’aparició del Pla General Metropolità de Barcelona en un moment de crisi dels marcs normatius que ja venia caracteritzantl’evolució del planejament a les dècades anteriors. La visió idealista i el voluntarisme ingenu, amb pretensions de control sobre el pro-cés de creixement urbà, que havia definit el planejament fins a la primera Llei del Sòl del 1956 es posarà en qüestió a partir de la sego-na meitat dels setanta. És llavors quan es manifesta clarament que el trànsit del model econòmic autàrquic al model «desenvolupista»,recolzat sobre l’expansió de les activitats industrials i turístiques, ha produït un creixement urbà que ha superat els límits imposats perla legislació urbanística. El Pla General Metropolità, d’una banda, i la Llei del Sòl del 1975, d’una altra, són dues respostes a aquestasituació de crisi dels marcs normatius i de planejament. El Pla General Metropolità introdueix una sèrie d’innovacions, sobretot de cairemetodològic, que són ressenyades, a l’igual que les discrepàncies i punts en comú amb la llavors nova llei del sòl.

La aparición del Plan General Metropolitano de Barcelona debe situarse en un momento de crisis de los marcos normativos que ya veníacaracterizando la evolución del planeamiento desde las décadas anteriores. La visión idealista y el voluntarismo ingenuo, con pretensio-nes de control sobre el proceso de crecimiento urbano, que había definido el planeamiento hasta la primera Ley del Suelo del 1956 seránpuestos en cuestión a partir de la segunda mitad de los setenta. Es entonces cuando se manifiesta claramente que el tránsito del mode-lo económico autárquico al modelo «desarrollista», apoyado en la expansión de las actividades industriales y turísticas, ha producido uncrecimiento urbano que ha superado los límites impuestos por la legislación urbanística. El Plan General Metropolitano, por una parte, yla Ley del Suelo del 1975, por otra, son dos respuestas a esta situación de crisis de los marcos normativos y de planeamiento. El PlanGeneral Metropolitano introduce asimismo una serie de innovaciones, sobre todo de tipo metodológico, que son señaladas, al igual quelas discrepancias y puntos en común con la entonces nueva ley del suelo.

L’apparition du Pla General Metropolità de Barcelona doit se situer durant un moment de crise des normatives qui, déjà, commençait àcaractériser l’évolution de l’aménagement depuis les décades antérieures. La vision idéaliste et le volontarisme ingénu, avec des pré-tentions de control sur le procés de développement urbain qui avait défini l’aménagement jusqu’à la première Loi du Sol de 1956, serontmis en question à partir de la deuxième moitié de la décade de 1970. C’est à ce moment là que se manifeste clairement que le passa-ge du modèle autarcique au modèle «développiste», renforcé par l’expansion des activités industrielles et touristiques, a produit un déve-lopement urbain qui a surpassé les limites imposées par la législation urbanistique. Le Pla General Metropolità, d’une part, et la Loi duSol de 1975, d’autre part, sont deux réponses a cette situaction de crise des normatives et de l’aménagement. Le Pla General Metropolitàintroduit aussi une série d’innovations, surtout d’ordre méthodologique qui sont indiquées, tout comme les diffèrences et les points com-muns, dans la nouvelle Loi du Sol d’alors.

The advent of the Pla General Metropolità de Barcelona occurred at a time when the legal and regulatory framework was undergoing acrisis that had been affecting the evolution of planning for some decades. The idealist vision and ingenuous voluntarism –with pretensionsto exercising control over the urban growth process– that had defined planning before the first Land Act was passed in 1956, were calledinto question after the second half of the seventies. This is when it became clear that the transition from an autarchic economic modelto a «developmental» model based on the expansion of industrial activities and tourism had produced urban growth that went beyond thelimits imposed by existing town planning legislation. The Pla General Metropolità and the 1975 Land Act were both responses to this situa-tion of crisis in the legal and regulatory framework. The PGM introduced a series of innovations, in particular in the realm of methodo-logy, which are outlined. The paper also discusses the points in common and discrepancies between the plan and the, at that time, newLand Act.

ABSTRACTS


57

Esta forma de entender el planeamiento respondea una idea de actuación que plantea una ciudadlimitada, de escasa talla demográfica, de límitesfísicos bien definidos, cerrada con el anillo verdeo con la vía de cinturón, una ciudad de un carác-ter descompuesto en unidades, a su vez tambiéndefinidas por límites claros y por intersticios ver-des. Es decir, una ciudad esponjada. Y, por últi-mo, y aunque esto no se sepa muy bien en qué setraduce prácticamente en la concepción de la ciu-dad, una idea clave repetida hasta la saciedadcomo es el pensar la ciudad como un organismo.Está todavía en el ambiente, en toda Europa, elorganicismo, el entendimiento en clave biológicade la ciudad. Y ese esponjamiento que separa laciudad en unidades, lo vemos también planteadoen propuestas de planeamiento importantescomo son las de Saarinen, desde el año 1917,para Helsinki y otras ciudades nórdicas, y lo vere-mos también en el plan de Abercrombie paraLondres, en 1945. Así que esas preocupacionesbidagorianas estaban sintonizadas con bastantescosas que estaban ocurriendo al mismo tiempoen otros sitios.

Ligado al organicismo estaría el asunto de la «zoni-ficación natural». Es decir, la ciudad, por naturaleza,produce unas segregaciones, una organización deforma que la zonificación se asume no como unavoluntarista y racionalista clasificación de activida-des, como la podría entender el Movimiento Mo-derno, sino como un proceso también natural quesurge de ese entendimiento de la ciudad como unser orgánico.

Con este modelo de ciudad, la idea de actuaciónsobre ella parte de la ingenua suposición de lasposibilidades de un control total de la misma. Noolvidemos tampoco que estamos en una situaciónen la que hay una dirección absolutamente autori-taria, sin discrepancia, y que se ha institucionaliza-do que el órgano central apruebe obligatoriamentela política urbanística, no sólo los planes generales,sino hasta las más pequeñas modificaciones pro-puestas por cualquier ayuntamiento del país. A estohay que añadir, por una parte, una confiada suposi-ción de que la situación demográfica y los pesosrelativos entre industria y agricultura –en una

FERNANDO DE TERAN

EL PLAN GENERAL METROPOLITANO DE BARCELONAEN EL CONTEXTO DEL URBANISMO ESPAÑOL DE LOS SETENTA

1. Introducción

Trazar el contexto cultural en el que se produce laaparición del Plan General Metropolitano suponecontemplar una serie de puntos como las innovacio-nes introducidas por el plan o las preocupacionespreexistentes. Me estoy refiriendo al carácter emi-nentemente realista del plan y a la negación que esosupone de una tradición idealista que define al pla-neamiento anterior, caracterizado por el voluntaris-mo ingenuo de querer imponer imágenes prefigura-das a la realidad.

Creo que reflexionar sobre estos temas constituye unbuen ejercicio que puede arrojar mucha luz sobreaquel panorama de hace 20 años, y creo que la granlección de este plan es su permanencia, la perma-nencia de ciertos valores frente a las dos grandes ten-dencias que han supuesto una evolución posterior delplaneamiento. Una, el morfologismo militante y laotra, el tema de la politización, en el sentido de con-vertir al planeamiento en una actividad prácticamentepolítica de negociación constante sobre las cosas.

2. El contexto del planeamiento hasta la Leydel Suelo de 1956

Situémonos cronológicamente. Lo primero que sepuede hacer es una constatación bastante clara. Laprimera mitad de la década de los setenta marcaráuna clara inflexión en la historia del planeamiento.Cuando se estudia el planeamiento en España desdeprincipios de siglo hasta hoy, se ve que hay unaclara inflexión en la primera mitad de la década, aun-que quizá no sea la única. Es cuando se marca el finde una larga etapa con bastante coherencia dentrode sí misma; es lo que se podría llamar, personali-zando –porque la historia permite en este caso per-sonalizar–, la era Bidagor. Bidagor, director generalde Urbanismo, quien antes de desempeñar estecargo era ya director sin nombre oficial, pero efec-tivo, del urbanismo desde el año 1939, es decir,desde el fin de la guerra. Estuvo construyendo loque se puede llamar una especie de ortodoxia ofi-cial, es decir, unos principios, una doctrina que vamucho más allá de una pura labor política directivay que configura la forma de elaborar el planeamien-to durante todo ese tiempo.

´


3. El contexto desarrollista y la necesidad dereforma de la Ley del Suelo de 1956

En la primera mitad de los sesenta se ha producidoya una inflexión política. Estamos saliendo de laautarquía y, políticamente, es el triunfo de un sectordel régimen, alrededor del Opus Dei, partidario deldesarrollismo liberalizador de la economía y de laruptura con el modelo autárquico que venía repre-sentado por el ala falangista. Después de 10 añosde política económica liberalizadora, muy eficazpara movilizar el capitalismo español, el Gobiernorecibe un gran espaldarazo con el informe del BancoInternacional de Reconstrucción y Desarrollo, que lerecomienda que facilite la máxima libertad de movi-mientos de personas y de capital dentro del país. Seproduce así toda una acción que redunda en locali-zación indiscriminada, ampliación y traslado de todaclase de industria, de turismo, etc. Se propicia asi-mismo un despegue competitivo entre las propiasindustrias, se dan las máximas facilidades y lasmáximas tolerancias respecto a la localización, encontra de lo que estaba absolutamente claro y pre-visto en la legislación del suelo. La ley de centros yzonas de interés turístico da lugar igualmente a laposibilidad de que se aprueben urbanizaciones ensuelo rústico contra lo que es el esquema de la ley.

Se podría hablar de otras muchas formas de enten-der esta manera de ir creciendo económicamente,como por ejemplo la cuestión de la política de obraspúblicas o los criterios de los tribunales de justicia,dando la razón a los ayuntamientos que no respetanla legislación urbanística y defendiendo los motivosde interés público para indultar edificios que estánclaramente fuera de la legalidad. La práctica coti-diana de la Administración local a lo largo de lossesenta y principios de los setenta se puede vercomo un catálogo completo de formas de transgre-sión de la legislación urbanística.

Por otra parte, entre 1960 y 1970 cambian delugar de residencia tres millones de españoles.Esas ciudades, sobre todo las que han sido afecta-das por estos cambios de localización de la pobla-ción, acusan consecuencias muy notables, y ellofavorece que aparezca una percepción de la reali-dad que hasta ese momento no se había producido.

58

España autárquica, casi diríamos arcádica– se man-tendrían, y por otra, una falta de consideración delo que podría ser un crecimiento demográfico con-centrado en las ciudades. Todo ello es fundamentalpara entender la propuesta de forma de actuaciónque se va prefigurando en una serie de trabajos deBidagor que culminan en el Plan de Madrid de1946.

Es ese un momento importante porque la ley deaprobación del Plan de Madrid supone toda unaserie de pasos documentales que son una prefigu-ración de la Ley del Suelo del 1956. Efectivamente,en el 1956 aparece la ley ya con carácter nacional,que en gran medida es la consagración de todosesos principios ya anticipados en la ley del Plan deMadrid de 1946. Creo que la importancia de esta leydel suelo radica en el juego que establece entre lostipos de planes, las figuras de planeamiento que ins-tituye con carácter general y el régimen del suelo;es decir, la definición de cómo actúa el plan en cadauna de las clases de suelo que la ley establece: urba-no, de reserva urbana para el crecimiento ordenadoa través de los planes parciales, y rústico donde nodebe haber urbanización.

La idea de plan que aparece en la propia ley la pode-mos reconocer pues absolutamente concordantecon la cultura urbanística del momento. Estaríamosante la adopción, no sé hasta qué punto consciente,de lo que François Choay llama el «modelo cultura-lista»: voluntad de limitar la ciudad, de esponjarla«orgánicamente», de descentralizarla cuando eltamaño empieza a ser excesivo, y todo ello con unaorganización que obedece a los principios de la«zonificación natural». Todo ello está muy presenteen los esquemas de los planes hechos en Europa (yen España) entre los años cuarenta y sesenta, en losque ese organicismo tiene una traducción plásticaen la descomposición en nódulos, en áreas limita-das que configuran el cuerpo de la ciudad, a su vezrecorrida por arterias.

Esta es la concepción del planeamiento, estas sonlas ideas de ciudad y de forma de actuación sobreella, a partir de las que se produce la inflexión a laque me he referido anteriormente y que analizare-mos a continuación.


59

idealista, como hemos visto antes. Un esquema arti-culado a partir de la posibilidad de un control que,no sólo no se había dado, sino que la realidad espa-ñola había sido transformada tan violentamentedesde el modelo autárquico agrícola al modelo dedesarrollo industrial y turístico, que realmente notenía ya nada que ver con la base que había servidode fundamento a la ley anterior.

4. La nueva Ley del Suelo de 1975 ante lascontradicciones entre crecimiento urbano ymarco normativo

El nuevo régimen del suelo que instaura la nueva leyque se aprueba en 1975 vuelve a reproducir, conotras características, ese mismo juego que habíaestablecido la ley de 1956 entre las figuras de losplanes y las clases de suelo. En este caso, se per-sigue una mayor operatividad del planeamiento,introduciendo mucho más la participación de la ini-ciativa privada. El suelo de reserva urbana de la leyde 1956, el suelo previsto para el crecimiento de laciudad, es sustituido por la categoría de suelo urba-nizable, que a su vez se descompone en dos cla-ses: el programado, comparable al antiguo suelo dereserva urbana, en el que el crecimiento de la ciu-dad se hace ordenadamente mediante planes par-ciales, y el llamado no programado, donde aparecela posibilidad de acoger nuevos desarrollos no total-mente previstos y que la ley admite. Una categoríade suelo que fue un caballo de batalla en su momen-to y que, en gran medida, creo que se puede decirque es una especie de asignatura pendiente delurbanismo español, a la que no se le ha sacado elpartido que realmente tenía, con las cautelas pre-vistas.

En esos momentos, la realidad de las ciudadesespañolas se caracterizaba por un crecimiento quehacía que el suelo urbano se hubiera desbordadofuera de los límites que le había impuesto la ley. Elsuelo urbano no podía crecer sobre el suelo dereserva urbana sin la realización de los planes par-ciales, pero por simple prolongación de alineacio-nes y rasantes, por simple apertura de calles sinrealización de planes parciales –por tanto, sinreparto de cargas y beneficios, sin aparición de lasdotaciones complementarias que cada sector

Aparece así una cierta incredulidad en la validez dela ortodoxia oficial, una cierta incredulidad en que laforma del plan que se ha construido anteriormentesea válida, y también digamos que coincide estemomento de inflexión con algo que no deja de tenerimportancia, aunque parezca una anécdota, y es elfinal de la era Bidagor. El final porque Bidagor desa-parece de la escena política precisamente en esacrisis de los gobiernos del general Franco en la quehace su entrada este nuevo equipo de economistasdesarrollistas.

La llegada de influencias europeas externas nuevas,también tiene importancia. No olvidemos que laTown and country planning act de 1947 en Ingla-terra ha sido sustituida en 1968, al igual que la leyfrancesa de 1958 ha sido sustituida por la Loid’orientation foncière de 1967. Es en este momen-to cuando las viejas figuras de planes cerrados yestáticos que hemos visto antes tanto en la tradiciónespañola como en la europea, están siendo sustitui-das por esquemas abiertos, de mucha más ambi-ción territorial y mucha menos coherencia física. Porotra parte, creo que tiene también una importanteincidencia en el planeamiento español la evoluciónitaliana que está produciéndose en ese momentocon la reflexión sobre el plan de Milán, que arrancade un decreto de 1953 y cuyo desarrollo se prolon-ga durante toda la década de los sesenta.

Así, para expresar nuevas ideas se irán produciendoirrupciones de nuevos vocablos, de nuevas formasde expresión que hoy ya nos son familiares, peroque entonces eran novedosas, como las distincio-nes entre plan finalista y plan táctico, plan productoy plan proceso, plan unitario y plan flexible, y mu-chas otras opiniones que nos venían en gran medi-da de la experiencia anglosajona.

En ese contexto, parece claro que tenía que produ-cirse la reforma de la ley. Por una parte, desde unavía política y que respondiera a los deseos de libe-ralización económica. Por otra, a partir de las preo-cupaciones sentidas en los ámbitos profesionalesurbanísticos de que el plan, tal como estaba defini-do en la ley, no concordaba con el proceso de urba-nización y se necesitaba un instrumento más sensi-ble a los problemas reales, en lugar de un esquema


60

nuevo debería llevar–, el suelo urbano se extiendesobre el suelo de reserva urbana en contra de lo queestaba previsto.

Por otra parte, los planes parciales no resultan deuna organización de sectores bien construidos porel plan general, sino que responden a propiedadescatastrales, a propiedades de la iniciativa privada.Así, las dotaciones complementarias aparecen o noaparecen, o a veces lo hacen donde no lo tenían quehacer, donde no estaba previsto.

Finalmente, aparece también ese tipo de crecimientoque es la última de las contradicciones que señalar: laurbanización en el suelo rústico, que la ley había pre-visto que no fuera invadido por la edificación.

Se puede decir que había, pues, una gran contra-dicción entre el instrumento de planeamiento y larealidad del crecimiento de la ciudad. Contradicciónante la cual se estaba configurando, desde el finalde la década de los sesenta, una línea propia de pen-samiento y de acción frente a la ortodoxia oficial quehacía que desde Barcelona se mirara mucho más aItalia que a Madrid.

5. El Plan General Metropolitanode Barcelona. Innovaciones y relacionescon la Ley del Suelo de 1975

Es a partir de esta necesidad de modificar determi-nadas formas de entender tanto el modelo de ciudadcomo el de intervención sobre ella, y también lasfiguras de planeamiento, que hay que entender eseclima de cambio en el que tiene su justificación yencuadramiento el Plan General Metropolitano deBarcelona. Un plan que empezaré por decir quesupone un hito en la historia del planeamiento, por-que es el que primero asume y da forma a todasestas preocupaciones que he venido rastreando.

5.1. Innovaciones del Plan GeneralMetropolitano

Después de afirmar las características de novedady de modificación metodológica que el plan introdu-ce destacaría, en primer lugar, que me parece queel plan obedece efectivamente a un planteamiento

realista. Hay en los textos del plan un reconoci-miento muy explícito y lúcido de las limitaciones dela capacidad que el planeamiento tiene para ciertascosas. Por otra parte, es un plan que también enesos textos iniciales reconoce que está dentro deun proceso de desarrollo capitalista, y asume estarealidad.

Curiosamente, yo señalaría que sin embargo, juntoa este planteamiento realista aparece al mismotiempo una cierta resonancia, una cierta herencia delos planteamientos utopistas en lo que se refiere atoda una carga de voluntarismo descentralizador,de equilibrio del territorio, difusión de la centralidad,para conseguir una área metropolitana equilibrada.No olvidemos, por ejemplo, que una pieza importan-te de ese plan era el centro direccional de SantCugat-Cerdanyola y se llegó a hacer hasta un planparcial de ese centro direccional que estaba al otrolado del Tibidabo. Esa intención redistributiva y ree-quilibradora territorialmente, creo que viene de latradición urbanística oficial, del planeamiento oficial,porque éste la había asumido a partir de las preo-cupaciones entonces universales.

En segundo lugar, destacaría el tema de la flexibili-dad. Hay en el Plan General por primera vez unareflexión importante acerca de que los planes te-nían que ser mucho más flexibles. Con mucha másindeterminación, no en los trazados, pero sí en losusos. Abandonando la rígida zonificación tradicional.

En tercer lugar, una de las grandes innovaciones esel asunto de los sistemas. Sistemas generales bienlocalizados y definidos, sistemas locales que nisiquiera necesitan estar bien dibujados y bien defini-dos, sino que son normativos, sin localización preci-sa. Finalmente, existe el asunto de la minuciosidaddel troceado del suelo urbano, que aparece con unaprecisión insólita en el planeamiento español hastaentonces.

5.2. El Plan General Metropolitano y la Leydel Suelo de 1975

En lo que se refiere a la relación con la nueva Ley del Suelo, que aparece en ese momento, podemosseñalar puntos de coincidencia y discrepancia.


61

Respecto a lo primero, habría que atender a que,por ejemplo, aparece en la ley el mismo tratamien-to o la misma aspiración a que se trate el suelourbano con toda precisión para evitar las situacio-nes de indefinición que se producían en la ley ante-rior. Otro punto de coincidencia correspondería a laintroducción de los sistemas.

Respecto a las discrepancias, la cuestión de laexpropiación adquiere una importancia muy grandeen el plan de Barcelona, frente a los sistemas deequidistribución de cargas y beneficios que instaurala ley de 1975, con una complejidad y una proble-mática que han hecho que no hayan acabado de fun-cionar claramente. Este es un asunto muy impor-tante, a mi modo de ver, y muy polémico, porque,evidentemente, no todos los ayuntamientos espa-ñoles se pueden permitir asumir las cargas de lasenormes expropiaciones que hacen falta para reali-

zar unas infraestructuras o unos equipamientos sufi-cientes.

6. El Plan General Metropolitano, 20 años después

El Plan General Metropolitano de Barcelona ha resis-tido los cambios de orientación y la llegada de esacorriente de negación del planeamiento que se pro-dujo en los años ochenta. En ese sentido, podemosdecir que es un plan que iba más allá del momento enque fue redactado y de la ciudad entonces existente.

Pero ahora me planteo: ¿Es un plan válido tambiénpara el futuro inmediato? ¿Es válido ya para estemomento? ¿Es válido como forma y como conceptode plan para el territorio exterior a la ciudad? ¿Parala nueva «ciudad difusa», que se va definiendo comola forma nueva de la urbanización postindustrial?


63

JOSEP M. HUERTAS

Periodista

EL MOVIMENT CIUTADÀ A BARCELONA I L’APARICIÓDEL PLA GENERAL METROPOLITÀ

PAPERS. REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONAnúm. 28, noviembre 1997, pàgs. 63-68

05-CAP. JOSEP M. HUERTAS 27/2/98 08:37 Página 63

64

SUMARI

1. Introducció

2. Els veïns

3. Dos anys perduts

4. La segona lluita dels veïns

El procés de revisió del Pla Comarcal i la redacció del Pla General Metropolità es va caracteritzar per la malfiança de l’opinió pública gene-ral, tant per part dels agents econòmics i immobiliaris, com per part de les associacions de veïns. Pel que fa als primers, la suspensióde les llicències d’edificació al llarg dels dos anys de redacció del Pla va ser viscuda amb especial virulència per l’aturada de les expec-tatives de creixement. Des de les entitats cíviques, el Pla s’entenia com un nou pas en el procés de degradació del planejament, induïtper l’especulació, que havia resultat en la destrucció de l’hàbitat als barris. Diferents temes van concentrar així les al·legacions al Pla,com la insuficiència de les zones verdes i els equipaments projectats, la prioritat donada al transport privat sobre el públic o les vies decirculació que travessaven teixits antics consolidats, cas de la via O al barri de Gràcia. La modificació de moltes propostes del Pla impug-nades, com la qualificació dels terrenys de l’antiga fàbrica «L’Espanya Industrial», considerats com a edificables inicialment, va fer queles associacions de veïns passessin paulatinament a defensar el Pla.

El proceso de revisión del Plan Comarcal y la redacción del Plan General Metropolitano se caracterizó por la desconfianza de la opiniónpública general, tanto por parte de los agentes económicos e inmobiliarios como por parte de las asociaciones de vecinos. Respecto alos primeros, la suspensión de las licencias de edificación durante los dos años de redacción del Plan fue vivida con especial virulenciapor el freno de las expectativas de crecimiento. Desde las entidades cívicas, el Plan se entendía como un nuevo paso en el proceso dedegradación del planeamiento, inducido por la especulación, que había resultado en la destrucción del hàbitat en los barrios. Diferentestemas concentraron así las alegaciones al Plan, como la insuficiencia de las zonas verdes y los equipamientos proyectados, la prioridadconcedida al transporte privado sobre el público o las vías de circulación que atravesaban tejidos antiguos consolidados, caso de la vía O en el barrio de Gràcia. La modificación de muchas propuestas del Plan impugnadas, como la calificación de los terrenos de la anti-gua fábrica «La España Industrial», considerados como edificables inicialmente, hizo que las asociaciones de vecinos pasaran paulatina-mente a defender el Plan.

Le procés de révision du Pla Comarcal et la rédaction du Pla General Metropolità se sont caractérisés par la méfiance de l’opinion publi-que générale, tant en ce qui concerne les agents économiques et immobiliers comme en ce qui concerne les mouvements du quartier.En ce qui concerne les premiers, la suspension des permis de construire durant les deux ans de rédaction du Plan fut vécue avec unespéciale virulence dûe au ralentissement des expectatives d’accroissement. Depuis les entités civiques, le Plan fut conçu davantagecomme une nouvelle phase de dégradation des régulations urbanistiques qui eut comme résultat la destruction de l’habitat des quartiers.Différents thèmes ont ainsi concentré les allégations au Plan, tel que le manque de zones vertes et les équipements projetés, la prioritéattribué au transport privé par rapport au transport public ou les voies de circulation qui traversent les anciens tissus consolidés, voire lavoie O dans le quartier de Gràcia. La modification de nombreuses propositions du Plan refutées telle que la qualification des terrains del’ancienne usine «España Industrial», considérés initialement comme édificable a fait que les mouvements de quartier commencèrent petità petit à défendre le Plan

The process of revising the Pla Comarcal and drafting the Pla General Metropolità was characterised by distrust on the part of the publicin general, including business interests and real estate companies as well as the neighbourhood associations. The suspension of buildingpermits during the two year period when the plan was being drawn up was particularly objectionable to business and property interestssince it put a brake on expected growth. The civic organisations saw the PGM as yet another step in the process of the deterioration ofplanning brought about by speculation, which had already led to the destruction of the habitat in the city districts. issues, such as the ina-dequacy of the projected green spaces and public amenities, the priority granted to private transport over mass transit, and the new arte-rials which would cut through old, established urban areas, such as the Via O in the Gracia district. The modification of many of the pro-posals that gave rise to this opposition, such as the reclassification of the site formerly occupied by the «La España Industrial» factory(which had originally been zoned as land available for development), meant that the neighbourhood associations gradually came to defendthe PGM.

ABSTRACTS


65

ciacions i malfiaven de qualsevol iniciativa oficial enel marc de la dictadura franquista. Masó havia con-temporitzat amb els líders del moviment veïnal,visitant els barris i tenint contactes amb la jove Federació d’Associacions de Veïns, però la descon-fiança persistia.

Juan Antonio Samaranch, home de confiança delbanquer Jaume Castell, un dels grans promotorsimmobiliaris de la ciutat, va deixar anar la frase «esun plan socialista», ben convençut que no era així,però igualment convençut que el pla era molt mésconcret que l’anterior i impedia la filigrana dels plansparcials, fins aleshores la clau de volta de les juga-des especulatives, denunciades constantment perles joves associacions de veïns. Des de la presidèn-cia de la Diputació de Barcelona, Samaranch va serun dels enemics declarats de la iniciativa. D’altresrepresentants del gran capital bancari, aleshoresmolt implicat en les immobiliàries, van publicar opi-nions igualment contràries, com ara Ramon TriasFargas, en el futur un dirigent de Convergència iUnió, però en aquells moments més obedient a lesconsignes del Banc Urquijo. A La Vanguardia Espa-ñola va escriure el diumenge 18 de juny de 1974:«En estos días ha sido presentado a informaciónpública el nuevo plan de ordenación urbana de lacomarca de Barcelona. Todavía no hay datos preci-sos, pero la pérdida de valor del suelo que la nuevacalificación comporta lo mismo puede alcanzar los500.000 millones de pesetas que una cifra muysuperior». I afegia una mica després: «El proceso porel que este plan comarcal ve la luz es por demáscurioso. No hay que decir que el ciudadano español,ese eterno menor de edad, no ha intervenido paranada. Ha sido cosa de poquísima gente, que ha ade-lantado su proyecto con poca luz y ningún taquígra-fo. Algún ingeniero, aspirante a político; algún arqui-tecto recién graduado, con estudios en el extranjero;algún abogado en ejercicio libre de la profesión, ymuy pocos más». Una mica més endavant els quali-ficava despectivament de «jóvenes mesías» i «puña-do de tecnócratas». Cal dir en descàrrec de TriasFargas que aquestes opinions van ser generals enuna part important del món dels negocis.

L’economista Albert Broggi escrivia per aquellesdates a la revista Acero y Energía que «esta bur-

JOSEP M. HUERTAS

EL MOVIMENT CIUTADÀ A BARCELONA I L’APARICIÓ DEL PLA GENERAL METROPOLITÀ

1. Introducció

El dia 30 de març de 1974 el desaparegut diariTele/expres va titular, de forma un tant exagerada,una informació tot dient «Barcelona ya tiene nuevoplan comarcal». El que succeïa en realitat era que elnou alcalde, Enric Masó, que havia substituït el tot-poderós Josep Maria de Porcioles deu mesosabans, havia tret del calaix on es guardava la revisiódel Pla Comarcal de 1953 que havien preparatl’enginyer Albert Serratosa, l’arquitecte Joan AntoniSolans i l’advocat Miquel Roca Junyent. Com es potveure, tres persones destinades a tenir diferentspapers en el futur (Serratosa i Roca serien regidorsde l’oposició de Convergència i Unió en diferentsmoments, i Solans tindria una dilatada carrera rela-cionada sempre amb l’urbanisme, barceloní primer icatalà després).

Enric Masó va anunciar que les línies bàsiques de larevisió, o del nou Pla Comarcal, serien l’abandona-ment de la política de grans vies que esventressin laciutat sense contemplacions, un gran respecte alterritori i un reequipament dels barris. Aquella infor-mació de Tele/expres era acabada pel redactoramb unes frases profètiques: «Los meses que tar-dará en ser definitivo el Plan Comarcal pueden trans-formar algunas de sus mejores ideas. Ojalá que estavez no sea así».

La referència a «esta vez» tenia els seus motius.Portàvem anys tolerant una política perversa on el PlaComarcal de 1953, vigent fins aquells moments, eratransformat en benefici d’interessos particulars mit-jançant els plans parcials, consistents en aprovar ladesqualificació de zones esportives, verdes o sanità-ries per fer pisos. L’excusa era l’allau immigratòriaque patia Barcelona i el seu entorn metropolità, unaexcusa certa. La manca de mecanismes de controlimpedia que els nous nuclis d’habitatges tinguessin laqualitat que calia i, per suposat, en la immensa majo-ria de casos mai no es feien els lògics equipaments.

El nou Pla Comarcal va inquietar, per diferentsraons, els especuladors, que confiaven continuaredificant sense sotmetre’s a altres regles que les delnegoci –el lliure mercat, diríem ara–, i els veïns, queportaven uns anys organitzant-se mitjançant asso-


Les associacions de veïns no es van limitar a quei-xar-se del cas concret de cada barri, sinó que vanunir criteris per blasmar dos defectes essencials delpla: donar prioritat al transport privat per sobre delpúblic, una obsessió personal de Serratosa, i nohaver posat al dia l’estudi, de fet acabat tres anysenrera. Alguns solars senyalats com a equipamentsestaven en realitat amb construccions a sobre,començades o ja acabades. Les expropiacions quedeterminades accions requerien tampoc no convi-daven a la confiança, donats els antecedents.

3. Dos anys perduts

No calia, però, de fet córrer tant. L’any de suspen-sió de llicències va transcórrer, i encara en va venirun altre. El 6 de febrer de 1976, gairebé dos anysmés tard de l’aprovació inicial del Pla Comarcal del’alcalde Masó, un altre alcalde, Joaquim Viola, apro-vava una nova versió, que havia intentat atendrealgunes de les 33.000 al·legacions presentadescontra el pla de 1974. Franco ja havia mort, i Viola,franquista sense líder, havia rebut l’encàrrec de durendavant la renovació del mapa urbanístic deBarcelona i la seva àrea, que mentrestant havia pas-sat a dir-se Pla General Metropolità, nom que man-tindria quan s’aprovés definitivament.

El pla havia introduït retocs importants a causa depressions de tot tipus per part de constructores iregidors arrenglerats amb els seus interessos.Albert Serratosa va escriure, tres anys més tard, aObjetivos y metodología de un plan metropolitano(Oikos Tau, 1979): «Los exabruptos de los gruposde presión, las amenazas personales y las mutila-ciones graves introducidas en el Plan en la segundaaprobación inicial (febrero de 1976) y en la aproba-ción provisional (abril de 1976) son argumentos afavor de una interpretación de que los límites habíansido efectivamente traspasados y que sólo la muta-ción política de noviembre de 1975 hizo posible elrelativo triunfo final aupado por la creciente presiónciudadana».

Un dels problemes del pròleg de Serratosa al seu lli-bre va ser l’intent d’embolicar en llenguatge críptic elque explicava verbalment als que li inspiraven con-fiança: que des d’un primer moment els intents de

66

guesía, dispuesta hasta el momento a sacrificartoda pauta de racionalidad espacial en aras de losbeneficios a corto plazo que ofrecía la especulacióndel suelo, empieza a sentir la necesidad de adoptarcriterios que permitan ordenar el espacio de formaracional». És a dir, la burgesia que podia enten-dre els criteris d’Enric Masó en fer surar el nou PlaComarcal. Tanmateix, l’altra burgesia no va veuretan clars els criteris i va plantar una batalla tan duraque duria a la destitució de l’alcalde Masó i del paredel Pla Comarcal, Albert Serratosa. No avancem,però, esdeveniments.

2. Els veïns

Les associacions de veïns van creure que el noupla no responia del tot a les seves reivindicacionsi continuava reservant territoris destinats a l’espe-culació o a la destrucció dels seus ja degradatsbarris, i van presentar milers d’impugnacions. Vanimpugnar el pla perquè trobaven insuficients lesreserves de zones 6 i 7, números amb els que esqualificaven les zones verdes i els equipaments.Per la mateixa raó, alguns propietaris i interessosparticulars van impugnar d’altres, qualificadesamb els –per ells– fatídics números, reclamantque s’hi pogués construir. Tothom semblavaentendre d’urbanisme aquells mesos de 1974.Com deia Cuadernos para el Diálogo, «por uno deesos azares del destino, o del desatino urbano enque Barcelona vive, coincidieron los vecinosinquietos con los intereses de las grandes cons-tructoras, enemigas acérrimas del plan, que aca-barían provocando con su presión que no sehablase en casi ningún diario del Plan Comarcal sino era para criticarlo y crear así un estado de opi-nión contrario».

Les coses van arribar tan lluny que un dels més qua-lificats representants del món immobiliari va enviarun despertador d’or a un periodista que havia criticatel pla en un moment especialment delicat, quan lesllicències de construcció estaven congelades perenviar l’especulació més salvatge. Alguna construc-tora va fer xantatge, tot dient que li caldria presen-tar expedient de crisi si no se li desafectaven en poctemps quatre solars que havien quedat congelats.No cal dir que ho va aconseguir.


67

50.000 ciutadans: «Per això ens veiem en l’obliga-ció d’assumir les nostres responsabilitats com aentitats arrelades a Gràcia (en alguns casos des defa més de cent anys) davant el que pugui significaruna destrucció del conjunt arquitectònic, social ihumà que hem rebut dels nostres avantpassats,que es fa contra els desitjos dels veïns i sense capjustificació que respongui a interessos col·lectius».Les associacions de veïns van veure la conveniènciade no lluitar en solitari, i van cercar el suport de lesentitats tradicionals dels barris, fins aleshores moltesmorteïdes o porugues per malfiar dels interessospolítics clandestins que sospitaven que es belluga-ven dins les associacions. Aleshores, però, el dicta-dor havia mort i el Pla Comarcal va ser intel·ligent-ment presentat com el drac perillós que tot hoarrasava.

Una manifestació al carrer el 12 de maig va refren-dar el manifest gracienc. Pancartes contra la via Odominaven el paisatge. El Col·legi d’Arquitectes s’hiva sumar: «Barcelona, señalada por el Consejo deEuropa con Viena, Berlín, París, Estocolmo y Buda-pest como ciudad representativa del siglo XIX euro-peo, quizá no pueda presentar a la confrontaciónotra imagen que el espectáculo de su suicidio», deiaen la seva al·legació. La via O quedaria finalmentdescartada.

Els veïns de Sants es van trobar amb la constantinclusió dels terrenys de l’antiga fàbrica La EspañaIndustrial com a edificables, tot i haver guanyat enel passat diversos recursos per què fossin zonaverda i equipaments. La raó es trobava en l’actuacióde José María de España Muntadas, un dels propie-taris dels terrenys, que era diputat provincial dins laCorporació Metropolitana. Les protestes de la gentde Sants no van merèixer l’atenció de Viola. ElCentre Social de Sants, però, va decidir persistir iva demanar al Consell d’Estat la correcció del PlaGeneral Metropolità i se’n va sortir dos anys méstard. No havia pogut impedir que els propietaris ven-guessin una hectàrea a la Renfe i edifiquessin en laplaceta dels Teixidors, però el 1978 l’alcalde JosepMaria Socías i el seu delegat d’Urbanisme, JoanAntoni Solans, van comprar els terrenys per 450milions de pessetes. España Muntadas no ho vaoblidar mai i anys després deia que a aquest país li

retocar els traçats del Pla General Metropolità vanser constants per part de gent que tenia càrrec polí-tic, des del governador Rodolfo Martín Villa fins al’alcalde de l’Hospitalet José María de EspañaMuntadas, passant pel president de la Diputació,Juan Antonio Samaranch. Viola era, per la sevabanda, un altre home de confiança del banquerJaume Castell, i el periodista Andreu Claret va tenirl’encert de qualificar la plaça de Sant Jaume com deSant Jaume Castell en el moment –1976– queSamaranch i Viola ocupaven els máxims càrrecs ales dues bandes de la plaça: l’un com a president dela Diputació, l’altre com a alcalde i màxim responsa-ble de l’aprovació del PGM en qualitat també demàxim responsable de la Corporació MunicipalMetropolitana, que agrupava Barcelona i 26 munici-pis de la seva àrea d’influència.

La Federació d’Associacions de Veïns (FAVB) haviacanviat des del 1974. Ara eren les associacions deveïns i no de carrers les que tenien el poder i haviendemostrat saber-lo usar en les manifestacions per lallibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia de febrer.Tres mesos després que Viola aprovés inicialment elnou Pla Comarcal, els dirigents de la FAVB feienpública la seva demanda de dimissió de l’impopularalcalde. Pintades que empraven el rodolí Viola a lacassola, portades de revistes de barri criticant l’al-calde i fins i tot la contraportada del setmanarihumorístic Por favor representant Viola com a Neróveient, però, no l’incendi de Roma sinó el de Barce-lona, alternaven amb idees d’enginy, com els goigsen honor del batlle Viola de la revista Les Corts. Deiaun dels goigs: «Lo sisé goig es produia/ quan Viola,d’homilia,/ llegeix lo Pla Comarcal,/ descomarcantla ciutat,/aplaudit pels regidors,/ constructors odestructors./Si no dic la veritat,/ m’emporti l’Homedel Sac».

4. La segona lluita dels veïns

Els veïns van tornar a presentar tota mena d’al·lega-cions davant el perill imminent d’aprovació d’un plaque era pitjor que el presentat el 1974. L’abril de1976, quinze entitats de Gràcia presentaven unmanifest sobre el Pla Comarcal on denunciaven queles vies de circulació, com ara la via O, esventravenl’antiga vila i afectaven, entre unes i altres coses,


68

feia falta un Pinochet. Set anys després serien elparc de l’Espanya Industrial, un dels testimonis mésclars de la lluita urbana per preservar els seus pocsespais lliures.

El mateix va fer l’Associació de Veïns de Sarrià ambuna antiga casa senyorial, la Vil·la Cecília, i tambése’n va sortir. Tot això succeïa ja després del 15 dejuliol de 1976, quan la Corporació Metropolitanahavia aprovat ja el polèmic pla.

Una característica molt catalana es va posar lenta-ment en marxa: aquells veïns que tant havien criticatel Pla Comarcal als seus inicis van passar a defen-sar-ho. Van demanar constantment que es com-pressin algunes finques emblemàtiques per aconse-guir parcs i equipaments, i també salvaguardar

alguns edificis que l’especulació també perseguia.Serratosa ho va deixar clar en el seu ja esmentat lli-bre: «Las asociaciones de vecinos, solas o a travésde la Federación en el caso de Barcelona, fueron losauténticos protagonistas (...) para contrarrestar losataques de los grupos de presión a lo más esencialde la Revisión».

Va recordar també Serratosa que els periodistesmés crítics havien estat «acallados por la presiónejercida sobre los consejos de administración delas entidades editoras de periódicos». I va dedicar el seu llibre «a todas las víctimas de la especula-ción». Els dos anys de lluita contra els excessos delPla Comarcal van fer de l’urbanisme una assignatu-ra quasi popular per als barcelonins més cons-cienciats.


69

JULI ESTEBAN

Arquitecte. Director del Gabinet d’Estudis Urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona

ELS 20 ANYS DEL PLA GENERAL METROPOLITÀ:LES DISTINTES ESCALES I FORMES DE DESPLEGAMENTDEL PLA


06-CAP. JULI ESTABAN 27/2/98 08:38 Página 69

70

SUMARI

1. Introducció

2. El desplegament en els teixits urbans:la visió de prop

3. El creixement: cauteles, resistència i convenis

4. L’ordenació dels àmbits singulars4.1. Collserola4.2. La franja costanera4.3. L’ordenació de l’espai rural

5. Els projectes de ciutat

6. Els grans projectes estratègics6.1. Característiques generals6.2. Les operacions en el front marítim6.3. L’àrea Sant Andreu-Sagrera6.4. El Pla Delta (centre de comunicacions-port-aeroport)

7. Consideracions finals

El desenvolupament projectual del Pla General Metropolità s’ha realitzat a partir de cinc grups de propostes: les actuacions als teixitsurbans, amb operacions puntuals desenvolupades amb PERI. Els creixements mitjançant plans parcials, articulats per les instàncies muni-cipals a partir, per exemple, de la revisió del Programa d’Actuació Urbanística del Pla. L’ordenació d’àmbits singulars, peces significati-ves de l’ordenació metropolitana, amb una clara identificació geogràfica i d’extensió supramunicipal, com la serra de Collserola o la fran-ja costanera. Els projectes de ciutat, com les Àrees de Nova Centralitat a Barcelona. I, finalment, grans projectes estratègics, com elmarge dret del Besòs, el front marítim de Barcelona i el Pla del centre de comunicacions-port-aeroport. El progressiu augment d’escalade les modificacions induïdes pels projectes de desplegament no ha significat l’obsolescència del Pla. Ans al contrari, el que es demos-tra és, d’una banda, que el Pla encara manté una part substancial del seu valor inicial i, d’una altra, que les modificacions realitzades hanestat rebudes i gestionades des del planejament sense posar en qüestió els fonaments bàsics del Pla.

El desarrollo proyectual del Plan General Metropolitano se ha venido realizando a partir de cinco grupos de propuestas: las actuacionesen tejidos urbanos, con operaciones puntuales desarrolladas con PERI. Los crecimientos mediante planes parciales, articulados por lasinstancias municipales a partir, por ejemplo, de la revisión del Programa de Actuación Urbanística del Plan. La ordenación de ámbitos sin-gulares, piezas significativas de la ordenación metropolitana, con una clara identificación geográfica y de extensión supramunicipal, comola sierra de Collserola o la franja costera. Los proyectos de ciudad, como las Áreas de Nueva Centralidad en Barcelona. Y, finalmente,grandes proyectos estratégicos, como el margen derecho del Besòs, el frente marítimo de Barcelona y el Plan del centro de comunica-ciones-puerto-aeropuerto. El progresivo aumento de escala de las modificaciones inducidas por los proyectos de desarrollo no ha signi-ficado, sin embargo, la obsolescencia del Plan. Antes al contrario, lo que se demuestra es, por una parte, que el Plan mantiene aún unaparte sustancial de su valor inicial y, por otra, que las modificaciones realizadas han sido recibidas y gestionadas desde el planeamientosin llegar a poner en cuestión los fundamentos básicos del Plan.

Le développement projectuel du Pla General Metropolità c’est réalisé a partir de cinc propositions. Les actuations en tissus urbains, avecdes opérations ponctuelles développées avec le PERIs. Les accroissements à travers des plans partiels, articulés par les instances muni-cipales à partir, par exemple, de la révision du Programme d’Actuation Urbanistique du Plan. L’aménagement des secteurs singuliers, piè-ces significatives de l’aménagement métropolitain, avec un nette identification géographique et d’extension supramunicipale, comme laserra de Collserola ou la frange côtière. Les projets de la ville, comme les Aires de Nouvelle Centralité à Barcelona et, finalement, lesgrands projets stratégiques, comme la rive droite du Besòs, le front maritime de Barcelona et le Plan du Centre de communications-port-aéroport. L’accroissement progressif d’échelle des modifications apportées par les projets de développement n’ont pas supposé, parcontre, la désuétude du plan. Bien au contraire, cela prouve que, d’une part, le Plan conserve encore une part substantielle de sa valeurinitiale et, d’autre part, que les modifications réalisées ont été reçues et gestionnées depuis l’aménagement sans poser en question lesbases du Plan.

The Pla General Metropolità (PGM) has been put into effect on the basis of five groups of projects. The first group comprises those affec-ting existing urban areas, including a certain number of operations which were dealt with by way of PERI’s. The second relate to urbanexpansion carried out through plans parcials drawn up by the local municipal authorities on the basis, for example, of the revision of thePrograma de Actuació Urbanística del Pla. The third concern the planning of unique areas which are significant elements of the metropo-litan plan as a whole with clear geographical definition and which cross municipal boundaries, such as the Serra de Collserola and thecoastal strip. The fourth group include the city projects, such as the Àreas de Nova Centralitat in Barcelona. The final group includes pro-jects affecting the Barcelona waterfront and the Port-Airport-communications centre. The increasing scale of the modifications madenecessary by the development plans has not, however, rendered the overall plan obsolescent. On the contrary, it has been shown thatthe PGM still retains a substantial part of its initial value, and that the modifications which have been introduced have been received andimplemented without bringing into question the fundamental premises of the original plan.

ABSTRACTS


71

que s’anirien aprovant. Podem afegir que aquestasegona transcripció, en la seva pretensió de serl’únic plànol normatiu de referència, continua sentsegurament un desideràtum, si bé hem d’assenya-lar el valor d’aquest tipus de transcripció com aeina insubstituïble per portar el seguiment del Pla.

Assenyalem també que el PGM va ser un pla espe-cialment auster en la seva expressió gràfica. Per ales delimitacions i classificacions de sòl que confi-guren l’ordenació, s’utilitzaren els recursos mínimssuficients per a la claredat de les determinacions,sense cap concessió a la imagineria cartogràfica.Pensem que només una memòria densíssima delterritori podia permetre la superposició mental de larealitat i les determinacions del Pla, i fer possible elseu enteniment ple i immediat. Per a la major part deles persones, l’accés a moltes de les intencionsdel pla ha demanat un esforç de lectura amb elsuport de gràfics complementaris.

Els anys següents, a la vegada que molts plansgenerals adoptaven l’instrumental bàsic del PGM pera la definició de l’abast normatiu de les seves deter-minacions, es va anar augmentant la presència dedibuix «figuratiu», tant als estudis de reconeixementdel territori i de l’espai, com, i molt especialment, ales propostes d’ordenació.

Crec que no hi ha dubte que una de les causes del’amplitud d’aquest fenomen ha estat el desig delsprojectistes –amb formació d’arquitectes majorità-riament– de voler percebre una certa materialitza-ció de les seves idees espacials, les quals tenen ine-vitablement un futur incert i sovint llunyà. Però hi hahagut també, en aquesta progressió de les il·lustra-cions gràfiques, la intenció d’oferir explicacions de les propostes urbanístiques que fossin fàcilsd’entendre i convincents pels ajuntaments i els ciu-tadans en general.

Assenyalem que aquest és un terreny en el qual elPGM donava joc, i que molts dels seus desplega-ments, com veurem, han estat marcats per aquestobjectiu de figuració formal i d’explicació pedagògica.

Els casos a què em referiré són propostes i projec-tes que s’elaboren sobre la base dels traçats i la

JULI ESTEBAN

ELS 20 ANYS DEL PLA GENERAL METROPOLITÀ:LES DISTINTES ESCALES I FORMES DE DESPLEGAMENT DEL PLA

1. Introducció

En la consideració de les diferents escales en quès’ha produït el desplegament del PGM al llargd’aquests anys, inevitablement haurem de contem-plar en alguna mesura la variable temporal, malgratque aquest aspecte sigui l’objecte d’una altra inter-venció en aquest seminari. Hi ha una correspondèn-cia perceptible entre les actituds dominants quecorresponen a cada fase de la història del Pla i lesdiverses escales o formes de desplegament quehan estat més significatives.

D’una banda, veiem que el PGM ha viscut, al llarg dela seva vida, diferents episodis que han modelat laseva lectura de diversa manera. D’una altra, el Pla hasofert –inexorablement– un continuat procés d’enve-lliment de les seves determinacions, que ha fet queel seu desplegament en un moment o altre s’hagiabordat des de diferents escales i perspectives.

I ja que hem de tractar d’escales, comencem perrecordar que el PGM va ser expressat en plànols aescala 1/5000 en tot el seu àmbit. La utilitzaciód’aquesta escala en tots els tipus de sòl, l’accepta-ble qualitat de la cartografia emprada i la voluntat deprecisió en l’expressió gràfica de les determinacionsproporcionaren a aquest pla una proposta d’ordena-ció molt més detallada i precisa que les dels plansde períodes anteriors.

Tanmateix, convé també assenyalar que els plansgenerals d’etapes posteriors –especialment a la dèca-da dels vuitanta– anaren a propostes molt més deta-llades, especialment pel que feia a l’ordenació del sòlurbà, en què es refonien a escales més grans,1/2000, 1/1000, totes les determinacions que el Plaproposava o incorporava de planejaments anteriors.

El PGM no va pretendre arribar a aquest grau, i lesnombroses determinacions que subsistien de pla-nejaments anteriors es refongueren posteriormenten un procés més lent i fraccionari, en plànols aescala 1/2000 en primera instància entesos com a plànols «estàtics»: l’ordenació a escala 1/2000que corresponia al moment de l’aprovació del PGM,però amb la voluntat de ser plànols «dinàmics», queanirien incorporant els desplegaments del Pla


2. El desplegament en els teixits urbans: la visió de prop

Les propostes sobre els teixits urbans prenen espe-cial importància en el període 1980-1986, si bé escontinuen treballant en els anys posteriors i mante-nen la seva presència com a instrument urbanístic al’actualitat.

Tanmateix, penso que és especialment significativala seva profusió en el període assenyalat, que escorrespon amb els primers anys d’exercici dels ajuntaments democràtics. L’explicable preocupa-ció d’aquests per l’espai urbà s’inscriu, a més, en elsvents culturals dominants a l’urbanisme d’aquellsanys, amb especial valoració de les característiqueshistòriques i tradicionals de la ciutat europea (cartade Brussel·les, germans Krier, IBA Berlín...).

La preocupació municipal per l’espai urbà existents’expressà, a quasi tot arreu, en diverses actua-cions concretes d’urbanització i millora dels teixits,amb creació de places, parcs i equipaments, quehavien de constituir la prova palpable de l’eficàciamunicipal que la nova situació democràtica compor-tava (cal assenyalar, tanmateix, que en alguns casos–especialment a Barcelona– moltes d’aquestesactuacions foren possibles pels terrenys adquiritsals anys de la transició 1976-1980).

Recordem que aquesta irrupció de petites i mitjanesactuacions de millora dels teixits va abonar una opi-nió –un tant difusa, però real– què allò era l’urbanis-me, i no el caduc planejament de xifres i estàndardsentès sovint exclusivament com una dificultat a sal-var per obtenir objectius concrets i desitjables a peti-ta escala. Aquesta confrontació es presentà sovinten la formulació dels plans especials de reforma in-terior, els PERI, sigla que, des de llavors, ha passata formar part del vocabulari bàsic dels ciutadans.

De fet, els PERI eren actuacions previstes en moltscasos en el propi PGM, que conté diverses qualifi-cacions que han de desenvolupar-se necessària-ment mitjançant PERI. Estrictament, el PERI –amb uncontingut definit per la Llei del sòl de 1975– no ésaltra cosa que l’instrument que havia de definir elstermes concrets de la reforma urbana plantejada i

72

normativa del PGM, i que entenc que expressen eldesplegament de les seves idees projectuals.Tractaré, per tant, més de l’elaboració de les pro-postes que de la seva realització. No s’inclouen, pertant, consideracions directes al voltant de la gestiódel pla i de les diverses actuacions –adquisició desòl, execució de parcs i vialitat, construcció d’equi-paments, urbanització...– que constitueixen la finali-tat última del planejament, i que mereixen sensdubte ser objecte de tractament específic en altresponències o estudis.

Notem que els projectes es consumeixen en elmoment precís de la seva materialització, i que pertant el seu període vital és anterior a aquesta. Enconsonància amb aquesta idea, m’interessa parlardel PGM no tant en la valoració de les transforma-cions que ha propiciat com en la seva consideraciócom a projecte col·lectiu obert, subjecte a eventua-litats i canvis, subratllant especialment la seva capa-citat, no ja de supervivència, sinó d’enriquiment coma projecte global.

Els processos de transformació de l’espai urbà i elterritori no funcionen només segons un esquemalineal que va del general al particular. El PGM, comno podia ser d’altra manera, no ha tingut un desple-gament només en plans parcials, PERI i projectes,que concretessin les seves determinacions a esca-les més precises. És clar que del treball sobre elparticular o sectorial s’han derivat sovint objec-tius no previstos, que abasten les determinacionsd’ordre general del Pla –i que podem entendre coma objectius complementaris–. Però també, a vega-des, d’aquest treball projectual s’obtenen aprecia-cions d’ordre general no coincidents amb les delPGM, i que han permès fonamentar objectius alter-natius en alguns aspectes.

Diferenciem en el desplegament projectual del PGMcinc grups de propostes:

1. El desplegament en els teixits urbans: la visióde prop.2. El creixement: cauteles, resistència i convenis.3. L’ordenació dels àmbits singulars.4. Els projectes de ciutat.5. Els grans projectes estratègics.


73

No és aliè al fenomen dels significats atribuïts en elseu moment als PERI el fet que aquests es redac-tessin sovint en la línia expressiva pròpia del plane-jament dels vuitanta, que es recreà especialment enl’elaboració gràfica de les propostes. En els PERI,aquestes prefiguraven intencionadament la situacióurbana desitjada, amb la qual cosa es donava formaa uns objectius ciutadans sovint només intuïts.Segurament, això els feia sentir més propers i abas-tables.

En qualsevol cas, però, cal assenyalar com un fetpositiu aquesta provisió d’imatges, sovint aspira-cions llunyanes, altres vegades recordatoris d’ac-tuacions sempre pendents, però que han estat enqualsevol cas mitjans de lectura dels objectiusespecífics del planejament en aquell lloc, ja siguiper valorar-los, perseguir-los o en el seu cas percanviar-los.

3. El creixement: cauteles, resistènciai convenis

Les actuacions de creixement es despleguen mit-jançant Plans Parcials, que són instruments forçahomogenis en contingut i escala i que globalmentno susciten gaire comentaris al marge d’assenyalarque el seu ritme de promoció sol estar directamentinfluït per la dinàmica econòmica i les expectativesde guany, sense perjudici de les actuacions d’inicia-tiva pública, fonamentalment l’ICS.

En diferents ritmes, els plans parcials dels sectorsprevistos pel PGM s’han anat redactant, des de CanBou (Cf) (1976), que deu ser dels primers, fins al«Telèfon» (SF) o la Granja (MR) (1995), que deuenser dels últims. Tanmateix, el que em sembla mésinteressant de comentar són les manifestacionsd’una actitud de resistència al creixement residen-cial, que va ser especialment explícita en el període1980-1984, aproximadament.

Veiem com, contemporàniament –i en certa mesuracoherentment– a l’interès per a la millora i elreforçament del valor propi de les àrees urbanesque es manifestà en els PERI, es produí una actitudforça general de rebuig de les possibilitats de crei-xement que el PGM donava a diversos indrets.

articular els factors que l’haurien de fer possible;tanmateix, és força clar que en aquells anys el sig-nificat d’aquest mot va prendre més amplitud:

— El PERI era sovint en primer lloc un mitjà pera l’afirmació de la particularitat del barri enfrontde la generalitat normativa del PGM.

— Era també un vehicle per canalitzar reivindi-cacions dels veïns relatives generalment a zonesverdes, equipaments i conservació d’espais oedificis significatius, no previstos en el PGM.

— Foren també, en alguns casos significatius, uninstrument d’oposició a determinades afecta-cions –bàsicament viàries– proposades o con-servades pel PGM.

Aquests significats –força concurrents en moltscasos– atorgava als PERI un paper de defensa delsvalors espacialment més immediats i dels objectiusmés pròxims en el temps, enfront de l’amplitud i laintemporalitat del PGM.

Per aquesta raó els PERI es van desenvolupar enmolts llocs on el PGM no els preveia; això es va fera vegades a demanda de les associacions de veïns,que percebien que un barri sense PERI seria un barrioblidat o desvalgut enfront a un pla general massageneral.

Segons aquesta lògica, el PERI era també un instru-ment de l’urbanisme «real» enfront de l’urbanismeburocràtic de xifres, estàndards i també afecta-cions. S’esperava, per tant, que havia de produirefectes força immediats. Aquesta confiança en elPERI com a solució ràpida de tots els problemesurbans de l’entorn va ser, sens dubte, origen dedecepcions, que de fet eren les decepcions de lapèrdua de la innocència. Els ciutadans s’adonarenfinalment que no hi ha habitualment solucions fàcilsi ràpides en la reforma de les àrees urbanes, queaquestes tenen gairebé sempre un cost elevat i que els recursos són sempre escassos. D’aquí que,amb el temps, els significats afegits s’han anatesmorteint i els PERI que es continuen redactant oreajustant han recuperat força la seva imatge ins-trumental més asèptica.


74

La cautela dels ajuntaments enfront del creixementera força comprensible a la vista dels dèficit acumu-lats al llarg dels anys d’ocupació de sòl poc con-trolada. Això motivà la resistència a determinadesprevisions del PGM, que es manifesta en tres líniesd’acció:

— La revisió de creixements ja aprovats. Pedro-sa (Ho), Montigalà (Bd), Canaletes (Cd), PolígonSant Joan Despí.

— La negociació a la baixa d’iniciatives en sòlurbanitzable: Torreblanca (SFLl, SJD), Torre-roja(Vi)...

— La revisió del Programa d’Actuació Urbanís-tica del PGM.

Dels creixements aprovats, Pedrosa (INUR, desprésIncasol) i Canaletes (CMB) eren terrenys de propietatpública, i Montigalà, que era d’iniciativa privada, vapassar a ser intervinguda pel sector públic des de la fallida del grup Banca Catalana, accionista del’actuació. Totes tres tenien plans parcials aprovatsamb anterioritat a l’aprovació del PGM, que van sersubstancialment respectats per aquest.

En els tres casos, la no acceptació pels respectiusajuntaments de la proposta aprovada va donar lloc areplantejaments de l’actuació per diverses vies:

— Al polígon Pedrosa, la Corporació Metropo-litana de Barcelona promogué la modificació dela destinació dels terrenys substituint la propos-ta d’implantació residencial mitjançant volumetriaespecífica per la qualificació de sòl industrial,potenciant la important reserva de verd i equipa-ment que tenia l’ordenació i que posteriormentha acollit l’ampliació de la Fira.

— Al polígon Canaletes, que a les primeres i sego-nes eleccions municipals havia estat referènciaobligada a la campanya electoral, es proposà –alcap de força anys de negociacions entre la CMB il’Ajuntament– una nova ordenació que disminuïaconsiderablement el nombre d’habitatges possi-bles, i que després ha estat desenvolupada perl’Impsol (Institut Metropolità de Promoció de Sòl).

— A Montigalà, se sumaren a l’actitud negativarespecte a la quantitat d’habitatge considera-cions referents a l’autonomia morfològica del’ordenació aprovada, que motivaren un replante-jament profund de l’ordenació, en la qual, a mésd’augmentar el sòl destinat a indústria i disminuirel sòl destinat a habitatge, es va modificar el sis-tema d’accessos i es va millorar la integracióamb les àrees urbanes pròximes.

El «conveni» coercitiu-persuasiu amb el promotorfou l’instrument per replantejar l’ordenació deMontigalà, i ho va ser també per replantejar les orde-nacions que els respectius promotors pretenien perals sector de Torre-roja i Torreblanca. En ambdóscasos, disminuint la quantitat de sostre d’habitatge iaugmentant les cessions de terrenys per a siste-mes. Recordem que els terrenys dels parcs queamb aquestes denominacions la CMB construí encada un dels dos sectors, si bé estaven qualificatsen bona part com a tals pel PGM, s’obtingueren enaquests convenis.

Cal assenyalar que una circumstància que donavapeu que es pogués fonamentar tècnicament l’oposi-ció dels ajuntaments a propostes de creixementcom les assenyalades, va ser l’ambigüitat que es vamantenir al llarg d’alguns anys en relació amb lainterpretació de les normes que regulaven les ces-sions de sòl i els aprofitaments en els sectors de sòlurbanitzable.

La revisió del Programa d’Actuació Urbanística(PAU) de 1984, redactat per a la CMB, expressa glo-balment aquest tipus de preocupacions. Elaborat apartir de 1980, la revisió tenia inicialment la preten-sió formal –probablement excessiva– de ser unacerta posada al dia i adequació del PGM a la novasituació de l’administració democràtica, aprofitantque des de la seva aprovació havia passat un qua-drienni.

El PAU era a més un document que es plantejava al’escala global del PGM i per tant la seva lògica i lesseves alternatives no procedien d’apreciacions odesplegaments des d’altres escales, sinó que esformulaven en contraposició a aspectes generalsdel PGM.


75

Al final del seu procés de redacció, la revisió delPAU perdé bona part dels seus continguts més ideo-lògics o programàtics i se centrà en dos aspectesmolt concrets, si bé d’abast força general:

— Un ajustament normatiu, que per una bandaapuntava a flexibilitzar les possibilitats d’implan-tacions per a petita indústria, i per una altra pre-tenia deixar aclarida definitivament la qüestiódels aprofitaments i les cessions del sòl urbanit-zable. S’elaborava una fitxa específica per acada sector.

— Reconsiderar la divisió dels sòls urbanitza-bles entre programats i no programats, amb laqual cosa es trencava la peculiar lògica del PGM,en què només els sectors residencials de moltbaixa densitat eren no programats.

Aquesta segona intenció va comportar la despro-gramació de determinats sectors de desenvolupa-ment urbà (zones 19 i 20b) i industrial (zona 22b),amb el criteri d’establir prioritats espacials en elprocés de creixement i dotar els ajuntaments decapacitat de decisió sobre l’oportunitat de les ini-ciatives privades d’urbanització que es referissin alssector no programats. Aquests es trobaven majo-ritàriament en situació de discontinuïtat respecte ales àrees urbanes.

És força evident que el reconeixement pel Plad’aquesta capacitat de decisió responia a un desiglegítim dels ajuntaments, i també és cert que en unmoment de cautela generalitzada respecte al crei-xement, aquesta capacitat de decisió podia impe-dir, o demorar, algunes iniciatives privades que desd’altres òptiques es podien considerar interessants.En qualsevol cas, cal dir que la revisió preveia forçamés sòl urbanitzable programat que el que es vapromoure en un quadrienni, i cal dir també que esvan promoure actuacions en sòl no programat.

Fóra interessant un estudi més referenciat delsefectes de la revisió del PAU en el desenvolupamentdel PGM, encara que no és massa necessari per tit-llar d’injusta i desproporcionada l’acusació que,diverses vegades i des d’altes instàncies, es va fera aquesta revisió, a la qual se li va atribuir poc

menys que la responsabilitat de l’escassetat d’habi-tatges tan aguda a finals dels vuitanta. Del to de lasegona revisió del PAU, iniciada per la CMB el 1987i que no es va acabar de redactar a causa de la sevadissolució, es pot dir que substancialment no ésmassa diferent de la primera, si bé en aquest segoncas, per raons fàcils d’entendre, no hi hagué gairepolèmica.

4. L’ordenació dels àmbits singulars

El tractament de l’ordenació específica d’àmbitsd’una certa singularitat territorial va ser una de lesprincipals iniciatives urbanístiques de la CorporacióMetropolitana en el període 1983-1988, i ha meres-cut també l’atenció de les actuals institucions del’Àrea Metropolitana.

Concretament, es van desenvolupar treballs d’orde-nació de:

— la serra de Collserola,— la franja costanera,— l’espai rural.

Notem que en els tres casos, es tracta d’espaisd’una clara identificació geomorfològica i geogrà-fica, d’extensió àmpliament plurimunicipal i queconstituïen peces significatives de l’ordenaciómetropolitana.

4.1. Collserola

Les zones qualificades de Parc Forestal (27, 28,29) pertanyents a la serra de Collserola abasten unasuperfície aproximada de 6.500 ha. Es pot dirque el conjunt de zones implicades en el fet geogrà-fic de Collserola té una superfície pròxima al 20% del’àmbit del PGM.

És clar que el binomi extensió-morfologia auspicia-va un tractament específic d’aquesta peça, d’altrabanda enormement implicada en les tradicionalsactivitats de lleure dels municipis del seu entorn.

Un procés de reforçament de la identitat d’aquestaàrea que va culminar amb la celebració d’unes jor-nades sobre Collserola (1982) va ser una fase prè-


76

via d’aquest procés. Fase especialment necessàriaper copsar la peculiar escala de la serra, que no ésni la del Montseny –que és també un parc forestalmetropolità i que ja va tenir un pla especial l’any1976–, ni la de Montjuïc, que és el gran parc urbàde Barcelona.

Orientar el tractament a l’escala de Collserola no vaser una cosa immediata. A les instàncies de governmetropolità pesava molt la imatge de la intensitat ienvergadura de la transformació urbanística ques’havia d’escometre amb motiu dels Jocs Olímpics–encara només sol·licitats–, i s’entenia que Collse-rola havia de sofrir una adequació com a parc ambmètodes comparables. D’aquí el suggeriment, queen un moment donat es va fer, d’encomanar al’equip de Ricardo Bofill l’elaboració del projecte deCollserola.

Progressivament, entesa la naturalesa del proble-ma, l’ordenació de Collserola s’abordà buscant elcompromís entre els diversos graus d’interès natu-ralístic que hi rauen, la conservació i millora del pai-satge tradicional i l’habilitació d’una xarxa d’itinera-ris i indrets d’un ús ciutadà més intensiu.

Penso que l’exercici del Pla de Collserola va do-nar una visió complementària a la del PGM. Si enaquest, Collserola era el buit central que es respec-tava des de l’entorn urbanitzat, en el pla especialCollserola era el nou observatori des d’on es valo-raven els teixits i les estructures d’implantació urba-na que la circumdaven. Així es produeix un docu-ment que introdueix visions diferents pel que fa a:les categories de sòl forestal, la corona urbana i elselements viaris generals (via de cornisa, túneld’Horta...), que motiven alternatives concretes a lesdeterminacions del PGM.

En el cas del Pla Especial de Collserola, s’assajàuna fórmula de coexistència entre determinacionsno coincidents. Algunes propostes del PEC –com launificació de qualificacions forestals generals–motivaren la tramitació de modificacions del PGM.Altres, com els esmentats aspectes viaris, coexisti-ren; els uns vigents –els del PGM–, i com a simplessuggeriments de futur els del PEC, si bé amb elsuport del propi discurs del pla especial.

Penso que fou un bon criteri, defensat des de laDirecció General d’Urbanisme, no portar a termemodificacions del PGM que no es requerissin per aactuacions immediates, i admetre les diverses pro-postes formant part del que podria ser la Carta delParc, expressiva de la seva voluntat de ser peròsense crear distintes vinculacions urbanístiquesgenerals a llarg termini.

4.2. La franja costanera

La costa de l’àmbit del PGM té uns 40 km de longi-tud. És força evident que més enllà de les diversesdestinacions i situacions del sòl, la proximitat delmar donava a aquesta franja una singularitat inne-gable i una potencialitat perceptible.

La redacció del denominat Pla de Costes es posaen marxa en un moment en què:

— S’havia redescobert la ciutat com a espailúdic i hi havia una demanda creixent de possibi-litats de lleure urbà o metropolità.

— El col·lector de Llevant mostrava la realitatd’aigües netes en el tram nord de la costa.

— Començaven a ser conegudes les possibili-tats de regeneració periòdica de platges peraportació de sorres marines.

— En el projecte inicial dels Jocs Olímpics (In-forme Cuyàs 1982) es proposaven interven-cions importants a la franja costanera, especial-ment la Vila Olímpica com a operació de recu-peració ciutadana de l’espai costaner ocupatmitjançant una important operació de remodela-ció residencial.

En aquest context, el Pla de Costes fou, en primerlloc, un instrument de coneixement i divulgació deles potencialitats de la costa metropolitana.

Cal dir que, inicialment, el pla es plantejava amb forçamés ambició gestora. En un moment de forta dinà-mica d’actuació de la CMB, s’havia arribat a conside-rar la possibilitat que la franja costanera constituísuna unitat territorial de gestió metropolitana. Aviat es


77

veié la impossibilitat que això pogués ser així. A mésde la grandària de l’àmbit, que obligava en qualsevolcas a una desagregació d’actuacions, aquest com-prenia espais urbans massa significatius per a algunsmunicipis perquè els respectius consistoris renun-ciessin a la gestió directa sobre ells en favor d’unahipotètica gestió unitària metropolitana.

Considerat en estrictes termes d’ordenació, hi haguétambé signes que els ajuntaments amb més pes polí-tic farien prevaler en qualsevol cas els seus criteris.L’exemple més clar és l’ordenació de la Vila Olímpica,que es redactà paral·lelament al Pla de Costes, però almarge d’ell; per un altre equip i que finalment adoptàcriteris urbanístics clarament diferents pel que feia ales característiques del teixit proposat, si bé va man-tenir la coherència amb alguns criteris bàsics forçaobvis del Pla de Costes (Ronda urbana, eix Carles I...).És clar que tot això constituí una forta rebaixa delsobjectius inicials del Pla, però de cap manera crec quees pugui considerar aquest un intent fracassat.

En primer lloc, cal subratllar el que podríem definircom el seu paper epistemològic: facilitant el desco-briment del territori metropolità, expressant en imat-ges valorades les seves possibilitats de canvi.

En relació amb l’operativitat urbanística més imme-diata, cal assenyalar:

— El Pla de Costes construí el discurs de conjuntsobre el que recolzarien les propostes concretesde transformació de diversos punts clau del frontmarítim: Barrau (Mg), Unió Vidriera (Bd), Campsai Cross (Bd).

— Explicà els àmbits i els continguts de les diver-ses operacions possibles, en un procés de recu-peració urbanística de la costa.

En definitiva, crec que es pot defensar que desprésdel Pla de Costes hem tingut un concepte dife-rent de la realitat i les potencialitats de la franja cos-tanera metropolitana.

4.3. L’ordenació de l’espai rural

L’ordenació de l’espai rural mitjançant un pla espe-cial (PERM) es basava en el reconeixement d’aquest

espai com un component actiu i fonamental del’ordenació metropolitana.

Anàlogament als casos anteriors, però potser ambuna intencionalitat més precisa, aquesta propostaes fonamenta en un acurat treball de reconeixementdel territori, dirigit en principi a tots els espais nourbanitzats significatius dins de l’àmbit del PGM.

El PERM va completar la seva redacció, però noassolí la seva tramitació per diferents raons con-cretes, principalment per la desaparició de la CMB,però també per la dificultat de sensibilitzar els muni-cipis –excepció feta del Prat de Llobregat– sobrel’interès d’una ordenació d’aquest tipus per als seusespais rurals.

L’interès principal del PERM penso que va ser laseva aportació metodològica, de recerca de l’es-tructura bàsica de cada paisatge rural metropolitàen termes de formes de colonització agrària i divi-sió del sòl.

Aquest treball generà diversos estudis posteriorssobre l’ordenació de diferents espais en què lapresència de sòls rurals era important. Assenyalemels de la Vall Baixa i el Delta del Llobregat, el de laserra de Sant Mateu, i els estudis dels marges delsrius Besòs i Llobregat, que entrarien també en lacategoria d’espais singulars metropolitans, alsquals ens referim en aquest capítol.

En tots aquests estudis es fa un reconeixement delterritori i es proposen suggeriments i alternativesde desenvolupament i d’ordenació, basats en dosprincipis bàsics: la coordinació espacial de les infra-estructures i la preservació i millora dels espais nourbanitzats.

Subratllem que aquestes últimes propostes les vadur a terme la Mancomunitat de Municipis de l’ÀreaMetropolitana, que no té la capacitat normativa quetingué la CMB, i que per tant no pretenien ser, enprincipi, instruments de planejament. Es tracta mésaviat de papers per al debat, amb una finalitat per-suasiva, d’aquí que la tècnica adequada per a laseva efectivitat sigui la de la seva divulgació.Destinataris d’aquests estudis i propostes serien


78

els ciutadans, els ajuntaments i les institucions ambcompetències d’actuació en el territori.

En ser propostes que incideixen en diversos regis-tres de la realitat, és difícil fer un balanç quantificatdels seus resultats, la qual cosa seria d’altra bandaprematura perquè es tracta, en molts casos, d’as-sumptes encara força oberts.

En qualsevol cas, penso que és una forma depresència en l’ordenació dels àmbits territorials quecal que reivindiquin, tant les institucions públiquesno directament competents en determinades matè-ries com associacions o col·lectius preocupats pelsinteressos generals.

5. Els projectes de ciutat

Encara que podem estar d’acord que la ciutat realés l’àrea metropolitana, és cert també que cadamunicipi conserva la idea de ser una ciutat referidaal seu espai administratiu.

És a partir d’aquesta idea que molts municipis com-presos en l’àmbit del PGM han desenvolupat discur-sos en els quals:

— Se subratlla la seva identitat com a municipi enel context metropolità, habitualment mitjançantdiscursos construïts sobre la memòria d’unsanys de gestió, i que es projecten cap al futur.

— Es presenten, referides al municipi, propostesglobals d’alguns temes sobre els quals pivotabona part del futur urbanístic del municipi.

La segona fórmula correspon generalment a propos-tes de l’Ajuntament de Barcelona, mentre que la pri-mera és la pròpia dels altres municipis. Tant en unacom en l’altra hi ha sempre un clar component d’autoi-dentificació del municipi. Aquests tipus de discursoses donen, principalment, en el període 1985-1990.

Cal fer esment aquí, d’una manera especial, del quepodríem denominar «projecte urbanístic dels JocsOlímpics», que comença a configurar-se el 1982 ique és un antecedent clar del que aquí denominemprojectes de ciutat.

Encara que el projecte urbanístic dels Jocs era ungran projecte, suma de molts altres, tenia una di-mensió espacial metropolitana i es basava en unacapacitat de gestió excepcional, té alguns aspectessubstancials que el fan similar als projectes de ciu-tat que aquí ens referim.

Podríem dir que aquests projectes es produeixen enuna relació dialèctica i creativa amb el PGM, en elsentit que el desenvolupen, el modifiquen i li treuensignificats nous que constitueixen una nova ideaurbanística global a l’àmbit de la «ciutat». Es tractad’idees urbanístiques sovint implícites en el marcgeneral del PGM, però que es fan presents a partirdel desvetllament que en fa el nou projecte.

Comentarem com a exemples significatius de pro-jectes de ciutat, el Pla de Vies i el projecte d’Àreesde Nova Centralitat de Barcelona, que recullen algu-nes propostes del projecte dels Jocs Olímpics, ientre els dels altres municipis, el que representàl’exposició L’Hospitalet d’avui a demà.

El Pla de Vies expressava les intencions i les priori-tats de la xarxa viària bàsica del municipi deBarcelona. Aquestes intencions excloïen algunespropostes viàries contingudes en el PGM. Òbvia-ment excloïen les obertures de vies a Ciutat Vella iGràcia que havien estat objecte d’una modificacióespecífica, però tampoc no s’incloïen la prolongaciódel primer cinturó ni l’enllaç túnel de Vallvidrera-Numància, i es proposaven solucions distintes aPrim i final de Diagonal, o a la Ronda del Guinardó.

El Pla de Vies coexistia amb el PGM. Aquest establiales reserves i les afectacions, l’altre expressava lesprioritats i les intencions. Són dos propostes dife-rents, però no necessàriament contradictòries. Lesdiferències s’haurien de resoldre en el moment delsprojectes o del planejament de reforma interior. D’altrabanda, també les intencions poden prendre forma untemps després, com seria el cas de la prolongació delprimer cinturó, que s’aborda i es resol amb noves ali-neacions, deu anys després del Pla de Vies.

Les Àrees de Nova Centralitat són un cas especial-ment exemplar del tipus de projectes a què ens referim.


79

Les quatre àrees olímpiques, com a zones de pro-jecte que havien de passar a ser llocs significatiusde la ciutat, abonaren la idea d’estendre la propos-ta a altres àrees de la ciutat necessitades de desen-volupament i que ocupaven llocs que tenien unabona potencialitat –per atraure operadors econò-mics privats– o que podien exercir un paper impor-tant en la polarització d’activitats i la dotació d’es-pais significatius a les àrees més perifèriques.

Recollint diversos materials (àrees olímpiques, cen-tres direccionals previstos pel PGM, remodelacionspendents, solars importants...) es construeix unaproposta de deu àrees per a la concentració en diferents proporcions d’usos de centralitat –ofici-nes, hotels, terciari i equipaments–, que va tenir unenorme èxit com a idea i que desvetllava alguns elements bàsics per al futur de la ciutat, el qualresultava especialment aprehensible per a un ampli sector social pel fet del «domini de la localit-zació» que proporcionava aquest projecte. Havercentrat el projecte en la transformació de deu àreesfàcilment identificables en el mapa mental de cadas-cun, penso que va tenir un gran paper pedagògicpel que fa a l’enteniment de com, des de l’urbanis-me, es pot conduir el desenvolupament global de laciutat. La idea va tenir èxit fins al punt que el I PlaEstratègic plantejava com un dels seus objectius lacreació d’àrees de nova centralitat en tota l’àreametropolitana.

Cal subratllar que, majoritàriament, el contingut deles àrees de nova centralitat es basa en les alterna-tives d’ús previstes pel PGM, i per tant el projectees pot considerar plenament congruent amb lesdeterminacions del planejament general; tanmateix,el projecte no estava definit en el PGM, no era undesenvolupament que aquest configurés. L’aporta-ció és en aquest cas molt clara: desvetllament d’unaidea implícita i la seva explicació als ciutadans i ope-radors urbanístics.

A l’any 1987, a l’antiga fàbrica Tecla Sala de l’Hos-pitalet, es va presentar l’exposició L’Hospitaletd’avui a demà: un projecte per a l’Hospitalet, que vacomportar la publicació d’un document sobre el seucontingut, que apunta clarament en la línia dels pro-jectes de ciutat a què ens estem referint.

És especialment il·lustrativa la següent declaració,continguda a l’esmentada publicació:

«L’Hospitalet, format per suma de barris i ambclara consciència de perifèria de Barcelona queha tingut durant els anys de la seva formaciócom a ciutat, intenta retrobar-se i formular unprojecte urbanístic de futur en el marc del PlaGeneral Metropolità».

Penso que és significativa l’expressa referència alPGM, als 12 anys de la seva vigència. D’altra banda,aquest projecte té una clara voluntat d’afirmació dela identitat, com s’expressa en altres paràgrafs, queno obliden la pertinença a una realitat de majoràmbit, a través de la referència a les grans infraes-tructures:

«El projecte no es planteja com una proposta decreixement de la ciutat, sinó com una base per apossibilitar-ne la reconstrucció, fugint dels meca-nismes de reforma urbana quirúrgica, proposantintervencions que tendeixen a la recuperació i alredreçament dels valors més característics iambientalment més propis dels diferents llocs, i establint criteris per a la gran forma urbana quelliguin les diferents parts assentades, avui, sobrel’estructura de les grans infraestructures».

És també significativa la idea de realitzar un plànolde la ciutat que ha de sintetitzar el que aquesta és i el que vol ser. Alguns paràgrafs de la seva pre-sentació són molt més explicatius que qualsevolcomentari:

«Un plànol únic. El projecte global sobre l’Hos-pitalet es fa dibuixant una planta de tota la ciutat.És una planta única, amb voluntat de sintetitzartotes les informacions, d’estat, de fet i de pro-jecte, necessàries per a la seva utilització a múl-tiples nivells. Un dibuix en planta és l’expressiómés pura i abstracta de la forma de la ciutat. Ésimportant, doncs, fer aquest exercici de resumde les nombroses idees que hi incideixen.»

«Dibuixar, o millor dit projectar, en aquests mo-ments un plànol de tot el municipi de l’Hospitaletsignifica entrar en la discussió urbana de la ciutat


80

des d’un punt de vista nou. És buscar, en aquestavisió global, una nova mirada que, a partir delcanvi d’escala, explicita problemes i, per tant,solucions diferents, tot reconeixent que la ciutat témolts nivells de lectura i d’aproximació. És bo quecap d’aquests nivells no prevalgui sobre els altres,que cada un mantingui la seva pròpia lògica, lesseves pròpies lleis, que poden ser fins i tot con-tradictòries entre elles. El procés seguit del fetparticular al general planteja una discussió que éspositiva per a la ciutat, ja que permet un nivell decomprovació de les determinacions, a diferentsescales, molt ajustat. La no preponderància d’und’aquests nivells damunt els altres, basada enesquemes de planejament en cascada, agilita elprocés de presa de decisions i permet valorarl’oportunitat de les actuacions.»

«L’Hospitalet s’entén i es dibuixa per primera vega-da en molts anys, com a entitat pròpia específica,que busca el seu paper dins de l’àmbit físic i urba-nístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.»

«El projecte dibuixat planteja una imatge de fu-tur com a ciutat, formant part d’una organitzaciómetropolitana molt potent. Es basa en el PGM i,sense negar-lo en les seves directrius més gene-rals, introdueix la visió de l’Hospitalet com a enti-tat urbana específica que no es reconeixia.»

6. Els grans projectes estratègics

6.1. Característiques generals

Els grans projectes estratègics corresponen al perí-ode més recent de la vigència del PGM, més con-cretament es pot dir que es formulen a partir de1990.

Les seves característiques serien les següents:

— Són projectes ambiciosos, que pretenen trans-formacions urbanes importants (animades proba-blement per la percepció del volum de les opera-cions realitzades amb motiu dels Jocs Olímpics).

— Abasten àmbits relativament grans, de pro-blemàtica complexa, i amb diversos operadors.

— Pretenen una renovació de la imatge urbana:incorporació de noves tipologies, desig de mo-dernitat, etc.

— Es donen sobre un PGM amb 15 anys devigència, que comporta una actitud madurasobre el pla: no és la solució única als proble-mes, però sí és el marc de referència general deles alternatives possibles.

— Són projectes que, tant pel seu abast com pelmoment en què es formulen, entren en una fased’incertitud quant als seus terminis d’execució.Són propostes que sovint es desenvoluparan moltlentament i amb diferents ritmes al llarg del temps.

Assenyalem que aquestes últimes característi-ques fan que aquests projectes, algunes vegades,s’assemblin més a unes regulacions de caràctergeneral que en el seu àmbit complementen o subs-titueixen el PGM i que, com aquest, tindran també alllarg del temps variacions projectuals. Tanmateix,cal subratllar que, malgrat que sigui així, la sevaexistència com a projecte no és innòcua, sinó querepresenta l’obertura d’un debat amb participació deles administracions, els operadors, els ciutadans i–especialment– els mitjans de comunicació, queamb diversa intensitat i ressonància acompanyaranel període de maduració i execució del projecte i queseran també un cert motor –a vegades al ralentí– dela transformació projectada.

Destaquem, en primer lloc, que un d’aquests pro-jectes estava ja plantejat en el propi PGM: La refor-ma que ha de facilitar la continuació de la Diagonal.En aquest cas, encara que per envergadura, com-plexitat i terminis és assimilable al tipus de projec-tes que aquí tractem, s’ha de dir que el Pla DiagonalPoblenou –aprovat l’any 1992– desenvolupa –dèci-ma d’edificabilitat amunt o avall– unes previsionsdel PGM que mantenen substancialment el seu sentit.

En els altres casos, cal subratllar que es donen cir-cumstàncies i objectius no previstos en el momentque es va redactar el PGM i que, fonamentalment, esrefereixen a l’obsolescència i trasllat d’activitats,principalment industrials; a variacions en els traçats


81

i les necessitats dels serveis de transport d’infraes-tructura fixa; o bé a l’aparició de nous objectius res-pecte al paper del sector o a les possibilitats derenovació urbana.

Assenyalem que la majoria dels projectes estratè-gics, elaborats a partir d’aquestes circumstàncies,tenen antecedents en anteriors desplegaments apro-ximatius del PGM, principalment el Pla de Costes,però també les Àrees de Nova Centralitat o altresestudis esmentats, com el del Delta del Llobregat.Això és una constatació de la continuïtat del procésde desplegament del PGM, encara que des de lesdiferents entrades que corresponen a distints mo-ments i a diferents perspectives gestores.

6.2. Les operacions en el front marítim

Front marítim Montgat-BadalonaLes noves dades són la desaparició de les antiguesindústries de Barrau i Lleixiu Conejo, i també laregeneració de la platja. Totes elles reforcen l’objec-tiu i obren la via de la recuperació ciutadana del frontmarítim.

Front marítim de Badalona (Cross-Campsa-Eix Port-Pavelló-Caritg)A més de la situació –imprevista el PGM– del des-mantellament de les antigues instal·lacions indus-trials, anàlogament al cas anterior, cal afegir com a noves circumstàncies el projecte d’un port a Bada-lona i la ubicació del Pavelló Olímpic, que generen unnou eix urbà perpendicular al mar.

El marge dret del Besòs a Sant AdriàAmbiciosa proposta que es basa en l’expectativad’un riu net, que ha de donar un alt valor a l’entornde la seva desembocadura, el qual permetrà des-plaçar o atenuar els elements i servituds de serveisque l’han estat gravant: línies d’alta, incineradores,etc. A la proposta de remodelació del barri de laCatalana –ja prevista pel PGM–, s’afegiria l’objectiude reformar la Mina. Així mateix, l’opció d’un granport a la desembocadura del Besòs representa unnou factor de replantejament de l’ordenació generalen un nou projecte, forçosament a llarg termini.

Front marítim de Barcelona (Poblenou - Besòs)La desaparició del traçat ferroviari i un tipus de

ronda relativament permeable serien les noves cir-cumstàncies d’aquest front, així com l’existència dela Vila Olímpica, que fa preveure una més importantcontinuïtat urbana. No és el mateix la remodelaciód’algunes peces aïllades enfront Bac de Roda, japrevista pel PGM, que la possibilitat d’un front urbàde Ciutadella a Prim. També cal assenyalar un certcanvi en el programa del centre direccional previstpel Pla General. Tanmateix, es pot dir que el projec-te d’aquesta zona conserva força els continguts delPGM pel que fa als usos i els sistemes previstos.

6.3. L’àrea Sant Andreu - Sagrera

La consideració com a àrea de nova centralitatd’aquesta àrea va ser un primer toc d’atenció sobrela seva potencialitat urbana, si bé uns anys desprésles hipòtesis d’aquesta previsió han estat tambéàmpliament superades.

Les noves dades en relació amb les previsions delPGM són les següents:

— Trasllat de les grans indústries històriques (LaMaquinista, F.N. Colorantes) amb la consegüentaparició d’iniciatives de reutilització dels terrenys.

— Trasllat de l’estació de mercaderies de laSagrera.

— Previsió de modernització de les instal·lacionsde Renfe i opció de construir-hi la futura estaciódel tren d’alta velocitat.

Està clar que es donen novetats prou importantsperquè aquest projecte es plantegi en termes forçadiferents dels previstos en el PGM.

L’abast dels canvis en la situació dels terrenys i lesperspectives de la transformació urbana possibleaconsellen la consideració de l’ordenació en unampli sector que abasta unes 300 ha.

El projecte s’articula formalment i de moment a nivellde determinacions d’ordenació general i, per tant,requerirà desenvolupaments parcials a altres esca-les, a mesura que es produeixin els diversos pro-cessos de transformació. Cal subratllar, tanmateix,


82

que no es tracta d’una simple substitució d’unesdeterminacions del PGM per unes altres. El nou pro-jecte d’ordenació general està encaminat a unatransformació de gran volada que es consumarà amig o llarg termini, però de la qual alguns episodispoden ser molt propers en el temps. Per tant, lanova ordenació ha d’estar articulada en la lògica delsprojectes parcials, definint els marcs de joc concretsde cadascun.

6.4. El Pla Delta (centre de comunicacions-port-aeroport)

Aquest tema és un cas força exemplar de l’abastd’un gran projecte estratègic concebut en funciód’unes circumstàncies i expectatives actuals, i basaten un planejament general que ja té vint anys (avan-cem que no s’ha d’entendre això en cap sentit minus-valoratiu del seu paper).

En primer lloc, cal constatar que el PGM va dirigir béels trets pel que feia a la importància estratègica del’àrea i pel que feia a la demanda de sòl que podienmotivar les instal·lacions de les diverses infraestruc-tures de transport del futur. La negació a aqueststerrenys d’altres expectatives de desenvolupamentposava de fet les bases per a una projectació en elstermes que fossin oportuns en el futur.

Cal recordar aquí també, com ja succeïa en el pro-jecte anterior, la dificultat de conjugar les previsionsdel planejament urbanístic a llarg termini pel que fa a les necessitats de sòl per a les infraestructuresde transport, i la variabilitat dels requeriments tèc-nics d’aquestes infraestructures al llarg del temps.Probablement, és en aquesta temàtica on les deter-minacions del planejament sofreixen un gradual imés clar procés d’envelliment.

Una dada important d’un altre ordre ha estat l’acordamb el municipi del Prat de Llobregat que posa fi ala discussió històrica sobre el desviament del riuLlobregat, dada que podem associar també a lamés alta valoració que es dóna avui als espaishumits en general i als del Delta en particular.Aspectes que ja van posar sobre el paper el Pla deCostes i l’estudi sobre el Delta, ja esmentats al’apartat 3.

Pel que fa al contingut més específicament infraes-tructural i de serveis d’aquesta àrea, assenyalemquins són els canvis específics que motiven replan-tejaments de les delimitacions i disposicions previs-tes pel PGM.

— La previsió de l’àrea de transports en una rela-ció més directa amb l’espai del port: el nou con-cepte de zona d’activitats logístiques (ZAL).

— El progressiu significat dels aeroports com aàrees de centralitat territorial, la qual cosa des-dibuixa la idea d’un centre direccional totalmentexterior.

— L’existència de trens d’alta velocitat i el crite-ri de la seva relació amb l’aeroport.

— La previsió d’un espai important, per a depu-radora dels sistemes Barcelona i Llobregat.

Aquests fets constatables abonen que l’ordenacióper a l’actuació immediata d’una àrea com aquestaes plantegi com un projecte que es construeix sobreel substracte del pla general, però relativitzant con-siderablement el valor de les seves línies.

D’altra banda, la tècnica de comissió redactora mix-ta, emprada per formalitzar el projecte, seguramentés la que ha de ser, ja que es tracta d’un cas en quèla integralitat del projecte és absolutament exigible,per la diversitat de factors concurrents i perquè ellloc és delicat.

Cal afegir, però, que aquesta exigència és la quefa que encara no coneguem quina és la propostaque comparteixen totes les administracions ambcompetències i tots els agents. Aquest mètode–distint dels més habituals en casos de projectessectorials en què una administració elabora unaproposta– és, sens dubte, més lent al comença-ment, però hauria de ser el més segur, per evitardespesa de sòl innecessària i assolir un grau satis-factori de coordinació entre modes i sistemes detransport.

Mentrestant, cal recordar que són les determina-cions del Pla General Metropolità, de fa vint anys, lesque ens guarden les reserves.


83

7. Consideracions finals

Suposo que hi haurà qui pot concloure, en funció delrelat exposat, que el progressiu augment d’escalade les modificacions que comporten els projec-tes de desplegament del pla denota la seva obso-lescència, i que, per tant, procediria abordar la sevarevisió.

Sense voler entrar en aquesta discussió, ja que unarevisió pot ser feta de molt distintes maneres, i senseperjudici que sempre és útil posar al dia les determi-nacions vigents en el territori perquè siguin fàcilmentllegibles, la reflexió que em suscita el repàs de lesdiverses formes de desplegament del pla, que re-presenten formalitzacions a diverses escales i quecorresponen a diverses fases de la seva vida, és laconstatació del manteniment d’una part substancialdel seu valor, vint anys després del seu naixement.

Naturalment, no significa el mateix un pla generalacabat d’aprovar o amb pocs anys de vigència queun de vint anys, però el valor d’aquest segon com adocument de referència per al desenvolupamenturbanístic del territori no és, en aquest cas, neces-sàriament inferior al del pla més jove.

Certament, el PGM ha sofert moltes modificacions–es diu que passen de mil– i tanmateix crec que aixòdemostra dues coses contràries a les que podriasemblar a primera vista:

— Que el Pla era de bona qualitat. Ha pogutsofrir aquests canvis sense quedar afectat enallò que era essencial.

— Que ha estat globalment ben gestionat, ja quebasant-se en el Pla –encara que modificant-lo–s’ha pogut trobar solució a un gran nombre deproblemes concrets sense posar en qüestió elsseus fonaments bàsics.

Voldria subratllar que quan es proposa una modifi-cació del Pla General, entenc que a la vegada s’està

fent un reconeixement de la seva vigència. La modi-ficació correctament plantejada s’argumentarà sem-pre en termes que la seva proposta no és contràriaals objectius del PGM, i que les variacions en reser-ves i aprofitaments queden reequilibrades d’acordamb els criteris establerts pel propi Pla.

Les modificacions són deformacions de l’estructurageneral del Pla. Recordem que si les estructuresportants no es deformessin per absorbir les càrre-gues, es trencarien.

He intentat explicar com el PGM ha estat contemplatde diverses maneres al llarg de la seva vida; hemvist com, a mesura que passaven els anys, se’lpodia tractar amb més llibertat. Les modificacionsque se’ns suscitaven eren potser d’escala més granen la seva configuració física, tanmateix sostindriaque l’ordenació urbanística metropolitana restariaforça assegurada per un progressiu augment de laintel·ligència i la complicitat entre el propi PGM i elcol·lectiu que hi opera.

Tot això no explica probablement tota la realitat del’assumpte, però és un aspecte de la realitat quem’interessava subratllar.

Sostindria que un pla aguanta vint anys (o més) quanpot ser el referent de la continuïtat projectual delcol·lectiu que treballa en el desenvolupament i millo-ra de l’entorn metropolità.

O, dit d’altra manera: un pla no aguanta vint anys sien si mateix –o en la lectura que se’n fa– preténesgotar tota la capacitat propositiva que es generai que s’expressa en els diversos projectes que sor-geixen de la col·lectivitat, i dels quals n’hem presen-tat uns quants exemples.

Aquestes premisses tenen, en qualsevol cas, unacondició: que uns i altres ens creguem el Pla. Pensoque això ha estat certament així, almenys fins ara.


85

JOAN ANTONI SOLANS

Arquitecte. Director General d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya

ELS CANVIS QUE EL PLA GENERAL METROPOLITÀVA INTRODUIR A LA PRÀCTICA URBANÍSTICA.UN BALANÇ


07CAP. Joan Antoni Solans 27/2/98 08:39 Página 85

86

SUMARI

1. Les innovacions del Pla GeneralMetropolità

2. Perquè inventar en matèria urbanística?2.1. Una política de sòl. Modificar la intensitatrelativa entre les diferents zones i la quantitat de sòl2.2. El règim jurídic del sòl2.3. Una qualificació urbanística en termes de procés2.4. La classificació en sistemes i zones2.5. Els estàndards urbanístics

3. El Pla3.1. Malfiança que l’ordenació de detall pugui fer

una reflexió sobre les necessitats infraestructuralsde la ciutat3.2. Incapacitat d’assenyalar les zones verdes alssectors3.3. Una nova estructura d’ordenances d’edificació3.4. La regulació de l’activitat en termes d’efectessobre el medi vers l’antiga regulació segons activitats econòmiques

4. L’actuació perquè la realitat vingui transformada4.1. L’obsessió de la gestió. La recerca de l’escalaadequada a la promoció immobiliària

El Pla General Metropolità suposà una renovació de la pràctica administrativa de l’urbanisme i repercutí directament en l’organització delplanejament en ser incorporades moltes de les seves innovacions tècniques a la nova Llei del Sòl del 1975. El Pla articula un seguit delínies d’actuació per aconseguir un control sobre el règim jurídic del sòl. Es plantegen així qualificacions urbanístiques i zonificacions noen funció dels usos ni de les activitats, sinó d’elements com la forma de la ciutat assolida als diferents teixits. S’hi identifiquen àrees deconservació de l’estructura urbana i l’edificació, de desdensificació, de renovació o de millora. La definició d’estàndards urbanísticsmínims a les zones i sectors en funció de les densitats i les intensitats d’edificació és igualment una altra aportació en aquest sentit. ElPla prioritza també els aspectes vinculats a la gestió pública com una manera d’equilibrar el territori traslladant l’activitat a noves pecesestructurants, definides com a centres direccionals. La seva gran influència sobre la cultura i l’evolució urbanística ha estat resultat de laintenció reguladora de les escletxes interpretatives, les ambigüitats i contradiccions de la pràctica urbanística anterior.

El Plan General Metropolitano supuso una renovación de la práctica administrativa del urbanismo y repercutió directamente en la organi-zación del planeamiento al ser incorporadas muchas de sus innovaciones técnicas a la nueva Ley del Suelo del 1975. El Plan articula unaserie de líneas de actuación para conseguir un control sobre el régimen jurídico del suelo. Se plantean así calificaciones urbanísticas yzonificaciones no en función de los usos ni de las actividades, sino de elementos como la forma de la ciudad en los diferentes tejidos. Seidentifican áreas de conservación de la estructura urbana y la edificación, de desdensificación, de renovación o de mejora. La definiciónde estándares urbanísticos mínimos en las zonas y sectores en función de las densidades y las intensidades de edificación es, igualmente,otra aportación en este sentido. El Plan da prioridad también a los aspectos vinculados a la gestión pública como una manera de equili-brar el territorio trasladando la actividad a nuevas piezas estructurantes, definidas como centros direccionales. Su gran influencia sobrela cultura y la evolución urbanística ha sido resultado de la intención reguladora de las indefiniciones interpretativas, ambigüedades y con-tradicciones de la práctica urbanística anterior.

Le Pla General Metropolità suppose une rénovation de la pratique administrative de l’urbanisme et répercute directement sur l’organisa-tion de l’aménagement tout en incorporant de nombreuses innovations techniques à la nouvelle Loi du Sol de 1975. Le Plan articule unesérie de lignes d’intervention pour obtenir un contrôle sur le régime juridique du sol. On pose ainsi en question les qualifications urbanis-tiques et les zonifications non pas en fonction des usages ni des activités mais en fonction des éléments comme la forme de la ville dansles différents tissus. On identifie les aires de conservation de la structure urbaine et de la construction, de la dédensification, de la réno-vation ou de l’amélioration. La définition d’un minimum de standards urbanistiques dans les zones et les secteurs en raison des densités,des intensités de construction est, égalment, une autre apportation dans ce sens. Le Plan priorise aussi les aspects attachés à la ges-tion publique ainsi qu’une manière d’équilibrer le territoire transportant l’activité à de nouvelles pièces structurantes, définies comme cen-tres directionnels. Sa grande influence sur la culture et l’évolution urbanistique a été le résultat de l’intention régulatrice des indéfinitionsinterprétatives, ambigüités et contradictions de la pratique urbanistique antérieure.

The Pla General Metropolità represented a renovation of the administrative practice of town planning and had direct repercussions on theorganisation of planning because many of its technical innovations were incorporated into the Land Act passed in 1975. The PGM set fortha series of lines of action directed at gaining control over the legal system governing land. Thus, the PGM defined planning classificationsand zoning categories according to criteria such as the urban structure of the different types of district rather than according to uses oractivities. It identifies areas where the urban structure and buildings are to be conserved, areas requiring decongestion, and districts inneed of renovation or improvement. In the same context, the definition of minimum planning standards in the zones and sectors accor-ding to the density and intensity of construction is a further contribution. The PGM also uses facilities under public management as a wayof achieving balance within the region by transferring activity to new structuring axes called centres direccionals. Its great influence onthe culture and evolution of town planning was a result of the intention of the plan’s authors to regulate the lack of interpretative definition,ambiguity and contradictions that characterised earlier planning practice.

ABSTRACTS


87

les substancials contribucions que aquell procés varepresentar per a la cultura urbanística, i com lesseves innovacions han marcat irreversiblementl’evolució urbanística del país. Fou aquell fet i no capaltre el que està a la base de la recuperació urba-nística portada a terme a Barcelona i també aCatalunya, i els seus resultats han estat i encara sónmanifestament elogiats en tots els fòrums qualifi-cats que tenen lloc arreu.

Si bé és cert que per a l’èxit de les realitzacions quees van fer va ser bàsica la qualitat intrínseca de lesintervencions portades a terme i de l’arquitecturaamb què es van construir, caldria preguntar-seabans de res si aquestes intervencions haurien estatpossibles si el Pla no hagués afectat prèviament els sòls i fet les reserves necessàries, legitimantd’aquesta manera l’actuació pública i abaratint lesdespeses de l’actuació.

En definitiva, cal reflexionar sobre si sense recon-duir primer les densitats a les necessàries per per-metre la qualitat de les actuacions, aquelles s’hau-rien pogut realitzar com s’ha fet. Ara, tindrem aviatun exemple invers, que ens permetrà verificar laimportància del que exposo, a Diagonal Mar, onl’Ajuntament i Holsa, per abaratir la factura dels JocsOlímpics van augmentar les densitats amb el pretextque corresponia a una zona d’oficines –veurem si elsector es podrà acabar amb el nou promotor si noes redueixen les intensitats edificables, ja que lesactuals no són les adequades per a l’ús residenciali s’haurà de proposar el canvi de destinació del sec-tor davant la nul·la rendibilitat de l’ús d’oficines.Veurem si s’aconsegueix la necessària qualitat resi-dencial per a la reconducció d’aquelles intensitatsedificables.

Perquè cal recordar que sense el procés de milloraglobal portat a terme durant els anys 1978 a 1982i fonamentat sobre les determinacions del Pla, lasituació no s’hauria tranquil·litzat. Cal subratllar la condició de global perquè en urbanisme es doninefectes de calat i durables. El procés fou especial-ment rellevant durant el mandat de Socías a l’alcal-dia de Barcelona i és ben segur que les rondes –que en aquell temps es coneixien per vies ràpides–o les grans operacions olímpiques no s’haurien

JOAN ANTONI SOLANS

ELS CANVIS QUE EL PLA GENERAL METROPOLITÀ VA INTRODUIRA LA PRÀCTICA URBANÍSTICA. UN BALANÇ

1. Les innovacions del Pla GeneralMetropolità

El Pla General Metropolità (figura 1) va esdevenirmaluradament famós per la trencadissa que va ferdel planejament anterior –si se’l podia anomenaraixí– i per haver-se atrevit a afectar tothom a fi derecuperar els dèficit d’equipaments i d’espais verdsque la ciutat oferia. Aquests dèficits eren, en bonapart, conseqüència de la dinàmica demogràfica queva sofrir el sistema central català en l’interval 1959-1974 i de la brutal transformació dels vells teixitsurbans sense fer les oportunes previsions per res-pondre a les necessitats de la gent.

Es tractava de posar-hi els equipaments i els parcsque es demanaven, ajustar els vells teixits al canvi iaturar i ordenar aquelles transformacions perquè noempitjoressin més les condicions de viure de lagent: l’assolellament, la ventilació o la intimitat delshabitatges. Les causes generals de la situació estrobaren en el fet de no haver sabut crear o dispo-sat dels mitjans per crear la ciutat que en paral·lelamb aquella demanda calia per mantenir les condi-cions de la ciutat. La paradoxa es planteja moltscops en termes que si no es crea una Défense coma París –i amb independència de les crítiques queaquella mereixi quant a qualitat–, no es protegeix nies defensa, valgui el joc de paraules, París.

La reducció general d’edificabilitats i les afeccionsaïllades de solars cèntrics esdevingueren la causa dela forta crisi política que va desencadenar el Pla, aixícom del seu rebuig social. Moltes economies indus-trials, familiars i del sector de la construcció erenafectades per tal d’aconseguir millores per a la majo-ria, encara que en el moment que l’afecció es produïano era clar ni creïble que es portessin a terme si ensateníem al que fins a aquells moments havia succeït.Tothom va fer arribar les cridòries a les més altesinstàncies de l’Estat, obligant fins i tot al primer minis-tre a prendre cartes en l’assumpte. El problema oca-sionà cessaments en cascada i la designació de gentno prevista inicialment per als càrrecs per veure siaixí es podia reconduir la situació.

I, no obstant la gran sacsejada, al llarg de tot aquesttemps, pocs, per no dir ningú, han posat en relleu


Joiosa polis-política. Sense aquella pacificació nohauria estat possible que els diners es destinessin ales finalitats que fins feia ben poc eren consideradessupèrflues per la majoria de la ciutadania. La cober-tura del dèficit i una mínima dignificació urbana, quehavien estat plantejades com a prioritàries i indecli-nables per la gent, havien estat els estranys remeis.

Tothom reconeix avui que hi ha un abans i un desprésdel Pla General Metropolità. Quantes paraules del’actual argot urbanístic, que són ara de normal utilit-zació, no existien abans del Pla. Aquest és un delsindicadors més clars del canvi operat i de com hemanat emmotllant diferencialment el dia a dia. Els tèc-nics, els ciutadans, els polítics, els periodistes, utilit-zen avui un lèxic que ha esdevingut usual, com sihagués existit sempre. Això encara fa més imper-ceptible el fet que no existís fins no fa massa. Solsquan es llegeixen els textos dels vells plans parcialsi ordenances és quan es comprova la dimensió ama-gada dels canvis i es verifica lo radicals que vam ser.Si el canvi lèxic s’ha incorporat a la pràctica diària ésclar que els canvis no responien a una moda o aexpressions del moment, sinó a necessitats d’ex-pressar conceptes nous. Els nous conceptes i lesnoves tècniques que necessitàvem per designar elsnous arguments per canviar l’urbanisme.

El Pla incideix decididament en una nova pràcticaadministrativa de l’urbanisme. Més enllà del Pla enell mateix, el Pla repercuteix profundament enl’organització administrativa del país en institucio-nalitzar-se moltes de les seves innovacions tècni-ques en la nova Llei del Sòl i de l’Ordenació Urbanade 1975. Una llei, el text refós de la qual s’aprovàel 1976 –curiosament pocs dies després de l’apro-vació definitiva del Pla–, un 14 de juliol, aniversaride la presa de la Bastilla. Com és evident, els dosfets –la llei i el Pla, no la presa i el Pla– no responiena una mateixa lògica en ser independents, i el Plade 1972, molt anterior, i encara que no tramitat finsal 1974 amb l’arribada de l’alcalde Masó a la pre-sidència de la comissió executiva de la Comissiód’Urbanisme de Barcelona, d’elaboració molt ante-rior a la llei. No és aquí el lloc ni el moment d’expli-car com el Pla també va influir en el text legal mal-grat les condicions que es donaven; ho deixaremper un altre moment.

88

pogut portar a terme sense que s’hagués donat prè-viament aquella fase singular.

Recordem per un moment el que va costar obrir altrànsit el túnel de la Rovira, que es trobava ja acabatl’any 1977 i que sols els més moderats del barri delCarmel i del de la Font d’en Fargas acceptaven obrirsi era exclusivament per al trànsit públic; o al mateixindret, ja entrat l’any 1984, l’operació de demolicióde part de la Ronda del Mig a la plaça d’Alfons X elSavi per raons simbòliques més que de millora, pelque al cap de poc temps es va construir quan es vanfer els nous enllaços. Són exemples que ens retor-nen l’atmosfera i al tarannà del moment.

El profund i vast procés de recuperació de dèficit enmatèria de parcs, d’habitatge i de tota mena d’equi-paments (esportius, d’ensenyament públic, universi-tari, sanitari, cívic) i dels serveis assistencials, haestat una de les bases de la recuperació urbanísticageneral i l’explicació que s’aconseguissin les condi-cions que havien de permetre recuperar la confiançaen la naixent classe política i donar el crèdit neces-sari per dur a terme les grans actuacions urbanesque es van fer, malgrat la virulència i els costoshumans que comportava realitzar les expropiacionsque aquelles exigien. Ara, ens agrada veure-ho cons-truït i ens és més que difícil pensar retroactivamenten les dificultats que es van viure darrera de cadaactuació. En urbanisme sempre ha estat igual, mal-grat que quan la ciutat s’utilitza no se n’és conscient.Que li preguntin sinó a en Xavier Subias els mals decap que va passar l’any 1959 quan va ampliar laDiagonal a 100 metres en comptes dels 60 quetenia al pla Cerdá.

Definitivament, la nova situació urbanística va per-metre que a finals de 1988-1989, qüestions plante-jades com a estructurals pel Pla com les Rondes espoguessin enfocar i ser admeses per la mateixagent que poc temps abans, pel anys 1977-1983, leshavien vist amb ulls tan diferents. Era el millor reco-neixement al canvi aconseguit i al mateix temps unindicador de l’autoritat de la classe política. Així és,encara que mai no se li reconegui un mèrit a l’urba-nisme. Que hi pensin tants polítics que no valoren enla seva deguda dimensió les conseqüències de nodesenvolupar una política urbanística adequada.


89

Figura 1. Pla General Metropolità d’ordenació urbana de l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona

07

CA

P. Jo

an

An

ton

i So

lan

s 27

/2/9

8 0

8:3

9 P

ág

ina

89

90

El Pla parteix d’una pràctica administrativa que volmodificar. Els qui el redactem, a més de dedicar-nos-hi amb il·lusió, i ara, vist amb perspectiva, ambgrans dosis d’innocència, estem al matí patint enpròpia carn el despatx de l’urbanisme que es practi-ca correntment i coneixem, en conseqüència, lesdeficiències del planejament que es redacta i els cri-teris decisoris emprats. Raó per la qual trobemforça insuficient aquella pràctica i ens fa ser crítics.

Per dir-ho en poques paraules, coneixíem les argú-cies, els tics i els arguments de bona consciènciaamb què es justifica el que està succeint malgrat elsnostres informes en contra. Cal recordar que lamajoria dels fets urbans estaven fonamentats enacords i tramitats formalment; no responien ni aactes clandestins ni a acords adoptats al marge dela llei. Si exceptuem les zones d’autoconstrucció,que no eren tantes, el barraquisme sobre terrenysde domini públic (militar, ferroviari o de les platges)i, ja cap a finals dels setanta i en la seva majoria forade la comarca, les urbanitzacions «il·legals» –lesquals no rebien aquesta consideració pels municipisja que si bé no tenien l’aprovació definitiva de lescomissions l’havien rebut dels ajuntaments–, tot elque es va construir i tots els carrers que es van obrirobeïen a les aprovacions del moment, amb els seuscorresponents informes municipals i sentènciesfavorables quan els redactors dels plans no eren elspropis tècnics municipals.

Tot ens mostra que el que calia era un document quea partir del que s’esdevenia i d’una correcta diagno-si, no d’una teoria, pogués transformar la realitat ireconduir-la «en la bona orientació» i regular totaquest procés per un cos normatiu elaborat de soca-rel que evités les innombrables escletxes interpreta-tives i les ambigüitats de la pràctica anterior viciada.Però per això calia una estratègia urbana global i unadinàmica diferent a generar des d’una AdministracióPública emplaçada per damunt de les corporacionslocals, sense que per aquest motiu a aquestes se’lshagués de detreure ni la seva capacitat d’iniciativa nid’innovació ni haguessin de delegar les competèn-cies urbanístiques en un organisme de segon nivell.

Es digui com es digui l’organisme supralocal quehavia d’introduir aquesta dinàmica –es digui Comissió

d’Urbanisme, Àrea Metropolitana o, quan es recuperala Generalitat, Generalitat de Catalunya–, havia deconcebre el nou pla de manera que les relacions entreels ajuntaments i aquell organisme s’establissin demanera diàfana per assegurar la construcció d’un sis-tema metropolità on les determinacions que havien deser comunes a dos o més municipis les fixés el Pla.Calia descarregar el diàleg quotidià entre les institu-cions del major nombre de tensions que, tot i havent-n’hi, s’havien de reduir a les menys possibles; per aixòera fonamental evitar les relatives a la coherènciaentre infraestructures i de política de sòl en el si delsistema metropolità.

Parlem d’un Pla que tingui en compte les demandeslocals, però al mateix temps que fixi la consecuciód’objectius globals a tot el sistema ja que d’altramanera no sorgirien, bé per impossibilitat física enestar l’espai ja construït quan es plantegessin –si nos’han fet les reserves prèviament–, bé per la dificul-tat a posar-se d’acord les parts interessades sobrecom resoldre allò que els afecta. Aquest assumpteserà vist des de diferents òptiques i amb més difi-cultat quan aquelles parts s’hagin de posar d’acordsobre com fer les sol·licituds tècniques dels assump-tes, i per les necessàries exigències de fer-ho ambuna poètica arquitectònica que aconsegueixi unmarc qualificat per la comunitat enfront de tanta ciu-tat informe i on no passa res.

Sense falses utopies de mal entesa subsidiarietat,com manifesten els qui es troben en l’esglaó local, nosovint per consideració al que convé a la comunitat apartir de la pràctica urbanística habitual. Encara queaquesta s’ha de reconèixer que no és de baix to, s’hade partir del context en què es prenen les decisions:el baix nivell d’ingressos locals, la falta de manteni-ment de criteri, una manca de comprensió dels efec-tes que les decisions tenen sobre el conjunt del sis-tema i en particular sobre els altres municipis –queres no han tingut a veure amb el que ha adoptat elsacords–, i una falta de capacitat de valorar a prioriles conseqüències de les decisions, ja que la sevacondició d’irreversibles des del punt de vista jurídic ifísic fa els fets irreparables. Tot porta a mantenir unaestructura de decisions on els procediments siguinvistos per diferents ulls de manera que en cap cas espugui ser alhora jutge i part interessada.


91

Excepte les normes de presentació dels plans par-cials, que un cop fetes no es van incorporar a la nor-mativa final, tota l’estructura dispositiva que el PGMincorpora parteix de zero, des de la forma de zoni-ficar fins a la d’assenyalar les determinacions al Pla.Tot es fa orientat al desenvolupament ulterior per-què es pugui gestionar, des de la capacitat derequalificació esperada a partir de les pràctiquesd’actuació comunes a l’època a les funcions quel’Administració local compleix i pot complir. Així degran era l’obsessió per la manca de creació correc-ta de ciutat i la transformació abusiva que es patia.

Els interessos en joc i la dificultat d’abstreure’s a lapressió local, que és massa pròxima, explica elbiaix en què s’adopten els acords en matèria urba-nística. No ho expresso basant-me en un discursabstracte, sinó a partir de la pràctica de l’urbanismeque han fet els 943 municipis de Catalunya al llargd’aquests darrers setze anys de gestió urbanísticademocràtica, que el meu càrrec a la Generalitatm’ha permès contemplar de prop. Així he pogutveure quina és la capacitat de maniobra existent,com ja ho vaig poder comprovar en tant que dele-gat de l’alcalde de Barcelona durant quatre anyscom a responsable de l’urbanisme de l’Ajuntamentde Barcelona.

Quan el procés permet, per ambigüitats, augmentarl’edificabilitat emparant-se en la imprecisió de lanorma o que els privats guanyin més diners amb elsestalvis fets en no executar obres d’urbanització oespais per a parcs i jardins, el resultats ens ense-nyen que la discussió que es planteja normalmentva sempre en la direcció d’augmentar les densitatsi de no haver de fer cessions o serveis.

2. Perquè inventar en matèria urbanística?

2.1. Una política de sòl. Modificar la intensitat relativa entre les diferents zones i la quantitat de sòl

Tot pla té incidència en el mercat del sòl. Éremconscients que per capgirar el procés de densifica-ció i de densitats abusives calia alterar profunda-ment la corba de valors, i per això calia reduir elsavantatges de les zones centrals i millorar substan-

cialment les densitats de les zones exteriors. Si nos’hagués operat d’aquesta manera, no s’hauria trencat l’espiral de densitats que, reforçada pel dè-ficit continuat en infraestructures, feia molt difícildesblocar el creixement urbà. Tampoc no s’hauriapogut introduir la nova lògica de construcció de laciutat.

Si a més s’havia d’introduir estàndards urbanísticscom més gran fos la dificultat d’urbanitzar els sòlsrespecte dels sòls centrals, més difícil era queaquest assumpte es pogués portar a terme. Als pro-pietaris se’ls demanen cessions de sòl per a parcsi dotacions i a més dins del seu sector, emplaçadesen llocs que a més no tinguessin una posició margi-nal. S’introdueix al mateix temps l’exigència de cedirsòls per a dotacions escolars i l’obligació d’urbanit-zar prèviament a l’edificació, el que no es donava en la pràctica anterior. A les dificultats d’urbanitza-ció per manca de diners s’hi afegia les del seu cost financer i l’ocasionat per la inflació estructuraldel sistema econòmic. Uns valors gens menyspre-ables en aquella època tenint en compte les taxesd’interès del diner en aquells moments.

A banda que la consolidació del nou model a totCatalunya hagi estat un mèrit de l’Institut Català delSòl –que amb la seva decidida voluntat va aconse-guir que el nou model esdevingués canònic–,l’actual desenvolupament del PGM sota el noumodel d’urbanització esdevé al final un èxit, enespecial quan darrerament l’Institut, o consorciada-ment amb els ajuntaments, s’aplica al sector d’urba-nització prioritària. El Pla encerta el model i propiciala decidida resposta de la gent al seu favor, en triaranar-se’n a viure a fora del continu urbà amb densi-tats de 55 a 75 habitatges per hectàrea. I se’n vade les velles zones congestionades cap als nouseixamples dels anys vuitanta tan aviat com pot.

No sols la pèrdua de població de l’entorn deBarcelona és simptomàtica de l’èxit i del canvi urba-nístic, sinó que això és més sorprenent perquèningú no es creia que es podria passar tan ràpida-ment al nou estàndard, i a més sense tensions pelproblema dels costos en relació amb el vell modeldels 400-650 habitatges per hectàrea. No es creiapossible que la normalització del mercat del sòl


92

amb els majors ingredients de cessions i d’urbanit-zació s’aconseguís tan aviat, abans d’haver trans-corregut dotze anys des de l’aprovació del Pla i amés edificant amb les noves densitats.

Avui, acostumats com estem als nous creixements,tot això que s’explica ens pot semblar molt senzill.A més d’un sorprendrà, fins i tot, que la realitat urba-nística fos la que es relata i segurament creurà queexagerem. El fet evidencia un cop més la importàn-cia del canvi i fins a quin punt el model està arrelatgràcies al Pla. Però no per això la situació és defini-tiva i per tant la guàrdia s’ha de mantenir vigilant perno recaure en els vells models i perdre la ciutatrecuperada o en recuperació; no sigui que algúencara no cregui que és un equilibri aconseguit grà-cies a l’esforç de la comunitat, que vol que sigui així.

Cal recordar que la ciutat no creixia i quan ho feia,ho feia malament. Per créixer s’emprava el procedi-ment d’allargar carrers, d’urbanitzar a càrrec del’erari públic o de la butxaca dels futurs residents–quasi mai dels promotors–, a través del procedi-ment de contribucions de millores, i quan el creixe-ment el feien els organismes de l’Administració cen-tral sorgien barris lluny d’on acabava la ciutat.També és cert que no s’ajudava els promotors acrear l’atmosfera necessària perquè ho tinguessinfàcil, el que explica la situació. La urbanització,excepte casos excepcionals, no anava a càrrec delpromotor, i com a zona verda se solien deixar lesvoreres dels carrers amples, les places i les illesd’ordenació del trànsit de les cruïlles importants,així com la gaia irregular i estreta que la finca reta-llava sense voler en la seva zona més accidentadaamb l’estructura geomètrica de carrers que li manenles trames veïnes. Les reserves per a equipamentsi les cessions d’aprofitament mitjà eren també com-pletament desconegudes.

Parlant en propietat, s’ha de dir que el Pla GeneralMetropolità és el primer pla a tot l’Estat que incloul’exigència de desenvolupar una política real desòls, i amb aquesta finalitat s’obliga a ajustar lesqualificacions, l’extensió i les intensitats de les no-ves zones. És en funció d’aquesta nova lògica queclassifica el sòl en els termes del seu règim jurídic;només una mirada a la memòria del document ens

mostra amb quina profunditat s’hi tracta. El segonvolum de la memòria justificativa de l’ordenació estàdedicat tot ell a aquesta qüestió i posa de manifestla preocupació per corregir la situació.

La preocupació era justificada si tenim en compteels efectes que en sentit contrari l’espiral de preusi abusos estava tenint sobre la ciutat, i com les ren-des parasitàries que aquella situació generava blo-caven tota mena de creixements. La ciutat haviaarribat a la seva més absoluta falta de competència.El cost dels solars desalentava la localització del’activitat econòmica. La transgressió de les densi-tats del Pla de 1953, l’augment de les rendes d’edi-ficabilitat i, en conseqüència, del valor de la terrafins a xifres abusives –inassolibles encara que lesdensitats fossin molt altes– ho parava tot. Densitatstan altes que enteses en termes de tresor feien queels sòls fossin detrets del mercat i guardats sotapany i clau, la qual cosa agreujava el problema de lamanca d’oferta de ciutat.

Aquest procés és el que està en la base de l’expli-cació dels impediments del sistema urbà per créi-xer i en les distorsions que es donaven sobre lesdensitats del Pla, en particular sobre la preservacióde les reserves per a zones verdes i equipaments,anomenades zones especials en el Pla de 1953. Lapressió transformava les zones verdes en edifica-bles i utilitzava els plans parcials exclusivament peraugmentar les densitats.

Per al nou Pla és clau el concepte de densitat. L’exer-cici de quadrar les condicions d’edificació i les tipolò-giques amb la densitat és una de les aportacions delPla. Al Pla General de 1953, les densitats de leszones de les Normes no quadraven mai amb les deles Ordenances d’edificació que s’hi aplicaven. Això,emparava ja d’entrada una primera vulneració legaldel Pla ja que no s’assenyalaven quantitats mínimesd’espai públic i, d’altra banda, els particulars i les cor-poracions locals procuraven reduir aquests espais almínim. Tot el sobrer s’interpretava que es podia edi-ficar fins a la màxima alçada reguladora prescindintde tota referència a la densitat.

Els serveis tècnics de l’època, quan se’ls plantejavala disjuntiva de la prevalença de les Normes sobre


93

les Ordenances, es referien a les densitats en ter-mes de desigs genèrics i aproximats del planifica-dor, ja que com que no es fixaven els espais públicsa deixar, les densitats de les Normes no podienconstituir dades d’obligat compliment de caràcterlímit. L’edificació era regulada per les Ordenances i,per tant, no es corresponia amb la de les Normesuna dada a complir, sinó que s’interpretava, es con-venia que eren les Ordenances les que indirecta-ment la fixaven. L’aproximació era tan barroera quea les zones on les Normes fixaven densitats màxi-mes de 400 habitatges per hectàrea, per la inter-pretació ordenancista en resultaven entre 650 i 800habitatges.

Així d’aproximada era en aquell moment l’ordenacióurbanística i la del territori. Així de variables eren elsvalors de la terra i així ens va anar. Era sorprenentque sobre els no gaires sòls qualificats pel Pla de1953 per fer ciutat, per la interpretació de l’orde-nança a aplicar hi cabessin més de catorze milionsde persones. Què fèiem revisant el pla si ben posa-da hi cabia dues vegades la població de tot Cata-lunya a l’any 2025 com alguns insinuen? A més,sense haver de vulnerar la densitat i les zones ver-des com es feia habitualment a través de l’alteraciódels plans parcials amb el pretext de les repercus-sions que permetien construir habitatges.

2.2. El règim jurídic del sòl

Les velles categories de nucli de població (casc), desòl urbà i de sòl de reserva urbana havien esdevingutinoperants. D’una banda, per manca de relació ambl’estadi d’urbanització i de gestió i, de l’altra, per lamateixa jurisprudència interpretadora de la Llei delSòl de 1956, que va permetre classificar com a sòlde reserva urbana els sòls rurals encara que no esti-guessin previstos al Pla General. Trencada la jerar-quia de planejament, en el moment que les figures dedesenvolupament del Pla poden contemplar aleatò-riament la urbanització dels sòls rurals decau, ferit demort, el planejament general. Les alternatives decreixement que se li ofereixen a la comunitat no ésobligat que s’assenyalin en el Pla General, que és elque ha d’assegurar que aquestes decisions siguinadoptades per criteris d’interès general i a travésd’un procediment transparent i solemne.

Al mateix temps, en el marc de les velles qualifica-cions no es garantia la correspondència entre qua-lificació urbanística i gestió. Alguns dels vells plansobligaven a executar els nous desenvolupamentssota criteris d’ordre obert –com s’anomenaven ales-hores els desenvolupaments en blocs–, consideratsper tothom com a més higiènics i més moderns,però no acceptables no tant per les ressonànciesd’arquitectura internacional com perquè suposavaper als particulars una forta reducció de la intensi-tat edificable respecte de les ordenacions tanca-des. A més, en obligar a una prèvia reparcel·lacióentre els diferents propietaris –que les corpora-cions locals no solen, no volen o no saben fer–,l’aplicació encara era més difícil.

La regulació en termes d’ordre obert –ordre tancatcom aleshores s’anomenava– també fou inoperantper la mala preceptuació d’aspectes que, estric-tament parlant, no corresponien a qüestions decaràcter físic o formal, sinó relatives a la gestió de la ciutat. Els buits normatius es trobaven en la gestió i en concret en la manca de claredat delsplans i les seves normes. L’assenyalament dels es-pais públics de l’ordenació de detall s’havia de fer através del Pla parcial, i en canvi no s’havia de fer enl’ordenació en ordre tancat un cop assenyalades lesalineacions.

Per sortir de la situació descrita, el Pla introdueix elconcepte de classificació jurídica del sòl (figura 2)sota conceptes que en aquell moment innova i clas-sifica com a: urbans, urbanitzables i no urbanitza-bles. Per als sòls urbanitzables introdueix la distin-ció entre sòls urbanitzables sobre els quals hi hauna obligada exigència d’acció per part de les admi-nistracions si no operen els particulars, i quecorresponen als sòls urbanitzables que la llei ano-mena després programats, i els sòls que el Pla anomena urbanitzables opcionals.

Pel que fa als opcionals, el Pla no creu en la lògicadel concurs que regularà posteriorment la llei de1975, sinó que, partint del criteri de com els haseleccionat, de la seva no substantivitat per aldesenvolupament de la ciutat i la seva estructura-ció, els considera optatius. Són sòls per a usos decaracterístiques físiques o espacials singulars que


94

trobarien difícilment sortida en els sòls urbanitzablesnormals. Des de 1975, l’ús d’aquesta figura ensposa en relleu que el seu comportament en tots elssistemes urbans, no sols al sistema central barcelo-ní, ha estat l’establert al Pla més que el previst a lallei. És per això que cal valorar en la seva justa mesu-ra la innovació, ja que aquesta figura va ser propo-sada abans de la llei de 1975.

Cal destacar que la figura del règim jurídic del sòl ésuna millora introduïda pel Pla General Metropolitàque ha estat substantiva respecte a les velles cate-gories, a les quals va conferir més contingut. Teninten compte la construcció de la ciutat portada aterme a partir de 1975, el règim jurídic del sòl haestat la figura clau per trastocar la manera de fer-ho.No seria possible explicar els canvis en la formad’actuar sense parlar de la creació d’aquesta figura.

En referència a la llei urbanística ulterior, cal parlartambé de l’encert respecte del terme sòl no urbanit-zable, contra l’habitual crítica que se li fa per partdels que preferirien mantenir el terme rural de la lleide 1956. Tot l’argument, si no persegueix una altrafinalitat menys clara, és que el concepte de sòl nourbanitzable pressuposa que la finalitat dels sòls no urbanitzables és, ai las!, en darrer terme, serurbanitzats. Res més lluny d’això. Els resultats delque està succeint en la majoria de les comunitatsautònomes espanyoles posa en relleu que cal recu-perar amb urgència el vell concepte de sòl no urba-nitzable en les seves vessants negatives de totamena d’urbanització, si es vol en definitiva que res-tin sempre agrícoles, forestals i rústics. Cal mante-nir aquest concepte sobretot si es vol evitar l’actualcreixement en disseminat i el desori que farà invia-ble el creixement futur i ordenat de l’actual ciutat –en el sentit cívic del terme viure en ciutat–, quanper l’estat dels sòls vindrà impedit establir la ciutatamb claredat i amb la menor ocupació de sòl.

2.3. Una qualificació urbanística entermes de procés

La regulació de les zones és un dels aspectes onmés es poden descobrir els canvis respecte de laforma de «zonificar» dels anteriors plans. La insufi-ciència de les velles qualificacions provenia de la

preeminència de les ordenances d’edificació sobreels objectius de planejament. D’altra banda, la impo-sició de la regulació zonal sobre les ordenancesd’edificació era molt difícil per l’arrelament queaquestes tenien i la indefinició general del que pre-tenien aconseguir els plans.

Havíem de canviar la situació i aprofitar les capaci-tats ordenadores del planejament davant els insufi-cients resultats de les regulacions geomètriques deles ordenances, que eren aplicades legalment de manera deslligada d’un territori en el si d’uns sec-tors amb el seu relleu, el seu condicionament urbà ila seva problemàtica concreta. Les ordenances quehi havia no naixien de donar preeminència a unestipologies arquitectòniques, sinó a uns gàlibs, unesratios i uns coeficients que, independentment delque sortís, delimitaven els plans dins dels qualss’havia d’inscriure el volum de l’edificació encara queno obeís a cap coherència constructiva ni habitativa.

D’altra banda, el planejament urbanístic recent haposat en relleu les insuficiències que suposa qualifi-car sòls segons els seus usos. La delimitació en termes d’usos admissibles i compatibles no és sufi-cient. Les crítiques al planejament d’arrel anglo-saxona són a la insuficiència d’una forma d’ordenarque parteix de l’asèpsia de la qualificació de la ciutatdes de la seva utilització habitual mixta i complexa ique oblida, a més, els aspectes relatius a la formade la ciutat i a la configuració convenient. Hi ha moltdebat sobre com requalificar la ciutat suburbial imolts fan responsable de la situació a la regulació através del land use. Finalment, una altra part de lesculpes rau en la taxonomia funcional i higiènicaimplantada pel moviment racionalista de l’anomena-da Carta d’Atenes a partir de la divisió de la ciutat ensols quatre funcions.

Però idèntica insuficiència es va posar de manifesten els vells plans que qualificaven emprant les vellescategories segons tipus d’edificació: ciutat jardí,eixample, suburbana, etcètera, ja que, si bé aquestamanera de qualificar –que era la del Pla de 1953– nocrea greus problemes en la ciutat construïda si lesordenances es corresponen amb la ciutat real, síque limita usualment les possibilitats d’intervenció iés equívoca de cara a la ciutat per fer. Fa rígida la


95

Figura 2. Classificació del sòl segons el règim jurídic i sectors de planejament

07

CA

P. Jo

an

An

ton

i So

lan

s 27

/2/9

8 0

8:3

9 P

ág

ina

95

96

transformació que la ciutat necessita a partir delsnous creixements sense donar-li els graus de flexibi-litat per introduir les concepcions espacials que hande modernitzar-la. D’altra banda, la repetició del blocracionalista com a siedlunguen o grand ensemblehavia cremat abans d’hora l’enfocament tipològic.

Això no obstant, en la cultura del planejament euro-peu de finals dels seixanta la crisi posa l’accent enla intervenció com a element salvador. Els resultatsdels plans per a la recuperació urbana, com a con-seqüència de la desfeta de les ciutats per la guerrade 1939-1945 i, en concret, de moltes de les inter-vencions fetes sota el model racionalista, aboquena la crisi del planejament. En un primer moment ésuna crisi genèrica dels plans com a instruments perqualificar la ciutat, el que explica que la fe es tras-lladi a la qualificació a través de la intervenció coml’estadi que pot salvar la ciutat, almenys la que méses veu.

A partir de la meva recerca i experiència en el pla deVic, vaig proposar una taxonomia en zones d’arrelcomplexa basada en el procés a desencadenar i queincorporava cinc categories: 1) situació i procésurbanístic a promoure al llarg de la vida del pla; 2)densitat i intensitat edificatòria; 3) tipologia arqui-tectònica i de la parcel·lació; 4) condicions d’edifi-cació, i 5) condicions d’ús. Les zones que es delimi-tin no han de ser combinacions obertes de totes lesvariacions possibles d’aquelles cinc variables, sinópunts interessats que s’han donat històricament os’han de prescriure per a l’ordenació dels nous tros-sos de ciutat. Zones obertes i regulades a partir node combinatòries abstractes, sinó d’estudis mor-fològics de bocins de ciutat real o possibles, de laciutat a crear. Cal assenyalar que el que és permèsve condicionat de manera estreta segons el règimjurídic del sòl de manera que mai no s’utilitza unamateixa categoria per qualificar solars que sectorsde desenvolupament.

Els processos que es defineixen són de conservacióde l’estructura urbana, de conservació de l’edifica-ció, de densificació, de remodelació, de renovació ode millora urbana, de recuperació a termini de dèfi-cit per transformacions urbanes, de desenvolupa-ment urbà, de desenvolupament residencial i indus-

trial, a resoldre obligatòriament per ordenació físicaunitària de detall, etcètera.

En la dinàmica de revisió dels plans portada a termeals anys vuitanta, l’aproximació inaugurada pel PGMés la més difosa, però també, cal dir-ho, la més malcopiada. N’hi ha –i són molts– que busquen estalvisde feina sense qüestionar-se el que fan, copien talcom raja i tant se’ls en dóna si les situacions del PlaGeneral Metropolità no són extrapolables al quetracten. Una altra línia de recerca aprofundirà imodernitzarà el vell sistema de la divisió segonstipologies arquitectòniques, i en sortiran plans que apartir de la posada en valor de la intervenció com a element per garantir les condicions de requalifica-ció –que en altre cas seria impossible de garantir pelcaràcter obert del Pla– els trobem en la seva faseulterior de tramitació. Les seves intervencions estandibuixades amb un grau de detall de pla parcial queen alguns supòsits deriva de la vella usança delsplans d’eixample i pot acabar anul·lant la necessitatde pla parcial. En alguns casos dibuixen tots els edi-ficis de tota la ciutat amb la seva forma precisa iamb tots els arbres que s’han de plantar.

No obstant el que s’ha exposat, el PGM cal jutjar-lotant per l’escala del document com per l’estat de feten què intervenia, i per tant ja era aleshores unarenovació urbana. És aquest un aspecte d’interès decara a qui l’hagi de revisar. Cal dir que el sistema de zonificació emprat pel Pla s’ha mostrat operatiu iestable. Des del moment que el Pla ha rebut aquesttracte és perquè la nova lògica va ser encertada iaplicada malgrat tractar-se d’un canvi radical en rela-ció amb el vell sistema que s’aplicava. A més, eldocument partia d’un altre aspecte revolucionari: lapretensió de refondre la diàspora de casuístiquesdels diferents plans i ordenances municipals quefeien la navegació a través d’aquella teranyinaimpracticable: cada document oferia els seus ter-mes propis i les seves formes d’amidar diferents.

Els plans de desenvolupament del Pla General de1956 i les ordenacions d’illa aprovades al llarg de18 anys pels 27 municipis es refonen sigui quinasigui la seva intensitat d’edificació i forma de regu-lació, per demolir d’una vegada per totes aquellasituació babeliana que impedia a un professional o a


97

un promotor exercir com a tal en les taifes creadespels arquitectes municipals. El somni d’un lèxicurbanístic clar i comú per a tots es va anar imposanti amb això es van anar obrint les portes de la inter-venció i de l’edificació a tothom sobre una ciutat qued’aquesta manera va oferir igualtat d’oportunitatsper a tota la gent del sector de la construcció.

2.4. La classificació en sistemes i zones

El Pla estableix la regulació normativa en la destina-ció dels sòls en funció de la dualitat públic-privat.Aquesta clarificació inicial és fonamental per al’ordenació de la ciutat. És la delimitació dels ele-ments públics el que ha d’ordenar l’espai de lacomunitat. Els aspectes a regular en els sòls privatstenen una naturalesa diferent perquè es relacionenno només amb els aspectes d’edificació i usosadmissibles, sinó també amb els del seu desenvo-lupament, particularment en la regulació de coms’estructura la participació dels particulars en laconstrucció de la ciutat al moment de l’ordenaciófísica i en contrapartida als aprofitaments urbans,en la cessió dels sòls públics i en la participació enel cost de les obres d’urbanització.

Per posar en relleu aquesta lògica, les normes dis-tingeixen entre el que anomenen sistemes –i quecorrespon als sòls reservats als elements públicsde la ciutat– i el que engloben sota el concepte dezones. Aquesta distinció entre el que constitueixl’essència de l’estructura de la ciutat i el farciment,la plementeria, és el que el Pla delimita com a zo-nes. Les zones corresponen als sòls privats o pen-dents de desenvolupament de detall a fer pels pri-vats o, subsidiàriament, per les corporacionslocals. Pel PGM era molt important determinar elselements d’estructuració necessaris davant de tantdesenvolupament amorf i sense consistència quehavíem patit. Amb aquest objecte assenyala ambprecisió els espais reservats i, fins i tot, dibuixa lanaturalesa de les vies i dels espais públics d’aquestselements d’estructuració.

No és que l’ordenació d’aquests espais privats noes consideri bàsica per a la definició de la ciutat,sinó que el Pla té clar que en aquests sòls noméss’hi poden assenyalar criteris i objectius per al seu

desenvolupament, i a les zones urbanes normesd’edificació per assegurar les condicions de quali-tat de vida. En canvi, correspon al joc obert delmercat i a les aportacions dels diferents agentsurbanístics accionant amb les corporacions localsla precisió de les zones. És d’aquests sòls dels que en depèn l’ulterior enriquiment i la flexibilitatdel Pla.

L’Administració ha de controlar o promoure en labona direcció el que els agents no fan. Pensar quees pot endevinar el futur més enllà del marc dedeterminació fixat pel Pla és introduir un major nom-bre d’elements que més tard el feien entrar en crisi.Cada ratlla del Pla, cal tenir-ho present, representai incorpora un conjunt de decisions i cal esglaonar-les intel·ligentment per tal de no fixar determina-cions que no tenen fonament o que no són impres-cindibles per a l’estructuració que es persegueix. Ésfonamental no incloure abans d’hora determina-cions gratuïtes o més de les necessàries ja que des-prés caldrà treure-les, o pitjor «menjar-se-les», ambla corresponent pèrdua d’autoritat del Pla i del’Administració que el gestiona.

D’aquesta manera reforçàvem la seva intangibilitat ievitàvem posar constantment en discussió el Pla,sense que per això fos un document que no orde-nés, que era el que malauradament havíem viscutfins aleshores amb el Pla de 1953, ultrapassat pelsesdeveniments. El Pla de 1953, malgrat les poquesdeterminacions gràfiques que incorporava, no vaencertar-ne cap a la realitat. Per dir-ho benèvola-ment per als seus gestors, no el sabien moure en ladirecció proposada. No sé què és més trist per a unPla: que no s’encerti o que romangui al calaix oint elgrunyir de la realitat violentada, que va per un altrecantó.

Tota l’estructura de les normes parteix d’aquestadualitat. Les disposicions a regular en cada cate-goria de sòl varien profundament en funciò depertànyer als sistemes o a les zones. En els siste-mes, interessava subratllar el caràcter de bénspúblics, i respecte als equipaments el Pla tracta dedonar un encaix específic als usos de demandacol·lectiva detraient el seu sòl del mercat per tald’evitar els usos lucratius. En el fons, més que treu-


98

re’ls del mercat en recrea un de secundari propiper a ells que els permeti la necessària mobilitatespacial, però que eviti al mateix temps que hagind’emplaçar-se a la perifèria de la ciutat. A leszones, en canvi, interessava subratllar la seva orde-nació en funció del procés a seguir i, especialment,classificar-les en funció del seu estadi de desenvo-lupament i gestió.

La gestió també marca la classificació dels sòls persistemes, ja que segons el que costava al Plad’obtenir-los es clarificava si en el moment de l’apro-vació la gestió estava aconseguida o no, si eren detitularitat pública o si eren susceptibles de ser-hoper tenir assegurada la compensació amb altressòls en el si d’una unitat d’actuació amb la qualserien obtinguts gratuïtament. Respon a aquestavoluntat clarificadora de la gestió l’establiment alssistemes d’un codi identificador emprat per distingirels sòls públics o que podien ser-ho a través de lareparcel·lació dels que no podien venir compensatsen aquell moment i per tant s’havien d’aconseguir alsi del desenvolupament dels sectors o d’actuacionsaïllades.

Finalment, cal subratllar el paper que el Pla dónaals espais forestals i a la conservació de les zonesagrícoles d’alt valor pel tipus de conreus, pel valordels freàtics, per la qualitat edafològica o peraltres funcions de naturalesa mediambiental.L’equilibri mediambiental és fonamental per al Pla.En la descomposició en zones, el PGM, per primercop a l’Estat, els avalua en el marc d’una ordena-ció en sistemes territorials entesos com a orga-nismes el comportament dels quals depèn delssistemes naturals en què s’emplacen. La vida dels sistemes territorials serà diferent segonssigui la seva relació amb els sistemes naturalsi dels quals depèn per intercanviar-hi recursos,energia i informació. Sistemes naturals dels qualsen treu l’equilibri per a la subsistència del sistematerritorial en una lògica de sostenibilitat i dedesenvolupament que asseguri la qualitat de vida il’ocupació de la gent. Abans que la promoció delque és artificial i de la deshumanització per desfe-ta dels elements humans del territori, el Pla per-segueix aquest equilibri dinàmic per sobre d’unaintervenció destructora del marc.

2.5. Els estàndards urbanístics

Els resultats dels plans parcials aprovats des de lapromulgació de la Llei del Sòl de 1956 eren dece-bedors perquè la qualitat de l’espai públic no veniadegudament valorada. La raó cal cercar-la en el fetque l’única dada del problema era ordenar els sec-tors amb el menor espai viari. El que apressava erafer majors els guanys dels particulars a còpia dereduir les superfícies per a carrers, jardins, espaislliures entre edificació i sòls per a edificis públicsfins a deixar-los en una dimensió i posició residual.

Satisfer les dotacions al servei de la gent arriba aser crític. Els usos no lucratius són desplaçats delscentres o de les noves àrees de creixement i obli-gats a emplaçar-se a la perifèria, el que fa encaramés difícil la seva previsió en posicions de serveireal. La conclusió és que si en l’ordenació nos’inclouen com a exigències a preveure de formaintegral en el moment en què té lloc el planejamentde l’ordenació física de detall, el tema esdevé irre-soluble.

La solució al problema és assenyalar quantumsmínims de sòl a preveure pels diferents sistemesque configuren l’ordenació en funció de les intensi-tats edificables i les densitats. El PGM, de manerasemblant a com després els introduirà la llei de1975, va tenir la gosadia d’assenyalar estàndardsurbanístics mínims a les zones i sectors en funcióde les densitats i intensitats d’edificació i, àdhuc,pels plans de reforma interior. És a partir d’aquestaexigència i de la d’assenyalar els elements organit-zadors de la futura estructura de l’assentament ques’encunya el terme de sistemes i els criteris per alsseus assenyalament i gestió.

El Pla de 1974 va fer la regulació dels sistemesgenerals amb una fórmula de compensació que vahaver de modificar després en la versió de 1976per subjectar-la a l’adscripció legal definitiva en serimpossible l’adscripció als sectors delimitats detotes les superfícies vinculades a sistemes. Això vadonar lloc a una ulterior precisió de Xavier Sust iAmador Ferrer sobre el tema conegut com lesAruzas per tal d’evitar haver de modificar tots elsplànols normatius.


99

El canvi normatiu ha permès a les administracionslocals que els plans parcials i especials tinguin clarsels estàndards urbanístics a aplicar i alhora que eltema hagi estat plantejat sobre noves bases que elshagin permès aconseguir patrimonis públics de sòlper a dotacions. Això explica la gran recuperació enmatèria de serveis i dotacions públiques que s’hafet a Catalunya al llarg dels anys vuitanta. En solsdeu anys s’han recuperat els greus dèficit i hapermès plantar-nos a les darreries de segle ambexcel·lents nivells d’equipament respecte els quedemana una estructura de ciutat moderna.

Els valors d’aquests estàndards no es van fixar enfunció d’una grille segons la dimensió del sector,prejutjant, com alguns també defensaven en laredacció de la llei de 1975, les reserves de sòl enfunció d’escales de la unitat veïnal, sinó que, inde-pendentment del tipus de sector urbà, residencial oindustrial, s’establiren seguint els criteris de lineali-tat del decret llei italià d’abril de 1963 per ser mésequitatiu i clar. Després, en un segon estadi, un copmaterialitzades aquestes cessions, les corpora-cions ja les agruparien per aconseguir reserves sufi-cients quan als trossos resultants de dos sectorspetits no els hi permetessin emplaçar certs equipa-ments que necessitaven majors superfícies. Ara,que tant a Itàlia com a Espanya hi ha veus queposen en discussió la bondat d’aquell decret, fins itot des de l’esquerra, es veu la poca consciènciaque la qüestió de la importància de la fixació delsestàndards urbanístics ha suposat en el canvi físicde la ciutat i la qualitat de les dotacions que s’hidonen.

3. El Pla

3.1. Malfiança que l’ordenació de detallpugui fer una reflexió sobre les necessitatsinfraestructurals de la ciutat

L’experiència de desenvolupament del Pla Generalde 1953 era molt trista, especialment per la mancade creació d’una ciutat que no fos altra que la ques’anava penjant de les carreteres. El model townand country que es plantejava amb unitats so-cialment autosuficients a l’entorn de vells centresurbans i pobles de la comarca, delimitada per la

Carta municipal de 1956, cal entendre’l no sols apartir del model social imperant de concepcióanglesa de lluita contra la formació d’aglomeraciódespersonalitzada, sinó al mateix temps de lluitacontra els models d’ordenació del tipus de la granciutat radieuse de Le Corbusier.

La cohesió social es pretén assegurar a través dela posada en valor de la petita comunitat contra lesdificultats d’estructuració al si de la gran ciutat. Ladiscussió societat-comunitat, l’una cohesionada perraons d’interès i l’altra per raons de proximitat, esresol a favor de la segona, de la idea de comunitatde veïnatge i amb els objectius utòpics de l’auto-conteniment, la self-contained neighbourhood unitd’arrel anglosaxona per referir-se als avantatges deser petit però, al mateix temps, tenir de tot.

El cert és que excepte doblar els eixos de la GranVia de les Corts Catalanes i de la Diagonal, a totsdos cantons amb vies paral·leles de suport, la restade les determinacions del Pla de 1953 representenla ciutat en termes d’amebes, d’un mar de musclos.Cal destacar el fet de com fer-ho en aquelles ciutatssense estructura, sense línies de força que organit-zin el teixit urbà, la fàbrica urbana.

En aquest marc, ja es pressentia que arribar a creu-re que en el desenvolupament del document s’hiaportarien els nous elements d’estructuració eramassa. Sols veient els plans parcials d’aquell Plaposats uns al costat dels altres en una anàlisi com-parativa, ja es veia que no aconseguien ni que els carrers interns al sector es perllonguessin enl’estructura de carrers del document adjacent.Demanar més era somiar. No sols no apareixien elsgrans parcs, sinó tampoc els equipaments quedemanava la ciutat ni els grans eixos de distribucióque la proliferació del vehicle privat fa cada copmés urgents.

Els nous creixements s’anaven repenjant dels vellsteixits agreujant la congestió. La superfície decarrer era incapaç d’organitzar-se en forma de sis-tema coherent. La suma de tots els carrers no feiasorgir un mínim tramat viari proporcionat a lesnecessitats immediates. El caos circulatori i eldesori anaven en augment, no es veia com s’intro-


100

duiria l’equilibri; a més, els vells teixits de retrucveien agreujada la seva situació per la congestió i ladisminució de qualitat que introduïen els nous crei-xements.

Calia dibuixar l’estructura de la ciutat en el momentdel Pla General perquè si no després no sortia. Icalia fer-ho si més no amb la precisió necessàriaperquè es donessin uns equilibris mínims i perquèles diferents despeses d’urbanització, com en elsvells eixamples de finals del segle XIX, s’anessinreforçant per la sinergia d’unes actuacions vers lesaltres de manera que el que resultés al final fos méscomplex, més divers i de major potencial que la ciu-tat inicial (figura 3).

D’altra banda, l’assenyalament d’aquesta armaduraurbana era la que havia de permetre una estructurade gestió més fina que resolgués les dificultats persomiar amb sectors de gran dimensió que tingues-sin una capacitat de gestió que no existia. En àmbitsde propietat del sòl petita, ni s’hi podia pensar.Aquesta és una raó més per explicar els dèficitd’infraestructura del període anterior junt als de laconeguda manca d’inversió grossa de l’Estat aCatalunya, que portarà al col·lapse en fer-se lesautopistes de peatge. En el cas del Pla, obligarà adeterminar amb precisió l’estructura mínima desuport de les futures escales d’intervenció més peti-tes, i que explica el grau d’estructuració que esrepresenta el Pla de 1974. A la vista dels plànols, elPla pot aparèixer massa dibuixat per a alguns.Normalment, poc per als pròxims a les velles ideesdels eixamples on tot hi era representat. Però criti-cat des dels ajuntaments per la precisió de la novaestructura urbana que se’ls imposa i cau sobre lavella estructura de carrers sense copsar que eraimprescindible. Potser tenien alguna raó, però calentendre la reacció davant la més absoluta mancad’estructura urbana nova al llarg dels setze anys devigència del Pla.

3.2. Incapacitat d’assenyalar les zones verdes als sectors

El Pla pretén canviar la situació de manca absolutade zones verdes. Tot quedava reduït a la Ciutadella,Montjuïc –encara per fer, excepte les parts de

l’exposició, projectades per en Forestier, la font delGat, el Palau Nacional i Miramar– i els nous de Costai Llobera i del mirador de l’Alcalde, el Turó Parc ojardins del poeta Marquina, Monterols, el que vaquedar del Putget i el Cervantes.

El bosc del Turó de la Peira, el Coll o el Carmel erenrestes de territori sense incorporar a la ciutat. Alsmunicipis de l’entorn no hi havia quasi res. Per serexactes, hem de parlar del vell parc de Sant Feliu de Llobregat, el parc de Can Marianao a Sant Boi deLlobregat, Can Mercader tot just comprat a Cor-nellà, el jardí del Vidalet a Esplugues resultat del’actuació urbanística de Ca l’Olano i el jardí de CanLluch a Gavà. Aquest era tot el patrimoni d’espaislliures al servei de 3,2 milions de persones enl’àmbit del Pla General Metropolità de 1974.

El resultat d’aquells anys no conferia massa con-fiança. Com que eren els sòls més indefensos juntals esportius, eren els que rebien més fort totamena d’assalts i de propostes. Qui es veia ambcapacitat d’influir per aconseguir el canvi de qualifi-cació aprofitava la seva adquisició a baix preu.Altres cops les propostes eren regals d’un particu-lar a canvi de deixar edificar la resta, sense que a lafi el que quedés tingués entitat per ser res.

Al mateix temps, les aportacions fetes en el si de lescessions dels plans parcials no eren menys dece-bedores. L’exigència del 10 per 100 acabà en res.En primer lloc, perquè contra el que somiàvem, elssectors eren més petits del que es creia el legisla-dor. A Catalunya, un sector gran és un àmbit de7 hectàrees, que si s’agrupa en una sola peça dónacom a màxim un jardí de 7.000 metres quadrats,però mai un parc. Però els resultats eren pitjors per-què a més de tractar-se en la majoria dels casos desectors més petits dels assenyalats, trossejavenles zones verdes.

La zona de parc o jardí no és el focus de la compo-sició del sector, sinó allò que no s’aprofita, el quequeda un cop regularitzat l’espai pels aprofitamentsprivats i que pren, lògicament, els llocs residualsdels diferents racons del sector. Davant la situaciós’entén que l’estratègia del PGM (cal recordar que esformula abans de l’arribada del règim democràtic a


101

Figura 3. Pla General Metropolità d’Ordenació Urbana. Sistema viari bàsic

07

CA

P. Jo

an

An

ton

i So

lan

s 27

/2/9

8 0

8:3

9 P

ág

ina

10

1

102

les corporacions locals) sigui assenyalar al PlaGeneral els parcs per tal de garantir-ne l’emplaça-ment central i portar el debat de la seva configuracióemparat en el règim de tutela de les comissionsd’urbanisme, que en el moment del pla parcial tenienuna posició més forta per a la defensa de l’espai.

Per tant, no és que no es pensés que al si de l’orde-nació de detall no hi hauria un debat, però es creiaque els resultats serien molt diferents si els canviseren controlats i tutelats. L’experiència ens ha do-nat la raó, però no és aquí el moment de repassartots els parcs i jardins que s’han creat i dir com aixòha servit per valorar el paper de les zones verdes enla qualificació i avaluació dels terrenys i els solars.El nombre de grans places, parcs i jardins ha aug-mentat i la qualitat i la seva superfície també.

3.3. Una nova estructura d’ordenancesd’edificació

El planejament que fins a aquells moments es feiaera mediatitzat pel plànol d’alineacions. El seupaper era legitimar exclusivament el permís d’edifi-cació dels particulars, i les normes de planejamentvenien reduïdes a una senzilla ordenança d’edifica-ció a partir de les alineacions. L’únic objectiu delsplans era regular i legitimar com edificaven els pri-vats; els altres aspectes més públics de la ciutat norebien cap consideració o molt poca. Eren l’ordena-ció del que sobrava perquè no s’havia inventat unamanera de construir ciutat i fer-la funcionar sensehaver-ho de fer a través d’espais oberts i públics.

En aquells moments, el PGM va obrir un altre debat:si la tipologia arquitectònica ha de ser el resultat delsaspectes funcionals o ha de resultar de la morfolo-gia de la ciutat entesa com alguna cosa més quecom s’havia entès fins a aquell moment, que eraalguna cosa així com omplir al màxim els sòls privatsdefinits pels carrers. En aquella lògica els patis dellum i de ventilació eren les úniques pèrdues de sòlno edificable per exigència de les necessitats míni-mes de respiració, però mai com a conseqüènciad’una recerca de la qualitat de vida i de l’habitatge.

En la lògica del moment, el bloc racionalista nascutdel debat dels mínims a assegurar a la gent per a

una vida digna, l’anomenat debat de l’existenz mini-mum, no s’aplica en lloc. La decisió de fer-lo o nofer-lo depenia del promotor, i aquesta era presa enfunció substancialment dels guanys; per tant, lògi-cament, la decisió era clarament en contra. S’ano-menava ordre tancat o illa tancada a un dels tipus iordre obert al del bloc racionalista, però que en noser la seva disposició intrínseca a l’ordenació de leszones precises, no es feia encara que poguésrepresentar una millor qualitat de vida.

Les intensitats d’edificació entre les dues ordena-cions eren molt diferents; per tant, era lògicamentuna decisió marcada a priori. Si no l’obliga la norma,a cap privat no se li ocorreria aplicar l’ordenació ober-ta atès el seu menor aprofitament. Recordem el tris-tement famós annex 12 de les Ordenances aprovatper disminuir les densitats i mai no aplicat. La capa-citat d’elecció era entesa més com una penalitzacióque com una flexibilitat del Pla amb l’objecte d’influiren la millora de la comunitat. El cert d’altra banda eraque la qualitat de sectors com Bellvitge o SantIldefons, amb els blocs situats com a fitxes del dòmi-no una darrera de l’altra, no afavoria elegir a partir deles excel·lències urbanístiques de la nova tipologia.

Tot això explica que excepte les intervencions urba-nístiques de l’Administració, que pel seu caràcter pro-videncial perseguien altres efectes més polítics queels de la solució estructural del problema de l’habitat-ge o de la millora urbana, no trobem mai ben utilitzatel bloc racionalista o, per ser justos, molt pocs cops.Segurament, algunes de les intervencions del Patro-nat de l’Habitatge de l’Ajuntament se’n salvarien, peròen les actuacions de promoció privada el trobem uti-litzat en edifici singular per posar en vertical i cap alcel el que ajegut no hauria ventilat. El trobem aplicatper aconseguir un major aprofitament del que ja ofe-rien les altes intensitats d’edificació de qualsevol illatancada boteruda que construint atapeïdament nos’hagués venut. L’edificació s’emplaçava a més sensetenir en compte l’impacte sobre la ciutat si el lloc noho permetia o no hi anava bé, i això introduïa encaramés desordre sobre la ciutat.

El PGM planteja per primer cop una ordenació del’edificació en termes del que convé a les diferentszones i presidit per criteris de configuració urbana.


103

Això es fa sense penalitzar l’ordenació oberta enfavor de la tancada per un desigual tracte edifica-ble. Això era imprescindible per fer perdre les con-notacions crítiques contra l’ús de l’arquitecturamoderna en la recuperació de la ciutat i, en concret,respecte de la penalització edificatòria i la densitat.Les zones incorporen índexs d’intensitat edificatòriaper fer un traspàs clar d’una a l’altra i, per tant, obreles possibilitats compositives de la tipologia obertatot subjectant-les a les condicions imposades pellloc urbà i per la morfologia de la ciutat. D’altrabanda, impedeix la lògica d’usar l’arquitectura coma forma de crear ciutat, el que mai s’aconsegueixamb una suma d’edificis singulars.

Als efectes normatius el pla estableix cinc tipusd’edificació: segons alineacions de carrer, aïllada,composta de forma unitària a l’escala del polígon ode la unitat d’actuació –anomenada en volumetriaespecífica–, d’ordenació tridimensional i en tipolo-gies mòbils. Tipus que amb determinades invariantsi possibilitats es conjuguen segons les zones en quèes divideix el territori d’acord amb el lloc d’aplicació.L’aplicació adequada dels tipus per recuperar eldesori de la fase anterior és un tema fonamental.

No sé si els nous eixamples fets a l’empara de novesnormes del Pla rebran l’adjectiu de nou tradicionalis-me com els més recents d’Amèrica, però és clar quehi ha un canvi en la forma de projectar les noves exten-sions que obeeix a la presència del traçat regulador.

El PGM, arquitectònicament parlant, és obert perquèpermet la innovació en la utilització dels tipus en fun-ció de les demandes de la promoció i de les del con-text urbà. Contra el que normalment han apuntatmolts, el Pla no és rígid. Els que malèvolament així hoassenyalen, encara que no ho diguin, és perquè a par-tir de la seva aprovació no poden vulnerar les intensi-tats d’edificació o les densitats emparant-se en ambi-güitats que oferia l’anterior sistema de regulació.

El que és fix a tots els tipus d’edificació és el queconstitueix el corpus de les ordenances d’edificaciói el que és variable és el que es trasllada a les nor-mes de cada pla per constituir els aspectes que sónobjecte de regulació normativa en la seva voluntatd’incidir de forma particularitzada en la qualitat del’ordenació de la ciutat.

3.4. La regulació de l’activitat en termesd’efectes sobre el medi vers l’antiga regulació segons activitats econòmiques

La regulació del control de les molèsties per raonsd’activitats era establerta pel decret d’activitatsmolestes insalubres, nocives i perilloses de 1961.La vella i excel·lent regulació per rams d’activitat deles Ordenances de Barcelona de l’època de Duran iBas havia donat pas a una regulació difícil ja que elsingredients o els productes acabats expliquen pocsobre les molèsties dels processos industrials,especialment quan els canvis tecnològics ocorre-guts en la indústria des de finals de segle passathan estat tan substancials. L’assumpte encara eramés delicat si el comparem amb el debat del con-trol dels processos químics generalitzats en tot pro-cés industrial i amb la descentralització de motorscom a conseqüència del pas de la indústria delvapor a l’eina electrificada i intel·ligent.

La generalització de l’eina programada i de la pro-ducció en línia havien generat sistemes de produc-ció massius ben diferents dels plantejats en lesvelles regulacions d’activitat, de caràcter més fiscali recaptador que urbanístic. El Pla innova incorpo-rant el criteri de la indústria com a caixa negra, onel que convé és sobretot regular els efectes segonsels tipus de molèsties sobre el medi, més que pelsingredients aïllats d’un procés. En aquesta lògica, elPGM introdueix les primeres regulacions sobre elsaspectes de vibracions, sorolls, pols, fums, gasos,perill d’explosió i incendi, contaminants sobre lesaigües i transport molt abans que ho fes la legisla-ció de l’Administració. El model seguit fou el delsEstats Units d’Amèrica, que lògicament, amb lesseves detallades ordenances de regulació d’usosdel sòl, eren els primers que havien tractat d’aques-ta manera la qüestió en els seus codis d’ús.

4. L’actuació perquè la realitat vingui transformada

4.1. L’obsessió de la gestió. La recerca del’escala adequada a la promoció immobiliària

El tema de la gestió, com ja hem vist, presideix laconcepció del Pla. Cal recordar les dificultats per


104

trencar el cercle que blocava el creixement ade-quat de la ciutat. En primer lloc, les elevades den-sitats del centre, que, amb els seus 350 a 480habitatges per hectàrea bruta –referida amb elscarrers i sense fer cessions de sòl per a parcs idotacions ni pagar la urbanització–, deixaven forade combat tots els sòls de la perifèria en no sereconòmicament concurrents. Pretendre construirla ciutat de manera diferent en aquest marc erauna utopia. Com baixar a un mateix temps les den-sitats a 60-75 habitatges per hectàrea per acon-seguir condicions agradoses, pagant les obresd’urbanització i parcs i a més fent cessions de sòlper a parcs i dotacions públiques sense que se’nressentís el cost dels habitatges? Com podia qua-drar-se aquest trencaclosques?

Hi havia altres aspectes que feien molt difícil elcanvi. D’una banda, la manca d’ajut que rebien elsparticulars d’una Administració que no sols no veiael problema, sinó que difícilment podia ajudar enaquelles circumstàncies. De fet, no semblava enten-dre’l o que li interessés entendre’l. D’altra banda,l’exigència reparcel·latòria que requeria obrar de lanova manera ho feia tot inviable. A la dificultat de latècnica calia a més una voluntat política que no exis-tia. En l’origen del problema trobem la petita dimen-sió de les finques de l’entorn de les poblacions,cosa que fa imprescindible el procés d’agregaciód’aquestes per poder portar a terme la subsegüenttransformació urbana que permeti la construccióracional de la ciutat.

A la petita escala de les finques, per raó del’estructura de la propietat i del relleu accidentat–que ha fet pressió per dividir-les fins a adequar-les per al seu conreu intensiu–, s’afegeix que lesciutats de la plana de Barcelona i del delta delLlobregat –zones de gran intensitat agrícola i pres-sió demogràfica per la qualitat dels regadius i elnombre de collites– es troben encara més aboca-des cap a una menor dimensió de les finques. Lesactuacions urbanístiques petites no solen donargrans coherències urbanístiques per l’esvaïdadimensió de les cessions per a jardins i dotacions,que no arriben a ser res i a més és impossibleobtenir cap element de gran escala al servei detota la ciutat.

En l’estadi d’aquesta situació, el Pla retornà la mira-da amb nostàlgia a la concepció en eixample, on lasuma de petites intervencions per efecte de la sevaestricta supeditació al traçat regulador construeix alfinal pas a pas una ciutat imponent. La magnificèn-cia urbanitzadora de l’eixample Cerdà amb lesseves 900 hectàrees ben urbanitzades és l’exempleparadigmàtic del que es pot arribar a fer si es fixenamb claredat els elements de referència de l’estruc-tura de la ciutat.

Aquesta reflexió explica com el PGM, sense voler-secenyir a una definició precisa de la ciutat com la del’eixample, i per tant cercant permetre majors grausde llibertat en l’ordenació de les noves illes a tra-vés de donar major escala que la de les illes de par-cel·lació dels eixamples –la vella discussió de Penno Cerdà sobre la dimensió de les entrevies i si la illadevia ser quadrada o rectangular i amb quina orien-tació, si la del territori o la de les cases– persegueixadequar la dimensió de les actuacions a la queresulta de la capacitat de maniobra dels plans,tenint en compte el nombre de particulars afectatsi les unitats residencials o industrials «completes», iamb interès en si mateixa.

Aquesta és l’explicació de la forma en què el Pladetermina l’estructura urbana futura i la formad’assegurar la relació dels nous teixits amb elsvells, per superar alhora les greus mancancesd’aquell creixement sense mínims nivells de forma-ció de ciutat. També en aquestes consideracionscal cercar l’explicació de la dimensió dels sectorsde desenvolupament del Pla per a la ulterior preci-sió de l’ordenació física de detall, la forma de rela-cionar i assenyalar els parcs i equipaments de lafutura estructura, i com encadenar en el temps lesdiferents actuacions de transformació urbana perreduir els dèficit i millorar les condicions de qualitaturbana, fins i tot dels teixits consolidats.

Però el Pla inclou a més una dimensió estratègicade cara a la transformació de la ciutat i per aquestmotiu fixa unes actuacions obligatòriament de ges-tió pública a través de les quals es vol modificarl’estructura de relacions entre els diferents territorisi subsistemes de la ciutat. En concret, es volen can-viar les condicions d’exclusió en què es troben mol-


105

tes parts de la perifèria de la ciutat i traslladar l’acti-vitat econòmica a nous centres de l’estructurametropolitana de manera que la base econòmicadels barris es qualifiqui amb noves funcions i estrenqui la dependència jeràrquica dels sectors alcentre.

El Pla introdueix amb aquest objecte el concepte deCentre Direccional, on la intervenció urbanísticapública ve exigida de manera necessària per asse-gurar, en relació amb els altres sectors de desen-volupament, uns sostres mínims per a activitateconòmica en relació amb el total d’usos permesospel Pla. Si l’espai no es pot adscriure a usos demajor rendibilitat, es pot aconseguir pel joc de lapolítica de sòls de gestió pública feta i una notòriamillora de les condicions d’infraestructura d’aquestssectors que atreuen els usos per a activitats econò-miques. El Pla assenyala aquestes polaritats a SantCugat-Cerdanyola com a futur centre metropolitàdel Vallès, a Provençals per la qualificació dels crei-xements sobre les terrasses del riu Besòs, a SantJoan Despí per la qualificació dels municipis de lamarge esquerra del Baix Llobregat, al Prat perraons logístiques complementàries del port i del’aeroport, i a Meridiana-Renfe per assegurar la qua-lificació dels barris de Barcelona de creixement alllarg dels anys seixanta, els coneguts com a NouBarris.

Això ha estat una petita mostra del que vam sercapaços d’incorporar com a resultat de les dife-rents recerques que en diversos camps de la cièn-cia del territori s’estaven portant a terme en aquellsmoments, i que plantejades a partir de la nostra pra-xis ens posaren de manifest que constituïen la millormanera d’incidir en la ciutat heretada, i fou així comes va poder donar un pas endavant de gran volada.

Recerques sobre la lectura del territori dels italiansi del Lynch, sobre el paisatge urbà dels escocesos,del valor de la ciutat com a significat dels francesosi de la semiòtica dels Eco i de Fusco, del problemadel trànsit dels americans i dels anglesos, de l’eco-logisme social dels americans, de les relacionssobre la nova forma de ciutat metropolitana quese’ns venia al damunt dels americans i dels italiansen la seva versió de città-territorio, de la formació

de les rendes del sòl dels francesos i americans, deles relacions entre la tipologia arquitectònica i lamorfologia urbana dels geògrafs francesos i delsurbanistes italians, de la crítica a la ciutat raciona-lista del team X i de la Jacobs i de la Choay, i tantsaltres que en aquests moments irrompen en la cul-tura urbanística de finals dels seixanta i inicis delssetanta i en els que vam prendre el sentit del queconvenia i havia de ser la nostra ciutat. L’actualpanorama no mostra les mateixes inquietuds en fun-ció de problemes aïllats i dels recursos que hi ha.

L’actual debat sobre la ciutat i sobre els aspectesque li són connexos no es dóna amb la força que esdonava en aquell moment, segurament perquè hanestat molt forts els efectes de les desregulacions ide les manques de fe en el planejament per resol-dre en profundidat i fins a la rel els actuals proble-mes socials. Segurament, tampoc a casa nostracalen aquests debats, perquè tampoc no és neces-sari ni convenient inventar un marc legal nou cadadilluns al matí com alguns fan per justificar que nofan front als problemes, possiblement perquèl’actuació estructural que es necessita ja es fa, en-cara que aquesta no sigui aparent i passi des-apercebuda a molts. Com podrem arribar a fer enel futur un conjunt d’innovacions semblant tant en elmarc de la concepció de la ciutat com en el de laregulació normativa que ens permeti pensar queens tornem a trobar davant d’un salt d’igual dimen-sió i abast històrics?

Tot això, probablement no hauria estat així o nos’hauria portat a terme com ha passat si molts denosaltres no ens hi haguéssim implicat intensa-ment. A vegades, l’explicació de les coses és aixíd’inexplicable i surrealista. Davant tantes explica-cions estructurals, la història de tots aquells avatarsserà feta segurament quan hagin passat vint anysd’aquest període de renaixença urbana que, sigui dittot de passada, encara no mostra signes d’acaba-ment. Esperem que no es doni després aquellanostàlgia dels oh! Villon, altres temps foren millors ino tornaran… Perquè els que recordem esperempel bé del país que no tornin perquè seria senyalque les coses no van bé. Mentre, seguim construintamb bons fonaments i qualitat la civilitat dels queens descendeixen.


iermb – institutterritorial general de catalunya i moltes actuacions de la direcció general...

Documents